TEMA 41

Tema 41
LA PROSA RELIGIOSA I MORALITZANT
DELS SEGLES XIV I XV
 TEMA 41
La prosa religiosa i moralitzant dels segles XIV i XV

ÍNDEX

1. Introducció
1.1. El paper de l’església medieval
1.2. El naixement de la literatura religiosa. La Baixa Edat Mitjana
1.3. La literatura religiosa i moral en els segles XIV i XV

2. Arnau de Vilanova
2.1. Vida
2.2. Idees religioses
2.3. Obra
2.4. Conclusió

3. Francesc Eiximenis
3.1. Vida
3.2. Obra
3.3. Objectius, estil i estructura
3.4. Fonts
3.5. Originalitat
3.6. Conclusió: Eiximenis i l’humanisme

4. Sant Vicent Ferrer

4.1. Importància
4.2. Vida
4.3. Els sermons
4.4. Ideologia i conclusió

5. Anselm Turmeda
5.1. Introducció
5.2. Vida
5.3. Obra
5.4. Conclusió

6. Felip de Malla
6.1. Vida
6.2. Obra

7. Sor Isabel de Villena

7.1. Introducció
7.2. Vida
7.3. Obra. Vita Christi

8. Glossari

---------------------------------------------------------------- 2 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 41
La prosa religiosa i moralitzant dels segles XIV i XV

BIBLIOGRAFIA

ALEMANY FERRER, R., 1989, “Turmeda / Abdal·là o el “perspectivisme” com a

pràctica vital i/o literària”, dins Miscel·lània Joan Fuster, vol. I, Barcelona, PAM.
---, 1993, “Dels límits del feminisme de la Vita Christi de Sor Isabel de Villena”, dins
Actes del Nové Col·loqui Internacional de Llengua i Cultura Catalanes (Alacant/Elx,
9-14, setembre, 1991), Barcelona, Publicacions Abadia de Montserrat, pàg. 301-315.
BADIA, L., 1988, De Bernat Metge a Joan Roís de Corella, estudis sobre la cultura
literària de la tardor medieval catalana, Barcelona, Quaderns Crema.
BATLLORI, M.,1994, “Arnau de Vilanova, antiscolàstic”, dins Arnau de Vilanova i
l’arnaldisme, Obra Completa, vol. III, València, Tres i Quatre, 1994.
CARBÓ, F., 1993, “Notes sobre les estratègies discursives a propòsit d’un sermó de
sant Vicent Ferrer”, dins Actes del Novè Col·loqui Internacional de Llengua i Cultura
Catalanes (Alacant/Elx, 9-14 setmbre.1991), Barcelona, PAM, pàg.153-151.
CARBONELL, A. i al., 1986, Literatura catalana. Dels inicis als nostres dies.
Barcelona, Edhasa.
EPALZA, M., 1993, “Conversió i narrativa oral islàmiques a les narracions literàries
autobiogràfiques d’Anselm Turmeda”, dins Actes del novè Col·loqui Internacional de
Llengua Cultura Catalanes (Alacant/Elx 9-14 setembre 1991), Barcelona, PAM.
FUSTER, J., 1954, “Notes per a un estudi de l’oratòria vicentina”, dins Revista
Valenciana de Filologia, tom IV, núm. 2-4 (abril-desembre, 1954).
HAUF, A. G., 1983, Pròleg a: Eiximenis, F., Lo Crestià, Barcelona, Ed. 62.
---, 1985, Pròleg a Villena, Isabel de, Vita Christi, Barcelona, Ed. 62.
---, 1990, D’Eiximenis a sor Isabel de Villena, Aportació a l’estudi de la nostra cultura
medieval, Barcelona, Abadia de Montserrat.
MARTÍNEZ, T., 1993, “Estudi introductori” a Sant Vicent Ferrer, Sermons, València,
Tres i Quatre.
NADAL, J. M.; PRATS, M.,1987, Història de la llengua catalana, vol. I, Barcelona, Ed.
62.
ORTS MOLINES, J. L., 1993, “A propòsit de l’‘estil femení’ en sor Isabel de Villena”,
Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pàg. 153-159.
PARRA, L., 1986, “Introducció” a Sor Isabel de Villena, Vita Christi, València,
Institució Alfons el Magnànim.
RENEDO I PUIG, X., 1984, “La prosa del segle XIV”, dins Història de la literatura
catalana, vol. I, Barcelona, Ed. 62 i Orbis, pàg. 57-68.
RIERA I SANS, J., 1984, “Fra Francesc Eiximenis no és l’autor de la “Doctrina
Compendiosa”, dins Miscel·lània Sanchis Guarner, València, Universitat de València.
RUBIERA I MATA, M. J., 1993, “Una possible font àrab de l’estructura argumental de
les “Cobles de la divisió del Regne de Mallorca”, dins Actes del novè Col·loqui
Internacional de Llengua i Cultura Catalanes (Alacant/Elx 9-14 setembre 1991),
Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pàg. 161-165.
RUBIÓ, J.,1984, Història de la literatura catalana, Volum I, Barcelona, PAM.
RIQUER, COMAS, MOLAS, 1985, Història de la literatura catalana, vol. I, II, III, IV,
Barcelona, Ariel.
SANTOJA, P., 1989, “Arnau de Vilanova i el pensament islàmic”, dins Miscel·lània
Joan Fuster, vol. III, Barcelona, Abadia de Montserrat, 1989, pàg 37-57.
VIDAL ALCOVER, J., 1980, Síntesi d’història de la literatura catalana, Barcelona, La
Magrana.

---------------------------------------------------------------- 3 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 41
La prosa religiosa i moralitzant dels segles XIV i XV

1. Introducció

1.1. El paper de l’església medieval

El món medieval es va caracteritzar pel teocentrisme: la religió cristiana
impregnava tots els aspectes de la vida quotidiana, de l’organització social, de
l’escala de valors. De fet, l’església va ser l’única institució que, durant la llarga etapa
d’inestabilitat politicosocial pròpia del feudalisme generada per la desintegració de
l’Imperi Romà, mantingué intacte el seu poder, conservà una estructura similar a tota
Europa i obeí –excepte en les etapes del Cisma– un únic poder centralitzat, el del
papat.
Va ser sobretot per aquesta estabilitat que l’Església acabà exercint un poder
enorme. No és ja només el poder terrenal que exercia sobre Roma, gran part d’Itàlia
i d’altres territoris de l’Occident cristià, sinó sobretot, el poder que exercia sobre els
mateixos reis i senyors.
Com a contrapartida a aquestes potestats, l’Església legitima l’estructura social
del feudalisme, el poder dels senyors sobre els vassalls, i els dels reis i l’Emperador
sobre les seues terres, ja que precisament els senyors i els cavallers tenien
l’obligació de protegir la religió.
És gràcies al poder i a la influència de l'Església, que a poc a poc s’unifica
culturalment Europa, i la idea de “cristiandat” acaba substituint el record de l’antic
Imperi Romà. A aquesta unificació contribuiran decisivament fenòmens com la
difusió dels ordes religiosos, l’aparició dels pelegrinatges (Jerusalem, Roma, Sant
Jaume de Galícia...) i, sobretot, l’aparició d’una nova religió, l’Islam, incompatible
amb el cristianisme que va acabar ocupant Terra Santa i que va esdevenir l’enemic
comú que aconseguí aglutinar tot l’occident medieval, en la seua empresa bèl·lica
més important: les croades.

1.2. El naixement de la literatura religiosa

Atés l’evident poder de l'Església, és obvi que la religió, entesa des del punt de
vista teocentrista, havia de constituir el centre de la cultura medieval. Així, doncs,
són religioses la major part de les aportacions medievals en el camp de l’art i, és
clar, de la literatura. Tanmateix, l’autèntica literatura religiosa de creació trigarà
bastant a aparèixer. Durant l’Alta Edat Mitjana la cultura és patrimoni exclusiu del
monacat, dels ordes religiosos que, com els benedictins o els cistercencs, edifiquen
els seus monestirs (com el de Ripoll, Montserrat, la Seu d’Urgell i Santes Creus) al
camp com ho fan els senyors amb els seus castells. Tot i tenir molt de poder, aquests
monestirs depenien pràcticament de les centrals dels seus ordes, situades més enllà
dels Pirineus.
Els monestirs, en general, van dur a terme una labor cultural primordial, perquè
preservaren per al futur gran part del saber filosòfic, o teològic i literari, de l’antiguitat,
que era fidelment copiat –i, més endavant, traduït. Aquesta tasca cultural va tendir
sobretot a la reproducció i de fet des dels monestirs es feren escasses aportacions
originals a la literatura religiosa. A això, contribuí també el fet que l'Església, per por
de la difusió de les heretgies, no permeté fins al segle XIV que s’estudiara teologia
fora de les universitats de París i de Tolosa.

---------------------------------------------------------------- 4 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 41
La prosa religiosa i moralitzant dels segles XIV i XV

1.2.1. La Baixa Edat Mitjana: universitats i ordes religiosos urbans

Només en la Baixa Edat Mitjana, apareix una literatura religiosa de creació
lligada a alguns fenòmens que, entre els segles XIII i XIV començaren a trasbalsar
l’ordre medieval.
• En el camp socioeconòmic, l’extensió del comerç va facilitar l’acumulació de
riqueses en mans, sobretot, de la burgesia i dels jueus però també dels nobles i
de l'Església, i el creixement de la població urbana, més difícilment controlable,
afavorí la relaxació dels costums.
• En l’àmbit cultural, l’aparició de l’Humanisme entre alguns sectors il·lustrats
qüestionava el paper de l'Església, desprestigiada a més pel llarg Cisma
d’Occident i per la corrupció dels seus membres. No és estrany, doncs, que les
terribles pestes del XV foren interpretades com un càstig diví, ni que sortiren veus
discordants i de vegades contradictòries que reclamen en uns casos una major
espiritualitat i el retorn a la mística austeritat del cristianisme primitiu (beguins,
espirituals, franciscans), i en altres casos exigiren una major influència de
l'Església sobre la moral social (dominicans). De fet, un dels debats més fructífers
d’aquests anys va ser la discussió sobre si l'Església havia de posseir riqueses o
si calia que en prescindira. En alguns casos, aquests corrents derivaren en
revoltes populars i la jerarquia eclesiàstica anatemitzà els grups més radicals –
com els beguins–, servint-se de la Inquisició.

Després d’un període d’efervescència arribarà una certa estabilització,

caracteritzada sobretot per dues importants novetats:
- Els debats teològics són canalitzats per l'Església a través de les universitats,
que s’estenen per tota Europa i també, per les nostres terres (Estudi General de
Lleida, fundat el 1300 i Universitat de Perpinyà, de 1350). El centre de vida
religiosa es trasllada, per tant, al món urbà.
- Es consoliden dos nous ordes religiosos (franciscans i dominicans), que no
busquen aïllar-se en la ruralia sinó que pretenen intervenir decisivament en la
vida social. En conseqüència, s’instal·laren en les ciutats.

Cal buscar, doncs, l’origen de la literatura religiosa en llengua romànica en

l’expansió d’aquests dos ordes religiosos i en la seua voluntat d’influir sobre la
societat. Serà, per tant, una literatura burgesa des del seu origen nascuda a les
ciutats, però que reflecteix una mentalitat encara medieval.

1.3. La literatura religiosa i moral en els segles XIV i XV

Els segles XIV i XV són els més brillants de la nostra història literària en tots els
gèneres, tal com certifiquen noms com els de Joanot Martorell, Ausiàs March i
Jaume Roig.
En el camp concret de la literatura religiosa –que, com hem vist, naix amb la
voluntat de convèncer i adoctrinar en els valors més tradicionals del cristianisme -.
Després de la figura senyera de Ramon Llull, els autors es dedicaren
majoritàriament a seguir els camins segurs que ell havia marcat, sense superar-los
ni innovar-los. La ingenuïtat i el poc rigor s’apoderaren dels escriptors religiosos
posteriors, que s’abocaren a produir abundosos reculls d’exemples i proverbis,
històries de miracles, relats sorprenents i meravellosos. Amb tot aquest material, els
predicadors anaven per places i esglésies i atreien amb facilitat l’atenció de la gent
del poble.

---------------------------------------------------------------- 5 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 41
La prosa religiosa i moralitzant dels segles XIV i XV

1.3.1. Actituds
No podem oblidar que la societat baixmedieval es troba enmig d’una crisi de les
velles estructures socials, polítiques i religioses. Per tant, tot i que tindran un mateix
objectiu –convéncer i adoctrinar en els valors del cristianisme– les actituds dels
escriptors, necessàriament, seran diverses i contradictòries. La majoria es decanta
pel tradicionalisme, però alguns com Canals i Felip de Malla s’acosten a
l’humanisme –tot emprant una llengua torturada per la retòrica i les referències
clàssiques– per tal d’influir sobre una minoria selecta, el públic intel·lectual. Uns
altres, com Sant Vicent Ferrer o Eiximenis, amb una notable preparació teològica, i
també Isabel de Villena, faran llibres i sermons senzills i didàctics amb la intenció
d’arribar a les audiències populars (o a les monges del convent, en el cas d’Isabel de
Villena). Potser l’actuació més contradictòria és la d’Anselm Turmeda, que es
convertí a l’Islam, sense abandonar mai del tot els contactes amb el cristianisme.
La major part d’aquests autors comparteixen amb Llull moltes característiques:
• Estan molt relacionats amb les esferes de poder (papes, monarques i, en el cas
de Turmeda amb els soldans tunisencs).
• Es veieren implicats en les lluites i enfrontaments polítics i eclesiàstics (com el
Compromís de Casp o la solució del Cisma d’Occident, 1378-1417).
• Assoleixen un gran prestigi en vida, que mantenen després de morts.
• Viatjaren molt per Europa (tots, llevat d’Isabel de Villena) i el nord d’Àfrica (Llull i
Turmeda).
• Posseeixen una sòlida formació universitària, adquirida al país i en diversos
centres europeus.
• A banda d’escriure en català tenen obres en llatí (Llull, Vilanova, Eiximenis i
Ferrer) i en àrab (Llull i Turmeda).
• Però, sobretot, allò que més els unifica és una única finalitat: frenar o aconduir
l’evolució de la societat del seu temps.

1.3.2. Temes i gèneres

La literatura religiosa i moralitzant s’inscriu dins d’una tradició comuna a tota la
literatura medieval europea. En la catalana són molt abundants les obres en prosa
de caràcter religiós i moral. Des de traduccions i comentaris bíblics fins a catecismes
elementals, llibres d’hores o arts de ben morir. Amb tot, com diu Lola Badia (1988)
“La tardor Medieval és folgada i acollidora. S’hi barreja de tot. Manuscrits
humanístics procedents d’Itàlia, prèdiques de frares devotíssims, aventures
cavalleresques, poesia de certamen, moralitzacions ovidianes, cròniques universals,
traduccions de clàssics i d’italians, poesia de cançoner castellana...” Entre els
gèneres conreats cal destacar els següents:
• L’oratòria. Va ser conreada especialment pels dominicans i es dirigeix al poble
utilitzant els recursos teatrals que les gents senzilles ja coneixen, perquè són els
mateixos que utilitzen els joglars. Els sermons, moltes vegades, són apocalíptics,
centrats en el tema de la mort, presentat de manera terrible com el càstig pel
pecat original i la condemnació eterna per als pecadors.
• La controvèrsia. Eren els debats orals amb els jueus i els heretges per tal de
demostrar la superioritat de les respectives concepcions religioses. D’aquestes
discussions se’n redactaven unes actes que, en molts casos han arribat fins a
nosaltres. Van ser famoses les controvèrsies de Barcelona de 1203 (presidida pel
rei Jaume I) i la Tortosa de 1413, en la qual va participar el papa Benet XIII.

---------------------------------------------------------------- 6 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 41
La prosa religiosa i moralitzant dels segles XIV i XV

• La literatura polèmica antijueva i antimusulmana. Van escriure peces d’aquest

gènere Llull, Vilanova i Penyafort; potser l’obra més rigorosa és la del dominicà
Ramon Martí (deixeble directe de sant Tomàs), el Pugio fidei contra judaeos
(1278).
• La literatura moralitzant. D’objectius didàctics, és una prosa farcida d’exemples,
de proverbis i de citacions bíbliques. En són bons exemples la major part de les
obres de Ramon Llull i de Francesc Eiximenis.
• L’exegesi. Són les vides de sants, de la Mare de Déu i de Jesucrist (com les de
Roís de Corella i Isabel de Villena). Cal destacar també la lamentablement
perduda traducció de la Bíblia que va fer fra Bonifaci Ferrer, germà de sant
Vicent.
• La poesia religiosa. Té en els goigs un vessant popular i un corrent culte en els
certàmens poètics de temàtica religiosa que imitaven les competicions
trobadoresques. El més conegut va ser el que, a València, dóna lloc al primer
llibre imprès a la Península Ibèrica: Les trobes en llaors de la Verge Maria (1474).

1.3.3. Obres menors

Dels segles XIV i XV, entremig d’una gran quantitat d’obres convencionals, i que
sovint no eren sinó reiteracions i autèntics plagis d’obres anteriors, cal destacar
algunes obres menors:
- Bíblia de Sevilla. Obra d’onze mil versos en pariats octosil·làbics (noves rimades),
traduïda d’un manuscrit francès. Contemporània a Llull i sense gaires
provençalismes. Riquer apunta la possibilitat de reminiscències càtares.
- Llibre dels set savis. Adaptació en vers d’un manual moralitzador d’origen
oriental.
- Reculls d’exemples i de miracles, com ara els Miracles de la Verge Maria.
- Reculls de màximes i proverbis com:
- Doctrina moral, d’un autor mallorquí no identificat (probablement Nicolau de Pacs
o de Pax) que va aplegar màximes extretes d’autors diversos (clàssics i també
catalans com ara Eiximenis, Canals o Arnau de Vilanova) comentades
senzillament.
- Llibre de tres, col·lecció de sentències en tríades atribuïda a Anselm Turmeda.
Més que un manualet de moral, és una aguda observació de les febleses dels
homes o una obreta destinada a parodiar la literatura de preceptes morals.
Barreja sentències de bon sentit cristià o moral (“tres coses salven hom: Pare, Fill
e Sant Sperit”) amb d’altres de satíriques i irreverents (“tres plaers són en aquest
món: beure en taverna, jaure en bordell e cagar en prat”).

2. Arnau de Vilanova
2.1. Vida
Segurament d’origen jueu, tradicionalment s’ha cregut que va nàixer a València
cap al 1240, encara que darrerament s’ha afirmat que nasqué a Aragó i es traslladà
a València arran de la Conquesta. Va ser, doncs, contemporani de Llull i, de fet, és
comparable a aquest autor pel seu caràcter polifacètic. Rebé ensenyaments dels
dominicans (hebreu, Bíblia, literatura rabínica...). El seu entorn social li facilità el
coneixement de l’àrab, de manera que va poder llegir directament els tractats
científics i mèdics més avançats de la seua època. Estudià medicina àrab a València
i amplià estudis a les universitats de Montpeller i de Nàpols. Es va convertir en el
metge més prestigiós de l’Europa del s. XIII i prestà els seus serveis als reis
catalanoaragonesos, als de Nàpols i Sicília i als papes. Al final de la seua vida va
---------------------------------------------------------------- 7 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 41
La prosa religiosa i moralitzant dels segles XIV i XV

provocar un conflicte entre Jaume II el Just i el seu germà, el rei Frederic III de
Sicília, a causa de la interpretació equívoca que va fer d’uns somnis dels dos
germans. Morí a Gènova el 1311.

2.2. Idees religioses

En contrast amb el seu evident prestigi científic, Arnau de Vilanova expressà
amb poc de tacte i de manera exaltada les seues idees religioses, pròximes a les
dels beguins (els espirituals franciscans més radicals) i aquesta actitud el feu
guanyar-se moltes enemistats, especialment entre els dominicans i la Inquisició.
Solament la protecció de reis i papes, que se’l disputaven com a metge, va evitar
que fóra condemnat com a heretge, encara que sí que arribaren a prohibir les seues
obres. Malgrat la condemna dels seus escrits, el seu prestigi com a metge i com a
home que actuava de bona fe va perdurar fins a la fi se l’Edat Mitjana.
L’estratègia de defensar els textos sagrats “adulterant-los” amb consideracions
manllevades de la filosofia pagana, tal com feien els apologistes escolàstics del s.
XIII, li repugnava. Arnau de Vilanova cultivava una teologia que és el resultat d’una
lectura profunda de les Sagrades Escriptures. Contrari a la teologia escolàstica i a
l’especulació racional sobre el fet revelat, va ser partidari d’una teologia mística
ancorada en la meditació de les Escriptures i que rebutjava la reflexió intel·lectual
com a camí d’accés al coneixement de Déu. No podem deixar de banda, però, la
influència de la cultura oriental en Arnau, especialment del sufisme.

2.3. Obra
2.3.1. Introducció, característiques
La seua obra escrita respon a la doble dimensió de la seua vida (metge-
reformista religiós). Va fer escrits mèdics, generalment en llatí, i textos de caràcter
apologètic, en què, en funció del destinatari, alterna el llatí amb el romanç. En català
ens han pervingut quatre obres religioses de caràcter polèmic i dues lletres.
Aquestes quatre obres foren escrites al final de la seua vida i constitueixen una
defensa apassionada de les seues posicions heterodoxes.
Si bé les característiques d’aquesta producció s’allunyen dels trets que
designem com a “literaris”, el to personal, apassionat que va servir en la defensa
dels seus ideals i la composició severa i rigorosa dels textos ideològics gaudeixen
d’uns trets estilístics remarcables.

2.3.2. Obres
• Confessió de Barcelona. L’11 de juliol de 1305 Arnau de Vilanova exposà una
declaració sobre “facto adventus Antechristi”, que les edicions modernes
anomenen Confessió de Barcelona. Al llarg de la sessió es ratificà en la seua
convicció en la vinguda de l’Anticrist (l’any 1378, segons ell) i el desig i la
necessitat de la reforma de costums i de vida.
• Lliçó de Narbona. Perdut l’original en llatí, la versió catalana conservada de la
Lliçó de Narbona esdevé la principal font per conèixer l’ideari espiritual de l’autor.
Aquesta exposició s’adreçava al grup de beguins i espirituals de la ciutat. Ací, a
més de la lectura de la Bíblia –reclamada constantment en els escrits de l’autor–
proposa la vivència de la pobresa segons les exigències de l’Evangeli, que eren
transgredides contínuament per clergues i seglars. El to sarcàstic d’aquests
passatges denuncia el contrast entre l’ideal i la pràctica quotidiana, alhora que
evoca les obres de Ramon Llull.

---------------------------------------------------------------- 8 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 41
La prosa religiosa i moralitzant dels segles XIV i XV

• Raonament d’Avinyó. El 1309 Frederic III de Sicília el va cridar perquè

l’interpretara uns somnis enigmàtics. Vilanova els relacionà amb uns altres que
feia temps que patia el seu germà Jaume II el Just i va deduir que tots dos eren
cridats per Déu a fer la reforma de la cristiandat. Poc després, quan arribà a
Avinyó, el papa i els cardenals li demanaren que repetira la interpretació dels
somnis dels reis i com que les seues paraules els van alarmar, immediatament
escrigueren a Jaume II, que respongué cridant Arnau per demanar-li
explicacions. El resultat va ser el Raonament d’Avinyó, a partir del qual Jaume II
se separarà temporalment del seu metge, mentre que Frederic III refermava la
seua confiança en ell. Aquest text és una peça cabdal de l’autor, perquè resumeix
totes les seues posicions ideològiques i conté una dura crítica als diferents
estaments socials. El Raonament critica la falsedat dels cristians, i en fa
responsables els “prínceps” prelats (els papes) i els clergues.
• La informació espiritual. A Frederic II de Sicília, que Arnau considerava com el
model de rei reformador, va dedicar La informació espiritual (1310), una
preceptiva sobre el comportament d’un rei cristià.
• Obres mèdiques. La major part de l’obra arnaldiana és en llatí i versa sobre
medicina. De la setantena llarga d’obres mèdiques, tenen una certa importància
per a nosaltres el Regiment de sanitat a Jaume II i els Aforismes de conservació
de la memòria, perquè ens han pervingut en traduccions medievals. Va escriure
una dotzena d’obres sobre alquímia i ciències ocultes, entre les quals destaquem
el difós Rosarius philosopharum.

2.4. Conclusió
Pot servir de conclusió la que exposà Miquel Batllori (1951): “Mentre el seu
compatriota, el català de Mallorca, Ramon Llull, propagava el seu sistema netament
escolàstic i racional en totes les escoles, ciutats i corts dels pobles llatins, aquest
català de València, antiintel·lectualista pur, propagava entre els reis, els papes i el
món pietós una doctrina decididament voluntarista i antiscolàstica. Només la
cronologia, la geografia, la llengua, i llur ideal de reforma i de croada els acosten, i
també aquell cosmopolitisme europeu, tan característic dels més grans catalans de
tots els segles”.

3. Francesc Eiximenis
3.1. Vida
Nasqué a Girona entre el 1327 i el 1330 en una família burgesa ben situada. De
molt jove va ingressar en l’orde dels franciscans. Viatjà i amplià estudis en les
universitats més prestigioses de l’època: París, Oxford, Cambridge, Colònia i Roma.
Sempre va estar molt ben relacionat amb les famílies reials, i això el va ajudar a
aconseguir el títol de mestre en teologia a Tolosa el 1374. En tornar a Catalunya va
ensenyar a Barcelona, Vic i altres poblacions. És en aquesta època, quan ja era una
persona madura, que va començar a escriure. El 1383 es trasllada a València, on va
residir uns 25 anys. Resulta curiós que, a causa d’aquest trasllat, hagué de renunciar
al càrrec de confessor de l’infant Joan, càrrec que solament s’atorgava a persones
de confiança de la casa reial. Durant aquests anys a València va ser conseller dels
jurats de la ciutat, escrigué la major part de la seua obra i, també en aquest temps,
va iniciar una relació d’amistat amb el cardenal Pedro de Luna, que, després
d’esdevenir papa amb el nom de Benet XIII, el va nomenar patriarca de Jerusalem i
bisbe d’Elna (el Rosselló) el 1408. Va morir a Perpinyà a l’abril del 1409.

---------------------------------------------------------------- 9 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 41
La prosa religiosa i moralitzant dels segles XIV i XV

3.2. Obra
L’obra d’Eiximenis, pràcticament tota en català, és una de les més extenses –
gairebé comparable a la de Ramon Llull en extensió i també en finalitat: la predicació
escrita– de la nostra literatura i, fins i tot en el seu temps una de les més llegides,
divulgades i traduïdes. Aquesta considerable acceptació és deguda a l’habilitat
literària amb què va saber presentar i posar a l’abast d’un públic laic els principis
fonamentals de la filosofia i de la teologia medievals. Actualment, però, gran part de
la seua obra roman inèdita, mancada d’edicions modernes.

3.2.1. Lo Crestià
• Objectiu de l’obra. L’obra d’aquest escriptor franciscà i urbà és un intent reeixit
de donar resposta a la nova situació cultural i la seua primera obra, Lo Crestià,
n’és un bon exemple. El seu propòsit era de presentar en tretze llibres
“sumàriament tot lo fonament de crestianisme”, fer una síntesi de la filosofia, la
teologia i la religió cristianes. L’estil és fa planer sobretot a partir del Terç, car
anava adreçat a “persones simples e llegues, e sens grans lletres”, per això
tradueix les citacions llatines i, sovint, quan aborda matèries difícils, adverteix: “si
aquest punt no entens clarament, leixa’l estar e passa avant, car no és molt
necessari a hom llec”.
• Pervivència. Dels tretze llibres prevists només n’escrigué quatre, encara que,
segons Martí de Riquer, és possible que n’escriguera algun més que després es
va perdre o que tinguera fragments redactats d’algun altre llibre que no ens ha
arribat.
• Estructura i contingut
El Primer del Crestià, escrit a Barcelona entre 1379 i 1381, exposa els
fonaments de la religió cristiana i és una mena d’introducció a tota l’obra.
El Segon, escrit també a Barcelona i potser acabat a València entre 1382 i 1383,
es tracta de les temptacions, de la manera de véncer-les. Aquest dos primers
llibres són obres de teologia dogmàtica i estan escrits en un estil excessivament
eixut.
El Terç, escrit a València el 1384, és un extens tractat sobre què és “colpa e
pecat e vici, e ses circumstàncies”, és una anàlisi del problema del mal i del
pecat en què es palesa l’afany de l’autor de posar ordre en els costums públics i
privats del seu temps, sense deixar cap racó de la vida social sense escorcollar:
des de la configuració física de l’home i la dona fins a les modes.
El Dotzé, també titulat regiment de prínceps e de comunitats, escrit a València
entre 1385 i 1386, és un important tractat polític. Una part d’aquest llibre ja
l’havia escrita, publicada i dedicada als regidors de la ciutat de València el 1383,
es tracta del Regiment de la cosa pública. Entre les seues idees polítiques cal
remarcar la seua concepció de l’autoritat, nascuda d’un pacte amb la comunitat
(“Jamés les comunitats no donaren la potestat absoluta a nengun sobre si
mateixa sinó ab certs pactes o lleis.”). Quan el príncep trenca aquest pacte i es
converteix en un tirà, ha de ser apartat del poder. Aquest llibre, a més, mostra
que Eiximenis era un home de ciutat: no creia que la solitud del camp fóra cosa
bona (els pagesos “són rústecs e orats e sens raó, e quaix bèsties brutes e fort
malicioses”) i pensava que la vida urbana, en canvi, enriquia l’esperit de l’home.
• Lo llibre de les dones (1388). En Lo llibre de les dones parla de la vida femenina
i, especialment, dels vicis femenins. El llibre ens dóna una visió total de la vida
femenina del s. XIV, perquè abraça la infantesa de la dona, la joventut, el
matrimoni, la viduïtat i la vida religiosa. Presenta un to predominantment encara
---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 41
La prosa religiosa i moralitzant dels segles XIV i XV

misogin, però bastant diferent de tota la tradició de misogínia anterior, car ens
ofereix algunes notes de modernitat en el tractament de la dona. La cinquena
part del llibre, dedicada a les dones religioses és molt més extensa que la resta
de l’obra, conté una mena de catecisme pràctic i de manual devot que és un dels
motius principals de l’èxit d’aquesta obra.
• Llibre dels àngels (1393). És l’obra més llegida i traduïda d’Eiximenis en els
segles XV i XVI. És un tractat d’angeologia, escrit en un to planer, que pretén
estendre el culte als àngels.
• Vita Christi (entre 1397 i 1398). L’autor tenia el projecte de fer una Vita Christi en
llatí, però finalment l’escrigué en català. Moltes parts d’aquesta obra segueixen la
mística franciscana, amb oracions i efusions que tracten de provocar l’emoció del
lector. Possiblement estigué influïda per Ludolf de Saxònia i per l’Arbor vitae
crucifixae d’Ubertino da Casale.
• Altres obres. Una altra de les seues obres és Scala Dei. Es tracta d’un manualet
devot que recull materials de Lo llibre de les dones i en copia literalment capítols
dedicats a la penitència i a la contemplació. Cercapou, manualet que conté una
exposició elemental dels principis de la fe. També es conserven diverses obres
llatines d’Eiximenis, entre les quals cal destacar un Ars predicando populo,
manual per a la predicació de sermons, i el Psalterium laudatorium, dedicat al
papa Benet XIII.

3.3. Objectius, estil i estructura

L’objectiu principal d’Eiximenis va ser la instrucció religiosa dels seglars, de la
gent del carrer que estava en perill de desviar-se de les pautes d’una societat
establerta que trontollava i que posava en perill el dogma cristià. Això solament era
possible si es trobava el punt d’equilibri entre la filosofia i la teologia medievals i els
interessos i els coneixements de les classes urbanes cultes. Eiximenis va aconseguir
aquest punt d’equilibri, perquè si bé és cert que ell beu de tractats llatins, els
presenta d’una manera senzilla, plena de proverbis, d’observacions curioses. Va
traslladar tots aquests coneixements de manera simple i planera. Va tenir, a més, un
gran talent expositiu i pràctic, i sobretot, sap perfectament els procediments per a
arribar a ser llegit i comprés per una gran massa de lectors. De fet, després dels dos
primers llibres del Crestià, escrits en un estil massa ràpid, va aplicar fórmules
basades en tècniques de la predicació que feren més amena la lectura.
L’estratègia i l’estructura dels llibres d’Eiximenis són les típiques de l’escolàstica.
Exposa veritats i principis a base d’una argumentació detalladíssima i àmplia amb la
qual va demostrant, a còpia de gran nombre de raons proves, exemples, cites
d’autoritats, distincions i subdivisions, el que pretén des de tots els punts de vista
possibles. La seua proxilitat arriba a tal extrem que sovint el lector medieval s’hi
perd, car ha oblidat la il·lació dels elements.

3.4. Fonts
Menció especial mereixen les fonts dels seus exemples i arguments. Molts
procedien de la tradició culta: evangelis, pares de l’església (sant Gregori, sant
Agustí, sant Bernat, etc.), escriptors franciscans, com ara Bonaventura, altres autors
contemporanis o recents, com Llull o Arnau de Vilanova i fins i tot clàssics grecs i
llatins. En altres ocasions hi fa servir historietes de tradició popular plenes de
pintoresquisme o el producte de l’observació personal. Tot plegat responia a una
madura estructura argumental que revela una gran competència didàctica.

---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 41
La prosa religiosa i moralitzant dels segles XIV i XV

3.5. Originalitat
Eiximenis no va ser pas un pensador original, sinó únicament un compilador i un
vulgaritzador de la teologia medieval. Eiximenis no sols manlleva idees, cites o
detalls, sinó també la mateixa manera d’argumentar i d’estructurar les obres, que és
típicament escolàstica, apresa tant en els llibres com en les aules.
El fet que Eiximenis fóra, com a pensador, poc original no és pas un defecte,
sinó un tret plenament normal en la seua època. En el món cultural de l’Edat
Mitjana, el pes de la tradició era tan fort que el concepte d’originalitat no hi tenia
cabuda. La feina de la majoria dels escriptors no era pas la de crear unes noves
estructures intel·lectuals, sinó treballar sobre les estructures antigues. L’originalitat
d’Eiximenis hem de buscar-la en la traça amb què sap resumir i presentar en català
la teologia medieval. A més, els seus escrits presenten un immens i complet
panorama de tots els aspectes de la vida catalana quotidiana de les darreries del s.
XV i són redactats en una meravellosa prosa, plena de matisos, d’intenció, de gràcia
expressiva i sovint d’elegància.

3.6. Eiximenis i l’humanisme

Eiximenis continua essent un home de mentalitat típicament medieval i que no té
cap interés per les noves idees renaixentistes. Reuneix tot un seguit de
característiques contràries a l’humanisme: ingenuïtat, credulitat, acceptació de
miracles inversemblants i de prodigis sorprenents i manca de mesura crítica.

4. Sant Vicent Ferrer

4.1. Introducció
Tot i que no tingué mai cap mena d’ambició literària, més aviat al contrari, i de fet
no va escriure una ratlla, sant Vicent Ferrer ocupa un lloc molt destacat en la història
de les lletres catalanes medievals, ja que dominà com ningú les tècniques del sermó
medieval.

4.2. Vida
Va nàixer a València el 1350. Als dèsset anys va entrar en el convent dominicà
de la seua ciutat per estudiar. Va completar la seua formació a Lleida, Barcelona i
Tolosa. Entre els anys 1385 i 1390 va ser lector de teologia a la catedral de
València. En aquesta època ja estava molt relacionat amb Pedro de Luna, cardenal
d’Aragó, i amb la casa reial. El 1394, en ple Cisma d’Occident, Pedro de Luna és
elegit papa i pren el nom de Benet XIII. Un any després s’incorpora a la cort papal
d’Avinyó per treballar amb el nou papa. En va sortir quatre anys més tard per iniciar
les seues campanyes com a predicador per Europa. Tenia plena llibertat d’acció
gràcies a una llicència papal especial, que el feia dependre únicament del mestre
general dels dominicans. Predicava contínuament i de vegades dues o tres vegades
diàries. El seguia una companyia de flagel·lants, penitents i capellans que
potenciaven els efectes gairebé taumatúrgics d’uns sermons escoltats per milers de
persones. El 1412 va participar en el Compromís de Casp i prengué patit per Ferran
d’Antequera. Després de la sentència de Casp, va predicar per tota la Corona
d’Aragó. Poc després va iniciar una campanya missionera que el dugué a Occitània,
el centre de França, Borgonya i Bretanya. Va morir a Vannes (Bretanya) el 5 d’abril
del 1419.

---------------------------------------------------------------- 12 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 41
La prosa religiosa i moralitzant dels segles XIV i XV

4.3. Els sermons

• Característiques dels sermons vicentins: Amb sant Vicent comença un nou tipus
de predicació caracteritzat per diversos trets. En primer lloc, una vida nòmada,
exclusivament dedicada als sermons. En segon lloc, és una predicació de
penitència molt més preocupada per la moral i el dogma. Sant Vicent Ferrer no es
limitava a enunciar els principis generals de la conducta cristiana, sinó que
n’analitzava i n’engrunava les aplicacions més concretes.
• Auditori i objectius: L’auditori d’aquestes predicacions era el poble menut, la gent
senzilla de pobles i ciutats. Els sermons vicentins intenten remoure l’esperit de
l’auditori i reformar uns costums socials considerats corruptes per tal
d’aconseguir un examen de consciència col·lectiu que fera possible que la
societat assumira amb plenitud les ensenyes de l’església. Un altre tret molt
característic d’aquests sermons és l’anunci de la proximitat de la fi del món i de la
vinguda de l’Anticrist. Aquesta idea apareix contínuament en els sermons
vicentins usada com a argument per remoure les consciències i aconseguir els
efectes desitjats: conversió a la vida veritable de la fe i de l’Evangeli i reforma
radical dels costums. Tot el complex engranatge de l’oratòria del frare dominic
s’adreçava a aquesta conclusió pràctica.
• Pervivència (reculls i reportadors): La major part dels sermons de sant Vicent
s’han conservat en dos grans reculls: uns manuscrits amb 53 sermons predicats
a València durant la Quaresma del 1413 i tres volums manuscrits que contenen
227 peces predicades entre els anys 1412-1418. La manera com ens han arribat
aquests textos és singular. Alguns clergues de la seua companyia, avesats a
escriure amb rapidesa, s’encarregaven de prendre nota dels sermons. Després
les còpies eren confrontades, passades a net (però sembla que sense que el
sant les revisara) i posades en circulació. Per tant, el que ens resta dels sermons
pronunciats per sant Vicent és únicament un resum escrit, desvirtuat, quant a la
llengua, per la intervenció de diverses mans dels reportadors.
• Recursos teatrals i literaris de l’oratòria vicentina: Aquests sermons no sols foren
dits sinó també representats, ja que sant Vicent usava en la seua predicació tota
una sèrie de recursos gairebé teatrals. Quan explicava històries procurava
dramatitzar-les, especialment en els diàlegs, en els quals feia inflexions de veu
per tal d’imitar la manera de parlar els diversos personatges. Un altre recurs era
allargar les vocals tòniques d’alguns mots per marcar el punt culminant d’un
paràgraf: “Coom!, hòomens, doones!” Gesticulava d’una manera molt expressiva
per tal de fer més immediat allò que anava explicant. Era un virtuós en l’ús de
l’onomatopeia, usada per reproduir frases, brogits, crits d’animals... i per tal
d’impressionar l’auditori i fer-lo riure. Tot sovint, per tal de fer més immediat el
contacte amb el públic, feia interpel·lacions als oients usant la segona persona
del singular. Tendia al plor amb una extrema facilitat, les llàgrimes, doncs, eren un
altre recurs de la seua tècnica oratòria, perquè com va escriure Joan Fuster,
“sembla que commovia amb la seva pròpia commoció”.

A més d’aquests elements diguem-ne teatrals, fra Vicent aprofitava també

recursos i tècniques literàries. És enorme la quantitat de contes, faules i
exemples inclosos en els seus sermons per tal de captar l’atenció dels oients i
de fer-los comprendre conceptes abstractes mitjançant personatges i esquemes
narratius assequibles a tothom. Fra Vicent narra aquestes històries amb una
habilitat considerable: matisa el llenguatge, especialment en els diàlegs, on usa
un català col·loquial riquíssim en molts girs i frases fetes; introdueix notes
---------------------------------------------------------------- 13 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 41
La prosa religiosa i moralitzant dels segles XIV i XV

pintoresques; es preocupa dels detalls i incorpora moltes circumstàncies

marginals. Quan explica històries o escenes extretes de la vida contemporània
reflecteix amb precisió molts costums i vicis de la societat catalana de la seua
època: supersticions, la moda femenina, la religiositat superficial, els oficis... En
aquests quadres realistes és on es palesa millor la vena satírica de sant Vicent,
aplicada contra aquells personatges i situacions que volia censurar. I com que el
to del seu discurs és instruccional, hi abunden els imperatius, les exhortacions,
les sentències i les construccions negatives.
• Estructura: Tots els sermons vicentins estan construïts d’una manera molt
semblant i responen a un model fixat en la codificació dels sermons de l’Edat
Mitjana. Eiximenis havia escrit un Ars predicandi, un tractat teòric de com s’havia
de fer un sermó i de quines parts havia de constar. Sant Vicent segueix
l’estructura interna que Eiximenis propugna en l’esmentat tractat. Segons l’obra
d’Eiximenis, el sermó ha de constar de tres parts:
- introductio general
- introductio thematis
- divisio thematis

La introducció general consisteix a enunciar el tema central de la predicació a

partir d’un versicle bíblic que sintetitza el nus que desenvolupa el sermó,
generalment de la litúrgia del dia. Després del rés de l’Ave Maria i la salutació als
fidels (“bona gent!”), es passava a la introductio thematis, que consisteix en
l’explicació literal del versicle citat i l’explicació del dogma moral, del qual es
dedueix la seua aplicació pràctica. Tot seguit es dividia en parts la matèria de
què s’havia de parlar. Generalment aquesta operació es feia posant cadascun
dels membres de la divisió en frases paral·leles i rimades amb una intenció
mnemotècnica. Finalment (divisio thematis) s’analitzava cada part de la matèria,
es provava amb arguments i es relacionava amb el tema del sermó.

4.4. Ideologia i conclusió

Sant Vicent va ser un predicador d’una ferma convicció medievalista,
contraposat als nous aires humanistes prerenaixentistes. Des del punt de vista
literari, no sols no es va considerar mai un escriptor, sinó que blasmà sovint
pensadors i poetes del món clàssic (“Aristòtil, on te penses que sia? En infern, xof!”,
“Plató verge era mas en infern és”. “...bon Virgili, que jau en mig d’infern, Ovidi,
Dantes, poetes.”). Reacciona contra tot allò que puga semblar perillós, però trobem
contemporanis intel·lectuals seus que, mantenint la seua posició de reserva davant
el sistema que comença a trontollar, no oposen una reacció tan virulenta (com Antoni
Canals). Francesc Eiximenis també té moltes concomitàncies amb sant Vicent, però
no mostra tanta virulència, perquè ell, com Antoni Canals, destinava els seus
missatges a uns receptors una mica més cultes (però no especialistes en teologia).
Ideologia a banda, sant Vicent apareix com més virulent perquè el seu discurs està
condicionat per l’execució, l’oralitat i pel destinatari (el poble menut). El dominic opta
per fer servir un registre lingüístic proper a les masses, al poble menut. No és
estrany, doncs, que el mite destaque que sant Vicent es feia entendre allà on anava.

---------------------------------------------------------------- 14 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 41
La prosa religiosa i moralitzant dels segles XIV i XV

5. Anselm Turmeda
5.1. Introducció
Tant Anselm Turmeda com Eiximenis i Sant Vicent representen el crepuscle de
l’Edat Mitjana. Aquests presenten els nous temps, però amb una diferència singular
respecte a Turmeda. Eiximenis i sant Vicent fan una literatura publicista dels valors
posats en tela de judici, i Turmeda, per contra, sense arribar a significar la plasmació
decidida d’uns valors alternatius, adopta una posició més modulada, de dubte,
escepticisme, distanciament, d’una certa amoralitat, sense apassionaments
fervorosos ni pel món que s’enfonsava, ni pels valors de l’humanisme naixent.

5.2. Vida
Tenim poques notícies de Turmeda i han de ser relativitzades, ja que provenen
d’una obra autobiogràfica, en àrab, la Thufa, i no hi ha certesa que ell siga l’autor.
Nasqué a la Ciutat de Mallorca a mitjans del s. XIV i molt prompte va ingressar en
l’orde dels franciscans. Estudià a Mallorca i a Lleida i va completar estudis a les
universitats de París i Bolonya, on sembla que es va interessar per la religió
musulmana segons confessa en la Thufa. El 1385 va tornar a Mallorca, des d’on
passà a Sicília i d’allí s’embarcà cap a Tunis. Quatre mesos després d’arribar-hi
manifestà públicament el seu desig d’abjurar del cristianisme i de fer-se musulmà. El
soldà de Tunis, complagut el va protegir i li va donar el càrrec d’intèrpret i de cap de
duanes. Malgrat l’apostasia, el governador de Mallorca, el papa Benet XIII i Alfons V
li enviaren diversos salconduits amb tota mena de garanties i de perdons perquè
tornara a la fe cristiana, cosa insòlita en aquella època, però Turmeda sempre s’hi va
oposar.

5.3. Obra
El conjunt de la seua obra va ser escrita després de la seua conversió a
l’islamisme. El fet que l’escriguera en català demostra que, malgrat tot, no se sentia
desvinculat de la seua pàtria.
• Llibre de bons amonestaments. Es tracta d’un aplec de bons consells en vers
basats en l’obra italiana del s. XIII Doctrina de l’esclau de Bari, de la qual copia
bona part del text però adapta l’estrofisme (substitueix els decasíl·labs per tres
octosíl·labs rimats entre ells i un tetrasíl·lab lliure; en total 428 versos). També va
aprofitar una composició de caire goliardesc per a la part més coneguda en què
ironitza sobre el poder dels diners. Aquests amonestaments responen a una
doble òptica: uns segueixen l’ètica i la moral cristianes, mentre que d’altres
s’adiuen a la lluita per la supervivència de l’home en el món: “Vulles sostemps dir
veritat, / d’açò que seràs demanat, / més en cas de necessitat / pots dir falsia.”
• Cobles de la divisió del regne de Mallorques. És una obra al·legòrica d’intenció
política sobre la personalitat de les Illes. Mostra la preocupació política de l’autor
pel destí de Mallorca i, alhora elogia el rei cristià i tota una sèrie de religiosos de
l’època per posar-se a bé amb els poders fàctics mallorquins de cara a un
possible retorn a l’illa. Sembla que aquesta composició la va fer per suggeriment
d’uns comerciants mallorquins. Recentment, M. J. Rubiera i Mata (1993) ha
trobat un exemplum àrab, en traducció aljamiada, que podria ser la font de les
Cobles.
• La disputa de l’ase. D’aquesta obra, dissortadament, no hi ha cap text en català,
ni imprés ni manuscrit. Malgrat la seua popularitat, els exemplars en català es
van perdre potser com a conseqüència de la inclusió en el s. XVI del llibre en
l’índex de llibres prohibits per la Inquisició. Coneixem el text a través d’una
---------------------------------------------------------------- 15 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 41
La prosa religiosa i moralitzant dels segles XIV i XV

traducció francesa, editada a Lió el 1544 i reimpresa tres vegades més, que fou
la base d’una traducció alemanya, publicada el 1606. El gènere és una contentio
medieval. El tema és un debat sobre la superioritat de l’home. Bona part de la
disputa és una traducció paròdica d’un llarg apòleg àrab titulat Disputa o
reclamació dels animals contra l’home. Turmeda sotmeté el seriós apòleg àrab a
un procés de desfiguració irònica. La primera gran diferència és que Turmeda
concreta i personalitza l’apòleg reduint els set diputats humans i els set
representants de les diverses espècies zoològiques a dos únics protagonistes: fra
Anselm Turmeda, advocat defensor de la superioritat de l’home, i l’ase ronyós de
la cua tallada, un animal d’aspecte miserable, encarnació burlesca de l’esperit
irònic i sorneguer de l’autor. El debat entre aquests dos personatges té lloc
davant d’una assemblea d’animals, que acaben d’escollir el lleó com a nou rei.
Els arguments presentats per fra Anselm i refutats per l’ase són els mateixos de
l’apòleg àrab amb alguns canvis.
L’ase rebat tots els arguments presentats per Turmeda i de vegades els
capgira i ridiculitza aparatosament. Quan fra Anselm basa la superioritat de
l’home en el fet que fou creat a imatge i semblança de déu, l’ase fa una
deformació satírica d’aquesta raó. La inversió és certament original, molt pròpia
d’un esperit escèptic que no dubta a expressar alguns dubtes sobre la
immoralitat de l’ànima.
Un altre canvi introduït en relació a l’original àrab és la cristianització de
l’argument, que es fa palesa en: a) el fet que Turmeda s’hi presente com a frare
i teòleg cristià (quan ja havia abjurat d’aquesta religió); b) en la darrera raó que
hi presenta per provar la superioritat d l’home, basada en el fet que Déu es féu
home; i c) en la intercalació de set històries anticlericals a tall d’il·lustració dels
set pecats capitals. Es tracta d’uns contes lleugers, d’esperit laic i irreverent, que
ens situen en ciutats conegudes i tenen com a protagonistes clergues i frares
dels ordes mendicants, circumstància que Turmeda aprofita per fer una crítica
dels costums relaxats dels franciscans i dels dominics. Aquests contes, a pesar
de la seua mordacitat i immoralitat, recorden, estilísticament, la prosa dels
predicadors i moralistes contemporanis, amb tota la frescor i gust pels aspectes
populars que constatem en autors com ara Eiximenis.
Una altra variació introduïda per Turmeda és la profecia que l’ase recita al
final de l’obra. Aquest fragment és l’única part de la Disputa que podem llegir en
català, ja que es conserva en un recull de profecies.
• La Tuhfa o Present de l’intel·ligent que tracta de la refutació dels sequaços de la
Creu (1420). Encara que aconseguí un gran prestigi en el món musulmà, a
nosaltres ens interessa aquesta obra escrita en àrab perquè contenia, en els
seus dos capítols primers, l’autobiografia de Turmeda, adreçada a explicar la
seua conversió a l’Islam. El tercer i últim capítol és doctrinal, destinat a negar la
divinitat de Jesucrist i a desautoritzar els dogmes del cristianisme.

5.4. Conclusió
Globalment, el conjunt de l’obra turmediana presenta una complexa i
diversificada xarxa de perspectives múltiples, que es poden reduir una sola
dicotomia cristianisme/islamisme, ja que tant dins el corpus cristià com dins el
musulmà, hi ha posicions contradictòries. El seu racionalisme i escepticisme
l’acosten a l’incipient home renaixentista (per tant, se’l pot considerar germà
espiritual de Boccaccio o de Bernat Metge).

---------------------------------------------------------------- 16 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 41
La prosa religiosa i moralitzant dels segles XIV i XV

6. Felip de Malla
6.1. Vida
Fou una gran personalitat en la vida catalana del seu temps i intervingué en
moments decisius de la liquidació del Cisma d’Occident de l’Església.
Com a predicador, polític, diplomàtic i escriptor visqué els angoixosos moments
de l’extinció del casal de Barcelona al costat del seu darrer monarca, Martí l’Humà,
de qui era conseller. Durant l’interregne, es mostrà partidari, com sant Vicent, de
l’infant d’Antequera i treballà a favor de la seua causa. Durant el regnat d’aquest, en
certa manera substitueix sant Vicent –qui ja havia fet pública la sostracció del rei
d’Aragó a l’obediència del papa Benet XIII–, ja que és encarregat per Ferran de fer
conéixer tan decisius canvis i d’endegar l’Església dels seus regnes cap a la nova
obediència. Mort Ferran I d’Antequera, el seu fill, Alfons el Magnànim, va continuar
confiant-li delicades missions, totes en relació amb la unió de l’Església.

6.2. Obra
Les obres que ens han arribat d’aquest barceloní, que prefigura ja el clergue
culte i lletraferit del Renaixement, són un manuscrit de sermons, situats entre els
anys 1408 i 1414, i l’obra Lo pecador remut, la primera part publicada el 1496.
També ens n’ha arribat un breu text, “Contemplació del preciós cor de Jesucrist”,
escrit en el seu llit de mort. Es tracta d’una confessió sincera i penedida.
• Sermons. L’oratòria de Felip de Malla es troba al pol oposat a la de sant Vicent i
no pogué ser mai popular, ja que no és solament la paraula d’un teòleg, sinó la
d’un erudit saturat de lectures clàssiques, de manera que el seu to recorda més
el de les corts catalanes que el de la trona. Sembla que Malla reserva el seu estil
més brillant per a lluir-lo davant les grans personalitats; feia discursos aparatosos
i la divisió del tema i l’argumentació de cada part del sermó es diluïa sota l’èmfasi
de les seues citacions. Hi manquen els elements afectius i populars i les
al·lusions contemporànies típiques dels sermons vicentins.
• Lo pecador remut (1419-1424). Inspirada en un sermó predicat davant d’Alfons
el Magnànim, tracta un tema totalment medieval: una successió de visions que
prenen com a punt de partida la meditació de la passió de Jesucrist. Els afanys
de Lucifer per evitar la mort de Crist, perquè no es produesca la redempció del
gènere humà. Es tracta d’una obra molt extensa i bastant avorrida de llegir,
plena d’abstraccions, cultismes agosarats (“jocundació”, “compuctiu”,
“sincopització”, etc.) i metàfores, encara que té moments de bellesa barroca i
prosa rimada i apareixen cites d’autors clàssics i fragments bíblics que li resten
complexitat. Voreja l’humanisme, però el tema encara és típicament medieval.

7. Isabel de Villena
7.1. Introducció
Literata ocasional, però dona culta. Ocupa un lloc de tancament de l’Edat
Mitjana. Potser amb ella arribem a les últimes manifestacions d’un gènere que ha
constituït una bona part de la literatura medieval i que té una importància força
decisiva: la prosa doctrinal de caràcter religiós. Sobretot al segle XIV, un percentatge
dels textos literaris són producte d’una voluntat de proselitisme cultural, tal i com
palesen els textos dels autors que hem vist adés.

7.2. Vida. Lionor de Villena nasqué a València el 1430. Era filla bastarda del noble
castellà Enric de Villena; per això la seua vida no va ser diferent de la de moltes filles
il·legítimes de l’aristocràcia: era néta quarta del rei Jaume II d’Aragó i besnéta
---------------------------------------------------------------- 17 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 41
La prosa religiosa i moralitzant dels segles XIV i XV

d’Enric II de Castella i, en quedar òrfena, va ser acollida per la seua cosina, la reina
Maria, esposa d’Alfons el Magnànim. En fer els quinze anys, es va fer clarissa
(branca femenina dels franciscans) i va ingressar al convent de la Trinitat de
València, que havia estat acabat de fundar per la reina per a les monges clarisses.
L’any 1463, tot i ser filla il·legítima, va ser elegida abadessa gràcies a una dispensa
especial de l papa i segons la tradició, a una intervenció miraculosa de l’arcàngel
sant Miquel.
Durant la seu a vida religiosa, sor Isabel es va guanyar fama de santedat i va
reunir al seu voltant un nodrit grup d’escriptors que la veneraven per la seua altura
intel·lectual i li dedicaren les seues obres. Tot i això, la seua vida degué transcórrer
sense incidents importants i amb la sola preocupació de la disciplina de les monges i
la seua elevació espiritual. Va morir al mateix convent on va residir durant 45 anys,
víctima de l’epidèmia que assolí València el 1490.

7.3. Obra: Vita Christi

• Característiques: L’única producció literària que es coneix de sor Isabel, la Vita
Christi, va ser publicada pòstumament el 1497, gràcies a interés de la reina
Isabel I de Castella; és una vida de Crist escrita amb el propòsit d’il·lustrar i
edificar les monges del seu convent. La seua particularitat rau en el fet que inclou
gran nombre de temes, trets, episodis i relats no continguts en els evangelis
canònics i, en canvi, prescindeix d’un gran nombre de notícies que donen els
quatre Evangelis. Sor Isabel cerca el curs biogràfic de Crist i, per aquesta raó,
passa molt per damunt sobre la seua predicació i prescindeix de gran quantitat
de miracles i paràboles.
D’altra banda, com que els Evangelis li ofereixen poca matèria biogràfica, la
cerca en fonts extracanòniques, els evangelis apòcrifs i de tradició piadosa.
Essencialment hi ha dos nuclis que li interessen: el naixement i la infància de la
Mare de Déu i de Jesús des de la passió de Crist fins l’assumpció de Maria.
Enmig d’aquests dos nuclis, la predicació de Crist és objecte d’una atenció més
reduïda; només constitueix la part central de l’obra. Així, el que havia de ser una
vida de Crist esdevé en les seues mans la vida de la Mare de Déu i de les dones
del seu entorn ja que:
- el llibre comença i acaba amb el naixement de la Mare de Déu i la seua
assumpció al cel;
- el personatge de Maria té major protagonisme que el de Jesús al llarg de tot el
relat;
- i nombrosos capítols estan dedicats no tant a la narració dels fets de Jesús
com a la descripció de la repercussió que aquests fets tenien en sa mare.
• Estructura i contingut. Del que acabem de dir es pot deduir que el llibre té tres
parts ben diferenciades:
1a part: des de l’anunciació del naixement de Maria al naixement de Crist. És
la part més fantasiosa del llibre ja que les informacions que donen els Evangelis
canònics sobre la vida de Maria són mínimes.
2a part: des del naixement a la mort i resurrecció de Crist. Si bé és la part que
millor segueix els Evangelis, la vida de Jesucrist ens és contada des del punt de
vista de les dones que sempre l’acompanyen. Els personatges més ben
caracteritzats són els de Maria i Magdalena.
3a part: des de l’ascensió de Crist fins a la mort de Maria. L’autora torna a
desfermar la seua fantasia.

---------------------------------------------------------------- 18 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 41
La prosa religiosa i moralitzant dels segles XIV i XV

• Estil. El que més destaca de l’estil de sor Isabel de Villena és la utilització d’un
llenguatge senzillíssim ple d’afectivitat (ús de diminutius) i de tendresa maternal,
molt allunyat de la valenciana prosa, l’estil recargolat que seduïa la major part
dels escriptors contemporanis. La nostra autora evita conscientment els cultismes
i l’artifici literari, i busca la naturalitat i la facilitat de comprensió (tradueix les cites
en llatí) per al públic a qui destinava la seua obra. D’altra banda, com ha
assenyalat Orts Molins (1993), aquests trets són característics del gènere i de la
tradició de l’orde religiós a què pertanyia l’autora.
Contrastant amb les senzilles escenes domèstiques, l’autora frueix descrivint
la pompa i solemnitat del protocol de les cerimònies celestials, recreant-se en la
fastuositat de les teles, els menjars i l’escenografia.
Cal ressaltar també la destresa amb què sor Isabel integra els personatges
al·legòrics celestials amb el món terrenal, de forma que ambdós nivells
esdevenen un tot sense fissures.
S’ha de remarcar també la seua tècnica amplificadora: té una rara habilitat per
a redactar capítols sencers del seu llibre a partir d’un sol versicle de l’Evangeli i
bastir-ne la resta amb la seua prodigiosa imaginació.
• La Vita Christi i la concepció medieval de la dona. La feminitat i el possible
feminisme han estat els aspectes més analitzats de la Vita Christi. L’autora, per la
seua formació cultural, podia haver escrit un llibre asèptic, sense que
s’evidenciara que va ser una ment de dona la que va concebre el llibre. La
feminitat, però, va ser triada deliberadament i apareix a cada pàgina:
- Les autèntiques protagonistes del llibre són dones, especialment la Verge i
Maria Magdalena. Mentre que els personatges masculins tenen molt poca
consistència, els femenins són descrits amb una riquesa de matisos: són
personatges creïbles. Isabel de Villena fins i tot s’atreveix a rehabilitar Eva, la
dona que sempre havia representat la font del pecat en la tradició misògina
medieval.
- Hi destaquen alguns detalls tradicionalment atribuïts a l’emotivitat del
caràcter femení: predilecció per l’ús de diminutius, la magnificació de la
maternitat i del tracte afectuós als infants, el gust per la vida domèstica...
Però el que més s’ha discutit és si sor Isabel, a més fer una obra “femenina”, va
fer també una obra feminista –sobretot Joan Fuster i Rosanna Cantavella–. És molt
arriscat considerar feminista una dona del s. XV, però és obvi que el seu llibre
constitueix una resposta a la misogínia que impregna tota la literatura medieval.
També va ser Joan Fuster qui suggerí la possible relació entre l’Espill de Jaume Roig
i l’obra de sor Isabel, com una resposta al misoginisme d’aquest. Jaume Roig
mantenia una intensa relació amb el convent de la Trinitat: hi tenia una filla com a
monja i va fer freqüents donacions al monestir. Sor Isabel devia conéixer el seu llibre
i la tradició que pretenia continuar i volgué fer del seu Vita Christi una resposta que
destacara les virtuts femenines i demostrara la falsedat de les acusacions:
- Si els misògins afirmen que la dona és voluble, sor Isabel fa volubles els
homes i fermes les dones.
- Si els misògins relacionen la dona amb el dimoni i aporten llistes de dones
malvades, la nostra autora la considera santa, i confegirà un tirallonga de
dones honestes (Ester, Judit, santa Anna, ...).
- Assenyala contínuament la predilecció de Jesucrist pel sexe femení...
Si entenem per feminisme la defensa de la dona, no hi ha dubte que sor Isabel
pot ser qualificada com a tal, abans fins i tot de l’existència del feminisme com a
moviment organitzat. Però cal entendre aquesta obra com l’obra d’una franciscana,
---------------------------------------------------------------- 19 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 41
La prosa religiosa i moralitzant dels segles XIV i XV

que fa una Vita Christi, empra un gènere literari de gran fortuna en la tardor
medieval, que tingué en els franciscans els principals impulsors. I l’empra amb la
mateixa finalitat que els seus precedents (Eiximenis, Cartoixà): ensenyar a meditar
mitjançant un mètode basat en la commoció espiritual produïda per la contemplació
imaginada de les escenes de major potencial plàstic i dramàtic del cicle biològic de
Jesús i també de la Mare de Déu. Va adaptar aquest mètode franciscà de meditació
a un receptor concretíssim: les monges de la Trinitat.
Cal considerar també que la literatura en defensa de la dona no és estranya en
l’Edat Mitjana; fins i tot Eiximenis –tan misogin de vegades- titulà un capítol del seu
Lo llibre de les dones: “Com Déus ha volgudes en algunes coses ben dotar les
dones, en com negú no·n deu mal parlar”.

8. Glossari

Beguins (o begards). Comunitats o associacions de laics cristians fundades als

Països Baixos en la segona meitat del s. XII, tot seguit esteses a Renània, França,
Occitània, Països Catalans i Itàlia. Ideològicament es caracteritzaven pel seu
antiautoritarisme, antiescolasticisme i antiintel·lectualisme, a més de reivindicar la
pobresa.

Ciències ocultes. Arnau de Vilanova va ser un dels principals introductors de les

ciències ocultes a l’Orient. La fascinació d’Arnau per la màgia i l’astrologia tenia
orígens orientals (no podem oblidar que coneixia en profunditat la cultura i la llengua
àrab), però no era gens estranya en l’Edat Mitjana.

Cisma d’Occident. Escissió entre els cristians d’Occident provocada per l’existència
durant 39 anys (1378-1417) de dos papes simultanis, residents a Roma (Urbà VI i
successors) i Avinyó (Climent VII). El cisma comportà la divisió per raons
d’obediència religiosa entre nacions, ordes religiosos i simples fidels.

Compromís de Casp. Nom donat a la declaració del successor del rei Martí en el
tron catalanoaragonés, feta a la vila aragonesa de Casp el 24 de juny de 1412 pels
jutges o compromissaris elegits pels parlaments del Principat de Catalunya i els
regnes d’Aragó i de València (entre els quals hi havia Vicent i Bonifaci Ferrer).

Dominics. Van ser fundats a Occitània per sant Domènec de Guzman l’any 1215. En
un primer moment es dedicaren a convertir els càtars després de la Croada
Albigesa, però prompte es faran un orde mendicant i dirigiran els seus esforços a la
predicació itinerant per frenar les desviacions religioses. Com els franciscans,
s’instal·laren també molt prompte a les nostres terres, on es dedicaren a la conversió
dels jueus i dels musulmans. El tomisme, cos central de l’escolàstica, va significar el
redescobriment de la filosofia d’Aristòtil i es va basar en la confiança de la capacitat
de la raó humana per entendre els misteris divins.

Escolàstica. Moviment filosòfic i religiós que predominà a Europa des de la fi del s.

VII fins al principi del s. XVII. Com a sistema de pensament de la societat feudal, de
la qual constitueix l’expressió ideològica, consisteix bàsicament en un intent de
coordinar la teologia i la filosofia, és a dir, la fe i la raó.

---------------------------------------------------------------- 20 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 41
La prosa religiosa i moralitzant dels segles XIV i XV

Espirituals. Escissió de l’orde franciscà que interpretava rigorosament la regla de

sant Francesc, sorgida al voltant de Pietro Giovanni Olivi i d’Ubertino de Casale, que
protestaren al concili de Lió del 1274 contra la interpretació, al seu parer massa laxa,
que el seu orde feia de la pobresa.

Franciscans. Van ser fundats com a orde mendicant per sant Francesc d’Assís i en
pocs anys s’expandiren per tota Europa, de manera que ben aviat arribaren a la
Corona d’Aragó, on reberen el suport de la monarquia.

Humanisme. En sentit propi, designa el fet històric del renovellament dels estudis
clàssics que arrelà en la literatura italiana del s. XIV i s’imposà per tota Europa els
dos següents, contemporàniament a una nova valoració de l’home i del seu paper al
món: el Renaixement. Als països catalans l’humanisme es palesa aviat, com a
moviment literari de molta transcendència.

Patrística. Part de la patrologia (estudi dels antics escriptors cristians i de llurs

obres), que estudia la doctrina dels Pares de l’Església.

Sufisme. Moviment ascètic i místic de l’Islam, considerat tradicionalment heterodox,

a causa de les influències de religions no musulmanes.

Tomisme. Doctrina de Tomàs d’Aquino i dels seus seguidors (especialment els

dominicans) caracteritzada per una forta coherència aconseguida mitjançant la
utilització de l’aristotelisme com a instrument per a la interpretació de les dades de la
revelació cristiana.

---------------------------------------------------------------- 21 ----------------------------------------------------------------