HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA ÍNDEX

1. Des dels primers filòsofs fins a Sòcrates: .................................................................................................. 1 1.1. Introducció: ........................................................................................................................................ 1 1.2. Del mite a la raó: ................................................................................................................................ 1 1.3. Els primers filòsofs:............................................................................................................................ 1 1.4. Heràclit i Parmènides: ........................................................................................................................ 2 1.4.1. Heràclit i el canvi: ....................................................................................................................... 2 1.4.2. Parmènides: ............................................................................................................................... 2 1.5. L’escola pitagòrica: ............................................................................................................................ 2 1.6. Empèdocles i els atomistes: .............................................................................................................. 3 1.6.1. Empèdocles: .............................................................................................................................. 3 1.6.2. Atomistes: .................................................................................................................................. 3 2. Els sofistes i Sòcrates: ............................................................................................................................... 5 2.1. Introducció al concepte: ..................................................................................................................... 5 2.2. Introducció socio-política d’Atenes: ................................................................................................... 5 2.3. Els sofistes: ........................................................................................................................................ 5 2.3.1. Introducció als pensadors sofistes: ........................................................................................... 5 2.3.2. Trets principals dels sofistes:..................................................................................................... 5 2.3.3. La crítica dels sofistes: .............................................................................................................. 6 2.3.4. La pèrdua moral dels sofistes: ................................................................................................... 6 2.3.5. El relativisme polític i moral: ...................................................................................................... 6 2.3.6. Protàgores: ................................................................................................................................ 6 2.3.7. Gòrgies: ..................................................................................................................................... 7 2.4. Sòcrates: ............................................................................................................................................ 8 2.4.1. Introducció al personatge: ......................................................................................................... 8 2.4.2. Origen dels coneixements actuals de Sòcrates: ....................................................................... 8 2.4.3. El coneixement d’un mateix i la ironia: ...................................................................................... 8 2.4.4. La maièutica:.............................................................................................................................. 9 2.4.5. Ciència i Virtut: ........................................................................................................................... 9 2.4.6. La religió de Sòcrates: ............................................................................................................... 9 2.4.7. El mètode inductiu: .................................................................................................................... 9 2.4.8. La mort de Sòcrates: ............................................................................................................... 10 3. Plató: ........................................................................................................................................................ 11 3.1. Introducció al filòsof: ........................................................................................................................ 11 3.2. Vida i obres: ..................................................................................................................................... 11 3.3. Característiques del platonisme: ..................................................................................................... 11 3.4. Sòcrates, els sofistes i Plató: ........................................................................................................... 12 3.5. Mites i Metàfores platònics: ............................................................................................................. 12 3.6. Alguns del mites més importants i llur significat: ............................................................................. 12 3.7. L’aprenentatge i els objectes d’aprenentatge: les idees: ................................................................ 13 3.8. La Teoria de les Idees: .................................................................................................................... 13 3.8.1. Introducció a la teoria: ............................................................................................................. 13 3.8.2. El món ideal: ............................................................................................................................ 13 3.8.3. Què i com són les idees de Platò?: ......................................................................................... 14 3.9. La Teoria del Coneixement:............................................................................................................. 14 3.9.1. Introducció a la teoria: ............................................................................................................. 14 3.9.2. El coneixement com a record: ................................................................................................. 15 3.9.3. El coneixement com el camí cap al Bé: ................................................................................... 15 3.10. Antropologia platònica: .................................................................................................................... 15 3.10.1. Introducció: .............................................................................................................................. 15 3.10.2. El Mite del Carro Alat: .............................................................................................................. 15 3.10.3. L’ànima tripartida i les seves característiques: ........................................................................ 15 3.10.4. Dualisme ànima i cos: .............................................................................................................. 16 3.10.5. La recerca de què és l’amor: ................................................................................................... 16 4. Aristòtil: ..................................................................................................................................................... 17 4.1. Introducció al filòsof: ........................................................................................................................ 17 4.2. Les obres aristotèliques: .................................................................................................................. 17 4.2.1. Escrits Exotèrics: ..................................................................................................................... 17 4.2.2. Escrits Esotèrics: ..................................................................................................................... 18 Història de la Filosofia.

4.3. Del platonisme a l’aristotelisme: ...................................................................................................... 18 4.4. La Filosofia Primera o Metafísica: ................................................................................................... 19 4.4.1. El problema del canvi: ............................................................................................................. 19 4.4.2. La Metafísica:........................................................................................................................... 19 4.4.3. L’hilemorfisme: ......................................................................................................................... 19 4.4.4. Potència i acte: ........................................................................................................................ 20 4.4.5. Les quatre causes: .................................................................................................................. 20 4.4.6. El teleologisme:........................................................................................................................ 21 4.5. Conclusió al filòsof: .......................................................................................................................... 21 5. Les Escoles Hel·lenístiques: .................................................................................................................... 23 5.1. Introducció històrica: ........................................................................................................................ 23 5.1.1. Les monarquies hel·lenístiques: .............................................................................................. 23 5.1.2. Conseqüències de la desfeta de la Polis: ................................................................................ 23 5.2. Els orígens de les escoles hel·lenístiques: ...................................................................................... 23 5.2.1. L’escola de Mègara: ................................................................................................................ 24 5.2.2. L’escola hedonista: .................................................................................................................. 24 5.2.3. L’escola cínica: ........................................................................................................................ 24 5.3. L’hel·lenisme filosòfic: ...................................................................................................................... 24 5.3.1. Epicureisme: ............................................................................................................................ 24 5.3.2. Estoïcisme: .............................................................................................................................. 25 5.3.3. Escepticisme: ........................................................................................................................... 27 5.4. L’hel·lenisme científic:...................................................................................................................... 28 5.4.1. Euclides d’Alexandria: ............................................................................................................. 29 5.4.2. Arquímedes: matemàtic, físic i enginyer: ................................................................................. 29 5.5. La filosofia hel·lenística a Roma: ..................................................................................................... 29 5.5.1. El procés d’hel·lenització: ........................................................................................................ 29 5.5.2. Sèneca: .................................................................................................................................... 29 6. Filosofia Medieval: Patrística: ................................................................................................................... 31 6.1. Introducció històrica: ........................................................................................................................ 31 6.1.1. Roma: ...................................................................................................................................... 31 6.1.2. Les religions orientals a Roma ................................................................................................ 31 6.1.3. El pensament cristià ................................................................................................................ 32 6.2. La Patrística: .................................................................................................................................... 32 6.3. Sant Agustí: ..................................................................................................................................... 33 6.3.1. Introducció biogràfica: .............................................................................................................. 33 6.3.2. Raó i fe:.................................................................................................................................... 33 6.3.3. Déu i el món: ............................................................................................................................ 34 6.3.4. L’antropologia d’Agustí: ........................................................................................................... 34 6.3.5. El concepte de la història: ........................................................................................................ 35 7. Filosofia Medieval: Escolàstica: ............................................................................................................... 36 7.1. Introducció històrica: ........................................................................................................................ 36 7.1.1. Temes recurrents: .................................................................................................................... 36 7.1.2. Introducció filosòfica: ............................................................................................................... 36 7.2. L’Escolàstica: ................................................................................................................................... 37 7.2.1. Inicis de l’Escolàstica: .............................................................................................................. 37 7.2.2. La qüestió dels universals: ...................................................................................................... 37 7.2.3. L’argument ontològic: .............................................................................................................. 38 7.3. Sant Anselm de Canterbury:............................................................................................................ 38 7.3.1. Vida i Obres: ............................................................................................................................ 38 7.3.2. L’existència de Déu: ................................................................................................................ 38 7.3.3. Déu i l’ésser humà: .................................................................................................................. 39 7.3.4. Raó i fe:.................................................................................................................................... 39 7.4. L’islam: ............................................................................................................................................. 39 7.4.1. Averrois: ................................................................................................................................... 39 7.5. L’esplendor escolàstica: sant Tomàs: ............................................................................................. 40 7.5.1. La cristianització d’Aristòtil: ...................................................................................................... 40 7.5.2. Raó i fe:.................................................................................................................................... 40 7.5.3. Les 5 proves de l’existència de Déu: ....................................................................................... 40 7.5.4. Ètica de Tomàs d’Aquino: ........................................................................................................ 41 8. La fi de l’Edat Medieval: Inicis de la Ciència Moderna: ............................................................................ 42 8.1. La decadència de L’Escolàstica: ..................................................................................................... 42 8.2. La crisi del segle XIV: ...................................................................................................................... 42 Història de la Filosofia.

8.3. Guillem d’Occam: ............................................................................................................................ 42 8.3.1. El Nominalisme de Guillem d’Occam: ..................................................................................... 43 8.3.2. Com sorgeixen els conceptes universals?: ............................................................................. 43 8.3.3. El món d’Occam:...................................................................................................................... 43 8.3.4. Filosofia i veritat revelada: ....................................................................................................... 43 8.3.5. El coneixement científic: .......................................................................................................... 44 8.4. La ciència al segle XIV: ................................................................................................................... 44 9. Renaixement i Revolució Científica:......................................................................................................... 45 9.1. La revolució científica: trets generals: ............................................................................................. 45 9.1.1. Els canvis que produeix: .......................................................................................................... 45 9.1.2. Un nou tipus de saber: ............................................................................................................. 45 9.1.3. Científics i artesans: ................................................................................................................ 46 9.1.4. El nou savi: .............................................................................................................................. 46 9.1.5. El nous instruments científics: ................................................................................................. 46 9.2. Nicolau Copèrnic: la teoria heliocèntrica: ........................................................................................ 46 9.2.1. El significat de la revolució copernicana en filosofia: .............................................................. 46 9.2.2. La teoria copernicana: ............................................................................................................. 47 9.3. Galileu Galilei: .................................................................................................................................. 47 9.3.1. Introducció al pensador i el seu pensament: ........................................................................... 47 9.3.2. La confirmació del sistema copernicà: .................................................................................... 48 9.3.3. L’enfrontament amb l’Església:................................................................................................ 48 9.3.4. Algunes conclusions: ............................................................................................................... 48 9.4. Isaac Newton: .................................................................................................................................. 49 9.4.1. Introducció al pensador i el seu pensament: ........................................................................... 49 9.4.2. Els trets més importants del seu pensament:.......................................................................... 49 9.5. Els avenços en altres ciències: ....................................................................................................... 50 10. Renaixement i Humanisme:................................................................................................................. 51 10.1. El significat del mot Humanisme: .................................................................................................... 51 10.2. El significat del mot Renaixement: .................................................................................................. 51 10.3. Els orígens ideològics del Renaixement:......................................................................................... 51 10.4. L’Humanisme: els seus inicis:.......................................................................................................... 52 10.5. L’Humanisme: la tradició neoplatònica: ........................................................................................... 52 10.6. L’Humanisme: barreja de corrents. ................................................................................................. 53 10.7. L’Humanisme: la tradició aristotèlica: .............................................................................................. 53 10.8. L’Humanisme: el ressorgiment de l’escepticisme: .......................................................................... 54 11. Renaixement, Religió i Política: ........................................................................................................... 55 11.1. Renaixement i Religió: La Reforma Protestant: .............................................................................. 55 11.1.1. Erasme de Rotterdam:............................................................................................................. 55 11.1.2. Martí Lutero:............................................................................................................................. 55 11.1.3. Jean Calvino: ........................................................................................................................... 56 11.2. Renaixement i Religió: La Contrarreforma i la Reforma Catòlica:................................................... 56 11.3. Renaixement i Política: .................................................................................................................... 56 11.3.1. Nicolás Maquiavel .................................................................................................................... 56 11.3.2. Tomàs Moro ............................................................................................................................. 57 11.4. Resultats finals del pensament renaixentista: ................................................................................. 57 11.4.1. Leonardo da Vinci: ................................................................................................................... 57 11.4.2. Giordano Bruno: ...................................................................................................................... 58 12. El Racionalisme cartesià: .................................................................................................................... 59 12.1. La filosofia moderna: ....................................................................................................................... 59 12.2. El Racionalisme i l’Empirisme:......................................................................................................... 59 12.3. Segle XVII a l’Europa continental .................................................................................................... 59 12.3.1. Aspecte econòmic i social: ...................................................................................................... 59 12.3.2. Aspecte polític:......................................................................................................................... 59 12.3.3. Aspecte ideològic: .................................................................................................................... 59 12.4. Descartes: ........................................................................................................................................ 59 12.4.1. La unitat del saber: .................................................................................................................. 60 12.4.2. La recerca del coneixement cert:............................................................................................. 60 12.4.3. El mètode cartesià: .................................................................................................................. 61 12.4.4. El dubte metòdic: ..................................................................................................................... 61 12.4.5. La certesa fonamental: ............................................................................................................ 61 12.4.6. Altres certeses: ........................................................................................................................ 61 12.4.7. El món com una màquina (el mecanicisme cartesià): ............................................................. 62 Història de la Filosofia.

.........................................................1.............3...... El concepte de Filosofia a Hobbes: ..... 73 16....................................................................................................1.................................................... 74 16...... La crítica de la raó pura: .4....................2...........4..........................................................................................................................................3...................3..... 77 16.......................6....................................................... 65 13...................................................................2...................................................................................................... 73 16.......................................2..................................... Les regles de la moral provisional: ..........3..............................................1................ 81 17......... França i Alemanya ...........2.................................. La difusió del pensament il·lustrat: .................................. Els postulats de la raó pràctica: ......... El criticisme de Kant: ................ 80 17......... Introducció socio-política: .......................................... la Política i l’Estat de Fichte: ....................................................................... 72 16....................................... 78 16.......4.......................................9.............................................................................2.. La raó il·lustrada: ..................... Els tipus de coneixement: ....................................................1................................................ 64 13................................................................. La utilització teòrica i pràctica de la raó: ......................................................................................................... Crítica: .............................4............ David Hume: ..................2.................. Fichte: . Els principis de l’autonomia moral: ...............................2.......... La negació de les idees universals: ........................ 70 15....................................................................................................... 67 14.......................................................3......................................................2...............................................................................................................3.................................................................................... El segon Fichte: ........................................... 70 15................................................................................................................................. 81 17............... 79 17...........2........................................4..........................1.................1............................................................. Introducció al Filòsof: .......................1. Introducció: ....... Fichte i Kant: ................................... 75 16.................................................................7.............................. 78 16....................................................................1.......... Les Passions i la Llibertat: ................. El problema de la metafísica: .................. L’ànima i el cos: ..............................3....................................................2.............. Thomas Hobbes .............. Crítica a la Religió: .......................................3...........................................8..5.........1.............2. Raó i sentiment ..... 81 Història de la Filosofia........... 66 14............... 71 15................4......... Vida i obres: .... 64 13....... 71 15....... 71 15......... 80 17...........................................................2....................................... Thomas Hobbes: .............................................................................................. 67 14.........1...........................................1........................ La Il·lustració a Alemanya:..... La religió de Hume: ................................6....... Introducció social i cultural................................. 64 13.........................8.................................................................................................. ... Conclusions: ........................ 76 16.............. La llei moral: l’imperatiu categòric: .............................................................................. La Moral de Fichte: .......1....................................................................... Teoria del coneixement: ...................................................................................................................................................................11......5..................................................................................... La moral de Hume: .................... 73 16.......................................................2.................. 70 15......3..................4...................................... Factors polítics i socials .. Conclusions a Fichte: .............. El Dret.........................................................................................................................................9....... 64 13.........................................3.................. El Nominalisme: ..........2......................... 67 14............................................................... 68 14.........5............................ Introducció: ............... El Dret Natural: ............. 80 17..................5.....1....................................................... 78 16...................................................................4......................................................1........................1................................................ Les impressions i les idees: ................................................5.... 63 13.... 69 14...............1.................................... 77 16......1....................12......................................................................... 77 16........................... 65 13...... Els judicis científics: .............4....................5..................................... Crítica a la Metafísica: ...... 67 14....... La Matèria i l’Esperit........................... Algunes conclusions: ..............3...................2................................................................................................... Els judicis analítics i sintètics: ..................................1.............................................3..................................................................................... 74 16........2................................ 73 16............................................................. 80 17.. 69 15.......... Teoria de l’Estat en Hobbes: .................... 67 14........4........................................................................................... 73 16..............................................................................................................10...........4... 74 16....4....1......................................3..... 75 16......................................................... 71 15...........2............................... Un escèptic moderat: ........3........................................................ 75 16......2......................................................................................................................................................3...............2....................................................................... 67 14.... L’Enciclopèdia: ....4............. Corporeisme i Mecanicisme: ............. L’Idealisme alemany: ......... 68 14.................1.......... La Il·lustració a França: .............2...... Teoria ètica: .................. 64 13................................................. 70 15.. L’empirisme................................ La Il·lustració a Anglaterra: ..................................................................... Ètiques heterònomes i ètiques autònomes: .... 65 13.........................................................................2..........2.................................................5........................... La causalitat: ..................................................................... 81 17......... Kant .........................4.............. Factors culturals............... 71 15................ La dissolució de l’empirisme en l’escepticisme de Hume: .....2................................................................... Les idees complexes: ........................... 70 15.......... 67 14.. 62 12.........................4.................................................................... 73 16......6..................................................................................................... La Il·lustració a Anglaterra....... 68 14.... Introducció: ..

..................................................................... 99 21...................................................................................................................................................................................................... 90 19......................4......... Conclusions a Schelling: ..............4......................................................................................1..3............................................2. 93 19................................................................................................ 86 18.........................................................................3......................2................................................................. 84 17............ Ludwig Feuerbach: ............. La crítica a l’esquerra hegeliana: ............. El Positivisme a França: Auguste Comte: ............... 82 17.........................................6............................................1................................ 90 19.............. 6a Etapa: La filosofia positiva o la filosofia de la mitologia: .............. 83 17...2.3..........................1............................. 3a Etapa: Idealisme transcendental i idealisme estètic: ... Vida i Obres: ......... Els socialistes utòpics: ..........................................................1......................................................................................................... Nietzsche i Sòcrates: la primera denúncia: .............. El súper home i la voluntat de poder: ............................ 96 21.......................................1............. Segona denúncia: Feuerbach.......................... 1a Etapa: Principis fichteans: ................................. Idealisme dialèctic: .................................................................. 84 17................2..3...........2. Les categories de la dialèctica:.................................................... 98 21...............5.......................... 82 17........1.............................................................3.................5...............4........................3............ 99 21........ Introducció: ................................ Algunes conclusions: ..............17........................................ 88 19.............................. Pierre-Joseph Proudhon (1809 – 1865): ............................................................................................. Què és la dialèctica: .................................... Introducció biogràfica: ....................................................... 98 21...1..................................................... 102 22..........................................................2........................................................................................ La crítica cap els socialistes utòpics: .......................5............................ 97 21.......... Introducció a Husserl: ....................................................1.. 100 21..3........................................................................................................................ 100 21................................3........ 86 18............................................3...........................................................................2.......... 102 22.......... La lluita de classes: ....4............. Fonaments del seu sistema: estructura de la psique: ...........11.....................................7..........................1..1...................4.... 102 22................................................................ 2a Etapa: La filosofia de la Naturalesa: ..........................5.............. L’arribada del comunisme:...............3.........8.....3.................................................3...................... 88 19.. Charles Fourier (1772 – 1837):..........................4.................... 97 21...............................1.............3......................................................................... 92 19......................................................................................................... 4a Etapa: Filosofia de la Identitat: ... 93 19........... Claude Henri de Saint-Simon: ..........4.........................................................................3........ El Positivisme: ........... 84 17............................................. 5a Etapa: Fase teosòfica i la filosofia de la llibertat:........ Introducció històrica: ............................. La crítica cap els economistes clàssics: . 82 17.......................................................................... La crítica a Hegel: ................................................... Crítica a Hegel: ..................................................................................2................................................... Introducció al Positivisme: ..........5..5.............................................. Freud:...........................4................................ 92 19................................................. El treball com alienació: ......................... 91 19.... Els tres estadis:......................... La crítica a la religió: ...........................................................................................................3......................................................................4...........2.....9........................................3.................................... Crítica a la raó: Els filòsofs de la sospita: .................................................. Schopenhauer: La Voluntat com a fonament de la realitat: ................1.................................. Introducció al personatge: ..............................................................................................................1.............. 101 22............4..................................................................................... 82 17.......................................................................7..................... Interpretació de la cultura: psicologia social: .......................... 95 20............................................. Hegel:.......... Schelling: vida i obres: ........7.....................................3.............................. Karl Marx:................................. 95 20.. 103 22...................3......................... Reacció contra Hegel: ............................4................................................3..................... 92 19.................................... 90 19............................2.....................................2............................ Kierkegaard: precursor de l’existencialisme: ......................................10.................... 86 18.............................................. 89 19........2.3............................ Vida i Obres: ................. La nova moral: ............................................ 87 19.................. Comte i els idealistes: ....................................5...............................1.................. 83 17.......................................................................................1.... 97 21..6......... 102 22.....................................4........... 86 18................ 103 Història de la Filosofia........... Marx i el Marxisme:...................................................4............. La fenomenologia: ....................4. Introducció biogràfica: ......... 91 19............... 97 21.......... El Positivisme a Anglaterra: John Stuart Mill: ................................................................. 99 21....................................... 93 19....................... 84 17.................1...................................................... 88 19................................................................ 85 18........................................... El Capital:...... La mort de Déu i l’Anticrist: .............3.4..4.........................2....... 95 20.................................... 83 17....... 91 19.....4........... Nietzsche: .............................. La Fenomenologia: ........................................................................ La crisi ideològica europea: .....................1........................................ .......1...................................3.1.................................... El Positivisme evolucionista d’Herbert Spencer: ...............................2...................6...............................................2.4................................................................3.....2.............. 88 19....1.......................................... 83 17... 96 20..................... 94 20...... 86 18.... 88 19.............. 100 21......................................... La dialèctica de Hegel: ............... La dreta i l’esquerra hegeliana: .....................

....... L'anàlisi de ñes proposicions científiques: ..................................... 104 22............... Algunes conclusions: .......................... Introducció al pensador: .............................................. 110 23.................................................................. 104 22..............................................................................................................4...................... 113 25................................. Introducció al corrent de pensament: .......1........................................1..................................... Teoria dels Jocs del Llenguatge: ......................... 117 28. 109 23...................................... L’ésser-en-sí i l’ésser-per-sí-mateix: ............................ 118 28...22.....2................................................ La vida i els seus atributs: ..................................... Karl R...... 103 22..... La funció de la filosofia: ............................................................... 117 27.............1...... 107 23....... .............................................. 118 28. 109 23.2............... La verificabilitat de les proposicions: ............................ 108 23...................................................................................................................... Els esdeveniments del 98: ........... 115 26............................................. Popper: Racionalisme Crític: ....................... La reducció existencial: ................................. El concepte de l’ésser en Sartre: ............. 119 Història de la Filosofia...... La reducció egològica: .......................3......................................................................... 118 28........ 106 23....................... Introducció: ...................8.......................................................4...........................................................................4.... Marti Heidegger: ......... El Moviment Analític: ...... L’existència autèntica: .3................2.3...................................7................................................................. Els Postpopperians: Una nova filosofia de la ciència: ..........1..................2.......................................................6...... 116 27...........................3......... 111 23................................................................................................................. Espanya entre els segles XIX i XX: ..5......1........ L’existència: .......3..............1............9............ Ortega y Gasset: El concepte de vida: ............. 116 26............................................ Teoria de la determinació del sentit per l’ús: ........................................2............ L’anàlisi del llenguatge en el "Tractatus": ..................................................5.............. 111 24....... 109 23...................... L'Atomisme lògic de Russell: ................................................................................................................. 106 23... 110 23...... El "Tractatus"......... 118 28..........................................3............................................................... 112 24................ Lakatos: programes d’investigació científica: .................................................................4........... Context científic: ................... Raó vital: raciovitalisme: ...................................................................................................... Feyerabend: Anarquisme metodològic: ............................4................ 113 25............. 112 24.......................................................2.........2...........................8.................................................... La fenomenologia com a doctrina: ...................2.2....................................... (W II): ........................................ Kuhn: Les revolucions científiques: ...........4..........................7......... El món. Jean-Paul Sartre: ..................................................................7.................................. 110 23................................................................. 107 23.................. 106 23...............................2................................................................ 103 22...................................6...............................................7... 105 23..................................................................... Moviment Analític: L’anàlisi del llenguatge formal: Primer WITTGENSTEIN......................................................................2.............. El mètode fenomenològic: ....4..... 104 22........ 108 23.......1.................................... Llibertat i responsabilitat...................................................3.........2...............3............. 115 26..................3................................... 111 23..... La filosofia com a ciència:...........................................2............................................4....1................... Una nova teoria del coneixement: ................ 104 22.... Positivisme Lògic (el cercle de Viena): ............................4............... La reducció eidètica: .1.......... 106 23...........................1.................................................5........................................ Revisió de les teories del "Tractatus Logico-Philosophicus": .... 113 25................. 106 23......... Raó històrica: Concepte de generació ................................... La filosofia com a teràpia del llenguatge: ..................... 118 28................................................................................. El món compartit: .................1..........................3......................1....... Anàlisi de la llibertat: ................ (W I): .........4. 104 22.....................................2.......... L’anàlisi del llenguatge ordinari: segon WITTGENSTEIN................................................................................1.....4....................2...... L'Existencialisme........................ un Humanisme: .......................................................................1.......... Teories del llenguatge: .....................2. El Perspectivisme ......... 115 26.............................................................................................................................................................1........... L’Existencialisme: ..................................2..............................2.................................... La preocupació per l’ésser:....................................... El subjecte transcendental:........................................... 117 27................................................ 110 23...........2.....6...................................................... .............................. 107 23...................3...................................3......4........................................................... 107 23...................1........................... 113 26.................................... 112 25...............................3................... 112 24.......................................... espai obert: .......1....... 104 22.......................... 108 23........................ 109 23......................2.. 107 23.................................4.. El Raciovitalisme d’Ortega y Gasset: ................... Desenvolupament del Moviment Analític: ..........................5.........7.................... Del Positivisme Lògic a la "Nova Ciència": ..............................................3......................................

Alhora comença a créixer d’interès per la pregunta de què és cada cosa. alguns trobaven que els mites ja no donaven raó dels interrogants sobre la natura i l’home. Des dels primers filòsofs fins a Sòcrates: 1.Aquesta polifonia política afavorí les reformes polítiques i.2. També s’anomenen filòsofs físics perquè el seu interès rau en la natura (el Cosmos).C. . la pregunta per l’essència de les coses. . en general.C. però ja cap al segle V a. aviat sorgeixen pensadors i seguidors creant escoles i corrents de pensament que posen en tela de judici les explicacions mitològiques d’Homer. la combinació d’aquests principis dóna com a resultat el món real. més aviat. esdevé el Cosmos.Aquesta natura moguda per la seva pròpia força interior esdevé una realitat endreçada i bella. Aquest principi original o arkhé es creava tot el món i totes les coses. creant ciutats estat al mode de les ciutats gregues peninsulars. ciència en general) o El mite (la mitologia): . Del mite a la raó: o El món clàssic grec: .C. . filosofia. més aviat.Cap al segle VII a. 1 .Les polis estaven lligades per la llengua i la mitologia.. sense que hi hagués cap sentiment de nacionalitat o comunitat estatal.També en els seus escrits aprenem com la vida grega es desenvolupava al voltant d’una ciutat estat: la polis . o La societat presocràtica: . com a dues activitats que intenten donar raons positives de les coses.El poble grec. la filosofia s’ocuparà de la natura.Els grecs no pensaven en clau de creació (tradició judeocristiana). la Filosofia presocràtica compren des del segle VI a.HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA 1.C.En aquest context neix el món clàssic (arts.. o La natura i la recerca del principi de les coses: .Aquest pensament implica un dinamisme o. Els primers filòsofs: o La Filosofia anterior a Sòcrates. a les illes i costes de l’Àsia Menor. . o Les primeres respostes que es va donar l’ésser humà a sí mateix van ser a base de mites (mitologia). . És a dir. però ja a les acaballes del segle VII a. La natura està endreçada i la realitat és molt lluny de les explicacions mitològiques dels seus avantpassats. . la discussió i la reflexió sobre la forma de ser governats. aquesta dualitat és ja un primer tret del que podríem anomenar teoria del coneixement del món presocràtic.La bonança econòmica fa més forta a les classes comerciants i. el centre d’atenció deriva cap a l’ésser humà i la societat. l’home es va explicant l’entorn que l’envolta. o Aquest nou corrent veu néixer la filosofia i la ciència.Aquesta relació comercial. de donar-se a sí mateix una explicació satisfactòria de la realitat. aviat. . que només es poden percebre per la raó i. Aquesta forma de pensar. 1.Però aquesta manera d’entendre la realitat implica que hi ha uns principis originals.C. fins a la primera meitat del segle V a... sinó que creien que havia d’haver un principi per les coses. un vitalisme ja que la natura és un ésser vivent amb una finalitat ben definida.3. aquesta amalgama de cultures i religions obre un període de bonança econòmica i comercial. en direm teleològica i veurem que quedarà formulada més endavant per Aristòtil.El conjunt de filòsofs presocràtics coincideixen en que tot es forma a partir d’un element. els sistemes polítics aniran canviant des de l’aristocràcia cap a la democràcia.I en aquest entorn multicultural i multireligiós. va ser molt beneficiosa pels intercanvis religiosos i culturals. és a dir.La natura té unes lleis que acompleix gràcies a una força interna. Filosofia. Introducció: o L’ésser humà té una necessitat imperiosa de conèixer l’entorn o.1.Homer i Hesíode recopilen els mites. . és a dir. Els seus escrits ens mostren com a partir d’explicacions màgiques i sobrenaturals. a la Jònia. Cada ciutat tenia les seves pròpies lleis. . o Durant el segle VI a. . es va estendre per la costa mediterrània.. . 1. comerciant i mariner. . .C.És el resultat d’una barreja de pobles i cultures que es van anar assentant al territori grec en successives invasions.

cap al coneixement que és la lluita continuada de contraris. per la filosofia cristiana. no va escriure res. 2 . sense atendre als enganys dels sentits. concretament de reculls i retalls del segle V sobre autors dels anys 350 – 250 a.4. encara que aquesta relació només la pot captar la raó. hi ha una correspondència entre les coses i els números. Ara bé. o Hi ha qui considera que els pitagòrics van ser una mena de secta. o millor. la natura és aquest ésser estàtic i immutable. sinó que postularà l’aparició d’una nova realitat que és una superació de la lluita. 1. unitat de contraris (néixer – morir / encès – apagat / fred – calent) en continua tensió. aquest moviment està endreçat pel logos. d’entrada. encara que no es quedarà en la lluita. malgrat tot. En observar la natura. allò que no és. la llei del canvi.1.Poc a poc. la qual cosa provoca el devenir constant. la validesa dels sentits. El coneixement és la cerca d’entitats permanents i absolutes. o Al coneixement de la natura només s’arriba per la raó matemàtica. ens porten a l’autèntic coneixement: l’ésser únic i estàtic. • Més endavant. • Per a aconseguir el coneixement. o Així doncs. així ho fan pensar. - Filosofia. el coneixement. la natura és harmònica i proporcionada. 1. que es creu van tenir accés a informació més “fresca” de Pitàgores. La raó ha de veure l’ordre perfecte que hi ha al darrera. 1. Parmènides: • Només amb la raó podem assolir el veritable coneixement. Només un discurs basat en la realitat que és. Heràclit i el canvi: • Heràclit accepta. El fet de no voler escriure i altres trets. i no hi ha res que estigui aturat. sinó que tenien entitat real. • Aquest moviment continu és aparent. . entitat que només podem aprehendre per la raó. Heràclit i Parmènides: o Introducció . Parmènides utilitza la deducció lògica a partir del següent principi: allò que és. els números no són només una realitat simbòlica. mitjançant la utilització de la raó. l’home grec s’adona que no tot el que veu té el mateix grau de certesa. El discurs sobre els objectes és un intent d’explicar l’aparença del món real. recollirà aquesta idea de lluita de contraris. o Pels pitagòrics. La natura és doncs. Aquest principi està relacionat amb la relació que hi ha en el interval de les notes musicals. Parmènides diu que només la raó. però és gràcies a la raó que podrem aprehendre la veritat. Els sentits ens donen un coneixement de primer contacte.4. o Els números són el principi de la realitat i gràcies a això. pensador del segle XIX. L’escola pitagòrica: o El pitagorisme es caracteritza per tenir uns trets religios-ètics i filosòfic-científic. • El que realment és el principi i l’essència de la natura és l’ésser.1. serà perfectament endreçada per la raó. és el que veuen els sentits. posteriorment.5. o Pitàgores va proposar un model d’entendre la natura que ha tingut una gran influència en la cultura occidental. Sorgeixen els models pluralistes. Pitàgores.2. la curiositat i l’aprenentatge farà que es prengui consciència de la impossibilitat de que tot el Cosmos quedi explicat a partir d’un únic principi. ni tan sols no pot ser pensat. . • Aquest principi d’identitat serà recollit per Platò i. tindrà caràcter de coneixement. Per a Heràclit és la idea d’un mecanisme perfecte. • No hi ha lloc per al canvi ni el moviment.Són dos filòsofs que representen dues concepcions d’entendre la natura totalment oposades. el coneixement de la natura. Espera que la informació que li proporcionen aquests. Això va provocar una gran quantitat de literatura sobre ell d’escàs valor històric o filosòfic.Pel que fa a la teoria del coneixement: Heràclit creu que els sentits ens porten.C. Hegel. o Les fonts més fidedignes de l’estudi dels pitagòrics.4. ens arriba d’escrits d’autors posteriors. • A la natura tot està en moviment. és.

sinó de molts. cal destacar a Empèdocles i els atomistes. a tota la concepció moderna de la ciència. • Els atomistes creuen que el coneixement és sempre de les impressions sensibles i depèn d’una disposició del nostre cos. es barregen en proporcions diferents. La majoria dels historiadors i compiladors posteriors estan d’acord en comentar la riquesa poètica i expressiva d’Empèdocles. però ens mostren un home compromès amb la política del seu temps. La barreja es provocada per dues forces còsmiques (del cosmos) de signe contrari: amor i odi. el segon s’encarrega de separar-los. Ara bé. Empèdocles: • Va ser un home el que ara diríem famós i per aquesta raó es van escriure moltes històries d’ell. és a dir. • La complexitat del món es pot explicar per la barreja o variació d’aquests quatre elements en diverses proporcions i combinacions. o Els pitagòrics creien en la reencarnació de les ànimes. en general. • Se sap molt poc de Leucip. de partícules indivisibles que si bé són de la mateixa qualitat. • L’atomisme deixa un llegat important: l’existència eterna de la matèria i va tenir una gran influència a partir dels descobriments científics del segle XIX. ni tan sols el seu origen segur. la natura prové d’un únic ens. La realitat. 3 . potser més aquest aspecte que no pas un rigor i un ordre en les seves obres. Atomistes: • Quan parlem dels atomistes ens referim. La metempsícosis Empèdocles i els atomistes: o Fins ara hem vist pensadors i escoles que donaven una explicació monista de la realitat. 1. Filosofia. Mentre el primer uneix els elements diferents.1.1.6. foc i terra.2. No tenen massa valor històric ni filosòfic. • Empèdocles coneixia bé el pensament de Parmènides i va adoptar el mateix estil literari en escriure les seves obres. que ja no partien d’un únic principi. • Existeixen quatre elements que són el principi de totes les coses: aigua.6. Fins i tot s’atribueix un comentari d’un filòsof posterior (Epicur) a on no queda del tot clar si diu que no ha existit cap filòsof dit Leucip. encara que ja és més que la majoria del que ha quedat de la resta de presocràtics. • Demòcrit afirma que els àtoms viatgen lliurement a l’espai i s’ajunten de forma espontània. o Aquests principis van obrir el camí a l’estudi matemàtic (mesurable) de la natura. • Aquestes dues forces estan en permanent lluita que s’equilibra per sí mateixa. Entre aquests sistemes que en direm pluralistes. o diu que no val la pena parlar de Leucip. • Només ens han arribat fragments de dos poemes. • La realitat s’explica a partir dels àtoms. èter.6. sobre tot. Aquesta agrupació genera la multiplicitat de cossos i entitats al món real. a Leucip i Demòcrit. 1. aquesta explicació es va posar en entredit: com podia un sol principi o element convertir-se en la pluralitat i complexitat del món real? o Per poder salvar aquest problema van sorgir nous pensadors amb nous sistemes explicatius. Els pitagòrics inicien una idea que anirà fins al Renaixement amb Galileu i Kepler i.

aire. terra i foc Dues forces contràries: amor. 610 a. 500 a.C.C. odi Àtoms – buit ATOMISTES Àtoms – buit Itàlics MILESIS Jònics Escola Pluralistes Postparmènides Filosofia. 4 . Principis del Seu pensament L’aigua Allò indeterminat L’aire Foc – logos Parell – senar Ésser ELEATES Ésser Homeomeries / Nous Quatre arrels: aigua.c.Principals filòsofs presocràtics Filòsof Tales Anaximandre Anaxímenes Heràclit Pitàgores Parmènides Zenó Anaxàgores Empèdocles Leucip Demòcrit Lloc d’origen Milet Milet Milet Efes Samos Elea Elea Clazomene Agrigent Milet? Elea? Abdera Data 640 a.C.C.C. 460 a. 490 a. 490 a.C. 540 a. 460 a. 550 a. 532 a.C. 540 a.C.C.C.

3. o És en aquest context quan Atenes veu aparèixer un grup de pensadors. Creuen que l’educació és un factor molt important. per aprendre a defensar les seves opcions. • Avui en dia. les arts. Si bé és cert que el discurs polític guanya en qualitat estètica. Filosofia. és sotmesa al principi de la isonomia. sense que importés el contingut del discurs. aconsegueix anorrear l’exèrcit persa. la política dóna un gir pragmàtic i mira per tal de donar solucions als problemes de la ciutadania.2. I durant el seu govern. quan una persona diu un sofisma. • Amb el temps. o Paral·lelament als sofistes. diuen. persones dedicades a la vida contemplativa i especulativa i al saber teòric. o L’herència deixa de ser un factor determinant (per exemple les castes índies) per a poder tenir un lloc en les decisions polítiques. el mitjà va perdre de vista la finalitat. o Aquest canvi no cal dir la importància que té. de convèncer a tots aquells que calgui de la bonança d’una opció política en front d’una altra. Trets principals dels sofistes: • Els sofistes són un grup un tant heterogeni. interessats en la política. concretament l’exèrcit persa i ens referim a les Guerres Mèdiques. encara més. i només va quedar l’art de la retòrica produint uns discursos només dedicats a convèncer. lluny de participar de trets comuns amb els sofistes. comerciants i artesans han reaccionat amb diligència i valor. això també fa trontollar els valors ètics i les tradicions de la societat atenesa. en una nova manera d’entendre el deure cívic dels habitants de la polis grega. igualtat de tots davant la llei. aristòcrates. Atenes és el centre cultural del món occidental. els mestres del saber. socials i polítics. preferien dedicar llur esforç a ensenyar qüestions més pràctiques sobre aspectes culturals. o El que ha funcionat en període de guerra. els mestres del saber. sobre lleis naturals falses.2. potser. Els sofistes: o El terme deriva del grec sofós que significa savi. s’hi enfronta clarament. Introducció socio-política d’Atenes: o Ens trobem celebrant una victòria sobre un exèrcit estranger. anomenat l’edat d’or de l’etapa clàssica. o El secret d’aquest triomf el trobem.3.2. amb la qualificació de millor sistema polític (encara que alguns opinen que més aviat és el menys dolent dels sistemes polítics). en els assumptes de la polis). Atenes. En aquest temps. la força bruta del dictador ja no esdevé motor de canvis polítics. les ciències i la filosofia prenen un nou impuls. A partir d’aquest moment. Els sofistes no dubtaven a cobrar pels seus ensenyaments. La seva gran eina era l’oratòria i la retòrica (avui en diríem la demagògia). • A diferència dels savis tradicionals. encara que compartien una certa actitud comuna: Es mostren crítics amb les institucions. aristòcrata convertit a defensor de la democràcia i les seves virtuts. o millor. Introducció als pensadors sofistes: • Els sofistes es van dedicar a satisfer la demanda dels ciutadans. 2. Introducció al concepte: o A la segona meitat del segle V a. 2.1. Mostren una tendència al relativisme davant la veritat. sorgeix un grup de pensadors amb un seguit de trets comuns que en direm l’escola sofista. 2. o I a arrel d’aquest canvi. Es mostren escèptics davant les virtuts del coneixement. malgrat la inferioritat tècnica i militar. 5 . Els sofistes eren els savis. bé ho ha de fer també. tot criticant la manera de fer (i de ser) dels pensadors sofistes. I així el poble reclama el seu dret a prendre part en les decisions polítiques (és a dir. Tots els habitants. És el principi d’un sistema polític que ha arribat als nostres dies (26 segles després). guerrers. o Aquesta democràcia de sentit fort que arriba de la ma de Pericles. sense contingut.C. magnífics oradors. sobresurt com un dels grans personatges de la filosofia.1. en Sòcrates. capaços amb la paraula. en temps de pau. 2. i el resultat ha estat la victòria. o Governa Pericles. la capacitat de convèncer. sinó més aviat el saber i.. està produint un discurs buit. Els sofistes i Sòcrates: 2. fonamentades.3. és a dir. el qual. Tots cobren els serveis i ensenyaments donats. i permet que les classes populars irrompin amb força en la política.

6 . és que estem parlant de lleis fetes per homes i. el compartir posicions. La seva missió era sobre tot educadora. • Amb aquesta crítica els sofistes posen en tela de judici la naturalitat de les lleis.2. • Lluny queda aquella idea de que l’home és la mesura de totes les coses i podíem dir que el que queda és més aviat un principi com ara l’home més fort és la mesura de totes les coses. és a dir. és gràcies als escrits de Platò i d’Aristòtil parlant d’ells. susceptibles de ser canviades en quan convingui. i que moltes de les anomenades lleis naturals no eren més que convencions socials buides i perfectament canviables. l’afirmació de Galileu va atemptar contra els pilars socials. advertir que el coneixement dels sofistes que tenim. • Els estudiosos de divideixen els pensadors sofistes en dues grans etapes que han anomenat primera i segona sofística. els pensadors sofistes eren uns crítics constructius. sinó aquell qui els té més útils. Protàgores). I un cop aquesta és sotmesa a estudi. no només amb el seu saber. Les coses estan bé o malament depenent del benefici que porten. resulta que moltes lleis. però aquest cop en l’aspecte més animal i salvatge: les lleis de les persones han de ser pur reflex de les lleis naturals. la pura llei del més fort. aquelles lleis naturals (iusnaturalisme). precisament. El relativisme polític i moral: • Si les lleis naturals que fins ara eren fixes. ni tampoc maldat absoluta. per lo tant. Amb el pas dels anys. ja que el fet de compartir l’actitud no implica. el concepte de veritat queda substituït pel d’utilitat. ni de bon tros. i els posen al servei del triomf personal. La crítica dels sofistes: • L’Atenes de Pericles.5. sinó només ens cal limitar-nos a ensenyar-lo coses pràctiques. En una frase. res de res. hereva del pensament presocràtic. Ja no hi ha bens absoluts. entre els sofistes.4. Aquesta idea la recolzaven. La major part del que sabem d’ell. doncs. 2.3.3. 2. la crítica dels sofistes va carregar contra els pilars de la constitució atenesa. quasi d’origen diví. hem utilitzat el terme actitud expressament. La pèrdua moral dels sofistes: • Tal i com ja he comentat. i això és greu. la intenció original d’educar a la comunitat canvia i s’instaura. volen discutir i distingir amb claredat. • Per acabar. sense que els importi si això provoca mals a la comunitat.6. (hi ha una obra de Plató en forma de diàleg que es titula. I cal saber que tant un com l’altre es van manifestar molt crítics amb els sofistes. en un principi. Protàgores: • Protàgores d’Abdera va ser el primer pensador en dir-se sofista. lluny de ser inspirades pel propi Apol·lo. O sigui que de lleis naturals. que ens amoïnem per educar l’home en les lleis de la natura. • Des del moment en que l’acord substitueix la llei natural. • No cal. • I això comporta una conseqüència greu: si ja no es tracta de lleis naturals. La Natura era un model de on aprendre per a portar aquestes lleis naturals a la vida humana. del pacte polític. • Els sofistes van dir que això no s’ho creien. en realitat estem criticant els fonaments mateixos de l’estructura política de la comunitat. • Aquesta forma de pensar porta a un relativisme polític i moral.3. és a dir. • I si tanmateix les lleis ja no són universals. no hi ha possibilitat d’arribar a un saber universal. sinó també aportant les proves dels seus viatges i haver vist moltes lleis diferents. obeïen a interessos de grups de pressió o a factors històrics. Es fixen en la natura. d’aquelles lleis producte del costum (consuetudinàries). una mena de filosofia de la llei de la selva. És més important la opinió que té la comunitat d’una persona que la vertadera vàlua d’aquesta persona. acceptava sense posar en dubte la validesa i immutabilitat de les lleis naturals. • De mica en mica. és gràcies a Plató. potser el saber tampoc ho és. 2. els sofistes deixen de posar el seu saber al servei de la col·lectivitat. immòbils i quasi divines. • Filosofia. El savi ja no és aquell qui té més coneixements.3.3. són durament criticades. o millor dit. • De la mateixa manera que segles més tard. Ara bé. • Les lleis passen de ser quelcom indiscutible a ser considerades com una qüestió tan simple com és el posar-se d’acord.

La persona enginyosa i perspicaç. insistia en el caràcter heterogeni i variat dels valors i normes dels éssers humans. la sensació de la qual pot ser diferent. ni tampoc l’estudi de la ciència i la natura pel simple fet de conèixer la veritat. segons Plató. • Segons Platò. No en va. Va ser un gran viatger que va anar ensenyant de ciutat en ciutat al llarg de la Grècia clàssica. es presentava a sí mateix no com un mestre en ciència. no existeix de fet. • Protàgores defensa una veritat subjectiva. Protàgores participava del pensament d’Heràclit en aquella idea d’un moviment continu. ha de néixer del no ser o bé del ser. no hi seria en lloc. no és el ser. Va morir als 70 anys. i les coses pensades són obra de la imaginació.3. sinó tal persona concreta i tal altra. El no ser és evident. ni el no ser. el ser. si aquest existís. dit. • Es diu que va morir als 109 anys. • Gòrgies defensava una tesi amb tres idees principals: 1r Res no existeix no existeix ni el ser. del no ser no pot néixer perquè el no ser no existeix. la justícia. ni el no ser. aleshores és que el ser ja existia abans i torna a començar. un retòric. • Per a Protàgores. Ja hem vist que per Protàgores. es va veure obligat a abandonar la ciutat. l’individu en societat. sinó més aviat com un mestre en els negocis públics i privats. la sensació que té una persona és la veritat per a aquesta persona. seguit quasi de forma unànime per altres filòsofs posteriors. com tots els sofistes. l’individu. però al final. els nostres actes de comunicació es fan mitjançant la paraula. en conseqüència infinit. és que no existeix. ofegat. Conclusió. Sembla ser que el pensament de Protàgores va florir cap del 444 al 440 a. pel que fa al ser. 3r I en cas de que sigui possible conèixer-lo. podria ser etern (mai ha nascut) i. al·ludint que a la natura no es dóna mai els casos de formes o funcions perfectes que descriu la geometria. amb gran capacitat d’oratòria i més preocupat per l’èxit personal que per conèixer la veritat de les coses. no existeix ni el ser. i aleshores si no hi és en lloc. Va ser. així com també són fragments el que s’ha conservat d’algun del seus discursos. i si ha nascut del ser. és impossible conèixer-lo Per a conèixer cal pensar.C. aquesta. 7 . sobre tot. No l’interessa la teologia. és una clara mostra del que ara anomenaríem relativisme cultural. serà impossible de comunicar la descoberta En efecte. Però si ha nascut d’alguna cosa. • També carrega contra les matemàtiques i concretament la geometria. o millor. I això el porta a un agnosticisme radical. és a dir. Va estar varies vegades a Atenes. Aleshores. camí de Sicília. res no existeix. és a dir. encara que va escriure una obra de filosofia titulada Sobre el ser o sobre la Natura del qual ens han arribat fragments. és diferent en cada persona. el mateix Protàgores. • La persona que interessa a Protàgores no és l’ésser humà en genèric. molt pagat en sí mateix. sinó paraules. Ha recuperat el tema del ser de l’escola d’Elea i l’ha esgotat fins arribar al absurd. la veritat ens arriba a través de la sensació i. i això és una incoherència. pot adoptar formes molt diverses. • Les seves obres principals són: Raonament demolidors i es creu que una altra titulada Sobre la veritat o sobre el ser. si el pensem. acusat d’ateu. • A Protàgores només li interessen els afers humans. aleshores seria al mateix temps no ser i ser. • El fragment anònim llegit ara. ja que si existís. sabrà treure profit d’aquestes diferències entre les diverses comunitats humanes. i si així fos. • Platò ens presenta Protàgores com un home ja entrat en anys. Ara bé. El que transmetem en comunicar. és a dir. per després viatjar per Grècia incloent la polis d’Atenes. 2n Si hi ha quelcom que existeix. • Protàgores. Gòrgies: • Gòrgies de Lentini (Sicília) va ser contemporani a Protàgores i va ensenyar a la seva illa natal durant uns anys.7. l’ordre entre les relacions humanes. També una altra obra titulada Sobre els Déus. • Gòrgies arriba amb aquest raonament a un nihilisme filosòfic complet. i més concretament.2. De • Filosofia. però no té perquè ser la veritat per a una altra persona.

la filosofia. ja que de les circumstàncies de la seva mort. Fuig de forma expressa de l’estudi de la natura en tant no sigui directament implicada en algun afer de l’ésser humà. Hi ha tres fonts principals: Jenofonte a una obra titulada Dites memorables de Sòcrates. existeix el dubte si Gòrgies pensava realment això. en funció d’un mateix. per a Gòrgies. A més. Sòcrates: 2. De pare escultor i mare llevadora. • Va estudiar a Atenes geometria i astronomia i sembla ser que. sempre. Per a Gòrgies. • La seva actitud d’anàlisi interna vol provocar que cada persona es conegui a sí mateixa. 8 Filosofia. El saber sofista és un no saber. • Plató compara Sòcrates amb un peix d’aquests que quan els toques et donen una descàrrega elèctrica. • Aquest principi socràtic topa frontalment amb les idees sofistes. El savi és aquell qui sap que no sap res. o va ser deixeble. tan absurd que és. El seu aspecte era un tant peculiar si fem cas de les descripcions que ens han arribat: ben lluny de la imatge hel·lènica de bellesa formal. tot és fals. a ell i a la seva família.C. La seva vocació al llarg de la seva vida d’adult va ser. Un escrit comunica una idea o una doctrina. Però no pretén ridiculitzar al personatge en qüestió.3. Introducció al personatge: • La data de naixement de Sòcrates es calcula sobre la data de la seva mort i l’edat que tenia en morir. reconeixent una total ignorància de tot. La seva preocupació gira al voltant de l’ésser humà i el seu món. Es calcula. les seves virtuts i limitacions.1. els tres principis poden ser reduïts a un de sol: no hi ha possibilitat d’un coneixement objectiu. qui més dades ens ha donat de Sòcrates. Sòcrates utilitza la ironia com a recurs quan parla amb elles. Aristòteles que fa breus però precises referències a Sòcrates. en la mesura en que és un constant preguntar-se per un mateix i els altres. • Malgrat dedicar tota la vida a la filosofia. Sòcrates no va escriure res. la paraula té un poder molt gran sobre les persones. no sabent res. 2. Però una filosofia entesa com un constant examen interior. cap escrit pot servir d’estímul a la investigació. però mai pot ser un estímul a la investigació. la activitat filosòfica. La seva coherència personal el van fer viure una vida pobra de bens materials.• • • 2. • Sòcrates vol començar aquest camí d’introspecció. . està en disposició de saber. poder ensenyar al poble. o va conèixer a Anaxàgores. Sòcrates. 2. quan deien estar en possessió de la saviesa i.4. Plató que el fa protagonista de molts dels seus escrits en forma de diàlegs. El coneixement d’un mateix i la ironia: • Sòcrates baixa la filosofia del cel a la terra. no aquell qui. quan et toca amb la seva ironia et provoca una descàrrega a l’intel·lecte que et fa trontollar.2.4. es pensa que ho sap tot. És tracta de veure’s a sí mateix en funció dels altres. • Per a fer reconèixer en la resta de les persones la ignorància. • Plató és. La professió de Sòcrates no és la de savi. és a través de les paraules escrites de altres persones. i als altres. o ho va dir com a exercici de retòrica. Origen dels coneixements actuals de Sòcrates: • Aquesta actitud de Sòcrates provoca que tot el que sabem d’ell. però. Aquell qui reconeix la seva ignorància. i això és un tret comú. Aquest tret no és casual: Sòcrates creia que una vida d’investigació no es podia limitar en uns escrits que posteriorment seran continuats per altres. la comunitat a on viu.4. mai de forma directa. sinó que vol que aquest caigui en un mar de dubtes i comenci la seva investigació personal.4. Si ens fixem amb detall. doncs. • Sòcrates es va mantenir allunyat de la vida política. Gòrgies pensa exactament el contrari de Protàgores: si per aquest tot és veritat perquè en cada home hi ha una percepció de la veritat individual. existeix documentació. sinó la de ignorant. Aquest coneixement d’un mateix farà de les persones éssers solidaris. amb diferència. per aquesta raó. que va néixer cap al 470 a. és a dir.

Ciència i Virtut: • La filosofia de Sòcrates és tot un art del ben viure (compte. • No obstant. • No hem de pensar que això té alguna cosa a veure amb el cristianisme. definicions vàlides de forma universal. Avui diríem que era la veu de la consciència. escollint el plaer més gran. d’això. precisament. Sòcrates parla sovint d’un dimoni que li parla en els moments més decisius de la seva vida. La persona virtuosa es aquella capaç de calcular i gaudir dels plaers.5. en un mètode inductiu. el saber és virtut i la ignorància és maldat. 2. que Sòcrates vol una introspecció de la persona i les persones que l’envolten. i Sòcrates està molt lluny de considerar que el saber és revelat. • Sòcrates clama contra l’individualisme sofista. sobre tot. és a dir. la virtut i la justícia. • La ciència socràtica no es pot deslligar d’una concepció ètica de la vida. • Ara bé. I per aquesta raó.4. és a dir. per a alliberar l’ésser humà. • Ara bé. Reconeix que ell no és capaç de parir res quan l’acusen. • Al diàleg Gòrgies de Plató. efímer i incomplet. • Amb Sòcrates. La virtut no ha de negar la vida ja que és la vida mateixa. • Així doncs. • En el seu empeny d’arribar a principis vàlids per a tothom. • És una postura clarament contraria a l’hedonisme dels sofistes. és a dir. • En aquest sentit. Sòcrates diu que la filosofia sofista és com l’art culinari: només es preocupa de satisfer el paladar sense parar compte amb la salut. en íntima relació. • Recordem. i aquest és un aspecte negatiu de la filosofia socràtica. El mètode inductiu: • La investigació de Sòcrates es basa. Certament. que és el saber.6. L’universalisme socràtic no anul·la l’individu. la ironia no sol ser el millor camí. • El mètode inductiu el va utilitzar en la seva particular recerca moral de la virtut. La persona no virtuosa escull el plaer del moment. però sempre en sortim beneficiats. a Sòcrates li preocupa. no és necessari que l’ésser humà renunciï al plaer per a ser virtuós. 2. no s’ha de confondre amb viure bé). no és pas cap ciència. la seva filosofia és com la medecina: de vegades pot produir dolor. La religió de Sòcrates: • El fet de fer filosofia és una missió divina. doncs. La maièutica: • Queda clar. 2. sembla ser que correspon a Sòcrates el mèrit d’organitzar un treball d’investigació segons un mètode purament científic.4. Ens parla d’un ésser humà que té sentit en tant és un ésser social. El saber es troba en la recerca d’un mateix. quan Sòcrates fa al·lusions a les divinitats. 9 Filosofia. a nivell de relacions humanes franques. . és un argument del que també va parlar in filòsof del segle XX Sören Kierkegaard a la seva obra Concepte de la ironia. però. s’arriba a una conclusió universal. I aquest sentit col·lectiu. allunyat de l’individualisme. una ciència que no sigui capaç de portar les persones a una vida bona en el sentit ètic del terme. I aquest és el principi bàsic de l’ètica socràtica. Sòcrates s’esforça en crear conceptes. la seva idea de persona és amb un vincle de solidaritat i justícia amb la resta de persones. que Sòcrates no està disposat a dictar cap doctrina ni decàleg del bon comportament. per contra. a un diàleg de Plató es compara la seva tècnica a la feina d’una llevadora.4. La utilització de la ironia per desemmascarar el saber fictici i fals. a partir de cert número de casos particulars. que només és capaç de fer veure els altres la ignorància del saber de les ciències i filosofia actuals. La ironia és un bon recurs sempre i quan hom estigui segur de no ser mai ofensiu. • Per a Sòcrates. ja que en el pensament cristià. Les persones han d’anar compartint el seu procés de maduració. Però la seva idea dels déus és que no són més que expressions d’un únic principi diví. i cadascú ha de fer el que és costum a la seva ciutat.• 2. la revelació és una part fonamental.7. no s’està referint als mateixos déus que els seus compatriotes.4. la introspecció és la cerca del saber i de la virtut. sobretot. és un altre tret d’enfrontament ideològic amb els sofistes.4. Tan sols ens vol comunicar la curiositat intel·ligent per a que sigui la pròpia persona qui faci néixer el bon pensament en el seu si. Reconeix que les qüestions de culte són molt personals. sinó que el referma en el seu vessant social. • Aquest sentit del transcendent és una constant a la filosofia de Sòcrates.

8. tal i com es feia amb alguns grans homes.4. entre les quals és compta el respecte a les lleis de la ciutat. • L’acusació era molt subjectiva i d’escassa consistència. • Aleshores. • El que va respondre Sòcrates es que es creia mereixedor de ser mantingut a expenses de la ciutat donada la importància de la seva tasca. • Entre la pena i l’execució van passar 30 dies. sota cap concepte.2. els amic d’en Sòcrates van organitzar la fuga d’aquest. no es podia desdir d’aquesta manera. es va sol·licitar la pena de mort. es va defensar dient com era d’important la seva tasca educativa. i no hagués arribat a res si no fóra perquè Sòcrates es va entossudir i no donar el seu braç a tòrcer. Tres ciutadans el van acusar d’impietat i de corrompre a la joventut ensenyant creences contràries a la religió de l’Estat. durant els quals. La mort de Sòcrates: • Sòcrates va arribar a ser força influent a Atenes. i que no estava disposat. • En una primera votació se’l va trobar culpable per una petita majoria. a deixar-la de fer. Filosofia. amb una majoria més folgada. • Ben al contrari. La pena seria el desterrament o proposar una altra pena adient al veredicte. i ara. Però es va negar: tota la seva vida l’havia dedicada a l’ensenyament de la virtut. 10 . Amés. Sobre tot tenint en compte que era una tasca divina. no tem a la mort. afegeix.

o Quan finalment va arribar a Atenes. Plató suposa el primer gran sistema filosòfic en el qual es plantegen totes les qüestions que. potser també va provocar un desencís cap al món de l’escriptura. entre els que hi tenia amics i familiars. Introducció al filòsof: o Es considera Plató com la maduresa de la filosofia grega. Plató afirma que un text ha de ser. Protàgores 3r Període: escrits de maduresa: o Fedó. o Després de la mort d’en Sòcrates. En un dels seus viatges va establir contacte amb una comunitat pitagòrica. les raons que impulsaren a Sòcrates 11 Filosofia. Aquesta és la raó per la que Plató escriu quasi tot en forma de diàleg. Plató anava a educar-los en la filosofia per a ser un bon governant. però Atenes estava en guerra i també pot ser degut a una situació fortuïta. Sofista. o Als 20 anys va conèixer Sòcrates i va romandre deixeble seu fins a la seva mort. fent constantment maquinacions per a implicar les persones més influents. o Plató tanmateix s’esforçarà en conèixer quina és la veritable naturalesa de les coses.C. o A més.3. I conèixer la cronologia és fonamental per a conèixer bé el pensament. També afirma que moltes coses ensenyades a l’Acadèmia eren de tipus oral. I també sembla ser que després va cremar totes aquestes obres en un atac de puresa intel·lectual. només. o Va morir l’any 347 a. Vida i obres: o Va néixer a Atenes el 428 a. sempre acabava tenint problemes amb ells. Sembla ser que va rebre una educació basada en les idees d’Heràclit. trenta-quatre diàlegs i tretze cartes. Cal donar un nou missatge polític i social que sigui engrescador i coherent. Banquet. de família noble.2.C. o També hi ha un problema en la cronologia de les obres. o De jove va voler dedicar-se a la política professional. o Amb l’arribada de la democràcia. La investigació sobre l’autenticitat de les obres de Plató ja va començar a l’Edat Medieval. Però en poc temps. líriques i tràgiques. Però aviat es va adonar que els Tirans actuaven de forma mesquina. En resum. Però va ser durant la democràcia. sovint brutal i sempre arbitrària. Sembla ser que això l’aportava una situació més còmode. Els estudiosos s’han fixat en els continguts i en els estil d’escriptura per tal de crear una cronologia creïble. Així doncs. juntament amb els d’Aristòtil.3. la va fundar com una associació religiosa. En algun dels seus textos. va fundar la Acadèmia Per motius legals. o El seu pensament és una reacció al convencionalisme social del sofistes. amb un parell de tirans. La tradició parla d’una Apologia de Sòcrates. En un principi. als 81 anys. Platò va veure la oportunitat de dedicar-se a una política capaç i competent. quan Sòcrates rep la condemna a mort. No se sap si va ser un acte deliberat ateses les seves intencions declarades de reformar la política. va ser segrestat i venut com esclau. precisament. Recordem que Sòcrates deia el mateix. o En un dels seus viatges. La majoria d’estudiosos del filòsof consideren que els seus principis filosòfics. i fruit del que havia vist amb els pitagòrics. República I. Plató: 3. Característiques del platonisme: o El desencís de Plató per la mort d’en Sòcrates. amb el que pràcticament tots els escrits de Plató han estat sota sospita en algun moment de la història. Lleis 3. El va rescatar un amic seu. o Al final ha resultat una cronologia a on els primers diàlegs no contenen la teoria principal de Plató i són clarament socràtics: 1r Període: escrits de joventut o socràtics: o Apologia de Sòcrates 2n Període: escrits de transició: o Gòrgies. Polític. República II-X 4r Període: escrits de vellesa: o Parmènides. no escrites. El pensament sofista és desestructurador i oportunista. . El diàleg reprodueix amb més exactitud aquesta tradició oral del platonisme. Durant la seva joventut sembla ser que va escriure bastant: composicions èpiques. hi ha un problema amb l’autenticitat de les mateixes. avui en dia. encara discutim. Un text no té valor per sí mateix. Plató creu que la filosofia és una investigació on hi ha una bona part d’anàlisi interior. a través d’un amic seu. el va convidar a participar en la vida política. Plató va viatjar bastant. 3. una ajuda a la memòria. o Va tenir més ensurts ja que es va relacionar. o Pel que fa a les obres de Plató. El règim dels Trenta Tirans. suposen una de les més grans influències en el pensament posterior.1.

sinó un constant interrogar-me i investigar les raons dels problemes per aclarir el significat de la vida humana. no passa això en absolut. Sòcrates. segons l’autor. Explica com Sòcrates es manté coherent fins al final en la seva investigació filosòfica. 12 . o També ens trobem diàlegs (com Protàgores) a on Plató polemitza amb les idees sofistes sobre la saviesa. el plantejament racional i lògic cedeix el terreny a allò que és imaginatiu i al·legòric. Els utilitza a tall de narracions metafòriques que li permeten descriure d’una manera més intuïtiva i didàctica aspectes essencials de la seva filosofia. ja que responen a la necessitat de l’autor de buscar vies alternatives d’expressió. o Per al filòsof atenès. L’ànima es descriu com un carro tirat per dos cavalls de naturalesa contrària. També és recurrent el tema de la ignorància ignorada. Una lectura atenta dels mites platònics és una bona manera d’acostar-se a la filosofia d’aquest pensador.4. podríem utilitzar la de fidelitat a l’ensenyament i la persona de Sòcrates. que va més enllà del mestre i intenta explicar tota la realitat. s’han de buscar altres formes d’expressió. 3. els diàlegs platònics es proposen il·lustrar el significat d’alguna actitud fonamental en Sòcrates. Aquesta no deixa de ser una certa il·luminació. la pitjor de totes segons Sòcrates i que tants exemples troba entre els polítics i els sofistes de la seva època. no obstant. a les quals. el bé. o A la primera etapa. L’Apologia és un exemple clar. una manera de veure nítida però difícilment expressable. o Més tard els diàlegs aniran sobre temes en els que Sòcrates també havia dit la seva: la virtut.5. els mites acompleixen una finalitat didàctica inqüestionable. III) Els déus disposen en els homes una certa quantitat de cada metall i. Per això. o bé aclarir algun concepte important de l’ensenyament d’aquest. Això no vol dir que Plató es limita a aprofundir en l’ensenyament rebut. Certament. Això passa. la bellesa. Un altre diàleg (Critó) ens mostra a un Sòcrates davant el dilema de fugir de la presó o mantenir-se fidel als seus principis. Mite a no escriure. o El fet que hàgim caracteritzat el naixement de la filosofia com el pas del mite al logos pot sorprendre si constatem el recurs freqüent de Plató als mites. s’accedeix per intuïció.3. Pretenen ser aquella imatge clara que ens revela una veritat en la mesura en què som capaços d’introduir-nos-hi i de submergir-nos en la seva fantasia. o Pel seu caràcter imaginatiu i expressiu. Plató reconeix la ignorància com feia sempre Sòcrates abans de començar una investigació. Mites i Metàfores platònics: o Plató recorre sovint als mites en les seves explicacions. amb les idees platòniques. aquests estan destinats a pertànyer a una classe social o bé a una altra. el mite i l’al·legoria constitueixen mecanismes útils d’acostament. són les que impulsen a Plató a escriure en forma de diàleg: la filosofia no és un seguit de doctrines. En Plató. Quan el que s’intenta explicar va més enllà del que admet el llenguatge logicodiscursiu. I en altres diàlegs d’aquesta època. 3.6. el coneixement i la virtut. els sofistes i Plató: o Si es pogués qualificar amb una frase l’activitat filosòfica de Plató. per exemple. en l’explicació mítica. sinó que vol reivindicar i explicar la figura del mestre fins a un punt. de manera que pot semblar un allunyament de l’autèntica filosofia. Filosofia. d’acord amb això. els mites tenen la peculiaritat de convertir-se en veritable filosofia. Mite dels metalls La República (L. Significa una justificació de la divisió i organització social. però també contra la retòrica buida. Alguns del mites més importants i llur significat: Obra en què apareix Tema Mite del Carro alat Fedre Explica la naturalesa divina i immutable de l’ànima i justifica la reminiscència.

Així ens trobem amb diàlegs que ens parlen de les idees de bellesa.VII) Al·legoria sobre la condició humana i la necessitat de deslligar-nos de les cadenes que ens lliguen al sensible per tal d’elevar-nos cap al món de les idees. Així doncs. Platò escrivia en forma de diàleg fugint. Però cal detallar-ho més. Recordar una cosa ens permet. La importància de la qual es manifesta en veure com la resta del pensament de Platò es fonamenta en ella: l’antropologia. Per exemple quan comparem la grandària de dos objectes.7. Només així es pot tenir un coneixement absolut i immutables. Mite del Demiürg Timeu Explicació de com es va originar el món sensible a partir del caos inicial. o Això no obstant deixa oberts altres interrogants: si conèixer és reconèixer. Filosofia. estem utilitzant la idea d’igual perfecta que hi ha a la nostra ànima. en l’anàlisi de certes idees que van apareixent en els diàlegs. per mitjà d’un artífex diví inspirat en la bellesa de les idees. doncs. 13 . l’ètica. o A tot això s’haurà d’enfrontar Plató en els següents diàlegs. la política o la teoria dels coneixement. la teoria de les idees apareix. Però aquests records estan adormits. de virtut. o millor dit.8. Introducció a la teoria: • La teoria del coneixement de Platò implica l’existència de veritats absolutes i immutables. tota aquesta teoria descansa sobre el supòsit de la immortalitat de l’ànima i l’etern renéixer. si tot es un recordar? o Aquí Plató ens dóna una pista de la seva teoria del coneixement: la saviesa. La Teoria de les Idees: 3. Aleshores surt un interrogant: com encaixa el concepte d’ensenyar en les ciències o en la virtut. La filosofia consisteix a anar més enllà del món sensible. de valor. La igualtat perfecta no existeix al món sensible.1. el nostre coneixement serà canviant. 3. • Aquesta idea va agafant forma en Platò donant cos a la teoria de les idees. Tal és l’afirmació de Plató. o Aquesta primera formulació de la Teoria de les Idees és una aproximació que la completarem tot seguit. L’aprenentatge i els objectes d’aprenentatge: les idees: o Aprendre és recordar. Plató les anomena ens o substàncies i es diferencien clarament de les coses sensibles. Ens serveixen per emetre criteris de judicis del món sensible. enllaçant records. ¿com ens expliquem el coneixement sensible? ¿i quin sentit té aquest aprendre? A més. en la seva màxima expressió és ciència i en la seva mínima expressió és opinió vertadera (es distingeix de la ciència perquè li manca una garantia de veritat). Si estudiem la realitat canviant de la natura. I mica en mica.2. directament. són les idees les causes de la realitat sensible. Com a tal. Partim de la idea que l’ànima és immortal: ha nascut moltes vegades i ho ha vist tot en tots els móns possibles.8. Les idees són causa de les coses naturals. precisament. La ciència. 3. de la rigidesa d’un text. 3. I podem recordar la virtut com podem recordar les ciències. recordar la resta. en la seva etapa de joventut. més aviat. de la mateixa manera que ho està la consciència d’haver nascut moltes vegades. El món ideal: • Recordem que en Platò no ens trobarem mai amb un text que expliqui detalladament una tesi o una doctrina. Les idees són criteris de judicis. anirà anant a parar a temes que el seu mestre hagués rebutjat per no concernir. Si és la intel·ligència la que explica i ordena la realitat. o En la investigació socràtica rau l’arrel del record. l’estudi de la mateixa farà ressorgir el record.Mite de la Caverna La República (L. l’ésser humà: Està naixent la primera formulació de la Teoria de les Idees i podem ja citar algunes característiques d’aquesta formulació: Les idees són l’objecte específic del coneixement racional.8.

eterna i immutable. Aristòtil s’ho preguntarà i. no canviants. també hi ha dos tipus de coneixement. però d’acord a la realitat exposada. Ara bé. la idea d’arbre. precisament. per Platò. L’ésser de Parmènides. un veritable coneixement.9. aquesta jerarquia està canviada segons el diàleg que llegim. de bé. • Platò distingeix varis tipus d’idees: Idees de tipus matemàtic: la idea d’unitat o d’igualtat són un exemple.8. doncs. Coneixement Intel·lectual: té com a objecte el món intel·ligible. de bellesa. Existeix una jerarquia entre les idees. encara que tampoc són purs conceptes mentals. així. és a dir. a partir de Platò ja existeix una formalització del que ara en diríem valors. de bondat. la idea de bé és la idea més important. Platò vol trobar un coneixement que es basi en veritats absolutes. una representació maldestre del món perfecte de les idees.9. de cara a la filosofia posterior. • El fet de crear un món d’idees. • Platò també creu que no totes les idees són iguals. dimoni encarregat de plasmar les idees al món real. Introducció a la teoria: • Platò va estudiar els filòsofs presocràtics. Idees de tipus valors: la idea de justícia. • Les idees no són materials. la geometria. Coneixement Sensible: té com a objecte la realitat sensible (les coses del món real). • El món real és. El responsable és el demiurg. implica també que. a la República. sobre tot. o opinió que fa referència al que Platò anomena ombres o reflexos.3. d’idees o conceptes perfectes i eterns. És en realitat un món modèlic. En conseqüència. Idees que representen coses naturals: la idea d’arbre. o la gran pèrdua moral i intel·lectual de la mort d’en Sòcrates. La Teoria del Coneixement: 3. únic i immòbil i. Per exemple. mentre que al diàleg Sofista. • La realitat. La Intel·ligència que da dividida en: Pensament. el món de les Idees no canviants. I és aquest l’objecte de coneixement per a Platò: les idees. la pèrdua moral dels sofistes. Un coneixement perfecte podrà ser aplicat a la política i evitar. La matèria es resisteix i aquesta és la raó de les imperfeccions. estable i immòbil.1.3. és a dir. de persona. • Aquest tema vol dir. és a dir. No és un coneixement en sentit estricte i Platò l’anomena opinió. • Platò afirma rotundament que existeixen aquests coneixement immutables. també. o opinió no fonamentada amb un raonament. La creença fa referència sempre a les coses del món sensible (món real). li va impressionar la idea de que la realitat és canviant. Per exemple. el coneixement que ens arriba de la realitat a través de les sensacions (impressions sensibles). Imaginació. Platò l’anomena intel·ligència. Cadascuna d’aquestes idees és una realitat única. • Els antecedents a la teoria de les idees de Platò els trobem a: Les definicions de Sòcrates en la mesura en que aquestes intentaven donar una idea perfecte d’allò definit. La matemàtica pitagòrica quan afirma que la realitat no rau a la matèria. les idees de Igualtat i diferència són les més importants. doncs. no és un coneixement fix. però també la idea de bellesa. la pregunta sobre el tipus de realitat que correspon als conceptes que representen els objectes del món real. D’Heràclit. No és. o coneixement propi de les ciències del món real (les matemàtiques. Anaxàgores i la seva concepció de la ment ordenadora de l’univers. però també la música o l’astronomia) • Filosofia. la idea de persona. a la filosofia medieval. Aquesta idea també carrega contra el pensament sofista. sinó a la proporció numèrica que hi ha sempre al darrera. A la seva vegada Platò divideix la opinió en: Creença. es troba en un món paral·lel. un món ideal. els dos móns -l’ideal i el real-. 3. de la no existència d’un saber universal. sinó ben al contrari: el saber depèn de qui l’exposa i per a qui l’exposa. Què i com són les idees de Platò?: • Idea és per a Plató un model arquetípic d’una classe d’objectes. abstracte com les idees perfectes de Platò. 14 . Recordem que aquests ens parlaven.

s’acostuma a anomenar part irascible de l’ànima i està localitzada en el pit. El coneixement com el camí cap al Bé: • Simbologia: o La Caverna el món real o L’Exterior el món de les Idees o El Sol Idea de Bé o Homes encadenats els éssers humans o Les Ombres el reflex del món de les Idees (és a dir. per un decidit dualisme. 3. o La Sortida a la Llum Un camí d’aprenentatge reservat a uns pocs que. Per a Platò. la sexualitat. simbolitzada pel carro alat.10. si per contra els cavalls se li revolten i no sap com enlairar-los. es troba estranya i fora del seu element. Si l’auriga controla la parella de cavalls. Coneixement dialèctic. I això és una constant en la filosofia grega. ja que només aquestes li permetran d’enlairar-se novament. com una entitat dinàmica que integra tres parts: la racional o intel·lectiva.3. Aquesta ànima caiguda. una manca de domini de la parella de cavalls fa perdre l’equilibri i l’ànima.10. els desitjos més baixos. seran els governants. li serà possible. El mateix Plató ens ho diu quan afirma que la imaginació està al mateix nivell que la sensibilitat o que les mentides. com es fa renéixer les ales? L’amor hi tindrà un paper fonamental. Allà pren un cos terrestre. El coneixement com a record: • Si recordem el mite que us he explicat abans. l’instin de conservació. les passions nobles com el coratge o valor. • De vegades. Un altre mite. aquest és el seu lloc i casa seva. empresonada en un cos terrestre i sense ales. ho tindrà tan difícil per contemplar les idees com inepte sigui en la conducció. s’acostuma a anomenar part racional i està localitzada al cap. recordem com l’ànima contempla el món perfecte de les Idees. i això és el que s’anomena la reminiscència. amb la seva teoria del coneixement. Però. 15 . però cau del carro i s’encarna en un cos del món real.3.2. • Cal. El Mite del Carro Alat: • El mite del carro alat apareix al diàleg de maduresa Fedre.10. viu i es mou en el món de les idees. enlairar-se ben amunt i gaudir de la contemplació de les idees. Introducció: • El mite de la caverna enllaçava la concepció platònica de la realitat. l’esperança. l’ànima anirà recordant. Compara l’ànima humana a un carro alat. Aquesta situació és traumàtica per a l’ànima. cau al món de les coses.2.3. Aquesta es caracteritza. o coneixement obtingut després d’haver observat el món de les Idees. Les sensacions ens reforcen els records. Sobre tot després d’haver observat la idea del Bé. • L’existència d’aquest tipus de coneixement té una conseqüència immediata: Plató prefereix la memòria a la imaginació. aquest és l’únic coneixement que mereix aquest nom.9. doncs. Ara bé. Antropologia platònica: 3.1. Si respecte de la realitat parlàvem d’idees i coses. El cavall negre simbolitza les tendències negatives de l’ésser humà. que amb el contacte i a través del coneixement de les coses. en tornar. les co ses del món real). L’auriga condueix un carro tirat per una parella de cavalls un dels quals és blanc. 3. Doncs bé.10. bell i bo. ens enllaça la teoria del coneixement amb la seva antropologia o visió de l’ésser humà. • L’ànima. lleig i dolent. la ira. i juntament amb el fet de que es troba limitada per les mateixes limitacions del cos. • Aquest oblit no és total. s’acostuma a anomenar part concupiscible i està localitzada al ventre. o teoria de les idees. el del carro alat. El seu anhel més gran és retornar al seu món original. perdent també les ales. El blanc simbolitza les tendències positives de l’ésser humà. pel que fa a l’ésser humà parlarem d’ànima i cos. El conductor o auriga simbolitza la capacitat intel·lectual de l’ésser humà o el pensament. Plató ens planteja.9. precisament. fer renéixer les ales. 3. l’ètica platò- Filosofia. l’altre negre. es provoca l’oblit del món de les Idees perfectes. L’ànima tripartida i les seves característiques: • El mite del carro alat ens mostra l’ànima com una força. també. 3. la irascible o de les tendències positives i la concupiscible o de les tendències negatives.

només temporalment. Aquesta harmonia o equilibri entre les parts de l’ànima és el que Plató anomena justícia. és intel·ligible i perfecta. aleshores hi ha harmonia a l’ànima. al que és immutable i idèntic a ell mateix és l’ànima” (Fedó. com un pilot i la nau que governa. Dit d’una altra manera. El mite de la recerca de la meitat. com ja hem vist. Erixímac L’amor és present en tota la natura i té un poder generador. 3. la fortalesa i la temperança. • Ànima i cos són dues entitats totalment distingibles i desiguals. Plató parla de tres virtuts que es corresponen a les tres parts de l’ànima: la saviesa. És un impuls cap a la plena realització humana. però si es perfecciona. i que l’altre mani i faci d’amo” (Fedó. l’amor o anhel de bellesa és el que pot restituir les ales a la nostra ànima perquè torni al seu estat originari. “Quan l’ànima i el cos estan plegats. ha estat expulsada. • Ara bé. un desig del que no es té i és anhelat com el més sublim i bell. Els sis convidats-protagonistes exposen successivament la seva visió de l’amor o eros. en la qual l’ànima és altament valorada i el cos. Les abstractes i immaterials idees són abastables perquè l’ànima forma part d’aquest món perfecte del qual. Comença pels cossos. Ambdues conviuen com un cavaller i el seu cavall. Agató L’amor és un desig de rebre. Aristòfanes L’amor és el desig de trobar el que ens manca. a la immortalitat. la natura disposa que l’un serveixi com un esclau i sigui manat. és immortal. L’amor és. La recerca de què és l’amor: • El l’antropologia platònica destaca el tema de l’amor o eros. Pausànies L’amor és una força que transforma la pròpia personalitat.5. el cos pertany al món de les coses sensibles i temporals. al que té forma única i no es pot descompondre. a l’intel·ligible. és allò que defineix l’ésser humà i que li permet de realitzar el més elevat. Filosofia.10. és precisament aquest dualisme i el noble origen de l’ànima el que fa possible el coneixement de les idees. Dualisme ànima i cos: • Podem establir la concepció platònica de l’ésser humà afirmant que és fonamentalment la seva ànima.4. sensible i imperfecte. Veiem una petita mostra del que es diu al diàleg: Convidat Concepte de l’amor Fedre L’amor és una força inspiradora de grans gestes. d’altra banda. segons Plató. El Banquet és un diàleg bàsicament dedicat a fer un elogi de l’amor. El cos és físic i mortal. aquesta està unida accidentalment i incòmodament al cos. Aquesta és una visió dualista. mentre que l’ànima és originaria del món de les idees eternes: “allò que més s’assembla al diví. 80b). acaba amb les idees. infravalorat. expressa les idees de l’autor. Ara bé. 79e). Pensament Racional (auriga) Saviesa Passions Nobles Ànima (carro alat) Irascible (Cavall blanc) Fortalesa Instints Concupiscible Temperança (Cavall negre) • SI cada part fa amb excel·lència o virtut allò que li és adequat. 3. matèria caduca i menyspreable. I és que. propi de les persones que es creuen dignes de ser estimades. 16 Virtuts .10.nica es basa en aquesta divisió tripartida de l’ànima. Sòcrates És l’últim en parlar i com en tots els diàlegs. L’ànima. Com un fragment que aspira a la totalitat. tal i com ja hem vist.

El seu pare.4. Escrits Exotèrics: • Als diàlegs que va escriure per a un públic més extens. però hi havia un estricte ordre de classes establert. Aristòtil abandona Atenes. o Als apunts. igual que l’Acadèmia platònica.C. Però dels pocs diàlegs que queden. Durant un any va fer de legislador de la ciutat. són apunts de les classes que Aristòtil donava. encara incomplet: sabem poc de la seva personalitat. Nicòmac. fill de Filip.C. Aristòtil donava algunes classes tot passejant pel jardí de l’escola. • L’apartament dels temes platònics no triga gaire. Tot i així hi ha una primera etapa força platònica en al pensament aristotèlic. o L’any 342 a. i després va tornar a Atenes i allà va fundar el Liceu. 4. o L’any 323 a. Introducció al filòsof: o Aristòtil va néixer a Estagira de Tràcia l’any 384 o 383 a. Va escriure d’altres que. el concepte d’idees – números. ja que el mateix Aristòtil parlarà d’Alexandre com un jove poc donat a escoltar amb atenció. Aristòtil va recórrer. sobre tot. concretament. S’han anomenat genèricament escrits esotèrics per contenir idees i doctrines difícils d’entendre. Sembla com si Aristòtil no hagués evolucionat mai ni mai hagués dubtat.2. Podria ser que Aristòtil hagués influït en les idees imperials d’Alexandre quan el parlava de la grandesa i superioritat del món hel·lènic sobre la resta de pobles. Aquest Alexandre és el que anys després serà Alexandre Magne. o Va morir als 62 anys. Sens dubte. es comença a viure un moviment independentista. Aristòtil esdevé preceptor d’Alexandre. la seva ciutat natal. era metge a la cort dels reis de Macedònia. en va copiar algun títol: Banquet. d’impietat i sospitós de col·laboracionista amb els macedonis. Va romandre fins la mort del mestre.2. Aristòtil va mantenir sempre un record respectuós cap al seu mestre malgrat tenir una clara independència de pensament. Aristòtil va tornar a Estagira. en morir Plató. o L’any 336 a.C. o peripatós va acabar sent un tret característic per a reconèixer qualsevol tret aristotèlic. ciència en general i filosofia. ja rei de Macedònia. Polític. Sofista. sinó que fins i tot. Aristòtil viatja i funda un parell d’escoles amb un clar aire empíric. mor Alexandre el Gran i a la ciutat d’Atenes. amb diferent títol. nom que rep l’escola per la proximitat d’un temple d’Apol·lo Lici. Les obres aristotèliques: o La major part dels escrits que ens han arribat fins els nostres dies. El passeig. o Aristòtil va escriure altres texts destinats a un públic més extens.1. Però cal comprendre que això és degut. i literàriament molt rics. De l’ànima (Fedó). en forma de diàlegs. després que Atenes tornés a ser derrotada per les forces macedònies. 4. o Al llarg d’aquesta etapa. tota la vida lligat a la cort macedònia. 17 Filosofia. . parlaven del mateix: De la Retòrica (Gorgies). Aristòtil no es va mostrar d’acord amb aquest gir i va marxar. avui en dia. o El Liceu va ser creat molt semblant a una universitat moderna. o Aristòtil fuig d’Atenes a l’illa d’Erubea a una casa que tenia. el gran conqueridor. sota el domini macedoni. el pensament d’Aristòtil es presenta de forma sistemàtica i endreçada. o L’any 347 a. rei de Macedònia. seguint la tradició del seu mestre. Diuen que en fugir va exclamar “perquè així els atenesos no pequessin per segona vegada contra la filosofia” en clara al·lusió al cas de Sòcrates. l’amistat que l’unia a Alexandre. va influir a l’hora de disposar de recursos d’investigació. no només a temes tractats en els diàlegs platònics. o El Liceu practicava la comunitat de vida. Aristòtil: 4.C. i per això es van dir escrits exotèrics. víctima d’una malaltia d’estómac. • En aquestes obres Aristòtil es mostra d’acord amb bastants aspectes del platonisme. L’escollit per a continuar la tasca de Plató va ser Espeusip. encara que això no és del tot clar. a que eren apunts de treball. Als 17 anys va ser enviat a estudiar a Atenes a l’Acadèmia de Plató. En aquest moment ja apareix una fractura del pensament platònic quan Aristòtil critica les idees – números. Durant aquest període produeix obres interessants sobre biologia. es pot deduir que Aristòtil va tenir el seu procés de dubtes i maduració com qualsevol altre pensador. En un principi Aristòtil era molt platònic. D’aquests només han quedat uns pocs fragments..1. i esdevé en una obra Sobre la filosofia en la que Aristòtil critica la Teoria de les Idees de Plató i. Això fa que l’estudi d’Aristòtil sigui. Tenia una biblioteca i un equip de professors que impartien classes amb regularitat i es dedicaven a la investigació.C. i aquest va reforçar molt els trets pitagòrics de l’Acadèmia platònica. fruit de la seva formació científica com a fill de metge. S’acusa a Aristòtil. però després s’allunyà del pensament del mestre.

La separació entre Plató i Aristòtil no es podia simbolitzar de millor manera. esdevé la ciència més elevada perquè estudia l’objecte més alt: la divinitat. Ciències Naturals i Psicologia Escrits sobre Ètica i Política Escrits d’Estètica. col·lecció de 158 constitucions d’Estats Retòrica. La Filosofia és. autònoma com la resta. teoria del sil·logisme Analítics Posteriors. significacions i modes de l’ésser Física. la ciència no és la recerca de la Felicitat. • En una segona explicació. En resum. Això ja ens fa pensar que el pensament d’Aristòtil. de forma definitiva. I com a tal. Aquestes obres s’han classificat d’acord al següent quadre: Classificació dels escrits Esotèrics Categories. al segle I a. el primer motor immòbil. és una de les seves parts. Aristòtil afirma que la filosofia té com a objecte d’estudi. sobre les causes. idees de sociologia. que és la mateixa felicitat. estudi de la natura Sobre el cel. sinó que Plató mateix va viure d’aquesta manera. malgrat la importància del seu objecte d’estudi. Virtut i Ciència estan íntimament unides. molt més planera.C. del raonament sobre el que és probable Metafísica. l’ésser humà. o La filosofia ja no és només teologia. • En una primera explicació. és evident que la filosofia no té el caràcter enciclopèdic que Aristòtil li pretén. és en la que Aristòtil no es mostra d’acord. la filosofia és teologia. la divisió i la demostració Tòpics. és l’estudi del ser en tant que és. la filosofia té com a objecte d’estudi. és la constitució d’un saber enciclopèdic de totes les ciències sense deixar de banda cap aspecte de la realitat. però qualsevol Filosofia. El més important de la filosofia és la recerca del principi del ser. sobre l’art de la refutació i de la confirmació Poètica. per exemple. Per una banda. però l’utilitza per a parlar de la realitat del món sensible i el seu origen diví. Història i Literatura 4. no una realitat particular (encara que sigui la realitat més alta possible). o La pretensió d’Aristòtil. Però per una altra banda. sobre el fi de l’ésser humà: la felicitat i la virtut Gran moral. I aquesta és la definició amb la que es queda Aristòtil. la filosofia passa a ser una ciència més. és la ciència de la vida moral. Aristòtil s’adona que la primera definició no fa justícia a la filosofia. o Aristòtil canvia el concepte de filosofia. caldrà redefinir els fonaments i els temes que li són propis: en una frase quin és l’objecte de la filosofia. a través de la ciència del ser. i com a tal. és una ciència limitada que té com a objecte d’estudi un únic ésser. i no la ciència que resum i aglutina a tota la resta de ciències. Escrits Esotèrics: • Les obres esotèriques d’Aristòtil van ser publicades a Roma per primera vegada per Andrònic de Rodes. sobre els predicats de les coses Primers Analítics. sobre l’origen de la tragèdia Escrits sobre lògica o Organon Escrits Metafísics Escrits de Filosofia Natural.2. sinó una ciència objectiva formada per nombroses ciències particulars. va anar evolucionant. sobre la definició. l’ètica. és a dir. Només la filosofia és l’estudi de l’ésser tal i com és o millor dit. l’ésser transcendent. Felicitat. Fins i tot. com el de qualsevol persona. Així doncs. Del platonisme a l’aristotelisme: o Per Aristòtil. Amb aquest principi. és autònoma respecte a la filosofia. el platonisme es pot resumir en l’estreta relació entre virtut i felicitat. La filosofia.• 4. o Aristòtil dóna resposta a aquesta qüestió en dos temps i de dues maneres diferents. Però no només a nivell de definició. 18 .2.3. però no la única ni la més important. investigacions meteorològiques Història dels animals. política i jurídiques Les Constitucions. resum de les dues anteriors Política. en conseqüència. Per a Aristòtil. zoologia sistemàtica De l’ànima. la filosofia continuarà sent la capdavantera de les ciències. una ciència més. teories psicològiques Ètica a Eudem Ètica a Nicòmac. Ara bé. segons Plató. Amb això. A partir d’aquest moment Aristòtil inicia el seu propi camí. sinó l’aspecte fonamental de tota la realitat. o En definitiva: l’estudi de l’ésser (de l’existència) es divideix en totes les ciències que estudien les particularitats del mateix. el filòsof recull el mite de la caverna del seu mestre. estudi de l’Univers Meteorològics. Ara bé. o En aquesta segona identitat: virtut i ciència. arriba al bé.

Plató no va donar una explicació bona de la naturalesa i el canvi. un infant esdevé adult. Tot el que existeix és substància.4. podríem dir que l’ésser de la síl·laba “pa” no és la descomposició en les seves lletres “p” i “a”. L’hilemorfisme: • Qualsevol substància és un compost de matèria i forma.4. Per Parmènides. Parmènides posava en dubte que la informació que ens arriba dels sentits pugui ser vertadera.2. El problema del canvi: • L’interès per la natura ha estat un constant en tots els corrents filosòfics des de l’inici de la filosofia. el moviment és la llei de l’Univers. la pluja al sol. Aviat. el conjunt de qualitats específiques d’una cosa que fan que sigui el que és. De tot individu concret.3. El seu actuar és una constant anàlisi de les possibles solucions per anar avançant cap a una definició. allò que diem quan definim una cosa.4. • Aristòtil marcarà realment la diferència tocant de peus a terra. sense que importi si el ser és Déu o és la realitat més petita de la realitat. o la pissarra. se’n pot distingir la matèria de la qual està formada. en les que dóna raons del canvi a través d’una explicació de la realitat. Les estacions se succeeixen. La Metafísica: • La Filosofia Primera per a Aristòtil és el que després s’anomenarà Metafísica. de que un accident no estigui associat a una substància. definir l’ésser aristotèlic. en aquest cas. o les coses que l’afecten o el caracteritzen. però que si falta. imperfecte i canviant del que parlava Heràclit. • Aristòtil ataca el problema de l’ésser de forma sistemàtica i endreçada. • Recordem també con la teoria platònica significa una síntesi d’ambdues postures. Per contra. Aquests dos components només són separables teòricament. • La substància és l’essència de les coses. No hi ha possibilitat. la forma. Però no és la summa dels seus components. tots i cada un dels éssers existents. i deia que en realitat res no canvia. la matèria. però mai va arribar a integrar-les en un discurs coherent. a més. perquè del no-ser no en pot sortir res. Així doncs. és immutable. Els nostres sentits ens enganyen i la informació que ens donen els nostres sentits és pura ilusió. veritables protagonistes del món natural. • L’ésser aristotèlic és allò que fa que una cosa sigui. Que estudiï. el moviment és impossible ja que el moviment implica el pas del no-ser al de ser o al revés. tal i com deia Parmènides. Per a Aristòtil. És la ciència de les ciències. • Per aquestes raons Aristòtil va escriure la seva obra Física i la seva obra Metafísica. és a dir. I això és impossible. allò que fa que sigui el que és. • Si l’ésser és allò que fa que una cosa sigui el que és i no una altra. incorruptible i etern.4. ser en tant que existeix. • Recordem com Heràclit i Parmènides. aquest interès es va traduir en una investigació sobre el moviment i el canvi. i alhora ens diu que hi ha un món abstracte i perfecte de les idees que. la nit dóna pas al dia. Per Heràclit tot està en perpetu moviment (recordem la frase atribuïda a aquest autor: “mai et banyes al mateix riu”. etc. en un 19 Filosofia. definir aquesta existència. • L’accident és tot allò que caracteritza les coses. i l’essència o forma. Reconeix el mèrit del seu mestre dient que Plató va juxtaposar les dues concepcions. 4.4. és a dir. i de l’altra. • Els filòsofs s’adonaren que tot està en continu canvi i perpètua transformació. l’objecte no perd la seva identitat. 4. Aristòtil el defineix com a substància. Plató ens presenta el món sensible. en definitiva el per què de l’existència. I no oblidem que Aristòtil es refereix a tots els éssers singulars. o millor dit. Caldrà doncs. s’havien ja enfrontat a aquest problema. • La realitat substancial d’Aristòtil constitueix una síntesi dels dos mons platònics. Podríem dir que són els vestits d’una persona. La Filosofia Primera o Metafísica: 4. . l’accident. per exemple de la taula a on esteu escrivint. • En els individus concrets. el component físic. per posar un exemple. Aristòtil donarà raó de la necessitat d’una ciència que estudiï el ser en tant que és. en les substàncies podem trobar les dues dimensions de les que ens parlava Plató: d’una banda. Per Heràclit. aquesta taula i no una altra.1. és a dir.

sempre és conseqüència de l’actualització d’una potència. tampoc no és res. morirà i desapareixerà.4. • Aleshores. • La combinació acte i potència fa possible l’explicació del fenomen físic del canvi. • Parmènides hagués dit que això era del tot impossible: una cosa que existeix. Però Aristòtil creu que Parmènides s’equivoca. Veiem per què. Si no. però té la potencialitat de ser una taula. Sense forma. apareixen i desapareixen. • La importància rau en que podem considerar Aristòtil. De tant evident que resulta hom es pregunta per què de la importància d’aquestes idees. podem dir amb tota certesa que no és un arbre. Dit d’una altra forma.4. la matèria i la forma constitueixen un compost inseparable. perquè és impossi- Filosofia. ens trobarem en una situació anàloga quan filòsofs del segle XX com Wittgenstein afirmaran coses similars: primer cal esbrinar si estem parlant del mateix. com deia Plató. 4. però sí ho és en potència. arribant a postures extremes tot dient que no es pot parlar de res: del que no sabem perquè no ho sabem. • Aquest important matis. que aquestes substàncies es transformen. la forma és el que decidirà que sigui taula o cadira o altre objecte. i l’error d’aquell rau en que no s’ha adonat que hi ha diferents maneres de ser i de no ser. sense matèria no hi ha substància (sense fusta no hi ha taula). Però també ha observat l’autor. i l’arbre respecte a la taula són una manera relativa de parlar del no ésser. ni mai arribarà a ser un gos. 20 . perquè té la capacitat d’adquirir la forma de totes aquestes coses. part de dos mons irreconciliables. la fusta no constitueix cap substància. com el primer autèntic filòsof –diguem-ne– seriós en què ens trobem. i no. estic utilitzant una manera absoluta del no ésser. de l’adquisició d’una nova forma per part de la matèria. procés d’abstracció.5. no estem parlant del mateix. La matèria és el suport o substrat de la forma (la fusta és el substrat de la taula). és a dir. del grec hylé (matèria) i morphé (forma). Podem fer una definició més acurada: • Potència (dynamis): Capacitat que té la matèria d’una substància d’assumir o rebre una forma diferent de la que té. què és el canvi? El pas de la potència a l’acte. Però la matèria per ella mateixa. El mateix passa amb l’arbre: no és una taula. • Certament Aristòtil posarà exemples entenedors: si ens fixem en una llavor. I el mateix passa amb totes les substàncies del món: no n’hi ha cap que no sigui immune al pas del temps. després un gos adult i després envellirà. • Tot ésser està en acte d’alguna cosa i en potència d’altres coses. • Fins ara ens havíem trobat en que uns deien una cosa i uns altres deien el contrari. sense essència. O l’arbre és arbre en acte. • Acte (energeia): És la realitat actual de tota substància i consisteix en la forma particular que hagi rebut la matèria. La fusta és en potència una taula. Després arriba Plató i encara ho embolica més amb els dos móns. Potència i acte: • Ara ja sabem quina és la idea d’Aristòtil sobre la composició de la realitat: tot el que existeix és substància. li permet a Aristòtil introduir un concepte cabdal en la seva metafísica. però pot arribar a ser-ho. Segles més tard. • Aristòtil pretén definir prèviament tots els conceptes abans de posar-se a definirlos. • Aquesta teoria que defensa la composició material i formal de tota substància s’anomena hilemorfisme. Ara bé. Les quatre causes: • L’explicació aristotèlica del canvi deixaria fred a més d’un en el sentit de no impressionar-se. La llavor no és un arbre en acte. en altres paraules. El gos en primer lloc va ser un cadell. o una cadira. o una porta. Un exemple és el cas del moviment i Heràclit i Parmènides. i del que sabem. la llavor respecte l’arbre. si dic que una llavor ni és.4. sinó que primer ens hem de posar d’acord en què és el canvi. no pot provenir de la no existència. • Aristòtil es plantejarà el problema com un autèntic filòsof i de manera simulada es planteja: no es tracta de saber si existeixen el canvi i el moviment o no existeixen a base d’especulacions.4. En la realitat. però tanmateix també podem dir que pot arribar a ser-ho. i aquest n’és un bon exemple.

I la causa final és la finalitat o el mòbil de l’artista a l’hora de fer la seva creació. El bé suprem és la felicitat. • Aquesta idea se’n diu finalista o teleològica i va imperar la llarg de l’Antiguitat i l’Edat Mitjana. com ja ens ha explicar l’autor. • Les seves qualitats essencials. causa formal. Per a Aristòtil. l’ètica té una dimensió teleològica. l’explicació del canvi es completa amb la teoria de les quatre causes.6. o Per descomptat que Aristòtil ens parla d’antropologia i ètica. la natura sencera té una finalitat determinada. Si la causa final. L’ésser humà és un compost d’ànima i cos. És a dir. La causa formal és el model o la idea preconcebuda que ha utilitzat l’artista. causa eficient. ens trobem altra vegada amb una postura dualista. això no vol dir que Aristòtil –no Filosofia. • L’objectiu perseguit o finalitat. Aristòtil considera que la més important és la causa final. que ens trobem amb la definició de quatre causes necessàries que impliquen l’existència d’una substància: causa material. i causa final. I aquesta finalitat és millorar i perfeccionar-se tot actualitzant les seves potències. Ara bé. Però Aristòtil opinaria que hem donat una resposta incompleta. Cal matisar prèviament que el concepte de causa que utilitza Aristòtil és diferent del que utilitzem nosaltres. ble utilitzar un llenguatge únic. la nostra ànima és una tabula rasa (una pissarra en blanc) que es va omplint gràcies als nostres sentits i les nostres capacitats intel·lectuals. De la mateixa manera que passava amb la metafísica i la física. orientada a unes finalitats. • Però tornant a Aristòtil. Aristòtil torna a encarar-se amb el seu mestre tot negant la possibilitat d’un Estat perfecte. la més important. Conclusió al filòsof: o Aristòtil escriurà i ensenyarà sobre molts més temes. Causa final.4. 21 . • Vegem-ho a través d’un exemple: • Les quatre causes atribuïdes a una escultura són: la causa material és el marbre del que està feta. 4. • Actualment. o Pel que fa a la seva teoria del coneixement. o També cal fer esment dels escrits de lògica. El plantejament és eminentment pràctic. tot allò que cal per a que una cosa sigui és la causa. Extrem que portarà a una mena de nihilisme filosòfic. l’ètica i la política són pràcticament necessàries en el plantejament filosòfic. la raó que mou la creació d’aquella substància o fenomen és la més important. Per a Aristòtil la lògica era una eina per a obtenir coneixement. Insuperables i insuperats en alguns aspectes encara avui en dia. és a dir. D’aquesta manera el concepte causa inclou: • El material del que està feta la substància. precís i inequívoc com el que utilitzen les ciències físiques i matemàtiques.5. Per a ell. Però aquest cop no es tracta d’un dualisme antagònic. El teleologisme: • De les quatre causes que hem vist. temes molt lligats en el pensament filosòfic. o Pel que fa a l’ètica aristotèlica. però és un intent honest d’oblidar les fantasies platòniques de la realitat. Aristòtil està afirmant implícitament i explícitament (De caelo).4. o Si l’antropologia i l’ètica van de la mà. • L’executor o impulsor. ja que cal donar la causa final: plou perquè els éssers vius necessiten de l’aigua per viure. Aristòtil tornarà a posar en evidència el seu antic mestre quan afirmarà que el coneixement ens arriba dels sentits. o Els seus tractats sobre Cosmologia plantejarà una teoria que. • És a dir. O el concepte de causa que entenem avui en dia. ja que tracta de l’ésser i no d’un dels múltiples aspectes de l’ésser. Causa eficient. L’autor ho afirma en considerar que és la que té més repercussions. La causa eficient és l’artista. tots ens posaríem d’acord en dir que es tracta d’un fenomen meteorològic en que el vapor d’aigua contingut als núvols es refreda i es condensa formant gotes que cauen a la terra. sinó harmònic i complementari. Pragmàtic com és. Causa formal. • De la mateixa manera que nosaltres actuem per objectius que ens plantegem i els perseguim. aquesta es basa en la recerca de la felicitat. és a dir. a hores d’ara resulta fins i tot extravagant. Causa material. La Filosofia Primera o Metafísica és. Aristòtil observa que l’ésser humà es realitza en societat. També observa que no totes les formes de governar-se afavoreixen la plena realització de l’ésser humà: no el porten cap a la felicitat. que la natura no fa res en va. i no existeixen les idees innates ni preconcebudes. a la pregunta de perquè plou.

com en ètica. sinó una immensa classe mitja.oblidem el seu vessant sistemàtic i ordenat– no hagi estudiat i classificat els diferents sistemes de governar-se. Filosofia. La comunitat més feliç serà aquella en que no s’estableixin diferències massa grans. 22 . Aristòtil defensarà la moderació. o En política. No hi hagi rics ni pobres.

1. Totes tres escoles cercaren una solució ètica per a l’ésser humà grec. i els escèptics. però que a l’hora de la veritat qui decidia eren els macedonis. aquest empeny d’Alexandre. Totes tres monarquies van acabar caient en mans dels romans quan aquests iniciaren les seves conquestes arreu del món conegut. Esperançats davant la mort de l’emperador. 23 . però aquest cop en una dimensió molt més petita: passa a l’individu. qui de mica en mica. El somni de l’emperador era fusionar la cultura grega amb la cultura persa. I la part egípcia l’any 31 a. La part grega va caure l’any 148 a. 5. La part grega. Però per a bé o per a malament. se succeïren una sèrie de lluites entre els partidaris dels dos fills d’Alexandre. per raons òbvies la seva independència política i social.5.2. Però totes elles van ser dominades pel general Antípater. i no va poder veure el seu somni fet realitat. Recordem com Aristòtil. Es torna més apàtic. parlem concretament dels epicuris. 5. com hem avançat abans. la cosa no es va anar calmant. Cosa que horroritzava als grecs de les polis. havia estat proper a la família real macedònia. acostumat a prendre les decisions que l’afectaven.C. 5. els estoics. i la part egípcia. Les filosofies hel·lenístiques voldran ser guies de salvació individual. amb certes prestacions. El ciutadà de la Polis. Uns i altres continuaven lluitant i. és a dir. o societats de classe mitja. cap a Egipte. Filosofia. La realitat fou ben diferent. Eren com una autonomia. la reflexió filosòfica se centrarà en la recerca de tècniques que tranquil·litzin la desorientació i el desànim que es pateix. havia perdut. Si a canvi s’havia tornat en una persona cosmopolita. Les monarquies hel·lenístiques: Mentre els partidaris d’un i d’altres es barallaven. Té un cert paral·lelisme en les filosofies orientals. part del somni d’Alexandre s’acompleix amb la difusió idiomàtica del grec i la barreja de religions perses i orientals. A aquests període el coneixerem com el de les monarquies hel·lenístiques. i cap al Sud. nascut a Estagira. quasi normes de conducte a segur que permeti a la persona sàvia arribar a la felicitat. anava assumint poder dins el sacsejat imperi macedoni. sobre tot. no obstant. Qualsevol intent de crear un sistema filosòfic estructurador i integrador ha perdut tot sentit ja que. El ciutadà grec es convertirà en un individu aïllat. I sota aquest panorama. els grecs no van perdre el temps. Les lluites van durar ben bé 40 anys fins que es va arribar a una situació més o menys estable. cap a Pèrsia i la India. va morir de malària l’any 323 a. en un moment de tibantor política entre els sotmesos –les polis gregues– i els invasors –els macedonis–. aquestes van perdre. Conseqüències de la desfeta de la Polis: A mesura que les Polis gregues van anar caient en mans d’uns (macedonis) o altres (romans). la part persa. La solució rau a l’interior de cadascun de nosaltres. ja que consideraven als perses poc menys que uns barbars. Gràcies a això. Com sol passar. Sense l’ajut ni la dependència de res ni ningú. Els orígens de les escoles hel·lenístiques: Quan parlem de les escoles hel·lenístiques.1. El centre de la reflexió torna a l’ésser humà.1. l’imperi macedoni va créixer cap a Orient. Finalment foren tres generals qui es repartiren l’imperi macedoni. perd iniciativa i perd autoestima. Les Escoles Hel·lenístiques: 5. La part persa el 133. però. ja que no en và. Durant el regnat d’Alexandre Magne.C. Introducció històrica: Anem a fer una mica d’anàlisi històrica del moment de transició que suposa el pas d’Aristòtil a la següent corrent filosòfica. ja no té sentit. fins passats uns quaranta anys. iniciaren revoltes.C. ja que el seu idioma es parlava pràcticament arreu del món conegut. va provocar una difusió de la cultura i. del idioma grec. Aristòtil va gaudir dels fons necessaris per a dedicar-se a la investigació i especulació filosòfiques. i el que ara diríem més passota (de fet és una conseqüència social de les dictadures).1. parlar o inventar grans sistemes filosòfics que parlin d’organitzacions polítiques governades per savis. A partir d’ara. per a què? La filosofia haurà de canviar el seu objecte d’estudi. Alexandre.2. Això no vol dir que hi hagués pau. la iniciativa política. perdut el seu model polític i social. Les filosofies hel·lenístiques busquen les solucions a nivell individual.

Defensaven el màxim autocontrol. L’escola hedonista: Fundada per Arístip de Cirene (435 – 356 a. que suposaven un intent honest de donar solucions ètiques a un ésser humà que.Les tres escoles tenen com a precursors. als divuit anys se’n va anar a Atenes per a no perdre la condició de ciutadà i també per poder escollir una escola a on estudiar. I sembla ser que va arribar a la conclusió que el plaer era el més natural. l’escola hedonista i l’escola cínica. Sembla ser que com a deixeble de Sòcrates va ser molt diferent a la resta (explicar el cas). però Epicur aviat manifesta un profund odi cap a tot el que considera que són supersticions i creences infundades.C).2. i la capacitat de suprimir totes les necessitats. i d’aquí ve el nom de cínics.i reien de l’orgull dels atenesos. les quals les veurem el proper dia. Gos en grec és kinos. L’escola cínica: Antístines (450 – 365 a. Aquesta escola té dos noms: escola cirenaica pel lloc a on es va fundar.1. La conseqüència és que menyspreaven les convencions socials. El Jardí. La seva escola creia que podem afirmar ben poques coses sense por a equivocar-nos.).) Va ser desterrat de la seva terra per falsificar moneda i es va establir a Atenes a on aviat esdevingué un gos.1. Es van dedicar sobretot a l’estudi del llenguatge i la lògica. Filosofia. Ja havia mort Alexandre i les revoltes i els aldarulls eren moneda correnta la polis. 5. Diògenes va radicalitzar la postura cínica predicant l’enduriment de cos i caràcter. Epicureisme: • L’epicureisme és una escola filosòfica hel·lenística que rep el seu nom del fundador del corrent: Epicur de Samos (341 – 270 a. Es deien gossos guardians de la filosofia de Sòcrates. però sempre sota control de la persona). que es va dir. També deixeble de Sòcrates. buscava el que és més natural per a l’ésser humà. i escola hedonista per la paraula hedoné que significa plaer en grec.C.C) va ser el fundador d’aquesta escola.2. descans i diàlegs i converses amb el mestre Epicur. Euclides no creia en la teoria de les idees de Plató. un dels més vells deixebles de Sòcrates. qui malgrat haver nascut a la ciutat de Samos. Quan aquest fou condemnat. I no hem d’oblidar que a l’ètica li preocupa la nostra felicitat. Allà hom podia tribar un espai de reflexió. • No se sap ben bé si és fruit d’experiències d’infantesa. 5. Fidel a Sòcfrates afirmava que som nosaltres qui hem de posseir els plaers i no aquests a nosaltres. unes escoles menors –en importància– que sorgiren de seguidors de Sòcrates que no estaven d’acord amb Plató (recordem que aquest fou deixeble de Sòcrates). recordem hedoné = plaer. no era una escola universitària com la d’Aristòtil. De tal manera serà l’aversió que sentirà Epicur. I no va ser fins 16 anys després (ja amb 34 anys) quan va poder tornar a Atenes. L’escola de Mègara: Fou iniciada per Euclides de Mègara (450 – 380 a. i en alguns trets de l’atomisme de Demòcrit. 5. quan va arribar a Atenes es va trobar amb una situació social i política bastant caòtica. 5. que la seva filosofia se centrarà en una lluita constant contra les pors i els neguits dels humans. que aquestes escoles suposen el vessant filosòfic del període hel·lenístic. • Tot i així. La seva va intentar fer un seguiment de les idees de Sòcrates un tant peculiar. 24 . 5.2. ell i altres com Plató es van allunyar temorosos de ser empresonats com el mestre. • Epicur no es va quedar a Atenes i va tornar a la seva ciutat natal. Però hem de tenir en compte. precisament El Jardí. es trobava totalment perdut.3.C) a Atenes.3. L’epicureisme té les seves arrels en l’escola hedonista (una de les escoles prèvies a l’hel·lenisme filosòfic que ja hem vist.3. • L’escola d’Epicur. Hi ha un altre vessant científic amb figures prou importants com Euclides o Arquímedes. Són l’escola de Mègara.2. quan vam presentar les tres escoles filosòfiques més importants del període hel·lenístic –epicureisme. Admiraven la fortalesa interior i volien un retorn a una vida més natural. degut a la situació social i política. Antístenes admirava l’autodomini i l’autosuficiència de Sòcrates. I es mantenia fidel a la idea de les limitacions per al coneixement de Sòcrates: el famós només sé que no sé res. sinó més aviat un centre del que ara en diríem de creixement personal. • En tornar es va establir en una casa amb un jardí adjunt i va fundar la seva escola. a la recerca de la felicitat. L’hel·lenisme filosòfic: Ja vam comentar l’últim dia. estoïcisme i escepticisme–. El cínic més emblemàtic va ser Diògenes de Sínope (413 – 327 a.C.

El destí És més que dubtós que existeixi el destí Les necessitats Les primeres són fàcils de satisfer. i en un segon moment. I per gaudir d’aquesta absència de dolor i pertorbacions cal arribar a una autèntica autarquia (autosuficiència). quin paper hi juguen els déus. Epicur proposa un camí basat en dos moments: en un primer moment caldrà alliberar-se de les torbacions que patim. no ens passarà el mateix amb l’escola estoica. i quan ella és Present. relació fonamental entre els epicureistes. aconsella evitar la política. la recerca del plaer com a fi fonamental de la vida ja que en el plaer rau la felicitat. I com que no hi ha destinació prèvia. la llibertat de l’ésser humà li permet d’escollir quin és el millor camí per a la felicitat més estable. La major part dels temors i les pors provenen de la ignorància i la manca de coneixements. nosaltres ja no hi som. Es tracta d’una defensa de la llibertat humana. que les diferències del món s’expliquen a partir del coneixement dels àtoms i els buits que hi ha entre ells. ben emprat. La felicitat s’aconsegueix conreant altres activitats com la amistat. La Canònica: Es diu així perquè ens parlarà dels cànons és a dir de les normes del coneixement. El destí no està definit. pot suposar un pas endavant en el camí cap a la felicitat. o la predestinació? I és per aquesta raó que afirma que creu que els déus no existeixen. La Física: La física d’Epicur parla. Si és així. sinó que el fem nosaltres pas a pas. Epicur ens recomana allunyar-nos de tot allò que pot pertorbar el nostre esperit i el nostre cos. dormir. Ja no cal recórrer a l’astrologia o la superstició. Quasi no importa quin. La canònica ens mostra el camí del veritable coneixement. Diu Epicur en un dels seus textos: “Vana és la paraula del filòsof que no guareix els sofriments de l’home”. per a fer el primer pas. Per a Epicur allò important és adquirir coneixement. 5. del funcionament de la natura i de l’ésser humà en tant ésser natural. • El mateix Epicur va fer una proposta de divisió del seu pensament. i encara que així sigui. com no. Qualsevol coneixement. 25 • . en la serenor d’esperit aconseguida gràcies a la filosofia dels quatre remeis. no s’ocupen dels assumptes humans La mort Mentre som vius. perquè la felicitat producte del plaer de la que ens parla Epicur.Partint d’aquest principi. errada a errada i encert a encert. • Per a alliberar-nos de les torbacions. és a dir. la física i l’ètica. mentre hi hagi adquisició de coneixements.3. Epicur recupera trets de la teoria atòmica de Demòcrit afirmant. a on aquesta última era com la culminació del camí i donava sentit a tot el seu pensament. Però compte!. L’Ètica: Recordem que com ja hem dit. l’ètica és la part més important del pensament d’Epicur. • I per tal de poder ser una filosofia guaridora. com aquell. no es preocupen dels afers humans. i els segons són Naturals i els mals fàcils d’evitar. la mort no existeix. etc). La felicitat més estable s’aconsegueix mitjançant l’ataràxia (absència de dolor i de pertorbacions). Epicur intenta retornar la responsabilitat del destí de l’ésser humà al propi ésser humà. consisteix en la satisfacció mesurada i equilibrada de les necessitats naturals (beure. I en concret.2. Estoïcisme: • Si acabem de veure una escola a on el seu fundador i cap és ben visible i conegut. Aquesta és fruit i obra de diversos auFilosofia. Però Epicur afegeix una bona part de la seva reflexió: precisament el coneixement del moviment dels àtoms ens permet de saber que es tracta d’un moviment aleatori i espontani. En virtut d’això. menjar. la seva filosofia serà summament pragmàtica. Va dividir la seva filosofia en tres parts fonamentals: la canònica. A través d’aquest senzill principi. Epicur proposa la seva formula anomenada tetrafarmakon (quatre remeis) que els podem resumir en la següent taula: Torbacions Els quatre remeis de l’epicureisme Els déus Si existeixen. Precisament el coneixement ens farà veure amb claredat la validesa de les quatre solucions o remeis. mostrant-nos els perills de les falses creences i les opinions no fonamentades. així com els plaers desmesurats i efímers. caminarem a la conquesta de la felicitat de la mà del mestre Epicur.

• • • tors. El savi és aquell qui comprèn les coses que han de succeir i les accepta.C. Es tractava dels cínics. Per als estoics. física i ètica. segons el que més admirava l’escola cínica: l’autocontrol. eren de totes les classes socials. vida i sentit. a diferència dels cínics. el seu deixeble Cleantes fou el cap de l’escola. Segon moment o període d’introducció a Roma: Tercer moment o període d’estoïcisme imperial. enfrontat al judici. els quals van presentar al jove Sòcrates. la llibertat rau en aquesta acceptació incondicional. I en conseqüència. I amb aquesta idea hem de veure la influència del pensament d’Heràclit quan ens parlava del logos universal que tot ho controla. és a dir els estoics. Els estoics. nascut a Xipre era en realitat d’origen fenici hel·lenitzat. L’ètica: Recordem que els estoics accepten el que els esdevé. I també. també té una raó de ser. Epictet o Marc Aureli. Zenó de Citión (Xipre 332–262 a. I el fet de que el cosmos és la divinitat. Haurem de distingir. que rebutjaven tot contacte amb la política. va ser un pòrtic dedicat a l’Àgora d’Atenes. Crisip posà en ordre les idees de l’estoïcisme. immersos en la crisi d’identitat. Parlem doncs.C. ens fa afirmar que el cosmos és perfecte. La paraula pòrtic en grec és stoà poikile. Posteriorment. Zenó. En virtut d’això. El lloc de reunió de Zenó amb els que començaren a ser els primers deixebles del nou pensament. d’una física panteista. i el jove Zenó va conèixer filòsofs que es deien els autèntics deixebles de Sòcrates. Es tracta d’una lògica proposicional (de proposcicions) que té les arrels a l’escola de Mègara i la seva preocupació pel que es pot dir sense caure en una paradoxa. és la filosofia estoica i. fins i tot de la classe més poderosa. I encara que sembli una paradoxa. En l’acceptació de l’ordre còsmic. Sembla ser que en un dels viatges comercials. tot el que ens passa a nosaltres.. Cap a l’any 300 a. i la doctrina del primer estoic (podríem dir-ne fundador) és diferent d’altres pensadors estoics posterior a la Roma imperial. I així es basa també la seva ètica: en acceptació i absència de desig. Física: Tal i com és l’Univers estoic. Si tot el que succeeix està regit per una intel·ligència divina (el logos). els megàrics i altres escoles menors. La intel·ligència divina que endreça el cosmos fa que tot estigui prèviament determinat. van recalar a Atenes. Lògica: El logos és el principi actiu que regeix el cosmos. i els seus oients.): Zenó és considerat el fundador de l’estoïcisme. microcosmos dins del macrocosmos. sobretot. Període de revifalla de l’estoïcisme de la mà de personatges com Sèneca. Un cop mort Zenó. Zenó adquirí gran reputació aviat. No hi ha res subjecte de l’atzar. Zenó va imaginar un Sòcrates mestre de l’autocontrol. aquesta última és intel·ligència racional (que raona). ja que el que succeeix Filosofia. cerquen una guia de salvació que permeti superar el moment de crisi que suposa la pèrdua de la polis i els conflictes posteriors. però és també llenguatge i raó: la lògica estoica cerca d’estudiar el nostre discurs o llenguatge. de Cleantes i Crisip. 26 . la postura sàvia és la d’acceptar el que va passant. Només podem arribar a la felicitat acceptant les coses que se’ns van presentant. l’Univers és un ésser viu integrat per dos principis: una matèria passiva i una ànima activa que li dóna força. a diferència dels epicuris. la qual dirigeix i regeix. Aquest ésser viu és matèria i intel·ligència. divideixen el seu saber en tres parts: lògica. Zenó va començar a ensenyar l’ideal de vida que havia estat madurant des dels primers contactes amb els cínics. de manera que aviat els seguidors de Zenó es van anomenar els del pòrtic. Tot el que succeeix a l’Univers té un sentit i una raó de ser. doncs. els estoics no feren fàstics a acollir a l’escola a polítics i governants. la pena de mort i la mateixa mort. la família del qual es dedicava al comerç. qui establiran les bases de la doctrina estoica. la seva ètica. tres períodes diferenciats de les escoles estoiques: Primer moment o període fundacional: En aquest període haurem de parlar de Zenó de Citión. al igual que els epicuris. És la millor pauta ètica. Els estoics identifiquen l’Univers amb Déu. I també al igual que els epicuris. quan Zenó tenia vint i pico anys.

és inevitable i necessari. Raonar correctament és acceptar l’ordre natural de les coses i del cosmos. I malgrat aquest discurs els estoics ens parlaran de la llibertat de l’ésser humà. Però es tracta d’una llibertat basada en aquest coneixement i acceptació. La llibertat es basa en que no res ni ningú ens pugui pertorbar. I aquesta impertorbabilitat és la virtut dels forts. Per arribar a aquest estat de gràcia, els estoics prediquen l’apatheia (absència de passions i desitjos). 5.3.3. Escepticisme: • L’escepticisme és una altra de les respostes de l’època a la situació de pèrdua de referents. El nom de l’escola prové de la paraula grega skeptomai, que significa examinar atentament. • Després de l’examen acurat de la realitat, el filòsof escèptic considera que res no es pot conèixer amb exactitud i certesa. No és una postura realment original: recordem els sofistes, en concret a Gòrgies, qui afirmava que no hi ha seguretat en el coneixement. • Actualment l’adjectiu escèptic l’utilitzem quan ens referim a un dubte o una desconfiança vers la capacitat o el coneixement d’alguna persona o alguna afirmació. Ens mostrem escèptics davant de teories científiques, religioses o morals. • El fundador de l’escepticisme hel·lenístic fou Pirró (360 – 275 a.C.), nascut a Èlide, una polis del Peloponès. Pirró va conèixer les teories de l’escola de Mègara (recordem: dedicats a l’estudi del llenguatge i de la lògica, seguien el pensament socràtic de la dificultat en arribar al coneixement). • Quan Alexandre Magne va iniciar la campanya contra els perses que els va dur fins a l’Índia, Pirró es va allistar al seu exèrcit i va participar de tota la campanya. Potser el fruit d’aquesta llarga campanya, a on va tenir la oportunitat de conèixer pobles molt diversos amb costums molts diversos, el va portar al seu pensament de que no hi ha cap fonament racional per a preferir un tipus de conducta o un altre. És a dir, no hi has cap raó que sancioni un comportament moral o un altre. La conseqüència és clara: la dita en castellà de “allá donde fueres, haz como vieres”. No es pot emetre cap judici de valors sobre el comportament de les persones. • Tant Pirró, com el seu deixeble Timó (320 – 235 a.C.) defensaren que la raó no pot penetrar fins a les fonts de les actuacions. Només en pot captar les aparences. Degut a que mai podem conèixer les coses tal i com són, no podem assegurar res ni tenir certesa sobre cap tema. • La conseqüència és que ja no podem emetre judicis del tipus: Això és cert o això no és cert • I evidentment, això ens porta a una postura en la que cal abstenir-se d’emetre cap judici. Aquesta abstenció del judici és la postura del savi i en grec es diu epokhé, o la renúncia total a saber res amb certesa i a opinar amb seguretat sobre cap tema. • Les raons que argumenten els escèptics per a mantenir la epokhé són cinc, i en diem els cinc trópos 1. La relativitat de les opinions, que fa dubtós tot principi: Cada persona té la seva opinió sobre un mateix tema, i cadascú pensa que la seva opinió és encertada i que les dels altres són falses. 2. La necessitat de buscar els principis de totes les coses: Cada resposta a un per què, genera nous per què que no podem resoldre. 3. La relativitat de les percepcions: Cada persona percep la realitat d’una manera diferent, cosa que fa que emeti un judici diferent. 4. El caràcter hipotètic de les premisses: Les premisses es basen en judicis relatius, això és, no podem assegurar que són judicis absoluts. Aleshores, basar el coneixement en premisses hipotètiques és tenir un coneixement insegur. 5. La necessitat d’acceptar (donar com a cert) abans de demostrar: Quan ens disposem a demostrar científicament o lògicament un argument, és perquè abans ja l’hem acceptat com a cert. És sens dubte un cercle viciós i precisament aquest trópos es coneix com el del cercle viciós. • Amb els cinc trópos, l’actitud d’epokhé, deixa de ser una simple absència de judici per a passar a ser un autèntic principi ètic a on es proposa un actitud vital de renúncia a decidir. És l’aturada o suspensió de qualsevol judici.

Filosofia.

27

5.4.

Però per tal de poder viure en societat, els escèptics acostumaven a acceptar els coneixements més probables i les normes ètiques de la comunitat a on vivien. Tot i que continuaven mantenint, per descomptat, que era del tot impossible saber si les normes o els coneixements que els tocava compartir eren certs. • En l’època que estem estudiant, l’escepticisme va tenir una bona acollida popular, ja que es va interpretar com el punt i final de la difícil recerca de la veritat. Era com un ja hem arribat i ja no cal gastar més esforços en esbrinar la veritat. • La veritat no sols és molt difícil de trobar, sinó que fins i tot, pot ser que no existeixi. Aleshores quin absurd passar la vida buscant una cosa que no existeix, una quimera. Els mateixos savis de l’escola afirmaven que res no podem saber amb certesa. L’escepticisme es va convertí, mica en mica, en la filosofia del dubte dogmàtic. • Al llarg d’un període important, fins arribar a la Roma Imperial, l’escepticisme va anar guanyant adeptes, fins i tot, entre les files de personatges importants de la política i les classes més elevades. No només això, sinó que les escoles platòniques i socràtiques del moment, van fer un gir cap al dubte sostenint unes que el mateix Plató es mostrava escèptic davant del coneixement sensible, i que Sòcrates deia no saber res. Oblidaven, però, que Plató parlava del camí cap al coneixement veritable (mite de la Caverna), i que Sòcrates afirmava no saber res com a punt de partida per a esbrinar la veritat del tema tractat. • A mitjans del segle II a.C., Carnèades, director de l’acadèmia platònica, va visitar la Roma Imperial i va fer una conferència a un seguit de joves romans desitjosos de conèixer la cultura grega. En aquella conferència, Carnèades va elogiar les filosofies de Plató i d’Aristòtil, però en una segona conferència , les va refutar enèrgicament per a demostrar que no hi havia possibilitats de conclusions fermes i inamovibles. Més tard, l’acadèmia platònica va abandonar l’escepticisme, però aquestes no van desaparèixer. Al segle III d.C., l’escepticisme gaudia de bona salut de la mà del metge i filòsof Sext Empíric. L’hel·lenisme científic: Ja hem vist que l’hel·lenisme té un important vessant filosòfic que ens ha arribat gràcies al pensament de les escoles de les que hem parlat. L’hel·lenisme filosòfic es caracteritza, sobre tot, per ser un seguit de propostes ètiques. Això té sentit ja que quan tot el saber i tot el coneixement trontolla, no té sentit parlar de ciència, de política o de com arribem a conèixer, ja que tot està basat en principis incerts (recordem els cinc trópos de l’escepticisme). Ara bé, sí podem parlar d’un cert posicionament ètic davant aquesta incertesa. Uns i altres ens faran, doncs, propostes ètiques destinades a sobreviure una situació angoixant. Tot això succeïa a Atenes. Però a l’altra banda de la Mediterrània, a Alexandria, uns homes plens d’esperit científic, protagonitzaven l’altre vessant de l’hel·lenisme. Amb el suport dels governants, aquest grup del que diríem ara científics, van convertir Alexandria en la capital de l’activitat científica. Mort Alexandre, el seu general Ptolomeu es va quedar la part d’Egipte i va fundar una dinastia: la dels ptolomeus. Degut a l’excel·lent situació geogràfica d’Alexandria, aquesta es va anar poblant de grecs, egipcis i jueus. Molt aviat va ser un important port comercial. A la seva illa de Faros s’hi instal·là una enorme foguera que cremava dia i nit per guiar els vaixells en la seva aproximació a port. De fet, Alexandria va esdevenir el nou centre de la cultura grega, però un centre que es va ocupar més de les qüestions científiques que no pas de les filosòfiques. Un dels descendents del general Ptolomeu, Ptolomeu Soter, va fundar el Museu o casa de les Muses, la primera institució realment similar a una universitat moderna. No era un museu com l’entenem avui en dia, sinó que era una gran biblioteca amb còmodes sales d’estudi, laboratoris de dissecció d’animals, jardins botànics, jardins zoològics, observatori astronòmic, etc. El Museu va ser destruït per un incendi l’any 48 a.C, durant el setge de Juli Cèsar a Alexandria. En el moment del desastre comptava amb més de 700.000 llibres. Va ser reconstruït, però mai va tornar a ser el que era. Els segles posteriors van ser dedicats més a recopilar i recuperar que no pas a la creació científica. L’any 390 d.C. i per ordre d’un bisbe fanàtic, van ser destruïts altra vegada bona part dels llibres. I finalment, l’any 641, els musulmans van arrasar amb el que quedava de la Biblioteca. El Museu disposava de quatre departaments: literatura, matemàtiques, astronomia i medecina. Més tard n’aparegué un de filosofia, però al Museu, controlat financerament pel govern, no li agradava massa les discussions filosòfiques ni polítiques, amb el que mai va arribar a ser un departament important.

Filosofia.

28

5.5.

De fet, l’activitat intel·lectual del Museu seguia bastant el funcionament del Liceu aristotèlic. Els seus fundadors es van inspirar en Aristòtil, però només es van inspirar, ja que sens dubte, aquell hagués preferit un departament de Lògica abans que un de Matemàtica. Al Museu es llegia força a Aristòtil, però més aviat els textos científics i empírics del filòsof que no pas els seus textos filosòfics. A més van abandonar totalment el principi teleològic fonamental en el pensament d’Aristòtil (recordem que la teleologia és aquella forma de pensament en la que tot té una finalitat) L’hel·lenisme científic va posar l’èmfasi en el saber matemàtic. Figures importants han passat a la història: Euclides o Arquímedes en són un exemple. Però també va gaudir d’importants astrònoms, físics i enginyers o metges. Aquí procurarem saber alguna cosa dels més importants. 5.4.1. Euclides d’Alexandria: • Euclides (330 – 270 a.C.) matemàtic educat a l’Acadèmia de Plató, va ser el primer director de departament del Museu. La seva tasca ha estat reconeguda al llarg dels segles, de manera que la seva obra Elements de Geometria ha estat fins el segle XIX, llibre de lectura obligatòria a les escoles i universitats. Va compilar tot el material matemàtic existent des de els pitagòrics fins el seu temps, ordenant-lo i fent una clasificació coherent. • Euclides, entre altres coses va afirmar que tots els teoremes de la geometria són deduïbles a partir de 10 axiomes.(en aquella època era qualsevol proposició evident que tothom admet sense que calgui demostració). Els cinc primers són comuns a totes les ciències, però els altres cinc són propis i exclusius de la geometria i l’autor els anomena postulats. Per exemple, el cinquè axioma, que és comú a totes les ciències afirma que el tot és més gran que la part. Aquesta afirmació és totalment axiomàtica ja que, quan pretenem explicar que, per exemple, una col·lecció de llibres és més gran que un dels llibres, ja assumim la premissa de forma inconscient. • La presentació de la geometria com un seguit de proposicions axiomàtiques ha animat a altres ciències a proposar els seus propis axiomes per tal de sortir de carrers sense sortida. Així, aviat altres branques de les matemàtiques han proposat els seus axiomes. 5.4.2. Arquímedes: matemàtic, físic i enginyer: • Arquímedes (287 – 212 a.C.) matemàtic, físic i enginyer. Podem afirmar que va ser el primer científic preocupat per l’aplicació pràctica dels descobriments de la ciència. Com a matemàtic es va dedicar sobre tot a la geometria. Com a físic, se li atribueix la invenció teòrica de la palanca i el seu famós principi (un cos sòlid submergit en un líquid experimenta una força que l’empeny cap amunt igual al pes del líquid que desplaça), a més d’altres descobriments. Com a enginyer s’atribueix a Arquímedes la invenció de la catapulta, i d’un sistema de miralls còncaus que dirigits contra les veles de les naus romanes, concentrava la calor del sol i les incendiava. Altres invents són, per exemple, una hèlix per extreure aigua dels rius. • Els descobriments i invents d’Arquímedes seran una de les bases de la ciència del Renaixement i de la ciència moderna. La filosofia hel·lenística a Roma: Roma sempre va ser receptiva a la cultura grega, de manera que molt abans de la conquesta romana de Grècia, el poble romà ja havia mostrat el seu interès pel pensament i la filosofia gregues. 5.5.1. El procés d’hel·lenització: • Algunes de les escoles hel·lenístiques es van implantar amb força a Roma: 1. Escoles epicúries: A la fi de la Roma republicana, cap al segle I a.C., l’epicureisme gaudia de forta influència a la societat romana. 2. Escoles escèptiques: Més o menys a la mateixa època, Ciceró (106 – 43 a.C.), conegut orador, va adaptar al llatí la filosofia hel·lenística. Més tard, al segle II, Sext Empíric (sobrenom que li ve de que, com a metge, preferia, al contrari que els seus companys de professió, experimentar i observar els fets abans que emetre judicis carregats de dogmes) va reformular l’escepticisme. 3. Escoles estoiques: L’escola estoica va ser la que va tenir més arrelament a Roma, produint pensadors brillants que han passat a la història com Sèneca o Marc Aureli (època imperial) 5.5.2. Sèneca:

Filosofia.

29

Va ser un gran orador. I no es tracta d’un camí fàcil. Sèneca destaca per un estoïcisme eclèctic. i mentre som esclaus de les nostres passions. De la constància del savi. – 65 d. o millor dit. Va néixer a Còrdova. però va passar la major part de la seva vida a Roma. Ser savi no és lliurar-se a la contemplació absoluta. Filosofia. I aquesta és l’arrel del seu pensament: el filòsof ha de ser educador del gènere humà. i com a conseqüència. així com les lluites de gladiadors. Sèneca fa un convit a la serenor d’esperit per a alliberar-nos de les passions esclavitzants. és adir. Sèneca no va proposar una gran teoria ètica. Sèneca es va manifestar contrari a l’esclavitud.C. sinó més aviat una guia moral a través de les seves obres.) és un nom propi dins la història de la filosofia i. La raó d’aquesta democratització de la filosofia és perquè Sèneca considerava que tots som part d’un mateix cos. La felicitat rau en l’encontre personal i íntim amb un mateix. De les seves obres en podem destacar De la brevetat de la vida.C. Sèneca manifesta que la recerca del poder i les riqueses no ens porten a la felicitat. però la felicitat només s’aconsegueix mitjançant la llibertat. Fins i tot va exercir de senador durant el període de Tiberi i ministre en el govern de Neró. concretament de la filosofia estoica. 30 . De la clemència i altres tractats de ciència i de física. alhora que defensava el dret de les dones en rebre la mateixa educació que els homes. al gènere humà en la seva globalitat. i alhora religiós. tots som part de Déu. A base de força de voluntat podrem aconseguir aprendre a viure conforme a la natura i a través de la raó. Sèneca també parlarà de la importància de les bones amistats. Es va mostrar admirador del pensament d’Epicur i la seva visió pràctica de la filosofia. sinó que cal tenir contacte amb el món de les persones i tenir un esperit cosmopolita. barreja de diversos corrents. sinó la persona normal i corrent que ara en diríem del carrer. I el seu objectiu no és l’altre savi. un gran escriptor i un bon filòsof.• • • • • • • • • Luci Anneu Sèneca (4 a. no podem ser lliures ni feliços. De la felicitat. Aquesta concepció ens porta a considerar les persones iguals. La seva pretensió és educar el caràcter de les persones. De la tranquil·litat de l’ànima. Aprendre i conrear la filosofia es cabdal per tenir èxit en una empresa d’aquest tipus.

Aquest contacte íntim. • Els esclaus arribats d’Orient. i passa a ser una condició general de qualsevol persona de l’imperi. • En aquest segle III. fruit del repartiment entre els dos fills de l’emperador Teodosi: imperi occidental. ja que el politeisme formava part de la seva gènesi religiosa. A mida que es van expandir i van conèixer altres cultures. d’un inicis tolerants. La religió oficial. • Sant Agustí. l’imperi es parteix en dos. carregat de valors nobles no era rival a la fredor dels cultes oficials a divinitats creades per encàrrec. Roma: • Ens havíem quedat veien a Roma com el centre occidental de la cultura i la filosofia. • Aquestes religions orientals reben el nom genèric de mistèriques. Filosofia Medieval: Patrística: 6. Mai més es tornaran a juntar.1. República: aquest nou règim va donar ple poders al Senat.1. • Aquestes noves religions van tenir una ràpida acceptació entre les classes més baixes de la societat. La ciutadania romana deixa de ser un privilegi d’algunes famílies romanes. Així. IV i III a. serà el segle d’or de l’imperi romà. La Crisi de la República: succeeix l’any 30 a. sinó que una més de les que s’adorava era el mateix emperador. • Era evident que una religió a on només es donava culte a una divinitat. Roma va patir una forta influència de les religions orientals provinents dels contactes de les conquestes d’Alexandre. posa i treu emperadors al seu gust a canvi de favors i prebendes. Parlem dels segles V. resultava del tot incompatible amb una societat a on no només hi havia una infinitat de divinitats. El sistema imperial va perdurar fins el segle III. No va passar el mateix amb altres religions monoteistes arribades de fora: el judaisme i. serà testimoni intel·lectual de la caiguda de l’imperi occidental. de manera que cada individu podia salvar-se i renéixer com ho feia el seu déu. quan l’exèrcit. 31 .C. El segle II a.2. la seva mitologia es va anar adaptant i modificant. El seu pensament establirà el marc conceptual dels propers 1000 anys 6. Les religions orientals a Roma • Roma es va caracteritzar quasi sempre per una certa curiositat religiosa. • Les fronteres eren contínuament violades pel pobles germànics (els famosos bàrbars). massa freda i distant no captivava les ments del poble.6. Però a finals de l’època republicana. conscient del seu poder. es va passar ràpidament a una situació de repressió i prohibició violentes. • Al segle IV. • D’aquesta manera podem saber que al llarg del segle III es va retre culte al Sol. posteriorment.C.C. a on una sola persona –l’emperador– tenia poders absoluts. en distingim 3 grans períodes: Monarquia: un sistema monàrquic que va funcionar des de els inicis de la Roma etrusca. Introducció històrica: 6. • El pensament romà podia conviure perfectament amb una multitud de déus. Cultural i conceptualment eren molt diferents. • Així podem veure com el contacte amb Grècia va hel·lenitzar els déus romans. fins l’any 510 a. • Aquestes religions oferien un contacte íntim entre el mateix individu i el déu. el proper autor que tractarem com a representant del corrent anomenat Patrística. juntament amb els legionaris llicenciats després de llargues estades a terres orientals n’eren els transmissor d’aquestes noves religions. quan es va destronar l’últim rei etrusc i es va instaurar un règim polític.1. el cristianisme. • És en aquest ambient confús i distès.C. • L’any 410 succeeix el cop de gràcia. • Aquests últims van ser una gran descoberta –per diferent– pel poble romà. i tenen com a tret comú que el déu o déus mor i reneix renovat d’una manera similar a com ho fa la natura en les diferents estacions. • Pel que fa als diversos sistemes polítics que va tenir Roma al llarg dels segles. i sense necessitat de cap ingerència externa. El judaisme i el cristianis- Filosofia. Era l’època de la Roma Imperial. o a Mitra (origen siri i persa respectivament). Les tropes visigodes amb Alaric al front entren i saquegen Roma. Això fa que es desdibuixi el concepte de ciutadania romana. amb capital a Roma i imperi oriental amb capital a Constantinoble.1. al llarg del qual l’imperi romà va caure i es va fragmentar. la corrupció i la inestabilitat seran la nota dominant.i va donar pas a l’Imperi.

• Degut també a les magnífiques vies de comunicació imperial (tots els camins porten a Roma). un esclau valia tant com un patrici. els cristianisme es va propagar amb molta rapidesa. Rebutjaven també la vida militar i propugnaven l’amor entre els éssers humans. als dèbils. es presenta d’una forma més innovadora que farà que aviat pensadors reflexionin sobre ell. Un déu més no importa. ja que els cristians afirmaven que Déu creà el món del no-res. calia diferenciar-se bé de la resta. tot s’acabaria. Ètica: El deure d’estimar-se els uns als altres. afirmava que darrera les paraules i conceptes de molts filòsofs. • Els cristians menyspreaven les castes socials.1. Teologia: El monoteisme cristià aporta una gran novetat. especialment. tret fonamental. Pel pensament cristià. alhora. tot pensant que un cop mort el cap de la secta. cosa que xocava de front amb la concepció bel·licista i conqueridora del l’imperi romà. Una de les heretgies que van haver de combatre va ser la del gnosticisme. Calia.2. Antropologia: L’ésser humà (tots els éssers humans sense distinció) és fill de Déu. 6. I malgrat l’ésser humà és fet a imatge i semblança del seu Creador. i perdonar fins i tot els enemics suposa una gran diferència amb l’esperit guerrer i venjatiu de la cultura imperial romana. Alguns pensadors d’aquest corrent van caure en el risc de ser condemnats per heretges per ser massa con- Filosofia. 32 . Aquesta distinció permetria diferencia correctament raó i fe. • El cristianisme aviat va calar en moltes ments obertes i inquietes. • Certament la novetat del cristianisme era el missatge alliberador que s’adreçava. herètiques. La Patrística: Els primers pensadors cristians es van proposar fer entendre el missatge bíblic del Nou Testament.3. i això era inadmissible pels romans. per a ells. El pensament cristià • El cristianisme presentarà un altre tipus de problemes i. • Si bé és cert que hi va haver alguns períodes en que l’imperi va ser tolerant amb la religió cristiana. adaptar el llenguatge filosòfic grec. permetria d’evitar interpretacions incorrectes i herètiques. hi havia molta veritat cristiana. llenguatge del pensament per excel·lència.6. Aquests pensador cristians s’han anomenat els Pares de l’Església. mentre que el cristià és enemic de l’error. També els coneixerem com a apologistes o defensors del cristianisme i molts d’ells eren intel·lectuals convertits que van argumentar en contra de les creences paganes i de les interpretacions errònies i. És un plantejament diferent al politeisme romà i al monoteisme jueu. Més tard veurem com sant Agustí revaloritzarà el paper de la raó. i una nova ètica (visió de la moral). com el més brillant pensador d’aquesta època i que configurarà el pensament de pràcticament tot el període medieval. Patrística grecooriental: Més conciliadora amb la filosofia. però un déu únic és intolerable. als pobres i esclaus. en conseqüència. sinó que a més. D’aquesta època és la famosa frase Credo quia absurdum (crec perquè és absurd). donant una nova cosmovisió (visió del món). El filòsof era amic de l’error. i negant el concepte de Parmènides segons el qual res no es pot crear del no-res. Dins la Patrística podem distingir dos vessants o corrents: Patrística llatinooccidental: A on la tesi dominant era la d’enfrontament amb la filosofia. una nova antropologia (visió de l’ésser humà). La raó no serveix per a res relacionat amb la religió. la influència platònica provoca que l’ànima sempre sigui la part més noble de la persona. I no només això. la tònica general va ser la de una cohabitació violenta i mal resolta. de manera que a nivell filosòfic. me van xocar frontalment contra el sistema polític de l’imperi. el temps és lineal i no cíclic. Cosmologia: Rebutjant la concepció cíclica dels grecs quan afirmen que el món va tenir un inici i tindrà un final. En mig d’un allau de religions i propostes morals. doncs. els següents pares apologetes es van dedicar a formular conceptualment el pensament cristià. I el període en el que van dur a terme la seva tasca s’anomena Patrística i va des del segle II fins al segle VIII. Un missatge d’aquest tipus té una força que els polítics romans i jueus que van assassinar Crist no van saber calcular. el cristianisme primigeni va fer les seves pròpies aportacions. nom que prové del concepte grec gnosis –coneixement–. una nova teologia (visió de déu). un Déu que és alhora tres. Després d’haver de fer aquesta tasca de defensa. a la nova realitat religiosa i moral. base fonamental de la cultura romana. Entre els representants d’aquest corrent trobarem el nord-africà sant Agustí (354 – 430). i els membres de la qual afirmaven que el coneixement és més important per a la salvació que la fe.

3.2. però que després va entendre la gran diferència entre el cristianisme i el neoplatonisme. després de sentir vàries vegades diversos discursos de sant Ambròs. Sant Agustí: Recordem que ja havíem dit que sant Agustí va ser testimoni intel·lectual de la desfeta de l’imperi romà. afirmarà el pensador africà. però l’autèntic canvi radical va esdevenir quan. . home pragmàtic i lúcid reconeixerà que raó i fe pertanyen teòricament a àmbits distints. • Agustí afirmarà que l’acte de creació no és un acte necessari. es va convertir al cristianisme. • Agustí va morir l’any 430 quan els vàndals assetjaven la ciutat d’Hipona. 6. • En la seva obra Confessions. La ràpida degeneració de la vida política i pública romana.3. • En la construcció d’un sistema de pensament cristià. Sobre tot perquè aquests no creuen en la intervenció de la voluntat divina sinó en una relació de necessitat entre Déu i la Natura. es va fer adepte de l’escepticisme. D’aquest període i aquest corrent és l’afirmació de que la filosofia és subordinada i depenent de la teologia. Raó i fe: • Agustí es preguntarà com arribem a conèixer. Agustí es va preocupar molt d’utilitzar termes clars i. a on obrí una escola. D’aquest període li quedarà clar que el mateix fet de dubtar de les coses ens dóna una important certesa: l’existència d’un jo que dubta. Lluny queden els grans sistemes filosòfics de Plató i Aristòtil. • Posteriorment va abandonar aquesta secta. Alhora no hi ha a penes cap interès per la ciència. • La seva obra està a cavall entre el món antic. i el món medieval. neixent. Però potser el valor real de la seva tasca intel·lectual rau en l’esforç per conciliar cristianisme i filosofia. Malgrat la validesa dels plantejaments hel·lenístics.6. jove. La raó 33 Filosofia. desapareixent. • Als 19 anys es va fer adepte de la secta maniqueista: Mani i els seus seguidors afirmen que hi ha dos principis en permanent lluia: el bé i el mal. No oblidem que era el llenguatge de la ciència. a l’Àfrica romana. Introducció biogràfica: • Va néixer l’any 354 a Tagaste. Com molts dels seus contemporanis. • Fruit d’aquesta preocupació. Agustí es preguntarà si per arribar a aquest coneixement calen algunes aptituds intel·lectuals extraordinàries o amb la fe n’hi ha suficient. ple d’il·lusió i novetats i amb un missatge de salvació per a tothom. Defensaven un dualisme molt rígid. però són cecs alhora d’emprendre l’autèntic camí. siderats amb el paper de la raó.1. ens explica que va passar una època de pensament neoplatònic. Això va fer que el petit Agustí creixés en mig de dos móns religiosos diferents. es va esforçar en diferenciar-se i distingir-se de doctrines neoplatòniques. Si m’equivoco és que existeixo. • Més endavant va ser ordenat sacerdot i més tard bisbe d’Hiponam ciutat del nord africà. • En la seva etapa cristiana. 6. però que totes dues capacitats ens ajuden en el coneixement superior. • Però la pregunta important que es fa Agustí es com s’arriba a conèixer les realitats fonamental. • Agustí afirmarà que el problema dels filòsofs és que molts d’ells veuen el Cim al que han d’arribar. • En un principi va acaronar les idees neoplatòniques. de nivell inferior. recordem que són pensaments molt individuals i gents prometedors. I ens explicarà el seu pas per les doctrines equivocades del maniqueisme i de l’escepticisme. sinó un acte de l’amor infinit de Déu. • Va passar uns anys treballant com a professor a Cartago i posteriorment es va traslladar a Roma. Agustí continuarà preguntant-se pels límits i possibilitats del coneixement. encara que en el seu pensament sempre romandrà un rastre d’un cert maniqueisme. • Fruit d’aquestes reflexions afirmarà la possibilitat d’un coneixement sensible.3. alhora. Aquests tipus de coneixement ens els donen els sentits. i que ens donarà coneixement sobre les coses d’aquest món. fresc. molt similars en alguns plantejaments al cristianisme. Fill d’un home pagà i una dona cristina (la futura santa Mònica). L’aparició del pensament cristià. • Agustí. extrets de les filosofies imperants. Aquesta obra és resultat d’uns factors confluents: La filosofia havia degenerat. en el que crea la realitat des del no-res.

acabarà dient que només existeix el present. és la absoluta mancança. I el camí s’ha de començar per una experiència interior. • L’explicació del temps segons Agustí. precisament. Fill i Esperit Sant. I és aquesta última capacitat de recordar. De manera que l’ànima vincula el passat amb el present. tancada i dominada pel cos. l’única que garanteix arribar a la fita. Fins i tot el mateix Agustí sembla adonar-se que sovint es fica en paranys intel·lectuals de difícil resolució. en l’últim lloc de la jerarquia. Això és una descarada platonització del cristianisme. l’ésser humà estaria condemnat. Déu no està sotmès al temps. Al final de tot. • La raó ens prepara per a la fe i aquesta orienta i guia la raó. mentre que la realitat és creada i tindrà un final. • Agustí també parlarà del temps. Afirma que al mateix temps en què Déu va crear el món.ajuda a tenir fe i no és incompatible. • Explicant les característiques de l’ànima. amb les idees jueves i cristianes de la creació i finitud del món. La intercessió de la gràcia divina ens dóna una oportunitat de salvació. també va crear el temps. les coses dolentes i el mal en general.3. Després venen els cossos i els objectes. Aquesta relació explica el per què l’ésser humà té una tendència natural cap al mal. sinó que va ser creada per Déu. I el futur només té sentit com una projecció o imaginació del present. • Agustí també tendirà a harmonitzar el concepte oriental del món (etern i cíclic). són també models perfectes de creació. que en el cas de Plató rauen al món de les idees. el mal no és ésser. una cristianització de Plató. La importància de les coses del món rau en l’exemple que donen de la idea perfecta quer té Déu d’allò. • El món. és una mostra del gran esforç intel·lectual del filòsof medieval. A partir d’aquestes idees. la realitat en Agustí té un ordre jeràrquic. i si no fos per la gràcia divina. ¿també és creació de Déu? • I aquí Agustí tornarà a fixar-se en una resposta típicament neoplatònica: el mal. Però el descobrir-les només li serà possible mercè a una intervenció divina (il·luminació. No obstant. • Aleshores sorgeix la qüestió: si totes les coses del món són creació de Déu. • El coneixement superior és el de les veritats eternes. dirà Agustí). el mal i les coses dolentes no són pas creació de Déu. compost d’ànima immortal i cos mortal. I aleshores tot torna a quadrar: només l’ésser és creació de Déu. apareix el mal. Explicar conceptualment el temps és una tasca que s’ha fet relativament fa poc. Agustí explica la concepció trinitària de Déu. en certa manera. sobre tot un autor anomenat Plotí. L’antropologia d’Agustí: • L’antropologia d’Agustí també serà. i el futur amb Filosofia. La realitat és contingent (és a dir. Abans de la creació del món no existia el temps (explicar el conte de Borges del cargol de mar i el nàufrag). és creació seva. home pragmàtic. segons Sant Agustí.4. Si Déu és Déu Pare. a on a dalt de tot s’hi està Déu. Ho fa tot dient que el que és etern són les idees. a on conflueixen raó i fe. ja que Agustí. més que ser el reflex d’una idea de Déu. és quan Déu cera tota la realitat. En conseqüència. l’ànima té tres parts o capacitats: entén (és intel·ligent).3. hereva del platonisme. 6. de Plató i els neoplatònics. té voluntat i recorda. Déu i el món: • Déu posseeix totes les idees perfectes de la realitat del món (similar a les idees de Plató). El passat només existeix en funció del record del present. • L’ànima no ha existit sempre. sap que el mal és una realitat al món. la que lliga l’ànima al temps. I hem de recordar que l’amor era també un dels conceptes cabdals de Plató i. O millor dit. • L’amor a la veritat és l’autèntic motor que ens durà per aquest camí cap a les veritats absolutes. Amb aquesta tendència natural no hi ha res a fer. al menys amb els coneixements de l’època. el no ésser no prové de Déu. ni el passat són realitats. és a dir. Fruit d’aquest pensament afirmarà: entén per creure. • Sobre el temps. és a dir. creu per entendre. L’ésser humà segons el pensador és també un model dualista. Agustí donarà un nou sentit a l’amor cristià quan afirma i demostra que és l’amor a la veritat el que fa que el cristià que pensa i el filòsof creient són una mateixa persona. i ni el futur. no necessària). Les idees de Déu. ja que és al nostre interior a on estan les llavors de les veritats eternes. O al revés. en una relació íntima i que no s’ha de separar. Tan sols existia el Déu etern i immutable (Plató). aquest amor a les veritats abolutes. 6. En el nivell immediat inferior s’estan les ànimes (que no ocupen espai. I degut al pecat original.3. però sí temps. 34 . i cerquen la veritat eterna). la fe és la via segura.

la felicitat. Amb la gràcia divina. Degut a la tendència natural cap al mal. i la ciutat de la foscor terrenal. aquest home pertnayerà a la ciutat terrenal. Però l’autèntica Ciutat de Déu roman invisible des del nostre món. es van alçar moltes veus dient que era una venjança dels antics déus. però si s’estima més a ell i les coses terrenals que a Déu. • Al nostre món. I a partir del seu plantejament. Però cal saber que es tracta d’una capacitat afeblida pel pecat original. i es va convertir en la obra més important del filòsof. és l’única cosa creada que té consciència de la seva temporalitat. el liberum arbitrium esdevé libertas. la bona. 35 . Però per altra banda recordem que l’ésser humà ja està condicionat en néixer pel pecat original que el porta inexorablement cap al mal. i que serà tema recorrent en tots els pensadors cristians. si no el que hi ha subjacent en aquesta idea: la ciutat de Déu. cal conèixer els dos tipus de llibertat dels què ens parla Agustí: La libertas o màxima llibertat: és l’anhel d’estimar el suprem bé i aconseguir. • Cal deixar ben palès. la dolenta. L’ànima. El concepte de la història: • Recordem com Agustí havia estat testimoni de la caiguda de Roma. És a dir. serà el tema de la llibertat humana. s’ha de sotmetre a l’Església. 6. I no es pot veure quins seran els elegits. i depenent dels nostres actes tindrem un premi o un càstig. És la capacitat de prendre decisions amb llibertat. • En resposta a aquesta argumentació. la lluita interior entre fer el bé o fer el mal. és la viva imatge de la lluita entre les dues ciutats. va transcendir la primera intenció de contestar els pagans. • Parlant precisament sobre la llibertat. I afegeix: un home pot pertànyer a l’Església i. a on dóna raó d’una concepció cristiana de la història. ciutat de llum celestial i simbolitzada per Jerusalem. Però és evident que aquests plantejament només és coherent si donem per cert que no té sentit premiar o castigar si no som lliures d’actuar. Agustí planteja la paradoxa fonamental: Per una banda el cristianisme ens planteja que al final de les nostres vides terrenals. El Bé suprem s’identifica amb Déu. és a dir. Estimar i voler Déu és el màxim grau de llibertat (libertas) al què pot aspirar l’ésser humà. Aquesta obra serà una de les més llegides a l’Edat Mitjana i constitueix un magnífic tractat sobre les relacions Església / Estat. La lluita interior que anomenem càrrec de consciència. però.el present. no és la formulació en sí. ambdues ciutats estan barrejades i llur seguidors conviuen en una constant lluita. sempre es tracta d’una idea abstracta i que no es correspon a cap realitat. és l’Estat. per haverlos donat l’esquena a favor del nou Déu del cristianisme. responsables dels nostres actes? • D’aquesta paradoxa parlarà Agustí en la seva obra De libero arbitrio. és a dir. Quan aquesta va caure. simbolitzada per Roma o Babilònia. oposada a la visió cíclica dels grecs. és l’Església. l’Estat ha de seguir els principis de l’Església. El liberum arbitrium o lliure albir. a on critica a aquells qui argumenten el retorn als déus pagans. només amb la intercessió de la gràcia divina l’ésser humà serà capaç de triar el bé. sobre el lliure albir. ¿Com podem considerar-nos. Agustí escriurà una de les seves obres més importants: La Ciutat de Déu. mentre que la ciutat terrenal. • Es tracta d’una visió lineal de la història. • La història de la humanitat es pot resumir en la història de la lluita entre dues suposades ciutats: la Ciutat de Déu. Filosofia. és a dir. • Un altre tema que Agustí tractarà de forma brillant. en conseqüència. que quan Agustí parla de les dues ciutats. el tema quedarà obert per a la discussió filosòfica posterior.5. doncs. • A mesura que aquesta obra es va anar completant. • La importància d’aquesta idea.. a més.3. Si l’Estat vol ser bo.

sinó més aviat un precursor o iniciador de la filosofia medieval. carregada de foscor i obscurantisme. Introducció filosòfica: • Bé és cert que a nivell historiogràfic. i la creació que ens arribarà de la modernitat. La cultura romana. i que Sant Agustí no és pròpiament dit un autor medieval. hi ha autors que defensen que la filosofia medieval comença amb l’Escolàstica. aquest tema serà un dels temes centrals que més discussions filosòfiques s’endurà. • La llibertat humana: Un altre dels temes recurrents des de Sant Agustí. es diu que és qui va començar una nova etapa creativa en l’entorn de la filosofia. 36 Filosofia. autor irlandès. En aquest llar període.1. La qüestió no era simple. Al pas dels segles. i gràcies a la observació hom podia aprendre. es van mantenir més estables que al continent europeu. • Els universals: a nivell filosòfic es va parlar bastant sobre el que avui en diríem conceptes genèrics. i gràcies a la cultura islàmica. Un universal o un concepte genèric seria aquell que ens permet designar tot un col·lectiu. . direm que es va passar d’una concepció força platònica a una altra més propera a Aristòtil. Hi ha un seguit de temes recurrents al llarg de tota la filosofia medieval que cal anar centrant: 7. hi havia implicats l’autèntica relació entre Església i Estat. Filosofia Medieval: Escolàstica: 7. però al llarg d’aquests 1000 anys.1. Època que sovint els historiadors havien qualificat de pas entre la creació filosòfica de l’antiguitat. • En caure l’imperi Romà. Plató gaudirà de més influència que Aristòtil. el món celestial tenia les característiques contràries. és a dir. i s’adopti un punt de vista més històric. Això vol dir que. abundava la idea de que el món terrenal era contingent i summament temporal. a la Gàl·lia. Cert és que els immediats segles després de la caiguda de Roma es poden caracteritzar com a obscurs. • En aquest context.1. no es van veure tan durament afectades i colpejades. Del món terrenal. El seu pensament ens parla d’una defensa i valorització de la raó. • La relació entre el món celestial i el món terrenal: Al principi del mil·lenni. Al llarg del seu ensenyament. Per contra a Orient es van preservar més les obres d’Aristòtil. Joan Escot entrarà sovint en el conflicte entre la fe i la raó. aquest fou també un dels temes més recurrents. depenent de l’època i la situació. Es tracta de Joan Escot Eriúgena. Aristòtil va arribar a Europa a temps per a que Sant Tomàs l’incorpori al cristianisme. Introducció històrica: Fins no fa gaire. A Occident. • En qualsevol cas. també forma part d’aquesta barreja i no hem d’oblidar que van ser els hereus de tota la ciència alexandrina. Actualment l’Edat Mitjana es veu com un llarg període molt poc homogeni i.7. i la versió cristianitzada de Sant Agustí. • Intent de demostrar racionalment l’existència de Déu: A mesura que el mil·lenni avançava.2. Joan Escot es va traslladar de la seva Irlanda natal. cal parlar d’un autor com a precursor de la filosofia escolàstica.1. Però en filosofia. l’herència del pensament bascularà bé des de Plató. hereva de la cultura grega i tota la barreja de factors culturals que hi confluïren. el pensament es farà més exigent i intentarà de demostrar l’existència de Déu a partir de raonaments. Diríem que. li tocava resignar-se a ser una època de compilació i recull de obres per a la posteritat. l’Edat Medieval es presentava com una època de transició (el mateix nom ho indica). i es va posar a ensenyar a la cort d’un net i hereu de Carlemany. la part no continental de l’imperi. o més purament filosòfic. Temes recurrents: • La relació entre raó i fe: Ja hem vist que des de Sant Agustí. la raó s’anava afermant i no perdia terreny davant la fe. En un sentit més filosòfic. bé de d’Aristòtil. en canvi. les illes britàniques. podem parlar de l’Edat Medieval ja des de la caiguda de l’imperi Romà. Ara bé. L’Islam. Però a mida que avancen els segles. ja que al darrera de la resposta. aquesta concepció tan negativa del món terrenal va anar canviant. però provarà de donar una explicació racional amb el seu sistema filosòfic. 7. Per contra. assistirem al naixement d’escoles i universitats. Joan Escot creu en les veritats revelades. sí força variat i interessant. Europa hagués tornat als seus orígens de pensament: el món clàssic grec. El terme ésser humà ho és. Sant Agustí no va entrar en aquesta demostració: a la seva època es donava absolutament per certa l’existència de Déu. i segle a segle. Però a aquesta etapa de 1000 anys. d’alguna manera. • Joan Escot Eriúgena (810 – 877). D’aquesta manera veurem com a la fi de l’Edat Mitjana. en aquella època es va discutir bastant sobre el caràcter i la implicació d’aquests conceptes universals. de la mà dels neoplatònics primer. després de la desfeta.

en concret de Plató i Aristòtil i la seva concepció del que és un concepte universal. La tercera resposta és la posició nominalista la qual afirma que només existeixen les coses individuals i singulars. d’una filosofia cristiana la tasca de la qual seria endreçar de manera comprensible els dogmes que ja havien deixat per escrit els Pares de l’Església. podem establir una idea universal o genèrica. en la pregunta pel tipus de realitat que hi ha al darrera d’una expressió universal. La seva visió de la natura és quasi panteista. la veritat. D’acord al nominalisme no existeix la humanitat que tan sols és una paraula. l’economia i l’estructura jurídica i social de la major part dels països d’occident. I també intentaran de rebatre amb arguments filosòfics aquelles possibles objeccions contra aquesta veritat que poguessin sorgir de la mateixa raó. Es tracta doncs. estem utilitzant un concepte universal. Però la cosa ve de més antic. A partir de cada cas particular. El seu nom ja ens indica el seu origen: nasqué en les escoles fundades per Carlemany i es desenvolupà plenament al llarg del segle XI. o també anomenat el de “sic et non”. a tot l’imperi carolingi (l’imperi romà d’occident) es va donar la formació sociopolítica que anomenem feudalisme.2. perquè afirma l’existència real de les idees. que consistia a contraposar arguments a favor i en contra d’una determinada qüestió. i mai sobre observacions empíriques fruit d’una anàlisi oberta. De Déu sorgeix la natura i a Ell hi torna. Aristòtil: les idees universals són una producció de la nostra ment quan copsem la forma (matèria i forma: aquesta última és la que fa que una cosa sigui el que és) de l’objecte. Els universals són simples noms inventats per l’ésser humà per designar una pluralitat de coses individuals amb qualitats semblants.2. I els filòsofs escolàstics van donar diverses respostes a aquesta pregunta: La primera resposta té un marcat caràcter platònic: els conceptes universals són substàncies separades dels individus singulars i amb existència pròpia i independent de l’experiència i la ment humanes. qualsevol la tenia al seu abast. Recordem el que he vist a la classe d’història: el senyor feudal garantia la seguretat i protecció d’un territori incloent tots els habitants del mateix. La segona resposta es coneix amb el nom de conceptualisme i afirmen que si bé els universals existeixen. ja que identifica Déu amb la natura. • Cada vegada que utilitzem el terme home. cosa que implicava llargues i interminables discussions acuradament argumentades. els conceptes universals estan a cada un dels objectes i coses a partir de la seva forma. la seva realitat? • Aquesta qüestió va convertir el tema dels conceptes universals. de la mateixa Bíblia o escrits d’autors anteriors. Una de les obres més importants d’Escot és un tractat d’aire neoplatònic sobre la natura i la creació.1. Així doncs. • L’Escolàstica és la filosofia que va néixer a les escoles monàstiques. i és més. però aquesta idea universal no la veiem enlloc. 7. o cada un dels cavalls que veiem estan caracteritzats per la idea universal d’home i cavall. Inicis de l’Escolàstica: • L’any 989 s’instaurà la Pau de Déu i així.2. ho fan com a idees abstractes dins les nostres ments. • Filosofia. Són conceptes que només existeixen dins la ment del qui els pensa. • Un dels mètodes filosòfics més utilitzats per l’Escolàstica era el mètode de “pro et contra”. Aquesta ja la tenien. Aquesta forma de pensar s’ha anomenat dins l’Escolàstica el realisme. mitjançant arguments. • I sobre quins temes anaven les discussions escolàstiques? D’acord al context cultural impregnat de platonisme i agustinisme. doncs. o qualsevol altre d’aquest tipus. que mantenien una relació de vassallatge amb el senyor.2. els escolàstics no buscaran. L’Escolàstica: 7. sinó que buscaran d’aprofundir en ella per mitjà de la raó. Quina és. Cada un dels homes.7. Aquesta forma social i política va configurar el món. • Els Escolàstics no es van dedicar a buscar la veritat. o cavall. • És en aquest paradigma cultural quan neix l’Escolàstica com a forma de pensament. La veritat és la veritat sagrada de la revelació divina. 37 . sistematitzaran els continguts de la veritat sagrada mitjançant un mètode filosòfic. Recordem-ho: Plató: els conceptes universals són les idees perfectes que tenen existència pròpia i són causa de la realitat contingent. Així doncs. La qüestió dels universals: • Ja hem explicat en la introducció que el tema dels conceptes universals havia estat motiu de moltes discussions i moltes escrits. els pro i contra se centraven sobre temes de la Bíblia. • Per a aconseguir-ho.

comença a respirar-se un nou aire a Europa: • Monjo benedictí.3. que existeix. O és així.1. Filosofia. • Uns posaven l’accent en la fe. de tal manera que se’l considera el primer veritable escolàstic. • Va néixer a Aosta (Itàlia) en una família noble. en la seva negació. la més important de totes les ciències tractava de l’ésser en tant que és. sinó del mateix ser.3.2. la cultura i tot el pensament s’havia quedat estancat quan no molt fragmentat. Vida i Obres: • Anselm és el pensador més important del segle XI. Tret d’un període d’exili a Itàlia. primer ens posicionem i decidim que Déu sí existeix. • Segona prova: rau en la idea de grandesa (no quantitativa sinó qualitativa). que rau en la idea de que l’existència de Déu es desprèn de la mateixa idea de Déu. La primera s’ha dedicat a l’estudi de l’ésser en genèric. I altres. i el parlar sobre la naturalesa de Déu.3. Això implica el reconeixement de l’existència d’una font originària de on ha sortit tot. i no hi ha res que hagi sorgit del no res.3. Ara bé. o no hi ha res. Tot existeix en virtut de quelcom. pensador que veurem a continuació es va esforçar en fer aquesta demostració. sinó que existeixen els mils de milions d’individus concrets. Això implica que pel fet de tenir una idea. Anselm està convençut que totes les persones tenien un fort sentiment de Déu. Ara bé. La segona branca que s’ha anomenat Ontologia. el primer ésser (o l’últim. Tradicionalment. Va ingressar en el monestir de Bec. La simple existència de coses bones ens fa induir l’existència d’una bondat general i única. defensaven la importància de la raó per a entendre. L’existència de Déu: • Tot el pensament d’Anselm gira al voltant de Déu. • Primera prova: tothom tendeix a apropiar-se de les coses que considera bones. 38 . L’argument ontològic1: • El problema dels universals va ser un dels temes estrella de l’Escolàstica. Va passar de monjo a pare prior i a abat.7. com Escot Eriúgena o el mateix Sant Anselm. No hi ha dubte que existeix una grandesa a la natura que també ens fa pensar de l’existència d’una grandesa superior i única de on emana tota la grandesa de la natura. ni en la realitat. • Quarta prova: els éssers tenen un grau de perfecció ascendent en jerarquia (des dels minerals fins a l’ésser humà). s’ha dedicat més aviat a esbrinar l’ordre de dependència jeràrquic que sostenen els éssers. • Sant Anselm iniciarà el que s’ha vingut a dir l’argument ontològic. ho demostrem amb les proves que hi trobem. • Tercera prova: no surt d’un concepte particular com les anteriors. però no pas l’únic. Durant els segles IX i X.2. i després. • Podem arribar a Déu a través de quatre proves. Les obres més importants d’aquest període són: • Soliloqui (1076) • Col·loqui (1077) • El gramàtic (1078) • La Veritat (1078) • El lliure albir(1078) • El 1092 va anar a Canterbury i va acabar sent l’arquebisbe de la ciutat. Sant Anselm de Canterbury. Són dos temes diferents. Ni en la seva ment. Però entrat el nou segle XI. la Filosofia Primera que després en vam dir Metafísica ha tingut al llarg del pensament filosòfic dos branques d’estudi fonamentals. Els universals no tenen cap realitat al darrera. Aquesta. que no hi pot haver res de més gran que Déu. 7. a Normandia a on van transcórrer els millors anys de la seva producció intel·lectual. de manera que la raó s’havia de subordinar a aquesta. Sant Anselm de Canterbury: 7. de qualsevol ésser finit o infinit. Això implica l’existència d’una perfecció absoluta i única. Es tracta d’un raonament que en direm a priori. Anselm distingeix entre el parlar de l’existència de Déu. Anselm va entendre que havia arribat un nou temps. segons com ens ho mirem) ha estat Déu o un concepte equivalent. 7. és adir. Amb Anselm neix la teologia centrada sobre la raó. 1 Ontologia: recordem que Aristòtil ens va presentar la seva Filosofia Primera o Metafísica. Un altre tema molt important va ser l’esforç per demostrar racionalment l’existència de Déu. • Fins i tot els ateus reconeixen. allò pensat ja existeix. Anselm va romandre a Canterbury fins la seva mort el 1109.

Aquest filòsof argumentarà que de l’existència d’una idea no podem induir l’existència de la realitat que la representa. • Tornem altra vegada a veure en Sant Anselm. El coneixement humà es mesura en relació amb les coses. però està condicionat a viure en un món que. és regit per Déu.3.4. sobretot. La lògica i el món han d’estar d’acord. Formen una parella perfecta: raó i fe. com la realitat s’explica a priori. el que ja sabem amb la fe. una veritat filosòfica i una veritat teològica. Déu i l’ésser humà: • Les reflexions d’Anselm se centraran en aquest dos conceptes: Déu i l’ésser humà. Aquesta postura serà durament criticada per un autor posterior escolàstic i molt important: Sant Tomàs d’Aquino. • La fe és el punt de partida.4.3. Però el filòsof buscarà apropar-se a ella a través d’uns mecanisme. 39 • Filosofia. • Ha rebut el sobrenom del comentador. només n’hi ha una de veritat. Raó i fe: • Anselm creu en Déu amb el cor.3. pels seus comentaris a les obres d’Aristòtil. sinó que creu per a comprendre.4. ¿Per a què conèixer allò imperfecte i contingent quan es té un coneixement perfecte i etern? En virtut d’aquest desconeixement. Averrois: • És el filòsof musulmà més important de l’Edat Mitjana. ni marca el destí de cada ésser particular. i la raó ens dóna explicació de les qüestions de la fe. • En canvi. la paraula divina és la mesura de les coses. • Quan les seves obres van arribar a l’Europa cristiana. Aquest diran que l’existència d’una idea no és raó suficient per a l’existència real. Què passa quan la filosofia ens dóna una resposta i la religió una d’altra diferent. depenent de la intenció o l’apropament que es faci a la realitat sotmesa a estudi. sinó més aviat tot el contrari. metge. el va fer caure en desgràcia. pensament i realitat. amb la nostra voluntat i amb la capacitat de perdre’ns i caure en el vici. • Per altra banda Averrois quan parlarà sobre temes antropològics. van causar un fort impacte. • Averrois defensarà la teoria de la doble veritat. Aquesta concepció tindrà partidaris i detractors. primer tenim la idea. La veritat humana rau en la rectitud en que podem descriure les coses. No hi ha. Va néixer a Cordova (1126 – 1198). Anselm contestarà dient que no es referia a qualsevol idea. En cas contrari. 7. Va ser a més. perquè se’l coneix. • En conseqüència. l’ésser humà és lliure. globalment. i el creient ho farà a través d’uns altres. Ell mateix dirà que no busca comprendre per a creure. jutge. • La llibertat s’explica en que Déu ens ha volgut així. Aquest és el seu programa: aclarir amb la raó. els conceptes no ens parlen de la realitat. i tanmateix creu que tothom té aquest sentiment. Altre cosa no ens faria els reis i reines de la creació. de la possibilitat d’una doble veritat. . i va perdre tots els seus càrrecs públics i polítics. i després intentem de demostrar-la. sinó exclusivament a la idea més gran: la idea de Déu. Això queda provat amb l’existència del mal i la injustícia. • Averrois matisarà que en realitat no es tracta de dues veritats sensu estricto. 7. mentre que els seus detractors. L’islam: 7. Som lliures en la mesura en que fem us de la bona voluntat per a obrar amb rectitud. Però és una llibertat condicionada. Déu no escriu. Anselm vol conèixer Déu amb la raó. doncs. No es tracta d’un defecte o una limitació. • La realitat s’ha de correspondre amb els conceptes. en conseqüència. • La llibertat. Però això té una implicació forta: pensar equival a admetre l’existència. són més semblants a la realitat existent. matemàtic i polític. ens dirà que Déu no coneix cada ésser particular. però la raó haurà d’estar dirigida d’acord a unes normes: una perfecta correspondència entre llenguatge. es converteix en la capacitat d’obrar amb rectitud i amb bona voluntat. La seva defensa aferrissada de la filosofia. també argumentaren amb força. • L’ésser humà coneix en la mesura en que els conceptes que es formen a la seva ment. Uns les van defensar amb força.7. a més de ser desterrat de la seva ciutat. sinó que és més aviat dues explicacions en un pla formal. Però també es va endinsar en el món de la producció filosòfica quan va argumentar sobre les relacions entre la filosofia i la religió.1. I aquesta rectitud no només depèn de l’intel·lecte. És a dir. Averrois afirma que el filòsof haurà de parlar com a filòsof i el creient com a creient. sinó també de la voluntat. és el model de la realitat. Però no en té prou.

ja que si ho fos. La cristianització d’Aristòtil: • Tomàs d’Aquino (1225-1274) va ser tot un entès de les obres d’Aristòtil. li van arribar a través de diverses fonts. ni de que aquest es mostra de manera evident. 40 . En segon lloc. Però Tomàs. Tot i així. 7. • Segona Via o argument de la causa primera: Tots els éssers són la causa d’altres éssers. de la mateixa manera que segles enrere sant Agustí havia fet amb Plató. sinó el més important és el dominic Tomàs d’Aquino. Totes cinc vies mantenen una mateixa estructura lògica: • Es parteix d’una determinada informació del món empíric. les quals. Va comentar pràcticament totes les obres d’Aristòtil fent una tasca de cristianització del filòsof grec. • S’aplica el principi de causalitat. i una altra de ben diferent és la fe. al qual només hi podrem accedir a través de la fe. però acabaran convergint en un punt final comú i arribar a les mateixes conclusions. de manera que no només escriu convençut que Aristòtil i la fe no són incompatibles. deixa de ser fe.5. Aquest punt final és la veritat. Tomàs respondrà que no. no hi hauria ni ateus. Tomàs harmonitzarà els dos conceptes d’una manera innovadora a l’occident cristià: els camins de la filosofia i de la teologia poden ser diferents.5. Què implica aquesta jerarquia? Quan la raó i la fe arriben a conclusions diferents.7. • A la pregunta de si pot arribar la raó a demostrar l’existència de Déu. sinó que també incorpora la pensament filosòfic. Raó i fe: • Pel que fa a la tan ja tractada relació turmentosa entre raó fe. • A la pregunta de si és possible conèixer i creure alhora. I dic una certa perquè la totalitat de Déu mai es pot abastar només amb la raó. I tal i com ens diu Aristòtil. Tomàs desenvoluparà 5 raonaments de l’existència de Déu que s’han conegut com les cinc vies tomistes. 7. és la fe qui té la veritat. • Seguint el pensament aristotèlic. ja que són a posteriori que vol dir que parteixen d’indicis o observacions empíriques. La fe implica un salt mortal sense xarxa. ni altres religions. o L’esplendor escolàstica: sant Tomàs: El segle XIII és el segle més brillant i creatiu de tota l’Edat Mitjana. • Tomàs recuperarà la teoria del coneixement aristotèlica acceptant totalment que el nostre coneixement prové dels sentits. Tomàs distingirà entre aquelles realitats que podem conèixer amb la raó (veritats teològiques naturals). • Sempre és Déu la causa final del fenomen observat. Es va enfrontar ideològicament al pensament de sant Agustí que estava més proper a les tesis platòniques.1. si una fe és demostrada. tot el que és mogut.2. encara que la fe esdevé el principal criteri de veritat. i realitzant un enorme esforç intel·lectual. encara que és la poderosa capacitat de la nostra ment la que crea conceptes (universals). Déu no és una veritat evident. es rebutja recórrer a un procés infinit. Aleshores s’infereix l’existència d’un Primer Motor Immòbil que no és mogut per ningú i que és causa de tots els moviments posteriors. i va fer una gran tasca en un intent d’adaptar la filosofia aristotèlica al cristianisme. empíric i científic característic d’Aristòtil. Les 5 proves de l’existència de Déu: • Degut al reconeixement de que no hi ha una idea innata de Déu.5. Tomàs contestarà que en principi. A aquesta última categoria pertany l’existència de Déu: és una veritat revelada. aquell aire realista. Però no podem aplicar aquest principi ad infinitum. 7.3.5. Ningú no és la causa de sí mateix. • La seva obra filosòfica és molt extensa. ja que totes les veritats provenen de Déu. l’ésser humà pot arribar a una certa comprensió de Déu. • I és tant així. Una cosa és el coneixement racional. que és del tot impossible que filosofia i teologia no arribin a les mateixes conclusions. • Tomàs es va veure captivat pel pensament d’Aristòtil. perquè hauria d’haver existit abans que ell Filosofia. Sens dubte. D’alguna manera direm que està unint. home prudent i pràctic dirà que aquesta incompatibilitat no implica conèixer i tenir fe si ens plantegem que el coneixement ens deixa a l’entrada del dogma. I un dels representants més importants. • Primera Via o argument del motor no mogut: En el món hi ha moviment. ho és per alguna cosa. la raó ha comés un error en alguna de les seves passes. per primera vegada fe i raó. • La novetat d’aquestes vies o raonaments és que acompleixen el més pur i estricte estil científic. Aquest Primer Motor és Déu. un risc ja que. Així doncs la raó ens dóna un camí. d’aquelles que només es poden conèixer a través de la revelació divina (veritats teològiques revelades).

per camins equivocats que l’allunyen de l’autèntica felicitat. Aquesta realitat necessària és Déu. i això és impossible. Però Tomàs afegirà que l’autèntica felicitat no es pot trobar en aquest món. de vegades. evidentment de Déu. tot té la seva raó de ser. • Tercera Via o argument de l’ésser necessari: Tot els ésser del món són contingents.5. la finalitat de l’ésser humà és la felicitat. • Cinquena Via o argument de l’ésser intel·ligent: Recordem que Aristòtil afirmava que la Natura és teleològica. les pot transgredir. És a dir: pot ser que hi siguin o pot ser que no. 41 . la seva existència depèn d’altres éssers. en la seva imperfecció s’equivoca i opta. assumeix la idea cristiana de la resurrecció dels cossos i les ànimes. 7. l’ésser humà. Tant és així. Ètica de Tomàs d’Aquino: • Segons les idees aristotèliques.mateix. A més. coneixedor de les lleis naturals (que tenen el seu origen en la raó divina). Per tant. Amb què comparem? Amb l’ésser més perfecte de tots: Déu. és a dir. • Cuarta Via o argument de l’ésser perfecte: En el món existeixen éssers més o menys perfectes. VIII) El monjo Alcuí (730 – 804) Escot Eriúgena (810 – 877) St Anselm de Canterbury (1033 – 1109) Bernat de Chartres (? – 1130) Pere Abelard (1079 – 1142) Pere Llombard (1100 – 1160) Siger de Brabant (1235 – 1284) Sant Albert Magne (1206 – 1274) Sant Tomàs d’Aquino (1224 – 1274) Sant Bonaventura (1221 – 1274) Ramon Llull (1235 – 1315) Roger Bacon (1214 – 1294) Duns Scot (1266 – 1308) Guillem d’Ockham (1298 – 1349) Johann Eckhart (1260 – 1327) PRIMERS ESCOLÀSTICS ETAPA D’APOGEU (segle XIII) ARISTOTELISME ETAPA DE DECADÈNCIA (segle XIV) AGUSTINISME (Franciscans) Averroisme (Llatí) Ortodox (Dominicans) Universitat de París Universitat d’Oxford MÍSTICA (Influències del Neoplatonisme) Filosofia. rebutjarà la concepció platònica i agustiniana de la dualitat humana. Tot i que existeix una tendència natural a anar cap a la felicitat –que és Déu–. FILOSOFIA ESCOLÀSTICA CRISTIANA FASE DE COMPILACIÓ DE TEXTOS ANTICS ETAPA DE FORMACIÓ (fins al segle XII) RENAIXEMENT CAROLINGI Boeci (s. hi ha un camí dibuixat. amb el que la seva concepció de l’ésser humà és una unió substancial de cos i ànima. Tomàs. VII) Beda el Venerable (s. Es tracta. VI) Sant Isidor de Sevilla (s. Aquí deduïm que ha d’haver una realitat que sigui necessària per a poder existir la realitat. que Tomàs deduirà que el guionista ha de ser Déu. i tot obeeix a un guió establert. Tornem a mirar cap a Aristòtil i deduïm que ha d’haver una Primera Causa Incausada. Però per a poder dir això és que estem establint una comparació. • L’ésser humà és lliure des del moment en què.4.

8. la qual implica. presentar la figura de Guillem d’Occam. qualsevol argument fet amb la raó limita seriosament la llibertat de Déu. i això no pot ser. Si la raó ens diu “això ha de ser així” hem de tenir en compte que Déu ho pot canviar en quan ho vulgui. ens cal parlar del moment de transició. la decadència del període anterior. o En definitiva. les reunions de cardenals abunden en detriment de les decisions úniques del Papa. o Guillem d’Occam ho té clar: no es tracta de cristianitzar Aristòtil ni Plató. per rematar l’Escolàstica. doncs. I per poder representar la decadència de l’Escolàstica ens cal presentar un important personatge: Guillem d’Occam. Cada individu pot canviar la sort del seu naixement. A nivell filosòfic va ser un gran personatge refutant els universals escolàstics en favor d’un estricte nominalisme. econòmica i religiosa. La crisi del segle XIV: o El segle XIV suposa un període d’importants canvis: l’estructura de la societat com a tal. no hi ha coses dolentes ni bones. Guillem d’Occam: o Guillem d’Occam (1285 – 1349) va ser un frare franciscà nascut a Anglaterra. i degut a qüestions d’ordre polític.1. Les transicions són. és més. La racionalitat grega no hi té res a fer en el món de la fe. uns i altres estar per sobre l’altre. cosa que. a més. neix en la societat una primera i petita consciència de la pròpia individualitat. la qual cosa implicava una crítica a aquells estaments eclesials que no la duien a terme. o Parlem. L’ésser humà no decideix res amb la seva raó. l’experiència té un paper important en el coneixement.3. Però recollint el més estricte sentit kantià de la paraula crisi. comencen a guanyar protagonisme en detriment del rei o emperador de torn. Podem dir el moment en què apareixen els dos corrents. fa caure en picat les accions i la credibilitat de l’Església en front el poble. el llinatge ja no és important. però el canvi és com la confluència de dos rius. sinó lleis divines. La fi de l’Edat Medieval: Inicis de la Ciència Moderna: 8. la mort del pensament medieval. per Ell. o La idea d’Occam també implica que no hi ha lleis naturals (una altra de les idees dels escolàstics). 8. La realitat és ben diferent: l’Església i el poder terrenal estan a la grenya i pretenen. Podem afirmar sense por a equivocar-nos. en favor de la modernitat. 8. Francesc d’Assís valorava l’observació de les coses peti42 Filosofia. I això implica que Déu fa el que l dóna la Divina gana. però no podem establir una separació dràstica. hem de veure aquests canvis com el que en realitat són: l’anunci d’una nova època en el pensament. només ho seran mitjançant la fe. és a dir. Això xoca frotalment contra alguns conceptes escolàstics. No existeix el mal natural. Ja el fundador. Va ser també un gran defensor de la separació de poders entre Església i Estat. Estem parlant de la fi d’una llarga època. o La crítica d’Occam a la filosofia de Tomàs d’Aquino rau en dos principis basats en la lògica i en la teoria del coneixement (epistemologia): • La importància de l’experiència: Per Occam. Occam defensa que si una cosa és dolenta. Aquelles lleis que no són accessibles mitjançant la raó. a saber: el mal i les coses dolentes associades a ell. per força una crisi ideològica. I tal és el cas que ens ocupa. d’una crisi en tota regla: política. ho és perquè Déu així ho vol. sovint. social. arribarà a haver 3 Papes alhora. va tenir seriosos problemes amb el Papa per defensar a ultrança la pobresa dels franciscans. que la decadència d’un sistema de valors o paradigma filosòfic pot ser un llarg període de temps. en e qual anirem trobant trets del nou paradigma. Les castes. O potser de forma més estricta. La decadència de L’Escolàstica: o Abans d’endinsar-nos en el nou període filosòfic.2. Els Parlaments. cau feta miques. En altres nivells. o Ens cal. o Estem els segles XIV i part del XV. Déu és absolutament lliure i no hi ha res que el pugui limitar. És aquest el moment en què naixeran algunes nacionalitats. tan fantàsticament retratat a la obra d’Umbert eco El nom de la rosa. En un moment del segle. el gran crític de l’Escolàstica. o Per Guillem d’Occam. I aquest acabament no es produeix de cop ni molt menys. Degut al cisma al sí de l’Església. és perquè Déu així ho vol i. . o És també una etapa en la què la gran idea mil·lenària d’unir tot el món sota una societat Cristiana en la què el Papa i l’emperador van de la mà per garantir el bé terrenal i espiritual de la població. a més de provocar un important cisma. va deixant de ser feudal. no hi ha res dolent per naturalesa. o El segle XIV també veu néixer una certa democratització d’algunes estructures. El que és dolent. mentre que l’estructura política continua mantenint les formes feudals amb un monarca i els seus súbdits. sinó tan sols la seva Divina voluntat.

tes que ens rodegen. Els universals formats a la nostra ment són els mateixos per a tots els individus: són signes naturals. si no són necessaris. així com conceptes metafísics que no tinguin una clara referència o base empírica. D’aquí el nom de nominalisme. l’enregistrem a la nostra memòria amb un nom. • Occam avançarà la idea d’un Univers infinit amb la possible existència de molts mons. • Si això és així. • Els universals no existeixen en cap món de les idees (al vell estil platònic). per tant. Això implica. Ara bé. Occam. més semblant a la nostra física. Després d’una observació empírica Occam arriba a la conclusió de que podem actuar amb la nostra voluntat i enteniment units. En no ser il·limitat. Mitjançant quin mecanisme es construeix el concepte universal? • Occam dóna una solució molt pragmàtica: quan observem un objecte particular. • Malgrat aquesta obligació. no necessita els conceptes universals i. 8. sinó tan sols després de l’experiència. 8. Això implica una critica a la cosmologia d’Aristòtil. En paraules més entenedores: Déu pot fer miracles. • Ara bé. Racionalment només podem parlar de les coses concretes. aquest ens recorda l’objecte vist per primer cop i al nou objecte li donem el mateix nom. reflectit en les coses del món (com havia solucionat Tomàs d’Aquino). Això és el que s’ha anomenat la navalla d’Occam: aquest principi d’economitzar conceptes. biologia. D’aquesta il·limitació podem deduir que Déu intervé en el món quan li plau. o amb algun dels dos en desacord. 8. apliquem la navalla d’Occam i els eliminem. El mal és. Podem veure aquí com Occam comença a obrir camí per la nova ciència. ni es desprenen de les coses mateixes (com havia convingut Aristòtil). fer quelcom que Déu no vol. Déu no té aquest problema. Filosofia i veritat revelada: • Una altra de les veritats revelades és que posseïm una ànima immortal i immaterial. No podem atribuir un nom a tots els objectes del món i aquesta és la raó de la invenció dels conceptes universals. però no tenen cap tipus d’existència fora del cap. El Nominalisme de Guillem d’Occam: • Entenem com Nominalisme la manera en què Occam contesta al concepte escolàstic copiat d’Aristòtil dels conceptes universals. Tan sols Déu no està obligat a res i podrà canviar la valoració dels actes al seu gust i voluntat. Més tard. és lògic pensar que conèixer l’ordre del món no és accessible a priori. Acabem de crear un concepte universal. més basada en qüestions qualitatives que quantitatives. a posteriori. 8.3. tenim la obligació moral de voler el que Déu vol. ¿com és que són universals? Occam respondrà que la nostra estructura mental ens porta a reaccionar d’igual manera a determinats estímuls. veurem que ens podem estalviar l’ús de conceptes abstractes innecessaris.3. ni en la ment de Déu (com defensà Agustí). El món d’Occam: • Déu és omnipotent i té llibertat d’acció absoluta. Sobretot dels corrents realistes que concedien existència real als conceptes unversals. • Per Occam els conceptes universals són pures creacions de la ment humana.3. són símbols o signes de les coses reals.4. les experiències sensibles sempre ho són d’un objecte particular.2. si veiem un objecte similar. matemàtiques i química que a la física o la metafísica aristotèliques.3. si els conceptes universals es formen en la ment de cada individu. és a dir. • Aquest mecanisme es produeix degut a la limitació de la nostra capacitat mental.3. Si Déu pot fer el que vol quan col i com vol. per força que som lliures. 43 . En realitat són noms que substitueixen les coses reals. ¿com podem saber quina és la seva voluntat per obrar bé? Tan sols mitjançant la Filosofia. Si utilitzem l’experiència de forma correcta. i és potència de voluntat i d’enteniment. ni tampoc en el moment de creació de Déu. • La importància d’estalviar o la “navalla d’Occam”. fidel a aquest principi afirmarà que el coneixement consisteix en l’experiència de l’individu concret i no en l’universal. Aquesta és l’origen de tots els nostres actes. ja que el mateix nom es refereix a una multiplicitat d’objectes. La ciència que ens podrà donar coneixement de l’ordre del món ha de ser una ciència preferiblement basada en consideracions quantitatives. universals. Com sorgeixen els conceptes universals?: • Partim de la idea que els universals són conceptes que es creen a partir d’una experiència sensible. diu Occam. ja que són les úniques que podem conèixer.1. doncs. no convencionals i.

• Tenim una dependència total de Déu. 8. En aquest cas no estarem segurs d’obrar bé. En un primer moment sembla que la baixi del pedestal a on l’havien posat els clàssics. però no tenim cap més alternativa. la filosofia ha d’estar sotmesa a les veritats revelades.) Aleshores podrem predicar coses de l’objecte observat. o revelació divina. És del tot impossible la nostra salvació sense la seva Intervenció mitjançant la gràcia o les revelacions. Això implica que la fe està per sobre la raó. que la ciència. en conseqüència. Occam també veu amb clarividència. Haurem creat un universal. passa pel filtre de la nostra creació. • El perill de la subjectivitat de la ciència. sí posaran en judici el concepte de moviment aristotèlic (recordem. El coneixement científic: • La ciència es forma amb proposicions sobre alguns aspectes de la realitat. que es podran predicar d’altres objectes similars. utilització i interpretació dels signes. si parteix d’una observació individual. No és coneixement ple sobre la realitat. I. Sense qüestionar-ne els principis més genèrics (l’heliocentrisme). en dir que tan sols és una sistematització teòrica de les nostres proposicions sobre alguns àmbits de la realitat. Filosofia. I si aquesta revelació no és prou clara. etc.3. la implicació de que l’agent motor. de la nostra consciència. però a més. qualsevol proposició humana. Però en realitat li donarà l’empenta per a desmarcar-se de l’excés metafísic. acompanya sempre a l’objecte mogut). queda salvat si fem una observació en òptimes condicions (de llum. sorgiran fortes crítiques a la física aristotèlica. i el primer pas per un coneixement veritablement científic.4. caldrà seguir els dictats de la consciència. el pas de la potència a l’acte. La ciència al segle XIV: Al llarg del segle XIV. 44 . • Occam posa la ciència al seu lloc. Ciència no equival a saviesa.8.5. i sobretot des de la universitat de París.

des de les concepcions aristotèliques de l’univers. El nou savi actuarà. La nova ciència no ha d’oblidar que. a esquenes de les institucions. sinó que té alts i baixos. o dit d’una altra manera. genera un nou tipus de savi que és molt diferent al filòsof medieval. gràcies a l’exactitud creixent dels instruments d’experimentació i mesura. hermètiques i metafísiques. No només suposa la producció de noves teories científiques. implica tres passes endavant i una enrera. de forma seriosa. També hem comentat que la nova ciència no és un camí ascendent i imparable. La revolució científica crea al científic experimental modern.2.1. No es tracta d’obscurs laboratoris. fins i tot de les més prestigioses universitats de l’època. també està desplaçant l’ésser humà del centre de l’univers. I una altra conseqüència és l’autonomia de la ciència respecte altres disciplines o activitats. i passes endarrera. I aquesta autonomia. Si la Terra és un cos celeste com ho són la resta de cossos. La ciència ja no pot ser una intuïció del mag. l’alquímia. • Els trets vistos fins ara no ens han de fer pensar en la revolució científica. Ho podem resumir en 5 punts: • Quan Copèrnic desplaça la Terra del centre de l’univers. com un camí ascendent i regular que abandona –com aquell qui es treu un vestit– les velles idees màgiques. Com tots els canvis importants. les concepcions sobre l’ésser humà. a l’astròleg. Aquesta unió. Copèrnic i Galileu deixaran el pas franc a la física de Newton. la tradició hermètica. La ciència ha de raonar sobre el món tot fent una tasca d’investigació. . hom parla del període de la revolució científica. La revolució científica: trets generals: 9. El raonament científica es basarà en experiències planificades i en demostracions necessàries. sinó d’anar publicant els descobriments. per primera vegada s’uneix la teoria i la praxis.1. La nova ciència no només és nova pel nou enfocament dels temes d’estudi. d’algunes idees del neoplatonisme. 9. sovint. fins i tot a l’artesà o artista del renaixement. s’uneixen ciència i tècnica. És a dir. Però potser el més important. passes endavant.1. sinó perquè al contrari que la ciència medieval. Si a l’Edat Medieval les arts lliberals eren indignes dels homes lliures. ni una repetició del saber absolut d’un filòsof clàssic. a l’humanista. • Hi ha un rebuig de les principals teories de la ciència aristotèlica a favor de Plató. laboratoris. el menyspreu que van manifestar molts autors cap a les pràctiques màgiques i hermètiques ens indica com aquestes pràctiques continuaven molt vives en molts científics i pensadors. congressos internacionals. ¿qui no ens diu que hi ha altres planetes amb éssers humans? Aleshores. les experiències del qual seran cada vegada més rigoroses. Els canvis que produeix: Des d’aproximadament la meitat del segle XVI (1543 publicació de la obra de Copèrnic). Més aviat cal esbrinar les qualitats de les coses i aquells fets que són objectiva i públicament controlables i quantificables. és el canvi de la mentalitat de l’ésser humà. És més. es declara impotent per a trobar-les. canvia el mètode social de fer ciència. 45 Filosofia. • La ciència esdevindrà una pràctica socialment pública. Renaixement i Revolució Científica: 9. Els convents i les universitats perden una gran part de la seva importància com a centres del saber.9. La nova ciència no pot buscar les essències ni les substàncies. l’astrologia i la màgia formen part molt important del seu naixement. Això provocarà l’aparició de noves institucions científiques: acadèmies. la revolució científica farà que embrutar-se les mans ja no sigui una manca de dignitat. aviat es convertirà en col·lisió. o millor. L’estructura del món queda alterada per primera vegada. En termes filosòfics. ¿com quadra aquesta idea amb el creacionisme dur? • La imatge de la ciència també pateix un canvi. per al bo i per al dolent. al mag i. la ciència i llur relacions canviaran notablement. fins les acaballes del segle XVII (1687 publicació dels Principis de Newton). Un nou tipus de saber: Ja hem comentat que molts dels nous descobriments científics plantegen greus conflictes antropològics i teològics. Al llarg dels més o menys 150 anys en que transcorre la revolució científica. sinó també hi ha un fort canvi en la mateixa concepció de què és el saber. aquest nou tipus de saber.1.

46 . Però ja sabem que en l’ésser humà les coses no succeeixen així. per exemple. Les cartes personals. • Arquitectura. tant d’aplicació pràctica. hom sosté que aquest podria haver estat promocionat des del vessant dels artesans i artistes. En aquest sentit. Per primera vegada. aquesta no va ser exempta de polèmica. • Màquines bèl·liques. 9. convertirà la teoria i la praxis en dos aspectes del mateix coneixement. Aquesta idea és la llavor d’una part molt important de la filosofia de la ciència contemporània: la pertorbació que produeix l’instrument sobre l’objecte investigat.2. A partir de l’ús del nou instrument. sinó d’entendre que aquests nous instruments. un electricista sap molt més sobre les aplicacions i els aparells de l’electricitat. per a evitar l’engany dels nostres sentits. Cal doncs. en aquest aspecte. passaven ràpidament a formar part del nou saber científic. També Newton parlarà sobre la importància que té la utilització d’un aparell de mesura. • Microscopi de Malpighi 1660 • Bomba pneumàtica de Boyle 1660 Però no es tracta d’anar fent una llista dels invents. l’instrumental científic forma part de la teoria científica (s’explica a partir de). invenció d’aparells mecànics molt limitats. encara que aquests no haguessin anat gaire lluny sense el recolzament de cous coneixements tècnics que permetien de provar i experimentar les teories. • Navegació. mentre que altra interpretació afirma que va ser just al revés: el nou científic neix dels filòsofs. El nou savi: El nou savi escriurà llibres tractant aspectes molt més pragmàtics del que s’havia vist fins aquell moment: 9. i sovint irregular. Però el segle XVII. i l’artesà tècnic que ascendeix en el camí de les causes i els per què. El nous instruments científics: Aquest nexe que hem estat comentant entre filosofia i tècnica permet també l’aparició molt ràpida de nous instruments. la mateixa fusió entre ciència i tècnica. les informacions transmeses directament i les conferències a les societats científiques van més ràpid que les Universitats i les escoles tradicionals en la cursa cap al coneixement científic. però potser sembla més raonable afirmar que la nova ciència neix de la ma dels filòsofs. Aquest nou saber. Potser la gènesi no és allò d’important. com hem dit abans. Als nostres dies. com d’ús exclusiu per a la ciència. que moltes vegades implicarà la col·laboració de diversos especialistes: un científic i un artesà superior. i la possibilitat de controlar aquesta pertorbació. Nicolau Copèrnic: la teoria heliocèntrica: 9. Galileu parlarà sobre la importància d’utilitzar els aparells que reforcen els nostres sentits i ens permeten d’anar més enllà del que es pot veure i conèixer a simple vista. Els segles XV i XVI són períodes de perfeccionament dels vells aparells coneguts. aturar-nos una mica en la relació que es va establir entre l’intel·lectual i l’artesà. sinó. i ja no només una ajuda a la força bruta.1.9.1.4.1. es caracteritzen per l’aparició de nous instruments en una ràpida successió d’invents: • Telescopi de Galileu 1610. En el sorgir del nou científic. • Enginyeria de mines. El nou savi és també una fusió entre el filòsof especulatiu que abandona les explicacions metafísiques i ja no li cal saber llatí ni grec.3. L’Edat Medieval es va caracteritzar. que per altra banda resultaria molt llarga. per una lenta. doncs malgrat la relació és el fet important. • Balística.1.5. Els nous instruments científics adquireixen una nova dimensió: es converteixen en ajuda i potenciació dels sentits. que sobre les raons i naturalesa del corrent elèctric. 9. el coneixement podia créixer de forma exponencial. Científics i artesans: Fins aquí sembla una bona història: els filòsofs s’alien amb els artesans superiors i sorgeix el nou científic.2. El significat de la revolució copernicana en filosofia: Filosofia.

però pel que fa a les implicacions filosòfiques. filosòfic i social. En els aspectes introductoris ja hem esmentat en forma sintètica l’abast del canvi heliocèntric de Copèrnic. • La Terra es mou en una òrbita circular al voltant d’un eix. avui en dia comprenem que la importància de Copèrnic no és tant l’exactitud del seus descobriments. També ben aviat. i pensa que la veritat no pot mantenir-se amagada per interessos dels matemàtics. formen una esfera única.2. i també gira sobre sí mateixa. científics i eclesiàstics. En desplaçar la Terra del centre de l’Univers. Introducció al pensador i el seu pensament: Galileu Galilei (1564 – 1642) va començar estudis de medicina. L’ésser humà copernicà. uniforme i perpetu. Pisa. Més tard va anar a ensenyar a la universitat de Pàdua. a més d’una espècie de culte al Sol. sinó que son moguts per esferes transparents. però continua sent un univers tancat.3.1. juntament amb un exemplar de la seva obra. i l’envia. Galileu Galilei: 9. que calia intervenir-hi. però.2. avui sabem que Copèrnic continuava creient en molts principis pertanyents a l’antic món: • L’univers de Copèrnic no és infinit. I escriu una carta de presentació.9. I això implica una revolució en l’entorn de les idees. no cal ser molt llest per a comprendre per què van causar tal commoció les seves teories. I tot i així. i uns títols honorífics. a més d’altres disciplines associades. va rebre una educació matemàtica i astronòmica. de la qual ja havia enviat unes edicions escurçades als seus amics. Això li va donar una gran fama. que sense ell no hagués existit la nostra ciència. Amb aquestes dades complementàries. en paraules de l’autor. Però la seva adhesió a les idees de Copèrnic comencen a donar-li mal de caps. De Revolutionibus. Tampoc ignora que la publicació de la seva obra. L’astronomia era una ciència tan desastrosa. però alhora més pragmàtic. polonès de naixement. juntament amb l’aigua. que difícilment serà creguda. abandona també molts mites i clixés que el mantenien enganyat. la idea de que les matemàtiques són la clau per a entendre l’univers. Aviat abraçarà les teories copernicanes i. però va preferir estudiar matemàtiques i va fer de mestre de matemàtiques a la seva ciutat natal. Avui en dia sabem que Copèrnic va ser només un precursor. Va estudiar també Dret Canònic i es va doctorar en aquesta especialitat. per heretge en seguir les idees de Copèrnic. Aquesta època va ser la més productiva pel que fa als seus escrits. És important senyalar que Copèrnic no és aliè a les influències neoplatòniques tan pròpies de l’època i l’entorn. en la forma de pensar social sobre el lloc de l’ésser humà en l’univers. sinó més aviat l’haver trencat amb un sistema vell. Els planetes no es mouen per sí mateixos. Copèrnic s’adona que la seva teoria heliocèntrica és tan nova. Dels neoplatònics recollirà. molt més perfeccionat i que li permet fer interessants descobriments astronòmics l’any 1610. La teoria copernicana: Nicolau Copèrnic (1473 – 1543). Molt aviat les teories copernicanes es van enfrontar durament en el terreny religiós. curiós i eficaç. és a dir. a on va estar durant 18 anys de la seva vida. 9. Vista aquesta petita llista. És més gran que l’univers de Ptolomeu. Aviat serà denunciat i processat l’any 1616 a Roma. . • La forma perfecta és l’esfera. • El moviment dels cossos celestes és circular. causarà una forta polèmica. molt de moda entre els humanistes. Copèrnic suposa una sacsejada tan forta. pel que fa al coneixement científic del lloc dels planetes al sistema solar. Ben aviat. i el moviment perfecte és el circular. • La Terra. al Papa. i fruit dels seus estudis d’astronomia. que no va abandonar al llarg dels seus estudis de Dret. en construeix un pel seu compte. La seva obra defensa les següents tesis: • La Terra ha de ser esfèrica. en deixar el centre de l’univers. i obrir la possibilitat a nous plantejaments. precisament.3. queda desplaçat també l’ésser humà. Però Copèrnic és un home honest. quan s’assabenta de la invenció dels prismàtics. El canvi de lloc implica una predisposició a enfrontar la món i el coneixement des d’un vessant més humil. va començar a madurar la idea de que calia un nou plantejament astronòmic a on la Terra adquiria mobilitat en detriment de la del Sol. 47 Filosofia. Se li va prohibir ensenyar o defensar de paraula o per escrit les seves idees.

Pel que fa a l’Església catòlica.3. i la resta de cossos celestes donant voltes al seu voltant. La implicació és l’augment de grandària de l’univers. de la mateixa manera que la Terra. i l’altre dir quelcom que nega la veritat del que està escrit. Per altra banda. La pena de cadena perpètua li canvien per una de confinament. tot sol. d’interpretació de la Bíblia. són trets clarament moderns. Galileu va donar llargues al·legant problemes de salut. El resultat va ser que en pocs dies van aconseguir que Galileu fes una declaració pública abjurant del copernicanisme i les seves idees. L’enfrontament amb l’Església: Les tesis de Galileu. I tots deien que a la Bíblia ho posava ben clar: la Terra s’està sempre al mateix lloc i és el Sol el que surt i es pon. perillosament herètiques. Són dos àmbits completament diferents que no es trepitgen ni pretenen pujar-se l’un a sobre l’altre.9. una vegada més. l’autonomia que reclama per a la ciència i els mateixos límits d’aquesta. la solidesa de la creació i l’autoritat de l’Església. si ja no permetien la lliure interpretació de les Escriptures. Galileu va perdent la visió i pateix moltes malalties. La ciència ha de ser una activitat absolutament autònoma respecte a la religió. l’Esperit Sant ens ha d’ensenyar el camí cap al cel. doncs. 48 . Primer a casa d’un amic.4. Des de les dues esglésies (catòlica i protestant). es van aixecar dures crítiques contra Galileu: afany de notorietat. Galileu continuarà treballant i tornarà a publicar una obra basada en l’heliocentrisme de Copèrnic. com pels protestants. els teòlegs encarregats d’estudiar les teories de Galileu. pretenien explicar l’Univers: el Sol al mig. deien uns. contraries a la ciència i. la Inquisició no el va tractar amb delicadesa.3. Filosofia. que els seus enemics utilitzaran per indisposar-lo amb el Papa Urban VIII. és a dir. cosa que havia estat sostinguda des d’Aristòtil. Els protestants. Galileu escriurà una obra. sòlidament demostrades amb formulacions matemàtiques. I com va sentir a dir a un cardenal. i després. Galileu va acceptar i va prometre no tornar-hi més. Si els sants apòstols així ho haguessin volgut. en defensa de la seva teoria. L’any 1616. no podien permetre una opinió en contra de la Bíblia. i la Inquisició es va mosquejar molt. La confirmació del sistema copernicà: Galileu pretén donar a conèixer els seus descobriments. 9. i no pas com és el cel. A mida que es va fent gran. irresponsabilitat amb la ciència. la Bíblia hauria de parlar molt sobre els astres i els planetes. Una cosa és interpretar amb llibertat. sense poder parlar ni rebre ningú sense permís previ. sobre tot. Una altra vegada serà processat pel Sant Ofici de Roma i condemnat a abjurar de les seves idees. per a poder aprendre les coses del món. Galileu dirà. deien uns altres.3. 9.2. Però anys més tard. En només cinc dies. la forma de fer de Galileu (la metodologia). L’enfrontament amb l’Església té. La condemna va ser no tornar a parlar ni escriure mai més d’aquestes teories sota pena d’empresonament. Quan finalment va arribar a Roma. Immediatament es va ordenar a Galileu que es presentés a Roma. La implicació de la descoberta posa en dubte. • El descobriment dels satèl·lits de Júpiter. Déu ens ha donat la intel·ligència i el coneixement. (1632). i no un parell de vegades en alguns passatges molt concrets. Cosa que el permet d’estudiar un microcosmos copernicà a escala. Això implica que no hi ha diferència entre els cossos terrestres i els celestes. del qual podrem treure coneixements científics sobre el cel. menys encara una opinió en contra de la Bíblia. una arrel hermenèutica. Però aquesta explicació va ser molt mal vista tan pels catòlics. Algunes conclusions: La ciència moderna és la ciència de Galileu.3. malgrat en els inicis defensaven la lliure interpretació de la Bíblia. ja que posava en qüestió la veritat literal de la Bíblia. És a dir. els planetes i la Terra. a casa seva. les van declarar absurdes. Galileu serà acusat davant el Sant Ofici com a possible heretge. • La Lluna té muntanyes i valls. que les Escriptures no són pas un llibre d’astronomia. que impliquen uns canvis revolucionaris: • Descobriment de noves estrelles.

Una condemna cap a les hipòtesi llençades sense cap fonament. la ciència esdevé física i això implica. El mètode inductiu és l’únic mètode propi de les ciències físiques. El món s’entén com una gran màquina (mecanicisme). per a constituir-se en la forma de conèixer la realitat. Com tants altres. i durant aquest temps va conèixer a un important filòsof empirista que veurem més endavant: John Locke. per molta reputació que tingui l’autor d’aquest principi (per exemple. però no les seves causes. va haver de discutir força per a que els científics més dogmàtics i els filòsofs més clàssics. 9. no es nodreix de principis dogmàtics i metafísics. Isaac Newton: 9. Potser degut a aquest fet.1. • La ciència. Però l’autèntica importància del filòsof anglès pel que fa a la filosofia rau en la influència que va tenir sobre corrents i pensadors tan importants com els empiristes anglesos. en conseqüència a aquesta segona característica. sobretot en aspectes teològics i de metodologia. el deixessin publicar en pau els seus descobriments. sinó també pel seu pensament filosòfic. Va morir l’any 1727. Newton al llarg de les seves investigacions arribarà a conèixer el fenomen. Newton és el personatge que durà la revolució científica a la seva fita. la fe no ens dóna cap coneixement de ciència. El pensament de Galileu.4. es poden aprendre a través de la observació. per força. també excloem de la ciència un munt de coses relatives només a l’ésser humà. A Cambridge va estudiar matemàtiques. Davant aquest dilema. Els trets més importants del seu pensament: Establir una metodologia per a les ciències físiques. que avui sabem fins a quin punt són inexactes científicament parlant. no tan les seves teories. Aquest ordre mecànic implica l’existència d’un Ésser Superior Intel·ligent: de Déu. cosa per la que estava especialment dotat. òptica i molts altres camp del que ara en diem física. • Si la ciència ha de tractar les qualitats objectives dels cossos. • La ciència copernicana. • Si la ciència ha de ser autònoma respecta la fe. Es va interessar també per la química. 49 Filosofia.9. excloure l’ésser humà com a objecte de la ciència. Newton ja no va produir més pensament nou. Qualsevol coneixement científic sobre l’ésser humà obeirà a raons mecàniques i mai metafísiques. Per a parlar del món i de la natura cal fer-ho amb una sintaxi matemàtica. a la tensió i a la seva pròpia feblesa. no sols pels seus descobriments científics –que són molts i importants en el camp de l’astronomia. És a dir. sumat a l’esgotament. Al llarg de la seva vida va fer nombrosos descobriments sobre gravitació (anècdota de la poma). Introducció al pensador i el seu pensament: El mateix any de la mort de Galileu és el del naixement d’Isaac Newton (1642). suposa un seguit de característiques o condicions per a la ciència: • La ciència no depèn de la fe i alhora. amb el que va arribar a tenir una gran amistat. En excloure l’ésser humà. Aristòtil). . preferirà no donar cap hipòtesi fins a estar en disposició de demostrar-la. cosa que la transformarà en un principi o teoria. • Aquesta descripció de la realitat està limitada en sí mateixa al coneixement dels objectes. No obstant. sinó d’experiències raonades i raonables. però el seu laboratori va patir un incendi i va quedar destruït i perduts els seus experiments. Newton és important. La obra més famosa de Newton: Els Principis matemàtics de la Filosofia de la Naturalesa (en direm Els Principis per abreujar) va ser un dels successos més importants de la física. ens donarà un saber objectiu: mesurable i públicament demostrable. la física o la matemàtica–. o Kant. Isaac Newton va néixer l’any 1642. A partir d’aquest moment. no hem de pensar que la novetat de les seves idees no van causar polèmica. les lleis de la qual.4. i es va limitar a perfeccionar les coses ja publicades i iniciar una carrera en l’àmbit públic. Newton va patir una crisi de nervis molt forta de la que ja mai es va recuperar del tot (1692 – 1694). amb Galileu arriba al seu punt àlgid des del moment en que deixa de ser una eina al servei de les prediccions. Newton va ser també diputat en representació de la universitat de Cambridge. la Il·lustració francesa.4.2. amb més raó haurà de ser lliure i autònoma davant de qualsevol principi científic anterior.

Filosofia. la ciència de Newton no busca essències ni substàncies. Però el segle XVI i principis del XVII està ple d’altres descobriments científics dels quals farem una breu repassada. Els avenços en altres ciències: Hem estat parlant.9. sinó funcions. sobretot d’astronomia. Alguns importants científics anatòmics van acabar a la foguera juntament amb les seves obres. Confirmació de les tesis mecanicistes respecte el cos humà. també. • Gran avanç en els estudis anatòmics. fora del àmbit universitari estaven. filosofia i ciències físiques com la òptica. alhora que una gran polèmica al voltant dels mateixos. la dinàmica dels cossos i altres. • Cal parlar també de les noves estructures creades al voltant dels centres del saber: les acadèmies.5. nascuda a partir de les reunions de partidaris de la nova ciència. Especialment cal citar la Royal Society of London fot the Promotion of Natural Knowledge. En definitiva. les quals. 50 . • Abandó definitiu de la teoria de la generació espontània. • Descobriment de la circulació de la sang i els mecanisme biològics associats a aquesta. fora de la tutela de l’Església.

a la filosofia. poesia. Es tracta. i un gust artístic exquisit. Sobre tot. el terme Humanisme ens arriba de la ma d’una concepció. conreant les èpoques clàssiques. sinó també per petites preguntes de caire pragmàtic. artístiques i ètiques per a expressar-se. El significat del mot Renaixement: El mot Renaixement data del segle XIX. amb les lletres. Però això entra més dins l’àmbit de la Història en general i no de la Filosofia en particular. el terme va néixer al segle XV i es referia a aquells qui ensenyaven gramàtica. doncs. no presenta diferències substancials suficients. d’uns nous paradigmes i d’un punt i a part amb l’Edat Medieval. afirmant que l’Humanisme neix en els oficis. retòrics. . Així doncs. El terme Humanisme és un terme relativament recent pel que fa a la referència dels estudis o disciplines no científiques. exclusivament al que fa referència als estudis literaris. Canvis polítics reflectit en els nous Estats. s’ha considerat en excés als autors estudiats. l’Humanisme només representa la meitat de l’activitat cultural renaixentista.3.2. per un retorn cap als estudis clàssics a la manera en que ho feien els clàssics. Sota aquest concepte. doncs. veiem com aquests parlen d’una nova era. En conclusió. El significat del mot Humanisme: Resulta difícil trobar una definició única sobre els trets principals d’aquesta etapa que encetem avui.10. el Renaixement s’oposa frontalment a l’Edat Medieval. I només en aquest sentit. Però alguns textos falsos que avui en dia coneixem. Ara bé. els escrits d’Hermes Trismegistes van arribar a ser considerats com una part fonamental en el saber 51 Filosofia. Canvis morals reflectits en una nova forma d’entendre els aspectes ètics i religiosos.1. En efecte. En un sentit purament filosòfic. Malgrat aquestes explicacions acceptades per tothom. 10. un sentiment de llibertat cap a les autoritats morals i religioses. d’una definició molt propera a la definició original del segle XIV i XV. una exaltació de la vida mundana. es caracteritza per una nova visió i un nou sentit de l’ésser humà i els seus problemes. sinó la pràctica totalitat de la vida de l’ésser humà: Canvis socials reflectits en una nova manera d’entendre les societats. llegint les obres dels autors Humanistes. Els orígens ideològics del Renaixement: Al llarg del període renaixentista (segles XV i XVI) es van dur a terme moltes lectures i moltes traduccions de textos llatins i grecs. històrics i de filosofia moral. Interpretat així. avui en dia es juga amb dos concepcions del terme humanisme: Hi ha estudiosos qui consideren que el terme s’ha de cenyir. els estudis van avançar de tal manera. un marcat sensualisme. hi ha hagut estudiosos que han considerat el terme en tota la seva amplitud. alguns estudiosos es pregunten si el Renaixement no serà un invent del segle XIX. Renaixement i Humanisme: 10. un retorn a certes idees paganes. Ben aviat aquest terme s’aplica a tot allò que té a veure. Canvis artístics reflectits en els nous paradigmes de l’art i la trobada amb les formes clàssiques. la persona creix en importància i centra l’interès dels estudis. però transcendeix a la vida de la societat i. i caracteritzat per un individualisme pràctic i teòric. En aquestes lectures. retòrica. Però la veritat és que. que eren perfectament capaços de detectar textos falsificats. En realitat podem fer una síntesi de totes dues postures. Ja no podem entendre que els humanistes van impulsar el Renaixement. i es refereix al fenomen típicament italià en els orígens. històrica i filosòfica. La realitat és que el Renaixement va suposar un gran fenomen regenerador i un retorn a un ésser humà més sencer i més autèntic. Un d’ells. a on l’especulació sobre l’ésser humà esdevé una activitat molt important. Així parlem d’estudis de Ciència i d’estudis d’Humanitats. L’època Humanista es caracteritza. l’Humanisme no és la suma de tot el saber científic del renaixement italià. Per una altra banda. per a considerar-lo una nova etapa cultural. Hi ha una recuperació de les llengües grega i llatina. quan en realitat eren autors medievals. L’humanisme. En aquest sentit. estudiat a fons. en l’àmbit de l’estudi. 10. en conseqüència. sinó que s’estableix una altra relació: el mateix renéixer va utilitzar les arts literàries. ja que es tractava més aviat d’escriptors i moralistes abans que de filòsofs. història i filosofia moral. Canvis científics reflectits en els nous avenços i nous coneixements. sota aquest nou paradigma. textos atribuïts a autors clàssics. Aquests estudiosos defensen la idea de que la filosofia no només està formada per grans sistemes. se’ls van colar. Renaixement i Humanisme volen dir el mateix. Fer-ho és força complicat ja que parlem d’una època en que no només canvien els paradigmes filosòfics. i que en realitat.

podem afirmar que el Renaixement es basa en un enorme equívoc d’un text fals. la fita que aconseguir. renaixentista. Quan es fa esment al corrent neoplatònic del renaixement. Valla ens parlarà del plaer en el seu sentit més ampli (no només els plaers dels sentits). neoplatòniques i cristianes. però. Això s’explica. no van encertar res. i els plaers de l’esperit. i no com una finalitat en sí mateixa.C. Filosofia. a on es parlava. Per a Petrarca. cercant les causes i intentant de posar-hi remei. la interpretació renaixentista de Plató no es basa en el propi autor. però. i amb això. sinó per poder arribar a l’autèntic coneixement. representa el saber en estat pur.C. L’Humanisme: la tradició neoplatònica: Ja hem comentat abans que un dels pensadors recuperats amb més intensitat pels humanistes va ser Plató. Cal posar una premissa per entendre el neoplatonisme renaixentista: malgrat la major part dels autors estava en disposició de llegir obres traduïdes del grec. I en realitat. 10. una constant de l’Humanisme. considerant aquests últims més elevats. Aquesta preferència no serà. perquè el Renaixement és. del cristianisme i d’infiltracions màgiques hermètiques. Valla també ha passat a la història pels seus estudis filològics. Això va deixar la porta oberta a que el neoplatonisme s’anés impregnant de tots els corrents culturals i de pensament que l’envoltaven: escepticisme. entre altres coses. totes barrejades. calia retornar a la interioritat de la pròpia ànima per a poder conèixer-nos. de fets màgics i del culte al Sol i al foc. el filòsof pagà. ja que Zoroastre o Zaratustra va ser un reformador religiós persa del segle VII a. Per error. o millor dit. D’alguna manera. No encaixa del tot entre el nou corrent humanista. allunyant-se amb força de l’ascetisme monacal escolàstic. I amb aquestes premisses. sobretot. I com a bon humanista. però. Recordem que Plató és el filòsof de les Idees. Aquest personatge va fer una anàlisi dels mals socials de la seva època. Valla va propugnar una filosofia més propera a l’ésser humà.4. o obres en grec directament. Aquest fet. Petrarca ens està dient molt més amb l’afirmació anterior: Aristòtil va ser un gran pensador. D’aquesta manera tan senzilla marca Petrarca la seva filosofia: La veritable saviesa rau en el coneixement d’un mateix. profeta anterior a Hermes. reconeixeran en el pensament d’Aristòtil grans encerts. La forma d’arribar a aquesta saviesa. no ens ha d’estranyar. en realitat. El raonament de Valla és simple i fort: tot allò que ha fet la natura no pot ser sinó sa i lloable. és obligat parlar de Nicolás de Cusa (1401 – 1464). una extraordinària amalgama de doctrines grecopaganes.10. és conreant les arts lliberals. una de les figures més interessants d’aquest segle. Alhora ens cal recuperar una manera de fer no tan lligada a la freda lògica. La realitat és un món ideal i inabastable. Però Nicolás de Cusa va ser un pensador un tant inclassificable. Tanmateix van tenir molta fama uns escrits anomenats Oracles d’un autor del segle II d. Pensadors humanistes posteriors. la llengua escrita o parlada és la màxima expressió humana. Per a Petrarca. però els seguidors d’Averrois han omplert de coneixements naturals i inútils tota l’herència del gran pensador. distingirà clarament entre els plaers del cos. podem afirmar que el neoplatonisme renaixentista està carregat d’espiritualitat. tothom està d’acord en considerar Francesco Petrarca (1304 – 1374) com el primer dels humanistes renaixentistes. Sobre tot pel que fa la política i a l’ètica. ens ha fet fixar-nos massa en la natura. La conseqüència es que el platonisme va arribar al renaixement carregat de paquets que no eren seus. 52 . Però Plató es manté verge. Plató. estoïcisme i fins i tot alguns trets aristotèlics. durant el Renaixement es van atribuir aquests textos a un tal Zoroastre. Valla. doncs. No seria just acabar de parlar d’aquests inicis de l’Humanisme sense citar un altre gran pensador del segle XV: Lorenzo Valla (1407 – 1457). L’Humanisme: els seus inicis: No hi ha dubte que ja des de fa molt temps (segle XV). impregnada d’aristotelisme. sinó en les diverses interpretacions que es van fer al llarg dels segles pels diversos corrents neoplatònics. i poc en nosaltres mateixos. és una encarnació del pensament de l’esperit.5. Només ens cal recordar el que avui sabem de Plató: filòsof gens sistemàtic que va deixar l’Acadèmia sense cap corpus per escrit del seu pensament. L’herència de la filosofia àrab. però tampoc és un vestigi del passat escolàstic. sinó més propera a les arts de l’eloqüència i la retòrica. quan en realitat. l’autor recupera un cert epicureisme basat en principis cristians.

Pensem que encara que Ficino anava carregat de talismans i amulets. ja que la poètica. . novament. difícil d’harmonitzar. Pico de la Miràndola participa del corrent humanista en posar l’ésser humà com el centre de tot l’interès. precisament per ser polifacètic: Va ser traductor. Cal fer una aturada i fixar-nos en un altre personatge prou important en el renaixement de la segona meitat del segle XV i principis del XVI: Marsilio Ficino (1433 – 1499) L’any 1462 es funda a Florència un centre d’estudis platònics que va arribar a tenir una certa importància. I sobretot es va posar l’èmfasi en l’experiència directa en el procés del coneixement. El coneixement que n’obté d’aquests nou mètode. la política i la ètica es va deixar en mans dels humanistes més filòlegs. Nicolás de Cusa és un pensador indubtablement neoplatònic. precisament. En realitat és una màgia molt platònica. però no pren l’estil retòric i carregat propi dels humanistes del segle XV. i ens trobem ja a meitats de segle. notablement curiosa la barreja que fa d’elements que semblen no tenir cap relació. El Renaixement i els pensadors humanistes es caracteritzen. En aquest sentit. La pretensió d’aquest autor és. És doncs. Si Ficino era curiós. ja que es basa en considerar animats tots els éssers i objectes de l’univers. Però la importància o originalitat d’aquest autor es basa en la seva declaració de la dignitat de l’home. Pico de la Miràndola va veure algunes de les seves obres condemnades per heretgia. Pico de la Miràndola va incloure més incògnites en l’equació renaixentista: A la màgia i l’hermetisme. En les seves traduccions fa interessants aportacions barrejades de cristianisme: • La filosofia com revelació. avui sabem que el pensador més il·lustre del renaixement. i en la segona meitat del segle cal parlar també de Pico de la Miràndola (1463 – 1494). El reconèixer la nostra incapacitat per conèixer l’infinit. Aquesta notable tendència ha 53 Filosofia. El nostre coneixement es troba absolutament limitat i inoperant pel que fa a les coses infinites. Ficino. Ficino es declararà seguidor d’una màgia natural que res té a veure amb la màgia negra. Però cal esmentar també la importància del pensament aristotèlic a Itàlia al llarg dels segles XV i XVI. Marsilio Ficino va ser el seu director. I també va patir persecució i desventures. També va introduir a Aristòtil. Però aquest mateix mètode ens limita a poder conèixer les coses finites. Pico de la Miràndola va cometre un nou error històric: va pensar que els textos de la càbala eren originaris de Moisès. Tradueix les obres de Plató. en Giordano Bruno va plagiar un tractat de Ficino donant classes a la universitat d’Oxford. però va ser un humanista curiós i alhora típicament renaixentista. i més tard sacerdot. cantussejava himnes màgics i anava vestit més semblant al Gandalf que a un filòsof seriós. D’Aristòtil es va estudiar els temes relacionats amb la lògica i la física. el qualifica com de docta ignorància: Per arribar al coneixement utilitzem les comparacions. 10. de vegades. encara que ell pensava que era el mateix.7. Aquesta característica polifacètica és molt pròpia del renaixement. duent a terme una important tasca en la traducció de tots els textos platònics o neoplatònics essencials per l’estudi.6. sumat al reconeixement de que no podem deixar de preguntar-nos i investigar sobre el mateix és la docta ignorància. Fruit d’aquest error. que estan ontològicament determinats. • Un replantejament en sentit cristià del amor platònic. Va ser pensador i filòsof. Els seus raonaments es basen en les regles d’anàlisi matemàtica (el màxim i el mínim sense el nombre. reconciliar la religió amb la filosofia. a on postularà que a diferència de la resta d’éssers vius.10. o la circumferència que eixamplem fins l’infinit i acaba sent recta). De Cusa inventa una nova manera de fer filosofia. Pico de la Miràndola hi afegeix La càbala. L’Humanisme: barreja de corrents. Com altres humanistes. però també les suposades obres autèntiques d’Hermes Trismegiste i Zoroastre. L’Humanisme: la tradició aristotèlica: Ja hem comentat la importància dels textos neoplatònics en el pensament humanista. I amb la càbala. El segle XV avança. Precisament per la seva manca de límits comparables. l’ésser humà necessita fer-se i determinar-se. ja que creia que Plató s’havia inspirat en elles. per ser una barreja. ni tampoc conserva el mètode escolàstic de discussions a on es donen per admeses veritats metafísiques. pensant que sense un coneixement bo d’aquesta llengua no podria arribar a entendre mai la càbala. Va ser també mag i divulgador de les doctrines hermètiques. l’autor italià es va dedicar a estudiar l’idioma hebreu.

Filosofia. La suspensió del judici dels escèptics es la clau per a arribar a la felicitat i la màxima de conèixer-se a un mateix queda limitada al coneixement individual. fet pensar als experts en que aquests pensadors van ser els primers filòsofs empiristes de la història. sota qualsevol circumstància. pràcticament desapercebudes.8. cada ésser humà es construirà una saviesa a la seva mida. tret d’un cert ressorgir de l’escepticisme al segle XVI. 54 . en qualsevol cas. L’Humanisme: el ressorgiment de l’escepticisme: Dins de les tradicions dominants (platonisme i aristotelisme) a tot el segle XV. Però això no vol dir que Montaigne no participi de l’interès humanista. Aquest coneixement ens porta a la conclusió de que cada ésser humà és alhora igual però diferent. Els seus estudis parteixen de la màxima socràtica: coneix-te a tu mateix i tanmateix també vol arribar al coneixement per arribar a la felicitat: la filosofia ens ha d’ensenyar a viure feliços. El fet de recollir el pensament d’Aristòtil no vol dir que no es fes crítica i reconstrucció a partir de les bases. cal dir sempre sí a la vida.10. La fe no és qüestionable des dels àmbits de la raó o la ciència. la cosmologia aristotèlica dóna molt poc joc a un autèntic estudi experimental. com ens ha dit Pico de la Miràndola. El representant més important d’aquest ressorgir és un pensador francès: Michel de Montaigne (1533 – 1592). Però Montaigne diu que. I alhora una confiança absoluta en la fe. ja que en realitat. la filosofia hel·lenística (epicureisme. Les tesis de Montaigne parteixen d’un escepticisme cap a la ciència i la raó. estoïcisme i escepticisme) van passar. i en conseqüència.

es va esvair. El pensament de Lutero serà molt crític amb la filosofia i amb la ciència que hi ha hagut fins aquell moment. Cada persona pot ser el seu propi sacerdot. no entra en el conflicte. No calen intermediaris especials en la relació amb Déu. encara que tampoc l’acostarà a Lutero. amb un to irònic o transcendent. Lutero és un personatge força important. Cal saber que des d’un punt de vista purament històric. en conseqüència. Això no obstant no li treu el seu propi lloc en el món de la filosofia. Erasme va gaudir d’una certa fama que.1. tornar a l’esperit de la veritable doctrina evangèlica. de tot l’ésser humà. cal retornar i recuperar el sentit socràtic de conèixer-se a un mateix. és una lectura agradable i refrescant. En general. El mateix van fer els primers cristians i els primers monjos. Tota la tradició cristiana és. Aristòtil encarna aquesta supèrbia de la filosofia de pretendre saber i conèixer totes les coses. Per a Erasme. si es fa una lectura atenta de les Escriptures. La filosofia d’Erasme en el seu estat més pur és a la obra Elogi de la bogeria. Religió i Política: 11. però de seguida va demanar la dispensa dels oficis i els hàbits. Erasme de Rotterdam: Desideri Erasme (és el nom llatinitzat del seu nom flamenc Geer Geertsz) va néixer a Rotterdam l’any 1466 (encara que és possible que nasqués l’any 1469). donant-los a uns o altres i sense distingir amics d’enemics. però sense declarar-se obertament a favor de l’Església oficial de Roma. quan Lutero va trencar definitivament amb l’Església. i precisament per haver-se quedat sol. perquè tanmateix parla d’uns i d’altres. un retorn al passat més pur. amb molta cura. la Reforma cal veure-la com resultat d’aquest moviment social i espiritual.1. qui afirmarà d’ell que no és més que un ignorant ridícul i xerraire. ja que el boig es desfà dels bens sense cap mirament. Utilitza situacions paradoxals per a il·lustrar les seves idees i acaba dient que la bogeria és l’estat que més sembla acostar-se al ser veritablement cristià. Erasme parla d’una bogeria difícil de definir i delimitar. La conseqüència a aquest pensament és una nova doctrina teològica. Tots els filòsofs han comès aquest imperdonable pecat de supèrbia. Aquesta obra va tenir molt èxit i. Però Lutero ho diu d’una manera totalment trencadora i irreconciliable. Això no obstant no va fer caure l’interès per la religió. tret d’Ockham. • El sacerdoci universal i el lliure examen de les Escriptures. Renaixement. Cal doncs. El seu pensament té importants aportacions de caràcter antropològic i teològic.1. Renaixement i Religió: La Reforma Protestant: Tot el pensament del renaixement i humanístic té un rerafons que pretén fer una gran renovació religiosa. sense complicacions lògiques ni metafísiques.11. ja que el seu pensament va acabar impregnant part de la societat europea i. 11. .2. la política. Jesús ens va indicar el camí de la senzillesa i de la no hipocresia. Martí Lutero: Lutero (1483 – 1546) és l’artífex de la trencadissa que va haver a l’Església a Europa. així com alguns costums adquirits per l’Església. Erasme criticarà als Papes i eclesiàstics de la seva època. Prou de fer elucubracions sobre la natura. no amb la subtilesa d’Erasme. i la nova religiositat que proposa va influir notablement en pensadors posteriors de la importància de Hegel o Kierkegaard (època moderna). cap al clergue i cap a l’Església.1. avançant algunes de les tesis de Lutero. Les explicacions que fa l’Església oficial no són sinó malinterpretacions. Però l’autèntica revolució religiosa no sortirà dels autors italians. Aquesta actitud un tant equidistant de l’enfrontament va fer que es quedés aïllat i sense cap seguidor. No cal posar en judici les nostres obres. Això no l’ajudarà a fer amics entre els catòlics. I en aquest sentit. Però en realitat. Per aquesta raó el van acusar de preparar el terreny al protestantisme. Déu i l’ésser humà. 55 Filosofia. Erasme va fer algunes crítiques. la qual Lutero emmarca en tres principis bàsics: • Justificació de l’ésser humà a través d’una sola fe. 11. Erasme el va criticar. en conseqüència. Es tracta de dur una vida cristiana. Molts autors parlen de religió i intenten de fer nous plantejaments religiosos. sinó de les figures d’Erasme de Rotterdam i Lutero. en conseqüència. i corrents contemporànies com l’existencialisme. Va ser ordenat sacerdot l’any del descobriment d’Amèrica. en morir l’any 1536. qui en separar clarament l’àmbit de la fe i de la raó. Lutero és un clar producte de l’època: pretensions renovadores de la religió i. • Les Escriptures són la única font de veritat. A l’ésser humà només li cal tenir fe per a ésser salvat per la Gratuïtat de Déu. Cal. un postís.

en la religió de l’Estat. que en l’èxit dels seus negocis es veia la predestinació divina. però la seva activitat intel·lectual es va desenvolupar a la ciutat de Ginebra.11. anterior a les tesis dels protestants i que té un origen espontani. serà per pura voluntat gratuïta. La política ja no dependrà de la religió o de la moral. Les tesis de Calvino. El terme.1. a través d’una reformulació dels dogmes propis amb un caire més positiu. creada per Ignasi de Loyola. va acabr impregnat d’un pessimisme i un determinisme molt negatiu. Aquest procés regenerador intern s’ha conegut amb el nom de Reforma Catòlica i sens dubte. L’ésser humà està sencerament en mans de Déu. aviat va tenir un gran èxit. i no només l’ésser humà. Així doncs. Lutero. del protestantisme (explicar una mica la tesi de Weber). 1564.1. I també com Lutero. Calvino. Hi ha un sociòleg austríac del segle XIX. forma part molt important del complex procés de la Contrarreforma. En realitat podem afirmar que el pensament polític de Maquiavel suposa la majoria d’edat de l’especulació política. sinó que Calvino posa tota la creació en mans dels seu creador. És tal la predestinació de la que ens parla. Jean Calvino: Calvino va néixer a França l’any 1509. va lliurar la nova església als prínceps. Renaixement i Religió: La Contrarreforma i la Reforma Catòlica: El concepte Contrarreforma té un caràcter de reacció contra quelcom. podem afirmar que: La Reforma Catòlica és un moviment intern de regeneració. És inútil tot allò que fem a la vida. en conseqüència. Una de les raons que dóna. Més pessimista pel que fa a la condició humana que Lutero. a més. aviat. A més el seu missatge inicialment alliberador. De l’any 1540 és l’aprovació de la Companyia de Jesús. és que Lutero va ser el primer en traduir el concepte de treball mitjançant el terme vocació que ha arribat als nostres dies com a professió. ens permet veure que aquesta reacció. Els calvinistes creien. certament. és bel·ligerant i pretén dur a terme una restauració catòlica.3. I això Lutero tampoc ho havia volgut. Nicolás Maquiavel Maquiavel (1469 – 1527) dóna inici a una nova manera de fer filosofia política. i sovint s’ha quedat amb aquest sentit negatiu i reaccionari.3. Concloent aquesta introducció. inventat l’any 1776 per un jurista alemany. cada persona pot interpretar les Escriptures sense necessitat de subjectar-se a dogmes establerts. La salvació ens vindrà donada per la Gràcia absoluta de Déu. Però un estudi de la suposada contrarreforma més obert. Lutero. qui afirma que el capitalisme prové. La veritat rau exclusivament a les Escriptures. cosa que la va convertir. a més. similars a les de Lutero ens parlen altre vegada dels errors dels filòsofs i científics. precisament. Calvino ens parlarà de que no hi ha res que nosaltres podrem fer per a salvar-nos. sinó que tindrà el seu propi objecte d’estudi. posarà molt l’èmfasi en la predestinació. aleshores. Tota l’energia de la persona s’ha d’utilitzar en lloar Déu i no en intentar donar explicacions pseudo científiques sobre Déu. és també una forta reacció interna de regeneració de l’Església des de la mateixa Església. La Contrarreforma és un moviment de reacció davant l’enemic: els protestants. Però també és propi de la Contrarreforma la Inquisició i la prohibició de llibres. 56 . Calvino era més optimista pel que fa a la Gràcia de Déu. Lutero va acabar dient unes coses i fent unes altres. I. la Contrarreforma té un caràcter de condemna dels errors dels protestantisme. a on va romandre des de l’any 1541 fins l’any de la seva mort. 11.3. Però això últim se li va escapar de les mans. va reaccionar malament i es va tornar dogmàtic i pretenent que la seva interpretació era la bona. 11. La Contrarreforma també es caracteritza per una nova militància molt activa. a més. A Ginebra. nascuda a finals de l’Edat Medieval. si Déu ens salva. i va fer sorgir en l’entorn de Lutero interpretacions no desitjades. Max Weber. Filosofia. Calvino va imposar un règim teocràtic inspirat en la reforma i molt rígid pel que fa a la moral dels ciutadans i als considerats disidents. de gaudir d’aquesta Gràcia ja que li havia estat permès construir el regne de Déu a la Terra (la ciutat de Ginebra). que afirma que el pecat original estava perfectament previst per Déu. Renaixement i Política: 11. Com tantes altres vegades en el món de la religió. Convençut.2. I que com a tal.

Maquiavel utilitza el terme virtut en el sentit etimològic clàssic grec (areté). i malgrat resumir el pensament d’aquest autor en una frase tan treta del context resulta del tot injust. Tomàs Moro Thomas More (1478 – 1535) va ser amic i deixeble d’Erasme. • Un nou concepte sobre la virtut del governant a on s’inclouran factors com l’eficàcia i es perdran els valors hereus de la tradició cristiana. Més aviat és fruit de les necessitats del moment. traduït per habilitat. Leonardo fugirà de les explicacions màgiques i utilitzarà les idees neoplatòniques per a refermar un ordre mecanicista de tota la natura. Maquiavel creu que l’ésser humà ni és bo ni és dolent. passant per filòsof. També es diu que és d’aquest autor el concepte raó d’Estat. El governant podrà utilitzar qualsevol medi al seu abast per a conservar la unitat de l’Estat i el seu poder. A la illa d’Utopia. sinó que ens hem de basar en l’ordre matemàtic per a interpretar el món. és eliminar llibertats personals. i una altra ben diferent. com Nicolàs de Cusa o Ficino. com tampoc ens ve de la màgia ni l’alquímia.4. Leonardo va néixer l’any 1452 i va morir el 2 de maig del 1519 a França.1. . La qual mostra la intenció de fer uns estudis polítics purs. Leonardo da Vinci: Tothom coneix a Leonardo com l’autor d’obres artístiques increïbles com la Gioconda. sinó més aviat a senyalar uns principis normatius que ens permetrien de solucionar els mals de l’època. Leonardo és sens dubte un gran representant renaixentista. i això el col·loca a cavall entre el Renaixement i l’edat Moderna. Moro es basarà en Plató. Ja Plató. Els trets fonamentals del pensament polític de Maquiavel es poden resumir en tres punts: • Realisme polític unit a un cert pessimisme sobre la condició de l’ésser humà.2. • Un retorn a uns principis que ajudin a regenerar la vida política. La obra que va fer d’aquest pensador un personatge immortal va ser Utopia. El realisme polític implica tenir ben clar el que ha de ser. suposa també la consciència de que una cosa és el que és. Ara bé. el governant que descriu Maquiavel no és. o millor dit. i fins i tot pels invents pseudocientífics que feia amb màquines voladores. És a dir. El coneixement no arriba simplement per repetir fórmules antigues. Certament. La posició de Maquiavel es pot resumir en la frase la política per la política. 11. De Maquiavel ha quedat en el pensament popular la famosa frase “el fi justifica els mitjans”. el que hauria de ser.3. La paraula prové del grec Ou = no / topos = lloc. Va participar activament en la política del seu país i es va mantenir ferm en la fe catòlica. no és menys cert que dóna una idea clara de quin va ser el missatge que va quedar del pensador italià. Leonardo vol conèixer partint de principis matemàtics i experimentals. I és en aquest sentit quan Leonardo adquireix llum pròpia. Resultats finals del pensament renaixentista: 11. del que hauria de ser. Les utopies van arribar a ser pràcticament un subgènere dins la filosofia política. tothom treballa de forma equilibrada el camp i l’artesania. Tot i així. en negar-se a reconèixer Enric VIII com a cap de l’Església. un lloc que no hi és. allunyant-se de les interpretacions màgiques tan volgudes pels seus contemporanis. A la illa d’Utopia. ni de lluny. però eliminar l’atzar quan parlem de persones. Maquiavel prefereix mirar cap a l’antiga república romana quan ens parla del governant ideal: basada en la llibertat i els bons costums. el governant ideal. Cal eliminar l’atzar en qualsevol decisió política. fins a pintor i inventor. o capaces de submergir-se a l’oceà. Aquesta escissió de la política envers altres disciplines. quan parlava de la República deia que aquesta ciutat no existia en cap lloc del món. 57 Filosofia. Va tenir una vida bastant moguda i va dur a terme moltes activitats diverses: des d’enginyer militar. però fins i tot ho és en algunes de les seves idees neoplatòniques.4. però a la pràctica tendeix a ser dolent. En definitiva.11. quan dirà que tothom és igual i que no existeix la propietat privada. Però en canvi no és tan conegut el Leonardo filòsof. postura que li va causar una condemna a mort i la seva execució. no val confondre a Leonardo amb un científic en el sentit que tindrà el terme al final del Renaixement. La cosa també ens diu molt del pensament polític de Maquiavel. allò que no hi és enlloc. no es tracta d’una obra de política a seguir fil per randa.

principi i u (1584) • Expulsió de la bèstia triomfant (1584) Els trets fonamentals del seu pensament es poden resumir en: • El seu pensament és immers dins les tendències màgiques i hermètiques. Cal experimentar i avançar segons els resultats obtinguts. és bona. en aquest cas. un dels més complexos. sinó per assassí d’un membre de la mateixa ordre. Els seus interessos anaven més aviat per l’àmbit màgic que pel científic. Leonardo posarà la llavor per a que neixi la nova concepció de la ciència. Va ser ordenat sacerdot el 1572. Filosofia. en l’àmbit de la filosofia renaixentista. Bruno va viatjar per França. doncs. • No hem d’entendre en els aspectes matemàtics de la seva filosofia. 11. Des de jove va manifestar un esperit rebel i intolerant.L’experiència de Leonardo a tallers mecànics. Més greu va ser el procés obert el 1576. un dels finals més representatius del renaixement. la mitologia egípcia. Bruno es va negar a retractar-se de les seves idees i va acabar cremat a la foguera el 17 de febrer de 1600. una funció més propera a la màgia pitagòrica. És a dir. que les tesis de Bruno són una mena de contrarreforma egípcia. I també al revés: els resultats de l’experiment cal passar-los pel sedàs de la raó. un intent de materialitzar o mecanitzar la natura. Conclusions al seu pensament: • Bruno és un filòsof difícil d’entendre i. Així doncs. Això ha provocat moltes interpretacions al llarg de la història de la filosofia. Giordano Bruno: Giordano Bruno va néixer l’any 1548 i va morir el 1600. es poden negar i afirmar algunes de les conclusions: • No cal entendre a Bruno com a precursor de la nova revolució científica.4. Va conèixer en la seva fugida el pensament de Calví. però pràcticament sempre deixant rera seu la discòrdia i la baralla. Cosa que va ser la raó de les seves disputes en tots els àmbits religiosos. sempre. les coses se li van complicar i va haver de fugir penjant els hàbits. La matemàtica té en Bruno. • Sí podem dir que Bruno és una avançada dels romàntics. I aquest és un principi bàsic per a la ciència. És millor una petita certesa que una gran mentida. Malgrat van ser unes acusacions sense fonament. Es pot arribar a dir. representa un dels cims del renaixement i. Les seves obres més importants són: • El sopar de les cendres (1584) • De la causa. Amb els coneixements que ja tenim avui en dia. • Un neoplatonisme molt a la carta per tal d’ajustar-lo a les seves necessitats. Amb aquesta frase Leonardo resumeix els seus principis filosòfics de la ciència. l’experiment cal guiar-lo mitjançant un pla establert. però aviat es va barallar també amb els calvinistes. 58 . Finalment va tornar a Itàlia a on ja se l’havia acusat davant el Sant Ofici. Bruno avançarà en aquest camí mirant. també. Anglaterra i Alemanya. • La recerca de recolzament a les seves idees en uns i altres com a tàctica. • Bruno. L’ànsia d’infinit i la fugida d’aspectes purament racionals. alhora. de no passar-se de la ratlla pel que fa als dogmes cristians. No hi ha res establert si no s’ha comprovat abans. fins el punt que l’any 1567 es va iniciar un procés contra ell que després es va paralitzar. el va dur a pensar que la reflexió mental era perfectament compatible amb la pràctica mecànica.2. Al final d’aquest procés. • Una ètica que empeny cap a les bones accions en l’aspecte social i que té com a rerafons la utilitat de l’acció: si és útil socialment. barrejat amb un intent de retorn a una suposada religió més pura que seria. o tant per heretge.

12.

El Racionalisme cartesià: 12.1. La filosofia moderna: o Recordem la Revolució Científica i la crisi religiosa del segle XVII. Ambdós factors suposen una bona sacsejada cultural. La unitat religiosa s’ha fet miques (el protestantisme i l’anglicanisme), mentre que els nous descobriments posen en tela de judici el coneixement filosòfic i científic. o Aquesta forta crisi genera dues importants reaccions en la filosofia: el Racionalisme (el representant més important del qual és Descartes), i l’Empirisme (a on veurem les idees de Hobbes). o Al llarg del segle XVII les Universitats continuaven ensenyant les seguretats antigues, però al mateix temps que s’ensenyava, la societat sabia que es tractava d’un saber caduc i obsolet. Els intel·lectuals se sentien molestos en saber que ja no servia de res els antics coneixements. Les causes de tot plegat es poden veure resumides:: • La Revolució Científica: va esfondrar l’astronomia (teoria ptolomèica), va torpedinar la física (Aristòtil va caure del pedestal) i, en general, va posar en crisi la metodologia escolàstica. Dins de la sacsejada que va suposar la caiguda de les veritats antigues, la revolució científica va donar llum a les tenebres. Al principi a Itàlia, i més tard a França, Holanda i Anglaterra, l’esperit de la nova ciència impregnarà la filosofia. • La crisi religiosa: ja no existeix la unitat religiosa. L’aparició del protestantisme i de l’anglicanisme posa en tela de judici les veritats absolutes de les que havia gaudit l’església segles anteriors. 12.2. El Racionalisme i l’Empirisme: o La filosofia moderna voldrà aprendre de la nova ciència i oferir un missatge clar i concís. Per a fer-ho es fixarà en les matemàtiques. o Una de les característiques de la nova ciència és el seu saber fragmentat. És normal, està tot per descobrir. Ha caigut el vel d’Aristòtil i la natura s’obra permetent que els científics desvetllin els seus secrets. Uns parlaran d’uns aspectes, i altres ho faran d’altres, però no hi ha un discurs coherent que englobi tot el nou saber científic. o D’aquest aspecte s’encarregarà la filosofia: donar consistència i coherència al nou saber científic. o El Racionalisme iniciat per Descartes i l’Empirisme iniciat per Hobbes seran els dos nous corrents filosòfics que intentaran construir aquest nou sistema filosòfic. Ambdós corrents donaran força importància al mètode matemàtic, a l’observació, a la raó i a l’experiència. o La diferència més important dels dos corrents rau en que mentre el Racionalisme afirma que l’origen del coneixement és la raó, l’Empirisme diu que l’origen del coneixement és l’experiència. 12.3. Segle XVII a l’Europa continental 12.3.1. Aspecte econòmic i social: • Gran desenvolupament de la burgesia associada al capitalisme mercantilista i les colònies. • Aparició de les grans companyies com a societats d’accionistes. • Època de molts i grans invents. • Neix un esperit individualista associat als capitalistes: llibertat d’acció en front de qualsevol consideració política, ètica o religiosa. 12.3.2. Aspecte polític: • Molta inestabilitat política. • Expansió colonial. • Neixen els Estats moderns, independents i sobirans i neixen alhora grans enfrontaments pel control de les colònies i l’empenta expansionista: Guerra dels Trenta Anys entre estats catòlics i protestants. 12.3.3. Aspecte ideològic: • Hi ha un progrés de l’esperit científic que posa en dubte tot el saber acadèmic. La raó s’erigeix com a valor de referència. • Molts dels grans pensadors de l’època van fer importants aportacions a la ciència (Descartes, Leibniz) • Es creen centres de mecenatge com ara Holanda (Descartes i Spinoza) 12.4. Descartes: o Descartes és, segons historiadors de la filosofia, el fundador de la filosofia moderna. És cert, com ja hem dit, que encara està força influït per l’escolàstica, però el seu pensament està immers en la nova física i la nova astronomia.

Filosofia.

59

o Descartes va néixer a La Haye (ciutat francesa) l’any 1596. Fill d’una família de la petita noblesa va estudiar en els millors centres docents de l’època; els jesuïtes. Allà va aprendre el saber clàssic aristotèlic que s’ensenyava a les escoles i universitats. Després va estudiar Dret, però no va acabar la carrera perquè es va sentir molt interessat per la geometria. o Als vint-i-dos anys es va fer militar i va estar, durant deu anys donant bots per Europa. Va participar a la Guerra del Trenta Anys i sembla ser que va ser durant unes nits als quarters d’hiverns del Danubi, quan va tenir la il·luminació d’un sistema, basat en la seguretat de la geometria, que permetria el desenvolupament d’una ciència i filosofia coherents. o A partir d’aquest moment Descartes rebutjarà tot el saber i els coneixements adquirits. Cal fer taula rassa i començar de nou. Res del que l’han ensenyat serveix ja. o Quan va abandonar la carrera militar, Descartes es va traslladar a Paris i va escriure una de les seves obres importants: les Regles per a la direcció de l’esperit (1628) o L’any següent, i segurament per evitar problemes ideològics es va traslladar a Holanda, on es va estar durant vint anys. Allà va escriure un tractat sobre física, però just quan l’anava a publicar es va saber de la condemna de Galileu. Aleshores Descartes, per evitar problemes, no va voler publicar-la. o L’any 1637, fets ja els 40 anys, Descartes va publicar tres assaigs científics precedits per la seva obra més famosa: el Discurs del mètode, a on presentarà la seva teoria sobre l’adquisició de coneixement, i un primer esbós sobre els coneixements filosòfics que el mètode li ha permès d’adquirir. o Però va ser l’any 1641 quan Descartes va publicar la seva obra més important pel que fa a la presentació de la seva filosofia: Meditacions metafísiques. I aquest cop, les reaccions seran molt fortes fins i tot en la tolerant Holanda. Si no hagués estat per la protecció d’alguns importants personatges, Descartes hauria tingut importants problemes. o L’any 1649, i després de nombrosa correspondència, finalment accedirà a viatjar a la cort d’Estocolm, a Suècia, a on la reina Cristina li promet protecció i abundants converses filosòfiques. o Però degut a les moltes obligacions de la reina, les converses filosòfiques es feien a les cinc de la matinada. Descartes, que tota la vida s’ho va muntar per llevar-se tard, no va poder seguir el ritme. Va emmalaltir de pulmonia, i en pocs dies va morir. Era l’any 1650 i tenia 54 anys. o Descartes, en el seu rebuig a l’educació rebuda, no està posant en qüestió tal branca o tal altra branca del saber, sinó els fonaments mateixos del saber. L’educació rebuda li sembla sense cap mètode ni ordre, barrejant la física amb la metafísica i, aquesta amb la filosofia. 12.4.1. La unitat del saber: • Tot el saber de l’home és una única cosa, encara que aquest es manifesti en diverses ciències. La saviesa no és l’acumulació de coneixements, sinó una actitud que consisteix a regir-nos per la veritat. • Descartes vol trobar la veritat utilitzant, exclusivament, la raó. Per això cal establir un seguit de sentències o proposicions vertaderes, que siguin evidents per sí mateixes i no admetin cap mena de dubte. • El saber és un arbre a on les arrels són la Metafísica, el tronc, la Física, i les branques la resta de les ciències (també hi ha una jerarquia entre les branques) 12.4.2. La recerca del coneixement cert: • Les idees: El coneixement és una representació a la ment humana d’una realitat aliena. La representació són les idees i, per aquesta associació, el coneixement és l’anàlisi de les idees. Descartes es pregunta què entenem per idea, quines classes d’idees hi ha i quin és el seu origen. • Tipus d’idees atenent al seu origen: Innates: idees nascudes amb mi. Adquirides: idees vingudes de fora. Artificials: idees inventades per mi. • Tipus d’idees atenent a com es presenten a l’individu: Clares i fosques Distintes i confuses • Les idees que cal sotmetre a estudi són les idees innates, ja que les que provenen dels sentits no són fiables. Descartes adopta una perspectiva intel·lectualista. A més, només caldrà fixar-se en les idees que es presenten clares i distintes; clara perquè s’imposa per ella mateixa a d’altres, i distinta perquè no es pot confondre amb cap altra. Filosofia. 60

12.4.3. El mètode cartesià: • Cal reconstruir el saber seguint un procés deductiu sense cap obscuritat ni llacuna. Amb això Descartes pretén aconseguir un saber independent de l’experiència. • Descartes es fixa en les matemàtiques i la física i decideix adoptar una metodologia similar, encara que adaptada a la realitat de l’estudi filosòfic. • El mètode cartesià es basa en un mecanicisme en el procés d’organització i orientació mental. Hi ha dos processos de coneixement: La Intuïció que capta les idees sense possibilitat d’error La Deducció o mecanisme mitjançant la raó estableix les connexions entre les idees simples. • Cal partir de veritats absolutes i autoevidents que en derivin altres veritats evidents i així successivament tot construint un encadenaments de veritats. • En una obra titulada Regles per la direcció de la ment, Descartes parla de més de vint regles per a poder arribar al coneixement. Però desprès, en una altra obra titulada Discurs del mètode, Descartes ho simplifica a 4 regles. • Les quatre regles del mètode cartesià: Primera regla d’evidència intel·lectual. Només són certes aquelles idees que es presenten a la ment de forma clara i distinta. Aquí treballa la intuïció i en la resta de regles la deducció. Segona regla de la divisió. Cal dividir els problemes en els seus aspectes simples. Es tracta d’una descomposició de dades múltiples a dades bàsiques. Tercera regla o de la síntesi. Es tracta d’anar formant estructures de coneixement cada vegada més complexes. Quarta regla d’enumeració de les passes que es fan per a no perdre el fil conductor i evitar salts o llacunes. Aquesta quarta regla, té una missió d’enllaç amb la primera, i així torna a començar. 12.4.4. El dubte metòdic: • Tal i com hem vist, Descartes parteix d’una negació sobre els fonaments del saber tradicional aristotèlic i escolàstic. També hem vist com ha pensat una forma per arribar al coneixement vertader: les quatre regles. Ara bé, per poder arribar al coneixement, cal començar a desconfiar, és a dir, a posar en dubte els principis de la ciència, la metafísica i la filosofia que hi ha hagut fins ara. • Només podrem acceptar aquells principis sobre els que no hi càpiga cap dubte. I si els sentits ens enganyen de vegades, no els podem posar com a font de coneixement. • A més, recordem que tampoc es refia de les ciències del moment. Aleshores, ¿què li queda? Les matemàtiques; Descartes s’adona que 2+2 són 4 sempre, en qualsevol circumstància i sense possibilitat de que no sigui així. • Però Descartes no sembla content i afegeix: i si un geni maligne m’està enganyant i fent que jo cregui que les matemàtiques son un saber indubtable? • Així doncs, no hi ha res que sobrevisqui al dubte cartesià. I no es tracta d’un dubte escèptic, que està de tornada de tot i que res li afecta. Es tracta d’un dubte honest i curiós. Però és un dubte tan metòdic, que el fa dubtar de la seva mateixa existència. ¿Qui no ens diu que en realitat som el somni d’algun altre ésser? 12.4.5. La certesa fonamental: • Un cop arribat a aquest extrem aparentment sense sortida, Descartes comença a rumiar i creu que, malgrat tot, si ell està dubtant de tot, ell es alguna cosa. Encara no sap què és, però sí comença a estar-ne segur de la seva existència. • I així arriba al seu primer principi del nou edifici filosòfic quan afirma: penso, doncs existeixo. El jo cartesià esdevé un principi sòlid i evident. Resisteix qualsevol dubte ja que, en sí mateix, dubtar és pensar, i aquest acte és real. La certesa de Descartes no és fruit d’un raonament o d’un sil·logisme, sinó que és intuïció en estat pur. I és una intuïció clara i certa com ens demana la primera regla. I aquesta intuïció porta al principi d’autoconsciència: nosaltres som una res cogitans (una cosa pensant) 12.4.6. Altres certeses: • El cogito ergo sum marca a Descartes una línia a seguir. Cal trobar altres intuïcions amb caràcter de veritat absoluta. Aleshores Descartes ensopega amb la idea de Déu. I pensa: ¿com jo, ésser imperfecte, puc tenir una idea de perfecció absoluta dins meu? I la resposta és clara: la idea de Déu és l’evidència de la seva existència, amb el que ja hem trobat una altra certesa absoluta i certa.

Filosofia.

61

Ara bé. A més. La resta de propietats (color. La certesa de la idea de Déu allunya també el fet de que nosaltres podem ser el somni d’algun altre. suposa un seriós pas endavant per establir una realitat mesurable i dominable per l’ésser humà. Déu és esperit. El món és doncs.La dependència de Déu no porta. El món de qualitats. cal una relació força estreta per a poder explicar els sentiments. ja que la matèria és només extensió: extensió i moviment. • El mecanicisme cartesià va permetre que la ciència passés d’un estadi de pur coneixement teòric. • El món esdevé un gegantí rellotge mecànic ple de rodes dentades. • L’explicació mecànica del món que fa Descartes. • Així és la mateixa certesa de Déu que també reforça la certesa de la meva existència. • Descartes rep crítiques sobre aquesta explicació: una deixeble li escriu una carta tot qüestionant-li la possibilitat de que hi hagi alguns trets de l’ànima que Descartes no conegui. coherent amb el seu pensament va contestar que en lloc.) són secundaries. pes. és l’únic ser en el que es troben alhora dues substàncies: res cogitans i res extensae. Principi d’inèrcia: el cos es manté en moviment fins que xoca amb un altre i li trasllada el moviment (com boles de billar) Tendència al moviment rectilini: és el moviment originari del qual en deriven la resta. • Un cop establerts aquests principis. aquest no pot mentir-me. I això trenca també amb la tradició escolàstica que donava molt poca importància a les matemàtiques. 62 . i tota la realitat cal explicar-se-la a partir del xoc entre les partícules de matèria. ja que aquestes ens parlaven de que tot està impregnat d’esperit i de vida. que el món material té una propietat essencial: l’extensió. El món com una màquina (el mecanicisme cartesià): • Descartes afirma. el model mateix de la realitat.8. No hi ha realitats intermèdies i aquest aspecte és el que trenca amb idees renaixentistes. mentre que la res extensae pertany al món material. El moviment va ser impulsat per Déu i roman permanent i inalterable. les plantes i els minerals començaran a ser estudiats com una màquina. No hi ha pèrdua ni degradació. • Descartes i els seus seguidors van ser acusats d’heretges quan un teòleg li va preguntar a on estava Déu. etc. A partir de Descartes.4. però a Descartes. i ja hem vist que el món espiritual no té res a veure amb el món material. bressol de l’ésser humà.7. L’univers cartesià és exclusivament matèria i moviment. I conclou amb una afirmació que trenca amb la tradició renaixentista: la res cogitans pertany al món espiritual. Les lleis que regeixen el moviment són les següents: Principi de conservació: el moviment roman constant. tot el que correspon al món material (res extensae) ha de trobar les seves explicacions en els principis de la mecànica. herència d’Aristòtil. 12. sabor. Això implica que la mort del cos sempre obeeix a causes fisiològiques i no pas a l’abandó de l’ànima del cos. L’ànima i el cos: • El model d’ésser humà cartesià. A més. Descartes rebutja el buit que preconitzaven els atomistes.4. • Filosofia. Aquest no pot existir ja que el món és ple com un ou. intentant entendre llur mecanismes de funcionament. • L’univers esdevé simple i comprensible i la matemàtica no és només la ciència dels nombres. els apetits. doncs. dóna pas al món de les quantitats. 12. matèria en moviment. a la possibilitat pràctica de transformar el món. sinó que és també. O millor encara. ja que si tinc la idea de Déu perfecte. Descartes ja està segur que pot començar a descobrir la resta de veritats al món. • L’ànima és pensament (recordem que és la res cogitans) i no és vida. • Així doncs. ja que no hi ha cap possibilitat de tenir d’elles una idea clara i distinta. La Natura ja no és la mare. Ni tal sols Déu hi té res a veure després de la creació. els animals. sinó un despersonalitzat i fred mecanisme. el cos humà. sense utilitzar cap component màgic. a les mateixes conclusions que havien elaborat la metafísica i la teologia tradicionals. i ell. • Els moviments del cos són el resultat del pilotatge de l’ànima.

En aquesta obra Descartes situa l’ànima a la glàndula pineal. i dels preceptes de la religió. Segona regla: o regla de la constància independentment de la opinió general. Descartes proposa a la seva obra Discurs del Mètode. fa lliure a l’ésser humà. Descartes creu que cal una reforma interna tot aplicant les regles per a la correcta direcció de la ment. Tercera regla: o regla de l’esforç personal. La raó. una agosarada precursora dels tractats de fisiologia. 63 . un seguit de normes morals. 12. Descartes escriu el Tractat de l’home. Quarta regla: o regla del compromís personal en la recerca de la veritat. en lloc d’obeir a forces alienes.Per a donar resposta. Primera regla: obeir lleis i costums del teu país.4. Descartes identifica virtut i raó. ja que. Aquestes normes són presentades en aquesta obra amb caràcter provisional. i en conseqüència la veritat. en conseqüència només s’obeeix a sí mateix. Les regles de la moral provisional: • Per tal d’afavorir el domini de la raó sobre les passions. Per a Descartes és imprescindible un cert ordre i tranquil·litat per a poder buscar la veritat.9. • La ètica cartesiana pretén sotmetre la voluntat a la raó. • Filosofia.

creu. Thomas Hobbes 13. Són temps de canvis polítics. • La necessitat d’una nova ciència de l’Estat d’acord al model de Galileu. Part del seu pensament està abocat a fer de la política una disciplina exacta seguint unes regles científiques.13. Els empiristes i els il·lustrats tenen en comú que tots dos corrents defensen la no existència d’idees innates i que la font del coneixement són els sentits. D’aquesta manera. L’empirisme. Tampoc de la Història. . L’observació científica esdevé el mètode per excel·lència. Introducció socio-política: o És un corrent que es data durant el segle XVII i gran part del XVIII. al desembre de 1679. sobretot. Hobbes creu que Aristòtil ha estat la pitjor influència que ha pogut tenir l’ésser humà. • Va fer els estudis superiors a Oxford. i pel que fa a la política. Va aprendre ràpidament llatí i grec i li agradava molt l’escriptura i els idiomes clàssics en particular. La filosofia i la ciència observaran abans d’emetre judicis.2.2. afavorirà un ambient de bonança per les ciències i la filosofia. • Hobbes va passar molt de temps a França i a altres parts d’Europa. li van amargar una mica l’existència amb acusacions d’heretge i ateu. • La necessitat de rebutjar la metafísica de la filosofia. • La barreja perniciosa que ha suposat la filosofia antiga amb la medieval i la Bíblia amb les idees platòniques. al revés del que fa la noblesa del continent. I per sobre de tot. la ciència i la política. els cossos es divideixen en tres tipus: • Naturals no animats.2. els sentits són previs al coneixement (a priori). s’observarà la naturalesa humana per a fer judicis polítics. • Les seves obres principals són: Objeccions a les meditacions cartesianes (1641) De cive (1642) De corpore (1655) De homine (1658) Leviatan (1651) 13. 13.1. el parlamentarisme i la divisió de poders en política seran les grans aportacions dels corrents filosòfics d’aquesta època. • En una carta al comte de Devonshire. No s’ocupa de Déu ni de la teologia. I qui més l’influencia és en Galileu. participa en el comerç. s’acabaran les guerres i els conflictes entre Estats. o El model empirista de la ciència. es contrari al d’Aristòtil. • Per contra. Aviat Anglaterra va ser el bressol de la Il·lustració europea. • Al final de la seva vida. ja que la burgesia vol tenir més coses a dir. o Al continent. Va treballar a cases de nobles com a preceptor i això li va permetre uns ingressos per a dedicar-se a estudiar. És a dir. • Hobbes va ser un gran pensador polític. el racionalisme cartesià va donant pas a la revolució il·lustrada. la filosofia hereva d’Aristòtil i els escolàstics. A Itàlia va conèixer a Galileu. La filosofia de Hobbes s’ocupa dels cossos. mica en mica. El concepte de Filosofia a Hobbes: • Hobbes rebutja. com per exemple un arbre 64 Filosofia. • El concepte de filosofia en Hobbes. sobre tot a les Illes Britàniques. o A finals del XVII i.2. Vida i obres: • Va néixer a Malmesbury el 1588. el racionalisme cartesià l’impressiona positivament.1. així com el pensament de Francis Bacon. les seves causes i llur propietats. però la noblesa a les illes. • La buidor de conceptes en la filosofia grega clàssica. o L’Anglaterra del segle XVII és monàrquica. Thomas Hobbes: 13. • Va morir als 91 anys. És una època de científics: Isaac Newton i Watt en són un exemple. hi ha una nova manera d’enfocar la filosofia. o La monarquia parlamentaria de caire liberal que s’assentarà a Anglaterra. de forma que els interessos d’aquesta són els mateixos que els interessos de la burgesia. com d’altres a la seva època. • Segons Hobbes. al llarg de tot el XVIII. Hobbes exposa molt clarament el nou clima espiritual: • Els mèrits de Galileu en les descobertes físiques.

13. en la mesura en que són observacions subjectives. • Aquesta tesi absolutament materialista de Hobbes. • Per a fer-ho. Teoria de l’Estat en Hobbes: • Hobbes parteix de dos pressupòsits essencials: • Filosofia. • Per a Hobbes. inventats per l’home. • El bé és quelcom relatiu i. Els cossos. És més. l’ésser humà. Així van néixer els noms. • Hobbes afirma que els pensaments són fluïts que van i venen. entès com moviment físic. 13. som capaços de comunicar els nostres pensaments als altres. en conseqüència. Hobbes és taxatiu quan afirma que aquell qui busqui un altre tipus de Filosofia als seus llibres.3.5.4. el corporeisme mecanicista va suscitar força polèmica al seu entorn. Gràcies a aquesta ordenació. si les paraules són arbitràries. • Aquesta concepció materialista té també altres conseqüències: si tot obeeix a una raó mecànica. De Homine.2. Corporeisme i Mecanicisme: • Hobbes intenta explicar la realitat en funció de dos principis: • L’estudi del cos. I aquesta divisió és la causa de la seva trilogia que hem anomenat en les seves obres (De Corpore. en les que Hobbes ho va portar fins l’extrem d’explicar Déu en clau mecanicista. que no es contradiu amb la primera: Cossos Físics Cossos Naturals Filosofia de la Naturalesa Cos Humà Filosofia = Ciència dels Cossos Cossos Artificials o Estat Filosofia Política Tot allò que no és corpori.• • • Naturals animats. Això és el discurs de Protàgores uns quants segles abans (recordem els sofistes i la polèmica amb Sòcrates). Les dues obres principals de Hobbes. més val que s’ho estalviï. entès com allò que no depèn del nostre pensament i ocupa un espai. mesurable. Sobretot en aquelles obres. • Això té una conseqüència immediata: des de Aristòtil. De Cive. és a dir. com per exemple.2. 65 . el mal també. capaços de portarnos records de coses passades. les definicions expressaven l’essència de les coses. • I una altra conseqüència a aquest relativisme materialista és la pregunta per com construir una teoria política decent? (una teoria de l’Estat). Hobbes també presenta la següent divisió. amb Hobbes. Es tracta d’un sistema lògic que conforma les normes referents al mode correcte de pensar. només ens expressen el significat de les paraules. és a dir. no hi ha espai per a la llibertat. no ha de ser objecte de la Filosofia. l’Estat. Hobbes recupera una tradició filosòfica anglesa de l’escolàstica (les acaballes de l’escolàstica): es tracta del nominalisme (recordem a Ocam). El Nominalisme: • Hobbes elabora un sistema previ a l’estudi del cossos. 13. com per exemple. L’ésser humà i l’Estat). Les definicions.2. • Artificials. son en realitat causades pel moviment d’aquests. tampoc hi ha espai pel bé o mal objectius. l’ús d’aquestes també ho serà. però també d’endreçar-los de forma sistemàtica. totes les qualitats dels cossos. ni tan sols pels valors morals. però ara. De Cive i Leviatan es dediquen a donar-nos les respostes. • L’estudi del moviment. doncs.

66 . encara que Hobbes admet que sovint mal utilitzada. Els éssers humans sí. Aquesta frase defineix clarament la filosofia política de l’autor anglès. Entre els éssers humans no. doncs. (Això implica que també tenim un mal que no és relatiu: la mort). acabi negant o comprometent l’existència de Déu. • Hobbes cita les següents raons diferenciadores: • Entre els éssers humans hi ha disputes. Però aquesta afirmació és no conèixer bé el pensament de Hobbes. Homo homini lupus2. o el que és pitjor. però ell conserva intactes tots els seus drets originals. • Entre els animals existeix un consens innat i natural. fins i tot l’Església. • A Hobbes se’l va acusar d’haver escrit el Leviatan per a guanyar-se el favor de Cromwell i donar legitimitat a la dictadura d’aquest. possibilitat a ajuntar-se de forma natural. cosa que no passa entre els éssers humans. cosa que no hi ha en el regne animal. No hi ha. Homo homini lupus: famosa frase de Hobbes que significa literalment “l’home és un llop per l’home”. La justícia neix de convencions entre els éssers humans.6. els éssers humans estan en guerra permanent. • L’Estat de Hobbes és. • No existeix cap justícia natural ja que no hi ha tampoc valors absoluts. Tots els poders li estan sotmesos. Però no el comportament raonable com a valor moral. No hi ha cap llei natural que limiti les aspiracions o anhels dels éssers humans. • Cadascú tendeix a emportar-se tot allò que li servirà per a protegir-se i sobreviure. enveges. • L’egoisme i l’acord previ són els eixos de la teoria política de Hobbes. Algunes conclusions: • No és casualitat que Hobbes utilitzi el nom de Leviatan per a anomenar el seu Estat ideal. Això és nova causa de discòrdies i guerres. • La teoria política de Hobbes és la d’un Estat Absolutista radical. tret del monarca. • És important remarcar que aquest pacte social no és un pacte dels súbdits amb un monarca. • Cadascun dels animals que viuen en societat desitgen el mateix bé que la col·lectivitat. • Els animals no troben defectes a llur societats. • Si les coses segueixen així. No és un pacte a l’estil Rousseau: el monarca no pot participar en el pacte. un ens artificial i el seu naixement obeeix a les següents causes: • En l’estat natural. Si això no fos així. • Per a Hobbes. sinó de tots els integrants de la societat en igualtat de condicions. odis. sinó una raó freda i lògica). si es porta a l’extrem. la nostra vida. Res a veure amb la igualtat i la necessitat aristotèlica de formar societats (com les formigues o les abelles). El dret a la vida i a conservar-la. 2 • Filosofia. L’ésser humà sí. ja que aviat. Això no treu que el seu corporeisme. 13. • Els animals no tenen el do de la paraula. sinó la raó com a capacitat intel·lectual (no hi ha cap raó moral que ens empenyi a canviar aquesta situació. • També el van acusar d’ateu. qualsevol es creuria amb el dret a fer de sobirà. • Aquesta situació d’incertesa se soluciona gràcies a dos factors: • Un instint de supervivència que fa no desitjar la guerra. el constant estat d’alerta i defensa no ens deixa dedicar-nos a altres coses més productives. és un àtom d’egoisme. • Tothom té dret a tot. sinó per un pacte social.2. però Déu està massa present en la seva obra com perquè això sigui veritat. A més. • Els animals no s’acusen entre sí. • L’Estat de Hobbes és absolut en tots els sentits: el monarca està per sobre totes les lleis i pot opinar i dirimir diferències. cada persona és diferent a una altra. n’hi ha un que no ho és. Però ja no és per comandament diví. no s’evitarien les guerres. les persones correm el risc de perdre els nostres bens. • La raó. doncs.Malgrat ens ha dit que tots els bens són relatius. És l’únic dipositari de les renúncies a drets que implica el pacte. Recordem que el corporeisme mecanicista nega la llibertat personal.

I això implica que la diferència entre sentir i pensar s’ha reduït dràsticament. o La seva tesi postula que sense l’experiència i els sentits.1. 14.Percepcions de tipus idees (sensacions de baix nivell) o La diferència entre els dos tipus és la força amb la que es presenten a la nostra ment i l’ordre o successió en que es presenten. Hume posa l’exemple d’ensenyar un nen petit la idea de vermell. S’utilitzen en el món dels fets i sobre tot. 14. Quan recordem una impressió. ens cal comprovar-ho a posteriori. per força la idea ha de fer referència sempre. podem afirmar amb tota seguretat la falsedat de l’afirmació contrària. ja que només es diferència per la força en que la sentim.5. conceptes particulars modificats per a ferlos més generals. mai intentant formar el concepte pur a la ment del nen. Les relacions d’idees s’estableixen en les matemàtiques. Així doncs.2. És una clara crítica a les tesis dels racionalistes. Afirma que es fa a base de sensacions. Per saber la veritat d’aquestes afirmacions. Res no hi ha que s’hagi pogut crear sense la intervenció dels sentits.Relacions d’idees. Creu que està cridat a ser el nou Newton de la naturalesa humana. A més. Són afirmacions que no tenen demostració sinó proves de la seva veritat.6. hi ha tres lleis que permeten l’associació d’idees: . sinó sempre associat a una idea semblant. La negació de les idees universals: o No existeixen els conceptes universals. la filosofia moral i polítiques. Si de cas. sinó que es queda en les aparences. emocions) . La causalitat: Filosofia. Són relacions. aquesta nova ciència estarà per sobre de les altres ciències físiques. o La llei més important per a Hume és la de la causalitat. Amb l’enteniment ja en tenim prou per saber la seva validesa o falsedat. quan podem afirmar la validesa d’una. 14. però no raonaments que ens donin veritats.Semblança. o pensem en quelcom dolç o amarg. o Les idees sempre fan referència (estan associades) a una primera impressió d’un fet o fenomen particular. Un escèptic moderat: o David Hume porta fins a l’últim extrem els plantejaments filosòfics empiristes dels seus predecessors. El contingut de la ment són percepcions que.Contingut de temps o lloc. i després sorgeix la idea. passions. o Molt aviat es va apassionar per la filosofia fins arribar a l’extrem de negar-se. les percepcions s’associen amb les idees. Els tipus de coneixement: o Segons Hume.Qüestions de fet. Les impressions i les idees: o Tot el que hi ha a la nostra ment procedeix dels sentits. . o Segons Hume.Percepcions de tipus impressions (sensacions. A més. totes les operacions de l’enteniment es poden reduir a dos: . 14. apareix a la nostra ment una idea. La idea depèn de la percepció. o la idea de dolç i amarg. en contra dels El coneixement científic esdevé un coneixement probable que no afegeix gaire sobre la realitat de les coses. Així doncs. Hume creu que la raó per la que unes idees s’ajunten i es barregen amb unes altres obeeix a les lleis d’atracció física dels cossos descoberta per Newton. . David Hume: 14. en les ciències empíriques. la raó només pot fer càlculs matemàtics.3. 14. o En primer lloc sempre apareix la impressió. o Si pensem en el color vermell. la veritat de las quals les coneixem a priori. Segons Hume aquesta idea va ser un gran encert filosòfic.4. a allò de particular i mai a res universal. no ho podem fer en abstracte. se divideixen en dos grans classes: . Les idees complexes: o Les idees es poden associar per a formar idees més complexes.14. . Sovint les proves no són més que probabilitats. 67 . ja que aquestes depenen en gran mesura del mateix home. Aquesta és la raó per la que les idees són més febles que les impressions. Aquesta idea l’havia dita ja un filòsof empirista anglès anterior a Hume: George Berkeley.Relació de causa i efecte. o Les idees són el resultat d’una operació de la ment sobre les dades prèviament obtingudes a través de les impressions. l’àlgebra i la geometria. o Hume vol fonamentar la ciència de l’home sobre bases experimentals.

podríem afirmar que va acabar sent un agnòstic. les generositats. .14. Filosofia. o Hume dirà que quan afirmem que una cosa es causa d’una altra. o Hume redueix la causalitat a l’hàbit de veure dos fenòmens junts i la creença de que sempre aniran junts. o Mai podem percebre el jo com una idea simple. una absència de coacció externa. a més. És a dir. la vanitat. No podem inferir d’una impressió. o Hume parla força sobre les passions. o Aquestes impossibilitats i aquestes limitacions porten a Hume a un escepticisme moderat però bastant clar. cadascun de nosaltres està íntimament convençut”. o Els filòsofs racionalistes havien dotat als fenòmens de causa i efecte unes raons carregades de sentit metafísic: l’ordre de Déu. El seu raonament rau en la relació que estableix entre les passions. Més aviat el defineix com una casualitat. la pietat. la humilitat. una quimera. ja que l’objecte d’estudi d’aquesta són les substàncies. subjectives. i per aquesta raó. No hi ha manera de relacionar Déu amb les nostres impressions. o Si recordem que les idees provenen de les impressions. 14. o Fins i tot Déu queda afectat. i totes les que se’n deriven. sinó que tan sols podrem afirmar haver sigut testimonis d’un fenomen i després d’un altre. El jo és un conjunt d’idees que les acostumem a veure plegades. de l’existència del jo com a ens real. l’odi.Hume dubte. la tristesa. perquè abans ja hem vist que el principi de causa i efecte no és vàlid. l’ambició. Alguns estudiosos de Hume diuen que fins i tot cal entendre tota la filosofia de Hume en clau del seu interès cap a la moral. i clarament Déu està més enllà. sigui internament o externament. o Fidel al seu empirisme extrem. és a dir declarant-se incompetent per a decidir si Déu existeix o no. . o Hume va ser acusat d’ateu.9. la malignitat. Els empiristes negaran aquest aire metafísic i diran que la relació causa i efecte és el resultat de una activitat humana.L’existència d’un jo és també objecte de creença. no podem afirmar tenir impressió d’una relació causa i efecte. o Aquest escepticisme el porta a una negació frontal de la metafísica. Però aquest cop l’associa als sentiments i no a la raó. i després una altra.Si tot són impressions –objecte i subjecte– com els podem diferenciar? o La resposta de Hume és: . s’està referint al seu concepte de jo.Les passions directes: depenen de forma immediata del plaer i del dolor. però la part més important és la recuperació del jo que havia rebutjat com a ens objectiu. Hume distingeix dos tipus de passions: . ja que afirmar que Déu existeix és dir que prové d’una impressió nostre. Exemple de l’arbre.Les passions indirectes: són les formades per l’orgull.8. Les Passions i la Llibertat: o Les passions són connaturals a l’ésser humà. o Hume anirà més enllà i afirmarà que la causa i l’efecte només els podem conèixer a través de l’experiència i mai gràcies a un raonament o deducció. també. l’existència d’un objecte. . o La filosofia ens ensenya que les impressions són percepcions. per exemple el desig. l’esperança. el temor. en realitat hauríem de dir que estem acostumats a veure succeir una cosa. Però en realitat sempre estem condicionats. sinó de creences. Kant dirà coses diametralment oposades. El costum fan que pensem que existeix la substància jo. no pot conduir la voluntat. i el que ell denomina “aquella persona particular. 14. La raó. l’aversió.L’existència de les coses fora de nosaltres no és objecte de coneixement. 68 . I que sempre ens ha passat així. o Les conseqüències a aquesta crítica són: . el concepte de llibertat és una quimera. La Matèria i l’Esperit. les accions i sentiments de la qual. l’amor. Crítica: o Hume critica el concepte de substància: . o Per a Hume. o I en aquest aspecte. La moral de Hume: o El tema de la moral va ser un dels temes preferits. l’alegria. . la desesperació o la tranquil·litat. o fins i tot del jo corporal. Aleshores l’existència de l’objecte esdevé una producció de la imaginació.Tot allò que no és una impressió no té cap validesa objectiva. l’enveja. David Hume dóna prioritat a les passions sobre la raó.Només captem un seguit d’impressions i idees. però no és correcte aquesta acusació. Si de cas.7.

69 . la resta de ciències abstractes.L’estètica en el gust. la raó col·labora amb les passions orientant-les. però sí es mostra força ambigu al respecte de l’existència de Déu. els altres objecte de la ment). I això no ho pot fer la raó. Aquest corrent de pensament creia en un Déu racional. .Però també explica.La religió es basa en la fe. o Pel que fa a les ciències abstractes. La dissolució de l’empirisme en l’escepticisme de Hume: o Hume es considerava a sí mateix un escèptic moderat. Recordem que la ètica es fonamenta en els sentiments. l’acostumem a sentir quan duem a terme accions útils. La idea d’un ens diví neix del terror a la mort i la perspectiva d’una vida més enllà de la mort. És un sentiment particular de plaer i dolor. I amb això es diferencien de les idees. . . són objecte de constatació. . Però la religió. Hume va dir que la nostra limitada capacitat només permetia de conèixer certes relacions d’idees.Tampoc té res a veure amb la moral. va ser objecte de les seves reflexions. I amb aquesta afirmació Hume dóna un caire utilitarista a l’ètica. és un poble irracional (mancat de raó) 14. les matemàtiques.La moral és un sentiment. que pot ser aprehès per la raó. Hume també defineix vici i virtut. No hi ha cap connexió entre ètica i religió. Sense dubte valora negativament la religió. Hume nega tots els discursos que s’han fet en la història de la filosofia sobre l’existència de Déu provada amb raons. o En conseqüència. en la mesura en que és una activitat de l’ésser humà. però no de demostració. Tampoc ho pot fer amb la moral.11. però és un sentiment d’un tipus especial. i això ho valorava com un tret positiu.La religió té un fonament instintiu.A les Investigacions sobre els principis de la moral Hume afegeix que aquest plaer especial que és la moral. La religió de Hume: o Hume no va mostrar un interès especial per la religió. La moral suscita passions i promou o impedeix accions. Però Hume nega aquesta postura dient: .Les ciències empíriques es basen en l’experiència. ja que així només es tractaven els temes adients a les limitades capacitats intel·lectuals de l’ésser humà. és a dir. que aquest aspecte utilitarista va més enllà de la pròpia persona i té un caràcter social: és la recerca de la utilitat per a tothom. - Filosofia. La resta de temes abstractes pertanyen al gènere de dades de fet (recordem què són? són aquell tipus d’objecte que se situa davant la ment i del qual la proposició contrària no és il·lògica. quan no una clara aversió. però també afegeix que un poble sense cap religió. .La moral es basa en el sentiment. ja des de jove va mostrar una certa indiferència per la religió.10.Ja hem vist que Hume nega que la raó pugui conduir la voluntat. Sembla haver una influència d’idees d’Epicur pel que fa aquesta idea de la religió. . I amb això. 14. Com a molt. o La postura de Hume respecte a la religió no té massa a veure amb un corrent de pensament propi dels segles XVII i XVIII: el deisme. i el vici provoca un dolor particular. o Hume no es mostra com un ateu dogmàtic i absolut. ja que la virtut provoca un plaer especial. . .La religió no té un fonament racional. o La conclusió és que a tots els àmbits domina l’experiència i mai el raonament: . A més.

Però sempre parlant del que en deien la religió positiva. Cal aprendre més per a créixer intel·lectualment i alliberar la ment dels prejudicis. partint de l’experiència. de definicions. sinó que ha d’acompanyar a la vida en una unió compromesa. És a dir.1. o Prejudicis morals. parlava d’una religió natural que la raó sí pot acceptar. aprendre com funciona. El lema de la Il·lustració fou: “Sigues valent en utilitzar la teva pròpia intel·ligència”.1. és a dir. La raó no es limita a analitzar i desfer.Una forta confiança en la raó humana i un us crític d’ella per a alliberar-nos de: o Dogmes metafísics. La raó il·lustrada: • La Il·lustració és una filosofia optimista. sinó una forma d’adquisició. La filosofia il·lustrada no és un conjunt de tesis o de pensament. La Il·lustració va ser també la conversió de la filosofia. aquelles que ens fan participar de l’essència divina. no es tracta d’un moviment compacte. • Els fonaments o la base d’aquest progrés (espiritual.Pràcticament és la filosofia única europea al llarg de tot el segle XVIII. o Supersticions religioses. • Les explicacions metafísiques ja no serveixen. Crítica a la Metafísica: • Així doncs. pedagògics i polítics i mica en mica. Però al llarg del segle XVIII. els il·lustrats confien en la raó com ja ho van fer Descartes.1. . És la filosofia de la classe social burgesa que està en ascens o. millor encara. Però la qüestió esdevé aleshores. Així doncs. de la ma dels il·lustrats. La Il·lustració a Anglaterra. a on aquesta va començar a acompanyar les ciències. de quin tipus de raó estem parlant: Als grans sistemes metafísics del segle XVII d’autors com Descartes. la raó tracta les veritats eternes. Crítica a la Religió: • El moviment il·lustrat és un moviment laic. Déu crea i governa el món. o les idees innates dels racionalistes.1. sinó una manera de fer.1. tret de la confiança quasi cega en la raó humana i la seva capacitat.Malgrat la seva popularitat. França i Alemanya 15. material i polític) és l’ús crític i constructiu de la raó. Spinoza o Leibniz. Introducció: o Kant va dir que la Il·lustració va ser la sortida de la minoria d’edat per l’ésser humà. el pensament il·lustrat s’escampa amarant des de Portugal fins a part de Rússia. . o Tiranies polítiques. és una filosofia que s’esforça i treballa a favor del progrés. o Les característiques bàsiques del període il·lustrat són: . • La Il·lustració. no deixava d’haver una certa tendència a definir veritats eternes. • La filosofia il·lustrada ha de tocar més de peus a terra. o Relacions deshumanitzants. Spinoza o Leibniz. 15. 15.15.2. el conjunt de ritus i organització humana de l’Església. El pensament il·lustrat vol canviar el món i no limitar-se a descriure’l. 15. sinó que. És tracta d’una religió natural amb trets de deisme: Acceptació de l’existència de Déu. la raó és una cosa bastant més modesta. 70 Filosofia.Forta defensa del coneixement científic i de la tècnica.3. però aquest cop es tracta d’una raó molt semblant a la de Locke: una raó limitada i controlada per l’experiència. • En resum. Fins i tot amb una clara tendència al menyspreu de la religió. La raó il·lustrada ha d’actuar com la física de Newton: no busca trobar l’essència de la llei de la gravetat. la raó il·lustrada no té res a veure amb les veritats revelades de la religió. Es tracten temes filosòfics.La veritat es basa en la raó humana i cal criticar les tradicions . però. . la irreverència i el sarcasme és un tret característic de la Il·lustració pel que fa a la religió. No és una possessió. ens trobem davant una raó empírica. ja que malgrat l’empirisme anglès. • La filosofia ja no és una activitat passiva. autocontemplativa. És la força que mou l’esperit a cercar i trobar la veritat. . sinó que després intentarà reconstruir un nou edifici filosòfic i científic. Acceptació d’una vida més enllà de la mort.

5.4. • L’Enciclopèdia va ser una gran obra política i social. però també ens parla d’un dret natural. Malgrat això es va publicar sencera. Els seus principals promotors són Denis Diderot i Jean d’Alembert.3. l’Enciclopèdia Francesa. Políticament. o se sap què són. va desenvolupar el seu discurs al voltant. o Recordem.1. 15. un ideal iusnaturalista. però no governa" Qui governa és el Parlament i els ministres. La Il·lustració anglesa vol que la religió estigui sota control de la raó. durant el segle XVIII es consolida el sistema parlamentari.15. sobre tot. L’Enciclopèdia: • És una obra col·lectiva d’il·lustrats francesos i la obra més representativa de la Il·lustració a França. • Quan es va publicar el primer volum. sobre tot. o és que encara no sabem que són però ho sabrem més endavant. la Il·lustració ens parla d’una religió natural (aquells principis morals vàlids per a tota la humanitat). de la polèmica entre la religió natural i la religió positiva i aspectes de la moral. Els mitjans utilitzats per aquesta difusió van ser les acadèmies. S’havien adonat ben aviat de la força dissolvent de les tradicions que era l’Enciclopèdia. i aleshores deixen de ser misteris. amb el que també deixen de ser misteris. en termes generals la Il·lustració carrega contra les supersticions i els ritus. les cartes i els assaigs. un dret racional. • Altres col·laboradors de l’Enciclopèdia van ser Voltaire. La Il·lustració a Anglaterra: o La Il·lustració anglesa fou el resultat de la combinació de l’empirisme de Locke i Berkeley. o En aquest aspecte. si de cas. En definitiva. va haver una forta reacció negativa per part de l’església. i el sistema científic de Newton. Montesquieu i Rousseau entre d’altres. El seu principi inspirador es pot resumir en cal atenir-se als fets. La Il·lustració a França: 15. o millor encara. executiu i judicial) propugnada per Montesquieu. • Aquests escrits i aquest esperit són els que animen l’Estat modern de Dret. • Fruit d’aquests corrents. una mica a la ombra de la Il·lustració de França. o La Il·lustració anglesa. Una poderosa arma de difusió d’una nova cultura molt crítica amb el saber tradicional. però no contra Déu. no obstant. El Dret Natural: • En el seu procés crític. però al final va acabar sent una obra molt més ambiciosa i completa. o Aquesta polèmica es resum en una eliminació total de qualsevol aspecte místic de la religió.1. La obra va partir de la idea d’un llibreter de traduir un diccionari anglès. la Revolució Francesa escriurà els Drets de l’Home i del Ciutadà. alguns autors van parlar. Això no vol dir que no hagi hagut algun pensador il·lustrat que s’hagi mostrat clarament ateu. la maçoneria. la Il·lustració a Anglaterra sí que equipara religió natural a deisme: la raó és la que mana. La difusió del pensament il·lustrat: • El pensament il·lustrat no era conegut per la majoria del poble.1. És a dir. a on les lleis són conformes a la raó. que el deisme accepta l’existència de Déu i malgrat aquesta postura sembla molt radical. segons el qual "El rei regna. 71 . per poder oferir-lo a les generacions futures. amb contactes amb l’aristocràcia intel·lectual. 15. • L’Enciclopèdia s’escriu amb l’esperit de difondre la cultura i el coneixement i el seu objectiu rau en la unió de tot el saber de la humanitat.2. i el poble nordamericà escriurà una Declaració de Drets en un clar exemple d’aquest iusnaturalisme: Llibertat Igualtat Propietat Seguretat Dret a la resistència a la opressió. • Filosofia. Es tractava d’un corrent burgès i. És la primera aplicació de quelcom semblant a la teoria de la separació de poders (legislatiu.2. 15. o Alguns autors parlaran sobre els aspectes místics tot dient que els misteris. • Però alhora va ser un corrent sorprenent per la seva difusió a tota Europa. erudit i retòric. de la possibilitat real de conèixer Déu mitjançant la raó.

Aquesta postura vital implica una curiositat vital i un no creure’s res sense preguntar-se. o Degut a aquesta polèmica interna. sinó que també hi havia polèmica entre els il·lustrats per les formes d’entendre i interpretar les idees els uns dels altres. reforçaran el paper de la moral. abans. limitant-la a un decàleg de moral. i la il·lustració francesa i anglesa. o Els orígens de la il·lustració alemanya cal buscar-los en Leibniz. Spinoza. sinó en la forma en els que els tracten: la recerca d’un plantejament absolutament lògic. no és tant en els temes. o Sovint la Il·lustració anglesa és un anar i venir de obres que són contrapropostes d’altres obres d’altres autors. 72 . les raons i les implicacions de les accions i els pensaments. Newton.4. o Hi haurà autors que parlaran també de la importància de ser persones “lliurepensadores”. Filosofia. la qual cosa permetrà. l’heretarà Kant. la moral kantiana. la polèmica no era simplement entre partidaris il·lustrats de la religió natural i partidaris no il·lustrats de la religió positiva. Aquesta forma de fer sistemàtica i perfectament lògica. anys després. que són els mateixos que la il·lustració francesa o anglesa. i així de forma continuada. La Il·lustració a Alemanya: o La importància de la il·lustració alemanya. Però aquesta limitació dels aspectes mistèrics de la religió. alguns autors faran una simplificació de la religió.15. És a dir.

Kant treballa com a preceptor privat de famílies amb diners.16. o Entre 1746-55. a Königsberg. a les afores de la ciutat. socials i culturals. afavoriren la difusió de les idees il·lustrades. Albert Schultz. Es pot parlar d’un antiracionalisme que pretén el retorn a la mística i a escapar de les limitacions que empiristes i il·lustrats ens havien posat. la societat romàntica renega de la raó il·lustrada. pels voltants de Königsberg. establint nous enemics i noves aliances. Kant no va anar mai a l’església. Anglaterra continuava tenint una gran influència sobre el pensament europeu. Introducció social i cultural o El segle XVIII és un període de grans transformacions polítiques. La instrucció que allí va rebre. influint enormement en el seu caràcter moral futur.2. ja d’adult. Entre els seus estudis hi ha teologia. Però a la mateixa llavor del pensament il·lustrat hi havia les condicions que van permetre el canvi cap al que s’ha anomenat Romanticisme. 16. van sorgir Rússia i Prússia com potències militars. dirigit per F. en front de la raó il·lustrada. Raó i sentiment • Si les idees de la Il·lustració exaltaven el progrés de l’ésser humà a través de la civilització i la utilització de la raó. per un retorn a la religió positiva. 16. Filosofia. com els nous valors de la realitat.1. oracions i pràctiques pietistes. cal assenyalar la Revolució Francesa a finals de segle i l’ascensió de Napoleó al poder de França. un pietista seguidor de la filosofia dogmàtica de Wolff. i a on s’acabaven refugiant tots aquells que eren perseguits per les seves idees.1. governades per reis absoluts. d’una religiositat pietista. també.1. per aquesta raó. va acabà causant una gran aversió per la pràctica religiosa. matemàtiques i ciències naturals. assisteix al Collegium Fridericianum. Factors culturals • Al llarg del segle XVIII. el mateix any que Frederic el Gran passa a ocupar el tron de Prúsia. geloses de que el pastís se’l repartissin els de sempre. • La raó il·lustrada era el motor del coneixement i. Però aquest ressorgiment no vol res més de la Il·lustració. però amb el temps. d’aquí la importància de l’educació entre els il·lustrats (l’Emili de Rousseau és un exemple). van desequilibrar el ja difícil equilibri europeu. • A la segona meitat del segle XVIII neix un ressorgiment del nacionalisme alemany.1. Al costat de les potències clàssiques. • Les diverses potències. Aquest serà el desplaçament més llarg que Kant farà en tota la seva vida. o Entre 1740-46. De fet. Kant ingressa a la universitat de Königsberg. de la ma del concepte de llibertat il·lustrat. • Les guerres napoleòniques. o Entre 1732-40. o El 1746 mor el seu pare i Kant ha de deixar la universitat abans de graduar-se. o El 1738 mor la seva mare.3. Introducció al Filòsof: o 1724 Kant neix un 22 d’abril del 1724. • Les aspiracions imperials de Napoleó. aquest centre va anar basculant cap a Alemanya. els seus dogmes i ritus. 16. aquest nou corrent romàntic ens parla de sentiments. tant bé com precursor del romanticisme. ingressa a l’escola de l’Hospital. el podem catalogar com a il·lustrat. ja que renega del racionalisme i promou el culte a la sensibilitat i el geni. Aquest període es va caracteritzar per una exaltació de la llibertat i dels sentiments. El seu professor Martin Knutzen l’inicia en la lectura de Newton i altres autors anglesos. Holanda també va continuar sent terra de llibertat de pensament. de imaginació i de passió. Com a tret força remarcable. Kant 16. van tenir conflictes contínuament. que es van allargar fins entrat el segle XIX (1812). quart dels onze fills del mestre artesà Johann Georg Kant i de la seva dona Anna Regina Reuter. i les lluites entre els francesos i els anglesos per a fer-se amb el poder del continent europeu.1. Factors polítics i socials • El segle XVIII és el segle de la decadència de l’imperi espanyol. • El període romàntic es caracteritza. Per contra.2. 16. o Entre 1730-32. París es va convertir en el centre cultural. plena de pregàries. filosofia. La Il·lustració és un exemple clar. • Recordem que el mateix Rousseau donava molta importància a les passions i. 73 . La seva mare. s’encarregaria de l’educació del jove. capital del ducat de Prussià.

o El 1772. A partir d’aquest moment. Kant pretén establir quins són els límits i les possibilitats del nostre coneixement.3. matemàtiques. l’anomenen rector de la universitat. obscurantismes i supersticions. la raó es dirigeix cap a allò que pot conèixer. donant classes de física. Un deixeble seu. la responsable de tots els mals del passat. o El 1770. plega de la feina de bibliotecari al Palau Reial. geografia. Durant aquest període. el racionalisme i l’empirisme: malgrat tot coneixement ha de venir de l’experiència. així. Se’l prohibeix d’escriure o donar classes sobre temes de religió. havia fet impossible la obtenció de certeses universals i necessàries en l’àmbit de les ciències no formals (física.). els màxims exponents actuals del qual eren Wolff i la seva escola. o El 1788. Kant es va debilitant mica en mica. cosmologia i teologia. o El 1800. o El 1803. Teoria del coneixement: 16. inaugurat per Descartes. rebutjant. Aquest últim influirà notablement en Kant. La raó ha de donar resposta a les següents preguntes: • Què puc conèixer? • Què haig de fer? • Què puc esperar? • Aquestes preguntes. Kant es retira de l’activitat docent. ja sigui científicament o metafísicament. o El 1794. Es mantindrà en aquest lloc de treball els quinze anys següents. o El 1786. • L’escepticisme o l’empirisme radical de Hume que. alliberant-se de tots els dogmes. a l’octubre pateix una apoplexia lleu. ja que sinó. Kant es gradua a la universitat de Königsberg amb un estudi en llatí i assumeix el lloc de professor auxiliar. o El 1797. El criticisme de Kant: • La filosofia de Kant entra dins del projecte il·lustrat. • Aquesta autocrítica a la raó intenta de resoldre els enfrontaments a que havien arribat les anteriors concepcions antropològiques que. segons el filòsof. La utilització teòrica i pràctica de la raó: • Kant va compartir els pressupòsits que van caracteritzar el moviment il·lustrat. En ella es fa una anàlisi transcendent del coneixement: ¿com són possibles les ciències? ¿Quines són les condicions de possibilitat del coneixement? o El 1785. Aquest mateix any l’anomenen rector de la universitat de Königsberg per segona vegada. Aquests pretenien obtenir certesa a partir d’idees i principis innats i deduïts de forma no crítica. publica la seva altra gran obra: Crítica de la Raó Pràctica. o Entre 1765-66: Kant ja està fortament influït per la filosofia de Rousseau. o El 1790. en reduir tot l’àmbit del coneixement a l’experiència. el valor de coneixement que aporta l’experiència. En aquesta obra tracta Kant de l’ús pràctic de la raó pura. La raó és la instància suprema i l’absència de capacitat de raonar. se n’ocupa de tenir cura d’ell. ciències naturals. o El 1781 publica la seva gran obra: Crítica de la raó pura. de criticar la mateixa raó. o El 12 de febrer de 1804 mor Kant. Publica Metafísica dels Costums. el 31 de març es anomenat catedràtic de lògica i metafísica a la universitat de Königsberg.3. que en realitat es poden sintetitzar en la pregunta per l’ésser humà.2. fent-lo despertar de les idees dogmàtiques que tenia. poden unificar-se en dues postures divergents: • El dogmatisme racionalista. 74 . Wasianski. Això implica la idea d’un progrés de la humanitat que es fa possible gràcies a l’autocrítica de la mateixa raó. no tot coneixement s’esgota en ella.16. mai no obtindríem certeses amb caràcter universal i necessari.1. etc. únic mitjà per el que l’ésser humà podrà arribar a la majoria d’edat. publica Crítica del Judici.3. Kant té un conflicte amb la censura de Prúsia. o 1755: el 12 de juny. responen als diferents usos de la raó: • En el seu ús teòric. publica Fonaments de la Metafísica dels Costums. Kant va reduint la seva activitat acadèmica a la universitat. càrrec que implica retre homenatge al rei Frederic Guillem II. • El criticisme kantià suposa un intent de conciliació i superació d’ambdues postures. Kant llegeix a Leibniz y Hume. 16. L’ús teòric de la raó respon a la primera pre- Filosofia.

la seva validesa ha de ser demostrable sempre i en tot cas i. Els judicis científics: • Abans de saber si la metafísica es o no una ciència. Caldrà saber. doncs. recorda com aquest empirista havia negat qualsevol valor de ciència a la metafísica per no ser un coneixement provinent directament dels sentits. Els judicis analítics. Són aquelles afirmacions en les que el predicat (B) ja està inclòs en el subjecte (A). No podem concebre un triangle sense tres angles. Però per contra els coneixements que aporta sempre són universals i necessaris. • Però pretendre analitzar tot el coneixement científica seria una tasca inabastable. Crítica de la raó pràctica i Crítica del judici. Un triangle té tres angles. que hi ha un tipus de coneixement que anomenem científic. (Recordem l’exemple del triangle. • Per a que un judici pugui considerar-se científic ha de complir. s’estudia des d’una perspectiva transcendental o crítica. El desenvolupament del mètode transcendental es troba en les tres crítiques kantianes: Crítica de la raó pura.) Filosofia. En aquesta obra s’estudia la raó humana en el seu ús pur. 16. prèviament. En aquests tipus de judicis.3. normalment es té prou en examinar atentament el subjecte per a comprendre que el predicat li convé necessàriament. Es tracta de judicis explicatius. és a dir. en conseqüència. • A la Crítica de la raó pura. És a dir. Però Kant es pregunta si ho és la metafísica (cal saber que Kant s’està referint a la metafísica racionalista del seu antic mestre Wolff).3. feta de coneixements que no depenien de l’experiència. Per exemple.5. no amplien el nostre coneixement. així com l’establiment de llur límits. les característiques del qual són la universalitat i la necessitat dels judicis que emet. haurà de ser universal i necessari. no podrà ser d’una altra manera. D’aquesta manera podem establir dues classes de judicis: • Judicis analítics (A és B). Uns altres exemples: tots els cossos tenen extensió. El problema de la metafísica: • A la Crítica de la raó pura. • Però Kant. o podria arribar a convertir-se’n en una? 16. sinó que també intentarà respondre a la pregunta: És la metafísica una ciència. a més. la raó deslligada de l’experiència. quins són els judicis que utilitza el discurs científic i quines les seves característiques. A més es tracta de judicis a priori.3. és a dir. com a mínim dos requisits: • El coneixement que aporti. • En el seu ús pràctic. per anar augmentant els nostres coneixement de forma gradual. 75 . El tot sempre és més gran que qualsevol de les seves parts. És una afirmació analítica ja que el concepte de pilota ja implica la propietat de ser rodona. sense que importi llur aplicació als coneixements empírics. Aquestes característiques determinen que aquest tipus de coneixement no podrà venir de l’experiència. en els seus diferents usos. citant a Hume. és a dir. Kant parla sobre els límits i la possibilitat del coneixement. expliquen el que ja està implícit a la noció mateixa del subjecte. Kant no només intentarà resoldre els límits i possibilitats del coneixement científic. Aquest ús respon la segona pregunta: què haig de fer? • La raó humana. en quins són els trets bàsics que fan que un coneixement sigui catalogat com de científic. • Els judicis científics hauran d’anar més enllà del que és evident.gunta: Què podem conèixer? Es tracta de determinar l’estructura de tot coneixement en general. caldrà que ens posem d’acord. la pilota és rodona. És a dir. 16. interessen les condicions de possibilitat de tot coneixement. • Sabem i donem com a cert. No dubtem que les matemàtiques i la física són ciències.3. Kant sap que tot raonament es composa de judicis.4. Els judicis analítics i sintètics: • Kant fa una distinció entre judicis depenent de la relació que mantenen el predicat de la proposició amb el subjecte. la seva validesa és independent de l’experiència. • Per a Kant. és a dir. la raó ha de determinar els principis que controlen i governen el nostre comportament i totes aquelles accions en les que hi intervingui la llibertat. fonamentalment del coneixement científic. la metafísica està fonamentada en conceptes a priori de la raó.

A més. segons si el predicat ja està inclòs en el subjecte o no. La pregunta que es fa a continuació Kant és ¿Com són possibles els judicis sintètics a priori? • Kant basarà la seva teoria del coneixement en distintes funcions o facultats: la sensibilitat. • Aleshores. Kant la va anomenar extensió. i sintètics a posteriori. Kant no negava la seva existència. La nostra ment rep les impressions i les sensacions. només amb pensar en el subjecte pilota. ¿a quina classe han de pertànyer els postulats de la ciència? Kant dirà.). l’objecte tal i com el veiem. Necessita de l’enteniment o de la facultat de jutjar.6. A cadascuna d’aquestes facultats li correspon un apartat de la Crítica de la Raó Pura. podrem descriure fenomènicament el que veiem. Són aquells. Conèixer era rebre una informació sempre de l’exterior. ens cal l’experiència per a saber si són veritat o no. A la filosofia anterior (Aristòtil. Això té una conseqüència important: No es pot conèixer la realitat sense que el subjecte. Una altres exemples de judicis sintètics: Els habitants de la Polinèsia pesen més de 120 kilos. sinó ben al contrari: és un subjecte actiu que introdueix la seva pròpia estructura a la realitat. Degut a que l’objecte que observem és un objecte concret. Això és el que fa l’enteniment. però no podem dir que estem coneixent el que veiem. • L’Analítica transcendental respon a la pregunta ¿Com són possibles els judicis sintètics a priori en la física? La sensibilitat. el subjecte rep les dades de la sensibilitat endreçades i unificades sota coordinades d’espai i temps (estic veient un objecte aquí –espai– i ara –temps–). Kant invertirà els papers: a partir d’ara és la ment qui determina activament la realitat que ha de ser coneguda. Kant distingeix dos tipus de judicis: analítics i a priori. Tomàs d’Aquino. però deia que nosaltres no podíem conèixer el noümen. Si l’espai i el temps eren les formes puFilosofia. per sí mateixa no aporta coneixement. no és un subjecte passiu. el predicat (B) dels quals. per ser extensius.Els judicis sintètics (A és B). Si un dia ens trobem al davant d’un ésser totalment desconegut per a nosaltres. Per exemple: la pilota (A) és blava (B). L’ésser humà. són els judicis sintètics (extensius) a priori (universals i necessaris). L’enteniment unifica i endreça els fenòmens que Kant anomena categories o conceptes purs. és a dir. • Són aquests judicis els únics que poden anomenar-se científics. • L’Estètica transcendental respon a la pregunta ¿Com són possibles els judicis sintètics a priori en les matemàtiques? Kant comença examinant la capacitat sensible dels éssers humans (la capacitat d’examinar la realitat). un vegetal. Per a fer-ho és necessari d’incloure un seguit de conceptes (si és un animal. ja que en realitat està recollint les relacions d’idees i les qüestions de fet de Hume. Als objectes en sí (sense nosaltres). Només podem conèixer el fenomen. que es tracta d’un judici sintètic a priori. Descartes). i aquesta es la seva originalitat. No podem conèixer cap dada empírica si no és prèviament sotmesa a la realitat d’un espai i d’un temps. A aquesta propietat. aquest tipus de judicis són a posteriori. i és ple de defectes i imperfeccions respecte al que seria un model perfecte. la ment humana era molt semblant a una tabula rasa. si és vertebrat. etc. ja que el coneixement que aporten està subjecte a tot tipus de modificacions i excepcions. l’aportació de Kant no és massa original. prèviament. 76 • . Els judicis sintètic són extensius. La crítica de la raó pura: • Acabem de veure com els únics judicis que són fonament de la ciència. A més. L’espai i el temps són les formes pures a priori de la sensibilitat. Kant pretén acabar d’una vegada per totes amb el radicalisme empíric i escèptic de Hume. Fins aquí. que va acabar rebutjant els coneixements de la física i les altres ciències de la natura. Kant els va anomenar noümens. Els judicis sintétics sí amplien la nostra informació. • Els judicis sintètics a priori: • Acabem de veure que. quan aprèn. és caòtic (no està endreçat).3. Per tant té un caràcter universal i necessari a més d’ampliar els nostres coneixements. no està contingut en la noció de subjecte (A). perquè acompleixen amb les característiques d’universalitat i necessitat i. 16. no l’hagi estructurada i sotmesa a les seves lleis (espai i temps). és a dir. l’enteniment i la raó. El predicat blava no es dedueix directament. amplien els nostres coneixements. Els judicis sintètics no són universals ni necessaris.

la raó és capaç de determinar la voluntat i. Per a uns allò fonamental és el plaer (ètiques hedonistes) i per a altres és la felicitat (ètiques eudemonistes). 16. a la vegada. sí existeix possibilitat d’emetre judicis sintètics a priori en la física. Ètiques heterònomes i ètiques autònomes: • Apart de la divisió entre materials i formals. el bé que aquest pot obtenir (la felicitat. fins. Tan sols ens indica que hem d’actuar amb bona voluntat. Les lleis de la física són les lleis del nostre propi pensar. i mitjançant el deure. Introducció: • A la teoria del coneixement vam tractar l’ús teòric de la raó. Però la raó no s’esgota en aquesta capacitat. precisament. A la pregunta de si són possibles els judicis sintètics a priori en la metafísica. L’ús pràctic de la raó és aquell que se n’ocupa del deure. És la que vol fer Kant. sinó en la mateixa raó. • Ètiques autònomes: la obligació (llei) moral ha de venir del mateix ésser humà • L’ètica kantiana serà una ètica autònoma. o inclinacions. Kant creu que l’ésser humà necessita de saber com comportar-se i com obrar. • Obrar pel deure és molt diferent a obrar legalment: en aquest cas ho fem per la por a les conseqüències legals que produiria la nostra acció. Déu) ens ve imposada per la nostra naturalesa. L’ètica eudemonista aristotèlica i l'ètica de Tomàs d’Aquino són heterònomes.4. Teoria ètica: 16. 16. Tres són les idees que limiten la nostra raó pura: • La idea d’ànima ens ajuda a explicar els fenòmens interiors. no del ser. Aquesta ètica no assenyala continguts. • La idea de Déu unifica els fenòmens interns (ànima) i externs (món). però mai no arribarem a conèixer-les perquè. però això no li treu el valor que té com a ideal de coneixement i esperit de superació. sinó a l’àmbit de la raó. perquè la fi última de l’ésser humà. Kant parla de l’ús pràctic de la raó en dues obras: Fonamentació de la metafísica dels costums i Crítica de la raó pràctica.2. per respecte a la llei moral. • Kant distingeix dos tipus d’ètica: • Ètica material.4. Podem pensar en elles. independentment a altres consideracions. 77 Filosofia. Aquesta ètica té un caràcter racional i universal (en contra de Hume). Així doncs.4. Kant també distingeix les ètiques en una classificació atesa a si la obligació moral prové de l’interior o de l’exterior de la persona. La Dialèctica transcendental respon a la pregunta ¿Són possibles els judicis sintètics a priori en la metafísica? La raó es la facultat més important de l’ésser humà (és la “facultat dels principis”) Connecta uns judicis amb altres seguint l’estructura del sil·logisme. Ens remeten a l’estructura de l’ésser humà i no a la de la realitat. • El que li és propi a la moral és obrar buscant tan sols l’acompliment del deure. • Ètica formal. El límit del coneixement és el límit de l’experiència possible. El deure és actuar per respecte a la llei moral. la tasca que es van proposar va ser la de assenyalar continguts (bens. Però la bona voluntat no pertany a l’àmbit de les emocions. els límits del nostre coneixement. l’acció moral. ni ens diu que hem de fer. les categories són les formes pures a priori de l’enteniment. no fonamentada en els sentiments. • L’acció serà moralment bona quan la intenció del subjecte ho sigui.1.• res de la sensibilitat. • La idea de món unifica els fenòmens de l’experiència externa. I només hi ha bona voluntat quan l’acció moral es du a terme sota el deure i mai sota el nostre propi benefici. Aquestes ètiques tenen el problema de la dificultat en arribar a un acord pel que fa als valors. Anteriors a la seva. Kant respondrà negativament. valors) i mostrar el que cal fer. . La raó “salta” d’un sil·logisme a un altre ascendint en generalització (o abstracció) i intentant de reduir el raonament a uns principis que són. en conseqüència. Però mitjançant aquestes idees no podem conèixer res. són el límit del nostre coneixement. La metafísica no és possible com a ciència. • Ètiques heterònomes són aquelles en les que la obligació moral és quelcom imposat a l’ésser humà y aliè a la seva voluntat.

La llei moral: l’imperatiu categòric: • Ja hem vist que la ètica kantiana és formal i autònoma. que prenguis a la humanitat. Són tres: • La immortalitat de l’ànima. d‘obligacions o ordres. Concilia moralitat i felicitat en l’eterna lluita entre el que volem i el que hem de fer. • L’existència de Déu. només l’imperatiu categòric pot determinar la voluntat objectiva. La religió prové de la moralitat i no al revés.4. • Externs: la voluntat de Déu. En certa manera rehabiliten la metafísica i són una exigència de la raó pràctica. Representen l’acció necessària en sí mateixa. Les constitucions polítiques. que la voluntat es pugui considerar en sí mateixa. com pel que fa a qualsevol altra. en necessitem més d’una. • Els imperatius categòrics: Aquells que no estan sotmesos a cap condició i son vàlids a priori per sí mateixos. encara que mai conegut.3. Unes altres formulacions que fa Kant de l’imperatiu categòric són: • • Obra de tal manera. 16. és a dir. La voluntat s’imposa a sí mateixa aquesta llei. • L’actuació de l’ésser humà no ha d’estar condicionada per la felicitat. tant pel que fa a la teva persona. qui fonamentava la seva ètica sobre el sentiment del plaer) • Objectius • Interns: el sentiment moral cap a la perfecció (com ho entenien els antics estoics). i com la voluntat és autònoma. • Per a Kant. mai mitjans per a arribar a. Obra de tal manera. sinó pel deure. Amb aquestes altres formulacions Kant afirma l’autonomia del subjecte i la importància de la dignitat de totes i cada una de les persones del món. per a ser-ho. i ja hem vist que a Kant l’interessa les formes i no els fins. Per això l’ànima és immortal. La recerca de la felicitat s’interessa per una finalitat en concret. Les lleis morals se’ns presenten en forma d’imperatius. • Interns: el sentiment físic (per exemple Epicur. Ens cal pensar que podem millorar en un camí ascendent. Una llei pràctica. Les persones sempre són finalitats en sí mateixes.4. Hi ha dues classes d’imperatius: • Els imperatius hipotètics: Aquells que declaren l’acció com el medi necessari per a aconseguir una finalitat. És condició necessària per a que hi hagi moralitat. universalitat i objectivitat per a tot ésser racional. sempre com una finalitat i mai merament com un medi. i no des de fora. Però Déu pot ser pensat. ha d’acomplir amb els trets de necessitat. 78 • . Però cap d’aquest postulats són demostrables objectivament.4. la recerca de la felicitat en l’ètica té connotacions negatives. És un fet de la raó. L’imperatiu categòric és el principi de la moralitat: Obra d’acord amb la màxima per la qual puguis al mateix temps voler que es converteixi en llei universal La llei de l’imperatiu categòric no necessita cap demostració. Filosofia. com a legisladora universal. Els postulats de la raó pràctica: • Els postulats de la raó són principis pràctics que funcionen com a condicions per a que sigui possible la vida moral. l’imperatiu categòric ens arriba des de la mateixa raó. Sense llibertat no hi ha acció moral. sense relació amb els resultats o finalitats. • La llibertat.4. • Segons Kant.5. 16.• La qüestió rau en com determinar la voluntat pel deure? 16. Els principis de l’autonomia moral: • Els motius materials que determinen la voluntat en la moral poden ser: • Subjectius • Externs: l’educació rebuda (tal i com deia Montaigne). universal i necessària. Però no ens dóna temps amb una vida.

En aquest sistema es posa l’accent en la dimensió activa del subjecte en el coneixement.Què puc fer? Respon amb la obra Crítica de la raó pràctica . o El mateix autor va resumir la seva filosofia en les tres preguntes ja conegudes: . s’ha anomenat Criticisme Kantià o Idealisme Transcendental.5.Què puc esperar? Respon amb la obra Religió en els límits de la simple raó Filosofia.16. Conclusions: o El sistema filosòfic que Kant va elaborar. Enrere queden les idees cartesianes de la ment com una tabula rasa.Què puc conèixer? Respon amb la obra Crítica de la raó pura . 79 .

Fichte intentarà organitzar la filosofia de Kant en un sistema quasi científic. deixeble de Kant. o Cada pas representa un protagonisme més gran d’aquest subjecte que ja no és la condició de possibilitat del coneixement sinó que en Fichte passa a ser l’esperit humà. el seu sistema ja havia quedat tancat i complet. Allò que en Kant era transcendental. amb el món intel·ligible (allò que entenem i comprenem). Fichte havia mostrat un cert interès per Spinoza i per les idees revolucionaries franceses.2. Per a Schelling. Però degut a la sol·licitud d’un alumne seu. Va estudiar gràcies a un mecenes. però Kant no es va sentir mai reflectit en el pensament de Fichte. • Fichte afirmava que la seva filosofia no era més que una reformulació fidel del criticisme kantià. les condicions a priori (l’espai i el temps). o L’any 1790 marca un abans i un després en el pensament de Fichte: fins aquelles dates. es van acabar aviat. Fichte afirma que l’excel·lència de la ment de Kant el va portar a la veritat. Discursos a la nació alemanya. se sent feliç i realitzat. malgrat estar en una situació econòmica molt precària. Fichte: o Johann Gottlieb Fichte va tenir una infantesa humil i bastant dura. en Idealisme objectiu amb Schelling i. 80 Filosofia. els principis del criticisme kantià. La consciència universal genera tant el jo com el no-jo per mitjà d’un procés. però sense explicar-la. allò que és absolut es concep com la consciència universal que identifica el jo i el no-jo. Fichte i Kant: • El coneixement de Kant va marcar la vida de Fichte. Introducció: o Després de la publicació de les tres grans crítiques de Kant. en Idealisme absolut en Hegel. moral i teoria del coneixement aviat van atreure una sèrie de pensadors que es fixaren en un dels aspectes del sistema kantià. Fonaments de la doctrina de la ciència. Certament. va haver d’estudiar a Kant per a poder explicar-lo. Aquest escrit el va catapultar a la fama i aviat el van cridar per donar classes a la universitat de Jena. • Aquest estudi sistemàtic el va dur a estar convençut que la feina de Kant no estava acabada. i així s’obre la porta al Panteisme. que Fichte va escriure una petita obra aplicant. Aquest procés es pot observar a partir de l’estudi de la filosofia com a manifestació de la pròpia consciència. Van considerar que el subjecte transcendental té un paper actiu en tot el sistema kantià i li concediren una dimensió que superava les idees kantianes. la relació subjecte-objecte en la filosofia transcendental i. L’estudi de Kant va ser una autèntica revelació. responsable tant de la matèria com de la forma del coneixement. La cosa-en-sí kantiana desapareix com a origen de les dades que constitueixen el punt de partida del coneixement.1. a la perfecció. això no el va avergonyir mai. sinó que més aviat. ja que ben aviat va demostrar tenir una intel·ligència molt desperta. No obstant. o Va estudiar a la facultat de teologia de Jena i després va passar a Leipzig. o La sintonia amb el pensament de Kant va ser tal. És una etapa en la que. Poc prudent en les seves afirmacions (tant polítiques com religioses). allò no-jo. Ell mai havia parlat d’un ens (el jo pur) creador de la realitat. o Aquest serà el punt de partida del pensament hegelià en què l’Esperit surt de sí mateix per retornar. el va llençar a la lectura de totes les obres de Kant. tot essent generador de la realitat. Va haver de treballar de mestre particular i de preceptor. posteriorment. es converteixen en allò que és absolut.1. a més. o Les seves obres fonamentals són: Assaig d’una crítica de tota revelació. Els seus nous plantejaments en metafísica. en transformar l’idealisme subjectiu en objectiu.2. o Aquesta feina se li va acabar després d’unes polèmiques en torn el tema de l’ateisme. Així. a sí mateix en un procés d’unificació de tota la realitat. o L’Idealisme Transcendental kantià es va anar convertint en Idealisme subjectiu per obra de Fichte. Fichte va haver de deixar el seu càrrec i marxar a Berlín. pura intuïció intel·lectual capaç d’enllaçar el món sensible (allò que veiem i sentim i toquem). 17. A través d’autors posteriors.. • La novetat del pensament de Fichte rau en el concepte del jo pur (lluny del jo principi de consciència de Kant) creador de la realitat. L’Idealisme alemany: 17. que en un procés dialèctic es nega a sí mateix per construir l’alteritat. o Amb Schelling es puja un esglaó més en aquest procés. Això era l’arrel de l’Idealisme com corrent filosòfic.17. Aquests van ser anys molt durs perquè les ajudes eren poques i. se’n vanagloriava. finalment. 17. el subjecte transcendental. que representa el nucli del procés del coneixement. la identificació subjecte-objecte es dóna en l’absolut. finalment. Fonaments del dret natural. .

aleshores A sempre és igual a A. L’existència de múltiples éssers humans implica l’existència de múltiples formes de pensar. L’objecte és un obstacle a superar i. Aquesta tensió provoca una delimitació d’un vers l’altre: els límits del jo són el principi del no jo i a l’inrevés. L’ésser humà kantià no posseeix aquests capacitat creadora. • Una accentuació del discurs místic i religiós. Aquesta dinàmica dóna explicació a l’activitat cognoscitiva i a la moral. alhora.3. Fichte es desencanta i es torna un nacionalista alemany idealista. Això implica que la llibertat és una tasca infinita. 17. l’èxit de les primeres publicacions. l’existència de pobres o paràsits. I en realitat. No hi ha res pensable fora del jo.4. el jo és el principi originari i anterior a tot altre principi. Conclusions a Fichte: • La segona etapa de Fichte no va tenir. El Dret. Aquests canvis es veuen en dos factors: • Un canvi metafísic de l’idealisme. Dit d’altra manera: A = A. Però quan Alemanya coneix les invasions napoleòniques. en dir d’una altra manera el pensament de Kant. ni de lluny.2. Fichte va intentar explicar el que havia ja explicat. la inactivitat. • Tercer principi: relació entre el jo i el no jo: És el moment de la síntesi. • Fichte és en el fons un romàntic enamorat de les idees de la revolució francesa. és a dir. després de ser expulsat de la universitat. la Política i l’Estat de Fichte: • L’activitat moral és l’arrel de la mateixa moralitat. sinó que el seu actuar moral suposarà exemple a seguir.5. permet la realització de l’acte moral. Però és una “resta de coses”. El jo de Fichte acaba sent una intuïció intel·lectual impossible per a Kant. El vici màxim és.17. En una paraula: autocreació. però d’una altra manera. en conseqüència. I això és un raonament que només el jo pot haver construït. superar contínuament els límits que el no jo posa al jo. L’ésser humà ho és en la mesura en que es relaciona amb els altres. haurà de garantir la subsistència dels incapaços i el treball dels capaços. tal i com ja va intuir Kant. sinó posat a sí mateix. És a dir.2. Aquesta limitació activa és el naixement del Dret. diu Fichte. • Segon principi: el jo oposa a sí mateix un no jo: Seguim analitzant en clau lògica: veiem que aquesta afirmació vol dir que no A no es = A. sinó del jove i dinàmic (encara que derrotat) poble alemany. un no jo que està dins del jo. • Déu no és substància sinó idea i la veritable religió consisteix a l’acte moral. La salvació no arribarà del malmès poble francès. L’Estat de Fichte garanteix el treball i la subsistència de tots impedint. Els fonaments conceptuals de l’Idealisme de Fichte són: • Primer principi: el jo es posa a sí mateix: La filosofia aristotèlica havia considerat que la ciència es recolzava en el principi de no contradicció. La persona sàvia serà aquella qui. 17.2. la del no jo és l’antítesi. . alhora. El segon Fichte: • Fichte sempre va defensar que ell deia el mateix que Kant. • L’Estat és per a Fichte. d’un pacte entre els éssers humans i aquest. el reconeixement del límit de la llibertat personal vers la llibertat dels altres.2.2. • Aquesta sembla ser la raó de que alguns estudiosos parlin d’un segon Fichte. 17. però d’una altra manera. no posat per no res ni ningú. Però el principi d’identitat deriva d’un principi anterior i originari. que la raó pràctica (la moral) és superior a la raó pura (el coneixement). L’Estat neix. • Ser lliure vol dir fer-se lliure de forma activa. Analitzant el principi veiem que el principi d’identitat és així: Si existeix A. I per aquesta raó. La Moral de Fichte: • L’activitat moral implica que el subjecte determina i modifica l’objecte. La oposició entre el jo i el no jo es duu a terme dins el jo. Kant i els seus seguidors diran que aquest principi és el principi d’identitat. Les idees romàntiques lligaven més amb les primeres formulacions de Fichte 81 • Filosofia. no només farà avançar el saber. ja que “mai ens acabarem el no jo”. El jo de Fichte s’oposa a la resta que és no jo. D’aquesta manera queda clar. doncs. la mandra. Això li va passar quan. que fa que l’ésser humà quedi al mateix nivell que el no jo. L’existència del jo és la tesi. Fichte defineix dos drets principals i fonamentals: la llibertat i la propietat. estava fent un altre pensament.

en la que Schelling tenia uns 19 o 20 anys. ja que aquest afirmava que la Natura no era més que una producció purament idealista del jo. a un desenvolupament de la filosofia de Fichte en detriment de la filosofia de Kant. Schelling es va convertir en el nou filòsof de moda entre els romàntics.3. però. que es va desplegant en graus de complexitat i perfecció creixent fins arribar a l’ésser humà. Schelling: vida i obres: o Friedrich Wilhelm Joseph Schelling també va ser un jove d’extraordinària intel·ligència. Goethe parlarà de l’ascensió d’un nou astre.1. En definitiva. Per contra. Sobre el “jo” com a principi de la filosofia. Idees per a una filosofia de la naturalesa. Aquesta primera etapa. Aquesta ascensió es va acabar de forma brusca. no es va adonar que estava posant en crisi el pensament de Fichte. Exposició del meu sistema. afirma que la Natura és una realitat objectiva. Schelling va morir pràcticament a l’oblit i moltes de les seves obres han estat publicades i reconegudes a títol pòstum. afirma que la naturalesa es pot explicar amb els mateixos termes que permeten explicar l’esperit de l’ésser humà. No només perquè la llibertat i la llei moral són la clau del seu pensament. i degut a la publicació d’una obra. intenta apoderar-se de la filosofia de Fichte tot explicant-la a fons. Filosofia i religió. o Fase teosòfica i de la filosofia de la llibertat. És més. o Període de la filosofia de la naturalesa. Però cal entendre l’evolució d’un home que sempre va posar per davant la moral i l’ètica. el va substituir. Es tracta. Només amb l’aparició de l’ésser humà apareix la consciència a la Natura. en el sentit de que els estudiosos reconeixen vàries etapes: en concret 6 etapes: o Principis fichteans: Sobre la possibilitat d’una forma de filosofia en general.17. La seva carrera professional va ser durant molts anys ascendent. Filosofia de la mitologia o És evident que aquesta divisió no suposa un trencament en el pensament de Schelling. Amb aquesta premissa.2. sinó perquè explica l’elecció de cada individu respecte les coses i la filosofia mateixa: l’ésser humà lliure escollirà l’idealisme. 17. que actua al seu interior i es va desenvolupant d’acord a una finalitat concreta. sobretot. De forma que va acabar donant classes a la universitat de Berlín i. per contra. sinó que obeeix a motius d’estudi de la seva filosofia. Schelling tenia 25 anys d’edat. Va treballar a la universitat de Jena com adjunt de Fichte. d’un esperit inconscient. entre d’altres. o Ben aviat. Sistema de l’idealisme transcendental. i quan a aquest el van fer fora. Al final d’aquesta etapa. Schelling intentarà arreglar un dels errors de Fichte: la reducció al no jo de la Natura. o Fase de la filosofia de la identitat. 17. entre els seus oients. Aquí comencen a sorgir les diferències importants amb Fichte. En aquests moments. 3a Etapa: Idealisme transcendental i idealisme estètic: 82 Filosofia. Schelling estava convençut que Kant va encetar el camí. Schelling. Es pot dir que aquesta primera etapa és una aposta forta per la filosofia de Fichte. Però en fer-ho. Al llarg del seu període de formació va conèixer a Hegel (al qual va influir notablement) i a Fichte (el qual el va influir notablement). Filosofia de l’art.3. o El pensament de Schelling té una evolució important. estava Kierkegaard. la Natura és una intel·ligència inconscient. 17. o Fase de la filosofia positiva i filosofia de la religió. o Període d’Idealisme transcendental. . 2a Etapa: La filosofia de la Naturalesa: • Schelling creu que la Naturalesa té una jerarquia conceptual equiparable al jo pur de Fichte. Introducció a la filosofia de la mitologia. 1a Etapa: Principis fichteans: • La primera etapa de Schelling consisteix. que en la conversió de la segona etapa. Investigacions filosòfiques sobre l’essència de la llibertat. Schelling arriba a la conclusió de que la naturalesa es produïda per una intel·ligència inconscient. Sobre l’ànima del món.3.3. ja que només el jo té consciència.3. però els kantians es van equivocar. Fichte és el veritable continuador de la filosofia kantiana.

Schelling va estudiar a fons tant la mitologia pagana com la Bíblia. hem de perdre la teòrica. creu. Però aquesta acceptació. La filosofia negativa es construeix sobre la raó.7.4.5. cosa que no havia acceptat mai Fichte. la filosofia basada en l’objecte té un caire estàtic i inamovible. I es tracta del reconeixement de l’existència real de les coses. Amb la seva afirmació que la raó ho és tot. 17. L’art és una activitat conscient i inconscient alhora. Les implicacions són importants: • Una filosofia del coneixement basada en el subjecte és una filosofia pràctica que produeix. però no tot és Déu. Schelling considera Déu com a persona. tota la filosofia que s’ha dedicat a intentar aprendre l’essència de les coses. Déu és l’antecedent. • El drama dels éssers humans en la lluita quotidiana entre el bé i el mal. Conscient en la mesura en que l’ésser humà crea realitats ideals. no obstant. El seu intent rau en fer una síntesi entre les exigències religioses del romanticisme i una actitud idealista pel que fa a la filosofia. Però aquest és un judici massa dur i gens just. No és tant una caracterització de filosofia bona o dolenta. I aquest intent constituirà la seva filosofia idealista transcendental. així com un principi positiu i racional. de la realitat absoluta. 4a Etapa: Filosofia de la Identitat: • L’activitat o disciplina que pot ser la conciliació entre el subjecte i l’objecte és l’art. serà a condició que tot està en Déu. Per contra. perdem la pràctica. És un intent de mediació entre raó i llibertat. són revelació de Déu. de seguir i d’entendre. El que passa és que es tracta d’una revelació progressiva. En Déu existeix un principi fosc i cec que és voluntat irracional. Després. han fet d’aquest autor un filòsof difícil de llegir. En realitat Schelling intenta conciliar una explicació racional de la revelació. El món és quelcom sòlid fora de nosaltres. i si volem tenir-la teòrica. en concret. no és més que un reflex del conflicte entre les forces oposades que hi ha en Déu. En definitiva. L’esforç que fa Schelling en construir tot el seu pensament neguen aquesta frivolitat per sí mateix. certament està entrant en una concepció panteista. La millor època de Schelling és la època que va passar a Jena junt amb Fichte.3. i la resta de coses són el conseqüent. en canvi. en aquesta última etapa distingeix entre filosofia positiva i filosofia negativa. • La filosofia esdevé la ciència per excel·lència.6. sinó també Naturalesa. més el recargolament final. els canvis de Schelling. Aquesta pretensió filosòfica de Schelling és potser el tret més important de tota la seva filosofia. 83 . Ara bé.3. • La filosofia negativa és aquella que s’ha estat fent fins ara i. és una persona especial. 6a Etapa: La filosofia positiva o la filosofia de la mitologia: • Schelling. El mal és sempre derrotat per les forces positives. 5a Etapa: Fase teosòfica i la filosofia de la llibertat: • Schelling acceptarà que el cataloguin com panteista.• 17. La filosofia positiva es construeix sobre la religió i sobre la revelació (encara que la raó també hi participa) • Malgrat Schelling participa de la idea que la única religió vertadera és la cristiana. • La filosofia positiva és. Schelling afirma que és necessari solucionar aquesta contradicció. determina i modifica l’objecte quan l’aprehen. sinó més aviat d’integrar-les. 17. la que comença a fer-se ara. • Per a Schelling. • Marx dirà que la última etapa de Schelling és netament negativa i obeeix a raons mesquines en la cerca d’un favoritisme polític. A més.3. Una de les contradiccions més importants de la filosofia rau en el lloc a on es posa l’accent jeràrquic: en el subjecte. o en l’objecte. Però Déu no és pur esperit. i inconscient en la mesura en que la natura crea realitats objectives però sense consciència. O millor encara. 17. la ciència dels conceptes absoluts. el seu èxit es va anar declinant i un nou pensador es va començar a imposar: Hegel. ja que és una persona que es fa a sí mateixa. tota la realitat és raó i la raó ho és tot. que la majoria de les religions (fins i tot les politeistes). Conclusions a Schelling: • Si estudiar a Fichte resultava complicat pel seu canvi. però sense perdre la peculiaritat històrica de la mateixa revelació.3. I per aquesta raó. Filosofia. sembla que si volem tenir certesa pràctica.

segueix l’experiència de l’ésser i de la realitat tal com es posa de manifest en la complexitat de la condició humana. 17. de la història i de la cultura humana. 17. Hegel arribarà a la dialèctica com a estudiant de teologia a través dels autors místics alemanys. La dialèctica esdevé alhora una ciència. és a dir. La dialèctica de Hegel: o Havia arribat el moment en què la filosofia s’havia de constituir com un sistema científic: l’Idealisme absolut.• Potser Schelling hagi estat l’autor que millor va reflectir el romanticisme: la inquietud permanent. d’abstracció. Neoplatonisme. o Debilitada la seva admiració per la revolució romàntica. quan ja dequeien el Racionalisme i la Il·lustració i s’obria pas al Romanticisme. tant els positius com els negatius. Schelling ho va ser de l’idealisme objectiu i ell mateix (Hegel) ho és de l’idealisme absolut. Però per arribar a fer-ho cal captar-la tal i com és. en l’Estat. Hegel acaba per considerar que la dialèctica és el gran moviment ascendent de l’ésser o de la consciència cap a l’Esperit absolut. Hegel considera que la reconciliació amb el món real i la superació de la fractura en què es mou. Escolàstica i Mística. és a dir. la dialèctica. Mitjançant una dialèctica de caire més humà. Hegel. en diem). La filosofia. es converteix en el mitjà de reconciliació i de racionalització de tota la realitat que ha de ser pensada assumint tots els moments de la història. una manera de veure i entendre la realitat i un mètode lògic-filosòfic. oposició de contraris. • Però en canvi no creu que estem limitats a conèixer només la realitat fenomènica (conclusió de Kant). que gira els ulls cap a la Grècia clàssica a la recerca de les seves arrels culturals. i superació dels mateixos. El saber i objecte de la dialèctica es col·loca ara en l’experiència. . escriurà que Fichte va ser el representant de l’idealisme subjectiu.2. capaç de captar les contradiccions com parts d’un tot en perpetu moviment. Els esdeveniments no són irracionals. • Els tres moments de la dialèctica: Anem a veure com s’entén la dialèctica des del seu vessant de descriptora de la realitat: 84 Filosofia. Hegel: o Hegel neix a Stuttgar l’any 1770. no són caòtics. • La realitat final és aquest tot que es desplega en constants contradiccions. és dialèctica. per tant. Hegel vol conduir la consciència ingènua fins el saber filosòfic i elevar-la cap a l’Esperit tot lligant la dialèctica al temps social i històric: la història només pot i ha de ser compresa dialècticament. Aquests es manifesta com a Raó que s’encarna.4. • Tant és així que Hegel afirmarà que la funció de la raó és. • Seguint aquests autors.5. arribar a manifestar la realitat. precisament. com les fites necessàries d’un procés continu. com a solució o com a síntesi. és a dir. Què és la dialèctica: • La dialèctica formava part de la tradició filosòfica. sinó manifestacions d’una idea que cal interpretar. expressa una confiança il·limitada en la capacitat de la raó per desxifrar la clau última de la natura.5. són sinònims. dins el procés històric. • La realitat és contradictòria. Si volem entendre-la no tenim altre remei que fer funcionar la nostra raó també de forma dialèctica. sobre tot en els seus corrents més propers a la religió: Platonisme.5. el jove Hgeel pensa que la dialèctica i la mística són el mateix. anys més tard i en una Història de la Filosofia.1. aquell començar i no acabar. Les categories de la dialèctica: • Hegel mantindrà la diferenciació que va fer Kant entre enteniment (que és la capacitat de jutjar mitjançant la utilització de conceptes) i raó (que és la capacitat de portar els coneixements cap al màxim grau d’unificació. sinó que està convençut que podem arribar a conèixer la cosa en sí (el noümen). • Aquesta doble perspectiva s’expressa en la dialèctica de la consciència dissortada davant les alienacions de l’home en la natura i en la dialèctica de l’amo i de l’esclau en les obres culturals. només és possible per mitjà de la filosofia. tant en l’àmbit individual com en el col·lectiu. Hegel observa allò que és real i descriu el que veu. sota el regnat de Frederic el Gran. 17. un continu moviment. 17. que mitjançant un mètode adient.

enfrontada a l’Esperit. L’Esperit es veu a sí mateix en la Natura. És el moment de l’antítesi. però torna enriquit de l’experiència. del seu propi esdevenir. Aquesta. la vida infinita en procés de desenvolupament. com un desenvolupament de l’Esperit. en el que l’ésser és i no és alhora. • L’objecte (Natura) i el subjecte (Esperit): • La Natura. o Segon moment: o moment de la negació o contradicció.Primer moment: o moment d’immediatesa en la que la realitat o l’ésser estudiat és en sí mateix i surt de sí mateix. 85 . És el que és. però encara no és el que podrà ser. • L’Esperit és la identitat en la diferència. i veu la Natura com una manifestació objectiva. es troba una ressonància del canvi dels nous temps: un optimisme històric. 17. Li en direm la tesi. És la síntesi. per a superar-les i integrar-les en una totalitat superior.5. Idealisme dialèctic: • Les coses finites (nosaltres. • La filosofia s’ocupa de la veritat i la veritat és la totalitat. o Filosofia. • La realitat és un procés teleològic (que hi ha una finalitat per a tot i que tot té una raó de ser). La història de la filosofia és el procés mitjançant el qual la raó arriba a veure la totalitat de la història humana i del cosmos. el cercle que pressuposa la seva fi i el seu objecte que té la fi al principi. ja que proporciona l’entorn d’allò que és objectiu sense el que no podem obtenir subjectivitat. o superació.3. és subjectivitat i objectivitat alhora. L’Esperit pateix una alienació quan surt de sí mateix. S’estableix el conflicte i l’enfrontament que caldrà resoldre o superar. • L’Idealisme de Hegel és també una forma d’humanisme. a la seva vegada tornarà a establir noves relacions que s’abocaran a noves contradiccions i conclouran en un nou moment de síntesi. però alhora superat. De resultes del segon moment. I pensar de forma dialèctica és adonar-se de les relacions d’oposició de conceptes. l’ésser torna a ser ell mateix. el nostre món tal i com el coneixem) no són més que manifestacions de la totalitat infinita. o Tercer moment: o moment de la negació de la negació. La raó ens ha de donar la clau per entendre aquest procés infinit en el que som parts de l’Esperit. és condició prèvia de la consciència humana. Darrera els conceptes summament abstractes del seu sistema i de les seves tesis.

Aquesta objectivació del fenomen és real en sí mateixa i és producte de la voluntat. Va acusar Filosofia. o La realitat representada s’objectiva en idees i és gràcies a aquestes com es pot superar el dolor. Crítica a Hegel: • Kierkegaard va estudiar teologia a la seva ciutat natal. A la mateixa universitat de Berlín va ser professor en un moment en que les idees de Hegel eren summament populars.3. o La voluntat és passió. Schopenhauer es mostra admirat pel corrent idealista. Aquesta pluralitat de voluntats objectivant el món provoca conflictes i. o Enfrontat a la màxima hegeliana tot el que és real és racional. 18. tanmateix. o Si s’aconsegueix aquesta alliberació.2. dolor. Introducció: o Hegel va pretendre crear un sistema que fos capaç d’explicar tota la realitat de l’ésser humà. que parteixin de les circumstàncies dels subjectes (de nosaltres). així. o Schopenhauer va elaborar el seu pensament partint de moltes dades de les ciències. converteix allò fenomènic a una cosa objectiva que no deixa de ser una intuïció. Schopenhauer: La Voluntat com a fonament de la realitat: o Schopenhauer (1788-1860) va néixer a Polònia i va estudiar amb Fichte a Berlín. o Allò que és fenomènic és el resultat de l’activitat d’un subjecte. sinó per força ha de partir de l’experiència. I només la genialitat i la contemplació de l’art ens poden fer sortir d’aquesta situació de patiment i alliberar-nos. arremetent contra la passivitat. en canvi. Però és un dolor de naixement. i la reducció de la religió a unes pràctiques rituals absents de sentit. Reacció contra Hegel: 18.1. Com a voluntat. com a conseqüència. Tota en un sentit global i històric. o Al llarg de tota la gradació observem un interès en dirigir la natura i imprimir-hi un sentit teleològic. 86 . Copenhaguen. Com a representació és quelcom fenomenològic. ja que prové tant de la filosofia grega (només el savi pot ser alliberat) i. Això va provocar que les seves classes estiguessin desertes i les seves obres escasses de popularitat i vendes. altres dirien arribar al Nirvana (en el sentit hindú del terme).18. la majoria de l’espècie humana no són capaços de superar aquesta situació de dolor. irreal. defensors d’una filosofia més materialista i transformadora de la societat. deixeble de Kant. o Kierkegaard qui defensa el subjecte individual com el fonament del pensament (donant pas. i d’algunes idees del pensament indi. La seva filosofia parla de l’existència i. Schopenhauer afirmarà que el món és representació i voluntat. és quelcom real. sinó que és present en tots els éssers i es manifesta en diversos graus que van des de la voluntat dels éssers inanimats a la dels éssers humans. d’alguna manera suposa la inspiració pels corrents existencialistes posteriors. Però aviat es desmarcarà de l’idealisme argumentant que el pensament no pot partir d’un principi abstracte (l’esperit hegelià). el món com a representació de la voluntat. ja que sense ell no seria possible el món fenomènic. • Va ser crític amb l’Església com a institució. Les abstraccions arribaran després produïdes per la raó. o Aquests corrents s’han agrupat o classificat en dos grans grups: l’esquerra hegeliana i la dreta hegeliana. o En un principi. sentiment. Els pensador de l’esquerra hegeliana es veuen representats per Feuerbach i Marx. Sobretot a través de Fichte. pulsió. i filosofia a Berlín. Aquesta idea no és nova. A la dreta de Hegel (de forma suposada) trobaríem pensadors com Schopenhauer defensor de la voluntat en front de la raó (que donarà pas als filòsofs irracionalistes). sotmés a les formes a priori que són el temps i l’espai. i com a tal no es realitza en un subjecte en concret. Així va ser fins a la mort d’en Hegel. De caràcter turmentat i melancòlic. 18. No obstant això. Kierkegaard: precursor de l’existencialisme: o Kierkegaard (1816-1855) va reaccionar a la dictadura ideològica de Hegel i va proposar un nou sistema filosòfic a on l’ésser humà individual i concret torna a ser l’eix de la reflexió. I aquesta pretensió va obrir nous camins a la filosofia donant pas a nous corrents filosòfics.3. Quan el pensador alemany va morir. o Les seves idees i les seves intencions són retornar a uns paràmetres més realistes. als existencialistes). de la filosofia oriental hindú (l’ascetisme com a medi d’alliberació). començaren a sorgir idees força crítiques amb l’Idealisme Absolut de Hegel. El procés d’abstracció que fa la raó. i per tant. l’idealisme rígid i la religiositat formal de l’època no van anar gaire amb ell. a on va ser alumne del filòsof idealista Schelling.1. sobretot de les naturals. la voluntat pot arribar a la seva pròpia consciència. quan ja residint a Frankfurt va arribar el reconeixement públic del filòsof. 18.

la singularitat de cada cosa. que es troba tràgicament sol davant d’ell mateix i que ha d’elegir entre infinitat de possibilitats. Els tres estadis: • En aquesta tessitura d’haver de decidir. irrepetible. • L’única cosa que realment existeix. Aquí ens està parlant del deure subjectiu de Kant.3. Filosofia. És una actitud que. o saltar d’un a l’altre extrem. que no està determinat per res ni per ningú. per buida. En aquest estadi hi ha un buit de la raó (recordem els Escolàstics: crec perquè és absurd) i és la fe la que s’encarrega de salvar l’ésser humà de l’angoixa. quedar-nos en algun dels estadis. substituint el criteri anterior pel de correcte – incorrecte. que no és objecte de definició ni tan sols de descripció. aquesta serà esperonadora per a motivar l’individu a canviar d’estadi. de cada consciència i de cada vida. és l’individu. el jo únic i absolut. reacciona amb una afirmació de la consciència individual.2. • Aquest posicionament del filòsof per l’ésser humà concret el va convertir en el precursor de la filosofia existencialista que es va desenvolupar durant la primera meitat del segle XX. • Estadi religiós: és la fase més elevada de les possibles eleccions de l’ésser humà. L’ésser humà concret. • Estadi ètic: caracteritzat per l’adopció d’una actitud moral enfront de l’existència. de carn i ossos. fet que li produeix angoixa i desesperació. Enfront del panteisme del tot. l’autor ens ensenya tres possibles actituds que podem adoptar davant la nostra pròpia existència. porta a l’angoixa. tot i que en aquest cas. subjectiva i única. contraposa la individualitat dels detalls. sinó que pren consciència de sí mateix quan es relaciona amb la seva pròpia existència. 87 . 18. Comporta aferrar-se a allò que és bell i perseguir el plaer com a fita de l’existència. • Enfront de la raó universal de Hegel.l’Idealisme de Hegel d’haver considerat l’ésser humà com un subjecte únic dissolt en el seu sistema objectiu i universal. • Estadi estètic: caracteritzat per l’adopció d’una actitud de simples observadors fins i tot enfront del dolor. Els individus podem passar d’un estadi a un altre.

mentre que l’esquerra l’utilitzava per a negar l’Estat prussià. en especulació buida. sinó que arriba per un camí que altres han anat obrint. I per a arribar a aquest. ens ha calgut saber abans. sense haver passat per Kant. un retorn a la natura. 19. ja que. i fins arribar a Marx. la dreta hegeliana utilitza la raó de Hegel per a justificar els mateixos dogmes de la religió cristiana. És a dir: la religió ha de ser. La història del pensament de l’ésser humà sempre ha estat una escala que s’està construint de forma dinàmica.1. per sí mateix. Poc després. L’esquerra. amb les conseqüències que això implica. tot publicant un assaig que li va causar grans dificultats en la seva carrera acadèmica. i no en el concepte d’Humanitat. en una altra basada en l’amor cap a l’ésser humà. o Feuerbach vol centrar l’interès de la filosofia novament sobre l’ésser humà concret. al més vell estil de la Grècia clàssica. la dreta i l’esquerra van discutir sobre la possibilitat d’una convivència enter el cristianisme i el pensament de Hegel (recordem que Hegel havia dit que la filosofia havia d’agafar els continguts de la religió i transformar-los en conceptes filosòfics). d’amics de Déu. a la màxima realització de l’Esperit hegelià pel que fa a l’Estat.1. Els representants més importants són Saint-Simon. La dreta i l’esquerra hegeliana: o Hegel va morir a finals del 1831. en amics els uns amb els altres. en realitat. la dreta utilitzava Hegel per a justificar l’Estat prussià. el marxisme.19. gens metafísic ni espiritual a l’estil de Hegel. Marx ha estat. rau en la vida i no en el pensament escrit. o Pel que fa als aspectes religiosos. sinó l’ésser humà qui crea Déu.3. o Alguns autors han afirmat que la dreta hegeliana és l’escolàstica del hegelianisme. vol canviar una moral basada en l’amor a Déu. dirà Feuerbach. sense que ens ho mani ningú. I això té una conseqüència clara: no és Déu qui crea l’ésser humà. ni de bon tros. ja s’havia arribat a la màxima realització de l’Esperit hegelià. o D’aquesta manera aviat es va parlar de la dreta i l’esquerra hegeliana. de la mateixa manera que l’escolàstica medieval va utilitzar la raó aristotèlica per a explicar les veritats de la fe. l’economia política anglesa i el socialisme francès. bàsicament. els quals. Concretament es referia a la filosofia alemanya. o el pensament de Marx.2. 19. totalment. a Fichte i Schelling. Ens cal arribar a Marx. mentre que l’esquerra va dir just el contrari. per les seves idees polítiques i les seves concepcions religioses. hem hagut de conèixer. o Aquests pensadors francesos són els que més endavant es van dir socialistes utòpics. La veritat. de Hegel. doncs. si més no. els seus seguidors i deixebles es van dividir en dues faccions separades. en conseqüència. deia que no s’havia arribat. La dreta afirmava que el model d’Estat perfecte era l’Estat Prussià i amb aquest. o Feuerbach va acusar Hegel d’organitzar un sistema filosòfic a on es desentén. o El 1841 apareix l’obra més important de Feuerbach: L’essència del cristianisme.3. a on l’autor duu a terme una reducció de la teologia a antropologia. corpori i sensible. 88 . Cal. per contra. no haguessin estat entenedors per a nosaltres. Les conclusi- Filosofia. 19. Així doncs. Els socialistes utòpics: o Lenin va escriure que el marxisme havia recollit el millor de la humanitat al llarg del segle XIX. per a alguns. de la natura i les causes naturals. Feuerbach va viure marginat i oblidat per tothom. però per a arribar-hi. Claude Henri de Saint-Simon: • Saint-Simon (1760 – 1825) va ser el primer en advertir el canvi cap a una societat industrialitzada. l’últim dels gran savis enciclopèdics. no és producte d’una aparició casual. Fourier i Proudhon. Els salts no acostumen a funcionar. Ludwig Feuerbach: o Feuerbach (1804 – 1872) va ser un deixeble directe de Hegel. 19. la dreta deia que Hegel era perfectament compatible amb els continguts del cristianisme. Lògicament. Marx i el Marxisme: Com tots els corrents filosòfics. i que encara quedava molt per superar. Feuerbach substitueix Déu per l’ésser humà de carn i os. A més. Ja el 1830 prendrà postura per l’esquerra hegeliana. ciència de l’ésser humà. i així va morir: marginat i oblidat per tothom. convertint-se. rau en l’ésser humà. o Aquest és el missatge humanista de Feuerbach: transformar els éssers humans. En resum. per a arribar a Marx haurem de conèixer quines han estat les llavors que han estat possible el pensament d’un dels més grans filòsofs de la història de la humanitat. Tret d’un molt curt període de temps en que va ser convidat a donar un curs per un grup d’alumnes progressistes.

les idees de Saint-Simon van tenir un gran nombre de seguidors. La suposada civilització il·lustrada no ho és en la mesura en que en la principal tasca social: el comerç. Només així s’arribarà a la felicitat. ens cal descobrir la nostra atracció natural. arribarà de la ma de la ciència. Déu vol que els éssers humans dediquem els nostres esforços a dur a terme la tasca social per la qual ens sentim inclinats de forma natural. tant les físiques com les morals. Igual que Newton descobreix l’atracció gravitacional natural dels cossos. no crítica). Filosofia. La ciència i els oficis han de tendir a satisfer les necessitats dels éssers humans. • La tesi principal de Saint-Simon és que la història és una successió de progressos. o Etapa de la civilització. en contra del que pensaven els Il·lustrats. els articles pateixen un augment de preu. Aquestes idees certament revolucionàries seran el germen del pensament de Charles Fourier.600 persones que en dirà falanges. Però no es tracta d’una successió lineal. però no pas de valor. • Cap de les tres etapes han afavorit la realització de l’ésser humà en el seu vessant social. Les principals característiques dels falansteris són: o Són ciutats agrícoles i industrials a on cada component hi troba el seu espai. o Hi ha una completa llibertat de relacions personals i sexuals. ja que els éssers humans frisaran per cobrir les necessitats d’aquells més desvalguts per tal de que tothom pugui gaudir de la felicitat. • Fourier afirma que a la història hi ha un gegantí pla establert que ens afecta a tots. a cadascú segons les seves obres. alternats amb períodes de crisi on es posen en qüestió els paradigmes vigents.2. Tanmateix. a on la loteria del naixement no jugués per a res (abolits els drets d’herència). A la nova etapa els científics substituiran a l’església i els industrials als guerrers. la època moderna és crítica. com la crisi del període politeista. o No existeix la família ja que els nens són educats en la comunitat. I en concret. • Fourier proposarà organitzar la societat en grups d’unes 1. • La seva obra més important és La Indústria (1817) • August Comte va ser el seu secretari i col·laborador des del 1818 fins el 1824. o la revolució francesa i l’avanç de la ciència com la crisi de la època medieval. • L’Estat ha de seguir un criteri molt clar: a cadascú segons les seves capacitats. • Només quan els científics hagin substituït els polítics i càrrecs eclesials. La ciència haurà de substituir la solidesa dels principis de la fe medieval. es podrà eliminar els tres principals inconvenients de la classe política francesa: l’arbitrarietat. o Els homes i les dones són totalment iguals en drets i en deures. • Saint-Simon ens parlarà d’una nova societat orgànica (és a dir. la incapacitat i la intriga. Per a Fourier.3. • El pensament de Saint-Simon és nou des del moment en que. i pendent de que arribi una nova època estable (ell en diu orgànica). i a la ubicació de les falanges en dirà falansteris. • A França. 19. sinó que està sotmesa a períodes de creixement. • Per a Fourier han existit 3 grans etapes: o Etapa dels salvatges. i a on la propietat privada no existís. any en que es va produir la ruptura entre ambdós filòsofs. 89 . Aquest pla està fet per la Providència. gens estable. La nova època orgànica està per arribar i. Saint-Simon posarà com a exemple el monoteisme. o Etapa dels bàrbars. Saint-Simon ens parla de la ciència positiva. les seves idees van propugnar una societat més justa.ons de Saint-Simon seran recollides pels positivistes d’August Comte i pels marxistes. Charles Fourier (1772 – 1837): • Va ser deixeble de Saint-Simon i autor de nombrosos escrits. la incipient societat comercial – capitalista ja té uns defectes de naixement que la fan inviable. en concret. La idea dels canals de Suez i Panamà és de partidaris de Saint-Simon com ho va ser Lesseps. a on la religió tornarà en el seu estat més primitiu.

• Gràcies als falansteris. Marx va intentar trobar feina docent a Bonn. Marx es va entusiasmar amb les idees de Proudhon. I el valor de les seves idees resideix. s’aprofiten de l’excedent del valor del que produeixen uns altres. i sota lleis antisemites. I l’any 1841 es va llicenciar en Filosofia per la Universitat de Berlín amb una tesi titulada Diferència entre la filosofia de la naturalesa de Demòcrit i la d’Epicur. a cercles de joves hegelians que adoptaven postures radicals. però la solució no rau en el comunisme. el que provoca que sigui expulsat de França l’any 1845 i acabi refugiat a Brussel·les. Fruit d’aquests estudis. en l’anàlisi que fa de la societat capitalista. Karl Marx va freqüentar. el seu pare el va enviar a la universitat de Berlín. no li treu cap mèrit a les idees socials de Charles Fourier. Aviat va ser anomenat redactor en cap del diari. o Els treballs desagradables i bruts com pot ser les neteges del clavegueram seran assignats a nens. Karl Marx: 19. indiscriminat i recíproc davant qualsevol ésser humà. Pierre-Joseph Proudhon (1809 – 1865): Va ser un gran promotor de moviments sindicals. Tancada la porta de la docència. l’any 1844 escriu els Manuscrits econòmic-filosòfics (no publicats fins el 1932).3. o Filosofia. cada integrant del falansteri aprendrà un mínim de 40 oficis que durà a terme en diferents moments del dia. Proudhon no carrega contra la propietat privada individual. • Van haver intents a Europa i a Amèrica del Nord d’establir falansteris per part de seguidors de les idees de Fourier. La seva proposta es basarà en la justícia en tant és un respecte espontani. Això va permetre el jove Marx completar la seva educació i anar a Bonn a estudiar Dret. encara que després va encetar el seu propi camí. i també aviat va ser prohibida la seva edició. Vida i Obres: Va néixer el 1818 a Trèveris. a Berlín. ja que el capitalista no paga a l’obrer el valor íntegre del seu treball. i això va evitar que Marx pogués entrar a treballar a la universitat de Bonn. però no van funcionar i es van acabar desfent.3. els pares de Karl van renunciar a la seva fe. Marx es va dedicar al periodisme. sinó contra el fet de que uns pocs. Gràcies a l’ajut econòmic d’alguns amics de Colònia. molt més que les anteriors.4. És a dir.1. com a mínim. En realitat. Marx va poder continuar els seus estudis en Filosofia i Economia Polítiques. Proudhon es mostrarà molt sensible al concepte de justícia en les seves obres. Durant aquest període. a on ja hi treballava un amic seu. Marx va conèixer a Bakunin i a Friedrich Engels qui es convertirà en amic i col·laborador seu la resta de la seva vida. ja que aquest sotmet l’individu a l’Estat. I és en aquest sentit quan el que s’obté amb aquests guanys són propietats privades producte d’un robatori. més austera de costums. Aquesta edat perdurarà en el temps. Cal canviar la ordenació de la societat. Però a Bonn. ja que aquests. En un viatge a París. Però aquest amic va caure en desgràcia. Karl es va dedicar més a passar-s’ho bé que a estudiar. Proudhon també va influir de forma notable en els moviment sindical francès i. s’ho passen d’allò més bé entre la immundícia. Alemanya. Això no obstant. alhora.19. 90 . premsa radical burgesa. Els anys 1816 i 1817. fill de pares jueus. ell advocat i ella mestressa de casa. també. En una de les seves obres afirmarà que la propietat privada és un robatori. pacifistes i mutualistes. per simpatia en la resta de moviments sindicals europeus. Per a evitar la monotonia. Va entrar a treballa a la Gaceta renana. segons Fourier. però. 19. Marx estudia a Feuerbach i queda absolutament entusiasmat amb el seu pensament. També col·labora amb publicacions de caire cada cop més radicals. Un cop obtinguda la llicenciatura. l’ésser humà entrarà de ple en l’edat del Nou Món Societari. al comunisme. no hi haurà una dedicació plena d’una sola tasca. i per aquesta raó.4. Es va mostrar contrari a la propietat privada i.

és a dir la constitució. Filosofia. especialment. sotmet la societat civil a l’Estat i interpreta l’ésser humà real de carn i os com a entitat subordinada a l’Esperit Universal Marx. i Marx les vol unir. o Les obres dels economistes clàssics i la dels socialistes utòpics. el seu sistema: és a dir.2. Hegel interpreta el món com a ideologia. a Anglaterra. l’Estat. No obstant. Però a més. la única cosa que va canviar es que ningú no el molestava. però no el van deixar quedar-se. l’ésser humà i la història.4.4. o Política. van interpretar les idees de Hegel des d’una tendència al materialisme i a l’humanisme. Era l’agost de l’any 1849. entre d’altres. contra els pensadors de l’esquerra hegeliana. I és aquesta la raó per la que. L’Associació Internacional de Treballadors (la Primera Internacional). precisament. El pensament de Marx es configura als voltants dels següents factors: o El contacte i la posterior oposició al pensament de Hegel. per encàrrec de la Lliga dels Comunistes. aquesta ens dóna una radiografia de l’anatomia de la societat civil. Les teories d’aquests dos economistes anglesos permeten a Marx entendre amb perfecció els mecanismes de la societat capitalista industrial i de classes. Malgrat no tractar-se d’un grup homogeni. Va fer un curt intent de tornar a establir-se a Alemanya. Marx va anar madurant el seu allunyament de Hegel. l’esquerra hegeliana va constituir un grup de pensadors combatius i actius a tota Europa. Karl Marx va morir a Londres el març del 1883. La crítica a Hegel: Marx i Engels estan disposats a salvar del sistema hegelià. resposta a la filosofia de la misèria de Proudhon. i. va acabar a Londres. la dialèctica. Però aplicada a una concepció materialista de la naturalesa. Però aviat se separaran de la resta del pensament hegelià. a través de La Sagrada Família. La crítica a l’esquerra hegeliana: Fins l’any 1843. va acabar amb el tancament del diari i la nova expulsió de Marx. La crítica cap els economistes clàssics: Per a Marx. ha de ser també una creació de l’ésser humà. Marx i Engels ataquen. 19. Ja en una obra anterior al Capital (Manuscrits econòmic-filosòfics). o Història. Marx s’enfronta als economistes com Adam Smith o David Ricardo. Aquesta època va estudiar a fons o Economia. però necessitava de l’ajuda del seu amic Engels per poder sobreviure i continuar amb els seus estudis. 19. Va tornar a França. Els joves hegelians mantenen separada la teoria i l’acció. I fruit d’aquests estudis apareix la gran obra de Marx. dirà que quan aquest afirmava que la religió és una creació de l’ésser humà i no al revés. Els altres dos volums van ser publicats a títol pòstum per Engels els anys 1885 i 1894.3. o Sociologia. obra escrita amb la col·laboració d’Engels i dirigida.Al llarg de tota aquesta època. Marx va fundar l’any 1864 a Londres. 19. A Londres. Unes de les conclusions dels estudis d’aquests economistes és com la riquesa d’uns és la pobresa de molts altres. o Les idees de l’esquerra hegeliana. Profundament compromès amb la causa dels treballadors del món.4. a Feuerbach. aleshores. L’any 1848 escriu juntament amb Engels el Manifest del Partit Comunista. tot això resultava insuficient per a Marx. L’any 1847 escriu Misèria de la Filosofia. Cal fer quelcom més. i van lluitar per una democràcia radical. però el primer intent de publicar un nou diari de caire comunista. a Colònia. El mateix any 1845 apareix La sagrada família.4. estudiós d’economia. Obra a on ataca el socialisme utòpic proposant el socialisme científic. Hegel en realitat està donant legitimitat a un Estat existent: l’Estat Prussià. tot criticant a Hegel. No n’hi ha suficient en parlar. L’any 1867 apareix el primer volum del Capital. 91 .

un invent de l’Estat. és un invent social.. a judici de Marx. és a dir.. El treball com alienació: Quan Marx mira el seu voltant. Per contra. Filosofia. del tot. segons ells mateixos reconeixeran. s’adona que veu. 19. Marx demostrarà de forma científica com la propietat privada de la que ens parlava ja Proudhon (la produïda per la plusvàlua de la producció). Davant d’aquesta desviació utòpica. i només es pot conèixer l’ésser humà a través de la seva història. arreu. Només la lluita de classes alliberarà l’ésser humà d’aquesta vida alienada. La crítica a la religió: Recordem que Feuerbach va afirmar que la teologia era antropologia. Marx i Engels exposaran. Aquests han descobert coses molt importants que han permès el pensament de Marx i Engels. doncs. segons el qual. o Mode de producció feudal. I aquí rau l’alineació del treball capitalista. La religió és converteix en un camí pervers per fugir d’una realitat perversa. les lleis del desenvolupament del capitalisme. Cal entendre.5. conclou Marx.4. El converteix en un eix més dins una gran cadena productiva. La religió de la que parla Marx no és la obra d’una Església corrupta. 19. Aquests anomenats socialistes utòpics han caigut en la utopia: critiquen la societat capitalista però no saben exposar una autèntica alternativa. reduir l’essència religiosa a essència humana. expropiats de la seva dignitat intrínseca d’éssers humans. no n’hi ha prou en denunciar l’alienació de la religió. La religió. però els ha mancat una visió autèntica de la història del proletariat. cosa que els permetrà d’explicar els seus mals. En opinió de Marx.4. Fourier i Proudhon. Aquesta tesi del treball com alienació li permetrà de presentar una altra idea fonamental en les seves tesis filosòfiques: el materialisme històric. sinó que cal combatre les seves arrels.4. el treball capitalista no permet la creativitat de l’obrer o l’obrera. de forma científica. sinó el lament d’un poble oprimit. segons Marx. Segons Marx hi ha hagut 4 importants etapes històriques de producció: o Mode de producció asiàtic. I aquest és el valor que troba l’estudiós Marx del pensament de Feuerbach. Marx considerarà que Feuerbach s’ha quedat a mig camí. homes i dones descontents i alienats. com si fos un cos inorgànic.6. Però no cal entendre d’aquesta crítica una burla cap al fenomen religiós.7. ambdós autors hi feien entrar qualsevol persona ben intencionada però no disposada a anar fins el final. 19. 92 . l’emancipació del mateix. El treballador que fabrica un cotxe no veu el resultat final. humanitzant la natura i fent del món a on viu. amb el que això impedeix. o Mode de producció antic. de la que en deriva un altre tipus d’alineació: la intrusió de l’Estat en contra dels mateixos éssers humans i l’alienació religiosa.. I això és una alienació. a la necessitat de transcendir una situació en la que els éssers humans no estan realitzats. La religió és un invent de l’ésser humà. Marx creu fermament que l’ésser humà té la oportunitat de viure humanament. és generadora de desigualtat social. per què l’ésser humà crea la religió. Dins d’aquesta categoria de socialistes reaccionaris.la religió és l’opi del poble.El problema de l’economia política i dels teòrics polítics en general és que determinen amb exactitud el funcionament econòmic materialista de la societat. l’ésser social determina la consciència i no al revés. La crítica cap els socialistes utòpics: Al Manifest del Partit Comunista Marx i Engels plantegen la diferència entre el seu socialisme científic i altres tipus de socialismes que ells anomenaran reaccionaris. En paraules de Marx: . i malgrat l’acord inicial.. Per descomptat que la crítica arribarà a Saint-Simon. o més aviat. però no de l’ésser humà aïllat. una extensió del propi cos. Però també en aquest cas. Però no ens diuen les causes. La creació de la religió obeeix. L’ésser humà esdevé una mercaderia més en mans d’altres éssers humans. sinó de l’ésser humà en societat.

La dialèctica és la forma en que les diferents etapes històriques es van resolent. • El valor de canvi. 19. 93 . la força de treball és l’intercanvi de mercaderies entre aquells qui no posseeixen res més que la seva força.8. Les altres 4 hores està produint unes mercaderies que el capitalista no només no ha comprat. En termes de la dialèctica hegeliana. les 4 primeres hores de treball. sinó que aconsegueix fer-se amb el poder polític a través del poder econòmic. La lluita de classes: Al Manifest del Partit Comunista es pot llegir que la història de totes les societats es pot resumir en la història de la lluita de classes: lliures i esclaus. en tots els casos. • Reduint les hores en que el treballador amortitza el salari o plusvàlua relativa. i aquells qui posseeixen el capital per a comprar-la. Com s’ha arribat. patricis i plebeus.4. i justament per les lleis de la dialèctica. per exemple. les mercaderies són per a Marx. o l’intercanvi de mercaderies no és tant una relació d’objectes. un obrer en concret ha produït suficient mercaderia per a compensar el que li paga el capitalista. El problema apareix quan el preu que paga el capitalista cobreix.4. sinó que a més.9. 19. El Capital: L’anàlisi que es fa a la obra El Capital. amb grans canvis socials. Ara bé. parteix de l’anàlisi de les mercaderies i el doble valor que aquesta posseeix: • El valor del seu ús. que vint quilograms de cafè són intercanviables amb vint metres de tela de cotó. dues classes socials: burgesia i proletariat. Al Capital. És a dir. L’essència de la història per a Marx és doncs. La plusvàlua. dirà Marx) La força per a treballar és l’única mercaderia que tenim totes les persones.4. aquest valor de canvi és la quantitat de treball necessari per a produir la mercaderia. l’equivalència que es fa per a poder determinar. la relació entre opressors i oprimits. unitats de quantitat de treball per a produir-les. el comerç. 19. per exemple. de la mateixa manera que la burgesia ha estat la contradicció interna del feudalisme. En conseqüència. el proletariat és la contradicció interna del nou sistema capitalista. la qualitat de la mercaderia per a satisfer una necessitat concreta. a més. en resum. És a dir. a determinar aquesta equivalència en la mesura en que són dos productes ben diferents i que satisfan necessitats ben diferents? Segons Marx. en 4 hores. I és per aquesta raó que es parla també de materialisme dialèctic quan ens referim a les tesis de Marx i Engels pel que fa la història. i el capitalista la compra. La burgesia ha estat la classe social cabdal en l’adveniment de l’estat capitalista: no només ha deixat fora de joc totes les classes procedents de l’època medieval. la societat burgesa capitalista ha deixat les coses més senzilles.10. Entès així. opressors i oprimits. És a dir. ja que ha diferenciat amb tota claredat. es pot augmentar de forma molt fàcil: • Augmentant la jornada de treball o plusvàlua absoluta. Filosofia.o Mode de producció burgès. barons i serfs. doncs. sinó una relació entre persones (entre productors. el proletariat és l’antítesi de la burgesia. L’arribada del comunisme: Ja hem vist com Marx creu que la burgesia deixarà d’existir a mans del proletariat d’arreu del món. El proletariat ven la seva força de treball (no té res més per a vendre). I per a Marx. Aquestes lluites han acabat. Aquest producte no pagat és la plusvàlua i Marx arribarà a demostrar mitjançant una fórmula com es produeix el procés de producció capitalista. Marx ens mostrarà clarament la inevitable victòria del proletariat i la caiguda de la burgesia. Però la força de treball és una mercaderia diferent a la resta perquè crea un valor: amb la meva capacitat de fabricar creo objectes que després podran ser intercanviats per altres o por diners. s’apropia fraudulentament de la mercaderia produïda durant aquest lapse de temps. Per aquesta raó.

Els grans canvis quantitatius acaben produint canvis qualitatius. La primera etapa consistirà a la dictadura del proletariat. Per a aconseguir-ho es duran a terme algunes accions forçades: • Expropiació de les propietats en forma de cases i edificis. És del tot necessari posar Marx. • Llei de la negació de la negació. dogmàtic i estàtic. Engels i el materialisme dialèctic al seu just lloc: s’equivoquen tant aquells qui. És un canvi revolucionari necessari per a assolir el nou Estat. • Abolició del dret d’herència. la història i els éssers humans: en funció dels factors econòmics que hi intervenen. les noves teories de la evolució i els nous coneixements científics. En realitat. Al llarg d’aquesta transició. I això és perfectament coherent amb el seu pensament ja que l’Estat sempre ha estat. s’anul·larà la divisió del treball (una de les principals causes de l’alienació del treball per a Marx) i l’Estat burgès. el materialisme dialèctic és quelcom dinàmic que queda confirmat pel desenvolupament de les ciències. la realització de la qual Marx no ens acabarà d’explicar amb massa precisió. Filosofia. 19. I per a Engels.4. Prohibició i abolició del treball infantil. la dialèctica es va resolent en diverses negacions que donen pas a nous plantejaments (el cas del proletariat que nega a la burgesia). • Instauració de plans col·lectius de producció. Algunes conclusions: Marx va utilitzar la dialèctica com a mitjà per a interpretar la Història i la societat humana. és i serà el sistema d’una classe social per a oprimir una altra. • Sistema d’impostos fortament progressiu. • Centralització dels mitjans de transport. el critiquen. L’adveniment de la societat comunista es farà en diverses etapes. pel que fa al sistema polític un sistema d’anarquia. • Treball igualitari per a tots. El lema d’aquesta nova societat. és la teoria de tot l’Univers. L’Estat com l’únic capitalista és simplement el pas previ a l’abolició total de l’Estat i l’adveniment de l’autèntic comunisme que és. va ampliar la dialèctica a l’explicació de tota la natura. ni Marx ni Engels. 94 . Marx va oferir a la humanitat una nova manera d’entendre el món. • Llei de compenetració entre els oposats. van imaginar mai que la posta en pràctica dels seus ideals consistís a una simple reducció dràstica de tothom a proletariats pobres. com aquells qui converteixen el seu pensament en una mena de religió positiva. sense conèixer-lo. Engels. • Educació gratuïta i obligatòria per a tots els nens. mentre que per a Engels. serà: Cadascun segons les seves capacitats i a cadascun segons les seves necessitats. Però el pas d’un model de societat a un altre no es fa amb bones paraules. influït pels nous corrents positivistes.11. però. segons Engels. la dialèctica segueix unes lleis molt concretes: • Llei de la conversió de la quantitat en qualitat. Mitjançant la qual. Durant aquest procés se centralitzaran tots els mitjans de producció en mans de l’Estat.La nova síntesi (en sentit hegelià) és l’Estat comunista. Lo nova societat comunista permetrà el retorn de la dignitat de l’ésser humà. S’hauran acabat les diferències socials i tothom treballarà en un lloc en el que se sentirà realitzat. desapareixeran la propietat privada i les classes socials. El materialisme dialèctic de Marx és més mecanicista. • Centralització del la banca en mans de l’Estat. A la natura hi ha parelles de contradiccions que no es poden considerar de forma separada. La dialèctica.

En física a Faraday. l’ésser humà interpreta tots els fenòmens com producte d’intervencions sobrenaturals. . Encara que el Positivisme va caure de quatre potes en les mateixes postures dogmàtiques que tan criticaven. És a dir. o de la torre Eiffel a París. també. o El Positivisme prendrà trets de l’herència cultural i filosòfica pròpia de cada país. política i filosòfica. el Positivisme ens arribarà profundament impregnat de l’herència del racionalisme des de Descartes fins la Il·lustració. La ciència serà capaç de solucionar tots els mals de la humanitat. a l’expansió colonial europea a Àfrica i Àsia. El Positivisme: 20. Maxwell i Hertz.2. o Els descobriments científics han anat canviant. Aquest modus operandi o mètode de les ciències naturals és descobrir les causes i controlar els efectes. de forma fulgurant el perfil de la societat. Va conèixer Saint-Simon i va ser deixeble i secretari seu. Va llegir també obres dels empiristes anglesos. Introducció al Positivisme: o El Positivisme és un corrent de pensament que va dominar gran part de la filosofia. En definitiva. Herbert Spencer (1820 – 1903). confiança cega en la ciència. ens trobem en una etapa que es caracteritzarà pels següents trets: Estabilitat política. Estadi Metafísic: en aquest estadi. Neixen noves ciutats. Els autors positivistes més importants són: Auguste Comte (1798 – 1857). anys després (1822). i les velles creixen en grandària. igual que els marxistes els mals de la societat industrialitzada. Crítica contra qualsevol idea metafísica o idealista. se’l considera el pare de la Sociologia (com a ciència) i és. la qual explicarà l’evolució humana. Un gran optimisme social basat en un progrés que no es pot aturar. Molts i grans avenços científics i tècnics. S’accentuen les diferències entre el camp i la ciutat.20. Gran interès. No així a altres parts del món. o En un dels seus escrits. catòlica i monàrquica. Estadi Teològic: en aquest estadi. el modus operandi de les ciències naturals. ja que assistim. o Va néixer a Montpellier. per la sociologia. Cal aplicar-lo fins i tot a les ciències socials. col·lectiva i individual. A França. En química a Pasteur entre d’altres. A Anglaterra estarà impregnat d’empirisme i utilitarisme. o Els positivistes veuen. el representant més important del pensament positivista. 20. Un cert messianisme en alguns autors. l’ésser humà interpreta tots els fenòmens amb idees abstractes i explicacions purament metafísiques. Tret d’alguna excepció. Comte escriu que ja molt aviat (poc després de fer catorze anys) va experimentar la necessitat d’una renovació universal. I totes les ciències han d’agafar com a model. la cultura. només les ciències ens donen coneixement. i amb l’ajuda dels estudis fets. però creuen que és un mal passatger i que aviat marxaran en augmentar els coneixements i la riquesa. 95 Filosofia. o La revolució industrial està canviant les expectatives de vida de milions de persones. En les ciències matemàtiques ens trobem a Cantor entre d’altres. encara que després els seus pensaments es van separar fins l’enfrontament ideològic. El Positivisme a França: Auguste Comte: o Auguste Comte (1798 – 1857) va ser l’iniciador del positivisme francès. el Positivisme comparteix uns trets comuns que han fet possible considerar-lo un corrent coherent: En contra de l’Idealisme. o El Positivisme certament és l’època de grans avenços en tots els camps de la ciència. des de certs punts de vista. que ens durà a una societat de benestar generalitzat. Les noves tecnologies permeten nous sistemes de producció i la ciència està aconseguint posar fre a moltes malalties infeccioses que havien estat un autèntic assot per a l’ésser humà. o Va fer estudis tècnics (el que ara en diríem Mòduls d’Enginyeria) a una important escola tècnica francesa. a postular la seva teoria dels tres estadis. o Malgrat això. fruit dels punts anteriors. la política i la interpretació de la història. aproximadament des de 1840 fins aproximadament els principis de la Primera Guerra Mundial. S’albira ja que el progrés científic i tecnològic és inaturable i això ens permetrà de solucionar tots els problemes de la humanitat. fill d’una família modesta. Aquesta necessitat el va portar.1. Procés d’industrialització. També és l’època de la teoria evolucionista de Darwin. absència de tota crítica. Autor francès. John Stuart Mill (1806 – 1873). Autors anglesos. Es tracta d’una etapa a Europa estranya pel que fa a la pràctica absència de conflictes armats.

20.3.

20.4.

Estadi Positiu: en aquest estadi, l’ésser humà admet la impossibilitat de coneixements absoluts. Deixa de preguntar-se per l’origen i el destí de l’Univers. Tan sols cerca descobrir, mitjançant l’ús de la raó i la observació, les lleis que el regeixen. o Comte confiarà plenament en la ciència. Aquesta, en el seu estadi de maduresa absoluta (l’estadi Positiu), solucionarà tots els mals de la humanitat. Però cal, per força, abandonar qualsevol pretensió d’explicació metafísica de la natura o l’ésser humà. Aplicant aquest esperit d’observació i anàlisi en l’estudi de la societat, Comte inventarà la Sociologia. Cal descobrir i entendre les lleis socials, de la mateixa manera que cal descobrir i entendre les lleis naturals. o El coneixement social científic, ens permetrà de preveure el comportament social, igual que fa la física amb la natura. Comte proposarà una nova classificació de les ciències, a on la filosofia es convertirà en una pura metodologia de les ciències. Ja en la seva etapa de vellesa, Comte arribarà a comparar la seva teoria social, en una nova i necessària religió, a on se substitueix l’amor a Déu, per l’amor a la Humanitat. Una Humanitat que transcendeix els individus que la formen i està formada per tots aquells que ja han mort, els que són vius i els que naixeran. Comte arribarà a dir que la nova religió ha de copiar l’estructura de la religió catòlica. Hi haurà nous dogmes (la filosofia positiva), nous ritus, sagraments i calendari de celebracions. Però la importància de Comte rau en la noció de la la ciència com a promotora del progrés social, la crítica a tota afirmació metafísica no comprovada, i el naixement de la sociologia com a ciència autònoma. El Positivisme a Anglaterra: John Stuart Mill: o John Stuart Mill (1806 – 1873) va ser educat pel seu propi pare, John Mill, filòsof seguidor de l’utilitarisme anglès i, concretament, de les idees de Bentham (la màxima felicitat per al major nombre de persones possibles). Segons explica ell mateix, després d’estudiar a Bentham, crèia haver trobat la fita final en el seu estudi, però poc després va caure en una forta depressió. Al final de la qual es va adonar que la felicitat rau en marcar-se fites fora dels interessos d’un mateix. A partir d’aquest punt, Stuart Mill va dedicar tota la seva vida, juntament amb la seva estimada esposa Harriet Taylor, a configurar teories en l’àmbit lògic, polític i ètic que continuen sent punt de referència obligat. o Pel que fa a les seves teories sobre la lògica, Stuart Mill començarà criticant el sil·logisme aristotèlic. Tots els nostres coneixements provenen de les observacions empíriques individuals. Les generalitzacions només ens serveixen com a medi recordatori, però no ens podem refiar com si fossin veritats absolutes. El secret de la lògica rau en la inducció, la qual ens permet de preveure que si ha succeït una cosa sobre en ens, la mateixa cosa pot succeir a tots aquells ens que comparteixen uns trets determinats. o Pel que fa a les seves teories polítiques, Stuart Mill defensa una democràcia representativa, en la que tothom hi sigui representat i a on les minories siguin escoltades i puguin, mitjançant la força dels arguments, superar la majoria numèrica. Tanmateix defensarà l’autonomia de l’individu, la llibertat individual i el dret a viure com un vulgui. El Positivisme evolucionista d’Herbert Spencer: o L’any 1859 Charles Darwin publica l’Origen de les Espècies. Set anys abans, Herbert Spencer (1820 – 1903) havia publicat La hipòtesi del desenvolupament a on ja avançava una idea evolucionista. Aquesta idea va anar madurant amb certs aires metafísics que pretenien donar explicacions de l’Univers. o Certament, la religió, de la mateixa manera que la ciència, sostenen que la realitat última no pot ser coneguda i que l’Univers és un misteri. I en aquest sentit, religió i ciència es reconcilien: totes dues reconeixen l’existència d’un Absolut. La religió ens mantindrà el misteri, mentre que la ciència el farà cada vegada més petit, sense arribar a descobrirlo mai del tot. o Ja hem vist com Spencer ja va avançar la importància del terme que poc després posaria de moda Darwin: evolució. Però mentre aquest parlava de l’evolució de les espècies, Spencer parlarà de l’evolució de l’univers. L’evolució, segons Spencer, és el pas d’un sistema menys coherent a un altre de més coherent. I en un segon moment, el pas de la homogeneïtat a l’heterogeneïtat. L’evolució pel que fa a l’ésser humà, haurà de portar-lo a ser un ésser totalment feliç, estable i perfecte. Cert és que en aquesta evolució poden sorgir entrebancs, però la línia general és de progrés indubtable. I aquí rau l’optimisme positivista de Spencer. o Spencer defensarà una sociologia que, lluny del pensament de Comte, ha de posar l’èmfasi en l’individu, i no en un rar concepte d’Humanitat Transcendent. L’Estat ha d’estar al servei de l’individu i no al revés. Tanmateix, Spencer creu que la psicologia ha de tenir el seu propi camp d’actuació, sense està sotmesa a la Sociologia. 96

Filosofia.

21.

Crítica a la raó: Els filòsofs de la sospita: 21.1. Nietzsche: 21.1.1. Introducció al personatge: • Friedrich Nietzsche (1844 – 1900) va ser un crític despietat dels temps passats i un desmitificador absolut de les tradicions i de la moral de la seva època. De ment brillant i aguda intel·ligència, Nietzsche ja avança que el seu nom anirà lligat a una forta crisi. De sí mateix dirà que no és un home, sinó una càrrega de dinamita que explotarà més endavant. • Nietzsche s’interpreta a sí mateix com un nou messies escollit pel destí. I la seva crítica comença pels corrents imperants en aquella època: Crítica contra el Positivisme: el progrés és un invent modern, fals i inexistent. Crítica contra les ciències: lligada a la crítica anterior, posa en dubte la pretensió de veritats de les ciències mal denominades exactes. Crítica contra qualsevol manifestació d’espiritualitat: Déu ha mort i el cristianisme és un vici que amb la compassió s’escampa com una pandèmia. • Nietzsche és l’esperit que contradiu, ja que amb ell arriba un nou missatge. • Amb totes aquestes premisses no és estrany que hi hagi opinions de tot tipus i colors sobre el filòsof alemany. Nietzsche és potser un dels autors, sinó l’autor, que més joc dóna a interpretacions molt contraposades i molt poc avingudes: Com un antipositivista declarat que tira per terra la confiança en la ciència. Com un antidemòcrata que menysprea el poble tant com la nova classe emergent. Com el representant més important d’un nou corrent filosòfic anomenat vitalisme. • Nietzsche no només ha patit moltes interpretacions, sinó que, a més, ha estat caracteritzat personalment de diverses maneres: Amb una imatge d‘artista aristocràtic i decadent. Com un materialista radical. Fins i tot s’ha arribat a parlar de Nietzsche com el primer existencialista. Precursor de Freud i molt influent en les avantguardes artístiques dels anys vint degut, sobre tot a les crítiques a la societat burgesa. Com el profeta i ideòleg del nazisme, de la cultura militarista i la superioritat de la raça ària. • La veritat és algunes de les idees de Nietzsche, com la del súper home, o la voluntat de poder, van estar tretes del context del seu manuscrit per la seva pròpia germana, la qual sí va confondre les idees del seu germà amb les idees del nazisme. I aquí rau la confusió de que Nietzsche presenti unes idees que neguen l’humanitarisme i la democràcia i que fan apologia de l’Estat militarista, terrorista i racista com va ser l’Estat Nazi. • Una atenta lectura dels seus escrits i una bona interpretació dels mateixos allunyen qualsevol confusió d’aquest tipus: Nietzsche no fa apologia del nazisme, ni de la superioritat de cap raça, ni tan sols de l’Estat autoritari. El súper home del qual ens parla a les seves obres, no és una raça, ni un partit, sinó el filòsof que anuncia una nova humanitat. Aquesta nova humanitat s’alliberarà de les cadenes de les tradicions morals, i s’aixecarà més enllà del bé i del mal. 21.1.2. Vida i Obres: • Friedrich Nietzsche va néixer el 15 d’octubre del 1844 a un poblet d’Alemanya anomenat Röcken. Va estudiar filologia clàssica a Bonn i a Leipzig. A aquesta última universitat va tenir coneixement de les obres de Schopenhauer, la obra del qual, El món com a voluntat i representació el va impressionar profundament. • L’any 1869, quan només tenia 24 anys, va ser cridat per a ocupar la càtedra de filologia clàssica a la universitat de Basilea. Va ser en aquesta època quan va establir contacte amb Richard Wagner, el compositor. • L’any 1872, Nietzsche escriu L’Origen de la Tragèdia, obra que va causar una forta polèmica en els cercles culturals. Poc després trencarà la seva amistat amb Wagner, ja que troba que aquest últim no pretén, en realitat, regenerar la cultura. Amb motiu d’aquesta ruptura personal i ideològica, Nietzsche escriu, l’any 1878 Humà, massa humà, a on també l’autor es comença a distanciar del pensament de Schopenhauer.

Filosofia.

97

L’any 1879, degut sobre tot a la personalitat inquieta de Nietzsche, abandona la càtedra de filologia i comença una peregrinació de pensió en pensió a través de Suïssa, Itàlia i el sud de França. • El 1881 publica Aurora, obra en la que ja es comencen a veure les tesis fonamentals del seu pensament. • El 1882 publica La gaia ciència a on el filòsof ens promet un nou destí per a la humanitat. • L’any 1883, i havent un fracàs sentimental entremig, Nietzsche escriu la seva obra mestra: Així parlà Zaratustra, que no va quedar acabada fins dos anys més tard. • L’any 1886 veu la llum Més enllà del bé i del mal. L’any 1887 escriu La Genealogia de la Moral. L’any 1888 és especialment actiu: L’ocàs dels Ídols, L’anticrist i Ecce homo. Finalment, a Torí, Nietzsche treballa en la que serà la seva última obra: La voluntat de poder, obra que no aconseguirà acabar. • El dia 3 de gener de l’any 1889. Nietzsche pateix un atac de bogeria i es tira al coll d’un cavall l’amo del qual estava apallissant. Va quedar sota la custòdia de la seva mare, i en morir aquesta, sota la de la seva germana. • Nietzsche, un dels pensadors més brillants de la humanitat va morir a Weimar el 25 d’agost del 1900 absolutament boig, i sense saber de l’èxit que tenien les seves obres. • No hi ha dubte que Nietzsche va ser una persona que es va passar en moltes ocasions: desqualificacions quasi insultants, actitud polèmica i provocadora, anàlisi parcial i injusta de les idees oposades a ell, i altres actituds de dubtosa objectivitat. Però malgrat això, Nietzsche va ser una gran influència per a: La literatura i les arts estètiques. El psicoanàlisi. La filosofia, la reflexió moral i religiosa. • En conclusió, la dura crítica de Nietzsche no ens ha de fer por si les nostres intencions són honestes i la nostra recerca intel·ligent. Nietzsche tan sols fa envermellir als falsos, als acomodats i als que fan de la seva vida una doble moral. 21.1.3. Nietzsche i Sòcrates: la primera denúncia: • Ja hem comentat que la lectura de la obra de Schopenhauer El món com a voluntat i representació el deixa molt impressionat. Schopenhauer el convenç que la vida és una tragèdia irracional i cruel, a on impera el dolor i la destrucció. L’art és l’única experiència que ens permet enfrontar-nos a la vida amb una afirmació no exempta de repte. • A la seva obra L’Origen de la Tragèdia, Nietzsche enfronta l’esperit de la Grècia clàssica presocràtica, un esperit fort i vital representat pel déu mitològic Dionís, personatge sensual i embriagador, amb plena harmonia amb la Natura, enfrontat amb el déu Apol·lo, representant de la moderació i l’equilibri. La síntesi d’ambdues postures és la tragèdia grega. • Per contra, l’aparició dels que han mal anomenat grans filòsofs Sòcrates, Plató i Aristòtil no han fet més que matar aquest esperit vital. Els sofistes sí que eren vàlids, perquè s’atrevien a fer afirmacions agosarades, però en canvi Sòcrates, amb la seva presumpció de dominar i entendre la vida amb la raó provoca una clara decadència de l’esperit vital clàssic. • La moral socràtica, que pretén un camí ascendent de perfecció, està equivocada. I totes les morals que ho pretenen, com és la moral cristiana també ho estan d’equivocades. Sòcrates nega la vida quan lliga els instints sota el domini de la raó. I tant és així, que acaba negant la seva pròpia vida. • La raó emmascara la vida. Els conceptes que produeix la raó són un engany que ens fan creure que la vida es correspon a ells. I això no és així. • Amb les paraules no s’arriba mai a la veritat. En realitat són una metàfora de la realitat. 21.1.4. Segona denúncia: Feuerbach, Comte i els idealistes: • L’Origen de la Tragèdia va causar una gran commoció entre la societat contemporània. Malgrat ser una obra defensada pel mateix Wagner, estudiosos de la filosofia i de la filologia la van criticar. • Però no content amb això, Nietzsche va escriure una altra obra a on aquest cop, els va tocar el rebre als pensadors citats el títol. Al costat de la crítica, Nietzsche

Filosofia.

98

A més. La mort de Déu i l’Anticrist: • La crítica de Nietzsche cap a tots els corrents de pensament anteriors a ell (sobre tot els immediatament anteriors o els mateixos contemporanis). 21. d’aquells que s’afirmen a sí mateixos i no necessiten de vigilar el comportament de la resta. Però ja no es tracta del pessimisme vital del qui accepta la vida tal i com arriba. La nova moral: • Ja hem comentat que l’autor critica fortament qualsevol intent d’establir un seguit de normes de comportament. • Nietzsche afirmarà: Déu ha mort. de la democràcia i del socialisme. No és un ésser exclusivament dominador. instrument de dominació. ni ordre. tot allò acomodat. cap als aristocràtics i bells. sinó que és un ésser que accepta el seu lligam amb la terra i trenca els lligams amb el transcendent. • No és el naixement de Crist el que ha de dividir la història. La compassió ens fa dèbils –afirma Nietzsche–. • Nietzsche. No hi ha sentit. • Fruit d’aquesta desfeta. doncs. com ho van pretendre els nazis. Nietzsche començarà a distanciar-se tant de Wagner com de Schopenhauer. El súper home no és. és a dir. La moral dels esclaus: la moral dels febles.1. una moral. no serà dolent. pels dèbils. • A la Genealogia de la Moral Nietzsche es pregunta sobre l’origen psicològic dels valors morals. La caiguda dels valors deixa l’ésser humà decebut i sol. El món necessita acceptar-se a sí mateix dins del caos etern que es repeteix. I això ho fa especialment. precisament. sinó un etern retorn de tot i de tots. En realitat Nietzsche critica qualsevol pretensió d’establir allò que està bé i allò que està malament. Nietzsche està fascinat per la figura de Jesús i afirma que Ell no té res a veure amb el cristianisme. • La conseqüència a aquesta nova moral és un absolut nihilisme. no té treva. La moral cristiana considera pecat pràcticament tots els bens i valors de la terra i de la vida. Les morals imperants ens diuen què és allò que és bo que fem. a més. 99 . Si l’un era massa humà.7. És la moral dels ressentits. o una ètnia. en nom dels principis dionisíacs. dels dèbils. cal distingir entre: La moral aristocràtica: la moral dels forts. La moral ha estat sempre. una raça. Creu que els sacerdots són presoners d’uns valors i paraules buides. Però Nietzsche es pregunta si el que ens diu que és bo. però alhora de la generositat i de l’individualisme. Aquesta és la visió cosmològica de Nietzsche.6. Ha pres partit pels perdedors. cal que ells recuperin els seus instints. Cal recuperar-los. la visió vital i compromesa amb els sentits del filòsof. Segons Nietzsche. I aquesta és una recuperació de la doctrina de l’etern retorn dels grecs: el món no avança linealment (com diu el cristianisme). sinó la mort de Déu. és a dir.defensarà la figura de Schopenhauer com el nou representant de la cultura dionisíaca.1. El Déu cristià representa tot allò que Nietzsche vol rebutjar. o més aviat. • Però amb el decurs del temps. a través de dues obres: Més enllà del bé i del mal i Genealogia de la Moral. Nietzsche està duent a terme una crítica molt forta a tota moral (no només la cristiana). ni estructura. Aquesta situació els fa sentir-se ressentits cap als victoriosos. qualsevol fórmula moral. Les arrels de la moral cristiana és la moral dels esclaus. Jesús va viure una vida de denúncia contra tot allò establert. sinó un pessimisme tràgic hereu del cristianisme. És la moral de l’orgull.5. I amb aquesta postura. ni el seu camí és un progrés constant (com diu l’idealisme). l’autor anunciarà la mort de Déu. Nietzsche afirmarà en la seva obra Així parlà Zaratustra que el súper home és aquell qui s’aferra a la terra i defuig les explicacions sobrenaturals. l’altre li sembla excessivament pessimista. 21. i al revés. I ho fa. ara és el moment del súper home.1. dels derrotats. Filosofia. d’aquells que necessiten recriminar i vigilar el comportament de la resta per a sentir-se segurs. 21. Són teories massa humanes (per limitades). • Torna. segons l’autor. és molt crític amb l’Església. • Però malgrat tota aquesta càrrega. El súper home i la voluntat de poder: • Dins d’aquest pensament.

són les aportacions més importants del pensador.• 21. Si el jo l’impedeix de descarregar la seva energia. L’allò és el fons obscur de la nostra personalitat. Introducció biogràfica: • Sigmund Freud (1856 – 1939) va néixer al que ara seria l’actual República Txeca.2. Aquests generen unes energies que circulen lliurement i que sovint es manifesten de forma que no té res a veure amb l’origen de la pulsió. La primera definició. superjo. activitat aquesta última. però es va sentir encuriosit per la biologia i la fisiologia. els actes fallits i les neurosi. És la part més primitiva de l’ésser humà i. tres subjectes en un: allò. però allò important és que l’inconscient el constitueixen els continguts reprimits. La seva família era jueva i en la seva infantesa van patir les freqüents campanyes antisemites de l’època. • Els fonaments filosòfics de Freud. els nazis es van annexionar Àustria. Aquí rauen els instints. fet que obligà a Freud a exiliarse a Londres. la font de tota l’energia psíquica. Aquest té accés voluntari a la consciència i per aquesta raó la censura és feble. sinó d’instàncies de la personalitat que són. No obstant això. Freud ja no parlarà de llocs en sentit figurat (els tòpics anteriors). Filosofia.2. mentre que aquesta segona ordenació obeeix a la seva experiència en al camp de la psicoanàlisi. El preconscient ocupa un lloc intermedi entre els dos anteriors. • L’any 1938. subconscient. sense ordre ni lògica. alhora. • Va ingressar a la Universitat de Viena per estudiar medicina. jo. La voluntat de poder ens parla de present i de futur. La segona surt a les seves obres a partir dels anys vint. que ens portarà al coneixement més profund de l’ésser humà. que penetra més enllà de la consciència. L’allò està en continua ebullició i busca poder descarregar la seva energia per trobar satisfacció. A aquest projecte. Per tal de poder escapar a la censura. La voluntat de poder és la lluita de la vida que s’ha de superar a sí mateixa. Freud va anar configurant la seva teoria de la psicoanàlisi. És tensió i lluita constant contra tot i contra tots. té raons biològiques. Allò que és conscient suposa la perifèria de l’aparell psíquic. segons l’autor. • Primera tòpica: conscient-preconscient-inconscient: Aquí en descriu l’aparell de la psique constituït per tres sistemes: conscientpreconscient-inconscient. • Gràcies a un estudi sobre els tractaments de la histèria a través de la hipnosi. que ni la filosofia ni la religió han estat capaces de fer aflorar i posar al descobert els orígens de les malalties anomenades nervioses. La primera estructura o tòpic (del grec topos que significa lloc) la proposa a la seva obra La interpretació dels somnis. cal trobar-los en la seva concepció de la psicologia com una metafísica del subjecte. el mateix autor l’anomenarà Metapsicologia donant a entendre que està més enllà de la psicologia. • Freud proposarà dues estructures de l’aparell de la psique humana. les manifestacions de l’inconscient es disfressen i s’emmascaren sota els somnis. segons l’autor. però els ho impedeix la censura. Això els va obligar a canviar vàries vegades de residència. a la que hi va dedicar alguns anys d’estudi i investigació. La vida mai fa vista enrera. però mai de passat.2. Freud: 21. així com l’existència d’un món ocult.1. Les pulsions de l’inconscient són instintives i intenten d’entrar en la consciència. va viure la major part de la seva vida a Viena. Fonaments del seu sistema: estructura de la psique: • Les aportacions de Freud han significat una fita important per a les ciències de l’ésser humà. 100 . 21. La idea de que la psique pot tenir influències en el cos. Allò que és inconscient fa referència a alguns actes o omissions. El principi del plaer és el principi bàsic de la vida.2. L’any següent ja va morir. • Segona tòpica: allò-jo-superjo: En aquesta segona explicació. • Un cop acabada la carrera es va especialitzar en anatomia cerebral i poc després ja va obrir la seva consulta particular per al tractament de malalties nervioses. • Freud afirmarà a la seva obra Els orígens de la psicoanàlisi.

L’allò no té cap contacte amb el món exterior. Filosofia. Això suposa diferir la consecució del plaer o arribar-hi a través d’accions indirectes. Seguirà. Eros i l’instint de mort. • La repressió de les pulsions forma part de la cultura de tal manera. L’instint sexual serà per l’autor un dels més importants dins aquest grup. sinó contra un mateix en forma de sentiments de culpabilitat. Interpretació de la cultura: psicologia social: • La teoria psicoanalítica de la cultura no és més que la mateixa psicoanàlisi aplicada a la cultura. no són plenament satisfactòries. El jo és una mena d’intermediari entre l’allò i el món exterior. la consideració de la ment com un camp de batalla de pulsions. D’aquesta manera l’agressivitat no s’enfoca contra la societat. • En la seva obra El malestar de la cultura Freud analitzarà la situació de l’ésser humà en tant ésser social. Això implica un alt risc de neurosi cultural: una societat malalta. doncs. Si el moment cultutal augmenta pel que fa a la repressió. que l’individu les interioritza i les fa seves. o la convivència–. El títol ja ens dóna una idea del que pensa l’autor del que és viure en societat: les pautes de conducta social són restrictives sobretot pel que fa a la sexualitat i l’agressivitat. Comprén i aplica les normes. però es va enfortint al llarg de la vida.3. 21. obligacions i prohibicions que l’infant interioritza a través de la figura del pare. Els instints de vida actuen en sentit de la pròpia conservació. fins convertir-se en el ressort que controla la personalitat adulta. Els instints de mort tenen com a direcció última el retorn a la matèria inorgànica.l’individu sent malestar. I en la mesura en que no són més que manifestacions substitutòries. • Una de les aportacions més interessant de les teories de Freud es.2. augmenten els sentiments de culpabilitat socials. 101 . En la infància ñes feble i petit. precisament. i només ho pet fer a través de les altres dues instàncies. Rep les pulsions de l’allò però les descarrega seguint el principi de realitat: sap satisfer aquestes descàrregues d’acord a les normes socials. les seves manifestacions més freqüents són l’agressivitat i les tendències destructives. Aquestes pulsions són de naturalesa biològica i deriven de dos grups d’instints: l’instint de vida. Thànatos. • Les coses bones que en dóna el fet de viure en societat –com són l’art. els mateixos camins i partirà de les mateixes tècniques i coneixements. no són més que sublimacions de les autèntiques pulsions de manera que les energies de la libido puguin ser acceptades socialment. El superjo és la instància ètica de la personalitat. El jo representa la racionalitat. El superjo gratifica o castiga amb sentiments de culpa al jo segons si aquest es porta bé o malament. Controlo i supervisa el jo.

o Husserl va anar madurant les seves tesis. nascuts i crescuts en el curs d’aquesta evolució. ens trobem davant un dels perills més grans: naufragar en el diluvi escèptic i deixar difuminar-se la nostra pròpia veritat.. etc.. i l’esperada solució que ens havia d’arribar de la mà de la ciència i la tecnologia no acaba mai d’arribar. a la crisi de la idea filosòfica de raó com a conformadora de l’existència. Aquesta segona gran guerra va suposar un punt d’inflexió pel que fa al trasllat de la guerra a la població civil (bombardeigs massius de ciutats i nuclis urbans sense valor estratègic bèl·lic directe).. La crisi ideològica europea: • Dins d’aquest context de crisi social i econòmica.. la gran crisi econòmica i financera del 29 va donar la possibilitat de justificació a noves i perilloses ideologies salvadores: els feixismes.) 22. Feta aquesta recuperació es donarà inici a una nova filosofia per a reconstruir els fonaments del saber.. i està deshumanitzant l’ésser humà. 22. o La fenomenologia de Husserl cal entendre-la en paral·lel a la situació social i política de l’entorn que el va tocar viure. L’existència humana ha passat a un segon pla.) Les lluites espirituals genuïnes de la humanitat europea discorren (. 102 . bombes amb gasos verinosos. Nosaltres. la seva producció filosòfica va suposar una de les doctrines més influents al llarg del segle XX. eslaus. són les lluites entre una humanitat ja en decadència i una altra que encara arrela en terra ferma. Per l’autor. La Fenomenologia: 22. suposa una clara mostra de la capacitat destructora de l’ésser humà. E. pel sentit d’una humanitat autèntica. Introducció a Husserl: o L’obra de Husserl sorgeix com una activitat filosòfica crítica. Aquesta forma de fer tant poc metafísica és la causant de la crisi ideològica europea. o A nivell social.1. alhora.2. • Si la raó ja no ens guia. homosexuals. Tot plegat va provocar la gran fractura social que va acabar en la Segiona Guerra Mundial. Introducció històrica: o El període històric que agafa des del naixement de Kierkegaard (1813). alhora que s’exportarà la guerra pel control de les colònies. ens ha fet perdre la confiança en l’ésser humà. els transports i les comunicacions s’enfronten amb els avenços en el camp de la destrucció humana (nous blindatges. és a dir.) com a lluites entre filosofies. (. (. més aviat perdem el sentit de la vida. bombes atòmiques. El segle XIX veurà sorgir noves nacions europees. amb això. fruit de l’etapa positivista. l’estructura política d’Europa també canvia. etc) o Paral·lel a aquest procés de creixement científic i tecnològic. • La humanitat està perdent el seu horitzó i molta part de culpa la té la ressaca positivista. de manera que el corrent que inicia: la fenomenologia anirà canviant i desenvolupant-se en el temps. del jo. fins la mort de Sartre (1980) és una etapa força creativa pel que fa a la filosofia i. HUSSERL: La crisi de les ciències europees. Les millores en els camps de la medecina.) Les veritables lluites del nostre temps..) Filosofies la vitalitat de les quals rau en el fet que encara lluiten pel seu veritable i autèntic sentit i. (. o No hem d’oblidar que els segles XVIII i XIX van ser etapes d’un fort creixement en el coneixement científic i tècnic. Tots dos ens convidaran a reflexionar en la cerca de respostes a les noves preguntes.2. La desconfiança en la raó. aquesta estructura està en crisi i s’està descomponent. els homes d’avui. les úniques significatives. deficients mentals. o la sistemàtica anihilació de col·lectius de persones englobades en suposats grups antisocials (jueus.. l’expansió del sistema capitalista en el seu vessant més salvatge. perdem el sentit de la història o. gitanos. o Entrat el segle XX.1.22. a Europa s’acabaran imposant dos corrents de pensament pràcticament paral·lels. Un d’ells serà la fenomenologia i l’altre l’existencialisme. A la seva vegada.. Filosofia. • A les seves obres Husserl fa continues referències a la crisi europea. els comunismes i els capitalismes salvatges. provocarà el sorgiment d’una nova classe social –el proletariat–. I si volem recuperar aquesta confiança ens caldrà recuperar el protagonisme del subjecte que coneix. Husserl entendrà que Europa és quelcom més que la unió geogràfica d’uns territoris i parlarà sobre una unitat espiritual i una cosmovisió comunes. Tot plegat s’abocarà a la gran tragèdia col·lectiva que va suposar la Primera Guerra Mundial. el qual creixerà en nombre i en importància fins arribar a la Revolució d’octubre del 1917.

22.1. o Quan l’any 1933 els nazis van assolir el poder. 22. 22. Influenciats pels descobriments de Freud. l’any 1916 va anar a parar a la de Friburg. Les seves obres més representatives d’aquest període són La filosofia com a ciència estricta. Una nova teoria del coneixement: • En el procés de coneixement es parteix del concepte d’intencionalitat de la consciència. a l’abast de tothom i amb unes qüestions que es puguin solucionar des de l’experiència.5. • El coneixement és una obertura a l’objecte i comporta una visió subjectiva del món. L’any 1884 va començar els estudis de filosofia. Va estudiar matemàtiques a Berlín i Viena. Fichte o Hegel. Fins i tot el seu apropament des de les matemàtiques és comú amb el filòsof francès del segle XVII. Més tard va treballar a la de Gottinga i. una ciència rigorosa amb el seu propi mètode i els seus propis continguts. La consciència és intencional. o El mateix autor va partir des de bases psicologistes quan va començar a estudiar matemàtiques.. Husserl va ser apartat de tota activitat docent i les seves obres prohibides. Les seves obres més representatives d’aquest període són Meditacions cartesianes. La filosofia però. La crisi de les ciències europees i la filosofia transcendental.4. • Període de Friburg (fins el 1938) anomenat fenomenologia transcendental i a on Husserl tendeix cap a un idealisme fenomenològic. La filosofia com a ciència: o Ja hem vist com Husserl té una pretensió força cartesiana. La filosofia s’ha d’ocupar de les essències en tant unitats ideals de significació. sinó al món logicoobjectiu. sota aquest prisma. Però aquesta consciència no pertany al món dels fenòmens psíquics. • La filosofia esdevindrà. Més tard va ser parcialment rehabilitat. els corrents psicologistes consideraven el coneixement com un mer fet psíquic. • Aquest és el punt de partida per a criticar el Psicologisme i alhora estableix les bases de la fenomenologia com una nova teoria del coneixement. • Període de Gottinga (fins el 1916) anomenat fenomenològic a on Husserl vol alliberar la filosofia de qualsevol confusió amb una ciència natural. Això elevava la psicologia al fonament de tota ciència i tot coneixement. o L’any 1887 va començar a treballar de professor a la Universitat de Halle. a on va estar fins a la seva jubilació l’any 1928. Introducció biogràfica: o Edmund Husserl va néixer a Moràvia l’any 1859 en el sí d’una família de comerciants jueva. però l’intent el va conduir a establir una nova teoria del coneixement que partia d’una forta crítica al psicologisme. • Recordem que no fa tants segles. és consciència d’alguna cosa. i serà recollida per pensadors tan importants com Kant . o En aquesta etapa de descoberta Husserl posarà l’èmfasi en el fet de que hi ha un acte de caràcter intencional en el mecanisme del coneixement: un subjecte que vol constituir l’objecte. • Husserl s’esforçarà en aquesta etapa a fer de la filosofia una veritable ciència amb un objecte d’estudi evident. però sempre sota el règim de les lleis antisemites que limitaven força qualsevol activitat. No va assolir el seu objectiu.3. Ja aleshores buscava una teoria o una forma d’entendre el fet del coneixement. Va morir l’any 1938 a Friburg. o El seu pensament s’ha articulat en tres períodes que coincideixen amb les tres universitats per on va passar: • Període de Halle (fins el 1901) anomenat prefenomenològic a on Husserl abandona el psicologisme.4. Husserl es basarà en el concepte del jo que arrenca des de Plató. seguit per Descartes i finalitzat en el jo transcendental de Kant. amb el rigor transcendental de la filosofia (requeriments i necessitats diferents). Descartes també va intentar d’establir unes bases noves i segures per al saber humà. 22. 103 . La fenomenologia: o La Fenomenologia s’inicia en Husserl com un intent de lluitar contra els corrents psicologistes que dominaven l’època. un filòsof francès. Aquesta és la clau per fer compatibles les necessitats de rigor de la ciència. Idees relatives a una fenomenologia pura i a una filosofia fenomenològica. no necessita d’hipòtesi per a treballar. Filosofia. La seva obra més representativa d’aquest període és Investigacions lògiques.

o 104 Filosofia. és a dir. quelcom que succeeix a la consciència.7. a partir de la seva intencionalitat elabora el seu propi món carregats de significats i valors.1. però no de la raó de les ciències particulars. mitjançant la qual farem un procés d’eliminació d’elements accessoris i no necessaris a la cosa en sí. o El subjecte transcendental de Husserl té com a funció l’establiment de l’objectivitat. • Aquest descobriment es fa mitjançant una intuïció. tot despullant-les de qualsevol dogmatisme. És a dir.7. qui. 22. a mode d’un raig de llum que ens desvela el que ja hi era present. El mètode fenomenològic: o Per a accedir al món de la consciència pura. reducció eidètica i reducció egològica. Això ens permetrà de fer una reducció a l’essència. o La consciència serà l’encarregada racional de fer de mestra de les ciències. 22.7. La reducció egològica: • Es tracta de l’últim pas.2. 22.3. justifica la importància d’aquest corrent. el mètode fenomenològic és un mètode d’anàlisi de la manera en què els objectes se’ns presenten a la consciència. o La fenomenologia investigarà el contingut de la consciència. El subjecte transcendental: o El subjecte transcendental no és un jo concret ni tampoc la res cogitans de Descartes. el món que ens envolta és pur fenomen. El subjecte transcendental de Husserl és intencionalitat: un subjecte que en l’acte mateix del seu pensament constitueix allò pensat. no poden universalitzar els seus principis. 22. sense cap impediment. o Cal fer una aproximació als fets de manera lliure de prejudicis. és una anàlisi del món intel·ligible. L’essència es descobreix immediatament. sinó que es correspon a una nova realitat. sinó d’una raó que ha de fonamentar qualsevol saber. regida pel principi de la raó. . La reducció eidètica: • Aquesta reducció rau en el descobriment de l’essència (eidós). Alhora que estableix l’objecte. l’objecte. a on el jo justifica i constitueix les essències. Certament. o Si aconseguim fer una aproximació al fenomen des d’aquesta perspectiva.7. La fenomenologia com a doctrina: o Husserl planteja la fenomenologia com l’únic sistema d’elevar la filosofia a categoria de ciència estricta. les quals.6. i la capacitat creadora de pensament que va tenir al llarg del segle XX. o Aquest procés de reducció té tres etapes successives: reducció existencial. cal partir d’una actitud radical que Husserl anomenarà epokhé transcendental. davant l’essència. El resultat de totes les reduccions és una consciència subjectiva que es descobreix a sí mateixa com a entitat intencional.22. És a dir. la fenomenologia esdevé la ciència de les ciències. Ja hem vist que la epokhé ens ho ha posat tot en suspensió. també es constitueix a sí mateix. No es tracta d’un procés deductiu ni d’una abstracció de dades empíriques. a la intuïció directa i evident de l’essència dels fenòmens. però aquest establiment és en relació a la resta d’éssers humans. o La filosofia pretendrà arribar a la mateixa essència dels fets per a conèixer les connexions que s’hi estableixen. és a dir. en la suspensió de qualsevol judici i el posar entre parèntesi tot el que ens envolta (inclosos nosaltres mateixos). o Assistim a una nova revolució copernicana en la filosofia. El món de la consciència no és el món dels fets. La meva consciència ha de trobar-se nua. • En definitiva. sinó que passa a ser pura presència en la consciència del subjecte que coneix. en basar-se en fets. de saber fonamental i definitiu. capaç de construir i fonamentar la resta de sabers concrets. La filosofia concebuda per Husserl és una ciència de validesa universal en contraposició a la resta de les ciències. tindrà lloc a continuació el que Husserl va anomenar la reducció transcendental. la pretensió d’establir la filosofia com eix de tota la resta de les ciències. La reducció existencial: • Fet el procés de suspensió de tot judici (epokhé). 22.8. Husserl recull la crítica kantiana de la raó i la porta a l’extrem més radical: el fenomen deixa de ser representació del noümen a la consciència. de pressupòsits o idees preconcebudes. allò universal i necessari que fan que una cosa sigui el que és i ens permet de reconèixer-la deixant de banda els aspectes que canvien. I en aquest sentit.

I la fenomenologia pretén ser una ciència descriptiva de les essències. Filosofia. o Husserl converteix la filosofia en la ciència de els ciències. perquè retorna la responsabilitat a l’ésser humà. La concep com racionalitat subjectiva i reformadora. capaç de superar la crisi de pensament que assota la humanitat.9. o La Fenomenologia retorna a la filosofia el seu caràcter humanitzant i humanitzador. Algunes conclusions: o El subjecte transcendental de Husserl és el conjunt de lleis o estructures comunes a tots els subjectes de coneixement al llarg de la història de la humanitat. 105 . responsabilitat sobre el seu propi ésser.22.

l’Existencialisme és el resultat de la gran crisi del pensament de Hegel (idealisme alemany). • La relació amb allò transcendent generarà dos corrents paral·lels: el món amb Déu. i Simone de Beauvoir. que ha estat llençat al món. Camus. amb el que. als horrors de la guerra. sinó que ho va fer també a través de molta literatura (teatre i novel·la). Tampoc és una peça d’un joc omnipotent i omnipresent. l’Existencialisme és producte d’una Europa molt castigada i molt espantada pels resultats de les dues grans guerres. L’existència no és una essència. juntament amb Kierkegaard són corrents precursors de l’existencialisme.1. o L’existencialisme. Introducció al corrent de pensament: o L’Existencialisme o Filosofia de l’Existència és un corrent europeu que es consolida ràpidament després de la Primera Guerra Mundial i abans de la Segona. Cada persona és una potencialitat indeterminada. La preocupació per l’ésser: • Marti Heidegger és un important filòsof del segle XX. o en corrents filosòfics i social posteriors com l’Hermenèutica o l’Ecologisme. o Això ens ha de fer pensar que d’alguna manera. i que es veurà contínuament afectat per situacions problemàtiques i absurdes. En la mesura en que existeix aquesta indeterminació. sobretot per la seva crítica radical a la tradició del pensament occidental. • L’existencialisme no només es va expressar en obres de filosofia (Heidegger). considera l’ésser humà un ésser finit.2. • Cal fer esment també que la fenomenologia. caldrà sumar la manca de llibertat i la forta repressió patida per la població. i serà allò que decideixi de ser. el marxisme o el positivisme pretenen haver captat tota la problemàtica de la humanitat per donar resposta a tots els mals en un plantejament de progrés (ascendent) en la història. no hi ha correspondència entre la realitat i la racionalitat. 23. L’ésser humà del corrent existencialista és l’ésser humà concret. A més.2.1. l’existencialisme s’expressarà a través de les obres de Dostoievski i Kafka especialment. i adquireix el període de màxim esplendor en el període entre guerres. • La indeterminació i possibilitats de l’existència de cada ésser humà. passant pel pessimisme de Schopenhauer. no és l’exemple de cap teoria. les seves obres i les seves idees tindran un fort impacte i influiran en els mateixos pensadors existencialistes. l’humanisme de Feuerbach i el vitalisme de Nietzsche.2. però. 106 .2. podem afirmar el següent: • L’existència és el fet més característic i central de l’ésser humà contingent i mortal. L’Existencialisme: 23. genera incertesa i risc. Marti Heidegger: 23. o El segle XIX i les dues primers dècades del XX es van caracteritzar per un pensament optimista i prometedor: l’Idealisme. Pel que fa a l’art. És un “poder ser” que no està determinat ja per la natura. Recordem que ha estat el segle XX el segle de les grans dictadures a Europa. o Com a trets generals. L’ésser humà és l’únic ésser que neix sense saber el que serà. sobretot d’autors tan coneguts com Sartre. L’existència: • Heidegger pretén elaborar una reflexió sobre el món i la cultura occidental en les seves múltiples manifestacions amb el fi de fonamentar un nou humanisme. Quan vam comentar aquest autor ja vam dir que se’l podia considerar precursor d’algunes idees existencialistes: el sentit tràgic de l’existència. ni ho és en la mesura en que pertany a una determinada classe social o gènere social. • Malgrat la gran dificultat que suposa llegir les seves obres (pel contingut. L’únic ésser conscient d’existir és l’ésser humà. els conceptes que presenta i el llenguatge utilitzat). L’existència és quelcom impossible de deduir. i el món sense Déu. i ho és en la mesura que fa filosofia. cal fer esment també a les següents característiques: • Des d’una perspectiva de la Història de la Filosofia. Filosofia. • Els representants que veurem del corrent existencialista són:: • Marti Heidegger • Jean-Paul Sartre • José Ortega y Gasset 23.23. o Vistos aquests trets generals. • L’Existencialisme és especial hereu de Kierkegaard.

1. Això implica que cal tornar a plantejar-se de nou la pregunta pel sentit de l’ésser. 23. per acabar en l’ésser-en-la-mort. Però la forma en que es manifesta el jo quotidià a la societat és una forma encoberta. el seu ésser és realitzar-se com a ésser enmig dels éssers.2. és el que Heidegger anomenarà el Dasein (terme. 107 . Amb la seva obra Ésser i Temps (1927) Heidegger farà una anàlisi de l’existència humana. espai obert: • Les coses constitueixen el món que ens envolta.3. la seva principal característica és que té l’ésser pendent de realitzar-se i que aquesta realització es duu a terme en el món. podrem parlar del gir transcendental de Heidegger. a fer-se el seu propi ésser. sinó de l’ésser dinàmic i conductual de l’ésser humà. la traducció del qual només es pot fer de la següent manera: l’ésser-aquí) i. • Conèixer és veure l’objecte. • Si l’ésser humà renuncia a la seva essència i cau entre les coses.23. alhora. És més. Heidegger parla de la caiguda del jo com l’autoengany que provoca la rutina i ens fa ser impersonals. És. és un món de l’ésser amb d’altres. Quan • Filosofia. sinó cal estudiar l’ésser humà. D’aquí que l’ésser humà s’expressa en l’existència. El món és obert. Durant la guerra va caure presoner de l’exèrcit alemany i deportat a Alemanya. Va ser mestre de filosofia en centres d’ensenyament secundari fins el principi de la Segona Guerra Mundial. per tant el món és compartit. aleshores portarà una existència inautèntica. És el que en llenguatge popular diem seguir la veu de la consciència. El món. Es tracta d’un moment certament tràgic. • L’ésser humà té tendència a perdre’s entre les coses i interpretar-se des d’elles. • A més d’ocupar-se de les coses. és quan sorgirà l’angoixa davant la responsabilitat d’haver de fer-se el propi ésser.2. L’ésseraquí té el poder de ser una cosa o una altra.3. ja que és l’espai a on es produeixen les coses. són producte d’una metafísica.5. 23. completa el cicle des de l’ésser-aquí. Jean-Paul Sartre: 23. ja que pel seu estudi partirà. 23. • Per entendre l’ésser no hem d’analitzar les seves propietats o categories. pura disponibilitat o maneig d’ús. • A través de les idees que es desprenen d’aquesta obra. • L’existència rau. l’ésser humà es preocupa dels altres éssers humans. • L’estructura humana no és el pensament sinó la imprevisió i la indeterminació més radical. comprendre la circumstància i adequar-s’hi. L’angoixa només desapareixerà en el moment de la mort. en haver de construir el propi ésser. per l’autor. a través de l’ésser-en-el-món. En el món poden aparèixer altres éssers i.3. Per tant. L’existència autèntica: • La tendència natural de l’ésser humà és desenvolupar una existència que vagi d’acord amb el seu propi ésser. però si supera aquesta situació. allò que tractem en el nostre viure diari. Introducció al pensador: • Va néixer a Paris l’any 1905. L’ésser humà és projecte. Heidegger utilitzarà el terme trobar-se. enganyosa i impersonal. Parteix de la premissa que allò que les persones entenem de nosaltres mateixes i les manifestacions culturals són producte d’una manera concreta de concebre la relació ésser-pensar. El món compartit: • L’existència implica sempre fer referència a un jo. doncs.4. • El nostre tracte amb el món es realitza en tres moments: • El nostre moure’ns en el món depèn dels nostres estats d’ànim.2. és a dir. És el que l’autor anomena existència autèntica. precisament en l’ésser humà on es pot entendre l’ésser. L’ésser-aquí ha estat llençat al món i haurà de construir el seu ésser. és utilitzant les coses com les coneixem: usar és comprendre. Conèixer de forma objectiva és un saber derivat del primer coneixement. no de l’ésser estàtic i objectivista a la manera tradicional. El món se’ns manifesta com un conjunt relacionat de referències d’utilitat. moment que. la raó de ser de l’ésser humà.

les converteix en objectes. descriure l’aparença.23. el no-res. l’angoixa davant la llibertat i la falta de normes 108 Filosofia. És aquest qui ha d’optar i prendre les decisions correctes a cada moment. Però la consciència no és fenomènica. les objectiva. • Per explicar-ho d’una manera més planera: els objectes exteriors del món (els éssers-en-sí) hi són independentment que un subjecte els vegi. • Fins a ben entrada la meitat del segle XX. En obres de teatre. una cosa incognoscible en sí mateixa. revela l’ésser tal com és. El concepte de l’ésser en Sartre: • La reflexió filosòfica de Sartre comença des de la reelaboració d’alguns conceptes de la Fenomenologia. • La consciència. No hi ha res fora d’ella que pugui guiar-la: l’ésser humà està condemnat a ser lliure i no pot tenir altra norma de conducta que la seva voluntat. Les mosques (1943). o Una gran producció filosòfica. La consciència és la que dóna sentit al món. qui les dóna una significació instrumental. • Enfront d’ell hi trobem l’ésser-per-sí-mateix. • Sartre va morir l’any 1980. la tasca de la filosofia haurà de ser. L’ésser-en-sí i l’ésser-per-sí-mateix: • Sartre distingirà aquests dos conceptes en el seu estudi filosòfic de l’aparença. és intencional. aleshores adquireixen un valor. l’aparença és l’essència mateixa. influència de Heidegger. com a fenomen de l’ésser. l’aparença.3. • L’ésser humà és l’ésser-per-sí-mateix i. d’assaig. la consciència. Només les coses són ésser i. es manifesten a la consciència. en aquest sentit no tenen valor. o Va fer algunes produccions cinematogràfiques. Quan recorre a un altre tipus de norma està actuant de mala fe. No pot existir un Déu omnipotent i infinit perquè anul·laria la llibertat. • Entre les seves obre principals cal destacar: en novel·les. arribant a influir de forma notable en tota la vida social i cultural. L’ésser humà és pura llibertat. . havent de decidir allò que ha d’ésser per sí mateix: realitzar-se com a projecte. diu l’autor. és a dir. o Va fer conferències. La nàusea (1939). El ser i el no res (1943). L’edat de la raó (1945) i altres. Però alhora l’ésser-en-sí no esgota tot el que és l’ésser. • En una de les seves obres Sartre afirmarà que allò que existeix és allò que es manifesta. En obres de divulgació política.4. • És dins d’aquesta situació on sorgeix la responsabilitat com a manera de ser de l’ésser humà i. 23. • L’ésser-en-sí és alló que és i res més. va acabar la guerra va tornar a França i juntament amb Merleau-Ponty va fundar un grup de resistència intel·lectual anomenat Socialisme i llibertat. no té essència o naturalesa. Només quan algú (ésser-per-sí-mateix) els veu i se’ls apropia. I en filosofia. és conscient de quelcom i es projecta tant al damunt del que és present com del que és absent. El punt de partida d’aquesta reflexió el constitueix l’anàlisi de la consciència. Llibertat i responsabilitat. • La llibertat humana és el fonament de tots els valors i és radical. va dur a terme una gran activitat política i intel·lectual: o Visites a Cuba per a trobar-se amb Fidel Castro i el Che Guevara.2. sinó que ho és l’ésser. • En les dues últimes dècades de la seva vida. tan necessària per entendre l’ésser humà. 23. el pensament de Sartre es va imposar en tota Europa. Per a Sartre.3. ja que no té cap mena de relació ésser humà-món.3. en ser radicalment separat de l’ésser-en-sí. Els comunistes i la pau (1952). ja que és pura relació ésser humà-món. segons l’autor. a la vegada. és a dir.3. sense sentit. sobretot gràcies a les seves obres de teatre de situacions. com a tals. es descobreix existint. • En aquest context cal entendre la posició atea de Sartre. Les mans brutes (1948) i altres. allò que és objectiu. o Visites a Moscou per a trobar-se amb Kruschev. de teatre. allò que no és. • Després d’aquesta identificació aparença – ésser. i per això. no té objectiu ni està determinat. L’existencialisme és un humanisme (1946) i La Crítica de la raó dialèctica (1960).

tant en l’organització política. al mateix temps que el Marxisme es veuria rejovenit per l'Existencialisme. que no té essència.4. Afirma que el Marxisme és la filosofia no superable del nostre temps.3. de les coses. per tant. L'Existencialisme. El Raciovitalisme d’Ortega y Gasset: o Durant el segle XIX. • L’ésser humà és al món sense cap determinació. un fong o una coliflor. • L’ésser humà. A la dècada dels cinquanta. ja que constitueix la totalització del saber contemporani que reflecteix la praxi que l'ha engendrat. és un projecte que es viu subjectivament. és l’únic Humanisme possible. 23. • La llibertat és creativa. que culmina amb la pèrdua de les darreres colònies -Cuba i les Filipines. La llibertat és dinàmica. • D’aquí sorgeix també el compromís ja que en les meves decisions. atès que és un ésser-per-si-mateix. probablement perquè Sartre ja havia superat aquesta etapa del seu pensament i de la seva obra. ja que és l’únic que permet l’ésser humà realitzar-se plenament com a humà. A l’obra anterior havia de seguir una segona part que mai no ha estat publicada. vivia en un estat d’ànsia de llibertat. Espanya pateix una profunda transformació. accelerada a la segona meitat. Espanya entre els segles XIX i XX: • Durant el segle XIX. • Aquest intent de fusió entre el Marxisme i l’Existencialisme que Sartre desenvolupa a la seva obra Crítica de la raó dialèctica (1961). De totes maneres. vàlides per a tothom i la necessitat de crear-se cadascú kes seves pròpies normes. 23. precisament. Sartre empren l’examen crític d’aquests dos corrents filosòfics. va quedar en una mera crítica dels dos corrents filosòfics i. defensar-la davant de qualsevol amenaça. • Advocant per una fusió entre el Marxisme i l’Existencialisme. La llibertat és futur. és l’expressió d’un ésser que ha d'autoafirmar-se com a autor de la seva propia història. sinó que és tot el gènere humà el que s’hi veu afectat perquè decideixo des de la llibertat absoluta de l’espècie humana. L’ésser humà és l’únic que existeix. en aquest qüestionar-se el seu ésser radica la seva llibertat. és reacció. no només m’hi veig afectat jo. aviat se li presenta a Sartre la necessitat de superar els plantejaments individualistes i d’assumir la dimensió social dels esdeveniments. és un ésser que no és.3. com en els plantejaments intel·lectuals. I per això l’ésser humà. 109 . l’ésser humà és pura possibilitat de ser. s’estableix a Espanya la monarquia constitucional i el sistema de partits amb alternança pactada en el poder. inacabada. fet que representa una Filosofia. • La seva filosofia es pot resumir com un intent d’assolir el camí cap a la llibertat.23.l’any 1898. L'Existencialisme. després dels esdeveniments del Maig-68 francès. Sartre afirma que l’existencialisme és un humanisme. Això ens explica perquè el tema de la llibertat ocupa i preocupa tant a l’autor francès. L’ésser humà mai no pot deixar d’ésser-per-sí-mateix. és la transcendència absoluta en funció de la qual totes les coses són. mai no pot convertir-se en un ésser-en-sí. Constitueix el seu únic valor fonamental. és pura subjectivitat originaria i irreductible. L’ésser humà és un absurd. és allò que l’ésser humà no té però que ha d’assolir. en tant que existència. • De totes maneres. ja que damunt seu s’estableixen tota la resta de valors. Sartre es va anar apropant al Marxisme amb la convicció que aquest podia suplir les deficiències socials de l'Existencialisme.1.6.5. afirma Sartre. després de la mort del pensament burgès. mai no és actualitat. • La llibertat és l’essència de la condició humana.L’ésser humà es qüestiona el seu ésser i. i un cop assolida. és inconformitat. i el seu sentiment més característic és la nàusea. i és la font de la qual es nodreixen totes les nostres idees. Aquesta indeterminació diferencia radicalment l’ésser humà d’allò determinat. 23. un Humanisme: • En coherencia amb aquest plantejament. més que acció. • Aquesta acceptació de la llibertat absoluta és el que Sartre entén per autenticitat. és una passió inútil. Anàlisi de la llibertat: • Sartre diu en una de les seves obres que ja des de ben petit. en comptes de ser una molsa.4.

membre de la generació del 98. La filosofia és una activitat vital que té com a problema radical definir aquesta realitat primària que anomenem la nostra vida. han creat diverses formes de pensament que ORTEGA refusa perquè no han establert una base solida a partir de la qual es pugui construir la filosofia amb la radicalitat que li és propia. és quelcom que s’ha de resoldre. La funció de la filosofia: • Quan els filòsofs han volgut estudiar i trobar aquest punt de partida absolut de la filosofia.3.2.23. una cosa que ha de viure cadascú i des d’un mateix. És trobar-se entre coses. doncs. VALLE-INCLÁN. MACHADO. • Aquestes inquietuds cristal·litzen en els autors de l’anomenada "generació del 98" en el terreny del pensament. 110 . entre temes que ens afecten. pero. Ortega y Gasset: El concepte de vida: • La vida i l’obra d'ORTEGA y GASSET van indefectiblement unides a la tasca de la reconstrucció del pensament espanyol fruit de les inquietuds regeneracionistes del segle XIX. MENÉNDEZ PIDAL contribueixen a fer que es conegui aquesta etapa com a "Edat de Plata". • Les seves idees. social i internacional.4.4. És. • L'Idealisme. • La vida és una cosa que ens ve donada. GANlVET.4.4. que parteix del subjecte i ho converteix tot en contingut de la consciencia. • Com que no hi ha cap d’aquestes doctrines que hagi aconseguit d'elaborar una filosofia prou radical. UNAMUNO. pura possibilitat. cal tornar a reconstruir-la des del seu propi i primer fonament. La vida i els seus atributs: • ORTEGA y GASSET considera que amb el tema de la vida humana desapareix la paradoxa de la filosofía. així. Filosofia. que té "evidencia del seu viure" i que el viure i el saber-se és: trobar-se en un món.4. preocupar-se. 23. van aconseguir transcendir els àmbits universitari i parlamentari i el desig que les seves obres fossin compreses li va fer afirmar que "la claredat és la cortesia del filòsof'. en solitud. la vida és. JOSÉ ORTEGA y GASSET. afirma ORTEGA. Aquesta manca de radicalitat el porta a rebutjar: • El Positivisme. Aquest fet va ser una ocasió propícia perquè els intel·lectuals comencessin una profunda anàlisi sobre la situació d'Espanya. encara no és pero cal fer-la en el temps. i. és a dir. amb el qual el meu jo forma unitat. • El Racionalisme. que no garanteix l’existència d’un món extern tot i que hagi aportat la idea de subjecte o jo. • Gairebé al mateix temps esclata a Cuba i a les Filipines un moviment emancipador que desemboca en la pèrdua definitiva del domini colonial espanyol. • La vida és una realitat que "existeix per a si mateixa" i "se sap". Per primera vegada. segons el qual tot el que hi ha es redueix a allò que és percebut pels sentits i acaba en un sensualisme. perquè aquest tema té en compte les posicions racionalistes i també recull les posicions idealistes. avenç cap a les formes modernes de govern. • L’ésser humà s’ha de comprometre amb la seva vida i dissenyar-hi la pròpia manera de ser. alhora. exposades en gran mesura a través de la premsa. ocupar-se per endavant. gustos i disgustos. de la literatura i d’altres camps del saber. És imprevista. 23. Els esdeveniments del 98: • Els darrers anys del segle XIX coincideixen amb el final del primer període de la Restauració i durant aquest temps es nota la incidència d’una greu crisi econòmica. MARAGALL. Aquest conjunt és el món. Però la manca de solució dels problemes reals de la societat espanyola fa que es debati entre formes de govern monàrquiques i republicanes. sinó que és futurició. • A aquesta renovació cultural s’hi afegeixen les figures de MIGUEL DE UNAMUNO. 23. més endavant. és un problema que no podem transferir.5. la filosofia parteix de quelcom que no és una abstracció. No està prefixada.

d’aquesta manera. un jo pur i transparent.4. • Amb aquest concepte de raó vital expressa la necessitat d’integrar els conceptes de raó i de vida i rebutja qualsevol postura que n’afirmi més l’un que l’altre: el Racionalisme o el Vitalisme. vista des de qualsevol punt. una realitat que. en pretendre la veritat. renuncia a la veritat i imposa el relativisme. Filosofia. • Des de la perspectiva de la raó històrica podem comprendre els problemes relacionats amb la vida humana. grups capaços d’induir un canvi de sensibilitat respecte de les idees dominants en una època determinada. Raó vital: raciovitalisme: • La raó com a funció vital i espontània de l’ésser humà és considerada la millor expressió del sistema filosòfic d'ORTEGA.7. El jo no pertany a la circumstància però es torna inintel·ligible sense ella. En conseqüència. • Així. també a una modificació de la vida individual. El pensament és una funció vital semblant a la digestió o a la circulació de la sang com a productes espontanis del subjecte vivent. 23. abandona la vida i que el Vitalisme. Aquest caràcter històric es concreta en el concepte de generació. Per tant. el lloc on el jo es realitza. • L’ésser humà ha d’admetre la raó històrica si vol comprendre les crisis de sistemes i creences. ORTEGA entén que el Racionalisme. segons ORTEGA. Es formen. és una cosa tancada. resultés sempre idèntica és un concepte absurd. per tant. substituïda per la "raó vital".• 23. En això consisteix la racionalitat. Raó històrica: Concepte de generació • La vida individual. constitueixen la realitat total. és urgent sotmetre la raó a la vitalitat. en preferir la mobilitat de l’existència. Per això. La raó històrica és logos.4. La veritat és individual i històrica. Aquesta és la seva forma de comunicar-se amb l’univers.8. amb capacitat per descobrir veritats eternes. per mitja d’ella. pero alhora oberta i amb prou espai interior. consisteix en una successió de creences que indueix així a una modificació de la circumstància i. 23. igual que la dels pobles o èpoques. • Però la realitat còsmica pot ser vista des d’una perspectiva determinada. Totes les perspectives són igualment vertaderes i. l’escenari que correspon a cadascú: és constitutivament circumstància. doncs jo sóc" cartesià com a punt de partida per a la filosofia ha de ser reformulat en el sentit de "penso perquè visc". la qual cosa ens faria comprendre realment la història i de retruc la natura en les seves diverses formes. La vida humana es realitza sempre des d’una situació concreta. i podent convertir. que emana d’un fer-se temporal.4. que rep per aquest motiu el nom de Raciovitalisme i representa la superació de la dicotomia raó-vida. de la dels pobles i de les èpoques. El pensament neix de la vida i la seva tasca consisteix a donar sentit a allò que ens envolta. A cada època hi ha unes creences i idees que són viscudes per persones que les encarnen amb diversa sensibilitat i força. organitzades. El que realment existeix és un subjecte que viu individualment i que pensa per donar sentit a tot allò que l’envolta des de la seva situació vital. El "penso. concepte. El Perspectivisme • No existeix. la teoria de les generacions serveix per explicar la història projectant aquesta estructura sobre el passat.6. • Pensar és heure-se-Ies amb el seu entorn. localitzarla dintre del biològic i supeditar-la a l'espontani. en present allò que ja ha passat i descobrir així la vida humana en cada temps. tots dos mutilen igualment la realitat. Qualsevol camí que hagi seguit acaba per ser clausurat i cal obrir noves formes que facin possible sempre la racionalitat i que l’ampliïn com a necessitat ineludible: només una raó històrica pot fer possible això. • El Raciovitalisme estableix que raó i vida són dos termes que només poden ser entesos adequadament en interconnexió. 111 .

de la física quàntica. que van tenir continuïtat en els seus deixebles d’òxford i de Cambridge com a iniciadors de la Filosofia analítica. es parla de W I per al WITTGENSTEIN del Tractatus. company i amic a la Universitat de Cambridge. a finals del segle XIX. o El gir de la filosofia cap al llenguatge és l'última de les reaccions contra l'Idealisme. del 1903. corrent que desenvolupa l’anàlisi del llenguatge ordinari. etc. així com l’impuls que reben les ciències en general amb les noves teories científiques (de la relativitat. el qual va proposar que l’emissió d’energia és una radiació discontínua i es propaga en forma de partícules subatòmiques o quàntum d’energia. 24. • La fonamentació lògica de les matemàtiques va ser duta a terme per GOTTLOB FREGE (1848-1925) i BERTRAND RUSSELL (1872-1970). • De les noves teories científiques podem destacar ALBERT EINSTEIN (18791955). El Moviment Analític comprèn tres corrents filosòfics: • L’Atomisme lògic. MAX KARL PLANCK (18581947). amb noves perspectives per l’anàlisi del llenguatge i per a la concepció de la filosofia. Introducció: o La crisi oberta.3. Context científic: o Els canvis que van originar el viratge de la filosofia del segle XX van ser la renovació de la lingüística. que entenia el llenguatge alhora com a activitat i com a estructura. o A partir del 1929. MOORE analitza el llenguatge comú o ordinari i RUSSELL analitza el llenguatge ideal o lògic. malgrat la seva tradició empirista. o De retorn a Viena va entrar en contacte amb MORITZ SCHLICK (1882-1936). afavoreixen que els filòsofs i científics pròxims a la filosofia facin una atenció especial als problemes plantejats en el terreny de la metodologia científica. • La renovació de la lingüística va ser duta a terme per FERDINAND DE SAUSSURE (1857-1913). en la fonamentació de les matemàtiques. 24. Tots dos van recuperar la tradició empirista pròpia de la filosofia anglesa. per a la comprensió dels fets. els Estats Units. i de W II per al WITTGENSTEIN de les Investigacions filosòfiques. Desenvolupament del Moviment Analític: o El moviment analític el va iniciar a Anglaterra GEORGE EDWARD MOORE (1873-1958) amb la seva obra Refutació de l’Idealisme. que analitza el llenguatge ordinari en els seus diversos usos. 3 o Seguint el criteri de RUSSELL.24. prendria el llenguatge com a objecte propi de la filosofia. o LUDWIG WITTGENSTEIN (1889-1951) va estudiar a Cambridge amb els dos mestres anteriors i com a resultat dels seus ensenyaments va escriure el Tractatus logicophilosophicus. el lògic. que aplica l’anàlisi al llenguatge científic. mitjançant una actitud realista-empirista i el mètode analític. que amb la seva Teoria especial de la relativitat (1905) i Teoria general de la relativitat (1916) capgira tota la física teòrica posterior. Suècia o Àustria. o Aquestes concepcions de la filosofia donen lloc a l'Atomisme lògic. que amb el seu principi d’incertesa.1. afirmen el Realisme del sentit comú que. la fonamentació lògica de les matemàtiques i la nova ciència. que entén la filosofia com a anàlisi del llenguatge. 3 W I o primer Wittgenstein i W II o segon Wittgenstein Filosofia. Té lloc en països com Anglaterra. promotor del Cercle de Viena i impulsor del Neopotivisme. va expressar les relacions no deterministes entre causes i efectes. que va tenir el suport de RUSSELL.2. Així. que analitza el llenguatge lògic com a model de llenguatge científic.). 112 . o En contra de l'Idealisme. els quals van afirmar la possibilitat d’un llenguatge ideal. WITTGENSTEIN va revisar les seves teories i escriure investigacions filosòfiques. El Moviment Analític: 24. • La Filosofia Analítica. • El Neopositivisme o Positivisme Lògic. que desenvolupa l’anàlisi lògica del llenguatge i la seva aplicació científica. de la física atòmica. en que afirma que l’objecte de la filosofia es redueix a l’aclariment lògic del pensament. i WERNER HEISENBERG (1901-1976). o D’aquesta manera neix el Moviment Analític. l'Idealisme s’havia refugiat. on.

o El llenguatge és el límit del nostre món. La lògica és pur càlcul a priori que determina si certes combinacions de símbols són valides o no. objectes físics individuals. Déu. LUDWIG WITTGENSTEIN analitza el llenguatge sota dos supòsits fonamentals que es desenvolupen en sengles teories filosòfiques: • Que l’estructura del llenguatge és revelada per la lògica (teoria de la funció de veritat). passant per SCHOPENHAUER. es va traslladar a Cambridge a estudiar amb B. aquest va interpretar el contingut de l’obra des de la seva pròpia perspectiva científica del món. buides. com a última instancia. • Teoria de la funció de la veritat: WITTGENSTEIN afirma que la filosofia consta de lógica i metafísica.. ètica. W I. Per tant. mitjançant el llenguatge establim relacions entre classes. no pot ser expressat: el metafísic. En definitiva. com que els objectes físics individuals entren en relació els uns amb els altres mitjançant les seves qualitats. després del qual ve el primer WITTGENSTEIN. RUSSELL és el màxim exponent de l'Atomisme lògic. que treballaven sobre aquesta qüestió. ideal i científic. RUSSELL. WITTGENSTEIN és unitari: establir els límits del llenguatge amb la finalitat de mostrar que hi ha aspectes de la realitat als quals no podem accedir convenientment per mitja del llenguatge lògic o científic.25. tanmateix. "podrem anar al camp". encara que l’enteniment expressi les coses de manera complexa mitjançant proposicions moleculars del tipus "si plou.constitueixen el sense sentit del llenguatge. criticar aquesta perspectiva en favor d’una altra de més artisticometafísica. pot satisfer millor les aspiracions cognoscitives de la filosofia. Moviment Analític: L’anàlisi del llenguatge formal: Primer WITTGENSTEIN. precisament. L. (W I): • B. El "Tractatus". En lògica. Tanmateix. doncs. Filosofia. podrem accedir a la realitat. WITTGENSTEIN es va interessar pel llenguatge en la mesura que constitueix un camí segur cap a un saber que. no podrem anar al camp". RUSSELL i G. és capaç d’enfrontar-se d’una manera més adient i eficaç que el llenguatge ordinari a la comprensió dels fets que s’esdevenien al món i. el que ell pretenia amb la seva obra era tot el contrari. i la resta -sentiments. L. l’enteniment elabora les seves pròpies construccions lògiques. o Paral·lelament.2. o L. són en elles mateixes sempre veritables i res del que s’esdevé al món no pot refutar-les perquè no en diu res.1. les proposicions són tautològiques i. perquè la lògica i l’ontologia estan relacionades a través del significat de les paraules.1. o L. 113 . 25.i el llenguatge -Descriptiva o Referencial del significat-. WITTGENSTEIN li retreu que. per tant. o L’anàlisi de l’estructura lògica dels fets el va portar a establir les seves teories sobre la realitat -Atomisme lògic. la realitat esta constituïda per àtoms. • El propòsit subjacent en l’obra de L. WITTGENSTEIN va sintonitzar amb la línia de pensament que va de KANT a NIETZSCHE. RUSSELL adopta un punt de vista empirista-fenomenista i redueix allò que és real a les dades sensibles que aporta l’experiència. l’anàlisi ens descobreix que aquestes proposicions es poden reduir a les seves respectives proposicions atòmiques del tipus "plou". MOORE. per tant.. Amb aquestes dades. és a dir. o B. Com que aquesta tasca requereix explicar la naturalesa de la proposició. sinó a fets o relacions entre qualitats d'objectes. quan parlem no ens referim a objectes físics individuals. Per tant. E. susceptibles de ser analitzades lògicament: si analitzem les estructures lògiques del pensament. que són així un reflex de les coses físiques individuals. després de conèixer l’obra de G. 25. Teories del llenguatge: o Al llarg de la seva formació intel·lectual. perquè solament pot expressar fets. L'Atomisme lògic de Russell: o B. RUSSELL va considerar que el llenguatge logicoformal. L’anàlisi del llenguatge en el "Tractatus": • En el Tractatus. FREGE i de B. o Encara que es va especialitzar en enginyeria aeronàutica. RUSSELL. de més eticopràctica.2. • Que la funció essencial del llenguatge és representar el món (teoria figurativa del llenguatge). componen fets. es va interessar pels fonaments lògics de les matemàtiques amb la finalitat de trobar una clarificació lògica del pensament. 25. com a tal.. o Ara bé. WITTGENSTEIN va publicar el Tractatus logico-philosophicus amb un pròleg del seu mestre B.

la podem aplicar a les nostres proposicions tot contrastant-les amb els esdeveniments del món: "els límits del meu llenguatge signifiquen els límits del meu món". WITTGENSTEIN aporta a la filosofia un canvi de perspectiva. La lògica. Per això. WITTGENSTEIN. van també més enllà del camp de la lògica i estan mancades de significat.• • Per tant. Dintre d’aquesta concepció de la filosofia. L. amb els elements del possible estat de coses que es vol descriure. doncs. La lògica no descriu el món. quan estableix les relacions llenguatge-realitat. és projectar uns signes proposicionals sobre un possible estat de coses. perquè els seus principis. ja que les proposicions per si mateixes mostren el seu sentit i podem determinar si són veritables o falses d’acord amb l’estat de coses que representen. La proposició és un model de la realitat tal com la pensem. Filosofia com a crítica del llenguatge: Tradicionalment. la filosofia ja no és una teoria. si bé no tots hi percebem les mateixes coses". fa referència a alguna cosa diferent de si mate ix. la lògica tenia un caràcter merament instrumental. mostra com estan les coses en el món. els noms. A la filosofia li correspon determinar el que es pot dir. Per a eII. si aquesta proposició és veritable. la relació figurativa consisteix en la coordinació dels elements del signe proposicional. com se’ns presenta el món. la lògica es converteix en fonament de la metafísica. mentre que les segones són tradicionalment les que s’han anat aplicant a la filosofia. en realitat. 114 . si volem saber si una proposició és o no és lògica. L. Això implica un cert relativisme ontològic i lingüístic. ens situa en l’àmbit d’allò que només pot ser mostrat. si reflexionem sobre els fonaments de la lògica. ens diuen com pensem. i de saber si la ciència es capaç de revelar la veritat de les entitats ocultes i els processos de la natura. Filosofia. 4 Epistemologia: La filosofia de la ciència. El pensament és intencional. D’acord amb això. Tanmateix. és condició necessària per descriure’l. són proposicions sense sentit. atesa la seva transcendentalitat. Teoria figurativa del llenguatge El nostre llenguatge connecta amb el món perquè els noms tenen referència: estan en lloc dels objectes. 4 Així doncs. Quan pensem. els objectes. paper que ara duen a terme les ciències naturals. s’hi refereixen. el que hem de fer és aplicar el mètode zero. amb el món per mitja del sentit que tenen les nostres proposicions. D'aquesta manera. I com que el pensament s’explicita en paraules i aquestes paraules constitueixen el sentit de la proposició. WITTGENSTEIN va abandonar l’especulació filosòfica per intentar de viure amb els dictàmens de la seva consciencia. sinó que és una activitat lògica que mostra quines proposicions són veritables o falses i quines proposicions no tenen sentit. Tampoc la filosofia no és un saber fonamentador de sabers. Les primeres constitueixen la ciència natural total. per mitja de l’estructura lògica del llenguatge. avaluen i canvien les teories científiques. Tanmateix. un cop acabat el llibre. establim una correlació biunívoca noms-objectes. únic àmbit capaç de proporcionar-nos els valors que han d’orientar la nostra conducta. com que tots els llenguatges tenen l’estructura lògica comuna del pensament. construir-ne la taula de veritat i comprovar quan la proposició és veritable. D’aquí ve que quan les seves proposicions van més enllà dels límits del llenguatge. cal afirmar que "tots percebem el món de la mateixa manera. podrem desxifrar els trets generals amb que se’ns presenta la realitat. és la investigació sobre la naturalesa de la pràctica científica. la filosofia es venia considerant com una teoria que servia de fonament per als altres coneixements. La proposició figura o representa la realitat. Connectem. la lògica constitueix la base de l’epistemologia i es pot aplicar a qualsevol sistema lingüístic que tingui com a finalitat descriure la realitat. L. el que fem. també coneguda com epistemologia. S’ocupa de saber com es desenvolupen. que són els més normatius i necessaris. Per tant. és a dir.

però quan les fem servir mai no se’ns presenten amb tanta claredat.1. afirma que el domini del llenguatge consisteix a aprendre els noms dels objectes que designen les paraules. S’hi va doctorar i. d’acord amb un aprenentatge i amb un exercici. ni una definició que els englobi tots. va criticar i desenvolupar les seves idees anteriors. per tant. (W II): • Després d’escriure el Tractatus. esporàdicament. amb el llenguatge fem les coses més diverses sense que puguem determinar ni un llenguatge únic. només. o WITTGENSTEIN analitza ara el llenguatge ordinari i en la seva segona gran obra. sinó que abans de tot això. és a dir. WITTGENSTEIN. exposa les seves noves teories que tenen com a eixos centrals la Teoría dels jocs del llenguatge i la Teoría de la determinació del sentit per l’ús. inventem histories. fins i tot d’escultor i arquitecte. ara esta convençut de la impossibilitat de determinar el sentit de les proposicions mitjançant la lògica i. Segons aquesta concepció. alhora que feia classes de filosofia. WITTGENSTEIN critica la concepció nominativa del llenguatge. totes són uniformes. l’anomenada W II. descrivim objectes. relatem esdeveniments.1. malparlem. agraïm. els mecanismes que s’hi descriuen només poden ser explicatius si ja es dominen amplies àrees d’un llenguatge. que tampoc les convencions bàsiques del nostre llenguatge no estan justificades per alguns trets del món. saludem. hem d’analitzar el que fem amb les paraules. El llenguatge és una activitat que es porta a terme seguint unes regles. • El llenguatge com a forma de vida: Nosaltres. bo i recollint la teoria retòrica del seu temps. WITTGENSTEIN anomena joc de llenguatge "el tot format pel llenguatge i les accions amb què està entreteixit". per comunicar-nos amb els altres o per descriure la forma que representa el món. • Crítica a la concepció nominalista del llenguatge: Des d’aquests pressupòsits. L. després de criticar la lògica com a únic llenguatge amb sentit. És la imatge d’un llenguatge més primitiu que el nostre. aleshores. • Per tant. El 1929 va tornar a Cambridge. l’objecte que anomena. assenyala que aquest concepte de significat rau en una imatge primitiva del mode i manera com opera el llenguatge. posar noms a les coses a la manera com es descriu la Creació en el Gènesi. jardiner i. sinó que també donem ordres. formem i comprovem hipòtesis. no solament anomenem objectes. amb el llenguatge. Teoria dels Jocs del Llenguatge: • En general. del context o de les situacions que volem descriure. En definitiva. És a dir. la competència lingüística s’adquireix fixant l’atenció en les circumstàncies en què els altres fan servir les paraules pertinents: cada paraula tindria un significat. així. SANT AGUSTÍ. ja que. de concebre el món. el significat de les paraules depèn d’allò que nosaltres en fem. WITTGENSTEIN es va dedicar a fer de mestre d’escola. supliquem. surten determinades expressions entrellaçades amb un seguit d’actuacions. les paraules tenen el significat que algú els dóna. com un joc i. Investigacions filosòfiques. fem conjectures. No obstant això. perquè contínuament l’estem recreant.26. etc.1. WITTGENSTEIN continua reflexionant sobre la determinació del sentit de les nostres proposicions lingüístiques. 26. Revisió de les teories del "Tractatus Logico-Philosophicus": o En aquesta nova etapa. 26. L’anàlisi del llenguatge ordinari: segon WITTGENSTEIN. en realitat. traduïm d’un llenguatge a un altre. L’única cosa que tenen tots els possibles llenguatges en comú és una certa semblança de família que ens permet relacionar-los entre ells. hi ha tants llenguatges com jocs lingüístics puguem recrear. Obria així una nova etapa. el llenguatge és una manera de fer. 115 Filosofia. L. per contra. WÍTTGENSTEIN sosté que el llenguatge no solament és alguna cosa necessària per poder viure. si volem elaborar una teoria del significat. presentem els resultats d’experiments mitjançant taules i diagrames. en aparença. El llenguatge és. és una forma de vida. fem i expliquem acudits. . En tota practica lingüística. que es diferencien. pel que en fem: són com les eines d’una caixa o com les manetes de la cabina d’una locomotora. fabriquem objectes d’acord amb dibuixos. ara present en SANT AGUSTÍ. • Les paraules presenten nombroses funcions.

En aquests casos. la filosofia recondueix aquestes paraules al seu ús quotidià. Tampoc es pot afirmar que hi hagi un únic "joc" de llenguatge amb significat: el lògic i científic. Això s’esdevé quan fem servir paraules com "ésser". bo i responent a les diverses situacions que cada dia ens presenta la vida. analitzar les regles que en determinen el funcionament. ja que tot allò que volem dir pot ser dit amb el llenguatge de cada dia. • Per tant. alhora. no es pot afirmar així com així l’existència d’un únic model de llenguatge: el formal i referencial.2. hem de tenir en compte. Hi ha molts llenguatges amb significat. D’aquí que WITTGENSTEIN insisteixi en la necessitat de treballar el llenguatge. bo i comprenent que s’ha anat més enllà dels límits del llenguatge. • Els problemes lingüístics.1. L. més o menys convencionals. WITTGENSTEIN proposa. igual que qualsevol joc. exigeix el seguiment d’unes regles. els sense sentit. com les fan servir de fet els parlants del llenguatge: "No pregunteu pel significat. L.1. l’anàlisi de l’ús correcte del llenguatge amb la finalitat de guarir-ne les "malalties". La filosofia és una teràpia del llenguatge. tants com enfrontaments tenim amb les coses. • La investigació filosòfica és una investigació gramatical. sinó que depenen de la situació a la qual intentem respondre. com tot joc. • Tota activitat lingüística. sorgeixen malentesos perquè juguem amb elles un joc que no els correspon. Les proposicions amb sentit les haurem de determinar d’acord amb les regles seguides per a la seva constitució. que el fan possible. adquireixen ara la categoria de símptomes d’una malaltia que la filosofia ha de diagnosticar i guarir. si volem determinar el significat de les paraules. Les regles expliciten la relació interna que existeix entre el significat de les paraules i el fet que hem d’utilitzar-les de certa manera en determinades circumstàncies. per intentar captar l’essència de les coses. tenim una identitat que es veu afectada per l’ús del llenguatge. WITTGENSTEIN proposa analitzar els criteris dels diversos usos o jocs de llenguatge. • Seguir una regla és semblant a obeir una ordre. La practica del llenguatge és una habilitat que s’adquireix amb l’aprenentatge i es desenvolupa amb l’ús. constatem que els problemes filosòfics sorgeixen com a conseqüència d’una mala interpretació dels usos del llenguatge i que es resolen quan descobrim l’embruixament que la nostra intel·ligència sofreix per causa de la força irresistible de les imatges que constitueixen el llenguatge. però. en primer lloc. Si fem servir malament les paraules. Aquestes regles no són fixes. fer-los desaparèixer del tot. "coneixement". per determinar el sentit de les proposicions.26. Ja no existeix un criteri únic i precís de significat. constitueix una activitat. • Si analitzem així el llenguatge. • En tant que parlants. Les regles mostren la direcció que s’ha de seguir. Tampoc no podem identificar prèviament les proposicions que tenen sentit respecte de les que no en tenen. "objecte". • Com a conclusió. Filosofia. La filosofia ha de descriure l’ús efectiu del llenguatge. quan parlem el llenguatge. pregunteu per l'ús!" • Per fer aquesta tasca. 116 . L’acció fixa com comprenem i que és el que volem dir. hem de parlar el de cada dia. hauran d’anar acompanyades d’un esquema que en determini l’ús. "jo". La filosofia com a teràpia del llenguatge: • Ara. És l’ús allò que determina el significat en funció de les jugades. 26. com a objectiu de l’activitat filosòfica. Teoria de la determinació del sentit per l’ús: • Si el llenguatge.3.

1. Positivisme Lògic (el cercle de Viena): • El 1922. o La lògica. els de les ciències empíriques. La verificabilitat de les proposicions: o La ciència es basa en l’observació sistemàtica de fets expressada per mitjà d’un sistema de proposicions que responen a l’estructura lògica dels fets observats. per tant. Segons els neopositivistes això s’esdevé quan és possible establir-ne el mètode de verificació. anomenat també Positivisme lògic o Neopositivisme com a segona modalitat del Moviment Analític. Per tant. va sorgir el Cercle de Viena. Com que els enunciats de la metafísica no són tautològics i van més enllà de l’experiència sensible. pot fer transparents les relacions internes de les proposicions i aclarir. a priori i transcendent. la filosofia s’ha de centrar exclusivament en l’anàlisi dels mètodes i resultats particulars de les ciències. estan mancades de sentit i no tenen contingut teòric. Les teories del Tractatus els serveixen de suport per analitzar les proposicions científiques i determinar com n’adquireixen el significat. quan és verificable en principi. mitjançant un simbolisme adient. Són filòsofs científics i logicistes. Per contra. 117 . altres només consideren científiques les proposicions que no resultin refutades pels fets. perquè només el llenguatge de la ciència natural té sentit: té estructura lògica i és contrastable amb la realitat. 27. protocol·làries. quan una proposició té sentit i és científica. D’aquesta manera. que és implícita en els neopositivistes. Les proposicions de la ciència són. els neopositivistes entenen que la filosofia s’ha de dedicar a analitzar les proposicions de la ciència i depurar-les de les pseudoproposicions metafísiques. M. que és un sistema de proposicions que refereixen fets físics. La seva figura central va ser RUDOLPH CARNAP. o Com a conseqüència. els neopositivistes estableixen una concepció fisicalista i unificada de la ciència.2. les proposicions metafísiques "són expressions d’una actitud emotiva davant de la vida". en la seva intenció de substituir-la per una filosofia científica. que siguin falsables. L'anàlisi de ñes proposicions científiques: o Als neopositivistes els uneix una actitud crítica envers la filosofia especulativa. com que no descriuen fets. La teoria referencial del significat. Per al filòsof RUDOLF CARNAP. solament les proposicions empíriques són verificables i. o La filosofia té per objecte analitzar com una proposició es converteix en científica i adquireix significat. va reunir uns quants professors científics per tal de discutir les tesis del Tractatus. en definitiva. doncs. o Per a uns. estan mancats de valor. o Tots coincideixen a afirmar que les proposicions metafísiques. així. en ordre a assolir-ne el desenvolupament i el de la humanitat. La metafísica no és ciència i no té cap mena d’interès. l’únic capaç de proporcionar coneixements certs. En els segons. el Positivisme i el Tractatus: De l'Empirisme clàssic prenen la diferenciació entre enunciats que tracten sobre relacions entre idees. Filosofia. Amb el triomf del nazisme. són positivistes lògics. solament en elles és possible determinar-ne el significat. basada en fets. que obstaculitzen el desenvolupament del coneixement científic. SCHLICK. i els enunciats sobre fets. El llenguatge de la metafísica o el de la filosofia no tenen sentit. la seva veritat es verifica per ella mateixa. Una proposició és científica sempre que puguem verificar-la mitjançant observació que la confirmi o negui. registrables. o Tanmateix. els de la lògica i les matemàtiques. el grup es va dispersar per la Gran Bretanya i els Estats Units. catedràtic de la universitat de Viena. Així. 27. els condueix a un empirisme dogmàtic. Del Positivisme prenen la convicció que l’única cosa que interessa és el coneixement científic. una proposició és científica en el moment en que és verificable per a mi. o Com que per als neopositivistes la ciència refereix sempre fets físics. En els primers. no són científiques. bo i prenent com a model la física.27. capaç de determinar si el seu contingut és veritable o fals. Aquesta actitud la fonamenten en l'Empirisme. Finalment. Afirmen la ciència natural i neguen la metafísica. la forma del llenguatge. la seva veritat solament pot verificar-se mitjançant comprovació empírica. Segons altres. ha d’oblidar la vinculació que el llenguatge té amb la vida. el problema sorgeix a l’hora de concretar el criteri que s’ha de seguir en la verificació de les proposicions.

Entre verificabilitat i falsabilitat hi ha asimetria. o Per a POPPER. amb possibilitat d’error: tot saber ho és de supòsits. 28. la comunitat científica la que elabora la ciència normal. Tot ésser humà viu. com que el principi de verificació no deixava de ser sinó una tesi metafísica més. com a vàlida mentre no sorgeixin altres fets que la contradiguin. des dels problemes històrics. que ha renovat la filosofia i la historia de la ciència. El fonament de la racionalitat és la crítica. 118 . K. en diàleg crític amb el seu mestre. 28. 28. doncs. han configurat l’anomenada nova filosofia de la ciència. resulta aclaridor el paper que duen a terme en la ciència els paradigmes -realitzacions científiques universalment reconegudes que. IMRE LA- Filosofia. És la comunitat científica la que determina el veritable progrés científic. amb HUME.2. Quan les anomalies subverteixen la tradició. Kuhn: Les revolucions científiques: • El nord-americà THOMAS S. d’origen austríac. s’inicien investigacions extraordinàries que condueixen a un nou conjunt de compromisos: ha tingut lloc una transformació del món. S. el dels objectes físics. FEYERABEND. • En L 'estructura de les revolucions científiques (1962). KUHN (1922-1996) es va graduar en física teòrica i es va interessar per la historia de la ciència. POPPER (1902-1994) es va interessar per l’epistemologia en general. com a crítica al dogmatisme neopositivista.2. tot recolzant en POPPER. Del Positivisme Lògic a la "Nova Ciència": • A mesura que el Positivisme lògic anà assolint maduresa. La racionalitat científica és provisional. conjunt de creences rebudes que guien les seves observacions i experiències. el dels fenòmens psicològics i el de les construccions mentals. KUHN afirma que la historia pot produir una transformació decisiva de la imatge que actualment tenim de la ciència. sinó a teories cada cop més versemblants. • Aquesta ciència normal defensa la seva posició suprimint innovacions subversives per als seus compromisos basics.2.1. o A La misèria de d’historicisme (1945). va desenvolupar. tan sols permet considerar-la. l’humil contrast amb l’experiència i la discussió per a tota possible teoria. entre d’altres. Cal destacar. POPPER assegura l’objectivitat de la ciència amb la seva teoria dels tres mons. en tots tres i en ells s’esgota la realitat. cadascun d’ells amb les seves característiques pròpies.2.i també com un canvi de paradigma o revolució científica modifica la perspectiva històrica de la comunitat que l’experimenta. T. Un enunciat o teoria és científic si i només si pot ser sotmès a contradicció pels fets. proporcionen models de problemes i solucions a una comunitat científica. Popper: Racionalisme Crític: o El filòsof britànic. LAKATOS i P. o POPPER. derivar cap a estudis més filosòfics. Així. van anar sorgint les primeres reaccions. Així. Karl R. durant un quant temps. S’ha produït una revolució científica amb la reavaluació dels fets anteriors. van posar les bases per a una "nova ciència". temporal. 28. KARL R. I Hume ja ho deia això: la falsació d’una teoria és definitiva per a considerar-la falsa. tota experiència és conjectura i està impregnada de teoria. POPPER afirma que les teories científiques tenen una validesa sempre relativa. Lakatos: programes d’investigació científica: • Partint del racionalisme crític de POPPER i sense compartir els criteris externs als quals KUHN recorria per explicar el creixement científic. Els científics practiquen la ciència dintre d’un paradigma. mentre que la verificació és. una nova teoria de la racionalitat. Amb una actitud racionalista i realista. per així. alhora. d’un mode incommensurable de veure el món. I. altres filòsofs. És. • Considerava que la filosofia de la ciència abraça un camp ample que va des de la lògica del descobriment científic fins a la psicologia i sociologia de la producció científica. o En L'univers obert. Mai no es pot arribar a una teoria definitiva. KUHN.1. Això és així perquè un experiment no verifica una proposició. manté que una conclusió inductiva no és lògicament irrefutable: que una teoria sigui compatible amb els fets coneguts no mostra que sigui veritable.28. provisionalment. Els Postpopperians: Una nova filosofia de la ciència: o L’espai que POPPER ha obert amb el seu racionalisme crític ha estat ocupat per noves generacions de filòsofs que. bo i començant per la insuficiència de les directrius metodològiques. sempre. el criteri de demarcació per decidir el que és ciència passa per la contrastabilitat o falsabilitat.

psicològics. Com que ha coincidit amb HEGEL que el procés és més important que l’estructura. • No existeixen observacions ni experiments neutres al marge d’un determinat marc teòric. va estudiar física i astronomia. com volia LAKATOS. podem aplicar el criteri de demarcació per a la ciència: una teoria és científica si. pretén desenvolupar hipòtesis incompatibles amb les teories i amb la base observacional establertes. FEYERABEND va néixer l’any 1924. Feyerabend: Anarquisme metodològic: • PAUL K. sinó que només constitueixen una determinada manera de percebre el món. aventura noves prediccions. "Tot val" en la ciència a l’hora de conjecturar noves hipòtesis i teories.3. Si els tenim en compte tots podem reconstruir la història externa de la ciència i completar-ne així la història interna: l’evolució de les teories. • LAKATOS comparteix amb POPPER el caràcter fal·lible de tot coneixement. però es va dedicar a la lògica formal. l’únic principi vàlid és el de l’autonomia dels fets. les relacions entre elles i el progrés objectiu del coneixement. afirma LAKATOS que "una filosofia de la ciència sense història resulta buida i una història de la ciència sense una filosofia de la ciència és cega". Cal partir de programes d’investigació científica o sèries dinàmiques de teories que. ha estat considerat un anarquista epistemològic. No hi ha cap regla que no hagi estat desobeïda en algun moment. • Per tant. Les teories científiques no configuren objectes conforme als fets. Per tant. • La metodologia d'IMRE LAKATOS constitueix un conjunt de regles que el científic ha de seguir i una guia per a l'historiador de la ciència perquè filosofia i història de la ciència s’exigeixen mútuament. KATOS va continuar desenvolupant la investigació científica crítica amb l’objectiu de reconstruir la historia de la ciència com a progrés racional. per la qual cosa es mantindrà mentre no sorgeixi una altra alternativa millor . Per a FEYERABEND. • Les regles metodològiques aconsellen desenvolupar només hipòtesis concordants amb els fets i amb les teories científiques ja confirmades. amb la seva proposta metodològica d’actuar contrainductivament. considera que el falsacionisme popperià és ingenu i apriorístic. en aquest context. Com a alternativa proposa un falsacionisme refinat: per rebutjar una teoria és indispensable que hagi sorgit una altra teoria millor que l’anterior. l’evolució de les teories científiques és una qüestió històrica i comparativa. Amb totes dues histories.28. etc. va estudiar l’empirisme per redreçar-lo davant de l’ús torçut que n’havien fet els neopositivistes. 119 . decideixen sobre la racionalitat d’una empresa científica particular i dirigeixen l’evolució de la ciencia al llarg de la història. per la qual cosa resulten incapaces per descriure objectivament els fenòmens naturals. 5 Actuar contrainductivament: FEYERABEND. s’elabora una reconstrucció racional del desenvolupament científic. l’anarquisme metodològic garanteix el desenvolupament científic. com a mínim. Tanmateix. proposa 5 desobeir les regles metodològiques. actuar contrainductivament i desenvolupar hipòtesis sense descartar absolutament res. econòmics. Només el liberalisme i el pluralisme. No poden posar-se a prova aïlladament ni puntualment. Tampoc no existeix un conjunt de criteris metodològics fix i invariable que pot servir de guia al científic en la formulació de noves hipòtesis i teories. Per tant. • La història mostra com s’han desenvolupat i degenerat els programes d’investigació científica i. • L’estudi de la ciència permet enfocaments socials. • FEYERABEND considera que les teories científiques incorporen una determinada concepció del món i un llenguatge propis.2. competint entre elles. En considerar-la perniciosa per al bon desenvolupament de la filosofia. Parafrasejant KANT. resulta impossible descobrir en la història de la ciència una racionalitat invariable. Filosofia.

Sign up to vote on this title
UsefulNot useful