P. 1
Historia Filosofia 2n Btx

Historia Filosofia 2n Btx

|Views: 1.357|Likes:
Publicado porEstrella Martínez

More info:

Published by: Estrella Martínez on Sep 17, 2010
Direitos Autorais:Attribution Non-commercial

Availability:

Read on Scribd mobile: iPhone, iPad and Android.
download as PDF, TXT or read online from Scribd
See more
See less

03/22/2013

pdf

text

original

Sections

  • 1.2. Del mite a la raó:
  • 1.3. Els primers filòsofs:
  • 1.4. Heràclit i Parmènides:
  • 1.4.1. Heràclit i el canvi:
  • 1.4.2. Parmènides:
  • 1.5. L’escola pitagòrica:
  • 1.6. Empèdocles i els atomistes:
  • 1.6.2. Atomistes:
  • 2.2. Introducció socio-política d’Atenes:
  • 2.3. Els sofistes:
  • 2.3.1. Introducció als pensadors sofistes:
  • 2.3.2. Trets principals dels sofistes:
  • 2.3.3. La crítica dels sofistes:
  • 2.3.4. La pèrdua moral dels sofistes:
  • 2.3.5. El relativisme polític i moral:
  • 2.3.6. Protàgores:
  • 2.3.7. Gòrgies:
  • 2.4. Sòcrates:
  • 2.4.1. Introducció al personatge:
  • 2.4.2. Origen dels coneixements actuals de Sòcrates:
  • 2.4.3. El coneixement d’un mateix i la ironia:
  • 2.4.4. La maièutica:
  • 2.4.5. Ciència i Virtut:
  • 2.4.6. La religió de Sòcrates:
  • 2.4.7. El mètode inductiu:
  • 2.4.8. La mort de Sòcrates:
  • 3. Plató:
  • 3.1. Introducció al filòsof:
  • 3.2. Vida i obres:
  • 3.3. Característiques del platonisme:
  • 3.4. Sòcrates, els sofistes i Plató:
  • 3.5. Mites i Metàfores platònics:
  • 3.6. Alguns del mites més importants i llur significat:
  • 3.7. L’aprenentatge i els objectes d’aprenentatge: les idees:
  • 3.8.2. El món ideal:
  • 3.8.3. Què i com són les idees de Platò?:
  • 3.9.2. El coneixement com a record:
  • 3.9.3. El coneixement com el camí cap al Bé:
  • 3.10.2. El Mite del Carro Alat:
  • 3.10.3. L’ànima tripartida i les seves característiques:
  • 3.10.4. Dualisme ànima i cos:
  • 3.10.5. La recerca de què és l’amor:
  • 4. Aristòtil:
  • 4.1. Introducció al filòsof:
  • 4.2. Les obres aristotèliques:
  • 4.2.1. Escrits Exotèrics:
  • 4.2.2. Escrits Esotèrics:
  • 4.3. Del platonisme a l’aristotelisme:
  • 4.4.2. La Metafísica:
  • 4.4.3. L’hilemorfisme:
  • 4.4.4. Potència i acte:
  • 4.4.5. Les quatre causes:
  • 4.4.6. El teleologisme:
  • 4.5. Conclusió al filòsof:
  • 5.1.2. Conseqüències de la desfeta de la Polis:
  • 5.3. L’hel·lenisme filosòfic:
  • 5.3.2. Estoïcisme:
  • 5.3.3. Escepticisme:
  • 5.4. L’hel·lenisme científic:
  • 5.4.1. Euclides d’Alexandria:
  • 5.4.2. Arquímedes: matemàtic, físic i enginyer:
  • 5.5. La filosofia hel·lenística a Roma:
  • 5.5.1. El procés d’hel·lenització:
  • 5.5.2. Sèneca:
  • 6.1.2. Les religions orientals a Roma
  • 6.1.3. El pensament cristià
  • 6.2. La Patrística:
  • 6.3. Sant Agustí:
  • 6.3.2. Raó i fe:
  • 6.3.3. Déu i el món:
  • 6.3.4. L’antropologia d’Agustí:
  • 6.3.5. El concepte de la història:
  • 7.2. L’Escolàstica: 7.2.1. Inicis de l’Escolàstica:
  • 7.2.2. La qüestió dels universals:
  • 7.2.3. L’argument ontològic1:
  • 7.3.2. L’existència de Déu:
  • 7.3.3. Déu i l’ésser humà:
  • 7.3.4. Raó i fe:
  • 7.4. L’islam:
  • 7.4.1. Averrois:
  • 7.5. L’esplendor escolàstica: sant Tomàs:
  • 7.5.1. La cristianització d’Aristòtil:
  • 7.5.2. Raó i fe:
  • 7.5.3. Les 5 proves de l’existència de Déu:
  • 7.5.4. Ètica de Tomàs d’Aquino:
  • 8.2. La crisi del segle XIV:
  • 8.3. Guillem d’Occam:
  • 8.3.1. El Nominalisme de Guillem d’Occam:
  • 8.3.2. Com sorgeixen els conceptes universals?:
  • 8.3.3. El món d’Occam:
  • 8.3.4. Filosofia i veritat revelada:
  • 8.4. La ciència al segle XIV:
  • 9.1.3. Científics i artesans:
  • 9.1.4. El nou savi:
  • 9.1.5. El nous instruments científics:
  • 9.2.2. La teoria copernicana:
  • 9.3. Galileu Galilei:
  • 9.3.1. Introducció al pensador i el seu pensament:
  • 9.3.2. La confirmació del sistema copernicà:
  • 9.3.3. L’enfrontament amb l’Església:
  • 9.3.4. Algunes conclusions:
  • 9.4. Isaac Newton:
  • 9.4.1. Introducció al pensador i el seu pensament:
  • 9.4.2. Els trets més importants del seu pensament:
  • 9.5. Els avenços en altres ciències:
  • 10.2. El significat del mot Renaixement:
  • 10.3. Els orígens ideològics del Renaixement:
  • 10.4. L’Humanisme: els seus inicis:
  • 10.5. L’Humanisme: la tradició neoplatònica:
  • 10.7. L’Humanisme: la tradició aristotèlica:
  • 10.8. L’Humanisme: el ressorgiment de l’escepticisme:
  • 11.1.1. Erasme de Rotterdam:
  • 11.1.2. Martí Lutero:
  • 11.1.3. Jean Calvino:
  • 11.2. Renaixement i Religió: La Contrarreforma i la Reforma Catòlica:
  • 11.3.2. Tomàs Moro
  • 11.4.2. Giordano Bruno:
  • 12.2. El Racionalisme i l’Empirisme:
  • 12.3.2. Aspecte polític:
  • 12.3.3. Aspecte ideològic:
  • 12.4. Descartes:
  • 12.4.1. La unitat del saber:
  • 12.4.3. El mètode cartesià:
  • 12.4.4. El dubte metòdic:
  • 12.4.5. La certesa fonamental:
  • 12.4.6. Altres certeses:
  • 12.4.8. L’ànima i el cos:
  • 12.4.9. Les regles de la moral provisional:
  • 13.2.3. El Nominalisme:
  • 13.2.6. Algunes conclusions:
  • 14.2. Les impressions i les idees:
  • 14.3. La negació de les idees universals:
  • 14.4. Les idees complexes:
  • 14.5. Els tipus de coneixement:
  • 14.6. La causalitat:
  • 14.7. La Matèria i l’Esperit. Crítica:
  • 14.8. Les Passions i la Llibertat:
  • 14.9. La moral de Hume:
  • 14.10. La religió de Hume:
  • 14.11. La dissolució de l’empirisme en l’escepticisme de Hume:
  • 15.1.2. Crítica a la Metafísica:
  • 15.1.3. Crítica a la Religió:
  • 15.1.4. El Dret Natural:
  • 15.1.5. La difusió del pensament il·lustrat:
  • 15.3. La Il·lustració a Anglaterra:
  • 15.4. La Il·lustració a Alemanya:
  • 16. Kant
  • 16.1. Introducció social i cultural
  • 16.1.1. Factors polítics i socials
  • 16.1.2. Factors culturals
  • 16.1.3. Raó i sentiment
  • 16.2. Introducció al Filòsof:
  • 16.3.2. La utilització teòrica i pràctica de la raó:
  • 16.3.3. El problema de la metafísica:
  • 16.3.4. Els judicis científics:
  • 16.3.5. Els judicis analítics i sintètics:
  • 16.3.6. La crítica de la raó pura:
  • 16.4.5. Els principis de l’autonomia moral:
  • 16.5. Conclusions:
  • 17.2. Fichte:
  • 17.2.1. Fichte i Kant:
  • 17.2.2. La Moral de Fichte:
  • 17.2.3. El Dret, la Política i l’Estat de Fichte:
  • 17.2.4. El segon Fichte:
  • 17.2.5. Conclusions a Fichte:
  • 17.3. Schelling: vida i obres:
  • 17.3.1. 1a Etapa: Principis fichteans:
  • 17.3.2. 2a Etapa: La filosofia de la Naturalesa:
  • 17.3.3. 3a Etapa: Idealisme transcendental i idealisme estètic:
  • 17.3.7. Conclusions a Schelling:
  • 17.4. Hegel:
  • 17.5. La dialèctica de Hegel:
  • 17.5.1. Què és la dialèctica:
  • 17.5.2. Les categories de la dialèctica:
  • 17.5.3. Idealisme dialèctic:
  • 18.2. Schopenhauer: La Voluntat com a fonament de la realitat:
  • 18.3. Kierkegaard: precursor de l’existencialisme:
  • 18.3.1. Crítica a Hegel:
  • 18.3.2. Els tres estadis:
  • 19. Marx i el Marxisme:
  • 19.1. La dreta i l’esquerra hegeliana:
  • 19.2. Ludwig Feuerbach:
  • 19.3. Els socialistes utòpics:
  • 19.3.2. Charles Fourier (1772 – 1837):
  • 19.3.3. Pierre-Joseph Proudhon (1809 – 1865):
  • 19.4. Karl Marx:
  • 19.4.1. Vida i Obres:
  • 19.4.2. La crítica a Hegel:
  • 19.4.3. La crítica a l’esquerra hegeliana:
  • 19.4.4. La crítica cap els economistes clàssics:
  • 19.4.5. La crítica cap els socialistes utòpics:
  • 19.4.7. El treball com alienació:
  • 19.4.8. La lluita de classes:
  • 19.4.9. El Capital:
  • va 19.4.10. L’arribada del comunisme:
  • 19.4.11. Algunes conclusions:
  • 20.2. El Positivisme a França: Auguste Comte:
  • 21.1.1. Introducció al personatge:
  • 21.1.2. Vida i Obres:
  • 21.1.4. Segona denúncia: Feuerbach, Comte i els idealistes:
  • 21.1.5. La mort de Déu i l’Anticrist:
  • 21.1.6. La nova moral:
  • 21.1.7. El súper home i la voluntat de poder:
  • 21.2. Freud:
  • 21.2.1. Introducció biogràfica:
  • 21.2.2. Fonaments del seu sistema: estructura de la psique:
  • 22.2. Introducció històrica:
  • 22.2.1. La crisi ideològica europea:
  • 22.3. Introducció biogràfica:
  • 22.4. La fenomenologia:
  • 22.5. La filosofia com a ciència:
  • 22.6. La fenomenologia com a doctrina:
  • 22.7. El mètode fenomenològic:
  • 22.7.1. La reducció existencial:
  • 22.7.2. La reducció eidètica:
  • 22.7.3. La reducció egològica:
  • 22.8. El subjecte transcendental:
  • 22.9. Algunes conclusions:
  • 23.2.2. L’existència:
  • 23.2.4. El món compartit:
  • 23.2.5. L’existència autèntica:
  • 23.3.2. El concepte de l’ésser en Sartre:
  • 23.3.4. Llibertat i responsabilitat
  • 23.3.5. Anàlisi de la llibertat:
  • 23.3.6. L'Existencialisme, un Humanisme:
  • 23.4. El Raciovitalisme d’Ortega y Gasset:
  • 23.4.1. Espanya entre els segles XIX i XX:
  • 23.4.2. Els esdeveniments del 98:
  • 23.4.3. Ortega y Gasset: El concepte de vida:
  • 23.4.4. La funció de la filosofia:
  • 23.4.6. Raó vital: raciovitalisme:
  • 23.4.7. El Perspectivisme
  • 23.4.8. Raó històrica: Concepte de generació
  • 24.2. Context científic:
  • 24.3. Desenvolupament del Moviment Analític:
  • 25.1. L'Atomisme lògic de Russell:
  • 26. L’anàlisi del llenguatge ordinari: segon WITTGENSTEIN, (W II):
  • 26.1. Revisió de les teories del "Tractatus Logico-Philosophicus":
  • 26.1.2. Teoria de la determinació del sentit per l’ús:
  • 26.1.3. La filosofia com a teràpia del llenguatge:
  • 27. Positivisme Lògic (el cercle de Viena):
  • 27.1. L'anàlisi de ñes proposicions científiques:
  • 27.2. La verificabilitat de les proposicions:
  • 28.1. Karl R. Popper: Racionalisme Crític:
  • 28.2. Els Postpopperians: Una nova filosofia de la ciència:
  • 28.2.1. Kuhn: Les revolucions científiques:
  • 28.2.2. Lakatos: programes d’investigació científica:
  • 28.2.3. Feyerabend: Anarquisme metodològic:

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA ÍNDEX

1. Des dels primers filòsofs fins a Sòcrates: .................................................................................................. 1 1.1. Introducció: ........................................................................................................................................ 1 1.2. Del mite a la raó: ................................................................................................................................ 1 1.3. Els primers filòsofs:............................................................................................................................ 1 1.4. Heràclit i Parmènides: ........................................................................................................................ 2 1.4.1. Heràclit i el canvi: ....................................................................................................................... 2 1.4.2. Parmènides: ............................................................................................................................... 2 1.5. L’escola pitagòrica: ............................................................................................................................ 2 1.6. Empèdocles i els atomistes: .............................................................................................................. 3 1.6.1. Empèdocles: .............................................................................................................................. 3 1.6.2. Atomistes: .................................................................................................................................. 3 2. Els sofistes i Sòcrates: ............................................................................................................................... 5 2.1. Introducció al concepte: ..................................................................................................................... 5 2.2. Introducció socio-política d’Atenes: ................................................................................................... 5 2.3. Els sofistes: ........................................................................................................................................ 5 2.3.1. Introducció als pensadors sofistes: ........................................................................................... 5 2.3.2. Trets principals dels sofistes:..................................................................................................... 5 2.3.3. La crítica dels sofistes: .............................................................................................................. 6 2.3.4. La pèrdua moral dels sofistes: ................................................................................................... 6 2.3.5. El relativisme polític i moral: ...................................................................................................... 6 2.3.6. Protàgores: ................................................................................................................................ 6 2.3.7. Gòrgies: ..................................................................................................................................... 7 2.4. Sòcrates: ............................................................................................................................................ 8 2.4.1. Introducció al personatge: ......................................................................................................... 8 2.4.2. Origen dels coneixements actuals de Sòcrates: ....................................................................... 8 2.4.3. El coneixement d’un mateix i la ironia: ...................................................................................... 8 2.4.4. La maièutica:.............................................................................................................................. 9 2.4.5. Ciència i Virtut: ........................................................................................................................... 9 2.4.6. La religió de Sòcrates: ............................................................................................................... 9 2.4.7. El mètode inductiu: .................................................................................................................... 9 2.4.8. La mort de Sòcrates: ............................................................................................................... 10 3. Plató: ........................................................................................................................................................ 11 3.1. Introducció al filòsof: ........................................................................................................................ 11 3.2. Vida i obres: ..................................................................................................................................... 11 3.3. Característiques del platonisme: ..................................................................................................... 11 3.4. Sòcrates, els sofistes i Plató: ........................................................................................................... 12 3.5. Mites i Metàfores platònics: ............................................................................................................. 12 3.6. Alguns del mites més importants i llur significat: ............................................................................. 12 3.7. L’aprenentatge i els objectes d’aprenentatge: les idees: ................................................................ 13 3.8. La Teoria de les Idees: .................................................................................................................... 13 3.8.1. Introducció a la teoria: ............................................................................................................. 13 3.8.2. El món ideal: ............................................................................................................................ 13 3.8.3. Què i com són les idees de Platò?: ......................................................................................... 14 3.9. La Teoria del Coneixement:............................................................................................................. 14 3.9.1. Introducció a la teoria: ............................................................................................................. 14 3.9.2. El coneixement com a record: ................................................................................................. 15 3.9.3. El coneixement com el camí cap al Bé: ................................................................................... 15 3.10. Antropologia platònica: .................................................................................................................... 15 3.10.1. Introducció: .............................................................................................................................. 15 3.10.2. El Mite del Carro Alat: .............................................................................................................. 15 3.10.3. L’ànima tripartida i les seves característiques: ........................................................................ 15 3.10.4. Dualisme ànima i cos: .............................................................................................................. 16 3.10.5. La recerca de què és l’amor: ................................................................................................... 16 4. Aristòtil: ..................................................................................................................................................... 17 4.1. Introducció al filòsof: ........................................................................................................................ 17 4.2. Les obres aristotèliques: .................................................................................................................. 17 4.2.1. Escrits Exotèrics: ..................................................................................................................... 17 4.2.2. Escrits Esotèrics: ..................................................................................................................... 18 Història de la Filosofia.

4.3. Del platonisme a l’aristotelisme: ...................................................................................................... 18 4.4. La Filosofia Primera o Metafísica: ................................................................................................... 19 4.4.1. El problema del canvi: ............................................................................................................. 19 4.4.2. La Metafísica:........................................................................................................................... 19 4.4.3. L’hilemorfisme: ......................................................................................................................... 19 4.4.4. Potència i acte: ........................................................................................................................ 20 4.4.5. Les quatre causes: .................................................................................................................. 20 4.4.6. El teleologisme:........................................................................................................................ 21 4.5. Conclusió al filòsof: .......................................................................................................................... 21 5. Les Escoles Hel·lenístiques: .................................................................................................................... 23 5.1. Introducció històrica: ........................................................................................................................ 23 5.1.1. Les monarquies hel·lenístiques: .............................................................................................. 23 5.1.2. Conseqüències de la desfeta de la Polis: ................................................................................ 23 5.2. Els orígens de les escoles hel·lenístiques: ...................................................................................... 23 5.2.1. L’escola de Mègara: ................................................................................................................ 24 5.2.2. L’escola hedonista: .................................................................................................................. 24 5.2.3. L’escola cínica: ........................................................................................................................ 24 5.3. L’hel·lenisme filosòfic: ...................................................................................................................... 24 5.3.1. Epicureisme: ............................................................................................................................ 24 5.3.2. Estoïcisme: .............................................................................................................................. 25 5.3.3. Escepticisme: ........................................................................................................................... 27 5.4. L’hel·lenisme científic:...................................................................................................................... 28 5.4.1. Euclides d’Alexandria: ............................................................................................................. 29 5.4.2. Arquímedes: matemàtic, físic i enginyer: ................................................................................. 29 5.5. La filosofia hel·lenística a Roma: ..................................................................................................... 29 5.5.1. El procés d’hel·lenització: ........................................................................................................ 29 5.5.2. Sèneca: .................................................................................................................................... 29 6. Filosofia Medieval: Patrística: ................................................................................................................... 31 6.1. Introducció històrica: ........................................................................................................................ 31 6.1.1. Roma: ...................................................................................................................................... 31 6.1.2. Les religions orientals a Roma ................................................................................................ 31 6.1.3. El pensament cristià ................................................................................................................ 32 6.2. La Patrística: .................................................................................................................................... 32 6.3. Sant Agustí: ..................................................................................................................................... 33 6.3.1. Introducció biogràfica: .............................................................................................................. 33 6.3.2. Raó i fe:.................................................................................................................................... 33 6.3.3. Déu i el món: ............................................................................................................................ 34 6.3.4. L’antropologia d’Agustí: ........................................................................................................... 34 6.3.5. El concepte de la història: ........................................................................................................ 35 7. Filosofia Medieval: Escolàstica: ............................................................................................................... 36 7.1. Introducció històrica: ........................................................................................................................ 36 7.1.1. Temes recurrents: .................................................................................................................... 36 7.1.2. Introducció filosòfica: ............................................................................................................... 36 7.2. L’Escolàstica: ................................................................................................................................... 37 7.2.1. Inicis de l’Escolàstica: .............................................................................................................. 37 7.2.2. La qüestió dels universals: ...................................................................................................... 37 7.2.3. L’argument ontològic: .............................................................................................................. 38 7.3. Sant Anselm de Canterbury:............................................................................................................ 38 7.3.1. Vida i Obres: ............................................................................................................................ 38 7.3.2. L’existència de Déu: ................................................................................................................ 38 7.3.3. Déu i l’ésser humà: .................................................................................................................. 39 7.3.4. Raó i fe:.................................................................................................................................... 39 7.4. L’islam: ............................................................................................................................................. 39 7.4.1. Averrois: ................................................................................................................................... 39 7.5. L’esplendor escolàstica: sant Tomàs: ............................................................................................. 40 7.5.1. La cristianització d’Aristòtil: ...................................................................................................... 40 7.5.2. Raó i fe:.................................................................................................................................... 40 7.5.3. Les 5 proves de l’existència de Déu: ....................................................................................... 40 7.5.4. Ètica de Tomàs d’Aquino: ........................................................................................................ 41 8. La fi de l’Edat Medieval: Inicis de la Ciència Moderna: ............................................................................ 42 8.1. La decadència de L’Escolàstica: ..................................................................................................... 42 8.2. La crisi del segle XIV: ...................................................................................................................... 42 Història de la Filosofia.

8.3. Guillem d’Occam: ............................................................................................................................ 42 8.3.1. El Nominalisme de Guillem d’Occam: ..................................................................................... 43 8.3.2. Com sorgeixen els conceptes universals?: ............................................................................. 43 8.3.3. El món d’Occam:...................................................................................................................... 43 8.3.4. Filosofia i veritat revelada: ....................................................................................................... 43 8.3.5. El coneixement científic: .......................................................................................................... 44 8.4. La ciència al segle XIV: ................................................................................................................... 44 9. Renaixement i Revolució Científica:......................................................................................................... 45 9.1. La revolució científica: trets generals: ............................................................................................. 45 9.1.1. Els canvis que produeix: .......................................................................................................... 45 9.1.2. Un nou tipus de saber: ............................................................................................................. 45 9.1.3. Científics i artesans: ................................................................................................................ 46 9.1.4. El nou savi: .............................................................................................................................. 46 9.1.5. El nous instruments científics: ................................................................................................. 46 9.2. Nicolau Copèrnic: la teoria heliocèntrica: ........................................................................................ 46 9.2.1. El significat de la revolució copernicana en filosofia: .............................................................. 46 9.2.2. La teoria copernicana: ............................................................................................................. 47 9.3. Galileu Galilei: .................................................................................................................................. 47 9.3.1. Introducció al pensador i el seu pensament: ........................................................................... 47 9.3.2. La confirmació del sistema copernicà: .................................................................................... 48 9.3.3. L’enfrontament amb l’Església:................................................................................................ 48 9.3.4. Algunes conclusions: ............................................................................................................... 48 9.4. Isaac Newton: .................................................................................................................................. 49 9.4.1. Introducció al pensador i el seu pensament: ........................................................................... 49 9.4.2. Els trets més importants del seu pensament:.......................................................................... 49 9.5. Els avenços en altres ciències: ....................................................................................................... 50 10. Renaixement i Humanisme:................................................................................................................. 51 10.1. El significat del mot Humanisme: .................................................................................................... 51 10.2. El significat del mot Renaixement: .................................................................................................. 51 10.3. Els orígens ideològics del Renaixement:......................................................................................... 51 10.4. L’Humanisme: els seus inicis:.......................................................................................................... 52 10.5. L’Humanisme: la tradició neoplatònica: ........................................................................................... 52 10.6. L’Humanisme: barreja de corrents. ................................................................................................. 53 10.7. L’Humanisme: la tradició aristotèlica: .............................................................................................. 53 10.8. L’Humanisme: el ressorgiment de l’escepticisme: .......................................................................... 54 11. Renaixement, Religió i Política: ........................................................................................................... 55 11.1. Renaixement i Religió: La Reforma Protestant: .............................................................................. 55 11.1.1. Erasme de Rotterdam:............................................................................................................. 55 11.1.2. Martí Lutero:............................................................................................................................. 55 11.1.3. Jean Calvino: ........................................................................................................................... 56 11.2. Renaixement i Religió: La Contrarreforma i la Reforma Catòlica:................................................... 56 11.3. Renaixement i Política: .................................................................................................................... 56 11.3.1. Nicolás Maquiavel .................................................................................................................... 56 11.3.2. Tomàs Moro ............................................................................................................................. 57 11.4. Resultats finals del pensament renaixentista: ................................................................................. 57 11.4.1. Leonardo da Vinci: ................................................................................................................... 57 11.4.2. Giordano Bruno: ...................................................................................................................... 58 12. El Racionalisme cartesià: .................................................................................................................... 59 12.1. La filosofia moderna: ....................................................................................................................... 59 12.2. El Racionalisme i l’Empirisme:......................................................................................................... 59 12.3. Segle XVII a l’Europa continental .................................................................................................... 59 12.3.1. Aspecte econòmic i social: ...................................................................................................... 59 12.3.2. Aspecte polític:......................................................................................................................... 59 12.3.3. Aspecte ideològic: .................................................................................................................... 59 12.4. Descartes: ........................................................................................................................................ 59 12.4.1. La unitat del saber: .................................................................................................................. 60 12.4.2. La recerca del coneixement cert:............................................................................................. 60 12.4.3. El mètode cartesià: .................................................................................................................. 61 12.4.4. El dubte metòdic: ..................................................................................................................... 61 12.4.5. La certesa fonamental: ............................................................................................................ 61 12.4.6. Altres certeses: ........................................................................................................................ 61 12.4.7. El món com una màquina (el mecanicisme cartesià): ............................................................. 62 Història de la Filosofia.

...............................7................3...........2.......... L’empirisme............... 77 16......... El problema de la metafísica: ........ La Il·lustració a França: ... 73 16........ Teoria de l’Estat en Hobbes: ....................4............. Els judicis científics: .....................................................1...2......................................................................... Factors culturals............................................... 67 14.........................................................................................................................1....................................................................................................... 75 16........................ 74 16....................4.......3........................................................................... 73 16................. L’ànima i el cos: ...............................4....... 70 15...............................2................5...............................................................10.............................................................4............ Les idees complexes: .........5..............4............................................................................................... 67 14... 75 16.....................3................ 80 17...................3................ 74 16..................................................9................................................... 63 13.............................. Introducció: ............................................. 78 16.......................................... La difusió del pensament il·lustrat: ........ Algunes conclusions: .........................................2.......................3................................... 71 15................................... 80 17.... Les regles de la moral provisional: .............................................................. Fichte i Kant: ..................................... 79 17..................................................2.....1.............................1.......................................... 73 16...........................................................................1................................................................................................................................... 70 15..... Conclusions: ......................................... La llei moral: l’imperatiu categòric: ..........................................................................................................................................................2.................................................... 64 13.....................9..................................................4......1..5............ 78 16................................................... França i Alemanya ..... La raó il·lustrada: .......... Els tipus de coneixement: ............................................................... 64 13.................... 70 15......3.............................................................................................................1........... 78 16.. 67 14..................................2....... Un escèptic moderat: .................. 77 16............................................... 76 16............................................... 71 15.................................... Introducció al Filòsof: .............................. 75 16...................................................................................... 69 15....... La Il·lustració a Anglaterra.......................................................................................................... La Il·lustració a Alemanya:...................................................................................................................... David Hume: ............. 71 15.5.....................................2..............3............................ La religió de Hume: .........5................................ 67 14.........2..................................................2............................................................................................................................................................................................4.................................... 80 17..... Les Passions i la Llibertat: ......... La causalitat: ....................................................1................................... 65 13.........2............................ 81 17............................ Teoria del coneixement: .............1.......... La Moral de Fichte: ........................................ Fichte: .............11........................... El Dret... 70 15......................................................................... La Matèria i l’Esperit..........................................................3..................................... Els principis de l’autonomia moral: ......................................................................................................................... Crítica a la Religió: ... 73 16................3....................2..........................3...... Les impressions i les idees: .1........................................................................................................ Corporeisme i Mecanicisme: . 74 16....................................3.... 77 16...... L’Enciclopèdia: ......... Factors polítics i socials ............... 81 17......................................................................................................................................... Introducció socio-política: ......................................1...........2........ 71 15........6......................... Crítica a la Metafísica: ....................................................... 68 14............................ Crítica: ...............5.................................1...............................................2... 70 15............................... 80 17................. 67 14............................ 81 17....................3..............3. Teoria ètica: ..... Introducció: ......................2....................................................... 71 15............2....4...................3......................... 64 13................................ Introducció: ........ 64 13.............................8..........................................1.......................................2.................. 65 13................. Vida i obres: ..................................................................3.........................4.................... El segon Fichte: .1.......................................................... Raó i sentiment ...................... 68 14.....................4......................................................... la Política i l’Estat de Fichte: ....................................................... Els judicis analítics i sintètics: .................................... Thomas Hobbes: ........ 72 16...............................................................................12........... 68 14........................................................................................................................2...................................................................................... La utilització teòrica i pràctica de la raó: ... 67 14............ 67 14..........................................2................................................ La negació de les idees universals: .................... Els postulats de la raó pràctica: ..................... L’Idealisme alemany: ......................................................................................................................2..... 81 Història de la Filosofia...... El Nominalisme: ....................................................... 73 16....................................................1........................................... Conclusions a Fichte: .. Ètiques heterònomes i ètiques autònomes: . 62 12..................................... El criticisme de Kant: ....4.......................................4........6...................... Kant ...................................................................................................... El Dret Natural: ...... 66 14............1.......1..................... La Il·lustració a Anglaterra: ................2... La dissolució de l’empirisme en l’escepticisme de Hume: ...........8....................................4.......................................................... El concepte de Filosofia a Hobbes: ............................4...............................................1..................................5.....................................................6.................... La moral de Hume: ...............................2.. 65 13......................... La crítica de la raó pura: .............................2...................................... 69 14................1. 73 16................................................................. ...... Introducció social i cultural...................4.... 64 13.........1................. Thomas Hobbes ....................

.................................... 95 20........................ 92 19... Vida i Obres: ......1..............................................1...................................7.............. 98 21. El súper home i la voluntat de poder: ...........................................4................... 93 19.........................1...............4.................................... La dialèctica de Hegel: ................... La Fenomenologia: ................................................................................................................................... ................................................................................... 2a Etapa: La filosofia de la Naturalesa: .....................4.............. 83 17....... Charles Fourier (1772 – 1837):...............................................................................................................................1......................... 92 19........................... Comte i els idealistes: ............ 86 18.....................................................6....... 83 17........................... Introducció al personatge: ............. Schopenhauer: La Voluntat com a fonament de la realitat: ....................................... 88 19. 3a Etapa: Idealisme transcendental i idealisme estètic: ....5.............. Introducció a Husserl: ...............................................................................2........................ 85 18....... El Capital:......................3.........................1.................... El Positivisme a Anglaterra: John Stuart Mill: .................................................................................................. 91 19.1......4....................................1........... Fonaments del seu sistema: estructura de la psique: ...9.............................................................1............................................................... 88 19................................3............. 99 21............................. Idealisme dialèctic: ...........................................8.......................................2............................. Introducció biogràfica: .................................................................. 100 21........................... 87 19............................................ Els socialistes utòpics: ..................................................................... 84 17........................ La crítica a la religió: ...................................................3........2.......... 82 17.... Karl Marx:...................... Reacció contra Hegel: ............................................................................................................... 83 17....................................................................................................3...............4................................2.......................... Què és la dialèctica: ........... 100 21....................2...........................................10........................3................................. Les categories de la dialèctica:..5............................................................................................................................4. 84 17.............................. La nova moral: ........................ 84 17............. 88 19..4.................2..............................................................................................3.........................4.......................................................2..................4.................................................................................. 99 21...............................................................4... 93 19......... Els tres estadis:........... 100 21...........................................................................5........................ 88 19................ La crítica cap els economistes clàssics: ....................5..................... Segona denúncia: Feuerbach...................................1....3...................... 102 22..........6..............2.................. Marx i el Marxisme:..... 89 19........................ La fenomenologia: ... El Positivisme: ...17...................4......................................... Crítica a la raó: Els filòsofs de la sospita: ................................................................................11................................................................................................................... La crítica a Hegel: ....................................................... Schelling: vida i obres: ....................................... 92 19..............3....2.............................................................................................................................. El Positivisme a França: Auguste Comte: .............................................. 1a Etapa: Principis fichteans: ........... 5a Etapa: Fase teosòfica i la filosofia de la llibertat:........... 102 22...............................................................................................4............3.................... 99 21.1..................... 94 20............................3............................................2..... 91 19................. 101 22........................................ 83 17........................ El treball com alienació: ..................... La crítica cap els socialistes utòpics: .........................1................ 96 21........... 95 20..3.....1.............................................. Introducció històrica: ..........................................................2........................................... Nietzsche: .......................... 86 18.....7..............................3........ 82 17....... Algunes conclusions: .............................................. Crítica a Hegel: ..... La mort de Déu i l’Anticrist: ............. Freud:............................................3..3.....4........ 103 22.............1..................4................ 90 19................. 97 21..................4............................................................................................................ 103 Història de la Filosofia.................. 97 21...................................... L’arribada del comunisme:........................................................5.....................4.................................................................... Introducció: ....................6.............................................................4.............3..........1.....................2............................................................................3......... Introducció al Positivisme: ......................................... Kierkegaard: precursor de l’existencialisme: ............................................ 82 17.................3.......................3............ 90 19............................. 84 17.................................... 88 19..................................2......................3....................................................... Hegel:.......... 102 22... Ludwig Feuerbach: ..............................................1............ 86 18...............................5.. Introducció biogràfica: ......... 96 20.........................................3............ Interpretació de la cultura: psicologia social: .... 90 19.................................................. 86 18............ 86 18.....................................................................1......................................................... 91 19........ 97 21........................................3. 82 17.. 97 21................................................................................1............................ La dreta i l’esquerra hegeliana: .....1...................4........................... Conclusions a Schelling: ...........................1..................................................................................... La lluita de classes: .5.........................1..... Pierre-Joseph Proudhon (1809 – 1865): ........7.................................................... 4a Etapa: Filosofia de la Identitat: ........................... Nietzsche i Sòcrates: la primera denúncia: .......................... La crítica a l’esquerra hegeliana: ..................................................... La crisi ideològica europea: .................................. 98 21.................................. 95 20................. Claude Henri de Saint-Simon: .....................................................2........................................2..................... 6a Etapa: La filosofia positiva o la filosofia de la mitologia: .... Vida i Obres: ......... 102 22......2... El Positivisme evolucionista d’Herbert Spencer: ........3...3................. 93 19....................................................

........1..........................7......................................................................... espai obert: .......2............. 112 24..................2....................................... L’existència: ..5............. 104 22. 111 23......... 105 23.................. 104 22...... 106 23......... 108 23............................................................... 118 28................. 118 28......................................... Karl R..............................................................................4..2.......................1........................4.. L’anàlisi del llenguatge ordinari: segon WITTGENSTEIN........... Context científic: ... La funció de la filosofia: ........2..................................... Revisió de les teories del "Tractatus Logico-Philosophicus": ................................ 107 23...................... Teories del llenguatge: ......................................22.....4...............5............... El Moviment Analític: ................................................................... L'anàlisi de ñes proposicions científiques: .................................................... 110 23............................................................ La reducció eidètica: ..............................5.......................... 112 24.................2...........................4........ 107 23...................................... 118 28.............................................................3... 109 23...... 113 25...... Els Postpopperians: Una nova filosofia de la ciència: ...........8............................................................................................ 103 22. 104 22. 111 23.................................................................3............... 109 23.............2..7..................................................4................2..2........3.......................... Ortega y Gasset: El concepte de vida: ......................................................................... La filosofia com a ciència:.......................2......................3.... 111 24..............................................9........................ 117 28..... La verificabilitat de les proposicions: ........ ..... Raó històrica: Concepte de generació ................. Positivisme Lògic (el cercle de Viena): ..... 109 23..................... 117 27.......................................... 112 24... L’ésser-en-sí i l’ésser-per-sí-mateix: .................................................................. 115 26...........................................................1..... Teoria de la determinació del sentit per l’ús: ..................................................... 110 23........................................................4... 107 23................. Desenvolupament del Moviment Analític: .............................. El mètode fenomenològic: .......2.............................................................. (W II): ............. 106 23............................ 118 28.................... Lakatos: programes d’investigació científica: ................................... 118 28..................7.......................................................... 116 27........... Llibertat i responsabilitat................ 106 23...........................................................2................................................................ El concepte de l’ésser en Sartre: .. Introducció al pensador: ..1.....1............................2. 112 25...................................5...................... Algunes conclusions: .........2...............................................................................2................................................................. 104 22........ La fenomenologia com a doctrina: ............................2......4........... 107 23....................................... La preocupació per l’ésser:.....3........... El subjecte transcendental:.....8...................................................1............................... Kuhn: Les revolucions científiques: ............................... 106 23..... La filosofia com a teràpia del llenguatge: ............. L'Atomisme lògic de Russell: ..............4.............................................. 109 23....................7.................. Espanya entre els segles XIX i XX: .................................................................................................................................... Els esdeveniments del 98: .............. El Perspectivisme ....................... Introducció: ....................6.............................................................4..............................6..... Introducció al corrent de pensament: ..................................................................................................................................................................... Moviment Analític: L’anàlisi del llenguatge formal: Primer WITTGENSTEIN................................. El "Tractatus".............................. Anàlisi de la llibertat: ............. 115 26.. 108 23........... El món compartit: .........3..................................................... 116 26................... 106 23..... El Raciovitalisme d’Ortega y Gasset: ....................... 110 23.................................... El món......... 103 22................... L’Existencialisme: ...............................................3................................. 104 22............................................ Popper: Racionalisme Crític: .2.........................................................1....................................... Marti Heidegger: ......................................... 113 25.......1............ La vida i els seus atributs: ........... (W I): .........1........................3.....................1....3..................................................... 108 23......................................................... 119 Història de la Filosofia......................................3................................................................................................................4... 107 23.............. Teoria dels Jocs del Llenguatge: ...1..........6.....................2..................................................................... Del Positivisme Lògic a la "Nova Ciència": ............................................................. La reducció existencial: ............4.................2...................3.1................. 115 26........................................... Una nova teoria del coneixement: ...........................................................................3................... 113 25................................................................................. ........ La reducció egològica: ............................................................................................................................... Raó vital: raciovitalisme: .....3........................................................................................1.....................1................................ L’anàlisi del llenguatge en el "Tractatus": ........4.................. L’existència autèntica: ....................... 117 27.......4....... 104 22............. Feyerabend: Anarquisme metodològic: ......... un Humanisme: ...................................................1................................ 110 23..............1...............................1............................... Jean-Paul Sartre: ............ L'Existencialisme... 113 26......................................7......................................2.......................................................2...................3.......

ciència en general) o El mite (la mitologia): .3. La natura està endreçada i la realitat és molt lluny de les explicacions mitològiques dels seus avantpassats. o La societat presocràtica: . fins a la primera meitat del segle V a. . Els primers filòsofs: o La Filosofia anterior a Sòcrates. .Aquesta relació comercial.Els grecs no pensaven en clau de creació (tradició judeocristiana). o Les primeres respostes que es va donar l’ésser humà a sí mateix van ser a base de mites (mitologia). Aquesta forma de pensar.. la combinació d’aquests principis dóna com a resultat el món real. . esdevé el Cosmos. que només es poden percebre per la raó i.. a la Jònia.La bonança econòmica fa més forta a les classes comerciants i. Introducció: o L’ésser humà té una necessitat imperiosa de conèixer l’entorn o. aviat. aquesta dualitat és ja un primer tret del que podríem anomenar teoria del coneixement del món presocràtic. .Homer i Hesíode recopilen els mites. . 1. la discussió i la reflexió sobre la forma de ser governats. sinó que creien que havia d’haver un principi per les coses. . Aquest principi original o arkhé es creava tot el món i totes les coses.En aquest context neix el món clàssic (arts. aquesta amalgama de cultures i religions obre un període de bonança econòmica i comercial.És el resultat d’una barreja de pobles i cultures que es van anar assentant al territori grec en successives invasions. la pregunta per l’essència de les coses. en general. els sistemes polítics aniran canviant des de l’aristocràcia cap a la democràcia. però ja a les acaballes del segle VII a.. Des dels primers filòsofs fins a Sòcrates: 1. comerciant i mariner. com a dues activitats que intenten donar raons positives de les coses. També s’anomenen filòsofs físics perquè el seu interès rau en la natura (el Cosmos). és a dir. alguns trobaven que els mites ja no donaven raó dels interrogants sobre la natura i l’home. o Aquest nou corrent veu néixer la filosofia i la ciència.C.Però aquesta manera d’entendre la realitat implica que hi ha uns principis originals.La natura té unes lleis que acompleix gràcies a una força interna. més aviat. un vitalisme ja que la natura és un ésser vivent amb una finalitat ben definida. 1 .C. filosofia. el centre d’atenció deriva cap a l’ésser humà i la societat.Aquesta polifonia política afavorí les reformes polítiques i.C. Filosofia. a les illes i costes de l’Àsia Menor.El conjunt de filòsofs presocràtics coincideixen en que tot es forma a partir d’un element. . .El poble grec. la Filosofia presocràtica compren des del segle VI a. .Aquesta natura moguda per la seva pròpia força interior esdevé una realitat endreçada i bella.HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA 1. És a dir. l’home es va explicant l’entorn que l’envolta.1.C.I en aquest entorn multicultural i multireligiós. Del mite a la raó: o El món clàssic grec: .També en els seus escrits aprenem com la vida grega es desenvolupava al voltant d’una ciutat estat: la polis . 1. va ser molt beneficiosa pels intercanvis religiosos i culturals. Cada ciutat tenia les seves pròpies lleis. .Les polis estaven lligades per la llengua i la mitologia.Cap al segle VII a. Els seus escrits ens mostren com a partir d’explicacions màgiques i sobrenaturals. de donar-se a sí mateix una explicació satisfactòria de la realitat. és a dir.2. .. més aviat. però ja cap al segle V a.. .C. aviat sorgeixen pensadors i seguidors creant escoles i corrents de pensament que posen en tela de judici les explicacions mitològiques d’Homer. o La natura i la recerca del principi de les coses: .Alhora comença a créixer d’interès per la pregunta de què és cada cosa.C. sense que hi hagués cap sentiment de nacionalitat o comunitat estatal. .Aquest pensament implica un dinamisme o. en direm teleològica i veurem que quedarà formulada més endavant per Aristòtil. la filosofia s’ocuparà de la natura. o Durant el segle VI a. es va estendre per la costa mediterrània. creant ciutats estat al mode de les ciutats gregues peninsulars.

posteriorment. La natura és doncs. el coneixement de la natura. és. La raó ha de veure l’ordre perfecte que hi ha al darrera. En observar la natura. Hegel. Parmènides utilitza la deducció lògica a partir del següent principi: allò que és. 1. encara que no es quedarà en la lluita.Pel que fa a la teoria del coneixement: Heràclit creu que els sentits ens porten. l’home grec s’adona que no tot el que veu té el mateix grau de certesa. concretament de reculls i retalls del segle V sobre autors dels anys 350 – 250 a. encara que aquesta relació només la pot captar la raó. o Al coneixement de la natura només s’arriba per la raó matemàtica. la qual cosa provoca el devenir constant. tindrà caràcter de coneixement. 2 . allò que no és. • Per a aconseguir el coneixement. Parmènides diu que només la raó. Per a Heràclit és la idea d’un mecanisme perfecte. 1. la validesa dels sentits. El coneixement és la cerca d’entitats permanents i absolutes.Poc a poc. que es creu van tenir accés a informació més “fresca” de Pitàgores. o Així doncs. o Els números són el principi de la realitat i gràcies a això. la curiositat i l’aprenentatge farà que es prengui consciència de la impossibilitat de que tot el Cosmos quedi explicat a partir d’un únic principi. o Hi ha qui considera que els pitagòrics van ser una mena de secta. Sorgeixen els models pluralistes.4. Espera que la informació que li proporcionen aquests. no va escriure res. ni tan sols no pot ser pensat. el coneixement. d’entrada.4. així ho fan pensar. els números no són només una realitat simbòlica. - Filosofia. però és gràcies a la raó que podrem aprehendre la veritat. cap al coneixement que és la lluita continuada de contraris. o millor. ens arriba d’escrits d’autors posteriors. unitat de contraris (néixer – morir / encès – apagat / fred – calent) en continua tensió. per la filosofia cristiana.4. Heràclit i Parmènides: o Introducció . Parmènides: • Només amb la raó podem assolir el veritable coneixement. sinó que tenien entitat real. • Aquest principi d’identitat serà recollit per Platò i. o Les fonts més fidedignes de l’estudi dels pitagòrics. la natura és aquest ésser estàtic i immutable. pensador del segle XIX.2. ens porten a l’autèntic coneixement: l’ésser únic i estàtic. • Aquest moviment continu és aparent. serà perfectament endreçada per la raó. malgrat tot.5. entitat que només podem aprehendre per la raó. • Més endavant. és el que veuen els sentits. . sense atendre als enganys dels sentits. sinó que postularà l’aparició d’una nova realitat que és una superació de la lluita. L’escola pitagòrica: o El pitagorisme es caracteritza per tenir uns trets religios-ètics i filosòfic-científic. Aquest principi està relacionat amb la relació que hi ha en el interval de les notes musicals. 1. • No hi ha lloc per al canvi ni el moviment. Pitàgores. Això va provocar una gran quantitat de literatura sobre ell d’escàs valor històric o filosòfic. Heràclit i el canvi: • Heràclit accepta. la llei del canvi.Són dos filòsofs que representen dues concepcions d’entendre la natura totalment oposades. . • A la natura tot està en moviment. El discurs sobre els objectes és un intent d’explicar l’aparença del món real. Ara bé. la natura és harmònica i proporcionada. aquest moviment està endreçat pel logos. Els sentits ens donen un coneixement de primer contacte. o Pitàgores va proposar un model d’entendre la natura que ha tingut una gran influència en la cultura occidental.1. i no hi ha res que estigui aturat. mitjançant la utilització de la raó.C. recollirà aquesta idea de lluita de contraris. Només un discurs basat en la realitat que és. o Pels pitagòrics. • El que realment és el principi i l’essència de la natura és l’ésser. El fet de no voler escriure i altres trets.1. hi ha una correspondència entre les coses i els números.

en general. • Existeixen quatre elements que són el principi de totes les coses: aigua. La metempsícosis Empèdocles i els atomistes: o Fins ara hem vist pensadors i escoles que donaven una explicació monista de la realitat. • La complexitat del món es pot explicar per la barreja o variació d’aquests quatre elements en diverses proporcions i combinacions. potser més aquest aspecte que no pas un rigor i un ordre en les seves obres. la natura prové d’un únic ens. No tenen massa valor històric ni filosòfic. • Aquestes dues forces estan en permanent lluita que s’equilibra per sí mateixa. de partícules indivisibles que si bé són de la mateixa qualitat. a Leucip i Demòcrit. 3 . La majoria dels historiadors i compiladors posteriors estan d’acord en comentar la riquesa poètica i expressiva d’Empèdocles. el segon s’encarrega de separar-los. 1. Els pitagòrics inicien una idea que anirà fins al Renaixement amb Galileu i Kepler i. • Empèdocles coneixia bé el pensament de Parmènides i va adoptar el mateix estil literari en escriure les seves obres. es barregen en proporcions diferents.1. o diu que no val la pena parlar de Leucip. La barreja es provocada per dues forces còsmiques (del cosmos) de signe contrari: amor i odi. ni tan sols el seu origen segur. • Se sap molt poc de Leucip. • Només ens han arribat fragments de dos poemes. • Els atomistes creuen que el coneixement és sempre de les impressions sensibles i depèn d’una disposició del nostre cos. 1. èter. sinó de molts. Fins i tot s’atribueix un comentari d’un filòsof posterior (Epicur) a on no queda del tot clar si diu que no ha existit cap filòsof dit Leucip. Aquesta agrupació genera la multiplicitat de cossos i entitats al món real. o Els pitagòrics creien en la reencarnació de les ànimes. • La realitat s’explica a partir dels àtoms.2. Entre aquests sistemes que en direm pluralistes. aquesta explicació es va posar en entredit: com podia un sol principi o element convertir-se en la pluralitat i complexitat del món real? o Per poder salvar aquest problema van sorgir nous pensadors amb nous sistemes explicatius.6. cal destacar a Empèdocles i els atomistes. • Demòcrit afirma que els àtoms viatgen lliurement a l’espai i s’ajunten de forma espontània. foc i terra. encara que ja és més que la majoria del que ha quedat de la resta de presocràtics.6. Ara bé. és a dir. • L’atomisme deixa un llegat important: l’existència eterna de la matèria i va tenir una gran influència a partir dels descobriments científics del segle XIX. Atomistes: • Quan parlem dels atomistes ens referim. o Aquests principis van obrir el camí a l’estudi matemàtic (mesurable) de la natura. que ja no partien d’un únic principi. Mentre el primer uneix els elements diferents. La realitat. a tota la concepció moderna de la ciència.6.1. però ens mostren un home compromès amb la política del seu temps. Empèdocles: • Va ser un home el que ara diríem famós i per aquesta raó es van escriure moltes històries d’ell. Filosofia. sobre tot.

C. 460 a. 490 a. 550 a. 500 a. terra i foc Dues forces contràries: amor.C. 540 a.C.C.C. 460 a.C.C.C.Principals filòsofs presocràtics Filòsof Tales Anaximandre Anaxímenes Heràclit Pitàgores Parmènides Zenó Anaxàgores Empèdocles Leucip Demòcrit Lloc d’origen Milet Milet Milet Efes Samos Elea Elea Clazomene Agrigent Milet? Elea? Abdera Data 640 a. 4 . 490 a.C. Principis del Seu pensament L’aigua Allò indeterminat L’aire Foc – logos Parell – senar Ésser ELEATES Ésser Homeomeries / Nous Quatre arrels: aigua.c. aire. 540 a. 610 a. odi Àtoms – buit ATOMISTES Àtoms – buit Itàlics MILESIS Jònics Escola Pluralistes Postparmènides Filosofia. 532 a.C.

sorgeix un grup de pensadors amb un seguit de trets comuns que en direm l’escola sofista. i permet que les classes populars irrompin amb força en la política. en Sòcrates. el mitjà va perdre de vista la finalitat. • Amb el temps. comerciants i artesans han reaccionat amb diligència i valor. la capacitat de convèncer. persones dedicades a la vida contemplativa i especulativa i al saber teòric. això també fa trontollar els valors ètics i les tradicions de la societat atenesa. aconsegueix anorrear l’exèrcit persa. i el resultat ha estat la victòria. 2. aristòcrates. Els sofistes eren els savis. A partir d’aquest moment. o millor. o El secret d’aquest triomf el trobem. I així el poble reclama el seu dret a prendre part en les decisions polítiques (és a dir. La seva gran eina era l’oratòria i la retòrica (avui en diríem la demagògia). en una nova manera d’entendre el deure cívic dels habitants de la polis grega.C. Es mostren escèptics davant les virtuts del coneixement. tot criticant la manera de fer (i de ser) dels pensadors sofistes. Mostren una tendència al relativisme davant la veritat. Atenes és el centre cultural del món occidental. o Aquest canvi no cal dir la importància que té.3. Tots cobren els serveis i ensenyaments donats. els mestres del saber. la política dóna un gir pragmàtic i mira per tal de donar solucions als problemes de la ciutadania. magnífics oradors.1. interessats en la política. • A diferència dels savis tradicionals. fonamentades. les ciències i la filosofia prenen un nou impuls. 2. encara més. guerrers. igualtat de tots davant la llei. és a dir. els mestres del saber. Atenes. és sotmesa al principi de la isonomia. Els sofistes no dubtaven a cobrar pels seus ensenyaments. Si bé és cert que el discurs polític guanya en qualitat estètica. està produint un discurs buit.2. en els assumptes de la polis). o Aquesta democràcia de sentit fort que arriba de la ma de Pericles.3. Introducció socio-política d’Atenes: o Ens trobem celebrant una victòria sobre un exèrcit estranger.3. o L’herència deixa de ser un factor determinant (per exemple les castes índies) per a poder tenir un lloc en les decisions polítiques. encara que compartien una certa actitud comuna: Es mostren crítics amb les institucions. amb la qualificació de millor sistema polític (encara que alguns opinen que més aviat és el menys dolent dels sistemes polítics). Tots els habitants. capaços amb la paraula. Els sofistes: o El terme deriva del grec sofós que significa savi.. quan una persona diu un sofisma. lluny de participar de trets comuns amb els sofistes. les arts. o I a arrel d’aquest canvi. per aprendre a defensar les seves opcions. s’hi enfronta clarament. I durant el seu govern. i només va quedar l’art de la retòrica produint uns discursos només dedicats a convèncer. Introducció al concepte: o A la segona meitat del segle V a.2. És el principi d’un sistema polític que ha arribat als nostres dies (26 segles després). 5 . bé ho ha de fer també. En aquest temps. Trets principals dels sofistes: • Els sofistes són un grup un tant heterogeni. de convèncer a tots aquells que calgui de la bonança d’una opció política en front d’una altra. Creuen que l’educació és un factor molt important. aristòcrata convertit a defensor de la democràcia i les seves virtuts. potser. o És en aquest context quan Atenes veu aparèixer un grup de pensadors. o El que ha funcionat en període de guerra. en temps de pau. 2. malgrat la inferioritat tècnica i militar.1. Els sofistes i Sòcrates: 2. diuen. o Governa Pericles. concretament l’exèrcit persa i ens referim a les Guerres Mèdiques.2. sobre lleis naturals falses. sense contingut. la força bruta del dictador ja no esdevé motor de canvis polítics. 2. socials i polítics. • Avui en dia. sinó més aviat el saber i. sense que importés el contingut del discurs. preferien dedicar llur esforç a ensenyar qüestions més pràctiques sobre aspectes culturals. o Paral·lelament als sofistes. anomenat l’edat d’or de l’etapa clàssica. el qual. Introducció als pensadors sofistes: • Els sofistes es van dedicar a satisfer la demanda dels ciutadans. Filosofia. sobresurt com un dels grans personatges de la filosofia.

potser el saber tampoc ho és. en realitat estem criticant els fonaments mateixos de l’estructura política de la comunitat. que ens amoïnem per educar l’home en les lleis de la natura. no hi ha possibilitat d’arribar a un saber universal.3. Amb el pas dels anys. La major part del que sabem d’ell. però aquest cop en l’aspecte més animal i salvatge: les lleis de les persones han de ser pur reflex de les lleis naturals. acceptava sense posar en dubte la validesa i immutabilitat de les lleis naturals.3. I un cop aquesta és sotmesa a estudi. i els posen al servei del triomf personal. O sigui que de lleis naturals. Aquesta idea la recolzaven. Les coses estan bé o malament depenent del benefici que porten. • Els sofistes van dir que això no s’ho creien.2. Ja no hi ha bens absoluts. • Filosofia. és que estem parlant de lleis fetes per homes i. La seva missió era sobre tot educadora.4. obeïen a interessos de grups de pressió o a factors històrics. immòbils i quasi divines. (hi ha una obra de Plató en forma de diàleg que es titula. volen discutir i distingir amb claredat. • I si tanmateix les lleis ja no són universals. sense que els importi si això provoca mals a la comunitat. lluny de ser inspirades pel propi Apol·lo. la crítica dels sofistes va carregar contra els pilars de la constitució atenesa. La pèrdua moral dels sofistes: • Tal i com ja he comentat. Ara bé. • Lluny queda aquella idea de que l’home és la mesura de totes les coses i podíem dir que el que queda és més aviat un principi com ara l’home més fort és la mesura de totes les coses. l’afirmació de Galileu va atemptar contra els pilars socials. Protàgores). i que moltes de les anomenades lleis naturals no eren més que convencions socials buides i perfectament canviables. El savi ja no és aquell qui té més coneixements. és gràcies als escrits de Platò i d’Aristòtil parlant d’ells. sinó només ens cal limitar-nos a ensenyar-lo coses pràctiques. advertir que el coneixement dels sofistes que tenim.5. 6 . Es fixen en la natura.3. el concepte de veritat queda substituït pel d’utilitat. el compartir posicions. El relativisme polític i moral: • Si les lleis naturals que fins ara eren fixes. • Les lleis passen de ser quelcom indiscutible a ser considerades com una qüestió tan simple com és el posar-se d’acord. del pacte polític. susceptibles de ser canviades en quan convingui. hem utilitzat el terme actitud expressament. la pura llei del més fort. Protàgores: • Protàgores d’Abdera va ser el primer pensador en dir-se sofista. els pensadors sofistes eren uns crítics constructius. ja que el fet de compartir l’actitud no implica. són durament criticades. ni tampoc maldat absoluta. no només amb el seu saber. és a dir. • I això comporta una conseqüència greu: si ja no es tracta de lleis naturals. entre els sofistes. en un principi. • Amb aquesta crítica els sofistes posen en tela de judici la naturalitat de les lleis. És més important la opinió que té la comunitat d’una persona que la vertadera vàlua d’aquesta persona. • De la mateixa manera que segles més tard. 2. • Des del moment en que l’acord substitueix la llei natural. • Aquesta forma de pensar porta a un relativisme polític i moral. ni de bon tros. doncs. • Els estudiosos de divideixen els pensadors sofistes en dues grans etapes que han anomenat primera i segona sofística.3. aquelles lleis naturals (iusnaturalisme). d’aquelles lleis producte del costum (consuetudinàries). per lo tant. I cal saber que tant un com l’altre es van manifestar molt crítics amb els sofistes. quasi d’origen diví. 2. una mena de filosofia de la llei de la selva. En una frase. • Per acabar. res de res. o millor dit. i això és greu. els sofistes deixen de posar el seu saber al servei de la col·lectivitat. 2. resulta que moltes lleis. La Natura era un model de on aprendre per a portar aquestes lleis naturals a la vida humana. precisament. hereva del pensament presocràtic. • No cal. és gràcies a Plató.6. La crítica dels sofistes: • L’Atenes de Pericles. • De mica en mica.3. sinó també aportant les proves dels seus viatges i haver vist moltes lleis diferents. és a dir. la intenció original d’educar a la comunitat canvia i s’instaura. sinó aquell qui els té més útils.

• Gòrgies arriba amb aquest raonament a un nihilisme filosòfic complet. • El fragment anònim llegit ara. Sembla ser que el pensament de Protàgores va florir cap del 444 al 440 a. res no existeix. Va ser. Però si ha nascut d’alguna cosa. però no té perquè ser la veritat per a una altra persona. al·ludint que a la natura no es dóna mai els casos de formes o funcions perfectes que descriu la geometria. insistia en el caràcter heterogeni i variat dels valors i normes dels éssers humans. Va estar varies vegades a Atenes. el mateix Protàgores. un retòric. • També carrega contra les matemàtiques i concretament la geometria. • Es diu que va morir als 109 anys. sinó tal persona concreta i tal altra. El que transmetem en comunicar.7. 7 . ha de néixer del no ser o bé del ser. amb gran capacitat d’oratòria i més preocupat per l’èxit personal que per conèixer la veritat de les coses. Ha recuperat el tema del ser de l’escola d’Elea i l’ha esgotat fins arribar al absurd. 2n Si hi ha quelcom que existeix. camí de Sicília. • Protàgores. no és el ser. ofegat.2. si aquest existís. • Platò ens presenta Protàgores com un home ja entrat en anys. sabrà treure profit d’aquestes diferències entre les diverses comunitats humanes.3. No l’interessa la teologia. Conclusió. El no ser és evident. és una clara mostra del que ara anomenaríem relativisme cultural. o millor. però al final. Va morir als 70 anys. pel que fa al ser. no hi seria en lloc. Ja hem vist que per Protàgores. ni el no ser. ni tampoc l’estudi de la ciència i la natura pel simple fet de conèixer la veritat. aleshores seria al mateix temps no ser i ser. es presentava a sí mateix no com un mestre en ciència. molt pagat en sí mateix. i les coses pensades són obra de la imaginació. • A Protàgores només li interessen els afers humans. seguit quasi de forma unànime per altres filòsofs posteriors. • Segons Platò. per després viatjar per Grècia incloent la polis d’Atenes. • Protàgores defensa una veritat subjectiva. Ara bé. els nostres actes de comunicació es fan mitjançant la paraula. No en va. ni el no ser. acusat d’ateu. I això el porta a un agnosticisme radical. l’ordre entre les relacions humanes. Aleshores. i això és una incoherència. en conseqüència infinit. pot adoptar formes molt diverses. segons Plató. • La persona que interessa a Protàgores no és l’ésser humà en genèric. així com també són fragments el que s’ha conservat d’algun del seus discursos. sobre tot. i aleshores si no hi és en lloc. no existeix ni el ser. la sensació de la qual pot ser diferent. podria ser etern (mai ha nascut) i.C. el ser. és a dir. sinó paraules. la veritat ens arriba a través de la sensació i. • Les seves obres principals són: Raonament demolidors i es creu que una altra titulada Sobre la veritat o sobre el ser. serà impossible de comunicar la descoberta En efecte. Protàgores participava del pensament d’Heràclit en aquella idea d’un moviment continu. com tots els sofistes. aquesta. La persona enginyosa i perspicaç. • Gòrgies defensava una tesi amb tres idees principals: 1r Res no existeix no existeix ni el ser. és que no existeix. Gòrgies: • Gòrgies de Lentini (Sicília) va ser contemporani a Protàgores i va ensenyar a la seva illa natal durant uns anys. 3r I en cas de que sigui possible conèixer-lo. la justícia. és a dir. i si així fos. l’individu. • Per a Protàgores. no existeix de fet. aleshores és que el ser ja existia abans i torna a començar. Va ser un gran viatger que va anar ensenyant de ciutat en ciutat al llarg de la Grècia clàssica. encara que va escriure una obra de filosofia titulada Sobre el ser o sobre la Natura del qual ens han arribat fragments. l’individu en societat. és diferent en cada persona. De • Filosofia. i més concretament. és a dir. es va veure obligat a abandonar la ciutat. dit. del no ser no pot néixer perquè el no ser no existeix. sinó més aviat com un mestre en els negocis públics i privats. i si ha nascut del ser. També una altra obra titulada Sobre els Déus. ja que si existís. si el pensem. és impossible conèixer-lo Per a conèixer cal pensar. la sensació que té una persona és la veritat per a aquesta persona.

Introducció al personatge: • La data de naixement de Sòcrates es calcula sobre la data de la seva mort i l’edat que tenia en morir.• • • 2. 2. poder ensenyar al poble. 8 Filosofia. Aquest coneixement d’un mateix farà de les persones éssers solidaris. i als altres. El saber sofista és un no saber. està en disposició de saber. la paraula té un poder molt gran sobre les persones. Aquell qui reconeix la seva ignorància. qui més dades ens ha donat de Sòcrates. existeix el dubte si Gòrgies pensava realment això. Si ens fixem amb detall.3. Un escrit comunica una idea o una doctrina. sinó que vol que aquest caigui en un mar de dubtes i comenci la seva investigació personal. la filosofia. la comunitat a on viu.4. 2.2. La seva preocupació gira al voltant de l’ésser humà i el seu món. amb diferència. • Plató compara Sòcrates amb un peix d’aquests que quan els toques et donen una descàrrega elèctrica. és a través de les paraules escrites de altres persones. Aristòteles que fa breus però precises referències a Sòcrates. • Va estudiar a Atenes geometria i astronomia i sembla ser que. és a dir. La seva vocació al llarg de la seva vida d’adult va ser. . La professió de Sòcrates no és la de savi. Però una filosofia entesa com un constant examen interior. Plató que el fa protagonista de molts dels seus escrits en forma de diàlegs. reconeixent una total ignorància de tot. tan absurd que és.4. sempre. a ell i a la seva família. quan et toca amb la seva ironia et provoca una descàrrega a l’intel·lecte que et fa trontollar. existeix documentació. la activitat filosòfica. • Per a fer reconèixer en la resta de les persones la ignorància. La seva coherència personal el van fer viure una vida pobra de bens materials. Es calcula. en la mesura en que és un constant preguntar-se per un mateix i els altres. i això és un tret comú. Sòcrates no va escriure res. A més. cap escrit pot servir d’estímul a la investigació.1. les seves virtuts i limitacions. però mai pot ser un estímul a la investigació. per a Gòrgies. • Malgrat dedicar tota la vida a la filosofia. • Sòcrates vol començar aquest camí d’introspecció. però. Fuig de forma expressa de l’estudi de la natura en tant no sigui directament implicada en algun afer de l’ésser humà. els tres principis poden ser reduïts a un de sol: no hi ha possibilitat d’un coneixement objectiu. doncs. o va conèixer a Anaxàgores. El seu aspecte era un tant peculiar si fem cas de les descripcions que ens han arribat: ben lluny de la imatge hel·lènica de bellesa formal. • Sòcrates es va mantenir allunyat de la vida política. quan deien estar en possessió de la saviesa i. • La seva actitud d’anàlisi interna vol provocar que cada persona es conegui a sí mateixa. no aquell qui. ja que de les circumstàncies de la seva mort. Sòcrates. El savi és aquell qui sap que no sap res. tot és fals. Gòrgies pensa exactament el contrari de Protàgores: si per aquest tot és veritat perquè en cada home hi ha una percepció de la veritat individual. És tracta de veure’s a sí mateix en funció dels altres. Hi ha tres fonts principals: Jenofonte a una obra titulada Dites memorables de Sòcrates. Origen dels coneixements actuals de Sòcrates: • Aquesta actitud de Sòcrates provoca que tot el que sabem d’ell. sinó la de ignorant. Aquest tret no és casual: Sòcrates creia que una vida d’investigació no es podia limitar en uns escrits que posteriorment seran continuats per altres. Per a Gòrgies. • Aquest principi socràtic topa frontalment amb les idees sofistes. es pensa que ho sap tot. Sòcrates: 2. • Plató és. mai de forma directa. que va néixer cap al 470 a. per aquesta raó.C.4. Sòcrates utilitza la ironia com a recurs quan parla amb elles. o va ser deixeble. De pare escultor i mare llevadora. Però no pretén ridiculitzar al personatge en qüestió.4. El coneixement d’un mateix i la ironia: • Sòcrates baixa la filosofia del cel a la terra. en funció d’un mateix. o ho va dir com a exercici de retòrica. no sabent res.

és un argument del que també va parlar in filòsof del segle XX Sören Kierkegaard a la seva obra Concepte de la ironia. és a dir. doncs. Reconeix que les qüestions de culte són molt personals. • Al diàleg Gòrgies de Plató. • Així doncs. la introspecció és la cerca del saber i de la virtut. 2. no s’ha de confondre amb viure bé). a partir de cert número de casos particulars. • En el seu empeny d’arribar a principis vàlids per a tothom. Certament.4. • Amb Sòcrates. la ironia no sol ser el millor camí. La religió de Sòcrates: • El fet de fer filosofia és una missió divina.6. Sòcrates parla sovint d’un dimoni que li parla en els moments més decisius de la seva vida. I aquest és el principi bàsic de l’ètica socràtica. La maièutica: • Queda clar. a Sòcrates li preocupa. La ironia és un bon recurs sempre i quan hom estigui segur de no ser mai ofensiu. que Sòcrates vol una introspecció de la persona i les persones que l’envolten.4. i aquest és un aspecte negatiu de la filosofia socràtica. la virtut i la justícia. Avui diríem que era la veu de la consciència. en un mètode inductiu.4. • El mètode inductiu el va utilitzar en la seva particular recerca moral de la virtut. La persona virtuosa es aquella capaç de calcular i gaudir dels plaers. d’això. Reconeix que ell no és capaç de parir res quan l’acusen. Però la seva idea dels déus és que no són més que expressions d’un únic principi diví. • Aquest sentit del transcendent és una constant a la filosofia de Sòcrates. • Sòcrates clama contra l’individualisme sofista. 9 Filosofia. és a dir. I aquest sentit col·lectiu. és un altre tret d’enfrontament ideològic amb els sofistes. definicions vàlides de forma universal. efímer i incomplet. a nivell de relacions humanes franques. la revelació és una part fonamental. • No hem de pensar que això té alguna cosa a veure amb el cristianisme. quan Sòcrates fa al·lusions a les divinitats.5. • No obstant. el saber és virtut i la ignorància és maldat. Sòcrates s’esforça en crear conceptes. precisament. que Sòcrates no està disposat a dictar cap doctrina ni decàleg del bon comportament. sobretot. la seva idea de persona és amb un vincle de solidaritat i justícia amb la resta de persones. però sempre en sortim beneficiats. no és necessari que l’ésser humà renunciï al plaer per a ser virtuós.4.7. la seva filosofia és com la medecina: de vegades pot produir dolor. és a dir. • Ara bé. • Recordem. 2. no és pas cap ciència. El mètode inductiu: • La investigació de Sòcrates es basa. • Per a Sòcrates. • En aquest sentit.• 2. en íntima relació. El saber es troba en la recerca d’un mateix. Ciència i Virtut: • La filosofia de Sòcrates és tot un art del ben viure (compte. i Sòcrates està molt lluny de considerar que el saber és revelat. Ens parla d’un ésser humà que té sentit en tant és un ésser social. sinó que el referma en el seu vessant social. La utilització de la ironia per desemmascarar el saber fictici i fals. • Ara bé. allunyat de l’individualisme. Sòcrates diu que la filosofia sofista és com l’art culinari: només es preocupa de satisfer el paladar sense parar compte amb la salut. per a alliberar l’ésser humà. • La ciència socràtica no es pot deslligar d’una concepció ètica de la vida. La virtut no ha de negar la vida ja que és la vida mateixa. Tan sols ens vol comunicar la curiositat intel·ligent per a que sigui la pròpia persona qui faci néixer el bon pensament en el seu si. L’universalisme socràtic no anul·la l’individu. una ciència que no sigui capaç de portar les persones a una vida bona en el sentit ètic del terme. ja que en el pensament cristià. escollint el plaer més gran. 2. que és el saber. a un diàleg de Plató es compara la seva tècnica a la feina d’una llevadora. que només és capaç de fer veure els altres la ignorància del saber de les ciències i filosofia actuals.4. però. I per aquesta raó. . sembla ser que correspon a Sòcrates el mèrit d’organitzar un treball d’investigació segons un mètode purament científic. s’arriba a una conclusió universal. sobre tot. per contra. no s’està referint als mateixos déus que els seus compatriotes. i cadascú ha de fer el que és costum a la seva ciutat. La persona no virtuosa escull el plaer del moment. • És una postura clarament contraria a l’hedonisme dels sofistes. Les persones han d’anar compartint el seu procés de maduració.

i ara. 10 . els amic d’en Sòcrates van organitzar la fuga d’aquest.4. i no hagués arribat a res si no fóra perquè Sòcrates es va entossudir i no donar el seu braç a tòrcer. Amés. Però es va negar: tota la seva vida l’havia dedicada a l’ensenyament de la virtut. La mort de Sòcrates: • Sòcrates va arribar a ser força influent a Atenes. • Ben al contrari.2. es va defensar dient com era d’important la seva tasca educativa. durant els quals. entre les quals és compta el respecte a les lleis de la ciutat. • Entre la pena i l’execució van passar 30 dies. es va sol·licitar la pena de mort. no es podia desdir d’aquesta manera.8. tal i com es feia amb alguns grans homes. Sobre tot tenint en compte que era una tasca divina. i que no estava disposat. Tres ciutadans el van acusar d’impietat i de corrompre a la joventut ensenyant creences contràries a la religió de l’Estat. • El que va respondre Sòcrates es que es creia mereixedor de ser mantingut a expenses de la ciutat donada la importància de la seva tasca. La pena seria el desterrament o proposar una altra pena adient al veredicte. • L’acusació era molt subjectiva i d’escassa consistència. afegeix. Filosofia. amb una majoria més folgada. no tem a la mort. • Aleshores. • En una primera votació se’l va trobar culpable per una petita majoria. a deixar-la de fer. sota cap concepte.

La majoria d’estudiosos del filòsof consideren que els seus principis filosòfics. les raons que impulsaren a Sòcrates 11 Filosofia. El va rescatar un amic seu. o Pel que fa a les obres de Plató. però Atenes estava en guerra i també pot ser degut a una situació fortuïta. El diàleg reprodueix amb més exactitud aquesta tradició oral del platonisme. Plató: 3. als 81 anys. o En un dels seus viatges. Introducció al filòsof: o Es considera Plató com la maduresa de la filosofia grega. sempre acabava tenint problemes amb ells. o Va morir l’any 347 a. I conèixer la cronologia és fonamental per a conèixer bé el pensament. . I també sembla ser que després va cremar totes aquestes obres en un atac de puresa intel·lectual. També afirma que moltes coses ensenyades a l’Acadèmia eren de tipus oral. Polític. sovint brutal i sempre arbitrària. En un principi. amb el que pràcticament tots els escrits de Plató han estat sota sospita en algun moment de la història. Vida i obres: o Va néixer a Atenes el 428 a. Però aviat es va adonar que els Tirans actuaven de forma mesquina. Però en poc temps. només. En resum. o El seu pensament és una reacció al convencionalisme social del sofistes. En un dels seus viatges va establir contacte amb una comunitat pitagòrica. República I. o A més. Els estudiosos s’han fixat en els continguts i en els estil d’escriptura per tal de crear una cronologia creïble. Protàgores 3r Període: escrits de maduresa: o Fedó. líriques i tràgiques. el va convidar a participar en la vida política. potser també va provocar un desencís cap al món de l’escriptura. Característiques del platonisme: o El desencís de Plató per la mort d’en Sòcrates. Lleis 3. a través d’un amic seu. hi ha un problema amb l’autenticitat de les mateixes. o Plató tanmateix s’esforçarà en conèixer quina és la veritable naturalesa de les coses. Platò va veure la oportunitat de dedicar-se a una política capaç i competent. quan Sòcrates rep la condemna a mort. Sofista. Banquet. Un text no té valor per sí mateix. o Va tenir més ensurts ja que es va relacionar. Recordem que Sòcrates deia el mateix. No se sap si va ser un acte deliberat ateses les seves intencions declarades de reformar la política. o De jove va voler dedicar-se a la política professional. va ser segrestat i venut com esclau. 3.C. i fruit del que havia vist amb els pitagòrics. juntament amb els d’Aristòtil. entre els que hi tenia amics i familiars. trenta-quatre diàlegs i tretze cartes. República II-X 4r Període: escrits de vellesa: o Parmènides. El règim dels Trenta Tirans. o Després de la mort d’en Sòcrates. Plató suposa el primer gran sistema filosòfic en el qual es plantegen totes les qüestions que.1. Plató va viatjar bastant. Plató afirma que un text ha de ser. o Quan finalment va arribar a Atenes. Cal donar un nou missatge polític i social que sigui engrescador i coherent. fent constantment maquinacions per a implicar les persones més influents. La investigació sobre l’autenticitat de les obres de Plató ja va començar a l’Edat Medieval. encara discutim. no escrites. suposen una de les més grans influències en el pensament posterior. Però va ser durant la democràcia. o Al final ha resultat una cronologia a on els primers diàlegs no contenen la teoria principal de Plató i són clarament socràtics: 1r Període: escrits de joventut o socràtics: o Apologia de Sòcrates 2n Període: escrits de transició: o Gòrgies. El pensament sofista és desestructurador i oportunista. Sembla ser que això l’aportava una situació més còmode. amb un parell de tirans. La tradició parla d’una Apologia de Sòcrates. avui en dia. va fundar la Acadèmia Per motius legals. o També hi ha un problema en la cronologia de les obres. Durant la seva joventut sembla ser que va escriure bastant: composicions èpiques. una ajuda a la memòria. precisament.2.3. Aquesta és la raó per la que Plató escriu quasi tot en forma de diàleg. Així doncs. Plató creu que la filosofia és una investigació on hi ha una bona part d’anàlisi interior. o Als 20 anys va conèixer Sòcrates i va romandre deixeble seu fins a la seva mort. la va fundar com una associació religiosa. o Amb l’arribada de la democràcia. Sembla ser que va rebre una educació basada en les idees d’Heràclit.3. de família noble. Plató anava a educar-los en la filosofia per a ser un bon governant. En algun dels seus textos.C.

3. els mites tenen la peculiaritat de convertir-se en veritable filosofia. el coneixement i la virtut.6. Alguns del mites més importants i llur significat: Obra en què apareix Tema Mite del Carro alat Fedre Explica la naturalesa divina i immutable de l’ànima i justifica la reminiscència. III) Els déus disposen en els homes una certa quantitat de cada metall i. ja que responen a la necessitat de l’autor de buscar vies alternatives d’expressió. aquests estan destinats a pertànyer a una classe social o bé a una altra. Els utilitza a tall de narracions metafòriques que li permeten descriure d’una manera més intuïtiva i didàctica aspectes essencials de la seva filosofia. per exemple. que va més enllà del mestre i intenta explicar tota la realitat. o També ens trobem diàlegs (com Protàgores) a on Plató polemitza amb les idees sofistes sobre la saviesa. segons l’autor. són les que impulsen a Plató a escriure en forma de diàleg: la filosofia no és un seguit de doctrines. amb les idees platòniques. els mites acompleixen una finalitat didàctica inqüestionable. o Pel seu caràcter imaginatiu i expressiu. els sofistes i Plató: o Si es pogués qualificar amb una frase l’activitat filosòfica de Plató. 3. Explica com Sòcrates es manté coherent fins al final en la seva investigació filosòfica. els diàlegs platònics es proposen il·lustrar el significat d’alguna actitud fonamental en Sòcrates. Significa una justificació de la divisió i organització social. Plató reconeix la ignorància com feia sempre Sòcrates abans de començar una investigació. podríem utilitzar la de fidelitat a l’ensenyament i la persona de Sòcrates. no passa això en absolut. L’ànima es descriu com un carro tirat per dos cavalls de naturalesa contrària. Certament. Aquesta no deixa de ser una certa il·luminació. però també contra la retòrica buida. o bé aclarir algun concepte important de l’ensenyament d’aquest. s’han de buscar altres formes d’expressió. sinó que vol reivindicar i explicar la figura del mestre fins a un punt. d’acord amb això. Pretenen ser aquella imatge clara que ens revela una veritat en la mesura en què som capaços d’introduir-nos-hi i de submergir-nos en la seva fantasia. el mite i l’al·legoria constitueixen mecanismes útils d’acostament.4. Quan el que s’intenta explicar va més enllà del que admet el llenguatge logicodiscursiu. I en altres diàlegs d’aquesta època. L’Apologia és un exemple clar. el bé. s’accedeix per intuïció.3. Mite a no escriure. la pitjor de totes segons Sòcrates i que tants exemples troba entre els polítics i els sofistes de la seva època. la bellesa. Per això.5. el plantejament racional i lògic cedeix el terreny a allò que és imaginatiu i al·legòric. Una lectura atenta dels mites platònics és una bona manera d’acostar-se a la filosofia d’aquest pensador. Això no vol dir que Plató es limita a aprofundir en l’ensenyament rebut. Mite dels metalls La República (L. o El fet que hàgim caracteritzat el naixement de la filosofia com el pas del mite al logos pot sorprendre si constatem el recurs freqüent de Plató als mites. a les quals. Filosofia. o Per al filòsof atenès. no obstant. 12 . També és recurrent el tema de la ignorància ignorada. sinó un constant interrogar-me i investigar les raons dels problemes per aclarir el significat de la vida humana. Sòcrates. Mites i Metàfores platònics: o Plató recorre sovint als mites en les seves explicacions. una manera de veure nítida però difícilment expressable. En Plató. o A la primera etapa. Això passa. Un altre diàleg (Critó) ens mostra a un Sòcrates davant el dilema de fugir de la presó o mantenir-se fidel als seus principis. o Més tard els diàlegs aniran sobre temes en els que Sòcrates també havia dit la seva: la virtut. en l’explicació mítica. de manera que pot semblar un allunyament de l’autèntica filosofia.

Si estudiem la realitat canviant de la natura. l’estudi de la mateixa farà ressorgir el record. La importància de la qual es manifesta en veure com la resta del pensament de Platò es fonamenta en ella: l’antropologia. anirà anant a parar a temes que el seu mestre hagués rebutjat per no concernir. Partim de la idea que l’ànima és immortal: ha nascut moltes vegades i ho ha vist tot en tots els móns possibles. Introducció a la teoria: • La teoria del coneixement de Platò implica l’existència de veritats absolutes i immutables. Filosofia.Mite de la Caverna La República (L. tota aquesta teoria descansa sobre el supòsit de la immortalitat de l’ànima i l’etern renéixer. de la rigidesa d’un text. Recordar una cosa ens permet.8. Mite del Demiürg Timeu Explicació de com es va originar el món sensible a partir del caos inicial. Les idees són criteris de judicis. Aleshores surt un interrogant: com encaixa el concepte d’ensenyar en les ciències o en la virtut. enllaçant records. el nostre coneixement serà canviant. recordar la resta. Així ens trobem amb diàlegs que ens parlen de les idees de bellesa.VII) Al·legoria sobre la condició humana i la necessitat de deslligar-nos de les cadenes que ens lliguen al sensible per tal d’elevar-nos cap al món de les idees. La filosofia consisteix a anar més enllà del món sensible. la teoria de les idees apareix. Platò escrivia en forma de diàleg fugint. Però cal detallar-ho més. per mitjà d’un artífex diví inspirat en la bellesa de les idees. de virtut. o Això no obstant deixa oberts altres interrogants: si conèixer és reconèixer.1. Plató les anomena ens o substàncies i es diferencien clarament de les coses sensibles. Però aquests records estan adormits. precisament.8. més aviat. o A tot això s’haurà d’enfrontar Plató en els següents diàlegs. o millor dit. 3.2. doncs. Només així es pot tenir un coneixement absolut i immutables. en la seva etapa de joventut. Així doncs. o Aquesta primera formulació de la Teoria de les Idees és una aproximació que la completarem tot seguit. 13 . Si és la intel·ligència la que explica i ordena la realitat. ¿com ens expliquem el coneixement sensible? ¿i quin sentit té aquest aprendre? A més. L’aprenentatge i els objectes d’aprenentatge: les idees: o Aprendre és recordar. de valor. o En la investigació socràtica rau l’arrel del record. Com a tal. Ens serveixen per emetre criteris de judicis del món sensible. Tal és l’afirmació de Plató. si tot es un recordar? o Aquí Plató ens dóna una pista de la seva teoria del coneixement: la saviesa. 3.7. I mica en mica. 3. La igualtat perfecta no existeix al món sensible. estem utilitzant la idea d’igual perfecta que hi ha a la nostra ànima. la política o la teoria dels coneixement. són les idees les causes de la realitat sensible. de la mateixa manera que ho està la consciència d’haver nascut moltes vegades. directament.8. La ciència. l’ètica. El món ideal: • Recordem que en Platò no ens trobarem mai amb un text que expliqui detalladament una tesi o una doctrina. en la seva màxima expressió és ciència i en la seva mínima expressió és opinió vertadera (es distingeix de la ciència perquè li manca una garantia de veritat). La Teoria de les Idees: 3. en l’anàlisi de certes idees que van apareixent en els diàlegs. l’ésser humà: Està naixent la primera formulació de la Teoria de les Idees i podem ja citar algunes característiques d’aquesta formulació: Les idees són l’objecte específic del coneixement racional. Les idees són causa de les coses naturals. • Aquesta idea va agafant forma en Platò donant cos a la teoria de les idees. Per exemple quan comparem la grandària de dos objectes. I podem recordar la virtut com podem recordar les ciències.

14 . Coneixement Sensible: té com a objecte la realitat sensible (les coses del món real). o opinió que fa referència al que Platò anomena ombres o reflexos. El responsable és el demiurg. mentre que al diàleg Sofista. La Teoria del Coneixement: 3. de bondat. Recordem que aquests ens parlaven. la pregunta sobre el tipus de realitat que correspon als conceptes que representen els objectes del món real. un món ideal. implica també que. de bellesa. • Platò també creu que no totes les idees són iguals. és a dir.8. • Platò distingeix varis tipus d’idees: Idees de tipus matemàtic: la idea d’unitat o d’igualtat són un exemple. els dos móns -l’ideal i el real-. Cadascuna d’aquestes idees és una realitat única. No és un coneixement en sentit estricte i Platò l’anomena opinió. Idees de tipus valors: la idea de justícia. li va impressionar la idea de que la realitat és canviant. Aquesta idea també carrega contra el pensament sofista. el món de les Idees no canviants. Ara bé. precisament. per Platò. es troba en un món paral·lel.3. les idees de Igualtat i diferència són les més importants. Per exemple. a la filosofia medieval. Introducció a la teoria: • Platò va estudiar els filòsofs presocràtics. • Platò afirma rotundament que existeixen aquests coneixement immutables. doncs. el coneixement que ens arriba de la realitat a través de les sensacions (impressions sensibles). és a dir. Platò l’anomena intel·ligència. La matemàtica pitagòrica quan afirma que la realitat no rau a la matèria. La creença fa referència sempre a les coses del món sensible (món real). de persona. però també la idea de bellesa. abstracte com les idees perfectes de Platò. o la gran pèrdua moral i intel·lectual de la mort d’en Sòcrates. o coneixement propi de les ciències del món real (les matemàtiques. Un coneixement perfecte podrà ser aplicat a la política i evitar. Platò vol trobar un coneixement que es basi en veritats absolutes. • Els antecedents a la teoria de les idees de Platò els trobem a: Les definicions de Sòcrates en la mesura en que aquestes intentaven donar una idea perfecte d’allò definit. però també la música o l’astronomia) • Filosofia. Existeix una jerarquia entre les idees. Per exemple. de bé. Coneixement Intel·lectual: té com a objecte el món intel·ligible. La Intel·ligència que da dividida en: Pensament. estable i immòbil. de la no existència d’un saber universal. L’ésser de Parmènides. eterna i immutable. • El món real és.3. és a dir. Anaxàgores i la seva concepció de la ment ordenadora de l’univers. • Aquest tema vol dir. la idea de persona. Imaginació. la idea de bé és la idea més important. la geometria. La matèria es resisteix i aquesta és la raó de les imperfeccions. D’Heràclit. no canviants. dimoni encarregat de plasmar les idees al món real.1. únic i immòbil i. un veritable coneixement. sobre tot. la idea d’arbre.9. una representació maldestre del món perfecte de les idees. també hi ha dos tipus de coneixement. I és aquest l’objecte de coneixement per a Platò: les idees. no és un coneixement fix. aquesta jerarquia està canviada segons el diàleg que llegim. sinó a la proporció numèrica que hi ha sempre al darrera. però d’acord a la realitat exposada. Aristòtil s’ho preguntarà i. • Les idees no són materials. o opinió no fonamentada amb un raonament. encara que tampoc són purs conceptes mentals. d’idees o conceptes perfectes i eterns.9. de cara a la filosofia posterior. És en realitat un món modèlic. la pèrdua moral dels sofistes. Idees que representen coses naturals: la idea d’arbre. • El fet de crear un món d’idees. Què i com són les idees de Platò?: • Idea és per a Plató un model arquetípic d’una classe d’objectes. En conseqüència. 3. No és. així. a la República. doncs. A la seva vegada Platò divideix la opinió en: Creença. també. a partir de Platò ja existeix una formalització del que ara en diríem valors. sinó ben al contrari: el saber depèn de qui l’exposa i per a qui l’exposa. • La realitat.

seran els governants. els desitjos més baixos.10. recordem com l’ànima contempla el món perfecte de les Idees. l’instin de conservació. s’acostuma a anomenar part concupiscible i està localitzada al ventre. i això és el que s’anomena la reminiscència. Ara bé. aquest és l’únic coneixement que mereix aquest nom. aquest és el seu lloc i casa seva. 3. fer renéixer les ales. si per contra els cavalls se li revolten i no sap com enlairar-los. perdent també les ales. com es fa renéixer les ales? L’amor hi tindrà un paper fonamental. El blanc simbolitza les tendències positives de l’ésser humà. • Cal. El cavall negre simbolitza les tendències negatives de l’ésser humà. empresonada en un cos terrestre i sense ales. • L’ànima. l’ètica platò- Filosofia. Allà pren un cos terrestre.2. L’ànima tripartida i les seves característiques: • El mite del carro alat ens mostra l’ànima com una força. Les sensacions ens reforcen els records. i juntament amb el fet de que es troba limitada per les mateixes limitacions del cos. o coneixement obtingut després d’haver observat el món de les Idees. lleig i dolent. viu i es mou en el món de les idees. Aquesta situació és traumàtica per a l’ànima. l’ànima anirà recordant. li serà possible. 3. una manca de domini de la parella de cavalls fa perdre l’equilibri i l’ànima. doncs. El seu anhel més gran és retornar al seu món original. la ira. però cau del carro i s’encarna en un cos del món real. 3. • Aquest oblit no és total. Introducció: • El mite de la caverna enllaçava la concepció platònica de la realitat. Sobre tot després d’haver observat la idea del Bé. El conductor o auriga simbolitza la capacitat intel·lectual de l’ésser humà o el pensament. o La Sortida a la Llum Un camí d’aprenentatge reservat a uns pocs que. la irascible o de les tendències positives i la concupiscible o de les tendències negatives. bell i bo.10. es troba estranya i fora del seu element. que amb el contacte i a través del coneixement de les coses. Si respecte de la realitat parlàvem d’idees i coses. Aquesta ànima caiguda. es provoca l’oblit del món de les Idees perfectes. el del carro alat. Doncs bé.10. ja que només aquestes li permetran d’enlairar-se novament. L’auriga condueix un carro tirat per una parella de cavalls un dels quals és blanc. El coneixement com a record: • Si recordem el mite que us he explicat abans. Però. • De vegades. també. Compara l’ànima humana a un carro alat. s’acostuma a anomenar part irascible de l’ànima i està localitzada en el pit.3. Per a Platò. 3. les co ses del món real). ens enllaça la teoria del coneixement amb la seva antropologia o visió de l’ésser humà. pel que fa a l’ésser humà parlarem d’ànima i cos. amb la seva teoria del coneixement. s’acostuma a anomenar part racional i està localitzada al cap.3. precisament. Aquesta es caracteritza. per un decidit dualisme. I això és una constant en la filosofia grega. Antropologia platònica: 3. ho tindrà tan difícil per contemplar les idees com inepte sigui en la conducció. El mateix Plató ens ho diu quan afirma que la imaginació està al mateix nivell que la sensibilitat o que les mentides. simbolitzada pel carro alat. l’altre negre. la sexualitat. cau al món de les coses. • L’existència d’aquest tipus de coneixement té una conseqüència immediata: Plató prefereix la memòria a la imaginació. 15 .10.9. El coneixement com el camí cap al Bé: • Simbologia: o La Caverna el món real o L’Exterior el món de les Idees o El Sol Idea de Bé o Homes encadenats els éssers humans o Les Ombres el reflex del món de les Idees (és a dir. Un altre mite.1.3. Plató ens planteja. com una entitat dinàmica que integra tres parts: la racional o intel·lectiva. El Mite del Carro Alat: • El mite del carro alat apareix al diàleg de maduresa Fedre. Si l’auriga controla la parella de cavalls. o teoria de les idees. les passions nobles com el coratge o valor. Coneixement dialèctic.2. enlairar-se ben amunt i gaudir de la contemplació de les idees. l’esperança.9. en tornar.

la fortalesa i la temperança. al que és immutable i idèntic a ell mateix és l’ànima” (Fedó. d’altra banda. Aquesta harmonia o equilibri entre les parts de l’ànima és el que Plató anomena justícia. Dit d’una altra manera. ha estat expulsada. 80b). Filosofia. la natura disposa que l’un serveixi com un esclau i sigui manat. és allò que defineix l’ésser humà i que li permet de realitzar el més elevat. com un pilot i la nau que governa. 3. però si es perfecciona. Sòcrates És l’últim en parlar i com en tots els diàlegs. propi de les persones que es creuen dignes de ser estimades. infravalorat.10.4. • Ara bé. 16 Virtuts . com ja hem vist.5. Plató parla de tres virtuts que es corresponen a les tres parts de l’ànima: la saviesa. 79e). Ara bé. en la qual l’ànima és altament valorada i el cos. Pausànies L’amor és una força que transforma la pròpia personalitat. un desig del que no es té i és anhelat com el més sublim i bell.10. Comença pels cossos. Pensament Racional (auriga) Saviesa Passions Nobles Ànima (carro alat) Irascible (Cavall blanc) Fortalesa Instints Concupiscible Temperança (Cavall negre) • SI cada part fa amb excel·lència o virtut allò que li és adequat. sensible i imperfecte. a la immortalitat. L’ànima. mentre que l’ànima és originaria del món de les idees eternes: “allò que més s’assembla al diví. 3. El Banquet és un diàleg bàsicament dedicat a fer un elogi de l’amor. Dualisme ànima i cos: • Podem establir la concepció platònica de l’ésser humà afirmant que és fonamentalment la seva ànima. El cos és físic i mortal. Agató L’amor és un desig de rebre. expressa les idees de l’autor. acaba amb les idees. Ambdues conviuen com un cavaller i el seu cavall. és immortal. Els sis convidats-protagonistes exposen successivament la seva visió de l’amor o eros. el cos pertany al món de les coses sensibles i temporals. El mite de la recerca de la meitat. Aquesta és una visió dualista. aleshores hi ha harmonia a l’ànima. aquesta està unida accidentalment i incòmodament al cos. “Quan l’ànima i el cos estan plegats. Com un fragment que aspira a la totalitat. • Ànima i cos són dues entitats totalment distingibles i desiguals. Aristòfanes L’amor és el desig de trobar el que ens manca. És un impuls cap a la plena realització humana. Erixímac L’amor és present en tota la natura i té un poder generador. La recerca de què és l’amor: • El l’antropologia platònica destaca el tema de l’amor o eros. Les abstractes i immaterials idees són abastables perquè l’ànima forma part d’aquest món perfecte del qual. L’amor és. a l’intel·ligible. tal i com ja hem vist. matèria caduca i menyspreable. és precisament aquest dualisme i el noble origen de l’ànima el que fa possible el coneixement de les idees. I és que. al que té forma única i no es pot descompondre. Veiem una petita mostra del que es diu al diàleg: Convidat Concepte de l’amor Fedre L’amor és una força inspiradora de grans gestes.nica es basa en aquesta divisió tripartida de l’ànima. segons Plató. l’amor o anhel de bellesa és el que pot restituir les ales a la nostra ànima perquè torni al seu estat originari. és intel·ligible i perfecta. només temporalment. i que l’altre mani i faci d’amo” (Fedó.

Aristòtil viatja i funda un parell d’escoles amb un clar aire empíric. Però dels pocs diàlegs que queden. Sembla com si Aristòtil no hagués evolucionat mai ni mai hagués dubtat.2. encara que això no és del tot clar. Podria ser que Aristòtil hagués influït en les idees imperials d’Alexandre quan el parlava de la grandesa i superioritat del món hel·lènic sobre la resta de pobles. Polític. Introducció al filòsof: o Aristòtil va néixer a Estagira de Tràcia l’any 384 o 383 a. parlaven del mateix: De la Retòrica (Gorgies). o Aristòtil va escriure altres texts destinats a un públic més extens. ciència en general i filosofia. Però cal comprendre que això és degut. igual que l’Acadèmia platònica. Nicòmac. Va escriure d’altres que. Aristòtil va tornar a Estagira. o L’any 342 a. Sens dubte. en morir Plató. es comença a viure un moviment independentista. Les obres aristotèliques: o La major part dels escrits que ens han arribat fins els nostres dies. i després va tornar a Atenes i allà va fundar el Liceu. fruit de la seva formació científica com a fill de metge.4. De l’ànima (Fedó). i per això es van dir escrits exotèrics. o L’any 323 a. la seva ciutat natal. 4. encara incomplet: sabem poc de la seva personalitat. En un principi Aristòtil era molt platònic. i esdevé en una obra Sobre la filosofia en la que Aristòtil critica la Teoria de les Idees de Plató i. el concepte d’idees – números. o L’any 347 a. Aristòtil donava algunes classes tot passejant pel jardí de l’escola. en va copiar algun títol: Banquet. o peripatós va acabar sent un tret característic per a reconèixer qualsevol tret aristotèlic. ja rei de Macedònia. en forma de diàlegs. Als 17 anys va ser enviat a estudiar a Atenes a l’Acadèmia de Plató. d’impietat i sospitós de col·laboracionista amb els macedonis. concretament. Tenia una biblioteca i un equip de professors que impartien classes amb regularitat i es dedicaven a la investigació. . Aquest Alexandre és el que anys després serà Alexandre Magne. Aristòtil va mantenir sempre un record respectuós cap al seu mestre malgrat tenir una clara independència de pensament.1.2. o El Liceu va ser creat molt semblant a una universitat moderna.C. tota la vida lligat a la cort macedònia. El passeig. o El Liceu practicava la comunitat de vida. D’aquests només han quedat uns pocs fragments. Sofista. Aristòtil va recórrer. són apunts de les classes que Aristòtil donava. i literàriament molt rics. Durant un any va fer de legislador de la ciutat. o Va morir als 62 anys. sota el domini macedoni. o Al llarg d’aquesta etapa. va influir a l’hora de disposar de recursos d’investigació. nom que rep l’escola per la proximitat d’un temple d’Apol·lo Lici. o L’any 336 a. rei de Macedònia.C. Durant aquest període produeix obres interessants sobre biologia. • L’apartament dels temes platònics no triga gaire. mor Alexandre el Gran i a la ciutat d’Atenes. S’acusa a Aristòtil. i aquest va reforçar molt els trets pitagòrics de l’Acadèmia platònica. no només a temes tractats en els diàlegs platònics. després que Atenes tornés a ser derrotada per les forces macedònies. víctima d’una malaltia d’estómac. Aristòtil: 4. a que eren apunts de treball. En aquest moment ja apareix una fractura del pensament platònic quan Aristòtil critica les idees – números. Diuen que en fugir va exclamar “perquè així els atenesos no pequessin per segona vegada contra la filosofia” en clara al·lusió al cas de Sòcrates. Aristòtil no es va mostrar d’acord amb aquest gir i va marxar. o Aristòtil fuig d’Atenes a l’illa d’Erubea a una casa que tenia. seguint la tradició del seu mestre.C. el gran conqueridor.1. l’amistat que l’unia a Alexandre. sinó que fins i tot. Escrits Exotèrics: • Als diàlegs que va escriure per a un públic més extens. es pot deduir que Aristòtil va tenir el seu procés de dubtes i maduració com qualsevol altre pensador. S’han anomenat genèricament escrits esotèrics per contenir idees i doctrines difícils d’entendre. però després s’allunyà del pensament del mestre.. era metge a la cort dels reis de Macedònia. sobre tot. amb diferent títol.C. fill de Filip. Tot i així hi ha una primera etapa força platònica en al pensament aristotèlic. L’escollit per a continuar la tasca de Plató va ser Espeusip. avui en dia. • En aquestes obres Aristòtil es mostra d’acord amb bastants aspectes del platonisme. El seu pare. Això fa que l’estudi d’Aristòtil sigui.C. però hi havia un estricte ordre de classes establert. Aristòtil abandona Atenes. ja que el mateix Aristòtil parlarà d’Alexandre com un jove poc donat a escoltar amb atenció. 17 Filosofia. el pensament d’Aristòtil es presenta de forma sistemàtica i endreçada. o Als apunts. Aristòtil esdevé preceptor d’Alexandre. 4. Va romandre fins la mort del mestre.

la divisió i la demostració Tòpics. una ciència més. arriba al bé. Per a Aristòtil. és a dir.2. Ciències Naturals i Psicologia Escrits sobre Ètica i Política Escrits d’Estètica. la filosofia continuarà sent la capdavantera de les ciències. del raonament sobre el que és probable Metafísica. A partir d’aquest moment Aristòtil inicia el seu propi camí. Per una banda. el primer motor immòbil. • En una segona explicació. molt més planera. o La filosofia ja no és només teologia. La filosofia. teoria del sil·logisme Analítics Posteriors. • En una primera explicació. però l’utilitza per a parlar de la realitat del món sensible i el seu origen diví. sinó l’aspecte fonamental de tota la realitat. o La pretensió d’Aristòtil. però no la única ni la més important. estudi de l’Univers Meteorològics. política i jurídiques Les Constitucions. la filosofia passa a ser una ciència més. teories psicològiques Ètica a Eudem Ètica a Nicòmac. per exemple. com el de qualsevol persona. en conseqüència. no una realitat particular (encara que sigui la realitat més alta possible). que és la mateixa felicitat. és la constitució d’un saber enciclopèdic de totes les ciències sense deixar de banda cap aspecte de la realitat. sobre el fi de l’ésser humà: la felicitat i la virtut Gran moral. o Aristòtil canvia el concepte de filosofia. El més important de la filosofia és la recerca del principi del ser. idees de sociologia. sinó una ciència objectiva formada per nombroses ciències particulars. Això ja ens fa pensar que el pensament d’Aristòtil. va anar evolucionant. significacions i modes de l’ésser Física. autònoma com la resta.2. l’ètica. estudi de la natura Sobre el cel. el filòsof recull el mite de la caverna del seu mestre. Ara bé. I com a tal. segons Plató. investigacions meteorològiques Història dels animals. resum de les dues anteriors Política. Amb aquest principi. el platonisme es pot resumir en l’estreta relació entre virtut i felicitat. 18 . Felicitat. Aristòtil afirma que la filosofia té com a objecte d’estudi.3. l’ésser humà. sinó que Plató mateix va viure d’aquesta manera. és evident que la filosofia no té el caràcter enciclopèdic que Aristòtil li pretén. és autònoma respecte a la filosofia. és la ciència de la vida moral. Ara bé. Però per una altra banda. Del platonisme a l’aristotelisme: o Per Aristòtil. i no la ciència que resum i aglutina a tota la resta de ciències. malgrat la importància del seu objecte d’estudi. la ciència no és la recerca de la Felicitat. La Filosofia és. sobre els predicats de les coses Primers Analítics. és una ciència limitada que té com a objecte d’estudi un únic ésser. I aquesta és la definició amb la que es queda Aristòtil. Amb això. Però no només a nivell de definició.C. i com a tal. la filosofia és teologia. és una de les seves parts. Fins i tot. sobre les causes.• 4. o En aquesta segona identitat: virtut i ciència. o En definitiva: l’estudi de l’ésser (de l’existència) es divideix en totes les ciències que estudien les particularitats del mateix. zoologia sistemàtica De l’ànima. de forma definitiva. però qualsevol Filosofia. és l’estudi del ser en tant que és. sobre l’origen de la tragèdia Escrits sobre lògica o Organon Escrits Metafísics Escrits de Filosofia Natural. és en la que Aristòtil no es mostra d’acord. o Aristòtil dóna resposta a aquesta qüestió en dos temps i de dues maneres diferents. sobre l’art de la refutació i de la confirmació Poètica. Virtut i Ciència estan íntimament unides. Aristòtil s’adona que la primera definició no fa justícia a la filosofia. col·lecció de 158 constitucions d’Estats Retòrica. Escrits Esotèrics: • Les obres esotèriques d’Aristòtil van ser publicades a Roma per primera vegada per Andrònic de Rodes. La separació entre Plató i Aristòtil no es podia simbolitzar de millor manera. En resum. esdevé la ciència més elevada perquè estudia l’objecte més alt: la divinitat. la filosofia té com a objecte d’estudi. l’ésser transcendent. a través de la ciència del ser. Així doncs. Aquestes obres s’han classificat d’acord al següent quadre: Classificació dels escrits Esotèrics Categories. sobre la definició. Història i Literatura 4. Només la filosofia és l’estudi de l’ésser tal i com és o millor dit. al segle I a. caldrà redefinir els fonaments i els temes que li són propis: en una frase quin és l’objecte de la filosofia.

la forma. . etc. L’hilemorfisme: • Qualsevol substància és un compost de matèria i forma. és a dir. definir aquesta existència.4. la matèria. se’n pot distingir la matèria de la qual està formada. però mai va arribar a integrar-les en un discurs coherent. en aquest cas. • L’ésser aristotèlic és allò que fa que una cosa sigui. incorruptible i etern. De tot individu concret. un infant esdevé adult. de que un accident no estigui associat a una substància. en les que dóna raons del canvi a través d’una explicació de la realitat.3. No hi ha possibilitat. és immutable. el conjunt de qualitats específiques d’una cosa que fan que sigui el que és. i de l’altra. o millor dit.4. el moviment és la llei de l’Univers. I això és impossible. el component físic. • En els individus concrets. veritables protagonistes del món natural. • Recordem com Heràclit i Parmènides. Per Parmènides. en les substàncies podem trobar les dues dimensions de les que ens parlava Plató: d’una banda. • Si l’ésser és allò que fa que una cosa sigui el que és i no una altra. Així doncs. • Per aquestes raons Aristòtil va escriure la seva obra Física i la seva obra Metafísica. aquest interès es va traduir en una investigació sobre el moviment i el canvi. 4. I no oblidem que Aristòtil es refereix a tots els éssers singulars. Però no és la summa dels seus components. Aviat. la pluja al sol. • Aristòtil marcarà realment la diferència tocant de peus a terra. Plató ens presenta el món sensible. i alhora ens diu que hi ha un món abstracte i perfecte de les idees que. És la ciència de les ciències. imperfecte i canviant del que parlava Heràclit. Aquests dos components només són separables teòricament. ser en tant que existeix. allò que diem quan definim una cosa. La Filosofia Primera o Metafísica: 4. Plató no va donar una explicació bona de la naturalesa i el canvi. Reconeix el mèrit del seu mestre dient que Plató va juxtaposar les dues concepcions. s’havien ja enfrontat a aquest problema. El seu actuar és una constant anàlisi de les possibles solucions per anar avançant cap a una definició. aquesta taula i no una altra. Que estudiï.2. El problema del canvi: • L’interès per la natura ha estat un constant en tots els corrents filosòfics des de l’inici de la filosofia.4. Per Heràclit. Aristòtil donarà raó de la necessitat d’una ciència que estudiï el ser en tant que és. a més. • Els filòsofs s’adonaren que tot està en continu canvi i perpètua transformació. Per Heràclit tot està en perpetu moviment (recordem la frase atribuïda a aquest autor: “mai et banyes al mateix riu”. definir l’ésser aristotèlic. Per a Aristòtil. • L’accident és tot allò que caracteritza les coses. en definitiva el per què de l’existència. allò que fa que sigui el que és.4. en un 19 Filosofia. per exemple de la taula a on esteu escrivint. i l’essència o forma. és a dir. Caldrà doncs. Per contra. perquè del no-ser no en pot sortir res. per posar un exemple. però que si falta. tots i cada un dels éssers existents. 4. Parmènides posava en dubte que la informació que ens arriba dels sentits pugui ser vertadera. és a dir. l’accident. Les estacions se succeeixen.1. o les coses que l’afecten o el caracteritzen. la nit dóna pas al dia. sense que importi si el ser és Déu o és la realitat més petita de la realitat. • La substància és l’essència de les coses. l’objecte no perd la seva identitat. Podríem dir que són els vestits d’una persona. o la pissarra. Aristòtil el defineix com a substància. • Recordem també con la teoria platònica significa una síntesi d’ambdues postures. Els nostres sentits ens enganyen i la informació que ens donen els nostres sentits és pura ilusió. La Metafísica: • La Filosofia Primera per a Aristòtil és el que després s’anomenarà Metafísica. • La realitat substancial d’Aristòtil constitueix una síntesi dels dos mons platònics. tal i com deia Parmènides. Tot el que existeix és substància. el moviment és impossible ja que el moviment implica el pas del no-ser al de ser o al revés. podríem dir que l’ésser de la síl·laba “pa” no és la descomposició en les seves lletres “p” i “a”. i deia que en realitat res no canvia. • Aristòtil ataca el problema de l’ésser de forma sistemàtica i endreçada.4.

estic utilitzant una manera absoluta del no ésser. En la realitat. no estem parlant del mateix. perquè té la capacitat d’adquirir la forma de totes aquestes coses. • Tot ésser està en acte d’alguna cosa i en potència d’altres coses. Veiem per què. o una porta. morirà i desapareixerà.4. Però la matèria per ella mateixa. sempre és conseqüència de l’actualització d’una potència. De tant evident que resulta hom es pregunta per què de la importància d’aquestes idees. • La importància rau en que podem considerar Aristòtil. Sense forma. què és el canvi? El pas de la potència a l’acte. • Aleshores. podem dir amb tota certesa que no és un arbre. • Aristòtil es plantejarà el problema com un autèntic filòsof i de manera simulada es planteja: no es tracta de saber si existeixen el canvi i el moviment o no existeixen a base d’especulacions. que aquestes substàncies es transformen. • Fins ara ens havíem trobat en que uns deien una cosa i uns altres deien el contrari. i aquest n’és un bon exemple. • La combinació acte i potència fa possible l’explicació del fenomen físic del canvi. del grec hylé (matèria) i morphé (forma). El mateix passa amb l’arbre: no és una taula. procés d’abstracció. • Aristòtil pretén definir prèviament tots els conceptes abans de posar-se a definirlos. i l’arbre respecte a la taula són una manera relativa de parlar del no ésser. i no. la llavor respecte l’arbre. però pot arribar a ser-ho. la matèria i la forma constitueixen un compost inseparable. Un exemple és el cas del moviment i Heràclit i Parmènides. sense matèria no hi ha substància (sense fusta no hi ha taula). • Aquesta teoria que defensa la composició material i formal de tota substància s’anomena hilemorfisme. La llavor no és un arbre en acte. ni mai arribarà a ser un gos. després un gos adult i després envellirà. si dic que una llavor ni és. no pot provenir de la no existència. O l’arbre és arbre en acte. I el mateix passa amb totes les substàncies del món: no n’hi ha cap que no sigui immune al pas del temps. o una cadira. la fusta no constitueix cap substància. Potència i acte: • Ara ja sabem quina és la idea d’Aristòtil sobre la composició de la realitat: tot el que existeix és substància. com el primer autèntic filòsof –diguem-ne– seriós en què ens trobem.4. tampoc no és res. 20 . però té la potencialitat de ser una taula. Podem fer una definició més acurada: • Potència (dynamis): Capacitat que té la matèria d’una substància d’assumir o rebre una forma diferent de la que té. és a dir. Si no. • Acte (energeia): És la realitat actual de tota substància i consisteix en la forma particular que hagi rebut la matèria. i del que sabem. Segles més tard. apareixen i desapareixen. com deia Plató. Però Aristòtil creu que Parmènides s’equivoca. li permet a Aristòtil introduir un concepte cabdal en la seva metafísica. però tanmateix també podem dir que pot arribar a ser-ho. de l’adquisició d’una nova forma per part de la matèria.5. Dit d’una altra forma. 4.4. i l’error d’aquell rau en que no s’ha adonat que hi ha diferents maneres de ser i de no ser. Ara bé. Després arriba Plató i encara ho embolica més amb els dos móns. en altres paraules. Les quatre causes: • L’explicació aristotèlica del canvi deixaria fred a més d’un en el sentit de no impressionar-se.4. però sí ho és en potència. • Parmènides hagués dit que això era del tot impossible: una cosa que existeix. • Certament Aristòtil posarà exemples entenedors: si ens fixem en una llavor. sense essència. Però també ha observat l’autor. ens trobarem en una situació anàloga quan filòsofs del segle XX com Wittgenstein afirmaran coses similars: primer cal esbrinar si estem parlant del mateix. La fusta és en potència una taula. perquè és impossi- Filosofia. arribant a postures extremes tot dient que no es pot parlar de res: del que no sabem perquè no ho sabem. sinó que primer ens hem de posar d’acord en què és el canvi. El gos en primer lloc va ser un cadell. • Aquest important matis. La matèria és el suport o substrat de la forma (la fusta és el substrat de la taula). la forma és el que decidirà que sigui taula o cadira o altre objecte. part de dos mons irreconciliables.

o Per descomptat que Aristòtil ens parla d’antropologia i ètica. causa eficient. que ens trobem amb la definició de quatre causes necessàries que impliquen l’existència d’una substància: causa material. és a dir. També observa que no totes les formes de governar-se afavoreixen la plena realització de l’ésser humà: no el porten cap a la felicitat. O el concepte de causa que entenem avui en dia. Ara bé. i causa final. causa formal. • Aquesta idea se’n diu finalista o teleològica i va imperar la llarg de l’Antiguitat i l’Edat Mitjana. Per a ell. sinó harmònic i complementari. I aquesta finalitat és millorar i perfeccionar-se tot actualitzant les seves potències.4. La causa formal és el model o la idea preconcebuda que ha utilitzat l’artista. Per a Aristòtil la lògica era una eina per a obtenir coneixement. • Actualment. Aristòtil torna a encarar-se amb el seu mestre tot negant la possibilitat d’un Estat perfecte. • Les seves qualitats essencials. o Pel que fa a l’ètica aristotèlica. la raó que mou la creació d’aquella substància o fenomen és la més important. que la natura no fa res en va. Pragmàtic com és. D’aquesta manera el concepte causa inclou: • El material del que està feta la substància. a hores d’ara resulta fins i tot extravagant. Per a Aristòtil. tot allò que cal per a que una cosa sigui és la causa. Causa formal.6. Aristòtil tornarà a posar en evidència el seu antic mestre quan afirmarà que el coneixement ens arriba dels sentits. • Però tornant a Aristòtil. ja que tracta de l’ésser i no d’un dels múltiples aspectes de l’ésser. Però Aristòtil opinaria que hem donat una resposta incompleta. Aristòtil observa que l’ésser humà es realitza en societat. ens trobem altra vegada amb una postura dualista. El plantejament és eminentment pràctic. L’ésser humà és un compost d’ànima i cos. Conclusió al filòsof: o Aristòtil escriurà i ensenyarà sobre molts més temes. És a dir. Insuperables i insuperats en alguns aspectes encara avui en dia. com ja ens ha explicar l’autor. orientada a unes finalitats. 21 . temes molt lligats en el pensament filosòfic. la nostra ànima és una tabula rasa (una pissarra en blanc) que es va omplint gràcies als nostres sentits i les nostres capacitats intel·lectuals. Però aquest cop no es tracta d’un dualisme antagònic. a la pregunta de perquè plou. La Filosofia Primera o Metafísica és.5. això no vol dir que Aristòtil –no Filosofia. la natura sencera té una finalitat determinada. La causa eficient és l’artista. • Vegem-ho a través d’un exemple: • Les quatre causes atribuïdes a una escultura són: la causa material és el marbre del que està feta. precís i inequívoc com el que utilitzen les ciències físiques i matemàtiques. o També cal fer esment dels escrits de lògica. Cal matisar prèviament que el concepte de causa que utilitza Aristòtil és diferent del que utilitzem nosaltres. Aristòtil està afirmant implícitament i explícitament (De caelo). • L’executor o impulsor. l’ètica i la política són pràcticament necessàries en el plantejament filosòfic. El bé suprem és la felicitat. és a dir. De la mateixa manera que passava amb la metafísica i la física. • És a dir. • L’objectiu perseguit o finalitat. o Si l’antropologia i l’ètica van de la mà. Causa final. • De la mateixa manera que nosaltres actuem per objectius que ens plantegem i els perseguim. però és un intent honest d’oblidar les fantasies platòniques de la realitat. ja que cal donar la causa final: plou perquè els éssers vius necessiten de l’aigua per viure. L’autor ho afirma en considerar que és la que té més repercussions. aquesta es basa en la recerca de la felicitat. o Pel que fa a la seva teoria del coneixement. la més important. l’explicació del canvi es completa amb la teoria de les quatre causes. i no existeixen les idees innates ni preconcebudes. l’ètica té una dimensió teleològica. Aristòtil considera que la més important és la causa final. El teleologisme: • De les quatre causes que hem vist. Causa eficient. I la causa final és la finalitat o el mòbil de l’artista a l’hora de fer la seva creació. ble utilitzar un llenguatge únic. o Els seus tractats sobre Cosmologia plantejarà una teoria que. Extrem que portarà a una mena de nihilisme filosòfic.4. Causa material. 4. Si la causa final. tots ens posaríem d’acord en dir que es tracta d’un fenomen meteorològic en que el vapor d’aigua contingut als núvols es refreda i es condensa formant gotes que cauen a la terra.

Aristòtil defensarà la moderació. 22 . sinó una immensa classe mitja. No hi hagi rics ni pobres. Filosofia.oblidem el seu vessant sistemàtic i ordenat– no hagi estudiat i classificat els diferents sistemes de governar-se. o En política. La comunitat més feliç serà aquella en que no s’estableixin diferències massa grans. com en ètica.

parlem concretament dels epicuris. cap a Egipte. La realitat fou ben diferent. La part grega. nascut a Estagira.C. Com sol passar. amb certes prestacions. iniciaren revoltes. Cosa que horroritzava als grecs de les polis. Les filosofies hel·lenístiques voldran ser guies de salvació individual.2. Gràcies a això. sobre tot. 23 . I sota aquest panorama. va morir de malària l’any 323 a. Les monarquies hel·lenístiques: Mentre els partidaris d’un i d’altres es barallaven. La part grega va caure l’any 148 a. l’imperi macedoni va créixer cap a Orient. acostumat a prendre les decisions que l’afectaven.2. i els escèptics.C. Si a canvi s’havia tornat en una persona cosmopolita. els grecs no van perdre el temps. i no va poder veure el seu somni fet realitat. Durant el regnat d’Alexandre Magne. Es torna més apàtic. Sense l’ajut ni la dependència de res ni ningú. anava assumint poder dins el sacsejat imperi macedoni. fins passats uns quaranta anys. A partir d’ara. però.1. Finalment foren tres generals qui es repartiren l’imperi macedoni. Eren com una autonomia. se succeïren una sèrie de lluites entre els partidaris dels dos fills d’Alexandre. Les filosofies hel·lenístiques busquen les solucions a nivell individual. 5. perd iniciativa i perd autoestima. la part persa. perdut el seu model polític i social. és a dir. per raons òbvies la seva independència política i social. però aquest cop en una dimensió molt més petita: passa a l’individu. El ciutadà grec es convertirà en un individu aïllat. qui de mica en mica. com hem avançat abans. Això no vol dir que hi hagués pau. o societats de classe mitja. Totes tres monarquies van acabar caient en mans dels romans quan aquests iniciaren les seves conquestes arreu del món conegut. la cosa no es va anar calmant. i cap al Sud. ja que no en và. però que a l’hora de la veritat qui decidia eren els macedonis. Qualsevol intent de crear un sistema filosòfic estructurador i integrador ha perdut tot sentit ja que. ja no té sentit. Però totes elles van ser dominades pel general Antípater. Aristòtil va gaudir dels fons necessaris per a dedicar-se a la investigació i especulació filosòfiques. Conseqüències de la desfeta de la Polis: A mesura que les Polis gregues van anar caient en mans d’uns (macedonis) o altres (romans). parlar o inventar grans sistemes filosòfics que parlin d’organitzacions polítiques governades per savis. ja que el seu idioma es parlava pràcticament arreu del món conegut. 5.C. 5. cap a Pèrsia i la India. El somni de l’emperador era fusionar la cultura grega amb la cultura persa. la reflexió filosòfica se centrarà en la recerca de tècniques que tranquil·litzin la desorientació i el desànim que es pateix. quasi normes de conducte a segur que permeti a la persona sàvia arribar a la felicitat.1. part del somni d’Alexandre s’acompleix amb la difusió idiomàtica del grec i la barreja de religions perses i orientals. Esperançats davant la mort de l’emperador. per a què? La filosofia haurà de canviar el seu objecte d’estudi. no obstant. ja que consideraven als perses poc menys que uns barbars. Filosofia. en un moment de tibantor política entre els sotmesos –les polis gregues– i els invasors –els macedonis–. aquestes van perdre. I la part egípcia l’any 31 a. Recordem com Aristòtil. Totes tres escoles cercaren una solució ètica per a l’ésser humà grec. Introducció històrica: Anem a fer una mica d’anàlisi històrica del moment de transició que suposa el pas d’Aristòtil a la següent corrent filosòfica. Les lluites van durar ben bé 40 anys fins que es va arribar a una situació més o menys estable.5. El centre de la reflexió torna a l’ésser humà. Alexandre. Té un cert paral·lelisme en les filosofies orientals. del idioma grec. Uns i altres continuaven lluitant i. aquest empeny d’Alexandre. els estoics. Les Escoles Hel·lenístiques: 5. i el que ara diríem més passota (de fet és una conseqüència social de les dictadures).1. Els orígens de les escoles hel·lenístiques: Quan parlem de les escoles hel·lenístiques. va provocar una difusió de la cultura i. havia estat proper a la família real macedònia. La solució rau a l’interior de cadascun de nosaltres. Però per a bé o per a malament.1. A aquests període el coneixerem com el de les monarquies hel·lenístiques. i la part egípcia. El ciutadà de la Polis. havia perdut. La part persa el 133. la iniciativa política.

). Epicureisme: • L’epicureisme és una escola filosòfica hel·lenística que rep el seu nom del fundador del corrent: Epicur de Samos (341 – 270 a.2. no era una escola universitària com la d’Aristòtil. • Epicur no es va quedar a Atenes i va tornar a la seva ciutat natal.) Va ser desterrat de la seva terra per falsificar moneda i es va establir a Atenes a on aviat esdevingué un gos.C. Quan aquest fou condemnat.C) va ser el fundador d’aquesta escola. I sembla ser que va arribar a la conclusió que el plaer era el més natural. però Epicur aviat manifesta un profund odi cap a tot el que considera que són supersticions i creences infundades. que suposaven un intent honest de donar solucions ètiques a un ésser humà que. qui malgrat haver nascut a la ciutat de Samos. • No se sap ben bé si és fruit d’experiències d’infantesa. Es van dedicar sobretot a l’estudi del llenguatge i la lògica. I no va ser fins 16 anys després (ja amb 34 anys) quan va poder tornar a Atenes. Gos en grec és kinos.i reien de l’orgull dels atenesos. També deixeble de Sòcrates. L’escola hedonista: Fundada per Arístip de Cirene (435 – 356 a. les quals les veurem el proper dia. La conseqüència és que menyspreaven les convencions socials. Aquesta escola té dos noms: escola cirenaica pel lloc a on es va fundar. Sembla ser que com a deixeble de Sòcrates va ser molt diferent a la resta (explicar el cas). Fidel a Sòcfrates afirmava que som nosaltres qui hem de posseir els plaers i no aquests a nosaltres.2. Diògenes va radicalitzar la postura cínica predicant l’enduriment de cos i caràcter.C. ell i altres com Plató es van allunyar temorosos de ser empresonats com el mestre. unes escoles menors –en importància– que sorgiren de seguidors de Sòcrates que no estaven d’acord amb Plató (recordem que aquest fou deixeble de Sòcrates). 5. Euclides no creia en la teoria de les idees de Plató. Són l’escola de Mègara. a la recerca de la felicitat. Hi ha un altre vessant científic amb figures prou importants com Euclides o Arquímedes. i d’aquí ve el nom de cínics. i en alguns trets de l’atomisme de Demòcrit. precisament El Jardí. buscava el que és més natural per a l’ésser humà. • L’escola d’Epicur. Però hem de tenir en compte. L’epicureisme té les seves arrels en l’escola hedonista (una de les escoles prèvies a l’hel·lenisme filosòfic que ja hem vist. 5.2. quan vam presentar les tres escoles filosòfiques més importants del període hel·lenístic –epicureisme. Antístenes admirava l’autodomini i l’autosuficiència de Sòcrates. Allà hom podia tribar un espai de reflexió. als divuit anys se’n va anar a Atenes per a no perdre la condició de ciutadà i també per poder escollir una escola a on estudiar. L’hel·lenisme filosòfic: Ja vam comentar l’últim dia. descans i diàlegs i converses amb el mestre Epicur.C). Admiraven la fortalesa interior i volien un retorn a una vida més natural.3.3. I no hem d’oblidar que a l’ètica li preocupa la nostra felicitat. i la capacitat de suprimir totes les necessitats. L’escola cínica: Antístines (450 – 365 a. recordem hedoné = plaer.2. 5. Ja havia mort Alexandre i les revoltes i els aldarulls eren moneda correnta la polis. però sempre sota control de la persona). Es deien gossos guardians de la filosofia de Sòcrates. El cínic més emblemàtic va ser Diògenes de Sínope (413 – 327 a. un dels més vells deixebles de Sòcrates. L’escola de Mègara: Fou iniciada per Euclides de Mègara (450 – 380 a.C) a Atenes. • Tot i així. 5. que aquestes escoles suposen el vessant filosòfic del període hel·lenístic.3. 5. l’escola hedonista i l’escola cínica. es trobava totalment perdut.1. I es mantenia fidel a la idea de les limitacions per al coneixement de Sòcrates: el famós només sé que no sé res. que es va dir. De tal manera serà l’aversió que sentirà Epicur. La seva escola creia que podem afirmar ben poques coses sense por a equivocar-nos. sinó més aviat un centre del que ara en diríem de creixement personal. La seva va intentar fer un seguiment de les idees de Sòcrates un tant peculiar. estoïcisme i escepticisme–. quan va arribar a Atenes es va trobar amb una situació social i política bastant caòtica. El Jardí. Defensaven el màxim autocontrol. • En tornar es va establir en una casa amb un jardí adjunt i va fundar la seva escola. Filosofia.Les tres escoles tenen com a precursors. 24 .1. que la seva filosofia se centrarà en una lluita constant contra les pors i els neguits dels humans. degut a la situació social i política. i escola hedonista per la paraula hedoné que significa plaer en grec.

Aquesta és fruit i obra de diversos auFilosofia. ben emprat. quin paper hi juguen els déus. i quan ella és Present. Si és així. Precisament el coneixement ens farà veure amb claredat la validesa de les quatre solucions o remeis. La felicitat s’aconsegueix conreant altres activitats com la amistat. I per gaudir d’aquesta absència de dolor i pertorbacions cal arribar a una autèntica autarquia (autosuficiència). aconsella evitar la política. Diu Epicur en un dels seus textos: “Vana és la paraula del filòsof que no guareix els sofriments de l’home”. la llibertat de l’ésser humà li permet d’escollir quin és el millor camí per a la felicitat més estable. i els segons són Naturals i els mals fàcils d’evitar.Partint d’aquest principi. Es tracta d’una defensa de la llibertat humana. del funcionament de la natura i de l’ésser humà en tant ésser natural. Epicur recupera trets de la teoria atòmica de Demòcrit afirmant. com no. A través d’aquest senzill principi. o la predestinació? I és per aquesta raó que afirma que creu que els déus no existeixen. mentre hi hagi adquisició de coneixements. 5. I com que no hi ha destinació prèvia. Epicur proposa un camí basat en dos moments: en un primer moment caldrà alliberar-se de les torbacions que patim.2. menjar. Qualsevol coneixement. La major part dels temors i les pors provenen de la ignorància i la manca de coneixements. pot suposar un pas endavant en el camí cap a la felicitat. L’Ètica: Recordem que com ja hem dit. Epicur proposa la seva formula anomenada tetrafarmakon (quatre remeis) que els podem resumir en la següent taula: Torbacions Els quatre remeis de l’epicureisme Els déus Si existeixen. • Per a alliberar-nos de les torbacions. Epicur ens recomana allunyar-nos de tot allò que pot pertorbar el nostre esperit i el nostre cos. errada a errada i encert a encert.3. i en un segon moment. que les diferències del món s’expliquen a partir del coneixement dels àtoms i els buits que hi ha entre ells. Epicur intenta retornar la responsabilitat del destí de l’ésser humà al propi ésser humà. 25 • . consisteix en la satisfacció mesurada i equilibrada de les necessitats naturals (beure. Però compte!. mostrant-nos els perills de les falses creences i les opinions no fonamentades. perquè la felicitat producte del plaer de la que ens parla Epicur. en la serenor d’esperit aconseguida gràcies a la filosofia dels quatre remeis. dormir. com aquell. així com els plaers desmesurats i efímers. sinó que el fem nosaltres pas a pas. Però Epicur afegeix una bona part de la seva reflexió: precisament el coneixement del moviment dels àtoms ens permet de saber que es tracta d’un moviment aleatori i espontani. per a fer el primer pas. Va dividir la seva filosofia en tres parts fonamentals: la canònica. La Física: La física d’Epicur parla. l’ètica és la part més important del pensament d’Epicur. etc). la recerca del plaer com a fi fonamental de la vida ja que en el plaer rau la felicitat. i encara que així sigui. El destí no està definit. El destí És més que dubtós que existeixi el destí Les necessitats Les primeres són fàcils de satisfer. nosaltres ja no hi som. relació fonamental entre els epicureistes. • I per tal de poder ser una filosofia guaridora. la mort no existeix. la seva filosofia serà summament pragmàtica. • El mateix Epicur va fer una proposta de divisió del seu pensament. Ja no cal recórrer a l’astrologia o la superstició. I en concret. Estoïcisme: • Si acabem de veure una escola a on el seu fundador i cap és ben visible i conegut. La canònica ens mostra el camí del veritable coneixement. En virtut d’això. la física i l’ètica. La Canònica: Es diu així perquè ens parlarà dels cànons és a dir de les normes del coneixement. no ens passarà el mateix amb l’escola estoica. a on aquesta última era com la culminació del camí i donava sentit a tot el seu pensament. no es preocupen dels afers humans. Per a Epicur allò important és adquirir coneixement. no s’ocupen dels assumptes humans La mort Mentre som vius. és a dir. caminarem a la conquesta de la felicitat de la mà del mestre Epicur. Quasi no importa quin. La felicitat més estable s’aconsegueix mitjançant l’ataràxia (absència de dolor i de pertorbacions).

Un cop mort Zenó. a diferència dels cínics. l’Univers és un ésser viu integrat per dos principis: una matèria passiva i una ànima activa que li dóna força. els estoics no feren fàstics a acollir a l’escola a polítics i governants. Parlem doncs. Física: Tal i com és l’Univers estoic. segons el que més admirava l’escola cínica: l’autocontrol. tres períodes diferenciats de les escoles estoiques: Primer moment o període fundacional: En aquest període haurem de parlar de Zenó de Citión. En l’acceptació de l’ordre còsmic. I també al igual que els epicuris. Zenó. a diferència dels epicuris. Zenó va imaginar un Sòcrates mestre de l’autocontrol. i els seus oients. és la filosofia estoica i. Tot el que succeeix a l’Univers té un sentit i una raó de ser. vida i sentit. I encara que sembli una paradoxa. L’ètica: Recordem que els estoics accepten el que els esdevé. Zenó va començar a ensenyar l’ideal de vida que havia estat madurant des dels primers contactes amb els cínics. El lloc de reunió de Zenó amb els que començaren a ser els primers deixebles del nou pensament. ens fa afirmar que el cosmos és perfecte. I el fet de que el cosmos és la divinitat. i el jove Zenó va conèixer filòsofs que es deien els autèntics deixebles de Sòcrates. En virtut d’això.• • • tors. Es tractava dels cínics. enfrontat al judici. Període de revifalla de l’estoïcisme de la mà de personatges com Sèneca. al igual que els epicuris. que rebutjaven tot contacte amb la política. doncs. els quals van presentar al jove Sòcrates. Zenó adquirí gran reputació aviat. No hi ha res subjecte de l’atzar. eren de totes les classes socials. La paraula pòrtic en grec és stoà poikile. però és també llenguatge i raó: la lògica estoica cerca d’estudiar el nostre discurs o llenguatge. divideixen el seu saber en tres parts: lògica. la família del qual es dedicava al comerç. Només podem arribar a la felicitat acceptant les coses que se’ns van presentant.): Zenó és considerat el fundador de l’estoïcisme. van recalar a Atenes. Haurem de distingir. I també. sobretot. Cap a l’any 300 a. I en conseqüència. Per als estoics. també té una raó de ser. Lògica: El logos és el principi actiu que regeix el cosmos. Zenó de Citión (Xipre 332–262 a. Els estoics. immersos en la crisi d’identitat. La intel·ligència divina que endreça el cosmos fa que tot estigui prèviament determinat. va ser un pòrtic dedicat a l’Àgora d’Atenes. microcosmos dins del macrocosmos. I amb aquesta idea hem de veure la influència del pensament d’Heràclit quan ens parlava del logos universal que tot ho controla. qui establiran les bases de la doctrina estoica. la llibertat rau en aquesta acceptació incondicional. la seva ètica. tot el que ens passa a nosaltres. cerquen una guia de salvació que permeti superar el moment de crisi que suposa la pèrdua de la polis i els conflictes posteriors. Epictet o Marc Aureli. i la doctrina del primer estoic (podríem dir-ne fundador) és diferent d’altres pensadors estoics posterior a la Roma imperial. de manera que aviat els seguidors de Zenó es van anomenar els del pòrtic. la qual dirigeix i regeix. Posteriorment. 26 . aquesta última és intel·ligència racional (que raona). els megàrics i altres escoles menors. Segon moment o període d’introducció a Roma: Tercer moment o període d’estoïcisme imperial. Es tracta d’una lògica proposicional (de proposcicions) que té les arrels a l’escola de Mègara i la seva preocupació pel que es pot dir sense caure en una paradoxa. la pena de mort i la mateixa mort. I així es basa també la seva ètica: en acceptació i absència de desig. Crisip posà en ordre les idees de l’estoïcisme. quan Zenó tenia vint i pico anys. Si tot el que succeeix està regit per una intel·ligència divina (el logos).C. de Cleantes i Crisip. la postura sàvia és la d’acceptar el que va passant. fins i tot de la classe més poderosa. el seu deixeble Cleantes fou el cap de l’escola. És la millor pauta ètica. ja que el que succeeix Filosofia. nascut a Xipre era en realitat d’origen fenici hel·lenitzat.C. Aquest ésser viu és matèria i intel·ligència. Sembla ser que en un dels viatges comercials. física i ètica. Els estoics identifiquen l’Univers amb Déu. El savi és aquell qui comprèn les coses que han de succeir i les accepta. d’una física panteista.. és a dir els estoics.

és inevitable i necessari. Raonar correctament és acceptar l’ordre natural de les coses i del cosmos. I malgrat aquest discurs els estoics ens parlaran de la llibertat de l’ésser humà. Però es tracta d’una llibertat basada en aquest coneixement i acceptació. La llibertat es basa en que no res ni ningú ens pugui pertorbar. I aquesta impertorbabilitat és la virtut dels forts. Per arribar a aquest estat de gràcia, els estoics prediquen l’apatheia (absència de passions i desitjos). 5.3.3. Escepticisme: • L’escepticisme és una altra de les respostes de l’època a la situació de pèrdua de referents. El nom de l’escola prové de la paraula grega skeptomai, que significa examinar atentament. • Després de l’examen acurat de la realitat, el filòsof escèptic considera que res no es pot conèixer amb exactitud i certesa. No és una postura realment original: recordem els sofistes, en concret a Gòrgies, qui afirmava que no hi ha seguretat en el coneixement. • Actualment l’adjectiu escèptic l’utilitzem quan ens referim a un dubte o una desconfiança vers la capacitat o el coneixement d’alguna persona o alguna afirmació. Ens mostrem escèptics davant de teories científiques, religioses o morals. • El fundador de l’escepticisme hel·lenístic fou Pirró (360 – 275 a.C.), nascut a Èlide, una polis del Peloponès. Pirró va conèixer les teories de l’escola de Mègara (recordem: dedicats a l’estudi del llenguatge i de la lògica, seguien el pensament socràtic de la dificultat en arribar al coneixement). • Quan Alexandre Magne va iniciar la campanya contra els perses que els va dur fins a l’Índia, Pirró es va allistar al seu exèrcit i va participar de tota la campanya. Potser el fruit d’aquesta llarga campanya, a on va tenir la oportunitat de conèixer pobles molt diversos amb costums molts diversos, el va portar al seu pensament de que no hi ha cap fonament racional per a preferir un tipus de conducta o un altre. És a dir, no hi has cap raó que sancioni un comportament moral o un altre. La conseqüència és clara: la dita en castellà de “allá donde fueres, haz como vieres”. No es pot emetre cap judici de valors sobre el comportament de les persones. • Tant Pirró, com el seu deixeble Timó (320 – 235 a.C.) defensaren que la raó no pot penetrar fins a les fonts de les actuacions. Només en pot captar les aparences. Degut a que mai podem conèixer les coses tal i com són, no podem assegurar res ni tenir certesa sobre cap tema. • La conseqüència és que ja no podem emetre judicis del tipus: Això és cert o això no és cert • I evidentment, això ens porta a una postura en la que cal abstenir-se d’emetre cap judici. Aquesta abstenció del judici és la postura del savi i en grec es diu epokhé, o la renúncia total a saber res amb certesa i a opinar amb seguretat sobre cap tema. • Les raons que argumenten els escèptics per a mantenir la epokhé són cinc, i en diem els cinc trópos 1. La relativitat de les opinions, que fa dubtós tot principi: Cada persona té la seva opinió sobre un mateix tema, i cadascú pensa que la seva opinió és encertada i que les dels altres són falses. 2. La necessitat de buscar els principis de totes les coses: Cada resposta a un per què, genera nous per què que no podem resoldre. 3. La relativitat de les percepcions: Cada persona percep la realitat d’una manera diferent, cosa que fa que emeti un judici diferent. 4. El caràcter hipotètic de les premisses: Les premisses es basen en judicis relatius, això és, no podem assegurar que són judicis absoluts. Aleshores, basar el coneixement en premisses hipotètiques és tenir un coneixement insegur. 5. La necessitat d’acceptar (donar com a cert) abans de demostrar: Quan ens disposem a demostrar científicament o lògicament un argument, és perquè abans ja l’hem acceptat com a cert. És sens dubte un cercle viciós i precisament aquest trópos es coneix com el del cercle viciós. • Amb els cinc trópos, l’actitud d’epokhé, deixa de ser una simple absència de judici per a passar a ser un autèntic principi ètic a on es proposa un actitud vital de renúncia a decidir. És l’aturada o suspensió de qualsevol judici.

Filosofia.

27

5.4.

Però per tal de poder viure en societat, els escèptics acostumaven a acceptar els coneixements més probables i les normes ètiques de la comunitat a on vivien. Tot i que continuaven mantenint, per descomptat, que era del tot impossible saber si les normes o els coneixements que els tocava compartir eren certs. • En l’època que estem estudiant, l’escepticisme va tenir una bona acollida popular, ja que es va interpretar com el punt i final de la difícil recerca de la veritat. Era com un ja hem arribat i ja no cal gastar més esforços en esbrinar la veritat. • La veritat no sols és molt difícil de trobar, sinó que fins i tot, pot ser que no existeixi. Aleshores quin absurd passar la vida buscant una cosa que no existeix, una quimera. Els mateixos savis de l’escola afirmaven que res no podem saber amb certesa. L’escepticisme es va convertí, mica en mica, en la filosofia del dubte dogmàtic. • Al llarg d’un període important, fins arribar a la Roma Imperial, l’escepticisme va anar guanyant adeptes, fins i tot, entre les files de personatges importants de la política i les classes més elevades. No només això, sinó que les escoles platòniques i socràtiques del moment, van fer un gir cap al dubte sostenint unes que el mateix Plató es mostrava escèptic davant del coneixement sensible, i que Sòcrates deia no saber res. Oblidaven, però, que Plató parlava del camí cap al coneixement veritable (mite de la Caverna), i que Sòcrates afirmava no saber res com a punt de partida per a esbrinar la veritat del tema tractat. • A mitjans del segle II a.C., Carnèades, director de l’acadèmia platònica, va visitar la Roma Imperial i va fer una conferència a un seguit de joves romans desitjosos de conèixer la cultura grega. En aquella conferència, Carnèades va elogiar les filosofies de Plató i d’Aristòtil, però en una segona conferència , les va refutar enèrgicament per a demostrar que no hi havia possibilitats de conclusions fermes i inamovibles. Més tard, l’acadèmia platònica va abandonar l’escepticisme, però aquestes no van desaparèixer. Al segle III d.C., l’escepticisme gaudia de bona salut de la mà del metge i filòsof Sext Empíric. L’hel·lenisme científic: Ja hem vist que l’hel·lenisme té un important vessant filosòfic que ens ha arribat gràcies al pensament de les escoles de les que hem parlat. L’hel·lenisme filosòfic es caracteritza, sobre tot, per ser un seguit de propostes ètiques. Això té sentit ja que quan tot el saber i tot el coneixement trontolla, no té sentit parlar de ciència, de política o de com arribem a conèixer, ja que tot està basat en principis incerts (recordem els cinc trópos de l’escepticisme). Ara bé, sí podem parlar d’un cert posicionament ètic davant aquesta incertesa. Uns i altres ens faran, doncs, propostes ètiques destinades a sobreviure una situació angoixant. Tot això succeïa a Atenes. Però a l’altra banda de la Mediterrània, a Alexandria, uns homes plens d’esperit científic, protagonitzaven l’altre vessant de l’hel·lenisme. Amb el suport dels governants, aquest grup del que diríem ara científics, van convertir Alexandria en la capital de l’activitat científica. Mort Alexandre, el seu general Ptolomeu es va quedar la part d’Egipte i va fundar una dinastia: la dels ptolomeus. Degut a l’excel·lent situació geogràfica d’Alexandria, aquesta es va anar poblant de grecs, egipcis i jueus. Molt aviat va ser un important port comercial. A la seva illa de Faros s’hi instal·là una enorme foguera que cremava dia i nit per guiar els vaixells en la seva aproximació a port. De fet, Alexandria va esdevenir el nou centre de la cultura grega, però un centre que es va ocupar més de les qüestions científiques que no pas de les filosòfiques. Un dels descendents del general Ptolomeu, Ptolomeu Soter, va fundar el Museu o casa de les Muses, la primera institució realment similar a una universitat moderna. No era un museu com l’entenem avui en dia, sinó que era una gran biblioteca amb còmodes sales d’estudi, laboratoris de dissecció d’animals, jardins botànics, jardins zoològics, observatori astronòmic, etc. El Museu va ser destruït per un incendi l’any 48 a.C, durant el setge de Juli Cèsar a Alexandria. En el moment del desastre comptava amb més de 700.000 llibres. Va ser reconstruït, però mai va tornar a ser el que era. Els segles posteriors van ser dedicats més a recopilar i recuperar que no pas a la creació científica. L’any 390 d.C. i per ordre d’un bisbe fanàtic, van ser destruïts altra vegada bona part dels llibres. I finalment, l’any 641, els musulmans van arrasar amb el que quedava de la Biblioteca. El Museu disposava de quatre departaments: literatura, matemàtiques, astronomia i medecina. Més tard n’aparegué un de filosofia, però al Museu, controlat financerament pel govern, no li agradava massa les discussions filosòfiques ni polítiques, amb el que mai va arribar a ser un departament important.

Filosofia.

28

5.5.

De fet, l’activitat intel·lectual del Museu seguia bastant el funcionament del Liceu aristotèlic. Els seus fundadors es van inspirar en Aristòtil, però només es van inspirar, ja que sens dubte, aquell hagués preferit un departament de Lògica abans que un de Matemàtica. Al Museu es llegia força a Aristòtil, però més aviat els textos científics i empírics del filòsof que no pas els seus textos filosòfics. A més van abandonar totalment el principi teleològic fonamental en el pensament d’Aristòtil (recordem que la teleologia és aquella forma de pensament en la que tot té una finalitat) L’hel·lenisme científic va posar l’èmfasi en el saber matemàtic. Figures importants han passat a la història: Euclides o Arquímedes en són un exemple. Però també va gaudir d’importants astrònoms, físics i enginyers o metges. Aquí procurarem saber alguna cosa dels més importants. 5.4.1. Euclides d’Alexandria: • Euclides (330 – 270 a.C.) matemàtic educat a l’Acadèmia de Plató, va ser el primer director de departament del Museu. La seva tasca ha estat reconeguda al llarg dels segles, de manera que la seva obra Elements de Geometria ha estat fins el segle XIX, llibre de lectura obligatòria a les escoles i universitats. Va compilar tot el material matemàtic existent des de els pitagòrics fins el seu temps, ordenant-lo i fent una clasificació coherent. • Euclides, entre altres coses va afirmar que tots els teoremes de la geometria són deduïbles a partir de 10 axiomes.(en aquella època era qualsevol proposició evident que tothom admet sense que calgui demostració). Els cinc primers són comuns a totes les ciències, però els altres cinc són propis i exclusius de la geometria i l’autor els anomena postulats. Per exemple, el cinquè axioma, que és comú a totes les ciències afirma que el tot és més gran que la part. Aquesta afirmació és totalment axiomàtica ja que, quan pretenem explicar que, per exemple, una col·lecció de llibres és més gran que un dels llibres, ja assumim la premissa de forma inconscient. • La presentació de la geometria com un seguit de proposicions axiomàtiques ha animat a altres ciències a proposar els seus propis axiomes per tal de sortir de carrers sense sortida. Així, aviat altres branques de les matemàtiques han proposat els seus axiomes. 5.4.2. Arquímedes: matemàtic, físic i enginyer: • Arquímedes (287 – 212 a.C.) matemàtic, físic i enginyer. Podem afirmar que va ser el primer científic preocupat per l’aplicació pràctica dels descobriments de la ciència. Com a matemàtic es va dedicar sobre tot a la geometria. Com a físic, se li atribueix la invenció teòrica de la palanca i el seu famós principi (un cos sòlid submergit en un líquid experimenta una força que l’empeny cap amunt igual al pes del líquid que desplaça), a més d’altres descobriments. Com a enginyer s’atribueix a Arquímedes la invenció de la catapulta, i d’un sistema de miralls còncaus que dirigits contra les veles de les naus romanes, concentrava la calor del sol i les incendiava. Altres invents són, per exemple, una hèlix per extreure aigua dels rius. • Els descobriments i invents d’Arquímedes seran una de les bases de la ciència del Renaixement i de la ciència moderna. La filosofia hel·lenística a Roma: Roma sempre va ser receptiva a la cultura grega, de manera que molt abans de la conquesta romana de Grècia, el poble romà ja havia mostrat el seu interès pel pensament i la filosofia gregues. 5.5.1. El procés d’hel·lenització: • Algunes de les escoles hel·lenístiques es van implantar amb força a Roma: 1. Escoles epicúries: A la fi de la Roma republicana, cap al segle I a.C., l’epicureisme gaudia de forta influència a la societat romana. 2. Escoles escèptiques: Més o menys a la mateixa època, Ciceró (106 – 43 a.C.), conegut orador, va adaptar al llatí la filosofia hel·lenística. Més tard, al segle II, Sext Empíric (sobrenom que li ve de que, com a metge, preferia, al contrari que els seus companys de professió, experimentar i observar els fets abans que emetre judicis carregats de dogmes) va reformular l’escepticisme. 3. Escoles estoiques: L’escola estoica va ser la que va tenir més arrelament a Roma, produint pensadors brillants que han passat a la història com Sèneca o Marc Aureli (època imperial) 5.5.2. Sèneca:

Filosofia.

29

és adir. La felicitat rau en l’encontre personal i íntim amb un mateix. Va ser un gran orador. però la felicitat només s’aconsegueix mitjançant la llibertat. 30 . alhora que defensava el dret de les dones en rebre la mateixa educació que els homes. Filosofia. i alhora religiós. sinó que cal tenir contacte amb el món de les persones i tenir un esperit cosmopolita. Es va mostrar admirador del pensament d’Epicur i la seva visió pràctica de la filosofia.C. Sèneca manifesta que la recerca del poder i les riqueses no ens porten a la felicitat. i mentre som esclaus de les nostres passions. concretament de la filosofia estoica. De la felicitat. però va passar la major part de la seva vida a Roma. Fins i tot va exercir de senador durant el període de Tiberi i ministre en el govern de Neró. I el seu objectiu no és l’altre savi. Sèneca destaca per un estoïcisme eclèctic. Aquesta concepció ens porta a considerar les persones iguals. Aprendre i conrear la filosofia es cabdal per tenir èxit en una empresa d’aquest tipus. un gran escriptor i un bon filòsof. Ser savi no és lliurar-se a la contemplació absoluta. Sèneca també parlarà de la importància de les bones amistats. tots som part de Déu. De la constància del savi. La seva pretensió és educar el caràcter de les persones. De la clemència i altres tractats de ciència i de física. o millor dit. al gènere humà en la seva globalitat. i com a conseqüència. sinó més aviat una guia moral a través de les seves obres. Sèneca fa un convit a la serenor d’esperit per a alliberar-nos de les passions esclavitzants.C. I no es tracta d’un camí fàcil. Sèneca no va proposar una gran teoria ètica. no podem ser lliures ni feliços. De la tranquil·litat de l’ànima. sinó la persona normal i corrent que ara en diríem del carrer. barreja de diversos corrents. La raó d’aquesta democratització de la filosofia és perquè Sèneca considerava que tots som part d’un mateix cos. així com les lluites de gladiadors. I aquesta és l’arrel del seu pensament: el filòsof ha de ser educador del gènere humà. Va néixer a Còrdova. De les seves obres en podem destacar De la brevetat de la vida.) és un nom propi dins la història de la filosofia i. Sèneca es va manifestar contrari a l’esclavitud. – 65 d.• • • • • • • • • Luci Anneu Sèneca (4 a. A base de força de voluntat podrem aconseguir aprendre a viure conforme a la natura i a través de la raó.

Cultural i conceptualment eren molt diferents. de manera que cada individu podia salvar-se i renéixer com ho feia el seu déu. • Aquests últims van ser una gran descoberta –per diferent– pel poble romà. • Aquestes noves religions van tenir una ràpida acceptació entre les classes més baixes de la societat. No va passar el mateix amb altres religions monoteistes arribades de fora: el judaisme i. o a Mitra (origen siri i persa respectivament). La religió oficial. quan l’exèrcit. la seva mitologia es va anar adaptant i modificant. juntament amb els legionaris llicenciats després de llargues estades a terres orientals n’eren els transmissor d’aquestes noves religions. Les religions orientals a Roma • Roma es va caracteritzar quasi sempre per una certa curiositat religiosa. i tenen com a tret comú que el déu o déus mor i reneix renovat d’una manera similar a com ho fa la natura en les diferents estacions.1. • Aquestes religions oferien un contacte íntim entre el mateix individu i el déu. • Pel que fa als diversos sistemes polítics que va tenir Roma al llarg dels segles. i passa a ser una condició general de qualsevol persona de l’imperi. Mai més es tornaran a juntar. República: aquest nou règim va donar ple poders al Senat. La Crisi de la República: succeeix l’any 30 a.1. • Aquestes religions orientals reben el nom genèric de mistèriques. El judaisme i el cristianis- Filosofia. Aquest contacte íntim. al llarg del qual l’imperi romà va caure i es va fragmentar. serà testimoni intel·lectual de la caiguda de l’imperi occidental. El segle II a.C. La ciutadania romana deixa de ser un privilegi d’algunes famílies romanes. posteriorment. fins l’any 510 a. Parlem dels segles V. Era l’època de la Roma Imperial. resultava del tot incompatible amb una societat a on no només hi havia una infinitat de divinitats. serà el segle d’or de l’imperi romà.i va donar pas a l’Imperi. sinó que una més de les que s’adorava era el mateix emperador. el cristianisme. amb capital a Roma i imperi oriental amb capital a Constantinoble. quan es va destronar l’últim rei etrusc i es va instaurar un règim polític. IV i III a. es va passar ràpidament a una situació de repressió i prohibició violentes. Així. ja que el politeisme formava part de la seva gènesi religiosa. • Les fronteres eren contínuament violades pel pobles germànics (els famosos bàrbars). massa freda i distant no captivava les ments del poble. • Sant Agustí. a on una sola persona –l’emperador– tenia poders absoluts. • L’any 410 succeeix el cop de gràcia. conscient del seu poder. • Era evident que una religió a on només es donava culte a una divinitat.2. l’imperi es parteix en dos. 31 . • D’aquesta manera podem saber que al llarg del segle III es va retre culte al Sol. i sense necessitat de cap ingerència externa. posa i treu emperadors al seu gust a canvi de favors i prebendes. • Al segle IV. fruit del repartiment entre els dos fills de l’emperador Teodosi: imperi occidental. Però a finals de l’època republicana. • Els esclaus arribats d’Orient. d’un inicis tolerants. el proper autor que tractarem com a representant del corrent anomenat Patrística.C. A mida que es van expandir i van conèixer altres cultures. • És en aquest ambient confús i distès.C. El seu pensament establirà el marc conceptual dels propers 1000 anys 6. • En aquest segle III.C.1. la corrupció i la inestabilitat seran la nota dominant. en distingim 3 grans períodes: Monarquia: un sistema monàrquic que va funcionar des de els inicis de la Roma etrusca.1. Introducció històrica: 6. carregat de valors nobles no era rival a la fredor dels cultes oficials a divinitats creades per encàrrec. • Així podem veure com el contacte amb Grècia va hel·lenitzar els déus romans. Roma va patir una forta influència de les religions orientals provinents dels contactes de les conquestes d’Alexandre. Filosofia Medieval: Patrística: 6. • El pensament romà podia conviure perfectament amb una multitud de déus. El sistema imperial va perdurar fins el segle III. Les tropes visigodes amb Alaric al front entren i saquegen Roma. Roma: • Ens havíem quedat veien a Roma com el centre occidental de la cultura i la filosofia. Això fa que es desdibuixi el concepte de ciutadania romana.6.

doncs. i negant el concepte de Parmènides segons el qual res no es pot crear del no-res. Un déu més no importa. • Certament la novetat del cristianisme era el missatge alliberador que s’adreçava.1. especialment. mentre que el cristià és enemic de l’error. I no només això. tot s’acabaria.2. Dins la Patrística podem distingir dos vessants o corrents: Patrística llatinooccidental: A on la tesi dominant era la d’enfrontament amb la filosofia. I el període en el que van dur a terme la seva tasca s’anomena Patrística i va des del segle II fins al segle VIII. a la nova realitat religiosa i moral. una nova antropologia (visió de l’ésser humà). i els membres de la qual afirmaven que el coneixement és més important per a la salvació que la fe. Entre els representants d’aquest corrent trobarem el nord-africà sant Agustí (354 – 430). 32 . És un plantejament diferent al politeisme romà i al monoteisme jueu. Teologia: El monoteisme cristià aporta una gran novetat. sinó que a més. Antropologia: L’ésser humà (tots els éssers humans sense distinció) és fill de Déu. en conseqüència. es presenta d’una forma més innovadora que farà que aviat pensadors reflexionin sobre ell. me van xocar frontalment contra el sistema polític de l’imperi. però un déu únic és intolerable. i una nova ètica (visió de la moral). Aquesta distinció permetria diferencia correctament raó i fe. als dèbils. Un missatge d’aquest tipus té una força que els polítics romans i jueus que van assassinar Crist no van saber calcular. Pel pensament cristià. cosa que xocava de front amb la concepció bel·licista i conqueridora del l’imperi romà. afirmava que darrera les paraules i conceptes de molts filòsofs. La Patrística: Els primers pensadors cristians es van proposar fer entendre el missatge bíblic del Nou Testament. Cosmologia: Rebutjant la concepció cíclica dels grecs quan afirmen que el món va tenir un inici i tindrà un final. llenguatge del pensament per excel·lència. tret fonamental. calia diferenciar-se bé de la resta. hi havia molta veritat cristiana.6. adaptar el llenguatge filosòfic grec. permetria d’evitar interpretacions incorrectes i herètiques. un Déu que és alhora tres. ja que els cristians afirmaven que Déu creà el món del no-res. Ètica: El deure d’estimar-se els uns als altres. i perdonar fins i tot els enemics suposa una gran diferència amb l’esperit guerrer i venjatiu de la cultura imperial romana. els següents pares apologetes es van dedicar a formular conceptualment el pensament cristià. Després d’haver de fer aquesta tasca de defensa. nom que prové del concepte grec gnosis –coneixement–. • Si bé és cert que hi va haver alguns períodes en que l’imperi va ser tolerant amb la religió cristiana. els cristianisme es va propagar amb molta rapidesa. base fonamental de la cultura romana. • Els cristians menyspreaven les castes socials. i això era inadmissible pels romans. En mig d’un allau de religions i propostes morals. la tònica general va ser la de una cohabitació violenta i mal resolta. D’aquesta època és la famosa frase Credo quia absurdum (crec perquè és absurd). de manera que a nivell filosòfic. herètiques. 6. • El cristianisme aviat va calar en moltes ments obertes i inquietes. donant una nova cosmovisió (visió del món). Calia. com el més brillant pensador d’aquesta època i que configurarà el pensament de pràcticament tot el període medieval. Patrística grecooriental: Més conciliadora amb la filosofia. La raó no serveix per a res relacionat amb la religió. • Degut també a les magnífiques vies de comunicació imperial (tots els camins porten a Roma). Rebutjaven també la vida militar i propugnaven l’amor entre els éssers humans. alhora. la influència platònica provoca que l’ànima sempre sigui la part més noble de la persona. als pobres i esclaus. el temps és lineal i no cíclic. També els coneixerem com a apologistes o defensors del cristianisme i molts d’ells eren intel·lectuals convertits que van argumentar en contra de les creences paganes i de les interpretacions errònies i. Alguns pensadors d’aquest corrent van caure en el risc de ser condemnats per heretges per ser massa con- Filosofia. Aquests pensador cristians s’han anomenat els Pares de l’Església. tot pensant que un cop mort el cap de la secta. el cristianisme primigeni va fer les seves pròpies aportacions. Una de les heretgies que van haver de combatre va ser la del gnosticisme. per a ells. un esclau valia tant com un patrici. El filòsof era amic de l’error. I malgrat l’ésser humà és fet a imatge i semblança del seu Creador. una nova teologia (visió de déu). Més tard veurem com sant Agustí revaloritzarà el paper de la raó. El pensament cristià • El cristianisme presentarà un altre tipus de problemes i.3.

a l’Àfrica romana.3. Aquests tipus de coneixement ens els donen els sentits. encara que en el seu pensament sempre romandrà un rastre d’un cert maniqueisme. Malgrat la validesa dels plantejaments hel·lenístics. .3. extrets de les filosofies imperants. • Agustí. es va esforçar en diferenciar-se i distingir-se de doctrines neoplatòniques. però són cecs alhora d’emprendre l’autèntic camí. Introducció biogràfica: • Va néixer l’any 354 a Tagaste. Alhora no hi ha a penes cap interès per la ciència. 6. ple d’il·lusió i novetats i amb un missatge de salvació per a tothom. Sobre tot perquè aquests no creuen en la intervenció de la voluntat divina sinó en una relació de necessitat entre Déu i la Natura. • Fruit d’aquestes reflexions afirmarà la possibilitat d’un coneixement sensible. neixent. sinó un acte de l’amor infinit de Déu. desapareixent. Si m’equivoco és que existeixo. L’aparició del pensament cristià. D’aquest període li quedarà clar que el mateix fet de dubtar de les coses ens dóna una important certesa: l’existència d’un jo que dubta. 6. i el món medieval. es va fer adepte de l’escepticisme.1. i que ens donarà coneixement sobre les coses d’aquest món. • Fruit d’aquesta preocupació. Agustí continuarà preguntant-se pels límits i possibilitats del coneixement. després de sentir vàries vegades diversos discursos de sant Ambròs. Però potser el valor real de la seva tasca intel·lectual rau en l’esforç per conciliar cristianisme i filosofia. Agustí es va preocupar molt d’utilitzar termes clars i. es va convertir al cristianisme. La ràpida degeneració de la vida política i pública romana. molt similars en alguns plantejaments al cristianisme. Agustí es preguntarà si per arribar a aquest coneixement calen algunes aptituds intel·lectuals extraordinàries o amb la fe n’hi ha suficient. recordem que són pensaments molt individuals i gents prometedors. Raó i fe: • Agustí es preguntarà com arribem a conèixer. • Als 19 anys es va fer adepte de la secta maniqueista: Mani i els seus seguidors afirmen que hi ha dos principis en permanent lluia: el bé i el mal. No oblidem que era el llenguatge de la ciència. de nivell inferior. jove. • En la seva obra Confessions. La raó 33 Filosofia. • En un principi va acaronar les idees neoplatòniques. però que totes dues capacitats ens ajuden en el coneixement superior. • Agustí afirmarà que el problema dels filòsofs és que molts d’ells veuen el Cim al que han d’arribar. • Agustí afirmarà que l’acte de creació no és un acte necessari. • Va passar uns anys treballant com a professor a Cartago i posteriorment es va traslladar a Roma. • En la construcció d’un sistema de pensament cristià. Defensaven un dualisme molt rígid. Com molts dels seus contemporanis. home pragmàtic i lúcid reconeixerà que raó i fe pertanyen teòricament a àmbits distints.3. Sant Agustí: Recordem que ja havíem dit que sant Agustí va ser testimoni intel·lectual de la desfeta de l’imperi romà. però que després va entendre la gran diferència entre el cristianisme i el neoplatonisme. Fill d’un home pagà i una dona cristina (la futura santa Mònica). a on obrí una escola. però l’autèntic canvi radical va esdevenir quan. siderats amb el paper de la raó. Lluny queden els grans sistemes filosòfics de Plató i Aristòtil. • Posteriorment va abandonar aquesta secta. ens explica que va passar una època de pensament neoplatònic. • En la seva etapa cristiana.6. • Agustí va morir l’any 430 quan els vàndals assetjaven la ciutat d’Hipona. I ens explicarà el seu pas per les doctrines equivocades del maniqueisme i de l’escepticisme. afirmarà el pensador africà. • Però la pregunta important que es fa Agustí es com s’arriba a conèixer les realitats fonamental. fresc. • La seva obra està a cavall entre el món antic. alhora. Això va fer que el petit Agustí creixés en mig de dos móns religiosos diferents. Aquesta obra és resultat d’uns factors confluents: La filosofia havia degenerat. D’aquest període i aquest corrent és l’afirmació de que la filosofia és subordinada i depenent de la teologia. en el que crea la realitat des del no-res.2. • Més endavant va ser ordenat sacerdot i més tard bisbe d’Hiponam ciutat del nord africà.

hereva del platonisme. A partir d’aquestes idees. • Agustí també tendirà a harmonitzar el concepte oriental del món (etern i cíclic). a on a dalt de tot s’hi està Déu. acabarà dient que només existeix el present. 34 . El passat només existeix en funció del record del present. sap que el mal és una realitat al món. tancada i dominada pel cos. Si Déu és Déu Pare. a on conflueixen raó i fe. és la absoluta mancança. I el camí s’ha de començar per una experiència interior. el mal no és ésser. Tan sols existia el Déu etern i immutable (Plató). I degut al pecat original. que en el cas de Plató rauen al món de les idees. ja que Agustí. sobre tot un autor anomenat Plotí. l’ànima té tres parts o capacitats: entén (és intel·ligent). de Plató i els neoplatònics. i ni el futur. O al revés. és a dir. apareix el mal. precisament. és a dir. • El món. és creació seva. amb les idees jueves i cristianes de la creació i finitud del món. la que lliga l’ànima al temps. Agustí donarà un nou sentit a l’amor cristià quan afirma i demostra que és l’amor a la veritat el que fa que el cristià que pensa i el filòsof creient són una mateixa persona. Déu no està sotmès al temps. Aquesta relació explica el per què l’ésser humà té una tendència natural cap al mal. 6. • L’ànima no ha existit sempre. al menys amb els coneixements de l’època. aquest amor a les veritats abolutes. Al final de tot. ¿també és creació de Déu? • I aquí Agustí tornarà a fixar-se en una resposta típicament neoplatònica: el mal. compost d’ànima immortal i cos mortal. no necessària). Les idees de Déu. sinó que va ser creada per Déu. L’ésser humà segons el pensador és també un model dualista. en certa manera. és una mostra del gran esforç intel·lectual del filòsof medieval. segons Sant Agustí. té voluntat i recorda. ja que és al nostre interior a on estan les llavors de les veritats eternes. • Sobre el temps. La importància de les coses del món rau en l’exemple que donen de la idea perfecta quer té Déu d’allò. Déu i el món: • Déu posseeix totes les idees perfectes de la realitat del món (similar a les idees de Plató). dirà Agustí).ajuda a tenir fe i no és incompatible. Fins i tot el mateix Agustí sembla adonar-se que sovint es fica en paranys intel·lectuals de difícil resolució. I el futur només té sentit com una projecció o imaginació del present. • La raó ens prepara per a la fe i aquesta orienta i guia la raó. Però el descobrir-les només li serà possible mercè a una intervenció divina (il·luminació.3. Fill i Esperit Sant. Abans de la creació del món no existia el temps (explicar el conte de Borges del cargol de mar i el nàufrag). més que ser el reflex d’una idea de Déu. també va crear el temps. La realitat és contingent (és a dir.3. En conseqüència.3. O millor dit. L’antropologia d’Agustí: • L’antropologia d’Agustí també serà. 6. Amb aquesta tendència natural no hi ha res a fer. el mal i les coses dolentes no són pas creació de Déu. creu per entendre. • L’amor a la veritat és l’autèntic motor que ens durà per aquest camí cap a les veritats absolutes. en l’últim lloc de la jerarquia. una cristianització de Plató. Ho fa tot dient que el que és etern són les idees. i si no fos per la gràcia divina. però sí temps. Després venen els cossos i els objectes. Això és una descarada platonització del cristianisme. Afirma que al mateix temps en què Déu va crear el món. • L’explicació del temps segons Agustí. i cerquen la veritat eterna). home pragmàtic. i el futur amb Filosofia. No obstant. la realitat en Agustí té un ordre jeràrquic. l’ésser humà estaria condemnat. en una relació íntima i que no s’ha de separar. Agustí explica la concepció trinitària de Déu. Fruit d’aquest pensament afirmarà: entén per creure. • Explicant les característiques de l’ànima. I aleshores tot torna a quadrar: només l’ésser és creació de Déu.4. ni el passat són realitats. Explicar conceptualment el temps és una tasca que s’ha fet relativament fa poc. és quan Déu cera tota la realitat. mentre que la realitat és creada i tindrà un final. • El coneixement superior és el de les veritats eternes. De manera que l’ànima vincula el passat amb el present. La intercessió de la gràcia divina ens dóna una oportunitat de salvació. la fe és la via segura. l’única que garanteix arribar a la fita. són també models perfectes de creació. • Aleshores sorgeix la qüestió: si totes les coses del món són creació de Déu. les coses dolentes i el mal en general. I hem de recordar que l’amor era també un dels conceptes cabdals de Plató i. I és aquesta última capacitat de recordar. • Agustí també parlarà del temps. el no ésser no prové de Déu. En el nivell immediat inferior s’estan les ànimes (que no ocupen espai.

és l’Església. a on dóna raó d’una concepció cristiana de la història. El Bé suprem s’identifica amb Déu. sobre el lliure albir. Filosofia. en conseqüència. Degut a la tendència natural cap al mal. i que serà tema recorrent en tots els pensadors cristians. i depenent dels nostres actes tindrem un premi o un càstig. Estimar i voler Déu és el màxim grau de llibertat (libertas) al què pot aspirar l’ésser humà. El concepte de la història: • Recordem com Agustí havia estat testimoni de la caiguda de Roma. Amb la gràcia divina. es van alçar moltes veus dient que era una venjança dels antics déus. va transcendir la primera intenció de contestar els pagans.3. ¿Com podem considerar-nos. i la ciutat de la foscor terrenal. 6. la dolenta.. el tema quedarà obert per a la discussió filosòfica posterior. s’ha de sotmetre a l’Església. només amb la intercessió de la gràcia divina l’ésser humà serà capaç de triar el bé. a més. És la capacitat de prendre decisions amb llibertat. l’Estat ha de seguir els principis de l’Església. Però és evident que aquests plantejament només és coherent si donem per cert que no té sentit premiar o castigar si no som lliures d’actuar. per haverlos donat l’esquena a favor del nou Déu del cristianisme. no és la formulació en sí. I no es pot veure quins seran els elegits. El liberum arbitrium o lliure albir. el liberum arbitrium esdevé libertas. Quan aquesta va caure. • A mesura que aquesta obra es va anar completant. doncs. És a dir. sempre es tracta d’una idea abstracta i que no es correspon a cap realitat. • Parlant precisament sobre la llibertat. Agustí planteja la paradoxa fonamental: Per una banda el cristianisme ens planteja que al final de les nostres vides terrenals. oposada a la visió cíclica dels grecs. Si l’Estat vol ser bo. és l’Estat. L’ànima. és a dir. ciutat de llum celestial i simbolitzada per Jerusalem. però. Però per altra banda recordem que l’ésser humà ja està condicionat en néixer pel pecat original que el porta inexorablement cap al mal. que quan Agustí parla de les dues ciutats. és a dir. si no el que hi ha subjacent en aquesta idea: la ciutat de Déu. Aquesta obra serà una de les més llegides a l’Edat Mitjana i constitueix un magnífic tractat sobre les relacions Església / Estat. • La història de la humanitat es pot resumir en la història de la lluita entre dues suposades ciutats: la Ciutat de Déu. és a dir. Agustí escriurà una de les seves obres més importants: La Ciutat de Déu.el present. és l’única cosa creada que té consciència de la seva temporalitat. Però cal saber que es tracta d’una capacitat afeblida pel pecat original. I afegeix: un home pot pertànyer a l’Església i. cal conèixer els dos tipus de llibertat dels què ens parla Agustí: La libertas o màxima llibertat: és l’anhel d’estimar el suprem bé i aconseguir. • Al nostre món. Però l’autèntica Ciutat de Déu roman invisible des del nostre món. aquest home pertnayerà a la ciutat terrenal. i es va convertir en la obra més important del filòsof. a on critica a aquells qui argumenten el retorn als déus pagans. responsables dels nostres actes? • D’aquesta paradoxa parlarà Agustí en la seva obra De libero arbitrio. però si s’estima més a ell i les coses terrenals que a Déu. la felicitat. serà el tema de la llibertat humana.5. simbolitzada per Roma o Babilònia. • Un altre tema que Agustí tractarà de forma brillant. La lluita interior que anomenem càrrec de consciència. • Es tracta d’una visió lineal de la història. • Cal deixar ben palès. • En resposta a aquesta argumentació. mentre que la ciutat terrenal. ambdues ciutats estan barrejades i llur seguidors conviuen en una constant lluita. 35 . la lluita interior entre fer el bé o fer el mal. és la viva imatge de la lluita entre les dues ciutats. la bona. • La importància d’aquesta idea. I a partir del seu plantejament.

autor irlandès. Es tracta de Joan Escot Eriúgena.1.1. Això vol dir que. hi havia implicats l’autèntica relació entre Església i Estat. En un sentit més filosòfic. sinó més aviat un precursor o iniciador de la filosofia medieval. Diríem que. Però a aquesta etapa de 1000 anys. • Joan Escot Eriúgena (810 – 877). Al pas dels segles. Temes recurrents: • La relació entre raó i fe: Ja hem vist que des de Sant Agustí. ja que al darrera de la resposta. en canvi. aquest tema serà un dels temes centrals que més discussions filosòfiques s’endurà. en aquella època es va discutir bastant sobre el caràcter i la implicació d’aquests conceptes universals. Sant Agustí no va entrar en aquesta demostració: a la seva època es donava absolutament per certa l’existència de Déu. però provarà de donar una explicació racional amb el seu sistema filosòfic. i segle a segle. En aquest llar període. • La relació entre el món celestial i el món terrenal: Al principi del mil·lenni. Joan Escot entrarà sovint en el conflicte entre la fe i la raó. es van mantenir més estables que al continent europeu. a la Gàl·lia. El terme ésser humà ho és. 36 Filosofia. • La llibertat humana: Un altre dels temes recurrents des de Sant Agustí. el món celestial tenia les característiques contràries. depenent de l’època i la situació. Per contra. l’Edat Medieval es presentava com una època de transició (el mateix nom ho indica). assistirem al naixement d’escoles i universitats. Un universal o un concepte genèric seria aquell que ens permet designar tot un col·lectiu. i gràcies a la observació hom podia aprendre. el pensament es farà més exigent i intentarà de demostrar l’existència de Déu a partir de raonaments. • Intent de demostrar racionalment l’existència de Déu: A mesura que el mil·lenni avançava. Joan Escot creu en les veritats revelades. abundava la idea de que el món terrenal era contingent i summament temporal. de la mà dels neoplatònics primer. es diu que és qui va començar una nova etapa creativa en l’entorn de la filosofia. Ara bé. l’herència del pensament bascularà bé des de Plató. també forma part d’aquesta barreja i no hem d’oblidar que van ser els hereus de tota la ciència alexandrina. després de la desfeta. La cultura romana. i es va posar a ensenyar a la cort d’un net i hereu de Carlemany.2. Filosofia Medieval: Escolàstica: 7. aquesta concepció tan negativa del món terrenal va anar canviant. Actualment l’Edat Mitjana es veu com un llarg període molt poc homogeni i. hereva de la cultura grega i tota la barreja de factors culturals que hi confluïren. i la versió cristianitzada de Sant Agustí. Introducció històrica: Fins no fa gaire. podem parlar de l’Edat Medieval ja des de la caiguda de l’imperi Romà. li tocava resignar-se a ser una època de compilació i recull de obres per a la posteritat. El seu pensament ens parla d’una defensa i valorització de la raó.7. • En qualsevol cas. no es van veure tan durament afectades i colpejades. Al llarg del seu ensenyament. bé de d’Aristòtil. aquest fou també un dels temes més recurrents. és a dir. i gràcies a la cultura islàmica. hi ha autors que defensen que la filosofia medieval comença amb l’Escolàstica. però al llarg d’aquests 1000 anys. i que Sant Agustí no és pròpiament dit un autor medieval. Europa hagués tornat als seus orígens de pensament: el món clàssic grec. Del món terrenal. L’Islam. • En aquest context. d’alguna manera. Introducció filosòfica: • Bé és cert que a nivell historiogràfic. Però en filosofia. Però a mida que avancen els segles. la raó s’anava afermant i no perdia terreny davant la fe.1.1. Hi ha un seguit de temes recurrents al llarg de tota la filosofia medieval que cal anar centrant: 7. direm que es va passar d’una concepció força platònica a una altra més propera a Aristòtil. o més purament filosòfic. les illes britàniques. Joan Escot es va traslladar de la seva Irlanda natal. i la creació que ens arribarà de la modernitat. Època que sovint els historiadors havien qualificat de pas entre la creació filosòfica de l’antiguitat. i s’adopti un punt de vista més històric. sí força variat i interessant. La qüestió no era simple. A Occident. D’aquesta manera veurem com a la fi de l’Edat Mitjana. 7. Per contra a Orient es van preservar més les obres d’Aristòtil. Cert és que els immediats segles després de la caiguda de Roma es poden caracteritzar com a obscurs. carregada de foscor i obscurantisme. . cal parlar d’un autor com a precursor de la filosofia escolàstica. la part no continental de l’imperi. Aristòtil va arribar a Europa a temps per a que Sant Tomàs l’incorpori al cristianisme. • En caure l’imperi Romà. Plató gaudirà de més influència que Aristòtil. • Els universals: a nivell filosòfic es va parlar bastant sobre el que avui en diríem conceptes genèrics.

La seva visió de la natura és quasi panteista. La veritat és la veritat sagrada de la revelació divina. Els universals són simples noms inventats per l’ésser humà per designar una pluralitat de coses individuals amb qualitats semblants. l’economia i l’estructura jurídica i social de la major part dels països d’occident. i mai sobre observacions empíriques fruit d’una anàlisi oberta. • És en aquest paradigma cultural quan neix l’Escolàstica com a forma de pensament. Aristòtil: les idees universals són una producció de la nostra ment quan copsem la forma (matèria i forma: aquesta última és la que fa que una cosa sigui el que és) de l’objecte. A partir de cada cas particular. la seva realitat? • Aquesta qüestió va convertir el tema dels conceptes universals. Aquesta forma de pensar s’ha anomenat dins l’Escolàstica el realisme. Però la cosa ve de més antic. 7. o cada un dels cavalls que veiem estan caracteritzats per la idea universal d’home i cavall. cosa que implicava llargues i interminables discussions acuradament argumentades.2. Quina és. de la mateixa Bíblia o escrits d’autors anteriors. • Un dels mètodes filosòfics més utilitzats per l’Escolàstica era el mètode de “pro et contra”. Recordem-ho: Plató: els conceptes universals són les idees perfectes que tenen existència pròpia i són causa de la realitat contingent. o cavall. • Filosofia. Així doncs. Cada un dels homes. I els filòsofs escolàstics van donar diverses respostes a aquesta pregunta: La primera resposta té un marcat caràcter platònic: els conceptes universals són substàncies separades dels individus singulars i amb existència pròpia i independent de l’experiència i la ment humanes. la veritat. els conceptes universals estan a cada un dels objectes i coses a partir de la seva forma. sistematitzaran els continguts de la veritat sagrada mitjançant un mètode filosòfic. perquè afirma l’existència real de les idees. ho fan com a idees abstractes dins les nostres ments. La segona resposta es coneix amb el nom de conceptualisme i afirmen que si bé els universals existeixen.2. Recordem el que he vist a la classe d’història: el senyor feudal garantia la seguretat i protecció d’un territori incloent tots els habitants del mateix. però aquesta idea universal no la veiem enlloc.2.7.1. ja que identifica Déu amb la natura.2. els pro i contra se centraven sobre temes de la Bíblia. • Per a aconseguir-ho. Aquesta ja la tenien. L’Escolàstica: 7. • Cada vegada que utilitzem el terme home. mitjançant arguments. d’una filosofia cristiana la tasca de la qual seria endreçar de manera comprensible els dogmes que ja havien deixat per escrit els Pares de l’Església. a tot l’imperi carolingi (l’imperi romà d’occident) es va donar la formació sociopolítica que anomenem feudalisme. sinó que buscaran d’aprofundir en ella per mitjà de la raó. Aquesta forma social i política va configurar el món. estem utilitzant un concepte universal. D’acord al nominalisme no existeix la humanitat que tan sols és una paraula. Inicis de l’Escolàstica: • L’any 989 s’instaurà la Pau de Déu i així. que mantenien una relació de vassallatge amb el senyor. o qualsevol altre d’aquest tipus. o també anomenat el de “sic et non”. Són conceptes que només existeixen dins la ment del qui els pensa. qualsevol la tenia al seu abast. Es tracta doncs. • I sobre quins temes anaven les discussions escolàstiques? D’acord al context cultural impregnat de platonisme i agustinisme. i és més. en concret de Plató i Aristòtil i la seva concepció del que és un concepte universal. La tercera resposta és la posició nominalista la qual afirma que només existeixen les coses individuals i singulars. els escolàstics no buscaran. doncs. • Els Escolàstics no es van dedicar a buscar la veritat. 37 . que consistia a contraposar arguments a favor i en contra d’una determinada qüestió. Una de les obres més importants d’Escot és un tractat d’aire neoplatònic sobre la natura i la creació. podem establir una idea universal o genèrica. De Déu sorgeix la natura i a Ell hi torna. • L’Escolàstica és la filosofia que va néixer a les escoles monàstiques. El seu nom ja ens indica el seu origen: nasqué en les escoles fundades per Carlemany i es desenvolupà plenament al llarg del segle XI. Així doncs. La qüestió dels universals: • Ja hem explicat en la introducció que el tema dels conceptes universals havia estat motiu de moltes discussions i moltes escrits. I també intentaran de rebatre amb arguments filosòfics aquelles possibles objeccions contra aquesta veritat que poguessin sorgir de la mateixa raó. en la pregunta pel tipus de realitat que hi ha al darrera d’una expressió universal.

3. La primera s’ha dedicat a l’estudi de l’ésser en genèric. com Escot Eriúgena o el mateix Sant Anselm. • Primera prova: tothom tendeix a apropiar-se de les coses que considera bones. • Podem arribar a Déu a través de quatre proves. L’argument ontològic1: • El problema dels universals va ser un dels temes estrella de l’Escolàstica. • Va néixer a Aosta (Itàlia) en una família noble. La segona branca que s’ha anomenat Ontologia. de tal manera que se’l considera el primer veritable escolàstic. No hi ha dubte que existeix una grandesa a la natura que també ens fa pensar de l’existència d’una grandesa superior i única de on emana tota la grandesa de la natura. comença a respirar-se un nou aire a Europa: • Monjo benedictí. Es tracta d’un raonament que en direm a priori. és adir. I altres. Anselm distingeix entre el parlar de l’existència de Déu.3. defensaven la importància de la raó per a entendre. Ni en la seva ment. Anselm està convençut que totes les persones tenien un fort sentiment de Déu. 1 Ontologia: recordem que Aristòtil ens va presentar la seva Filosofia Primera o Metafísica. que existeix. el primer ésser (o l’últim.2. Tradicionalment. O és així. ni en la realitat.1. s’ha dedicat més aviat a esbrinar l’ordre de dependència jeràrquic que sostenen els éssers. Vida i Obres: • Anselm és el pensador més important del segle XI. que no hi pot haver res de més gran que Déu. Va ingressar en el monestir de Bec. o no hi ha res. La simple existència de coses bones ens fa induir l’existència d’una bondat general i única. • Sant Anselm iniciarà el que s’ha vingut a dir l’argument ontològic. Però entrat el nou segle XI. i després. allò pensat ja existeix. • Quarta prova: els éssers tenen un grau de perfecció ascendent en jerarquia (des dels minerals fins a l’ésser humà). Els universals no tenen cap realitat al darrera. segons com ens ho mirem) ha estat Déu o un concepte equivalent. L’existència de Déu: • Tot el pensament d’Anselm gira al voltant de Déu.3. Tot existeix en virtut de quelcom. Ara bé.2. ho demostrem amb les proves que hi trobem. Un altre tema molt important va ser l’esforç per demostrar racionalment l’existència de Déu. Anselm va romandre a Canterbury fins la seva mort el 1109. Va passar de monjo a pare prior i a abat. la més important de totes les ciències tractava de l’ésser en tant que és. Amb Anselm neix la teologia centrada sobre la raó. Anselm va entendre que havia arribat un nou temps. pensador que veurem a continuació es va esforçar en fer aquesta demostració. Tret d’un període d’exili a Itàlia. Aquesta. la Filosofia Primera que després en vam dir Metafísica ha tingut al llarg del pensament filosòfic dos branques d’estudi fonamentals. • Segona prova: rau en la idea de grandesa (no quantitativa sinó qualitativa). i no hi ha res que hagi sorgit del no res. i el parlar sobre la naturalesa de Déu. 7. Ara bé. Les obres més importants d’aquest període són: • Soliloqui (1076) • Col·loqui (1077) • El gramàtic (1078) • La Veritat (1078) • El lliure albir(1078) • El 1092 va anar a Canterbury i va acabar sent l’arquebisbe de la ciutat.3. Sant Anselm de Canterbury.7. sinó del mateix ser. en la seva negació. sinó que existeixen els mils de milions d’individus concrets. que rau en la idea de que l’existència de Déu es desprèn de la mateixa idea de Déu. Són dos temes diferents. 38 . primer ens posicionem i decidim que Déu sí existeix. però no pas l’únic. Sant Anselm de Canterbury: 7. de qualsevol ésser finit o infinit. Durant els segles IX i X. • Tercera prova: no surt d’un concepte particular com les anteriors. Això implica que pel fet de tenir una idea. • Fins i tot els ateus reconeixen. Filosofia. de manera que la raó s’havia de subordinar a aquesta. Això implica l’existència d’una perfecció absoluta i única. la cultura i tot el pensament s’havia quedat estancat quan no molt fragmentat. 7. a Normandia a on van transcórrer els millors anys de la seva producció intel·lectual. • Uns posaven l’accent en la fe. Això implica el reconeixement de l’existència d’una font originària de on ha sortit tot.

a més de ser desterrat de la seva ciutat. Aquest filòsof argumentarà que de l’existència d’una idea no podem induir l’existència de la realitat que la representa. matemàtic i polític. es converteix en la capacitat d’obrar amb rectitud i amb bona voluntat. la paraula divina és la mesura de les coses. 7. L’islam: 7. amb la nostra voluntat i amb la capacitat de perdre’ns i caure en el vici. • Averrois defensarà la teoria de la doble veritat. Va ser a més. El coneixement humà es mesura en relació amb les coses. l’ésser humà és lliure. • La fe és el punt de partida. globalment. • Ha rebut el sobrenom del comentador. de la possibilitat d’una doble veritat. ni marca el destí de cada ésser particular. • Per altra banda Averrois quan parlarà sobre temes antropològics. Som lliures en la mesura en que fem us de la bona voluntat per a obrar amb rectitud.7.1. Aquest diran que l’existència d’una idea no és raó suficient per a l’existència real. sinó que és més aviat dues explicacions en un pla formal. és el model de la realitat. La veritat humana rau en la rectitud en que podem descriure les coses.3.4. La lògica i el món han d’estar d’acord. i tanmateix creu que tothom té aquest sentiment. el que ja sabem amb la fe. mentre que els seus detractors. només n’hi ha una de veritat. Altre cosa no ens faria els reis i reines de la creació. Averrois afirma que el filòsof haurà de parlar com a filòsof i el creient com a creient. i la raó ens dóna explicació de les qüestions de la fe. Uns les van defensar amb força. van causar un fort impacte. sinó més aviat tot el contrari.3. Déu no escriu. Però també es va endinsar en el món de la producció filosòfica quan va argumentar sobre les relacions entre la filosofia i la religió. La seva defensa aferrissada de la filosofia. primer tenim la idea. perquè se’l coneix. No es tracta d’un defecte o una limitació. Anselm vol conèixer Déu amb la raó. una veritat filosòfica i una veritat teològica. Aquesta postura serà durament criticada per un autor posterior escolàstic i molt important: Sant Tomàs d’Aquino. Però el filòsof buscarà apropar-se a ella a través d’uns mecanisme. i després intentem de demostrar-la. els conceptes no ens parlen de la realitat. • La llibertat s’explica en que Déu ens ha volgut així. sinó exclusivament a la idea més gran: la idea de Déu. ens dirà que Déu no coneix cada ésser particular. el va fer caure en desgràcia. i el creient ho farà a través d’uns altres. depenent de la intenció o l’apropament que es faci a la realitat sotmesa a estudi. són més semblants a la realitat existent. Averrois: • És el filòsof musulmà més important de l’Edat Mitjana. • Quan les seves obres van arribar a l’Europa cristiana. i va perdre tots els seus càrrecs públics i polítics. 39 • Filosofia. Què passa quan la filosofia ens dóna una resposta i la religió una d’altra diferent. 7. Formen una parella perfecta: raó i fe. • En canvi. • L’ésser humà coneix en la mesura en que els conceptes que es formen a la seva ment. Aquesta concepció tindrà partidaris i detractors. Però és una llibertat condicionada. Va néixer a Cordova (1126 – 1198).4. doncs. pensament i realitat. En cas contrari. sobretot. en conseqüència. Ell mateix dirà que no busca comprendre per a creure. • Tornem altra vegada a veure en Sant Anselm. Aquest és el seu programa: aclarir amb la raó. Raó i fe: • Anselm creu en Déu amb el cor. I aquesta rectitud no només depèn de l’intel·lecte. . metge. Però això té una implicació forta: pensar equival a admetre l’existència.3. Anselm contestarà dient que no es referia a qualsevol idea. pels seus comentaris a les obres d’Aristòtil. sinó que creu per a comprendre. com la realitat s’explica a priori. però està condicionat a viure en un món que. ¿Per a què conèixer allò imperfecte i contingent quan es té un coneixement perfecte i etern? En virtut d’aquest desconeixement. • La llibertat.4. també argumentaren amb força. Això queda provat amb l’existència del mal i la injustícia. • En conseqüència. sinó també de la voluntat. és regit per Déu. Déu i l’ésser humà: • Les reflexions d’Anselm se centraran en aquest dos conceptes: Déu i l’ésser humà. Però no en té prou. però la raó haurà d’estar dirigida d’acord a unes normes: una perfecta correspondència entre llenguatge. • Averrois matisarà que en realitat no es tracta de dues veritats sensu estricto. • La realitat s’ha de correspondre amb els conceptes. jutge. No hi ha. És a dir.

tot el que és mogut. Tomàs harmonitzarà els dos conceptes d’una manera innovadora a l’occident cristià: els camins de la filosofia i de la teologia poden ser diferents. si una fe és demostrada. es rebutja recórrer a un procés infinit. Aquest Primer Motor és Déu. sinó el més important és el dominic Tomàs d’Aquino. però acabaran convergint en un punt final comú i arribar a les mateixes conclusions. Així doncs la raó ens dóna un camí. Una cosa és el coneixement racional. encara que la fe esdevé el principal criteri de veritat.3. En segon lloc. D’alguna manera direm que està unint. home prudent i pràctic dirà que aquesta incompatibilitat no implica conèixer i tenir fe si ens plantegem que el coneixement ens deixa a l’entrada del dogma. empíric i científic característic d’Aristòtil. • La seva obra filosòfica és molt extensa. • Primera Via o argument del motor no mogut: En el món hi ha moviment. perquè hauria d’haver existit abans que ell Filosofia. al qual només hi podrem accedir a través de la fe. Raó i fe: • Pel que fa a la tan ja tractada relació turmentosa entre raó fe. I un dels representants més importants. Tomàs contestarà que en principi. Aquest punt final és la veritat. A aquesta última categoria pertany l’existència de Déu: és una veritat revelada. • Segona Via o argument de la causa primera: Tots els éssers són la causa d’altres éssers. • Seguint el pensament aristotèlic. per primera vegada fe i raó. la raó ha comés un error en alguna de les seves passes. Tomàs respondrà que no. li van arribar a través de diverses fonts.7. • La novetat d’aquestes vies o raonaments és que acompleixen el més pur i estricte estil científic. és la fe qui té la veritat. La fe implica un salt mortal sense xarxa. i va fer una gran tasca en un intent d’adaptar la filosofia aristotèlica al cristianisme. les quals.1.5. Es va enfrontar ideològicament al pensament de sant Agustí que estava més proper a les tesis platòniques. deixa de ser fe. sinó que també incorpora la pensament filosòfic. Déu no és una veritat evident. Però no podem aplicar aquest principi ad infinitum. d’aquelles que només es poden conèixer a través de la revelació divina (veritats teològiques revelades). 7. Tomàs desenvoluparà 5 raonaments de l’existència de Déu que s’han conegut com les cinc vies tomistes. • Sempre és Déu la causa final del fenomen observat. 40 . Les 5 proves de l’existència de Déu: • Degut al reconeixement de que no hi ha una idea innata de Déu. Sens dubte. • Tomàs es va veure captivat pel pensament d’Aristòtil. Va comentar pràcticament totes les obres d’Aristòtil fent una tasca de cristianització del filòsof grec. La cristianització d’Aristòtil: • Tomàs d’Aquino (1225-1274) va ser tot un entès de les obres d’Aristòtil. Totes cinc vies mantenen una mateixa estructura lògica: • Es parteix d’una determinada informació del món empíric.2. Ningú no és la causa de sí mateix. • A la pregunta de si és possible conèixer i creure alhora. I tal i com ens diu Aristòtil. ja que són a posteriori que vol dir que parteixen d’indicis o observacions empíriques. aquell aire realista. • S’aplica el principi de causalitat. 7. ja que totes les veritats provenen de Déu. encara que és la poderosa capacitat de la nostra ment la que crea conceptes (universals). i realitzant un enorme esforç intel·lectual. Però Tomàs. ni altres religions. • A la pregunta de si pot arribar la raó a demostrar l’existència de Déu. • Tomàs recuperarà la teoria del coneixement aristotèlica acceptant totalment que el nostre coneixement prové dels sentits. I dic una certa perquè la totalitat de Déu mai es pot abastar només amb la raó. Què implica aquesta jerarquia? Quan la raó i la fe arriben a conclusions diferents. de manera que no només escriu convençut que Aristòtil i la fe no són incompatibles.5.5. ni de que aquest es mostra de manera evident. un risc ja que. no hi hauria ni ateus. que és del tot impossible que filosofia i teologia no arribin a les mateixes conclusions. l’ésser humà pot arribar a una certa comprensió de Déu. de la mateixa manera que segles enrere sant Agustí havia fet amb Plató. ja que si ho fos. Tomàs distingirà entre aquelles realitats que podem conèixer amb la raó (veritats teològiques naturals). Tot i així. ho és per alguna cosa.5. i una altra de ben diferent és la fe. • I és tant així. 7. Aleshores s’infereix l’existència d’un Primer Motor Immòbil que no és mogut per ningú i que és causa de tots els moviments posteriors. o L’esplendor escolàstica: sant Tomàs: El segle XIII és el segle més brillant i creatiu de tota l’Edat Mitjana.

Amb què comparem? Amb l’ésser més perfecte de tots: Déu. l’ésser humà. • Cinquena Via o argument de l’ésser intel·ligent: Recordem que Aristòtil afirmava que la Natura és teleològica. la seva existència depèn d’altres éssers. VI) Sant Isidor de Sevilla (s. en la seva imperfecció s’equivoca i opta. Tant és així. tot té la seva raó de ser. que Tomàs deduirà que el guionista ha de ser Déu. 41 .4. Tornem a mirar cap a Aristòtil i deduïm que ha d’haver una Primera Causa Incausada. Però per a poder dir això és que estem establint una comparació.mateix. • Cuarta Via o argument de l’ésser perfecte: En el món existeixen éssers més o menys perfectes. hi ha un camí dibuixat. A més. Ètica de Tomàs d’Aquino: • Segons les idees aristotèliques. per camins equivocats que l’allunyen de l’autèntica felicitat. 7. FILOSOFIA ESCOLÀSTICA CRISTIANA FASE DE COMPILACIÓ DE TEXTOS ANTICS ETAPA DE FORMACIÓ (fins al segle XII) RENAIXEMENT CAROLINGI Boeci (s. és a dir. i això és impossible. • Tercera Via o argument de l’ésser necessari: Tot els ésser del món són contingents. VII) Beda el Venerable (s. Aquí deduïm que ha d’haver una realitat que sigui necessària per a poder existir la realitat. Es tracta. i tot obeeix a un guió establert. Tomàs. la finalitat de l’ésser humà és la felicitat. Tot i que existeix una tendència natural a anar cap a la felicitat –que és Déu–. rebutjarà la concepció platònica i agustiniana de la dualitat humana. Però Tomàs afegirà que l’autèntica felicitat no es pot trobar en aquest món. Per tant. VIII) El monjo Alcuí (730 – 804) Escot Eriúgena (810 – 877) St Anselm de Canterbury (1033 – 1109) Bernat de Chartres (? – 1130) Pere Abelard (1079 – 1142) Pere Llombard (1100 – 1160) Siger de Brabant (1235 – 1284) Sant Albert Magne (1206 – 1274) Sant Tomàs d’Aquino (1224 – 1274) Sant Bonaventura (1221 – 1274) Ramon Llull (1235 – 1315) Roger Bacon (1214 – 1294) Duns Scot (1266 – 1308) Guillem d’Ockham (1298 – 1349) Johann Eckhart (1260 – 1327) PRIMERS ESCOLÀSTICS ETAPA D’APOGEU (segle XIII) ARISTOTELISME ETAPA DE DECADÈNCIA (segle XIV) AGUSTINISME (Franciscans) Averroisme (Llatí) Ortodox (Dominicans) Universitat de París Universitat d’Oxford MÍSTICA (Influències del Neoplatonisme) Filosofia. les pot transgredir. evidentment de Déu. assumeix la idea cristiana de la resurrecció dels cossos i les ànimes. És a dir: pot ser que hi siguin o pot ser que no. de vegades. Aquesta realitat necessària és Déu. amb el que la seva concepció de l’ésser humà és una unió substancial de cos i ànima. • L’ésser humà és lliure des del moment en què. coneixedor de les lleis naturals (que tenen el seu origen en la raó divina).5.

per rematar l’Escolàstica. però el canvi és com la confluència de dos rius. ens cal parlar del moment de transició.8. presentar la figura de Guillem d’Occam. La racionalitat grega no hi té res a fer en el món de la fe. cau feta miques. el gran crític de l’Escolàstica. o La crítica d’Occam a la filosofia de Tomàs d’Aquino rau en dos principis basats en la lògica i en la teoria del coneixement (epistemologia): • La importància de l’experiència: Per Occam. L’ésser humà no decideix res amb la seva raó. i degut a qüestions d’ordre polític. fa caure en picat les accions i la credibilitat de l’Església en front el poble. Francesc d’Assís valorava l’observació de les coses peti42 Filosofia. hem de veure aquests canvis com el que en realitat són: l’anunci d’una nova època en el pensament. Ja el fundador. a saber: el mal i les coses dolentes associades a ell. ho és perquè Déu així ho vol. només ho seran mitjançant la fe. I tal és el cas que ens ocupa. I per poder representar la decadència de l’Escolàstica ens cal presentar un important personatge: Guillem d’Occam. arribarà a haver 3 Papes alhora. És aquest el moment en què naixeran algunes nacionalitats. El que és dolent. En un moment del segle. Guillem d’Occam: o Guillem d’Occam (1285 – 1349) va ser un frare franciscà nascut a Anglaterra. el llinatge ja no és important. mentre que l’estructura política continua mantenint les formes feudals amb un monarca i els seus súbdits.1. que la decadència d’un sistema de valors o paradigma filosòfic pot ser un llarg període de temps. a més. o És també una etapa en la què la gran idea mil·lenària d’unir tot el món sota una societat Cristiana en la què el Papa i l’emperador van de la mà per garantir el bé terrenal i espiritual de la població. en e qual anirem trobant trets del nou paradigma. qualsevol argument fet amb la raó limita seriosament la llibertat de Déu. Podem afirmar sense por a equivocar-nos. I aquest acabament no es produeix de cop ni molt menys. o El segle XIV també veu néixer una certa democratització d’algunes estructures. o La idea d’Occam també implica que no hi ha lleis naturals (una altra de les idees dels escolàstics). o En definitiva. comencen a guanyar protagonisme en detriment del rei o emperador de torn. Podem dir el moment en què apareixen els dos corrents. la qual cosa implicava una crítica a aquells estaments eclesials que no la duien a terme. Les castes. La decadència de L’Escolàstica: o Abans d’endinsar-nos en el nou període filosòfic. neix en la societat una primera i petita consciència de la pròpia individualitat. O potser de forma més estricta. Estem parlant de la fi d’una llarga època. d’una crisi en tota regla: política. No existeix el mal natural. a més de provocar un important cisma. 8. Cada individu pot canviar la sort del seu naixement. uns i altres estar per sobre l’altre. cosa que. l’experiència té un paper important en el coneixement. sovint. i això no pot ser. la mort del pensament medieval. I això implica que Déu fa el que l dóna la Divina gana. Si la raó ens diu “això ha de ser així” hem de tenir en compte que Déu ho pot canviar en quan ho vulgui. doncs. Els Parlaments. 8. va tenir seriosos problemes amb el Papa per defensar a ultrança la pobresa dels franciscans. va deixant de ser feudal. o Estem els segles XIV i part del XV. Aquelles lleis que no són accessibles mitjançant la raó. és perquè Déu així ho vol i. Les transicions són. la qual implica. social. Però recollint el més estricte sentit kantià de la paraula crisi. per força una crisi ideològica. Degut al cisma al sí de l’Església. però no podem establir una separació dràstica. o Ens cal. La fi de l’Edat Medieval: Inicis de la Ciència Moderna: 8. Va ser també un gran defensor de la separació de poders entre Església i Estat. Déu és absolutament lliure i no hi ha res que el pugui limitar. . en favor de la modernitat. En altres nivells. és més. Això xoca frotalment contra alguns conceptes escolàstics. tan fantàsticament retratat a la obra d’Umbert eco El nom de la rosa. per Ell. La realitat és ben diferent: l’Església i el poder terrenal estan a la grenya i pretenen. és a dir.3. o Per Guillem d’Occam. Occam defensa que si una cosa és dolenta. o Guillem d’Occam ho té clar: no es tracta de cristianitzar Aristòtil ni Plató. sinó lleis divines. o Parlem. econòmica i religiosa. la decadència del període anterior. no hi ha coses dolentes ni bones. no hi ha res dolent per naturalesa. sinó tan sols la seva Divina voluntat. La crisi del segle XIV: o El segle XIV suposa un període d’importants canvis: l’estructura de la societat com a tal.2. les reunions de cardenals abunden en detriment de les decisions úniques del Papa. A nivell filosòfic va ser un gran personatge refutant els universals escolàstics en favor d’un estricte nominalisme.

3. ¿com podem saber quina és la seva voluntat per obrar bé? Tan sols mitjançant la Filosofia. però no tenen cap tipus d’existència fora del cap. més basada en qüestions qualitatives que quantitatives. Ara bé. si els conceptes universals es formen en la ment de cada individu. tenim la obligació moral de voler el que Déu vol. Si utilitzem l’experiència de forma correcta. matemàtiques i química que a la física o la metafísica aristotèliques. • La importància d’estalviar o la “navalla d’Occam”. Això implica.3. En no ser il·limitat.1. Això és el que s’ha anomenat la navalla d’Occam: aquest principi d’economitzar conceptes. és lògic pensar que conèixer l’ordre del món no és accessible a priori. Filosofia i veritat revelada: • Una altra de les veritats revelades és que posseïm una ànima immortal i immaterial. reflectit en les coses del món (com havia solucionat Tomàs d’Aquino). 8. més semblant a la nostra física. Racionalment només podem parlar de les coses concretes. si veiem un objecte similar. diu Occam. Si Déu pot fer el que vol quan col i com vol. o amb algun dels dos en desacord. per tant. doncs. Aquesta és l’origen de tots els nostres actes. • Ara bé. Acabem de crear un concepte universal. Occam. • Si això és així. per força que som lliures. Com sorgeixen els conceptes universals?: • Partim de la idea que els universals són conceptes que es creen a partir d’una experiència sensible.3. • Els universals no existeixen en cap món de les idees (al vell estil platònic). a posteriori. La ciència que ens podrà donar coneixement de l’ordre del món ha de ser una ciència preferiblement basada en consideracions quantitatives. Més tard. biologia. no necessita els conceptes universals i. Sobretot dels corrents realistes que concedien existència real als conceptes unversals. ja que són les úniques que podem conèixer.3. No podem atribuir un nom a tots els objectes del món i aquesta és la raó de la invenció dels conceptes universals. • Per Occam els conceptes universals són pures creacions de la ment humana. ni tampoc en el moment de creació de Déu. no convencionals i. Després d’una observació empírica Occam arriba a la conclusió de que podem actuar amb la nostra voluntat i enteniment units. D’aquí el nom de nominalisme. són símbols o signes de les coses reals. 8. El món d’Occam: • Déu és omnipotent i té llibertat d’acció absoluta. D’aquesta il·limitació podem deduir que Déu intervé en el món quan li plau. • Malgrat aquesta obligació. aquest ens recorda l’objecte vist per primer cop i al nou objecte li donem el mateix nom.3. 8.tes que ens rodegen.4. l’enregistrem a la nostra memòria amb un nom. fer quelcom que Déu no vol. 43 . és a dir. sinó tan sols després de l’experiència. 8. Déu no té aquest problema. El Nominalisme de Guillem d’Occam: • Entenem com Nominalisme la manera en què Occam contesta al concepte escolàstic copiat d’Aristòtil dels conceptes universals. Mitjançant quin mecanisme es construeix el concepte universal? • Occam dóna una solució molt pragmàtica: quan observem un objecte particular. ja que el mateix nom es refereix a una multiplicitat d’objectes. si no són necessaris. apliquem la navalla d’Occam i els eliminem. ni en la ment de Déu (com defensà Agustí). ¿com és que són universals? Occam respondrà que la nostra estructura mental ens porta a reaccionar d’igual manera a determinats estímuls. En paraules més entenedores: Déu pot fer miracles. i és potència de voluntat i d’enteniment. • Aquest mecanisme es produeix degut a la limitació de la nostra capacitat mental. Tan sols Déu no està obligat a res i podrà canviar la valoració dels actes al seu gust i voluntat. Podem veure aquí com Occam comença a obrir camí per la nova ciència. veurem que ens podem estalviar l’ús de conceptes abstractes innecessaris. Els universals formats a la nostra ment són els mateixos per a tots els individus: són signes naturals. ni es desprenen de les coses mateixes (com havia convingut Aristòtil). fidel a aquest principi afirmarà que el coneixement consisteix en l’experiència de l’individu concret i no en l’universal. universals. així com conceptes metafísics que no tinguin una clara referència o base empírica.2. Això implica una critica a la cosmologia d’Aristòtil. El mal és. les experiències sensibles sempre ho són d’un objecte particular. En realitat són noms que substitueixen les coses reals. • Occam avançarà la idea d’un Univers infinit amb la possible existència de molts mons.

En aquest cas no estarem segurs d’obrar bé. la filosofia ha d’estar sotmesa a les veritats revelades. queda salvat si fem una observació en òptimes condicions (de llum. Sense qüestionar-ne els principis més genèrics (l’heliocentrisme). però a més. en dir que tan sols és una sistematització teòrica de les nostres proposicions sobre alguns àmbits de la realitat. Ciència no equival a saviesa. el pas de la potència a l’acte. Occam també veu amb clarividència. caldrà seguir els dictats de la consciència. passa pel filtre de la nostra creació. Això implica que la fe està per sobre la raó. No és coneixement ple sobre la realitat. Filosofia. 8. però no tenim cap més alternativa. i el primer pas per un coneixement veritablement científic.4. si parteix d’una observació individual. i sobretot des de la universitat de París. La ciència al segle XIV: Al llarg del segle XIV. I si aquesta revelació no és prou clara. la implicació de que l’agent motor. En un primer moment sembla que la baixi del pedestal a on l’havien posat els clàssics. És del tot impossible la nostra salvació sense la seva Intervenció mitjançant la gràcia o les revelacions. de la nostra consciència. • El perill de la subjectivitat de la ciència. qualsevol proposició humana. etc. Haurem creat un universal. que la ciència. acompanya sempre a l’objecte mogut). 44 . I.8. en conseqüència. sí posaran en judici el concepte de moviment aristotèlic (recordem.5. Però en realitat li donarà l’empenta per a desmarcar-se de l’excés metafísic. o revelació divina. El coneixement científic: • La ciència es forma amb proposicions sobre alguns aspectes de la realitat. sorgiran fortes crítiques a la física aristotèlica. • Tenim una dependència total de Déu. • Occam posa la ciència al seu lloc. utilització i interpretació dels signes. que es podran predicar d’altres objectes similars.) Aleshores podrem predicar coses de l’objecte observat.3.

45 Filosofia. És més. També hem comentat que la nova ciència no és un camí ascendent i imparable. La nova ciència no pot buscar les essències ni les substàncies. aquest nou tipus de saber. Els convents i les universitats perden una gran part de la seva importància com a centres del saber. fins i tot a l’artesà o artista del renaixement. Si a l’Edat Medieval les arts lliberals eren indignes dels homes lliures. La revolució científica crea al científic experimental modern. de forma seriosa. Això provocarà l’aparició de noves institucions científiques: acadèmies. les experiències del qual seran cada vegada més rigoroses. és el canvi de la mentalitat de l’ésser humà. es declara impotent per a trobar-les. o millor. la ciència i llur relacions canviaran notablement. el menyspreu que van manifestar molts autors cap a les pràctiques màgiques i hermètiques ens indica com aquestes pràctiques continuaven molt vives en molts científics i pensadors. com un camí ascendent i regular que abandona –com aquell qui es treu un vestit– les velles idees màgiques. per al bo i per al dolent. La ciència ja no pot ser una intuïció del mag. a l’astròleg. La nova ciència no només és nova pel nou enfocament dels temes d’estudi. Renaixement i Revolució Científica: 9. per primera vegada s’uneix la teoria i la praxis. El raonament científica es basarà en experiències planificades i en demostracions necessàries. El nou savi actuarà. congressos internacionals. també està desplaçant l’ésser humà del centre de l’univers. canvia el mètode social de fer ciència. Els canvis que produeix: Des d’aproximadament la meitat del segle XVI (1543 publicació de la obra de Copèrnic). Més aviat cal esbrinar les qualitats de les coses i aquells fets que són objectiva i públicament controlables i quantificables. ¿qui no ens diu que hi ha altres planetes amb éssers humans? Aleshores. fins les acaballes del segle XVII (1687 publicació dels Principis de Newton). Copèrnic i Galileu deixaran el pas franc a la física de Newton. sinó també hi ha un fort canvi en la mateixa concepció de què és el saber. l’alquímia. sinó d’anar publicant els descobriments.1. No només suposa la producció de noves teories científiques. Com tots els canvis importants. laboratoris. implica tres passes endavant i una enrera. No es tracta d’obscurs laboratoris. Aquesta unió. La nova ciència no ha d’oblidar que. ni una repetició del saber absolut d’un filòsof clàssic. Però potser el més important. la revolució científica farà que embrutar-se les mans ja no sigui una manca de dignitat. sovint. Un nou tipus de saber: Ja hem comentat que molts dels nous descobriments científics plantegen greus conflictes antropològics i teològics. des de les concepcions aristotèliques de l’univers. s’uneixen ciència i tècnica. • Els trets vistos fins ara no ens han de fer pensar en la revolució científica. passes endavant. aviat es convertirà en col·lisió. genera un nou tipus de savi que és molt diferent al filòsof medieval. • La ciència esdevindrà una pràctica socialment pública.2. La ciència ha de raonar sobre el món tot fent una tasca d’investigació. Ho podem resumir en 5 punts: • Quan Copèrnic desplaça la Terra del centre de l’univers. a l’humanista.1. Al llarg dels més o menys 150 anys en que transcorre la revolució científica. hermètiques i metafísiques. La revolució científica: trets generals: 9. a esquenes de les institucions. L’estructura del món queda alterada per primera vegada. Si la Terra és un cos celeste com ho són la resta de cossos. d’algunes idees del neoplatonisme. ¿com quadra aquesta idea amb el creacionisme dur? • La imatge de la ciència també pateix un canvi. 9. I una altra conseqüència és l’autonomia de la ciència respecte altres disciplines o activitats. hom parla del període de la revolució científica. i passes endarrera. I aquesta autonomia.1. gràcies a l’exactitud creixent dels instruments d’experimentació i mesura. l’astrologia i la màgia formen part molt important del seu naixement. És a dir. al mag i. fins i tot de les més prestigioses universitats de l’època. sinó perquè al contrari que la ciència medieval. • Hi ha un rebuig de les principals teories de la ciència aristotèlica a favor de Plató. les concepcions sobre l’ésser humà. la tradició hermètica. sinó que té alts i baixos. En termes filosòfics. o dit d’una altra manera.9.1. .

Cal doncs. mentre que altra interpretació afirma que va ser just al revés: el nou científic neix dels filòsofs.9. hom sosté que aquest podria haver estat promocionat des del vessant dels artesans i artistes. invenció d’aparells mecànics molt limitats. Aquesta idea és la llavor d’una part molt important de la filosofia de la ciència contemporània: la pertorbació que produeix l’instrument sobre l’objecte investigat. per exemple. doncs malgrat la relació és el fet important. per a evitar l’engany dels nostres sentits. i ja no només una ajuda a la força bruta. El significat de la revolució copernicana en filosofia: Filosofia. També Newton parlarà sobre la importància que té la utilització d’un aparell de mesura. 9. Nicolau Copèrnic: la teoria heliocèntrica: 9. encara que aquests no haguessin anat gaire lluny sense el recolzament de cous coneixements tècnics que permetien de provar i experimentar les teories. en aquest aspecte. En aquest sentit.2. El nous instruments científics: Aquest nexe que hem estat comentant entre filosofia i tècnica permet també l’aparició molt ràpida de nous instruments. A partir de l’ús del nou instrument.1. En el sorgir del nou científic. el coneixement podia créixer de forma exponencial. Potser la gènesi no és allò d’important. Per primera vegada. Científics i artesans: Fins aquí sembla una bona història: els filòsofs s’alien amb els artesans superiors i sorgeix el nou científic.2. i la possibilitat de controlar aquesta pertorbació. convertirà la teoria i la praxis en dos aspectes del mateix coneixement. tant d’aplicació pràctica. • Enginyeria de mines. • Màquines bèl·liques. com d’ús exclusiu per a la ciència. L’Edat Medieval es va caracteritzar. que per altra banda resultaria molt llarga. les informacions transmeses directament i les conferències a les societats científiques van més ràpid que les Universitats i les escoles tradicionals en la cursa cap al coneixement científic.1. El nou savi: El nou savi escriurà llibres tractant aspectes molt més pragmàtics del que s’havia vist fins aquell moment: 9. i l’artesà tècnic que ascendeix en el camí de les causes i els per què. • Navegació. Però el segle XVII. aturar-nos una mica en la relació que es va establir entre l’intel·lectual i l’artesà. l’instrumental científic forma part de la teoria científica (s’explica a partir de).5. • Microscopi de Malpighi 1660 • Bomba pneumàtica de Boyle 1660 Però no es tracta d’anar fent una llista dels invents. la mateixa fusió entre ciència i tècnica. • Arquitectura. es caracteritzen per l’aparició de nous instruments en una ràpida successió d’invents: • Telescopi de Galileu 1610. que moltes vegades implicarà la col·laboració de diversos especialistes: un científic i un artesà superior. per una lenta. com hem dit abans.1. Els nous instruments científics adquireixen una nova dimensió: es converteixen en ajuda i potenciació dels sentits. Galileu parlarà sobre la importància d’utilitzar els aparells que reforcen els nostres sentits i ens permeten d’anar més enllà del que es pot veure i conèixer a simple vista. però potser sembla més raonable afirmar que la nova ciència neix de la ma dels filòsofs. Als nostres dies. Aquest nou saber. El nou savi és també una fusió entre el filòsof especulatiu que abandona les explicacions metafísiques i ja no li cal saber llatí ni grec. un electricista sap molt més sobre les aplicacions i els aparells de l’electricitat. que sobre les raons i naturalesa del corrent elèctric.1. • Balística. i sovint irregular. sinó. aquesta no va ser exempta de polèmica. 46 . Els segles XV i XVI són períodes de perfeccionament dels vells aparells coneguts.3.4. 9. passaven ràpidament a formar part del nou saber científic. Les cartes personals. Però ja sabem que en l’ésser humà les coses no succeeixen així. sinó d’entendre que aquests nous instruments.

47 Filosofia. I escriu una carta de presentació. Aviat abraçarà les teories copernicanes i. que no va abandonar al llarg dels seus estudis de Dret. Galileu Galilei: 9. Tampoc ignora que la publicació de la seva obra. L’astronomia era una ciència tan desastrosa. El canvi de lloc implica una predisposició a enfrontar la món i el coneixement des d’un vessant més humil. i fruit dels seus estudis d’astronomia. Aquesta època va ser la més productiva pel que fa als seus escrits. I això implica una revolució en l’entorn de les idees. formen una esfera única. Se li va prohibir ensenyar o defensar de paraula o per escrit les seves idees. abandona també molts mites i clixés que el mantenien enganyat. sinó que son moguts per esferes transparents.2. no cal ser molt llest per a comprendre per què van causar tal commoció les seves teories. Això li va donar una gran fama. Però Copèrnic és un home honest. És més gran que l’univers de Ptolomeu. queda desplaçat també l’ésser humà. Aviat serà denunciat i processat l’any 1616 a Roma. També ben aviat. Amb aquestes dades complementàries.9. Molt aviat les teories copernicanes es van enfrontar durament en el terreny religiós. De Revolutionibus. • La Terra es mou en una òrbita circular al voltant d’un eix. de la qual ja havia enviat unes edicions escurçades als seus amics. pel que fa al coneixement científic del lloc dels planetes al sistema solar. Pisa. però. uniforme i perpetu. i obrir la possibilitat a nous plantejaments. Vista aquesta petita llista. juntament amb un exemplar de la seva obra. sinó més aviat l’haver trencat amb un sistema vell. és a dir. L’ésser humà copernicà. Dels neoplatònics recollirà. causarà una forta polèmica. a més d’altres disciplines associades. Els planetes no es mouen per sí mateixos. polonès de naixement. però continua sent un univers tancat. I tot i així. avui sabem que Copèrnic continuava creient en molts principis pertanyents a l’antic món: • L’univers de Copèrnic no és infinit. que calia intervenir-hi. La seva obra defensa les següents tesis: • La Terra ha de ser esfèrica. en construeix un pel seu compte. juntament amb l’aigua. que sense ell no hagués existit la nostra ciència. en la forma de pensar social sobre el lloc de l’ésser humà en l’univers. curiós i eficaç. Copèrnic suposa una sacsejada tan forta. En desplaçar la Terra del centre de l’Univers. i el moviment perfecte és el circular.1. Més tard va anar a ensenyar a la universitat de Pàdua. al Papa. .3. en paraules de l’autor. la idea de que les matemàtiques són la clau per a entendre l’univers. Però la seva adhesió a les idees de Copèrnic comencen a donar-li mal de caps. a més d’una espècie de culte al Sol. que difícilment serà creguda.3. i pensa que la veritat no pot mantenir-se amagada per interessos dels matemàtics. Introducció al pensador i el seu pensament: Galileu Galilei (1564 – 1642) va començar estudis de medicina. però alhora més pragmàtic. en deixar el centre de l’univers. filosòfic i social. • El moviment dels cossos celestes és circular. quan s’assabenta de la invenció dels prismàtics. a on va estar durant 18 anys de la seva vida. Avui en dia sabem que Copèrnic va ser només un precursor. Copèrnic s’adona que la seva teoria heliocèntrica és tan nova. La teoria copernicana: Nicolau Copèrnic (1473 – 1543). va rebre una educació matemàtica i astronòmica. • La forma perfecta és l’esfera. avui en dia comprenem que la importància de Copèrnic no és tant l’exactitud del seus descobriments. científics i eclesiàstics. però va preferir estudiar matemàtiques i va fer de mestre de matemàtiques a la seva ciutat natal. per heretge en seguir les idees de Copèrnic. i l’envia. molt més perfeccionat i que li permet fer interessants descobriments astronòmics l’any 1610. però pel que fa a les implicacions filosòfiques. • La Terra. va començar a madurar la idea de que calia un nou plantejament astronòmic a on la Terra adquiria mobilitat en detriment de la del Sol. precisament. molt de moda entre els humanistes. 9. Ben aviat. Va estudiar també Dret Canònic i es va doctorar en aquesta especialitat. i també gira sobre sí mateixa.2. i uns títols honorífics. En els aspectes introductoris ja hem esmentat en forma sintètica l’abast del canvi heliocèntric de Copèrnic. És important senyalar que Copèrnic no és aliè a les influències neoplatòniques tan pròpies de l’època i l’entorn.

en defensa de la seva teoria. deien uns. i la Inquisició es va mosquejar molt. Per altra banda. perillosament herètiques.3. Quan finalment va arribar a Roma. tot sol. és a dir. la Bíblia hauria de parlar molt sobre els astres i els planetes. com pels protestants. Algunes conclusions: La ciència moderna és la ciència de Galileu. l’autonomia que reclama per a la ciència i els mateixos límits d’aquesta. • La Lluna té muntanyes i valls. Galileu va donar llargues al·legant problemes de salut. malgrat en els inicis defensaven la lliure interpretació de la Bíblia. si ja no permetien la lliure interpretació de les Escriptures. cosa que havia estat sostinguda des d’Aristòtil. per a poder aprendre les coses del món. les van declarar absurdes. sobre tot. La condemna va ser no tornar a parlar ni escriure mai més d’aquestes teories sota pena d’empresonament. i no pas com és el cel. Una cosa és interpretar amb llibertat. 9. són trets clarament moderns. una vegada més. una arrel hermenèutica. I tots deien que a la Bíblia ho posava ben clar: la Terra s’està sempre al mateix lloc i és el Sol el que surt i es pon. La implicació de la descoberta posa en dubte. i no un parell de vegades en alguns passatges molt concrets.3.3. Galileu dirà. I com va sentir a dir a un cardenal. i l’altre dir quelcom que nega la veritat del que està escrit. irresponsabilitat amb la ciència. els planetes i la Terra. doncs.3. Però anys més tard. La ciència ha de ser una activitat absolutament autònoma respecte a la religió. Però aquesta explicació va ser molt mal vista tan pels catòlics.4. d’interpretació de la Bíblia. Els protestants. Són dos àmbits completament diferents que no es trepitgen ni pretenen pujar-se l’un a sobre l’altre. no podien permetre una opinió en contra de la Bíblia. • El descobriment dels satèl·lits de Júpiter. que els seus enemics utilitzaran per indisposar-lo amb el Papa Urban VIII. A mida que es va fent gran. Des de les dues esglésies (catòlica i protestant). que les Escriptures no són pas un llibre d’astronomia. l’Esperit Sant ens ha d’ensenyar el camí cap al cel. 48 . Galileu continuarà treballant i tornarà a publicar una obra basada en l’heliocentrisme de Copèrnic. sòlidament demostrades amb formulacions matemàtiques. es van aixecar dures crítiques contra Galileu: afany de notorietat. Cosa que el permet d’estudiar un microcosmos copernicà a escala. Filosofia. Déu ens ha donat la intel·ligència i el coneixement. deien uns altres. L’enfrontament amb l’Església: Les tesis de Galileu. L’enfrontament amb l’Església té. menys encara una opinió en contra de la Bíblia. 9.9. Pel que fa a l’Església catòlica. Primer a casa d’un amic. El resultat va ser que en pocs dies van aconseguir que Galileu fes una declaració pública abjurant del copernicanisme i les seves idees. És a dir. La pena de cadena perpètua li canvien per una de confinament. la solidesa de la creació i l’autoritat de l’Església. la forma de fer de Galileu (la metodologia). En només cinc dies. L’any 1616. Això implica que no hi ha diferència entre els cossos terrestres i els celestes. contraries a la ciència i. ja que posava en qüestió la veritat literal de la Bíblia. (1632). Galileu va acceptar i va prometre no tornar-hi més. Immediatament es va ordenar a Galileu que es presentés a Roma. pretenien explicar l’Univers: el Sol al mig. Galileu serà acusat davant el Sant Ofici com a possible heretge. i després. del qual podrem treure coneixements científics sobre el cel. que impliquen uns canvis revolucionaris: • Descobriment de noves estrelles. sense poder parlar ni rebre ningú sense permís previ. Una altra vegada serà processat pel Sant Ofici de Roma i condemnat a abjurar de les seves idees. Galileu va perdent la visió i pateix moltes malalties. La implicació és l’augment de grandària de l’univers. de la mateixa manera que la Terra. a casa seva.2. Si els sants apòstols així ho haguessin volgut. la Inquisició no el va tractar amb delicadesa. i la resta de cossos celestes donant voltes al seu voltant. els teòlegs encarregats d’estudiar les teories de Galileu. La confirmació del sistema copernicà: Galileu pretén donar a conèixer els seus descobriments. Galileu escriurà una obra.

però no les seves causes. sinó també pel seu pensament filosòfic. excloure l’ésser humà com a objecte de la ciència. • Aquesta descripció de la realitat està limitada en sí mateixa al coneixement dels objectes. sinó d’experiències raonades i raonables. cosa que la transformarà en un principi o teoria. les lleis de la qual. Newton va patir una crisi de nervis molt forta de la que ja mai es va recuperar del tot (1692 – 1694).1. amb més raó haurà de ser lliure i autònoma davant de qualsevol principi científic anterior. sumat a l’esgotament. És a dir. Introducció al pensador i el seu pensament: El mateix any de la mort de Galileu és el del naixement d’Isaac Newton (1642). A Cambridge va estudiar matemàtiques.9.4.4. que avui sabem fins a quin punt són inexactes científicament parlant. El món s’entén com una gran màquina (mecanicisme). ens donarà un saber objectiu: mesurable i públicament demostrable. Isaac Newton: 9. Una condemna cap a les hipòtesi llençades sense cap fonament. va haver de discutir força per a que els científics més dogmàtics i els filòsofs més clàssics. No obstant. • Si la ciència ha de tractar les qualitats objectives dels cossos. Newton és important. no tan les seves teories. la física o la matemàtica–. • La ciència copernicana. • La ciència.4. • Si la ciència ha de ser autònoma respecta la fe. en conseqüència a aquesta segona característica. Isaac Newton va néixer l’any 1642. es poden aprendre a través de la observació. i es va limitar a perfeccionar les coses ja publicades i iniciar una carrera en l’àmbit públic. per a constituir-se en la forma de conèixer la realitat. sobretot en aspectes teològics i de metodologia. per força. Qualsevol coneixement científic sobre l’ésser humà obeirà a raons mecàniques i mai metafísiques. Newton al llarg de les seves investigacions arribarà a conèixer el fenomen. Newton va ser també diputat en representació de la universitat de Cambridge. però el seu laboratori va patir un incendi i va quedar destruït i perduts els seus experiments. la Il·lustració francesa. Però l’autèntica importància del filòsof anglès pel que fa a la filosofia rau en la influència que va tenir sobre corrents i pensadors tan importants com els empiristes anglesos. El pensament de Galileu. no es nodreix de principis dogmàtics i metafísics. a la tensió i a la seva pròpia feblesa. per molta reputació que tingui l’autor d’aquest principi (per exemple.2. la fe no ens dóna cap coneixement de ciència. Newton ja no va produir més pensament nou. La obra més famosa de Newton: Els Principis matemàtics de la Filosofia de la Naturalesa (en direm Els Principis per abreujar) va ser un dels successos més importants de la física. suposa un seguit de característiques o condicions per a la ciència: • La ciència no depèn de la fe i alhora. no hem de pensar que la novetat de les seves idees no van causar polèmica. Aristòtil). Per a parlar del món i de la natura cal fer-ho amb una sintaxi matemàtica. Aquest ordre mecànic implica l’existència d’un Ésser Superior Intel·ligent: de Déu. 9. amb Galileu arriba al seu punt àlgid des del moment en que deixa de ser una eina al servei de les prediccions. Com tants altres. Els trets més importants del seu pensament: Establir una metodologia per a les ciències físiques. cosa per la que estava especialment dotat. Davant aquest dilema. Newton és el personatge que durà la revolució científica a la seva fita. En excloure l’ésser humà. òptica i molts altres camp del que ara en diem física. preferirà no donar cap hipòtesi fins a estar en disposició de demostrar-la. . o Kant. El mètode inductiu és l’únic mètode propi de les ciències físiques. 49 Filosofia. no sols pels seus descobriments científics –que són molts i importants en el camp de l’astronomia. Al llarg de la seva vida va fer nombrosos descobriments sobre gravitació (anècdota de la poma). A partir d’aquest moment. i durant aquest temps va conèixer a un important filòsof empirista que veurem més endavant: John Locke. el deixessin publicar en pau els seus descobriments. amb el que va arribar a tenir una gran amistat. Va morir l’any 1727. Potser degut a aquest fet. la ciència esdevé física i això implica. Es va interessar també per la química. també excloem de la ciència un munt de coses relatives només a l’ésser humà.

fora del àmbit universitari estaven. nascuda a partir de les reunions de partidaris de la nova ciència. sobretot d’astronomia. les quals. la ciència de Newton no busca essències ni substàncies. Alguns importants científics anatòmics van acabar a la foguera juntament amb les seves obres.9. fora de la tutela de l’Església. • Descobriment de la circulació de la sang i els mecanisme biològics associats a aquesta. Però el segle XVI i principis del XVII està ple d’altres descobriments científics dels quals farem una breu repassada.5. • Gran avanç en els estudis anatòmics. sinó funcions. 50 . filosofia i ciències físiques com la òptica. Confirmació de les tesis mecanicistes respecte el cos humà. • Cal parlar també de les noves estructures creades al voltant dels centres del saber: les acadèmies. la dinàmica dels cossos i altres. Filosofia. Especialment cal citar la Royal Society of London fot the Promotion of Natural Knowledge. alhora que una gran polèmica al voltant dels mateixos. Els avenços en altres ciències: Hem estat parlant. En definitiva. també. • Abandó definitiu de la teoria de la generació espontània.

una exaltació de la vida mundana. La realitat és que el Renaixement va suposar un gran fenomen regenerador i un retorn a un ésser humà més sencer i més autèntic. i un gust artístic exquisit. sota aquest nou paradigma. Però alguns textos falsos que avui en dia coneixem. que eren perfectament capaços de detectar textos falsificats. doncs.2. i caracteritzat per un individualisme pràctic i teòric. Renaixement i Humanisme volen dir el mateix. d’una definició molt propera a la definició original del segle XIV i XV. Un d’ells. ja que es tractava més aviat d’escriptors i moralistes abans que de filòsofs. però transcendeix a la vida de la societat i. Canvis polítics reflectit en els nous Estats. 10. afirmant que l’Humanisme neix en els oficis. Es tracta. la persona creix en importància i centra l’interès dels estudis. Malgrat aquestes explicacions acceptades per tothom. Ben aviat aquest terme s’aplica a tot allò que té a veure. el terme Humanisme ens arriba de la ma d’una concepció. es caracteritza per una nova visió i un nou sentit de l’ésser humà i els seus problemes. històrics i de filosofia moral. Ara bé. textos atribuïts a autors clàssics. un marcat sensualisme. Hi ha una recuperació de les llengües grega i llatina. per a considerar-lo una nova etapa cultural. Per una altra banda. El significat del mot Humanisme: Resulta difícil trobar una definició única sobre els trets principals d’aquesta etapa que encetem avui. L’humanisme.10. Canvis científics reflectits en els nous avenços i nous coneixements. Els orígens ideològics del Renaixement: Al llarg del període renaixentista (segles XV i XVI) es van dur a terme moltes lectures i moltes traduccions de textos llatins i grecs. En realitat podem fer una síntesi de totes dues postures. retòrics. Fer-ho és força complicat ja que parlem d’una època en que no només canvien els paradigmes filosòfics. 10. alguns estudiosos es pregunten si el Renaixement no serà un invent del segle XIX.1. retòrica. d’uns nous paradigmes i d’un punt i a part amb l’Edat Medieval. històrica i filosòfica. amb les lletres. sinó la pràctica totalitat de la vida de l’ésser humà: Canvis socials reflectits en una nova manera d’entendre les societats. . en conseqüència. poesia. els escrits d’Hermes Trismegistes van arribar a ser considerats com una part fonamental en el saber 51 Filosofia. El significat del mot Renaixement: El mot Renaixement data del segle XIX. Canvis morals reflectits en una nova forma d’entendre els aspectes ètics i religiosos. veiem com aquests parlen d’una nova era. sinó que s’estableix una altra relació: el mateix renéixer va utilitzar les arts literàries. s’ha considerat en excés als autors estudiats. Interpretat així. exclusivament al que fa referència als estudis literaris. se’ls van colar. l’Humanisme no és la suma de tot el saber científic del renaixement italià. a la filosofia. en l’àmbit de l’estudi. a on l’especulació sobre l’ésser humà esdevé una activitat molt important. Sota aquest concepte. En aquest sentit. hi ha hagut estudiosos que han considerat el terme en tota la seva amplitud. el Renaixement s’oposa frontalment a l’Edat Medieval. un retorn a certes idees paganes. En efecte. Ja no podem entendre que els humanistes van impulsar el Renaixement. un sentiment de llibertat cap a les autoritats morals i religioses. llegint les obres dels autors Humanistes. El terme Humanisme és un terme relativament recent pel que fa a la referència dels estudis o disciplines no científiques. Canvis artístics reflectits en els nous paradigmes de l’art i la trobada amb les formes clàssiques. doncs. Però això entra més dins l’àmbit de la Història en general i no de la Filosofia en particular. Però la veritat és que. no presenta diferències substancials suficients. avui en dia es juga amb dos concepcions del terme humanisme: Hi ha estudiosos qui consideren que el terme s’ha de cenyir. conreant les èpoques clàssiques. En un sentit purament filosòfic. Sobre tot. estudiat a fons. història i filosofia moral. artístiques i ètiques per a expressar-se. quan en realitat eren autors medievals. En aquestes lectures. En conclusió. Així doncs. i que en realitat. per un retorn cap als estudis clàssics a la manera en que ho feien els clàssics. els estudis van avançar de tal manera. Aquests estudiosos defensen la idea de que la filosofia no només està formada per grans sistemes. sinó també per petites preguntes de caire pragmàtic. I només en aquest sentit. el terme va néixer al segle XV i es referia a aquells qui ensenyaven gramàtica. l’Humanisme només representa la meitat de l’activitat cultural renaixentista. Renaixement i Humanisme: 10.3. i es refereix al fenomen típicament italià en els orígens. L’època Humanista es caracteritza. Així parlem d’estudis de Ciència i d’estudis d’Humanitats.

Per a Petrarca. podem afirmar que el Renaixement es basa en un enorme equívoc d’un text fals. una extraordinària amalgama de doctrines grecopaganes. El raonament de Valla és simple i fort: tot allò que ha fet la natura no pot ser sinó sa i lloable. representa el saber en estat pur. 10. perquè el Renaixement és. No encaixa del tot entre el nou corrent humanista. cercant les causes i intentant de posar-hi remei. però. del cristianisme i d’infiltracions màgiques hermètiques. una de les figures més interessants d’aquest segle. Aquest personatge va fer una anàlisi dels mals socials de la seva època. el filòsof pagà. reconeixeran en el pensament d’Aristòtil grans encerts. Sobre tot pel que fa la política i a l’ètica.C.10. és conreant les arts lliberals. distingirà clarament entre els plaers del cos. estoïcisme i fins i tot alguns trets aristotèlics. no ens ha d’estranyar. Però Nicolás de Cusa va ser un pensador un tant inclassificable. i amb això. Només ens cal recordar el que avui sabem de Plató: filòsof gens sistemàtic que va deixar l’Acadèmia sense cap corpus per escrit del seu pensament. Valla ens parlarà del plaer en el seu sentit més ampli (no només els plaers dels sentits). allunyant-se amb força de l’ascetisme monacal escolàstic. és obligat parlar de Nicolás de Cusa (1401 – 1464). i no com una finalitat en sí mateixa. Aquest fet. profeta anterior a Hermes. però els seguidors d’Averrois han omplert de coneixements naturals i inútils tota l’herència del gran pensador. totes barrejades. sinó més propera a les arts de l’eloqüència i la retòrica. és una encarnació del pensament de l’esperit. Alhora ens cal recuperar una manera de fer no tan lligada a la freda lògica. Aquesta preferència no serà.4. neoplatòniques i cristianes. Plató. la llengua escrita o parlada és la màxima expressió humana. sinó per poder arribar a l’autèntic coneixement. Pensadors humanistes posteriors. i els plaers de l’esperit. La forma d’arribar a aquesta saviesa. o obres en grec directament. considerant aquests últims més elevats. quan en realitat. en realitat. Però Plató es manté verge. Tanmateix van tenir molta fama uns escrits anomenats Oracles d’un autor del segle II d. Per a Petrarca. L’Humanisme: la tradició neoplatònica: Ja hem comentat abans que un dels pensadors recuperats amb més intensitat pels humanistes va ser Plató. Filosofia. o millor dit. la fita que aconseguir. L’Humanisme: els seus inicis: No hi ha dubte que ja des de fa molt temps (segle XV). ens ha fet fixar-nos massa en la natura. i poc en nosaltres mateixos. Recordem que Plató és el filòsof de les Idees. L’herència de la filosofia àrab. l’autor recupera un cert epicureisme basat en principis cristians. La conseqüència es que el platonisme va arribar al renaixement carregat de paquets que no eren seus. La realitat és un món ideal i inabastable. entre altres coses. 52 . Això va deixar la porta oberta a que el neoplatonisme s’anés impregnant de tots els corrents culturals i de pensament que l’envoltaven: escepticisme. Això s’explica. D’alguna manera. Valla també ha passat a la història pels seus estudis filològics. No seria just acabar de parlar d’aquests inicis de l’Humanisme sense citar un altre gran pensador del segle XV: Lorenzo Valla (1407 – 1457). Quan es fa esment al corrent neoplatònic del renaixement. impregnada d’aristotelisme. renaixentista. doncs. però.C. Per error. la interpretació renaixentista de Plató no es basa en el propi autor. tothom està d’acord en considerar Francesco Petrarca (1304 – 1374) com el primer dels humanistes renaixentistes. I en realitat. però. podem afirmar que el neoplatonisme renaixentista està carregat d’espiritualitat. Valla. Petrarca ens està dient molt més amb l’afirmació anterior: Aristòtil va ser un gran pensador. ja que Zoroastre o Zaratustra va ser un reformador religiós persa del segle VII a. però tampoc és un vestigi del passat escolàstic. de fets màgics i del culte al Sol i al foc. calia retornar a la interioritat de la pròpia ànima per a poder conèixer-nos. sinó en les diverses interpretacions que es van fer al llarg dels segles pels diversos corrents neoplatònics. una constant de l’Humanisme. Valla va propugnar una filosofia més propera a l’ésser humà. a on es parlava. sobretot. no van encertar res. durant el Renaixement es van atribuir aquests textos a un tal Zoroastre. Cal posar una premissa per entendre el neoplatonisme renaixentista: malgrat la major part dels autors estava en disposició de llegir obres traduïdes del grec. D’aquesta manera tan senzilla marca Petrarca la seva filosofia: La veritable saviesa rau en el coneixement d’un mateix. I amb aquestes premisses. I com a bon humanista.5.

a on postularà que a diferència de la resta d’éssers vius. L’Humanisme: barreja de corrents. que estan ontològicament determinats. notablement curiosa la barreja que fa d’elements que semblen no tenir cap relació. Va ser pensador i filòsof.6. Marsilio Ficino va ser el seu director. Però aquest mateix mètode ens limita a poder conèixer les coses finites. El reconèixer la nostra incapacitat per conèixer l’infinit. sumat al reconeixement de que no podem deixar de preguntar-nos i investigar sobre el mateix és la docta ignorància. 10. reconciliar la religió amb la filosofia. ja que la poètica. En realitat és una màgia molt platònica. però va ser un humanista curiós i alhora típicament renaixentista. avui sabem que el pensador més il·lustre del renaixement. De Cusa inventa una nova manera de fer filosofia. D’Aristòtil es va estudiar els temes relacionats amb la lògica i la física. ni tampoc conserva el mètode escolàstic de discussions a on es donen per admeses veritats metafísiques. ja que es basa en considerar animats tots els éssers i objectes de l’univers. L’Humanisme: la tradició aristotèlica: Ja hem comentat la importància dels textos neoplatònics en el pensament humanista. pensant que sense un coneixement bo d’aquesta llengua no podria arribar a entendre mai la càbala. Cal fer una aturada i fixar-nos en un altre personatge prou important en el renaixement de la segona meitat del segle XV i principis del XVI: Marsilio Ficino (1433 – 1499) L’any 1462 es funda a Florència un centre d’estudis platònics que va arribar a tenir una certa importància. I sobretot es va posar l’èmfasi en l’experiència directa en el procés del coneixement. Ficino es declararà seguidor d’una màgia natural que res té a veure amb la màgia negra. En les seves traduccions fa interessants aportacions barrejades de cristianisme: • La filosofia com revelació. Va ser també mag i divulgador de les doctrines hermètiques. o la circumferència que eixamplem fins l’infinit i acaba sent recta). per ser una barreja.7. i ens trobem ja a meitats de segle. novament. . En aquest sentit. encara que ell pensava que era el mateix. duent a terme una important tasca en la traducció de tots els textos platònics o neoplatònics essencials per l’estudi. El Renaixement i els pensadors humanistes es caracteritzen. Pico de la Miràndola va veure algunes de les seves obres condemnades per heretgia. però també les suposades obres autèntiques d’Hermes Trismegiste i Zoroastre. El nostre coneixement es troba absolutament limitat i inoperant pel que fa a les coses infinites. precisament. Aquesta característica polifacètica és molt pròpia del renaixement. Precisament per la seva manca de límits comparables. en Giordano Bruno va plagiar un tractat de Ficino donant classes a la universitat d’Oxford. Aquesta notable tendència ha 53 Filosofia. el qualifica com de docta ignorància: Per arribar al coneixement utilitzem les comparacions. Però cal esmentar també la importància del pensament aristotèlic a Itàlia al llarg dels segles XV i XVI. i en la segona meitat del segle cal parlar també de Pico de la Miràndola (1463 – 1494). Nicolás de Cusa és un pensador indubtablement neoplatònic. I amb la càbala. però no pren l’estil retòric i carregat propi dels humanistes del segle XV. Pensem que encara que Ficino anava carregat de talismans i amulets. El segle XV avança. Fruit d’aquest error. Però la importància o originalitat d’aquest autor es basa en la seva declaració de la dignitat de l’home. Els seus raonaments es basen en les regles d’anàlisi matemàtica (el màxim i el mínim sense el nombre. Tradueix les obres de Plató. I també va patir persecució i desventures. • Un replantejament en sentit cristià del amor platònic. La pretensió d’aquest autor és. l’ésser humà necessita fer-se i determinar-se. ja que creia que Plató s’havia inspirat en elles. de vegades. També va introduir a Aristòtil. Pico de la Miràndola hi afegeix La càbala. l’autor italià es va dedicar a estudiar l’idioma hebreu. Ficino. cantussejava himnes màgics i anava vestit més semblant al Gandalf que a un filòsof seriós. Pico de la Miràndola va cometre un nou error històric: va pensar que els textos de la càbala eren originaris de Moisès. És doncs. i més tard sacerdot. Com altres humanistes. Pico de la Miràndola participa del corrent humanista en posar l’ésser humà com el centre de tot l’interès. difícil d’harmonitzar. Pico de la Miràndola va incloure més incògnites en l’equació renaixentista: A la màgia i l’hermetisme.10. precisament per ser polifacètic: Va ser traductor. Si Ficino era curiós. El coneixement que n’obté d’aquests nou mètode. la política i la ètica es va deixar en mans dels humanistes més filòlegs.

La suspensió del judici dels escèptics es la clau per a arribar a la felicitat i la màxima de conèixer-se a un mateix queda limitada al coneixement individual. 54 . Però Montaigne diu que. ja que en realitat. cada ésser humà es construirà una saviesa a la seva mida. pràcticament desapercebudes. I alhora una confiança absoluta en la fe.10.8. sota qualsevol circumstància. Filosofia. i en conseqüència. cal dir sempre sí a la vida. L’Humanisme: el ressorgiment de l’escepticisme: Dins de les tradicions dominants (platonisme i aristotelisme) a tot el segle XV. estoïcisme i escepticisme) van passar. Però això no vol dir que Montaigne no participi de l’interès humanista. La fe no és qüestionable des dels àmbits de la raó o la ciència. tret d’un cert ressorgir de l’escepticisme al segle XVI. la cosmologia aristotèlica dóna molt poc joc a un autèntic estudi experimental. Les tesis de Montaigne parteixen d’un escepticisme cap a la ciència i la raó. com ens ha dit Pico de la Miràndola. Aquest coneixement ens porta a la conclusió de que cada ésser humà és alhora igual però diferent. El fet de recollir el pensament d’Aristòtil no vol dir que no es fes crítica i reconstrucció a partir de les bases. El representant més important d’aquest ressorgir és un pensador francès: Michel de Montaigne (1533 – 1592). la filosofia hel·lenística (epicureisme. fet pensar als experts en que aquests pensadors van ser els primers filòsofs empiristes de la història. en qualsevol cas. Els seus estudis parteixen de la màxima socràtica: coneix-te a tu mateix i tanmateix també vol arribar al coneixement per arribar a la felicitat: la filosofia ens ha d’ensenyar a viure feliços.

un postís. Però Lutero ho diu d’una manera totalment trencadora i irreconciliable. Jesús ens va indicar el camí de la senzillesa i de la no hipocresia. Erasme el va criticar.1. Cal saber que des d’un punt de vista purament històric. en morir l’any 1536. Renaixement i Religió: La Reforma Protestant: Tot el pensament del renaixement i humanístic té un rerafons que pretén fer una gran renovació religiosa. Tota la tradició cristiana és. tornar a l’esperit de la veritable doctrina evangèlica. 11. 55 Filosofia. la Reforma cal veure-la com resultat d’aquest moviment social i espiritual. ja que el seu pensament va acabar impregnant part de la societat europea i. perquè tanmateix parla d’uns i d’altres. Es tracta de dur una vida cristiana. així com alguns costums adquirits per l’Església. és una lectura agradable i refrescant.1. de tot l’ésser humà. i corrents contemporànies com l’existencialisme. Això no obstant no li treu el seu propi lloc en el món de la filosofia.11. 11. però de seguida va demanar la dispensa dels oficis i els hàbits. Déu i l’ésser humà. Cada persona pot ser el seu propi sacerdot. i la nova religiositat que proposa va influir notablement en pensadors posteriors de la importància de Hegel o Kierkegaard (època moderna). tret d’Ockham. Erasme va gaudir d’una certa fama que. Cal doncs. Martí Lutero: Lutero (1483 – 1546) és l’artífex de la trencadissa que va haver a l’Església a Europa. A l’ésser humà només li cal tenir fe per a ésser salvat per la Gratuïtat de Déu. No cal posar en judici les nostres obres. Tots els filòsofs han comès aquest imperdonable pecat de supèrbia. Aristòtil encarna aquesta supèrbia de la filosofia de pretendre saber i conèixer totes les coses. quan Lutero va trencar definitivament amb l’Església. no amb la subtilesa d’Erasme. es va esvair. Erasme criticarà als Papes i eclesiàstics de la seva època. la política. Cal. Això no obstant no va fer caure l’interès per la religió. encara que tampoc l’acostarà a Lutero. No calen intermediaris especials en la relació amb Déu. en conseqüència. I en aquest sentit. El mateix van fer els primers cristians i els primers monjos. Però l’autèntica revolució religiosa no sortirà dels autors italians. La conseqüència a aquest pensament és una nova doctrina teològica. però sense declarar-se obertament a favor de l’Església oficial de Roma. sinó de les figures d’Erasme de Rotterdam i Lutero. amb molta cura. qui afirmarà d’ell que no és més que un ignorant ridícul i xerraire. Prou de fer elucubracions sobre la natura. Aquesta obra va tenir molt èxit i. El pensament de Lutero serà molt crític amb la filosofia i amb la ciència que hi ha hagut fins aquell moment. • Les Escriptures són la única font de veritat. Erasme va fer algunes crítiques. cal retornar i recuperar el sentit socràtic de conèixer-se a un mateix. amb un to irònic o transcendent. • El sacerdoci universal i el lliure examen de les Escriptures. Lutero és un clar producte de l’època: pretensions renovadores de la religió i. Això no l’ajudarà a fer amics entre els catòlics. En general. en conseqüència. La filosofia d’Erasme en el seu estat més pur és a la obra Elogi de la bogeria. un retorn al passat més pur. ja que el boig es desfà dels bens sense cap mirament. cap al clergue i cap a l’Església. Per a Erasme.2. Però en realitat. si es fa una lectura atenta de les Escriptures. Utilitza situacions paradoxals per a il·lustrar les seves idees i acaba dient que la bogeria és l’estat que més sembla acostar-se al ser veritablement cristià. donant-los a uns o altres i sense distingir amics d’enemics. la qual Lutero emmarca en tres principis bàsics: • Justificació de l’ésser humà a través d’una sola fe. qui en separar clarament l’àmbit de la fe i de la raó. avançant algunes de les tesis de Lutero.1. en conseqüència. Renaixement. Va ser ordenat sacerdot l’any del descobriment d’Amèrica. Erasme parla d’una bogeria difícil de definir i delimitar. Per aquesta raó el van acusar de preparar el terreny al protestantisme. Les explicacions que fa l’Església oficial no són sinó malinterpretacions. Aquesta actitud un tant equidistant de l’enfrontament va fer que es quedés aïllat i sense cap seguidor. sense complicacions lògiques ni metafísiques. Lutero és un personatge força important. no entra en el conflicte. Erasme de Rotterdam: Desideri Erasme (és el nom llatinitzat del seu nom flamenc Geer Geertsz) va néixer a Rotterdam l’any 1466 (encara que és possible que nasqués l’any 1469). i precisament per haver-se quedat sol. El seu pensament té importants aportacions de caràcter antropològic i teològic. . Molts autors parlen de religió i intenten de fer nous plantejaments religiosos. Religió i Política: 11.1.

La veritat rau exclusivament a les Escriptures. La salvació ens vindrà donada per la Gràcia absoluta de Déu.2. a on va romandre des de l’any 1541 fins l’any de la seva mort.1. Més pessimista pel que fa a la condició humana que Lutero. serà per pura voluntat gratuïta. a través d’una reformulació dels dogmes propis amb un caire més positiu. a més. va reaccionar malament i es va tornar dogmàtic i pretenent que la seva interpretació era la bona. 11.11. Els calvinistes creien. a més. és que Lutero va ser el primer en traduir el concepte de treball mitjançant el terme vocació que ha arribat als nostres dies com a professió.3. L’ésser humà està sencerament en mans de Déu. 1564. forma part molt important del complex procés de la Contrarreforma. qui afirma que el capitalisme prové. certament. Calvino. Filosofia. Així doncs. podem afirmar que: La Reforma Catòlica és un moviment intern de regeneració. És inútil tot allò que fem a la vida. va lliurar la nova església als prínceps. Hi ha un sociòleg austríac del segle XIX. A Ginebra. en la religió de l’Estat. sinó que Calvino posa tota la creació en mans dels seu creador. i sovint s’ha quedat amb aquest sentit negatiu i reaccionari. ens permet veure que aquesta reacció. Calvino ens parlarà de que no hi ha res que nosaltres podrem fer per a salvar-nos. A més el seu missatge inicialment alliberador. Calvino va imposar un règim teocràtic inspirat en la reforma i molt rígid pel que fa a la moral dels ciutadans i als considerats disidents.3. Una de les raons que dóna. del protestantisme (explicar una mica la tesi de Weber). Però un estudi de la suposada contrarreforma més obert. anterior a les tesis dels protestants i que té un origen espontani. I. La Contrarreforma també es caracteritza per una nova militància molt activa. però la seva activitat intel·lectual es va desenvolupar a la ciutat de Ginebra. Lutero va acabar dient unes coses i fent unes altres. Les tesis de Calvino. Com tantes altres vegades en el món de la religió. aleshores. I això Lutero tampoc ho havia volgut. va acabr impregnat d’un pessimisme i un determinisme molt negatiu. que en l’èxit dels seus negocis es veia la predestinació divina. La Contrarreforma és un moviment de reacció davant l’enemic: els protestants. i va fer sorgir en l’entorn de Lutero interpretacions no desitjades. i no només l’ésser humà. El terme. Concloent aquesta introducció. Però també és propi de la Contrarreforma la Inquisició i la prohibició de llibres. I també com Lutero. a més. Nicolás Maquiavel Maquiavel (1469 – 1527) dóna inici a una nova manera de fer filosofia política. Aquest procés regenerador intern s’ha conegut amb el nom de Reforma Catòlica i sens dubte. nascuda a finals de l’Edat Medieval. inventat l’any 1776 per un jurista alemany. Lutero. sinó que tindrà el seu propi objecte d’estudi. La política ja no dependrà de la religió o de la moral. 56 . és bel·ligerant i pretén dur a terme una restauració catòlica. precisament. cosa que la va convertir. I que com a tal. aviat va tenir un gran èxit.3. creada per Ignasi de Loyola. 11. és també una forta reacció interna de regeneració de l’Església des de la mateixa Església. És tal la predestinació de la que ens parla. Calvino era més optimista pel que fa a la Gràcia de Déu. cada persona pot interpretar les Escriptures sense necessitat de subjectar-se a dogmes establerts. Renaixement i Política: 11. De l’any 1540 és l’aprovació de la Companyia de Jesús. Renaixement i Religió: La Contrarreforma i la Reforma Catòlica: El concepte Contrarreforma té un caràcter de reacció contra quelcom. posarà molt l’èmfasi en la predestinació.1. Jean Calvino: Calvino va néixer a França l’any 1509. Max Weber. similars a les de Lutero ens parlen altre vegada dels errors dels filòsofs i científics. Lutero. aviat. En realitat podem afirmar que el pensament polític de Maquiavel suposa la majoria d’edat de l’especulació política. en conseqüència. que afirma que el pecat original estava perfectament previst per Déu. la Contrarreforma té un caràcter de condemna dels errors dels protestantisme. de gaudir d’aquesta Gràcia ja que li havia estat permès construir el regne de Déu a la Terra (la ciutat de Ginebra). si Déu ens salva. Tota l’energia de la persona s’ha d’utilitzar en lloar Déu i no en intentar donar explicacions pseudo científiques sobre Déu. Però això últim se li va escapar de les mans. Convençut.

En definitiva. Leonardo va néixer l’any 1452 i va morir el 2 de maig del 1519 a França. tothom treballa de forma equilibrada el camp i l’artesania. Va participar activament en la política del seu país i es va mantenir ferm en la fe catòlica. el que hauria de ser. quan dirà que tothom és igual i que no existeix la propietat privada. el governant ideal. però a la pràctica tendeix a ser dolent. També es diu que és d’aquest autor el concepte raó d’Estat. Tot i així. Certament. Però en canvi no és tan conegut el Leonardo filòsof. passant per filòsof. o capaces de submergir-se a l’oceà. i una altra ben diferent. el governant que descriu Maquiavel no és. Els trets fonamentals del pensament polític de Maquiavel es poden resumir en tres punts: • Realisme polític unit a un cert pessimisme sobre la condició de l’ésser humà. allunyant-se de les interpretacions màgiques tan volgudes pels seus contemporanis. i malgrat resumir el pensament d’aquest autor en una frase tan treta del context resulta del tot injust. Cal eliminar l’atzar en qualsevol decisió política. De Maquiavel ha quedat en el pensament popular la famosa frase “el fi justifica els mitjans”. no és menys cert que dóna una idea clara de quin va ser el missatge que va quedar del pensador italià. A la illa d’Utopia. sinó que ens hem de basar en l’ordre matemàtic per a interpretar el món. Va tenir una vida bastant moguda i va dur a terme moltes activitats diverses: des d’enginyer militar. El coneixement no arriba simplement per repetir fórmules antigues. Leonardo fugirà de les explicacions màgiques i utilitzarà les idees neoplatòniques per a refermar un ordre mecanicista de tota la natura.4.2. i fins i tot pels invents pseudocientífics que feia amb màquines voladores. Les utopies van arribar a ser pràcticament un subgènere dins la filosofia política. com tampoc ens ve de la màgia ni l’alquímia. Leonardo vol conèixer partint de principis matemàtics i experimentals.11. del que hauria de ser. 57 Filosofia. o millor dit. És a dir. El realisme polític implica tenir ben clar el que ha de ser. I és en aquest sentit quan Leonardo adquireix llum pròpia. La cosa també ens diu molt del pensament polític de Maquiavel. El governant podrà utilitzar qualsevol medi al seu abast per a conservar la unitat de l’Estat i el seu poder. Leonardo és sens dubte un gran representant renaixentista. un lloc que no hi és. Més aviat és fruit de les necessitats del moment. La posició de Maquiavel es pot resumir en la frase la política per la política. Maquiavel prefereix mirar cap a l’antiga república romana quan ens parla del governant ideal: basada en la llibertat i els bons costums. La paraula prové del grec Ou = no / topos = lloc. La qual mostra la intenció de fer uns estudis polítics purs. La obra que va fer d’aquest pensador un personatge immortal va ser Utopia. fins a pintor i inventor. en negar-se a reconèixer Enric VIII com a cap de l’Església. traduït per habilitat.1. quan parlava de la República deia que aquesta ciutat no existia en cap lloc del món. 11. Tomàs Moro Thomas More (1478 – 1535) va ser amic i deixeble d’Erasme. . Leonardo da Vinci: Tothom coneix a Leonardo com l’autor d’obres artístiques increïbles com la Gioconda. és eliminar llibertats personals. i això el col·loca a cavall entre el Renaixement i l’edat Moderna. • Un retorn a uns principis que ajudin a regenerar la vida política.4. com Nicolàs de Cusa o Ficino. sinó més aviat a senyalar uns principis normatius que ens permetrien de solucionar els mals de l’època. Ja Plató. no es tracta d’una obra de política a seguir fil per randa. no val confondre a Leonardo amb un científic en el sentit que tindrà el terme al final del Renaixement.3. però eliminar l’atzar quan parlem de persones. Moro es basarà en Plató. Resultats finals del pensament renaixentista: 11. Maquiavel creu que l’ésser humà ni és bo ni és dolent. Maquiavel utilitza el terme virtut en el sentit etimològic clàssic grec (areté). ni de lluny. Ara bé. A la illa d’Utopia. Aquesta escissió de la política envers altres disciplines. postura que li va causar una condemna a mort i la seva execució. suposa també la consciència de que una cosa és el que és. • Un nou concepte sobre la virtut del governant a on s’inclouran factors com l’eficàcia i es perdran els valors hereus de la tradició cristiana. allò que no hi és enlloc. però fins i tot ho és en algunes de les seves idees neoplatòniques.

el va dur a pensar que la reflexió mental era perfectament compatible amb la pràctica mecànica. Giordano Bruno: Giordano Bruno va néixer l’any 1548 i va morir el 1600.L’experiència de Leonardo a tallers mecànics. un dels més complexos. Es pot arribar a dir. Des de jove va manifestar un esperit rebel i intolerant. Bruno avançarà en aquest camí mirant. Conclusions al seu pensament: • Bruno és un filòsof difícil d’entendre i. Cosa que va ser la raó de les seves disputes en tots els àmbits religiosos. la mitologia egípcia. o tant per heretge. fins el punt que l’any 1567 es va iniciar un procés contra ell que després es va paralitzar. també. I també al revés: els resultats de l’experiment cal passar-los pel sedàs de la raó. de no passar-se de la ratlla pel que fa als dogmes cristians. Al final d’aquest procés. • Bruno. • Un neoplatonisme molt a la carta per tal d’ajustar-lo a les seves necessitats. Amb els coneixements que ja tenim avui en dia. Les seves obres més importants són: • El sopar de les cendres (1584) • De la causa. les coses se li van complicar i va haver de fugir penjant els hàbits. principi i u (1584) • Expulsió de la bèstia triomfant (1584) Els trets fonamentals del seu pensament es poden resumir en: • El seu pensament és immers dins les tendències màgiques i hermètiques. Així doncs. sempre. un dels finals més representatius del renaixement. en l’àmbit de la filosofia renaixentista. un intent de materialitzar o mecanitzar la natura. Va conèixer en la seva fugida el pensament de Calví. doncs. representa un dels cims del renaixement i. • Una ètica que empeny cap a les bones accions en l’aspecte social i que té com a rerafons la utilitat de l’acció: si és útil socialment. alhora. No hi ha res establert si no s’ha comprovat abans. • No hem d’entendre en els aspectes matemàtics de la seva filosofia.2. Malgrat van ser unes acusacions sense fonament. • Sí podem dir que Bruno és una avançada dels romàntics. barrejat amb un intent de retorn a una suposada religió més pura que seria. L’ànsia d’infinit i la fugida d’aspectes purament racionals. Leonardo posarà la llavor per a que neixi la nova concepció de la ciència. sinó per assassí d’un membre de la mateixa ordre. però aviat es va barallar també amb els calvinistes. Filosofia. Finalment va tornar a Itàlia a on ja se l’havia acusat davant el Sant Ofici. Va ser ordenat sacerdot el 1572. La matemàtica té en Bruno. Cal experimentar i avançar segons els resultats obtinguts. És a dir. 11.4. És millor una petita certesa que una gran mentida. en aquest cas. Més greu va ser el procés obert el 1576. que les tesis de Bruno són una mena de contrarreforma egípcia. Això ha provocat moltes interpretacions al llarg de la història de la filosofia. Els seus interessos anaven més aviat per l’àmbit màgic que pel científic. Bruno va viatjar per França. però pràcticament sempre deixant rera seu la discòrdia i la baralla. I aquest és un principi bàsic per a la ciència. Bruno es va negar a retractar-se de les seves idees i va acabar cremat a la foguera el 17 de febrer de 1600. 58 . • La recerca de recolzament a les seves idees en uns i altres com a tàctica. Amb aquesta frase Leonardo resumeix els seus principis filosòfics de la ciència. és bona. una funció més propera a la màgia pitagòrica. es poden negar i afirmar algunes de les conclusions: • No cal entendre a Bruno com a precursor de la nova revolució científica. Anglaterra i Alemanya. l’experiment cal guiar-lo mitjançant un pla establert.

12.

El Racionalisme cartesià: 12.1. La filosofia moderna: o Recordem la Revolució Científica i la crisi religiosa del segle XVII. Ambdós factors suposen una bona sacsejada cultural. La unitat religiosa s’ha fet miques (el protestantisme i l’anglicanisme), mentre que els nous descobriments posen en tela de judici el coneixement filosòfic i científic. o Aquesta forta crisi genera dues importants reaccions en la filosofia: el Racionalisme (el representant més important del qual és Descartes), i l’Empirisme (a on veurem les idees de Hobbes). o Al llarg del segle XVII les Universitats continuaven ensenyant les seguretats antigues, però al mateix temps que s’ensenyava, la societat sabia que es tractava d’un saber caduc i obsolet. Els intel·lectuals se sentien molestos en saber que ja no servia de res els antics coneixements. Les causes de tot plegat es poden veure resumides:: • La Revolució Científica: va esfondrar l’astronomia (teoria ptolomèica), va torpedinar la física (Aristòtil va caure del pedestal) i, en general, va posar en crisi la metodologia escolàstica. Dins de la sacsejada que va suposar la caiguda de les veritats antigues, la revolució científica va donar llum a les tenebres. Al principi a Itàlia, i més tard a França, Holanda i Anglaterra, l’esperit de la nova ciència impregnarà la filosofia. • La crisi religiosa: ja no existeix la unitat religiosa. L’aparició del protestantisme i de l’anglicanisme posa en tela de judici les veritats absolutes de les que havia gaudit l’església segles anteriors. 12.2. El Racionalisme i l’Empirisme: o La filosofia moderna voldrà aprendre de la nova ciència i oferir un missatge clar i concís. Per a fer-ho es fixarà en les matemàtiques. o Una de les característiques de la nova ciència és el seu saber fragmentat. És normal, està tot per descobrir. Ha caigut el vel d’Aristòtil i la natura s’obra permetent que els científics desvetllin els seus secrets. Uns parlaran d’uns aspectes, i altres ho faran d’altres, però no hi ha un discurs coherent que englobi tot el nou saber científic. o D’aquest aspecte s’encarregarà la filosofia: donar consistència i coherència al nou saber científic. o El Racionalisme iniciat per Descartes i l’Empirisme iniciat per Hobbes seran els dos nous corrents filosòfics que intentaran construir aquest nou sistema filosòfic. Ambdós corrents donaran força importància al mètode matemàtic, a l’observació, a la raó i a l’experiència. o La diferència més important dels dos corrents rau en que mentre el Racionalisme afirma que l’origen del coneixement és la raó, l’Empirisme diu que l’origen del coneixement és l’experiència. 12.3. Segle XVII a l’Europa continental 12.3.1. Aspecte econòmic i social: • Gran desenvolupament de la burgesia associada al capitalisme mercantilista i les colònies. • Aparició de les grans companyies com a societats d’accionistes. • Època de molts i grans invents. • Neix un esperit individualista associat als capitalistes: llibertat d’acció en front de qualsevol consideració política, ètica o religiosa. 12.3.2. Aspecte polític: • Molta inestabilitat política. • Expansió colonial. • Neixen els Estats moderns, independents i sobirans i neixen alhora grans enfrontaments pel control de les colònies i l’empenta expansionista: Guerra dels Trenta Anys entre estats catòlics i protestants. 12.3.3. Aspecte ideològic: • Hi ha un progrés de l’esperit científic que posa en dubte tot el saber acadèmic. La raó s’erigeix com a valor de referència. • Molts dels grans pensadors de l’època van fer importants aportacions a la ciència (Descartes, Leibniz) • Es creen centres de mecenatge com ara Holanda (Descartes i Spinoza) 12.4. Descartes: o Descartes és, segons historiadors de la filosofia, el fundador de la filosofia moderna. És cert, com ja hem dit, que encara està força influït per l’escolàstica, però el seu pensament està immers en la nova física i la nova astronomia.

Filosofia.

59

o Descartes va néixer a La Haye (ciutat francesa) l’any 1596. Fill d’una família de la petita noblesa va estudiar en els millors centres docents de l’època; els jesuïtes. Allà va aprendre el saber clàssic aristotèlic que s’ensenyava a les escoles i universitats. Després va estudiar Dret, però no va acabar la carrera perquè es va sentir molt interessat per la geometria. o Als vint-i-dos anys es va fer militar i va estar, durant deu anys donant bots per Europa. Va participar a la Guerra del Trenta Anys i sembla ser que va ser durant unes nits als quarters d’hiverns del Danubi, quan va tenir la il·luminació d’un sistema, basat en la seguretat de la geometria, que permetria el desenvolupament d’una ciència i filosofia coherents. o A partir d’aquest moment Descartes rebutjarà tot el saber i els coneixements adquirits. Cal fer taula rassa i començar de nou. Res del que l’han ensenyat serveix ja. o Quan va abandonar la carrera militar, Descartes es va traslladar a Paris i va escriure una de les seves obres importants: les Regles per a la direcció de l’esperit (1628) o L’any següent, i segurament per evitar problemes ideològics es va traslladar a Holanda, on es va estar durant vint anys. Allà va escriure un tractat sobre física, però just quan l’anava a publicar es va saber de la condemna de Galileu. Aleshores Descartes, per evitar problemes, no va voler publicar-la. o L’any 1637, fets ja els 40 anys, Descartes va publicar tres assaigs científics precedits per la seva obra més famosa: el Discurs del mètode, a on presentarà la seva teoria sobre l’adquisició de coneixement, i un primer esbós sobre els coneixements filosòfics que el mètode li ha permès d’adquirir. o Però va ser l’any 1641 quan Descartes va publicar la seva obra més important pel que fa a la presentació de la seva filosofia: Meditacions metafísiques. I aquest cop, les reaccions seran molt fortes fins i tot en la tolerant Holanda. Si no hagués estat per la protecció d’alguns importants personatges, Descartes hauria tingut importants problemes. o L’any 1649, i després de nombrosa correspondència, finalment accedirà a viatjar a la cort d’Estocolm, a Suècia, a on la reina Cristina li promet protecció i abundants converses filosòfiques. o Però degut a les moltes obligacions de la reina, les converses filosòfiques es feien a les cinc de la matinada. Descartes, que tota la vida s’ho va muntar per llevar-se tard, no va poder seguir el ritme. Va emmalaltir de pulmonia, i en pocs dies va morir. Era l’any 1650 i tenia 54 anys. o Descartes, en el seu rebuig a l’educació rebuda, no està posant en qüestió tal branca o tal altra branca del saber, sinó els fonaments mateixos del saber. L’educació rebuda li sembla sense cap mètode ni ordre, barrejant la física amb la metafísica i, aquesta amb la filosofia. 12.4.1. La unitat del saber: • Tot el saber de l’home és una única cosa, encara que aquest es manifesti en diverses ciències. La saviesa no és l’acumulació de coneixements, sinó una actitud que consisteix a regir-nos per la veritat. • Descartes vol trobar la veritat utilitzant, exclusivament, la raó. Per això cal establir un seguit de sentències o proposicions vertaderes, que siguin evidents per sí mateixes i no admetin cap mena de dubte. • El saber és un arbre a on les arrels són la Metafísica, el tronc, la Física, i les branques la resta de les ciències (també hi ha una jerarquia entre les branques) 12.4.2. La recerca del coneixement cert: • Les idees: El coneixement és una representació a la ment humana d’una realitat aliena. La representació són les idees i, per aquesta associació, el coneixement és l’anàlisi de les idees. Descartes es pregunta què entenem per idea, quines classes d’idees hi ha i quin és el seu origen. • Tipus d’idees atenent al seu origen: Innates: idees nascudes amb mi. Adquirides: idees vingudes de fora. Artificials: idees inventades per mi. • Tipus d’idees atenent a com es presenten a l’individu: Clares i fosques Distintes i confuses • Les idees que cal sotmetre a estudi són les idees innates, ja que les que provenen dels sentits no són fiables. Descartes adopta una perspectiva intel·lectualista. A més, només caldrà fixar-se en les idees que es presenten clares i distintes; clara perquè s’imposa per ella mateixa a d’altres, i distinta perquè no es pot confondre amb cap altra. Filosofia. 60

12.4.3. El mètode cartesià: • Cal reconstruir el saber seguint un procés deductiu sense cap obscuritat ni llacuna. Amb això Descartes pretén aconseguir un saber independent de l’experiència. • Descartes es fixa en les matemàtiques i la física i decideix adoptar una metodologia similar, encara que adaptada a la realitat de l’estudi filosòfic. • El mètode cartesià es basa en un mecanicisme en el procés d’organització i orientació mental. Hi ha dos processos de coneixement: La Intuïció que capta les idees sense possibilitat d’error La Deducció o mecanisme mitjançant la raó estableix les connexions entre les idees simples. • Cal partir de veritats absolutes i autoevidents que en derivin altres veritats evidents i així successivament tot construint un encadenaments de veritats. • En una obra titulada Regles per la direcció de la ment, Descartes parla de més de vint regles per a poder arribar al coneixement. Però desprès, en una altra obra titulada Discurs del mètode, Descartes ho simplifica a 4 regles. • Les quatre regles del mètode cartesià: Primera regla d’evidència intel·lectual. Només són certes aquelles idees que es presenten a la ment de forma clara i distinta. Aquí treballa la intuïció i en la resta de regles la deducció. Segona regla de la divisió. Cal dividir els problemes en els seus aspectes simples. Es tracta d’una descomposició de dades múltiples a dades bàsiques. Tercera regla o de la síntesi. Es tracta d’anar formant estructures de coneixement cada vegada més complexes. Quarta regla d’enumeració de les passes que es fan per a no perdre el fil conductor i evitar salts o llacunes. Aquesta quarta regla, té una missió d’enllaç amb la primera, i així torna a començar. 12.4.4. El dubte metòdic: • Tal i com hem vist, Descartes parteix d’una negació sobre els fonaments del saber tradicional aristotèlic i escolàstic. També hem vist com ha pensat una forma per arribar al coneixement vertader: les quatre regles. Ara bé, per poder arribar al coneixement, cal començar a desconfiar, és a dir, a posar en dubte els principis de la ciència, la metafísica i la filosofia que hi ha hagut fins ara. • Només podrem acceptar aquells principis sobre els que no hi càpiga cap dubte. I si els sentits ens enganyen de vegades, no els podem posar com a font de coneixement. • A més, recordem que tampoc es refia de les ciències del moment. Aleshores, ¿què li queda? Les matemàtiques; Descartes s’adona que 2+2 són 4 sempre, en qualsevol circumstància i sense possibilitat de que no sigui així. • Però Descartes no sembla content i afegeix: i si un geni maligne m’està enganyant i fent que jo cregui que les matemàtiques son un saber indubtable? • Així doncs, no hi ha res que sobrevisqui al dubte cartesià. I no es tracta d’un dubte escèptic, que està de tornada de tot i que res li afecta. Es tracta d’un dubte honest i curiós. Però és un dubte tan metòdic, que el fa dubtar de la seva mateixa existència. ¿Qui no ens diu que en realitat som el somni d’algun altre ésser? 12.4.5. La certesa fonamental: • Un cop arribat a aquest extrem aparentment sense sortida, Descartes comença a rumiar i creu que, malgrat tot, si ell està dubtant de tot, ell es alguna cosa. Encara no sap què és, però sí comença a estar-ne segur de la seva existència. • I així arriba al seu primer principi del nou edifici filosòfic quan afirma: penso, doncs existeixo. El jo cartesià esdevé un principi sòlid i evident. Resisteix qualsevol dubte ja que, en sí mateix, dubtar és pensar, i aquest acte és real. La certesa de Descartes no és fruit d’un raonament o d’un sil·logisme, sinó que és intuïció en estat pur. I és una intuïció clara i certa com ens demana la primera regla. I aquesta intuïció porta al principi d’autoconsciència: nosaltres som una res cogitans (una cosa pensant) 12.4.6. Altres certeses: • El cogito ergo sum marca a Descartes una línia a seguir. Cal trobar altres intuïcions amb caràcter de veritat absoluta. Aleshores Descartes ensopega amb la idea de Déu. I pensa: ¿com jo, ésser imperfecte, puc tenir una idea de perfecció absoluta dins meu? I la resposta és clara: la idea de Déu és l’evidència de la seva existència, amb el que ja hem trobat una altra certesa absoluta i certa.

Filosofia.

61

No hi ha pèrdua ni degradació. etc. • Un cop establerts aquests principis.4. Això implica que la mort del cos sempre obeeix a causes fisiològiques i no pas a l’abandó de l’ànima del cos. 12. Aquest no pot existir ja que el món és ple com un ou. • El món esdevé un gegantí rellotge mecànic ple de rodes dentades. és l’únic ser en el que es troben alhora dues substàncies: res cogitans i res extensae. • L’ànima és pensament (recordem que és la res cogitans) i no és vida. El món de qualitats. a les mateixes conclusions que havien elaborat la metafísica i la teologia tradicionals. El moviment va ser impulsat per Déu i roman permanent i inalterable. 12. ja que la matèria és només extensió: extensió i moviment. sabor. els animals. A més.4.La dependència de Déu no porta. i ell. Descartes rebutja el buit que preconitzaven els atomistes. • L’univers esdevé simple i comprensible i la matemàtica no és només la ciència dels nombres. • Filosofia. mentre que la res extensae pertany al món material. ja que no hi ha cap possibilitat de tenir d’elles una idea clara i distinta. coherent amb el seu pensament va contestar que en lloc. a la possibilitat pràctica de transformar el món. el cos humà. ja que si tinc la idea de Déu perfecte. I conclou amb una afirmació que trenca amb la tradició renaixentista: la res cogitans pertany al món espiritual.7. • Així doncs. i ja hem vist que el món espiritual no té res a veure amb el món material. La Natura ja no és la mare. i tota la realitat cal explicar-se-la a partir del xoc entre les partícules de matèria. sense utilitzar cap component màgic. El món és doncs. doncs. matèria en moviment. A partir de Descartes. cal una relació força estreta per a poder explicar els sentiments. La certesa de la idea de Déu allunya també el fet de que nosaltres podem ser el somni d’algun altre. el model mateix de la realitat. La resta de propietats (color. dóna pas al món de les quantitats. sinó que és també. • Els moviments del cos són el resultat del pilotatge de l’ànima. • L’explicació mecànica del món que fa Descartes. Déu és esperit. que el món material té una propietat essencial: l’extensió. Les lleis que regeixen el moviment són les següents: Principi de conservació: el moviment roman constant. aquest no pot mentir-me. Ara bé. El món com una màquina (el mecanicisme cartesià): • Descartes afirma. 62 . • Així és la mateixa certesa de Déu que també reforça la certesa de la meva existència. • Descartes i els seus seguidors van ser acusats d’heretges quan un teòleg li va preguntar a on estava Déu. L’ànima i el cos: • El model d’ésser humà cartesià.) són secundaries. les plantes i els minerals començaran a ser estudiats com una màquina. sinó un despersonalitzat i fred mecanisme. ja que aquestes ens parlaven de que tot està impregnat d’esperit i de vida. herència d’Aristòtil. tot el que correspon al món material (res extensae) ha de trobar les seves explicacions en els principis de la mecànica. intentant entendre llur mecanismes de funcionament. bressol de l’ésser humà. pes. Descartes ja està segur que pot començar a descobrir la resta de veritats al món. • El mecanicisme cartesià va permetre que la ciència passés d’un estadi de pur coneixement teòric. A més. Principi d’inèrcia: el cos es manté en moviment fins que xoca amb un altre i li trasllada el moviment (com boles de billar) Tendència al moviment rectilini: és el moviment originari del qual en deriven la resta. Ni tal sols Déu hi té res a veure després de la creació.8. suposa un seriós pas endavant per establir una realitat mesurable i dominable per l’ésser humà. • Descartes rep crítiques sobre aquesta explicació: una deixeble li escriu una carta tot qüestionant-li la possibilitat de que hi hagi alguns trets de l’ànima que Descartes no conegui. I això trenca també amb la tradició escolàstica que donava molt poca importància a les matemàtiques. els apetits. però a Descartes. O millor encara. No hi ha realitats intermèdies i aquest aspecte és el que trenca amb idees renaixentistes. L’univers cartesià és exclusivament matèria i moviment.

un seguit de normes morals. • La ètica cartesiana pretén sotmetre la voluntat a la raó. Quarta regla: o regla del compromís personal en la recerca de la veritat.9. 63 . • Filosofia. fa lliure a l’ésser humà. Descartes proposa a la seva obra Discurs del Mètode. Segona regla: o regla de la constància independentment de la opinió general. Aquestes normes són presentades en aquesta obra amb caràcter provisional. En aquesta obra Descartes situa l’ànima a la glàndula pineal. Per a Descartes és imprescindible un cert ordre i tranquil·litat per a poder buscar la veritat. Les regles de la moral provisional: • Per tal d’afavorir el domini de la raó sobre les passions. Tercera regla: o regla de l’esforç personal. i dels preceptes de la religió. i en conseqüència la veritat. Descartes escriu el Tractat de l’home.Per a donar resposta. Descartes creu que cal una reforma interna tot aplicant les regles per a la correcta direcció de la ment. Primera regla: obeir lleis i costums del teu país. en conseqüència només s’obeeix a sí mateix. 12. ja que. Descartes identifica virtut i raó. en lloc d’obeir a forces alienes. una agosarada precursora dels tractats de fisiologia. La raó.4.

• Al final de la seva vida. o El model empirista de la ciència. La filosofia de Hobbes s’ocupa dels cossos. • Segons Hobbes. o A finals del XVII i. creu. I per sobre de tot. Va treballar a cases de nobles com a preceptor i això li va permetre uns ingressos per a dedicar-se a estudiar.2. • Per contra.2. 13. És una època de científics: Isaac Newton i Watt en són un exemple. al revés del que fa la noblesa del continent. la ciència i la política. No s’ocupa de Déu ni de la teologia. els cossos es divideixen en tres tipus: • Naturals no animats. • Va fer els estudis superiors a Oxford. al desembre de 1679.2. s’observarà la naturalesa humana per a fer judicis polítics. • La necessitat d’una nova ciència de l’Estat d’acord al model de Galileu. Vida i obres: • Va néixer a Malmesbury el 1588. afavorirà un ambient de bonança per les ciències i la filosofia. El concepte de Filosofia a Hobbes: • Hobbes rebutja. Els empiristes i els il·lustrats tenen en comú que tots dos corrents defensen la no existència d’idees innates i que la font del coneixement són els sentits. • La barreja perniciosa que ha suposat la filosofia antiga amb la medieval i la Bíblia amb les idees platòniques. o Al continent. Introducció socio-política: o És un corrent que es data durant el segle XVII i gran part del XVIII. com per exemple un arbre 64 Filosofia. Tampoc de la Història. de forma que els interessos d’aquesta són els mateixos que els interessos de la burgesia. les seves causes i llur propietats. sobre tot a les Illes Britàniques. hi ha una nova manera d’enfocar la filosofia. Són temps de canvis polítics. Hobbes creu que Aristòtil ha estat la pitjor influència que ha pogut tenir l’ésser humà. • Va morir als 91 anys. • La necessitat de rebutjar la metafísica de la filosofia. els sentits són previs al coneixement (a priori). o La monarquia parlamentaria de caire liberal que s’assentarà a Anglaterra.1. Aviat Anglaterra va ser el bressol de la Il·lustració europea. I qui més l’influencia és en Galileu. • Les seves obres principals són: Objeccions a les meditacions cartesianes (1641) De cive (1642) De corpore (1655) De homine (1658) Leviatan (1651) 13. el parlamentarisme i la divisió de poders en política seran les grans aportacions dels corrents filosòfics d’aquesta època. ja que la burgesia vol tenir més coses a dir.2. • Hobbes va passar molt de temps a França i a altres parts d’Europa.1. i pel que fa a la política.13. Va aprendre ràpidament llatí i grec i li agradava molt l’escriptura i els idiomes clàssics en particular. es contrari al d’Aristòtil. Hobbes exposa molt clarament el nou clima espiritual: • Els mèrits de Galileu en les descobertes físiques. • En una carta al comte de Devonshire. L’empirisme. la filosofia hereva d’Aristòtil i els escolàstics. Thomas Hobbes 13. mica en mica. s’acabaran les guerres i els conflictes entre Estats. però la noblesa a les illes. • La buidor de conceptes en la filosofia grega clàssica. És a dir. el racionalisme cartesià va donant pas a la revolució il·lustrada. L’observació científica esdevé el mètode per excel·lència. participa en el comerç. així com el pensament de Francis Bacon. D’aquesta manera. Thomas Hobbes: 13. o L’Anglaterra del segle XVII és monàrquica. sobretot. . com d’altres a la seva època. La filosofia i la ciència observaran abans d’emetre judicis. li van amargar una mica l’existència amb acusacions d’heretge i ateu. • Hobbes va ser un gran pensador polític. el racionalisme cartesià l’impressiona positivament. Part del seu pensament està abocat a fer de la política una disciplina exacta seguint unes regles científiques. A Itàlia va conèixer a Galileu. al llarg de tot el XVIII. • El concepte de filosofia en Hobbes.

Les dues obres principals de Hobbes. son en realitat causades pel moviment d’aquests. tampoc hi ha espai pel bé o mal objectius. • Per a Hobbes. és a dir. ni tan sols pels valors morals. I aquesta divisió és la causa de la seva trilogia que hem anomenat en les seves obres (De Corpore. les definicions expressaven l’essència de les coses. De Cive. si les paraules són arbitràries. l’ésser humà. El Nominalisme: • Hobbes elabora un sistema previ a l’estudi del cossos. 65 . l’Estat. • El bé és quelcom relatiu i. Hobbes recupera una tradició filosòfica anglesa de l’escolàstica (les acaballes de l’escolàstica): es tracta del nominalisme (recordem a Ocam). És més. però ara. en la mesura en que són observacions subjectives. és a dir. • I una altra conseqüència a aquest relativisme materialista és la pregunta per com construir una teoria política decent? (una teoria de l’Estat). • Aquesta concepció materialista té també altres conseqüències: si tot obeeix a una raó mecànica. només ens expressen el significat de les paraules. Això és el discurs de Protàgores uns quants segles abans (recordem els sofistes i la polèmica amb Sòcrates). no ha de ser objecte de la Filosofia. Gràcies a aquesta ordenació. però també d’endreçar-los de forma sistemàtica. • Aquesta tesi absolutament materialista de Hobbes. el corporeisme mecanicista va suscitar força polèmica al seu entorn. Els cossos. De Cive i Leviatan es dediquen a donar-nos les respostes.2.2. Sobretot en aquelles obres. 13. totes les qualitats dels cossos. inventats per l’home. Hobbes també presenta la següent divisió. més val que s’ho estalviï.5. Corporeisme i Mecanicisme: • Hobbes intenta explicar la realitat en funció de dos principis: • L’estudi del cos. De Homine. capaços de portarnos records de coses passades. entès com moviment físic. com per exemple. • Això té una conseqüència immediata: des de Aristòtil. Teoria de l’Estat en Hobbes: • Hobbes parteix de dos pressupòsits essencials: • Filosofia.2. mesurable. en les que Hobbes ho va portar fins l’extrem d’explicar Déu en clau mecanicista. 13.4. • Per a fer-ho. Es tracta d’un sistema lògic que conforma les normes referents al mode correcte de pensar. Així van néixer els noms. • Hobbes afirma que els pensaments són fluïts que van i venen. • Artificials. no hi ha espai per a la llibertat. entès com allò que no depèn del nostre pensament i ocupa un espai. que no es contradiu amb la primera: Cossos Físics Cossos Naturals Filosofia de la Naturalesa Cos Humà Filosofia = Ciència dels Cossos Cossos Artificials o Estat Filosofia Política Tot allò que no és corpori. • L’estudi del moviment. l’ús d’aquestes també ho serà. som capaços de comunicar els nostres pensaments als altres. en conseqüència. com per exemple. L’ésser humà i l’Estat). el mal també.3. Les definicions. 13. amb Hobbes.• • • Naturals animats. Hobbes és taxatiu quan afirma que aquell qui busqui un altre tipus de Filosofia als seus llibres. doncs.

• La raó. • És important remarcar que aquest pacte social no és un pacte dels súbdits amb un monarca. • Cadascú tendeix a emportar-se tot allò que li servirà per a protegir-se i sobreviure. • Tothom té dret a tot. Homo homini lupus2. Això no treu que el seu corporeisme. sinó de tots els integrants de la societat en igualtat de condicions. el constant estat d’alerta i defensa no ens deixa dedicar-nos a altres coses més productives. Recordem que el corporeisme mecanicista nega la llibertat personal. Aquesta frase defineix clarament la filosofia política de l’autor anglès. sinó una raó freda i lògica). • A Hobbes se’l va acusar d’haver escrit el Leviatan per a guanyar-se el favor de Cromwell i donar legitimitat a la dictadura d’aquest. No hi ha cap llei natural que limiti les aspiracions o anhels dels éssers humans. L’ésser humà sí. • L’egoisme i l’acord previ són els eixos de la teoria política de Hobbes. si es porta a l’extrem. o el que és pitjor. tret del monarca. les persones correm el risc de perdre els nostres bens. (Això implica que també tenim un mal que no és relatiu: la mort). Però ja no és per comandament diví. A més. sinó per un pacte social. • També el van acusar d’ateu. Res a veure amb la igualtat i la necessitat aristotèlica de formar societats (com les formigues o les abelles). Però aquesta afirmació és no conèixer bé el pensament de Hobbes. És l’únic dipositari de les renúncies a drets que implica el pacte. Entre els éssers humans no. doncs. • Cadascun dels animals que viuen en societat desitgen el mateix bé que la col·lectivitat. ja que aviat. però Déu està massa present en la seva obra com perquè això sigui veritat. Això és nova causa de discòrdies i guerres. No és un pacte a l’estil Rousseau: el monarca no pot participar en el pacte. La justícia neix de convencions entre els éssers humans.Malgrat ens ha dit que tots els bens són relatius. No hi ha. és un àtom d’egoisme. Homo homini lupus: famosa frase de Hobbes que significa literalment “l’home és un llop per l’home”. Però no el comportament raonable com a valor moral. • No existeix cap justícia natural ja que no hi ha tampoc valors absoluts. • Per a Hobbes. fins i tot l’Església. • Entre els animals existeix un consens innat i natural. • Els animals no s’acusen entre sí. Tots els poders li estan sotmesos. • Els animals no troben defectes a llur societats. 2 • Filosofia. acabi negant o comprometent l’existència de Déu. els éssers humans estan en guerra permanent. • Si les coses segueixen així. però ell conserva intactes tots els seus drets originals.6. sinó la raó com a capacitat intel·lectual (no hi ha cap raó moral que ens empenyi a canviar aquesta situació.2. • La teoria política de Hobbes és la d’un Estat Absolutista radical. qualsevol es creuria amb el dret a fer de sobirà. doncs. El dret a la vida i a conservar-la. cada persona és diferent a una altra. possibilitat a ajuntar-se de forma natural. Els éssers humans sí. cosa que no passa entre els éssers humans. • Hobbes cita les següents raons diferenciadores: • Entre els éssers humans hi ha disputes. n’hi ha un que no ho és. 13. encara que Hobbes admet que sovint mal utilitzada. • Els animals no tenen el do de la paraula. Algunes conclusions: • No és casualitat que Hobbes utilitzi el nom de Leviatan per a anomenar el seu Estat ideal. • Aquesta situació d’incertesa se soluciona gràcies a dos factors: • Un instint de supervivència que fa no desitjar la guerra. 66 . • L’Estat de Hobbes és. • L’Estat de Hobbes és absolut en tots els sentits: el monarca està per sobre totes les lleis i pot opinar i dirimir diferències. Si això no fos així. un ens artificial i el seu naixement obeeix a les següents causes: • En l’estat natural. no s’evitarien les guerres. odis. la nostra vida. cosa que no hi ha en el regne animal. enveges.

Els tipus de coneixement: o Segons Hume. A més. per força la idea ha de fer referència sempre. en les ciències empíriques. passions. Les relacions d’idees s’estableixen en les matemàtiques. la veritat de las quals les coneixem a priori. Afirma que es fa a base de sensacions. en contra dels El coneixement científic esdevé un coneixement probable que no afegeix gaire sobre la realitat de les coses. ja que només es diferència per la força en que la sentim. 67 . o Molt aviat es va apassionar per la filosofia fins arribar a l’extrem de negar-se. 14. El contingut de la ment són percepcions que. les percepcions s’associen amb les idees. Hume creu que la raó per la que unes idees s’ajunten i es barregen amb unes altres obeeix a les lleis d’atracció física dels cossos descoberta per Newton. apareix a la nostra ment una idea. Un escèptic moderat: o David Hume porta fins a l’últim extrem els plantejaments filosòfics empiristes dels seus predecessors. Així doncs.3. La idea depèn de la percepció.Relació de causa i efecte. conceptes particulars modificats per a ferlos més generals. Sovint les proves no són més que probabilitats.2.Qüestions de fet. Les idees complexes: o Les idees es poden associar per a formar idees més complexes.14. o La llei més important per a Hume és la de la causalitat.5. Són afirmacions que no tenen demostració sinó proves de la seva veritat. se divideixen en dos grans classes: . la filosofia moral i polítiques. o En primer lloc sempre apareix la impressió. sinó que es queda en les aparences. a allò de particular i mai a res universal. 14. quan podem afirmar la validesa d’una. o pensem en quelcom dolç o amarg. Si de cas. o Hume vol fonamentar la ciència de l’home sobre bases experimentals. És una clara crítica a les tesis dels racionalistes. totes les operacions de l’enteniment es poden reduir a dos: . aquesta nova ciència estarà per sobre de les altres ciències físiques. Per saber la veritat d’aquestes afirmacions. 14. o Segons Hume. però no raonaments que ens donin veritats. sinó sempre associat a una idea semblant. La causalitat: Filosofia. Segons Hume aquesta idea va ser un gran encert filosòfic. la raó només pot fer càlculs matemàtics.Contingut de temps o lloc. i després sorgeix la idea.Percepcions de tipus impressions (sensacions. no ho podem fer en abstracte. emocions) .Percepcions de tipus idees (sensacions de baix nivell) o La diferència entre els dos tipus és la força amb la que es presenten a la nostra ment i l’ordre o successió en que es presenten.Relacions d’idees. l’àlgebra i la geometria.1. A més. Les impressions i les idees: o Tot el que hi ha a la nostra ment procedeix dels sentits. mai intentant formar el concepte pur a la ment del nen. S’utilitzen en el món dels fets i sobre tot.6. Creu que està cridat a ser el nou Newton de la naturalesa humana. .Semblança. ja que aquestes depenen en gran mesura del mateix home. La negació de les idees universals: o No existeixen els conceptes universals. hi ha tres lleis que permeten l’associació d’idees: . Són relacions. o La seva tesi postula que sense l’experiència i els sentits. . . 14. Hume posa l’exemple d’ensenyar un nen petit la idea de vermell. I això implica que la diferència entre sentir i pensar s’ha reduït dràsticament. Aquesta idea l’havia dita ja un filòsof empirista anglès anterior a Hume: George Berkeley. o Les idees sempre fan referència (estan associades) a una primera impressió d’un fet o fenomen particular. podem afirmar amb tota seguretat la falsedat de l’afirmació contrària. o Si pensem en el color vermell. Quan recordem una impressió. 14. David Hume: 14. o la idea de dolç i amarg.4. Aquesta és la raó per la que les idees són més febles que les impressions. Així doncs. Res no hi ha que s’hagi pogut crear sense la intervenció dels sentits. o Les idees són el resultat d’una operació de la ment sobre les dades prèviament obtingudes a través de les impressions. Amb l’enteniment ja en tenim prou per saber la seva validesa o falsedat. ens cal comprovar-ho a posteriori.

El seu raonament rau en la relació que estableix entre les passions. el concepte de llibertat és una quimera. o fins i tot del jo corporal. una quimera. No hi ha manera de relacionar Déu amb les nostres impressions. i el que ell denomina “aquella persona particular. i totes les que se’n deriven. sigui internament o externament. Les Passions i la Llibertat: o Les passions són connaturals a l’ésser humà. Filosofia. Però en realitat sempre estem condicionats.9. Kant dirà coses diametralment oposades. i per aquesta raó.L’existència de les coses fora de nosaltres no és objecte de coneixement. i després una altra. de l’existència del jo com a ens real. la humilitat.Si tot són impressions –objecte i subjecte– com els podem diferenciar? o La resposta de Hume és: . El jo és un conjunt d’idees que les acostumem a veure plegades. I que sempre ens ha passat així. cadascun de nosaltres està íntimament convençut”. l’existència d’un objecte. la pietat. 14. no podem afirmar tenir impressió d’una relació causa i efecte. o I en aquest aspecte. les generositats. Aleshores l’existència de l’objecte esdevé una producció de la imaginació. o Aquest escepticisme el porta a una negació frontal de la metafísica. l’odi. o Hume dirà que quan afirmem que una cosa es causa d’una altra. 68 . Si de cas. o Aquestes impossibilitats i aquestes limitacions porten a Hume a un escepticisme moderat però bastant clar. la desesperació o la tranquil·litat. o Fidel al seu empirisme extrem.Les passions directes: depenen de forma immediata del plaer i del dolor. el temor. l’aversió. . o Hume parla força sobre les passions. sinó de creences. l’ambició.7. l’alegria. Crítica: o Hume critica el concepte de substància: . la tristesa. o Els filòsofs racionalistes havien dotat als fenòmens de causa i efecte unes raons carregades de sentit metafísic: l’ordre de Déu.Hume dubte.Tot allò que no és una impressió no té cap validesa objectiva. ja que afirmar que Déu existeix és dir que prové d’una impressió nostre. sinó que tan sols podrem afirmar haver sigut testimonis d’un fenomen i després d’un altre. . o Si recordem que les idees provenen de les impressions. l’esperança.Les passions indirectes: són les formades per l’orgull. o Hume redueix la causalitat a l’hàbit de veure dos fenòmens junts i la creença de que sempre aniran junts. no pot conduir la voluntat. Hume distingeix dos tipus de passions: . . la malignitat.8. una absència de coacció externa. És a dir. El costum fan que pensem que existeix la substància jo. David Hume dóna prioritat a les passions sobre la raó. Exemple de l’arbre. La raó. Els empiristes negaran aquest aire metafísic i diran que la relació causa i efecte és el resultat de una activitat humana. Alguns estudiosos de Hume diuen que fins i tot cal entendre tota la filosofia de Hume en clau del seu interès cap a la moral. s’està referint al seu concepte de jo. les accions i sentiments de la qual. Però aquest cop l’associa als sentiments i no a la raó. 14. o La filosofia ens ensenya que les impressions són percepcions. No podem inferir d’una impressió. perquè abans ja hem vist que el principi de causa i efecte no és vàlid. a més. però no és correcte aquesta acusació. també. . subjectives. podríem afirmar que va acabar sent un agnòstic.14. La Matèria i l’Esperit.L’existència d’un jo és també objecte de creença. l’amor. la vanitat. per exemple el desig. l’enveja.Només captem un seguit d’impressions i idees. ja que l’objecte d’estudi d’aquesta són les substàncies. o Les conseqüències a aquesta crítica són: . és a dir declarant-se incompetent per a decidir si Déu existeix o no. o Fins i tot Déu queda afectat. o Hume anirà més enllà i afirmarà que la causa i l’efecte només els podem conèixer a través de l’experiència i mai gràcies a un raonament o deducció. o Mai podem percebre el jo com una idea simple. o Hume va ser acusat d’ateu. i clarament Déu està més enllà. Més aviat el defineix com una casualitat. La moral de Hume: o El tema de la moral va ser un dels temes preferits. però la part més important és la recuperació del jo que havia rebutjat com a ens objectiu. en realitat hauríem de dir que estem acostumats a veure succeir una cosa. o Per a Hume.

però és un sentiment d’un tipus especial. quan no una clara aversió. la resta de ciències abstractes.Però també explica.La religió no té un fonament racional. La idea d’un ens diví neix del terror a la mort i la perspectiva d’una vida més enllà de la mort. Però la religió. i això ho valorava com un tret positiu.La religió té un fonament instintiu. però no de demostració. A més. . La moral suscita passions i promou o impedeix accions. o Pel que fa a les ciències abstractes. és un poble irracional (mancat de raó) 14. ja des de jove va mostrar una certa indiferència per la religió. és a dir. Hume nega tots els discursos que s’han fet en la història de la filosofia sobre l’existència de Déu provada amb raons. però sí es mostra força ambigu al respecte de l’existència de Déu. són objecte de constatació. Recordem que la ètica es fonamenta en els sentiments. ja que així només es tractaven els temes adients a les limitades capacitats intel·lectuals de l’ésser humà. o En conseqüència. l’acostumem a sentir quan duem a terme accions útils. La religió de Hume: o Hume no va mostrar un interès especial per la religió. . que aquest aspecte utilitarista va més enllà de la pròpia persona i té un caràcter social: és la recerca de la utilitat per a tothom.La moral és un sentiment. ja que la virtut provoca un plaer especial. . 69 . 14. o La conclusió és que a tots els àmbits domina l’experiència i mai el raonament: . la raó col·labora amb les passions orientant-les.L’estètica en el gust. Aquest corrent de pensament creia en un Déu racional. - Filosofia. I amb això.La religió es basa en la fe. . .La moral es basa en el sentiment. No hi ha cap connexió entre ètica i religió. I amb això es diferencien de les idees. . Com a molt. les matemàtiques.10. . Hume va dir que la nostra limitada capacitat només permetia de conèixer certes relacions d’idees.11. Però Hume nega aquesta postura dient: . o Hume no es mostra com un ateu dogmàtic i absolut. Hume també defineix vici i virtut.A les Investigacions sobre els principis de la moral Hume afegeix que aquest plaer especial que és la moral. Sembla haver una influència d’idees d’Epicur pel que fa aquesta idea de la religió. I això no ho pot fer la raó. va ser objecte de les seves reflexions. Sense dubte valora negativament la religió. o La postura de Hume respecte a la religió no té massa a veure amb un corrent de pensament propi dels segles XVII i XVIII: el deisme. La dissolució de l’empirisme en l’escepticisme de Hume: o Hume es considerava a sí mateix un escèptic moderat. . els altres objecte de la ment). La resta de temes abstractes pertanyen al gènere de dades de fet (recordem què són? són aquell tipus d’objecte que se situa davant la ment i del qual la proposició contrària no és il·lògica. però també afegeix que un poble sense cap religió. És un sentiment particular de plaer i dolor.Ja hem vist que Hume nega que la raó pugui conduir la voluntat. I amb aquesta afirmació Hume dóna un caire utilitarista a l’ètica.Les ciències empíriques es basen en l’experiència. en la mesura en que és una activitat de l’ésser humà. Tampoc ho pot fer amb la moral. que pot ser aprehès per la raó.Tampoc té res a veure amb la moral. i el vici provoca un dolor particular.

millor encara. La raó il·lustrada ha d’actuar com la física de Newton: no busca trobar l’essència de la llei de la gravetat. no es tracta d’un moviment compacte. aprendre com funciona. La Il·lustració a Anglaterra. partint de l’experiència. 15. .Forta defensa del coneixement científic i de la tècnica. sinó que ha d’acompanyar a la vida en una unió compromesa. És tracta d’una religió natural amb trets de deisme: Acceptació de l’existència de Déu. la raó és una cosa bastant més modesta. Fins i tot amb una clara tendència al menyspreu de la religió. El pensament il·lustrat vol canviar el món i no limitar-se a descriure’l. . La raó no es limita a analitzar i desfer. però. Spinoza o Leibniz. o les idees innates dels racionalistes. • La filosofia ja no és una activitat passiva.1. no deixava d’haver una certa tendència a definir veritats eternes. 15.Malgrat la seva popularitat. • La filosofia il·lustrada ha de tocar més de peus a terra. És a dir. . Però sempre parlant del que en deien la religió positiva. o Les característiques bàsiques del període il·lustrat són: .La veritat es basa en la raó humana i cal criticar les tradicions . 15.Una forta confiança en la raó humana i un us crític d’ella per a alliberar-nos de: o Dogmes metafísics. autocontemplativa. sinó una forma d’adquisició. Però la qüestió esdevé aleshores. aquelles que ens fan participar de l’essència divina. tret de la confiança quasi cega en la raó humana i la seva capacitat. La raó il·lustrada: • La Il·lustració és una filosofia optimista. ens trobem davant una raó empírica. de definicions. és a dir. el pensament il·lustrat s’escampa amarant des de Portugal fins a part de Rússia. És la filosofia de la classe social burgesa que està en ascens o. la irreverència i el sarcasme és un tret característic de la Il·lustració pel que fa a la religió. Cal aprendre més per a créixer intel·lectualment i alliberar la ment dels prejudicis. la raó tracta les veritats eternes. sinó una manera de fer. ja que malgrat l’empirisme anglès. Introducció: o Kant va dir que la Il·lustració va ser la sortida de la minoria d’edat per l’ésser humà. de quin tipus de raó estem parlant: Als grans sistemes metafísics del segle XVII d’autors com Descartes. No és una possessió. o Relacions deshumanitzants. de la ma dels il·lustrats.3. o Supersticions religioses. Déu crea i governa el món. o Tiranies polítiques. però aquest cop es tracta d’una raó molt semblant a la de Locke: una raó limitada i controlada per l’experiència. la raó il·lustrada no té res a veure amb les veritats revelades de la religió. els il·lustrats confien en la raó com ja ho van fer Descartes.1. El lema de la Il·lustració fou: “Sigues valent en utilitzar la teva pròpia intel·ligència”. 70 Filosofia. sinó que. • Els fonaments o la base d’aquest progrés (espiritual. o Prejudicis morals. La filosofia il·lustrada no és un conjunt de tesis o de pensament. . pedagògics i polítics i mica en mica. Però al llarg del segle XVIII. material i polític) és l’ús crític i constructiu de la raó. parlava d’una religió natural que la raó sí pot acceptar. Acceptació d’una vida més enllà de la mort. La Il·lustració va ser també la conversió de la filosofia. sinó que després intentarà reconstruir un nou edifici filosòfic i científic.Pràcticament és la filosofia única europea al llarg de tot el segle XVIII. França i Alemanya 15.1. • Les explicacions metafísiques ja no serveixen. Crítica a la Religió: • El moviment il·lustrat és un moviment laic. és una filosofia que s’esforça i treballa a favor del progrés.1. a on aquesta va començar a acompanyar les ciències. Spinoza o Leibniz. • La Il·lustració. Així doncs. el conjunt de ritus i organització humana de l’Església. És la força que mou l’esperit a cercar i trobar la veritat.1. Crítica a la Metafísica: • Així doncs. • En resum.2. Es tracten temes filosòfics.15.

o Alguns autors parlaran sobre els aspectes místics tot dient que els misteris. Es tractava d’un corrent burgès i. o és que encara no sabem que són però ho sabrem més endavant. i el poble nordamericà escriurà una Declaració de Drets en un clar exemple d’aquest iusnaturalisme: Llibertat Igualtat Propietat Seguretat Dret a la resistència a la opressió. en termes generals la Il·lustració carrega contra les supersticions i els ritus. amb contactes amb l’aristocràcia intel·lectual. durant el segle XVIII es consolida el sistema parlamentari. amb el que també deixen de ser misteris. • Però alhora va ser un corrent sorprenent per la seva difusió a tota Europa. alguns autors van parlar. erudit i retòric. 71 . sobre tot. La Il·lustració anglesa vol que la religió estigui sota control de la raó. 15. S’havien adonat ben aviat de la força dissolvent de les tradicions que era l’Enciclopèdia. una mica a la ombra de la Il·lustració de França. És la primera aplicació de quelcom semblant a la teoria de la separació de poders (legislatiu.1. Montesquieu i Rousseau entre d’altres. que el deisme accepta l’existència de Déu i malgrat aquesta postura sembla molt radical. Malgrat això es va publicar sencera. La Il·lustració a França: 15. la Il·lustració ens parla d’una religió natural (aquells principis morals vàlids per a tota la humanitat). El Dret Natural: • En el seu procés crític. La difusió del pensament il·lustrat: • El pensament il·lustrat no era conegut per la majoria del poble. • Aquests escrits i aquest esperit són els que animen l’Estat modern de Dret. però no governa" Qui governa és el Parlament i els ministres. • Altres col·laboradors de l’Enciclopèdia van ser Voltaire. un ideal iusnaturalista. • Filosofia. • Quan es va publicar el primer volum. i aleshores deixen de ser misteris. però no contra Déu. o Recordem.3. o millor encara. la Revolució Francesa escriurà els Drets de l’Home i del Ciutadà. de la possibilitat real de conèixer Déu mitjançant la raó. Una poderosa arma de difusió d’una nova cultura molt crítica amb el saber tradicional. És a dir. va desenvolupar el seu discurs al voltant. La Il·lustració a Anglaterra: o La Il·lustració anglesa fou el resultat de la combinació de l’empirisme de Locke i Berkeley. o se sap què són. o Aquesta polèmica es resum en una eliminació total de qualsevol aspecte místic de la religió. per poder oferir-lo a les generacions futures.2. o La Il·lustració anglesa. segons el qual "El rei regna. les cartes i els assaigs. l’Enciclopèdia Francesa. 15. En definitiva. però també ens parla d’un dret natural. L’Enciclopèdia: • És una obra col·lectiva d’il·lustrats francesos i la obra més representativa de la Il·lustració a França. executiu i judicial) propugnada per Montesquieu. un dret racional. però al final va acabar sent una obra molt més ambiciosa i completa.1. • Fruit d’aquests corrents. • L’Enciclopèdia va ser una gran obra política i social. Això no vol dir que no hagi hagut algun pensador il·lustrat que s’hagi mostrat clarament ateu. de la polèmica entre la religió natural i la religió positiva i aspectes de la moral. va haver una forta reacció negativa per part de l’església. si de cas. 15. Els mitjans utilitzats per aquesta difusió van ser les acadèmies. i el sistema científic de Newton. El seu principi inspirador es pot resumir en cal atenir-se als fets. • L’Enciclopèdia s’escriu amb l’esperit de difondre la cultura i el coneixement i el seu objectiu rau en la unió de tot el saber de la humanitat.5. Els seus principals promotors són Denis Diderot i Jean d’Alembert. sobre tot. la maçoneria. La obra va partir de la idea d’un llibreter de traduir un diccionari anglès.15.4. a on les lleis són conformes a la raó. o En aquest aspecte. no obstant. la Il·lustració a Anglaterra sí que equipara religió natural a deisme: la raó és la que mana.2.1. Políticament.

sinó que també hi havia polèmica entre els il·lustrats per les formes d’entendre i interpretar les idees els uns dels altres. i la il·lustració francesa i anglesa. 72 . l’heretarà Kant.15. la qual cosa permetrà.4. És a dir. sinó en la forma en els que els tracten: la recerca d’un plantejament absolutament lògic. reforçaran el paper de la moral. limitant-la a un decàleg de moral. o Sovint la Il·lustració anglesa és un anar i venir de obres que són contrapropostes d’altres obres d’altres autors. anys després. Newton. i així de forma continuada. Aquesta forma de fer sistemàtica i perfectament lògica. les raons i les implicacions de les accions i els pensaments. la moral kantiana. o Hi haurà autors que parlaran també de la importància de ser persones “lliurepensadores”. que són els mateixos que la il·lustració francesa o anglesa. Aquesta postura vital implica una curiositat vital i un no creure’s res sense preguntar-se. la polèmica no era simplement entre partidaris il·lustrats de la religió natural i partidaris no il·lustrats de la religió positiva. Però aquesta limitació dels aspectes mistèrics de la religió. Filosofia. o Degut a aquesta polèmica interna. La Il·lustració a Alemanya: o La importància de la il·lustració alemanya. abans. o Els orígens de la il·lustració alemanya cal buscar-los en Leibniz. alguns autors faran una simplificació de la religió. Spinoza. no és tant en els temes.

matemàtiques i ciències naturals. capital del ducat de Prussià. van desequilibrar el ja difícil equilibri europeu. socials i culturals. Es pot parlar d’un antiracionalisme que pretén el retorn a la mística i a escapar de les limitacions que empiristes i il·lustrats ens havien posat. a les afores de la ciutat. o Entre 1730-32. cal assenyalar la Revolució Francesa a finals de segle i l’ascensió de Napoleó al poder de França. aquest nou corrent romàntic ens parla de sentiments.3. assisteix al Collegium Fridericianum. per un retorn a la religió positiva. El seu professor Martin Knutzen l’inicia en la lectura de Newton i altres autors anglesos. un pietista seguidor de la filosofia dogmàtica de Wolff. ingressa a l’escola de l’Hospital. oracions i pràctiques pietistes. pels voltants de Königsberg. per aquesta raó. o El 1746 mor el seu pare i Kant ha de deixar la universitat abans de graduar-se. ja que renega del racionalisme i promou el culte a la sensibilitat i el geni.1. • A la segona meitat del segle XVIII neix un ressorgiment del nacionalisme alemany. Però aquest ressorgiment no vol res més de la Il·lustració. La seva mare. el podem catalogar com a il·lustrat. Aquest serà el desplaçament més llarg que Kant farà en tota la seva vida. • Recordem que el mateix Rousseau donava molta importància a les passions i. 73 . Kant ingressa a la universitat de Königsberg. Factors culturals • Al llarg del segle XVIII. Introducció social i cultural o El segle XVIII és un període de grans transformacions polítiques. dirigit per F. s’encarregaria de l’educació del jove. De fet. Kant no va anar mai a l’església. governades per reis absoluts. 16. La instrucció que allí va rebre.2. • Les aspiracions imperials de Napoleó.16. Factors polítics i socials • El segle XVIII és el segle de la decadència de l’imperi espanyol. d’aquí la importància de l’educació entre els il·lustrats (l’Emili de Rousseau és un exemple).1. • Les guerres napoleòniques. també. Per contra. com els nous valors de la realitat. plena de pregàries. geloses de que el pastís se’l repartissin els de sempre. 16. Filosofia. van sorgir Rússia i Prússia com potències militars. Com a tret força remarcable. afavoriren la difusió de les idees il·lustrades. Anglaterra continuava tenint una gran influència sobre el pensament europeu. La Il·lustració és un exemple clar. Albert Schultz. • Les diverses potències.1. Raó i sentiment • Si les idees de la Il·lustració exaltaven el progrés de l’ésser humà a través de la civilització i la utilització de la raó. aquest centre va anar basculant cap a Alemanya. • La raó il·lustrada era el motor del coneixement i. o El 1738 mor la seva mare. Holanda també va continuar sent terra de llibertat de pensament. els seus dogmes i ritus. o Entre 1746-55. Al costat de les potències clàssiques. en front de la raó il·lustrada. o Entre 1732-40. i les lluites entre els francesos i els anglesos per a fer-se amb el poder del continent europeu. va acabà causant una gran aversió per la pràctica religiosa. o Entre 1740-46. el mateix any que Frederic el Gran passa a ocupar el tron de Prúsia.1. Entre els seus estudis hi ha teologia. Però a la mateixa llavor del pensament il·lustrat hi havia les condicions que van permetre el canvi cap al que s’ha anomenat Romanticisme. però amb el temps. Kant 16. 16. a Königsberg. Kant treballa com a preceptor privat de famílies amb diners. Aquest període es va caracteritzar per una exaltació de la llibertat i dels sentiments. tant bé com precursor del romanticisme. de imaginació i de passió. van tenir conflictes contínuament. ja d’adult. influint enormement en el seu caràcter moral futur. la societat romàntica renega de la raó il·lustrada. París es va convertir en el centre cultural.2. que es van allargar fins entrat el segle XIX (1812). Introducció al Filòsof: o 1724 Kant neix un 22 d’abril del 1724. filosofia. 16. establint nous enemics i noves aliances.1. • El període romàntic es caracteritza. quart dels onze fills del mestre artesà Johann Georg Kant i de la seva dona Anna Regina Reuter. i a on s’acabaven refugiant tots aquells que eren perseguits per les seves idees. de la ma del concepte de llibertat il·lustrat. d’una religiositat pietista.

Se’l prohibeix d’escriure o donar classes sobre temes de religió. Es mantindrà en aquest lloc de treball els quinze anys següents. o El 1794. publica Fonaments de la Metafísica dels Costums. poden unificar-se en dues postures divergents: • El dogmatisme racionalista.16. La utilització teòrica i pràctica de la raó: • Kant va compartir els pressupòsits que van caracteritzar el moviment il·lustrat. en reduir tot l’àmbit del coneixement a l’experiència. se n’ocupa de tenir cura d’ell. fent-lo despertar de les idees dogmàtiques que tenia. rebutjant. o El 1800. ja sigui científicament o metafísicament. obscurantismes i supersticions. Kant va reduint la seva activitat acadèmica a la universitat. el valor de coneixement que aporta l’experiència. A partir d’aquest moment. publica Crítica del Judici.3. o 1755: el 12 de juny.). En ella es fa una anàlisi transcendent del coneixement: ¿com són possibles les ciències? ¿Quines són les condicions de possibilitat del coneixement? o El 1785. o El 1770. o El 1788.2. Kant es va debilitant mica en mica. la raó es dirigeix cap a allò que pot conèixer. ciències naturals. o Entre 1765-66: Kant ja està fortament influït per la filosofia de Rousseau. El criticisme de Kant: • La filosofia de Kant entra dins del projecte il·lustrat. L’ús teòric de la raó respon a la primera pre- Filosofia. càrrec que implica retre homenatge al rei Frederic Guillem II. • L’escepticisme o l’empirisme radical de Hume que. el racionalisme i l’empirisme: malgrat tot coneixement ha de venir de l’experiència. únic mitjà per el que l’ésser humà podrà arribar a la majoria d’edat. segons el filòsof.3. mai no obtindríem certeses amb caràcter universal i necessari. En aquesta obra tracta Kant de l’ús pràctic de la raó pura. 16. o El 1772. Aquest últim influirà notablement en Kant. els màxims exponents actuals del qual eren Wolff i la seva escola. • Aquesta autocrítica a la raó intenta de resoldre els enfrontaments a que havien arribat les anteriors concepcions antropològiques que. plega de la feina de bibliotecari al Palau Reial.1. Kant té un conflicte amb la censura de Prúsia. que en realitat es poden sintetitzar en la pregunta per l’ésser humà. Wasianski. alliberant-se de tots els dogmes. Un deixeble seu. La raó és la instància suprema i l’absència de capacitat de raonar. o El 1781 publica la seva gran obra: Crítica de la raó pura. o El 12 de febrer de 1804 mor Kant. o El 1786. Aquest mateix any l’anomenen rector de la universitat de Königsberg per segona vegada. responen als diferents usos de la raó: • En el seu ús teòric. La raó ha de donar resposta a les següents preguntes: • Què puc conèixer? • Què haig de fer? • Què puc esperar? • Aquestes preguntes. la responsable de tots els mals del passat. Això implica la idea d’un progrés de la humanitat que es fa possible gràcies a l’autocrítica de la mateixa raó. ja que sinó. matemàtiques. l’anomenen rector de la universitat. no tot coneixement s’esgota en ella. cosmologia i teologia. o El 1790. donant classes de física. geografia. havia fet impossible la obtenció de certeses universals i necessàries en l’àmbit de les ciències no formals (física. etc. Publica Metafísica dels Costums. Teoria del coneixement: 16. Aquests pretenien obtenir certesa a partir d’idees i principis innats i deduïts de forma no crítica. Durant aquest període. a l’octubre pateix una apoplexia lleu. de criticar la mateixa raó. així. o El 1803. 74 . • El criticisme kantià suposa un intent de conciliació i superació d’ambdues postures.3. el 31 de març es anomenat catedràtic de lògica i metafísica a la universitat de Königsberg. Kant pretén establir quins són els límits i les possibilitats del nostre coneixement. Kant es retira de l’activitat docent. Kant es gradua a la universitat de Königsberg amb un estudi en llatí i assumeix el lloc de professor auxiliar. o El 1797. publica la seva altra gran obra: Crítica de la Raó Pràctica. inaugurat per Descartes. Kant llegeix a Leibniz y Hume.

és a dir. D’aquesta manera podem establir dues classes de judicis: • Judicis analítics (A és B). En aquests tipus de judicis.gunta: Què podem conèixer? Es tracta de determinar l’estructura de tot coneixement en general. És a dir. és a dir. per anar augmentant els nostres coneixement de forma gradual.5. En aquesta obra s’estudia la raó humana en el seu ús pur. quins són els judicis que utilitza el discurs científic i quines les seves característiques. Però Kant es pregunta si ho és la metafísica (cal saber que Kant s’està referint a la metafísica racionalista del seu antic mestre Wolff).) Filosofia. Són aquelles afirmacions en les que el predicat (B) ja està inclòs en el subjecte (A). Els judicis científics: • Abans de saber si la metafísica es o no una ciència.3. • En el seu ús pràctic. expliquen el que ja està implícit a la noció mateixa del subjecte.3. s’estudia des d’una perspectiva transcendental o crítica. és a dir. recorda com aquest empirista havia negat qualsevol valor de ciència a la metafísica per no ser un coneixement provinent directament dels sentits.4. en els seus diferents usos. Però per contra els coneixements que aporta sempre són universals i necessaris. fonamentalment del coneixement científic. No dubtem que les matemàtiques i la física són ciències.3. Els judicis analítics. caldrà que ens posem d’acord. prèviament. 16. Kant sap que tot raonament es composa de judicis. Caldrà saber. • Els judicis científics hauran d’anar més enllà del que és evident. la raó deslligada de l’experiència. citant a Hume. sense que importi llur aplicació als coneixements empírics. A més es tracta de judicis a priori. la pilota és rodona. en conseqüència. Aquest ús respon la segona pregunta: què haig de fer? • La raó humana. Aquestes característiques determinen que aquest tipus de coneixement no podrà venir de l’experiència. • Per a Kant. • Però Kant. El problema de la metafísica: • A la Crítica de la raó pura. • Però pretendre analitzar tot el coneixement científica seria una tasca inabastable. Uns altres exemples: tots els cossos tenen extensió. normalment es té prou en examinar atentament el subjecte per a comprendre que el predicat li convé necessàriament. (Recordem l’exemple del triangle. 16. la raó ha de determinar els principis que controlen i governen el nostre comportament i totes aquelles accions en les que hi intervingui la llibertat. la metafísica està fonamentada en conceptes a priori de la raó. Crítica de la raó pràctica i Crítica del judici. El tot sempre és més gran que qualsevol de les seves parts. que hi ha un tipus de coneixement que anomenem científic. doncs. no podrà ser d’una altra manera. interessen les condicions de possibilitat de tot coneixement. És a dir. així com l’establiment de llur límits. en quins són els trets bàsics que fan que un coneixement sigui catalogat com de científic. Es tracta de judicis explicatius. • A la Crítica de la raó pura. haurà de ser universal i necessari. o podria arribar a convertir-se’n en una? 16. No podem concebre un triangle sense tres angles. Per exemple. Kant no només intentarà resoldre els límits i possibilitats del coneixement científic. no amplien el nostre coneixement. feta de coneixements que no depenien de l’experiència. la seva validesa és independent de l’experiència. 75 . Kant parla sobre els límits i la possibilitat del coneixement.3. la seva validesa ha de ser demostrable sempre i en tot cas i. és a dir. Els judicis analítics i sintètics: • Kant fa una distinció entre judicis depenent de la relació que mantenen el predicat de la proposició amb el subjecte. a més. • Sabem i donem com a cert. El desenvolupament del mètode transcendental es troba en les tres crítiques kantianes: Crítica de la raó pura. sinó que també intentarà respondre a la pregunta: És la metafísica una ciència. Un triangle té tres angles. • Per a que un judici pugui considerar-se científic ha de complir. les característiques del qual són la universalitat i la necessitat dels judicis que emet. com a mínim dos requisits: • El coneixement que aporti. És una afirmació analítica ja que el concepte de pilota ja implica la propietat de ser rodona.

76 • . 16. Kant invertirà els papers: a partir d’ara és la ment qui determina activament la realitat que ha de ser coneguda. Kant els va anomenar noümens. Fins aquí. A més.3. la ment humana era molt semblant a una tabula rasa. no és un subjecte passiu. Per a fer-ho és necessari d’incloure un seguit de conceptes (si és un animal. No podem conèixer cap dada empírica si no és prèviament sotmesa a la realitat d’un espai i d’un temps. aquest tipus de judicis són a posteriori. Necessita de l’enteniment o de la facultat de jutjar. Només podem conèixer el fenomen. • Els judicis sintètics a priori: • Acabem de veure que. • Són aquests judicis els únics que poden anomenar-se científics. que va acabar rebutjant els coneixements de la física i les altres ciències de la natura. Una altres exemples de judicis sintètics: Els habitants de la Polinèsia pesen més de 120 kilos. només amb pensar en el subjecte pilota. La pregunta que es fa a continuació Kant és ¿Com són possibles els judicis sintètics a priori? • Kant basarà la seva teoria del coneixement en distintes funcions o facultats: la sensibilitat. A la filosofia anterior (Aristòtil. ens cal l’experiència per a saber si són veritat o no. Kant la va anomenar extensió. i aquesta es la seva originalitat. podrem descriure fenomènicament el que veiem. Per tant té un caràcter universal i necessari a més d’ampliar els nostres coneixements. ja que en realitat està recollint les relacions d’idees i les qüestions de fet de Hume. L’ésser humà. Descartes). El predicat blava no es dedueix directament. no està contingut en la noció de subjecte (A). per sí mateixa no aporta coneixement. Degut a que l’objecte que observem és un objecte concret. segons si el predicat ja està inclòs en el subjecte o no. etc. ja que el coneixement que aporten està subjecte a tot tipus de modificacions i excepcions. L’enteniment unifica i endreça els fenòmens que Kant anomena categories o conceptes purs. quan aprèn. és a dir. no l’hagi estructurada i sotmesa a les seves lleis (espai i temps). l’aportació de Kant no és massa original. Els judicis sintétics sí amplien la nostra informació. • Aleshores. Per exemple: la pilota (A) és blava (B). però deia que nosaltres no podíem conèixer el noümen. Tomàs d’Aquino. l’enteniment i la raó. perquè acompleixen amb les característiques d’universalitat i necessitat i. si és vertebrat. i sintètics a posteriori. Els judicis sintètics no són universals ni necessaris. Kant no negava la seva existència. • L’Estètica transcendental respon a la pregunta ¿Com són possibles els judicis sintètics a priori en les matemàtiques? Kant comença examinant la capacitat sensible dels éssers humans (la capacitat d’examinar la realitat). Són aquells. el subjecte rep les dades de la sensibilitat endreçades i unificades sota coordinades d’espai i temps (estic veient un objecte aquí –espai– i ara –temps–). A cadascuna d’aquestes facultats li correspon un apartat de la Crítica de la Raó Pura. sinó ben al contrari: és un subjecte actiu que introdueix la seva pròpia estructura a la realitat. Si un dia ens trobem al davant d’un ésser totalment desconegut per a nosaltres. La crítica de la raó pura: • Acabem de veure com els únics judicis que són fonament de la ciència. Si l’espai i el temps eren les formes puFilosofia.). però no podem dir que estem coneixent el que veiem. prèviament. Conèixer era rebre una informació sempre de l’exterior. i és ple de defectes i imperfeccions respecte al que seria un model perfecte. A aquesta propietat. un vegetal.Els judicis sintètics (A és B). La nostra ment rep les impressions i les sensacions. Això té una conseqüència important: No es pot conèixer la realitat sense que el subjecte. és caòtic (no està endreçat). l’objecte tal i com el veiem. amplien els nostres coneixements. Als objectes en sí (sense nosaltres). el predicat (B) dels quals. • L’Analítica transcendental respon a la pregunta ¿Com són possibles els judicis sintètics a priori en la física? La sensibilitat. A més. per ser extensius. que es tracta d’un judici sintètic a priori. Kant pretén acabar d’una vegada per totes amb el radicalisme empíric i escèptic de Hume. són els judicis sintètics (extensius) a priori (universals i necessaris). Això és el que fa l’enteniment. ¿a quina classe han de pertànyer els postulats de la ciència? Kant dirà.6. és a dir. Kant distingeix dos tipus de judicis: analítics i a priori. Els judicis sintètic són extensius. L’espai i el temps són les formes pures a priori de la sensibilitat.

en conseqüència. • Kant distingeix dos tipus d’ètica: • Ètica material.• res de la sensibilitat. les categories són les formes pures a priori de l’enteniment. • Ètiques heterònomes són aquelles en les que la obligació moral és quelcom imposat a l’ésser humà y aliè a la seva voluntat. Introducció: • A la teoria del coneixement vam tractar l’ús teòric de la raó. o inclinacions.2. sí existeix possibilitat d’emetre judicis sintètics a priori en la física. els límits del nostre coneixement.1. no fonamentada en els sentiments. És la que vol fer Kant. • La idea de món unifica els fenòmens de l’experiència externa. fins. . valors) i mostrar el que cal fer. perquè la fi última de l’ésser humà. la tasca que es van proposar va ser la de assenyalar continguts (bens. Tres són les idees que limiten la nostra raó pura: • La idea d’ànima ens ajuda a explicar els fenòmens interiors. • Ètica formal. Anteriors a la seva. Kant parla de l’ús pràctic de la raó en dues obras: Fonamentació de la metafísica dels costums i Crítica de la raó pràctica. L’ètica eudemonista aristotèlica i l'ètica de Tomàs d’Aquino són heterònomes. independentment a altres consideracions. 16. 16. • El que li és propi a la moral és obrar buscant tan sols l’acompliment del deure. el bé que aquest pot obtenir (la felicitat. Ètiques heterònomes i ètiques autònomes: • Apart de la divisió entre materials i formals. La raó “salta” d’un sil·logisme a un altre ascendint en generalització (o abstracció) i intentant de reduir el raonament a uns principis que són. per respecte a la llei moral. Així doncs. Aquesta ètica no assenyala continguts. Tan sols ens indica que hem d’actuar amb bona voluntat. El límit del coneixement és el límit de l’experiència possible. A la pregunta de si són possibles els judicis sintètics a priori en la metafísica. Però mitjançant aquestes idees no podem conèixer res. Les lleis de la física són les lleis del nostre propi pensar. • Obrar pel deure és molt diferent a obrar legalment: en aquest cas ho fem per la por a les conseqüències legals que produiria la nostra acció. Kant respondrà negativament. Kant també distingeix les ètiques en una classificació atesa a si la obligació moral prové de l’interior o de l’exterior de la persona. Per a uns allò fonamental és el plaer (ètiques hedonistes) i per a altres és la felicitat (ètiques eudemonistes). sinó en la mateixa raó. Però la bona voluntat no pertany a l’àmbit de les emocions. precisament. però mai no arribarem a conèixer-les perquè. El deure és actuar per respecte a la llei moral. La Dialèctica transcendental respon a la pregunta ¿Són possibles els judicis sintètics a priori en la metafísica? La raó es la facultat més important de l’ésser humà (és la “facultat dels principis”) Connecta uns judicis amb altres seguint l’estructura del sil·logisme. • Ètiques autònomes: la obligació (llei) moral ha de venir del mateix ésser humà • L’ètica kantiana serà una ètica autònoma. la raó és capaç de determinar la voluntat i. • La idea de Déu unifica els fenòmens interns (ànima) i externs (món). no del ser. l’acció moral. ni ens diu que hem de fer.4.4. Però la raó no s’esgota en aquesta capacitat. La metafísica no és possible com a ciència. L’ús pràctic de la raó és aquell que se n’ocupa del deure. però això no li treu el valor que té com a ideal de coneixement i esperit de superació. I només hi ha bona voluntat quan l’acció moral es du a terme sota el deure i mai sota el nostre propi benefici. a la vegada. Kant creu que l’ésser humà necessita de saber com comportar-se i com obrar.4. Podem pensar en elles. Déu) ens ve imposada per la nostra naturalesa. sinó a l’àmbit de la raó. Aquestes ètiques tenen el problema de la dificultat en arribar a un acord pel que fa als valors. són el límit del nostre coneixement. Aquesta ètica té un caràcter racional i universal (en contra de Hume). • L’acció serà moralment bona quan la intenció del subjecte ho sigui. Ens remeten a l’estructura de l’ésser humà i no a la de la realitat. i mitjançant el deure. Teoria ètica: 16. 77 Filosofia.

• Per a Kant. Per això l’ànima és immortal. Hi ha dues classes d’imperatius: • Els imperatius hipotètics: Aquells que declaren l’acció com el medi necessari per a aconseguir una finalitat. Ens cal pensar que podem millorar en un camí ascendent. 16. Però no ens dóna temps amb una vida. Una llei pràctica. L’imperatiu categòric és el principi de la moralitat: Obra d’acord amb la màxima per la qual puguis al mateix temps voler que es converteixi en llei universal La llei de l’imperatiu categòric no necessita cap demostració. És un fet de la raó. Filosofia.4. que prenguis a la humanitat. d‘obligacions o ordres. La recerca de la felicitat s’interessa per una finalitat en concret. Representen l’acció necessària en sí mateixa. La religió prové de la moralitat i no al revés. sense relació amb els resultats o finalitats. és a dir. La voluntat s’imposa a sí mateixa aquesta llei. Sense llibertat no hi ha acció moral.• La qüestió rau en com determinar la voluntat pel deure? 16. universal i necessària. universalitat i objectivitat per a tot ésser racional. Però Déu pot ser pensat. Obra de tal manera. 78 • . com pel que fa a qualsevol altra. Les lleis morals se’ns presenten en forma d’imperatius. 16. la recerca de la felicitat en l’ètica té connotacions negatives. És condició necessària per a que hi hagi moralitat. i ja hem vist que a Kant l’interessa les formes i no els fins. • Els imperatius categòrics: Aquells que no estan sotmesos a cap condició i son vàlids a priori per sí mateixos. en necessitem més d’una.4. Els postulats de la raó pràctica: • Els postulats de la raó són principis pràctics que funcionen com a condicions per a que sigui possible la vida moral. En certa manera rehabiliten la metafísica i són una exigència de la raó pràctica. • Interns: el sentiment físic (per exemple Epicur. que la voluntat es pugui considerar en sí mateixa. sinó pel deure. Els principis de l’autonomia moral: • Els motius materials que determinen la voluntat en la moral poden ser: • Subjectius • Externs: l’educació rebuda (tal i com deia Montaigne). • L’existència de Déu. tant pel que fa a la teva persona. Són tres: • La immortalitat de l’ànima. Amb aquestes altres formulacions Kant afirma l’autonomia del subjecte i la importància de la dignitat de totes i cada una de les persones del món. encara que mai conegut. qui fonamentava la seva ètica sobre el sentiment del plaer) • Objectius • Interns: el sentiment moral cap a la perfecció (com ho entenien els antics estoics). Les constitucions polítiques. Unes altres formulacions que fa Kant de l’imperatiu categòric són: • • Obra de tal manera. Les persones sempre són finalitats en sí mateixes. • Segons Kant.4. ha d’acomplir amb els trets de necessitat.5. com a legisladora universal. • La llibertat. sempre com una finalitat i mai merament com un medi. Però cap d’aquest postulats són demostrables objectivament. i com la voluntat és autònoma. per a ser-ho. l’imperatiu categòric ens arriba des de la mateixa raó. La llei moral: l’imperatiu categòric: • Ja hem vist que la ètica kantiana és formal i autònoma. • Externs: la voluntat de Déu. Concilia moralitat i felicitat en l’eterna lluita entre el que volem i el que hem de fer. només l’imperatiu categòric pot determinar la voluntat objectiva. • L’actuació de l’ésser humà no ha d’estar condicionada per la felicitat. mai mitjans per a arribar a. i no des de fora.4.3.

Què puc esperar? Respon amb la obra Religió en els límits de la simple raó Filosofia. Enrere queden les idees cartesianes de la ment com una tabula rasa. 79 . o El mateix autor va resumir la seva filosofia en les tres preguntes ja conegudes: . Conclusions: o El sistema filosòfic que Kant va elaborar. s’ha anomenat Criticisme Kantià o Idealisme Transcendental.5.16. En aquest sistema es posa l’accent en la dimensió activa del subjecte en el coneixement.Què puc conèixer? Respon amb la obra Crítica de la raó pura .Què puc fer? Respon amb la obra Crítica de la raó pràctica .

a la perfecció. es van acabar aviat. • La novetat del pensament de Fichte rau en el concepte del jo pur (lluny del jo principi de consciència de Kant) creador de la realitat. Poc prudent en les seves afirmacions (tant polítiques com religioses). se’n vanagloriava. tot essent generador de la realitat. o L’Idealisme Transcendental kantià es va anar convertint en Idealisme subjectiu per obra de Fichte. • Aquest estudi sistemàtic el va dur a estar convençut que la feina de Kant no estava acabada. el subjecte transcendental. i així s’obre la porta al Panteisme. que representa el nucli del procés del coneixement. Fonaments de la doctrina de la ciència.1. va haver d’estudiar a Kant per a poder explicar-lo. Aquest procés es pot observar a partir de l’estudi de la filosofia com a manifestació de la pròpia consciència. que en un procés dialèctic es nega a sí mateix per construir l’alteritat. o La sintonia amb el pensament de Kant va ser tal. És una etapa en la que. o Aquesta feina se li va acabar després d’unes polèmiques en torn el tema de l’ateisme.. o Cada pas representa un protagonisme més gran d’aquest subjecte que ja no és la condició de possibilitat del coneixement sinó que en Fichte passa a ser l’esperit humà. finalment. Aquest escrit el va catapultar a la fama i aviat el van cridar per donar classes a la universitat de Jena. Ell mai havia parlat d’un ens (el jo pur) creador de la realitat. ja que ben aviat va demostrar tenir una intel·ligència molt desperta. això no el va avergonyir mai. Allò que en Kant era transcendental. en Idealisme absolut en Hegel. allò no-jo. malgrat estar en una situació econòmica molt precària. Fichte afirma que l’excel·lència de la ment de Kant el va portar a la veritat. en transformar l’idealisme subjectiu en objectiu. però Kant no es va sentir mai reflectit en el pensament de Fichte. Així. 80 Filosofia. però sense explicar-la. A través d’autors posteriors. Van considerar que el subjecte transcendental té un paper actiu en tot el sistema kantià i li concediren una dimensió que superava les idees kantianes. responsable tant de la matèria com de la forma del coneixement. a més. o Les seves obres fonamentals són: Assaig d’una crítica de tota revelació. es converteixen en allò que és absolut. amb el món intel·ligible (allò que entenem i comprenem). • Fichte afirmava que la seva filosofia no era més que una reformulació fidel del criticisme kantià. L’Idealisme alemany: 17. la identificació subjecte-objecte es dóna en l’absolut. Fichte va haver de deixar el seu càrrec i marxar a Berlín. Fichte intentarà organitzar la filosofia de Kant en un sistema quasi científic.17. els principis del criticisme kantià. . Fonaments del dret natural. Va estudiar gràcies a un mecenes. Va haver de treballar de mestre particular i de preceptor. La consciència universal genera tant el jo com el no-jo per mitjà d’un procés. Els seus nous plantejaments en metafísica. moral i teoria del coneixement aviat van atreure una sèrie de pensadors que es fixaren en un dels aspectes del sistema kantià. Certament. deixeble de Kant.2. se sent feliç i realitzat. sinó que més aviat. No obstant. L’estudi de Kant va ser una autèntica revelació. les condicions a priori (l’espai i el temps). en Idealisme objectiu amb Schelling i. Però degut a la sol·licitud d’un alumne seu. 17. Fichte: o Johann Gottlieb Fichte va tenir una infantesa humil i bastant dura. o Aquest serà el punt de partida del pensament hegelià en què l’Esperit surt de sí mateix per retornar. Això era l’arrel de l’Idealisme com corrent filosòfic. 17. Per a Schelling.1. que Fichte va escriure una petita obra aplicant. pura intuïció intel·lectual capaç d’enllaçar el món sensible (allò que veiem i sentim i toquem). o Amb Schelling es puja un esglaó més en aquest procés. Aquests van ser anys molt durs perquè les ajudes eren poques i. Fichte i Kant: • El coneixement de Kant va marcar la vida de Fichte.2. o Va estudiar a la facultat de teologia de Jena i després va passar a Leipzig. finalment. el va llençar a la lectura de totes les obres de Kant. Fichte havia mostrat un cert interès per Spinoza i per les idees revolucionaries franceses. o L’any 1790 marca un abans i un després en el pensament de Fichte: fins aquelles dates. allò que és absolut es concep com la consciència universal que identifica el jo i el no-jo. La cosa-en-sí kantiana desapareix com a origen de les dades que constitueixen el punt de partida del coneixement. a sí mateix en un procés d’unificació de tota la realitat. Introducció: o Després de la publicació de les tres grans crítiques de Kant. posteriorment. el seu sistema ja havia quedat tancat i complet. Discursos a la nació alemanya. la relació subjecte-objecte en la filosofia transcendental i.

I per aquesta raó. haurà de garantir la subsistència dels incapaços i el treball dels capaços. en conseqüència. no posat per no res ni ningú. però d’una altra manera. Les idees romàntiques lligaven més amb les primeres formulacions de Fichte 81 • Filosofia. diu Fichte. el jo és el principi originari i anterior a tot altre principi. un no jo que està dins del jo. el reconeixement del límit de la llibertat personal vers la llibertat dels altres. alhora. Kant i els seus seguidors diran que aquest principi és el principi d’identitat. L’existència del jo és la tesi. L’ésser humà ho és en la mesura en que es relaciona amb els altres. L’ésser humà kantià no posseeix aquests capacitat creadora. l’èxit de les primeres publicacions. • Segon principi: el jo oposa a sí mateix un no jo: Seguim analitzant en clau lògica: veiem que aquesta afirmació vol dir que no A no es = A. 17. El vici màxim és. la del no jo és l’antítesi. No hi ha res pensable fora del jo. L’objecte és un obstacle a superar i. que la raó pràctica (la moral) és superior a la raó pura (el coneixement). la Política i l’Estat de Fichte: • L’activitat moral és l’arrel de la mateixa moralitat. Però quan Alemanya coneix les invasions napoleòniques. després de ser expulsat de la universitat. ni de lluny.17. és a dir. sinó del jove i dinàmic (encara que derrotat) poble alemany. És a dir. La Moral de Fichte: • L’activitat moral implica que el subjecte determina i modifica l’objecte. 17. Això implica que la llibertat és una tasca infinita. Fichte defineix dos drets principals i fonamentals: la llibertat i la propietat. que fa que l’ésser humà quedi al mateix nivell que el no jo. Dit d’altra manera: A = A. 17. Fichte va intentar explicar el que havia ja explicat. Però el principi d’identitat deriva d’un principi anterior i originari. L’existència de múltiples éssers humans implica l’existència de múltiples formes de pensar.2. Aquesta tensió provoca una delimitació d’un vers l’altre: els límits del jo són el principi del no jo i a l’inrevés. no només farà avançar el saber. la inactivitat. permet la realització de l’acte moral. El segon Fichte: • Fichte sempre va defensar que ell deia el mateix que Kant. l’existència de pobres o paràsits. • Fichte és en el fons un romàntic enamorat de les idees de la revolució francesa. • Déu no és substància sinó idea i la veritable religió consisteix a l’acte moral. La persona sàvia serà aquella qui. la mandra. sinó que el seu actuar moral suposarà exemple a seguir. però d’una altra manera. La salvació no arribarà del malmès poble francès. alhora. sinó posat a sí mateix. • Tercer principi: relació entre el jo i el no jo: És el moment de la síntesi. aleshores A sempre és igual a A. El jo de Fichte s’oposa a la resta que és no jo. El jo de Fichte acaba sent una intuïció intel·lectual impossible per a Kant. • Ser lliure vol dir fer-se lliure de forma activa. ja que “mai ens acabarem el no jo”. estava fent un altre pensament. Això li va passar quan.5. I en realitat. D’aquesta manera queda clar.2. El Dret. en dir d’una altra manera el pensament de Kant. Els fonaments conceptuals de l’Idealisme de Fichte són: • Primer principi: el jo es posa a sí mateix: La filosofia aristotèlica havia considerat que la ciència es recolzava en el principi de no contradicció. Fichte es desencanta i es torna un nacionalista alemany idealista.2. En una paraula: autocreació. L’Estat de Fichte garanteix el treball i la subsistència de tots impedint. Aquesta limitació activa és el naixement del Dret.2.4. . L’Estat neix.3. Analitzant el principi veiem que el principi d’identitat és així: Si existeix A. • L’Estat és per a Fichte. doncs. • Aquesta sembla ser la raó de que alguns estudiosos parlin d’un segon Fichte. La oposició entre el jo i el no jo es duu a terme dins el jo. Aquests canvis es veuen en dos factors: • Un canvi metafísic de l’idealisme. Aquesta dinàmica dóna explicació a l’activitat cognoscitiva i a la moral. d’un pacte entre els éssers humans i aquest. • Una accentuació del discurs místic i religiós.2. tal i com ja va intuir Kant. Conclusions a Fichte: • La segona etapa de Fichte no va tenir. Però és una “resta de coses”. superar contínuament els límits que el no jo posa al jo. I això és un raonament que només el jo pot haver construït.

o Ben aviat.3. Idees per a una filosofia de la naturalesa. No només perquè la llibertat i la llei moral són la clau del seu pensament. entre els seus oients. afirma que la Natura és una realitat objectiva. 17. Aquí comencen a sorgir les diferències importants amb Fichte. Schelling.3. Filosofia de la mitologia o És evident que aquesta divisió no suposa un trencament en el pensament de Schelling. És més. per contra. però els kantians es van equivocar. 17. Es pot dir que aquesta primera etapa és una aposta forta per la filosofia de Fichte. Per contra. Amb aquesta premissa. Sistema de l’idealisme transcendental. En aquests moments. En definitiva. ja que només el jo té consciència. sobretot. sinó perquè explica l’elecció de cada individu respecte les coses i la filosofia mateixa: l’ésser humà lliure escollirà l’idealisme. ja que aquest afirmava que la Natura no era més que una producció purament idealista del jo. Schelling tenia 25 anys d’edat. o Fase de la filosofia de la identitat.2. Només amb l’aparició de l’ésser humà apareix la consciència a la Natura. que en la conversió de la segona etapa. que actua al seu interior i es va desenvolupant d’acord a una finalitat concreta. Schelling va morir pràcticament a l’oblit i moltes de les seves obres han estat publicades i reconegudes a títol pòstum. però. sinó que obeeix a motius d’estudi de la seva filosofia. Al llarg del seu període de formació va conèixer a Hegel (al qual va influir notablement) i a Fichte (el qual el va influir notablement). Introducció a la filosofia de la mitologia. d’un esperit inconscient. Però cal entendre l’evolució d’un home que sempre va posar per davant la moral i l’ètica. en la que Schelling tenia uns 19 o 20 anys. la Natura és una intel·ligència inconscient.3. De forma que va acabar donant classes a la universitat de Berlín i.17. Aquesta ascensió es va acabar de forma brusca. Goethe parlarà de l’ascensió d’un nou astre. 3a Etapa: Idealisme transcendental i idealisme estètic: 82 Filosofia.1. Schelling es va convertir en el nou filòsof de moda entre els romàntics. en el sentit de que els estudiosos reconeixen vàries etapes: en concret 6 etapes: o Principis fichteans: Sobre la possibilitat d’una forma de filosofia en general. Filosofia i religió.3. 2a Etapa: La filosofia de la Naturalesa: • Schelling creu que la Naturalesa té una jerarquia conceptual equiparable al jo pur de Fichte. o Període d’Idealisme transcendental. Sobre l’ànima del món. a un desenvolupament de la filosofia de Fichte en detriment de la filosofia de Kant. estava Kierkegaard. Però en fer-ho. Investigacions filosòfiques sobre l’essència de la llibertat. o Fase de la filosofia positiva i filosofia de la religió. Schelling intentarà arreglar un dels errors de Fichte: la reducció al no jo de la Natura. Fichte és el veritable continuador de la filosofia kantiana. entre d’altres. afirma que la naturalesa es pot explicar amb els mateixos termes que permeten explicar l’esperit de l’ésser humà. 1a Etapa: Principis fichteans: • La primera etapa de Schelling consisteix. Schelling arriba a la conclusió de que la naturalesa es produïda per una intel·ligència inconscient. no es va adonar que estava posant en crisi el pensament de Fichte. Es tracta.3. La seva carrera professional va ser durant molts anys ascendent. 17. i degut a la publicació d’una obra. Sobre el “jo” com a principi de la filosofia. Al final d’aquesta etapa. Schelling estava convençut que Kant va encetar el camí. Filosofia de l’art. Va treballar a la universitat de Jena com adjunt de Fichte. intenta apoderar-se de la filosofia de Fichte tot explicant-la a fons. . que es va desplegant en graus de complexitat i perfecció creixent fins arribar a l’ésser humà. Aquesta primera etapa. i quan a aquest el van fer fora. o Període de la filosofia de la naturalesa. el va substituir. Schelling: vida i obres: o Friedrich Wilhelm Joseph Schelling també va ser un jove d’extraordinària intel·ligència. o El pensament de Schelling té una evolució important. Exposició del meu sistema. o Fase teosòfica i de la filosofia de la llibertat.

la ciència dels conceptes absoluts. La millor època de Schelling és la època que va passar a Jena junt amb Fichte. L’esforç que fa Schelling en construir tot el seu pensament neguen aquesta frivolitat per sí mateix. Però aquest és un judici massa dur i gens just. Però aquesta acceptació. Ara bé. Schelling va estudiar a fons tant la mitologia pagana com la Bíblia. El mal és sempre derrotat per les forces positives.3.6. Schelling afirma que és necessari solucionar aquesta contradicció. És un intent de mediació entre raó i llibertat. Per contra. en aquesta última etapa distingeix entre filosofia positiva i filosofia negativa.3. no és més que un reflex del conflicte entre les forces oposades que hi ha en Déu. la que comença a fer-se ara. Una de les contradiccions més importants de la filosofia rau en el lloc a on es posa l’accent jeràrquic: en el subjecte. Conclusions a Schelling: • Si estudiar a Fichte resultava complicat pel seu canvi. de la realitat absoluta. el seu èxit es va anar declinant i un nou pensador es va començar a imposar: Hegel. • El drama dels éssers humans en la lluita quotidiana entre el bé i el mal. • Marx dirà que la última etapa de Schelling és netament negativa i obeeix a raons mesquines en la cerca d’un favoritisme polític. en canvi. Però Déu no és pur esperit. i inconscient en la mesura en que la natura crea realitats objectives però sense consciència.• 17. • La filosofia positiva és.3. però no tot és Déu. en concret. certament està entrant en una concepció panteista. • Per a Schelling. sinó més aviat d’integrar-les. 17.4. Conscient en la mesura en que l’ésser humà crea realitats ideals. L’art és una activitat conscient i inconscient alhora. O millor encara. hem de perdre la teòrica. La filosofia negativa es construeix sobre la raó. creu. perdem la pràctica. i si volem tenir-la teòrica. • La filosofia negativa és aquella que s’ha estat fent fins ara i. 6a Etapa: La filosofia positiva o la filosofia de la mitologia: • Schelling. Després. no obstant. així com un principi positiu i racional. El seu intent rau en fer una síntesi entre les exigències religioses del romanticisme i una actitud idealista pel que fa a la filosofia. Schelling considera Déu com a persona. No és tant una caracterització de filosofia bona o dolenta. tota la realitat és raó i la raó ho és tot. la filosofia basada en l’objecte té un caire estàtic i inamovible. 17. I aquest intent constituirà la seva filosofia idealista transcendental. 17. Amb la seva afirmació que la raó ho és tot. o en l’objecte. han fet d’aquest autor un filòsof difícil de llegir. • La filosofia esdevé la ciència per excel·lència. Filosofia. cosa que no havia acceptat mai Fichte. I per aquesta raó. En realitat Schelling intenta conciliar una explicació racional de la revelació. El que passa és que es tracta d’una revelació progressiva.7. El món és quelcom sòlid fora de nosaltres. més el recargolament final.3. Les implicacions són importants: • Una filosofia del coneixement basada en el subjecte és una filosofia pràctica que produeix. En Déu existeix un principi fosc i cec que és voluntat irracional. que la majoria de les religions (fins i tot les politeistes). Aquesta pretensió filosòfica de Schelling és potser el tret més important de tota la seva filosofia. En definitiva. de seguir i d’entendre. A més. tota la filosofia que s’ha dedicat a intentar aprendre l’essència de les coses. La filosofia positiva es construeix sobre la religió i sobre la revelació (encara que la raó també hi participa) • Malgrat Schelling participa de la idea que la única religió vertadera és la cristiana. 83 . determina i modifica l’objecte quan l’aprehen. 4a Etapa: Filosofia de la Identitat: • L’activitat o disciplina que pot ser la conciliació entre el subjecte i l’objecte és l’art. ja que és una persona que es fa a sí mateixa. serà a condició que tot està en Déu. són revelació de Déu. i la resta de coses són el conseqüent. sinó també Naturalesa. I es tracta del reconeixement de l’existència real de les coses.5. però sense perdre la peculiaritat històrica de la mateixa revelació. 5a Etapa: Fase teosòfica i la filosofia de la llibertat: • Schelling acceptarà que el cataloguin com panteista. sembla que si volem tenir certesa pràctica. Déu és l’antecedent. els canvis de Schelling. és una persona especial.

és a dir.• Potser Schelling hagi estat l’autor que millor va reflectir el romanticisme: la inquietud permanent. • La realitat final és aquest tot que es desplega en constants contradiccions. segueix l’experiència de l’ésser i de la realitat tal com es posa de manifest en la complexitat de la condició humana. Hegel considera que la reconciliació amb el món real i la superació de la fractura en què es mou. • Seguint aquests autors. Neoplatonisme. tant els positius com els negatius. es converteix en el mitjà de reconciliació i de racionalització de tota la realitat que ha de ser pensada assumint tots els moments de la història.5. en diem). Mitjançant una dialèctica de caire més humà. • Els tres moments de la dialèctica: Anem a veure com s’entén la dialèctica des del seu vessant de descriptora de la realitat: 84 Filosofia. escriurà que Fichte va ser el representant de l’idealisme subjectiu. sobre tot en els seus corrents més propers a la religió: Platonisme. que mitjançant un mètode adient. Hegel arribarà a la dialèctica com a estudiant de teologia a través dels autors místics alemanys. és dialèctica. Hegel: o Hegel neix a Stuttgar l’any 1770. Si volem entendre-la no tenim altre remei que fer funcionar la nostra raó també de forma dialèctica. El saber i objecte de la dialèctica es col·loca ara en l’experiència. Hegel. oposició de contraris.5. que gira els ulls cap a la Grècia clàssica a la recerca de les seves arrels culturals. 17. • Tant és així que Hegel afirmarà que la funció de la raó és. d’abstracció. La dialèctica esdevé alhora una ciència.4. dins el procés històric. és a dir. 17.1. quan ja dequeien el Racionalisme i la Il·lustració i s’obria pas al Romanticisme. capaç de captar les contradiccions com parts d’un tot en perpetu moviment. arribar a manifestar la realitat. Escolàstica i Mística. 17. expressa una confiança il·limitada en la capacitat de la raó per desxifrar la clau última de la natura. • La realitat és contradictòria. només és possible per mitjà de la filosofia. Hegel observa allò que és real i descriu el que veu. com a solució o com a síntesi. són sinònims. de la història i de la cultura humana. sota el regnat de Frederic el Gran. precisament. La filosofia. no són caòtics. 17. . Hegel acaba per considerar que la dialèctica és el gran moviment ascendent de l’ésser o de la consciència cap a l’Esperit absolut. aquell començar i no acabar. és a dir. en l’Estat. una manera de veure i entendre la realitat i un mètode lògic-filosòfic. Les categories de la dialèctica: • Hegel mantindrà la diferenciació que va fer Kant entre enteniment (que és la capacitat de jutjar mitjançant la utilització de conceptes) i raó (que és la capacitat de portar els coneixements cap al màxim grau d’unificació. sinó manifestacions d’una idea que cal interpretar. Hegel vol conduir la consciència ingènua fins el saber filosòfic i elevar-la cap a l’Esperit tot lligant la dialèctica al temps social i històric: la història només pot i ha de ser compresa dialècticament. Els esdeveniments no són irracionals. o Debilitada la seva admiració per la revolució romàntica. sinó que està convençut que podem arribar a conèixer la cosa en sí (el noümen). La dialèctica de Hegel: o Havia arribat el moment en què la filosofia s’havia de constituir com un sistema científic: l’Idealisme absolut. • Però en canvi no creu que estem limitats a conèixer només la realitat fenomènica (conclusió de Kant). per tant. un continu moviment. i superació dels mateixos. anys més tard i en una Història de la Filosofia. la dialèctica. • Aquesta doble perspectiva s’expressa en la dialèctica de la consciència dissortada davant les alienacions de l’home en la natura i en la dialèctica de l’amo i de l’esclau en les obres culturals.5. com les fites necessàries d’un procés continu. Què és la dialèctica: • La dialèctica formava part de la tradició filosòfica. tant en l’àmbit individual com en el col·lectiu. Aquests es manifesta com a Raó que s’encarna. Schelling ho va ser de l’idealisme objectiu i ell mateix (Hegel) ho és de l’idealisme absolut. Però per arribar a fer-ho cal captar-la tal i com és.2. el jove Hgeel pensa que la dialèctica i la mística són el mateix.

• L’Esperit és la identitat en la diferència. o superació. però torna enriquit de l’experiència. • La filosofia s’ocupa de la veritat i la veritat és la totalitat. a la seva vegada tornarà a establir noves relacions que s’abocaran a noves contradiccions i conclouran en un nou moment de síntesi. • L’Idealisme de Hegel és també una forma d’humanisme. el cercle que pressuposa la seva fi i el seu objecte que té la fi al principi. es troba una ressonància del canvi dels nous temps: un optimisme històric. De resultes del segon moment. però alhora superat. el nostre món tal i com el coneixem) no són més que manifestacions de la totalitat infinita. la vida infinita en procés de desenvolupament. i veu la Natura com una manifestació objectiva. L’Esperit es veu a sí mateix en la Natura. o Segon moment: o moment de la negació o contradicció. És la síntesi. I pensar de forma dialèctica és adonar-se de les relacions d’oposició de conceptes. enfrontada a l’Esperit. com un desenvolupament de l’Esperit. és subjectivitat i objectivitat alhora. És el moment de l’antítesi. és condició prèvia de la consciència humana. L’Esperit pateix una alienació quan surt de sí mateix. ja que proporciona l’entorn d’allò que és objectiu sense el que no podem obtenir subjectivitat. 17. Aquesta.5. l’ésser torna a ser ell mateix.3. S’estableix el conflicte i l’enfrontament que caldrà resoldre o superar. del seu propi esdevenir. en el que l’ésser és i no és alhora. La raó ens ha de donar la clau per entendre aquest procés infinit en el que som parts de l’Esperit. És el que és. La història de la filosofia és el procés mitjançant el qual la raó arriba a veure la totalitat de la història humana i del cosmos. Darrera els conceptes summament abstractes del seu sistema i de les seves tesis.Primer moment: o moment d’immediatesa en la que la realitat o l’ésser estudiat és en sí mateix i surt de sí mateix. o Filosofia. 85 . per a superar-les i integrar-les en una totalitat superior. • L’objecte (Natura) i el subjecte (Esperit): • La Natura. Li en direm la tesi. o Tercer moment: o moment de la negació de la negació. • La realitat és un procés teleològic (que hi ha una finalitat per a tot i que tot té una raó de ser). però encara no és el que podrà ser. Idealisme dialèctic: • Les coses finites (nosaltres.

a on va ser alumne del filòsof idealista Schelling. o En un principi. o Kierkegaard qui defensa el subjecte individual com el fonament del pensament (donant pas. així. en canvi. Aquesta idea no és nova. Schopenhauer afirmarà que el món és representació i voluntat. deixeble de Kant. Quan el pensador alemany va morir. tanmateix. 18. 86 . • Va ser crític amb l’Església com a institució. o Allò que és fenomènic és el resultat de l’activitat d’un subjecte. o Schopenhauer va elaborar el seu pensament partint de moltes dades de les ciències. o Aquests corrents s’han agrupat o classificat en dos grans grups: l’esquerra hegeliana i la dreta hegeliana. sinó per força ha de partir de l’experiència. i d’algunes idees del pensament indi. La seva filosofia parla de l’existència i.18. el món com a representació de la voluntat. Sobretot a través de Fichte. sentiment. o La realitat representada s’objectiva en idees i és gràcies a aquestes com es pot superar el dolor. Copenhaguen. Els pensador de l’esquerra hegeliana es veuen representats per Feuerbach i Marx. converteix allò fenomènic a una cosa objectiva que no deixa de ser una intuïció. Aquesta pluralitat de voluntats objectivant el món provoca conflictes i. Schopenhauer: La Voluntat com a fonament de la realitat: o Schopenhauer (1788-1860) va néixer a Polònia i va estudiar amb Fichte a Berlín. irreal. Schopenhauer es mostra admirat pel corrent idealista.3. arremetent contra la passivitat. o La voluntat és passió. dolor. i per tant. la voluntat pot arribar a la seva pròpia consciència. 18. Les abstraccions arribaran després produïdes per la raó. Introducció: o Hegel va pretendre crear un sistema que fos capaç d’explicar tota la realitat de l’ésser humà. és quelcom real. Però és un dolor de naixement.1. sotmés a les formes a priori que són el temps i l’espai. A la mateixa universitat de Berlín va ser professor en un moment en que les idees de Hegel eren summament populars. No obstant això. l’idealisme rígid i la religiositat formal de l’època no van anar gaire amb ell. Reacció contra Hegel: 18. als existencialistes). com a conseqüència. Com a representació és quelcom fenomenològic. i com a tal no es realitza en un subjecte en concret. i filosofia a Berlín. ja que prové tant de la filosofia grega (només el savi pot ser alliberat) i. defensors d’una filosofia més materialista i transformadora de la societat. començaren a sorgir idees força crítiques amb l’Idealisme Absolut de Hegel. o Al llarg de tota la gradació observem un interès en dirigir la natura i imprimir-hi un sentit teleològic. Com a voluntat. o Enfrontat a la màxima hegeliana tot el que és real és racional. sinó que és present en tots els éssers i es manifesta en diversos graus que van des de la voluntat dels éssers inanimats a la dels éssers humans. I només la genialitat i la contemplació de l’art ens poden fer sortir d’aquesta situació de patiment i alliberar-nos. Tota en un sentit global i històric. A la dreta de Hegel (de forma suposada) trobaríem pensadors com Schopenhauer defensor de la voluntat en front de la raó (que donarà pas als filòsofs irracionalistes). Però aviat es desmarcarà de l’idealisme argumentant que el pensament no pot partir d’un principi abstracte (l’esperit hegelià). que parteixin de les circumstàncies dels subjectes (de nosaltres).2. Kierkegaard: precursor de l’existencialisme: o Kierkegaard (1816-1855) va reaccionar a la dictadura ideològica de Hegel i va proposar un nou sistema filosòfic a on l’ésser humà individual i concret torna a ser l’eix de la reflexió. la majoria de l’espècie humana no són capaços de superar aquesta situació de dolor. Va acusar Filosofia. pulsió. Aquesta objectivació del fenomen és real en sí mateixa i és producte de la voluntat. De caràcter turmentat i melancòlic. sobretot de les naturals.3. o Si s’aconsegueix aquesta alliberació. 18. quan ja residint a Frankfurt va arribar el reconeixement públic del filòsof. d’alguna manera suposa la inspiració pels corrents existencialistes posteriors. El procés d’abstracció que fa la raó. Així va ser fins a la mort d’en Hegel. o Les seves idees i les seves intencions són retornar a uns paràmetres més realistes. I aquesta pretensió va obrir nous camins a la filosofia donant pas a nous corrents filosòfics. ja que sense ell no seria possible el món fenomènic. Crítica a Hegel: • Kierkegaard va estudiar teologia a la seva ciutat natal. Això va provocar que les seves classes estiguessin desertes i les seves obres escasses de popularitat i vendes. de la filosofia oriental hindú (l’ascetisme com a medi d’alliberació). i la reducció de la religió a unes pràctiques rituals absents de sentit. altres dirien arribar al Nirvana (en el sentit hindú del terme).1.

de carn i ossos. • Enfront de la raó universal de Hegel. subjectiva i única. o saltar d’un a l’altre extrem. Els tres estadis: • En aquesta tessitura d’haver de decidir. substituint el criteri anterior pel de correcte – incorrecte. L’ésser humà concret. contraposa la individualitat dels detalls. és l’individu. porta a l’angoixa. Aquí ens està parlant del deure subjectiu de Kant. És una actitud que. Els individus podem passar d’un estadi a un altre.2. Comporta aferrar-se a allò que és bell i perseguir el plaer com a fita de l’existència. l’autor ens ensenya tres possibles actituds que podem adoptar davant la nostra pròpia existència. que no és objecte de definició ni tan sols de descripció. la singularitat de cada cosa. • Estadi estètic: caracteritzat per l’adopció d’una actitud de simples observadors fins i tot enfront del dolor. • L’única cosa que realment existeix. quedar-nos en algun dels estadis. irrepetible. de cada consciència i de cada vida. • Estadi ètic: caracteritzat per l’adopció d’una actitud moral enfront de l’existència. • Aquest posicionament del filòsof per l’ésser humà concret el va convertir en el precursor de la filosofia existencialista que es va desenvolupar durant la primera meitat del segle XX. En aquest estadi hi ha un buit de la raó (recordem els Escolàstics: crec perquè és absurd) i és la fe la que s’encarrega de salvar l’ésser humà de l’angoixa. tot i que en aquest cas. el jo únic i absolut. Filosofia. sinó que pren consciència de sí mateix quan es relaciona amb la seva pròpia existència. per buida. reacciona amb una afirmació de la consciència individual.l’Idealisme de Hegel d’haver considerat l’ésser humà com un subjecte únic dissolt en el seu sistema objectiu i universal. aquesta serà esperonadora per a motivar l’individu a canviar d’estadi. Enfront del panteisme del tot.3. que es troba tràgicament sol davant d’ell mateix i que ha d’elegir entre infinitat de possibilitats. que no està determinat per res ni per ningú. 87 . 18. fet que li produeix angoixa i desesperació. • Estadi religiós: és la fase més elevada de les possibles eleccions de l’ésser humà.

sense haver passat per Kant. o Aquest és el missatge humanista de Feuerbach: transformar els éssers humans. ja que. A més. 19. ni de bon tros. Marx i el Marxisme: Com tots els corrents filosòfics. a on l’autor duu a terme una reducció de la teologia a antropologia. a la màxima realització de l’Esperit hegelià pel que fa a l’Estat. o Aquests pensadors francesos són els que més endavant es van dir socialistes utòpics. I per a arribar a aquest. ens ha calgut saber abans. amb les conseqüències que això implica. En resum. o Feuerbach va acusar Hegel d’organitzar un sistema filosòfic a on es desentén. dirà Feuerbach. si més no. o Pel que fa als aspectes religiosos. totalment. o el pensament de Marx. 88 . o Alguns autors han afirmat que la dreta hegeliana és l’escolàstica del hegelianisme. doncs. per a arribar a Marx haurem de conèixer quines han estat les llavors que han estat possible el pensament d’un dels més grans filòsofs de la història de la humanitat. sense que ens ho mani ningú.3. sinó l’ésser humà qui crea Déu. però per a arribar-hi. ja s’havia arribat a la màxima realització de l’Esperit hegelià. la dreta hegeliana utilitza la raó de Hegel per a justificar els mateixos dogmes de la religió cristiana. corpori i sensible. ciència de l’ésser humà. o D’aquesta manera aviat es va parlar de la dreta i l’esquerra hegeliana. rau en la vida i no en el pensament escrit. Tret d’un molt curt període de temps en que va ser convidat a donar un curs per un grup d’alumnes progressistes. gens metafísic ni espiritual a l’estil de Hegel. a Fichte i Schelling. en amics els uns amb els altres. Feuerbach va viure marginat i oblidat per tothom. per a alguns. Poc després. i no en el concepte d’Humanitat.3. La dreta i l’esquerra hegeliana: o Hegel va morir a finals del 1831. per les seves idees polítiques i les seves concepcions religioses. en especulació buida. per sí mateix. És a dir: la religió ha de ser. Cal. mentre que l’esquerra va dir just el contrari. Les conclusi- Filosofia. de Hegel.19. un retorn a la natura. i així va morir: marginat i oblidat per tothom. la dreta i l’esquerra van discutir sobre la possibilitat d’una convivència enter el cristianisme i el pensament de Hegel (recordem que Hegel havia dit que la filosofia havia d’agafar els continguts de la religió i transformar-los en conceptes filosòfics). La veritat. no és producte d’una aparició casual. no haguessin estat entenedors per a nosaltres. la dreta utilitzava Hegel per a justificar l’Estat prussià. Els salts no acostumen a funcionar. o El 1841 apareix l’obra més important de Feuerbach: L’essència del cristianisme. Lògicament. Claude Henri de Saint-Simon: • Saint-Simon (1760 – 1825) va ser el primer en advertir el canvi cap a una societat industrialitzada. Els socialistes utòpics: o Lenin va escriure que el marxisme havia recollit el millor de la humanitat al llarg del segle XIX. Així doncs. i fins arribar a Marx. sinó que arriba per un camí que altres han anat obrint. vol canviar una moral basada en l’amor a Déu. de la natura i les causes naturals. Ens cal arribar a Marx. La dreta afirmava que el model d’Estat perfecte era l’Estat Prussià i amb aquest. l’últim dels gran savis enciclopèdics. tot publicant un assaig que li va causar grans dificultats en la seva carrera acadèmica. 19.1. 19. en conseqüència. Concretament es referia a la filosofia alemanya. i que encara quedava molt per superar. en realitat. deia que no s’havia arribat.2.1. L’esquerra. de la mateixa manera que l’escolàstica medieval va utilitzar la raó aristotèlica per a explicar les veritats de la fe. o Feuerbach vol centrar l’interès de la filosofia novament sobre l’ésser humà concret. els quals. la dreta deia que Hegel era perfectament compatible amb els continguts del cristianisme. rau en l’ésser humà. Marx ha estat. en una altra basada en l’amor cap a l’ésser humà. bàsicament. I això té una conseqüència clara: no és Déu qui crea l’ésser humà. Els representants més importants són Saint-Simon. hem hagut de conèixer. La història del pensament de l’ésser humà sempre ha estat una escala que s’està construint de forma dinàmica. al més vell estil de la Grècia clàssica. el marxisme. 19. Ludwig Feuerbach: o Feuerbach (1804 – 1872) va ser un deixeble directe de Hegel. Fourier i Proudhon. l’economia política anglesa i el socialisme francès. els seus seguidors i deixebles es van dividir en dues faccions separades. mentre que l’esquerra l’utilitzava per a negar l’Estat prussià. per contra. Ja el 1830 prendrà postura per l’esquerra hegeliana. convertint-se. d’amics de Déu. Feuerbach substitueix Déu per l’ésser humà de carn i os.

ja que els éssers humans frisaran per cobrir les necessitats d’aquells més desvalguts per tal de que tothom pugui gaudir de la felicitat. • A França.600 persones que en dirà falanges. • L’Estat ha de seguir un criteri molt clar: a cadascú segons les seves capacitats. La ciència haurà de substituir la solidesa dels principis de la fe medieval. • Saint-Simon ens parlarà d’una nova societat orgànica (és a dir. no crítica). • Fourier afirma que a la història hi ha un gegantí pla establert que ens afecta a tots.2. i a la ubicació de les falanges en dirà falansteris. La idea dels canals de Suez i Panamà és de partidaris de Saint-Simon com ho va ser Lesseps. Aquest pla està fet per la Providència. com la crisi del període politeista. Per a Fourier. La ciència i els oficis han de tendir a satisfer les necessitats dels éssers humans. Saint-Simon posarà com a exemple el monoteisme. Igual que Newton descobreix l’atracció gravitacional natural dels cossos. • La tesi principal de Saint-Simon és que la història és una successió de progressos. o Hi ha una completa llibertat de relacions personals i sexuals. • Per a Fourier han existit 3 grans etapes: o Etapa dels salvatges. 89 . els articles pateixen un augment de preu. Però no es tracta d’una successió lineal. la incapacitat i la intriga. • El pensament de Saint-Simon és nou des del moment en que. sinó que està sotmesa a períodes de creixement. Déu vol que els éssers humans dediquem els nostres esforços a dur a terme la tasca social per la qual ens sentim inclinats de forma natural. • Cap de les tres etapes han afavorit la realització de l’ésser humà en el seu vessant social. a cadascú segons les seves obres. però no pas de valor. La nova època orgànica està per arribar i. any en que es va produir la ruptura entre ambdós filòsofs. les idees de Saint-Simon van tenir un gran nombre de seguidors. • Fourier proposarà organitzar la societat en grups d’unes 1. a on la loteria del naixement no jugués per a res (abolits els drets d’herència). i pendent de que arribi una nova època estable (ell en diu orgànica). gens estable. o Etapa dels bàrbars. A la nova etapa els científics substituiran a l’església i els industrials als guerrers. Tanmateix.ons de Saint-Simon seran recollides pels positivistes d’August Comte i pels marxistes. en concret. I en concret. 19. la incipient societat comercial – capitalista ja té uns defectes de naixement que la fan inviable. en contra del que pensaven els Il·lustrats. o la revolució francesa i l’avanç de la ciència com la crisi de la època medieval. tant les físiques com les morals. La suposada civilització il·lustrada no ho és en la mesura en que en la principal tasca social: el comerç.3. les seves idees van propugnar una societat més justa. es podrà eliminar els tres principals inconvenients de la classe política francesa: l’arbitrarietat. o Etapa de la civilització. la època moderna és crítica. ens cal descobrir la nostra atracció natural. Només així s’arribarà a la felicitat. • Només quan els científics hagin substituït els polítics i càrrecs eclesials. o No existeix la família ja que els nens són educats en la comunitat. Saint-Simon ens parla de la ciència positiva. Les principals característiques dels falansteris són: o Són ciutats agrícoles i industrials a on cada component hi troba el seu espai. arribarà de la ma de la ciència. Charles Fourier (1772 – 1837): • Va ser deixeble de Saint-Simon i autor de nombrosos escrits. i a on la propietat privada no existís. alternats amb períodes de crisi on es posen en qüestió els paradigmes vigents. • La seva obra més important és La Indústria (1817) • August Comte va ser el seu secretari i col·laborador des del 1818 fins el 1824. o Els homes i les dones són totalment iguals en drets i en deures. Filosofia. Aquestes idees certament revolucionàries seran el germen del pensament de Charles Fourier. a on la religió tornarà en el seu estat més primitiu.

a on ja hi treballava un amic seu. premsa radical burgesa. És a dir. Marx va intentar trobar feina docent a Bonn. Això no obstant. i això va evitar que Marx pogués entrar a treballar a la universitat de Bonn. 90 . molt més que les anteriors. ell advocat i ella mestressa de casa. Però a Bonn. no hi haurà una dedicació plena d’una sola tasca. Es va mostrar contrari a la propietat privada i.4. Alemanya. Tancada la porta de la docència. També col·labora amb publicacions de caire cada cop més radicals. l’ésser humà entrarà de ple en l’edat del Nou Món Societari. Karl es va dedicar més a passar-s’ho bé que a estudiar. l’any 1844 escriu els Manuscrits econòmic-filosòfics (no publicats fins el 1932). Gràcies a l’ajut econòmic d’alguns amics de Colònia. Per a evitar la monotonia. a Berlín.1.4. Proudhon es mostrarà molt sensible al concepte de justícia en les seves obres. alhora. no li treu cap mèrit a les idees socials de Charles Fourier. Marx es va dedicar al periodisme. En una de les seves obres afirmarà que la propietat privada és un robatori. fill de pares jueus. ja que el capitalista no paga a l’obrer el valor íntegre del seu treball. com a mínim. Marx es va entusiasmar amb les idees de Proudhon. o Els treballs desagradables i bruts com pot ser les neteges del clavegueram seran assignats a nens. Durant aquest període. Però aquest amic va caure en desgràcia. indiscriminat i recíproc davant qualsevol ésser humà. La seva proposta es basarà en la justícia en tant és un respecte espontani. i per aquesta raó. els pares de Karl van renunciar a la seva fe. ja que aquests. i sota lleis antisemites. Marx estudia a Feuerbach i queda absolutament entusiasmat amb el seu pensament. i també aviat va ser prohibida la seva edició. En realitat. en l’anàlisi que fa de la societat capitalista. Aquesta edat perdurarà en el temps.19. més austera de costums. I és en aquest sentit quan el que s’obté amb aquests guanys són propietats privades producte d’un robatori. Això va permetre el jove Marx completar la seva educació i anar a Bonn a estudiar Dret. s’ho passen d’allò més bé entre la immundícia. Vida i Obres: Va néixer el 1818 a Trèveris. I el valor de les seves idees resideix. a cercles de joves hegelians que adoptaven postures radicals. però. Cal canviar la ordenació de la societat. I l’any 1841 es va llicenciar en Filosofia per la Universitat de Berlín amb una tesi titulada Diferència entre la filosofia de la naturalesa de Demòcrit i la d’Epicur. al comunisme. Marx va poder continuar els seus estudis en Filosofia i Economia Polítiques. • Van haver intents a Europa i a Amèrica del Nord d’establir falansteris per part de seguidors de les idees de Fourier. En un viatge a París. per simpatia en la resta de moviments sindicals europeus. sinó contra el fet de que uns pocs. però no van funcionar i es van acabar desfent. Pierre-Joseph Proudhon (1809 – 1865): Va ser un gran promotor de moviments sindicals. Proudhon no carrega contra la propietat privada individual. • Gràcies als falansteris. 19. ja que aquest sotmet l’individu a l’Estat. Proudhon també va influir de forma notable en els moviment sindical francès i. el seu pare el va enviar a la universitat de Berlín. s’aprofiten de l’excedent del valor del que produeixen uns altres. Va entrar a treballa a la Gaceta renana. segons Fourier. també.3. Karl Marx va freqüentar. Fruit d’aquests estudis. Aviat va ser anomenat redactor en cap del diari. Karl Marx: 19. però la solució no rau en el comunisme. Marx va conèixer a Bakunin i a Friedrich Engels qui es convertirà en amic i col·laborador seu la resta de la seva vida. o Filosofia. el que provoca que sigui expulsat de França l’any 1845 i acabi refugiat a Brussel·les. encara que després va encetar el seu propi camí.3. pacifistes i mutualistes. Els anys 1816 i 1817. Un cop obtinguda la llicenciatura. cada integrant del falansteri aprendrà un mínim de 40 oficis que durà a terme en diferents moments del dia.

Marx va fundar l’any 1864 a Londres. la dialèctica. Però aviat se separaran de la resta del pensament hegelià. dirà que quan aquest afirmava que la religió és una creació de l’ésser humà i no al revés. Els joves hegelians mantenen separada la teoria i l’acció. entre d’altres. contra els pensadors de l’esquerra hegeliana. Va fer un curt intent de tornar a establir-se a Alemanya. Les teories d’aquests dos economistes anglesos permeten a Marx entendre amb perfecció els mecanismes de la societat capitalista industrial i de classes. No n’hi ha suficient en parlar. va acabar amb el tancament del diari i la nova expulsió de Marx. la única cosa que va canviar es que ningú no el molestava. Karl Marx va morir a Londres el març del 1883.3. I fruit d’aquests estudis apareix la gran obra de Marx. Marx va anar madurant el seu allunyament de Hegel. L’Associació Internacional de Treballadors (la Primera Internacional). però no el van deixar quedar-se. Obra a on ataca el socialisme utòpic proposant el socialisme científic. i van lluitar per una democràcia radical. Va tornar a França. ha de ser també una creació de l’ésser humà. Però a més. a Feuerbach. l’Estat. Ja en una obra anterior al Capital (Manuscrits econòmic-filosòfics). tot això resultava insuficient per a Marx. Marx s’enfronta als economistes com Adam Smith o David Ricardo. l’ésser humà i la història. o Les idees de l’esquerra hegeliana. 91 . Filosofia. aquesta ens dóna una radiografia de l’anatomia de la societat civil. va acabar a Londres. però el primer intent de publicar un nou diari de caire comunista. o Les obres dels economistes clàssics i la dels socialistes utòpics. I és aquesta la raó per la que. Marx i Engels ataquen. El pensament de Marx es configura als voltants dels següents factors: o El contacte i la posterior oposició al pensament de Hegel. estudiós d’economia. Profundament compromès amb la causa dels treballadors del món.Al llarg de tota aquesta època. és a dir la constitució. A Londres. Però aplicada a una concepció materialista de la naturalesa.4. L’any 1847 escriu Misèria de la Filosofia. a Anglaterra. tot criticant a Hegel. 19.4. No obstant. La crítica cap els economistes clàssics: Per a Marx. i Marx les vol unir. Malgrat no tractar-se d’un grup homogeni. resposta a la filosofia de la misèria de Proudhon. Hegel interpreta el món com a ideologia. Hegel en realitat està donant legitimitat a un Estat existent: l’Estat Prussià. obra escrita amb la col·laboració d’Engels i dirigida. o Història.4. El mateix any 1845 apareix La sagrada família. Cal fer quelcom més. Era l’agost de l’any 1849. Els altres dos volums van ser publicats a títol pòstum per Engels els anys 1885 i 1894. La crítica a l’esquerra hegeliana: Fins l’any 1843. sotmet la societat civil a l’Estat i interpreta l’ésser humà real de carn i os com a entitat subordinada a l’Esperit Universal Marx. a través de La Sagrada Família. La crítica a Hegel: Marx i Engels estan disposats a salvar del sistema hegelià. especialment. i. o Política. L’any 1848 escriu juntament amb Engels el Manifest del Partit Comunista. Aquesta època va estudiar a fons o Economia. aleshores. 19. 19. o Sociologia.4. Unes de les conclusions dels estudis d’aquests economistes és com la riquesa d’uns és la pobresa de molts altres. l’esquerra hegeliana va constituir un grup de pensadors combatius i actius a tota Europa. van interpretar les idees de Hegel des d’una tendència al materialisme i a l’humanisme. però necessitava de l’ajuda del seu amic Engels per poder sobreviure i continuar amb els seus estudis. precisament. el seu sistema: és a dir. a Colònia. L’any 1867 apareix el primer volum del Capital.2. per encàrrec de la Lliga dels Comunistes.

L’ésser humà esdevé una mercaderia més en mans d’altres éssers humans.5. és a dir.4. homes i dones descontents i alienats. Però no ens diuen les causes. amb el que això impedeix.6. Marx i Engels exposaran. La religió és un invent de l’ésser humà. El treball com alienació: Quan Marx mira el seu voltant. o Mode de producció antic. 19. Només la lluita de classes alliberarà l’ésser humà d’aquesta vida alienada.. a judici de Marx. o més aviat. La crítica cap els socialistes utòpics: Al Manifest del Partit Comunista Marx i Engels plantegen la diferència entre el seu socialisme científic i altres tipus de socialismes que ells anomenaran reaccionaris. En opinió de Marx.. La crítica a la religió: Recordem que Feuerbach va afirmar que la teologia era antropologia.7. sinó que cal combatre les seves arrels. 92 . conclou Marx. Segons Marx hi ha hagut 4 importants etapes històriques de producció: o Mode de producció asiàtic. és generadora de desigualtat social. Aquests anomenats socialistes utòpics han caigut en la utopia: critiquen la societat capitalista però no saben exposar una autèntica alternativa. per què l’ésser humà crea la religió. Cal entendre.. El converteix en un eix més dins una gran cadena productiva. Marx demostrarà de forma científica com la propietat privada de la que ens parlava ja Proudhon (la produïda per la plusvàlua de la producció). del tot. l’ésser social determina la consciència i no al revés. segons el qual.. I aquí rau l’alineació del treball capitalista. Davant d’aquesta desviació utòpica. sinó el lament d’un poble oprimit. sinó de l’ésser humà en societat. cosa que els permetrà d’explicar els seus mals. però els ha mancat una visió autèntica de la història del proletariat. El treballador que fabrica un cotxe no veu el resultat final. Dins d’aquesta categoria de socialistes reaccionaris. però no de l’ésser humà aïllat. o Mode de producció feudal. Marx creu fermament que l’ésser humà té la oportunitat de viure humanament.El problema de l’economia política i dels teòrics polítics en general és que determinen amb exactitud el funcionament econòmic materialista de la societat. Aquests han descobert coses molt importants que han permès el pensament de Marx i Engels. I això és una alienació. doncs. I aquest és el valor que troba l’estudiós Marx del pensament de Feuerbach. i malgrat l’acord inicial. La religió. un invent de l’Estat. és un invent social. 19. 19. una extensió del propi cos.la religió és l’opi del poble. reduir l’essència religiosa a essència humana. En paraules de Marx: . el treball capitalista no permet la creativitat de l’obrer o l’obrera. com si fos un cos inorgànic. Però també en aquest cas. arreu. de la que en deriva un altre tipus d’alineació: la intrusió de l’Estat en contra dels mateixos éssers humans i l’alienació religiosa.4. La creació de la religió obeeix. ambdós autors hi feien entrar qualsevol persona ben intencionada però no disposada a anar fins el final. s’adona que veu. de forma científica. no n’hi ha prou en denunciar l’alienació de la religió. les lleis del desenvolupament del capitalisme. La religió de la que parla Marx no és la obra d’una Església corrupta. Fourier i Proudhon. l’emancipació del mateix. Per contra. i només es pot conèixer l’ésser humà a través de la seva història. Filosofia. Marx considerarà que Feuerbach s’ha quedat a mig camí. segons Marx. humanitzant la natura i fent del món a on viu. expropiats de la seva dignitat intrínseca d’éssers humans. Però no cal entendre d’aquesta crítica una burla cap al fenomen religiós. Aquesta tesi del treball com alienació li permetrà de presentar una altra idea fonamental en les seves tesis filosòfiques: el materialisme històric.4. a la necessitat de transcendir una situació en la que els éssers humans no estan realitzats. Per descomptat que la crítica arribarà a Saint-Simon. La religió és converteix en un camí pervers per fugir d’una realitat perversa. segons ells mateixos reconeixeran.

És a dir. La plusvàlua. 19. És a dir. Filosofia. el comerç. doncs. dues classes socials: burgesia i proletariat. la qualitat de la mercaderia per a satisfer una necessitat concreta. ja que ha diferenciat amb tota claredat. en 4 hores. barons i serfs. El Capital: L’anàlisi que es fa a la obra El Capital. unitats de quantitat de treball per a produir-les.10. Com s’ha arribat. de la mateixa manera que la burgesia ha estat la contradicció interna del feudalisme. És a dir. Al Capital. La dialèctica és la forma en que les diferents etapes històriques es van resolent. La lluita de classes: Al Manifest del Partit Comunista es pot llegir que la història de totes les societats es pot resumir en la història de la lluita de classes: lliures i esclaus. I per a Marx. es pot augmentar de forma molt fàcil: • Augmentant la jornada de treball o plusvàlua absoluta.8. parteix de l’anàlisi de les mercaderies i el doble valor que aquesta posseeix: • El valor del seu ús. amb grans canvis socials. a més.9. Les altres 4 hores està produint unes mercaderies que el capitalista no només no ha comprat. en tots els casos.4. s’apropia fraudulentament de la mercaderia produïda durant aquest lapse de temps. L’arribada del comunisme: Ja hem vist com Marx creu que la burgesia deixarà d’existir a mans del proletariat d’arreu del món. sinó una relació entre persones (entre productors. • El valor de canvi. i justament per les lleis de la dialèctica. que vint quilograms de cafè són intercanviables amb vint metres de tela de cotó. per exemple. En conseqüència. les 4 primeres hores de treball. sinó que a més. sinó que aconsegueix fer-se amb el poder polític a través del poder econòmic. opressors i oprimits. Però la força de treball és una mercaderia diferent a la resta perquè crea un valor: amb la meva capacitat de fabricar creo objectes que després podran ser intercanviats per altres o por diners.4. 93 . aquest valor de canvi és la quantitat de treball necessari per a produir la mercaderia. 19. El problema apareix quan el preu que paga el capitalista cobreix. La burgesia ha estat la classe social cabdal en l’adveniment de l’estat capitalista: no només ha deixat fora de joc totes les classes procedents de l’època medieval. dirà Marx) La força per a treballar és l’única mercaderia que tenim totes les persones. el proletariat és la contradicció interna del nou sistema capitalista. en resum. la força de treball és l’intercanvi de mercaderies entre aquells qui no posseeixen res més que la seva força. Ara bé. Aquest producte no pagat és la plusvàlua i Marx arribarà a demostrar mitjançant una fórmula com es produeix el procés de producció capitalista. 19. Entès així. Marx ens mostrarà clarament la inevitable victòria del proletariat i la caiguda de la burgesia. per exemple. a determinar aquesta equivalència en la mesura en que són dos productes ben diferents i que satisfan necessitats ben diferents? Segons Marx. L’essència de la història per a Marx és doncs. o l’intercanvi de mercaderies no és tant una relació d’objectes. la societat burgesa capitalista ha deixat les coses més senzilles. el proletariat és l’antítesi de la burgesia. i el capitalista la compra. El proletariat ven la seva força de treball (no té res més per a vendre). Per aquesta raó. la relació entre opressors i oprimits. patricis i plebeus. En termes de la dialèctica hegeliana. I és per aquesta raó que es parla també de materialisme dialèctic quan ens referim a les tesis de Marx i Engels pel que fa la història. les mercaderies són per a Marx. • Reduint les hores en que el treballador amortitza el salari o plusvàlua relativa. un obrer en concret ha produït suficient mercaderia per a compensar el que li paga el capitalista. l’equivalència que es fa per a poder determinar. Aquestes lluites han acabat. i aquells qui posseeixen el capital per a comprar-la.4.o Mode de producció burgès.

mentre que per a Engels. segons Engels. les noves teories de la evolució i els nous coneixements científics. El materialisme dialèctic de Marx és més mecanicista. La dialèctica. Engels i el materialisme dialèctic al seu just lloc: s’equivoquen tant aquells qui. ni Marx ni Engels. sense conèixer-lo. 94 . • Instauració de plans col·lectius de producció. El lema d’aquesta nova societat. Prohibició i abolició del treball infantil.11.La nova síntesi (en sentit hegelià) és l’Estat comunista. Engels. el materialisme dialèctic és quelcom dinàmic que queda confirmat pel desenvolupament de les ciències. van imaginar mai que la posta en pràctica dels seus ideals consistís a una simple reducció dràstica de tothom a proletariats pobres. • Sistema d’impostos fortament progressiu. Els grans canvis quantitatius acaben produint canvis qualitatius. serà: Cadascun segons les seves capacitats i a cadascun segons les seves necessitats. és la teoria de tot l’Univers. com aquells qui converteixen el seu pensament en una mena de religió positiva. L’Estat com l’únic capitalista és simplement el pas previ a l’abolició total de l’Estat i l’adveniment de l’autèntic comunisme que és. s’anul·larà la divisió del treball (una de les principals causes de l’alienació del treball per a Marx) i l’Estat burgès.4. • Centralització dels mitjans de transport. • Llei de compenetració entre els oposats. La primera etapa consistirà a la dictadura del proletariat. És un canvi revolucionari necessari per a assolir el nou Estat. Mitjançant la qual. 19. • Educació gratuïta i obligatòria per a tots els nens. • Abolició del dret d’herència. Per a aconseguir-ho es duran a terme algunes accions forçades: • Expropiació de les propietats en forma de cases i edificis. dogmàtic i estàtic. • Centralització del la banca en mans de l’Estat. va ampliar la dialèctica a l’explicació de tota la natura. I per a Engels. L’adveniment de la societat comunista es farà en diverses etapes. Filosofia. És del tot necessari posar Marx. Però el pas d’un model de societat a un altre no es fa amb bones paraules. Lo nova societat comunista permetrà el retorn de la dignitat de l’ésser humà. pel que fa al sistema polític un sistema d’anarquia. S’hauran acabat les diferències socials i tothom treballarà en un lloc en el que se sentirà realitzat. el critiquen. I això és perfectament coherent amb el seu pensament ja que l’Estat sempre ha estat. la història i els éssers humans: en funció dels factors econòmics que hi intervenen. • Llei de la negació de la negació. és i serà el sistema d’una classe social per a oprimir una altra. Algunes conclusions: Marx va utilitzar la dialèctica com a mitjà per a interpretar la Història i la societat humana. la dialèctica es va resolent en diverses negacions que donen pas a nous plantejaments (el cas del proletariat que nega a la burgesia). Durant aquest procés se centralitzaran tots els mitjans de producció en mans de l’Estat. Al llarg d’aquesta transició. però. En realitat. la dialèctica segueix unes lleis molt concretes: • Llei de la conversió de la quantitat en qualitat. Marx va oferir a la humanitat una nova manera d’entendre el món. • Treball igualitari per a tots. A la natura hi ha parelles de contradiccions que no es poden considerar de forma separada. la realització de la qual Marx no ens acabarà d’explicar amb massa precisió. influït pels nous corrents positivistes. desapareixeran la propietat privada i les classes socials.

o El Positivisme prendrà trets de l’herència cultural i filosòfica pròpia de cada país. aproximadament des de 1840 fins aproximadament els principis de la Primera Guerra Mundial. John Stuart Mill (1806 – 1873). des de certs punts de vista. Els autors positivistes més importants són: Auguste Comte (1798 – 1857). En les ciències matemàtiques ens trobem a Cantor entre d’altres. El Positivisme: 20. També és l’època de la teoria evolucionista de Darwin. el representant més important del pensament positivista. S’albira ja que el progrés científic i tecnològic és inaturable i això ens permetrà de solucionar tots els problemes de la humanitat. En química a Pasteur entre d’altres. Crítica contra qualsevol idea metafísica o idealista. Estadi Metafísic: en aquest estadi. l’ésser humà interpreta tots els fenòmens com producte d’intervencions sobrenaturals. S’accentuen les diferències entre el camp i la ciutat.2. Autors anglesos. Les noves tecnologies permeten nous sistemes de producció i la ciència està aconseguint posar fre a moltes malalties infeccioses que havien estat un autèntic assot per a l’ésser humà. . Va llegir també obres dels empiristes anglesos. absència de tota crítica. Gran interès. col·lectiva i individual. el Positivisme ens arribarà profundament impregnat de l’herència del racionalisme des de Descartes fins la Il·lustració. o Els positivistes veuen. Herbert Spencer (1820 – 1903). Un gran optimisme social basat en un progrés que no es pot aturar. per la sociologia. Estadi Teològic: en aquest estadi. igual que els marxistes els mals de la societat industrialitzada. I totes les ciències han d’agafar com a model.1. Introducció al Positivisme: o El Positivisme és un corrent de pensament que va dominar gran part de la filosofia. Molts i grans avenços científics i tècnics. Encara que el Positivisme va caure de quatre potes en les mateixes postures dogmàtiques que tan criticaven. només les ciències ens donen coneixement. 95 Filosofia. l’ésser humà interpreta tots els fenòmens amb idees abstractes i explicacions purament metafísiques. fill d’una família modesta. i les velles creixen en grandària. el modus operandi de les ciències naturals. la cultura. catòlica i monàrquica. Es tracta d’una etapa a Europa estranya pel que fa a la pràctica absència de conflictes armats. Neixen noves ciutats. també. a l’expansió colonial europea a Àfrica i Àsia. Va conèixer Saint-Simon i va ser deixeble i secretari seu. a postular la seva teoria dels tres estadis. Aquest modus operandi o mètode de les ciències naturals és descobrir les causes i controlar els efectes. de forma fulgurant el perfil de la societat. A Anglaterra estarà impregnat d’empirisme i utilitarisme. El Positivisme a França: Auguste Comte: o Auguste Comte (1798 – 1857) va ser l’iniciador del positivisme francès. A França. o En un dels seus escrits. ens trobem en una etapa que es caracteritzarà pels següents trets: Estabilitat política. No així a altres parts del món. Aquesta necessitat el va portar. que ens durà a una societat de benestar generalitzat. Cal aplicar-lo fins i tot a les ciències socials. És a dir. la política i la interpretació de la història. o Malgrat això. se’l considera el pare de la Sociologia (com a ciència) i és. Maxwell i Hertz. En física a Faraday. però creuen que és un mal passatger i que aviat marxaran en augmentar els coneixements i la riquesa. o El Positivisme certament és l’època de grans avenços en tots els camps de la ciència. política i filosòfica. Un cert messianisme en alguns autors. Comte escriu que ja molt aviat (poc després de fer catorze anys) va experimentar la necessitat d’una renovació universal. o Els descobriments científics han anat canviant. encara que després els seus pensaments es van separar fins l’enfrontament ideològic. i amb l’ajuda dels estudis fets. ja que assistim. o de la torre Eiffel a París. Tret d’alguna excepció. confiança cega en la ciència. Procés d’industrialització. fruit dels punts anteriors. o La revolució industrial està canviant les expectatives de vida de milions de persones. Autor francès. el Positivisme comparteix uns trets comuns que han fet possible considerar-lo un corrent coherent: En contra de l’Idealisme. anys després (1822). la qual explicarà l’evolució humana. En definitiva.20. 20. o Va fer estudis tècnics (el que ara en diríem Mòduls d’Enginyeria) a una important escola tècnica francesa. o Va néixer a Montpellier. La ciència serà capaç de solucionar tots els mals de la humanitat.

20.3.

20.4.

Estadi Positiu: en aquest estadi, l’ésser humà admet la impossibilitat de coneixements absoluts. Deixa de preguntar-se per l’origen i el destí de l’Univers. Tan sols cerca descobrir, mitjançant l’ús de la raó i la observació, les lleis que el regeixen. o Comte confiarà plenament en la ciència. Aquesta, en el seu estadi de maduresa absoluta (l’estadi Positiu), solucionarà tots els mals de la humanitat. Però cal, per força, abandonar qualsevol pretensió d’explicació metafísica de la natura o l’ésser humà. Aplicant aquest esperit d’observació i anàlisi en l’estudi de la societat, Comte inventarà la Sociologia. Cal descobrir i entendre les lleis socials, de la mateixa manera que cal descobrir i entendre les lleis naturals. o El coneixement social científic, ens permetrà de preveure el comportament social, igual que fa la física amb la natura. Comte proposarà una nova classificació de les ciències, a on la filosofia es convertirà en una pura metodologia de les ciències. Ja en la seva etapa de vellesa, Comte arribarà a comparar la seva teoria social, en una nova i necessària religió, a on se substitueix l’amor a Déu, per l’amor a la Humanitat. Una Humanitat que transcendeix els individus que la formen i està formada per tots aquells que ja han mort, els que són vius i els que naixeran. Comte arribarà a dir que la nova religió ha de copiar l’estructura de la religió catòlica. Hi haurà nous dogmes (la filosofia positiva), nous ritus, sagraments i calendari de celebracions. Però la importància de Comte rau en la noció de la la ciència com a promotora del progrés social, la crítica a tota afirmació metafísica no comprovada, i el naixement de la sociologia com a ciència autònoma. El Positivisme a Anglaterra: John Stuart Mill: o John Stuart Mill (1806 – 1873) va ser educat pel seu propi pare, John Mill, filòsof seguidor de l’utilitarisme anglès i, concretament, de les idees de Bentham (la màxima felicitat per al major nombre de persones possibles). Segons explica ell mateix, després d’estudiar a Bentham, crèia haver trobat la fita final en el seu estudi, però poc després va caure en una forta depressió. Al final de la qual es va adonar que la felicitat rau en marcar-se fites fora dels interessos d’un mateix. A partir d’aquest punt, Stuart Mill va dedicar tota la seva vida, juntament amb la seva estimada esposa Harriet Taylor, a configurar teories en l’àmbit lògic, polític i ètic que continuen sent punt de referència obligat. o Pel que fa a les seves teories sobre la lògica, Stuart Mill començarà criticant el sil·logisme aristotèlic. Tots els nostres coneixements provenen de les observacions empíriques individuals. Les generalitzacions només ens serveixen com a medi recordatori, però no ens podem refiar com si fossin veritats absolutes. El secret de la lògica rau en la inducció, la qual ens permet de preveure que si ha succeït una cosa sobre en ens, la mateixa cosa pot succeir a tots aquells ens que comparteixen uns trets determinats. o Pel que fa a les seves teories polítiques, Stuart Mill defensa una democràcia representativa, en la que tothom hi sigui representat i a on les minories siguin escoltades i puguin, mitjançant la força dels arguments, superar la majoria numèrica. Tanmateix defensarà l’autonomia de l’individu, la llibertat individual i el dret a viure com un vulgui. El Positivisme evolucionista d’Herbert Spencer: o L’any 1859 Charles Darwin publica l’Origen de les Espècies. Set anys abans, Herbert Spencer (1820 – 1903) havia publicat La hipòtesi del desenvolupament a on ja avançava una idea evolucionista. Aquesta idea va anar madurant amb certs aires metafísics que pretenien donar explicacions de l’Univers. o Certament, la religió, de la mateixa manera que la ciència, sostenen que la realitat última no pot ser coneguda i que l’Univers és un misteri. I en aquest sentit, religió i ciència es reconcilien: totes dues reconeixen l’existència d’un Absolut. La religió ens mantindrà el misteri, mentre que la ciència el farà cada vegada més petit, sense arribar a descobrirlo mai del tot. o Ja hem vist com Spencer ja va avançar la importància del terme que poc després posaria de moda Darwin: evolució. Però mentre aquest parlava de l’evolució de les espècies, Spencer parlarà de l’evolució de l’univers. L’evolució, segons Spencer, és el pas d’un sistema menys coherent a un altre de més coherent. I en un segon moment, el pas de la homogeneïtat a l’heterogeneïtat. L’evolució pel que fa a l’ésser humà, haurà de portar-lo a ser un ésser totalment feliç, estable i perfecte. Cert és que en aquesta evolució poden sorgir entrebancs, però la línia general és de progrés indubtable. I aquí rau l’optimisme positivista de Spencer. o Spencer defensarà una sociologia que, lluny del pensament de Comte, ha de posar l’èmfasi en l’individu, i no en un rar concepte d’Humanitat Transcendent. L’Estat ha d’estar al servei de l’individu i no al revés. Tanmateix, Spencer creu que la psicologia ha de tenir el seu propi camp d’actuació, sense està sotmesa a la Sociologia. 96

Filosofia.

21.

Crítica a la raó: Els filòsofs de la sospita: 21.1. Nietzsche: 21.1.1. Introducció al personatge: • Friedrich Nietzsche (1844 – 1900) va ser un crític despietat dels temps passats i un desmitificador absolut de les tradicions i de la moral de la seva època. De ment brillant i aguda intel·ligència, Nietzsche ja avança que el seu nom anirà lligat a una forta crisi. De sí mateix dirà que no és un home, sinó una càrrega de dinamita que explotarà més endavant. • Nietzsche s’interpreta a sí mateix com un nou messies escollit pel destí. I la seva crítica comença pels corrents imperants en aquella època: Crítica contra el Positivisme: el progrés és un invent modern, fals i inexistent. Crítica contra les ciències: lligada a la crítica anterior, posa en dubte la pretensió de veritats de les ciències mal denominades exactes. Crítica contra qualsevol manifestació d’espiritualitat: Déu ha mort i el cristianisme és un vici que amb la compassió s’escampa com una pandèmia. • Nietzsche és l’esperit que contradiu, ja que amb ell arriba un nou missatge. • Amb totes aquestes premisses no és estrany que hi hagi opinions de tot tipus i colors sobre el filòsof alemany. Nietzsche és potser un dels autors, sinó l’autor, que més joc dóna a interpretacions molt contraposades i molt poc avingudes: Com un antipositivista declarat que tira per terra la confiança en la ciència. Com un antidemòcrata que menysprea el poble tant com la nova classe emergent. Com el representant més important d’un nou corrent filosòfic anomenat vitalisme. • Nietzsche no només ha patit moltes interpretacions, sinó que, a més, ha estat caracteritzat personalment de diverses maneres: Amb una imatge d‘artista aristocràtic i decadent. Com un materialista radical. Fins i tot s’ha arribat a parlar de Nietzsche com el primer existencialista. Precursor de Freud i molt influent en les avantguardes artístiques dels anys vint degut, sobre tot a les crítiques a la societat burgesa. Com el profeta i ideòleg del nazisme, de la cultura militarista i la superioritat de la raça ària. • La veritat és algunes de les idees de Nietzsche, com la del súper home, o la voluntat de poder, van estar tretes del context del seu manuscrit per la seva pròpia germana, la qual sí va confondre les idees del seu germà amb les idees del nazisme. I aquí rau la confusió de que Nietzsche presenti unes idees que neguen l’humanitarisme i la democràcia i que fan apologia de l’Estat militarista, terrorista i racista com va ser l’Estat Nazi. • Una atenta lectura dels seus escrits i una bona interpretació dels mateixos allunyen qualsevol confusió d’aquest tipus: Nietzsche no fa apologia del nazisme, ni de la superioritat de cap raça, ni tan sols de l’Estat autoritari. El súper home del qual ens parla a les seves obres, no és una raça, ni un partit, sinó el filòsof que anuncia una nova humanitat. Aquesta nova humanitat s’alliberarà de les cadenes de les tradicions morals, i s’aixecarà més enllà del bé i del mal. 21.1.2. Vida i Obres: • Friedrich Nietzsche va néixer el 15 d’octubre del 1844 a un poblet d’Alemanya anomenat Röcken. Va estudiar filologia clàssica a Bonn i a Leipzig. A aquesta última universitat va tenir coneixement de les obres de Schopenhauer, la obra del qual, El món com a voluntat i representació el va impressionar profundament. • L’any 1869, quan només tenia 24 anys, va ser cridat per a ocupar la càtedra de filologia clàssica a la universitat de Basilea. Va ser en aquesta època quan va establir contacte amb Richard Wagner, el compositor. • L’any 1872, Nietzsche escriu L’Origen de la Tragèdia, obra que va causar una forta polèmica en els cercles culturals. Poc després trencarà la seva amistat amb Wagner, ja que troba que aquest últim no pretén, en realitat, regenerar la cultura. Amb motiu d’aquesta ruptura personal i ideològica, Nietzsche escriu, l’any 1878 Humà, massa humà, a on també l’autor es comença a distanciar del pensament de Schopenhauer.

Filosofia.

97

L’any 1879, degut sobre tot a la personalitat inquieta de Nietzsche, abandona la càtedra de filologia i comença una peregrinació de pensió en pensió a través de Suïssa, Itàlia i el sud de França. • El 1881 publica Aurora, obra en la que ja es comencen a veure les tesis fonamentals del seu pensament. • El 1882 publica La gaia ciència a on el filòsof ens promet un nou destí per a la humanitat. • L’any 1883, i havent un fracàs sentimental entremig, Nietzsche escriu la seva obra mestra: Així parlà Zaratustra, que no va quedar acabada fins dos anys més tard. • L’any 1886 veu la llum Més enllà del bé i del mal. L’any 1887 escriu La Genealogia de la Moral. L’any 1888 és especialment actiu: L’ocàs dels Ídols, L’anticrist i Ecce homo. Finalment, a Torí, Nietzsche treballa en la que serà la seva última obra: La voluntat de poder, obra que no aconseguirà acabar. • El dia 3 de gener de l’any 1889. Nietzsche pateix un atac de bogeria i es tira al coll d’un cavall l’amo del qual estava apallissant. Va quedar sota la custòdia de la seva mare, i en morir aquesta, sota la de la seva germana. • Nietzsche, un dels pensadors més brillants de la humanitat va morir a Weimar el 25 d’agost del 1900 absolutament boig, i sense saber de l’èxit que tenien les seves obres. • No hi ha dubte que Nietzsche va ser una persona que es va passar en moltes ocasions: desqualificacions quasi insultants, actitud polèmica i provocadora, anàlisi parcial i injusta de les idees oposades a ell, i altres actituds de dubtosa objectivitat. Però malgrat això, Nietzsche va ser una gran influència per a: La literatura i les arts estètiques. El psicoanàlisi. La filosofia, la reflexió moral i religiosa. • En conclusió, la dura crítica de Nietzsche no ens ha de fer por si les nostres intencions són honestes i la nostra recerca intel·ligent. Nietzsche tan sols fa envermellir als falsos, als acomodats i als que fan de la seva vida una doble moral. 21.1.3. Nietzsche i Sòcrates: la primera denúncia: • Ja hem comentat que la lectura de la obra de Schopenhauer El món com a voluntat i representació el deixa molt impressionat. Schopenhauer el convenç que la vida és una tragèdia irracional i cruel, a on impera el dolor i la destrucció. L’art és l’única experiència que ens permet enfrontar-nos a la vida amb una afirmació no exempta de repte. • A la seva obra L’Origen de la Tragèdia, Nietzsche enfronta l’esperit de la Grècia clàssica presocràtica, un esperit fort i vital representat pel déu mitològic Dionís, personatge sensual i embriagador, amb plena harmonia amb la Natura, enfrontat amb el déu Apol·lo, representant de la moderació i l’equilibri. La síntesi d’ambdues postures és la tragèdia grega. • Per contra, l’aparició dels que han mal anomenat grans filòsofs Sòcrates, Plató i Aristòtil no han fet més que matar aquest esperit vital. Els sofistes sí que eren vàlids, perquè s’atrevien a fer afirmacions agosarades, però en canvi Sòcrates, amb la seva presumpció de dominar i entendre la vida amb la raó provoca una clara decadència de l’esperit vital clàssic. • La moral socràtica, que pretén un camí ascendent de perfecció, està equivocada. I totes les morals que ho pretenen, com és la moral cristiana també ho estan d’equivocades. Sòcrates nega la vida quan lliga els instints sota el domini de la raó. I tant és així, que acaba negant la seva pròpia vida. • La raó emmascara la vida. Els conceptes que produeix la raó són un engany que ens fan creure que la vida es correspon a ells. I això no és així. • Amb les paraules no s’arriba mai a la veritat. En realitat són una metàfora de la realitat. 21.1.4. Segona denúncia: Feuerbach, Comte i els idealistes: • L’Origen de la Tragèdia va causar una gran commoció entre la societat contemporània. Malgrat ser una obra defensada pel mateix Wagner, estudiosos de la filosofia i de la filologia la van criticar. • Però no content amb això, Nietzsche va escriure una altra obra a on aquest cop, els va tocar el rebre als pensadors citats el títol. Al costat de la crítica, Nietzsche

Filosofia.

98

La mort de Déu i l’Anticrist: • La crítica de Nietzsche cap a tots els corrents de pensament anteriors a ell (sobre tot els immediatament anteriors o els mateixos contemporanis). una moral. En realitat Nietzsche critica qualsevol pretensió d’establir allò que està bé i allò que està malament. ni estructura. ni el seu camí és un progrés constant (com diu l’idealisme). Aquesta situació els fa sentir-se ressentits cap als victoriosos. La moral dels esclaus: la moral dels febles. Aquesta és la visió cosmològica de Nietzsche. • No és el naixement de Crist el que ha de dividir la història. no serà dolent. I ho fa. La compassió ens fa dèbils –afirma Nietzsche–. Nietzsche està duent a terme una crítica molt forta a tota moral (no només la cristiana). com ho van pretendre els nazis. dels dèbils. Però ja no es tracta del pessimisme vital del qui accepta la vida tal i com arriba. d’aquells que s’afirmen a sí mateixos i no necessiten de vigilar el comportament de la resta. Ha pres partit pels perdedors. Les morals imperants ens diuen què és allò que és bo que fem. cal distingir entre: La moral aristocràtica: la moral dels forts.6. d’aquells que necessiten recriminar i vigilar el comportament de la resta per a sentir-se segurs. Cal recuperar-los. i al revés. tot allò acomodat. La nova moral: • Ja hem comentat que l’autor critica fortament qualsevol intent d’establir un seguit de normes de comportament. Si l’un era massa humà. • Nietzsche. No és un ésser exclusivament dominador. La moral cristiana considera pecat pràcticament tots els bens i valors de la terra i de la vida. Les arrels de la moral cristiana és la moral dels esclaus. • Però malgrat tota aquesta càrrega. de la democràcia i del socialisme. La caiguda dels valors deixa l’ésser humà decebut i sol. en nom dels principis dionisíacs.7. • Torna.defensarà la figura de Schopenhauer com el nou representant de la cultura dionisíaca. • A la Genealogia de la Moral Nietzsche es pregunta sobre l’origen psicològic dels valors morals.5. sinó un pessimisme tràgic hereu del cristianisme. instrument de dominació. 21. • Fruit d’aquesta desfeta. dels derrotats. o més aviat. Segons Nietzsche. l’altre li sembla excessivament pessimista. ara és el moment del súper home. ni ordre. I això ho fa especialment. no té treva. No hi ha sentit. El món necessita acceptar-se a sí mateix dins del caos etern que es repeteix. una raça. Creu que els sacerdots són presoners d’uns valors i paraules buides. Jesús va viure una vida de denúncia contra tot allò establert. és molt crític amb l’Església. però alhora de la generositat i de l’individualisme. • Nietzsche afirmarà: Déu ha mort. qualsevol fórmula moral. segons l’autor. Són teories massa humanes (per limitades). doncs. cal que ells recuperin els seus instints. sinó que és un ésser que accepta el seu lligam amb la terra i trenca els lligams amb el transcendent. 21. És la moral de l’orgull.1. El súper home no és. El Déu cristià representa tot allò que Nietzsche vol rebutjar. és a dir. • Però amb el decurs del temps. sinó un etern retorn de tot i de tots. Nietzsche afirmarà en la seva obra Així parlà Zaratustra que el súper home és aquell qui s’aferra a la terra i defuig les explicacions sobrenaturals. o una ètnia. 21. I aquesta és una recuperació de la doctrina de l’etern retorn dels grecs: el món no avança linealment (com diu el cristianisme). A més. • La conseqüència a aquesta nova moral és un absolut nihilisme. Però Nietzsche es pregunta si el que ens diu que és bo. l’autor anunciarà la mort de Déu. Nietzsche està fascinat per la figura de Jesús i afirma que Ell no té res a veure amb el cristianisme. pels dèbils. és a dir. 99 . El súper home i la voluntat de poder: • Dins d’aquest pensament. a través de dues obres: Més enllà del bé i del mal i Genealogia de la Moral.1. Filosofia. És la moral dels ressentits. la visió vital i compromesa amb els sentits del filòsof.1. cap als aristocràtics i bells. sinó la mort de Déu. Nietzsche començarà a distanciar-se tant de Wagner com de Schopenhauer. a més. I amb aquesta postura. La moral ha estat sempre. precisament.

el mateix autor l’anomenarà Metapsicologia donant a entendre que està més enllà de la psicologia. tres subjectes en un: allò. mentre que aquesta segona ordenació obeeix a la seva experiència en al camp de la psicoanàlisi. Aquests generen unes energies que circulen lliurement i que sovint es manifesten de forma que no té res a veure amb l’origen de la pulsió. les manifestacions de l’inconscient es disfressen i s’emmascaren sota els somnis. cal trobar-los en la seva concepció de la psicologia com una metafísica del subjecte. La primera estructura o tòpic (del grec topos que significa lloc) la proposa a la seva obra La interpretació dels somnis. Per tal de poder escapar a la censura. activitat aquesta última. però els ho impedeix la censura.1. La seva família era jueva i en la seva infantesa van patir les freqüents campanyes antisemites de l’època. • Els fonaments filosòfics de Freud. els actes fallits i les neurosi. superjo. • Segona tòpica: allò-jo-superjo: En aquesta segona explicació. segons l’autor. L’allò està en continua ebullició i busca poder descarregar la seva energia per trobar satisfacció. • Freud afirmarà a la seva obra Els orígens de la psicoanàlisi. Això els va obligar a canviar vàries vegades de residència.• 21. Freud: 21. El principi del plaer és el principi bàsic de la vida. • Primera tòpica: conscient-preconscient-inconscient: Aquí en descriu l’aparell de la psique constituït per tres sistemes: conscientpreconscient-inconscient. El preconscient ocupa un lloc intermedi entre els dos anteriors. La primera definició. Les pulsions de l’inconscient són instintives i intenten d’entrar en la consciència. És la part més primitiva de l’ésser humà i. Introducció biogràfica: • Sigmund Freud (1856 – 1939) va néixer al que ara seria l’actual República Txeca. que ni la filosofia ni la religió han estat capaces de fer aflorar i posar al descobert els orígens de les malalties anomenades nervioses. 21. subconscient. Fonaments del seu sistema: estructura de la psique: • Les aportacions de Freud han significat una fita important per a les ciències de l’ésser humà. La voluntat de poder és la lluita de la vida que s’ha de superar a sí mateixa. 100 . sense ordre ni lògica. té raons biològiques. que penetra més enllà de la consciència.2.2. Si el jo l’impedeix de descarregar la seva energia. És tensió i lluita constant contra tot i contra tots. Freud ja no parlarà de llocs en sentit figurat (els tòpics anteriors). va viure la major part de la seva vida a Viena. • L’any 1938. No obstant això. són les aportacions més importants del pensador. els nazis es van annexionar Àustria. però allò important és que l’inconscient el constitueixen els continguts reprimits. segons l’autor. A aquest projecte.2. L’any següent ja va morir. així com l’existència d’un món ocult. sinó d’instàncies de la personalitat que són. • Gràcies a un estudi sobre els tractaments de la histèria a través de la hipnosi. Allò que és conscient suposa la perifèria de l’aparell psíquic. que ens portarà al coneixement més profund de l’ésser humà. • Va ingressar a la Universitat de Viena per estudiar medicina. jo. La vida mai fa vista enrera. • Un cop acabada la carrera es va especialitzar en anatomia cerebral i poc després ja va obrir la seva consulta particular per al tractament de malalties nervioses. la font de tota l’energia psíquica. Allò que és inconscient fa referència a alguns actes o omissions. Aquest té accés voluntari a la consciència i per aquesta raó la censura és feble. Filosofia. fet que obligà a Freud a exiliarse a Londres. L’allò és el fons obscur de la nostra personalitat. La idea de que la psique pot tenir influències en el cos. però es va sentir encuriosit per la biologia i la fisiologia. alhora. • Freud proposarà dues estructures de l’aparell de la psique humana. La segona surt a les seves obres a partir dels anys vint. a la que hi va dedicar alguns anys d’estudi i investigació. però mai de passat.2. Aquí rauen els instints. Freud va anar configurant la seva teoria de la psicoanàlisi. La voluntat de poder ens parla de present i de futur.

i només ho pet fer a través de les altres dues instàncies. Comprén i aplica les normes. no són més que sublimacions de les autèntiques pulsions de manera que les energies de la libido puguin ser acceptades socialment. que l’individu les interioritza i les fa seves. • Les coses bones que en dóna el fet de viure en societat –com són l’art. les seves manifestacions més freqüents són l’agressivitat i les tendències destructives. L’instint sexual serà per l’autor un dels més importants dins aquest grup. Interpretació de la cultura: psicologia social: • La teoria psicoanalítica de la cultura no és més que la mateixa psicoanàlisi aplicada a la cultura. precisament. D’aquesta manera l’agressivitat no s’enfoca contra la societat. augmenten els sentiments de culpabilitat socials. L’allò no té cap contacte amb el món exterior. Eros i l’instint de mort. o la convivència–. Rep les pulsions de l’allò però les descarrega seguint el principi de realitat: sap satisfer aquestes descàrregues d’acord a les normes socials. fins convertir-se en el ressort que controla la personalitat adulta. no són plenament satisfactòries. Seguirà.l’individu sent malestar. doncs. El superjo gratifica o castiga amb sentiments de culpa al jo segons si aquest es porta bé o malament. Els instints de vida actuen en sentit de la pròpia conservació. però es va enfortint al llarg de la vida. • La repressió de les pulsions forma part de la cultura de tal manera. sinó contra un mateix en forma de sentiments de culpabilitat. • Una de les aportacions més interessant de les teories de Freud es. Aquestes pulsions són de naturalesa biològica i deriven de dos grups d’instints: l’instint de vida. El jo és una mena d’intermediari entre l’allò i el món exterior. • En la seva obra El malestar de la cultura Freud analitzarà la situació de l’ésser humà en tant ésser social. Això suposa diferir la consecució del plaer o arribar-hi a través d’accions indirectes. Això implica un alt risc de neurosi cultural: una societat malalta. El jo representa la racionalitat. 101 . 21. Filosofia. Thànatos. Si el moment cultutal augmenta pel que fa a la repressió. la consideració de la ment com un camp de batalla de pulsions. Els instints de mort tenen com a direcció última el retorn a la matèria inorgànica.3. els mateixos camins i partirà de les mateixes tècniques i coneixements.2. obligacions i prohibicions que l’infant interioritza a través de la figura del pare. I en la mesura en que no són més que manifestacions substitutòries. El superjo és la instància ètica de la personalitat. El títol ja ens dóna una idea del que pensa l’autor del que és viure en societat: les pautes de conducta social són restrictives sobretot pel que fa a la sexualitat i l’agressivitat. Controlo i supervisa el jo. En la infància ñes feble i petit.

Nosaltres.2. • Si la raó ja no ens guia. Les millores en els camps de la medecina. amb això. (. bombes amb gasos verinosos. perdem el sentit de la història o. El segle XIX veurà sorgir noves nacions europees. Aquesta forma de fer tant poc metafísica és la causant de la crisi ideològica europea. Un d’ells serà la fenomenologia i l’altre l’existencialisme. Feta aquesta recuperació es donarà inici a una nova filosofia per a reconstruir els fonaments del saber. és a dir. els transports i les comunicacions s’enfronten amb els avenços en el camp de la destrucció humana (nous blindatges. i està deshumanitzant l’ésser humà.) com a lluites entre filosofies. L’existència humana ha passat a un segon pla. eslaus. (. ens ha fet perdre la confiança en l’ésser humà..) Les lluites espirituals genuïnes de la humanitat europea discorren (. més aviat perdem el sentit de la vida. Tot plegat s’abocarà a la gran tragèdia col·lectiva que va suposar la Primera Guerra Mundial. 102 . A la seva vegada.) Filosofies la vitalitat de les quals rau en el fet que encara lluiten pel seu veritable i autèntic sentit i.) Les veritables lluites del nostre temps. o la sistemàtica anihilació de col·lectius de persones englobades en suposats grups antisocials (jueus. • La humanitat està perdent el seu horitzó i molta part de culpa la té la ressaca positivista. 22. els comunismes i els capitalismes salvatges. homosexuals.22. l’estructura política d’Europa també canvia. ens trobem davant un dels perills més grans: naufragar en el diluvi escèptic i deixar difuminar-se la nostra pròpia veritat. suposa una clara mostra de la capacitat destructora de l’ésser humà. deficients mentals. etc. o La fenomenologia de Husserl cal entendre-la en paral·lel a la situació social i política de l’entorn que el va tocar viure. els homes d’avui. gitanos. l’expansió del sistema capitalista en el seu vessant més salvatge. Tot plegat va provocar la gran fractura social que va acabar en la Segiona Guerra Mundial.. Introducció a Husserl: o L’obra de Husserl sorgeix com una activitat filosòfica crítica. pel sentit d’una humanitat autèntica. la gran crisi econòmica i financera del 29 va donar la possibilitat de justificació a noves i perilloses ideologies salvadores: els feixismes. a la crisi de la idea filosòfica de raó com a conformadora de l’existència. I si volem recuperar aquesta confiança ens caldrà recuperar el protagonisme del subjecte que coneix. la seva producció filosòfica va suposar una de les doctrines més influents al llarg del segle XX. o Husserl va anar madurant les seves tesis. Aquesta segona gran guerra va suposar un punt d’inflexió pel que fa al trasllat de la guerra a la població civil (bombardeigs massius de ciutats i nuclis urbans sense valor estratègic bèl·lic directe). fruit de l’etapa positivista. (. Tots dos ens convidaran a reflexionar en la cerca de respostes a les noves preguntes. del jo.. provocarà el sorgiment d’una nova classe social –el proletariat–. les úniques significatives.1. alhora. HUSSERL: La crisi de les ciències europees. o No hem d’oblidar que els segles XVIII i XIX van ser etapes d’un fort creixement en el coneixement científic i tècnic. Husserl entendrà que Europa és quelcom més que la unió geogràfica d’uns territoris i parlarà sobre una unitat espiritual i una cosmovisió comunes.. o Entrat el segle XX.) 22. són les lluites entre una humanitat ja en decadència i una altra que encara arrela en terra ferma. fins la mort de Sartre (1980) és una etapa força creativa pel que fa a la filosofia i. alhora que s’exportarà la guerra pel control de les colònies. E. etc) o Paral·lel a aquest procés de creixement científic i tecnològic. a Europa s’acabaran imposant dos corrents de pensament pràcticament paral·lels. de manera que el corrent que inicia: la fenomenologia anirà canviant i desenvolupant-se en el temps. • A les seves obres Husserl fa continues referències a la crisi europea.2. La desconfiança en la raó. i l’esperada solució que ens havia d’arribar de la mà de la ciència i la tecnologia no acaba mai d’arribar.. bombes atòmiques.. nascuts i crescuts en el curs d’aquesta evolució. Filosofia... aquesta estructura està en crisi i s’està descomponent.1. Per l’autor. La Fenomenologia: 22. el qual creixerà en nombre i en importància fins arribar a la Revolució d’octubre del 1917. o A nivell social. La crisi ideològica europea: • Dins d’aquest context de crisi social i econòmica. Introducció històrica: o El període històric que agafa des del naixement de Kierkegaard (1813).

Descartes també va intentar d’establir unes bases noves i segures per al saber humà.3. però l’intent el va conduir a establir una nova teoria del coneixement que partia d’una forta crítica al psicologisme. Influenciats pels descobriments de Freud. Una nova teoria del coneixement: • En el procés de coneixement es parteix del concepte d’intencionalitat de la consciència. Aquesta és la clau per fer compatibles les necessitats de rigor de la ciència. • La filosofia esdevindrà.22. l’any 1916 va anar a parar a la de Friburg. La seva obra més representativa d’aquest període és Investigacions lògiques. 22. • Període de Friburg (fins el 1938) anomenat fenomenologia transcendental i a on Husserl tendeix cap a un idealisme fenomenològic..4. Fins i tot el seu apropament des de les matemàtiques és comú amb el filòsof francès del segle XVII. sinó al món logicoobjectiu. Filosofia. • Aquest és el punt de partida per a criticar el Psicologisme i alhora estableix les bases de la fenomenologia com una nova teoria del coneixement. La filosofia però. • Recordem que no fa tants segles. amb el rigor transcendental de la filosofia (requeriments i necessitats diferents). Fichte o Hegel. No va assolir el seu objectiu. els corrents psicologistes consideraven el coneixement com un mer fet psíquic. Idees relatives a una fenomenologia pura i a una filosofia fenomenològica. o En aquesta etapa de descoberta Husserl posarà l’èmfasi en el fet de que hi ha un acte de caràcter intencional en el mecanisme del coneixement: un subjecte que vol constituir l’objecte. Va estudiar matemàtiques a Berlín i Viena. Les seves obres més representatives d’aquest període són Meditacions cartesianes. o L’any 1887 va començar a treballar de professor a la Universitat de Halle.1. Va morir l’any 1938 a Friburg. • Husserl s’esforçarà en aquesta etapa a fer de la filosofia una veritable ciència amb un objecte d’estudi evident. 22. i serà recollida per pensadors tan importants com Kant . Però aquesta consciència no pertany al món dels fenòmens psíquics. 22. és consciència d’alguna cosa. La filosofia s’ha d’ocupar de les essències en tant unitats ideals de significació. Husserl es basarà en el concepte del jo que arrenca des de Plató. La consciència és intencional. La filosofia com a ciència: o Ja hem vist com Husserl té una pretensió força cartesiana. La crisi de les ciències europees i la filosofia transcendental. L’any 1884 va començar els estudis de filosofia. • El coneixement és una obertura a l’objecte i comporta una visió subjectiva del món. o El seu pensament s’ha articulat en tres períodes que coincideixen amb les tres universitats per on va passar: • Període de Halle (fins el 1901) anomenat prefenomenològic a on Husserl abandona el psicologisme. 103 . Ja aleshores buscava una teoria o una forma d’entendre el fet del coneixement. però sempre sota el règim de les lleis antisemites que limitaven força qualsevol activitat. • Període de Gottinga (fins el 1916) anomenat fenomenològic a on Husserl vol alliberar la filosofia de qualsevol confusió amb una ciència natural. Això elevava la psicologia al fonament de tota ciència i tot coneixement. un filòsof francès. o Quan l’any 1933 els nazis van assolir el poder. una ciència rigorosa amb el seu propi mètode i els seus propis continguts. Més tard va ser parcialment rehabilitat. Les seves obres més representatives d’aquest període són La filosofia com a ciència estricta. Husserl va ser apartat de tota activitat docent i les seves obres prohibides. a on va estar fins a la seva jubilació l’any 1928. no necessita d’hipòtesi per a treballar. La fenomenologia: o La Fenomenologia s’inicia en Husserl com un intent de lluitar contra els corrents psicologistes que dominaven l’època. sota aquest prisma. Més tard va treballar a la de Gottinga i. seguit per Descartes i finalitzat en el jo transcendental de Kant.5. Introducció biogràfica: o Edmund Husserl va néixer a Moràvia l’any 1859 en el sí d’una família de comerciants jueva. a l’abast de tothom i amb unes qüestions que es puguin solucionar des de l’experiència.4. o El mateix autor va partir des de bases psicologistes quan va començar a estudiar matemàtiques.

també es constitueix a sí mateix. . és una anàlisi del món intel·ligible. o La fenomenologia investigarà el contingut de la consciència. o La filosofia pretendrà arribar a la mateixa essència dels fets per a conèixer les connexions que s’hi estableixen. tindrà lloc a continuació el que Husserl va anomenar la reducció transcendental.8. i la capacitat creadora de pensament que va tenir al llarg del segle XX. la fenomenologia esdevé la ciència de les ciències. Alhora que estableix l’objecte.1. o Cal fer una aproximació als fets de manera lliure de prejudicis. El subjecte transcendental: o El subjecte transcendental no és un jo concret ni tampoc la res cogitans de Descartes. o Assistim a una nova revolució copernicana en la filosofia. L’essència es descobreix immediatament. o Aquest procés de reducció té tres etapes successives: reducció existencial. reducció eidètica i reducció egològica. de pressupòsits o idees preconcebudes. en la suspensió de qualsevol judici i el posar entre parèntesi tot el que ens envolta (inclosos nosaltres mateixos). o Si aconseguim fer una aproximació al fenomen des d’aquesta perspectiva. sense cap impediment. davant l’essència. capaç de construir i fonamentar la resta de sabers concrets. El resultat de totes les reduccions és una consciència subjectiva que es descobreix a sí mateixa com a entitat intencional. I en aquest sentit. El mètode fenomenològic: o Per a accedir al món de la consciència pura.22. sinó que es correspon a una nova realitat. a partir de la seva intencionalitat elabora el seu propi món carregats de significats i valors. La meva consciència ha de trobar-se nua. sinó que passa a ser pura presència en la consciència del subjecte que coneix. tot despullant-les de qualsevol dogmatisme.2. quelcom que succeeix a la consciència. La fenomenologia com a doctrina: o Husserl planteja la fenomenologia com l’únic sistema d’elevar la filosofia a categoria de ciència estricta. sinó d’una raó que ha de fonamentar qualsevol saber. La filosofia concebuda per Husserl és una ciència de validesa universal en contraposició a la resta de les ciències. cal partir d’una actitud radical que Husserl anomenarà epokhé transcendental. o La consciència serà l’encarregada racional de fer de mestra de les ciències. el mètode fenomenològic és un mètode d’anàlisi de la manera en què els objectes se’ns presenten a la consciència.6. el món que ens envolta és pur fenomen. allò universal i necessari que fan que una cosa sigui el que és i ens permet de reconèixer-la deixant de banda els aspectes que canvien. o 104 Filosofia. La reducció existencial: • Fet el procés de suspensió de tot judici (epokhé).7. però aquest establiment és en relació a la resta d’éssers humans. l’objecte. És a dir. • En definitiva. justifica la importància d’aquest corrent. 22. Això ens permetrà de fer una reducció a l’essència. Ja hem vist que la epokhé ens ho ha posat tot en suspensió. El món de la consciència no és el món dels fets. No es tracta d’un procés deductiu ni d’una abstracció de dades empíriques. la pretensió d’establir la filosofia com eix de tota la resta de les ciències.3. mitjançant la qual farem un procés d’eliminació d’elements accessoris i no necessaris a la cosa en sí. 22. a on el jo justifica i constitueix les essències. És a dir. • Aquest descobriment es fa mitjançant una intuïció.7. o El subjecte transcendental de Husserl té com a funció l’establiment de l’objectivitat. La reducció egològica: • Es tracta de l’últim pas. qui.7. a mode d’un raig de llum que ens desvela el que ja hi era present. Certament. és a dir. regida pel principi de la raó. en basar-se en fets. La reducció eidètica: • Aquesta reducció rau en el descobriment de l’essència (eidós). 22. però no de la raó de les ciències particulars. de saber fonamental i definitiu. 22.7. 22. és a dir. El subjecte transcendental de Husserl és intencionalitat: un subjecte que en l’acte mateix del seu pensament constitueix allò pensat. a la intuïció directa i evident de l’essència dels fenòmens. no poden universalitzar els seus principis. Husserl recull la crítica kantiana de la raó i la porta a l’extrem més radical: el fenomen deixa de ser representació del noümen a la consciència. les quals.

o Husserl converteix la filosofia en la ciència de els ciències. Algunes conclusions: o El subjecte transcendental de Husserl és el conjunt de lleis o estructures comunes a tots els subjectes de coneixement al llarg de la història de la humanitat. responsabilitat sobre el seu propi ésser. o La Fenomenologia retorna a la filosofia el seu caràcter humanitzant i humanitzador. Filosofia. 105 .22. capaç de superar la crisi de pensament que assota la humanitat. perquè retorna la responsabilitat a l’ésser humà. La concep com racionalitat subjectiva i reformadora.9. I la fenomenologia pretén ser una ciència descriptiva de les essències.

cal fer esment també a les següents característiques: • Des d’una perspectiva de la Història de la Filosofia. ni ho és en la mesura en que pertany a una determinada classe social o gènere social. L’ésser humà del corrent existencialista és l’ésser humà concret. • La indeterminació i possibilitats de l’existència de cada ésser humà. sobretot d’autors tan coneguts com Sartre. En la mesura en que existeix aquesta indeterminació. Camus. L’existència és quelcom impossible de deduir.2. La preocupació per l’ésser: • Marti Heidegger és un important filòsof del segle XX. • La relació amb allò transcendent generarà dos corrents paral·lels: el món amb Déu. L’existència no és una essència. Cada persona és una potencialitat indeterminada. • L’existencialisme no només es va expressar en obres de filosofia (Heidegger). genera incertesa i risc. el marxisme o el positivisme pretenen haver captat tota la problemàtica de la humanitat per donar resposta a tots els mals en un plantejament de progrés (ascendent) en la història. o en corrents filosòfics i social posteriors com l’Hermenèutica o l’Ecologisme. • L’Existencialisme és especial hereu de Kierkegaard. i adquireix el període de màxim esplendor en el període entre guerres. i ho és en la mesura que fa filosofia. Pel que fa a l’art. A més. Recordem que ha estat el segle XX el segle de les grans dictadures a Europa. no és l’exemple de cap teoria. però. l’existencialisme s’expressarà a través de les obres de Dostoievski i Kafka especialment. 106 . L’únic ésser conscient d’existir és l’ésser humà. • Malgrat la gran dificultat que suposa llegir les seves obres (pel contingut. Tampoc és una peça d’un joc omnipotent i omnipresent. L’ésser humà és l’únic ésser que neix sense saber el que serà. considera l’ésser humà un ésser finit. caldrà sumar la manca de llibertat i la forta repressió patida per la població.1. que ha estat llençat al món. És un “poder ser” que no està determinat ja per la natura. sobretot per la seva crítica radical a la tradició del pensament occidental. els conceptes que presenta i el llenguatge utilitzat). L’existència: • Heidegger pretén elaborar una reflexió sobre el món i la cultura occidental en les seves múltiples manifestacions amb el fi de fonamentar un nou humanisme. o Això ens ha de fer pensar que d’alguna manera. l’humanisme de Feuerbach i el vitalisme de Nietzsche. juntament amb Kierkegaard són corrents precursors de l’existencialisme. l’Existencialisme és el resultat de la gran crisi del pensament de Hegel (idealisme alemany). o Com a trets generals. amb el que. l’Existencialisme és producte d’una Europa molt castigada i molt espantada pels resultats de les dues grans guerres. • Cal fer esment també que la fenomenologia.2. les seves obres i les seves idees tindran un fort impacte i influiran en els mateixos pensadors existencialistes. als horrors de la guerra. Introducció al corrent de pensament: o L’Existencialisme o Filosofia de l’Existència és un corrent europeu que es consolida ràpidament després de la Primera Guerra Mundial i abans de la Segona. o Vistos aquests trets generals. • Els representants que veurem del corrent existencialista són:: • Marti Heidegger • Jean-Paul Sartre • José Ortega y Gasset 23. i que es veurà contínuament afectat per situacions problemàtiques i absurdes.2. L’Existencialisme: 23. podem afirmar el següent: • L’existència és el fet més característic i central de l’ésser humà contingent i mortal. Marti Heidegger: 23. o L’existencialisme. Filosofia. Quan vam comentar aquest autor ja vam dir que se’l podia considerar precursor d’algunes idees existencialistes: el sentit tràgic de l’existència. i serà allò que decideixi de ser. i Simone de Beauvoir. sinó que ho va fer també a través de molta literatura (teatre i novel·la). 23. passant pel pessimisme de Schopenhauer.2. no hi ha correspondència entre la realitat i la racionalitat.23. o El segle XIX i les dues primers dècades del XX es van caracteritzar per un pensament optimista i prometedor: l’Idealisme. i el món sense Déu.1.

però si supera aquesta situació. • A més d’ocupar-se de les coses. sinó de l’ésser dinàmic i conductual de l’ésser humà. doncs. L’ésseraquí té el poder de ser una cosa o una altra. És més. És el que l’autor anomena existència autèntica. és a dir. El món compartit: • L’existència implica sempre fer referència a un jo. són producte d’una metafísica. • L’estructura humana no és el pensament sinó la imprevisió i la indeterminació més radical.4.3. podrem parlar del gir transcendental de Heidegger. és un món de l’ésser amb d’altres. per tant el món és compartit.2. Quan • Filosofia.23. allò que tractem en el nostre viure diari. 107 . • Conèixer és veure l’objecte. la traducció del qual només es pot fer de la següent manera: l’ésser-aquí) i. Conèixer de forma objectiva és un saber derivat del primer coneixement. En el món poden aparèixer altres éssers i. Amb la seva obra Ésser i Temps (1927) Heidegger farà una anàlisi de l’existència humana. El món se’ns manifesta com un conjunt relacionat de referències d’utilitat. El món és obert. la raó de ser de l’ésser humà. ja que és l’espai a on es produeixen les coses. Durant la guerra va caure presoner de l’exèrcit alemany i deportat a Alemanya. 23. precisament en l’ésser humà on es pot entendre l’ésser. L’angoixa només desapareixerà en el moment de la mort. L’ésser-aquí ha estat llençat al món i haurà de construir el seu ésser. ja que pel seu estudi partirà. • El nostre tracte amb el món es realitza en tres moments: • El nostre moure’ns en el món depèn dels nostres estats d’ànim. en haver de construir el propi ésser. És el que en llenguatge popular diem seguir la veu de la consciència.3. És. L’existència autèntica: • La tendència natural de l’ésser humà és desenvolupar una existència que vagi d’acord amb el seu propi ésser. Es tracta d’un moment certament tràgic. Això implica que cal tornar a plantejar-se de nou la pregunta pel sentit de l’ésser. 23. L’ésser humà és projecte. Però la forma en que es manifesta el jo quotidià a la societat és una forma encoberta. • L’existència rau. és el que Heidegger anomenarà el Dasein (terme. • A través de les idees que es desprenen d’aquesta obra. espai obert: • Les coses constitueixen el món que ens envolta. és utilitzant les coses com les coneixem: usar és comprendre. és quan sorgirà l’angoixa davant la responsabilitat d’haver de fer-se el propi ésser. a través de l’ésser-en-el-món. • L’ésser humà té tendència a perdre’s entre les coses i interpretar-se des d’elles. no de l’ésser estàtic i objectivista a la manera tradicional. aleshores portarà una existència inautèntica.3.2. l’ésser humà es preocupa dels altres éssers humans. Jean-Paul Sartre: 23. El món.2. Introducció al pensador: • Va néixer a Paris l’any 1905. sinó cal estudiar l’ésser humà. per acabar en l’ésser-en-la-mort. completa el cicle des de l’ésser-aquí. el seu ésser és realitzar-se com a ésser enmig dels éssers. Va ser mestre de filosofia en centres d’ensenyament secundari fins el principi de la Segona Guerra Mundial. D’aquí que l’ésser humà s’expressa en l’existència. pura disponibilitat o maneig d’ús. a fer-se el seu propi ésser. • Per entendre l’ésser no hem d’analitzar les seves propietats o categories. 23. Parteix de la premissa que allò que les persones entenem de nosaltres mateixes i les manifestacions culturals són producte d’una manera concreta de concebre la relació ésser-pensar.5. alhora. Heidegger utilitzarà el terme trobar-se. enganyosa i impersonal. • Si l’ésser humà renuncia a la seva essència i cau entre les coses. Per tant. Heidegger parla de la caiguda del jo com l’autoengany que provoca la rutina i ens fa ser impersonals. moment que. per l’autor.1. comprendre la circumstància i adequar-s’hi. la seva principal característica és que té l’ésser pendent de realitzar-se i que aquesta realització es duu a terme en el món.

• La consciència. la consciència.3. Les mosques (1943). havent de decidir allò que ha d’ésser per sí mateix: realitzar-se com a projecte. el pensament de Sartre es va imposar en tota Europa. • Fins a ben entrada la meitat del segle XX. Per a Sartre. en aquest sentit no tenen valor. sinó que ho és l’ésser. diu l’autor. es manifesten a la consciència. qui les dóna una significació instrumental. és conscient de quelcom i es projecta tant al damunt del que és present com del que és absent. L’ésser humà és pura llibertat. Només quan algú (ésser-per-sí-mateix) els veu i se’ls apropia. El ser i el no res (1943). les converteix en objectes. el no-res. ja que no té cap mena de relació ésser humà-món. Però la consciència no és fenomènica. Només les coses són ésser i. una cosa incognoscible en sí mateixa.3. • La llibertat humana és el fonament de tots els valors i és radical. o Va fer algunes produccions cinematogràfiques. com a fenomen de l’ésser. • En les dues últimes dècades de la seva vida. • Entre les seves obre principals cal destacar: en novel·les. va acabar la guerra va tornar a França i juntament amb Merleau-Ponty va fundar un grup de resistència intel·lectual anomenat Socialisme i llibertat. en ser radicalment separat de l’ésser-en-sí. segons l’autor.3. no té objectiu ni està determinat.3. allò que és objectiu.2. com a tals. arribant a influir de forma notable en tota la vida social i cultural. • L’ésser humà és l’ésser-per-sí-mateix i. • En aquest context cal entendre la posició atea de Sartre. no té essència o naturalesa. l’angoixa davant la llibertat i la falta de normes 108 Filosofia. • Després d’aquesta identificació aparença – ésser. L’edat de la raó (1945) i altres. és a dir.4. a la vegada. aleshores adquireixen un valor. descriure l’aparença. El concepte de l’ésser en Sartre: • La reflexió filosòfica de Sartre comença des de la reelaboració d’alguns conceptes de la Fenomenologia. El punt de partida d’aquesta reflexió el constitueix l’anàlisi de la consciència. la tasca de la filosofia haurà de ser. • És dins d’aquesta situació on sorgeix la responsabilitat com a manera de ser de l’ésser humà i. es descobreix existint. tan necessària per entendre l’ésser humà. sobretot gràcies a les seves obres de teatre de situacions. Llibertat i responsabilitat.23. • Sartre va morir l’any 1980. La nàusea (1939). sense sentit. l’aparença. Quan recorre a un altre tipus de norma està actuant de mala fe. o Visites a Moscou per a trobar-se amb Kruschev. • Per explicar-ho d’una manera més planera: els objectes exteriors del món (els éssers-en-sí) hi són independentment que un subjecte els vegi. 23. No pot existir un Déu omnipotent i infinit perquè anul·laria la llibertat. allò que no és. I en filosofia. • L’ésser-en-sí és alló que és i res més. La consciència és la que dóna sentit al món. 23. ja que és pura relació ésser humà-món. Els comunistes i la pau (1952). No hi ha res fora d’ella que pugui guiar-la: l’ésser humà està condemnat a ser lliure i no pot tenir altra norma de conducta que la seva voluntat. Les mans brutes (1948) i altres. és intencional. En obres de divulgació política. i per això. • Enfront d’ell hi trobem l’ésser-per-sí-mateix. va dur a terme una gran activitat política i intel·lectual: o Visites a Cuba per a trobar-se amb Fidel Castro i el Che Guevara. l’aparença és l’essència mateixa. És aquest qui ha d’optar i prendre les decisions correctes a cada moment. o Va fer conferències. o Una gran producció filosòfica. revela l’ésser tal com és. les objectiva. L’existencialisme és un humanisme (1946) i La Crítica de la raó dialèctica (1960). • En una de les seves obres Sartre afirmarà que allò que existeix és allò que es manifesta. L’ésser-en-sí i l’ésser-per-sí-mateix: • Sartre distingirà aquests dos conceptes en el seu estudi filosòfic de l’aparença. de teatre. influència de Heidegger. Però alhora l’ésser-en-sí no esgota tot el que és l’ésser. En obres de teatre. d’assaig. . és a dir.

va quedar en una mera crítica dels dos corrents filosòfics i.l’any 1898. en aquest qüestionar-se el seu ésser radica la seva llibertat. afirma Sartre. precisament. L’ésser humà és un absurd. L’ésser humà és l’únic que existeix. s’estableix a Espanya la monarquia constitucional i el sistema de partits amb alternança pactada en el poder. i el seu sentiment més característic és la nàusea. Espanya pateix una profunda transformació. • Aquesta acceptació de la llibertat absoluta és el que Sartre entén per autenticitat. • D’aquí sorgeix també el compromís ja que en les meves decisions.L’ésser humà es qüestiona el seu ésser i.5. Espanya entre els segles XIX i XX: • Durant el segle XIX. que culmina amb la pèrdua de les darreres colònies -Cuba i les Filipines. A l’obra anterior havia de seguir una segona part que mai no ha estat publicada. mai no pot convertir-se en un ésser-en-sí. sinó que és tot el gènere humà el que s’hi veu afectat perquè decideixo des de la llibertat absoluta de l’espècie humana. és reacció.3. en tant que existència. en comptes de ser una molsa. • Aquest intent de fusió entre el Marxisme i l’Existencialisme que Sartre desenvolupa a la seva obra Crítica de la raó dialèctica (1961). • De totes maneres. Aquesta indeterminació diferencia radicalment l’ésser humà d’allò determinat. ja que és l’únic que permet l’ésser humà realitzar-se plenament com a humà. 23. és una passió inútil. • Advocant per una fusió entre el Marxisme i l’Existencialisme. • L’ésser humà. La llibertat és dinàmica. no només m’hi veig afectat jo. vivia en un estat d’ànsia de llibertat.6. L'Existencialisme. tant en l’organització política. A la dècada dels cinquanta. ja que constitueix la totalització del saber contemporani que reflecteix la praxi que l'ha engendrat.4. és allò que l’ésser humà no té però que ha d’assolir. és inconformitat. fet que representa una Filosofia. La llibertat és futur. L'Existencialisme. inacabada. I per això l’ésser humà.1. 23. i és la font de la qual es nodreixen totes les nostres idees. l’ésser humà és pura possibilitat de ser. Afirma que el Marxisme és la filosofia no superable del nostre temps. Sartre afirma que l’existencialisme és un humanisme. Constitueix el seu únic valor fonamental. que no té essència. després de la mort del pensament burgès. El Raciovitalisme d’Ortega y Gasset: o Durant el segle XIX. Sartre es va anar apropant al Marxisme amb la convicció que aquest podia suplir les deficiències socials de l'Existencialisme. més que acció. és la transcendència absoluta en funció de la qual totes les coses són. De totes maneres.23. Sartre empren l’examen crític d’aquests dos corrents filosòfics. 109 . • La seva filosofia es pot resumir com un intent d’assolir el camí cap a la llibertat. accelerada a la segona meitat. i un cop assolida. aviat se li presenta a Sartre la necessitat de superar els plantejaments individualistes i d’assumir la dimensió social dels esdeveniments. de les coses. mai no és actualitat.4. un Humanisme: • En coherencia amb aquest plantejament. un fong o una coliflor.3. probablement perquè Sartre ja havia superat aquesta etapa del seu pensament i de la seva obra. després dels esdeveniments del Maig-68 francès. és un projecte que es viu subjectivament. 23. és pura subjectivitat originaria i irreductible. és l’únic Humanisme possible. ja que damunt seu s’estableixen tota la resta de valors. • L’ésser humà és al món sense cap determinació. per tant. Anàlisi de la llibertat: • Sartre diu en una de les seves obres que ja des de ben petit. Això ens explica perquè el tema de la llibertat ocupa i preocupa tant a l’autor francès. • La llibertat és creativa. és un ésser que no és. atès que és un ésser-per-si-mateix. és l’expressió d’un ésser que ha d'autoafirmar-se com a autor de la seva propia història. defensar-la davant de qualsevol amenaça. vàlides per a tothom i la necessitat de crear-se cadascú kes seves pròpies normes. L’ésser humà mai no pot deixar d’ésser-per-sí-mateix. com en els plantejaments intel·lectuals. • La llibertat és l’essència de la condició humana. al mateix temps que el Marxisme es veuria rejovenit per l'Existencialisme.

4.23. i. afirma ORTEGA. La funció de la filosofia: • Quan els filòsofs han volgut estudiar i trobar aquest punt de partida absolut de la filosofia. perquè aquest tema té en compte les posicions racionalistes i també recull les posicions idealistes. • El Racionalisme. • L'Idealisme. MENÉNDEZ PIDAL contribueixen a fer que es conegui aquesta etapa com a "Edat de Plata". que té "evidencia del seu viure" i que el viure i el saber-se és: trobar-se en un món. No està prefixada. és a dir. JOSÉ ORTEGA y GASSET. és quelcom que s’ha de resoldre. 23. MARAGALL. És. de la literatura i d’altres camps del saber. pero. UNAMUNO. doncs. Aquest fet va ser una ocasió propícia perquè els intel·lectuals comencessin una profunda anàlisi sobre la situació d'Espanya.5. Filosofia. social i internacional. • Gairebé al mateix temps esclata a Cuba i a les Filipines un moviment emancipador que desemboca en la pèrdua definitiva del domini colonial espanyol. ocupar-se per endavant. amb el qual el meu jo forma unitat. és un problema que no podem transferir. La vida i els seus atributs: • ORTEGA y GASSET considera que amb el tema de la vida humana desapareix la paradoxa de la filosofía. encara no és pero cal fer-la en el temps.2. la vida és. gustos i disgustos. avenç cap a les formes modernes de govern. entre temes que ens afecten. així. La filosofia és una activitat vital que té com a problema radical definir aquesta realitat primària que anomenem la nostra vida. • L’ésser humà s’ha de comprometre amb la seva vida i dissenyar-hi la pròpia manera de ser. Aquesta manca de radicalitat el porta a rebutjar: • El Positivisme. preocupar-se. segons el qual tot el que hi ha es redueix a allò que és percebut pels sentits i acaba en un sensualisme. alhora. la filosofia parteix de quelcom que no és una abstracció. Ortega y Gasset: El concepte de vida: • La vida i l’obra d'ORTEGA y GASSET van indefectiblement unides a la tasca de la reconstrucció del pensament espanyol fruit de les inquietuds regeneracionistes del segle XIX. Però la manca de solució dels problemes reals de la societat espanyola fa que es debati entre formes de govern monàrquiques i republicanes. • La vida és una realitat que "existeix per a si mateixa" i "se sap". • A aquesta renovació cultural s’hi afegeixen les figures de MIGUEL DE UNAMUNO. membre de la generació del 98. És imprevista. més endavant.4.4. pura possibilitat.3.4.4. Per primera vegada. en solitud. van aconseguir transcendir els àmbits universitari i parlamentari i el desig que les seves obres fossin compreses li va fer afirmar que "la claredat és la cortesia del filòsof'. • La vida és una cosa que ens ve donada. 23. Aquest conjunt és el món. Els esdeveniments del 98: • Els darrers anys del segle XIX coincideixen amb el final del primer període de la Restauració i durant aquest temps es nota la incidència d’una greu crisi econòmica. • Com que no hi ha cap d’aquestes doctrines que hagi aconseguit d'elaborar una filosofia prou radical. una cosa que ha de viure cadascú i des d’un mateix. 110 . exposades en gran mesura a través de la premsa. cal tornar a reconstruir-la des del seu propi i primer fonament. VALLE-INCLÁN. MACHADO. que parteix del subjecte i ho converteix tot en contingut de la consciencia. han creat diverses formes de pensament que ORTEGA refusa perquè no han establert una base solida a partir de la qual es pugui construir la filosofia amb la radicalitat que li és propia. És trobar-se entre coses. • Aquestes inquietuds cristal·litzen en els autors de l’anomenada "generació del 98" en el terreny del pensament. • Les seves idees. sinó que és futurició. GANlVET. que no garanteix l’existència d’un món extern tot i que hagi aportat la idea de subjecte o jo. 23.

consisteix en una successió de creences que indueix així a una modificació de la circumstància i. La vida humana es realitza sempre des d’una situació concreta. 111 . • Així.4. pero alhora oberta i amb prou espai interior. renuncia a la veritat i imposa el relativisme. • Des de la perspectiva de la raó històrica podem comprendre els problemes relacionats amb la vida humana.8. 23. • Pensar és heure-se-Ies amb el seu entorn. substituïda per la "raó vital". Raó vital: raciovitalisme: • La raó com a funció vital i espontània de l’ésser humà és considerada la millor expressió del sistema filosòfic d'ORTEGA. Aquesta és la seva forma de comunicar-se amb l’univers. Per tant. una realitat que. Aquest caràcter històric es concreta en el concepte de generació. En conseqüència. és una cosa tancada. organitzades. tots dos mutilen igualment la realitat. de la dels pobles i de les èpoques. vista des de qualsevol punt. d’aquesta manera. en present allò que ja ha passat i descobrir així la vida humana en cada temps. Per això. Raó històrica: Concepte de generació • La vida individual. localitzarla dintre del biològic i supeditar-la a l'espontani. La veritat és individual i històrica. amb capacitat per descobrir veritats eternes. també a una modificació de la vida individual. resultés sempre idèntica és un concepte absurd. igual que la dels pobles o èpoques. Filosofia.6. constitueixen la realitat total. en preferir la mobilitat de l’existència. A cada època hi ha unes creences i idees que són viscudes per persones que les encarnen amb diversa sensibilitat i força. en pretendre la veritat. és urgent sotmetre la raó a la vitalitat. • El Raciovitalisme estableix que raó i vida són dos termes que només poden ser entesos adequadament en interconnexió. Es formen. la teoria de les generacions serveix per explicar la història projectant aquesta estructura sobre el passat. que rep per aquest motiu el nom de Raciovitalisme i representa la superació de la dicotomia raó-vida. • Amb aquest concepte de raó vital expressa la necessitat d’integrar els conceptes de raó i de vida i rebutja qualsevol postura que n’afirmi més l’un que l’altre: el Racionalisme o el Vitalisme. doncs jo sóc" cartesià com a punt de partida per a la filosofia ha de ser reformulat en el sentit de "penso perquè visc". i podent convertir. ORTEGA entén que el Racionalisme. El Perspectivisme • No existeix. 23.• 23. • Però la realitat còsmica pot ser vista des d’una perspectiva determinada. segons ORTEGA. l’escenari que correspon a cadascú: és constitutivament circumstància. En això consisteix la racionalitat. el lloc on el jo es realitza. Qualsevol camí que hagi seguit acaba per ser clausurat i cal obrir noves formes que facin possible sempre la racionalitat i que l’ampliïn com a necessitat ineludible: només una raó històrica pot fer possible això. El que realment existeix és un subjecte que viu individualment i que pensa per donar sentit a tot allò que l’envolta des de la seva situació vital.7. El pensament és una funció vital semblant a la digestió o a la circulació de la sang com a productes espontanis del subjecte vivent. grups capaços d’induir un canvi de sensibilitat respecte de les idees dominants en una època determinada. que emana d’un fer-se temporal. per mitja d’ella. Totes les perspectives són igualment vertaderes i. El "penso. per tant. la qual cosa ens faria comprendre realment la història i de retruc la natura en les seves diverses formes. La raó històrica és logos. El jo no pertany a la circumstància però es torna inintel·ligible sense ella. • L’ésser humà ha d’admetre la raó històrica si vol comprendre les crisis de sistemes i creences. un jo pur i transparent.4. abandona la vida i que el Vitalisme. concepte. El pensament neix de la vida i la seva tasca consisteix a donar sentit a allò que ens envolta.4.

1. Desenvolupament del Moviment Analític: o El moviment analític el va iniciar a Anglaterra GEORGE EDWARD MOORE (1873-1958) amb la seva obra Refutació de l’Idealisme. que aplica l’anàlisi al llenguatge científic. que va tenir el suport de RUSSELL. i de W II per al WITTGENSTEIN de les Investigacions filosòfiques. que analitza el llenguatge ordinari en els seus diversos usos. o De retorn a Viena va entrar en contacte amb MORITZ SCHLICK (1882-1936). o El gir de la filosofia cap al llenguatge és l'última de les reaccions contra l'Idealisme. el qual va proposar que l’emissió d’energia és una radiació discontínua i es propaga en forma de partícules subatòmiques o quàntum d’energia. en la fonamentació de les matemàtiques. que entén la filosofia com a anàlisi del llenguatge. 112 . • La fonamentació lògica de les matemàtiques va ser duta a terme per GOTTLOB FREGE (1848-1925) i BERTRAND RUSSELL (1872-1970). que van tenir continuïtat en els seus deixebles d’òxford i de Cambridge com a iniciadors de la Filosofia analítica. en que afirma que l’objecte de la filosofia es redueix a l’aclariment lògic del pensament. • El Neopositivisme o Positivisme Lògic. del 1903. la fonamentació lògica de les matemàtiques i la nova ciència. Tots dos van recuperar la tradició empirista pròpia de la filosofia anglesa. que entenia el llenguatge alhora com a activitat i com a estructura. o En contra de l'Idealisme. promotor del Cercle de Viena i impulsor del Neopotivisme. Context científic: o Els canvis que van originar el viratge de la filosofia del segle XX van ser la renovació de la lingüística. i WERNER HEISENBERG (1901-1976).24. es parla de W I per al WITTGENSTEIN del Tractatus. l'Idealisme s’havia refugiat. 24. amb noves perspectives per l’anàlisi del llenguatge i per a la concepció de la filosofia. prendria el llenguatge com a objecte propi de la filosofia. malgrat la seva tradició empirista. 24. corrent que desenvolupa l’anàlisi del llenguatge ordinari. els Estats Units. El Moviment Analític comprèn tres corrents filosòfics: • L’Atomisme lògic. o D’aquesta manera neix el Moviment Analític. • La renovació de la lingüística va ser duta a terme per FERDINAND DE SAUSSURE (1857-1913). Així. per a la comprensió dels fets. afavoreixen que els filòsofs i científics pròxims a la filosofia facin una atenció especial als problemes plantejats en el terreny de la metodologia científica.2. etc. que desenvolupa l’anàlisi lògica del llenguatge i la seva aplicació científica. El Moviment Analític: 24. que amb el seu principi d’incertesa. va expressar les relacions no deterministes entre causes i efectes. així com l’impuls que reben les ciències en general amb les noves teories científiques (de la relativitat. 3 W I o primer Wittgenstein i W II o segon Wittgenstein Filosofia. MOORE analitza el llenguatge comú o ordinari i RUSSELL analitza el llenguatge ideal o lògic. afirmen el Realisme del sentit comú que. de la física atòmica.3. els quals van afirmar la possibilitat d’un llenguatge ideal.). MAX KARL PLANCK (18581947). que analitza el llenguatge lògic com a model de llenguatge científic. o Aquestes concepcions de la filosofia donen lloc a l'Atomisme lògic. de la física quàntica. a finals del segle XIX. o LUDWIG WITTGENSTEIN (1889-1951) va estudiar a Cambridge amb els dos mestres anteriors i com a resultat dels seus ensenyaments va escriure el Tractatus logicophilosophicus. o A partir del 1929. • De les noves teories científiques podem destacar ALBERT EINSTEIN (18791955). 3 o Seguint el criteri de RUSSELL. Introducció: o La crisi oberta. company i amic a la Universitat de Cambridge. mitjançant una actitud realista-empirista i el mètode analític. Té lloc en països com Anglaterra. WITTGENSTEIN va revisar les seves teories i escriure investigacions filosòfiques. el lògic. Suècia o Àustria. • La Filosofia Analítica. que amb la seva Teoria especial de la relativitat (1905) i Teoria general de la relativitat (1916) capgira tota la física teòrica posterior. on.

pot satisfer millor les aspiracions cognoscitives de la filosofia. com a tal. que treballaven sobre aquesta qüestió. 25. 25. l’enteniment elabora les seves pròpies construccions lògiques. criticar aquesta perspectiva en favor d’una altra de més artisticometafísica. després del qual ve el primer WITTGENSTEIN.2. sinó a fets o relacions entre qualitats d'objectes. perquè solament pot expressar fets. les proposicions són tautològiques i. WITTGENSTEIN li retreu que. és a dir. l’anàlisi ens descobreix que aquestes proposicions es poden reduir a les seves respectives proposicions atòmiques del tipus "plou". podrem accedir a la realitat. es va interessar pels fonaments lògics de les matemàtiques amb la finalitat de trobar una clarificació lògica del pensament. L'Atomisme lògic de Russell: o B. susceptibles de ser analitzades lògicament: si analitzem les estructures lògiques del pensament. MOORE. passant per SCHOPENHAUER. Per tant. després de conèixer l’obra de G. objectes físics individuals. WITTGENSTEIN es va interessar pel llenguatge en la mesura que constitueix un camí segur cap a un saber que. • Que la funció essencial del llenguatge és representar el món (teoria figurativa del llenguatge). mitjançant el llenguatge establim relacions entre classes. per tant. aquest va interpretar el contingut de l’obra des de la seva pròpia perspectiva científica del món. componen fets. Déu. W I. Tanmateix. 25. RUSSELL i G. RUSSELL. RUSSELL va considerar que el llenguatge logicoformal. RUSSELL. són en elles mateixes sempre veritables i res del que s’esdevé al món no pot refutar-les perquè no en diu res. "podrem anar al camp".1. Amb aquestes dades. o L. i la resta -sentiments. de més eticopràctica. o L’anàlisi de l’estructura lògica dels fets el va portar a establir les seves teories sobre la realitat -Atomisme lògic. que són així un reflex de les coses físiques individuals. La lògica és pur càlcul a priori que determina si certes combinacions de símbols són valides o no. 113 . com a última instancia. Moviment Analític: L’anàlisi del llenguatge formal: Primer WITTGENSTEIN.25. o L. es va traslladar a Cambridge a estudiar amb B. o Ara bé.. WITTGENSTEIN va publicar el Tractatus logico-philosophicus amb un pròleg del seu mestre B. o Encara que es va especialitzar en enginyeria aeronàutica. perquè la lògica i l’ontologia estan relacionades a través del significat de les paraules. encara que l’enteniment expressi les coses de manera complexa mitjançant proposicions moleculars del tipus "si plou. Per tant. En definitiva. (W I): • B. o El llenguatge és el límit del nostre món.1.. precisament. WITTGENSTEIN és unitari: establir els límits del llenguatge amb la finalitat de mostrar que hi ha aspectes de la realitat als quals no podem accedir convenientment per mitja del llenguatge lògic o científic. LUDWIG WITTGENSTEIN analitza el llenguatge sota dos supòsits fonamentals que es desenvolupen en sengles teories filosòfiques: • Que l’estructura del llenguatge és revelada per la lògica (teoria de la funció de veritat). • Teoria de la funció de la veritat: WITTGENSTEIN afirma que la filosofia consta de lógica i metafísica. no pot ser expressat: el metafísic.i el llenguatge -Descriptiva o Referencial del significat-. el que ell pretenia amb la seva obra era tot el contrari.constitueixen el sense sentit del llenguatge. El "Tractatus". Teories del llenguatge: o Al llarg de la seva formació intel·lectual. no podrem anar al camp". E.. L.2. la realitat esta constituïda per àtoms. RUSSELL adopta un punt de vista empirista-fenomenista i redueix allò que és real a les dades sensibles que aporta l’experiència. buides. • El propòsit subjacent en l’obra de L. En lògica. o Paral·lelament. és capaç d’enfrontar-se d’una manera més adient i eficaç que el llenguatge ordinari a la comprensió dels fets que s’esdevenien al món i. quan parlem no ens referim a objectes físics individuals. com que els objectes físics individuals entren en relació els uns amb els altres mitjançant les seves qualitats. RUSSELL és el màxim exponent de l'Atomisme lògic. WITTGENSTEIN va sintonitzar amb la línia de pensament que va de KANT a NIETZSCHE. L’anàlisi del llenguatge en el "Tractatus": • En el Tractatus. doncs. L. Com que aquesta tasca requereix explicar la naturalesa de la proposició. ideal i científic. FREGE i de B. per tant. Filosofia. ètica. tanmateix. o B.

L. WITTGENSTEIN aporta a la filosofia un canvi de perspectiva. quan estableix les relacions llenguatge-realitat. el que hem de fer és aplicar el mètode zero. El pensament és intencional. S’ocupa de saber com es desenvolupen. és condició necessària per descriure’l. la lògica tenia un caràcter merament instrumental. és projectar uns signes proposicionals sobre un possible estat de coses. com que tots els llenguatges tenen l’estructura lògica comuna del pensament. ja que les proposicions per si mateixes mostren el seu sentit i podem determinar si són veritables o falses d’acord amb l’estat de coses que representen. fa referència a alguna cosa diferent de si mate ix. D'aquesta manera. atesa la seva transcendentalitat. Filosofia com a crítica del llenguatge: Tradicionalment. La lògica no descriu el món. Per això. la relació figurativa consisteix en la coordinació dels elements del signe proposicional. Per tant. la podem aplicar a les nostres proposicions tot contrastant-les amb els esdeveniments del món: "els límits del meu llenguatge signifiquen els límits del meu món". si aquesta proposició és veritable. en realitat. si bé no tots hi percebem les mateixes coses". podrem desxifrar els trets generals amb que se’ns presenta la realitat. amb el món per mitja del sentit que tenen les nostres proposicions. paper que ara duen a terme les ciències naturals. Dintre d’aquesta concepció de la filosofia. construir-ne la taula de veritat i comprovar quan la proposició és veritable. i de saber si la ciència es capaç de revelar la veritat de les entitats ocultes i els processos de la natura. 114 . ens diuen com pensem. L. WITTGENSTEIN va abandonar l’especulació filosòfica per intentar de viure amb els dictàmens de la seva consciencia. els noms. Tampoc la filosofia no és un saber fonamentador de sabers. el que fem. La proposició figura o representa la realitat. Teoria figurativa del llenguatge El nostre llenguatge connecta amb el món perquè els noms tenen referència: estan en lloc dels objectes. 4 Epistemologia: La filosofia de la ciència. la filosofia ja no és una teoria. A la filosofia li correspon determinar el que es pot dir. també coneguda com epistemologia. Això implica un cert relativisme ontològic i lingüístic. la lògica constitueix la base de l’epistemologia i es pot aplicar a qualsevol sistema lingüístic que tingui com a finalitat descriure la realitat. que són els més normatius i necessaris. ens situa en l’àmbit d’allò que només pot ser mostrat. mostra com estan les coses en el món. un cop acabat el llibre. amb els elements del possible estat de coses que es vol descriure. Quan pensem. si reflexionem sobre els fonaments de la lògica. la lògica es converteix en fonament de la metafísica. I com que el pensament s’explicita en paraules i aquestes paraules constitueixen el sentit de la proposició. únic àmbit capaç de proporcionar-nos els valors que han d’orientar la nostra conducta. La lògica. s’hi refereixen. doncs. D’acord amb això. la filosofia es venia considerant com una teoria que servia de fonament per als altres coneixements. si volem saber si una proposició és o no és lògica. L. Tanmateix. avaluen i canvien les teories científiques. Per a eII. establim una correlació biunívoca noms-objectes. Filosofia. La proposició és un model de la realitat tal com la pensem. són proposicions sense sentit. mentre que les segones són tradicionalment les que s’han anat aplicant a la filosofia. és a dir. Les primeres constitueixen la ciència natural total. D’aquí ve que quan les seves proposicions van més enllà dels límits del llenguatge. els objectes. perquè els seus principis. és la investigació sobre la naturalesa de la pràctica científica. Tanmateix. Connectem. cal afirmar que "tots percebem el món de la mateixa manera. sinó que és una activitat lògica que mostra quines proposicions són veritables o falses i quines proposicions no tenen sentit. per mitja de l’estructura lògica del llenguatge. 4 Així doncs.• • Per tant. van també més enllà del camp de la lògica i estan mancades de significat. WITTGENSTEIN. com se’ns presenta el món.

El llenguatge és una activitat que es porta a terme seguint unes regles. (W II): • Després d’escriure el Tractatus. surten determinades expressions entrellaçades amb un seguit d’actuacions. inventem histories. per comunicar-nos amb els altres o per descriure la forma que representa el món. SANT AGUSTÍ. És a dir. fem conjectures. L. el significat de les paraules depèn d’allò que nosaltres en fem. el llenguatge és una manera de fer. totes són uniformes. és una forma de vida. . • Les paraules presenten nombroses funcions. supliquem. en realitat. que tampoc les convencions bàsiques del nostre llenguatge no estan justificades per alguns trets del món. WITTGENSTEIN es va dedicar a fer de mestre d’escola.1. per tant. En definitiva.26. que es diferencien. ja que. hem d’analitzar el que fem amb les paraules. sinó que abans de tot això. traduïm d’un llenguatge a un altre. o WITTGENSTEIN analitza ara el llenguatge ordinari i en la seva segona gran obra. • El llenguatge com a forma de vida: Nosaltres. Segons aquesta concepció. El llenguatge és. afirma que el domini del llenguatge consisteix a aprendre els noms dels objectes que designen les paraules. del context o de les situacions que volem descriure. WÍTTGENSTEIN sosté que el llenguatge no solament és alguna cosa necessària per poder viure. l’anomenada W II. les paraules tenen el significat que algú els dóna. El 1929 va tornar a Cambridge. saludem. WITTGENSTEIN critica la concepció nominativa del llenguatge. • Crítica a la concepció nominalista del llenguatge: Des d’aquests pressupòsits. fins i tot d’escultor i arquitecte. fabriquem objectes d’acord amb dibuixos. la competència lingüística s’adquireix fixant l’atenció en les circumstàncies en què els altres fan servir les paraules pertinents: cada paraula tindria un significat. amb el llenguatge. és a dir. perquè contínuament l’estem recreant. ara esta convençut de la impossibilitat de determinar el sentit de les proposicions mitjançant la lògica i. assenyala que aquest concepte de significat rau en una imatge primitiva del mode i manera com opera el llenguatge. així. però quan les fem servir mai no se’ns presenten amb tanta claredat. d’acord amb un aprenentatge i amb un exercici.1. agraïm. relatem esdeveniments. presentem els resultats d’experiments mitjançant taules i diagrames. esporàdicament. ara present en SANT AGUSTÍ. formem i comprovem hipòtesis. Investigacions filosòfiques. bo i recollint la teoria retòrica del seu temps. si volem elaborar una teoria del significat. malparlem. no solament anomenem objectes. hi ha tants llenguatges com jocs lingüístics puguem recrear. alhora que feia classes de filosofia. sinó que també donem ordres. 115 Filosofia. pel que en fem: són com les eines d’una caixa o com les manetes de la cabina d’una locomotora. 26. • Per tant. No obstant això. L’única cosa que tenen tots els possibles llenguatges en comú és una certa semblança de família que ens permet relacionar-los entre ells. com un joc i. WITTGENSTEIN continua reflexionant sobre la determinació del sentit de les nostres proposicions lingüístiques. l’objecte que anomena. descrivim objectes. L’anàlisi del llenguatge ordinari: segon WITTGENSTEIN. S’hi va doctorar i. 26. fem i expliquem acudits.1. L. etc. només. els mecanismes que s’hi descriuen només poden ser explicatius si ja es dominen amplies àrees d’un llenguatge. posar noms a les coses a la manera com es descriu la Creació en el Gènesi. jardiner i. després de criticar la lògica com a únic llenguatge amb sentit. en aparença. És la imatge d’un llenguatge més primitiu que el nostre. Revisió de les teories del "Tractatus Logico-Philosophicus": o En aquesta nova etapa. WITTGENSTEIN anomena joc de llenguatge "el tot format pel llenguatge i les accions amb què està entreteixit". per contra. aleshores. va criticar i desenvolupar les seves idees anteriors. WITTGENSTEIN. En tota practica lingüística. Teoria dels Jocs del Llenguatge: • En general. de concebre el món. Obria així una nova etapa. exposa les seves noves teories que tenen com a eixos centrals la Teoría dels jocs del llenguatge i la Teoría de la determinació del sentit per l’ús. amb el llenguatge fem les coses més diverses sense que puguem determinar ni un llenguatge únic. ni una definició que els englobi tots.

Les regles mostren la direcció que s’ha de seguir. tants com enfrontaments tenim amb les coses. hem de tenir en compte. no es pot afirmar així com així l’existència d’un únic model de llenguatge: el formal i referencial. "coneixement". Hi ha molts llenguatges amb significat. WITTGENSTEIN proposa analitzar els criteris dels diversos usos o jocs de llenguatge. "jo". en primer lloc. Ja no existeix un criteri únic i precís de significat. És l’ús allò que determina el significat en funció de les jugades. com les fan servir de fet els parlants del llenguatge: "No pregunteu pel significat. més o menys convencionals. per intentar captar l’essència de les coses. Teoria de la determinació del sentit per l’ús: • Si el llenguatge. Tampoc no podem identificar prèviament les proposicions que tenen sentit respecte de les que no en tenen. constatem que els problemes filosòfics sorgeixen com a conseqüència d’una mala interpretació dels usos del llenguatge i que es resolen quan descobrim l’embruixament que la nostra intel·ligència sofreix per causa de la força irresistible de les imatges que constitueixen el llenguatge. per determinar el sentit de les proposicions. Les proposicions amb sentit les haurem de determinar d’acord amb les regles seguides per a la seva constitució. fer-los desaparèixer del tot. • La investigació filosòfica és una investigació gramatical.1.1. • Per tant. constitueix una activitat. analitzar les regles que en determinen el funcionament. sinó que depenen de la situació a la qual intentem respondre.26. bo i comprenent que s’ha anat més enllà dels límits del llenguatge. • En tant que parlants. Tampoc es pot afirmar que hi hagi un únic "joc" de llenguatge amb significat: el lògic i científic. com a objectiu de l’activitat filosòfica. Això s’esdevé quan fem servir paraules com "ésser". "objecte". La practica del llenguatge és una habilitat que s’adquireix amb l’aprenentatge i es desenvolupa amb l’ús. si volem determinar el significat de les paraules. L’acció fixa com comprenem i que és el que volem dir. Si fem servir malament les paraules. exigeix el seguiment d’unes regles. però. L. bo i responent a les diverses situacions que cada dia ens presenta la vida. • Si analitzem així el llenguatge. • Com a conclusió. En aquests casos. sorgeixen malentesos perquè juguem amb elles un joc que no els correspon. hauran d’anar acompanyades d’un esquema que en determini l’ús. WITTGENSTEIN proposa. La filosofia ha de descriure l’ús efectiu del llenguatge. quan parlem el llenguatge. que el fan possible. l’anàlisi de l’ús correcte del llenguatge amb la finalitat de guarir-ne les "malalties". D’aquí que WITTGENSTEIN insisteixi en la necessitat de treballar el llenguatge. Aquestes regles no són fixes. igual que qualsevol joc. Les regles expliciten la relació interna que existeix entre el significat de les paraules i el fet que hem d’utilitzar-les de certa manera en determinades circumstàncies. tenim una identitat que es veu afectada per l’ús del llenguatge. hem de parlar el de cada dia. • Seguir una regla és semblant a obeir una ordre. La filosofia com a teràpia del llenguatge: • Ara. ja que tot allò que volem dir pot ser dit amb el llenguatge de cada dia. 116 . • Els problemes lingüístics. alhora. la filosofia recondueix aquestes paraules al seu ús quotidià. els sense sentit. 26. adquireixen ara la categoria de símptomes d’una malaltia que la filosofia ha de diagnosticar i guarir. • Tota activitat lingüística. L.2. Filosofia.3. pregunteu per l'ús!" • Per fer aquesta tasca. com tot joc. La filosofia és una teràpia del llenguatge.

perquè només el llenguatge de la ciència natural té sentit: té estructura lògica i és contrastable amb la realitat. pot fer transparents les relacions internes de les proposicions i aclarir. SCHLICK. doncs. quan és verificable en principi. Finalment. La teoria referencial del significat. els de les ciències empíriques. El llenguatge de la metafísica o el de la filosofia no tenen sentit. Són filòsofs científics i logicistes. la filosofia s’ha de centrar exclusivament en l’anàlisi dels mètodes i resultats particulars de les ciències. que obstaculitzen el desenvolupament del coneixement científic. o Tots coincideixen a afirmar que les proposicions metafísiques. per tant. els neopositivistes entenen que la filosofia s’ha de dedicar a analitzar les proposicions de la ciència i depurar-les de les pseudoproposicions metafísiques. el grup es va dispersar per la Gran Bretanya i els Estats Units. M. Així. va sorgir el Cercle de Viena. Segons els neopositivistes això s’esdevé quan és possible establir-ne el mètode de verificació. o Tanmateix. protocol·làries. que siguin falsables. La verificabilitat de les proposicions: o La ciència es basa en l’observació sistemàtica de fets expressada per mitjà d’un sistema de proposicions que responen a l’estructura lògica dels fets observats. capaç de determinar si el seu contingut és veritable o fals. basada en fets. Les proposicions de la ciència són. o La lògica. Aquesta actitud la fonamenten en l'Empirisme. 27. Una proposició és científica sempre que puguem verificar-la mitjançant observació que la confirmi o negui. estan mancades de sentit i no tenen contingut teòric. La seva figura central va ser RUDOLPH CARNAP. els neopositivistes estableixen una concepció fisicalista i unificada de la ciència. En els primers. En els segons. Amb el triomf del nazisme. quan una proposició té sentit i és científica. el Positivisme i el Tractatus: De l'Empirisme clàssic prenen la diferenciació entre enunciats que tracten sobre relacions entre idees. anomenat també Positivisme lògic o Neopositivisme com a segona modalitat del Moviment Analític. Per contra. la seva veritat solament pot verificar-se mitjançant comprovació empírica. mitjançant un simbolisme adient. i els enunciats sobre fets. així. les proposicions metafísiques "són expressions d’una actitud emotiva davant de la vida".2. en ordre a assolir-ne el desenvolupament i el de la humanitat. Les teories del Tractatus els serveixen de suport per analitzar les proposicions científiques i determinar com n’adquireixen el significat. una proposició és científica en el moment en que és verificable per a mi. estan mancats de valor. o Per a uns. en definitiva. registrables. el problema sorgeix a l’hora de concretar el criteri que s’ha de seguir en la verificació de les proposicions. altres només consideren científiques les proposicions que no resultin refutades pels fets.27. la forma del llenguatge. D’aquesta manera. solament les proposicions empíriques són verificables i. Com que els enunciats de la metafísica no són tautològics i van més enllà de l’experiència sensible. Per tant. Filosofia. que és un sistema de proposicions que refereixen fets físics. Afirmen la ciència natural i neguen la metafísica. 27. no són científiques. a priori i transcendent. els de la lògica i les matemàtiques. o La filosofia té per objecte analitzar com una proposició es converteix en científica i adquireix significat. Segons altres. l’únic capaç de proporcionar coneixements certs. ha d’oblidar la vinculació que el llenguatge té amb la vida. o Com a conseqüència. Del Positivisme prenen la convicció que l’única cosa que interessa és el coneixement científic.1. bo i prenent com a model la física. Positivisme Lògic (el cercle de Viena): • El 1922. catedràtic de la universitat de Viena. solament en elles és possible determinar-ne el significat. són positivistes lògics. com que no descriuen fets. en la seva intenció de substituir-la per una filosofia científica. 117 . que és implícita en els neopositivistes. L'anàlisi de ñes proposicions científiques: o Als neopositivistes els uneix una actitud crítica envers la filosofia especulativa. o Com que per als neopositivistes la ciència refereix sempre fets físics. La metafísica no és ciència i no té cap mena d’interès. els condueix a un empirisme dogmàtic. va reunir uns quants professors científics per tal de discutir les tesis del Tractatus. la seva veritat es verifica per ella mateixa. Per al filòsof RUDOLF CARNAP.

o En L'univers obert. mentre que la verificació és. 28. 28. I Hume ja ho deia això: la falsació d’una teoria és definitiva per a considerar-la falsa. el dels objectes físics. KARL R. Així. entre d’altres. S’ha produït una revolució científica amb la reavaluació dels fets anteriors. una nova teoria de la racionalitat. KUHN afirma que la historia pot produir una transformació decisiva de la imatge que actualment tenim de la ciència. K. Del Positivisme Lògic a la "Nova Ciència": • A mesura que el Positivisme lògic anà assolint maduresa. La racionalitat científica és provisional.2. resulta aclaridor el paper que duen a terme en la ciència els paradigmes -realitzacions científiques universalment reconegudes que. derivar cap a estudis més filosòfics. que ha renovat la filosofia i la historia de la ciència. com que el principi de verificació no deixava de ser sinó una tesi metafísica més.1. • Aquesta ciència normal defensa la seva posició suprimint innovacions subversives per als seus compromisos basics. durant un quant temps. 28. va desenvolupar. Kuhn: Les revolucions científiques: • El nord-americà THOMAS S. tan sols permet considerar-la. o A La misèria de d’historicisme (1945). van posar les bases per a una "nova ciència". en tots tres i en ells s’esgota la realitat. S. alhora. Cal destacar. Lakatos: programes d’investigació científica: • Partint del racionalisme crític de POPPER i sense compartir els criteris externs als quals KUHN recorria per explicar el creixement científic. amb possibilitat d’error: tot saber ho és de supòsits.2. 28. altres filòsofs. • Considerava que la filosofia de la ciència abraça un camp ample que va des de la lògica del descobriment científic fins a la psicologia i sociologia de la producció científica. com a crítica al dogmatisme neopositivista. o Per a POPPER. o POPPER. El fonament de la racionalitat és la crítica. Els científics practiquen la ciència dintre d’un paradigma. Amb una actitud racionalista i realista. FEYERABEND. És la comunitat científica la que determina el veritable progrés científic. s’inicien investigacions extraordinàries que condueixen a un nou conjunt de compromisos: ha tingut lloc una transformació del món. bo i començant per la insuficiència de les directrius metodològiques. el criteri de demarcació per decidir el que és ciència passa per la contrastabilitat o falsabilitat. tot recolzant en POPPER.i també com un canvi de paradigma o revolució científica modifica la perspectiva històrica de la comunitat que l’experimenta. des dels problemes històrics. temporal. van anar sorgint les primeres reaccions. doncs. Popper: Racionalisme Crític: o El filòsof britànic. KUHN (1922-1996) es va graduar en física teòrica i es va interessar per la historia de la ciència. sempre. l’humil contrast amb l’experiència i la discussió per a tota possible teoria. sinó a teories cada cop més versemblants. Karl R. • En L 'estructura de les revolucions científiques (1962). amb HUME.28. conjunt de creences rebudes que guien les seves observacions i experiències. Tot ésser humà viu. IMRE LA- Filosofia. per així.2. Entre verificabilitat i falsabilitat hi ha asimetria. la comunitat científica la que elabora la ciència normal. POPPER (1902-1994) es va interessar per l’epistemologia en general. han configurat l’anomenada nova filosofia de la ciència. POPPER afirma que les teories científiques tenen una validesa sempre relativa. Això és així perquè un experiment no verifica una proposició. I. Un enunciat o teoria és científic si i només si pot ser sotmès a contradicció pels fets. Els Postpopperians: Una nova filosofia de la ciència: o L’espai que POPPER ha obert amb el seu racionalisme crític ha estat ocupat per noves generacions de filòsofs que. en diàleg crític amb el seu mestre. el dels fenòmens psicològics i el de les construccions mentals. KUHN. tota experiència és conjectura i està impregnada de teoria. Quan les anomalies subverteixen la tradició. És. LAKATOS i P. T. d’origen austríac.2. provisionalment. d’un mode incommensurable de veure el món.1. Mai no es pot arribar a una teoria definitiva. 118 . cadascun d’ells amb les seves característiques pròpies. com a vàlida mentre no sorgeixin altres fets que la contradiguin. Així. POPPER assegura l’objectivitat de la ciència amb la seva teoria dels tres mons. manté que una conclusió inductiva no és lògicament irrefutable: que una teoria sigui compatible amb els fets coneguts no mostra que sigui veritable. proporcionen models de problemes i solucions a una comunitat científica.

Per a FEYERABEND. l’únic principi vàlid és el de l’autonomia dels fets. l’evolució de les teories científiques és una qüestió històrica i comparativa. • No existeixen observacions ni experiments neutres al marge d’un determinat marc teòric. podem aplicar el criteri de demarcació per a la ciència: una teoria és científica si. 119 . competint entre elles. afirma LAKATOS que "una filosofia de la ciència sense història resulta buida i una història de la ciència sense una filosofia de la ciència és cega". pretén desenvolupar hipòtesis incompatibles amb les teories i amb la base observacional establertes. sinó que només constitueixen una determinada manera de percebre el món. va estudiar l’empirisme per redreçar-lo davant de l’ús torçut que n’havien fet els neopositivistes. Per tant. Només el liberalisme i el pluralisme. Com que ha coincidit amb HEGEL que el procés és més important que l’estructura.2. decideixen sobre la racionalitat d’una empresa científica particular i dirigeixen l’evolució de la ciencia al llarg de la història. proposa 5 desobeir les regles metodològiques. Tanmateix. ha estat considerat un anarquista epistemològic. Parafrasejant KANT. No poden posar-se a prova aïlladament ni puntualment. KATOS va continuar desenvolupant la investigació científica crítica amb l’objectiu de reconstruir la historia de la ciència com a progrés racional. 5 Actuar contrainductivament: FEYERABEND. però es va dedicar a la lògica formal. Amb totes dues histories. en aquest context. • LAKATOS comparteix amb POPPER el caràcter fal·lible de tot coneixement. per la qual cosa resulten incapaces per descriure objectivament els fenòmens naturals. econòmics. considera que el falsacionisme popperià és ingenu i apriorístic. FEYERABEND va néixer l’any 1924. En considerar-la perniciosa per al bon desenvolupament de la filosofia. per la qual cosa es mantindrà mentre no sorgeixi una altra alternativa millor .3. "Tot val" en la ciència a l’hora de conjecturar noves hipòtesis i teories. • La metodologia d'IMRE LAKATOS constitueix un conjunt de regles que el científic ha de seguir i una guia per a l'historiador de la ciència perquè filosofia i història de la ciència s’exigeixen mútuament. No hi ha cap regla que no hagi estat desobeïda en algun moment. Si els tenim en compte tots podem reconstruir la història externa de la ciència i completar-ne així la història interna: l’evolució de les teories. • Les regles metodològiques aconsellen desenvolupar només hipòtesis concordants amb els fets i amb les teories científiques ja confirmades. les relacions entre elles i el progrés objectiu del coneixement. Les teories científiques no configuren objectes conforme als fets. com volia LAKATOS. resulta impossible descobrir en la història de la ciència una racionalitat invariable. l’anarquisme metodològic garanteix el desenvolupament científic. s’elabora una reconstrucció racional del desenvolupament científic. Com a alternativa proposa un falsacionisme refinat: per rebutjar una teoria és indispensable que hagi sorgit una altra teoria millor que l’anterior. • L’estudi de la ciència permet enfocaments socials. actuar contrainductivament i desenvolupar hipòtesis sense descartar absolutament res. Tampoc no existeix un conjunt de criteris metodològics fix i invariable que pot servir de guia al científic en la formulació de noves hipòtesis i teories. va estudiar física i astronomia. • FEYERABEND considera que les teories científiques incorporen una determinada concepció del món i un llenguatge propis. Per tant. aventura noves prediccions. com a mínim. Filosofia. • La història mostra com s’han desenvolupat i degenerat els programes d’investigació científica i. Cal partir de programes d’investigació científica o sèries dinàmiques de teories que. etc. psicològics. • Per tant. Feyerabend: Anarquisme metodològic: • PAUL K.28. amb la seva proposta metodològica d’actuar contrainductivament.

You're Reading a Free Preview

Descarregar
scribd
/*********** DO NOT ALTER ANYTHING BELOW THIS LINE ! ************/ var s_code=s.t();if(s_code)document.write(s_code)//-->