V. BAYDAL SALA, «L’austriacisme valencià.

Interpretacions historiogràfiques i nous

enfocaments», Actes del Congrés L’Aposta Catalana a la Guerra de Successió: 3-5
novembre 2005. Barcelona: Museu d’Història de Catalunya - Centre d’Història
Contemporània de Catalunya - Universitat Pompeu Fabra, 2007.

La comunicació repassa les principals interpretacions historiogràfiques que s’han

elaborat sobre l’alçament austriacista al País Valencià i tracta de suggerir noves línies
d’anàlisi a partir de l’observació de la tasca desenvolupada per la historiografia catalana al
Principat durant els darrers quinze anys.
Diversos autors han dibuixat un regne valencià sis-centista desarticulat i fragmentat
en diferents grups sociopolítics amb interessos divergents. Les institucions forals,
intervingudes per l’autoritarisme reial, es presenten com a organismes lleials a la
monarquia, en mans dels nobles i que actuen exclusivament en defensa dels interessos
senyorials. Els grups burgesos autòctons es consideren de mínima importància, si més no
en l’àmbit mercantil, i poc vertebrats en altres àmbits, com l’industrial o el de les
professions liberals. Dels eclesiàstics, dividits entre alta jerarquia privilegiada i baix clergat
popular, poc se’n sap, mentre que els camperols són considerats en moltes ocasions com un
bloc monolític, gairebé únicament en la seua condició de lluitadors contra el règim
senyorial, sense analitzar les seues demandes polítiques més enllà del conflicte social.
Així, donada la nul·la cohesió de la societat valenciana i la preeminència de
l’antagònica dicotomia entre senyors i camperols, l’alçament austriacista al regne de
València només es podria entendre per la intervenció militar aliada, que canalitzaria el
malestar popular contra el règim senyorial. En aquesta explicació semblen confluir dos
paradigmes molt presents en la historiografia valenciana de la dècada de 1970: la lluita de
classes marxista i la visió fusteriana del País Valencià com un país sense política, en què
les elits no havien desenvolupat mai un projecte nacional propi i per tant els únics que ho
podrien fer eren les classes populars.
Aquest panorama contrasta amb la interpretació del conflicte feta a Catalunya
durant els darrers anys a partir de l’obertura de noves línies d’investigació. Ací es
considera que l’alçament de 1705 fou una aposta dels catalans per un projecte econòmic
(mercantilista) i polític (representatiu) alternatiu al borbònic sota l’empara dels Àustria, és
a dir, que diferents grups socials –nobles, eclesiàstics, comerciants, menestrals i pagesos–,
des d’interessos particulars i fins i tot contraposats, es fixaren uns objectius comuns
articulats al voltant del sistema pactista.
L’aplicació d’aquest model explicatiu al cas valencià sobre dades ja conegudes
suggereix una nova interpretació de les motivacions del bàndol austriacista, més complexa
i heterogènia, basada en la conjunció d’estaments socials diversos entorn d’interessos
econòmics similars i la defensa de l’statu quo foralista, fet que anima a desenvolupar eixes
noves línies d’investigació obertes per la historiografia catalana.

Les interpretacions del conflicte successori i la societat valenciana de finals de segle

XVII

La recent historiografia catalana interpreta la revolta de 1705 com una aposta dels
catalans per un programa econòmic i polític alternatiu al de la monarquia borbònica sota
els auspicis de l’arxiduc Carles d’Àustria (Albareda, 2001, 2002). A grans trets es
considera que el partit austriacista estava format per zelants constitucionalistes –juristes i
membres de l’estament nobiliari o les institucions–, comerciants burgesos, gran part del

1
clergat i els vigatans rurals –amb influència sobre les comunitats pageses–. Tenien uns
objectius comuns basats en la defensa de l’ordenament juridicopolític garantit per les
Constitucions, en el projecte econòmic burgès inspirat per Narcís Feliu de la Penya i en la
francofòbia i el malestar contra els allotjaments i les constants accions militars franceses en
territori català. Aquests objectius, encara que des de perspectives particulars i en ocasions
antagòniques, es recolzaven en les Constitucions, com ho demostrarien les aspiracions
bàsiques de les Corts de 1701-1702: enfortir el sistema pactista, assentar les bases per al
creixement comercial i allunyar la guerra del territori. Amb tot, la defensa del
constitucionalisme com a element essencial de la lluita austriacista només prengué
veritable força al final de la guerra, en un context de resistència a ultrança i una vegada
abolits els Furs dels regnes d’Aragó i València; en 1705 ocupava un lloc més discret, ja
que en aquells moments el cos jurídic propi no es veia tan amenaçat i l’element que
predominava era el projecte mercantilista inspirat en el model econòmic d’Holanda.
Segons J. Fontana (2001) en la cruïlla dels dos sistemes politicoideològics que
preponderaven en l’Europa occidental, l’absolutisme regalista i el parlamentarisme
constitucionalista, els catalans triaren pel segon, que implicava un sistema polític
representatiu i una estratègia econòmica de creixement comercial.
Contràriament a aquesta interpretació, les explicacions que s’han donat del
moviment austriacista al País Valencià han primat el conflicte social per sobre d’altres
factors. En consonància amb la percepció general d’un regne poc cohesionat, d’elits i
institucions febles i lleials a la monarquia, i d’una societat dominada aclaparadorament per
l’antagonisme entre senyors i camperols, l’alçament austriacista al regne de València
s’explica únicament per la intervenció militar aliada i l’acció de revolta social dels
estaments populars, bàsicament pagesos mobilitzats contra el règim senyorial.
Tant H. Kamen (1987b) com J. Casey (1981) consideren que l’alçament valencià
fou una revolució social contra l’aristocràcia desencadenada deliberadament per agents
aliats i explotada amb fins polítics. Recullen així una llarga tradició interpretativa encetada
pels cronistes valencians filoborbònics posteriors a la contesa, interessats a alliberar de
culpes els poderosos i mostrar que els estaments privilegiats i les institucions del regne no
havien comès cap delicte de sedició ni traïció, sinó que simplement havien capitulat a
causa de la manca de tropes davant de la invasió exterior i la revolta rural interior.
Semblantment, E. Belenguer (1989) entén que l’austriacisme valencià no anà molt
més enllà d’un mauletisme que plantejà les seues queixes rurals. La possible revitalització
del sistema foral i la seua transformació en un parlamentarisme modern no podia passar per
l’estament nobiliari sinó pels sectors burgesos valencians, però les seues limitacions
provocaren que el País Valencià només pogués experimentar, sempre en funció de la
intervenció externa, una lluita civil entre els privilegiats de sempre i un poble esqueixat,
que no tingué ocasió d’articular políticament ni institucional les seues reivindicacions.
E. Giménez (1999) es mostra menys taxatiu i constata que hi havia, tant a
Catalunya com al País Valencià, un estat d’opinió generalitzat favorable al pretendent
austríac basat en la francofòbia, el recel de la burgesia front la competència francesa, la
desconfiança cap a l’autoritarisme borbònic i les poderoses ostentacions militars de les
potències aliades en contrast amb la impotent actuació dels virreis. Cal conèixer en què es
traduí eixe estat d’opinió i saber si fou capaç de construir un partit cohesionat amb
estratègies, actuacions i projectes comuns.
C. Pérez Aparicio (1981a: 39-40) afirmà en els seus primers treballs que els
llauradors de senyoriu, clergues, burgesos, menestrals i un petit sector de la noblesa
esperaven de l’arxiduc la consecució de llurs aspiracions socials, econòmiques o
polítiques, mentre que la gran noblesa laica o eclesiàstica, detentora del poder, i la mitjana
noblesa, afavorida per un suposat neoforalisme, feren causa comuna amb Felip de Borbó.

2
Posteriorment la mateixa autora (1993), tot i destacar les relacions comercials del regne
amb el nord d’Europa, les peticions de liberalització del comerç i d’abaratiment dels
productes a través de la supressió d’impostos i l’interès dels sectors tèxtils valencians en
reduir la competència francesa, ha continuat donant la primacia en l’austriacisme a les
reivindicacions antisenyorials de camperols i clergues i, per tant, a la subversió del sistema
polític que d’elles se’n derivava. Malgrat admetre que hi hagué molts senyors de vassalls
austriacistes, considera que la mitjana i baixa noblesa resident al regne era la vinculada en
major mesura als òrgans de govern forals i per tant antagònica a les peticions pageses; per
tant, segons aquesta lògica explicativa, aquells nobles eren una sèrie de personatges
particulars que per causes desconegudes i fins i tot paradoxals triaren l’opció equivocada.
Així doncs, l’alçament de 1705 es considera quasi monolíticament com una
insurrecció rural impulsada per les promeses antisenyorials del general aliat Basset.
L’acceptació d’aquest fet obliga a relegar el paper d’un possible foralisme dins del partit
austriacista valencià, ja que com afirmava C. Pérez Aparicio (1981a: 84) «vet ací la
paradoxa que pretenien els camperols: deixar de pagar els censos als senyors, però sense
alterar l’‘statu quo’ institucional que precisament donava suport a aquests drets».
En el cas català els propis vigatans rurals foren els que signaren el pacte de Gènova
amb els aliats davant la indecisió i el poc marge d’actuació que tenien les institucions. Uns
anys abans, entre 1687 i 1689, s’havia produït la revolta pagesa dels Barretines, durament
reprimida pel virrei amb la complaença dels sectors urbans dirigents. No obstant això,
s’argumenta que l’aliança dels camperols amb altres grups socials fou possible en 1705
entorn d’unes Constitucions que ells mateixos apel·laven com a garantia legal front als
allotjaments militars i els excessos autoritaris. És a dir, es patentitza la lluita social i les
grans diferències entre el camp i les viles artesanals, més desenvolupades econòmicament i
més lligades a les institucions del país, però es ressalten altres aspectes importants com la
defensa de les lleis pròpies o l’elevada capacitat organitzativa de les comunitats rurals,
liderades per grups benestants amb una llarga tradició de plets comuns davant l’Audiència
(Albareda, 2002: 36). A més a més, s’introdueixen matisos en el pensament polític dels
pagesos: atacaven els privilegiats i els exempts, però alhora acceptaven el fet que «haya
privilegiados en la república está bien y que estos sean los que han hecho algún señalado
servicio en orden al bien común, es debido» (Albareda, 2002: 31). És a dir, que la revolta
rural denotava certa elaboració doctrinal manifestada en pamflets polítics i escrits
clandestins on es respirava la idea de pacte polític, el convenciment que les lleis de
Catalunya protegien a la població dels allotjaments il·legals i que la rebel·lió era legítima
quan les autoritats alteraven la normativa legal.
De manera inversa, la interpretació unívoca que la historiografia valenciana fa de la
Germania de 1693 com una revolta purament antisenyorial motiva que únicament es
destaquen els elements relacionats amb el conflicte social, bo i arribant a considerar-la «un
acte de rebel·lia instintiva, primitiva» (Furió, 1995: 354). La valoració de les causes varia
segons els autors, des d’aquesta reacció irreflexiva fins al cas contrari, la de la rebel·lió de
grups benestants cada cop menys dispostos a acceptar les càrregues senyorials, passant per
l’excés de la pressió fiscal monàrquica o la conjunció diversa de factors (Dantí, 1990;
Segona Germania, 1994; García Martínez, 1991; Pla, 1997). No obstant això, creiem que
no s’ha destacat com cal un fet fonamental: el conflicte es vehiculava a través de
l’ordenament foral. Durant més de mig any els síndics i procuradors de diversos llocs de
La Marina al·legaren que tenien les seues terres i heretats «por justos y legítimos títulos,
confirmados y declarados por tales por espeziales conzesiones y privilegios de los Señores
Reyes de Aragón Don Jaime y Don Pedro, su hijo, de los años 1268, 1283 y 1363; en los
quales... se prohivió el que se les pudiese trivutar ni pedir pecho alguno» (Sastre et alii,
1986: 126). Encara en 1698, Francesc Garcia, un dels principals líders del moviment,

3
demanà el perdó reial amb una carta en què continuava invocant els «privilegios
conçedidos a los moradores de aquel Reyno, por los Señores Reyes de Aragón» (García
Martínez, 1991: 627). És a dir, que els pagesos, per tal d’articular les seues reivindicacions
antisenyorials, empraren els Furs i el sistema jurídicopolític valencià, el mateix que com en
el cas català els defenia alhora dels allotjaments i altres abusos de les autoritats reials. Així
ho palesen les missives trameses als municipis valencians per les diferents Juntes d’Electes
de Lleva, en les quals es recorda constantment que gràcies a les seues actuacions el regne
es lliurava dels odiats allotjaments i que en cas de no complir «en lo servici» si el rei
enviés «algun aloixament de cavalleria a les Universitats, nosatres no tindrem rahon, ni
motius, per a suplicar ens lliure» (García Martínez, 1991: 617-623).
La lluita social entre camperols i senyors representa per a H. Kamen (1987b) el
punt de partida dels posicionaments català i valencià en el conflicte successori. Les classes
dirigents catalanes col·laboraren en la repressió dels Barretines i en inici no estaven
predisposades contra Castella, ja que després de la guerra dels Segadors s’havia assistit a
un procés d’afebliment de les institucions pròpies i d’integració progressiva en les
estructures de la monarquia. Semblantment, al País Valencià les institucions i elits
cooperaren en la sufocació dels successos de 1693 i preponderaren l’ordre social sobre
qualsevol altra qüestió.
Per al cas català J. Albareda (2002: 35) ha fet notar que el marc de relaciones entre
les classes dirigents catalanes i la monarquia era bastant més complex, ja que si bé és cert
que es beneficiaren d’ella, veieren reduïdes les seues atribucions i participaren de la
repressió pagesa, també ho és que alhora defensaren el Principat dels allotjaments militars i
acabaren optant per un projecte propi basat en les institucions històriques catalanes.
Tanmateix, per al cas valencià l’assimilació de les institucions del país a simples
instruments en mans de les oligarquies els confereix un paper quasi exclusiu de legitimació
dels grups privilegiats.
L’opinió historiogràfica més comuna sobre les institucions forals valencianes és
que estigueren sotmeses totalment a l’autoritarisme reial i que al llarg dels segles moderns
les classes dirigents que les regiren no mostraren a penes cap signe d’actuació independent.
S’insisteix en el fet que les Corts no eren una institució democràtica sinó una assemblea
estamental on predominava la jerarquia aristocràtica i el patriciat urbà, poc solidari amb les
autèntiques classes populars, la menestralia i pagesia. És evident que les Corts i el model
foral en general no eren un conjunt polític democràtic i que, a més a més, en el Sis-cents
havien perdut part del dinamisme i l’autonomia presents als segles medievals, però els
mecanismes que feien possible una legislació consensuada –si més no, debatuda–
continuaven ben presents al si de la classe política valenciana i «comportaven un
mecanisme de discussió i canvi, sinó democràtic, almenys representatiu», a l’estil dels
ordenaments polítics d’Anglaterra i Holanda (Fontana, 2001: 15).
La redefinició de les funcions del sistema foral en l’època moderna amaga una
dinàmica interna de funcionament molt més rica i complexa que el simple avanç
inalterable del poder monàrquic (Guia, 1994; Serra, 2005). Així ho demostra una
reconsideració dels Estaments i les Juntes d’Electes, tradicionalment jutjats com un
element al servei del rei, encara menys representatiu que les Corts, que restà poder a la
Diputació i suposà la fi de la convocatòria de Corts a partir de 1645, a causa de la
institucionalització de la Junta d’Electes de Servei –després de Lleva– i la Junta d’Electes
de Contrafurs. Eren, si més no, comissions permanents nascudes de les Corts com la
Diputació del General, i si la gènesi de la Generalitat es considera un pas fonamental en la
construcció del sistema institucional propi i el desenvolupament de la personalitat
col·lectiva valenciana –tot i tenir un objectiu inicial totalment aliè a això–, per què no se li
han de reconèixer unes facultats semblants a aquests nous òrgans d’administració i poder?

4
Tot i que eren poc representatives, significaven una nova forma de participació política en
nom del regne i la seua existència no excloïa la possibilitat de celebrar Corts, com
demostren les peticions del jurat en cap de València en 1656 i la dels Estaments en 1677 i
1701 (Serra, 1997). Com considera C. Pérez Aparicio (1981b) la Junta de Contrafurs fou
una peça clau en la reacció foral valenciana, el procés de revitalització de les lleis i
institucions valencianes de finals de segle XVII.
Pel que fa a la Diputació del General, nascuda al segle XIV per a respondre a la
necessitat de recaptar i repartir les quantitats concedides com a donatiu per les Corts, es
considera que, en contrast amb la catalana, mai consolidà el pas d’institució econòmica a
política i de govern. S’argumenta que la seua composició estava fortament controlada i que
la competència institucional dels Estaments, les Juntes d’Electes i el Consell de València li
impediren consolidar qualsevol funció representativa (Muñoz, 1987: 412). No obstant això,
la seua parcel·la de poder no era gens menyspreable: continuava atribuint-se la
representació del regne, gestionava els impostos, mantenia i custodiava l’artilleria i les
municions, i pagava moltes de les despeses dels Estaments i les Juntes d’Electes, per
exemple les de la Junta de Defensa de Costa o les ambaixades enviades al rei per la Junta
de Contrafurs (Romeu, 1985: 104-106; Salvador, 1994). Aquest fet requeria d’una actuació
mancomunada entre la Generalitat, les Juntes d’Electes i el Consell Secret de València, que
en si mateix constituïa el propi Estament reial de la majoria de Juntes d’Electes.
Una mostra de la complexitat de les mal conegudes relacions de poder entre
aquestes institucions, objecte d’anàlisi que mereix la dedicació d’una tesi doctoral, ens la
dóna la simple consideració dels espais propis de cada institució i el seu comportament
protocol·lari. Mentre que l’edifici de la Generalitat, començat a construir en 1492 i decorat
sumptuosament fins a finals del segle XVI, reflecteix una impressió majestuosa, la Casa de
la Ciutat, que hi era al costat, mai arribà a presentar un aspecte tan imponent. Per la seua
banda, els Estaments mai tingueren una seu fixa i les seues reunions es podien celebrar bé
al capítol de la Catedral, bé a alguna sala de la Generalitat o la Casa de la Ciutat. En canvi,
en quant als aspectes protocol·laris dels actes celebrats a València, tot i que els membres
dels Estaments i els diputats lluitaven per representar el regne, al cap i a la fi els jurats de la
ciutat sempre escortaven al virrei i estaven per davant d’aquells (Casey, 1996).
Així doncs, sembla una mica agosarat parlar del nul poder polític de les
institucions. Cal encara completar el coneixement dels esdeveniments polítics d’etapes
cronològiques força desconegudes i aprofundir en la investigació del perfil i el món dels
magistrats públics, com ha fet A. Felipo (2002) en el cas de les oligarquies municipals de
la ciutat de València. Amb tot, a banda d’analitzar les funcions i atribucions dels càrrecs i
les estratègies d’accés i monopolització del poder sota el control monàrquic, caldria
adoptar un enfocament alternatiu al discurs acadèmic de la historiografia, que segueix la
línia progressiva traçada per l’autoritarisme reial com si fos la única forma de govern. La
mirada hauria d’ampliar-se per veure quines resistències hi hagué, en nom de qui, a través
de quins mitjans i amb quin contingut.
Per altra banda, tampoc coneixem amb profunditat les diverses tendències que hi
havia dins l’estament nobiliari, dividit durant el Sis-cents entre grans nobles titulats –
marquesos i comtes especialment– i no titulats –senyors de vassalls, barons i altres–.
Sabem poc d’aquests nobles no titulats, de la seua formació cultural, la seua parcel·la de
poder i la seua cohesió política entorn d’interessos comuns. De manera semblant, sobre la
composició, la lògica interna i les actituds de l’Església valenciana molt poc s’havia
treballat fins ara. En els darrers anys E. Callado (2001, 2003) ha dedicat els seus treballs a
la qüestió eclesiàstica durant el segle XVII, però encara no s’ha abordat de forma analítica
les raons que dugueren majoritàriament al baix clergat a suportar des d’un primer moment

5
la causa de l’arxiduc austríac, més enllà de fer-lo partícip d’un moviment social popular
contra l’aristocràcia, la teoria difosa ja pels escriptors proborbònics posteriors a la guerra.
Finalment, en contrast amb la importància donada als sectors econòmics
capdavanters en el conflicte successori a Catalunya, ferms partidaris d’un sistema polític
pactista i d’una economia mercantil lligada als països aliats, al País Valencià s’ha
considerat tradicionalment que, tot i produir-se una recuperació econòmica al voltant de
1680, l’estructura industrial era molt feble –exceptuant el sector seder que començava a
prendre força– i no hi havia un estament comercial definit, en tot cas controlat pels
mercaders francesos (Molas, 1977, 1980). No obstant això, la manca d’un volum més
notable i ampli de monografies sobre el tema provoca que desconeguem amb precisió tant
la importància social i econòmica de les estructures industrials i comercials com si els seus
protagonistes disposaven d’un projecte politicoeconòmic propi a finals de centúria.
A través de l’estudi sistemàtic de fonts fiscals i de diverses monografies locals s’ha
pogut mesurar la potència del comerç català i comprovar el seu desig de consolidar-se en
els circuits mercantils atlàntics, sobretot per l’aiguardent, que trobava la seua principal
eixida al nord-oest d’Europa (Oliva, 2001; Fontana, 2002). Al País Valencià es constata
l’evolució creixent del comerç de la ciutat de València a partir de 1660, la concessió de
privilegis municipals de foment al comerç a mercaders valencians associats amb operaris
flamencs i, com a Barcelona, Granada o Sevilla, la constitució d’una delegació de la Junta
General de Comerç en la dècada de 1690, de la qual no en sabem quasi res per la pèrdua de
la major part de la documentació (Molas, 1977, 1980). Així mateix, l’ambient econòmic de
València a les acaballes de segle reflectia preocupacions semblants a les difoses a
Barcelona, com demostra la petició d’un port franc des de 1679 o la construcció –
inacabada per problemes tècnics– d’un moll de pedra al Grau des de 1686 (López Camps,
2004).
Per altra banda, si bé el paper social dels mercaders era feble, els mestres velluters
del Col·legi de l’Art Major de la Seda de València tenien una funció mercantil, de control
del procés de producció i comercialització, semblant a la dels botiguers de teles de
Barcelona, ocupaven el lloc preeminent en els grups econòmics i estaven relacionats amb
la Junta de Comerç. La conjuntura de preus regulars i estabilitat monetària de finals de
segle permeté l’ascens d’artesans enriquits enquadrats en el marc de nous col·legis
d’artistes, superiors als gremis i oficis. A més, es documenta una política de privilegis
municipals de foment a la renovació tèxtil –un aspecte important en l’arrencada catalana–
mitjançant l’impuls de nous productes i de les tècniques de la nova draperia flamenca
(Molas, 1977). Fet i fet, el sector manufacturer caracteritzava profundament l’estructura
urbana de la capital valenciana i també la d’altres viles del regne, com les del triangle tèxtil
format per Alcoi, Énguera i Bocairent.
Així doncs, els símptomes de puixança i dinamisme econòmic són evidents. També
J. Casey (1981: 93-118) i H. Kamen (1987a: 157-159) puntualitzen el panorama econòmic
d’estancament i retràs econòmic que ells mateixos dibuixen per a la centúria. Destaquen
que a partir de la dècada de 1690 s’adverteix la importància dels ports d’Alacant i Dénia en
l’exportació de productes agrícoles, sobretot ametlles i panses, i en la importació de peix
salat del nord i productes colonials anglesos, així com l’expansió de conreus com la
garrofa, la morera i la vinya o l’increment de la producció de vi i l’orientació de
l’agricultura cap al mercat en llocs propers a ports exportadors com el camp de Morvedre,
la Ribera, Benicarló i Vinaròs. Podem aventurar, doncs, que tant els sectors industrials com
els mercantils, així com les oligarquies rurals i els llauradors que abastien aquests ports
amb els seus productes, estaven interessats a aprofundir les relacions comercials amb els
països del nord d’Europa, en especial Anglaterra i Holanda.

6
 Com ha fet A. García Espuche (1998) per a Catalunya, cal considerar conjuntament
el període per tal d’esbrinar si el regne tenia una cohesió econòmica a nivell territorial,
regional o comarcal, i identificar els interessos dels diferents grups productors, industrials i
mercantils, tant al camp com a les viles. La metodologia emprada per García Espuche pot
ser aplicada també per a conèixer el sistema econòmic valencià, ja que ha donat molt bons
resultats i es donen els condicionants materials per endegar-lo. Així, caldria complementar
l’anàlisi de censos, recomptes de població, llistes d’imposicions fiscals i controls de
caràcter militar o religiós, ja estudiats al País Valencià, amb la immensa massa documental
de protocols notarials conservats a l’Arxiu del Regne de València i l’Arxiu de Protocols
del Reial Col·legi del Corpus Christi de València, fet que permetria reconstruir, segons la
pròpia teorització de l’autor, fragments de la realitat social i econòmica des de baix. La
feixuguesa de la tasca pot ser recompensada amb uns resultats espectaculars en una àmplia
sèrie de qüestions.

2. Els fets de l’austriacisme valencià (1700-1707)

Donada la visió general de la societat valenciana de finals del Sis-cents que acabem
de resumir és normal que la majoria d’autors consideren que l’esclat de la guerra de
Successió al regne de València significà principalment una canalització del malestar rural
contra el règim senyorial, esperonat per les promeses fetes en nom de l’arxiduc (Pérez
Aparicio, 1981; Furió, 1995). En no haver uns interessos comuns a diferents grups socials
no hi hagué una resposta interestamental col·lectiva, sinó que la rebel·lió fou preparada des
de fora (Pérez Aparicio, 1997: 501-502). Si ens endinsem breument en els successos del
conflicte podrem veure si, més enllà de les reclamacions antisenyorials i la intervenció
estrangera, és possible que existiren projectes comuns que impulsaren a gran part de la
societat valenciana a rebel·lar-se contra la monarquia borbònica.
Poc després de la mort de Carles II, el novembre de 1700, tant els Estaments com la
Diputació i el Consell de València reberen còpia de part del testament del rei, una carta del
comte d’Aguilar i un Reial Despatx en què s’afirmava que havia de continuar «la planta de
Govierno que oy corre», ja que «es la que más conviene a vuestra más segura defensa y
conservación de los Fueros, privilegios, Usos y Costumbres de esse Reyno». A finals de
maig de 1701, els Estaments procediren a sol·licitar Corts i a iniciar-ne els preparatius a
través d’una Junta d’Apuntaments. El rei acceptà la petició de manera vaga i sense precisar
data. A l’octubre s’obriren les Corts catalanes, avinentesa que els Estaments aprofitaren per
reiterar la petició, però finalment es perdé tota oportunitat de celebrar Corts i els treballs
preparatoris cessaren al novembre de 1702. Tradicionalment es destaca la col·laboració de
les institucions valencianes amb la monarquia borbònica, però cal remarcar que la no
celebració de Corts truncà tota expectativa de la decidida renovació foralista empresa pels
Estaments, com demostren bona part dels Apuntaments realitzats, encaminats a garantir la
independència de les institucions forals respecte dels ministres reials (Pérez Aparicio,
1981b). Si acceptem que l’austriacisme valencià integrava diversos sectors socials, és
possible que els interessos del moviment recorregueren transversalment els membres de les
institucions, el que explicaria algunes de les preses de partit de nobles per l’arxiduc, fins
ara mal explicades.
A finals de 1701 es produïren detencions de «gente revoltosa, eclesiásticos y
seculares, que esparcen voces desahogadas contra el Govierno» a València, Alzira i
Vinaròs, i a Alacant el governador acusà d’infidelitat al consell municipal (Pérez Aparicio,
1992). Tot i que aquest darrer encreuament d’actuacions respon a una resolució
d’assumptes pendents entre l’oligarquia local de la ciutat i el governador, la denúncia vuit

7
mesos després de comerciants d’Alacant a la Junta de Contrafurs perquè el governador
havia interceptat una partida de draps de Silèsia posa en relleu els interessos de la burgesia
mercantil alacantina i les seues connexions amb el nord d’Europa.
A principis de 1702 es documenta la detenció de gents considerades com
«acomodados» i «de más autoridad de la villa» a causa d’una conjura del rector de
Peníscola i altres particulars «de buena calidad» per tal de donar mort al governador i
entregar la plaça als aliats. Durant el mateix any es detingueren uns quants clergues
alemanys a territori valencià i es produïren enviaments d’austriacistes als presidis de Maó i
Eivissa, entre ells uns quants caputxins d’Alzira i agustins de Vinaròs. Al setembre es
confiscaren gasetes i cèdules proaustríaques a Alacant i s’acusa al castellà de Moixent de
tenir gent preparada per ajudar als aliats als ports de Dénia i Alacant. A l’octubre
s’enviaren catorze dissidents a Eivissa per ‘apassionats a l’Imperi’ i es detectaren alguns
nobles subversius a Xàtiva (Pérez Aparicio, 1997).
Durant 1703 continuaren les activitats de rebel·lia: els Escòrcia, una família
d’Alacant, fou posada sota sospita, es detingueren uns quants criats del marquès de Los
Vélez per organitzar juntes clandestines a Oriola, i a Xàtiva un cego fou empresonat per
recitar cobles contra Felip V i la casa de l’assessor judicial de la governació, encarregat
d’investigar als desafectes, fou objecte d’un intent d’incendi. Al setembre la flota aliada
féu aiguada davant d’Altea i des d’aquell moment proliferaren encara més les dissidències
a la zona (Giménez, 1999: 58).
Al 1704 el virrei s’hagué d’excusar per «las continuas noticias que llegan a la corte
sobre actividades sediciosas» i que afectaven tant a la «nobleza» com als estaments
populars. A València es descobrí una impremta que difonia papers proaustríacs escrits per
un carmelita de Manises resident a Salamanca. En passar novament la flota aliada per la
costa valenciana, l’emperador trameté cartes als consells municipals de València i Alacant
i a diversos notables. L’esquadra fondejà de nou a Altea i es produïren incidents entre
l’alcaid del castell i la població perquè «siendo los frutos de aquella villa los que siempre
se han traficado con los del Norte, faltando su comercio quedaban sin esperanzas de
venderles». Aquest testimoni ha estat associat a que els vilatans volien aprofitar el negoci
d’abastir una flota de quatre mil homes, però també palesa que l’intens comerç amb el nord
d’Europa era una de les causes per les quals la comarca era austriacista. El general valencià
Basset desembarcà i tractà amb el batlle de la baronia de Calp, el rector d’Altea i Francesc
Garcia, que havia estat batlle de Callosa d’en Sarrià, i intensificà les entrevistes amb
persones «de estimación, de buena calidad y sin mácula», afirmació documental que
contrasta fortament amb les presentades pels autors filoborbònics, els quals insisteixen
constantment en què els conspiradors eren la «gente más baja de la plebe». Es destituí al
batlle de la baronia de Calp, es produïren empresonaments i es cercà a uns quant fugits,
com ara un alteà que havia estat jurat municipal el 1703 i un notari (Giménez, 1999: 57-
60).
Així doncs, durant els anys de preparació de la rebel·lió pocs documents fan
referència al qüestionament del règim senyorial. Es parla sobretot de desafectes al govern o
inclinats a l’Imperi, i es documenta la participació tant del clergat i la pagesia com dels
sectors mercantils, la noblesa mitjana i nombrosos càrrecs municipals.
L’agost de 1705 Basset prengué Dénia, el primer lloc de la Corona d’Aragó que
proclamà rei a l’arxiduc, com consta a la «Relación de la entrada en la ciudad de Denia del
rey nuestro señor Carlos III», un imprès conservat a la Biblioteca Valenciana i exhumat
molt recentment per J. L. Cervera (2003: 209-211). El document relata des de la
perspectiva austriacista l’arribada de l’esquadra aliada a Dénia, que féu «salva a la tierra
con 7 cañonazos, para que entendieran sus moradores que ya tenían la libertad en sus
manos». La vila negocià «una acción tan heroica como era el entregarse a su legítimo Rey

8
y Señor natural», i es nomenà com a alcaid al jurat en cap de Dénia, Felip Antoni Gavilà,
membre de l’oligarquia local. Així, «quédose toda la ciudad tan gustosa cuanto se puede
imaginar de tan austríacos corazones y más con la circunstancia de ser la primera ciudad
que prestaba la obediencia a su Magestad de la Corona de Aragón». És un escrit de tints
dinàstics, que en cap moment parla de l’abolició dels drets senyorials.
Fet i fet, les fonts que fan més èmfasi en la càrrega social del moviment, per altra
banda evident a totes llums, corresponen majoritàriament al bàndol borbònic. Les crides
del virrei a partir de 1705 parlen de «la exempció y llibertat de pagar los censos, y part de
fruits tocants als Senyors» (Cervera, 2003: 79-80). Igualment el mariscal de camp borbònic
Zúñiga afirmava en setembre de 1705 que molts llocs havien tornat a l’obediència del rei
«desengañados de las promesas falsas que les había dado Basset» (Giménez, 1999: 74). No
obstant això, segons J. L. Cervera (2003: 82) una de les primeres mesures preses després de
l’ocupació de Dénia fou assegurar les rendes senyorials dels llocs de la zona, que ara es
consideraven rendes reials.
Segons el mateix Cervera (2003: 73-75) la rebel·lió valenciana no respongué a una
decisió inicial dels exèrcits aliats sinó que fou iniciativa de Basset, qui conjuntament amb
el partit austriacista valencià trià el moment i lloc de la sublevació. A finals de setembre de
1705 Vinaròs també proclamà rei l’arxiduc, és a dir, un altre important port comercial,
sense un malestar rural previ evident. A l’octubre el virrei temia la pèrdua d’Alacant ja que
«como negociantes aborrecen tanto la guerra y los ejércitos militares», una altra mostra
documental de l’hegemonia mercantil de l’oligarquia alacantina (Giménez, 1999: 77). Al
novembre es desarticulà una conspiració interestamental a Castelló de la Plana organitzada,
entre d’altres, pel comte de Cifuentes, un nebot de Basset i el batlle de Cabanes, per tal de
prendre la vila i ocupar Benicarló amb l’ajuda dels vinarossencs (Pérez Aparicio, 1997).
Finalment, al desembre de 1705 el general Basset pogué emprendre marxa cap a València,
on havia contactat amb un grup no gens menyspreable de personatges pertanyents a les
institucions: el secretari del Consell J. V. Torres, el ministre de l’Audiència C. Mercader,
els jurats O. Esquerdo i N. Montes o els síndics de l’Estament reial V. Carròs Pardo de la
Casta i F. Armengol. Entre els tretze punts de la capitulació de València sis insistiren en el
manteniment dels Furs i privilegis i un altre recollí una idea també propugnada pels sectors
burgesos catalans: la llibertat de comerç a tota la monarquia (Pérez Aparicio, 1993: 445).
Basset trobà àmplia col·laboració entre eclesiàstics, gremis i oficis, que ràpidament
organitzaren companyies militars, com les de carnissers, teixidors de lli, manobres,
estudiants, frares o llauradors a cavall. El curt govern de Basset a València, entre desembre
de 1705 i febrer de 1706, ha estat considerat un règim populista i antisenyorial, a causa
dels motins contra l’aristocràcia i les exempcions fiscals concedides als camperols de
l’Horta (Pérez Aparicio, 1993: 446). No obstant això, si bé el virrei i l’arquebisbe foren
expulsats del regne, es donà llibertat per a eixir a tots aquells que volgueren anar-se’n; ho
feren un gran nombre de nobles i la majoria de magistrats de l’Audiència, però també és
cert que molts altres es quedaren i ocuparen càrrecs de govern amb els aliats: el comte de
Cardona fou virrei, el marqués de Mirasol, governador, el senyor de la Pobla, tinent de
governador o el comte de Cirat, mestre racional. Per altra banda, si bé el cobrament de
rèdits en els canvis i les obligacions de rossins foren suspesos i s’anul·laren els drets del
menjador i de l’entrada de carbó, oli, fruita i hortalisses a la ciutat, es confirmà el
pagament d’arrendaments, censals i la resta de cises municipals (Cervera, 2003: 99-100).
Aquestes actuacions afectaven els ingressos municipals, però no els senyorials, i denoten
que la reacció popular no es dirigia específicament contra els nobles sinó contra tot tipus
d’exacció, pública o privada.
Al febrer de 1706 Basset fou allunyat de la ciutat i enviat com a governador a
Xàtiva, on fou finalment detingut per les pròpies autoritats austriacistes. A l’octubre arribà

9
a València Carles III i immediatament jurà els Furs. El rei féu públic el seu desig de
convocar Corts però afegí que no es podien celebrar per la immediatesa dels problemes
bèl·lics (Cervera, 2003: 109-112). Un dels assumptes que el consell polític plantejà al rei
fou la qüestió de les reivindicacions antisenyorials i es decidí no adoptar cap actitud
intransigent que pogués restar el suport popular dels valencians a Carles III. Tot i que en
cap moment es posà en dubte la legitimitat dels drets senyorials (Pérez Aparicio, 1993:
455), cal ressaltar que en circumstàncies extremes una part de les classes dirigents preferí
deixar de banda la qüestió temporalment i prioritzar el projecte dinàstic comú.
Finalment, a l’abril de 1707 la derrota d’Almansa suposà l’obertura del país a les
tropes borbòniques. Els aliats alliberaren Basset per intentar recuperar el regne, però quan
hi arribà la capital valenciana ja havia capitulat i hagué de dirigir-se a Dénia per tal dirigir
la resistència. Però ara, després de la seua detenció i l’abolició borbònica de les institucions
forals, el seu programa ja no consistia tant en l’anul·lació dels drets senyorials com en
l’explotació de l’odi contra els francesos i la defensa del règim foral (Furió, 1995: 374). Si
això fou així aleshores, és també possible que el foralisme fos un element important en
l’austriacisme valencià anterior a 1707.

3. L’austriacisme valencià i el patriotisme foralista

En una de les darreres interpretacions globals de C. Pérez Aparicio (1995) sobre

l’austriacisme valencià aquesta autora s’ha acostat a les tesis emprades a Catalunya.
Redueix el filipisme a la gran noblesa terratinent i absentista, l’alta jerarquia eclesiàstica,
els jesuïtes, els membres de la Inquisició, els immigrats francesos i determinats nuclis
camperols de reialenc. Dins l’austriacisme ara posa l’accent de manera més clara en els
interessos mercantils de comerciants i pagesos i els interessos industrials dels menestrals,
especialment els gremis seders enfrontats amb la manufactura francesa, però continua
presentant el moviment com una organització clandestina i eminentment popular, de
camperols i clergues de baixa jerarquia. Una part de la mitjana i baixa noblesa coincidiria
en el mateix bàndol però únicament per tal de mantenir el sistema foral com a garantia dels
seus privilegis. El principal problema d’aquesta explicació és que no concep una noblesa
aliada amb els seus vassalls antisenyorials ni uns interessos comuns entre les institucions i
la burgesia o entre els camperols i els menestrals i així entre els diversos grups implicats en
l’austriacisme. L’aprofundiment en aquesta interpretació i el seu acostament a les noves
investigacions desenvolupades per la historiografia catalana poden proporcionar un model
explicatiu més complet.
Com hem vist hi hagué nombrosos nobles i membres d’institucions forals –senyors
de vassalls amb rendes i censals– declaradament proaustríacs, però encara no s’ha abordat
un estudi sistemàtic dels seus interessos i projectes. Si identificarem exclusivament
l’austriacisme amb l’abolició dels drets senyorials hauríem de pensar que aquesta noblesa
estava gairebé alenant la revolta social. Cal quantificar la importància de la noblesa en el
moviment i cercar una explicació al seu comportament; potser s’alineaven en un corrent de
pensament foralista? Una bona forma de saber-ho és aprofundir en l’estudi prosopogràfic
d’aquest grup i en les investigacions sobre el pensament juridicopolític de l’època, seguint
l’exemple de J. Arrieta (2001), que ha pogut identificar dos corrents en el pensament
constitucionalista català, o de García Espuche (2003), que ha resseguit el pas dels Vilana
Perlas del notariat a les més altes instàncies de poder amb l’arxiduc. Al País Valencià les
aproximacions biogràfiques realitzades fins el moment, com la de Felipo (1997) a la figura
del comte de Villafranquesa, animen a continuar la tasca d’acumular coneixements sobre
les seues personalitats per tal d’entendre’n les motivacions. En el cas concret del comte

10
sabem que pertanyia a l’oligarquia municipal de València i que havia estat diputat de la
Generalitat durant el trienni 1704-1706. A través de les confiscacions borbòniques s’han
pogut conèixer els volums de la seua biblioteca, entre els que destacaven llibres de tema
històric, polític i jurídic, com ara recopilacions de furs i privilegis o la traducció de «La
República» de Jean Bodin, un pensador regalista a nivell polític alhora que mercantilista en
qüestions econòmiques.
Una part dels integrants de les institucions es declararen austriacistes o com a
mínim dubtaren segons el transcurs dels esdeveniments. Com ha fet notar per a Catalunya
E. Serra (1991) l’assimilació de les institucions a mers instruments oligàrquics ha impedit
observar el seu caràcter ambivalent entre la defensa dels privilegis estamentals i els drets
de la terra que els Furs salvaguardaven. Cal encara una aproximació sistemàtica i profunda
als seus membres, les seues famílies i relacions socials, un terreny fins ara poc explorat.
Així mateix, encara està per estudiar quin fou el paper real de cada un dels municipis, com
ha destacat per al cas català J. Albareda (2002: 60).
Pel que fa als clergues austriacistes, a banda de descriure la seua incansable
activitat i registrar les ordres, rectories i personatges que hi intervingueren (Pérez Aparicio,
1978), caldria analitzar a fons les seues principals motivacions per donar suport a l’arxiduc
des de l’inici, més enllà de vincular-los mecànicament al mauletisme rural. A Catalunya J.
Bada (2001) ha tractat d’explicar la postura de l’Església catalana en conjunt davant de la
instauració de la dinastia borbònica, bo i insistint en el sentiment antifrancès i el temor a la
pèrdua de l’estatus adquirit pels eclesiàstics front una possible política regalista semblant a
la dels Borbó francesos.
Per la seua banda, com ja hem vist, els artesans seders desitjaven acabar amb la
competència francesa, però encara manquen estudis monogràfics de la resta de
manufactures implicades en el conflicte. Els gremis i oficis de València col·laboraren
activament amb Basset però no sabem les raons de fons ni tampoc la importància dels
sectors industrials en la presa de decisió austriacista de viles com ara Xàtiva o Alcoi.
Tampoc coneixem bé l’ideari dels professionals liberals, els intel·lectuals o els estaments
populars urbans.
Encara manca una radiografia global de la balança comercial valenciana a les
acaballes del Sis-cents, però amb la informació que ja tenim cal destacar que no només
tenien interessos mercantilistes els burgesos, sinó també els pagesos, que proporcionaven
bona quantitat de productes al mercat internacional. Sempre s’associa la revolta de La
Marina a les reivindicacions antisenyorials però potser també els camperols, almenys els
que comercialitzaven excedent o elaboraven productes alimentaris, tenien interès a
potenciar el comerç amb Anglaterra i Holanda, principals receptors de les panses i el vi de
la zona. El fet que Vinaròs, un port petit però important en l’economia valenciana, fos el
segon lloc on triomfà el moviment pot ser molt significatiu.
Precisament en eixos llocs costaners comercials hem vist actuar nombrosos oficials
municipals: els batlles de la baronia de Calp, Callosa d’en Sarrià i Cabanes o els jurats de
Dénia i Altea. També vèiem al castellà de Moixent, una població d’interior, disposat a
ajudar als austriacistes als ports marítims més propers; l’aprofundiment sistemàtic en el
coneixement de les condicions de possessió dels castells i les relacions entre tinents i
senyors pot ajudar també a obrir noves perspectives en la interpretació del conflicte.
Altrament, les autoritats reials al llarg de la incubació de la rebel·lió parlen dels
conspiradors com a gent acomodada, d’autoritat, estimació i bona qualitat. Cal introduir la
ideologia i els horitzons polítics en l’actuació d’aquests personatges, tant dels dirigents de
les viles i el camp com dels dirigents del país.
Com ha fet a Catalunya X. Torres (2001) a través dels memorials pagesos, s’hauria
d’intentar conèixer el grau d’identificació o rebuig que suscitaven entre la població rural

11
benestant les institucions i lleis pròpies. Encara que acceptàrem que aquests grups
primaven les reclamacions antisenyorials sobre cap altra qüestió, no podem creure que tant
ells com els camperols menys acomodats esperaren del seu suport a l’arxiduc una completa
redempció de censos senyorials; ja hem observat que els pagesos catalans toleraven fins a
cert grau la diferenciació social. Per una banda, cal cercar fonts i documents que ens
apropen al seu pensament polític i, per altra, cal estudiar individualment l’evolució de totes
les comunitats, tant de senyoriu com de reialenc, per obtenir un panorama complet dels
objectius camperols.
En línies generals sembla factible que hi hagués un fil conductor entre tots els
grups socials que formaven l’austriacisme molt relacionat amb la defensa del sistema foral,
ja que aquest establia garanties front l’autoritarisme reial, permetia la representativitat i
obria les portes a la possibilitat de consensuar una legislació que impulsés l’economia
mercantil i industrial. L’opció nobiliària no s’ha d’atribuir únicament a la tria dinàstica
sinó que probablement era resultat d’una concepció particular del foralisme. Els sectors
burgesos tenien interès a potenciar les relacions comercials amb les economies nòrdiques i
eliminar la competència manufacturera francesa. També els líders pagesos i altres
oligarques locals s’aprofitaven del comerç amb els aliats i les seues estratègies de lluita
atenien tant a les reivindicacions antisenyorials com a un ordenament foral que els garantia
la defensa front els excessos autoritaris. Les classes populars, com en qualsevol moment de
revolta i amb diferents intensitats segons les situacions diverses, intentaren tensar l’estat de
coses per traure’n profit però fins a quin punt propugnaren la subversió total de l’ordre
establert és un qüestió encara per definir amb precisió. Així doncs, potser l’austriacisme
valencià no estigué tan poc cohesionat com se sol presentar i caldria centrar la recerca en el
pensament polític dels diversos sectors que el formaven per tal d’esbrinar si la seua
actuació respongué a un projecte comú.
A Catalunya el paper del constitucionalisme en l’austriacisme de 1705 era
important però estava fonamentalment supeditat al projecte dels interessos econòmics. En
canvi, a partir de 1707 i especialment des de 1713 el mòbil dels catalans per resistir fou la
defensa d’una forma d’entendre l’Estat pactista i federalista, que sentien com a pròpia ja
que els definia com a col·lectivitat (Albareda, 2001).
Segons J. Casey al País Valencià el sistema jurídic i polític foral també se sentia
com a propi i era per als estaments benestants l’element essencial de la pàtria. Tot i que en
principi el mateix Casey (1981: 283) considerà que el «patriotisme valencià semblava ésser
mort», en els darrers temps ha matisat fortament aquesta observació. Per a J. Casey (1999)
hi havia ben desenvolupat un sentiment d’orgull per la pàtria, que tenia una existència real:
la terra valenciana, idealitzada per una tradició espiritual i guerrera. La llengua era
expressió de l’ànima valenciana, però sobretot eren els Furs els que donaven base a la seua
estabilitat política. La consciència d’identitat col·lectiva es recolzava fonamentalment en
una tradició compartida de dret, religió i memòria històrica i els guardians d’aquesta
consciència eren els juristes a través dels Furs i el rei. La situació era, doncs, molt
pareguda a la de Catalunya, on el fort juridicisme i l’alt sentit de respecte envers els drets
de la pàtria eren un dels principals factors de cohesió identitària (Capdeferro, 2001).
L’escola jurídica valenciana, encapçalada per Crespí de Valldaura i Mateu i Sans,
es presenta com la mostra de l’intens regalisme que dominava el pensament polític dels
dirigents del país, però la qüestió rau a saber fins a quin punt i de quina manera estava
interioritzat el foralisme en la resta de la societat. A Catalunya J. Arrieta (2001) ha
demostrat que hi havia almenys dues tendències de pensament dins l’austriacisme català:
una més regalista, propera als privilegiats i que reproduïa les tesis de Mateu i Sans, i una
altra més oberta i democràtica, propera a les classes populars. I si es busca el discurs
d’aquesta veu popular s’haurà de captar no en els tractats jurídics dels servidors de la

12
monarquia sinó en fonts alternatives com els documents i la literatura conservats a arxius i
biblioteques (Casey: 1999: 239).
Com explica J. Gascón (1999) en parlar del constitucionalisme aragonès és evident
que aquests corrents de pensament polític reflectien les desigualtats pròpies d’una societat
jeràrquica i privilegiada. Tanmateix això no suposa que foren un simple mecanisme de
conveniència per defensar els interessos d’una casta exclusiva, sinó que la seua força
mobilitzadora radicava en la limitació del poder arbitrari del rei a través de la llei i el
govern debatut, elements que estaven presents al sistema polític dels regnes de la Corona
d’Aragó i s’identificaven amb la tradició patriòtica. Per al cas aragonès Gascón mostra que
la tasca dels cronistes i juristes serví de ciment a la ideologia pactista i contribuí a la seua
difusió entre molts aragonesos, independentment de la seua extracció social, ja que veien
en els Furs un ordenament capaç d’emparar-los en cas de necessitat. Eixa impressió es veié
reforçada per la pràctica judicial quotidiana, que ofereix abundants exemples
d’interestamentalisme en defensa de drets basats en l’ordenament foral. La noblesa
continuava sent la principal beneficiària del sistema juridicopolític, però la base social del
constitucionalisme aragonès era més àmplia i abastava artesans i llauradors, un fet que
s’intueix per al cas valencià.
Després de la derrota d’Almansa Basset reivindicà la defensa de l’ordenament foral
com a element mobilitzador de la població. Fins a quin punt entre els que el seguien es
barrejaven foralisme i patriotisme no ho sabem, ja que tot i que la historiografia valenciana
ha estat preocupada pel fracàs de la seua pàtria en desenvolupar un sentiment apropiat
d’identitat col·lectiva, encara no ha aprofundit en el coneixement del patriotisme foral
(Casey, 1996).
Fins a temps recents l’herència ideològica de J. Fuster (1962) ha dominat moltes de
les interpretacions historiogràfiques entorn del nacionalisme valencià. Així, es projectaven
cap al passat les seues tesis pseudogramscianes desenvolupades per tal d’explicar
l’absència de projecte nacionalista: les elits des de la integració en la monarquia hispànica
no havien desenvolupat un projecte polític propi i en arribar el segle XIX el pes del sector
agrari havia comportat la manca d’una burgesia industrial forta i dirigent que, com la
catalana, conduís cap a l’articulació del nacionalisme. Fuster insistí en què el País Valencià
fou un «país sense política», el que duia a un atzucac: el País Valencià contemporani seria
d’esquerres o no seria. Un exemple de les conseqüències d’aquesta interpretació aplicada a
la història és la pròpia visió sobre la guerra de Successió que ha predominat en la
historiografia valencianista fins l’actualitat: no hi hagué un projecte polític de les classes
dirigents i els únics que es rebel·laren foren les classes populars, sobretot pageses,
bàsicament per motius socials abans que no politicoideològics.
La proposta interpretativa de Fuster ha estat superada i substituïda en molts dels
seus punts fonamentals –extrema feudalització del camp, absència de revolució liberal,
endarreriment econòmic secular, manca de burgesia rectora, capitalista i industrial–, però
encara exerceix certa influència en els historiadors i el que és més greu per a la funció
política de la història: el projecte nacionalista valencià elaborat a partir d’ella continua sent
el mateix (Ruiz, 2001). Aquest fet encoratja a impulsar una historiografia deslligada
críticament d’aquell paradigma i a revisar urgentment les propostes polítiques
valencianistes per tal d’adequar-les a les noves interpretacions historiogràfiques. Com
afirmà fa ja un quart de segle E. Lluch (1980), clarivident i engrescador, «treure endavant
el País Valencià és i serà difícil i caldran mans fermes».

Referències bibliogràfiques

13
ALBAREDA, J. (2001): «La lògica de la resistència de 1713-1714», Del patriotisme al
catalanisme. Vic: Eumo, p. 169-197.
— (2002): Felipe V y el triunfo del absolutismo. Cataluña en un conflicto europeo
(1700-1714). Barcelona: Generalitat de Catalunya.
ARRIETA, J. (2001): «L’antítesi pactisme-absolutisme durant la guerra de Successió a
Catalunya», Del patriotisme al catalanisme. Vic: Eumo.
BADA, J. (2001): «L’Església catalana davant la dinastia borbònica i el decret de Nova
Planta (1701-1726)», Del patriotisme al catalanisme. Vic: Eumo, p. 239-261.
BELENGUER, E. (1989): «La política i les institucions», Història del País Valencià.
Barcelona: Edicions 62, vol. III.
CALLADO, E. (2001): Iglesia, poder y sociedad en el siglo XVII: el arzobispo de Valencia
fray Isidoro Aliaga. València: Biblioteca Valenciana.
— (2003): Inmunidad eclesiástica y delincuencia en el siglo XVII: los arzobispos de
Valencia y la pacificación del reino (1612-1699). València: Biblioteca
Valenciana.
CAPDEFERRO, J. (2001): «Joan Pere Fontanella (1575-1649?). El dret al servei de la
pàtria», Del patriotisme al catalanisme. Vic: Eumo, p. 51-70.
CASEY, J. (1981): El Regne de València al segle XVII. Barcelona: Curial.
— (1996): «El patriotisme en el País Valencià modern», Afers, 23/24, p. 9-30.
— (1999): «“Una libertad bien entendida”: los valencianos y el estado de los
Austrias», Manuscrits, 17 , p. 237-252.
CERVERA, J. L. (2003): Basset, mite i realitat de l’heroi valencià. València: Tres i Quatre
DANTÍ, J. (1990): Aixecaments populars als Països Catalans (1687-1693). Barcelona:
Curial.
FELIPO, A. (1997): «Aproximación al estudio de un austriacista valenciano. El conde de
Villafranqueza», Disidencias y exilios en la España moderna. Alacant: CAM, p.
515-542.
— (2002): La oligarquía municipal de la ciudad de Valencia. De las germanías a la
insaculación. València: Alfons el Magnànim.
FONTANA, J. (2001): «La guerra de Successió i les Constitucions de Catalunya: una
proposta interpretativa», Del patriotisme al catalanisme. Vic: Eumo, p. 13-29.
— (2002): «En els inicis de la Catalunya contemporània: l’economia a la segona
meitat del segle XVII», El segle de l’absolutisme. 1714-1808. Barcelona:
Ajuntament de Barcelona, p. 13-21.
FURIÓ, A. (1995): Història del País Valencià. València: Alfons el Magnànim.
FUSTER, J. (1962): Nosaltres, els valencians. Barcelona: Edicions 62.
GARCÍA ESPUCHE, A. (1998): Un siglo decisivo para Barcelona y Cataluña. 1550-1640.
Madrid: Alianza.
— (2003): «Els Vilana Perlas i la casa del Regomir: del notariat al poder». Estudis
Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, XXI, p. 267-320.
GARCÍA MARTÍNEZ, S. (1991): Valencia bajo Carlos II. Villena: Ajuntament de Villena.
GASCÓN, J. (1999): «Los fundamentos del constitucionalisme aragonés», Manuscrits, 17,
p. 253-275.
GIMÉNEZ, E. (1999): Gobernar con una misma ley: sobre la Nueva Planta borbónica en
Valencia. Alacant: Universitat d’Alacant.
GUIA, L. (1994): «Las Juntas de Electos de los estamentos valencianos», Les Corts
Forals Valencianes. València: Corts Valencianes, p. 175-177.
KAMEN, H. (1987a): La España de Carlos II. Barcelona: Crítica.
— (1987b): «Una nova visió de la posició del País Valencià i el Principat en la
Guerra de Successió», Revista de Catalunya, 7, p. 78-88.

14
LLUCH, E. (1980): «Pròleg a la introducció a l’economia del País Valencià», a Ernest
Lluch, La via valenciana. Catarroja: Afers, 2001 (1ª ed.: 1976), p. 221-238.
LÓPEZ I CAMPS, J. E. (2004): «La invenció de l’economia a la ciutat de València (1680-
1700) », Estudis. Revista de Historia Moderna, 30, p. 183-201.
OLIVA, B. (2001): La generació de Feliu de la Penya. Lleida: Universitat de Lleida.
MOLAS, P. (1977): Comerç i estructura social a Catalunya i València als segles XVII i
XVIII. Barcelona: Curial.
— (1980): Nuestra historia, vol. V. València: Mas Ivars, p. 70-77.
MUÑOZ, M. R. (1987): Orígenes de la Generalidad Valenciana. València: Generalitat
Valenciana.
PÉREZ APARICIO, C. (1978): «El clero valenciano a principios del siglo XVIII: la cuestión
sucesoria», Estudios de Historia de Valencia. València: Universitat de València,
p. 247-276.
— (1981a): De l’alçament maulet al triomf botifler. València: Eliseu Climent.
— (1981b): «El proceso de consolidación de la monarquía autoritaria y la reacción
foral valenciana. La “Junta de Contrafurs”», Mayans y la Ilustración. Oliva:
Ajuntament d’Oliva, tom I, p. 131-151.
— (1992): «Austrias y Borbones. Las repercusiones del cambio dinástico en el País
Valenciano», Estudis. Revista de Historia Moderna, 17, p. 231-242.
— (1993): «La guerra de Sucesión en España», Historia de España. Madrid:
Espasa-Calpe, vol. XXVIII, p. 303-503.
— (1995): «L’austriacisme al País Valencià», Historia, Política, Societat i Cultura
dels Països Catalans. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, vol. V, p. 134-138.
— (1997): «Los primeros pasos del austriacismo valenciano (1700-1705)»,
Disidencias y exilios en la España moderna. Alacant: CAM, p. 501-524.
PLA, P. J. (1997): «La Segona Germania», Historia, Política, Societat i Cultura dels
Països Catalans. Barcelona: Enciclopèdia Catalana vol. IV, p. 393-395.
ROMEU, S. (1985): Les Corts valencianes. València: Eliseu Climent.
RUIZ, P. (2001): «Nacionalismo y ciencia histórica en la representación del pasado
valenciano», De la revolución liberal a la democracia parlamentaria. Valencia
(1808-1975). València: Universitat de València, p. 19-48.
SALVADOR, M. D. (1994): «Las reuniones estamentales», Les Corts Forals Valencianes.
València: Corts Valencianes, p. 172-173.
SASTRE, M. J. ET ALII (1991): Dels moriscos als maulets a la Marina Alta al segle XVII.
Alacant: CAM.
Segona Germania (1994): La Segona Germania: Col·loqui Internacional. València:
Diputació de València.
SERRA, E. (1991): La revolució catalana de 1640. Barcelona: Crítica, p. VII-XIX.
— (1997): «El pactisme català després de la guerra dels Segadors», Historia,
Política, Societat i Cultura dels Països Catalans. Barcelona: Enciclopèdia
Catalana, vol. IV, p. 376-392.
— (2005): «La vida parlamentària a la Corona d’Aragó: segles XVI i XVII: una
aproximació comparativa». 53 Congrés de la Comissió Internacional per a
l’estudi de la Història de les Institucions representatives i parlamentàries.
Barcelona: Museu d’Història de Catalunya, vol. I.
TORRES, X. (2001): «Reis, pagesos i llibertats: la fi de les Constitucions catalanes segons
els memorialistes de pagès», Del patriotisme al catalanisme. Vic: Eumo, p. 197-
219.

15