Escolar Documentos
Profissional Documentos
Cultura Documentos
Tema 70
LA LITERATURA ACTUAL.
LA POESIA, LA NARRATIVA I EL TEATRE
TEMA 70
La literatura actual. La poesia, la narrativa i el teatre
ÍNDEX
1. Introducció
1.1. Una visió general
2. La poesia
2.1. La poesia al País Valencià
2.2. La dècada dels 70
2.3. La dècada dels 80
2.4. La poesia a Catalunya
3. La narrativa
3.1. La novel·la de fugida. El mite del nord enllà
3.2. L’eclosió de la novel·la de gènere
3.3. Novel·les de subversió
4. El teatre
4.1. El teatre independent
4.2. Principals exponents
4.3. Procés d’institucionalització
---------------------------------------------------------------- 2 ----------------------------------------------------------------
TEMA 70
La literatura actual. La poesia, la narrativa i el teatre
BIBLIOGRAFIA
BALLESTER, J. i al., El·lipsi, Literatura 3r BUP, Ed. ECIR, SA, Paterna (València),
1996.
BROCH, A., Literatura catalana dels anys setanta, Ed. Del Mall, Barcelona, 1980.
---, Literatura catalana. Balanç de futur, Ed. Del Mall, Barcelona, 1985.
---, Literatura catalana dels anys vuitanta, Ed. 62, Barcelona, 1991.
CALAFAT, F., Camp de mines. Poesia catalana del País Valencià 1980-90, Poesia
Edicions de la Guerra, València, 1991.
FERRER, E., Literatura i societat. País Valencià, segle XX, Tres i Quatre, València,
1981.
MARCO, J., PONT, J., Estudi preliminar a La Nova Poesia Catalana, Ed. 62,
Barcelona, 1980.
RIQUER, M., COMAS, A., MOLAS, J., Història de la literatura catalana, XI, Ed. 62,
Barcelona, 1980.
SIMBOR, V., CARBÓ, F., Literatura actual al País Valencià (1973-1992), Institut
Interuniversitari de Filologia Valenciana, Publicacions de l’Abadia de Montserrat,
València-Barcelona, 1993.
---------------------------------------------------------------- 3 ----------------------------------------------------------------
TEMA 70
La literatura actual. La poesia, la narrativa i el teatre
1. Introducció
més joves (Feliu Formosa, Joan Margarit, Narcís Comadira, Francesc Parcerisas i
Pere Gimferrer, a més de Miquel Bauçà, Jordi Pàmias i el grup junior de la que fou
anomenada generació dels anys setanta). Entre els més joves, cal parlar de Carles
Torner, Francesc Prat, Xavier Lloveras, Margarida Pons, Isidre Martínez i Marzo,
Jaume Subirana, Antoni Puigvert, Enric Casassas Figueras i Albert Roig. I quant a la
narració, en una línia de continuïtat amb la dècada anterior, als vuitanta tingué lloc el
rellançament de la narrativa de Joan Perucho, i Pere Calders s’ha convertit en un
dels narradors més llegits. De M. Aurèlia Capmany cap esmentar Mala memòria
(1987), i El cap de Sant Jordi (1988), i així com la ingent producció de Manuel de
Pedrolo, la publicació d’obra inèdita del qual ha continuat pòstumament. Miquel
Àngel Riera s’ha revelat com un dels novel·listes actuals més sòlids. Entre els
narradors que han començat a publicar als vuitanta, s’ha de parlar, sobretot, de
Vicenç Villatoro, M. Mercè Roca, Sergi Pàmies, Màrius Serra, Ramon Solsona, J. M.
Fonalleras i Maria Barbal.
En el camp dels estudis literaris, cal remarcar l’acabament de La Història de
la Literatura Catalana (1964-88), de Riquer-Comas-Molas, en onze volums. El 1987,
cinquanta anys després de la seva primera efímera existència, la institució de les
Lletres Catalanes endegà novament les seves activitats.
2. La poesia
Hem de diferenciar dues dècades dins de la poesia: els anys setanta i els
anys vuitanta.
---------------------------------------------------------------- 5 ----------------------------------------------------------------
TEMA 70
La literatura actual. La poesia, la narrativa i el teatre
Edicions 62. Però també, van tenir molta importància els actes i lectures públiques, i
així el Festival Popular de Poesia Catalana al Price, de l’any 1970, fou seguit d’altres
iniciatives semblants, com el Gespe Price (Bellaterra, 1975) i Price-Congrés (1977).
D’altra banda, si ens fixem en les antologies publicades fins al moment
present es dibuixa un mapa prou exacte dels poetes més destacats. Marco i Pont en
La nova poesia catalana (1980) feren una selecció limitada que pot servir com a
primera aproximació. Distingiren un grup de poetes més majors, que realitzaren un
paper de transició com són Feliu Formosa, Marta Pessarrodona, Narcís Comadira,
Salvador Oliva i Francesc Parcerisas. I en un segon grup consideraren Pere
Gimferrer, Josep Riera, Ramon Pinyol, Josep Albertí, Joan Navarro, Xavier Bru de
Sala, Miquel Desclot, Maria Mercè Marçal, Miquel de Palol i Marc Granell.
3. La narrativa
Un dels problemes importants amb qui van haver d’enfrontar-se els escriptors
que començaren a publicar a finals dels anys seixanta i principi dels setanta va a ser
la manca d’una tradició sòlida, d’uns referents que repudiar, o bé uns models literaris
per a poder-los seguir o imitar. També es va afegir un altre problema: la llengua.
Durant massa temps els autors no pogueren aprendre a llegir i a escriure en la
llengua pròpia. Açò va afectar algunes de les decisions dels escriptors, a l’hora de
buscar uns referents o uns models, que la pròpia tradició no els els fornia, o bé, ho
feia de manera insatisfactòria.
El 1971 Oriol Pi de Cabanyes i Guillem Jordi Graells batejaren com a
<<generació literària dels 70>> un grup d’escriptors que, nascuts i formats a la
postguerra, donaven a conèixer la seva obra en uns moments en què el realisme
històric havia entrat en crisi. Durant la crisi del realisme apareixen a finals dels
seixanta dos novel·listes, Baltasar Porcel i Terenci Moix, que assumeixen des de
molt prompte, cada un a la seva manera, la renovació i la indagació. En canvi, la
majoria dels que els seguiren cronològicament (Montserrat Roig, Gabriel Janer
Manila, Jaume Fuster...) en un principi continuaran lligats a plantejaments de la
novel·la realista i psicològica i la innovació tècnica serà timidíssima.
Aquesta situació anòmala fou agreujada per un altre factor. Els premis literaris
tingueren, en un moment precís que podem situar a començaments de la dècada
dels seixanta l’incentiu heroic de ser fites en la lluita antifranquista, petites zones
d’aire pur on la literatura catalana podia existir; i eren al mateix temps, un mitjà de
connexió amb els lectors, captant l’atenció a través d’alguns mitjans de comunicació
de masses. Però amb el pas del temps, arribà un moment en què l’excés de
convocatòries dificultà el discerniment (i seguiment) dels premis i autors que feien
aportacions de qualitat.
La novel·la, de caràcter molt més denotatiu que la poesia, ha estat, i és, un
bon termòmetre de moltes inquietuds socials. I és ben curiós de constatar que
moltes d’aquestes novel·les són la crònica d’una rebel·lió, que culmina en un fracàs,
com el somni utòpic dels anys seixanta: la crisi de les formes de vida comunitària,
l’enterboliment de la vida sentimental per raons clàssiques i “burgeses”, la
degradació dels projectes vitals alternatius, petites mostres del fet que el somni no
tingué el “happy end” previst. Però tenen el valor de ser el testimoni de la
transformació moral que ha somogut el país, amb la influència dels canvis que s’han
produït a la societat occidental.
---------------------------------------------------------------- 8 ----------------------------------------------------------------
TEMA 70
La literatura actual. La poesia, la narrativa i el teatre
---------------------------------------------------------------- 9 ----------------------------------------------------------------
TEMA 70
La literatura actual. La poesia, la narrativa i el teatre
• Pràctica transformadora:
- L’enllaç amb l’avantguarda històrica: A. Muntané Jordà amb Proses del
pintor (1978).
- Destruir la jerarquia i el poder de l’autor: Carles Reig amb Contraataquen
(1977).
- La modernitat temàtica: Quim Monzó amb Self-Service (1977) i Uf, va dir
ell (1978).
En els límits de la pràctica transformadora:
- Realitat o ficció: Josep Gandia Casimiro amb Dentadura postissa (1975).
- Teorització sobre la modernitat: Oriol Pi de Cabanyes amb Esquinçalls
d’una bandera (1977).
- La intensificació de les estructures: Amadeu Fabregat amb Assaig
d’aproximació a Falles folles fetes foc (1974).
- La sensualitat i la llibertat de la paraula: Ferran Cremades amb Coll de
serps (1978), Josep Lluís Seguí Espai d’un ritual (1978).
---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------
TEMA 70
La literatura actual. La poesia, la narrativa i el teatre
4. El teatre
---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------
TEMA 70
La literatura actual. La poesia, la narrativa i el teatre
Malgrat les moltes limitacions que van patir: la pressió de la censura, els
entrebancs administratius i polítics, problemes econòmics, etc., es pot dir que el
teatre independent va fer un treball immens per la creació d’un nou públic i la
introducció de nous gèneres teatrals.
El teatre independent es deixà influir pels nous corrents europeus de la
postguerra: el Surrealisme, l’existencialisme, el teatre de l’absurd, el teatre èpic, el
teatre de document... Cal destacar, en primer lloc, el teatre avantguardista, tant en el
seu vessant surrealista com en l’absurd. Destaquen en aquest corrent Josep Palau
Fabra, Manuel de Pedrolo i Joan Brossa.
Però la gran innovació del teatre independent va ser el Teatre èpic, basat en
les tècniques teatrals dels alemanys Bertold Brecht i Erwin Piscator, que pretenien
modificar la mentalitat del públic provocant el seu distanciament de l’acció dramàtica
i tractant la problemàtica social.
Dins d’aquest corrent podem emmarcar les obres que busquen la recuperació
del passat històric, moltes vegades amagat o manipulat, com la Setmana Tràgica
(1975) de Lluís Pasqual, Àlias Serrallonga (1971) d'Els Joglars, i moltes obres de
Rodolf Sirera.
Dins d’aquest corrent de grups independents que protagonitzaren més
directament la renovació del panorama teatral, tenim:
Els Joglars, grup de mims creat el 1962 per Albert Boadella. Poc a poc
començaren a incorporar la paraula i els efectes sonors. Els seus muntatges solen
ser polèmics ja que no abandonen mai la crítica dels valors socialment més
admesos: la pàtria, la religió, la família, l’exèrcit, la política, l’esport...
Els darrers muntatges han explotat situacions conflictives, tractades sempre
des d’una postura crítica i destacant l’aspecte còmic i ridícul d’aquestes: Operació
Ubú (1981), Gabinete Libermann (1985), Els virtuosos de Fontenaibleau (1985).
El 1977, a causa del seu espectacle La Torna, els actors i el director foren
empresonats, la qual cosa va provocar campanyes a favor de la llibertat d’expressió,
que per primera vegada es posava en entredit en la naixent democràcia.
La Fura dels Baus fan un teatre sense text que integra música, ombres,
moviments i expressió corporal en escenaris anticonvencionals (ruïnes, naus
industrials, edificis en construcció...). En espectacles com Accions (1983), Suz/o/suz
(1985) o Tier mon (1988) pretenen trencar la passivitat del públic amb imatges
plàstiques molt expressives i agressives que els han donat un enorme ressò com a
un dels grups més innovadors del panorama internacional.
---------------------------------------------------------------- 12 ----------------------------------------------------------------
TEMA 70
La literatura actual. La poesia, la narrativa i el teatre
Els autors que més han destacat en les dues darreres dècades han estat el
català Josep Maria Benet i Jornet i els valencians Manuel Molins, Josep Lluís Sirera i
Rodolf Sirera.
Manuel Molins
Entén el teatre com una totalitat que abraça el text, l’escenografia, el vestuari i
la interpretació. Durant els anys setanta va escriure un llarg cicle històric compost
per set obres que revisen els moments claus de la història del poble valencià.
D’aquest cicle s’ha representat Dansa del Vetlatori, sobre la guerra de Successió,
Joan Joan, sobre la dictadura de Primo de Rivera, i Quatre històries d’amor per a la
reina Germana, ambientada en la guerra de les Germanies. També ha explorat altres
gèneres, com el melodrama, en Tango, i la comèdia satírica en Ni tan alts ni tan rics
(1989).
---------------------------------------------------------------- 13 ----------------------------------------------------------------
TEMA 70
La literatura actual. La poesia, la narrativa i el teatre
Rodolf Sirera
És possiblement el dramaturg més important de l’escena valenciana actual.
Amb col·laboració amb el seu germà va escriure la trilogia La desviació de la
paràbola, formada per El brunzir de les abelles (1975), El còlera dels déus (1976) i
El capvespre del tròpic (1977) que representen els darrers anys del segle XIX a
València a través d’un obrer progressista, que serà repetidament perseguit fins a ser
assassinat.
El 1978 edità L’assassinat del Doctor Moraleda i El verí del teatre, una de les
seves obres més emblemàtiques.
Des de l’òptica de la temàtica cal parlar de la tendència que té com a objectiu
reconvertir el sainet tradicional en arma lúdica (Homenatge a Florentí Montfort). En
segon lloc cal esmentar una tendència històrica que reflexiona sobre els
esdeveniments, la llengua i la cultura pròpia (El brunzir de les abelles). Un tercer
grup tracta de la temàtica de les relacions humanes i la convivència de la parella (La
primera de la classe). I hi ha un quart grup heterogeni format per la resta (Arnau).
Tanmateix, un tema principal en la seva producció és la reflexió sobre el teatre, cosa
que veiem clarament en dues de les seves obres més importants: Plany en la mort
d’Enric Ribera i El verí del teatre.
---------------------------------------------------------------- 14 ----------------------------------------------------------------