6

M. MONTAN

La novella realista

part del nombrs pblic de profess~rs que segu les confernc_ies. L'~xi~
d'aquest primer cicle, ideat i coordmat per Albert Balcells, vtce-dega, 1
Mireia Montan, de la comissi de llengua, indua la Junta de Govern del
Collegi a organitzar dos altres cicles que foren la prolongaci del primer i
que coordinaren Mireia Montan. Josep Mercad i Carles Alcal.
El primer cicle (febrer-mar 1983) es dedic als renovadors de la novella
contempornia i la seva influncia a les literatures catalana i castellana, i en
foren conferenciants Jaume Vidal Alcover (Marcel Proust), Cristina PeriRossi i Maria-Aurlia Capmany (Virgnia Woolf), Blas Matamoro (Thomas
Mann), Joaquim Mallafr (lames Joyce), Antoni Vilanova (Faulkner),
Llus lzquierdo (Kafka). Esther Bentez (El neorealisme itali) i Maria
Aurlia Capmany (Els novef.listes existencialistes). I el segon cicle (febrerabril de /984) es dedic a les tendncies teatrals contempornie s i la seva
influncia al teatre catal i castell, i en foren conferenciants Enric Galln
(introducci al fet teatral de la Catalunya contempornia ), Jaume Melendres
(el naturalisme al teatre catal), Ricard Salvat (el teatre pic a Catalunya),
Javier Ordwa (el teatre pic a Espanya), Feliu Formosa (el teatre
d'avantguarda i de l'absurd a Catalunya), Manuel Aznar (l'esperpent), Joan
Abellan (el teatre existencialista a Catalunya), Josep Maria Carandell (el
teatre-document), Josep Sanchs (el teatre ritual), Xavier Fbregas (el tercer
teatre a Catalunya), Marisa Siguan (el naturalisme i el teatre espanyol), Jago
Pericot (la renovaci escenogrfica) i Jos Monlen (el teatre de consum).
Pensem que s'ha de continuar aquest cam de descripci analtica, de
comparaci metdica i diferencial de les dues literatures per tal d'arribar a
una interpretaci sinttica dels fenmens literaris interlingstics i interculturals, i que la recerca histrica i la crtica literria han d'ajudar-nos a
comprendre millor la literatura com la ms alta expressi de les dues
llenges.
MIREIA MoNTAN

de la comzsszo de llengua i literatura del

Collegi de Doctors i Llicenciats
en Lletres i Cincies de Catalunya

Abans d'entrar en el tema d'aquesta xerrada, em sembla necessari

apuntar certs aspectes al voltant dels problemes que presenta l'estudi
comparatiu de les dues literatures. Estem mancats d'una anlisi metdica i
orgnica de les relacions entre les dues cultures; tan sols tenim referncies
o comentaris a moments i aspectes allats: certs punts de contacte,
determinades influncies, coneixement d'amistats o relacions entre alguns
autors, etc. Davant d'aquest buit ens trobem amb una demanda objectiva:
necessitem i cal fer aquest treball comparatista entre la literatura catalana i
la castellana. Aquest curs del Collegi de Llicenciats pot ser un primer
tempteig en tal direcci, i la seva experincia com a oients crec que els
mostrar fins a quin punt es tracta d'un primer tempteig, perqu tots
nosaltres ens sentim bastant insegurs i no tenim una idea massa clara de
com es pot fer aquest tipus de treball. En intentar aquest estudi comparatiu
cal que ens plantegem, en primer lloc, des de quin punt de vista el
realitzem, si des de la cultura i la literatura catalanes o des de les
castellanes. Personalment estic en una particular posici: per una banda,
em trobo professionalment en el camp del castell i la meva inicial
formaci cultural ha estat castellana; per una altra banda, la literatura
catalana s la meva literatura i hi he dedicat algun treball. El pes de la
professionalitzaci, amb tot, fa que la meva aproximaci a l'estudi de les
relacions entre les dues literatures es produeix amb un predomini de la
perspectiva castellana.
En enfrontar-nos a l'anlisi de les relacions, els parallelismes i les
diferncies entre les narratives catalana i castellana de la segona meitat del
XIX no podem sostreure'ns a un fet histric que condiciona absolutament la
literatura catalana durant ms de cent cinquanta anys i amb conseqncies
posteriors: el procs histric viscut per Catalunya, amb la imposici, a
partir del segle xvm, de la cultura i de la llengua castellanes. Aquesta
situaci ha portat investigadors de la importncia del Dr. Rubi a la
consideraci de la cultura catalana d'aquest peode com ~na cultura que

S. BESER

utilitza les dues llenges . Situats ja en les fronteres del tema que aqu
tractarem, podem considerar com a novelles cata~anes,_ tal com ha fet
Joaquim Molas, obres com La esplanada (1835) d Abdo Terrades o El
poeta y el banquera de Pere Mata (18,42), escri_~es e~ l~engua castellana.
Aquesta situaci s diferent de la que s ha prodmt ~Is _ ult1ms quaranta anys
amb Ja literatura escrita a Catalunya en castella 1 per autors que es
consideren catalans; encara que indubtable ment la narrativa castellana
d'un Luis Goytisolo o un Juan Mars correspon i expressa la realitat social
catalana. Per aquest s tot un altre problema que algun dia haurem
d'afrontar seriosament. Cal no oblidar tampoc el constant contacte de la
cultura catalana amb la castellana amb la conversi, durant molts anys, de
Ja llengua castellana en la llengua d'informaci cultural.
Tot aix ens demostra que l'estudi comparati u entre les dues literatures
s determinat , en ~I cas de la literatura catalana i durant una llarga poca ,
per una realitat histrica . Quant al perode concret que ara ens interessa,
em sembla imprescindible el coneixement de la narrativa castellana per a
l'estudi de la catalana, sense oblidar que les particulars caracterstiques de
Ja narrativa realista exigeixen tamb el coneixement de les altres narratives
europees. Ara voldria noms anotar un exemple de la necessitat de
referir-se a la literatura castellana que t l'historiad or de la catalana: en el
prleg al llibret de la collecci Antologia Catalana , Episodis populars
catalans de Joan Pons i Massaveu, selecci de tres relats d'aquest escriptor,
l'autor, en veure 's obligat a situar aquestes narracions dintre d'un corrent
literari , afirma que Pons i Massaveu, en un moment determina t, es
decideix a cercar el seu autntic cam escrivint unes narracions histriques
d'aventures contempornies a l'estil ms del Galds dels Episodis nacionals
que no dels enfarfegaments romntics d'un Angelon a El pendn de Santa
Eu/alia o d'un Bofarull a L'orfeneta de Menargues. El coneixement
superficial que el prologuista t de la literatura castellana , per, l'ha
enganyat: aquests relats de Pons i Massaveu correspon en a la lnia de
narrativa curta castellana, representa da per les Historietas nacionales
d'Aiarcn. Amb tot, ha quedat clara la necessitat de la referncia a la
literatura castellana per a explicar aspectes de la catalana.
Per cal invertir el plantejament i preguntar-nos si s necessari el
coneixement de la literatura catalana per a estudiar la castellana d'aquest
perode . L'intent de respondre a aquesta pregunta exigeix, als qui ens
trobem en la particular situaci d'sser professors de literatura castellana a
Catalunya, el plantejament d'un problema ms ampli i indubtable ment ms
important, un problema que algun dia haur d'sser enfrontat seriosame nt,

LA NOYELLA REALISTA

amb rigor i objectivitat: qu significa ensenyar o estudiar literatura

castellana a Catalunya ? I tots, em sembla, som ben conscients que no s el
mateix, no pot ser el mateix una classe de literatura castellana a Madrid
Caceres o Gijn que a Barcelona o Manresa. No podem deixar de banda el
marc social en el qual ens movem. Aix, aquella pregunta -necessit em la
literatura catalana per a estudiar la castellana?- , crec que t una primera
resposta: si el nostre treball es realitza a Catalunya no sols s necessari
sin, en certa manera, condicionant de la nostra aproximaci a la literatura
castellana . Per, a ms, hi ha moments, i moments importants, del procs
histric de la literatura castellana que poden ser valorats o interpretat s de
manera diferent en apropar-nos-hi des de l'experincia cultural catalana.
Aquests ltims anys, s'ha iniciat la revisi del concepte de generacin del
98 i la seva relaci amb el Modernismo, es tendeix a veure aquell grup
d'escriptor s com a part del moviment modernista. Aquest plantejam ent ja
es troba a Ortega i a Juan Ramn Jimnez, per han estat Ricardo Gulln
i professors que, per diferents raons, s'enfrontaven a la vegada a la
literatura castellana i a les llatinoamericanes, o a la castellana i a la
catalana, els primers a desenvolupar aquesta revisi de la generaci del
98. Des d'aqu sempre ens havia resultat una preocupan t paradoxa que
Maragall, la figura literria del modernisme catal, fos per als assagistes
castellans -Lan Entralgo, Maras i d'altres- l'interlocutor del 98 per
acabar convertint-lo en el <<noventayochista catalan. Tamb en l's del
terme Novecentismo, cada dia ms ests dintre la historiografia castellana, podem veure la influncia de la cultura catalana. En aquest ltim cas
caldria destacar la importnc ia de Daz Plaja.
La diferncia qualitativa i quantitativa entre la novella castellana i la
catalana del perode que hem de tractar, fa difcil imaginar que l'estudi
d'aquesta ltima illumini aspectes de la primera . Amb tot, trobarem algun
punt que l'experin cia catalana pot revalorar o aportar-hi una visi
'diferent. Aix, la importnc ia del costumisme catal, durant les dcades
dels setantes i dels vuitantes, ens pot moure a replantejar-nos una lnia de
literatura castellana que ha estat oblidada, enfront del pes de la narrativa
realista, i que acostuma a ser vista com a romanalles del romanticisme,
primeres tempteigs de Pereda o origen de determina des influncies damunt
la novella. Aquesta situaci ha produt, per exemple, la desaparici de la
memria literria d'un escriptor com Luis Taboada, mestre d'un tipus
d'article que combina el costumisme amo l'humorisme . El mateix paper de
la premsa peridica en la difusi de la narrativa catalana podria enfocar la
nostra atenci, en cas que ho hagussim oblidat, al paper semblant de la

10

S. BESER

castellana durant Ja dcada dels setantes. D'altra banda, l'estudi comparatiu entre Oller i els narradors castellans ens mostraria buits temtics, tipus
inexistents a la novella castellana, per ra de les diferents realitats socials
a qu pertanyen: per exemple, la particular relaci entre la gran ciutat i la
petita vila agrcola, concretada en determinats personatges, sense equivalent en Ja narrativa castellana. El Rodon de Vilaniu, La febre d'or i La
bogeria s un personatge marcat, en la seva histria personal, per la
realitat catalana.
Ja hem indicat abans la diferent situaci en qu es troben la narrativa
castellana i la catalana d'aquests anys, amb una notable desproporci, tant
en quantitat com en qualitat, favorable a la castellana; noms la figura de
Narcs Oller pot sser collocada al costat dels escriptors castellans. La
noveJ.la castellana d'aquest perode, que comprn des de la revoluci del
1868 fins al final del segle, es presenta com un camp ideal per als
treballadors literaris de carcter scia-histric. En poc ms de deu anys,
des de La fontana de oro (1870) fins a La desheredada (1881), aquesta
novella ha passat del quasi no-res a situar-se a l'altura de la millor novella
europea. Als Galds, Pereda, Alarcn i Valera, que dominen i caracteritzen Ja narrativa de Ja dcada dels setantes, s'afegir un grup de joves
narradors a l'inici de la dcada segent: Pardo Bazan, Palacio Valds,
Ortega Munilla, Picn, Clarn. A Catalunya, dues figures determinen el
procs seguit per la narrativa: Emili Vilanova, representant d'un costumisme anacrnic, de llunyanes arrels romntiques, que caracteritza la narrativa fins a l'aparici de La papallona (1882) de Narcs Oller. Al .c ostat del
costumisme, triomfant als setantes, trobem intents clarament oportunistes,
com la novellitzaci de La dida de Pitarra per Feliu i Codina (1875), i
anacronismes, fracassats, com Lo coronel d'Anjou (1872) de Pelai Briz,
supervivncia walter-scottiana, o amb evidents encerts, com Julita (1874)
de Mart Gens.
J?avant aquesta situaci, certs escriptors catalans senten tal atracci per
la literatura castellana que inicien una entrada en aquesta literatura,
proposen el seu exemple com a model o consideren la lectura dels
novellistes castellans com a novel listes propis. Oller confessar que fins
desprs dels Jocs Florals del 1877 no es decideix a utilitzar el catal com a
mitj d'expressi de la seva creaci literria. En el cas d'Oller cal recordar
que ~I seu primer intent de novella llarga s una obra en castell, El pintor
Ru~w, e_n la qual treballava l'any 1867. Una figura tan important dintre del
nacwnahsme catal com en Valent Almirall, public, l'any 1878, dues
novel les en castell, EL alma del diablo i Una autoridad modelo. EI

LA NOVELLA REALISTA

11

testimoni tal volta ms contundent d'aquesta presncia de la narrativa

castellana dins la cultura catalana, el trobem a Ja novella de Pin i Soler
Jaume (1888). Referint-se a l'actitud d'un pare davant les lectures de I~
seva filla, escriu:
No cabia a la pell quan alg, visitant-los, reparava per damunt
d'un vetllador un Bulwer, un Heine, un Balzac, o un Gautier no
traduts: :-Sn llibres de la noia- deia al visitant; diu que el~ de
per aqm Ja els ha passat tots, que els escriptors nostres no fan res de
nOU>>.

. I ~n una_ nota_ afege~x: Enca~a no havien arribat a Tarragona ni Pepita

Gtmenez [stc), nt la Tterruca, m Len Roch, ni la colosal Regenta. No
seria massa arriscat veure aquesta nota, afegida per Pin i Soler a la seva
novella, com una prova de la consideraci de la narrativa castellana com a
narrati~a prpia. En aquesta mateixa direcci podrem interpretar l'atenci
concedtda a la novella castellana, a Galds en particular, per escriptors
com Sard,. Yxart i d'altres, o afirmacions del tipus que trobem en una
carta, recolhda per Jordi Castellanos i dirigida per Casellas, el 24 de juliol
de 1883, a la seva futura muller:
Nia ma muy querida: despus que de ti me hube despedida,
acomodme en mi vagn de segunda, saqu mi Doctor.Centeno y
hteme devorando las sabrosas paginas del insigne novelista mientras el tren corra veloz por entre las verdosidades del llano de
Barcelona ( ...). Un caballero ya entrado en aos tena enfrente mo
en el tren, que por todos los medios imaginables se esforzaba en
entrar en conversacin conmigo pero yo que encontraba mayor
placer en conversar mentalmente con la naturaleza a qui en venero o
con el autor favorita que lea, solamente con monosflabos contestaba a sus indicaciones y preguntas.

Casellas, lector entusiasta de Galds, a qui proclama el autor

favorita, aprofitava el viatge en tren per a llegir l'ltima novella de
Galds, que devia haver arribat a les llibreries de Barcelona aquells dies.
Al costat d'aquests fets ens trobem amb tot un entramat d'amistoses
relacions personals entre els escriptors catalans i castellans d'aquest
perode, particularment entre els que escriuen novelles o les comenten . La
relaci i amistat entre Galds, Clarn, Pereda, Pardo Bazan i Oller, Yxart,
Sard, entre d'altres, s prou coneguda, i alguns dels epistolaris d'aquests

12

S. BESER

autors han estat publicats. Els entusiasmes i admiracions estan compartits i

correspostos. Galds, Pereda, Clarn no es cansaran .~e proclamar que ~
Catalunya tenen els millors lectors. Aq~esta compr~nsw es traslla~a tambe
al teatre i obres renovadores que coneixen un fracas total a Madnd, seran
acceptades pel pblic catal: aix passa amb Los condenados de Prez
Galds 0 amb Teresa de Clarn. Yxart ser reconegut pels castellans com a
primera figura de la crtica. ~ller, acce~t~t com a co~lega i company.
Clarn li escriu: aqu en conflanza !e due (y Ud. sera una tumba) que
del todo no me gustan mas novelistas espaoles que Galds (s te ante
todo), Pereda ... y Ud.. Sard ser un dels millors crtics de Galds,
plantejant interpretacions innovadores, desenvolupades, molts anys desprs, per la crtica universitria: per exemple, el pap~r. ~els iocos
cuerdos, tan ben tractat per Montesinos. Una llarga carta dmg1da a Oller,
el 26 de juliol de 1886, recollida al volum de la srie catalana de les Obres
escullides de Sard, respon a la informaci que Oller li ha demanat sobre
Lo prohibida de Galds; desprs de tractar entusisticament de la novella,
conclou testimoniant l'admiraci pel noveHista.
<<Ni es naturalista, ni es realista, ni es idealista. Es Galds. No es
de cap escola, ni imita de prop de lluny a ning. Desde sa manera
de concebir a sa manera de sentir y a sa manera d'escriure, tot es
propi. Ses noveles son en gros lo que en petit cada una de ses frases.
Vibrants, pintoresques, imatjades, mitx borroses algun cop, violentes, atrevides, no reculant davant de la paraula propia, y sobre tot
ab un sella de virilitat que excita.
Y conta com ning. Ab una soltura, un desembars que no t
rival. Com ms un hi pensa, ms petits va veyent als Alarcons,
Valeras y comparsa. En fi, es un Balzac -per mi es ab qui t ms
punts de contacte-, per Balzac original i propi, essentho sense
volerho ser.

Les Memries literries de Narcs Oller recullen nombroses mostres

d'aquesta amistat entre escriptors de les dues cultures. L'Exposici
universal del 1888 ser un esdeveniment que posar en contacte personal
molts d'aquests autors, que estrenyeran relacions iniciades anys abans.
L'Exposici, triomf de la burgesia industrial i comercial catalana i
testimoni de la seva identificaci amb la Restauraci, enlluernar els
homes de la cultura castellana. Leopoldo Alas escriu, al principi de l'article
dedicat, el juliol de l'any segent, a EL ao pasado (I XXX) d'Yxart i recollit
a Ensayos y revistas:

LA NOVELLA REALISTA

13

<<Mientras la mayor parte de nuestras capitales de provincia

mandan a Madrid casi toda la fuerza intelectual y artstica de su
genio ( ... ) Barcelona, que no parece Espaa, florece en letras y en
cuanto las ayuda (material y moral), seria y trabajadora, legtimamente enamorada de s misma, para animarse con este amor propio,
tan fecundo cuando es de todo un pueblo, a nuevas empresas, a mas
esfuerzos, a mas rica y variante vida.>>

Als Jocs florals d'aquell mateix any 1888, Menndez Pelayo pronunciaria en catal el discurs de grcies adreat a la regent, Maria Cristina, que
els presidia. El fet era el reconeixement oficial de la lluita per la
recuperaci d'una literatura en llengua catalana, per part de l'Estat
espanyol, representat pel cap dinstic -la regent-, el cap poltic -el
president del govern, Sagasta- i la figura ms important del pensament
cultural conservador, Menndez Pelayo .
Podrem fer esment d'altres mostres d'aquest contacte entre les dues
cultures i indubtablem ent caldria destacar la coHaboraci en unes mateixes
publicacions peridiques. Aix, a la notable revista, tant pel contingut com
per la presentaci, Arte y Letras, creaci de Josep Yxart, distribuda
gratutamen t entre els subscriptors de la coHecci Arte y Letras, que
publicaria La Regenta. Els quinze nmeros de la revista apareixerien entre
el juliol de 1882 i el desembre de 1883. La revista tenia un consell de
redacci, suposem que teric, format per Prez Galds, Alas, Palacio
Valds, Sells i Yxart; hi collaboren, a ms de Pardo Bazan, F. Benicio
Navarro, personatge clau en les relacions entre les dues cultures, i l'asturi
Tomas Tuero, Peius Gener, Sard i Oller . D'ella escrivia Clarn a Yxart:
Me enamora su belleza formal, quiero y admiro a los habituales
colaborador es, me encanta la independencia y distincin con que en ella se
trabaja . El nord-americ Pattison, enganyat pels noms dels
coHaborado rs, ha arribat a presentar aquesta publicaci com un rgan
expressiu dels escriptors naturalistes. Uns set anys desprs, quan es
produeix l'aparici de La Espaa Moderna de Lazaro Galdeano,
trobarem Alas, en els moments inicials d'entusiasme per aquesta publicaci, intentant convncer Yxart i Oller perqu hi collaborin, i aconseguintho; a ells s'afegir l'inseparable Sard. Al final del segle, la Revista
Crtica de Historia y Literatura, dirigida per Rafael Altamira, amb la
intervenci directa d'Elias de Molins, significava el reconeixement de la
importncia de la cultura catalana, per l'atenci que li concedia. Per, els
estudis d'aquesta publicaci no tenien res a veure amb la novella realista

14

S. BESER

LA NOVELLA REALISTA

del XIX. En certa manera, representava la culminaci d'uns plantejaments

de la historiografia literria castellana, establerts, fonamentalment, per
Menndez Pelayo, en qui actuava la influncia del seu mestre, Mil i
Fontanals. Ja l'any 1878, a la introducci del seu Programa de literatura
espaola, es veia obligat a justificar I~ pres~ncia d~ .ta literatu.ra ca.t~lana
dintre del programa. Partint del rebmg de I excluslVlsme que tdent1f1cava
literatura espanyola amb literatura castellana, diferencia entre nacionalidad poltica i nacionalidad literria, sense que cap de les dues hagi
d'equivaler al concepte d'Estat; com a exem?l~s ?'~stat~ comp~stos de
diferents nacions i, dhuc, races, assenyala Russ1a 1 Austna. El 1deal de
una nacionalidad perfecta y armnica -afirma- no pasa de u top a ( ... ) Es
preciso tomar las nacionalidades como las han hecho los siglos, con unidad
en algunas casas y variedad en muchas mas, y sobre toda en la lengua y la
literatura. Menndez Pelayo reconeixia l'existncia d'una nacionalitat
literria catalana, integrada dintre d'una nacionalitat poltica espanyola.
Aquesta justificaci era innecessria de cara als seus enemics ideolgics del
mn universitari, els homes de formaci krausista. Francisco de Paula
Canalejas, catedrtic de Literatura General de la Universitat de Madrid,
havia escrit diversos estudis sobre literatura catalana medieval; Manuel de
la Revilla i Pedra de Alcantara Garca dedicaven el captol XIX de llur
manual universitari, Principios de Literatura General e Historia de la
Literatura Espaola, a les obres capitals de la literatura medieval catalana,
les crniques, Llull, Ausis March, amb la curiosa castellanitzaci d'Agustn March. Aquests noms ens porten a destacar l'important paper que va
tenir la facultat de Lletres de Madrid en la difusi del coneixement de la
literatura catalana; el 27 de juliol de 1885 Leopoldo Alas escrivia a Josep
Yxart: Cuando tuve que estudiar en Madrid, en el Doctorada de Letras,
la literatura catalana, me costaba gran trabajo entender los trozos
selectos que copiaban los autores y admiraba a Menndez Pelayo, mi
condiscpulo, que recitaba de memoria poesas muy !argas como las de
Aribau y otros muchos.
Enfront del fet de la utilitzaci del catal com a llengua d'expressi de
la novella ---<:oncretat en el cas d'Oller-, trobem dues actituds clarament
diferenciades. Per una banda, els autors d'ideologia conservadora, Pereda,
Menndez Pelayo, Valera i la mateixa Pardo Bazan, no sols accepten
aquesta realitat sin que reconeixen el dret i els avantatges de fer-ho i
animen Oller a prosseguir per aquest cam. Aix, Menndez Pelayo, en una
carta de l'I de febrer de 1896, demana a Oller que siga escribiendo en
catalan, porque slo guien escribe en su propia lengua puede alcanzar esa

potencia gr::fica y esa profunda armona entre el pensamiento y la frase .

Valera, en carta del 7 d'abril de l'any segent, sembla somiar en un utpic
iberisme: Yo creo -escriu- que a la larga, o tal vez pronto, si siguen
Vdes. escribiendo mucho y bien en catalan, se venderan y leeran en
catalan, por toda Espaa, sin necesidad de traducciones, como sin duda
Vdes. nos leen en Catalua sin traducirnos, a los autores castellanes y
como debemos ademas leer a los portugueses y ser ledos por los
portugueses. Per afegir, quasi al final de la carta: En resolucin, yo miro
como riqueza envidiable, que no debemos perder, ni confundir, ni mezclar,
el que tengamos tres y no una sola lengua !iteraria: pera me inclino a creer
que toda espaol cuito debe entender y estudiar las tres, segura de que con
ella completara y hermoseara mas la que hable y escriba, sin desnaturalizarla. Aviat podrem celebrar el centenari d'aquesta illusi, tan lluny de
nosaltres ara com llavors. D'altra banda, els escriptors que podrem
considerar progressistes, Galds i Clarn, mostraran, tot i la seva admiraci
per Oller noveHista, la incomprensi davant l's literari del catal, i
intentaran convncer-lo que escrigui en castell. Clarn, en un palique
publicat a El Heraldo de Madrid l'agost de 1899, i recollit per Oller a les
seves Memries literries, sembla arribar a una conclusi contrria a la de
Valera: el catal s una barrera que separa mas que una cordillera, s la
causa de esta separacin intelectual que sin duda existe; pera cmo
negaries -es pregunta- a los catalanes su derecho a escribir en catalan y
a sus literatos a producir en catalan?. I parla, a continuaci, de la seva
petici a Oller que escrivs alguna cosa en castell; Oller li envi el relat La
novena de las animas'
<< Y

15

esta ba muy bien -afegeix-. Lo public La Espaa Moder-

na.
Pero estaba mucho mejor un cuento escrito por Oller en catalan
y traducido en espaol ... por Pereda! Era una maravilla.
Y no insist. No hay derecho. Verdaguer, Oller, Maragall y
veinte mas, todos insignes, mas o menos, cmo han de renunciar al
verbo natural?
En arte no se puede exigir eso. Fatalidad.

Galds, el mestre dels novel listas castellans i catalans, ser qui mostrar la
ms radical incomprensi davant del fet lingstic. La correspondncia
recollida per W.H. Shoemaker, les referncies seleccionades per Oller a les
Memries literries, ens ho testimonien massa clarament. Al comenament
de febrer de 1886, Galds li escriu:

16

S. BESER

No puede figurarse el desconsuelo que siento .al. ver

novelista de sus dotes, realmente excepcionales, escnb1endo
lengua distinta del espaol, que es, no lo dude, la lengu~ de
lenguas; y no me venga V. con la sofistera de que slo stente
catalan.

LA NOVELLA REALISTA

un
en
las
en

A la resposta, del 8 de febrer, Oller intenta una pattica ?efensa de_! dret a
tTtzar la seva prpia llengua, enfront de l'autor admirat. G~ldos, a la
~a~:a segent, del 21 de febrer, torna a insistir, bo i acudmt a unes
curiosssimes teories filolgiques:
En catalan, por lo poco que yo entiendo ?e l, no tienen
construccin propia ( ... ) La sintaxis, la construcc1n son las nuestras. No difiere mas que en las palabras cuya tosquedad y rudeza
hiere el odo. Por eso es tan faci! la traduccin. Es como arrancar
un disfraz, que slo esta sujeto de un hilo. Yo leo la prosa de V. y
veo en ella un castellano puro , con palabras catalanas. Es como un
hombre blanca, que se ha teido con betn para parecer ~egro._ Y
no lo es. V. amigo mo escribe espaol sin saberlo ( ... )En fin am1go
mo, que no transijo ; que estar equivocada; pe~o que no paso , no
paso porque V . escriba en catalan. Creo que el tlempo le convencera aV.

Aquest castellano puro, con palabras catalanas_ sembla,_ a_mb_ tot.' qu~ li
resultava prou difcil, pel que deia a la carta antenor: rec1b1 Vt~amu. D10s
sabe con cuanto gusto hubiera embestido su lectura en segmda que lo
recib. Per el catalan me aterra.
L'estudi comparativista de les narratives castellana i catalana, caldr
fer-lo tenint en compte aquestes relacions establertes entre la gent de les
dues cultures. Hom sospita que l'inters de Galds per fer canviar Oller de
llengua literria, i el menys explcit d' Alas, respon a un desig, t~l volta
inconscient, de tenir al seu costat l'escriptor catal, en la llmta que
mantenien per una nova literatura. Per aquest estudi comparativista, com
qualsevol altre estudi de relacions entre les narratives nacionals europe~s ,
haur de partir del reconeixement de l'existncia d'un mod~l n~rra~m,
com a totes aquestes literatures, i, amb ell, d'una normativa tecmca,
desenvolupada i establerta al llarg de la primera meitat del segle XIX:
Aquest model correspon bsicament a la lnia d'ascens del realisme francs
assenyalada per Balzac, Stendhal, Flaubert, els Goncourt i Zola . Aquesta

17

lnia prosseguia el cam iniciat per la narrativa castellana del Segle d'Or: la
picaresca i, fonamentalment, el Quijote. Resulta innecessari, per prou
conegut, insistir en la importncia de l'obra de Cervantes; noms voldria
recordar l'afirmaci del gran crtic nord-americ Lionel Trilling, que, en un
dels articles recollits a La imaginaci liberal, ha afirmat que tota la ficci
en prosa s una variant del tema de Don Quijote. La novella anglesa del
xvm -Defoe, Richardson, Fielding, Smollet, etc.- continua i aprofundeix aquest cam, amb la collaboraci de determinats escriptors francesos,
particularm ent pel seu enfocament cap a l'estudi primari de motivacions
psicolgiques o del mn de la sentimentalitat. Al final del XVIII trobem ja
una conscincia del que aquest tipus de literatura era i intentava. El llibre
de Clara Reeve, The Progress of Romance (1785), molt utilitzat i citat per
la crtica anglo-saxona, en podria ser la prova. L'autora estableix una
diferenciaci, seguida per W. Scott, entre romance, relat d'incidents
meravellosos i extraordinaris, i novella. D'aquesta afirma que conta
familiarment les coses que passen cada dia davant dels nostres ulls, tal com
els poden succeir als nostres amics o a nosaltres mateixos. A l'inici del
segle XIX, dos autors dominen la narrativa anglesa: Jane Austen (17751818) i Walter Scott (1771-1832). Aquest ltim recull l'atracci de la
novella gtica pel passat, per rebutja la recerca de les possibilitats
d'horror i misteri per intentar la reconstrucci documentada de la vida
social del passat. La seva influncia damunt de la novella realista ser
decisiva en presentar l'individu condicionat per factors externs a ell -la
societat de la qual forma part o el desenvolupament histric- i prendre
conscincia del fet que la novel la est en la vida social i no en la
imaginaci de l'autor. La lli de Jane Austen, escriptora que podem
considerar plenament realista, quedar presonera de la insularitat britnica, sense a penes transcendir el continent.
Per aquesta poca, cal destacar dos esdeveniments decisius per a la
histria de la novel la: l'expansi del pblic lector, particularment joves i
dones, i el reconeixement de categoria esttica a la novella, grcies
especialment a l'obra de Walter Scott. Balzac, en l'Avant-propos que
escriu per a La comdie humaine (1842), reconeix l'escriptor britnic com a
mestre seu i afirma que ell intenta traslladar els principis de la novel la
histrica scottiana al tractament de la societat coetnia francesa. Aquest
text de Balzac pot sser considerat com un manifest de principis i
&spiracions de la novella realista i, a la vegada, com un catleg temtic. El
noveJ.lista s, segons ell, un transmissor de la realitat social i al mateix
temps un investigador; per aix, si compara el seu treball a l'efectuat per

18

S. BESER

Buffon al camp de les cincies naturals, tamb ens diu: La Socit

franaise allait tre l'historien, je ne devais tre que le secrtaire. La
caracteritzaci que Balzac fa del material novellstic -la societat francesa
coetnia- incorpora, com a element fonamental, la visi dinmica
d'aquesta societat, s a dir, la societat en transformaci, en canv!:
I'picier devient certainement pair de France, et le noble descend parfms
au dernier rang social; i la novella realista ser histria de canvi, de
modificacions tant en el camp social com en el mn familiar o en la
peripcia amorosa.
Aquesta novella comporta un enfrontament de l'autor a la realitat i, a
la vegada, del lector a la novel la, que correspon a les bases del judici i de
la crtica racionalista; s, en certa manera, un gnere literari en el qual
culmina la llarga uita pel triomf de la ra, iniciada al Renaixement i
establerta amb la Illustraci. s , per tant, una literatura de crtica i
d'anlisi racional de la realitat social que, mitjanant l'observaci, intenta
transformar en creaci artstica. La fidelitat a la potica tcita del model
realista i a l'anlisi racional, pot portar l'escriptor a desafiar i atacar els
principis morals i la ideologia de la seva conscincia social. Ja Engels va
destacar aquest aspecte en l'obra de Balzac, i en les nostres literatures
podem trobar-ne d'altres exemples. Aix, la novella de Pereda, Sotileza,
es converteix en testimoni del carcter infranquejable de les diferncies de
classe: les barreres socials sn tan fortes que l'atracci entre els dos
personatges protagonistes, Sotileza i Andrs, no es pot transformar en
realitzaci sentimental. Alan Yates ha assenyalat que Oller no dubta a
rebutjar prejudicis i conviccions de classe per descriure fidelment all que
t davant. A La febre d'or, Bernat Foix, germ del protagonista, sembla
anar molt ms enll de les idees de l'autor en defensar la indefectible
marxa progressista de la histria (vid. captol V de la Primera Part). El
mateix podrem dir d'algunes novelles de Galds com Tormento o Miau.
Com tantes vegades ha estat assenyalat, aquesta novella expressa la
conscincia histrica de la burgesia, encara que en tractar de la literatura
castellana tal volta seria ms correcte parlar de classe mitjana. Clarn
insistir diverses vegades, en particular a l'article Ellibre examen y nuestra
literatura presente, recollit a Solos de Clarn, que la novella noms podia
ser possible, a l'Estat espanyol, desprs de la revoluci del1868: Y es que
-afirmava- para reflejar como debe la vida moderna, las ideas actuales,
las aspiraciones del espritu del presente, necesita este genero mas libertad
en poltica, costumhres y ciencia de la que exista en los tiempos anteriores
a 1868. Tamb Yxart referir, a El arte escnico en Espaa, ei sorgiment

LA NOVELLA REALISTA

19

de la nov~l:Ia realista .i el seu predomini, per damunt dels altres gneres, a

la revolucw del 68, tnomf de la burgesia, que obria, segons ell un abisme
amb la histria anterior. Paradoxalment ens trobarem amb una total
superioritat de la novella castellana respecte a la catalana, en quantitat i
en qualitat, malgrat l'existncia aqu d'una burgesia, comercial i industrial,
molt m~s desenvolupa?a. A ms del fet que el lector de Catalunya era
lector d aquella narrativa castellana, caldria buscar d'altres raons en les
particularitats de la histria literria catalana. Per cal tamb fer notar la
gran diferncia, en extensi i en informaci, entre l'atenci concedida al
naturalisme per la premsa de Barcelona i la madrilenya, a favor d'aquesta
ltima.
Tots aquests escriptors realistes intenten convertir en matria literria
la societat de la qual formen part, ells i llurs lectors. Aquesta intencionalitat fa que s'enfrontin a uns temes, personatges i situacions entre els quals a
penes hi ha marcades diferenciacions. La personalitzaci sorgir fonamentalment de la referncia a un marc nacional determinat; i per aix les
figures ms importants adquiriran un carcter d'escriptors nacionals.
Balzac, Dickens, Galds, Ea de Queiroz, Verga, Oller, etc. sn autors
que expressen i testimonien la societat nacional de la qual formen part.
Sn autors que intenten fer el mateix, dintre, cadascun, del seu marc
social; els mitjans i formes literries sn tamb molt semblants, encara que
~I temps marca un progrs de la tcnica narrativa. I s aqu on sorgeix un
mteressant problema per a l'estudi comparatiu; estudi que, partint del
reconeixement de les coincidncies i de la pertinena a un mateix tronc
com, ha d'intentar establir les diferenciacions. Tots ells s'han d'enfrontar
a personatges, situacions i temes que sn els mateixos o molt semblants.
Tenim personatges que s'estableixen com a figures capitals d'aquesta
narrativa: l'adltera o el denominat, per L. Trilling, jove de provncies,
per exemple. Podrem estudiar comparativament Madame Bovary, Anna
Karnina, Rosala Bringas i Ana Ozores i veurem com, a partir d'uns
punts de contacte, els creadors personalitzen llurs protagonistes, mitjanant el marc social, la histria del personatge i les tendncies ntimes de
l'autor que es transfereixen a la novel la. En va buscarem l'adltera
protagonista a les novelles d'Oller. La Isabel Galceran de Vilaniu no
hauria pogut estar en mans d'un altre autor; Pilar Prim seria, en tot cas,
representant d'un curiosssim adulteri, desprs de mort el marit i fora ja de
les pgines de la novella. No cal deduir d'aquesta absencia la inexistncia
d'adulteris a la societat catalana de la Restauraci, o que Oller no hagus

20

S. BESER

vist la frustraci que vivia la dona burgesa. Haurem de buscar-ne les raons
en el moralisme innat que Oller transfereix a les seves creacions.
Els personatges de la narrativa del segle XIX se'ns presenten aix com a
variacions de una 'tipologia que han anat establint les mateixes novelles.
Aquesta situaci obliga l'estudis del relat realista . a tenir en compte el
dilema, sempre present a la literatura , de la tradici i de l'originalitat.
Clarn , a la crtica que dedic a Tormento de Galds , reconeixia aquesta
peculiar situaci del narrador:
Una de las ventajas --escrivia_:_ del modo de entender la
literatura que va predominando , es que aun los autores que no han
inventada procedimientos, sino que siguen , en general , los de otros ,
lo hacen sin imitar , con originalidad en la observacin y en las ot ras
cualidades principales puramente artsticas. As Ea de Queiroz, en
Portugal , en su Primo Basilio , principalmente, sin dejar de ser
quien es , sigue a Flaubert y Zola , y se revela sin embargo como
escritor de robusta ingenio , slido, profunda>>.

L'originalitat d'aquests autors se sost , en primer lloc, en la referncia de

l'obra al marc social en el qual es mou l'autor; amb aix , aquest autor
-Galds, Oller- t per als seus lectors nacionals un inters i una fora
que no podran tenir escriptors -Zola , Verga, Dickens ... - que fos posible
considerar Objectivament de qualitat esttica superior.
Per valorar l'originalitat d'un determinat autor, podrem estudiar les
variacions que introdua en els seus personatges respecte als equivalents
d'una tipologia , establerta a partir del tronc comn de la novella realista .
Aquesta anlisi tindria particular inters en l'estudi de la narrativa de
Clarn, especialment de La Regenta. Hom ha dit que aix com Galds
arrencava el seu material noveJ.lstic de l'observaci directa de la societat
espanyola , -dhuc podrem limitar-la a la madrilenya-, Alas interferia,
entre l'observaci de la realitat i la creaci literria, les seves lectures. I s
aquest autor qui presenta ms clarament la relaci transformadora respecte
a models que, en certs casos, es troben vinculats tamb al mn del teatre.
s prou coneguda l'atenci donada per una srie de crtics al bovarisme
d'Ana Ozores; per caldria tamb estudiar la doble acci d'aproximaci i
diferenciaci respecte d'aquest arquetip noveJ.lesc, capital en la narrativa
del segle XIX, en els dos personatges centrals de Su nica hijo, Bonifacio
Reyes i Emma Valcarcel. Tamb en altres personatges de La Regenta
trobem la referncia a uns models tipolgics. En algun cas, aquesta relaci
est insistentment explicitada i insistentment provocada pel narrador: aix

LA NOYELLA REALISTA

21

la figura del seductor, Alvaro Mesa, Don Juan decadent i positivista,

incapa de l'elevaci romntica. En d'altres , trobem la interferncia de dos
. possibles models: Fermn de Pas correspon a la figura del capell enamorat
i, a la vegada, a la del jove de provncies, estudiat per Trilling que el
considerava la figura ms caracterstica de la narrativa realista. Cal tenir en
compte que aquests dos tipus ja estaven , en certa manera, integrats en el
Julien Sorel de Stendhal , que serveix de model a Trilling per a establir
aquella figura arquetpica. El mateix passa amb don Vctor de Quintanar:
per una banda, el marit vell, casat contra natura amb una jove; per una
altra banda, lector quixotitzat que vol traslladar a la vida real les seves
lectures. Si pensem que aquestes lectures sn fonamentalment els drames
d'honor calderonians, s'explica la terrible ironia que l'envoltar en els
moments finals de l'obra.
La tendncia a la valoraci moralista i a l'exaltaci sentimental actuar
com a element personalitzador, i no sempre per a b , de la narrativa
d'Oller. Aqu es podria trobar una possible explicaci de l'xit europeu de
La papallona , obra de qualitat molt desigual per que als lectors de
l'poca, dhuc als ms preparats, els havia de semblar una novella
diferent, tal com indica el prleg que Zola va escriure per a la traducci
francesa. Les dues obres potser ms rodones d'Oller, L 'escanyapobres i La
bogeria, evitaran aquestes dues temptacions mitjanant la selecci temtica
i de personatges, la primera, i el tractament narratiu donat a la matria
noveJ.lesca, la segona.
Altres voltes aquests narradors individualitzaren llurs creacions a partir
de l'aprofundiment i el desenvolupament de procediments narratius
relacionats amb el concepte de punt de vista. Cal tenir en compte que els
noveJ.listes hispnics d'aquests anys sn plenaments conscients de la
importncia determinant que per a la novel la t el punt de vista
narratiu, encara que no hagin sabut trobar un terme que denomini aquest
element; tenen el concepte per no la paraula. Els creadors ho mostren en
llurs obres i els crtics, Clarn fonamentalment, en els articles. Aix a La
Regenta, obra que, entre tantes coses, significa culminaci i recapitulaci
de motius i tcniques de la novella del segle XIX i obertura cap a la
narrativa del xx, la pluralitat de punts de vista ens va donant una visi
mltiple i canviant de personatges i situacions. Galds, a la seva primera
gran novella, La desheredada, alternar diverses formes de narraci en
tercera persona, predominants al llarg de l'obra, amb captols escrits en
dileg teatral (XXIV i XXX) , primera persona (XI) , pardies de serm
(XII), cartes (XVIII) , o en forma d'efemrides (gran part del XIX);

22

S. BESER

mostrava aix la seguretat total del creador sobre la matria narrativa. Per
l'exemple ms radical de les possibilitats transformadores del relat que
posseeix el punt de vista, ens el donar , l'any 1899, amb la publicaci de
La incgnita i Realidad: dues novelles que ens presenten els mateixos
personatges , la mateixa trama; el canvi del punt de vista -dileg teatral,
entre els personatges protagonistes, la segona ; narraci en primera
persona , per personatge espectador , la primera- les converteix en obres
totalment diferents. Podrem considerar aquestes novelles com a obres
experimentalistes, en el sentit actual del terme, dintre d'aquella narrativa . Tamb podrem veure Lo prohibida com a obra experimentalista:
novella pragmticament naturalista , per sorprenentment narrada en
primera persona pel prtagonista, que arribar, fins i tot, a engegar-nos un
autntic manifest naturalista. I el mateix qualificatiu podrem aplicar a La
bogeria , tant pel punt de vista narratiu , com pel tema, els principis del
naturalisme zoli.
Voldria plantejar un altre aspecte que em sembla prou important: la
situaci tan diferent en qu es troba l'estudis de la narrativa castellana i el
de la catalana , en intentar enfrontar-se a l'nalisi d'una obra determinada
.
.~
'
SltuacJO que correspon a l'estat dels estudis sobre aquestes narratives.
Tenim bsicament establert el procs de desenvolupament histric seguit
per una ?ove!la castellan~. Hi ha, tal volta, algun aspecte que caldria
apr?fund1r mes: al~uns bmts, algun punt allat que exigir una revisi;
pero , e_~ general~ I esquema establert, dintre del perode que va de la
revolucJO del 68 fms al segle xx, funciona perfectament, i qualsevol obra o
a~tor que estudiem el podem referir a aquest esquema. La situaci s ben
d1ferent quant a la narrativa anterior el 68, que ha estat estudiada,
fonamentalment, com a cam d'aproximaci a la novella realista oblidant
totes aquelles obres i corrents que no permetien la referncia 'al model
realista. Quan s'ha salvat alguna obra, ha estat per raons alienes al text.
Un_ exemple en podrien sser les Leyendas de Bcquer, a les quals hem
arnbat per tractar-se de l'autor de les Rimas. I les Leyendas se'ns
prese~ten sempre com una obra allada, mentre que s un tipus de
narrativa com en una muni d'autors.
, Si ens trasllad:m al _camp de la literatura ~atalana trobarem que
I es~~ema del proces segmt per la seva narrativa est per fer, i ens limitem
a utilitzar dos autors, Vilanova , en part, i Oller, com a punts de referncia.
Joan Fuster.' el seu llibre Literatura catalana contempornia, ha resumit
amb rotunditat la visi d'aquesta novella, a partir de la qual treballem:

LA NOVELLA REALISTA

23

Prcticament --escriu-, Narcs Oller inventava la novella

moderna a Catalunya. Tot el que l'havia precedit, escs i de no
gaire qualitat, quedava marginat dels corrents literaris de l'poca:
l'anacronisme era el seu vici d'origen. Oller no solament fou
relativament prolfic en la seva obra, sin que , a ms, en acostar-se
tmidament als preceptes i a les aparences de l'escola "naturalista" ,
connect amb l'actualitat europea.

Joaquim Molas , al prleg a La prosa narrativa de Mart Gens i Aguilar

de Maria Merc Mir , presentava un sumari de panorama de la narrativa
catalana del XIX , destacant els dos problemes capitals que hagu de
resoldre aquesta narrativa: el lingstic i el descobriment de la realitat com
a matria literria , amb la corresponent recerca de les tcniques ms
adequades per a convertir-la en objecte artstic; dos problemes amb els
quals tamb hagueren de lluitar els escriptors castellans. La conclusi de
Molas , respecte a l'estat dels estudis , coincideix amb l'anterior citaci de
Fuster. Desprs d'indicar que la histria de la novella catalana del XIX s
encara per fer, amb l'excepci de Narcs Oller, assenyala:
<<Oller s , a la vegada , el fruit o la referncia de tota una tropa
d'autors: bons , menys bons , no tan bons i francament dolents! Mart
~en~s i Aguilar, Josep Feliu i Codina, Joan Pons i Massaveu , Josep
Pm 1 Sole~: , Carles Bosch de la Trinxeria, Dolors Monserd de
Maci, Mari Vayreda ... Una tropa prcticament desconeguda o, en
el millor dels casos, mal llegida.

Resulta prou interessant comparar aquestes declaracions de crtics

actuals amb el desolador testimoni de l'estat de la novel la catalana abans
de l'aparici d'Oller que, l'any 1880, Francisco M. Tubino donava a la seva
Historia del renacimiento contemporaneo en Catalua, Baleares y Valencia:
apreciando --escrivia- en su conjunto los testimonios del
catalanismo novelador , advirtase que los autores se levantan mas
alto como pintores de las cosas caseras, que en concepto de
verdaderos artistas de inspiracin y fantasa , cuyos partos enaltece
la marca del genio. En el rigor de la frase debe decirse que el
catalanismo no ha tenido hasta ahora novelista alguna. Ni Bofarull
ni Briz ( .. .) Exceptuamos de este juicio la Julita de Gens que nos
parece, bajo diversas relaciones , una obra de arte y de analisis
psicolgico muy recomendable>> .

24

S. BESER

LA NOVELLA REALISTA

En aquesta data, Galds estava escnvmt La desheredada, havia

publicat La familia de Len Roch, les dues primeres sries dels Episodios
nacionals i les obres representatives de la dita novela tendenciosa
Valera havia donat a conixer gran part de la seva obra i es tancava en u~
silenci narratiu que no trencaria fins l'any 1895; i Alarcn i Pereda estaven
en plena activitat. Contrastant amb aquesta situaci, Tubino noms troba
una novel la que pugui destacar, la Julita de Gens. Indubtablement s una
novel la salvable, amb inters no sols histric, i amb una prosa d'una
qualitat sorprenent en el moment de la seva escriptura . Per , qu t a
veure aquesta novella amb la narrativa realista que dominava Europa ,
amb el que estava fent Galds o el que ben aviat intentaria Oller? Es tracta
d'un relat amb una constant aparici de l'autor que no sols comenta sin
que s'emociona, relat que correspon a uns models de sentimentalisme
romntic, amb l'anacronisme , com deia Joan Fuster, com a vici d'origen .
Llegim , per exemple , un diguem-ne retrat de la protagonista:

ens indiquin el creixement del lector de llengua catalana; per s segur que
aquest lector, encara que noms fos per la falta de producci , continuava
essent lector de novella en llengua castellana, original o traduda. El
reconeixement d'aquesta situaci destacaria la importncia de La Renaix~~sa i dels Jocs Florals en la difusi de la novel la catalana i en la creaci
d'un pblic.

<<Havem dat una idea a nostres lectors, de qui era la Julita? Nos
tenen de perdonar; mes es impossible. Fra necessari haver-la
coneguda i admirada abans d'oferir al cel lo perfum anglic de sa
existncia. Pensa'ns descriure-la , seria voler fer lo que no es pot fer ;
parlar de lo que no t paraules per a ser dit>>.

Podrem utilitzar aquest text com una mostra de la incapacitat per assolir la
nar~aci _realista; el narrador substitueix la descripci del personatge pel
teshmom de la impossibilitat de fer aquesta descripci . El mateix Gens
indicar, poques lnies desprs , quins sn els seus models : Admirem a
Saint-Pierre, a Lamartine, a Goethe, a Chateaubriand, i s fcil suposar
que es tractava del Goethe del W erther.
Aq~esta novella, Julita, t una curiosa histria textual: escrita el 1869,
es pubhca el 1874, com a fullet, a les pgines de La Renaixensa, i
sembla que no va aparixer en llibre fins al 1892. Per peripcies semblants
passen altres obres de l'poca : per exemple, En Mitja-Galta de Pons i
Massaveu, publicada tamb a La Renaixensa el 1880 no s'edita en
vol~m fins a l'a~y 1905; La famlia dels Garrigas (1887) 'i Jaume (1888)
havten .estat escntes, segons el seu autor, Pin i Soler, als anys 1870 i 1875,
res~e.chvament.
aix apunta a un fet scia-literari d'importncia
decisiva per a la literatura de l'poca : la manca d'un ampli pblic lector de
novella catalana. No tenim dades que ens permetin de quantificar i
comparar la lectura de la novella catalana i castellana a Catalunya, que

!ot

25

Fonamentalment hem intentat, en aquesta xerrada , plantejar alguns

problemes sorgits de la comparaci entre les narratives realistes de les dues
literatures. Deixant de banda l'exigncia de la referncia a l'altra literatura , imposada per la realitat social en la qual ens movem, voldria insistir,
per acabar, en la utilitat enriquidora que presenta la possibilitat de
treballar comparativament en dues literatures tan prximes i que , sovint,
han viscut, amb condicionaments diferents, unes mateixes experincies
histriques .
SERGI BESER