Tpics literaris, traducci medieval i tradici romnica

INSTITUT DESTUDIS CATALANS

SECCI HISTRICO-ARQUEOLGICA

Tpics literaris, traducci medieval i tradici romnica

Discurs de recepci de Toms Martnez Romero com a membre numerari de la Secci Histrico-Arqueolgica, llegit el dia 21 de juny de 2007

BARCELONA 2007

Biblioteca de Catalunya. Dades CIP

Martnez Romero, Toms, 1961Tpics literaris, traducci medieval i tradici romnica Bibliografia ISBN 978-84-7283-919-9 I. Institut dEstudis Catalans. Secci Histrico-Arqueolgica II. Ttol 1. Llat Traducci a les llenges romniques 2. Llat Traducci al catal 3. Traductors Actituds Histria Fins al 1500 4. Prlegs i eplegs 807.1.03(042)

El contingut daquestes pgines sinscriu dins del projecte dinvestigaci HUM 2005-06110-C02-02/FILO, del Ministeri de Cincia i Tecnologia espanyol, que es desenvolupa a la Universitat Jaume I.

Toms Martnez Romero Institut dEstudis Catalans, per a aquesta edici Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona Primera edici: juny de 2007 Tiratge: 200 exemplars Text revisat lingsticament per lOficina de Correcci i Assessorament Lingstics de lIEC Compost per Vctor Igual, SL Carrer del Peu de la Creu, 5. 08001 Barcelona Imprs a gama, s. l. Carrer dArstides Maillol, 9-11. 08028 Barcelona ISBN: 978-84-7283-919-9 Dipsit Legal: B. 32396-2007
Sn rigorosament prohibides, sense lautoritzaci escrita dels titulars del copyright, la reproducci total o parcial daquesta obra per qualsevol procediment i suport, incloent-hi la reprografia i el tractament informtic, la distribuci dexemplars mitjanant lloguer o prstec comercial, la inclusi total o parcial en bases de dades i la consulta a travs de xarxa telemtica o dInternet. Les infraccions daquests drets estan sotmeses a les sancions establertes per les lleis.

Lany 1948 i en una obra molt coneguda, de lectura imprescindible i ben sovint negligida, Ernst Robert Curtius advertia del perill de caure en particularismes filolgics pel fet de parcel.lar excessivament la literatura europea i, en conseqncia, de perdre la visi de conjunt necessria per a comentar els fenmens literaris des duna perspectiva correcta. Limitant el fenomen ms concretament a ledat mitjana, les desconnexions freqents del filleg romnic de la realitat del llat medieval, de la histria cultural daleshores i de la tradici anterior han desembocat de manera inevitable i natural en la creaci o la consolidaci dun conjunt de disciplines allades. De fet, ben sovint sha intentat privilegiar sols unes genunitats determinades sense esbrinar abans si realment ho sn, i shan sacrificat els lligams que ens poden unir a unes formes de pensar i dexposar comunes i generals que formen part del llegat cultural occidental. Evidentment, no es tracta de negar les identitats i les idiosincrsies de les literatures romniques, sin ms aviat devitar una fractura innecessria i una distorsi crtica: sense una perspectiva de conjunt sobre ledat mitjana, com volia Curtius, potser descobrirem massa innovacions concretes que resulten la transposici a les llenges vulgars de preceptes i motius anteriors i coetanis, ben sovint compartits o compartibles amb altres literatures. Per tant, laplicaci del precepte, com el precepte mateix, sha destendre, si ms no i tal com sha fet ja en algunes ocasions, a totes les cultures romniques. Consegentment i en el nostre cas, una bona reflexi sobre la literatura catalana medieval i moderna i contempornia ha de partir dun coneixement profund tant de les arrels originals com de les influncies verticals i horitzontals. No s la meua voluntat entrar ara, en aquesta ocasi, a parlar de grans concepcions literries dins duna visi panromnica. No en tinc ni la intenci ni la 5

preparaci suficient, com aconsellen de dir el sentit com, la captatio benevolentiae, les pgines dedicades a lexordi en els tractats consagrats a les matries retriques i fins tot els nostres escriptors de lpoca clssica. El meu objectiu vol ser una mica menys ambicis i ms especfic: posar en prctica el plantejament al.ludit en lestudi dalgunes qestions de la histria de la traducci medieval i, en concret, dels prlegs dels traductors catalans. Intentar ac, doncs, de repassar, apuntar o comentar el nivell dimportncia quantitativa i qualitativa dalguns llocs comuns, de demostrar la genunitat dalguns traductors, la innovaci duns altres i la tradicionalitat encara dalguns altres que han estat considerats escriptors originals, b per la formulaci dels seus escrits, b per haver-hi fet un comentari suposadament personal daspectes puntuals de la seua realitat immediata. Evidentment, no he estat el primer a realitzar aquest tipus daproximacions.1 Encara que sn menys que les desitjables, hi ha importants i brillants aportacions destudiosos i derudits de les nostres lletres que shan apropat al fenomen de la traducci i que han intentat interpretar-lo, historiar-lo, glossar-lo i temporalitzar-lo (vegeu la bibliografia). Fra injust i presumptus obviar ara les contribucions anteriors i no declarar els beneficis que mhan proporcionat a lhora dincrustar les meues reflexions dins duna histria crtica de la traducci medieval catalana i europea. Tota innovaci s feta sempre sobre una base de lectures, dexperincies i de conceptes previs, com b sabien i practicaven els nostres escriptors antics. Es tracta duna svia recomanaci, que faig meua sense reserves en els comentaris que ja he fet i en els que vnen a continuaci. A. SOBRE TPICS I VARIABILITATS EN ELS PRLEGS DE TRADUCCIONS CATALANES 1. Sha parlat molt de la manca doriginalitat dels prlegs dels traductors medievals tardans, segons sembla limitats gaireb sempre a repetir un conjunt de llocs comuns, alguns de vinculables a la famosssima epstola 57, Ad Pammachium, de sant Jeroni. Hi caldria incloure, en aquesta llista potencial, les referncies a la pobresa de la llengua vulgar, als tipus de traducci possibles, a la manca de temps per a realitzar la feina, al benefici del producte, entre algunes altres ms. Curiosament, per, la constataci de la presncia de tal recurs o tal altre sovint no va acompanyada duna mnima digressi del constatador sobre les caracterstiques fonamentals sincrniques i diacrniques que se li suposen, sobre la seua tipologia i casustica, sobre les variants formals, elements absolutament necessaris per a establir els nivells de variaci i dinnovaci, si nhi ha, de qualsevol tpic en un context. La genialitat, com la genunitat, depn daquestes variables. A ms
1. Un treball exemplar daplicaci daquestes consideracions a la histria de la traducci castellana medieval s el de Rubio Tovar (1997).

a ms daquests factors, cal considerar encara el fet que en algunes pgines prologals podem distingir lexistncia de dues parts: una primera de contacte amb el pblic, amb el tractament de tpics generals, i una segona amb detalls ms particulars sobre lobra i lautor (Schultz, 1984, p. 13). Aquestes dues parts sn observables tamb en alguna de les nostres traduccions, per b que personalment discrepe del grau doriginalitat atorgat en principi i en teoria a cadascuna de les divisions. No crec ni que loriginalitat siga absent alguna vegada del desenvolupament dels llocs comuns, ni tampoc que en lapartat dedicat a les particularitats del treball concret larromanador parle sincerament dels objectius, de les dificultats i de les circumstncies sense que hi haja cap reaprofitament de materials retrics. Tindr ocasi de comprovar-ho al llarg daquesta exposici. Daltra banda, i continuant amb les consideracions preliminars, s cert que en una traducci medieval prleg i text responen a gneres diferents i que, tot i que tenen lgicament ingredients que els apropen, es deixen guiar per les seues prpies regles i els seus propis desenvolupaments. Regles i desenvolupaments que depenen sens dubte duna tradici que lautor admet o no, conscient o inconscient, per que es poden actualitzar de maneres diverses, de vegades amb el concurs de contaminacions romniques. s clar que el coneixement i la difusi anterior de la major part dels models de prlegs i exordis, que mostren les possibilitats i les potencialitats dels materials a disposici dels nous prologuistes, ens asseguren uns resultats poc originals2 a primer cop dull. A ms, i davant qualsevol mnima variant o innovaci, els nostres vincles amb una histria literria i retrica ens obliguen a investigar tamb si hi ha altres models coetanis en llat, francs, itali o castell, bsicament que pogueren ser-ne la font directa o indirecta. Fra imprudent identificar sempre i automticament aquelles paraules que es desvien una mica ms de la tradici dels prlegs amb manifestacions de les reflexions personals del traductor; tan imprudent com el contrari o ms. Tamb ho fra creure que les paraules dels prlegs desprs tenen constataci en la prctica traductora concreta. Potser de vegades hem arribat al port sense sortir a mar oberta. Per aix mateix, hi caldr fer alguna incursi. 2. Una de les frmules ms utilitzades pels prologuistes s aquella que declara la inferioritat del traductor, la ignorncia o la incapacitat per a afrontar amb garanties la feina, o que constata la realitat dun text resultant potser no tan bo com caldria esperar o com hom voldria. El recurs excusa el traductor i exerceix, a la prctica, un bloqueig davant les crtiques potencials. s sabut que es tracta de variants de la captatio que, en lmbit romnic, apareixen ja en textos francesos
2. Com ja destacaven Rubio Tovar (1997, p. 202, n. 11) en general i Rothschild (1989, p. 280) a propsit de les traduccions medievals a lhebreu.

del segle xiii (Russell, 1985, p. 8) i que troben ress en traduccions catalanes com la del De officiis de Cicer: lo qual translat s stat fet per mi, frare Nicolau Quilis, [...] suplicant que lo dit translat sia dit e pres per groser com en veritat ax sia, per les rahons o causes segents. [...] La tera, per mon rud saber, flac entendre, pobresa de gramtiqua e de Tito Lvio e de les altres istries ignorant e cech. La quarta, per la altesa e elevaci de la eloqncia tul.liana (BC, ms. 228, f. 182v). Tamb, i dins del segle xiv, en versions com la de les Histries troianes, on Jaume Conesa declara que el seu treball pot esser mes imputat a grosseria mia qui, segons la suptilitat daquell qui les composa, no son bastant ne soficient a fer tal translacio de lati en romans (Miquel i Planas, 1916, p. 4). El trasllat de Quilis, i sobretot el de Conesa, t algunes altres qestions dinters, per no precisament lexplicitaci de la humilitat i la falsa modstia. O no sols. Perqu resulta curis comprovar com Quilis ja hi feia servir el motiu de la ignorncia al costat de la declaraci, tamb tpica, de la seua escassetat de lectures. Es tracta de la conjuminaci harmoniosa de dos llocs comuns que tindr conreadors tan notables com Enric de Villena. Efectivament, en la carta a mossn Pere Pardo que fa de dedicatria a Los dotze treballs dHrcules, Villena escriu que fon a mi plasent vostre loable inclinaci y l[a] satisfacti honorosa, considerada ma insufficincia, discreci, paucietat de ystries per mi vistes. I continua amb un altre dels motiusexcuses habituals en aquest tipus de textos, la manca de temps i la quantitat docupacions: no-res-menys les curials y familiars occupacions que obsten y les adversitats de la movible fortuna [...] preguant-vos accepteu la present obra attenent les matria [e] affecti mia, no havent sguard de la ruditat de la ordinaci y difuscaci de scincies (Ctedra i Carr, 2001, p. 41-42). Al marge de les competncies i les preparacions desiguals dels autors, interessa remarcar la confluncia ms que no la suma indiscriminada de motius en un moment determinat, perqu es tracta duna circumstncia que ha estat sovint obviada i que tanmateix aporta matisos subtils a les pgines introductries. Com succea en altres mbits, limportant i linnovador no era tant la utilitzaci duna srie bastant limitada de recursos com la formalitzaci i la configuraci final duns materials a disposici de lautor. Tamb t el seu inters distingir les diverses frmules que expliciten la grosseria o la insuficincia. Perqu, posats a fer, i malgrat tenir el mateix resultat final (lempetitiment), em sembla que hi ha declaracions suficientment clares i contundents per a definir una casustica i una imatge una mica diferent daquella que ens presenta el tpic de la modstia com un recurs monoltic. Fixeu-vos, per exemple, i per continuar amb Enric de Villena, en la carta denviament de la traducci de lEneida al rei Joan II de Navarra, on el traductor declara que, maguer la rudicia e insufiienia mas [...] para expremir aquellos anglicos conebimientos virgilianos, decid realitzar la feina perqu tan prompta era la voluntad a 8

vuestro futuro mandado (Ctedra i Carr, 2001, p. 69-72). La manifestaci dincapacitat no sha de confondre amb la dacatament, que hi fa servir Villena, perqu en aquest darrer cas sempre hi ha la presncia dun destinatari dun nivell social superior (Curtius, 1955, p. 586). Fet i fet, hi trobem una redacci molt diferent daquella altra que Ferran Valent, per unes altres causes i amb unes altres motivacions, presenta en la versi de les Paradoxa, adreada inicialment a uns lectors deixebles seus que no han pogut gaudir totalment de les pgines ciceronianes: e perqu reu ignorants de lengua latina, e yo no molt doctrinat en aquella, no he pogut les subtilitats al tocades ensenyar o declarar, segons fra dbita cosa e pertanyent. Tot i usar el mateix concepte dinsuficincia, la declaraci dignorncia del destinatari s absent per incompatible, o molt matisada o diluda amb uns altres ingredients, en els prlegs de traduccions dedicades a personatges de gran estament o demanades per aquests. Llegim una altra combinaci interessant del tpic de la incapacitat al prleg de Joan Romeu a la traducci de lExposici de la postil.la de Papa Ignocent tercer sobre los VII psalms penitencials, quan es declara insuficient a declarar, expondre e manifestar lo tresaur spiritual qui en la dita postil.la sots trmens scurs, alts e ben clausulats encorporat o amagat estava i alhora Deo mediante confirma que he treballat a reduhir de mot a mot, de lat en roman tant com mon petit saber ha bastat lestil del actor seguint tota ora (BUB, ms. 70, f. 1v). Les darreres paraules volen assegurar-nos que som davant dun producte estrictament definit com a traducci i, per tant, dins de lesfera de lapropiaci de continguts, enfront de la possibilitat dassumir un paper dexegeta dexegeta duna exegesi i doferir aleshores un producte de substituci. El paper de lactor s all que planteja en termes molt ms clars Mart de Viciana en carta a la seua esposa Damiata, que recuperar ms avant. 3. Sabem que, al prefaci de la versi italiana del Dialogo di san Gregorio realitzada per Cavalca durant els anys vint del segle xiv, aquest hi fa servir el prleg de sant Jeroni a la Bblia, incloent-hi la defensa contra els detractors. Independentment de lautoria, el lector de lobra podia llegir frases tan contundents com ara: E avvegna sia certo che questa opera, quanto dalla mia parte, biasmare si possa, non per ho voluto lasciare di farla per utilitade dei semplici [...] ch io, per la povertade di virt e di scienza, non so n posso offerire, se non cose grosse e molto comuni (Leonardi, 1996, p. 183). La utilitat de lacci del traductor, i per tant la capacitat desdevenir benefactor pblic, shi manifestava ben explcitament, tot marcant aleshores encara ms, per contrast, la topicitat i la falsedat del lloc com de la modstia, de la incapacitat i de la poca preparaci de larromanador. Per als ignorants del llat (i semplici), el vulgar els oferia la possibilitat de gaudir densenyaments tils i profitosos que altrament els haurien estat 9

vedats. O, per dir-ho amb el gran Dante, adunque manifesto che lo volgare dar cosa utile e lo latino no laverebbe data (Convivio, IX). El profit s all que determina el seguit dafirmacions que, sobre les traduccions, realitza Jean de Meun al Roman de la Rose, talment com si es tracts de lexposici dun programa de futur;3 un programa que troba justa ratificaci en algunes ratlles del seu prleg a la versi de la Consolaci de Boeci dedicada a Felip IV, que, pel que tenen daccessus ad auctorem, guarden evidents paral.lelismes amb algunes altres de Valent a les Paradoxa (estudiat per Badia, 1994). No pot passar desapercebut, per cert, el fet que en les pgines del traductor mallorqu hi ha una referncia a Boeci com a autor que ha transferits los libres e doctrines dels grechs i una presentaci de Bruni a lestil proposat per Meun mateix: je Jehan de Meun qui jadis ou Rommant de la Rose [...] et translatay de latin en franois le livre Vegece de Chevalerie et le livre des Merveilles de Hyrlande et la Vie et les Epistres Pierres Abaelart et Heloys sa fame et le livre Aered de Esperituelle Amiciti, envoi ore Boece de Consolacion que jai translat de latin en franois (citat per Copeland, 1991, p. 133). La de Meun sembla ms, per, una carta de presentaci davant linsigne rei, de presentaci en societat, que lintent dincardinar la seua feina en un percorso histric, com far Valent: Molts sn estats dels passats doctssims e sapientssims, los quals veent alcunes doctrines estar amagades e secretes per ignorncia de la lengua o idioma en lo qual ran stades posades per lo inventor o componedor de aquellas, la manifestaci de les quals, si en lengua o parlar intel.ligible fossen tornades, fra cosa molt aprofitable a molts [...]. Aquesta matexa cosa han seguida los moderns e modernssims, posant e transferint molts libres e obres de una lengua en altra, que per ra poguessen a molts valer e aprofitar. Aquest pas dels passats als moderns justificar per si sol el petit resum dhistria de la traducci que vindr desprs, on Valent incideix a remarcar la tradici de la prctica traductora per tal daconseguir, com a objectiu ms primari, una predisposici lectora favorable a la valoraci positiva del seu treball. Al capdavall, es tractava de recuperar uns textos per als no gramtics o idiotes, desconeixedors del llat, per la via de lapropiaci directa o, quan entraven en funcionament lactivitat exegtica i lintegumentum escolar, de la substituci per un producte reelaborat. No sempre el benefici fou tan protocol.lari, abstracte o general. En el cas de les traduccions tcniques i mdiques, les raons de llur existncia foren sens dubte molt ms tangibles i concretes. Quan el cirurgi mallorqu Guillem Corretger, aleshores estudiant a Montpeller, tradueix (1302-1304) el tractat de cirurgia de
3. Ce peut len bien des clers enquerre / qui Boece de Confort lisent / et les sentences qui la gisent; / don granz biens aus gens lais ferait / qui bien le leur translaterait (v. 5036-40) (citat per Folena, 1994, p. 20).

10

Teodoric Borgognoni, indica obertament que els cirurgians sbdits del rei Jaume II fan servir ms una medicina prctica que no terica, entre algunes altres coses perqu, tot i tenir els llibres de cirurgia adients, no poden llegir-los perqu sn escrits en llat o, pitjor encara, els interpreten de manera equivocada e per ass caen en error ho en confusi per ignorncia, e ax no tant solament nou a ls la lur ignorncia ans s dampnosa ax con per mort a molts qui cobesegen sser curatz per ells (Cifuentes, 1997, p. 36). De la mateixa manera, el catal Narcs Sol, en el postfaci a la seua versi de la Chirurgia parva de Caulhiac, confirma que ha realitzat la feina per als hmens laychs de bon ingeni praticans en lart de la cirurgia (Cifuentes, 2002, p. 136), tot i que en aquest cas el traductor sembla que deu molt ja a les intencions del mateix Caulhiac quan afirma que ha redactat el volum necessitate communi proprii fratris compulsus. Al marge de la menor o major adhesi al tpic de la utilitas i del prodesse, i a la menor o major dependncia del model llat dorigen, s clar que Corretger i Sol fan referncia a una realitat que coneixem per unes altres informacions: el model obert daccs a la medicina i a la cirurgia. La qual cosa no impedeix de cap manera, ans al contrari, que hom puga oferir una traducci de tractats de medicina prctica perqu es pusque[n] aprofitar dell tamb los fsichs e los cirurgians e molts daltre gents, com diu el traductor de lSpeculum al foderi (Salomon, 1990, p. 45). De fet, hom tendeix a relacionar raonablement la finalitat didctica duna vulgaritzaci i la voluntat dadrear-la a un destinatari ampli. Aix pot explicar el perqu de la diferenciaci, freqent als prlegs, entre un receptor concret - lector principal, ben sovint real i identificable amb el comitent, i aquell altre destinatari indeterminat que aprs llegir. Daquesta manera, es confirma una realitat i tamb un desig embolcallat sota la formalitzaci del lloc com. I, ja que parle de formalitzacions, resulta curis que el traductor del Llibre de Cat explicite que com adonchs lo dit libre sia compost en let e no sen aprofiten sin los gramtichs per tal que daqu avant sen pusquen aprofitar los qui no sn gramtichs ax hmens com dones pensat reduir-lo al vulgar romans (Bofarull, 1857, p. 304; hi he introdut la puntuaci que manca a ledici), on la referncia a una gran massa de destinataris masculins i femenins sexplica pel contingut mateix del volum. Evidentment, la destinaci de lescrit determina la tria dels recursos lingstics, retrics i tpics. No estranya, doncs, que, per aquest motiu mateix, Arnau dAlfarrs, traductor de la Regla de sant Benet, molt ms incisiu i directe, hi pose en funcionament elements de la captatio i el lloc com de la selectio beneficiosa, en aquest cas en context bblic i patrstic ats el potencial lector: Al legidor prech que de aquesta obra treball cullir lo fruyt per virtuosament a viure e que li plcia pregar Du per mi (Badia, 1984). Aquest apstrofe dAlfarrs invita tamb a esbrinar les possibilitats dassociaci del tema de la utilitat amb uns altres arguments, com ara el del llument 11

personal del traductor, aquest sempre en una segona posici. s clar que linters del grup havia destar, ni que fos testimonialment, per damunt de lindividual del responsable de la versi, al qual quedava el gaudi del benefici pblic en compensaci pel seu esfor individual. A aquesta disjuntiva sembla referir-se ja tardanament Guedella Yahia, el primer traductor castell dels Dialoghi dAmore de Len Hebreo, dedicats a Felip II de Castella el 1568: Muchos son los que estos tiempos, muy alto y muy poderoso seor, se han puesto y se ponen a escrivir y publicar sus obras en diversas profesiones, como vemos, ans por mostrar sus ingenios, como para uso y provecho del prximo. Los quales, por cierto, merecen mucho loor, pues la intencin con que lo hazen es buena; y tanto ms aquellos que, debaxo de brevedad, han declarado sus conceptos y escrito muy alta y doctamente, tratando materias graves y muy delicadas para ms provecho, como, entre alguno otros, lo ha hecho el sabeo varn Len Hebreo (Vianello, 1987-1988, p. 2). El fet que hi haja ac possibilitat de reconciliaci entre eloqncia o ingenio i contingut profits, una qesti ja plantejada un segle abans per Alonso de Cartagena, shi justifica i explica plenament, perqu shi parla duns tercers escriptors (muchos son) i de lobra que hom t la intenci de traduir (del varn Len Hebreo), i no directament de les expectatives fonamentals que t el traductor Guedella respecte a la seua feina concreta, per b que hi sn hbilment suggerides. La utilitat del volum tradut no est necessriament noms en el contingut. De vegades les causes declarades reals o no que originen una versi resulten bastant ms prosaiques. Aleshores podem trobar productes tils no sols pel text resultant, sin tamb pel format, com ara ledici barcelonina del 1522 de les Meditationes Vitae Christi, justificada pels problemes dextensi i de manejabilitat de la versi del Cartoix realitzada per Ros de Corella:
He desliberat arromanar lo present libre, puix veig que fins ac en nostra catalana lengua no s esta[t] transladada, y acabat que lo Cartux se trpia entre nosaltres en lengua valenciana, que s a la nostra prou conforme, emper per ser tan prolixament en quatre grans libres partit, no s possible fcilment saber per ell en breu temps tota la vida del Senyor, ni s tan petit que sens dificultat lo puguen aportar ab si a la sglsia les devotes dones, ni s de tan poch preu que puga ser comunicat a totes sorts de persones (Hauf, 1982, p. 25-26, n. 21).

4. Lexplicitaci del profit de la traducci sovint sha de considerar mediatitzada per lexistncia de la figura del comitent, que esdev realment el beneficiari immediat del procs alhora que la causa i lorigen. Molts prefacis de traductors fan servir, de fet, elements i estructures dels prlegs acadmics, i concretament la tipologia aristotlica de les causes, per a confirmar el paper fonamental daquest 12

personatge. s clar que aital declaraci del traductor, assegurant que la iniciativa de larromanament respon a un encrrec, no implica, en principi, laparici ni la sinceritat dunes paraules que confirmen tamb la destinaci a un pblic ms general. Dic en principi perqu al capdavall i massa sovint la menci dun comitent comporta laparici del tpic ja comentat ads del benefici general. I s que, des del punt de vista del traductor, la referncia al peticionari-destinatari i a la utilitat de la feina forma part, duna banda, de la lloana del comitent, que esdev aleshores el benefactor primer en provocar un b compartible amb els seus compatricis i, per una altra banda, intenta assegurar la bona difusi del producte final en indicar el propietari del volum amb el text autentificat de la versi. s lgic, per tant, que en els prlegs de traduccions dencrrec o de recompensa hi haja una doble destinaci expressa i que alhora, i per aix mateix, shi delimiten ben b les caracterstiques de les figures en qesti, sovint per remarcar la no-necessitat de la traducci per a un gran senyor que ja sap llegir o coneix la llengua dorigen del text. En contextos com aquest darrer apuntat, calia que aleshores hom hi exposs el motiu de la traducci: aquell tercer annim i massiu, ignorant i impossibilitat, per diners, posici o formaci, a gaudir de la lectura, hi era lexcusa perfecta. Amb independncia dels coneixements lingstics i del recurs a un lloc com tradicional, bon governant i benefactor del seu poble es podien, doncs, associar, de manera que, en temps de pau i prosperitat, aquests tipus de referncies literries legitimaven una parcel.la de poder i servien alhora de propaganda favorable en uns mbits determinats. En aquesta direcci sinterpretarien les paraules de Raoul de Presles, en la traducci de la Cit de Dieu, quan indica que Carles V ha fet traslladar molts llibres tant per gust propi com per utilitat dels seus sbdits i de la cristiandat.4 Tamb les reportades per Christine de Pisan.5 Ms o menys direc4. Vous avez fait translater plusieurs livres, tant pour plaire a vous, comme pour profiter a vos subgz [...]. Vous avez voulu estre translat de latin en franois, pour le profit et utilit de vostre roiaume, de vostre pueple et de toute chrestiennet, cest a savoir le livre de Saint Augustin (Monfrin, 1964a, p. 231). En un terreny ms cultural i menys poltic hem de situar les afirmacions de Diego de Burgos en el prleg al Triunfo del Marqus, quan ens diu que el Marqus de Santillana ha exercit generosament el mecenatge i la difusi i el coneixement literari: [el Marqus] trayendo a ella [patria] grand copia de libros de todo genero de filosofia en estas partes fasta entone non conoidos, enseando el por si a muchos e teniendo onbres muy sabios que a la letura de otros aprouechasen, despues desto mostrando e declarando el seso e las moralidades que las poeticas fiiones en sus fablas tienen veladas, dando a conoer el fruto que de la sabia eloquenia se puede seguir, argumentando la delectaion que se toma de las grandes e pelegrinas estorias por las quales los animos generosos a grandes fazanas e virtudes son ynitados, e no menos trayendo a memoria el proueymiento que dellas se deue tomar para los ynfortunos casos umanos, e dando en toda dotrina orden de documentos a todo estado de onbres para fazerse muy enseados (citat per Schiff, 1905, p. 462). 5. En Le livre des fais et bonnes meurs du sage roy Charles V diu: Non obstant que bien entendist le latin, et que ja ne fust besoing que on lui exposast, de si grant Providence fu, pour la grant amour quil avoit a ses successeurs, que au temps a venir les voult pourveoir denseignements et sciences in-

13

tament i ms o menys conscientment, mecenatge o mediaci cultural s all que a la prctica feren ja Jaume II en letapa inicial de la Universitat de Lleida i, amb resultats molt importants, Pere el Cerimonis i els seus fills, com documenta perfectament Antoni Rubi i Lluch (vegeu ara Pujol, 2004). 5. s clar que el benefici de la lectura no invalidava ni descartava la possibilitat de diversi, de gaudi o de descans denuig, sin que fins i tot podia implicarlos. El tpic clssic del delectare no era inusual, ni aleshores ni desprs, al prleg de les traduccions. Ho comprovem en la versi castellana de Plutarc realitzada per Carles de Viana, segons indica per me procurar algun e necessario pasatiempo (Schiff, 1905, p. 17), aquell oci profits tan lloat ja per clssics i humanistes. Lgicament, i com a tpic que s, la declaraci de lamenitat del fet de traduir o de la lectura del text resultant no s propietat exclusiva duna llengua romnica concreta. Ho llegim tamb al proemi de la traducci italiana de la Historia de duobus amantibus dAlessandro Braccesi (ca. 1478): Ben vero chio non ho observato loffitio di fidele traductore, ma per industria ho lassate molte parti indrieto, le quali mi sono parse poco accommodate al dilectare et in luogo di quelle ho inserto contraria materia per continuare tutto il processo della historia con cose piacevoli et iocunde. Per aconseguir el seu objectiu piacevole, Braccesi decideix fins i tot canviar el final i casar els dos enamorats! (Enea Silvio Piccolomini, 2003, p. 58 i 61). El nostre traductor opta per realitzar all que actualment definirem ms com un rifacimento que no una traducci formal. Al capdavall, el fet de retocar profitosament o, ms encara, de compilar materials diversos, sobretot quan la manipulaci tenia una finalitat doctrinal, homiltica o didctica, no representava cap sorpresa per als lletrats medievals, com certifiquen Domenico Cavalca o, en les nostres lletres i seguint aquest mateix model, el Miquel Pre de La vida de sant Vicent Ferrer (Ferrando, 1996, p. 79). Potser el context ldic gestionat per Braccesi era all que hi podia sorprendre una mica ms, per sols una mica, atesa la correcci del final proposat. I, ja que parle de Cavalca, conv tenir present que ell mateix havia explicitat el seu sistema de treball, amb la traducci de textos cultes de diversos autors retallats dac i dall i reaprofitats en les seues obres. Un reaprofitament que, dins dels parmetres medievals, implicava lapropiaci til de les paraules que ja havia escrit lautor original. Aquesta indeterminaci dautoria, que avui tant ens preocupa a crtics i escriptors, s ms sagnant encara en la versi catalana pel fet que, qualsevol menci del fet de traduir realitzada primigniament per Cavalca, un nou lector
troduisables a toutes vertus: dont pour celle cause fist par solempnelz maistres souffisans en toutes les sciences et arts, translater de latin en franois tous les plus notables livres (citat per Monfrin, 1964a, p. 231).

14

podia i pot interpretar-la com una afirmaci del traductor catal. Francament, sense conixer el model a partir del qual es treballa, hom assignaria al darrer arromanador afirmacions com aquestes, que pertanyen directament a Cavalca:
Car yo de mi matex poch o no res hic met si no en quant recull de certs libres e reduesch a orde de certs captols diverses scriptures e dits de sancts sobre la desss dita matria e trasch-los en romans per utilitat de aquells qui no saben gramticha o pur ab tot a sn tenguts e obligats a sser pacients. Donchs ax com ya he dit la sentncia de les paraules e dits daquesta obra no s mia, mas dels sancts e per tal que casc la lou en traguem fruyt lordenar les paraules e lo romanar en alguna manera s meu e per o aquesta cosa blasm-la quisvulla ab aytal pacte que prech Du per mi (Cavalca, Medicina del cor, Biblioteca de Catalunya, ms. 475, f. 1v).

En laltre pol, hi trobarem explicitacions com aquella de Sarriera al comenament de larromanament del Regimen de sanitat de Vilanova: E mestre Berenguer Sariera, surgi, l treladat de lat en roman, e y enadit aquest prlec quis segus (Arnau de Vilanova, 1947, p. 99). La manera de treballar de Cavalca, exposada en itali o en catal, t tamb correspondncia en altres terrenys, com ara lhistoriogrfic. El manuscrit esp.13 de la Biblioteca Nacional de Pars presenta una de les redaccions catalanes de la Histoire ancienne (Navarro, 1999), encara que de fet shi mostra finalment, i sense cap declaraci explcita, el resultat dencastar manlleus diversos al text bsic. En aquest cas, per, saber si el compilador i el traductor sn la mateixa persona, o si la traducci s posterior o anterior a la compilaci, sembla fonamental per a delimitar el carcter de les feines en joc i per a evitar precisament all que retriem al traductor de Cavalca. 6. En text complet o en compilaci, la declaraci tpica del traductor doferir una versi fidel dels materials a la seua disposici pretn desvincular-lo, i de fet el desvincula, de la seua responsabilitat sobre el text final arromanat (Buridant, 1983, p. 108), encara que tamb pot encobrir una manipulaci possible que el vulgaritzador amaga a la mirada indiscreta del lector. Jaume Conesa redacta el lloc com, amb conceptes i paraules semblants, a les lnies introductries de les Histries troianes. Igualment Guiart des Moulins en la Bible historiale, que ve a ser en molts casos la juxtaposici de la Bblia i de la Historia escolastica de Comestor, quan diu que aix ha trobat el text: Si pri a trestous chiaus qui ces translations liront que, sil y a aucune coze a reprendre en lordenanche du roumans, que il maient pour escus. Car, seur lame de moi, je ni ai riens mis ne ajoust, fors tant seulement pure verit, si com je lai el latin de la Bible trouv, et des Histores les escolastres [...]. Je lai tret dou latin mot et mot (Buridant, 1983, p. 108). 15

En aquesta mateixa esfera de les limitacions materials i humanes del traductor, reals que tamb ho poden ser o fctcies, shan dinterpretar les freqents referncies al lector perqu esmene la traducci si ho creu convenient. Ho trobem en el prleg de Giovanni da Salerno a la versi italiana del comentari de Simone Fidati da Cascia als evangelis, quan explicita coses tan interessants per a la sociologia de la traducci medieval com: Sono alcune persone, a le quali forse non pare ben fatto chio abbia fatto questo, e spezialmente a petizione di femine. [...] Ma queste cotali persone non pare che sappiano ovvero non pensano che in alcune contrade volgarizzata tutta la Bibbia e molti libri di santi e di dottori [...]. E se trova alcuno difetto o in sentenza o in volgare, dia la colpa a la grossezza del mio intelletto e de la mia lingua, e corregga o faccia correggere tal difetto con carit (Leonardi, 1996, p. 188-189). Declaracions daquesta mena, que per nosaltres trencarien els lmits establerts per a la propietat dautor, no sorprenen en una edat mitjana que considera els textos un patrimoni individual en origen per universal en llur difusi i que, per tant, admeten lapropiaci, la imitaci, ls. En to directe i amb voluntat pragmtica, lannim traductor castell de la Commedia de Dante exhorta el lector amb aquestes paraules expeditives: quiero y suplico a todos quantos esta traducion, si la acabare, vieren, la reprehendan y enmienden, y den sobrella toda la fulminacion que les pareciere merecer mi ygnorancia; con tal condiion, con todo, quel reprehender no sea de palabra solamente [...] sino quel que pusiere defecto lo muestre con el dedo y emiende con la mano, para que la caridad con que lo dixere haga fruto (citat per Santoyo, 1987, p. 48). Hi ha, per, dos textos catalans molt interessants que articulen reflexions que van una mica ms enll daquests tpics. Guillem de Copons, en la dedicatria a Pere dArts de la traducci del Llibre del tresor de Brunetto Latini, limita lactivitat potencial del corrector a uns continguts determinats, assignant a la prctica jurisdiccions diverses a continguts diversos. Aix ho indica quan sadrea a Arts i, en general, a qualsevol lector possible promotor de futures esmenes: pregant a vs, e a tots los ligents en aquell, humilment, vullen esmenar segons poran e sabran; per, mossnyer, si en les coses que toquen la santa fe cristiana he errat en res, yom sotsmet a correcti de la santa Esgleya (Brunetto Latini, 1980, p. 73). Laltre text s la carta de Mart de Viciana a la seua esposa Damiata que fa de prleg al Comentari a lEconmica dAristtil i que tant deu a les paraules de lAret, encara que no precisament en aquests fragments que ens interessen. Viciana hi desenvolupa els conceptes dinsuficincia del traductor i voluntat desmena del lector, alhora que hi fa servir novament la figura dels alguns altres lectors, aquells que han dassegurar la plena difusi del volum: si per vostra insigne honestat en algun captol trobareu cosa que la necessitat del libre per donar conpliment a la causa de son scriure yo he trasladat e a vs no s plaent, de aquell vos deman perd, com en altra manera aquell perfectament no seria conplit, fent stima que sols lo que vos 16

ser agradable ab plaer ser per vs corregit [...] e si per a vs lo segent s scriure superflu, per alguns, que ygnoran lo que sabeu, ser profits (Mart de Viciana, 1982, p. 32). All que ara val la pena destacar dinnovador no sn aquestes frases, sin unes altres que remarquen el fet que, ara s, la correcci pot afectar lautoria de lescrit: si vs, ma senyora, de la matria que el libre tracta quant al discret regiment volguseu scriure o al test de aquell fer-li la glosa, seria mudar lo nom al actor. Amb aix i segons Viciana, el resultat de la versi entraria en les esferes del que, per Alfonso de Madrigal, seria la segona manera de trasladar, en qu se fazen muchas adiciones e mudamientos, por lo qual non es obra del autor, mas del glosador (vegeu Recio, 1991, i els comentaris de Sers, 1997, p. 240-241). s clar, per una altra banda, que el valenci no hi volia oferir cap gran raonament teric ni reflexions traductolgiques sistematitzades, sin ms aviat una defensa interessada i poc objectiva de ladeqaci del text catal a les pgines de lAret que li servien de referncia. No s corrent descobrir una afirmaci tan contundent sobre els lmits de lautoria, o almenys no s tan usual com altres variacions i elements de la petici (supplicatio) desmena, que sovint comporta, a ms, la prvia o paral.lela manifestaci dhumilitat (confessio). Tampoc no ns, dhabitual, encara que ms freqent, la defensa aferrissada del resultat del procs de vulgaritzaci dun volum concret i determinat. De fet, hi ha diverses estratgies textuals que, contrriament a lapstrofe directe al lector que linvita a la intervenci, reivindiquen la idonetat de la feina i, per tant, la impossibilitat de millorar-la amb els materials a labast. All que era falsa modstia en uns prlegs ara esdevenia vindicaci de la tasca realitzada, fcilment comprovable pel lector o pel destinatari anant directament a loriginal. s precisament all que Pedro de Toledo aconsella de fer al destinatari de la versi del More, el Moysen de Egipto, de Maimnides,6 o all que igo Lpez de Mendoza explicita al Memorial de cosas notables: y si algun capitulo de los que aqu estan, paresciere al que le leyere, que diffiere en algo del latin, vaya a los libros de Toscano, donde tambien se cuenta (Laspras, 1980-1981, p. 82). Joan dAntioquia mateix, quan tradueix la Retrica de Cicer, s a dir, el De inventione ms la Rhetorica ad Herennium, no t cap inconvenient a recomanar que, abans de judicar qualsevol pas de la traducci, el lector crtic compare ben b qu diuen les dues llenges, en aquest cas el llat dorigen i el francs darribada, per provar de perfeccionar-la.7 Era
6. E porque la vuestra mercet sea mas contenta, auiendo o veniendo algunt maldezidor que se faze sabio letrado, la vuestra mercet sea de mandar leer el capitulo del ebrayco de qualquier trasladaion de quatro que fasta oy son (citat per Schiff, 1905, p. 431 i s.). 7. Quiconques donques lira ce livre ou lestudiera ne soit pas presumpcieuz de reprendre riens desporvehuement affront avant bien ententivement les II letres dou latin et dou franois et examin bien les II sentences par bon entendement et sain, et preigne garde diligenment selonc la grant force de lart, si len le peut meauz faire sauvant la maniere dou tratter de lauctour; et quant il aura tout ce fait,

17

una operaci, la de la comparaci dels textos, que ja sant Jeroni exhortava a fer al seu acusador Ruf per tal de demostrar-li la falsedat de les acusacions que li havia llanat, segons que llegim al final de lepstola 57, Ad Pammachium. El fet que hom aconselle defectuar aital exercici no sempre garanteix i assegura, per tant, la sinceritat del traductor respecte a la seua prpia professionalitat. Ms duna daquestes autodefenses podria considerar-se probablement una manifestaci tpica dautentificaci de fidelitat, una autentificaci explcita que no ha de ser cronolgicament ni necessriament posterior a aquella que sinsinua amb la presentaci del text original i el tradut en el mateix cdex, tal com apareixen algunes obres, sobretot religioses (fcilment assequibles en llat) i sobretot traduccions molt literals (que acomplien aleshores una funci ms complementria que no substitutiva; vegeu-ne un cas a Martnez Romero, 2007). Poc importava si la presentaci del doble text provenia de linters del traductor mateix o del copista, ni tampoc si el suposat original era el model concret de qu se serv el traductor. Hi calia presentar o una imatge de fidelitat i rigorositat o una dimpossibilitat dacomplir la tasca encomanada. 7. Les paraules de Jaume Conesa al prleg de la traducci de les Histries troianes sn paradigmtiques quant a ls dels llocs comuns referits a la importncia absoluta del llat (vegeu Perujo, 1999), quan diu: Car lo romans de aquelles, en esguart del lati lo qual es molt aptament posat, es axi com plom en esguart de fin aur, motiu pel qual, si algunes paraules seran transportades o que parega que no sien confermes de tot en tot al lati, no sia imputat a oltracuydament de mi, mas que caschu entena que aquell transportament o mudament es per donar entendre planament e grossera los latins, qui son molt soptils. La subtilitat i la brevetat de la llengua culta sn els seus signes distintius, i aix apareixer subscrit en les traduccions medievals a les diverses llenges romniques. De qualsevol signe. De fet, sols cal llegir qu deia lAret en el catal de Mart de Viciana, quan aquest tradua i desenvolupava algunes de les reflexions de litali en els fragments que fan de prleg al Comentari a lEconmica dAristtil a qu ja mhe referit: encara lo libre sia petit, la sentncia de aquell s molt gran, e moltes de vegades se veu les coses petites de preu e stima sser molt major que les grans (Mart de Viciana, 1982, p. 32). Sens dubte, un dels problemes amb qu ensopegava el traductor era diferenciar entre el llat clssic, el vulgar i el medieval, per no lnic. La percepci del llat com una llengua flexional i, per aix, capa de vehicular subtilitats imperceptibles, ms enll de les morfolgiques, sintctiques i semntiques,
sil a bone raison et saine de reprendre, si peut reprendre hardiement: quar maintes fois avient qua bouche malade douce viandre semble amere et qui a males lanternes, sovent se trabuche en voie (citat per Monfrin, 1964a, p. 225).

18

fou largument dalgunes ratlles dautors i de traductors, com el Cavalca de la traducci del Dialogo di san Gregorio, quan remarcava que lordre i lextensi duna frase llatina no tenien en general la mateixa dimensi en itali.8 Res comparable, per, amb la profunda reflexi dAlfonso de Madrigal, el Tostado, en la versi del Libro de las Crnicas o tienpos de Eusebio Cesariense (vegeu Recio, 1991), on distingia la primera causa de la mayor dificultad de la traducci al llat en el fet que tant la llengua llatina com la grega son abastadas de palabras significantes para exprimir et declarar los conibimientos, i aix en les paraules primitives i en les derivades; altrament succea en la llengua vulgar, por non seer los vocablos subjectos a alguna arte commo en el latin et griego son subjectos a las reglas de la arte gramatical. La constataci de la flexionalitat de les dues llenges cultes va ac, doncs, ms enll del lloc com, que no per ser-ho deixa de tenir les seues raons de subsistncia i dacceptaci. La segunda causa exposada pel Tostado no era tan sovintejada: muchas mas cosas et conibimientos se pueden significar por la lengua latina o griega que por la vulgar. Shi constataven lenorme fora de concisi i devocaci dels conceptes llatins i, alhora, ladmiraci per una tradici retrica, filosfica i literria, generadora dun impressionant cabal lxic. Al capdavall, si amb prou feines el llat mateix havia pogut traduir els conceptes i les lletres gregues, qu hi podia fer el vulgar? O, si voleu, en paraules de Juan de Mena al Prohemio de les Sumas de la Yliada de Omero: apenas pudo toda la gramtica y aun elocuenia latina comprehender y en s reebir los eroicos cantares del vatiinante poeta Omero; pues qunto ms far el rudo y desierto romane! (Juan de Mena, 1996, p. 103). Afirmaci que, de passada, ajudar a justificar que Mena opte per las sumas de la Ilada, s a dir, per la Ilias latina, i no pel text complet homric, que lobligaria a adjuntar aparato y conpendio i que en tot cas havia de demanar el rei mateix desprs dhaver llegit aquest primer apropament que ara li oferia. Per el llat tamb era subtil per unes altres raons. Si hi havia qualsevol relaci mnima entre els clssics i la Paraula bblica, o, millor, si els textos antics llatins i en menor dimensi grecs contenien algun bri de la veritat revelada, lgicament els autors transmetien algunes obscuritats que ni ells mateixos tenien plena conscincia de transmetre i unes paraules que calia interpretar convenientment i en la direcci adequada. El comentador-exegeta dels textos clssics tenia aleshores la seua missi i les seues dificultats. Una missi i unes dificultats que de vegades hauran dassumir els traductors mateixos. Fet i fet, descobrir la intenci i
8. per che tal cosa pare ben detta per grammatica, che ridotta in volgare secondo lordine delle parole non pare niente, e meno utile. Ed alcuna volta una parola picciola per grammatica di tanta significazione, che non se ne pu trarre intendimento se non per molte parole. Ed alcuna altra volta per fare bel dettato si pongono molte parole, e volendole recare in volgare si possono e debbono per trarne pi bella sentenza molto abbreviare (citat per Leonardi, 1996, p. 184).

19

la utilitat de lexemplificaci tica o esbrinar els sentits finals per damunt de lexpressi ser la feina dalgun traductor reconvertit en expositor, que, per tant, exerceix, directament i ms enll dels realia, la substituci en part o en tot del mn referencial original, en lloc de la simple apropiaci ms o menys mecnica duns continguts. bviament, la direcci i les dimensions de la substituci, i els ulls del lector, en determinaran el resultat final. B. DE NOVETATS QUE NO HO SN I DE TRADUCTORS EFICAOS: UN PASSEIG AMB ANTONI CANALS 8. En la Historia Francorum (VI,ix; PL LXXI, col. 380-382), Gregori de Tours reporta la histria de Domnolus, abat de Pars en temps del rei Clotacari, el qual, en conixer la notcia de la seua promoci a bisbe dAviny i, per tant, del canvi forat dels seus cercles de relaci, nocte tota in vigiliis excubans temors nec permitteret simplicitatem illius inter senatores sophisticos ac judices philosophicos fatigari. Lactitud dels homes de paratge, atrets per retriques i filosofies, preocupava el nostre personatge, fins al punt de llevar-li la son. Se sentia poc preparat i temia no poder estar al nivell intel.lectual requerit. Evidentment, el pobre abat rex en el seu afany i aconsegueix mantenir-se molt cristianament en la seu avinyonesa durant vint-i-dos anys. s clar que Gregori de Tours emfasitza ac alguns elements de la narraci amb vista a destacar les virtuts positives de Domnolus, entre les quals i molt principalment la humilitat i la simplicitat. En aquesta ocasi, el paradigma conceptual que shi intentava presentar trobava un aliat perfecte en la retrica, on lal.lusi a la debilitat, a la petitesa o a la poca preparaci de lorador esdevenia, com ja hem vist, gaireb un element ineludible per a la necessria captaci de la benevolncia dels auditoris. Dalguna manera, lOrator de Cicer ja exposava les lnies clau daquest exercici de seducci, quan lautor confirmava el seu temor de la crtica dels savis, la seua poca preparaci i la migradesa del resultat final de la seua feina, realitzada ms per deutes amicals (envers Brutus) que no per iniciativa prpia (Curtius, 1955, p. 127-128). Les variables formals daquests tipus de presentacions retriques tindran el seu camp de desenvolupament durant una bona part dels segles medievals. Entre 1396 i 1404, tot just quan redactava el prleg a la traducci del De providentia de Sneca, el dominic Antoni Canals feia afirmacions que han contribut a confirmar lexistncia duna renovaci cultural, duna divulgaci dels clssics mitjanant la traducci i dunes persones capaces de fer-ho tot plegat, en aquell temps i en aquella geografia. Tots los libres ads seran vulguaritzats, ens diu Canals, i tenim raons per a creure-ho; tamb que hi ha homes de paratge que llegeixen molt i que fins i tot podem concedir-ho en principi alguns posen en joc la ra natural en les seues argumentacions. Ho avalen sense ms la copiosa ac20

tivitat traductora durant els regnats de Pere el Cerimonis i els seus fills i les pgines escrites per Bernat Metge. Fra ingenu, tanmateix, creure que totes les idees i asseveracions de Canals han dinterpretar-se com lexplicitaci de concepcions estrictament personals desvinculades duna tradici retrica i literria, desvinculades al capdavall de lexercici de lars dictaminis que sn gran part dels prlegs de lautor (De Nigris, 1991). Ens podem ben creure que el dominic valenci posava en funcionament el seu bagatge cultural i la seua demostrada habilitat redactora quan deia, per exemple:
confs, en veritat, que moltes e diverses veguades me abstinch de apparxer devant persones de gran stament, tement-me que nom entremesclen en alguna difficultat de la qual nom puscha descabollir.

A ms de ser una afirmaci poc creble en boca dun teleg ulic, t massa semblances amb declaracions com aquella de labat de Pars reportada per Gregori de Tours, sense que amb aix calga pressuposar una dependncia directa de la Historia Francorum. Atesa la difusi del tpic, tampoc calia. Com Gregori, Canals optava per frmules dhumilitat, de poca preparaci i dinsuficincia, poc originals i gaireb exigibles, previsibles en una poca medieval tardana (Martnez Romero, 1998, p. 105-107). No sn les niques frmules que hi fa servir Canals, per. De fet, quan adrea la versi senequiana al governador de Valncia, Ramon Bol, tot fent-hi constar que aquest lhavia afrontat ab pus diffcils passos, als quals sobtosament respondre s cosa molt diffcil i alhora confirmant que el rei mateix lentremescla en alguna dificultat aquesta vegada del temps de la mort de Jesuchrist, cal pensar que, al marge de raons personals, shi despleguen impulsos retrics ben definits. Evidentment, el fet que Bol fos lencarregat de vigilar la sembla poca efectivitat de la feina del dominic com a lloctinent de linquisidor general del Regne de Valncia (Antoni Canals, 1935, p. 23) s motiu ms que suficient per a dedicar-li unes pgines. Ara b, la referncia a un governador i a un rei capaos de posar en dificultats Canals no deixa de tenir relaci amb aquells fragments dels prlegs dels traductors romnics on hi ha una exquisida cura a fer veure que larromanament serveix noms de suport a la lectura (perqu els receptors directes ja en coneixen la llengua dorigen i tenen una formaci ms que suficient) o que pot servir a uns altres individus no tan ben instruts com els destinataris inicials de la versi. De fet, un rei illetrat s com un ase coronat, com b recordava Joan de Salisbury (Policraticus, IV, 6). Els lectors eficients de Joan de Gal.les tamb devien apreciar la importncia de lasseveraci, o b directament en loriginal o b en la traducci catalana del Breviloquium, all on diu: Per la qual rah lo rey dels romans inform lo rey de Frana que los seus fills fes instruir en les arts liberals, dient-li 21

quel rey il.literat s semblant a asse coronat (Joan de Gal.les, 1930, p. 65). Fins i tot Leonardo Bruni recorda el concepte en una carta mensajera a Joan II de Castella, que al capdavall servir de prleg a la primera traducci castellana de lobra llatina, la Summa siquier introduccin de filosofa moral: ego tamen Regem vix puto, qui litteras nesciat. Nec porro mihi quicquam videtur tam regium, quam et laude rerum eminere, et scientia literarum ornari: ca con todo yo me pienso que apenas sea rey aquel que non sabe letras, por quanto a m non me parese cosa tan real nin que tanto sobrepuje en la loana de las cosas, como omne sea arreado o apostado de ienia de letras (Leonardo Bruni, 2004, p. 82-83). Lgicament, i atesa lequaci proposada per Salisbury, els traductors safanyaven a confirmar la preparaci del comitent, que ara buscava oferir un b pblic, o a destacar la comoditat que suposava per al destinatari i, en general, per a qualsevol lector llegir en la llengua materna, per damunt duna llengua adquirida com el llat.9 En una altra direcci, els autors de les versions podien remarcar les raons per les quals un gran senyor no dominava la llengua de cultura; entre aquestes, no faltaren excuses com la falta de temps a causa de les ocupacions prpies del rang10 o la ja vista de les subtilitats llatines. Per exemple, el comitent annim de les Histries troianes catalanes, aquell noble hom e de gran compte que podem suposar pura figura de dicci protectora dels errors del traductor, en tant que presumptament forat a acomplir el treball en temps de moltes ocupacions, hi s presentat com a persona que, jatsia ell entenes queacom de lati, empero per la subtilitat dels latins, segons los quals les dites histories son compostes, dehia que no les podia perfetament entendre, per que non podia hauer aquell plaher ne la intencio ques pertayn (Miquel i Planas, 1916, p. 3-4). I, ja que hi som, permeteu-me que reivindique la creena personal, que no s si algun dia i algun paper darxiu desmentiran, que el treball de Conesa obeeix a una iniciativa personal, no a la comitncia reial (com va saber veure leditor Miquel i Planas, 1916, p. xxvii-xxix) ni a la dalgun membre de la famlia Sescomes, que semblen ms aviat i en tot cas
9. En el prleg de Jean de Meun a la versi de la Consolatio de Boeci llegim unes paraules tamb retrobables en la tradici catalana: Ja soit ce que tu entendes bien le latin, mais toutevois est de moult plus legiers a entendre le franois que le latin. Copeland (1991, p. 135) hi creu veure, ms enll del desenvolupament del tpic, lintent emftic i del tot intencionat didentificar el rei com un membre del pblic en vulgar. 10. Com en el prleg al De insigniis et armis de Bartolus, traduda o copiada en castell per un cert Ludovicus Bachalareus i destinada al Marqus de Santillana, segons creu Schiff (1905, p. 231): et [con] aquella vista oue memoria de un tratado que el muy excelente dottor Bartolo en latin conpuso sobre las devisas et armas. Et porque a los seruidores conuiene que sus pensamientos todo[s] siempre sean de ynquerir en que conplazer podrian a sus seores, et por tanto yo, commo pequeo seruidor de vuestra mered, acorde et pense de declarar el dicho tractado et lo tornar et mudar de la lengua latina en el nuestro vulgar para seruiio de la vuestra mered. Et esto por vuestra merced non se auer dado a la lengua latina con ocupaion de otros arduos negoios que, desde su tierna edat, syempre touo.

22

peticionaris o possedors de cpies manuscrites. Altrament, quin sentit t no especificar amb nom i cognoms el promotor duna iniciativa tan beneficiosa com facilitar laccs general a les famoses histries dels troians? Probablement, en aquest cas calga pensar en una formulaci semblant a la daquelles versions que diuen deures a limpuls duna amistat que no shi declara. LInca Garcilaso shi fa eco en el prleg de la traducci dels Dialoghi de Len Hebreo (Madrid, 1590) precisament per desvincular-se del tpic i per reivindicar-se, per afirmar la sinceritat de les seues paraules:
En los prohemios de muchas traducciones que de varias lenguas he visto hechas en la espaola, he notado que en los ms de ellos se disculpan sus autores, diciendo que su intencin al principio no fue de sacar su obra a luz, sino que la importunidad de los amigos que la vieron le forzaron a que la hiciese. Esto antes que yo lo experimentara en m, me pareca que era una manera de echar a espaldas ajenas lo que ellos podan temer por su atrevimiento o descuido (Garcilaso Inca de la Vega, 1996, p. 18).

9. Retornem, per, a Canals, que ens servir de guia efica durant una estona en aquest recorregut per les traduccions medievals. Quan aquest explicita, ni que siga tpicament, que hi ha un pblic que demana respostes raonables i enraonades sobre la providncia de Du que vagen una mica ms enll de lmbit estricte de la teologia a ls, i que aix s el que oferir amb la versi de lobra de Sneca, hi apunta ms unes causes que no unes intencions. Tanmateix, aquestes sevidencien quan el traductor rebutja tant el sucidi com a sortida digna duna vida en desacord amb la natura i amb la persona, com lal.lusi al fatum com a concepte diferent del de la providncia divina del cristianisme. Aleshores Canals opta per donar-li, a Sneca, una clara lectura, una intenci moral que ja tenia en la tradici medieval, per que el nostre traductor presenta com a original. Les intentiones scribentis sn comprovables, doncs, en el De providncia, com tamb lexposici dun raonament que fa possible la lectura en la direcci pertinent. En aquesta mateixa direcci shan dinterpretar les reflexions que es vessen al Valeri Mxim sobre ls dexemples de pagans o sobre les raons que el menen a redactar una segona traducci ms atenta a la lletra de lescrit. Ara Canals fa servir els materials els originals i els exegtics amb una clara i manifesta intencionalitat didctica, aix s dirigida a un lector general que no s el destinatari directe i concret de la traducci, el cardenal Jaume dArag, per al qual el dominic destina mitjans, paraules i raonaments ms atractius i ms adients (Martnez Romero, 2001). Canals no s, ni de bon tros, el primer ni el darrer a utilitzar els textos clssics per a vehicular i enfortir la doctrina cristiana (Badia, 1991, p. 37). Ja en el prleg del segle xii que servia daccessus a les Heroides i ns sols un exemple hom manifestava la intentio auctoris tot recordant que les pgines dOvidi exemplificaven 23

el foll amor i que, per tant, podien ser tils per a censurar lamor deshonest, exhortar a la virtut i rebujar els vicis i ara caldria recordar Joan Ros de Corella. No hi feia altra cosa que redimensionar el text clssic segons uns esquemes ideolgics predeterminats. 10. Canals tampoc no s lnic que sembla poc conseqent amb el que algunes vegades diu o explicita al prleg; i aix perqu, com ja ha estat dit, paraules prologals i text tradut responen a gneres diversos, amb elements, motius i estratgies igualment diversos. Al Valeri Mxim, el nostre autor ens dir que en rebutja la primera traducci al catal perqu s massa complexa i poc ajustada a loriginal, tot i que sabem que Canals hi fa servir el comentari de frare Luca (Avenoza, 2000) i algunes altres llicncies a lhora de dur endavant la pretesa traducci a la lletra. Evidentment no s nic quant a ls de comentaris escolars perfectament consolidats com a part de la tradici textual de lobra en qesti, i per aix ben sovint indestriables del procs de difusi i millorament. Un munt de traductors optaren per un model comentat i desbrossat de les dificultats inicials de la interpretaci, pat i depurat per la lectio, com ara John Walton, traductor en vers de la Consolatio de Boeci en 1410, que declarava comportar-se i actuar com un fidus interpres, sense corrompre la sentncia de lautor i conservant al mxim la paraula boeciana. Walton no descobreix obertament, per, el deute que la seua versi contrau amb els comentaris de Trevet i amb el Boece de Chaucer, no per cap afany dusurpaci dautoria conceptes anacrnics, sin ms aviat per assegurar la correcta recepci i, per tant, el control del discurs acadmic com a accs sancionat a lobra en qesti. La fidelitat interpretativa s al text universitari, no a loriginal de Boeci (Copeland, 1991, p. 147). Salvant les distncies evidents i inevitables frare Luca no s Trevet, s all que ms matusserament intentar realitzar el nostre dominic amb el Valeri i amb altres textos mediatitzats. No sempre soculta, per, la dualitat, el joc dialctic entre all que s estrictament el text i all altre que serveix dacompanyament interpretatiu o paratext. De vegades, per qestions prctiques, ideolgiques o professionals, hom hi remarca la distinci. Berenguer Sarriera, cirurgi reial de coneguda nissaga i traductor del Regimen sanitatis dArnau de Vilanova per a Blanca dAnjou, hi dna fe duna diferncia de lectors, de gneres i despais, i tamb dels components utilitaristes que shi contenen i que determinats destinataris no formats acadmicament apreciaran:
vuyl enadir en aquest libre alscunes notes per los marges en manera de rbliques, per o que aquels qui legiran en aquest libre pusquen pus leugerament trobar la proprietat del ajudament ho del noment de les coses qui a sn nomenades per regiment de sanitat; per o cor aquels qui san ajudar ab los libres qui sn en roman, no poden aver estudiatz tantz libres que leugerament pusquen trobar la proprietat del regiment dejs escrit (Arnau de Vilanova, 1947, p. 101).

24

Ja sabem que, tot i que elaborat concretament per a Jaume II, el Regimen sanitatis gaud de notabilssima difusi des de ben aviat en la llengua original i desprs en catal, hebreu i castell (Paniagua i Garca-Ballester, 1996), amb la qual cosa perd el carcter individualitzador de la destinaci primignia. Ara b, fent costat a Sarriera, trobarem tota una multitud de traductors que especifiquen els diferents nivells de text i de comitents, alguns dels quals demanen explcitament lelaboraci dun treball a la lletra, deixant les glosses, les anotacions i els comentaris en el lloc adequat per als paratextos, lloc que en algun cas tamb serveix per a lexercici lliure del preassaig medieval (sobre el qual teoritza intel.ligentment Morrs, 1995). 11. Una mnima variaci del lloc com, una col.locaci en un punt determinat, un desplaament dun motiu dun tipus concret de traduccions a un altre o el reviscolament aparent dun argument poc sovintejat obren les portes a interpretacions i a reflexions tant literries com traductolgiques i ideolgiques. Permeteu-me que pose en paral.lel, i sols per un moment, lafirmaci de Canals que ha ensopegat amb el De providentia escartegant sent Gregori en los Morals, per donar ampla soluci a les dites qestions amb altres passos duns altres traductors sorpresos agradablement i sobtadament per la troballa dun volum, duna obra excepcional. s el que ocorre a Pere Saplana amb la Consolaci de Boeci (Riera, 1984, p. 299) o a Mart de Viciana amb lEconmica aristotlica comentada per Leonardo Bruni: E per conplir ms mon desig, ham Dus deparat hun libre entre mans, de Aristtil, que en grech s apellat Econmica, lo qual en nostre vulgar parlar vol dir tant com Regiment de casa (Mart de Viciana, 1982, p. 31). Digual manera, Antn orita quan adrea al Marqus de Santillana la traducci castellana del francs Arbre des batailles dHonor Bonnet, on manifesta que bien creyo que sse rrecuerde a la vuestra magnifienia, como pocos dias sson passados que en Guadalajara, estando yo en vuestra muy noble camara, abriendo algunos de vuestros libros, de los quales entorno de vos todauia grant copia sse falla, me vino entre las manos uno, intitulado arbol de batallas al rrey de Frania inbiado, copilado por aquel sabio e grandissimo letrado Honorar Boner. En aquest darrer cas, el lloc com de la troballa fortuta salia amb aquell altre tan habitual de linters general que pot tenir lobra: Era aqueste libro en lengua galica o franesa escripto, la qual non enbargante que a vos muy noble seor sea llana, quasi asi commo materna [...] enpero todos los de la vuestra noble casa, nin aun otros muchos deste rregno dEsperia, por el lenguaje seer pelegrino, non lo entienden (Schiff, 1905, p. 376-377). Les esplendideses del recurs afavoriren que fins i tot Baltasar de Roman luss en lEpstola de don Baltasar de Roman al excelentssimo seor el Duque de Calabria que fa de davantal a la traducci de les poesies marquianes: 25

como ya la experiencia del mundo y mi edad me retruxessen en los baxos techos de mi casa buscando algunos libros en que leyesse, hall entre los otros las moralidades de Osias Marco, cavallero valenciano, en verso limosn escritas. Y trabojando dentender sus difficultades, tantas vezes leyendo lo que dudava puse la vista por sus metros, que fui movido a traduzillos en lengua castellana por su mismo estilo.

Roman acab amb un altre recurs tamb usual, la demanda desmena derrors: que vuestra excelencia a los sabios mande corregir mis faltas (Las obras del famosissimo philosofo y poeta Mossen Osias Marco, Valncia, Joan Navarro, 1539, f. 1v). Si, per nosaltres, en la versi de Saplana lelement remarcable i encara era trobar-se un text comentat,11 en orita una projecci propagandstica de la figura literria del Marqus de Santillana i en Viciana la mediaci de Bruni, en el De providncia lelement afegit s precisament all que Canals busca i no troba o, ms ben dit, all que troba (Sneca) en lloc dall altre que anava suposadament buscant (sant Gregori), perqu sestableix, en el lector, una relaci didentificaci final entre els dos autors, de manera que el Sneca moral pot aparentar acomplir, en aquell context concret, all mateix que sant Gregori. El lloc com de la troballa casual de lobra objecte de la traducci, per tant, t connexions amb dos tpics ms, perfectament definits, com sn larrapament o latracci directa pel text, visible en Canals per tamb i per altres motius en Arnau de Vilanova,12 per exemple, i la selecci-elecci entre un conjunt de pos11. Encara que no sempre el comentari resultava positiu per als interessos del lector i/o del traductor. En la carta de Ruy Lpez de Dvalos al traductor castell (que ell anomena mi verdadero amigo) del De consolatione llegim, per exemple: E commo quier que yo he leydo este libro romanado por el ffamoso mestro Nicolas [Trevet], no es de mi entendido ansi commo querria. E creo que sea esto por falta de mi ingenio, y aun pienso fazerme algun estoruo estar mesclado el texto con glosas lo qual me trae una grand escuridat. E auria en especial graia me fuesse por vos declarado, en tal manera que mejor lo podiesse entender, guardando las palabras con que el actor se rrasona, sealando en la margen lo que vuestro ingenio podiere para que yo syn conpaero el texto pueda entender. E faziendo lo ansi resebire de vos el mayor benefiio que un amigo de otro puede resebir. I el traductor respon, entre daltres coses: E commo quier que al comieno de toda translaion se deua anteponer algo, para meior entender la cosa de que se tracta, pareseme sobrado fazerlo yo aqu por que vos, seor, auiendo leydo assaz aquesta obra aures meior sabido la intenion de su actor, e para sentir mas puro el dulor de sus razones, pues deseades gostar syn mezcla el sabor de su fablar, commo sea muchas vezes que por la diuersidat de las lenguas se fallen algunas palabras que no son mudaables sin gran dao suyo, [...] donde tal diion fallare quedara en su propio vocablo o se trocara por el mas cercano que en nuestro vulgar yo fallare, poniendo de fuera otros en su fauor que al poder mio sostengan su mesma fuera (Schiff, 1905, p. 177). Sobre els problemes de lxic i de translaci de conceptes, vegeu ms avant, a lapartat 14. 12. s sabut que Arnau de Vilanova present la Philosophia catholica et divina com si hagus estat dictada per revelaci divina, una presentaci que t molt a veure amb la denncia que hi fa Vilanova dels excessos de lestament eclesistic seglar i regular. Larrapament div s descrit per lautor en carta adreada a Bonifaci VIII adjunta a la Philosophia, fcilment llegible a Rubi i Lluch, 1908 [2000], p. 29-30.

26

sibilitats, ben sovint motivada pel benefici final. En uns versos coneguts, sant Isidor ja invitava a escollir i a llegir, dels diversos ttols dels prestatges, els semblants a les roses i no a les espines. Probablement volia referir-se a la tria dels llibres de ms qualitat literria (Curtius, 1955, p. 644-645), per, a travs de les mltiples transferncies i simbolismes, el lector medieval podia interpretar lelecci en sentit ideolgic i religis, no literari: Sunt hic plura sacra, sunt mundalia plura; / ex his si qua placent carmina, tolle, lege. / Prata uides plena spinis et copia floris; / si non uis spinas sumere, sume rosas. Alonso de Cartagena, en el prleg a la versi del De senectute de Cicer, conjuminava i resumia magnficament els conceptes ara considerats: as commo los vezinos e amigos suelen embiar a las vezes hun pichel pequeo de vino de cuba furada, as yo de la bodega de iern vos embo este pequeo pichel. [...] E commo en ella [la bodega] oviese tractados de munchas maneras, paresime bien propio aquel que intitul a la vegez (Alonso de Cartagena, 1996, p. 156-157). Manllevar un bon vi, una bona sentncia, un notable ensenyament, i, per contra, rebujar all que s dolent, impertinent, molest, ins, forma part del bagatge cultural de loccident medieval. 12. A lhora de mamprendre una traducci, i com a primera dificultat, hom havia de trobar un text base adequat, un original o una expositio, un text comentat, glossat o sense cap mediaci. Amb tot i aix, les referncies al volum concret usat o buscat shan davaluar correctament, sobretot per a evitar adjudicar vel.letats filolgiques a traductors que sn lluny dels interessos humanstics. Evidentment, no en tenia cap el traductor de les Histries troianes quan afirmava que aytant com mils pore me enten a conformar al test de les dites histories, aytals com yo les he, reduint aquelles de lati en roman, axi com dit es (Miquel i Planas, 1916, p. 5), descarregant ms duna culpabilitat sobre la lli de partida, que esdevenia aix lexcusa ptima, la ra i lorigen de tots els bns i els mals. Ms complexes de calibrar sn algunes altres consideracions, com aquelles que Canals vessa al prleg sembla que excepcionalment propi a una exposici annima del Parenostre amb evidents ressons escolstics, traduda pel dominic valenci mateix i editada fa cinquanta anys per Jos Vives, que considerava el prembul una de las ms sabrosas muestras de su prosa religiosa, elegante y fluida (Vives, 1955, p. 137). Canals diu:
Plague a la divinal bonea, no ha molts dies passats vostra humilitat venc a la mia cella portant un cistern dins lo qual eren expostes les oracions de la Ave Maria, del Pater noster e de la Salve Regina, les quals obres ab gran diligncia ELL havia encercades. E com a petici vostra dins la mia cella yo legs les dites oracions expostes en forma de contemplaci, fuy ax esbayt en lo legir que no seb clarament ya de quin doctor era [...]. Lig yo e relig la dita scriptura e ads me donava vijares sia obra de mestre Bonaventura, ads de mestre Ozibert [bisbe Osbert o

27

Osbert de Clare], ads me ve en la pensa que algun sant ngel la haia revelada a algun solitari cartox o a algun solitari heremita. [...] E com vos me pregssets que la dita obra volgus arromanar per profit de molts, no my son volgut trigar [...]. Mas requir e prech a vos, mossenyer, de dues coses. La primera s que la dita obra sia comunicada indiferentment a tot hom qui la vulla [...] (Vives, 1955, p. 140-141).

Lgicament hi apreciem detalls relatius a la materialitat del treball (aquell sextern portat directament a la cel.la), com tamb llocs comuns com el benefici general del resultat o la inflamaci gojosa pel descobriment i la lectura del text. Ara b, a ms a ms de la interessant menci del comitent com a garant de la bona difusi de lescrit, observable en algunes altres poques traduccions, conv remarcar lafirmaci que el text de base sn oracions expostes en forma de contemplaci, amb la qual cosa shi confirmen tant el format (exposici) com la formulaci conceptual (contemplaci), habilitada per la menci de Bonaventura. Amb tot, el comentari catal potser ms directe, enraonat i conseqent sobre el model utilitzat per a fer una traducci s propietat dArnau dAlfarrs, quan tradueix la Regla de sant Benet i afirma que, per no desviar a vera intenci de la dita regla, he pres per mestre Zmaragde, la exposici del qual s pus comuna als monastirs de monges negres que de Bernat, Beda ne Pere Boher, ne daltres glosads de la dita regla; e la dita exposici de Zmaragde se lig comunament en los dits monastirs, e no dels altres (Badia, 1984, p. 834-835). Seguidament emmena la reflexi cap a la crtica de les versions catalanes anteriors (tot indicant la cpia exacta que fa servir per a la consulta i el lloc on la trob). Per fer aix, avalua els resultats diversos de la traducci dun mot llat concret, Eptaticum, amb argumentacions de tipus etimolgic. Sense cap mena de dubte, hi trobem conceptes i idees retrobables efectivament en sant Jeroni, i fins i tot per sense necessitat de dependncia directa, perqu sn presents en uns altres textos, com desprs veurem en el De interpretatione recta de Bruni, com ara la necessitat doferir un text presentable i comprensible al lector (la qual cosa suposa un domini de la llengua darribada i de partida), no deixant paraules de loriginal sense traduir o tradudes per mots sense sentit. Lafirmaci dAlfarrs que la translaci del tercer no s interpretar, mas obfuscar, com octatge sia pus difcil de entendre que Eptaticum corre paral.lelament amb Hoc non est interpretari, sed confundere, nec lucem rebus, sed caliginem adhibere de Bruni. s absolutament evident que hi ha un desenvolupament filolgic de largument que Alfarrs utilitza per a justificar una altra versi, per no necessriament que el traductor hi tinga una actitud filolgica sistematitzada, prpia i assumida, ni que les seues afirmacions sobre el fet de traduir provinguen duna reflexi dabast general sobre la base dels grans pilars de la teoria medieval. De fet, ja al segle xi, Ephrem Mtsir, traductor al georgi duna Vida de sant Joan Damasc grega provi28

nent duna tradici textual complexssima, per realitzar la seua feina utilitz i compar prviament diversos comentaris dels psalms existents als prestatges de la biblioteca de Sant Sim. Tamb s Efrem mateix qui ens hi dna la informaci sobre la seua tcnica de treball i el lloc on fu la consulta del material bibliogrfic (Flusin, 1989). Lactivitat intel.lectual dAlfarrs i de Mtsir es limita als textos religiosos, per b que no teolgics, i aix ens introdueix en un mbit molt concret i exigent, dins duna tradici molt contrastada i sobretot diferent daquella altra en qu ja al segle xiv i en altres latituds sinclouen els textos clssics.13 Abans dabandonar la traducci dAlfarrs i introduir-me en els dominis de Ferrer Saiol, minteressa recuperar una afirmaci seua, concretament quan diu que el traductor massa fidel al llat fa una versi sens art e sens profit, gaireb com dir lo lat en so de roman (Badia, 1984, p. 835). Tot i que lasserci i all que implica han perms de realitzar valuoses aportacions per a la histria de la llengua i per a lestudi del fenomen de les dobles versions (perfectament estudiat per Nadal, 1992, p. 88-101), la declaraci no era nova dins la histria de les traduccions romniques pel fet que anteriorment ja shavia advertit del resultat lingsticament i culturalment hbrid dels arromanaments massa literals. Jean de Meun, al prleg de la traducci de la Consolatio de Boeci, explicitava les inconvenincies duna traducci literal per a un pblic laic, que no podia pas entendre el llat pel francs: Car se je eusse espons mot a mot le latin par le franois, li livres en fust trop occurs aus gens lais et li clers, neis moiennement letr, ne peussent pas legierement entendre le latin par le franois. I s que afirmacions com les anteriors, ms enll de ls dun recurs, comencen a mostrar la necessitat de verbalitzaci del concepte de diferenciaci i, per tant, de singularitat i no-subsidiarietat de les llenges vulgars, en el terreny de lescriptura i en lmbit de les traduccions. Una diferenciaci que comportava una autonomia que, en recursos i en mitjans, el vulgar no era capa doferir totalment encara. C. LES HABILITATS PROLOGALS DE FERRER SAIOL 13. LOpus agriculturae de Pal.ladi tingu una difusi i una manipulaci importants en catal. De fet, hom parla dels Pal.ladis per referir-se a una versi probablement dorigen valenci, a una altra de deguda a un compilador que hi afeg
13. I no sempre clssics. Un cas curis s el de John Kirkeby, capell dEnric VI dAnglaterra, quan intenta aconseguir un text del Testamentum pseudolul.li: a causa de la insuficincia filolgica del model llat que t al davant una retraducci del catal realitzada per un cert Lambert (Londres, 1443), decideix controlar directament la versi catalana i afegir-hi a tall de glosses llions de la versi francesa anglonormanda: predicta translacio mihi, Johanni Kirkeby, in multis non placuit [...] conscripsi manu mea propria capitulatim Testamentum in utraque lingua [...] ad maiorem lucem veritatis percipiendam (vegeu Cifuentes, 2002, p. 237).

29

moltes observacions personals, a una tercera datable al voltant de 1475 i a una quarta responsabilitat de Ferrer Saiol (Cifuentes, 2002, p. 289-291), que s aquella que ara mateix centrar la meua atenci. La versi daquest alt funcionari de la Cancelleria Reial i padrastre de Bernat Metge cont, en el prleg, alguns elements molt interessants per a lestudi dels usos i costums de la traducci medieval, per em sembla que en una direcci ben diferent daquella que se li ha donat ben sovint. Perqu un dels beneficis que ens proporcionen els raonaments de Saiol s precisament fer-nos veure les increbles contradiccions en qu queien ben sovint els traductors en el seu afany de transportar les idees i els textos clssics i no tan clssics i de conjuminar-ho amb un seguit de llocs comuns i apreciacions generalistes arrelades en la tradici romnica. Un dels casos ms flagrants i manifestos daquestes contradiccions de qu parle, el trobem quan directament Saiol declara:
E aprs, per caritat que havia de Du e dilecci a la cosa pblica, copil e orden lo present libre, en lat, ben curt e breu y molt soptil, no contrastant que en lo prefassi de son libre hagus protestat que la art de agricultura deu sser tractada per hmens grossers als quals no deu hom parlar subtilment, ax com si eren hmens de scincia (Giner, 1986, p. 100).

El funcionari reial amb prou feines aconsegueix acordar la declaraci de lautor llat Pal.ladi que aquelles pgines, dedicades al noble art de lagricultura, podien anar adreades tamb a un pblic molt menys elevat que el daltres esferes del saber, i el tpic dels prlegs de les traduccions medievals que el llat, per la seua prpia configuraci flexiva i desinencial, era una llengua breu, curta, transmissora de les subtilitats conceptuals que una llarga tradici havia consolidat. El no contrastant de Saiol assenyala obertament la dificultat de diferenciar llenges diverses amb destinataris diversos; dassimilar que el llat, per als romans, era la llengua habitual i, per tant, contenidora dun ventall de capacitats, nivells i mbits ds lingstic. No diferenciar entre llat clssic i llat vulgar fou habitual en lpoca medieval, i Saiol ho mostra perfectament, a desgrat seu. El nostre traductor, per, hi persist, de manera que, desprs dutilitzar el lloc com de la brevetat del llat, hi afeg el del benefici del prodesse, ja testimoniat per la difusi del tractat des de temps antic daquell llibre til e profits a tots los hmens que ara, grcies a la versi i, per tant, a lesvament de les subtilitats, efectivament era capa darribar fins a les persones ms ignorants, als llauradors e persones que conreen la terra, sostenidors de la cosa pblica en tant que extremitats inferiors del cos social, tot utilitzant una correspondncia entre els diferents estaments i les parts del cos de gust i s medievals. 14. Minteressa tant assenyalar aquestes contradiccions i la dificultat dencaixar llocs comuns romnics amb afirmacions dels autors originals passats pel 30

filtre del traductor (i poc importaven al lector general la sinceritat i la veracitat de les paraules que sassignaven a lautor), com tamb dilucidar els tractaments i les filiacions daltres manifestacions. En destaque principalment una que ha merescut atenci per la profunditat de la reflexi i perqu s lexcusa fonamental que Saiol hi fa servir per a justificar una altra versi de Pal.ladi. Llegim els raonaments del funcionari:
E s ert que lo libre de Pal.ladi, per la gran subtilitat e brevitat de vocables que no sn en s entre nosaltres en Cathalunya, ne encara en Espanya, s molt avorrit e rebujat e menspreat per tal com nol podien entendre, encara que alguns sen sien fets aromanadors, los quals no an aguda cura de declarar molts vocables que y sn no coneguts ne usats en nostre lenguatge, mas quels an posat simplement, segons quels an trobat scrits en lo lat, de manera que si poch sn entesos en roman, encara que en moltes partidas del roman no an espressat ne dit lo enteniment de Pal.ladi, ans y an posat contrari en derogaci e per indici [per perjudici] de Pal.ladi (Giner, 1986, p. 101).

s a dir, a causa de la dificultat de trobar els mots catalans corresponents, alguns traductors havien usat directament com es queixaran temps desprs Alfarrs i Bruni (aquest amb alguna excepci)14 la paraula llatina o havien expressat errniament lo enteniment de Pal.ladi. Unes dificultats que de vegades no es limitaven al llat, com demostren els problemes de larromanador annim de les Histries romanes amb alguns mots francesos transliterats al catal que esperen una possible i ulterior revisi (Wittlin, 1963-1968, p. 299-300), ni tampoc es limitaven sempre al lxic, com es comprova en la transposici sintctica dalguns passos de lIsagogicon moralis philosophiae al castell, on el traductor optava pel calc de paraula a paraula sense entendre ni interpretar correctament la frase de Bruni (Leonardo Bruni, 2004, p. 49).15 Centrant-nos en el treball de Saiol, en principi sobta que, unes quantes ratlles desprs de la declaraci dincompetncia dels traductors anteriors, demane perd per si de cas no ha interpretat correctament alguns vocables de sements o de arbres o de altres coses, amb la consegent apel.laci al lector perqu esmene la feina, entesa doncs com en progrs continu i sempre perfeccionable durant el pro14. tamen dabo veniam in quibusdam paucis admodum peregrinis et reconditis, si nequeant commode in latinum traduci (Viti [ed.], 1996, p. 190). 15. En aquesta direcci, Joan dAntioquia, traductor de Cicer al francs (ca. 1282), destaca que ne les proprietez des paroles ne les raisons dordener les araisonemez et les diz dou latin ne sont pas semblables a celes dou franois; s a dir, la diferncia va ms enll de qestions lxiques. Aquestes consideracions, com que sn una excepci, confirmen la regla que la mayora de los traductores suelen contentarse con sugerir al lector que, cuando intentan traducir del latn al romance, el problema ms grave con que se encuentran es sencillamente el lexicogrfico (Russell, 1985, p. 14).

31

cs de difusi:16 e lexen a correcci de maior o millor interpretador que yo, que li plcia suplir y corregir los defalliments que y sn, per tal que en los trellats, si alg y donara fe, no sen segueixca error (Giner, 1986, p. 102-103). No hi ha res sorprenent, per, per a un afeccionat a les traduccions medievals, que sabem que trobava ara i ads afirmacions sobre la dificultat dentendre i de transportar loriginal i lescassesa sovint ben real i testimoniada del material lxic adient, sobretot de llenguatges especfics per tamb en general, o el recurs a la humilitat prpia i a la caritat dels lectors. Una altra vegada, doncs, Saiol maldava per acoblar opinions i llocs comuns que entraven en col.lisi frontal o que shi adeien malament, com en aquest cas, en qu el traductor declarava fer all mateix que criticava una mica abans i confirmava que transferia el problema terminolgic a un receptor potencial. I, tanmateix, hi ha evidncies que donen fe de linters, a la Corona dArag i durant aquella poca, per la lectura i la traducci de tractats dagricultura (Garca Snchez, 1993-1994, p. 390-397), fins i tot de llibres daquesta temtica traduts de lrab al catal (Garca Snchez, 1995, p. 370-371), fonamentalment en comenar el segle xiv, la qual cosa fa pensar que les referncies de Saiol a la inexistncia dun llenguatge tcnic catal de referncia necessiten bastants matisacions. A ms, una rpida revisi de les paraules tcniques usades per Saiol (i llistades en part per Hauf, 1989) ens permet de comprovar que, al capdavall, hi utilitz les eines, els mitjans i les solucions a labast de manera correcta i profitosa, llevat duns quants casos de transliteracions i de llatinismes clars, una trentena, una quantitat no gaire ms gran que lhabitual en moltes traduccions de lpoca. De fet, Saiol mateix havia declarat tmidament al prleg que lexistncia dalgun error o mancana s esdevengut perqu nols he trobats exposts ne declarats en alguns libres; s a dir, no havia trobat alguna paraula determinada en les sinnimes, en els libres de grammtica o en algun libre de Pal.ladi arromanat en un vulgar no necessriament catal (com assenyala Hauf, 1989, p. 384), fonts de consulta que sexpliciten al llarg del text tradut. Altrament, no tot era ni devia ser retrica prologal, sobretot en les pgines dedicades a altres rees del saber ms desateses i menys conreades pels traductors. Testimonis de les dificultats lxiques sn els manuscrits de la traducci catalana del De regimine principum feta per Arnau Estanyol, els quals contenen una mena de vocabulari de mots no usats ne acostumats en nostre lenguatge, que parla clarament dels esforos i de les energies despeses per tal darromanar o, en els millors dels casos, de fer ms intel.ligibles els conceptes originals a un pblic que es vol
16. Subscric, per tant, les afirmacions de Monfrin (1964a, p. 217-218): Suivant une ide gnralement rpandue, tout crit destin instruire est perfectible et, du moment quon le transcrit et quon le traduit on ne voit aucune raison pour ne pas le modifier au got du jour au lamliorer en le compltant laide de renseignements puiss dautres sources. Cest pourquoi la notion de traduction qui est aujourdhui la ntre eut quelque peine se dgager.

32

nombrs, malgrat la dedicaci a un personatge concret (Prats, 1983, p. 34). Els beneficis que reportaven aquests tipus de vocabularis complementaris a la simple traducci s all que no va descobrir el nostre traductor de Pal.ladi ni tants altres. O simplement van voler ignorar llur existncia i optaren per utilitzar els conceptes habituals a lexordi i entrar en el terreny dels llocs comuns, estratgies que, per una altra banda, no desdiuen de la formaci i dels esquemes retrics dun protonotari de la Cancelleria Reial. Fet i fet, lautor de la traducci toscana (Perpiny, 1463) de la Maqala de Rass, realitzada sobre la base de la versi catalana del text llat de Gil de Santarm (mitjan segle xiii), afirmar igualment que di latino [...] stata translata in lingua catalana et io, scriptore, mi sono messo a translatarla in lingua italiana toscana lo migliore che sapr [...] et quelli nomi di malatie o derbe et vocaboli che io bene non intender lascer a vocabulizare a chi pi di me sar sperto della detta lingua (Cifuentes, 2002, p. 117-118). Unes paraules sorprenentment semblants a les de Saiol! Sens dubte, en fer servir els models i els tpics tradicionals fins i tot a la lletra, el nostre traductor no fou capa de comunicar completament al lector del prleg, sense cap matisaci ni distorsi, el gran esfor lexicogrfic que en realitat havia efectuat a lhora darromanar lOpus agriculturae i, per tant, inicialment no demostr desvincular-se del tot daquells altres arromanadors que, sense coneixements i sense dedicaci, no podien justificar ni justificaven llurs mancances. Al segle xiii Roger Bacon havia arribar a la conclusi que era impossible traduir exactament duna llengua a una altra, ms encara quan es tractava de matries cientfiques. Cadascuna tenia el seu esperit propi. Aix diu va ocrrer antigament amb els traductors al llat, que sovint hagueren de conservar els mots del text original: Translatores non invenerunt in lingua latina vocabula sufficientia linguis extraneis, nec potuerunt nova vocabula latina adinvenire (Compendium studii Philosophiae, VIII). All que podia diferenciar les opinions duns traductors i duns altres no eren les dificultats tpiques o no de la transposici lingstica, sin els remeis per al problema assenyalat. Com a mal menor, Bacon aconsellava transcriure-hi el mot en la llengua original abans que introduir un neologisme (Bourgain, 1989, p. 329). s all que fu ocasionalment Saiol. Altrament opinava Alonso de Cartagena, que defensava la introducci de prstecs arran de la impossibilitat de trobar una correspondncia lingstica en la llengua darribada, deixant ara en un segon terme laspiraci dexposar la traducci en claro linguaje i privilegiant la funci utilitarista immediata del text. s clar que una altra opci fou deixar lespai en blanc per reomplir-lo posteriorment, durant letapa de revisi, tal com indica Daniel Foulechat, traductor al francs del Policraticus,17 i tal
17. En plusieurs lieux ou je nay peu trouver conseil nen livre nen plus souffisans de moi, jay laissi les espaces, en esperance de les corriger, sil plaisoit Dieu que je retourne Paris, ou je pourroie et par livres et par docteurs bien revouvrer de les amander (citat per Rubio Tovar, 1997, p. 230).

33

com fa en efecte el traductor itali (1479) del Llibre del Consolat de Mar, que, a ms, pos al marge del text el mot catal que no entenia (Coln, 2001, p. 10). 15. Probablement, el difcil equilibri entre els recursos que Saiol intenta encaixar en el prleg al Pal.ladi catal t bastant ms a veure, en un percentatge que no sabria fixar, amb concepcions i formulacions retriques, i no sempre amb veritables queixes i raonaments traductolgics. Per aix tamb ens mena a demanar-nos si la referncia daquest traductor al fet que molts shavien fet arromanadors sense tenir-ne la formaci adient18 no troba justificaci en la mateixa tradici don surten els altres llocs comuns. Uns pocs anys abans que Saiol, entre 1354 i 1357 per ser exactes, Iacopo Passavanti, dominic com Antoni Canals, des dunes coordenades altres que les profanes i les clssiques, al.ludia a les traduccions bbliques italianes al seu Specchio di vera penitenza:
In certi libri della Scrittura e de Dottori, che sono volgarizzati, si puote leggere, ma con buona cautela; imperocch si truovano molto falsi e corrotti, e per difetto degli scrittori [els copistes], che non sono comunemente bene intendenti, e per difetto de volgarizzatori, i quali i passi forti della Scrittura Santa e detti de Santi sottili et oscuri non intendendo, non gli spongono secondo lintimo e spirituale intendimento; ma solamente la scorza di fuori della lettera, secondo la gramatica, recano in volgare. E perch non hanno lo spirituale intendimento, e perch il nostro volgare ha difetto di propi vocaboli, spesse volte rozzamente e grossamente, e molte volte non veramente la spongono. Ed troppo gran pericolo; chagevolmente si potrebbe cadere in errore [...]. E cos ogni uomo se ne fa isponitore (Leonardi, 1996, p. 171-172).

Aquests conceptes exposats per Passavanti, sospitosament paral.lels als de Saiol, parlen de la subtilitat de la pagina sacra, de la transposici habitual que sen fa, de la manca de comprensi profunda del contingut, de lescassesa o difetto de paraules de la llengua vulgar, del perill de caure en una interpretaci errnia perillosssim quan es tracta daquestes temtiques. Si fem abstracci de les referncies als sentits bblics i a la importncia duna interpretaci correcta del text, no abastable per a tothom, les constants en ambds prlegs sn evidents. Ms encara en la conclusi: all on Passavanti diu que ogni uomo se ne fa isponitore, Saiol afirma que alguns se nhavien fets aromanadors; el primer hi marca positivament el concepte dexposici bblica, el segon hi aplica una concepci ms general, ats el context on sinscriu. La comunitat didees i expressions no ha de
18. Com s sabut, algunes daquestes qestions seran objecte de reflexi anys desprs al De interpretatione recta, de Leonardo Bruni (vegeu-ne uns comentaris ben interessants a Nascimento, 1997, p. 127). Vegeu tamb la nota 14.

34

significar necessriament una altra cosa que el recurs a ls delements duna tradici romnica de qu beuen tots dos, a partir duna comprovaci absolutament inqestionable, que hi sura en major o menor grau: lincrement del volum de traduccions grcies a lascens meteric dels vulgars, a laugment de la importncia social de les llenges romniques. Comptat i debatut, tots los libres ads seran vulguaritzats, com deia Canals, i a hom li calia un bagatge teric i prctic adient. No voldria acabar sense citar les paraules amb les quals continua Passavanti per tal de remarcar les latncies dalguns conceptes que formalitzaran de manera ms sistemtica els terics de la traducci, per que en part ja eren presents en les reflexions prologals anteriors:
a volerla bene volgarizzare, converrebbe che lAutore fosse molto sofficiente; che non pur gramatica, ma e gli converrebbe sapere ben teologia, e delle Scritture Sante avere esperta notizia; et essere rettorico, et esercitato nel parlar volgare, et avere sentimento dIddio, e spirito di santa devozione [...] e fatti si correggessono per persona che il sapesse ben fare.

* *

El prleg del traductor s el lloc privilegiat on es concentren els grans llocs comuns, per tamb, i en molt menor quantitat, els aspectes ideolgics i literaris programticament ms interessants. Tot i que un munt de components de laparat retric recorreran molts segles de literatura per a arribar a les nostres obres medievals tardanes, la interpretaci de les afirmacions que shi vessen depn com sempre del grau de sinceritat i del marge doriginalitat que atorguem al traductor en la manipulaci duns recursos i dunes constatacions que es difonen en lmbit romnic. La presumpci dimpostura no ha desdevenir mecnicament certitud, en tots els casos i en tots els autors. s clar que hom havia dacomplir una srie de requisits de gnere, marcats per la tradici, per les artes dictandi, per lescola, de manera rigorosa, efica i personal alhora, per no fra just ventilar la reflexi sobre els prlegs dels traductors amb una expeditiva menci de les poques innovacions que certament, llevat de comptades excepcions, hi presenten.

35

BIBLIOGRAFIA Alonso de Cartagena (1996). Libros de Tulio: De senetute. De los ofiios. Intr. i ed. de M. Morrs. Alcal de Henares: Universidad de Alcal de Henares. Antoni Canals (1935). Scipi e Anibal, De providncia, De arra de nima. Intr. i ed. a cura de M. de Riquer. Barcelona: Barcino. Arnau de Vilanova (1947). Obres catalanes. Vol. II: Escrits mdics. Ed. a cura de M. Batllori. Barcelona: Barcino. Avenoza, G. (2000). El paper dAntoni Canals a la traducci catalana de Valeri Mxim. Bulletin of Hispanic Studies, nm. lxxvii, p. 339-357. Badia, Lola [Digna Vallv] (1984). Arnau dAlfarrs, un bon estilista del segle xv. El Crotaln: Anuario de Filologa Espaola, nm. i, p. 831-840. (1991). Traduccions al catal dels segles xiv-xv i innovaci cultural i literria. Estudi General, nm. 11, p. 31-50. (1994). La legitimaci del discurs literari en vulgar segons Ferran Valent. A: Badia, L.; Soler, A. [ed.]. Intel.lectuals i escriptors a la baixa edat mitjana. Barcelona: Curial: Publicacions de lAbadia de Montserrat, p. 161-184. Bofarull, P. de (1857). Documentos literarios en antigua lengua catalana (s. xiv-xv), Barcelona. (Coleccin de Documentos Inditos del Archivo de la Corona de Aragn; XIII) Bourgain, P. (1989). Le sens de la langue et des langues chez Roger Bacon. A: Contamine, G. [ed.]. Traduction et traducteurs au Moyen ge. Pars: ditions du CNRS, p. 317-331. Brunetto Latini (1980). Llibre del tresor (Versi catalana de Guillem de Copons). Vol. 1. Ed. a cura de C. Wittlin. Barcelona: Barcino. Bruni, Francesco (1978). Traduzione, tradizione e diffusione della cultura. Quaderni Storici, nm. 38, p. 523-554. Buridant, C. (1983). Translatio medievalis. Thorie et practique de la traduction mdivale. Travaux de Linguistique et Littrature, vol. xxi, p. 81-136. Ctedra, P. M.; Carr, D. C. (2001). Epistolario de Enrique de Villena. Londres: Queen Mary, University of London. (Papers of the Medieval Hispanic Research Seminar; 33) Cifuentes, L. (1997). Translatar scincia en romans catalanesch. La difusi de la medicina en catal a la baixa edat mitjana i el Renaixement. Llengua & Literatura, nm. 8, p. 7-42. (2002). La cincia en catal a ledat mitjana i el Renaixement. Barcelona: Universitat de Barcelona; Palma de Mallorca: Universitat de les Illes Balears. Coln, G. (2001). Prleg. A: Coln, G.; Garca, A. [cur.]. Llibre del Consolat de Mar. Barcelona: Fundaci Noguera: Cambra de Comer de Barcelona. 36

Contamine, G. [ed.] (1989). Traduction et traducteurs au Moyen ge. Pars: ditions du CNRS. Copeland, R. (1991). Rhetoric, Hermeneutics, and Translation in the Middle Ages. Cambridge: Cambridge University Press. Curtius, E. R. (1955). Literatura europea y Edad Media latina. Madrid: Fondo de Cultura Econmica. 2 v. [Traducci de Margit Frenck Alatorre i Antonio Alatorre de loriginal alemany Europische Literatur und latinisches Mittelalter. Berna: Francke, 1948] De Nigris, C. (1991). I prologhi alle versioni di Antoni Canals: epistole o prediche?. Medioevo Romanzo, nm. xvi, p. 207-230. Enea Silvio Piccolomini (2003). Estoria muy verdadera de dos amantes (Traduzione castigliana anonima del xv secolo). Intr. i ed. a cura dI. Ravasini. Roma: Bagatto Libri. Ferran Valent (1959). Traducci de les Paradoxa de Cicer: Parlament al Gran e General Consell. Intr. i ed. de J. M. Morat i Thoms. Barcelona: Biblioteca Catalana dObres Antigues. Ferrando, A. (1996). La vida de sant Vicent Ferrer de Miquel Pre. Valncia: Universitat de Valncia: Vicent Garcia Editors. Flusin, B. (1989). De larabe au grec, puis au gorgien: une Vie de saint Jean Damascne. A: Contamine, G. [ed.]. Traduction et traducteurs au Moyen ge. Pars: ditions du CNRS, p. 51-61. Folena, G. (1994). Volgarizzare e tradurre. Tor: Einaudi. Garca Snchez, E. (1993-1994). Traducciones catalanas de textos cientficos andaluses en la Corona de Aragn. Sharq al-Andalus, nm. 10-11: Homenaje a M. Jess Rubiera Mata, p. 385-401. (1995). La traduccin catalana medieval del Kita b al-Agdiya (Tratado de los alimentos) de Avenzoar. A: Riera i Melis, A. [ed.]. Actes del 1r Col.loqui dHistria de lAlimentaci a la Corona dArag: Edat Mitjana. Vol. 1. Lleida: Institut dEstudis Ilerdencs, p. 363-386. Garcilaso Inca de la Vega (1996). Traduccin de los Dilogos de amor de Len Hebreo. Ed. i prl. dA. Soria. Madrid: Fundacin J. A. de Castro. Giner Blasco, A. J. (1986). El Tractat dagricultura de Pal.ladi: Una cpia feta de la traducci de Ferrer Sayol. [Tesi de llicenciatura indita de la Universitat de Valncia] Hauf, A. [intr. i ed.] (1982). Contemplaci de la Passi de Nostre Senyor Jesucrist: Text religis del segle xvi. Sant Boi de Llobregat: Edicions del Mall. (1989). Dues versions iberoromniques de lOpus agriculturae de Pal.ladi. Petita mostra lexicogrfica. A: La Corona de Aragn y las lenguas romnicas: Miscelnea de homenaje para Germn Coln. Tbingen: Narr, p. 383-393. Joan de Gal.les (1930). Breviloqui. Ed. a cura de Norbert dOrdal. Barcelona: Barcino. 37

Juan de Mena (1996). La Ilada de Homero. Intr., ed. i glos. a cura de T. Gonzlez Roln, M. F. del Barrio i A. Lpez Fonseca. Madrid: Ediciones Clsicas. Laspras, J.-M. (1980-1981). La traduction et ses thories en Espagne aux xve et xvie sicles. Revue des Langues Romanes, nm. 84-85, p. 81-92. Leonardi, L. (1996). A volerla bene volgarizzare...: teorie della traduzione biblica in Italia (con appunti sullApocalisse). Studi Medievali, vol. xxxvii, nm. 1, p. 171-201. Leonardo Bruni (2004). Summa siquier introduccin de filosofa moral: Isagogicon moralis philosophiae. Intr., ed. i notes a cura dA. Zinato. Viareggio; Lucca: Mauro Baronin. Mart de Viciana (1982). Comentari a lEconmica dAristtil. Intr. i ed. a cura dA. Ferrando. Sant Boi de Llobregat: Edicions del Mall. Martnez Romero, T. (1998). Un clssic entre clssics: Sobre traduccions i recepcions de Sneca a lpoca medieval. Barcelona: Publicacions de lAbadia de Montserrat; Valncia: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. (2001). Sobre la intencionalitat del Valeri Mxim dAntoni Canals. A: Martnez Romero, T.; Recio, R. [ed.]. Essays on Medieval Translation in the Iberian Peninsula. Castell de la Plana: Universitat Jaume I: Creighton University, p. 251-268. (2007). Una traducci catalana medieval de les Epistolae Senecae ad Paulum et Pauli ad Senecam. Estudis Romnics, nm. xxix, p. 143-157. Minnis, A. J. (1981). The Influence of Academic Prologues on the Prologues and Literary Attitudes of Late-Medieval English Writers. Mediaeval Studies, nm. 43, p. 342-383. Miquel i Planas, R. [ed.] (1916). Les Histries troyanes de Guiu de Columpnes, traduides al catal en el xivn segles per en Jacme Conesa. Barcelona: Biblioteca Catalana. Monfrin, J. (1964a). Humanisme et traductions au Moyen ge. A: Fourrier, A. [ed.]. Lhumanisme mdival dans les littratures romanes du xiie au xive sicle. Pars: Klincksieck, p. 217-246. (1964b). Les traducteurs et leur public en France au Moyen ge. A: Fourrier, A. [ed.]. Lhumanisme mdival dans les littratures romanes du xiie au xive sicle. Pars: Klincksieck, p. 247-262. Morrs, M. (1995). Deslindes del ensayo: literatura didctica y ensayismo. Comps de Letras, nm. v, p. 65-78. Nadal, J. M. (1992). Llengua escrita i llengua nacional. Barcelona: Quaderns Crema. Nascimento, A. A. (1997). Traduzir, verbo de fronteira nos contornos da Idade Mdia. A: Almeida, C.; Madureira, M. [coord.]. O gnero do texto medieval. Lisboa: Cosmos, p. 113-138. 38

Navarro, G. (1999). Faula, histria i exemplaritat: dues compilacions catalanes de la Histoire ancienne jusqu Csar. A: Fortuo, S.; Martnez Romero, T. [ed.]. Actes del VII Congrs de lAssociaci Hispnica de Literatura Medieval. Vol. III. Castell de la Plana: Universitat Jaume I, p. 79-90. Paniagua, J. A.; Garca-Ballester, L. (1996). El Regimen sanitatis ad regem Aragonum. A: Garca-Ballester, L.; McVaugh, M. R. [ed.]. Regimen sanitatis ad regem Aragonum. Introducci i comentaris de P. Gil-Sotres i col.laboraci de J. A. Paniagua i L. Garca-Ballester. Barcelona. (Arnaldi de Villanova Opera Medica Omnia; X.1) Perujo Melgar, J. M. (1999). Ax com plom en esguart de fin aur: procediments traductolgics de Jaume Conesa. A: Fortuo, S.; Martnez Romero, T. [ed.]. Actes del VII Congrs de lAssociaci Hispnica de Literatura Medieval. Vol. III. Castell de la Plana: Universitat Jaume I, p. 169-179. Prats, M. (1983). Un vocabulari catal a la versi del De regimine principum de Gil de Roma. A: Tavani, G.; Pinell, J. [ed.]. Actes del Sis Col.loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Roma, 1982). Barcelona: Publicacions de lAbadia de Montserrat, p. 29-87. Pujol, J. (2004). Traducciones y cambio cultural entre los siglos xiii y xv. A: Lafarga, F.; Pegenaute, L. [ed.]. Historia de la traduccin en Espaa. Salamanca: Ambos Mundos, p. 623-650. Recio, R. (1991). Alfonso de Madrigal (el Tostado): la traduccin como teora entre lo medieval y lo renacentista. La Cornica, vol. 19, nm. 2, p. 112-131. Recio, R. [ed.] (1995). La traduccin en Espaa (ss. xiv-xvi). Lle: Universidad de Len. (Anexos de Livius; 1) Riera i Sans, J. (1984). Sobre la difusi hispnica de la Consolaci de Boeci. El Crotaln: Anuario de Filologa Espaola, nm. 1, p. 297-327. (1989). Catleg dobres en catal tradudes en castell durant els segles xiv i xv. A: Ferrando, A. [ed.]. Segon Congrs Internacional de la Llengua Catalana, rea 7: Histria de la llengua. Valncia: Institut de Filologia Valenciana, p. 699-709. Rothschild, J.-P. (1989). Motivations et mthodes des traductions en hbreu du milieu du xiie a la fin du xve sicle. A: Contamine, G. [ed.]. Traduction et traducteurs au Moyen ge. Pars: ditions du CNRS, p. 279-302. Rubio Tovar, J. (1997). Algunas caractersticas de las traducciones medievales. Revista de Literatura Medieval, nm. ix, p. 197-243. Rubi i Lluch, Antoni (1908 [2000]). Documents per a la histria de la cultura catalana medieval. Vol. I. Barcelona: Institut dEstudis Catalans. [Edici facsmil] Russell, Peter (1985). Traducciones y traductores en la Pennsula Ibrica (14001550). Bellaterra: Universitat Autnoma de Barcelona. 39

Salomon, M. [ed.] (1990). The Mirror of Coitus: A Translation and Edition of the Fifteenth-Century Speculum al foderi. Madison: The Hispanic Seminary of Medieval Studies. Santoyo, J.-C. (1987). Teora y crtica de la traduccin: antologa. Bellaterra: Universitat Autnoma de Barcelona. Schiff, M. (1905). La bibliothque du Marquis de Santillane. Pars: Bibliothque de lcole des Hautes tudes. Schultz, J. A. (1984). Classical Rhetoric, Medieval Poetics, and the Medieval Vernacular Prologue. Speculum, nm. 59/1, p. 1-15. Sers, G. (1997). La traduccin en Italia y Espaa durante el siglo xv: La Ilada en romance y su contexto cultural. Salamanca: Universidad de Salamanca. Vianello, D. (1987-1988). La traduccin de los Dialoghi damore de Len Hebreo atribuida a Gedaliah Ibn Jachjah (el Dilogo primero). Tesi di laurea de la Universitat CaFoscari de Vencia. Viti, P. [ed.] (1996). Opere letterarie e politiche di Leonardo Bruni. Tor: Unione Tipografico - Editrice Torinese. Vives, J. (1955). Exposicin medieval del Pater noster en traduccin catalana de fray Antonio Canals. Analecta Sacra Tarraconensia, nm. 28, p. 133-146. Wittlin, C. (1963-1968). La traducci catalana annima de les Histries romanes i-vii de Titus Livi. Estudis Romnics, nm. xiii, p. 277-315. (1995). De la traducci literal a la creaci literria: Estudis filolgics i literaris sobre textos antics catalans i valencians. Barcelona: Publicacions de lAbadia de Montserrat; Valncia: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana.

40

AQUESTA OBRA HA ESTAT PUBLICADA LANY DEL CENTENARI DE LINSTITUT DESTUDIS CATALANS

IECentanys19072007