HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA ÍNDEX

1. Des dels primers filòsofs fins a Sòcrates: .................................................................................................. 1 1.1. Introducció: ........................................................................................................................................ 1 1.2. Del mite a la raó: ................................................................................................................................ 1 1.3. Els primers filòsofs:............................................................................................................................ 1 1.4. Heràclit i Parmènides: ........................................................................................................................ 2 1.4.1. Heràclit i el canvi: ....................................................................................................................... 2 1.4.2. Parmènides: ............................................................................................................................... 2 1.5. L’escola pitagòrica: ............................................................................................................................ 2 1.6. Empèdocles i els atomistes: .............................................................................................................. 3 1.6.1. Empèdocles: .............................................................................................................................. 3 1.6.2. Atomistes: .................................................................................................................................. 3 2. Els sofistes i Sòcrates: ............................................................................................................................... 5 2.1. Introducció al concepte: ..................................................................................................................... 5 2.2. Introducció socio-política d’Atenes: ................................................................................................... 5 2.3. Els sofistes: ........................................................................................................................................ 5 2.3.1. Introducció als pensadors sofistes: ........................................................................................... 5 2.3.2. Trets principals dels sofistes:..................................................................................................... 5 2.3.3. La crítica dels sofistes: .............................................................................................................. 6 2.3.4. La pèrdua moral dels sofistes: ................................................................................................... 6 2.3.5. El relativisme polític i moral: ...................................................................................................... 6 2.3.6. Protàgores: ................................................................................................................................ 6 2.3.7. Gòrgies: ..................................................................................................................................... 7 2.4. Sòcrates: ............................................................................................................................................ 8 2.4.1. Introducció al personatge: ......................................................................................................... 8 2.4.2. Origen dels coneixements actuals de Sòcrates: ....................................................................... 8 2.4.3. El coneixement d’un mateix i la ironia: ...................................................................................... 8 2.4.4. La maièutica:.............................................................................................................................. 9 2.4.5. Ciència i Virtut: ........................................................................................................................... 9 2.4.6. La religió de Sòcrates: ............................................................................................................... 9 2.4.7. El mètode inductiu: .................................................................................................................... 9 2.4.8. La mort de Sòcrates: ............................................................................................................... 10 3. Plató: ........................................................................................................................................................ 11 3.1. Introducció al filòsof: ........................................................................................................................ 11 3.2. Vida i obres: ..................................................................................................................................... 11 3.3. Característiques del platonisme: ..................................................................................................... 11 3.4. Sòcrates, els sofistes i Plató: ........................................................................................................... 12 3.5. Mites i Metàfores platònics: ............................................................................................................. 12 3.6. Alguns del mites més importants i llur significat: ............................................................................. 12 3.7. L’aprenentatge i els objectes d’aprenentatge: les idees: ................................................................ 13 3.8. La Teoria de les Idees: .................................................................................................................... 13 3.8.1. Introducció a la teoria: ............................................................................................................. 13 3.8.2. El món ideal: ............................................................................................................................ 13 3.8.3. Què i com són les idees de Platò?: ......................................................................................... 14 3.9. La Teoria del Coneixement:............................................................................................................. 14 3.9.1. Introducció a la teoria: ............................................................................................................. 14 3.9.2. El coneixement com a record: ................................................................................................. 15 3.9.3. El coneixement com el camí cap al Bé: ................................................................................... 15 3.10. Antropologia platònica: .................................................................................................................... 15 3.10.1. Introducció: .............................................................................................................................. 15 3.10.2. El Mite del Carro Alat: .............................................................................................................. 15 3.10.3. L’ànima tripartida i les seves característiques: ........................................................................ 15 3.10.4. Dualisme ànima i cos: .............................................................................................................. 16 3.10.5. La recerca de què és l’amor: ................................................................................................... 16 4. Aristòtil: ..................................................................................................................................................... 17 4.1. Introducció al filòsof: ........................................................................................................................ 17 4.2. Les obres aristotèliques: .................................................................................................................. 17 4.2.1. Escrits Exotèrics: ..................................................................................................................... 17 4.2.2. Escrits Esotèrics: ..................................................................................................................... 18 Història de la Filosofia.

4.3. Del platonisme a l’aristotelisme: ...................................................................................................... 18 4.4. La Filosofia Primera o Metafísica: ................................................................................................... 19 4.4.1. El problema del canvi: ............................................................................................................. 19 4.4.2. La Metafísica:........................................................................................................................... 19 4.4.3. L’hilemorfisme: ......................................................................................................................... 19 4.4.4. Potència i acte: ........................................................................................................................ 20 4.4.5. Les quatre causes: .................................................................................................................. 20 4.4.6. El teleologisme:........................................................................................................................ 21 4.5. Conclusió al filòsof: .......................................................................................................................... 21 5. Les Escoles Hel·lenístiques: .................................................................................................................... 23 5.1. Introducció històrica: ........................................................................................................................ 23 5.1.1. Les monarquies hel·lenístiques: .............................................................................................. 23 5.1.2. Conseqüències de la desfeta de la Polis: ................................................................................ 23 5.2. Els orígens de les escoles hel·lenístiques: ...................................................................................... 23 5.2.1. L’escola de Mègara: ................................................................................................................ 24 5.2.2. L’escola hedonista: .................................................................................................................. 24 5.2.3. L’escola cínica: ........................................................................................................................ 24 5.3. L’hel·lenisme filosòfic: ...................................................................................................................... 24 5.3.1. Epicureisme: ............................................................................................................................ 24 5.3.2. Estoïcisme: .............................................................................................................................. 25 5.3.3. Escepticisme: ........................................................................................................................... 27 5.4. L’hel·lenisme científic:...................................................................................................................... 28 5.4.1. Euclides d’Alexandria: ............................................................................................................. 29 5.4.2. Arquímedes: matemàtic, físic i enginyer: ................................................................................. 29 5.5. La filosofia hel·lenística a Roma: ..................................................................................................... 29 5.5.1. El procés d’hel·lenització: ........................................................................................................ 29 5.5.2. Sèneca: .................................................................................................................................... 29 6. Filosofia Medieval: Patrística: ................................................................................................................... 31 6.1. Introducció històrica: ........................................................................................................................ 31 6.1.1. Roma: ...................................................................................................................................... 31 6.1.2. Les religions orientals a Roma ................................................................................................ 31 6.1.3. El pensament cristià ................................................................................................................ 32 6.2. La Patrística: .................................................................................................................................... 32 6.3. Sant Agustí: ..................................................................................................................................... 33 6.3.1. Introducció biogràfica: .............................................................................................................. 33 6.3.2. Raó i fe:.................................................................................................................................... 33 6.3.3. Déu i el món: ............................................................................................................................ 34 6.3.4. L’antropologia d’Agustí: ........................................................................................................... 34 6.3.5. El concepte de la història: ........................................................................................................ 35 7. Filosofia Medieval: Escolàstica: ............................................................................................................... 36 7.1. Introducció històrica: ........................................................................................................................ 36 7.1.1. Temes recurrents: .................................................................................................................... 36 7.1.2. Introducció filosòfica: ............................................................................................................... 36 7.2. L’Escolàstica: ................................................................................................................................... 37 7.2.1. Inicis de l’Escolàstica: .............................................................................................................. 37 7.2.2. La qüestió dels universals: ...................................................................................................... 37 7.2.3. L’argument ontològic: .............................................................................................................. 38 7.3. Sant Anselm de Canterbury:............................................................................................................ 38 7.3.1. Vida i Obres: ............................................................................................................................ 38 7.3.2. L’existència de Déu: ................................................................................................................ 38 7.3.3. Déu i l’ésser humà: .................................................................................................................. 39 7.3.4. Raó i fe:.................................................................................................................................... 39 7.4. L’islam: ............................................................................................................................................. 39 7.4.1. Averrois: ................................................................................................................................... 39 7.5. L’esplendor escolàstica: sant Tomàs: ............................................................................................. 40 7.5.1. La cristianització d’Aristòtil: ...................................................................................................... 40 7.5.2. Raó i fe:.................................................................................................................................... 40 7.5.3. Les 5 proves de l’existència de Déu: ....................................................................................... 40 7.5.4. Ètica de Tomàs d’Aquino: ........................................................................................................ 41 8. La fi de l’Edat Medieval: Inicis de la Ciència Moderna: ............................................................................ 42 8.1. La decadència de L’Escolàstica: ..................................................................................................... 42 8.2. La crisi del segle XIV: ...................................................................................................................... 42 Història de la Filosofia.

8.3. Guillem d’Occam: ............................................................................................................................ 42 8.3.1. El Nominalisme de Guillem d’Occam: ..................................................................................... 43 8.3.2. Com sorgeixen els conceptes universals?: ............................................................................. 43 8.3.3. El món d’Occam:...................................................................................................................... 43 8.3.4. Filosofia i veritat revelada: ....................................................................................................... 43 8.3.5. El coneixement científic: .......................................................................................................... 44 8.4. La ciència al segle XIV: ................................................................................................................... 44 9. Renaixement i Revolució Científica:......................................................................................................... 45 9.1. La revolució científica: trets generals: ............................................................................................. 45 9.1.1. Els canvis que produeix: .......................................................................................................... 45 9.1.2. Un nou tipus de saber: ............................................................................................................. 45 9.1.3. Científics i artesans: ................................................................................................................ 46 9.1.4. El nou savi: .............................................................................................................................. 46 9.1.5. El nous instruments científics: ................................................................................................. 46 9.2. Nicolau Copèrnic: la teoria heliocèntrica: ........................................................................................ 46 9.2.1. El significat de la revolució copernicana en filosofia: .............................................................. 46 9.2.2. La teoria copernicana: ............................................................................................................. 47 9.3. Galileu Galilei: .................................................................................................................................. 47 9.3.1. Introducció al pensador i el seu pensament: ........................................................................... 47 9.3.2. La confirmació del sistema copernicà: .................................................................................... 48 9.3.3. L’enfrontament amb l’Església:................................................................................................ 48 9.3.4. Algunes conclusions: ............................................................................................................... 48 9.4. Isaac Newton: .................................................................................................................................. 49 9.4.1. Introducció al pensador i el seu pensament: ........................................................................... 49 9.4.2. Els trets més importants del seu pensament:.......................................................................... 49 9.5. Els avenços en altres ciències: ....................................................................................................... 50 10. Renaixement i Humanisme:................................................................................................................. 51 10.1. El significat del mot Humanisme: .................................................................................................... 51 10.2. El significat del mot Renaixement: .................................................................................................. 51 10.3. Els orígens ideològics del Renaixement:......................................................................................... 51 10.4. L’Humanisme: els seus inicis:.......................................................................................................... 52 10.5. L’Humanisme: la tradició neoplatònica: ........................................................................................... 52 10.6. L’Humanisme: barreja de corrents. ................................................................................................. 53 10.7. L’Humanisme: la tradició aristotèlica: .............................................................................................. 53 10.8. L’Humanisme: el ressorgiment de l’escepticisme: .......................................................................... 54 11. Renaixement, Religió i Política: ........................................................................................................... 55 11.1. Renaixement i Religió: La Reforma Protestant: .............................................................................. 55 11.1.1. Erasme de Rotterdam:............................................................................................................. 55 11.1.2. Martí Lutero:............................................................................................................................. 55 11.1.3. Jean Calvino: ........................................................................................................................... 56 11.2. Renaixement i Religió: La Contrarreforma i la Reforma Catòlica:................................................... 56 11.3. Renaixement i Política: .................................................................................................................... 56 11.3.1. Nicolás Maquiavel .................................................................................................................... 56 11.3.2. Tomàs Moro ............................................................................................................................. 57 11.4. Resultats finals del pensament renaixentista: ................................................................................. 57 11.4.1. Leonardo da Vinci: ................................................................................................................... 57 11.4.2. Giordano Bruno: ...................................................................................................................... 58 12. El Racionalisme cartesià: .................................................................................................................... 59 12.1. La filosofia moderna: ....................................................................................................................... 59 12.2. El Racionalisme i l’Empirisme:......................................................................................................... 59 12.3. Segle XVII a l’Europa continental .................................................................................................... 59 12.3.1. Aspecte econòmic i social: ...................................................................................................... 59 12.3.2. Aspecte polític:......................................................................................................................... 59 12.3.3. Aspecte ideològic: .................................................................................................................... 59 12.4. Descartes: ........................................................................................................................................ 59 12.4.1. La unitat del saber: .................................................................................................................. 60 12.4.2. La recerca del coneixement cert:............................................................................................. 60 12.4.3. El mètode cartesià: .................................................................................................................. 61 12.4.4. El dubte metòdic: ..................................................................................................................... 61 12.4.5. La certesa fonamental: ............................................................................................................ 61 12.4.6. Altres certeses: ........................................................................................................................ 61 12.4.7. El món com una màquina (el mecanicisme cartesià): ............................................................. 62 Història de la Filosofia.

.................... Crítica a la Metafísica: .....................................................................4.....................4........................................................................................................... 77 16.................... 73 16....4... 78 16........ La llei moral: l’imperatiu categòric: ..........................................3.................1.................... Factors culturals......... Un escèptic moderat: ...................... 68 14..................1......2..........2..................................................5..................................................... Fichte i Kant: ....7.. La Il·lustració a França: ....................2............................................5...... Introducció social i cultural.......... El Dret............................................5......................... 68 14....4.................4.................3.................................11............................................................................................................................ Teoria del coneixement: ..............................................................................................................................................3............................................... 80 17..................................10....................................................... Teoria ètica: .................................................................. 65 13.......................................... La moral de Hume: .. 63 13....................................................................................................................... Els postulats de la raó pràctica: ........................ El Dret Natural: ................ La causalitat: ............................................ 71 15...................................4................................................................................................................................................................ 65 13................................................... Els judicis analítics i sintètics: ..... 67 14..................... 67 14.........2...........................2.................................................................. La crítica de la raó pura: ..............................2.....................................................1............................. La dissolució de l’empirisme en l’escepticisme de Hume: ........5.............. 80 17.........................3...1......... ....................4.....................................................................................................................6..................................4......................... 69 15.............................................. 64 13........................3......... Fichte: ...3...............2..............................6... 75 16................................................................. Corporeisme i Mecanicisme: .. 66 14........... 75 16................................................................................ Teoria de l’Estat en Hobbes: ...............................................................................................................................................................................3.............2..................................................2.....2..........................................................9.......................1............... la Política i l’Estat de Fichte: ...........................2....... Vida i obres: ........................................................................3....... 81 Història de la Filosofia.................................................... Conclusions a Fichte: ......................... Algunes conclusions: ................................... Els principis de l’autonomia moral: ............................................................... 77 16.............................................1.......... 75 16.................................................................1............................ 76 16............................ 78 16... Les regles de la moral provisional: ............................................................................................2........................... La utilització teòrica i pràctica de la raó: ... Crítica: ......2..................2....2........ 73 16..............................................................................................1........................................ Introducció: ............................ 68 14.2...................5..................................1...........9...................... 71 15...............................................3........................... El criticisme de Kant: ...... Thomas Hobbes: ................................ La Matèria i l’Esperit. La Il·lustració a Alemanya:............................ La difusió del pensament il·lustrat: ...... 64 13...................................................... 64 13... Les Passions i la Llibertat: ..................................... La Il·lustració a Anglaterra............................. Ètiques heterònomes i ètiques autònomes: ........................3.................... 73 16.3.........................................4............................................ Factors polítics i socials ....... L’Enciclopèdia: ............................ 71 15........................... Els tipus de coneixement: .................................................. 67 14........................4........................................... 70 15... 64 13...........................1....................... 71 15........................................................................................... La religió de Hume: ....... 67 14....................... 65 13........................................................1..................................................... 70 15................................................................................... 70 15. 74 16.........................................6....................................................... França i Alemanya ....................................................................................... Conclusions: .................... 69 14.......1.............. 80 17. 77 16................................................... 70 15.......... 79 17...........................2.............2.............................. L’Idealisme alemany: ............1...... David Hume: .. El concepte de Filosofia a Hobbes: ...... 71 15.......... 80 17................................ 73 16.......................................................... 67 14...................................................................................... Les impressions i les idees: .............................3................12.....................................3. 73 16..............................8.1.......... 74 16............................. Introducció: ........................................ 81 17...................................................................................................2...................... 81 17... La Il·lustració a Anglaterra: ........ Thomas Hobbes .................................. La negació de les idees universals: ...............................................8. L’empirisme........4........... 70 15.. Els judicis científics: ........................ Introducció al Filòsof: ........2.................. El Nominalisme: ..................................................... El segon Fichte: ...............................................................................................1..........4......... Crítica a la Religió: .........1.................................................................................................... La raó il·lustrada: ....................1..................3.....................1.......................... Introducció socio-política: ...............................................................................................................................................3........ L’ànima i el cos: ..........................................2................................ 81 17................................................................................. 67 14..... Introducció: ...4.....4..... 73 16....2...... Les idees complexes: ................................5........................ 78 16.................................................................. El problema de la metafísica: .................1.....................................4... Kant ............................................................................................................................................................................... 67 14................... 62 12.............................................................................................................1......... 74 16.......................................................................5................ 72 16........................................ La Moral de Fichte: ..................... Raó i sentiment ..2...................... 64 13..............................

..............................................4..................................5................................................................................................................ ................. 4a Etapa: Filosofia de la Identitat: ....................................................5......................6..............4...............................................................................1............................................................................................................... Schopenhauer: La Voluntat com a fonament de la realitat: ..... 88 19................ 91 19.......................7....................................................................3........... La crítica a Hegel: .......... 88 19...................................... 103 22..........................................3............................................................... 96 21.........1......1............... Claude Henri de Saint-Simon: ....................... 3a Etapa: Idealisme transcendental i idealisme estètic: ............................. La nova moral: ....................................................3.............................................2.....................................1......................3...............................2............ 92 19.......2............................ 97 21.......... 93 19...... Karl Marx:.........1............................. Kierkegaard: precursor de l’existencialisme: .............. La crítica a l’esquerra hegeliana: .... El Positivisme: ................1..............1....4........................11.......... El Positivisme a França: Auguste Comte: ........ Algunes conclusions: ..................................................................................................................3..3....................................................................................1................................................................4................................. Conclusions a Schelling: ........................2.......3.. 97 21.......... 93 19......................... Pierre-Joseph Proudhon (1809 – 1865): ...............................5............... Introducció a Husserl: ..........6..................................17.................................................................. 90 19......................................................................................................... 86 18........2............ 92 19........................... 84 17........ 102 22.................................................. 6a Etapa: La filosofia positiva o la filosofia de la mitologia: ..........................3............. Les categories de la dialèctica:... 88 19............................................................................................................ 102 22..........................................................................................................................3..........................5...... Introducció biogràfica: .................................. 83 17..............4....... La Fenomenologia: .....................................3....................... La crítica cap els socialistes utòpics: ... 82 17...6......................................................... 5a Etapa: Fase teosòfica i la filosofia de la llibertat:.................... La mort de Déu i l’Anticrist: ................. 83 17..................................2...........................................................................2...............3..... 84 17......... Nietzsche i Sòcrates: la primera denúncia: .............. 103 Història de la Filosofia.......4.................................................................................4......................................................................................................................... Els tres estadis:..7............... 102 22... Interpretació de la cultura: psicologia social: .... Segona denúncia: Feuerbach.......................................1..........................................................1................... 90 19............. 100 21.......................................................................................3.............2.....4......5................................................................................................................ 99 21.................................................................................................................................... Introducció al Positivisme: ..................................4.....................................1...........................................................................................3........................................... Crítica a la raó: Els filòsofs de la sospita: ......................... Nietzsche: ..........4......3............................7..... Crítica a Hegel: ................................................5.......................................................4.............. 98 21....................3............2. 96 20............... 1a Etapa: Principis fichteans: ......1................. 88 19.................... 95 20........................ 86 18...................2....... La fenomenologia: ..................................................... 95 20...................... 82 17............................3...............9........................ Fonaments del seu sistema: estructura de la psique: .............................. Vida i Obres: ........................................................................... 94 20.... Introducció biogràfica: ................... 99 21.................... 83 17..........................2.......................4.......... 100 21.......... Els socialistes utòpics: .......................... 87 19................. El Capital:....4..........................................3.................................................................................2..................... Vida i Obres: ........ 95 20............... La lluita de classes: .................................................... 2a Etapa: La filosofia de la Naturalesa: ............................... Comte i els idealistes: ......... Charles Fourier (1772 – 1837):......... Ludwig Feuerbach: ......2........... 86 18.. L’arribada del comunisme:........... Reacció contra Hegel: ..4..................................................................... El treball com alienació: ...... 82 17................. Freud:.................... La crítica cap els economistes clàssics: ......................................................................................... 91 19......................................................1..........................4.................. La dialèctica de Hegel: .. Introducció històrica: .... La dreta i l’esquerra hegeliana: ..................................... 97 21.................................4...................................................................... Idealisme dialèctic: ............... 100 21...... 101 22.....1......................................1................................. 91 19........................................... 86 18........... 86 18.... El súper home i la voluntat de poder: .....................................................................................10. 82 17................................................... 93 19......1.................. La crítica a la religió: ..................................................................................................... 102 22............ El Positivisme evolucionista d’Herbert Spencer: ....................... 89 19................. 92 19................................1..................................... 99 21.... 90 19........................ 83 17....................................................................2....4...........................................................................................................................................................................................................3..................................................... 98 21. La crisi ideològica europea: .......... 88 19................ Què és la dialèctica: ...................................................................... Hegel:......................................................4...... El Positivisme a Anglaterra: John Stuart Mill: .............................3........ Schelling: vida i obres: ............................. Introducció: ......3.3......................................1..............................................................2.........1..............3.................................5............................ 97 21.................................................... 85 18....................2.......8........................3........................................ Marx i el Marxisme:....1.............. 84 17................ Introducció al personatge: .... 84 17......................................

................................ 103 22...............................1....................... .5..... El "Tractatus"..............................7.................................. Espanya entre els segles XIX i XX: ........................................................ 118 28..... 106 23......... La fenomenologia com a doctrina: ...................... 113 25................... 112 24.................................................... El món.............. ................................................................................................6........... Raó vital: raciovitalisme: ... La filosofia com a ciència:.......... 105 23.....................4........ Introducció al corrent de pensament: .................................................3...................................................................................2.....2................................... 109 23.............2.........................8.....................4.................... L'Existencialisme.4............................... 104 22.... La filosofia com a teràpia del llenguatge: .............3. Teoria de la determinació del sentit per l’ús: ....................................... L’anàlisi del llenguatge ordinari: segon WITTGENSTEIN........ Popper: Racionalisme Crític: .................................1.. 108 23............5.....22......................... 107 23..................................................................9................1...............................................1................. 109 23......................3.............................................................3....................................... 104 22.......5........3..........................1........................................................ Els Postpopperians: Una nova filosofia de la ciència: .................................4..........................2........................................................1..2...............................................3...............................................................3..............................3................................................................... Jean-Paul Sartre: .................. La reducció existencial: ...................... El Perspectivisme .......4........................ Kuhn: Les revolucions científiques: ..... 119 Història de la Filosofia.............. Lakatos: programes d’investigació científica: .............................. 109 23............................. Context científic: ................................... El subjecte transcendental:. 103 22...................................2.. 113 26........ Teoria dels Jocs del Llenguatge: ..................7..... 111 23............ 118 28......................2........ Karl R....................... 104 22..................................................... espai obert: ......... 104 22............................ 108 23............................................... Algunes conclusions: ...........................................................2.............. Els esdeveniments del 98: ................................ Revisió de les teories del "Tractatus Logico-Philosophicus": ............. 112 25................................................................. L'anàlisi de ñes proposicions científiques: .....................................................1..................1........................ 117 27........ L’anàlisi del llenguatge en el "Tractatus": ........................ 116 26...2....................2............. Una nova teoria del coneixement: ...............................2.................................................... El Moviment Analític: ............ 109 23.................. 110 23................................. 110 23.........................................................................................4...................... 118 28................................................ (W I): ...................4............. 106 23....................... Positivisme Lògic (el cercle de Viena): .............. (W II): ........................................................ Marti Heidegger: ...............................................4....................... 106 23........................................................................................... 115 26........................................................ L’existència autèntica: ................................7.......1....... Llibertat i responsabilitat........................ Teories del llenguatge: .............. 106 23............... 110 23........... Desenvolupament del Moviment Analític: ...............3....4... La vida i els seus atributs: ........................... Feyerabend: Anarquisme metodològic: ........................................................ un Humanisme: ......... 111 24................. 116 27...................................................... 115 26.................2...4.......................4.......... Del Positivisme Lògic a la "Nova Ciència": ................................................................ 104 22.....................1......3....8............3........6........................................... L’Existencialisme: ................6..................................................7.... 107 23...........................................................................2..............7....1................................................ 117 28................................................... La preocupació per l’ésser:................................................. 106 23..................... 104 22.......................................... 112 24........1........ L’ésser-en-sí i l’ésser-per-sí-mateix: .... 118 28.................1..................................................... 108 23......................................1......................4..... 115 26.......... 113 25......2...............2.................................................................................................3............................ El Raciovitalisme d’Ortega y Gasset: .................................................................................................................... La verificabilitat de les proposicions: ........................................................................................................................................................... L’existència: ......................................................... 112 24............................................................................ La reducció eidètica: ..............................................................................3...... 111 23....................1..............4..................... La funció de la filosofia: .............. 113 25........... El món compartit: ................1.................... Introducció: .......................2..... El concepte de l’ésser en Sartre: .....................................................................................2........ 117 27........2... El mètode fenomenològic: .......................................................... 110 23........................................................................ Introducció al pensador: ...... Ortega y Gasset: El concepte de vida: . 118 28....................... Raó històrica: Concepte de generació ................................. 107 23........................... 107 23....................................................2.......... L'Atomisme lògic de Russell: ....2.................. Moviment Analític: L’anàlisi del llenguatge formal: Primer WITTGENSTEIN........1..................................... Anàlisi de la llibertat: ..............................3................5.............................. 107 23......... La reducció egològica: ............................

fins a la primera meitat del segle V a. . la filosofia s’ocuparà de la natura..1. o La societat presocràtica: . en general. Introducció: o L’ésser humà té una necessitat imperiosa de conèixer l’entorn o. és a dir. 1. sense que hi hagués cap sentiment de nacionalitat o comunitat estatal. en direm teleològica i veurem que quedarà formulada més endavant per Aristòtil. els sistemes polítics aniran canviant des de l’aristocràcia cap a la democràcia.La bonança econòmica fa més forta a les classes comerciants i. .El conjunt de filòsofs presocràtics coincideixen en que tot es forma a partir d’un element. però ja a les acaballes del segle VII a. va ser molt beneficiosa pels intercanvis religiosos i culturals. . . aquesta amalgama de cultures i religions obre un període de bonança econòmica i comercial. Filosofia. es va estendre per la costa mediterrània. un vitalisme ja que la natura és un ésser vivent amb una finalitat ben definida.I en aquest entorn multicultural i multireligiós. 1. . Del mite a la raó: o El món clàssic grec: . o La natura i la recerca del principi de les coses: . com a dues activitats que intenten donar raons positives de les coses.HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA 1. La natura està endreçada i la realitat és molt lluny de les explicacions mitològiques dels seus avantpassats.Les polis estaven lligades per la llengua i la mitologia. aviat sorgeixen pensadors i seguidors creant escoles i corrents de pensament que posen en tela de judici les explicacions mitològiques d’Homer. o Les primeres respostes que es va donar l’ésser humà a sí mateix van ser a base de mites (mitologia).Cap al segle VII a. que només es poden percebre per la raó i.C. Els primers filòsofs: o La Filosofia anterior a Sòcrates. . a les illes i costes de l’Àsia Menor. Aquest principi original o arkhé es creava tot el món i totes les coses.Alhora comença a créixer d’interès per la pregunta de què és cada cosa. creant ciutats estat al mode de les ciutats gregues peninsulars. la combinació d’aquests principis dóna com a resultat el món real.També en els seus escrits aprenem com la vida grega es desenvolupava al voltant d’una ciutat estat: la polis . la discussió i la reflexió sobre la forma de ser governats.Aquesta natura moguda per la seva pròpia força interior esdevé una realitat endreçada i bella.Homer i Hesíode recopilen els mites.. filosofia.És el resultat d’una barreja de pobles i cultures que es van anar assentant al territori grec en successives invasions. . esdevé el Cosmos. l’home es va explicant l’entorn que l’envolta. . 1 . o Aquest nou corrent veu néixer la filosofia i la ciència. . aquesta dualitat és ja un primer tret del que podríem anomenar teoria del coneixement del món presocràtic. més aviat.Aquesta relació comercial.C. Els seus escrits ens mostren com a partir d’explicacions màgiques i sobrenaturals.En aquest context neix el món clàssic (arts.3.Però aquesta manera d’entendre la realitat implica que hi ha uns principis originals. la Filosofia presocràtica compren des del segle VI a. o Durant el segle VI a. de donar-se a sí mateix una explicació satisfactòria de la realitat. la pregunta per l’essència de les coses. alguns trobaven que els mites ja no donaven raó dels interrogants sobre la natura i l’home. comerciant i mariner. és a dir. . Cada ciutat tenia les seves pròpies lleis.C.2. .C. . més aviat.Els grecs no pensaven en clau de creació (tradició judeocristiana).La natura té unes lleis que acompleix gràcies a una força interna. És a dir.. a la Jònia. Des dels primers filòsofs fins a Sòcrates: 1. També s’anomenen filòsofs físics perquè el seu interès rau en la natura (el Cosmos).C. aviat. ciència en general) o El mite (la mitologia): . Aquesta forma de pensar. sinó que creien que havia d’haver un principi per les coses.Aquesta polifonia política afavorí les reformes polítiques i..El poble grec. però ja cap al segle V a..C. el centre d’atenció deriva cap a l’ésser humà i la societat.Aquest pensament implica un dinamisme o. .

o Així doncs. el coneixement de la natura. ens arriba d’escrits d’autors posteriors. o Al coneixement de la natura només s’arriba per la raó matemàtica. recollirà aquesta idea de lluita de contraris. així ho fan pensar. posteriorment. • Més endavant.1.C. sinó que postularà l’aparició d’una nova realitat que és una superació de la lluita.Poc a poc. La raó ha de veure l’ordre perfecte que hi ha al darrera. o Pitàgores va proposar un model d’entendre la natura que ha tingut una gran influència en la cultura occidental. però és gràcies a la raó que podrem aprehendre la veritat. 1. l’home grec s’adona que no tot el que veu té el mateix grau de certesa. la natura és aquest ésser estàtic i immutable. . Espera que la informació que li proporcionen aquests. encara que no es quedarà en la lluita. la llei del canvi. cap al coneixement que és la lluita continuada de contraris. o Els números són el principi de la realitat i gràcies a això. • Per a aconseguir el coneixement. . aquest moviment està endreçat pel logos. • A la natura tot està en moviment. tindrà caràcter de coneixement. la natura és harmònica i proporcionada. unitat de contraris (néixer – morir / encès – apagat / fred – calent) en continua tensió. Només un discurs basat en la realitat que és. Parmènides utilitza la deducció lògica a partir del següent principi: allò que és.Són dos filòsofs que representen dues concepcions d’entendre la natura totalment oposades. Per a Heràclit és la idea d’un mecanisme perfecte. mitjançant la utilització de la raó. malgrat tot. En observar la natura. Pitàgores.2. els números no són només una realitat simbòlica. • No hi ha lloc per al canvi ni el moviment. Heràclit i Parmènides: o Introducció . • Aquest moviment continu és aparent.1. sense atendre als enganys dels sentits. 1. d’entrada. Parmènides diu que només la raó.Pel que fa a la teoria del coneixement: Heràclit creu que els sentits ens porten. La natura és doncs. 1.4. la qual cosa provoca el devenir constant. ni tan sols no pot ser pensat. entitat que només podem aprehendre per la raó. és. Això va provocar una gran quantitat de literatura sobre ell d’escàs valor històric o filosòfic. Els sentits ens donen un coneixement de primer contacte. la validesa dels sentits. sinó que tenien entitat real. • Aquest principi d’identitat serà recollit per Platò i. pensador del segle XIX. Ara bé. 2 . el coneixement. hi ha una correspondència entre les coses i els números. Sorgeixen els models pluralistes. la curiositat i l’aprenentatge farà que es prengui consciència de la impossibilitat de que tot el Cosmos quedi explicat a partir d’un únic principi. El fet de no voler escriure i altres trets. Parmènides: • Només amb la raó podem assolir el veritable coneixement. serà perfectament endreçada per la raó. El coneixement és la cerca d’entitats permanents i absolutes. - Filosofia. ens porten a l’autèntic coneixement: l’ésser únic i estàtic. allò que no és. El discurs sobre els objectes és un intent d’explicar l’aparença del món real. Heràclit i el canvi: • Heràclit accepta. per la filosofia cristiana.4. que es creu van tenir accés a informació més “fresca” de Pitàgores. o Pels pitagòrics. encara que aquesta relació només la pot captar la raó. és el que veuen els sentits. • El que realment és el principi i l’essència de la natura és l’ésser.5. o millor. o Les fonts més fidedignes de l’estudi dels pitagòrics. i no hi ha res que estigui aturat. o Hi ha qui considera que els pitagòrics van ser una mena de secta. concretament de reculls i retalls del segle V sobre autors dels anys 350 – 250 a. Aquest principi està relacionat amb la relació que hi ha en el interval de les notes musicals. L’escola pitagòrica: o El pitagorisme es caracteritza per tenir uns trets religios-ètics i filosòfic-científic.4. no va escriure res. Hegel.

es barregen en proporcions diferents. encara que ja és més que la majoria del que ha quedat de la resta de presocràtics. o Els pitagòrics creien en la reencarnació de les ànimes. però ens mostren un home compromès amb la política del seu temps. • Se sap molt poc de Leucip. La realitat. 3 . • Aquestes dues forces estan en permanent lluita que s’equilibra per sí mateixa. ni tan sols el seu origen segur. Aquesta agrupació genera la multiplicitat de cossos i entitats al món real. o diu que no val la pena parlar de Leucip. que ja no partien d’un únic principi. la natura prové d’un únic ens. 1.1. Entre aquests sistemes que en direm pluralistes. Els pitagòrics inicien una idea que anirà fins al Renaixement amb Galileu i Kepler i. Empèdocles: • Va ser un home el que ara diríem famós i per aquesta raó es van escriure moltes històries d’ell. el segon s’encarrega de separar-los. en general. cal destacar a Empèdocles i els atomistes. La barreja es provocada per dues forces còsmiques (del cosmos) de signe contrari: amor i odi.6. aquesta explicació es va posar en entredit: com podia un sol principi o element convertir-se en la pluralitat i complexitat del món real? o Per poder salvar aquest problema van sorgir nous pensadors amb nous sistemes explicatius. • La realitat s’explica a partir dels àtoms. a tota la concepció moderna de la ciència.6. de partícules indivisibles que si bé són de la mateixa qualitat. a Leucip i Demòcrit. La metempsícosis Empèdocles i els atomistes: o Fins ara hem vist pensadors i escoles que donaven una explicació monista de la realitat. potser més aquest aspecte que no pas un rigor i un ordre en les seves obres. • Els atomistes creuen que el coneixement és sempre de les impressions sensibles i depèn d’una disposició del nostre cos. sinó de molts. 1.1. Ara bé. • La complexitat del món es pot explicar per la barreja o variació d’aquests quatre elements en diverses proporcions i combinacions.2. No tenen massa valor històric ni filosòfic. Fins i tot s’atribueix un comentari d’un filòsof posterior (Epicur) a on no queda del tot clar si diu que no ha existit cap filòsof dit Leucip. Filosofia. foc i terra. èter. sobre tot. • Empèdocles coneixia bé el pensament de Parmènides i va adoptar el mateix estil literari en escriure les seves obres. • L’atomisme deixa un llegat important: l’existència eterna de la matèria i va tenir una gran influència a partir dels descobriments científics del segle XIX. La majoria dels historiadors i compiladors posteriors estan d’acord en comentar la riquesa poètica i expressiva d’Empèdocles. • Només ens han arribat fragments de dos poemes. és a dir.6. Atomistes: • Quan parlem dels atomistes ens referim. • Existeixen quatre elements que són el principi de totes les coses: aigua. • Demòcrit afirma que els àtoms viatgen lliurement a l’espai i s’ajunten de forma espontània. o Aquests principis van obrir el camí a l’estudi matemàtic (mesurable) de la natura. Mentre el primer uneix els elements diferents.

C. terra i foc Dues forces contràries: amor. 610 a. 490 a.c.C.C.C.C.C.C. 540 a. aire.C. 540 a. 532 a.C. odi Àtoms – buit ATOMISTES Àtoms – buit Itàlics MILESIS Jònics Escola Pluralistes Postparmènides Filosofia. Principis del Seu pensament L’aigua Allò indeterminat L’aire Foc – logos Parell – senar Ésser ELEATES Ésser Homeomeries / Nous Quatre arrels: aigua. 500 a. 460 a. 550 a.C. 4 . 460 a. 490 a.Principals filòsofs presocràtics Filòsof Tales Anaximandre Anaxímenes Heràclit Pitàgores Parmènides Zenó Anaxàgores Empèdocles Leucip Demòcrit Lloc d’origen Milet Milet Milet Efes Samos Elea Elea Clazomene Agrigent Milet? Elea? Abdera Data 640 a.

i el resultat ha estat la victòria. això també fa trontollar els valors ètics i les tradicions de la societat atenesa. guerrers.1. potser. Tots els habitants. Introducció al concepte: o A la segona meitat del segle V a. és a dir. o El que ha funcionat en període de guerra. i només va quedar l’art de la retòrica produint uns discursos només dedicats a convèncer. els mestres del saber. s’hi enfronta clarament. les ciències i la filosofia prenen un nou impuls. igualtat de tots davant la llei. Atenes. concretament l’exèrcit persa i ens referim a les Guerres Mèdiques.2. Introducció als pensadors sofistes: • Els sofistes es van dedicar a satisfer la demanda dels ciutadans. 5 . malgrat la inferioritat tècnica i militar. És el principi d’un sistema polític que ha arribat als nostres dies (26 segles després). o Aquesta democràcia de sentit fort que arriba de la ma de Pericles. o L’herència deixa de ser un factor determinant (per exemple les castes índies) per a poder tenir un lloc en les decisions polítiques. el mitjà va perdre de vista la finalitat. encara més. anomenat l’edat d’or de l’etapa clàssica.3. sorgeix un grup de pensadors amb un seguit de trets comuns que en direm l’escola sofista. La seva gran eina era l’oratòria i la retòrica (avui en diríem la demagògia). aristòcrates. quan una persona diu un sofisma. o I a arrel d’aquest canvi. fonamentades. Els sofistes no dubtaven a cobrar pels seus ensenyaments. en els assumptes de la polis).2. Creuen que l’educació és un factor molt important. Els sofistes i Sòcrates: 2. aristòcrata convertit a defensor de la democràcia i les seves virtuts.3. En aquest temps. sobre lleis naturals falses. capaços amb la paraula. en una nova manera d’entendre el deure cívic dels habitants de la polis grega. preferien dedicar llur esforç a ensenyar qüestions més pràctiques sobre aspectes culturals. Introducció socio-política d’Atenes: o Ens trobem celebrant una victòria sobre un exèrcit estranger. sense que importés el contingut del discurs. sobresurt com un dels grans personatges de la filosofia. • A diferència dels savis tradicionals. la capacitat de convèncer.. o millor. interessats en la política. la política dóna un gir pragmàtic i mira per tal de donar solucions als problemes de la ciutadania. Trets principals dels sofistes: • Els sofistes són un grup un tant heterogeni. les arts. 2. amb la qualificació de millor sistema polític (encara que alguns opinen que més aviat és el menys dolent dels sistemes polítics). per aprendre a defensar les seves opcions. I així el poble reclama el seu dret a prendre part en les decisions polítiques (és a dir. 2. socials i polítics. diuen. A partir d’aquest moment. Els sofistes eren els savis.C. Els sofistes: o El terme deriva del grec sofós que significa savi. aconsegueix anorrear l’exèrcit persa. està produint un discurs buit. persones dedicades a la vida contemplativa i especulativa i al saber teòric. lluny de participar de trets comuns amb els sofistes. 2. el qual. bé ho ha de fer també. comerciants i artesans han reaccionat amb diligència i valor. • Amb el temps. i permet que les classes populars irrompin amb força en la política. Atenes és el centre cultural del món occidental. I durant el seu govern. Es mostren escèptics davant les virtuts del coneixement.2. o El secret d’aquest triomf el trobem. Mostren una tendència al relativisme davant la veritat. tot criticant la manera de fer (i de ser) dels pensadors sofistes. és sotmesa al principi de la isonomia. Si bé és cert que el discurs polític guanya en qualitat estètica. Filosofia. o Aquest canvi no cal dir la importància que té. els mestres del saber. o Paral·lelament als sofistes. en Sòcrates.3. Tots cobren els serveis i ensenyaments donats. sense contingut.1. de convèncer a tots aquells que calgui de la bonança d’una opció política en front d’una altra. sinó més aviat el saber i. • Avui en dia. o És en aquest context quan Atenes veu aparèixer un grup de pensadors. la força bruta del dictador ja no esdevé motor de canvis polítics. encara que compartien una certa actitud comuna: Es mostren crítics amb les institucions. o Governa Pericles. 2. en temps de pau. magnífics oradors.

La major part del que sabem d’ell. acceptava sense posar en dubte la validesa i immutabilitat de les lleis naturals. El relativisme polític i moral: • Si les lleis naturals que fins ara eren fixes.5. • Aquesta forma de pensar porta a un relativisme polític i moral. els sofistes deixen de posar el seu saber al servei de la col·lectivitat. els pensadors sofistes eren uns crítics constructius. doncs. Amb el pas dels anys. resulta que moltes lleis. la pura llei del més fort. 2. És més important la opinió que té la comunitat d’una persona que la vertadera vàlua d’aquesta persona. ni tampoc maldat absoluta. El savi ja no és aquell qui té més coneixements. el concepte de veritat queda substituït pel d’utilitat. • Per acabar. és a dir. del pacte polític. • Els sofistes van dir que això no s’ho creien. i que moltes de les anomenades lleis naturals no eren més que convencions socials buides i perfectament canviables. ni de bon tros. • Les lleis passen de ser quelcom indiscutible a ser considerades com una qüestió tan simple com és el posar-se d’acord. el compartir posicions. hereva del pensament presocràtic. quasi d’origen diví. o millor dit. sinó també aportant les proves dels seus viatges i haver vist moltes lleis diferents. Ja no hi ha bens absoluts. • De la mateixa manera que segles més tard.4. • Els estudiosos de divideixen els pensadors sofistes en dues grans etapes que han anomenat primera i segona sofística. hem utilitzat el terme actitud expressament. La Natura era un model de on aprendre per a portar aquestes lleis naturals a la vida humana. Ara bé. I un cop aquesta és sotmesa a estudi. és gràcies als escrits de Platò i d’Aristòtil parlant d’ells. per lo tant. O sigui que de lleis naturals. la crítica dels sofistes va carregar contra els pilars de la constitució atenesa. • I si tanmateix les lleis ja no són universals. ja que el fet de compartir l’actitud no implica. Les coses estan bé o malament depenent del benefici que porten. Aquesta idea la recolzaven. la intenció original d’educar a la comunitat canvia i s’instaura. • Filosofia. potser el saber tampoc ho és. 2. • Lluny queda aquella idea de que l’home és la mesura de totes les coses i podíem dir que el que queda és més aviat un principi com ara l’home més fort és la mesura de totes les coses. • I això comporta una conseqüència greu: si ja no es tracta de lleis naturals. és a dir. Es fixen en la natura. però aquest cop en l’aspecte més animal i salvatge: les lleis de les persones han de ser pur reflex de les lleis naturals. En una frase. i els posen al servei del triomf personal.3. • Des del moment en que l’acord substitueix la llei natural. l’afirmació de Galileu va atemptar contra els pilars socials. no hi ha possibilitat d’arribar a un saber universal.3. són durament criticades. immòbils i quasi divines. una mena de filosofia de la llei de la selva. Protàgores: • Protàgores d’Abdera va ser el primer pensador en dir-se sofista. és que estem parlant de lleis fetes per homes i.6. advertir que el coneixement dels sofistes que tenim. que ens amoïnem per educar l’home en les lleis de la natura. volen discutir i distingir amb claredat.2. precisament. susceptibles de ser canviades en quan convingui.3.3. entre els sofistes. • Amb aquesta crítica els sofistes posen en tela de judici la naturalitat de les lleis. sense que els importi si això provoca mals a la comunitat. Protàgores). La crítica dels sofistes: • L’Atenes de Pericles. • De mica en mica. La seva missió era sobre tot educadora. (hi ha una obra de Plató en forma de diàleg que es titula. no només amb el seu saber. La pèrdua moral dels sofistes: • Tal i com ja he comentat. sinó només ens cal limitar-nos a ensenyar-lo coses pràctiques. I cal saber que tant un com l’altre es van manifestar molt crítics amb els sofistes. en un principi.3. i això és greu. sinó aquell qui els té més útils. 6 . res de res. aquelles lleis naturals (iusnaturalisme). en realitat estem criticant els fonaments mateixos de l’estructura política de la comunitat. 2. obeïen a interessos de grups de pressió o a factors històrics. és gràcies a Plató. • No cal. d’aquelles lleis producte del costum (consuetudinàries). lluny de ser inspirades pel propi Apol·lo.

sobre tot. pot adoptar formes molt diverses. la justícia. ni tampoc l’estudi de la ciència i la natura pel simple fet de conèixer la veritat. la veritat ens arriba a través de la sensació i. • Platò ens presenta Protàgores com un home ja entrat en anys. ja que si existís. Ara bé. no hi seria en lloc. Gòrgies: • Gòrgies de Lentini (Sicília) va ser contemporani a Protàgores i va ensenyar a la seva illa natal durant uns anys. Sembla ser que el pensament de Protàgores va florir cap del 444 al 440 a. Aleshores. Protàgores participava del pensament d’Heràclit en aquella idea d’un moviment continu.7. pel que fa al ser. és impossible conèixer-lo Per a conèixer cal pensar. si el pensem. • A Protàgores només li interessen els afers humans. dit. La persona enginyosa i perspicaç. al·ludint que a la natura no es dóna mai els casos de formes o funcions perfectes que descriu la geometria. ni el no ser. aleshores és que el ser ja existia abans i torna a començar. és una clara mostra del que ara anomenaríem relativisme cultural. es presentava a sí mateix no com un mestre en ciència. aquesta. Però si ha nascut d’alguna cosa. no existeix ni el ser. és a dir. De • Filosofia. • Protàgores defensa una veritat subjectiva. • Segons Platò. El no ser és evident. podria ser etern (mai ha nascut) i. • El fragment anònim llegit ara. Va morir als 70 anys.2. l’individu. També una altra obra titulada Sobre els Déus. l’ordre entre les relacions humanes. • Per a Protàgores. Ja hem vist que per Protàgores. • Les seves obres principals són: Raonament demolidors i es creu que una altra titulada Sobre la veritat o sobre el ser. ofegat. un retòric. No en va.C. però al final. No l’interessa la teologia. i si així fos. sinó paraules. com tots els sofistes. és diferent en cada persona. I això el porta a un agnosticisme radical. ha de néixer del no ser o bé del ser. serà impossible de comunicar la descoberta En efecte. el mateix Protàgores. si aquest existís. és a dir. acusat d’ateu. la sensació de la qual pot ser diferent. aleshores seria al mateix temps no ser i ser. segons Plató. en conseqüència infinit. 3r I en cas de que sigui possible conèixer-lo. per després viatjar per Grècia incloent la polis d’Atenes. camí de Sicília. no és el ser. 2n Si hi ha quelcom que existeix. ni el no ser. i això és una incoherència. encara que va escriure una obra de filosofia titulada Sobre el ser o sobre la Natura del qual ens han arribat fragments. és a dir. Va ser un gran viatger que va anar ensenyant de ciutat en ciutat al llarg de la Grècia clàssica. els nostres actes de comunicació es fan mitjançant la paraula. i aleshores si no hi és en lloc. el ser. Ha recuperat el tema del ser de l’escola d’Elea i l’ha esgotat fins arribar al absurd. sinó més aviat com un mestre en els negocis públics i privats. no existeix de fet. insistia en el caràcter heterogeni i variat dels valors i normes dels éssers humans. és que no existeix. • Gòrgies defensava una tesi amb tres idees principals: 1r Res no existeix no existeix ni el ser. sinó tal persona concreta i tal altra. es va veure obligat a abandonar la ciutat. així com també són fragments el que s’ha conservat d’algun del seus discursos. • Es diu que va morir als 109 anys. Conclusió. i si ha nascut del ser.3. • La persona que interessa a Protàgores no és l’ésser humà en genèric. molt pagat en sí mateix. • Protàgores. • Gòrgies arriba amb aquest raonament a un nihilisme filosòfic complet. i les coses pensades són obra de la imaginació. amb gran capacitat d’oratòria i més preocupat per l’èxit personal que per conèixer la veritat de les coses. res no existeix. El que transmetem en comunicar. o millor. del no ser no pot néixer perquè el no ser no existeix. sabrà treure profit d’aquestes diferències entre les diverses comunitats humanes. Va estar varies vegades a Atenes. l’individu en societat. la sensació que té una persona és la veritat per a aquesta persona. però no té perquè ser la veritat per a una altra persona. seguit quasi de forma unànime per altres filòsofs posteriors. i més concretament. 7 . Va ser. • També carrega contra les matemàtiques i concretament la geometria.

De pare escultor i mare llevadora. Sòcrates utilitza la ironia com a recurs quan parla amb elles. El coneixement d’un mateix i la ironia: • Sòcrates baixa la filosofia del cel a la terra. Plató que el fa protagonista de molts dels seus escrits en forma de diàlegs. Introducció al personatge: • La data de naixement de Sòcrates es calcula sobre la data de la seva mort i l’edat que tenia en morir. La seva preocupació gira al voltant de l’ésser humà i el seu món. o va ser deixeble. Sòcrates: 2. Per a Gòrgies. que va néixer cap al 470 a. Hi ha tres fonts principals: Jenofonte a una obra titulada Dites memorables de Sòcrates. A més. o va conèixer a Anaxàgores. La seva vocació al llarg de la seva vida d’adult va ser. és a dir. mai de forma directa. existeix el dubte si Gòrgies pensava realment això.3.• • • 2. La seva coherència personal el van fer viure una vida pobra de bens materials. la filosofia. no aquell qui. tan absurd que és.C. es pensa que ho sap tot. Fuig de forma expressa de l’estudi de la natura en tant no sigui directament implicada en algun afer de l’ésser humà. 2. Sòcrates. sinó la de ignorant. en la mesura en que és un constant preguntar-se per un mateix i els altres. • Aquest principi socràtic topa frontalment amb les idees sofistes. És tracta de veure’s a sí mateix en funció dels altres. • La seva actitud d’anàlisi interna vol provocar que cada persona es conegui a sí mateixa. no sabent res. existeix documentació. • Per a fer reconèixer en la resta de les persones la ignorància. • Va estudiar a Atenes geometria i astronomia i sembla ser que. El savi és aquell qui sap que no sap res. Es calcula. tot és fals. Si ens fixem amb detall. Gòrgies pensa exactament el contrari de Protàgores: si per aquest tot és veritat perquè en cada home hi ha una percepció de la veritat individual. Un escrit comunica una idea o una doctrina. Aquest coneixement d’un mateix farà de les persones éssers solidaris. està en disposició de saber. • Sòcrates es va mantenir allunyat de la vida política. • Plató és. sempre. sinó que vol que aquest caigui en un mar de dubtes i comenci la seva investigació personal.4. Aquell qui reconeix la seva ignorància.4. El seu aspecte era un tant peculiar si fem cas de les descripcions que ens han arribat: ben lluny de la imatge hel·lènica de bellesa formal. Origen dels coneixements actuals de Sòcrates: • Aquesta actitud de Sòcrates provoca que tot el que sabem d’ell. Aquest tret no és casual: Sòcrates creia que una vida d’investigació no es podia limitar en uns escrits que posteriorment seran continuats per altres. ja que de les circumstàncies de la seva mort. La professió de Sòcrates no és la de savi. • Plató compara Sòcrates amb un peix d’aquests que quan els toques et donen una descàrrega elèctrica. quan deien estar en possessió de la saviesa i. Sòcrates no va escriure res. a ell i a la seva família. cap escrit pot servir d’estímul a la investigació. en funció d’un mateix. reconeixent una total ignorància de tot. . la comunitat a on viu. Però una filosofia entesa com un constant examen interior. però mai pot ser un estímul a la investigació. per aquesta raó. 2. quan et toca amb la seva ironia et provoca una descàrrega a l’intel·lecte que et fa trontollar. doncs. i això és un tret comú. la activitat filosòfica. i als altres. els tres principis poden ser reduïts a un de sol: no hi ha possibilitat d’un coneixement objectiu. 8 Filosofia.4. però.1. Aristòteles que fa breus però precises referències a Sòcrates. o ho va dir com a exercici de retòrica. qui més dades ens ha donat de Sòcrates. és a través de les paraules escrites de altres persones. • Sòcrates vol començar aquest camí d’introspecció. amb diferència. per a Gòrgies. El saber sofista és un no saber.2. les seves virtuts i limitacions. la paraula té un poder molt gran sobre les persones.4. • Malgrat dedicar tota la vida a la filosofia. poder ensenyar al poble. Però no pretén ridiculitzar al personatge en qüestió.

5. la virtut i la justícia. la seva idea de persona és amb un vincle de solidaritat i justícia amb la resta de persones. d’això. La persona virtuosa es aquella capaç de calcular i gaudir dels plaers. sembla ser que correspon a Sòcrates el mèrit d’organitzar un treball d’investigació segons un mètode purament científic. Sòcrates parla sovint d’un dimoni que li parla en els moments més decisius de la seva vida.6. • El mètode inductiu el va utilitzar en la seva particular recerca moral de la virtut. és a dir. La virtut no ha de negar la vida ja que és la vida mateixa. Reconeix que ell no és capaç de parir res quan l’acusen. és a dir. 2. 2. sobretot. Sòcrates diu que la filosofia sofista és com l’art culinari: només es preocupa de satisfer el paladar sense parar compte amb la salut. efímer i incomplet. • Així doncs. a nivell de relacions humanes franques. a Sòcrates li preocupa. la revelació és una part fonamental. La maièutica: • Queda clar. Sòcrates s’esforça en crear conceptes. a partir de cert número de casos particulars.4. no s’està referint als mateixos déus que els seus compatriotes. però. . • Al diàleg Gòrgies de Plató. escollint el plaer més gran. una ciència que no sigui capaç de portar les persones a una vida bona en el sentit ètic del terme. la introspecció és la cerca del saber i de la virtut. I aquest sentit col·lectiu. • En aquest sentit.7. • Ara bé. La utilització de la ironia per desemmascarar el saber fictici i fals.• 2. Avui diríem que era la veu de la consciència. per a alliberar l’ésser humà. que només és capaç de fer veure els altres la ignorància del saber de les ciències i filosofia actuals. La ironia és un bon recurs sempre i quan hom estigui segur de no ser mai ofensiu. I per aquesta raó. sinó que el referma en el seu vessant social. que Sòcrates vol una introspecció de la persona i les persones que l’envolten. • Per a Sòcrates. L’universalisme socràtic no anul·la l’individu. el saber és virtut i la ignorància és maldat. i Sòcrates està molt lluny de considerar que el saber és revelat. és a dir. i aquest és un aspecte negatiu de la filosofia socràtica. s’arriba a una conclusió universal. Ciència i Virtut: • La filosofia de Sòcrates és tot un art del ben viure (compte. • Recordem. és un argument del que també va parlar in filòsof del segle XX Sören Kierkegaard a la seva obra Concepte de la ironia. Reconeix que les qüestions de culte són molt personals. La persona no virtuosa escull el plaer del moment. Però la seva idea dels déus és que no són més que expressions d’un únic principi diví. El saber es troba en la recerca d’un mateix. en un mètode inductiu.4. Tan sols ens vol comunicar la curiositat intel·ligent per a que sigui la pròpia persona qui faci néixer el bon pensament en el seu si. • Amb Sòcrates. a un diàleg de Plató es compara la seva tècnica a la feina d’una llevadora. i cadascú ha de fer el que és costum a la seva ciutat. Ens parla d’un ésser humà que té sentit en tant és un ésser social. la ironia no sol ser el millor camí. Les persones han d’anar compartint el seu procés de maduració. no és necessari que l’ésser humà renunciï al plaer per a ser virtuós. • No obstant. però sempre en sortim beneficiats. • És una postura clarament contraria a l’hedonisme dels sofistes. • Ara bé. és un altre tret d’enfrontament ideològic amb els sofistes. • La ciència socràtica no es pot deslligar d’una concepció ètica de la vida. per contra. no és pas cap ciència. • Aquest sentit del transcendent és una constant a la filosofia de Sòcrates.4. Certament. precisament. ja que en el pensament cristià. El mètode inductiu: • La investigació de Sòcrates es basa. 9 Filosofia. 2. la seva filosofia és com la medecina: de vegades pot produir dolor. La religió de Sòcrates: • El fet de fer filosofia és una missió divina. definicions vàlides de forma universal. • Sòcrates clama contra l’individualisme sofista. I aquest és el principi bàsic de l’ètica socràtica. doncs. allunyat de l’individualisme. en íntima relació. • No hem de pensar que això té alguna cosa a veure amb el cristianisme. no s’ha de confondre amb viure bé). quan Sòcrates fa al·lusions a les divinitats. sobre tot.4. • En el seu empeny d’arribar a principis vàlids per a tothom. que Sòcrates no està disposat a dictar cap doctrina ni decàleg del bon comportament.4. que és el saber.

els amic d’en Sòcrates van organitzar la fuga d’aquest. no tem a la mort. • Ben al contrari. Filosofia. La mort de Sòcrates: • Sòcrates va arribar a ser força influent a Atenes. sota cap concepte. Però es va negar: tota la seva vida l’havia dedicada a l’ensenyament de la virtut. • En una primera votació se’l va trobar culpable per una petita majoria. La pena seria el desterrament o proposar una altra pena adient al veredicte. i que no estava disposat. amb una majoria més folgada. • Aleshores.2. entre les quals és compta el respecte a les lleis de la ciutat. es va defensar dient com era d’important la seva tasca educativa. • Entre la pena i l’execució van passar 30 dies. tal i com es feia amb alguns grans homes. a deixar-la de fer.8. 10 . Tres ciutadans el van acusar d’impietat i de corrompre a la joventut ensenyant creences contràries a la religió de l’Estat. Amés.4. afegeix. i ara. i no hagués arribat a res si no fóra perquè Sòcrates es va entossudir i no donar el seu braç a tòrcer. • El que va respondre Sòcrates es que es creia mereixedor de ser mantingut a expenses de la ciutat donada la importància de la seva tasca. es va sol·licitar la pena de mort. no es podia desdir d’aquesta manera. Sobre tot tenint en compte que era una tasca divina. durant els quals. • L’acusació era molt subjectiva i d’escassa consistència.

Però va ser durant la democràcia. o Va tenir més ensurts ja que es va relacionar. Plató anava a educar-los en la filosofia per a ser un bon governant. Polític.C. República I. Sofista. i fruit del que havia vist amb els pitagòrics. Aquesta és la raó per la que Plató escriu quasi tot en forma de diàleg. El pensament sofista és desestructurador i oportunista. No se sap si va ser un acte deliberat ateses les seves intencions declarades de reformar la política. entre els que hi tenia amics i familiars. República II-X 4r Període: escrits de vellesa: o Parmènides. Banquet. Plató suposa el primer gran sistema filosòfic en el qual es plantegen totes les qüestions que. o Amb l’arribada de la democràcia. hi ha un problema amb l’autenticitat de les mateixes. El règim dels Trenta Tirans. Però aviat es va adonar que els Tirans actuaven de forma mesquina. Així doncs. juntament amb els d’Aristòtil. Introducció al filòsof: o Es considera Plató com la maduresa de la filosofia grega. Característiques del platonisme: o El desencís de Plató per la mort d’en Sòcrates. Durant la seva joventut sembla ser que va escriure bastant: composicions èpiques. Sembla ser que va rebre una educació basada en les idees d’Heràclit. 3.2. sovint brutal i sempre arbitrària. o Als 20 anys va conèixer Sòcrates i va romandre deixeble seu fins a la seva mort. I conèixer la cronologia és fonamental per a conèixer bé el pensament. amb un parell de tirans. però Atenes estava en guerra i també pot ser degut a una situació fortuïta. va fundar la Acadèmia Per motius legals. encara discutim.3. a través d’un amic seu. va ser segrestat i venut com esclau. Plató afirma que un text ha de ser. o Al final ha resultat una cronologia a on els primers diàlegs no contenen la teoria principal de Plató i són clarament socràtics: 1r Període: escrits de joventut o socràtics: o Apologia de Sòcrates 2n Període: escrits de transició: o Gòrgies. Protàgores 3r Període: escrits de maduresa: o Fedó. fent constantment maquinacions per a implicar les persones més influents. Sembla ser que això l’aportava una situació més còmode. Però en poc temps. . o A més. Platò va veure la oportunitat de dedicar-se a una política capaç i competent. El va rescatar un amic seu.C. La investigació sobre l’autenticitat de les obres de Plató ja va començar a l’Edat Medieval. Plató va viatjar bastant. o Va morir l’any 347 a. suposen una de les més grans influències en el pensament posterior.3. Cal donar un nou missatge polític i social que sigui engrescador i coherent. quan Sòcrates rep la condemna a mort. el va convidar a participar en la vida política. En algun dels seus textos. líriques i tràgiques. sempre acabava tenint problemes amb ells. o Pel que fa a les obres de Plató. la va fundar com una associació religiosa. Plató: 3. o En un dels seus viatges. no escrites. o També hi ha un problema en la cronologia de les obres. Plató creu que la filosofia és una investigació on hi ha una bona part d’anàlisi interior. Lleis 3. o El seu pensament és una reacció al convencionalisme social del sofistes. avui en dia. les raons que impulsaren a Sòcrates 11 Filosofia. o Quan finalment va arribar a Atenes. de família noble. El diàleg reprodueix amb més exactitud aquesta tradició oral del platonisme. potser també va provocar un desencís cap al món de l’escriptura. I també sembla ser que després va cremar totes aquestes obres en un atac de puresa intel·lectual. Un text no té valor per sí mateix. Recordem que Sòcrates deia el mateix. Vida i obres: o Va néixer a Atenes el 428 a. La majoria d’estudiosos del filòsof consideren que els seus principis filosòfics. o De jove va voler dedicar-se a la política professional. En resum. només. amb el que pràcticament tots els escrits de Plató han estat sota sospita en algun moment de la història. als 81 anys. o Després de la mort d’en Sòcrates. La tradició parla d’una Apologia de Sòcrates. trenta-quatre diàlegs i tretze cartes. Els estudiosos s’han fixat en els continguts i en els estil d’escriptura per tal de crear una cronologia creïble. També afirma que moltes coses ensenyades a l’Acadèmia eren de tipus oral. una ajuda a la memòria.1. o Plató tanmateix s’esforçarà en conèixer quina és la veritable naturalesa de les coses. En un dels seus viatges va establir contacte amb una comunitat pitagòrica. En un principi. precisament.

sinó un constant interrogar-me i investigar les raons dels problemes per aclarir el significat de la vida humana. s’han de buscar altres formes d’expressió. podríem utilitzar la de fidelitat a l’ensenyament i la persona de Sòcrates. També és recurrent el tema de la ignorància ignorada. el coneixement i la virtut. Explica com Sòcrates es manté coherent fins al final en la seva investigació filosòfica. amb les idees platòniques. Quan el que s’intenta explicar va més enllà del que admet el llenguatge logicodiscursiu. els diàlegs platònics es proposen il·lustrar el significat d’alguna actitud fonamental en Sòcrates. Plató reconeix la ignorància com feia sempre Sòcrates abans de començar una investigació. Significa una justificació de la divisió i organització social. o També ens trobem diàlegs (com Protàgores) a on Plató polemitza amb les idees sofistes sobre la saviesa. Això no vol dir que Plató es limita a aprofundir en l’ensenyament rebut.4. Un altre diàleg (Critó) ens mostra a un Sòcrates davant el dilema de fugir de la presó o mantenir-se fidel als seus principis. Mites i Metàfores platònics: o Plató recorre sovint als mites en les seves explicacions. 3. Filosofia. L’Apologia és un exemple clar. per exemple. no passa això en absolut. o Per al filòsof atenès. 3. Una lectura atenta dels mites platònics és una bona manera d’acostar-se a la filosofia d’aquest pensador. els mites acompleixen una finalitat didàctica inqüestionable. Els utilitza a tall de narracions metafòriques que li permeten descriure d’una manera més intuïtiva i didàctica aspectes essencials de la seva filosofia. ja que responen a la necessitat de l’autor de buscar vies alternatives d’expressió. que va més enllà del mestre i intenta explicar tota la realitat. però també contra la retòrica buida. Mite dels metalls La República (L. el bé. de manera que pot semblar un allunyament de l’autèntica filosofia.5. III) Els déus disposen en els homes una certa quantitat de cada metall i. la bellesa. Per això. són les que impulsen a Plató a escriure en forma de diàleg: la filosofia no és un seguit de doctrines. el mite i l’al·legoria constitueixen mecanismes útils d’acostament. segons l’autor. o A la primera etapa. la pitjor de totes segons Sòcrates i que tants exemples troba entre els polítics i els sofistes de la seva època. Mite a no escriure. aquests estan destinats a pertànyer a una classe social o bé a una altra. Pretenen ser aquella imatge clara que ens revela una veritat en la mesura en què som capaços d’introduir-nos-hi i de submergir-nos en la seva fantasia. o El fet que hàgim caracteritzat el naixement de la filosofia com el pas del mite al logos pot sorprendre si constatem el recurs freqüent de Plató als mites. els mites tenen la peculiaritat de convertir-se en veritable filosofia. o Pel seu caràcter imaginatiu i expressiu. a les quals. En Plató. Aquesta no deixa de ser una certa il·luminació. sinó que vol reivindicar i explicar la figura del mestre fins a un punt. Alguns del mites més importants i llur significat: Obra en què apareix Tema Mite del Carro alat Fedre Explica la naturalesa divina i immutable de l’ànima i justifica la reminiscència. en l’explicació mítica. o Més tard els diàlegs aniran sobre temes en els que Sòcrates també havia dit la seva: la virtut. o bé aclarir algun concepte important de l’ensenyament d’aquest. el plantejament racional i lògic cedeix el terreny a allò que és imaginatiu i al·legòric. Això passa. Certament.6. 12 . no obstant. els sofistes i Plató: o Si es pogués qualificar amb una frase l’activitat filosòfica de Plató. una manera de veure nítida però difícilment expressable. I en altres diàlegs d’aquesta època.3. Sòcrates. d’acord amb això. s’accedeix per intuïció. L’ànima es descriu com un carro tirat per dos cavalls de naturalesa contrària.

Recordar una cosa ens permet.8.2. o Això no obstant deixa oberts altres interrogants: si conèixer és reconèixer. de valor. Però cal detallar-ho més. Així ens trobem amb diàlegs que ens parlen de les idees de bellesa. Per exemple quan comparem la grandària de dos objectes. La Teoria de les Idees: 3. 3. de virtut. La igualtat perfecta no existeix al món sensible. Les idees són causa de les coses naturals. precisament. són les idees les causes de la realitat sensible. per mitjà d’un artífex diví inspirat en la bellesa de les idees. Filosofia. enllaçant records. l’estudi de la mateixa farà ressorgir el record.8. • Aquesta idea va agafant forma en Platò donant cos a la teoria de les idees. o En la investigació socràtica rau l’arrel del record. en l’anàlisi de certes idees que van apareixent en els diàlegs. Partim de la idea que l’ànima és immortal: ha nascut moltes vegades i ho ha vist tot en tots els móns possibles.Mite de la Caverna La República (L.8. Només així es pot tenir un coneixement absolut i immutables. 3. Si és la intel·ligència la que explica i ordena la realitat. Aleshores surt un interrogant: com encaixa el concepte d’ensenyar en les ciències o en la virtut. La filosofia consisteix a anar més enllà del món sensible. 13 . recordar la resta. o A tot això s’haurà d’enfrontar Plató en els següents diàlegs. Platò escrivia en forma de diàleg fugint. doncs. I podem recordar la virtut com podem recordar les ciències.1. Plató les anomena ens o substàncies i es diferencien clarament de les coses sensibles. ¿com ens expliquem el coneixement sensible? ¿i quin sentit té aquest aprendre? A més. L’aprenentatge i els objectes d’aprenentatge: les idees: o Aprendre és recordar. Si estudiem la realitat canviant de la natura. estem utilitzant la idea d’igual perfecta que hi ha a la nostra ànima. Com a tal. l’ésser humà: Està naixent la primera formulació de la Teoria de les Idees i podem ja citar algunes característiques d’aquesta formulació: Les idees són l’objecte específic del coneixement racional. tota aquesta teoria descansa sobre el supòsit de la immortalitat de l’ànima i l’etern renéixer. si tot es un recordar? o Aquí Plató ens dóna una pista de la seva teoria del coneixement: la saviesa. la política o la teoria dels coneixement.7. Però aquests records estan adormits. Introducció a la teoria: • La teoria del coneixement de Platò implica l’existència de veritats absolutes i immutables. Així doncs. anirà anant a parar a temes que el seu mestre hagués rebutjat per no concernir. La ciència. de la mateixa manera que ho està la consciència d’haver nascut moltes vegades. més aviat. en la seva etapa de joventut. La importància de la qual es manifesta en veure com la resta del pensament de Platò es fonamenta en ella: l’antropologia. la teoria de les idees apareix. en la seva màxima expressió és ciència i en la seva mínima expressió és opinió vertadera (es distingeix de la ciència perquè li manca una garantia de veritat). l’ètica. I mica en mica. 3. o millor dit. Ens serveixen per emetre criteris de judicis del món sensible. de la rigidesa d’un text. Tal és l’afirmació de Plató. o Aquesta primera formulació de la Teoria de les Idees és una aproximació que la completarem tot seguit.VII) Al·legoria sobre la condició humana i la necessitat de deslligar-nos de les cadenes que ens lliguen al sensible per tal d’elevar-nos cap al món de les idees. directament. Les idees són criteris de judicis. El món ideal: • Recordem que en Platò no ens trobarem mai amb un text que expliqui detalladament una tesi o una doctrina. Mite del Demiürg Timeu Explicació de com es va originar el món sensible a partir del caos inicial. el nostre coneixement serà canviant.

Recordem que aquests ens parlaven. Idees que representen coses naturals: la idea d’arbre. • Els antecedents a la teoria de les idees de Platò els trobem a: Les definicions de Sòcrates en la mesura en que aquestes intentaven donar una idea perfecte d’allò definit. sobre tot. de bondat. Què i com són les idees de Platò?: • Idea és per a Plató un model arquetípic d’una classe d’objectes. però també la idea de bellesa. 3. també hi ha dos tipus de coneixement. 14 . és a dir. D’Heràclit. un món ideal. implica també que. sinó a la proporció numèrica que hi ha sempre al darrera. la pregunta sobre el tipus de realitat que correspon als conceptes que representen els objectes del món real. mentre que al diàleg Sofista. L’ésser de Parmènides. o coneixement propi de les ciències del món real (les matemàtiques. És en realitat un món modèlic. la idea de persona. la idea d’arbre. la idea de bé és la idea més important. Aristòtil s’ho preguntarà i. o opinió no fonamentada amb un raonament. La matemàtica pitagòrica quan afirma que la realitat no rau a la matèria. de cara a la filosofia posterior. de la no existència d’un saber universal. • Aquest tema vol dir. de bellesa. Platò l’anomena intel·ligència. • Platò distingeix varis tipus d’idees: Idees de tipus matemàtic: la idea d’unitat o d’igualtat són un exemple. No és. no és un coneixement fix. sinó ben al contrari: el saber depèn de qui l’exposa i per a qui l’exposa. estable i immòbil. però també la música o l’astronomia) • Filosofia. aquesta jerarquia està canviada segons el diàleg que llegim. un veritable coneixement. les idees de Igualtat i diferència són les més importants. Imaginació. és a dir. o opinió que fa referència al que Platò anomena ombres o reflexos. Platò vol trobar un coneixement que es basi en veritats absolutes. • La realitat. Aquesta idea també carrega contra el pensament sofista. els dos móns -l’ideal i el real-. és a dir. Ara bé. una representació maldestre del món perfecte de les idees. Introducció a la teoria: • Platò va estudiar els filòsofs presocràtics. doncs.3. a la filosofia medieval. El responsable és el demiurg. La Teoria del Coneixement: 3. No és un coneixement en sentit estricte i Platò l’anomena opinió. La matèria es resisteix i aquesta és la raó de les imperfeccions. doncs.8.3. de persona. també. abstracte com les idees perfectes de Platò.9. o la gran pèrdua moral i intel·lectual de la mort d’en Sòcrates. precisament. dimoni encarregat de plasmar les idees al món real. així. el coneixement que ens arriba de la realitat a través de les sensacions (impressions sensibles). Existeix una jerarquia entre les idees. Anaxàgores i la seva concepció de la ment ordenadora de l’univers. per Platò. Per exemple. A la seva vegada Platò divideix la opinió en: Creença. • El món real és. • Platò afirma rotundament que existeixen aquests coneixement immutables. • Les idees no són materials.9. a partir de Platò ja existeix una formalització del que ara en diríem valors. però d’acord a la realitat exposada. La creença fa referència sempre a les coses del món sensible (món real). de bé.1. la geometria. d’idees o conceptes perfectes i eterns. no canviants. En conseqüència. I és aquest l’objecte de coneixement per a Platò: les idees. eterna i immutable. Idees de tipus valors: la idea de justícia. es troba en un món paral·lel. únic i immòbil i. La Intel·ligència que da dividida en: Pensament. • El fet de crear un món d’idees. li va impressionar la idea de que la realitat és canviant. Per exemple. Cadascuna d’aquestes idees és una realitat única. Coneixement Intel·lectual: té com a objecte el món intel·ligible. la pèrdua moral dels sofistes. el món de les Idees no canviants. • Platò també creu que no totes les idees són iguals. Un coneixement perfecte podrà ser aplicat a la política i evitar. Coneixement Sensible: té com a objecte la realitat sensible (les coses del món real). a la República. encara que tampoc són purs conceptes mentals.

15 . lleig i dolent. simbolitzada pel carro alat. empresonada en un cos terrestre i sense ales.1. l’ànima anirà recordant. ja que només aquestes li permetran d’enlairar-se novament. Però.2. i això és el que s’anomena la reminiscència. Plató ens planteja. recordem com l’ànima contempla el món perfecte de les Idees. bell i bo. • Aquest oblit no és total. El blanc simbolitza les tendències positives de l’ésser humà. ho tindrà tan difícil per contemplar les idees com inepte sigui en la conducció. l’ètica platò- Filosofia. enlairar-se ben amunt i gaudir de la contemplació de les idees. aquest és l’únic coneixement que mereix aquest nom. en tornar. Doncs bé. la sexualitat. 3. • Cal. aquest és el seu lloc i casa seva. el del carro alat.9. o coneixement obtingut després d’haver observat el món de les Idees. li serà possible. o La Sortida a la Llum Un camí d’aprenentatge reservat a uns pocs que.10. • De vegades. El Mite del Carro Alat: • El mite del carro alat apareix al diàleg de maduresa Fedre.3. • L’existència d’aquest tipus de coneixement té una conseqüència immediata: Plató prefereix la memòria a la imaginació. que amb el contacte i a través del coneixement de les coses. doncs. Per a Platò. Ara bé. El seu anhel més gran és retornar al seu món original.10. pel que fa a l’ésser humà parlarem d’ànima i cos. seran els governants. El coneixement com a record: • Si recordem el mite que us he explicat abans. precisament. però cau del carro i s’encarna en un cos del món real. Compara l’ànima humana a un carro alat.10. 3. El coneixement com el camí cap al Bé: • Simbologia: o La Caverna el món real o L’Exterior el món de les Idees o El Sol Idea de Bé o Homes encadenats els éssers humans o Les Ombres el reflex del món de les Idees (és a dir. s’acostuma a anomenar part concupiscible i està localitzada al ventre. El cavall negre simbolitza les tendències negatives de l’ésser humà. Si l’auriga controla la parella de cavalls. perdent també les ales. o teoria de les idees. per un decidit dualisme. Les sensacions ens reforcen els records.3. Sobre tot després d’haver observat la idea del Bé. es troba estranya i fora del seu element. fer renéixer les ales.9. les passions nobles com el coratge o valor. Allà pren un cos terrestre. s’acostuma a anomenar part irascible de l’ànima i està localitzada en el pit. amb la seva teoria del coneixement. també. Coneixement dialèctic. Antropologia platònica: 3. L’auriga condueix un carro tirat per una parella de cavalls un dels quals és blanc. Si respecte de la realitat parlàvem d’idees i coses. l’instin de conservació. cau al món de les coses. I això és una constant en la filosofia grega. les co ses del món real). com una entitat dinàmica que integra tres parts: la racional o intel·lectiva. s’acostuma a anomenar part racional i està localitzada al cap. L’ànima tripartida i les seves característiques: • El mite del carro alat ens mostra l’ànima com una força. es provoca l’oblit del món de les Idees perfectes. ens enllaça la teoria del coneixement amb la seva antropologia o visió de l’ésser humà. 3. si per contra els cavalls se li revolten i no sap com enlairar-los.2. Aquesta es caracteritza. Aquesta situació és traumàtica per a l’ànima. l’altre negre. • L’ànima. i juntament amb el fet de que es troba limitada per les mateixes limitacions del cos. la ira. 3. una manca de domini de la parella de cavalls fa perdre l’equilibri i l’ànima. la irascible o de les tendències positives i la concupiscible o de les tendències negatives. Aquesta ànima caiguda.10.3. Introducció: • El mite de la caverna enllaçava la concepció platònica de la realitat. com es fa renéixer les ales? L’amor hi tindrà un paper fonamental. els desitjos més baixos. El conductor o auriga simbolitza la capacitat intel·lectual de l’ésser humà o el pensament. viu i es mou en el món de les idees. Un altre mite. El mateix Plató ens ho diu quan afirma que la imaginació està al mateix nivell que la sensibilitat o que les mentides. l’esperança.

3. 16 Virtuts . com ja hem vist. només temporalment. I és que. al que és immutable i idèntic a ell mateix és l’ànima” (Fedó. però si es perfecciona. és immortal. L’ànima. la natura disposa que l’un serveixi com un esclau i sigui manat. segons Plató. és intel·ligible i perfecta. • Ànima i cos són dues entitats totalment distingibles i desiguals. 3. Plató parla de tres virtuts que es corresponen a les tres parts de l’ànima: la saviesa. La recerca de què és l’amor: • El l’antropologia platònica destaca el tema de l’amor o eros. al que té forma única i no es pot descompondre. matèria caduca i menyspreable. Aquesta és una visió dualista. ha estat expulsada. mentre que l’ànima és originaria del món de les idees eternes: “allò que més s’assembla al diví. Pensament Racional (auriga) Saviesa Passions Nobles Ànima (carro alat) Irascible (Cavall blanc) Fortalesa Instints Concupiscible Temperança (Cavall negre) • SI cada part fa amb excel·lència o virtut allò que li és adequat. tal i com ja hem vist. el cos pertany al món de les coses sensibles i temporals. aquesta està unida accidentalment i incòmodament al cos. Sòcrates És l’últim en parlar i com en tots els diàlegs. és allò que defineix l’ésser humà i que li permet de realitzar el més elevat. propi de les persones que es creuen dignes de ser estimades.5. un desig del que no es té i és anhelat com el més sublim i bell. sensible i imperfecte. en la qual l’ànima és altament valorada i el cos. i que l’altre mani i faci d’amo” (Fedó. d’altra banda.10. 79e). Dit d’una altra manera.10. Comença pels cossos. Aquesta harmonia o equilibri entre les parts de l’ànima és el que Plató anomena justícia. aleshores hi ha harmonia a l’ànima. Veiem una petita mostra del que es diu al diàleg: Convidat Concepte de l’amor Fedre L’amor és una força inspiradora de grans gestes. Pausànies L’amor és una força que transforma la pròpia personalitat. Les abstractes i immaterials idees són abastables perquè l’ànima forma part d’aquest món perfecte del qual. És un impuls cap a la plena realització humana. a la immortalitat.4. acaba amb les idees. L’amor és. expressa les idees de l’autor. Els sis convidats-protagonistes exposen successivament la seva visió de l’amor o eros. Aristòfanes L’amor és el desig de trobar el que ens manca. Com un fragment que aspira a la totalitat. Ara bé.nica es basa en aquesta divisió tripartida de l’ànima. • Ara bé. la fortalesa i la temperança. Filosofia. El cos és físic i mortal. “Quan l’ànima i el cos estan plegats. El mite de la recerca de la meitat. 80b). és precisament aquest dualisme i el noble origen de l’ànima el que fa possible el coneixement de les idees. El Banquet és un diàleg bàsicament dedicat a fer un elogi de l’amor. Dualisme ànima i cos: • Podem establir la concepció platònica de l’ésser humà afirmant que és fonamentalment la seva ànima. a l’intel·ligible. com un pilot i la nau que governa. Agató L’amor és un desig de rebre. Erixímac L’amor és present en tota la natura i té un poder generador. infravalorat. Ambdues conviuen com un cavaller i el seu cavall. l’amor o anhel de bellesa és el que pot restituir les ales a la nostra ànima perquè torni al seu estat originari.

en morir Plató. el pensament d’Aristòtil es presenta de forma sistemàtica i endreçada. d’impietat i sospitós de col·laboracionista amb els macedonis. Però dels pocs diàlegs que queden. era metge a la cort dels reis de Macedònia. Sofista. De l’ànima (Fedó). • En aquestes obres Aristòtil es mostra d’acord amb bastants aspectes del platonisme. El passeig. o Al llarg d’aquesta etapa.. S’han anomenat genèricament escrits esotèrics per contenir idees i doctrines difícils d’entendre. o Als apunts. parlaven del mateix: De la Retòrica (Gorgies). i per això es van dir escrits exotèrics. encara incomplet: sabem poc de la seva personalitat. no només a temes tractats en els diàlegs platònics. nom que rep l’escola per la proximitat d’un temple d’Apol·lo Lici.4. Aristòtil viatja i funda un parell d’escoles amb un clar aire empíric. Sembla com si Aristòtil no hagués evolucionat mai ni mai hagués dubtat. Aristòtil donava algunes classes tot passejant pel jardí de l’escola. En aquest moment ja apareix una fractura del pensament platònic quan Aristòtil critica les idees – números. ja que el mateix Aristòtil parlarà d’Alexandre com un jove poc donat a escoltar amb atenció. Les obres aristotèliques: o La major part dels escrits que ens han arribat fins els nostres dies. víctima d’una malaltia d’estómac.2. després que Atenes tornés a ser derrotada per les forces macedònies. Va escriure d’altres que. Però cal comprendre que això és degut. 4. Diuen que en fugir va exclamar “perquè així els atenesos no pequessin per segona vegada contra la filosofia” en clara al·lusió al cas de Sòcrates. fill de Filip. Introducció al filòsof: o Aristòtil va néixer a Estagira de Tràcia l’any 384 o 383 a.C. o L’any 323 a. el concepte d’idees – números. rei de Macedònia. en va copiar algun títol: Banquet. però després s’allunyà del pensament del mestre. . ciència en general i filosofia. sota el domini macedoni. Tot i així hi ha una primera etapa força platònica en al pensament aristotèlic.2.C. Nicòmac. 4. Aristòtil esdevé preceptor d’Alexandre. Aristòtil va recórrer. o El Liceu va ser creat molt semblant a una universitat moderna. Polític. Aristòtil va mantenir sempre un record respectuós cap al seu mestre malgrat tenir una clara independència de pensament. fruit de la seva formació científica com a fill de metge. i literàriament molt rics. o L’any 342 a. D’aquests només han quedat uns pocs fragments. són apunts de les classes que Aristòtil donava. Aristòtil va tornar a Estagira. i esdevé en una obra Sobre la filosofia en la que Aristòtil critica la Teoria de les Idees de Plató i. o L’any 336 a. es pot deduir que Aristòtil va tenir el seu procés de dubtes i maduració com qualsevol altre pensador. va influir a l’hora de disposar de recursos d’investigació. seguint la tradició del seu mestre. tota la vida lligat a la cort macedònia. o Va morir als 62 anys.C. l’amistat que l’unia a Alexandre. però hi havia un estricte ordre de classes establert. el gran conqueridor. a que eren apunts de treball. o Aristòtil fuig d’Atenes a l’illa d’Erubea a una casa que tenia. o Aristòtil va escriure altres texts destinats a un públic més extens. Va romandre fins la mort del mestre. o peripatós va acabar sent un tret característic per a reconèixer qualsevol tret aristotèlic. En un principi Aristòtil era molt platònic. Aristòtil abandona Atenes. El seu pare. S’acusa a Aristòtil. i aquest va reforçar molt els trets pitagòrics de l’Acadèmia platònica. • L’apartament dels temes platònics no triga gaire.C. mor Alexandre el Gran i a la ciutat d’Atenes. Escrits Exotèrics: • Als diàlegs que va escriure per a un públic més extens. Durant aquest període produeix obres interessants sobre biologia. Aquest Alexandre és el que anys després serà Alexandre Magne. Aristòtil: 4. encara que això no és del tot clar. L’escollit per a continuar la tasca de Plató va ser Espeusip.C. sinó que fins i tot. Tenia una biblioteca i un equip de professors que impartien classes amb regularitat i es dedicaven a la investigació. Sens dubte. avui en dia. o El Liceu practicava la comunitat de vida. en forma de diàlegs. Podria ser que Aristòtil hagués influït en les idees imperials d’Alexandre quan el parlava de la grandesa i superioritat del món hel·lènic sobre la resta de pobles.1. es comença a viure un moviment independentista. Aristòtil no es va mostrar d’acord amb aquest gir i va marxar. igual que l’Acadèmia platònica. Durant un any va fer de legislador de la ciutat. i després va tornar a Atenes i allà va fundar el Liceu. la seva ciutat natal. sobre tot. o L’any 347 a. ja rei de Macedònia. Això fa que l’estudi d’Aristòtil sigui. Als 17 anys va ser enviat a estudiar a Atenes a l’Acadèmia de Plató.1. concretament. 17 Filosofia. amb diferent títol.

no una realitat particular (encara que sigui la realitat més alta possible).2. Ara bé. és una ciència limitada que té com a objecte d’estudi un únic ésser. segons Plató. és evident que la filosofia no té el caràcter enciclopèdic que Aristòtil li pretén. política i jurídiques Les Constitucions. el filòsof recull el mite de la caverna del seu mestre. com el de qualsevol persona. la filosofia és teologia. sinó l’aspecte fonamental de tota la realitat. • En una primera explicació. o En definitiva: l’estudi de l’ésser (de l’existència) es divideix en totes les ciències que estudien les particularitats del mateix. al segle I a. és autònoma respecte a la filosofia. el primer motor immòbil. que és la mateixa felicitat. l’ètica. Però per una altra banda. molt més planera. és una de les seves parts. sobre les causes. o Aristòtil dóna resposta a aquesta qüestió en dos temps i de dues maneres diferents. és l’estudi del ser en tant que és. sobre l’origen de la tragèdia Escrits sobre lògica o Organon Escrits Metafísics Escrits de Filosofia Natural. sobre l’art de la refutació i de la confirmació Poètica. I com a tal. I aquesta és la definició amb la que es queda Aristòtil. La filosofia. Amb aquest principi. de forma definitiva. però l’utilitza per a parlar de la realitat del món sensible i el seu origen diví. Del platonisme a l’aristotelisme: o Per Aristòtil. el platonisme es pot resumir en l’estreta relació entre virtut i felicitat. arriba al bé. per exemple. Aristòtil s’adona que la primera definició no fa justícia a la filosofia. la ciència no és la recerca de la Felicitat. estudi de la natura Sobre el cel. Història i Literatura 4. en conseqüència. Virtut i Ciència estan íntimament unides. En resum. la divisió i la demostració Tòpics. teoria del sil·logisme Analítics Posteriors. Amb això. l’ésser humà. autònoma com la resta. és la constitució d’un saber enciclopèdic de totes les ciències sense deixar de banda cap aspecte de la realitat. sinó una ciència objectiva formada per nombroses ciències particulars. Escrits Esotèrics: • Les obres esotèriques d’Aristòtil van ser publicades a Roma per primera vegada per Andrònic de Rodes. o En aquesta segona identitat: virtut i ciència.3. va anar evolucionant. però no la única ni la més important. o Aristòtil canvia el concepte de filosofia. 18 . teories psicològiques Ètica a Eudem Ètica a Nicòmac. significacions i modes de l’ésser Física. i com a tal. és a dir. investigacions meteorològiques Història dels animals. Per una banda. Ara bé. però qualsevol Filosofia. la filosofia té com a objecte d’estudi. és en la que Aristòtil no es mostra d’acord. col·lecció de 158 constitucions d’Estats Retòrica. • En una segona explicació. és la ciència de la vida moral. Fins i tot. Però no només a nivell de definició. l’ésser transcendent. La separació entre Plató i Aristòtil no es podia simbolitzar de millor manera. sobre la definició. del raonament sobre el que és probable Metafísica. o La pretensió d’Aristòtil. Felicitat. Només la filosofia és l’estudi de l’ésser tal i com és o millor dit. a través de la ciència del ser.• 4. Per a Aristòtil. Aristòtil afirma que la filosofia té com a objecte d’estudi. la filosofia passa a ser una ciència més. la filosofia continuarà sent la capdavantera de les ciències. sinó que Plató mateix va viure d’aquesta manera. sobre el fi de l’ésser humà: la felicitat i la virtut Gran moral. El més important de la filosofia és la recerca del principi del ser. esdevé la ciència més elevada perquè estudia l’objecte més alt: la divinitat.C. estudi de l’Univers Meteorològics. una ciència més. resum de les dues anteriors Política. idees de sociologia. A partir d’aquest moment Aristòtil inicia el seu propi camí. Ciències Naturals i Psicologia Escrits sobre Ètica i Política Escrits d’Estètica.2. Aquestes obres s’han classificat d’acord al següent quadre: Classificació dels escrits Esotèrics Categories. La Filosofia és. o La filosofia ja no és només teologia. Així doncs. zoologia sistemàtica De l’ànima. i no la ciència que resum i aglutina a tota la resta de ciències. sobre els predicats de les coses Primers Analítics. Això ja ens fa pensar que el pensament d’Aristòtil. caldrà redefinir els fonaments i els temes que li són propis: en una frase quin és l’objecte de la filosofia. malgrat la importància del seu objecte d’estudi.

i deia que en realitat res no canvia. i de l’altra. La Metafísica: • La Filosofia Primera per a Aristòtil és el que després s’anomenarà Metafísica. Els nostres sentits ens enganyen i la informació que ens donen els nostres sentits és pura ilusió. l’accident. aquest interès es va traduir en una investigació sobre el moviment i el canvi.1. La Filosofia Primera o Metafísica: 4. incorruptible i etern. Parmènides posava en dubte que la informació que ens arriba dels sentits pugui ser vertadera.4. en les substàncies podem trobar les dues dimensions de les que ens parlava Plató: d’una banda. en aquest cas. Aristòtil donarà raó de la necessitat d’una ciència que estudiï el ser en tant que és. Per Heràclit. el moviment és impossible ja que el moviment implica el pas del no-ser al de ser o al revés. Tot el que existeix és substància. El problema del canvi: • L’interès per la natura ha estat un constant en tots els corrents filosòfics des de l’inici de la filosofia.4. per exemple de la taula a on esteu escrivint. o millor dit. o la pissarra.4.4. en definitiva el per què de l’existència. Així doncs. Plató no va donar una explicació bona de la naturalesa i el canvi. i l’essència o forma. la matèria. podríem dir que l’ésser de la síl·laba “pa” no és la descomposició en les seves lletres “p” i “a”. • Si l’ésser és allò que fa que una cosa sigui el que és i no una altra. El seu actuar és una constant anàlisi de les possibles solucions per anar avançant cap a una definició. No hi ha possibilitat. Aquests dos components només són separables teòricament. imperfecte i canviant del que parlava Heràclit. • La realitat substancial d’Aristòtil constitueix una síntesi dels dos mons platònics. • Recordem com Heràclit i Parmènides. ser en tant que existeix. el moviment és la llei de l’Univers. • Aristòtil ataca el problema de l’ésser de forma sistemàtica i endreçada. • Per aquestes raons Aristòtil va escriure la seva obra Física i la seva obra Metafísica. És la ciència de les ciències. allò que fa que sigui el que és. Plató ens presenta el món sensible. • Recordem també con la teoria platònica significa una síntesi d’ambdues postures.3. un infant esdevé adult. Per Parmènides. etc. a més. definir l’ésser aristotèlic. Reconeix el mèrit del seu mestre dient que Plató va juxtaposar les dues concepcions. se’n pot distingir la matèria de la qual està formada. però que si falta.4. • Aristòtil marcarà realment la diferència tocant de peus a terra. la forma. és a dir. en les que dóna raons del canvi a través d’una explicació de la realitat. veritables protagonistes del món natural. • Els filòsofs s’adonaren que tot està en continu canvi i perpètua transformació. en un 19 Filosofia. i alhora ens diu que hi ha un món abstracte i perfecte de les idees que. és a dir. L’hilemorfisme: • Qualsevol substància és un compost de matèria i forma. • La substància és l’essència de les coses. perquè del no-ser no en pot sortir res. el conjunt de qualitats específiques d’una cosa que fan que sigui el que és.2. sense que importi si el ser és Déu o és la realitat més petita de la realitat. tal i com deia Parmènides. el component físic. I no oblidem que Aristòtil es refereix a tots els éssers singulars. Podríem dir que són els vestits d’una persona. Per a Aristòtil. tots i cada un dels éssers existents. Que estudiï. • L’ésser aristotèlic és allò que fa que una cosa sigui. la pluja al sol. allò que diem quan definim una cosa. Per contra. • En els individus concrets. l’objecte no perd la seva identitat. per posar un exemple. aquesta taula i no una altra. Aviat. Les estacions se succeeixen. o les coses que l’afecten o el caracteritzen. és a dir. de que un accident no estigui associat a una substància. Per Heràclit tot està en perpetu moviment (recordem la frase atribuïda a aquest autor: “mai et banyes al mateix riu”. Aristòtil el defineix com a substància. Caldrà doncs. Però no és la summa dels seus components. 4. la nit dóna pas al dia. definir aquesta existència. 4. . • L’accident és tot allò que caracteritza les coses. I això és impossible. però mai va arribar a integrar-les en un discurs coherent. és immutable. De tot individu concret. s’havien ja enfrontat a aquest problema.

Sense forma. En la realitat. Dit d’una altra forma. Veiem per què. Potència i acte: • Ara ja sabem quina és la idea d’Aristòtil sobre la composició de la realitat: tot el que existeix és substància. Després arriba Plató i encara ho embolica més amb els dos móns. 4. apareixen i desapareixen. i l’arbre respecte a la taula són una manera relativa de parlar del no ésser.4. però té la potencialitat de ser una taula. • Fins ara ens havíem trobat en que uns deien una cosa i uns altres deien el contrari. però tanmateix també podem dir que pot arribar a ser-ho. i del que sabem. estic utilitzant una manera absoluta del no ésser. o una porta. Les quatre causes: • L’explicació aristotèlica del canvi deixaria fred a més d’un en el sentit de no impressionar-se. sense matèria no hi ha substància (sense fusta no hi ha taula). La matèria és el suport o substrat de la forma (la fusta és el substrat de la taula).5. • Aristòtil pretén definir prèviament tots els conceptes abans de posar-se a definirlos. però pot arribar a ser-ho. i no. però sí ho és en potència. si dic que una llavor ni és. Però Aristòtil creu que Parmènides s’equivoca. • Tot ésser està en acte d’alguna cosa i en potència d’altres coses.4. és a dir. i aquest n’és un bon exemple. ens trobarem en una situació anàloga quan filòsofs del segle XX com Wittgenstein afirmaran coses similars: primer cal esbrinar si estem parlant del mateix. la fusta no constitueix cap substància. Però la matèria per ella mateixa. • Aquesta teoria que defensa la composició material i formal de tota substància s’anomena hilemorfisme. com el primer autèntic filòsof –diguem-ne– seriós en què ens trobem. del grec hylé (matèria) i morphé (forma). després un gos adult i després envellirà. • Parmènides hagués dit que això era del tot impossible: una cosa que existeix. 20 . perquè té la capacitat d’adquirir la forma de totes aquestes coses. El mateix passa amb l’arbre: no és una taula. O l’arbre és arbre en acte. perquè és impossi- Filosofia. tampoc no és res. Podem fer una definició més acurada: • Potència (dynamis): Capacitat que té la matèria d’una substància d’assumir o rebre una forma diferent de la que té. Però també ha observat l’autor.4. • La importància rau en que podem considerar Aristòtil. De tant evident que resulta hom es pregunta per què de la importància d’aquestes idees.4. Segles més tard. • La combinació acte i potència fa possible l’explicació del fenomen físic del canvi. podem dir amb tota certesa que no és un arbre. la llavor respecte l’arbre. com deia Plató. i l’error d’aquell rau en que no s’ha adonat que hi ha diferents maneres de ser i de no ser. no estem parlant del mateix. Un exemple és el cas del moviment i Heràclit i Parmènides. li permet a Aristòtil introduir un concepte cabdal en la seva metafísica. arribant a postures extremes tot dient que no es pot parlar de res: del que no sabem perquè no ho sabem. que aquestes substàncies es transformen. El gos en primer lloc va ser un cadell. • Certament Aristòtil posarà exemples entenedors: si ens fixem en una llavor. ni mai arribarà a ser un gos. La fusta és en potència una taula. en altres paraules. morirà i desapareixerà. què és el canvi? El pas de la potència a l’acte. • Aquest important matis. sinó que primer ens hem de posar d’acord en què és el canvi. sense essència. • Acte (energeia): És la realitat actual de tota substància i consisteix en la forma particular que hagi rebut la matèria. part de dos mons irreconciliables. procés d’abstracció. no pot provenir de la no existència. sempre és conseqüència de l’actualització d’una potència. la forma és el que decidirà que sigui taula o cadira o altre objecte. Si no. • Aristòtil es plantejarà el problema com un autèntic filòsof i de manera simulada es planteja: no es tracta de saber si existeixen el canvi i el moviment o no existeixen a base d’especulacions. I el mateix passa amb totes les substàncies del món: no n’hi ha cap que no sigui immune al pas del temps. o una cadira. Ara bé. la matèria i la forma constitueixen un compost inseparable. de l’adquisició d’una nova forma per part de la matèria. • Aleshores. La llavor no és un arbre en acte.

• L’executor o impulsor. Causa material.4. El plantejament és eminentment pràctic. • Aquesta idea se’n diu finalista o teleològica i va imperar la llarg de l’Antiguitat i l’Edat Mitjana. • Actualment. causa formal. Aristòtil torna a encarar-se amb el seu mestre tot negant la possibilitat d’un Estat perfecte. però és un intent honest d’oblidar les fantasies platòniques de la realitat. • Les seves qualitats essencials. o Pel que fa a la seva teoria del coneixement. és a dir.5. • És a dir. la natura sencera té una finalitat determinada. la més important. que la natura no fa res en va. sinó harmònic i complementari. com ja ens ha explicar l’autor. I aquesta finalitat és millorar i perfeccionar-se tot actualitzant les seves potències. precís i inequívoc com el que utilitzen les ciències físiques i matemàtiques. a hores d’ara resulta fins i tot extravagant. la nostra ànima és una tabula rasa (una pissarra en blanc) que es va omplint gràcies als nostres sentits i les nostres capacitats intel·lectuals. Aristòtil tornarà a posar en evidència el seu antic mestre quan afirmarà que el coneixement ens arriba dels sentits. l’explicació del canvi es completa amb la teoria de les quatre causes. La Filosofia Primera o Metafísica és. És a dir. temes molt lligats en el pensament filosòfic. La causa eficient és l’artista. I la causa final és la finalitat o el mòbil de l’artista a l’hora de fer la seva creació. L’ésser humà és un compost d’ànima i cos. Cal matisar prèviament que el concepte de causa que utilitza Aristòtil és diferent del que utilitzem nosaltres. la raó que mou la creació d’aquella substància o fenomen és la més important. i no existeixen les idees innates ni preconcebudes. és a dir. Pragmàtic com és. l’ètica i la política són pràcticament necessàries en el plantejament filosòfic. Aristòtil considera que la més important és la causa final. Aristòtil està afirmant implícitament i explícitament (De caelo). • Vegem-ho a través d’un exemple: • Les quatre causes atribuïdes a una escultura són: la causa material és el marbre del que està feta. tots ens posaríem d’acord en dir que es tracta d’un fenomen meteorològic en que el vapor d’aigua contingut als núvols es refreda i es condensa formant gotes que cauen a la terra. Per a ell. i causa final. o Pel que fa a l’ètica aristotèlica. Si la causa final. Per a Aristòtil la lògica era una eina per a obtenir coneixement. Conclusió al filòsof: o Aristòtil escriurà i ensenyarà sobre molts més temes. ble utilitzar un llenguatge únic. El bé suprem és la felicitat.4. orientada a unes finalitats. ja que tracta de l’ésser i no d’un dels múltiples aspectes de l’ésser. que ens trobem amb la definició de quatre causes necessàries que impliquen l’existència d’una substància: causa material. • L’objectiu perseguit o finalitat. Insuperables i insuperats en alguns aspectes encara avui en dia. ja que cal donar la causa final: plou perquè els éssers vius necessiten de l’aigua per viure. Però Aristòtil opinaria que hem donat una resposta incompleta. tot allò que cal per a que una cosa sigui és la causa. D’aquesta manera el concepte causa inclou: • El material del que està feta la substància. Ara bé. • De la mateixa manera que nosaltres actuem per objectius que ens plantegem i els perseguim. o Si l’antropologia i l’ètica van de la mà. • Però tornant a Aristòtil. a la pregunta de perquè plou. Causa formal. 4. Causa final. ens trobem altra vegada amb una postura dualista. Extrem que portarà a una mena de nihilisme filosòfic. o Per descomptat que Aristòtil ens parla d’antropologia i ètica. o Els seus tractats sobre Cosmologia plantejarà una teoria que. això no vol dir que Aristòtil –no Filosofia. Però aquest cop no es tracta d’un dualisme antagònic. Per a Aristòtil. l’ètica té una dimensió teleològica. o També cal fer esment dels escrits de lògica. 21 . aquesta es basa en la recerca de la felicitat.6. Aristòtil observa que l’ésser humà es realitza en societat. Causa eficient. L’autor ho afirma en considerar que és la que té més repercussions. La causa formal és el model o la idea preconcebuda que ha utilitzat l’artista. O el concepte de causa que entenem avui en dia. També observa que no totes les formes de governar-se afavoreixen la plena realització de l’ésser humà: no el porten cap a la felicitat. El teleologisme: • De les quatre causes que hem vist. De la mateixa manera que passava amb la metafísica i la física. causa eficient.

Filosofia.oblidem el seu vessant sistemàtic i ordenat– no hagi estudiat i classificat els diferents sistemes de governar-se. La comunitat més feliç serà aquella en que no s’estableixin diferències massa grans. o En política. No hi hagi rics ni pobres. sinó una immensa classe mitja. com en ètica. 22 . Aristòtil defensarà la moderació.

i no va poder veure el seu somni fet realitat. parlem concretament dels epicuris. com hem avançat abans. Qualsevol intent de crear un sistema filosòfic estructurador i integrador ha perdut tot sentit ja que. Totes tres escoles cercaren una solució ètica per a l’ésser humà grec. La realitat fou ben diferent. Finalment foren tres generals qui es repartiren l’imperi macedoni. Les monarquies hel·lenístiques: Mentre els partidaris d’un i d’altres es barallaven.5. Té un cert paral·lelisme en les filosofies orientals. A aquests període el coneixerem com el de les monarquies hel·lenístiques. Com sol passar. Durant el regnat d’Alexandre Magne. cap a Pèrsia i la India. aquest empeny d’Alexandre. part del somni d’Alexandre s’acompleix amb la difusió idiomàtica del grec i la barreja de religions perses i orientals. Les filosofies hel·lenístiques busquen les solucions a nivell individual. i la part egípcia. El ciutadà grec es convertirà en un individu aïllat. La solució rau a l’interior de cadascun de nosaltres. per a què? La filosofia haurà de canviar el seu objecte d’estudi. nascut a Estagira. havia perdut. va provocar una difusió de la cultura i. però que a l’hora de la veritat qui decidia eren els macedonis. és a dir. La part persa el 133. sobre tot. Totes tres monarquies van acabar caient en mans dels romans quan aquests iniciaren les seves conquestes arreu del món conegut. parlar o inventar grans sistemes filosòfics que parlin d’organitzacions polítiques governades per savis.C. va morir de malària l’any 323 a. del idioma grec. els grecs no van perdre el temps. Això no vol dir que hi hagués pau. cap a Egipte. la iniciativa política. els estoics. Eren com una autonomia. Però per a bé o per a malament. per raons òbvies la seva independència política i social. però aquest cop en una dimensió molt més petita: passa a l’individu. Alexandre.C.1. acostumat a prendre les decisions que l’afectaven. Gràcies a això. Recordem com Aristòtil. I la part egípcia l’any 31 a.2. la reflexió filosòfica se centrarà en la recerca de tècniques que tranquil·litzin la desorientació i el desànim que es pateix. ja que el seu idioma es parlava pràcticament arreu del món conegut.1. El somni de l’emperador era fusionar la cultura grega amb la cultura persa. o societats de classe mitja.1. havia estat proper a la família real macedònia. i el que ara diríem més passota (de fet és una conseqüència social de les dictadures). anava assumint poder dins el sacsejat imperi macedoni. Els orígens de les escoles hel·lenístiques: Quan parlem de les escoles hel·lenístiques. Sense l’ajut ni la dependència de res ni ningú. Cosa que horroritzava als grecs de les polis. i els escèptics. perd iniciativa i perd autoestima. 5. Filosofia. 5. qui de mica en mica. se succeïren una sèrie de lluites entre els partidaris dels dos fills d’Alexandre. Les Escoles Hel·lenístiques: 5. Aristòtil va gaudir dels fons necessaris per a dedicar-se a la investigació i especulació filosòfiques. i cap al Sud. l’imperi macedoni va créixer cap a Orient. però. 5. perdut el seu model polític i social. aquestes van perdre. Si a canvi s’havia tornat en una persona cosmopolita. ja que consideraven als perses poc menys que uns barbars. ja que no en và. A partir d’ara.C. El ciutadà de la Polis. en un moment de tibantor política entre els sotmesos –les polis gregues– i els invasors –els macedonis–. la cosa no es va anar calmant. fins passats uns quaranta anys. amb certes prestacions. iniciaren revoltes. Les lluites van durar ben bé 40 anys fins que es va arribar a una situació més o menys estable. Uns i altres continuaven lluitant i. Introducció històrica: Anem a fer una mica d’anàlisi històrica del moment de transició que suposa el pas d’Aristòtil a la següent corrent filosòfica. quasi normes de conducte a segur que permeti a la persona sàvia arribar a la felicitat. ja no té sentit. no obstant. Es torna més apàtic. El centre de la reflexió torna a l’ésser humà. Les filosofies hel·lenístiques voldran ser guies de salvació individual. I sota aquest panorama. La part grega.2. 23 .1. Conseqüències de la desfeta de la Polis: A mesura que les Polis gregues van anar caient en mans d’uns (macedonis) o altres (romans). la part persa. Però totes elles van ser dominades pel general Antípater. La part grega va caure l’any 148 a. Esperançats davant la mort de l’emperador.

però sempre sota control de la persona). Però hem de tenir en compte.) Va ser desterrat de la seva terra per falsificar moneda i es va establir a Atenes a on aviat esdevingué un gos. I es mantenia fidel a la idea de les limitacions per al coneixement de Sòcrates: el famós només sé que no sé res. que es va dir. Quan aquest fou condemnat. La seva va intentar fer un seguiment de les idees de Sòcrates un tant peculiar. 5.2. • L’escola d’Epicur. precisament El Jardí. La seva escola creia que podem afirmar ben poques coses sense por a equivocar-nos. També deixeble de Sòcrates. 24 . • No se sap ben bé si és fruit d’experiències d’infantesa. ell i altres com Plató es van allunyar temorosos de ser empresonats com el mestre. quan va arribar a Atenes es va trobar amb una situació social i política bastant caòtica. i la capacitat de suprimir totes les necessitats.3. Sembla ser que com a deixeble de Sòcrates va ser molt diferent a la resta (explicar el cas).C) a Atenes. Epicureisme: • L’epicureisme és una escola filosòfica hel·lenística que rep el seu nom del fundador del corrent: Epicur de Samos (341 – 270 a. L’escola hedonista: Fundada per Arístip de Cirene (435 – 356 a. • Epicur no es va quedar a Atenes i va tornar a la seva ciutat natal.C. 5. quan vam presentar les tres escoles filosòfiques més importants del període hel·lenístic –epicureisme. I no hem d’oblidar que a l’ètica li preocupa la nostra felicitat. i escola hedonista per la paraula hedoné que significa plaer en grec. Gos en grec és kinos. • Tot i així. Antístenes admirava l’autodomini i l’autosuficiència de Sòcrates.1. que aquestes escoles suposen el vessant filosòfic del període hel·lenístic. Es van dedicar sobretot a l’estudi del llenguatge i la lògica. Ja havia mort Alexandre i les revoltes i els aldarulls eren moneda correnta la polis. les quals les veurem el proper dia. Hi ha un altre vessant científic amb figures prou importants com Euclides o Arquímedes. Fidel a Sòcfrates afirmava que som nosaltres qui hem de posseir els plaers i no aquests a nosaltres.Les tres escoles tenen com a precursors. l’escola hedonista i l’escola cínica. no era una escola universitària com la d’Aristòtil. Diògenes va radicalitzar la postura cínica predicant l’enduriment de cos i caràcter. L’epicureisme té les seves arrels en l’escola hedonista (una de les escoles prèvies a l’hel·lenisme filosòfic que ja hem vist. als divuit anys se’n va anar a Atenes per a no perdre la condició de ciutadà i també per poder escollir una escola a on estudiar. 5. 5.3.2. descans i diàlegs i converses amb el mestre Epicur. L’hel·lenisme filosòfic: Ja vam comentar l’últim dia. es trobava totalment perdut. degut a la situació social i política.). L’escola cínica: Antístines (450 – 365 a. estoïcisme i escepticisme–.C) va ser el fundador d’aquesta escola. Allà hom podia tribar un espai de reflexió. I no va ser fins 16 anys després (ja amb 34 anys) quan va poder tornar a Atenes. Admiraven la fortalesa interior i volien un retorn a una vida més natural. que la seva filosofia se centrarà en una lluita constant contra les pors i els neguits dels humans. 5. Són l’escola de Mègara. El Jardí. unes escoles menors –en importància– que sorgiren de seguidors de Sòcrates que no estaven d’acord amb Plató (recordem que aquest fou deixeble de Sòcrates). Es deien gossos guardians de la filosofia de Sòcrates. Aquesta escola té dos noms: escola cirenaica pel lloc a on es va fundar. Defensaven el màxim autocontrol. De tal manera serà l’aversió que sentirà Epicur. La conseqüència és que menyspreaven les convencions socials. però Epicur aviat manifesta un profund odi cap a tot el que considera que són supersticions i creences infundades.2. i d’aquí ve el nom de cínics. I sembla ser que va arribar a la conclusió que el plaer era el més natural. L’escola de Mègara: Fou iniciada per Euclides de Mègara (450 – 380 a. buscava el que és més natural per a l’ésser humà. recordem hedoné = plaer. Euclides no creia en la teoria de les idees de Plató. i en alguns trets de l’atomisme de Demòcrit.C. • En tornar es va establir en una casa amb un jardí adjunt i va fundar la seva escola. sinó més aviat un centre del que ara en diríem de creixement personal.C). que suposaven un intent honest de donar solucions ètiques a un ésser humà que.2. a la recerca de la felicitat.i reien de l’orgull dels atenesos. El cínic més emblemàtic va ser Diògenes de Sínope (413 – 327 a.1.3. Filosofia. qui malgrat haver nascut a la ciutat de Samos. un dels més vells deixebles de Sòcrates.

a on aquesta última era com la culminació del camí i donava sentit a tot el seu pensament. perquè la felicitat producte del plaer de la que ens parla Epicur. nosaltres ja no hi som. Es tracta d’una defensa de la llibertat humana. El destí És més que dubtós que existeixi el destí Les necessitats Les primeres són fàcils de satisfer.Partint d’aquest principi. • El mateix Epicur va fer una proposta de divisió del seu pensament. Però compte!. aconsella evitar la política. la llibertat de l’ésser humà li permet d’escollir quin és el millor camí per a la felicitat més estable. Si és així. pot suposar un pas endavant en el camí cap a la felicitat. menjar. La Canònica: Es diu així perquè ens parlarà dels cànons és a dir de les normes del coneixement. I per gaudir d’aquesta absència de dolor i pertorbacions cal arribar a una autèntica autarquia (autosuficiència). La felicitat més estable s’aconsegueix mitjançant l’ataràxia (absència de dolor i de pertorbacions). en la serenor d’esperit aconseguida gràcies a la filosofia dels quatre remeis. no s’ocupen dels assumptes humans La mort Mentre som vius. relació fonamental entre els epicureistes. és a dir. Epicur proposa la seva formula anomenada tetrafarmakon (quatre remeis) que els podem resumir en la següent taula: Torbacions Els quatre remeis de l’epicureisme Els déus Si existeixen. Epicur ens recomana allunyar-nos de tot allò que pot pertorbar el nostre esperit i el nostre cos. ben emprat. La Física: La física d’Epicur parla. la recerca del plaer com a fi fonamental de la vida ja que en el plaer rau la felicitat. la seva filosofia serà summament pragmàtica. Ja no cal recórrer a l’astrologia o la superstició. Però Epicur afegeix una bona part de la seva reflexió: precisament el coneixement del moviment dels àtoms ens permet de saber que es tracta d’un moviment aleatori i espontani. mentre hi hagi adquisició de coneixements. Diu Epicur en un dels seus textos: “Vana és la paraula del filòsof que no guareix els sofriments de l’home”. l’ètica és la part més important del pensament d’Epicur. Epicur proposa un camí basat en dos moments: en un primer moment caldrà alliberar-se de les torbacions que patim. 25 • . errada a errada i encert a encert. com no. la física i l’ètica. del funcionament de la natura i de l’ésser humà en tant ésser natural. Qualsevol coneixement. sinó que el fem nosaltres pas a pas. així com els plaers desmesurats i efímers. quin paper hi juguen els déus. En virtut d’això. La canònica ens mostra el camí del veritable coneixement. no es preocupen dels afers humans. mostrant-nos els perills de les falses creences i les opinions no fonamentades. per a fer el primer pas. que les diferències del món s’expliquen a partir del coneixement dels àtoms i els buits que hi ha entre ells. Per a Epicur allò important és adquirir coneixement. L’Ètica: Recordem que com ja hem dit. etc). Epicur intenta retornar la responsabilitat del destí de l’ésser humà al propi ésser humà. Quasi no importa quin. i quan ella és Present. com aquell. Va dividir la seva filosofia en tres parts fonamentals: la canònica. A través d’aquest senzill principi. • I per tal de poder ser una filosofia guaridora. • Per a alliberar-nos de les torbacions. i els segons són Naturals i els mals fàcils d’evitar. Aquesta és fruit i obra de diversos auFilosofia. no ens passarà el mateix amb l’escola estoica. dormir.2.3. I com que no hi ha destinació prèvia. i en un segon moment. 5. o la predestinació? I és per aquesta raó que afirma que creu que els déus no existeixen. Estoïcisme: • Si acabem de veure una escola a on el seu fundador i cap és ben visible i conegut. El destí no està definit. La felicitat s’aconsegueix conreant altres activitats com la amistat. caminarem a la conquesta de la felicitat de la mà del mestre Epicur. Epicur recupera trets de la teoria atòmica de Demòcrit afirmant. La major part dels temors i les pors provenen de la ignorància i la manca de coneixements. i encara que així sigui. I en concret. consisteix en la satisfacció mesurada i equilibrada de les necessitats naturals (beure. Precisament el coneixement ens farà veure amb claredat la validesa de les quatre solucions o remeis. la mort no existeix.

quan Zenó tenia vint i pico anys. Crisip posà en ordre les idees de l’estoïcisme. Es tractava dels cínics. No hi ha res subjecte de l’atzar. Zenó. l’Univers és un ésser viu integrat per dos principis: una matèria passiva i una ànima activa que li dóna força. al igual que els epicuris. de Cleantes i Crisip. I el fet de que el cosmos és la divinitat. nascut a Xipre era en realitat d’origen fenici hel·lenitzat. de manera que aviat els seguidors de Zenó es van anomenar els del pòrtic. Els estoics. Segon moment o període d’introducció a Roma: Tercer moment o període d’estoïcisme imperial. microcosmos dins del macrocosmos. vida i sentit. 26 . fins i tot de la classe més poderosa. els megàrics i altres escoles menors. i el jove Zenó va conèixer filòsofs que es deien els autèntics deixebles de Sòcrates. la qual dirigeix i regeix. física i ètica. sobretot. a diferència dels cínics. és a dir els estoics. Zenó adquirí gran reputació aviat. Cap a l’any 300 a. En l’acceptació de l’ordre còsmic. cerquen una guia de salvació que permeti superar el moment de crisi que suposa la pèrdua de la polis i els conflictes posteriors. d’una física panteista. i els seus oients. ens fa afirmar que el cosmos és perfecte. Zenó va imaginar un Sòcrates mestre de l’autocontrol. I així es basa també la seva ètica: en acceptació i absència de desig. i la doctrina del primer estoic (podríem dir-ne fundador) és diferent d’altres pensadors estoics posterior a la Roma imperial. també té una raó de ser. eren de totes les classes socials. qui establiran les bases de la doctrina estoica. immersos en la crisi d’identitat. Si tot el que succeeix està regit per una intel·ligència divina (el logos). Lògica: El logos és el principi actiu que regeix el cosmos. I amb aquesta idea hem de veure la influència del pensament d’Heràclit quan ens parlava del logos universal que tot ho controla. Un cop mort Zenó. Posteriorment. és la filosofia estoica i.C. la llibertat rau en aquesta acceptació incondicional. La paraula pòrtic en grec és stoà poikile. El savi és aquell qui comprèn les coses que han de succeir i les accepta. La intel·ligència divina que endreça el cosmos fa que tot estigui prèviament determinat. Física: Tal i com és l’Univers estoic. I encara que sembli una paradoxa.. Zenó de Citión (Xipre 332–262 a. És la millor pauta ètica. I també.C.): Zenó és considerat el fundador de l’estoïcisme. En virtut d’això. aquesta última és intel·ligència racional (que raona). però és també llenguatge i raó: la lògica estoica cerca d’estudiar el nostre discurs o llenguatge. els quals van presentar al jove Sòcrates. Només podem arribar a la felicitat acceptant les coses que se’ns van presentant. Aquest ésser viu és matèria i intel·ligència. tot el que ens passa a nosaltres. doncs. els estoics no feren fàstics a acollir a l’escola a polítics i governants. la seva ètica. la pena de mort i la mateixa mort. Haurem de distingir. Parlem doncs. Període de revifalla de l’estoïcisme de la mà de personatges com Sèneca. L’ètica: Recordem que els estoics accepten el que els esdevé. El lloc de reunió de Zenó amb els que començaren a ser els primers deixebles del nou pensament. la postura sàvia és la d’acceptar el que va passant. Zenó va començar a ensenyar l’ideal de vida que havia estat madurant des dels primers contactes amb els cínics. enfrontat al judici. segons el que més admirava l’escola cínica: l’autocontrol. Els estoics identifiquen l’Univers amb Déu. Es tracta d’una lògica proposicional (de proposcicions) que té les arrels a l’escola de Mègara i la seva preocupació pel que es pot dir sense caure en una paradoxa. Tot el que succeeix a l’Univers té un sentit i una raó de ser. ja que el que succeeix Filosofia. a diferència dels epicuris. I també al igual que els epicuris. va ser un pòrtic dedicat a l’Àgora d’Atenes. I en conseqüència. divideixen el seu saber en tres parts: lògica. tres períodes diferenciats de les escoles estoiques: Primer moment o període fundacional: En aquest període haurem de parlar de Zenó de Citión. que rebutjaven tot contacte amb la política. Sembla ser que en un dels viatges comercials. Per als estoics. el seu deixeble Cleantes fou el cap de l’escola.• • • tors. la família del qual es dedicava al comerç. van recalar a Atenes. Epictet o Marc Aureli.

és inevitable i necessari. Raonar correctament és acceptar l’ordre natural de les coses i del cosmos. I malgrat aquest discurs els estoics ens parlaran de la llibertat de l’ésser humà. Però es tracta d’una llibertat basada en aquest coneixement i acceptació. La llibertat es basa en que no res ni ningú ens pugui pertorbar. I aquesta impertorbabilitat és la virtut dels forts. Per arribar a aquest estat de gràcia, els estoics prediquen l’apatheia (absència de passions i desitjos). 5.3.3. Escepticisme: • L’escepticisme és una altra de les respostes de l’època a la situació de pèrdua de referents. El nom de l’escola prové de la paraula grega skeptomai, que significa examinar atentament. • Després de l’examen acurat de la realitat, el filòsof escèptic considera que res no es pot conèixer amb exactitud i certesa. No és una postura realment original: recordem els sofistes, en concret a Gòrgies, qui afirmava que no hi ha seguretat en el coneixement. • Actualment l’adjectiu escèptic l’utilitzem quan ens referim a un dubte o una desconfiança vers la capacitat o el coneixement d’alguna persona o alguna afirmació. Ens mostrem escèptics davant de teories científiques, religioses o morals. • El fundador de l’escepticisme hel·lenístic fou Pirró (360 – 275 a.C.), nascut a Èlide, una polis del Peloponès. Pirró va conèixer les teories de l’escola de Mègara (recordem: dedicats a l’estudi del llenguatge i de la lògica, seguien el pensament socràtic de la dificultat en arribar al coneixement). • Quan Alexandre Magne va iniciar la campanya contra els perses que els va dur fins a l’Índia, Pirró es va allistar al seu exèrcit i va participar de tota la campanya. Potser el fruit d’aquesta llarga campanya, a on va tenir la oportunitat de conèixer pobles molt diversos amb costums molts diversos, el va portar al seu pensament de que no hi ha cap fonament racional per a preferir un tipus de conducta o un altre. És a dir, no hi has cap raó que sancioni un comportament moral o un altre. La conseqüència és clara: la dita en castellà de “allá donde fueres, haz como vieres”. No es pot emetre cap judici de valors sobre el comportament de les persones. • Tant Pirró, com el seu deixeble Timó (320 – 235 a.C.) defensaren que la raó no pot penetrar fins a les fonts de les actuacions. Només en pot captar les aparences. Degut a que mai podem conèixer les coses tal i com són, no podem assegurar res ni tenir certesa sobre cap tema. • La conseqüència és que ja no podem emetre judicis del tipus: Això és cert o això no és cert • I evidentment, això ens porta a una postura en la que cal abstenir-se d’emetre cap judici. Aquesta abstenció del judici és la postura del savi i en grec es diu epokhé, o la renúncia total a saber res amb certesa i a opinar amb seguretat sobre cap tema. • Les raons que argumenten els escèptics per a mantenir la epokhé són cinc, i en diem els cinc trópos 1. La relativitat de les opinions, que fa dubtós tot principi: Cada persona té la seva opinió sobre un mateix tema, i cadascú pensa que la seva opinió és encertada i que les dels altres són falses. 2. La necessitat de buscar els principis de totes les coses: Cada resposta a un per què, genera nous per què que no podem resoldre. 3. La relativitat de les percepcions: Cada persona percep la realitat d’una manera diferent, cosa que fa que emeti un judici diferent. 4. El caràcter hipotètic de les premisses: Les premisses es basen en judicis relatius, això és, no podem assegurar que són judicis absoluts. Aleshores, basar el coneixement en premisses hipotètiques és tenir un coneixement insegur. 5. La necessitat d’acceptar (donar com a cert) abans de demostrar: Quan ens disposem a demostrar científicament o lògicament un argument, és perquè abans ja l’hem acceptat com a cert. És sens dubte un cercle viciós i precisament aquest trópos es coneix com el del cercle viciós. • Amb els cinc trópos, l’actitud d’epokhé, deixa de ser una simple absència de judici per a passar a ser un autèntic principi ètic a on es proposa un actitud vital de renúncia a decidir. És l’aturada o suspensió de qualsevol judici.

Filosofia.

27

5.4.

Però per tal de poder viure en societat, els escèptics acostumaven a acceptar els coneixements més probables i les normes ètiques de la comunitat a on vivien. Tot i que continuaven mantenint, per descomptat, que era del tot impossible saber si les normes o els coneixements que els tocava compartir eren certs. • En l’època que estem estudiant, l’escepticisme va tenir una bona acollida popular, ja que es va interpretar com el punt i final de la difícil recerca de la veritat. Era com un ja hem arribat i ja no cal gastar més esforços en esbrinar la veritat. • La veritat no sols és molt difícil de trobar, sinó que fins i tot, pot ser que no existeixi. Aleshores quin absurd passar la vida buscant una cosa que no existeix, una quimera. Els mateixos savis de l’escola afirmaven que res no podem saber amb certesa. L’escepticisme es va convertí, mica en mica, en la filosofia del dubte dogmàtic. • Al llarg d’un període important, fins arribar a la Roma Imperial, l’escepticisme va anar guanyant adeptes, fins i tot, entre les files de personatges importants de la política i les classes més elevades. No només això, sinó que les escoles platòniques i socràtiques del moment, van fer un gir cap al dubte sostenint unes que el mateix Plató es mostrava escèptic davant del coneixement sensible, i que Sòcrates deia no saber res. Oblidaven, però, que Plató parlava del camí cap al coneixement veritable (mite de la Caverna), i que Sòcrates afirmava no saber res com a punt de partida per a esbrinar la veritat del tema tractat. • A mitjans del segle II a.C., Carnèades, director de l’acadèmia platònica, va visitar la Roma Imperial i va fer una conferència a un seguit de joves romans desitjosos de conèixer la cultura grega. En aquella conferència, Carnèades va elogiar les filosofies de Plató i d’Aristòtil, però en una segona conferència , les va refutar enèrgicament per a demostrar que no hi havia possibilitats de conclusions fermes i inamovibles. Més tard, l’acadèmia platònica va abandonar l’escepticisme, però aquestes no van desaparèixer. Al segle III d.C., l’escepticisme gaudia de bona salut de la mà del metge i filòsof Sext Empíric. L’hel·lenisme científic: Ja hem vist que l’hel·lenisme té un important vessant filosòfic que ens ha arribat gràcies al pensament de les escoles de les que hem parlat. L’hel·lenisme filosòfic es caracteritza, sobre tot, per ser un seguit de propostes ètiques. Això té sentit ja que quan tot el saber i tot el coneixement trontolla, no té sentit parlar de ciència, de política o de com arribem a conèixer, ja que tot està basat en principis incerts (recordem els cinc trópos de l’escepticisme). Ara bé, sí podem parlar d’un cert posicionament ètic davant aquesta incertesa. Uns i altres ens faran, doncs, propostes ètiques destinades a sobreviure una situació angoixant. Tot això succeïa a Atenes. Però a l’altra banda de la Mediterrània, a Alexandria, uns homes plens d’esperit científic, protagonitzaven l’altre vessant de l’hel·lenisme. Amb el suport dels governants, aquest grup del que diríem ara científics, van convertir Alexandria en la capital de l’activitat científica. Mort Alexandre, el seu general Ptolomeu es va quedar la part d’Egipte i va fundar una dinastia: la dels ptolomeus. Degut a l’excel·lent situació geogràfica d’Alexandria, aquesta es va anar poblant de grecs, egipcis i jueus. Molt aviat va ser un important port comercial. A la seva illa de Faros s’hi instal·là una enorme foguera que cremava dia i nit per guiar els vaixells en la seva aproximació a port. De fet, Alexandria va esdevenir el nou centre de la cultura grega, però un centre que es va ocupar més de les qüestions científiques que no pas de les filosòfiques. Un dels descendents del general Ptolomeu, Ptolomeu Soter, va fundar el Museu o casa de les Muses, la primera institució realment similar a una universitat moderna. No era un museu com l’entenem avui en dia, sinó que era una gran biblioteca amb còmodes sales d’estudi, laboratoris de dissecció d’animals, jardins botànics, jardins zoològics, observatori astronòmic, etc. El Museu va ser destruït per un incendi l’any 48 a.C, durant el setge de Juli Cèsar a Alexandria. En el moment del desastre comptava amb més de 700.000 llibres. Va ser reconstruït, però mai va tornar a ser el que era. Els segles posteriors van ser dedicats més a recopilar i recuperar que no pas a la creació científica. L’any 390 d.C. i per ordre d’un bisbe fanàtic, van ser destruïts altra vegada bona part dels llibres. I finalment, l’any 641, els musulmans van arrasar amb el que quedava de la Biblioteca. El Museu disposava de quatre departaments: literatura, matemàtiques, astronomia i medecina. Més tard n’aparegué un de filosofia, però al Museu, controlat financerament pel govern, no li agradava massa les discussions filosòfiques ni polítiques, amb el que mai va arribar a ser un departament important.

Filosofia.

28

5.5.

De fet, l’activitat intel·lectual del Museu seguia bastant el funcionament del Liceu aristotèlic. Els seus fundadors es van inspirar en Aristòtil, però només es van inspirar, ja que sens dubte, aquell hagués preferit un departament de Lògica abans que un de Matemàtica. Al Museu es llegia força a Aristòtil, però més aviat els textos científics i empírics del filòsof que no pas els seus textos filosòfics. A més van abandonar totalment el principi teleològic fonamental en el pensament d’Aristòtil (recordem que la teleologia és aquella forma de pensament en la que tot té una finalitat) L’hel·lenisme científic va posar l’èmfasi en el saber matemàtic. Figures importants han passat a la història: Euclides o Arquímedes en són un exemple. Però també va gaudir d’importants astrònoms, físics i enginyers o metges. Aquí procurarem saber alguna cosa dels més importants. 5.4.1. Euclides d’Alexandria: • Euclides (330 – 270 a.C.) matemàtic educat a l’Acadèmia de Plató, va ser el primer director de departament del Museu. La seva tasca ha estat reconeguda al llarg dels segles, de manera que la seva obra Elements de Geometria ha estat fins el segle XIX, llibre de lectura obligatòria a les escoles i universitats. Va compilar tot el material matemàtic existent des de els pitagòrics fins el seu temps, ordenant-lo i fent una clasificació coherent. • Euclides, entre altres coses va afirmar que tots els teoremes de la geometria són deduïbles a partir de 10 axiomes.(en aquella època era qualsevol proposició evident que tothom admet sense que calgui demostració). Els cinc primers són comuns a totes les ciències, però els altres cinc són propis i exclusius de la geometria i l’autor els anomena postulats. Per exemple, el cinquè axioma, que és comú a totes les ciències afirma que el tot és més gran que la part. Aquesta afirmació és totalment axiomàtica ja que, quan pretenem explicar que, per exemple, una col·lecció de llibres és més gran que un dels llibres, ja assumim la premissa de forma inconscient. • La presentació de la geometria com un seguit de proposicions axiomàtiques ha animat a altres ciències a proposar els seus propis axiomes per tal de sortir de carrers sense sortida. Així, aviat altres branques de les matemàtiques han proposat els seus axiomes. 5.4.2. Arquímedes: matemàtic, físic i enginyer: • Arquímedes (287 – 212 a.C.) matemàtic, físic i enginyer. Podem afirmar que va ser el primer científic preocupat per l’aplicació pràctica dels descobriments de la ciència. Com a matemàtic es va dedicar sobre tot a la geometria. Com a físic, se li atribueix la invenció teòrica de la palanca i el seu famós principi (un cos sòlid submergit en un líquid experimenta una força que l’empeny cap amunt igual al pes del líquid que desplaça), a més d’altres descobriments. Com a enginyer s’atribueix a Arquímedes la invenció de la catapulta, i d’un sistema de miralls còncaus que dirigits contra les veles de les naus romanes, concentrava la calor del sol i les incendiava. Altres invents són, per exemple, una hèlix per extreure aigua dels rius. • Els descobriments i invents d’Arquímedes seran una de les bases de la ciència del Renaixement i de la ciència moderna. La filosofia hel·lenística a Roma: Roma sempre va ser receptiva a la cultura grega, de manera que molt abans de la conquesta romana de Grècia, el poble romà ja havia mostrat el seu interès pel pensament i la filosofia gregues. 5.5.1. El procés d’hel·lenització: • Algunes de les escoles hel·lenístiques es van implantar amb força a Roma: 1. Escoles epicúries: A la fi de la Roma republicana, cap al segle I a.C., l’epicureisme gaudia de forta influència a la societat romana. 2. Escoles escèptiques: Més o menys a la mateixa època, Ciceró (106 – 43 a.C.), conegut orador, va adaptar al llatí la filosofia hel·lenística. Més tard, al segle II, Sext Empíric (sobrenom que li ve de que, com a metge, preferia, al contrari que els seus companys de professió, experimentar i observar els fets abans que emetre judicis carregats de dogmes) va reformular l’escepticisme. 3. Escoles estoiques: L’escola estoica va ser la que va tenir més arrelament a Roma, produint pensadors brillants que han passat a la història com Sèneca o Marc Aureli (època imperial) 5.5.2. Sèneca:

Filosofia.

29

A base de força de voluntat podrem aconseguir aprendre a viure conforme a la natura i a través de la raó. – 65 d. Sèneca manifesta que la recerca del poder i les riqueses no ens porten a la felicitat. Va néixer a Còrdova. 30 . Ser savi no és lliurar-se a la contemplació absoluta. barreja de diversos corrents. és adir. així com les lluites de gladiadors. Filosofia. tots som part de Déu. Sèneca es va manifestar contrari a l’esclavitud. i com a conseqüència. Va ser un gran orador. I no es tracta d’un camí fàcil. De la clemència i altres tractats de ciència i de física. i mentre som esclaus de les nostres passions. La raó d’aquesta democratització de la filosofia és perquè Sèneca considerava que tots som part d’un mateix cos. Fins i tot va exercir de senador durant el període de Tiberi i ministre en el govern de Neró. concretament de la filosofia estoica. I el seu objectiu no és l’altre savi. però va passar la major part de la seva vida a Roma. i alhora religiós. al gènere humà en la seva globalitat. sinó la persona normal i corrent que ara en diríem del carrer. o millor dit.• • • • • • • • • Luci Anneu Sèneca (4 a. Sèneca no va proposar una gran teoria ètica. sinó que cal tenir contacte amb el món de les persones i tenir un esperit cosmopolita. un gran escriptor i un bon filòsof.) és un nom propi dins la història de la filosofia i.C. La seva pretensió és educar el caràcter de les persones. Sèneca destaca per un estoïcisme eclèctic. Sèneca també parlarà de la importància de les bones amistats. La felicitat rau en l’encontre personal i íntim amb un mateix. però la felicitat només s’aconsegueix mitjançant la llibertat. I aquesta és l’arrel del seu pensament: el filòsof ha de ser educador del gènere humà. Aprendre i conrear la filosofia es cabdal per tenir èxit en una empresa d’aquest tipus. alhora que defensava el dret de les dones en rebre la mateixa educació que els homes. Aquesta concepció ens porta a considerar les persones iguals. sinó més aviat una guia moral a través de les seves obres. De la tranquil·litat de l’ànima. De la constància del savi. De la felicitat. no podem ser lliures ni feliços. De les seves obres en podem destacar De la brevetat de la vida.C. Sèneca fa un convit a la serenor d’esperit per a alliberar-nos de les passions esclavitzants. Es va mostrar admirador del pensament d’Epicur i la seva visió pràctica de la filosofia.

El judaisme i el cristianis- Filosofia.2. • Aquestes religions oferien un contacte íntim entre el mateix individu i el déu. i sense necessitat de cap ingerència externa. conscient del seu poder. • Els esclaus arribats d’Orient. o a Mitra (origen siri i persa respectivament). i tenen com a tret comú que el déu o déus mor i reneix renovat d’una manera similar a com ho fa la natura en les diferents estacions.C. posteriorment. A mida que es van expandir i van conèixer altres cultures.C.1. Però a finals de l’època republicana. posa i treu emperadors al seu gust a canvi de favors i prebendes. el cristianisme. No va passar el mateix amb altres religions monoteistes arribades de fora: el judaisme i. Així. Roma: • Ens havíem quedat veien a Roma com el centre occidental de la cultura i la filosofia. Era l’època de la Roma Imperial.6. Aquest contacte íntim.i va donar pas a l’Imperi. massa freda i distant no captivava les ments del poble. • Pel que fa als diversos sistemes polítics que va tenir Roma al llarg dels segles. • Al segle IV. • Aquestes religions orientals reben el nom genèric de mistèriques. fruit del repartiment entre els dos fills de l’emperador Teodosi: imperi occidental.1. • Així podem veure com el contacte amb Grècia va hel·lenitzar els déus romans. amb capital a Roma i imperi oriental amb capital a Constantinoble. serà testimoni intel·lectual de la caiguda de l’imperi occidental. • Les fronteres eren contínuament violades pel pobles germànics (els famosos bàrbars).C. es va passar ràpidament a una situació de repressió i prohibició violentes. d’un inicis tolerants. al llarg del qual l’imperi romà va caure i es va fragmentar. en distingim 3 grans períodes: Monarquia: un sistema monàrquic que va funcionar des de els inicis de la Roma etrusca. Parlem dels segles V. l’imperi es parteix en dos. La Crisi de la República: succeeix l’any 30 a. • Era evident que una religió a on només es donava culte a una divinitat. La religió oficial. carregat de valors nobles no era rival a la fredor dels cultes oficials a divinitats creades per encàrrec. • L’any 410 succeeix el cop de gràcia. Les tropes visigodes amb Alaric al front entren i saquegen Roma.1.C. resultava del tot incompatible amb una societat a on no només hi havia una infinitat de divinitats. La ciutadania romana deixa de ser un privilegi d’algunes famílies romanes.1. El seu pensament establirà el marc conceptual dels propers 1000 anys 6. el proper autor que tractarem com a representant del corrent anomenat Patrística. i passa a ser una condició general de qualsevol persona de l’imperi. la seva mitologia es va anar adaptant i modificant. • Sant Agustí. República: aquest nou règim va donar ple poders al Senat. Filosofia Medieval: Patrística: 6. • El pensament romà podia conviure perfectament amb una multitud de déus. 31 . • D’aquesta manera podem saber que al llarg del segle III es va retre culte al Sol. serà el segle d’or de l’imperi romà. IV i III a. • Aquests últims van ser una gran descoberta –per diferent– pel poble romà. • Aquestes noves religions van tenir una ràpida acceptació entre les classes més baixes de la societat. quan es va destronar l’últim rei etrusc i es va instaurar un règim polític. Cultural i conceptualment eren molt diferents. Mai més es tornaran a juntar. Això fa que es desdibuixi el concepte de ciutadania romana. El segle II a. de manera que cada individu podia salvar-se i renéixer com ho feia el seu déu. • És en aquest ambient confús i distès. juntament amb els legionaris llicenciats després de llargues estades a terres orientals n’eren els transmissor d’aquestes noves religions. ja que el politeisme formava part de la seva gènesi religiosa. Introducció històrica: 6. Roma va patir una forta influència de les religions orientals provinents dels contactes de les conquestes d’Alexandre. quan l’exèrcit. • En aquest segle III. sinó que una més de les que s’adorava era el mateix emperador. Les religions orientals a Roma • Roma es va caracteritzar quasi sempre per una certa curiositat religiosa. la corrupció i la inestabilitat seran la nota dominant. fins l’any 510 a. a on una sola persona –l’emperador– tenia poders absoluts. El sistema imperial va perdurar fins el segle III.

i això era inadmissible pels romans. es presenta d’una forma més innovadora que farà que aviat pensadors reflexionin sobre ell. Ètica: El deure d’estimar-se els uns als altres. per a ells. nom que prové del concepte grec gnosis –coneixement–. • Certament la novetat del cristianisme era el missatge alliberador que s’adreçava. Dins la Patrística podem distingir dos vessants o corrents: Patrística llatinooccidental: A on la tesi dominant era la d’enfrontament amb la filosofia. Entre els representants d’aquest corrent trobarem el nord-africà sant Agustí (354 – 430). de manera que a nivell filosòfic. herètiques. hi havia molta veritat cristiana. i negant el concepte de Parmènides segons el qual res no es pot crear del no-res. la influència platònica provoca que l’ànima sempre sigui la part més noble de la persona. Una de les heretgies que van haver de combatre va ser la del gnosticisme. base fonamental de la cultura romana. 32 . Patrística grecooriental: Més conciliadora amb la filosofia. I malgrat l’ésser humà és fet a imatge i semblança del seu Creador. I no només això. llenguatge del pensament per excel·lència. Aquesta distinció permetria diferencia correctament raó i fe. ja que els cristians afirmaven que Déu creà el món del no-res. i perdonar fins i tot els enemics suposa una gran diferència amb l’esperit guerrer i venjatiu de la cultura imperial romana. sinó que a més. També els coneixerem com a apologistes o defensors del cristianisme i molts d’ells eren intel·lectuals convertits que van argumentar en contra de les creences paganes i de les interpretacions errònies i. i una nova ètica (visió de la moral). Més tard veurem com sant Agustí revaloritzarà el paper de la raó. donant una nova cosmovisió (visió del món). els següents pares apologetes es van dedicar a formular conceptualment el pensament cristià. Cosmologia: Rebutjant la concepció cíclica dels grecs quan afirmen que el món va tenir un inici i tindrà un final. És un plantejament diferent al politeisme romà i al monoteisme jueu. tot pensant que un cop mort el cap de la secta. adaptar el llenguatge filosòfic grec. Un déu més no importa. tot s’acabaria. permetria d’evitar interpretacions incorrectes i herètiques. doncs. Després d’haver de fer aquesta tasca de defensa. Calia. una nova antropologia (visió de l’ésser humà). Un missatge d’aquest tipus té una força que els polítics romans i jueus que van assassinar Crist no van saber calcular. • El cristianisme aviat va calar en moltes ments obertes i inquietes. els cristianisme es va propagar amb molta rapidesa. La Patrística: Els primers pensadors cristians es van proposar fer entendre el missatge bíblic del Nou Testament. als pobres i esclaus.1. Rebutjaven també la vida militar i propugnaven l’amor entre els éssers humans. i els membres de la qual afirmaven que el coneixement és més important per a la salvació que la fe. especialment.2. el cristianisme primigeni va fer les seves pròpies aportacions. alhora. el temps és lineal i no cíclic. una nova teologia (visió de déu). als dèbils. En mig d’un allau de religions i propostes morals. I el període en el que van dur a terme la seva tasca s’anomena Patrística i va des del segle II fins al segle VIII. en conseqüència. Antropologia: L’ésser humà (tots els éssers humans sense distinció) és fill de Déu. mentre que el cristià és enemic de l’error. però un déu únic és intolerable. Alguns pensadors d’aquest corrent van caure en el risc de ser condemnats per heretges per ser massa con- Filosofia. La raó no serveix per a res relacionat amb la religió. com el més brillant pensador d’aquesta època i que configurarà el pensament de pràcticament tot el període medieval. afirmava que darrera les paraules i conceptes de molts filòsofs. • Si bé és cert que hi va haver alguns períodes en que l’imperi va ser tolerant amb la religió cristiana. me van xocar frontalment contra el sistema polític de l’imperi. a la nova realitat religiosa i moral.6. El filòsof era amic de l’error. un esclau valia tant com un patrici.3. cosa que xocava de front amb la concepció bel·licista i conqueridora del l’imperi romà. un Déu que és alhora tres. • Degut també a les magnífiques vies de comunicació imperial (tots els camins porten a Roma). 6. Teologia: El monoteisme cristià aporta una gran novetat. El pensament cristià • El cristianisme presentarà un altre tipus de problemes i. la tònica general va ser la de una cohabitació violenta i mal resolta. • Els cristians menyspreaven les castes socials. Aquests pensador cristians s’han anomenat els Pares de l’Església. tret fonamental. D’aquesta època és la famosa frase Credo quia absurdum (crec perquè és absurd). calia diferenciar-se bé de la resta. Pel pensament cristià.

Si m’equivoco és que existeixo. però l’autèntic canvi radical va esdevenir quan. Agustí es va preocupar molt d’utilitzar termes clars i. • En la seva obra Confessions. 6. • Agustí. Alhora no hi ha a penes cap interès per la ciència. • Agustí afirmarà que el problema dels filòsofs és que molts d’ells veuen el Cim al que han d’arribar. fresc. Aquesta obra és resultat d’uns factors confluents: La filosofia havia degenerat. home pragmàtic i lúcid reconeixerà que raó i fe pertanyen teòricament a àmbits distints. Agustí es preguntarà si per arribar a aquest coneixement calen algunes aptituds intel·lectuals extraordinàries o amb la fe n’hi ha suficient. sinó un acte de l’amor infinit de Déu. i que ens donarà coneixement sobre les coses d’aquest món. desapareixent. D’aquest període li quedarà clar que el mateix fet de dubtar de les coses ens dóna una important certesa: l’existència d’un jo que dubta. • Fruit d’aquesta preocupació. Introducció biogràfica: • Va néixer l’any 354 a Tagaste. Raó i fe: • Agustí es preguntarà com arribem a conèixer. Agustí continuarà preguntant-se pels límits i possibilitats del coneixement. • Fruit d’aquestes reflexions afirmarà la possibilitat d’un coneixement sensible. Això va fer que el petit Agustí creixés en mig de dos móns religiosos diferents. 6. Defensaven un dualisme molt rígid. • Posteriorment va abandonar aquesta secta. alhora. però que totes dues capacitats ens ajuden en el coneixement superior. ens explica que va passar una època de pensament neoplatònic. • Va passar uns anys treballant com a professor a Cartago i posteriorment es va traslladar a Roma. Com molts dels seus contemporanis. . encara que en el seu pensament sempre romandrà un rastre d’un cert maniqueisme. • Agustí va morir l’any 430 quan els vàndals assetjaven la ciutat d’Hipona. Aquests tipus de coneixement ens els donen els sentits. es va convertir al cristianisme. però són cecs alhora d’emprendre l’autèntic camí. Però potser el valor real de la seva tasca intel·lectual rau en l’esforç per conciliar cristianisme i filosofia. • En la seva etapa cristiana. es va fer adepte de l’escepticisme.3. en el que crea la realitat des del no-res. a l’Àfrica romana. La raó 33 Filosofia. neixent. però que després va entendre la gran diferència entre el cristianisme i el neoplatonisme. afirmarà el pensador africà. No oblidem que era el llenguatge de la ciència. es va esforçar en diferenciar-se i distingir-se de doctrines neoplatòniques. • La seva obra està a cavall entre el món antic. • En la construcció d’un sistema de pensament cristià. Lluny queden els grans sistemes filosòfics de Plató i Aristòtil. ple d’il·lusió i novetats i amb un missatge de salvació per a tothom. a on obrí una escola. extrets de les filosofies imperants. I ens explicarà el seu pas per les doctrines equivocades del maniqueisme i de l’escepticisme.3. siderats amb el paper de la raó. Sobre tot perquè aquests no creuen en la intervenció de la voluntat divina sinó en una relació de necessitat entre Déu i la Natura. La ràpida degeneració de la vida política i pública romana. Sant Agustí: Recordem que ja havíem dit que sant Agustí va ser testimoni intel·lectual de la desfeta de l’imperi romà. de nivell inferior. molt similars en alguns plantejaments al cristianisme. • Més endavant va ser ordenat sacerdot i més tard bisbe d’Hiponam ciutat del nord africà. Fill d’un home pagà i una dona cristina (la futura santa Mònica). • Agustí afirmarà que l’acte de creació no és un acte necessari. recordem que són pensaments molt individuals i gents prometedors. Malgrat la validesa dels plantejaments hel·lenístics. L’aparició del pensament cristià. després de sentir vàries vegades diversos discursos de sant Ambròs.2.1. jove. • Als 19 anys es va fer adepte de la secta maniqueista: Mani i els seus seguidors afirmen que hi ha dos principis en permanent lluia: el bé i el mal.6. • Però la pregunta important que es fa Agustí es com s’arriba a conèixer les realitats fonamental. D’aquest període i aquest corrent és l’afirmació de que la filosofia és subordinada i depenent de la teologia. • En un principi va acaronar les idees neoplatòniques. i el món medieval.3.

i el futur amb Filosofia. La importància de les coses del món rau en l’exemple que donen de la idea perfecta quer té Déu d’allò. al menys amb els coneixements de l’època. De manera que l’ànima vincula el passat amb el present. Afirma que al mateix temps en què Déu va crear el món.3. 34 . Agustí explica la concepció trinitària de Déu. mentre que la realitat és creada i tindrà un final. tancada i dominada pel cos. el mal i les coses dolentes no són pas creació de Déu. Ho fa tot dient que el que és etern són les idees. Si Déu és Déu Pare. té voluntat i recorda. i ni el futur. compost d’ànima immortal i cos mortal.3. Fill i Esperit Sant. O al revés. apareix el mal. a on conflueixen raó i fe. A partir d’aquestes idees. Al final de tot. les coses dolentes i el mal en general. Explicar conceptualment el temps és una tasca que s’ha fet relativament fa poc. Fruit d’aquest pensament afirmarà: entén per creure. • El món. Fins i tot el mateix Agustí sembla adonar-se que sovint es fica en paranys intel·lectuals de difícil resolució. 6. que en el cas de Plató rauen al món de les idees. en certa manera. precisament. Agustí donarà un nou sentit a l’amor cristià quan afirma i demostra que és l’amor a la veritat el que fa que el cristià que pensa i el filòsof creient són una mateixa persona. Déu i el món: • Déu posseeix totes les idees perfectes de la realitat del món (similar a les idees de Plató). són també models perfectes de creació. és a dir. • El coneixement superior és el de les veritats eternes. En conseqüència. O millor dit. Però el descobrir-les només li serà possible mercè a una intervenció divina (il·luminació. Amb aquesta tendència natural no hi ha res a fer. el mal no és ésser. ja que Agustí. segons Sant Agustí. L’antropologia d’Agustí: • L’antropologia d’Agustí també serà. sinó que va ser creada per Déu. no necessària). a on a dalt de tot s’hi està Déu. és quan Déu cera tota la realitat.4. Això és una descarada platonització del cristianisme. de Plató i els neoplatònics. més que ser el reflex d’una idea de Déu. I hem de recordar que l’amor era també un dels conceptes cabdals de Plató i. ni el passat són realitats. i si no fos per la gràcia divina.ajuda a tenir fe i no és incompatible. l’única que garanteix arribar a la fita. I el camí s’ha de començar per una experiència interior. I és aquesta última capacitat de recordar. hereva del platonisme. l’ésser humà estaria condemnat. • Agustí també tendirà a harmonitzar el concepte oriental del món (etern i cíclic). l’ànima té tres parts o capacitats: entén (és intel·ligent). la fe és la via segura. en l’últim lloc de la jerarquia. Les idees de Déu. Després venen els cossos i els objectes. dirà Agustí). • Explicant les característiques de l’ànima. • Sobre el temps. sobre tot un autor anomenat Plotí. • L’amor a la veritat és l’autèntic motor que ens durà per aquest camí cap a les veritats absolutes. • Aleshores sorgeix la qüestió: si totes les coses del món són creació de Déu. Déu no està sotmès al temps. la que lliga l’ànima al temps. • L’ànima no ha existit sempre. en una relació íntima i que no s’ha de separar. també va crear el temps. aquest amor a les veritats abolutes. • Agustí també parlarà del temps. I aleshores tot torna a quadrar: només l’ésser és creació de Déu. ¿també és creació de Déu? • I aquí Agustí tornarà a fixar-se en una resposta típicament neoplatònica: el mal. La realitat és contingent (és a dir. amb les idees jueves i cristianes de la creació i finitud del món. Tan sols existia el Déu etern i immutable (Plató). En el nivell immediat inferior s’estan les ànimes (que no ocupen espai. • L’explicació del temps segons Agustí. No obstant. Abans de la creació del món no existia el temps (explicar el conte de Borges del cargol de mar i el nàufrag). 6. La intercessió de la gràcia divina ens dóna una oportunitat de salvació. el no ésser no prové de Déu. acabarà dient que només existeix el present. i cerquen la veritat eterna). home pragmàtic. L’ésser humà segons el pensador és també un model dualista.3. però sí temps. Aquesta relació explica el per què l’ésser humà té una tendència natural cap al mal. una cristianització de Plató. és a dir. sap que el mal és una realitat al món. • La raó ens prepara per a la fe i aquesta orienta i guia la raó. ja que és al nostre interior a on estan les llavors de les veritats eternes. I degut al pecat original. I el futur només té sentit com una projecció o imaginació del present. creu per entendre. és creació seva. és una mostra del gran esforç intel·lectual del filòsof medieval. El passat només existeix en funció del record del present. és la absoluta mancança. la realitat en Agustí té un ordre jeràrquic.

la lluita interior entre fer el bé o fer el mal. és l’Estat. és a dir. el tema quedarà obert per a la discussió filosòfica posterior. És la capacitat de prendre decisions amb llibertat.. El liberum arbitrium o lliure albir. simbolitzada per Roma o Babilònia. el liberum arbitrium esdevé libertas. es van alçar moltes veus dient que era una venjança dels antics déus. 6. la dolenta. Però per altra banda recordem que l’ésser humà ja està condicionat en néixer pel pecat original que el porta inexorablement cap al mal. a més. Agustí escriurà una de les seves obres més importants: La Ciutat de Déu. si no el que hi ha subjacent en aquesta idea: la ciutat de Déu. però si s’estima més a ell i les coses terrenals que a Déu. Quan aquesta va caure. • La importància d’aquesta idea. Amb la gràcia divina. • A mesura que aquesta obra es va anar completant. i depenent dels nostres actes tindrem un premi o un càstig. és a dir. • En resposta a aquesta argumentació. aquest home pertnayerà a la ciutat terrenal. El concepte de la història: • Recordem com Agustí havia estat testimoni de la caiguda de Roma.5. la felicitat. ambdues ciutats estan barrejades i llur seguidors conviuen en una constant lluita. Però l’autèntica Ciutat de Déu roman invisible des del nostre món. sempre es tracta d’una idea abstracta i que no es correspon a cap realitat. És a dir. I afegeix: un home pot pertànyer a l’Església i. Degut a la tendència natural cap al mal. La lluita interior que anomenem càrrec de consciència. Aquesta obra serà una de les més llegides a l’Edat Mitjana i constitueix un magnífic tractat sobre les relacions Església / Estat. l’Estat ha de seguir els principis de l’Església. a on dóna raó d’una concepció cristiana de la història. no és la formulació en sí. Però és evident que aquests plantejament només és coherent si donem per cert que no té sentit premiar o castigar si no som lliures d’actuar. Però cal saber que es tracta d’una capacitat afeblida pel pecat original. • La història de la humanitat es pot resumir en la història de la lluita entre dues suposades ciutats: la Ciutat de Déu. és a dir.3. però. va transcendir la primera intenció de contestar els pagans. s’ha de sotmetre a l’Església. responsables dels nostres actes? • D’aquesta paradoxa parlarà Agustí en la seva obra De libero arbitrio. ciutat de llum celestial i simbolitzada per Jerusalem. • Es tracta d’una visió lineal de la història. és la viva imatge de la lluita entre les dues ciutats. és l’Església.el present. L’ànima. i que serà tema recorrent en tots els pensadors cristians. a on critica a aquells qui argumenten el retorn als déus pagans. oposada a la visió cíclica dels grecs. mentre que la ciutat terrenal. i la ciutat de la foscor terrenal. doncs. en conseqüència. • Cal deixar ben palès. cal conèixer els dos tipus de llibertat dels què ens parla Agustí: La libertas o màxima llibertat: és l’anhel d’estimar el suprem bé i aconseguir. 35 . Filosofia. • Al nostre món. sobre el lliure albir. només amb la intercessió de la gràcia divina l’ésser humà serà capaç de triar el bé. I no es pot veure quins seran els elegits. per haverlos donat l’esquena a favor del nou Déu del cristianisme. • Un altre tema que Agustí tractarà de forma brillant. Agustí planteja la paradoxa fonamental: Per una banda el cristianisme ens planteja que al final de les nostres vides terrenals. és l’única cosa creada que té consciència de la seva temporalitat. ¿Com podem considerar-nos. El Bé suprem s’identifica amb Déu. la bona. serà el tema de la llibertat humana. I a partir del seu plantejament. • Parlant precisament sobre la llibertat. i es va convertir en la obra més important del filòsof. Si l’Estat vol ser bo. que quan Agustí parla de les dues ciutats. Estimar i voler Déu és el màxim grau de llibertat (libertas) al què pot aspirar l’ésser humà.

a la Gàl·lia. hi havia implicats l’autèntica relació entre Església i Estat. li tocava resignar-se a ser una època de compilació i recull de obres per a la posteritat. en canvi. però al llarg d’aquests 1000 anys. bé de d’Aristòtil. es diu que és qui va començar una nova etapa creativa en l’entorn de la filosofia. l’Edat Medieval es presentava com una època de transició (el mateix nom ho indica). hereva de la cultura grega i tota la barreja de factors culturals que hi confluïren. • En aquest context. el món celestial tenia les característiques contràries.7. les illes britàniques. es van mantenir més estables que al continent europeu. Hi ha un seguit de temes recurrents al llarg de tota la filosofia medieval que cal anar centrant: 7. Del món terrenal. D’aquesta manera veurem com a la fi de l’Edat Mitjana. Però a aquesta etapa de 1000 anys. després de la desfeta. o més purament filosòfic. ja que al darrera de la resposta. Això vol dir que.1. aquest fou també un dels temes més recurrents. En un sentit més filosòfic. i s’adopti un punt de vista més històric. Joan Escot entrarà sovint en el conflicte entre la fe i la raó. Per contra a Orient es van preservar més les obres d’Aristòtil. depenent de l’època i la situació. assistirem al naixement d’escoles i universitats. • Els universals: a nivell filosòfic es va parlar bastant sobre el que avui en diríem conceptes genèrics. i gràcies a la observació hom podia aprendre. Actualment l’Edat Mitjana es veu com un llarg període molt poc homogeni i. • Intent de demostrar racionalment l’existència de Déu: A mesura que el mil·lenni avançava. Un universal o un concepte genèric seria aquell que ens permet designar tot un col·lectiu.1. la part no continental de l’imperi. Per contra. Introducció històrica: Fins no fa gaire. 7. Aristòtil va arribar a Europa a temps per a que Sant Tomàs l’incorpori al cristianisme. i gràcies a la cultura islàmica. En aquest llar període. El terme ésser humà ho és. però provarà de donar una explicació racional amb el seu sistema filosòfic.1. aquesta concepció tan negativa del món terrenal va anar canviant. Al llarg del seu ensenyament. hi ha autors que defensen que la filosofia medieval comença amb l’Escolàstica. i segle a segle. Joan Escot es va traslladar de la seva Irlanda natal. sí força variat i interessant. Època que sovint els historiadors havien qualificat de pas entre la creació filosòfica de l’antiguitat. La cultura romana. 36 Filosofia. carregada de foscor i obscurantisme. d’alguna manera. el pensament es farà més exigent i intentarà de demostrar l’existència de Déu a partir de raonaments. Introducció filosòfica: • Bé és cert que a nivell historiogràfic. en aquella època es va discutir bastant sobre el caràcter i la implicació d’aquests conceptes universals. Ara bé. Cert és que els immediats segles després de la caiguda de Roma es poden caracteritzar com a obscurs. cal parlar d’un autor com a precursor de la filosofia escolàstica. • En caure l’imperi Romà. Plató gaudirà de més influència que Aristòtil.2. El seu pensament ens parla d’una defensa i valorització de la raó. Temes recurrents: • La relació entre raó i fe: Ja hem vist que des de Sant Agustí. . no es van veure tan durament afectades i colpejades. Però en filosofia. La qüestió no era simple. abundava la idea de que el món terrenal era contingent i summament temporal. i la creació que ens arribarà de la modernitat. i que Sant Agustí no és pròpiament dit un autor medieval. Al pas dels segles. Sant Agustí no va entrar en aquesta demostració: a la seva època es donava absolutament per certa l’existència de Déu. • La llibertat humana: Un altre dels temes recurrents des de Sant Agustí. també forma part d’aquesta barreja i no hem d’oblidar que van ser els hereus de tota la ciència alexandrina. Diríem que. aquest tema serà un dels temes centrals que més discussions filosòfiques s’endurà. Europa hagués tornat als seus orígens de pensament: el món clàssic grec. • La relació entre el món celestial i el món terrenal: Al principi del mil·lenni. i es va posar a ensenyar a la cort d’un net i hereu de Carlemany. Però a mida que avancen els segles. A Occident. Filosofia Medieval: Escolàstica: 7.1. de la mà dels neoplatònics primer. Es tracta de Joan Escot Eriúgena. la raó s’anava afermant i no perdia terreny davant la fe. podem parlar de l’Edat Medieval ja des de la caiguda de l’imperi Romà. l’herència del pensament bascularà bé des de Plató. Joan Escot creu en les veritats revelades. • En qualsevol cas. i la versió cristianitzada de Sant Agustí. • Joan Escot Eriúgena (810 – 877). direm que es va passar d’una concepció força platònica a una altra més propera a Aristòtil. L’Islam. sinó més aviat un precursor o iniciador de la filosofia medieval. autor irlandès. és a dir.

• Cada vegada que utilitzem el terme home. La seva visió de la natura és quasi panteista. La segona resposta es coneix amb el nom de conceptualisme i afirmen que si bé els universals existeixen. Es tracta doncs. ho fan com a idees abstractes dins les nostres ments. estem utilitzant un concepte universal. Inicis de l’Escolàstica: • L’any 989 s’instaurà la Pau de Déu i així. cosa que implicava llargues i interminables discussions acuradament argumentades. a tot l’imperi carolingi (l’imperi romà d’occident) es va donar la formació sociopolítica que anomenem feudalisme. la seva realitat? • Aquesta qüestió va convertir el tema dels conceptes universals. o també anomenat el de “sic et non”. El seu nom ja ens indica el seu origen: nasqué en les escoles fundades per Carlemany i es desenvolupà plenament al llarg del segle XI. Aquesta forma de pensar s’ha anomenat dins l’Escolàstica el realisme. • I sobre quins temes anaven les discussions escolàstiques? D’acord al context cultural impregnat de platonisme i agustinisme. sinó que buscaran d’aprofundir en ella per mitjà de la raó. la veritat. els conceptes universals estan a cada un dels objectes i coses a partir de la seva forma. 37 .2. de la mateixa Bíblia o escrits d’autors anteriors. ja que identifica Déu amb la natura. I els filòsofs escolàstics van donar diverses respostes a aquesta pregunta: La primera resposta té un marcat caràcter platònic: els conceptes universals són substàncies separades dels individus singulars i amb existència pròpia i independent de l’experiència i la ment humanes. • Per a aconseguir-ho. Recordem-ho: Plató: els conceptes universals són les idees perfectes que tenen existència pròpia i són causa de la realitat contingent. qualsevol la tenia al seu abast. l’economia i l’estructura jurídica i social de la major part dels països d’occident. La qüestió dels universals: • Ja hem explicat en la introducció que el tema dels conceptes universals havia estat motiu de moltes discussions i moltes escrits. però aquesta idea universal no la veiem enlloc. Aquesta ja la tenien. 7. d’una filosofia cristiana la tasca de la qual seria endreçar de manera comprensible els dogmes que ja havien deixat per escrit els Pares de l’Església. Cada un dels homes. Així doncs. sistematitzaran els continguts de la veritat sagrada mitjançant un mètode filosòfic. A partir de cada cas particular. en concret de Plató i Aristòtil i la seva concepció del que és un concepte universal. Així doncs. De Déu sorgeix la natura i a Ell hi torna.1. o cada un dels cavalls que veiem estan caracteritzats per la idea universal d’home i cavall. Són conceptes que només existeixen dins la ment del qui els pensa. en la pregunta pel tipus de realitat que hi ha al darrera d’una expressió universal. o qualsevol altre d’aquest tipus. • Un dels mètodes filosòfics més utilitzats per l’Escolàstica era el mètode de “pro et contra”. els escolàstics no buscaran. i mai sobre observacions empíriques fruit d’una anàlisi oberta. mitjançant arguments. podem establir una idea universal o genèrica. I també intentaran de rebatre amb arguments filosòfics aquelles possibles objeccions contra aquesta veritat que poguessin sorgir de la mateixa raó.2. els pro i contra se centraven sobre temes de la Bíblia. perquè afirma l’existència real de les idees. Quina és. Recordem el que he vist a la classe d’història: el senyor feudal garantia la seguretat i protecció d’un territori incloent tots els habitants del mateix. que consistia a contraposar arguments a favor i en contra d’una determinada qüestió. i és més. Una de les obres més importants d’Escot és un tractat d’aire neoplatònic sobre la natura i la creació.2. Aristòtil: les idees universals són una producció de la nostra ment quan copsem la forma (matèria i forma: aquesta última és la que fa que una cosa sigui el que és) de l’objecte. Els universals són simples noms inventats per l’ésser humà per designar una pluralitat de coses individuals amb qualitats semblants. o cavall. • És en aquest paradigma cultural quan neix l’Escolàstica com a forma de pensament.7. doncs. La tercera resposta és la posició nominalista la qual afirma que només existeixen les coses individuals i singulars. D’acord al nominalisme no existeix la humanitat que tan sols és una paraula. L’Escolàstica: 7. • Filosofia. Però la cosa ve de més antic. • L’Escolàstica és la filosofia que va néixer a les escoles monàstiques. La veritat és la veritat sagrada de la revelació divina.2. que mantenien una relació de vassallatge amb el senyor. • Els Escolàstics no es van dedicar a buscar la veritat. Aquesta forma social i política va configurar el món.

Això implica que pel fet de tenir una idea. Ni en la seva ment. Són dos temes diferents. • Primera prova: tothom tendeix a apropiar-se de les coses que considera bones. 1 Ontologia: recordem que Aristòtil ens va presentar la seva Filosofia Primera o Metafísica. Filosofia. o no hi ha res. • Uns posaven l’accent en la fe. Això implica l’existència d’una perfecció absoluta i única. Anselm va entendre que havia arribat un nou temps.3. • Fins i tot els ateus reconeixen. Vida i Obres: • Anselm és el pensador més important del segle XI. que rau en la idea de que l’existència de Déu es desprèn de la mateixa idea de Déu. • Podem arribar a Déu a través de quatre proves. La primera s’ha dedicat a l’estudi de l’ésser en genèric. L’existència de Déu: • Tot el pensament d’Anselm gira al voltant de Déu. Ara bé. Sant Anselm de Canterbury.2. La segona branca que s’ha anomenat Ontologia. que existeix. • Sant Anselm iniciarà el que s’ha vingut a dir l’argument ontològic. ni en la realitat. No hi ha dubte que existeix una grandesa a la natura que també ens fa pensar de l’existència d’una grandesa superior i única de on emana tota la grandesa de la natura.3. i el parlar sobre la naturalesa de Déu. Aquesta. comença a respirar-se un nou aire a Europa: • Monjo benedictí. sinó que existeixen els mils de milions d’individus concrets. L’argument ontològic1: • El problema dels universals va ser un dels temes estrella de l’Escolàstica. Però entrat el nou segle XI. Anselm està convençut que totes les persones tenien un fort sentiment de Déu.3. Les obres més importants d’aquest període són: • Soliloqui (1076) • Col·loqui (1077) • El gramàtic (1078) • La Veritat (1078) • El lliure albir(1078) • El 1092 va anar a Canterbury i va acabar sent l’arquebisbe de la ciutat. pensador que veurem a continuació es va esforçar en fer aquesta demostració. la cultura i tot el pensament s’havia quedat estancat quan no molt fragmentat. Va passar de monjo a pare prior i a abat. en la seva negació. Sant Anselm de Canterbury: 7. 7. Tradicionalment. 7.3. Durant els segles IX i X. Els universals no tenen cap realitat al darrera. segons com ens ho mirem) ha estat Déu o un concepte equivalent. ho demostrem amb les proves que hi trobem. Es tracta d’un raonament que en direm a priori. • Quarta prova: els éssers tenen un grau de perfecció ascendent en jerarquia (des dels minerals fins a l’ésser humà). sinó del mateix ser. de tal manera que se’l considera el primer veritable escolàstic. Tret d’un període d’exili a Itàlia. Amb Anselm neix la teologia centrada sobre la raó. O és així. la més important de totes les ciències tractava de l’ésser en tant que és. Va ingressar en el monestir de Bec. de manera que la raó s’havia de subordinar a aquesta. • Tercera prova: no surt d’un concepte particular com les anteriors. primer ens posicionem i decidim que Déu sí existeix. 38 . allò pensat ja existeix.1. és adir. Anselm va romandre a Canterbury fins la seva mort el 1109. Tot existeix en virtut de quelcom. defensaven la importància de la raó per a entendre. i no hi ha res que hagi sorgit del no res. s’ha dedicat més aviat a esbrinar l’ordre de dependència jeràrquic que sostenen els éssers. i després.2. Un altre tema molt important va ser l’esforç per demostrar racionalment l’existència de Déu. Això implica el reconeixement de l’existència d’una font originària de on ha sortit tot. • Va néixer a Aosta (Itàlia) en una família noble. però no pas l’únic. com Escot Eriúgena o el mateix Sant Anselm. de qualsevol ésser finit o infinit. Ara bé. • Segona prova: rau en la idea de grandesa (no quantitativa sinó qualitativa). la Filosofia Primera que després en vam dir Metafísica ha tingut al llarg del pensament filosòfic dos branques d’estudi fonamentals. I altres. La simple existència de coses bones ens fa induir l’existència d’una bondat general i única. a Normandia a on van transcórrer els millors anys de la seva producció intel·lectual. que no hi pot haver res de més gran que Déu. Anselm distingeix entre el parlar de l’existència de Déu. el primer ésser (o l’últim.7.

de la possibilitat d’una doble veritat. a més de ser desterrat de la seva ciutat. Altre cosa no ens faria els reis i reines de la creació. en conseqüència. només n’hi ha una de veritat. és el model de la realitat. L’islam: 7. Aquest és el seu programa: aclarir amb la raó. Aquest diran que l’existència d’una idea no és raó suficient per a l’existència real. Déu i l’ésser humà: • Les reflexions d’Anselm se centraran en aquest dos conceptes: Déu i l’ésser humà.4. • La llibertat s’explica en que Déu ens ha volgut així. doncs.3. Aquest filòsof argumentarà que de l’existència d’una idea no podem induir l’existència de la realitat que la representa. pensament i realitat. Averrois: • És el filòsof musulmà més important de l’Edat Mitjana.1. Però no en té prou. No hi ha. En cas contrari. I aquesta rectitud no només depèn de l’intel·lecte. La lògica i el món han d’estar d’acord. Però també es va endinsar en el món de la producció filosòfica quan va argumentar sobre les relacions entre la filosofia i la religió. Ell mateix dirà que no busca comprendre per a creure. ¿Per a què conèixer allò imperfecte i contingent quan es té un coneixement perfecte i etern? En virtut d’aquest desconeixement. i la raó ens dóna explicació de les qüestions de la fe. • La realitat s’ha de correspondre amb els conceptes. Raó i fe: • Anselm creu en Déu amb el cor. com la realitat s’explica a priori. • En canvi. i va perdre tots els seus càrrecs públics i polítics. 7. pels seus comentaris a les obres d’Aristòtil.3. És a dir. Averrois afirma que el filòsof haurà de parlar com a filòsof i el creient com a creient. Som lliures en la mesura en que fem us de la bona voluntat per a obrar amb rectitud. . i tanmateix creu que tothom té aquest sentiment. depenent de la intenció o l’apropament que es faci a la realitat sotmesa a estudi. ni marca el destí de cada ésser particular. • En conseqüència. amb la nostra voluntat i amb la capacitat de perdre’ns i caure en el vici. sinó que creu per a comprendre. • Ha rebut el sobrenom del comentador. Va ser a més. es converteix en la capacitat d’obrar amb rectitud i amb bona voluntat. el va fer caure en desgràcia. • La llibertat. però la raó haurà d’estar dirigida d’acord a unes normes: una perfecta correspondència entre llenguatge. Uns les van defensar amb força. van causar un fort impacte. sinó que és més aviat dues explicacions en un pla formal. jutge. • Quan les seves obres van arribar a l’Europa cristiana. ens dirà que Déu no coneix cada ésser particular. el que ja sabem amb la fe. • La fe és el punt de partida. és regit per Déu. també argumentaren amb força. Què passa quan la filosofia ens dóna una resposta i la religió una d’altra diferent. Però el filòsof buscarà apropar-se a ella a través d’uns mecanisme. Però és una llibertat condicionada. • Averrois matisarà que en realitat no es tracta de dues veritats sensu estricto. El coneixement humà es mesura en relació amb les coses. No es tracta d’un defecte o una limitació. matemàtic i polític. i després intentem de demostrar-la.4. La seva defensa aferrissada de la filosofia. • Averrois defensarà la teoria de la doble veritat. mentre que els seus detractors. la paraula divina és la mesura de les coses. sinó més aviat tot el contrari. 39 • Filosofia. Anselm vol conèixer Déu amb la raó. sinó exclusivament a la idea més gran: la idea de Déu.7. Això queda provat amb l’existència del mal i la injustícia.3. sinó també de la voluntat. Aquesta postura serà durament criticada per un autor posterior escolàstic i molt important: Sant Tomàs d’Aquino. perquè se’l coneix. però està condicionat a viure en un món que. l’ésser humà és lliure. • Tornem altra vegada a veure en Sant Anselm. són més semblants a la realitat existent. • Per altra banda Averrois quan parlarà sobre temes antropològics. Formen una parella perfecta: raó i fe. Però això té una implicació forta: pensar equival a admetre l’existència. globalment. • L’ésser humà coneix en la mesura en que els conceptes que es formen a la seva ment. La veritat humana rau en la rectitud en que podem descriure les coses. sobretot. metge. els conceptes no ens parlen de la realitat. Aquesta concepció tindrà partidaris i detractors. 7. i el creient ho farà a través d’uns altres. Anselm contestarà dient que no es referia a qualsevol idea.4. primer tenim la idea. Va néixer a Cordova (1126 – 1198). Déu no escriu. una veritat filosòfica i una veritat teològica.

i realitzant un enorme esforç intel·lectual. Una cosa és el coneixement racional. i va fer una gran tasca en un intent d’adaptar la filosofia aristotèlica al cristianisme. • Tomàs recuperarà la teoria del coneixement aristotèlica acceptant totalment que el nostre coneixement prové dels sentits. I un dels representants més importants. ja que són a posteriori que vol dir que parteixen d’indicis o observacions empíriques. • La novetat d’aquestes vies o raonaments és que acompleixen el més pur i estricte estil científic. • A la pregunta de si pot arribar la raó a demostrar l’existència de Déu. empíric i científic característic d’Aristòtil. al qual només hi podrem accedir a través de la fe. • S’aplica el principi de causalitat. • Seguint el pensament aristotèlic. Aleshores s’infereix l’existència d’un Primer Motor Immòbil que no és mogut per ningú i que és causa de tots els moviments posteriors. 7. • A la pregunta de si és possible conèixer i creure alhora. Totes cinc vies mantenen una mateixa estructura lògica: • Es parteix d’una determinada informació del món empíric. si una fe és demostrada. • I és tant així. La cristianització d’Aristòtil: • Tomàs d’Aquino (1225-1274) va ser tot un entès de les obres d’Aristòtil. Tomàs harmonitzarà els dos conceptes d’una manera innovadora a l’occident cristià: els camins de la filosofia i de la teologia poden ser diferents. tot el que és mogut. La fe implica un salt mortal sense xarxa. Què implica aquesta jerarquia? Quan la raó i la fe arriben a conclusions diferents.5. ni altres religions. o L’esplendor escolàstica: sant Tomàs: El segle XIII és el segle més brillant i creatiu de tota l’Edat Mitjana. D’alguna manera direm que està unint. Tot i així.7. • Tomàs es va veure captivat pel pensament d’Aristòtil.2. • La seva obra filosòfica és molt extensa.5. l’ésser humà pot arribar a una certa comprensió de Déu. sinó que també incorpora la pensament filosòfic. ni de que aquest es mostra de manera evident. per primera vegada fe i raó. Però Tomàs. d’aquelles que només es poden conèixer a través de la revelació divina (veritats teològiques revelades). Ningú no és la causa de sí mateix. ho és per alguna cosa.3. de la mateixa manera que segles enrere sant Agustí havia fet amb Plató. encara que la fe esdevé el principal criteri de veritat. A aquesta última categoria pertany l’existència de Déu: és una veritat revelada.1. Sens dubte. Les 5 proves de l’existència de Déu: • Degut al reconeixement de que no hi ha una idea innata de Déu. deixa de ser fe. En segon lloc. ja que totes les veritats provenen de Déu. Es va enfrontar ideològicament al pensament de sant Agustí que estava més proper a les tesis platòniques. • Primera Via o argument del motor no mogut: En el món hi ha moviment. Però no podem aplicar aquest principi ad infinitum. Raó i fe: • Pel que fa a la tan ja tractada relació turmentosa entre raó fe. Així doncs la raó ens dóna un camí. 40 . • Segona Via o argument de la causa primera: Tots els éssers són la causa d’altres éssers. Tomàs desenvoluparà 5 raonaments de l’existència de Déu que s’han conegut com les cinc vies tomistes. Va comentar pràcticament totes les obres d’Aristòtil fent una tasca de cristianització del filòsof grec. sinó el més important és el dominic Tomàs d’Aquino.5.5. home prudent i pràctic dirà que aquesta incompatibilitat no implica conèixer i tenir fe si ens plantegem que el coneixement ens deixa a l’entrada del dogma. I tal i com ens diu Aristòtil. encara que és la poderosa capacitat de la nostra ment la que crea conceptes (universals). i una altra de ben diferent és la fe. Tomàs contestarà que en principi. un risc ja que. • Sempre és Déu la causa final del fenomen observat. perquè hauria d’haver existit abans que ell Filosofia. Tomàs respondrà que no. ja que si ho fos. però acabaran convergint en un punt final comú i arribar a les mateixes conclusions. es rebutja recórrer a un procés infinit. Tomàs distingirà entre aquelles realitats que podem conèixer amb la raó (veritats teològiques naturals). aquell aire realista. Déu no és una veritat evident. li van arribar a través de diverses fonts. és la fe qui té la veritat. 7. Aquest Primer Motor és Déu. la raó ha comés un error en alguna de les seves passes. les quals. que és del tot impossible que filosofia i teologia no arribin a les mateixes conclusions. no hi hauria ni ateus. 7. Aquest punt final és la veritat. I dic una certa perquè la totalitat de Déu mai es pot abastar només amb la raó. de manera que no només escriu convençut que Aristòtil i la fe no són incompatibles.

coneixedor de les lleis naturals (que tenen el seu origen en la raó divina). • L’ésser humà és lliure des del moment en què. Aquesta realitat necessària és Déu. les pot transgredir. 7. 41 . VIII) El monjo Alcuí (730 – 804) Escot Eriúgena (810 – 877) St Anselm de Canterbury (1033 – 1109) Bernat de Chartres (? – 1130) Pere Abelard (1079 – 1142) Pere Llombard (1100 – 1160) Siger de Brabant (1235 – 1284) Sant Albert Magne (1206 – 1274) Sant Tomàs d’Aquino (1224 – 1274) Sant Bonaventura (1221 – 1274) Ramon Llull (1235 – 1315) Roger Bacon (1214 – 1294) Duns Scot (1266 – 1308) Guillem d’Ockham (1298 – 1349) Johann Eckhart (1260 – 1327) PRIMERS ESCOLÀSTICS ETAPA D’APOGEU (segle XIII) ARISTOTELISME ETAPA DE DECADÈNCIA (segle XIV) AGUSTINISME (Franciscans) Averroisme (Llatí) Ortodox (Dominicans) Universitat de París Universitat d’Oxford MÍSTICA (Influències del Neoplatonisme) Filosofia. que Tomàs deduirà que el guionista ha de ser Déu. Amb què comparem? Amb l’ésser més perfecte de tots: Déu. evidentment de Déu. és a dir. en la seva imperfecció s’equivoca i opta. amb el que la seva concepció de l’ésser humà és una unió substancial de cos i ànima. Ètica de Tomàs d’Aquino: • Segons les idees aristotèliques. per camins equivocats que l’allunyen de l’autèntica felicitat. assumeix la idea cristiana de la resurrecció dels cossos i les ànimes. l’ésser humà. És a dir: pot ser que hi siguin o pot ser que no.4.5. tot té la seva raó de ser. Tot i que existeix una tendència natural a anar cap a la felicitat –que és Déu–. FILOSOFIA ESCOLÀSTICA CRISTIANA FASE DE COMPILACIÓ DE TEXTOS ANTICS ETAPA DE FORMACIÓ (fins al segle XII) RENAIXEMENT CAROLINGI Boeci (s. Es tracta. • Cinquena Via o argument de l’ésser intel·ligent: Recordem que Aristòtil afirmava que la Natura és teleològica. VI) Sant Isidor de Sevilla (s. i tot obeeix a un guió establert. la finalitat de l’ésser humà és la felicitat. VII) Beda el Venerable (s. la seva existència depèn d’altres éssers. de vegades.mateix. Tant és així. Tomàs. rebutjarà la concepció platònica i agustiniana de la dualitat humana. • Tercera Via o argument de l’ésser necessari: Tot els ésser del món són contingents. hi ha un camí dibuixat. Per tant. Aquí deduïm que ha d’haver una realitat que sigui necessària per a poder existir la realitat. i això és impossible. Però per a poder dir això és que estem establint una comparació. Però Tomàs afegirà que l’autèntica felicitat no es pot trobar en aquest món. A més. • Cuarta Via o argument de l’ésser perfecte: En el món existeixen éssers més o menys perfectes. Tornem a mirar cap a Aristòtil i deduïm que ha d’haver una Primera Causa Incausada.

I tal és el cas que ens ocupa. sovint. va tenir seriosos problemes amb el Papa per defensar a ultrança la pobresa dels franciscans. és a dir. La realitat és ben diferent: l’Església i el poder terrenal estan a la grenya i pretenen. doncs. Guillem d’Occam: o Guillem d’Occam (1285 – 1349) va ser un frare franciscà nascut a Anglaterra. Si la raó ens diu “això ha de ser així” hem de tenir en compte que Déu ho pot canviar en quan ho vulgui. La fi de l’Edat Medieval: Inicis de la Ciència Moderna: 8. ens cal parlar del moment de transició.1. El que és dolent. les reunions de cardenals abunden en detriment de les decisions úniques del Papa. la mort del pensament medieval. Ja el fundador. econòmica i religiosa. neix en la societat una primera i petita consciència de la pròpia individualitat. d’una crisi en tota regla: política. Estem parlant de la fi d’una llarga època. o Guillem d’Occam ho té clar: no es tracta de cristianitzar Aristòtil ni Plató. no hi ha res dolent per naturalesa. Podem afirmar sense por a equivocar-nos. Els Parlaments. no hi ha coses dolentes ni bones. a més. qualsevol argument fet amb la raó limita seriosament la llibertat de Déu. o En definitiva. Déu és absolutament lliure i no hi ha res que el pugui limitar. 8. la qual implica. hem de veure aquests canvis com el que en realitat són: l’anunci d’una nova època en el pensament. sinó lleis divines. La crisi del segle XIV: o El segle XIV suposa un període d’importants canvis: l’estructura de la societat com a tal. o La idea d’Occam també implica que no hi ha lleis naturals (una altra de les idees dels escolàstics). presentar la figura de Guillem d’Occam. o La crítica d’Occam a la filosofia de Tomàs d’Aquino rau en dos principis basats en la lògica i en la teoria del coneixement (epistemologia): • La importància de l’experiència: Per Occam. tan fantàsticament retratat a la obra d’Umbert eco El nom de la rosa. Però recollint el més estricte sentit kantià de la paraula crisi. L’ésser humà no decideix res amb la seva raó. Va ser també un gran defensor de la separació de poders entre Església i Estat.3. I per poder representar la decadència de l’Escolàstica ens cal presentar un important personatge: Guillem d’Occam. però no podem establir una separació dràstica. la qual cosa implicava una crítica a aquells estaments eclesials que no la duien a terme. o Parlem. cosa que. per força una crisi ideològica. és més. La racionalitat grega no hi té res a fer en el món de la fe.2. va deixant de ser feudal. . que la decadència d’un sistema de valors o paradigma filosòfic pot ser un llarg període de temps. sinó tan sols la seva Divina voluntat. o Per Guillem d’Occam. és perquè Déu així ho vol i. en favor de la modernitat. És aquest el moment en què naixeran algunes nacionalitats. cau feta miques. En altres nivells. el llinatge ja no és important. 8. Occam defensa que si una cosa és dolenta. Cada individu pot canviar la sort del seu naixement. o Estem els segles XIV i part del XV. No existeix el mal natural. Les castes. l’experiència té un paper important en el coneixement.8. mentre que l’estructura política continua mantenint les formes feudals amb un monarca i els seus súbdits. La decadència de L’Escolàstica: o Abans d’endinsar-nos en el nou període filosòfic. Francesc d’Assís valorava l’observació de les coses peti42 Filosofia. I això implica que Déu fa el que l dóna la Divina gana. per Ell. I aquest acabament no es produeix de cop ni molt menys. ho és perquè Déu així ho vol. o El segle XIV també veu néixer una certa democratització d’algunes estructures. O potser de forma més estricta. Aquelles lleis que no són accessibles mitjançant la raó. a més de provocar un important cisma. a saber: el mal i les coses dolentes associades a ell. i degut a qüestions d’ordre polític. Això xoca frotalment contra alguns conceptes escolàstics. uns i altres estar per sobre l’altre. En un moment del segle. Les transicions són. o És també una etapa en la què la gran idea mil·lenària d’unir tot el món sota una societat Cristiana en la què el Papa i l’emperador van de la mà per garantir el bé terrenal i espiritual de la població. A nivell filosòfic va ser un gran personatge refutant els universals escolàstics en favor d’un estricte nominalisme. social. arribarà a haver 3 Papes alhora. el gran crític de l’Escolàstica. comencen a guanyar protagonisme en detriment del rei o emperador de torn. fa caure en picat les accions i la credibilitat de l’Església en front el poble. però el canvi és com la confluència de dos rius. i això no pot ser. Degut al cisma al sí de l’Església. Podem dir el moment en què apareixen els dos corrents. només ho seran mitjançant la fe. la decadència del període anterior. en e qual anirem trobant trets del nou paradigma. per rematar l’Escolàstica. o Ens cal.

43 . Si utilitzem l’experiència de forma correcta. Racionalment només podem parlar de les coses concretes. per força que som lliures. Això és el que s’ha anomenat la navalla d’Occam: aquest principi d’economitzar conceptes. Mitjançant quin mecanisme es construeix el concepte universal? • Occam dóna una solució molt pragmàtica: quan observem un objecte particular. ¿com podem saber quina és la seva voluntat per obrar bé? Tan sols mitjançant la Filosofia. • Els universals no existeixen en cap món de les idees (al vell estil platònic). 8. La ciència que ens podrà donar coneixement de l’ordre del món ha de ser una ciència preferiblement basada en consideracions quantitatives.tes que ens rodegen. El món d’Occam: • Déu és omnipotent i té llibertat d’acció absoluta. veurem que ens podem estalviar l’ús de conceptes abstractes innecessaris. biologia. sinó tan sols després de l’experiència. El Nominalisme de Guillem d’Occam: • Entenem com Nominalisme la manera en què Occam contesta al concepte escolàstic copiat d’Aristòtil dels conceptes universals. no necessita els conceptes universals i. matemàtiques i química que a la física o la metafísica aristotèliques. ja que el mateix nom es refereix a una multiplicitat d’objectes. ja que són les úniques que podem conèixer. més semblant a la nostra física. ni es desprenen de les coses mateixes (com havia convingut Aristòtil). fer quelcom que Déu no vol. ¿com és que són universals? Occam respondrà que la nostra estructura mental ens porta a reaccionar d’igual manera a determinats estímuls. 8.2. apliquem la navalla d’Occam i els eliminem. Això implica. Sobretot dels corrents realistes que concedien existència real als conceptes unversals. • Aquest mecanisme es produeix degut a la limitació de la nostra capacitat mental. 8.3. a posteriori. aquest ens recorda l’objecte vist per primer cop i al nou objecte li donem el mateix nom. Tan sols Déu no està obligat a res i podrà canviar la valoració dels actes al seu gust i voluntat. si veiem un objecte similar. o amb algun dels dos en desacord.1. és lògic pensar que conèixer l’ordre del món no és accessible a priori. Això implica una critica a la cosmologia d’Aristòtil. El mal és. • Per Occam els conceptes universals són pures creacions de la ment humana. • La importància d’estalviar o la “navalla d’Occam”. En no ser il·limitat.3. universals. • Si això és així. ni en la ment de Déu (com defensà Agustí). Filosofia i veritat revelada: • Una altra de les veritats revelades és que posseïm una ànima immortal i immaterial. Els universals formats a la nostra ment són els mateixos per a tots els individus: són signes naturals. Acabem de crear un concepte universal. Occam. No podem atribuir un nom a tots els objectes del món i aquesta és la raó de la invenció dels conceptes universals. Podem veure aquí com Occam comença a obrir camí per la nova ciència. En paraules més entenedores: Déu pot fer miracles. • Malgrat aquesta obligació. Si Déu pot fer el que vol quan col i com vol. fidel a aquest principi afirmarà que el coneixement consisteix en l’experiència de l’individu concret i no en l’universal. • Ara bé.3.3.4. són símbols o signes de les coses reals. tenim la obligació moral de voler el que Déu vol. diu Occam. així com conceptes metafísics que no tinguin una clara referència o base empírica.3. doncs. l’enregistrem a la nostra memòria amb un nom. Com sorgeixen els conceptes universals?: • Partim de la idea que els universals són conceptes que es creen a partir d’una experiència sensible. si els conceptes universals es formen en la ment de cada individu. i és potència de voluntat i d’enteniment. reflectit en les coses del món (com havia solucionat Tomàs d’Aquino). En realitat són noms que substitueixen les coses reals. és a dir. no convencionals i. però no tenen cap tipus d’existència fora del cap. D’aquesta il·limitació podem deduir que Déu intervé en el món quan li plau. Més tard. Aquesta és l’origen de tots els nostres actes. Déu no té aquest problema. • Occam avançarà la idea d’un Univers infinit amb la possible existència de molts mons. més basada en qüestions qualitatives que quantitatives. si no són necessaris. D’aquí el nom de nominalisme. les experiències sensibles sempre ho són d’un objecte particular. 8. Ara bé. Després d’una observació empírica Occam arriba a la conclusió de que podem actuar amb la nostra voluntat i enteniment units. per tant. ni tampoc en el moment de creació de Déu.

5. 8. 44 . Occam també veu amb clarividència. la filosofia ha d’estar sotmesa a les veritats revelades. I. • Tenim una dependència total de Déu. Filosofia. però no tenim cap més alternativa. en conseqüència. o revelació divina. etc. si parteix d’una observació individual. i el primer pas per un coneixement veritablement científic. que la ciència. i sobretot des de la universitat de París. de la nostra consciència. qualsevol proposició humana. • Occam posa la ciència al seu lloc.3. en dir que tan sols és una sistematització teòrica de les nostres proposicions sobre alguns àmbits de la realitat. però a més. Però en realitat li donarà l’empenta per a desmarcar-se de l’excés metafísic. En aquest cas no estarem segurs d’obrar bé. la implicació de que l’agent motor. queda salvat si fem una observació en òptimes condicions (de llum.8. Haurem creat un universal.4. sí posaran en judici el concepte de moviment aristotèlic (recordem. I si aquesta revelació no és prou clara. El coneixement científic: • La ciència es forma amb proposicions sobre alguns aspectes de la realitat. Sense qüestionar-ne els principis més genèrics (l’heliocentrisme).) Aleshores podrem predicar coses de l’objecte observat. En un primer moment sembla que la baixi del pedestal a on l’havien posat els clàssics. La ciència al segle XIV: Al llarg del segle XIV. No és coneixement ple sobre la realitat. sorgiran fortes crítiques a la física aristotèlica. utilització i interpretació dels signes. el pas de la potència a l’acte. passa pel filtre de la nostra creació. És del tot impossible la nostra salvació sense la seva Intervenció mitjançant la gràcia o les revelacions. Això implica que la fe està per sobre la raó. Ciència no equival a saviesa. acompanya sempre a l’objecte mogut). caldrà seguir els dictats de la consciència. que es podran predicar d’altres objectes similars. • El perill de la subjectivitat de la ciència.

canvia el mètode social de fer ciència. o millor. El nou savi actuarà. implica tres passes endavant i una enrera. fins i tot de les més prestigioses universitats de l’època. fins i tot a l’artesà o artista del renaixement. a l’humanista. Ho podem resumir en 5 punts: • Quan Copèrnic desplaça la Terra del centre de l’univers. 9.1. I una altra conseqüència és l’autonomia de la ciència respecte altres disciplines o activitats. La revolució científica crea al científic experimental modern. Més aviat cal esbrinar les qualitats de les coses i aquells fets que són objectiva i públicament controlables i quantificables. La nova ciència no pot buscar les essències ni les substàncies. • La ciència esdevindrà una pràctica socialment pública. es declara impotent per a trobar-les. l’alquímia. En termes filosòfics. sovint. És a dir.1. Com tots els canvis importants. a esquenes de les institucions.1. per al bo i per al dolent. Si a l’Edat Medieval les arts lliberals eren indignes dels homes lliures. és el canvi de la mentalitat de l’ésser humà. També hem comentat que la nova ciència no és un camí ascendent i imparable. • Hi ha un rebuig de les principals teories de la ciència aristotèlica a favor de Plató. Si la Terra és un cos celeste com ho són la resta de cossos. Els convents i les universitats perden una gran part de la seva importància com a centres del saber. l’astrologia i la màgia formen part molt important del seu naixement. sinó també hi ha un fort canvi en la mateixa concepció de què és el saber. Això provocarà l’aparició de noves institucions científiques: acadèmies. No només suposa la producció de noves teories científiques. a l’astròleg. La ciència ha de raonar sobre el món tot fent una tasca d’investigació. des de les concepcions aristotèliques de l’univers. les experiències del qual seran cada vegada més rigoroses. Al llarg dels més o menys 150 anys en que transcorre la revolució científica. aquest nou tipus de saber. Copèrnic i Galileu deixaran el pas franc a la física de Newton. . congressos internacionals. Renaixement i Revolució Científica: 9. L’estructura del món queda alterada per primera vegada. La nova ciència no ha d’oblidar que. laboratoris. Un nou tipus de saber: Ja hem comentat que molts dels nous descobriments científics plantegen greus conflictes antropològics i teològics. Els canvis que produeix: Des d’aproximadament la meitat del segle XVI (1543 publicació de la obra de Copèrnic). La ciència ja no pot ser una intuïció del mag. • Els trets vistos fins ara no ens han de fer pensar en la revolució científica. gràcies a l’exactitud creixent dels instruments d’experimentació i mesura. I aquesta autonomia.1. la revolució científica farà que embrutar-se les mans ja no sigui una manca de dignitat. i passes endarrera. les concepcions sobre l’ésser humà.2. És més. la ciència i llur relacions canviaran notablement. aviat es convertirà en col·lisió. Aquesta unió. sinó perquè al contrari que la ciència medieval. o dit d’una altra manera. sinó que té alts i baixos. 45 Filosofia. per primera vegada s’uneix la teoria i la praxis. ¿qui no ens diu que hi ha altres planetes amb éssers humans? Aleshores. fins les acaballes del segle XVII (1687 publicació dels Principis de Newton). ni una repetició del saber absolut d’un filòsof clàssic. també està desplaçant l’ésser humà del centre de l’univers. ¿com quadra aquesta idea amb el creacionisme dur? • La imatge de la ciència també pateix un canvi. d’algunes idees del neoplatonisme. El raonament científica es basarà en experiències planificades i en demostracions necessàries. No es tracta d’obscurs laboratoris. Però potser el més important. La revolució científica: trets generals: 9. la tradició hermètica. hermètiques i metafísiques. com un camí ascendent i regular que abandona –com aquell qui es treu un vestit– les velles idees màgiques. s’uneixen ciència i tècnica. La nova ciència no només és nova pel nou enfocament dels temes d’estudi. al mag i. genera un nou tipus de savi que és molt diferent al filòsof medieval. passes endavant. sinó d’anar publicant els descobriments. hom parla del període de la revolució científica. el menyspreu que van manifestar molts autors cap a les pràctiques màgiques i hermètiques ens indica com aquestes pràctiques continuaven molt vives en molts científics i pensadors. de forma seriosa.9.

9.2. aturar-nos una mica en la relació que es va establir entre l’intel·lectual i l’artesà. Científics i artesans: Fins aquí sembla una bona història: els filòsofs s’alien amb els artesans superiors i sorgeix el nou científic. El nou savi és també una fusió entre el filòsof especulatiu que abandona les explicacions metafísiques i ja no li cal saber llatí ni grec. També Newton parlarà sobre la importància que té la utilització d’un aparell de mesura. com hem dit abans. tant d’aplicació pràctica. un electricista sap molt més sobre les aplicacions i els aparells de l’electricitat. però potser sembla més raonable afirmar que la nova ciència neix de la ma dels filòsofs. i l’artesà tècnic que ascendeix en el camí de les causes i els per què. Però el segle XVII. es caracteritzen per l’aparició de nous instruments en una ràpida successió d’invents: • Telescopi de Galileu 1610. passaven ràpidament a formar part del nou saber científic. doncs malgrat la relació és el fet important. Per primera vegada.4. El nous instruments científics: Aquest nexe que hem estat comentant entre filosofia i tècnica permet també l’aparició molt ràpida de nous instruments. en aquest aspecte. L’Edat Medieval es va caracteritzar. El significat de la revolució copernicana en filosofia: Filosofia. Els nous instruments científics adquireixen una nova dimensió: es converteixen en ajuda i potenciació dels sentits. En el sorgir del nou científic. • Navegació.2. el coneixement podia créixer de forma exponencial. convertirà la teoria i la praxis en dos aspectes del mateix coneixement. que sobre les raons i naturalesa del corrent elèctric.1. En aquest sentit.9. per a evitar l’engany dels nostres sentits. i ja no només una ajuda a la força bruta.1. sinó d’entendre que aquests nous instruments. Aquesta idea és la llavor d’una part molt important de la filosofia de la ciència contemporània: la pertorbació que produeix l’instrument sobre l’objecte investigat. aquesta no va ser exempta de polèmica. per exemple. El nou savi: El nou savi escriurà llibres tractant aspectes molt més pragmàtics del que s’havia vist fins aquell moment: 9. • Balística. que per altra banda resultaria molt llarga. Potser la gènesi no és allò d’important. Les cartes personals. Però ja sabem que en l’ésser humà les coses no succeeixen així. Cal doncs. que moltes vegades implicarà la col·laboració de diversos especialistes: un científic i un artesà superior.5.1. hom sosté que aquest podria haver estat promocionat des del vessant dels artesans i artistes. invenció d’aparells mecànics molt limitats. com d’ús exclusiu per a la ciència. • Arquitectura. Galileu parlarà sobre la importància d’utilitzar els aparells que reforcen els nostres sentits i ens permeten d’anar més enllà del que es pot veure i conèixer a simple vista. les informacions transmeses directament i les conferències a les societats científiques van més ràpid que les Universitats i les escoles tradicionals en la cursa cap al coneixement científic. encara que aquests no haguessin anat gaire lluny sense el recolzament de cous coneixements tècnics que permetien de provar i experimentar les teories. A partir de l’ús del nou instrument. per una lenta. mentre que altra interpretació afirma que va ser just al revés: el nou científic neix dels filòsofs. • Microscopi de Malpighi 1660 • Bomba pneumàtica de Boyle 1660 Però no es tracta d’anar fent una llista dels invents. i sovint irregular. i la possibilitat de controlar aquesta pertorbació.3. la mateixa fusió entre ciència i tècnica. sinó. Els segles XV i XVI són períodes de perfeccionament dels vells aparells coneguts. Aquest nou saber. 46 . • Enginyeria de mines. Als nostres dies. l’instrumental científic forma part de la teoria científica (s’explica a partir de). Nicolau Copèrnic: la teoria heliocèntrica: 9.1. 9. • Màquines bèl·liques.

causarà una forta polèmica. De Revolutionibus. però pel que fa a les implicacions filosòfiques. curiós i eficaç. • El moviment dels cossos celestes és circular. al Papa. molt de moda entre els humanistes. Avui en dia sabem que Copèrnic va ser només un precursor. i obrir la possibilitat a nous plantejaments. Més tard va anar a ensenyar a la universitat de Pàdua. Però Copèrnic és un home honest. que difícilment serà creguda. Vista aquesta petita llista. formen una esfera única. En desplaçar la Terra del centre de l’Univers.3. 47 Filosofia. i també gira sobre sí mateixa. 9. va rebre una educació matemàtica i astronòmica. és a dir. de la qual ja havia enviat unes edicions escurçades als seus amics. abandona també molts mites i clixés que el mantenien enganyat. uniforme i perpetu. sinó que son moguts per esferes transparents. en paraules de l’autor. Copèrnic s’adona que la seva teoria heliocèntrica és tan nova. sinó més aviat l’haver trencat amb un sistema vell. Però la seva adhesió a les idees de Copèrnic comencen a donar-li mal de caps. i fruit dels seus estudis d’astronomia. Se li va prohibir ensenyar o defensar de paraula o per escrit les seves idees. I això implica una revolució en l’entorn de les idees. Amb aquestes dades complementàries. • La Terra. avui sabem que Copèrnic continuava creient en molts principis pertanyents a l’antic món: • L’univers de Copèrnic no és infinit. L’astronomia era una ciència tan desastrosa. Aviat abraçarà les teories copernicanes i. Copèrnic suposa una sacsejada tan forta. La teoria copernicana: Nicolau Copèrnic (1473 – 1543). precisament. Tampoc ignora que la publicació de la seva obra. però. en deixar el centre de l’univers. però alhora més pragmàtic. i el moviment perfecte és el circular.2. L’ésser humà copernicà. Va estudiar també Dret Canònic i es va doctorar en aquesta especialitat. la idea de que les matemàtiques són la clau per a entendre l’univers. Dels neoplatònics recollirà. quan s’assabenta de la invenció dels prismàtics. • La Terra es mou en una òrbita circular al voltant d’un eix. que no va abandonar al llarg dels seus estudis de Dret. I tot i així. en la forma de pensar social sobre el lloc de l’ésser humà en l’univers. per heretge en seguir les idees de Copèrnic. avui en dia comprenem que la importància de Copèrnic no és tant l’exactitud del seus descobriments.9. També ben aviat. queda desplaçat també l’ésser humà. Això li va donar una gran fama. va començar a madurar la idea de que calia un nou plantejament astronòmic a on la Terra adquiria mobilitat en detriment de la del Sol. no cal ser molt llest per a comprendre per què van causar tal commoció les seves teories. És més gran que l’univers de Ptolomeu. • La forma perfecta és l’esfera.3. científics i eclesiàstics. Aviat serà denunciat i processat l’any 1616 a Roma. en construeix un pel seu compte. i pensa que la veritat no pot mantenir-se amagada per interessos dels matemàtics. Els planetes no es mouen per sí mateixos. pel que fa al coneixement científic del lloc dels planetes al sistema solar. Galileu Galilei: 9.2. i l’envia. però va preferir estudiar matemàtiques i va fer de mestre de matemàtiques a la seva ciutat natal. Introducció al pensador i el seu pensament: Galileu Galilei (1564 – 1642) va començar estudis de medicina. És important senyalar que Copèrnic no és aliè a les influències neoplatòniques tan pròpies de l’època i l’entorn. Molt aviat les teories copernicanes es van enfrontar durament en el terreny religiós. a on va estar durant 18 anys de la seva vida. polonès de naixement. Pisa. La seva obra defensa les següents tesis: • La Terra ha de ser esfèrica. filosòfic i social. juntament amb un exemplar de la seva obra. a més d’una espècie de culte al Sol. molt més perfeccionat i que li permet fer interessants descobriments astronòmics l’any 1610.1. juntament amb l’aigua. . que calia intervenir-hi. Ben aviat. Aquesta època va ser la més productiva pel que fa als seus escrits. I escriu una carta de presentació. i uns títols honorífics. En els aspectes introductoris ja hem esmentat en forma sintètica l’abast del canvi heliocèntric de Copèrnic. El canvi de lloc implica una predisposició a enfrontar la món i el coneixement des d’un vessant més humil. a més d’altres disciplines associades. que sense ell no hagués existit la nostra ciència. però continua sent un univers tancat.

Galileu va acceptar i va prometre no tornar-hi més. 48 . Galileu va perdent la visió i pateix moltes malalties. la forma de fer de Galileu (la metodologia). Primer a casa d’un amic. del qual podrem treure coneixements científics sobre el cel. i la resta de cossos celestes donant voltes al seu voltant. L’any 1616. menys encara una opinió en contra de la Bíblia. i després. Galileu escriurà una obra.3. L’enfrontament amb l’Església: Les tesis de Galileu. els planetes i la Terra. que els seus enemics utilitzaran per indisposar-lo amb el Papa Urban VIII. deien uns altres. i no un parell de vegades en alguns passatges molt concrets. i l’altre dir quelcom que nega la veritat del que està escrit. si ja no permetien la lliure interpretació de les Escriptures. 9. Quan finalment va arribar a Roma. d’interpretació de la Bíblia. Si els sants apòstols així ho haguessin volgut. no podien permetre una opinió en contra de la Bíblia. una arrel hermenèutica. La implicació de la descoberta posa en dubte. Això implica que no hi ha diferència entre els cossos terrestres i els celestes. En només cinc dies. una vegada més. És a dir. Algunes conclusions: La ciència moderna és la ciència de Galileu. que les Escriptures no són pas un llibre d’astronomia. les van declarar absurdes. l’autonomia que reclama per a la ciència i els mateixos límits d’aquesta. • El descobriment dels satèl·lits de Júpiter. els teòlegs encarregats d’estudiar les teories de Galileu. Els protestants. La ciència ha de ser una activitat absolutament autònoma respecte a la religió. L’enfrontament amb l’Església té. La pena de cadena perpètua li canvien per una de confinament. La confirmació del sistema copernicà: Galileu pretén donar a conèixer els seus descobriments. i la Inquisició es va mosquejar molt. sobre tot. 9. de la mateixa manera que la Terra. Són dos àmbits completament diferents que no es trepitgen ni pretenen pujar-se l’un a sobre l’altre. la Bíblia hauria de parlar molt sobre els astres i els planetes. I tots deien que a la Bíblia ho posava ben clar: la Terra s’està sempre al mateix lloc i és el Sol el que surt i es pon. deien uns. Immediatament es va ordenar a Galileu que es presentés a Roma. és a dir. malgrat en els inicis defensaven la lliure interpretació de la Bíblia. a casa seva. Galileu dirà. cosa que havia estat sostinguda des d’Aristòtil. El resultat va ser que en pocs dies van aconseguir que Galileu fes una declaració pública abjurant del copernicanisme i les seves idees. Galileu continuarà treballant i tornarà a publicar una obra basada en l’heliocentrisme de Copèrnic. contraries a la ciència i. irresponsabilitat amb la ciència.9. ja que posava en qüestió la veritat literal de la Bíblia. • La Lluna té muntanyes i valls. pretenien explicar l’Univers: el Sol al mig. perillosament herètiques. Déu ens ha donat la intel·ligència i el coneixement. en defensa de la seva teoria. sòlidament demostrades amb formulacions matemàtiques. Per altra banda. Una altra vegada serà processat pel Sant Ofici de Roma i condemnat a abjurar de les seves idees. Filosofia. La implicació és l’augment de grandària de l’univers.3. i no pas com és el cel.4. Des de les dues esglésies (catòlica i protestant). com pels protestants. (1632).3. Però aquesta explicació va ser molt mal vista tan pels catòlics. Pel que fa a l’Església catòlica. la solidesa de la creació i l’autoritat de l’Església. per a poder aprendre les coses del món. sense poder parlar ni rebre ningú sense permís previ.2. Cosa que el permet d’estudiar un microcosmos copernicà a escala. I com va sentir a dir a un cardenal. l’Esperit Sant ens ha d’ensenyar el camí cap al cel. que impliquen uns canvis revolucionaris: • Descobriment de noves estrelles. La condemna va ser no tornar a parlar ni escriure mai més d’aquestes teories sota pena d’empresonament. són trets clarament moderns. Galileu va donar llargues al·legant problemes de salut. Una cosa és interpretar amb llibertat. es van aixecar dures crítiques contra Galileu: afany de notorietat. la Inquisició no el va tractar amb delicadesa. Però anys més tard.3. doncs. Galileu serà acusat davant el Sant Ofici com a possible heretge. tot sol. A mida que es va fent gran.

amb el que va arribar a tenir una gran amistat. suposa un seguit de característiques o condicions per a la ciència: • La ciència no depèn de la fe i alhora. per molta reputació que tingui l’autor d’aquest principi (per exemple. per a constituir-se en la forma de conèixer la realitat. El mètode inductiu és l’únic mètode propi de les ciències físiques. Va morir l’any 1727. • La ciència copernicana. Per a parlar del món i de la natura cal fer-ho amb una sintaxi matemàtica. • Aquesta descripció de la realitat està limitada en sí mateixa al coneixement dels objectes. Newton ja no va produir més pensament nou. El pensament de Galileu. però el seu laboratori va patir un incendi i va quedar destruït i perduts els seus experiments. • Si la ciència ha de ser autònoma respecta la fe. Introducció al pensador i el seu pensament: El mateix any de la mort de Galileu és el del naixement d’Isaac Newton (1642). No obstant. la Il·lustració francesa. la física o la matemàtica–. les lleis de la qual. És a dir. Newton és important. Al llarg de la seva vida va fer nombrosos descobriments sobre gravitació (anècdota de la poma). el deixessin publicar en pau els seus descobriments. • Si la ciència ha de tractar les qualitats objectives dels cossos. no hem de pensar que la novetat de les seves idees no van causar polèmica. Potser degut a aquest fet. no es nodreix de principis dogmàtics i metafísics. Isaac Newton va néixer l’any 1642. Newton va patir una crisi de nervis molt forta de la que ja mai es va recuperar del tot (1692 – 1694). . excloure l’ésser humà com a objecte de la ciència.4. la fe no ens dóna cap coneixement de ciència. Els trets més importants del seu pensament: Establir una metodologia per a les ciències físiques.4. ens donarà un saber objectiu: mesurable i públicament demostrable. El món s’entén com una gran màquina (mecanicisme).1. o Kant. Però l’autèntica importància del filòsof anglès pel que fa a la filosofia rau en la influència que va tenir sobre corrents i pensadors tan importants com els empiristes anglesos. amb més raó haurà de ser lliure i autònoma davant de qualsevol principi científic anterior. a la tensió i a la seva pròpia feblesa. amb Galileu arriba al seu punt àlgid des del moment en que deixa de ser una eina al servei de les prediccions. Aquest ordre mecànic implica l’existència d’un Ésser Superior Intel·ligent: de Déu. sobretot en aspectes teològics i de metodologia. 9. Isaac Newton: 9. Newton al llarg de les seves investigacions arribarà a conèixer el fenomen. En excloure l’ésser humà. 49 Filosofia. la ciència esdevé física i això implica.9. no sols pels seus descobriments científics –que són molts i importants en el camp de l’astronomia. sinó també pel seu pensament filosòfic. Newton és el personatge que durà la revolució científica a la seva fita. cosa que la transformarà en un principi o teoria. per força.2. Es va interessar també per la química. Davant aquest dilema. en conseqüència a aquesta segona característica. va haver de discutir força per a que els científics més dogmàtics i els filòsofs més clàssics. sinó d’experiències raonades i raonables. sumat a l’esgotament. no tan les seves teories. també excloem de la ciència un munt de coses relatives només a l’ésser humà. Una condemna cap a les hipòtesi llençades sense cap fonament. Qualsevol coneixement científic sobre l’ésser humà obeirà a raons mecàniques i mai metafísiques.4. que avui sabem fins a quin punt són inexactes científicament parlant. òptica i molts altres camp del que ara en diem física. però no les seves causes. Newton va ser també diputat en representació de la universitat de Cambridge. La obra més famosa de Newton: Els Principis matemàtics de la Filosofia de la Naturalesa (en direm Els Principis per abreujar) va ser un dels successos més importants de la física. • La ciència. A Cambridge va estudiar matemàtiques. i durant aquest temps va conèixer a un important filòsof empirista que veurem més endavant: John Locke. Aristòtil). A partir d’aquest moment. es poden aprendre a través de la observació. cosa per la que estava especialment dotat. Com tants altres. preferirà no donar cap hipòtesi fins a estar en disposició de demostrar-la. i es va limitar a perfeccionar les coses ja publicades i iniciar una carrera en l’àmbit públic.

fora del àmbit universitari estaven. nascuda a partir de les reunions de partidaris de la nova ciència. Especialment cal citar la Royal Society of London fot the Promotion of Natural Knowledge. filosofia i ciències físiques com la òptica. la dinàmica dels cossos i altres. • Cal parlar també de les noves estructures creades al voltant dels centres del saber: les acadèmies. En definitiva. • Abandó definitiu de la teoria de la generació espontània. sinó funcions. 50 . Filosofia. • Gran avanç en els estudis anatòmics. les quals. sobretot d’astronomia.5. Confirmació de les tesis mecanicistes respecte el cos humà. Alguns importants científics anatòmics van acabar a la foguera juntament amb les seves obres. Però el segle XVI i principis del XVII està ple d’altres descobriments científics dels quals farem una breu repassada. la ciència de Newton no busca essències ni substàncies. fora de la tutela de l’Església. també. alhora que una gran polèmica al voltant dels mateixos.9. Els avenços en altres ciències: Hem estat parlant. • Descobriment de la circulació de la sang i els mecanisme biològics associats a aquesta.

hi ha hagut estudiosos que han considerat el terme en tota la seva amplitud. Interpretat així. 10. Però alguns textos falsos que avui en dia coneixem. 10. una exaltació de la vida mundana. L’època Humanista es caracteritza. Ben aviat aquest terme s’aplica a tot allò que té a veure. Però la veritat és que. El terme Humanisme és un terme relativament recent pel que fa a la referència dels estudis o disciplines no científiques. Canvis morals reflectits en una nova forma d’entendre els aspectes ètics i religiosos. a la filosofia. doncs. En un sentit purament filosòfic. i es refereix al fenomen típicament italià en els orígens.3. els escrits d’Hermes Trismegistes van arribar a ser considerats com una part fonamental en el saber 51 Filosofia. se’ls van colar. estudiat a fons. Per una altra banda. Malgrat aquestes explicacions acceptades per tothom. Aquests estudiosos defensen la idea de que la filosofia no només està formada per grans sistemes. exclusivament al que fa referència als estudis literaris. retòrica. avui en dia es juga amb dos concepcions del terme humanisme: Hi ha estudiosos qui consideren que el terme s’ha de cenyir. Canvis polítics reflectit en els nous Estats. sinó també per petites preguntes de caire pragmàtic. Renaixement i Humanisme volen dir el mateix. però transcendeix a la vida de la societat i. En aquest sentit. l’Humanisme no és la suma de tot el saber científic del renaixement italià. ja que es tractava més aviat d’escriptors i moralistes abans que de filòsofs. Sota aquest concepte. d’una definició molt propera a la definició original del segle XIV i XV. d’uns nous paradigmes i d’un punt i a part amb l’Edat Medieval. Un d’ells. veiem com aquests parlen d’una nova era. En efecte. un marcat sensualisme. que eren perfectament capaços de detectar textos falsificats. El significat del mot Humanisme: Resulta difícil trobar una definició única sobre els trets principals d’aquesta etapa que encetem avui. sota aquest nou paradigma. i caracteritzat per un individualisme pràctic i teòric. L’humanisme. Ara bé. en conseqüència. Però això entra més dins l’àmbit de la Història en general i no de la Filosofia en particular.1. Així doncs. història i filosofia moral. un retorn a certes idees paganes. quan en realitat eren autors medievals. alguns estudiosos es pregunten si el Renaixement no serà un invent del segle XIX. sinó que s’estableix una altra relació: el mateix renéixer va utilitzar les arts literàries.10. el terme Humanisme ens arriba de la ma d’una concepció. poesia. històrica i filosòfica. Els orígens ideològics del Renaixement: Al llarg del període renaixentista (segles XV i XVI) es van dur a terme moltes lectures i moltes traduccions de textos llatins i grecs. els estudis van avançar de tal manera. per un retorn cap als estudis clàssics a la manera en que ho feien els clàssics. La realitat és que el Renaixement va suposar un gran fenomen regenerador i un retorn a un ésser humà més sencer i més autèntic. Ja no podem entendre que els humanistes van impulsar el Renaixement. la persona creix en importància i centra l’interès dels estudis. l’Humanisme només representa la meitat de l’activitat cultural renaixentista. En conclusió. El significat del mot Renaixement: El mot Renaixement data del segle XIX. Sobre tot. i que en realitat. i un gust artístic exquisit. En aquestes lectures. textos atribuïts a autors clàssics. un sentiment de llibertat cap a les autoritats morals i religioses. conreant les èpoques clàssiques. doncs. es caracteritza per una nova visió i un nou sentit de l’ésser humà i els seus problemes. amb les lletres. en l’àmbit de l’estudi. sinó la pràctica totalitat de la vida de l’ésser humà: Canvis socials reflectits en una nova manera d’entendre les societats. històrics i de filosofia moral.2. afirmant que l’Humanisme neix en els oficis. no presenta diferències substancials suficients. el Renaixement s’oposa frontalment a l’Edat Medieval. llegint les obres dels autors Humanistes. Canvis científics reflectits en els nous avenços i nous coneixements. Hi ha una recuperació de les llengües grega i llatina. Canvis artístics reflectits en els nous paradigmes de l’art i la trobada amb les formes clàssiques. el terme va néixer al segle XV i es referia a aquells qui ensenyaven gramàtica. I només en aquest sentit. . Renaixement i Humanisme: 10. Així parlem d’estudis de Ciència i d’estudis d’Humanitats. a on l’especulació sobre l’ésser humà esdevé una activitat molt important. Es tracta. Fer-ho és força complicat ja que parlem d’una època en que no només canvien els paradigmes filosòfics. s’ha considerat en excés als autors estudiats. per a considerar-lo una nova etapa cultural. retòrics. artístiques i ètiques per a expressar-se. En realitat podem fer una síntesi de totes dues postures.

ja que Zoroastre o Zaratustra va ser un reformador religiós persa del segle VII a. L’Humanisme: els seus inicis: No hi ha dubte que ja des de fa molt temps (segle XV). o obres en grec directament. la interpretació renaixentista de Plató no es basa en el propi autor. I amb aquestes premisses. Això va deixar la porta oberta a que el neoplatonisme s’anés impregnant de tots els corrents culturals i de pensament que l’envoltaven: escepticisme. Cal posar una premissa per entendre el neoplatonisme renaixentista: malgrat la major part dels autors estava en disposició de llegir obres traduïdes del grec. sinó en les diverses interpretacions que es van fer al llarg dels segles pels diversos corrents neoplatònics. en realitat. I com a bon humanista. i no com una finalitat en sí mateixa. tothom està d’acord en considerar Francesco Petrarca (1304 – 1374) com el primer dels humanistes renaixentistes. Només ens cal recordar el que avui sabem de Plató: filòsof gens sistemàtic que va deixar l’Acadèmia sense cap corpus per escrit del seu pensament. una extraordinària amalgama de doctrines grecopaganes. i amb això. la fita que aconseguir. Per a Petrarca. neoplatòniques i cristianes. no van encertar res. Valla va propugnar una filosofia més propera a l’ésser humà. El raonament de Valla és simple i fort: tot allò que ha fet la natura no pot ser sinó sa i lloable. reconeixeran en el pensament d’Aristòtil grans encerts. D’aquesta manera tan senzilla marca Petrarca la seva filosofia: La veritable saviesa rau en el coneixement d’un mateix. és conreant les arts lliberals.5. una constant de l’Humanisme.4. cercant les causes i intentant de posar-hi remei. La forma d’arribar a aquesta saviesa. Pensadors humanistes posteriors. Sobre tot pel que fa la política i a l’ètica. sinó més propera a les arts de l’eloqüència i la retòrica. Això s’explica. Però Plató es manté verge. estoïcisme i fins i tot alguns trets aristotèlics. sinó per poder arribar a l’autèntic coneixement. Valla. Alhora ens cal recuperar una manera de fer no tan lligada a la freda lògica. Valla ens parlarà del plaer en el seu sentit més ampli (no només els plaers dels sentits). distingirà clarament entre els plaers del cos. Aquesta preferència no serà. de fets màgics i del culte al Sol i al foc. impregnada d’aristotelisme. o millor dit. Recordem que Plató és el filòsof de les Idees. considerant aquests últims més elevats. i poc en nosaltres mateixos. ens ha fet fixar-nos massa en la natura. Però Nicolás de Cusa va ser un pensador un tant inclassificable. L’herència de la filosofia àrab. allunyant-se amb força de l’ascetisme monacal escolàstic. durant el Renaixement es van atribuir aquests textos a un tal Zoroastre. podem afirmar que el Renaixement es basa en un enorme equívoc d’un text fals. i els plaers de l’esperit.C. a on es parlava. però. Tanmateix van tenir molta fama uns escrits anomenats Oracles d’un autor del segle II d. Aquest fet. és obligat parlar de Nicolás de Cusa (1401 – 1464). una de les figures més interessants d’aquest segle. L’Humanisme: la tradició neoplatònica: Ja hem comentat abans que un dels pensadors recuperats amb més intensitat pels humanistes va ser Plató. La conseqüència es que el platonisme va arribar al renaixement carregat de paquets que no eren seus. el filòsof pagà. Quan es fa esment al corrent neoplatònic del renaixement. la llengua escrita o parlada és la màxima expressió humana. calia retornar a la interioritat de la pròpia ànima per a poder conèixer-nos. Aquest personatge va fer una anàlisi dels mals socials de la seva època. és una encarnació del pensament de l’esperit. doncs. totes barrejades. no ens ha d’estranyar. entre altres coses. Petrarca ens està dient molt més amb l’afirmació anterior: Aristòtil va ser un gran pensador. No seria just acabar de parlar d’aquests inicis de l’Humanisme sense citar un altre gran pensador del segle XV: Lorenzo Valla (1407 – 1457). Filosofia. Valla també ha passat a la història pels seus estudis filològics. 10.C. però tampoc és un vestigi del passat escolàstic. quan en realitat. 52 . sobretot. l’autor recupera un cert epicureisme basat en principis cristians. però. però. D’alguna manera. Plató. La realitat és un món ideal i inabastable. perquè el Renaixement és. representa el saber en estat pur. I en realitat. del cristianisme i d’infiltracions màgiques hermètiques. renaixentista. podem afirmar que el neoplatonisme renaixentista està carregat d’espiritualitat. Per a Petrarca. però els seguidors d’Averrois han omplert de coneixements naturals i inútils tota l’herència del gran pensador.10. profeta anterior a Hermes. Per error. No encaixa del tot entre el nou corrent humanista.

Si Ficino era curiós. reconciliar la religió amb la filosofia. Pico de la Miràndola va cometre un nou error històric: va pensar que els textos de la càbala eren originaris de Moisès. L’Humanisme: la tradició aristotèlica: Ja hem comentat la importància dels textos neoplatònics en el pensament humanista. per ser una barreja. precisament. La pretensió d’aquest autor és.6. encara que ell pensava que era el mateix. Però aquest mateix mètode ens limita a poder conèixer les coses finites. novament. Pico de la Miràndola va veure algunes de les seves obres condemnades per heretgia. Els seus raonaments es basen en les regles d’anàlisi matemàtica (el màxim i el mínim sense el nombre. l’ésser humà necessita fer-se i determinar-se. però no pren l’estil retòric i carregat propi dels humanistes del segle XV. En realitat és una màgia molt platònica. en Giordano Bruno va plagiar un tractat de Ficino donant classes a la universitat d’Oxford. Precisament per la seva manca de límits comparables. Pico de la Miràndola hi afegeix La càbala. però també les suposades obres autèntiques d’Hermes Trismegiste i Zoroastre. a on postularà que a diferència de la resta d’éssers vius. D’Aristòtil es va estudiar els temes relacionats amb la lògica i la física. Ficino. Però la importància o originalitat d’aquest autor es basa en la seva declaració de la dignitat de l’home. Marsilio Ficino va ser el seu director. ni tampoc conserva el mètode escolàstic de discussions a on es donen per admeses veritats metafísiques. que estan ontològicament determinats. Tradueix les obres de Plató. L’Humanisme: barreja de corrents. Ficino es declararà seguidor d’una màgia natural que res té a veure amb la màgia negra. 10. . Va ser pensador i filòsof. i més tard sacerdot. i ens trobem ja a meitats de segle. pensant que sense un coneixement bo d’aquesta llengua no podria arribar a entendre mai la càbala. duent a terme una important tasca en la traducció de tots els textos platònics o neoplatònics essencials per l’estudi. ja que la poètica. I sobretot es va posar l’èmfasi en l’experiència directa en el procés del coneixement. precisament per ser polifacètic: Va ser traductor. El reconèixer la nostra incapacitat per conèixer l’infinit. el qualifica com de docta ignorància: Per arribar al coneixement utilitzem les comparacions. o la circumferència que eixamplem fins l’infinit i acaba sent recta). El Renaixement i els pensadors humanistes es caracteritzen. ja que es basa en considerar animats tots els éssers i objectes de l’univers. És doncs. cantussejava himnes màgics i anava vestit més semblant al Gandalf que a un filòsof seriós. la política i la ètica es va deixar en mans dels humanistes més filòlegs. Nicolás de Cusa és un pensador indubtablement neoplatònic. ja que creia que Plató s’havia inspirat en elles. Pico de la Miràndola participa del corrent humanista en posar l’ésser humà com el centre de tot l’interès. Aquesta característica polifacètica és molt pròpia del renaixement. l’autor italià es va dedicar a estudiar l’idioma hebreu. El coneixement que n’obté d’aquests nou mètode. però va ser un humanista curiós i alhora típicament renaixentista. sumat al reconeixement de que no podem deixar de preguntar-nos i investigar sobre el mateix és la docta ignorància. • Un replantejament en sentit cristià del amor platònic. de vegades. I també va patir persecució i desventures. En les seves traduccions fa interessants aportacions barrejades de cristianisme: • La filosofia com revelació. Aquesta notable tendència ha 53 Filosofia. Fruit d’aquest error.7. El nostre coneixement es troba absolutament limitat i inoperant pel que fa a les coses infinites. notablement curiosa la barreja que fa d’elements que semblen no tenir cap relació. Va ser també mag i divulgador de les doctrines hermètiques. El segle XV avança.10. Com altres humanistes. i en la segona meitat del segle cal parlar també de Pico de la Miràndola (1463 – 1494). avui sabem que el pensador més il·lustre del renaixement. També va introduir a Aristòtil. De Cusa inventa una nova manera de fer filosofia. Pensem que encara que Ficino anava carregat de talismans i amulets. Pico de la Miràndola va incloure més incògnites en l’equació renaixentista: A la màgia i l’hermetisme. Però cal esmentar també la importància del pensament aristotèlic a Itàlia al llarg dels segles XV i XVI. Cal fer una aturada i fixar-nos en un altre personatge prou important en el renaixement de la segona meitat del segle XV i principis del XVI: Marsilio Ficino (1433 – 1499) L’any 1462 es funda a Florència un centre d’estudis platònics que va arribar a tenir una certa importància. I amb la càbala. En aquest sentit. difícil d’harmonitzar.

Però això no vol dir que Montaigne no participi de l’interès humanista. tret d’un cert ressorgir de l’escepticisme al segle XVI. La fe no és qüestionable des dels àmbits de la raó o la ciència. La suspensió del judici dels escèptics es la clau per a arribar a la felicitat i la màxima de conèixer-se a un mateix queda limitada al coneixement individual. pràcticament desapercebudes. Aquest coneixement ens porta a la conclusió de que cada ésser humà és alhora igual però diferent. ja que en realitat. sota qualsevol circumstància. en qualsevol cas. fet pensar als experts en que aquests pensadors van ser els primers filòsofs empiristes de la història. Els seus estudis parteixen de la màxima socràtica: coneix-te a tu mateix i tanmateix també vol arribar al coneixement per arribar a la felicitat: la filosofia ens ha d’ensenyar a viure feliços. estoïcisme i escepticisme) van passar. cal dir sempre sí a la vida. L’Humanisme: el ressorgiment de l’escepticisme: Dins de les tradicions dominants (platonisme i aristotelisme) a tot el segle XV. El fet de recollir el pensament d’Aristòtil no vol dir que no es fes crítica i reconstrucció a partir de les bases. Les tesis de Montaigne parteixen d’un escepticisme cap a la ciència i la raó. El representant més important d’aquest ressorgir és un pensador francès: Michel de Montaigne (1533 – 1592). com ens ha dit Pico de la Miràndola. I alhora una confiança absoluta en la fe. Però Montaigne diu que. 54 . la cosmologia aristotèlica dóna molt poc joc a un autèntic estudi experimental. Filosofia. la filosofia hel·lenística (epicureisme.8. i en conseqüència. cada ésser humà es construirà una saviesa a la seva mida.10.

un retorn al passat més pur. Aquesta obra va tenir molt èxit i. tornar a l’esperit de la veritable doctrina evangèlica. Cal saber que des d’un punt de vista purament històric. La filosofia d’Erasme en el seu estat més pur és a la obra Elogi de la bogeria. quan Lutero va trencar definitivament amb l’Església. Erasme de Rotterdam: Desideri Erasme (és el nom llatinitzat del seu nom flamenc Geer Geertsz) va néixer a Rotterdam l’any 1466 (encara que és possible que nasqués l’any 1469). però de seguida va demanar la dispensa dels oficis i els hàbits. Cada persona pot ser el seu propi sacerdot. perquè tanmateix parla d’uns i d’altres. donant-los a uns o altres i sense distingir amics d’enemics. Per a Erasme. és una lectura agradable i refrescant. Aristòtil encarna aquesta supèrbia de la filosofia de pretendre saber i conèixer totes les coses. i corrents contemporànies com l’existencialisme.1. Erasme el va criticar. Utilitza situacions paradoxals per a il·lustrar les seves idees i acaba dient que la bogeria és l’estat que més sembla acostar-se al ser veritablement cristià. cap al clergue i cap a l’Església. un postís. Cal. 11. No calen intermediaris especials en la relació amb Déu. Renaixement i Religió: La Reforma Protestant: Tot el pensament del renaixement i humanístic té un rerafons que pretén fer una gran renovació religiosa. si es fa una lectura atenta de les Escriptures. la qual Lutero emmarca en tres principis bàsics: • Justificació de l’ésser humà a través d’una sola fe. La conseqüència a aquest pensament és una nova doctrina teològica. Aquesta actitud un tant equidistant de l’enfrontament va fer que es quedés aïllat i sense cap seguidor. no entra en el conflicte. en conseqüència. Tota la tradició cristiana és. Però Lutero ho diu d’una manera totalment trencadora i irreconciliable. Lutero és un clar producte de l’època: pretensions renovadores de la religió i. Renaixement. en morir l’any 1536.1. Això no l’ajudarà a fer amics entre els catòlics.1. Això no obstant no va fer caure l’interès per la religió. Lutero és un personatge força important. sinó de les figures d’Erasme de Rotterdam i Lutero. Jesús ens va indicar el camí de la senzillesa i de la no hipocresia. tret d’Ockham. Tots els filòsofs han comès aquest imperdonable pecat de supèrbia. Això no obstant no li treu el seu propi lloc en el món de la filosofia. cal retornar i recuperar el sentit socràtic de conèixer-se a un mateix. Erasme parla d’una bogeria difícil de definir i delimitar. es va esvair. El mateix van fer els primers cristians i els primers monjos. amb molta cura. la política.11. • El sacerdoci universal i el lliure examen de les Escriptures. Erasme va gaudir d’una certa fama que. Religió i Política: 11. Per aquesta raó el van acusar de preparar el terreny al protestantisme. en conseqüència. però sense declarar-se obertament a favor de l’Església oficial de Roma. El pensament de Lutero serà molt crític amb la filosofia i amb la ciència que hi ha hagut fins aquell moment. Va ser ordenat sacerdot l’any del descobriment d’Amèrica. I en aquest sentit. no amb la subtilesa d’Erasme. amb un to irònic o transcendent. la Reforma cal veure-la com resultat d’aquest moviment social i espiritual. qui afirmarà d’ell que no és més que un ignorant ridícul i xerraire. En general. ja que el seu pensament va acabar impregnant part de la societat europea i. qui en separar clarament l’àmbit de la fe i de la raó.1. . Erasme va fer algunes crítiques.2. Es tracta de dur una vida cristiana. sense complicacions lògiques ni metafísiques. Martí Lutero: Lutero (1483 – 1546) és l’artífex de la trencadissa que va haver a l’Església a Europa. A l’ésser humà només li cal tenir fe per a ésser salvat per la Gratuïtat de Déu. Cal doncs. i la nova religiositat que proposa va influir notablement en pensadors posteriors de la importància de Hegel o Kierkegaard (època moderna). El seu pensament té importants aportacions de caràcter antropològic i teològic. avançant algunes de les tesis de Lutero. en conseqüència. encara que tampoc l’acostarà a Lutero. de tot l’ésser humà. Erasme criticarà als Papes i eclesiàstics de la seva època. Molts autors parlen de religió i intenten de fer nous plantejaments religiosos. Prou de fer elucubracions sobre la natura. Déu i l’ésser humà. • Les Escriptures són la única font de veritat. Les explicacions que fa l’Església oficial no són sinó malinterpretacions. Però l’autèntica revolució religiosa no sortirà dels autors italians. Però en realitat. No cal posar en judici les nostres obres. ja que el boig es desfà dels bens sense cap mirament. 11. 55 Filosofia. i precisament per haver-se quedat sol. així com alguns costums adquirits per l’Església.

A Ginebra. Tota l’energia de la persona s’ha d’utilitzar en lloar Déu i no en intentar donar explicacions pseudo científiques sobre Déu. 56 . Calvino ens parlarà de que no hi ha res que nosaltres podrem fer per a salvar-nos. és bel·ligerant i pretén dur a terme una restauració catòlica. i sovint s’ha quedat amb aquest sentit negatiu i reaccionari. Calvino era més optimista pel que fa a la Gràcia de Déu. la Contrarreforma té un caràcter de condemna dels errors dels protestantisme. que en l’èxit dels seus negocis es veia la predestinació divina. Més pessimista pel que fa a la condició humana que Lutero. en la religió de l’Estat. Però això últim se li va escapar de les mans. Filosofia. I que com a tal. Renaixement i Política: 11. La política ja no dependrà de la religió o de la moral. inventat l’any 1776 per un jurista alemany. De l’any 1540 és l’aprovació de la Companyia de Jesús. Aquest procés regenerador intern s’ha conegut amb el nom de Reforma Catòlica i sens dubte. Les tesis de Calvino. Calvino. posarà molt l’èmfasi en la predestinació. La Contrarreforma també es caracteritza per una nova militància molt activa. Nicolás Maquiavel Maquiavel (1469 – 1527) dóna inici a una nova manera de fer filosofia política.1. sinó que tindrà el seu propi objecte d’estudi. És inútil tot allò que fem a la vida. A més el seu missatge inicialment alliberador. del protestantisme (explicar una mica la tesi de Weber). Jean Calvino: Calvino va néixer a França l’any 1509.1. La salvació ens vindrà donada per la Gràcia absoluta de Déu. certament. de gaudir d’aquesta Gràcia ja que li havia estat permès construir el regne de Déu a la Terra (la ciutat de Ginebra). Però un estudi de la suposada contrarreforma més obert. ens permet veure que aquesta reacció. sinó que Calvino posa tota la creació en mans dels seu creador. El terme. aviat. Així doncs. a través d’una reformulació dels dogmes propis amb un caire més positiu. És tal la predestinació de la que ens parla. La veritat rau exclusivament a les Escriptures. Una de les raons que dóna. La Contrarreforma és un moviment de reacció davant l’enemic: els protestants. Lutero. va lliurar la nova església als prínceps.2. a on va romandre des de l’any 1541 fins l’any de la seva mort. serà per pura voluntat gratuïta. aviat va tenir un gran èxit. I això Lutero tampoc ho havia volgut. cosa que la va convertir. va acabr impregnat d’un pessimisme i un determinisme molt negatiu. forma part molt important del complex procés de la Contrarreforma. va reaccionar malament i es va tornar dogmàtic i pretenent que la seva interpretació era la bona. similars a les de Lutero ens parlen altre vegada dels errors dels filòsofs i científics. 11. Convençut. Lutero. anterior a les tesis dels protestants i que té un origen espontani. qui afirma que el capitalisme prové. Hi ha un sociòleg austríac del segle XIX. 11.3. a més. L’ésser humà està sencerament en mans de Déu. aleshores. Però també és propi de la Contrarreforma la Inquisició i la prohibició de llibres. i no només l’ésser humà. precisament. Els calvinistes creien. Com tantes altres vegades en el món de la religió. podem afirmar que: La Reforma Catòlica és un moviment intern de regeneració. si Déu ens salva. en conseqüència. és que Lutero va ser el primer en traduir el concepte de treball mitjançant el terme vocació que ha arribat als nostres dies com a professió. cada persona pot interpretar les Escriptures sense necessitat de subjectar-se a dogmes establerts. creada per Ignasi de Loyola. nascuda a finals de l’Edat Medieval. I també com Lutero. Renaixement i Religió: La Contrarreforma i la Reforma Catòlica: El concepte Contrarreforma té un caràcter de reacció contra quelcom. Max Weber. a més. Concloent aquesta introducció. és també una forta reacció interna de regeneració de l’Església des de la mateixa Església. 1564. a més. Calvino va imposar un règim teocràtic inspirat en la reforma i molt rígid pel que fa a la moral dels ciutadans i als considerats disidents. Lutero va acabar dient unes coses i fent unes altres.3. I.3. però la seva activitat intel·lectual es va desenvolupar a la ciutat de Ginebra. que afirma que el pecat original estava perfectament previst per Déu. i va fer sorgir en l’entorn de Lutero interpretacions no desitjades.11. En realitat podem afirmar que el pensament polític de Maquiavel suposa la majoria d’edat de l’especulació política.

El realisme polític implica tenir ben clar el que ha de ser. el que hauria de ser. En definitiva. postura que li va causar una condemna a mort i la seva execució. La paraula prové del grec Ou = no / topos = lloc. però eliminar l’atzar quan parlem de persones. però fins i tot ho és en algunes de les seves idees neoplatòniques. no és menys cert que dóna una idea clara de quin va ser el missatge que va quedar del pensador italià. Maquiavel utilitza el terme virtut en el sentit etimològic clàssic grec (areté).1. A la illa d’Utopia. I és en aquest sentit quan Leonardo adquireix llum pròpia. • Un retorn a uns principis que ajudin a regenerar la vida política. El governant podrà utilitzar qualsevol medi al seu abast per a conservar la unitat de l’Estat i el seu poder. quan parlava de la República deia que aquesta ciutat no existia en cap lloc del món. Leonardo vol conèixer partint de principis matemàtics i experimentals. com Nicolàs de Cusa o Ficino. Tot i així. Leonardo da Vinci: Tothom coneix a Leonardo com l’autor d’obres artístiques increïbles com la Gioconda. Maquiavel creu que l’ésser humà ni és bo ni és dolent. és eliminar llibertats personals. La obra que va fer d’aquest pensador un personatge immortal va ser Utopia. . suposa també la consciència de que una cosa és el que és. La cosa també ens diu molt del pensament polític de Maquiavel. Leonardo és sens dubte un gran representant renaixentista. com tampoc ens ve de la màgia ni l’alquímia. • Un nou concepte sobre la virtut del governant a on s’inclouran factors com l’eficàcia i es perdran els valors hereus de la tradició cristiana. quan dirà que tothom és igual i que no existeix la propietat privada. 11. sinó més aviat a senyalar uns principis normatius que ens permetrien de solucionar els mals de l’època. Cal eliminar l’atzar en qualsevol decisió política. i malgrat resumir el pensament d’aquest autor en una frase tan treta del context resulta del tot injust. en negar-se a reconèixer Enric VIII com a cap de l’Església. La posició de Maquiavel es pot resumir en la frase la política per la política. no es tracta d’una obra de política a seguir fil per randa. Tomàs Moro Thomas More (1478 – 1535) va ser amic i deixeble d’Erasme. sinó que ens hem de basar en l’ordre matemàtic per a interpretar el món. o millor dit.4. Leonardo va néixer l’any 1452 i va morir el 2 de maig del 1519 a França. Ara bé. Leonardo fugirà de les explicacions màgiques i utilitzarà les idees neoplatòniques per a refermar un ordre mecanicista de tota la natura. i una altra ben diferent. traduït per habilitat. Més aviat és fruit de les necessitats del moment. Els trets fonamentals del pensament polític de Maquiavel es poden resumir en tres punts: • Realisme polític unit a un cert pessimisme sobre la condició de l’ésser humà. Però en canvi no és tan conegut el Leonardo filòsof. Ja Plató. Resultats finals del pensament renaixentista: 11. allò que no hi és enlloc. Va participar activament en la política del seu país i es va mantenir ferm en la fe catòlica. Moro es basarà en Plató. El coneixement no arriba simplement per repetir fórmules antigues. però a la pràctica tendeix a ser dolent. Aquesta escissió de la política envers altres disciplines. De Maquiavel ha quedat en el pensament popular la famosa frase “el fi justifica els mitjans”. 57 Filosofia. allunyant-se de les interpretacions màgiques tan volgudes pels seus contemporanis. Certament. un lloc que no hi és. fins a pintor i inventor. el governant que descriu Maquiavel no és.3. i això el col·loca a cavall entre el Renaixement i l’edat Moderna.4.11. Va tenir una vida bastant moguda i va dur a terme moltes activitats diverses: des d’enginyer militar. Maquiavel prefereix mirar cap a l’antiga república romana quan ens parla del governant ideal: basada en la llibertat i els bons costums. A la illa d’Utopia. o capaces de submergir-se a l’oceà. La qual mostra la intenció de fer uns estudis polítics purs. el governant ideal. i fins i tot pels invents pseudocientífics que feia amb màquines voladores. tothom treballa de forma equilibrada el camp i l’artesania. És a dir. ni de lluny. del que hauria de ser.2. no val confondre a Leonardo amb un científic en el sentit que tindrà el terme al final del Renaixement. Les utopies van arribar a ser pràcticament un subgènere dins la filosofia política. També es diu que és d’aquest autor el concepte raó d’Estat. passant per filòsof.

58 . Bruno es va negar a retractar-se de les seves idees i va acabar cremat a la foguera el 17 de febrer de 1600. Leonardo posarà la llavor per a que neixi la nova concepció de la ciència. però aviat es va barallar també amb els calvinistes. el va dur a pensar que la reflexió mental era perfectament compatible amb la pràctica mecànica. un dels més complexos. Finalment va tornar a Itàlia a on ja se l’havia acusat davant el Sant Ofici.L’experiència de Leonardo a tallers mecànics. Es pot arribar a dir. Bruno va viatjar per França. Al final d’aquest procés. L’ànsia d’infinit i la fugida d’aspectes purament racionals. doncs. 11.2. No hi ha res establert si no s’ha comprovat abans. Des de jove va manifestar un esperit rebel i intolerant. Filosofia. fins el punt que l’any 1567 es va iniciar un procés contra ell que després es va paralitzar. o tant per heretge. la mitologia egípcia. És millor una petita certesa que una gran mentida. • Bruno. Malgrat van ser unes acusacions sense fonament. Giordano Bruno: Giordano Bruno va néixer l’any 1548 i va morir el 1600. Les seves obres més importants són: • El sopar de les cendres (1584) • De la causa. barrejat amb un intent de retorn a una suposada religió més pura que seria. I també al revés: els resultats de l’experiment cal passar-los pel sedàs de la raó. sinó per assassí d’un membre de la mateixa ordre. les coses se li van complicar i va haver de fugir penjant els hàbits.4. alhora. Va ser ordenat sacerdot el 1572. un intent de materialitzar o mecanitzar la natura. un dels finals més representatius del renaixement. • Sí podem dir que Bruno és una avançada dels romàntics. també. l’experiment cal guiar-lo mitjançant un pla establert. Cosa que va ser la raó de les seves disputes en tots els àmbits religiosos. es poden negar i afirmar algunes de les conclusions: • No cal entendre a Bruno com a precursor de la nova revolució científica. en aquest cas. Els seus interessos anaven més aviat per l’àmbit màgic que pel científic. Més greu va ser el procés obert el 1576. de no passar-se de la ratlla pel que fa als dogmes cristians. Va conèixer en la seva fugida el pensament de Calví. Bruno avançarà en aquest camí mirant. Cal experimentar i avançar segons els resultats obtinguts. representa un dels cims del renaixement i. Així doncs. • La recerca de recolzament a les seves idees en uns i altres com a tàctica. • No hem d’entendre en els aspectes matemàtics de la seva filosofia. però pràcticament sempre deixant rera seu la discòrdia i la baralla. Això ha provocat moltes interpretacions al llarg de la història de la filosofia. Amb els coneixements que ja tenim avui en dia. és bona. una funció més propera a la màgia pitagòrica. I aquest és un principi bàsic per a la ciència. La matemàtica té en Bruno. que les tesis de Bruno són una mena de contrarreforma egípcia. en l’àmbit de la filosofia renaixentista. • Un neoplatonisme molt a la carta per tal d’ajustar-lo a les seves necessitats. sempre. • Una ètica que empeny cap a les bones accions en l’aspecte social i que té com a rerafons la utilitat de l’acció: si és útil socialment. Anglaterra i Alemanya. Amb aquesta frase Leonardo resumeix els seus principis filosòfics de la ciència. Conclusions al seu pensament: • Bruno és un filòsof difícil d’entendre i. principi i u (1584) • Expulsió de la bèstia triomfant (1584) Els trets fonamentals del seu pensament es poden resumir en: • El seu pensament és immers dins les tendències màgiques i hermètiques. És a dir.

12.

El Racionalisme cartesià: 12.1. La filosofia moderna: o Recordem la Revolució Científica i la crisi religiosa del segle XVII. Ambdós factors suposen una bona sacsejada cultural. La unitat religiosa s’ha fet miques (el protestantisme i l’anglicanisme), mentre que els nous descobriments posen en tela de judici el coneixement filosòfic i científic. o Aquesta forta crisi genera dues importants reaccions en la filosofia: el Racionalisme (el representant més important del qual és Descartes), i l’Empirisme (a on veurem les idees de Hobbes). o Al llarg del segle XVII les Universitats continuaven ensenyant les seguretats antigues, però al mateix temps que s’ensenyava, la societat sabia que es tractava d’un saber caduc i obsolet. Els intel·lectuals se sentien molestos en saber que ja no servia de res els antics coneixements. Les causes de tot plegat es poden veure resumides:: • La Revolució Científica: va esfondrar l’astronomia (teoria ptolomèica), va torpedinar la física (Aristòtil va caure del pedestal) i, en general, va posar en crisi la metodologia escolàstica. Dins de la sacsejada que va suposar la caiguda de les veritats antigues, la revolució científica va donar llum a les tenebres. Al principi a Itàlia, i més tard a França, Holanda i Anglaterra, l’esperit de la nova ciència impregnarà la filosofia. • La crisi religiosa: ja no existeix la unitat religiosa. L’aparició del protestantisme i de l’anglicanisme posa en tela de judici les veritats absolutes de les que havia gaudit l’església segles anteriors. 12.2. El Racionalisme i l’Empirisme: o La filosofia moderna voldrà aprendre de la nova ciència i oferir un missatge clar i concís. Per a fer-ho es fixarà en les matemàtiques. o Una de les característiques de la nova ciència és el seu saber fragmentat. És normal, està tot per descobrir. Ha caigut el vel d’Aristòtil i la natura s’obra permetent que els científics desvetllin els seus secrets. Uns parlaran d’uns aspectes, i altres ho faran d’altres, però no hi ha un discurs coherent que englobi tot el nou saber científic. o D’aquest aspecte s’encarregarà la filosofia: donar consistència i coherència al nou saber científic. o El Racionalisme iniciat per Descartes i l’Empirisme iniciat per Hobbes seran els dos nous corrents filosòfics que intentaran construir aquest nou sistema filosòfic. Ambdós corrents donaran força importància al mètode matemàtic, a l’observació, a la raó i a l’experiència. o La diferència més important dels dos corrents rau en que mentre el Racionalisme afirma que l’origen del coneixement és la raó, l’Empirisme diu que l’origen del coneixement és l’experiència. 12.3. Segle XVII a l’Europa continental 12.3.1. Aspecte econòmic i social: • Gran desenvolupament de la burgesia associada al capitalisme mercantilista i les colònies. • Aparició de les grans companyies com a societats d’accionistes. • Època de molts i grans invents. • Neix un esperit individualista associat als capitalistes: llibertat d’acció en front de qualsevol consideració política, ètica o religiosa. 12.3.2. Aspecte polític: • Molta inestabilitat política. • Expansió colonial. • Neixen els Estats moderns, independents i sobirans i neixen alhora grans enfrontaments pel control de les colònies i l’empenta expansionista: Guerra dels Trenta Anys entre estats catòlics i protestants. 12.3.3. Aspecte ideològic: • Hi ha un progrés de l’esperit científic que posa en dubte tot el saber acadèmic. La raó s’erigeix com a valor de referència. • Molts dels grans pensadors de l’època van fer importants aportacions a la ciència (Descartes, Leibniz) • Es creen centres de mecenatge com ara Holanda (Descartes i Spinoza) 12.4. Descartes: o Descartes és, segons historiadors de la filosofia, el fundador de la filosofia moderna. És cert, com ja hem dit, que encara està força influït per l’escolàstica, però el seu pensament està immers en la nova física i la nova astronomia.

Filosofia.

59

o Descartes va néixer a La Haye (ciutat francesa) l’any 1596. Fill d’una família de la petita noblesa va estudiar en els millors centres docents de l’època; els jesuïtes. Allà va aprendre el saber clàssic aristotèlic que s’ensenyava a les escoles i universitats. Després va estudiar Dret, però no va acabar la carrera perquè es va sentir molt interessat per la geometria. o Als vint-i-dos anys es va fer militar i va estar, durant deu anys donant bots per Europa. Va participar a la Guerra del Trenta Anys i sembla ser que va ser durant unes nits als quarters d’hiverns del Danubi, quan va tenir la il·luminació d’un sistema, basat en la seguretat de la geometria, que permetria el desenvolupament d’una ciència i filosofia coherents. o A partir d’aquest moment Descartes rebutjarà tot el saber i els coneixements adquirits. Cal fer taula rassa i començar de nou. Res del que l’han ensenyat serveix ja. o Quan va abandonar la carrera militar, Descartes es va traslladar a Paris i va escriure una de les seves obres importants: les Regles per a la direcció de l’esperit (1628) o L’any següent, i segurament per evitar problemes ideològics es va traslladar a Holanda, on es va estar durant vint anys. Allà va escriure un tractat sobre física, però just quan l’anava a publicar es va saber de la condemna de Galileu. Aleshores Descartes, per evitar problemes, no va voler publicar-la. o L’any 1637, fets ja els 40 anys, Descartes va publicar tres assaigs científics precedits per la seva obra més famosa: el Discurs del mètode, a on presentarà la seva teoria sobre l’adquisició de coneixement, i un primer esbós sobre els coneixements filosòfics que el mètode li ha permès d’adquirir. o Però va ser l’any 1641 quan Descartes va publicar la seva obra més important pel que fa a la presentació de la seva filosofia: Meditacions metafísiques. I aquest cop, les reaccions seran molt fortes fins i tot en la tolerant Holanda. Si no hagués estat per la protecció d’alguns importants personatges, Descartes hauria tingut importants problemes. o L’any 1649, i després de nombrosa correspondència, finalment accedirà a viatjar a la cort d’Estocolm, a Suècia, a on la reina Cristina li promet protecció i abundants converses filosòfiques. o Però degut a les moltes obligacions de la reina, les converses filosòfiques es feien a les cinc de la matinada. Descartes, que tota la vida s’ho va muntar per llevar-se tard, no va poder seguir el ritme. Va emmalaltir de pulmonia, i en pocs dies va morir. Era l’any 1650 i tenia 54 anys. o Descartes, en el seu rebuig a l’educació rebuda, no està posant en qüestió tal branca o tal altra branca del saber, sinó els fonaments mateixos del saber. L’educació rebuda li sembla sense cap mètode ni ordre, barrejant la física amb la metafísica i, aquesta amb la filosofia. 12.4.1. La unitat del saber: • Tot el saber de l’home és una única cosa, encara que aquest es manifesti en diverses ciències. La saviesa no és l’acumulació de coneixements, sinó una actitud que consisteix a regir-nos per la veritat. • Descartes vol trobar la veritat utilitzant, exclusivament, la raó. Per això cal establir un seguit de sentències o proposicions vertaderes, que siguin evidents per sí mateixes i no admetin cap mena de dubte. • El saber és un arbre a on les arrels són la Metafísica, el tronc, la Física, i les branques la resta de les ciències (també hi ha una jerarquia entre les branques) 12.4.2. La recerca del coneixement cert: • Les idees: El coneixement és una representació a la ment humana d’una realitat aliena. La representació són les idees i, per aquesta associació, el coneixement és l’anàlisi de les idees. Descartes es pregunta què entenem per idea, quines classes d’idees hi ha i quin és el seu origen. • Tipus d’idees atenent al seu origen: Innates: idees nascudes amb mi. Adquirides: idees vingudes de fora. Artificials: idees inventades per mi. • Tipus d’idees atenent a com es presenten a l’individu: Clares i fosques Distintes i confuses • Les idees que cal sotmetre a estudi són les idees innates, ja que les que provenen dels sentits no són fiables. Descartes adopta una perspectiva intel·lectualista. A més, només caldrà fixar-se en les idees que es presenten clares i distintes; clara perquè s’imposa per ella mateixa a d’altres, i distinta perquè no es pot confondre amb cap altra. Filosofia. 60

12.4.3. El mètode cartesià: • Cal reconstruir el saber seguint un procés deductiu sense cap obscuritat ni llacuna. Amb això Descartes pretén aconseguir un saber independent de l’experiència. • Descartes es fixa en les matemàtiques i la física i decideix adoptar una metodologia similar, encara que adaptada a la realitat de l’estudi filosòfic. • El mètode cartesià es basa en un mecanicisme en el procés d’organització i orientació mental. Hi ha dos processos de coneixement: La Intuïció que capta les idees sense possibilitat d’error La Deducció o mecanisme mitjançant la raó estableix les connexions entre les idees simples. • Cal partir de veritats absolutes i autoevidents que en derivin altres veritats evidents i així successivament tot construint un encadenaments de veritats. • En una obra titulada Regles per la direcció de la ment, Descartes parla de més de vint regles per a poder arribar al coneixement. Però desprès, en una altra obra titulada Discurs del mètode, Descartes ho simplifica a 4 regles. • Les quatre regles del mètode cartesià: Primera regla d’evidència intel·lectual. Només són certes aquelles idees que es presenten a la ment de forma clara i distinta. Aquí treballa la intuïció i en la resta de regles la deducció. Segona regla de la divisió. Cal dividir els problemes en els seus aspectes simples. Es tracta d’una descomposició de dades múltiples a dades bàsiques. Tercera regla o de la síntesi. Es tracta d’anar formant estructures de coneixement cada vegada més complexes. Quarta regla d’enumeració de les passes que es fan per a no perdre el fil conductor i evitar salts o llacunes. Aquesta quarta regla, té una missió d’enllaç amb la primera, i així torna a començar. 12.4.4. El dubte metòdic: • Tal i com hem vist, Descartes parteix d’una negació sobre els fonaments del saber tradicional aristotèlic i escolàstic. També hem vist com ha pensat una forma per arribar al coneixement vertader: les quatre regles. Ara bé, per poder arribar al coneixement, cal començar a desconfiar, és a dir, a posar en dubte els principis de la ciència, la metafísica i la filosofia que hi ha hagut fins ara. • Només podrem acceptar aquells principis sobre els que no hi càpiga cap dubte. I si els sentits ens enganyen de vegades, no els podem posar com a font de coneixement. • A més, recordem que tampoc es refia de les ciències del moment. Aleshores, ¿què li queda? Les matemàtiques; Descartes s’adona que 2+2 són 4 sempre, en qualsevol circumstància i sense possibilitat de que no sigui així. • Però Descartes no sembla content i afegeix: i si un geni maligne m’està enganyant i fent que jo cregui que les matemàtiques son un saber indubtable? • Així doncs, no hi ha res que sobrevisqui al dubte cartesià. I no es tracta d’un dubte escèptic, que està de tornada de tot i que res li afecta. Es tracta d’un dubte honest i curiós. Però és un dubte tan metòdic, que el fa dubtar de la seva mateixa existència. ¿Qui no ens diu que en realitat som el somni d’algun altre ésser? 12.4.5. La certesa fonamental: • Un cop arribat a aquest extrem aparentment sense sortida, Descartes comença a rumiar i creu que, malgrat tot, si ell està dubtant de tot, ell es alguna cosa. Encara no sap què és, però sí comença a estar-ne segur de la seva existència. • I així arriba al seu primer principi del nou edifici filosòfic quan afirma: penso, doncs existeixo. El jo cartesià esdevé un principi sòlid i evident. Resisteix qualsevol dubte ja que, en sí mateix, dubtar és pensar, i aquest acte és real. La certesa de Descartes no és fruit d’un raonament o d’un sil·logisme, sinó que és intuïció en estat pur. I és una intuïció clara i certa com ens demana la primera regla. I aquesta intuïció porta al principi d’autoconsciència: nosaltres som una res cogitans (una cosa pensant) 12.4.6. Altres certeses: • El cogito ergo sum marca a Descartes una línia a seguir. Cal trobar altres intuïcions amb caràcter de veritat absoluta. Aleshores Descartes ensopega amb la idea de Déu. I pensa: ¿com jo, ésser imperfecte, puc tenir una idea de perfecció absoluta dins meu? I la resposta és clara: la idea de Déu és l’evidència de la seva existència, amb el que ja hem trobat una altra certesa absoluta i certa.

Filosofia.

61

és l’únic ser en el que es troben alhora dues substàncies: res cogitans i res extensae. El món de qualitats. herència d’Aristòtil. • Així doncs. ja que la matèria és només extensió: extensió i moviment.4. A partir de Descartes. • Filosofia. • L’ànima és pensament (recordem que és la res cogitans) i no és vida. intentant entendre llur mecanismes de funcionament.) són secundaries.7. • Els moviments del cos són el resultat del pilotatge de l’ànima. però a Descartes. ja que si tinc la idea de Déu perfecte. No hi ha pèrdua ni degradació. • El mecanicisme cartesià va permetre que la ciència passés d’un estadi de pur coneixement teòric. Les lleis que regeixen el moviment són les següents: Principi de conservació: el moviment roman constant. A més. sabor. Principi d’inèrcia: el cos es manté en moviment fins que xoca amb un altre i li trasllada el moviment (com boles de billar) Tendència al moviment rectilini: és el moviment originari del qual en deriven la resta. i ell. I conclou amb una afirmació que trenca amb la tradició renaixentista: la res cogitans pertany al món espiritual.La dependència de Déu no porta. mentre que la res extensae pertany al món material. El món com una màquina (el mecanicisme cartesià): • Descartes afirma. No hi ha realitats intermèdies i aquest aspecte és el que trenca amb idees renaixentistes. a la possibilitat pràctica de transformar el món. A més. ja que no hi ha cap possibilitat de tenir d’elles una idea clara i distinta. 12. aquest no pot mentir-me. els animals. 62 . • Descartes i els seus seguidors van ser acusats d’heretges quan un teòleg li va preguntar a on estava Déu. Això implica que la mort del cos sempre obeeix a causes fisiològiques i no pas a l’abandó de l’ànima del cos. L’ànima i el cos: • El model d’ésser humà cartesià. i tota la realitat cal explicar-se-la a partir del xoc entre les partícules de matèria. bressol de l’ésser humà. O millor encara. L’univers cartesià és exclusivament matèria i moviment.8. Aquest no pot existir ja que el món és ple com un ou. • L’explicació mecànica del món que fa Descartes. tot el que correspon al món material (res extensae) ha de trobar les seves explicacions en els principis de la mecànica. La certesa de la idea de Déu allunya també el fet de que nosaltres podem ser el somni d’algun altre. i ja hem vist que el món espiritual no té res a veure amb el món material. el cos humà. • Descartes rep crítiques sobre aquesta explicació: una deixeble li escriu una carta tot qüestionant-li la possibilitat de que hi hagi alguns trets de l’ànima que Descartes no conegui. el model mateix de la realitat. • L’univers esdevé simple i comprensible i la matemàtica no és només la ciència dels nombres. • Un cop establerts aquests principis. 12. Descartes rebutja el buit que preconitzaven els atomistes.4. doncs. les plantes i els minerals començaran a ser estudiats com una màquina. matèria en moviment. • Així és la mateixa certesa de Déu que també reforça la certesa de la meva existència. coherent amb el seu pensament va contestar que en lloc. a les mateixes conclusions que havien elaborat la metafísica i la teologia tradicionals. sense utilitzar cap component màgic. Ara bé. sinó un despersonalitzat i fred mecanisme. etc. El món és doncs. • El món esdevé un gegantí rellotge mecànic ple de rodes dentades. El moviment va ser impulsat per Déu i roman permanent i inalterable. dóna pas al món de les quantitats. Déu és esperit. suposa un seriós pas endavant per establir una realitat mesurable i dominable per l’ésser humà. I això trenca també amb la tradició escolàstica que donava molt poca importància a les matemàtiques. els apetits. sinó que és també. cal una relació força estreta per a poder explicar els sentiments. ja que aquestes ens parlaven de que tot està impregnat d’esperit i de vida. pes. Ni tal sols Déu hi té res a veure després de la creació. La Natura ja no és la mare. Descartes ja està segur que pot començar a descobrir la resta de veritats al món. La resta de propietats (color. que el món material té una propietat essencial: l’extensió.

Descartes proposa a la seva obra Discurs del Mètode. en conseqüència només s’obeeix a sí mateix. 12. Quarta regla: o regla del compromís personal en la recerca de la veritat. en lloc d’obeir a forces alienes. Per a Descartes és imprescindible un cert ordre i tranquil·litat per a poder buscar la veritat. i dels preceptes de la religió. Tercera regla: o regla de l’esforç personal. En aquesta obra Descartes situa l’ànima a la glàndula pineal. fa lliure a l’ésser humà. Descartes escriu el Tractat de l’home. Descartes identifica virtut i raó.4. i en conseqüència la veritat. • Filosofia. una agosarada precursora dels tractats de fisiologia. Segona regla: o regla de la constància independentment de la opinió general. 63 . un seguit de normes morals. Les regles de la moral provisional: • Per tal d’afavorir el domini de la raó sobre les passions. • La ètica cartesiana pretén sotmetre la voluntat a la raó.Per a donar resposta. Aquestes normes són presentades en aquesta obra amb caràcter provisional. Primera regla: obeir lleis i costums del teu país. ja que.9. Descartes creu que cal una reforma interna tot aplicant les regles per a la correcta direcció de la ment. La raó.

2. Va treballar a cases de nobles com a preceptor i això li va permetre uns ingressos per a dedicar-se a estudiar.1. Introducció socio-política: o És un corrent que es data durant el segle XVII i gran part del XVIII. És a dir. la filosofia hereva d’Aristòtil i els escolàstics. el racionalisme cartesià l’impressiona positivament. al revés del que fa la noblesa del continent. ja que la burgesia vol tenir més coses a dir. Thomas Hobbes: 13.2. Hobbes creu que Aristòtil ha estat la pitjor influència que ha pogut tenir l’ésser humà. • Hobbes va ser un gran pensador polític. Vida i obres: • Va néixer a Malmesbury el 1588. . o Al continent. participa en el comerç. L’observació científica esdevé el mètode per excel·lència. A Itàlia va conèixer a Galileu.2. la ciència i la política. Tampoc de la Història. • En una carta al comte de Devonshire. La filosofia i la ciència observaran abans d’emetre judicis. No s’ocupa de Déu ni de la teologia. s’acabaran les guerres i els conflictes entre Estats. el racionalisme cartesià va donant pas a la revolució il·lustrada. creu. • La barreja perniciosa que ha suposat la filosofia antiga amb la medieval i la Bíblia amb les idees platòniques. Són temps de canvis polítics. mica en mica. 13. de forma que els interessos d’aquesta són els mateixos que els interessos de la burgesia. al llarg de tot el XVIII. s’observarà la naturalesa humana per a fer judicis polítics. com d’altres a la seva època. I per sobre de tot. o La monarquia parlamentaria de caire liberal que s’assentarà a Anglaterra. Els empiristes i els il·lustrats tenen en comú que tots dos corrents defensen la no existència d’idees innates i que la font del coneixement són els sentits. els sentits són previs al coneixement (a priori).2. Thomas Hobbes 13. • Per contra. afavorirà un ambient de bonança per les ciències i la filosofia. • La necessitat d’una nova ciència de l’Estat d’acord al model de Galileu.13. • Hobbes va passar molt de temps a França i a altres parts d’Europa. però la noblesa a les illes. • Segons Hobbes. La filosofia de Hobbes s’ocupa dels cossos. • Les seves obres principals són: Objeccions a les meditacions cartesianes (1641) De cive (1642) De corpore (1655) De homine (1658) Leviatan (1651) 13. • La necessitat de rebutjar la metafísica de la filosofia. És una època de científics: Isaac Newton i Watt en són un exemple. o El model empirista de la ciència. sobretot. Hobbes exposa molt clarament el nou clima espiritual: • Els mèrits de Galileu en les descobertes físiques. • Va morir als 91 anys. o A finals del XVII i. Va aprendre ràpidament llatí i grec i li agradava molt l’escriptura i els idiomes clàssics en particular. al desembre de 1679. D’aquesta manera.1. com per exemple un arbre 64 Filosofia. el parlamentarisme i la divisió de poders en política seran les grans aportacions dels corrents filosòfics d’aquesta època. L’empirisme. • La buidor de conceptes en la filosofia grega clàssica. li van amargar una mica l’existència amb acusacions d’heretge i ateu. o L’Anglaterra del segle XVII és monàrquica. hi ha una nova manera d’enfocar la filosofia. i pel que fa a la política. • Va fer els estudis superiors a Oxford. així com el pensament de Francis Bacon. sobre tot a les Illes Britàniques. Part del seu pensament està abocat a fer de la política una disciplina exacta seguint unes regles científiques. • Al final de la seva vida. El concepte de Filosofia a Hobbes: • Hobbes rebutja. I qui més l’influencia és en Galileu. es contrari al d’Aristòtil. • El concepte de filosofia en Hobbes. Aviat Anglaterra va ser el bressol de la Il·lustració europea. els cossos es divideixen en tres tipus: • Naturals no animats. les seves causes i llur propietats.

De Homine. Les definicions. doncs. és a dir. només ens expressen el significat de les paraules. no ha de ser objecte de la Filosofia. I aquesta divisió és la causa de la seva trilogia que hem anomenat en les seves obres (De Corpore. • L’estudi del moviment. Hobbes és taxatiu quan afirma que aquell qui busqui un altre tipus de Filosofia als seus llibres. que no es contradiu amb la primera: Cossos Físics Cossos Naturals Filosofia de la Naturalesa Cos Humà Filosofia = Ciència dels Cossos Cossos Artificials o Estat Filosofia Política Tot allò que no és corpori. Es tracta d’un sistema lògic que conforma les normes referents al mode correcte de pensar. però també d’endreçar-los de forma sistemàtica. 13. amb Hobbes. però ara.2. l’ús d’aquestes també ho serà. • I una altra conseqüència a aquest relativisme materialista és la pregunta per com construir una teoria política decent? (una teoria de l’Estat).4. • Hobbes afirma que els pensaments són fluïts que van i venen. 13. entès com moviment físic. És més. en conseqüència. no hi ha espai per a la llibertat. Corporeisme i Mecanicisme: • Hobbes intenta explicar la realitat en funció de dos principis: • L’estudi del cos. Teoria de l’Estat en Hobbes: • Hobbes parteix de dos pressupòsits essencials: • Filosofia. De Cive. inventats per l’home. més val que s’ho estalviï. Les dues obres principals de Hobbes. és a dir. l’Estat. com per exemple. • Artificials. totes les qualitats dels cossos. son en realitat causades pel moviment d’aquests. Gràcies a aquesta ordenació. en la mesura en que són observacions subjectives. les definicions expressaven l’essència de les coses. com per exemple. De Cive i Leviatan es dediquen a donar-nos les respostes.5. Sobretot en aquelles obres. 65 . El Nominalisme: • Hobbes elabora un sistema previ a l’estudi del cossos. en les que Hobbes ho va portar fins l’extrem d’explicar Déu en clau mecanicista. ni tan sols pels valors morals. mesurable. tampoc hi ha espai pel bé o mal objectius.2.• • • Naturals animats. Els cossos. Això és el discurs de Protàgores uns quants segles abans (recordem els sofistes i la polèmica amb Sòcrates).3. Hobbes recupera una tradició filosòfica anglesa de l’escolàstica (les acaballes de l’escolàstica): es tracta del nominalisme (recordem a Ocam).2. l’ésser humà. • Això té una conseqüència immediata: des de Aristòtil. capaços de portarnos records de coses passades. Hobbes també presenta la següent divisió. L’ésser humà i l’Estat). el corporeisme mecanicista va suscitar força polèmica al seu entorn. • Per a fer-ho. el mal també. • El bé és quelcom relatiu i. • Per a Hobbes. 13. • Aquesta concepció materialista té també altres conseqüències: si tot obeeix a una raó mecànica. entès com allò que no depèn del nostre pensament i ocupa un espai. • Aquesta tesi absolutament materialista de Hobbes. Així van néixer els noms. som capaços de comunicar els nostres pensaments als altres. si les paraules són arbitràries.

encara que Hobbes admet que sovint mal utilitzada. cosa que no passa entre els éssers humans.Malgrat ens ha dit que tots els bens són relatius. cada persona és diferent a una altra. un ens artificial i el seu naixement obeeix a les següents causes: • En l’estat natural. Entre els éssers humans no. o el que és pitjor. possibilitat a ajuntar-se de forma natural. A més. El dret a la vida i a conservar-la. doncs. Res a veure amb la igualtat i la necessitat aristotèlica de formar societats (com les formigues o les abelles). • Per a Hobbes. No és un pacte a l’estil Rousseau: el monarca no pot participar en el pacte. • Els animals no tenen el do de la paraula. • Cadascú tendeix a emportar-se tot allò que li servirà per a protegir-se i sobreviure. els éssers humans estan en guerra permanent. Homo homini lupus2. • És important remarcar que aquest pacte social no és un pacte dels súbdits amb un monarca. Algunes conclusions: • No és casualitat que Hobbes utilitzi el nom de Leviatan per a anomenar el seu Estat ideal. • La teoria política de Hobbes és la d’un Estat Absolutista radical. odis. Però aquesta afirmació és no conèixer bé el pensament de Hobbes. sinó de tots els integrants de la societat en igualtat de condicions. qualsevol es creuria amb el dret a fer de sobirà. acabi negant o comprometent l’existència de Déu. Això és nova causa de discòrdies i guerres. 2 • Filosofia. Però no el comportament raonable com a valor moral. • Cadascun dels animals que viuen en societat desitgen el mateix bé que la col·lectivitat. doncs. 66 . sinó per un pacte social. • Tothom té dret a tot. No hi ha. • La raó. (Això implica que també tenim un mal que no és relatiu: la mort). les persones correm el risc de perdre els nostres bens. Els éssers humans sí. sinó la raó com a capacitat intel·lectual (no hi ha cap raó moral que ens empenyi a canviar aquesta situació. • Aquesta situació d’incertesa se soluciona gràcies a dos factors: • Un instint de supervivència que fa no desitjar la guerra. L’ésser humà sí. el constant estat d’alerta i defensa no ens deixa dedicar-nos a altres coses més productives. • Si les coses segueixen així. • L’Estat de Hobbes és.6. • A Hobbes se’l va acusar d’haver escrit el Leviatan per a guanyar-se el favor de Cromwell i donar legitimitat a la dictadura d’aquest. • També el van acusar d’ateu. si es porta a l’extrem. • L’egoisme i l’acord previ són els eixos de la teoria política de Hobbes. • Hobbes cita les següents raons diferenciadores: • Entre els éssers humans hi ha disputes. enveges. però ell conserva intactes tots els seus drets originals. Aquesta frase defineix clarament la filosofia política de l’autor anglès. • Entre els animals existeix un consens innat i natural. Això no treu que el seu corporeisme. És l’únic dipositari de les renúncies a drets que implica el pacte. Tots els poders li estan sotmesos. • Els animals no s’acusen entre sí. 13. • L’Estat de Hobbes és absolut en tots els sentits: el monarca està per sobre totes les lleis i pot opinar i dirimir diferències. Recordem que el corporeisme mecanicista nega la llibertat personal. és un àtom d’egoisme. ja que aviat. • Els animals no troben defectes a llur societats. cosa que no hi ha en el regne animal. tret del monarca. la nostra vida. Però ja no és per comandament diví. però Déu està massa present en la seva obra com perquè això sigui veritat. • No existeix cap justícia natural ja que no hi ha tampoc valors absoluts. Homo homini lupus: famosa frase de Hobbes que significa literalment “l’home és un llop per l’home”. No hi ha cap llei natural que limiti les aspiracions o anhels dels éssers humans. n’hi ha un que no ho és. fins i tot l’Església. no s’evitarien les guerres. Si això no fos així. La justícia neix de convencions entre els éssers humans.2. sinó una raó freda i lògica).

David Hume: 14. Res no hi ha que s’hagi pogut crear sense la intervenció dels sentits.Relacions d’idees. o Hume vol fonamentar la ciència de l’home sobre bases experimentals.3. 14. 14. Les idees complexes: o Les idees es poden associar per a formar idees més complexes. mai intentant formar el concepte pur a la ment del nen.Semblança. apareix a la nostra ment una idea. La causalitat: Filosofia. Hume creu que la raó per la que unes idees s’ajunten i es barregen amb unes altres obeeix a les lleis d’atracció física dels cossos descoberta per Newton. les percepcions s’associen amb les idees. ja que aquestes depenen en gran mesura del mateix home. en contra dels El coneixement científic esdevé un coneixement probable que no afegeix gaire sobre la realitat de les coses. la filosofia moral i polítiques. A més. La negació de les idees universals: o No existeixen els conceptes universals. I això implica que la diferència entre sentir i pensar s’ha reduït dràsticament. se divideixen en dos grans classes: . La idea depèn de la percepció. i després sorgeix la idea. conceptes particulars modificats per a ferlos més generals.5. la veritat de las quals les coneixem a priori.Contingut de temps o lloc.Percepcions de tipus idees (sensacions de baix nivell) o La diferència entre els dos tipus és la força amb la que es presenten a la nostra ment i l’ordre o successió en que es presenten. sinó sempre associat a una idea semblant. Els tipus de coneixement: o Segons Hume. a allò de particular i mai a res universal. Així doncs.4. Segons Hume aquesta idea va ser un gran encert filosòfic. A més. El contingut de la ment són percepcions que.14. ens cal comprovar-ho a posteriori. Amb l’enteniment ja en tenim prou per saber la seva validesa o falsedat. 14. 67 . podem afirmar amb tota seguretat la falsedat de l’afirmació contrària. o Segons Hume.Percepcions de tipus impressions (sensacions. o Les idees sempre fan referència (estan associades) a una primera impressió d’un fet o fenomen particular.2.1. quan podem afirmar la validesa d’una. hi ha tres lleis que permeten l’associació d’idees: . sinó que es queda en les aparences. Les relacions d’idees s’estableixen en les matemàtiques. no ho podem fer en abstracte. Per saber la veritat d’aquestes afirmacions. en les ciències empíriques. ja que només es diferència per la força en que la sentim. però no raonaments que ens donin veritats. Un escèptic moderat: o David Hume porta fins a l’últim extrem els plantejaments filosòfics empiristes dels seus predecessors. o La llei més important per a Hume és la de la causalitat. totes les operacions de l’enteniment es poden reduir a dos: .Relació de causa i efecte. Són afirmacions que no tenen demostració sinó proves de la seva veritat. Aquesta idea l’havia dita ja un filòsof empirista anglès anterior a Hume: George Berkeley.Qüestions de fet.6. . . . o La seva tesi postula que sense l’experiència i els sentits. 14. passions. És una clara crítica a les tesis dels racionalistes. Són relacions. l’àlgebra i la geometria. o Molt aviat es va apassionar per la filosofia fins arribar a l’extrem de negar-se. Quan recordem una impressió. 14. Sovint les proves no són més que probabilitats. Les impressions i les idees: o Tot el que hi ha a la nostra ment procedeix dels sentits. o En primer lloc sempre apareix la impressió. Hume posa l’exemple d’ensenyar un nen petit la idea de vermell. la raó només pot fer càlculs matemàtics. o Les idees són el resultat d’una operació de la ment sobre les dades prèviament obtingudes a través de les impressions. o la idea de dolç i amarg. o Si pensem en el color vermell. emocions) . per força la idea ha de fer referència sempre. Si de cas. Així doncs. o pensem en quelcom dolç o amarg. Afirma que es fa a base de sensacions. Aquesta és la raó per la que les idees són més febles que les impressions. Creu que està cridat a ser el nou Newton de la naturalesa humana. aquesta nova ciència estarà per sobre de les altres ciències físiques. S’utilitzen en el món dels fets i sobre tot.

el temor. i després una altra. La Matèria i l’Esperit. És a dir. Més aviat el defineix com una casualitat. o Per a Hume.Les passions indirectes: són les formades per l’orgull.14. sigui internament o externament. Si de cas.Hume dubte. s’està referint al seu concepte de jo. No hi ha manera de relacionar Déu amb les nostres impressions. ja que l’objecte d’estudi d’aquesta són les substàncies. . David Hume dóna prioritat a les passions sobre la raó. Les Passions i la Llibertat: o Les passions són connaturals a l’ésser humà. o Aquest escepticisme el porta a una negació frontal de la metafísica. La moral de Hume: o El tema de la moral va ser un dels temes preferits. sinó que tan sols podrem afirmar haver sigut testimonis d’un fenomen i després d’un altre. subjectives. o Les conseqüències a aquesta crítica són: . El jo és un conjunt d’idees que les acostumem a veure plegades. o Si recordem que les idees provenen de les impressions. a més. l’aversió. No podem inferir d’una impressió. i per aquesta raó.Tot allò que no és una impressió no té cap validesa objectiva. Els empiristes negaran aquest aire metafísic i diran que la relació causa i efecte és el resultat de una activitat humana. Filosofia. Exemple de l’arbre. una quimera. l’ambició. l’existència d’un objecte. El seu raonament rau en la relació que estableix entre les passions. El costum fan que pensem que existeix la substància jo. 14. les generositats. o Fins i tot Déu queda afectat. però la part més important és la recuperació del jo que havia rebutjat com a ens objectiu.L’existència de les coses fora de nosaltres no és objecte de coneixement. no podem afirmar tenir impressió d’una relació causa i efecte.Només captem un seguit d’impressions i idees. l’esperança. o La filosofia ens ensenya que les impressions són percepcions. la humilitat. la desesperació o la tranquil·litat. podríem afirmar que va acabar sent un agnòstic. sinó de creences. o Mai podem percebre el jo com una idea simple. l’alegria. o I en aquest aspecte. o Fidel al seu empirisme extrem. o Hume redueix la causalitat a l’hàbit de veure dos fenòmens junts i la creença de que sempre aniran junts. per exemple el desig.L’existència d’un jo és també objecte de creença. l’enveja. i totes les que se’n deriven. Hume distingeix dos tipus de passions: . Alguns estudiosos de Hume diuen que fins i tot cal entendre tota la filosofia de Hume en clau del seu interès cap a la moral.9. i el que ell denomina “aquella persona particular. la malignitat. o Hume va ser acusat d’ateu. 14. . és a dir declarant-se incompetent per a decidir si Déu existeix o no. o Els filòsofs racionalistes havien dotat als fenòmens de causa i efecte unes raons carregades de sentit metafísic: l’ordre de Déu. però no és correcte aquesta acusació. la tristesa. la pietat.7. les accions i sentiments de la qual. o Aquestes impossibilitats i aquestes limitacions porten a Hume a un escepticisme moderat però bastant clar. perquè abans ja hem vist que el principi de causa i efecte no és vàlid. no pot conduir la voluntat. Però en realitat sempre estem condicionats. una absència de coacció externa. cadascun de nosaltres està íntimament convençut”. i clarament Déu està més enllà.8. . o fins i tot del jo corporal. la vanitat. Però aquest cop l’associa als sentiments i no a la raó. La raó. ja que afirmar que Déu existeix és dir que prové d’una impressió nostre. també. o Hume dirà que quan afirmem que una cosa es causa d’una altra. I que sempre ens ha passat així.Si tot són impressions –objecte i subjecte– com els podem diferenciar? o La resposta de Hume és: . Kant dirà coses diametralment oposades. l’odi. 68 . o Hume anirà més enllà i afirmarà que la causa i l’efecte només els podem conèixer a través de l’experiència i mai gràcies a un raonament o deducció. en realitat hauríem de dir que estem acostumats a veure succeir una cosa. el concepte de llibertat és una quimera. Aleshores l’existència de l’objecte esdevé una producció de la imaginació. de l’existència del jo com a ens real. l’amor. o Hume parla força sobre les passions. Crítica: o Hume critica el concepte de substància: . .Les passions directes: depenen de forma immediata del plaer i del dolor.

La religió es basa en la fe.La moral es basa en el sentiment.Però també explica. que aquest aspecte utilitarista va més enllà de la pròpia persona i té un caràcter social: és la recerca de la utilitat per a tothom. la raó col·labora amb les passions orientant-les. els altres objecte de la ment).La religió no té un fonament racional.La religió té un fonament instintiu. I amb aquesta afirmació Hume dóna un caire utilitarista a l’ètica. . La resta de temes abstractes pertanyen al gènere de dades de fet (recordem què són? són aquell tipus d’objecte que se situa davant la ment i del qual la proposició contrària no és il·lògica. . Sembla haver una influència d’idees d’Epicur pel que fa aquesta idea de la religió. Hume va dir que la nostra limitada capacitat només permetia de conèixer certes relacions d’idees. . I amb això es diferencien de les idees. però sí es mostra força ambigu al respecte de l’existència de Déu. però és un sentiment d’un tipus especial. .A les Investigacions sobre els principis de la moral Hume afegeix que aquest plaer especial que és la moral. La idea d’un ens diví neix del terror a la mort i la perspectiva d’una vida més enllà de la mort. o La postura de Hume respecte a la religió no té massa a veure amb un corrent de pensament propi dels segles XVII i XVIII: el deisme. Hume nega tots els discursos que s’han fet en la història de la filosofia sobre l’existència de Déu provada amb raons. però no de demostració. l’acostumem a sentir quan duem a terme accions útils. ja que la virtut provoca un plaer especial. és a dir. La religió de Hume: o Hume no va mostrar un interès especial per la religió. Com a molt. o Hume no es mostra com un ateu dogmàtic i absolut. Recordem que la ètica es fonamenta en els sentiments. I això no ho pot fer la raó. o Pel que fa a les ciències abstractes. i això ho valorava com un tret positiu. La dissolució de l’empirisme en l’escepticisme de Hume: o Hume es considerava a sí mateix un escèptic moderat. Aquest corrent de pensament creia en un Déu racional. quan no una clara aversió.L’estètica en el gust. Tampoc ho pot fer amb la moral. 69 . en la mesura en que és una activitat de l’ésser humà. que pot ser aprehès per la raó.Ja hem vist que Hume nega que la raó pugui conduir la voluntat. i el vici provoca un dolor particular. ja des de jove va mostrar una certa indiferència per la religió. o La conclusió és que a tots els àmbits domina l’experiència i mai el raonament: . ja que així només es tractaven els temes adients a les limitades capacitats intel·lectuals de l’ésser humà. Però Hume nega aquesta postura dient: . No hi ha cap connexió entre ètica i religió. - Filosofia. Però la religió.11. va ser objecte de les seves reflexions. I amb això. La moral suscita passions i promou o impedeix accions.Les ciències empíriques es basen en l’experiència. A més. són objecte de constatació. les matemàtiques.10. Hume també defineix vici i virtut. És un sentiment particular de plaer i dolor. . és un poble irracional (mancat de raó) 14.Tampoc té res a veure amb la moral. .La moral és un sentiment. o En conseqüència. la resta de ciències abstractes. . 14. però també afegeix que un poble sense cap religió. Sense dubte valora negativament la religió. .

1.La veritat es basa en la raó humana i cal criticar les tradicions . però. autocontemplativa. no es tracta d’un moviment compacte. Així doncs. Però al llarg del segle XVIII. parlava d’una religió natural que la raó sí pot acceptar. És la força que mou l’esperit a cercar i trobar la veritat. pedagògics i polítics i mica en mica. 15. • En resum. o Tiranies polítiques. Fins i tot amb una clara tendència al menyspreu de la religió. França i Alemanya 15. .3. Crítica a la Religió: • El moviment il·lustrat és un moviment laic. aprendre com funciona. sinó que després intentarà reconstruir un nou edifici filosòfic i científic.Malgrat la seva popularitat. . És a dir. Però sempre parlant del que en deien la religió positiva. la raó il·lustrada no té res a veure amb les veritats revelades de la religió. de la ma dels il·lustrats. Déu crea i governa el món. 15. partint de l’experiència. la raó és una cosa bastant més modesta. • La filosofia ja no és una activitat passiva.1. material i polític) és l’ús crític i constructiu de la raó. Crítica a la Metafísica: • Així doncs. sinó una manera de fer. el pensament il·lustrat s’escampa amarant des de Portugal fins a part de Rússia. La raó il·lustrada ha d’actuar com la física de Newton: no busca trobar l’essència de la llei de la gravetat.2. La Il·lustració a Anglaterra. .1.Una forta confiança en la raó humana i un us crític d’ella per a alliberar-nos de: o Dogmes metafísics. És tracta d’una religió natural amb trets de deisme: Acceptació de l’existència de Déu. Acceptació d’una vida més enllà de la mort. els il·lustrats confien en la raó com ja ho van fer Descartes. 15. però aquest cop es tracta d’una raó molt semblant a la de Locke: una raó limitada i controlada per l’experiència. és a dir.1. sinó que ha d’acompanyar a la vida en una unió compromesa. • La filosofia il·lustrada ha de tocar més de peus a terra. no deixava d’haver una certa tendència a definir veritats eternes. Spinoza o Leibniz. sinó que. 70 Filosofia. de definicions. o Relacions deshumanitzants. millor encara. La raó il·lustrada: • La Il·lustració és una filosofia optimista. La filosofia il·lustrada no és un conjunt de tesis o de pensament. El lema de la Il·lustració fou: “Sigues valent en utilitzar la teva pròpia intel·ligència”. • Els fonaments o la base d’aquest progrés (espiritual. o Les característiques bàsiques del període il·lustrat són: . és una filosofia que s’esforça i treballa a favor del progrés.Pràcticament és la filosofia única europea al llarg de tot el segle XVIII. o Supersticions religioses. o les idees innates dels racionalistes. Es tracten temes filosòfics. o Prejudicis morals. ja que malgrat l’empirisme anglès. • Les explicacions metafísiques ja no serveixen. Cal aprendre més per a créixer intel·lectualment i alliberar la ment dels prejudicis. La raó no es limita a analitzar i desfer. aquelles que ens fan participar de l’essència divina. la irreverència i el sarcasme és un tret característic de la Il·lustració pel que fa a la religió. Però la qüestió esdevé aleshores. tret de la confiança quasi cega en la raó humana i la seva capacitat. Introducció: o Kant va dir que la Il·lustració va ser la sortida de la minoria d’edat per l’ésser humà.1. el conjunt de ritus i organització humana de l’Església. a on aquesta va començar a acompanyar les ciències. Spinoza o Leibniz. . la raó tracta les veritats eternes.Forta defensa del coneixement científic i de la tècnica.15. És la filosofia de la classe social burgesa que està en ascens o. de quin tipus de raó estem parlant: Als grans sistemes metafísics del segle XVII d’autors com Descartes. • La Il·lustració. No és una possessió. ens trobem davant una raó empírica. La Il·lustració va ser també la conversió de la filosofia. sinó una forma d’adquisició. El pensament il·lustrat vol canviar el món i no limitar-se a descriure’l.

El Dret Natural: • En el seu procés crític. Una poderosa arma de difusió d’una nova cultura molt crítica amb el saber tradicional. erudit i retòric. però no contra Déu. Malgrat això es va publicar sencera. La difusió del pensament il·lustrat: • El pensament il·lustrat no era conegut per la majoria del poble.1. S’havien adonat ben aviat de la força dissolvent de les tradicions que era l’Enciclopèdia. o Recordem.2.2. que el deisme accepta l’existència de Déu i malgrat aquesta postura sembla molt radical. 15. • Aquests escrits i aquest esperit són els que animen l’Estat modern de Dret. una mica a la ombra de la Il·lustració de França. amb el que també deixen de ser misteris.3.1. la Revolució Francesa escriurà els Drets de l’Home i del Ciutadà. les cartes i els assaigs. • Quan es va publicar el primer volum. En definitiva. o Aquesta polèmica es resum en una eliminació total de qualsevol aspecte místic de la religió. de la possibilitat real de conèixer Déu mitjançant la raó. o millor encara. un dret racional. si de cas. no obstant. va desenvolupar el seu discurs al voltant. o Alguns autors parlaran sobre els aspectes místics tot dient que els misteris. • Filosofia. un ideal iusnaturalista. • Altres col·laboradors de l’Enciclopèdia van ser Voltaire. És la primera aplicació de quelcom semblant a la teoria de la separació de poders (legislatiu. sobre tot.4. i el sistema científic de Newton. però no governa" Qui governa és el Parlament i els ministres. però al final va acabar sent una obra molt més ambiciosa i completa. L’Enciclopèdia: • És una obra col·lectiva d’il·lustrats francesos i la obra més representativa de la Il·lustració a França.15. i aleshores deixen de ser misteris. 15. Es tractava d’un corrent burgès i. Els mitjans utilitzats per aquesta difusió van ser les acadèmies. la Il·lustració a Anglaterra sí que equipara religió natural a deisme: la raó és la que mana. Montesquieu i Rousseau entre d’altres. • Fruit d’aquests corrents. segons el qual "El rei regna. És a dir. alguns autors van parlar. durant el segle XVIII es consolida el sistema parlamentari. amb contactes amb l’aristocràcia intel·lectual. Això no vol dir que no hagi hagut algun pensador il·lustrat que s’hagi mostrat clarament ateu. en termes generals la Il·lustració carrega contra les supersticions i els ritus. Els seus principals promotors són Denis Diderot i Jean d’Alembert. va haver una forta reacció negativa per part de l’església. 71 . a on les lleis són conformes a la raó. El seu principi inspirador es pot resumir en cal atenir-se als fets. la maçoneria. l’Enciclopèdia Francesa. La Il·lustració anglesa vol que la religió estigui sota control de la raó. La Il·lustració a Anglaterra: o La Il·lustració anglesa fou el resultat de la combinació de l’empirisme de Locke i Berkeley. La Il·lustració a França: 15. • L’Enciclopèdia s’escriu amb l’esperit de difondre la cultura i el coneixement i el seu objectiu rau en la unió de tot el saber de la humanitat. la Il·lustració ens parla d’una religió natural (aquells principis morals vàlids per a tota la humanitat).5. o En aquest aspecte. de la polèmica entre la religió natural i la religió positiva i aspectes de la moral. • L’Enciclopèdia va ser una gran obra política i social. sobre tot. però també ens parla d’un dret natural. Políticament. 15. o se sap què són. o és que encara no sabem que són però ho sabrem més endavant. per poder oferir-lo a les generacions futures. • Però alhora va ser un corrent sorprenent per la seva difusió a tota Europa. executiu i judicial) propugnada per Montesquieu. i el poble nordamericà escriurà una Declaració de Drets en un clar exemple d’aquest iusnaturalisme: Llibertat Igualtat Propietat Seguretat Dret a la resistència a la opressió. o La Il·lustració anglesa. La obra va partir de la idea d’un llibreter de traduir un diccionari anglès.1.

o Degut a aquesta polèmica interna.15. que són els mateixos que la il·lustració francesa o anglesa. o Hi haurà autors que parlaran també de la importància de ser persones “lliurepensadores”.4. la qual cosa permetrà. la polèmica no era simplement entre partidaris il·lustrats de la religió natural i partidaris no il·lustrats de la religió positiva. o Els orígens de la il·lustració alemanya cal buscar-los en Leibniz. Spinoza. 72 . les raons i les implicacions de les accions i els pensaments. Però aquesta limitació dels aspectes mistèrics de la religió. Aquesta forma de fer sistemàtica i perfectament lògica. abans. i la il·lustració francesa i anglesa. La Il·lustració a Alemanya: o La importància de la il·lustració alemanya. anys després. sinó que també hi havia polèmica entre els il·lustrats per les formes d’entendre i interpretar les idees els uns dels altres. alguns autors faran una simplificació de la religió. i així de forma continuada. sinó en la forma en els que els tracten: la recerca d’un plantejament absolutament lògic. o Sovint la Il·lustració anglesa és un anar i venir de obres que són contrapropostes d’altres obres d’altres autors. limitant-la a un decàleg de moral. reforçaran el paper de la moral. l’heretarà Kant. la moral kantiana. Aquesta postura vital implica una curiositat vital i un no creure’s res sense preguntar-se. Newton. no és tant en els temes. Filosofia. És a dir.

Kant treballa com a preceptor privat de famílies amb diners. • Les aspiracions imperials de Napoleó. filosofia. establint nous enemics i noves aliances. El seu professor Martin Knutzen l’inicia en la lectura de Newton i altres autors anglesos. Filosofia. governades per reis absoluts. s’encarregaria de l’educació del jove.1. • La raó il·lustrada era el motor del coneixement i. Albert Schultz. Holanda també va continuar sent terra de llibertat de pensament. cal assenyalar la Revolució Francesa a finals de segle i l’ascensió de Napoleó al poder de França. La instrucció que allí va rebre. i les lluites entre els francesos i els anglesos per a fer-se amb el poder del continent europeu. va acabà causant una gran aversió per la pràctica religiosa. Entre els seus estudis hi ha teologia. • El període romàntic es caracteritza. o Entre 1732-40. però amb el temps. i a on s’acabaven refugiant tots aquells que eren perseguits per les seves idees. socials i culturals. van tenir conflictes contínuament. van sorgir Rússia i Prússia com potències militars. Es pot parlar d’un antiracionalisme que pretén el retorn a la mística i a escapar de les limitacions que empiristes i il·lustrats ens havien posat. • Recordem que el mateix Rousseau donava molta importància a les passions i. Per contra. pels voltants de Königsberg. un pietista seguidor de la filosofia dogmàtica de Wolff. Però aquest ressorgiment no vol res més de la Il·lustració. o Entre 1740-46. oracions i pràctiques pietistes. influint enormement en el seu caràcter moral futur. • A la segona meitat del segle XVIII neix un ressorgiment del nacionalisme alemany. Al costat de les potències clàssiques. per un retorn a la religió positiva. Anglaterra continuava tenint una gran influència sobre el pensament europeu. assisteix al Collegium Fridericianum. aquest nou corrent romàntic ens parla de sentiments. Introducció al Filòsof: o 1724 Kant neix un 22 d’abril del 1724. o El 1746 mor el seu pare i Kant ha de deixar la universitat abans de graduar-se. que es van allargar fins entrat el segle XIX (1812). com els nous valors de la realitat. de imaginació i de passió.3.1. • Les guerres napoleòniques.16. matemàtiques i ciències naturals. 16. per aquesta raó. De fet.1. de la ma del concepte de llibertat il·lustrat. Kant ingressa a la universitat de Königsberg.2. el mateix any que Frederic el Gran passa a ocupar el tron de Prúsia. Raó i sentiment • Si les idees de la Il·lustració exaltaven el progrés de l’ésser humà a través de la civilització i la utilització de la raó. • Les diverses potències. tant bé com precursor del romanticisme. o Entre 1746-55. geloses de que el pastís se’l repartissin els de sempre. 16. els seus dogmes i ritus.1. quart dels onze fills del mestre artesà Johann Georg Kant i de la seva dona Anna Regina Reuter. ja d’adult. Introducció social i cultural o El segle XVIII és un període de grans transformacions polítiques. la societat romàntica renega de la raó il·lustrada. Però a la mateixa llavor del pensament il·lustrat hi havia les condicions que van permetre el canvi cap al que s’ha anomenat Romanticisme. Aquest període es va caracteritzar per una exaltació de la llibertat i dels sentiments. Factors culturals • Al llarg del segle XVIII. París es va convertir en el centre cultural. Kant no va anar mai a l’església. Aquest serà el desplaçament més llarg que Kant farà en tota la seva vida. dirigit per F. afavoriren la difusió de les idees il·lustrades. a les afores de la ciutat. el podem catalogar com a il·lustrat. d’aquí la importància de l’educació entre els il·lustrats (l’Emili de Rousseau és un exemple). ja que renega del racionalisme i promou el culte a la sensibilitat i el geni. o El 1738 mor la seva mare. en front de la raó il·lustrada. aquest centre va anar basculant cap a Alemanya. capital del ducat de Prussià. plena de pregàries.1. Com a tret força remarcable. La Il·lustració és un exemple clar. d’una religiositat pietista. La seva mare. Factors polítics i socials • El segle XVIII és el segle de la decadència de l’imperi espanyol. Kant 16. també. o Entre 1730-32. a Königsberg. 16. ingressa a l’escola de l’Hospital. van desequilibrar el ja difícil equilibri europeu. 16.2. 73 .

Un deixeble seu. donant classes de física. la raó es dirigeix cap a allò que pot conèixer. o El 1786. o El 1790. 16. càrrec que implica retre homenatge al rei Frederic Guillem II. Kant es gradua a la universitat de Königsberg amb un estudi en llatí i assumeix el lloc de professor auxiliar. Aquest últim influirà notablement en Kant. Kant llegeix a Leibniz y Hume. o El 1803. o El 1797. etc. • Aquesta autocrítica a la raó intenta de resoldre els enfrontaments a que havien arribat les anteriors concepcions antropològiques que. publica Fonaments de la Metafísica dels Costums. la responsable de tots els mals del passat. els màxims exponents actuals del qual eren Wolff i la seva escola. La raó ha de donar resposta a les següents preguntes: • Què puc conèixer? • Què haig de fer? • Què puc esperar? • Aquestes preguntes. rebutjant. ja que sinó. únic mitjà per el que l’ésser humà podrà arribar a la majoria d’edat. mai no obtindríem certeses amb caràcter universal i necessari. Kant va reduint la seva activitat acadèmica a la universitat. A partir d’aquest moment. Se’l prohibeix d’escriure o donar classes sobre temes de religió. 74 . havia fet impossible la obtenció de certeses universals i necessàries en l’àmbit de les ciències no formals (física. Kant té un conflicte amb la censura de Prúsia. La raó és la instància suprema i l’absència de capacitat de raonar. Aquest mateix any l’anomenen rector de la universitat de Königsberg per segona vegada. inaugurat per Descartes. plega de la feina de bibliotecari al Palau Reial. Kant es va debilitant mica en mica. que en realitat es poden sintetitzar en la pregunta per l’ésser humà. Aquests pretenien obtenir certesa a partir d’idees i principis innats i deduïts de forma no crítica. Això implica la idea d’un progrés de la humanitat que es fa possible gràcies a l’autocrítica de la mateixa raó. el racionalisme i l’empirisme: malgrat tot coneixement ha de venir de l’experiència. Es mantindrà en aquest lloc de treball els quinze anys següents. o El 12 de febrer de 1804 mor Kant. poden unificar-se en dues postures divergents: • El dogmatisme racionalista. a l’octubre pateix una apoplexia lleu.3. el valor de coneixement que aporta l’experiència. segons el filòsof. geografia. matemàtiques. Kant es retira de l’activitat docent. El criticisme de Kant: • La filosofia de Kant entra dins del projecte il·lustrat. Wasianski. Publica Metafísica dels Costums. o 1755: el 12 de juny.2. o El 1781 publica la seva gran obra: Crítica de la raó pura. fent-lo despertar de les idees dogmàtiques que tenia.3. cosmologia i teologia. obscurantismes i supersticions. ja sigui científicament o metafísicament. no tot coneixement s’esgota en ella. el 31 de març es anomenat catedràtic de lògica i metafísica a la universitat de Königsberg. en reduir tot l’àmbit del coneixement a l’experiència. • L’escepticisme o l’empirisme radical de Hume que. Teoria del coneixement: 16. o El 1794.16. En ella es fa una anàlisi transcendent del coneixement: ¿com són possibles les ciències? ¿Quines són les condicions de possibilitat del coneixement? o El 1785. o El 1800. o El 1788. l’anomenen rector de la universitat. publica la seva altra gran obra: Crítica de la Raó Pràctica.). L’ús teòric de la raó respon a la primera pre- Filosofia. responen als diferents usos de la raó: • En el seu ús teòric. o El 1772. En aquesta obra tracta Kant de l’ús pràctic de la raó pura. així. o Entre 1765-66: Kant ja està fortament influït per la filosofia de Rousseau. o El 1770.3. de criticar la mateixa raó. alliberant-se de tots els dogmes. Durant aquest període. publica Crítica del Judici. La utilització teòrica i pràctica de la raó: • Kant va compartir els pressupòsits que van caracteritzar el moviment il·lustrat.1. se n’ocupa de tenir cura d’ell. Kant pretén establir quins són els límits i les possibilitats del nostre coneixement. • El criticisme kantià suposa un intent de conciliació i superació d’ambdues postures. ciències naturals.

és a dir. en conseqüència. normalment es té prou en examinar atentament el subjecte per a comprendre que el predicat li convé necessàriament. És a dir. expliquen el que ja està implícit a la noció mateixa del subjecte. feta de coneixements que no depenien de l’experiència. • Sabem i donem com a cert. El desenvolupament del mètode transcendental es troba en les tres crítiques kantianes: Crítica de la raó pura. En aquests tipus de judicis. En aquesta obra s’estudia la raó humana en el seu ús pur. s’estudia des d’una perspectiva transcendental o crítica. en els seus diferents usos. Crítica de la raó pràctica i Crítica del judici. recorda com aquest empirista havia negat qualsevol valor de ciència a la metafísica per no ser un coneixement provinent directament dels sentits. Kant no només intentarà resoldre els límits i possibilitats del coneixement científic.3. prèviament.3.) Filosofia. sense que importi llur aplicació als coneixements empírics. Per exemple. És una afirmació analítica ja que el concepte de pilota ja implica la propietat de ser rodona. la seva validesa ha de ser demostrable sempre i en tot cas i. les característiques del qual són la universalitat i la necessitat dels judicis que emet.4. Es tracta de judicis explicatius. Aquestes característiques determinen que aquest tipus de coneixement no podrà venir de l’experiència. Un triangle té tres angles. la raó deslligada de l’experiència. no amplien el nostre coneixement. és a dir. D’aquesta manera podem establir dues classes de judicis: • Judicis analítics (A és B). interessen les condicions de possibilitat de tot coneixement. • Els judicis científics hauran d’anar més enllà del que és evident. Són aquelles afirmacions en les que el predicat (B) ja està inclòs en el subjecte (A). així com l’establiment de llur límits. sinó que també intentarà respondre a la pregunta: És la metafísica una ciència. Però Kant es pregunta si ho és la metafísica (cal saber que Kant s’està referint a la metafísica racionalista del seu antic mestre Wolff). que hi ha un tipus de coneixement que anomenem científic. • Però Kant. 16. no podrà ser d’una altra manera. A més es tracta de judicis a priori. caldrà que ens posem d’acord. 75 . haurà de ser universal i necessari. (Recordem l’exemple del triangle. és a dir. No dubtem que les matemàtiques i la física són ciències. • Per a que un judici pugui considerar-se científic ha de complir. Caldrà saber.gunta: Què podem conèixer? Es tracta de determinar l’estructura de tot coneixement en general. o podria arribar a convertir-se’n en una? 16. Però per contra els coneixements que aporta sempre són universals i necessaris. Els judicis científics: • Abans de saber si la metafísica es o no una ciència. El problema de la metafísica: • A la Crítica de la raó pura. És a dir. com a mínim dos requisits: • El coneixement que aporti. Uns altres exemples: tots els cossos tenen extensió. a més.3. la raó ha de determinar els principis que controlen i governen el nostre comportament i totes aquelles accions en les que hi intervingui la llibertat.5. la pilota és rodona. Els judicis analítics. la metafísica està fonamentada en conceptes a priori de la raó. • Però pretendre analitzar tot el coneixement científica seria una tasca inabastable. la seva validesa és independent de l’experiència. en quins són els trets bàsics que fan que un coneixement sigui catalogat com de científic. El tot sempre és més gran que qualsevol de les seves parts.3. quins són els judicis que utilitza el discurs científic i quines les seves característiques. 16. • En el seu ús pràctic. Kant parla sobre els límits i la possibilitat del coneixement. és a dir. fonamentalment del coneixement científic. • A la Crítica de la raó pura. citant a Hume. Els judicis analítics i sintètics: • Kant fa una distinció entre judicis depenent de la relació que mantenen el predicat de la proposició amb el subjecte. per anar augmentant els nostres coneixement de forma gradual. Kant sap que tot raonament es composa de judicis. No podem concebre un triangle sense tres angles. doncs. • Per a Kant. Aquest ús respon la segona pregunta: què haig de fer? • La raó humana.

Per exemple: la pilota (A) és blava (B). • Els judicis sintètics a priori: • Acabem de veure que. No podem conèixer cap dada empírica si no és prèviament sotmesa a la realitat d’un espai i d’un temps. El predicat blava no es dedueix directament. no està contingut en la noció de subjecte (A). • L’Analítica transcendental respon a la pregunta ¿Com són possibles els judicis sintètics a priori en la física? La sensibilitat. Degut a que l’objecte que observem és un objecte concret. • L’Estètica transcendental respon a la pregunta ¿Com són possibles els judicis sintètics a priori en les matemàtiques? Kant comença examinant la capacitat sensible dels éssers humans (la capacitat d’examinar la realitat). Els judicis sintétics sí amplien la nostra informació. La pregunta que es fa a continuació Kant és ¿Com són possibles els judicis sintètics a priori? • Kant basarà la seva teoria del coneixement en distintes funcions o facultats: la sensibilitat. que va acabar rebutjant els coneixements de la física i les altres ciències de la natura. A cadascuna d’aquestes facultats li correspon un apartat de la Crítica de la Raó Pura. però deia que nosaltres no podíem conèixer el noümen. amplien els nostres coneixements. Kant els va anomenar noümens. l’objecte tal i com el veiem.). Tomàs d’Aquino. la ment humana era molt semblant a una tabula rasa. Són aquells. que es tracta d’un judici sintètic a priori. Si l’espai i el temps eren les formes puFilosofia. • Són aquests judicis els únics que poden anomenar-se científics.6. Això és el que fa l’enteniment. segons si el predicat ja està inclòs en el subjecte o no. aquest tipus de judicis són a posteriori. són els judicis sintètics (extensius) a priori (universals i necessaris). no és un subjecte passiu. ja que el coneixement que aporten està subjecte a tot tipus de modificacions i excepcions. 76 • . ja que en realitat està recollint les relacions d’idees i les qüestions de fet de Hume. un vegetal. prèviament. L’enteniment unifica i endreça els fenòmens que Kant anomena categories o conceptes purs. i és ple de defectes i imperfeccions respecte al que seria un model perfecte. és a dir. és caòtic (no està endreçat). el subjecte rep les dades de la sensibilitat endreçades i unificades sota coordinades d’espai i temps (estic veient un objecte aquí –espai– i ara –temps–). sinó ben al contrari: és un subjecte actiu que introdueix la seva pròpia estructura a la realitat. però no podem dir que estem coneixent el que veiem. Els judicis sintètics no són universals ni necessaris. Per a fer-ho és necessari d’incloure un seguit de conceptes (si és un animal. perquè acompleixen amb les característiques d’universalitat i necessitat i. L’ésser humà. Per tant té un caràcter universal i necessari a més d’ampliar els nostres coneixements. Només podem conèixer el fenomen. Conèixer era rebre una informació sempre de l’exterior. el predicat (B) dels quals. Una altres exemples de judicis sintètics: Els habitants de la Polinèsia pesen més de 120 kilos. Els judicis sintètic són extensius. quan aprèn. A més. és a dir. Kant la va anomenar extensió. A més. 16. Kant pretén acabar d’una vegada per totes amb el radicalisme empíric i escèptic de Hume. Això té una conseqüència important: No es pot conèixer la realitat sense que el subjecte. l’enteniment i la raó. La nostra ment rep les impressions i les sensacions. Necessita de l’enteniment o de la facultat de jutjar. si és vertebrat. l’aportació de Kant no és massa original. L’espai i el temps són les formes pures a priori de la sensibilitat. Als objectes en sí (sense nosaltres). només amb pensar en el subjecte pilota. per ser extensius. per sí mateixa no aporta coneixement. ens cal l’experiència per a saber si són veritat o no. Kant distingeix dos tipus de judicis: analítics i a priori.3. Fins aquí. • Aleshores. no l’hagi estructurada i sotmesa a les seves lleis (espai i temps). A la filosofia anterior (Aristòtil. Si un dia ens trobem al davant d’un ésser totalment desconegut per a nosaltres. Descartes). etc. A aquesta propietat. Kant no negava la seva existència. i aquesta es la seva originalitat. ¿a quina classe han de pertànyer els postulats de la ciència? Kant dirà.Els judicis sintètics (A és B). La crítica de la raó pura: • Acabem de veure com els únics judicis que són fonament de la ciència. i sintètics a posteriori. podrem descriure fenomènicament el que veiem. Kant invertirà els papers: a partir d’ara és la ment qui determina activament la realitat que ha de ser coneguda.

Teoria ètica: 16. no del ser. són el límit del nostre coneixement. Kant creu que l’ésser humà necessita de saber com comportar-se i com obrar. Aquesta ètica té un caràcter racional i universal (en contra de Hume). els límits del nostre coneixement. sinó en la mateixa raó. les categories són les formes pures a priori de l’enteniment. sinó a l’àmbit de la raó.1. • Ètiques autònomes: la obligació (llei) moral ha de venir del mateix ésser humà • L’ètica kantiana serà una ètica autònoma. Tan sols ens indica que hem d’actuar amb bona voluntat. no fonamentada en els sentiments. la tasca que es van proposar va ser la de assenyalar continguts (bens. Kant parla de l’ús pràctic de la raó en dues obras: Fonamentació de la metafísica dels costums i Crítica de la raó pràctica. i mitjançant el deure. l’acció moral. 16. L’ètica eudemonista aristotèlica i l'ètica de Tomàs d’Aquino són heterònomes. Kant respondrà negativament. en conseqüència. Anteriors a la seva. Aquestes ètiques tenen el problema de la dificultat en arribar a un acord pel que fa als valors. • Obrar pel deure és molt diferent a obrar legalment: en aquest cas ho fem per la por a les conseqüències legals que produiria la nostra acció. Però la raó no s’esgota en aquesta capacitat. Les lleis de la física són les lleis del nostre propi pensar.• res de la sensibilitat. precisament. perquè la fi última de l’ésser humà. • La idea de món unifica els fenòmens de l’experiència externa. Per a uns allò fonamental és el plaer (ètiques hedonistes) i per a altres és la felicitat (ètiques eudemonistes). Però mitjançant aquestes idees no podem conèixer res. 16. per respecte a la llei moral. • Ètiques heterònomes són aquelles en les que la obligació moral és quelcom imposat a l’ésser humà y aliè a la seva voluntat.4. ni ens diu que hem de fer. • La idea de Déu unifica els fenòmens interns (ànima) i externs (món). Déu) ens ve imposada per la nostra naturalesa. La Dialèctica transcendental respon a la pregunta ¿Són possibles els judicis sintètics a priori en la metafísica? La raó es la facultat més important de l’ésser humà (és la “facultat dels principis”) Connecta uns judicis amb altres seguint l’estructura del sil·logisme. la raó és capaç de determinar la voluntat i. L’ús pràctic de la raó és aquell que se n’ocupa del deure. • Kant distingeix dos tipus d’ètica: • Ètica material. valors) i mostrar el que cal fer. Aquesta ètica no assenyala continguts. La raó “salta” d’un sil·logisme a un altre ascendint en generalització (o abstracció) i intentant de reduir el raonament a uns principis que són. a la vegada. Però la bona voluntat no pertany a l’àmbit de les emocions. Introducció: • A la teoria del coneixement vam tractar l’ús teòric de la raó. El deure és actuar per respecte a la llei moral. però això no li treu el valor que té com a ideal de coneixement i esperit de superació. 77 Filosofia. I només hi ha bona voluntat quan l’acció moral es du a terme sota el deure i mai sota el nostre propi benefici. fins. A la pregunta de si són possibles els judicis sintètics a priori en la metafísica. independentment a altres consideracions. Ens remeten a l’estructura de l’ésser humà i no a la de la realitat. • L’acció serà moralment bona quan la intenció del subjecte ho sigui. Ètiques heterònomes i ètiques autònomes: • Apart de la divisió entre materials i formals. Podem pensar en elles. Kant també distingeix les ètiques en una classificació atesa a si la obligació moral prové de l’interior o de l’exterior de la persona. La metafísica no és possible com a ciència. . però mai no arribarem a conèixer-les perquè. El límit del coneixement és el límit de l’experiència possible.4. • Ètica formal. • El que li és propi a la moral és obrar buscant tan sols l’acompliment del deure. És la que vol fer Kant.4.2. Així doncs. Tres són les idees que limiten la nostra raó pura: • La idea d’ànima ens ajuda a explicar els fenòmens interiors. sí existeix possibilitat d’emetre judicis sintètics a priori en la física. el bé que aquest pot obtenir (la felicitat. o inclinacions.

sempre com una finalitat i mai merament com un medi. i no des de fora. 78 • . Però cap d’aquest postulats són demostrables objectivament. per a ser-ho. universalitat i objectivitat per a tot ésser racional. En certa manera rehabiliten la metafísica i són una exigència de la raó pràctica. Concilia moralitat i felicitat en l’eterna lluita entre el que volem i el que hem de fer.4. i ja hem vist que a Kant l’interessa les formes i no els fins. És condició necessària per a que hi hagi moralitat. l’imperatiu categòric ens arriba des de la mateixa raó. qui fonamentava la seva ètica sobre el sentiment del plaer) • Objectius • Interns: el sentiment moral cap a la perfecció (com ho entenien els antics estoics). 16. com a legisladora universal. Les constitucions polítiques. com pel que fa a qualsevol altra.3.• La qüestió rau en com determinar la voluntat pel deure? 16. Sense llibertat no hi ha acció moral. Els principis de l’autonomia moral: • Els motius materials que determinen la voluntat en la moral poden ser: • Subjectius • Externs: l’educació rebuda (tal i com deia Montaigne). sense relació amb els resultats o finalitats. Els postulats de la raó pràctica: • Els postulats de la raó són principis pràctics que funcionen com a condicions per a que sigui possible la vida moral. • L’existència de Déu. Però no ens dóna temps amb una vida. sinó pel deure. • La llibertat. L’imperatiu categòric és el principi de la moralitat: Obra d’acord amb la màxima per la qual puguis al mateix temps voler que es converteixi en llei universal La llei de l’imperatiu categòric no necessita cap demostració. ha d’acomplir amb els trets de necessitat. és a dir. només l’imperatiu categòric pot determinar la voluntat objectiva. Són tres: • La immortalitat de l’ànima. • Segons Kant. • Per a Kant.4. • L’actuació de l’ésser humà no ha d’estar condicionada per la felicitat. d‘obligacions o ordres. Ens cal pensar que podem millorar en un camí ascendent. Les persones sempre són finalitats en sí mateixes. Les lleis morals se’ns presenten en forma d’imperatius. Una llei pràctica. Unes altres formulacions que fa Kant de l’imperatiu categòric són: • • Obra de tal manera. tant pel que fa a la teva persona. Obra de tal manera. La voluntat s’imposa a sí mateixa aquesta llei. en necessitem més d’una.5. La llei moral: l’imperatiu categòric: • Ja hem vist que la ètica kantiana és formal i autònoma. La recerca de la felicitat s’interessa per una finalitat en concret. que prenguis a la humanitat. Hi ha dues classes d’imperatius: • Els imperatius hipotètics: Aquells que declaren l’acció com el medi necessari per a aconseguir una finalitat.4. La religió prové de la moralitat i no al revés.4. Però Déu pot ser pensat. És un fet de la raó. • Externs: la voluntat de Déu. la recerca de la felicitat en l’ètica té connotacions negatives. mai mitjans per a arribar a. encara que mai conegut. Per això l’ànima és immortal. i com la voluntat és autònoma. 16. universal i necessària. • Interns: el sentiment físic (per exemple Epicur. que la voluntat es pugui considerar en sí mateixa. Amb aquestes altres formulacions Kant afirma l’autonomia del subjecte i la importància de la dignitat de totes i cada una de les persones del món. Filosofia. Representen l’acció necessària en sí mateixa. • Els imperatius categòrics: Aquells que no estan sotmesos a cap condició i son vàlids a priori per sí mateixos.

Conclusions: o El sistema filosòfic que Kant va elaborar.Què puc esperar? Respon amb la obra Religió en els límits de la simple raó Filosofia.Què puc conèixer? Respon amb la obra Crítica de la raó pura . o El mateix autor va resumir la seva filosofia en les tres preguntes ja conegudes: .16.5. Enrere queden les idees cartesianes de la ment com una tabula rasa.Què puc fer? Respon amb la obra Crítica de la raó pràctica . s’ha anomenat Criticisme Kantià o Idealisme Transcendental. En aquest sistema es posa l’accent en la dimensió activa del subjecte en el coneixement. 79 .

o Aquesta feina se li va acabar després d’unes polèmiques en torn el tema de l’ateisme. La cosa-en-sí kantiana desapareix com a origen de les dades que constitueixen el punt de partida del coneixement. o L’Idealisme Transcendental kantià es va anar convertint en Idealisme subjectiu per obra de Fichte. Allò que en Kant era transcendental. allò no-jo. els principis del criticisme kantià.2. o Amb Schelling es puja un esglaó més en aquest procés. Certament. moral i teoria del coneixement aviat van atreure una sèrie de pensadors que es fixaren en un dels aspectes del sistema kantià. Així. que Fichte va escriure una petita obra aplicant. se sent feliç i realitzat.17. que representa el nucli del procés del coneixement. el subjecte transcendental. A través d’autors posteriors. Fonaments de la doctrina de la ciència. a més. però sense explicar-la. se’n vanagloriava. La consciència universal genera tant el jo com el no-jo per mitjà d’un procés. en Idealisme objectiu amb Schelling i. o La sintonia amb el pensament de Kant va ser tal. sinó que més aviat. responsable tant de la matèria com de la forma del coneixement. 80 Filosofia. a sí mateix en un procés d’unificació de tota la realitat. en Idealisme absolut en Hegel. 17. Fichte intentarà organitzar la filosofia de Kant en un sistema quasi científic. o L’any 1790 marca un abans i un després en el pensament de Fichte: fins aquelles dates. Fichte i Kant: • El coneixement de Kant va marcar la vida de Fichte. ja que ben aviat va demostrar tenir una intel·ligència molt desperta. No obstant. o Aquest serà el punt de partida del pensament hegelià en què l’Esperit surt de sí mateix per retornar. a la perfecció. Això era l’arrel de l’Idealisme com corrent filosòfic. Però degut a la sol·licitud d’un alumne seu. Fichte: o Johann Gottlieb Fichte va tenir una infantesa humil i bastant dura. o Cada pas representa un protagonisme més gran d’aquest subjecte que ja no és la condició de possibilitat del coneixement sinó que en Fichte passa a ser l’esperit humà. Fichte afirma que l’excel·lència de la ment de Kant el va portar a la veritat. va haver d’estudiar a Kant per a poder explicar-lo. malgrat estar en una situació econòmica molt precària. Va estudiar gràcies a un mecenes. . això no el va avergonyir mai. posteriorment. Van considerar que el subjecte transcendental té un paper actiu en tot el sistema kantià i li concediren una dimensió que superava les idees kantianes. i així s’obre la porta al Panteisme. però Kant no es va sentir mai reflectit en el pensament de Fichte. les condicions a priori (l’espai i el temps). Va haver de treballar de mestre particular i de preceptor. allò que és absolut es concep com la consciència universal que identifica el jo i el no-jo. L’estudi de Kant va ser una autèntica revelació. en transformar l’idealisme subjectiu en objectiu. Aquests van ser anys molt durs perquè les ajudes eren poques i. Aquest procés es pot observar a partir de l’estudi de la filosofia com a manifestació de la pròpia consciència. amb el món intel·ligible (allò que entenem i comprenem). L’Idealisme alemany: 17. Discursos a la nació alemanya. • La novetat del pensament de Fichte rau en el concepte del jo pur (lluny del jo principi de consciència de Kant) creador de la realitat. el seu sistema ja havia quedat tancat i complet. Fonaments del dret natural. Ell mai havia parlat d’un ens (el jo pur) creador de la realitat. És una etapa en la que. 17. es van acabar aviat..1. es converteixen en allò que és absolut. Els seus nous plantejaments en metafísica. deixeble de Kant. o Va estudiar a la facultat de teologia de Jena i després va passar a Leipzig. la relació subjecte-objecte en la filosofia transcendental i. Fichte va haver de deixar el seu càrrec i marxar a Berlín. que en un procés dialèctic es nega a sí mateix per construir l’alteritat. Introducció: o Després de la publicació de les tres grans crítiques de Kant. finalment. • Fichte afirmava que la seva filosofia no era més que una reformulació fidel del criticisme kantià. tot essent generador de la realitat.2.1. Per a Schelling. Aquest escrit el va catapultar a la fama i aviat el van cridar per donar classes a la universitat de Jena. pura intuïció intel·lectual capaç d’enllaçar el món sensible (allò que veiem i sentim i toquem). finalment. • Aquest estudi sistemàtic el va dur a estar convençut que la feina de Kant no estava acabada. o Les seves obres fonamentals són: Assaig d’una crítica de tota revelació. la identificació subjecte-objecte es dóna en l’absolut. Poc prudent en les seves afirmacions (tant polítiques com religioses). Fichte havia mostrat un cert interès per Spinoza i per les idees revolucionaries franceses. el va llençar a la lectura de totes les obres de Kant.

La oposició entre el jo i el no jo es duu a terme dins el jo. I en realitat. sinó posat a sí mateix. Kant i els seus seguidors diran que aquest principi és el principi d’identitat. sinó del jove i dinàmic (encara que derrotat) poble alemany. tal i com ja va intuir Kant. alhora. diu Fichte. És a dir. El vici màxim és. L’Estat neix. però d’una altra manera. En una paraula: autocreació. L’Estat de Fichte garanteix el treball i la subsistència de tots impedint. Fichte es desencanta i es torna un nacionalista alemany idealista. la mandra. no posat per no res ni ningú. però d’una altra manera. • Ser lliure vol dir fer-se lliure de forma activa. haurà de garantir la subsistència dels incapaços i el treball dels capaços. Aquests canvis es veuen en dos factors: • Un canvi metafísic de l’idealisme.2. un no jo que està dins del jo. el reconeixement del límit de la llibertat personal vers la llibertat dels altres. La Moral de Fichte: • L’activitat moral implica que el subjecte determina i modifica l’objecte. El Dret. La salvació no arribarà del malmès poble francès. D’aquesta manera queda clar. Dit d’altra manera: A = A. Però el principi d’identitat deriva d’un principi anterior i originari. Conclusions a Fichte: • La segona etapa de Fichte no va tenir. • Una accentuació del discurs místic i religiós. • L’Estat és per a Fichte. aleshores A sempre és igual a A.3. el jo és el principi originari i anterior a tot altre principi. El jo de Fichte acaba sent una intuïció intel·lectual impossible per a Kant. 17. en dir d’una altra manera el pensament de Kant. Fichte defineix dos drets principals i fonamentals: la llibertat i la propietat. alhora. Analitzant el principi veiem que el principi d’identitat és així: Si existeix A. L’ésser humà ho és en la mesura en que es relaciona amb els altres. • Tercer principi: relació entre el jo i el no jo: És el moment de la síntesi. d’un pacte entre els éssers humans i aquest.2. L’ésser humà kantià no posseeix aquests capacitat creadora. permet la realització de l’acte moral. Però és una “resta de coses”. Aquesta dinàmica dóna explicació a l’activitat cognoscitiva i a la moral. que la raó pràctica (la moral) és superior a la raó pura (el coneixement). L’existència de múltiples éssers humans implica l’existència de múltiples formes de pensar. Les idees romàntiques lligaven més amb les primeres formulacions de Fichte 81 • Filosofia. I per aquesta raó. • Déu no és substància sinó idea i la veritable religió consisteix a l’acte moral. Això implica que la llibertat és una tasca infinita. la del no jo és l’antítesi. El segon Fichte: • Fichte sempre va defensar que ell deia el mateix que Kant. superar contínuament els límits que el no jo posa al jo. ja que “mai ens acabarem el no jo”. • Fichte és en el fons un romàntic enamorat de les idees de la revolució francesa. No hi ha res pensable fora del jo. la inactivitat.2. no només farà avançar el saber. Però quan Alemanya coneix les invasions napoleòniques. Els fonaments conceptuals de l’Idealisme de Fichte són: • Primer principi: el jo es posa a sí mateix: La filosofia aristotèlica havia considerat que la ciència es recolzava en el principi de no contradicció. 17. després de ser expulsat de la universitat. sinó que el seu actuar moral suposarà exemple a seguir.17.2. Aquesta limitació activa és el naixement del Dret.5. L’existència del jo és la tesi. l’èxit de les primeres publicacions. és a dir.4.2. que fa que l’ésser humà quedi al mateix nivell que el no jo. l’existència de pobres o paràsits. L’objecte és un obstacle a superar i. Fichte va intentar explicar el que havia ja explicat. doncs. en conseqüència. • Aquesta sembla ser la raó de que alguns estudiosos parlin d’un segon Fichte. • Segon principi: el jo oposa a sí mateix un no jo: Seguim analitzant en clau lògica: veiem que aquesta afirmació vol dir que no A no es = A. . I això és un raonament que només el jo pot haver construït. 17. El jo de Fichte s’oposa a la resta que és no jo. Això li va passar quan. ni de lluny. la Política i l’Estat de Fichte: • L’activitat moral és l’arrel de la mateixa moralitat. estava fent un altre pensament. La persona sàvia serà aquella qui. Aquesta tensió provoca una delimitació d’un vers l’altre: els límits del jo són el principi del no jo i a l’inrevés.

No només perquè la llibertat i la llei moral són la clau del seu pensament. 3a Etapa: Idealisme transcendental i idealisme estètic: 82 Filosofia.17. d’un esperit inconscient. Es tracta. estava Kierkegaard. Aquí comencen a sorgir les diferències importants amb Fichte. Schelling tenia 25 anys d’edat. Exposició del meu sistema. sinó perquè explica l’elecció de cada individu respecte les coses i la filosofia mateixa: l’ésser humà lliure escollirà l’idealisme. Filosofia de l’art. el va substituir. Es pot dir que aquesta primera etapa és una aposta forta per la filosofia de Fichte. en la que Schelling tenia uns 19 o 20 anys. Idees per a una filosofia de la naturalesa. Sobre l’ànima del món.3. És més. en el sentit de que els estudiosos reconeixen vàries etapes: en concret 6 etapes: o Principis fichteans: Sobre la possibilitat d’una forma de filosofia en general. afirma que la Natura és una realitat objectiva. Schelling es va convertir en el nou filòsof de moda entre els romàntics.1.3. Sobre el “jo” com a principi de la filosofia. intenta apoderar-se de la filosofia de Fichte tot explicant-la a fons. entre d’altres. En definitiva. En aquests moments. Schelling estava convençut que Kant va encetar el camí. afirma que la naturalesa es pot explicar amb els mateixos termes que permeten explicar l’esperit de l’ésser humà. Filosofia i religió. Schelling: vida i obres: o Friedrich Wilhelm Joseph Schelling també va ser un jove d’extraordinària intel·ligència. Només amb l’aparició de l’ésser humà apareix la consciència a la Natura. no es va adonar que estava posant en crisi el pensament de Fichte. i quan a aquest el van fer fora. i degut a la publicació d’una obra. o Període de la filosofia de la naturalesa. Filosofia de la mitologia o És evident que aquesta divisió no suposa un trencament en el pensament de Schelling. 17. Per contra. Aquesta ascensió es va acabar de forma brusca. o Període d’Idealisme transcendental. que actua al seu interior i es va desenvolupant d’acord a una finalitat concreta. 2a Etapa: La filosofia de la Naturalesa: • Schelling creu que la Naturalesa té una jerarquia conceptual equiparable al jo pur de Fichte. Investigacions filosòfiques sobre l’essència de la llibertat. però. Sistema de l’idealisme transcendental. o Fase de la filosofia de la identitat. Però cal entendre l’evolució d’un home que sempre va posar per davant la moral i l’ètica. ja que aquest afirmava que la Natura no era més que una producció purament idealista del jo. entre els seus oients.3. Però en fer-ho. Al final d’aquesta etapa. ja que només el jo té consciència. Amb aquesta premissa.3.2. Al llarg del seu període de formació va conèixer a Hegel (al qual va influir notablement) i a Fichte (el qual el va influir notablement). De forma que va acabar donant classes a la universitat de Berlín i. . Schelling intentarà arreglar un dels errors de Fichte: la reducció al no jo de la Natura. Fichte és el veritable continuador de la filosofia kantiana. Schelling. Va treballar a la universitat de Jena com adjunt de Fichte. Introducció a la filosofia de la mitologia. o Fase teosòfica i de la filosofia de la llibertat. Schelling arriba a la conclusió de que la naturalesa es produïda per una intel·ligència inconscient. o Fase de la filosofia positiva i filosofia de la religió.3. que en la conversió de la segona etapa. Goethe parlarà de l’ascensió d’un nou astre. o El pensament de Schelling té una evolució important. la Natura és una intel·ligència inconscient. que es va desplegant en graus de complexitat i perfecció creixent fins arribar a l’ésser humà. sinó que obeeix a motius d’estudi de la seva filosofia. 17. 17. Schelling va morir pràcticament a l’oblit i moltes de les seves obres han estat publicades i reconegudes a títol pòstum. Aquesta primera etapa. a un desenvolupament de la filosofia de Fichte en detriment de la filosofia de Kant. però els kantians es van equivocar. o Ben aviat. 1a Etapa: Principis fichteans: • La primera etapa de Schelling consisteix. La seva carrera professional va ser durant molts anys ascendent. per contra. sobretot.

perdem la pràctica. més el recargolament final. que la majoria de les religions (fins i tot les politeistes). hem de perdre la teòrica. En realitat Schelling intenta conciliar una explicació racional de la revelació. serà a condició que tot està en Déu. tota la realitat és raó i la raó ho és tot. tota la filosofia que s’ha dedicat a intentar aprendre l’essència de les coses. cosa que no havia acceptat mai Fichte. Amb la seva afirmació que la raó ho és tot. determina i modifica l’objecte quan l’aprehen. i inconscient en la mesura en que la natura crea realitats objectives però sense consciència. • El drama dels éssers humans en la lluita quotidiana entre el bé i el mal. La filosofia positiva es construeix sobre la religió i sobre la revelació (encara que la raó també hi participa) • Malgrat Schelling participa de la idea que la única religió vertadera és la cristiana. A més. de la realitat absoluta. sinó també Naturalesa. la que comença a fer-se ara. I es tracta del reconeixement de l’existència real de les coses. • Marx dirà que la última etapa de Schelling és netament negativa i obeeix a raons mesquines en la cerca d’un favoritisme polític.3. Les implicacions són importants: • Una filosofia del coneixement basada en el subjecte és una filosofia pràctica que produeix. Per contra. la ciència dels conceptes absoluts. sinó més aviat d’integrar-les. 17. No és tant una caracterització de filosofia bona o dolenta. i si volem tenir-la teòrica. • La filosofia positiva és. I aquest intent constituirà la seva filosofia idealista transcendental. És un intent de mediació entre raó i llibertat. Però aquesta acceptació. ja que és una persona que es fa a sí mateixa. o en l’objecte. no obstant.3. el seu èxit es va anar declinant i un nou pensador es va començar a imposar: Hegel. els canvis de Schelling.3. • Per a Schelling. 17.5. L’esforç que fa Schelling en construir tot el seu pensament neguen aquesta frivolitat per sí mateix. Però Déu no és pur esperit. sembla que si volem tenir certesa pràctica. Schelling afirma que és necessari solucionar aquesta contradicció. • La filosofia negativa és aquella que s’ha estat fent fins ara i. Després. 4a Etapa: Filosofia de la Identitat: • L’activitat o disciplina que pot ser la conciliació entre el subjecte i l’objecte és l’art.7. En Déu existeix un principi fosc i cec que és voluntat irracional. El que passa és que es tracta d’una revelació progressiva. L’art és una activitat conscient i inconscient alhora.4. La millor època de Schelling és la època que va passar a Jena junt amb Fichte. en aquesta última etapa distingeix entre filosofia positiva i filosofia negativa. El mal és sempre derrotat per les forces positives. Conscient en la mesura en que l’ésser humà crea realitats ideals. de seguir i d’entendre. I per aquesta raó. no és més que un reflex del conflicte entre les forces oposades que hi ha en Déu. creu. 83 .3. Déu és l’antecedent. han fet d’aquest autor un filòsof difícil de llegir.6. en concret.• 17. però no tot és Déu. així com un principi positiu i racional. El seu intent rau en fer una síntesi entre les exigències religioses del romanticisme i una actitud idealista pel que fa a la filosofia. Aquesta pretensió filosòfica de Schelling és potser el tret més important de tota la seva filosofia. En definitiva. El món és quelcom sòlid fora de nosaltres. certament està entrant en una concepció panteista. 6a Etapa: La filosofia positiva o la filosofia de la mitologia: • Schelling. són revelació de Déu. 17. • La filosofia esdevé la ciència per excel·lència. O millor encara. Conclusions a Schelling: • Si estudiar a Fichte resultava complicat pel seu canvi. Una de les contradiccions més importants de la filosofia rau en el lloc a on es posa l’accent jeràrquic: en el subjecte. Schelling considera Déu com a persona. La filosofia negativa es construeix sobre la raó. però sense perdre la peculiaritat històrica de la mateixa revelació. Filosofia. en canvi. i la resta de coses són el conseqüent. és una persona especial. Schelling va estudiar a fons tant la mitologia pagana com la Bíblia. Ara bé. 5a Etapa: Fase teosòfica i la filosofia de la llibertat: • Schelling acceptarà que el cataloguin com panteista. Però aquest és un judici massa dur i gens just. la filosofia basada en l’objecte té un caire estàtic i inamovible.

és dialèctica. no són caòtics. dins el procés històric. oposició de contraris. el jove Hgeel pensa que la dialèctica i la mística són el mateix. • La realitat final és aquest tot que es desplega en constants contradiccions. com a solució o com a síntesi. són sinònims. sinó que està convençut que podem arribar a conèixer la cosa en sí (el noümen). d’abstracció. Hegel observa allò que és real i descriu el que veu. és a dir. • Aquesta doble perspectiva s’expressa en la dialèctica de la consciència dissortada davant les alienacions de l’home en la natura i en la dialèctica de l’amo i de l’esclau en les obres culturals. Què és la dialèctica: • La dialèctica formava part de la tradició filosòfica. • Els tres moments de la dialèctica: Anem a veure com s’entén la dialèctica des del seu vessant de descriptora de la realitat: 84 Filosofia.1.5. . Hegel considera que la reconciliació amb el món real i la superació de la fractura en què es mou. arribar a manifestar la realitat. Hegel acaba per considerar que la dialèctica és el gran moviment ascendent de l’ésser o de la consciència cap a l’Esperit absolut. • Seguint aquests autors. La filosofia.4. aquell començar i no acabar. és a dir. 17. Les categories de la dialèctica: • Hegel mantindrà la diferenciació que va fer Kant entre enteniment (que és la capacitat de jutjar mitjançant la utilització de conceptes) i raó (que és la capacitat de portar els coneixements cap al màxim grau d’unificació.5. Escolàstica i Mística. sota el regnat de Frederic el Gran. anys més tard i en una Història de la Filosofia. Els esdeveniments no són irracionals. • Tant és així que Hegel afirmarà que la funció de la raó és. escriurà que Fichte va ser el representant de l’idealisme subjectiu. 17. de la història i de la cultura humana.5. la dialèctica. Neoplatonisme. segueix l’experiència de l’ésser i de la realitat tal com es posa de manifest en la complexitat de la condició humana. quan ja dequeien el Racionalisme i la Il·lustració i s’obria pas al Romanticisme. Si volem entendre-la no tenim altre remei que fer funcionar la nostra raó també de forma dialèctica. expressa una confiança il·limitada en la capacitat de la raó per desxifrar la clau última de la natura. un continu moviment. • Però en canvi no creu que estem limitats a conèixer només la realitat fenomènica (conclusió de Kant). com les fites necessàries d’un procés continu. en diem). capaç de captar les contradiccions com parts d’un tot en perpetu moviment. • La realitat és contradictòria. Hegel vol conduir la consciència ingènua fins el saber filosòfic i elevar-la cap a l’Esperit tot lligant la dialèctica al temps social i històric: la història només pot i ha de ser compresa dialècticament. Però per arribar a fer-ho cal captar-la tal i com és. en l’Estat. és a dir. es converteix en el mitjà de reconciliació i de racionalització de tota la realitat que ha de ser pensada assumint tots els moments de la història. que mitjançant un mètode adient. Hegel arribarà a la dialèctica com a estudiant de teologia a través dels autors místics alemanys. Aquests es manifesta com a Raó que s’encarna. Schelling ho va ser de l’idealisme objectiu i ell mateix (Hegel) ho és de l’idealisme absolut. Mitjançant una dialèctica de caire més humà. que gira els ulls cap a la Grècia clàssica a la recerca de les seves arrels culturals. o Debilitada la seva admiració per la revolució romàntica. Hegel: o Hegel neix a Stuttgar l’any 1770. sobre tot en els seus corrents més propers a la religió: Platonisme. 17. tant els positius com els negatius. 17. precisament. per tant. una manera de veure i entendre la realitat i un mètode lògic-filosòfic.• Potser Schelling hagi estat l’autor que millor va reflectir el romanticisme: la inquietud permanent. només és possible per mitjà de la filosofia. sinó manifestacions d’una idea que cal interpretar. La dialèctica de Hegel: o Havia arribat el moment en què la filosofia s’havia de constituir com un sistema científic: l’Idealisme absolut. Hegel. i superació dels mateixos. tant en l’àmbit individual com en el col·lectiu. La dialèctica esdevé alhora una ciència. El saber i objecte de la dialèctica es col·loca ara en l’experiència.2.

• L’Esperit és la identitat en la diferència. De resultes del segon moment. o superació. la vida infinita en procés de desenvolupament. o Segon moment: o moment de la negació o contradicció. L’Esperit es veu a sí mateix en la Natura. • La filosofia s’ocupa de la veritat i la veritat és la totalitat.5. es troba una ressonància del canvi dels nous temps: un optimisme històric. i veu la Natura com una manifestació objectiva. Li en direm la tesi. La raó ens ha de donar la clau per entendre aquest procés infinit en el que som parts de l’Esperit. S’estableix el conflicte i l’enfrontament que caldrà resoldre o superar. Darrera els conceptes summament abstractes del seu sistema i de les seves tesis. o Tercer moment: o moment de la negació de la negació. però torna enriquit de l’experiència. per a superar-les i integrar-les en una totalitat superior.3. com un desenvolupament de l’Esperit. L’Esperit pateix una alienació quan surt de sí mateix. Aquesta. o Filosofia. • La realitat és un procés teleològic (que hi ha una finalitat per a tot i que tot té una raó de ser). a la seva vegada tornarà a establir noves relacions que s’abocaran a noves contradiccions i conclouran en un nou moment de síntesi. • L’Idealisme de Hegel és també una forma d’humanisme. La història de la filosofia és el procés mitjançant el qual la raó arriba a veure la totalitat de la història humana i del cosmos. en el que l’ésser és i no és alhora. I pensar de forma dialèctica és adonar-se de les relacions d’oposició de conceptes. l’ésser torna a ser ell mateix. • L’objecte (Natura) i el subjecte (Esperit): • La Natura. del seu propi esdevenir. És el que és. però alhora superat. Idealisme dialèctic: • Les coses finites (nosaltres. 17. però encara no és el que podrà ser. el cercle que pressuposa la seva fi i el seu objecte que té la fi al principi. és condició prèvia de la consciència humana. el nostre món tal i com el coneixem) no són més que manifestacions de la totalitat infinita.Primer moment: o moment d’immediatesa en la que la realitat o l’ésser estudiat és en sí mateix i surt de sí mateix. és subjectivitat i objectivitat alhora. És la síntesi. És el moment de l’antítesi. ja que proporciona l’entorn d’allò que és objectiu sense el que no podem obtenir subjectivitat. enfrontada a l’Esperit. 85 .

Kierkegaard: precursor de l’existencialisme: o Kierkegaard (1816-1855) va reaccionar a la dictadura ideològica de Hegel i va proposar un nou sistema filosòfic a on l’ésser humà individual i concret torna a ser l’eix de la reflexió. 18. Sobretot a través de Fichte. defensors d’una filosofia més materialista i transformadora de la societat. o Al llarg de tota la gradació observem un interès en dirigir la natura i imprimir-hi un sentit teleològic. o Schopenhauer va elaborar el seu pensament partint de moltes dades de les ciències. Copenhaguen. o La realitat representada s’objectiva en idees i és gràcies a aquestes com es pot superar el dolor. o En un principi. Com a voluntat. Com a representació és quelcom fenomenològic. pulsió. De caràcter turmentat i melancòlic. tanmateix. Aquesta idea no és nova. A la mateixa universitat de Berlín va ser professor en un moment en que les idees de Hegel eren summament populars. començaren a sorgir idees força crítiques amb l’Idealisme Absolut de Hegel. o Allò que és fenomènic és el resultat de l’activitat d’un subjecte.3. Va acusar Filosofia. als existencialistes). en canvi. quan ja residint a Frankfurt va arribar el reconeixement públic del filòsof. Tota en un sentit global i històric. i la reducció de la religió a unes pràctiques rituals absents de sentit. és quelcom real. I només la genialitat i la contemplació de l’art ens poden fer sortir d’aquesta situació de patiment i alliberar-nos. Schopenhauer afirmarà que el món és representació i voluntat. de la filosofia oriental hindú (l’ascetisme com a medi d’alliberació). el món com a representació de la voluntat. • Va ser crític amb l’Església com a institució. i com a tal no es realitza en un subjecte en concret. Però aviat es desmarcarà de l’idealisme argumentant que el pensament no pot partir d’un principi abstracte (l’esperit hegelià). arremetent contra la passivitat. dolor.3. Quan el pensador alemany va morir. Així va ser fins a la mort d’en Hegel. o La voluntat és passió. ja que sense ell no seria possible el món fenomènic. Schopenhauer es mostra admirat pel corrent idealista. i d’algunes idees del pensament indi. deixeble de Kant. que parteixin de les circumstàncies dels subjectes (de nosaltres). No obstant això. i filosofia a Berlín. La seva filosofia parla de l’existència i. Aquesta pluralitat de voluntats objectivant el món provoca conflictes i. la voluntat pot arribar a la seva pròpia consciència. sinó per força ha de partir de l’experiència. Crítica a Hegel: • Kierkegaard va estudiar teologia a la seva ciutat natal. Les abstraccions arribaran després produïdes per la raó. la majoria de l’espècie humana no són capaços de superar aquesta situació de dolor. El procés d’abstracció que fa la raó. d’alguna manera suposa la inspiració pels corrents existencialistes posteriors.18. o Aquests corrents s’han agrupat o classificat en dos grans grups: l’esquerra hegeliana i la dreta hegeliana. o Les seves idees i les seves intencions són retornar a uns paràmetres més realistes. altres dirien arribar al Nirvana (en el sentit hindú del terme). 18.1. l’idealisme rígid i la religiositat formal de l’època no van anar gaire amb ell. 86 . I aquesta pretensió va obrir nous camins a la filosofia donant pas a nous corrents filosòfics. o Enfrontat a la màxima hegeliana tot el que és real és racional.1. així. i per tant. sentiment. Reacció contra Hegel: 18. Introducció: o Hegel va pretendre crear un sistema que fos capaç d’explicar tota la realitat de l’ésser humà. converteix allò fenomènic a una cosa objectiva que no deixa de ser una intuïció. a on va ser alumne del filòsof idealista Schelling. o Si s’aconsegueix aquesta alliberació. A la dreta de Hegel (de forma suposada) trobaríem pensadors com Schopenhauer defensor de la voluntat en front de la raó (que donarà pas als filòsofs irracionalistes). Els pensador de l’esquerra hegeliana es veuen representats per Feuerbach i Marx. Schopenhauer: La Voluntat com a fonament de la realitat: o Schopenhauer (1788-1860) va néixer a Polònia i va estudiar amb Fichte a Berlín. o Kierkegaard qui defensa el subjecte individual com el fonament del pensament (donant pas. Aquesta objectivació del fenomen és real en sí mateixa i és producte de la voluntat. sinó que és present en tots els éssers i es manifesta en diversos graus que van des de la voluntat dels éssers inanimats a la dels éssers humans.2. sotmés a les formes a priori que són el temps i l’espai. 18. com a conseqüència. Però és un dolor de naixement. sobretot de les naturals. irreal. Això va provocar que les seves classes estiguessin desertes i les seves obres escasses de popularitat i vendes. ja que prové tant de la filosofia grega (només el savi pot ser alliberat) i.

Els individus podem passar d’un estadi a un altre. tot i que en aquest cas. fet que li produeix angoixa i desesperació. Aquí ens està parlant del deure subjectiu de Kant. substituint el criteri anterior pel de correcte – incorrecte. que no està determinat per res ni per ningú. de cada consciència i de cada vida. 18. L’ésser humà concret. contraposa la individualitat dels detalls. és l’individu. Enfront del panteisme del tot. porta a l’angoixa.2. l’autor ens ensenya tres possibles actituds que podem adoptar davant la nostra pròpia existència. reacciona amb una afirmació de la consciència individual.3. que es troba tràgicament sol davant d’ell mateix i que ha d’elegir entre infinitat de possibilitats. el jo únic i absolut. la singularitat de cada cosa. subjectiva i única. aquesta serà esperonadora per a motivar l’individu a canviar d’estadi. per buida.l’Idealisme de Hegel d’haver considerat l’ésser humà com un subjecte únic dissolt en el seu sistema objectiu i universal. sinó que pren consciència de sí mateix quan es relaciona amb la seva pròpia existència. irrepetible. de carn i ossos. • Estadi ètic: caracteritzat per l’adopció d’una actitud moral enfront de l’existència. • Estadi religiós: és la fase més elevada de les possibles eleccions de l’ésser humà. • L’única cosa que realment existeix. Filosofia. • Estadi estètic: caracteritzat per l’adopció d’una actitud de simples observadors fins i tot enfront del dolor. Els tres estadis: • En aquesta tessitura d’haver de decidir. o saltar d’un a l’altre extrem. Comporta aferrar-se a allò que és bell i perseguir el plaer com a fita de l’existència. 87 . És una actitud que. En aquest estadi hi ha un buit de la raó (recordem els Escolàstics: crec perquè és absurd) i és la fe la que s’encarrega de salvar l’ésser humà de l’angoixa. que no és objecte de definició ni tan sols de descripció. quedar-nos en algun dels estadis. • Aquest posicionament del filòsof per l’ésser humà concret el va convertir en el precursor de la filosofia existencialista que es va desenvolupar durant la primera meitat del segle XX. • Enfront de la raó universal de Hegel.

Concretament es referia a la filosofia alemanya. Feuerbach va viure marginat i oblidat per tothom. de Hegel. per les seves idees polítiques i les seves concepcions religioses. En resum. 19. corpori i sensible. de la mateixa manera que l’escolàstica medieval va utilitzar la raó aristotèlica per a explicar les veritats de la fe. Tret d’un molt curt període de temps en que va ser convidat a donar un curs per un grup d’alumnes progressistes. L’esquerra. al més vell estil de la Grècia clàssica. dirà Feuerbach. Poc després. Lògicament. És a dir: la religió ha de ser. si més no. convertint-se. Fourier i Proudhon. de la natura i les causes naturals. a Fichte i Schelling.3. hem hagut de conèixer. sinó que arriba per un camí que altres han anat obrint. a la màxima realització de l’Esperit hegelià pel que fa a l’Estat. Claude Henri de Saint-Simon: • Saint-Simon (1760 – 1825) va ser el primer en advertir el canvi cap a una societat industrialitzada. bàsicament.2. 19. Feuerbach substitueix Déu per l’ésser humà de carn i os. I per a arribar a aquest. rau en l’ésser humà. ens ha calgut saber abans. Marx ha estat. en una altra basada en l’amor cap a l’ésser humà. a on l’autor duu a terme una reducció de la teologia a antropologia. Les conclusi- Filosofia. Els representants més importants són Saint-Simon. per a arribar a Marx haurem de conèixer quines han estat les llavors que han estat possible el pensament d’un dels més grans filòsofs de la història de la humanitat.1. d’amics de Déu. o Aquest és el missatge humanista de Feuerbach: transformar els éssers humans. en conseqüència. però per a arribar-hi. o Pel que fa als aspectes religiosos. La història del pensament de l’ésser humà sempre ha estat una escala que s’està construint de forma dinàmica. no haguessin estat entenedors per a nosaltres. o El 1841 apareix l’obra més important de Feuerbach: L’essència del cristianisme. vol canviar una moral basada en l’amor a Déu. tot publicant un assaig que li va causar grans dificultats en la seva carrera acadèmica. I això té una conseqüència clara: no és Déu qui crea l’ésser humà. Així doncs. totalment. Els salts no acostumen a funcionar. doncs. La dreta i l’esquerra hegeliana: o Hegel va morir a finals del 1831. o Aquests pensadors francesos són els que més endavant es van dir socialistes utòpics. la dreta deia que Hegel era perfectament compatible amb els continguts del cristianisme.3. ja s’havia arribat a la màxima realització de l’Esperit hegelià. rau en la vida i no en el pensament escrit. per contra. Els socialistes utòpics: o Lenin va escriure que el marxisme havia recollit el millor de la humanitat al llarg del segle XIX. en amics els uns amb els altres. i així va morir: marginat i oblidat per tothom. La dreta afirmava que el model d’Estat perfecte era l’Estat Prussià i amb aquest. la dreta i l’esquerra van discutir sobre la possibilitat d’una convivència enter el cristianisme i el pensament de Hegel (recordem que Hegel havia dit que la filosofia havia d’agafar els continguts de la religió i transformar-los en conceptes filosòfics). ni de bon tros. per a alguns. o Alguns autors han afirmat que la dreta hegeliana és l’escolàstica del hegelianisme.19. i que encara quedava molt per superar. l’economia política anglesa i el socialisme francès. ja que. amb les conseqüències que això implica. la dreta utilitzava Hegel per a justificar l’Estat prussià. Ludwig Feuerbach: o Feuerbach (1804 – 1872) va ser un deixeble directe de Hegel. mentre que l’esquerra va dir just el contrari. mentre que l’esquerra l’utilitzava per a negar l’Estat prussià. ciència de l’ésser humà. no és producte d’una aparició casual. un retorn a la natura. o Feuerbach va acusar Hegel d’organitzar un sistema filosòfic a on es desentén. A més. i no en el concepte d’Humanitat. 88 . en especulació buida. deia que no s’havia arribat. sense que ens ho mani ningú.1. Marx i el Marxisme: Com tots els corrents filosòfics. Ens cal arribar a Marx. La veritat. sinó l’ésser humà qui crea Déu. gens metafísic ni espiritual a l’estil de Hegel. 19. 19. i fins arribar a Marx. els seus seguidors i deixebles es van dividir en dues faccions separades. o D’aquesta manera aviat es va parlar de la dreta i l’esquerra hegeliana. Cal. o el pensament de Marx. els quals. el marxisme. sense haver passat per Kant. en realitat. l’últim dels gran savis enciclopèdics. per sí mateix. o Feuerbach vol centrar l’interès de la filosofia novament sobre l’ésser humà concret. Ja el 1830 prendrà postura per l’esquerra hegeliana. la dreta hegeliana utilitza la raó de Hegel per a justificar els mateixos dogmes de la religió cristiana.

les idees de Saint-Simon van tenir un gran nombre de seguidors. Déu vol que els éssers humans dediquem els nostres esforços a dur a terme la tasca social per la qual ens sentim inclinats de forma natural. però no pas de valor.3. a on la religió tornarà en el seu estat més primitiu. a on la loteria del naixement no jugués per a res (abolits els drets d’herència). • Cap de les tres etapes han afavorit la realització de l’ésser humà en el seu vessant social. • Fourier afirma que a la història hi ha un gegantí pla establert que ens afecta a tots. Per a Fourier. les seves idees van propugnar una societat més justa. i a on la propietat privada no existís. La ciència i els oficis han de tendir a satisfer les necessitats dels éssers humans. • Fourier proposarà organitzar la societat en grups d’unes 1. en concret. o Etapa dels bàrbars. 19. La idea dels canals de Suez i Panamà és de partidaris de Saint-Simon com ho va ser Lesseps. Saint-Simon ens parla de la ciència positiva. o Hi ha una completa llibertat de relacions personals i sexuals. La suposada civilització il·lustrada no ho és en la mesura en que en la principal tasca social: el comerç. els articles pateixen un augment de preu. • El pensament de Saint-Simon és nou des del moment en que. o No existeix la família ja que els nens són educats en la comunitat. o Etapa de la civilització. en contra del que pensaven els Il·lustrats. o la revolució francesa i l’avanç de la ciència com la crisi de la època medieval. es podrà eliminar els tres principals inconvenients de la classe política francesa: l’arbitrarietat. i a la ubicació de les falanges en dirà falansteris. no crítica). la incapacitat i la intriga. a cadascú segons les seves obres. I en concret.600 persones que en dirà falanges. Igual que Newton descobreix l’atracció gravitacional natural dels cossos. la època moderna és crítica. 89 . com la crisi del període politeista. any en que es va produir la ruptura entre ambdós filòsofs. alternats amb períodes de crisi on es posen en qüestió els paradigmes vigents. La ciència haurà de substituir la solidesa dels principis de la fe medieval. • A França. • Per a Fourier han existit 3 grans etapes: o Etapa dels salvatges. la incipient societat comercial – capitalista ja té uns defectes de naixement que la fan inviable. Aquest pla està fet per la Providència. Les principals característiques dels falansteris són: o Són ciutats agrícoles i industrials a on cada component hi troba el seu espai. A la nova etapa els científics substituiran a l’església i els industrials als guerrers. • La tesi principal de Saint-Simon és que la història és una successió de progressos. • L’Estat ha de seguir un criteri molt clar: a cadascú segons les seves capacitats. sinó que està sotmesa a períodes de creixement. • Saint-Simon ens parlarà d’una nova societat orgànica (és a dir. arribarà de la ma de la ciència. ja que els éssers humans frisaran per cobrir les necessitats d’aquells més desvalguts per tal de que tothom pugui gaudir de la felicitat. La nova època orgànica està per arribar i. Aquestes idees certament revolucionàries seran el germen del pensament de Charles Fourier. • Només quan els científics hagin substituït els polítics i càrrecs eclesials. Tanmateix. o Els homes i les dones són totalment iguals en drets i en deures. Charles Fourier (1772 – 1837): • Va ser deixeble de Saint-Simon i autor de nombrosos escrits. ens cal descobrir la nostra atracció natural. • La seva obra més important és La Indústria (1817) • August Comte va ser el seu secretari i col·laborador des del 1818 fins el 1824. Filosofia.ons de Saint-Simon seran recollides pels positivistes d’August Comte i pels marxistes.2. i pendent de que arribi una nova època estable (ell en diu orgànica). Saint-Simon posarà com a exemple el monoteisme. Però no es tracta d’una successió lineal. tant les físiques com les morals. Només així s’arribarà a la felicitat. gens estable.

fill de pares jueus. I l’any 1841 es va llicenciar en Filosofia per la Universitat de Berlín amb una tesi titulada Diferència entre la filosofia de la naturalesa de Demòcrit i la d’Epicur. Es va mostrar contrari a la propietat privada i. Proudhon no carrega contra la propietat privada individual. ja que aquests. pacifistes i mutualistes.19. Tancada la porta de la docència. el que provoca que sigui expulsat de França l’any 1845 i acabi refugiat a Brussel·les. • Van haver intents a Europa i a Amèrica del Nord d’establir falansteris per part de seguidors de les idees de Fourier. Aquesta edat perdurarà en el temps. Karl Marx va freqüentar. Proudhon es mostrarà molt sensible al concepte de justícia en les seves obres. molt més que les anteriors. a on ja hi treballava un amic seu. És a dir. Alemanya. a Berlín. l’ésser humà entrarà de ple en l’edat del Nou Món Societari. el seu pare el va enviar a la universitat de Berlín. Vida i Obres: Va néixer el 1818 a Trèveris.3. i també aviat va ser prohibida la seva edició.1. Això va permetre el jove Marx completar la seva educació i anar a Bonn a estudiar Dret. Això no obstant. cada integrant del falansteri aprendrà un mínim de 40 oficis que durà a terme en diferents moments del dia. En una de les seves obres afirmarà que la propietat privada és un robatori.4. Proudhon també va influir de forma notable en els moviment sindical francès i. Però a Bonn. En realitat. o Filosofia. Durant aquest període. l’any 1844 escriu els Manuscrits econòmic-filosòfics (no publicats fins el 1932). no hi haurà una dedicació plena d’una sola tasca. ja que aquest sotmet l’individu a l’Estat. però no van funcionar i es van acabar desfent. s’ho passen d’allò més bé entre la immundícia. Marx es va entusiasmar amb les idees de Proudhon. Marx estudia a Feuerbach i queda absolutament entusiasmat amb el seu pensament. Va entrar a treballa a la Gaceta renana. segons Fourier. També col·labora amb publicacions de caire cada cop més radicals. per simpatia en la resta de moviments sindicals europeus. Marx va intentar trobar feina docent a Bonn. Els anys 1816 i 1817. alhora. i sota lleis antisemites. al comunisme. Marx va poder continuar els seus estudis en Filosofia i Economia Polítiques. encara que després va encetar el seu propi camí. I és en aquest sentit quan el que s’obté amb aquests guanys són propietats privades producte d’un robatori.4. no li treu cap mèrit a les idees socials de Charles Fourier. també. però. sinó contra el fet de que uns pocs. Karl Marx: 19. però la solució no rau en el comunisme. En un viatge a París. 90 . Però aquest amic va caure en desgràcia. Per a evitar la monotonia. s’aprofiten de l’excedent del valor del que produeixen uns altres. Cal canviar la ordenació de la societat. 19. a cercles de joves hegelians que adoptaven postures radicals. Un cop obtinguda la llicenciatura. i això va evitar que Marx pogués entrar a treballar a la universitat de Bonn. més austera de costums. Marx va conèixer a Bakunin i a Friedrich Engels qui es convertirà en amic i col·laborador seu la resta de la seva vida. i per aquesta raó. en l’anàlisi que fa de la societat capitalista. La seva proposta es basarà en la justícia en tant és un respecte espontani. indiscriminat i recíproc davant qualsevol ésser humà. Karl es va dedicar més a passar-s’ho bé que a estudiar.3. ja que el capitalista no paga a l’obrer el valor íntegre del seu treball. o Els treballs desagradables i bruts com pot ser les neteges del clavegueram seran assignats a nens. Marx es va dedicar al periodisme. • Gràcies als falansteris. I el valor de les seves idees resideix. Fruit d’aquests estudis. els pares de Karl van renunciar a la seva fe. Pierre-Joseph Proudhon (1809 – 1865): Va ser un gran promotor de moviments sindicals. premsa radical burgesa. Aviat va ser anomenat redactor en cap del diari. Gràcies a l’ajut econòmic d’alguns amics de Colònia. com a mínim. ell advocat i ella mestressa de casa.

La crítica a l’esquerra hegeliana: Fins l’any 1843. a través de La Sagrada Família. o Política. la dialèctica. No obstant. Cal fer quelcom més. a Feuerbach. El pensament de Marx es configura als voltants dels següents factors: o El contacte i la posterior oposició al pensament de Hegel. La crítica cap els economistes clàssics: Per a Marx. Era l’agost de l’any 1849. 91 . Profundament compromès amb la causa dels treballadors del món. l’Estat. i van lluitar per una democràcia radical.3. van interpretar les idees de Hegel des d’una tendència al materialisme i a l’humanisme. tot això resultava insuficient per a Marx. però el primer intent de publicar un nou diari de caire comunista. Va tornar a França. tot criticant a Hegel. L’any 1848 escriu juntament amb Engels el Manifest del Partit Comunista. 19. Els altres dos volums van ser publicats a títol pòstum per Engels els anys 1885 i 1894.2. aleshores. i.Al llarg de tota aquesta època. especialment. L’any 1847 escriu Misèria de la Filosofia. o Les idees de l’esquerra hegeliana. o Les obres dels economistes clàssics i la dels socialistes utòpics. la única cosa que va canviar es que ningú no el molestava. és a dir la constitució. o Sociologia. però necessitava de l’ajuda del seu amic Engels per poder sobreviure i continuar amb els seus estudis. Unes de les conclusions dels estudis d’aquests economistes és com la riquesa d’uns és la pobresa de molts altres. precisament.4.4.4. 19. Aquesta època va estudiar a fons o Economia. o Història. va acabar a Londres. La crítica a Hegel: Marx i Engels estan disposats a salvar del sistema hegelià. L’any 1867 apareix el primer volum del Capital. entre d’altres. Però aplicada a una concepció materialista de la naturalesa. I és aquesta la raó per la que. L’Associació Internacional de Treballadors (la Primera Internacional). dirà que quan aquest afirmava que la religió és una creació de l’ésser humà i no al revés. Marx va anar madurant el seu allunyament de Hegel. i Marx les vol unir. Hegel interpreta el món com a ideologia. Filosofia. Però a més. estudiós d’economia. 19. I fruit d’aquests estudis apareix la gran obra de Marx. Marx i Engels ataquen. Ja en una obra anterior al Capital (Manuscrits econòmic-filosòfics). A Londres. sotmet la societat civil a l’Estat i interpreta l’ésser humà real de carn i os com a entitat subordinada a l’Esperit Universal Marx. Karl Marx va morir a Londres el març del 1883. ha de ser també una creació de l’ésser humà. Va fer un curt intent de tornar a establir-se a Alemanya. Els joves hegelians mantenen separada la teoria i l’acció. obra escrita amb la col·laboració d’Engels i dirigida. Obra a on ataca el socialisme utòpic proposant el socialisme científic. Malgrat no tractar-se d’un grup homogeni. Marx s’enfronta als economistes com Adam Smith o David Ricardo. Però aviat se separaran de la resta del pensament hegelià. Marx va fundar l’any 1864 a Londres. va acabar amb el tancament del diari i la nova expulsió de Marx. l’esquerra hegeliana va constituir un grup de pensadors combatius i actius a tota Europa. aquesta ens dóna una radiografia de l’anatomia de la societat civil. a Colònia.4. el seu sistema: és a dir. Hegel en realitat està donant legitimitat a un Estat existent: l’Estat Prussià. resposta a la filosofia de la misèria de Proudhon. però no el van deixar quedar-se. l’ésser humà i la història. per encàrrec de la Lliga dels Comunistes. a Anglaterra. El mateix any 1845 apareix La sagrada família. Les teories d’aquests dos economistes anglesos permeten a Marx entendre amb perfecció els mecanismes de la societat capitalista industrial i de classes. contra els pensadors de l’esquerra hegeliana. No n’hi ha suficient en parlar.

segons el qual. I aquest és el valor que troba l’estudiós Marx del pensament de Feuerbach. Davant d’aquesta desviació utòpica. El treball com alienació: Quan Marx mira el seu voltant. 92 . o Mode de producció antic. Marx i Engels exposaran. Per contra. Però també en aquest cas. les lleis del desenvolupament del capitalisme.4. Marx creu fermament que l’ésser humà té la oportunitat de viure humanament. com si fos un cos inorgànic. La creació de la religió obeeix. el treball capitalista no permet la creativitat de l’obrer o l’obrera. Només la lluita de classes alliberarà l’ésser humà d’aquesta vida alienada. no n’hi ha prou en denunciar l’alienació de la religió.El problema de l’economia política i dels teòrics polítics en general és que determinen amb exactitud el funcionament econòmic materialista de la societat. s’adona que veu.7. a la necessitat de transcendir una situació en la que els éssers humans no estan realitzats.6. conclou Marx. Fourier i Proudhon. 19.la religió és l’opi del poble.4. El treballador que fabrica un cotxe no veu el resultat final.5. Segons Marx hi ha hagut 4 importants etapes històriques de producció: o Mode de producció asiàtic. un invent de l’Estat. La crítica cap els socialistes utòpics: Al Manifest del Partit Comunista Marx i Engels plantegen la diferència entre el seu socialisme científic i altres tipus de socialismes que ells anomenaran reaccionaris. La religió és un invent de l’ésser humà. per què l’ésser humà crea la religió. Filosofia. segons ells mateixos reconeixeran. La crítica a la religió: Recordem que Feuerbach va afirmar que la teologia era antropologia. En opinió de Marx. sinó el lament d’un poble oprimit. L’ésser humà esdevé una mercaderia més en mans d’altres éssers humans.. l’ésser social determina la consciència i no al revés. En paraules de Marx: . humanitzant la natura i fent del món a on viu.. l’emancipació del mateix. La religió. a judici de Marx. o més aviat. 19. segons Marx. Marx considerarà que Feuerbach s’ha quedat a mig camí. expropiats de la seva dignitat intrínseca d’éssers humans. sinó que cal combatre les seves arrels. reduir l’essència religiosa a essència humana. La religió és converteix en un camí pervers per fugir d’una realitat perversa. Marx demostrarà de forma científica com la propietat privada de la que ens parlava ja Proudhon (la produïda per la plusvàlua de la producció). Per descomptat que la crítica arribarà a Saint-Simon. Aquesta tesi del treball com alienació li permetrà de presentar una altra idea fonamental en les seves tesis filosòfiques: el materialisme històric. de la que en deriva un altre tipus d’alineació: la intrusió de l’Estat en contra dels mateixos éssers humans i l’alienació religiosa. una extensió del propi cos. homes i dones descontents i alienats. és generadora de desigualtat social. Aquests anomenats socialistes utòpics han caigut en la utopia: critiquen la societat capitalista però no saben exposar una autèntica alternativa. ambdós autors hi feien entrar qualsevol persona ben intencionada però no disposada a anar fins el final. de forma científica. i només es pot conèixer l’ésser humà a través de la seva història. és un invent social. amb el que això impedeix. 19. Dins d’aquesta categoria de socialistes reaccionaris. cosa que els permetrà d’explicar els seus mals. Però no ens diuen les causes. doncs. La religió de la que parla Marx no és la obra d’una Església corrupta. El converteix en un eix més dins una gran cadena productiva. o Mode de producció feudal. Cal entendre. i malgrat l’acord inicial. I això és una alienació. Però no cal entendre d’aquesta crítica una burla cap al fenomen religiós. Aquests han descobert coses molt importants que han permès el pensament de Marx i Engels. del tot. és a dir.. I aquí rau l’alineació del treball capitalista. però no de l’ésser humà aïllat. arreu. però els ha mancat una visió autèntica de la història del proletariat.. sinó de l’ésser humà en societat.4.

Entès així. La burgesia ha estat la classe social cabdal en l’adveniment de l’estat capitalista: no només ha deixat fora de joc totes les classes procedents de l’època medieval. Marx ens mostrarà clarament la inevitable victòria del proletariat i la caiguda de la burgesia. Però la força de treball és una mercaderia diferent a la resta perquè crea un valor: amb la meva capacitat de fabricar creo objectes que després podran ser intercanviats per altres o por diners. Per aquesta raó. ja que ha diferenciat amb tota claredat.8. En conseqüència. Ara bé. doncs. 19. I és per aquesta raó que es parla també de materialisme dialèctic quan ens referim a les tesis de Marx i Engels pel que fa la història. amb grans canvis socials. la força de treball és l’intercanvi de mercaderies entre aquells qui no posseeixen res més que la seva força.o Mode de producció burgès. les mercaderies són per a Marx. El Capital: L’anàlisi que es fa a la obra El Capital. parteix de l’anàlisi de les mercaderies i el doble valor que aquesta posseeix: • El valor del seu ús. dues classes socials: burgesia i proletariat. o l’intercanvi de mercaderies no és tant una relació d’objectes. el proletariat és la contradicció interna del nou sistema capitalista. de la mateixa manera que la burgesia ha estat la contradicció interna del feudalisme. un obrer en concret ha produït suficient mercaderia per a compensar el que li paga el capitalista. la societat burgesa capitalista ha deixat les coses més senzilles. La plusvàlua. a determinar aquesta equivalència en la mesura en que són dos productes ben diferents i que satisfan necessitats ben diferents? Segons Marx. i aquells qui posseeixen el capital per a comprar-la. dirà Marx) La força per a treballar és l’única mercaderia que tenim totes les persones. És a dir. 93 .10. El proletariat ven la seva força de treball (no té res més per a vendre). en tots els casos. patricis i plebeus.4. sinó que a més. i el capitalista la compra. Filosofia.4. És a dir. El problema apareix quan el preu que paga el capitalista cobreix. I per a Marx. s’apropia fraudulentament de la mercaderia produïda durant aquest lapse de temps. es pot augmentar de forma molt fàcil: • Augmentant la jornada de treball o plusvàlua absoluta. barons i serfs. Al Capital. aquest valor de canvi és la quantitat de treball necessari per a produir la mercaderia. el proletariat és l’antítesi de la burgesia. per exemple. les 4 primeres hores de treball. opressors i oprimits. la qualitat de la mercaderia per a satisfer una necessitat concreta. Aquestes lluites han acabat. en resum. L’essència de la història per a Marx és doncs. l’equivalència que es fa per a poder determinar. És a dir. i justament per les lleis de la dialèctica. la relació entre opressors i oprimits. En termes de la dialèctica hegeliana.4. Les altres 4 hores està produint unes mercaderies que el capitalista no només no ha comprat. unitats de quantitat de treball per a produir-les. • Reduint les hores en que el treballador amortitza el salari o plusvàlua relativa. per exemple. Com s’ha arribat. sinó que aconsegueix fer-se amb el poder polític a través del poder econòmic. • El valor de canvi. que vint quilograms de cafè són intercanviables amb vint metres de tela de cotó.9. 19. L’arribada del comunisme: Ja hem vist com Marx creu que la burgesia deixarà d’existir a mans del proletariat d’arreu del món. sinó una relació entre persones (entre productors. 19. La lluita de classes: Al Manifest del Partit Comunista es pot llegir que la història de totes les societats es pot resumir en la història de la lluita de classes: lliures i esclaus. a més. La dialèctica és la forma en que les diferents etapes històriques es van resolent. en 4 hores. Aquest producte no pagat és la plusvàlua i Marx arribarà a demostrar mitjançant una fórmula com es produeix el procés de producció capitalista. el comerç.

Algunes conclusions: Marx va utilitzar la dialèctica com a mitjà per a interpretar la Història i la societat humana. • Instauració de plans col·lectius de producció. Mitjançant la qual. El materialisme dialèctic de Marx és més mecanicista. la dialèctica segueix unes lleis molt concretes: • Llei de la conversió de la quantitat en qualitat. 94 . la història i els éssers humans: en funció dels factors econòmics que hi intervenen. és i serà el sistema d’una classe social per a oprimir una altra. • Abolició del dret d’herència. com aquells qui converteixen el seu pensament en una mena de religió positiva.11. I això és perfectament coherent amb el seu pensament ja que l’Estat sempre ha estat. L’adveniment de la societat comunista es farà en diverses etapes. En realitat. • Educació gratuïta i obligatòria per a tots els nens. Els grans canvis quantitatius acaben produint canvis qualitatius.La nova síntesi (en sentit hegelià) és l’Estat comunista. dogmàtic i estàtic. S’hauran acabat les diferències socials i tothom treballarà en un lloc en el que se sentirà realitzat. pel que fa al sistema polític un sistema d’anarquia. Al llarg d’aquesta transició.4. L’Estat com l’únic capitalista és simplement el pas previ a l’abolició total de l’Estat i l’adveniment de l’autèntic comunisme que és. la dialèctica es va resolent en diverses negacions que donen pas a nous plantejaments (el cas del proletariat que nega a la burgesia). influït pels nous corrents positivistes. segons Engels. És del tot necessari posar Marx. el critiquen. s’anul·larà la divisió del treball (una de les principals causes de l’alienació del treball per a Marx) i l’Estat burgès. serà: Cadascun segons les seves capacitats i a cadascun segons les seves necessitats. Filosofia. • Sistema d’impostos fortament progressiu. la realització de la qual Marx no ens acabarà d’explicar amb massa precisió. La primera etapa consistirà a la dictadura del proletariat. Però el pas d’un model de societat a un altre no es fa amb bones paraules. • Treball igualitari per a tots. les noves teories de la evolució i els nous coneixements científics. Durant aquest procés se centralitzaran tots els mitjans de producció en mans de l’Estat. sense conèixer-lo. És un canvi revolucionari necessari per a assolir el nou Estat. • Llei de compenetració entre els oposats. ni Marx ni Engels. van imaginar mai que la posta en pràctica dels seus ideals consistís a una simple reducció dràstica de tothom a proletariats pobres. Marx va oferir a la humanitat una nova manera d’entendre el món. El lema d’aquesta nova societat. Prohibició i abolició del treball infantil. és la teoria de tot l’Univers. 19. La dialèctica. però. • Llei de la negació de la negació. mentre que per a Engels. el materialisme dialèctic és quelcom dinàmic que queda confirmat pel desenvolupament de les ciències. • Centralització dels mitjans de transport. Engels i el materialisme dialèctic al seu just lloc: s’equivoquen tant aquells qui. • Centralització del la banca en mans de l’Estat. I per a Engels. Lo nova societat comunista permetrà el retorn de la dignitat de l’ésser humà. desapareixeran la propietat privada i les classes socials. A la natura hi ha parelles de contradiccions que no es poden considerar de forma separada. Per a aconseguir-ho es duran a terme algunes accions forçades: • Expropiació de les propietats en forma de cases i edificis. Engels. va ampliar la dialèctica a l’explicació de tota la natura.

a l’expansió colonial europea a Àfrica i Àsia. i amb l’ajuda dels estudis fets. el Positivisme ens arribarà profundament impregnat de l’herència del racionalisme des de Descartes fins la Il·lustració. o Va néixer a Montpellier. encara que després els seus pensaments es van separar fins l’enfrontament ideològic. Autors anglesos. o Malgrat això. absència de tota crítica. No així a altres parts del món. catòlica i monàrquica. col·lectiva i individual. aproximadament des de 1840 fins aproximadament els principis de la Primera Guerra Mundial. En física a Faraday. La ciència serà capaç de solucionar tots els mals de la humanitat. ens trobem en una etapa que es caracteritzarà pels següents trets: Estabilitat política. En química a Pasteur entre d’altres. fruit dels punts anteriors. S’accentuen les diferències entre el camp i la ciutat.2. fill d’una família modesta. igual que els marxistes els mals de la societat industrialitzada. Encara que el Positivisme va caure de quatre potes en les mateixes postures dogmàtiques que tan criticaven. 95 Filosofia. l’ésser humà interpreta tots els fenòmens amb idees abstractes i explicacions purament metafísiques. el modus operandi de les ciències naturals. A França. Procés d’industrialització. o de la torre Eiffel a París. la cultura. És a dir. Introducció al Positivisme: o El Positivisme és un corrent de pensament que va dominar gran part de la filosofia. En les ciències matemàtiques ens trobem a Cantor entre d’altres. a postular la seva teoria dels tres estadis. se’l considera el pare de la Sociologia (com a ciència) i és. o Els positivistes veuen. Autor francès. o Va fer estudis tècnics (el que ara en diríem Mòduls d’Enginyeria) a una important escola tècnica francesa. Gran interès. Cal aplicar-lo fins i tot a les ciències socials. En definitiva. Estadi Teològic: en aquest estadi. Va conèixer Saint-Simon i va ser deixeble i secretari seu. Molts i grans avenços científics i tècnics. Neixen noves ciutats. de forma fulgurant el perfil de la societat. Maxwell i Hertz. Estadi Metafísic: en aquest estadi. o Els descobriments científics han anat canviant. També és l’època de la teoria evolucionista de Darwin. Comte escriu que ja molt aviat (poc després de fer catorze anys) va experimentar la necessitat d’una renovació universal. I totes les ciències han d’agafar com a model.1. A Anglaterra estarà impregnat d’empirisme i utilitarisme. Aquesta necessitat el va portar. John Stuart Mill (1806 – 1873). Va llegir també obres dels empiristes anglesos. també. El Positivisme a França: Auguste Comte: o Auguste Comte (1798 – 1857) va ser l’iniciador del positivisme francès. o El Positivisme prendrà trets de l’herència cultural i filosòfica pròpia de cada país. l’ésser humà interpreta tots els fenòmens com producte d’intervencions sobrenaturals. Tret d’alguna excepció. Aquest modus operandi o mètode de les ciències naturals és descobrir les causes i controlar els efectes. S’albira ja que el progrés científic i tecnològic és inaturable i això ens permetrà de solucionar tots els problemes de la humanitat. des de certs punts de vista. Un cert messianisme en alguns autors. Crítica contra qualsevol idea metafísica o idealista. ja que assistim. només les ciències ens donen coneixement. el Positivisme comparteix uns trets comuns que han fet possible considerar-lo un corrent coherent: En contra de l’Idealisme. per la sociologia. Herbert Spencer (1820 – 1903).20. la qual explicarà l’evolució humana. i les velles creixen en grandària. confiança cega en la ciència. El Positivisme: 20. 20. Els autors positivistes més importants són: Auguste Comte (1798 – 1857). que ens durà a una societat de benestar generalitzat. anys després (1822). o En un dels seus escrits. Un gran optimisme social basat en un progrés que no es pot aturar. o El Positivisme certament és l’època de grans avenços en tots els camps de la ciència. Es tracta d’una etapa a Europa estranya pel que fa a la pràctica absència de conflictes armats. Les noves tecnologies permeten nous sistemes de producció i la ciència està aconseguint posar fre a moltes malalties infeccioses que havien estat un autèntic assot per a l’ésser humà. la política i la interpretació de la història. però creuen que és un mal passatger i que aviat marxaran en augmentar els coneixements i la riquesa. o La revolució industrial està canviant les expectatives de vida de milions de persones. política i filosòfica. . el representant més important del pensament positivista.

20.3.

20.4.

Estadi Positiu: en aquest estadi, l’ésser humà admet la impossibilitat de coneixements absoluts. Deixa de preguntar-se per l’origen i el destí de l’Univers. Tan sols cerca descobrir, mitjançant l’ús de la raó i la observació, les lleis que el regeixen. o Comte confiarà plenament en la ciència. Aquesta, en el seu estadi de maduresa absoluta (l’estadi Positiu), solucionarà tots els mals de la humanitat. Però cal, per força, abandonar qualsevol pretensió d’explicació metafísica de la natura o l’ésser humà. Aplicant aquest esperit d’observació i anàlisi en l’estudi de la societat, Comte inventarà la Sociologia. Cal descobrir i entendre les lleis socials, de la mateixa manera que cal descobrir i entendre les lleis naturals. o El coneixement social científic, ens permetrà de preveure el comportament social, igual que fa la física amb la natura. Comte proposarà una nova classificació de les ciències, a on la filosofia es convertirà en una pura metodologia de les ciències. Ja en la seva etapa de vellesa, Comte arribarà a comparar la seva teoria social, en una nova i necessària religió, a on se substitueix l’amor a Déu, per l’amor a la Humanitat. Una Humanitat que transcendeix els individus que la formen i està formada per tots aquells que ja han mort, els que són vius i els que naixeran. Comte arribarà a dir que la nova religió ha de copiar l’estructura de la religió catòlica. Hi haurà nous dogmes (la filosofia positiva), nous ritus, sagraments i calendari de celebracions. Però la importància de Comte rau en la noció de la la ciència com a promotora del progrés social, la crítica a tota afirmació metafísica no comprovada, i el naixement de la sociologia com a ciència autònoma. El Positivisme a Anglaterra: John Stuart Mill: o John Stuart Mill (1806 – 1873) va ser educat pel seu propi pare, John Mill, filòsof seguidor de l’utilitarisme anglès i, concretament, de les idees de Bentham (la màxima felicitat per al major nombre de persones possibles). Segons explica ell mateix, després d’estudiar a Bentham, crèia haver trobat la fita final en el seu estudi, però poc després va caure en una forta depressió. Al final de la qual es va adonar que la felicitat rau en marcar-se fites fora dels interessos d’un mateix. A partir d’aquest punt, Stuart Mill va dedicar tota la seva vida, juntament amb la seva estimada esposa Harriet Taylor, a configurar teories en l’àmbit lògic, polític i ètic que continuen sent punt de referència obligat. o Pel que fa a les seves teories sobre la lògica, Stuart Mill començarà criticant el sil·logisme aristotèlic. Tots els nostres coneixements provenen de les observacions empíriques individuals. Les generalitzacions només ens serveixen com a medi recordatori, però no ens podem refiar com si fossin veritats absolutes. El secret de la lògica rau en la inducció, la qual ens permet de preveure que si ha succeït una cosa sobre en ens, la mateixa cosa pot succeir a tots aquells ens que comparteixen uns trets determinats. o Pel que fa a les seves teories polítiques, Stuart Mill defensa una democràcia representativa, en la que tothom hi sigui representat i a on les minories siguin escoltades i puguin, mitjançant la força dels arguments, superar la majoria numèrica. Tanmateix defensarà l’autonomia de l’individu, la llibertat individual i el dret a viure com un vulgui. El Positivisme evolucionista d’Herbert Spencer: o L’any 1859 Charles Darwin publica l’Origen de les Espècies. Set anys abans, Herbert Spencer (1820 – 1903) havia publicat La hipòtesi del desenvolupament a on ja avançava una idea evolucionista. Aquesta idea va anar madurant amb certs aires metafísics que pretenien donar explicacions de l’Univers. o Certament, la religió, de la mateixa manera que la ciència, sostenen que la realitat última no pot ser coneguda i que l’Univers és un misteri. I en aquest sentit, religió i ciència es reconcilien: totes dues reconeixen l’existència d’un Absolut. La religió ens mantindrà el misteri, mentre que la ciència el farà cada vegada més petit, sense arribar a descobrirlo mai del tot. o Ja hem vist com Spencer ja va avançar la importància del terme que poc després posaria de moda Darwin: evolució. Però mentre aquest parlava de l’evolució de les espècies, Spencer parlarà de l’evolució de l’univers. L’evolució, segons Spencer, és el pas d’un sistema menys coherent a un altre de més coherent. I en un segon moment, el pas de la homogeneïtat a l’heterogeneïtat. L’evolució pel que fa a l’ésser humà, haurà de portar-lo a ser un ésser totalment feliç, estable i perfecte. Cert és que en aquesta evolució poden sorgir entrebancs, però la línia general és de progrés indubtable. I aquí rau l’optimisme positivista de Spencer. o Spencer defensarà una sociologia que, lluny del pensament de Comte, ha de posar l’èmfasi en l’individu, i no en un rar concepte d’Humanitat Transcendent. L’Estat ha d’estar al servei de l’individu i no al revés. Tanmateix, Spencer creu que la psicologia ha de tenir el seu propi camp d’actuació, sense està sotmesa a la Sociologia. 96

Filosofia.

21.

Crítica a la raó: Els filòsofs de la sospita: 21.1. Nietzsche: 21.1.1. Introducció al personatge: • Friedrich Nietzsche (1844 – 1900) va ser un crític despietat dels temps passats i un desmitificador absolut de les tradicions i de la moral de la seva època. De ment brillant i aguda intel·ligència, Nietzsche ja avança que el seu nom anirà lligat a una forta crisi. De sí mateix dirà que no és un home, sinó una càrrega de dinamita que explotarà més endavant. • Nietzsche s’interpreta a sí mateix com un nou messies escollit pel destí. I la seva crítica comença pels corrents imperants en aquella època: Crítica contra el Positivisme: el progrés és un invent modern, fals i inexistent. Crítica contra les ciències: lligada a la crítica anterior, posa en dubte la pretensió de veritats de les ciències mal denominades exactes. Crítica contra qualsevol manifestació d’espiritualitat: Déu ha mort i el cristianisme és un vici que amb la compassió s’escampa com una pandèmia. • Nietzsche és l’esperit que contradiu, ja que amb ell arriba un nou missatge. • Amb totes aquestes premisses no és estrany que hi hagi opinions de tot tipus i colors sobre el filòsof alemany. Nietzsche és potser un dels autors, sinó l’autor, que més joc dóna a interpretacions molt contraposades i molt poc avingudes: Com un antipositivista declarat que tira per terra la confiança en la ciència. Com un antidemòcrata que menysprea el poble tant com la nova classe emergent. Com el representant més important d’un nou corrent filosòfic anomenat vitalisme. • Nietzsche no només ha patit moltes interpretacions, sinó que, a més, ha estat caracteritzat personalment de diverses maneres: Amb una imatge d‘artista aristocràtic i decadent. Com un materialista radical. Fins i tot s’ha arribat a parlar de Nietzsche com el primer existencialista. Precursor de Freud i molt influent en les avantguardes artístiques dels anys vint degut, sobre tot a les crítiques a la societat burgesa. Com el profeta i ideòleg del nazisme, de la cultura militarista i la superioritat de la raça ària. • La veritat és algunes de les idees de Nietzsche, com la del súper home, o la voluntat de poder, van estar tretes del context del seu manuscrit per la seva pròpia germana, la qual sí va confondre les idees del seu germà amb les idees del nazisme. I aquí rau la confusió de que Nietzsche presenti unes idees que neguen l’humanitarisme i la democràcia i que fan apologia de l’Estat militarista, terrorista i racista com va ser l’Estat Nazi. • Una atenta lectura dels seus escrits i una bona interpretació dels mateixos allunyen qualsevol confusió d’aquest tipus: Nietzsche no fa apologia del nazisme, ni de la superioritat de cap raça, ni tan sols de l’Estat autoritari. El súper home del qual ens parla a les seves obres, no és una raça, ni un partit, sinó el filòsof que anuncia una nova humanitat. Aquesta nova humanitat s’alliberarà de les cadenes de les tradicions morals, i s’aixecarà més enllà del bé i del mal. 21.1.2. Vida i Obres: • Friedrich Nietzsche va néixer el 15 d’octubre del 1844 a un poblet d’Alemanya anomenat Röcken. Va estudiar filologia clàssica a Bonn i a Leipzig. A aquesta última universitat va tenir coneixement de les obres de Schopenhauer, la obra del qual, El món com a voluntat i representació el va impressionar profundament. • L’any 1869, quan només tenia 24 anys, va ser cridat per a ocupar la càtedra de filologia clàssica a la universitat de Basilea. Va ser en aquesta època quan va establir contacte amb Richard Wagner, el compositor. • L’any 1872, Nietzsche escriu L’Origen de la Tragèdia, obra que va causar una forta polèmica en els cercles culturals. Poc després trencarà la seva amistat amb Wagner, ja que troba que aquest últim no pretén, en realitat, regenerar la cultura. Amb motiu d’aquesta ruptura personal i ideològica, Nietzsche escriu, l’any 1878 Humà, massa humà, a on també l’autor es comença a distanciar del pensament de Schopenhauer.

Filosofia.

97

L’any 1879, degut sobre tot a la personalitat inquieta de Nietzsche, abandona la càtedra de filologia i comença una peregrinació de pensió en pensió a través de Suïssa, Itàlia i el sud de França. • El 1881 publica Aurora, obra en la que ja es comencen a veure les tesis fonamentals del seu pensament. • El 1882 publica La gaia ciència a on el filòsof ens promet un nou destí per a la humanitat. • L’any 1883, i havent un fracàs sentimental entremig, Nietzsche escriu la seva obra mestra: Així parlà Zaratustra, que no va quedar acabada fins dos anys més tard. • L’any 1886 veu la llum Més enllà del bé i del mal. L’any 1887 escriu La Genealogia de la Moral. L’any 1888 és especialment actiu: L’ocàs dels Ídols, L’anticrist i Ecce homo. Finalment, a Torí, Nietzsche treballa en la que serà la seva última obra: La voluntat de poder, obra que no aconseguirà acabar. • El dia 3 de gener de l’any 1889. Nietzsche pateix un atac de bogeria i es tira al coll d’un cavall l’amo del qual estava apallissant. Va quedar sota la custòdia de la seva mare, i en morir aquesta, sota la de la seva germana. • Nietzsche, un dels pensadors més brillants de la humanitat va morir a Weimar el 25 d’agost del 1900 absolutament boig, i sense saber de l’èxit que tenien les seves obres. • No hi ha dubte que Nietzsche va ser una persona que es va passar en moltes ocasions: desqualificacions quasi insultants, actitud polèmica i provocadora, anàlisi parcial i injusta de les idees oposades a ell, i altres actituds de dubtosa objectivitat. Però malgrat això, Nietzsche va ser una gran influència per a: La literatura i les arts estètiques. El psicoanàlisi. La filosofia, la reflexió moral i religiosa. • En conclusió, la dura crítica de Nietzsche no ens ha de fer por si les nostres intencions són honestes i la nostra recerca intel·ligent. Nietzsche tan sols fa envermellir als falsos, als acomodats i als que fan de la seva vida una doble moral. 21.1.3. Nietzsche i Sòcrates: la primera denúncia: • Ja hem comentat que la lectura de la obra de Schopenhauer El món com a voluntat i representació el deixa molt impressionat. Schopenhauer el convenç que la vida és una tragèdia irracional i cruel, a on impera el dolor i la destrucció. L’art és l’única experiència que ens permet enfrontar-nos a la vida amb una afirmació no exempta de repte. • A la seva obra L’Origen de la Tragèdia, Nietzsche enfronta l’esperit de la Grècia clàssica presocràtica, un esperit fort i vital representat pel déu mitològic Dionís, personatge sensual i embriagador, amb plena harmonia amb la Natura, enfrontat amb el déu Apol·lo, representant de la moderació i l’equilibri. La síntesi d’ambdues postures és la tragèdia grega. • Per contra, l’aparició dels que han mal anomenat grans filòsofs Sòcrates, Plató i Aristòtil no han fet més que matar aquest esperit vital. Els sofistes sí que eren vàlids, perquè s’atrevien a fer afirmacions agosarades, però en canvi Sòcrates, amb la seva presumpció de dominar i entendre la vida amb la raó provoca una clara decadència de l’esperit vital clàssic. • La moral socràtica, que pretén un camí ascendent de perfecció, està equivocada. I totes les morals que ho pretenen, com és la moral cristiana també ho estan d’equivocades. Sòcrates nega la vida quan lliga els instints sota el domini de la raó. I tant és així, que acaba negant la seva pròpia vida. • La raó emmascara la vida. Els conceptes que produeix la raó són un engany que ens fan creure que la vida es correspon a ells. I això no és així. • Amb les paraules no s’arriba mai a la veritat. En realitat són una metàfora de la realitat. 21.1.4. Segona denúncia: Feuerbach, Comte i els idealistes: • L’Origen de la Tragèdia va causar una gran commoció entre la societat contemporània. Malgrat ser una obra defensada pel mateix Wagner, estudiosos de la filosofia i de la filologia la van criticar. • Però no content amb això, Nietzsche va escriure una altra obra a on aquest cop, els va tocar el rebre als pensadors citats el títol. Al costat de la crítica, Nietzsche

Filosofia.

98

El súper home no és. pels dèbils. Creu que els sacerdots són presoners d’uns valors i paraules buides. instrument de dominació. La compassió ens fa dèbils –afirma Nietzsche–. Filosofia. Les morals imperants ens diuen què és allò que és bo que fem. I això ho fa especialment. sinó un pessimisme tràgic hereu del cristianisme. dels derrotats. En realitat Nietzsche critica qualsevol pretensió d’establir allò que està bé i allò que està malament. 21. Aquesta és la visió cosmològica de Nietzsche. • Torna.1. ni estructura. és molt crític amb l’Església. 99 .6. Si l’un era massa humà. en nom dels principis dionisíacs. Però Nietzsche es pregunta si el que ens diu que és bo. una moral. de la democràcia i del socialisme. és a dir. l’altre li sembla excessivament pessimista. no té treva. d’aquells que necessiten recriminar i vigilar el comportament de la resta per a sentir-se segurs. sinó un etern retorn de tot i de tots. Ha pres partit pels perdedors. cal distingir entre: La moral aristocràtica: la moral dels forts. i al revés. segons l’autor. • No és el naixement de Crist el que ha de dividir la història. • Fruit d’aquesta desfeta. • Però amb el decurs del temps. • Nietzsche afirmarà: Déu ha mort. Nietzsche està fascinat per la figura de Jesús i afirma que Ell no té res a veure amb el cristianisme. Les arrels de la moral cristiana és la moral dels esclaus. I ho fa. La moral dels esclaus: la moral dels febles. tot allò acomodat. qualsevol fórmula moral. La nova moral: • Ja hem comentat que l’autor critica fortament qualsevol intent d’establir un seguit de normes de comportament. és a dir. Són teories massa humanes (per limitades). Jesús va viure una vida de denúncia contra tot allò establert. cap als aristocràtics i bells. El Déu cristià representa tot allò que Nietzsche vol rebutjar. però alhora de la generositat i de l’individualisme. d’aquells que s’afirmen a sí mateixos i no necessiten de vigilar el comportament de la resta.1. o més aviat. ni el seu camí és un progrés constant (com diu l’idealisme). • La conseqüència a aquesta nova moral és un absolut nihilisme. cal que ells recuperin els seus instints.defensarà la figura de Schopenhauer com el nou representant de la cultura dionisíaca. Nietzsche està duent a terme una crítica molt forta a tota moral (no només la cristiana). Nietzsche afirmarà en la seva obra Així parlà Zaratustra que el súper home és aquell qui s’aferra a la terra i defuig les explicacions sobrenaturals. a través de dues obres: Més enllà del bé i del mal i Genealogia de la Moral. La moral ha estat sempre. • Però malgrat tota aquesta càrrega. com ho van pretendre els nazis. Nietzsche començarà a distanciar-se tant de Wagner com de Schopenhauer. l’autor anunciarà la mort de Déu. I amb aquesta postura. una raça. precisament. No hi ha sentit. És la moral dels ressentits. La caiguda dels valors deixa l’ésser humà decebut i sol. doncs. No és un ésser exclusivament dominador. Cal recuperar-los. ni ordre. La moral cristiana considera pecat pràcticament tots els bens i valors de la terra i de la vida. El súper home i la voluntat de poder: • Dins d’aquest pensament. sinó que és un ésser que accepta el seu lligam amb la terra i trenca els lligams amb el transcendent. no serà dolent.7. A més.1.5. • A la Genealogia de la Moral Nietzsche es pregunta sobre l’origen psicològic dels valors morals. I aquesta és una recuperació de la doctrina de l’etern retorn dels grecs: el món no avança linealment (com diu el cristianisme). dels dèbils. És la moral de l’orgull. o una ètnia. Però ja no es tracta del pessimisme vital del qui accepta la vida tal i com arriba. ara és el moment del súper home. El món necessita acceptar-se a sí mateix dins del caos etern que es repeteix. Segons Nietzsche. La mort de Déu i l’Anticrist: • La crítica de Nietzsche cap a tots els corrents de pensament anteriors a ell (sobre tot els immediatament anteriors o els mateixos contemporanis). la visió vital i compromesa amb els sentits del filòsof. 21. Aquesta situació els fa sentir-se ressentits cap als victoriosos. sinó la mort de Déu. • Nietzsche. 21. a més.

La vida mai fa vista enrera. 100 . fet que obligà a Freud a exiliarse a Londres. Per tal de poder escapar a la censura. Això els va obligar a canviar vàries vegades de residència.2. però mai de passat. mentre que aquesta segona ordenació obeeix a la seva experiència en al camp de la psicoanàlisi. així com l’existència d’un món ocult. La primera definició. que ni la filosofia ni la religió han estat capaces de fer aflorar i posar al descobert els orígens de les malalties anomenades nervioses.2. però es va sentir encuriosit per la biologia i la fisiologia. segons l’autor. cal trobar-los en la seva concepció de la psicologia com una metafísica del subjecte. No obstant això. Freud ja no parlarà de llocs en sentit figurat (els tòpics anteriors). que penetra més enllà de la consciència. La primera estructura o tòpic (del grec topos que significa lloc) la proposa a la seva obra La interpretació dels somnis. Allò que és conscient suposa la perifèria de l’aparell psíquic. Aquí rauen els instints. A aquest projecte. L’allò és el fons obscur de la nostra personalitat. a la que hi va dedicar alguns anys d’estudi i investigació. L’allò està en continua ebullició i busca poder descarregar la seva energia per trobar satisfacció. Les pulsions de l’inconscient són instintives i intenten d’entrar en la consciència. Allò que és inconscient fa referència a alguns actes o omissions. sinó d’instàncies de la personalitat que són.2. sense ordre ni lògica. La voluntat de poder és la lluita de la vida que s’ha de superar a sí mateixa. Filosofia. • Segona tòpica: allò-jo-superjo: En aquesta segona explicació. són les aportacions més importants del pensador. però els ho impedeix la censura. Freud va anar configurant la seva teoria de la psicoanàlisi. activitat aquesta última. És tensió i lluita constant contra tot i contra tots. superjo. Freud: 21. les manifestacions de l’inconscient es disfressen i s’emmascaren sota els somnis. L’any següent ja va morir. • Els fonaments filosòfics de Freud. La idea de que la psique pot tenir influències en el cos.• 21. els nazis es van annexionar Àustria. Fonaments del seu sistema: estructura de la psique: • Les aportacions de Freud han significat una fita important per a les ciències de l’ésser humà. segons l’autor. tres subjectes en un: allò. té raons biològiques. • Freud afirmarà a la seva obra Els orígens de la psicoanàlisi. És la part més primitiva de l’ésser humà i. jo. va viure la major part de la seva vida a Viena.2. El preconscient ocupa un lloc intermedi entre els dos anteriors. que ens portarà al coneixement més profund de l’ésser humà. els actes fallits i les neurosi. Si el jo l’impedeix de descarregar la seva energia. El principi del plaer és el principi bàsic de la vida. la font de tota l’energia psíquica.1. Introducció biogràfica: • Sigmund Freud (1856 – 1939) va néixer al que ara seria l’actual República Txeca. 21. alhora. Aquests generen unes energies que circulen lliurement i que sovint es manifesten de forma que no té res a veure amb l’origen de la pulsió. però allò important és que l’inconscient el constitueixen els continguts reprimits. el mateix autor l’anomenarà Metapsicologia donant a entendre que està més enllà de la psicologia. • Freud proposarà dues estructures de l’aparell de la psique humana. subconscient. • L’any 1938. • Va ingressar a la Universitat de Viena per estudiar medicina. La segona surt a les seves obres a partir dels anys vint. • Un cop acabada la carrera es va especialitzar en anatomia cerebral i poc després ja va obrir la seva consulta particular per al tractament de malalties nervioses. La seva família era jueva i en la seva infantesa van patir les freqüents campanyes antisemites de l’època. Aquest té accés voluntari a la consciència i per aquesta raó la censura és feble. La voluntat de poder ens parla de present i de futur. • Primera tòpica: conscient-preconscient-inconscient: Aquí en descriu l’aparell de la psique constituït per tres sistemes: conscientpreconscient-inconscient. • Gràcies a un estudi sobre els tractaments de la histèria a través de la hipnosi.

I en la mesura en que no són més que manifestacions substitutòries. 21. Els instints de vida actuen en sentit de la pròpia conservació. sinó contra un mateix en forma de sentiments de culpabilitat. Interpretació de la cultura: psicologia social: • La teoria psicoanalítica de la cultura no és més que la mateixa psicoanàlisi aplicada a la cultura. obligacions i prohibicions que l’infant interioritza a través de la figura del pare. la consideració de la ment com un camp de batalla de pulsions. El títol ja ens dóna una idea del que pensa l’autor del que és viure en societat: les pautes de conducta social són restrictives sobretot pel que fa a la sexualitat i l’agressivitat.3. Seguirà. augmenten els sentiments de culpabilitat socials. Si el moment cultutal augmenta pel que fa a la repressió. • Les coses bones que en dóna el fet de viure en societat –com són l’art. Això implica un alt risc de neurosi cultural: una societat malalta. Rep les pulsions de l’allò però les descarrega seguint el principi de realitat: sap satisfer aquestes descàrregues d’acord a les normes socials. Els instints de mort tenen com a direcció última el retorn a la matèria inorgànica. Aquestes pulsions són de naturalesa biològica i deriven de dos grups d’instints: l’instint de vida. precisament. En la infància ñes feble i petit. doncs. L’instint sexual serà per l’autor un dels més importants dins aquest grup. o la convivència–. El jo representa la racionalitat. Controlo i supervisa el jo. El superjo és la instància ètica de la personalitat.2. • Una de les aportacions més interessant de les teories de Freud es. 101 . Comprén i aplica les normes. i només ho pet fer a través de les altres dues instàncies.l’individu sent malestar. Això suposa diferir la consecució del plaer o arribar-hi a través d’accions indirectes. fins convertir-se en el ressort que controla la personalitat adulta. no són plenament satisfactòries. Filosofia. els mateixos camins i partirà de les mateixes tècniques i coneixements. Eros i l’instint de mort. però es va enfortint al llarg de la vida. • La repressió de les pulsions forma part de la cultura de tal manera. L’allò no té cap contacte amb el món exterior. les seves manifestacions més freqüents són l’agressivitat i les tendències destructives. • En la seva obra El malestar de la cultura Freud analitzarà la situació de l’ésser humà en tant ésser social. Thànatos. El jo és una mena d’intermediari entre l’allò i el món exterior. no són més que sublimacions de les autèntiques pulsions de manera que les energies de la libido puguin ser acceptades socialment. D’aquesta manera l’agressivitat no s’enfoca contra la societat. que l’individu les interioritza i les fa seves. El superjo gratifica o castiga amb sentiments de culpa al jo segons si aquest es porta bé o malament.

alhora. Tot plegat s’abocarà a la gran tragèdia col·lectiva que va suposar la Primera Guerra Mundial. Tots dos ens convidaran a reflexionar en la cerca de respostes a les noves preguntes. de manera que el corrent que inicia: la fenomenologia anirà canviant i desenvolupant-se en el temps. A la seva vegada. i l’esperada solució que ens havia d’arribar de la mà de la ciència i la tecnologia no acaba mai d’arribar. Introducció històrica: o El període històric que agafa des del naixement de Kierkegaard (1813). la gran crisi econòmica i financera del 29 va donar la possibilitat de justificació a noves i perilloses ideologies salvadores: els feixismes. Husserl entendrà que Europa és quelcom més que la unió geogràfica d’uns territoris i parlarà sobre una unitat espiritual i una cosmovisió comunes. Introducció a Husserl: o L’obra de Husserl sorgeix com una activitat filosòfica crítica.. Les millores en els camps de la medecina. L’existència humana ha passat a un segon pla. homosexuals.2. o Husserl va anar madurant les seves tesis. eslaus. o la sistemàtica anihilació de col·lectius de persones englobades en suposats grups antisocials (jueus.. aquesta estructura està en crisi i s’està descomponent. 22. (. fins la mort de Sartre (1980) és una etapa força creativa pel que fa a la filosofia i. del jo. ens trobem davant un dels perills més grans: naufragar en el diluvi escèptic i deixar difuminar-se la nostra pròpia veritat. o A nivell social. alhora que s’exportarà la guerra pel control de les colònies. etc) o Paral·lel a aquest procés de creixement científic i tecnològic. la seva producció filosòfica va suposar una de les doctrines més influents al llarg del segle XX.. a la crisi de la idea filosòfica de raó com a conformadora de l’existència. etc. La desconfiança en la raó. nascuts i crescuts en el curs d’aquesta evolució. (.1. E. • A les seves obres Husserl fa continues referències a la crisi europea. (. amb això. 102 .2.22. gitanos. Aquesta forma de fer tant poc metafísica és la causant de la crisi ideològica europea. Nosaltres.. a Europa s’acabaran imposant dos corrents de pensament pràcticament paral·lels. o Entrat el segle XX. La Fenomenologia: 22. els homes d’avui. l’estructura política d’Europa també canvia. fruit de l’etapa positivista.. El segle XIX veurà sorgir noves nacions europees. suposa una clara mostra de la capacitat destructora de l’ésser humà. les úniques significatives. Feta aquesta recuperació es donarà inici a una nova filosofia per a reconstruir els fonaments del saber. el qual creixerà en nombre i en importància fins arribar a la Revolució d’octubre del 1917. Un d’ells serà la fenomenologia i l’altre l’existencialisme. ens ha fet perdre la confiança en l’ésser humà. Per l’autor. pel sentit d’una humanitat autèntica.1. Tot plegat va provocar la gran fractura social que va acabar en la Segiona Guerra Mundial. és a dir. • La humanitat està perdent el seu horitzó i molta part de culpa la té la ressaca positivista. els comunismes i els capitalismes salvatges. perdem el sentit de la història o. o No hem d’oblidar que els segles XVIII i XIX van ser etapes d’un fort creixement en el coneixement científic i tècnic. Aquesta segona gran guerra va suposar un punt d’inflexió pel que fa al trasllat de la guerra a la població civil (bombardeigs massius de ciutats i nuclis urbans sense valor estratègic bèl·lic directe). Filosofia. l’expansió del sistema capitalista en el seu vessant més salvatge. • Si la raó ja no ens guia. bombes atòmiques. HUSSERL: La crisi de les ciències europees. deficients mentals.) Les veritables lluites del nostre temps. I si volem recuperar aquesta confiança ens caldrà recuperar el protagonisme del subjecte que coneix. els transports i les comunicacions s’enfronten amb els avenços en el camp de la destrucció humana (nous blindatges.) 22. i està deshumanitzant l’ésser humà.) com a lluites entre filosofies. provocarà el sorgiment d’una nova classe social –el proletariat–..) Les lluites espirituals genuïnes de la humanitat europea discorren (.. o La fenomenologia de Husserl cal entendre-la en paral·lel a la situació social i política de l’entorn que el va tocar viure.) Filosofies la vitalitat de les quals rau en el fet que encara lluiten pel seu veritable i autèntic sentit i. La crisi ideològica europea: • Dins d’aquest context de crisi social i econòmica.. bombes amb gasos verinosos. més aviat perdem el sentit de la vida. són les lluites entre una humanitat ja en decadència i una altra que encara arrela en terra ferma.

és consciència d’alguna cosa. o El mateix autor va partir des de bases psicologistes quan va començar a estudiar matemàtiques. a on va estar fins a la seva jubilació l’any 1928. Ja aleshores buscava una teoria o una forma d’entendre el fet del coneixement. La filosofia com a ciència: o Ja hem vist com Husserl té una pretensió força cartesiana. Però aquesta consciència no pertany al món dels fenòmens psíquics. o El seu pensament s’ha articulat en tres períodes que coincideixen amb les tres universitats per on va passar: • Període de Halle (fins el 1901) anomenat prefenomenològic a on Husserl abandona el psicologisme. La crisi de les ciències europees i la filosofia transcendental.3. • La filosofia esdevindrà. sinó al món logicoobjectiu. La filosofia però. sota aquest prisma. • Recordem que no fa tants segles. • El coneixement és una obertura a l’objecte i comporta una visió subjectiva del món. i serà recollida per pensadors tan importants com Kant . Fichte o Hegel. L’any 1884 va començar els estudis de filosofia. Descartes també va intentar d’establir unes bases noves i segures per al saber humà. La filosofia s’ha d’ocupar de les essències en tant unitats ideals de significació. • Període de Gottinga (fins el 1916) anomenat fenomenològic a on Husserl vol alliberar la filosofia de qualsevol confusió amb una ciència natural. o L’any 1887 va començar a treballar de professor a la Universitat de Halle. Fins i tot el seu apropament des de les matemàtiques és comú amb el filòsof francès del segle XVII. una ciència rigorosa amb el seu propi mètode i els seus propis continguts. però sempre sota el règim de les lleis antisemites que limitaven força qualsevol activitat. però l’intent el va conduir a establir una nova teoria del coneixement que partia d’una forta crítica al psicologisme. o En aquesta etapa de descoberta Husserl posarà l’èmfasi en el fet de que hi ha un acte de caràcter intencional en el mecanisme del coneixement: un subjecte que vol constituir l’objecte. Husserl va ser apartat de tota activitat docent i les seves obres prohibides. La consciència és intencional. un filòsof francès. els corrents psicologistes consideraven el coneixement com un mer fet psíquic.4. o Quan l’any 1933 els nazis van assolir el poder.. Introducció biogràfica: o Edmund Husserl va néixer a Moràvia l’any 1859 en el sí d’una família de comerciants jueva. • Husserl s’esforçarà en aquesta etapa a fer de la filosofia una veritable ciència amb un objecte d’estudi evident. Influenciats pels descobriments de Freud. Husserl es basarà en el concepte del jo que arrenca des de Plató. La fenomenologia: o La Fenomenologia s’inicia en Husserl com un intent de lluitar contra els corrents psicologistes que dominaven l’època. Idees relatives a una fenomenologia pura i a una filosofia fenomenològica. Les seves obres més representatives d’aquest període són La filosofia com a ciència estricta. Això elevava la psicologia al fonament de tota ciència i tot coneixement. • Aquest és el punt de partida per a criticar el Psicologisme i alhora estableix les bases de la fenomenologia com una nova teoria del coneixement. Aquesta és la clau per fer compatibles les necessitats de rigor de la ciència. 103 .4. Les seves obres més representatives d’aquest període són Meditacions cartesianes.5. amb el rigor transcendental de la filosofia (requeriments i necessitats diferents). l’any 1916 va anar a parar a la de Friburg. No va assolir el seu objectiu. 22. Va morir l’any 1938 a Friburg. Més tard va ser parcialment rehabilitat. Filosofia. 22. seguit per Descartes i finalitzat en el jo transcendental de Kant.22. Una nova teoria del coneixement: • En el procés de coneixement es parteix del concepte d’intencionalitat de la consciència. • Període de Friburg (fins el 1938) anomenat fenomenologia transcendental i a on Husserl tendeix cap a un idealisme fenomenològic.1. 22. no necessita d’hipòtesi per a treballar. a l’abast de tothom i amb unes qüestions que es puguin solucionar des de l’experiència. Més tard va treballar a la de Gottinga i. Va estudiar matemàtiques a Berlín i Viena. La seva obra més representativa d’aquest període és Investigacions lògiques.

• En definitiva. És a dir. o La consciència serà l’encarregada racional de fer de mestra de les ciències. però aquest establiment és en relació a la resta d’éssers humans. de saber fonamental i definitiu.7. la pretensió d’establir la filosofia com eix de tota la resta de les ciències. La reducció egològica: • Es tracta de l’últim pas. El resultat de totes les reduccions és una consciència subjectiva que es descobreix a sí mateixa com a entitat intencional. capaç de construir i fonamentar la resta de sabers concrets.7. no poden universalitzar els seus principis. L’essència es descobreix immediatament. 22.6. Això ens permetrà de fer una reducció a l’essència. Certament.7. és a dir. i la capacitat creadora de pensament que va tenir al llarg del segle XX. sense cap impediment. les quals. o El subjecte transcendental de Husserl té com a funció l’establiment de l’objectivitat. I en aquest sentit. sinó que passa a ser pura presència en la consciència del subjecte que coneix. reducció eidètica i reducció egològica.2. mitjançant la qual farem un procés d’eliminació d’elements accessoris i no necessaris a la cosa en sí. La meva consciència ha de trobar-se nua. quelcom que succeeix a la consciència. o 104 Filosofia. és una anàlisi del món intel·ligible. en la suspensió de qualsevol judici i el posar entre parèntesi tot el que ens envolta (inclosos nosaltres mateixos). sinó que es correspon a una nova realitat. justifica la importància d’aquest corrent. davant l’essència. La reducció eidètica: • Aquesta reducció rau en el descobriment de l’essència (eidós). és a dir. La filosofia concebuda per Husserl és una ciència de validesa universal en contraposició a la resta de les ciències. a on el jo justifica i constitueix les essències. cal partir d’una actitud radical que Husserl anomenarà epokhé transcendental. a mode d’un raig de llum que ens desvela el que ja hi era present. en basar-se en fets. No es tracta d’un procés deductiu ni d’una abstracció de dades empíriques. tot despullant-les de qualsevol dogmatisme. o Assistim a una nova revolució copernicana en la filosofia. 22. Husserl recull la crítica kantiana de la raó i la porta a l’extrem més radical: el fenomen deixa de ser representació del noümen a la consciència. . o Si aconseguim fer una aproximació al fenomen des d’aquesta perspectiva. el mètode fenomenològic és un mètode d’anàlisi de la manera en què els objectes se’ns presenten a la consciència. regida pel principi de la raó. tindrà lloc a continuació el que Husserl va anomenar la reducció transcendental. El mètode fenomenològic: o Per a accedir al món de la consciència pura. allò universal i necessari que fan que una cosa sigui el que és i ens permet de reconèixer-la deixant de banda els aspectes que canvien. Ja hem vist que la epokhé ens ho ha posat tot en suspensió. l’objecte. El món de la consciència no és el món dels fets. a partir de la seva intencionalitat elabora el seu propi món carregats de significats i valors. El subjecte transcendental: o El subjecte transcendental no és un jo concret ni tampoc la res cogitans de Descartes. de pressupòsits o idees preconcebudes. La fenomenologia com a doctrina: o Husserl planteja la fenomenologia com l’únic sistema d’elevar la filosofia a categoria de ciència estricta. o La filosofia pretendrà arribar a la mateixa essència dels fets per a conèixer les connexions que s’hi estableixen. És a dir. La reducció existencial: • Fet el procés de suspensió de tot judici (epokhé). el món que ens envolta és pur fenomen.1.22.7.3. 22. la fenomenologia esdevé la ciència de les ciències. 22. • Aquest descobriment es fa mitjançant una intuïció. El subjecte transcendental de Husserl és intencionalitat: un subjecte que en l’acte mateix del seu pensament constitueix allò pensat. o Cal fer una aproximació als fets de manera lliure de prejudicis. o La fenomenologia investigarà el contingut de la consciència. també es constitueix a sí mateix. però no de la raó de les ciències particulars.8. 22. a la intuïció directa i evident de l’essència dels fenòmens. qui. o Aquest procés de reducció té tres etapes successives: reducció existencial. Alhora que estableix l’objecte. sinó d’una raó que ha de fonamentar qualsevol saber.

I la fenomenologia pretén ser una ciència descriptiva de les essències. perquè retorna la responsabilitat a l’ésser humà. capaç de superar la crisi de pensament que assota la humanitat. Filosofia.9. Algunes conclusions: o El subjecte transcendental de Husserl és el conjunt de lleis o estructures comunes a tots els subjectes de coneixement al llarg de la història de la humanitat. responsabilitat sobre el seu propi ésser. 105 . o Husserl converteix la filosofia en la ciència de els ciències. La concep com racionalitat subjectiva i reformadora.22. o La Fenomenologia retorna a la filosofia el seu caràcter humanitzant i humanitzador.

i Simone de Beauvoir. o Com a trets generals. sinó que ho va fer també a través de molta literatura (teatre i novel·la). sobretot per la seva crítica radical a la tradició del pensament occidental. És un “poder ser” que no està determinat ja per la natura. L’existència és quelcom impossible de deduir. Cada persona és una potencialitat indeterminada. o en corrents filosòfics i social posteriors com l’Hermenèutica o l’Ecologisme. La preocupació per l’ésser: • Marti Heidegger és un important filòsof del segle XX.2. Camus. sobretot d’autors tan coneguts com Sartre.2. i que es veurà contínuament afectat per situacions problemàtiques i absurdes. l’humanisme de Feuerbach i el vitalisme de Nietzsche. En la mesura en que existeix aquesta indeterminació. però. • L’Existencialisme és especial hereu de Kierkegaard. L’Existencialisme: 23. el marxisme o el positivisme pretenen haver captat tota la problemàtica de la humanitat per donar resposta a tots els mals en un plantejament de progrés (ascendent) en la història. L’ésser humà del corrent existencialista és l’ésser humà concret. ni ho és en la mesura en que pertany a una determinada classe social o gènere social. L’existència no és una essència. l’Existencialisme és el resultat de la gran crisi del pensament de Hegel (idealisme alemany). cal fer esment també a les següents característiques: • Des d’una perspectiva de la Història de la Filosofia. no hi ha correspondència entre la realitat i la racionalitat. considera l’ésser humà un ésser finit. o Vistos aquests trets generals. • La relació amb allò transcendent generarà dos corrents paral·lels: el món amb Déu. caldrà sumar la manca de llibertat i la forta repressió patida per la població. Recordem que ha estat el segle XX el segle de les grans dictadures a Europa. Introducció al corrent de pensament: o L’Existencialisme o Filosofia de l’Existència és un corrent europeu que es consolida ràpidament després de la Primera Guerra Mundial i abans de la Segona. o L’existencialisme. • Cal fer esment també que la fenomenologia.1. 23. • La indeterminació i possibilitats de l’existència de cada ésser humà. Quan vam comentar aquest autor ja vam dir que se’l podia considerar precursor d’algunes idees existencialistes: el sentit tràgic de l’existència. 106 .2. podem afirmar el següent: • L’existència és el fet més característic i central de l’ésser humà contingent i mortal. • Malgrat la gran dificultat que suposa llegir les seves obres (pel contingut. Pel que fa a l’art. l’Existencialisme és producte d’una Europa molt castigada i molt espantada pels resultats de les dues grans guerres. i el món sense Déu.23.2. L’existència: • Heidegger pretén elaborar una reflexió sobre el món i la cultura occidental en les seves múltiples manifestacions amb el fi de fonamentar un nou humanisme. i adquireix el període de màxim esplendor en el període entre guerres. • L’existencialisme no només es va expressar en obres de filosofia (Heidegger). i ho és en la mesura que fa filosofia. L’ésser humà és l’únic ésser que neix sense saber el que serà. no és l’exemple de cap teoria. juntament amb Kierkegaard són corrents precursors de l’existencialisme. Filosofia.1. amb el que. que ha estat llençat al món. • Els representants que veurem del corrent existencialista són:: • Marti Heidegger • Jean-Paul Sartre • José Ortega y Gasset 23. Tampoc és una peça d’un joc omnipotent i omnipresent. Marti Heidegger: 23. o El segle XIX i les dues primers dècades del XX es van caracteritzar per un pensament optimista i prometedor: l’Idealisme. les seves obres i les seves idees tindran un fort impacte i influiran en els mateixos pensadors existencialistes. genera incertesa i risc. o Això ens ha de fer pensar que d’alguna manera. els conceptes que presenta i el llenguatge utilitzat). passant pel pessimisme de Schopenhauer. l’existencialisme s’expressarà a través de les obres de Dostoievski i Kafka especialment. i serà allò que decideixi de ser. A més. als horrors de la guerra. L’únic ésser conscient d’existir és l’ésser humà.

Introducció al pensador: • Va néixer a Paris l’any 1905. Però la forma en que es manifesta el jo quotidià a la societat és una forma encoberta. • A través de les idees que es desprenen d’aquesta obra. 23. en haver de construir el propi ésser. L’existència autèntica: • La tendència natural de l’ésser humà és desenvolupar una existència que vagi d’acord amb el seu propi ésser. moment que. • El nostre tracte amb el món es realitza en tres moments: • El nostre moure’ns en el món depèn dels nostres estats d’ànim. per tant el món és compartit. L’angoixa només desapareixerà en el moment de la mort. Es tracta d’un moment certament tràgic. • L’ésser humà té tendència a perdre’s entre les coses i interpretar-se des d’elles. però si supera aquesta situació. Conèixer de forma objectiva és un saber derivat del primer coneixement. És més. Quan • Filosofia. • L’estructura humana no és el pensament sinó la imprevisió i la indeterminació més radical. és un món de l’ésser amb d’altres. Heidegger parla de la caiguda del jo com l’autoengany que provoca la rutina i ens fa ser impersonals. • L’existència rau. podrem parlar del gir transcendental de Heidegger. És el que l’autor anomena existència autèntica.2.1. ja que pel seu estudi partirà. per acabar en l’ésser-en-la-mort. el seu ésser és realitzar-se com a ésser enmig dels éssers. El món se’ns manifesta com un conjunt relacionat de referències d’utilitat. 23.3.23. El món és obert. la traducció del qual només es pot fer de la següent manera: l’ésser-aquí) i. la seva principal característica és que té l’ésser pendent de realitzar-se i que aquesta realització es duu a terme en el món. és el que Heidegger anomenarà el Dasein (terme. 23.3. espai obert: • Les coses constitueixen el món que ens envolta. són producte d’una metafísica. L’ésseraquí té el poder de ser una cosa o una altra.3. sinó cal estudiar l’ésser humà. • Per entendre l’ésser no hem d’analitzar les seves propietats o categories. És el que en llenguatge popular diem seguir la veu de la consciència. 107 . l’ésser humà es preocupa dels altres éssers humans. precisament en l’ésser humà on es pot entendre l’ésser. Heidegger utilitzarà el terme trobar-se. per l’autor.2.4. comprendre la circumstància i adequar-s’hi. Jean-Paul Sartre: 23.2. no de l’ésser estàtic i objectivista a la manera tradicional. Va ser mestre de filosofia en centres d’ensenyament secundari fins el principi de la Segona Guerra Mundial. completa el cicle des de l’ésser-aquí. pura disponibilitat o maneig d’ús. sinó de l’ésser dinàmic i conductual de l’ésser humà. la raó de ser de l’ésser humà. El món compartit: • L’existència implica sempre fer referència a un jo. En el món poden aparèixer altres éssers i. Parteix de la premissa que allò que les persones entenem de nosaltres mateixes i les manifestacions culturals són producte d’una manera concreta de concebre la relació ésser-pensar. És. L’ésser-aquí ha estat llençat al món i haurà de construir el seu ésser.5. a través de l’ésser-en-el-món. és a dir. ja que és l’espai a on es produeixen les coses. • A més d’ocupar-se de les coses. D’aquí que l’ésser humà s’expressa en l’existència. enganyosa i impersonal. Per tant. El món. • Conèixer és veure l’objecte. allò que tractem en el nostre viure diari. aleshores portarà una existència inautèntica. • Si l’ésser humà renuncia a la seva essència i cau entre les coses. és quan sorgirà l’angoixa davant la responsabilitat d’haver de fer-se el propi ésser. és utilitzant les coses com les coneixem: usar és comprendre. alhora. Durant la guerra va caure presoner de l’exèrcit alemany i deportat a Alemanya. Això implica que cal tornar a plantejar-se de nou la pregunta pel sentit de l’ésser. L’ésser humà és projecte. a fer-se el seu propi ésser. doncs. Amb la seva obra Ésser i Temps (1927) Heidegger farà una anàlisi de l’existència humana.

la consciència. és a dir. és intencional. L’ésser humà és pura llibertat.3. Quan recorre a un altre tipus de norma està actuant de mala fe. 23. Només les coses són ésser i. En obres de teatre. • En aquest context cal entendre la posició atea de Sartre. aleshores adquireixen un valor. El concepte de l’ésser en Sartre: • La reflexió filosòfica de Sartre comença des de la reelaboració d’alguns conceptes de la Fenomenologia. és conscient de quelcom i es projecta tant al damunt del que és present com del que és absent. les objectiva. . com a fenomen de l’ésser. l’aparença. Només quan algú (ésser-per-sí-mateix) els veu i se’ls apropia. Però la consciència no és fenomènica. influència de Heidegger. havent de decidir allò que ha d’ésser per sí mateix: realitzar-se com a projecte. El punt de partida d’aquesta reflexió el constitueix l’anàlisi de la consciència. com a tals.3. • Entre les seves obre principals cal destacar: en novel·les. Els comunistes i la pau (1952). qui les dóna una significació instrumental. va dur a terme una gran activitat política i intel·lectual: o Visites a Cuba per a trobar-se amb Fidel Castro i el Che Guevara. • Per explicar-ho d’una manera més planera: els objectes exteriors del món (els éssers-en-sí) hi són independentment que un subjecte els vegi. el pensament de Sartre es va imposar en tota Europa. • En una de les seves obres Sartre afirmarà que allò que existeix és allò que es manifesta. • És dins d’aquesta situació on sorgeix la responsabilitat com a manera de ser de l’ésser humà i. Les mosques (1943). en aquest sentit no tenen valor. El ser i el no res (1943). va acabar la guerra va tornar a França i juntament amb Merleau-Ponty va fundar un grup de resistència intel·lectual anomenat Socialisme i llibertat. sobretot gràcies a les seves obres de teatre de situacions. sinó que ho és l’ésser. • Fins a ben entrada la meitat del segle XX. l’angoixa davant la llibertat i la falta de normes 108 Filosofia. és a dir. les converteix en objectes. arribant a influir de forma notable en tota la vida social i cultural. • La llibertat humana és el fonament de tots els valors i és radical. es descobreix existint. allò que no és. allò que és objectiu. I en filosofia. o Va fer algunes produccions cinematogràfiques. descriure l’aparença. ja que és pura relació ésser humà-món.3. i per això. una cosa incognoscible en sí mateixa. En obres de divulgació política. tan necessària per entendre l’ésser humà. o Visites a Moscou per a trobar-se amb Kruschev. Per a Sartre. La consciència és la que dóna sentit al món. diu l’autor. 23. L’ésser-en-sí i l’ésser-per-sí-mateix: • Sartre distingirà aquests dos conceptes en el seu estudi filosòfic de l’aparença. La nàusea (1939). la tasca de la filosofia haurà de ser. • L’ésser humà és l’ésser-per-sí-mateix i. • Enfront d’ell hi trobem l’ésser-per-sí-mateix.2. no té essència o naturalesa. No hi ha res fora d’ella que pugui guiar-la: l’ésser humà està condemnat a ser lliure i no pot tenir altra norma de conducta que la seva voluntat. sense sentit. L’existencialisme és un humanisme (1946) i La Crítica de la raó dialèctica (1960). segons l’autor. • Sartre va morir l’any 1980.23. no té objectiu ni està determinat. L’edat de la raó (1945) i altres.3. Però alhora l’ésser-en-sí no esgota tot el que és l’ésser. o Una gran producció filosòfica. • L’ésser-en-sí és alló que és i res més. a la vegada. el no-res.4. o Va fer conferències. Llibertat i responsabilitat. revela l’ésser tal com és. de teatre. en ser radicalment separat de l’ésser-en-sí. • La consciència. l’aparença és l’essència mateixa. • Després d’aquesta identificació aparença – ésser. És aquest qui ha d’optar i prendre les decisions correctes a cada moment. d’assaig. Les mans brutes (1948) i altres. ja que no té cap mena de relació ésser humà-món. • En les dues últimes dècades de la seva vida. No pot existir un Déu omnipotent i infinit perquè anul·laria la llibertat. es manifesten a la consciència.

109 . en tant que existència. Espanya entre els segles XIX i XX: • Durant el segle XIX. Sartre es va anar apropant al Marxisme amb la convicció que aquest podia suplir les deficiències socials de l'Existencialisme. L’ésser humà és un absurd.4. El Raciovitalisme d’Ortega y Gasset: o Durant el segle XIX. • Aquesta acceptació de la llibertat absoluta és el que Sartre entén per autenticitat. com en els plantejaments intel·lectuals. més que acció.l’any 1898.5. tant en l’organització política. és inconformitat. va quedar en una mera crítica dels dos corrents filosòfics i. • La seva filosofia es pot resumir com un intent d’assolir el camí cap a la llibertat. un fong o una coliflor. Constitueix el seu únic valor fonamental. ja que és l’únic que permet l’ésser humà realitzar-se plenament com a humà. s’estableix a Espanya la monarquia constitucional i el sistema de partits amb alternança pactada en el poder. i un cop assolida. mai no és actualitat. Sartre afirma que l’existencialisme és un humanisme.3. després dels esdeveniments del Maig-68 francès. A la dècada dels cinquanta. l’ésser humà és pura possibilitat de ser. • Advocant per una fusió entre el Marxisme i l’Existencialisme. Sartre empren l’examen crític d’aquests dos corrents filosòfics. Això ens explica perquè el tema de la llibertat ocupa i preocupa tant a l’autor francès. i és la font de la qual es nodreixen totes les nostres idees.23.6. probablement perquè Sartre ja havia superat aquesta etapa del seu pensament i de la seva obra. defensar-la davant de qualsevol amenaça. La llibertat és futur. 23. inacabada. de les coses. en aquest qüestionar-se el seu ésser radica la seva llibertat. no només m’hi veig afectat jo. 23. 23. I per això l’ésser humà. després de la mort del pensament burgès. precisament. vivia en un estat d’ànsia de llibertat. accelerada a la segona meitat. és un projecte que es viu subjectivament. Anàlisi de la llibertat: • Sartre diu en una de les seves obres que ja des de ben petit. sinó que és tot el gènere humà el que s’hi veu afectat perquè decideixo des de la llibertat absoluta de l’espècie humana. • La llibertat és creativa. L’ésser humà és l’únic que existeix. atès que és un ésser-per-si-mateix. és la transcendència absoluta en funció de la qual totes les coses són. afirma Sartre.1. • De totes maneres. és reacció. és pura subjectivitat originaria i irreductible. és una passió inútil.L’ésser humà es qüestiona el seu ésser i. fet que representa una Filosofia. per tant. que culmina amb la pèrdua de les darreres colònies -Cuba i les Filipines. és l’expressió d’un ésser que ha d'autoafirmar-se com a autor de la seva propia història. Afirma que el Marxisme és la filosofia no superable del nostre temps. La llibertat és dinàmica. A l’obra anterior havia de seguir una segona part que mai no ha estat publicada.4. és un ésser que no és. • L’ésser humà és al món sense cap determinació. vàlides per a tothom i la necessitat de crear-se cadascú kes seves pròpies normes. ja que damunt seu s’estableixen tota la resta de valors. Espanya pateix una profunda transformació. mai no pot convertir-se en un ésser-en-sí. és l’únic Humanisme possible. ja que constitueix la totalització del saber contemporani que reflecteix la praxi que l'ha engendrat. L'Existencialisme. un Humanisme: • En coherencia amb aquest plantejament.3. és allò que l’ésser humà no té però que ha d’assolir. aviat se li presenta a Sartre la necessitat de superar els plantejaments individualistes i d’assumir la dimensió social dels esdeveniments. al mateix temps que el Marxisme es veuria rejovenit per l'Existencialisme. L’ésser humà mai no pot deixar d’ésser-per-sí-mateix. en comptes de ser una molsa. De totes maneres. • Aquest intent de fusió entre el Marxisme i l’Existencialisme que Sartre desenvolupa a la seva obra Crítica de la raó dialèctica (1961). • D’aquí sorgeix també el compromís ja que en les meves decisions. i el seu sentiment més característic és la nàusea. • La llibertat és l’essència de la condició humana. L'Existencialisme. Aquesta indeterminació diferencia radicalment l’ésser humà d’allò determinat. que no té essència. • L’ésser humà.

GANlVET.3. MENÉNDEZ PIDAL contribueixen a fer que es conegui aquesta etapa com a "Edat de Plata".4. • El Racionalisme. • A aquesta renovació cultural s’hi afegeixen les figures de MIGUEL DE UNAMUNO. encara no és pero cal fer-la en el temps. en solitud. la vida és. JOSÉ ORTEGA y GASSET. que no garanteix l’existència d’un món extern tot i que hagi aportat la idea de subjecte o jo. Ortega y Gasset: El concepte de vida: • La vida i l’obra d'ORTEGA y GASSET van indefectiblement unides a la tasca de la reconstrucció del pensament espanyol fruit de les inquietuds regeneracionistes del segle XIX. afirma ORTEGA. alhora. No està prefixada. és un problema que no podem transferir. MACHADO. sinó que és futurició. preocupar-se. doncs. • L’ésser humà s’ha de comprometre amb la seva vida i dissenyar-hi la pròpia manera de ser. perquè aquest tema té en compte les posicions racionalistes i també recull les posicions idealistes. VALLE-INCLÁN.2. Els esdeveniments del 98: • Els darrers anys del segle XIX coincideixen amb el final del primer període de la Restauració i durant aquest temps es nota la incidència d’una greu crisi econòmica. Però la manca de solució dels problemes reals de la societat espanyola fa que es debati entre formes de govern monàrquiques i republicanes. • La vida és una realitat que "existeix per a si mateixa" i "se sap". la filosofia parteix de quelcom que no és una abstracció. • Gairebé al mateix temps esclata a Cuba i a les Filipines un moviment emancipador que desemboca en la pèrdua definitiva del domini colonial espanyol. així. Per primera vegada. més endavant. una cosa que ha de viure cadascú i des d’un mateix. És imprevista. • Les seves idees. de la literatura i d’altres camps del saber. que parteix del subjecte i ho converteix tot en contingut de la consciencia. exposades en gran mesura a través de la premsa. MARAGALL. Aquest conjunt és el món. Aquesta manca de radicalitat el porta a rebutjar: • El Positivisme. És.4. és a dir.4. gustos i disgustos. UNAMUNO. van aconseguir transcendir els àmbits universitari i parlamentari i el desig que les seves obres fossin compreses li va fer afirmar que "la claredat és la cortesia del filòsof'.4. i. 110 . • La vida és una cosa que ens ve donada. Filosofia. avenç cap a les formes modernes de govern.4. ocupar-se per endavant. • L'Idealisme. La filosofia és una activitat vital que té com a problema radical definir aquesta realitat primària que anomenem la nostra vida. cal tornar a reconstruir-la des del seu propi i primer fonament. és quelcom que s’ha de resoldre. La funció de la filosofia: • Quan els filòsofs han volgut estudiar i trobar aquest punt de partida absolut de la filosofia. han creat diverses formes de pensament que ORTEGA refusa perquè no han establert una base solida a partir de la qual es pugui construir la filosofia amb la radicalitat que li és propia. • Aquestes inquietuds cristal·litzen en els autors de l’anomenada "generació del 98" en el terreny del pensament. pero. És trobar-se entre coses. segons el qual tot el que hi ha es redueix a allò que és percebut pels sentits i acaba en un sensualisme. 23. 23. 23. social i internacional.5. membre de la generació del 98.23. entre temes que ens afecten. La vida i els seus atributs: • ORTEGA y GASSET considera que amb el tema de la vida humana desapareix la paradoxa de la filosofía. • Com que no hi ha cap d’aquestes doctrines que hagi aconseguit d'elaborar una filosofia prou radical. amb el qual el meu jo forma unitat. Aquest fet va ser una ocasió propícia perquè els intel·lectuals comencessin una profunda anàlisi sobre la situació d'Espanya. que té "evidencia del seu viure" i que el viure i el saber-se és: trobar-se en un món. pura possibilitat.

la qual cosa ens faria comprendre realment la història i de retruc la natura en les seves diverses formes. doncs jo sóc" cartesià com a punt de partida per a la filosofia ha de ser reformulat en el sentit de "penso perquè visc". • Amb aquest concepte de raó vital expressa la necessitat d’integrar els conceptes de raó i de vida i rebutja qualsevol postura que n’afirmi més l’un que l’altre: el Racionalisme o el Vitalisme. amb capacitat per descobrir veritats eternes. és una cosa tancada. en preferir la mobilitat de l’existència. Per tant. El pensament és una funció vital semblant a la digestió o a la circulació de la sang com a productes espontanis del subjecte vivent. localitzarla dintre del biològic i supeditar-la a l'espontani.7.4. pero alhora oberta i amb prou espai interior. resultés sempre idèntica és un concepte absurd. • L’ésser humà ha d’admetre la raó històrica si vol comprendre les crisis de sistemes i creences. En conseqüència. El jo no pertany a la circumstància però es torna inintel·ligible sense ella.4. renuncia a la veritat i imposa el relativisme. concepte. Qualsevol camí que hagi seguit acaba per ser clausurat i cal obrir noves formes que facin possible sempre la racionalitat i que l’ampliïn com a necessitat ineludible: només una raó històrica pot fer possible això. de la dels pobles i de les èpoques. La veritat és individual i històrica. La raó històrica és logos.4. • El Raciovitalisme estableix que raó i vida són dos termes que només poden ser entesos adequadament en interconnexió. abandona la vida i que el Vitalisme. una realitat que. igual que la dels pobles o èpoques. Es formen. grups capaços d’induir un canvi de sensibilitat respecte de les idees dominants en una època determinada.8. 111 . la teoria de les generacions serveix per explicar la història projectant aquesta estructura sobre el passat. organitzades. El que realment existeix és un subjecte que viu individualment i que pensa per donar sentit a tot allò que l’envolta des de la seva situació vital. ORTEGA entén que el Racionalisme. Per això. un jo pur i transparent. Filosofia. el lloc on el jo es realitza. Raó vital: raciovitalisme: • La raó com a funció vital i espontània de l’ésser humà és considerada la millor expressió del sistema filosòfic d'ORTEGA. Raó històrica: Concepte de generació • La vida individual. La vida humana es realitza sempre des d’una situació concreta. que emana d’un fer-se temporal. que rep per aquest motiu el nom de Raciovitalisme i representa la superació de la dicotomia raó-vida.• 23. també a una modificació de la vida individual. Totes les perspectives són igualment vertaderes i. per tant. • Així. 23. constitueixen la realitat total. tots dos mutilen igualment la realitat. • Des de la perspectiva de la raó històrica podem comprendre els problemes relacionats amb la vida humana. Aquest caràcter històric es concreta en el concepte de generació. A cada època hi ha unes creences i idees que són viscudes per persones que les encarnen amb diversa sensibilitat i força. • Pensar és heure-se-Ies amb el seu entorn. substituïda per la "raó vital". El pensament neix de la vida i la seva tasca consisteix a donar sentit a allò que ens envolta. per mitja d’ella. d’aquesta manera. • Però la realitat còsmica pot ser vista des d’una perspectiva determinada. i podent convertir. Aquesta és la seva forma de comunicar-se amb l’univers. vista des de qualsevol punt. en present allò que ja ha passat i descobrir així la vida humana en cada temps. en pretendre la veritat. consisteix en una successió de creences que indueix així a una modificació de la circumstància i. El Perspectivisme • No existeix. El "penso. l’escenari que correspon a cadascú: és constitutivament circumstància.6. En això consisteix la racionalitat. és urgent sotmetre la raó a la vitalitat. 23. segons ORTEGA.

de la física quàntica. va expressar les relacions no deterministes entre causes i efectes. i de W II per al WITTGENSTEIN de les Investigacions filosòfiques. Tots dos van recuperar la tradició empirista pròpia de la filosofia anglesa. WITTGENSTEIN va revisar les seves teories i escriure investigacions filosòfiques. a finals del segle XIX. o D’aquesta manera neix el Moviment Analític. que aplica l’anàlisi al llenguatge científic. mitjançant una actitud realista-empirista i el mètode analític. es parla de W I per al WITTGENSTEIN del Tractatus. que van tenir continuïtat en els seus deixebles d’òxford i de Cambridge com a iniciadors de la Filosofia analítica. que amb el seu principi d’incertesa. MAX KARL PLANCK (18581947). company i amic a la Universitat de Cambridge. amb noves perspectives per l’anàlisi del llenguatge i per a la concepció de la filosofia. que desenvolupa l’anàlisi lògica del llenguatge i la seva aplicació científica. per a la comprensió dels fets. • El Neopositivisme o Positivisme Lògic. o De retorn a Viena va entrar en contacte amb MORITZ SCHLICK (1882-1936). que entén la filosofia com a anàlisi del llenguatge. en la fonamentació de les matemàtiques. que amb la seva Teoria especial de la relativitat (1905) i Teoria general de la relativitat (1916) capgira tota la física teòrica posterior. 24. • La renovació de la lingüística va ser duta a terme per FERDINAND DE SAUSSURE (1857-1913). que entenia el llenguatge alhora com a activitat i com a estructura. Suècia o Àustria. El Moviment Analític: 24. del 1903. Context científic: o Els canvis que van originar el viratge de la filosofia del segle XX van ser la renovació de la lingüística. corrent que desenvolupa l’anàlisi del llenguatge ordinari. així com l’impuls que reben les ciències en general amb les noves teories científiques (de la relativitat. de la física atòmica.3. afirmen el Realisme del sentit comú que. Té lloc en països com Anglaterra.2. etc. que va tenir el suport de RUSSELL. 112 . malgrat la seva tradició empirista.1. 24.24. Desenvolupament del Moviment Analític: o El moviment analític el va iniciar a Anglaterra GEORGE EDWARD MOORE (1873-1958) amb la seva obra Refutació de l’Idealisme. o Aquestes concepcions de la filosofia donen lloc a l'Atomisme lògic. o LUDWIG WITTGENSTEIN (1889-1951) va estudiar a Cambridge amb els dos mestres anteriors i com a resultat dels seus ensenyaments va escriure el Tractatus logicophilosophicus. • De les noves teories científiques podem destacar ALBERT EINSTEIN (18791955). afavoreixen que els filòsofs i científics pròxims a la filosofia facin una atenció especial als problemes plantejats en el terreny de la metodologia científica. prendria el llenguatge com a objecte propi de la filosofia. o En contra de l'Idealisme. El Moviment Analític comprèn tres corrents filosòfics: • L’Atomisme lògic. en que afirma que l’objecte de la filosofia es redueix a l’aclariment lògic del pensament. promotor del Cercle de Viena i impulsor del Neopotivisme. el lògic. la fonamentació lògica de les matemàtiques i la nova ciència. i WERNER HEISENBERG (1901-1976). on. que analitza el llenguatge lògic com a model de llenguatge científic. l'Idealisme s’havia refugiat. MOORE analitza el llenguatge comú o ordinari i RUSSELL analitza el llenguatge ideal o lògic. • La Filosofia Analítica. Així. els quals van afirmar la possibilitat d’un llenguatge ideal. o A partir del 1929.). 3 o Seguint el criteri de RUSSELL. el qual va proposar que l’emissió d’energia és una radiació discontínua i es propaga en forma de partícules subatòmiques o quàntum d’energia. 3 W I o primer Wittgenstein i W II o segon Wittgenstein Filosofia. Introducció: o La crisi oberta. els Estats Units. • La fonamentació lògica de les matemàtiques va ser duta a terme per GOTTLOB FREGE (1848-1925) i BERTRAND RUSSELL (1872-1970). que analitza el llenguatge ordinari en els seus diversos usos. o El gir de la filosofia cap al llenguatge és l'última de les reaccions contra l'Idealisme.

25. és a dir. l’enteniment elabora les seves pròpies construccions lògiques. és capaç d’enfrontar-se d’una manera més adient i eficaç que el llenguatge ordinari a la comprensió dels fets que s’esdevenien al món i. • Que la funció essencial del llenguatge és representar el món (teoria figurativa del llenguatge).1. objectes físics individuals. l’anàlisi ens descobreix que aquestes proposicions es poden reduir a les seves respectives proposicions atòmiques del tipus "plou". la realitat esta constituïda per àtoms. 25. es va interessar pels fonaments lògics de les matemàtiques amb la finalitat de trobar una clarificació lògica del pensament. • El propòsit subjacent en l’obra de L. E. RUSSELL és el màxim exponent de l'Atomisme lògic. WITTGENSTEIN va sintonitzar amb la línia de pensament que va de KANT a NIETZSCHE. ideal i científic. o Encara que es va especialitzar en enginyeria aeronàutica.. o Ara bé. pot satisfer millor les aspiracions cognoscitives de la filosofia. susceptibles de ser analitzades lògicament: si analitzem les estructures lògiques del pensament. i la resta -sentiments.25. WITTGENSTEIN es va interessar pel llenguatge en la mesura que constitueix un camí segur cap a un saber que. com a última instancia. Com que aquesta tasca requereix explicar la naturalesa de la proposició. En lògica. Filosofia. tanmateix. per tant. com que els objectes físics individuals entren en relació els uns amb els altres mitjançant les seves qualitats. encara que l’enteniment expressi les coses de manera complexa mitjançant proposicions moleculars del tipus "si plou. per tant. Moviment Analític: L’anàlisi del llenguatge formal: Primer WITTGENSTEIN. RUSSELL. L. RUSSELL va considerar que el llenguatge logicoformal.. WITTGENSTEIN li retreu que. LUDWIG WITTGENSTEIN analitza el llenguatge sota dos supòsits fonamentals que es desenvolupen en sengles teories filosòfiques: • Que l’estructura del llenguatge és revelada per la lògica (teoria de la funció de veritat). les proposicions són tautològiques i.. que treballaven sobre aquesta qüestió. 113 . com a tal.i el llenguatge -Descriptiva o Referencial del significat-. es va traslladar a Cambridge a estudiar amb B.2. MOORE. o Paral·lelament. WITTGENSTEIN va publicar el Tractatus logico-philosophicus amb un pròleg del seu mestre B. doncs. són en elles mateixes sempre veritables i res del que s’esdevé al món no pot refutar-les perquè no en diu res.1. La lògica és pur càlcul a priori que determina si certes combinacions de símbols són valides o no. perquè la lògica i l’ontologia estan relacionades a través del significat de les paraules. no podrem anar al camp". o El llenguatge és el límit del nostre món. RUSSELL i G. o B. després del qual ve el primer WITTGENSTEIN. o L. En definitiva. buides. quan parlem no ens referim a objectes físics individuals. RUSSELL. el que ell pretenia amb la seva obra era tot el contrari. després de conèixer l’obra de G. perquè solament pot expressar fets. Amb aquestes dades. (W I): • B.2. aquest va interpretar el contingut de l’obra des de la seva pròpia perspectiva científica del món. L’anàlisi del llenguatge en el "Tractatus": • En el Tractatus. "podrem anar al camp". sinó a fets o relacions entre qualitats d'objectes. no pot ser expressat: el metafísic. Per tant. o L’anàlisi de l’estructura lògica dels fets el va portar a establir les seves teories sobre la realitat -Atomisme lògic. ètica. mitjançant el llenguatge establim relacions entre classes. criticar aquesta perspectiva en favor d’una altra de més artisticometafísica. WITTGENSTEIN és unitari: establir els límits del llenguatge amb la finalitat de mostrar que hi ha aspectes de la realitat als quals no podem accedir convenientment per mitja del llenguatge lògic o científic. RUSSELL adopta un punt de vista empirista-fenomenista i redueix allò que és real a les dades sensibles que aporta l’experiència. que són així un reflex de les coses físiques individuals. Teories del llenguatge: o Al llarg de la seva formació intel·lectual. componen fets. Per tant. Tanmateix. o L. de més eticopràctica. 25. precisament. El "Tractatus". L'Atomisme lògic de Russell: o B. FREGE i de B. • Teoria de la funció de la veritat: WITTGENSTEIN afirma que la filosofia consta de lógica i metafísica. W I. Déu. podrem accedir a la realitat.constitueixen el sense sentit del llenguatge. L. passant per SCHOPENHAUER.

és la investigació sobre la naturalesa de la pràctica científica. WITTGENSTEIN. D’acord amb això. ens situa en l’àmbit d’allò que només pot ser mostrat. mostra com estan les coses en el món. si bé no tots hi percebem les mateixes coses". Les primeres constitueixen la ciència natural total. mentre que les segones són tradicionalment les que s’han anat aplicant a la filosofia. A la filosofia li correspon determinar el que es pot dir. quan estableix les relacions llenguatge-realitat. és projectar uns signes proposicionals sobre un possible estat de coses. com se’ns presenta el món. atesa la seva transcendentalitat. i de saber si la ciència es capaç de revelar la veritat de les entitats ocultes i els processos de la natura. Filosofia com a crítica del llenguatge: Tradicionalment. doncs. en realitat. si aquesta proposició és veritable. La proposició figura o representa la realitat. 4 Epistemologia: La filosofia de la ciència. Tampoc la filosofia no és un saber fonamentador de sabers. únic àmbit capaç de proporcionar-nos els valors que han d’orientar la nostra conducta. WITTGENSTEIN va abandonar l’especulació filosòfica per intentar de viure amb els dictàmens de la seva consciencia. D’aquí ve que quan les seves proposicions van més enllà dels límits del llenguatge. el que fem. és a dir. Per tant. El pensament és intencional. establim una correlació biunívoca noms-objectes. que són els més normatius i necessaris. la lògica constitueix la base de l’epistemologia i es pot aplicar a qualsevol sistema lingüístic que tingui com a finalitat descriure la realitat. La proposició és un model de la realitat tal com la pensem. la relació figurativa consisteix en la coordinació dels elements del signe proposicional. avaluen i canvien les teories científiques. Això implica un cert relativisme ontològic i lingüístic. s’hi refereixen. la podem aplicar a les nostres proposicions tot contrastant-les amb els esdeveniments del món: "els límits del meu llenguatge signifiquen els límits del meu món". la lògica es converteix en fonament de la metafísica. D'aquesta manera. Quan pensem. són proposicions sense sentit. ja que les proposicions per si mateixes mostren el seu sentit i podem determinar si són veritables o falses d’acord amb l’estat de coses que representen. el que hem de fer és aplicar el mètode zero. van també més enllà del camp de la lògica i estan mancades de significat. és condició necessària per descriure’l. podrem desxifrar els trets generals amb que se’ns presenta la realitat. la filosofia es venia considerant com una teoria que servia de fonament per als altres coneixements. L. si reflexionem sobre els fonaments de la lògica. WITTGENSTEIN aporta a la filosofia un canvi de perspectiva. 114 . fa referència a alguna cosa diferent de si mate ix. com que tots els llenguatges tenen l’estructura lògica comuna del pensament. Per a eII. la filosofia ja no és una teoria. Tanmateix. els noms. sinó que és una activitat lògica que mostra quines proposicions són veritables o falses i quines proposicions no tenen sentit. si volem saber si una proposició és o no és lògica. L. Dintre d’aquesta concepció de la filosofia. Per això. també coneguda com epistemologia. per mitja de l’estructura lògica del llenguatge. perquè els seus principis. S’ocupa de saber com es desenvolupen. I com que el pensament s’explicita en paraules i aquestes paraules constitueixen el sentit de la proposició. Tanmateix. ens diuen com pensem. Filosofia. construir-ne la taula de veritat i comprovar quan la proposició és veritable. 4 Així doncs. L. un cop acabat el llibre. els objectes. la lògica tenia un caràcter merament instrumental. amb el món per mitja del sentit que tenen les nostres proposicions. cal afirmar que "tots percebem el món de la mateixa manera. La lògica. Teoria figurativa del llenguatge El nostre llenguatge connecta amb el món perquè els noms tenen referència: estan en lloc dels objectes. amb els elements del possible estat de coses que es vol descriure. Connectem.• • Per tant. paper que ara duen a terme les ciències naturals. La lògica no descriu el món.

WITTGENSTEIN. S’hi va doctorar i. si volem elaborar una teoria del significat. És la imatge d’un llenguatge més primitiu que el nostre. o WITTGENSTEIN analitza ara el llenguatge ordinari i en la seva segona gran obra. presentem els resultats d’experiments mitjançant taules i diagrames.26. • Per tant. 115 Filosofia. assenyala que aquest concepte de significat rau en una imatge primitiva del mode i manera com opera el llenguatge. aleshores. que es diferencien. la competència lingüística s’adquireix fixant l’atenció en les circumstàncies en què els altres fan servir les paraules pertinents: cada paraula tindria un significat. fabriquem objectes d’acord amb dibuixos. En tota practica lingüística. etc. El 1929 va tornar a Cambridge.1. Revisió de les teories del "Tractatus Logico-Philosophicus": o En aquesta nova etapa. amb el llenguatge. L. . El llenguatge és una activitat que es porta a terme seguint unes regles. WÍTTGENSTEIN sosté que el llenguatge no solament és alguna cosa necessària per poder viure. en realitat. només. del context o de les situacions que volem descriure. és a dir. alhora que feia classes de filosofia. les paraules tenen el significat que algú els dóna. Obria així una nova etapa. No obstant això. • Les paraules presenten nombroses funcions. • Crítica a la concepció nominalista del llenguatge: Des d’aquests pressupòsits. ara present en SANT AGUSTÍ. En definitiva. • El llenguatge com a forma de vida: Nosaltres. perquè contínuament l’estem recreant. 26. com un joc i. fins i tot d’escultor i arquitecte.1. (W II): • Després d’escriure el Tractatus. esporàdicament. 26. bo i recollint la teoria retòrica del seu temps. relatem esdeveniments. ja que. hi ha tants llenguatges com jocs lingüístics puguem recrear. WITTGENSTEIN anomena joc de llenguatge "el tot format pel llenguatge i les accions amb què està entreteixit". el llenguatge és una manera de fer. d’acord amb un aprenentatge i amb un exercici. malparlem. descrivim objectes. amb el llenguatge fem les coses més diverses sense que puguem determinar ni un llenguatge únic. de concebre el món. totes són uniformes. hem d’analitzar el que fem amb les paraules. l’anomenada W II. WITTGENSTEIN continua reflexionant sobre la determinació del sentit de les nostres proposicions lingüístiques. exposa les seves noves teories que tenen com a eixos centrals la Teoría dels jocs del llenguatge i la Teoría de la determinació del sentit per l’ús. traduïm d’un llenguatge a un altre. És a dir. però quan les fem servir mai no se’ns presenten amb tanta claredat. El llenguatge és. no solament anomenem objectes. per contra. així. per tant. fem conjectures. surten determinades expressions entrellaçades amb un seguit d’actuacions. WITTGENSTEIN es va dedicar a fer de mestre d’escola. els mecanismes que s’hi descriuen només poden ser explicatius si ja es dominen amplies àrees d’un llenguatge.1. supliquem. inventem histories. pel que en fem: són com les eines d’una caixa o com les manetes de la cabina d’una locomotora. per comunicar-nos amb els altres o per descriure la forma que representa el món. formem i comprovem hipòtesis. ara esta convençut de la impossibilitat de determinar el sentit de les proposicions mitjançant la lògica i. SANT AGUSTÍ. Investigacions filosòfiques. L’única cosa que tenen tots els possibles llenguatges en comú és una certa semblança de família que ens permet relacionar-los entre ells. fem i expliquem acudits. després de criticar la lògica com a únic llenguatge amb sentit. jardiner i. Segons aquesta concepció. que tampoc les convencions bàsiques del nostre llenguatge no estan justificades per alguns trets del món. saludem. va criticar i desenvolupar les seves idees anteriors. agraïm. és una forma de vida. en aparença. WITTGENSTEIN critica la concepció nominativa del llenguatge. afirma que el domini del llenguatge consisteix a aprendre els noms dels objectes que designen les paraules. Teoria dels Jocs del Llenguatge: • En general. sinó que abans de tot això. l’objecte que anomena. L. posar noms a les coses a la manera com es descriu la Creació en el Gènesi. sinó que també donem ordres. L’anàlisi del llenguatge ordinari: segon WITTGENSTEIN. el significat de les paraules depèn d’allò que nosaltres en fem. ni una definició que els englobi tots.

WITTGENSTEIN proposa analitzar els criteris dels diversos usos o jocs de llenguatge. 26. no es pot afirmar així com així l’existència d’un únic model de llenguatge: el formal i referencial. igual que qualsevol joc. La filosofia com a teràpia del llenguatge: • Ara. 116 . hauran d’anar acompanyades d’un esquema que en determini l’ús. Teoria de la determinació del sentit per l’ús: • Si el llenguatge.3. WITTGENSTEIN proposa. L. sinó que depenen de la situació a la qual intentem respondre. hem de tenir en compte. • En tant que parlants. bo i responent a les diverses situacions que cada dia ens presenta la vida. alhora. "jo". Les proposicions amb sentit les haurem de determinar d’acord amb les regles seguides per a la seva constitució.26. • Com a conclusió. els sense sentit. exigeix el seguiment d’unes regles. si volem determinar el significat de les paraules. tants com enfrontaments tenim amb les coses. sorgeixen malentesos perquè juguem amb elles un joc que no els correspon. La practica del llenguatge és una habilitat que s’adquireix amb l’aprenentatge i es desenvolupa amb l’ús. Aquestes regles no són fixes. com les fan servir de fet els parlants del llenguatge: "No pregunteu pel significat.1. És l’ús allò que determina el significat en funció de les jugades. "objecte". bo i comprenent que s’ha anat més enllà dels límits del llenguatge. Si fem servir malament les paraules. ja que tot allò que volem dir pot ser dit amb el llenguatge de cada dia. L’acció fixa com comprenem i que és el que volem dir. • Per tant. • Els problemes lingüístics. pregunteu per l'ús!" • Per fer aquesta tasca. en primer lloc. hem de parlar el de cada dia. l’anàlisi de l’ús correcte del llenguatge amb la finalitat de guarir-ne les "malalties". En aquests casos. tenim una identitat que es veu afectada per l’ús del llenguatge.2. constitueix una activitat. Tampoc no podem identificar prèviament les proposicions que tenen sentit respecte de les que no en tenen. Les regles mostren la direcció que s’ha de seguir. Hi ha molts llenguatges amb significat. com tot joc. la filosofia recondueix aquestes paraules al seu ús quotidià. • Tota activitat lingüística. per determinar el sentit de les proposicions. però. que el fan possible. La filosofia és una teràpia del llenguatge. adquireixen ara la categoria de símptomes d’una malaltia que la filosofia ha de diagnosticar i guarir. quan parlem el llenguatge. Filosofia. per intentar captar l’essència de les coses. com a objectiu de l’activitat filosòfica. • Si analitzem així el llenguatge. Les regles expliciten la relació interna que existeix entre el significat de les paraules i el fet que hem d’utilitzar-les de certa manera en determinades circumstàncies. més o menys convencionals. Tampoc es pot afirmar que hi hagi un únic "joc" de llenguatge amb significat: el lògic i científic. La filosofia ha de descriure l’ús efectiu del llenguatge. analitzar les regles que en determinen el funcionament. L. Això s’esdevé quan fem servir paraules com "ésser". fer-los desaparèixer del tot. • La investigació filosòfica és una investigació gramatical. "coneixement". D’aquí que WITTGENSTEIN insisteixi en la necessitat de treballar el llenguatge. constatem que els problemes filosòfics sorgeixen com a conseqüència d’una mala interpretació dels usos del llenguatge i que es resolen quan descobrim l’embruixament que la nostra intel·ligència sofreix per causa de la força irresistible de les imatges que constitueixen el llenguatge. Ja no existeix un criteri únic i precís de significat.1. • Seguir una regla és semblant a obeir una ordre.

Així. o Per a uns. bo i prenent com a model la física. que obstaculitzen el desenvolupament del coneixement científic. a priori i transcendent. mitjançant un simbolisme adient. com que no descriuen fets. o Com que per als neopositivistes la ciència refereix sempre fets físics. doncs. anomenat també Positivisme lògic o Neopositivisme com a segona modalitat del Moviment Analític. registrables. Segons altres. En els segons. La metafísica no és ciència i no té cap mena d’interès. no són científiques. quan una proposició té sentit i és científica. protocol·làries. una proposició és científica en el moment en que és verificable per a mi. perquè només el llenguatge de la ciència natural té sentit: té estructura lògica i és contrastable amb la realitat. Les proposicions de la ciència són. la filosofia s’ha de centrar exclusivament en l’anàlisi dels mètodes i resultats particulars de les ciències. La verificabilitat de les proposicions: o La ciència es basa en l’observació sistemàtica de fets expressada per mitjà d’un sistema de proposicions que responen a l’estructura lògica dels fets observats. Per contra. o La lògica. 27. Finalment. estan mancades de sentit i no tenen contingut teòric. la seva veritat solament pot verificar-se mitjançant comprovació empírica. o Com a conseqüència. la seva veritat es verifica per ella mateixa. En els primers.27.1. estan mancats de valor. Les teories del Tractatus els serveixen de suport per analitzar les proposicions científiques i determinar com n’adquireixen el significat. els condueix a un empirisme dogmàtic. L'anàlisi de ñes proposicions científiques: o Als neopositivistes els uneix una actitud crítica envers la filosofia especulativa. SCHLICK. Positivisme Lògic (el cercle de Viena): • El 1922. Com que els enunciats de la metafísica no són tautològics i van més enllà de l’experiència sensible. ha d’oblidar la vinculació que el llenguatge té amb la vida. quan és verificable en principi. va sorgir el Cercle de Viena. Segons els neopositivistes això s’esdevé quan és possible establir-ne el mètode de verificació. pot fer transparents les relacions internes de les proposicions i aclarir. els neopositivistes entenen que la filosofia s’ha de dedicar a analitzar les proposicions de la ciència i depurar-les de les pseudoproposicions metafísiques. Per al filòsof RUDOLF CARNAP. en definitiva. 117 . són positivistes lògics. Del Positivisme prenen la convicció que l’única cosa que interessa és el coneixement científic. Una proposició és científica sempre que puguem verificar-la mitjançant observació que la confirmi o negui. solament les proposicions empíriques són verificables i. El llenguatge de la metafísica o el de la filosofia no tenen sentit. les proposicions metafísiques "són expressions d’una actitud emotiva davant de la vida". D’aquesta manera. catedràtic de la universitat de Viena. altres només consideren científiques les proposicions que no resultin refutades pels fets.2. per tant. La seva figura central va ser RUDOLPH CARNAP. Per tant. o Tots coincideixen a afirmar que les proposicions metafísiques. i els enunciats sobre fets. així. Afirmen la ciència natural i neguen la metafísica. el grup es va dispersar per la Gran Bretanya i els Estats Units. el problema sorgeix a l’hora de concretar el criteri que s’ha de seguir en la verificació de les proposicions. o La filosofia té per objecte analitzar com una proposició es converteix en científica i adquireix significat. va reunir uns quants professors científics per tal de discutir les tesis del Tractatus. que és implícita en els neopositivistes. capaç de determinar si el seu contingut és veritable o fals. que és un sistema de proposicions que refereixen fets físics. o Tanmateix. solament en elles és possible determinar-ne el significat. la forma del llenguatge. Són filòsofs científics i logicistes. M. Amb el triomf del nazisme. La teoria referencial del significat. Filosofia. els neopositivistes estableixen una concepció fisicalista i unificada de la ciència. el Positivisme i el Tractatus: De l'Empirisme clàssic prenen la diferenciació entre enunciats que tracten sobre relacions entre idees. els de la lògica i les matemàtiques. en ordre a assolir-ne el desenvolupament i el de la humanitat. que siguin falsables. els de les ciències empíriques. basada en fets. l’únic capaç de proporcionar coneixements certs. Aquesta actitud la fonamenten en l'Empirisme. en la seva intenció de substituir-la per una filosofia científica. 27.

tota experiència és conjectura i està impregnada de teoria. POPPER afirma que les teories científiques tenen una validesa sempre relativa. entre d’altres. d’origen austríac. que ha renovat la filosofia i la historia de la ciència. 28. 28. K. És. provisionalment. LAKATOS i P. sinó a teories cada cop més versemblants. o En L'univers obert. va desenvolupar. manté que una conclusió inductiva no és lògicament irrefutable: que una teoria sigui compatible amb els fets coneguts no mostra que sigui veritable. POPPER (1902-1994) es va interessar per l’epistemologia en general. El fonament de la racionalitat és la crítica. sempre. Quan les anomalies subverteixen la tradició. 118 . com a vàlida mentre no sorgeixin altres fets que la contradiguin. proporcionen models de problemes i solucions a una comunitat científica. És la comunitat científica la que determina el veritable progrés científic. 28. KUHN. alhora. I. per així. La racionalitat científica és provisional. Els Postpopperians: Una nova filosofia de la ciència: o L’espai que POPPER ha obert amb el seu racionalisme crític ha estat ocupat per noves generacions de filòsofs que. T. durant un quant temps. Així. la comunitat científica la que elabora la ciència normal. Mai no es pot arribar a una teoria definitiva. altres filòsofs. Lakatos: programes d’investigació científica: • Partint del racionalisme crític de POPPER i sense compartir els criteris externs als quals KUHN recorria per explicar el creixement científic. amb HUME. l’humil contrast amb l’experiència i la discussió per a tota possible teoria.i també com un canvi de paradigma o revolució científica modifica la perspectiva històrica de la comunitat que l’experimenta. amb possibilitat d’error: tot saber ho és de supòsits. Tot ésser humà viu. en diàleg crític amb el seu mestre.1. Kuhn: Les revolucions científiques: • El nord-americà THOMAS S. KARL R. 28. KUHN (1922-1996) es va graduar en física teòrica i es va interessar per la historia de la ciència. Cal destacar. Els científics practiquen la ciència dintre d’un paradigma.2. d’un mode incommensurable de veure el món. conjunt de creences rebudes que guien les seves observacions i experiències. Entre verificabilitat i falsabilitat hi ha asimetria. Amb una actitud racionalista i realista. tot recolzant en POPPER. van anar sorgint les primeres reaccions. Això és així perquè un experiment no verifica una proposició. I Hume ja ho deia això: la falsació d’una teoria és definitiva per a considerar-la falsa. el dels objectes físics. una nova teoria de la racionalitat. Un enunciat o teoria és científic si i només si pot ser sotmès a contradicció pels fets. com a crítica al dogmatisme neopositivista. bo i començant per la insuficiència de les directrius metodològiques.28. el criteri de demarcació per decidir el que és ciència passa per la contrastabilitat o falsabilitat. s’inicien investigacions extraordinàries que condueixen a un nou conjunt de compromisos: ha tingut lloc una transformació del món. des dels problemes històrics. en tots tres i en ells s’esgota la realitat. FEYERABEND. S. Karl R. doncs. IMRE LA- Filosofia. • Considerava que la filosofia de la ciència abraça un camp ample que va des de la lògica del descobriment científic fins a la psicologia i sociologia de la producció científica.2. KUHN afirma que la historia pot produir una transformació decisiva de la imatge que actualment tenim de la ciència.1. derivar cap a estudis més filosòfics. o POPPER. • Aquesta ciència normal defensa la seva posició suprimint innovacions subversives per als seus compromisos basics. Popper: Racionalisme Crític: o El filòsof britànic. mentre que la verificació és. han configurat l’anomenada nova filosofia de la ciència. Així. temporal. van posar les bases per a una "nova ciència". cadascun d’ells amb les seves característiques pròpies. tan sols permet considerar-la. Del Positivisme Lògic a la "Nova Ciència": • A mesura que el Positivisme lògic anà assolint maduresa. o Per a POPPER. POPPER assegura l’objectivitat de la ciència amb la seva teoria dels tres mons. o A La misèria de d’historicisme (1945). S’ha produït una revolució científica amb la reavaluació dels fets anteriors. el dels fenòmens psicològics i el de les construccions mentals.2. resulta aclaridor el paper que duen a terme en la ciència els paradigmes -realitzacions científiques universalment reconegudes que. com que el principi de verificació no deixava de ser sinó una tesi metafísica més. • En L 'estructura de les revolucions científiques (1962).2.

Com que ha coincidit amb HEGEL que el procés és més important que l’estructura. Amb totes dues histories. KATOS va continuar desenvolupant la investigació científica crítica amb l’objectiu de reconstruir la historia de la ciència com a progrés racional. FEYERABEND va néixer l’any 1924. 119 . com volia LAKATOS. Per a FEYERABEND. "Tot val" en la ciència a l’hora de conjecturar noves hipòtesis i teories. l’evolució de les teories científiques és una qüestió històrica i comparativa. No hi ha cap regla que no hagi estat desobeïda en algun moment. actuar contrainductivament i desenvolupar hipòtesis sense descartar absolutament res. Cal partir de programes d’investigació científica o sèries dinàmiques de teories que. No poden posar-se a prova aïlladament ni puntualment. En considerar-la perniciosa per al bon desenvolupament de la filosofia. Tanmateix. les relacions entre elles i el progrés objectiu del coneixement. va estudiar l’empirisme per redreçar-lo davant de l’ús torçut que n’havien fet els neopositivistes. proposa 5 desobeir les regles metodològiques. aventura noves prediccions.3. considera que el falsacionisme popperià és ingenu i apriorístic. decideixen sobre la racionalitat d’una empresa científica particular i dirigeixen l’evolució de la ciencia al llarg de la història. psicològics. però es va dedicar a la lògica formal. ha estat considerat un anarquista epistemològic. sinó que només constitueixen una determinada manera de percebre el món. Les teories científiques no configuren objectes conforme als fets. com a mínim. podem aplicar el criteri de demarcació per a la ciència: una teoria és científica si. per la qual cosa es mantindrà mentre no sorgeixi una altra alternativa millor . amb la seva proposta metodològica d’actuar contrainductivament. • Les regles metodològiques aconsellen desenvolupar només hipòtesis concordants amb els fets i amb les teories científiques ja confirmades. va estudiar física i astronomia. 5 Actuar contrainductivament: FEYERABEND. • No existeixen observacions ni experiments neutres al marge d’un determinat marc teòric. en aquest context. • L’estudi de la ciència permet enfocaments socials. • FEYERABEND considera que les teories científiques incorporen una determinada concepció del món i un llenguatge propis.2. Filosofia. Si els tenim en compte tots podem reconstruir la història externa de la ciència i completar-ne així la història interna: l’evolució de les teories. Com a alternativa proposa un falsacionisme refinat: per rebutjar una teoria és indispensable que hagi sorgit una altra teoria millor que l’anterior. Per tant. • La història mostra com s’han desenvolupat i degenerat els programes d’investigació científica i. l’anarquisme metodològic garanteix el desenvolupament científic. s’elabora una reconstrucció racional del desenvolupament científic. • LAKATOS comparteix amb POPPER el caràcter fal·lible de tot coneixement. econòmics. Tampoc no existeix un conjunt de criteris metodològics fix i invariable que pot servir de guia al científic en la formulació de noves hipòtesis i teories. Parafrasejant KANT. pretén desenvolupar hipòtesis incompatibles amb les teories i amb la base observacional establertes. l’únic principi vàlid és el de l’autonomia dels fets.28. etc. afirma LAKATOS que "una filosofia de la ciència sense història resulta buida i una història de la ciència sense una filosofia de la ciència és cega". competint entre elles. resulta impossible descobrir en la història de la ciència una racionalitat invariable. • La metodologia d'IMRE LAKATOS constitueix un conjunt de regles que el científic ha de seguir i una guia per a l'historiador de la ciència perquè filosofia i història de la ciència s’exigeixen mútuament. Per tant. • Per tant. Feyerabend: Anarquisme metodològic: • PAUL K. Només el liberalisme i el pluralisme. per la qual cosa resulten incapaces per descriure objectivament els fenòmens naturals.

Sign up to vote on this title
UsefulNot useful