P. 1
Historia Filosofia 2n Btx

Historia Filosofia 2n Btx

|Views: 1.358|Likes:
Publicado porEstrella Martínez

More info:

Published by: Estrella Martínez on Sep 17, 2010
Direitos Autorais:Attribution Non-commercial

Availability:

Read on Scribd mobile: iPhone, iPad and Android.
download as PDF, TXT or read online from Scribd
See more
See less

03/22/2013

pdf

text

original

Sections

  • 1.2. Del mite a la raó:
  • 1.3. Els primers filòsofs:
  • 1.4. Heràclit i Parmènides:
  • 1.4.1. Heràclit i el canvi:
  • 1.4.2. Parmènides:
  • 1.5. L’escola pitagòrica:
  • 1.6. Empèdocles i els atomistes:
  • 1.6.2. Atomistes:
  • 2.2. Introducció socio-política d’Atenes:
  • 2.3. Els sofistes:
  • 2.3.1. Introducció als pensadors sofistes:
  • 2.3.2. Trets principals dels sofistes:
  • 2.3.3. La crítica dels sofistes:
  • 2.3.4. La pèrdua moral dels sofistes:
  • 2.3.5. El relativisme polític i moral:
  • 2.3.6. Protàgores:
  • 2.3.7. Gòrgies:
  • 2.4. Sòcrates:
  • 2.4.1. Introducció al personatge:
  • 2.4.2. Origen dels coneixements actuals de Sòcrates:
  • 2.4.3. El coneixement d’un mateix i la ironia:
  • 2.4.4. La maièutica:
  • 2.4.5. Ciència i Virtut:
  • 2.4.6. La religió de Sòcrates:
  • 2.4.7. El mètode inductiu:
  • 2.4.8. La mort de Sòcrates:
  • 3. Plató:
  • 3.1. Introducció al filòsof:
  • 3.2. Vida i obres:
  • 3.3. Característiques del platonisme:
  • 3.4. Sòcrates, els sofistes i Plató:
  • 3.5. Mites i Metàfores platònics:
  • 3.6. Alguns del mites més importants i llur significat:
  • 3.7. L’aprenentatge i els objectes d’aprenentatge: les idees:
  • 3.8.2. El món ideal:
  • 3.8.3. Què i com són les idees de Platò?:
  • 3.9.2. El coneixement com a record:
  • 3.9.3. El coneixement com el camí cap al Bé:
  • 3.10.2. El Mite del Carro Alat:
  • 3.10.3. L’ànima tripartida i les seves característiques:
  • 3.10.4. Dualisme ànima i cos:
  • 3.10.5. La recerca de què és l’amor:
  • 4. Aristòtil:
  • 4.1. Introducció al filòsof:
  • 4.2. Les obres aristotèliques:
  • 4.2.1. Escrits Exotèrics:
  • 4.2.2. Escrits Esotèrics:
  • 4.3. Del platonisme a l’aristotelisme:
  • 4.4.2. La Metafísica:
  • 4.4.3. L’hilemorfisme:
  • 4.4.4. Potència i acte:
  • 4.4.5. Les quatre causes:
  • 4.4.6. El teleologisme:
  • 4.5. Conclusió al filòsof:
  • 5.1.2. Conseqüències de la desfeta de la Polis:
  • 5.3. L’hel·lenisme filosòfic:
  • 5.3.2. Estoïcisme:
  • 5.3.3. Escepticisme:
  • 5.4. L’hel·lenisme científic:
  • 5.4.1. Euclides d’Alexandria:
  • 5.4.2. Arquímedes: matemàtic, físic i enginyer:
  • 5.5. La filosofia hel·lenística a Roma:
  • 5.5.1. El procés d’hel·lenització:
  • 5.5.2. Sèneca:
  • 6.1.2. Les religions orientals a Roma
  • 6.1.3. El pensament cristià
  • 6.2. La Patrística:
  • 6.3. Sant Agustí:
  • 6.3.2. Raó i fe:
  • 6.3.3. Déu i el món:
  • 6.3.4. L’antropologia d’Agustí:
  • 6.3.5. El concepte de la història:
  • 7.2. L’Escolàstica: 7.2.1. Inicis de l’Escolàstica:
  • 7.2.2. La qüestió dels universals:
  • 7.2.3. L’argument ontològic1:
  • 7.3.2. L’existència de Déu:
  • 7.3.3. Déu i l’ésser humà:
  • 7.3.4. Raó i fe:
  • 7.4. L’islam:
  • 7.4.1. Averrois:
  • 7.5. L’esplendor escolàstica: sant Tomàs:
  • 7.5.1. La cristianització d’Aristòtil:
  • 7.5.2. Raó i fe:
  • 7.5.3. Les 5 proves de l’existència de Déu:
  • 7.5.4. Ètica de Tomàs d’Aquino:
  • 8.2. La crisi del segle XIV:
  • 8.3. Guillem d’Occam:
  • 8.3.1. El Nominalisme de Guillem d’Occam:
  • 8.3.2. Com sorgeixen els conceptes universals?:
  • 8.3.3. El món d’Occam:
  • 8.3.4. Filosofia i veritat revelada:
  • 8.4. La ciència al segle XIV:
  • 9.1.3. Científics i artesans:
  • 9.1.4. El nou savi:
  • 9.1.5. El nous instruments científics:
  • 9.2.2. La teoria copernicana:
  • 9.3. Galileu Galilei:
  • 9.3.1. Introducció al pensador i el seu pensament:
  • 9.3.2. La confirmació del sistema copernicà:
  • 9.3.3. L’enfrontament amb l’Església:
  • 9.3.4. Algunes conclusions:
  • 9.4. Isaac Newton:
  • 9.4.1. Introducció al pensador i el seu pensament:
  • 9.4.2. Els trets més importants del seu pensament:
  • 9.5. Els avenços en altres ciències:
  • 10.2. El significat del mot Renaixement:
  • 10.3. Els orígens ideològics del Renaixement:
  • 10.4. L’Humanisme: els seus inicis:
  • 10.5. L’Humanisme: la tradició neoplatònica:
  • 10.7. L’Humanisme: la tradició aristotèlica:
  • 10.8. L’Humanisme: el ressorgiment de l’escepticisme:
  • 11.1.1. Erasme de Rotterdam:
  • 11.1.2. Martí Lutero:
  • 11.1.3. Jean Calvino:
  • 11.2. Renaixement i Religió: La Contrarreforma i la Reforma Catòlica:
  • 11.3.2. Tomàs Moro
  • 11.4.2. Giordano Bruno:
  • 12.2. El Racionalisme i l’Empirisme:
  • 12.3.2. Aspecte polític:
  • 12.3.3. Aspecte ideològic:
  • 12.4. Descartes:
  • 12.4.1. La unitat del saber:
  • 12.4.3. El mètode cartesià:
  • 12.4.4. El dubte metòdic:
  • 12.4.5. La certesa fonamental:
  • 12.4.6. Altres certeses:
  • 12.4.8. L’ànima i el cos:
  • 12.4.9. Les regles de la moral provisional:
  • 13.2.3. El Nominalisme:
  • 13.2.6. Algunes conclusions:
  • 14.2. Les impressions i les idees:
  • 14.3. La negació de les idees universals:
  • 14.4. Les idees complexes:
  • 14.5. Els tipus de coneixement:
  • 14.6. La causalitat:
  • 14.7. La Matèria i l’Esperit. Crítica:
  • 14.8. Les Passions i la Llibertat:
  • 14.9. La moral de Hume:
  • 14.10. La religió de Hume:
  • 14.11. La dissolució de l’empirisme en l’escepticisme de Hume:
  • 15.1.2. Crítica a la Metafísica:
  • 15.1.3. Crítica a la Religió:
  • 15.1.4. El Dret Natural:
  • 15.1.5. La difusió del pensament il·lustrat:
  • 15.3. La Il·lustració a Anglaterra:
  • 15.4. La Il·lustració a Alemanya:
  • 16. Kant
  • 16.1. Introducció social i cultural
  • 16.1.1. Factors polítics i socials
  • 16.1.2. Factors culturals
  • 16.1.3. Raó i sentiment
  • 16.2. Introducció al Filòsof:
  • 16.3.2. La utilització teòrica i pràctica de la raó:
  • 16.3.3. El problema de la metafísica:
  • 16.3.4. Els judicis científics:
  • 16.3.5. Els judicis analítics i sintètics:
  • 16.3.6. La crítica de la raó pura:
  • 16.4.5. Els principis de l’autonomia moral:
  • 16.5. Conclusions:
  • 17.2. Fichte:
  • 17.2.1. Fichte i Kant:
  • 17.2.2. La Moral de Fichte:
  • 17.2.3. El Dret, la Política i l’Estat de Fichte:
  • 17.2.4. El segon Fichte:
  • 17.2.5. Conclusions a Fichte:
  • 17.3. Schelling: vida i obres:
  • 17.3.1. 1a Etapa: Principis fichteans:
  • 17.3.2. 2a Etapa: La filosofia de la Naturalesa:
  • 17.3.3. 3a Etapa: Idealisme transcendental i idealisme estètic:
  • 17.3.7. Conclusions a Schelling:
  • 17.4. Hegel:
  • 17.5. La dialèctica de Hegel:
  • 17.5.1. Què és la dialèctica:
  • 17.5.2. Les categories de la dialèctica:
  • 17.5.3. Idealisme dialèctic:
  • 18.2. Schopenhauer: La Voluntat com a fonament de la realitat:
  • 18.3. Kierkegaard: precursor de l’existencialisme:
  • 18.3.1. Crítica a Hegel:
  • 18.3.2. Els tres estadis:
  • 19. Marx i el Marxisme:
  • 19.1. La dreta i l’esquerra hegeliana:
  • 19.2. Ludwig Feuerbach:
  • 19.3. Els socialistes utòpics:
  • 19.3.2. Charles Fourier (1772 – 1837):
  • 19.3.3. Pierre-Joseph Proudhon (1809 – 1865):
  • 19.4. Karl Marx:
  • 19.4.1. Vida i Obres:
  • 19.4.2. La crítica a Hegel:
  • 19.4.3. La crítica a l’esquerra hegeliana:
  • 19.4.4. La crítica cap els economistes clàssics:
  • 19.4.5. La crítica cap els socialistes utòpics:
  • 19.4.7. El treball com alienació:
  • 19.4.8. La lluita de classes:
  • 19.4.9. El Capital:
  • va 19.4.10. L’arribada del comunisme:
  • 19.4.11. Algunes conclusions:
  • 20.2. El Positivisme a França: Auguste Comte:
  • 21.1.1. Introducció al personatge:
  • 21.1.2. Vida i Obres:
  • 21.1.4. Segona denúncia: Feuerbach, Comte i els idealistes:
  • 21.1.5. La mort de Déu i l’Anticrist:
  • 21.1.6. La nova moral:
  • 21.1.7. El súper home i la voluntat de poder:
  • 21.2. Freud:
  • 21.2.1. Introducció biogràfica:
  • 21.2.2. Fonaments del seu sistema: estructura de la psique:
  • 22.2. Introducció històrica:
  • 22.2.1. La crisi ideològica europea:
  • 22.3. Introducció biogràfica:
  • 22.4. La fenomenologia:
  • 22.5. La filosofia com a ciència:
  • 22.6. La fenomenologia com a doctrina:
  • 22.7. El mètode fenomenològic:
  • 22.7.1. La reducció existencial:
  • 22.7.2. La reducció eidètica:
  • 22.7.3. La reducció egològica:
  • 22.8. El subjecte transcendental:
  • 22.9. Algunes conclusions:
  • 23.2.2. L’existència:
  • 23.2.4. El món compartit:
  • 23.2.5. L’existència autèntica:
  • 23.3.2. El concepte de l’ésser en Sartre:
  • 23.3.4. Llibertat i responsabilitat
  • 23.3.5. Anàlisi de la llibertat:
  • 23.3.6. L'Existencialisme, un Humanisme:
  • 23.4. El Raciovitalisme d’Ortega y Gasset:
  • 23.4.1. Espanya entre els segles XIX i XX:
  • 23.4.2. Els esdeveniments del 98:
  • 23.4.3. Ortega y Gasset: El concepte de vida:
  • 23.4.4. La funció de la filosofia:
  • 23.4.6. Raó vital: raciovitalisme:
  • 23.4.7. El Perspectivisme
  • 23.4.8. Raó històrica: Concepte de generació
  • 24.2. Context científic:
  • 24.3. Desenvolupament del Moviment Analític:
  • 25.1. L'Atomisme lògic de Russell:
  • 26. L’anàlisi del llenguatge ordinari: segon WITTGENSTEIN, (W II):
  • 26.1. Revisió de les teories del "Tractatus Logico-Philosophicus":
  • 26.1.2. Teoria de la determinació del sentit per l’ús:
  • 26.1.3. La filosofia com a teràpia del llenguatge:
  • 27. Positivisme Lògic (el cercle de Viena):
  • 27.1. L'anàlisi de ñes proposicions científiques:
  • 27.2. La verificabilitat de les proposicions:
  • 28.1. Karl R. Popper: Racionalisme Crític:
  • 28.2. Els Postpopperians: Una nova filosofia de la ciència:
  • 28.2.1. Kuhn: Les revolucions científiques:
  • 28.2.2. Lakatos: programes d’investigació científica:
  • 28.2.3. Feyerabend: Anarquisme metodològic:

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA ÍNDEX

1. Des dels primers filòsofs fins a Sòcrates: .................................................................................................. 1 1.1. Introducció: ........................................................................................................................................ 1 1.2. Del mite a la raó: ................................................................................................................................ 1 1.3. Els primers filòsofs:............................................................................................................................ 1 1.4. Heràclit i Parmènides: ........................................................................................................................ 2 1.4.1. Heràclit i el canvi: ....................................................................................................................... 2 1.4.2. Parmènides: ............................................................................................................................... 2 1.5. L’escola pitagòrica: ............................................................................................................................ 2 1.6. Empèdocles i els atomistes: .............................................................................................................. 3 1.6.1. Empèdocles: .............................................................................................................................. 3 1.6.2. Atomistes: .................................................................................................................................. 3 2. Els sofistes i Sòcrates: ............................................................................................................................... 5 2.1. Introducció al concepte: ..................................................................................................................... 5 2.2. Introducció socio-política d’Atenes: ................................................................................................... 5 2.3. Els sofistes: ........................................................................................................................................ 5 2.3.1. Introducció als pensadors sofistes: ........................................................................................... 5 2.3.2. Trets principals dels sofistes:..................................................................................................... 5 2.3.3. La crítica dels sofistes: .............................................................................................................. 6 2.3.4. La pèrdua moral dels sofistes: ................................................................................................... 6 2.3.5. El relativisme polític i moral: ...................................................................................................... 6 2.3.6. Protàgores: ................................................................................................................................ 6 2.3.7. Gòrgies: ..................................................................................................................................... 7 2.4. Sòcrates: ............................................................................................................................................ 8 2.4.1. Introducció al personatge: ......................................................................................................... 8 2.4.2. Origen dels coneixements actuals de Sòcrates: ....................................................................... 8 2.4.3. El coneixement d’un mateix i la ironia: ...................................................................................... 8 2.4.4. La maièutica:.............................................................................................................................. 9 2.4.5. Ciència i Virtut: ........................................................................................................................... 9 2.4.6. La religió de Sòcrates: ............................................................................................................... 9 2.4.7. El mètode inductiu: .................................................................................................................... 9 2.4.8. La mort de Sòcrates: ............................................................................................................... 10 3. Plató: ........................................................................................................................................................ 11 3.1. Introducció al filòsof: ........................................................................................................................ 11 3.2. Vida i obres: ..................................................................................................................................... 11 3.3. Característiques del platonisme: ..................................................................................................... 11 3.4. Sòcrates, els sofistes i Plató: ........................................................................................................... 12 3.5. Mites i Metàfores platònics: ............................................................................................................. 12 3.6. Alguns del mites més importants i llur significat: ............................................................................. 12 3.7. L’aprenentatge i els objectes d’aprenentatge: les idees: ................................................................ 13 3.8. La Teoria de les Idees: .................................................................................................................... 13 3.8.1. Introducció a la teoria: ............................................................................................................. 13 3.8.2. El món ideal: ............................................................................................................................ 13 3.8.3. Què i com són les idees de Platò?: ......................................................................................... 14 3.9. La Teoria del Coneixement:............................................................................................................. 14 3.9.1. Introducció a la teoria: ............................................................................................................. 14 3.9.2. El coneixement com a record: ................................................................................................. 15 3.9.3. El coneixement com el camí cap al Bé: ................................................................................... 15 3.10. Antropologia platònica: .................................................................................................................... 15 3.10.1. Introducció: .............................................................................................................................. 15 3.10.2. El Mite del Carro Alat: .............................................................................................................. 15 3.10.3. L’ànima tripartida i les seves característiques: ........................................................................ 15 3.10.4. Dualisme ànima i cos: .............................................................................................................. 16 3.10.5. La recerca de què és l’amor: ................................................................................................... 16 4. Aristòtil: ..................................................................................................................................................... 17 4.1. Introducció al filòsof: ........................................................................................................................ 17 4.2. Les obres aristotèliques: .................................................................................................................. 17 4.2.1. Escrits Exotèrics: ..................................................................................................................... 17 4.2.2. Escrits Esotèrics: ..................................................................................................................... 18 Història de la Filosofia.

4.3. Del platonisme a l’aristotelisme: ...................................................................................................... 18 4.4. La Filosofia Primera o Metafísica: ................................................................................................... 19 4.4.1. El problema del canvi: ............................................................................................................. 19 4.4.2. La Metafísica:........................................................................................................................... 19 4.4.3. L’hilemorfisme: ......................................................................................................................... 19 4.4.4. Potència i acte: ........................................................................................................................ 20 4.4.5. Les quatre causes: .................................................................................................................. 20 4.4.6. El teleologisme:........................................................................................................................ 21 4.5. Conclusió al filòsof: .......................................................................................................................... 21 5. Les Escoles Hel·lenístiques: .................................................................................................................... 23 5.1. Introducció històrica: ........................................................................................................................ 23 5.1.1. Les monarquies hel·lenístiques: .............................................................................................. 23 5.1.2. Conseqüències de la desfeta de la Polis: ................................................................................ 23 5.2. Els orígens de les escoles hel·lenístiques: ...................................................................................... 23 5.2.1. L’escola de Mègara: ................................................................................................................ 24 5.2.2. L’escola hedonista: .................................................................................................................. 24 5.2.3. L’escola cínica: ........................................................................................................................ 24 5.3. L’hel·lenisme filosòfic: ...................................................................................................................... 24 5.3.1. Epicureisme: ............................................................................................................................ 24 5.3.2. Estoïcisme: .............................................................................................................................. 25 5.3.3. Escepticisme: ........................................................................................................................... 27 5.4. L’hel·lenisme científic:...................................................................................................................... 28 5.4.1. Euclides d’Alexandria: ............................................................................................................. 29 5.4.2. Arquímedes: matemàtic, físic i enginyer: ................................................................................. 29 5.5. La filosofia hel·lenística a Roma: ..................................................................................................... 29 5.5.1. El procés d’hel·lenització: ........................................................................................................ 29 5.5.2. Sèneca: .................................................................................................................................... 29 6. Filosofia Medieval: Patrística: ................................................................................................................... 31 6.1. Introducció històrica: ........................................................................................................................ 31 6.1.1. Roma: ...................................................................................................................................... 31 6.1.2. Les religions orientals a Roma ................................................................................................ 31 6.1.3. El pensament cristià ................................................................................................................ 32 6.2. La Patrística: .................................................................................................................................... 32 6.3. Sant Agustí: ..................................................................................................................................... 33 6.3.1. Introducció biogràfica: .............................................................................................................. 33 6.3.2. Raó i fe:.................................................................................................................................... 33 6.3.3. Déu i el món: ............................................................................................................................ 34 6.3.4. L’antropologia d’Agustí: ........................................................................................................... 34 6.3.5. El concepte de la història: ........................................................................................................ 35 7. Filosofia Medieval: Escolàstica: ............................................................................................................... 36 7.1. Introducció històrica: ........................................................................................................................ 36 7.1.1. Temes recurrents: .................................................................................................................... 36 7.1.2. Introducció filosòfica: ............................................................................................................... 36 7.2. L’Escolàstica: ................................................................................................................................... 37 7.2.1. Inicis de l’Escolàstica: .............................................................................................................. 37 7.2.2. La qüestió dels universals: ...................................................................................................... 37 7.2.3. L’argument ontològic: .............................................................................................................. 38 7.3. Sant Anselm de Canterbury:............................................................................................................ 38 7.3.1. Vida i Obres: ............................................................................................................................ 38 7.3.2. L’existència de Déu: ................................................................................................................ 38 7.3.3. Déu i l’ésser humà: .................................................................................................................. 39 7.3.4. Raó i fe:.................................................................................................................................... 39 7.4. L’islam: ............................................................................................................................................. 39 7.4.1. Averrois: ................................................................................................................................... 39 7.5. L’esplendor escolàstica: sant Tomàs: ............................................................................................. 40 7.5.1. La cristianització d’Aristòtil: ...................................................................................................... 40 7.5.2. Raó i fe:.................................................................................................................................... 40 7.5.3. Les 5 proves de l’existència de Déu: ....................................................................................... 40 7.5.4. Ètica de Tomàs d’Aquino: ........................................................................................................ 41 8. La fi de l’Edat Medieval: Inicis de la Ciència Moderna: ............................................................................ 42 8.1. La decadència de L’Escolàstica: ..................................................................................................... 42 8.2. La crisi del segle XIV: ...................................................................................................................... 42 Història de la Filosofia.

8.3. Guillem d’Occam: ............................................................................................................................ 42 8.3.1. El Nominalisme de Guillem d’Occam: ..................................................................................... 43 8.3.2. Com sorgeixen els conceptes universals?: ............................................................................. 43 8.3.3. El món d’Occam:...................................................................................................................... 43 8.3.4. Filosofia i veritat revelada: ....................................................................................................... 43 8.3.5. El coneixement científic: .......................................................................................................... 44 8.4. La ciència al segle XIV: ................................................................................................................... 44 9. Renaixement i Revolució Científica:......................................................................................................... 45 9.1. La revolució científica: trets generals: ............................................................................................. 45 9.1.1. Els canvis que produeix: .......................................................................................................... 45 9.1.2. Un nou tipus de saber: ............................................................................................................. 45 9.1.3. Científics i artesans: ................................................................................................................ 46 9.1.4. El nou savi: .............................................................................................................................. 46 9.1.5. El nous instruments científics: ................................................................................................. 46 9.2. Nicolau Copèrnic: la teoria heliocèntrica: ........................................................................................ 46 9.2.1. El significat de la revolució copernicana en filosofia: .............................................................. 46 9.2.2. La teoria copernicana: ............................................................................................................. 47 9.3. Galileu Galilei: .................................................................................................................................. 47 9.3.1. Introducció al pensador i el seu pensament: ........................................................................... 47 9.3.2. La confirmació del sistema copernicà: .................................................................................... 48 9.3.3. L’enfrontament amb l’Església:................................................................................................ 48 9.3.4. Algunes conclusions: ............................................................................................................... 48 9.4. Isaac Newton: .................................................................................................................................. 49 9.4.1. Introducció al pensador i el seu pensament: ........................................................................... 49 9.4.2. Els trets més importants del seu pensament:.......................................................................... 49 9.5. Els avenços en altres ciències: ....................................................................................................... 50 10. Renaixement i Humanisme:................................................................................................................. 51 10.1. El significat del mot Humanisme: .................................................................................................... 51 10.2. El significat del mot Renaixement: .................................................................................................. 51 10.3. Els orígens ideològics del Renaixement:......................................................................................... 51 10.4. L’Humanisme: els seus inicis:.......................................................................................................... 52 10.5. L’Humanisme: la tradició neoplatònica: ........................................................................................... 52 10.6. L’Humanisme: barreja de corrents. ................................................................................................. 53 10.7. L’Humanisme: la tradició aristotèlica: .............................................................................................. 53 10.8. L’Humanisme: el ressorgiment de l’escepticisme: .......................................................................... 54 11. Renaixement, Religió i Política: ........................................................................................................... 55 11.1. Renaixement i Religió: La Reforma Protestant: .............................................................................. 55 11.1.1. Erasme de Rotterdam:............................................................................................................. 55 11.1.2. Martí Lutero:............................................................................................................................. 55 11.1.3. Jean Calvino: ........................................................................................................................... 56 11.2. Renaixement i Religió: La Contrarreforma i la Reforma Catòlica:................................................... 56 11.3. Renaixement i Política: .................................................................................................................... 56 11.3.1. Nicolás Maquiavel .................................................................................................................... 56 11.3.2. Tomàs Moro ............................................................................................................................. 57 11.4. Resultats finals del pensament renaixentista: ................................................................................. 57 11.4.1. Leonardo da Vinci: ................................................................................................................... 57 11.4.2. Giordano Bruno: ...................................................................................................................... 58 12. El Racionalisme cartesià: .................................................................................................................... 59 12.1. La filosofia moderna: ....................................................................................................................... 59 12.2. El Racionalisme i l’Empirisme:......................................................................................................... 59 12.3. Segle XVII a l’Europa continental .................................................................................................... 59 12.3.1. Aspecte econòmic i social: ...................................................................................................... 59 12.3.2. Aspecte polític:......................................................................................................................... 59 12.3.3. Aspecte ideològic: .................................................................................................................... 59 12.4. Descartes: ........................................................................................................................................ 59 12.4.1. La unitat del saber: .................................................................................................................. 60 12.4.2. La recerca del coneixement cert:............................................................................................. 60 12.4.3. El mètode cartesià: .................................................................................................................. 61 12.4.4. El dubte metòdic: ..................................................................................................................... 61 12.4.5. La certesa fonamental: ............................................................................................................ 61 12.4.6. Altres certeses: ........................................................................................................................ 61 12.4.7. El món com una màquina (el mecanicisme cartesià): ............................................................. 62 Història de la Filosofia.

...........3.............................................................1.................. Les impressions i les idees: ......................... Crítica: ........................................3.......................................................................................................................... 81 Història de la Filosofia.......4....... La causalitat: ... 71 15.............................................................. 80 17.............................. Les regles de la moral provisional: ........................................3..............................3............4...1..2........ La moral de Hume: ............................... Ètiques heterònomes i ètiques autònomes: ................................................................1.........6.......... 64 13...........1....................... 75 16................................................................................................. 64 13............................................................ ...............3.......................................................... 80 17..5.................................................................................................... 77 16.............. La Matèria i l’Esperit...........................................................3....................................................................................1....................1................3..................................... 70 15........................................................................ 69 15.............................................................................2..............................................................................2................................................... La negació de les idees universals: ...2.... La llei moral: l’imperatiu categòric: ................................... 68 14..... 65 13.............................................................................................................................2...........1...1. 78 16.............1.............3................................................................................................................ Raó i sentiment ............................ La utilització teòrica i pràctica de la raó: ....................... 73 16.............................. Els tipus de coneixement: ......................6........................................................................................ 78 16............3...... Introducció al Filòsof: ..................... La religió de Hume: ..................... 62 12................................................9............................................................................ Els postulats de la raó pràctica: ........................................................ Vida i obres: ...................................... El Dret Natural: .................... 68 14.. 70 15.......................................................................................4......................................................2........ Fichte: ........5.................................4...................... 67 14......................................... 81 17......... Conclusions: . Factors polítics i socials ............. 77 16... 72 16.................................................................................8.......................................................4.......... Teoria ètica: .........................................1................................ 65 13...................................................................................................... 74 16............................................................................. 73 16.............. Teoria de l’Estat en Hobbes: .................... La difusió del pensament il·lustrat: ............................. Thomas Hobbes .......................................................................................................2.......................2.............................................................................. Un escèptic moderat: .......2.............................. Crítica a la Religió: ...................................................................................... 70 15..........12..... 67 14....................... 81 17......1.......................... 73 16...................4......................... 64 13................................................................................................................. Introducció: .. Kant ..................................1....... 69 14............1.......................................................4....... Les Passions i la Llibertat: ...................................... L’empirisme......................................................7........8...................5....4................2......................................... 71 15................... 76 16................... Introducció social i cultural................................... 65 13..... La Il·lustració a Anglaterra.............................................................................................................................3....................................... Fichte i Kant: ....................................................1.............................. El concepte de Filosofia a Hobbes: .......................................................................................4.................2. 79 17.......................................3.. El segon Fichte: ..2............................ Factors culturals............2......... La Il·lustració a Alemanya:........................ El Dret.................................1....... 67 14...............................2...... 75 16... Crítica a la Metafísica: .................... 73 16......1.................1................... 71 15..... França i Alemanya .......................... 78 16.............................................................................4.........................................................................3.............3................ 71 15...... Els principis de l’autonomia moral: ........................ 74 16..........4.........................................................................5.................................................................3.. L’ànima i el cos: .......... El criticisme de Kant: ....................... Algunes conclusions: .................... 75 16..................2................................................................................................2......................................... Corporeisme i Mecanicisme: ......................... L’Idealisme alemany: ......................................... 81 17...........3.......2....................................................................................................................................... La dissolució de l’empirisme en l’escepticisme de Hume: ...................... Introducció: .................................. 77 16................................................................................. 67 14............ 67 14...................................... Introducció socio-política: ............................................................2............................ Introducció: ............................................... 80 17. 67 14............ La Moral de Fichte: ...........................................................6................................. Conclusions a Fichte: ..................2.................. El Nominalisme: ..........................1..... La Il·lustració a Anglaterra: ............... 73 16... La Il·lustració a França: ..................................................................4.................................................................. Les idees complexes: ..................... 70 15......................................2.............. L’Enciclopèdia: ..... la Política i l’Estat de Fichte: ...........................4.......5................9.....................2.......................1....... 71 15................5............... 63 13..................................................................................2......2... Teoria del coneixement: ...............4...........11.............10...... 64 13........ 64 13..........1........ 70 15................ La raó il·lustrada: ...... El problema de la metafísica: .................................................................. 80 17................................................................................ 68 14............................................................................................................................................... Thomas Hobbes: ................................................... La crítica de la raó pura: .4................................ Els judicis científics: ....................... 67 14......................................... 74 16....................... Els judicis analítics i sintètics: . 66 14.................. 73 16..............................................................................5............................................................................ David Hume: ...........

..........4....... Introducció: ................................................................ La crítica a la religió: ...... 97 21...............................1....3.... 102 22............. Crítica a Hegel: ................................................. 86 18....... 84 17.................................................2.................... 103 22.................1............................ 99 21............. La crítica a Hegel: ....................................................2........................................................................ La Fenomenologia: .......................................................................................................................................1.................................................................................................... La crítica cap els economistes clàssics: ..........3......2......................................... Introducció biogràfica: ............................................1................................3.3............ 93 19...............7.............................1... 83 17...................................................................................1............................................................. Schelling: vida i obres: .........................................................2................... 84 17.........4............................................................ 90 19...... Conclusions a Schelling: . 86 18................................................................................ 87 19........ La mort de Déu i l’Anticrist: ................................................3...............................4.. 88 19........................................................................ 92 19......................................................................................4................................................. El treball com alienació: ..........3.....9....... 86 18............. 91 19..................1..1............. Vida i Obres: ..... 88 19............................................................ 88 19...................................................................................... Claude Henri de Saint-Simon: .......................................................................... Les categories de la dialèctica:........................................................... 82 17............2....................2....................... 102 22.........................................5.......... 97 21.............. Els socialistes utòpics: .........5....... Fonaments del seu sistema: estructura de la psique: ..........2............. Karl Marx:....................... 99 21...........................4...... 97 21.................................................................7....................................................... Introducció al Positivisme: ....................................................................5...................... Pierre-Joseph Proudhon (1809 – 1865): ....... .................................................................................. La fenomenologia: ..................................6............................1............................... Schopenhauer: La Voluntat com a fonament de la realitat: ...................................................................................1.......... Nietzsche i Sòcrates: la primera denúncia: ........................................3.............................. L’arribada del comunisme:.......................................... 5a Etapa: Fase teosòfica i la filosofia de la llibertat:...............................5.......8................................4........................ 4a Etapa: Filosofia de la Identitat: ...................3........... La nova moral: ......................3......2.........................3................1..................... El Positivisme a Anglaterra: John Stuart Mill: ..................... 92 19.......................................................3...................................................2....................... 90 19........................... 101 22.......................... Introducció històrica: .... 84 17.......................................................... Kierkegaard: precursor de l’existencialisme: ....... 90 19........................................... 95 20......................3.................................... Comte i els idealistes: ........................................................................ 95 20........... Reacció contra Hegel: ................................. El súper home i la voluntat de poder: .......................................4.... 88 19.......................................................................... Introducció biogràfica: .................. 6a Etapa: La filosofia positiva o la filosofia de la mitologia: ............................................................................. 84 17. Hegel:.........2........................................3...................... Freud:............................. Nietzsche: ........................................................................ El Positivisme a França: Auguste Comte: ............. 100 21..................................... 1a Etapa: Principis fichteans: ....................... La dreta i l’esquerra hegeliana: ............5.............................................. El Positivisme: ...................................................... Interpretació de la cultura: psicologia social: ...............................5...............4..2................... El Capital:.....................................................3..........3.3............ Idealisme dialèctic: ....................... 91 19............... 96 21.......2....................................................11.................... 2a Etapa: La filosofia de la Naturalesa: ................. 96 20.................................................................................................... 94 20.. 85 18.................................2............. El Positivisme evolucionista d’Herbert Spencer: ................................. 89 19. La crítica a l’esquerra hegeliana: ............. Introducció a Husserl: ..4........... Els tres estadis:.. 97 21..............4.................1....... 98 21.................................................6................... Marx i el Marxisme:............1.................................................. 102 22................................................ La lluita de classes: .......................... 102 22.............................................1..........4............ 82 17.......... 100 21............ La dialèctica de Hegel: .............................2.............................................................................4.......3...........................................................1............................. 83 17.....3...............................1................. 83 17.................. 93 19......3...................................................... Segona denúncia: Feuerbach..........................................................4........................................ 82 17....................................................1...................... Vida i Obres: ..........4.....4.................................... La crítica cap els socialistes utòpics: ......................................................................... 91 19...................................................... Charles Fourier (1772 – 1837):...........................................3............. 88 19...............................4.........7...................... 83 17........................................................ 82 17............................... 92 19........................................................................... 93 19........................4..............3.......................... 99 21......2............ Ludwig Feuerbach: ........................................................................................................6............................................... La crisi ideològica europea: .............. 3a Etapa: Idealisme transcendental i idealisme estètic: ...............................................17...3......... Introducció al personatge: ................... 86 18....5............ 86 18........................................................................................................ 103 Història de la Filosofia...........2.............. Què és la dialèctica: ............................3... 95 20......... Crítica a la raó: Els filòsofs de la sospita: . 100 21.........................10. Algunes conclusions: .......................................................1.................................1...4.........................1.................................................................................................... 98 21.............................................

........................................................................................1.............................................. Una nova teoria del coneixement: ..............3......... 113 25............5........2.......4........................................ 107 23.......................................... 104 22....................................................... L'Existencialisme..................... L’existència: ........................................................... 111 23.............................................. La funció de la filosofia: ....... 109 23....................................................................................................... 115 26.......................................2.......... Anàlisi de la llibertat: .4.. Lakatos: programes d’investigació científica: ..........................................4......... Marti Heidegger: ...6........1.....................................................4.........................................2............. 112 24............. 113 26........ (W I): ........................................................................................ La reducció egològica: ...........................................3.........2.................................. Desenvolupament del Moviment Analític: . 104 22............. 118 28........6......................... Els Postpopperians: Una nova filosofia de la ciència: .................................................... 110 23................... 104 22........................ 112 24...... Llibertat i responsabilitat..........................4... Popper: Racionalisme Crític: .................... Teoria de la determinació del sentit per l’ús: ...................... 110 23.................................................... La fenomenologia com a doctrina: .........3.......... 104 22.. L’anàlisi del llenguatge en el "Tractatus": ..5. 108 23........................................................ 106 23.......................................................................... 104 22................................................................................... Ortega y Gasset: El concepte de vida: ..................................................................2............................................... un Humanisme: ..................................3..........................3........ Introducció: ................................ 109 23............................................... La reducció existencial: ..................... 113 25.........................2..................................... Introducció al corrent de pensament: ..........................2.................................. Jean-Paul Sartre: ................................3............... La preocupació per l’ésser:.............................................. 115 26...............................................1........................... El "Tractatus"......... 108 23...........1........ (W II): .... Introducció al pensador: ..............................................................................................3............... Teories del llenguatge: ....... 115 26............ El subjecte transcendental:..... Moviment Analític: L’anàlisi del llenguatge formal: Primer WITTGENSTEIN. Kuhn: Les revolucions científiques: ........8.3........... La filosofia com a teràpia del llenguatge: ....... El Moviment Analític: .................... Revisió de les teories del "Tractatus Logico-Philosophicus": ................. Teoria dels Jocs del Llenguatge: ....................................................................................................... ..2.......... L’ésser-en-sí i l’ésser-per-sí-mateix: ..... 107 23..................4......7.................... Raó vital: raciovitalisme: ..... 113 25................................................................................. 112 24.......1..... 106 23............ 104 22..... 109 23...4...3........................................... ............. L'Atomisme lògic de Russell: ..............................................................3.......................... L’Existencialisme: .......1........... Del Positivisme Lògic a la "Nova Ciència": ................................. Els esdeveniments del 98: . 110 23.........4...............7......... El Perspectivisme ....4................ El món compartit: .......... 103 22....................................................................................................... 112 25..........3................................2.... El món...........1...........................................3......................... 117 27..........................................2........................................................1...................4............... 117 28..............................................2......................................................................................................................9...5......................................................... L’anàlisi del llenguatge ordinari: segon WITTGENSTEIN.1................................1.............3.... Positivisme Lògic (el cercle de Viena): ........................................2....................... Context científic: ............................... El concepte de l’ésser en Sartre: ......................................................... 111 24......... L’existència autèntica: ................. 118 28............. Espanya entre els segles XIX i XX: ...... El Raciovitalisme d’Ortega y Gasset: .2... 106 23.......... L'anàlisi de ñes proposicions científiques: ..................................................................................................................................................................................... 111 23......................8..............................................5.......................................................................... 110 23............................................ 107 23...................................................2............... La reducció eidètica: ...............................2...... Algunes conclusions: ..................................... 118 28............ La filosofia com a ciència:........................................ 106 23................................................................................... 105 23............7.................. Feyerabend: Anarquisme metodològic: .............................................. 107 23.................22....1.................4.......................... 106 23........................................................................................... 107 23.....1.................3........... Karl R.........6........................... 116 27.................................2... El mètode fenomenològic: .............................................................................. 117 27.................................................................. 109 23.........................................................................1.......................1.....................................................2................................................................................................. 108 23................ 119 Història de la Filosofia...........................4.. 103 22.........2............. La verificabilitat de les proposicions: ..............................................7.................................. 116 26......... espai obert: .....................................4.......................2....................... La vida i els seus atributs: .................2.......................... Raó històrica: Concepte de generació . 118 28........................................1..... 118 28...1.............7........................................1............

. o Aquest nou corrent veu néixer la filosofia i la ciència. és a dir. .. .Homer i Hesíode recopilen els mites. Aquesta forma de pensar. a la Jònia.C. com a dues activitats que intenten donar raons positives de les coses. la discussió i la reflexió sobre la forma de ser governats. Els seus escrits ens mostren com a partir d’explicacions màgiques i sobrenaturals. la pregunta per l’essència de les coses.C. que només es poden percebre per la raó i. . o Durant el segle VI a.És el resultat d’una barreja de pobles i cultures que es van anar assentant al territori grec en successives invasions. la combinació d’aquests principis dóna com a resultat el món real. esdevé el Cosmos. més aviat. o La natura i la recerca del principi de les coses: .Alhora comença a créixer d’interès per la pregunta de què és cada cosa..La natura té unes lleis que acompleix gràcies a una força interna.Els grecs no pensaven en clau de creació (tradició judeocristiana). però ja a les acaballes del segle VII a. però ja cap al segle V a. Del mite a la raó: o El món clàssic grec: . Els primers filòsofs: o La Filosofia anterior a Sòcrates. . Filosofia. La natura està endreçada i la realitat és molt lluny de les explicacions mitològiques dels seus avantpassats. 1. alguns trobaven que els mites ja no donaven raó dels interrogants sobre la natura i l’home. aviat sorgeixen pensadors i seguidors creant escoles i corrents de pensament que posen en tela de judici les explicacions mitològiques d’Homer.C. sinó que creien que havia d’haver un principi per les coses. de donar-se a sí mateix una explicació satisfactòria de la realitat.El conjunt de filòsofs presocràtics coincideixen en que tot es forma a partir d’un element. creant ciutats estat al mode de les ciutats gregues peninsulars.I en aquest entorn multicultural i multireligiós. va ser molt beneficiosa pels intercanvis religiosos i culturals. . 1 .Les polis estaven lligades per la llengua i la mitologia. aquesta amalgama de cultures i religions obre un període de bonança econòmica i comercial.C.Però aquesta manera d’entendre la realitat implica que hi ha uns principis originals. Introducció: o L’ésser humà té una necessitat imperiosa de conèixer l’entorn o.En aquest context neix el món clàssic (arts. . fins a la primera meitat del segle V a.2. a les illes i costes de l’Àsia Menor.. . aviat.Cap al segle VII a. en general.El poble grec. la filosofia s’ocuparà de la natura. filosofia.També en els seus escrits aprenem com la vida grega es desenvolupava al voltant d’una ciutat estat: la polis . els sistemes polítics aniran canviant des de l’aristocràcia cap a la democràcia.1.Aquesta natura moguda per la seva pròpia força interior esdevé una realitat endreçada i bella. més aviat. Aquest principi original o arkhé es creava tot el món i totes les coses. 1.C.HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA 1.Aquest pensament implica un dinamisme o.Aquesta polifonia política afavorí les reformes polítiques i.. es va estendre per la costa mediterrània. . sense que hi hagués cap sentiment de nacionalitat o comunitat estatal. el centre d’atenció deriva cap a l’ésser humà i la societat. Cada ciutat tenia les seves pròpies lleis.Aquesta relació comercial. . l’home es va explicant l’entorn que l’envolta. és a dir.La bonança econòmica fa més forta a les classes comerciants i.. ciència en general) o El mite (la mitologia): .3. Des dels primers filòsofs fins a Sòcrates: 1. També s’anomenen filòsofs físics perquè el seu interès rau en la natura (el Cosmos). o Les primeres respostes que es va donar l’ésser humà a sí mateix van ser a base de mites (mitologia).C. . o La societat presocràtica: . la Filosofia presocràtica compren des del segle VI a. . un vitalisme ja que la natura és un ésser vivent amb una finalitat ben definida. aquesta dualitat és ja un primer tret del que podríem anomenar teoria del coneixement del món presocràtic. . en direm teleològica i veurem que quedarà formulada més endavant per Aristòtil. És a dir. comerciant i mariner.

ens arriba d’escrits d’autors posteriors. l’home grec s’adona que no tot el que veu té el mateix grau de certesa. tindrà caràcter de coneixement. serà perfectament endreçada per la raó. El fet de no voler escriure i altres trets.4. encara que aquesta relació només la pot captar la raó. posteriorment. Parmènides diu que només la raó. o Les fonts més fidedignes de l’estudi dels pitagòrics.Poc a poc. Els sentits ens donen un coneixement de primer contacte. per la filosofia cristiana. és. 1. i no hi ha res que estigui aturat. • Aquest moviment continu és aparent. Parmènides: • Només amb la raó podem assolir el veritable coneixement. aquest moviment està endreçat pel logos. els números no són només una realitat simbòlica. Heràclit i Parmènides: o Introducció . cap al coneixement que és la lluita continuada de contraris. 2 . La natura és doncs. malgrat tot. sense atendre als enganys dels sentits. Hegel. ni tan sols no pot ser pensat.4. recollirà aquesta idea de lluita de contraris. o Pitàgores va proposar un model d’entendre la natura que ha tingut una gran influència en la cultura occidental. pensador del segle XIX. la validesa dels sentits. • Per a aconseguir el coneixement.1. o Així doncs. - Filosofia. • El que realment és el principi i l’essència de la natura és l’ésser. però és gràcies a la raó que podrem aprehendre la veritat.5. Només un discurs basat en la realitat que és. L’escola pitagòrica: o El pitagorisme es caracteritza per tenir uns trets religios-ètics i filosòfic-científic. així ho fan pensar. que es creu van tenir accés a informació més “fresca” de Pitàgores. Espera que la informació que li proporcionen aquests. sinó que tenien entitat real. o Els números són el principi de la realitat i gràcies a això. la llei del canvi. Pitàgores. La raó ha de veure l’ordre perfecte que hi ha al darrera.Són dos filòsofs que representen dues concepcions d’entendre la natura totalment oposades. • No hi ha lloc per al canvi ni el moviment. 1. la qual cosa provoca el devenir constant. o Al coneixement de la natura només s’arriba per la raó matemàtica. la curiositat i l’aprenentatge farà que es prengui consciència de la impossibilitat de que tot el Cosmos quedi explicat a partir d’un únic principi. Aquest principi està relacionat amb la relació que hi ha en el interval de les notes musicals. 1. el coneixement de la natura. sinó que postularà l’aparició d’una nova realitat que és una superació de la lluita. Per a Heràclit és la idea d’un mecanisme perfecte. Parmènides utilitza la deducció lògica a partir del següent principi: allò que és.4. o Hi ha qui considera que els pitagòrics van ser una mena de secta. hi ha una correspondència entre les coses i els números. la natura és aquest ésser estàtic i immutable.Pel que fa a la teoria del coneixement: Heràclit creu que els sentits ens porten. Això va provocar una gran quantitat de literatura sobre ell d’escàs valor històric o filosòfic. ens porten a l’autèntic coneixement: l’ésser únic i estàtic. d’entrada. mitjançant la utilització de la raó. Sorgeixen els models pluralistes. és el que veuen els sentits. Heràclit i el canvi: • Heràclit accepta. o millor. El discurs sobre els objectes és un intent d’explicar l’aparença del món real. • A la natura tot està en moviment. encara que no es quedarà en la lluita. El coneixement és la cerca d’entitats permanents i absolutes. En observar la natura.1. . Ara bé. unitat de contraris (néixer – morir / encès – apagat / fred – calent) en continua tensió. o Pels pitagòrics. concretament de reculls i retalls del segle V sobre autors dels anys 350 – 250 a. la natura és harmònica i proporcionada. . entitat que només podem aprehendre per la raó. allò que no és.C. no va escriure res. • Aquest principi d’identitat serà recollit per Platò i.2. • Més endavant. el coneixement.

• La realitat s’explica a partir dels àtoms.1. Ara bé. o diu que no val la pena parlar de Leucip.6. sinó de molts. La majoria dels historiadors i compiladors posteriors estan d’acord en comentar la riquesa poètica i expressiva d’Empèdocles. Aquesta agrupació genera la multiplicitat de cossos i entitats al món real. a Leucip i Demòcrit. • Existeixen quatre elements que són el principi de totes les coses: aigua. 1. que ja no partien d’un únic principi. • L’atomisme deixa un llegat important: l’existència eterna de la matèria i va tenir una gran influència a partir dels descobriments científics del segle XIX. la natura prové d’un únic ens. o Els pitagòrics creien en la reencarnació de les ànimes. • Només ens han arribat fragments de dos poemes. Mentre el primer uneix els elements diferents. a tota la concepció moderna de la ciència. • La complexitat del món es pot explicar per la barreja o variació d’aquests quatre elements en diverses proporcions i combinacions. Fins i tot s’atribueix un comentari d’un filòsof posterior (Epicur) a on no queda del tot clar si diu que no ha existit cap filòsof dit Leucip. Entre aquests sistemes que en direm pluralistes. encara que ja és més que la majoria del que ha quedat de la resta de presocràtics. • Aquestes dues forces estan en permanent lluita que s’equilibra per sí mateixa. foc i terra. • Se sap molt poc de Leucip. en general. 3 . èter. de partícules indivisibles que si bé són de la mateixa qualitat. • Empèdocles coneixia bé el pensament de Parmènides i va adoptar el mateix estil literari en escriure les seves obres. Empèdocles: • Va ser un home el que ara diríem famós i per aquesta raó es van escriure moltes històries d’ell. 1. és a dir. ni tan sols el seu origen segur. potser més aquest aspecte que no pas un rigor i un ordre en les seves obres. però ens mostren un home compromès amb la política del seu temps.6. Atomistes: • Quan parlem dels atomistes ens referim. No tenen massa valor històric ni filosòfic. es barregen en proporcions diferents. Filosofia.1. La metempsícosis Empèdocles i els atomistes: o Fins ara hem vist pensadors i escoles que donaven una explicació monista de la realitat.2. • Demòcrit afirma que els àtoms viatgen lliurement a l’espai i s’ajunten de forma espontània. La realitat. sobre tot. La barreja es provocada per dues forces còsmiques (del cosmos) de signe contrari: amor i odi. el segon s’encarrega de separar-los. cal destacar a Empèdocles i els atomistes. o Aquests principis van obrir el camí a l’estudi matemàtic (mesurable) de la natura.6. aquesta explicació es va posar en entredit: com podia un sol principi o element convertir-se en la pluralitat i complexitat del món real? o Per poder salvar aquest problema van sorgir nous pensadors amb nous sistemes explicatius. • Els atomistes creuen que el coneixement és sempre de les impressions sensibles i depèn d’una disposició del nostre cos. Els pitagòrics inicien una idea que anirà fins al Renaixement amb Galileu i Kepler i.

terra i foc Dues forces contràries: amor.C. 550 a.C. 540 a. Principis del Seu pensament L’aigua Allò indeterminat L’aire Foc – logos Parell – senar Ésser ELEATES Ésser Homeomeries / Nous Quatre arrels: aigua. 4 . aire.C. 460 a. 500 a.C. 610 a.c.C.C.C. 460 a.C. 532 a. odi Àtoms – buit ATOMISTES Àtoms – buit Itàlics MILESIS Jònics Escola Pluralistes Postparmènides Filosofia. 540 a. 490 a. 490 a.C.Principals filòsofs presocràtics Filòsof Tales Anaximandre Anaxímenes Heràclit Pitàgores Parmènides Zenó Anaxàgores Empèdocles Leucip Demòcrit Lloc d’origen Milet Milet Milet Efes Samos Elea Elea Clazomene Agrigent Milet? Elea? Abdera Data 640 a.C.

2. Introducció socio-política d’Atenes: o Ens trobem celebrant una victòria sobre un exèrcit estranger. o El que ha funcionat en període de guerra. 2. capaços amb la paraula. comerciants i artesans han reaccionat amb diligència i valor. interessats en la política. en una nova manera d’entendre el deure cívic dels habitants de la polis grega. La seva gran eina era l’oratòria i la retòrica (avui en diríem la demagògia). guerrers.1. concretament l’exèrcit persa i ens referim a les Guerres Mèdiques. Els sofistes eren els savis. sinó més aviat el saber i. és sotmesa al principi de la isonomia. quan una persona diu un sofisma. Els sofistes i Sòcrates: 2. sense contingut. o L’herència deixa de ser un factor determinant (per exemple les castes índies) per a poder tenir un lloc en les decisions polítiques. la política dóna un gir pragmàtic i mira per tal de donar solucions als problemes de la ciutadania. això també fa trontollar els valors ètics i les tradicions de la societat atenesa. socials i polítics. magnífics oradors. 2. lluny de participar de trets comuns amb els sofistes. i permet que les classes populars irrompin amb força en la política.2.1. I així el poble reclama el seu dret a prendre part en les decisions polítiques (és a dir. Filosofia. en Sòcrates. sobresurt com un dels grans personatges de la filosofia. preferien dedicar llur esforç a ensenyar qüestions més pràctiques sobre aspectes culturals. fonamentades. o El secret d’aquest triomf el trobem. les arts. és a dir.. o I a arrel d’aquest canvi. sense que importés el contingut del discurs. • A diferència dels savis tradicionals. s’hi enfronta clarament. o Governa Pericles. sorgeix un grup de pensadors amb un seguit de trets comuns que en direm l’escola sofista. amb la qualificació de millor sistema polític (encara que alguns opinen que més aviat és el menys dolent dels sistemes polítics). en temps de pau. • Amb el temps. I durant el seu govern. Es mostren escèptics davant les virtuts del coneixement. malgrat la inferioritat tècnica i militar. Introducció al concepte: o A la segona meitat del segle V a.C. Tots els habitants.3. i el resultat ha estat la victòria. aconsegueix anorrear l’exèrcit persa. la força bruta del dictador ja no esdevé motor de canvis polítics. Els sofistes no dubtaven a cobrar pels seus ensenyaments. És el principi d’un sistema polític que ha arribat als nostres dies (26 segles després). sobre lleis naturals falses. o Paral·lelament als sofistes.3. els mestres del saber. està produint un discurs buit. Creuen que l’educació és un factor molt important. el qual. aristòcrata convertit a defensor de la democràcia i les seves virtuts. anomenat l’edat d’or de l’etapa clàssica. o És en aquest context quan Atenes veu aparèixer un grup de pensadors. potser. la capacitat de convèncer. persones dedicades a la vida contemplativa i especulativa i al saber teòric. Trets principals dels sofistes: • Els sofistes són un grup un tant heterogeni. Si bé és cert que el discurs polític guanya en qualitat estètica.2. Atenes és el centre cultural del món occidental.3. el mitjà va perdre de vista la finalitat. encara més. diuen. 2. A partir d’aquest moment. i només va quedar l’art de la retòrica produint uns discursos només dedicats a convèncer. Atenes. o millor. En aquest temps. Els sofistes: o El terme deriva del grec sofós que significa savi. Mostren una tendència al relativisme davant la veritat. Introducció als pensadors sofistes: • Els sofistes es van dedicar a satisfer la demanda dels ciutadans. tot criticant la manera de fer (i de ser) dels pensadors sofistes.2. 5 . Tots cobren els serveis i ensenyaments donats. o Aquesta democràcia de sentit fort que arriba de la ma de Pericles. en els assumptes de la polis). bé ho ha de fer també. de convèncer a tots aquells que calgui de la bonança d’una opció política en front d’una altra. per aprendre a defensar les seves opcions. encara que compartien una certa actitud comuna: Es mostren crítics amb les institucions. aristòcrates. • Avui en dia. les ciències i la filosofia prenen un nou impuls. els mestres del saber. o Aquest canvi no cal dir la importància que té. igualtat de tots davant la llei.

l’afirmació de Galileu va atemptar contra els pilars socials. • Filosofia. o millor dit. és gràcies a Plató. sense que els importi si això provoca mals a la comunitat. • Els sofistes van dir que això no s’ho creien. és gràcies als escrits de Platò i d’Aristòtil parlant d’ells. Les coses estan bé o malament depenent del benefici que porten. • Les lleis passen de ser quelcom indiscutible a ser considerades com una qüestió tan simple com és el posar-se d’acord. (hi ha una obra de Plató en forma de diàleg que es titula. La seva missió era sobre tot educadora. en un principi. La pèrdua moral dels sofistes: • Tal i com ja he comentat. Protàgores: • Protàgores d’Abdera va ser el primer pensador en dir-se sofista. i això és greu. els sofistes deixen de posar el seu saber al servei de la col·lectivitat. • Per acabar. Es fixen en la natura. d’aquelles lleis producte del costum (consuetudinàries). 2. volen discutir i distingir amb claredat. I cal saber que tant un com l’altre es van manifestar molt crítics amb els sofistes. 2. la intenció original d’educar a la comunitat canvia i s’instaura. • Amb aquesta crítica els sofistes posen en tela de judici la naturalitat de les lleis. lluny de ser inspirades pel propi Apol·lo. és a dir. i que moltes de les anomenades lleis naturals no eren més que convencions socials buides i perfectament canviables.3. Aquesta idea la recolzaven. hereva del pensament presocràtic.3.5. entre els sofistes. resulta que moltes lleis. Amb el pas dels anys. Ja no hi ha bens absoluts. • I això comporta una conseqüència greu: si ja no es tracta de lleis naturals. Ara bé. • Aquesta forma de pensar porta a un relativisme polític i moral. • No cal. immòbils i quasi divines. no només amb el seu saber. En una frase. obeïen a interessos de grups de pressió o a factors històrics. O sigui que de lleis naturals. La crítica dels sofistes: • L’Atenes de Pericles. sinó també aportant les proves dels seus viatges i haver vist moltes lleis diferents. 6 .2. és a dir. 2. una mena de filosofia de la llei de la selva. precisament. el concepte de veritat queda substituït pel d’utilitat. El savi ja no és aquell qui té més coneixements. en realitat estem criticant els fonaments mateixos de l’estructura política de la comunitat. la crítica dels sofistes va carregar contra els pilars de la constitució atenesa. sinó aquell qui els té més útils. advertir que el coneixement dels sofistes que tenim. el compartir posicions. quasi d’origen diví. hem utilitzat el terme actitud expressament. del pacte polític. no hi ha possibilitat d’arribar a un saber universal. El relativisme polític i moral: • Si les lleis naturals que fins ara eren fixes. res de res. La Natura era un model de on aprendre per a portar aquestes lleis naturals a la vida humana. • De mica en mica. ni tampoc maldat absoluta. que ens amoïnem per educar l’home en les lleis de la natura.3. • I si tanmateix les lleis ja no són universals. és que estem parlant de lleis fetes per homes i. • Lluny queda aquella idea de que l’home és la mesura de totes les coses i podíem dir que el que queda és més aviat un principi com ara l’home més fort és la mesura de totes les coses. Protàgores).6. ja que el fet de compartir l’actitud no implica. per lo tant. La major part del que sabem d’ell. i els posen al servei del triomf personal. els pensadors sofistes eren uns crítics constructius. susceptibles de ser canviades en quan convingui. • Des del moment en que l’acord substitueix la llei natural. ni de bon tros.3. la pura llei del més fort. • De la mateixa manera que segles més tard. És més important la opinió que té la comunitat d’una persona que la vertadera vàlua d’aquesta persona. doncs.3. sinó només ens cal limitar-nos a ensenyar-lo coses pràctiques. • Els estudiosos de divideixen els pensadors sofistes en dues grans etapes que han anomenat primera i segona sofística. acceptava sense posar en dubte la validesa i immutabilitat de les lleis naturals. I un cop aquesta és sotmesa a estudi. però aquest cop en l’aspecte més animal i salvatge: les lleis de les persones han de ser pur reflex de les lleis naturals. són durament criticades. aquelles lleis naturals (iusnaturalisme). potser el saber tampoc ho és.4.

amb gran capacitat d’oratòria i més preocupat per l’èxit personal que per conèixer la veritat de les coses. seguit quasi de forma unànime per altres filòsofs posteriors. segons Plató. no existeix de fet.C. • Platò ens presenta Protàgores com un home ja entrat en anys. el ser. podria ser etern (mai ha nascut) i. ja que si existís. sinó més aviat com un mestre en els negocis públics i privats. De • Filosofia. si aquest existís. • La persona que interessa a Protàgores no és l’ésser humà en genèric. es va veure obligat a abandonar la ciutat. aleshores és que el ser ja existia abans i torna a començar. i aleshores si no hi és en lloc. encara que va escriure una obra de filosofia titulada Sobre el ser o sobre la Natura del qual ens han arribat fragments. però al final. pel que fa al ser. No en va.3. és que no existeix. dit. els nostres actes de comunicació es fan mitjançant la paraula. Ja hem vist que per Protàgores. insistia en el caràcter heterogeni i variat dels valors i normes dels éssers humans. del no ser no pot néixer perquè el no ser no existeix. Ha recuperat el tema del ser de l’escola d’Elea i l’ha esgotat fins arribar al absurd. ni tampoc l’estudi de la ciència i la natura pel simple fet de conèixer la veritat. no és el ser. 7 . • Les seves obres principals són: Raonament demolidors i es creu que una altra titulada Sobre la veritat o sobre el ser. no existeix ni el ser. res no existeix. al·ludint que a la natura no es dóna mai els casos de formes o funcions perfectes que descriu la geometria. la justícia. El no ser és evident. però no té perquè ser la veritat per a una altra persona. sobre tot. També una altra obra titulada Sobre els Déus. la sensació de la qual pot ser diferent. Va estar varies vegades a Atenes. 3r I en cas de que sigui possible conèixer-lo. • Gòrgies arriba amb aquest raonament a un nihilisme filosòfic complet. camí de Sicília. ofegat. 2n Si hi ha quelcom que existeix. pot adoptar formes molt diverses. ha de néixer del no ser o bé del ser. la sensació que té una persona és la veritat per a aquesta persona. i si així fos. l’ordre entre les relacions humanes. i si ha nascut del ser. La persona enginyosa i perspicaç. el mateix Protàgores. Però si ha nascut d’alguna cosa. l’individu en societat. Va ser. és a dir.7. si el pensem. • El fragment anònim llegit ara. ni el no ser. o millor. és impossible conèixer-lo Per a conèixer cal pensar. Gòrgies: • Gòrgies de Lentini (Sicília) va ser contemporani a Protàgores i va ensenyar a la seva illa natal durant uns anys. l’individu. serà impossible de comunicar la descoberta En efecte. un retòric. acusat d’ateu. per després viatjar per Grècia incloent la polis d’Atenes. • Protàgores defensa una veritat subjectiva. Va morir als 70 anys. no hi seria en lloc. sinó paraules.2. sabrà treure profit d’aquestes diferències entre les diverses comunitats humanes. El que transmetem en comunicar. • Es diu que va morir als 109 anys. Ara bé. sinó tal persona concreta i tal altra. molt pagat en sí mateix. és diferent en cada persona. • Segons Platò. • Protàgores. és una clara mostra del que ara anomenaríem relativisme cultural. es presentava a sí mateix no com un mestre en ciència. aquesta. • Per a Protàgores. la veritat ens arriba a través de la sensació i. Aleshores. ni el no ser. • A Protàgores només li interessen els afers humans. així com també són fragments el que s’ha conservat d’algun del seus discursos. i les coses pensades són obra de la imaginació. Va ser un gran viatger que va anar ensenyant de ciutat en ciutat al llarg de la Grècia clàssica. No l’interessa la teologia. • També carrega contra les matemàtiques i concretament la geometria. Conclusió. Sembla ser que el pensament de Protàgores va florir cap del 444 al 440 a. i això és una incoherència. I això el porta a un agnosticisme radical. és a dir. • Gòrgies defensava una tesi amb tres idees principals: 1r Res no existeix no existeix ni el ser. aleshores seria al mateix temps no ser i ser. en conseqüència infinit. Protàgores participava del pensament d’Heràclit en aquella idea d’un moviment continu. com tots els sofistes. és a dir. i més concretament.

no aquell qui. per aquesta raó. doncs. està en disposició de saber.4. quan deien estar en possessió de la saviesa i. no sabent res. Fuig de forma expressa de l’estudi de la natura en tant no sigui directament implicada en algun afer de l’ésser humà. quan et toca amb la seva ironia et provoca una descàrrega a l’intel·lecte que et fa trontollar. • Aquest principi socràtic topa frontalment amb les idees sofistes. les seves virtuts i limitacions. És tracta de veure’s a sí mateix en funció dels altres. qui més dades ens ha donat de Sòcrates. sempre. • La seva actitud d’anàlisi interna vol provocar que cada persona es conegui a sí mateixa. Però no pretén ridiculitzar al personatge en qüestió. El coneixement d’un mateix i la ironia: • Sòcrates baixa la filosofia del cel a la terra.3. és a dir. i això és un tret comú. Sòcrates: 2. Sòcrates no va escriure res. reconeixent una total ignorància de tot. Si ens fixem amb detall. i als altres. tot és fals. Un escrit comunica una idea o una doctrina.4. tan absurd que és. • Plató compara Sòcrates amb un peix d’aquests que quan els toques et donen una descàrrega elèctrica.4. existeix el dubte si Gòrgies pensava realment això. es pensa que ho sap tot. Hi ha tres fonts principals: Jenofonte a una obra titulada Dites memorables de Sòcrates. De pare escultor i mare llevadora. la filosofia. • Sòcrates es va mantenir allunyat de la vida política. sinó la de ignorant. a ell i a la seva família. Gòrgies pensa exactament el contrari de Protàgores: si per aquest tot és veritat perquè en cada home hi ha una percepció de la veritat individual. la comunitat a on viu. Aristòteles que fa breus però precises referències a Sòcrates. La seva vocació al llarg de la seva vida d’adult va ser. La seva coherència personal el van fer viure una vida pobra de bens materials. Sòcrates. . els tres principis poden ser reduïts a un de sol: no hi ha possibilitat d’un coneixement objectiu. Aquell qui reconeix la seva ignorància. La professió de Sòcrates no és la de savi. El saber sofista és un no saber. El savi és aquell qui sap que no sap res. que va néixer cap al 470 a. existeix documentació. Plató que el fa protagonista de molts dels seus escrits en forma de diàlegs. Però una filosofia entesa com un constant examen interior. poder ensenyar al poble.C. és a través de les paraules escrites de altres persones. • Sòcrates vol començar aquest camí d’introspecció. en funció d’un mateix. sinó que vol que aquest caigui en un mar de dubtes i comenci la seva investigació personal. • Per a fer reconèixer en la resta de les persones la ignorància. Per a Gòrgies. Aquest tret no és casual: Sòcrates creia que una vida d’investigació no es podia limitar en uns escrits que posteriorment seran continuats per altres. o va ser deixeble.2. Aquest coneixement d’un mateix farà de les persones éssers solidaris. o ho va dir com a exercici de retòrica.• • • 2. El seu aspecte era un tant peculiar si fem cas de les descripcions que ens han arribat: ben lluny de la imatge hel·lènica de bellesa formal. 2. La seva preocupació gira al voltant de l’ésser humà i el seu món.1. amb diferència. la activitat filosòfica. en la mesura en que és un constant preguntar-se per un mateix i els altres. o va conèixer a Anaxàgores. mai de forma directa. Origen dels coneixements actuals de Sòcrates: • Aquesta actitud de Sòcrates provoca que tot el que sabem d’ell. Sòcrates utilitza la ironia com a recurs quan parla amb elles. 2. • Plató és. per a Gòrgies. però mai pot ser un estímul a la investigació. Introducció al personatge: • La data de naixement de Sòcrates es calcula sobre la data de la seva mort i l’edat que tenia en morir. • Malgrat dedicar tota la vida a la filosofia. la paraula té un poder molt gran sobre les persones.4. ja que de les circumstàncies de la seva mort. però. 8 Filosofia. Es calcula. cap escrit pot servir d’estímul a la investigació. • Va estudiar a Atenes geometria i astronomia i sembla ser que. A més.

6. La ironia és un bon recurs sempre i quan hom estigui segur de no ser mai ofensiu. El saber es troba en la recerca d’un mateix. 2. L’universalisme socràtic no anul·la l’individu. que només és capaç de fer veure els altres la ignorància del saber de les ciències i filosofia actuals. i cadascú ha de fer el que és costum a la seva ciutat. quan Sòcrates fa al·lusions a les divinitats. a partir de cert número de casos particulars. però. • El mètode inductiu el va utilitzar en la seva particular recerca moral de la virtut. I per aquesta raó. en íntima relació. I aquest és el principi bàsic de l’ètica socràtica. Certament. La virtut no ha de negar la vida ja que és la vida mateixa. • Ara bé. que és el saber. el saber és virtut i la ignorància és maldat. sobretot.4. ja que en el pensament cristià. • No obstant. s’arriba a una conclusió universal. Sòcrates diu que la filosofia sofista és com l’art culinari: només es preocupa de satisfer el paladar sense parar compte amb la salut.• 2. La religió de Sòcrates: • El fet de fer filosofia és una missió divina. • No hem de pensar que això té alguna cosa a veure amb el cristianisme. la virtut i la justícia. la introspecció és la cerca del saber i de la virtut. .4. que Sòcrates no està disposat a dictar cap doctrina ni decàleg del bon comportament. escollint el plaer més gran. Ens parla d’un ésser humà que té sentit en tant és un ésser social. Sòcrates s’esforça en crear conceptes. Tan sols ens vol comunicar la curiositat intel·ligent per a que sigui la pròpia persona qui faci néixer el bon pensament en el seu si. sembla ser que correspon a Sòcrates el mèrit d’organitzar un treball d’investigació segons un mètode purament científic. sinó que el referma en el seu vessant social. és a dir. la ironia no sol ser el millor camí. és un altre tret d’enfrontament ideològic amb els sofistes. no s’ha de confondre amb viure bé). Reconeix que ell no és capaç de parir res quan l’acusen. • Per a Sòcrates. • Aquest sentit del transcendent és una constant a la filosofia de Sòcrates. • Recordem. • És una postura clarament contraria a l’hedonisme dels sofistes. allunyat de l’individualisme. • Al diàleg Gòrgies de Plató. per contra. 2. • La ciència socràtica no es pot deslligar d’una concepció ètica de la vida. sobre tot.7. Reconeix que les qüestions de culte són molt personals. doncs. definicions vàlides de forma universal. una ciència que no sigui capaç de portar les persones a una vida bona en el sentit ètic del terme. • Sòcrates clama contra l’individualisme sofista. • En el seu empeny d’arribar a principis vàlids per a tothom. 9 Filosofia. El mètode inductiu: • La investigació de Sòcrates es basa. que Sòcrates vol una introspecció de la persona i les persones que l’envolten. Ciència i Virtut: • La filosofia de Sòcrates és tot un art del ben viure (compte. La utilització de la ironia per desemmascarar el saber fictici i fals. efímer i incomplet. i Sòcrates està molt lluny de considerar que el saber és revelat. Les persones han d’anar compartint el seu procés de maduració. és a dir. i aquest és un aspecte negatiu de la filosofia socràtica.5. és a dir.4. • Així doncs. però sempre en sortim beneficiats. La persona virtuosa es aquella capaç de calcular i gaudir dels plaers. la seva idea de persona és amb un vincle de solidaritat i justícia amb la resta de persones. en un mètode inductiu. precisament.4. • Amb Sòcrates.4. a Sòcrates li preocupa. no és necessari que l’ésser humà renunciï al plaer per a ser virtuós. d’això. • En aquest sentit. La persona no virtuosa escull el plaer del moment. • Ara bé. Avui diríem que era la veu de la consciència. 2. la revelació és una part fonamental. no és pas cap ciència. La maièutica: • Queda clar. Sòcrates parla sovint d’un dimoni que li parla en els moments més decisius de la seva vida. a un diàleg de Plató es compara la seva tècnica a la feina d’una llevadora. a nivell de relacions humanes franques. és un argument del que també va parlar in filòsof del segle XX Sören Kierkegaard a la seva obra Concepte de la ironia. per a alliberar l’ésser humà. Però la seva idea dels déus és que no són més que expressions d’un únic principi diví. no s’està referint als mateixos déus que els seus compatriotes. I aquest sentit col·lectiu. la seva filosofia és com la medecina: de vegades pot produir dolor.

• El que va respondre Sòcrates es que es creia mereixedor de ser mantingut a expenses de la ciutat donada la importància de la seva tasca. Tres ciutadans el van acusar d’impietat i de corrompre a la joventut ensenyant creences contràries a la religió de l’Estat. sota cap concepte. no tem a la mort. afegeix.4. Sobre tot tenint en compte que era una tasca divina. • Ben al contrari. a deixar-la de fer. • Aleshores.2. entre les quals és compta el respecte a les lleis de la ciutat. i no hagués arribat a res si no fóra perquè Sòcrates es va entossudir i no donar el seu braç a tòrcer. els amic d’en Sòcrates van organitzar la fuga d’aquest. La pena seria el desterrament o proposar una altra pena adient al veredicte. • En una primera votació se’l va trobar culpable per una petita majoria. i que no estava disposat. Amés. • Entre la pena i l’execució van passar 30 dies. Però es va negar: tota la seva vida l’havia dedicada a l’ensenyament de la virtut. La mort de Sòcrates: • Sòcrates va arribar a ser força influent a Atenes. tal i com es feia amb alguns grans homes. i ara. es va sol·licitar la pena de mort. Filosofia. • L’acusació era molt subjectiva i d’escassa consistència.8. no es podia desdir d’aquesta manera. durant els quals. 10 . es va defensar dient com era d’important la seva tasca educativa. amb una majoria més folgada.

o També hi ha un problema en la cronologia de les obres. o Als 20 anys va conèixer Sòcrates i va romandre deixeble seu fins a la seva mort. En un dels seus viatges va establir contacte amb una comunitat pitagòrica. va ser segrestat i venut com esclau. de família noble. Lleis 3. República II-X 4r Període: escrits de vellesa: o Parmènides. Sembla ser que va rebre una educació basada en les idees d’Heràclit. I conèixer la cronologia és fonamental per a conèixer bé el pensament. a través d’un amic seu. Plató suposa el primer gran sistema filosòfic en el qual es plantegen totes les qüestions que. En un principi. als 81 anys. sovint brutal i sempre arbitrària. la va fundar com una associació religiosa. Protàgores 3r Període: escrits de maduresa: o Fedó. Plató creu que la filosofia és una investigació on hi ha una bona part d’anàlisi interior. o Plató tanmateix s’esforçarà en conèixer quina és la veritable naturalesa de les coses. precisament. Plató anava a educar-los en la filosofia per a ser un bon governant. Aquesta és la raó per la que Plató escriu quasi tot en forma de diàleg. quan Sòcrates rep la condemna a mort. En algun dels seus textos. 3. I també sembla ser que després va cremar totes aquestes obres en un atac de puresa intel·lectual. Però va ser durant la democràcia.1. encara discutim. o A més.3. La majoria d’estudiosos del filòsof consideren que els seus principis filosòfics. També afirma que moltes coses ensenyades a l’Acadèmia eren de tipus oral. El règim dels Trenta Tirans. No se sap si va ser un acte deliberat ateses les seves intencions declarades de reformar la política. amb un parell de tirans. El diàleg reprodueix amb més exactitud aquesta tradició oral del platonisme. El pensament sofista és desestructurador i oportunista. Vida i obres: o Va néixer a Atenes el 428 a. però Atenes estava en guerra i també pot ser degut a una situació fortuïta. Polític. o El seu pensament és una reacció al convencionalisme social del sofistes. només. o Va morir l’any 347 a.C. Plató: 3. o Pel que fa a les obres de Plató. Així doncs. amb el que pràcticament tots els escrits de Plató han estat sota sospita en algun moment de la història. va fundar la Acadèmia Per motius legals. o Després de la mort d’en Sòcrates. Introducció al filòsof: o Es considera Plató com la maduresa de la filosofia grega. potser també va provocar un desencís cap al món de l’escriptura. República I. o Va tenir més ensurts ja que es va relacionar. el va convidar a participar en la vida política. trenta-quatre diàlegs i tretze cartes. . o Al final ha resultat una cronologia a on els primers diàlegs no contenen la teoria principal de Plató i són clarament socràtics: 1r Període: escrits de joventut o socràtics: o Apologia de Sòcrates 2n Període: escrits de transició: o Gòrgies. sempre acabava tenint problemes amb ells. una ajuda a la memòria. hi ha un problema amb l’autenticitat de les mateixes.2. o En un dels seus viatges. Banquet. Però en poc temps. o De jove va voler dedicar-se a la política professional. fent constantment maquinacions per a implicar les persones més influents. no escrites. Però aviat es va adonar que els Tirans actuaven de forma mesquina. Un text no té valor per sí mateix. El va rescatar un amic seu. líriques i tràgiques. o Amb l’arribada de la democràcia. o Quan finalment va arribar a Atenes. La investigació sobre l’autenticitat de les obres de Plató ja va començar a l’Edat Medieval. La tradició parla d’una Apologia de Sòcrates. Sofista. avui en dia. les raons que impulsaren a Sòcrates 11 Filosofia. Plató va viatjar bastant. En resum. i fruit del que havia vist amb els pitagòrics. suposen una de les més grans influències en el pensament posterior. Platò va veure la oportunitat de dedicar-se a una política capaç i competent. Recordem que Sòcrates deia el mateix.3. Durant la seva joventut sembla ser que va escriure bastant: composicions èpiques. entre els que hi tenia amics i familiars.C. Els estudiosos s’han fixat en els continguts i en els estil d’escriptura per tal de crear una cronologia creïble. Cal donar un nou missatge polític i social que sigui engrescador i coherent. Sembla ser que això l’aportava una situació més còmode. Característiques del platonisme: o El desencís de Plató per la mort d’en Sòcrates. juntament amb els d’Aristòtil. Plató afirma que un text ha de ser.

L’Apologia és un exemple clar. segons l’autor. o Més tard els diàlegs aniran sobre temes en els que Sòcrates també havia dit la seva: la virtut. o bé aclarir algun concepte important de l’ensenyament d’aquest. 12 .6. s’han de buscar altres formes d’expressió. Certament. sinó que vol reivindicar i explicar la figura del mestre fins a un punt. Quan el que s’intenta explicar va més enllà del que admet el llenguatge logicodiscursiu. o Per al filòsof atenès. una manera de veure nítida però difícilment expressable. que va més enllà del mestre i intenta explicar tota la realitat. També és recurrent el tema de la ignorància ignorada. Sòcrates. 3. Els utilitza a tall de narracions metafòriques que li permeten descriure d’una manera més intuïtiva i didàctica aspectes essencials de la seva filosofia. de manera que pot semblar un allunyament de l’autèntica filosofia. la pitjor de totes segons Sòcrates i que tants exemples troba entre els polítics i els sofistes de la seva època. els sofistes i Plató: o Si es pogués qualificar amb una frase l’activitat filosòfica de Plató. sinó un constant interrogar-me i investigar les raons dels problemes per aclarir el significat de la vida humana. aquests estan destinats a pertànyer a una classe social o bé a una altra.4. d’acord amb això. o També ens trobem diàlegs (com Protàgores) a on Plató polemitza amb les idees sofistes sobre la saviesa. Pretenen ser aquella imatge clara que ens revela una veritat en la mesura en què som capaços d’introduir-nos-hi i de submergir-nos en la seva fantasia. Plató reconeix la ignorància com feia sempre Sòcrates abans de començar una investigació. per exemple. Filosofia. Mite dels metalls La República (L. Aquesta no deixa de ser una certa il·luminació. el bé. Significa una justificació de la divisió i organització social. en l’explicació mítica. Un altre diàleg (Critó) ens mostra a un Sòcrates davant el dilema de fugir de la presó o mantenir-se fidel als seus principis.3. no passa això en absolut. són les que impulsen a Plató a escriure en forma de diàleg: la filosofia no és un seguit de doctrines. podríem utilitzar la de fidelitat a l’ensenyament i la persona de Sòcrates. Alguns del mites més importants i llur significat: Obra en què apareix Tema Mite del Carro alat Fedre Explica la naturalesa divina i immutable de l’ànima i justifica la reminiscència. Explica com Sòcrates es manté coherent fins al final en la seva investigació filosòfica. s’accedeix per intuïció. o El fet que hàgim caracteritzat el naixement de la filosofia com el pas del mite al logos pot sorprendre si constatem el recurs freqüent de Plató als mites. a les quals. amb les idees platòniques. Això passa.5. o A la primera etapa. ja que responen a la necessitat de l’autor de buscar vies alternatives d’expressió. Una lectura atenta dels mites platònics és una bona manera d’acostar-se a la filosofia d’aquest pensador. el coneixement i la virtut. Mites i Metàfores platònics: o Plató recorre sovint als mites en les seves explicacions. Per això. el plantejament racional i lògic cedeix el terreny a allò que és imaginatiu i al·legòric. els mites tenen la peculiaritat de convertir-se en veritable filosofia. En Plató. L’ànima es descriu com un carro tirat per dos cavalls de naturalesa contrària. Mite a no escriure. els mites acompleixen una finalitat didàctica inqüestionable. III) Els déus disposen en els homes una certa quantitat de cada metall i. els diàlegs platònics es proposen il·lustrar el significat d’alguna actitud fonamental en Sòcrates. o Pel seu caràcter imaginatiu i expressiu. però també contra la retòrica buida. 3. la bellesa. no obstant. Això no vol dir que Plató es limita a aprofundir en l’ensenyament rebut. I en altres diàlegs d’aquesta època. el mite i l’al·legoria constitueixen mecanismes útils d’acostament.

Així ens trobem amb diàlegs que ens parlen de les idees de bellesa.1. Platò escrivia en forma de diàleg fugint. l’ésser humà: Està naixent la primera formulació de la Teoria de les Idees i podem ja citar algunes característiques d’aquesta formulació: Les idees són l’objecte específic del coneixement racional.8. o Aquesta primera formulació de la Teoria de les Idees és una aproximació que la completarem tot seguit.8. estem utilitzant la idea d’igual perfecta que hi ha a la nostra ànima. 3. de virtut. la teoria de les idees apareix. o A tot això s’haurà d’enfrontar Plató en els següents diàlegs. 13 . en la seva etapa de joventut. 3. doncs. Partim de la idea que l’ànima és immortal: ha nascut moltes vegades i ho ha vist tot en tots els móns possibles. La filosofia consisteix a anar més enllà del món sensible. Mite del Demiürg Timeu Explicació de com es va originar el món sensible a partir del caos inicial. Així doncs.VII) Al·legoria sobre la condició humana i la necessitat de deslligar-nos de les cadenes que ens lliguen al sensible per tal d’elevar-nos cap al món de les idees. precisament. Les idees són causa de les coses naturals. Només així es pot tenir un coneixement absolut i immutables. recordar la resta. en la seva màxima expressió és ciència i en la seva mínima expressió és opinió vertadera (es distingeix de la ciència perquè li manca una garantia de veritat). Les idees són criteris de judicis. Com a tal. La Teoria de les Idees: 3. Aleshores surt un interrogant: com encaixa el concepte d’ensenyar en les ciències o en la virtut. Però cal detallar-ho més. de la mateixa manera que ho està la consciència d’haver nascut moltes vegades.Mite de la Caverna La República (L. per mitjà d’un artífex diví inspirat en la bellesa de les idees. • Aquesta idea va agafant forma en Platò donant cos a la teoria de les idees. ¿com ens expliquem el coneixement sensible? ¿i quin sentit té aquest aprendre? A més. Recordar una cosa ens permet. enllaçant records.2. de valor. directament. Si és la intel·ligència la que explica i ordena la realitat. La igualtat perfecta no existeix al món sensible. o Això no obstant deixa oberts altres interrogants: si conèixer és reconèixer. Per exemple quan comparem la grandària de dos objectes. si tot es un recordar? o Aquí Plató ens dóna una pista de la seva teoria del coneixement: la saviesa.8. anirà anant a parar a temes que el seu mestre hagués rebutjat per no concernir. o En la investigació socràtica rau l’arrel del record. L’aprenentatge i els objectes d’aprenentatge: les idees: o Aprendre és recordar. o millor dit.7. més aviat. I podem recordar la virtut com podem recordar les ciències. Ens serveixen per emetre criteris de judicis del món sensible. Si estudiem la realitat canviant de la natura. el nostre coneixement serà canviant. 3. Plató les anomena ens o substàncies i es diferencien clarament de les coses sensibles. en l’anàlisi de certes idees que van apareixent en els diàlegs. de la rigidesa d’un text. tota aquesta teoria descansa sobre el supòsit de la immortalitat de l’ànima i l’etern renéixer. l’ètica. són les idees les causes de la realitat sensible. Tal és l’afirmació de Plató. la política o la teoria dels coneixement. El món ideal: • Recordem que en Platò no ens trobarem mai amb un text que expliqui detalladament una tesi o una doctrina. l’estudi de la mateixa farà ressorgir el record. La ciència. Filosofia. La importància de la qual es manifesta en veure com la resta del pensament de Platò es fonamenta en ella: l’antropologia. I mica en mica. Però aquests records estan adormits. Introducció a la teoria: • La teoria del coneixement de Platò implica l’existència de veritats absolutes i immutables.

a la filosofia medieval. el món de les Idees no canviants. doncs. La Teoria del Coneixement: 3. • Platò afirma rotundament que existeixen aquests coneixement immutables. però també la idea de bellesa.9. • Els antecedents a la teoria de les idees de Platò els trobem a: Les definicions de Sòcrates en la mesura en que aquestes intentaven donar una idea perfecte d’allò definit. o coneixement propi de les ciències del món real (les matemàtiques. Platò vol trobar un coneixement que es basi en veritats absolutes. Platò l’anomena intel·ligència. la pèrdua moral dels sofistes. el coneixement que ens arriba de la realitat a través de les sensacions (impressions sensibles).3. Cadascuna d’aquestes idees és una realitat única. les idees de Igualtat i diferència són les més importants. • Platò distingeix varis tipus d’idees: Idees de tipus matemàtic: la idea d’unitat o d’igualtat són un exemple.8. • Les idees no són materials. Existeix una jerarquia entre les idees. la idea de bé és la idea més important. una representació maldestre del món perfecte de les idees. o opinió no fonamentada amb un raonament. sinó ben al contrari: el saber depèn de qui l’exposa i per a qui l’exposa. de cara a la filosofia posterior. la idea d’arbre. Coneixement Intel·lectual: té com a objecte el món intel·ligible. Recordem que aquests ens parlaven. estable i immòbil. a partir de Platò ja existeix una formalització del que ara en diríem valors. dimoni encarregat de plasmar les idees al món real. • El món real és. Què i com són les idees de Platò?: • Idea és per a Plató un model arquetípic d’una classe d’objectes. La Intel·ligència que da dividida en: Pensament. aquesta jerarquia està canviada segons el diàleg que llegim. de persona. • Platò també creu que no totes les idees són iguals. també. abstracte com les idees perfectes de Platò. li va impressionar la idea de que la realitat és canviant. de la no existència d’un saber universal. Idees que representen coses naturals: la idea d’arbre. precisament. de bellesa. Coneixement Sensible: té com a objecte la realitat sensible (les coses del món real). Per exemple. de bé. Idees de tipus valors: la idea de justícia. No és un coneixement en sentit estricte i Platò l’anomena opinió. • Aquest tema vol dir. és a dir. un veritable coneixement. la geometria. 3. de bondat. A la seva vegada Platò divideix la opinió en: Creença. • El fet de crear un món d’idees. o opinió que fa referència al que Platò anomena ombres o reflexos. es troba en un món paral·lel. sinó a la proporció numèrica que hi ha sempre al darrera. per Platò. a la República. d’idees o conceptes perfectes i eterns. no canviants. Anaxàgores i la seva concepció de la ment ordenadora de l’univers. però d’acord a la realitat exposada. la idea de persona. únic i immòbil i.9. • La realitat. també hi ha dos tipus de coneixement. La matèria es resisteix i aquesta és la raó de les imperfeccions. no és un coneixement fix. Imaginació. És en realitat un món modèlic. eterna i immutable. Introducció a la teoria: • Platò va estudiar els filòsofs presocràtics. la pregunta sobre el tipus de realitat que correspon als conceptes que representen els objectes del món real. D’Heràclit. En conseqüència. encara que tampoc són purs conceptes mentals. o la gran pèrdua moral i intel·lectual de la mort d’en Sòcrates. I és aquest l’objecte de coneixement per a Platò: les idees. El responsable és el demiurg. Aquesta idea també carrega contra el pensament sofista. doncs. és a dir. L’ésser de Parmènides. 14 . però també la música o l’astronomia) • Filosofia. Un coneixement perfecte podrà ser aplicat a la política i evitar.1. implica també que. La creença fa referència sempre a les coses del món sensible (món real). La matemàtica pitagòrica quan afirma que la realitat no rau a la matèria.3. els dos móns -l’ideal i el real-. sobre tot. Aristòtil s’ho preguntarà i. mentre que al diàleg Sofista. un món ideal. No és. és a dir. Per exemple. Ara bé. així.

en tornar. • L’ànima. 3. o coneixement obtingut després d’haver observat el món de les Idees. la irascible o de les tendències positives i la concupiscible o de les tendències negatives. • L’existència d’aquest tipus de coneixement té una conseqüència immediata: Plató prefereix la memòria a la imaginació. lleig i dolent. l’ètica platò- Filosofia. seran els governants. El blanc simbolitza les tendències positives de l’ésser humà. I això és una constant en la filosofia grega. fer renéixer les ales. cau al món de les coses.9. aquest és el seu lloc i casa seva. Sobre tot després d’haver observat la idea del Bé. es troba estranya i fora del seu element.3. precisament.3. l’ànima anirà recordant. 3. perdent també les ales. • Cal. aquest és l’únic coneixement que mereix aquest nom.10. Aquesta situació és traumàtica per a l’ànima. l’instin de conservació. viu i es mou en el món de les idees. una manca de domini de la parella de cavalls fa perdre l’equilibri i l’ànima. 15 . l’esperança. Introducció: • El mite de la caverna enllaçava la concepció platònica de la realitat. Aquesta ànima caiguda. s’acostuma a anomenar part irascible de l’ànima i està localitzada en el pit. pel que fa a l’ésser humà parlarem d’ànima i cos. i juntament amb el fet de que es troba limitada per les mateixes limitacions del cos.9. Aquesta es caracteritza. la sexualitat.10. Compara l’ànima humana a un carro alat.2. els desitjos més baixos. El coneixement com a record: • Si recordem el mite que us he explicat abans. s’acostuma a anomenar part racional i està localitzada al cap. 3.10.1. amb la seva teoria del coneixement. com una entitat dinàmica que integra tres parts: la racional o intel·lectiva. simbolitzada pel carro alat. El Mite del Carro Alat: • El mite del carro alat apareix al diàleg de maduresa Fedre. bell i bo. Per a Platò. doncs. El cavall negre simbolitza les tendències negatives de l’ésser humà. empresonada en un cos terrestre i sense ales. o teoria de les idees. es provoca l’oblit del món de les Idees perfectes. El conductor o auriga simbolitza la capacitat intel·lectual de l’ésser humà o el pensament. ho tindrà tan difícil per contemplar les idees com inepte sigui en la conducció. • Aquest oblit no és total. Plató ens planteja. Coneixement dialèctic. Però. El mateix Plató ens ho diu quan afirma que la imaginació està al mateix nivell que la sensibilitat o que les mentides. enlairar-se ben amunt i gaudir de la contemplació de les idees.2. • De vegades. que amb el contacte i a través del coneixement de les coses. Ara bé. ens enllaça la teoria del coneixement amb la seva antropologia o visió de l’ésser humà. Les sensacions ens reforcen els records. la ira. L’ànima tripartida i les seves característiques: • El mite del carro alat ens mostra l’ànima com una força. Si respecte de la realitat parlàvem d’idees i coses. Si l’auriga controla la parella de cavalls. i això és el que s’anomena la reminiscència. Doncs bé. o La Sortida a la Llum Un camí d’aprenentatge reservat a uns pocs que. Un altre mite. Allà pren un cos terrestre. també. l’altre negre. com es fa renéixer les ales? L’amor hi tindrà un paper fonamental.10. però cau del carro i s’encarna en un cos del món real. recordem com l’ànima contempla el món perfecte de les Idees. si per contra els cavalls se li revolten i no sap com enlairar-los. per un decidit dualisme. les passions nobles com el coratge o valor. el del carro alat. li serà possible.3. El seu anhel més gran és retornar al seu món original. s’acostuma a anomenar part concupiscible i està localitzada al ventre. les co ses del món real). 3. Antropologia platònica: 3. El coneixement com el camí cap al Bé: • Simbologia: o La Caverna el món real o L’Exterior el món de les Idees o El Sol Idea de Bé o Homes encadenats els éssers humans o Les Ombres el reflex del món de les Idees (és a dir. L’auriga condueix un carro tirat per una parella de cavalls un dels quals és blanc. ja que només aquestes li permetran d’enlairar-se novament.

tal i com ja hem vist. en la qual l’ànima és altament valorada i el cos. és precisament aquest dualisme i el noble origen de l’ànima el que fa possible el coneixement de les idees. 79e). Els sis convidats-protagonistes exposen successivament la seva visió de l’amor o eros. és intel·ligible i perfecta. la fortalesa i la temperança. és allò que defineix l’ésser humà i que li permet de realitzar el més elevat. Dualisme ànima i cos: • Podem establir la concepció platònica de l’ésser humà afirmant que és fonamentalment la seva ànima. segons Plató. a l’intel·ligible.5. al que és immutable i idèntic a ell mateix és l’ànima” (Fedó. “Quan l’ànima i el cos estan plegats. Ara bé. Agató L’amor és un desig de rebre.4. Pausànies L’amor és una força que transforma la pròpia personalitat. però si es perfecciona. aleshores hi ha harmonia a l’ànima. És un impuls cap a la plena realització humana. L’amor és. mentre que l’ànima és originaria del món de les idees eternes: “allò que més s’assembla al diví. Ambdues conviuen com un cavaller i el seu cavall. 3. El mite de la recerca de la meitat. infravalorat. I és que. L’ànima. Veiem una petita mostra del que es diu al diàleg: Convidat Concepte de l’amor Fedre L’amor és una força inspiradora de grans gestes. l’amor o anhel de bellesa és el que pot restituir les ales a la nostra ànima perquè torni al seu estat originari. 3. d’altra banda. aquesta està unida accidentalment i incòmodament al cos. Aquesta és una visió dualista. Comença pels cossos.10. matèria caduca i menyspreable. a la immortalitat. • Ànima i cos són dues entitats totalment distingibles i desiguals. només temporalment. El Banquet és un diàleg bàsicament dedicat a fer un elogi de l’amor. és immortal.nica es basa en aquesta divisió tripartida de l’ànima. la natura disposa que l’un serveixi com un esclau i sigui manat. al que té forma única i no es pot descompondre. acaba amb les idees. Sòcrates És l’últim en parlar i com en tots els diàlegs. La recerca de què és l’amor: • El l’antropologia platònica destaca el tema de l’amor o eros. Plató parla de tres virtuts que es corresponen a les tres parts de l’ànima: la saviesa. Les abstractes i immaterials idees són abastables perquè l’ànima forma part d’aquest món perfecte del qual. Pensament Racional (auriga) Saviesa Passions Nobles Ànima (carro alat) Irascible (Cavall blanc) Fortalesa Instints Concupiscible Temperança (Cavall negre) • SI cada part fa amb excel·lència o virtut allò que li és adequat. 80b). expressa les idees de l’autor. ha estat expulsada. Aquesta harmonia o equilibri entre les parts de l’ànima és el que Plató anomena justícia. Aristòfanes L’amor és el desig de trobar el que ens manca. com un pilot i la nau que governa.10. El cos és físic i mortal. i que l’altre mani i faci d’amo” (Fedó. com ja hem vist. 16 Virtuts . Com un fragment que aspira a la totalitat. un desig del que no es té i és anhelat com el més sublim i bell. sensible i imperfecte. Dit d’una altra manera. propi de les persones que es creuen dignes de ser estimades. Erixímac L’amor és present en tota la natura i té un poder generador. Filosofia. el cos pertany al món de les coses sensibles i temporals. • Ara bé.

Als 17 anys va ser enviat a estudiar a Atenes a l’Acadèmia de Plató. sota el domini macedoni. Aristòtil esdevé preceptor d’Alexandre. Podria ser que Aristòtil hagués influït en les idees imperials d’Alexandre quan el parlava de la grandesa i superioritat del món hel·lènic sobre la resta de pobles. Tenia una biblioteca i un equip de professors que impartien classes amb regularitat i es dedicaven a la investigació. el pensament d’Aristòtil es presenta de forma sistemàtica i endreçada. Durant aquest període produeix obres interessants sobre biologia. o L’any 347 a. S’acusa a Aristòtil. ja que el mateix Aristòtil parlarà d’Alexandre com un jove poc donat a escoltar amb atenció. D’aquests només han quedat uns pocs fragments. sobre tot. • L’apartament dels temes platònics no triga gaire. Introducció al filòsof: o Aristòtil va néixer a Estagira de Tràcia l’any 384 o 383 a. en morir Plató. però hi havia un estricte ordre de classes establert. 4.1. tota la vida lligat a la cort macedònia. Aristòtil no es va mostrar d’acord amb aquest gir i va marxar. en va copiar algun títol: Banquet.2. Però cal comprendre que això és degut. o El Liceu va ser creat molt semblant a una universitat moderna. víctima d’una malaltia d’estómac. S’han anomenat genèricament escrits esotèrics per contenir idees i doctrines difícils d’entendre. o Aristòtil fuig d’Atenes a l’illa d’Erubea a una casa que tenia. són apunts de les classes que Aristòtil donava. el gran conqueridor. concretament. Aristòtil va recórrer. Diuen que en fugir va exclamar “perquè així els atenesos no pequessin per segona vegada contra la filosofia” en clara al·lusió al cas de Sòcrates. d’impietat i sospitós de col·laboracionista amb els macedonis. i aquest va reforçar molt els trets pitagòrics de l’Acadèmia platònica. o El Liceu practicava la comunitat de vida. era metge a la cort dels reis de Macedònia.C. Sofista. fill de Filip. o Al llarg d’aquesta etapa. igual que l’Acadèmia platònica. L’escollit per a continuar la tasca de Plató va ser Espeusip. o Als apunts. amb diferent títol. fruit de la seva formació científica com a fill de metge. 17 Filosofia. nom que rep l’escola per la proximitat d’un temple d’Apol·lo Lici.. la seva ciutat natal.C. Aristòtil va mantenir sempre un record respectuós cap al seu mestre malgrat tenir una clara independència de pensament. Polític. o peripatós va acabar sent un tret característic per a reconèixer qualsevol tret aristotèlic. i per això es van dir escrits exotèrics. encara incomplet: sabem poc de la seva personalitat. En un principi Aristòtil era molt platònic. i esdevé en una obra Sobre la filosofia en la que Aristòtil critica la Teoria de les Idees de Plató i. o L’any 336 a. Escrits Exotèrics: • Als diàlegs que va escriure per a un públic més extens. Aristòtil: 4. es pot deduir que Aristòtil va tenir el seu procés de dubtes i maduració com qualsevol altre pensador.C. Aquest Alexandre és el que anys després serà Alexandre Magne. Va romandre fins la mort del mestre. Durant un any va fer de legislador de la ciutat. Però dels pocs diàlegs que queden. l’amistat que l’unia a Alexandre. ciència en general i filosofia. seguint la tradició del seu mestre. parlaven del mateix: De la Retòrica (Gorgies). o L’any 323 a. El seu pare. Sembla com si Aristòtil no hagués evolucionat mai ni mai hagués dubtat.2. no només a temes tractats en els diàlegs platònics. Va escriure d’altres que. però després s’allunyà del pensament del mestre. ja rei de Macedònia. Tot i així hi ha una primera etapa força platònica en al pensament aristotèlic. Sens dubte. el concepte d’idees – números.C. en forma de diàlegs. Això fa que l’estudi d’Aristòtil sigui. va influir a l’hora de disposar de recursos d’investigació. • En aquestes obres Aristòtil es mostra d’acord amb bastants aspectes del platonisme. es comença a viure un moviment independentista. avui en dia.4. Aristòtil abandona Atenes.1. Les obres aristotèliques: o La major part dels escrits que ens han arribat fins els nostres dies. després que Atenes tornés a ser derrotada per les forces macedònies. a que eren apunts de treball. rei de Macedònia. o L’any 342 a. En aquest moment ja apareix una fractura del pensament platònic quan Aristòtil critica les idees – números.C. . encara que això no és del tot clar. sinó que fins i tot. Nicòmac. El passeig. i literàriament molt rics. Aristòtil va tornar a Estagira. De l’ànima (Fedó). Aristòtil viatja i funda un parell d’escoles amb un clar aire empíric. 4. Aristòtil donava algunes classes tot passejant pel jardí de l’escola. o Aristòtil va escriure altres texts destinats a un públic més extens. mor Alexandre el Gran i a la ciutat d’Atenes. o Va morir als 62 anys. i després va tornar a Atenes i allà va fundar el Liceu.

• En una segona explicació. caldrà redefinir els fonaments i els temes que li són propis: en una frase quin és l’objecte de la filosofia. estudi de la natura Sobre el cel. Això ja ens fa pensar que el pensament d’Aristòtil. per exemple.3. sobre l’art de la refutació i de la confirmació Poètica. però no la única ni la més important.C. estudi de l’Univers Meteorològics. Aristòtil afirma que la filosofia té com a objecte d’estudi. no una realitat particular (encara que sigui la realitat més alta possible). la filosofia passa a ser una ciència més. l’ésser transcendent. I com a tal. del raonament sobre el que és probable Metafísica. però l’utilitza per a parlar de la realitat del món sensible i el seu origen diví. és una ciència limitada que té com a objecte d’estudi un únic ésser. esdevé la ciència més elevada perquè estudia l’objecte més alt: la divinitat. Així doncs. molt més planera. política i jurídiques Les Constitucions. és una de les seves parts. En resum. la divisió i la demostració Tòpics. • En una primera explicació. Aristòtil s’adona que la primera definició no fa justícia a la filosofia. Per una banda. Del platonisme a l’aristotelisme: o Per Aristòtil. Virtut i Ciència estan íntimament unides. el platonisme es pot resumir en l’estreta relació entre virtut i felicitat. Fins i tot. La filosofia. La Filosofia és. és la constitució d’un saber enciclopèdic de totes les ciències sense deixar de banda cap aspecte de la realitat. sobre el fi de l’ésser humà: la felicitat i la virtut Gran moral. és la ciència de la vida moral. sobre la definició. és a dir. Amb això. Aquestes obres s’han classificat d’acord al següent quadre: Classificació dels escrits Esotèrics Categories. El més important de la filosofia és la recerca del principi del ser. la filosofia té com a objecte d’estudi. arriba al bé. sobre les causes. autònoma com la resta. que és la mateixa felicitat. Felicitat. és autònoma respecte a la filosofia. teoria del sil·logisme Analítics Posteriors. teories psicològiques Ètica a Eudem Ètica a Nicòmac. o Aristòtil canvia el concepte de filosofia. Per a Aristòtil. el filòsof recull el mite de la caverna del seu mestre. Ciències Naturals i Psicologia Escrits sobre Ètica i Política Escrits d’Estètica. col·lecció de 158 constitucions d’Estats Retòrica. Escrits Esotèrics: • Les obres esotèriques d’Aristòtil van ser publicades a Roma per primera vegada per Andrònic de Rodes. de forma definitiva. zoologia sistemàtica De l’ànima. l’ésser humà. malgrat la importància del seu objecte d’estudi. com el de qualsevol persona. o Aristòtil dóna resposta a aquesta qüestió en dos temps i de dues maneres diferents. Història i Literatura 4. o En definitiva: l’estudi de l’ésser (de l’existència) es divideix en totes les ciències que estudien les particularitats del mateix. La separació entre Plató i Aristòtil no es podia simbolitzar de millor manera. sobre els predicats de les coses Primers Analítics. el primer motor immòbil. Amb aquest principi. és en la que Aristòtil no es mostra d’acord. al segle I a. Ara bé. Però per una altra banda. idees de sociologia. Només la filosofia és l’estudi de l’ésser tal i com és o millor dit. significacions i modes de l’ésser Física. 18 . la filosofia és teologia. la filosofia continuarà sent la capdavantera de les ciències. o En aquesta segona identitat: virtut i ciència. va anar evolucionant. però qualsevol Filosofia. segons Plató. Ara bé. Però no només a nivell de definició. a través de la ciència del ser. sinó que Plató mateix va viure d’aquesta manera. investigacions meteorològiques Història dels animals.• 4. i com a tal. la ciència no és la recerca de la Felicitat. és l’estudi del ser en tant que és.2. o La pretensió d’Aristòtil. sinó l’aspecte fonamental de tota la realitat. I aquesta és la definició amb la que es queda Aristòtil. l’ètica. resum de les dues anteriors Política. sobre l’origen de la tragèdia Escrits sobre lògica o Organon Escrits Metafísics Escrits de Filosofia Natural. en conseqüència. A partir d’aquest moment Aristòtil inicia el seu propi camí. o La filosofia ja no és només teologia.2. una ciència més. sinó una ciència objectiva formada per nombroses ciències particulars. és evident que la filosofia no té el caràcter enciclopèdic que Aristòtil li pretén. i no la ciència que resum i aglutina a tota la resta de ciències.

la pluja al sol. El problema del canvi: • L’interès per la natura ha estat un constant en tots els corrents filosòfics des de l’inici de la filosofia. en definitiva el per què de l’existència.3. Plató ens presenta el món sensible. i alhora ens diu que hi ha un món abstracte i perfecte de les idees que. aquest interès es va traduir en una investigació sobre el moviment i el canvi. etc. podríem dir que l’ésser de la síl·laba “pa” no és la descomposició en les seves lletres “p” i “a”. . Reconeix el mèrit del seu mestre dient que Plató va juxtaposar les dues concepcions. és a dir. en aquest cas. o les coses que l’afecten o el caracteritzen. Caldrà doncs. De tot individu concret. definir aquesta existència. I no oblidem que Aristòtil es refereix a tots els éssers singulars. tots i cada un dels éssers existents. aquesta taula i no una altra. la matèria.1. • Recordem com Heràclit i Parmènides. La Filosofia Primera o Metafísica: 4. La Metafísica: • La Filosofia Primera per a Aristòtil és el que després s’anomenarà Metafísica. o millor dit. en un 19 Filosofia. 4. en les substàncies podem trobar les dues dimensions de les que ens parlava Plató: d’una banda. Els nostres sentits ens enganyen i la informació que ens donen els nostres sentits és pura ilusió. 4. Les estacions se succeeixen. Parmènides posava en dubte que la informació que ens arriba dels sentits pugui ser vertadera.2. Podríem dir que són els vestits d’una persona. Aquests dos components només són separables teòricament. la forma. I això és impossible. ser en tant que existeix. Per contra. però que si falta. el moviment és impossible ja que el moviment implica el pas del no-ser al de ser o al revés.4. però mai va arribar a integrar-les en un discurs coherent. És la ciència de les ciències. veritables protagonistes del món natural. Per Heràclit. imperfecte i canviant del que parlava Heràclit. és immutable. a més. i de l’altra. el component físic. és a dir. Per Heràclit tot està en perpetu moviment (recordem la frase atribuïda a aquest autor: “mai et banyes al mateix riu”. • L’ésser aristotèlic és allò que fa que una cosa sigui. i l’essència o forma. tal i com deia Parmènides.4. Que estudiï. per exemple de la taula a on esteu escrivint. • Els filòsofs s’adonaren que tot està en continu canvi i perpètua transformació. allò que fa que sigui el que és.4. i deia que en realitat res no canvia. • En els individus concrets. • L’accident és tot allò que caracteritza les coses. Aviat. L’hilemorfisme: • Qualsevol substància és un compost de matèria i forma. No hi ha possibilitat. la nit dóna pas al dia. l’objecte no perd la seva identitat. • Per aquestes raons Aristòtil va escriure la seva obra Física i la seva obra Metafísica. s’havien ja enfrontat a aquest problema. • La realitat substancial d’Aristòtil constitueix una síntesi dels dos mons platònics. Plató no va donar una explicació bona de la naturalesa i el canvi. Però no és la summa dels seus components. incorruptible i etern. el moviment és la llei de l’Univers. un infant esdevé adult. • Aristòtil ataca el problema de l’ésser de forma sistemàtica i endreçada. en les que dóna raons del canvi a través d’una explicació de la realitat. • La substància és l’essència de les coses. Així doncs.4. o la pissarra. Aristòtil donarà raó de la necessitat d’una ciència que estudiï el ser en tant que és. allò que diem quan definim una cosa. Per a Aristòtil. • Aristòtil marcarà realment la diferència tocant de peus a terra. se’n pot distingir la matèria de la qual està formada. definir l’ésser aristotèlic. de que un accident no estigui associat a una substància. el conjunt de qualitats específiques d’una cosa que fan que sigui el que és. • Si l’ésser és allò que fa que una cosa sigui el que és i no una altra. • Recordem també con la teoria platònica significa una síntesi d’ambdues postures. Aristòtil el defineix com a substància. l’accident. sense que importi si el ser és Déu o és la realitat més petita de la realitat.4. perquè del no-ser no en pot sortir res. és a dir. El seu actuar és una constant anàlisi de les possibles solucions per anar avançant cap a una definició. Per Parmènides. Tot el que existeix és substància. per posar un exemple.

perquè és impossi- Filosofia. del grec hylé (matèria) i morphé (forma). 4. i aquest n’és un bon exemple. Un exemple és el cas del moviment i Heràclit i Parmènides.4. • Certament Aristòtil posarà exemples entenedors: si ens fixem en una llavor. Però també ha observat l’autor. • La importància rau en que podem considerar Aristòtil. la matèria i la forma constitueixen un compost inseparable.5. podem dir amb tota certesa que no és un arbre. • Aristòtil pretén definir prèviament tots els conceptes abans de posar-se a definirlos. que aquestes substàncies es transformen. la forma és el que decidirà que sigui taula o cadira o altre objecte. • Aquest important matis. apareixen i desapareixen. no estem parlant del mateix. Dit d’una altra forma. La matèria és el suport o substrat de la forma (la fusta és el substrat de la taula). Però la matèria per ella mateixa. la llavor respecte l’arbre. com el primer autèntic filòsof –diguem-ne– seriós en què ens trobem. sinó que primer ens hem de posar d’acord en què és el canvi. o una porta. tampoc no és res. sense matèria no hi ha substància (sense fusta no hi ha taula). procés d’abstracció. El gos en primer lloc va ser un cadell. • Fins ara ens havíem trobat en que uns deien una cosa i uns altres deien el contrari. morirà i desapareixerà. què és el canvi? El pas de la potència a l’acte. Segles més tard. ni mai arribarà a ser un gos. sense essència. com deia Plató. Veiem per què. • Aleshores. estic utilitzant una manera absoluta del no ésser. ens trobarem en una situació anàloga quan filòsofs del segle XX com Wittgenstein afirmaran coses similars: primer cal esbrinar si estem parlant del mateix. Però Aristòtil creu que Parmènides s’equivoca. part de dos mons irreconciliables. i l’error d’aquell rau en que no s’ha adonat que hi ha diferents maneres de ser i de no ser. De tant evident que resulta hom es pregunta per què de la importància d’aquestes idees. Les quatre causes: • L’explicació aristotèlica del canvi deixaria fred a més d’un en el sentit de no impressionar-se. La fusta és en potència una taula. El mateix passa amb l’arbre: no és una taula. • Aristòtil es plantejarà el problema com un autèntic filòsof i de manera simulada es planteja: no es tracta de saber si existeixen el canvi i el moviment o no existeixen a base d’especulacions. En la realitat. • Tot ésser està en acte d’alguna cosa i en potència d’altres coses. Després arriba Plató i encara ho embolica més amb els dos móns. perquè té la capacitat d’adquirir la forma de totes aquestes coses. i l’arbre respecte a la taula són una manera relativa de parlar del no ésser. però tanmateix també podem dir que pot arribar a ser-ho. • La combinació acte i potència fa possible l’explicació del fenomen físic del canvi. 20 . O l’arbre és arbre en acte. o una cadira. és a dir. Si no. Potència i acte: • Ara ja sabem quina és la idea d’Aristòtil sobre la composició de la realitat: tot el que existeix és substància. li permet a Aristòtil introduir un concepte cabdal en la seva metafísica. de l’adquisició d’una nova forma per part de la matèria. i del que sabem. I el mateix passa amb totes les substàncies del món: no n’hi ha cap que no sigui immune al pas del temps. en altres paraules. • Parmènides hagués dit que això era del tot impossible: una cosa que existeix. sempre és conseqüència de l’actualització d’una potència. La llavor no és un arbre en acte. però pot arribar a ser-ho. però sí ho és en potència. després un gos adult i després envellirà.4.4. no pot provenir de la no existència. Podem fer una definició més acurada: • Potència (dynamis): Capacitat que té la matèria d’una substància d’assumir o rebre una forma diferent de la que té. però té la potencialitat de ser una taula. i no. arribant a postures extremes tot dient que no es pot parlar de res: del que no sabem perquè no ho sabem.4. Ara bé. si dic que una llavor ni és. • Acte (energeia): És la realitat actual de tota substància i consisteix en la forma particular que hagi rebut la matèria. Sense forma. • Aquesta teoria que defensa la composició material i formal de tota substància s’anomena hilemorfisme. la fusta no constitueix cap substància.

Per a Aristòtil la lògica era una eina per a obtenir coneixement. L’ésser humà és un compost d’ànima i cos. és a dir. Aristòtil observa que l’ésser humà es realitza en societat. precís i inequívoc com el que utilitzen les ciències físiques i matemàtiques. 21 . Aristòtil torna a encarar-se amb el seu mestre tot negant la possibilitat d’un Estat perfecte. Però Aristòtil opinaria que hem donat una resposta incompleta. • De la mateixa manera que nosaltres actuem per objectius que ens plantegem i els perseguim. 4. I aquesta finalitat és millorar i perfeccionar-se tot actualitzant les seves potències. la raó que mou la creació d’aquella substància o fenomen és la més important. Però aquest cop no es tracta d’un dualisme antagònic. Extrem que portarà a una mena de nihilisme filosòfic. causa eficient. L’autor ho afirma en considerar que és la que té més repercussions. ble utilitzar un llenguatge únic. orientada a unes finalitats. Ara bé. l’explicació del canvi es completa amb la teoria de les quatre causes. o Per descomptat que Aristòtil ens parla d’antropologia i ètica. Pragmàtic com és. Per a Aristòtil. tot allò que cal per a que una cosa sigui és la causa. l’ètica i la política són pràcticament necessàries en el plantejament filosòfic. Aristòtil està afirmant implícitament i explícitament (De caelo). De la mateixa manera que passava amb la metafísica i la física. La Filosofia Primera o Metafísica és. Causa final. com ja ens ha explicar l’autor. o Pel que fa a la seva teoria del coneixement. El bé suprem és la felicitat.5. També observa que no totes les formes de governar-se afavoreixen la plena realització de l’ésser humà: no el porten cap a la felicitat. La causa formal és el model o la idea preconcebuda que ha utilitzat l’artista. causa formal. • Aquesta idea se’n diu finalista o teleològica i va imperar la llarg de l’Antiguitat i l’Edat Mitjana. però és un intent honest d’oblidar les fantasies platòniques de la realitat. ja que cal donar la causa final: plou perquè els éssers vius necessiten de l’aigua per viure. o Si l’antropologia i l’ètica van de la mà. i no existeixen les idees innates ni preconcebudes. o També cal fer esment dels escrits de lògica. És a dir. i causa final. tots ens posaríem d’acord en dir que es tracta d’un fenomen meteorològic en que el vapor d’aigua contingut als núvols es refreda i es condensa formant gotes que cauen a la terra. Si la causa final. La causa eficient és l’artista. • Les seves qualitats essencials. ja que tracta de l’ésser i no d’un dels múltiples aspectes de l’ésser. la natura sencera té una finalitat determinada. Conclusió al filòsof: o Aristòtil escriurà i ensenyarà sobre molts més temes. • L’objectiu perseguit o finalitat. a la pregunta de perquè plou. Insuperables i insuperats en alguns aspectes encara avui en dia. • És a dir. l’ètica té una dimensió teleològica. Per a ell. Causa formal. • Vegem-ho a través d’un exemple: • Les quatre causes atribuïdes a una escultura són: la causa material és el marbre del que està feta. aquesta es basa en la recerca de la felicitat. que ens trobem amb la definició de quatre causes necessàries que impliquen l’existència d’una substància: causa material. I la causa final és la finalitat o el mòbil de l’artista a l’hora de fer la seva creació. Aristòtil tornarà a posar en evidència el seu antic mestre quan afirmarà que el coneixement ens arriba dels sentits.6. Aristòtil considera que la més important és la causa final. El plantejament és eminentment pràctic. El teleologisme: • De les quatre causes que hem vist. la nostra ànima és una tabula rasa (una pissarra en blanc) que es va omplint gràcies als nostres sentits i les nostres capacitats intel·lectuals.4. o Pel que fa a l’ètica aristotèlica. • L’executor o impulsor. • Actualment. Causa material. és a dir. la més important. ens trobem altra vegada amb una postura dualista. O el concepte de causa que entenem avui en dia. Cal matisar prèviament que el concepte de causa que utilitza Aristòtil és diferent del que utilitzem nosaltres. Causa eficient.4. sinó harmònic i complementari. o Els seus tractats sobre Cosmologia plantejarà una teoria que. D’aquesta manera el concepte causa inclou: • El material del que està feta la substància. temes molt lligats en el pensament filosòfic. • Però tornant a Aristòtil. que la natura no fa res en va. a hores d’ara resulta fins i tot extravagant. això no vol dir que Aristòtil –no Filosofia.

La comunitat més feliç serà aquella en que no s’estableixin diferències massa grans. Aristòtil defensarà la moderació. o En política. Filosofia. No hi hagi rics ni pobres.oblidem el seu vessant sistemàtic i ordenat– no hagi estudiat i classificat els diferents sistemes de governar-se. com en ètica. 22 . sinó una immensa classe mitja.

és a dir. La part grega va caure l’any 148 a. I la part egípcia l’any 31 a. aquestes van perdre. part del somni d’Alexandre s’acompleix amb la difusió idiomàtica del grec i la barreja de religions perses i orientals. quasi normes de conducte a segur que permeti a la persona sàvia arribar a la felicitat. l’imperi macedoni va créixer cap a Orient. Recordem com Aristòtil. Els orígens de les escoles hel·lenístiques: Quan parlem de les escoles hel·lenístiques. la part persa. 5. iniciaren revoltes. Totes tres escoles cercaren una solució ètica per a l’ésser humà grec. anava assumint poder dins el sacsejat imperi macedoni. cap a Pèrsia i la India. però que a l’hora de la veritat qui decidia eren els macedonis. I sota aquest panorama. fins passats uns quaranta anys. Uns i altres continuaven lluitant i. en un moment de tibantor política entre els sotmesos –les polis gregues– i els invasors –els macedonis–. perd iniciativa i perd autoestima.C. com hem avançat abans. els estoics. Cosa que horroritzava als grecs de les polis. havia estat proper a la família real macedònia. 5. va morir de malària l’any 323 a. Filosofia. Les filosofies hel·lenístiques busquen les solucions a nivell individual. se succeïren una sèrie de lluites entre els partidaris dels dos fills d’Alexandre. A partir d’ara. qui de mica en mica. per raons òbvies la seva independència política i social. Durant el regnat d’Alexandre Magne. i la part egípcia. no obstant. però aquest cop en una dimensió molt més petita: passa a l’individu. Les filosofies hel·lenístiques voldran ser guies de salvació individual. Totes tres monarquies van acabar caient en mans dels romans quan aquests iniciaren les seves conquestes arreu del món conegut. per a què? La filosofia haurà de canviar el seu objecte d’estudi.C. ja no té sentit.5. La part grega.1. Conseqüències de la desfeta de la Polis: A mesura que les Polis gregues van anar caient en mans d’uns (macedonis) o altres (romans). va provocar una difusió de la cultura i.2. Qualsevol intent de crear un sistema filosòfic estructurador i integrador ha perdut tot sentit ja que. El ciutadà grec es convertirà en un individu aïllat. Això no vol dir que hi hagués pau. 23 . parlar o inventar grans sistemes filosòfics que parlin d’organitzacions polítiques governades per savis. La realitat fou ben diferent. Com sol passar. sobre tot. i el que ara diríem més passota (de fet és una conseqüència social de les dictadures). El somni de l’emperador era fusionar la cultura grega amb la cultura persa. Es torna més apàtic. perdut el seu model polític i social. parlem concretament dels epicuris. Aristòtil va gaudir dels fons necessaris per a dedicar-se a la investigació i especulació filosòfiques. Si a canvi s’havia tornat en una persona cosmopolita. nascut a Estagira. La part persa el 133. cap a Egipte.1. amb certes prestacions. però. del idioma grec. Sense l’ajut ni la dependència de res ni ningú. Té un cert paral·lelisme en les filosofies orientals. la reflexió filosòfica se centrarà en la recerca de tècniques que tranquil·litzin la desorientació i el desànim que es pateix. acostumat a prendre les decisions que l’afectaven. Però totes elles van ser dominades pel general Antípater. Les monarquies hel·lenístiques: Mentre els partidaris d’un i d’altres es barallaven. La solució rau a l’interior de cadascun de nosaltres. ja que no en và. El centre de la reflexió torna a l’ésser humà. la cosa no es va anar calmant. els grecs no van perdre el temps. Finalment foren tres generals qui es repartiren l’imperi macedoni.1.2. i els escèptics. Però per a bé o per a malament. 5. ja que el seu idioma es parlava pràcticament arreu del món conegut. i no va poder veure el seu somni fet realitat. la iniciativa política. A aquests període el coneixerem com el de les monarquies hel·lenístiques. Eren com una autonomia. o societats de classe mitja. ja que consideraven als perses poc menys que uns barbars. Alexandre. Esperançats davant la mort de l’emperador. Les lluites van durar ben bé 40 anys fins que es va arribar a una situació més o menys estable.C. El ciutadà de la Polis. Les Escoles Hel·lenístiques: 5. i cap al Sud. aquest empeny d’Alexandre. Introducció històrica: Anem a fer una mica d’anàlisi històrica del moment de transició que suposa el pas d’Aristòtil a la següent corrent filosòfica.1. Gràcies a això. havia perdut.

3. El cínic més emblemàtic va ser Diògenes de Sínope (413 – 327 a. degut a la situació social i política.). però Epicur aviat manifesta un profund odi cap a tot el que considera que són supersticions i creences infundades. Fidel a Sòcfrates afirmava que som nosaltres qui hem de posseir els plaers i no aquests a nosaltres. • No se sap ben bé si és fruit d’experiències d’infantesa. I no hem d’oblidar que a l’ètica li preocupa la nostra felicitat. Diògenes va radicalitzar la postura cínica predicant l’enduriment de cos i caràcter. 5. precisament El Jardí. Sembla ser que com a deixeble de Sòcrates va ser molt diferent a la resta (explicar el cas).2. Però hem de tenir en compte. Gos en grec és kinos.2. Admiraven la fortalesa interior i volien un retorn a una vida més natural. Són l’escola de Mègara. però sempre sota control de la persona). quan va arribar a Atenes es va trobar amb una situació social i política bastant caòtica. Aquesta escola té dos noms: escola cirenaica pel lloc a on es va fundar. les quals les veurem el proper dia. L’epicureisme té les seves arrels en l’escola hedonista (una de les escoles prèvies a l’hel·lenisme filosòfic que ja hem vist.1. i la capacitat de suprimir totes les necessitats. 24 . que aquestes escoles suposen el vessant filosòfic del període hel·lenístic. recordem hedoné = plaer. 5.Les tres escoles tenen com a precursors. • En tornar es va establir en una casa amb un jardí adjunt i va fundar la seva escola. i en alguns trets de l’atomisme de Demòcrit. De tal manera serà l’aversió que sentirà Epicur. L’escola de Mègara: Fou iniciada per Euclides de Mègara (450 – 380 a. ell i altres com Plató es van allunyar temorosos de ser empresonats com el mestre. Es deien gossos guardians de la filosofia de Sòcrates. I es mantenia fidel a la idea de les limitacions per al coneixement de Sòcrates: el famós només sé que no sé res.i reien de l’orgull dels atenesos. sinó més aviat un centre del que ara en diríem de creixement personal.C. i d’aquí ve el nom de cínics.2. Es van dedicar sobretot a l’estudi del llenguatge i la lògica. Antístenes admirava l’autodomini i l’autosuficiència de Sòcrates. Defensaven el màxim autocontrol.C. Euclides no creia en la teoria de les idees de Plató. I no va ser fins 16 anys després (ja amb 34 anys) quan va poder tornar a Atenes. qui malgrat haver nascut a la ciutat de Samos.3. 5. La seva va intentar fer un seguiment de les idees de Sòcrates un tant peculiar. Allà hom podia tribar un espai de reflexió. buscava el que és més natural per a l’ésser humà. que suposaven un intent honest de donar solucions ètiques a un ésser humà que. L’escola hedonista: Fundada per Arístip de Cirene (435 – 356 a. • Epicur no es va quedar a Atenes i va tornar a la seva ciutat natal. descans i diàlegs i converses amb el mestre Epicur. 5.C) va ser el fundador d’aquesta escola. un dels més vells deixebles de Sòcrates. Hi ha un altre vessant científic amb figures prou importants com Euclides o Arquímedes.2.C).1. L’hel·lenisme filosòfic: Ja vam comentar l’últim dia. a la recerca de la felicitat. L’escola cínica: Antístines (450 – 365 a. Ja havia mort Alexandre i les revoltes i els aldarulls eren moneda correnta la polis. l’escola hedonista i l’escola cínica.C) a Atenes.3.) Va ser desterrat de la seva terra per falsificar moneda i es va establir a Atenes a on aviat esdevingué un gos. La seva escola creia que podem afirmar ben poques coses sense por a equivocar-nos. Quan aquest fou condemnat. que es va dir. El Jardí. es trobava totalment perdut. També deixeble de Sòcrates. • L’escola d’Epicur. Filosofia. I sembla ser que va arribar a la conclusió que el plaer era el més natural. no era una escola universitària com la d’Aristòtil. 5. • Tot i així. estoïcisme i escepticisme–. quan vam presentar les tres escoles filosòfiques més importants del període hel·lenístic –epicureisme. als divuit anys se’n va anar a Atenes per a no perdre la condició de ciutadà i també per poder escollir una escola a on estudiar. La conseqüència és que menyspreaven les convencions socials. Epicureisme: • L’epicureisme és una escola filosòfica hel·lenística que rep el seu nom del fundador del corrent: Epicur de Samos (341 – 270 a. i escola hedonista per la paraula hedoné que significa plaer en grec. que la seva filosofia se centrarà en una lluita constant contra les pors i els neguits dels humans. unes escoles menors –en importància– que sorgiren de seguidors de Sòcrates que no estaven d’acord amb Plató (recordem que aquest fou deixeble de Sòcrates).

I per gaudir d’aquesta absència de dolor i pertorbacions cal arribar a una autèntica autarquia (autosuficiència). Ja no cal recórrer a l’astrologia o la superstició. no ens passarà el mateix amb l’escola estoica. errada a errada i encert a encert. Quasi no importa quin. Epicur recupera trets de la teoria atòmica de Demòcrit afirmant. menjar. i quan ella és Present. Aquesta és fruit i obra de diversos auFilosofia. la seva filosofia serà summament pragmàtica. no es preocupen dels afers humans. caminarem a la conquesta de la felicitat de la mà del mestre Epicur. La Física: La física d’Epicur parla. L’Ètica: Recordem que com ja hem dit. Diu Epicur en un dels seus textos: “Vana és la paraula del filòsof que no guareix els sofriments de l’home”. per a fer el primer pas.Partint d’aquest principi. La major part dels temors i les pors provenen de la ignorància i la manca de coneixements. com aquell. la recerca del plaer com a fi fonamental de la vida ja que en el plaer rau la felicitat. la física i l’ètica. En virtut d’això. la mort no existeix. La felicitat s’aconsegueix conreant altres activitats com la amistat. La felicitat més estable s’aconsegueix mitjançant l’ataràxia (absència de dolor i de pertorbacions). relació fonamental entre els epicureistes. Precisament el coneixement ens farà veure amb claredat la validesa de les quatre solucions o remeis. Però Epicur afegeix una bona part de la seva reflexió: precisament el coneixement del moviment dels àtoms ens permet de saber que es tracta d’un moviment aleatori i espontani. 5. A través d’aquest senzill principi. El destí no està definit. • El mateix Epicur va fer una proposta de divisió del seu pensament. • I per tal de poder ser una filosofia guaridora. El destí És més que dubtós que existeixi el destí Les necessitats Les primeres són fàcils de satisfer. pot suposar un pas endavant en el camí cap a la felicitat.3. i en un segon moment. sinó que el fem nosaltres pas a pas. ben emprat. • Per a alliberar-nos de les torbacions. La Canònica: Es diu així perquè ens parlarà dels cànons és a dir de les normes del coneixement. l’ètica és la part més important del pensament d’Epicur.2. així com els plaers desmesurats i efímers. en la serenor d’esperit aconseguida gràcies a la filosofia dels quatre remeis. Va dividir la seva filosofia en tres parts fonamentals: la canònica. i els segons són Naturals i els mals fàcils d’evitar. Epicur proposa la seva formula anomenada tetrafarmakon (quatre remeis) que els podem resumir en la següent taula: Torbacions Els quatre remeis de l’epicureisme Els déus Si existeixen. perquè la felicitat producte del plaer de la que ens parla Epicur. consisteix en la satisfacció mesurada i equilibrada de les necessitats naturals (beure. és a dir. aconsella evitar la política. Es tracta d’una defensa de la llibertat humana. Epicur intenta retornar la responsabilitat del destí de l’ésser humà al propi ésser humà. dormir. I com que no hi ha destinació prèvia. mostrant-nos els perills de les falses creences i les opinions no fonamentades. Qualsevol coneixement. o la predestinació? I és per aquesta raó que afirma que creu que els déus no existeixen. que les diferències del món s’expliquen a partir del coneixement dels àtoms i els buits que hi ha entre ells. Epicur ens recomana allunyar-nos de tot allò que pot pertorbar el nostre esperit i el nostre cos. Però compte!. com no. quin paper hi juguen els déus. I en concret. La canònica ens mostra el camí del veritable coneixement. i encara que així sigui. etc). la llibertat de l’ésser humà li permet d’escollir quin és el millor camí per a la felicitat més estable. 25 • . Si és així. mentre hi hagi adquisició de coneixements. no s’ocupen dels assumptes humans La mort Mentre som vius. a on aquesta última era com la culminació del camí i donava sentit a tot el seu pensament. Estoïcisme: • Si acabem de veure una escola a on el seu fundador i cap és ben visible i conegut. Epicur proposa un camí basat en dos moments: en un primer moment caldrà alliberar-se de les torbacions que patim. Per a Epicur allò important és adquirir coneixement. nosaltres ja no hi som. del funcionament de la natura i de l’ésser humà en tant ésser natural.

immersos en la crisi d’identitat. la pena de mort i la mateixa mort. els quals van presentar al jove Sòcrates. I també al igual que els epicuris. Epictet o Marc Aureli. I en conseqüència. Cap a l’any 300 a. ens fa afirmar que el cosmos és perfecte. I així es basa també la seva ètica: en acceptació i absència de desig. Crisip posà en ordre les idees de l’estoïcisme. fins i tot de la classe més poderosa. els estoics no feren fàstics a acollir a l’escola a polítics i governants. El lloc de reunió de Zenó amb els que començaren a ser els primers deixebles del nou pensament. Zenó. la postura sàvia és la d’acceptar el que va passant. Haurem de distingir. I també. ja que el que succeeix Filosofia. i el jove Zenó va conèixer filòsofs que es deien els autèntics deixebles de Sòcrates. tot el que ens passa a nosaltres. física i ètica. però és també llenguatge i raó: la lògica estoica cerca d’estudiar el nostre discurs o llenguatge. Es tractava dels cínics. Zenó adquirí gran reputació aviat. Per als estoics. 26 . És la millor pauta ètica. i la doctrina del primer estoic (podríem dir-ne fundador) és diferent d’altres pensadors estoics posterior a la Roma imperial. a diferència dels cínics. L’ètica: Recordem que els estoics accepten el que els esdevé. és la filosofia estoica i. la qual dirigeix i regeix. Període de revifalla de l’estoïcisme de la mà de personatges com Sèneca. I el fet de que el cosmos és la divinitat. Un cop mort Zenó. Parlem doncs. la llibertat rau en aquesta acceptació incondicional. nascut a Xipre era en realitat d’origen fenici hel·lenitzat. Zenó va imaginar un Sòcrates mestre de l’autocontrol. vida i sentit. quan Zenó tenia vint i pico anys. el seu deixeble Cleantes fou el cap de l’escola. Els estoics.C. d’una física panteista. Si tot el que succeeix està regit per una intel·ligència divina (el logos). cerquen una guia de salvació que permeti superar el moment de crisi que suposa la pèrdua de la polis i els conflictes posteriors. microcosmos dins del macrocosmos. La intel·ligència divina que endreça el cosmos fa que tot estigui prèviament determinat. Es tracta d’una lògica proposicional (de proposcicions) que té les arrels a l’escola de Mègara i la seva preocupació pel que es pot dir sense caure en una paradoxa. Només podem arribar a la felicitat acceptant les coses que se’ns van presentant. En l’acceptació de l’ordre còsmic. Tot el que succeeix a l’Univers té un sentit i una raó de ser. Lògica: El logos és el principi actiu que regeix el cosmos. la família del qual es dedicava al comerç. La paraula pòrtic en grec és stoà poikile. és a dir els estoics. No hi ha res subjecte de l’atzar. El savi és aquell qui comprèn les coses que han de succeir i les accepta. i els seus oients. Posteriorment. I amb aquesta idea hem de veure la influència del pensament d’Heràclit quan ens parlava del logos universal que tot ho controla. doncs. Els estoics identifiquen l’Univers amb Déu. la seva ètica. segons el que més admirava l’escola cínica: l’autocontrol. I encara que sembli una paradoxa. tres períodes diferenciats de les escoles estoiques: Primer moment o període fundacional: En aquest període haurem de parlar de Zenó de Citión. Sembla ser que en un dels viatges comercials. Segon moment o període d’introducció a Roma: Tercer moment o període d’estoïcisme imperial.): Zenó és considerat el fundador de l’estoïcisme. també té una raó de ser. que rebutjaven tot contacte amb la política.• • • tors. aquesta última és intel·ligència racional (que raona). enfrontat al judici. els megàrics i altres escoles menors. eren de totes les classes socials. a diferència dels epicuris. Zenó va començar a ensenyar l’ideal de vida que havia estat madurant des dels primers contactes amb els cínics. de manera que aviat els seguidors de Zenó es van anomenar els del pòrtic. qui establiran les bases de la doctrina estoica. al igual que els epicuris.. En virtut d’això. Aquest ésser viu és matèria i intel·ligència. l’Univers és un ésser viu integrat per dos principis: una matèria passiva i una ànima activa que li dóna força. Física: Tal i com és l’Univers estoic. sobretot. divideixen el seu saber en tres parts: lògica. de Cleantes i Crisip.C. Zenó de Citión (Xipre 332–262 a. van recalar a Atenes. va ser un pòrtic dedicat a l’Àgora d’Atenes.

és inevitable i necessari. Raonar correctament és acceptar l’ordre natural de les coses i del cosmos. I malgrat aquest discurs els estoics ens parlaran de la llibertat de l’ésser humà. Però es tracta d’una llibertat basada en aquest coneixement i acceptació. La llibertat es basa en que no res ni ningú ens pugui pertorbar. I aquesta impertorbabilitat és la virtut dels forts. Per arribar a aquest estat de gràcia, els estoics prediquen l’apatheia (absència de passions i desitjos). 5.3.3. Escepticisme: • L’escepticisme és una altra de les respostes de l’època a la situació de pèrdua de referents. El nom de l’escola prové de la paraula grega skeptomai, que significa examinar atentament. • Després de l’examen acurat de la realitat, el filòsof escèptic considera que res no es pot conèixer amb exactitud i certesa. No és una postura realment original: recordem els sofistes, en concret a Gòrgies, qui afirmava que no hi ha seguretat en el coneixement. • Actualment l’adjectiu escèptic l’utilitzem quan ens referim a un dubte o una desconfiança vers la capacitat o el coneixement d’alguna persona o alguna afirmació. Ens mostrem escèptics davant de teories científiques, religioses o morals. • El fundador de l’escepticisme hel·lenístic fou Pirró (360 – 275 a.C.), nascut a Èlide, una polis del Peloponès. Pirró va conèixer les teories de l’escola de Mègara (recordem: dedicats a l’estudi del llenguatge i de la lògica, seguien el pensament socràtic de la dificultat en arribar al coneixement). • Quan Alexandre Magne va iniciar la campanya contra els perses que els va dur fins a l’Índia, Pirró es va allistar al seu exèrcit i va participar de tota la campanya. Potser el fruit d’aquesta llarga campanya, a on va tenir la oportunitat de conèixer pobles molt diversos amb costums molts diversos, el va portar al seu pensament de que no hi ha cap fonament racional per a preferir un tipus de conducta o un altre. És a dir, no hi has cap raó que sancioni un comportament moral o un altre. La conseqüència és clara: la dita en castellà de “allá donde fueres, haz como vieres”. No es pot emetre cap judici de valors sobre el comportament de les persones. • Tant Pirró, com el seu deixeble Timó (320 – 235 a.C.) defensaren que la raó no pot penetrar fins a les fonts de les actuacions. Només en pot captar les aparences. Degut a que mai podem conèixer les coses tal i com són, no podem assegurar res ni tenir certesa sobre cap tema. • La conseqüència és que ja no podem emetre judicis del tipus: Això és cert o això no és cert • I evidentment, això ens porta a una postura en la que cal abstenir-se d’emetre cap judici. Aquesta abstenció del judici és la postura del savi i en grec es diu epokhé, o la renúncia total a saber res amb certesa i a opinar amb seguretat sobre cap tema. • Les raons que argumenten els escèptics per a mantenir la epokhé són cinc, i en diem els cinc trópos 1. La relativitat de les opinions, que fa dubtós tot principi: Cada persona té la seva opinió sobre un mateix tema, i cadascú pensa que la seva opinió és encertada i que les dels altres són falses. 2. La necessitat de buscar els principis de totes les coses: Cada resposta a un per què, genera nous per què que no podem resoldre. 3. La relativitat de les percepcions: Cada persona percep la realitat d’una manera diferent, cosa que fa que emeti un judici diferent. 4. El caràcter hipotètic de les premisses: Les premisses es basen en judicis relatius, això és, no podem assegurar que són judicis absoluts. Aleshores, basar el coneixement en premisses hipotètiques és tenir un coneixement insegur. 5. La necessitat d’acceptar (donar com a cert) abans de demostrar: Quan ens disposem a demostrar científicament o lògicament un argument, és perquè abans ja l’hem acceptat com a cert. És sens dubte un cercle viciós i precisament aquest trópos es coneix com el del cercle viciós. • Amb els cinc trópos, l’actitud d’epokhé, deixa de ser una simple absència de judici per a passar a ser un autèntic principi ètic a on es proposa un actitud vital de renúncia a decidir. És l’aturada o suspensió de qualsevol judici.

Filosofia.

27

5.4.

Però per tal de poder viure en societat, els escèptics acostumaven a acceptar els coneixements més probables i les normes ètiques de la comunitat a on vivien. Tot i que continuaven mantenint, per descomptat, que era del tot impossible saber si les normes o els coneixements que els tocava compartir eren certs. • En l’època que estem estudiant, l’escepticisme va tenir una bona acollida popular, ja que es va interpretar com el punt i final de la difícil recerca de la veritat. Era com un ja hem arribat i ja no cal gastar més esforços en esbrinar la veritat. • La veritat no sols és molt difícil de trobar, sinó que fins i tot, pot ser que no existeixi. Aleshores quin absurd passar la vida buscant una cosa que no existeix, una quimera. Els mateixos savis de l’escola afirmaven que res no podem saber amb certesa. L’escepticisme es va convertí, mica en mica, en la filosofia del dubte dogmàtic. • Al llarg d’un període important, fins arribar a la Roma Imperial, l’escepticisme va anar guanyant adeptes, fins i tot, entre les files de personatges importants de la política i les classes més elevades. No només això, sinó que les escoles platòniques i socràtiques del moment, van fer un gir cap al dubte sostenint unes que el mateix Plató es mostrava escèptic davant del coneixement sensible, i que Sòcrates deia no saber res. Oblidaven, però, que Plató parlava del camí cap al coneixement veritable (mite de la Caverna), i que Sòcrates afirmava no saber res com a punt de partida per a esbrinar la veritat del tema tractat. • A mitjans del segle II a.C., Carnèades, director de l’acadèmia platònica, va visitar la Roma Imperial i va fer una conferència a un seguit de joves romans desitjosos de conèixer la cultura grega. En aquella conferència, Carnèades va elogiar les filosofies de Plató i d’Aristòtil, però en una segona conferència , les va refutar enèrgicament per a demostrar que no hi havia possibilitats de conclusions fermes i inamovibles. Més tard, l’acadèmia platònica va abandonar l’escepticisme, però aquestes no van desaparèixer. Al segle III d.C., l’escepticisme gaudia de bona salut de la mà del metge i filòsof Sext Empíric. L’hel·lenisme científic: Ja hem vist que l’hel·lenisme té un important vessant filosòfic que ens ha arribat gràcies al pensament de les escoles de les que hem parlat. L’hel·lenisme filosòfic es caracteritza, sobre tot, per ser un seguit de propostes ètiques. Això té sentit ja que quan tot el saber i tot el coneixement trontolla, no té sentit parlar de ciència, de política o de com arribem a conèixer, ja que tot està basat en principis incerts (recordem els cinc trópos de l’escepticisme). Ara bé, sí podem parlar d’un cert posicionament ètic davant aquesta incertesa. Uns i altres ens faran, doncs, propostes ètiques destinades a sobreviure una situació angoixant. Tot això succeïa a Atenes. Però a l’altra banda de la Mediterrània, a Alexandria, uns homes plens d’esperit científic, protagonitzaven l’altre vessant de l’hel·lenisme. Amb el suport dels governants, aquest grup del que diríem ara científics, van convertir Alexandria en la capital de l’activitat científica. Mort Alexandre, el seu general Ptolomeu es va quedar la part d’Egipte i va fundar una dinastia: la dels ptolomeus. Degut a l’excel·lent situació geogràfica d’Alexandria, aquesta es va anar poblant de grecs, egipcis i jueus. Molt aviat va ser un important port comercial. A la seva illa de Faros s’hi instal·là una enorme foguera que cremava dia i nit per guiar els vaixells en la seva aproximació a port. De fet, Alexandria va esdevenir el nou centre de la cultura grega, però un centre que es va ocupar més de les qüestions científiques que no pas de les filosòfiques. Un dels descendents del general Ptolomeu, Ptolomeu Soter, va fundar el Museu o casa de les Muses, la primera institució realment similar a una universitat moderna. No era un museu com l’entenem avui en dia, sinó que era una gran biblioteca amb còmodes sales d’estudi, laboratoris de dissecció d’animals, jardins botànics, jardins zoològics, observatori astronòmic, etc. El Museu va ser destruït per un incendi l’any 48 a.C, durant el setge de Juli Cèsar a Alexandria. En el moment del desastre comptava amb més de 700.000 llibres. Va ser reconstruït, però mai va tornar a ser el que era. Els segles posteriors van ser dedicats més a recopilar i recuperar que no pas a la creació científica. L’any 390 d.C. i per ordre d’un bisbe fanàtic, van ser destruïts altra vegada bona part dels llibres. I finalment, l’any 641, els musulmans van arrasar amb el que quedava de la Biblioteca. El Museu disposava de quatre departaments: literatura, matemàtiques, astronomia i medecina. Més tard n’aparegué un de filosofia, però al Museu, controlat financerament pel govern, no li agradava massa les discussions filosòfiques ni polítiques, amb el que mai va arribar a ser un departament important.

Filosofia.

28

5.5.

De fet, l’activitat intel·lectual del Museu seguia bastant el funcionament del Liceu aristotèlic. Els seus fundadors es van inspirar en Aristòtil, però només es van inspirar, ja que sens dubte, aquell hagués preferit un departament de Lògica abans que un de Matemàtica. Al Museu es llegia força a Aristòtil, però més aviat els textos científics i empírics del filòsof que no pas els seus textos filosòfics. A més van abandonar totalment el principi teleològic fonamental en el pensament d’Aristòtil (recordem que la teleologia és aquella forma de pensament en la que tot té una finalitat) L’hel·lenisme científic va posar l’èmfasi en el saber matemàtic. Figures importants han passat a la història: Euclides o Arquímedes en són un exemple. Però també va gaudir d’importants astrònoms, físics i enginyers o metges. Aquí procurarem saber alguna cosa dels més importants. 5.4.1. Euclides d’Alexandria: • Euclides (330 – 270 a.C.) matemàtic educat a l’Acadèmia de Plató, va ser el primer director de departament del Museu. La seva tasca ha estat reconeguda al llarg dels segles, de manera que la seva obra Elements de Geometria ha estat fins el segle XIX, llibre de lectura obligatòria a les escoles i universitats. Va compilar tot el material matemàtic existent des de els pitagòrics fins el seu temps, ordenant-lo i fent una clasificació coherent. • Euclides, entre altres coses va afirmar que tots els teoremes de la geometria són deduïbles a partir de 10 axiomes.(en aquella època era qualsevol proposició evident que tothom admet sense que calgui demostració). Els cinc primers són comuns a totes les ciències, però els altres cinc són propis i exclusius de la geometria i l’autor els anomena postulats. Per exemple, el cinquè axioma, que és comú a totes les ciències afirma que el tot és més gran que la part. Aquesta afirmació és totalment axiomàtica ja que, quan pretenem explicar que, per exemple, una col·lecció de llibres és més gran que un dels llibres, ja assumim la premissa de forma inconscient. • La presentació de la geometria com un seguit de proposicions axiomàtiques ha animat a altres ciències a proposar els seus propis axiomes per tal de sortir de carrers sense sortida. Així, aviat altres branques de les matemàtiques han proposat els seus axiomes. 5.4.2. Arquímedes: matemàtic, físic i enginyer: • Arquímedes (287 – 212 a.C.) matemàtic, físic i enginyer. Podem afirmar que va ser el primer científic preocupat per l’aplicació pràctica dels descobriments de la ciència. Com a matemàtic es va dedicar sobre tot a la geometria. Com a físic, se li atribueix la invenció teòrica de la palanca i el seu famós principi (un cos sòlid submergit en un líquid experimenta una força que l’empeny cap amunt igual al pes del líquid que desplaça), a més d’altres descobriments. Com a enginyer s’atribueix a Arquímedes la invenció de la catapulta, i d’un sistema de miralls còncaus que dirigits contra les veles de les naus romanes, concentrava la calor del sol i les incendiava. Altres invents són, per exemple, una hèlix per extreure aigua dels rius. • Els descobriments i invents d’Arquímedes seran una de les bases de la ciència del Renaixement i de la ciència moderna. La filosofia hel·lenística a Roma: Roma sempre va ser receptiva a la cultura grega, de manera que molt abans de la conquesta romana de Grècia, el poble romà ja havia mostrat el seu interès pel pensament i la filosofia gregues. 5.5.1. El procés d’hel·lenització: • Algunes de les escoles hel·lenístiques es van implantar amb força a Roma: 1. Escoles epicúries: A la fi de la Roma republicana, cap al segle I a.C., l’epicureisme gaudia de forta influència a la societat romana. 2. Escoles escèptiques: Més o menys a la mateixa època, Ciceró (106 – 43 a.C.), conegut orador, va adaptar al llatí la filosofia hel·lenística. Més tard, al segle II, Sext Empíric (sobrenom que li ve de que, com a metge, preferia, al contrari que els seus companys de professió, experimentar i observar els fets abans que emetre judicis carregats de dogmes) va reformular l’escepticisme. 3. Escoles estoiques: L’escola estoica va ser la que va tenir més arrelament a Roma, produint pensadors brillants que han passat a la història com Sèneca o Marc Aureli (època imperial) 5.5.2. Sèneca:

Filosofia.

29

Sèneca manifesta que la recerca del poder i les riqueses no ens porten a la felicitat. Va néixer a Còrdova. I aquesta és l’arrel del seu pensament: el filòsof ha de ser educador del gènere humà. De la clemència i altres tractats de ciència i de física.• • • • • • • • • Luci Anneu Sèneca (4 a. 30 . i com a conseqüència. Sèneca destaca per un estoïcisme eclèctic. De les seves obres en podem destacar De la brevetat de la vida. Sèneca també parlarà de la importància de les bones amistats. La felicitat rau en l’encontre personal i íntim amb un mateix. o millor dit. és adir. sinó que cal tenir contacte amb el món de les persones i tenir un esperit cosmopolita.C. Sèneca es va manifestar contrari a l’esclavitud. De la felicitat.) és un nom propi dins la història de la filosofia i. però va passar la major part de la seva vida a Roma. Aquesta concepció ens porta a considerar les persones iguals. al gènere humà en la seva globalitat. De la constància del savi. Sèneca no va proposar una gran teoria ètica. sinó la persona normal i corrent que ara en diríem del carrer. tots som part de Déu. però la felicitat només s’aconsegueix mitjançant la llibertat. concretament de la filosofia estoica. De la tranquil·litat de l’ànima. – 65 d. i alhora religiós. i mentre som esclaus de les nostres passions. Fins i tot va exercir de senador durant el període de Tiberi i ministre en el govern de Neró. Ser savi no és lliurar-se a la contemplació absoluta. Sèneca fa un convit a la serenor d’esperit per a alliberar-nos de les passions esclavitzants. Filosofia. sinó més aviat una guia moral a través de les seves obres. alhora que defensava el dret de les dones en rebre la mateixa educació que els homes. barreja de diversos corrents. La raó d’aquesta democratització de la filosofia és perquè Sèneca considerava que tots som part d’un mateix cos. La seva pretensió és educar el caràcter de les persones. Es va mostrar admirador del pensament d’Epicur i la seva visió pràctica de la filosofia. no podem ser lliures ni feliços. I el seu objectiu no és l’altre savi. A base de força de voluntat podrem aconseguir aprendre a viure conforme a la natura i a través de la raó. I no es tracta d’un camí fàcil. un gran escriptor i un bon filòsof. així com les lluites de gladiadors.C. Aprendre i conrear la filosofia es cabdal per tenir èxit en una empresa d’aquest tipus. Va ser un gran orador.

d’un inicis tolerants. • Aquestes noves religions van tenir una ràpida acceptació entre les classes més baixes de la societat. ja que el politeisme formava part de la seva gènesi religiosa. • En aquest segle III. posteriorment. Això fa que es desdibuixi el concepte de ciutadania romana. Però a finals de l’època republicana. La Crisi de la República: succeeix l’any 30 a. • Sant Agustí. o a Mitra (origen siri i persa respectivament). quan es va destronar l’últim rei etrusc i es va instaurar un règim polític. la corrupció i la inestabilitat seran la nota dominant. El seu pensament establirà el marc conceptual dels propers 1000 anys 6. La ciutadania romana deixa de ser un privilegi d’algunes famílies romanes.C. El segle II a. Cultural i conceptualment eren molt diferents. República: aquest nou règim va donar ple poders al Senat. • L’any 410 succeeix el cop de gràcia. Introducció històrica: 6. 31 .C.1. carregat de valors nobles no era rival a la fredor dels cultes oficials a divinitats creades per encàrrec. a on una sola persona –l’emperador– tenia poders absoluts. al llarg del qual l’imperi romà va caure i es va fragmentar. La religió oficial. conscient del seu poder.i va donar pas a l’Imperi. la seva mitologia es va anar adaptant i modificant. i sense necessitat de cap ingerència externa.C.1. juntament amb els legionaris llicenciats després de llargues estades a terres orientals n’eren els transmissor d’aquestes noves religions. • Així podem veure com el contacte amb Grècia va hel·lenitzar els déus romans. Roma va patir una forta influència de les religions orientals provinents dels contactes de les conquestes d’Alexandre. massa freda i distant no captivava les ments del poble. Les religions orientals a Roma • Roma es va caracteritzar quasi sempre per una certa curiositat religiosa. fruit del repartiment entre els dos fills de l’emperador Teodosi: imperi occidental.1. • D’aquesta manera podem saber que al llarg del segle III es va retre culte al Sol. Roma: • Ens havíem quedat veien a Roma com el centre occidental de la cultura i la filosofia. • Aquestes religions oferien un contacte íntim entre el mateix individu i el déu. • El pensament romà podia conviure perfectament amb una multitud de déus. i passa a ser una condició general de qualsevol persona de l’imperi. el cristianisme. fins l’any 510 a. el proper autor que tractarem com a representant del corrent anomenat Patrística. sinó que una més de les que s’adorava era el mateix emperador. Era l’època de la Roma Imperial. Les tropes visigodes amb Alaric al front entren i saquegen Roma. • Pel que fa als diversos sistemes polítics que va tenir Roma al llarg dels segles. • Els esclaus arribats d’Orient. IV i III a. resultava del tot incompatible amb una societat a on no només hi havia una infinitat de divinitats. quan l’exèrcit.6. El sistema imperial va perdurar fins el segle III. • Aquests últims van ser una gran descoberta –per diferent– pel poble romà. • És en aquest ambient confús i distès. es va passar ràpidament a una situació de repressió i prohibició violentes. serà el segle d’or de l’imperi romà. • Era evident que una religió a on només es donava culte a una divinitat. posa i treu emperadors al seu gust a canvi de favors i prebendes. Aquest contacte íntim. • Aquestes religions orientals reben el nom genèric de mistèriques. de manera que cada individu podia salvar-se i renéixer com ho feia el seu déu. Parlem dels segles V. No va passar el mateix amb altres religions monoteistes arribades de fora: el judaisme i. amb capital a Roma i imperi oriental amb capital a Constantinoble. Així. El judaisme i el cristianis- Filosofia. serà testimoni intel·lectual de la caiguda de l’imperi occidental. l’imperi es parteix en dos. en distingim 3 grans períodes: Monarquia: un sistema monàrquic que va funcionar des de els inicis de la Roma etrusca. • Al segle IV. Mai més es tornaran a juntar. • Les fronteres eren contínuament violades pel pobles germànics (els famosos bàrbars). Filosofia Medieval: Patrística: 6. A mida que es van expandir i van conèixer altres cultures.1.C. i tenen com a tret comú que el déu o déus mor i reneix renovat d’una manera similar a com ho fa la natura en les diferents estacions.2.

els cristianisme es va propagar amb molta rapidesa. És un plantejament diferent al politeisme romà i al monoteisme jueu. Un missatge d’aquest tipus té una força que els polítics romans i jueus que van assassinar Crist no van saber calcular. a la nova realitat religiosa i moral. i perdonar fins i tot els enemics suposa una gran diferència amb l’esperit guerrer i venjatiu de la cultura imperial romana. als dèbils. • Certament la novetat del cristianisme era el missatge alliberador que s’adreçava. També els coneixerem com a apologistes o defensors del cristianisme i molts d’ells eren intel·lectuals convertits que van argumentar en contra de les creences paganes i de les interpretacions errònies i. adaptar el llenguatge filosòfic grec. cosa que xocava de front amb la concepció bel·licista i conqueridora del l’imperi romà. 32 .3. Més tard veurem com sant Agustí revaloritzarà el paper de la raó. Un déu més no importa. llenguatge del pensament per excel·lència. Pel pensament cristià. hi havia molta veritat cristiana. mentre que el cristià és enemic de l’error. ja que els cristians afirmaven que Déu creà el món del no-res. un esclau valia tant com un patrici. una nova antropologia (visió de l’ésser humà). • El cristianisme aviat va calar en moltes ments obertes i inquietes. calia diferenciar-se bé de la resta. • Degut també a les magnífiques vies de comunicació imperial (tots els camins porten a Roma). una nova teologia (visió de déu). I no només això. herètiques. Calia. El filòsof era amic de l’error. per a ells. 6. i negant el concepte de Parmènides segons el qual res no es pot crear del no-res. me van xocar frontalment contra el sistema polític de l’imperi. base fonamental de la cultura romana. • Els cristians menyspreaven les castes socials. especialment. Dins la Patrística podem distingir dos vessants o corrents: Patrística llatinooccidental: A on la tesi dominant era la d’enfrontament amb la filosofia. com el més brillant pensador d’aquesta època i que configurarà el pensament de pràcticament tot el període medieval. Una de les heretgies que van haver de combatre va ser la del gnosticisme. la influència platònica provoca que l’ànima sempre sigui la part més noble de la persona. I el període en el que van dur a terme la seva tasca s’anomena Patrística i va des del segle II fins al segle VIII. un Déu que és alhora tres. el cristianisme primigeni va fer les seves pròpies aportacions. i això era inadmissible pels romans. la tònica general va ser la de una cohabitació violenta i mal resolta. nom que prové del concepte grec gnosis –coneixement–. Antropologia: L’ésser humà (tots els éssers humans sense distinció) és fill de Déu.2. sinó que a més. i els membres de la qual afirmaven que el coneixement és més important per a la salvació que la fe. Cosmologia: Rebutjant la concepció cíclica dels grecs quan afirmen que el món va tenir un inici i tindrà un final. i una nova ètica (visió de la moral). Entre els representants d’aquest corrent trobarem el nord-africà sant Agustí (354 – 430). La Patrística: Els primers pensadors cristians es van proposar fer entendre el missatge bíblic del Nou Testament. La raó no serveix per a res relacionat amb la religió. Teologia: El monoteisme cristià aporta una gran novetat. Ètica: El deure d’estimar-se els uns als altres. permetria d’evitar interpretacions incorrectes i herètiques. en conseqüència. tot s’acabaria.6. afirmava que darrera les paraules i conceptes de molts filòsofs. als pobres i esclaus. donant una nova cosmovisió (visió del món). el temps és lineal i no cíclic. doncs.1. alhora. Patrística grecooriental: Més conciliadora amb la filosofia. Aquests pensador cristians s’han anomenat els Pares de l’Església. els següents pares apologetes es van dedicar a formular conceptualment el pensament cristià. Després d’haver de fer aquesta tasca de defensa. tret fonamental. tot pensant que un cop mort el cap de la secta. Aquesta distinció permetria diferencia correctament raó i fe. En mig d’un allau de religions i propostes morals. D’aquesta època és la famosa frase Credo quia absurdum (crec perquè és absurd). de manera que a nivell filosòfic. • Si bé és cert que hi va haver alguns períodes en que l’imperi va ser tolerant amb la religió cristiana. Alguns pensadors d’aquest corrent van caure en el risc de ser condemnats per heretges per ser massa con- Filosofia. Rebutjaven també la vida militar i propugnaven l’amor entre els éssers humans. es presenta d’una forma més innovadora que farà que aviat pensadors reflexionin sobre ell. I malgrat l’ésser humà és fet a imatge i semblança del seu Creador. però un déu únic és intolerable. El pensament cristià • El cristianisme presentarà un altre tipus de problemes i.

fresc.3. 6. es va convertir al cristianisme. Introducció biogràfica: • Va néixer l’any 354 a Tagaste. però l’autèntic canvi radical va esdevenir quan. . • Posteriorment va abandonar aquesta secta. encara que en el seu pensament sempre romandrà un rastre d’un cert maniqueisme. desapareixent.3. es va esforçar en diferenciar-se i distingir-se de doctrines neoplatòniques. No oblidem que era el llenguatge de la ciència. extrets de les filosofies imperants. Alhora no hi ha a penes cap interès per la ciència. I ens explicarà el seu pas per les doctrines equivocades del maniqueisme i de l’escepticisme. afirmarà el pensador africà. D’aquest període li quedarà clar que el mateix fet de dubtar de les coses ens dóna una important certesa: l’existència d’un jo que dubta. ens explica que va passar una època de pensament neoplatònic. es va fer adepte de l’escepticisme. home pragmàtic i lúcid reconeixerà que raó i fe pertanyen teòricament a àmbits distints. Com molts dels seus contemporanis. D’aquest període i aquest corrent és l’afirmació de que la filosofia és subordinada i depenent de la teologia. • Fruit d’aquesta preocupació. Agustí es preguntarà si per arribar a aquest coneixement calen algunes aptituds intel·lectuals extraordinàries o amb la fe n’hi ha suficient. • Agustí va morir l’any 430 quan els vàndals assetjaven la ciutat d’Hipona.3. de nivell inferior. Agustí continuarà preguntant-se pels límits i possibilitats del coneixement. • Agustí afirmarà que l’acte de creació no és un acte necessari. neixent. La raó 33 Filosofia. jove. • Agustí afirmarà que el problema dels filòsofs és que molts d’ells veuen el Cim al que han d’arribar. • Va passar uns anys treballant com a professor a Cartago i posteriorment es va traslladar a Roma. • En la construcció d’un sistema de pensament cristià. • En la seva obra Confessions. alhora. recordem que són pensaments molt individuals i gents prometedors. Si m’equivoco és que existeixo. sinó un acte de l’amor infinit de Déu. Això va fer que el petit Agustí creixés en mig de dos móns religiosos diferents.1. però que totes dues capacitats ens ajuden en el coneixement superior. Malgrat la validesa dels plantejaments hel·lenístics. • Més endavant va ser ordenat sacerdot i més tard bisbe d’Hiponam ciutat del nord africà. però són cecs alhora d’emprendre l’autèntic camí. Aquesta obra és resultat d’uns factors confluents: La filosofia havia degenerat.6. després de sentir vàries vegades diversos discursos de sant Ambròs. L’aparició del pensament cristià. però que després va entendre la gran diferència entre el cristianisme i el neoplatonisme. Sant Agustí: Recordem que ja havíem dit que sant Agustí va ser testimoni intel·lectual de la desfeta de l’imperi romà. siderats amb el paper de la raó. • Agustí. Aquests tipus de coneixement ens els donen els sentits. en el que crea la realitat des del no-res.2. • Però la pregunta important que es fa Agustí es com s’arriba a conèixer les realitats fonamental. Fill d’un home pagà i una dona cristina (la futura santa Mònica). a on obrí una escola. • Als 19 anys es va fer adepte de la secta maniqueista: Mani i els seus seguidors afirmen que hi ha dos principis en permanent lluia: el bé i el mal. i que ens donarà coneixement sobre les coses d’aquest món. Sobre tot perquè aquests no creuen en la intervenció de la voluntat divina sinó en una relació de necessitat entre Déu i la Natura. i el món medieval. • Fruit d’aquestes reflexions afirmarà la possibilitat d’un coneixement sensible. molt similars en alguns plantejaments al cristianisme. 6. La ràpida degeneració de la vida política i pública romana. Però potser el valor real de la seva tasca intel·lectual rau en l’esforç per conciliar cristianisme i filosofia. Raó i fe: • Agustí es preguntarà com arribem a conèixer. • En la seva etapa cristiana. Defensaven un dualisme molt rígid. • En un principi va acaronar les idees neoplatòniques. • La seva obra està a cavall entre el món antic. Agustí es va preocupar molt d’utilitzar termes clars i. ple d’il·lusió i novetats i amb un missatge de salvació per a tothom. Lluny queden els grans sistemes filosòfics de Plató i Aristòtil. a l’Àfrica romana.

però sí temps. Déu i el món: • Déu posseeix totes les idees perfectes de la realitat del món (similar a les idees de Plató). • L’explicació del temps segons Agustí.ajuda a tenir fe i no és incompatible. sinó que va ser creada per Déu. home pragmàtic. I el camí s’ha de començar per una experiència interior. I aleshores tot torna a quadrar: només l’ésser és creació de Déu. la fe és la via segura. l’ànima té tres parts o capacitats: entén (és intel·ligent). la que lliga l’ànima al temps. 6. segons Sant Agustí. dirà Agustí). de Plató i els neoplatònics. les coses dolentes i el mal en general. • L’ànima no ha existit sempre. Explicar conceptualment el temps és una tasca que s’ha fet relativament fa poc. Al final de tot. l’ésser humà estaria condemnat. • Sobre el temps. a on a dalt de tot s’hi està Déu. • L’amor a la veritat és l’autèntic motor que ens durà per aquest camí cap a les veritats absolutes.3. és creació seva. O millor dit. en certa manera. també va crear el temps. Ho fa tot dient que el que és etern són les idees. De manera que l’ànima vincula el passat amb el present. i el futur amb Filosofia. ni el passat són realitats. sap que el mal és una realitat al món. L’ésser humà segons el pensador és també un model dualista. A partir d’aquestes idees. Això és una descarada platonització del cristianisme. el mal no és ésser. Però el descobrir-les només li serà possible mercè a una intervenció divina (il·luminació. • Agustí també tendirà a harmonitzar el concepte oriental del món (etern i cíclic). Les idees de Déu. Tan sols existia el Déu etern i immutable (Plató). mentre que la realitat és creada i tindrà un final. I és aquesta última capacitat de recordar.4. El passat només existeix en funció del record del present. acabarà dient que només existeix el present. tancada i dominada pel cos. Afirma que al mateix temps en què Déu va crear el món. la realitat en Agustí té un ordre jeràrquic. apareix el mal. i si no fos per la gràcia divina. que en el cas de Plató rauen al món de les idees. Déu no està sotmès al temps. creu per entendre. • Explicant les característiques de l’ànima. una cristianització de Plató. és una mostra del gran esforç intel·lectual del filòsof medieval. • La raó ens prepara per a la fe i aquesta orienta i guia la raó. No obstant. • Agustí també parlarà del temps. en l’últim lloc de la jerarquia. • El món. ¿també és creació de Déu? • I aquí Agustí tornarà a fixar-se en una resposta típicament neoplatònica: el mal. Aquesta relació explica el per què l’ésser humà té una tendència natural cap al mal. sobre tot un autor anomenat Plotí. és a dir. I degut al pecat original. • El coneixement superior és el de les veritats eternes. En el nivell immediat inferior s’estan les ànimes (que no ocupen espai. hereva del platonisme. 6. aquest amor a les veritats abolutes. La realitat és contingent (és a dir. Abans de la creació del món no existia el temps (explicar el conte de Borges del cargol de mar i el nàufrag). són també models perfectes de creació. precisament. i cerquen la veritat eterna). a on conflueixen raó i fe.3. Després venen els cossos i els objectes. és quan Déu cera tota la realitat. Agustí explica la concepció trinitària de Déu. al menys amb els coneixements de l’època. L’antropologia d’Agustí: • L’antropologia d’Agustí també serà. O al revés. 34 . el mal i les coses dolentes no són pas creació de Déu. té voluntat i recorda. més que ser el reflex d’una idea de Déu. ja que Agustí. Fill i Esperit Sant. el no ésser no prové de Déu. en una relació íntima i que no s’ha de separar. és a dir. l’única que garanteix arribar a la fita. Fruit d’aquest pensament afirmarà: entén per creure. i ni el futur. Agustí donarà un nou sentit a l’amor cristià quan afirma i demostra que és l’amor a la veritat el que fa que el cristià que pensa i el filòsof creient són una mateixa persona. compost d’ànima immortal i cos mortal. La intercessió de la gràcia divina ens dóna una oportunitat de salvació. I el futur només té sentit com una projecció o imaginació del present. amb les idees jueves i cristianes de la creació i finitud del món.3. Fins i tot el mateix Agustí sembla adonar-se que sovint es fica en paranys intel·lectuals de difícil resolució. En conseqüència. La importància de les coses del món rau en l’exemple que donen de la idea perfecta quer té Déu d’allò. és la absoluta mancança. • Aleshores sorgeix la qüestió: si totes les coses del món són creació de Déu. Si Déu és Déu Pare. no necessària). ja que és al nostre interior a on estan les llavors de les veritats eternes. I hem de recordar que l’amor era també un dels conceptes cabdals de Plató i. Amb aquesta tendència natural no hi ha res a fer.

Aquesta obra serà una de les més llegides a l’Edat Mitjana i constitueix un magnífic tractat sobre les relacions Església / Estat. és a dir. El concepte de la història: • Recordem com Agustí havia estat testimoni de la caiguda de Roma. • Parlant precisament sobre la llibertat. cal conèixer els dos tipus de llibertat dels què ens parla Agustí: La libertas o màxima llibertat: és l’anhel d’estimar el suprem bé i aconseguir. és l’Església. i es va convertir en la obra més important del filòsof. Degut a la tendència natural cap al mal. El liberum arbitrium o lliure albir. Filosofia. serà el tema de la llibertat humana. la dolenta. • Cal deixar ben palès. aquest home pertnayerà a la ciutat terrenal. en conseqüència. va transcendir la primera intenció de contestar els pagans. 35 . responsables dels nostres actes? • D’aquesta paradoxa parlarà Agustí en la seva obra De libero arbitrio. simbolitzada per Roma o Babilònia. L’ànima. sobre el lliure albir. • Al nostre món. i que serà tema recorrent en tots els pensadors cristians. per haverlos donat l’esquena a favor del nou Déu del cristianisme. Estimar i voler Déu és el màxim grau de llibertat (libertas) al què pot aspirar l’ésser humà. La lluita interior que anomenem càrrec de consciència. doncs. el liberum arbitrium esdevé libertas. • En resposta a aquesta argumentació. és a dir. Agustí planteja la paradoxa fonamental: Per una banda el cristianisme ens planteja que al final de les nostres vides terrenals. Quan aquesta va caure. • A mesura que aquesta obra es va anar completant. és l’única cosa creada que té consciència de la seva temporalitat. I no es pot veure quins seran els elegits. la lluita interior entre fer el bé o fer el mal. Però cal saber que es tracta d’una capacitat afeblida pel pecat original. Amb la gràcia divina. Però per altra banda recordem que l’ésser humà ja està condicionat en néixer pel pecat original que el porta inexorablement cap al mal. I a partir del seu plantejament. a més. a on dóna raó d’una concepció cristiana de la història.5. ¿Com podem considerar-nos.el present. Si l’Estat vol ser bo. • Es tracta d’una visió lineal de la història. és a dir. l’Estat ha de seguir els principis de l’Església. el tema quedarà obert per a la discussió filosòfica posterior. és la viva imatge de la lluita entre les dues ciutats. 6. és l’Estat. ambdues ciutats estan barrejades i llur seguidors conviuen en una constant lluita.3. la felicitat. mentre que la ciutat terrenal. i depenent dels nostres actes tindrem un premi o un càstig. s’ha de sotmetre a l’Església. però. • La importància d’aquesta idea. oposada a la visió cíclica dels grecs. És la capacitat de prendre decisions amb llibertat. Agustí escriurà una de les seves obres més importants: La Ciutat de Déu. que quan Agustí parla de les dues ciutats. • Un altre tema que Agustí tractarà de forma brillant. ciutat de llum celestial i simbolitzada per Jerusalem. si no el que hi ha subjacent en aquesta idea: la ciutat de Déu. i la ciutat de la foscor terrenal. És a dir.. • La història de la humanitat es pot resumir en la història de la lluita entre dues suposades ciutats: la Ciutat de Déu. Però és evident que aquests plantejament només és coherent si donem per cert que no té sentit premiar o castigar si no som lliures d’actuar. es van alçar moltes veus dient que era una venjança dels antics déus. a on critica a aquells qui argumenten el retorn als déus pagans. sempre es tracta d’una idea abstracta i que no es correspon a cap realitat. no és la formulació en sí. només amb la intercessió de la gràcia divina l’ésser humà serà capaç de triar el bé. El Bé suprem s’identifica amb Déu. I afegeix: un home pot pertànyer a l’Església i. però si s’estima més a ell i les coses terrenals que a Déu. la bona. Però l’autèntica Ciutat de Déu roman invisible des del nostre món.

i la versió cristianitzada de Sant Agustí. • Els universals: a nivell filosòfic es va parlar bastant sobre el que avui en diríem conceptes genèrics. . • La llibertat humana: Un altre dels temes recurrents des de Sant Agustí. sinó més aviat un precursor o iniciador de la filosofia medieval. Hi ha un seguit de temes recurrents al llarg de tota la filosofia medieval que cal anar centrant: 7. Temes recurrents: • La relació entre raó i fe: Ja hem vist que des de Sant Agustí.1. Cert és que els immediats segles després de la caiguda de Roma es poden caracteritzar com a obscurs. i gràcies a la observació hom podia aprendre. Un universal o un concepte genèric seria aquell que ens permet designar tot un col·lectiu. bé de d’Aristòtil. Del món terrenal. Introducció filosòfica: • Bé és cert que a nivell historiogràfic. en aquella època es va discutir bastant sobre el caràcter i la implicació d’aquests conceptes universals. però al llarg d’aquests 1000 anys. autor irlandès. es van mantenir més estables que al continent europeu. Filosofia Medieval: Escolàstica: 7. Al llarg del seu ensenyament. no es van veure tan durament afectades i colpejades. El terme ésser humà ho és. • En aquest context. Es tracta de Joan Escot Eriúgena.1. En aquest llar període. • En caure l’imperi Romà. després de la desfeta.1. també forma part d’aquesta barreja i no hem d’oblidar que van ser els hereus de tota la ciència alexandrina. Ara bé. La cultura romana. Però a aquesta etapa de 1000 anys. li tocava resignar-se a ser una època de compilació i recull de obres per a la posteritat. d’alguna manera. • Intent de demostrar racionalment l’existència de Déu: A mesura que el mil·lenni avançava. l’herència del pensament bascularà bé des de Plató. Època que sovint els historiadors havien qualificat de pas entre la creació filosòfica de l’antiguitat. i es va posar a ensenyar a la cort d’un net i hereu de Carlemany. el món celestial tenia les característiques contràries. Actualment l’Edat Mitjana es veu com un llarg període molt poc homogeni i. l’Edat Medieval es presentava com una època de transició (el mateix nom ho indica). Però a mida que avancen els segles. aquest tema serà un dels temes centrals que més discussions filosòfiques s’endurà. • En qualsevol cas. la part no continental de l’imperi.7. A Occident. hereva de la cultura grega i tota la barreja de factors culturals que hi confluïren. • La relació entre el món celestial i el món terrenal: Al principi del mil·lenni. depenent de l’època i la situació. hi ha autors que defensen que la filosofia medieval comença amb l’Escolàstica. cal parlar d’un autor com a precursor de la filosofia escolàstica. Joan Escot entrarà sovint en el conflicte entre la fe i la raó. però provarà de donar una explicació racional amb el seu sistema filosòfic. la raó s’anava afermant i no perdia terreny davant la fe. assistirem al naixement d’escoles i universitats. podem parlar de l’Edat Medieval ja des de la caiguda de l’imperi Romà. direm que es va passar d’una concepció força platònica a una altra més propera a Aristòtil. les illes britàniques. a la Gàl·lia. L’Islam. 36 Filosofia. i segle a segle. i s’adopti un punt de vista més històric. és a dir. es diu que és qui va començar una nova etapa creativa en l’entorn de la filosofia. Aristòtil va arribar a Europa a temps per a que Sant Tomàs l’incorpori al cristianisme. • Joan Escot Eriúgena (810 – 877). Plató gaudirà de més influència que Aristòtil. ja que al darrera de la resposta. i la creació que ens arribarà de la modernitat. o més purament filosòfic. Per contra. abundava la idea de que el món terrenal era contingent i summament temporal. el pensament es farà més exigent i intentarà de demostrar l’existència de Déu a partir de raonaments. carregada de foscor i obscurantisme. sí força variat i interessant. aquest fou també un dels temes més recurrents. Joan Escot creu en les veritats revelades. Diríem que.1. Però en filosofia. 7. En un sentit més filosòfic. D’aquesta manera veurem com a la fi de l’Edat Mitjana.2. aquesta concepció tan negativa del món terrenal va anar canviant. Europa hagués tornat als seus orígens de pensament: el món clàssic grec. Joan Escot es va traslladar de la seva Irlanda natal. i que Sant Agustí no és pròpiament dit un autor medieval. La qüestió no era simple. Al pas dels segles. hi havia implicats l’autèntica relació entre Església i Estat. El seu pensament ens parla d’una defensa i valorització de la raó. en canvi. Introducció històrica: Fins no fa gaire. Sant Agustí no va entrar en aquesta demostració: a la seva època es donava absolutament per certa l’existència de Déu. de la mà dels neoplatònics primer. Per contra a Orient es van preservar més les obres d’Aristòtil. i gràcies a la cultura islàmica. Això vol dir que.

Recordem el que he vist a la classe d’història: el senyor feudal garantia la seguretat i protecció d’un territori incloent tots els habitants del mateix. en concret de Plató i Aristòtil i la seva concepció del que és un concepte universal. a tot l’imperi carolingi (l’imperi romà d’occident) es va donar la formació sociopolítica que anomenem feudalisme.2.2. sistematitzaran els continguts de la veritat sagrada mitjançant un mètode filosòfic. o cada un dels cavalls que veiem estan caracteritzats per la idea universal d’home i cavall. A partir de cada cas particular. Són conceptes que només existeixen dins la ment del qui els pensa. de la mateixa Bíblia o escrits d’autors anteriors. que mantenien una relació de vassallatge amb el senyor. els escolàstics no buscaran. • Els Escolàstics no es van dedicar a buscar la veritat. Però la cosa ve de més antic. però aquesta idea universal no la veiem enlloc. I també intentaran de rebatre amb arguments filosòfics aquelles possibles objeccions contra aquesta veritat que poguessin sorgir de la mateixa raó.2. doncs.7. i és més. Es tracta doncs. Aristòtil: les idees universals són una producció de la nostra ment quan copsem la forma (matèria i forma: aquesta última és la que fa que una cosa sigui el que és) de l’objecte. La veritat és la veritat sagrada de la revelació divina. Els universals són simples noms inventats per l’ésser humà per designar una pluralitat de coses individuals amb qualitats semblants. • És en aquest paradigma cultural quan neix l’Escolàstica com a forma de pensament. Així doncs. Aquesta forma de pensar s’ha anomenat dins l’Escolàstica el realisme. Aquesta ja la tenien. • Un dels mètodes filosòfics més utilitzats per l’Escolàstica era el mètode de “pro et contra”. I els filòsofs escolàstics van donar diverses respostes a aquesta pregunta: La primera resposta té un marcat caràcter platònic: els conceptes universals són substàncies separades dels individus singulars i amb existència pròpia i independent de l’experiència i la ment humanes. De Déu sorgeix la natura i a Ell hi torna. els conceptes universals estan a cada un dels objectes i coses a partir de la seva forma. L’Escolàstica: 7.1. estem utilitzant un concepte universal. • Filosofia. • L’Escolàstica és la filosofia que va néixer a les escoles monàstiques. la seva realitat? • Aquesta qüestió va convertir el tema dels conceptes universals.2. La segona resposta es coneix amb el nom de conceptualisme i afirmen que si bé els universals existeixen. en la pregunta pel tipus de realitat que hi ha al darrera d’una expressió universal. la veritat. perquè afirma l’existència real de les idees. Recordem-ho: Plató: els conceptes universals són les idees perfectes que tenen existència pròpia i són causa de la realitat contingent. La tercera resposta és la posició nominalista la qual afirma que només existeixen les coses individuals i singulars. Quina és. o també anomenat el de “sic et non”. Cada un dels homes. d’una filosofia cristiana la tasca de la qual seria endreçar de manera comprensible els dogmes que ja havien deixat per escrit els Pares de l’Església. cosa que implicava llargues i interminables discussions acuradament argumentades. qualsevol la tenia al seu abast. i mai sobre observacions empíriques fruit d’una anàlisi oberta. D’acord al nominalisme no existeix la humanitat que tan sols és una paraula. mitjançant arguments. Inicis de l’Escolàstica: • L’any 989 s’instaurà la Pau de Déu i així. ho fan com a idees abstractes dins les nostres ments. La qüestió dels universals: • Ja hem explicat en la introducció que el tema dels conceptes universals havia estat motiu de moltes discussions i moltes escrits. • Per a aconseguir-ho. sinó que buscaran d’aprofundir en ella per mitjà de la raó. El seu nom ja ens indica el seu origen: nasqué en les escoles fundades per Carlemany i es desenvolupà plenament al llarg del segle XI. ja que identifica Déu amb la natura. • Cada vegada que utilitzem el terme home. els pro i contra se centraven sobre temes de la Bíblia. • I sobre quins temes anaven les discussions escolàstiques? D’acord al context cultural impregnat de platonisme i agustinisme. o cavall. o qualsevol altre d’aquest tipus. 7. Així doncs. Una de les obres més importants d’Escot és un tractat d’aire neoplatònic sobre la natura i la creació. que consistia a contraposar arguments a favor i en contra d’una determinada qüestió. podem establir una idea universal o genèrica. La seva visió de la natura és quasi panteista. l’economia i l’estructura jurídica i social de la major part dels països d’occident. 37 . Aquesta forma social i política va configurar el món.

No hi ha dubte que existeix una grandesa a la natura que també ens fa pensar de l’existència d’una grandesa superior i única de on emana tota la grandesa de la natura. La primera s’ha dedicat a l’estudi de l’ésser en genèric. o no hi ha res. • Podem arribar a Déu a través de quatre proves. Va ingressar en el monestir de Bec. sinó que existeixen els mils de milions d’individus concrets. i el parlar sobre la naturalesa de Déu. Un altre tema molt important va ser l’esforç per demostrar racionalment l’existència de Déu. i no hi ha res que hagi sorgit del no res. és adir. que existeix. Amb Anselm neix la teologia centrada sobre la raó. 1 Ontologia: recordem que Aristòtil ens va presentar la seva Filosofia Primera o Metafísica. defensaven la importància de la raó per a entendre. La simple existència de coses bones ens fa induir l’existència d’una bondat general i única. • Segona prova: rau en la idea de grandesa (no quantitativa sinó qualitativa). la Filosofia Primera que després en vam dir Metafísica ha tingut al llarg del pensament filosòfic dos branques d’estudi fonamentals. Això implica el reconeixement de l’existència d’una font originària de on ha sortit tot. 7. però no pas l’únic.3. en la seva negació. a Normandia a on van transcórrer els millors anys de la seva producció intel·lectual. Això implica que pel fet de tenir una idea. Anselm està convençut que totes les persones tenien un fort sentiment de Déu. Però entrat el nou segle XI. la cultura i tot el pensament s’havia quedat estancat quan no molt fragmentat. Durant els segles IX i X. el primer ésser (o l’últim. pensador que veurem a continuació es va esforçar en fer aquesta demostració. Els universals no tenen cap realitat al darrera. Vida i Obres: • Anselm és el pensador més important del segle XI. Ara bé. 7. • Primera prova: tothom tendeix a apropiar-se de les coses que considera bones. 38 . allò pensat ja existeix. Anselm distingeix entre el parlar de l’existència de Déu. Això implica l’existència d’una perfecció absoluta i única. • Sant Anselm iniciarà el que s’ha vingut a dir l’argument ontològic. • Uns posaven l’accent en la fe. que no hi pot haver res de més gran que Déu. ho demostrem amb les proves que hi trobem. • Tercera prova: no surt d’un concepte particular com les anteriors. Sant Anselm de Canterbury: 7.7. O és així. com Escot Eriúgena o el mateix Sant Anselm. • Fins i tot els ateus reconeixen. Anselm va entendre que havia arribat un nou temps.2. de tal manera que se’l considera el primer veritable escolàstic. ni en la realitat. segons com ens ho mirem) ha estat Déu o un concepte equivalent.3. comença a respirar-se un nou aire a Europa: • Monjo benedictí. La segona branca que s’ha anomenat Ontologia. Aquesta. Tradicionalment. Són dos temes diferents. Anselm va romandre a Canterbury fins la seva mort el 1109.1. primer ens posicionem i decidim que Déu sí existeix. de manera que la raó s’havia de subordinar a aquesta. L’existència de Déu: • Tot el pensament d’Anselm gira al voltant de Déu. que rau en la idea de que l’existència de Déu es desprèn de la mateixa idea de Déu. de qualsevol ésser finit o infinit.3. Tret d’un període d’exili a Itàlia. L’argument ontològic1: • El problema dels universals va ser un dels temes estrella de l’Escolàstica. Les obres més importants d’aquest període són: • Soliloqui (1076) • Col·loqui (1077) • El gramàtic (1078) • La Veritat (1078) • El lliure albir(1078) • El 1092 va anar a Canterbury i va acabar sent l’arquebisbe de la ciutat. Sant Anselm de Canterbury. • Va néixer a Aosta (Itàlia) en una família noble.2.3. Ni en la seva ment. Ara bé. Filosofia. I altres. i després. la més important de totes les ciències tractava de l’ésser en tant que és. s’ha dedicat més aviat a esbrinar l’ordre de dependència jeràrquic que sostenen els éssers. sinó del mateix ser. • Quarta prova: els éssers tenen un grau de perfecció ascendent en jerarquia (des dels minerals fins a l’ésser humà). Es tracta d’un raonament que en direm a priori. Va passar de monjo a pare prior i a abat. Tot existeix en virtut de quelcom.

1. jutge. Però també es va endinsar en el món de la producció filosòfica quan va argumentar sobre les relacions entre la filosofia i la religió. • Averrois matisarà que en realitat no es tracta de dues veritats sensu estricto. • En conseqüència. Aquest filòsof argumentarà que de l’existència d’una idea no podem induir l’existència de la realitat que la representa. globalment. pels seus comentaris a les obres d’Aristòtil. Aquest diran que l’existència d’una idea no és raó suficient per a l’existència real. també argumentaren amb força. • La llibertat. Aquesta postura serà durament criticada per un autor posterior escolàstic i molt important: Sant Tomàs d’Aquino. primer tenim la idea. No es tracta d’un defecte o una limitació.4. Raó i fe: • Anselm creu en Déu amb el cor.4. Però no en té prou. Va ser a més. Què passa quan la filosofia ens dóna una resposta i la religió una d’altra diferent. i la raó ens dóna explicació de les qüestions de la fe. són més semblants a la realitat existent. Altre cosa no ens faria els reis i reines de la creació. • Quan les seves obres van arribar a l’Europa cristiana. la paraula divina és la mesura de les coses. I aquesta rectitud no només depèn de l’intel·lecte. sinó exclusivament a la idea més gran: la idea de Déu. • La fe és el punt de partida. de la possibilitat d’una doble veritat.4.3. el que ja sabem amb la fe. en conseqüència.3. una veritat filosòfica i una veritat teològica. depenent de la intenció o l’apropament que es faci a la realitat sotmesa a estudi. Aquest és el seu programa: aclarir amb la raó. matemàtic i polític. es converteix en la capacitat d’obrar amb rectitud i amb bona voluntat. i tanmateix creu que tothom té aquest sentiment. sinó que és més aviat dues explicacions en un pla formal. 7. El coneixement humà es mesura en relació amb les coses. és regit per Déu. Averrois afirma que el filòsof haurà de parlar com a filòsof i el creient com a creient. 7. Va néixer a Cordova (1126 – 1198). • Ha rebut el sobrenom del comentador. La seva defensa aferrissada de la filosofia. ni marca el destí de cada ésser particular. La veritat humana rau en la rectitud en que podem descriure les coses. Però això té una implicació forta: pensar equival a admetre l’existència. Anselm contestarà dient que no es referia a qualsevol idea. ¿Per a què conèixer allò imperfecte i contingent quan es té un coneixement perfecte i etern? En virtut d’aquest desconeixement. però està condicionat a viure en un món que. com la realitat s’explica a priori. sobretot. perquè se’l coneix. Formen una parella perfecta: raó i fe. Ell mateix dirà que no busca comprendre per a creure. Déu no escriu. • La llibertat s’explica en que Déu ens ha volgut així. • La realitat s’ha de correspondre amb els conceptes.3. 39 • Filosofia. a més de ser desterrat de la seva ciutat. • Averrois defensarà la teoria de la doble veritat. sinó que creu per a comprendre. No hi ha. Averrois: • És el filòsof musulmà més important de l’Edat Mitjana. Déu i l’ésser humà: • Les reflexions d’Anselm se centraran en aquest dos conceptes: Déu i l’ésser humà. .7. però la raó haurà d’estar dirigida d’acord a unes normes: una perfecta correspondència entre llenguatge. mentre que els seus detractors. metge. i va perdre tots els seus càrrecs públics i polítics. • Per altra banda Averrois quan parlarà sobre temes antropològics. els conceptes no ens parlen de la realitat. Som lliures en la mesura en que fem us de la bona voluntat per a obrar amb rectitud. La lògica i el món han d’estar d’acord. Uns les van defensar amb força. sinó també de la voluntat. En cas contrari. • L’ésser humà coneix en la mesura en que els conceptes que es formen a la seva ment. ens dirà que Déu no coneix cada ésser particular. van causar un fort impacte. doncs. Aquesta concepció tindrà partidaris i detractors. Anselm vol conèixer Déu amb la raó. pensament i realitat. sinó més aviat tot el contrari. Però el filòsof buscarà apropar-se a ella a través d’uns mecanisme. • En canvi. l’ésser humà és lliure. és el model de la realitat. només n’hi ha una de veritat. i el creient ho farà a través d’uns altres. És a dir. L’islam: 7. Però és una llibertat condicionada. Això queda provat amb l’existència del mal i la injustícia. el va fer caure en desgràcia. • Tornem altra vegada a veure en Sant Anselm. i després intentem de demostrar-la. amb la nostra voluntat i amb la capacitat de perdre’ns i caure en el vici.

empíric i científic característic d’Aristòtil. Tomàs respondrà que no. l’ésser humà pot arribar a una certa comprensió de Déu. es rebutja recórrer a un procés infinit. • Primera Via o argument del motor no mogut: En el món hi ha moviment. aquell aire realista. sinó que també incorpora la pensament filosòfic. ho és per alguna cosa.5. • A la pregunta de si pot arribar la raó a demostrar l’existència de Déu. D’alguna manera direm que està unint. En segon lloc. la raó ha comés un error en alguna de les seves passes. si una fe és demostrada. de manera que no només escriu convençut que Aristòtil i la fe no són incompatibles. I un dels representants més importants. La fe implica un salt mortal sense xarxa. • La novetat d’aquestes vies o raonaments és que acompleixen el més pur i estricte estil científic.5. ni altres religions. 7. • Tomàs es va veure captivat pel pensament d’Aristòtil. d’aquelles que només es poden conèixer a través de la revelació divina (veritats teològiques revelades).1. Totes cinc vies mantenen una mateixa estructura lògica: • Es parteix d’una determinada informació del món empíric. Tomàs desenvoluparà 5 raonaments de l’existència de Déu que s’han conegut com les cinc vies tomistes. home prudent i pràctic dirà que aquesta incompatibilitat no implica conèixer i tenir fe si ens plantegem que el coneixement ens deixa a l’entrada del dogma. A aquesta última categoria pertany l’existència de Déu: és una veritat revelada. sinó el més important és el dominic Tomàs d’Aquino. tot el que és mogut. I dic una certa perquè la totalitat de Déu mai es pot abastar només amb la raó. Es va enfrontar ideològicament al pensament de sant Agustí que estava més proper a les tesis platòniques. Tot i així. però acabaran convergint en un punt final comú i arribar a les mateixes conclusions. ja que totes les veritats provenen de Déu. • Sempre és Déu la causa final del fenomen observat. • I és tant així. La cristianització d’Aristòtil: • Tomàs d’Aquino (1225-1274) va ser tot un entès de les obres d’Aristòtil. • Seguint el pensament aristotèlic. 7.5. • S’aplica el principi de causalitat.2. Aleshores s’infereix l’existència d’un Primer Motor Immòbil que no és mogut per ningú i que és causa de tots els moviments posteriors. Una cosa és el coneixement racional. encara que és la poderosa capacitat de la nostra ment la que crea conceptes (universals). Tomàs distingirà entre aquelles realitats que podem conèixer amb la raó (veritats teològiques naturals). de la mateixa manera que segles enrere sant Agustí havia fet amb Plató. Què implica aquesta jerarquia? Quan la raó i la fe arriben a conclusions diferents. ja que són a posteriori que vol dir que parteixen d’indicis o observacions empíriques. Tomàs harmonitzarà els dos conceptes d’una manera innovadora a l’occident cristià: els camins de la filosofia i de la teologia poden ser diferents. i realitzant un enorme esforç intel·lectual. és la fe qui té la veritat. encara que la fe esdevé el principal criteri de veritat. ni de que aquest es mostra de manera evident. • La seva obra filosòfica és molt extensa. al qual només hi podrem accedir a través de la fe. Aquest punt final és la veritat. Així doncs la raó ens dóna un camí. Raó i fe: • Pel que fa a la tan ja tractada relació turmentosa entre raó fe. 40 . Sens dubte. per primera vegada fe i raó. i va fer una gran tasca en un intent d’adaptar la filosofia aristotèlica al cristianisme. Aquest Primer Motor és Déu. Les 5 proves de l’existència de Déu: • Degut al reconeixement de que no hi ha una idea innata de Déu. deixa de ser fe. Va comentar pràcticament totes les obres d’Aristòtil fent una tasca de cristianització del filòsof grec.7. Tomàs contestarà que en principi. Però no podem aplicar aquest principi ad infinitum. • A la pregunta de si és possible conèixer i creure alhora. un risc ja que. 7. no hi hauria ni ateus. li van arribar a través de diverses fonts.3. perquè hauria d’haver existit abans que ell Filosofia. ja que si ho fos. o L’esplendor escolàstica: sant Tomàs: El segle XIII és el segle més brillant i creatiu de tota l’Edat Mitjana. Però Tomàs. Déu no és una veritat evident. I tal i com ens diu Aristòtil. les quals. i una altra de ben diferent és la fe. Ningú no és la causa de sí mateix. • Tomàs recuperarà la teoria del coneixement aristotèlica acceptant totalment que el nostre coneixement prové dels sentits. • Segona Via o argument de la causa primera: Tots els éssers són la causa d’altres éssers. que és del tot impossible que filosofia i teologia no arribin a les mateixes conclusions.5.

rebutjarà la concepció platònica i agustiniana de la dualitat humana. evidentment de Déu. les pot transgredir. • Tercera Via o argument de l’ésser necessari: Tot els ésser del món són contingents. • Cinquena Via o argument de l’ésser intel·ligent: Recordem que Aristòtil afirmava que la Natura és teleològica.4. Aquesta realitat necessària és Déu. A més. Però Tomàs afegirà que l’autèntica felicitat no es pot trobar en aquest món. de vegades.5. VI) Sant Isidor de Sevilla (s. • Cuarta Via o argument de l’ésser perfecte: En el món existeixen éssers més o menys perfectes. que Tomàs deduirà que el guionista ha de ser Déu. amb el que la seva concepció de l’ésser humà és una unió substancial de cos i ànima. tot té la seva raó de ser. Aquí deduïm que ha d’haver una realitat que sigui necessària per a poder existir la realitat. Però per a poder dir això és que estem establint una comparació. assumeix la idea cristiana de la resurrecció dels cossos i les ànimes. l’ésser humà. per camins equivocats que l’allunyen de l’autèntica felicitat. 41 . VII) Beda el Venerable (s. 7. Tomàs. Tornem a mirar cap a Aristòtil i deduïm que ha d’haver una Primera Causa Incausada. la finalitat de l’ésser humà és la felicitat. Amb què comparem? Amb l’ésser més perfecte de tots: Déu.mateix. És a dir: pot ser que hi siguin o pot ser que no. VIII) El monjo Alcuí (730 – 804) Escot Eriúgena (810 – 877) St Anselm de Canterbury (1033 – 1109) Bernat de Chartres (? – 1130) Pere Abelard (1079 – 1142) Pere Llombard (1100 – 1160) Siger de Brabant (1235 – 1284) Sant Albert Magne (1206 – 1274) Sant Tomàs d’Aquino (1224 – 1274) Sant Bonaventura (1221 – 1274) Ramon Llull (1235 – 1315) Roger Bacon (1214 – 1294) Duns Scot (1266 – 1308) Guillem d’Ockham (1298 – 1349) Johann Eckhart (1260 – 1327) PRIMERS ESCOLÀSTICS ETAPA D’APOGEU (segle XIII) ARISTOTELISME ETAPA DE DECADÈNCIA (segle XIV) AGUSTINISME (Franciscans) Averroisme (Llatí) Ortodox (Dominicans) Universitat de París Universitat d’Oxford MÍSTICA (Influències del Neoplatonisme) Filosofia. la seva existència depèn d’altres éssers. Es tracta. és a dir. Tant és així. Tot i que existeix una tendència natural a anar cap a la felicitat –que és Déu–. i això és impossible. coneixedor de les lleis naturals (que tenen el seu origen en la raó divina). Ètica de Tomàs d’Aquino: • Segons les idees aristotèliques. Per tant. hi ha un camí dibuixat. FILOSOFIA ESCOLÀSTICA CRISTIANA FASE DE COMPILACIÓ DE TEXTOS ANTICS ETAPA DE FORMACIÓ (fins al segle XII) RENAIXEMENT CAROLINGI Boeci (s. i tot obeeix a un guió establert. • L’ésser humà és lliure des del moment en què. en la seva imperfecció s’equivoca i opta.

però no podem establir una separació dràstica. o La crítica d’Occam a la filosofia de Tomàs d’Aquino rau en dos principis basats en la lògica i en la teoria del coneixement (epistemologia): • La importància de l’experiència: Per Occam. cau feta miques. I per poder representar la decadència de l’Escolàstica ens cal presentar un important personatge: Guillem d’Occam. va tenir seriosos problemes amb el Papa per defensar a ultrança la pobresa dels franciscans. comencen a guanyar protagonisme en detriment del rei o emperador de torn. o El segle XIV també veu néixer una certa democratització d’algunes estructures. És aquest el moment en què naixeran algunes nacionalitats. social. El que és dolent. és més. Ja el fundador. Podem dir el moment en què apareixen els dos corrents. Però recollint el més estricte sentit kantià de la paraula crisi. presentar la figura de Guillem d’Occam. I aquest acabament no es produeix de cop ni molt menys. per rematar l’Escolàstica. I tal és el cas que ens ocupa.8. o Ens cal. tan fantàsticament retratat a la obra d’Umbert eco El nom de la rosa. o En definitiva. La realitat és ben diferent: l’Església i el poder terrenal estan a la grenya i pretenen. ens cal parlar del moment de transició. la decadència del període anterior. Això xoca frotalment contra alguns conceptes escolàstics. o La idea d’Occam també implica que no hi ha lleis naturals (una altra de les idees dels escolàstics). però el canvi és com la confluència de dos rius. o És també una etapa en la què la gran idea mil·lenària d’unir tot el món sota una societat Cristiana en la què el Papa i l’emperador van de la mà per garantir el bé terrenal i espiritual de la població. la mort del pensament medieval. va deixant de ser feudal. les reunions de cardenals abunden en detriment de les decisions úniques del Papa. o Per Guillem d’Occam. 8. mentre que l’estructura política continua mantenint les formes feudals amb un monarca i els seus súbdits. Va ser també un gran defensor de la separació de poders entre Església i Estat. només ho seran mitjançant la fe. O potser de forma més estricta. Guillem d’Occam: o Guillem d’Occam (1285 – 1349) va ser un frare franciscà nascut a Anglaterra. Francesc d’Assís valorava l’observació de les coses peti42 Filosofia. Les castes. fa caure en picat les accions i la credibilitat de l’Església en front el poble. La racionalitat grega no hi té res a fer en el món de la fe. qualsevol argument fet amb la raó limita seriosament la llibertat de Déu. no hi ha coses dolentes ni bones. per Ell. La decadència de L’Escolàstica: o Abans d’endinsar-nos en el nou període filosòfic. ho és perquè Déu així ho vol. Cada individu pot canviar la sort del seu naixement. La crisi del segle XIV: o El segle XIV suposa un període d’importants canvis: l’estructura de la societat com a tal. Podem afirmar sense por a equivocar-nos. Occam defensa que si una cosa és dolenta.2. no hi ha res dolent per naturalesa. Si la raó ens diu “això ha de ser així” hem de tenir en compte que Déu ho pot canviar en quan ho vulgui. En altres nivells. d’una crisi en tota regla: política. que la decadència d’un sistema de valors o paradigma filosòfic pot ser un llarg període de temps. Aquelles lleis que no són accessibles mitjançant la raó. en favor de la modernitat. sinó lleis divines. No existeix el mal natural. hem de veure aquests canvis com el que en realitat són: l’anunci d’una nova època en el pensament. i degut a qüestions d’ordre polític. En un moment del segle. 8. la qual cosa implicava una crítica a aquells estaments eclesials que no la duien a terme. a més. o Guillem d’Occam ho té clar: no es tracta de cristianitzar Aristòtil ni Plató. el llinatge ja no és important. a més de provocar un important cisma. o Parlem. econòmica i religiosa. Estem parlant de la fi d’una llarga època. és perquè Déu així ho vol i. el gran crític de l’Escolàstica. Les transicions són. Déu és absolutament lliure i no hi ha res que el pugui limitar. la qual implica. Els Parlaments. . sinó tan sols la seva Divina voluntat. arribarà a haver 3 Papes alhora. és a dir. a saber: el mal i les coses dolentes associades a ell. I això implica que Déu fa el que l dóna la Divina gana. doncs. A nivell filosòfic va ser un gran personatge refutant els universals escolàstics en favor d’un estricte nominalisme. La fi de l’Edat Medieval: Inicis de la Ciència Moderna: 8. per força una crisi ideològica. sovint. cosa que. neix en la societat una primera i petita consciència de la pròpia individualitat.3. i això no pot ser.1. o Estem els segles XIV i part del XV. uns i altres estar per sobre l’altre. en e qual anirem trobant trets del nou paradigma. L’ésser humà no decideix res amb la seva raó. l’experiència té un paper important en el coneixement. Degut al cisma al sí de l’Església.

Si Déu pot fer el que vol quan col i com vol. No podem atribuir un nom a tots els objectes del món i aquesta és la raó de la invenció dels conceptes universals. • Malgrat aquesta obligació. D’aquí el nom de nominalisme. ni tampoc en el moment de creació de Déu. Els universals formats a la nostra ment són els mateixos per a tots els individus: són signes naturals. ¿com podem saber quina és la seva voluntat per obrar bé? Tan sols mitjançant la Filosofia. no necessita els conceptes universals i. fer quelcom que Déu no vol. Ara bé.3. Sobretot dels corrents realistes que concedien existència real als conceptes unversals. • Si això és així. D’aquesta il·limitació podem deduir que Déu intervé en el món quan li plau. per tant. En no ser il·limitat. reflectit en les coses del món (com havia solucionat Tomàs d’Aquino). Filosofia i veritat revelada: • Una altra de les veritats revelades és que posseïm una ànima immortal i immaterial. En realitat són noms que substitueixen les coses reals. • Els universals no existeixen en cap món de les idees (al vell estil platònic).1. fidel a aquest principi afirmarà que el coneixement consisteix en l’experiència de l’individu concret i no en l’universal. per força que som lliures. veurem que ens podem estalviar l’ús de conceptes abstractes innecessaris.tes que ens rodegen. Després d’una observació empírica Occam arriba a la conclusió de que podem actuar amb la nostra voluntat i enteniment units. 8. aquest ens recorda l’objecte vist per primer cop i al nou objecte li donem el mateix nom. i és potència de voluntat i d’enteniment. • Aquest mecanisme es produeix degut a la limitació de la nostra capacitat mental. si els conceptes universals es formen en la ment de cada individu. Déu no té aquest problema. però no tenen cap tipus d’existència fora del cap. ni es desprenen de les coses mateixes (com havia convingut Aristòtil). Si utilitzem l’experiència de forma correcta. més basada en qüestions qualitatives que quantitatives. és lògic pensar que conèixer l’ordre del món no és accessible a priori. El món d’Occam: • Déu és omnipotent i té llibertat d’acció absoluta. Més tard. • La importància d’estalviar o la “navalla d’Occam”. 8. Això implica una critica a la cosmologia d’Aristòtil. 8. són símbols o signes de les coses reals. Això implica. • Ara bé. La ciència que ens podrà donar coneixement de l’ordre del món ha de ser una ciència preferiblement basada en consideracions quantitatives. així com conceptes metafísics que no tinguin una clara referència o base empírica. universals. • Per Occam els conceptes universals són pures creacions de la ment humana. les experiències sensibles sempre ho són d’un objecte particular.3. El Nominalisme de Guillem d’Occam: • Entenem com Nominalisme la manera en què Occam contesta al concepte escolàstic copiat d’Aristòtil dels conceptes universals. Podem veure aquí com Occam comença a obrir camí per la nova ciència. El mal és. a posteriori. és a dir. ja que el mateix nom es refereix a una multiplicitat d’objectes. l’enregistrem a la nostra memòria amb un nom. Mitjançant quin mecanisme es construeix el concepte universal? • Occam dóna una solució molt pragmàtica: quan observem un objecte particular.4. sinó tan sols després de l’experiència. Racionalment només podem parlar de les coses concretes. ¿com és que són universals? Occam respondrà que la nostra estructura mental ens porta a reaccionar d’igual manera a determinats estímuls. ni en la ment de Déu (com defensà Agustí). 43 .3. diu Occam. si no són necessaris. 8. • Occam avançarà la idea d’un Univers infinit amb la possible existència de molts mons. Occam.3. apliquem la navalla d’Occam i els eliminem. tenim la obligació moral de voler el que Déu vol. Aquesta és l’origen de tots els nostres actes. més semblant a la nostra física. ja que són les úniques que podem conèixer. o amb algun dels dos en desacord. Això és el que s’ha anomenat la navalla d’Occam: aquest principi d’economitzar conceptes. En paraules més entenedores: Déu pot fer miracles. doncs. si veiem un objecte similar.2.3. Tan sols Déu no està obligat a res i podrà canviar la valoració dels actes al seu gust i voluntat. matemàtiques i química que a la física o la metafísica aristotèliques. biologia. Acabem de crear un concepte universal. no convencionals i. Com sorgeixen els conceptes universals?: • Partim de la idea que els universals són conceptes que es creen a partir d’una experiència sensible.

Occam també veu amb clarividència. Però en realitat li donarà l’empenta per a desmarcar-se de l’excés metafísic. i el primer pas per un coneixement veritablement científic.3. però a més. queda salvat si fem una observació en òptimes condicions (de llum. de la nostra consciència.5. passa pel filtre de la nostra creació. • Occam posa la ciència al seu lloc. etc. • El perill de la subjectivitat de la ciència. No és coneixement ple sobre la realitat. Haurem creat un universal.4. la filosofia ha d’estar sotmesa a les veritats revelades. I si aquesta revelació no és prou clara. Això implica que la fe està per sobre la raó. la implicació de que l’agent motor. En un primer moment sembla que la baixi del pedestal a on l’havien posat els clàssics. 8. en conseqüència. Ciència no equival a saviesa. que es podran predicar d’altres objectes similars. Sense qüestionar-ne els principis més genèrics (l’heliocentrisme). caldrà seguir els dictats de la consciència. utilització i interpretació dels signes. però no tenim cap més alternativa.) Aleshores podrem predicar coses de l’objecte observat. La ciència al segle XIV: Al llarg del segle XIV. en dir que tan sols és una sistematització teòrica de les nostres proposicions sobre alguns àmbits de la realitat. Filosofia. És del tot impossible la nostra salvació sense la seva Intervenció mitjançant la gràcia o les revelacions. 44 . i sobretot des de la universitat de París. I. sorgiran fortes crítiques a la física aristotèlica. • Tenim una dependència total de Déu. El coneixement científic: • La ciència es forma amb proposicions sobre alguns aspectes de la realitat. que la ciència. En aquest cas no estarem segurs d’obrar bé. o revelació divina. qualsevol proposició humana.8. si parteix d’una observació individual. acompanya sempre a l’objecte mogut). sí posaran en judici el concepte de moviment aristotèlic (recordem. el pas de la potència a l’acte.

sovint. genera un nou tipus de savi que és molt diferent al filòsof medieval. al mag i. • Els trets vistos fins ara no ens han de fer pensar en la revolució científica. Com tots els canvis importants. congressos internacionals. La ciència ha de raonar sobre el món tot fent una tasca d’investigació. implica tres passes endavant i una enrera. I una altra conseqüència és l’autonomia de la ciència respecte altres disciplines o activitats. les concepcions sobre l’ésser humà. L’estructura del món queda alterada per primera vegada.1. hom parla del període de la revolució científica. 45 Filosofia. Això provocarà l’aparició de noves institucions científiques: acadèmies. d’algunes idees del neoplatonisme. ¿com quadra aquesta idea amb el creacionisme dur? • La imatge de la ciència també pateix un canvi.9. També hem comentat que la nova ciència no és un camí ascendent i imparable. a l’astròleg. I aquesta autonomia. • La ciència esdevindrà una pràctica socialment pública. també està desplaçant l’ésser humà del centre de l’univers. fins les acaballes del segle XVII (1687 publicació dels Principis de Newton). o millor. la ciència i llur relacions canviaran notablement. La nova ciència no només és nova pel nou enfocament dels temes d’estudi. canvia el mètode social de fer ciència. Si la Terra és un cos celeste com ho són la resta de cossos. aviat es convertirà en col·lisió. per al bo i per al dolent. El raonament científica es basarà en experiències planificades i en demostracions necessàries. gràcies a l’exactitud creixent dels instruments d’experimentació i mesura. La revolució científica: trets generals: 9. Ho podem resumir en 5 punts: • Quan Copèrnic desplaça la Terra del centre de l’univers. el menyspreu que van manifestar molts autors cap a les pràctiques màgiques i hermètiques ens indica com aquestes pràctiques continuaven molt vives en molts científics i pensadors. La nova ciència no pot buscar les essències ni les substàncies. ni una repetició del saber absolut d’un filòsof clàssic. sinó d’anar publicant els descobriments. Més aviat cal esbrinar les qualitats de les coses i aquells fets que són objectiva i públicament controlables i quantificables. • Hi ha un rebuig de les principals teories de la ciència aristotèlica a favor de Plató. No només suposa la producció de noves teories científiques. 9. No es tracta d’obscurs laboratoris. s’uneixen ciència i tècnica. Aquesta unió. a l’humanista. per primera vegada s’uneix la teoria i la praxis. l’astrologia i la màgia formen part molt important del seu naixement. a esquenes de les institucions. El nou savi actuarà. Renaixement i Revolució Científica: 9.1. fins i tot a l’artesà o artista del renaixement. passes endavant. Els convents i les universitats perden una gran part de la seva importància com a centres del saber. sinó que té alts i baixos. de forma seriosa. Però potser el més important. És més. Si a l’Edat Medieval les arts lliberals eren indignes dels homes lliures. . les experiències del qual seran cada vegada més rigoroses. és el canvi de la mentalitat de l’ésser humà.1.2. laboratoris. hermètiques i metafísiques. l’alquímia. sinó perquè al contrari que la ciència medieval. Copèrnic i Galileu deixaran el pas franc a la física de Newton. En termes filosòfics. des de les concepcions aristotèliques de l’univers. ¿qui no ens diu que hi ha altres planetes amb éssers humans? Aleshores. fins i tot de les més prestigioses universitats de l’època.1. sinó també hi ha un fort canvi en la mateixa concepció de què és el saber. com un camí ascendent i regular que abandona –com aquell qui es treu un vestit– les velles idees màgiques. Un nou tipus de saber: Ja hem comentat que molts dels nous descobriments científics plantegen greus conflictes antropològics i teològics. i passes endarrera. es declara impotent per a trobar-les. La revolució científica crea al científic experimental modern. la revolució científica farà que embrutar-se les mans ja no sigui una manca de dignitat. Els canvis que produeix: Des d’aproximadament la meitat del segle XVI (1543 publicació de la obra de Copèrnic). És a dir. La nova ciència no ha d’oblidar que. Al llarg dels més o menys 150 anys en que transcorre la revolució científica. aquest nou tipus de saber. La ciència ja no pot ser una intuïció del mag. o dit d’una altra manera. la tradició hermètica.

1. Cal doncs. i la possibilitat de controlar aquesta pertorbació. que sobre les raons i naturalesa del corrent elèctric. aturar-nos una mica en la relació que es va establir entre l’intel·lectual i l’artesà. mentre que altra interpretació afirma que va ser just al revés: el nou científic neix dels filòsofs. un electricista sap molt més sobre les aplicacions i els aparells de l’electricitat. 46 . Galileu parlarà sobre la importància d’utilitzar els aparells que reforcen els nostres sentits i ens permeten d’anar més enllà del que es pot veure i conèixer a simple vista. Potser la gènesi no és allò d’important. per a evitar l’engany dels nostres sentits.3. com d’ús exclusiu per a la ciència. convertirà la teoria i la praxis en dos aspectes del mateix coneixement. El significat de la revolució copernicana en filosofia: Filosofia. passaven ràpidament a formar part del nou saber científic. sinó d’entendre que aquests nous instruments. tant d’aplicació pràctica. que moltes vegades implicarà la col·laboració de diversos especialistes: un científic i un artesà superior. • Balística. Els nous instruments científics adquireixen una nova dimensió: es converteixen en ajuda i potenciació dels sentits.1. el coneixement podia créixer de forma exponencial.2. es caracteritzen per l’aparició de nous instruments en una ràpida successió d’invents: • Telescopi de Galileu 1610.4. En el sorgir del nou científic. 9. i sovint irregular. però potser sembla més raonable afirmar que la nova ciència neix de la ma dels filòsofs. El nou savi: El nou savi escriurà llibres tractant aspectes molt més pragmàtics del que s’havia vist fins aquell moment: 9. l’instrumental científic forma part de la teoria científica (s’explica a partir de). Però el segle XVII. per exemple. • Arquitectura. • Microscopi de Malpighi 1660 • Bomba pneumàtica de Boyle 1660 Però no es tracta d’anar fent una llista dels invents. encara que aquests no haguessin anat gaire lluny sense el recolzament de cous coneixements tècnics que permetien de provar i experimentar les teories. • Màquines bèl·liques. en aquest aspecte.5. doncs malgrat la relació és el fet important. Als nostres dies. També Newton parlarà sobre la importància que té la utilització d’un aparell de mesura.2. Científics i artesans: Fins aquí sembla una bona història: els filòsofs s’alien amb els artesans superiors i sorgeix el nou científic. Aquesta idea és la llavor d’una part molt important de la filosofia de la ciència contemporània: la pertorbació que produeix l’instrument sobre l’objecte investigat. sinó. A partir de l’ús del nou instrument.1. que per altra banda resultaria molt llarga. El nou savi és també una fusió entre el filòsof especulatiu que abandona les explicacions metafísiques i ja no li cal saber llatí ni grec. • Enginyeria de mines.1. Però ja sabem que en l’ésser humà les coses no succeeixen així. per una lenta. Aquest nou saber. aquesta no va ser exempta de polèmica. la mateixa fusió entre ciència i tècnica. i ja no només una ajuda a la força bruta. Per primera vegada. Els segles XV i XVI són períodes de perfeccionament dels vells aparells coneguts. Nicolau Copèrnic: la teoria heliocèntrica: 9. • Navegació. invenció d’aparells mecànics molt limitats. hom sosté que aquest podria haver estat promocionat des del vessant dels artesans i artistes. 9. Les cartes personals. En aquest sentit. les informacions transmeses directament i les conferències a les societats científiques van més ràpid que les Universitats i les escoles tradicionals en la cursa cap al coneixement científic. i l’artesà tècnic que ascendeix en el camí de les causes i els per què. El nous instruments científics: Aquest nexe que hem estat comentant entre filosofia i tècnica permet també l’aparició molt ràpida de nous instruments. L’Edat Medieval es va caracteritzar.9. com hem dit abans.

Galileu Galilei: 9. molt de moda entre els humanistes. Introducció al pensador i el seu pensament: Galileu Galilei (1564 – 1642) va començar estudis de medicina. juntament amb l’aigua. També ben aviat. Amb aquestes dades complementàries. Aquesta època va ser la més productiva pel que fa als seus escrits. La seva obra defensa les següents tesis: • La Terra ha de ser esfèrica. Aviat serà denunciat i processat l’any 1616 a Roma. no cal ser molt llest per a comprendre per què van causar tal commoció les seves teories. que difícilment serà creguda. 9. a on va estar durant 18 anys de la seva vida. queda desplaçat també l’ésser humà. al Papa. • La Terra es mou en una òrbita circular al voltant d’un eix. que sense ell no hagués existit la nostra ciència. Va estudiar també Dret Canònic i es va doctorar en aquesta especialitat. avui sabem que Copèrnic continuava creient en molts principis pertanyents a l’antic món: • L’univers de Copèrnic no és infinit. que calia intervenir-hi. quan s’assabenta de la invenció dels prismàtics. i pensa que la veritat no pot mantenir-se amagada per interessos dels matemàtics. Però la seva adhesió a les idees de Copèrnic comencen a donar-li mal de caps. Tampoc ignora que la publicació de la seva obra. però continua sent un univers tancat. És important senyalar que Copèrnic no és aliè a les influències neoplatòniques tan pròpies de l’època i l’entorn. Els planetes no es mouen per sí mateixos. i el moviment perfecte és el circular. L’astronomia era una ciència tan desastrosa. formen una esfera única. pel que fa al coneixement científic del lloc dels planetes al sistema solar. però alhora més pragmàtic. la idea de que les matemàtiques són la clau per a entendre l’univers.3. de la qual ja havia enviat unes edicions escurçades als seus amics. que no va abandonar al llarg dels seus estudis de Dret. curiós i eficaç. Però Copèrnic és un home honest. Copèrnic s’adona que la seva teoria heliocèntrica és tan nova. Avui en dia sabem que Copèrnic va ser només un precursor. filosòfic i social. científics i eclesiàstics. polonès de naixement. La teoria copernicana: Nicolau Copèrnic (1473 – 1543). però. per heretge en seguir les idees de Copèrnic. i l’envia. és a dir. sinó que son moguts per esferes transparents. i fruit dels seus estudis d’astronomia. Dels neoplatònics recollirà. • La forma perfecta és l’esfera. I tot i així. Pisa.9. va rebre una educació matemàtica i astronòmica. I escriu una carta de presentació. . De Revolutionibus. Se li va prohibir ensenyar o defensar de paraula o per escrit les seves idees. abandona també molts mites i clixés que el mantenien enganyat. però va preferir estudiar matemàtiques i va fer de mestre de matemàtiques a la seva ciutat natal. Aviat abraçarà les teories copernicanes i. Això li va donar una gran fama. en construeix un pel seu compte. Molt aviat les teories copernicanes es van enfrontar durament en el terreny religiós. i obrir la possibilitat a nous plantejaments. precisament. És més gran que l’univers de Ptolomeu.3.2. a més d’altres disciplines associades. causarà una forta polèmica. Ben aviat. En desplaçar la Terra del centre de l’Univers. uniforme i perpetu. En els aspectes introductoris ja hem esmentat en forma sintètica l’abast del canvi heliocèntric de Copèrnic.2. en deixar el centre de l’univers. El canvi de lloc implica una predisposició a enfrontar la món i el coneixement des d’un vessant més humil. i també gira sobre sí mateixa. però pel que fa a les implicacions filosòfiques. Copèrnic suposa una sacsejada tan forta. Vista aquesta petita llista. en paraules de l’autor. avui en dia comprenem que la importància de Copèrnic no és tant l’exactitud del seus descobriments. molt més perfeccionat i que li permet fer interessants descobriments astronòmics l’any 1610. 47 Filosofia. va començar a madurar la idea de que calia un nou plantejament astronòmic a on la Terra adquiria mobilitat en detriment de la del Sol. sinó més aviat l’haver trencat amb un sistema vell. • El moviment dels cossos celestes és circular.1. I això implica una revolució en l’entorn de les idees. L’ésser humà copernicà. • La Terra. juntament amb un exemplar de la seva obra. i uns títols honorífics. a més d’una espècie de culte al Sol. Més tard va anar a ensenyar a la universitat de Pàdua. en la forma de pensar social sobre el lloc de l’ésser humà en l’univers.

una arrel hermenèutica. Això implica que no hi ha diferència entre els cossos terrestres i els celestes. doncs. d’interpretació de la Bíblia. que les Escriptures no són pas un llibre d’astronomia. Són dos àmbits completament diferents que no es trepitgen ni pretenen pujar-se l’un a sobre l’altre. La confirmació del sistema copernicà: Galileu pretén donar a conèixer els seus descobriments. • La Lluna té muntanyes i valls. El resultat va ser que en pocs dies van aconseguir que Galileu fes una declaració pública abjurant del copernicanisme i les seves idees. Algunes conclusions: La ciència moderna és la ciència de Galileu. • El descobriment dels satèl·lits de Júpiter. i la Inquisició es va mosquejar molt. contraries a la ciència i. Filosofia.3. sòlidament demostrades amb formulacions matemàtiques. Galileu va perdent la visió i pateix moltes malalties. els teòlegs encarregats d’estudiar les teories de Galileu. Una cosa és interpretar amb llibertat. la solidesa de la creació i l’autoritat de l’Església. les van declarar absurdes. La implicació és l’augment de grandària de l’univers. L’any 1616. irresponsabilitat amb la ciència. L’enfrontament amb l’Església: Les tesis de Galileu. si ja no permetien la lliure interpretació de les Escriptures. 48 . ja que posava en qüestió la veritat literal de la Bíblia.3. Galileu continuarà treballant i tornarà a publicar una obra basada en l’heliocentrisme de Copèrnic. Galileu escriurà una obra. Pel que fa a l’Església catòlica. es van aixecar dures crítiques contra Galileu: afany de notorietat. són trets clarament moderns. Galileu serà acusat davant el Sant Ofici com a possible heretge. de la mateixa manera que la Terra. en defensa de la seva teoria. Immediatament es va ordenar a Galileu que es presentés a Roma.4. Però anys més tard. i no un parell de vegades en alguns passatges molt concrets. A mida que es va fent gran. Per altra banda. perillosament herètiques.3. Però aquesta explicació va ser molt mal vista tan pels catòlics. Galileu va donar llargues al·legant problemes de salut. i després. que els seus enemics utilitzaran per indisposar-lo amb el Papa Urban VIII. I tots deien que a la Bíblia ho posava ben clar: la Terra s’està sempre al mateix lloc i és el Sol el que surt i es pon. Déu ens ha donat la intel·ligència i el coneixement. i no pas com és el cel. La implicació de la descoberta posa en dubte.9. Cosa que el permet d’estudiar un microcosmos copernicà a escala. (1632).2. menys encara una opinió en contra de la Bíblia. Des de les dues esglésies (catòlica i protestant). una vegada més. del qual podrem treure coneixements científics sobre el cel. deien uns altres. Galileu dirà. I com va sentir a dir a un cardenal. és a dir. En només cinc dies. 9. la Bíblia hauria de parlar molt sobre els astres i els planetes. els planetes i la Terra. cosa que havia estat sostinguda des d’Aristòtil. malgrat en els inicis defensaven la lliure interpretació de la Bíblia. l’autonomia que reclama per a la ciència i els mateixos límits d’aquesta. La ciència ha de ser una activitat absolutament autònoma respecte a la religió. sobre tot. És a dir. com pels protestants. 9. L’enfrontament amb l’Església té. la forma de fer de Galileu (la metodologia). i l’altre dir quelcom que nega la veritat del que està escrit. a casa seva. Una altra vegada serà processat pel Sant Ofici de Roma i condemnat a abjurar de les seves idees. la Inquisició no el va tractar amb delicadesa. Primer a casa d’un amic. pretenien explicar l’Univers: el Sol al mig. sense poder parlar ni rebre ningú sense permís previ. no podien permetre una opinió en contra de la Bíblia. La pena de cadena perpètua li canvien per una de confinament. Galileu va acceptar i va prometre no tornar-hi més. tot sol. La condemna va ser no tornar a parlar ni escriure mai més d’aquestes teories sota pena d’empresonament.3. Quan finalment va arribar a Roma. deien uns. i la resta de cossos celestes donant voltes al seu voltant. Els protestants. que impliquen uns canvis revolucionaris: • Descobriment de noves estrelles. l’Esperit Sant ens ha d’ensenyar el camí cap al cel. per a poder aprendre les coses del món. Si els sants apòstols així ho haguessin volgut.

. Newton va ser també diputat en representació de la universitat de Cambridge. la física o la matemàtica–. Isaac Newton va néixer l’any 1642.4. • Si la ciència ha de tractar les qualitats objectives dels cossos. Però l’autèntica importància del filòsof anglès pel que fa a la filosofia rau en la influència que va tenir sobre corrents i pensadors tan importants com els empiristes anglesos. amb el que va arribar a tenir una gran amistat. • La ciència copernicana. però no les seves causes. El mètode inductiu és l’únic mètode propi de les ciències físiques. Aristòtil). Isaac Newton: 9. No obstant. Introducció al pensador i el seu pensament: El mateix any de la mort de Galileu és el del naixement d’Isaac Newton (1642). preferirà no donar cap hipòtesi fins a estar en disposició de demostrar-la. A Cambridge va estudiar matemàtiques.1. Per a parlar del món i de la natura cal fer-ho amb una sintaxi matemàtica. però el seu laboratori va patir un incendi i va quedar destruït i perduts els seus experiments. • La ciència.4. excloure l’ésser humà com a objecte de la ciència. amb Galileu arriba al seu punt àlgid des del moment en que deixa de ser una eina al servei de les prediccions. Els trets més importants del seu pensament: Establir una metodologia per a les ciències físiques. La obra més famosa de Newton: Els Principis matemàtics de la Filosofia de la Naturalesa (en direm Els Principis per abreujar) va ser un dels successos més importants de la física. i durant aquest temps va conèixer a un important filòsof empirista que veurem més endavant: John Locke. A partir d’aquest moment. ens donarà un saber objectiu: mesurable i públicament demostrable. el deixessin publicar en pau els seus descobriments. no tan les seves teories. suposa un seguit de característiques o condicions per a la ciència: • La ciència no depèn de la fe i alhora.2. per força. en conseqüència a aquesta segona característica. El pensament de Galileu. Com tants altres. Una condemna cap a les hipòtesi llençades sense cap fonament. Newton al llarg de les seves investigacions arribarà a conèixer el fenomen. que avui sabem fins a quin punt són inexactes científicament parlant. amb més raó haurà de ser lliure i autònoma davant de qualsevol principi científic anterior. 49 Filosofia. no es nodreix de principis dogmàtics i metafísics. En excloure l’ésser humà. El món s’entén com una gran màquina (mecanicisme). • Si la ciència ha de ser autònoma respecta la fe. Va morir l’any 1727. sinó també pel seu pensament filosòfic. cosa que la transformarà en un principi o teoria. també excloem de la ciència un munt de coses relatives només a l’ésser humà. sinó d’experiències raonades i raonables. la fe no ens dóna cap coneixement de ciència. Davant aquest dilema. per molta reputació que tingui l’autor d’aquest principi (per exemple. Al llarg de la seva vida va fer nombrosos descobriments sobre gravitació (anècdota de la poma). És a dir. va haver de discutir força per a que els científics més dogmàtics i els filòsofs més clàssics. 9. Aquest ordre mecànic implica l’existència d’un Ésser Superior Intel·ligent: de Déu. Potser degut a aquest fet.9. Qualsevol coneixement científic sobre l’ésser humà obeirà a raons mecàniques i mai metafísiques. a la tensió i a la seva pròpia feblesa. no hem de pensar que la novetat de les seves idees no van causar polèmica. no sols pels seus descobriments científics –que són molts i importants en el camp de l’astronomia. o Kant. i es va limitar a perfeccionar les coses ja publicades i iniciar una carrera en l’àmbit públic. • Aquesta descripció de la realitat està limitada en sí mateixa al coneixement dels objectes. òptica i molts altres camp del que ara en diem física. es poden aprendre a través de la observació.4. cosa per la que estava especialment dotat. Newton va patir una crisi de nervis molt forta de la que ja mai es va recuperar del tot (1692 – 1694). les lleis de la qual. la ciència esdevé física i això implica. Es va interessar també per la química. per a constituir-se en la forma de conèixer la realitat. la Il·lustració francesa. sumat a l’esgotament. Newton és important. Newton ja no va produir més pensament nou. Newton és el personatge que durà la revolució científica a la seva fita. sobretot en aspectes teològics i de metodologia.

• Descobriment de la circulació de la sang i els mecanisme biològics associats a aquesta.5. Especialment cal citar la Royal Society of London fot the Promotion of Natural Knowledge. Els avenços en altres ciències: Hem estat parlant. Però el segle XVI i principis del XVII està ple d’altres descobriments científics dels quals farem una breu repassada. 50 . sinó funcions. sobretot d’astronomia. Confirmació de les tesis mecanicistes respecte el cos humà. nascuda a partir de les reunions de partidaris de la nova ciència. la dinàmica dels cossos i altres. Alguns importants científics anatòmics van acabar a la foguera juntament amb les seves obres. filosofia i ciències físiques com la òptica. • Cal parlar també de les noves estructures creades al voltant dels centres del saber: les acadèmies. Filosofia. les quals.9. fora del àmbit universitari estaven. també. alhora que una gran polèmica al voltant dels mateixos. • Abandó definitiu de la teoria de la generació espontània. • Gran avanç en els estudis anatòmics. la ciència de Newton no busca essències ni substàncies. En definitiva. fora de la tutela de l’Església.

i es refereix al fenomen típicament italià en els orígens. que eren perfectament capaços de detectar textos falsificats. 10. hi ha hagut estudiosos que han considerat el terme en tota la seva amplitud. En realitat podem fer una síntesi de totes dues postures. no presenta diferències substancials suficients. Canvis morals reflectits en una nova forma d’entendre els aspectes ètics i religiosos. l’Humanisme només representa la meitat de l’activitat cultural renaixentista. llegint les obres dels autors Humanistes. però transcendeix a la vida de la societat i. i que en realitat. retòrics. i un gust artístic exquisit. doncs.2. Fer-ho és força complicat ja que parlem d’una època en que no només canvien els paradigmes filosòfics. Ben aviat aquest terme s’aplica a tot allò que té a veure. Canvis científics reflectits en els nous avenços i nous coneixements. un sentiment de llibertat cap a les autoritats morals i religioses. en l’àmbit de l’estudi. d’uns nous paradigmes i d’un punt i a part amb l’Edat Medieval. Aquests estudiosos defensen la idea de que la filosofia no només està formada per grans sistemes. Així parlem d’estudis de Ciència i d’estudis d’Humanitats. Ara bé. Però alguns textos falsos que avui en dia coneixem. exclusivament al que fa referència als estudis literaris. se’ls van colar. els estudis van avançar de tal manera. Renaixement i Humanisme: 10. Un d’ells. Per una altra banda. Sota aquest concepte. Sobre tot. a on l’especulació sobre l’ésser humà esdevé una activitat molt important. conreant les èpoques clàssiques. Hi ha una recuperació de les llengües grega i llatina. artístiques i ètiques per a expressar-se. En aquestes lectures. En efecte. sinó la pràctica totalitat de la vida de l’ésser humà: Canvis socials reflectits en una nova manera d’entendre les societats. avui en dia es juga amb dos concepcions del terme humanisme: Hi ha estudiosos qui consideren que el terme s’ha de cenyir. poesia. L’època Humanista es caracteritza. en conseqüència. I només en aquest sentit. es caracteritza per una nova visió i un nou sentit de l’ésser humà i els seus problemes. La realitat és que el Renaixement va suposar un gran fenomen regenerador i un retorn a un ésser humà més sencer i més autèntic. amb les lletres. estudiat a fons. doncs. alguns estudiosos es pregunten si el Renaixement no serà un invent del segle XIX. Així doncs. Ja no podem entendre que els humanistes van impulsar el Renaixement. Malgrat aquestes explicacions acceptades per tothom. el Renaixement s’oposa frontalment a l’Edat Medieval. un marcat sensualisme. En conclusió. veiem com aquests parlen d’una nova era. històrica i filosòfica. afirmant que l’Humanisme neix en els oficis. Canvis polítics reflectit en els nous Estats. ja que es tractava més aviat d’escriptors i moralistes abans que de filòsofs. a la filosofia. Es tracta. sota aquest nou paradigma. Canvis artístics reflectits en els nous paradigmes de l’art i la trobada amb les formes clàssiques. El significat del mot Renaixement: El mot Renaixement data del segle XIX. El significat del mot Humanisme: Resulta difícil trobar una definició única sobre els trets principals d’aquesta etapa que encetem avui. un retorn a certes idees paganes. Interpretat així. En aquest sentit. s’ha considerat en excés als autors estudiats. i caracteritzat per un individualisme pràctic i teòric. quan en realitat eren autors medievals. Però això entra més dins l’àmbit de la Història en general i no de la Filosofia en particular. d’una definició molt propera a la definició original del segle XIV i XV. l’Humanisme no és la suma de tot el saber científic del renaixement italià. Però la veritat és que. el terme Humanisme ens arriba de la ma d’una concepció.3. una exaltació de la vida mundana. Renaixement i Humanisme volen dir el mateix. Els orígens ideològics del Renaixement: Al llarg del període renaixentista (segles XV i XVI) es van dur a terme moltes lectures i moltes traduccions de textos llatins i grecs. històrics i de filosofia moral. 10. història i filosofia moral. textos atribuïts a autors clàssics. per un retorn cap als estudis clàssics a la manera en que ho feien els clàssics. sinó que s’estableix una altra relació: el mateix renéixer va utilitzar les arts literàries. .10. El terme Humanisme és un terme relativament recent pel que fa a la referència dels estudis o disciplines no científiques. el terme va néixer al segle XV i es referia a aquells qui ensenyaven gramàtica. L’humanisme. En un sentit purament filosòfic.1. per a considerar-lo una nova etapa cultural. sinó també per petites preguntes de caire pragmàtic. la persona creix en importància i centra l’interès dels estudis. els escrits d’Hermes Trismegistes van arribar a ser considerats com una part fonamental en el saber 51 Filosofia. retòrica.

sobretot. tothom està d’acord en considerar Francesco Petrarca (1304 – 1374) com el primer dels humanistes renaixentistes. Això va deixar la porta oberta a que el neoplatonisme s’anés impregnant de tots els corrents culturals i de pensament que l’envoltaven: escepticisme. la interpretació renaixentista de Plató no es basa en el propi autor. podem afirmar que el Renaixement es basa en un enorme equívoc d’un text fals.10.C. No encaixa del tot entre el nou corrent humanista. Petrarca ens està dient molt més amb l’afirmació anterior: Aristòtil va ser un gran pensador. No seria just acabar de parlar d’aquests inicis de l’Humanisme sense citar un altre gran pensador del segle XV: Lorenzo Valla (1407 – 1457). i amb això. D’aquesta manera tan senzilla marca Petrarca la seva filosofia: La veritable saviesa rau en el coneixement d’un mateix. una de les figures més interessants d’aquest segle. reconeixeran en el pensament d’Aristòtil grans encerts. Només ens cal recordar el que avui sabem de Plató: filòsof gens sistemàtic que va deixar l’Acadèmia sense cap corpus per escrit del seu pensament.C. Quan es fa esment al corrent neoplatònic del renaixement. durant el Renaixement es van atribuir aquests textos a un tal Zoroastre. La forma d’arribar a aquesta saviesa. Per a Petrarca. I en realitat. sinó per poder arribar a l’autèntic coneixement. I amb aquestes premisses. Tanmateix van tenir molta fama uns escrits anomenats Oracles d’un autor del segle II d. no ens ha d’estranyar. La conseqüència es que el platonisme va arribar al renaixement carregat de paquets que no eren seus. ens ha fet fixar-nos massa en la natura. ja que Zoroastre o Zaratustra va ser un reformador religiós persa del segle VII a. en realitat. neoplatòniques i cristianes. no van encertar res. Aquesta preferència no serà. quan en realitat. totes barrejades. la fita que aconseguir. és conreant les arts lliberals. L’Humanisme: els seus inicis: No hi ha dubte que ja des de fa molt temps (segle XV). perquè el Renaixement és. doncs. Alhora ens cal recuperar una manera de fer no tan lligada a la freda lògica. la llengua escrita o parlada és la màxima expressió humana. de fets màgics i del culte al Sol i al foc. l’autor recupera un cert epicureisme basat en principis cristians. però. i no com una finalitat en sí mateixa. podem afirmar que el neoplatonisme renaixentista està carregat d’espiritualitat. és una encarnació del pensament de l’esperit. Valla ens parlarà del plaer en el seu sentit més ampli (no només els plaers dels sentits). El raonament de Valla és simple i fort: tot allò que ha fet la natura no pot ser sinó sa i lloable. Sobre tot pel que fa la política i a l’ètica. però tampoc és un vestigi del passat escolàstic. allunyant-se amb força de l’ascetisme monacal escolàstic. I com a bon humanista. Valla. Recordem que Plató és el filòsof de les Idees. però. renaixentista. 52 . Plató.4. Per error. Per a Petrarca. considerant aquests últims més elevats. una extraordinària amalgama de doctrines grecopaganes. sinó en les diverses interpretacions que es van fer al llarg dels segles pels diversos corrents neoplatònics. Però Plató es manté verge. Aquest fet. una constant de l’Humanisme. Però Nicolás de Cusa va ser un pensador un tant inclassificable. Pensadors humanistes posteriors. o millor dit. sinó més propera a les arts de l’eloqüència i la retòrica. i els plaers de l’esperit. representa el saber en estat pur. D’alguna manera. impregnada d’aristotelisme. el filòsof pagà. profeta anterior a Hermes. distingirà clarament entre els plaers del cos. Filosofia. és obligat parlar de Nicolás de Cusa (1401 – 1464). del cristianisme i d’infiltracions màgiques hermètiques. 10. Això s’explica. entre altres coses.5. estoïcisme i fins i tot alguns trets aristotèlics. calia retornar a la interioritat de la pròpia ànima per a poder conèixer-nos. L’herència de la filosofia àrab. i poc en nosaltres mateixos. Valla va propugnar una filosofia més propera a l’ésser humà. L’Humanisme: la tradició neoplatònica: Ja hem comentat abans que un dels pensadors recuperats amb més intensitat pels humanistes va ser Plató. però els seguidors d’Averrois han omplert de coneixements naturals i inútils tota l’herència del gran pensador. cercant les causes i intentant de posar-hi remei. Aquest personatge va fer una anàlisi dels mals socials de la seva època. o obres en grec directament. La realitat és un món ideal i inabastable. Valla també ha passat a la història pels seus estudis filològics. a on es parlava. Cal posar una premissa per entendre el neoplatonisme renaixentista: malgrat la major part dels autors estava en disposició de llegir obres traduïdes del grec. però.

Si Ficino era curiós. I amb la càbala. i ens trobem ja a meitats de segle. Nicolás de Cusa és un pensador indubtablement neoplatònic. L’Humanisme: la tradició aristotèlica: Ja hem comentat la importància dels textos neoplatònics en el pensament humanista. De Cusa inventa una nova manera de fer filosofia. • Un replantejament en sentit cristià del amor platònic. D’Aristòtil es va estudiar els temes relacionats amb la lògica i la física. Pico de la Miràndola va veure algunes de les seves obres condemnades per heretgia. El segle XV avança. La pretensió d’aquest autor és. . Ficino es declararà seguidor d’una màgia natural que res té a veure amb la màgia negra. però no pren l’estil retòric i carregat propi dels humanistes del segle XV. Però la importància o originalitat d’aquest autor es basa en la seva declaració de la dignitat de l’home. de vegades. que estan ontològicament determinats. Com altres humanistes. El Renaixement i els pensadors humanistes es caracteritzen. difícil d’harmonitzar. ja que es basa en considerar animats tots els éssers i objectes de l’univers. Tradueix les obres de Plató. Pico de la Miràndola va incloure més incògnites en l’equació renaixentista: A la màgia i l’hermetisme. ja que creia que Plató s’havia inspirat en elles. encara que ell pensava que era el mateix. En les seves traduccions fa interessants aportacions barrejades de cristianisme: • La filosofia com revelació. l’ésser humà necessita fer-se i determinar-se. Aquesta notable tendència ha 53 Filosofia. És doncs. Pico de la Miràndola hi afegeix La càbala. però va ser un humanista curiós i alhora típicament renaixentista. i en la segona meitat del segle cal parlar també de Pico de la Miràndola (1463 – 1494). el qualifica com de docta ignorància: Per arribar al coneixement utilitzem les comparacions. El nostre coneixement es troba absolutament limitat i inoperant pel que fa a les coses infinites. Va ser també mag i divulgador de les doctrines hermètiques. la política i la ètica es va deixar en mans dels humanistes més filòlegs. per ser una barreja. Ficino. precisament. precisament per ser polifacètic: Va ser traductor. El reconèixer la nostra incapacitat per conèixer l’infinit. Precisament per la seva manca de límits comparables. o la circumferència que eixamplem fins l’infinit i acaba sent recta). Cal fer una aturada i fixar-nos en un altre personatge prou important en el renaixement de la segona meitat del segle XV i principis del XVI: Marsilio Ficino (1433 – 1499) L’any 1462 es funda a Florència un centre d’estudis platònics que va arribar a tenir una certa importància. L’Humanisme: barreja de corrents. En aquest sentit. novament. I també va patir persecució i desventures. sumat al reconeixement de que no podem deixar de preguntar-nos i investigar sobre el mateix és la docta ignorància. ja que la poètica. ni tampoc conserva el mètode escolàstic de discussions a on es donen per admeses veritats metafísiques. pensant que sense un coneixement bo d’aquesta llengua no podria arribar a entendre mai la càbala. a on postularà que a diferència de la resta d’éssers vius. notablement curiosa la barreja que fa d’elements que semblen no tenir cap relació. Va ser pensador i filòsof. Marsilio Ficino va ser el seu director. avui sabem que el pensador més il·lustre del renaixement. Pico de la Miràndola participa del corrent humanista en posar l’ésser humà com el centre de tot l’interès. cantussejava himnes màgics i anava vestit més semblant al Gandalf que a un filòsof seriós. en Giordano Bruno va plagiar un tractat de Ficino donant classes a la universitat d’Oxford. També va introduir a Aristòtil. Aquesta característica polifacètica és molt pròpia del renaixement. 10. reconciliar la religió amb la filosofia. i més tard sacerdot. Però aquest mateix mètode ens limita a poder conèixer les coses finites. Fruit d’aquest error.10. En realitat és una màgia molt platònica. El coneixement que n’obté d’aquests nou mètode. I sobretot es va posar l’èmfasi en l’experiència directa en el procés del coneixement. duent a terme una important tasca en la traducció de tots els textos platònics o neoplatònics essencials per l’estudi.7. Pico de la Miràndola va cometre un nou error històric: va pensar que els textos de la càbala eren originaris de Moisès. l’autor italià es va dedicar a estudiar l’idioma hebreu. Els seus raonaments es basen en les regles d’anàlisi matemàtica (el màxim i el mínim sense el nombre.6. Però cal esmentar també la importància del pensament aristotèlic a Itàlia al llarg dels segles XV i XVI. però també les suposades obres autèntiques d’Hermes Trismegiste i Zoroastre. Pensem que encara que Ficino anava carregat de talismans i amulets.

L’Humanisme: el ressorgiment de l’escepticisme: Dins de les tradicions dominants (platonisme i aristotelisme) a tot el segle XV. fet pensar als experts en que aquests pensadors van ser els primers filòsofs empiristes de la història. Aquest coneixement ens porta a la conclusió de que cada ésser humà és alhora igual però diferent. Però Montaigne diu que. la filosofia hel·lenística (epicureisme. sota qualsevol circumstància.10. I alhora una confiança absoluta en la fe. La suspensió del judici dels escèptics es la clau per a arribar a la felicitat i la màxima de conèixer-se a un mateix queda limitada al coneixement individual. Els seus estudis parteixen de la màxima socràtica: coneix-te a tu mateix i tanmateix també vol arribar al coneixement per arribar a la felicitat: la filosofia ens ha d’ensenyar a viure feliços.8. pràcticament desapercebudes. cal dir sempre sí a la vida. com ens ha dit Pico de la Miràndola. El representant més important d’aquest ressorgir és un pensador francès: Michel de Montaigne (1533 – 1592). Però això no vol dir que Montaigne no participi de l’interès humanista. en qualsevol cas. tret d’un cert ressorgir de l’escepticisme al segle XVI. El fet de recollir el pensament d’Aristòtil no vol dir que no es fes crítica i reconstrucció a partir de les bases. estoïcisme i escepticisme) van passar. cada ésser humà es construirà una saviesa a la seva mida. ja que en realitat. Les tesis de Montaigne parteixen d’un escepticisme cap a la ciència i la raó. Filosofia. la cosmologia aristotèlica dóna molt poc joc a un autèntic estudi experimental. 54 . i en conseqüència. La fe no és qüestionable des dels àmbits de la raó o la ciència.

la Reforma cal veure-la com resultat d’aquest moviment social i espiritual. Cal doncs. Religió i Política: 11. de tot l’ésser humà. Lutero és un clar producte de l’època: pretensions renovadores de la religió i. El seu pensament té importants aportacions de caràcter antropològic i teològic. Tots els filòsofs han comès aquest imperdonable pecat de supèrbia. però de seguida va demanar la dispensa dels oficis i els hàbits. sense complicacions lògiques ni metafísiques. un postís. Això no obstant no li treu el seu propi lloc en el món de la filosofia. Erasme el va criticar. Va ser ordenat sacerdot l’any del descobriment d’Amèrica. així com alguns costums adquirits per l’Església.2. 11. en conseqüència. amb molta cura. quan Lutero va trencar definitivament amb l’Església. Però Lutero ho diu d’una manera totalment trencadora i irreconciliable. Erasme criticarà als Papes i eclesiàstics de la seva època. Erasme va gaudir d’una certa fama que. però sense declarar-se obertament a favor de l’Església oficial de Roma. i precisament per haver-se quedat sol. A l’ésser humà només li cal tenir fe per a ésser salvat per la Gratuïtat de Déu. si es fa una lectura atenta de les Escriptures. encara que tampoc l’acostarà a Lutero. i corrents contemporànies com l’existencialisme. • Les Escriptures són la única font de veritat. avançant algunes de les tesis de Lutero. En general. 55 Filosofia. Utilitza situacions paradoxals per a il·lustrar les seves idees i acaba dient que la bogeria és l’estat que més sembla acostar-se al ser veritablement cristià. I en aquest sentit. qui en separar clarament l’àmbit de la fe i de la raó. tret d’Ockham. El pensament de Lutero serà molt crític amb la filosofia i amb la ciència que hi ha hagut fins aquell moment. No calen intermediaris especials en la relació amb Déu. Per aquesta raó el van acusar de preparar el terreny al protestantisme. Jesús ens va indicar el camí de la senzillesa i de la no hipocresia. Es tracta de dur una vida cristiana. i la nova religiositat que proposa va influir notablement en pensadors posteriors de la importància de Hegel o Kierkegaard (època moderna). no amb la subtilesa d’Erasme. Però en realitat. amb un to irònic o transcendent. Cal. Aquesta obra va tenir molt èxit i. Tota la tradició cristiana és. Erasme de Rotterdam: Desideri Erasme (és el nom llatinitzat del seu nom flamenc Geer Geertsz) va néixer a Rotterdam l’any 1466 (encara que és possible que nasqués l’any 1469). Això no obstant no va fer caure l’interès per la religió. en morir l’any 1536. qui afirmarà d’ell que no és més que un ignorant ridícul i xerraire. cap al clergue i cap a l’Església. No cal posar en judici les nostres obres. . Aquesta actitud un tant equidistant de l’enfrontament va fer que es quedés aïllat i sense cap seguidor. • El sacerdoci universal i el lliure examen de les Escriptures. es va esvair. Renaixement.11. Renaixement i Religió: La Reforma Protestant: Tot el pensament del renaixement i humanístic té un rerafons que pretén fer una gran renovació religiosa. Això no l’ajudarà a fer amics entre els catòlics. la política. donant-los a uns o altres i sense distingir amics d’enemics. la qual Lutero emmarca en tres principis bàsics: • Justificació de l’ésser humà a través d’una sola fe. en conseqüència. Les explicacions que fa l’Església oficial no són sinó malinterpretacions. ja que el seu pensament va acabar impregnant part de la societat europea i. perquè tanmateix parla d’uns i d’altres. un retorn al passat més pur.1. Però l’autèntica revolució religiosa no sortirà dels autors italians.1. Cal saber que des d’un punt de vista purament històric.1. Molts autors parlen de religió i intenten de fer nous plantejaments religiosos. La filosofia d’Erasme en el seu estat més pur és a la obra Elogi de la bogeria. Cada persona pot ser el seu propi sacerdot. Déu i l’ésser humà. 11. ja que el boig es desfà dels bens sense cap mirament.1. El mateix van fer els primers cristians i els primers monjos. no entra en el conflicte. Erasme va fer algunes crítiques. Martí Lutero: Lutero (1483 – 1546) és l’artífex de la trencadissa que va haver a l’Església a Europa. en conseqüència. Erasme parla d’una bogeria difícil de definir i delimitar. és una lectura agradable i refrescant. La conseqüència a aquest pensament és una nova doctrina teològica. Lutero és un personatge força important. tornar a l’esperit de la veritable doctrina evangèlica. Per a Erasme. cal retornar i recuperar el sentit socràtic de conèixer-se a un mateix. sinó de les figures d’Erasme de Rotterdam i Lutero. Prou de fer elucubracions sobre la natura. Aristòtil encarna aquesta supèrbia de la filosofia de pretendre saber i conèixer totes les coses.

a on va romandre des de l’any 1541 fins l’any de la seva mort. però la seva activitat intel·lectual es va desenvolupar a la ciutat de Ginebra. inventat l’any 1776 per un jurista alemany. cada persona pot interpretar les Escriptures sense necessitat de subjectar-se a dogmes establerts. Així doncs. Lutero va acabar dient unes coses i fent unes altres. sinó que tindrà el seu propi objecte d’estudi. serà per pura voluntat gratuïta. I que com a tal. 11. La veritat rau exclusivament a les Escriptures. L’ésser humà està sencerament en mans de Déu. nascuda a finals de l’Edat Medieval.3. Una de les raons que dóna. en la religió de l’Estat. És inútil tot allò que fem a la vida. Convençut. A Ginebra. La Contrarreforma també es caracteritza per una nova militància molt activa.1. va reaccionar malament i es va tornar dogmàtic i pretenent que la seva interpretació era la bona. del protestantisme (explicar una mica la tesi de Weber). I també com Lutero. I això Lutero tampoc ho havia volgut. similars a les de Lutero ens parlen altre vegada dels errors dels filòsofs i científics. aleshores. sinó que Calvino posa tota la creació en mans dels seu creador. Hi ha un sociòleg austríac del segle XIX. anterior a les tesis dels protestants i que té un origen espontani.1. és bel·ligerant i pretén dur a terme una restauració catòlica. posarà molt l’èmfasi en la predestinació. que en l’èxit dels seus negocis es veia la predestinació divina. En realitat podem afirmar que el pensament polític de Maquiavel suposa la majoria d’edat de l’especulació política. Com tantes altres vegades en el món de la religió. és també una forta reacció interna de regeneració de l’Església des de la mateixa Església. la Contrarreforma té un caràcter de condemna dels errors dels protestantisme. I. 11. a més. Més pessimista pel que fa a la condició humana que Lutero. Lutero. Calvino. Calvino era més optimista pel que fa a la Gràcia de Déu. precisament.11. Però un estudi de la suposada contrarreforma més obert. forma part molt important del complex procés de la Contrarreforma. cosa que la va convertir. de gaudir d’aquesta Gràcia ja que li havia estat permès construir el regne de Déu a la Terra (la ciutat de Ginebra). qui afirma que el capitalisme prové. aviat va tenir un gran èxit. El terme. De l’any 1540 és l’aprovació de la Companyia de Jesús. i va fer sorgir en l’entorn de Lutero interpretacions no desitjades. Renaixement i Política: 11. creada per Ignasi de Loyola. Concloent aquesta introducció.3. Calvino ens parlarà de que no hi ha res que nosaltres podrem fer per a salvar-nos. va acabr impregnat d’un pessimisme i un determinisme molt negatiu. si Déu ens salva. A més el seu missatge inicialment alliberador. que afirma que el pecat original estava perfectament previst per Déu. Nicolás Maquiavel Maquiavel (1469 – 1527) dóna inici a una nova manera de fer filosofia política. certament. a més. Jean Calvino: Calvino va néixer a França l’any 1509. podem afirmar que: La Reforma Catòlica és un moviment intern de regeneració. 56 . i sovint s’ha quedat amb aquest sentit negatiu i reaccionari. i no només l’ésser humà. Max Weber. La política ja no dependrà de la religió o de la moral. Les tesis de Calvino. Renaixement i Religió: La Contrarreforma i la Reforma Catòlica: El concepte Contrarreforma té un caràcter de reacció contra quelcom. La salvació ens vindrà donada per la Gràcia absoluta de Déu.2. aviat. Els calvinistes creien. Però això últim se li va escapar de les mans. Calvino va imposar un règim teocràtic inspirat en la reforma i molt rígid pel que fa a la moral dels ciutadans i als considerats disidents. És tal la predestinació de la que ens parla. ens permet veure que aquesta reacció. Aquest procés regenerador intern s’ha conegut amb el nom de Reforma Catòlica i sens dubte. La Contrarreforma és un moviment de reacció davant l’enemic: els protestants. en conseqüència. 1564. a través d’una reformulació dels dogmes propis amb un caire més positiu. és que Lutero va ser el primer en traduir el concepte de treball mitjançant el terme vocació que ha arribat als nostres dies com a professió. Lutero.3. va lliurar la nova església als prínceps. a més. Filosofia. Tota l’energia de la persona s’ha d’utilitzar en lloar Déu i no en intentar donar explicacions pseudo científiques sobre Déu. Però també és propi de la Contrarreforma la Inquisició i la prohibició de llibres.

no es tracta d’una obra de política a seguir fil per randa. Leonardo fugirà de les explicacions màgiques i utilitzarà les idees neoplatòniques per a refermar un ordre mecanicista de tota la natura. Aquesta escissió de la política envers altres disciplines.4. Però en canvi no és tan conegut el Leonardo filòsof. allunyant-se de les interpretacions màgiques tan volgudes pels seus contemporanis. però fins i tot ho és en algunes de les seves idees neoplatòniques. A la illa d’Utopia. És a dir. 57 Filosofia. com Nicolàs de Cusa o Ficino. Moro es basarà en Plató. i fins i tot pels invents pseudocientífics que feia amb màquines voladores. Ja Plató. Tomàs Moro Thomas More (1478 – 1535) va ser amic i deixeble d’Erasme. del que hauria de ser. suposa també la consciència de que una cosa és el que és. El realisme polític implica tenir ben clar el que ha de ser.4. tothom treballa de forma equilibrada el camp i l’artesania. I és en aquest sentit quan Leonardo adquireix llum pròpia. en negar-se a reconèixer Enric VIII com a cap de l’Església.3. 11. A la illa d’Utopia. • Un retorn a uns principis que ajudin a regenerar la vida política. traduït per habilitat. però eliminar l’atzar quan parlem de persones. Resultats finals del pensament renaixentista: 11. passant per filòsof. El governant podrà utilitzar qualsevol medi al seu abast per a conservar la unitat de l’Estat i el seu poder. De Maquiavel ha quedat en el pensament popular la famosa frase “el fi justifica els mitjans”.11. Els trets fonamentals del pensament polític de Maquiavel es poden resumir en tres punts: • Realisme polític unit a un cert pessimisme sobre la condició de l’ésser humà. El coneixement no arriba simplement per repetir fórmules antigues. Més aviat és fruit de les necessitats del moment.1. Maquiavel utilitza el terme virtut en el sentit etimològic clàssic grec (areté).2. o capaces de submergir-se a l’oceà. sinó més aviat a senyalar uns principis normatius que ens permetrien de solucionar els mals de l’època. el que hauria de ser. Les utopies van arribar a ser pràcticament un subgènere dins la filosofia política. però a la pràctica tendeix a ser dolent. fins a pintor i inventor. Leonardo da Vinci: Tothom coneix a Leonardo com l’autor d’obres artístiques increïbles com la Gioconda. no val confondre a Leonardo amb un científic en el sentit que tindrà el terme al final del Renaixement. Leonardo vol conèixer partint de principis matemàtics i experimentals. ni de lluny. quan dirà que tothom és igual i que no existeix la propietat privada. quan parlava de la República deia que aquesta ciutat no existia en cap lloc del món. La posició de Maquiavel es pot resumir en la frase la política per la política. Va participar activament en la política del seu país i es va mantenir ferm en la fe catòlica. el governant que descriu Maquiavel no és. és eliminar llibertats personals. allò que no hi és enlloc. sinó que ens hem de basar en l’ordre matemàtic per a interpretar el món. i això el col·loca a cavall entre el Renaixement i l’edat Moderna. com tampoc ens ve de la màgia ni l’alquímia. Maquiavel prefereix mirar cap a l’antiga república romana quan ens parla del governant ideal: basada en la llibertat i els bons costums. En definitiva. o millor dit. La obra que va fer d’aquest pensador un personatge immortal va ser Utopia. També es diu que és d’aquest autor el concepte raó d’Estat. Leonardo és sens dubte un gran representant renaixentista. no és menys cert que dóna una idea clara de quin va ser el missatge que va quedar del pensador italià. La qual mostra la intenció de fer uns estudis polítics purs. i una altra ben diferent. Leonardo va néixer l’any 1452 i va morir el 2 de maig del 1519 a França. La paraula prové del grec Ou = no / topos = lloc. . un lloc que no hi és. el governant ideal. postura que li va causar una condemna a mort i la seva execució. • Un nou concepte sobre la virtut del governant a on s’inclouran factors com l’eficàcia i es perdran els valors hereus de la tradició cristiana. La cosa també ens diu molt del pensament polític de Maquiavel. Ara bé. Maquiavel creu que l’ésser humà ni és bo ni és dolent. i malgrat resumir el pensament d’aquest autor en una frase tan treta del context resulta del tot injust. Cal eliminar l’atzar en qualsevol decisió política. Tot i així. Va tenir una vida bastant moguda i va dur a terme moltes activitats diverses: des d’enginyer militar. Certament.

Conclusions al seu pensament: • Bruno és un filòsof difícil d’entendre i. Això ha provocat moltes interpretacions al llarg de la història de la filosofia. Amb els coneixements que ja tenim avui en dia. • No hem d’entendre en els aspectes matemàtics de la seva filosofia. es poden negar i afirmar algunes de les conclusions: • No cal entendre a Bruno com a precursor de la nova revolució científica. fins el punt que l’any 1567 es va iniciar un procés contra ell que després es va paralitzar. 58 . que les tesis de Bruno són una mena de contrarreforma egípcia. un dels finals més representatius del renaixement. Va conèixer en la seva fugida el pensament de Calví. doncs. les coses se li van complicar i va haver de fugir penjant els hàbits. És millor una petita certesa que una gran mentida. un intent de materialitzar o mecanitzar la natura. La matemàtica té en Bruno. Així doncs. Bruno es va negar a retractar-se de les seves idees i va acabar cremat a la foguera el 17 de febrer de 1600. és bona.2. • Una ètica que empeny cap a les bones accions en l’aspecte social i que té com a rerafons la utilitat de l’acció: si és útil socialment. Filosofia. Malgrat van ser unes acusacions sense fonament. Cosa que va ser la raó de les seves disputes en tots els àmbits religiosos. també. Es pot arribar a dir. representa un dels cims del renaixement i. Bruno va viatjar per França. • Un neoplatonisme molt a la carta per tal d’ajustar-lo a les seves necessitats. Des de jove va manifestar un esperit rebel i intolerant. Al final d’aquest procés. Cal experimentar i avançar segons els resultats obtinguts. però aviat es va barallar també amb els calvinistes. 11. I aquest és un principi bàsic per a la ciència. És a dir. l’experiment cal guiar-lo mitjançant un pla establert. I també al revés: els resultats de l’experiment cal passar-los pel sedàs de la raó. • La recerca de recolzament a les seves idees en uns i altres com a tàctica. Les seves obres més importants són: • El sopar de les cendres (1584) • De la causa. principi i u (1584) • Expulsió de la bèstia triomfant (1584) Els trets fonamentals del seu pensament es poden resumir en: • El seu pensament és immers dins les tendències màgiques i hermètiques.4. No hi ha res establert si no s’ha comprovat abans.L’experiència de Leonardo a tallers mecànics. sempre. el va dur a pensar que la reflexió mental era perfectament compatible amb la pràctica mecànica. • Sí podem dir que Bruno és una avançada dels romàntics. Giordano Bruno: Giordano Bruno va néixer l’any 1548 i va morir el 1600. Bruno avançarà en aquest camí mirant. un dels més complexos. en l’àmbit de la filosofia renaixentista. Amb aquesta frase Leonardo resumeix els seus principis filosòfics de la ciència. L’ànsia d’infinit i la fugida d’aspectes purament racionals. Va ser ordenat sacerdot el 1572. Anglaterra i Alemanya. Finalment va tornar a Itàlia a on ja se l’havia acusat davant el Sant Ofici. Els seus interessos anaven més aviat per l’àmbit màgic que pel científic. barrejat amb un intent de retorn a una suposada religió més pura que seria. Més greu va ser el procés obert el 1576. • Bruno. la mitologia egípcia. però pràcticament sempre deixant rera seu la discòrdia i la baralla. Leonardo posarà la llavor per a que neixi la nova concepció de la ciència. en aquest cas. o tant per heretge. sinó per assassí d’un membre de la mateixa ordre. de no passar-se de la ratlla pel que fa als dogmes cristians. una funció més propera a la màgia pitagòrica. alhora.

12.

El Racionalisme cartesià: 12.1. La filosofia moderna: o Recordem la Revolució Científica i la crisi religiosa del segle XVII. Ambdós factors suposen una bona sacsejada cultural. La unitat religiosa s’ha fet miques (el protestantisme i l’anglicanisme), mentre que els nous descobriments posen en tela de judici el coneixement filosòfic i científic. o Aquesta forta crisi genera dues importants reaccions en la filosofia: el Racionalisme (el representant més important del qual és Descartes), i l’Empirisme (a on veurem les idees de Hobbes). o Al llarg del segle XVII les Universitats continuaven ensenyant les seguretats antigues, però al mateix temps que s’ensenyava, la societat sabia que es tractava d’un saber caduc i obsolet. Els intel·lectuals se sentien molestos en saber que ja no servia de res els antics coneixements. Les causes de tot plegat es poden veure resumides:: • La Revolució Científica: va esfondrar l’astronomia (teoria ptolomèica), va torpedinar la física (Aristòtil va caure del pedestal) i, en general, va posar en crisi la metodologia escolàstica. Dins de la sacsejada que va suposar la caiguda de les veritats antigues, la revolució científica va donar llum a les tenebres. Al principi a Itàlia, i més tard a França, Holanda i Anglaterra, l’esperit de la nova ciència impregnarà la filosofia. • La crisi religiosa: ja no existeix la unitat religiosa. L’aparició del protestantisme i de l’anglicanisme posa en tela de judici les veritats absolutes de les que havia gaudit l’església segles anteriors. 12.2. El Racionalisme i l’Empirisme: o La filosofia moderna voldrà aprendre de la nova ciència i oferir un missatge clar i concís. Per a fer-ho es fixarà en les matemàtiques. o Una de les característiques de la nova ciència és el seu saber fragmentat. És normal, està tot per descobrir. Ha caigut el vel d’Aristòtil i la natura s’obra permetent que els científics desvetllin els seus secrets. Uns parlaran d’uns aspectes, i altres ho faran d’altres, però no hi ha un discurs coherent que englobi tot el nou saber científic. o D’aquest aspecte s’encarregarà la filosofia: donar consistència i coherència al nou saber científic. o El Racionalisme iniciat per Descartes i l’Empirisme iniciat per Hobbes seran els dos nous corrents filosòfics que intentaran construir aquest nou sistema filosòfic. Ambdós corrents donaran força importància al mètode matemàtic, a l’observació, a la raó i a l’experiència. o La diferència més important dels dos corrents rau en que mentre el Racionalisme afirma que l’origen del coneixement és la raó, l’Empirisme diu que l’origen del coneixement és l’experiència. 12.3. Segle XVII a l’Europa continental 12.3.1. Aspecte econòmic i social: • Gran desenvolupament de la burgesia associada al capitalisme mercantilista i les colònies. • Aparició de les grans companyies com a societats d’accionistes. • Època de molts i grans invents. • Neix un esperit individualista associat als capitalistes: llibertat d’acció en front de qualsevol consideració política, ètica o religiosa. 12.3.2. Aspecte polític: • Molta inestabilitat política. • Expansió colonial. • Neixen els Estats moderns, independents i sobirans i neixen alhora grans enfrontaments pel control de les colònies i l’empenta expansionista: Guerra dels Trenta Anys entre estats catòlics i protestants. 12.3.3. Aspecte ideològic: • Hi ha un progrés de l’esperit científic que posa en dubte tot el saber acadèmic. La raó s’erigeix com a valor de referència. • Molts dels grans pensadors de l’època van fer importants aportacions a la ciència (Descartes, Leibniz) • Es creen centres de mecenatge com ara Holanda (Descartes i Spinoza) 12.4. Descartes: o Descartes és, segons historiadors de la filosofia, el fundador de la filosofia moderna. És cert, com ja hem dit, que encara està força influït per l’escolàstica, però el seu pensament està immers en la nova física i la nova astronomia.

Filosofia.

59

o Descartes va néixer a La Haye (ciutat francesa) l’any 1596. Fill d’una família de la petita noblesa va estudiar en els millors centres docents de l’època; els jesuïtes. Allà va aprendre el saber clàssic aristotèlic que s’ensenyava a les escoles i universitats. Després va estudiar Dret, però no va acabar la carrera perquè es va sentir molt interessat per la geometria. o Als vint-i-dos anys es va fer militar i va estar, durant deu anys donant bots per Europa. Va participar a la Guerra del Trenta Anys i sembla ser que va ser durant unes nits als quarters d’hiverns del Danubi, quan va tenir la il·luminació d’un sistema, basat en la seguretat de la geometria, que permetria el desenvolupament d’una ciència i filosofia coherents. o A partir d’aquest moment Descartes rebutjarà tot el saber i els coneixements adquirits. Cal fer taula rassa i començar de nou. Res del que l’han ensenyat serveix ja. o Quan va abandonar la carrera militar, Descartes es va traslladar a Paris i va escriure una de les seves obres importants: les Regles per a la direcció de l’esperit (1628) o L’any següent, i segurament per evitar problemes ideològics es va traslladar a Holanda, on es va estar durant vint anys. Allà va escriure un tractat sobre física, però just quan l’anava a publicar es va saber de la condemna de Galileu. Aleshores Descartes, per evitar problemes, no va voler publicar-la. o L’any 1637, fets ja els 40 anys, Descartes va publicar tres assaigs científics precedits per la seva obra més famosa: el Discurs del mètode, a on presentarà la seva teoria sobre l’adquisició de coneixement, i un primer esbós sobre els coneixements filosòfics que el mètode li ha permès d’adquirir. o Però va ser l’any 1641 quan Descartes va publicar la seva obra més important pel que fa a la presentació de la seva filosofia: Meditacions metafísiques. I aquest cop, les reaccions seran molt fortes fins i tot en la tolerant Holanda. Si no hagués estat per la protecció d’alguns importants personatges, Descartes hauria tingut importants problemes. o L’any 1649, i després de nombrosa correspondència, finalment accedirà a viatjar a la cort d’Estocolm, a Suècia, a on la reina Cristina li promet protecció i abundants converses filosòfiques. o Però degut a les moltes obligacions de la reina, les converses filosòfiques es feien a les cinc de la matinada. Descartes, que tota la vida s’ho va muntar per llevar-se tard, no va poder seguir el ritme. Va emmalaltir de pulmonia, i en pocs dies va morir. Era l’any 1650 i tenia 54 anys. o Descartes, en el seu rebuig a l’educació rebuda, no està posant en qüestió tal branca o tal altra branca del saber, sinó els fonaments mateixos del saber. L’educació rebuda li sembla sense cap mètode ni ordre, barrejant la física amb la metafísica i, aquesta amb la filosofia. 12.4.1. La unitat del saber: • Tot el saber de l’home és una única cosa, encara que aquest es manifesti en diverses ciències. La saviesa no és l’acumulació de coneixements, sinó una actitud que consisteix a regir-nos per la veritat. • Descartes vol trobar la veritat utilitzant, exclusivament, la raó. Per això cal establir un seguit de sentències o proposicions vertaderes, que siguin evidents per sí mateixes i no admetin cap mena de dubte. • El saber és un arbre a on les arrels són la Metafísica, el tronc, la Física, i les branques la resta de les ciències (també hi ha una jerarquia entre les branques) 12.4.2. La recerca del coneixement cert: • Les idees: El coneixement és una representació a la ment humana d’una realitat aliena. La representació són les idees i, per aquesta associació, el coneixement és l’anàlisi de les idees. Descartes es pregunta què entenem per idea, quines classes d’idees hi ha i quin és el seu origen. • Tipus d’idees atenent al seu origen: Innates: idees nascudes amb mi. Adquirides: idees vingudes de fora. Artificials: idees inventades per mi. • Tipus d’idees atenent a com es presenten a l’individu: Clares i fosques Distintes i confuses • Les idees que cal sotmetre a estudi són les idees innates, ja que les que provenen dels sentits no són fiables. Descartes adopta una perspectiva intel·lectualista. A més, només caldrà fixar-se en les idees que es presenten clares i distintes; clara perquè s’imposa per ella mateixa a d’altres, i distinta perquè no es pot confondre amb cap altra. Filosofia. 60

12.4.3. El mètode cartesià: • Cal reconstruir el saber seguint un procés deductiu sense cap obscuritat ni llacuna. Amb això Descartes pretén aconseguir un saber independent de l’experiència. • Descartes es fixa en les matemàtiques i la física i decideix adoptar una metodologia similar, encara que adaptada a la realitat de l’estudi filosòfic. • El mètode cartesià es basa en un mecanicisme en el procés d’organització i orientació mental. Hi ha dos processos de coneixement: La Intuïció que capta les idees sense possibilitat d’error La Deducció o mecanisme mitjançant la raó estableix les connexions entre les idees simples. • Cal partir de veritats absolutes i autoevidents que en derivin altres veritats evidents i així successivament tot construint un encadenaments de veritats. • En una obra titulada Regles per la direcció de la ment, Descartes parla de més de vint regles per a poder arribar al coneixement. Però desprès, en una altra obra titulada Discurs del mètode, Descartes ho simplifica a 4 regles. • Les quatre regles del mètode cartesià: Primera regla d’evidència intel·lectual. Només són certes aquelles idees que es presenten a la ment de forma clara i distinta. Aquí treballa la intuïció i en la resta de regles la deducció. Segona regla de la divisió. Cal dividir els problemes en els seus aspectes simples. Es tracta d’una descomposició de dades múltiples a dades bàsiques. Tercera regla o de la síntesi. Es tracta d’anar formant estructures de coneixement cada vegada més complexes. Quarta regla d’enumeració de les passes que es fan per a no perdre el fil conductor i evitar salts o llacunes. Aquesta quarta regla, té una missió d’enllaç amb la primera, i així torna a començar. 12.4.4. El dubte metòdic: • Tal i com hem vist, Descartes parteix d’una negació sobre els fonaments del saber tradicional aristotèlic i escolàstic. També hem vist com ha pensat una forma per arribar al coneixement vertader: les quatre regles. Ara bé, per poder arribar al coneixement, cal començar a desconfiar, és a dir, a posar en dubte els principis de la ciència, la metafísica i la filosofia que hi ha hagut fins ara. • Només podrem acceptar aquells principis sobre els que no hi càpiga cap dubte. I si els sentits ens enganyen de vegades, no els podem posar com a font de coneixement. • A més, recordem que tampoc es refia de les ciències del moment. Aleshores, ¿què li queda? Les matemàtiques; Descartes s’adona que 2+2 són 4 sempre, en qualsevol circumstància i sense possibilitat de que no sigui així. • Però Descartes no sembla content i afegeix: i si un geni maligne m’està enganyant i fent que jo cregui que les matemàtiques son un saber indubtable? • Així doncs, no hi ha res que sobrevisqui al dubte cartesià. I no es tracta d’un dubte escèptic, que està de tornada de tot i que res li afecta. Es tracta d’un dubte honest i curiós. Però és un dubte tan metòdic, que el fa dubtar de la seva mateixa existència. ¿Qui no ens diu que en realitat som el somni d’algun altre ésser? 12.4.5. La certesa fonamental: • Un cop arribat a aquest extrem aparentment sense sortida, Descartes comença a rumiar i creu que, malgrat tot, si ell està dubtant de tot, ell es alguna cosa. Encara no sap què és, però sí comença a estar-ne segur de la seva existència. • I així arriba al seu primer principi del nou edifici filosòfic quan afirma: penso, doncs existeixo. El jo cartesià esdevé un principi sòlid i evident. Resisteix qualsevol dubte ja que, en sí mateix, dubtar és pensar, i aquest acte és real. La certesa de Descartes no és fruit d’un raonament o d’un sil·logisme, sinó que és intuïció en estat pur. I és una intuïció clara i certa com ens demana la primera regla. I aquesta intuïció porta al principi d’autoconsciència: nosaltres som una res cogitans (una cosa pensant) 12.4.6. Altres certeses: • El cogito ergo sum marca a Descartes una línia a seguir. Cal trobar altres intuïcions amb caràcter de veritat absoluta. Aleshores Descartes ensopega amb la idea de Déu. I pensa: ¿com jo, ésser imperfecte, puc tenir una idea de perfecció absoluta dins meu? I la resposta és clara: la idea de Déu és l’evidència de la seva existència, amb el que ja hem trobat una altra certesa absoluta i certa.

Filosofia.

61

I això trenca també amb la tradició escolàstica que donava molt poca importància a les matemàtiques. • El mecanicisme cartesià va permetre que la ciència passés d’un estadi de pur coneixement teòric. A més. herència d’Aristòtil. intentant entendre llur mecanismes de funcionament. El món de qualitats. El món com una màquina (el mecanicisme cartesià): • Descartes afirma. Això implica que la mort del cos sempre obeeix a causes fisiològiques i no pas a l’abandó de l’ànima del cos. A partir de Descartes. Les lleis que regeixen el moviment són les següents: Principi de conservació: el moviment roman constant. sinó un despersonalitzat i fred mecanisme. • Un cop establerts aquests principis. sinó que és també.4. Principi d’inèrcia: el cos es manté en moviment fins que xoca amb un altre i li trasllada el moviment (com boles de billar) Tendència al moviment rectilini: és el moviment originari del qual en deriven la resta. 12. El moviment va ser impulsat per Déu i roman permanent i inalterable. bressol de l’ésser humà. Ni tal sols Déu hi té res a veure després de la creació. sense utilitzar cap component màgic. El món és doncs. A més. sabor. el model mateix de la realitat. ja que no hi ha cap possibilitat de tenir d’elles una idea clara i distinta. però a Descartes. cal una relació força estreta per a poder explicar els sentiments. • Així és la mateixa certesa de Déu que també reforça la certesa de la meva existència.) són secundaries. mentre que la res extensae pertany al món material. doncs. • Així doncs. L’univers cartesià és exclusivament matèria i moviment.4. • Els moviments del cos són el resultat del pilotatge de l’ànima.7. La Natura ja no és la mare. O millor encara. 62 . • Filosofia. • Descartes i els seus seguidors van ser acusats d’heretges quan un teòleg li va preguntar a on estava Déu. és l’únic ser en el que es troben alhora dues substàncies: res cogitans i res extensae. i ell. etc. ja que si tinc la idea de Déu perfecte. • L’ànima és pensament (recordem que és la res cogitans) i no és vida. • L’explicació mecànica del món que fa Descartes.8. La certesa de la idea de Déu allunya també el fet de que nosaltres podem ser el somni d’algun altre.La dependència de Déu no porta. Ara bé. i tota la realitat cal explicar-se-la a partir del xoc entre les partícules de matèria. coherent amb el seu pensament va contestar que en lloc. matèria en moviment. el cos humà. No hi ha realitats intermèdies i aquest aspecte és el que trenca amb idees renaixentistes. els apetits. tot el que correspon al món material (res extensae) ha de trobar les seves explicacions en els principis de la mecànica. els animals. pes. les plantes i els minerals començaran a ser estudiats com una màquina. a la possibilitat pràctica de transformar el món. La resta de propietats (color. suposa un seriós pas endavant per establir una realitat mesurable i dominable per l’ésser humà. dóna pas al món de les quantitats. • Descartes rep crítiques sobre aquesta explicació: una deixeble li escriu una carta tot qüestionant-li la possibilitat de que hi hagi alguns trets de l’ànima que Descartes no conegui. • El món esdevé un gegantí rellotge mecànic ple de rodes dentades. a les mateixes conclusions que havien elaborat la metafísica i la teologia tradicionals. aquest no pot mentir-me. No hi ha pèrdua ni degradació. L’ànima i el cos: • El model d’ésser humà cartesià. i ja hem vist que el món espiritual no té res a veure amb el món material. • L’univers esdevé simple i comprensible i la matemàtica no és només la ciència dels nombres. ja que la matèria és només extensió: extensió i moviment. Descartes ja està segur que pot començar a descobrir la resta de veritats al món. I conclou amb una afirmació que trenca amb la tradició renaixentista: la res cogitans pertany al món espiritual. que el món material té una propietat essencial: l’extensió. Déu és esperit. 12. Descartes rebutja el buit que preconitzaven els atomistes. ja que aquestes ens parlaven de que tot està impregnat d’esperit i de vida. Aquest no pot existir ja que el món és ple com un ou.

ja que. Descartes escriu el Tractat de l’home. • La ètica cartesiana pretén sotmetre la voluntat a la raó. Les regles de la moral provisional: • Per tal d’afavorir el domini de la raó sobre les passions. Tercera regla: o regla de l’esforç personal. Descartes proposa a la seva obra Discurs del Mètode. Aquestes normes són presentades en aquesta obra amb caràcter provisional. 63 . Quarta regla: o regla del compromís personal en la recerca de la veritat. Per a Descartes és imprescindible un cert ordre i tranquil·litat per a poder buscar la veritat. un seguit de normes morals. Descartes identifica virtut i raó. Segona regla: o regla de la constància independentment de la opinió general. en lloc d’obeir a forces alienes.Per a donar resposta. una agosarada precursora dels tractats de fisiologia. 12. Primera regla: obeir lleis i costums del teu país. i dels preceptes de la religió. • Filosofia. En aquesta obra Descartes situa l’ànima a la glàndula pineal. Descartes creu que cal una reforma interna tot aplicant les regles per a la correcta direcció de la ment. fa lliure a l’ésser humà. en conseqüència només s’obeeix a sí mateix.4. i en conseqüència la veritat.9. La raó.

L’empirisme. el parlamentarisme i la divisió de poders en política seran les grans aportacions dels corrents filosòfics d’aquesta època. la filosofia hereva d’Aristòtil i els escolàstics. • Hobbes va passar molt de temps a França i a altres parts d’Europa. Thomas Hobbes: 13. el racionalisme cartesià va donant pas a la revolució il·lustrada. • Va fer els estudis superiors a Oxford. . els sentits són previs al coneixement (a priori). • Al final de la seva vida. com d’altres a la seva època. o Al continent. el racionalisme cartesià l’impressiona positivament.1.2. I per sobre de tot. L’observació científica esdevé el mètode per excel·lència. sobretot. les seves causes i llur propietats. s’observarà la naturalesa humana per a fer judicis polítics. Hobbes creu que Aristòtil ha estat la pitjor influència que ha pogut tenir l’ésser humà. Hobbes exposa molt clarament el nou clima espiritual: • Els mèrits de Galileu en les descobertes físiques.2. • La barreja perniciosa que ha suposat la filosofia antiga amb la medieval i la Bíblia amb les idees platòniques. de forma que els interessos d’aquesta són els mateixos que els interessos de la burgesia. • Hobbes va ser un gran pensador polític. però la noblesa a les illes. la ciència i la política. • El concepte de filosofia en Hobbes. La filosofia i la ciència observaran abans d’emetre judicis. • En una carta al comte de Devonshire. s’acabaran les guerres i els conflictes entre Estats. o A finals del XVII i. i pel que fa a la política. D’aquesta manera. • La necessitat d’una nova ciència de l’Estat d’acord al model de Galileu. o La monarquia parlamentaria de caire liberal que s’assentarà a Anglaterra. ja que la burgesia vol tenir més coses a dir. • Segons Hobbes. Vida i obres: • Va néixer a Malmesbury el 1588. es contrari al d’Aristòtil. al llarg de tot el XVIII. 13. • Les seves obres principals són: Objeccions a les meditacions cartesianes (1641) De cive (1642) De corpore (1655) De homine (1658) Leviatan (1651) 13. • Per contra.2. mica en mica. Thomas Hobbes 13. • Va morir als 91 anys. Aviat Anglaterra va ser el bressol de la Il·lustració europea. Va aprendre ràpidament llatí i grec i li agradava molt l’escriptura i els idiomes clàssics en particular.2. • La buidor de conceptes en la filosofia grega clàssica. al desembre de 1679. els cossos es divideixen en tres tipus: • Naturals no animats. sobre tot a les Illes Britàniques.1. al revés del que fa la noblesa del continent. afavorirà un ambient de bonança per les ciències i la filosofia. No s’ocupa de Déu ni de la teologia. o El model empirista de la ciència. participa en el comerç. creu. Va treballar a cases de nobles com a preceptor i això li va permetre uns ingressos per a dedicar-se a estudiar. hi ha una nova manera d’enfocar la filosofia. A Itàlia va conèixer a Galileu. li van amargar una mica l’existència amb acusacions d’heretge i ateu. Els empiristes i els il·lustrats tenen en comú que tots dos corrents defensen la no existència d’idees innates i que la font del coneixement són els sentits. Tampoc de la Història. com per exemple un arbre 64 Filosofia. així com el pensament de Francis Bacon. La filosofia de Hobbes s’ocupa dels cossos. Part del seu pensament està abocat a fer de la política una disciplina exacta seguint unes regles científiques. Són temps de canvis polítics. És una època de científics: Isaac Newton i Watt en són un exemple. o L’Anglaterra del segle XVII és monàrquica. És a dir. Introducció socio-política: o És un corrent que es data durant el segle XVII i gran part del XVIII. El concepte de Filosofia a Hobbes: • Hobbes rebutja. • La necessitat de rebutjar la metafísica de la filosofia.13. I qui més l’influencia és en Galileu.

• Aquesta tesi absolutament materialista de Hobbes. només ens expressen el significat de les paraules. • L’estudi del moviment.2. capaços de portarnos records de coses passades. Teoria de l’Estat en Hobbes: • Hobbes parteix de dos pressupòsits essencials: • Filosofia. Així van néixer els noms. I aquesta divisió és la causa de la seva trilogia que hem anomenat en les seves obres (De Corpore. l’Estat. • Això té una conseqüència immediata: des de Aristòtil. 65 . • Per a fer-ho. com per exemple. Les dues obres principals de Hobbes. totes les qualitats dels cossos. Gràcies a aquesta ordenació.• • • Naturals animats. però també d’endreçar-los de forma sistemàtica. inventats per l’home. son en realitat causades pel moviment d’aquests. en la mesura en que són observacions subjectives. el corporeisme mecanicista va suscitar força polèmica al seu entorn. el mal també. amb Hobbes. tampoc hi ha espai pel bé o mal objectius. Es tracta d’un sistema lògic que conforma les normes referents al mode correcte de pensar. l’ús d’aquestes també ho serà. 13. som capaços de comunicar els nostres pensaments als altres. mesurable.4. 13.2. no ha de ser objecte de la Filosofia. De Cive. • I una altra conseqüència a aquest relativisme materialista és la pregunta per com construir una teoria política decent? (una teoria de l’Estat). De Homine. Hobbes recupera una tradició filosòfica anglesa de l’escolàstica (les acaballes de l’escolàstica): es tracta del nominalisme (recordem a Ocam). entès com moviment físic. El Nominalisme: • Hobbes elabora un sistema previ a l’estudi del cossos. que no es contradiu amb la primera: Cossos Físics Cossos Naturals Filosofia de la Naturalesa Cos Humà Filosofia = Ciència dels Cossos Cossos Artificials o Estat Filosofia Política Tot allò que no és corpori. en conseqüència. • Per a Hobbes. L’ésser humà i l’Estat). Això és el discurs de Protàgores uns quants segles abans (recordem els sofistes i la polèmica amb Sòcrates). en les que Hobbes ho va portar fins l’extrem d’explicar Déu en clau mecanicista. és a dir. És més. doncs. Hobbes és taxatiu quan afirma que aquell qui busqui un altre tipus de Filosofia als seus llibres.2. però ara. Les definicions. • Aquesta concepció materialista té també altres conseqüències: si tot obeeix a una raó mecànica. De Cive i Leviatan es dediquen a donar-nos les respostes. Sobretot en aquelles obres. més val que s’ho estalviï. Corporeisme i Mecanicisme: • Hobbes intenta explicar la realitat en funció de dos principis: • L’estudi del cos.5. ni tan sols pels valors morals. Els cossos. entès com allò que no depèn del nostre pensament i ocupa un espai. si les paraules són arbitràries. l’ésser humà. Hobbes també presenta la següent divisió. • El bé és quelcom relatiu i. les definicions expressaven l’essència de les coses. • Hobbes afirma que els pensaments són fluïts que van i venen.3. com per exemple. 13. no hi ha espai per a la llibertat. és a dir. • Artificials.

Entre els éssers humans no. • Hobbes cita les següents raons diferenciadores: • Entre els éssers humans hi ha disputes. • L’Estat de Hobbes és. Però no el comportament raonable com a valor moral. odis. però ell conserva intactes tots els seus drets originals. Tots els poders li estan sotmesos. Però ja no és per comandament diví. els éssers humans estan en guerra permanent. • No existeix cap justícia natural ja que no hi ha tampoc valors absoluts.2. sinó la raó com a capacitat intel·lectual (no hi ha cap raó moral que ens empenyi a canviar aquesta situació. qualsevol es creuria amb el dret a fer de sobirà. les persones correm el risc de perdre els nostres bens. • L’Estat de Hobbes és absolut en tots els sentits: el monarca està per sobre totes les lleis i pot opinar i dirimir diferències. (Això implica que també tenim un mal que no és relatiu: la mort). • La teoria política de Hobbes és la d’un Estat Absolutista radical. o el que és pitjor. si es porta a l’extrem. el constant estat d’alerta i defensa no ens deixa dedicar-nos a altres coses més productives. No hi ha. • A Hobbes se’l va acusar d’haver escrit el Leviatan per a guanyar-se el favor de Cromwell i donar legitimitat a la dictadura d’aquest. • Cadascú tendeix a emportar-se tot allò que li servirà per a protegir-se i sobreviure. Homo homini lupus2. Algunes conclusions: • No és casualitat que Hobbes utilitzi el nom de Leviatan per a anomenar el seu Estat ideal. A més. enveges. Res a veure amb la igualtat i la necessitat aristotèlica de formar societats (com les formigues o les abelles). • Per a Hobbes. sinó de tots els integrants de la societat en igualtat de condicions.Malgrat ens ha dit que tots els bens són relatius. 66 . Això no treu que el seu corporeisme. acabi negant o comprometent l’existència de Déu. • Aquesta situació d’incertesa se soluciona gràcies a dos factors: • Un instint de supervivència que fa no desitjar la guerra. • Els animals no s’acusen entre sí. cosa que no hi ha en el regne animal. 2 • Filosofia. • També el van acusar d’ateu. • És important remarcar que aquest pacte social no és un pacte dels súbdits amb un monarca. cada persona és diferent a una altra. • L’egoisme i l’acord previ són els eixos de la teoria política de Hobbes. tret del monarca. • Entre els animals existeix un consens innat i natural. • Tothom té dret a tot. fins i tot l’Església. Això és nova causa de discòrdies i guerres. però Déu està massa present en la seva obra com perquè això sigui veritat. • Els animals no troben defectes a llur societats. un ens artificial i el seu naixement obeeix a les següents causes: • En l’estat natural. Però aquesta afirmació és no conèixer bé el pensament de Hobbes. No hi ha cap llei natural que limiti les aspiracions o anhels dels éssers humans. sinó una raó freda i lògica). Els éssers humans sí. doncs. • Cadascun dels animals que viuen en societat desitgen el mateix bé que la col·lectivitat.6. Si això no fos així. El dret a la vida i a conservar-la. doncs. Aquesta frase defineix clarament la filosofia política de l’autor anglès. • La raó. la nostra vida. 13. Recordem que el corporeisme mecanicista nega la llibertat personal. La justícia neix de convencions entre els éssers humans. ja que aviat. cosa que no passa entre els éssers humans. Homo homini lupus: famosa frase de Hobbes que significa literalment “l’home és un llop per l’home”. és un àtom d’egoisme. No és un pacte a l’estil Rousseau: el monarca no pot participar en el pacte. no s’evitarien les guerres. • Els animals no tenen el do de la paraula. • Si les coses segueixen així. sinó per un pacte social. encara que Hobbes admet que sovint mal utilitzada. És l’únic dipositari de les renúncies a drets que implica el pacte. possibilitat a ajuntar-se de forma natural. n’hi ha un que no ho és. L’ésser humà sí.

Les impressions i les idees: o Tot el que hi ha a la nostra ment procedeix dels sentits.Relacions d’idees. Amb l’enteniment ja en tenim prou per saber la seva validesa o falsedat. aquesta nova ciència estarà per sobre de les altres ciències físiques. A més. Aquesta és la raó per la que les idees són més febles que les impressions. 67 . conceptes particulars modificats per a ferlos més generals. l’àlgebra i la geometria. Per saber la veritat d’aquestes afirmacions. hi ha tres lleis que permeten l’associació d’idees: . Així doncs. 14. ja que aquestes depenen en gran mesura del mateix home. no ho podem fer en abstracte. 14. o La seva tesi postula que sense l’experiència i els sentits. És una clara crítica a les tesis dels racionalistes.Contingut de temps o lloc. Afirma que es fa a base de sensacions. o Hume vol fonamentar la ciència de l’home sobre bases experimentals. Les relacions d’idees s’estableixen en les matemàtiques. Res no hi ha que s’hagi pogut crear sense la intervenció dels sentits.5. a allò de particular i mai a res universal. o Molt aviat es va apassionar per la filosofia fins arribar a l’extrem de negar-se. quan podem afirmar la validesa d’una. la filosofia moral i polítiques. ens cal comprovar-ho a posteriori. La negació de les idees universals: o No existeixen els conceptes universals. o Les idees són el resultat d’una operació de la ment sobre les dades prèviament obtingudes a través de les impressions. o Les idees sempre fan referència (estan associades) a una primera impressió d’un fet o fenomen particular. La idea depèn de la percepció. Les idees complexes: o Les idees es poden associar per a formar idees més complexes. la raó només pot fer càlculs matemàtics. Hume posa l’exemple d’ensenyar un nen petit la idea de vermell.Relació de causa i efecte. però no raonaments que ens donin veritats. Són relacions.Percepcions de tipus impressions (sensacions. .Qüestions de fet. 14. emocions) .2. apareix a la nostra ment una idea. Si de cas. Sovint les proves no són més que probabilitats. . Segons Hume aquesta idea va ser un gran encert filosòfic. I això implica que la diferència entre sentir i pensar s’ha reduït dràsticament. David Hume: 14. 14. Els tipus de coneixement: o Segons Hume. Hume creu que la raó per la que unes idees s’ajunten i es barregen amb unes altres obeeix a les lleis d’atracció física dels cossos descoberta per Newton. se divideixen en dos grans classes: . A més. Creu que està cridat a ser el nou Newton de la naturalesa humana. Són afirmacions que no tenen demostració sinó proves de la seva veritat. Un escèptic moderat: o David Hume porta fins a l’últim extrem els plantejaments filosòfics empiristes dels seus predecessors. totes les operacions de l’enteniment es poden reduir a dos: . o La llei més important per a Hume és la de la causalitat. podem afirmar amb tota seguretat la falsedat de l’afirmació contrària. sinó sempre associat a una idea semblant.14. mai intentant formar el concepte pur a la ment del nen. Quan recordem una impressió. S’utilitzen en el món dels fets i sobre tot. o En primer lloc sempre apareix la impressió.3. o la idea de dolç i amarg.Semblança. Aquesta idea l’havia dita ja un filòsof empirista anglès anterior a Hume: George Berkeley. 14. en contra dels El coneixement científic esdevé un coneixement probable que no afegeix gaire sobre la realitat de les coses. passions. en les ciències empíriques. o pensem en quelcom dolç o amarg. .4. la veritat de las quals les coneixem a priori. La causalitat: Filosofia. les percepcions s’associen amb les idees. o Segons Hume.1.6. sinó que es queda en les aparences. per força la idea ha de fer referència sempre. El contingut de la ment són percepcions que. o Si pensem en el color vermell. ja que només es diferència per la força en que la sentim.Percepcions de tipus idees (sensacions de baix nivell) o La diferència entre els dos tipus és la força amb la que es presenten a la nostra ment i l’ordre o successió en que es presenten. Així doncs. i després sorgeix la idea.

o fins i tot del jo corporal. o Hume parla força sobre les passions.L’existència de les coses fora de nosaltres no és objecte de coneixement.Tot allò que no és una impressió no té cap validesa objectiva. Però aquest cop l’associa als sentiments i no a la raó. Els empiristes negaran aquest aire metafísic i diran que la relació causa i efecte és el resultat de una activitat humana. o Hume va ser acusat d’ateu. i totes les que se’n deriven. o Els filòsofs racionalistes havien dotat als fenòmens de causa i efecte unes raons carregades de sentit metafísic: l’ordre de Déu. Les Passions i la Llibertat: o Les passions són connaturals a l’ésser humà. s’està referint al seu concepte de jo. però no és correcte aquesta acusació. cadascun de nosaltres està íntimament convençut”. sigui internament o externament. La raó. És a dir. de l’existència del jo com a ens real.9. David Hume dóna prioritat a les passions sobre la raó. i clarament Déu està més enllà. 68 . l’odi. no podem afirmar tenir impressió d’una relació causa i efecte. però la part més important és la recuperació del jo que havia rebutjat com a ens objectiu. i per aquesta raó. la humilitat. El costum fan que pensem que existeix la substància jo. o Aquestes impossibilitats i aquestes limitacions porten a Hume a un escepticisme moderat però bastant clar. l’amor. No podem inferir d’una impressió. sinó de creences. l’aversió. una absència de coacció externa. l’esperança. l’ambició. o Per a Hume. Crítica: o Hume critica el concepte de substància: . l’alegria. . subjectives. Aleshores l’existència de l’objecte esdevé una producció de la imaginació.Les passions indirectes: són les formades per l’orgull. la malignitat. una quimera. el temor. Alguns estudiosos de Hume diuen que fins i tot cal entendre tota la filosofia de Hume en clau del seu interès cap a la moral. Si de cas. la vanitat. I que sempre ens ha passat així. podríem afirmar que va acabar sent un agnòstic. el concepte de llibertat és una quimera.Hume dubte. Més aviat el defineix com una casualitat.Les passions directes: depenen de forma immediata del plaer i del dolor. o Les conseqüències a aquesta crítica són: . o Fins i tot Déu queda afectat. és a dir declarant-se incompetent per a decidir si Déu existeix o no. Kant dirà coses diametralment oposades. 14. o Mai podem percebre el jo com una idea simple.14. o Hume anirà més enllà i afirmarà que la causa i l’efecte només els podem conèixer a través de l’experiència i mai gràcies a un raonament o deducció. 14. per exemple el desig. i el que ell denomina “aquella persona particular.Si tot són impressions –objecte i subjecte– com els podem diferenciar? o La resposta de Hume és: . Hume distingeix dos tipus de passions: . o Hume dirà que quan afirmem que una cosa es causa d’una altra. . El jo és un conjunt d’idees que les acostumem a veure plegades. o La filosofia ens ensenya que les impressions són percepcions. no pot conduir la voluntat. El seu raonament rau en la relació que estableix entre les passions. Però en realitat sempre estem condicionats.7. No hi ha manera de relacionar Déu amb les nostres impressions. . ja que afirmar que Déu existeix és dir que prové d’una impressió nostre. La moral de Hume: o El tema de la moral va ser un dels temes preferits. ja que l’objecte d’estudi d’aquesta són les substàncies. o Aquest escepticisme el porta a una negació frontal de la metafísica. a més. o Hume redueix la causalitat a l’hàbit de veure dos fenòmens junts i la creença de que sempre aniran junts.8. o Si recordem que les idees provenen de les impressions. sinó que tan sols podrem afirmar haver sigut testimonis d’un fenomen i després d’un altre. perquè abans ja hem vist que el principi de causa i efecte no és vàlid. les accions i sentiments de la qual.L’existència d’un jo és també objecte de creença. l’existència d’un objecte. o Fidel al seu empirisme extrem. Filosofia. la tristesa. . les generositats. la pietat. també. l’enveja. la desesperació o la tranquil·litat. o I en aquest aspecte. en realitat hauríem de dir que estem acostumats a veure succeir una cosa.Només captem un seguit d’impressions i idees. La Matèria i l’Esperit. Exemple de l’arbre. i després una altra.

Aquest corrent de pensament creia en un Déu racional. quan no una clara aversió. I això no ho pot fer la raó.Tampoc té res a veure amb la moral. ja des de jove va mostrar una certa indiferència per la religió. però no de demostració. ja que així només es tractaven els temes adients a les limitades capacitats intel·lectuals de l’ésser humà. . que pot ser aprehès per la raó.La religió es basa en la fe. . és un poble irracional (mancat de raó) 14. Com a molt. o Hume no es mostra com un ateu dogmàtic i absolut. 69 . Tampoc ho pot fer amb la moral. en la mesura en que és una activitat de l’ésser humà.L’estètica en el gust. És un sentiment particular de plaer i dolor.10. 14. que aquest aspecte utilitarista va més enllà de la pròpia persona i té un caràcter social: és la recerca de la utilitat per a tothom. La moral suscita passions i promou o impedeix accions.Les ciències empíriques es basen en l’experiència.Però també explica. . . Però la religió. A més.La religió té un fonament instintiu. o La conclusió és que a tots els àmbits domina l’experiència i mai el raonament: . Hume també defineix vici i virtut. l’acostumem a sentir quan duem a terme accions útils. . Hume va dir que la nostra limitada capacitat només permetia de conèixer certes relacions d’idees. I amb això es diferencien de les idees. la raó col·labora amb les passions orientant-les. és a dir. o La postura de Hume respecte a la religió no té massa a veure amb un corrent de pensament propi dels segles XVII i XVIII: el deisme. va ser objecte de les seves reflexions. Sense dubte valora negativament la religió. o En conseqüència. Recordem que la ètica es fonamenta en els sentiments. I amb això. Sembla haver una influència d’idees d’Epicur pel que fa aquesta idea de la religió. . però sí es mostra força ambigu al respecte de l’existència de Déu. La resta de temes abstractes pertanyen al gènere de dades de fet (recordem què són? són aquell tipus d’objecte que se situa davant la ment i del qual la proposició contrària no és il·lògica.La religió no té un fonament racional. ja que la virtut provoca un plaer especial.La moral és un sentiment. Hume nega tots els discursos que s’han fet en la història de la filosofia sobre l’existència de Déu provada amb raons. La dissolució de l’empirisme en l’escepticisme de Hume: o Hume es considerava a sí mateix un escèptic moderat. són objecte de constatació. però també afegeix que un poble sense cap religió. Però Hume nega aquesta postura dient: .La moral es basa en el sentiment. La idea d’un ens diví neix del terror a la mort i la perspectiva d’una vida més enllà de la mort. però és un sentiment d’un tipus especial. No hi ha cap connexió entre ètica i religió.Ja hem vist que Hume nega que la raó pugui conduir la voluntat. o Pel que fa a les ciències abstractes. i això ho valorava com un tret positiu. . . - Filosofia. La religió de Hume: o Hume no va mostrar un interès especial per la religió.11. I amb aquesta afirmació Hume dóna un caire utilitarista a l’ètica.A les Investigacions sobre els principis de la moral Hume afegeix que aquest plaer especial que és la moral. i el vici provoca un dolor particular. els altres objecte de la ment). les matemàtiques. la resta de ciències abstractes.

Introducció: o Kant va dir que la Il·lustració va ser la sortida de la minoria d’edat per l’ésser humà. Així doncs.Pràcticament és la filosofia única europea al llarg de tot el segle XVIII.1.1. El lema de la Il·lustració fou: “Sigues valent en utilitzar la teva pròpia intel·ligència”. • La Il·lustració. El pensament il·lustrat vol canviar el món i no limitar-se a descriure’l. però.Forta defensa del coneixement científic i de la tècnica. o Relacions deshumanitzants. 15. o Les característiques bàsiques del període il·lustrat són: . Però al llarg del segle XVIII. És la força que mou l’esperit a cercar i trobar la veritat. Crítica a la Metafísica: • Així doncs. o Tiranies polítiques. Déu crea i governa el món. o les idees innates dels racionalistes. És tracta d’una religió natural amb trets de deisme: Acceptació de l’existència de Déu.La veritat es basa en la raó humana i cal criticar les tradicions . Cal aprendre més per a créixer intel·lectualment i alliberar la ment dels prejudicis. Acceptació d’una vida més enllà de la mort. . autocontemplativa. tret de la confiança quasi cega en la raó humana i la seva capacitat. parlava d’una religió natural que la raó sí pot acceptar. És a dir.1. de definicions. Fins i tot amb una clara tendència al menyspreu de la religió.Malgrat la seva popularitat. 15. Spinoza o Leibniz.1. • Els fonaments o la base d’aquest progrés (espiritual. sinó que després intentarà reconstruir un nou edifici filosòfic i científic. o Supersticions religioses. de quin tipus de raó estem parlant: Als grans sistemes metafísics del segle XVII d’autors com Descartes. material i polític) és l’ús crític i constructiu de la raó. La filosofia il·lustrada no és un conjunt de tesis o de pensament. és una filosofia que s’esforça i treballa a favor del progrés. a on aquesta va començar a acompanyar les ciències. La raó no es limita a analitzar i desfer. els il·lustrats confien en la raó com ja ho van fer Descartes. És la filosofia de la classe social burgesa que està en ascens o. sinó una forma d’adquisició. . . pedagògics i polítics i mica en mica. ens trobem davant una raó empírica.3. o Prejudicis morals. La raó il·lustrada: • La Il·lustració és una filosofia optimista. • Les explicacions metafísiques ja no serveixen. No és una possessió. sinó que ha d’acompanyar a la vida en una unió compromesa.2. el conjunt de ritus i organització humana de l’Església. 70 Filosofia. Es tracten temes filosòfics. el pensament il·lustrat s’escampa amarant des de Portugal fins a part de Rússia. no deixava d’haver una certa tendència a definir veritats eternes.Una forta confiança en la raó humana i un us crític d’ella per a alliberar-nos de: o Dogmes metafísics. no es tracta d’un moviment compacte. . la raó és una cosa bastant més modesta. Spinoza o Leibniz. però aquest cop es tracta d’una raó molt semblant a la de Locke: una raó limitada i controlada per l’experiència.1. França i Alemanya 15. Crítica a la Religió: • El moviment il·lustrat és un moviment laic. ja que malgrat l’empirisme anglès. 15. • La filosofia il·lustrada ha de tocar més de peus a terra. aprendre com funciona. La raó il·lustrada ha d’actuar com la física de Newton: no busca trobar l’essència de la llei de la gravetat. sinó una manera de fer. la raó tracta les veritats eternes. Però sempre parlant del que en deien la religió positiva. La Il·lustració va ser també la conversió de la filosofia. aquelles que ens fan participar de l’essència divina. és a dir. sinó que.15. partint de l’experiència. millor encara. la raó il·lustrada no té res a veure amb les veritats revelades de la religió. de la ma dels il·lustrats. • La filosofia ja no és una activitat passiva. la irreverència i el sarcasme és un tret característic de la Il·lustració pel que fa a la religió. Però la qüestió esdevé aleshores. • En resum. La Il·lustració a Anglaterra.

per poder oferir-lo a les generacions futures. la maçoneria. però no contra Déu. la Il·lustració ens parla d’una religió natural (aquells principis morals vàlids per a tota la humanitat). executiu i judicial) propugnada per Montesquieu. Políticament.2. • Però alhora va ser un corrent sorprenent per la seva difusió a tota Europa. És la primera aplicació de quelcom semblant a la teoria de la separació de poders (legislatiu. • Fruit d’aquests corrents.2. però no governa" Qui governa és el Parlament i els ministres. Això no vol dir que no hagi hagut algun pensador il·lustrat que s’hagi mostrat clarament ateu. El Dret Natural: • En el seu procés crític. però al final va acabar sent una obra molt més ambiciosa i completa.4. amb contactes amb l’aristocràcia intel·lectual. • L’Enciclopèdia s’escriu amb l’esperit de difondre la cultura i el coneixement i el seu objectiu rau en la unió de tot el saber de la humanitat. La Il·lustració anglesa vol que la religió estigui sota control de la raó. erudit i retòric. la Revolució Francesa escriurà els Drets de l’Home i del Ciutadà. • Aquests escrits i aquest esperit són els que animen l’Estat modern de Dret.15. o se sap què són. 15. de la polèmica entre la religió natural i la religió positiva i aspectes de la moral. La Il·lustració a Anglaterra: o La Il·lustració anglesa fou el resultat de la combinació de l’empirisme de Locke i Berkeley. La Il·lustració a França: 15. les cartes i els assaigs. a on les lleis són conformes a la raó. segons el qual "El rei regna. o En aquest aspecte. o Recordem. • Filosofia. sobre tot. Es tractava d’un corrent burgès i.1. o millor encara. En definitiva. l’Enciclopèdia Francesa. sobre tot. És a dir. El seu principi inspirador es pot resumir en cal atenir-se als fets. en termes generals la Il·lustració carrega contra les supersticions i els ritus. • L’Enciclopèdia va ser una gran obra política i social. però també ens parla d’un dret natural. o és que encara no sabem que són però ho sabrem més endavant. Malgrat això es va publicar sencera. que el deisme accepta l’existència de Déu i malgrat aquesta postura sembla molt radical. Els seus principals promotors són Denis Diderot i Jean d’Alembert. o Alguns autors parlaran sobre els aspectes místics tot dient que els misteris. alguns autors van parlar. amb el que també deixen de ser misteris.5. 15. un ideal iusnaturalista.1. i el poble nordamericà escriurà una Declaració de Drets en un clar exemple d’aquest iusnaturalisme: Llibertat Igualtat Propietat Seguretat Dret a la resistència a la opressió. i aleshores deixen de ser misteris. Una poderosa arma de difusió d’una nova cultura molt crítica amb el saber tradicional. si de cas. 15. Els mitjans utilitzats per aquesta difusió van ser les acadèmies. la Il·lustració a Anglaterra sí que equipara religió natural a deisme: la raó és la que mana. no obstant. o Aquesta polèmica es resum en una eliminació total de qualsevol aspecte místic de la religió. • Quan es va publicar el primer volum. va haver una forta reacció negativa per part de l’església. i el sistema científic de Newton. • Altres col·laboradors de l’Enciclopèdia van ser Voltaire. Montesquieu i Rousseau entre d’altres. 71 . va desenvolupar el seu discurs al voltant. L’Enciclopèdia: • És una obra col·lectiva d’il·lustrats francesos i la obra més representativa de la Il·lustració a França. La difusió del pensament il·lustrat: • El pensament il·lustrat no era conegut per la majoria del poble.3. o La Il·lustració anglesa. La obra va partir de la idea d’un llibreter de traduir un diccionari anglès. durant el segle XVIII es consolida el sistema parlamentari. de la possibilitat real de conèixer Déu mitjançant la raó. un dret racional.1. una mica a la ombra de la Il·lustració de França. S’havien adonat ben aviat de la força dissolvent de les tradicions que era l’Enciclopèdia.

15. Spinoza. alguns autors faran una simplificació de la religió. no és tant en els temes. que són els mateixos que la il·lustració francesa o anglesa. les raons i les implicacions de les accions i els pensaments. o Sovint la Il·lustració anglesa és un anar i venir de obres que són contrapropostes d’altres obres d’altres autors. sinó que també hi havia polèmica entre els il·lustrats per les formes d’entendre i interpretar les idees els uns dels altres. la polèmica no era simplement entre partidaris il·lustrats de la religió natural i partidaris no il·lustrats de la religió positiva. sinó en la forma en els que els tracten: la recerca d’un plantejament absolutament lògic. o Hi haurà autors que parlaran també de la importància de ser persones “lliurepensadores”. Newton. la qual cosa permetrà. la moral kantiana. i així de forma continuada. Aquesta postura vital implica una curiositat vital i un no creure’s res sense preguntar-se. i la il·lustració francesa i anglesa. o Degut a aquesta polèmica interna. Filosofia. 72 . l’heretarà Kant. Aquesta forma de fer sistemàtica i perfectament lògica. o Els orígens de la il·lustració alemanya cal buscar-los en Leibniz. limitant-la a un decàleg de moral.4. reforçaran el paper de la moral. anys després. La Il·lustració a Alemanya: o La importància de la il·lustració alemanya. Però aquesta limitació dels aspectes mistèrics de la religió. És a dir. abans.

• Les guerres napoleòniques. El seu professor Martin Knutzen l’inicia en la lectura de Newton i altres autors anglesos. van sorgir Rússia i Prússia com potències militars. • La raó il·lustrada era el motor del coneixement i. establint nous enemics i noves aliances. • Les aspiracions imperials de Napoleó. Factors culturals • Al llarg del segle XVIII. o El 1738 mor la seva mare. Albert Schultz. Introducció al Filòsof: o 1724 Kant neix un 22 d’abril del 1724. o Entre 1740-46. socials i culturals. Anglaterra continuava tenint una gran influència sobre el pensament europeu.1. cal assenyalar la Revolució Francesa a finals de segle i l’ascensió de Napoleó al poder de França.1. influint enormement en el seu caràcter moral futur. per aquesta raó. Kant 16. Però aquest ressorgiment no vol res més de la Il·lustració. el mateix any que Frederic el Gran passa a ocupar el tron de Prúsia. assisteix al Collegium Fridericianum. o Entre 1730-32. Filosofia. 16. de la ma del concepte de llibertat il·lustrat. • Recordem que el mateix Rousseau donava molta importància a les passions i. • Les diverses potències. Aquest serà el desplaçament més llarg que Kant farà en tota la seva vida. Kant treballa com a preceptor privat de famílies amb diners. a Königsberg. París es va convertir en el centre cultural. aquest centre va anar basculant cap a Alemanya. Introducció social i cultural o El segle XVIII és un període de grans transformacions polítiques. ingressa a l’escola de l’Hospital. matemàtiques i ciències naturals. geloses de que el pastís se’l repartissin els de sempre. pels voltants de Königsberg. 73 .16. oracions i pràctiques pietistes. 16. també. La seva mare. d’una religiositat pietista. Com a tret força remarcable. Però a la mateixa llavor del pensament il·lustrat hi havia les condicions que van permetre el canvi cap al que s’ha anomenat Romanticisme. tant bé com precursor del romanticisme. com els nous valors de la realitat.1. un pietista seguidor de la filosofia dogmàtica de Wolff.2. però amb el temps. d’aquí la importància de l’educació entre els il·lustrats (l’Emili de Rousseau és un exemple). per un retorn a la religió positiva. i les lluites entre els francesos i els anglesos per a fer-se amb el poder del continent europeu. que es van allargar fins entrat el segle XIX (1812). afavoriren la difusió de les idees il·lustrades. Factors polítics i socials • El segle XVIII és el segle de la decadència de l’imperi espanyol. Aquest període es va caracteritzar per una exaltació de la llibertat i dels sentiments. Kant no va anar mai a l’església. o El 1746 mor el seu pare i Kant ha de deixar la universitat abans de graduar-se. Raó i sentiment • Si les idees de la Il·lustració exaltaven el progrés de l’ésser humà a través de la civilització i la utilització de la raó. aquest nou corrent romàntic ens parla de sentiments. Per contra. • El període romàntic es caracteritza. van desequilibrar el ja difícil equilibri europeu.3. s’encarregaria de l’educació del jove. capital del ducat de Prussià. els seus dogmes i ritus. 16. Al costat de les potències clàssiques. La Il·lustració és un exemple clar. de imaginació i de passió. Kant ingressa a la universitat de Königsberg. va acabà causant una gran aversió per la pràctica religiosa. van tenir conflictes contínuament. 16. ja que renega del racionalisme i promou el culte a la sensibilitat i el geni. a les afores de la ciutat. ja d’adult. • A la segona meitat del segle XVIII neix un ressorgiment del nacionalisme alemany. La instrucció que allí va rebre. governades per reis absoluts. Entre els seus estudis hi ha teologia. Es pot parlar d’un antiracionalisme que pretén el retorn a la mística i a escapar de les limitacions que empiristes i il·lustrats ens havien posat. plena de pregàries. De fet.1. o Entre 1746-55.2. la societat romàntica renega de la raó il·lustrada. i a on s’acabaven refugiant tots aquells que eren perseguits per les seves idees. dirigit per F. el podem catalogar com a il·lustrat. quart dels onze fills del mestre artesà Johann Georg Kant i de la seva dona Anna Regina Reuter. filosofia.1. Holanda també va continuar sent terra de llibertat de pensament. o Entre 1732-40. en front de la raó il·lustrada.

els màxims exponents actuals del qual eren Wolff i la seva escola. o El 12 de febrer de 1804 mor Kant.3. havia fet impossible la obtenció de certeses universals i necessàries en l’àmbit de les ciències no formals (física. plega de la feina de bibliotecari al Palau Reial. Es mantindrà en aquest lloc de treball els quinze anys següents. el 31 de març es anomenat catedràtic de lògica i metafísica a la universitat de Königsberg. o 1755: el 12 de juny. alliberant-se de tots els dogmes. Això implica la idea d’un progrés de la humanitat que es fa possible gràcies a l’autocrítica de la mateixa raó. no tot coneixement s’esgota en ella. la raó es dirigeix cap a allò que pot conèixer. publica Crítica del Judici. geografia. Publica Metafísica dels Costums. Kant llegeix a Leibniz y Hume. o El 1794.). cosmologia i teologia. o El 1800. Kant va reduint la seva activitat acadèmica a la universitat. el racionalisme i l’empirisme: malgrat tot coneixement ha de venir de l’experiència. la responsable de tots els mals del passat. l’anomenen rector de la universitat. o El 1790. El criticisme de Kant: • La filosofia de Kant entra dins del projecte il·lustrat.3. Kant té un conflicte amb la censura de Prúsia.16. o Entre 1765-66: Kant ja està fortament influït per la filosofia de Rousseau. Kant pretén establir quins són els límits i les possibilitats del nostre coneixement. La utilització teòrica i pràctica de la raó: • Kant va compartir els pressupòsits que van caracteritzar el moviment il·lustrat. Se’l prohibeix d’escriure o donar classes sobre temes de religió. La raó és la instància suprema i l’absència de capacitat de raonar. • L’escepticisme o l’empirisme radical de Hume que. o El 1772. L’ús teòric de la raó respon a la primera pre- Filosofia. responen als diferents usos de la raó: • En el seu ús teòric. Kant es va debilitant mica en mica. Kant es gradua a la universitat de Königsberg amb un estudi en llatí i assumeix el lloc de professor auxiliar. el valor de coneixement que aporta l’experiència.3. càrrec que implica retre homenatge al rei Frederic Guillem II. obscurantismes i supersticions.2. La raó ha de donar resposta a les següents preguntes: • Què puc conèixer? • Què haig de fer? • Què puc esperar? • Aquestes preguntes. se n’ocupa de tenir cura d’ell. ja que sinó. a l’octubre pateix una apoplexia lleu. segons el filòsof. ja sigui científicament o metafísicament. donant classes de física. poden unificar-se en dues postures divergents: • El dogmatisme racionalista. 74 . o El 1786. que en realitat es poden sintetitzar en la pregunta per l’ésser humà. en reduir tot l’àmbit del coneixement a l’experiència. mai no obtindríem certeses amb caràcter universal i necessari. publica Fonaments de la Metafísica dels Costums. A partir d’aquest moment. Kant es retira de l’activitat docent. o El 1788. En ella es fa una anàlisi transcendent del coneixement: ¿com són possibles les ciències? ¿Quines són les condicions de possibilitat del coneixement? o El 1785. En aquesta obra tracta Kant de l’ús pràctic de la raó pura. fent-lo despertar de les idees dogmàtiques que tenia. Aquest últim influirà notablement en Kant. Aquest mateix any l’anomenen rector de la universitat de Königsberg per segona vegada. o El 1781 publica la seva gran obra: Crítica de la raó pura. • Aquesta autocrítica a la raó intenta de resoldre els enfrontaments a que havien arribat les anteriors concepcions antropològiques que.1. o El 1797. de criticar la mateixa raó. 16. rebutjant. ciències naturals. Teoria del coneixement: 16. o El 1770. etc. matemàtiques. Durant aquest període. únic mitjà per el que l’ésser humà podrà arribar a la majoria d’edat. publica la seva altra gran obra: Crítica de la Raó Pràctica. inaugurat per Descartes. així. Un deixeble seu. Aquests pretenien obtenir certesa a partir d’idees i principis innats i deduïts de forma no crítica. o El 1803. Wasianski. • El criticisme kantià suposa un intent de conciliació i superació d’ambdues postures.

Kant no només intentarà resoldre els límits i possibilitats del coneixement científic. interessen les condicions de possibilitat de tot coneixement. 16. Són aquelles afirmacions en les que el predicat (B) ja està inclòs en el subjecte (A). haurà de ser universal i necessari. • Sabem i donem com a cert. no podrà ser d’una altra manera.4. en els seus diferents usos. a més. recorda com aquest empirista havia negat qualsevol valor de ciència a la metafísica per no ser un coneixement provinent directament dels sentits. citant a Hume. El problema de la metafísica: • A la Crítica de la raó pura. s’estudia des d’una perspectiva transcendental o crítica. la raó deslligada de l’experiència. sinó que també intentarà respondre a la pregunta: És la metafísica una ciència. 75 . A més es tracta de judicis a priori. Un triangle té tres angles.) Filosofia.gunta: Què podem conèixer? Es tracta de determinar l’estructura de tot coneixement en general. Kant parla sobre els límits i la possibilitat del coneixement. així com l’establiment de llur límits.5. És a dir. la pilota és rodona.3. és a dir. • Però pretendre analitzar tot el coneixement científica seria una tasca inabastable. (Recordem l’exemple del triangle. la seva validesa ha de ser demostrable sempre i en tot cas i. El tot sempre és més gran que qualsevol de les seves parts. com a mínim dos requisits: • El coneixement que aporti. No dubtem que les matemàtiques i la física són ciències. en quins són els trets bàsics que fan que un coneixement sigui catalogat com de científic. és a dir. expliquen el que ja està implícit a la noció mateixa del subjecte. El desenvolupament del mètode transcendental es troba en les tres crítiques kantianes: Crítica de la raó pura.3. És a dir. la metafísica està fonamentada en conceptes a priori de la raó. caldrà que ens posem d’acord. 16. D’aquesta manera podem establir dues classes de judicis: • Judicis analítics (A és B). les característiques del qual són la universalitat i la necessitat dels judicis que emet. quins són els judicis que utilitza el discurs científic i quines les seves característiques. Kant sap que tot raonament es composa de judicis. la raó ha de determinar els principis que controlen i governen el nostre comportament i totes aquelles accions en les que hi intervingui la llibertat. feta de coneixements que no depenien de l’experiència. la seva validesa és independent de l’experiència. prèviament.3. Aquestes característiques determinen que aquest tipus de coneixement no podrà venir de l’experiència. Crítica de la raó pràctica i Crítica del judici. Es tracta de judicis explicatius. • Per a Kant. No podem concebre un triangle sense tres angles. no amplien el nostre coneixement. doncs. és a dir. • Els judicis científics hauran d’anar més enllà del que és evident. Els judicis analítics i sintètics: • Kant fa una distinció entre judicis depenent de la relació que mantenen el predicat de la proposició amb el subjecte. Però Kant es pregunta si ho és la metafísica (cal saber que Kant s’està referint a la metafísica racionalista del seu antic mestre Wolff). que hi ha un tipus de coneixement que anomenem científic. • En el seu ús pràctic. o podria arribar a convertir-se’n en una? 16. • A la Crítica de la raó pura. sense que importi llur aplicació als coneixements empírics. Uns altres exemples: tots els cossos tenen extensió. normalment es té prou en examinar atentament el subjecte per a comprendre que el predicat li convé necessàriament. Per exemple. per anar augmentant els nostres coneixement de forma gradual.3. Els judicis científics: • Abans de saber si la metafísica es o no una ciència. Els judicis analítics. En aquests tipus de judicis. • Però Kant. • Per a que un judici pugui considerar-se científic ha de complir. En aquesta obra s’estudia la raó humana en el seu ús pur. Aquest ús respon la segona pregunta: què haig de fer? • La raó humana. És una afirmació analítica ja que el concepte de pilota ja implica la propietat de ser rodona. fonamentalment del coneixement científic. és a dir. en conseqüència. Caldrà saber. Però per contra els coneixements que aporta sempre són universals i necessaris.

A la filosofia anterior (Aristòtil. però deia que nosaltres no podíem conèixer el noümen. ens cal l’experiència per a saber si són veritat o no. • L’Estètica transcendental respon a la pregunta ¿Com són possibles els judicis sintètics a priori en les matemàtiques? Kant comença examinant la capacitat sensible dels éssers humans (la capacitat d’examinar la realitat). Els judicis sintètic són extensius. Kant els va anomenar noümens. segons si el predicat ja està inclòs en el subjecte o no. aquest tipus de judicis són a posteriori. A aquesta propietat. Per exemple: la pilota (A) és blava (B). 16. La nostra ment rep les impressions i les sensacions. el predicat (B) dels quals.3.6. Això és el que fa l’enteniment. Degut a que l’objecte que observem és un objecte concret. Kant distingeix dos tipus de judicis: analítics i a priori. Kant pretén acabar d’una vegada per totes amb el radicalisme empíric i escèptic de Hume. la ment humana era molt semblant a una tabula rasa. no està contingut en la noció de subjecte (A). i sintètics a posteriori. Kant la va anomenar extensió. són els judicis sintètics (extensius) a priori (universals i necessaris). és a dir. només amb pensar en el subjecte pilota. ja que el coneixement que aporten està subjecte a tot tipus de modificacions i excepcions. l’objecte tal i com el veiem. No podem conèixer cap dada empírica si no és prèviament sotmesa a la realitat d’un espai i d’un temps. sinó ben al contrari: és un subjecte actiu que introdueix la seva pròpia estructura a la realitat. Kant invertirà els papers: a partir d’ara és la ment qui determina activament la realitat que ha de ser coneguda. Si un dia ens trobem al davant d’un ésser totalment desconegut per a nosaltres. • Són aquests judicis els únics que poden anomenar-se científics. Kant no negava la seva existència. Una altres exemples de judicis sintètics: Els habitants de la Polinèsia pesen més de 120 kilos. El predicat blava no es dedueix directament. ¿a quina classe han de pertànyer els postulats de la ciència? Kant dirà. perquè acompleixen amb les característiques d’universalitat i necessitat i.). Als objectes en sí (sense nosaltres). prèviament. si és vertebrat. per ser extensius. és a dir. el subjecte rep les dades de la sensibilitat endreçades i unificades sota coordinades d’espai i temps (estic veient un objecte aquí –espai– i ara –temps–). l’aportació de Kant no és massa original. Conèixer era rebre una informació sempre de l’exterior. amplien els nostres coneixements. quan aprèn. • Els judicis sintètics a priori: • Acabem de veure que. i és ple de defectes i imperfeccions respecte al que seria un model perfecte. A més. un vegetal. etc. Els judicis sintètics no són universals ni necessaris. l’enteniment i la raó. A més. L’enteniment unifica i endreça els fenòmens que Kant anomena categories o conceptes purs. Si l’espai i el temps eren les formes puFilosofia. La crítica de la raó pura: • Acabem de veure com els únics judicis que són fonament de la ciència. no és un subjecte passiu. però no podem dir que estem coneixent el que veiem. Descartes). • L’Analítica transcendental respon a la pregunta ¿Com són possibles els judicis sintètics a priori en la física? La sensibilitat. Els judicis sintétics sí amplien la nostra informació. • Aleshores. Necessita de l’enteniment o de la facultat de jutjar. i aquesta es la seva originalitat. Per a fer-ho és necessari d’incloure un seguit de conceptes (si és un animal. A cadascuna d’aquestes facultats li correspon un apartat de la Crítica de la Raó Pura. L’ésser humà. podrem descriure fenomènicament el que veiem.Els judicis sintètics (A és B). ja que en realitat està recollint les relacions d’idees i les qüestions de fet de Hume. Només podem conèixer el fenomen. Per tant té un caràcter universal i necessari a més d’ampliar els nostres coneixements. Això té una conseqüència important: No es pot conèixer la realitat sense que el subjecte. no l’hagi estructurada i sotmesa a les seves lleis (espai i temps). Tomàs d’Aquino. és caòtic (no està endreçat). que va acabar rebutjant els coneixements de la física i les altres ciències de la natura. L’espai i el temps són les formes pures a priori de la sensibilitat. per sí mateixa no aporta coneixement. Fins aquí. Són aquells. 76 • . que es tracta d’un judici sintètic a priori. La pregunta que es fa a continuació Kant és ¿Com són possibles els judicis sintètics a priori? • Kant basarà la seva teoria del coneixement en distintes funcions o facultats: la sensibilitat.

són el límit del nostre coneixement. A la pregunta de si són possibles els judicis sintètics a priori en la metafísica. Podem pensar en elles. Aquestes ètiques tenen el problema de la dificultat en arribar a un acord pel que fa als valors. • Ètiques autònomes: la obligació (llei) moral ha de venir del mateix ésser humà • L’ètica kantiana serà una ètica autònoma. Kant respondrà negativament. independentment a altres consideracions.4. I només hi ha bona voluntat quan l’acció moral es du a terme sota el deure i mai sota el nostre propi benefici. no del ser. Però la raó no s’esgota en aquesta capacitat. valors) i mostrar el que cal fer. La metafísica no és possible com a ciència. Per a uns allò fonamental és el plaer (ètiques hedonistes) i per a altres és la felicitat (ètiques eudemonistes). • L’acció serà moralment bona quan la intenció del subjecte ho sigui. • El que li és propi a la moral és obrar buscant tan sols l’acompliment del deure. Tan sols ens indica que hem d’actuar amb bona voluntat. El deure és actuar per respecte a la llei moral. • La idea de món unifica els fenòmens de l’experiència externa. Kant també distingeix les ètiques en una classificació atesa a si la obligació moral prové de l’interior o de l’exterior de la persona. Aquesta ètica no assenyala continguts. el bé que aquest pot obtenir (la felicitat.4. • Ètiques heterònomes són aquelles en les que la obligació moral és quelcom imposat a l’ésser humà y aliè a la seva voluntat. Ètiques heterònomes i ètiques autònomes: • Apart de la divisió entre materials i formals. però mai no arribarem a conèixer-les perquè. • La idea de Déu unifica els fenòmens interns (ànima) i externs (món).2. Ens remeten a l’estructura de l’ésser humà i no a la de la realitat. Introducció: • A la teoria del coneixement vam tractar l’ús teòric de la raó. per respecte a la llei moral. Anteriors a la seva. ni ens diu que hem de fer. Kant creu que l’ésser humà necessita de saber com comportar-se i com obrar. sinó a l’àmbit de la raó. però això no li treu el valor que té com a ideal de coneixement i esperit de superació. Tres són les idees que limiten la nostra raó pura: • La idea d’ànima ens ajuda a explicar els fenòmens interiors. L’ètica eudemonista aristotèlica i l'ètica de Tomàs d’Aquino són heterònomes. Però mitjançant aquestes idees no podem conèixer res. 16. • Obrar pel deure és molt diferent a obrar legalment: en aquest cas ho fem per la por a les conseqüències legals que produiria la nostra acció. l’acció moral. . no fonamentada en els sentiments.4. o inclinacions. L’ús pràctic de la raó és aquell que se n’ocupa del deure. Déu) ens ve imposada per la nostra naturalesa. Teoria ètica: 16. la tasca que es van proposar va ser la de assenyalar continguts (bens. Així doncs. precisament. Aquesta ètica té un caràcter racional i universal (en contra de Hume). El límit del coneixement és el límit de l’experiència possible. És la que vol fer Kant. 77 Filosofia. les categories són les formes pures a priori de l’enteniment.1. Les lleis de la física són les lleis del nostre propi pensar. i mitjançant el deure. 16. • Kant distingeix dos tipus d’ètica: • Ètica material. la raó és capaç de determinar la voluntat i. fins. Però la bona voluntat no pertany a l’àmbit de les emocions. a la vegada. en conseqüència. els límits del nostre coneixement.• res de la sensibilitat. La raó “salta” d’un sil·logisme a un altre ascendint en generalització (o abstracció) i intentant de reduir el raonament a uns principis que són. sinó en la mateixa raó. • Ètica formal. La Dialèctica transcendental respon a la pregunta ¿Són possibles els judicis sintètics a priori en la metafísica? La raó es la facultat més important de l’ésser humà (és la “facultat dels principis”) Connecta uns judicis amb altres seguint l’estructura del sil·logisme. sí existeix possibilitat d’emetre judicis sintètics a priori en la física. Kant parla de l’ús pràctic de la raó en dues obras: Fonamentació de la metafísica dels costums i Crítica de la raó pràctica. perquè la fi última de l’ésser humà.

universal i necessària.4. Amb aquestes altres formulacions Kant afirma l’autonomia del subjecte i la importància de la dignitat de totes i cada una de les persones del món. En certa manera rehabiliten la metafísica i són una exigència de la raó pràctica. 16. 78 • . És un fet de la raó. • Interns: el sentiment físic (per exemple Epicur. Ens cal pensar que podem millorar en un camí ascendent. encara que mai conegut. Concilia moralitat i felicitat en l’eterna lluita entre el que volem i el que hem de fer. • Els imperatius categòrics: Aquells que no estan sotmesos a cap condició i son vàlids a priori per sí mateixos. Els postulats de la raó pràctica: • Els postulats de la raó són principis pràctics que funcionen com a condicions per a que sigui possible la vida moral. com pel que fa a qualsevol altra. Però Déu pot ser pensat. com a legisladora universal. per a ser-ho. mai mitjans per a arribar a. l’imperatiu categòric ens arriba des de la mateixa raó. Les persones sempre són finalitats en sí mateixes. • L’actuació de l’ésser humà no ha d’estar condicionada per la felicitat. en necessitem més d’una. • Externs: la voluntat de Déu. Unes altres formulacions que fa Kant de l’imperatiu categòric són: • • Obra de tal manera. La recerca de la felicitat s’interessa per una finalitat en concret. Les lleis morals se’ns presenten en forma d’imperatius. sinó pel deure. Obra de tal manera. Filosofia.4. Hi ha dues classes d’imperatius: • Els imperatius hipotètics: Aquells que declaren l’acció com el medi necessari per a aconseguir una finalitat. • L’existència de Déu. és a dir. d‘obligacions o ordres. Les constitucions polítiques. Per això l’ànima és immortal. que prenguis a la humanitat. L’imperatiu categòric és el principi de la moralitat: Obra d’acord amb la màxima per la qual puguis al mateix temps voler que es converteixi en llei universal La llei de l’imperatiu categòric no necessita cap demostració. Sense llibertat no hi ha acció moral. La religió prové de la moralitat i no al revés. la recerca de la felicitat en l’ètica té connotacions negatives. • Per a Kant. La llei moral: l’imperatiu categòric: • Ja hem vist que la ètica kantiana és formal i autònoma. Són tres: • La immortalitat de l’ànima. només l’imperatiu categòric pot determinar la voluntat objectiva. i ja hem vist que a Kant l’interessa les formes i no els fins. que la voluntat es pugui considerar en sí mateixa. Una llei pràctica. La voluntat s’imposa a sí mateixa aquesta llei. tant pel que fa a la teva persona. Els principis de l’autonomia moral: • Els motius materials que determinen la voluntat en la moral poden ser: • Subjectius • Externs: l’educació rebuda (tal i com deia Montaigne). 16. ha d’acomplir amb els trets de necessitat. És condició necessària per a que hi hagi moralitat. Però no ens dóna temps amb una vida.5.3.4. qui fonamentava la seva ètica sobre el sentiment del plaer) • Objectius • Interns: el sentiment moral cap a la perfecció (com ho entenien els antics estoics). Però cap d’aquest postulats són demostrables objectivament. Representen l’acció necessària en sí mateixa. sempre com una finalitat i mai merament com un medi. • Segons Kant. • La llibertat.4. sense relació amb els resultats o finalitats. i no des de fora.• La qüestió rau en com determinar la voluntat pel deure? 16. universalitat i objectivitat per a tot ésser racional. i com la voluntat és autònoma.

79 .16. o El mateix autor va resumir la seva filosofia en les tres preguntes ja conegudes: .Què puc esperar? Respon amb la obra Religió en els límits de la simple raó Filosofia.5. Conclusions: o El sistema filosòfic que Kant va elaborar. En aquest sistema es posa l’accent en la dimensió activa del subjecte en el coneixement.Què puc fer? Respon amb la obra Crítica de la raó pràctica . Enrere queden les idees cartesianes de la ment com una tabula rasa.Què puc conèixer? Respon amb la obra Crítica de la raó pura . s’ha anomenat Criticisme Kantià o Idealisme Transcendental.

en Idealisme absolut en Hegel. Va estudiar gràcies a un mecenes. o L’any 1790 marca un abans i un després en el pensament de Fichte: fins aquelles dates.. Fichte i Kant: • El coneixement de Kant va marcar la vida de Fichte. Fonaments del dret natural. amb el món intel·ligible (allò que entenem i comprenem). el subjecte transcendental.2. L’Idealisme alemany: 17. La consciència universal genera tant el jo com el no-jo per mitjà d’un procés. finalment. Per a Schelling. o La sintonia amb el pensament de Kant va ser tal. els principis del criticisme kantià. la identificació subjecte-objecte es dóna en l’absolut.1. 17. va haver d’estudiar a Kant per a poder explicar-lo. o Les seves obres fonamentals són: Assaig d’una crítica de tota revelació. es converteixen en allò que és absolut. pura intuïció intel·lectual capaç d’enllaçar el món sensible (allò que veiem i sentim i toquem). se sent feliç i realitzat. L’estudi de Kant va ser una autèntica revelació. finalment. Fichte afirma que l’excel·lència de la ment de Kant el va portar a la veritat.2. Poc prudent en les seves afirmacions (tant polítiques com religioses). . • La novetat del pensament de Fichte rau en el concepte del jo pur (lluny del jo principi de consciència de Kant) creador de la realitat. les condicions a priori (l’espai i el temps). el seu sistema ja havia quedat tancat i complet. responsable tant de la matèria com de la forma del coneixement. Discursos a la nació alemanya. És una etapa en la que. moral i teoria del coneixement aviat van atreure una sèrie de pensadors que es fixaren en un dels aspectes del sistema kantià. Allò que en Kant era transcendental. però Kant no es va sentir mai reflectit en el pensament de Fichte. La cosa-en-sí kantiana desapareix com a origen de les dades que constitueixen el punt de partida del coneixement. posteriorment. això no el va avergonyir mai. el va llençar a la lectura de totes les obres de Kant. en transformar l’idealisme subjectiu en objectiu. tot essent generador de la realitat. Aquest procés es pot observar a partir de l’estudi de la filosofia com a manifestació de la pròpia consciència. Aquest escrit el va catapultar a la fama i aviat el van cridar per donar classes a la universitat de Jena. Fichte havia mostrat un cert interès per Spinoza i per les idees revolucionaries franceses. Fonaments de la doctrina de la ciència. a sí mateix en un procés d’unificació de tota la realitat. que en un procés dialèctic es nega a sí mateix per construir l’alteritat. i així s’obre la porta al Panteisme. • Aquest estudi sistemàtic el va dur a estar convençut que la feina de Kant no estava acabada. Fichte: o Johann Gottlieb Fichte va tenir una infantesa humil i bastant dura. Així. o L’Idealisme Transcendental kantià es va anar convertint en Idealisme subjectiu per obra de Fichte. sinó que més aviat. que Fichte va escriure una petita obra aplicant. 80 Filosofia. a més. A través d’autors posteriors. o Aquest serà el punt de partida del pensament hegelià en què l’Esperit surt de sí mateix per retornar. malgrat estar en una situació econòmica molt precària. Va haver de treballar de mestre particular i de preceptor. Certament. Introducció: o Després de la publicació de les tres grans crítiques de Kant. ja que ben aviat va demostrar tenir una intel·ligència molt desperta. en Idealisme objectiu amb Schelling i. però sense explicar-la. o Cada pas representa un protagonisme més gran d’aquest subjecte que ja no és la condició de possibilitat del coneixement sinó que en Fichte passa a ser l’esperit humà. allò no-jo.1. allò que és absolut es concep com la consciència universal que identifica el jo i el no-jo. deixeble de Kant. la relació subjecte-objecte en la filosofia transcendental i. 17. No obstant. Aquests van ser anys molt durs perquè les ajudes eren poques i. Fichte intentarà organitzar la filosofia de Kant en un sistema quasi científic.17. Van considerar que el subjecte transcendental té un paper actiu en tot el sistema kantià i li concediren una dimensió que superava les idees kantianes. Ell mai havia parlat d’un ens (el jo pur) creador de la realitat. o Amb Schelling es puja un esglaó més en aquest procés. se’n vanagloriava. Els seus nous plantejaments en metafísica. Però degut a la sol·licitud d’un alumne seu. • Fichte afirmava que la seva filosofia no era més que una reformulació fidel del criticisme kantià. o Aquesta feina se li va acabar després d’unes polèmiques en torn el tema de l’ateisme. es van acabar aviat. que representa el nucli del procés del coneixement. a la perfecció. o Va estudiar a la facultat de teologia de Jena i després va passar a Leipzig. Fichte va haver de deixar el seu càrrec i marxar a Berlín. Això era l’arrel de l’Idealisme com corrent filosòfic.

L’ésser humà ho és en la mesura en que es relaciona amb els altres. Aquesta tensió provoca una delimitació d’un vers l’altre: els límits del jo són el principi del no jo i a l’inrevés. sinó del jove i dinàmic (encara que derrotat) poble alemany. • Una accentuació del discurs místic i religiós. en dir d’una altra manera el pensament de Kant. ni de lluny. . Aquesta limitació activa és el naixement del Dret. Però el principi d’identitat deriva d’un principi anterior i originari. La persona sàvia serà aquella qui. La oposició entre el jo i el no jo es duu a terme dins el jo. alhora. L’ésser humà kantià no posseeix aquests capacitat creadora. la inactivitat. • Tercer principi: relació entre el jo i el no jo: És el moment de la síntesi. doncs. però d’una altra manera.17. tal i com ja va intuir Kant. d’un pacte entre els éssers humans i aquest. és a dir. el reconeixement del límit de la llibertat personal vers la llibertat dels altres. no només farà avançar el saber. • Déu no és substància sinó idea i la veritable religió consisteix a l’acte moral. el jo és el principi originari i anterior a tot altre principi. L’Estat neix. la mandra. ja que “mai ens acabarem el no jo”. El segon Fichte: • Fichte sempre va defensar que ell deia el mateix que Kant. • Ser lliure vol dir fer-se lliure de forma activa. que fa que l’ésser humà quedi al mateix nivell que el no jo. Aquesta dinàmica dóna explicació a l’activitat cognoscitiva i a la moral. Això li va passar quan. En una paraula: autocreació. Fichte va intentar explicar el que havia ja explicat. Però és una “resta de coses”. 17. Això implica que la llibertat és una tasca infinita. no posat per no res ni ningú. La Moral de Fichte: • L’activitat moral implica que el subjecte determina i modifica l’objecte. la del no jo és l’antítesi. Els fonaments conceptuals de l’Idealisme de Fichte són: • Primer principi: el jo es posa a sí mateix: La filosofia aristotèlica havia considerat que la ciència es recolzava en el principi de no contradicció. Conclusions a Fichte: • La segona etapa de Fichte no va tenir.4. permet la realització de l’acte moral. Les idees romàntiques lligaven més amb les primeres formulacions de Fichte 81 • Filosofia. La salvació no arribarà del malmès poble francès. superar contínuament els límits que el no jo posa al jo. I en realitat. Dit d’altra manera: A = A.2. L’existència de múltiples éssers humans implica l’existència de múltiples formes de pensar.2. aleshores A sempre és igual a A. sinó que el seu actuar moral suposarà exemple a seguir. És a dir. • L’Estat és per a Fichte. L’existència del jo és la tesi. El Dret. L’objecte és un obstacle a superar i. No hi ha res pensable fora del jo. un no jo que està dins del jo. I això és un raonament que només el jo pot haver construït. Kant i els seus seguidors diran que aquest principi és el principi d’identitat. després de ser expulsat de la universitat.5. Fichte defineix dos drets principals i fonamentals: la llibertat i la propietat.2. 17. • Segon principi: el jo oposa a sí mateix un no jo: Seguim analitzant en clau lògica: veiem que aquesta afirmació vol dir que no A no es = A. El jo de Fichte acaba sent una intuïció intel·lectual impossible per a Kant. 17.2.2. Fichte es desencanta i es torna un nacionalista alemany idealista. El vici màxim és. alhora. haurà de garantir la subsistència dels incapaços i el treball dels capaços. estava fent un altre pensament. sinó posat a sí mateix. que la raó pràctica (la moral) és superior a la raó pura (el coneixement). • Fichte és en el fons un romàntic enamorat de les idees de la revolució francesa. L’Estat de Fichte garanteix el treball i la subsistència de tots impedint. I per aquesta raó. diu Fichte. Analitzant el principi veiem que el principi d’identitat és així: Si existeix A. la Política i l’Estat de Fichte: • L’activitat moral és l’arrel de la mateixa moralitat. El jo de Fichte s’oposa a la resta que és no jo. en conseqüència. D’aquesta manera queda clar.3. però d’una altra manera. • Aquesta sembla ser la raó de que alguns estudiosos parlin d’un segon Fichte. Però quan Alemanya coneix les invasions napoleòniques. Aquests canvis es veuen en dos factors: • Un canvi metafísic de l’idealisme. l’existència de pobres o paràsits. l’èxit de les primeres publicacions.

És més. Va treballar a la universitat de Jena com adjunt de Fichte. En aquests moments. en la que Schelling tenia uns 19 o 20 anys. 2a Etapa: La filosofia de la Naturalesa: • Schelling creu que la Naturalesa té una jerarquia conceptual equiparable al jo pur de Fichte. afirma que la naturalesa es pot explicar amb els mateixos termes que permeten explicar l’esperit de l’ésser humà. Fichte és el veritable continuador de la filosofia kantiana. Schelling intentarà arreglar un dels errors de Fichte: la reducció al no jo de la Natura. Aquí comencen a sorgir les diferències importants amb Fichte. o Fase teosòfica i de la filosofia de la llibertat. d’un esperit inconscient. sinó que obeeix a motius d’estudi de la seva filosofia.3. Introducció a la filosofia de la mitologia. sobretot. Goethe parlarà de l’ascensió d’un nou astre. Sobre el “jo” com a principi de la filosofia. no es va adonar que estava posant en crisi el pensament de Fichte. Schelling tenia 25 anys d’edat. Schelling arriba a la conclusió de que la naturalesa es produïda per una intel·ligència inconscient. Schelling es va convertir en el nou filòsof de moda entre els romàntics. Es tracta. Per contra. Amb aquesta premissa. Sobre l’ànima del món. Idees per a una filosofia de la naturalesa. No només perquè la llibertat i la llei moral són la clau del seu pensament. però els kantians es van equivocar. Filosofia de la mitologia o És evident que aquesta divisió no suposa un trencament en el pensament de Schelling. ja que només el jo té consciència. Al llarg del seu període de formació va conèixer a Hegel (al qual va influir notablement) i a Fichte (el qual el va influir notablement). a un desenvolupament de la filosofia de Fichte en detriment de la filosofia de Kant. Aquesta ascensió es va acabar de forma brusca. Filosofia de l’art. o Període de la filosofia de la naturalesa. o Ben aviat. que actua al seu interior i es va desenvolupant d’acord a una finalitat concreta. o Període d’Idealisme transcendental. Aquesta primera etapa. que es va desplegant en graus de complexitat i perfecció creixent fins arribar a l’ésser humà. Exposició del meu sistema. estava Kierkegaard. afirma que la Natura és una realitat objectiva. en el sentit de que els estudiosos reconeixen vàries etapes: en concret 6 etapes: o Principis fichteans: Sobre la possibilitat d’una forma de filosofia en general. que en la conversió de la segona etapa. Schelling estava convençut que Kant va encetar el camí. Schelling.3. la Natura és una intel·ligència inconscient. En definitiva. . Investigacions filosòfiques sobre l’essència de la llibertat. Schelling: vida i obres: o Friedrich Wilhelm Joseph Schelling també va ser un jove d’extraordinària intel·ligència. Només amb l’aparició de l’ésser humà apareix la consciència a la Natura. Sistema de l’idealisme transcendental. o Fase de la filosofia de la identitat. per contra. 3a Etapa: Idealisme transcendental i idealisme estètic: 82 Filosofia. Però en fer-ho. La seva carrera professional va ser durant molts anys ascendent.3. o Fase de la filosofia positiva i filosofia de la religió. entre els seus oients. 1a Etapa: Principis fichteans: • La primera etapa de Schelling consisteix. o El pensament de Schelling té una evolució important. Filosofia i religió. intenta apoderar-se de la filosofia de Fichte tot explicant-la a fons.3. 17. Schelling va morir pràcticament a l’oblit i moltes de les seves obres han estat publicades i reconegudes a títol pòstum. 17. Però cal entendre l’evolució d’un home que sempre va posar per davant la moral i l’ètica. ja que aquest afirmava que la Natura no era més que una producció purament idealista del jo. Al final d’aquesta etapa. sinó perquè explica l’elecció de cada individu respecte les coses i la filosofia mateixa: l’ésser humà lliure escollirà l’idealisme. i degut a la publicació d’una obra. Es pot dir que aquesta primera etapa és una aposta forta per la filosofia de Fichte. 17. el va substituir. però. i quan a aquest el van fer fora.17.2. De forma que va acabar donant classes a la universitat de Berlín i.1.3. entre d’altres.

més el recargolament final.3. no obstant. serà a condició que tot està en Déu. de la realitat absoluta. No és tant una caracterització de filosofia bona o dolenta. La millor època de Schelling és la època que va passar a Jena junt amb Fichte. de seguir i d’entendre. I aquest intent constituirà la seva filosofia idealista transcendental. Les implicacions són importants: • Una filosofia del coneixement basada en el subjecte és una filosofia pràctica que produeix. La filosofia negativa es construeix sobre la raó. Per contra. En realitat Schelling intenta conciliar una explicació racional de la revelació. sinó també Naturalesa. creu. hem de perdre la teòrica.6. I per aquesta raó. el seu èxit es va anar declinant i un nou pensador es va començar a imposar: Hegel. El món és quelcom sòlid fora de nosaltres. En Déu existeix un principi fosc i cec que és voluntat irracional. • La filosofia esdevé la ciència per excel·lència. Schelling va estudiar a fons tant la mitologia pagana com la Bíblia. A més. La filosofia positiva es construeix sobre la religió i sobre la revelació (encara que la raó també hi participa) • Malgrat Schelling participa de la idea que la única religió vertadera és la cristiana. Filosofia. ja que és una persona que es fa a sí mateixa. 83 . Amb la seva afirmació que la raó ho és tot. i si volem tenir-la teòrica. i la resta de coses són el conseqüent. El seu intent rau en fer una síntesi entre les exigències religioses del romanticisme i una actitud idealista pel que fa a la filosofia.4. • Per a Schelling. però sense perdre la peculiaritat històrica de la mateixa revelació. O millor encara. 17. • Marx dirà que la última etapa de Schelling és netament negativa i obeeix a raons mesquines en la cerca d’un favoritisme polític. i inconscient en la mesura en que la natura crea realitats objectives però sense consciència. en concret. han fet d’aquest autor un filòsof difícil de llegir. Schelling afirma que és necessari solucionar aquesta contradicció. És un intent de mediació entre raó i llibertat. 5a Etapa: Fase teosòfica i la filosofia de la llibertat: • Schelling acceptarà que el cataloguin com panteista. que la majoria de les religions (fins i tot les politeistes). sinó més aviat d’integrar-les. determina i modifica l’objecte quan l’aprehen. Una de les contradiccions més importants de la filosofia rau en el lloc a on es posa l’accent jeràrquic: en el subjecte.3. la filosofia basada en l’objecte té un caire estàtic i inamovible. 4a Etapa: Filosofia de la Identitat: • L’activitat o disciplina que pot ser la conciliació entre el subjecte i l’objecte és l’art. en canvi.3. • El drama dels éssers humans en la lluita quotidiana entre el bé i el mal. Conscient en la mesura en que l’ésser humà crea realitats ideals.• 17. certament està entrant en una concepció panteista. • La filosofia positiva és. la que comença a fer-se ara. 17. I es tracta del reconeixement de l’existència real de les coses. El mal és sempre derrotat per les forces positives. la ciència dels conceptes absoluts. Però Déu no és pur esperit. Schelling considera Déu com a persona. Déu és l’antecedent. no és més que un reflex del conflicte entre les forces oposades que hi ha en Déu. així com un principi positiu i racional. Però aquesta acceptació. però no tot és Déu. cosa que no havia acceptat mai Fichte. Conclusions a Schelling: • Si estudiar a Fichte resultava complicat pel seu canvi. tota la realitat és raó i la raó ho és tot. 6a Etapa: La filosofia positiva o la filosofia de la mitologia: • Schelling. sembla que si volem tenir certesa pràctica. tota la filosofia que s’ha dedicat a intentar aprendre l’essència de les coses.3. els canvis de Schelling. En definitiva. • La filosofia negativa és aquella que s’ha estat fent fins ara i. L’art és una activitat conscient i inconscient alhora. L’esforç que fa Schelling en construir tot el seu pensament neguen aquesta frivolitat per sí mateix. en aquesta última etapa distingeix entre filosofia positiva i filosofia negativa. El que passa és que es tracta d’una revelació progressiva. són revelació de Déu. 17. Aquesta pretensió filosòfica de Schelling és potser el tret més important de tota la seva filosofia. és una persona especial. Després.5. Però aquest és un judici massa dur i gens just. perdem la pràctica. o en l’objecte. Ara bé.7.

només és possible per mitjà de la filosofia. com les fites necessàries d’un procés continu. • La realitat final és aquest tot que es desplega en constants contradiccions. no són caòtics. Hegel: o Hegel neix a Stuttgar l’any 1770. • Tant és així que Hegel afirmarà que la funció de la raó és. un continu moviment. 17. Hegel arribarà a la dialèctica com a estudiant de teologia a través dels autors místics alemanys. Neoplatonisme. quan ja dequeien el Racionalisme i la Il·lustració i s’obria pas al Romanticisme. Mitjançant una dialèctica de caire més humà. dins el procés històric. • Seguint aquests autors. Hegel considera que la reconciliació amb el món real i la superació de la fractura en què es mou. com a solució o com a síntesi. aquell començar i no acabar. Però per arribar a fer-ho cal captar-la tal i com és. Hegel vol conduir la consciència ingènua fins el saber filosòfic i elevar-la cap a l’Esperit tot lligant la dialèctica al temps social i històric: la història només pot i ha de ser compresa dialècticament. 17. . Què és la dialèctica: • La dialèctica formava part de la tradició filosòfica. és a dir. escriurà que Fichte va ser el representant de l’idealisme subjectiu. anys més tard i en una Història de la Filosofia. que mitjançant un mètode adient.5. • Els tres moments de la dialèctica: Anem a veure com s’entén la dialèctica des del seu vessant de descriptora de la realitat: 84 Filosofia. Escolàstica i Mística.4. oposició de contraris. segueix l’experiència de l’ésser i de la realitat tal com es posa de manifest en la complexitat de la condició humana. una manera de veure i entendre la realitat i un mètode lògic-filosòfic. Aquests es manifesta com a Raó que s’encarna. El saber i objecte de la dialèctica es col·loca ara en l’experiència.• Potser Schelling hagi estat l’autor que millor va reflectir el romanticisme: la inquietud permanent. tant en l’àmbit individual com en el col·lectiu.5. sota el regnat de Frederic el Gran. La filosofia. que gira els ulls cap a la Grècia clàssica a la recerca de les seves arrels culturals. és a dir. La dialèctica de Hegel: o Havia arribat el moment en què la filosofia s’havia de constituir com un sistema científic: l’Idealisme absolut. Les categories de la dialèctica: • Hegel mantindrà la diferenciació que va fer Kant entre enteniment (que és la capacitat de jutjar mitjançant la utilització de conceptes) i raó (que és la capacitat de portar els coneixements cap al màxim grau d’unificació. precisament. • Aquesta doble perspectiva s’expressa en la dialèctica de la consciència dissortada davant les alienacions de l’home en la natura i en la dialèctica de l’amo i de l’esclau en les obres culturals. en diem). Schelling ho va ser de l’idealisme objectiu i ell mateix (Hegel) ho és de l’idealisme absolut. tant els positius com els negatius.5. • Però en canvi no creu que estem limitats a conèixer només la realitat fenomènica (conclusió de Kant). en l’Estat. es converteix en el mitjà de reconciliació i de racionalització de tota la realitat que ha de ser pensada assumint tots els moments de la història. arribar a manifestar la realitat. de la història i de la cultura humana. és dialèctica. Els esdeveniments no són irracionals. i superació dels mateixos. d’abstracció. és a dir. Hegel. o Debilitada la seva admiració per la revolució romàntica. la dialèctica.1. La dialèctica esdevé alhora una ciència. expressa una confiança il·limitada en la capacitat de la raó per desxifrar la clau última de la natura. per tant. sinó que està convençut que podem arribar a conèixer la cosa en sí (el noümen). sinó manifestacions d’una idea que cal interpretar. el jove Hgeel pensa que la dialèctica i la mística són el mateix. Hegel observa allò que és real i descriu el que veu. capaç de captar les contradiccions com parts d’un tot en perpetu moviment.2. són sinònims. sobre tot en els seus corrents més propers a la religió: Platonisme. Hegel acaba per considerar que la dialèctica és el gran moviment ascendent de l’ésser o de la consciència cap a l’Esperit absolut. 17. 17. Si volem entendre-la no tenim altre remei que fer funcionar la nostra raó també de forma dialèctica. • La realitat és contradictòria.

• L’objecte (Natura) i el subjecte (Esperit): • La Natura. És la síntesi. o Tercer moment: o moment de la negació de la negació. per a superar-les i integrar-les en una totalitat superior. a la seva vegada tornarà a establir noves relacions que s’abocaran a noves contradiccions i conclouran en un nou moment de síntesi. la vida infinita en procés de desenvolupament. • La realitat és un procés teleològic (que hi ha una finalitat per a tot i que tot té una raó de ser). és condició prèvia de la consciència humana. i veu la Natura com una manifestació objectiva. és subjectivitat i objectivitat alhora. I pensar de forma dialèctica és adonar-se de les relacions d’oposició de conceptes. 17. 85 . enfrontada a l’Esperit. es troba una ressonància del canvi dels nous temps: un optimisme històric. Darrera els conceptes summament abstractes del seu sistema i de les seves tesis. Aquesta. • La filosofia s’ocupa de la veritat i la veritat és la totalitat.3. De resultes del segon moment. Li en direm la tesi. el nostre món tal i com el coneixem) no són més que manifestacions de la totalitat infinita. o Filosofia. però alhora superat.Primer moment: o moment d’immediatesa en la que la realitat o l’ésser estudiat és en sí mateix i surt de sí mateix.5. S’estableix el conflicte i l’enfrontament que caldrà resoldre o superar. o superació. L’Esperit pateix una alienació quan surt de sí mateix. La història de la filosofia és el procés mitjançant el qual la raó arriba a veure la totalitat de la història humana i del cosmos. com un desenvolupament de l’Esperit. o Segon moment: o moment de la negació o contradicció. La raó ens ha de donar la clau per entendre aquest procés infinit en el que som parts de l’Esperit. • L’Idealisme de Hegel és també una forma d’humanisme. el cercle que pressuposa la seva fi i el seu objecte que té la fi al principi. del seu propi esdevenir. L’Esperit es veu a sí mateix en la Natura. És el que és. però encara no és el que podrà ser. • L’Esperit és la identitat en la diferència. l’ésser torna a ser ell mateix. en el que l’ésser és i no és alhora. però torna enriquit de l’experiència. ja que proporciona l’entorn d’allò que és objectiu sense el que no podem obtenir subjectivitat. És el moment de l’antítesi. Idealisme dialèctic: • Les coses finites (nosaltres.

Com a voluntat. sinó per força ha de partir de l’experiència. de la filosofia oriental hindú (l’ascetisme com a medi d’alliberació). ja que prové tant de la filosofia grega (només el savi pot ser alliberat) i. tanmateix. o Si s’aconsegueix aquesta alliberació. No obstant això. Com a representació és quelcom fenomenològic. • Va ser crític amb l’Església com a institució. sobretot de les naturals. 18. A la dreta de Hegel (de forma suposada) trobaríem pensadors com Schopenhauer defensor de la voluntat en front de la raó (que donarà pas als filòsofs irracionalistes). i com a tal no es realitza en un subjecte en concret. converteix allò fenomènic a una cosa objectiva que no deixa de ser una intuïció. Sobretot a través de Fichte. d’alguna manera suposa la inspiració pels corrents existencialistes posteriors. o Les seves idees i les seves intencions són retornar a uns paràmetres més realistes. o Aquests corrents s’han agrupat o classificat en dos grans grups: l’esquerra hegeliana i la dreta hegeliana. i la reducció de la religió a unes pràctiques rituals absents de sentit. 86 . ja que sense ell no seria possible el món fenomènic. Quan el pensador alemany va morir. Però aviat es desmarcarà de l’idealisme argumentant que el pensament no pot partir d’un principi abstracte (l’esperit hegelià). i d’algunes idees del pensament indi. o Al llarg de tota la gradació observem un interès en dirigir la natura i imprimir-hi un sentit teleològic. Va acusar Filosofia. El procés d’abstracció que fa la raó. Schopenhauer afirmarà que el món és representació i voluntat. o Kierkegaard qui defensa el subjecte individual com el fonament del pensament (donant pas.2. la voluntat pot arribar a la seva pròpia consciència. com a conseqüència. o En un principi. quan ja residint a Frankfurt va arribar el reconeixement públic del filòsof. deixeble de Kant. defensors d’una filosofia més materialista i transformadora de la societat. així. Crítica a Hegel: • Kierkegaard va estudiar teologia a la seva ciutat natal. o La voluntat és passió. o Allò que és fenomènic és el resultat de l’activitat d’un subjecte. sinó que és present en tots els éssers i es manifesta en diversos graus que van des de la voluntat dels éssers inanimats a la dels éssers humans. pulsió. sentiment. o Schopenhauer va elaborar el seu pensament partint de moltes dades de les ciències. I aquesta pretensió va obrir nous camins a la filosofia donant pas a nous corrents filosòfics.1. Aquesta idea no és nova. el món com a representació de la voluntat. dolor. arremetent contra la passivitat. Schopenhauer es mostra admirat pel corrent idealista. a on va ser alumne del filòsof idealista Schelling. Però és un dolor de naixement. començaren a sorgir idees força crítiques amb l’Idealisme Absolut de Hegel. Les abstraccions arribaran després produïdes per la raó. A la mateixa universitat de Berlín va ser professor en un moment en que les idees de Hegel eren summament populars. 18. Reacció contra Hegel: 18. la majoria de l’espècie humana no són capaços de superar aquesta situació de dolor. Kierkegaard: precursor de l’existencialisme: o Kierkegaard (1816-1855) va reaccionar a la dictadura ideològica de Hegel i va proposar un nou sistema filosòfic a on l’ésser humà individual i concret torna a ser l’eix de la reflexió. De caràcter turmentat i melancòlic. 18. Aquesta pluralitat de voluntats objectivant el món provoca conflictes i. Així va ser fins a la mort d’en Hegel. La seva filosofia parla de l’existència i. irreal.1. Copenhaguen. Això va provocar que les seves classes estiguessin desertes i les seves obres escasses de popularitat i vendes. als existencialistes). és quelcom real. Tota en un sentit global i històric. l’idealisme rígid i la religiositat formal de l’època no van anar gaire amb ell. Schopenhauer: La Voluntat com a fonament de la realitat: o Schopenhauer (1788-1860) va néixer a Polònia i va estudiar amb Fichte a Berlín. o Enfrontat a la màxima hegeliana tot el que és real és racional. I només la genialitat i la contemplació de l’art ens poden fer sortir d’aquesta situació de patiment i alliberar-nos. Aquesta objectivació del fenomen és real en sí mateixa i és producte de la voluntat.3.18. i per tant. Introducció: o Hegel va pretendre crear un sistema que fos capaç d’explicar tota la realitat de l’ésser humà. altres dirien arribar al Nirvana (en el sentit hindú del terme). Els pensador de l’esquerra hegeliana es veuen representats per Feuerbach i Marx. que parteixin de les circumstàncies dels subjectes (de nosaltres). i filosofia a Berlín. en canvi. o La realitat representada s’objectiva en idees i és gràcies a aquestes com es pot superar el dolor.3. sotmés a les formes a priori que són el temps i l’espai.

Aquí ens està parlant del deure subjectiu de Kant. • Estadi religiós: és la fase més elevada de les possibles eleccions de l’ésser humà.l’Idealisme de Hegel d’haver considerat l’ésser humà com un subjecte únic dissolt en el seu sistema objectiu i universal. Filosofia. • L’única cosa que realment existeix. • Estadi ètic: caracteritzat per l’adopció d’una actitud moral enfront de l’existència. o saltar d’un a l’altre extrem.2. és l’individu. que es troba tràgicament sol davant d’ell mateix i que ha d’elegir entre infinitat de possibilitats. reacciona amb una afirmació de la consciència individual. per buida. l’autor ens ensenya tres possibles actituds que podem adoptar davant la nostra pròpia existència. sinó que pren consciència de sí mateix quan es relaciona amb la seva pròpia existència. quedar-nos en algun dels estadis. • Aquest posicionament del filòsof per l’ésser humà concret el va convertir en el precursor de la filosofia existencialista que es va desenvolupar durant la primera meitat del segle XX. Comporta aferrar-se a allò que és bell i perseguir el plaer com a fita de l’existència. que no és objecte de definició ni tan sols de descripció. que no està determinat per res ni per ningú. 18. de carn i ossos. Els individus podem passar d’un estadi a un altre. Enfront del panteisme del tot. substituint el criteri anterior pel de correcte – incorrecte. porta a l’angoixa. contraposa la individualitat dels detalls. 87 . tot i que en aquest cas. subjectiva i única. aquesta serà esperonadora per a motivar l’individu a canviar d’estadi. L’ésser humà concret. Els tres estadis: • En aquesta tessitura d’haver de decidir. el jo únic i absolut. És una actitud que. • Enfront de la raó universal de Hegel. • Estadi estètic: caracteritzat per l’adopció d’una actitud de simples observadors fins i tot enfront del dolor. fet que li produeix angoixa i desesperació. En aquest estadi hi ha un buit de la raó (recordem els Escolàstics: crec perquè és absurd) i és la fe la que s’encarrega de salvar l’ésser humà de l’angoixa. la singularitat de cada cosa. irrepetible.3. de cada consciència i de cada vida.

corpori i sensible. Així doncs. ni de bon tros. de la natura i les causes naturals. I això té una conseqüència clara: no és Déu qui crea l’ésser humà. de Hegel. no haguessin estat entenedors per a nosaltres. vol canviar una moral basada en l’amor a Déu. És a dir: la religió ha de ser. Ja el 1830 prendrà postura per l’esquerra hegeliana. La història del pensament de l’ésser humà sempre ha estat una escala que s’està construint de forma dinàmica. l’últim dels gran savis enciclopèdics. per contra.2. A més. 19. i fins arribar a Marx. a on l’autor duu a terme una reducció de la teologia a antropologia. la dreta utilitzava Hegel per a justificar l’Estat prussià. doncs. deia que no s’havia arribat. Marx ha estat. La dreta afirmava que el model d’Estat perfecte era l’Estat Prussià i amb aquest. Els socialistes utòpics: o Lenin va escriure que el marxisme havia recollit el millor de la humanitat al llarg del segle XIX. en especulació buida. gens metafísic ni espiritual a l’estil de Hegel. o Aquests pensadors francesos són els que més endavant es van dir socialistes utòpics.19. si més no. Ludwig Feuerbach: o Feuerbach (1804 – 1872) va ser un deixeble directe de Hegel. i així va morir: marginat i oblidat per tothom. però per a arribar-hi. els quals. Feuerbach va viure marginat i oblidat per tothom. la dreta i l’esquerra van discutir sobre la possibilitat d’una convivència enter el cristianisme i el pensament de Hegel (recordem que Hegel havia dit que la filosofia havia d’agafar els continguts de la religió i transformar-los en conceptes filosòfics). i no en el concepte d’Humanitat. hem hagut de conèixer. sense que ens ho mani ningú. En resum. sinó l’ésser humà qui crea Déu. I per a arribar a aquest. en conseqüència. a Fichte i Schelling. o Aquest és el missatge humanista de Feuerbach: transformar els éssers humans. Els representants més importants són Saint-Simon. Les conclusi- Filosofia. el marxisme. Poc després. al més vell estil de la Grècia clàssica. un retorn a la natura. convertint-se. Els salts no acostumen a funcionar. o Alguns autors han afirmat que la dreta hegeliana és l’escolàstica del hegelianisme. en realitat. mentre que l’esquerra va dir just el contrari. rau en l’ésser humà. per a alguns. en una altra basada en l’amor cap a l’ésser humà. mentre que l’esquerra l’utilitzava per a negar l’Estat prussià. La veritat.1. d’amics de Déu. 88 . Ens cal arribar a Marx.3. rau en la vida i no en el pensament escrit. ja que. Fourier i Proudhon. de la mateixa manera que l’escolàstica medieval va utilitzar la raó aristotèlica per a explicar les veritats de la fe. La dreta i l’esquerra hegeliana: o Hegel va morir a finals del 1831. amb les conseqüències que això implica. Concretament es referia a la filosofia alemanya. dirà Feuerbach. l’economia política anglesa i el socialisme francès. Claude Henri de Saint-Simon: • Saint-Simon (1760 – 1825) va ser el primer en advertir el canvi cap a una societat industrialitzada. o Pel que fa als aspectes religiosos. sinó que arriba per un camí que altres han anat obrint. no és producte d’una aparició casual. 19. ciència de l’ésser humà. per a arribar a Marx haurem de conèixer quines han estat les llavors que han estat possible el pensament d’un dels més grans filòsofs de la història de la humanitat. sense haver passat per Kant. o el pensament de Marx.1. o Feuerbach va acusar Hegel d’organitzar un sistema filosòfic a on es desentén. bàsicament. ens ha calgut saber abans. 19.3. Feuerbach substitueix Déu per l’ésser humà de carn i os. per les seves idees polítiques i les seves concepcions religioses. o D’aquesta manera aviat es va parlar de la dreta i l’esquerra hegeliana. per sí mateix. els seus seguidors i deixebles es van dividir en dues faccions separades. 19. en amics els uns amb els altres. i que encara quedava molt per superar. la dreta hegeliana utilitza la raó de Hegel per a justificar els mateixos dogmes de la religió cristiana. L’esquerra. o Feuerbach vol centrar l’interès de la filosofia novament sobre l’ésser humà concret. Lògicament. a la màxima realització de l’Esperit hegelià pel que fa a l’Estat. ja s’havia arribat a la màxima realització de l’Esperit hegelià. o El 1841 apareix l’obra més important de Feuerbach: L’essència del cristianisme. Cal. Marx i el Marxisme: Com tots els corrents filosòfics. tot publicant un assaig que li va causar grans dificultats en la seva carrera acadèmica. Tret d’un molt curt període de temps en que va ser convidat a donar un curs per un grup d’alumnes progressistes. la dreta deia que Hegel era perfectament compatible amb els continguts del cristianisme. totalment.

• Només quan els científics hagin substituït els polítics i càrrecs eclesials. o Els homes i les dones són totalment iguals en drets i en deures. A la nova etapa els científics substituiran a l’església i els industrials als guerrers. • El pensament de Saint-Simon és nou des del moment en que. La suposada civilització il·lustrada no ho és en la mesura en que en la principal tasca social: el comerç. a on la loteria del naixement no jugués per a res (abolits els drets d’herència). la incipient societat comercial – capitalista ja té uns defectes de naixement que la fan inviable. sinó que està sotmesa a períodes de creixement. com la crisi del període politeista. 19. Aquest pla està fet per la Providència. 89 .ons de Saint-Simon seran recollides pels positivistes d’August Comte i pels marxistes. • Per a Fourier han existit 3 grans etapes: o Etapa dels salvatges. a cadascú segons les seves obres. • Fourier proposarà organitzar la societat en grups d’unes 1. en concret. alternats amb períodes de crisi on es posen en qüestió els paradigmes vigents. arribarà de la ma de la ciència.600 persones que en dirà falanges. La ciència i els oficis han de tendir a satisfer les necessitats dels éssers humans. Charles Fourier (1772 – 1837): • Va ser deixeble de Saint-Simon i autor de nombrosos escrits. les seves idees van propugnar una societat més justa. o Hi ha una completa llibertat de relacions personals i sexuals. • La tesi principal de Saint-Simon és que la història és una successió de progressos. Igual que Newton descobreix l’atracció gravitacional natural dels cossos.2. Déu vol que els éssers humans dediquem els nostres esforços a dur a terme la tasca social per la qual ens sentim inclinats de forma natural. o Etapa de la civilització. La ciència haurà de substituir la solidesa dels principis de la fe medieval. o No existeix la família ja que els nens són educats en la comunitat. la època moderna és crítica. els articles pateixen un augment de preu. • A França. i a on la propietat privada no existís. la incapacitat i la intriga. Per a Fourier. i a la ubicació de les falanges en dirà falansteris. a on la religió tornarà en el seu estat més primitiu. • Cap de les tres etapes han afavorit la realització de l’ésser humà en el seu vessant social. les idees de Saint-Simon van tenir un gran nombre de seguidors. Saint-Simon ens parla de la ciència positiva. Tanmateix. Aquestes idees certament revolucionàries seran el germen del pensament de Charles Fourier. • La seva obra més important és La Indústria (1817) • August Comte va ser el seu secretari i col·laborador des del 1818 fins el 1824. I en concret. ens cal descobrir la nostra atracció natural. en contra del que pensaven els Il·lustrats. La idea dels canals de Suez i Panamà és de partidaris de Saint-Simon com ho va ser Lesseps. • Fourier afirma que a la història hi ha un gegantí pla establert que ens afecta a tots. es podrà eliminar els tres principals inconvenients de la classe política francesa: l’arbitrarietat. no crítica). Saint-Simon posarà com a exemple el monoteisme. Però no es tracta d’una successió lineal. o Etapa dels bàrbars. Les principals característiques dels falansteris són: o Són ciutats agrícoles i industrials a on cada component hi troba el seu espai. gens estable. Només així s’arribarà a la felicitat. tant les físiques com les morals. • Saint-Simon ens parlarà d’una nova societat orgànica (és a dir. o la revolució francesa i l’avanç de la ciència com la crisi de la època medieval. • L’Estat ha de seguir un criteri molt clar: a cadascú segons les seves capacitats. Filosofia. ja que els éssers humans frisaran per cobrir les necessitats d’aquells més desvalguts per tal de que tothom pugui gaudir de la felicitat. La nova època orgànica està per arribar i. i pendent de que arribi una nova època estable (ell en diu orgànica). any en que es va produir la ruptura entre ambdós filòsofs.3. però no pas de valor.

Marx es va dedicar al periodisme. en l’anàlisi que fa de la societat capitalista. alhora. Proudhon no carrega contra la propietat privada individual. Es va mostrar contrari a la propietat privada i. • Van haver intents a Europa i a Amèrica del Nord d’establir falansteris per part de seguidors de les idees de Fourier. I l’any 1841 es va llicenciar en Filosofia per la Universitat de Berlín amb una tesi titulada Diferència entre la filosofia de la naturalesa de Demòcrit i la d’Epicur. i per aquesta raó. cada integrant del falansteri aprendrà un mínim de 40 oficis que durà a terme en diferents moments del dia. Gràcies a l’ajut econòmic d’alguns amics de Colònia.4. És a dir. el seu pare el va enviar a la universitat de Berlín. Això no obstant. 19.4. indiscriminat i recíproc davant qualsevol ésser humà. molt més que les anteriors. Fruit d’aquests estudis. Pierre-Joseph Proudhon (1809 – 1865): Va ser un gran promotor de moviments sindicals. però. i sota lleis antisemites. Alemanya. per simpatia en la resta de moviments sindicals europeus. encara que després va encetar el seu propi camí. Marx es va entusiasmar amb les idees de Proudhon. Aviat va ser anomenat redactor en cap del diari. ell advocat i ella mestressa de casa. fill de pares jueus. o Els treballs desagradables i bruts com pot ser les neteges del clavegueram seran assignats a nens. a cercles de joves hegelians que adoptaven postures radicals. Però a Bonn. el que provoca que sigui expulsat de França l’any 1845 i acabi refugiat a Brussel·les. ja que el capitalista no paga a l’obrer el valor íntegre del seu treball. però la solució no rau en el comunisme. Tancada la porta de la docència. l’ésser humà entrarà de ple en l’edat del Nou Món Societari. Karl Marx: 19. Marx va intentar trobar feina docent a Bonn. Aquesta edat perdurarà en el temps.3. s’ho passen d’allò més bé entre la immundícia. Karl es va dedicar més a passar-s’ho bé que a estudiar. Durant aquest període. En un viatge a París. Proudhon també va influir de forma notable en els moviment sindical francès i. a on ja hi treballava un amic seu. segons Fourier. També col·labora amb publicacions de caire cada cop més radicals. però no van funcionar i es van acabar desfent. Va entrar a treballa a la Gaceta renana. • Gràcies als falansteris. Els anys 1816 i 1817. Marx estudia a Feuerbach i queda absolutament entusiasmat amb el seu pensament. no hi haurà una dedicació plena d’una sola tasca. s’aprofiten de l’excedent del valor del que produeixen uns altres. al comunisme. Proudhon es mostrarà molt sensible al concepte de justícia en les seves obres. Marx va poder continuar els seus estudis en Filosofia i Economia Polítiques. com a mínim. Però aquest amic va caure en desgràcia. sinó contra el fet de que uns pocs. Un cop obtinguda la llicenciatura. ja que aquests. premsa radical burgesa. La seva proposta es basarà en la justícia en tant és un respecte espontani. i això va evitar que Marx pogués entrar a treballar a la universitat de Bonn. a Berlín. Marx va conèixer a Bakunin i a Friedrich Engels qui es convertirà en amic i col·laborador seu la resta de la seva vida. Vida i Obres: Va néixer el 1818 a Trèveris. i també aviat va ser prohibida la seva edició. l’any 1844 escriu els Manuscrits econòmic-filosòfics (no publicats fins el 1932). Karl Marx va freqüentar. o Filosofia. Per a evitar la monotonia. també.3. Cal canviar la ordenació de la societat.19.1. 90 . En realitat. més austera de costums. pacifistes i mutualistes. no li treu cap mèrit a les idees socials de Charles Fourier. ja que aquest sotmet l’individu a l’Estat. I el valor de les seves idees resideix. I és en aquest sentit quan el que s’obté amb aquests guanys són propietats privades producte d’un robatori. Això va permetre el jove Marx completar la seva educació i anar a Bonn a estudiar Dret. els pares de Karl van renunciar a la seva fe. En una de les seves obres afirmarà que la propietat privada és un robatori.

Els altres dos volums van ser publicats a títol pòstum per Engels els anys 1885 i 1894. Malgrat no tractar-se d’un grup homogeni. aleshores. tot criticant a Hegel. la única cosa que va canviar es que ningú no el molestava. A Londres. Karl Marx va morir a Londres el març del 1883. L’Associació Internacional de Treballadors (la Primera Internacional).4. obra escrita amb la col·laboració d’Engels i dirigida. resposta a la filosofia de la misèria de Proudhon. i Marx les vol unir. a Anglaterra. L’any 1847 escriu Misèria de la Filosofia. especialment. Va tornar a França. Ja en una obra anterior al Capital (Manuscrits econòmic-filosòfics). dirà que quan aquest afirmava que la religió és una creació de l’ésser humà i no al revés. estudiós d’economia. L’any 1848 escriu juntament amb Engels el Manifest del Partit Comunista. o Sociologia.4. la dialèctica. Les teories d’aquests dos economistes anglesos permeten a Marx entendre amb perfecció els mecanismes de la societat capitalista industrial i de classes. El pensament de Marx es configura als voltants dels següents factors: o El contacte i la posterior oposició al pensament de Hegel. Va fer un curt intent de tornar a establir-se a Alemanya. Marx va fundar l’any 1864 a Londres. ha de ser també una creació de l’ésser humà. Marx va anar madurant el seu allunyament de Hegel. però no el van deixar quedar-se. 19. La crítica a Hegel: Marx i Engels estan disposats a salvar del sistema hegelià. van interpretar les idees de Hegel des d’una tendència al materialisme i a l’humanisme. El mateix any 1845 apareix La sagrada família. 19. entre d’altres. Els joves hegelians mantenen separada la teoria i l’acció. aquesta ens dóna una radiografia de l’anatomia de la societat civil. Però aplicada a una concepció materialista de la naturalesa. a Feuerbach. per encàrrec de la Lliga dels Comunistes. No n’hi ha suficient en parlar. Obra a on ataca el socialisme utòpic proposant el socialisme científic. Filosofia.2. l’Estat. Cal fer quelcom més.4. Hegel en realitat està donant legitimitat a un Estat existent: l’Estat Prussià.Al llarg de tota aquesta època. o Les idees de l’esquerra hegeliana. No obstant.4. precisament. o Política. contra els pensadors de l’esquerra hegeliana. va acabar amb el tancament del diari i la nova expulsió de Marx. Però a més. i van lluitar per una democràcia radical. La crítica cap els economistes clàssics: Per a Marx. I és aquesta la raó per la que. Marx i Engels ataquen. La crítica a l’esquerra hegeliana: Fins l’any 1843. Però aviat se separaran de la resta del pensament hegelià. tot això resultava insuficient per a Marx.3. o Les obres dels economistes clàssics i la dels socialistes utòpics. Hegel interpreta el món com a ideologia. va acabar a Londres. el seu sistema: és a dir. l’ésser humà i la història. L’any 1867 apareix el primer volum del Capital. però necessitava de l’ajuda del seu amic Engels per poder sobreviure i continuar amb els seus estudis. Era l’agost de l’any 1849. és a dir la constitució. a Colònia. o Història. a través de La Sagrada Família. i. I fruit d’aquests estudis apareix la gran obra de Marx. Aquesta època va estudiar a fons o Economia. sotmet la societat civil a l’Estat i interpreta l’ésser humà real de carn i os com a entitat subordinada a l’Esperit Universal Marx. Profundament compromès amb la causa dels treballadors del món. Marx s’enfronta als economistes com Adam Smith o David Ricardo. però el primer intent de publicar un nou diari de caire comunista. l’esquerra hegeliana va constituir un grup de pensadors combatius i actius a tota Europa. Unes de les conclusions dels estudis d’aquests economistes és com la riquesa d’uns és la pobresa de molts altres. 91 . 19.

és un invent social. 19. per què l’ésser humà crea la religió. s’adona que veu. humanitzant la natura i fent del món a on viu. 19. segons el qual. segons Marx. 92 . Aquests anomenats socialistes utòpics han caigut en la utopia: critiquen la societat capitalista però no saben exposar una autèntica alternativa. i malgrat l’acord inicial. és generadora de desigualtat social.7. Fourier i Proudhon. I això és una alienació. a la necessitat de transcendir una situació en la que els éssers humans no estan realitzats.. expropiats de la seva dignitat intrínseca d’éssers humans. Però no ens diuen les causes. Marx i Engels exposaran. I aquí rau l’alineació del treball capitalista. del tot. una extensió del propi cos. és a dir. La religió. Només la lluita de classes alliberarà l’ésser humà d’aquesta vida alienada. l’ésser social determina la consciència i no al revés.. a judici de Marx. de forma científica. La crítica cap els socialistes utòpics: Al Manifest del Partit Comunista Marx i Engels plantegen la diferència entre el seu socialisme científic i altres tipus de socialismes que ells anomenaran reaccionaris. el treball capitalista no permet la creativitat de l’obrer o l’obrera. homes i dones descontents i alienats. Davant d’aquesta desviació utòpica.4. cosa que els permetrà d’explicar els seus mals. reduir l’essència religiosa a essència humana.6. La religió de la que parla Marx no és la obra d’una Església corrupta.. El treball com alienació: Quan Marx mira el seu voltant. En opinió de Marx. doncs. I aquest és el valor que troba l’estudiós Marx del pensament de Feuerbach. conclou Marx. Però no cal entendre d’aquesta crítica una burla cap al fenomen religiós. sinó que cal combatre les seves arrels. La creació de la religió obeeix. arreu. l’emancipació del mateix. Segons Marx hi ha hagut 4 importants etapes històriques de producció: o Mode de producció asiàtic. com si fos un cos inorgànic.5. Però també en aquest cas. Marx demostrarà de forma científica com la propietat privada de la que ens parlava ja Proudhon (la produïda per la plusvàlua de la producció). La religió és un invent de l’ésser humà. En paraules de Marx: .4. Aquests han descobert coses molt importants que han permès el pensament de Marx i Engels. Marx considerarà que Feuerbach s’ha quedat a mig camí. Cal entendre. amb el que això impedeix. un invent de l’Estat.la religió és l’opi del poble. Dins d’aquesta categoria de socialistes reaccionaris. Per contra. i només es pot conèixer l’ésser humà a través de la seva història. Filosofia. o Mode de producció feudal. El converteix en un eix més dins una gran cadena productiva. 19. El treballador que fabrica un cotxe no veu el resultat final. Per descomptat que la crítica arribarà a Saint-Simon. les lleis del desenvolupament del capitalisme. Marx creu fermament que l’ésser humà té la oportunitat de viure humanament.El problema de l’economia política i dels teòrics polítics en general és que determinen amb exactitud el funcionament econòmic materialista de la societat. sinó de l’ésser humà en societat.4. o més aviat. o Mode de producció antic. Aquesta tesi del treball com alienació li permetrà de presentar una altra idea fonamental en les seves tesis filosòfiques: el materialisme històric. però no de l’ésser humà aïllat. La crítica a la religió: Recordem que Feuerbach va afirmar que la teologia era antropologia. segons ells mateixos reconeixeran. sinó el lament d’un poble oprimit. ambdós autors hi feien entrar qualsevol persona ben intencionada però no disposada a anar fins el final.. La religió és converteix en un camí pervers per fugir d’una realitat perversa. de la que en deriva un altre tipus d’alineació: la intrusió de l’Estat en contra dels mateixos éssers humans i l’alienació religiosa. no n’hi ha prou en denunciar l’alienació de la religió. però els ha mancat una visió autèntica de la història del proletariat. L’ésser humà esdevé una mercaderia més en mans d’altres éssers humans.

La plusvàlua. • El valor de canvi. Al Capital. Aquestes lluites han acabat. Entès així. les mercaderies són per a Marx. Ara bé. En conseqüència. sinó que aconsegueix fer-se amb el poder polític a través del poder econòmic. • Reduint les hores en que el treballador amortitza el salari o plusvàlua relativa. de la mateixa manera que la burgesia ha estat la contradicció interna del feudalisme. o l’intercanvi de mercaderies no és tant una relació d’objectes.4. El proletariat ven la seva força de treball (no té res més per a vendre). Com s’ha arribat. sinó una relació entre persones (entre productors. Les altres 4 hores està produint unes mercaderies que el capitalista no només no ha comprat. i el capitalista la compra. el proletariat és la contradicció interna del nou sistema capitalista. L’arribada del comunisme: Ja hem vist com Marx creu que la burgesia deixarà d’existir a mans del proletariat d’arreu del món.10. I és per aquesta raó que es parla també de materialisme dialèctic quan ens referim a les tesis de Marx i Engels pel que fa la història. i justament per les lleis de la dialèctica. per exemple. el proletariat és l’antítesi de la burgesia. La burgesia ha estat la classe social cabdal en l’adveniment de l’estat capitalista: no només ha deixat fora de joc totes les classes procedents de l’època medieval. Aquest producte no pagat és la plusvàlua i Marx arribarà a demostrar mitjançant una fórmula com es produeix el procés de producció capitalista. en 4 hores. que vint quilograms de cafè són intercanviables amb vint metres de tela de cotó. i aquells qui posseeixen el capital per a comprar-la. 19. les 4 primeres hores de treball.8. per exemple. És a dir. un obrer en concret ha produït suficient mercaderia per a compensar el que li paga el capitalista. 19. sinó que a més. La dialèctica és la forma en que les diferents etapes històriques es van resolent. es pot augmentar de forma molt fàcil: • Augmentant la jornada de treball o plusvàlua absoluta. amb grans canvis socials. dues classes socials: burgesia i proletariat. la força de treball és l’intercanvi de mercaderies entre aquells qui no posseeixen res més que la seva força. doncs. Marx ens mostrarà clarament la inevitable victòria del proletariat i la caiguda de la burgesia. la societat burgesa capitalista ha deixat les coses més senzilles. El problema apareix quan el preu que paga el capitalista cobreix.o Mode de producció burgès. Però la força de treball és una mercaderia diferent a la resta perquè crea un valor: amb la meva capacitat de fabricar creo objectes que després podran ser intercanviats per altres o por diners.4. Filosofia.9. És a dir. És a dir. En termes de la dialèctica hegeliana. barons i serfs. 93 . ja que ha diferenciat amb tota claredat. en tots els casos. a determinar aquesta equivalència en la mesura en que són dos productes ben diferents i que satisfan necessitats ben diferents? Segons Marx. la qualitat de la mercaderia per a satisfer una necessitat concreta. L’essència de la història per a Marx és doncs. la relació entre opressors i oprimits. l’equivalència que es fa per a poder determinar. I per a Marx. La lluita de classes: Al Manifest del Partit Comunista es pot llegir que la història de totes les societats es pot resumir en la història de la lluita de classes: lliures i esclaus.4. el comerç. patricis i plebeus. opressors i oprimits. parteix de l’anàlisi de les mercaderies i el doble valor que aquesta posseeix: • El valor del seu ús. a més. 19. en resum. s’apropia fraudulentament de la mercaderia produïda durant aquest lapse de temps. aquest valor de canvi és la quantitat de treball necessari per a produir la mercaderia. dirà Marx) La força per a treballar és l’única mercaderia que tenim totes les persones. El Capital: L’anàlisi que es fa a la obra El Capital. unitats de quantitat de treball per a produir-les. Per aquesta raó.

I per a Engels. 94 . Engels. Filosofia. van imaginar mai que la posta en pràctica dels seus ideals consistís a una simple reducció dràstica de tothom a proletariats pobres. Algunes conclusions: Marx va utilitzar la dialèctica com a mitjà per a interpretar la Història i la societat humana. I això és perfectament coherent amb el seu pensament ja que l’Estat sempre ha estat. • Centralització dels mitjans de transport. A la natura hi ha parelles de contradiccions que no es poden considerar de forma separada. Prohibició i abolició del treball infantil. • Llei de compenetració entre els oposats. Al llarg d’aquesta transició. • Instauració de plans col·lectius de producció. La primera etapa consistirà a la dictadura del proletariat. 19. la història i els éssers humans: en funció dels factors econòmics que hi intervenen. el critiquen. Per a aconseguir-ho es duran a terme algunes accions forçades: • Expropiació de les propietats en forma de cases i edificis. desapareixeran la propietat privada i les classes socials. Engels i el materialisme dialèctic al seu just lloc: s’equivoquen tant aquells qui. s’anul·larà la divisió del treball (una de les principals causes de l’alienació del treball per a Marx) i l’Estat burgès. segons Engels. Mitjançant la qual. La dialèctica. Els grans canvis quantitatius acaben produint canvis qualitatius. la realització de la qual Marx no ens acabarà d’explicar amb massa precisió.La nova síntesi (en sentit hegelià) és l’Estat comunista. En realitat. • Educació gratuïta i obligatòria per a tots els nens. És un canvi revolucionari necessari per a assolir el nou Estat.4. dogmàtic i estàtic. El materialisme dialèctic de Marx és més mecanicista. Lo nova societat comunista permetrà el retorn de la dignitat de l’ésser humà. Però el pas d’un model de societat a un altre no es fa amb bones paraules.11. Marx va oferir a la humanitat una nova manera d’entendre el món. • Sistema d’impostos fortament progressiu. com aquells qui converteixen el seu pensament en una mena de religió positiva. però. va ampliar la dialèctica a l’explicació de tota la natura. Durant aquest procés se centralitzaran tots els mitjans de producció en mans de l’Estat. el materialisme dialèctic és quelcom dinàmic que queda confirmat pel desenvolupament de les ciències. El lema d’aquesta nova societat. S’hauran acabat les diferències socials i tothom treballarà en un lloc en el que se sentirà realitzat. la dialèctica segueix unes lleis molt concretes: • Llei de la conversió de la quantitat en qualitat. • Treball igualitari per a tots. ni Marx ni Engels. és i serà el sistema d’una classe social per a oprimir una altra. pel que fa al sistema polític un sistema d’anarquia. la dialèctica es va resolent en diverses negacions que donen pas a nous plantejaments (el cas del proletariat que nega a la burgesia). És del tot necessari posar Marx. L’Estat com l’únic capitalista és simplement el pas previ a l’abolició total de l’Estat i l’adveniment de l’autèntic comunisme que és. influït pels nous corrents positivistes. serà: Cadascun segons les seves capacitats i a cadascun segons les seves necessitats. és la teoria de tot l’Univers. L’adveniment de la societat comunista es farà en diverses etapes. mentre que per a Engels. • Llei de la negació de la negació. • Abolició del dret d’herència. • Centralització del la banca en mans de l’Estat. sense conèixer-lo. les noves teories de la evolució i els nous coneixements científics.

S’accentuen les diferències entre el camp i la ciutat. No així a altres parts del món. Herbert Spencer (1820 – 1903). confiança cega en la ciència. Es tracta d’una etapa a Europa estranya pel que fa a la pràctica absència de conflictes armats. ens trobem en una etapa que es caracteritzarà pels següents trets: Estabilitat política. catòlica i monàrquica. de forma fulgurant el perfil de la societat. Procés d’industrialització. la qual explicarà l’evolució humana. la cultura. Autor francès. Estadi Teològic: en aquest estadi. Crítica contra qualsevol idea metafísica o idealista. Va llegir també obres dels empiristes anglesos. En física a Faraday. absència de tota crítica. Estadi Metafísic: en aquest estadi. aproximadament des de 1840 fins aproximadament els principis de la Primera Guerra Mundial. En les ciències matemàtiques ens trobem a Cantor entre d’altres. col·lectiva i individual. fill d’una família modesta. des de certs punts de vista. que ens durà a una societat de benestar generalitzat. S’albira ja que el progrés científic i tecnològic és inaturable i això ens permetrà de solucionar tots els problemes de la humanitat. el representant més important del pensament positivista. el Positivisme comparteix uns trets comuns que han fet possible considerar-lo un corrent coherent: En contra de l’Idealisme.2. per la sociologia. fruit dels punts anteriors. a l’expansió colonial europea a Àfrica i Àsia. A França. Aquesta necessitat el va portar. però creuen que és un mal passatger i que aviat marxaran en augmentar els coneixements i la riquesa. Neixen noves ciutats.20. i les velles creixen en grandària. o Va néixer a Montpellier. Comte escriu que ja molt aviat (poc després de fer catorze anys) va experimentar la necessitat d’una renovació universal. Cal aplicar-lo fins i tot a les ciències socials. igual que els marxistes els mals de la societat industrialitzada. 95 Filosofia. a postular la seva teoria dels tres estadis. El Positivisme a França: Auguste Comte: o Auguste Comte (1798 – 1857) va ser l’iniciador del positivisme francès.1. John Stuart Mill (1806 – 1873). També és l’època de la teoria evolucionista de Darwin. també. Maxwell i Hertz. Va conèixer Saint-Simon i va ser deixeble i secretari seu. anys després (1822). se’l considera el pare de la Sociologia (com a ciència) i és. ja que assistim. . la política i la interpretació de la història. Les noves tecnologies permeten nous sistemes de producció i la ciència està aconseguint posar fre a moltes malalties infeccioses que havien estat un autèntic assot per a l’ésser humà. o Malgrat això. o La revolució industrial està canviant les expectatives de vida de milions de persones. Gran interès. o Va fer estudis tècnics (el que ara en diríem Mòduls d’Enginyeria) a una important escola tècnica francesa. La ciència serà capaç de solucionar tots els mals de la humanitat. o El Positivisme prendrà trets de l’herència cultural i filosòfica pròpia de cada país. encara que després els seus pensaments es van separar fins l’enfrontament ideològic. o Els descobriments científics han anat canviant. Autors anglesos. Molts i grans avenços científics i tècnics. Encara que el Positivisme va caure de quatre potes en les mateixes postures dogmàtiques que tan criticaven. o de la torre Eiffel a París. el Positivisme ens arribarà profundament impregnat de l’herència del racionalisme des de Descartes fins la Il·lustració. política i filosòfica. l’ésser humà interpreta tots els fenòmens com producte d’intervencions sobrenaturals. Un cert messianisme en alguns autors. I totes les ciències han d’agafar com a model. Els autors positivistes més importants són: Auguste Comte (1798 – 1857). l’ésser humà interpreta tots els fenòmens amb idees abstractes i explicacions purament metafísiques. i amb l’ajuda dels estudis fets. És a dir. només les ciències ens donen coneixement. Un gran optimisme social basat en un progrés que no es pot aturar. o El Positivisme certament és l’època de grans avenços en tots els camps de la ciència. o En un dels seus escrits. Aquest modus operandi o mètode de les ciències naturals és descobrir les causes i controlar els efectes. o Els positivistes veuen. A Anglaterra estarà impregnat d’empirisme i utilitarisme. el modus operandi de les ciències naturals. En definitiva. El Positivisme: 20. En química a Pasteur entre d’altres. Introducció al Positivisme: o El Positivisme és un corrent de pensament que va dominar gran part de la filosofia. Tret d’alguna excepció. 20.

20.3.

20.4.

Estadi Positiu: en aquest estadi, l’ésser humà admet la impossibilitat de coneixements absoluts. Deixa de preguntar-se per l’origen i el destí de l’Univers. Tan sols cerca descobrir, mitjançant l’ús de la raó i la observació, les lleis que el regeixen. o Comte confiarà plenament en la ciència. Aquesta, en el seu estadi de maduresa absoluta (l’estadi Positiu), solucionarà tots els mals de la humanitat. Però cal, per força, abandonar qualsevol pretensió d’explicació metafísica de la natura o l’ésser humà. Aplicant aquest esperit d’observació i anàlisi en l’estudi de la societat, Comte inventarà la Sociologia. Cal descobrir i entendre les lleis socials, de la mateixa manera que cal descobrir i entendre les lleis naturals. o El coneixement social científic, ens permetrà de preveure el comportament social, igual que fa la física amb la natura. Comte proposarà una nova classificació de les ciències, a on la filosofia es convertirà en una pura metodologia de les ciències. Ja en la seva etapa de vellesa, Comte arribarà a comparar la seva teoria social, en una nova i necessària religió, a on se substitueix l’amor a Déu, per l’amor a la Humanitat. Una Humanitat que transcendeix els individus que la formen i està formada per tots aquells que ja han mort, els que són vius i els que naixeran. Comte arribarà a dir que la nova religió ha de copiar l’estructura de la religió catòlica. Hi haurà nous dogmes (la filosofia positiva), nous ritus, sagraments i calendari de celebracions. Però la importància de Comte rau en la noció de la la ciència com a promotora del progrés social, la crítica a tota afirmació metafísica no comprovada, i el naixement de la sociologia com a ciència autònoma. El Positivisme a Anglaterra: John Stuart Mill: o John Stuart Mill (1806 – 1873) va ser educat pel seu propi pare, John Mill, filòsof seguidor de l’utilitarisme anglès i, concretament, de les idees de Bentham (la màxima felicitat per al major nombre de persones possibles). Segons explica ell mateix, després d’estudiar a Bentham, crèia haver trobat la fita final en el seu estudi, però poc després va caure en una forta depressió. Al final de la qual es va adonar que la felicitat rau en marcar-se fites fora dels interessos d’un mateix. A partir d’aquest punt, Stuart Mill va dedicar tota la seva vida, juntament amb la seva estimada esposa Harriet Taylor, a configurar teories en l’àmbit lògic, polític i ètic que continuen sent punt de referència obligat. o Pel que fa a les seves teories sobre la lògica, Stuart Mill començarà criticant el sil·logisme aristotèlic. Tots els nostres coneixements provenen de les observacions empíriques individuals. Les generalitzacions només ens serveixen com a medi recordatori, però no ens podem refiar com si fossin veritats absolutes. El secret de la lògica rau en la inducció, la qual ens permet de preveure que si ha succeït una cosa sobre en ens, la mateixa cosa pot succeir a tots aquells ens que comparteixen uns trets determinats. o Pel que fa a les seves teories polítiques, Stuart Mill defensa una democràcia representativa, en la que tothom hi sigui representat i a on les minories siguin escoltades i puguin, mitjançant la força dels arguments, superar la majoria numèrica. Tanmateix defensarà l’autonomia de l’individu, la llibertat individual i el dret a viure com un vulgui. El Positivisme evolucionista d’Herbert Spencer: o L’any 1859 Charles Darwin publica l’Origen de les Espècies. Set anys abans, Herbert Spencer (1820 – 1903) havia publicat La hipòtesi del desenvolupament a on ja avançava una idea evolucionista. Aquesta idea va anar madurant amb certs aires metafísics que pretenien donar explicacions de l’Univers. o Certament, la religió, de la mateixa manera que la ciència, sostenen que la realitat última no pot ser coneguda i que l’Univers és un misteri. I en aquest sentit, religió i ciència es reconcilien: totes dues reconeixen l’existència d’un Absolut. La religió ens mantindrà el misteri, mentre que la ciència el farà cada vegada més petit, sense arribar a descobrirlo mai del tot. o Ja hem vist com Spencer ja va avançar la importància del terme que poc després posaria de moda Darwin: evolució. Però mentre aquest parlava de l’evolució de les espècies, Spencer parlarà de l’evolució de l’univers. L’evolució, segons Spencer, és el pas d’un sistema menys coherent a un altre de més coherent. I en un segon moment, el pas de la homogeneïtat a l’heterogeneïtat. L’evolució pel que fa a l’ésser humà, haurà de portar-lo a ser un ésser totalment feliç, estable i perfecte. Cert és que en aquesta evolució poden sorgir entrebancs, però la línia general és de progrés indubtable. I aquí rau l’optimisme positivista de Spencer. o Spencer defensarà una sociologia que, lluny del pensament de Comte, ha de posar l’èmfasi en l’individu, i no en un rar concepte d’Humanitat Transcendent. L’Estat ha d’estar al servei de l’individu i no al revés. Tanmateix, Spencer creu que la psicologia ha de tenir el seu propi camp d’actuació, sense està sotmesa a la Sociologia. 96

Filosofia.

21.

Crítica a la raó: Els filòsofs de la sospita: 21.1. Nietzsche: 21.1.1. Introducció al personatge: • Friedrich Nietzsche (1844 – 1900) va ser un crític despietat dels temps passats i un desmitificador absolut de les tradicions i de la moral de la seva època. De ment brillant i aguda intel·ligència, Nietzsche ja avança que el seu nom anirà lligat a una forta crisi. De sí mateix dirà que no és un home, sinó una càrrega de dinamita que explotarà més endavant. • Nietzsche s’interpreta a sí mateix com un nou messies escollit pel destí. I la seva crítica comença pels corrents imperants en aquella època: Crítica contra el Positivisme: el progrés és un invent modern, fals i inexistent. Crítica contra les ciències: lligada a la crítica anterior, posa en dubte la pretensió de veritats de les ciències mal denominades exactes. Crítica contra qualsevol manifestació d’espiritualitat: Déu ha mort i el cristianisme és un vici que amb la compassió s’escampa com una pandèmia. • Nietzsche és l’esperit que contradiu, ja que amb ell arriba un nou missatge. • Amb totes aquestes premisses no és estrany que hi hagi opinions de tot tipus i colors sobre el filòsof alemany. Nietzsche és potser un dels autors, sinó l’autor, que més joc dóna a interpretacions molt contraposades i molt poc avingudes: Com un antipositivista declarat que tira per terra la confiança en la ciència. Com un antidemòcrata que menysprea el poble tant com la nova classe emergent. Com el representant més important d’un nou corrent filosòfic anomenat vitalisme. • Nietzsche no només ha patit moltes interpretacions, sinó que, a més, ha estat caracteritzat personalment de diverses maneres: Amb una imatge d‘artista aristocràtic i decadent. Com un materialista radical. Fins i tot s’ha arribat a parlar de Nietzsche com el primer existencialista. Precursor de Freud i molt influent en les avantguardes artístiques dels anys vint degut, sobre tot a les crítiques a la societat burgesa. Com el profeta i ideòleg del nazisme, de la cultura militarista i la superioritat de la raça ària. • La veritat és algunes de les idees de Nietzsche, com la del súper home, o la voluntat de poder, van estar tretes del context del seu manuscrit per la seva pròpia germana, la qual sí va confondre les idees del seu germà amb les idees del nazisme. I aquí rau la confusió de que Nietzsche presenti unes idees que neguen l’humanitarisme i la democràcia i que fan apologia de l’Estat militarista, terrorista i racista com va ser l’Estat Nazi. • Una atenta lectura dels seus escrits i una bona interpretació dels mateixos allunyen qualsevol confusió d’aquest tipus: Nietzsche no fa apologia del nazisme, ni de la superioritat de cap raça, ni tan sols de l’Estat autoritari. El súper home del qual ens parla a les seves obres, no és una raça, ni un partit, sinó el filòsof que anuncia una nova humanitat. Aquesta nova humanitat s’alliberarà de les cadenes de les tradicions morals, i s’aixecarà més enllà del bé i del mal. 21.1.2. Vida i Obres: • Friedrich Nietzsche va néixer el 15 d’octubre del 1844 a un poblet d’Alemanya anomenat Röcken. Va estudiar filologia clàssica a Bonn i a Leipzig. A aquesta última universitat va tenir coneixement de les obres de Schopenhauer, la obra del qual, El món com a voluntat i representació el va impressionar profundament. • L’any 1869, quan només tenia 24 anys, va ser cridat per a ocupar la càtedra de filologia clàssica a la universitat de Basilea. Va ser en aquesta època quan va establir contacte amb Richard Wagner, el compositor. • L’any 1872, Nietzsche escriu L’Origen de la Tragèdia, obra que va causar una forta polèmica en els cercles culturals. Poc després trencarà la seva amistat amb Wagner, ja que troba que aquest últim no pretén, en realitat, regenerar la cultura. Amb motiu d’aquesta ruptura personal i ideològica, Nietzsche escriu, l’any 1878 Humà, massa humà, a on també l’autor es comença a distanciar del pensament de Schopenhauer.

Filosofia.

97

L’any 1879, degut sobre tot a la personalitat inquieta de Nietzsche, abandona la càtedra de filologia i comença una peregrinació de pensió en pensió a través de Suïssa, Itàlia i el sud de França. • El 1881 publica Aurora, obra en la que ja es comencen a veure les tesis fonamentals del seu pensament. • El 1882 publica La gaia ciència a on el filòsof ens promet un nou destí per a la humanitat. • L’any 1883, i havent un fracàs sentimental entremig, Nietzsche escriu la seva obra mestra: Així parlà Zaratustra, que no va quedar acabada fins dos anys més tard. • L’any 1886 veu la llum Més enllà del bé i del mal. L’any 1887 escriu La Genealogia de la Moral. L’any 1888 és especialment actiu: L’ocàs dels Ídols, L’anticrist i Ecce homo. Finalment, a Torí, Nietzsche treballa en la que serà la seva última obra: La voluntat de poder, obra que no aconseguirà acabar. • El dia 3 de gener de l’any 1889. Nietzsche pateix un atac de bogeria i es tira al coll d’un cavall l’amo del qual estava apallissant. Va quedar sota la custòdia de la seva mare, i en morir aquesta, sota la de la seva germana. • Nietzsche, un dels pensadors més brillants de la humanitat va morir a Weimar el 25 d’agost del 1900 absolutament boig, i sense saber de l’èxit que tenien les seves obres. • No hi ha dubte que Nietzsche va ser una persona que es va passar en moltes ocasions: desqualificacions quasi insultants, actitud polèmica i provocadora, anàlisi parcial i injusta de les idees oposades a ell, i altres actituds de dubtosa objectivitat. Però malgrat això, Nietzsche va ser una gran influència per a: La literatura i les arts estètiques. El psicoanàlisi. La filosofia, la reflexió moral i religiosa. • En conclusió, la dura crítica de Nietzsche no ens ha de fer por si les nostres intencions són honestes i la nostra recerca intel·ligent. Nietzsche tan sols fa envermellir als falsos, als acomodats i als que fan de la seva vida una doble moral. 21.1.3. Nietzsche i Sòcrates: la primera denúncia: • Ja hem comentat que la lectura de la obra de Schopenhauer El món com a voluntat i representació el deixa molt impressionat. Schopenhauer el convenç que la vida és una tragèdia irracional i cruel, a on impera el dolor i la destrucció. L’art és l’única experiència que ens permet enfrontar-nos a la vida amb una afirmació no exempta de repte. • A la seva obra L’Origen de la Tragèdia, Nietzsche enfronta l’esperit de la Grècia clàssica presocràtica, un esperit fort i vital representat pel déu mitològic Dionís, personatge sensual i embriagador, amb plena harmonia amb la Natura, enfrontat amb el déu Apol·lo, representant de la moderació i l’equilibri. La síntesi d’ambdues postures és la tragèdia grega. • Per contra, l’aparició dels que han mal anomenat grans filòsofs Sòcrates, Plató i Aristòtil no han fet més que matar aquest esperit vital. Els sofistes sí que eren vàlids, perquè s’atrevien a fer afirmacions agosarades, però en canvi Sòcrates, amb la seva presumpció de dominar i entendre la vida amb la raó provoca una clara decadència de l’esperit vital clàssic. • La moral socràtica, que pretén un camí ascendent de perfecció, està equivocada. I totes les morals que ho pretenen, com és la moral cristiana també ho estan d’equivocades. Sòcrates nega la vida quan lliga els instints sota el domini de la raó. I tant és així, que acaba negant la seva pròpia vida. • La raó emmascara la vida. Els conceptes que produeix la raó són un engany que ens fan creure que la vida es correspon a ells. I això no és així. • Amb les paraules no s’arriba mai a la veritat. En realitat són una metàfora de la realitat. 21.1.4. Segona denúncia: Feuerbach, Comte i els idealistes: • L’Origen de la Tragèdia va causar una gran commoció entre la societat contemporània. Malgrat ser una obra defensada pel mateix Wagner, estudiosos de la filosofia i de la filologia la van criticar. • Però no content amb això, Nietzsche va escriure una altra obra a on aquest cop, els va tocar el rebre als pensadors citats el títol. Al costat de la crítica, Nietzsche

Filosofia.

98

en nom dels principis dionisíacs. • Fruit d’aquesta desfeta. cal que ells recuperin els seus instints. cap als aristocràtics i bells. Cal recuperar-los. 99 . doncs. I aquesta és una recuperació de la doctrina de l’etern retorn dels grecs: el món no avança linealment (com diu el cristianisme). sinó un etern retorn de tot i de tots.1. I amb aquesta postura. I això ho fa especialment. • A la Genealogia de la Moral Nietzsche es pregunta sobre l’origen psicològic dels valors morals. no serà dolent. o més aviat. No és un ésser exclusivament dominador. El món necessita acceptar-se a sí mateix dins del caos etern que es repeteix. La compassió ens fa dèbils –afirma Nietzsche–. no té treva. Aquesta és la visió cosmològica de Nietzsche. I ho fa. • Però malgrat tota aquesta càrrega.7. Aquesta situació els fa sentir-se ressentits cap als victoriosos. Són teories massa humanes (per limitades). una raça. sinó la mort de Déu. Nietzsche començarà a distanciar-se tant de Wagner com de Schopenhauer. És la moral de l’orgull. però alhora de la generositat i de l’individualisme. La moral cristiana considera pecat pràcticament tots els bens i valors de la terra i de la vida. La caiguda dels valors deixa l’ésser humà decebut i sol. A més. En realitat Nietzsche critica qualsevol pretensió d’establir allò que està bé i allò que està malament. • No és el naixement de Crist el que ha de dividir la història. Nietzsche està duent a terme una crítica molt forta a tota moral (no només la cristiana). tot allò acomodat. de la democràcia i del socialisme. Creu que els sacerdots són presoners d’uns valors i paraules buides.6. com ho van pretendre els nazis. El súper home no és. precisament. dels dèbils. 21. la visió vital i compromesa amb els sentits del filòsof. sinó un pessimisme tràgic hereu del cristianisme. La mort de Déu i l’Anticrist: • La crítica de Nietzsche cap a tots els corrents de pensament anteriors a ell (sobre tot els immediatament anteriors o els mateixos contemporanis).defensarà la figura de Schopenhauer com el nou representant de la cultura dionisíaca. Ha pres partit pels perdedors. El Déu cristià representa tot allò que Nietzsche vol rebutjar. • Nietzsche. • Torna. Nietzsche afirmarà en la seva obra Així parlà Zaratustra que el súper home és aquell qui s’aferra a la terra i defuig les explicacions sobrenaturals. cal distingir entre: La moral aristocràtica: la moral dels forts. ni estructura. ara és el moment del súper home. Si l’un era massa humà.1. ni el seu camí és un progrés constant (com diu l’idealisme). La moral ha estat sempre. a través de dues obres: Més enllà del bé i del mal i Genealogia de la Moral. És la moral dels ressentits. dels derrotats. segons l’autor. • Però amb el decurs del temps. d’aquells que s’afirmen a sí mateixos i no necessiten de vigilar el comportament de la resta. o una ètnia. l’autor anunciarà la mort de Déu. 21. 21. pels dèbils. l’altre li sembla excessivament pessimista. Però Nietzsche es pregunta si el que ens diu que és bo. és a dir. Filosofia. • Nietzsche afirmarà: Déu ha mort. Nietzsche està fascinat per la figura de Jesús i afirma que Ell no té res a veure amb el cristianisme. Les morals imperants ens diuen què és allò que és bo que fem. ni ordre. qualsevol fórmula moral. d’aquells que necessiten recriminar i vigilar el comportament de la resta per a sentir-se segurs. No hi ha sentit. Però ja no es tracta del pessimisme vital del qui accepta la vida tal i com arriba. és a dir. sinó que és un ésser que accepta el seu lligam amb la terra i trenca els lligams amb el transcendent. Les arrels de la moral cristiana és la moral dels esclaus. Segons Nietzsche. i al revés. La moral dels esclaus: la moral dels febles. El súper home i la voluntat de poder: • Dins d’aquest pensament. a més. una moral.5. Jesús va viure una vida de denúncia contra tot allò establert. • La conseqüència a aquesta nova moral és un absolut nihilisme. La nova moral: • Ja hem comentat que l’autor critica fortament qualsevol intent d’establir un seguit de normes de comportament.1. instrument de dominació. és molt crític amb l’Església.

L’allò és el fons obscur de la nostra personalitat. que ni la filosofia ni la religió han estat capaces de fer aflorar i posar al descobert els orígens de les malalties anomenades nervioses. Això els va obligar a canviar vàries vegades de residència. Aquests generen unes energies que circulen lliurement i que sovint es manifesten de forma que no té res a veure amb l’origen de la pulsió. • Gràcies a un estudi sobre els tractaments de la histèria a través de la hipnosi. superjo. Si el jo l’impedeix de descarregar la seva energia. però mai de passat. subconscient. 21. • Segona tòpica: allò-jo-superjo: En aquesta segona explicació. Aquest té accés voluntari a la consciència i per aquesta raó la censura és feble. Filosofia. Freud va anar configurant la seva teoria de la psicoanàlisi. els actes fallits i les neurosi. Fonaments del seu sistema: estructura de la psique: • Les aportacions de Freud han significat una fita important per a les ciències de l’ésser humà. a la que hi va dedicar alguns anys d’estudi i investigació. són les aportacions més importants del pensador. sinó d’instàncies de la personalitat que són.2. La voluntat de poder és la lluita de la vida que s’ha de superar a sí mateixa. Freud: 21. Allò que és inconscient fa referència a alguns actes o omissions. el mateix autor l’anomenarà Metapsicologia donant a entendre que està més enllà de la psicologia. que ens portarà al coneixement més profund de l’ésser humà. No obstant això. però allò important és que l’inconscient el constitueixen els continguts reprimits. • Freud afirmarà a la seva obra Els orígens de la psicoanàlisi. jo. Aquí rauen els instints. va viure la major part de la seva vida a Viena. activitat aquesta última. La idea de que la psique pot tenir influències en el cos. té raons biològiques. És la part més primitiva de l’ésser humà i. • Freud proposarà dues estructures de l’aparell de la psique humana.2. segons l’autor. les manifestacions de l’inconscient es disfressen i s’emmascaren sota els somnis. mentre que aquesta segona ordenació obeeix a la seva experiència en al camp de la psicoanàlisi.• 21. cal trobar-los en la seva concepció de la psicologia com una metafísica del subjecte. Freud ja no parlarà de llocs en sentit figurat (els tòpics anteriors). La seva família era jueva i en la seva infantesa van patir les freqüents campanyes antisemites de l’època. Introducció biogràfica: • Sigmund Freud (1856 – 1939) va néixer al que ara seria l’actual República Txeca. L’any següent ja va morir. A aquest projecte. El preconscient ocupa un lloc intermedi entre els dos anteriors. fet que obligà a Freud a exiliarse a Londres. La voluntat de poder ens parla de present i de futur. però es va sentir encuriosit per la biologia i la fisiologia. La primera definició. La segona surt a les seves obres a partir dels anys vint. Allò que és conscient suposa la perifèria de l’aparell psíquic. La primera estructura o tòpic (del grec topos que significa lloc) la proposa a la seva obra La interpretació dels somnis. El principi del plaer és el principi bàsic de la vida. alhora. els nazis es van annexionar Àustria. sense ordre ni lògica. • Els fonaments filosòfics de Freud. • Un cop acabada la carrera es va especialitzar en anatomia cerebral i poc després ja va obrir la seva consulta particular per al tractament de malalties nervioses.1. • L’any 1938. tres subjectes en un: allò. La vida mai fa vista enrera. segons l’autor.2. que penetra més enllà de la consciència. És tensió i lluita constant contra tot i contra tots. però els ho impedeix la censura. L’allò està en continua ebullició i busca poder descarregar la seva energia per trobar satisfacció.2. Les pulsions de l’inconscient són instintives i intenten d’entrar en la consciència. 100 . Per tal de poder escapar a la censura. així com l’existència d’un món ocult. • Va ingressar a la Universitat de Viena per estudiar medicina. • Primera tòpica: conscient-preconscient-inconscient: Aquí en descriu l’aparell de la psique constituït per tres sistemes: conscientpreconscient-inconscient. la font de tota l’energia psíquica.

que l’individu les interioritza i les fa seves. fins convertir-se en el ressort que controla la personalitat adulta. Si el moment cultutal augmenta pel que fa a la repressió. Comprén i aplica les normes. • En la seva obra El malestar de la cultura Freud analitzarà la situació de l’ésser humà en tant ésser social. no són plenament satisfactòries. • Una de les aportacions més interessant de les teories de Freud es. precisament. Rep les pulsions de l’allò però les descarrega seguint el principi de realitat: sap satisfer aquestes descàrregues d’acord a les normes socials. no són més que sublimacions de les autèntiques pulsions de manera que les energies de la libido puguin ser acceptades socialment.3. Seguirà. Filosofia. Interpretació de la cultura: psicologia social: • La teoria psicoanalítica de la cultura no és més que la mateixa psicoanàlisi aplicada a la cultura. augmenten els sentiments de culpabilitat socials. El jo representa la racionalitat. 101 . la consideració de la ment com un camp de batalla de pulsions. els mateixos camins i partirà de les mateixes tècniques i coneixements. L’allò no té cap contacte amb el món exterior. El superjo és la instància ètica de la personalitat. I en la mesura en que no són més que manifestacions substitutòries. doncs. i només ho pet fer a través de les altres dues instàncies. Això implica un alt risc de neurosi cultural: una societat malalta. El títol ja ens dóna una idea del que pensa l’autor del que és viure en societat: les pautes de conducta social són restrictives sobretot pel que fa a la sexualitat i l’agressivitat. D’aquesta manera l’agressivitat no s’enfoca contra la societat. En la infància ñes feble i petit. Aquestes pulsions són de naturalesa biològica i deriven de dos grups d’instints: l’instint de vida. • Les coses bones que en dóna el fet de viure en societat –com són l’art. Els instints de vida actuen en sentit de la pròpia conservació. • La repressió de les pulsions forma part de la cultura de tal manera. El jo és una mena d’intermediari entre l’allò i el món exterior. obligacions i prohibicions que l’infant interioritza a través de la figura del pare. El superjo gratifica o castiga amb sentiments de culpa al jo segons si aquest es porta bé o malament. Els instints de mort tenen com a direcció última el retorn a la matèria inorgànica. Controlo i supervisa el jo. o la convivència–. però es va enfortint al llarg de la vida. Thànatos. 21.2. les seves manifestacions més freqüents són l’agressivitat i les tendències destructives.l’individu sent malestar. L’instint sexual serà per l’autor un dels més importants dins aquest grup. sinó contra un mateix en forma de sentiments de culpabilitat. Això suposa diferir la consecució del plaer o arribar-hi a través d’accions indirectes. Eros i l’instint de mort.

HUSSERL: La crisi de les ciències europees.. aquesta estructura està en crisi i s’està descomponent. 22. A la seva vegada.) Les veritables lluites del nostre temps. amb això.) 22.. la gran crisi econòmica i financera del 29 va donar la possibilitat de justificació a noves i perilloses ideologies salvadores: els feixismes. La desconfiança en la raó. perdem el sentit de la història o. o A nivell social. (. provocarà el sorgiment d’una nova classe social –el proletariat–. bombes atòmiques. les úniques significatives. Aquesta forma de fer tant poc metafísica és la causant de la crisi ideològica europea. El segle XIX veurà sorgir noves nacions europees. la seva producció filosòfica va suposar una de les doctrines més influents al llarg del segle XX.. Introducció històrica: o El període històric que agafa des del naixement de Kierkegaard (1813). (. a Europa s’acabaran imposant dos corrents de pensament pràcticament paral·lels. són les lluites entre una humanitat ja en decadència i una altra que encara arrela en terra ferma. • La humanitat està perdent el seu horitzó i molta part de culpa la té la ressaca positivista. Per l’autor.) Les lluites espirituals genuïnes de la humanitat europea discorren (. eslaus. fins la mort de Sartre (1980) és una etapa força creativa pel que fa a la filosofia i. La crisi ideològica europea: • Dins d’aquest context de crisi social i econòmica. o No hem d’oblidar que els segles XVIII i XIX van ser etapes d’un fort creixement en el coneixement científic i tècnic. de manera que el corrent que inicia: la fenomenologia anirà canviant i desenvolupant-se en el temps.. gitanos. Un d’ells serà la fenomenologia i l’altre l’existencialisme. nascuts i crescuts en el curs d’aquesta evolució. ens ha fet perdre la confiança en l’ésser humà. més aviat perdem el sentit de la vida. suposa una clara mostra de la capacitat destructora de l’ésser humà. • A les seves obres Husserl fa continues referències a la crisi europea. Les millores en els camps de la medecina.2. i està deshumanitzant l’ésser humà. els homes d’avui. és a dir. 102 .. el qual creixerà en nombre i en importància fins arribar a la Revolució d’octubre del 1917. Tots dos ens convidaran a reflexionar en la cerca de respostes a les noves preguntes. Tot plegat va provocar la gran fractura social que va acabar en la Segiona Guerra Mundial. L’existència humana ha passat a un segon pla. Introducció a Husserl: o L’obra de Husserl sorgeix com una activitat filosòfica crítica.22..) Filosofies la vitalitat de les quals rau en el fet que encara lluiten pel seu veritable i autèntic sentit i.) com a lluites entre filosofies. els transports i les comunicacions s’enfronten amb els avenços en el camp de la destrucció humana (nous blindatges. del jo. alhora. o Husserl va anar madurant les seves tesis. fruit de l’etapa positivista. etc.1. o la sistemàtica anihilació de col·lectius de persones englobades en suposats grups antisocials (jueus. i l’esperada solució que ens havia d’arribar de la mà de la ciència i la tecnologia no acaba mai d’arribar. deficients mentals. homosexuals. Nosaltres. l’estructura política d’Europa també canvia. I si volem recuperar aquesta confiança ens caldrà recuperar el protagonisme del subjecte que coneix. E. • Si la raó ja no ens guia. ens trobem davant un dels perills més grans: naufragar en el diluvi escèptic i deixar difuminar-se la nostra pròpia veritat. Aquesta segona gran guerra va suposar un punt d’inflexió pel que fa al trasllat de la guerra a la població civil (bombardeigs massius de ciutats i nuclis urbans sense valor estratègic bèl·lic directe).. l’expansió del sistema capitalista en el seu vessant més salvatge. Husserl entendrà que Europa és quelcom més que la unió geogràfica d’uns territoris i parlarà sobre una unitat espiritual i una cosmovisió comunes.2. Tot plegat s’abocarà a la gran tragèdia col·lectiva que va suposar la Primera Guerra Mundial. a la crisi de la idea filosòfica de raó com a conformadora de l’existència. o La fenomenologia de Husserl cal entendre-la en paral·lel a la situació social i política de l’entorn que el va tocar viure. els comunismes i els capitalismes salvatges.. alhora que s’exportarà la guerra pel control de les colònies. Feta aquesta recuperació es donarà inici a una nova filosofia per a reconstruir els fonaments del saber. o Entrat el segle XX. etc) o Paral·lel a aquest procés de creixement científic i tecnològic. pel sentit d’una humanitat autèntica.1. (. Filosofia. bombes amb gasos verinosos. La Fenomenologia: 22.

Però aquesta consciència no pertany al món dels fenòmens psíquics.4. Les seves obres més representatives d’aquest període són La filosofia com a ciència estricta. Fins i tot el seu apropament des de les matemàtiques és comú amb el filòsof francès del segle XVII. La filosofia però.. La filosofia s’ha d’ocupar de les essències en tant unitats ideals de significació. però sempre sota el règim de les lleis antisemites que limitaven força qualsevol activitat. 22.22. l’any 1916 va anar a parar a la de Friburg. o Quan l’any 1933 els nazis van assolir el poder. • Període de Gottinga (fins el 1916) anomenat fenomenològic a on Husserl vol alliberar la filosofia de qualsevol confusió amb una ciència natural. Husserl es basarà en el concepte del jo que arrenca des de Plató.4. Més tard va treballar a la de Gottinga i. La crisi de les ciències europees i la filosofia transcendental. Influenciats pels descobriments de Freud. Més tard va ser parcialment rehabilitat. un filòsof francès. Fichte o Hegel. Descartes també va intentar d’establir unes bases noves i segures per al saber humà. o El seu pensament s’ha articulat en tres períodes que coincideixen amb les tres universitats per on va passar: • Període de Halle (fins el 1901) anomenat prefenomenològic a on Husserl abandona el psicologisme. Va morir l’any 1938 a Friburg. • Husserl s’esforçarà en aquesta etapa a fer de la filosofia una veritable ciència amb un objecte d’estudi evident. Això elevava la psicologia al fonament de tota ciència i tot coneixement. Va estudiar matemàtiques a Berlín i Viena. Ja aleshores buscava una teoria o una forma d’entendre el fet del coneixement. Filosofia. • La filosofia esdevindrà. o En aquesta etapa de descoberta Husserl posarà l’èmfasi en el fet de que hi ha un acte de caràcter intencional en el mecanisme del coneixement: un subjecte que vol constituir l’objecte.1. No va assolir el seu objectiu. Una nova teoria del coneixement: • En el procés de coneixement es parteix del concepte d’intencionalitat de la consciència. La consciència és intencional.5. els corrents psicologistes consideraven el coneixement com un mer fet psíquic. • Període de Friburg (fins el 1938) anomenat fenomenologia transcendental i a on Husserl tendeix cap a un idealisme fenomenològic. Les seves obres més representatives d’aquest període són Meditacions cartesianes. a on va estar fins a la seva jubilació l’any 1928. • El coneixement és una obertura a l’objecte i comporta una visió subjectiva del món. amb el rigor transcendental de la filosofia (requeriments i necessitats diferents). La filosofia com a ciència: o Ja hem vist com Husserl té una pretensió força cartesiana. no necessita d’hipòtesi per a treballar. a l’abast de tothom i amb unes qüestions que es puguin solucionar des de l’experiència. Aquesta és la clau per fer compatibles les necessitats de rigor de la ciència. 103 .3. 22. és consciència d’alguna cosa. La seva obra més representativa d’aquest període és Investigacions lògiques. L’any 1884 va començar els estudis de filosofia. Idees relatives a una fenomenologia pura i a una filosofia fenomenològica. una ciència rigorosa amb el seu propi mètode i els seus propis continguts. Introducció biogràfica: o Edmund Husserl va néixer a Moràvia l’any 1859 en el sí d’una família de comerciants jueva. • Aquest és el punt de partida per a criticar el Psicologisme i alhora estableix les bases de la fenomenologia com una nova teoria del coneixement. • Recordem que no fa tants segles. seguit per Descartes i finalitzat en el jo transcendental de Kant. Husserl va ser apartat de tota activitat docent i les seves obres prohibides. i serà recollida per pensadors tan importants com Kant . o L’any 1887 va començar a treballar de professor a la Universitat de Halle. o El mateix autor va partir des de bases psicologistes quan va començar a estudiar matemàtiques. però l’intent el va conduir a establir una nova teoria del coneixement que partia d’una forta crítica al psicologisme. sota aquest prisma. sinó al món logicoobjectiu. La fenomenologia: o La Fenomenologia s’inicia en Husserl com un intent de lluitar contra els corrents psicologistes que dominaven l’època. 22.

o Aquest procés de reducció té tres etapes successives: reducció existencial. tot despullant-les de qualsevol dogmatisme. a mode d’un raig de llum que ens desvela el que ja hi era present. o Cal fer una aproximació als fets de manera lliure de prejudicis. 22. És a dir. a on el jo justifica i constitueix les essències. les quals. L’essència es descobreix immediatament. El resultat de totes les reduccions és una consciència subjectiva que es descobreix a sí mateixa com a entitat intencional. però aquest establiment és en relació a la resta d’éssers humans. regida pel principi de la raó. o Si aconseguim fer una aproximació al fenomen des d’aquesta perspectiva. la fenomenologia esdevé la ciència de les ciències. La reducció eidètica: • Aquesta reducció rau en el descobriment de l’essència (eidós). Ja hem vist que la epokhé ens ho ha posat tot en suspensió. La reducció egològica: • Es tracta de l’últim pas. cal partir d’una actitud radical que Husserl anomenarà epokhé transcendental.7. La filosofia concebuda per Husserl és una ciència de validesa universal en contraposició a la resta de les ciències. a la intuïció directa i evident de l’essència dels fenòmens. o Assistim a una nova revolució copernicana en la filosofia.3. i la capacitat creadora de pensament que va tenir al llarg del segle XX. allò universal i necessari que fan que una cosa sigui el que és i ens permet de reconèixer-la deixant de banda els aspectes que canvien. El mètode fenomenològic: o Per a accedir al món de la consciència pura. o La filosofia pretendrà arribar a la mateixa essència dels fets per a conèixer les connexions que s’hi estableixen. 22. és una anàlisi del món intel·ligible. sense cap impediment. 22. El subjecte transcendental de Husserl és intencionalitat: un subjecte que en l’acte mateix del seu pensament constitueix allò pensat. l’objecte.7. el mètode fenomenològic és un mètode d’anàlisi de la manera en què els objectes se’ns presenten a la consciència. sinó que passa a ser pura presència en la consciència del subjecte que coneix.2. Certament.22. de pressupòsits o idees preconcebudes.6. És a dir. és a dir. . en basar-se en fets. El món de la consciència no és el món dels fets. a partir de la seva intencionalitat elabora el seu propi món carregats de significats i valors. davant l’essència. • Aquest descobriment es fa mitjançant una intuïció. 22.1. o El subjecte transcendental de Husserl té com a funció l’establiment de l’objectivitat. el món que ens envolta és pur fenomen. La meva consciència ha de trobar-se nua. quelcom que succeeix a la consciència. reducció eidètica i reducció egològica. o La fenomenologia investigarà el contingut de la consciència. sinó d’una raó que ha de fonamentar qualsevol saber. no poden universalitzar els seus principis. mitjançant la qual farem un procés d’eliminació d’elements accessoris i no necessaris a la cosa en sí. en la suspensió de qualsevol judici i el posar entre parèntesi tot el que ens envolta (inclosos nosaltres mateixos). també es constitueix a sí mateix. El subjecte transcendental: o El subjecte transcendental no és un jo concret ni tampoc la res cogitans de Descartes. • En definitiva. No es tracta d’un procés deductiu ni d’una abstracció de dades empíriques. o 104 Filosofia. La fenomenologia com a doctrina: o Husserl planteja la fenomenologia com l’únic sistema d’elevar la filosofia a categoria de ciència estricta. o La consciència serà l’encarregada racional de fer de mestra de les ciències. tindrà lloc a continuació el que Husserl va anomenar la reducció transcendental. sinó que es correspon a una nova realitat. Husserl recull la crítica kantiana de la raó i la porta a l’extrem més radical: el fenomen deixa de ser representació del noümen a la consciència. I en aquest sentit. qui. Això ens permetrà de fer una reducció a l’essència. és a dir. justifica la importància d’aquest corrent. de saber fonamental i definitiu. capaç de construir i fonamentar la resta de sabers concrets. La reducció existencial: • Fet el procés de suspensió de tot judici (epokhé). però no de la raó de les ciències particulars.7. 22.7.8. Alhora que estableix l’objecte. la pretensió d’establir la filosofia com eix de tota la resta de les ciències.

o La Fenomenologia retorna a la filosofia el seu caràcter humanitzant i humanitzador. Filosofia.9. La concep com racionalitat subjectiva i reformadora. 105 . capaç de superar la crisi de pensament que assota la humanitat. responsabilitat sobre el seu propi ésser. o Husserl converteix la filosofia en la ciència de els ciències.22. I la fenomenologia pretén ser una ciència descriptiva de les essències. perquè retorna la responsabilitat a l’ésser humà. Algunes conclusions: o El subjecte transcendental de Husserl és el conjunt de lleis o estructures comunes a tots els subjectes de coneixement al llarg de la història de la humanitat.

• Cal fer esment també que la fenomenologia. les seves obres i les seves idees tindran un fort impacte i influiran en els mateixos pensadors existencialistes. o Això ens ha de fer pensar que d’alguna manera. no hi ha correspondència entre la realitat i la racionalitat. Introducció al corrent de pensament: o L’Existencialisme o Filosofia de l’Existència és un corrent europeu que es consolida ràpidament després de la Primera Guerra Mundial i abans de la Segona.1. cal fer esment també a les següents característiques: • Des d’una perspectiva de la Història de la Filosofia. podem afirmar el següent: • L’existència és el fet més característic i central de l’ésser humà contingent i mortal. Pel que fa a l’art. La preocupació per l’ésser: • Marti Heidegger és un important filòsof del segle XX. i que es veurà contínuament afectat per situacions problemàtiques i absurdes. sobretot d’autors tan coneguts com Sartre.2. l’existencialisme s’expressarà a través de les obres de Dostoievski i Kafka especialment. A més. • La indeterminació i possibilitats de l’existència de cada ésser humà. Recordem que ha estat el segle XX el segle de les grans dictadures a Europa. Camus. • L’Existencialisme és especial hereu de Kierkegaard. Marti Heidegger: 23. l’Existencialisme és producte d’una Europa molt castigada i molt espantada pels resultats de les dues grans guerres. l’humanisme de Feuerbach i el vitalisme de Nietzsche. o El segle XIX i les dues primers dècades del XX es van caracteritzar per un pensament optimista i prometedor: l’Idealisme. als horrors de la guerra. amb el que. • Els representants que veurem del corrent existencialista són:: • Marti Heidegger • Jean-Paul Sartre • José Ortega y Gasset 23. els conceptes que presenta i el llenguatge utilitzat). i adquireix el període de màxim esplendor en el període entre guerres. o L’existencialisme. sinó que ho va fer també a través de molta literatura (teatre i novel·la). i serà allò que decideixi de ser.2. passant pel pessimisme de Schopenhauer. 23. ni ho és en la mesura en que pertany a una determinada classe social o gènere social. És un “poder ser” que no està determinat ja per la natura. l’Existencialisme és el resultat de la gran crisi del pensament de Hegel (idealisme alemany).2. • La relació amb allò transcendent generarà dos corrents paral·lels: el món amb Déu.2. Filosofia. però. Tampoc és una peça d’un joc omnipotent i omnipresent. L’ésser humà és l’únic ésser que neix sense saber el que serà. • L’existencialisme no només es va expressar en obres de filosofia (Heidegger). L’existència no és una essència. i el món sense Déu. considera l’ésser humà un ésser finit. caldrà sumar la manca de llibertat i la forta repressió patida per la població. sobretot per la seva crítica radical a la tradició del pensament occidental.23. i Simone de Beauvoir. L’Existencialisme: 23. L’únic ésser conscient d’existir és l’ésser humà. 106 . • Malgrat la gran dificultat que suposa llegir les seves obres (pel contingut. juntament amb Kierkegaard són corrents precursors de l’existencialisme. el marxisme o el positivisme pretenen haver captat tota la problemàtica de la humanitat per donar resposta a tots els mals en un plantejament de progrés (ascendent) en la història.1. En la mesura en que existeix aquesta indeterminació. o Vistos aquests trets generals. Cada persona és una potencialitat indeterminada. no és l’exemple de cap teoria. que ha estat llençat al món. L’existència: • Heidegger pretén elaborar una reflexió sobre el món i la cultura occidental en les seves múltiples manifestacions amb el fi de fonamentar un nou humanisme. o Com a trets generals. Quan vam comentar aquest autor ja vam dir que se’l podia considerar precursor d’algunes idees existencialistes: el sentit tràgic de l’existència. L’existència és quelcom impossible de deduir. i ho és en la mesura que fa filosofia. L’ésser humà del corrent existencialista és l’ésser humà concret. genera incertesa i risc. o en corrents filosòfics i social posteriors com l’Hermenèutica o l’Ecologisme.

2. Per tant. no de l’ésser estàtic i objectivista a la manera tradicional. sinó cal estudiar l’ésser humà. • Si l’ésser humà renuncia a la seva essència i cau entre les coses. és utilitzant les coses com les coneixem: usar és comprendre. Jean-Paul Sartre: 23. És el que en llenguatge popular diem seguir la veu de la consciència. L’ésser-aquí ha estat llençat al món i haurà de construir el seu ésser. • El nostre tracte amb el món es realitza en tres moments: • El nostre moure’ns en el món depèn dels nostres estats d’ànim. doncs. L’ésseraquí té el poder de ser una cosa o una altra. Això implica que cal tornar a plantejar-se de nou la pregunta pel sentit de l’ésser. completa el cicle des de l’ésser-aquí. per l’autor. L’ésser humà és projecte.23. És.3. ja que és l’espai a on es produeixen les coses. És el que l’autor anomena existència autèntica. són producte d’una metafísica. podrem parlar del gir transcendental de Heidegger. la raó de ser de l’ésser humà. El món.2. • A través de les idees que es desprenen d’aquesta obra. pura disponibilitat o maneig d’ús.5. D’aquí que l’ésser humà s’expressa en l’existència. Parteix de la premissa que allò que les persones entenem de nosaltres mateixes i les manifestacions culturals són producte d’una manera concreta de concebre la relació ésser-pensar. sinó de l’ésser dinàmic i conductual de l’ésser humà. ja que pel seu estudi partirà. en haver de construir el propi ésser. Es tracta d’un moment certament tràgic. l’ésser humà es preocupa dels altres éssers humans. Va ser mestre de filosofia en centres d’ensenyament secundari fins el principi de la Segona Guerra Mundial.3. Heidegger utilitzarà el terme trobar-se. L’existència autèntica: • La tendència natural de l’ésser humà és desenvolupar una existència que vagi d’acord amb el seu propi ésser.3. comprendre la circumstància i adequar-s’hi. moment que. espai obert: • Les coses constitueixen el món que ens envolta. la traducció del qual només es pot fer de la següent manera: l’ésser-aquí) i. és el que Heidegger anomenarà el Dasein (terme. Heidegger parla de la caiguda del jo com l’autoengany que provoca la rutina i ens fa ser impersonals. aleshores portarà una existència inautèntica. Durant la guerra va caure presoner de l’exèrcit alemany i deportat a Alemanya. El món se’ns manifesta com un conjunt relacionat de referències d’utilitat. el seu ésser és realitzar-se com a ésser enmig dels éssers. 107 . enganyosa i impersonal. 23. allò que tractem en el nostre viure diari. a fer-se el seu propi ésser.1.2. per tant el món és compartit. En el món poden aparèixer altres éssers i. és un món de l’ésser amb d’altres. Amb la seva obra Ésser i Temps (1927) Heidegger farà una anàlisi de l’existència humana. Quan • Filosofia. L’angoixa només desapareixerà en el moment de la mort. és a dir. alhora. la seva principal característica és que té l’ésser pendent de realitzar-se i que aquesta realització es duu a terme en el món. precisament en l’ésser humà on es pot entendre l’ésser. Però la forma en que es manifesta el jo quotidià a la societat és una forma encoberta. És més. • Conèixer és veure l’objecte. El món compartit: • L’existència implica sempre fer referència a un jo. • L’existència rau. a través de l’ésser-en-el-món. • A més d’ocupar-se de les coses. però si supera aquesta situació. • L’estructura humana no és el pensament sinó la imprevisió i la indeterminació més radical. • L’ésser humà té tendència a perdre’s entre les coses i interpretar-se des d’elles. El món és obert.4. • Per entendre l’ésser no hem d’analitzar les seves propietats o categories. 23. Introducció al pensador: • Va néixer a Paris l’any 1905. Conèixer de forma objectiva és un saber derivat del primer coneixement. per acabar en l’ésser-en-la-mort. és quan sorgirà l’angoixa davant la responsabilitat d’haver de fer-se el propi ésser. 23.

Els comunistes i la pau (1952). les objectiva. . • La consciència. • És dins d’aquesta situació on sorgeix la responsabilitat com a manera de ser de l’ésser humà i. allò que no és. allò que és objectiu. En obres de teatre.2. No hi ha res fora d’ella que pugui guiar-la: l’ésser humà està condemnat a ser lliure i no pot tenir altra norma de conducta que la seva voluntat. i per això.3. Només quan algú (ésser-per-sí-mateix) els veu i se’ls apropia.3. Llibertat i responsabilitat. com a fenomen de l’ésser. L’ésser-en-sí i l’ésser-per-sí-mateix: • Sartre distingirà aquests dos conceptes en el seu estudi filosòfic de l’aparença. influència de Heidegger. Per a Sartre. en aquest sentit no tenen valor. • En una de les seves obres Sartre afirmarà que allò que existeix és allò que es manifesta. es descobreix existint. Les mans brutes (1948) i altres.3. Només les coses són ésser i. o Va fer conferències. és intencional. El concepte de l’ésser en Sartre: • La reflexió filosòfica de Sartre comença des de la reelaboració d’alguns conceptes de la Fenomenologia. Però la consciència no és fenomènica. • Per explicar-ho d’una manera més planera: els objectes exteriors del món (els éssers-en-sí) hi són independentment que un subjecte els vegi. • L’ésser-en-sí és alló que és i res més. sense sentit. o Una gran producció filosòfica. descriure l’aparença. És aquest qui ha d’optar i prendre les decisions correctes a cada moment. • Entre les seves obre principals cal destacar: en novel·les. revela l’ésser tal com és. de teatre.23. L’edat de la raó (1945) i altres. és a dir.4. qui les dóna una significació instrumental. La nàusea (1939). l’aparença. • La llibertat humana és el fonament de tots els valors i és radical. és a dir. ja que no té cap mena de relació ésser humà-món. ja que és pura relació ésser humà-món. una cosa incognoscible en sí mateixa. o Visites a Moscou per a trobar-se amb Kruschev. • En les dues últimes dècades de la seva vida. El punt de partida d’aquesta reflexió el constitueix l’anàlisi de la consciència. segons l’autor. aleshores adquireixen un valor. La consciència és la que dóna sentit al món. • Sartre va morir l’any 1980. les converteix en objectes. el no-res. el pensament de Sartre es va imposar en tota Europa. o Va fer algunes produccions cinematogràfiques. la tasca de la filosofia haurà de ser. • L’ésser humà és l’ésser-per-sí-mateix i. Però alhora l’ésser-en-sí no esgota tot el que és l’ésser. en ser radicalment separat de l’ésser-en-sí. l’angoixa davant la llibertat i la falta de normes 108 Filosofia. L’existencialisme és un humanisme (1946) i La Crítica de la raó dialèctica (1960). 23. no té objectiu ni està determinat. la consciència. En obres de divulgació política. va acabar la guerra va tornar a França i juntament amb Merleau-Ponty va fundar un grup de resistència intel·lectual anomenat Socialisme i llibertat. va dur a terme una gran activitat política i intel·lectual: o Visites a Cuba per a trobar-se amb Fidel Castro i el Che Guevara. • Enfront d’ell hi trobem l’ésser-per-sí-mateix.3. arribant a influir de forma notable en tota la vida social i cultural. d’assaig. sobretot gràcies a les seves obres de teatre de situacions. No pot existir un Déu omnipotent i infinit perquè anul·laria la llibertat. Quan recorre a un altre tipus de norma està actuant de mala fe. l’aparença és l’essència mateixa. L’ésser humà és pura llibertat. no té essència o naturalesa. és conscient de quelcom i es projecta tant al damunt del que és present com del que és absent. es manifesten a la consciència. havent de decidir allò que ha d’ésser per sí mateix: realitzar-se com a projecte. sinó que ho és l’ésser. Les mosques (1943). • Després d’aquesta identificació aparença – ésser. 23. tan necessària per entendre l’ésser humà. • Fins a ben entrada la meitat del segle XX. • En aquest context cal entendre la posició atea de Sartre. El ser i el no res (1943). a la vegada. diu l’autor. com a tals. I en filosofia.

afirma Sartre. ja que constitueix la totalització del saber contemporani que reflecteix la praxi que l'ha engendrat. és un ésser que no és. I per això l’ésser humà. vivia en un estat d’ànsia de llibertat.1. va quedar en una mera crítica dels dos corrents filosòfics i. en tant que existència. atès que és un ésser-per-si-mateix.l’any 1898. l’ésser humà és pura possibilitat de ser. • De totes maneres. Constitueix el seu únic valor fonamental. • La llibertat és creativa. un Humanisme: • En coherencia amb aquest plantejament. com en els plantejaments intel·lectuals. que culmina amb la pèrdua de les darreres colònies -Cuba i les Filipines. Sartre afirma que l’existencialisme és un humanisme. de les coses. precisament. • La seva filosofia es pot resumir com un intent d’assolir el camí cap a la llibertat. • Aquesta acceptació de la llibertat absoluta és el que Sartre entén per autenticitat. és inconformitat. i el seu sentiment més característic és la nàusea. Espanya entre els segles XIX i XX: • Durant el segle XIX. és la transcendència absoluta en funció de la qual totes les coses són.L’ésser humà es qüestiona el seu ésser i. • D’aquí sorgeix també el compromís ja que en les meves decisions. vàlides per a tothom i la necessitat de crear-se cadascú kes seves pròpies normes. Sartre es va anar apropant al Marxisme amb la convicció que aquest podia suplir les deficiències socials de l'Existencialisme. ja que damunt seu s’estableixen tota la resta de valors. L’ésser humà és un absurd. per tant. i és la font de la qual es nodreixen totes les nostres idees. inacabada. Sartre empren l’examen crític d’aquests dos corrents filosòfics. Això ens explica perquè el tema de la llibertat ocupa i preocupa tant a l’autor francès. i un cop assolida. s’estableix a Espanya la monarquia constitucional i el sistema de partits amb alternança pactada en el poder. en aquest qüestionar-se el seu ésser radica la seva llibertat.4. La llibertat és futur. 23. A la dècada dels cinquanta.3. és una passió inútil. 109 .4. probablement perquè Sartre ja havia superat aquesta etapa del seu pensament i de la seva obra. • La llibertat és l’essència de la condició humana. Espanya pateix una profunda transformació. 23. no només m’hi veig afectat jo. és l’únic Humanisme possible. aviat se li presenta a Sartre la necessitat de superar els plantejaments individualistes i d’assumir la dimensió social dels esdeveniments.6. Aquesta indeterminació diferencia radicalment l’ésser humà d’allò determinat. sinó que és tot el gènere humà el que s’hi veu afectat perquè decideixo des de la llibertat absoluta de l’espècie humana. al mateix temps que el Marxisme es veuria rejovenit per l'Existencialisme. Anàlisi de la llibertat: • Sartre diu en una de les seves obres que ja des de ben petit. després dels esdeveniments del Maig-68 francès. L'Existencialisme. és allò que l’ésser humà no té però que ha d’assolir. és pura subjectivitat originaria i irreductible. A l’obra anterior havia de seguir una segona part que mai no ha estat publicada. • L’ésser humà. De totes maneres. més que acció.5. L’ésser humà mai no pot deixar d’ésser-per-sí-mateix. defensar-la davant de qualsevol amenaça. • Advocant per una fusió entre el Marxisme i l’Existencialisme.3. L'Existencialisme. L’ésser humà és l’únic que existeix. que no té essència.23. • Aquest intent de fusió entre el Marxisme i l’Existencialisme que Sartre desenvolupa a la seva obra Crítica de la raó dialèctica (1961). • L’ésser humà és al món sense cap determinació. 23. és l’expressió d’un ésser que ha d'autoafirmar-se com a autor de la seva propia història. fet que representa una Filosofia. accelerada a la segona meitat. és un projecte que es viu subjectivament. mai no és actualitat. tant en l’organització política. La llibertat és dinàmica. després de la mort del pensament burgès. Afirma que el Marxisme és la filosofia no superable del nostre temps. ja que és l’únic que permet l’ésser humà realitzar-se plenament com a humà. un fong o una coliflor. en comptes de ser una molsa. mai no pot convertir-se en un ésser-en-sí. és reacció. El Raciovitalisme d’Ortega y Gasset: o Durant el segle XIX.

de la literatura i d’altres camps del saber. 110 . Els esdeveniments del 98: • Els darrers anys del segle XIX coincideixen amb el final del primer període de la Restauració i durant aquest temps es nota la incidència d’una greu crisi econòmica. Aquest fet va ser una ocasió propícia perquè els intel·lectuals comencessin una profunda anàlisi sobre la situació d'Espanya. MACHADO. Filosofia. És trobar-se entre coses. ocupar-se per endavant. en solitud. Per primera vegada. la filosofia parteix de quelcom que no és una abstracció. encara no és pero cal fer-la en el temps. • Les seves idees. JOSÉ ORTEGA y GASSET. Aquesta manca de radicalitat el porta a rebutjar: • El Positivisme. UNAMUNO. • L'Idealisme. social i internacional. perquè aquest tema té en compte les posicions racionalistes i també recull les posicions idealistes. 23. • Aquestes inquietuds cristal·litzen en els autors de l’anomenada "generació del 98" en el terreny del pensament. • El Racionalisme. gustos i disgustos.4. pero. • A aquesta renovació cultural s’hi afegeixen les figures de MIGUEL DE UNAMUNO. entre temes que ens afecten. membre de la generació del 98. GANlVET. VALLE-INCLÁN. • La vida és una realitat que "existeix per a si mateixa" i "se sap". avenç cap a les formes modernes de govern. doncs. • L’ésser humà s’ha de comprometre amb la seva vida i dissenyar-hi la pròpia manera de ser. pura possibilitat.4. exposades en gran mesura a través de la premsa. és un problema que no podem transferir. És imprevista. • La vida és una cosa que ens ve donada.3.4.2. han creat diverses formes de pensament que ORTEGA refusa perquè no han establert una base solida a partir de la qual es pugui construir la filosofia amb la radicalitat que li és propia. més endavant. La funció de la filosofia: • Quan els filòsofs han volgut estudiar i trobar aquest punt de partida absolut de la filosofia. alhora.5. una cosa que ha de viure cadascú i des d’un mateix. que no garanteix l’existència d’un món extern tot i que hagi aportat la idea de subjecte o jo. que té "evidencia del seu viure" i que el viure i el saber-se és: trobar-se en un món. • Gairebé al mateix temps esclata a Cuba i a les Filipines un moviment emancipador que desemboca en la pèrdua definitiva del domini colonial espanyol. La vida i els seus atributs: • ORTEGA y GASSET considera que amb el tema de la vida humana desapareix la paradoxa de la filosofía. 23. • Com que no hi ha cap d’aquestes doctrines que hagi aconseguit d'elaborar una filosofia prou radical. que parteix del subjecte i ho converteix tot en contingut de la consciencia. afirma ORTEGA. Però la manca de solució dels problemes reals de la societat espanyola fa que es debati entre formes de govern monàrquiques i republicanes. amb el qual el meu jo forma unitat. preocupar-se. segons el qual tot el que hi ha es redueix a allò que és percebut pels sentits i acaba en un sensualisme. cal tornar a reconstruir-la des del seu propi i primer fonament.4. Aquest conjunt és el món. La filosofia és una activitat vital que té com a problema radical definir aquesta realitat primària que anomenem la nostra vida. MARAGALL.4.23. van aconseguir transcendir els àmbits universitari i parlamentari i el desig que les seves obres fossin compreses li va fer afirmar que "la claredat és la cortesia del filòsof'. és quelcom que s’ha de resoldre. i. és a dir. MENÉNDEZ PIDAL contribueixen a fer que es conegui aquesta etapa com a "Edat de Plata". Ortega y Gasset: El concepte de vida: • La vida i l’obra d'ORTEGA y GASSET van indefectiblement unides a la tasca de la reconstrucció del pensament espanyol fruit de les inquietuds regeneracionistes del segle XIX. No està prefixada. sinó que és futurició. la vida és. És. així. 23.

la qual cosa ens faria comprendre realment la història i de retruc la natura en les seves diverses formes. la teoria de les generacions serveix per explicar la història projectant aquesta estructura sobre el passat. una realitat que. El que realment existeix és un subjecte que viu individualment i que pensa per donar sentit a tot allò que l’envolta des de la seva situació vital. Aquesta és la seva forma de comunicar-se amb l’univers. concepte. Filosofia. per mitja d’ella. que rep per aquest motiu el nom de Raciovitalisme i representa la superació de la dicotomia raó-vida. El Perspectivisme • No existeix. substituïda per la "raó vital". pero alhora oberta i amb prou espai interior. grups capaços d’induir un canvi de sensibilitat respecte de les idees dominants en una època determinada.6. el lloc on el jo es realitza. per tant. • El Raciovitalisme estableix que raó i vida són dos termes que només poden ser entesos adequadament en interconnexió. en present allò que ja ha passat i descobrir així la vida humana en cada temps. en preferir la mobilitat de l’existència. l’escenari que correspon a cadascú: és constitutivament circumstància. 23. organitzades. • Però la realitat còsmica pot ser vista des d’una perspectiva determinada. amb capacitat per descobrir veritats eternes. El jo no pertany a la circumstància però es torna inintel·ligible sense ella.• 23. que emana d’un fer-se temporal. Qualsevol camí que hagi seguit acaba per ser clausurat i cal obrir noves formes que facin possible sempre la racionalitat i que l’ampliïn com a necessitat ineludible: només una raó històrica pot fer possible això. En això consisteix la racionalitat. Raó vital: raciovitalisme: • La raó com a funció vital i espontània de l’ésser humà és considerada la millor expressió del sistema filosòfic d'ORTEGA. localitzarla dintre del biològic i supeditar-la a l'espontani. • Pensar és heure-se-Ies amb el seu entorn.8. vista des de qualsevol punt. de la dels pobles i de les èpoques. El pensament neix de la vida i la seva tasca consisteix a donar sentit a allò que ens envolta. ORTEGA entén que el Racionalisme. renuncia a la veritat i imposa el relativisme. El "penso. Per això. Raó històrica: Concepte de generació • La vida individual. també a una modificació de la vida individual. segons ORTEGA. doncs jo sóc" cartesià com a punt de partida per a la filosofia ha de ser reformulat en el sentit de "penso perquè visc".4. • Des de la perspectiva de la raó històrica podem comprendre els problemes relacionats amb la vida humana. tots dos mutilen igualment la realitat. Aquest caràcter històric es concreta en el concepte de generació. El pensament és una funció vital semblant a la digestió o a la circulació de la sang com a productes espontanis del subjecte vivent. La raó històrica és logos. abandona la vida i que el Vitalisme. Es formen. Per tant. En conseqüència. • Així. resultés sempre idèntica és un concepte absurd. un jo pur i transparent.4. és urgent sotmetre la raó a la vitalitat. és una cosa tancada. La vida humana es realitza sempre des d’una situació concreta. A cada època hi ha unes creences i idees que són viscudes per persones que les encarnen amb diversa sensibilitat i força.7.4. igual que la dels pobles o èpoques. 23. d’aquesta manera. constitueixen la realitat total. Totes les perspectives són igualment vertaderes i. en pretendre la veritat. i podent convertir. 111 . consisteix en una successió de creences que indueix així a una modificació de la circumstància i. La veritat és individual i històrica. • L’ésser humà ha d’admetre la raó històrica si vol comprendre les crisis de sistemes i creences. • Amb aquest concepte de raó vital expressa la necessitat d’integrar els conceptes de raó i de vida i rebutja qualsevol postura que n’afirmi més l’un que l’altre: el Racionalisme o el Vitalisme.

que amb el seu principi d’incertesa.2. va expressar les relacions no deterministes entre causes i efectes. • De les noves teories científiques podem destacar ALBERT EINSTEIN (18791955). que va tenir el suport de RUSSELL. que analitza el llenguatge ordinari en els seus diversos usos. Desenvolupament del Moviment Analític: o El moviment analític el va iniciar a Anglaterra GEORGE EDWARD MOORE (1873-1958) amb la seva obra Refutació de l’Idealisme. i de W II per al WITTGENSTEIN de les Investigacions filosòfiques. que analitza el llenguatge lògic com a model de llenguatge científic. en que afirma que l’objecte de la filosofia es redueix a l’aclariment lògic del pensament. de la física atòmica. o De retorn a Viena va entrar en contacte amb MORITZ SCHLICK (1882-1936). MAX KARL PLANCK (18581947). 112 . a finals del segle XIX. • La renovació de la lingüística va ser duta a terme per FERDINAND DE SAUSSURE (1857-1913). en la fonamentació de les matemàtiques.). o Aquestes concepcions de la filosofia donen lloc a l'Atomisme lògic. que aplica l’anàlisi al llenguatge científic. que amb la seva Teoria especial de la relativitat (1905) i Teoria general de la relativitat (1916) capgira tota la física teòrica posterior. del 1903. company i amic a la Universitat de Cambridge. corrent que desenvolupa l’anàlisi del llenguatge ordinari. 3 o Seguint el criteri de RUSSELL. on. per a la comprensió dels fets.1. de la física quàntica. així com l’impuls que reben les ciències en general amb les noves teories científiques (de la relativitat. Introducció: o La crisi oberta. prendria el llenguatge com a objecte propi de la filosofia. afavoreixen que els filòsofs i científics pròxims a la filosofia facin una atenció especial als problemes plantejats en el terreny de la metodologia científica. o En contra de l'Idealisme. mitjançant una actitud realista-empirista i el mètode analític. Context científic: o Els canvis que van originar el viratge de la filosofia del segle XX van ser la renovació de la lingüística. Tots dos van recuperar la tradició empirista pròpia de la filosofia anglesa. que desenvolupa l’anàlisi lògica del llenguatge i la seva aplicació científica. la fonamentació lògica de les matemàtiques i la nova ciència. afirmen el Realisme del sentit comú que. o D’aquesta manera neix el Moviment Analític. el qual va proposar que l’emissió d’energia és una radiació discontínua i es propaga en forma de partícules subatòmiques o quàntum d’energia. Així. promotor del Cercle de Viena i impulsor del Neopotivisme.24. malgrat la seva tradició empirista. 24. El Moviment Analític comprèn tres corrents filosòfics: • L’Atomisme lògic. Té lloc en països com Anglaterra. o LUDWIG WITTGENSTEIN (1889-1951) va estudiar a Cambridge amb els dos mestres anteriors i com a resultat dels seus ensenyaments va escriure el Tractatus logicophilosophicus. • La fonamentació lògica de les matemàtiques va ser duta a terme per GOTTLOB FREGE (1848-1925) i BERTRAND RUSSELL (1872-1970). que entenia el llenguatge alhora com a activitat i com a estructura.3. 24. o El gir de la filosofia cap al llenguatge és l'última de les reaccions contra l'Idealisme. els quals van afirmar la possibilitat d’un llenguatge ideal. • La Filosofia Analítica. el lògic. l'Idealisme s’havia refugiat. que van tenir continuïtat en els seus deixebles d’òxford i de Cambridge com a iniciadors de la Filosofia analítica. o A partir del 1929. i WERNER HEISENBERG (1901-1976). Suècia o Àustria. WITTGENSTEIN va revisar les seves teories i escriure investigacions filosòfiques. etc. • El Neopositivisme o Positivisme Lògic. que entén la filosofia com a anàlisi del llenguatge. El Moviment Analític: 24. amb noves perspectives per l’anàlisi del llenguatge i per a la concepció de la filosofia. MOORE analitza el llenguatge comú o ordinari i RUSSELL analitza el llenguatge ideal o lògic. es parla de W I per al WITTGENSTEIN del Tractatus. els Estats Units. 3 W I o primer Wittgenstein i W II o segon Wittgenstein Filosofia.

L. pot satisfer millor les aspiracions cognoscitives de la filosofia.25. "podrem anar al camp". En lògica. Per tant. WITTGENSTEIN es va interessar pel llenguatge en la mesura que constitueix un camí segur cap a un saber que. En definitiva. E. RUSSELL adopta un punt de vista empirista-fenomenista i redueix allò que és real a les dades sensibles que aporta l’experiència.. • Que la funció essencial del llenguatge és representar el món (teoria figurativa del llenguatge). Filosofia. FREGE i de B. es va traslladar a Cambridge a estudiar amb B. precisament. de més eticopràctica. RUSSELL és el màxim exponent de l'Atomisme lògic. que són així un reflex de les coses físiques individuals. Teories del llenguatge: o Al llarg de la seva formació intel·lectual. o Ara bé. ideal i científic. 25.1. RUSSELL. com a última instancia. (W I): • B. componen fets. o L’anàlisi de l’estructura lògica dels fets el va portar a establir les seves teories sobre la realitat -Atomisme lògic. són en elles mateixes sempre veritables i res del que s’esdevé al món no pot refutar-les perquè no en diu res. criticar aquesta perspectiva en favor d’una altra de més artisticometafísica. Déu.2. o B. RUSSELL i G. o Encara que es va especialitzar en enginyeria aeronàutica.2. 113 . WITTGENSTEIN va sintonitzar amb la línia de pensament que va de KANT a NIETZSCHE. o El llenguatge és el límit del nostre món. o Paral·lelament. sinó a fets o relacions entre qualitats d'objectes. buides.1. Moviment Analític: L’anàlisi del llenguatge formal: Primer WITTGENSTEIN. i la resta -sentiments. l’enteniment elabora les seves pròpies construccions lògiques.i el llenguatge -Descriptiva o Referencial del significat-. susceptibles de ser analitzades lògicament: si analitzem les estructures lògiques del pensament. mitjançant el llenguatge establim relacions entre classes. Tanmateix. Com que aquesta tasca requereix explicar la naturalesa de la proposició. tanmateix. o L. WITTGENSTEIN és unitari: establir els límits del llenguatge amb la finalitat de mostrar que hi ha aspectes de la realitat als quals no podem accedir convenientment per mitja del llenguatge lògic o científic. que treballaven sobre aquesta qüestió. ètica. la realitat esta constituïda per àtoms. per tant. podrem accedir a la realitat. passant per SCHOPENHAUER.. RUSSELL va considerar que el llenguatge logicoformal. WITTGENSTEIN va publicar el Tractatus logico-philosophicus amb un pròleg del seu mestre B. perquè solament pot expressar fets. Amb aquestes dades. l’anàlisi ens descobreix que aquestes proposicions es poden reduir a les seves respectives proposicions atòmiques del tipus "plou". La lògica és pur càlcul a priori que determina si certes combinacions de símbols són valides o no. no podrem anar al camp". L’anàlisi del llenguatge en el "Tractatus": • En el Tractatus. WITTGENSTEIN li retreu que.constitueixen el sense sentit del llenguatge. doncs. després de conèixer l’obra de G. el que ell pretenia amb la seva obra era tot el contrari.. és a dir. aquest va interpretar el contingut de l’obra des de la seva pròpia perspectiva científica del món. per tant. després del qual ve el primer WITTGENSTEIN. • Teoria de la funció de la veritat: WITTGENSTEIN afirma que la filosofia consta de lógica i metafísica. objectes físics individuals. les proposicions són tautològiques i. com a tal. El "Tractatus". es va interessar pels fonaments lògics de les matemàtiques amb la finalitat de trobar una clarificació lògica del pensament. MOORE. no pot ser expressat: el metafísic. quan parlem no ens referim a objectes físics individuals. • El propòsit subjacent en l’obra de L. o L. L. 25. RUSSELL. W I. és capaç d’enfrontar-se d’una manera més adient i eficaç que el llenguatge ordinari a la comprensió dels fets que s’esdevenien al món i. com que els objectes físics individuals entren en relació els uns amb els altres mitjançant les seves qualitats. L'Atomisme lògic de Russell: o B. LUDWIG WITTGENSTEIN analitza el llenguatge sota dos supòsits fonamentals que es desenvolupen en sengles teories filosòfiques: • Que l’estructura del llenguatge és revelada per la lògica (teoria de la funció de veritat). encara que l’enteniment expressi les coses de manera complexa mitjançant proposicions moleculars del tipus "si plou. perquè la lògica i l’ontologia estan relacionades a través del significat de les paraules. 25. Per tant.

Teoria figurativa del llenguatge El nostre llenguatge connecta amb el món perquè els noms tenen referència: estan en lloc dels objectes. Connectem. A la filosofia li correspon determinar el que es pot dir. doncs. D’acord amb això. els objectes. és projectar uns signes proposicionals sobre un possible estat de coses. la filosofia ja no és una teoria. S’ocupa de saber com es desenvolupen. L. paper que ara duen a terme les ciències naturals. La lògica no descriu el món. Per a eII. WITTGENSTEIN va abandonar l’especulació filosòfica per intentar de viure amb els dictàmens de la seva consciencia. ja que les proposicions per si mateixes mostren el seu sentit i podem determinar si són veritables o falses d’acord amb l’estat de coses que representen. també coneguda com epistemologia. com se’ns presenta el món. WITTGENSTEIN. Les primeres constitueixen la ciència natural total. si volem saber si una proposició és o no és lògica. L. si aquesta proposició és veritable. en realitat. únic àmbit capaç de proporcionar-nos els valors que han d’orientar la nostra conducta. és la investigació sobre la naturalesa de la pràctica científica. D'aquesta manera. 114 . sinó que és una activitat lògica que mostra quines proposicions són veritables o falses i quines proposicions no tenen sentit. atesa la seva transcendentalitat.• • Per tant. 4 Així doncs. El pensament és intencional. fa referència a alguna cosa diferent de si mate ix. ens situa en l’àmbit d’allò que només pot ser mostrat. Per això. per mitja de l’estructura lògica del llenguatge. Per tant. WITTGENSTEIN aporta a la filosofia un canvi de perspectiva. els noms. mentre que les segones són tradicionalment les que s’han anat aplicant a la filosofia. Tanmateix. Tampoc la filosofia no és un saber fonamentador de sabers. D’aquí ve que quan les seves proposicions van més enllà dels límits del llenguatge. un cop acabat el llibre. la relació figurativa consisteix en la coordinació dels elements del signe proposicional. quan estableix les relacions llenguatge-realitat. el que fem. construir-ne la taula de veritat i comprovar quan la proposició és veritable. I com que el pensament s’explicita en paraules i aquestes paraules constitueixen el sentit de la proposició. Dintre d’aquesta concepció de la filosofia. establim una correlació biunívoca noms-objectes. van també més enllà del camp de la lògica i estan mancades de significat. Filosofia. si reflexionem sobre els fonaments de la lògica. L. amb els elements del possible estat de coses que es vol descriure. la lògica constitueix la base de l’epistemologia i es pot aplicar a qualsevol sistema lingüístic que tingui com a finalitat descriure la realitat. són proposicions sense sentit. La lògica. avaluen i canvien les teories científiques. la lògica tenia un caràcter merament instrumental. si bé no tots hi percebem les mateixes coses". Això implica un cert relativisme ontològic i lingüístic. la lògica es converteix en fonament de la metafísica. i de saber si la ciència es capaç de revelar la veritat de les entitats ocultes i els processos de la natura. el que hem de fer és aplicar el mètode zero. mostra com estan les coses en el món. que són els més normatius i necessaris. cal afirmar que "tots percebem el món de la mateixa manera. ens diuen com pensem. Filosofia com a crítica del llenguatge: Tradicionalment. perquè els seus principis. la podem aplicar a les nostres proposicions tot contrastant-les amb els esdeveniments del món: "els límits del meu llenguatge signifiquen els límits del meu món". 4 Epistemologia: La filosofia de la ciència. Tanmateix. La proposició és un model de la realitat tal com la pensem. és condició necessària per descriure’l. Quan pensem. podrem desxifrar els trets generals amb que se’ns presenta la realitat. com que tots els llenguatges tenen l’estructura lògica comuna del pensament. s’hi refereixen. és a dir. la filosofia es venia considerant com una teoria que servia de fonament per als altres coneixements. amb el món per mitja del sentit que tenen les nostres proposicions. La proposició figura o representa la realitat.

agraïm. exposa les seves noves teories que tenen com a eixos centrals la Teoría dels jocs del llenguatge i la Teoría de la determinació del sentit per l’ús. presentem els resultats d’experiments mitjançant taules i diagrames. descrivim objectes. • Per tant. ni una definició que els englobi tots. ara esta convençut de la impossibilitat de determinar el sentit de les proposicions mitjançant la lògica i. SANT AGUSTÍ. l’anomenada W II. que es diferencien. en realitat. amb el llenguatge. ara present en SANT AGUSTÍ. fins i tot d’escultor i arquitecte. aleshores. inventem histories. L’única cosa que tenen tots els possibles llenguatges en comú és una certa semblança de família que ens permet relacionar-los entre ells. va criticar i desenvolupar les seves idees anteriors. Revisió de les teories del "Tractatus Logico-Philosophicus": o En aquesta nova etapa. per comunicar-nos amb els altres o per descriure la forma que representa el món. El llenguatge és. WÍTTGENSTEIN sosté que el llenguatge no solament és alguna cosa necessària per poder viure. 115 Filosofia. del context o de les situacions que volem descriure. ja que. no solament anomenem objectes. 26. posar noms a les coses a la manera com es descriu la Creació en el Gènesi. en aparença. supliquem. d’acord amb un aprenentatge i amb un exercici. L. esporàdicament. L.26. hem d’analitzar el que fem amb les paraules. formem i comprovem hipòtesis. pel que en fem: són com les eines d’una caixa o com les manetes de la cabina d’una locomotora. bo i recollint la teoria retòrica del seu temps. perquè contínuament l’estem recreant. WITTGENSTEIN. Investigacions filosòfiques. de concebre el món. amb el llenguatge fem les coses més diverses sense que puguem determinar ni un llenguatge únic. alhora que feia classes de filosofia. 26. afirma que el domini del llenguatge consisteix a aprendre els noms dels objectes que designen les paraules. sinó que també donem ordres. S’hi va doctorar i. és una forma de vida. relatem esdeveniments. però quan les fem servir mai no se’ns presenten amb tanta claredat. etc. o WITTGENSTEIN analitza ara el llenguatge ordinari i en la seva segona gran obra. després de criticar la lògica com a únic llenguatge amb sentit. malparlem. WITTGENSTEIN anomena joc de llenguatge "el tot format pel llenguatge i les accions amb què està entreteixit". • Crítica a la concepció nominalista del llenguatge: Des d’aquests pressupòsits. el llenguatge és una manera de fer. . traduïm d’un llenguatge a un altre. L’anàlisi del llenguatge ordinari: segon WITTGENSTEIN. només. Obria així una nova etapa. WITTGENSTEIN continua reflexionant sobre la determinació del sentit de les nostres proposicions lingüístiques. si volem elaborar una teoria del significat. que tampoc les convencions bàsiques del nostre llenguatge no estan justificades per alguns trets del món. En tota practica lingüística. És a dir. (W II): • Després d’escriure el Tractatus. surten determinades expressions entrellaçades amb un seguit d’actuacions. El llenguatge és una activitat que es porta a terme seguint unes regles. jardiner i. En definitiva. fem conjectures. hi ha tants llenguatges com jocs lingüístics puguem recrear. saludem.1. No obstant això. És la imatge d’un llenguatge més primitiu que el nostre. el significat de les paraules depèn d’allò que nosaltres en fem. WITTGENSTEIN es va dedicar a fer de mestre d’escola. la competència lingüística s’adquireix fixant l’atenció en les circumstàncies en què els altres fan servir les paraules pertinents: cada paraula tindria un significat. assenyala que aquest concepte de significat rau en una imatge primitiva del mode i manera com opera el llenguatge. els mecanismes que s’hi descriuen només poden ser explicatius si ja es dominen amplies àrees d’un llenguatge. per contra. Teoria dels Jocs del Llenguatge: • En general. fem i expliquem acudits. • Les paraules presenten nombroses funcions. l’objecte que anomena. és a dir. així.1. totes són uniformes.1. fabriquem objectes d’acord amb dibuixos. les paraules tenen el significat que algú els dóna. WITTGENSTEIN critica la concepció nominativa del llenguatge. sinó que abans de tot això. Segons aquesta concepció. com un joc i. per tant. El 1929 va tornar a Cambridge. • El llenguatge com a forma de vida: Nosaltres.

quan parlem el llenguatge. l’anàlisi de l’ús correcte del llenguatge amb la finalitat de guarir-ne les "malalties". 116 . alhora. tenim una identitat que es veu afectada per l’ús del llenguatge.3. hauran d’anar acompanyades d’un esquema que en determini l’ús. Teoria de la determinació del sentit per l’ús: • Si el llenguatge. • La investigació filosòfica és una investigació gramatical. • En tant que parlants. com a objectiu de l’activitat filosòfica. bo i comprenent que s’ha anat més enllà dels límits del llenguatge.1. com tot joc. La filosofia com a teràpia del llenguatge: • Ara. WITTGENSTEIN proposa analitzar els criteris dels diversos usos o jocs de llenguatge. • Per tant. Tampoc no podem identificar prèviament les proposicions que tenen sentit respecte de les que no en tenen. La practica del llenguatge és una habilitat que s’adquireix amb l’aprenentatge i es desenvolupa amb l’ús. L. Filosofia. WITTGENSTEIN proposa. D’aquí que WITTGENSTEIN insisteixi en la necessitat de treballar el llenguatge. sorgeixen malentesos perquè juguem amb elles un joc que no els correspon. no es pot afirmar així com així l’existència d’un únic model de llenguatge: el formal i referencial. La filosofia és una teràpia del llenguatge.26. Les proposicions amb sentit les haurem de determinar d’acord amb les regles seguides per a la seva constitució. bo i responent a les diverses situacions que cada dia ens presenta la vida. Aquestes regles no són fixes. pregunteu per l'ús!" • Per fer aquesta tasca. constitueix una activitat. • Si analitzem així el llenguatge. Les regles expliciten la relació interna que existeix entre el significat de les paraules i el fet que hem d’utilitzar-les de certa manera en determinades circumstàncies. Hi ha molts llenguatges amb significat. L’acció fixa com comprenem i que és el que volem dir.2. en primer lloc. En aquests casos. però. "objecte". Si fem servir malament les paraules. els sense sentit. "coneixement". La filosofia ha de descriure l’ús efectiu del llenguatge. Ja no existeix un criteri únic i precís de significat. 26. com les fan servir de fet els parlants del llenguatge: "No pregunteu pel significat. si volem determinar el significat de les paraules. la filosofia recondueix aquestes paraules al seu ús quotidià. Tampoc es pot afirmar que hi hagi un únic "joc" de llenguatge amb significat: el lògic i científic. L. tants com enfrontaments tenim amb les coses. • Com a conclusió. analitzar les regles que en determinen el funcionament. hem de tenir en compte. constatem que els problemes filosòfics sorgeixen com a conseqüència d’una mala interpretació dels usos del llenguatge i que es resolen quan descobrim l’embruixament que la nostra intel·ligència sofreix per causa de la força irresistible de les imatges que constitueixen el llenguatge. fer-los desaparèixer del tot. ja que tot allò que volem dir pot ser dit amb el llenguatge de cada dia. • Els problemes lingüístics. per intentar captar l’essència de les coses. sinó que depenen de la situació a la qual intentem respondre. hem de parlar el de cada dia. "jo". que el fan possible. És l’ús allò que determina el significat en funció de les jugades. per determinar el sentit de les proposicions.1. més o menys convencionals. Les regles mostren la direcció que s’ha de seguir. • Seguir una regla és semblant a obeir una ordre. exigeix el seguiment d’unes regles. • Tota activitat lingüística. igual que qualsevol joc. adquireixen ara la categoria de símptomes d’una malaltia que la filosofia ha de diagnosticar i guarir. Això s’esdevé quan fem servir paraules com "ésser".

el problema sorgeix a l’hora de concretar el criteri que s’ha de seguir en la verificació de les proposicions. Filosofia. La verificabilitat de les proposicions: o La ciència es basa en l’observació sistemàtica de fets expressada per mitjà d’un sistema de proposicions que responen a l’estructura lògica dels fets observats. en ordre a assolir-ne el desenvolupament i el de la humanitat.1. protocol·làries. pot fer transparents les relacions internes de les proposicions i aclarir. els neopositivistes entenen que la filosofia s’ha de dedicar a analitzar les proposicions de la ciència i depurar-les de les pseudoproposicions metafísiques. Afirmen la ciència natural i neguen la metafísica. Les teories del Tractatus els serveixen de suport per analitzar les proposicions científiques i determinar com n’adquireixen el significat. La teoria referencial del significat. va sorgir el Cercle de Viena. Per tant. mitjançant un simbolisme adient. La metafísica no és ciència i no té cap mena d’interès. Positivisme Lògic (el cercle de Viena): • El 1922. Per al filòsof RUDOLF CARNAP. Aquesta actitud la fonamenten en l'Empirisme. la seva veritat solament pot verificar-se mitjançant comprovació empírica. són positivistes lògics. o La filosofia té per objecte analitzar com una proposició es converteix en científica i adquireix significat. els de la lògica i les matemàtiques. Segons els neopositivistes això s’esdevé quan és possible establir-ne el mètode de verificació. que és un sistema de proposicions que refereixen fets físics. que és implícita en els neopositivistes. Com que els enunciats de la metafísica no són tautològics i van més enllà de l’experiència sensible. solament les proposicions empíriques són verificables i. la forma del llenguatge. doncs. Finalment. en definitiva. Del Positivisme prenen la convicció que l’única cosa que interessa és el coneixement científic. els de les ciències empíriques. estan mancats de valor. 27. el grup es va dispersar per la Gran Bretanya i els Estats Units. estan mancades de sentit i no tenen contingut teòric. i els enunciats sobre fets. com que no descriuen fets. o Tots coincideixen a afirmar que les proposicions metafísiques. que obstaculitzen el desenvolupament del coneixement científic. ha d’oblidar la vinculació que el llenguatge té amb la vida. els neopositivistes estableixen una concepció fisicalista i unificada de la ciència. l’únic capaç de proporcionar coneixements certs. els condueix a un empirisme dogmàtic. perquè només el llenguatge de la ciència natural té sentit: té estructura lògica i és contrastable amb la realitat. així. Les proposicions de la ciència són. El llenguatge de la metafísica o el de la filosofia no tenen sentit. a priori i transcendent. En els segons. L'anàlisi de ñes proposicions científiques: o Als neopositivistes els uneix una actitud crítica envers la filosofia especulativa. o Com a conseqüència. o Tanmateix. 117 . Són filòsofs científics i logicistes. anomenat també Positivisme lògic o Neopositivisme com a segona modalitat del Moviment Analític. o Per a uns.27. capaç de determinar si el seu contingut és veritable o fals. Segons altres. M. la filosofia s’ha de centrar exclusivament en l’anàlisi dels mètodes i resultats particulars de les ciències. el Positivisme i el Tractatus: De l'Empirisme clàssic prenen la diferenciació entre enunciats que tracten sobre relacions entre idees. o La lògica. una proposició és científica en el moment en que és verificable per a mi. En els primers. La seva figura central va ser RUDOLPH CARNAP. bo i prenent com a model la física. que siguin falsables. registrables. Per contra. Així. D’aquesta manera. o Com que per als neopositivistes la ciència refereix sempre fets físics. la seva veritat es verifica per ella mateixa.2. altres només consideren científiques les proposicions que no resultin refutades pels fets. solament en elles és possible determinar-ne el significat. SCHLICK. quan és verificable en principi. Una proposició és científica sempre que puguem verificar-la mitjançant observació que la confirmi o negui. Amb el triomf del nazisme. 27. no són científiques. basada en fets. per tant. quan una proposició té sentit i és científica. va reunir uns quants professors científics per tal de discutir les tesis del Tractatus. catedràtic de la universitat de Viena. les proposicions metafísiques "són expressions d’una actitud emotiva davant de la vida". en la seva intenció de substituir-la per una filosofia científica.

2. FEYERABEND. va desenvolupar. resulta aclaridor el paper que duen a terme en la ciència els paradigmes -realitzacions científiques universalment reconegudes que. • En L 'estructura de les revolucions científiques (1962). Karl R. durant un quant temps. el dels objectes físics. l’humil contrast amb l’experiència i la discussió per a tota possible teoria. 28. Així. una nova teoria de la racionalitat. provisionalment.28. IMRE LA- Filosofia. la comunitat científica la que elabora la ciència normal. derivar cap a estudis més filosòfics. KARL R. tota experiència és conjectura i està impregnada de teoria. alhora. tan sols permet considerar-la. Mai no es pot arribar a una teoria definitiva. 28. POPPER afirma que les teories científiques tenen una validesa sempre relativa. en tots tres i en ells s’esgota la realitat. o En L'univers obert. Els científics practiquen la ciència dintre d’un paradigma. s’inicien investigacions extraordinàries que condueixen a un nou conjunt de compromisos: ha tingut lloc una transformació del món. sempre. Un enunciat o teoria és científic si i només si pot ser sotmès a contradicció pels fets. Quan les anomalies subverteixen la tradició. És la comunitat científica la que determina el veritable progrés científic. • Aquesta ciència normal defensa la seva posició suprimint innovacions subversives per als seus compromisos basics. altres filòsofs. Lakatos: programes d’investigació científica: • Partint del racionalisme crític de POPPER i sense compartir els criteris externs als quals KUHN recorria per explicar el creixement científic.i també com un canvi de paradigma o revolució científica modifica la perspectiva històrica de la comunitat que l’experimenta. que ha renovat la filosofia i la historia de la ciència. bo i començant per la insuficiència de les directrius metodològiques. S. Entre verificabilitat i falsabilitat hi ha asimetria. entre d’altres. doncs. K. S’ha produït una revolució científica amb la reavaluació dels fets anteriors. proporcionen models de problemes i solucions a una comunitat científica.2. És. el dels fenòmens psicològics i el de les construccions mentals. el criteri de demarcació per decidir el que és ciència passa per la contrastabilitat o falsabilitat. tot recolzant en POPPER. Del Positivisme Lògic a la "Nova Ciència": • A mesura que el Positivisme lògic anà assolint maduresa. El fonament de la racionalitat és la crítica. cadascun d’ells amb les seves característiques pròpies. en diàleg crític amb el seu mestre.2. I. o Per a POPPER. temporal. com que el principi de verificació no deixava de ser sinó una tesi metafísica més. Així. LAKATOS i P. POPPER (1902-1994) es va interessar per l’epistemologia en general. Kuhn: Les revolucions científiques: • El nord-americà THOMAS S. KUHN (1922-1996) es va graduar en física teòrica i es va interessar per la historia de la ciència. d’origen austríac. POPPER assegura l’objectivitat de la ciència amb la seva teoria dels tres mons. conjunt de creences rebudes que guien les seves observacions i experiències. mentre que la verificació és. Popper: Racionalisme Crític: o El filòsof britànic.1. amb possibilitat d’error: tot saber ho és de supòsits. KUHN. T. com a crítica al dogmatisme neopositivista. • Considerava que la filosofia de la ciència abraça un camp ample que va des de la lògica del descobriment científic fins a la psicologia i sociologia de la producció científica. han configurat l’anomenada nova filosofia de la ciència. 28. per així. Això és així perquè un experiment no verifica una proposició. Tot ésser humà viu. van posar les bases per a una "nova ciència". manté que una conclusió inductiva no és lògicament irrefutable: que una teoria sigui compatible amb els fets coneguts no mostra que sigui veritable. d’un mode incommensurable de veure el món. 118 . amb HUME. KUHN afirma que la historia pot produir una transformació decisiva de la imatge que actualment tenim de la ciència. Cal destacar. 28. o POPPER. La racionalitat científica és provisional. I Hume ja ho deia això: la falsació d’una teoria és definitiva per a considerar-la falsa. van anar sorgint les primeres reaccions. des dels problemes històrics. Amb una actitud racionalista i realista. sinó a teories cada cop més versemblants.2. Els Postpopperians: Una nova filosofia de la ciència: o L’espai que POPPER ha obert amb el seu racionalisme crític ha estat ocupat per noves generacions de filòsofs que. com a vàlida mentre no sorgeixin altres fets que la contradiguin. o A La misèria de d’historicisme (1945).1.

Per tant. decideixen sobre la racionalitat d’una empresa científica particular i dirigeixen l’evolució de la ciencia al llarg de la història. va estudiar l’empirisme per redreçar-lo davant de l’ús torçut que n’havien fet els neopositivistes. l’únic principi vàlid és el de l’autonomia dels fets. Tampoc no existeix un conjunt de criteris metodològics fix i invariable que pot servir de guia al científic en la formulació de noves hipòtesis i teories. • La metodologia d'IMRE LAKATOS constitueix un conjunt de regles que el científic ha de seguir i una guia per a l'historiador de la ciència perquè filosofia i història de la ciència s’exigeixen mútuament. amb la seva proposta metodològica d’actuar contrainductivament. Si els tenim en compte tots podem reconstruir la història externa de la ciència i completar-ne així la història interna: l’evolució de les teories. ha estat considerat un anarquista epistemològic.28. En considerar-la perniciosa per al bon desenvolupament de la filosofia. 5 Actuar contrainductivament: FEYERABEND. • FEYERABEND considera que les teories científiques incorporen una determinada concepció del món i un llenguatge propis. Amb totes dues histories. KATOS va continuar desenvolupant la investigació científica crítica amb l’objectiu de reconstruir la historia de la ciència com a progrés racional. pretén desenvolupar hipòtesis incompatibles amb les teories i amb la base observacional establertes. s’elabora una reconstrucció racional del desenvolupament científic. aventura noves prediccions. l’anarquisme metodològic garanteix el desenvolupament científic. Parafrasejant KANT. • La història mostra com s’han desenvolupat i degenerat els programes d’investigació científica i. proposa 5 desobeir les regles metodològiques. com volia LAKATOS. etc. resulta impossible descobrir en la història de la ciència una racionalitat invariable. l’evolució de les teories científiques és una qüestió històrica i comparativa. Per a FEYERABEND. podem aplicar el criteri de demarcació per a la ciència: una teoria és científica si. per la qual cosa resulten incapaces per descriure objectivament els fenòmens naturals. Cal partir de programes d’investigació científica o sèries dinàmiques de teories que. 119 . Feyerabend: Anarquisme metodològic: • PAUL K. "Tot val" en la ciència a l’hora de conjecturar noves hipòtesis i teories.3. actuar contrainductivament i desenvolupar hipòtesis sense descartar absolutament res. • L’estudi de la ciència permet enfocaments socials. en aquest context. Filosofia. Les teories científiques no configuren objectes conforme als fets. afirma LAKATOS que "una filosofia de la ciència sense història resulta buida i una història de la ciència sense una filosofia de la ciència és cega". com a mínim. Només el liberalisme i el pluralisme. va estudiar física i astronomia. • No existeixen observacions ni experiments neutres al marge d’un determinat marc teòric. Tanmateix. • Les regles metodològiques aconsellen desenvolupar només hipòtesis concordants amb els fets i amb les teories científiques ja confirmades. però es va dedicar a la lògica formal. per la qual cosa es mantindrà mentre no sorgeixi una altra alternativa millor . Com que ha coincidit amb HEGEL que el procés és més important que l’estructura. considera que el falsacionisme popperià és ingenu i apriorístic. psicològics. No hi ha cap regla que no hagi estat desobeïda en algun moment. econòmics. competint entre elles. FEYERABEND va néixer l’any 1924. • Per tant. sinó que només constitueixen una determinada manera de percebre el món. Com a alternativa proposa un falsacionisme refinat: per rebutjar una teoria és indispensable que hagi sorgit una altra teoria millor que l’anterior.2. Per tant. No poden posar-se a prova aïlladament ni puntualment. les relacions entre elles i el progrés objectiu del coneixement. • LAKATOS comparteix amb POPPER el caràcter fal·lible de tot coneixement.

You're Reading a Free Preview

Descarregar
scribd
/*********** DO NOT ALTER ANYTHING BELOW THIS LINE ! ************/ var s_code=s.t();if(s_code)document.write(s_code)//-->