Escolar Documentos
Profissional Documentos
Cultura Documentos
Tema 38
ELS ORÍGENS DE LA LITERATURA.
TROBADORS, JOGLARS I POETES
TEMA 38
Els orígens de la literatura. Trobadors, joglars i poetes
ÍNDEX
1. Introducció
1.1. Context històric
1.2. Del llatí al català
3. Poesia trobadoresca
3.1. Introducció
- Els orígens de la literatura europea
- Llengua literària i llengua parlada
- Causes de l’ús de l’occità en les poesies fetes per catalans
- Orígens de la literatura catalana
- Cronologia
3.2. Trobadors, joglars i poetes
- Qui és qui?
- La formació i la cultura del trobador
3.3. La poètica trobadoresca
3.4. Els gèneres
3.5. L’amor cortés
3.6. Cançoners, Vides i Razós
3.7. Els tractats de poètica
3.8. Els principals trobadors catalans
4. Apèndix
4.1. Context històric
- Del segle V al segle IX
- De finals de segle IX a principis del segle XII
- Del segle XII al segle XIII
---------------------------------------------------------------- 2 ----------------------------------------------------------------
TEMA 38
Els orígens de la literatura. Trobadors, joglars i poetes
BIBLIOGRAFIA
SALVADOR, V., i ESCRIVÀ, V., Literatura. BUP 3, València, Gregal llibres, 1986.
---------------------------------------------------------------- 3 ----------------------------------------------------------------
TEMA 38
Els orígens de la literatura. Trobadors, joglars i poetes
1. Introducció
---------------------------------------------------------------- 4 ----------------------------------------------------------------
TEMA 38
Els orígens de la literatura. Trobadors, joglars i poetes
s’accentuava pel contacte amb les llengües veïnes. El llatí vulgar es distancia cada
vegada més del llatí culte. A partir del segle VII aquest darrer tipus de llatí és gairebé
patrimoni d’eclesiàstics, que, en escriure'l, no sempre poden ocultar les vacil·lacions,
els vulgarismes, els usos regionals i els neologismes de la seua parla habitual. Els
analfabets -els illiterati-, que són la immensa majoria, s’expressen en una parla
descurada que sol ser coneguda amb el nom de sermo rusticus. Es donen així, entre
els segles VI i XI, tres tipus de llengua:
Fins ben entrada la primera meitat del segle XII, la majoria de documents eren
escrits en el llatí convencional dels notaris, en el qual tot just el català hi apuntava de
tant en tant, entre mig de mots i frases arromançades. En aquests documents,
redactats en llatí per escrivans coneixedors de la llengua sàvia, sovint hi apareixien
en català la precisió d’un topònim, l’esment d’un objecte casolà o el parentiu de les
parts contractants. Aquests primers documents palesen, d’una banda, que els
escrivans empraven el català quan desconeixien algun terme en llatí i, de l’altra, que
es valien de la llengua pròpia per aclarir els passatges obscurs i fer-se entendre.
Tot i que els primers textos escrits en català no tenien cap finalitat literària,
donat que eren textos de caire instrumental, destinats a facilitar la comprensió de la
paraula de Déu, el coneixement de les lleis, la constatació i fixació d’intercanvis
comercials i que, a més a més, es tractava de traduccions o bé de gloses d’escrits
anteriors, pensem que cal estudiar-los en aquest tema perquè, justament, els
orígens escrits en la nostra llengua són textos en prosa i no en vers, que és com
solen iniciar-se les llengües literàries. La raó seria que els poetes cultes de l’època
preferien escriure en provençal els seus versos, per tal com aquest idioma tenia
aleshores un gran prestigi literari a causa del refinament cultural de les corts
provençals del segle XII, la qual cosa serà àmpliament tractada en el punt següent.
---------------------------------------------------------------- 5 ----------------------------------------------------------------
TEMA 38
Els orígens de la literatura. Trobadors, joglars i poetes
- Textos jurídics
Durant el segle XII, en íntima connexió amb la renovació del plet, es féu la
traducció al català del Forum ludicum, la gran recopilació del plet visigòtic que
suposadament data de la primera meitat del segle XII i del qual ens ha arribat un
fragment. La importància d’aquest text està en el fet que implícitament ens indica
l’existència d’un públic ja incapaç d’utilitzar el llatí i la necessitat consegüent de
posseir textos literaris en vulgar. Això òbviament, degué accelerar, d’una banda la
creació lenta d’una llengua literària i, de l’altra, la consciència lingüística, segons
Nadal i Prats (1996: 255-260).
Durant el segle XII el procés de vulgarització de textos jurídics degué continuar i,
fins i tot, accelerar-se. D’aquesta època daten tres grans obres jurídiques en català:
els Usatges de Barcelona, les Commemoracions de Pere Albert i els Furs de
València.
- Textos religiosos
És en la literatura religiosa on trobem el primer gran document de la llengua
catalana: les Homilies d’Organyà. Aquest text s’ha de relacionar d’una banda amb la
tendència explícita dels concilis de Magúncia, Reims i Tours (813), a predicar en la
llengua que parlaven i entenien els fidels i, de l’altra, amb la influència que, venint
d’Occitània, exercien aquells corrents religiosos nous (càtars, valdesos...) que tant
afavorien la difusió de les sagrades escriptures en vulgar.
Aquest text en prosa és un fragment de vuit fulls d’uns sermons explicant i
comentant l’evangeli o l’epístola de les dominiques de sexagèsima i de
quinquagèsima, del dimecres de cendra, de la primera dominica de quaresma i del
dijous següent. El destinatari d’aquest text, tot i que l’autor s’adreça al públic amb el
terme senyor, sembla ser, atenent l’estil directe i planer, el poble.
- Textos historiogràfics
Al llarg dels segles XII i XIII naix la historiografia catalana, més lligada a la
història francesa que a la tradició de la història universal concebuda en funció de
Roma o de la monarquia visigoda.
Paral·lelament als cronicons llatins aparegueren altres obres historiogràfiques,
algunes de les quals en versió catalana: Gesta comitum barcinonensium et regum
Aragoniae, considerat el primer monument orgànic de la historiografia catalana.
D’aquest document hi ha una versió catalana escrita durant el regnat de Jaume I; un
altre document és la traducció catalana d’Historia Gothica de l’arquebisbe de Toledo,
Roderic Ximenes de Rada, feta per Pere de Perpejà l’any 1266, i, finalment, la versió
catalana del De rebus Hispaniae, també de l’arquebisbe de Toledo, que s’estava
traduint el 1268.
credets Deu lo Payre (de mitjan segle XIII), escrit en un català força aprovençalat.
Sembla que són de la mateixa època l’Epístola farcida de sant Esteve, glossa
catalana en vers de l’epístola que, treta dels Fets dels apòstols, es llegeix a l’ofici de
la festivitat del protomàrtir. D’altres que es conserven és el cant de romeus o Virolai
de Madona Sancta Maria de Montserrat, segurament de la segona meitat del segle
XIII, i altres poesies en llaor de la Mare de Déu, escrites en l’estrofisme dels goigs,
de finals del XIII o primeries del XIV. Pel que fa a la composició Cançó de Santa Fe,
la localització de la qual hom dubta si és a la regió de Narbona o al Rosselló, a finals
del segle XI, segons Antoni Ferrando i Miquel Nicolàs (1993: 58), es dubta
d’adscriure-la a la llengua occitana o a la catalana, donat que l’afinitat entre
ambdues llengües era molt més estreta abans del segle XIII2.
Amb tot, Nadal i Prats (1996) consideren que és possible que la llengua catalana
fos emprada en la producció d’una literatura oral, però que dissortadament no se’ns
ha conservat. Per a ells, i seguint Joaquim Molas, des de sempre el poble ha cantat i
narrat cançons i llegendes heroiques i satíriques, d’enamorats, de romeus... Per tant
la nostra literatura popular, tant profana com religiosa, és tan vella com el mateix
idioma.
3. La poesia trobadoresca
3.1. Introducció
- Els orígens de la literatura europea
La poesia expressada en llengua d’oc o provençal, i més modernament en
occità, esdevé la primera alternativa en llengua vulgar i de caire culte a la prestigiosa
i tradicional literatura expressada en llengua llatina. A les terres de la llengua d’oc,
una poètica perfectament reglamentada, amb una temàtica fixa, els eixos centrals de
la qual són amor i guerra, sotmesa a una fèrria normativa dictada per preceptives i
gramàtiques, ofereix la primera reacció significativa a la literatura oficial3. Aquesta
poesia, en la llengua del carrer i del palau, obeeix a uns estímuls d’amor apassionat
o d’odi igualment encés. S’homologa ràpidament en prestigi i consideració social
amb l’escriptura tradicional d’inspiració eclesiàstica, obrada per clergues i monjos.
Però és una lírica profana, d’autor inicialment laic, que canta el goig, el plaer, l’amor
realitzat o el desig esperançat, el dolor del comiat, del refús o també esperona en
versos enverinats per l’odi, la venjança, la lluita i el desafiament.
És una poètica col·lectiva, de característiques formals definides i temàtiques
determinades, on el reglament i les preceptives no ofeguen la veu pròpia i personal
de cada trobador.
Cal destacar-hi, a més a més, la gran novetat que suposa pel fet de no haver-
hi cap altra literatura d’Europa, ni en el marc neollatí ni en l’àmbit anglosaxó, que
oferesca unes preceptives semblants. A més, sorprén el nombre elevadíssim de
participants: uns tres-cents cinquanta trobadors i més de dues mil cinc-centes
2
Segons Martí de Riquer, una prova de la seua catalanitat podria ser el fet que els sants que són esmentats eren
objecte de devoció al Rosselló i al Conflent, i que les flors, les plantes i les fruites que hi apareixen corresponen
a les d’aquelles contrades, així com el paisatge. Tanmateix no és un argument decisiu a favor d’aquesta hipòtesi.
3
Anteriorment, però, hi havia ja una lírica popular, de caire tradicional, que no accedeix a l’escriptura, que es
transmet oralment i l’autor és sempre desconegut. A més, donat el seu caràcter i la fragilitat de la transmissió,
constantment és alterada en la seua redacció. També hi ha una poesia culta, redactada en llatí, de procedència i
inspiració eclesiàstica.
---------------------------------------------------------------- 7 ----------------------------------------------------------------
TEMA 38
Els orígens de la literatura. Trobadors, joglars i poetes
4
Hi ha testimonis de l’època que consideren catalans tots els habitants de la comunitat occitanocatalana,
oposant-los als francesos. El fet que el català, en els seus primers temps, presentava una gran semblança,
sobretot léxica, amb els parlars occitans, permeté la comprensió de l’occità per part dels nostres avantpassats
(Llengua de Cou, Teide, Barcenona 1996).
---------------------------------------------------------------- 8 ----------------------------------------------------------------
TEMA 38
Els orígens de la literatura. Trobadors, joglars i poetes
Com diuen Antoni Ferrando i Miquel Nicolàs (1993: 58), el llenguatge trobadoresc
no era molt més alié al català que als mateixos parlars occitans, però amb el temps
s’accentuaren les diferències entre aqueix codi social escrit i els parlars dels qui
l’empraven, incloent-hi l’occità. Per accedir-hi, s’escriuen al llarg dels segles XIII i
XIV tot un seguit d’arts poètiques. A través d’aquests testimonis es fa palés que els
trobadors catalans del segle XIII distingeixen clarament el llenguatge trobadoresc en
què escriuen poesia, del català que parlen i que comença a tenir autonomia literària
pròpia.
- Cronologia
Tothom coincideix que el primer gran trobador fou Guillem de Peitieu (1071-
1126), és a dir, Guillem VII, compte de Poitiers i IX duc d’Aquitània. Ara bé, fora de la
cort occitana els catalans són els primers que, tot i no ser nadius d’Occitània,
adopten el provençal, llengua semblant però no igual a la d’ells, com a llengua de la
lírica, des de mitjan segle XII fins a la fi del segle XIII. A més a més, cal dir que en
provençal catalanitzat, o en català amb nombrosos provençalismes, continuen
expressant-se tots els poetes lírics de Catalunya encara al segle XIV, i podríem dir
que fins a Ausiàs March. Tanmateix, ací només tractarem aquells que han estat
considerats trobadors per la Història de la Literatura, això és, aquells que van
escriure als segles XII i XIII, mentre tingué vitalitat la literatura provençal clàssica.
alguna de les tornades figura el nom del joglar, que ha de divulgar la poesia, i el
senyal, és a dir, el pseudònim poètic amb què l’autor amaga el nom d’una dama,
d’un altre trobador o de qualsevol altra persona.
Una poesia és escrita en cobles unisonants quan cadascuna de les estrofes
ofereix les mateixes rimes. Quan aquestes canvien a cada estrofa, la poesia és
escrita en cobles singulars.
---------------------------------------------------------------- 12 ----------------------------------------------------------------
TEMA 38
Els orígens de la literatura. Trobadors, joglars i poetes
Aquestes vides, segons Ferran Gadea (1990: 14-15) obrin una via per a la novel·la ja
en prosa, el relat d’uns fets atribuïts a un protagonista on es barregen fets reals amb
fets irrealitzables.
Les Razós. El copista o col·lector del cançoner s’arrisca algunes ocasions a
anotar el fet o la causa suposada que motiven el poema del trobador.
Els Cançoners. Són reculls ben cal·ligrafiats, on s’acull la producció de
diferents autors. La majoria són miscel·lànies i presenten problemes de falses
atribucions, autories dubtoses o errònies. Actualment se'n conserven un centenar i,
escadusserament, copien també la melodia dels poemes.
estrofisme diferent. Això ens revela un original sentit musical. Les cançons són
adreçades a una dama el nom de la qual amaga amb un senyal, d’On-tot-mi-platz,
que és la Marquesa d’Urgell, molt celebrada per altres trobadors.
3.8.3. Guillem de Berguedà (1138-1192). Fou el fill gran del vescomte de Berguedà
que, arran de l’assassinat de Ramon Folch de Cardona, magnat de Catalunya, es
convertí en enemic del rei Alfons I i del seu bisbe. Tota la seua vida és un seguit de
conflictes bèl·lics i d’actes de rebel·lió. La seua poesia és vigorosa i original i ocupa
un lloc destacat en el panorama occità. Practica el sirventés bèl·lic i de calúmnia
personal contra els seus enemics i també una poesia amorosa bastant convencional.
De la seua obra en destaquen tres cicles, d’acord no amb l’amor, sinó amb l’odi:
poesies contra Pere de Berga, contra el bisbe d’Urgell i contra Ponç de Mataplana, a
qui a més dedica un plany en morir aquest contra els sarraïns. Aquesta temàtica
evidencia que allò que impera és l’odi, que entre els trobadors és més sincer que
l’amor. Aquest trobador destaca per dues facetes: el calumniador i el cortés, el groller
i l’elegant, el vassall rebel enfront del seu rei i el vassall amorós davant la dama, el
trobador que escriu la més gran obscenitat i el poeta que compon versos delicats.
3.8.4. Guillem de Cabestany (1212). Trobador rossellonés, és documentat
històricament com a combatent de les Navas de Tolosa. La seua poesia pertany al
trobar leu, és tota convencionalment amorosa i d’una qualitat no gens menyspreable.
Adquirí una extraordinària celebritat amb la Llegenda del cor menjat, sense ser clara
la seua veracitat7. Ens han pervingut set cançons totes de temes amorosos, en estil
abstracte i general i sense fer concessions a referències concretes o a fets
determinats. L’èxit més gran fou la cançó Lo dous cossire, centrada en el tema del
record de la dama, exposat amb algunes notes sensuals. Els poemes “S’allarga el
dia en tendre excés” i “Per la delera” van descabdellant els motius d’un amor total i
absorbent, del temor i de l’esperança, de la complaença en el dolor, del martiri i del
secret.
3.8.5. Huguet de Mataplana (1185-1213). Es troba ben documentat a les seues
possessions del Ripollés. Lluità a les Navas de Tolosa i a Muret, on fou ferit de mort.
Tenia reputació d’home cortés, acollidor i entés en amor i poesia. Va practicar la
poesia incidentalment i el seu poema més conegut és “Puix raó me'n dóna entenent”
en què retrau a Raimon de Miraval que no siga capaç de respectar el plet que té la
seua dona, Na Caudairenga, a fer versos com a trobairitz que és, i a rebre
homenatges amorosos; li diu que si això no ho accepta, tampoc no serà mai ell
mateix un bon enamorat cortés. Miraval es va defensar en un poema formalment
idèntic a aquest, en què es permet d’opinar sobre les relacions matrimonials
d’Huguet de Mataplana i la seua muller, Na Sança. Fou, en definitiva, un generós
protector de trobadors i de joglars que limità la seua ciència poètica i el seu enginy a
debats literaris amb personatges de diversa condició. Els tres debats que hom li
atribueix, debat amb Raimon de Miraval, tençó amb Reculaire i debat amb
Blacasset, suposen certa agudesa i un tarannà propici per a les burles amables i
intranscendents.
3.8.6. Ramon Vidal de Besalú. Ens han pervingut obres de caràcter molt divers:
poesies líriques, tres narracions extenses en vers i un tractat de gramàtica, Regles o
Las razós de trobar, obra cabdal d’aquest trobador. Aquesta té una intenció
didàctica, però aplicada exclusivament a la poesia. Sembla que coneixia l’existència
7
Segons aquesta llegenda, En Ramon de Castell Rosselló, gelós d’aquest trobador, el matà i donà a la seua
esposa el cor perquè se’l mengés. Aquesta, en saber de qui era, es desmaià i el marit la volgué matar, però ella es
llançà pel balcó i morí. El rei d’Aragó féu empresonar l’assassí i soterrar el amants junts.
---------------------------------------------------------------- 14 ----------------------------------------------------------------
TEMA 38
Els orígens de la literatura. Trobadors, joglars i poetes
d’una poesia tradicional, o popular, en poblets i muntanya, la qual cosa confirma que
hi havia poesia tradicional a Catalunya a començament del segle XIII. Ell adscriu a la
literatura en llengua d’oïl els gèneres més objectius, “romanz”, i a la literatura en
llengua d’oc els més lírics o subjectius. En definitiva, és una figura literària
considerable, precisament per la doctrina poètica exposada a Las Razós de trobar i
pel Castia gilós, o reprensió de gelosos, que és una novel·la escrita en apariats
octosíl·labs. En ella l’autor es manifesta un narrador de gran mèrit. L’acció és
menada amb seguretat i és encertadament estructurada; els episodis són matisats
amb detalls escaients, i tant el diàleg com les descripcions tenen vivor i mobilitat.
3.8.7. Cerverí de Girona (1259-1285). Fou l’últim gran poeta de la tradició
trobadoresca, català de Cervera, que adoptà aquest nom joglaresc en donar-li
Jaume I unes terres al Gironés. El seu nom és Guillem de Cervera, amb el qual
signa els seus Proverbis morals en vers. Trobador àulic a la cort dels Cardona, va
ser poeta oficial prop del Conqueridor i de Pere el Gran. Cultivà tots els gèneres
poètics i practicà el gust per la innovació i el canvi. La seua obra és la més extensa
que existeix: peces líriques, narratives, i els Proverbis. Un dels mèrits és haver escrit
cançons imitant l’estil i els temes de la poesia tradicional o popular. Ell ha percebut la
bellesa i la gràcia d’un gran tipus de poesia popular, del qual ha assimilat almenys la
forma. Cal destacar també quatre pastorel·les que presenten certes varietats i no
estan mancades de gràcia i d’intenció. L’acció és lleugera i senzilla, i la intenció, com
en la pastorel·la provençal, és política. Gran nombre de composicions de Cerverí són
anomenades vers, en què caben des de reflexions ètiques i morals i la poesia
sagrada fins als jocs intranscendents i l’humorisme. La paradoxa i el concepte
singular i inexpert constitueixen la part principal del contingut d’aquests versos.
Tota mena de recursos i de procediments són utilitzats per Cerverí a fi de
mantenir tensa l’atenció del seu públic. L’enginy i l’humor són sovint al servei de la
moralització, amb la qual cosa l’actitud ètica es fa suau i aparentment
intranscendent. De la poesia religiosa destaquem la composició “Com caminant que
va marrant la via”; és tracta d’una alba religiosa que exalta la Mare de Déu com a
única dona digna d’homenatges. Finalment cal dir que la varietat dels seus escrits, el
seu depurat art, l’originalitat, la seua consciència d’escriptor i la seua rectitud moral
donen a aquest trobador una dimensió comparable als millors trobadors de l’època.
És el més considerable dels trobadors catalans després de Guillem de Berguedà; la
seua obra és una mena de ric balanç i digne colofó de la lírica provençal, i una bella
prometença per a la continuació i evolució de la lírica en terres catalanes.
3.8.8. Guillem Ramon de Gironella. Tot i que hi ha problemes de datació, sembla
probable que pertany a la segona meitat del segle XIII. Coneixem d’ell tres poesies
amoroses de reeixida perfecció formal. La mètrica és diferent a cadascuna d’elles i
presenta esquemes únics en la poesia trobadoresca; el lèxic és ric i l’expressió no és
vulgar. És, doncs, un trobador de certa originalitat, molt curós en la forma i que
instaura amb encert combinacions mètriques.
4. Apèndix
4.1. Context històric
Tot i que el període històric que ens interessa tractar és aquell que va des del
segle XI fins al XIII, és a dir, des de les primeres manifestacions escrites en català
fins a la Batalla de Muret en què es perden els territoris d’Occitània, pensem que és
convenient d’ampliar-lo i tractar, de manera breu, els fets ocorreguts abans i que són
---------------------------------------------------------------- 15 ----------------------------------------------------------------
TEMA 38
Els orígens de la literatura. Trobadors, joglars i poetes
importants per al desenvolupament de la nostra llengua. Per tant hem dividit aquest
context històric en tres parts o fases:
Taula cronològica:
Segles V-VI
- L’any 415 els visigots, poble germànic, penetren per primera vegada en terres
catalanes i ocupen la província de la Tarraconense. Als inicis del segle VI afermaren
el seu domini en terres de la península ibèrica fins a l’arribada dels àrabs.
- L’any 475 es produeix definitivament la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident. La
Tarraconense s’incorpora al regne visigot de Tolosa.
Segles VII
- L’any 673 hi ha una revolta contra els visigots. Independència efímera de Catalunya
i Septimània.
Segles VIII-IX
- Ocupació musulmana de la península entre el 711 i el 713, s’hi exceptuen l’Alta
Ribagorça i el Pallars Sobirà. S’hi imposa la llengua àrab. Les llengües romàniques
es troben en plena gestació. A finals del segle VIII comença la primera fase d’avanç
cristià encapçalat pels francs, que arribaren a ocupar el nord de l’actual Catalunya
(l’any 759 els francs conquesten el Rosselló, i el 785 Girona és sota domini franc).
Aquest territori constituirà fins a la fi del segle X d.C. una manca de protecció contra
els musulmans: la Marca Hispànica8.
S’estableix un contacte entre francs i catalans entre el 785 i el 878, en què la
dominació franca era políticament total i que es caracteritzava pel fet que els càrrecs
públics eren considerats com a beneficis de l’emperador, el qual podia posar o
destituir els seus representants. A més, la futura Catalunya es trobava dividida
administrativament en dues zones: Cerdanya, Pallars, Urgell i Ribagorça depenien
de la Marca de Tolosa, i Barcelona, Girona, Empúries i Rosselló, de la Marca de
Septimània.
- Suposada desintegració de la Marca Hispànica (865).
b) De finals del segle IX a principis del segle XII: del procés d’independització
respecte el poder franc a l’intervencionisme català a Occitània.
- Del 878 al 988 hi destaquen dos fets. Primer, el procés d’integració que, amb Guifré
el Pilós, seguiren les terres de la Catalunya Vella: aquest comte, el 878 féu una
primera unificació dels comtats de Girona, Besalú, Cerdanya, Urgell i Barcelona sota
8
La Marca Hispànica estava organitzada en comtats, els límits dels quals coincidien amb les antigues
demarcacions visigodes que, al seu torn, havien estat construïdes sobre divisions geogràficques de l’època
romana o preromana. Cada un dels comtats de la Marca era governat per un comte nomenat directament per
l’emperador franc. A finals del segle IX, amb la crisi de la monarquia franca, el càrrec de comte comença a
ser atorgat en herència de pares a fills (Guifré el Pilós deixa en herència les seues possessions), segons
Francesc Ruiz i altres (1996: 37-38).
---------------------------------------------------------------- 16 ----------------------------------------------------------------
TEMA 38
Els orígens de la literatura. Trobadors, joglars i poetes
la seua autoritat, aviat reconeguda pel Papa i pels emirs de Còrdova, i amb
l’establiment d’una dinastia, el casal de Barcelona. Segon, els nobles catalans van
seguir un procés d’independització respecte al poder franc: els comtats van
començar a considerar-se com a béns propis, això és, hereditaris i no com a un
benefici de l’emperador. Durant el mandat del comte Borrell II, els comtats catalans
s'independitzen del poder franc. El comtat de Barcelona es transforma en el centre
aglutinador. Continua el procés de diferenciació del català respecte al llatí.
- Del 988 al 1162 es produeix l’afermament de l’autoritat de la casa de Barcelona a
tota la Catalunya Vella, l’expansió cap als territoris dominats pels àrabs i
l’intervencionisme català a Occitània. Sobretot cal destacar que durant els segles XI i
XII els comtes catalans portaren a terme una política expansiva més enllà dels
Pirineus, principalment a través de la compra dels drets i senyorius o d’enllaços
matrimonials amb membres de les grans cases nobles de l’antiga Gàl·lia romana. Els
moments claus són l’època de Ramon Berenguer I, que adquirí amb l’or que arribava
d’Al-Andalus els comtats de Carcassona i Rasès (1065), i l’època de Ramon
Berenguer III que, amb el casament amb Dolça de Provença (1112), annexionà la
Provença marítima a la Casa de Barcelona. Aquestes relacions tindran importants
influències culturals per a la literatura catalana, com veurem al llarg d’aquest tema.
c) Del segle XII al segle XIII: entre Occitània i la conquesta del sud-est peninsular.
- Durant el segle XII els comtats catalans, progressivament dominats pels comtes de
Barcelona, estenen la seua influència política per Occitània. Els diferents pactes,
aliances i casaments entre els nobles catalans i els nobles occitans fan que els
comtats occitans esdevinguen vassalls del comte de Barcelona.
- A mitjan segle XII el comte Ramon Berenguer IV ocupa els emirats musulmans de
Tortosa i Lleida.
- El 1150 es crea una confederació amb el regne d’Aragó en casar-se el comte
Ramon Berenguer IV amb la princesa Peronella, filla del rei Ramir d’Aragó. A partir
d’aquest moment els comtes del Casal de Barcelona prenen el títol de reis de la
Confederació Catalanoaragonesa.
- El segle XII es tanca amb un àmbit d’influència catalana que va des dels Pirineus
atlàntics fins a Niça, i de l’Alvèrnia fins a més enllà de l’Ebre.
- El rei Alfons I, fill de Ramon Berenguer IV, acarona la idea de crear un estat
transpirinenc amb Barcelona com a capital.
- Durant el segle XII es va desenvolupar als comtats occitans una religió coneguda
con a càtara o albigesa, considerada heretge per l’església oficial de Roma.
- El desenvolupament del catarisme a Occitània atemptava directament contra
fonaments jeràrquics i dogmàtics del papat i també contra els interessos
expansionistes dels francesos, contraris, per tant, als dels occitans. La confluència
d’interessos del papat i dels francesos van promoure la croada contra els occitans
càtars.
- La direcció de la resistència contra la invasió correspongué al rei d’aquelles terres,
Pere el Catòlic, fill del rei Alfons i pare de Jaume I.
- En la batalla de Muret (1213), les tropes catalanooccitanes van ser derrotades pels
francesos i el papat, la qual cosa determinà dues conseqüències:
• La incorporació de la major part dels comtats occitans al regne de França.
• L’aparició d’una forta crisi en les relacions entre la noblesa i el rei, ja que les
rendes senyorials, en perdre's Occitània, van quedar minvades.
---------------------------------------------------------------- 17 ----------------------------------------------------------------
TEMA 38
Els orígens de la literatura. Trobadors, joglars i poetes
4.2. Esquemes
1. Intenció comunicativa
1.1. Jocs poètics:
- Alba: Separació dels amants a l’alba.
- Pastorel·la: Diàleg amorós entre un cavaller i una pastora.
- Debat, Tençó i Joc partit: Joc d’engany entre dos trobadors.
- Dansa: Cançons per a ésser ballades.
2. El món feudal
2.1. Cerimònia de vassallatge:
2.1.1. Presa de mans, commendatio manibus.
- Bes, osculo fidei.
- Jurament de fidelitat
2.1.2.
- Senyor: Dama, midons, meus dominus.
- Vassall: Hom (trobador).
---------------------------------------------------------------- 18 ----------------------------------------------------------------