P. 1
Historia Filosofia 2n Btx

Historia Filosofia 2n Btx

|Views: 1.357|Likes:
Publicado porEstrella Martínez

More info:

Published by: Estrella Martínez on Sep 17, 2010
Direitos Autorais:Attribution Non-commercial

Availability:

Read on Scribd mobile: iPhone, iPad and Android.
download as PDF, TXT or read online from Scribd
See more
See less

03/22/2013

pdf

text

original

Sections

  • 1.2. Del mite a la raó:
  • 1.3. Els primers filòsofs:
  • 1.4. Heràclit i Parmènides:
  • 1.4.1. Heràclit i el canvi:
  • 1.4.2. Parmènides:
  • 1.5. L’escola pitagòrica:
  • 1.6. Empèdocles i els atomistes:
  • 1.6.2. Atomistes:
  • 2.2. Introducció socio-política d’Atenes:
  • 2.3. Els sofistes:
  • 2.3.1. Introducció als pensadors sofistes:
  • 2.3.2. Trets principals dels sofistes:
  • 2.3.3. La crítica dels sofistes:
  • 2.3.4. La pèrdua moral dels sofistes:
  • 2.3.5. El relativisme polític i moral:
  • 2.3.6. Protàgores:
  • 2.3.7. Gòrgies:
  • 2.4. Sòcrates:
  • 2.4.1. Introducció al personatge:
  • 2.4.2. Origen dels coneixements actuals de Sòcrates:
  • 2.4.3. El coneixement d’un mateix i la ironia:
  • 2.4.4. La maièutica:
  • 2.4.5. Ciència i Virtut:
  • 2.4.6. La religió de Sòcrates:
  • 2.4.7. El mètode inductiu:
  • 2.4.8. La mort de Sòcrates:
  • 3. Plató:
  • 3.1. Introducció al filòsof:
  • 3.2. Vida i obres:
  • 3.3. Característiques del platonisme:
  • 3.4. Sòcrates, els sofistes i Plató:
  • 3.5. Mites i Metàfores platònics:
  • 3.6. Alguns del mites més importants i llur significat:
  • 3.7. L’aprenentatge i els objectes d’aprenentatge: les idees:
  • 3.8.2. El món ideal:
  • 3.8.3. Què i com són les idees de Platò?:
  • 3.9.2. El coneixement com a record:
  • 3.9.3. El coneixement com el camí cap al Bé:
  • 3.10.2. El Mite del Carro Alat:
  • 3.10.3. L’ànima tripartida i les seves característiques:
  • 3.10.4. Dualisme ànima i cos:
  • 3.10.5. La recerca de què és l’amor:
  • 4. Aristòtil:
  • 4.1. Introducció al filòsof:
  • 4.2. Les obres aristotèliques:
  • 4.2.1. Escrits Exotèrics:
  • 4.2.2. Escrits Esotèrics:
  • 4.3. Del platonisme a l’aristotelisme:
  • 4.4.2. La Metafísica:
  • 4.4.3. L’hilemorfisme:
  • 4.4.4. Potència i acte:
  • 4.4.5. Les quatre causes:
  • 4.4.6. El teleologisme:
  • 4.5. Conclusió al filòsof:
  • 5.1.2. Conseqüències de la desfeta de la Polis:
  • 5.3. L’hel·lenisme filosòfic:
  • 5.3.2. Estoïcisme:
  • 5.3.3. Escepticisme:
  • 5.4. L’hel·lenisme científic:
  • 5.4.1. Euclides d’Alexandria:
  • 5.4.2. Arquímedes: matemàtic, físic i enginyer:
  • 5.5. La filosofia hel·lenística a Roma:
  • 5.5.1. El procés d’hel·lenització:
  • 5.5.2. Sèneca:
  • 6.1.2. Les religions orientals a Roma
  • 6.1.3. El pensament cristià
  • 6.2. La Patrística:
  • 6.3. Sant Agustí:
  • 6.3.2. Raó i fe:
  • 6.3.3. Déu i el món:
  • 6.3.4. L’antropologia d’Agustí:
  • 6.3.5. El concepte de la història:
  • 7.2. L’Escolàstica: 7.2.1. Inicis de l’Escolàstica:
  • 7.2.2. La qüestió dels universals:
  • 7.2.3. L’argument ontològic1:
  • 7.3.2. L’existència de Déu:
  • 7.3.3. Déu i l’ésser humà:
  • 7.3.4. Raó i fe:
  • 7.4. L’islam:
  • 7.4.1. Averrois:
  • 7.5. L’esplendor escolàstica: sant Tomàs:
  • 7.5.1. La cristianització d’Aristòtil:
  • 7.5.2. Raó i fe:
  • 7.5.3. Les 5 proves de l’existència de Déu:
  • 7.5.4. Ètica de Tomàs d’Aquino:
  • 8.2. La crisi del segle XIV:
  • 8.3. Guillem d’Occam:
  • 8.3.1. El Nominalisme de Guillem d’Occam:
  • 8.3.2. Com sorgeixen els conceptes universals?:
  • 8.3.3. El món d’Occam:
  • 8.3.4. Filosofia i veritat revelada:
  • 8.4. La ciència al segle XIV:
  • 9.1.3. Científics i artesans:
  • 9.1.4. El nou savi:
  • 9.1.5. El nous instruments científics:
  • 9.2.2. La teoria copernicana:
  • 9.3. Galileu Galilei:
  • 9.3.1. Introducció al pensador i el seu pensament:
  • 9.3.2. La confirmació del sistema copernicà:
  • 9.3.3. L’enfrontament amb l’Església:
  • 9.3.4. Algunes conclusions:
  • 9.4. Isaac Newton:
  • 9.4.1. Introducció al pensador i el seu pensament:
  • 9.4.2. Els trets més importants del seu pensament:
  • 9.5. Els avenços en altres ciències:
  • 10.2. El significat del mot Renaixement:
  • 10.3. Els orígens ideològics del Renaixement:
  • 10.4. L’Humanisme: els seus inicis:
  • 10.5. L’Humanisme: la tradició neoplatònica:
  • 10.7. L’Humanisme: la tradició aristotèlica:
  • 10.8. L’Humanisme: el ressorgiment de l’escepticisme:
  • 11.1.1. Erasme de Rotterdam:
  • 11.1.2. Martí Lutero:
  • 11.1.3. Jean Calvino:
  • 11.2. Renaixement i Religió: La Contrarreforma i la Reforma Catòlica:
  • 11.3.2. Tomàs Moro
  • 11.4.2. Giordano Bruno:
  • 12.2. El Racionalisme i l’Empirisme:
  • 12.3.2. Aspecte polític:
  • 12.3.3. Aspecte ideològic:
  • 12.4. Descartes:
  • 12.4.1. La unitat del saber:
  • 12.4.3. El mètode cartesià:
  • 12.4.4. El dubte metòdic:
  • 12.4.5. La certesa fonamental:
  • 12.4.6. Altres certeses:
  • 12.4.8. L’ànima i el cos:
  • 12.4.9. Les regles de la moral provisional:
  • 13.2.3. El Nominalisme:
  • 13.2.6. Algunes conclusions:
  • 14.2. Les impressions i les idees:
  • 14.3. La negació de les idees universals:
  • 14.4. Les idees complexes:
  • 14.5. Els tipus de coneixement:
  • 14.6. La causalitat:
  • 14.7. La Matèria i l’Esperit. Crítica:
  • 14.8. Les Passions i la Llibertat:
  • 14.9. La moral de Hume:
  • 14.10. La religió de Hume:
  • 14.11. La dissolució de l’empirisme en l’escepticisme de Hume:
  • 15.1.2. Crítica a la Metafísica:
  • 15.1.3. Crítica a la Religió:
  • 15.1.4. El Dret Natural:
  • 15.1.5. La difusió del pensament il·lustrat:
  • 15.3. La Il·lustració a Anglaterra:
  • 15.4. La Il·lustració a Alemanya:
  • 16. Kant
  • 16.1. Introducció social i cultural
  • 16.1.1. Factors polítics i socials
  • 16.1.2. Factors culturals
  • 16.1.3. Raó i sentiment
  • 16.2. Introducció al Filòsof:
  • 16.3.2. La utilització teòrica i pràctica de la raó:
  • 16.3.3. El problema de la metafísica:
  • 16.3.4. Els judicis científics:
  • 16.3.5. Els judicis analítics i sintètics:
  • 16.3.6. La crítica de la raó pura:
  • 16.4.5. Els principis de l’autonomia moral:
  • 16.5. Conclusions:
  • 17.2. Fichte:
  • 17.2.1. Fichte i Kant:
  • 17.2.2. La Moral de Fichte:
  • 17.2.3. El Dret, la Política i l’Estat de Fichte:
  • 17.2.4. El segon Fichte:
  • 17.2.5. Conclusions a Fichte:
  • 17.3. Schelling: vida i obres:
  • 17.3.1. 1a Etapa: Principis fichteans:
  • 17.3.2. 2a Etapa: La filosofia de la Naturalesa:
  • 17.3.3. 3a Etapa: Idealisme transcendental i idealisme estètic:
  • 17.3.7. Conclusions a Schelling:
  • 17.4. Hegel:
  • 17.5. La dialèctica de Hegel:
  • 17.5.1. Què és la dialèctica:
  • 17.5.2. Les categories de la dialèctica:
  • 17.5.3. Idealisme dialèctic:
  • 18.2. Schopenhauer: La Voluntat com a fonament de la realitat:
  • 18.3. Kierkegaard: precursor de l’existencialisme:
  • 18.3.1. Crítica a Hegel:
  • 18.3.2. Els tres estadis:
  • 19. Marx i el Marxisme:
  • 19.1. La dreta i l’esquerra hegeliana:
  • 19.2. Ludwig Feuerbach:
  • 19.3. Els socialistes utòpics:
  • 19.3.2. Charles Fourier (1772 – 1837):
  • 19.3.3. Pierre-Joseph Proudhon (1809 – 1865):
  • 19.4. Karl Marx:
  • 19.4.1. Vida i Obres:
  • 19.4.2. La crítica a Hegel:
  • 19.4.3. La crítica a l’esquerra hegeliana:
  • 19.4.4. La crítica cap els economistes clàssics:
  • 19.4.5. La crítica cap els socialistes utòpics:
  • 19.4.7. El treball com alienació:
  • 19.4.8. La lluita de classes:
  • 19.4.9. El Capital:
  • va 19.4.10. L’arribada del comunisme:
  • 19.4.11. Algunes conclusions:
  • 20.2. El Positivisme a França: Auguste Comte:
  • 21.1.1. Introducció al personatge:
  • 21.1.2. Vida i Obres:
  • 21.1.4. Segona denúncia: Feuerbach, Comte i els idealistes:
  • 21.1.5. La mort de Déu i l’Anticrist:
  • 21.1.6. La nova moral:
  • 21.1.7. El súper home i la voluntat de poder:
  • 21.2. Freud:
  • 21.2.1. Introducció biogràfica:
  • 21.2.2. Fonaments del seu sistema: estructura de la psique:
  • 22.2. Introducció històrica:
  • 22.2.1. La crisi ideològica europea:
  • 22.3. Introducció biogràfica:
  • 22.4. La fenomenologia:
  • 22.5. La filosofia com a ciència:
  • 22.6. La fenomenologia com a doctrina:
  • 22.7. El mètode fenomenològic:
  • 22.7.1. La reducció existencial:
  • 22.7.2. La reducció eidètica:
  • 22.7.3. La reducció egològica:
  • 22.8. El subjecte transcendental:
  • 22.9. Algunes conclusions:
  • 23.2.2. L’existència:
  • 23.2.4. El món compartit:
  • 23.2.5. L’existència autèntica:
  • 23.3.2. El concepte de l’ésser en Sartre:
  • 23.3.4. Llibertat i responsabilitat
  • 23.3.5. Anàlisi de la llibertat:
  • 23.3.6. L'Existencialisme, un Humanisme:
  • 23.4. El Raciovitalisme d’Ortega y Gasset:
  • 23.4.1. Espanya entre els segles XIX i XX:
  • 23.4.2. Els esdeveniments del 98:
  • 23.4.3. Ortega y Gasset: El concepte de vida:
  • 23.4.4. La funció de la filosofia:
  • 23.4.6. Raó vital: raciovitalisme:
  • 23.4.7. El Perspectivisme
  • 23.4.8. Raó històrica: Concepte de generació
  • 24.2. Context científic:
  • 24.3. Desenvolupament del Moviment Analític:
  • 25.1. L'Atomisme lògic de Russell:
  • 26. L’anàlisi del llenguatge ordinari: segon WITTGENSTEIN, (W II):
  • 26.1. Revisió de les teories del "Tractatus Logico-Philosophicus":
  • 26.1.2. Teoria de la determinació del sentit per l’ús:
  • 26.1.3. La filosofia com a teràpia del llenguatge:
  • 27. Positivisme Lògic (el cercle de Viena):
  • 27.1. L'anàlisi de ñes proposicions científiques:
  • 27.2. La verificabilitat de les proposicions:
  • 28.1. Karl R. Popper: Racionalisme Crític:
  • 28.2. Els Postpopperians: Una nova filosofia de la ciència:
  • 28.2.1. Kuhn: Les revolucions científiques:
  • 28.2.2. Lakatos: programes d’investigació científica:
  • 28.2.3. Feyerabend: Anarquisme metodològic:

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA ÍNDEX

1. Des dels primers filòsofs fins a Sòcrates: .................................................................................................. 1 1.1. Introducció: ........................................................................................................................................ 1 1.2. Del mite a la raó: ................................................................................................................................ 1 1.3. Els primers filòsofs:............................................................................................................................ 1 1.4. Heràclit i Parmènides: ........................................................................................................................ 2 1.4.1. Heràclit i el canvi: ....................................................................................................................... 2 1.4.2. Parmènides: ............................................................................................................................... 2 1.5. L’escola pitagòrica: ............................................................................................................................ 2 1.6. Empèdocles i els atomistes: .............................................................................................................. 3 1.6.1. Empèdocles: .............................................................................................................................. 3 1.6.2. Atomistes: .................................................................................................................................. 3 2. Els sofistes i Sòcrates: ............................................................................................................................... 5 2.1. Introducció al concepte: ..................................................................................................................... 5 2.2. Introducció socio-política d’Atenes: ................................................................................................... 5 2.3. Els sofistes: ........................................................................................................................................ 5 2.3.1. Introducció als pensadors sofistes: ........................................................................................... 5 2.3.2. Trets principals dels sofistes:..................................................................................................... 5 2.3.3. La crítica dels sofistes: .............................................................................................................. 6 2.3.4. La pèrdua moral dels sofistes: ................................................................................................... 6 2.3.5. El relativisme polític i moral: ...................................................................................................... 6 2.3.6. Protàgores: ................................................................................................................................ 6 2.3.7. Gòrgies: ..................................................................................................................................... 7 2.4. Sòcrates: ............................................................................................................................................ 8 2.4.1. Introducció al personatge: ......................................................................................................... 8 2.4.2. Origen dels coneixements actuals de Sòcrates: ....................................................................... 8 2.4.3. El coneixement d’un mateix i la ironia: ...................................................................................... 8 2.4.4. La maièutica:.............................................................................................................................. 9 2.4.5. Ciència i Virtut: ........................................................................................................................... 9 2.4.6. La religió de Sòcrates: ............................................................................................................... 9 2.4.7. El mètode inductiu: .................................................................................................................... 9 2.4.8. La mort de Sòcrates: ............................................................................................................... 10 3. Plató: ........................................................................................................................................................ 11 3.1. Introducció al filòsof: ........................................................................................................................ 11 3.2. Vida i obres: ..................................................................................................................................... 11 3.3. Característiques del platonisme: ..................................................................................................... 11 3.4. Sòcrates, els sofistes i Plató: ........................................................................................................... 12 3.5. Mites i Metàfores platònics: ............................................................................................................. 12 3.6. Alguns del mites més importants i llur significat: ............................................................................. 12 3.7. L’aprenentatge i els objectes d’aprenentatge: les idees: ................................................................ 13 3.8. La Teoria de les Idees: .................................................................................................................... 13 3.8.1. Introducció a la teoria: ............................................................................................................. 13 3.8.2. El món ideal: ............................................................................................................................ 13 3.8.3. Què i com són les idees de Platò?: ......................................................................................... 14 3.9. La Teoria del Coneixement:............................................................................................................. 14 3.9.1. Introducció a la teoria: ............................................................................................................. 14 3.9.2. El coneixement com a record: ................................................................................................. 15 3.9.3. El coneixement com el camí cap al Bé: ................................................................................... 15 3.10. Antropologia platònica: .................................................................................................................... 15 3.10.1. Introducció: .............................................................................................................................. 15 3.10.2. El Mite del Carro Alat: .............................................................................................................. 15 3.10.3. L’ànima tripartida i les seves característiques: ........................................................................ 15 3.10.4. Dualisme ànima i cos: .............................................................................................................. 16 3.10.5. La recerca de què és l’amor: ................................................................................................... 16 4. Aristòtil: ..................................................................................................................................................... 17 4.1. Introducció al filòsof: ........................................................................................................................ 17 4.2. Les obres aristotèliques: .................................................................................................................. 17 4.2.1. Escrits Exotèrics: ..................................................................................................................... 17 4.2.2. Escrits Esotèrics: ..................................................................................................................... 18 Història de la Filosofia.

4.3. Del platonisme a l’aristotelisme: ...................................................................................................... 18 4.4. La Filosofia Primera o Metafísica: ................................................................................................... 19 4.4.1. El problema del canvi: ............................................................................................................. 19 4.4.2. La Metafísica:........................................................................................................................... 19 4.4.3. L’hilemorfisme: ......................................................................................................................... 19 4.4.4. Potència i acte: ........................................................................................................................ 20 4.4.5. Les quatre causes: .................................................................................................................. 20 4.4.6. El teleologisme:........................................................................................................................ 21 4.5. Conclusió al filòsof: .......................................................................................................................... 21 5. Les Escoles Hel·lenístiques: .................................................................................................................... 23 5.1. Introducció històrica: ........................................................................................................................ 23 5.1.1. Les monarquies hel·lenístiques: .............................................................................................. 23 5.1.2. Conseqüències de la desfeta de la Polis: ................................................................................ 23 5.2. Els orígens de les escoles hel·lenístiques: ...................................................................................... 23 5.2.1. L’escola de Mègara: ................................................................................................................ 24 5.2.2. L’escola hedonista: .................................................................................................................. 24 5.2.3. L’escola cínica: ........................................................................................................................ 24 5.3. L’hel·lenisme filosòfic: ...................................................................................................................... 24 5.3.1. Epicureisme: ............................................................................................................................ 24 5.3.2. Estoïcisme: .............................................................................................................................. 25 5.3.3. Escepticisme: ........................................................................................................................... 27 5.4. L’hel·lenisme científic:...................................................................................................................... 28 5.4.1. Euclides d’Alexandria: ............................................................................................................. 29 5.4.2. Arquímedes: matemàtic, físic i enginyer: ................................................................................. 29 5.5. La filosofia hel·lenística a Roma: ..................................................................................................... 29 5.5.1. El procés d’hel·lenització: ........................................................................................................ 29 5.5.2. Sèneca: .................................................................................................................................... 29 6. Filosofia Medieval: Patrística: ................................................................................................................... 31 6.1. Introducció històrica: ........................................................................................................................ 31 6.1.1. Roma: ...................................................................................................................................... 31 6.1.2. Les religions orientals a Roma ................................................................................................ 31 6.1.3. El pensament cristià ................................................................................................................ 32 6.2. La Patrística: .................................................................................................................................... 32 6.3. Sant Agustí: ..................................................................................................................................... 33 6.3.1. Introducció biogràfica: .............................................................................................................. 33 6.3.2. Raó i fe:.................................................................................................................................... 33 6.3.3. Déu i el món: ............................................................................................................................ 34 6.3.4. L’antropologia d’Agustí: ........................................................................................................... 34 6.3.5. El concepte de la història: ........................................................................................................ 35 7. Filosofia Medieval: Escolàstica: ............................................................................................................... 36 7.1. Introducció històrica: ........................................................................................................................ 36 7.1.1. Temes recurrents: .................................................................................................................... 36 7.1.2. Introducció filosòfica: ............................................................................................................... 36 7.2. L’Escolàstica: ................................................................................................................................... 37 7.2.1. Inicis de l’Escolàstica: .............................................................................................................. 37 7.2.2. La qüestió dels universals: ...................................................................................................... 37 7.2.3. L’argument ontològic: .............................................................................................................. 38 7.3. Sant Anselm de Canterbury:............................................................................................................ 38 7.3.1. Vida i Obres: ............................................................................................................................ 38 7.3.2. L’existència de Déu: ................................................................................................................ 38 7.3.3. Déu i l’ésser humà: .................................................................................................................. 39 7.3.4. Raó i fe:.................................................................................................................................... 39 7.4. L’islam: ............................................................................................................................................. 39 7.4.1. Averrois: ................................................................................................................................... 39 7.5. L’esplendor escolàstica: sant Tomàs: ............................................................................................. 40 7.5.1. La cristianització d’Aristòtil: ...................................................................................................... 40 7.5.2. Raó i fe:.................................................................................................................................... 40 7.5.3. Les 5 proves de l’existència de Déu: ....................................................................................... 40 7.5.4. Ètica de Tomàs d’Aquino: ........................................................................................................ 41 8. La fi de l’Edat Medieval: Inicis de la Ciència Moderna: ............................................................................ 42 8.1. La decadència de L’Escolàstica: ..................................................................................................... 42 8.2. La crisi del segle XIV: ...................................................................................................................... 42 Història de la Filosofia.

8.3. Guillem d’Occam: ............................................................................................................................ 42 8.3.1. El Nominalisme de Guillem d’Occam: ..................................................................................... 43 8.3.2. Com sorgeixen els conceptes universals?: ............................................................................. 43 8.3.3. El món d’Occam:...................................................................................................................... 43 8.3.4. Filosofia i veritat revelada: ....................................................................................................... 43 8.3.5. El coneixement científic: .......................................................................................................... 44 8.4. La ciència al segle XIV: ................................................................................................................... 44 9. Renaixement i Revolució Científica:......................................................................................................... 45 9.1. La revolució científica: trets generals: ............................................................................................. 45 9.1.1. Els canvis que produeix: .......................................................................................................... 45 9.1.2. Un nou tipus de saber: ............................................................................................................. 45 9.1.3. Científics i artesans: ................................................................................................................ 46 9.1.4. El nou savi: .............................................................................................................................. 46 9.1.5. El nous instruments científics: ................................................................................................. 46 9.2. Nicolau Copèrnic: la teoria heliocèntrica: ........................................................................................ 46 9.2.1. El significat de la revolució copernicana en filosofia: .............................................................. 46 9.2.2. La teoria copernicana: ............................................................................................................. 47 9.3. Galileu Galilei: .................................................................................................................................. 47 9.3.1. Introducció al pensador i el seu pensament: ........................................................................... 47 9.3.2. La confirmació del sistema copernicà: .................................................................................... 48 9.3.3. L’enfrontament amb l’Església:................................................................................................ 48 9.3.4. Algunes conclusions: ............................................................................................................... 48 9.4. Isaac Newton: .................................................................................................................................. 49 9.4.1. Introducció al pensador i el seu pensament: ........................................................................... 49 9.4.2. Els trets més importants del seu pensament:.......................................................................... 49 9.5. Els avenços en altres ciències: ....................................................................................................... 50 10. Renaixement i Humanisme:................................................................................................................. 51 10.1. El significat del mot Humanisme: .................................................................................................... 51 10.2. El significat del mot Renaixement: .................................................................................................. 51 10.3. Els orígens ideològics del Renaixement:......................................................................................... 51 10.4. L’Humanisme: els seus inicis:.......................................................................................................... 52 10.5. L’Humanisme: la tradició neoplatònica: ........................................................................................... 52 10.6. L’Humanisme: barreja de corrents. ................................................................................................. 53 10.7. L’Humanisme: la tradició aristotèlica: .............................................................................................. 53 10.8. L’Humanisme: el ressorgiment de l’escepticisme: .......................................................................... 54 11. Renaixement, Religió i Política: ........................................................................................................... 55 11.1. Renaixement i Religió: La Reforma Protestant: .............................................................................. 55 11.1.1. Erasme de Rotterdam:............................................................................................................. 55 11.1.2. Martí Lutero:............................................................................................................................. 55 11.1.3. Jean Calvino: ........................................................................................................................... 56 11.2. Renaixement i Religió: La Contrarreforma i la Reforma Catòlica:................................................... 56 11.3. Renaixement i Política: .................................................................................................................... 56 11.3.1. Nicolás Maquiavel .................................................................................................................... 56 11.3.2. Tomàs Moro ............................................................................................................................. 57 11.4. Resultats finals del pensament renaixentista: ................................................................................. 57 11.4.1. Leonardo da Vinci: ................................................................................................................... 57 11.4.2. Giordano Bruno: ...................................................................................................................... 58 12. El Racionalisme cartesià: .................................................................................................................... 59 12.1. La filosofia moderna: ....................................................................................................................... 59 12.2. El Racionalisme i l’Empirisme:......................................................................................................... 59 12.3. Segle XVII a l’Europa continental .................................................................................................... 59 12.3.1. Aspecte econòmic i social: ...................................................................................................... 59 12.3.2. Aspecte polític:......................................................................................................................... 59 12.3.3. Aspecte ideològic: .................................................................................................................... 59 12.4. Descartes: ........................................................................................................................................ 59 12.4.1. La unitat del saber: .................................................................................................................. 60 12.4.2. La recerca del coneixement cert:............................................................................................. 60 12.4.3. El mètode cartesià: .................................................................................................................. 61 12.4.4. El dubte metòdic: ..................................................................................................................... 61 12.4.5. La certesa fonamental: ............................................................................................................ 61 12.4.6. Altres certeses: ........................................................................................................................ 61 12.4.7. El món com una màquina (el mecanicisme cartesià): ............................................................. 62 Història de la Filosofia.

..1............................... Les idees complexes: ....................... 74 16.............................. 81 Història de la Filosofia.................................................................................. 73 16.....2..................................................... Kant .......... Ètiques heterònomes i ètiques autònomes: ....................2..........................................................................................8........................................................... 69 14............................................................................................. 64 13.................................................... 77 16........................................................6........................... 78 16........................ L’Enciclopèdia: ......... Factors polítics i socials ......... 78 16........4.... Teoria del coneixement: .....2....................................... 73 16................................................................... Introducció: ................. La Moral de Fichte: ............................................................................ 70 15....... La religió de Hume: ......................4... Introducció: ... La Il·lustració a Alemanya:.1............4..... L’ànima i el cos: ................. 65 13.................................................................... 70 15......................................5..................................................... Algunes conclusions: .......................1.......................8................................. Thomas Hobbes ..............2....................................................... Les impressions i les idees: ......................5.................................................. La Il·lustració a Anglaterra......................................................... Teoria de l’Estat en Hobbes: ........... 80 17......... 77 16............................. Introducció: .........1............................................................1........... 64 13....... 81 17..........................1............................ 67 14......... La Il·lustració a França: ..................5.................................... França i Alemanya ..........9............................4..3... Crítica a la Religió: ................................................................2........................................................................................................2...................................................3......................2...4.................................................. Els judicis científics: ................... 69 15.................................. la Política i l’Estat de Fichte: .............2.............. 74 16.............................................................................................. Crítica: ...................... Fichte i Kant: . 72 16........................................................................................................................................1..................2....................................................... 68 14......... El Dret Natural: .........................................3....3.................................... Introducció social i cultural............................................. Els tipus de coneixement: ......... Introducció al Filòsof: ....................................................................................................................................................... 71 15......... El segon Fichte: ....... Fichte: ...................................................................... La Matèria i l’Esperit........... 65 13....................................................................................... 71 15............................................................1..... 62 12...................... Els postulats de la raó pràctica: .............................................. 65 13...............................2....................2................6...... 71 15..................................................................................... 80 17........1............................3................................................. El criticisme de Kant: .................................................................................... La causalitat: ......... La difusió del pensament il·lustrat: ......... Les regles de la moral provisional: ............................. El concepte de Filosofia a Hobbes: .........1................ 67 14............ La llei moral: l’imperatiu categòric: ........................................3....2.2................................................................. 75 16.......................3.................................. Factors culturals................................................. La raó il·lustrada: .......................4..5.............12.......................1.............. 68 14....................................................................................................................................................................... 81 17...3.......................................2.. 70 15......... Corporeisme i Mecanicisme: .............. 81 17...............................................3....................................... 75 16....................10........................................................................................................................ 64 13.............................. 73 16.....................................................................1.......... 70 15................. Crítica a la Metafísica: ............... 67 14.. 73 16...9........... Les Passions i la Llibertat: ...........................1...................................................................... 63 13..... 64 13.................................................. La negació de les idees universals: .........................2.................................................. Teoria ètica: ...........................................................................................................3..................................................................................... 67 14...... 66 14.....................................................1...............4............... La Il·lustració a Anglaterra: ..... El Dret...................................................................................................................6....................... 78 16........2..................................................4...2................................................................................. El Nominalisme: .................3...........3............................................................................... Raó i sentiment ........................................................5.............................................4............................................... 67 14... 79 17.......................4...................................................................... ....................................... 75 16...2........................5....................................... Vida i obres: .......................................... 73 16......1.................. David Hume: ......................................................1................................................................................................ La crítica de la raó pura: ................................... 74 16...............................3................... 80 17..............4.....2..................................................... 71 15......... 70 15.....................1..................................................................................................... 71 15............11................. Conclusions a Fichte: ............................................................................ Els judicis analítics i sintètics: ................. Els principis de l’autonomia moral: ...... El problema de la metafísica: ....4. 80 17......... 68 14.................7............3................................... 73 16..............................................3.........................................4....................................................2.......................................................................................................2...........4.................... 64 13........................... La utilització teòrica i pràctica de la raó: .......................................... 67 14..........................................2......... La moral de Hume: . 76 16....................................1.. Thomas Hobbes: ...............2..... L’empirisme.................... Introducció socio-política: ............... 77 16......................5..........1.................................. Un escèptic moderat: ............................. L’Idealisme alemany: .........................1.......................................................................................................... La dissolució de l’empirisme en l’escepticisme de Hume: .............4......... Conclusions: ........................ 67 14....................

..................................................................................................3.6................................3.............................................................2......................3............................................................................................................4.... 89 19.......................................................................................................... La crítica a la religió: ..................................... 102 22.......... Charles Fourier (1772 – 1837):.................................4. Introducció a Husserl: .......2....................6............................ Schelling: vida i obres: ............................... Introducció històrica: .................... Ludwig Feuerbach: ............................2.................................5.........................................3........................... Comte i els idealistes: ........... 102 22.......................................................................................... Pierre-Joseph Proudhon (1809 – 1865): ..... 95 20......... Crítica a Hegel: ........ Les categories de la dialèctica:.............................................................. La fenomenologia: ....................................... 94 20.... La nova moral: ..................2............. 88 19...................4.................... 97 21............................................................3.......................................................................... 5a Etapa: Fase teosòfica i la filosofia de la llibertat:............................ Hegel:................ Freud:.................... Kierkegaard: precursor de l’existencialisme: ..........3.......................7.....3................... 1a Etapa: Principis fichteans: ................4........................ 86 18................................. 95 20......... 100 21.....8............... 86 18............................... La dialèctica de Hegel: ......................... 92 19.. 90 19................... 91 19. 92 19..........................................................2................................... Claude Henri de Saint-Simon: ................3..3.................... La lluita de classes: ................ 90 19................ Introducció al personatge: .......... 86 18.............................................................. 83 17.................................. Algunes conclusions: .........................................................9.................................................................. Reacció contra Hegel: ..........................1.. 85 18.................................3................................................................................................ 102 22........................................................... La crisi ideològica europea: . 100 21....5..1.................. 92 19............................ .................5.... 97 21... Fonaments del seu sistema: estructura de la psique: ...........................................1.........................................................................................................4............................................... 101 22...........................5................ Nietzsche: ....................................................................... Idealisme dialèctic: .................1.................................................... 87 19.............................................................................................................................................. Crítica a la raó: Els filòsofs de la sospita: .......................................... 96 21................................1..2................................. 4a Etapa: Filosofia de la Identitat: .........................................3.................4................................................................................... La crítica a l’esquerra hegeliana: ........... 90 19.......10. 99 21.......................................................................................................................... El Positivisme: ..............................4.......................... 86 18......................................... 82 17................................................4........ Introducció biogràfica: ...4..............................................................................2.... 93 19....................................................................................................................................... Schopenhauer: La Voluntat com a fonament de la realitat: ..................2......................................................................................................................11..... Vida i Obres: ........................1......................................... 91 19.......................................................1...................................3.... 84 17..................................1..................... Segona denúncia: Feuerbach.............. 86 18..............................4................................ 91 19............. La crítica cap els socialistes utòpics: ................................. La crítica a Hegel: ..........2..... El Positivisme a Anglaterra: John Stuart Mill: ......................................2........... Els tres estadis:................4..............................................6.1....................................................1......................................................3...... 95 20..................... 83 17....................2...................1.......................... 93 19............. Marx i el Marxisme:.... L’arribada del comunisme:..................4............7.......3... 3a Etapa: Idealisme transcendental i idealisme estètic: .....3...................1........................ Karl Marx:.............................................2...................................1.............................................3...............3....................................................... El Positivisme a França: Auguste Comte: ......................... 97 21..................................................................1.....................3... 88 19......................... Introducció al Positivisme: ...............................................................1........................................... 83 17......1.. La Fenomenologia: ........................................3..................... 93 19...........................2..........2...................2.......3.............1................7...................................................1................................... 82 17.......................................... Nietzsche i Sòcrates: la primera denúncia: ........... 96 20...........4................................................................................5................... 102 22............ 88 19..................................... 98 21......................... Introducció biogràfica: ...5.................... 83 17........................................................ 100 21................. La dreta i l’esquerra hegeliana: ............................ El treball com alienació: ..............3.................................................. 82 17................ 103 22.........2.......................... 84 17...................................................................... Conclusions a Schelling: .................................. Vida i Obres: .............4................................................1...17................5......3..........................4................................................................. 99 21............................. Els socialistes utòpics: ........................ Introducció: ...............................................................................................1..............................................................4......................... El súper home i la voluntat de poder: ........................................ 6a Etapa: La filosofia positiva o la filosofia de la mitologia: ..................... 82 17. La crítica cap els economistes clàssics: .......... 97 21............. El Positivisme evolucionista d’Herbert Spencer: .......... 2a Etapa: La filosofia de la Naturalesa: ....................................................... 88 19......................................................... Interpretació de la cultura: psicologia social: .......................4............3... 84 17........................... 99 21.............................................................................................4.................................. Què és la dialèctica: ........................ 84 17... 103 Història de la Filosofia........ El Capital:.. 98 21................ La mort de Déu i l’Anticrist: ....................................... 88 19.................................

................................................................................... La reducció eidètica: ...............................4......... Jean-Paul Sartre: ...........7..2............ 112 24...........3...1...............................................3..............................................................2...........................4.... La preocupació per l’ésser:.................................................7....................... 118 28...1........................................ 110 23.............. 117 27..............2.1.................. El món compartit: ....... Algunes conclusions: ......................................... Una nova teoria del coneixement: .............. L’Existencialisme: ............. 118 28........ 110 23.................................. 112 24......... Introducció: ........ 115 26...................4................................... 111 24.................. 103 22......................... 109 23.............................................1............ 112 24............................................2......... (W II): ....................................................................................... 104 22........................................... La filosofia com a teràpia del llenguatge: ........ 103 22....... Teoria de la determinació del sentit per l’ús: .....................................6...........................2..........................................................................................................................................................................3.................... La funció de la filosofia: ................. 118 28...................................................................8............................... Teoria dels Jocs del Llenguatge: .............................................................................. 106 23................................ Introducció al corrent de pensament: ...........1...................................... L’anàlisi del llenguatge en el "Tractatus": ............................................................................ 119 Història de la Filosofia................. 113 26.. 108 23....4...2............. 116 26............................ un Humanisme: ..............................1.......1................ Moviment Analític: L’anàlisi del llenguatge formal: Primer WITTGENSTEIN............................... 111 23... El Raciovitalisme d’Ortega y Gasset: .............. 107 23............2.................................... El concepte de l’ésser en Sartre: ............................. 104 22......................2......................................................................6......1..... 113 25..... La vida i els seus atributs: .................................................................... 109 23.............................................................. Context científic: ........................3.. El Perspectivisme ................................................................3................... El món............................ 104 22.....................................3....................................................... Ortega y Gasset: El concepte de vida: ................1.3..................22.................... La filosofia com a ciència:... Revisió de les teories del "Tractatus Logico-Philosophicus": ............................ Els Postpopperians: Una nova filosofia de la ciència: ..................................... Teories del llenguatge: ...1...........................................4.............................................1.............................. Karl R...........................................................................5...................................................... La reducció egològica: ...... 118 28.................... 105 23.2.................... 104 22.... 107 23............................................7.......................................................4.................1........................ Del Positivisme Lògic a la "Nova Ciència": ...............2..........................................................1............................................................................ 112 25...4............ .................. El "Tractatus"............... L'Atomisme lògic de Russell: ............. 113 25........................2................................................................................2........................2............. 113 25......... 104 22............................ Llibertat i responsabilitat...........................1.......1......3...... 107 23........... (W I): .........4................................................ 116 27...............................2................................. espai obert: ................. 111 23....................................... Marti Heidegger: .................. Lakatos: programes d’investigació científica: ..................................................... 115 26............................................................................................ 106 23.............. 106 23.... 104 22.................8........................................ Els esdeveniments del 98: ............... El mètode fenomenològic: .............................1...........6................................... Espanya entre els segles XIX i XX: ............... L'anàlisi de ñes proposicions científiques: .......................................2........................... Kuhn: Les revolucions científiques: ......1.................................................. El Moviment Analític: . L'Existencialisme............................... Raó històrica: Concepte de generació ................................... 106 23.................. 117 27.....................4.2.... Raó vital: raciovitalisme: ............3...................................................... Desenvolupament del Moviment Analític: ...................... El subjecte transcendental:.......... Anàlisi de la llibertat: ........................4..................................................................... ............ Popper: Racionalisme Crític: ............... Positivisme Lògic (el cercle de Viena): ................................... La fenomenologia com a doctrina: ....4.................3.............................................. 108 23............................... 106 23.................... Feyerabend: Anarquisme metodològic: ...... L’existència: ...................................... La verificabilitat de les proposicions: ... L’ésser-en-sí i l’ésser-per-sí-mateix: ...................................................................... 110 23..... La reducció existencial: .................................................. 109 23............7............................................................................ L’anàlisi del llenguatge ordinari: segon WITTGENSTEIN...................3....................... Introducció al pensador: ....... 109 23........................ 107 23.........2.................................................................................... 115 26.............5.........................5........ 118 28............... 117 28.............................................................. 107 23................... 110 23.................. 108 23.......................5...............................................2.2.....................................................................................4............................3................................................4........................2................................3........................... L’existència autèntica: ..........3..7...............................................................................................9..........................

la filosofia s’ocuparà de la natura. alguns trobaven que els mites ja no donaven raó dels interrogants sobre la natura i l’home. creant ciutats estat al mode de les ciutats gregues peninsulars. . a la Jònia. Cada ciutat tenia les seves pròpies lleis. a les illes i costes de l’Àsia Menor.C. aviat sorgeixen pensadors i seguidors creant escoles i corrents de pensament que posen en tela de judici les explicacions mitològiques d’Homer.El poble grec.C.Alhora comença a créixer d’interès per la pregunta de què és cada cosa. Filosofia. .. que només es poden percebre per la raó i.La natura té unes lleis que acompleix gràcies a una força interna.. l’home es va explicant l’entorn que l’envolta.I en aquest entorn multicultural i multireligiós. aquesta dualitat és ja un primer tret del que podríem anomenar teoria del coneixement del món presocràtic. en general. de donar-se a sí mateix una explicació satisfactòria de la realitat. o Les primeres respostes que es va donar l’ésser humà a sí mateix van ser a base de mites (mitologia). comerciant i mariner.El conjunt de filòsofs presocràtics coincideixen en que tot es forma a partir d’un element. . però ja cap al segle V a. com a dues activitats que intenten donar raons positives de les coses.Els grecs no pensaven en clau de creació (tradició judeocristiana). .En aquest context neix el món clàssic (arts.C. va ser molt beneficiosa pels intercanvis religiosos i culturals. o Aquest nou corrent veu néixer la filosofia i la ciència. més aviat. és a dir.. o La natura i la recerca del principi de les coses: . fins a la primera meitat del segle V a.Aquesta polifonia política afavorí les reformes polítiques i. la discussió i la reflexió sobre la forma de ser governats. els sistemes polítics aniran canviant des de l’aristocràcia cap a la democràcia. o Durant el segle VI a. . .La bonança econòmica fa més forta a les classes comerciants i.Cap al segle VII a.2.Les polis estaven lligades per la llengua i la mitologia.Homer i Hesíode recopilen els mites. . . sinó que creien que havia d’haver un principi per les coses. .També en els seus escrits aprenem com la vida grega es desenvolupava al voltant d’una ciutat estat: la polis .3. Els primers filòsofs: o La Filosofia anterior a Sòcrates.HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA 1. més aviat. un vitalisme ja que la natura és un ésser vivent amb una finalitat ben definida. la Filosofia presocràtica compren des del segle VI a. Aquest principi original o arkhé es creava tot el món i totes les coses. Des dels primers filòsofs fins a Sòcrates: 1.1. .Aquesta natura moguda per la seva pròpia força interior esdevé una realitat endreçada i bella. 1 . la combinació d’aquests principis dóna com a resultat el món real.És el resultat d’una barreja de pobles i cultures que es van anar assentant al territori grec en successives invasions. Els seus escrits ens mostren com a partir d’explicacions màgiques i sobrenaturals. es va estendre per la costa mediterrània. 1. Del mite a la raó: o El món clàssic grec: .Però aquesta manera d’entendre la realitat implica que hi ha uns principis originals. sense que hi hagués cap sentiment de nacionalitat o comunitat estatal.Aquest pensament implica un dinamisme o. filosofia. Introducció: o L’ésser humà té una necessitat imperiosa de conèixer l’entorn o. És a dir. el centre d’atenció deriva cap a l’ésser humà i la societat.Aquesta relació comercial. També s’anomenen filòsofs físics perquè el seu interès rau en la natura (el Cosmos). esdevé el Cosmos. aviat..C. 1. o La societat presocràtica: . però ja a les acaballes del segle VII a.C. la pregunta per l’essència de les coses. . Aquesta forma de pensar.C.. . aquesta amalgama de cultures i religions obre un període de bonança econòmica i comercial. ciència en general) o El mite (la mitologia): . La natura està endreçada i la realitat és molt lluny de les explicacions mitològiques dels seus avantpassats. . és a dir. en direm teleològica i veurem que quedarà formulada més endavant per Aristòtil.

la qual cosa provoca el devenir constant. o Al coneixement de la natura només s’arriba per la raó matemàtica. l’home grec s’adona que no tot el que veu té el mateix grau de certesa. Parmènides utilitza la deducció lògica a partir del següent principi: allò que és. Heràclit i Parmènides: o Introducció . pensador del segle XIX. serà perfectament endreçada per la raó. Espera que la informació que li proporcionen aquests. és el que veuen els sentits. la llei del canvi. sense atendre als enganys dels sentits. Parmènides: • Només amb la raó podem assolir el veritable coneixement. la natura és harmònica i proporcionada. .Poc a poc. La natura és doncs. Parmènides diu que només la raó. que es creu van tenir accés a informació més “fresca” de Pitàgores. no va escriure res. per la filosofia cristiana. • Més endavant.1. Hegel. Per a Heràclit és la idea d’un mecanisme perfecte. encara que aquesta relació només la pot captar la raó. El fet de no voler escriure i altres trets. ens arriba d’escrits d’autors posteriors.2. allò que no és. o Així doncs. • A la natura tot està en moviment. recollirà aquesta idea de lluita de contraris. aquest moviment està endreçat pel logos. Això va provocar una gran quantitat de literatura sobre ell d’escàs valor històric o filosòfic. entitat que només podem aprehendre per la raó. malgrat tot.4. hi ha una correspondència entre les coses i els números. la natura és aquest ésser estàtic i immutable. sinó que tenien entitat real. ni tan sols no pot ser pensat. • Aquest moviment continu és aparent.1. • Per a aconseguir el coneixement. 1. • No hi ha lloc per al canvi ni el moviment. però és gràcies a la raó que podrem aprehendre la veritat. concretament de reculls i retalls del segle V sobre autors dels anys 350 – 250 a. o Les fonts més fidedignes de l’estudi dels pitagòrics. o Pitàgores va proposar un model d’entendre la natura que ha tingut una gran influència en la cultura occidental.Són dos filòsofs que representen dues concepcions d’entendre la natura totalment oposades. 2 .C. o millor. encara que no es quedarà en la lluita. cap al coneixement que és la lluita continuada de contraris. Ara bé. El discurs sobre els objectes és un intent d’explicar l’aparença del món real. El coneixement és la cerca d’entitats permanents i absolutes. La raó ha de veure l’ordre perfecte que hi ha al darrera. Aquest principi està relacionat amb la relació que hi ha en el interval de les notes musicals. és. el coneixement de la natura. o Els números són el principi de la realitat i gràcies a això. • Aquest principi d’identitat serà recollit per Platò i. sinó que postularà l’aparició d’una nova realitat que és una superació de la lluita. Heràclit i el canvi: • Heràclit accepta. ens porten a l’autèntic coneixement: l’ésser únic i estàtic. d’entrada. En observar la natura. o Hi ha qui considera que els pitagòrics van ser una mena de secta.4. 1.Pel que fa a la teoria del coneixement: Heràclit creu que els sentits ens porten. Sorgeixen els models pluralistes. tindrà caràcter de coneixement. . L’escola pitagòrica: o El pitagorisme es caracteritza per tenir uns trets religios-ètics i filosòfic-científic. Pitàgores. o Pels pitagòrics. posteriorment. i no hi ha res que estigui aturat. el coneixement. - Filosofia. els números no són només una realitat simbòlica. la validesa dels sentits. unitat de contraris (néixer – morir / encès – apagat / fred – calent) en continua tensió. mitjançant la utilització de la raó.4. així ho fan pensar. Només un discurs basat en la realitat que és.5. 1. la curiositat i l’aprenentatge farà que es prengui consciència de la impossibilitat de que tot el Cosmos quedi explicat a partir d’un únic principi. Els sentits ens donen un coneixement de primer contacte. • El que realment és el principi i l’essència de la natura és l’ésser.

La metempsícosis Empèdocles i els atomistes: o Fins ara hem vist pensadors i escoles que donaven una explicació monista de la realitat. o diu que no val la pena parlar de Leucip. foc i terra. Empèdocles: • Va ser un home el que ara diríem famós i per aquesta raó es van escriure moltes històries d’ell. sobre tot. Entre aquests sistemes que en direm pluralistes. sinó de molts.6. Fins i tot s’atribueix un comentari d’un filòsof posterior (Epicur) a on no queda del tot clar si diu que no ha existit cap filòsof dit Leucip. • Només ens han arribat fragments de dos poemes. la natura prové d’un únic ens. 3 . No tenen massa valor històric ni filosòfic. Ara bé. La majoria dels historiadors i compiladors posteriors estan d’acord en comentar la riquesa poètica i expressiva d’Empèdocles.6. Filosofia. La barreja es provocada per dues forces còsmiques (del cosmos) de signe contrari: amor i odi. aquesta explicació es va posar en entredit: com podia un sol principi o element convertir-se en la pluralitat i complexitat del món real? o Per poder salvar aquest problema van sorgir nous pensadors amb nous sistemes explicatius. cal destacar a Empèdocles i els atomistes. a Leucip i Demòcrit. • Aquestes dues forces estan en permanent lluita que s’equilibra per sí mateixa. a tota la concepció moderna de la ciència. • Els atomistes creuen que el coneixement és sempre de les impressions sensibles i depèn d’una disposició del nostre cos. La realitat. Mentre el primer uneix els elements diferents. és a dir. el segon s’encarrega de separar-los.1. • Empèdocles coneixia bé el pensament de Parmènides i va adoptar el mateix estil literari en escriure les seves obres. • Existeixen quatre elements que són el principi de totes les coses: aigua. però ens mostren un home compromès amb la política del seu temps. potser més aquest aspecte que no pas un rigor i un ordre en les seves obres.2. • Demòcrit afirma que els àtoms viatgen lliurement a l’espai i s’ajunten de forma espontània.6. encara que ja és més que la majoria del que ha quedat de la resta de presocràtics. de partícules indivisibles que si bé són de la mateixa qualitat. 1. Atomistes: • Quan parlem dels atomistes ens referim. que ja no partien d’un únic principi. èter. Els pitagòrics inicien una idea que anirà fins al Renaixement amb Galileu i Kepler i. ni tan sols el seu origen segur. • L’atomisme deixa un llegat important: l’existència eterna de la matèria i va tenir una gran influència a partir dels descobriments científics del segle XIX. o Els pitagòrics creien en la reencarnació de les ànimes. 1. Aquesta agrupació genera la multiplicitat de cossos i entitats al món real. en general. • La realitat s’explica a partir dels àtoms. o Aquests principis van obrir el camí a l’estudi matemàtic (mesurable) de la natura.1. es barregen en proporcions diferents. • Se sap molt poc de Leucip. • La complexitat del món es pot explicar per la barreja o variació d’aquests quatre elements en diverses proporcions i combinacions.

610 a.Principals filòsofs presocràtics Filòsof Tales Anaximandre Anaxímenes Heràclit Pitàgores Parmènides Zenó Anaxàgores Empèdocles Leucip Demòcrit Lloc d’origen Milet Milet Milet Efes Samos Elea Elea Clazomene Agrigent Milet? Elea? Abdera Data 640 a. 500 a. 490 a.C.C. 460 a.C. 532 a. aire.C.C. 540 a. 540 a. 4 . odi Àtoms – buit ATOMISTES Àtoms – buit Itàlics MILESIS Jònics Escola Pluralistes Postparmènides Filosofia. 460 a.C.C.C.C. Principis del Seu pensament L’aigua Allò indeterminat L’aire Foc – logos Parell – senar Ésser ELEATES Ésser Homeomeries / Nous Quatre arrels: aigua.c. terra i foc Dues forces contràries: amor. 550 a.C. 490 a.

2. diuen. Els sofistes no dubtaven a cobrar pels seus ensenyaments. el qual. Tots cobren els serveis i ensenyaments donats. encara que compartien una certa actitud comuna: Es mostren crítics amb les institucions. Introducció socio-política d’Atenes: o Ens trobem celebrant una victòria sobre un exèrcit estranger. el mitjà va perdre de vista la finalitat. és sotmesa al principi de la isonomia. o Aquest canvi no cal dir la importància que té. • A diferència dels savis tradicionals. La seva gran eina era l’oratòria i la retòrica (avui en diríem la demagògia). preferien dedicar llur esforç a ensenyar qüestions més pràctiques sobre aspectes culturals. aconsegueix anorrear l’exèrcit persa. Els sofistes eren els savis. sorgeix un grup de pensadors amb un seguit de trets comuns que en direm l’escola sofista. o millor. Atenes és el centre cultural del món occidental.1. 2. • Avui en dia. les arts. 2.3. o El que ha funcionat en període de guerra. fonamentades. la política dóna un gir pragmàtic i mira per tal de donar solucions als problemes de la ciutadania. o És en aquest context quan Atenes veu aparèixer un grup de pensadors. 5 . Introducció al concepte: o A la segona meitat del segle V a. Si bé és cert que el discurs polític guanya en qualitat estètica. la força bruta del dictador ja no esdevé motor de canvis polítics. guerrers. i el resultat ha estat la victòria.3. Filosofia. s’hi enfronta clarament. en una nova manera d’entendre el deure cívic dels habitants de la polis grega.2. sobresurt com un dels grans personatges de la filosofia. Tots els habitants. malgrat la inferioritat tècnica i militar. amb la qualificació de millor sistema polític (encara que alguns opinen que més aviat és el menys dolent dels sistemes polítics). igualtat de tots davant la llei. socials i polítics. tot criticant la manera de fer (i de ser) dels pensadors sofistes. i només va quedar l’art de la retòrica produint uns discursos només dedicats a convèncer. els mestres del saber. en els assumptes de la polis). i permet que les classes populars irrompin amb força en la política. encara més. sobre lleis naturals falses. o Paral·lelament als sofistes. Mostren una tendència al relativisme davant la veritat. En aquest temps. magnífics oradors. concretament l’exèrcit persa i ens referim a les Guerres Mèdiques. persones dedicades a la vida contemplativa i especulativa i al saber teòric. la capacitat de convèncer. sense que importés el contingut del discurs. capaços amb la paraula.1. o I a arrel d’aquest canvi. o Governa Pericles.2. per aprendre a defensar les seves opcions. Creuen que l’educació és un factor molt important.C. bé ho ha de fer també. Els sofistes: o El terme deriva del grec sofós que significa savi. els mestres del saber. 2. potser. Es mostren escèptics davant les virtuts del coneixement. o Aquesta democràcia de sentit fort que arriba de la ma de Pericles. • Amb el temps. Atenes. lluny de participar de trets comuns amb els sofistes. I així el poble reclama el seu dret a prendre part en les decisions polítiques (és a dir. les ciències i la filosofia prenen un nou impuls. aristòcrata convertit a defensor de la democràcia i les seves virtuts. o El secret d’aquest triomf el trobem. 2. de convèncer a tots aquells que calgui de la bonança d’una opció política en front d’una altra. És el principi d’un sistema polític que ha arribat als nostres dies (26 segles després). o L’herència deixa de ser un factor determinant (per exemple les castes índies) per a poder tenir un lloc en les decisions polítiques.3. aristòcrates. sense contingut.. I durant el seu govern. quan una persona diu un sofisma. sinó més aviat el saber i. Introducció als pensadors sofistes: • Els sofistes es van dedicar a satisfer la demanda dels ciutadans. està produint un discurs buit. A partir d’aquest moment. interessats en la política. en Sòcrates. comerciants i artesans han reaccionat amb diligència i valor. Els sofistes i Sòcrates: 2. això també fa trontollar els valors ètics i les tradicions de la societat atenesa. en temps de pau. Trets principals dels sofistes: • Els sofistes són un grup un tant heterogeni. anomenat l’edat d’or de l’etapa clàssica. és a dir.

Protàgores). El relativisme polític i moral: • Si les lleis naturals que fins ara eren fixes. sense que els importi si això provoca mals a la comunitat.5. advertir que el coneixement dels sofistes que tenim. una mena de filosofia de la llei de la selva. susceptibles de ser canviades en quan convingui. 2. El savi ja no és aquell qui té més coneixements. entre els sofistes.6. d’aquelles lleis producte del costum (consuetudinàries). potser el saber tampoc ho és. el compartir posicions. En una frase. però aquest cop en l’aspecte més animal i salvatge: les lleis de les persones han de ser pur reflex de les lleis naturals. • Les lleis passen de ser quelcom indiscutible a ser considerades com una qüestió tan simple com és el posar-se d’acord. • De la mateixa manera que segles més tard. sinó aquell qui els té més útils. • Filosofia. Amb el pas dels anys. (hi ha una obra de Plató en forma de diàleg que es titula. • Lluny queda aquella idea de que l’home és la mesura de totes les coses i podíem dir que el que queda és més aviat un principi com ara l’home més fort és la mesura de totes les coses. 2. sinó només ens cal limitar-nos a ensenyar-lo coses pràctiques.3. resulta que moltes lleis. doncs. • De mica en mica. és a dir. és gràcies a Plató. • Aquesta forma de pensar porta a un relativisme polític i moral. Aquesta idea la recolzaven. La pèrdua moral dels sofistes: • Tal i com ja he comentat.3. Ara bé. ni de bon tros. és que estem parlant de lleis fetes per homes i. els sofistes deixen de posar el seu saber al servei de la col·lectivitat. quasi d’origen diví.4. • No cal.3. res de res. i que moltes de les anomenades lleis naturals no eren més que convencions socials buides i perfectament canviables. • Els sofistes van dir que això no s’ho creien. Es fixen en la natura. la crítica dels sofistes va carregar contra els pilars de la constitució atenesa. • I això comporta una conseqüència greu: si ja no es tracta de lleis naturals. o millor dit. La Natura era un model de on aprendre per a portar aquestes lleis naturals a la vida humana. És més important la opinió que té la comunitat d’una persona que la vertadera vàlua d’aquesta persona. acceptava sense posar en dubte la validesa i immutabilitat de les lleis naturals. l’afirmació de Galileu va atemptar contra els pilars socials. • Els estudiosos de divideixen els pensadors sofistes en dues grans etapes que han anomenat primera i segona sofística. no hi ha possibilitat d’arribar a un saber universal. I cal saber que tant un com l’altre es van manifestar molt crítics amb els sofistes. • Amb aquesta crítica els sofistes posen en tela de judici la naturalitat de les lleis. el concepte de veritat queda substituït pel d’utilitat. és a dir. La seva missió era sobre tot educadora. és gràcies als escrits de Platò i d’Aristòtil parlant d’ells. ni tampoc maldat absoluta. del pacte polític. precisament. Les coses estan bé o malament depenent del benefici que porten. obeïen a interessos de grups de pressió o a factors històrics. immòbils i quasi divines. 6 . la pura llei del més fort. en realitat estem criticant els fonaments mateixos de l’estructura política de la comunitat. hereva del pensament presocràtic. ja que el fet de compartir l’actitud no implica. Ja no hi ha bens absoluts. que ens amoïnem per educar l’home en les lleis de la natura. 2. per lo tant.3. O sigui que de lleis naturals. La major part del que sabem d’ell. Protàgores: • Protàgores d’Abdera va ser el primer pensador en dir-se sofista. no només amb el seu saber. hem utilitzat el terme actitud expressament.3. volen discutir i distingir amb claredat. • I si tanmateix les lleis ja no són universals.2. • Des del moment en que l’acord substitueix la llei natural. lluny de ser inspirades pel propi Apol·lo. la intenció original d’educar a la comunitat canvia i s’instaura. La crítica dels sofistes: • L’Atenes de Pericles. i això és greu. aquelles lleis naturals (iusnaturalisme). en un principi. són durament criticades. • Per acabar. i els posen al servei del triomf personal. els pensadors sofistes eren uns crítics constructius. sinó també aportant les proves dels seus viatges i haver vist moltes lleis diferents. I un cop aquesta és sotmesa a estudi.

aleshores és que el ser ja existia abans i torna a començar. és una clara mostra del que ara anomenaríem relativisme cultural. No l’interessa la teologia. pot adoptar formes molt diverses. aquesta. seguit quasi de forma unànime per altres filòsofs posteriors. amb gran capacitat d’oratòria i més preocupat per l’èxit personal que per conèixer la veritat de les coses. no és el ser. però no té perquè ser la veritat per a una altra persona. la sensació que té una persona és la veritat per a aquesta persona. Protàgores participava del pensament d’Heràclit en aquella idea d’un moviment continu. per després viatjar per Grècia incloent la polis d’Atenes. aleshores seria al mateix temps no ser i ser. insistia en el caràcter heterogeni i variat dels valors i normes dels éssers humans. • Es diu que va morir als 109 anys. si aquest existís. • El fragment anònim llegit ara. l’ordre entre les relacions humanes. en conseqüència infinit. ni tampoc l’estudi de la ciència i la natura pel simple fet de conèixer la veritat. Ha recuperat el tema del ser de l’escola d’Elea i l’ha esgotat fins arribar al absurd. • Per a Protàgores. Però si ha nascut d’alguna cosa. • Segons Platò. Aleshores. no existeix de fet. és a dir. • També carrega contra les matemàtiques i concretament la geometria. Ja hem vist que per Protàgores. El no ser és evident. no existeix ni el ser. és a dir. és diferent en cada persona. • La persona que interessa a Protàgores no és l’ésser humà en genèric. ni el no ser. el mateix Protàgores. i si així fos. El que transmetem en comunicar. ha de néixer del no ser o bé del ser. 3r I en cas de que sigui possible conèixer-lo. • Les seves obres principals són: Raonament demolidors i es creu que una altra titulada Sobre la veritat o sobre el ser. sobre tot. sinó més aviat com un mestre en els negocis públics i privats. També una altra obra titulada Sobre els Déus. ofegat. l’individu en societat. si el pensem. • Protàgores. encara que va escriure una obra de filosofia titulada Sobre el ser o sobre la Natura del qual ens han arribat fragments. o millor. com tots els sofistes. al·ludint que a la natura no es dóna mai els casos de formes o funcions perfectes que descriu la geometria. els nostres actes de comunicació es fan mitjançant la paraula. i més concretament. és a dir. l’individu. serà impossible de comunicar la descoberta En efecte. La persona enginyosa i perspicaç. i les coses pensades són obra de la imaginació. i això és una incoherència. • Gòrgies defensava una tesi amb tres idees principals: 1r Res no existeix no existeix ni el ser. no hi seria en lloc. la veritat ens arriba a través de la sensació i. podria ser etern (mai ha nascut) i. un retòric. Ara bé. ja que si existís. i aleshores si no hi és en lloc. 2n Si hi ha quelcom que existeix. • A Protàgores només li interessen els afers humans. 7 .7. la justícia. No en va. pel que fa al ser. el ser. i si ha nascut del ser. sinó tal persona concreta i tal altra. I això el porta a un agnosticisme radical. sinó paraules. segons Plató. dit.2.3. Va morir als 70 anys. Va estar varies vegades a Atenes. Gòrgies: • Gòrgies de Lentini (Sicília) va ser contemporani a Protàgores i va ensenyar a la seva illa natal durant uns anys. Conclusió. • Platò ens presenta Protàgores com un home ja entrat en anys.C. • Gòrgies arriba amb aquest raonament a un nihilisme filosòfic complet. la sensació de la qual pot ser diferent. res no existeix. sabrà treure profit d’aquestes diferències entre les diverses comunitats humanes. Va ser un gran viatger que va anar ensenyant de ciutat en ciutat al llarg de la Grècia clàssica. però al final. Sembla ser que el pensament de Protàgores va florir cap del 444 al 440 a. del no ser no pot néixer perquè el no ser no existeix. es va veure obligat a abandonar la ciutat. • Protàgores defensa una veritat subjectiva. ni el no ser. De • Filosofia. és impossible conèixer-lo Per a conèixer cal pensar. es presentava a sí mateix no com un mestre en ciència. així com també són fragments el que s’ha conservat d’algun del seus discursos. Va ser. és que no existeix. molt pagat en sí mateix. acusat d’ateu. camí de Sicília.

La professió de Sòcrates no és la de savi. la paraula té un poder molt gran sobre les persones. . a ell i a la seva família. en la mesura en que és un constant preguntar-se per un mateix i els altres. Aquest coneixement d’un mateix farà de les persones éssers solidaris. Sòcrates no va escriure res. El seu aspecte era un tant peculiar si fem cas de les descripcions que ens han arribat: ben lluny de la imatge hel·lènica de bellesa formal. La seva preocupació gira al voltant de l’ésser humà i el seu món. Fuig de forma expressa de l’estudi de la natura en tant no sigui directament implicada en algun afer de l’ésser humà. la activitat filosòfica. Per a Gòrgies. • Va estudiar a Atenes geometria i astronomia i sembla ser que. Aquell qui reconeix la seva ignorància. poder ensenyar al poble. El coneixement d’un mateix i la ironia: • Sòcrates baixa la filosofia del cel a la terra. • Sòcrates es va mantenir allunyat de la vida política. • La seva actitud d’anàlisi interna vol provocar que cada persona es conegui a sí mateixa. no aquell qui. • Plató compara Sòcrates amb un peix d’aquests que quan els toques et donen una descàrrega elèctrica. El saber sofista és un no saber. Plató que el fa protagonista de molts dels seus escrits en forma de diàlegs. Aquest tret no és casual: Sòcrates creia que una vida d’investigació no es podia limitar en uns escrits que posteriorment seran continuats per altres.C. que va néixer cap al 470 a. reconeixent una total ignorància de tot. • Sòcrates vol començar aquest camí d’introspecció. quan deien estar en possessió de la saviesa i. • Aquest principi socràtic topa frontalment amb les idees sofistes. i això és un tret comú. És tracta de veure’s a sí mateix en funció dels altres. les seves virtuts i limitacions. sempre. 2.4. o ho va dir com a exercici de retòrica. La seva coherència personal el van fer viure una vida pobra de bens materials. Sòcrates. La seva vocació al llarg de la seva vida d’adult va ser. tot és fals. Gòrgies pensa exactament el contrari de Protàgores: si per aquest tot és veritat perquè en cada home hi ha una percepció de la veritat individual. es pensa que ho sap tot. Aristòteles que fa breus però precises referències a Sòcrates. Si ens fixem amb detall. Origen dels coneixements actuals de Sòcrates: • Aquesta actitud de Sòcrates provoca que tot el que sabem d’ell. Introducció al personatge: • La data de naixement de Sòcrates es calcula sobre la data de la seva mort i l’edat que tenia en morir. en funció d’un mateix. la comunitat a on viu. • Per a fer reconèixer en la resta de les persones la ignorància. existeix documentació. cap escrit pot servir d’estímul a la investigació. Però una filosofia entesa com un constant examen interior. 8 Filosofia. per a Gòrgies.1.4. per aquesta raó. mai de forma directa. tan absurd que és. A més.4. els tres principis poden ser reduïts a un de sol: no hi ha possibilitat d’un coneixement objectiu. Un escrit comunica una idea o una doctrina. o va conèixer a Anaxàgores.2. sinó que vol que aquest caigui en un mar de dubtes i comenci la seva investigació personal. sinó la de ignorant. Però no pretén ridiculitzar al personatge en qüestió. és a dir. 2. ja que de les circumstàncies de la seva mort.4. però. la filosofia. o va ser deixeble. amb diferència. De pare escultor i mare llevadora. Hi ha tres fonts principals: Jenofonte a una obra titulada Dites memorables de Sòcrates. quan et toca amb la seva ironia et provoca una descàrrega a l’intel·lecte que et fa trontollar.3. Sòcrates utilitza la ironia com a recurs quan parla amb elles. existeix el dubte si Gòrgies pensava realment això. però mai pot ser un estímul a la investigació. doncs. • Plató és. qui més dades ens ha donat de Sòcrates. Sòcrates: 2. El savi és aquell qui sap que no sap res.• • • 2. • Malgrat dedicar tota la vida a la filosofia. està en disposició de saber. i als altres. no sabent res. Es calcula. és a través de les paraules escrites de altres persones.

ja que en el pensament cristià. la revelació és una part fonamental. • Sòcrates clama contra l’individualisme sofista. 9 Filosofia. en un mètode inductiu. que només és capaç de fer veure els altres la ignorància del saber de les ciències i filosofia actuals. una ciència que no sigui capaç de portar les persones a una vida bona en el sentit ètic del terme. sobre tot.• 2. sembla ser que correspon a Sòcrates el mèrit d’organitzar un treball d’investigació segons un mètode purament científic. la virtut i la justícia. allunyat de l’individualisme. • És una postura clarament contraria a l’hedonisme dels sofistes. no és pas cap ciència.4. • Així doncs. per contra. la seva idea de persona és amb un vincle de solidaritat i justícia amb la resta de persones. Tan sols ens vol comunicar la curiositat intel·ligent per a que sigui la pròpia persona qui faci néixer el bon pensament en el seu si. I per aquesta raó. a Sòcrates li preocupa.7.4. és a dir. i cadascú ha de fer el que és costum a la seva ciutat.6. La persona no virtuosa escull el plaer del moment. Reconeix que ell no és capaç de parir res quan l’acusen. Avui diríem que era la veu de la consciència. Les persones han d’anar compartint el seu procés de maduració. doncs. • Recordem. Certament. Sòcrates diu que la filosofia sofista és com l’art culinari: només es preocupa de satisfer el paladar sense parar compte amb la salut. La religió de Sòcrates: • El fet de fer filosofia és una missió divina. • Ara bé. • Ara bé. s’arriba a una conclusió universal. L’universalisme socràtic no anul·la l’individu. . La utilització de la ironia per desemmascarar el saber fictici i fals. • Per a Sòcrates. no s’ha de confondre amb viure bé). Reconeix que les qüestions de culte són molt personals. Però la seva idea dels déus és que no són més que expressions d’un únic principi diví. però sempre en sortim beneficiats. a nivell de relacions humanes franques. El mètode inductiu: • La investigació de Sòcrates es basa. La maièutica: • Queda clar. efímer i incomplet. el saber és virtut i la ignorància és maldat. per a alliberar l’ésser humà. és un altre tret d’enfrontament ideològic amb els sofistes. • Aquest sentit del transcendent és una constant a la filosofia de Sòcrates. • El mètode inductiu el va utilitzar en la seva particular recerca moral de la virtut. i Sòcrates està molt lluny de considerar que el saber és revelat. a partir de cert número de casos particulars. • No obstant. és a dir. definicions vàlides de forma universal. • En el seu empeny d’arribar a principis vàlids per a tothom. sobretot. a un diàleg de Plató es compara la seva tècnica a la feina d’una llevadora. I aquest sentit col·lectiu. d’això. no és necessari que l’ésser humà renunciï al plaer per a ser virtuós.4. La ironia és un bon recurs sempre i quan hom estigui segur de no ser mai ofensiu. que Sòcrates vol una introspecció de la persona i les persones que l’envolten. • Amb Sòcrates. 2. la seva filosofia és com la medecina: de vegades pot produir dolor. Ciència i Virtut: • La filosofia de Sòcrates és tot un art del ben viure (compte. en íntima relació. Sòcrates s’esforça en crear conceptes. precisament.5.4. no s’està referint als mateixos déus que els seus compatriotes. quan Sòcrates fa al·lusions a les divinitats. 2. però. • En aquest sentit. que és el saber. la introspecció és la cerca del saber i de la virtut. La persona virtuosa es aquella capaç de calcular i gaudir dels plaers.4. i aquest és un aspecte negatiu de la filosofia socràtica. • Al diàleg Gòrgies de Plató. • La ciència socràtica no es pot deslligar d’una concepció ètica de la vida. escollint el plaer més gran. és a dir. Sòcrates parla sovint d’un dimoni que li parla en els moments més decisius de la seva vida. la ironia no sol ser el millor camí. sinó que el referma en el seu vessant social. • No hem de pensar que això té alguna cosa a veure amb el cristianisme. Ens parla d’un ésser humà que té sentit en tant és un ésser social. que Sòcrates no està disposat a dictar cap doctrina ni decàleg del bon comportament. 2. La virtut no ha de negar la vida ja que és la vida mateixa. El saber es troba en la recerca d’un mateix. és un argument del que també va parlar in filòsof del segle XX Sören Kierkegaard a la seva obra Concepte de la ironia. I aquest és el principi bàsic de l’ètica socràtica.

amb una majoria més folgada. afegeix. i no hagués arribat a res si no fóra perquè Sòcrates es va entossudir i no donar el seu braç a tòrcer. Tres ciutadans el van acusar d’impietat i de corrompre a la joventut ensenyant creences contràries a la religió de l’Estat. • El que va respondre Sòcrates es que es creia mereixedor de ser mantingut a expenses de la ciutat donada la importància de la seva tasca. a deixar-la de fer.2. durant els quals. Però es va negar: tota la seva vida l’havia dedicada a l’ensenyament de la virtut. no es podia desdir d’aquesta manera. i ara. tal i com es feia amb alguns grans homes. • En una primera votació se’l va trobar culpable per una petita majoria. La pena seria el desterrament o proposar una altra pena adient al veredicte. • Aleshores. Sobre tot tenint en compte que era una tasca divina. es va sol·licitar la pena de mort. • Entre la pena i l’execució van passar 30 dies. • Ben al contrari. Amés.8. La mort de Sòcrates: • Sòcrates va arribar a ser força influent a Atenes. no tem a la mort. • L’acusació era molt subjectiva i d’escassa consistència. 10 . es va defensar dient com era d’important la seva tasca educativa. Filosofia. i que no estava disposat. sota cap concepte.4. entre les quals és compta el respecte a les lleis de la ciutat. els amic d’en Sòcrates van organitzar la fuga d’aquest.

una ajuda a la memòria. El pensament sofista és desestructurador i oportunista. Així doncs. En un dels seus viatges va establir contacte amb una comunitat pitagòrica. sovint brutal i sempre arbitrària. I conèixer la cronologia és fonamental per a conèixer bé el pensament. No se sap si va ser un acte deliberat ateses les seves intencions declarades de reformar la política. les raons que impulsaren a Sòcrates 11 Filosofia. hi ha un problema amb l’autenticitat de les mateixes. juntament amb els d’Aristòtil. amb el que pràcticament tots els escrits de Plató han estat sota sospita en algun moment de la història. En resum. Sembla ser que això l’aportava una situació més còmode. Aquesta és la raó per la que Plató escriu quasi tot en forma de diàleg.3. I també sembla ser que després va cremar totes aquestes obres en un atac de puresa intel·lectual. als 81 anys. República I. Sofista. Lleis 3. Però aviat es va adonar que els Tirans actuaven de forma mesquina. encara discutim. amb un parell de tirans. Polític.1. però Atenes estava en guerra i també pot ser degut a una situació fortuïta. Plató afirma que un text ha de ser. El diàleg reprodueix amb més exactitud aquesta tradició oral del platonisme. o També hi ha un problema en la cronologia de les obres. Introducció al filòsof: o Es considera Plató com la maduresa de la filosofia grega. Durant la seva joventut sembla ser que va escriure bastant: composicions èpiques. a través d’un amic seu. de família noble. Un text no té valor per sí mateix. En un principi. i fruit del que havia vist amb els pitagòrics. o De jove va voler dedicar-se a la política professional. fent constantment maquinacions per a implicar les persones més influents. Però en poc temps. Però va ser durant la democràcia. la va fundar com una associació religiosa. Plató anava a educar-los en la filosofia per a ser un bon governant. el va convidar a participar en la vida política. . va fundar la Acadèmia Per motius legals. Cal donar un nou missatge polític i social que sigui engrescador i coherent. o El seu pensament és una reacció al convencionalisme social del sofistes. Plató: 3.3. o A més. Els estudiosos s’han fixat en els continguts i en els estil d’escriptura per tal de crear una cronologia creïble. trenta-quatre diàlegs i tretze cartes.C. no escrites. Banquet. o Plató tanmateix s’esforçarà en conèixer quina és la veritable naturalesa de les coses. També afirma que moltes coses ensenyades a l’Acadèmia eren de tipus oral. suposen una de les més grans influències en el pensament posterior. Característiques del platonisme: o El desencís de Plató per la mort d’en Sòcrates.2. Protàgores 3r Període: escrits de maduresa: o Fedó. El va rescatar un amic seu. Platò va veure la oportunitat de dedicar-se a una política capaç i competent. o Pel que fa a les obres de Plató. avui en dia. La tradició parla d’una Apologia de Sòcrates. Vida i obres: o Va néixer a Atenes el 428 a. líriques i tràgiques. sempre acabava tenint problemes amb ells. o Al final ha resultat una cronologia a on els primers diàlegs no contenen la teoria principal de Plató i són clarament socràtics: 1r Període: escrits de joventut o socràtics: o Apologia de Sòcrates 2n Període: escrits de transició: o Gòrgies. entre els que hi tenia amics i familiars. va ser segrestat i venut com esclau. 3. En algun dels seus textos. El règim dels Trenta Tirans. La majoria d’estudiosos del filòsof consideren que els seus principis filosòfics. o En un dels seus viatges. Sembla ser que va rebre una educació basada en les idees d’Heràclit. o Als 20 anys va conèixer Sòcrates i va romandre deixeble seu fins a la seva mort. Plató suposa el primer gran sistema filosòfic en el qual es plantegen totes les qüestions que. precisament. quan Sòcrates rep la condemna a mort. o Va morir l’any 347 a. Plató creu que la filosofia és una investigació on hi ha una bona part d’anàlisi interior. o Quan finalment va arribar a Atenes. o Va tenir més ensurts ja que es va relacionar.C. o Després de la mort d’en Sòcrates. Plató va viatjar bastant. República II-X 4r Període: escrits de vellesa: o Parmènides. o Amb l’arribada de la democràcia. La investigació sobre l’autenticitat de les obres de Plató ja va començar a l’Edat Medieval. Recordem que Sòcrates deia el mateix. només. potser també va provocar un desencís cap al món de l’escriptura.

o A la primera etapa. els mites tenen la peculiaritat de convertir-se en veritable filosofia. en l’explicació mítica. o Per al filòsof atenès. que va més enllà del mestre i intenta explicar tota la realitat. Alguns del mites més importants i llur significat: Obra en què apareix Tema Mite del Carro alat Fedre Explica la naturalesa divina i immutable de l’ànima i justifica la reminiscència. els mites acompleixen una finalitat didàctica inqüestionable. Certament. podríem utilitzar la de fidelitat a l’ensenyament i la persona de Sòcrates. el mite i l’al·legoria constitueixen mecanismes útils d’acostament. o bé aclarir algun concepte important de l’ensenyament d’aquest. Explica com Sòcrates es manté coherent fins al final en la seva investigació filosòfica. la bellesa. sinó un constant interrogar-me i investigar les raons dels problemes per aclarir el significat de la vida humana. s’han de buscar altres formes d’expressió. Quan el que s’intenta explicar va més enllà del que admet el llenguatge logicodiscursiu. o El fet que hàgim caracteritzat el naixement de la filosofia com el pas del mite al logos pot sorprendre si constatem el recurs freqüent de Plató als mites. o Més tard els diàlegs aniran sobre temes en els que Sòcrates també havia dit la seva: la virtut. 12 . L’Apologia és un exemple clar. d’acord amb això. els diàlegs platònics es proposen il·lustrar el significat d’alguna actitud fonamental en Sòcrates. Això passa. L’ànima es descriu com un carro tirat per dos cavalls de naturalesa contrària. una manera de veure nítida però difícilment expressable. però també contra la retòrica buida. Filosofia.3. el plantejament racional i lògic cedeix el terreny a allò que és imaginatiu i al·legòric.6. no obstant. III) Els déus disposen en els homes una certa quantitat de cada metall i. el bé. Això no vol dir que Plató es limita a aprofundir en l’ensenyament rebut. Significa una justificació de la divisió i organització social. sinó que vol reivindicar i explicar la figura del mestre fins a un punt. Sòcrates. el coneixement i la virtut. els sofistes i Plató: o Si es pogués qualificar amb una frase l’activitat filosòfica de Plató. Aquesta no deixa de ser una certa il·luminació. En Plató. no passa això en absolut. Mite dels metalls La República (L. amb les idees platòniques. També és recurrent el tema de la ignorància ignorada. de manera que pot semblar un allunyament de l’autèntica filosofia. Pretenen ser aquella imatge clara que ens revela una veritat en la mesura en què som capaços d’introduir-nos-hi i de submergir-nos en la seva fantasia. aquests estan destinats a pertànyer a una classe social o bé a una altra. Els utilitza a tall de narracions metafòriques que li permeten descriure d’una manera més intuïtiva i didàctica aspectes essencials de la seva filosofia. Una lectura atenta dels mites platònics és una bona manera d’acostar-se a la filosofia d’aquest pensador. ja que responen a la necessitat de l’autor de buscar vies alternatives d’expressió. 3. la pitjor de totes segons Sòcrates i que tants exemples troba entre els polítics i els sofistes de la seva època. Mites i Metàfores platònics: o Plató recorre sovint als mites en les seves explicacions.4. o També ens trobem diàlegs (com Protàgores) a on Plató polemitza amb les idees sofistes sobre la saviesa. Mite a no escriure. a les quals. Un altre diàleg (Critó) ens mostra a un Sòcrates davant el dilema de fugir de la presó o mantenir-se fidel als seus principis. Per això. s’accedeix per intuïció. 3. per exemple. Plató reconeix la ignorància com feia sempre Sòcrates abans de començar una investigació. segons l’autor.5. I en altres diàlegs d’aquesta època. són les que impulsen a Plató a escriure en forma de diàleg: la filosofia no és un seguit de doctrines. o Pel seu caràcter imaginatiu i expressiu.

2. en l’anàlisi de certes idees que van apareixent en els diàlegs. anirà anant a parar a temes que el seu mestre hagués rebutjat per no concernir. El món ideal: • Recordem que en Platò no ens trobarem mai amb un text que expliqui detalladament una tesi o una doctrina. la política o la teoria dels coneixement.VII) Al·legoria sobre la condició humana i la necessitat de deslligar-nos de les cadenes que ens lliguen al sensible per tal d’elevar-nos cap al món de les idees. l’ètica. directament. o Aquesta primera formulació de la Teoria de les Idees és una aproximació que la completarem tot seguit. de virtut. Ens serveixen per emetre criteris de judicis del món sensible. per mitjà d’un artífex diví inspirat en la bellesa de les idees. Només així es pot tenir un coneixement absolut i immutables. Com a tal. Mite del Demiürg Timeu Explicació de com es va originar el món sensible a partir del caos inicial. ¿com ens expliquem el coneixement sensible? ¿i quin sentit té aquest aprendre? A més. 13 . I podem recordar la virtut com podem recordar les ciències. enllaçant records. Així ens trobem amb diàlegs que ens parlen de les idees de bellesa. Si és la intel·ligència la que explica i ordena la realitat. si tot es un recordar? o Aquí Plató ens dóna una pista de la seva teoria del coneixement: la saviesa. tota aquesta teoria descansa sobre el supòsit de la immortalitat de l’ànima i l’etern renéixer. de la mateixa manera que ho està la consciència d’haver nascut moltes vegades. 3. 3. I mica en mica. Però aquests records estan adormits.8. més aviat. L’aprenentatge i els objectes d’aprenentatge: les idees: o Aprendre és recordar. en la seva etapa de joventut. Per exemple quan comparem la grandària de dos objectes.8. Plató les anomena ens o substàncies i es diferencien clarament de les coses sensibles. La Teoria de les Idees: 3. en la seva màxima expressió és ciència i en la seva mínima expressió és opinió vertadera (es distingeix de la ciència perquè li manca una garantia de veritat). recordar la resta. La filosofia consisteix a anar més enllà del món sensible. La ciència. • Aquesta idea va agafant forma en Platò donant cos a la teoria de les idees. o millor dit. La igualtat perfecta no existeix al món sensible. Recordar una cosa ens permet. Però cal detallar-ho més. Aleshores surt un interrogant: com encaixa el concepte d’ensenyar en les ciències o en la virtut. 3.1.Mite de la Caverna La República (L.7. són les idees les causes de la realitat sensible. doncs. o Això no obstant deixa oberts altres interrogants: si conèixer és reconèixer. Introducció a la teoria: • La teoria del coneixement de Platò implica l’existència de veritats absolutes i immutables. Les idees són causa de les coses naturals. la teoria de les idees apareix. La importància de la qual es manifesta en veure com la resta del pensament de Platò es fonamenta en ella: l’antropologia. Així doncs. de valor. precisament. el nostre coneixement serà canviant. Les idees són criteris de judicis. o A tot això s’haurà d’enfrontar Plató en els següents diàlegs.8. Filosofia. de la rigidesa d’un text. Si estudiem la realitat canviant de la natura. l’estudi de la mateixa farà ressorgir el record. o En la investigació socràtica rau l’arrel del record. Tal és l’afirmació de Plató. Platò escrivia en forma de diàleg fugint. estem utilitzant la idea d’igual perfecta que hi ha a la nostra ànima. l’ésser humà: Està naixent la primera formulació de la Teoria de les Idees i podem ja citar algunes característiques d’aquesta formulació: Les idees són l’objecte específic del coneixement racional. Partim de la idea que l’ànima és immortal: ha nascut moltes vegades i ho ha vist tot en tots els móns possibles.

és a dir. implica també que. de bondat. Idees que representen coses naturals: la idea d’arbre. • Les idees no són materials. A la seva vegada Platò divideix la opinió en: Creença. a la República. Aristòtil s’ho preguntarà i. sinó a la proporció numèrica que hi ha sempre al darrera. No és. es troba en un món paral·lel. Anaxàgores i la seva concepció de la ment ordenadora de l’univers. a partir de Platò ja existeix una formalització del que ara en diríem valors. de cara a la filosofia posterior. així. Introducció a la teoria: • Platò va estudiar els filòsofs presocràtics. Coneixement Sensible: té com a objecte la realitat sensible (les coses del món real). el coneixement que ens arriba de la realitat a través de les sensacions (impressions sensibles). el món de les Idees no canviants. És en realitat un món modèlic. abstracte com les idees perfectes de Platò. • La realitat. la geometria. de bellesa. El responsable és el demiurg. La Teoria del Coneixement: 3. Platò l’anomena intel·ligència. també hi ha dos tipus de coneixement. doncs. però també la idea de bellesa. la idea de bé és la idea més important. • El fet de crear un món d’idees. no és un coneixement fix. els dos móns -l’ideal i el real-. d’idees o conceptes perfectes i eterns. o opinió que fa referència al que Platò anomena ombres o reflexos. precisament. dimoni encarregat de plasmar les idees al món real. D’Heràclit. 14 . Imaginació. sobre tot. estable i immòbil. En conseqüència. un món ideal. encara que tampoc són purs conceptes mentals. eterna i immutable. • Platò distingeix varis tipus d’idees: Idees de tipus matemàtic: la idea d’unitat o d’igualtat són un exemple. a la filosofia medieval. una representació maldestre del món perfecte de les idees.3. però també la música o l’astronomia) • Filosofia. Un coneixement perfecte podrà ser aplicat a la política i evitar. Idees de tipus valors: la idea de justícia. les idees de Igualtat i diferència són les més importants. La Intel·ligència que da dividida en: Pensament. La matèria es resisteix i aquesta és la raó de les imperfeccions.9. La creença fa referència sempre a les coses del món sensible (món real). un veritable coneixement. La matemàtica pitagòrica quan afirma que la realitat no rau a la matèria. sinó ben al contrari: el saber depèn de qui l’exposa i per a qui l’exposa. o coneixement propi de les ciències del món real (les matemàtiques. • Aquest tema vol dir. li va impressionar la idea de que la realitat és canviant. doncs. la pèrdua moral dels sofistes. també. mentre que al diàleg Sofista. Per exemple. és a dir. o la gran pèrdua moral i intel·lectual de la mort d’en Sòcrates.3. de bé. aquesta jerarquia està canviada segons el diàleg que llegim. • Platò també creu que no totes les idees són iguals. Aquesta idea també carrega contra el pensament sofista. la idea de persona. o opinió no fonamentada amb un raonament. Ara bé. Cadascuna d’aquestes idees és una realitat única. 3. de la no existència d’un saber universal. no canviants. • Els antecedents a la teoria de les idees de Platò els trobem a: Les definicions de Sòcrates en la mesura en que aquestes intentaven donar una idea perfecte d’allò definit.9. Per exemple.1. Recordem que aquests ens parlaven. la idea d’arbre. de persona. és a dir. Coneixement Intel·lectual: té com a objecte el món intel·ligible. I és aquest l’objecte de coneixement per a Platò: les idees. per Platò. • El món real és. Platò vol trobar un coneixement que es basi en veritats absolutes. Què i com són les idees de Platò?: • Idea és per a Plató un model arquetípic d’una classe d’objectes. • Platò afirma rotundament que existeixen aquests coneixement immutables. però d’acord a la realitat exposada. L’ésser de Parmènides. únic i immòbil i. No és un coneixement en sentit estricte i Platò l’anomena opinió. la pregunta sobre el tipus de realitat que correspon als conceptes que representen els objectes del món real.8. Existeix una jerarquia entre les idees.

els desitjos més baixos. si per contra els cavalls se li revolten i no sap com enlairar-los. 3. I això és una constant en la filosofia grega. doncs.2. també. El seu anhel més gran és retornar al seu món original. simbolitzada pel carro alat.2. Per a Platò. El cavall negre simbolitza les tendències negatives de l’ésser humà. aquest és el seu lloc i casa seva. empresonada en un cos terrestre i sense ales. El coneixement com a record: • Si recordem el mite que us he explicat abans. l’esperança. bell i bo. Compara l’ànima humana a un carro alat. L’ànima tripartida i les seves característiques: • El mite del carro alat ens mostra l’ànima com una força. i juntament amb el fet de que es troba limitada per les mateixes limitacions del cos. • L’existència d’aquest tipus de coneixement té una conseqüència immediata: Plató prefereix la memòria a la imaginació.3. viu i es mou en el món de les idees. • Cal. l’instin de conservació. per un decidit dualisme. lleig i dolent. les co ses del món real). Si l’auriga controla la parella de cavalls. Però. i això és el que s’anomena la reminiscència.9. el del carro alat. 3. o coneixement obtingut després d’haver observat el món de les Idees. El Mite del Carro Alat: • El mite del carro alat apareix al diàleg de maduresa Fedre. com una entitat dinàmica que integra tres parts: la racional o intel·lectiva. Doncs bé. Coneixement dialèctic. li serà possible.10. Antropologia platònica: 3. ens enllaça la teoria del coneixement amb la seva antropologia o visió de l’ésser humà. L’auriga condueix un carro tirat per una parella de cavalls un dels quals és blanc. El conductor o auriga simbolitza la capacitat intel·lectual de l’ésser humà o el pensament. Sobre tot després d’haver observat la idea del Bé. Ara bé.9. l’altre negre. o teoria de les idees. cau al món de les coses.10. precisament. Les sensacions ens reforcen els records. aquest és l’únic coneixement que mereix aquest nom.10. l’ètica platò- Filosofia. s’acostuma a anomenar part racional i està localitzada al cap. • Aquest oblit no és total. El coneixement com el camí cap al Bé: • Simbologia: o La Caverna el món real o L’Exterior el món de les Idees o El Sol Idea de Bé o Homes encadenats els éssers humans o Les Ombres el reflex del món de les Idees (és a dir. amb la seva teoria del coneixement. fer renéixer les ales. 3. però cau del carro i s’encarna en un cos del món real. El mateix Plató ens ho diu quan afirma que la imaginació està al mateix nivell que la sensibilitat o que les mentides. l’ànima anirà recordant. pel que fa a l’ésser humà parlarem d’ànima i cos. Introducció: • El mite de la caverna enllaçava la concepció platònica de la realitat. Si respecte de la realitat parlàvem d’idees i coses. o La Sortida a la Llum Un camí d’aprenentatge reservat a uns pocs que. en tornar. recordem com l’ànima contempla el món perfecte de les Idees.3. la sexualitat.3. Aquesta situació és traumàtica per a l’ànima. s’acostuma a anomenar part irascible de l’ànima i està localitzada en el pit. Un altre mite. Aquesta ànima caiguda. que amb el contacte i a través del coneixement de les coses. una manca de domini de la parella de cavalls fa perdre l’equilibri i l’ànima. ja que només aquestes li permetran d’enlairar-se novament. • De vegades. seran els governants. la ira. Plató ens planteja.1. com es fa renéixer les ales? L’amor hi tindrà un paper fonamental. Allà pren un cos terrestre. • L’ànima. Aquesta es caracteritza. es provoca l’oblit del món de les Idees perfectes. perdent també les ales.10. s’acostuma a anomenar part concupiscible i està localitzada al ventre. 15 . enlairar-se ben amunt i gaudir de la contemplació de les idees. la irascible o de les tendències positives i la concupiscible o de les tendències negatives. 3. ho tindrà tan difícil per contemplar les idees com inepte sigui en la conducció. es troba estranya i fora del seu element. El blanc simbolitza les tendències positives de l’ésser humà. les passions nobles com el coratge o valor.

• Ara bé. El mite de la recerca de la meitat. la fortalesa i la temperança. expressa les idees de l’autor. és immortal.5. Dualisme ànima i cos: • Podem establir la concepció platònica de l’ésser humà afirmant que és fonamentalment la seva ànima. acaba amb les idees. Aquesta és una visió dualista.10. només temporalment. propi de les persones que es creuen dignes de ser estimades.nica es basa en aquesta divisió tripartida de l’ànima. Comença pels cossos. és precisament aquest dualisme i el noble origen de l’ànima el que fa possible el coneixement de les idees.4. Ara bé. Plató parla de tres virtuts que es corresponen a les tres parts de l’ànima: la saviesa. Les abstractes i immaterials idees són abastables perquè l’ànima forma part d’aquest món perfecte del qual. Agató L’amor és un desig de rebre. a la immortalitat.10. un desig del que no es té i és anhelat com el més sublim i bell. I és que. tal i com ja hem vist. l’amor o anhel de bellesa és el que pot restituir les ales a la nostra ànima perquè torni al seu estat originari. Aquesta harmonia o equilibri entre les parts de l’ànima és el que Plató anomena justícia. 79e). Erixímac L’amor és present en tota la natura i té un poder generador. És un impuls cap a la plena realització humana. d’altra banda. L’ànima. és intel·ligible i perfecta. Com un fragment que aspira a la totalitat. Filosofia. mentre que l’ànima és originaria del món de les idees eternes: “allò que més s’assembla al diví. Sòcrates És l’últim en parlar i com en tots els diàlegs. • Ànima i cos són dues entitats totalment distingibles i desiguals. 80b). sensible i imperfecte. a l’intel·ligible. Ambdues conviuen com un cavaller i el seu cavall. és allò que defineix l’ésser humà i que li permet de realitzar el més elevat. Pausànies L’amor és una força que transforma la pròpia personalitat. Dit d’una altra manera. en la qual l’ànima és altament valorada i el cos. i que l’altre mani i faci d’amo” (Fedó. aquesta està unida accidentalment i incòmodament al cos. El cos és físic i mortal. però si es perfecciona. infravalorat. com un pilot i la nau que governa. aleshores hi ha harmonia a l’ànima. al que té forma única i no es pot descompondre. L’amor és. Veiem una petita mostra del que es diu al diàleg: Convidat Concepte de l’amor Fedre L’amor és una força inspiradora de grans gestes. “Quan l’ànima i el cos estan plegats. la natura disposa que l’un serveixi com un esclau i sigui manat. El Banquet és un diàleg bàsicament dedicat a fer un elogi de l’amor. el cos pertany al món de les coses sensibles i temporals. La recerca de què és l’amor: • El l’antropologia platònica destaca el tema de l’amor o eros. Els sis convidats-protagonistes exposen successivament la seva visió de l’amor o eros. 16 Virtuts . segons Plató. 3. ha estat expulsada. 3. Pensament Racional (auriga) Saviesa Passions Nobles Ànima (carro alat) Irascible (Cavall blanc) Fortalesa Instints Concupiscible Temperança (Cavall negre) • SI cada part fa amb excel·lència o virtut allò que li és adequat. al que és immutable i idèntic a ell mateix és l’ànima” (Fedó. Aristòfanes L’amor és el desig de trobar el que ens manca. matèria caduca i menyspreable. com ja hem vist.

Aristòtil abandona Atenes. el gran conqueridor. en morir Plató. Polític. 4. Escrits Exotèrics: • Als diàlegs que va escriure per a un públic més extens. sota el domini macedoni. o L’any 347 a. De l’ànima (Fedó). però hi havia un estricte ordre de classes establert. Tot i així hi ha una primera etapa força platònica en al pensament aristotèlic. El seu pare. va influir a l’hora de disposar de recursos d’investigació. Això fa que l’estudi d’Aristòtil sigui. Tenia una biblioteca i un equip de professors que impartien classes amb regularitat i es dedicaven a la investigació. Sembla com si Aristòtil no hagués evolucionat mai ni mai hagués dubtat.1. o L’any 336 a. es pot deduir que Aristòtil va tenir el seu procés de dubtes i maduració com qualsevol altre pensador. En un principi Aristòtil era molt platònic. era metge a la cort dels reis de Macedònia. D’aquests només han quedat uns pocs fragments. el pensament d’Aristòtil es presenta de forma sistemàtica i endreçada. i per això es van dir escrits exotèrics. rei de Macedònia.C. En aquest moment ja apareix una fractura del pensament platònic quan Aristòtil critica les idees – números.C.2. en forma de diàlegs. Les obres aristotèliques: o La major part dels escrits que ens han arribat fins els nostres dies. Sofista.1. Als 17 anys va ser enviat a estudiar a Atenes a l’Acadèmia de Plató. Durant aquest període produeix obres interessants sobre biologia. ciència en general i filosofia. Aristòtil: 4. S’acusa a Aristòtil. 4. o Als apunts. Nicòmac. 17 Filosofia. en va copiar algun títol: Banquet. i aquest va reforçar molt els trets pitagòrics de l’Acadèmia platònica. es comença a viure un moviment independentista. Aristòtil va tornar a Estagira. fill de Filip. a que eren apunts de treball. la seva ciutat natal. • En aquestes obres Aristòtil es mostra d’acord amb bastants aspectes del platonisme. Diuen que en fugir va exclamar “perquè així els atenesos no pequessin per segona vegada contra la filosofia” en clara al·lusió al cas de Sòcrates. Sens dubte. o Va morir als 62 anys. i després va tornar a Atenes i allà va fundar el Liceu. d’impietat i sospitós de col·laboracionista amb els macedonis. ja rei de Macedònia.C.C. S’han anomenat genèricament escrits esotèrics per contenir idees i doctrines difícils d’entendre. o Aristòtil va escriure altres texts destinats a un públic més extens. sobre tot. tota la vida lligat a la cort macedònia. concretament. sinó que fins i tot. o El Liceu practicava la comunitat de vida. nom que rep l’escola per la proximitat d’un temple d’Apol·lo Lici. parlaven del mateix: De la Retòrica (Gorgies). o Aristòtil fuig d’Atenes a l’illa d’Erubea a una casa que tenia. o El Liceu va ser creat molt semblant a una universitat moderna. mor Alexandre el Gran i a la ciutat d’Atenes. . Aristòtil va recórrer. o peripatós va acabar sent un tret característic per a reconèixer qualsevol tret aristotèlic. • L’apartament dels temes platònics no triga gaire. Aristòtil esdevé preceptor d’Alexandre. Va romandre fins la mort del mestre. l’amistat que l’unia a Alexandre. avui en dia. víctima d’una malaltia d’estómac. Aquest Alexandre és el que anys després serà Alexandre Magne. Aristòtil no es va mostrar d’acord amb aquest gir i va marxar. encara que això no és del tot clar. encara incomplet: sabem poc de la seva personalitat. igual que l’Acadèmia platònica. Però cal comprendre que això és degut.2. amb diferent títol.C. o L’any 342 a.4. Aristòtil donava algunes classes tot passejant pel jardí de l’escola. no només a temes tractats en els diàlegs platònics. Aristòtil va mantenir sempre un record respectuós cap al seu mestre malgrat tenir una clara independència de pensament. o Al llarg d’aquesta etapa. després que Atenes tornés a ser derrotada per les forces macedònies. fruit de la seva formació científica com a fill de metge. i esdevé en una obra Sobre la filosofia en la que Aristòtil critica la Teoria de les Idees de Plató i. Durant un any va fer de legislador de la ciutat.. però després s’allunyà del pensament del mestre. el concepte d’idees – números. Va escriure d’altres que. Introducció al filòsof: o Aristòtil va néixer a Estagira de Tràcia l’any 384 o 383 a. i literàriament molt rics. L’escollit per a continuar la tasca de Plató va ser Espeusip. ja que el mateix Aristòtil parlarà d’Alexandre com un jove poc donat a escoltar amb atenció. seguint la tradició del seu mestre. Però dels pocs diàlegs que queden. o L’any 323 a. són apunts de les classes que Aristòtil donava. Podria ser que Aristòtil hagués influït en les idees imperials d’Alexandre quan el parlava de la grandesa i superioritat del món hel·lènic sobre la resta de pobles. El passeig. Aristòtil viatja i funda un parell d’escoles amb un clar aire empíric.

caldrà redefinir els fonaments i els temes que li són propis: en una frase quin és l’objecte de la filosofia. Això ja ens fa pensar que el pensament d’Aristòtil. la filosofia és teologia.3. és una de les seves parts. l’ésser transcendent. el primer motor immòbil. sobre la definició. arriba al bé. és evident que la filosofia no té el caràcter enciclopèdic que Aristòtil li pretén.2. Ciències Naturals i Psicologia Escrits sobre Ètica i Política Escrits d’Estètica. i com a tal. sobre el fi de l’ésser humà: la felicitat i la virtut Gran moral. I com a tal. i no la ciència que resum i aglutina a tota la resta de ciències. 18 . el platonisme es pot resumir en l’estreta relació entre virtut i felicitat. Felicitat. el filòsof recull el mite de la caverna del seu mestre. Aristòtil s’adona que la primera definició no fa justícia a la filosofia. o En aquesta segona identitat: virtut i ciència. però no la única ni la més important. • En una primera explicació. sobre les causes. és l’estudi del ser en tant que és. és una ciència limitada que té com a objecte d’estudi un únic ésser. molt més planera. no una realitat particular (encara que sigui la realitat més alta possible). la filosofia continuarà sent la capdavantera de les ciències. Amb això. al segle I a. col·lecció de 158 constitucions d’Estats Retòrica. però qualsevol Filosofia. o La filosofia ja no és només teologia.• 4. del raonament sobre el que és probable Metafísica. l’ésser humà. va anar evolucionant. La Filosofia és. Història i Literatura 4. El més important de la filosofia és la recerca del principi del ser. és la ciència de la vida moral. investigacions meteorològiques Història dels animals. Aquestes obres s’han classificat d’acord al següent quadre: Classificació dels escrits Esotèrics Categories. és en la que Aristòtil no es mostra d’acord. • En una segona explicació. Però per una altra banda. autònoma com la resta. sinó una ciència objectiva formada per nombroses ciències particulars. I aquesta és la definició amb la que es queda Aristòtil. política i jurídiques Les Constitucions. significacions i modes de l’ésser Física. és a dir. segons Plató. Fins i tot. en conseqüència. o Aristòtil canvia el concepte de filosofia. resum de les dues anteriors Política. sinó que Plató mateix va viure d’aquesta manera. la filosofia passa a ser una ciència més. estudi de la natura Sobre el cel. la filosofia té com a objecte d’estudi. Ara bé. Així doncs. la ciència no és la recerca de la Felicitat. Però no només a nivell de definició. idees de sociologia. estudi de l’Univers Meteorològics. Aristòtil afirma que la filosofia té com a objecte d’estudi. una ciència més. que és la mateixa felicitat.C. Per a Aristòtil. és la constitució d’un saber enciclopèdic de totes les ciències sense deixar de banda cap aspecte de la realitat. o La pretensió d’Aristòtil. Virtut i Ciència estan íntimament unides. l’ètica. de forma definitiva. a través de la ciència del ser. En resum. és autònoma respecte a la filosofia. Per una banda. per exemple. La separació entre Plató i Aristòtil no es podia simbolitzar de millor manera. o Aristòtil dóna resposta a aquesta qüestió en dos temps i de dues maneres diferents. teories psicològiques Ètica a Eudem Ètica a Nicòmac. La filosofia. teoria del sil·logisme Analítics Posteriors. Només la filosofia és l’estudi de l’ésser tal i com és o millor dit. com el de qualsevol persona. malgrat la importància del seu objecte d’estudi. la divisió i la demostració Tòpics. Escrits Esotèrics: • Les obres esotèriques d’Aristòtil van ser publicades a Roma per primera vegada per Andrònic de Rodes. o En definitiva: l’estudi de l’ésser (de l’existència) es divideix en totes les ciències que estudien les particularitats del mateix. esdevé la ciència més elevada perquè estudia l’objecte més alt: la divinitat. però l’utilitza per a parlar de la realitat del món sensible i el seu origen diví.2. sobre els predicats de les coses Primers Analítics. zoologia sistemàtica De l’ànima. Ara bé. sobre l’origen de la tragèdia Escrits sobre lògica o Organon Escrits Metafísics Escrits de Filosofia Natural. sinó l’aspecte fonamental de tota la realitat. sobre l’art de la refutació i de la confirmació Poètica. A partir d’aquest moment Aristòtil inicia el seu propi camí. Del platonisme a l’aristotelisme: o Per Aristòtil. Amb aquest principi.

Aquests dos components només són separables teòricament. Aviat. a més.1. definir aquesta existència. Aristòtil el defineix com a substància. Aristòtil donarà raó de la necessitat d’una ciència que estudiï el ser en tant que és. en les substàncies podem trobar les dues dimensions de les que ens parlava Plató: d’una banda. la forma. 4. i deia que en realitat res no canvia. i alhora ens diu que hi ha un món abstracte i perfecte de les idees que.4. Podríem dir que són els vestits d’una persona. Parmènides posava en dubte que la informació que ens arriba dels sentits pugui ser vertadera. és immutable. se’n pot distingir la matèria de la qual està formada. per posar un exemple. • L’accident és tot allò que caracteritza les coses. però que si falta. veritables protagonistes del món natural. és a dir. allò que fa que sigui el que és. definir l’ésser aristotèlic. o la pissarra.4. L’hilemorfisme: • Qualsevol substància és un compost de matèria i forma. aquest interès es va traduir en una investigació sobre el moviment i el canvi. però mai va arribar a integrar-les en un discurs coherent. • Aristòtil marcarà realment la diferència tocant de peus a terra. o les coses que l’afecten o el caracteritzen. la nit dóna pas al dia. Però no és la summa dels seus components. tal i com deia Parmènides. Així doncs. allò que diem quan definim una cosa.4. sense que importi si el ser és Déu o és la realitat més petita de la realitat. • En els individus concrets. El seu actuar és una constant anàlisi de les possibles solucions per anar avançant cap a una definició. imperfecte i canviant del que parlava Heràclit. la pluja al sol. i de l’altra. en les que dóna raons del canvi a través d’una explicació de la realitat. I no oblidem que Aristòtil es refereix a tots els éssers singulars. Caldrà doncs. Que estudiï. el conjunt de qualitats específiques d’una cosa que fan que sigui el que és. Plató no va donar una explicació bona de la naturalesa i el canvi. La Metafísica: • La Filosofia Primera per a Aristòtil és el que després s’anomenarà Metafísica. o millor dit. en un 19 Filosofia. I això és impossible. Plató ens presenta el món sensible. De tot individu concret. • La realitat substancial d’Aristòtil constitueix una síntesi dels dos mons platònics. és a dir. podríem dir que l’ésser de la síl·laba “pa” no és la descomposició en les seves lletres “p” i “a”. Les estacions se succeeixen. • Recordem també con la teoria platònica significa una síntesi d’ambdues postures. s’havien ja enfrontat a aquest problema. . • Aristòtil ataca el problema de l’ésser de forma sistemàtica i endreçada. • Els filòsofs s’adonaren que tot està en continu canvi i perpètua transformació. No hi ha possibilitat.4. Reconeix el mèrit del seu mestre dient que Plató va juxtaposar les dues concepcions. en definitiva el per què de l’existència. el moviment és la llei de l’Univers. Els nostres sentits ens enganyen i la informació que ens donen els nostres sentits és pura ilusió. tots i cada un dels éssers existents. incorruptible i etern. un infant esdevé adult. • Recordem com Heràclit i Parmènides. aquesta taula i no una altra. ser en tant que existeix. Per Parmènides. en aquest cas. el component físic. Per a Aristòtil. El problema del canvi: • L’interès per la natura ha estat un constant en tots els corrents filosòfics des de l’inici de la filosofia. Per contra. • Si l’ésser és allò que fa que una cosa sigui el que és i no una altra. el moviment és impossible ja que el moviment implica el pas del no-ser al de ser o al revés.2. i l’essència o forma. 4. la matèria. l’accident. perquè del no-ser no en pot sortir res.4. de que un accident no estigui associat a una substància. etc. És la ciència de les ciències. Per Heràclit. l’objecte no perd la seva identitat. • Per aquestes raons Aristòtil va escriure la seva obra Física i la seva obra Metafísica. Tot el que existeix és substància. per exemple de la taula a on esteu escrivint. La Filosofia Primera o Metafísica: 4. és a dir.3. • L’ésser aristotèlic és allò que fa que una cosa sigui. Per Heràclit tot està en perpetu moviment (recordem la frase atribuïda a aquest autor: “mai et banyes al mateix riu”. • La substància és l’essència de les coses.

• Fins ara ens havíem trobat en que uns deien una cosa i uns altres deien el contrari. li permet a Aristòtil introduir un concepte cabdal en la seva metafísica. o una cadira. • Aleshores. i l’arbre respecte a la taula són una manera relativa de parlar del no ésser.4. apareixen i desapareixen. però pot arribar a ser-ho. En la realitat.4. 4. després un gos adult i després envellirà. El gos en primer lloc va ser un cadell. si dic que una llavor ni és. la forma és el que decidirà que sigui taula o cadira o altre objecte. • La combinació acte i potència fa possible l’explicació del fenomen físic del canvi. procés d’abstracció. ens trobarem en una situació anàloga quan filòsofs del segle XX com Wittgenstein afirmaran coses similars: primer cal esbrinar si estem parlant del mateix. • La importància rau en que podem considerar Aristòtil. • Certament Aristòtil posarà exemples entenedors: si ens fixem en una llavor. Però la matèria per ella mateixa. i l’error d’aquell rau en que no s’ha adonat que hi ha diferents maneres de ser i de no ser. • Tot ésser està en acte d’alguna cosa i en potència d’altres coses. tampoc no és res. La fusta és en potència una taula. la fusta no constitueix cap substància. què és el canvi? El pas de la potència a l’acte. • Aristòtil pretén definir prèviament tots els conceptes abans de posar-se a definirlos. • Aquest important matis. • Acte (energeia): És la realitat actual de tota substància i consisteix en la forma particular que hagi rebut la matèria. estic utilitzant una manera absoluta del no ésser. és a dir. la matèria i la forma constitueixen un compost inseparable. del grec hylé (matèria) i morphé (forma). Podem fer una definició més acurada: • Potència (dynamis): Capacitat que té la matèria d’una substància d’assumir o rebre una forma diferent de la que té.5. de l’adquisició d’una nova forma per part de la matèria. Ara bé. • Aquesta teoria que defensa la composició material i formal de tota substància s’anomena hilemorfisme. però té la potencialitat de ser una taula. i aquest n’és un bon exemple. De tant evident que resulta hom es pregunta per què de la importància d’aquestes idees. I el mateix passa amb totes les substàncies del món: no n’hi ha cap que no sigui immune al pas del temps. perquè té la capacitat d’adquirir la forma de totes aquestes coses. Segles més tard. arribant a postures extremes tot dient que no es pot parlar de res: del que no sabem perquè no ho sabem. podem dir amb tota certesa que no és un arbre. Un exemple és el cas del moviment i Heràclit i Parmènides. sense essència. O l’arbre és arbre en acte. Sense forma. no estem parlant del mateix. La llavor no és un arbre en acte. no pot provenir de la no existència. sempre és conseqüència de l’actualització d’una potència. Potència i acte: • Ara ja sabem quina és la idea d’Aristòtil sobre la composició de la realitat: tot el que existeix és substància. però tanmateix també podem dir que pot arribar a ser-ho. Però Aristòtil creu que Parmènides s’equivoca. o una porta. sense matèria no hi ha substància (sense fusta no hi ha taula). i no. • Aristòtil es plantejarà el problema com un autèntic filòsof i de manera simulada es planteja: no es tracta de saber si existeixen el canvi i el moviment o no existeixen a base d’especulacions. que aquestes substàncies es transformen. 20 . part de dos mons irreconciliables. Si no. la llavor respecte l’arbre. Però també ha observat l’autor. com el primer autèntic filòsof –diguem-ne– seriós en què ens trobem. morirà i desapareixerà.4. La matèria és el suport o substrat de la forma (la fusta és el substrat de la taula). però sí ho és en potència. i del que sabem. Dit d’una altra forma. Veiem per què. Les quatre causes: • L’explicació aristotèlica del canvi deixaria fred a més d’un en el sentit de no impressionar-se. ni mai arribarà a ser un gos. sinó que primer ens hem de posar d’acord en què és el canvi.4. Després arriba Plató i encara ho embolica més amb els dos móns. El mateix passa amb l’arbre: no és una taula. perquè és impossi- Filosofia. en altres paraules. com deia Plató. • Parmènides hagués dit que això era del tot impossible: una cosa que existeix.

El teleologisme: • De les quatre causes que hem vist. orientada a unes finalitats. això no vol dir que Aristòtil –no Filosofia. l’ètica i la política són pràcticament necessàries en el plantejament filosòfic. l’explicació del canvi es completa amb la teoria de les quatre causes. • L’executor o impulsor. El bé suprem és la felicitat. ja que cal donar la causa final: plou perquè els éssers vius necessiten de l’aigua per viure. és a dir. tot allò que cal per a que una cosa sigui és la causa. De la mateixa manera que passava amb la metafísica i la física. La Filosofia Primera o Metafísica és. Causa eficient. Causa material. com ja ens ha explicar l’autor. ens trobem altra vegada amb una postura dualista. Si la causa final. Insuperables i insuperats en alguns aspectes encara avui en dia. a la pregunta de perquè plou. L’autor ho afirma en considerar que és la que té més repercussions. la natura sencera té una finalitat determinada. També observa que no totes les formes de governar-se afavoreixen la plena realització de l’ésser humà: no el porten cap a la felicitat. és a dir. La causa formal és el model o la idea preconcebuda que ha utilitzat l’artista. que ens trobem amb la definició de quatre causes necessàries que impliquen l’existència d’una substància: causa material. La causa eficient és l’artista. la raó que mou la creació d’aquella substància o fenomen és la més important. O el concepte de causa que entenem avui en dia. o Si l’antropologia i l’ètica van de la mà. o Per descomptat que Aristòtil ens parla d’antropologia i ètica. o Pel que fa a l’ètica aristotèlica. i causa final. Però Aristòtil opinaria que hem donat una resposta incompleta. o Els seus tractats sobre Cosmologia plantejarà una teoria que. Aristòtil torna a encarar-se amb el seu mestre tot negant la possibilitat d’un Estat perfecte. • Aquesta idea se’n diu finalista o teleològica i va imperar la llarg de l’Antiguitat i l’Edat Mitjana. ja que tracta de l’ésser i no d’un dels múltiples aspectes de l’ésser. • Actualment. Cal matisar prèviament que el concepte de causa que utilitza Aristòtil és diferent del que utilitzem nosaltres. • Però tornant a Aristòtil. Però aquest cop no es tracta d’un dualisme antagònic. l’ètica té una dimensió teleològica. • Les seves qualitats essencials. • L’objectiu perseguit o finalitat. Aristòtil tornarà a posar en evidència el seu antic mestre quan afirmarà que el coneixement ens arriba dels sentits.4. El plantejament és eminentment pràctic.6. sinó harmònic i complementari. Per a ell.4. • De la mateixa manera que nosaltres actuem per objectius que ens plantegem i els perseguim. o Pel que fa a la seva teoria del coneixement. Extrem que portarà a una mena de nihilisme filosòfic. la més important. tots ens posaríem d’acord en dir que es tracta d’un fenomen meteorològic en que el vapor d’aigua contingut als núvols es refreda i es condensa formant gotes que cauen a la terra. aquesta es basa en la recerca de la felicitat. D’aquesta manera el concepte causa inclou: • El material del que està feta la substància. Ara bé. És a dir. Aristòtil observa que l’ésser humà es realitza en societat. però és un intent honest d’oblidar les fantasies platòniques de la realitat. causa eficient. • És a dir. Pragmàtic com és. a hores d’ara resulta fins i tot extravagant. Aristòtil està afirmant implícitament i explícitament (De caelo). • Vegem-ho a través d’un exemple: • Les quatre causes atribuïdes a una escultura són: la causa material és el marbre del que està feta. Per a Aristòtil.5. I aquesta finalitat és millorar i perfeccionar-se tot actualitzant les seves potències. la nostra ànima és una tabula rasa (una pissarra en blanc) que es va omplint gràcies als nostres sentits i les nostres capacitats intel·lectuals. causa formal. Conclusió al filòsof: o Aristòtil escriurà i ensenyarà sobre molts més temes. Aristòtil considera que la més important és la causa final. Per a Aristòtil la lògica era una eina per a obtenir coneixement. 4. precís i inequívoc com el que utilitzen les ciències físiques i matemàtiques. que la natura no fa res en va. temes molt lligats en el pensament filosòfic. Causa formal. o També cal fer esment dels escrits de lògica. i no existeixen les idees innates ni preconcebudes. I la causa final és la finalitat o el mòbil de l’artista a l’hora de fer la seva creació. L’ésser humà és un compost d’ànima i cos. ble utilitzar un llenguatge únic. Causa final. 21 .

com en ètica. Filosofia. La comunitat més feliç serà aquella en que no s’estableixin diferències massa grans. 22 . Aristòtil defensarà la moderació. o En política.oblidem el seu vessant sistemàtic i ordenat– no hagi estudiat i classificat els diferents sistemes de governar-se. sinó una immensa classe mitja. No hi hagi rics ni pobres.

23 . La part grega.C. amb certes prestacions. Gràcies a això. Les Escoles Hel·lenístiques: 5.1. Durant el regnat d’Alexandre Magne. Esperançats davant la mort de l’emperador. I la part egípcia l’any 31 a. ja que el seu idioma es parlava pràcticament arreu del món conegut. qui de mica en mica. acostumat a prendre les decisions que l’afectaven. Eren com una autonomia. i la part egípcia. se succeïren una sèrie de lluites entre els partidaris dels dos fills d’Alexandre. però que a l’hora de la veritat qui decidia eren els macedonis.2. havia estat proper a la família real macedònia. La part grega va caure l’any 148 a. perd iniciativa i perd autoestima. parlar o inventar grans sistemes filosòfics que parlin d’organitzacions polítiques governades per savis. els grecs no van perdre el temps. Conseqüències de la desfeta de la Polis: A mesura que les Polis gregues van anar caient en mans d’uns (macedonis) o altres (romans). la reflexió filosòfica se centrarà en la recerca de tècniques que tranquil·litzin la desorientació i el desànim que es pateix. és a dir. la iniciativa política. Es torna més apàtic. Però totes elles van ser dominades pel general Antípater. Les lluites van durar ben bé 40 anys fins que es va arribar a una situació més o menys estable. Té un cert paral·lelisme en les filosofies orientals. no obstant. Finalment foren tres generals qui es repartiren l’imperi macedoni.2. anava assumint poder dins el sacsejat imperi macedoni. però. va morir de malària l’any 323 a. Alexandre. Qualsevol intent de crear un sistema filosòfic estructurador i integrador ha perdut tot sentit ja que.5. I sota aquest panorama. sobre tot. per raons òbvies la seva independència política i social. Les filosofies hel·lenístiques voldran ser guies de salvació individual. Filosofia. Les monarquies hel·lenístiques: Mentre els partidaris d’un i d’altres es barallaven. ja que consideraven als perses poc menys que uns barbars. fins passats uns quaranta anys. Totes tres monarquies van acabar caient en mans dels romans quan aquests iniciaren les seves conquestes arreu del món conegut. El ciutadà de la Polis. per a què? La filosofia haurà de canviar el seu objecte d’estudi. A aquests període el coneixerem com el de les monarquies hel·lenístiques. havia perdut. va provocar una difusió de la cultura i. A partir d’ara. l’imperi macedoni va créixer cap a Orient. El ciutadà grec es convertirà en un individu aïllat. La part persa el 133. en un moment de tibantor política entre els sotmesos –les polis gregues– i els invasors –els macedonis–. Si a canvi s’havia tornat en una persona cosmopolita. Cosa que horroritzava als grecs de les polis. Aristòtil va gaudir dels fons necessaris per a dedicar-se a la investigació i especulació filosòfiques. aquestes van perdre.1. perdut el seu model polític i social.1. i cap al Sud. Introducció històrica: Anem a fer una mica d’anàlisi històrica del moment de transició que suposa el pas d’Aristòtil a la següent corrent filosòfica. la part persa. però aquest cop en una dimensió molt més petita: passa a l’individu. Totes tres escoles cercaren una solució ètica per a l’ésser humà grec. Sense l’ajut ni la dependència de res ni ningú. ja que no en và. La solució rau a l’interior de cadascun de nosaltres. i els escèptics. i el que ara diríem més passota (de fet és una conseqüència social de les dictadures). cap a Egipte. 5. 5. Però per a bé o per a malament. del idioma grec. com hem avançat abans. La realitat fou ben diferent. Això no vol dir que hi hagués pau. Uns i altres continuaven lluitant i. cap a Pèrsia i la India. Recordem com Aristòtil. Les filosofies hel·lenístiques busquen les solucions a nivell individual. els estoics. o societats de classe mitja. Com sol passar. quasi normes de conducte a segur que permeti a la persona sàvia arribar a la felicitat. 5. nascut a Estagira. la cosa no es va anar calmant. parlem concretament dels epicuris. iniciaren revoltes. El somni de l’emperador era fusionar la cultura grega amb la cultura persa.C. ja no té sentit. part del somni d’Alexandre s’acompleix amb la difusió idiomàtica del grec i la barreja de religions perses i orientals. i no va poder veure el seu somni fet realitat. aquest empeny d’Alexandre.C. El centre de la reflexió torna a l’ésser humà. Els orígens de les escoles hel·lenístiques: Quan parlem de les escoles hel·lenístiques.1.

i d’aquí ve el nom de cínics.3. Però hem de tenir en compte. però sempre sota control de la persona). sinó més aviat un centre del que ara en diríem de creixement personal. recordem hedoné = plaer. Es deien gossos guardians de la filosofia de Sòcrates. L’escola cínica: Antístines (450 – 365 a. 5.3. ell i altres com Plató es van allunyar temorosos de ser empresonats com el mestre.C. descans i diàlegs i converses amb el mestre Epicur. i la capacitat de suprimir totes les necessitats. Admiraven la fortalesa interior i volien un retorn a una vida més natural.3. Ja havia mort Alexandre i les revoltes i els aldarulls eren moneda correnta la polis. quan va arribar a Atenes es va trobar amb una situació social i política bastant caòtica. unes escoles menors –en importància– que sorgiren de seguidors de Sòcrates que no estaven d’acord amb Plató (recordem que aquest fou deixeble de Sòcrates). l’escola hedonista i l’escola cínica. L’escola de Mègara: Fou iniciada per Euclides de Mègara (450 – 380 a.C). Es van dedicar sobretot a l’estudi del llenguatge i la lògica. I es mantenia fidel a la idea de les limitacions per al coneixement de Sòcrates: el famós només sé que no sé res.) Va ser desterrat de la seva terra per falsificar moneda i es va establir a Atenes a on aviat esdevingué un gos. De tal manera serà l’aversió que sentirà Epicur.2. Són l’escola de Mègara.2. • Epicur no es va quedar a Atenes i va tornar a la seva ciutat natal. a la recerca de la felicitat. qui malgrat haver nascut a la ciutat de Samos. 5. 24 . es trobava totalment perdut. La seva escola creia que podem afirmar ben poques coses sense por a equivocar-nos. però Epicur aviat manifesta un profund odi cap a tot el que considera que són supersticions i creences infundades. que suposaven un intent honest de donar solucions ètiques a un ésser humà que. Defensaven el màxim autocontrol. Filosofia. I no va ser fins 16 anys després (ja amb 34 anys) quan va poder tornar a Atenes. que aquestes escoles suposen el vessant filosòfic del període hel·lenístic. L’escola hedonista: Fundada per Arístip de Cirene (435 – 356 a. un dels més vells deixebles de Sòcrates. quan vam presentar les tres escoles filosòfiques més importants del període hel·lenístic –epicureisme. • Tot i així.Les tres escoles tenen com a precursors. que es va dir. Sembla ser que com a deixeble de Sòcrates va ser molt diferent a la resta (explicar el cas). I no hem d’oblidar que a l’ètica li preocupa la nostra felicitat. • En tornar es va establir en una casa amb un jardí adjunt i va fundar la seva escola. L’hel·lenisme filosòfic: Ja vam comentar l’últim dia.). degut a la situació social i política. precisament El Jardí.C) va ser el fundador d’aquesta escola.i reien de l’orgull dels atenesos. • No se sap ben bé si és fruit d’experiències d’infantesa. L’epicureisme té les seves arrels en l’escola hedonista (una de les escoles prèvies a l’hel·lenisme filosòfic que ja hem vist. I sembla ser que va arribar a la conclusió que el plaer era el més natural. les quals les veurem el proper dia.C) a Atenes. 5. El Jardí. Antístenes admirava l’autodomini i l’autosuficiència de Sòcrates. Euclides no creia en la teoria de les idees de Plató.1. 5.2. i en alguns trets de l’atomisme de Demòcrit. Hi ha un altre vessant científic amb figures prou importants com Euclides o Arquímedes.2. no era una escola universitària com la d’Aristòtil. Aquesta escola té dos noms: escola cirenaica pel lloc a on es va fundar. Gos en grec és kinos.C. 5. estoïcisme i escepticisme–. i escola hedonista per la paraula hedoné que significa plaer en grec. La conseqüència és que menyspreaven les convencions socials. Allà hom podia tribar un espai de reflexió. Epicureisme: • L’epicureisme és una escola filosòfica hel·lenística que rep el seu nom del fundador del corrent: Epicur de Samos (341 – 270 a. que la seva filosofia se centrarà en una lluita constant contra les pors i els neguits dels humans. La seva va intentar fer un seguiment de les idees de Sòcrates un tant peculiar. El cínic més emblemàtic va ser Diògenes de Sínope (413 – 327 a. als divuit anys se’n va anar a Atenes per a no perdre la condició de ciutadà i també per poder escollir una escola a on estudiar.1. Diògenes va radicalitzar la postura cínica predicant l’enduriment de cos i caràcter. • L’escola d’Epicur. buscava el que és més natural per a l’ésser humà. Fidel a Sòcfrates afirmava que som nosaltres qui hem de posseir els plaers i no aquests a nosaltres. Quan aquest fou condemnat. També deixeble de Sòcrates.

La Física: La física d’Epicur parla. I com que no hi ha destinació prèvia. i quan ella és Present. 25 • . • El mateix Epicur va fer una proposta de divisió del seu pensament. Es tracta d’una defensa de la llibertat humana. com no. per a fer el primer pas. i en un segon moment. caminarem a la conquesta de la felicitat de la mà del mestre Epicur. Ja no cal recórrer a l’astrologia o la superstició. 5. Qualsevol coneixement. la mort no existeix. a on aquesta última era com la culminació del camí i donava sentit a tot el seu pensament.3. Epicur recupera trets de la teoria atòmica de Demòcrit afirmant. Diu Epicur en un dels seus textos: “Vana és la paraula del filòsof que no guareix els sofriments de l’home”. El destí És més que dubtós que existeixi el destí Les necessitats Les primeres són fàcils de satisfer. La Canònica: Es diu així perquè ens parlarà dels cànons és a dir de les normes del coneixement. Per a Epicur allò important és adquirir coneixement.2. Epicur proposa un camí basat en dos moments: en un primer moment caldrà alliberar-se de les torbacions que patim. dormir. Va dividir la seva filosofia en tres parts fonamentals: la canònica. nosaltres ja no hi som. que les diferències del món s’expliquen a partir del coneixement dels àtoms i els buits que hi ha entre ells. pot suposar un pas endavant en el camí cap a la felicitat. Si és així. ben emprat. com aquell. La major part dels temors i les pors provenen de la ignorància i la manca de coneixements. I per gaudir d’aquesta absència de dolor i pertorbacions cal arribar a una autèntica autarquia (autosuficiència). i els segons són Naturals i els mals fàcils d’evitar. no ens passarà el mateix amb l’escola estoica. aconsella evitar la política.Partint d’aquest principi. consisteix en la satisfacció mesurada i equilibrada de les necessitats naturals (beure. I en concret. Epicur intenta retornar la responsabilitat del destí de l’ésser humà al propi ésser humà. així com els plaers desmesurats i efímers. en la serenor d’esperit aconseguida gràcies a la filosofia dels quatre remeis. Precisament el coneixement ens farà veure amb claredat la validesa de les quatre solucions o remeis. Però compte!. La felicitat més estable s’aconsegueix mitjançant l’ataràxia (absència de dolor i de pertorbacions). Epicur proposa la seva formula anomenada tetrafarmakon (quatre remeis) que els podem resumir en la següent taula: Torbacions Els quatre remeis de l’epicureisme Els déus Si existeixen. La canònica ens mostra el camí del veritable coneixement. no es preocupen dels afers humans. és a dir. la física i l’ètica. Però Epicur afegeix una bona part de la seva reflexió: precisament el coneixement del moviment dels àtoms ens permet de saber que es tracta d’un moviment aleatori i espontani. Epicur ens recomana allunyar-nos de tot allò que pot pertorbar el nostre esperit i el nostre cos. El destí no està definit. la recerca del plaer com a fi fonamental de la vida ja que en el plaer rau la felicitat. • I per tal de poder ser una filosofia guaridora. mostrant-nos els perills de les falses creences i les opinions no fonamentades. Estoïcisme: • Si acabem de veure una escola a on el seu fundador i cap és ben visible i conegut. del funcionament de la natura i de l’ésser humà en tant ésser natural. sinó que el fem nosaltres pas a pas. perquè la felicitat producte del plaer de la que ens parla Epicur. no s’ocupen dels assumptes humans La mort Mentre som vius. Quasi no importa quin. A través d’aquest senzill principi. la llibertat de l’ésser humà li permet d’escollir quin és el millor camí per a la felicitat més estable. o la predestinació? I és per aquesta raó que afirma que creu que els déus no existeixen. la seva filosofia serà summament pragmàtica. l’ètica és la part més important del pensament d’Epicur. L’Ètica: Recordem que com ja hem dit. En virtut d’això. La felicitat s’aconsegueix conreant altres activitats com la amistat. mentre hi hagi adquisició de coneixements. etc). • Per a alliberar-nos de les torbacions. menjar. relació fonamental entre els epicureistes. errada a errada i encert a encert. i encara que així sigui. Aquesta és fruit i obra de diversos auFilosofia. quin paper hi juguen els déus.

. Període de revifalla de l’estoïcisme de la mà de personatges com Sèneca. la família del qual es dedicava al comerç. En virtut d’això. ja que el que succeeix Filosofia. i els seus oients. I també al igual que els epicuris. Zenó va imaginar un Sòcrates mestre de l’autocontrol. Els estoics. sobretot. vida i sentit. 26 . és la filosofia estoica i. Posteriorment. de manera que aviat els seguidors de Zenó es van anomenar els del pòrtic. Segon moment o període d’introducció a Roma: Tercer moment o període d’estoïcisme imperial. quan Zenó tenia vint i pico anys.): Zenó és considerat el fundador de l’estoïcisme. Física: Tal i com és l’Univers estoic. I en conseqüència. al igual que els epicuris. els megàrics i altres escoles menors. l’Univers és un ésser viu integrat per dos principis: una matèria passiva i una ànima activa que li dóna força. Lògica: El logos és el principi actiu que regeix el cosmos. és a dir els estoics. enfrontat al judici. els estoics no feren fàstics a acollir a l’escola a polítics i governants. els quals van presentar al jove Sòcrates. Tot el que succeeix a l’Univers té un sentit i una raó de ser. La intel·ligència divina que endreça el cosmos fa que tot estigui prèviament determinat. No hi ha res subjecte de l’atzar. immersos en la crisi d’identitat. la postura sàvia és la d’acceptar el que va passant. Zenó va començar a ensenyar l’ideal de vida que havia estat madurant des dels primers contactes amb els cínics. Sembla ser que en un dels viatges comercials. Si tot el que succeeix està regit per una intel·ligència divina (el logos). que rebutjaven tot contacte amb la política.C. qui establiran les bases de la doctrina estoica. segons el que més admirava l’escola cínica: l’autocontrol. també té una raó de ser. cerquen una guia de salvació que permeti superar el moment de crisi que suposa la pèrdua de la polis i els conflictes posteriors. la seva ètica. la llibertat rau en aquesta acceptació incondicional. nascut a Xipre era en realitat d’origen fenici hel·lenitzat. van recalar a Atenes. I amb aquesta idea hem de veure la influència del pensament d’Heràclit quan ens parlava del logos universal que tot ho controla. microcosmos dins del macrocosmos. però és també llenguatge i raó: la lògica estoica cerca d’estudiar el nostre discurs o llenguatge. i el jove Zenó va conèixer filòsofs que es deien els autèntics deixebles de Sòcrates. Haurem de distingir. Els estoics identifiquen l’Univers amb Déu. I encara que sembli una paradoxa. L’ètica: Recordem que els estoics accepten el que els esdevé. És la millor pauta ètica. Només podem arribar a la felicitat acceptant les coses que se’ns van presentant. a diferència dels cínics. tres períodes diferenciats de les escoles estoiques: Primer moment o període fundacional: En aquest període haurem de parlar de Zenó de Citión. Zenó.• • • tors. Un cop mort Zenó. Es tractava dels cínics. de Cleantes i Crisip. i la doctrina del primer estoic (podríem dir-ne fundador) és diferent d’altres pensadors estoics posterior a la Roma imperial. En l’acceptació de l’ordre còsmic. El lloc de reunió de Zenó amb els que començaren a ser els primers deixebles del nou pensament. Aquest ésser viu és matèria i intel·ligència. va ser un pòrtic dedicat a l’Àgora d’Atenes. Per als estoics. Cap a l’any 300 a. doncs. física i ètica. ens fa afirmar que el cosmos és perfecte. Zenó adquirí gran reputació aviat. divideixen el seu saber en tres parts: lògica. aquesta última és intel·ligència racional (que raona). Es tracta d’una lògica proposicional (de proposcicions) que té les arrels a l’escola de Mègara i la seva preocupació pel que es pot dir sense caure en una paradoxa.C. I el fet de que el cosmos és la divinitat. fins i tot de la classe més poderosa. Epictet o Marc Aureli. el seu deixeble Cleantes fou el cap de l’escola. I també. Zenó de Citión (Xipre 332–262 a. Crisip posà en ordre les idees de l’estoïcisme. eren de totes les classes socials. tot el que ens passa a nosaltres. la qual dirigeix i regeix. Parlem doncs. la pena de mort i la mateixa mort. a diferència dels epicuris. El savi és aquell qui comprèn les coses que han de succeir i les accepta. d’una física panteista. La paraula pòrtic en grec és stoà poikile. I així es basa també la seva ètica: en acceptació i absència de desig.

és inevitable i necessari. Raonar correctament és acceptar l’ordre natural de les coses i del cosmos. I malgrat aquest discurs els estoics ens parlaran de la llibertat de l’ésser humà. Però es tracta d’una llibertat basada en aquest coneixement i acceptació. La llibertat es basa en que no res ni ningú ens pugui pertorbar. I aquesta impertorbabilitat és la virtut dels forts. Per arribar a aquest estat de gràcia, els estoics prediquen l’apatheia (absència de passions i desitjos). 5.3.3. Escepticisme: • L’escepticisme és una altra de les respostes de l’època a la situació de pèrdua de referents. El nom de l’escola prové de la paraula grega skeptomai, que significa examinar atentament. • Després de l’examen acurat de la realitat, el filòsof escèptic considera que res no es pot conèixer amb exactitud i certesa. No és una postura realment original: recordem els sofistes, en concret a Gòrgies, qui afirmava que no hi ha seguretat en el coneixement. • Actualment l’adjectiu escèptic l’utilitzem quan ens referim a un dubte o una desconfiança vers la capacitat o el coneixement d’alguna persona o alguna afirmació. Ens mostrem escèptics davant de teories científiques, religioses o morals. • El fundador de l’escepticisme hel·lenístic fou Pirró (360 – 275 a.C.), nascut a Èlide, una polis del Peloponès. Pirró va conèixer les teories de l’escola de Mègara (recordem: dedicats a l’estudi del llenguatge i de la lògica, seguien el pensament socràtic de la dificultat en arribar al coneixement). • Quan Alexandre Magne va iniciar la campanya contra els perses que els va dur fins a l’Índia, Pirró es va allistar al seu exèrcit i va participar de tota la campanya. Potser el fruit d’aquesta llarga campanya, a on va tenir la oportunitat de conèixer pobles molt diversos amb costums molts diversos, el va portar al seu pensament de que no hi ha cap fonament racional per a preferir un tipus de conducta o un altre. És a dir, no hi has cap raó que sancioni un comportament moral o un altre. La conseqüència és clara: la dita en castellà de “allá donde fueres, haz como vieres”. No es pot emetre cap judici de valors sobre el comportament de les persones. • Tant Pirró, com el seu deixeble Timó (320 – 235 a.C.) defensaren que la raó no pot penetrar fins a les fonts de les actuacions. Només en pot captar les aparences. Degut a que mai podem conèixer les coses tal i com són, no podem assegurar res ni tenir certesa sobre cap tema. • La conseqüència és que ja no podem emetre judicis del tipus: Això és cert o això no és cert • I evidentment, això ens porta a una postura en la que cal abstenir-se d’emetre cap judici. Aquesta abstenció del judici és la postura del savi i en grec es diu epokhé, o la renúncia total a saber res amb certesa i a opinar amb seguretat sobre cap tema. • Les raons que argumenten els escèptics per a mantenir la epokhé són cinc, i en diem els cinc trópos 1. La relativitat de les opinions, que fa dubtós tot principi: Cada persona té la seva opinió sobre un mateix tema, i cadascú pensa que la seva opinió és encertada i que les dels altres són falses. 2. La necessitat de buscar els principis de totes les coses: Cada resposta a un per què, genera nous per què que no podem resoldre. 3. La relativitat de les percepcions: Cada persona percep la realitat d’una manera diferent, cosa que fa que emeti un judici diferent. 4. El caràcter hipotètic de les premisses: Les premisses es basen en judicis relatius, això és, no podem assegurar que són judicis absoluts. Aleshores, basar el coneixement en premisses hipotètiques és tenir un coneixement insegur. 5. La necessitat d’acceptar (donar com a cert) abans de demostrar: Quan ens disposem a demostrar científicament o lògicament un argument, és perquè abans ja l’hem acceptat com a cert. És sens dubte un cercle viciós i precisament aquest trópos es coneix com el del cercle viciós. • Amb els cinc trópos, l’actitud d’epokhé, deixa de ser una simple absència de judici per a passar a ser un autèntic principi ètic a on es proposa un actitud vital de renúncia a decidir. És l’aturada o suspensió de qualsevol judici.

Filosofia.

27

5.4.

Però per tal de poder viure en societat, els escèptics acostumaven a acceptar els coneixements més probables i les normes ètiques de la comunitat a on vivien. Tot i que continuaven mantenint, per descomptat, que era del tot impossible saber si les normes o els coneixements que els tocava compartir eren certs. • En l’època que estem estudiant, l’escepticisme va tenir una bona acollida popular, ja que es va interpretar com el punt i final de la difícil recerca de la veritat. Era com un ja hem arribat i ja no cal gastar més esforços en esbrinar la veritat. • La veritat no sols és molt difícil de trobar, sinó que fins i tot, pot ser que no existeixi. Aleshores quin absurd passar la vida buscant una cosa que no existeix, una quimera. Els mateixos savis de l’escola afirmaven que res no podem saber amb certesa. L’escepticisme es va convertí, mica en mica, en la filosofia del dubte dogmàtic. • Al llarg d’un període important, fins arribar a la Roma Imperial, l’escepticisme va anar guanyant adeptes, fins i tot, entre les files de personatges importants de la política i les classes més elevades. No només això, sinó que les escoles platòniques i socràtiques del moment, van fer un gir cap al dubte sostenint unes que el mateix Plató es mostrava escèptic davant del coneixement sensible, i que Sòcrates deia no saber res. Oblidaven, però, que Plató parlava del camí cap al coneixement veritable (mite de la Caverna), i que Sòcrates afirmava no saber res com a punt de partida per a esbrinar la veritat del tema tractat. • A mitjans del segle II a.C., Carnèades, director de l’acadèmia platònica, va visitar la Roma Imperial i va fer una conferència a un seguit de joves romans desitjosos de conèixer la cultura grega. En aquella conferència, Carnèades va elogiar les filosofies de Plató i d’Aristòtil, però en una segona conferència , les va refutar enèrgicament per a demostrar que no hi havia possibilitats de conclusions fermes i inamovibles. Més tard, l’acadèmia platònica va abandonar l’escepticisme, però aquestes no van desaparèixer. Al segle III d.C., l’escepticisme gaudia de bona salut de la mà del metge i filòsof Sext Empíric. L’hel·lenisme científic: Ja hem vist que l’hel·lenisme té un important vessant filosòfic que ens ha arribat gràcies al pensament de les escoles de les que hem parlat. L’hel·lenisme filosòfic es caracteritza, sobre tot, per ser un seguit de propostes ètiques. Això té sentit ja que quan tot el saber i tot el coneixement trontolla, no té sentit parlar de ciència, de política o de com arribem a conèixer, ja que tot està basat en principis incerts (recordem els cinc trópos de l’escepticisme). Ara bé, sí podem parlar d’un cert posicionament ètic davant aquesta incertesa. Uns i altres ens faran, doncs, propostes ètiques destinades a sobreviure una situació angoixant. Tot això succeïa a Atenes. Però a l’altra banda de la Mediterrània, a Alexandria, uns homes plens d’esperit científic, protagonitzaven l’altre vessant de l’hel·lenisme. Amb el suport dels governants, aquest grup del que diríem ara científics, van convertir Alexandria en la capital de l’activitat científica. Mort Alexandre, el seu general Ptolomeu es va quedar la part d’Egipte i va fundar una dinastia: la dels ptolomeus. Degut a l’excel·lent situació geogràfica d’Alexandria, aquesta es va anar poblant de grecs, egipcis i jueus. Molt aviat va ser un important port comercial. A la seva illa de Faros s’hi instal·là una enorme foguera que cremava dia i nit per guiar els vaixells en la seva aproximació a port. De fet, Alexandria va esdevenir el nou centre de la cultura grega, però un centre que es va ocupar més de les qüestions científiques que no pas de les filosòfiques. Un dels descendents del general Ptolomeu, Ptolomeu Soter, va fundar el Museu o casa de les Muses, la primera institució realment similar a una universitat moderna. No era un museu com l’entenem avui en dia, sinó que era una gran biblioteca amb còmodes sales d’estudi, laboratoris de dissecció d’animals, jardins botànics, jardins zoològics, observatori astronòmic, etc. El Museu va ser destruït per un incendi l’any 48 a.C, durant el setge de Juli Cèsar a Alexandria. En el moment del desastre comptava amb més de 700.000 llibres. Va ser reconstruït, però mai va tornar a ser el que era. Els segles posteriors van ser dedicats més a recopilar i recuperar que no pas a la creació científica. L’any 390 d.C. i per ordre d’un bisbe fanàtic, van ser destruïts altra vegada bona part dels llibres. I finalment, l’any 641, els musulmans van arrasar amb el que quedava de la Biblioteca. El Museu disposava de quatre departaments: literatura, matemàtiques, astronomia i medecina. Més tard n’aparegué un de filosofia, però al Museu, controlat financerament pel govern, no li agradava massa les discussions filosòfiques ni polítiques, amb el que mai va arribar a ser un departament important.

Filosofia.

28

5.5.

De fet, l’activitat intel·lectual del Museu seguia bastant el funcionament del Liceu aristotèlic. Els seus fundadors es van inspirar en Aristòtil, però només es van inspirar, ja que sens dubte, aquell hagués preferit un departament de Lògica abans que un de Matemàtica. Al Museu es llegia força a Aristòtil, però més aviat els textos científics i empírics del filòsof que no pas els seus textos filosòfics. A més van abandonar totalment el principi teleològic fonamental en el pensament d’Aristòtil (recordem que la teleologia és aquella forma de pensament en la que tot té una finalitat) L’hel·lenisme científic va posar l’èmfasi en el saber matemàtic. Figures importants han passat a la història: Euclides o Arquímedes en són un exemple. Però també va gaudir d’importants astrònoms, físics i enginyers o metges. Aquí procurarem saber alguna cosa dels més importants. 5.4.1. Euclides d’Alexandria: • Euclides (330 – 270 a.C.) matemàtic educat a l’Acadèmia de Plató, va ser el primer director de departament del Museu. La seva tasca ha estat reconeguda al llarg dels segles, de manera que la seva obra Elements de Geometria ha estat fins el segle XIX, llibre de lectura obligatòria a les escoles i universitats. Va compilar tot el material matemàtic existent des de els pitagòrics fins el seu temps, ordenant-lo i fent una clasificació coherent. • Euclides, entre altres coses va afirmar que tots els teoremes de la geometria són deduïbles a partir de 10 axiomes.(en aquella època era qualsevol proposició evident que tothom admet sense que calgui demostració). Els cinc primers són comuns a totes les ciències, però els altres cinc són propis i exclusius de la geometria i l’autor els anomena postulats. Per exemple, el cinquè axioma, que és comú a totes les ciències afirma que el tot és més gran que la part. Aquesta afirmació és totalment axiomàtica ja que, quan pretenem explicar que, per exemple, una col·lecció de llibres és més gran que un dels llibres, ja assumim la premissa de forma inconscient. • La presentació de la geometria com un seguit de proposicions axiomàtiques ha animat a altres ciències a proposar els seus propis axiomes per tal de sortir de carrers sense sortida. Així, aviat altres branques de les matemàtiques han proposat els seus axiomes. 5.4.2. Arquímedes: matemàtic, físic i enginyer: • Arquímedes (287 – 212 a.C.) matemàtic, físic i enginyer. Podem afirmar que va ser el primer científic preocupat per l’aplicació pràctica dels descobriments de la ciència. Com a matemàtic es va dedicar sobre tot a la geometria. Com a físic, se li atribueix la invenció teòrica de la palanca i el seu famós principi (un cos sòlid submergit en un líquid experimenta una força que l’empeny cap amunt igual al pes del líquid que desplaça), a més d’altres descobriments. Com a enginyer s’atribueix a Arquímedes la invenció de la catapulta, i d’un sistema de miralls còncaus que dirigits contra les veles de les naus romanes, concentrava la calor del sol i les incendiava. Altres invents són, per exemple, una hèlix per extreure aigua dels rius. • Els descobriments i invents d’Arquímedes seran una de les bases de la ciència del Renaixement i de la ciència moderna. La filosofia hel·lenística a Roma: Roma sempre va ser receptiva a la cultura grega, de manera que molt abans de la conquesta romana de Grècia, el poble romà ja havia mostrat el seu interès pel pensament i la filosofia gregues. 5.5.1. El procés d’hel·lenització: • Algunes de les escoles hel·lenístiques es van implantar amb força a Roma: 1. Escoles epicúries: A la fi de la Roma republicana, cap al segle I a.C., l’epicureisme gaudia de forta influència a la societat romana. 2. Escoles escèptiques: Més o menys a la mateixa època, Ciceró (106 – 43 a.C.), conegut orador, va adaptar al llatí la filosofia hel·lenística. Més tard, al segle II, Sext Empíric (sobrenom que li ve de que, com a metge, preferia, al contrari que els seus companys de professió, experimentar i observar els fets abans que emetre judicis carregats de dogmes) va reformular l’escepticisme. 3. Escoles estoiques: L’escola estoica va ser la que va tenir més arrelament a Roma, produint pensadors brillants que han passat a la història com Sèneca o Marc Aureli (època imperial) 5.5.2. Sèneca:

Filosofia.

29

concretament de la filosofia estoica. Sèneca també parlarà de la importància de les bones amistats. barreja de diversos corrents. i mentre som esclaus de les nostres passions.) és un nom propi dins la història de la filosofia i. i com a conseqüència. no podem ser lliures ni feliços.• • • • • • • • • Luci Anneu Sèneca (4 a. un gran escriptor i un bon filòsof. La felicitat rau en l’encontre personal i íntim amb un mateix. tots som part de Déu. – 65 d. De les seves obres en podem destacar De la brevetat de la vida. sinó la persona normal i corrent que ara en diríem del carrer. al gènere humà en la seva globalitat. Aprendre i conrear la filosofia es cabdal per tenir èxit en una empresa d’aquest tipus. Sèneca no va proposar una gran teoria ètica. De la constància del savi. Filosofia. I aquesta és l’arrel del seu pensament: el filòsof ha de ser educador del gènere humà. La seva pretensió és educar el caràcter de les persones. Ser savi no és lliurar-se a la contemplació absoluta. Sèneca fa un convit a la serenor d’esperit per a alliberar-nos de les passions esclavitzants. alhora que defensava el dret de les dones en rebre la mateixa educació que els homes. Fins i tot va exercir de senador durant el període de Tiberi i ministre en el govern de Neró. I el seu objectiu no és l’altre savi. Aquesta concepció ens porta a considerar les persones iguals. així com les lluites de gladiadors.C. I no es tracta d’un camí fàcil.C. però la felicitat només s’aconsegueix mitjançant la llibertat. però va passar la major part de la seva vida a Roma. sinó que cal tenir contacte amb el món de les persones i tenir un esperit cosmopolita. Sèneca es va manifestar contrari a l’esclavitud. De la tranquil·litat de l’ànima. o millor dit. De la felicitat. Va ser un gran orador. 30 . De la clemència i altres tractats de ciència i de física. Es va mostrar admirador del pensament d’Epicur i la seva visió pràctica de la filosofia. A base de força de voluntat podrem aconseguir aprendre a viure conforme a la natura i a través de la raó. Sèneca destaca per un estoïcisme eclèctic. és adir. Sèneca manifesta que la recerca del poder i les riqueses no ens porten a la felicitat. Va néixer a Còrdova. i alhora religiós. La raó d’aquesta democratització de la filosofia és perquè Sèneca considerava que tots som part d’un mateix cos. sinó més aviat una guia moral a través de les seves obres.

Les tropes visigodes amb Alaric al front entren i saquegen Roma. • El pensament romà podia conviure perfectament amb una multitud de déus. • És en aquest ambient confús i distès. fruit del repartiment entre els dos fills de l’emperador Teodosi: imperi occidental. de manera que cada individu podia salvar-se i renéixer com ho feia el seu déu. El sistema imperial va perdurar fins el segle III.C. posteriorment. • Els esclaus arribats d’Orient. • Pel que fa als diversos sistemes polítics que va tenir Roma al llarg dels segles. Aquest contacte íntim.1. quan es va destronar l’últim rei etrusc i es va instaurar un règim polític. La religió oficial. El seu pensament establirà el marc conceptual dels propers 1000 anys 6. juntament amb els legionaris llicenciats després de llargues estades a terres orientals n’eren els transmissor d’aquestes noves religions. a on una sola persona –l’emperador– tenia poders absoluts. i tenen com a tret comú que el déu o déus mor i reneix renovat d’una manera similar a com ho fa la natura en les diferents estacions. • Sant Agustí. A mida que es van expandir i van conèixer altres cultures. 31 . Roma: • Ens havíem quedat veien a Roma com el centre occidental de la cultura i la filosofia. la corrupció i la inestabilitat seran la nota dominant. Les religions orientals a Roma • Roma es va caracteritzar quasi sempre per una certa curiositat religiosa. La ciutadania romana deixa de ser un privilegi d’algunes famílies romanes. d’un inicis tolerants. serà el segle d’or de l’imperi romà. el cristianisme. • L’any 410 succeeix el cop de gràcia. i passa a ser una condició general de qualsevol persona de l’imperi.1. Parlem dels segles V. al llarg del qual l’imperi romà va caure i es va fragmentar.2. i sense necessitat de cap ingerència externa. sinó que una més de les que s’adorava era el mateix emperador. • Al segle IV. Era l’època de la Roma Imperial.C. en distingim 3 grans períodes: Monarquia: un sistema monàrquic que va funcionar des de els inicis de la Roma etrusca. ja que el politeisme formava part de la seva gènesi religiosa.i va donar pas a l’Imperi.6. massa freda i distant no captivava les ments del poble. o a Mitra (origen siri i persa respectivament).1. • En aquest segle III. • Les fronteres eren contínuament violades pel pobles germànics (els famosos bàrbars). posa i treu emperadors al seu gust a canvi de favors i prebendes. República: aquest nou règim va donar ple poders al Senat. Això fa que es desdibuixi el concepte de ciutadania romana. el proper autor que tractarem com a representant del corrent anomenat Patrística. La Crisi de la República: succeeix l’any 30 a. conscient del seu poder. • Aquests últims van ser una gran descoberta –per diferent– pel poble romà. Introducció històrica: 6. es va passar ràpidament a una situació de repressió i prohibició violentes. carregat de valors nobles no era rival a la fredor dels cultes oficials a divinitats creades per encàrrec. la seva mitologia es va anar adaptant i modificant. Mai més es tornaran a juntar. amb capital a Roma i imperi oriental amb capital a Constantinoble. Però a finals de l’època republicana. resultava del tot incompatible amb una societat a on no només hi havia una infinitat de divinitats. • Aquestes noves religions van tenir una ràpida acceptació entre les classes més baixes de la societat. Roma va patir una forta influència de les religions orientals provinents dels contactes de les conquestes d’Alexandre. serà testimoni intel·lectual de la caiguda de l’imperi occidental. quan l’exèrcit. Cultural i conceptualment eren molt diferents. • Aquestes religions orientals reben el nom genèric de mistèriques. • D’aquesta manera podem saber que al llarg del segle III es va retre culte al Sol.C. l’imperi es parteix en dos. • Aquestes religions oferien un contacte íntim entre el mateix individu i el déu. IV i III a. • Era evident que una religió a on només es donava culte a una divinitat. El segle II a.C. Filosofia Medieval: Patrística: 6. • Així podem veure com el contacte amb Grècia va hel·lenitzar els déus romans. Així. No va passar el mateix amb altres religions monoteistes arribades de fora: el judaisme i. El judaisme i el cristianis- Filosofia. fins l’any 510 a.1.

calia diferenciar-se bé de la resta. mentre que el cristià és enemic de l’error. tot s’acabaria. 32 . adaptar el llenguatge filosòfic grec. i perdonar fins i tot els enemics suposa una gran diferència amb l’esperit guerrer i venjatiu de la cultura imperial romana. El pensament cristià • El cristianisme presentarà un altre tipus de problemes i. Rebutjaven també la vida militar i propugnaven l’amor entre els éssers humans. I malgrat l’ésser humà és fet a imatge i semblança del seu Creador. a la nova realitat religiosa i moral. permetria d’evitar interpretacions incorrectes i herètiques. La Patrística: Els primers pensadors cristians es van proposar fer entendre el missatge bíblic del Nou Testament. La raó no serveix per a res relacionat amb la religió. alhora. tot pensant que un cop mort el cap de la secta. als pobres i esclaus. Calia. afirmava que darrera les paraules i conceptes de molts filòsofs. • Certament la novetat del cristianisme era el missatge alliberador que s’adreçava. i negant el concepte de Parmènides segons el qual res no es pot crear del no-res. D’aquesta època és la famosa frase Credo quia absurdum (crec perquè és absurd).1. • Degut també a les magnífiques vies de comunicació imperial (tots els camins porten a Roma).3. i una nova ètica (visió de la moral). com el més brillant pensador d’aquesta època i que configurarà el pensament de pràcticament tot el període medieval. i això era inadmissible pels romans. cosa que xocava de front amb la concepció bel·licista i conqueridora del l’imperi romà. Aquesta distinció permetria diferencia correctament raó i fe. es presenta d’una forma més innovadora que farà que aviat pensadors reflexionin sobre ell. hi havia molta veritat cristiana. el cristianisme primigeni va fer les seves pròpies aportacions. tret fonamental. I el període en el que van dur a terme la seva tasca s’anomena Patrística i va des del segle II fins al segle VIII. una nova antropologia (visió de l’ésser humà). • El cristianisme aviat va calar en moltes ments obertes i inquietes. de manera que a nivell filosòfic. la tònica general va ser la de una cohabitació violenta i mal resolta. El filòsof era amic de l’error. I no només això. però un déu únic és intolerable. especialment. Pel pensament cristià. • Els cristians menyspreaven les castes socials. Teologia: El monoteisme cristià aporta una gran novetat. en conseqüència. Dins la Patrística podem distingir dos vessants o corrents: Patrística llatinooccidental: A on la tesi dominant era la d’enfrontament amb la filosofia. els següents pares apologetes es van dedicar a formular conceptualment el pensament cristià. base fonamental de la cultura romana. Després d’haver de fer aquesta tasca de defensa. una nova teologia (visió de déu). També els coneixerem com a apologistes o defensors del cristianisme i molts d’ells eren intel·lectuals convertits que van argumentar en contra de les creences paganes i de les interpretacions errònies i. als dèbils. per a ells. nom que prové del concepte grec gnosis –coneixement–. És un plantejament diferent al politeisme romà i al monoteisme jueu. En mig d’un allau de religions i propostes morals. i els membres de la qual afirmaven que el coneixement és més important per a la salvació que la fe. herètiques. Un missatge d’aquest tipus té una força que els polítics romans i jueus que van assassinar Crist no van saber calcular. la influència platònica provoca que l’ànima sempre sigui la part més noble de la persona.2. llenguatge del pensament per excel·lència. 6. • Si bé és cert que hi va haver alguns períodes en que l’imperi va ser tolerant amb la religió cristiana. Una de les heretgies que van haver de combatre va ser la del gnosticisme. doncs. Cosmologia: Rebutjant la concepció cíclica dels grecs quan afirmen que el món va tenir un inici i tindrà un final. ja que els cristians afirmaven que Déu creà el món del no-res. donant una nova cosmovisió (visió del món). Entre els representants d’aquest corrent trobarem el nord-africà sant Agustí (354 – 430). Més tard veurem com sant Agustí revaloritzarà el paper de la raó. me van xocar frontalment contra el sistema polític de l’imperi. Aquests pensador cristians s’han anomenat els Pares de l’Església. el temps és lineal i no cíclic. sinó que a més. Antropologia: L’ésser humà (tots els éssers humans sense distinció) és fill de Déu. un Déu que és alhora tres. Ètica: El deure d’estimar-se els uns als altres. Patrística grecooriental: Més conciliadora amb la filosofia. Un déu més no importa.6. un esclau valia tant com un patrici. Alguns pensadors d’aquest corrent van caure en el risc de ser condemnats per heretges per ser massa con- Filosofia. els cristianisme es va propagar amb molta rapidesa.

Sobre tot perquè aquests no creuen en la intervenció de la voluntat divina sinó en una relació de necessitat entre Déu i la Natura. ens explica que va passar una època de pensament neoplatònic. a on obrí una escola. • La seva obra està a cavall entre el món antic. Agustí es va preocupar molt d’utilitzar termes clars i. es va fer adepte de l’escepticisme. però que després va entendre la gran diferència entre el cristianisme i el neoplatonisme. 6. a l’Àfrica romana. es va convertir al cristianisme. Raó i fe: • Agustí es preguntarà com arribem a conèixer. Lluny queden els grans sistemes filosòfics de Plató i Aristòtil. • En la seva obra Confessions. • Fruit d’aquestes reflexions afirmarà la possibilitat d’un coneixement sensible. però són cecs alhora d’emprendre l’autèntic camí.6. de nivell inferior. • Agustí afirmarà que l’acte de creació no és un acte necessari. • Agustí va morir l’any 430 quan els vàndals assetjaven la ciutat d’Hipona. D’aquest període i aquest corrent és l’afirmació de que la filosofia és subordinada i depenent de la teologia. La raó 33 Filosofia. Agustí continuarà preguntant-se pels límits i possibilitats del coneixement. Fill d’un home pagà i una dona cristina (la futura santa Mònica). Malgrat la validesa dels plantejaments hel·lenístics.1. Agustí es preguntarà si per arribar a aquest coneixement calen algunes aptituds intel·lectuals extraordinàries o amb la fe n’hi ha suficient. I ens explicarà el seu pas per les doctrines equivocades del maniqueisme i de l’escepticisme.3. neixent. Això va fer que el petit Agustí creixés en mig de dos móns religiosos diferents. Com molts dels seus contemporanis. però que totes dues capacitats ens ajuden en el coneixement superior. Però potser el valor real de la seva tasca intel·lectual rau en l’esforç per conciliar cristianisme i filosofia.2. recordem que són pensaments molt individuals i gents prometedors. fresc. • Posteriorment va abandonar aquesta secta. sinó un acte de l’amor infinit de Déu. • Fruit d’aquesta preocupació. • En la construcció d’un sistema de pensament cristià. L’aparició del pensament cristià. després de sentir vàries vegades diversos discursos de sant Ambròs. Sant Agustí: Recordem que ja havíem dit que sant Agustí va ser testimoni intel·lectual de la desfeta de l’imperi romà. en el que crea la realitat des del no-res. La ràpida degeneració de la vida política i pública romana. D’aquest període li quedarà clar que el mateix fet de dubtar de les coses ens dóna una important certesa: l’existència d’un jo que dubta. Alhora no hi ha a penes cap interès per la ciència. molt similars en alguns plantejaments al cristianisme. siderats amb el paper de la raó. desapareixent.3. jove. Aquests tipus de coneixement ens els donen els sentits. Si m’equivoco és que existeixo. . • Però la pregunta important que es fa Agustí es com s’arriba a conèixer les realitats fonamental.3. afirmarà el pensador africà. 6. • En la seva etapa cristiana. • En un principi va acaronar les idees neoplatòniques. • Va passar uns anys treballant com a professor a Cartago i posteriorment es va traslladar a Roma. • Més endavant va ser ordenat sacerdot i més tard bisbe d’Hiponam ciutat del nord africà. Defensaven un dualisme molt rígid. però l’autèntic canvi radical va esdevenir quan. alhora. Aquesta obra és resultat d’uns factors confluents: La filosofia havia degenerat. • Agustí afirmarà que el problema dels filòsofs és que molts d’ells veuen el Cim al que han d’arribar. home pragmàtic i lúcid reconeixerà que raó i fe pertanyen teòricament a àmbits distints. • Agustí. ple d’il·lusió i novetats i amb un missatge de salvació per a tothom. Introducció biogràfica: • Va néixer l’any 354 a Tagaste. encara que en el seu pensament sempre romandrà un rastre d’un cert maniqueisme. i que ens donarà coneixement sobre les coses d’aquest món. No oblidem que era el llenguatge de la ciència. • Als 19 anys es va fer adepte de la secta maniqueista: Mani i els seus seguidors afirmen que hi ha dos principis en permanent lluia: el bé i el mal. i el món medieval. extrets de les filosofies imperants. es va esforçar en diferenciar-se i distingir-se de doctrines neoplatòniques.

Agustí donarà un nou sentit a l’amor cristià quan afirma i demostra que és l’amor a la veritat el que fa que el cristià que pensa i el filòsof creient són una mateixa persona. • La raó ens prepara per a la fe i aquesta orienta i guia la raó. la que lliga l’ànima al temps. No obstant. al menys amb els coneixements de l’època. Això és una descarada platonització del cristianisme. sinó que va ser creada per Déu. Afirma que al mateix temps en què Déu va crear el món. aquest amor a les veritats abolutes. compost d’ànima immortal i cos mortal. • Aleshores sorgeix la qüestió: si totes les coses del món són creació de Déu. i el futur amb Filosofia. en certa manera. i cerquen la veritat eterna). I hem de recordar que l’amor era també un dels conceptes cabdals de Plató i. més que ser el reflex d’una idea de Déu. Fruit d’aquest pensament afirmarà: entén per creure. en una relació íntima i que no s’ha de separar. sap que el mal és una realitat al món. Agustí explica la concepció trinitària de Déu. l’ànima té tres parts o capacitats: entén (és intel·ligent). A partir d’aquestes idees. • L’ànima no ha existit sempre. són també models perfectes de creació. ja que Agustí. I degut al pecat original. Abans de la creació del món no existia el temps (explicar el conte de Borges del cargol de mar i el nàufrag). de Plató i els neoplatònics. I el futur només té sentit com una projecció o imaginació del present. Al final de tot.4. 6. el mal i les coses dolentes no són pas creació de Déu. és a dir. L’ésser humà segons el pensador és també un model dualista. dirà Agustí). ¿també és creació de Déu? • I aquí Agustí tornarà a fixar-se en una resposta típicament neoplatònica: el mal. a on conflueixen raó i fe. Després venen els cossos i els objectes. el mal no és ésser. I és aquesta última capacitat de recordar. amb les idees jueves i cristianes de la creació i finitud del món. en l’últim lloc de la jerarquia. Déu no està sotmès al temps. ja que és al nostre interior a on estan les llavors de les veritats eternes. Ho fa tot dient que el que és etern són les idees. Amb aquesta tendència natural no hi ha res a fer. home pragmàtic. En el nivell immediat inferior s’estan les ànimes (que no ocupen espai. acabarà dient que només existeix el present. • Explicant les característiques de l’ànima.ajuda a tenir fe i no és incompatible. les coses dolentes i el mal en general. té voluntat i recorda.3. tancada i dominada pel cos. mentre que la realitat és creada i tindrà un final. Fins i tot el mateix Agustí sembla adonar-se que sovint es fica en paranys intel·lectuals de difícil resolució. 6. I aleshores tot torna a quadrar: només l’ésser és creació de Déu. a on a dalt de tot s’hi està Déu. • Sobre el temps. Si Déu és Déu Pare. sobre tot un autor anomenat Plotí. Les idees de Déu. • L’explicació del temps segons Agustí. 34 . • El món. Explicar conceptualment el temps és una tasca que s’ha fet relativament fa poc. l’ésser humà estaria condemnat. O al revés. La realitat és contingent (és a dir. • L’amor a la veritat és l’autèntic motor que ens durà per aquest camí cap a les veritats absolutes. és la absoluta mancança. creu per entendre. • Agustí també tendirà a harmonitzar el concepte oriental del món (etern i cíclic). Aquesta relació explica el per què l’ésser humà té una tendència natural cap al mal. apareix el mal. ni el passat són realitats. és quan Déu cera tota la realitat. la realitat en Agustí té un ordre jeràrquic. O millor dit. però sí temps. també va crear el temps. La importància de les coses del món rau en l’exemple que donen de la idea perfecta quer té Déu d’allò. • Agustí també parlarà del temps. és a dir. Fill i Esperit Sant. precisament. El passat només existeix en funció del record del present. és creació seva. i ni el futur. En conseqüència. Déu i el món: • Déu posseeix totes les idees perfectes de la realitat del món (similar a les idees de Plató). és una mostra del gran esforç intel·lectual del filòsof medieval. la fe és la via segura. Tan sols existia el Déu etern i immutable (Plató). una cristianització de Plató. no necessària). i si no fos per la gràcia divina. La intercessió de la gràcia divina ens dóna una oportunitat de salvació. Però el descobrir-les només li serà possible mercè a una intervenció divina (il·luminació. L’antropologia d’Agustí: • L’antropologia d’Agustí també serà.3. De manera que l’ànima vincula el passat amb el present. segons Sant Agustí. I el camí s’ha de començar per una experiència interior. hereva del platonisme. l’única que garanteix arribar a la fita.3. • El coneixement superior és el de les veritats eternes. que en el cas de Plató rauen al món de les idees. el no ésser no prové de Déu.

• Es tracta d’una visió lineal de la història. • En resposta a aquesta argumentació. Quan aquesta va caure. Però cal saber que es tracta d’una capacitat afeblida pel pecat original. doncs. És la capacitat de prendre decisions amb llibertat. Però l’autèntica Ciutat de Déu roman invisible des del nostre món. la felicitat. La lluita interior que anomenem càrrec de consciència. és l’Estat. 35 . la bona. a on dóna raó d’una concepció cristiana de la història. ¿Com podem considerar-nos. sempre es tracta d’una idea abstracta i que no es correspon a cap realitat. Però és evident que aquests plantejament només és coherent si donem per cert que no té sentit premiar o castigar si no som lliures d’actuar. sobre el lliure albir. • La importància d’aquesta idea. • Parlant precisament sobre la llibertat. a on critica a aquells qui argumenten el retorn als déus pagans. Aquesta obra serà una de les més llegides a l’Edat Mitjana i constitueix un magnífic tractat sobre les relacions Església / Estat. i depenent dels nostres actes tindrem un premi o un càstig. però. I no es pot veure quins seran els elegits. Degut a la tendència natural cap al mal. en conseqüència. és l’Església. cal conèixer els dos tipus de llibertat dels què ens parla Agustí: La libertas o màxima llibertat: és l’anhel d’estimar el suprem bé i aconseguir. • Cal deixar ben palès.el present. simbolitzada per Roma o Babilònia. El Bé suprem s’identifica amb Déu. Però per altra banda recordem que l’ésser humà ja està condicionat en néixer pel pecat original que el porta inexorablement cap al mal. però si s’estima més a ell i les coses terrenals que a Déu. aquest home pertnayerà a la ciutat terrenal. El liberum arbitrium o lliure albir. i es va convertir en la obra més important del filòsof. la dolenta. I afegeix: un home pot pertànyer a l’Església i. Amb la gràcia divina. Agustí planteja la paradoxa fonamental: Per una banda el cristianisme ens planteja que al final de les nostres vides terrenals. Filosofia. és a dir. oposada a la visió cíclica dels grecs. • Al nostre món. • Un altre tema que Agustí tractarà de forma brillant. ambdues ciutats estan barrejades i llur seguidors conviuen en una constant lluita. i que serà tema recorrent en tots els pensadors cristians. el liberum arbitrium esdevé libertas. si no el que hi ha subjacent en aquesta idea: la ciutat de Déu. la lluita interior entre fer el bé o fer el mal. És a dir. el tema quedarà obert per a la discussió filosòfica posterior. Si l’Estat vol ser bo. El concepte de la història: • Recordem com Agustí havia estat testimoni de la caiguda de Roma. Agustí escriurà una de les seves obres més importants: La Ciutat de Déu. I a partir del seu plantejament. Estimar i voler Déu és el màxim grau de llibertat (libertas) al què pot aspirar l’ésser humà. és l’única cosa creada que té consciència de la seva temporalitat.5. ciutat de llum celestial i simbolitzada per Jerusalem. a més. no és la formulació en sí. per haverlos donat l’esquena a favor del nou Déu del cristianisme. només amb la intercessió de la gràcia divina l’ésser humà serà capaç de triar el bé. que quan Agustí parla de les dues ciutats. va transcendir la primera intenció de contestar els pagans. mentre que la ciutat terrenal. responsables dels nostres actes? • D’aquesta paradoxa parlarà Agustí en la seva obra De libero arbitrio.3. és a dir. i la ciutat de la foscor terrenal. l’Estat ha de seguir els principis de l’Església. és la viva imatge de la lluita entre les dues ciutats.. es van alçar moltes veus dient que era una venjança dels antics déus. s’ha de sotmetre a l’Església. L’ànima. 6. • La història de la humanitat es pot resumir en la història de la lluita entre dues suposades ciutats: la Ciutat de Déu. és a dir. serà el tema de la llibertat humana. • A mesura que aquesta obra es va anar completant.

és a dir. Època que sovint els historiadors havien qualificat de pas entre la creació filosòfica de l’antiguitat. Sant Agustí no va entrar en aquesta demostració: a la seva època es donava absolutament per certa l’existència de Déu. carregada de foscor i obscurantisme. 36 Filosofia. el pensament es farà més exigent i intentarà de demostrar l’existència de Déu a partir de raonaments.7. Cert és que els immediats segles després de la caiguda de Roma es poden caracteritzar com a obscurs. Però en filosofia. a la Gàl·lia. podem parlar de l’Edat Medieval ja des de la caiguda de l’imperi Romà. El seu pensament ens parla d’una defensa i valorització de la raó. Introducció filosòfica: • Bé és cert que a nivell historiogràfic. Hi ha un seguit de temes recurrents al llarg de tota la filosofia medieval que cal anar centrant: 7. aquest fou també un dels temes més recurrents. Temes recurrents: • La relació entre raó i fe: Ja hem vist que des de Sant Agustí. hi havia implicats l’autèntica relació entre Església i Estat. La qüestió no era simple. Joan Escot entrarà sovint en el conflicte entre la fe i la raó. • En qualsevol cas. Per contra a Orient es van preservar més les obres d’Aristòtil. les illes britàniques. Ara bé. L’Islam. Joan Escot es va traslladar de la seva Irlanda natal. no es van veure tan durament afectades i colpejades. bé de d’Aristòtil. aquest tema serà un dels temes centrals que més discussions filosòfiques s’endurà. • En aquest context. Actualment l’Edat Mitjana es veu com un llarg període molt poc homogeni i. i que Sant Agustí no és pròpiament dit un autor medieval. el món celestial tenia les característiques contràries. • En caure l’imperi Romà. • Els universals: a nivell filosòfic es va parlar bastant sobre el que avui en diríem conceptes genèrics. i segle a segle. Europa hagués tornat als seus orígens de pensament: el món clàssic grec. • Intent de demostrar racionalment l’existència de Déu: A mesura que el mil·lenni avançava. D’aquesta manera veurem com a la fi de l’Edat Mitjana.1. després de la desfeta. Plató gaudirà de més influència que Aristòtil. però al llarg d’aquests 1000 anys. Diríem que. En aquest llar període. assistirem al naixement d’escoles i universitats. o més purament filosòfic. • Joan Escot Eriúgena (810 – 877).1. i s’adopti un punt de vista més històric. sinó més aviat un precursor o iniciador de la filosofia medieval. • La llibertat humana: Un altre dels temes recurrents des de Sant Agustí. depenent de l’època i la situació. sí força variat i interessant. la part no continental de l’imperi. Però a mida que avancen els segles. ja que al darrera de la resposta. l’Edat Medieval es presentava com una època de transició (el mateix nom ho indica). . A Occident. hi ha autors que defensen que la filosofia medieval comença amb l’Escolàstica. En un sentit més filosòfic. • La relació entre el món celestial i el món terrenal: Al principi del mil·lenni. La cultura romana. li tocava resignar-se a ser una època de compilació i recull de obres per a la posteritat. Al llarg del seu ensenyament.2. direm que es va passar d’una concepció força platònica a una altra més propera a Aristòtil. Introducció històrica: Fins no fa gaire. en canvi. i gràcies a la observació hom podia aprendre. autor irlandès. Un universal o un concepte genèric seria aquell que ens permet designar tot un col·lectiu. la raó s’anava afermant i no perdia terreny davant la fe. i es va posar a ensenyar a la cort d’un net i hereu de Carlemany. cal parlar d’un autor com a precursor de la filosofia escolàstica. però provarà de donar una explicació racional amb el seu sistema filosòfic. Però a aquesta etapa de 1000 anys. Això vol dir que. Al pas dels segles. abundava la idea de que el món terrenal era contingent i summament temporal. Aristòtil va arribar a Europa a temps per a que Sant Tomàs l’incorpori al cristianisme. Per contra. Filosofia Medieval: Escolàstica: 7. de la mà dels neoplatònics primer. i la creació que ens arribarà de la modernitat. Del món terrenal. es diu que és qui va començar una nova etapa creativa en l’entorn de la filosofia. i gràcies a la cultura islàmica. aquesta concepció tan negativa del món terrenal va anar canviant. 7. en aquella època es va discutir bastant sobre el caràcter i la implicació d’aquests conceptes universals. hereva de la cultura grega i tota la barreja de factors culturals que hi confluïren. Es tracta de Joan Escot Eriúgena. també forma part d’aquesta barreja i no hem d’oblidar que van ser els hereus de tota la ciència alexandrina. El terme ésser humà ho és. d’alguna manera. l’herència del pensament bascularà bé des de Plató.1. es van mantenir més estables que al continent europeu.1. Joan Escot creu en les veritats revelades. i la versió cristianitzada de Sant Agustí.

Així doncs. De Déu sorgeix la natura i a Ell hi torna. La qüestió dels universals: • Ja hem explicat en la introducció que el tema dels conceptes universals havia estat motiu de moltes discussions i moltes escrits. Recordem-ho: Plató: els conceptes universals són les idees perfectes que tenen existència pròpia i són causa de la realitat contingent. • Els Escolàstics no es van dedicar a buscar la veritat. Cada un dels homes. a tot l’imperi carolingi (l’imperi romà d’occident) es va donar la formació sociopolítica que anomenem feudalisme. perquè afirma l’existència real de les idees.2. l’economia i l’estructura jurídica i social de la major part dels països d’occident. • Filosofia.2. qualsevol la tenia al seu abast. L’Escolàstica: 7. Són conceptes que només existeixen dins la ment del qui els pensa. els escolàstics no buscaran. els pro i contra se centraven sobre temes de la Bíblia. Els universals són simples noms inventats per l’ésser humà per designar una pluralitat de coses individuals amb qualitats semblants. estem utilitzant un concepte universal. i mai sobre observacions empíriques fruit d’una anàlisi oberta. Inicis de l’Escolàstica: • L’any 989 s’instaurà la Pau de Déu i així. El seu nom ja ens indica el seu origen: nasqué en les escoles fundades per Carlemany i es desenvolupà plenament al llarg del segle XI. La seva visió de la natura és quasi panteista. • Cada vegada que utilitzem el terme home. ho fan com a idees abstractes dins les nostres ments. Aristòtil: les idees universals són una producció de la nostra ment quan copsem la forma (matèria i forma: aquesta última és la que fa que una cosa sigui el que és) de l’objecte. que mantenien una relació de vassallatge amb el senyor. doncs. Una de les obres més importants d’Escot és un tractat d’aire neoplatònic sobre la natura i la creació. D’acord al nominalisme no existeix la humanitat que tan sols és una paraula. A partir de cada cas particular. o qualsevol altre d’aquest tipus. o cada un dels cavalls que veiem estan caracteritzats per la idea universal d’home i cavall. Però la cosa ve de més antic. ja que identifica Déu amb la natura. d’una filosofia cristiana la tasca de la qual seria endreçar de manera comprensible els dogmes que ja havien deixat per escrit els Pares de l’Església. la veritat. • L’Escolàstica és la filosofia que va néixer a les escoles monàstiques. Aquesta ja la tenien. • Un dels mètodes filosòfics més utilitzats per l’Escolàstica era el mètode de “pro et contra”. la seva realitat? • Aquesta qüestió va convertir el tema dels conceptes universals. podem establir una idea universal o genèrica. Aquesta forma social i política va configurar el món. I els filòsofs escolàstics van donar diverses respostes a aquesta pregunta: La primera resposta té un marcat caràcter platònic: els conceptes universals són substàncies separades dels individus singulars i amb existència pròpia i independent de l’experiència i la ment humanes. sinó que buscaran d’aprofundir en ella per mitjà de la raó. Així doncs. La veritat és la veritat sagrada de la revelació divina. o també anomenat el de “sic et non”. i és més. però aquesta idea universal no la veiem enlloc. cosa que implicava llargues i interminables discussions acuradament argumentades. • És en aquest paradigma cultural quan neix l’Escolàstica com a forma de pensament. que consistia a contraposar arguments a favor i en contra d’una determinada qüestió. en la pregunta pel tipus de realitat que hi ha al darrera d’una expressió universal.7. La segona resposta es coneix amb el nom de conceptualisme i afirmen que si bé els universals existeixen.2. sistematitzaran els continguts de la veritat sagrada mitjançant un mètode filosòfic. Aquesta forma de pensar s’ha anomenat dins l’Escolàstica el realisme. 37 . I també intentaran de rebatre amb arguments filosòfics aquelles possibles objeccions contra aquesta veritat que poguessin sorgir de la mateixa raó. Recordem el que he vist a la classe d’història: el senyor feudal garantia la seguretat i protecció d’un territori incloent tots els habitants del mateix. • I sobre quins temes anaven les discussions escolàstiques? D’acord al context cultural impregnat de platonisme i agustinisme. de la mateixa Bíblia o escrits d’autors anteriors. Quina és.1. en concret de Plató i Aristòtil i la seva concepció del que és un concepte universal. 7. • Per a aconseguir-ho. La tercera resposta és la posició nominalista la qual afirma que només existeixen les coses individuals i singulars. o cavall.2. Es tracta doncs. els conceptes universals estan a cada un dels objectes i coses a partir de la seva forma. mitjançant arguments.

1. • Uns posaven l’accent en la fe. • Va néixer a Aosta (Itàlia) en una família noble. Anselm distingeix entre el parlar de l’existència de Déu. pensador que veurem a continuació es va esforçar en fer aquesta demostració. • Sant Anselm iniciarà el que s’ha vingut a dir l’argument ontològic. que existeix. Tot existeix en virtut de quelcom. 7. La simple existència de coses bones ens fa induir l’existència d’una bondat general i única. L’existència de Déu: • Tot el pensament d’Anselm gira al voltant de Déu. de qualsevol ésser finit o infinit. Va passar de monjo a pare prior i a abat. Sant Anselm de Canterbury.2. ho demostrem amb les proves que hi trobem. 38 . i el parlar sobre la naturalesa de Déu. defensaven la importància de la raó per a entendre. de tal manera que se’l considera el primer veritable escolàstic.2. No hi ha dubte que existeix una grandesa a la natura que també ens fa pensar de l’existència d’una grandesa superior i única de on emana tota la grandesa de la natura. el primer ésser (o l’últim. 7. Durant els segles IX i X. Amb Anselm neix la teologia centrada sobre la raó. • Podem arribar a Déu a través de quatre proves. • Segona prova: rau en la idea de grandesa (no quantitativa sinó qualitativa). Els universals no tenen cap realitat al darrera. Ara bé. en la seva negació. • Tercera prova: no surt d’un concepte particular com les anteriors. Vida i Obres: • Anselm és el pensador més important del segle XI. Un altre tema molt important va ser l’esforç per demostrar racionalment l’existència de Déu. Anselm va romandre a Canterbury fins la seva mort el 1109. • Primera prova: tothom tendeix a apropiar-se de les coses que considera bones. Això implica que pel fet de tenir una idea. Es tracta d’un raonament que en direm a priori.3. I altres. com Escot Eriúgena o el mateix Sant Anselm. L’argument ontològic1: • El problema dels universals va ser un dels temes estrella de l’Escolàstica. Les obres més importants d’aquest període són: • Soliloqui (1076) • Col·loqui (1077) • El gramàtic (1078) • La Veritat (1078) • El lliure albir(1078) • El 1092 va anar a Canterbury i va acabar sent l’arquebisbe de la ciutat. que no hi pot haver res de més gran que Déu. Això implica l’existència d’una perfecció absoluta i única. és adir. sinó del mateix ser. ni en la realitat. Aquesta. o no hi ha res. Filosofia. Però entrat el nou segle XI. Això implica el reconeixement de l’existència d’una font originària de on ha sortit tot. Anselm està convençut que totes les persones tenien un fort sentiment de Déu. Tradicionalment. allò pensat ja existeix. • Quarta prova: els éssers tenen un grau de perfecció ascendent en jerarquia (des dels minerals fins a l’ésser humà). que rau en la idea de que l’existència de Déu es desprèn de la mateixa idea de Déu. i no hi ha res que hagi sorgit del no res. la cultura i tot el pensament s’havia quedat estancat quan no molt fragmentat. Tret d’un període d’exili a Itàlia. la més important de totes les ciències tractava de l’ésser en tant que és.3. Ara bé.3. primer ens posicionem i decidim que Déu sí existeix. Va ingressar en el monestir de Bec. comença a respirar-se un nou aire a Europa: • Monjo benedictí. O és així. la Filosofia Primera que després en vam dir Metafísica ha tingut al llarg del pensament filosòfic dos branques d’estudi fonamentals. Ni en la seva ment. 1 Ontologia: recordem que Aristòtil ens va presentar la seva Filosofia Primera o Metafísica. sinó que existeixen els mils de milions d’individus concrets. La segona branca que s’ha anomenat Ontologia.3. de manera que la raó s’havia de subordinar a aquesta. Anselm va entendre que havia arribat un nou temps. però no pas l’únic. a Normandia a on van transcórrer els millors anys de la seva producció intel·lectual. La primera s’ha dedicat a l’estudi de l’ésser en genèric. segons com ens ho mirem) ha estat Déu o un concepte equivalent. • Fins i tot els ateus reconeixen. s’ha dedicat més aviat a esbrinar l’ordre de dependència jeràrquic que sostenen els éssers. Sant Anselm de Canterbury: 7. i després.7. Són dos temes diferents.

No hi ha. Déu i l’ésser humà: • Les reflexions d’Anselm se centraran en aquest dos conceptes: Déu i l’ésser humà. Però també es va endinsar en el món de la producció filosòfica quan va argumentar sobre les relacions entre la filosofia i la religió. però està condicionat a viure en un món que. en conseqüència. • L’ésser humà coneix en la mesura en que els conceptes que es formen a la seva ment. Déu no escriu. Va ser a més. primer tenim la idea. • La realitat s’ha de correspondre amb els conceptes.4. són més semblants a la realitat existent. sinó exclusivament a la idea més gran: la idea de Déu. Raó i fe: • Anselm creu en Déu amb el cor. com la realitat s’explica a priori. 7. amb la nostra voluntat i amb la capacitat de perdre’ns i caure en el vici. Anselm contestarà dient que no es referia a qualsevol idea. • Averrois defensarà la teoria de la doble veritat. • Quan les seves obres van arribar a l’Europa cristiana. ¿Per a què conèixer allò imperfecte i contingent quan es té un coneixement perfecte i etern? En virtut d’aquest desconeixement.3. I aquesta rectitud no només depèn de l’intel·lecte. i el creient ho farà a través d’uns altres. Aquesta postura serà durament criticada per un autor posterior escolàstic i molt important: Sant Tomàs d’Aquino. i després intentem de demostrar-la. l’ésser humà és lliure. • Ha rebut el sobrenom del comentador. En cas contrari.7. Aquest filòsof argumentarà que de l’existència d’una idea no podem induir l’existència de la realitat que la representa. Va néixer a Cordova (1126 – 1198). Formen una parella perfecta: raó i fe. doncs. a més de ser desterrat de la seva ciutat. pels seus comentaris a les obres d’Aristòtil. és el model de la realitat. només n’hi ha una de veritat. metge. però la raó haurà d’estar dirigida d’acord a unes normes: una perfecta correspondència entre llenguatge. depenent de la intenció o l’apropament que es faci a la realitat sotmesa a estudi. sinó també de la voluntat. La seva defensa aferrissada de la filosofia. Què passa quan la filosofia ens dóna una resposta i la religió una d’altra diferent. • Per altra banda Averrois quan parlarà sobre temes antropològics. jutge. Però el filòsof buscarà apropar-se a ella a través d’uns mecanisme. el va fer caure en desgràcia. ens dirà que Déu no coneix cada ésser particular. ni marca el destí de cada ésser particular. una veritat filosòfica i una veritat teològica. • La fe és el punt de partida. van causar un fort impacte. • En conseqüència. i la raó ens dóna explicació de les qüestions de la fe. és regit per Déu. Altre cosa no ens faria els reis i reines de la creació. matemàtic i polític. el que ja sabem amb la fe. Però és una llibertat condicionada. És a dir. La lògica i el món han d’estar d’acord. Però això té una implicació forta: pensar equival a admetre l’existència.1. No es tracta d’un defecte o una limitació. globalment. Aquest és el seu programa: aclarir amb la raó. sobretot. Uns les van defensar amb força. Som lliures en la mesura en que fem us de la bona voluntat per a obrar amb rectitud. .4. Aquest diran que l’existència d’una idea no és raó suficient per a l’existència real. la paraula divina és la mesura de les coses. 39 • Filosofia. Anselm vol conèixer Déu amb la raó. es converteix en la capacitat d’obrar amb rectitud i amb bona voluntat. Aquesta concepció tindrà partidaris i detractors. els conceptes no ens parlen de la realitat. La veritat humana rau en la rectitud en que podem descriure les coses. Ell mateix dirà que no busca comprendre per a creure. Averrois: • És el filòsof musulmà més important de l’Edat Mitjana.3. Averrois afirma que el filòsof haurà de parlar com a filòsof i el creient com a creient. Això queda provat amb l’existència del mal i la injustícia. • Tornem altra vegada a veure en Sant Anselm. i tanmateix creu que tothom té aquest sentiment.3. i va perdre tots els seus càrrecs públics i polítics. sinó que és més aviat dues explicacions en un pla formal. mentre que els seus detractors. • En canvi. 7. • La llibertat. Però no en té prou. • Averrois matisarà que en realitat no es tracta de dues veritats sensu estricto. també argumentaren amb força. El coneixement humà es mesura en relació amb les coses. sinó més aviat tot el contrari. L’islam: 7. pensament i realitat. perquè se’l coneix. de la possibilitat d’una doble veritat. • La llibertat s’explica en que Déu ens ha volgut així.4. sinó que creu per a comprendre.

En segon lloc. tot el que és mogut.5. A aquesta última categoria pertany l’existència de Déu: és una veritat revelada. deixa de ser fe. Tomàs contestarà que en principi. Tot i així. Aquest Primer Motor és Déu. l’ésser humà pot arribar a una certa comprensió de Déu. empíric i científic característic d’Aristòtil. 7. Què implica aquesta jerarquia? Quan la raó i la fe arriben a conclusions diferents. I un dels representants més importants. però acabaran convergint en un punt final comú i arribar a les mateixes conclusions. ni altres religions. ja que totes les veritats provenen de Déu. de manera que no només escriu convençut que Aristòtil i la fe no són incompatibles. La cristianització d’Aristòtil: • Tomàs d’Aquino (1225-1274) va ser tot un entès de les obres d’Aristòtil.5. li van arribar a través de diverses fonts. i va fer una gran tasca en un intent d’adaptar la filosofia aristotèlica al cristianisme. ho és per alguna cosa. d’aquelles que només es poden conèixer a través de la revelació divina (veritats teològiques revelades).2. Tomàs desenvoluparà 5 raonaments de l’existència de Déu que s’han conegut com les cinc vies tomistes. Una cosa és el coneixement racional. Totes cinc vies mantenen una mateixa estructura lògica: • Es parteix d’una determinada informació del món empíric. home prudent i pràctic dirà que aquesta incompatibilitat no implica conèixer i tenir fe si ens plantegem que el coneixement ens deixa a l’entrada del dogma. • Seguint el pensament aristotèlic. es rebutja recórrer a un procés infinit. ni de que aquest es mostra de manera evident. Aquest punt final és la veritat. si una fe és demostrada. Tomàs respondrà que no. la raó ha comés un error en alguna de les seves passes. Tomàs distingirà entre aquelles realitats que podem conèixer amb la raó (veritats teològiques naturals). Ningú no és la causa de sí mateix.5. Es va enfrontar ideològicament al pensament de sant Agustí que estava més proper a les tesis platòniques. • A la pregunta de si és possible conèixer i creure alhora. • S’aplica el principi de causalitat. encara que la fe esdevé el principal criteri de veritat. perquè hauria d’haver existit abans que ell Filosofia. • I és tant així. • La seva obra filosòfica és molt extensa. encara que és la poderosa capacitat de la nostra ment la que crea conceptes (universals).7. D’alguna manera direm que està unint. Les 5 proves de l’existència de Déu: • Degut al reconeixement de que no hi ha una idea innata de Déu.3. • Primera Via o argument del motor no mogut: En el món hi ha moviment. Però no podem aplicar aquest principi ad infinitum. de la mateixa manera que segles enrere sant Agustí havia fet amb Plató. 7. un risc ja que. Així doncs la raó ens dóna un camí. que és del tot impossible que filosofia i teologia no arribin a les mateixes conclusions.1. o L’esplendor escolàstica: sant Tomàs: El segle XIII és el segle més brillant i creatiu de tota l’Edat Mitjana. sinó el més important és el dominic Tomàs d’Aquino. • A la pregunta de si pot arribar la raó a demostrar l’existència de Déu. Déu no és una veritat evident. i realitzant un enorme esforç intel·lectual. La fe implica un salt mortal sense xarxa. sinó que també incorpora la pensament filosòfic. Va comentar pràcticament totes les obres d’Aristòtil fent una tasca de cristianització del filòsof grec. Sens dubte. ja que si ho fos. • La novetat d’aquestes vies o raonaments és que acompleixen el més pur i estricte estil científic. • Tomàs recuperarà la teoria del coneixement aristotèlica acceptant totalment que el nostre coneixement prové dels sentits. al qual només hi podrem accedir a través de la fe. • Segona Via o argument de la causa primera: Tots els éssers són la causa d’altres éssers. és la fe qui té la veritat. les quals. Però Tomàs. 7. per primera vegada fe i raó. • Tomàs es va veure captivat pel pensament d’Aristòtil. Aleshores s’infereix l’existència d’un Primer Motor Immòbil que no és mogut per ningú i que és causa de tots els moviments posteriors. Raó i fe: • Pel que fa a la tan ja tractada relació turmentosa entre raó fe. 40 . aquell aire realista. ja que són a posteriori que vol dir que parteixen d’indicis o observacions empíriques. no hi hauria ni ateus. I tal i com ens diu Aristòtil. I dic una certa perquè la totalitat de Déu mai es pot abastar només amb la raó. i una altra de ben diferent és la fe. • Sempre és Déu la causa final del fenomen observat.5. Tomàs harmonitzarà els dos conceptes d’una manera innovadora a l’occident cristià: els camins de la filosofia i de la teologia poden ser diferents.

41 . les pot transgredir. • Tercera Via o argument de l’ésser necessari: Tot els ésser del món són contingents. Aquí deduïm que ha d’haver una realitat que sigui necessària per a poder existir la realitat. la finalitat de l’ésser humà és la felicitat. Tornem a mirar cap a Aristòtil i deduïm que ha d’haver una Primera Causa Incausada. amb el que la seva concepció de l’ésser humà és una unió substancial de cos i ànima. coneixedor de les lleis naturals (que tenen el seu origen en la raó divina). tot té la seva raó de ser. Tot i que existeix una tendència natural a anar cap a la felicitat –que és Déu–. hi ha un camí dibuixat. Tomàs. • Cinquena Via o argument de l’ésser intel·ligent: Recordem que Aristòtil afirmava que la Natura és teleològica. per camins equivocats que l’allunyen de l’autèntica felicitat. assumeix la idea cristiana de la resurrecció dels cossos i les ànimes.5. és a dir. Ètica de Tomàs d’Aquino: • Segons les idees aristotèliques. Però Tomàs afegirà que l’autèntica felicitat no es pot trobar en aquest món. i això és impossible. VIII) El monjo Alcuí (730 – 804) Escot Eriúgena (810 – 877) St Anselm de Canterbury (1033 – 1109) Bernat de Chartres (? – 1130) Pere Abelard (1079 – 1142) Pere Llombard (1100 – 1160) Siger de Brabant (1235 – 1284) Sant Albert Magne (1206 – 1274) Sant Tomàs d’Aquino (1224 – 1274) Sant Bonaventura (1221 – 1274) Ramon Llull (1235 – 1315) Roger Bacon (1214 – 1294) Duns Scot (1266 – 1308) Guillem d’Ockham (1298 – 1349) Johann Eckhart (1260 – 1327) PRIMERS ESCOLÀSTICS ETAPA D’APOGEU (segle XIII) ARISTOTELISME ETAPA DE DECADÈNCIA (segle XIV) AGUSTINISME (Franciscans) Averroisme (Llatí) Ortodox (Dominicans) Universitat de París Universitat d’Oxford MÍSTICA (Influències del Neoplatonisme) Filosofia. Es tracta. Tant és així. És a dir: pot ser que hi siguin o pot ser que no. A més. • Cuarta Via o argument de l’ésser perfecte: En el món existeixen éssers més o menys perfectes. la seva existència depèn d’altres éssers. de vegades. Amb què comparem? Amb l’ésser més perfecte de tots: Déu. VII) Beda el Venerable (s.mateix. VI) Sant Isidor de Sevilla (s.4. Per tant. • L’ésser humà és lliure des del moment en què. FILOSOFIA ESCOLÀSTICA CRISTIANA FASE DE COMPILACIÓ DE TEXTOS ANTICS ETAPA DE FORMACIÓ (fins al segle XII) RENAIXEMENT CAROLINGI Boeci (s. Aquesta realitat necessària és Déu. l’ésser humà. i tot obeeix a un guió establert. 7. rebutjarà la concepció platònica i agustiniana de la dualitat humana. en la seva imperfecció s’equivoca i opta. que Tomàs deduirà que el guionista ha de ser Déu. Però per a poder dir això és que estem establint una comparació. evidentment de Déu.

Això xoca frotalment contra alguns conceptes escolàstics. Podem afirmar sense por a equivocar-nos. A nivell filosòfic va ser un gran personatge refutant els universals escolàstics en favor d’un estricte nominalisme. a saber: el mal i les coses dolentes associades a ell. per força una crisi ideològica. és a dir. l’experiència té un paper important en el coneixement. comencen a guanyar protagonisme en detriment del rei o emperador de torn.3. Ja el fundador. En altres nivells. La fi de l’Edat Medieval: Inicis de la Ciència Moderna: 8. només ho seran mitjançant la fe. Cada individu pot canviar la sort del seu naixement. Va ser també un gran defensor de la separació de poders entre Església i Estat. no hi ha res dolent per naturalesa. la decadència del període anterior. La racionalitat grega no hi té res a fer en el món de la fe. La realitat és ben diferent: l’Església i el poder terrenal estan a la grenya i pretenen. o Per Guillem d’Occam. Déu és absolutament lliure i no hi ha res que el pugui limitar. econòmica i religiosa. sovint. Però recollint el més estricte sentit kantià de la paraula crisi. Guillem d’Occam: o Guillem d’Occam (1285 – 1349) va ser un frare franciscà nascut a Anglaterra. I tal és el cas que ens ocupa. sinó lleis divines. però no podem establir una separació dràstica. cau feta miques. sinó tan sols la seva Divina voluntat. o És també una etapa en la què la gran idea mil·lenària d’unir tot el món sota una societat Cristiana en la què el Papa i l’emperador van de la mà per garantir el bé terrenal i espiritual de la població.1. I això implica que Déu fa el que l dóna la Divina gana. . fa caure en picat les accions i la credibilitat de l’Església en front el poble. la mort del pensament medieval. o Ens cal. En un moment del segle. va deixant de ser feudal. És aquest el moment en què naixeran algunes nacionalitats. o La crítica d’Occam a la filosofia de Tomàs d’Aquino rau en dos principis basats en la lògica i en la teoria del coneixement (epistemologia): • La importància de l’experiència: Per Occam. o La idea d’Occam també implica que no hi ha lleis naturals (una altra de les idees dels escolàstics). hem de veure aquests canvis com el que en realitat són: l’anunci d’una nova època en el pensament.2. Estem parlant de la fi d’una llarga època. en favor de la modernitat. I aquest acabament no es produeix de cop ni molt menys. o Parlem. Aquelles lleis que no són accessibles mitjançant la raó. uns i altres estar per sobre l’altre. i això no pot ser. que la decadència d’un sistema de valors o paradigma filosòfic pot ser un llarg període de temps. 8. Les castes. La crisi del segle XIV: o El segle XIV suposa un període d’importants canvis: l’estructura de la societat com a tal. social. ho és perquè Déu així ho vol. Si la raó ens diu “això ha de ser així” hem de tenir en compte que Déu ho pot canviar en quan ho vulgui. tan fantàsticament retratat a la obra d’Umbert eco El nom de la rosa. la qual implica. 8. va tenir seriosos problemes amb el Papa per defensar a ultrança la pobresa dels franciscans. La decadència de L’Escolàstica: o Abans d’endinsar-nos en el nou període filosòfic. per Ell. O potser de forma més estricta. en e qual anirem trobant trets del nou paradigma. Les transicions són. ens cal parlar del moment de transició. a més de provocar un important cisma. Francesc d’Assís valorava l’observació de les coses peti42 Filosofia. o Estem els segles XIV i part del XV. és més. I per poder representar la decadència de l’Escolàstica ens cal presentar un important personatge: Guillem d’Occam. a més. L’ésser humà no decideix res amb la seva raó. la qual cosa implicava una crítica a aquells estaments eclesials que no la duien a terme. o Guillem d’Occam ho té clar: no es tracta de cristianitzar Aristòtil ni Plató. d’una crisi en tota regla: política. les reunions de cardenals abunden en detriment de les decisions úniques del Papa. Degut al cisma al sí de l’Església. el gran crític de l’Escolàstica. arribarà a haver 3 Papes alhora. Els Parlaments. presentar la figura de Guillem d’Occam. i degut a qüestions d’ordre polític. és perquè Déu així ho vol i. doncs. el llinatge ja no és important. o El segle XIV també veu néixer una certa democratització d’algunes estructures. cosa que. o En definitiva. no hi ha coses dolentes ni bones. Podem dir el moment en què apareixen els dos corrents. No existeix el mal natural. però el canvi és com la confluència de dos rius. per rematar l’Escolàstica. Occam defensa que si una cosa és dolenta. qualsevol argument fet amb la raó limita seriosament la llibertat de Déu. mentre que l’estructura política continua mantenint les formes feudals amb un monarca i els seus súbdits.8. El que és dolent. neix en la societat una primera i petita consciència de la pròpia individualitat.

ja que el mateix nom es refereix a una multiplicitat d’objectes. aquest ens recorda l’objecte vist per primer cop i al nou objecte li donem el mateix nom. Mitjançant quin mecanisme es construeix el concepte universal? • Occam dóna una solució molt pragmàtica: quan observem un objecte particular. si els conceptes universals es formen en la ment de cada individu.3. més basada en qüestions qualitatives que quantitatives. Més tard.1. així com conceptes metafísics que no tinguin una clara referència o base empírica. Ara bé. fer quelcom que Déu no vol. Aquesta és l’origen de tots els nostres actes. Acabem de crear un concepte universal. Filosofia i veritat revelada: • Una altra de les veritats revelades és que posseïm una ànima immortal i immaterial. Podem veure aquí com Occam comença a obrir camí per la nova ciència.3. • Per Occam els conceptes universals són pures creacions de la ment humana. Tan sols Déu no està obligat a res i podrà canviar la valoració dels actes al seu gust i voluntat. les experiències sensibles sempre ho són d’un objecte particular. No podem atribuir un nom a tots els objectes del món i aquesta és la raó de la invenció dels conceptes universals. El món d’Occam: • Déu és omnipotent i té llibertat d’acció absoluta. Si utilitzem l’experiència de forma correcta. Occam. Sobretot dels corrents realistes que concedien existència real als conceptes unversals. • Occam avançarà la idea d’un Univers infinit amb la possible existència de molts mons. 8. reflectit en les coses del món (com havia solucionat Tomàs d’Aquino).4. D’aquí el nom de nominalisme. ni en la ment de Déu (com defensà Agustí). ¿com és que són universals? Occam respondrà que la nostra estructura mental ens porta a reaccionar d’igual manera a determinats estímuls. ¿com podem saber quina és la seva voluntat per obrar bé? Tan sols mitjançant la Filosofia. si no són necessaris. matemàtiques i química que a la física o la metafísica aristotèliques. Això implica. a posteriori. per força que som lliures. El mal és. doncs. La ciència que ens podrà donar coneixement de l’ordre del món ha de ser una ciència preferiblement basada en consideracions quantitatives. ja que són les úniques que podem conèixer. En paraules més entenedores: Déu pot fer miracles. veurem que ens podem estalviar l’ús de conceptes abstractes innecessaris. universals. 8. però no tenen cap tipus d’existència fora del cap.2. • Aquest mecanisme es produeix degut a la limitació de la nostra capacitat mental. fidel a aquest principi afirmarà que el coneixement consisteix en l’experiència de l’individu concret i no en l’universal. En no ser il·limitat. • La importància d’estalviar o la “navalla d’Occam”.tes que ens rodegen.3. Això implica una critica a la cosmologia d’Aristòtil. El Nominalisme de Guillem d’Occam: • Entenem com Nominalisme la manera en què Occam contesta al concepte escolàstic copiat d’Aristòtil dels conceptes universals. és a dir. ni es desprenen de les coses mateixes (com havia convingut Aristòtil). Déu no té aquest problema. biologia. ni tampoc en el moment de creació de Déu. Els universals formats a la nostra ment són els mateixos per a tots els individus: són signes naturals. En realitat són noms que substitueixen les coses reals. • Ara bé. • Els universals no existeixen en cap món de les idees (al vell estil platònic). Com sorgeixen els conceptes universals?: • Partim de la idea que els universals són conceptes que es creen a partir d’una experiència sensible. Després d’una observació empírica Occam arriba a la conclusió de que podem actuar amb la nostra voluntat i enteniment units. Això és el que s’ha anomenat la navalla d’Occam: aquest principi d’economitzar conceptes. 8. són símbols o signes de les coses reals. apliquem la navalla d’Occam i els eliminem.3. 43 . i és potència de voluntat i d’enteniment. sinó tan sols després de l’experiència. o amb algun dels dos en desacord. Si Déu pot fer el que vol quan col i com vol. 8. si veiem un objecte similar. no convencionals i. D’aquesta il·limitació podem deduir que Déu intervé en el món quan li plau. tenim la obligació moral de voler el que Déu vol.3. és lògic pensar que conèixer l’ordre del món no és accessible a priori. l’enregistrem a la nostra memòria amb un nom. diu Occam. més semblant a la nostra física. no necessita els conceptes universals i. • Malgrat aquesta obligació. Racionalment només podem parlar de les coses concretes. per tant. • Si això és així.

caldrà seguir els dictats de la consciència. I.4. queda salvat si fem una observació en òptimes condicions (de llum. Sense qüestionar-ne els principis més genèrics (l’heliocentrisme). En un primer moment sembla que la baixi del pedestal a on l’havien posat els clàssics. Ciència no equival a saviesa. Això implica que la fe està per sobre la raó. qualsevol proposició humana. Occam també veu amb clarividència. En aquest cas no estarem segurs d’obrar bé. i el primer pas per un coneixement veritablement científic. 8. Però en realitat li donarà l’empenta per a desmarcar-se de l’excés metafísic. La ciència al segle XIV: Al llarg del segle XIV. Haurem creat un universal. però a més. 44 . que la ciència. acompanya sempre a l’objecte mogut).5. • Occam posa la ciència al seu lloc. però no tenim cap més alternativa. Filosofia. És del tot impossible la nostra salvació sense la seva Intervenció mitjançant la gràcia o les revelacions. el pas de la potència a l’acte. si parteix d’una observació individual. la implicació de que l’agent motor. utilització i interpretació dels signes. i sobretot des de la universitat de París. I si aquesta revelació no és prou clara.8. o revelació divina. que es podran predicar d’altres objectes similars. sí posaran en judici el concepte de moviment aristotèlic (recordem. en conseqüència. en dir que tan sols és una sistematització teòrica de les nostres proposicions sobre alguns àmbits de la realitat. la filosofia ha d’estar sotmesa a les veritats revelades. • Tenim una dependència total de Déu. passa pel filtre de la nostra creació. • El perill de la subjectivitat de la ciència. No és coneixement ple sobre la realitat. etc. de la nostra consciència.) Aleshores podrem predicar coses de l’objecte observat. sorgiran fortes crítiques a la física aristotèlica. El coneixement científic: • La ciència es forma amb proposicions sobre alguns aspectes de la realitat.3.

l’astrologia i la màgia formen part molt important del seu naixement. les experiències del qual seran cada vegada més rigoroses. o millor. Això provocarà l’aparició de noves institucions científiques: acadèmies. hom parla del període de la revolució científica. La revolució científica: trets generals: 9. 9. aviat es convertirà en col·lisió. 45 Filosofia. és el canvi de la mentalitat de l’ésser humà. La nova ciència no ha d’oblidar que. a l’humanista. • La ciència esdevindrà una pràctica socialment pública. com un camí ascendent i regular que abandona –com aquell qui es treu un vestit– les velles idees màgiques. I aquesta autonomia.9. La nova ciència no pot buscar les essències ni les substàncies. La revolució científica crea al científic experimental modern. L’estructura del món queda alterada per primera vegada.1. Un nou tipus de saber: Ja hem comentat que molts dels nous descobriments científics plantegen greus conflictes antropològics i teològics. fins les acaballes del segle XVII (1687 publicació dels Principis de Newton). les concepcions sobre l’ésser humà. passes endavant. la ciència i llur relacions canviaran notablement.1. fins i tot de les més prestigioses universitats de l’època. La ciència ha de raonar sobre el món tot fent una tasca d’investigació. hermètiques i metafísiques. genera un nou tipus de savi que és molt diferent al filòsof medieval. ni una repetició del saber absolut d’un filòsof clàssic. Renaixement i Revolució Científica: 9. sinó perquè al contrari que la ciència medieval. des de les concepcions aristotèliques de l’univers. sinó també hi ha un fort canvi en la mateixa concepció de què és el saber. d’algunes idees del neoplatonisme.1. la revolució científica farà que embrutar-se les mans ja no sigui una manca de dignitat. No només suposa la producció de noves teories científiques. a esquenes de les institucions. canvia el mètode social de fer ciència. aquest nou tipus de saber. Ho podem resumir en 5 punts: • Quan Copèrnic desplaça la Terra del centre de l’univers. implica tres passes endavant i una enrera. a l’astròleg. . És més. la tradició hermètica. i passes endarrera. També hem comentat que la nova ciència no és un camí ascendent i imparable. també està desplaçant l’ésser humà del centre de l’univers. ¿com quadra aquesta idea amb el creacionisme dur? • La imatge de la ciència també pateix un canvi. sovint. Si la Terra és un cos celeste com ho són la resta de cossos. s’uneixen ciència i tècnica. • Hi ha un rebuig de les principals teories de la ciència aristotèlica a favor de Plató. fins i tot a l’artesà o artista del renaixement. congressos internacionals. No es tracta d’obscurs laboratoris. Si a l’Edat Medieval les arts lliberals eren indignes dels homes lliures. per primera vegada s’uneix la teoria i la praxis. laboratoris. el menyspreu que van manifestar molts autors cap a les pràctiques màgiques i hermètiques ens indica com aquestes pràctiques continuaven molt vives en molts científics i pensadors. Però potser el més important. l’alquímia. • Els trets vistos fins ara no ens han de fer pensar en la revolució científica. Els convents i les universitats perden una gran part de la seva importància com a centres del saber. per al bo i per al dolent. Més aviat cal esbrinar les qualitats de les coses i aquells fets que són objectiva i públicament controlables i quantificables.2. o dit d’una altra manera. En termes filosòfics. I una altra conseqüència és l’autonomia de la ciència respecte altres disciplines o activitats. sinó d’anar publicant els descobriments. Copèrnic i Galileu deixaran el pas franc a la física de Newton. sinó que té alts i baixos. La ciència ja no pot ser una intuïció del mag. de forma seriosa. es declara impotent per a trobar-les. Els canvis que produeix: Des d’aproximadament la meitat del segle XVI (1543 publicació de la obra de Copèrnic). La nova ciència no només és nova pel nou enfocament dels temes d’estudi. Aquesta unió. al mag i.1. El raonament científica es basarà en experiències planificades i en demostracions necessàries. Com tots els canvis importants. gràcies a l’exactitud creixent dels instruments d’experimentació i mesura. És a dir. Al llarg dels més o menys 150 anys en que transcorre la revolució científica. El nou savi actuarà. ¿qui no ens diu que hi ha altres planetes amb éssers humans? Aleshores.

Però el segle XVII. El nou savi és també una fusió entre el filòsof especulatiu que abandona les explicacions metafísiques i ja no li cal saber llatí ni grec. per a evitar l’engany dels nostres sentits. El significat de la revolució copernicana en filosofia: Filosofia. doncs malgrat la relació és el fet important. També Newton parlarà sobre la importància que té la utilització d’un aparell de mesura. Aquesta idea és la llavor d’una part molt important de la filosofia de la ciència contemporània: la pertorbació que produeix l’instrument sobre l’objecte investigat. que sobre les raons i naturalesa del corrent elèctric. Cal doncs. com d’ús exclusiu per a la ciència.3. • Arquitectura. per exemple. per una lenta. el coneixement podia créixer de forma exponencial. Per primera vegada.1. Potser la gènesi no és allò d’important. En el sorgir del nou científic. • Enginyeria de mines. • Màquines bèl·liques. que per altra banda resultaria molt llarga. sinó. • Microscopi de Malpighi 1660 • Bomba pneumàtica de Boyle 1660 Però no es tracta d’anar fent una llista dels invents.2. Les cartes personals. Als nostres dies. 9. • Navegació. Els segles XV i XVI són períodes de perfeccionament dels vells aparells coneguts. en aquest aspecte. es caracteritzen per l’aparició de nous instruments en una ràpida successió d’invents: • Telescopi de Galileu 1610. i la possibilitat de controlar aquesta pertorbació. aquesta no va ser exempta de polèmica. l’instrumental científic forma part de la teoria científica (s’explica a partir de). Els nous instruments científics adquireixen una nova dimensió: es converteixen en ajuda i potenciació dels sentits.5.1. A partir de l’ús del nou instrument.4. però potser sembla més raonable afirmar que la nova ciència neix de la ma dels filòsofs. que moltes vegades implicarà la col·laboració de diversos especialistes: un científic i un artesà superior. invenció d’aparells mecànics molt limitats. aturar-nos una mica en la relació que es va establir entre l’intel·lectual i l’artesà.9. L’Edat Medieval es va caracteritzar. mentre que altra interpretació afirma que va ser just al revés: el nou científic neix dels filòsofs. passaven ràpidament a formar part del nou saber científic. 46 . En aquest sentit. tant d’aplicació pràctica. • Balística. un electricista sap molt més sobre les aplicacions i els aparells de l’electricitat. El nous instruments científics: Aquest nexe que hem estat comentant entre filosofia i tècnica permet també l’aparició molt ràpida de nous instruments. com hem dit abans. la mateixa fusió entre ciència i tècnica. sinó d’entendre que aquests nous instruments.1. hom sosté que aquest podria haver estat promocionat des del vessant dels artesans i artistes. Científics i artesans: Fins aquí sembla una bona història: els filòsofs s’alien amb els artesans superiors i sorgeix el nou científic.2. El nou savi: El nou savi escriurà llibres tractant aspectes molt més pragmàtics del que s’havia vist fins aquell moment: 9. Però ja sabem que en l’ésser humà les coses no succeeixen així. convertirà la teoria i la praxis en dos aspectes del mateix coneixement. Aquest nou saber. Galileu parlarà sobre la importància d’utilitzar els aparells que reforcen els nostres sentits i ens permeten d’anar més enllà del que es pot veure i conèixer a simple vista. i sovint irregular. les informacions transmeses directament i les conferències a les societats científiques van més ràpid que les Universitats i les escoles tradicionals en la cursa cap al coneixement científic. i l’artesà tècnic que ascendeix en el camí de les causes i els per què.1. 9. encara que aquests no haguessin anat gaire lluny sense el recolzament de cous coneixements tècnics que permetien de provar i experimentar les teories. i ja no només una ajuda a la força bruta. Nicolau Copèrnic: la teoria heliocèntrica: 9.

uniforme i perpetu. • La forma perfecta és l’esfera. sinó que son moguts per esferes transparents.2. L’astronomia era una ciència tan desastrosa. de la qual ja havia enviat unes edicions escurçades als seus amics. Copèrnic suposa una sacsejada tan forta. Més tard va anar a ensenyar a la universitat de Pàdua. Ben aviat. no cal ser molt llest per a comprendre per què van causar tal commoció les seves teories. a on va estar durant 18 anys de la seva vida. . Aquesta època va ser la més productiva pel que fa als seus escrits. la idea de que les matemàtiques són la clau per a entendre l’univers. va rebre una educació matemàtica i astronòmica. Amb aquestes dades complementàries. I tot i així.1. juntament amb un exemplar de la seva obra. queda desplaçat també l’ésser humà. formen una esfera única. és a dir. i pensa que la veritat no pot mantenir-se amagada per interessos dels matemàtics. avui sabem que Copèrnic continuava creient en molts principis pertanyents a l’antic món: • L’univers de Copèrnic no és infinit. Molt aviat les teories copernicanes es van enfrontar durament en el terreny religiós. Però Copèrnic és un home honest. • La Terra. juntament amb l’aigua. Dels neoplatònics recollirà. i també gira sobre sí mateixa. precisament. Copèrnic s’adona que la seva teoria heliocèntrica és tan nova. que calia intervenir-hi. Això li va donar una gran fama. Introducció al pensador i el seu pensament: Galileu Galilei (1564 – 1642) va començar estudis de medicina. 47 Filosofia. però alhora més pragmàtic. en deixar el centre de l’univers. polonès de naixement. filosòfic i social. 9. • El moviment dels cossos celestes és circular. Se li va prohibir ensenyar o defensar de paraula o per escrit les seves idees. Pisa. Galileu Galilei: 9. molt més perfeccionat i que li permet fer interessants descobriments astronòmics l’any 1610. Aviat abraçarà les teories copernicanes i. És més gran que l’univers de Ptolomeu.9. al Papa. causarà una forta polèmica. Però la seva adhesió a les idees de Copèrnic comencen a donar-li mal de caps. i obrir la possibilitat a nous plantejaments. Avui en dia sabem que Copèrnic va ser només un precursor. Vista aquesta petita llista. pel que fa al coneixement científic del lloc dels planetes al sistema solar. en construeix un pel seu compte. i l’envia. molt de moda entre els humanistes. És important senyalar que Copèrnic no és aliè a les influències neoplatòniques tan pròpies de l’època i l’entorn. va començar a madurar la idea de que calia un nou plantejament astronòmic a on la Terra adquiria mobilitat en detriment de la del Sol. Va estudiar també Dret Canònic i es va doctorar en aquesta especialitat. La seva obra defensa les següents tesis: • La Terra ha de ser esfèrica. També ben aviat.3. El canvi de lloc implica una predisposició a enfrontar la món i el coneixement des d’un vessant més humil. En els aspectes introductoris ja hem esmentat en forma sintètica l’abast del canvi heliocèntric de Copèrnic. • La Terra es mou en una òrbita circular al voltant d’un eix. però pel que fa a les implicacions filosòfiques. a més d’altres disciplines associades. que difícilment serà creguda.3. Aviat serà denunciat i processat l’any 1616 a Roma. sinó més aviat l’haver trencat amb un sistema vell. I escriu una carta de presentació. Tampoc ignora que la publicació de la seva obra. i el moviment perfecte és el circular. La teoria copernicana: Nicolau Copèrnic (1473 – 1543). a més d’una espècie de culte al Sol. però. En desplaçar la Terra del centre de l’Univers. en paraules de l’autor. que no va abandonar al llarg dels seus estudis de Dret. però continua sent un univers tancat. Els planetes no es mouen per sí mateixos. curiós i eficaç. De Revolutionibus. que sense ell no hagués existit la nostra ciència. científics i eclesiàstics. avui en dia comprenem que la importància de Copèrnic no és tant l’exactitud del seus descobriments. per heretge en seguir les idees de Copèrnic. i uns títols honorífics. I això implica una revolució en l’entorn de les idees. abandona també molts mites i clixés que el mantenien enganyat. en la forma de pensar social sobre el lloc de l’ésser humà en l’univers. quan s’assabenta de la invenció dels prismàtics. però va preferir estudiar matemàtiques i va fer de mestre de matemàtiques a la seva ciutat natal.2. i fruit dels seus estudis d’astronomia. L’ésser humà copernicà.

9. que les Escriptures no són pas un llibre d’astronomia.3. i no pas com és el cel. Cosa que el permet d’estudiar un microcosmos copernicà a escala. sense poder parlar ni rebre ningú sense permís previ. La pena de cadena perpètua li canvien per una de confinament. En només cinc dies. L’enfrontament amb l’Església té. cosa que havia estat sostinguda des d’Aristòtil. És a dir. La ciència ha de ser una activitat absolutament autònoma respecte a la religió. perillosament herètiques.3. Galileu escriurà una obra. la forma de fer de Galileu (la metodologia). la solidesa de la creació i l’autoritat de l’Església. Algunes conclusions: La ciència moderna és la ciència de Galileu. I com va sentir a dir a un cardenal. els teòlegs encarregats d’estudiar les teories de Galileu. Primer a casa d’un amic. Això implica que no hi ha diferència entre els cossos terrestres i els celestes. 9. Pel que fa a l’Església catòlica. els planetes i la Terra. (1632). tot sol.2. Si els sants apòstols així ho haguessin volgut. Una cosa és interpretar amb llibertat. que impliquen uns canvis revolucionaris: • Descobriment de noves estrelles. L’enfrontament amb l’Església: Les tesis de Galileu. ja que posava en qüestió la veritat literal de la Bíblia. La condemna va ser no tornar a parlar ni escriure mai més d’aquestes teories sota pena d’empresonament. Són dos àmbits completament diferents que no es trepitgen ni pretenen pujar-se l’un a sobre l’altre. i l’altre dir quelcom que nega la veritat del que està escrit. una arrel hermenèutica. sòlidament demostrades amb formulacions matemàtiques. malgrat en els inicis defensaven la lliure interpretació de la Bíblia. Galileu va perdent la visió i pateix moltes malalties. les van declarar absurdes. Galileu va donar llargues al·legant problemes de salut. i després. l’autonomia que reclama per a la ciència i els mateixos límits d’aquesta. són trets clarament moderns. Però anys més tard. la Inquisició no el va tractar amb delicadesa. la Bíblia hauria de parlar molt sobre els astres i els planetes. i no un parell de vegades en alguns passatges molt concrets. A mida que es va fent gran. de la mateixa manera que la Terra. no podien permetre una opinió en contra de la Bíblia. a casa seva. Els protestants. • El descobriment dels satèl·lits de Júpiter. és a dir. • La Lluna té muntanyes i valls. Immediatament es va ordenar a Galileu que es presentés a Roma. sobre tot. l’Esperit Sant ens ha d’ensenyar el camí cap al cel.4. deien uns altres. d’interpretació de la Bíblia. si ja no permetien la lliure interpretació de les Escriptures. i la Inquisició es va mosquejar molt. 48 . La implicació de la descoberta posa en dubte. com pels protestants. Des de les dues esglésies (catòlica i protestant). Per altra banda. I tots deien que a la Bíblia ho posava ben clar: la Terra s’està sempre al mateix lloc i és el Sol el que surt i es pon. pretenien explicar l’Univers: el Sol al mig. Galileu continuarà treballant i tornarà a publicar una obra basada en l’heliocentrisme de Copèrnic. per a poder aprendre les coses del món.3. La implicació és l’augment de grandària de l’univers. L’any 1616.3. en defensa de la seva teoria. i la resta de cossos celestes donant voltes al seu voltant. del qual podrem treure coneixements científics sobre el cel. irresponsabilitat amb la ciència. El resultat va ser que en pocs dies van aconseguir que Galileu fes una declaració pública abjurant del copernicanisme i les seves idees. deien uns. Quan finalment va arribar a Roma. Galileu serà acusat davant el Sant Ofici com a possible heretge. La confirmació del sistema copernicà: Galileu pretén donar a conèixer els seus descobriments. contraries a la ciència i. Una altra vegada serà processat pel Sant Ofici de Roma i condemnat a abjurar de les seves idees. Galileu va acceptar i va prometre no tornar-hi més. Déu ens ha donat la intel·ligència i el coneixement. menys encara una opinió en contra de la Bíblia. Galileu dirà. que els seus enemics utilitzaran per indisposar-lo amb el Papa Urban VIII. Filosofia. doncs. es van aixecar dures crítiques contra Galileu: afany de notorietat. Però aquesta explicació va ser molt mal vista tan pels catòlics. una vegada més.9.

a la tensió i a la seva pròpia feblesa. suposa un seguit de característiques o condicions per a la ciència: • La ciència no depèn de la fe i alhora. també excloem de la ciència un munt de coses relatives només a l’ésser humà.1. Isaac Newton va néixer l’any 1642. El pensament de Galileu. No obstant. Newton ja no va produir més pensament nou. per força. 9. es poden aprendre a través de la observació. Al llarg de la seva vida va fer nombrosos descobriments sobre gravitació (anècdota de la poma). sinó d’experiències raonades i raonables. la Il·lustració francesa. El mètode inductiu és l’únic mètode propi de les ciències físiques. Qualsevol coneixement científic sobre l’ésser humà obeirà a raons mecàniques i mai metafísiques. cosa per la que estava especialment dotat. • Si la ciència ha de ser autònoma respecta la fe. Per a parlar del món i de la natura cal fer-ho amb una sintaxi matemàtica. preferirà no donar cap hipòtesi fins a estar en disposició de demostrar-la. • La ciència copernicana. A partir d’aquest moment. Va morir l’any 1727. amb el que va arribar a tenir una gran amistat. la física o la matemàtica–. cosa que la transformarà en un principi o teoria. va haver de discutir força per a que els científics més dogmàtics i els filòsofs més clàssics. Newton és important. per molta reputació que tingui l’autor d’aquest principi (per exemple. sinó també pel seu pensament filosòfic. òptica i molts altres camp del que ara en diem física. Isaac Newton: 9. en conseqüència a aquesta segona característica. • Aquesta descripció de la realitat està limitada en sí mateixa al coneixement dels objectes. Aquest ordre mecànic implica l’existència d’un Ésser Superior Intel·ligent: de Déu. • Si la ciència ha de tractar les qualitats objectives dels cossos.4. que avui sabem fins a quin punt són inexactes científicament parlant. Els trets més importants del seu pensament: Establir una metodologia per a les ciències físiques. Potser degut a aquest fet. Però l’autèntica importància del filòsof anglès pel que fa a la filosofia rau en la influència que va tenir sobre corrents i pensadors tan importants com els empiristes anglesos. amb Galileu arriba al seu punt àlgid des del moment en que deixa de ser una eina al servei de les prediccions. la ciència esdevé física i això implica. Newton va patir una crisi de nervis molt forta de la que ja mai es va recuperar del tot (1692 – 1694).4. però no les seves causes. la fe no ens dóna cap coneixement de ciència. no hem de pensar que la novetat de les seves idees no van causar polèmica. ens donarà un saber objectiu: mesurable i públicament demostrable. 49 Filosofia. Newton és el personatge que durà la revolució científica a la seva fita. Introducció al pensador i el seu pensament: El mateix any de la mort de Galileu és el del naixement d’Isaac Newton (1642). no sols pels seus descobriments científics –que són molts i importants en el camp de l’astronomia. Es va interessar també per la química. . excloure l’ésser humà com a objecte de la ciència. amb més raó haurà de ser lliure i autònoma davant de qualsevol principi científic anterior. però el seu laboratori va patir un incendi i va quedar destruït i perduts els seus experiments. És a dir. Aristòtil). La obra més famosa de Newton: Els Principis matemàtics de la Filosofia de la Naturalesa (en direm Els Principis per abreujar) va ser un dels successos més importants de la física. per a constituir-se en la forma de conèixer la realitat. Com tants altres.2. Newton va ser també diputat en representació de la universitat de Cambridge. • La ciència.4. sobretot en aspectes teològics i de metodologia. les lleis de la qual. i es va limitar a perfeccionar les coses ja publicades i iniciar una carrera en l’àmbit públic. En excloure l’ésser humà. Newton al llarg de les seves investigacions arribarà a conèixer el fenomen.9. el deixessin publicar en pau els seus descobriments. sumat a l’esgotament. i durant aquest temps va conèixer a un important filòsof empirista que veurem més endavant: John Locke. Davant aquest dilema. o Kant. no es nodreix de principis dogmàtics i metafísics. A Cambridge va estudiar matemàtiques. no tan les seves teories. El món s’entén com una gran màquina (mecanicisme). Una condemna cap a les hipòtesi llençades sense cap fonament.

Filosofia. la ciència de Newton no busca essències ni substàncies. fora del àmbit universitari estaven. fora de la tutela de l’Església. 50 . Però el segle XVI i principis del XVII està ple d’altres descobriments científics dels quals farem una breu repassada. • Abandó definitiu de la teoria de la generació espontània. sobretot d’astronomia. filosofia i ciències físiques com la òptica. Alguns importants científics anatòmics van acabar a la foguera juntament amb les seves obres. sinó funcions. la dinàmica dels cossos i altres. • Gran avanç en els estudis anatòmics. les quals.5. En definitiva.9. Confirmació de les tesis mecanicistes respecte el cos humà. • Cal parlar també de les noves estructures creades al voltant dels centres del saber: les acadèmies. també. Especialment cal citar la Royal Society of London fot the Promotion of Natural Knowledge. alhora que una gran polèmica al voltant dels mateixos. nascuda a partir de les reunions de partidaris de la nova ciència. Els avenços en altres ciències: Hem estat parlant. • Descobriment de la circulació de la sang i els mecanisme biològics associats a aquesta.

Però alguns textos falsos que avui en dia coneixem. Fer-ho és força complicat ja que parlem d’una època en que no només canvien els paradigmes filosòfics. la persona creix en importància i centra l’interès dels estudis. es caracteritza per una nova visió i un nou sentit de l’ésser humà i els seus problemes. Aquests estudiosos defensen la idea de que la filosofia no només està formada per grans sistemes. textos atribuïts a autors clàssics. afirmant que l’Humanisme neix en els oficis. en l’àmbit de l’estudi. el terme Humanisme ens arriba de la ma d’una concepció. El significat del mot Renaixement: El mot Renaixement data del segle XIX. s’ha considerat en excés als autors estudiats.10. En efecte. alguns estudiosos es pregunten si el Renaixement no serà un invent del segle XIX. i un gust artístic exquisit. I només en aquest sentit. Hi ha una recuperació de les llengües grega i llatina. amb les lletres. Ara bé. Però això entra més dins l’àmbit de la Història en general i no de la Filosofia en particular. Es tracta. retòrica.2. històrica i filosòfica. a on l’especulació sobre l’ésser humà esdevé una activitat molt important.1. Un d’ells. En un sentit purament filosòfic. per un retorn cap als estudis clàssics a la manera en que ho feien els clàssics. el terme va néixer al segle XV i es referia a aquells qui ensenyaven gramàtica. 10. Renaixement i Humanisme: 10. en conseqüència. En conclusió. El significat del mot Humanisme: Resulta difícil trobar una definició única sobre els trets principals d’aquesta etapa que encetem avui. quan en realitat eren autors medievals. un retorn a certes idees paganes. se’ls van colar. Però la veritat és que. a la filosofia. artístiques i ètiques per a expressar-se. Canvis morals reflectits en una nova forma d’entendre els aspectes ètics i religiosos. sinó també per petites preguntes de caire pragmàtic. l’Humanisme només representa la meitat de l’activitat cultural renaixentista. estudiat a fons. però transcendeix a la vida de la societat i. històrics i de filosofia moral. doncs. sota aquest nou paradigma. Canvis artístics reflectits en els nous paradigmes de l’art i la trobada amb les formes clàssiques. sinó la pràctica totalitat de la vida de l’ésser humà: Canvis socials reflectits en una nova manera d’entendre les societats. Així parlem d’estudis de Ciència i d’estudis d’Humanitats. L’humanisme. La realitat és que el Renaixement va suposar un gran fenomen regenerador i un retorn a un ésser humà més sencer i més autèntic. Sobre tot. llegint les obres dels autors Humanistes. no presenta diferències substancials suficients. Ben aviat aquest terme s’aplica a tot allò que té a veure.3. hi ha hagut estudiosos que han considerat el terme en tota la seva amplitud. 10. . per a considerar-lo una nova etapa cultural. avui en dia es juga amb dos concepcions del terme humanisme: Hi ha estudiosos qui consideren que el terme s’ha de cenyir. Renaixement i Humanisme volen dir el mateix. veiem com aquests parlen d’una nova era. i que en realitat. els estudis van avançar de tal manera. conreant les èpoques clàssiques. En aquestes lectures. d’uns nous paradigmes i d’un punt i a part amb l’Edat Medieval. Per una altra banda. En aquest sentit. una exaltació de la vida mundana. un marcat sensualisme. Interpretat així. En realitat podem fer una síntesi de totes dues postures. Canvis polítics reflectit en els nous Estats. un sentiment de llibertat cap a les autoritats morals i religioses. Canvis científics reflectits en els nous avenços i nous coneixements. doncs. l’Humanisme no és la suma de tot el saber científic del renaixement italià. d’una definició molt propera a la definició original del segle XIV i XV. sinó que s’estableix una altra relació: el mateix renéixer va utilitzar les arts literàries. exclusivament al que fa referència als estudis literaris. Així doncs. ja que es tractava més aviat d’escriptors i moralistes abans que de filòsofs. El terme Humanisme és un terme relativament recent pel que fa a la referència dels estudis o disciplines no científiques. Malgrat aquestes explicacions acceptades per tothom. retòrics. que eren perfectament capaços de detectar textos falsificats. història i filosofia moral. els escrits d’Hermes Trismegistes van arribar a ser considerats com una part fonamental en el saber 51 Filosofia. Ja no podem entendre que els humanistes van impulsar el Renaixement. Sota aquest concepte. Els orígens ideològics del Renaixement: Al llarg del període renaixentista (segles XV i XVI) es van dur a terme moltes lectures i moltes traduccions de textos llatins i grecs. el Renaixement s’oposa frontalment a l’Edat Medieval. poesia. L’època Humanista es caracteritza. i es refereix al fenomen típicament italià en els orígens. i caracteritzat per un individualisme pràctic i teòric.

calia retornar a la interioritat de la pròpia ànima per a poder conèixer-nos. però. ja que Zoroastre o Zaratustra va ser un reformador religiós persa del segle VII a. renaixentista. Això s’explica. però. una constant de l’Humanisme. representa el saber en estat pur. allunyant-se amb força de l’ascetisme monacal escolàstic. La conseqüència es que el platonisme va arribar al renaixement carregat de paquets que no eren seus. no van encertar res.10. i amb això. tothom està d’acord en considerar Francesco Petrarca (1304 – 1374) com el primer dels humanistes renaixentistes. quan en realitat. Aquest fet. distingirà clarament entre els plaers del cos. Valla. Alhora ens cal recuperar una manera de fer no tan lligada a la freda lògica. Plató. la fita que aconseguir. estoïcisme i fins i tot alguns trets aristotèlics.4. considerant aquests últims més elevats.C. i no com una finalitat en sí mateixa. Filosofia. el filòsof pagà. doncs. una de les figures més interessants d’aquest segle. o obres en grec directament. és conreant les arts lliberals. i poc en nosaltres mateixos. L’Humanisme: la tradició neoplatònica: Ja hem comentat abans que un dels pensadors recuperats amb més intensitat pels humanistes va ser Plató. ens ha fet fixar-nos massa en la natura. sinó en les diverses interpretacions que es van fer al llarg dels segles pels diversos corrents neoplatònics. és obligat parlar de Nicolás de Cusa (1401 – 1464). Sobre tot pel que fa la política i a l’ètica. o millor dit. Però Nicolás de Cusa va ser un pensador un tant inclassificable. Quan es fa esment al corrent neoplatònic del renaixement.5. la interpretació renaixentista de Plató no es basa en el propi autor. perquè el Renaixement és.C. és una encarnació del pensament de l’esperit. neoplatòniques i cristianes. Recordem que Plató és el filòsof de les Idees. No encaixa del tot entre el nou corrent humanista. La realitat és un món ideal i inabastable. de fets màgics i del culte al Sol i al foc. durant el Renaixement es van atribuir aquests textos a un tal Zoroastre. I en realitat. Només ens cal recordar el que avui sabem de Plató: filòsof gens sistemàtic que va deixar l’Acadèmia sense cap corpus per escrit del seu pensament. reconeixeran en el pensament d’Aristòtil grans encerts. sinó més propera a les arts de l’eloqüència i la retòrica. I com a bon humanista. Valla ens parlarà del plaer en el seu sentit més ampli (no només els plaers dels sentits). no ens ha d’estranyar. Però Plató es manté verge. sinó per poder arribar a l’autèntic coneixement. Aquest personatge va fer una anàlisi dels mals socials de la seva època. impregnada d’aristotelisme. però els seguidors d’Averrois han omplert de coneixements naturals i inútils tota l’herència del gran pensador. D’alguna manera. Petrarca ens està dient molt més amb l’afirmació anterior: Aristòtil va ser un gran pensador. profeta anterior a Hermes. Aquesta preferència no serà. l’autor recupera un cert epicureisme basat en principis cristians. D’aquesta manera tan senzilla marca Petrarca la seva filosofia: La veritable saviesa rau en el coneixement d’un mateix. I amb aquestes premisses. La forma d’arribar a aquesta saviesa. Valla va propugnar una filosofia més propera a l’ésser humà. i els plaers de l’esperit. podem afirmar que el neoplatonisme renaixentista està carregat d’espiritualitat. Això va deixar la porta oberta a que el neoplatonisme s’anés impregnant de tots els corrents culturals i de pensament que l’envoltaven: escepticisme. Per a Petrarca. No seria just acabar de parlar d’aquests inicis de l’Humanisme sense citar un altre gran pensador del segle XV: Lorenzo Valla (1407 – 1457). Pensadors humanistes posteriors. 10. cercant les causes i intentant de posar-hi remei. Tanmateix van tenir molta fama uns escrits anomenats Oracles d’un autor del segle II d. a on es parlava. totes barrejades. Per error. però. del cristianisme i d’infiltracions màgiques hermètiques. Valla també ha passat a la història pels seus estudis filològics. Cal posar una premissa per entendre el neoplatonisme renaixentista: malgrat la major part dels autors estava en disposició de llegir obres traduïdes del grec. podem afirmar que el Renaixement es basa en un enorme equívoc d’un text fals. en realitat. 52 . L’herència de la filosofia àrab. sobretot. una extraordinària amalgama de doctrines grecopaganes. però tampoc és un vestigi del passat escolàstic. Per a Petrarca. entre altres coses. L’Humanisme: els seus inicis: No hi ha dubte que ja des de fa molt temps (segle XV). El raonament de Valla és simple i fort: tot allò que ha fet la natura no pot ser sinó sa i lloable. la llengua escrita o parlada és la màxima expressió humana.

i ens trobem ja a meitats de segle. l’autor italià es va dedicar a estudiar l’idioma hebreu. En aquest sentit. reconciliar la religió amb la filosofia. difícil d’harmonitzar. Però cal esmentar també la importància del pensament aristotèlic a Itàlia al llarg dels segles XV i XVI. I sobretot es va posar l’èmfasi en l’experiència directa en el procés del coneixement. • Un replantejament en sentit cristià del amor platònic. Cal fer una aturada i fixar-nos en un altre personatge prou important en el renaixement de la segona meitat del segle XV i principis del XVI: Marsilio Ficino (1433 – 1499) L’any 1462 es funda a Florència un centre d’estudis platònics que va arribar a tenir una certa importància. però no pren l’estil retòric i carregat propi dels humanistes del segle XV. la política i la ètica es va deixar en mans dels humanistes més filòlegs. novament. El reconèixer la nostra incapacitat per conèixer l’infinit. El coneixement que n’obté d’aquests nou mètode. Fruit d’aquest error. Pico de la Miràndola participa del corrent humanista en posar l’ésser humà com el centre de tot l’interès. Nicolás de Cusa és un pensador indubtablement neoplatònic. o la circumferència que eixamplem fins l’infinit i acaba sent recta). En realitat és una màgia molt platònica. precisament. De Cusa inventa una nova manera de fer filosofia. La pretensió d’aquest autor és. El Renaixement i els pensadors humanistes es caracteritzen. avui sabem que el pensador més il·lustre del renaixement. però també les suposades obres autèntiques d’Hermes Trismegiste i Zoroastre. Però aquest mateix mètode ens limita a poder conèixer les coses finites.7. ja que creia que Plató s’havia inspirat en elles. ni tampoc conserva el mètode escolàstic de discussions a on es donen per admeses veritats metafísiques. Va ser pensador i filòsof. a on postularà que a diferència de la resta d’éssers vius. però va ser un humanista curiós i alhora típicament renaixentista. També va introduir a Aristòtil. El segle XV avança. L’Humanisme: la tradició aristotèlica: Ja hem comentat la importància dels textos neoplatònics en el pensament humanista. Va ser també mag i divulgador de les doctrines hermètiques. D’Aristòtil es va estudiar els temes relacionats amb la lògica i la física. El nostre coneixement es troba absolutament limitat i inoperant pel que fa a les coses infinites. I amb la càbala. l’ésser humà necessita fer-se i determinar-se. Ficino. I també va patir persecució i desventures. per ser una barreja. Marsilio Ficino va ser el seu director. Tradueix les obres de Plató. 10.6. en Giordano Bruno va plagiar un tractat de Ficino donant classes a la universitat d’Oxford. Però la importància o originalitat d’aquest autor es basa en la seva declaració de la dignitat de l’home. . Ficino es declararà seguidor d’una màgia natural que res té a veure amb la màgia negra. Aquesta notable tendència ha 53 Filosofia. i en la segona meitat del segle cal parlar també de Pico de la Miràndola (1463 – 1494). i més tard sacerdot. sumat al reconeixement de que no podem deixar de preguntar-nos i investigar sobre el mateix és la docta ignorància. Com altres humanistes. Pico de la Miràndola va incloure més incògnites en l’equació renaixentista: A la màgia i l’hermetisme. En les seves traduccions fa interessants aportacions barrejades de cristianisme: • La filosofia com revelació. Aquesta característica polifacètica és molt pròpia del renaixement. notablement curiosa la barreja que fa d’elements que semblen no tenir cap relació. pensant que sense un coneixement bo d’aquesta llengua no podria arribar a entendre mai la càbala. Pico de la Miràndola hi afegeix La càbala.10. L’Humanisme: barreja de corrents. ja que la poètica. de vegades. Pensem que encara que Ficino anava carregat de talismans i amulets. duent a terme una important tasca en la traducció de tots els textos platònics o neoplatònics essencials per l’estudi. És doncs. cantussejava himnes màgics i anava vestit més semblant al Gandalf que a un filòsof seriós. Pico de la Miràndola va cometre un nou error històric: va pensar que els textos de la càbala eren originaris de Moisès. Els seus raonaments es basen en les regles d’anàlisi matemàtica (el màxim i el mínim sense el nombre. Pico de la Miràndola va veure algunes de les seves obres condemnades per heretgia. Precisament per la seva manca de límits comparables. el qualifica com de docta ignorància: Per arribar al coneixement utilitzem les comparacions. precisament per ser polifacètic: Va ser traductor. Si Ficino era curiós. ja que es basa en considerar animats tots els éssers i objectes de l’univers. que estan ontològicament determinats. encara que ell pensava que era el mateix.

La fe no és qüestionable des dels àmbits de la raó o la ciència.8. I alhora una confiança absoluta en la fe. fet pensar als experts en que aquests pensadors van ser els primers filòsofs empiristes de la història. en qualsevol cas. Les tesis de Montaigne parteixen d’un escepticisme cap a la ciència i la raó. La suspensió del judici dels escèptics es la clau per a arribar a la felicitat i la màxima de conèixer-se a un mateix queda limitada al coneixement individual. Filosofia. Aquest coneixement ens porta a la conclusió de que cada ésser humà és alhora igual però diferent. El representant més important d’aquest ressorgir és un pensador francès: Michel de Montaigne (1533 – 1592). cada ésser humà es construirà una saviesa a la seva mida. tret d’un cert ressorgir de l’escepticisme al segle XVI. ja que en realitat. sota qualsevol circumstància.10. com ens ha dit Pico de la Miràndola. la filosofia hel·lenística (epicureisme. 54 . la cosmologia aristotèlica dóna molt poc joc a un autèntic estudi experimental. L’Humanisme: el ressorgiment de l’escepticisme: Dins de les tradicions dominants (platonisme i aristotelisme) a tot el segle XV. Els seus estudis parteixen de la màxima socràtica: coneix-te a tu mateix i tanmateix també vol arribar al coneixement per arribar a la felicitat: la filosofia ens ha d’ensenyar a viure feliços. i en conseqüència. estoïcisme i escepticisme) van passar. cal dir sempre sí a la vida. El fet de recollir el pensament d’Aristòtil no vol dir que no es fes crítica i reconstrucció a partir de les bases. pràcticament desapercebudes. Però això no vol dir que Montaigne no participi de l’interès humanista. Però Montaigne diu que.

donant-los a uns o altres i sense distingir amics d’enemics. Déu i l’ésser humà. cal retornar i recuperar el sentit socràtic de conèixer-se a un mateix.1. El mateix van fer els primers cristians i els primers monjos. perquè tanmateix parla d’uns i d’altres. Renaixement. Utilitza situacions paradoxals per a il·lustrar les seves idees i acaba dient que la bogeria és l’estat que més sembla acostar-se al ser veritablement cristià. Cal. i corrents contemporànies com l’existencialisme. Això no obstant no va fer caure l’interès per la religió. ja que el seu pensament va acabar impregnant part de la societat europea i. Religió i Política: 11. Això no obstant no li treu el seu propi lloc en el món de la filosofia. A l’ésser humà només li cal tenir fe per a ésser salvat per la Gratuïtat de Déu. Erasme parla d’una bogeria difícil de definir i delimitar. en conseqüència. cap al clergue i cap a l’Església. Per a Erasme. Lutero és un personatge força important. Aquesta obra va tenir molt èxit i. ja que el boig es desfà dels bens sense cap mirament. 11. la qual Lutero emmarca en tres principis bàsics: • Justificació de l’ésser humà a través d’una sola fe. sinó de les figures d’Erasme de Rotterdam i Lutero. . Tots els filòsofs han comès aquest imperdonable pecat de supèrbia. la política.1. si es fa una lectura atenta de les Escriptures. 11. i la nova religiositat que proposa va influir notablement en pensadors posteriors de la importància de Hegel o Kierkegaard (època moderna). Les explicacions que fa l’Església oficial no són sinó malinterpretacions. encara que tampoc l’acostarà a Lutero. avançant algunes de les tesis de Lutero. Cal saber que des d’un punt de vista purament històric. però de seguida va demanar la dispensa dels oficis i els hàbits. Erasme va fer algunes crítiques.1. sense complicacions lògiques ni metafísiques. tornar a l’esperit de la veritable doctrina evangèlica. Això no l’ajudarà a fer amics entre els catòlics. qui en separar clarament l’àmbit de la fe i de la raó. en morir l’any 1536. Lutero és un clar producte de l’època: pretensions renovadores de la religió i.2. Erasme va gaudir d’una certa fama que. Però l’autèntica revolució religiosa no sortirà dels autors italians. de tot l’ésser humà. Cal doncs. El pensament de Lutero serà molt crític amb la filosofia i amb la ciència que hi ha hagut fins aquell moment. en conseqüència.11. Erasme de Rotterdam: Desideri Erasme (és el nom llatinitzat del seu nom flamenc Geer Geertsz) va néixer a Rotterdam l’any 1466 (encara que és possible que nasqués l’any 1469). En general. • Les Escriptures són la única font de veritat. qui afirmarà d’ell que no és més que un ignorant ridícul i xerraire. Però Lutero ho diu d’una manera totalment trencadora i irreconciliable. Molts autors parlen de religió i intenten de fer nous plantejaments religiosos. Es tracta de dur una vida cristiana. Tota la tradició cristiana és. No cal posar en judici les nostres obres. la Reforma cal veure-la com resultat d’aquest moviment social i espiritual. però sense declarar-se obertament a favor de l’Església oficial de Roma. amb molta cura. tret d’Ockham. Erasme criticarà als Papes i eclesiàstics de la seva època. es va esvair. Martí Lutero: Lutero (1483 – 1546) és l’artífex de la trencadissa que va haver a l’Església a Europa. Aquesta actitud un tant equidistant de l’enfrontament va fer que es quedés aïllat i sense cap seguidor. Renaixement i Religió: La Reforma Protestant: Tot el pensament del renaixement i humanístic té un rerafons que pretén fer una gran renovació religiosa. Per aquesta raó el van acusar de preparar el terreny al protestantisme. Però en realitat. no entra en el conflicte. quan Lutero va trencar definitivament amb l’Església. Erasme el va criticar. 55 Filosofia. no amb la subtilesa d’Erasme. un retorn al passat més pur. és una lectura agradable i refrescant. així com alguns costums adquirits per l’Església. en conseqüència. amb un to irònic o transcendent. un postís. Aristòtil encarna aquesta supèrbia de la filosofia de pretendre saber i conèixer totes les coses. La conseqüència a aquest pensament és una nova doctrina teològica. I en aquest sentit. Cada persona pot ser el seu propi sacerdot. Prou de fer elucubracions sobre la natura. • El sacerdoci universal i el lliure examen de les Escriptures. La filosofia d’Erasme en el seu estat més pur és a la obra Elogi de la bogeria. Va ser ordenat sacerdot l’any del descobriment d’Amèrica. El seu pensament té importants aportacions de caràcter antropològic i teològic.1. No calen intermediaris especials en la relació amb Déu. Jesús ens va indicar el camí de la senzillesa i de la no hipocresia. i precisament per haver-se quedat sol.

I també com Lutero. a més. a més. és també una forta reacció interna de regeneració de l’Església des de la mateixa Església. creada per Ignasi de Loyola. A Ginebra. si Déu ens salva. I que com a tal. Filosofia. 11. que afirma que el pecat original estava perfectament previst per Déu. nascuda a finals de l’Edat Medieval. inventat l’any 1776 per un jurista alemany. va reaccionar malament i es va tornar dogmàtic i pretenent que la seva interpretació era la bona. i no només l’ésser humà. similars a les de Lutero ens parlen altre vegada dels errors dels filòsofs i científics. Calvino ens parlarà de que no hi ha res que nosaltres podrem fer per a salvar-nos. anterior a les tesis dels protestants i que té un origen espontani. Però un estudi de la suposada contrarreforma més obert. És inútil tot allò que fem a la vida. Nicolás Maquiavel Maquiavel (1469 – 1527) dóna inici a una nova manera de fer filosofia política. Lutero va acabar dient unes coses i fent unes altres. precisament. Com tantes altres vegades en el món de la religió. I això Lutero tampoc ho havia volgut. Així doncs. podem afirmar que: La Reforma Catòlica és un moviment intern de regeneració. qui afirma que el capitalisme prové.1. a través d’una reformulació dels dogmes propis amb un caire més positiu.2. Una de les raons que dóna. és bel·ligerant i pretén dur a terme una restauració catòlica. aleshores. Lutero. Aquest procés regenerador intern s’ha conegut amb el nom de Reforma Catòlica i sens dubte. A més el seu missatge inicialment alliberador. posarà molt l’èmfasi en la predestinació. sinó que tindrà el seu propi objecte d’estudi. En realitat podem afirmar que el pensament polític de Maquiavel suposa la majoria d’edat de l’especulació política. ens permet veure que aquesta reacció. El terme. aviat. 56 . És tal la predestinació de la que ens parla. Més pessimista pel que fa a la condició humana que Lutero. La política ja no dependrà de la religió o de la moral. Calvino. del protestantisme (explicar una mica la tesi de Weber). que en l’èxit dels seus negocis es veia la predestinació divina.3. cosa que la va convertir. Les tesis de Calvino. La salvació ens vindrà donada per la Gràcia absoluta de Déu. en conseqüència. certament. serà per pura voluntat gratuïta. Max Weber. Els calvinistes creien.11. 1564. i sovint s’ha quedat amb aquest sentit negatiu i reaccionari. L’ésser humà està sencerament en mans de Déu. cada persona pot interpretar les Escriptures sense necessitat de subjectar-se a dogmes establerts. Renaixement i Política: 11. Però també és propi de la Contrarreforma la Inquisició i la prohibició de llibres.3. sinó que Calvino posa tota la creació en mans dels seu creador. però la seva activitat intel·lectual es va desenvolupar a la ciutat de Ginebra. va lliurar la nova església als prínceps. Però això últim se li va escapar de les mans.1. Hi ha un sociòleg austríac del segle XIX. en la religió de l’Estat. Calvino va imposar un règim teocràtic inspirat en la reforma i molt rígid pel que fa a la moral dels ciutadans i als considerats disidents. és que Lutero va ser el primer en traduir el concepte de treball mitjançant el terme vocació que ha arribat als nostres dies com a professió.3. Tota l’energia de la persona s’ha d’utilitzar en lloar Déu i no en intentar donar explicacions pseudo científiques sobre Déu. va acabr impregnat d’un pessimisme i un determinisme molt negatiu. Jean Calvino: Calvino va néixer a França l’any 1509. la Contrarreforma té un caràcter de condemna dels errors dels protestantisme. Calvino era més optimista pel que fa a la Gràcia de Déu. aviat va tenir un gran èxit. La veritat rau exclusivament a les Escriptures. I. De l’any 1540 és l’aprovació de la Companyia de Jesús. Concloent aquesta introducció. de gaudir d’aquesta Gràcia ja que li havia estat permès construir el regne de Déu a la Terra (la ciutat de Ginebra). a on va romandre des de l’any 1541 fins l’any de la seva mort. a més. Renaixement i Religió: La Contrarreforma i la Reforma Catòlica: El concepte Contrarreforma té un caràcter de reacció contra quelcom. Convençut. La Contrarreforma és un moviment de reacció davant l’enemic: els protestants. Lutero. 11. i va fer sorgir en l’entorn de Lutero interpretacions no desitjades. forma part molt important del complex procés de la Contrarreforma. La Contrarreforma també es caracteritza per una nova militància molt activa.

57 Filosofia. De Maquiavel ha quedat en el pensament popular la famosa frase “el fi justifica els mitjans”. el que hauria de ser. quan parlava de la República deia que aquesta ciutat no existia en cap lloc del món. Maquiavel prefereix mirar cap a l’antiga república romana quan ens parla del governant ideal: basada en la llibertat i els bons costums. Resultats finals del pensament renaixentista: 11. i això el col·loca a cavall entre el Renaixement i l’edat Moderna. Però en canvi no és tan conegut el Leonardo filòsof. o capaces de submergir-se a l’oceà. La paraula prové del grec Ou = no / topos = lloc. Leonardo vol conèixer partint de principis matemàtics i experimentals. Va tenir una vida bastant moguda i va dur a terme moltes activitats diverses: des d’enginyer militar. També es diu que és d’aquest autor el concepte raó d’Estat. no és menys cert que dóna una idea clara de quin va ser el missatge que va quedar del pensador italià. Ara bé. En definitiva. però fins i tot ho és en algunes de les seves idees neoplatòniques. no val confondre a Leonardo amb un científic en el sentit que tindrà el terme al final del Renaixement. Més aviat és fruit de les necessitats del moment. allò que no hi és enlloc. 11. Leonardo és sens dubte un gran representant renaixentista. El realisme polític implica tenir ben clar el que ha de ser. passant per filòsof. Els trets fonamentals del pensament polític de Maquiavel es poden resumir en tres punts: • Realisme polític unit a un cert pessimisme sobre la condició de l’ésser humà. tothom treballa de forma equilibrada el camp i l’artesania. La qual mostra la intenció de fer uns estudis polítics purs. Leonardo va néixer l’any 1452 i va morir el 2 de maig del 1519 a França. Les utopies van arribar a ser pràcticament un subgènere dins la filosofia política. un lloc que no hi és. i fins i tot pels invents pseudocientífics que feia amb màquines voladores.4. Leonardo da Vinci: Tothom coneix a Leonardo com l’autor d’obres artístiques increïbles com la Gioconda. quan dirà que tothom és igual i que no existeix la propietat privada. A la illa d’Utopia. El governant podrà utilitzar qualsevol medi al seu abast per a conservar la unitat de l’Estat i el seu poder. Cal eliminar l’atzar en qualsevol decisió política.4. Va participar activament en la política del seu país i es va mantenir ferm en la fe catòlica. traduït per habilitat. el governant ideal. Tomàs Moro Thomas More (1478 – 1535) va ser amic i deixeble d’Erasme. però eliminar l’atzar quan parlem de persones. postura que li va causar una condemna a mort i la seva execució.3. La obra que va fer d’aquest pensador un personatge immortal va ser Utopia. en negar-se a reconèixer Enric VIII com a cap de l’Església. no es tracta d’una obra de política a seguir fil per randa.11. Moro es basarà en Plató. com Nicolàs de Cusa o Ficino. La cosa també ens diu molt del pensament polític de Maquiavel. Maquiavel utilitza el terme virtut en el sentit etimològic clàssic grec (areté). i una altra ben diferent. i malgrat resumir el pensament d’aquest autor en una frase tan treta del context resulta del tot injust. I és en aquest sentit quan Leonardo adquireix llum pròpia. o millor dit. • Un retorn a uns principis que ajudin a regenerar la vida política. com tampoc ens ve de la màgia ni l’alquímia. Aquesta escissió de la política envers altres disciplines. del que hauria de ser. allunyant-se de les interpretacions màgiques tan volgudes pels seus contemporanis. La posició de Maquiavel es pot resumir en la frase la política per la política.2. • Un nou concepte sobre la virtut del governant a on s’inclouran factors com l’eficàcia i es perdran els valors hereus de la tradició cristiana. Ja Plató. És a dir. fins a pintor i inventor. Leonardo fugirà de les explicacions màgiques i utilitzarà les idees neoplatòniques per a refermar un ordre mecanicista de tota la natura. A la illa d’Utopia. ni de lluny. és eliminar llibertats personals. Maquiavel creu que l’ésser humà ni és bo ni és dolent. sinó més aviat a senyalar uns principis normatius que ens permetrien de solucionar els mals de l’època. sinó que ens hem de basar en l’ordre matemàtic per a interpretar el món. però a la pràctica tendeix a ser dolent. Certament.1. . el governant que descriu Maquiavel no és. suposa també la consciència de que una cosa és el que és. El coneixement no arriba simplement per repetir fórmules antigues. Tot i així.

Es pot arribar a dir. Malgrat van ser unes acusacions sense fonament. o tant per heretge. Va ser ordenat sacerdot el 1572. Filosofia.L’experiència de Leonardo a tallers mecànics. la mitologia egípcia.2. Anglaterra i Alemanya. Leonardo posarà la llavor per a que neixi la nova concepció de la ciència. sempre. representa un dels cims del renaixement i. Conclusions al seu pensament: • Bruno és un filòsof difícil d’entendre i. es poden negar i afirmar algunes de les conclusions: • No cal entendre a Bruno com a precursor de la nova revolució científica. • Bruno. És a dir. sinó per assassí d’un membre de la mateixa ordre. 58 . Cal experimentar i avançar segons els resultats obtinguts. Al final d’aquest procés. també. Els seus interessos anaven més aviat per l’àmbit màgic que pel científic. fins el punt que l’any 1567 es va iniciar un procés contra ell que després es va paralitzar. alhora. però pràcticament sempre deixant rera seu la discòrdia i la baralla. de no passar-se de la ratlla pel que fa als dogmes cristians. en aquest cas. principi i u (1584) • Expulsió de la bèstia triomfant (1584) Els trets fonamentals del seu pensament es poden resumir en: • El seu pensament és immers dins les tendències màgiques i hermètiques. Amb els coneixements que ja tenim avui en dia. I també al revés: els resultats de l’experiment cal passar-los pel sedàs de la raó. La matemàtica té en Bruno. que les tesis de Bruno són una mena de contrarreforma egípcia. les coses se li van complicar i va haver de fugir penjant els hàbits. un dels finals més representatius del renaixement. un intent de materialitzar o mecanitzar la natura. barrejat amb un intent de retorn a una suposada religió més pura que seria. Cosa que va ser la raó de les seves disputes en tots els àmbits religiosos. Això ha provocat moltes interpretacions al llarg de la història de la filosofia. doncs. L’ànsia d’infinit i la fugida d’aspectes purament racionals. Les seves obres més importants són: • El sopar de les cendres (1584) • De la causa. Giordano Bruno: Giordano Bruno va néixer l’any 1548 i va morir el 1600. Bruno avançarà en aquest camí mirant. • No hem d’entendre en els aspectes matemàtics de la seva filosofia. Bruno va viatjar per França. És millor una petita certesa que una gran mentida. però aviat es va barallar també amb els calvinistes. • La recerca de recolzament a les seves idees en uns i altres com a tàctica. l’experiment cal guiar-lo mitjançant un pla establert. 11. Bruno es va negar a retractar-se de les seves idees i va acabar cremat a la foguera el 17 de febrer de 1600. Així doncs. en l’àmbit de la filosofia renaixentista. • Un neoplatonisme molt a la carta per tal d’ajustar-lo a les seves necessitats. Finalment va tornar a Itàlia a on ja se l’havia acusat davant el Sant Ofici. • Sí podem dir que Bruno és una avançada dels romàntics. Va conèixer en la seva fugida el pensament de Calví. el va dur a pensar que la reflexió mental era perfectament compatible amb la pràctica mecànica. una funció més propera a la màgia pitagòrica. No hi ha res establert si no s’ha comprovat abans. • Una ètica que empeny cap a les bones accions en l’aspecte social i que té com a rerafons la utilitat de l’acció: si és útil socialment.4. I aquest és un principi bàsic per a la ciència. és bona. Amb aquesta frase Leonardo resumeix els seus principis filosòfics de la ciència. Més greu va ser el procés obert el 1576. Des de jove va manifestar un esperit rebel i intolerant. un dels més complexos.

12.

El Racionalisme cartesià: 12.1. La filosofia moderna: o Recordem la Revolució Científica i la crisi religiosa del segle XVII. Ambdós factors suposen una bona sacsejada cultural. La unitat religiosa s’ha fet miques (el protestantisme i l’anglicanisme), mentre que els nous descobriments posen en tela de judici el coneixement filosòfic i científic. o Aquesta forta crisi genera dues importants reaccions en la filosofia: el Racionalisme (el representant més important del qual és Descartes), i l’Empirisme (a on veurem les idees de Hobbes). o Al llarg del segle XVII les Universitats continuaven ensenyant les seguretats antigues, però al mateix temps que s’ensenyava, la societat sabia que es tractava d’un saber caduc i obsolet. Els intel·lectuals se sentien molestos en saber que ja no servia de res els antics coneixements. Les causes de tot plegat es poden veure resumides:: • La Revolució Científica: va esfondrar l’astronomia (teoria ptolomèica), va torpedinar la física (Aristòtil va caure del pedestal) i, en general, va posar en crisi la metodologia escolàstica. Dins de la sacsejada que va suposar la caiguda de les veritats antigues, la revolució científica va donar llum a les tenebres. Al principi a Itàlia, i més tard a França, Holanda i Anglaterra, l’esperit de la nova ciència impregnarà la filosofia. • La crisi religiosa: ja no existeix la unitat religiosa. L’aparició del protestantisme i de l’anglicanisme posa en tela de judici les veritats absolutes de les que havia gaudit l’església segles anteriors. 12.2. El Racionalisme i l’Empirisme: o La filosofia moderna voldrà aprendre de la nova ciència i oferir un missatge clar i concís. Per a fer-ho es fixarà en les matemàtiques. o Una de les característiques de la nova ciència és el seu saber fragmentat. És normal, està tot per descobrir. Ha caigut el vel d’Aristòtil i la natura s’obra permetent que els científics desvetllin els seus secrets. Uns parlaran d’uns aspectes, i altres ho faran d’altres, però no hi ha un discurs coherent que englobi tot el nou saber científic. o D’aquest aspecte s’encarregarà la filosofia: donar consistència i coherència al nou saber científic. o El Racionalisme iniciat per Descartes i l’Empirisme iniciat per Hobbes seran els dos nous corrents filosòfics que intentaran construir aquest nou sistema filosòfic. Ambdós corrents donaran força importància al mètode matemàtic, a l’observació, a la raó i a l’experiència. o La diferència més important dels dos corrents rau en que mentre el Racionalisme afirma que l’origen del coneixement és la raó, l’Empirisme diu que l’origen del coneixement és l’experiència. 12.3. Segle XVII a l’Europa continental 12.3.1. Aspecte econòmic i social: • Gran desenvolupament de la burgesia associada al capitalisme mercantilista i les colònies. • Aparició de les grans companyies com a societats d’accionistes. • Època de molts i grans invents. • Neix un esperit individualista associat als capitalistes: llibertat d’acció en front de qualsevol consideració política, ètica o religiosa. 12.3.2. Aspecte polític: • Molta inestabilitat política. • Expansió colonial. • Neixen els Estats moderns, independents i sobirans i neixen alhora grans enfrontaments pel control de les colònies i l’empenta expansionista: Guerra dels Trenta Anys entre estats catòlics i protestants. 12.3.3. Aspecte ideològic: • Hi ha un progrés de l’esperit científic que posa en dubte tot el saber acadèmic. La raó s’erigeix com a valor de referència. • Molts dels grans pensadors de l’època van fer importants aportacions a la ciència (Descartes, Leibniz) • Es creen centres de mecenatge com ara Holanda (Descartes i Spinoza) 12.4. Descartes: o Descartes és, segons historiadors de la filosofia, el fundador de la filosofia moderna. És cert, com ja hem dit, que encara està força influït per l’escolàstica, però el seu pensament està immers en la nova física i la nova astronomia.

Filosofia.

59

o Descartes va néixer a La Haye (ciutat francesa) l’any 1596. Fill d’una família de la petita noblesa va estudiar en els millors centres docents de l’època; els jesuïtes. Allà va aprendre el saber clàssic aristotèlic que s’ensenyava a les escoles i universitats. Després va estudiar Dret, però no va acabar la carrera perquè es va sentir molt interessat per la geometria. o Als vint-i-dos anys es va fer militar i va estar, durant deu anys donant bots per Europa. Va participar a la Guerra del Trenta Anys i sembla ser que va ser durant unes nits als quarters d’hiverns del Danubi, quan va tenir la il·luminació d’un sistema, basat en la seguretat de la geometria, que permetria el desenvolupament d’una ciència i filosofia coherents. o A partir d’aquest moment Descartes rebutjarà tot el saber i els coneixements adquirits. Cal fer taula rassa i començar de nou. Res del que l’han ensenyat serveix ja. o Quan va abandonar la carrera militar, Descartes es va traslladar a Paris i va escriure una de les seves obres importants: les Regles per a la direcció de l’esperit (1628) o L’any següent, i segurament per evitar problemes ideològics es va traslladar a Holanda, on es va estar durant vint anys. Allà va escriure un tractat sobre física, però just quan l’anava a publicar es va saber de la condemna de Galileu. Aleshores Descartes, per evitar problemes, no va voler publicar-la. o L’any 1637, fets ja els 40 anys, Descartes va publicar tres assaigs científics precedits per la seva obra més famosa: el Discurs del mètode, a on presentarà la seva teoria sobre l’adquisició de coneixement, i un primer esbós sobre els coneixements filosòfics que el mètode li ha permès d’adquirir. o Però va ser l’any 1641 quan Descartes va publicar la seva obra més important pel que fa a la presentació de la seva filosofia: Meditacions metafísiques. I aquest cop, les reaccions seran molt fortes fins i tot en la tolerant Holanda. Si no hagués estat per la protecció d’alguns importants personatges, Descartes hauria tingut importants problemes. o L’any 1649, i després de nombrosa correspondència, finalment accedirà a viatjar a la cort d’Estocolm, a Suècia, a on la reina Cristina li promet protecció i abundants converses filosòfiques. o Però degut a les moltes obligacions de la reina, les converses filosòfiques es feien a les cinc de la matinada. Descartes, que tota la vida s’ho va muntar per llevar-se tard, no va poder seguir el ritme. Va emmalaltir de pulmonia, i en pocs dies va morir. Era l’any 1650 i tenia 54 anys. o Descartes, en el seu rebuig a l’educació rebuda, no està posant en qüestió tal branca o tal altra branca del saber, sinó els fonaments mateixos del saber. L’educació rebuda li sembla sense cap mètode ni ordre, barrejant la física amb la metafísica i, aquesta amb la filosofia. 12.4.1. La unitat del saber: • Tot el saber de l’home és una única cosa, encara que aquest es manifesti en diverses ciències. La saviesa no és l’acumulació de coneixements, sinó una actitud que consisteix a regir-nos per la veritat. • Descartes vol trobar la veritat utilitzant, exclusivament, la raó. Per això cal establir un seguit de sentències o proposicions vertaderes, que siguin evidents per sí mateixes i no admetin cap mena de dubte. • El saber és un arbre a on les arrels són la Metafísica, el tronc, la Física, i les branques la resta de les ciències (també hi ha una jerarquia entre les branques) 12.4.2. La recerca del coneixement cert: • Les idees: El coneixement és una representació a la ment humana d’una realitat aliena. La representació són les idees i, per aquesta associació, el coneixement és l’anàlisi de les idees. Descartes es pregunta què entenem per idea, quines classes d’idees hi ha i quin és el seu origen. • Tipus d’idees atenent al seu origen: Innates: idees nascudes amb mi. Adquirides: idees vingudes de fora. Artificials: idees inventades per mi. • Tipus d’idees atenent a com es presenten a l’individu: Clares i fosques Distintes i confuses • Les idees que cal sotmetre a estudi són les idees innates, ja que les que provenen dels sentits no són fiables. Descartes adopta una perspectiva intel·lectualista. A més, només caldrà fixar-se en les idees que es presenten clares i distintes; clara perquè s’imposa per ella mateixa a d’altres, i distinta perquè no es pot confondre amb cap altra. Filosofia. 60

12.4.3. El mètode cartesià: • Cal reconstruir el saber seguint un procés deductiu sense cap obscuritat ni llacuna. Amb això Descartes pretén aconseguir un saber independent de l’experiència. • Descartes es fixa en les matemàtiques i la física i decideix adoptar una metodologia similar, encara que adaptada a la realitat de l’estudi filosòfic. • El mètode cartesià es basa en un mecanicisme en el procés d’organització i orientació mental. Hi ha dos processos de coneixement: La Intuïció que capta les idees sense possibilitat d’error La Deducció o mecanisme mitjançant la raó estableix les connexions entre les idees simples. • Cal partir de veritats absolutes i autoevidents que en derivin altres veritats evidents i així successivament tot construint un encadenaments de veritats. • En una obra titulada Regles per la direcció de la ment, Descartes parla de més de vint regles per a poder arribar al coneixement. Però desprès, en una altra obra titulada Discurs del mètode, Descartes ho simplifica a 4 regles. • Les quatre regles del mètode cartesià: Primera regla d’evidència intel·lectual. Només són certes aquelles idees que es presenten a la ment de forma clara i distinta. Aquí treballa la intuïció i en la resta de regles la deducció. Segona regla de la divisió. Cal dividir els problemes en els seus aspectes simples. Es tracta d’una descomposició de dades múltiples a dades bàsiques. Tercera regla o de la síntesi. Es tracta d’anar formant estructures de coneixement cada vegada més complexes. Quarta regla d’enumeració de les passes que es fan per a no perdre el fil conductor i evitar salts o llacunes. Aquesta quarta regla, té una missió d’enllaç amb la primera, i així torna a començar. 12.4.4. El dubte metòdic: • Tal i com hem vist, Descartes parteix d’una negació sobre els fonaments del saber tradicional aristotèlic i escolàstic. També hem vist com ha pensat una forma per arribar al coneixement vertader: les quatre regles. Ara bé, per poder arribar al coneixement, cal començar a desconfiar, és a dir, a posar en dubte els principis de la ciència, la metafísica i la filosofia que hi ha hagut fins ara. • Només podrem acceptar aquells principis sobre els que no hi càpiga cap dubte. I si els sentits ens enganyen de vegades, no els podem posar com a font de coneixement. • A més, recordem que tampoc es refia de les ciències del moment. Aleshores, ¿què li queda? Les matemàtiques; Descartes s’adona que 2+2 són 4 sempre, en qualsevol circumstància i sense possibilitat de que no sigui així. • Però Descartes no sembla content i afegeix: i si un geni maligne m’està enganyant i fent que jo cregui que les matemàtiques son un saber indubtable? • Així doncs, no hi ha res que sobrevisqui al dubte cartesià. I no es tracta d’un dubte escèptic, que està de tornada de tot i que res li afecta. Es tracta d’un dubte honest i curiós. Però és un dubte tan metòdic, que el fa dubtar de la seva mateixa existència. ¿Qui no ens diu que en realitat som el somni d’algun altre ésser? 12.4.5. La certesa fonamental: • Un cop arribat a aquest extrem aparentment sense sortida, Descartes comença a rumiar i creu que, malgrat tot, si ell està dubtant de tot, ell es alguna cosa. Encara no sap què és, però sí comença a estar-ne segur de la seva existència. • I així arriba al seu primer principi del nou edifici filosòfic quan afirma: penso, doncs existeixo. El jo cartesià esdevé un principi sòlid i evident. Resisteix qualsevol dubte ja que, en sí mateix, dubtar és pensar, i aquest acte és real. La certesa de Descartes no és fruit d’un raonament o d’un sil·logisme, sinó que és intuïció en estat pur. I és una intuïció clara i certa com ens demana la primera regla. I aquesta intuïció porta al principi d’autoconsciència: nosaltres som una res cogitans (una cosa pensant) 12.4.6. Altres certeses: • El cogito ergo sum marca a Descartes una línia a seguir. Cal trobar altres intuïcions amb caràcter de veritat absoluta. Aleshores Descartes ensopega amb la idea de Déu. I pensa: ¿com jo, ésser imperfecte, puc tenir una idea de perfecció absoluta dins meu? I la resposta és clara: la idea de Déu és l’evidència de la seva existència, amb el que ja hem trobat una altra certesa absoluta i certa.

Filosofia.

61

Principi d’inèrcia: el cos es manté en moviment fins que xoca amb un altre i li trasllada el moviment (com boles de billar) Tendència al moviment rectilini: és el moviment originari del qual en deriven la resta.La dependència de Déu no porta. El món com una màquina (el mecanicisme cartesià): • Descartes afirma. les plantes i els minerals començaran a ser estudiats com una màquina. i ell. A més. tot el que correspon al món material (res extensae) ha de trobar les seves explicacions en els principis de la mecànica. intentant entendre llur mecanismes de funcionament. que el món material té una propietat essencial: l’extensió. bressol de l’ésser humà. ja que no hi ha cap possibilitat de tenir d’elles una idea clara i distinta. La resta de propietats (color. 12. ja que aquestes ens parlaven de que tot està impregnat d’esperit i de vida. • Així doncs.) són secundaries. 62 . • Així és la mateixa certesa de Déu que també reforça la certesa de la meva existència. sabor. No hi ha pèrdua ni degradació. a la possibilitat pràctica de transformar el món. però a Descartes. doncs. Les lleis que regeixen el moviment són les següents: Principi de conservació: el moviment roman constant. • Filosofia. • Un cop establerts aquests principis. herència d’Aristòtil. etc. No hi ha realitats intermèdies i aquest aspecte és el que trenca amb idees renaixentistes. • El mecanicisme cartesià va permetre que la ciència passés d’un estadi de pur coneixement teòric.4. O millor encara. • L’univers esdevé simple i comprensible i la matemàtica no és només la ciència dels nombres. i tota la realitat cal explicar-se-la a partir del xoc entre les partícules de matèria. el cos humà. sinó un despersonalitzat i fred mecanisme.4. El món de qualitats. A partir de Descartes. els animals. I això trenca també amb la tradició escolàstica que donava molt poca importància a les matemàtiques. Això implica que la mort del cos sempre obeeix a causes fisiològiques i no pas a l’abandó de l’ànima del cos. aquest no pot mentir-me. L’ànima i el cos: • El model d’ésser humà cartesià. Aquest no pot existir ja que el món és ple com un ou. Ara bé. coherent amb el seu pensament va contestar que en lloc. • Descartes rep crítiques sobre aquesta explicació: una deixeble li escriu una carta tot qüestionant-li la possibilitat de que hi hagi alguns trets de l’ànima que Descartes no conegui.7. Descartes rebutja el buit que preconitzaven els atomistes. • El món esdevé un gegantí rellotge mecànic ple de rodes dentades. mentre que la res extensae pertany al món material. El moviment va ser impulsat per Déu i roman permanent i inalterable. és l’únic ser en el que es troben alhora dues substàncies: res cogitans i res extensae. • Els moviments del cos són el resultat del pilotatge de l’ànima. els apetits. i ja hem vist que el món espiritual no té res a veure amb el món material. sense utilitzar cap component màgic. a les mateixes conclusions que havien elaborat la metafísica i la teologia tradicionals. sinó que és també. I conclou amb una afirmació que trenca amb la tradició renaixentista: la res cogitans pertany al món espiritual. La certesa de la idea de Déu allunya també el fet de que nosaltres podem ser el somni d’algun altre. suposa un seriós pas endavant per establir una realitat mesurable i dominable per l’ésser humà. Descartes ja està segur que pot començar a descobrir la resta de veritats al món. A més. La Natura ja no és la mare. 12. matèria en moviment. ja que si tinc la idea de Déu perfecte. Ni tal sols Déu hi té res a veure després de la creació. Déu és esperit. • Descartes i els seus seguidors van ser acusats d’heretges quan un teòleg li va preguntar a on estava Déu. el model mateix de la realitat. cal una relació força estreta per a poder explicar els sentiments. ja que la matèria és només extensió: extensió i moviment. dóna pas al món de les quantitats. pes. • L’ànima és pensament (recordem que és la res cogitans) i no és vida. • L’explicació mecànica del món que fa Descartes. L’univers cartesià és exclusivament matèria i moviment.8. El món és doncs.

La raó.9. en lloc d’obeir a forces alienes. Descartes creu que cal una reforma interna tot aplicant les regles per a la correcta direcció de la ment. Quarta regla: o regla del compromís personal en la recerca de la veritat. una agosarada precursora dels tractats de fisiologia. Les regles de la moral provisional: • Per tal d’afavorir el domini de la raó sobre les passions. fa lliure a l’ésser humà.4. Tercera regla: o regla de l’esforç personal.Per a donar resposta. Per a Descartes és imprescindible un cert ordre i tranquil·litat per a poder buscar la veritat. Descartes escriu el Tractat de l’home. Descartes proposa a la seva obra Discurs del Mètode. un seguit de normes morals. 12. • Filosofia. Aquestes normes són presentades en aquesta obra amb caràcter provisional. • La ètica cartesiana pretén sotmetre la voluntat a la raó. i en conseqüència la veritat. 63 . En aquesta obra Descartes situa l’ànima a la glàndula pineal. ja que. Descartes identifica virtut i raó. Primera regla: obeir lleis i costums del teu país. en conseqüència només s’obeeix a sí mateix. i dels preceptes de la religió. Segona regla: o regla de la constància independentment de la opinió general.

• La barreja perniciosa que ha suposat la filosofia antiga amb la medieval i la Bíblia amb les idees platòniques. És una època de científics: Isaac Newton i Watt en són un exemple. Part del seu pensament està abocat a fer de la política una disciplina exacta seguint unes regles científiques. Introducció socio-política: o És un corrent que es data durant el segle XVII i gran part del XVIII. La filosofia de Hobbes s’ocupa dels cossos. • El concepte de filosofia en Hobbes. i pel que fa a la política. creu. • Les seves obres principals són: Objeccions a les meditacions cartesianes (1641) De cive (1642) De corpore (1655) De homine (1658) Leviatan (1651) 13. D’aquesta manera. Thomas Hobbes 13. És a dir. • Va fer els estudis superiors a Oxford. sobretot. Els empiristes i els il·lustrats tenen en comú que tots dos corrents defensen la no existència d’idees innates i que la font del coneixement són els sentits. • La necessitat de rebutjar la metafísica de la filosofia. ja que la burgesia vol tenir més coses a dir. • La necessitat d’una nova ciència de l’Estat d’acord al model de Galileu. al desembre de 1679.2. • Hobbes va ser un gran pensador polític. . L’observació científica esdevé el mètode per excel·lència. el racionalisme cartesià l’impressiona positivament. o Al continent. el racionalisme cartesià va donant pas a la revolució il·lustrada. Va treballar a cases de nobles com a preceptor i això li va permetre uns ingressos per a dedicar-se a estudiar. la ciència i la política. • La buidor de conceptes en la filosofia grega clàssica. Hobbes exposa molt clarament el nou clima espiritual: • Els mèrits de Galileu en les descobertes físiques. Thomas Hobbes: 13. A Itàlia va conèixer a Galileu. participa en el comerç. s’observarà la naturalesa humana per a fer judicis polítics. No s’ocupa de Déu ni de la teologia. • Segons Hobbes. 13. al revés del que fa la noblesa del continent. • Hobbes va passar molt de temps a França i a altres parts d’Europa. o La monarquia parlamentaria de caire liberal que s’assentarà a Anglaterra. Tampoc de la Història. els sentits són previs al coneixement (a priori). afavorirà un ambient de bonança per les ciències i la filosofia. El concepte de Filosofia a Hobbes: • Hobbes rebutja.1.13. sobre tot a les Illes Britàniques. així com el pensament de Francis Bacon. o A finals del XVII i. els cossos es divideixen en tres tipus: • Naturals no animats. la filosofia hereva d’Aristòtil i els escolàstics. mica en mica. • Al final de la seva vida. I qui més l’influencia és en Galileu. • En una carta al comte de Devonshire. com per exemple un arbre 64 Filosofia. s’acabaran les guerres i els conflictes entre Estats. • Va morir als 91 anys. de forma que els interessos d’aquesta són els mateixos que els interessos de la burgesia. el parlamentarisme i la divisió de poders en política seran les grans aportacions dels corrents filosòfics d’aquesta època. al llarg de tot el XVIII. • Per contra. hi ha una nova manera d’enfocar la filosofia. però la noblesa a les illes. Aviat Anglaterra va ser el bressol de la Il·lustració europea. o El model empirista de la ciència.2. Hobbes creu que Aristòtil ha estat la pitjor influència que ha pogut tenir l’ésser humà. o L’Anglaterra del segle XVII és monàrquica. li van amargar una mica l’existència amb acusacions d’heretge i ateu. L’empirisme.2. Són temps de canvis polítics. Vida i obres: • Va néixer a Malmesbury el 1588. com d’altres a la seva època. La filosofia i la ciència observaran abans d’emetre judicis.2. Va aprendre ràpidament llatí i grec i li agradava molt l’escriptura i els idiomes clàssics en particular. I per sobre de tot. es contrari al d’Aristòtil.1. les seves causes i llur propietats.

però ara. I aquesta divisió és la causa de la seva trilogia que hem anomenat en les seves obres (De Corpore. Sobretot en aquelles obres. ni tan sols pels valors morals. • I una altra conseqüència a aquest relativisme materialista és la pregunta per com construir una teoria política decent? (una teoria de l’Estat). només ens expressen el significat de les paraules. • Per a fer-ho.• • • Naturals animats. si les paraules són arbitràries. mesurable. en la mesura en que són observacions subjectives.2. Hobbes és taxatiu quan afirma que aquell qui busqui un altre tipus de Filosofia als seus llibres. Les dues obres principals de Hobbes. • Per a Hobbes. Hobbes recupera una tradició filosòfica anglesa de l’escolàstica (les acaballes de l’escolàstica): es tracta del nominalisme (recordem a Ocam).2. l’ús d’aquestes també ho serà. doncs. Corporeisme i Mecanicisme: • Hobbes intenta explicar la realitat en funció de dos principis: • L’estudi del cos. • Aquesta concepció materialista té també altres conseqüències: si tot obeeix a una raó mecànica. • Hobbes afirma que els pensaments són fluïts que van i venen.4. però també d’endreçar-los de forma sistemàtica. Hobbes també presenta la següent divisió. 65 . De Homine. tampoc hi ha espai pel bé o mal objectius. 13. Les definicions. entès com moviment físic. no ha de ser objecte de la Filosofia. el corporeisme mecanicista va suscitar força polèmica al seu entorn. inventats per l’home. • El bé és quelcom relatiu i. que no es contradiu amb la primera: Cossos Físics Cossos Naturals Filosofia de la Naturalesa Cos Humà Filosofia = Ciència dels Cossos Cossos Artificials o Estat Filosofia Política Tot allò que no és corpori. • Aquesta tesi absolutament materialista de Hobbes. som capaços de comunicar els nostres pensaments als altres. Teoria de l’Estat en Hobbes: • Hobbes parteix de dos pressupòsits essencials: • Filosofia. Gràcies a aquesta ordenació.3. en conseqüència. entès com allò que no depèn del nostre pensament i ocupa un espai. El Nominalisme: • Hobbes elabora un sistema previ a l’estudi del cossos. De Cive i Leviatan es dediquen a donar-nos les respostes. Es tracta d’un sistema lògic que conforma les normes referents al mode correcte de pensar. és a dir. Els cossos. totes les qualitats dels cossos.2. És més. 13. no hi ha espai per a la llibertat. en les que Hobbes ho va portar fins l’extrem d’explicar Déu en clau mecanicista. Així van néixer els noms. com per exemple. és a dir. les definicions expressaven l’essència de les coses. com per exemple. el mal també. l’ésser humà. 13. l’Estat. • Això té una conseqüència immediata: des de Aristòtil.5. capaços de portarnos records de coses passades. • Artificials. amb Hobbes. L’ésser humà i l’Estat). Això és el discurs de Protàgores uns quants segles abans (recordem els sofistes i la polèmica amb Sòcrates). son en realitat causades pel moviment d’aquests. • L’estudi del moviment. més val que s’ho estalviï. De Cive.

66 . • Els animals no troben defectes a llur societats. sinó la raó com a capacitat intel·lectual (no hi ha cap raó moral que ens empenyi a canviar aquesta situació. (Això implica que també tenim un mal que no és relatiu: la mort). acabi negant o comprometent l’existència de Déu. qualsevol es creuria amb el dret a fer de sobirà. Però ja no és per comandament diví. el constant estat d’alerta i defensa no ens deixa dedicar-nos a altres coses més productives. • A Hobbes se’l va acusar d’haver escrit el Leviatan per a guanyar-se el favor de Cromwell i donar legitimitat a la dictadura d’aquest. L’ésser humà sí. • També el van acusar d’ateu. • La teoria política de Hobbes és la d’un Estat Absolutista radical. Res a veure amb la igualtat i la necessitat aristotèlica de formar societats (com les formigues o les abelles). la nostra vida. Però no el comportament raonable com a valor moral. Entre els éssers humans no. fins i tot l’Església. sinó per un pacte social. però Déu està massa present en la seva obra com perquè això sigui veritat. A més. • Cadascú tendeix a emportar-se tot allò que li servirà per a protegir-se i sobreviure. encara que Hobbes admet que sovint mal utilitzada. és un àtom d’egoisme.Malgrat ens ha dit que tots els bens són relatius. • L’egoisme i l’acord previ són els eixos de la teoria política de Hobbes. Això no treu que el seu corporeisme. El dret a la vida i a conservar-la. un ens artificial i el seu naixement obeeix a les següents causes: • En l’estat natural. els éssers humans estan en guerra permanent. no s’evitarien les guerres. • Aquesta situació d’incertesa se soluciona gràcies a dos factors: • Un instint de supervivència que fa no desitjar la guerra. les persones correm el risc de perdre els nostres bens. enveges. No és un pacte a l’estil Rousseau: el monarca no pot participar en el pacte. • Cadascun dels animals que viuen en societat desitgen el mateix bé que la col·lectivitat. Recordem que el corporeisme mecanicista nega la llibertat personal. Però aquesta afirmació és no conèixer bé el pensament de Hobbes. si es porta a l’extrem. La justícia neix de convencions entre els éssers humans. • Per a Hobbes.6. No hi ha. Homo homini lupus2. doncs. • L’Estat de Hobbes és. És l’únic dipositari de les renúncies a drets que implica el pacte. tret del monarca. possibilitat a ajuntar-se de forma natural. • Els animals no tenen el do de la paraula. • Els animals no s’acusen entre sí. Si això no fos així. Aquesta frase defineix clarament la filosofia política de l’autor anglès. 2 • Filosofia. o el que és pitjor. • Entre els animals existeix un consens innat i natural. Tots els poders li estan sotmesos. n’hi ha un que no ho és. Això és nova causa de discòrdies i guerres. • No existeix cap justícia natural ja que no hi ha tampoc valors absoluts. Els éssers humans sí. cada persona és diferent a una altra. però ell conserva intactes tots els seus drets originals. • Hobbes cita les següents raons diferenciadores: • Entre els éssers humans hi ha disputes. • Tothom té dret a tot. No hi ha cap llei natural que limiti les aspiracions o anhels dels éssers humans. cosa que no passa entre els éssers humans. 13. Homo homini lupus: famosa frase de Hobbes que significa literalment “l’home és un llop per l’home”. doncs. odis. • La raó. • És important remarcar que aquest pacte social no és un pacte dels súbdits amb un monarca. sinó una raó freda i lògica).2. cosa que no hi ha en el regne animal. Algunes conclusions: • No és casualitat que Hobbes utilitzi el nom de Leviatan per a anomenar el seu Estat ideal. ja que aviat. • Si les coses segueixen així. • L’Estat de Hobbes és absolut en tots els sentits: el monarca està per sobre totes les lleis i pot opinar i dirimir diferències. sinó de tots els integrants de la societat en igualtat de condicions.

Un escèptic moderat: o David Hume porta fins a l’últim extrem els plantejaments filosòfics empiristes dels seus predecessors. Aquesta és la raó per la que les idees són més febles que les impressions. la veritat de las quals les coneixem a priori.5. A més. Afirma que es fa a base de sensacions. Hume creu que la raó per la que unes idees s’ajunten i es barregen amb unes altres obeeix a les lleis d’atracció física dels cossos descoberta per Newton. totes les operacions de l’enteniment es poden reduir a dos: . o Molt aviat es va apassionar per la filosofia fins arribar a l’extrem de negar-se. en les ciències empíriques. o La llei més important per a Hume és la de la causalitat. però no raonaments que ens donin veritats. la filosofia moral i polítiques. La idea depèn de la percepció. a allò de particular i mai a res universal. emocions) .6. .Qüestions de fet. o Segons Hume. o pensem en quelcom dolç o amarg. Així doncs. I això implica que la diferència entre sentir i pensar s’ha reduït dràsticament. Res no hi ha que s’hagi pogut crear sense la intervenció dels sentits. passions. Hume posa l’exemple d’ensenyar un nen petit la idea de vermell. Els tipus de coneixement: o Segons Hume. A més. en contra dels El coneixement científic esdevé un coneixement probable que no afegeix gaire sobre la realitat de les coses. apareix a la nostra ment una idea. Aquesta idea l’havia dita ja un filòsof empirista anglès anterior a Hume: George Berkeley. 14. o En primer lloc sempre apareix la impressió. La negació de les idees universals: o No existeixen els conceptes universals. Són afirmacions que no tenen demostració sinó proves de la seva veritat. quan podem afirmar la validesa d’una. Sovint les proves no són més que probabilitats. Per saber la veritat d’aquestes afirmacions. l’àlgebra i la geometria. 14. S’utilitzen en el món dels fets i sobre tot.1. 14. sinó que es queda en les aparences. Són relacions. 14. David Hume: 14. ens cal comprovar-ho a posteriori. Així doncs.Percepcions de tipus idees (sensacions de baix nivell) o La diferència entre els dos tipus és la força amb la que es presenten a la nostra ment i l’ordre o successió en que es presenten. se divideixen en dos grans classes: . .Contingut de temps o lloc. 14. podem afirmar amb tota seguretat la falsedat de l’afirmació contrària. sinó sempre associat a una idea semblant. o La seva tesi postula que sense l’experiència i els sentits.Relacions d’idees. La causalitat: Filosofia. ja que aquestes depenen en gran mesura del mateix home. El contingut de la ment són percepcions que. 67 . És una clara crítica a les tesis dels racionalistes. per força la idea ha de fer referència sempre. les percepcions s’associen amb les idees. .Semblança. Si de cas.14.2. no ho podem fer en abstracte. o la idea de dolç i amarg. Les impressions i les idees: o Tot el que hi ha a la nostra ment procedeix dels sentits. Creu que està cridat a ser el nou Newton de la naturalesa humana. aquesta nova ciència estarà per sobre de les altres ciències físiques. o Les idees són el resultat d’una operació de la ment sobre les dades prèviament obtingudes a través de les impressions.4. o Hume vol fonamentar la ciència de l’home sobre bases experimentals. Les relacions d’idees s’estableixen en les matemàtiques. o Les idees sempre fan referència (estan associades) a una primera impressió d’un fet o fenomen particular.Percepcions de tipus impressions (sensacions. la raó només pot fer càlculs matemàtics. Amb l’enteniment ja en tenim prou per saber la seva validesa o falsedat. conceptes particulars modificats per a ferlos més generals. hi ha tres lleis que permeten l’associació d’idees: .3. Segons Hume aquesta idea va ser un gran encert filosòfic. o Si pensem en el color vermell.Relació de causa i efecte. ja que només es diferència per la força en que la sentim. i després sorgeix la idea. Quan recordem una impressió. Les idees complexes: o Les idees es poden associar per a formar idees més complexes. mai intentant formar el concepte pur a la ment del nen.

Però aquest cop l’associa als sentiments i no a la raó. l’amor.14. Alguns estudiosos de Hume diuen que fins i tot cal entendre tota la filosofia de Hume en clau del seu interès cap a la moral. o fins i tot del jo corporal. 14. o Hume redueix la causalitat a l’hàbit de veure dos fenòmens junts i la creença de que sempre aniran junts. Però en realitat sempre estem condicionats. el concepte de llibertat és una quimera. s’està referint al seu concepte de jo. l’odi. o Per a Hume. . per exemple el desig. cadascun de nosaltres està íntimament convençut”. l’aversió. o Fins i tot Déu queda afectat.L’existència de les coses fora de nosaltres no és objecte de coneixement. o Aquestes impossibilitats i aquestes limitacions porten a Hume a un escepticisme moderat però bastant clar.L’existència d’un jo és també objecte de creença. i el que ell denomina “aquella persona particular. l’enveja. El costum fan que pensem que existeix la substància jo. I que sempre ens ha passat així. El seu raonament rau en la relació que estableix entre les passions. . Més aviat el defineix com una casualitat.Si tot són impressions –objecte i subjecte– com els podem diferenciar? o La resposta de Hume és: . les generositats. o Mai podem percebre el jo com una idea simple. una absència de coacció externa. Filosofia. però no és correcte aquesta acusació. .Tot allò que no és una impressió no té cap validesa objectiva. i totes les que se’n deriven. 14. no podem afirmar tenir impressió d’una relació causa i efecte. ja que afirmar que Déu existeix és dir que prové d’una impressió nostre. a més. de l’existència del jo com a ens real.Només captem un seguit d’impressions i idees. o Hume va ser acusat d’ateu. la desesperació o la tranquil·litat. Exemple de l’arbre. les accions i sentiments de la qual. Les Passions i la Llibertat: o Les passions són connaturals a l’ésser humà. o Les conseqüències a aquesta crítica són: . i després una altra. la humilitat. o I en aquest aspecte. o Hume dirà que quan afirmem que una cosa es causa d’una altra. Hume distingeix dos tipus de passions: . Kant dirà coses diametralment oposades. no pot conduir la voluntat. Aleshores l’existència de l’objecte esdevé una producció de la imaginació. la pietat. la vanitat. sigui internament o externament.Les passions directes: depenen de forma immediata del plaer i del dolor. és a dir declarant-se incompetent per a decidir si Déu existeix o no. o Els filòsofs racionalistes havien dotat als fenòmens de causa i efecte unes raons carregades de sentit metafísic: l’ordre de Déu. la malignitat. l’existència d’un objecte. És a dir.9. sinó que tan sols podrem afirmar haver sigut testimonis d’un fenomen i després d’un altre. o La filosofia ens ensenya que les impressions són percepcions. i per aquesta raó. podríem afirmar que va acabar sent un agnòstic. o Hume parla força sobre les passions. No hi ha manera de relacionar Déu amb les nostres impressions. o Aquest escepticisme el porta a una negació frontal de la metafísica. Si de cas. l’esperança. o Fidel al seu empirisme extrem. perquè abans ja hem vist que el principi de causa i efecte no és vàlid.8. sinó de creences. o Si recordem que les idees provenen de les impressions. La moral de Hume: o El tema de la moral va ser un dels temes preferits. l’ambició. La raó. una quimera. Crítica: o Hume critica el concepte de substància: . i clarament Déu està més enllà.7. ja que l’objecte d’estudi d’aquesta són les substàncies. però la part més important és la recuperació del jo que havia rebutjat com a ens objectiu. El jo és un conjunt d’idees que les acostumem a veure plegades.Les passions indirectes: són les formades per l’orgull. Els empiristes negaran aquest aire metafísic i diran que la relació causa i efecte és el resultat de una activitat humana. David Hume dóna prioritat a les passions sobre la raó. La Matèria i l’Esperit. subjectives. . la tristesa. 68 . o Hume anirà més enllà i afirmarà que la causa i l’efecte només els podem conèixer a través de l’experiència i mai gràcies a un raonament o deducció. en realitat hauríem de dir que estem acostumats a veure succeir una cosa. No podem inferir d’una impressió.Hume dubte. també. el temor. l’alegria.

Ja hem vist que Hume nega que la raó pugui conduir la voluntat. però és un sentiment d’un tipus especial. Hume nega tots els discursos que s’han fet en la història de la filosofia sobre l’existència de Déu provada amb raons. va ser objecte de les seves reflexions. l’acostumem a sentir quan duem a terme accions útils. les matemàtiques. . I amb això. ja des de jove va mostrar una certa indiferència per la religió. Però la religió. La resta de temes abstractes pertanyen al gènere de dades de fet (recordem què són? són aquell tipus d’objecte que se situa davant la ment i del qual la proposició contrària no és il·lògica. Hume també defineix vici i virtut. Sense dubte valora negativament la religió. I amb això es diferencien de les idees. I això no ho pot fer la raó. I amb aquesta afirmació Hume dóna un caire utilitarista a l’ètica. els altres objecte de la ment). La religió de Hume: o Hume no va mostrar un interès especial per la religió. quan no una clara aversió. la resta de ciències abstractes. Hume va dir que la nostra limitada capacitat només permetia de conèixer certes relacions d’idees. La dissolució de l’empirisme en l’escepticisme de Hume: o Hume es considerava a sí mateix un escèptic moderat. . Com a molt.11. són objecte de constatació. Aquest corrent de pensament creia en un Déu racional.La religió no té un fonament racional. A més. que pot ser aprehès per la raó. Però Hume nega aquesta postura dient: .La moral es basa en el sentiment. però sí es mostra força ambigu al respecte de l’existència de Déu. .Però també explica.10. És un sentiment particular de plaer i dolor.L’estètica en el gust. . 69 .Les ciències empíriques es basen en l’experiència.La religió té un fonament instintiu. en la mesura en que és una activitat de l’ésser humà. però no de demostració. La moral suscita passions i promou o impedeix accions. . i el vici provoca un dolor particular.La moral és un sentiment. la raó col·labora amb les passions orientant-les. - Filosofia. o Hume no es mostra com un ateu dogmàtic i absolut. 14. és a dir.La religió es basa en la fe. o La postura de Hume respecte a la religió no té massa a veure amb un corrent de pensament propi dels segles XVII i XVIII: el deisme. . o La conclusió és que a tots els àmbits domina l’experiència i mai el raonament: . que aquest aspecte utilitarista va més enllà de la pròpia persona i té un caràcter social: és la recerca de la utilitat per a tothom. però també afegeix que un poble sense cap religió. . ja que així només es tractaven els temes adients a les limitades capacitats intel·lectuals de l’ésser humà. .A les Investigacions sobre els principis de la moral Hume afegeix que aquest plaer especial que és la moral. La idea d’un ens diví neix del terror a la mort i la perspectiva d’una vida més enllà de la mort. Sembla haver una influència d’idees d’Epicur pel que fa aquesta idea de la religió. Recordem que la ètica es fonamenta en els sentiments. Tampoc ho pot fer amb la moral. o En conseqüència. o Pel que fa a les ciències abstractes.Tampoc té res a veure amb la moral. ja que la virtut provoca un plaer especial. és un poble irracional (mancat de raó) 14. No hi ha cap connexió entre ètica i religió. i això ho valorava com un tret positiu.

o Tiranies polítiques. El lema de la Il·lustració fou: “Sigues valent en utilitzar la teva pròpia intel·ligència”. aprendre com funciona. no deixava d’haver una certa tendència a definir veritats eternes. de la ma dels il·lustrats. sinó una manera de fer.1.3. ja que malgrat l’empirisme anglès. Spinoza o Leibniz. 70 Filosofia.1. . Fins i tot amb una clara tendència al menyspreu de la religió. o Les característiques bàsiques del període il·lustrat són: . sinó que. parlava d’una religió natural que la raó sí pot acceptar. millor encara. tret de la confiança quasi cega en la raó humana i la seva capacitat. • En resum. material i polític) és l’ús crític i constructiu de la raó. la raó és una cosa bastant més modesta.La veritat es basa en la raó humana i cal criticar les tradicions . No és una possessió. • La filosofia il·lustrada ha de tocar més de peus a terra. el pensament il·lustrat s’escampa amarant des de Portugal fins a part de Rússia. o les idees innates dels racionalistes.1. Però la qüestió esdevé aleshores. Però al llarg del segle XVIII. o Relacions deshumanitzants. Així doncs. El pensament il·lustrat vol canviar el món i no limitar-se a descriure’l.Una forta confiança en la raó humana i un us crític d’ella per a alliberar-nos de: o Dogmes metafísics. Crítica a la Religió: • El moviment il·lustrat és un moviment laic. La raó il·lustrada: • La Il·lustració és una filosofia optimista. a on aquesta va començar a acompanyar les ciències. França i Alemanya 15. però aquest cop es tracta d’una raó molt semblant a la de Locke: una raó limitada i controlada per l’experiència. és a dir.1.1. 15. . però. Crítica a la Metafísica: • Així doncs. és una filosofia que s’esforça i treballa a favor del progrés. Cal aprendre més per a créixer intel·lectualment i alliberar la ment dels prejudicis. • La filosofia ja no és una activitat passiva. sinó que després intentarà reconstruir un nou edifici filosòfic i científic.15. Però sempre parlant del que en deien la religió positiva. la raó tracta les veritats eternes. Acceptació d’una vida més enllà de la mort. no es tracta d’un moviment compacte. Introducció: o Kant va dir que la Il·lustració va ser la sortida de la minoria d’edat per l’ésser humà. • La Il·lustració.2. • Les explicacions metafísiques ja no serveixen. . la raó il·lustrada no té res a veure amb les veritats revelades de la religió. els il·lustrats confien en la raó com ja ho van fer Descartes. el conjunt de ritus i organització humana de l’Església.Malgrat la seva popularitat. autocontemplativa. És la força que mou l’esperit a cercar i trobar la veritat. Spinoza o Leibniz. sinó que ha d’acompanyar a la vida en una unió compromesa. ens trobem davant una raó empírica. Déu crea i governa el món. de quin tipus de raó estem parlant: Als grans sistemes metafísics del segle XVII d’autors com Descartes. La raó il·lustrada ha d’actuar com la física de Newton: no busca trobar l’essència de la llei de la gravetat. La raó no es limita a analitzar i desfer. partint de l’experiència. la irreverència i el sarcasme és un tret característic de la Il·lustració pel que fa a la religió. La Il·lustració va ser també la conversió de la filosofia. pedagògics i polítics i mica en mica.Pràcticament és la filosofia única europea al llarg de tot el segle XVIII. La filosofia il·lustrada no és un conjunt de tesis o de pensament. o Prejudicis morals. La Il·lustració a Anglaterra. 15.Forta defensa del coneixement científic i de la tècnica. • Els fonaments o la base d’aquest progrés (espiritual. 15. . de definicions. És la filosofia de la classe social burgesa que està en ascens o. aquelles que ens fan participar de l’essència divina. És tracta d’una religió natural amb trets de deisme: Acceptació de l’existència de Déu. o Supersticions religioses. Es tracten temes filosòfics. sinó una forma d’adquisició. És a dir.

o se sap què són. o Alguns autors parlaran sobre els aspectes místics tot dient que els misteris. o Recordem. o La Il·lustració anglesa. El Dret Natural: • En el seu procés crític. o Aquesta polèmica es resum en una eliminació total de qualsevol aspecte místic de la religió. Es tractava d’un corrent burgès i. La Il·lustració anglesa vol que la religió estigui sota control de la raó. amb el que també deixen de ser misteris.1. Políticament. La obra va partir de la idea d’un llibreter de traduir un diccionari anglès. que el deisme accepta l’existència de Déu i malgrat aquesta postura sembla molt radical. erudit i retòric. durant el segle XVIII es consolida el sistema parlamentari.3. • L’Enciclopèdia va ser una gran obra política i social. • Altres col·laboradors de l’Enciclopèdia van ser Voltaire. una mica a la ombra de la Il·lustració de França. • Fruit d’aquests corrents. l’Enciclopèdia Francesa. • Quan es va publicar el primer volum. la maçoneria. És a dir. 71 .2. amb contactes amb l’aristocràcia intel·lectual. les cartes i els assaigs. un ideal iusnaturalista. S’havien adonat ben aviat de la força dissolvent de les tradicions que era l’Enciclopèdia. no obstant. o En aquest aspecte. Una poderosa arma de difusió d’una nova cultura molt crítica amb el saber tradicional.1. per poder oferir-lo a les generacions futures. de la polèmica entre la religió natural i la religió positiva i aspectes de la moral.15. Malgrat això es va publicar sencera. El seu principi inspirador es pot resumir en cal atenir-se als fets. però no contra Déu. • Aquests escrits i aquest esperit són els que animen l’Estat modern de Dret.5. sobre tot. va desenvolupar el seu discurs al voltant. però també ens parla d’un dret natural. però no governa" Qui governa és el Parlament i els ministres. alguns autors van parlar.1. en termes generals la Il·lustració carrega contra les supersticions i els ritus.4. o millor encara. La difusió del pensament il·lustrat: • El pensament il·lustrat no era conegut per la majoria del poble. Els seus principals promotors són Denis Diderot i Jean d’Alembert. o és que encara no sabem que són però ho sabrem més endavant. L’Enciclopèdia: • És una obra col·lectiva d’il·lustrats francesos i la obra més representativa de la Il·lustració a França. 15. va haver una forta reacció negativa per part de l’església. a on les lleis són conformes a la raó. 15. però al final va acabar sent una obra molt més ambiciosa i completa. i el poble nordamericà escriurà una Declaració de Drets en un clar exemple d’aquest iusnaturalisme: Llibertat Igualtat Propietat Seguretat Dret a la resistència a la opressió. de la possibilitat real de conèixer Déu mitjançant la raó. La Il·lustració a Anglaterra: o La Il·lustració anglesa fou el resultat de la combinació de l’empirisme de Locke i Berkeley.2. És la primera aplicació de quelcom semblant a la teoria de la separació de poders (legislatiu. la Il·lustració ens parla d’una religió natural (aquells principis morals vàlids per a tota la humanitat). Montesquieu i Rousseau entre d’altres. i aleshores deixen de ser misteris. la Il·lustració a Anglaterra sí que equipara religió natural a deisme: la raó és la que mana. sobre tot. 15. executiu i judicial) propugnada per Montesquieu. Això no vol dir que no hagi hagut algun pensador il·lustrat que s’hagi mostrat clarament ateu. En definitiva. La Il·lustració a França: 15. la Revolució Francesa escriurà els Drets de l’Home i del Ciutadà. Els mitjans utilitzats per aquesta difusió van ser les acadèmies. si de cas. i el sistema científic de Newton. • L’Enciclopèdia s’escriu amb l’esperit de difondre la cultura i el coneixement i el seu objectiu rau en la unió de tot el saber de la humanitat. • Filosofia. segons el qual "El rei regna. un dret racional. • Però alhora va ser un corrent sorprenent per la seva difusió a tota Europa.

que són els mateixos que la il·lustració francesa o anglesa. És a dir. anys després. limitant-la a un decàleg de moral. Newton. la qual cosa permetrà.4. 72 . o Els orígens de la il·lustració alemanya cal buscar-los en Leibniz. La Il·lustració a Alemanya: o La importància de la il·lustració alemanya. o Sovint la Il·lustració anglesa és un anar i venir de obres que són contrapropostes d’altres obres d’altres autors. Aquesta forma de fer sistemàtica i perfectament lògica. Aquesta postura vital implica una curiositat vital i un no creure’s res sense preguntar-se. o Degut a aquesta polèmica interna. reforçaran el paper de la moral.15. l’heretarà Kant. sinó que també hi havia polèmica entre els il·lustrats per les formes d’entendre i interpretar les idees els uns dels altres. i així de forma continuada. o Hi haurà autors que parlaran també de la importància de ser persones “lliurepensadores”. la moral kantiana. alguns autors faran una simplificació de la religió. sinó en la forma en els que els tracten: la recerca d’un plantejament absolutament lògic. no és tant en els temes. Però aquesta limitació dels aspectes mistèrics de la religió. la polèmica no era simplement entre partidaris il·lustrats de la religió natural i partidaris no il·lustrats de la religió positiva. i la il·lustració francesa i anglesa. les raons i les implicacions de les accions i els pensaments. Spinoza. abans. Filosofia.

geloses de que el pastís se’l repartissin els de sempre. d’aquí la importància de l’educació entre els il·lustrats (l’Emili de Rousseau és un exemple). La Il·lustració és un exemple clar. o El 1738 mor la seva mare. La seva mare. Filosofia. dirigit per F. 16. Aquest període es va caracteritzar per una exaltació de la llibertat i dels sentiments. • La raó il·lustrada era el motor del coneixement i. en front de la raó il·lustrada. Però a la mateixa llavor del pensament il·lustrat hi havia les condicions que van permetre el canvi cap al que s’ha anomenat Romanticisme. Es pot parlar d’un antiracionalisme que pretén el retorn a la mística i a escapar de les limitacions que empiristes i il·lustrats ens havien posat. Per contra. també. La instrucció que allí va rebre. filosofia. 16. oracions i pràctiques pietistes. a Königsberg. o Entre 1730-32. influint enormement en el seu caràcter moral futur. o Entre 1732-40. • A la segona meitat del segle XVIII neix un ressorgiment del nacionalisme alemany.1. Entre els seus estudis hi ha teologia. establint nous enemics i noves aliances. governades per reis absoluts. Raó i sentiment • Si les idees de la Il·lustració exaltaven el progrés de l’ésser humà a través de la civilització i la utilització de la raó. El seu professor Martin Knutzen l’inicia en la lectura de Newton i altres autors anglesos. ja que renega del racionalisme i promou el culte a la sensibilitat i el geni. per un retorn a la religió positiva. 16.1. matemàtiques i ciències naturals. Factors culturals • Al llarg del segle XVIII. ingressa a l’escola de l’Hospital. capital del ducat de Prussià.2. Factors polítics i socials • El segle XVIII és el segle de la decadència de l’imperi espanyol. quart dels onze fills del mestre artesà Johann Georg Kant i de la seva dona Anna Regina Reuter. aquest centre va anar basculant cap a Alemanya. com els nous valors de la realitat. Introducció al Filòsof: o 1724 Kant neix un 22 d’abril del 1724. el podem catalogar com a il·lustrat.16. París es va convertir en el centre cultural. la societat romàntica renega de la raó il·lustrada. s’encarregaria de l’educació del jove. aquest nou corrent romàntic ens parla de sentiments. ja d’adult.1. • Les guerres napoleòniques. que es van allargar fins entrat el segle XIX (1812). De fet. de la ma del concepte de llibertat il·lustrat. o Entre 1746-55. Albert Schultz. o Entre 1740-46. i les lluites entre els francesos i els anglesos per a fer-se amb el poder del continent europeu. d’una religiositat pietista. un pietista seguidor de la filosofia dogmàtica de Wolff. Kant no va anar mai a l’església. Kant ingressa a la universitat de Königsberg. van desequilibrar el ja difícil equilibri europeu.1. Al costat de les potències clàssiques. a les afores de la ciutat. però amb el temps. assisteix al Collegium Fridericianum. van tenir conflictes contínuament.3. i a on s’acabaven refugiant tots aquells que eren perseguits per les seves idees. pels voltants de Königsberg.2. Kant treballa com a preceptor privat de famílies amb diners. • El període romàntic es caracteritza. Com a tret força remarcable.1. va acabà causant una gran aversió per la pràctica religiosa. Aquest serà el desplaçament més llarg que Kant farà en tota la seva vida. Introducció social i cultural o El segle XVIII és un període de grans transformacions polítiques. • Les diverses potències. plena de pregàries. afavoriren la difusió de les idees il·lustrades. de imaginació i de passió. Però aquest ressorgiment no vol res més de la Il·lustració. 73 . Holanda també va continuar sent terra de llibertat de pensament. o El 1746 mor el seu pare i Kant ha de deixar la universitat abans de graduar-se. els seus dogmes i ritus. van sorgir Rússia i Prússia com potències militars. • Recordem que el mateix Rousseau donava molta importància a les passions i. tant bé com precursor del romanticisme. Anglaterra continuava tenint una gran influència sobre el pensament europeu. 16. • Les aspiracions imperials de Napoleó. socials i culturals. per aquesta raó. el mateix any que Frederic el Gran passa a ocupar el tron de Prúsia. cal assenyalar la Revolució Francesa a finals de segle i l’ascensió de Napoleó al poder de França. Kant 16.

la raó es dirigeix cap a allò que pot conèixer. Kant pretén establir quins són els límits i les possibilitats del nostre coneixement. Aquest mateix any l’anomenen rector de la universitat de Königsberg per segona vegada. Kant es va debilitant mica en mica. o Entre 1765-66: Kant ja està fortament influït per la filosofia de Rousseau. Aquests pretenien obtenir certesa a partir d’idees i principis innats i deduïts de forma no crítica. Kant es retira de l’activitat docent. obscurantismes i supersticions. ja que sinó. que en realitat es poden sintetitzar en la pregunta per l’ésser humà. o El 1781 publica la seva gran obra: Crítica de la raó pura. A partir d’aquest moment. inaugurat per Descartes. Wasianski. En ella es fa una anàlisi transcendent del coneixement: ¿com són possibles les ciències? ¿Quines són les condicions de possibilitat del coneixement? o El 1785. el racionalisme i l’empirisme: malgrat tot coneixement ha de venir de l’experiència. la responsable de tots els mals del passat.3. o El 1794. Kant es gradua a la universitat de Königsberg amb un estudi en llatí i assumeix el lloc de professor auxiliar. o El 1800. cosmologia i teologia. no tot coneixement s’esgota en ella. Kant va reduint la seva activitat acadèmica a la universitat. o El 1772. càrrec que implica retre homenatge al rei Frederic Guillem II. a l’octubre pateix una apoplexia lleu. rebutjant. La utilització teòrica i pràctica de la raó: • Kant va compartir els pressupòsits que van caracteritzar el moviment il·lustrat. havia fet impossible la obtenció de certeses universals i necessàries en l’àmbit de les ciències no formals (física. La raó és la instància suprema i l’absència de capacitat de raonar. o El 1797. Es mantindrà en aquest lloc de treball els quinze anys següents. ja sigui científicament o metafísicament. mai no obtindríem certeses amb caràcter universal i necessari. responen als diferents usos de la raó: • En el seu ús teòric. Durant aquest període. donant classes de física. 74 . o El 12 de febrer de 1804 mor Kant. Teoria del coneixement: 16. etc. segons el filòsof. Kant té un conflicte amb la censura de Prúsia. l’anomenen rector de la universitat. plega de la feina de bibliotecari al Palau Reial.1.2. o El 1770. o 1755: el 12 de juny.3.3. se n’ocupa de tenir cura d’ell. Un deixeble seu. geografia. així. Se’l prohibeix d’escriure o donar classes sobre temes de religió. El criticisme de Kant: • La filosofia de Kant entra dins del projecte il·lustrat. • El criticisme kantià suposa un intent de conciliació i superació d’ambdues postures. en reduir tot l’àmbit del coneixement a l’experiència. En aquesta obra tracta Kant de l’ús pràctic de la raó pura. únic mitjà per el que l’ésser humà podrà arribar a la majoria d’edat. ciències naturals. La raó ha de donar resposta a les següents preguntes: • Què puc conèixer? • Què haig de fer? • Què puc esperar? • Aquestes preguntes. de criticar la mateixa raó. poden unificar-se en dues postures divergents: • El dogmatisme racionalista. o El 1803. o El 1786. Publica Metafísica dels Costums. Això implica la idea d’un progrés de la humanitat que es fa possible gràcies a l’autocrítica de la mateixa raó. publica Fonaments de la Metafísica dels Costums. • Aquesta autocrítica a la raó intenta de resoldre els enfrontaments a que havien arribat les anteriors concepcions antropològiques que. 16. publica la seva altra gran obra: Crítica de la Raó Pràctica. o El 1788. els màxims exponents actuals del qual eren Wolff i la seva escola.). matemàtiques. o El 1790. L’ús teòric de la raó respon a la primera pre- Filosofia. alliberant-se de tots els dogmes. fent-lo despertar de les idees dogmàtiques que tenia. Aquest últim influirà notablement en Kant. el 31 de març es anomenat catedràtic de lògica i metafísica a la universitat de Königsberg. publica Crítica del Judici.16. • L’escepticisme o l’empirisme radical de Hume que. Kant llegeix a Leibniz y Hume. el valor de coneixement que aporta l’experiència.

(Recordem l’exemple del triangle. • A la Crítica de la raó pura. • Els judicis científics hauran d’anar més enllà del que és evident. és a dir. Els judicis analítics. En aquests tipus de judicis. la raó ha de determinar els principis que controlen i governen el nostre comportament i totes aquelles accions en les que hi intervingui la llibertat. • Per a Kant. A més es tracta de judicis a priori. Es tracta de judicis explicatius. No podem concebre un triangle sense tres angles. Aquest ús respon la segona pregunta: què haig de fer? • La raó humana. haurà de ser universal i necessari. Uns altres exemples: tots els cossos tenen extensió. doncs. feta de coneixements que no depenien de l’experiència. prèviament. Kant no només intentarà resoldre els límits i possibilitats del coneixement científic.gunta: Què podem conèixer? Es tracta de determinar l’estructura de tot coneixement en general. Un triangle té tres angles. Kant sap que tot raonament es composa de judicis. o podria arribar a convertir-se’n en una? 16. quins són els judicis que utilitza el discurs científic i quines les seves característiques. no amplien el nostre coneixement. Kant parla sobre els límits i la possibilitat del coneixement. sinó que també intentarà respondre a la pregunta: És la metafísica una ciència. a més. • En el seu ús pràctic. s’estudia des d’una perspectiva transcendental o crítica. com a mínim dos requisits: • El coneixement que aporti. El desenvolupament del mètode transcendental es troba en les tres crítiques kantianes: Crítica de la raó pura. la seva validesa ha de ser demostrable sempre i en tot cas i. • Per a que un judici pugui considerar-se científic ha de complir. • Però Kant. és a dir. la pilota és rodona. Els judicis analítics i sintètics: • Kant fa una distinció entre judicis depenent de la relació que mantenen el predicat de la proposició amb el subjecte.5. no podrà ser d’una altra manera. en conseqüència.3. Caldrà saber.3.3. és a dir. Però per contra els coneixements que aporta sempre són universals i necessaris. Crítica de la raó pràctica i Crítica del judici. El tot sempre és més gran que qualsevol de les seves parts.3. citant a Hume. és a dir. 16. interessen les condicions de possibilitat de tot coneixement. la raó deslligada de l’experiència. en els seus diferents usos. per anar augmentant els nostres coneixement de forma gradual. així com l’establiment de llur límits. Però Kant es pregunta si ho és la metafísica (cal saber que Kant s’està referint a la metafísica racionalista del seu antic mestre Wolff). • Però pretendre analitzar tot el coneixement científica seria una tasca inabastable. Els judicis científics: • Abans de saber si la metafísica es o no una ciència. D’aquesta manera podem establir dues classes de judicis: • Judicis analítics (A és B). en quins són els trets bàsics que fan que un coneixement sigui catalogat com de científic. la metafísica està fonamentada en conceptes a priori de la raó. fonamentalment del coneixement científic. expliquen el que ja està implícit a la noció mateixa del subjecte. • Sabem i donem com a cert. En aquesta obra s’estudia la raó humana en el seu ús pur. 75 . 16. que hi ha un tipus de coneixement que anomenem científic. És a dir. caldrà que ens posem d’acord. recorda com aquest empirista havia negat qualsevol valor de ciència a la metafísica per no ser un coneixement provinent directament dels sentits. El problema de la metafísica: • A la Crítica de la raó pura. sense que importi llur aplicació als coneixements empírics. normalment es té prou en examinar atentament el subjecte per a comprendre que el predicat li convé necessàriament. la seva validesa és independent de l’experiència.4. És a dir.) Filosofia. És una afirmació analítica ja que el concepte de pilota ja implica la propietat de ser rodona. Per exemple. Són aquelles afirmacions en les que el predicat (B) ja està inclòs en el subjecte (A). Aquestes característiques determinen que aquest tipus de coneixement no podrà venir de l’experiència. No dubtem que les matemàtiques i la física són ciències. les característiques del qual són la universalitat i la necessitat dels judicis que emet.

Si l’espai i el temps eren les formes puFilosofia. Necessita de l’enteniment o de la facultat de jutjar. l’enteniment i la raó. L’ésser humà. Una altres exemples de judicis sintètics: Els habitants de la Polinèsia pesen més de 120 kilos. només amb pensar en el subjecte pilota. • Els judicis sintètics a priori: • Acabem de veure que. etc. per sí mateixa no aporta coneixement. no és un subjecte passiu. quan aprèn. si és vertebrat. A cadascuna d’aquestes facultats li correspon un apartat de la Crítica de la Raó Pura. A aquesta propietat. Als objectes en sí (sense nosaltres). prèviament. Els judicis sintétics sí amplien la nostra informació. • Aleshores. A més. Conèixer era rebre una informació sempre de l’exterior. sinó ben al contrari: és un subjecte actiu que introdueix la seva pròpia estructura a la realitat.6. Kant no negava la seva existència. aquest tipus de judicis són a posteriori. ¿a quina classe han de pertànyer els postulats de la ciència? Kant dirà. és a dir. que es tracta d’un judici sintètic a priori. La pregunta que es fa a continuació Kant és ¿Com són possibles els judicis sintètics a priori? • Kant basarà la seva teoria del coneixement en distintes funcions o facultats: la sensibilitat. segons si el predicat ja està inclòs en el subjecte o no. No podem conèixer cap dada empírica si no és prèviament sotmesa a la realitat d’un espai i d’un temps. perquè acompleixen amb les característiques d’universalitat i necessitat i. Degut a que l’objecte que observem és un objecte concret. Kant els va anomenar noümens. i aquesta es la seva originalitat. no l’hagi estructurada i sotmesa a les seves lleis (espai i temps). per ser extensius. són els judicis sintètics (extensius) a priori (universals i necessaris). però no podem dir que estem coneixent el que veiem. El predicat blava no es dedueix directament. i és ple de defectes i imperfeccions respecte al que seria un model perfecte.Els judicis sintètics (A és B). • L’Estètica transcendental respon a la pregunta ¿Com són possibles els judicis sintètics a priori en les matemàtiques? Kant comença examinant la capacitat sensible dels éssers humans (la capacitat d’examinar la realitat). que va acabar rebutjant els coneixements de la física i les altres ciències de la natura. no està contingut en la noció de subjecte (A). L’espai i el temps són les formes pures a priori de la sensibilitat. A la filosofia anterior (Aristòtil. és caòtic (no està endreçat). Si un dia ens trobem al davant d’un ésser totalment desconegut per a nosaltres. el predicat (B) dels quals. Això té una conseqüència important: No es pot conèixer la realitat sense que el subjecte. • Són aquests judicis els únics que poden anomenar-se científics. La crítica de la raó pura: • Acabem de veure com els únics judicis que són fonament de la ciència. l’objecte tal i com el veiem. L’enteniment unifica i endreça els fenòmens que Kant anomena categories o conceptes purs. La nostra ment rep les impressions i les sensacions. Tomàs d’Aquino. Kant pretén acabar d’una vegada per totes amb el radicalisme empíric i escèptic de Hume. però deia que nosaltres no podíem conèixer el noümen. Només podem conèixer el fenomen. Els judicis sintètic són extensius. A més. ja que el coneixement que aporten està subjecte a tot tipus de modificacions i excepcions. 16. ja que en realitat està recollint les relacions d’idees i les qüestions de fet de Hume. el subjecte rep les dades de la sensibilitat endreçades i unificades sota coordinades d’espai i temps (estic veient un objecte aquí –espai– i ara –temps–). Kant distingeix dos tipus de judicis: analítics i a priori. amplien els nostres coneixements.). Per exemple: la pilota (A) és blava (B). 76 • . és a dir. Kant la va anomenar extensió. Són aquells. Això és el que fa l’enteniment.3. Kant invertirà els papers: a partir d’ara és la ment qui determina activament la realitat que ha de ser coneguda. la ment humana era molt semblant a una tabula rasa. Fins aquí. l’aportació de Kant no és massa original. Per tant té un caràcter universal i necessari a més d’ampliar els nostres coneixements. un vegetal. podrem descriure fenomènicament el que veiem. Els judicis sintètics no són universals ni necessaris. ens cal l’experiència per a saber si són veritat o no. Descartes). Per a fer-ho és necessari d’incloure un seguit de conceptes (si és un animal. i sintètics a posteriori. • L’Analítica transcendental respon a la pregunta ¿Com són possibles els judicis sintètics a priori en la física? La sensibilitat.

• La idea de món unifica els fenòmens de l’experiència externa. el bé que aquest pot obtenir (la felicitat. o inclinacions. És la que vol fer Kant. sinó a l’àmbit de la raó. • Ètiques autònomes: la obligació (llei) moral ha de venir del mateix ésser humà • L’ètica kantiana serà una ètica autònoma. Podem pensar en elles. I només hi ha bona voluntat quan l’acció moral es du a terme sota el deure i mai sota el nostre propi benefici. La Dialèctica transcendental respon a la pregunta ¿Són possibles els judicis sintètics a priori en la metafísica? La raó es la facultat més important de l’ésser humà (és la “facultat dels principis”) Connecta uns judicis amb altres seguint l’estructura del sil·logisme. són el límit del nostre coneixement. • Ètica formal. els límits del nostre coneixement. independentment a altres consideracions. sí existeix possibilitat d’emetre judicis sintètics a priori en la física. La raó “salta” d’un sil·logisme a un altre ascendint en generalització (o abstracció) i intentant de reduir el raonament a uns principis que són. l’acció moral. . la raó és capaç de determinar la voluntat i. L’ús pràctic de la raó és aquell que se n’ocupa del deure. Introducció: • A la teoria del coneixement vam tractar l’ús teòric de la raó. a la vegada. Kant parla de l’ús pràctic de la raó en dues obras: Fonamentació de la metafísica dels costums i Crítica de la raó pràctica. les categories són les formes pures a priori de l’enteniment. Però mitjançant aquestes idees no podem conèixer res. però mai no arribarem a conèixer-les perquè. A la pregunta de si són possibles els judicis sintètics a priori en la metafísica. valors) i mostrar el que cal fer. Anteriors a la seva. Tres són les idees que limiten la nostra raó pura: • La idea d’ànima ens ajuda a explicar els fenòmens interiors. • La idea de Déu unifica els fenòmens interns (ànima) i externs (món).4. perquè la fi última de l’ésser humà. no fonamentada en els sentiments. no del ser. • Kant distingeix dos tipus d’ètica: • Ètica material. Aquestes ètiques tenen el problema de la dificultat en arribar a un acord pel que fa als valors. • L’acció serà moralment bona quan la intenció del subjecte ho sigui.2. Kant creu que l’ésser humà necessita de saber com comportar-se i com obrar. Kant respondrà negativament. • Obrar pel deure és molt diferent a obrar legalment: en aquest cas ho fem per la por a les conseqüències legals que produiria la nostra acció. la tasca que es van proposar va ser la de assenyalar continguts (bens.1. ni ens diu que hem de fer. Les lleis de la física són les lleis del nostre propi pensar. Però la raó no s’esgota en aquesta capacitat. i mitjançant el deure. 77 Filosofia. Teoria ètica: 16. Tan sols ens indica que hem d’actuar amb bona voluntat. L’ètica eudemonista aristotèlica i l'ètica de Tomàs d’Aquino són heterònomes.4. fins. sinó en la mateixa raó. Per a uns allò fonamental és el plaer (ètiques hedonistes) i per a altres és la felicitat (ètiques eudemonistes). 16. El deure és actuar per respecte a la llei moral.• res de la sensibilitat. per respecte a la llei moral. La metafísica no és possible com a ciència.4. Kant també distingeix les ètiques en una classificació atesa a si la obligació moral prové de l’interior o de l’exterior de la persona. en conseqüència. • El que li és propi a la moral és obrar buscant tan sols l’acompliment del deure. El límit del coneixement és el límit de l’experiència possible. Però la bona voluntat no pertany a l’àmbit de les emocions. Déu) ens ve imposada per la nostra naturalesa. 16. • Ètiques heterònomes són aquelles en les que la obligació moral és quelcom imposat a l’ésser humà y aliè a la seva voluntat. precisament. Així doncs. però això no li treu el valor que té com a ideal de coneixement i esperit de superació. Aquesta ètica no assenyala continguts. Ens remeten a l’estructura de l’ésser humà i no a la de la realitat. Aquesta ètica té un caràcter racional i universal (en contra de Hume). Ètiques heterònomes i ètiques autònomes: • Apart de la divisió entre materials i formals.

universalitat i objectivitat per a tot ésser racional. que la voluntat es pugui considerar en sí mateixa. Sense llibertat no hi ha acció moral. Amb aquestes altres formulacions Kant afirma l’autonomia del subjecte i la importància de la dignitat de totes i cada una de les persones del món. i no des de fora. • Segons Kant. Els postulats de la raó pràctica: • Els postulats de la raó són principis pràctics que funcionen com a condicions per a que sigui possible la vida moral. 78 • . 16. universal i necessària. sense relació amb els resultats o finalitats.4.4. Les constitucions polítiques. sempre com una finalitat i mai merament com un medi. L’imperatiu categòric és el principi de la moralitat: Obra d’acord amb la màxima per la qual puguis al mateix temps voler que es converteixi en llei universal La llei de l’imperatiu categòric no necessita cap demostració. Els principis de l’autonomia moral: • Els motius materials que determinen la voluntat en la moral poden ser: • Subjectius • Externs: l’educació rebuda (tal i com deia Montaigne). Però Déu pot ser pensat. Una llei pràctica. com pel que fa a qualsevol altra. La religió prové de la moralitat i no al revés. Per això l’ànima és immortal. Ens cal pensar que podem millorar en un camí ascendent. Representen l’acció necessària en sí mateixa. que prenguis a la humanitat. ha d’acomplir amb els trets de necessitat. • L’existència de Déu. la recerca de la felicitat en l’ètica té connotacions negatives. En certa manera rehabiliten la metafísica i són una exigència de la raó pràctica. La voluntat s’imposa a sí mateixa aquesta llei. només l’imperatiu categòric pot determinar la voluntat objectiva. mai mitjans per a arribar a. Les lleis morals se’ns presenten en forma d’imperatius. És condició necessària per a que hi hagi moralitat. • La llibertat. Filosofia. sinó pel deure. per a ser-ho.4. qui fonamentava la seva ètica sobre el sentiment del plaer) • Objectius • Interns: el sentiment moral cap a la perfecció (com ho entenien els antics estoics). i ja hem vist que a Kant l’interessa les formes i no els fins. 16.3. • Per a Kant. • Externs: la voluntat de Déu. Però cap d’aquest postulats són demostrables objectivament. l’imperatiu categòric ens arriba des de la mateixa raó. encara que mai conegut. Hi ha dues classes d’imperatius: • Els imperatius hipotètics: Aquells que declaren l’acció com el medi necessari per a aconseguir una finalitat. i com la voluntat és autònoma. La llei moral: l’imperatiu categòric: • Ja hem vist que la ètica kantiana és formal i autònoma. Unes altres formulacions que fa Kant de l’imperatiu categòric són: • • Obra de tal manera. Però no ens dóna temps amb una vida. • Els imperatius categòrics: Aquells que no estan sotmesos a cap condició i son vàlids a priori per sí mateixos. Les persones sempre són finalitats en sí mateixes. tant pel que fa a la teva persona. en necessitem més d’una. Concilia moralitat i felicitat en l’eterna lluita entre el que volem i el que hem de fer. d‘obligacions o ordres. • Interns: el sentiment físic (per exemple Epicur. Obra de tal manera.5. • L’actuació de l’ésser humà no ha d’estar condicionada per la felicitat. La recerca de la felicitat s’interessa per una finalitat en concret.• La qüestió rau en com determinar la voluntat pel deure? 16. Són tres: • La immortalitat de l’ànima. és a dir.4. És un fet de la raó. com a legisladora universal.

o El mateix autor va resumir la seva filosofia en les tres preguntes ja conegudes: . 79 .5.Què puc fer? Respon amb la obra Crítica de la raó pràctica . s’ha anomenat Criticisme Kantià o Idealisme Transcendental. En aquest sistema es posa l’accent en la dimensió activa del subjecte en el coneixement.Què puc esperar? Respon amb la obra Religió en els límits de la simple raó Filosofia.16.Què puc conèixer? Respon amb la obra Crítica de la raó pura . Enrere queden les idees cartesianes de la ment com una tabula rasa. Conclusions: o El sistema filosòfic que Kant va elaborar.

Ell mai havia parlat d’un ens (el jo pur) creador de la realitat. 17. Fichte afirma que l’excel·lència de la ment de Kant el va portar a la veritat. L’estudi de Kant va ser una autèntica revelació. Certament. responsable tant de la matèria com de la forma del coneixement. Va haver de treballar de mestre particular i de preceptor. la identificació subjecte-objecte es dóna en l’absolut. Poc prudent en les seves afirmacions (tant polítiques com religioses). Van considerar que el subjecte transcendental té un paper actiu en tot el sistema kantià i li concediren una dimensió que superava les idees kantianes. se’n vanagloriava. malgrat estar en una situació econòmica molt precària.2. L’Idealisme alemany: 17. o Va estudiar a la facultat de teologia de Jena i després va passar a Leipzig. Això era l’arrel de l’Idealisme com corrent filosòfic. però sense explicar-la. Va estudiar gràcies a un mecenes. les condicions a priori (l’espai i el temps). • Aquest estudi sistemàtic el va dur a estar convençut que la feina de Kant no estava acabada. amb el món intel·ligible (allò que entenem i comprenem). 17. Per a Schelling. Fichte i Kant: • El coneixement de Kant va marcar la vida de Fichte. Fichte intentarà organitzar la filosofia de Kant en un sistema quasi científic. Els seus nous plantejaments en metafísica. i així s’obre la porta al Panteisme. ja que ben aviat va demostrar tenir una intel·ligència molt desperta. en transformar l’idealisme subjectiu en objectiu. pura intuïció intel·lectual capaç d’enllaçar el món sensible (allò que veiem i sentim i toquem). se sent feliç i realitzat. Fonaments de la doctrina de la ciència. És una etapa en la que.. es converteixen en allò que és absolut. es van acabar aviat. Allò que en Kant era transcendental. finalment. Aquest escrit el va catapultar a la fama i aviat el van cridar per donar classes a la universitat de Jena. el subjecte transcendental. Així. que representa el nucli del procés del coneixement. en Idealisme objectiu amb Schelling i. o La sintonia amb el pensament de Kant va ser tal. • Fichte afirmava que la seva filosofia no era més que una reformulació fidel del criticisme kantià.2. o Aquesta feina se li va acabar després d’unes polèmiques en torn el tema de l’ateisme. o Aquest serà el punt de partida del pensament hegelià en què l’Esperit surt de sí mateix per retornar. va haver d’estudiar a Kant per a poder explicar-lo.17. Fichte va haver de deixar el seu càrrec i marxar a Berlín. a la perfecció. 80 Filosofia. Però degut a la sol·licitud d’un alumne seu. finalment. en Idealisme absolut en Hegel. Introducció: o Després de la publicació de les tres grans crítiques de Kant. o Cada pas representa un protagonisme més gran d’aquest subjecte que ja no és la condició de possibilitat del coneixement sinó que en Fichte passa a ser l’esperit humà. a més. o L’any 1790 marca un abans i un després en el pensament de Fichte: fins aquelles dates. però Kant no es va sentir mai reflectit en el pensament de Fichte. moral i teoria del coneixement aviat van atreure una sèrie de pensadors que es fixaren en un dels aspectes del sistema kantià. Discursos a la nació alemanya. a sí mateix en un procés d’unificació de tota la realitat. Aquests van ser anys molt durs perquè les ajudes eren poques i.1. o L’Idealisme Transcendental kantià es va anar convertint en Idealisme subjectiu per obra de Fichte. això no el va avergonyir mai. Fonaments del dret natural. el va llençar a la lectura de totes les obres de Kant. la relació subjecte-objecte en la filosofia transcendental i. .1. o Les seves obres fonamentals són: Assaig d’una crítica de tota revelació. el seu sistema ja havia quedat tancat i complet. o Amb Schelling es puja un esglaó més en aquest procés. La consciència universal genera tant el jo com el no-jo per mitjà d’un procés. allò que és absolut es concep com la consciència universal que identifica el jo i el no-jo. Aquest procés es pot observar a partir de l’estudi de la filosofia com a manifestació de la pròpia consciència. allò no-jo. que Fichte va escriure una petita obra aplicant. posteriorment. La cosa-en-sí kantiana desapareix com a origen de les dades que constitueixen el punt de partida del coneixement. sinó que més aviat. • La novetat del pensament de Fichte rau en el concepte del jo pur (lluny del jo principi de consciència de Kant) creador de la realitat. Fichte: o Johann Gottlieb Fichte va tenir una infantesa humil i bastant dura. que en un procés dialèctic es nega a sí mateix per construir l’alteritat. tot essent generador de la realitat. deixeble de Kant. Fichte havia mostrat un cert interès per Spinoza i per les idees revolucionaries franceses. els principis del criticisme kantià. No obstant. A través d’autors posteriors.

haurà de garantir la subsistència dels incapaços i el treball dels capaços. La salvació no arribarà del malmès poble francès. sinó que el seu actuar moral suposarà exemple a seguir. Kant i els seus seguidors diran que aquest principi és el principi d’identitat. Els fonaments conceptuals de l’Idealisme de Fichte són: • Primer principi: el jo es posa a sí mateix: La filosofia aristotèlica havia considerat que la ciència es recolzava en el principi de no contradicció. superar contínuament els límits que el no jo posa al jo. però d’una altra manera. però d’una altra manera. Però el principi d’identitat deriva d’un principi anterior i originari. la del no jo és l’antítesi.2. el reconeixement del límit de la llibertat personal vers la llibertat dels altres. d’un pacte entre els éssers humans i aquest.2. No hi ha res pensable fora del jo. després de ser expulsat de la universitat. El Dret. • Aquesta sembla ser la raó de que alguns estudiosos parlin d’un segon Fichte. un no jo que està dins del jo. El segon Fichte: • Fichte sempre va defensar que ell deia el mateix que Kant. Fichte es desencanta i es torna un nacionalista alemany idealista. Això implica que la llibertat és una tasca infinita.17. Dit d’altra manera: A = A. 17. • Una accentuació del discurs místic i religiós. alhora. . Fichte defineix dos drets principals i fonamentals: la llibertat i la propietat. aleshores A sempre és igual a A. estava fent un altre pensament. L’existència de múltiples éssers humans implica l’existència de múltiples formes de pensar. Aquesta limitació activa és el naixement del Dret. alhora. L’existència del jo és la tesi. Conclusions a Fichte: • La segona etapa de Fichte no va tenir. Les idees romàntiques lligaven més amb les primeres formulacions de Fichte 81 • Filosofia. • L’Estat és per a Fichte. Fichte va intentar explicar el que havia ja explicat. sinó del jove i dinàmic (encara que derrotat) poble alemany. La oposició entre el jo i el no jo es duu a terme dins el jo.4. l’existència de pobres o paràsits. la inactivitat. ja que “mai ens acabarem el no jo”. Això li va passar quan. L’Estat de Fichte garanteix el treball i la subsistència de tots impedint. en conseqüència. • Tercer principi: relació entre el jo i el no jo: És el moment de la síntesi. no posat per no res ni ningú. • Ser lliure vol dir fer-se lliure de forma activa. En una paraula: autocreació. doncs. Aquesta dinàmica dóna explicació a l’activitat cognoscitiva i a la moral. no només farà avançar el saber. diu Fichte. Aquests canvis es veuen en dos factors: • Un canvi metafísic de l’idealisme. en dir d’una altra manera el pensament de Kant. L’ésser humà ho és en la mesura en que es relaciona amb els altres. que la raó pràctica (la moral) és superior a la raó pura (el coneixement). 17. La persona sàvia serà aquella qui. Però és una “resta de coses”. • Segon principi: el jo oposa a sí mateix un no jo: Seguim analitzant en clau lògica: veiem que aquesta afirmació vol dir que no A no es = A.2. L’objecte és un obstacle a superar i. I per aquesta raó. La Moral de Fichte: • L’activitat moral implica que el subjecte determina i modifica l’objecte.2. 17. permet la realització de l’acte moral. l’èxit de les primeres publicacions. I en realitat. és a dir.3. ni de lluny. la Política i l’Estat de Fichte: • L’activitat moral és l’arrel de la mateixa moralitat. Aquesta tensió provoca una delimitació d’un vers l’altre: els límits del jo són el principi del no jo i a l’inrevés. L’Estat neix. Analitzant el principi veiem que el principi d’identitat és així: Si existeix A. Però quan Alemanya coneix les invasions napoleòniques.2. El jo de Fichte s’oposa a la resta que és no jo. El jo de Fichte acaba sent una intuïció intel·lectual impossible per a Kant. D’aquesta manera queda clar. • Fichte és en el fons un romàntic enamorat de les idees de la revolució francesa.5. És a dir. sinó posat a sí mateix. el jo és el principi originari i anterior a tot altre principi. la mandra. que fa que l’ésser humà quedi al mateix nivell que el no jo. I això és un raonament que només el jo pot haver construït. El vici màxim és. L’ésser humà kantià no posseeix aquests capacitat creadora. • Déu no és substància sinó idea i la veritable religió consisteix a l’acte moral. tal i com ja va intuir Kant.

en la que Schelling tenia uns 19 o 20 anys. en el sentit de que els estudiosos reconeixen vàries etapes: en concret 6 etapes: o Principis fichteans: Sobre la possibilitat d’una forma de filosofia en general. Al llarg del seu període de formació va conèixer a Hegel (al qual va influir notablement) i a Fichte (el qual el va influir notablement). a un desenvolupament de la filosofia de Fichte en detriment de la filosofia de Kant. que actua al seu interior i es va desenvolupant d’acord a una finalitat concreta. Schelling es va convertir en el nou filòsof de moda entre els romàntics. Aquesta ascensió es va acabar de forma brusca. 2a Etapa: La filosofia de la Naturalesa: • Schelling creu que la Naturalesa té una jerarquia conceptual equiparable al jo pur de Fichte. Idees per a una filosofia de la naturalesa. i quan a aquest el van fer fora. o Fase teosòfica i de la filosofia de la llibertat. o Ben aviat. Schelling. d’un esperit inconscient.17. però els kantians es van equivocar. Filosofia de l’art. que es va desplegant en graus de complexitat i perfecció creixent fins arribar a l’ésser humà. 17. per contra. entre d’altres. Però en fer-ho. Introducció a la filosofia de la mitologia. Schelling estava convençut que Kant va encetar el camí. que en la conversió de la segona etapa. 17. el va substituir. 17. afirma que la Natura és una realitat objectiva. Exposició del meu sistema. i degut a la publicació d’una obra. la Natura és una intel·ligència inconscient. Sobre l’ànima del món. Va treballar a la universitat de Jena com adjunt de Fichte. ja que només el jo té consciència. Goethe parlarà de l’ascensió d’un nou astre. o Període de la filosofia de la naturalesa.1. sinó que obeeix a motius d’estudi de la seva filosofia. o El pensament de Schelling té una evolució important. Investigacions filosòfiques sobre l’essència de la llibertat. Aquí comencen a sorgir les diferències importants amb Fichte. no es va adonar que estava posant en crisi el pensament de Fichte. sinó perquè explica l’elecció de cada individu respecte les coses i la filosofia mateixa: l’ésser humà lliure escollirà l’idealisme. Schelling tenia 25 anys d’edat. Schelling va morir pràcticament a l’oblit i moltes de les seves obres han estat publicades i reconegudes a títol pòstum. Aquesta primera etapa. Es pot dir que aquesta primera etapa és una aposta forta per la filosofia de Fichte. En aquests moments. De forma que va acabar donant classes a la universitat de Berlín i. però. Sistema de l’idealisme transcendental.3. Fichte és el veritable continuador de la filosofia kantiana. Però cal entendre l’evolució d’un home que sempre va posar per davant la moral i l’ètica. Per contra. Schelling arriba a la conclusió de que la naturalesa es produïda per una intel·ligència inconscient.3. . Amb aquesta premissa. Filosofia i religió. 3a Etapa: Idealisme transcendental i idealisme estètic: 82 Filosofia. Schelling intentarà arreglar un dels errors de Fichte: la reducció al no jo de la Natura. Filosofia de la mitologia o És evident que aquesta divisió no suposa un trencament en el pensament de Schelling. No només perquè la llibertat i la llei moral són la clau del seu pensament.3. sobretot.3.3. És més. Sobre el “jo” com a principi de la filosofia. Es tracta.2. ja que aquest afirmava que la Natura no era més que una producció purament idealista del jo. Al final d’aquesta etapa. 1a Etapa: Principis fichteans: • La primera etapa de Schelling consisteix. estava Kierkegaard. o Període d’Idealisme transcendental. afirma que la naturalesa es pot explicar amb els mateixos termes que permeten explicar l’esperit de l’ésser humà. Schelling: vida i obres: o Friedrich Wilhelm Joseph Schelling també va ser un jove d’extraordinària intel·ligència. entre els seus oients. intenta apoderar-se de la filosofia de Fichte tot explicant-la a fons. o Fase de la filosofia positiva i filosofia de la religió. Només amb l’aparició de l’ésser humà apareix la consciència a la Natura. En definitiva. o Fase de la filosofia de la identitat. La seva carrera professional va ser durant molts anys ascendent.

• La filosofia negativa és aquella que s’ha estat fent fins ara i. Amb la seva afirmació que la raó ho és tot. ja que és una persona que es fa a sí mateixa. El que passa és que es tracta d’una revelació progressiva. perdem la pràctica. La millor època de Schelling és la època que va passar a Jena junt amb Fichte. El mal és sempre derrotat per les forces positives. cosa que no havia acceptat mai Fichte. • El drama dels éssers humans en la lluita quotidiana entre el bé i el mal.3. creu. en aquesta última etapa distingeix entre filosofia positiva i filosofia negativa.• 17. Conclusions a Schelling: • Si estudiar a Fichte resultava complicat pel seu canvi. sinó també Naturalesa. els canvis de Schelling. Schelling va estudiar a fons tant la mitologia pagana com la Bíblia.6.4. 6a Etapa: La filosofia positiva o la filosofia de la mitologia: • Schelling. I es tracta del reconeixement de l’existència real de les coses. 4a Etapa: Filosofia de la Identitat: • L’activitat o disciplina que pot ser la conciliació entre el subjecte i l’objecte és l’art. El món és quelcom sòlid fora de nosaltres. La filosofia positiva es construeix sobre la religió i sobre la revelació (encara que la raó també hi participa) • Malgrat Schelling participa de la idea que la única religió vertadera és la cristiana. són revelació de Déu.3. Però aquesta acceptació. però sense perdre la peculiaritat històrica de la mateixa revelació. Però aquest és un judici massa dur i gens just. Déu és l’antecedent.3. 17. però no tot és Déu. tota la filosofia que s’ha dedicat a intentar aprendre l’essència de les coses.5. sinó més aviat d’integrar-les. Conscient en la mesura en que l’ésser humà crea realitats ideals. la ciència dels conceptes absoluts. 83 . de la realitat absoluta. en canvi. L’esforç que fa Schelling en construir tot el seu pensament neguen aquesta frivolitat per sí mateix. En Déu existeix un principi fosc i cec que és voluntat irracional. o en l’objecte. la filosofia basada en l’objecte té un caire estàtic i inamovible. 17. Schelling considera Déu com a persona. així com un principi positiu i racional. La filosofia negativa es construeix sobre la raó. és una persona especial. en concret. el seu èxit es va anar declinant i un nou pensador es va començar a imposar: Hegel. Una de les contradiccions més importants de la filosofia rau en el lloc a on es posa l’accent jeràrquic: en el subjecte. No és tant una caracterització de filosofia bona o dolenta. i la resta de coses són el conseqüent. En definitiva. que la majoria de les religions (fins i tot les politeistes). Ara bé. 5a Etapa: Fase teosòfica i la filosofia de la llibertat: • Schelling acceptarà que el cataloguin com panteista. El seu intent rau en fer una síntesi entre les exigències religioses del romanticisme i una actitud idealista pel que fa a la filosofia. tota la realitat és raó i la raó ho és tot. • Marx dirà que la última etapa de Schelling és netament negativa i obeeix a raons mesquines en la cerca d’un favoritisme polític. A més. • Per a Schelling. determina i modifica l’objecte quan l’aprehen. més el recargolament final. de seguir i d’entendre. no obstant. no és més que un reflex del conflicte entre les forces oposades que hi ha en Déu. Per contra. i si volem tenir-la teòrica. Filosofia.3. O millor encara. certament està entrant en una concepció panteista. la que comença a fer-se ara. • La filosofia positiva és. sembla que si volem tenir certesa pràctica. serà a condició que tot està en Déu. I aquest intent constituirà la seva filosofia idealista transcendental. Les implicacions són importants: • Una filosofia del coneixement basada en el subjecte és una filosofia pràctica que produeix. Després. hem de perdre la teòrica. I per aquesta raó. i inconscient en la mesura en que la natura crea realitats objectives però sense consciència. • La filosofia esdevé la ciència per excel·lència.7. L’art és una activitat conscient i inconscient alhora. Però Déu no és pur esperit. Aquesta pretensió filosòfica de Schelling és potser el tret més important de tota la seva filosofia. han fet d’aquest autor un filòsof difícil de llegir. És un intent de mediació entre raó i llibertat. En realitat Schelling intenta conciliar una explicació racional de la revelació. Schelling afirma que és necessari solucionar aquesta contradicció. 17.

en diem). sinó que està convençut que podem arribar a conèixer la cosa en sí (el noümen). aquell començar i no acabar. • Tant és així que Hegel afirmarà que la funció de la raó és. 17. expressa una confiança il·limitada en la capacitat de la raó per desxifrar la clau última de la natura. • Seguint aquests autors. Hegel vol conduir la consciència ingènua fins el saber filosòfic i elevar-la cap a l’Esperit tot lligant la dialèctica al temps social i històric: la història només pot i ha de ser compresa dialècticament. Els esdeveniments no són irracionals. Les categories de la dialèctica: • Hegel mantindrà la diferenciació que va fer Kant entre enteniment (que és la capacitat de jutjar mitjançant la utilització de conceptes) i raó (que és la capacitat de portar els coneixements cap al màxim grau d’unificació. La filosofia. sinó manifestacions d’una idea que cal interpretar. El saber i objecte de la dialèctica es col·loca ara en l’experiència. sota el regnat de Frederic el Gran. Hegel. dins el procés històric. i superació dels mateixos.1. de la història i de la cultura humana. • Aquesta doble perspectiva s’expressa en la dialèctica de la consciència dissortada davant les alienacions de l’home en la natura i en la dialèctica de l’amo i de l’esclau en les obres culturals. 17. d’abstracció. La dialèctica esdevé alhora una ciència. és dialèctica. no són caòtics. • La realitat final és aquest tot que es desplega en constants contradiccions.5. que mitjançant un mètode adient. en l’Estat. quan ja dequeien el Racionalisme i la Il·lustració i s’obria pas al Romanticisme. Hegel: o Hegel neix a Stuttgar l’any 1770. Hegel arribarà a la dialèctica com a estudiant de teologia a través dels autors místics alemanys. Mitjançant una dialèctica de caire més humà. és a dir. Aquests es manifesta com a Raó que s’encarna. Escolàstica i Mística. Hegel observa allò que és real i descriu el que veu. 17. tant els positius com els negatius. La dialèctica de Hegel: o Havia arribat el moment en què la filosofia s’havia de constituir com un sistema científic: l’Idealisme absolut. escriurà que Fichte va ser el representant de l’idealisme subjectiu.5. sobre tot en els seus corrents més propers a la religió: Platonisme. és a dir.5. Schelling ho va ser de l’idealisme objectiu i ell mateix (Hegel) ho és de l’idealisme absolut. és a dir. oposició de contraris. són sinònims. Hegel considera que la reconciliació amb el món real i la superació de la fractura en què es mou. tant en l’àmbit individual com en el col·lectiu. una manera de veure i entendre la realitat i un mètode lògic-filosòfic. 17. la dialèctica. o Debilitada la seva admiració per la revolució romàntica. segueix l’experiència de l’ésser i de la realitat tal com es posa de manifest en la complexitat de la condició humana.2.• Potser Schelling hagi estat l’autor que millor va reflectir el romanticisme: la inquietud permanent. Què és la dialèctica: • La dialèctica formava part de la tradició filosòfica. • Però en canvi no creu que estem limitats a conèixer només la realitat fenomènica (conclusió de Kant). com les fites necessàries d’un procés continu. . Neoplatonisme. arribar a manifestar la realitat. només és possible per mitjà de la filosofia. un continu moviment. Hegel acaba per considerar que la dialèctica és el gran moviment ascendent de l’ésser o de la consciència cap a l’Esperit absolut. anys més tard i en una Història de la Filosofia. per tant.4. com a solució o com a síntesi. • La realitat és contradictòria. el jove Hgeel pensa que la dialèctica i la mística són el mateix. capaç de captar les contradiccions com parts d’un tot en perpetu moviment. que gira els ulls cap a la Grècia clàssica a la recerca de les seves arrels culturals. Si volem entendre-la no tenim altre remei que fer funcionar la nostra raó també de forma dialèctica. es converteix en el mitjà de reconciliació i de racionalització de tota la realitat que ha de ser pensada assumint tots els moments de la història. • Els tres moments de la dialèctica: Anem a veure com s’entén la dialèctica des del seu vessant de descriptora de la realitat: 84 Filosofia. Però per arribar a fer-ho cal captar-la tal i com és. precisament.

• L’objecte (Natura) i el subjecte (Esperit): • La Natura.5. L’Esperit es veu a sí mateix en la Natura. del seu propi esdevenir. és subjectivitat i objectivitat alhora. Li en direm la tesi. Aquesta. com un desenvolupament de l’Esperit. Darrera els conceptes summament abstractes del seu sistema i de les seves tesis. o Filosofia. La raó ens ha de donar la clau per entendre aquest procés infinit en el que som parts de l’Esperit. I pensar de forma dialèctica és adonar-se de les relacions d’oposició de conceptes. És el moment de l’antítesi. el cercle que pressuposa la seva fi i el seu objecte que té la fi al principi. És el que és. però encara no és el que podrà ser. L’Esperit pateix una alienació quan surt de sí mateix. l’ésser torna a ser ell mateix. Idealisme dialèctic: • Les coses finites (nosaltres. però alhora superat. és condició prèvia de la consciència humana. De resultes del segon moment. 17. la vida infinita en procés de desenvolupament. • La filosofia s’ocupa de la veritat i la veritat és la totalitat. ja que proporciona l’entorn d’allò que és objectiu sense el que no podem obtenir subjectivitat. 85 . • L’Esperit és la identitat en la diferència. el nostre món tal i com el coneixem) no són més que manifestacions de la totalitat infinita. i veu la Natura com una manifestació objectiva. en el que l’ésser és i no és alhora. És la síntesi. o Tercer moment: o moment de la negació de la negació. • La realitat és un procés teleològic (que hi ha una finalitat per a tot i que tot té una raó de ser). enfrontada a l’Esperit. es troba una ressonància del canvi dels nous temps: un optimisme històric.3. S’estableix el conflicte i l’enfrontament que caldrà resoldre o superar. • L’Idealisme de Hegel és també una forma d’humanisme. per a superar-les i integrar-les en una totalitat superior. o superació. a la seva vegada tornarà a establir noves relacions que s’abocaran a noves contradiccions i conclouran en un nou moment de síntesi.Primer moment: o moment d’immediatesa en la que la realitat o l’ésser estudiat és en sí mateix i surt de sí mateix. La història de la filosofia és el procés mitjançant el qual la raó arriba a veure la totalitat de la història humana i del cosmos. o Segon moment: o moment de la negació o contradicció. però torna enriquit de l’experiència.

sobretot de les naturals. Schopenhauer afirmarà que el món és representació i voluntat. Això va provocar que les seves classes estiguessin desertes i les seves obres escasses de popularitat i vendes. el món com a representació de la voluntat. Crítica a Hegel: • Kierkegaard va estudiar teologia a la seva ciutat natal. Aquesta idea no és nova. Schopenhauer es mostra admirat pel corrent idealista.1. o La voluntat és passió. deixeble de Kant. sinó per força ha de partir de l’experiència. d’alguna manera suposa la inspiració pels corrents existencialistes posteriors. irreal. El procés d’abstracció que fa la raó. és quelcom real. tanmateix. Com a representació és quelcom fenomenològic. i d’algunes idees del pensament indi. o Aquests corrents s’han agrupat o classificat en dos grans grups: l’esquerra hegeliana i la dreta hegeliana. començaren a sorgir idees força crítiques amb l’Idealisme Absolut de Hegel. Tota en un sentit global i històric. Aquesta pluralitat de voluntats objectivant el món provoca conflictes i. De caràcter turmentat i melancòlic.18. arremetent contra la passivitat. defensors d’una filosofia més materialista i transformadora de la societat. I aquesta pretensió va obrir nous camins a la filosofia donant pas a nous corrents filosòfics. Sobretot a través de Fichte. Aquesta objectivació del fenomen és real en sí mateixa i és producte de la voluntat. Com a voluntat. ja que prové tant de la filosofia grega (només el savi pot ser alliberat) i. dolor. converteix allò fenomènic a una cosa objectiva que no deixa de ser una intuïció. Introducció: o Hegel va pretendre crear un sistema que fos capaç d’explicar tota la realitat de l’ésser humà. Copenhaguen. o Enfrontat a la màxima hegeliana tot el que és real és racional. Kierkegaard: precursor de l’existencialisme: o Kierkegaard (1816-1855) va reaccionar a la dictadura ideològica de Hegel i va proposar un nou sistema filosòfic a on l’ésser humà individual i concret torna a ser l’eix de la reflexió. 18. Reacció contra Hegel: 18. A la mateixa universitat de Berlín va ser professor en un moment en que les idees de Hegel eren summament populars. l’idealisme rígid i la religiositat formal de l’època no van anar gaire amb ell. així. de la filosofia oriental hindú (l’ascetisme com a medi d’alliberació). i la reducció de la religió a unes pràctiques rituals absents de sentit. i com a tal no es realitza en un subjecte en concret. Els pensador de l’esquerra hegeliana es veuen representats per Feuerbach i Marx. I només la genialitat i la contemplació de l’art ens poden fer sortir d’aquesta situació de patiment i alliberar-nos.2.3. quan ja residint a Frankfurt va arribar el reconeixement públic del filòsof. o Allò que és fenomènic és el resultat de l’activitat d’un subjecte. sentiment. Però aviat es desmarcarà de l’idealisme argumentant que el pensament no pot partir d’un principi abstracte (l’esperit hegelià). La seva filosofia parla de l’existència i. Va acusar Filosofia. pulsió. o Si s’aconsegueix aquesta alliberació. Les abstraccions arribaran després produïdes per la raó. o Les seves idees i les seves intencions són retornar a uns paràmetres més realistes. o Kierkegaard qui defensa el subjecte individual com el fonament del pensament (donant pas. a on va ser alumne del filòsof idealista Schelling. com a conseqüència. la voluntat pot arribar a la seva pròpia consciència. la majoria de l’espècie humana no són capaços de superar aquesta situació de dolor. o En un principi. Schopenhauer: La Voluntat com a fonament de la realitat: o Schopenhauer (1788-1860) va néixer a Polònia i va estudiar amb Fichte a Berlín. altres dirien arribar al Nirvana (en el sentit hindú del terme). 18. A la dreta de Hegel (de forma suposada) trobaríem pensadors com Schopenhauer defensor de la voluntat en front de la raó (que donarà pas als filòsofs irracionalistes).1. als existencialistes). sinó que és present en tots els éssers i es manifesta en diversos graus que van des de la voluntat dels éssers inanimats a la dels éssers humans. i filosofia a Berlín. No obstant això. ja que sense ell no seria possible el món fenomènic. sotmés a les formes a priori que són el temps i l’espai. 18. Quan el pensador alemany va morir. o Schopenhauer va elaborar el seu pensament partint de moltes dades de les ciències. que parteixin de les circumstàncies dels subjectes (de nosaltres). Però és un dolor de naixement.3. • Va ser crític amb l’Església com a institució. Així va ser fins a la mort d’en Hegel. en canvi. o Al llarg de tota la gradació observem un interès en dirigir la natura i imprimir-hi un sentit teleològic. o La realitat representada s’objectiva en idees i és gràcies a aquestes com es pot superar el dolor. 86 . i per tant.

87 . • L’única cosa que realment existeix. Aquí ens està parlant del deure subjectiu de Kant. la singularitat de cada cosa. per buida. quedar-nos en algun dels estadis. • Estadi religiós: és la fase més elevada de les possibles eleccions de l’ésser humà. l’autor ens ensenya tres possibles actituds que podem adoptar davant la nostra pròpia existència. En aquest estadi hi ha un buit de la raó (recordem els Escolàstics: crec perquè és absurd) i és la fe la que s’encarrega de salvar l’ésser humà de l’angoixa. • Enfront de la raó universal de Hegel. o saltar d’un a l’altre extrem. Comporta aferrar-se a allò que és bell i perseguir el plaer com a fita de l’existència. Els tres estadis: • En aquesta tessitura d’haver de decidir. contraposa la individualitat dels detalls. sinó que pren consciència de sí mateix quan es relaciona amb la seva pròpia existència. Enfront del panteisme del tot. • Aquest posicionament del filòsof per l’ésser humà concret el va convertir en el precursor de la filosofia existencialista que es va desenvolupar durant la primera meitat del segle XX. substituint el criteri anterior pel de correcte – incorrecte. tot i que en aquest cas. L’ésser humà concret. • Estadi estètic: caracteritzat per l’adopció d’una actitud de simples observadors fins i tot enfront del dolor.2. és l’individu. subjectiva i única. de cada consciència i de cada vida. reacciona amb una afirmació de la consciència individual. És una actitud que. el jo únic i absolut. 18. de carn i ossos.3.l’Idealisme de Hegel d’haver considerat l’ésser humà com un subjecte únic dissolt en el seu sistema objectiu i universal. porta a l’angoixa. • Estadi ètic: caracteritzat per l’adopció d’una actitud moral enfront de l’existència. Els individus podem passar d’un estadi a un altre. irrepetible. fet que li produeix angoixa i desesperació. que es troba tràgicament sol davant d’ell mateix i que ha d’elegir entre infinitat de possibilitats. aquesta serà esperonadora per a motivar l’individu a canviar d’estadi. que no és objecte de definició ni tan sols de descripció. Filosofia. que no està determinat per res ni per ningú.

La dreta i l’esquerra hegeliana: o Hegel va morir a finals del 1831. l’últim dels gran savis enciclopèdics. Poc després. a on l’autor duu a terme una reducció de la teologia a antropologia. ens ha calgut saber abans.2. 19. sense que ens ho mani ningú. 19. La història del pensament de l’ésser humà sempre ha estat una escala que s’està construint de forma dinàmica. Els socialistes utòpics: o Lenin va escriure que el marxisme havia recollit el millor de la humanitat al llarg del segle XIX. amb les conseqüències que això implica. vol canviar una moral basada en l’amor a Déu. per sí mateix. Claude Henri de Saint-Simon: • Saint-Simon (1760 – 1825) va ser el primer en advertir el canvi cap a una societat industrialitzada. per les seves idees polítiques i les seves concepcions religioses. per a arribar a Marx haurem de conèixer quines han estat les llavors que han estat possible el pensament d’un dels més grans filòsofs de la història de la humanitat. o Alguns autors han afirmat que la dreta hegeliana és l’escolàstica del hegelianisme. rau en la vida i no en el pensament escrit. de Hegel. sinó que arriba per un camí que altres han anat obrint. hem hagut de conèixer. ja s’havia arribat a la màxima realització de l’Esperit hegelià. la dreta i l’esquerra van discutir sobre la possibilitat d’una convivència enter el cristianisme i el pensament de Hegel (recordem que Hegel havia dit que la filosofia havia d’agafar els continguts de la religió i transformar-los en conceptes filosòfics). La veritat. el marxisme. Marx ha estat. Cal. ciència de l’ésser humà. o Aquest és el missatge humanista de Feuerbach: transformar els éssers humans. Les conclusi- Filosofia. Feuerbach substitueix Déu per l’ésser humà de carn i os. I per a arribar a aquest. sense haver passat per Kant. En resum. i fins arribar a Marx.3. un retorn a la natura. bàsicament. en una altra basada en l’amor cap a l’ésser humà. d’amics de Déu. rau en l’ésser humà. És a dir: la religió ha de ser. mentre que l’esquerra va dir just el contrari. en conseqüència. la dreta utilitzava Hegel per a justificar l’Estat prussià.1. i no en el concepte d’Humanitat. o Pel que fa als aspectes religiosos.19. gens metafísic ni espiritual a l’estil de Hegel. de la mateixa manera que l’escolàstica medieval va utilitzar la raó aristotèlica per a explicar les veritats de la fe. Marx i el Marxisme: Com tots els corrents filosòfics. 19. i que encara quedava molt per superar. la dreta hegeliana utilitza la raó de Hegel per a justificar els mateixos dogmes de la religió cristiana. ja que. corpori i sensible. al més vell estil de la Grècia clàssica. els quals. Concretament es referia a la filosofia alemanya. en especulació buida. o Aquests pensadors francesos són els que més endavant es van dir socialistes utòpics. si més no. ni de bon tros. deia que no s’havia arribat. Ens cal arribar a Marx. o Feuerbach va acusar Hegel d’organitzar un sistema filosòfic a on es desentén. Els salts no acostumen a funcionar. 19. A més. Feuerbach va viure marginat i oblidat per tothom. Ja el 1830 prendrà postura per l’esquerra hegeliana. però per a arribar-hi. L’esquerra. Lògicament. la dreta deia que Hegel era perfectament compatible amb els continguts del cristianisme. en realitat. els seus seguidors i deixebles es van dividir en dues faccions separades. o el pensament de Marx. i així va morir: marginat i oblidat per tothom. Fourier i Proudhon. l’economia política anglesa i el socialisme francès. no és producte d’una aparició casual. Ludwig Feuerbach: o Feuerbach (1804 – 1872) va ser un deixeble directe de Hegel. Els representants més importants són Saint-Simon. I això té una conseqüència clara: no és Déu qui crea l’ésser humà. Així doncs. sinó l’ésser humà qui crea Déu. a Fichte i Schelling.1. doncs. o D’aquesta manera aviat es va parlar de la dreta i l’esquerra hegeliana. dirà Feuerbach. Tret d’un molt curt període de temps en que va ser convidat a donar un curs per un grup d’alumnes progressistes. no haguessin estat entenedors per a nosaltres. a la màxima realització de l’Esperit hegelià pel que fa a l’Estat. o El 1841 apareix l’obra més important de Feuerbach: L’essència del cristianisme.3. 88 . per contra. totalment. en amics els uns amb els altres. o Feuerbach vol centrar l’interès de la filosofia novament sobre l’ésser humà concret. convertint-se. per a alguns. mentre que l’esquerra l’utilitzava per a negar l’Estat prussià. de la natura i les causes naturals. tot publicant un assaig que li va causar grans dificultats en la seva carrera acadèmica. La dreta afirmava que el model d’Estat perfecte era l’Estat Prussià i amb aquest.

Aquestes idees certament revolucionàries seran el germen del pensament de Charles Fourier. sinó que està sotmesa a períodes de creixement. • L’Estat ha de seguir un criteri molt clar: a cadascú segons les seves capacitats. i pendent de que arribi una nova època estable (ell en diu orgànica). 89 . • Per a Fourier han existit 3 grans etapes: o Etapa dels salvatges. I en concret. A la nova etapa els científics substituiran a l’església i els industrials als guerrers. a on la religió tornarà en el seu estat més primitiu. Igual que Newton descobreix l’atracció gravitacional natural dels cossos. i a la ubicació de les falanges en dirà falansteris. o Els homes i les dones són totalment iguals en drets i en deures. • Saint-Simon ens parlarà d’una nova societat orgànica (és a dir. però no pas de valor. o Etapa dels bàrbars. o No existeix la família ja que els nens són educats en la comunitat. La ciència haurà de substituir la solidesa dels principis de la fe medieval.ons de Saint-Simon seran recollides pels positivistes d’August Comte i pels marxistes. • La tesi principal de Saint-Simon és que la història és una successió de progressos. les idees de Saint-Simon van tenir un gran nombre de seguidors. els articles pateixen un augment de preu. i a on la propietat privada no existís. Filosofia. • Fourier proposarà organitzar la societat en grups d’unes 1. La ciència i els oficis han de tendir a satisfer les necessitats dels éssers humans. no crítica). o la revolució francesa i l’avanç de la ciència com la crisi de la època medieval. Aquest pla està fet per la Providència. la època moderna és crítica. la incipient societat comercial – capitalista ja té uns defectes de naixement que la fan inviable.3. La nova època orgànica està per arribar i. • El pensament de Saint-Simon és nou des del moment en que. alternats amb períodes de crisi on es posen en qüestió els paradigmes vigents. • Només quan els científics hagin substituït els polítics i càrrecs eclesials. • Cap de les tres etapes han afavorit la realització de l’ésser humà en el seu vessant social. es podrà eliminar els tres principals inconvenients de la classe política francesa: l’arbitrarietat. o Etapa de la civilització. en contra del que pensaven els Il·lustrats. les seves idees van propugnar una societat més justa. ens cal descobrir la nostra atracció natural. • A França. a cadascú segons les seves obres. a on la loteria del naixement no jugués per a res (abolits els drets d’herència). Saint-Simon ens parla de la ciència positiva. 19. Les principals característiques dels falansteris són: o Són ciutats agrícoles i industrials a on cada component hi troba el seu espai.600 persones que en dirà falanges. Però no es tracta d’una successió lineal. Només així s’arribarà a la felicitat. Saint-Simon posarà com a exemple el monoteisme. ja que els éssers humans frisaran per cobrir les necessitats d’aquells més desvalguts per tal de que tothom pugui gaudir de la felicitat. Déu vol que els éssers humans dediquem els nostres esforços a dur a terme la tasca social per la qual ens sentim inclinats de forma natural. la incapacitat i la intriga. Charles Fourier (1772 – 1837): • Va ser deixeble de Saint-Simon i autor de nombrosos escrits. en concret. La idea dels canals de Suez i Panamà és de partidaris de Saint-Simon com ho va ser Lesseps. com la crisi del període politeista. La suposada civilització il·lustrada no ho és en la mesura en que en la principal tasca social: el comerç.2. o Hi ha una completa llibertat de relacions personals i sexuals. Tanmateix. • Fourier afirma que a la història hi ha un gegantí pla establert que ens afecta a tots. any en que es va produir la ruptura entre ambdós filòsofs. gens estable. • La seva obra més important és La Indústria (1817) • August Comte va ser el seu secretari i col·laborador des del 1818 fins el 1824. arribarà de la ma de la ciència. Per a Fourier. tant les físiques com les morals.

segons Fourier. 90 . I és en aquest sentit quan el que s’obté amb aquests guanys són propietats privades producte d’un robatori. s’ho passen d’allò més bé entre la immundícia. a on ja hi treballava un amic seu.1. i per aquesta raó. no li treu cap mèrit a les idees socials de Charles Fourier. Marx es va dedicar al periodisme. Però a Bonn. Cal canviar la ordenació de la societat.3. fill de pares jueus. Marx va conèixer a Bakunin i a Friedrich Engels qui es convertirà en amic i col·laborador seu la resta de la seva vida. l’any 1844 escriu els Manuscrits econòmic-filosòfics (no publicats fins el 1932). És a dir. Marx va intentar trobar feina docent a Bonn. Marx estudia a Feuerbach i queda absolutament entusiasmat amb el seu pensament. Proudhon no carrega contra la propietat privada individual. Aquesta edat perdurarà en el temps. el que provoca que sigui expulsat de França l’any 1845 i acabi refugiat a Brussel·les. Vida i Obres: Va néixer el 1818 a Trèveris. Karl es va dedicar més a passar-s’ho bé que a estudiar. També col·labora amb publicacions de caire cada cop més radicals. però no van funcionar i es van acabar desfent. i també aviat va ser prohibida la seva edició. En realitat. i sota lleis antisemites. Això no obstant. En un viatge a París. Karl Marx va freqüentar. I el valor de les seves idees resideix. Marx es va entusiasmar amb les idees de Proudhon.4. i això va evitar que Marx pogués entrar a treballar a la universitat de Bonn. Durant aquest període. el seu pare el va enviar a la universitat de Berlín. a cercles de joves hegelians que adoptaven postures radicals. encara que després va encetar el seu propi camí. però la solució no rau en el comunisme. a Berlín. Karl Marx: 19. l’ésser humà entrarà de ple en l’edat del Nou Món Societari. premsa radical burgesa. Aviat va ser anomenat redactor en cap del diari. Gràcies a l’ajut econòmic d’alguns amics de Colònia.3. • Gràcies als falansteris. Alemanya. Proudhon es mostrarà molt sensible al concepte de justícia en les seves obres. indiscriminat i recíproc davant qualsevol ésser humà. en l’anàlisi que fa de la societat capitalista. per simpatia en la resta de moviments sindicals europeus. o Els treballs desagradables i bruts com pot ser les neteges del clavegueram seran assignats a nens. Fruit d’aquests estudis. Es va mostrar contrari a la propietat privada i. com a mínim. Això va permetre el jove Marx completar la seva educació i anar a Bonn a estudiar Dret. alhora. o Filosofia. pacifistes i mutualistes. més austera de costums. cada integrant del falansteri aprendrà un mínim de 40 oficis que durà a terme en diferents moments del dia. La seva proposta es basarà en la justícia en tant és un respecte espontani. • Van haver intents a Europa i a Amèrica del Nord d’establir falansteris per part de seguidors de les idees de Fourier. Pierre-Joseph Proudhon (1809 – 1865): Va ser un gran promotor de moviments sindicals. Marx va poder continuar els seus estudis en Filosofia i Economia Polítiques. Proudhon també va influir de forma notable en els moviment sindical francès i. Per a evitar la monotonia. Un cop obtinguda la llicenciatura. Tancada la porta de la docència.4. també. no hi haurà una dedicació plena d’una sola tasca. ell advocat i ella mestressa de casa. I l’any 1841 es va llicenciar en Filosofia per la Universitat de Berlín amb una tesi titulada Diferència entre la filosofia de la naturalesa de Demòcrit i la d’Epicur. al comunisme. En una de les seves obres afirmarà que la propietat privada és un robatori. Els anys 1816 i 1817. Va entrar a treballa a la Gaceta renana. ja que aquests. però. ja que aquest sotmet l’individu a l’Estat. Però aquest amic va caure en desgràcia. sinó contra el fet de que uns pocs. ja que el capitalista no paga a l’obrer el valor íntegre del seu treball.19. molt més que les anteriors. s’aprofiten de l’excedent del valor del que produeixen uns altres. 19. els pares de Karl van renunciar a la seva fe.

i. o Sociologia. l’Estat. Va fer un curt intent de tornar a establir-se a Alemanya. aleshores. Obra a on ataca el socialisme utòpic proposant el socialisme científic. Ja en una obra anterior al Capital (Manuscrits econòmic-filosòfics). obra escrita amb la col·laboració d’Engels i dirigida. Marx s’enfronta als economistes com Adam Smith o David Ricardo. L’any 1847 escriu Misèria de la Filosofia.2. resposta a la filosofia de la misèria de Proudhon. No obstant. Era l’agost de l’any 1849. el seu sistema: és a dir. però necessitava de l’ajuda del seu amic Engels per poder sobreviure i continuar amb els seus estudis. ha de ser també una creació de l’ésser humà. 19. entre d’altres. Però aviat se separaran de la resta del pensament hegelià. A Londres. estudiós d’economia. tot criticant a Hegel. Les teories d’aquests dos economistes anglesos permeten a Marx entendre amb perfecció els mecanismes de la societat capitalista industrial i de classes. Els altres dos volums van ser publicats a títol pòstum per Engels els anys 1885 i 1894. L’any 1867 apareix el primer volum del Capital. o Les obres dels economistes clàssics i la dels socialistes utòpics. Hegel interpreta el món com a ideologia. però el primer intent de publicar un nou diari de caire comunista. Karl Marx va morir a Londres el març del 1883.4. aquesta ens dóna una radiografia de l’anatomia de la societat civil. Profundament compromès amb la causa dels treballadors del món. Els joves hegelians mantenen separada la teoria i l’acció.4. és a dir la constitució. La crítica a Hegel: Marx i Engels estan disposats a salvar del sistema hegelià. Hegel en realitat està donant legitimitat a un Estat existent: l’Estat Prussià. El mateix any 1845 apareix La sagrada família. Cal fer quelcom més. va acabar a Londres. Marx va fundar l’any 1864 a Londres.4. Però a més. 19. I fruit d’aquests estudis apareix la gran obra de Marx. a Colònia. especialment. a Feuerbach. i van lluitar per una democràcia radical. però no el van deixar quedar-se. l’esquerra hegeliana va constituir un grup de pensadors combatius i actius a tota Europa. Malgrat no tractar-se d’un grup homogeni. No n’hi ha suficient en parlar. 91 . sotmet la societat civil a l’Estat i interpreta l’ésser humà real de carn i os com a entitat subordinada a l’Esperit Universal Marx. Filosofia. La crítica cap els economistes clàssics: Per a Marx. a través de La Sagrada Família. El pensament de Marx es configura als voltants dels següents factors: o El contacte i la posterior oposició al pensament de Hegel. o Política. I és aquesta la raó per la que. Marx va anar madurant el seu allunyament de Hegel.3. la única cosa que va canviar es que ningú no el molestava. per encàrrec de la Lliga dels Comunistes.4. Aquesta època va estudiar a fons o Economia. Marx i Engels ataquen. o Història. L’Associació Internacional de Treballadors (la Primera Internacional). Unes de les conclusions dels estudis d’aquests economistes és com la riquesa d’uns és la pobresa de molts altres. tot això resultava insuficient per a Marx. 19.Al llarg de tota aquesta època. l’ésser humà i la història. L’any 1848 escriu juntament amb Engels el Manifest del Partit Comunista. a Anglaterra. Però aplicada a una concepció materialista de la naturalesa. i Marx les vol unir. va acabar amb el tancament del diari i la nova expulsió de Marx. contra els pensadors de l’esquerra hegeliana. la dialèctica. La crítica a l’esquerra hegeliana: Fins l’any 1843. Va tornar a França. o Les idees de l’esquerra hegeliana. precisament. dirà que quan aquest afirmava que la religió és una creació de l’ésser humà i no al revés. van interpretar les idees de Hegel des d’una tendència al materialisme i a l’humanisme.

6. Dins d’aquesta categoria de socialistes reaccionaris. o Mode de producció antic. Però no ens diuen les causes. 19. una extensió del propi cos. 92 . sinó que cal combatre les seves arrels. El treball com alienació: Quan Marx mira el seu voltant. és un invent social. Però també en aquest cas. Cal entendre. segons Marx. arreu. és generadora de desigualtat social. de forma científica. I això és una alienació.. com si fos un cos inorgànic. un invent de l’Estat. La creació de la religió obeeix. però no de l’ésser humà aïllat. segons ells mateixos reconeixeran. Aquesta tesi del treball com alienació li permetrà de presentar una altra idea fonamental en les seves tesis filosòfiques: el materialisme històric. Marx i Engels exposaran. En opinió de Marx. s’adona que veu. Marx creu fermament que l’ésser humà té la oportunitat de viure humanament.. I aquí rau l’alineació del treball capitalista. Davant d’aquesta desviació utòpica. La religió de la que parla Marx no és la obra d’una Església corrupta. 19.El problema de l’economia política i dels teòrics polítics en general és que determinen amb exactitud el funcionament econòmic materialista de la societat. El treballador que fabrica un cotxe no veu el resultat final. reduir l’essència religiosa a essència humana. conclou Marx. Marx demostrarà de forma científica com la propietat privada de la que ens parlava ja Proudhon (la produïda per la plusvàlua de la producció). les lleis del desenvolupament del capitalisme. però els ha mancat una visió autèntica de la història del proletariat. l’emancipació del mateix. doncs. amb el que això impedeix.4. segons el qual.4. del tot. La religió. La religió és un invent de l’ésser humà. cosa que els permetrà d’explicar els seus mals. Marx considerarà que Feuerbach s’ha quedat a mig camí. Per contra. expropiats de la seva dignitat intrínseca d’éssers humans.4.. a judici de Marx. Segons Marx hi ha hagut 4 importants etapes històriques de producció: o Mode de producció asiàtic. sinó el lament d’un poble oprimit. o Mode de producció feudal. Només la lluita de classes alliberarà l’ésser humà d’aquesta vida alienada. L’ésser humà esdevé una mercaderia més en mans d’altres éssers humans.5. de la que en deriva un altre tipus d’alineació: la intrusió de l’Estat en contra dels mateixos éssers humans i l’alienació religiosa. humanitzant la natura i fent del món a on viu. 19. Aquests anomenats socialistes utòpics han caigut en la utopia: critiquen la societat capitalista però no saben exposar una autèntica alternativa. i només es pot conèixer l’ésser humà a través de la seva història. o més aviat.la religió és l’opi del poble. La crítica a la religió: Recordem que Feuerbach va afirmar que la teologia era antropologia. La religió és converteix en un camí pervers per fugir d’una realitat perversa. Filosofia. La crítica cap els socialistes utòpics: Al Manifest del Partit Comunista Marx i Engels plantegen la diferència entre el seu socialisme científic i altres tipus de socialismes que ells anomenaran reaccionaris. Per descomptat que la crítica arribarà a Saint-Simon. El converteix en un eix més dins una gran cadena productiva. a la necessitat de transcendir una situació en la que els éssers humans no estan realitzats.. sinó de l’ésser humà en societat. I aquest és el valor que troba l’estudiós Marx del pensament de Feuerbach. és a dir. En paraules de Marx: . no n’hi ha prou en denunciar l’alienació de la religió. homes i dones descontents i alienats. i malgrat l’acord inicial. Però no cal entendre d’aquesta crítica una burla cap al fenomen religiós. ambdós autors hi feien entrar qualsevol persona ben intencionada però no disposada a anar fins el final. el treball capitalista no permet la creativitat de l’obrer o l’obrera. per què l’ésser humà crea la religió.7. l’ésser social determina la consciència i no al revés. Fourier i Proudhon. Aquests han descobert coses molt importants que han permès el pensament de Marx i Engels.

La burgesia ha estat la classe social cabdal en l’adveniment de l’estat capitalista: no només ha deixat fora de joc totes les classes procedents de l’època medieval. opressors i oprimits. És a dir. 19. Però la força de treball és una mercaderia diferent a la resta perquè crea un valor: amb la meva capacitat de fabricar creo objectes que després podran ser intercanviats per altres o por diners. el proletariat és la contradicció interna del nou sistema capitalista. en resum. 19. aquest valor de canvi és la quantitat de treball necessari per a produir la mercaderia. la relació entre opressors i oprimits. Les altres 4 hores està produint unes mercaderies que el capitalista no només no ha comprat. Filosofia. • Reduint les hores en que el treballador amortitza el salari o plusvàlua relativa. 93 . la força de treball és l’intercanvi de mercaderies entre aquells qui no posseeixen res més que la seva força. En conseqüència. les mercaderies són per a Marx. sinó que a més. parteix de l’anàlisi de les mercaderies i el doble valor que aquesta posseeix: • El valor del seu ús. el proletariat és l’antítesi de la burgesia. És a dir. es pot augmentar de forma molt fàcil: • Augmentant la jornada de treball o plusvàlua absoluta. la qualitat de la mercaderia per a satisfer una necessitat concreta. doncs. dues classes socials: burgesia i proletariat. barons i serfs. sinó una relació entre persones (entre productors. a més. en tots els casos. 19. un obrer en concret ha produït suficient mercaderia per a compensar el que li paga el capitalista. Aquestes lluites han acabat. o l’intercanvi de mercaderies no és tant una relació d’objectes. l’equivalència que es fa per a poder determinar. I per a Marx. el comerç. i el capitalista la compra. la societat burgesa capitalista ha deixat les coses més senzilles.4. L’essència de la història per a Marx és doncs. En termes de la dialèctica hegeliana. És a dir. Com s’ha arribat.8. Per aquesta raó. unitats de quantitat de treball per a produir-les.o Mode de producció burgès.4. • El valor de canvi. El Capital: L’anàlisi que es fa a la obra El Capital. i justament per les lleis de la dialèctica. en 4 hores. amb grans canvis socials. Marx ens mostrarà clarament la inevitable victòria del proletariat i la caiguda de la burgesia. de la mateixa manera que la burgesia ha estat la contradicció interna del feudalisme.4. que vint quilograms de cafè són intercanviables amb vint metres de tela de cotó. I és per aquesta raó que es parla també de materialisme dialèctic quan ens referim a les tesis de Marx i Engels pel que fa la història. La dialèctica és la forma en que les diferents etapes històriques es van resolent. L’arribada del comunisme: Ja hem vist com Marx creu que la burgesia deixarà d’existir a mans del proletariat d’arreu del món. sinó que aconsegueix fer-se amb el poder polític a través del poder econòmic. El problema apareix quan el preu que paga el capitalista cobreix. per exemple. patricis i plebeus. Entès així. les 4 primeres hores de treball. i aquells qui posseeixen el capital per a comprar-la.10. El proletariat ven la seva força de treball (no té res més per a vendre). s’apropia fraudulentament de la mercaderia produïda durant aquest lapse de temps. dirà Marx) La força per a treballar és l’única mercaderia que tenim totes les persones. per exemple. Ara bé. La plusvàlua.9. a determinar aquesta equivalència en la mesura en que són dos productes ben diferents i que satisfan necessitats ben diferents? Segons Marx. La lluita de classes: Al Manifest del Partit Comunista es pot llegir que la història de totes les societats es pot resumir en la història de la lluita de classes: lliures i esclaus. Aquest producte no pagat és la plusvàlua i Marx arribarà a demostrar mitjançant una fórmula com es produeix el procés de producció capitalista. ja que ha diferenciat amb tota claredat. Al Capital.

Engels i el materialisme dialèctic al seu just lloc: s’equivoquen tant aquells qui. L’adveniment de la societat comunista es farà en diverses etapes. ni Marx ni Engels. però. Algunes conclusions: Marx va utilitzar la dialèctica com a mitjà per a interpretar la Història i la societat humana. I això és perfectament coherent amb el seu pensament ja que l’Estat sempre ha estat. la dialèctica segueix unes lleis molt concretes: • Llei de la conversió de la quantitat en qualitat. serà: Cadascun segons les seves capacitats i a cadascun segons les seves necessitats. • Llei de compenetració entre els oposats. la dialèctica es va resolent en diverses negacions que donen pas a nous plantejaments (el cas del proletariat que nega a la burgesia). I per a Engels. el materialisme dialèctic és quelcom dinàmic que queda confirmat pel desenvolupament de les ciències. • Centralització dels mitjans de transport. mentre que per a Engels. sense conèixer-lo. Filosofia. desapareixeran la propietat privada i les classes socials. • Instauració de plans col·lectius de producció. És un canvi revolucionari necessari per a assolir el nou Estat. influït pels nous corrents positivistes.La nova síntesi (en sentit hegelià) és l’Estat comunista. La dialèctica. • Treball igualitari per a tots. És del tot necessari posar Marx. és la teoria de tot l’Univers. el critiquen. van imaginar mai que la posta en pràctica dels seus ideals consistís a una simple reducció dràstica de tothom a proletariats pobres. Per a aconseguir-ho es duran a terme algunes accions forçades: • Expropiació de les propietats en forma de cases i edificis. S’hauran acabat les diferències socials i tothom treballarà en un lloc en el que se sentirà realitzat. Mitjançant la qual. • Llei de la negació de la negació.4. En realitat. • Centralització del la banca en mans de l’Estat. segons Engels. Els grans canvis quantitatius acaben produint canvis qualitatius. Lo nova societat comunista permetrà el retorn de la dignitat de l’ésser humà. Però el pas d’un model de societat a un altre no es fa amb bones paraules. les noves teories de la evolució i els nous coneixements científics. Al llarg d’aquesta transició. la realització de la qual Marx no ens acabarà d’explicar amb massa precisió. El materialisme dialèctic de Marx és més mecanicista. pel que fa al sistema polític un sistema d’anarquia. dogmàtic i estàtic. La primera etapa consistirà a la dictadura del proletariat. com aquells qui converteixen el seu pensament en una mena de religió positiva. 19. L’Estat com l’únic capitalista és simplement el pas previ a l’abolició total de l’Estat i l’adveniment de l’autèntic comunisme que és. s’anul·larà la divisió del treball (una de les principals causes de l’alienació del treball per a Marx) i l’Estat burgès. Prohibició i abolició del treball infantil. El lema d’aquesta nova societat. Engels. A la natura hi ha parelles de contradiccions que no es poden considerar de forma separada. • Sistema d’impostos fortament progressiu. Durant aquest procés se centralitzaran tots els mitjans de producció en mans de l’Estat. és i serà el sistema d’una classe social per a oprimir una altra.11. 94 . Marx va oferir a la humanitat una nova manera d’entendre el món. va ampliar la dialèctica a l’explicació de tota la natura. la història i els éssers humans: en funció dels factors econòmics que hi intervenen. • Abolició del dret d’herència. • Educació gratuïta i obligatòria per a tots els nens.

El Positivisme a França: Auguste Comte: o Auguste Comte (1798 – 1857) va ser l’iniciador del positivisme francès. o de la torre Eiffel a París. Neixen noves ciutats. el modus operandi de les ciències naturals. Autors anglesos. confiança cega en la ciència. des de certs punts de vista. anys després (1822). Procés d’industrialització. ja que assistim. Crítica contra qualsevol idea metafísica o idealista. ens trobem en una etapa que es caracteritzarà pels següents trets: Estabilitat política. Els autors positivistes més importants són: Auguste Comte (1798 – 1857). o En un dels seus escrits. Va conèixer Saint-Simon i va ser deixeble i secretari seu.20. Tret d’alguna excepció. El Positivisme: 20. el Positivisme comparteix uns trets comuns que han fet possible considerar-lo un corrent coherent: En contra de l’Idealisme.1. o Els positivistes veuen. i amb l’ajuda dels estudis fets. o El Positivisme prendrà trets de l’herència cultural i filosòfica pròpia de cada país. En les ciències matemàtiques ens trobem a Cantor entre d’altres. o La revolució industrial està canviant les expectatives de vida de milions de persones. per la sociologia. Un gran optimisme social basat en un progrés que no es pot aturar. En química a Pasteur entre d’altres.2. fill d’una família modesta. Va llegir també obres dels empiristes anglesos. Es tracta d’una etapa a Europa estranya pel que fa a la pràctica absència de conflictes armats. No així a altres parts del món. l’ésser humà interpreta tots els fenòmens com producte d’intervencions sobrenaturals. Estadi Teològic: en aquest estadi. encara que després els seus pensaments es van separar fins l’enfrontament ideològic. A França. o Va néixer a Montpellier. Les noves tecnologies permeten nous sistemes de producció i la ciència està aconseguint posar fre a moltes malalties infeccioses que havien estat un autèntic assot per a l’ésser humà. fruit dels punts anteriors. Cal aplicar-lo fins i tot a les ciències socials. però creuen que és un mal passatger i que aviat marxaran en augmentar els coneixements i la riquesa. Gran interès. o Malgrat això. Encara que el Positivisme va caure de quatre potes en les mateixes postures dogmàtiques que tan criticaven. I totes les ciències han d’agafar com a model. o Va fer estudis tècnics (el que ara en diríem Mòduls d’Enginyeria) a una important escola tècnica francesa. col·lectiva i individual. La ciència serà capaç de solucionar tots els mals de la humanitat. la cultura. 20. En definitiva. la política i la interpretació de la història. aproximadament des de 1840 fins aproximadament els principis de la Primera Guerra Mundial. En física a Faraday. Aquesta necessitat el va portar. també. la qual explicarà l’evolució humana. catòlica i monàrquica. Aquest modus operandi o mètode de les ciències naturals és descobrir les causes i controlar els efectes. . John Stuart Mill (1806 – 1873). Herbert Spencer (1820 – 1903). Comte escriu que ja molt aviat (poc després de fer catorze anys) va experimentar la necessitat d’una renovació universal. el Positivisme ens arribarà profundament impregnat de l’herència del racionalisme des de Descartes fins la Il·lustració. l’ésser humà interpreta tots els fenòmens amb idees abstractes i explicacions purament metafísiques. i les velles creixen en grandària. S’albira ja que el progrés científic i tecnològic és inaturable i això ens permetrà de solucionar tots els problemes de la humanitat. política i filosòfica. Estadi Metafísic: en aquest estadi. se’l considera el pare de la Sociologia (com a ciència) i és. També és l’època de la teoria evolucionista de Darwin. igual que els marxistes els mals de la societat industrialitzada. Autor francès. És a dir. Introducció al Positivisme: o El Positivisme és un corrent de pensament que va dominar gran part de la filosofia. el representant més important del pensament positivista. a postular la seva teoria dels tres estadis. de forma fulgurant el perfil de la societat. que ens durà a una societat de benestar generalitzat. Molts i grans avenços científics i tècnics. A Anglaterra estarà impregnat d’empirisme i utilitarisme. 95 Filosofia. a l’expansió colonial europea a Àfrica i Àsia. o Els descobriments científics han anat canviant. S’accentuen les diferències entre el camp i la ciutat. absència de tota crítica. Maxwell i Hertz. o El Positivisme certament és l’època de grans avenços en tots els camps de la ciència. només les ciències ens donen coneixement. Un cert messianisme en alguns autors.

20.3.

20.4.

Estadi Positiu: en aquest estadi, l’ésser humà admet la impossibilitat de coneixements absoluts. Deixa de preguntar-se per l’origen i el destí de l’Univers. Tan sols cerca descobrir, mitjançant l’ús de la raó i la observació, les lleis que el regeixen. o Comte confiarà plenament en la ciència. Aquesta, en el seu estadi de maduresa absoluta (l’estadi Positiu), solucionarà tots els mals de la humanitat. Però cal, per força, abandonar qualsevol pretensió d’explicació metafísica de la natura o l’ésser humà. Aplicant aquest esperit d’observació i anàlisi en l’estudi de la societat, Comte inventarà la Sociologia. Cal descobrir i entendre les lleis socials, de la mateixa manera que cal descobrir i entendre les lleis naturals. o El coneixement social científic, ens permetrà de preveure el comportament social, igual que fa la física amb la natura. Comte proposarà una nova classificació de les ciències, a on la filosofia es convertirà en una pura metodologia de les ciències. Ja en la seva etapa de vellesa, Comte arribarà a comparar la seva teoria social, en una nova i necessària religió, a on se substitueix l’amor a Déu, per l’amor a la Humanitat. Una Humanitat que transcendeix els individus que la formen i està formada per tots aquells que ja han mort, els que són vius i els que naixeran. Comte arribarà a dir que la nova religió ha de copiar l’estructura de la religió catòlica. Hi haurà nous dogmes (la filosofia positiva), nous ritus, sagraments i calendari de celebracions. Però la importància de Comte rau en la noció de la la ciència com a promotora del progrés social, la crítica a tota afirmació metafísica no comprovada, i el naixement de la sociologia com a ciència autònoma. El Positivisme a Anglaterra: John Stuart Mill: o John Stuart Mill (1806 – 1873) va ser educat pel seu propi pare, John Mill, filòsof seguidor de l’utilitarisme anglès i, concretament, de les idees de Bentham (la màxima felicitat per al major nombre de persones possibles). Segons explica ell mateix, després d’estudiar a Bentham, crèia haver trobat la fita final en el seu estudi, però poc després va caure en una forta depressió. Al final de la qual es va adonar que la felicitat rau en marcar-se fites fora dels interessos d’un mateix. A partir d’aquest punt, Stuart Mill va dedicar tota la seva vida, juntament amb la seva estimada esposa Harriet Taylor, a configurar teories en l’àmbit lògic, polític i ètic que continuen sent punt de referència obligat. o Pel que fa a les seves teories sobre la lògica, Stuart Mill començarà criticant el sil·logisme aristotèlic. Tots els nostres coneixements provenen de les observacions empíriques individuals. Les generalitzacions només ens serveixen com a medi recordatori, però no ens podem refiar com si fossin veritats absolutes. El secret de la lògica rau en la inducció, la qual ens permet de preveure que si ha succeït una cosa sobre en ens, la mateixa cosa pot succeir a tots aquells ens que comparteixen uns trets determinats. o Pel que fa a les seves teories polítiques, Stuart Mill defensa una democràcia representativa, en la que tothom hi sigui representat i a on les minories siguin escoltades i puguin, mitjançant la força dels arguments, superar la majoria numèrica. Tanmateix defensarà l’autonomia de l’individu, la llibertat individual i el dret a viure com un vulgui. El Positivisme evolucionista d’Herbert Spencer: o L’any 1859 Charles Darwin publica l’Origen de les Espècies. Set anys abans, Herbert Spencer (1820 – 1903) havia publicat La hipòtesi del desenvolupament a on ja avançava una idea evolucionista. Aquesta idea va anar madurant amb certs aires metafísics que pretenien donar explicacions de l’Univers. o Certament, la religió, de la mateixa manera que la ciència, sostenen que la realitat última no pot ser coneguda i que l’Univers és un misteri. I en aquest sentit, religió i ciència es reconcilien: totes dues reconeixen l’existència d’un Absolut. La religió ens mantindrà el misteri, mentre que la ciència el farà cada vegada més petit, sense arribar a descobrirlo mai del tot. o Ja hem vist com Spencer ja va avançar la importància del terme que poc després posaria de moda Darwin: evolució. Però mentre aquest parlava de l’evolució de les espècies, Spencer parlarà de l’evolució de l’univers. L’evolució, segons Spencer, és el pas d’un sistema menys coherent a un altre de més coherent. I en un segon moment, el pas de la homogeneïtat a l’heterogeneïtat. L’evolució pel que fa a l’ésser humà, haurà de portar-lo a ser un ésser totalment feliç, estable i perfecte. Cert és que en aquesta evolució poden sorgir entrebancs, però la línia general és de progrés indubtable. I aquí rau l’optimisme positivista de Spencer. o Spencer defensarà una sociologia que, lluny del pensament de Comte, ha de posar l’èmfasi en l’individu, i no en un rar concepte d’Humanitat Transcendent. L’Estat ha d’estar al servei de l’individu i no al revés. Tanmateix, Spencer creu que la psicologia ha de tenir el seu propi camp d’actuació, sense està sotmesa a la Sociologia. 96

Filosofia.

21.

Crítica a la raó: Els filòsofs de la sospita: 21.1. Nietzsche: 21.1.1. Introducció al personatge: • Friedrich Nietzsche (1844 – 1900) va ser un crític despietat dels temps passats i un desmitificador absolut de les tradicions i de la moral de la seva època. De ment brillant i aguda intel·ligència, Nietzsche ja avança que el seu nom anirà lligat a una forta crisi. De sí mateix dirà que no és un home, sinó una càrrega de dinamita que explotarà més endavant. • Nietzsche s’interpreta a sí mateix com un nou messies escollit pel destí. I la seva crítica comença pels corrents imperants en aquella època: Crítica contra el Positivisme: el progrés és un invent modern, fals i inexistent. Crítica contra les ciències: lligada a la crítica anterior, posa en dubte la pretensió de veritats de les ciències mal denominades exactes. Crítica contra qualsevol manifestació d’espiritualitat: Déu ha mort i el cristianisme és un vici que amb la compassió s’escampa com una pandèmia. • Nietzsche és l’esperit que contradiu, ja que amb ell arriba un nou missatge. • Amb totes aquestes premisses no és estrany que hi hagi opinions de tot tipus i colors sobre el filòsof alemany. Nietzsche és potser un dels autors, sinó l’autor, que més joc dóna a interpretacions molt contraposades i molt poc avingudes: Com un antipositivista declarat que tira per terra la confiança en la ciència. Com un antidemòcrata que menysprea el poble tant com la nova classe emergent. Com el representant més important d’un nou corrent filosòfic anomenat vitalisme. • Nietzsche no només ha patit moltes interpretacions, sinó que, a més, ha estat caracteritzat personalment de diverses maneres: Amb una imatge d‘artista aristocràtic i decadent. Com un materialista radical. Fins i tot s’ha arribat a parlar de Nietzsche com el primer existencialista. Precursor de Freud i molt influent en les avantguardes artístiques dels anys vint degut, sobre tot a les crítiques a la societat burgesa. Com el profeta i ideòleg del nazisme, de la cultura militarista i la superioritat de la raça ària. • La veritat és algunes de les idees de Nietzsche, com la del súper home, o la voluntat de poder, van estar tretes del context del seu manuscrit per la seva pròpia germana, la qual sí va confondre les idees del seu germà amb les idees del nazisme. I aquí rau la confusió de que Nietzsche presenti unes idees que neguen l’humanitarisme i la democràcia i que fan apologia de l’Estat militarista, terrorista i racista com va ser l’Estat Nazi. • Una atenta lectura dels seus escrits i una bona interpretació dels mateixos allunyen qualsevol confusió d’aquest tipus: Nietzsche no fa apologia del nazisme, ni de la superioritat de cap raça, ni tan sols de l’Estat autoritari. El súper home del qual ens parla a les seves obres, no és una raça, ni un partit, sinó el filòsof que anuncia una nova humanitat. Aquesta nova humanitat s’alliberarà de les cadenes de les tradicions morals, i s’aixecarà més enllà del bé i del mal. 21.1.2. Vida i Obres: • Friedrich Nietzsche va néixer el 15 d’octubre del 1844 a un poblet d’Alemanya anomenat Röcken. Va estudiar filologia clàssica a Bonn i a Leipzig. A aquesta última universitat va tenir coneixement de les obres de Schopenhauer, la obra del qual, El món com a voluntat i representació el va impressionar profundament. • L’any 1869, quan només tenia 24 anys, va ser cridat per a ocupar la càtedra de filologia clàssica a la universitat de Basilea. Va ser en aquesta època quan va establir contacte amb Richard Wagner, el compositor. • L’any 1872, Nietzsche escriu L’Origen de la Tragèdia, obra que va causar una forta polèmica en els cercles culturals. Poc després trencarà la seva amistat amb Wagner, ja que troba que aquest últim no pretén, en realitat, regenerar la cultura. Amb motiu d’aquesta ruptura personal i ideològica, Nietzsche escriu, l’any 1878 Humà, massa humà, a on també l’autor es comença a distanciar del pensament de Schopenhauer.

Filosofia.

97

L’any 1879, degut sobre tot a la personalitat inquieta de Nietzsche, abandona la càtedra de filologia i comença una peregrinació de pensió en pensió a través de Suïssa, Itàlia i el sud de França. • El 1881 publica Aurora, obra en la que ja es comencen a veure les tesis fonamentals del seu pensament. • El 1882 publica La gaia ciència a on el filòsof ens promet un nou destí per a la humanitat. • L’any 1883, i havent un fracàs sentimental entremig, Nietzsche escriu la seva obra mestra: Així parlà Zaratustra, que no va quedar acabada fins dos anys més tard. • L’any 1886 veu la llum Més enllà del bé i del mal. L’any 1887 escriu La Genealogia de la Moral. L’any 1888 és especialment actiu: L’ocàs dels Ídols, L’anticrist i Ecce homo. Finalment, a Torí, Nietzsche treballa en la que serà la seva última obra: La voluntat de poder, obra que no aconseguirà acabar. • El dia 3 de gener de l’any 1889. Nietzsche pateix un atac de bogeria i es tira al coll d’un cavall l’amo del qual estava apallissant. Va quedar sota la custòdia de la seva mare, i en morir aquesta, sota la de la seva germana. • Nietzsche, un dels pensadors més brillants de la humanitat va morir a Weimar el 25 d’agost del 1900 absolutament boig, i sense saber de l’èxit que tenien les seves obres. • No hi ha dubte que Nietzsche va ser una persona que es va passar en moltes ocasions: desqualificacions quasi insultants, actitud polèmica i provocadora, anàlisi parcial i injusta de les idees oposades a ell, i altres actituds de dubtosa objectivitat. Però malgrat això, Nietzsche va ser una gran influència per a: La literatura i les arts estètiques. El psicoanàlisi. La filosofia, la reflexió moral i religiosa. • En conclusió, la dura crítica de Nietzsche no ens ha de fer por si les nostres intencions són honestes i la nostra recerca intel·ligent. Nietzsche tan sols fa envermellir als falsos, als acomodats i als que fan de la seva vida una doble moral. 21.1.3. Nietzsche i Sòcrates: la primera denúncia: • Ja hem comentat que la lectura de la obra de Schopenhauer El món com a voluntat i representació el deixa molt impressionat. Schopenhauer el convenç que la vida és una tragèdia irracional i cruel, a on impera el dolor i la destrucció. L’art és l’única experiència que ens permet enfrontar-nos a la vida amb una afirmació no exempta de repte. • A la seva obra L’Origen de la Tragèdia, Nietzsche enfronta l’esperit de la Grècia clàssica presocràtica, un esperit fort i vital representat pel déu mitològic Dionís, personatge sensual i embriagador, amb plena harmonia amb la Natura, enfrontat amb el déu Apol·lo, representant de la moderació i l’equilibri. La síntesi d’ambdues postures és la tragèdia grega. • Per contra, l’aparició dels que han mal anomenat grans filòsofs Sòcrates, Plató i Aristòtil no han fet més que matar aquest esperit vital. Els sofistes sí que eren vàlids, perquè s’atrevien a fer afirmacions agosarades, però en canvi Sòcrates, amb la seva presumpció de dominar i entendre la vida amb la raó provoca una clara decadència de l’esperit vital clàssic. • La moral socràtica, que pretén un camí ascendent de perfecció, està equivocada. I totes les morals que ho pretenen, com és la moral cristiana també ho estan d’equivocades. Sòcrates nega la vida quan lliga els instints sota el domini de la raó. I tant és així, que acaba negant la seva pròpia vida. • La raó emmascara la vida. Els conceptes que produeix la raó són un engany que ens fan creure que la vida es correspon a ells. I això no és així. • Amb les paraules no s’arriba mai a la veritat. En realitat són una metàfora de la realitat. 21.1.4. Segona denúncia: Feuerbach, Comte i els idealistes: • L’Origen de la Tragèdia va causar una gran commoció entre la societat contemporània. Malgrat ser una obra defensada pel mateix Wagner, estudiosos de la filosofia i de la filologia la van criticar. • Però no content amb això, Nietzsche va escriure una altra obra a on aquest cop, els va tocar el rebre als pensadors citats el títol. Al costat de la crítica, Nietzsche

Filosofia.

98

En realitat Nietzsche critica qualsevol pretensió d’establir allò que està bé i allò que està malament. Jesús va viure una vida de denúncia contra tot allò establert. d’aquells que necessiten recriminar i vigilar el comportament de la resta per a sentir-se segurs. ara és el moment del súper home. la visió vital i compromesa amb els sentits del filòsof. és molt crític amb l’Església. El súper home no és. i al revés. ni ordre. Creu que els sacerdots són presoners d’uns valors i paraules buides.5. I amb aquesta postura. • A la Genealogia de la Moral Nietzsche es pregunta sobre l’origen psicològic dels valors morals. • Nietzsche. 99 . sinó la mort de Déu. no té treva. com ho van pretendre els nazis. La moral ha estat sempre. o una ètnia.defensarà la figura de Schopenhauer com el nou representant de la cultura dionisíaca. dels derrotats. cap als aristocràtics i bells. • Fruit d’aquesta desfeta. El món necessita acceptar-se a sí mateix dins del caos etern que es repeteix. Nietzsche està fascinat per la figura de Jesús i afirma que Ell no té res a veure amb el cristianisme. Segons Nietzsche. Aquesta situació els fa sentir-se ressentits cap als victoriosos. Nietzsche està duent a terme una crítica molt forta a tota moral (no només la cristiana). pels dèbils. Són teories massa humanes (per limitades). Si l’un era massa humà. La moral dels esclaus: la moral dels febles. • No és el naixement de Crist el que ha de dividir la història. ni estructura. 21. d’aquells que s’afirmen a sí mateixos i no necessiten de vigilar el comportament de la resta. sinó un etern retorn de tot i de tots. • Torna. Nietzsche començarà a distanciar-se tant de Wagner com de Schopenhauer. és a dir. de la democràcia i del socialisme. • La conseqüència a aquesta nova moral és un absolut nihilisme. l’altre li sembla excessivament pessimista. Nietzsche afirmarà en la seva obra Així parlà Zaratustra que el súper home és aquell qui s’aferra a la terra i defuig les explicacions sobrenaturals. una raça. La compassió ens fa dèbils –afirma Nietzsche–. no serà dolent. qualsevol fórmula moral. Cal recuperar-los.1.7. Les arrels de la moral cristiana és la moral dels esclaus. Ha pres partit pels perdedors. sinó un pessimisme tràgic hereu del cristianisme. La caiguda dels valors deixa l’ésser humà decebut i sol. A més. És la moral de l’orgull. tot allò acomodat. 21. Les morals imperants ens diuen què és allò que és bo que fem. No és un ésser exclusivament dominador. La moral cristiana considera pecat pràcticament tots els bens i valors de la terra i de la vida.6. Però Nietzsche es pregunta si el que ens diu que és bo. una moral. 21. és a dir. És la moral dels ressentits. La nova moral: • Ja hem comentat que l’autor critica fortament qualsevol intent d’establir un seguit de normes de comportament. instrument de dominació. I això ho fa especialment. l’autor anunciarà la mort de Déu. dels dèbils. doncs. Però ja no es tracta del pessimisme vital del qui accepta la vida tal i com arriba. I aquesta és una recuperació de la doctrina de l’etern retorn dels grecs: el món no avança linealment (com diu el cristianisme). • Però amb el decurs del temps. a més. La mort de Déu i l’Anticrist: • La crítica de Nietzsche cap a tots els corrents de pensament anteriors a ell (sobre tot els immediatament anteriors o els mateixos contemporanis). No hi ha sentit. cal distingir entre: La moral aristocràtica: la moral dels forts. o més aviat. El súper home i la voluntat de poder: • Dins d’aquest pensament. ni el seu camí és un progrés constant (com diu l’idealisme).1. El Déu cristià representa tot allò que Nietzsche vol rebutjar. • Però malgrat tota aquesta càrrega. Aquesta és la visió cosmològica de Nietzsche. • Nietzsche afirmarà: Déu ha mort. però alhora de la generositat i de l’individualisme. sinó que és un ésser que accepta el seu lligam amb la terra i trenca els lligams amb el transcendent. precisament.1. en nom dels principis dionisíacs. Filosofia. segons l’autor. I ho fa. cal que ells recuperin els seus instints. a través de dues obres: Més enllà del bé i del mal i Genealogia de la Moral.

però es va sentir encuriosit per la biologia i la fisiologia. té raons biològiques. • Un cop acabada la carrera es va especialitzar en anatomia cerebral i poc després ja va obrir la seva consulta particular per al tractament de malalties nervioses. així com l’existència d’un món ocult. El preconscient ocupa un lloc intermedi entre els dos anteriors. són les aportacions més importants del pensador. • Segona tòpica: allò-jo-superjo: En aquesta segona explicació. • Primera tòpica: conscient-preconscient-inconscient: Aquí en descriu l’aparell de la psique constituït per tres sistemes: conscientpreconscient-inconscient. És la part més primitiva de l’ésser humà i. 100 . • Va ingressar a la Universitat de Viena per estudiar medicina. La primera definició. Aquest té accés voluntari a la consciència i per aquesta raó la censura és feble. els actes fallits i les neurosi. Filosofia. Fonaments del seu sistema: estructura de la psique: • Les aportacions de Freud han significat una fita important per a les ciències de l’ésser humà. els nazis es van annexionar Àustria. Freud: 21. La voluntat de poder és la lluita de la vida que s’ha de superar a sí mateixa. cal trobar-los en la seva concepció de la psicologia com una metafísica del subjecte. Allò que és conscient suposa la perifèria de l’aparell psíquic. les manifestacions de l’inconscient es disfressen i s’emmascaren sota els somnis. • L’any 1938. Per tal de poder escapar a la censura. segons l’autor. però els ho impedeix la censura. superjo. • Freud afirmarà a la seva obra Els orígens de la psicoanàlisi. • Gràcies a un estudi sobre els tractaments de la histèria a través de la hipnosi.2.2. però allò important és que l’inconscient el constitueixen els continguts reprimits. 21. sense ordre ni lògica. • Freud proposarà dues estructures de l’aparell de la psique humana. Això els va obligar a canviar vàries vegades de residència. L’allò està en continua ebullició i busca poder descarregar la seva energia per trobar satisfacció. Si el jo l’impedeix de descarregar la seva energia. fet que obligà a Freud a exiliarse a Londres. No obstant això. La segona surt a les seves obres a partir dels anys vint. a la que hi va dedicar alguns anys d’estudi i investigació. Les pulsions de l’inconscient són instintives i intenten d’entrar en la consciència. • Els fonaments filosòfics de Freud. alhora. va viure la major part de la seva vida a Viena.2. Aquí rauen els instints. segons l’autor. sinó d’instàncies de la personalitat que són. La primera estructura o tòpic (del grec topos que significa lloc) la proposa a la seva obra La interpretació dels somnis. el mateix autor l’anomenarà Metapsicologia donant a entendre que està més enllà de la psicologia. Introducció biogràfica: • Sigmund Freud (1856 – 1939) va néixer al que ara seria l’actual República Txeca. És tensió i lluita constant contra tot i contra tots. Allò que és inconscient fa referència a alguns actes o omissions. activitat aquesta última. L’allò és el fons obscur de la nostra personalitat. que penetra més enllà de la consciència. la font de tota l’energia psíquica. El principi del plaer és el principi bàsic de la vida. La voluntat de poder ens parla de present i de futur.1. Freud va anar configurant la seva teoria de la psicoanàlisi. La idea de que la psique pot tenir influències en el cos.2. La seva família era jueva i en la seva infantesa van patir les freqüents campanyes antisemites de l’època.• 21. subconscient. però mai de passat. Freud ja no parlarà de llocs en sentit figurat (els tòpics anteriors). La vida mai fa vista enrera. que ni la filosofia ni la religió han estat capaces de fer aflorar i posar al descobert els orígens de les malalties anomenades nervioses. jo. L’any següent ja va morir. mentre que aquesta segona ordenació obeeix a la seva experiència en al camp de la psicoanàlisi. A aquest projecte. que ens portarà al coneixement més profund de l’ésser humà. Aquests generen unes energies que circulen lliurement i que sovint es manifesten de forma que no té res a veure amb l’origen de la pulsió. tres subjectes en un: allò.

que l’individu les interioritza i les fa seves. Interpretació de la cultura: psicologia social: • La teoria psicoanalítica de la cultura no és més que la mateixa psicoanàlisi aplicada a la cultura. El títol ja ens dóna una idea del que pensa l’autor del que és viure en societat: les pautes de conducta social són restrictives sobretot pel que fa a la sexualitat i l’agressivitat. Això implica un alt risc de neurosi cultural: una societat malalta. Seguirà. L’allò no té cap contacte amb el món exterior. • En la seva obra El malestar de la cultura Freud analitzarà la situació de l’ésser humà en tant ésser social. El superjo gratifica o castiga amb sentiments de culpa al jo segons si aquest es porta bé o malament. 21. • Les coses bones que en dóna el fet de viure en societat –com són l’art. Controlo i supervisa el jo. augmenten els sentiments de culpabilitat socials.l’individu sent malestar. Això suposa diferir la consecució del plaer o arribar-hi a través d’accions indirectes. fins convertir-se en el ressort que controla la personalitat adulta. doncs. Els instints de vida actuen en sentit de la pròpia conservació. 101 .2. sinó contra un mateix en forma de sentiments de culpabilitat. Eros i l’instint de mort. El superjo és la instància ètica de la personalitat. En la infància ñes feble i petit. i només ho pet fer a través de les altres dues instàncies. Aquestes pulsions són de naturalesa biològica i deriven de dos grups d’instints: l’instint de vida. no són plenament satisfactòries. • Una de les aportacions més interessant de les teories de Freud es. D’aquesta manera l’agressivitat no s’enfoca contra la societat. I en la mesura en que no són més que manifestacions substitutòries. els mateixos camins i partirà de les mateixes tècniques i coneixements. Comprén i aplica les normes. les seves manifestacions més freqüents són l’agressivitat i les tendències destructives. no són més que sublimacions de les autèntiques pulsions de manera que les energies de la libido puguin ser acceptades socialment. El jo representa la racionalitat. Filosofia. la consideració de la ment com un camp de batalla de pulsions. Thànatos. Rep les pulsions de l’allò però les descarrega seguint el principi de realitat: sap satisfer aquestes descàrregues d’acord a les normes socials. però es va enfortint al llarg de la vida. precisament. • La repressió de les pulsions forma part de la cultura de tal manera. Els instints de mort tenen com a direcció última el retorn a la matèria inorgànica. Si el moment cultutal augmenta pel que fa a la repressió. o la convivència–.3. obligacions i prohibicions que l’infant interioritza a través de la figura del pare. L’instint sexual serà per l’autor un dels més importants dins aquest grup. El jo és una mena d’intermediari entre l’allò i el món exterior.

E. els transports i les comunicacions s’enfronten amb els avenços en el camp de la destrucció humana (nous blindatges.. o Entrat el segle XX. provocarà el sorgiment d’una nova classe social –el proletariat–. fins la mort de Sartre (1980) és una etapa força creativa pel que fa a la filosofia i. Tot plegat va provocar la gran fractura social que va acabar en la Segiona Guerra Mundial. la seva producció filosòfica va suposar una de les doctrines més influents al llarg del segle XX. Un d’ells serà la fenomenologia i l’altre l’existencialisme. o A nivell social. Les millores en els camps de la medecina. 22.2.1. Filosofia. La desconfiança en la raó.) Les lluites espirituals genuïnes de la humanitat europea discorren (.) Filosofies la vitalitat de les quals rau en el fet que encara lluiten pel seu veritable i autèntic sentit i.. etc. Aquesta forma de fer tant poc metafísica és la causant de la crisi ideològica europea. bombes amb gasos verinosos. • Si la raó ja no ens guia. l’expansió del sistema capitalista en el seu vessant més salvatge. Per l’autor.1. de manera que el corrent que inicia: la fenomenologia anirà canviant i desenvolupant-se en el temps.. (. aquesta estructura està en crisi i s’està descomponent.2. o Husserl va anar madurant les seves tesis.. perdem el sentit de la història o. 102 . l’estructura política d’Europa també canvia. La Fenomenologia: 22. nascuts i crescuts en el curs d’aquesta evolució. ens trobem davant un dels perills més grans: naufragar en el diluvi escèptic i deixar difuminar-se la nostra pròpia veritat. bombes atòmiques. i està deshumanitzant l’ésser humà. • La humanitat està perdent el seu horitzó i molta part de culpa la té la ressaca positivista. alhora. els comunismes i els capitalismes salvatges. homosexuals. la gran crisi econòmica i financera del 29 va donar la possibilitat de justificació a noves i perilloses ideologies salvadores: els feixismes. del jo. etc) o Paral·lel a aquest procés de creixement científic i tecnològic.) Les veritables lluites del nostre temps.) 22.. Introducció històrica: o El període històric que agafa des del naixement de Kierkegaard (1813). o No hem d’oblidar que els segles XVIII i XIX van ser etapes d’un fort creixement en el coneixement científic i tècnic. més aviat perdem el sentit de la vida. a la crisi de la idea filosòfica de raó com a conformadora de l’existència. amb això.) com a lluites entre filosofies.. La crisi ideològica europea: • Dins d’aquest context de crisi social i econòmica. (. gitanos. • A les seves obres Husserl fa continues referències a la crisi europea. Aquesta segona gran guerra va suposar un punt d’inflexió pel que fa al trasllat de la guerra a la població civil (bombardeigs massius de ciutats i nuclis urbans sense valor estratègic bèl·lic directe). ens ha fet perdre la confiança en l’ésser humà. I si volem recuperar aquesta confiança ens caldrà recuperar el protagonisme del subjecte que coneix. alhora que s’exportarà la guerra pel control de les colònies. HUSSERL: La crisi de les ciències europees. a Europa s’acabaran imposant dos corrents de pensament pràcticament paral·lels. (. El segle XIX veurà sorgir noves nacions europees.. els homes d’avui. pel sentit d’una humanitat autèntica. A la seva vegada. el qual creixerà en nombre i en importància fins arribar a la Revolució d’octubre del 1917. són les lluites entre una humanitat ja en decadència i una altra que encara arrela en terra ferma. les úniques significatives. o la sistemàtica anihilació de col·lectius de persones englobades en suposats grups antisocials (jueus. o La fenomenologia de Husserl cal entendre-la en paral·lel a la situació social i política de l’entorn que el va tocar viure. eslaus. Husserl entendrà que Europa és quelcom més que la unió geogràfica d’uns territoris i parlarà sobre una unitat espiritual i una cosmovisió comunes.22. Introducció a Husserl: o L’obra de Husserl sorgeix com una activitat filosòfica crítica. L’existència humana ha passat a un segon pla. fruit de l’etapa positivista. Tot plegat s’abocarà a la gran tragèdia col·lectiva que va suposar la Primera Guerra Mundial. suposa una clara mostra de la capacitat destructora de l’ésser humà. Feta aquesta recuperació es donarà inici a una nova filosofia per a reconstruir els fonaments del saber.. és a dir. Tots dos ens convidaran a reflexionar en la cerca de respostes a les noves preguntes. Nosaltres. deficients mentals. i l’esperada solució que ens havia d’arribar de la mà de la ciència i la tecnologia no acaba mai d’arribar.

Ja aleshores buscava una teoria o una forma d’entendre el fet del coneixement. Husserl es basarà en el concepte del jo que arrenca des de Plató. és consciència d’alguna cosa. Husserl va ser apartat de tota activitat docent i les seves obres prohibides.4.3. L’any 1884 va començar els estudis de filosofia.5. Més tard va treballar a la de Gottinga i. Introducció biogràfica: o Edmund Husserl va néixer a Moràvia l’any 1859 en el sí d’una família de comerciants jueva. Influenciats pels descobriments de Freud. i serà recollida per pensadors tan importants com Kant . La filosofia com a ciència: o Ja hem vist com Husserl té una pretensió força cartesiana. No va assolir el seu objectiu. La filosofia s’ha d’ocupar de les essències en tant unitats ideals de significació.. Fichte o Hegel. no necessita d’hipòtesi per a treballar. o En aquesta etapa de descoberta Husserl posarà l’èmfasi en el fet de que hi ha un acte de caràcter intencional en el mecanisme del coneixement: un subjecte que vol constituir l’objecte. 22. • La filosofia esdevindrà. La crisi de les ciències europees i la filosofia transcendental. Més tard va ser parcialment rehabilitat. sota aquest prisma. • Període de Gottinga (fins el 1916) anomenat fenomenològic a on Husserl vol alliberar la filosofia de qualsevol confusió amb una ciència natural. Però aquesta consciència no pertany al món dels fenòmens psíquics. Idees relatives a una fenomenologia pura i a una filosofia fenomenològica. La seva obra més representativa d’aquest període és Investigacions lògiques. • Període de Friburg (fins el 1938) anomenat fenomenologia transcendental i a on Husserl tendeix cap a un idealisme fenomenològic. • El coneixement és una obertura a l’objecte i comporta una visió subjectiva del món. Va morir l’any 1938 a Friburg. 22. 22. Les seves obres més representatives d’aquest període són Meditacions cartesianes. Una nova teoria del coneixement: • En el procés de coneixement es parteix del concepte d’intencionalitat de la consciència. l’any 1916 va anar a parar a la de Friburg. o El seu pensament s’ha articulat en tres períodes que coincideixen amb les tres universitats per on va passar: • Període de Halle (fins el 1901) anomenat prefenomenològic a on Husserl abandona el psicologisme. Descartes també va intentar d’establir unes bases noves i segures per al saber humà. Filosofia. o Quan l’any 1933 els nazis van assolir el poder. Aquesta és la clau per fer compatibles les necessitats de rigor de la ciència. La filosofia però.4. a l’abast de tothom i amb unes qüestions que es puguin solucionar des de l’experiència. Fins i tot el seu apropament des de les matemàtiques és comú amb el filòsof francès del segle XVII. Les seves obres més representatives d’aquest període són La filosofia com a ciència estricta. Va estudiar matemàtiques a Berlín i Viena. els corrents psicologistes consideraven el coneixement com un mer fet psíquic. La fenomenologia: o La Fenomenologia s’inicia en Husserl com un intent de lluitar contra els corrents psicologistes que dominaven l’època.22. un filòsof francès. 103 . però l’intent el va conduir a establir una nova teoria del coneixement que partia d’una forta crítica al psicologisme. seguit per Descartes i finalitzat en el jo transcendental de Kant. amb el rigor transcendental de la filosofia (requeriments i necessitats diferents). però sempre sota el règim de les lleis antisemites que limitaven força qualsevol activitat. • Husserl s’esforçarà en aquesta etapa a fer de la filosofia una veritable ciència amb un objecte d’estudi evident. sinó al món logicoobjectiu. o L’any 1887 va començar a treballar de professor a la Universitat de Halle. una ciència rigorosa amb el seu propi mètode i els seus propis continguts. o El mateix autor va partir des de bases psicologistes quan va començar a estudiar matemàtiques. • Aquest és el punt de partida per a criticar el Psicologisme i alhora estableix les bases de la fenomenologia com una nova teoria del coneixement. La consciència és intencional. • Recordem que no fa tants segles.1. Això elevava la psicologia al fonament de tota ciència i tot coneixement. a on va estar fins a la seva jubilació l’any 1928.

La meva consciència ha de trobar-se nua. La reducció egològica: • Es tracta de l’últim pas. capaç de construir i fonamentar la resta de sabers concrets.8. I en aquest sentit. L’essència es descobreix immediatament. també es constitueix a sí mateix. justifica la importància d’aquest corrent. • Aquest descobriment es fa mitjançant una intuïció. davant l’essència. cal partir d’una actitud radical que Husserl anomenarà epokhé transcendental. a partir de la seva intencionalitat elabora el seu propi món carregats de significats i valors. El mètode fenomenològic: o Per a accedir al món de la consciència pura. no poden universalitzar els seus principis. Husserl recull la crítica kantiana de la raó i la porta a l’extrem més radical: el fenomen deixa de ser representació del noümen a la consciència. sense cap impediment.7. 22. és a dir. o La fenomenologia investigarà el contingut de la consciència. sinó d’una raó que ha de fonamentar qualsevol saber.7. però no de la raó de les ciències particulars.6. El subjecte transcendental: o El subjecte transcendental no és un jo concret ni tampoc la res cogitans de Descartes. l’objecte. les quals. La reducció existencial: • Fet el procés de suspensió de tot judici (epokhé). 22. El subjecte transcendental de Husserl és intencionalitat: un subjecte que en l’acte mateix del seu pensament constitueix allò pensat. No es tracta d’un procés deductiu ni d’una abstracció de dades empíriques. 22. allò universal i necessari que fan que una cosa sigui el que és i ens permet de reconèixer-la deixant de banda els aspectes que canvien. de saber fonamental i definitiu. el mètode fenomenològic és un mètode d’anàlisi de la manera en què els objectes se’ns presenten a la consciència. tot despullant-les de qualsevol dogmatisme. la fenomenologia esdevé la ciència de les ciències. El món de la consciència no és el món dels fets. o Assistim a una nova revolució copernicana en la filosofia. en basar-se en fets. mitjançant la qual farem un procés d’eliminació d’elements accessoris i no necessaris a la cosa en sí.1.7. Ja hem vist que la epokhé ens ho ha posat tot en suspensió. o Cal fer una aproximació als fets de manera lliure de prejudicis. 22. o El subjecte transcendental de Husserl té com a funció l’establiment de l’objectivitat. 22.22. el món que ens envolta és pur fenomen. qui.7. reducció eidètica i reducció egològica. regida pel principi de la raó. i la capacitat creadora de pensament que va tenir al llarg del segle XX. o Si aconseguim fer una aproximació al fenomen des d’aquesta perspectiva. o Aquest procés de reducció té tres etapes successives: reducció existencial. És a dir. és a dir. la pretensió d’establir la filosofia com eix de tota la resta de les ciències. La filosofia concebuda per Husserl és una ciència de validesa universal en contraposició a la resta de les ciències. a mode d’un raig de llum que ens desvela el que ja hi era present. en la suspensió de qualsevol judici i el posar entre parèntesi tot el que ens envolta (inclosos nosaltres mateixos). Alhora que estableix l’objecte. o La consciència serà l’encarregada racional de fer de mestra de les ciències. La reducció eidètica: • Aquesta reducció rau en el descobriment de l’essència (eidós).2. . És a dir. o La filosofia pretendrà arribar a la mateixa essència dels fets per a conèixer les connexions que s’hi estableixen. a on el jo justifica i constitueix les essències. sinó que es correspon a una nova realitat. de pressupòsits o idees preconcebudes.3. és una anàlisi del món intel·ligible. La fenomenologia com a doctrina: o Husserl planteja la fenomenologia com l’únic sistema d’elevar la filosofia a categoria de ciència estricta. • En definitiva. a la intuïció directa i evident de l’essència dels fenòmens. però aquest establiment és en relació a la resta d’éssers humans. Certament. o 104 Filosofia. El resultat de totes les reduccions és una consciència subjectiva que es descobreix a sí mateixa com a entitat intencional. Això ens permetrà de fer una reducció a l’essència. quelcom que succeeix a la consciència. tindrà lloc a continuació el que Husserl va anomenar la reducció transcendental. sinó que passa a ser pura presència en la consciència del subjecte que coneix.

Filosofia. Algunes conclusions: o El subjecte transcendental de Husserl és el conjunt de lleis o estructures comunes a tots els subjectes de coneixement al llarg de la història de la humanitat. I la fenomenologia pretén ser una ciència descriptiva de les essències.22.9. responsabilitat sobre el seu propi ésser. capaç de superar la crisi de pensament que assota la humanitat. o Husserl converteix la filosofia en la ciència de els ciències. 105 . La concep com racionalitat subjectiva i reformadora. perquè retorna la responsabilitat a l’ésser humà. o La Fenomenologia retorna a la filosofia el seu caràcter humanitzant i humanitzador.

podem afirmar el següent: • L’existència és el fet més característic i central de l’ésser humà contingent i mortal. les seves obres i les seves idees tindran un fort impacte i influiran en els mateixos pensadors existencialistes. cal fer esment també a les següents característiques: • Des d’una perspectiva de la Història de la Filosofia. • La relació amb allò transcendent generarà dos corrents paral·lels: el món amb Déu. caldrà sumar la manca de llibertat i la forta repressió patida per la població. • L’existencialisme no només es va expressar en obres de filosofia (Heidegger). i Simone de Beauvoir. A més. i adquireix el període de màxim esplendor en el període entre guerres. 23.1. És un “poder ser” que no està determinat ja per la natura. L’Existencialisme: 23. L’existència és quelcom impossible de deduir. l’humanisme de Feuerbach i el vitalisme de Nietzsche. l’existencialisme s’expressarà a través de les obres de Dostoievski i Kafka especialment. els conceptes que presenta i el llenguatge utilitzat). passant pel pessimisme de Schopenhauer. L’existència: • Heidegger pretén elaborar una reflexió sobre el món i la cultura occidental en les seves múltiples manifestacions amb el fi de fonamentar un nou humanisme.1. o El segle XIX i les dues primers dècades del XX es van caracteritzar per un pensament optimista i prometedor: l’Idealisme. L’ésser humà del corrent existencialista és l’ésser humà concret. no és l’exemple de cap teoria. el marxisme o el positivisme pretenen haver captat tota la problemàtica de la humanitat per donar resposta a tots els mals en un plantejament de progrés (ascendent) en la història. ni ho és en la mesura en que pertany a una determinada classe social o gènere social. La preocupació per l’ésser: • Marti Heidegger és un important filòsof del segle XX. Marti Heidegger: 23. sobretot d’autors tan coneguts com Sartre. Pel que fa a l’art. l’Existencialisme és producte d’una Europa molt castigada i molt espantada pels resultats de les dues grans guerres. i que es veurà contínuament afectat per situacions problemàtiques i absurdes. no hi ha correspondència entre la realitat i la racionalitat. o Com a trets generals. sobretot per la seva crítica radical a la tradició del pensament occidental. En la mesura en que existeix aquesta indeterminació. genera incertesa i risc. i ho és en la mesura que fa filosofia. als horrors de la guerra. 106 .2. i serà allò que decideixi de ser. l’Existencialisme és el resultat de la gran crisi del pensament de Hegel (idealisme alemany). Camus. Tampoc és una peça d’un joc omnipotent i omnipresent. L’únic ésser conscient d’existir és l’ésser humà. però. Cada persona és una potencialitat indeterminada.2. amb el que. • L’Existencialisme és especial hereu de Kierkegaard.2. que ha estat llençat al món. • La indeterminació i possibilitats de l’existència de cada ésser humà.2. Recordem que ha estat el segle XX el segle de les grans dictadures a Europa. L’ésser humà és l’únic ésser que neix sense saber el que serà. • Malgrat la gran dificultat que suposa llegir les seves obres (pel contingut. o en corrents filosòfics i social posteriors com l’Hermenèutica o l’Ecologisme. Quan vam comentar aquest autor ja vam dir que se’l podia considerar precursor d’algunes idees existencialistes: el sentit tràgic de l’existència. considera l’ésser humà un ésser finit. Filosofia. • Els representants que veurem del corrent existencialista són:: • Marti Heidegger • Jean-Paul Sartre • José Ortega y Gasset 23. o Vistos aquests trets generals. • Cal fer esment també que la fenomenologia. o L’existencialisme. Introducció al corrent de pensament: o L’Existencialisme o Filosofia de l’Existència és un corrent europeu que es consolida ràpidament després de la Primera Guerra Mundial i abans de la Segona. o Això ens ha de fer pensar que d’alguna manera. juntament amb Kierkegaard són corrents precursors de l’existencialisme. sinó que ho va fer també a través de molta literatura (teatre i novel·la).23. L’existència no és una essència. i el món sense Déu.

podrem parlar del gir transcendental de Heidegger. L’angoixa només desapareixerà en el moment de la mort.4. per l’autor. El món. • Conèixer és veure l’objecte.3. és quan sorgirà l’angoixa davant la responsabilitat d’haver de fer-se el propi ésser.2. • L’estructura humana no és el pensament sinó la imprevisió i la indeterminació més radical. • A més d’ocupar-se de les coses. Quan • Filosofia. • L’ésser humà té tendència a perdre’s entre les coses i interpretar-se des d’elles. Però la forma en que es manifesta el jo quotidià a la societat és una forma encoberta. El món compartit: • L’existència implica sempre fer referència a un jo. Durant la guerra va caure presoner de l’exèrcit alemany i deportat a Alemanya. • El nostre tracte amb el món es realitza en tres moments: • El nostre moure’ns en el món depèn dels nostres estats d’ànim. per tant el món és compartit. a fer-se el seu propi ésser. • Si l’ésser humà renuncia a la seva essència i cau entre les coses. aleshores portarà una existència inautèntica. Això implica que cal tornar a plantejar-se de nou la pregunta pel sentit de l’ésser. la seva principal característica és que té l’ésser pendent de realitzar-se i que aquesta realització es duu a terme en el món. • A través de les idees que es desprenen d’aquesta obra. En el món poden aparèixer altres éssers i. allò que tractem en el nostre viure diari. L’ésser humà és projecte. no de l’ésser estàtic i objectivista a la manera tradicional.2. la raó de ser de l’ésser humà. És el que l’autor anomena existència autèntica. L’ésser-aquí ha estat llençat al món i haurà de construir el seu ésser. completa el cicle des de l’ésser-aquí. 107 .5. El món és obert. D’aquí que l’ésser humà s’expressa en l’existència. és un món de l’ésser amb d’altres. Heidegger parla de la caiguda del jo com l’autoengany que provoca la rutina i ens fa ser impersonals.23. • Per entendre l’ésser no hem d’analitzar les seves propietats o categories. doncs.3. comprendre la circumstància i adequar-s’hi. Amb la seva obra Ésser i Temps (1927) Heidegger farà una anàlisi de l’existència humana. És el que en llenguatge popular diem seguir la veu de la consciència. pura disponibilitat o maneig d’ús. Conèixer de forma objectiva és un saber derivat del primer coneixement. és a dir. ja que pel seu estudi partirà. L’ésseraquí té el poder de ser una cosa o una altra. L’existència autèntica: • La tendència natural de l’ésser humà és desenvolupar una existència que vagi d’acord amb el seu propi ésser. 23. Es tracta d’un moment certament tràgic. alhora. Parteix de la premissa que allò que les persones entenem de nosaltres mateixes i les manifestacions culturals són producte d’una manera concreta de concebre la relació ésser-pensar. Va ser mestre de filosofia en centres d’ensenyament secundari fins el principi de la Segona Guerra Mundial. 23. la traducció del qual només es pot fer de la següent manera: l’ésser-aquí) i. el seu ésser és realitzar-se com a ésser enmig dels éssers. l’ésser humà es preocupa dels altres éssers humans. El món se’ns manifesta com un conjunt relacionat de referències d’utilitat. • L’existència rau. sinó cal estudiar l’ésser humà. sinó de l’ésser dinàmic i conductual de l’ésser humà. és utilitzant les coses com les coneixem: usar és comprendre. moment que. Jean-Paul Sartre: 23. 23. Per tant. precisament en l’ésser humà on es pot entendre l’ésser. a través de l’ésser-en-el-món. ja que és l’espai a on es produeixen les coses.1. Heidegger utilitzarà el terme trobar-se. És més. però si supera aquesta situació. És. espai obert: • Les coses constitueixen el món que ens envolta.2. enganyosa i impersonal. són producte d’una metafísica. per acabar en l’ésser-en-la-mort. és el que Heidegger anomenarà el Dasein (terme. Introducció al pensador: • Va néixer a Paris l’any 1905.3. en haver de construir el propi ésser.

• L’ésser-en-sí és alló que és i res més. • Després d’aquesta identificació aparença – ésser. descriure l’aparença. és conscient de quelcom i es projecta tant al damunt del que és present com del que és absent. d’assaig. havent de decidir allò que ha d’ésser per sí mateix: realitzar-se com a projecte. qui les dóna una significació instrumental. En obres de divulgació política. sense sentit. l’aparença és l’essència mateixa. L’edat de la raó (1945) i altres. • És dins d’aquesta situació on sorgeix la responsabilitat com a manera de ser de l’ésser humà i. La consciència és la que dóna sentit al món. o Va fer conferències.3. va dur a terme una gran activitat política i intel·lectual: o Visites a Cuba per a trobar-se amb Fidel Castro i el Che Guevara. no té objectiu ni està determinat. les objectiva. No pot existir un Déu omnipotent i infinit perquè anul·laria la llibertat. arribant a influir de forma notable en tota la vida social i cultural. de teatre. sobretot gràcies a les seves obres de teatre de situacions. Però alhora l’ésser-en-sí no esgota tot el que és l’ésser. Només les coses són ésser i. • La consciència. Les mosques (1943). influència de Heidegger.3. el pensament de Sartre es va imposar en tota Europa. • En una de les seves obres Sartre afirmarà que allò que existeix és allò que es manifesta. • La llibertat humana és el fonament de tots els valors i és radical. Les mans brutes (1948) i altres. l’aparença. aleshores adquireixen un valor.4. I en filosofia. L’existencialisme és un humanisme (1946) i La Crítica de la raó dialèctica (1960). Llibertat i responsabilitat. • En aquest context cal entendre la posició atea de Sartre. va acabar la guerra va tornar a França i juntament amb Merleau-Ponty va fundar un grup de resistència intel·lectual anomenat Socialisme i llibertat.23. diu l’autor. • L’ésser humà és l’ésser-per-sí-mateix i. 23. es descobreix existint. com a tals. una cosa incognoscible en sí mateixa. • Fins a ben entrada la meitat del segle XX. o Una gran producció filosòfica. • Sartre va morir l’any 1980. Els comunistes i la pau (1952). allò que no és. Per a Sartre.3. o Va fer algunes produccions cinematogràfiques. • Per explicar-ho d’una manera més planera: els objectes exteriors del món (els éssers-en-sí) hi són independentment que un subjecte els vegi. . ja que no té cap mena de relació ésser humà-món. ja que és pura relació ésser humà-món. La nàusea (1939). allò que és objectiu. en ser radicalment separat de l’ésser-en-sí. 23. El ser i el no res (1943). sinó que ho és l’ésser. l’angoixa davant la llibertat i la falta de normes 108 Filosofia. el no-res. és intencional.3. En obres de teatre. i per això. segons l’autor. El concepte de l’ésser en Sartre: • La reflexió filosòfica de Sartre comença des de la reelaboració d’alguns conceptes de la Fenomenologia. L’ésser-en-sí i l’ésser-per-sí-mateix: • Sartre distingirà aquests dos conceptes en el seu estudi filosòfic de l’aparença. no té essència o naturalesa. No hi ha res fora d’ella que pugui guiar-la: l’ésser humà està condemnat a ser lliure i no pot tenir altra norma de conducta que la seva voluntat. les converteix en objectes. a la vegada. El punt de partida d’aquesta reflexió el constitueix l’anàlisi de la consciència. • Entre les seves obre principals cal destacar: en novel·les. tan necessària per entendre l’ésser humà. Quan recorre a un altre tipus de norma està actuant de mala fe. • En les dues últimes dècades de la seva vida.2. Però la consciència no és fenomènica. en aquest sentit no tenen valor. o Visites a Moscou per a trobar-se amb Kruschev. és a dir. la tasca de la filosofia haurà de ser. la consciència. Només quan algú (ésser-per-sí-mateix) els veu i se’ls apropia. L’ésser humà és pura llibertat. • Enfront d’ell hi trobem l’ésser-per-sí-mateix. com a fenomen de l’ésser. És aquest qui ha d’optar i prendre les decisions correctes a cada moment. és a dir. es manifesten a la consciència. revela l’ésser tal com és.

és inconformitat. • D’aquí sorgeix també el compromís ja que en les meves decisions. fet que representa una Filosofia. no només m’hi veig afectat jo. mai no és actualitat.1. l’ésser humà és pura possibilitat de ser. Sartre empren l’examen crític d’aquests dos corrents filosòfics. després de la mort del pensament burgès. probablement perquè Sartre ja havia superat aquesta etapa del seu pensament i de la seva obra. Anàlisi de la llibertat: • Sartre diu en una de les seves obres que ja des de ben petit. defensar-la davant de qualsevol amenaça.23. • L’ésser humà és al món sense cap determinació. A la dècada dels cinquanta. al mateix temps que el Marxisme es veuria rejovenit per l'Existencialisme. inacabada. afirma Sartre. és una passió inútil. és l’expressió d’un ésser que ha d'autoafirmar-se com a autor de la seva propia història. i el seu sentiment més característic és la nàusea. Sartre es va anar apropant al Marxisme amb la convicció que aquest podia suplir les deficiències socials de l'Existencialisme. és un ésser que no és. L’ésser humà és l’únic que existeix. Afirma que el Marxisme és la filosofia no superable del nostre temps. atès que és un ésser-per-si-mateix. Això ens explica perquè el tema de la llibertat ocupa i preocupa tant a l’autor francès. La llibertat és dinàmica. més que acció. 23. • Aquesta acceptació de la llibertat absoluta és el que Sartre entén per autenticitat. accelerada a la segona meitat. un fong o una coliflor. • La seva filosofia es pot resumir com un intent d’assolir el camí cap a la llibertat.6. per tant. en tant que existència. és la transcendència absoluta en funció de la qual totes les coses són. Sartre afirma que l’existencialisme és un humanisme. El Raciovitalisme d’Ortega y Gasset: o Durant el segle XIX. ja que damunt seu s’estableixen tota la resta de valors. • Advocant per una fusió entre el Marxisme i l’Existencialisme. De totes maneres. La llibertat és futur. • L’ésser humà. vàlides per a tothom i la necessitat de crear-se cadascú kes seves pròpies normes. L’ésser humà és un absurd. aviat se li presenta a Sartre la necessitat de superar els plantejaments individualistes i d’assumir la dimensió social dels esdeveniments. L'Existencialisme. 23. com en els plantejaments intel·lectuals. és l’únic Humanisme possible. Espanya pateix una profunda transformació. és allò que l’ésser humà no té però que ha d’assolir. és un projecte que es viu subjectivament. Espanya entre els segles XIX i XX: • Durant el segle XIX. Constitueix el seu únic valor fonamental. ja que és l’únic que permet l’ésser humà realitzar-se plenament com a humà. • De totes maneres. s’estableix a Espanya la monarquia constitucional i el sistema de partits amb alternança pactada en el poder. • Aquest intent de fusió entre el Marxisme i l’Existencialisme que Sartre desenvolupa a la seva obra Crítica de la raó dialèctica (1961). en aquest qüestionar-se el seu ésser radica la seva llibertat.3. és reacció.l’any 1898. i és la font de la qual es nodreixen totes les nostres idees.L’ésser humà es qüestiona el seu ésser i. va quedar en una mera crítica dels dos corrents filosòfics i. ja que constitueix la totalització del saber contemporani que reflecteix la praxi que l'ha engendrat. vivia en un estat d’ànsia de llibertat. A l’obra anterior havia de seguir una segona part que mai no ha estat publicada. precisament.4. 23. • La llibertat és l’essència de la condició humana. de les coses. 109 . mai no pot convertir-se en un ésser-en-sí. tant en l’organització política.5. que culmina amb la pèrdua de les darreres colònies -Cuba i les Filipines. i un cop assolida. sinó que és tot el gènere humà el que s’hi veu afectat perquè decideixo des de la llibertat absoluta de l’espècie humana. I per això l’ésser humà. després dels esdeveniments del Maig-68 francès.4. • La llibertat és creativa.3. un Humanisme: • En coherencia amb aquest plantejament. L’ésser humà mai no pot deixar d’ésser-per-sí-mateix. és pura subjectivitat originaria i irreductible. L'Existencialisme. que no té essència. en comptes de ser una molsa. Aquesta indeterminació diferencia radicalment l’ésser humà d’allò determinat.

4.23. La funció de la filosofia: • Quan els filòsofs han volgut estudiar i trobar aquest punt de partida absolut de la filosofia. entre temes que ens afecten. pura possibilitat. segons el qual tot el que hi ha es redueix a allò que és percebut pels sentits i acaba en un sensualisme.3.4. MARAGALL. Els esdeveniments del 98: • Els darrers anys del segle XIX coincideixen amb el final del primer període de la Restauració i durant aquest temps es nota la incidència d’una greu crisi econòmica. És. en solitud. UNAMUNO.2. • La vida és una cosa que ens ve donada. doncs. la vida és. Aquest conjunt és el món.5. Però la manca de solució dels problemes reals de la societat espanyola fa que es debati entre formes de govern monàrquiques i republicanes. ocupar-se per endavant. van aconseguir transcendir els àmbits universitari i parlamentari i el desig que les seves obres fossin compreses li va fer afirmar que "la claredat és la cortesia del filòsof'. avenç cap a les formes modernes de govern. • L’ésser humà s’ha de comprometre amb la seva vida i dissenyar-hi la pròpia manera de ser. • El Racionalisme. que no garanteix l’existència d’un món extern tot i que hagi aportat la idea de subjecte o jo. la filosofia parteix de quelcom que no és una abstracció. És trobar-se entre coses. amb el qual el meu jo forma unitat. No està prefixada. • La vida és una realitat que "existeix per a si mateixa" i "se sap".4. més endavant. gustos i disgustos. La filosofia és una activitat vital que té com a problema radical definir aquesta realitat primària que anomenem la nostra vida. • Com que no hi ha cap d’aquestes doctrines que hagi aconseguit d'elaborar una filosofia prou radical. 23. MACHADO. JOSÉ ORTEGA y GASSET. és a dir.4. exposades en gran mesura a través de la premsa. • Les seves idees. • A aquesta renovació cultural s’hi afegeixen les figures de MIGUEL DE UNAMUNO. de la literatura i d’altres camps del saber. així. pero. preocupar-se. • L'Idealisme. que parteix del subjecte i ho converteix tot en contingut de la consciencia. Aquest fet va ser una ocasió propícia perquè els intel·lectuals comencessin una profunda anàlisi sobre la situació d'Espanya. Per primera vegada. GANlVET. encara no és pero cal fer-la en el temps. cal tornar a reconstruir-la des del seu propi i primer fonament. és quelcom que s’ha de resoldre. han creat diverses formes de pensament que ORTEGA refusa perquè no han establert una base solida a partir de la qual es pugui construir la filosofia amb la radicalitat que li és propia. membre de la generació del 98. VALLE-INCLÁN. És imprevista. 23. Filosofia. perquè aquest tema té en compte les posicions racionalistes i també recull les posicions idealistes. MENÉNDEZ PIDAL contribueixen a fer que es conegui aquesta etapa com a "Edat de Plata". alhora. Ortega y Gasset: El concepte de vida: • La vida i l’obra d'ORTEGA y GASSET van indefectiblement unides a la tasca de la reconstrucció del pensament espanyol fruit de les inquietuds regeneracionistes del segle XIX. sinó que és futurició. • Gairebé al mateix temps esclata a Cuba i a les Filipines un moviment emancipador que desemboca en la pèrdua definitiva del domini colonial espanyol.4. 110 . Aquesta manca de radicalitat el porta a rebutjar: • El Positivisme. que té "evidencia del seu viure" i que el viure i el saber-se és: trobar-se en un món. és un problema que no podem transferir. afirma ORTEGA. una cosa que ha de viure cadascú i des d’un mateix. social i internacional. • Aquestes inquietuds cristal·litzen en els autors de l’anomenada "generació del 98" en el terreny del pensament. i. 23. La vida i els seus atributs: • ORTEGA y GASSET considera que amb el tema de la vida humana desapareix la paradoxa de la filosofía.

El jo no pertany a la circumstància però es torna inintel·ligible sense ella. • L’ésser humà ha d’admetre la raó històrica si vol comprendre les crisis de sistemes i creences. 23. segons ORTEGA. també a una modificació de la vida individual. ORTEGA entén que el Racionalisme. La vida humana es realitza sempre des d’una situació concreta. per mitja d’ella. d’aquesta manera. una realitat que. renuncia a la veritat i imposa el relativisme. concepte. El que realment existeix és un subjecte que viu individualment i que pensa per donar sentit a tot allò que l’envolta des de la seva situació vital. localitzarla dintre del biològic i supeditar-la a l'espontani. El "penso. La raó històrica és logos. en present allò que ja ha passat i descobrir així la vida humana en cada temps. En conseqüència. El Perspectivisme • No existeix. Aquesta és la seva forma de comunicar-se amb l’univers.8. 23. resultés sempre idèntica és un concepte absurd. Totes les perspectives són igualment vertaderes i. A cada època hi ha unes creences i idees que són viscudes per persones que les encarnen amb diversa sensibilitat i força. el lloc on el jo es realitza. la qual cosa ens faria comprendre realment la història i de retruc la natura en les seves diverses formes. • Pensar és heure-se-Ies amb el seu entorn. Qualsevol camí que hagi seguit acaba per ser clausurat i cal obrir noves formes que facin possible sempre la racionalitat i que l’ampliïn com a necessitat ineludible: només una raó històrica pot fer possible això.4. és urgent sotmetre la raó a la vitalitat. en preferir la mobilitat de l’existència. • Amb aquest concepte de raó vital expressa la necessitat d’integrar els conceptes de raó i de vida i rebutja qualsevol postura que n’afirmi més l’un que l’altre: el Racionalisme o el Vitalisme. pero alhora oberta i amb prou espai interior. Filosofia. és una cosa tancada. de la dels pobles i de les èpoques. grups capaços d’induir un canvi de sensibilitat respecte de les idees dominants en una època determinada. substituïda per la "raó vital". igual que la dels pobles o èpoques. vista des de qualsevol punt. i podent convertir. • Des de la perspectiva de la raó històrica podem comprendre els problemes relacionats amb la vida humana. que rep per aquest motiu el nom de Raciovitalisme i representa la superació de la dicotomia raó-vida. Es formen. constitueixen la realitat total. 111 . Aquest caràcter històric es concreta en el concepte de generació. • Així. l’escenari que correspon a cadascú: és constitutivament circumstància. Raó vital: raciovitalisme: • La raó com a funció vital i espontània de l’ésser humà és considerada la millor expressió del sistema filosòfic d'ORTEGA. amb capacitat per descobrir veritats eternes. la teoria de les generacions serveix per explicar la història projectant aquesta estructura sobre el passat. El pensament és una funció vital semblant a la digestió o a la circulació de la sang com a productes espontanis del subjecte vivent.6.4.4. organitzades.• 23.7. un jo pur i transparent. abandona la vida i que el Vitalisme. en pretendre la veritat. tots dos mutilen igualment la realitat. La veritat és individual i històrica. doncs jo sóc" cartesià com a punt de partida per a la filosofia ha de ser reformulat en el sentit de "penso perquè visc". • Però la realitat còsmica pot ser vista des d’una perspectiva determinada. En això consisteix la racionalitat. Raó històrica: Concepte de generació • La vida individual. Per això. Per tant. El pensament neix de la vida i la seva tasca consisteix a donar sentit a allò que ens envolta. consisteix en una successió de creences que indueix així a una modificació de la circumstància i. • El Raciovitalisme estableix que raó i vida són dos termes que només poden ser entesos adequadament en interconnexió. que emana d’un fer-se temporal. per tant.

prendria el llenguatge com a objecte propi de la filosofia. que va tenir el suport de RUSSELL. del 1903. Tots dos van recuperar la tradició empirista pròpia de la filosofia anglesa. i WERNER HEISENBERG (1901-1976). Suècia o Àustria. etc. de la física atòmica. mitjançant una actitud realista-empirista i el mètode analític. va expressar les relacions no deterministes entre causes i efectes.2. Així. es parla de W I per al WITTGENSTEIN del Tractatus. WITTGENSTEIN va revisar les seves teories i escriure investigacions filosòfiques. que amb la seva Teoria especial de la relativitat (1905) i Teoria general de la relativitat (1916) capgira tota la física teòrica posterior. Té lloc en països com Anglaterra. 3 W I o primer Wittgenstein i W II o segon Wittgenstein Filosofia. MOORE analitza el llenguatge comú o ordinari i RUSSELL analitza el llenguatge ideal o lògic. l'Idealisme s’havia refugiat. malgrat la seva tradició empirista. o D’aquesta manera neix el Moviment Analític. Desenvolupament del Moviment Analític: o El moviment analític el va iniciar a Anglaterra GEORGE EDWARD MOORE (1873-1958) amb la seva obra Refutació de l’Idealisme. Introducció: o La crisi oberta. afirmen el Realisme del sentit comú que. 3 o Seguint el criteri de RUSSELL. MAX KARL PLANCK (18581947). o Aquestes concepcions de la filosofia donen lloc a l'Atomisme lògic. afavoreixen que els filòsofs i científics pròxims a la filosofia facin una atenció especial als problemes plantejats en el terreny de la metodologia científica. 24. la fonamentació lògica de les matemàtiques i la nova ciència. • La Filosofia Analítica. els Estats Units. que entén la filosofia com a anàlisi del llenguatge. 112 . de la física quàntica. que analitza el llenguatge lògic com a model de llenguatge científic. 24. a finals del segle XIX. el qual va proposar que l’emissió d’energia és una radiació discontínua i es propaga en forma de partícules subatòmiques o quàntum d’energia. company i amic a la Universitat de Cambridge.24. els quals van afirmar la possibilitat d’un llenguatge ideal. o El gir de la filosofia cap al llenguatge és l'última de les reaccions contra l'Idealisme. o En contra de l'Idealisme. que amb el seu principi d’incertesa. • La renovació de la lingüística va ser duta a terme per FERDINAND DE SAUSSURE (1857-1913). el lògic. promotor del Cercle de Viena i impulsor del Neopotivisme. per a la comprensió dels fets. i de W II per al WITTGENSTEIN de les Investigacions filosòfiques. El Moviment Analític: 24. que analitza el llenguatge ordinari en els seus diversos usos. que desenvolupa l’anàlisi lògica del llenguatge i la seva aplicació científica. corrent que desenvolupa l’anàlisi del llenguatge ordinari. que aplica l’anàlisi al llenguatge científic. El Moviment Analític comprèn tres corrents filosòfics: • L’Atomisme lògic. en que afirma que l’objecte de la filosofia es redueix a l’aclariment lògic del pensament. així com l’impuls que reben les ciències en general amb les noves teories científiques (de la relativitat. • La fonamentació lògica de les matemàtiques va ser duta a terme per GOTTLOB FREGE (1848-1925) i BERTRAND RUSSELL (1872-1970). amb noves perspectives per l’anàlisi del llenguatge i per a la concepció de la filosofia. que van tenir continuïtat en els seus deixebles d’òxford i de Cambridge com a iniciadors de la Filosofia analítica. • De les noves teories científiques podem destacar ALBERT EINSTEIN (18791955). que entenia el llenguatge alhora com a activitat i com a estructura. en la fonamentació de les matemàtiques.1. on.). Context científic: o Els canvis que van originar el viratge de la filosofia del segle XX van ser la renovació de la lingüística. o De retorn a Viena va entrar en contacte amb MORITZ SCHLICK (1882-1936). o LUDWIG WITTGENSTEIN (1889-1951) va estudiar a Cambridge amb els dos mestres anteriors i com a resultat dels seus ensenyaments va escriure el Tractatus logicophilosophicus. o A partir del 1929. • El Neopositivisme o Positivisme Lògic.3.

o Paral·lelament. són en elles mateixes sempre veritables i res del que s’esdevé al món no pot refutar-les perquè no en diu res. E.constitueixen el sense sentit del llenguatge. Tanmateix. l’enteniment elabora les seves pròpies construccions lògiques. ideal i científic. WITTGENSTEIN li retreu que. MOORE. o L’anàlisi de l’estructura lògica dels fets el va portar a establir les seves teories sobre la realitat -Atomisme lògic. WITTGENSTEIN és unitari: establir els límits del llenguatge amb la finalitat de mostrar que hi ha aspectes de la realitat als quals no podem accedir convenientment per mitja del llenguatge lògic o científic. o L. no podrem anar al camp". objectes físics individuals. passant per SCHOPENHAUER. Per tant. que són així un reflex de les coses físiques individuals. FREGE i de B. com que els objectes físics individuals entren en relació els uns amb els altres mitjançant les seves qualitats. ètica. doncs. 25. o Ara bé.2. WITTGENSTEIN va sintonitzar amb la línia de pensament que va de KANT a NIETZSCHE. susceptibles de ser analitzades lògicament: si analitzem les estructures lògiques del pensament. • El propòsit subjacent en l’obra de L. per tant. buides. o B. com a última instancia.2.. La lògica és pur càlcul a priori que determina si certes combinacions de símbols són valides o no. Moviment Analític: L’anàlisi del llenguatge formal: Primer WITTGENSTEIN. es va traslladar a Cambridge a estudiar amb B. En definitiva. Com que aquesta tasca requereix explicar la naturalesa de la proposició. pot satisfer millor les aspiracions cognoscitives de la filosofia.25. quan parlem no ens referim a objectes físics individuals. Déu. mitjançant el llenguatge establim relacions entre classes. RUSSELL és el màxim exponent de l'Atomisme lògic.i el llenguatge -Descriptiva o Referencial del significat-. WITTGENSTEIN es va interessar pel llenguatge en la mesura que constitueix un camí segur cap a un saber que. com a tal. (W I): • B. després del qual ve el primer WITTGENSTEIN. RUSSELL va considerar que el llenguatge logicoformal. el que ell pretenia amb la seva obra era tot el contrari. componen fets. la realitat esta constituïda per àtoms. RUSSELL. En lògica. W I..1. El "Tractatus". és a dir. RUSSELL i G. • Teoria de la funció de la veritat: WITTGENSTEIN afirma que la filosofia consta de lógica i metafísica. RUSSELL adopta un punt de vista empirista-fenomenista i redueix allò que és real a les dades sensibles que aporta l’experiència. precisament. perquè la lògica i l’ontologia estan relacionades a través del significat de les paraules. les proposicions són tautològiques i. Per tant. LUDWIG WITTGENSTEIN analitza el llenguatge sota dos supòsits fonamentals que es desenvolupen en sengles teories filosòfiques: • Que l’estructura del llenguatge és revelada per la lògica (teoria de la funció de veritat). l’anàlisi ens descobreix que aquestes proposicions es poden reduir a les seves respectives proposicions atòmiques del tipus "plou". i la resta -sentiments. RUSSELL. WITTGENSTEIN va publicar el Tractatus logico-philosophicus amb un pròleg del seu mestre B.. Teories del llenguatge: o Al llarg de la seva formació intel·lectual.1. Amb aquestes dades. 113 . o El llenguatge és el límit del nostre món. per tant. sinó a fets o relacions entre qualitats d'objectes. • Que la funció essencial del llenguatge és representar el món (teoria figurativa del llenguatge). que treballaven sobre aquesta qüestió. o L. L’anàlisi del llenguatge en el "Tractatus": • En el Tractatus. no pot ser expressat: el metafísic. podrem accedir a la realitat. L'Atomisme lògic de Russell: o B. perquè solament pot expressar fets. es va interessar pels fonaments lògics de les matemàtiques amb la finalitat de trobar una clarificació lògica del pensament. criticar aquesta perspectiva en favor d’una altra de més artisticometafísica. és capaç d’enfrontar-se d’una manera més adient i eficaç que el llenguatge ordinari a la comprensió dels fets que s’esdevenien al món i. després de conèixer l’obra de G. "podrem anar al camp". de més eticopràctica. L. encara que l’enteniment expressi les coses de manera complexa mitjançant proposicions moleculars del tipus "si plou. o Encara que es va especialitzar en enginyeria aeronàutica. aquest va interpretar el contingut de l’obra des de la seva pròpia perspectiva científica del món. 25. 25. tanmateix. Filosofia. L.

mostra com estan les coses en el món. Les primeres constitueixen la ciència natural total. ens diuen com pensem. Això implica un cert relativisme ontològic i lingüístic. la lògica constitueix la base de l’epistemologia i es pot aplicar a qualsevol sistema lingüístic que tingui com a finalitat descriure la realitat. també coneguda com epistemologia. 114 . s’hi refereixen. D’aquí ve que quan les seves proposicions van més enllà dels límits del llenguatge. si reflexionem sobre els fonaments de la lògica. Per tant. únic àmbit capaç de proporcionar-nos els valors que han d’orientar la nostra conducta. si volem saber si una proposició és o no és lògica. fa referència a alguna cosa diferent de si mate ix. El pensament és intencional. la filosofia ja no és una teoria. és la investigació sobre la naturalesa de la pràctica científica. Filosofia. com se’ns presenta el món. com que tots els llenguatges tenen l’estructura lògica comuna del pensament. construir-ne la taula de veritat i comprovar quan la proposició és veritable. ens situa en l’àmbit d’allò que només pot ser mostrat. cal afirmar que "tots percebem el món de la mateixa manera. Quan pensem. WITTGENSTEIN va abandonar l’especulació filosòfica per intentar de viure amb els dictàmens de la seva consciencia. Per a eII. Filosofia com a crítica del llenguatge: Tradicionalment. un cop acabat el llibre. en realitat. 4 Epistemologia: La filosofia de la ciència. són proposicions sense sentit. L. La proposició figura o representa la realitat. S’ocupa de saber com es desenvolupen. és projectar uns signes proposicionals sobre un possible estat de coses. mentre que les segones són tradicionalment les que s’han anat aplicant a la filosofia. la podem aplicar a les nostres proposicions tot contrastant-les amb els esdeveniments del món: "els límits del meu llenguatge signifiquen els límits del meu món". Tanmateix. i de saber si la ciència es capaç de revelar la veritat de les entitats ocultes i els processos de la natura. D'aquesta manera. Teoria figurativa del llenguatge El nostre llenguatge connecta amb el món perquè els noms tenen referència: estan en lloc dels objectes. Per això. el que hem de fer és aplicar el mètode zero. establim una correlació biunívoca noms-objectes. La proposició és un model de la realitat tal com la pensem. D’acord amb això. WITTGENSTEIN aporta a la filosofia un canvi de perspectiva. quan estableix les relacions llenguatge-realitat. atesa la seva transcendentalitat. la filosofia es venia considerant com una teoria que servia de fonament per als altres coneixements. la lògica tenia un caràcter merament instrumental. si aquesta proposició és veritable. la lògica es converteix en fonament de la metafísica. La lògica.• • Per tant. podrem desxifrar els trets generals amb que se’ns presenta la realitat. els objectes. ja que les proposicions per si mateixes mostren el seu sentit i podem determinar si són veritables o falses d’acord amb l’estat de coses que representen. L. si bé no tots hi percebem les mateixes coses". Tampoc la filosofia no és un saber fonamentador de sabers. amb els elements del possible estat de coses que es vol descriure. Tanmateix. els noms. la relació figurativa consisteix en la coordinació dels elements del signe proposicional. avaluen i canvien les teories científiques. és a dir. L. que són els més normatius i necessaris. amb el món per mitja del sentit que tenen les nostres proposicions. perquè els seus principis. A la filosofia li correspon determinar el que es pot dir. paper que ara duen a terme les ciències naturals. van també més enllà del camp de la lògica i estan mancades de significat. I com que el pensament s’explicita en paraules i aquestes paraules constitueixen el sentit de la proposició. per mitja de l’estructura lògica del llenguatge. el que fem. Connectem. WITTGENSTEIN. 4 Així doncs. sinó que és una activitat lògica que mostra quines proposicions són veritables o falses i quines proposicions no tenen sentit. doncs. és condició necessària per descriure’l. Dintre d’aquesta concepció de la filosofia. La lògica no descriu el món.

és una forma de vida. el significat de les paraules depèn d’allò que nosaltres en fem. És a dir. 26. fem i expliquem acudits. • El llenguatge com a forma de vida: Nosaltres. WITTGENSTEIN critica la concepció nominativa del llenguatge. fins i tot d’escultor i arquitecte. WITTGENSTEIN es va dedicar a fer de mestre d’escola. L. bo i recollint la teoria retòrica del seu temps. en realitat. formem i comprovem hipòtesis. • Crítica a la concepció nominalista del llenguatge: Des d’aquests pressupòsits. que tampoc les convencions bàsiques del nostre llenguatge no estan justificades per alguns trets del món. els mecanismes que s’hi descriuen només poden ser explicatius si ja es dominen amplies àrees d’un llenguatge. assenyala que aquest concepte de significat rau en una imatge primitiva del mode i manera com opera el llenguatge. la competència lingüística s’adquireix fixant l’atenció en les circumstàncies en què els altres fan servir les paraules pertinents: cada paraula tindria un significat. de concebre el món. perquè contínuament l’estem recreant. (W II): • Després d’escriure el Tractatus. és a dir. surten determinades expressions entrellaçades amb un seguit d’actuacions. El 1929 va tornar a Cambridge. no solament anomenem objectes. WITTGENSTEIN continua reflexionant sobre la determinació del sentit de les nostres proposicions lingüístiques. sinó que també donem ordres. Teoria dels Jocs del Llenguatge: • En general. El llenguatge és. aleshores. jardiner i. així. com un joc i. per contra. alhora que feia classes de filosofia. És la imatge d’un llenguatge més primitiu que el nostre. exposa les seves noves teories que tenen com a eixos centrals la Teoría dels jocs del llenguatge i la Teoría de la determinació del sentit per l’ús. sinó que abans de tot això. ara esta convençut de la impossibilitat de determinar el sentit de les proposicions mitjançant la lògica i.1. malparlem. amb el llenguatge. però quan les fem servir mai no se’ns presenten amb tanta claredat. 115 Filosofia. WÍTTGENSTEIN sosté que el llenguatge no solament és alguna cosa necessària per poder viure. fem conjectures. que es diferencien. les paraules tenen el significat que algú els dóna. 26. L. posar noms a les coses a la manera com es descriu la Creació en el Gènesi. agraïm. el llenguatge és una manera de fer. SANT AGUSTÍ. d’acord amb un aprenentatge i amb un exercici. WITTGENSTEIN. El llenguatge és una activitat que es porta a terme seguint unes regles. traduïm d’un llenguatge a un altre. hi ha tants llenguatges com jocs lingüístics puguem recrear. supliquem. o WITTGENSTEIN analitza ara el llenguatge ordinari i en la seva segona gran obra. • Per tant. WITTGENSTEIN anomena joc de llenguatge "el tot format pel llenguatge i les accions amb què està entreteixit".26. . saludem. presentem els resultats d’experiments mitjançant taules i diagrames. ara present en SANT AGUSTÍ. descrivim objectes. En definitiva. per tant. fabriquem objectes d’acord amb dibuixos. Segons aquesta concepció. etc. esporàdicament. L’anàlisi del llenguatge ordinari: segon WITTGENSTEIN. hem d’analitzar el que fem amb les paraules. pel que en fem: són com les eines d’una caixa o com les manetes de la cabina d’una locomotora. en aparença. del context o de les situacions que volem descriure. inventem histories. només. per comunicar-nos amb els altres o per descriure la forma que representa el món. afirma que el domini del llenguatge consisteix a aprendre els noms dels objectes que designen les paraules. S’hi va doctorar i.1. l’objecte que anomena. En tota practica lingüística. totes són uniformes. Obria així una nova etapa. • Les paraules presenten nombroses funcions. relatem esdeveniments. després de criticar la lògica com a únic llenguatge amb sentit. va criticar i desenvolupar les seves idees anteriors. L’única cosa que tenen tots els possibles llenguatges en comú és una certa semblança de família que ens permet relacionar-los entre ells. l’anomenada W II. si volem elaborar una teoria del significat. Investigacions filosòfiques. amb el llenguatge fem les coses més diverses sense que puguem determinar ni un llenguatge únic. ni una definició que els englobi tots. No obstant això.1. ja que. Revisió de les teories del "Tractatus Logico-Philosophicus": o En aquesta nova etapa.

La practica del llenguatge és una habilitat que s’adquireix amb l’aprenentatge i es desenvolupa amb l’ús. Si fem servir malament les paraules. La filosofia és una teràpia del llenguatge. la filosofia recondueix aquestes paraules al seu ús quotidià. quan parlem el llenguatge. Les regles mostren la direcció que s’ha de seguir.2. com tot joc. alhora. hem de parlar el de cada dia. per determinar el sentit de les proposicions. bo i comprenent que s’ha anat més enllà dels límits del llenguatge. Això s’esdevé quan fem servir paraules com "ésser". bo i responent a les diverses situacions que cada dia ens presenta la vida. D’aquí que WITTGENSTEIN insisteixi en la necessitat de treballar el llenguatge. • Si analitzem així el llenguatge. Tampoc no podem identificar prèviament les proposicions que tenen sentit respecte de les que no en tenen. • La investigació filosòfica és una investigació gramatical. La filosofia ha de descriure l’ús efectiu del llenguatge. • Tota activitat lingüística. però. L’acció fixa com comprenem i que és el que volem dir. "jo".1. Ja no existeix un criteri únic i precís de significat. exigeix el seguiment d’unes regles.3. pregunteu per l'ús!" • Per fer aquesta tasca. Filosofia. fer-los desaparèixer del tot. ja que tot allò que volem dir pot ser dit amb el llenguatge de cada dia. "coneixement". WITTGENSTEIN proposa. igual que qualsevol joc. És l’ús allò que determina el significat en funció de les jugades. • Seguir una regla és semblant a obeir una ordre. constatem que els problemes filosòfics sorgeixen com a conseqüència d’una mala interpretació dels usos del llenguatge i que es resolen quan descobrim l’embruixament que la nostra intel·ligència sofreix per causa de la força irresistible de les imatges que constitueixen el llenguatge. l’anàlisi de l’ús correcte del llenguatge amb la finalitat de guarir-ne les "malalties". com a objectiu de l’activitat filosòfica. Teoria de la determinació del sentit per l’ús: • Si el llenguatge. • Com a conclusió. hem de tenir en compte. adquireixen ara la categoria de símptomes d’una malaltia que la filosofia ha de diagnosticar i guarir. La filosofia com a teràpia del llenguatge: • Ara. sorgeixen malentesos perquè juguem amb elles un joc que no els correspon.26. com les fan servir de fet els parlants del llenguatge: "No pregunteu pel significat. L. no es pot afirmar així com així l’existència d’un únic model de llenguatge: el formal i referencial. Les proposicions amb sentit les haurem de determinar d’acord amb les regles seguides per a la seva constitució. L. WITTGENSTEIN proposa analitzar els criteris dels diversos usos o jocs de llenguatge. • En tant que parlants. els sense sentit. Aquestes regles no són fixes. Les regles expliciten la relació interna que existeix entre el significat de les paraules i el fet que hem d’utilitzar-les de certa manera en determinades circumstàncies. • Per tant. tenim una identitat que es veu afectada per l’ús del llenguatge. Tampoc es pot afirmar que hi hagi un únic "joc" de llenguatge amb significat: el lògic i científic. per intentar captar l’essència de les coses. que el fan possible. En aquests casos. Hi ha molts llenguatges amb significat. • Els problemes lingüístics. 116 . hauran d’anar acompanyades d’un esquema que en determini l’ús. 26. més o menys convencionals.1. analitzar les regles que en determinen el funcionament. "objecte". constitueix una activitat. en primer lloc. si volem determinar el significat de les paraules. sinó que depenen de la situació a la qual intentem respondre. tants com enfrontaments tenim amb les coses.

la forma del llenguatge. o Com a conseqüència. la seva veritat solament pot verificar-se mitjançant comprovació empírica. Així. són positivistes lògics. 27. ha d’oblidar la vinculació que el llenguatge té amb la vida. Aquesta actitud la fonamenten en l'Empirisme. que siguin falsables. estan mancats de valor. solament les proposicions empíriques són verificables i. Positivisme Lògic (el cercle de Viena): • El 1922. en la seva intenció de substituir-la per una filosofia científica. va sorgir el Cercle de Viena.1. quan una proposició té sentit i és científica. Les proposicions de la ciència són. D’aquesta manera. o Per a uns. o La lògica. pot fer transparents les relacions internes de les proposicions i aclarir. Del Positivisme prenen la convicció que l’única cosa que interessa és el coneixement científic. protocol·làries. Són filòsofs científics i logicistes. En els segons. o Com que per als neopositivistes la ciència refereix sempre fets físics. que és un sistema de proposicions que refereixen fets físics. el grup es va dispersar per la Gran Bretanya i els Estats Units. la seva veritat es verifica per ella mateixa. Una proposició és científica sempre que puguem verificar-la mitjançant observació que la confirmi o negui. Amb el triomf del nazisme. a priori i transcendent. les proposicions metafísiques "són expressions d’una actitud emotiva davant de la vida". L'anàlisi de ñes proposicions científiques: o Als neopositivistes els uneix una actitud crítica envers la filosofia especulativa.27. solament en elles és possible determinar-ne el significat. capaç de determinar si el seu contingut és veritable o fals. M. Filosofia. la filosofia s’ha de centrar exclusivament en l’anàlisi dels mètodes i resultats particulars de les ciències. els neopositivistes estableixen una concepció fisicalista i unificada de la ciència. que obstaculitzen el desenvolupament del coneixement científic. estan mancades de sentit i no tenen contingut teòric. catedràtic de la universitat de Viena. 27. anomenat també Positivisme lògic o Neopositivisme com a segona modalitat del Moviment Analític. l’únic capaç de proporcionar coneixements certs. doncs. Per contra. com que no descriuen fets. La metafísica no és ciència i no té cap mena d’interès. els de les ciències empíriques. en definitiva. o La filosofia té per objecte analitzar com una proposició es converteix en científica i adquireix significat. que és implícita en els neopositivistes. el Positivisme i el Tractatus: De l'Empirisme clàssic prenen la diferenciació entre enunciats que tracten sobre relacions entre idees. SCHLICK. En els primers. La teoria referencial del significat. i els enunciats sobre fets. bo i prenent com a model la física. o Tots coincideixen a afirmar que les proposicions metafísiques. el problema sorgeix a l’hora de concretar el criteri que s’ha de seguir en la verificació de les proposicions. Segons els neopositivistes això s’esdevé quan és possible establir-ne el mètode de verificació. El llenguatge de la metafísica o el de la filosofia no tenen sentit. Per tant. va reunir uns quants professors científics per tal de discutir les tesis del Tractatus. els de la lògica i les matemàtiques. 117 . Finalment. La seva figura central va ser RUDOLPH CARNAP. altres només consideren científiques les proposicions que no resultin refutades pels fets. una proposició és científica en el moment en que és verificable per a mi. en ordre a assolir-ne el desenvolupament i el de la humanitat. no són científiques. basada en fets. els neopositivistes entenen que la filosofia s’ha de dedicar a analitzar les proposicions de la ciència i depurar-les de les pseudoproposicions metafísiques. La verificabilitat de les proposicions: o La ciència es basa en l’observació sistemàtica de fets expressada per mitjà d’un sistema de proposicions que responen a l’estructura lògica dels fets observats. perquè només el llenguatge de la ciència natural té sentit: té estructura lògica i és contrastable amb la realitat.2. per tant. mitjançant un simbolisme adient. quan és verificable en principi. Afirmen la ciència natural i neguen la metafísica. registrables. o Tanmateix. els condueix a un empirisme dogmàtic. Per al filòsof RUDOLF CARNAP. Les teories del Tractatus els serveixen de suport per analitzar les proposicions científiques i determinar com n’adquireixen el significat. Com que els enunciats de la metafísica no són tautològics i van més enllà de l’experiència sensible. així. Segons altres.

28. KUHN.i també com un canvi de paradigma o revolució científica modifica la perspectiva històrica de la comunitat que l’experimenta. IMRE LA- Filosofia. sempre. o A La misèria de d’historicisme (1945). cadascun d’ells amb les seves característiques pròpies.2.2. que ha renovat la filosofia i la historia de la ciència. durant un quant temps. amb HUME. resulta aclaridor el paper que duen a terme en la ciència els paradigmes -realitzacions científiques universalment reconegudes que. tota experiència és conjectura i està impregnada de teoria. Lakatos: programes d’investigació científica: • Partint del racionalisme crític de POPPER i sense compartir els criteris externs als quals KUHN recorria per explicar el creixement científic. com que el principi de verificació no deixava de ser sinó una tesi metafísica més. amb possibilitat d’error: tot saber ho és de supòsits. FEYERABEND. manté que una conclusió inductiva no és lògicament irrefutable: que una teoria sigui compatible amb els fets coneguts no mostra que sigui veritable. altres filòsofs. I. Així. han configurat l’anomenada nova filosofia de la ciència. LAKATOS i P. van anar sorgint les primeres reaccions. POPPER afirma que les teories científiques tenen una validesa sempre relativa. per així. proporcionen models de problemes i solucions a una comunitat científica. T. I Hume ja ho deia això: la falsació d’una teoria és definitiva per a considerar-la falsa. Així.2. Karl R. Amb una actitud racionalista i realista. Kuhn: Les revolucions científiques: • El nord-americà THOMAS S. o POPPER. Tot ésser humà viu. el dels fenòmens psicològics i el de les construccions mentals. una nova teoria de la racionalitat. com a vàlida mentre no sorgeixin altres fets que la contradiguin. Això és així perquè un experiment no verifica una proposició. 28. o En L'univers obert. La racionalitat científica és provisional. KUHN afirma que la historia pot produir una transformació decisiva de la imatge que actualment tenim de la ciència. Entre verificabilitat i falsabilitat hi ha asimetria. tan sols permet considerar-la. • En L 'estructura de les revolucions científiques (1962). alhora. 28. d’un mode incommensurable de veure el món. mentre que la verificació és. Quan les anomalies subverteixen la tradició. sinó a teories cada cop més versemblants. tot recolzant en POPPER. KUHN (1922-1996) es va graduar en física teòrica i es va interessar per la historia de la ciència. com a crítica al dogmatisme neopositivista. en tots tres i en ells s’esgota la realitat. • Aquesta ciència normal defensa la seva posició suprimint innovacions subversives per als seus compromisos basics. va desenvolupar. S. 118 .2. Del Positivisme Lògic a la "Nova Ciència": • A mesura que el Positivisme lògic anà assolint maduresa. K. KARL R. doncs. El fonament de la racionalitat és la crítica. Cal destacar. la comunitat científica la que elabora la ciència normal. Els científics practiquen la ciència dintre d’un paradigma. l’humil contrast amb l’experiència i la discussió per a tota possible teoria. derivar cap a estudis més filosòfics. el dels objectes físics. provisionalment. el criteri de demarcació per decidir el que és ciència passa per la contrastabilitat o falsabilitat. POPPER assegura l’objectivitat de la ciència amb la seva teoria dels tres mons. POPPER (1902-1994) es va interessar per l’epistemologia en general. És la comunitat científica la que determina el veritable progrés científic. des dels problemes històrics. bo i començant per la insuficiència de les directrius metodològiques. van posar les bases per a una "nova ciència". 28. S’ha produït una revolució científica amb la reavaluació dels fets anteriors. temporal.1. Mai no es pot arribar a una teoria definitiva. conjunt de creences rebudes que guien les seves observacions i experiències. És. en diàleg crític amb el seu mestre. Els Postpopperians: Una nova filosofia de la ciència: o L’espai que POPPER ha obert amb el seu racionalisme crític ha estat ocupat per noves generacions de filòsofs que. o Per a POPPER. s’inicien investigacions extraordinàries que condueixen a un nou conjunt de compromisos: ha tingut lloc una transformació del món. entre d’altres. 28. Popper: Racionalisme Crític: o El filòsof britànic. Un enunciat o teoria és científic si i només si pot ser sotmès a contradicció pels fets. • Considerava que la filosofia de la ciència abraça un camp ample que va des de la lògica del descobriment científic fins a la psicologia i sociologia de la producció científica. d’origen austríac.1.

Feyerabend: Anarquisme metodològic: • PAUL K. afirma LAKATOS que "una filosofia de la ciència sense història resulta buida i una història de la ciència sense una filosofia de la ciència és cega". aventura noves prediccions. • Les regles metodològiques aconsellen desenvolupar només hipòtesis concordants amb els fets i amb les teories científiques ja confirmades. les relacions entre elles i el progrés objectiu del coneixement. No poden posar-se a prova aïlladament ni puntualment. Per tant.3. l’evolució de les teories científiques és una qüestió històrica i comparativa. per la qual cosa resulten incapaces per descriure objectivament els fenòmens naturals. però es va dedicar a la lògica formal. proposa 5 desobeir les regles metodològiques. "Tot val" en la ciència a l’hora de conjecturar noves hipòtesis i teories. va estudiar l’empirisme per redreçar-lo davant de l’ús torçut que n’havien fet els neopositivistes. per la qual cosa es mantindrà mentre no sorgeixi una altra alternativa millor . • L’estudi de la ciència permet enfocaments socials. l’únic principi vàlid és el de l’autonomia dels fets. econòmics. • La metodologia d'IMRE LAKATOS constitueix un conjunt de regles que el científic ha de seguir i una guia per a l'historiador de la ciència perquè filosofia i història de la ciència s’exigeixen mútuament. psicològics. actuar contrainductivament i desenvolupar hipòtesis sense descartar absolutament res. podem aplicar el criteri de demarcació per a la ciència: una teoria és científica si. va estudiar física i astronomia. • FEYERABEND considera que les teories científiques incorporen una determinada concepció del món i un llenguatge propis. 119 . No hi ha cap regla que no hagi estat desobeïda en algun moment. Com que ha coincidit amb HEGEL que el procés és més important que l’estructura. 5 Actuar contrainductivament: FEYERABEND. Filosofia.28. com volia LAKATOS. Cal partir de programes d’investigació científica o sèries dinàmiques de teories que. Per tant. Per a FEYERABEND. amb la seva proposta metodològica d’actuar contrainductivament. Com a alternativa proposa un falsacionisme refinat: per rebutjar una teoria és indispensable que hagi sorgit una altra teoria millor que l’anterior.2. s’elabora una reconstrucció racional del desenvolupament científic. en aquest context. competint entre elles. Amb totes dues histories. • La història mostra com s’han desenvolupat i degenerat els programes d’investigació científica i. • No existeixen observacions ni experiments neutres al marge d’un determinat marc teòric. sinó que només constitueixen una determinada manera de percebre el món. En considerar-la perniciosa per al bon desenvolupament de la filosofia. l’anarquisme metodològic garanteix el desenvolupament científic. etc. Només el liberalisme i el pluralisme. KATOS va continuar desenvolupant la investigació científica crítica amb l’objectiu de reconstruir la historia de la ciència com a progrés racional. resulta impossible descobrir en la història de la ciència una racionalitat invariable. pretén desenvolupar hipòtesis incompatibles amb les teories i amb la base observacional establertes. • Per tant. • LAKATOS comparteix amb POPPER el caràcter fal·lible de tot coneixement. ha estat considerat un anarquista epistemològic. FEYERABEND va néixer l’any 1924. decideixen sobre la racionalitat d’una empresa científica particular i dirigeixen l’evolució de la ciencia al llarg de la història. Parafrasejant KANT. com a mínim. Tanmateix. Les teories científiques no configuren objectes conforme als fets. Si els tenim en compte tots podem reconstruir la història externa de la ciència i completar-ne així la història interna: l’evolució de les teories. Tampoc no existeix un conjunt de criteris metodològics fix i invariable que pot servir de guia al científic en la formulació de noves hipòtesis i teories. considera que el falsacionisme popperià és ingenu i apriorístic.

You're Reading a Free Preview

Descarregar
scribd
/*********** DO NOT ALTER ANYTHING BELOW THIS LINE ! ************/ var s_code=s.t();if(s_code)document.write(s_code)//-->