P. 1
Historia Filosofia 2n Btx

Historia Filosofia 2n Btx

|Views: 1.356|Likes:
Publicado porEstrella Martínez

More info:

Published by: Estrella Martínez on Sep 17, 2010
Direitos Autorais:Attribution Non-commercial

Availability:

Read on Scribd mobile: iPhone, iPad and Android.
download as PDF, TXT or read online from Scribd
See more
See less

03/22/2013

pdf

text

original

Sections

  • 1.2. Del mite a la raó:
  • 1.3. Els primers filòsofs:
  • 1.4. Heràclit i Parmènides:
  • 1.4.1. Heràclit i el canvi:
  • 1.4.2. Parmènides:
  • 1.5. L’escola pitagòrica:
  • 1.6. Empèdocles i els atomistes:
  • 1.6.2. Atomistes:
  • 2.2. Introducció socio-política d’Atenes:
  • 2.3. Els sofistes:
  • 2.3.1. Introducció als pensadors sofistes:
  • 2.3.2. Trets principals dels sofistes:
  • 2.3.3. La crítica dels sofistes:
  • 2.3.4. La pèrdua moral dels sofistes:
  • 2.3.5. El relativisme polític i moral:
  • 2.3.6. Protàgores:
  • 2.3.7. Gòrgies:
  • 2.4. Sòcrates:
  • 2.4.1. Introducció al personatge:
  • 2.4.2. Origen dels coneixements actuals de Sòcrates:
  • 2.4.3. El coneixement d’un mateix i la ironia:
  • 2.4.4. La maièutica:
  • 2.4.5. Ciència i Virtut:
  • 2.4.6. La religió de Sòcrates:
  • 2.4.7. El mètode inductiu:
  • 2.4.8. La mort de Sòcrates:
  • 3. Plató:
  • 3.1. Introducció al filòsof:
  • 3.2. Vida i obres:
  • 3.3. Característiques del platonisme:
  • 3.4. Sòcrates, els sofistes i Plató:
  • 3.5. Mites i Metàfores platònics:
  • 3.6. Alguns del mites més importants i llur significat:
  • 3.7. L’aprenentatge i els objectes d’aprenentatge: les idees:
  • 3.8.2. El món ideal:
  • 3.8.3. Què i com són les idees de Platò?:
  • 3.9.2. El coneixement com a record:
  • 3.9.3. El coneixement com el camí cap al Bé:
  • 3.10.2. El Mite del Carro Alat:
  • 3.10.3. L’ànima tripartida i les seves característiques:
  • 3.10.4. Dualisme ànima i cos:
  • 3.10.5. La recerca de què és l’amor:
  • 4. Aristòtil:
  • 4.1. Introducció al filòsof:
  • 4.2. Les obres aristotèliques:
  • 4.2.1. Escrits Exotèrics:
  • 4.2.2. Escrits Esotèrics:
  • 4.3. Del platonisme a l’aristotelisme:
  • 4.4.2. La Metafísica:
  • 4.4.3. L’hilemorfisme:
  • 4.4.4. Potència i acte:
  • 4.4.5. Les quatre causes:
  • 4.4.6. El teleologisme:
  • 4.5. Conclusió al filòsof:
  • 5.1.2. Conseqüències de la desfeta de la Polis:
  • 5.3. L’hel·lenisme filosòfic:
  • 5.3.2. Estoïcisme:
  • 5.3.3. Escepticisme:
  • 5.4. L’hel·lenisme científic:
  • 5.4.1. Euclides d’Alexandria:
  • 5.4.2. Arquímedes: matemàtic, físic i enginyer:
  • 5.5. La filosofia hel·lenística a Roma:
  • 5.5.1. El procés d’hel·lenització:
  • 5.5.2. Sèneca:
  • 6.1.2. Les religions orientals a Roma
  • 6.1.3. El pensament cristià
  • 6.2. La Patrística:
  • 6.3. Sant Agustí:
  • 6.3.2. Raó i fe:
  • 6.3.3. Déu i el món:
  • 6.3.4. L’antropologia d’Agustí:
  • 6.3.5. El concepte de la història:
  • 7.2. L’Escolàstica: 7.2.1. Inicis de l’Escolàstica:
  • 7.2.2. La qüestió dels universals:
  • 7.2.3. L’argument ontològic1:
  • 7.3.2. L’existència de Déu:
  • 7.3.3. Déu i l’ésser humà:
  • 7.3.4. Raó i fe:
  • 7.4. L’islam:
  • 7.4.1. Averrois:
  • 7.5. L’esplendor escolàstica: sant Tomàs:
  • 7.5.1. La cristianització d’Aristòtil:
  • 7.5.2. Raó i fe:
  • 7.5.3. Les 5 proves de l’existència de Déu:
  • 7.5.4. Ètica de Tomàs d’Aquino:
  • 8.2. La crisi del segle XIV:
  • 8.3. Guillem d’Occam:
  • 8.3.1. El Nominalisme de Guillem d’Occam:
  • 8.3.2. Com sorgeixen els conceptes universals?:
  • 8.3.3. El món d’Occam:
  • 8.3.4. Filosofia i veritat revelada:
  • 8.4. La ciència al segle XIV:
  • 9.1.3. Científics i artesans:
  • 9.1.4. El nou savi:
  • 9.1.5. El nous instruments científics:
  • 9.2.2. La teoria copernicana:
  • 9.3. Galileu Galilei:
  • 9.3.1. Introducció al pensador i el seu pensament:
  • 9.3.2. La confirmació del sistema copernicà:
  • 9.3.3. L’enfrontament amb l’Església:
  • 9.3.4. Algunes conclusions:
  • 9.4. Isaac Newton:
  • 9.4.1. Introducció al pensador i el seu pensament:
  • 9.4.2. Els trets més importants del seu pensament:
  • 9.5. Els avenços en altres ciències:
  • 10.2. El significat del mot Renaixement:
  • 10.3. Els orígens ideològics del Renaixement:
  • 10.4. L’Humanisme: els seus inicis:
  • 10.5. L’Humanisme: la tradició neoplatònica:
  • 10.7. L’Humanisme: la tradició aristotèlica:
  • 10.8. L’Humanisme: el ressorgiment de l’escepticisme:
  • 11.1.1. Erasme de Rotterdam:
  • 11.1.2. Martí Lutero:
  • 11.1.3. Jean Calvino:
  • 11.2. Renaixement i Religió: La Contrarreforma i la Reforma Catòlica:
  • 11.3.2. Tomàs Moro
  • 11.4.2. Giordano Bruno:
  • 12.2. El Racionalisme i l’Empirisme:
  • 12.3.2. Aspecte polític:
  • 12.3.3. Aspecte ideològic:
  • 12.4. Descartes:
  • 12.4.1. La unitat del saber:
  • 12.4.3. El mètode cartesià:
  • 12.4.4. El dubte metòdic:
  • 12.4.5. La certesa fonamental:
  • 12.4.6. Altres certeses:
  • 12.4.8. L’ànima i el cos:
  • 12.4.9. Les regles de la moral provisional:
  • 13.2.3. El Nominalisme:
  • 13.2.6. Algunes conclusions:
  • 14.2. Les impressions i les idees:
  • 14.3. La negació de les idees universals:
  • 14.4. Les idees complexes:
  • 14.5. Els tipus de coneixement:
  • 14.6. La causalitat:
  • 14.7. La Matèria i l’Esperit. Crítica:
  • 14.8. Les Passions i la Llibertat:
  • 14.9. La moral de Hume:
  • 14.10. La religió de Hume:
  • 14.11. La dissolució de l’empirisme en l’escepticisme de Hume:
  • 15.1.2. Crítica a la Metafísica:
  • 15.1.3. Crítica a la Religió:
  • 15.1.4. El Dret Natural:
  • 15.1.5. La difusió del pensament il·lustrat:
  • 15.3. La Il·lustració a Anglaterra:
  • 15.4. La Il·lustració a Alemanya:
  • 16. Kant
  • 16.1. Introducció social i cultural
  • 16.1.1. Factors polítics i socials
  • 16.1.2. Factors culturals
  • 16.1.3. Raó i sentiment
  • 16.2. Introducció al Filòsof:
  • 16.3.2. La utilització teòrica i pràctica de la raó:
  • 16.3.3. El problema de la metafísica:
  • 16.3.4. Els judicis científics:
  • 16.3.5. Els judicis analítics i sintètics:
  • 16.3.6. La crítica de la raó pura:
  • 16.4.5. Els principis de l’autonomia moral:
  • 16.5. Conclusions:
  • 17.2. Fichte:
  • 17.2.1. Fichte i Kant:
  • 17.2.2. La Moral de Fichte:
  • 17.2.3. El Dret, la Política i l’Estat de Fichte:
  • 17.2.4. El segon Fichte:
  • 17.2.5. Conclusions a Fichte:
  • 17.3. Schelling: vida i obres:
  • 17.3.1. 1a Etapa: Principis fichteans:
  • 17.3.2. 2a Etapa: La filosofia de la Naturalesa:
  • 17.3.3. 3a Etapa: Idealisme transcendental i idealisme estètic:
  • 17.3.7. Conclusions a Schelling:
  • 17.4. Hegel:
  • 17.5. La dialèctica de Hegel:
  • 17.5.1. Què és la dialèctica:
  • 17.5.2. Les categories de la dialèctica:
  • 17.5.3. Idealisme dialèctic:
  • 18.2. Schopenhauer: La Voluntat com a fonament de la realitat:
  • 18.3. Kierkegaard: precursor de l’existencialisme:
  • 18.3.1. Crítica a Hegel:
  • 18.3.2. Els tres estadis:
  • 19. Marx i el Marxisme:
  • 19.1. La dreta i l’esquerra hegeliana:
  • 19.2. Ludwig Feuerbach:
  • 19.3. Els socialistes utòpics:
  • 19.3.2. Charles Fourier (1772 – 1837):
  • 19.3.3. Pierre-Joseph Proudhon (1809 – 1865):
  • 19.4. Karl Marx:
  • 19.4.1. Vida i Obres:
  • 19.4.2. La crítica a Hegel:
  • 19.4.3. La crítica a l’esquerra hegeliana:
  • 19.4.4. La crítica cap els economistes clàssics:
  • 19.4.5. La crítica cap els socialistes utòpics:
  • 19.4.7. El treball com alienació:
  • 19.4.8. La lluita de classes:
  • 19.4.9. El Capital:
  • va 19.4.10. L’arribada del comunisme:
  • 19.4.11. Algunes conclusions:
  • 20.2. El Positivisme a França: Auguste Comte:
  • 21.1.1. Introducció al personatge:
  • 21.1.2. Vida i Obres:
  • 21.1.4. Segona denúncia: Feuerbach, Comte i els idealistes:
  • 21.1.5. La mort de Déu i l’Anticrist:
  • 21.1.6. La nova moral:
  • 21.1.7. El súper home i la voluntat de poder:
  • 21.2. Freud:
  • 21.2.1. Introducció biogràfica:
  • 21.2.2. Fonaments del seu sistema: estructura de la psique:
  • 22.2. Introducció històrica:
  • 22.2.1. La crisi ideològica europea:
  • 22.3. Introducció biogràfica:
  • 22.4. La fenomenologia:
  • 22.5. La filosofia com a ciència:
  • 22.6. La fenomenologia com a doctrina:
  • 22.7. El mètode fenomenològic:
  • 22.7.1. La reducció existencial:
  • 22.7.2. La reducció eidètica:
  • 22.7.3. La reducció egològica:
  • 22.8. El subjecte transcendental:
  • 22.9. Algunes conclusions:
  • 23.2.2. L’existència:
  • 23.2.4. El món compartit:
  • 23.2.5. L’existència autèntica:
  • 23.3.2. El concepte de l’ésser en Sartre:
  • 23.3.4. Llibertat i responsabilitat
  • 23.3.5. Anàlisi de la llibertat:
  • 23.3.6. L'Existencialisme, un Humanisme:
  • 23.4. El Raciovitalisme d’Ortega y Gasset:
  • 23.4.1. Espanya entre els segles XIX i XX:
  • 23.4.2. Els esdeveniments del 98:
  • 23.4.3. Ortega y Gasset: El concepte de vida:
  • 23.4.4. La funció de la filosofia:
  • 23.4.6. Raó vital: raciovitalisme:
  • 23.4.7. El Perspectivisme
  • 23.4.8. Raó històrica: Concepte de generació
  • 24.2. Context científic:
  • 24.3. Desenvolupament del Moviment Analític:
  • 25.1. L'Atomisme lògic de Russell:
  • 26. L’anàlisi del llenguatge ordinari: segon WITTGENSTEIN, (W II):
  • 26.1. Revisió de les teories del "Tractatus Logico-Philosophicus":
  • 26.1.2. Teoria de la determinació del sentit per l’ús:
  • 26.1.3. La filosofia com a teràpia del llenguatge:
  • 27. Positivisme Lògic (el cercle de Viena):
  • 27.1. L'anàlisi de ñes proposicions científiques:
  • 27.2. La verificabilitat de les proposicions:
  • 28.1. Karl R. Popper: Racionalisme Crític:
  • 28.2. Els Postpopperians: Una nova filosofia de la ciència:
  • 28.2.1. Kuhn: Les revolucions científiques:
  • 28.2.2. Lakatos: programes d’investigació científica:
  • 28.2.3. Feyerabend: Anarquisme metodològic:

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA ÍNDEX

1. Des dels primers filòsofs fins a Sòcrates: .................................................................................................. 1 1.1. Introducció: ........................................................................................................................................ 1 1.2. Del mite a la raó: ................................................................................................................................ 1 1.3. Els primers filòsofs:............................................................................................................................ 1 1.4. Heràclit i Parmènides: ........................................................................................................................ 2 1.4.1. Heràclit i el canvi: ....................................................................................................................... 2 1.4.2. Parmènides: ............................................................................................................................... 2 1.5. L’escola pitagòrica: ............................................................................................................................ 2 1.6. Empèdocles i els atomistes: .............................................................................................................. 3 1.6.1. Empèdocles: .............................................................................................................................. 3 1.6.2. Atomistes: .................................................................................................................................. 3 2. Els sofistes i Sòcrates: ............................................................................................................................... 5 2.1. Introducció al concepte: ..................................................................................................................... 5 2.2. Introducció socio-política d’Atenes: ................................................................................................... 5 2.3. Els sofistes: ........................................................................................................................................ 5 2.3.1. Introducció als pensadors sofistes: ........................................................................................... 5 2.3.2. Trets principals dels sofistes:..................................................................................................... 5 2.3.3. La crítica dels sofistes: .............................................................................................................. 6 2.3.4. La pèrdua moral dels sofistes: ................................................................................................... 6 2.3.5. El relativisme polític i moral: ...................................................................................................... 6 2.3.6. Protàgores: ................................................................................................................................ 6 2.3.7. Gòrgies: ..................................................................................................................................... 7 2.4. Sòcrates: ............................................................................................................................................ 8 2.4.1. Introducció al personatge: ......................................................................................................... 8 2.4.2. Origen dels coneixements actuals de Sòcrates: ....................................................................... 8 2.4.3. El coneixement d’un mateix i la ironia: ...................................................................................... 8 2.4.4. La maièutica:.............................................................................................................................. 9 2.4.5. Ciència i Virtut: ........................................................................................................................... 9 2.4.6. La religió de Sòcrates: ............................................................................................................... 9 2.4.7. El mètode inductiu: .................................................................................................................... 9 2.4.8. La mort de Sòcrates: ............................................................................................................... 10 3. Plató: ........................................................................................................................................................ 11 3.1. Introducció al filòsof: ........................................................................................................................ 11 3.2. Vida i obres: ..................................................................................................................................... 11 3.3. Característiques del platonisme: ..................................................................................................... 11 3.4. Sòcrates, els sofistes i Plató: ........................................................................................................... 12 3.5. Mites i Metàfores platònics: ............................................................................................................. 12 3.6. Alguns del mites més importants i llur significat: ............................................................................. 12 3.7. L’aprenentatge i els objectes d’aprenentatge: les idees: ................................................................ 13 3.8. La Teoria de les Idees: .................................................................................................................... 13 3.8.1. Introducció a la teoria: ............................................................................................................. 13 3.8.2. El món ideal: ............................................................................................................................ 13 3.8.3. Què i com són les idees de Platò?: ......................................................................................... 14 3.9. La Teoria del Coneixement:............................................................................................................. 14 3.9.1. Introducció a la teoria: ............................................................................................................. 14 3.9.2. El coneixement com a record: ................................................................................................. 15 3.9.3. El coneixement com el camí cap al Bé: ................................................................................... 15 3.10. Antropologia platònica: .................................................................................................................... 15 3.10.1. Introducció: .............................................................................................................................. 15 3.10.2. El Mite del Carro Alat: .............................................................................................................. 15 3.10.3. L’ànima tripartida i les seves característiques: ........................................................................ 15 3.10.4. Dualisme ànima i cos: .............................................................................................................. 16 3.10.5. La recerca de què és l’amor: ................................................................................................... 16 4. Aristòtil: ..................................................................................................................................................... 17 4.1. Introducció al filòsof: ........................................................................................................................ 17 4.2. Les obres aristotèliques: .................................................................................................................. 17 4.2.1. Escrits Exotèrics: ..................................................................................................................... 17 4.2.2. Escrits Esotèrics: ..................................................................................................................... 18 Història de la Filosofia.

4.3. Del platonisme a l’aristotelisme: ...................................................................................................... 18 4.4. La Filosofia Primera o Metafísica: ................................................................................................... 19 4.4.1. El problema del canvi: ............................................................................................................. 19 4.4.2. La Metafísica:........................................................................................................................... 19 4.4.3. L’hilemorfisme: ......................................................................................................................... 19 4.4.4. Potència i acte: ........................................................................................................................ 20 4.4.5. Les quatre causes: .................................................................................................................. 20 4.4.6. El teleologisme:........................................................................................................................ 21 4.5. Conclusió al filòsof: .......................................................................................................................... 21 5. Les Escoles Hel·lenístiques: .................................................................................................................... 23 5.1. Introducció històrica: ........................................................................................................................ 23 5.1.1. Les monarquies hel·lenístiques: .............................................................................................. 23 5.1.2. Conseqüències de la desfeta de la Polis: ................................................................................ 23 5.2. Els orígens de les escoles hel·lenístiques: ...................................................................................... 23 5.2.1. L’escola de Mègara: ................................................................................................................ 24 5.2.2. L’escola hedonista: .................................................................................................................. 24 5.2.3. L’escola cínica: ........................................................................................................................ 24 5.3. L’hel·lenisme filosòfic: ...................................................................................................................... 24 5.3.1. Epicureisme: ............................................................................................................................ 24 5.3.2. Estoïcisme: .............................................................................................................................. 25 5.3.3. Escepticisme: ........................................................................................................................... 27 5.4. L’hel·lenisme científic:...................................................................................................................... 28 5.4.1. Euclides d’Alexandria: ............................................................................................................. 29 5.4.2. Arquímedes: matemàtic, físic i enginyer: ................................................................................. 29 5.5. La filosofia hel·lenística a Roma: ..................................................................................................... 29 5.5.1. El procés d’hel·lenització: ........................................................................................................ 29 5.5.2. Sèneca: .................................................................................................................................... 29 6. Filosofia Medieval: Patrística: ................................................................................................................... 31 6.1. Introducció històrica: ........................................................................................................................ 31 6.1.1. Roma: ...................................................................................................................................... 31 6.1.2. Les religions orientals a Roma ................................................................................................ 31 6.1.3. El pensament cristià ................................................................................................................ 32 6.2. La Patrística: .................................................................................................................................... 32 6.3. Sant Agustí: ..................................................................................................................................... 33 6.3.1. Introducció biogràfica: .............................................................................................................. 33 6.3.2. Raó i fe:.................................................................................................................................... 33 6.3.3. Déu i el món: ............................................................................................................................ 34 6.3.4. L’antropologia d’Agustí: ........................................................................................................... 34 6.3.5. El concepte de la història: ........................................................................................................ 35 7. Filosofia Medieval: Escolàstica: ............................................................................................................... 36 7.1. Introducció històrica: ........................................................................................................................ 36 7.1.1. Temes recurrents: .................................................................................................................... 36 7.1.2. Introducció filosòfica: ............................................................................................................... 36 7.2. L’Escolàstica: ................................................................................................................................... 37 7.2.1. Inicis de l’Escolàstica: .............................................................................................................. 37 7.2.2. La qüestió dels universals: ...................................................................................................... 37 7.2.3. L’argument ontològic: .............................................................................................................. 38 7.3. Sant Anselm de Canterbury:............................................................................................................ 38 7.3.1. Vida i Obres: ............................................................................................................................ 38 7.3.2. L’existència de Déu: ................................................................................................................ 38 7.3.3. Déu i l’ésser humà: .................................................................................................................. 39 7.3.4. Raó i fe:.................................................................................................................................... 39 7.4. L’islam: ............................................................................................................................................. 39 7.4.1. Averrois: ................................................................................................................................... 39 7.5. L’esplendor escolàstica: sant Tomàs: ............................................................................................. 40 7.5.1. La cristianització d’Aristòtil: ...................................................................................................... 40 7.5.2. Raó i fe:.................................................................................................................................... 40 7.5.3. Les 5 proves de l’existència de Déu: ....................................................................................... 40 7.5.4. Ètica de Tomàs d’Aquino: ........................................................................................................ 41 8. La fi de l’Edat Medieval: Inicis de la Ciència Moderna: ............................................................................ 42 8.1. La decadència de L’Escolàstica: ..................................................................................................... 42 8.2. La crisi del segle XIV: ...................................................................................................................... 42 Història de la Filosofia.

8.3. Guillem d’Occam: ............................................................................................................................ 42 8.3.1. El Nominalisme de Guillem d’Occam: ..................................................................................... 43 8.3.2. Com sorgeixen els conceptes universals?: ............................................................................. 43 8.3.3. El món d’Occam:...................................................................................................................... 43 8.3.4. Filosofia i veritat revelada: ....................................................................................................... 43 8.3.5. El coneixement científic: .......................................................................................................... 44 8.4. La ciència al segle XIV: ................................................................................................................... 44 9. Renaixement i Revolució Científica:......................................................................................................... 45 9.1. La revolució científica: trets generals: ............................................................................................. 45 9.1.1. Els canvis que produeix: .......................................................................................................... 45 9.1.2. Un nou tipus de saber: ............................................................................................................. 45 9.1.3. Científics i artesans: ................................................................................................................ 46 9.1.4. El nou savi: .............................................................................................................................. 46 9.1.5. El nous instruments científics: ................................................................................................. 46 9.2. Nicolau Copèrnic: la teoria heliocèntrica: ........................................................................................ 46 9.2.1. El significat de la revolució copernicana en filosofia: .............................................................. 46 9.2.2. La teoria copernicana: ............................................................................................................. 47 9.3. Galileu Galilei: .................................................................................................................................. 47 9.3.1. Introducció al pensador i el seu pensament: ........................................................................... 47 9.3.2. La confirmació del sistema copernicà: .................................................................................... 48 9.3.3. L’enfrontament amb l’Església:................................................................................................ 48 9.3.4. Algunes conclusions: ............................................................................................................... 48 9.4. Isaac Newton: .................................................................................................................................. 49 9.4.1. Introducció al pensador i el seu pensament: ........................................................................... 49 9.4.2. Els trets més importants del seu pensament:.......................................................................... 49 9.5. Els avenços en altres ciències: ....................................................................................................... 50 10. Renaixement i Humanisme:................................................................................................................. 51 10.1. El significat del mot Humanisme: .................................................................................................... 51 10.2. El significat del mot Renaixement: .................................................................................................. 51 10.3. Els orígens ideològics del Renaixement:......................................................................................... 51 10.4. L’Humanisme: els seus inicis:.......................................................................................................... 52 10.5. L’Humanisme: la tradició neoplatònica: ........................................................................................... 52 10.6. L’Humanisme: barreja de corrents. ................................................................................................. 53 10.7. L’Humanisme: la tradició aristotèlica: .............................................................................................. 53 10.8. L’Humanisme: el ressorgiment de l’escepticisme: .......................................................................... 54 11. Renaixement, Religió i Política: ........................................................................................................... 55 11.1. Renaixement i Religió: La Reforma Protestant: .............................................................................. 55 11.1.1. Erasme de Rotterdam:............................................................................................................. 55 11.1.2. Martí Lutero:............................................................................................................................. 55 11.1.3. Jean Calvino: ........................................................................................................................... 56 11.2. Renaixement i Religió: La Contrarreforma i la Reforma Catòlica:................................................... 56 11.3. Renaixement i Política: .................................................................................................................... 56 11.3.1. Nicolás Maquiavel .................................................................................................................... 56 11.3.2. Tomàs Moro ............................................................................................................................. 57 11.4. Resultats finals del pensament renaixentista: ................................................................................. 57 11.4.1. Leonardo da Vinci: ................................................................................................................... 57 11.4.2. Giordano Bruno: ...................................................................................................................... 58 12. El Racionalisme cartesià: .................................................................................................................... 59 12.1. La filosofia moderna: ....................................................................................................................... 59 12.2. El Racionalisme i l’Empirisme:......................................................................................................... 59 12.3. Segle XVII a l’Europa continental .................................................................................................... 59 12.3.1. Aspecte econòmic i social: ...................................................................................................... 59 12.3.2. Aspecte polític:......................................................................................................................... 59 12.3.3. Aspecte ideològic: .................................................................................................................... 59 12.4. Descartes: ........................................................................................................................................ 59 12.4.1. La unitat del saber: .................................................................................................................. 60 12.4.2. La recerca del coneixement cert:............................................................................................. 60 12.4.3. El mètode cartesià: .................................................................................................................. 61 12.4.4. El dubte metòdic: ..................................................................................................................... 61 12.4.5. La certesa fonamental: ............................................................................................................ 61 12.4.6. Altres certeses: ........................................................................................................................ 61 12.4.7. El món com una màquina (el mecanicisme cartesià): ............................................................. 62 Història de la Filosofia.

................................ 78 16........ El Dret.............................. 67 14................................................ 74 16................................1......2.............................4.. 71 15........................3........... 79 17......8........................................................................................ 81 17......3...................................2...... 71 15.............................................................1............................................................... 70 15................ 78 16........5............ L’Enciclopèdia: .......................................................................1.............. Algunes conclusions: .........................................................4.........2....... El concepte de Filosofia a Hobbes: ......................... Les regles de la moral provisional: ....1....................9.......................................................... França i Alemanya ............................................. David Hume: .... 73 16............................................1.............................................2...... 73 16.......... 81 17.3..........3....... Crítica a la Religió: ................................................ 72 16.....................................1.............................................................................1................. 70 15................. Vida i obres: ....................................4.......................... La causalitat: ................................... Kant ..................2...................................................... 64 13.................. 80 17............... 67 14. Els principis de l’autonomia moral: .................................................................................................. 71 15..............1..... Raó i sentiment ....................... El Nominalisme: ........... 63 13..................................... Teoria ètica: ..........................................................................................................................4...................5............................... La Il·lustració a Anglaterra..2............... Corporeisme i Mecanicisme: ...........................2.........................................................................1......... La llei moral: l’imperatiu categòric: .......12......... ..... 65 13.......................... 73 16.........................................................................................................5.......... La Il·lustració a França: .................... 68 14.................. Les idees complexes: ......................................... 70 15.......1................................................................. 68 14............................................. 75 16............................................................................................................. Els judicis científics: ... 77 16.......... 74 16......................... Factors polítics i socials ....................................................... 71 15.................................................4............................................................................... La raó il·lustrada: ................................................1........................................ 71 15...............................................................................2.. Introducció: .3................................ 80 17..............1......... Introducció: .....................................................................3.............4........................7...4.................... 75 16......4............................................................ Crítica: ......................................2............................................. 70 15......................................................................................... Conclusions a Fichte: ..3.............................................................................2............................... Introducció social i cultural........... 73 16......................................................1.................... 65 13...................................6......11.................................................................. 69 14.......................................................................2.................. 64 13.....................................................1.............................. 64 13. Ètiques heterònomes i ètiques autònomes: ............................ 75 16................. La Il·lustració a Alemanya:...........1............................. 66 14........................................................................................................... Conclusions: ............................ Les impressions i les idees: ........................... La Moral de Fichte: ...................................1.................................................... 78 16..9...................................................... 80 17.8.....................................................................................3..............................................................2.................................... 73 16......................................................4....... 64 13........................................................3............... La utilització teòrica i pràctica de la raó: .. La Matèria i l’Esperit........2................................................................................2.................................................................................................................. 74 16................................................................................................................................................................................. Els judicis analítics i sintètics: .............................. Factors culturals......2.............10.......... La Il·lustració a Anglaterra: .................................................5........ El problema de la metafísica: ........ 81 Història de la Filosofia................................................................................................................2.....................................................................................................5................. 80 17.......................... El criticisme de Kant: ......................................................................................... Crítica a la Metafísica: ...................................... Teoria del coneixement: ................ La religió de Hume: ................................................... 67 14............................. 68 14......................... La negació de les idees universals: ................ la Política i l’Estat de Fichte: .....................4......... Introducció: .............................................. La difusió del pensament il·lustrat: ............................................................................ La crítica de la raó pura: ................ 69 15...............6.2......................................... 77 16............................1...............................3..2............. Fichte: ........ 67 14.......................... L’ànima i el cos: .....................3.................................1............. Les Passions i la Llibertat: .... Un escèptic moderat: ................................ L’empirisme.....................................................4...................................................... Introducció socio-política: ........................3.................................. 81 17..........................1............ 77 16.... L’Idealisme alemany: ...... 64 13...................2......................................................................... 67 14.6.............3.................................................................................... La moral de Hume: .............................. El Dret Natural: .....................4......................................2.................5..................3...2................... 70 15............................................ Els tipus de coneixement: ...........................5...................................................4................................................... 76 16.........................................4................................................................ El segon Fichte: ......................... 73 16............ Thomas Hobbes .............. Fichte i Kant: ........................... Thomas Hobbes: ............... 62 12.....3............... 67 14......................2........................4.................................................................................................................... 65 13....... Introducció al Filòsof: ...................................................................1.......................... La dissolució de l’empirisme en l’escepticisme de Hume: ...................................................... Els postulats de la raó pràctica: ............ 67 14.......... Teoria de l’Estat en Hobbes: ..2...............

.......................... Nietzsche: .................... 86 18.............1...............................2.................. Marx i el Marxisme:.... 100 21........ 92 19.....................1.............................. El Capital:.................. 88 19.. 93 19..........3............5.......................................................1.......................................................................................... 91 19..4....................................................................... 4a Etapa: Filosofia de la Identitat: ......................................................................................... 92 19..................................................................... 88 19.......1...................................... Introducció històrica: .......... Schopenhauer: La Voluntat com a fonament de la realitat: ................................................... Kierkegaard: precursor de l’existencialisme: ...................................... Segona denúncia: Feuerbach...... 97 21...... 86 18.....................................4........ 88 19.......................................................4.................................................................. 92 19............................................................. 97 21....................................... Nietzsche i Sòcrates: la primera denúncia: ............ El treball com alienació: .....................................................4.3..........................10.. Introducció al Positivisme: ...........................3................................................................................3....... 84 17................................................ Els tres estadis:.................... Introducció biogràfica: ..................1............................. 6a Etapa: La filosofia positiva o la filosofia de la mitologia: .................................................................................................................... Introducció biogràfica: ......................................... La lluita de classes: .......................................... 103 Història de la Filosofia..................................... Charles Fourier (1772 – 1837):.......................................................4............ Fonaments del seu sistema: estructura de la psique: ....... Introducció: .2........5..................... Crítica a Hegel: .......................... La crítica a la religió: ........3...........1.... La crítica cap els socialistes utòpics: ............................................................................................................................................. La fenomenologia: ....................................................................................... 91 19...................1............................................................................................................................... 83 17.............................. Introducció a Husserl: . 100 21......................1.3....2................................ 82 17......2..2................................................................................................ 83 17........................................................................... Karl Marx:.............. 1a Etapa: Principis fichteans: ........................................ Algunes conclusions: ..................... 101 22....................................................................... 90 19........17.................................. Els socialistes utòpics: ......... La crítica a l’esquerra hegeliana: .........4........................................................3....................... 98 21.. 99 21......3.........1.............3. 87 19...........................................................................3....................................6..................... 83 17.........................................................................................4............................................................................. 96 21........4..3.......................... El súper home i la voluntat de poder: ................3................................... La crítica a Hegel: ........................ 95 20...7........................ 102 22........................ 88 19...............................5................ La nova moral: .......................................1. 82 17....................................................................................... 98 21... Pierre-Joseph Proudhon (1809 – 1865): ......................3......................... La crítica cap els economistes clàssics: ....................... L’arribada del comunisme:.......................................................... El Positivisme: ................ 90 19............ El Positivisme a França: Auguste Comte: .............................1.................................. 97 21........................................................... 84 17.................. 91 19.............4........................................................................... Idealisme dialèctic: ............................ 100 21........................................................................................ 2a Etapa: La filosofia de la Naturalesa: ....3..........................................3................................................ 97 21.......................................................................1.8...............................3................ La Fenomenologia: .................. La dialèctica de Hegel: ..... La crisi ideològica europea: ...3..4.............................. Què és la dialèctica: ............9.............................5...... 86 18...................................... Vida i Obres: .........................3.. 89 19........ 103 22.............................................. Claude Henri de Saint-Simon: ................2........................................................................6............2......4....... 82 17.......... El Positivisme evolucionista d’Herbert Spencer: .................................... 95 20...... Comte i els idealistes: ................ 84 17.................................6.....4.............3.......................................4.......... Crítica a la raó: Els filòsofs de la sospita: ....................7................. 88 19......................................2............................3..1...............................1............................. 102 22.....2.................................5.........................3....................... 93 19..... 5a Etapa: Fase teosòfica i la filosofia de la llibertat:....................................................................................................................................................1....................... 95 20. Ludwig Feuerbach: .................2.................................. Hegel:....................................7...............2...................................................... 99 21..........................4............................. Vida i Obres: ....................................................11.......................................................1......................... El Positivisme a Anglaterra: John Stuart Mill: .........2................................ 96 20.... Les categories de la dialèctica:............................... 93 19.......................................... Reacció contra Hegel: ...............................4........2.................................. 90 19...........3.................. Interpretació de la cultura: psicologia social: ...... La mort de Déu i l’Anticrist: ........................................................... 102 22............ 82 17....................................... 86 18....................................1...... 83 17.........................................................................2........................1............................................1.............................4.................... Conclusions a Schelling: ..... La dreta i l’esquerra hegeliana: ....................................................................4..................................................... 99 21.......... ................... 3a Etapa: Idealisme transcendental i idealisme estètic: ................................................................................... 102 22... Introducció al personatge: ........................................ 94 20........1.............................5................................................................. 85 18.................5........ 86 18.4..............................2............2........................ 84 17......................3................ Freud:.............................................................................................................................................. Schelling: vida i obres: ..............................

............................ Lakatos: programes d’investigació científica: .................... 107 23............... El Moviment Analític: ........................ Teories del llenguatge: ............................. 108 23......2................................................22..................................................................4...................1..................7.........................................................3............................ L’anàlisi del llenguatge en el "Tractatus": ................................................................................................................................................5........... 109 23.................................... Anàlisi de la llibertat: ................................. 106 23........................ L’Existencialisme: . 108 23................. El "Tractatus"..............................................................2......................................... El mètode fenomenològic: ...............................................................................1.............................................................2............... ..... 117 28...3......... 117 27............................ La preocupació per l’ésser:................................................................................... La reducció egològica: ... espai obert: ... 112 24..................... Ortega y Gasset: El concepte de vida: .. 113 25.................... 110 23......3............ 103 22...... 108 23..........................................................................................7............ La filosofia com a teràpia del llenguatge: .......................4............. La reducció existencial: ....2............................................. 118 28.................................4............................... 104 22............................................................ La reducció eidètica: ............5.......................................................................................... 119 Història de la Filosofia......... 110 23...5...... Context científic: ............................................................... Els Postpopperians: Una nova filosofia de la ciència: ..............3.......................................................... 106 23. El món compartit: ................... La funció de la filosofia: .............8.....1... 115 26......................................................................................................... 105 23........................... Popper: Racionalisme Crític: ............ 113 25.......................................................................................................................................................................................................4......... Kuhn: Les revolucions científiques: ...............................................................................................1.......... La vida i els seus atributs: ....................3...3.............................4.................................................................................. L’ésser-en-sí i l’ésser-per-sí-mateix: .............1................................... Una nova teoria del coneixement: ... Del Positivisme Lògic a la "Nova Ciència": .............................................. Marti Heidegger: ................2...2............................................... Karl R................................................. Introducció al pensador: ........................ Desenvolupament del Moviment Analític: ............................................................. Introducció al corrent de pensament: ........................1....................... 104 22..2..............................2..... Els esdeveniments del 98: ....................... El Perspectivisme .......... L'Atomisme lògic de Russell: ................................................ Raó històrica: Concepte de generació .........2.....................................................................................................................1.......................................4...2.......................................................................................... (W I): ......... 118 28... ...........................................2... 104 22. El concepte de l’ésser en Sartre: ..... Raó vital: raciovitalisme: ............7.3............. 107 23...................................... Moviment Analític: L’anàlisi del llenguatge formal: Primer WITTGENSTEIN...................................... 111 23.................... La filosofia com a ciència:.......1........................... L’existència: ...3.. Introducció: ...................................................................................... 112 24.............................3..2..........................3...........................6..................4.................1..............................3..................................................................................2...............1............................................. 110 23............................ El subjecte transcendental:......................3......... L'Existencialisme..............................9.. (W II): ......................4..... 118 28........................... L’existència autèntica: ..... Jean-Paul Sartre: ........ 116 27.......................1......4...................... Algunes conclusions: ...2.................................... Teoria de la determinació del sentit per l’ús: ........... 112 25.............................. La verificabilitat de les proposicions: .. Revisió de les teories del "Tractatus Logico-Philosophicus": ....... Feyerabend: Anarquisme metodològic: .....................................1.............................3.................................................................................. L'anàlisi de ñes proposicions científiques: ................................................... 106 23................ 103 22............ 106 23........................................6...... Positivisme Lògic (el cercle de Viena): ........... 104 22........................3........................................ 118 28............... Llibertat i responsabilitat........... El món............ 111 24...2............................ L’anàlisi del llenguatge ordinari: segon WITTGENSTEIN............................................................1.. 110 23................................................. El Raciovitalisme d’Ortega y Gasset: ............................... Teoria dels Jocs del Llenguatge: ...... 111 23.......................................................... 115 26...... 116 26.................................................2......7............................ 109 23.......................5.................................................................................................... 109 23......2..4.........................2..................................6.......................................... Espanya entre els segles XIX i XX: ........... 106 23... 113 25...... un Humanisme: ....................... 113 26............... La fenomenologia com a doctrina: .............4.......................... 107 23............ 109 23........2..........................4............................................................7..........................................2....8............................................... 117 27...............................4....................................................1............. 107 23.................. 112 24....... 115 26............ 118 28.......... 104 22............1.......1....................................................... 104 22........................................1....... 107 23............................

que només es poden percebre per la raó i. és a dir.Alhora comença a créixer d’interès per la pregunta de què és cada cosa.C. . o Aquest nou corrent veu néixer la filosofia i la ciència. .HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA 1. va ser molt beneficiosa pels intercanvis religiosos i culturals. la discussió i la reflexió sobre la forma de ser governats. es va estendre per la costa mediterrània. el centre d’atenció deriva cap a l’ésser humà i la societat.3. Del mite a la raó: o El món clàssic grec: . un vitalisme ja que la natura és un ésser vivent amb una finalitat ben definida. . a les illes i costes de l’Àsia Menor. comerciant i mariner.Aquest pensament implica un dinamisme o. més aviat. de donar-se a sí mateix una explicació satisfactòria de la realitat.C. però ja cap al segle V a... com a dues activitats que intenten donar raons positives de les coses. o La societat presocràtica: . és a dir. en general.1.Però aquesta manera d’entendre la realitat implica que hi ha uns principis originals. 1.Els grecs no pensaven en clau de creació (tradició judeocristiana).Aquesta natura moguda per la seva pròpia força interior esdevé una realitat endreçada i bella. aviat. 1.C. aquesta dualitat és ja un primer tret del que podríem anomenar teoria del coneixement del món presocràtic. a la Jònia. la combinació d’aquests principis dóna com a resultat el món real.Homer i Hesíode recopilen els mites. .També en els seus escrits aprenem com la vida grega es desenvolupava al voltant d’una ciutat estat: la polis . creant ciutats estat al mode de les ciutats gregues peninsulars. Aquesta forma de pensar. la pregunta per l’essència de les coses.2. Aquest principi original o arkhé es creava tot el món i totes les coses..I en aquest entorn multicultural i multireligiós.C. l’home es va explicant l’entorn que l’envolta. en direm teleològica i veurem que quedarà formulada més endavant per Aristòtil. . . És a dir. aviat sorgeixen pensadors i seguidors creant escoles i corrents de pensament que posen en tela de judici les explicacions mitològiques d’Homer. Cada ciutat tenia les seves pròpies lleis. La natura està endreçada i la realitat és molt lluny de les explicacions mitològiques dels seus avantpassats.Aquesta relació comercial.Cap al segle VII a.El conjunt de filòsofs presocràtics coincideixen en que tot es forma a partir d’un element.C. alguns trobaven que els mites ja no donaven raó dels interrogants sobre la natura i l’home. Des dels primers filòsofs fins a Sòcrates: 1. També s’anomenen filòsofs físics perquè el seu interès rau en la natura (el Cosmos).Les polis estaven lligades per la llengua i la mitologia.La bonança econòmica fa més forta a les classes comerciants i. Filosofia. Introducció: o L’ésser humà té una necessitat imperiosa de conèixer l’entorn o. . . 1 . o Durant el segle VI a. Els seus escrits ens mostren com a partir d’explicacions màgiques i sobrenaturals.C. però ja a les acaballes del segle VII a.El poble grec. esdevé el Cosmos. o La natura i la recerca del principi de les coses: .La natura té unes lleis que acompleix gràcies a una força interna.És el resultat d’una barreja de pobles i cultures que es van anar assentant al territori grec en successives invasions.. o Les primeres respostes que es va donar l’ésser humà a sí mateix van ser a base de mites (mitologia).. Els primers filòsofs: o La Filosofia anterior a Sòcrates.En aquest context neix el món clàssic (arts. els sistemes polítics aniran canviant des de l’aristocràcia cap a la democràcia. aquesta amalgama de cultures i religions obre un període de bonança econòmica i comercial. filosofia. . la Filosofia presocràtica compren des del segle VI a. sinó que creien que havia d’haver un principi per les coses. ciència en general) o El mite (la mitologia): . més aviat. fins a la primera meitat del segle V a. . . sense que hi hagués cap sentiment de nacionalitat o comunitat estatal. . .Aquesta polifonia política afavorí les reformes polítiques i. la filosofia s’ocuparà de la natura.

la llei del canvi. La raó ha de veure l’ordre perfecte que hi ha al darrera. • Més endavant. el coneixement. o Hi ha qui considera que els pitagòrics van ser una mena de secta. Només un discurs basat en la realitat que és.Són dos filòsofs que representen dues concepcions d’entendre la natura totalment oposades. mitjançant la utilització de la raó. Per a Heràclit és la idea d’un mecanisme perfecte. 1.1. • Per a aconseguir el coneixement. hi ha una correspondència entre les coses i els números. o Pitàgores va proposar un model d’entendre la natura que ha tingut una gran influència en la cultura occidental. 1. El discurs sobre els objectes és un intent d’explicar l’aparença del món real.Poc a poc. o Així doncs. o Els números són el principi de la realitat i gràcies a això. sinó que tenien entitat real. Parmènides: • Només amb la raó podem assolir el veritable coneixement. no va escriure res. així ho fan pensar. Parmènides utilitza la deducció lògica a partir del següent principi: allò que és. ens porten a l’autèntic coneixement: l’ésser únic i estàtic. o Les fonts més fidedignes de l’estudi dels pitagòrics. El fet de no voler escriure i altres trets. • A la natura tot està en moviment. entitat que només podem aprehendre per la raó. Això va provocar una gran quantitat de literatura sobre ell d’escàs valor històric o filosòfic. pensador del segle XIX. és el que veuen els sentits. que es creu van tenir accés a informació més “fresca” de Pitàgores. 2 . per la filosofia cristiana. la curiositat i l’aprenentatge farà que es prengui consciència de la impossibilitat de que tot el Cosmos quedi explicat a partir d’un únic principi. és. .1. El coneixement és la cerca d’entitats permanents i absolutes. la natura és aquest ésser estàtic i immutable. els números no són només una realitat simbòlica.2. recollirà aquesta idea de lluita de contraris. aquest moviment està endreçat pel logos. o Al coneixement de la natura només s’arriba per la raó matemàtica. o millor. Aquest principi està relacionat amb la relació que hi ha en el interval de les notes musicals. la qual cosa provoca el devenir constant. • No hi ha lloc per al canvi ni el moviment. Hegel.C. Pitàgores. però és gràcies a la raó que podrem aprehendre la veritat.4. Heràclit i Parmènides: o Introducció . posteriorment. allò que no és. encara que no es quedarà en la lluita. i no hi ha res que estigui aturat. L’escola pitagòrica: o El pitagorisme es caracteritza per tenir uns trets religios-ètics i filosòfic-científic. • El que realment és el principi i l’essència de la natura és l’ésser. Parmènides diu que només la raó. La natura és doncs.5.4. Els sentits ens donen un coneixement de primer contacte. concretament de reculls i retalls del segle V sobre autors dels anys 350 – 250 a. - Filosofia. • Aquest moviment continu és aparent.Pel que fa a la teoria del coneixement: Heràclit creu que els sentits ens porten. d’entrada. l’home grec s’adona que no tot el que veu té el mateix grau de certesa. la validesa dels sentits. ni tan sols no pot ser pensat. unitat de contraris (néixer – morir / encès – apagat / fred – calent) en continua tensió. Heràclit i el canvi: • Heràclit accepta. tindrà caràcter de coneixement. ens arriba d’escrits d’autors posteriors. cap al coneixement que és la lluita continuada de contraris. o Pels pitagòrics.4. sinó que postularà l’aparició d’una nova realitat que és una superació de la lluita. Ara bé. Espera que la informació que li proporcionen aquests. encara que aquesta relació només la pot captar la raó. serà perfectament endreçada per la raó. En observar la natura. 1. • Aquest principi d’identitat serà recollit per Platò i. el coneixement de la natura. Sorgeixen els models pluralistes. la natura és harmònica i proporcionada. sense atendre als enganys dels sentits. . malgrat tot.

6. • La complexitat del món es pot explicar per la barreja o variació d’aquests quatre elements en diverses proporcions i combinacions. es barregen en proporcions diferents. Aquesta agrupació genera la multiplicitat de cossos i entitats al món real. cal destacar a Empèdocles i els atomistes. Filosofia. Entre aquests sistemes que en direm pluralistes. foc i terra. La barreja es provocada per dues forces còsmiques (del cosmos) de signe contrari: amor i odi. 1. però ens mostren un home compromès amb la política del seu temps. a tota la concepció moderna de la ciència. en general. el segon s’encarrega de separar-los.6. Els pitagòrics inicien una idea que anirà fins al Renaixement amb Galileu i Kepler i. • Empèdocles coneixia bé el pensament de Parmènides i va adoptar el mateix estil literari en escriure les seves obres. • L’atomisme deixa un llegat important: l’existència eterna de la matèria i va tenir una gran influència a partir dels descobriments científics del segle XIX. 1. • Demòcrit afirma que els àtoms viatgen lliurement a l’espai i s’ajunten de forma espontània. La realitat. potser més aquest aspecte que no pas un rigor i un ordre en les seves obres. La majoria dels historiadors i compiladors posteriors estan d’acord en comentar la riquesa poètica i expressiva d’Empèdocles. Empèdocles: • Va ser un home el que ara diríem famós i per aquesta raó es van escriure moltes històries d’ell. la natura prové d’un únic ens.2. o diu que no val la pena parlar de Leucip. o Aquests principis van obrir el camí a l’estudi matemàtic (mesurable) de la natura. que ja no partien d’un únic principi. o Els pitagòrics creien en la reencarnació de les ànimes. èter. encara que ja és més que la majoria del que ha quedat de la resta de presocràtics. Fins i tot s’atribueix un comentari d’un filòsof posterior (Epicur) a on no queda del tot clar si diu que no ha existit cap filòsof dit Leucip. La metempsícosis Empèdocles i els atomistes: o Fins ara hem vist pensadors i escoles que donaven una explicació monista de la realitat. • Existeixen quatre elements que són el principi de totes les coses: aigua. Atomistes: • Quan parlem dels atomistes ens referim. • La realitat s’explica a partir dels àtoms. sobre tot. ni tan sols el seu origen segur. aquesta explicació es va posar en entredit: com podia un sol principi o element convertir-se en la pluralitat i complexitat del món real? o Per poder salvar aquest problema van sorgir nous pensadors amb nous sistemes explicatius. • Els atomistes creuen que el coneixement és sempre de les impressions sensibles i depèn d’una disposició del nostre cos. 3 . Mentre el primer uneix els elements diferents. • Aquestes dues forces estan en permanent lluita que s’equilibra per sí mateixa. • Se sap molt poc de Leucip. sinó de molts. és a dir. de partícules indivisibles que si bé són de la mateixa qualitat.1. • Només ens han arribat fragments de dos poemes.1. No tenen massa valor històric ni filosòfic.6. a Leucip i Demòcrit. Ara bé.

C. 610 a. 500 a. 460 a.C. aire. 460 a.C. 4 . terra i foc Dues forces contràries: amor. odi Àtoms – buit ATOMISTES Àtoms – buit Itàlics MILESIS Jònics Escola Pluralistes Postparmènides Filosofia. 490 a.C.C. 532 a. Principis del Seu pensament L’aigua Allò indeterminat L’aire Foc – logos Parell – senar Ésser ELEATES Ésser Homeomeries / Nous Quatre arrels: aigua.C. 540 a.Principals filòsofs presocràtics Filòsof Tales Anaximandre Anaxímenes Heràclit Pitàgores Parmènides Zenó Anaxàgores Empèdocles Leucip Demòcrit Lloc d’origen Milet Milet Milet Efes Samos Elea Elea Clazomene Agrigent Milet? Elea? Abdera Data 640 a.c.C. 550 a.C. 540 a.C. 490 a.C.

Si bé és cert que el discurs polític guanya en qualitat estètica. magnífics oradors. 2. o És en aquest context quan Atenes veu aparèixer un grup de pensadors. Introducció socio-política d’Atenes: o Ens trobem celebrant una victòria sobre un exèrcit estranger. I així el poble reclama el seu dret a prendre part en les decisions polítiques (és a dir. Els sofistes eren els savis. Filosofia. en els assumptes de la polis).2.C. Tots cobren els serveis i ensenyaments donats. comerciants i artesans han reaccionat amb diligència i valor. les ciències i la filosofia prenen un nou impuls. per aprendre a defensar les seves opcions. les arts. amb la qualificació de millor sistema polític (encara que alguns opinen que més aviat és el menys dolent dels sistemes polítics). A partir d’aquest moment. Tots els habitants. o Governa Pericles. preferien dedicar llur esforç a ensenyar qüestions més pràctiques sobre aspectes culturals. o Paral·lelament als sofistes. Els sofistes no dubtaven a cobrar pels seus ensenyaments. tot criticant la manera de fer (i de ser) dels pensadors sofistes. Atenes és el centre cultural del món occidental. la capacitat de convèncer.3. o Aquest canvi no cal dir la importància que té. el qual.3. lluny de participar de trets comuns amb els sofistes. aristòcrates. encara que compartien una certa actitud comuna: Es mostren crítics amb les institucions. aristòcrata convertit a defensor de la democràcia i les seves virtuts. 2. o El que ha funcionat en període de guerra. concretament l’exèrcit persa i ens referim a les Guerres Mèdiques. • Amb el temps. i permet que les classes populars irrompin amb força en la política. diuen. i el resultat ha estat la victòria. 2. està produint un discurs buit.1. • Avui en dia. sorgeix un grup de pensadors amb un seguit de trets comuns que en direm l’escola sofista.2. o El secret d’aquest triomf el trobem. en Sòcrates. s’hi enfronta clarament. Es mostren escèptics davant les virtuts del coneixement.2. o millor. la política dóna un gir pragmàtic i mira per tal de donar solucions als problemes de la ciutadania. igualtat de tots davant la llei. interessats en la política. Introducció al concepte: o A la segona meitat del segle V a. En aquest temps. bé ho ha de fer també. És el principi d’un sistema polític que ha arribat als nostres dies (26 segles després). sense contingut. sobresurt com un dels grans personatges de la filosofia. guerrers. Trets principals dels sofistes: • Els sofistes són un grup un tant heterogeni. 2. potser. o L’herència deixa de ser un factor determinant (per exemple les castes índies) per a poder tenir un lloc en les decisions polítiques. capaços amb la paraula. Atenes.1. és sotmesa al principi de la isonomia. I durant el seu govern. aconsegueix anorrear l’exèrcit persa. sense que importés el contingut del discurs. Els sofistes: o El terme deriva del grec sofós que significa savi. anomenat l’edat d’or de l’etapa clàssica. Creuen que l’educació és un factor molt important. Els sofistes i Sòcrates: 2. el mitjà va perdre de vista la finalitat.3. o I a arrel d’aquest canvi. quan una persona diu un sofisma. o Aquesta democràcia de sentit fort que arriba de la ma de Pericles. sinó més aviat el saber i. és a dir. això també fa trontollar els valors ètics i les tradicions de la societat atenesa. Introducció als pensadors sofistes: • Els sofistes es van dedicar a satisfer la demanda dels ciutadans. els mestres del saber. fonamentades. sobre lleis naturals falses. 5 . la força bruta del dictador ja no esdevé motor de canvis polítics. persones dedicades a la vida contemplativa i especulativa i al saber teòric.. malgrat la inferioritat tècnica i militar. en una nova manera d’entendre el deure cívic dels habitants de la polis grega. Mostren una tendència al relativisme davant la veritat. de convèncer a tots aquells que calgui de la bonança d’una opció política en front d’una altra. els mestres del saber. encara més. en temps de pau. • A diferència dels savis tradicionals. i només va quedar l’art de la retòrica produint uns discursos només dedicats a convèncer. La seva gran eina era l’oratòria i la retòrica (avui en diríem la demagògia). socials i polítics.

ja que el fet de compartir l’actitud no implica. • I això comporta una conseqüència greu: si ja no es tracta de lleis naturals. (hi ha una obra de Plató en forma de diàleg que es titula. Aquesta idea la recolzaven. I cal saber que tant un com l’altre es van manifestar molt crítics amb els sofistes. • Les lleis passen de ser quelcom indiscutible a ser considerades com una qüestió tan simple com és el posar-se d’acord. • Amb aquesta crítica els sofistes posen en tela de judici la naturalitat de les lleis.3. • De mica en mica. 2. resulta que moltes lleis. la intenció original d’educar a la comunitat canvia i s’instaura. res de res. però aquest cop en l’aspecte més animal i salvatge: les lleis de les persones han de ser pur reflex de les lleis naturals. I un cop aquesta és sotmesa a estudi. és a dir. La Natura era un model de on aprendre per a portar aquestes lleis naturals a la vida humana. sinó només ens cal limitar-nos a ensenyar-lo coses pràctiques. • I si tanmateix les lleis ja no són universals. precisament. no hi ha possibilitat d’arribar a un saber universal.3. potser el saber tampoc ho és. és gràcies als escrits de Platò i d’Aristòtil parlant d’ells. una mena de filosofia de la llei de la selva. Protàgores). advertir que el coneixement dels sofistes que tenim. • Filosofia.4. És més important la opinió que té la comunitat d’una persona que la vertadera vàlua d’aquesta persona. en un principi. és gràcies a Plató. volen discutir i distingir amb claredat. La pèrdua moral dels sofistes: • Tal i com ja he comentat. els sofistes deixen de posar el seu saber al servei de la col·lectivitat. és que estem parlant de lleis fetes per homes i.3. hereva del pensament presocràtic. lluny de ser inspirades pel propi Apol·lo. aquelles lleis naturals (iusnaturalisme). els pensadors sofistes eren uns crítics constructius. i això és greu. ni de bon tros. La seva missió era sobre tot educadora. acceptava sense posar en dubte la validesa i immutabilitat de les lleis naturals. O sigui que de lleis naturals. La crítica dels sofistes: • L’Atenes de Pericles. del pacte polític. • Els sofistes van dir que això no s’ho creien. • De la mateixa manera que segles més tard. en realitat estem criticant els fonaments mateixos de l’estructura política de la comunitat. • No cal. el compartir posicions. la crítica dels sofistes va carregar contra els pilars de la constitució atenesa. o millor dit. sinó aquell qui els té més útils. • Aquesta forma de pensar porta a un relativisme polític i moral. En una frase. i els posen al servei del triomf personal. • Per acabar. El savi ja no és aquell qui té més coneixements. El relativisme polític i moral: • Si les lleis naturals que fins ara eren fixes. obeïen a interessos de grups de pressió o a factors històrics. són durament criticades. sinó també aportant les proves dels seus viatges i haver vist moltes lleis diferents. Protàgores: • Protàgores d’Abdera va ser el primer pensador en dir-se sofista. per lo tant. Ja no hi ha bens absoluts. que ens amoïnem per educar l’home en les lleis de la natura. Es fixen en la natura. Amb el pas dels anys. • Des del moment en que l’acord substitueix la llei natural. 2. és a dir. d’aquelles lleis producte del costum (consuetudinàries). l’afirmació de Galileu va atemptar contra els pilars socials. 2.6. immòbils i quasi divines. susceptibles de ser canviades en quan convingui. La major part del que sabem d’ell. quasi d’origen diví. • Els estudiosos de divideixen els pensadors sofistes en dues grans etapes que han anomenat primera i segona sofística. Ara bé. sense que els importi si això provoca mals a la comunitat. Les coses estan bé o malament depenent del benefici que porten.2. i que moltes de les anomenades lleis naturals no eren més que convencions socials buides i perfectament canviables. doncs. hem utilitzat el terme actitud expressament. la pura llei del més fort. el concepte de veritat queda substituït pel d’utilitat.3. entre els sofistes. 6 . no només amb el seu saber.3. ni tampoc maldat absoluta.5. • Lluny queda aquella idea de que l’home és la mesura de totes les coses i podíem dir que el que queda és més aviat un principi com ara l’home més fort és la mesura de totes les coses.

és diferent en cada persona. no existeix de fet. per després viatjar per Grècia incloent la polis d’Atenes. no és el ser. com tots els sofistes. del no ser no pot néixer perquè el no ser no existeix. i si ha nascut del ser. és a dir. camí de Sicília.C. • Protàgores defensa una veritat subjectiva. és impossible conèixer-lo Per a conèixer cal pensar. amb gran capacitat d’oratòria i més preocupat per l’èxit personal que per conèixer la veritat de les coses. la sensació que té una persona és la veritat per a aquesta persona. així com també són fragments el que s’ha conservat d’algun del seus discursos. segons Plató. Sembla ser que el pensament de Protàgores va florir cap del 444 al 440 a. El que transmetem en comunicar. no existeix ni el ser. sinó més aviat com un mestre en els negocis públics i privats. 3r I en cas de que sigui possible conèixer-lo. pot adoptar formes molt diverses. • La persona que interessa a Protàgores no és l’ésser humà en genèric. • Les seves obres principals són: Raonament demolidors i es creu que una altra titulada Sobre la veritat o sobre el ser. és una clara mostra del que ara anomenaríem relativisme cultural.3. seguit quasi de forma unànime per altres filòsofs posteriors. Però si ha nascut d’alguna cosa. si aquest existís. sinó paraules. • Protàgores. la veritat ens arriba a través de la sensació i. però no té perquè ser la veritat per a una altra persona. molt pagat en sí mateix. • També carrega contra les matemàtiques i concretament la geometria. ja que si existís. ni el no ser. o millor. serà impossible de comunicar la descoberta En efecte. La persona enginyosa i perspicaç. Aleshores. Protàgores participava del pensament d’Heràclit en aquella idea d’un moviment continu. aleshores és que el ser ja existia abans i torna a començar. ha de néixer del no ser o bé del ser. • Es diu que va morir als 109 anys. Va ser. res no existeix.7. és que no existeix. els nostres actes de comunicació es fan mitjançant la paraula. • Gòrgies defensava una tesi amb tres idees principals: 1r Res no existeix no existeix ni el ser. encara que va escriure una obra de filosofia titulada Sobre el ser o sobre la Natura del qual ens han arribat fragments. es va veure obligat a abandonar la ciutat. ni el no ser. i aleshores si no hi és en lloc. si el pensem. i les coses pensades són obra de la imaginació. • Platò ens presenta Protàgores com un home ja entrat en anys. • A Protàgores només li interessen els afers humans. També una altra obra titulada Sobre els Déus. Gòrgies: • Gòrgies de Lentini (Sicília) va ser contemporani a Protàgores i va ensenyar a la seva illa natal durant uns anys. • Per a Protàgores. Ja hem vist que per Protàgores. i això és una incoherència. Va ser un gran viatger que va anar ensenyant de ciutat en ciutat al llarg de la Grècia clàssica. Ha recuperat el tema del ser de l’escola d’Elea i l’ha esgotat fins arribar al absurd. la justícia. aleshores seria al mateix temps no ser i ser. No l’interessa la teologia. 7 . Conclusió. es presentava a sí mateix no com un mestre en ciència. i si així fos. El no ser és evident. • Segons Platò. podria ser etern (mai ha nascut) i. ni tampoc l’estudi de la ciència i la natura pel simple fet de conèixer la veritat. l’ordre entre les relacions humanes. l’individu en societat. No en va. l’individu. De • Filosofia. el ser. no hi seria en lloc. Va estar varies vegades a Atenes. I això el porta a un agnosticisme radical. és a dir. però al final. sinó tal persona concreta i tal altra. pel que fa al ser. ofegat. al·ludint que a la natura no es dóna mai els casos de formes o funcions perfectes que descriu la geometria. insistia en el caràcter heterogeni i variat dels valors i normes dels éssers humans. en conseqüència infinit. aquesta. i més concretament. és a dir.2. la sensació de la qual pot ser diferent. acusat d’ateu. • Gòrgies arriba amb aquest raonament a un nihilisme filosòfic complet. Va morir als 70 anys. un retòric. 2n Si hi ha quelcom que existeix. • El fragment anònim llegit ara. sabrà treure profit d’aquestes diferències entre les diverses comunitats humanes. el mateix Protàgores. dit. Ara bé. sobre tot.

2. ja que de les circumstàncies de la seva mort. Plató que el fa protagonista de molts dels seus escrits en forma de diàlegs. o va ser deixeble. i als altres. en la mesura en que és un constant preguntar-se per un mateix i els altres. • Plató és. tot és fals. no sabent res. existeix documentació. la filosofia. • La seva actitud d’anàlisi interna vol provocar que cada persona es conegui a sí mateixa. Per a Gòrgies. Fuig de forma expressa de l’estudi de la natura en tant no sigui directament implicada en algun afer de l’ésser humà. • Per a fer reconèixer en la resta de les persones la ignorància. però mai pot ser un estímul a la investigació. De pare escultor i mare llevadora. Hi ha tres fonts principals: Jenofonte a una obra titulada Dites memorables de Sòcrates. existeix el dubte si Gòrgies pensava realment això. sinó que vol que aquest caigui en un mar de dubtes i comenci la seva investigació personal. la paraula té un poder molt gran sobre les persones. mai de forma directa. La professió de Sòcrates no és la de savi. però. • Malgrat dedicar tota la vida a la filosofia. • Sòcrates vol començar aquest camí d’introspecció. està en disposició de saber. Sòcrates. cap escrit pot servir d’estímul a la investigació.4. sempre. amb diferència. La seva vocació al llarg de la seva vida d’adult va ser. Aquell qui reconeix la seva ignorància.C.3. que va néixer cap al 470 a. La seva preocupació gira al voltant de l’ésser humà i el seu món. Però una filosofia entesa com un constant examen interior. sinó la de ignorant. El seu aspecte era un tant peculiar si fem cas de les descripcions que ens han arribat: ben lluny de la imatge hel·lènica de bellesa formal. és a dir. 8 Filosofia. La seva coherència personal el van fer viure una vida pobra de bens materials. i això és un tret comú. El saber sofista és un no saber. Aristòteles que fa breus però precises referències a Sòcrates. Origen dels coneixements actuals de Sòcrates: • Aquesta actitud de Sòcrates provoca que tot el que sabem d’ell. Aquest tret no és casual: Sòcrates creia que una vida d’investigació no es podia limitar en uns escrits que posteriorment seran continuats per altres.4. o ho va dir com a exercici de retòrica.• • • 2. la activitat filosòfica. quan et toca amb la seva ironia et provoca una descàrrega a l’intel·lecte que et fa trontollar. en funció d’un mateix. A més. qui més dades ens ha donat de Sòcrates. els tres principis poden ser reduïts a un de sol: no hi ha possibilitat d’un coneixement objectiu. Un escrit comunica una idea o una doctrina. • Sòcrates es va mantenir allunyat de la vida política.1. tan absurd que és. doncs. o va conèixer a Anaxàgores. no aquell qui. Gòrgies pensa exactament el contrari de Protàgores: si per aquest tot és veritat perquè en cada home hi ha una percepció de la veritat individual. les seves virtuts i limitacions. per aquesta raó. El savi és aquell qui sap que no sap res. Introducció al personatge: • La data de naixement de Sòcrates es calcula sobre la data de la seva mort i l’edat que tenia en morir.4. El coneixement d’un mateix i la ironia: • Sòcrates baixa la filosofia del cel a la terra. Sòcrates: 2.2. a ell i a la seva família. Si ens fixem amb detall. 2. Sòcrates utilitza la ironia com a recurs quan parla amb elles. . quan deien estar en possessió de la saviesa i. la comunitat a on viu. • Plató compara Sòcrates amb un peix d’aquests que quan els toques et donen una descàrrega elèctrica. És tracta de veure’s a sí mateix en funció dels altres. • Va estudiar a Atenes geometria i astronomia i sembla ser que. Però no pretén ridiculitzar al personatge en qüestió. reconeixent una total ignorància de tot. • Aquest principi socràtic topa frontalment amb les idees sofistes. poder ensenyar al poble. es pensa que ho sap tot. Sòcrates no va escriure res. és a través de les paraules escrites de altres persones. per a Gòrgies.4. Aquest coneixement d’un mateix farà de les persones éssers solidaris. Es calcula.

• Sòcrates clama contra l’individualisme sofista. 9 Filosofia. definicions vàlides de forma universal. per a alliberar l’ésser humà. • La ciència socràtica no es pot deslligar d’una concepció ètica de la vida. • El mètode inductiu el va utilitzar en la seva particular recerca moral de la virtut. no és necessari que l’ésser humà renunciï al plaer per a ser virtuós. • No hem de pensar que això té alguna cosa a veure amb el cristianisme. Avui diríem que era la veu de la consciència. sembla ser que correspon a Sòcrates el mèrit d’organitzar un treball d’investigació segons un mètode purament científic. la virtut i la justícia. i aquest és un aspecte negatiu de la filosofia socràtica. a un diàleg de Plató es compara la seva tècnica a la feina d’una llevadora. • Amb Sòcrates. I aquest és el principi bàsic de l’ètica socràtica. i Sòcrates està molt lluny de considerar que el saber és revelat. és un argument del que també va parlar in filòsof del segle XX Sören Kierkegaard a la seva obra Concepte de la ironia. s’arriba a una conclusió universal. i cadascú ha de fer el que és costum a la seva ciutat. doncs. • En el seu empeny d’arribar a principis vàlids per a tothom. sinó que el referma en el seu vessant social. La ironia és un bon recurs sempre i quan hom estigui segur de no ser mai ofensiu. d’això. • Ara bé. La persona virtuosa es aquella capaç de calcular i gaudir dels plaers. el saber és virtut i la ignorància és maldat. és a dir. La utilització de la ironia per desemmascarar el saber fictici i fals. 2. ja que en el pensament cristià. • Per a Sòcrates. que Sòcrates vol una introspecció de la persona i les persones que l’envolten. per contra. El mètode inductiu: • La investigació de Sòcrates es basa. no s’ha de confondre amb viure bé).5. la revelació és una part fonamental. que Sòcrates no està disposat a dictar cap doctrina ni decàleg del bon comportament. Sòcrates s’esforça en crear conceptes.4.4. que només és capaç de fer veure els altres la ignorància del saber de les ciències i filosofia actuals. allunyat de l’individualisme. és un altre tret d’enfrontament ideològic amb els sofistes. no és pas cap ciència. La maièutica: • Queda clar. precisament. que és el saber. • Al diàleg Gòrgies de Plató. Tan sols ens vol comunicar la curiositat intel·ligent per a que sigui la pròpia persona qui faci néixer el bon pensament en el seu si. Però la seva idea dels déus és que no són més que expressions d’un únic principi diví. • Ara bé. sobretot.• 2. Ens parla d’un ésser humà que té sentit en tant és un ésser social. a Sòcrates li preocupa. no s’està referint als mateixos déus que els seus compatriotes. 2. en un mètode inductiu. • Aquest sentit del transcendent és una constant a la filosofia de Sòcrates.7. • Així doncs. • Recordem. Ciència i Virtut: • La filosofia de Sòcrates és tot un art del ben viure (compte. escollint el plaer més gran.4. Les persones han d’anar compartint el seu procés de maduració. . I aquest sentit col·lectiu. Reconeix que ell no és capaç de parir res quan l’acusen. Sòcrates diu que la filosofia sofista és com l’art culinari: només es preocupa de satisfer el paladar sense parar compte amb la salut. a partir de cert número de casos particulars. en íntima relació. sobre tot. la seva idea de persona és amb un vincle de solidaritat i justícia amb la resta de persones. la introspecció és la cerca del saber i de la virtut. és a dir. una ciència que no sigui capaç de portar les persones a una vida bona en el sentit ètic del terme. • En aquest sentit. però. L’universalisme socràtic no anul·la l’individu. • És una postura clarament contraria a l’hedonisme dels sofistes. • No obstant. però sempre en sortim beneficiats. La persona no virtuosa escull el plaer del moment. la ironia no sol ser el millor camí. a nivell de relacions humanes franques. La virtut no ha de negar la vida ja que és la vida mateixa. la seva filosofia és com la medecina: de vegades pot produir dolor. I per aquesta raó.6. és a dir. quan Sòcrates fa al·lusions a les divinitats. 2.4. El saber es troba en la recerca d’un mateix. Sòcrates parla sovint d’un dimoni que li parla en els moments més decisius de la seva vida. Certament. Reconeix que les qüestions de culte són molt personals. efímer i incomplet.4. La religió de Sòcrates: • El fet de fer filosofia és una missió divina.

durant els quals.2. es va defensar dient com era d’important la seva tasca educativa. i no hagués arribat a res si no fóra perquè Sòcrates es va entossudir i no donar el seu braç a tòrcer. Però es va negar: tota la seva vida l’havia dedicada a l’ensenyament de la virtut. Filosofia. • L’acusació era molt subjectiva i d’escassa consistència. • Ben al contrari. els amic d’en Sòcrates van organitzar la fuga d’aquest. Tres ciutadans el van acusar d’impietat i de corrompre a la joventut ensenyant creences contràries a la religió de l’Estat. no tem a la mort. La mort de Sòcrates: • Sòcrates va arribar a ser força influent a Atenes. Amés. i ara. • Aleshores. • El que va respondre Sòcrates es que es creia mereixedor de ser mantingut a expenses de la ciutat donada la importància de la seva tasca. La pena seria el desterrament o proposar una altra pena adient al veredicte. • En una primera votació se’l va trobar culpable per una petita majoria. no es podia desdir d’aquesta manera. tal i com es feia amb alguns grans homes. 10 . afegeix. sota cap concepte.8. es va sol·licitar la pena de mort. amb una majoria més folgada. a deixar-la de fer. Sobre tot tenint en compte que era una tasca divina. entre les quals és compta el respecte a les lleis de la ciutat. i que no estava disposat.4. • Entre la pena i l’execució van passar 30 dies.

Vida i obres: o Va néixer a Atenes el 428 a. només. o El seu pensament és una reacció al convencionalisme social del sofistes. Sofista.C.2. juntament amb els d’Aristòtil. quan Sòcrates rep la condemna a mort. sempre acabava tenint problemes amb ells. Introducció al filòsof: o Es considera Plató com la maduresa de la filosofia grega. de família noble. però Atenes estava en guerra i també pot ser degut a una situació fortuïta. o Als 20 anys va conèixer Sòcrates i va romandre deixeble seu fins a la seva mort. Així doncs. El règim dels Trenta Tirans. I també sembla ser que després va cremar totes aquestes obres en un atac de puresa intel·lectual. precisament. suposen una de les més grans influències en el pensament posterior. Protàgores 3r Període: escrits de maduresa: o Fedó. En un dels seus viatges va establir contacte amb una comunitat pitagòrica. Un text no té valor per sí mateix. La investigació sobre l’autenticitat de les obres de Plató ja va començar a l’Edat Medieval. a través d’un amic seu. potser també va provocar un desencís cap al món de l’escriptura. o Després de la mort d’en Sòcrates. o Va morir l’any 347 a. encara discutim. . una ajuda a la memòria. amb el que pràcticament tots els escrits de Plató han estat sota sospita en algun moment de la història. Plató va viatjar bastant. 3. El pensament sofista és desestructurador i oportunista. Cal donar un nou missatge polític i social que sigui engrescador i coherent.3. I conèixer la cronologia és fonamental per a conèixer bé el pensament. no escrites. les raons que impulsaren a Sòcrates 11 Filosofia. o Pel que fa a les obres de Plató. Banquet. Plató afirma que un text ha de ser. o En un dels seus viatges. sovint brutal i sempre arbitrària. Però en poc temps. o Quan finalment va arribar a Atenes. entre els que hi tenia amics i familiars. Però va ser durant la democràcia. amb un parell de tirans. La tradició parla d’una Apologia de Sòcrates. i fruit del que havia vist amb els pitagòrics. Lleis 3.3.1. o A més. líriques i tràgiques. El va rescatar un amic seu. Plató: 3. La majoria d’estudiosos del filòsof consideren que els seus principis filosòfics. També afirma que moltes coses ensenyades a l’Acadèmia eren de tipus oral. Durant la seva joventut sembla ser que va escriure bastant: composicions èpiques. Plató anava a educar-los en la filosofia per a ser un bon governant. o Al final ha resultat una cronologia a on els primers diàlegs no contenen la teoria principal de Plató i són clarament socràtics: 1r Període: escrits de joventut o socràtics: o Apologia de Sòcrates 2n Període: escrits de transició: o Gòrgies. Sembla ser que això l’aportava una situació més còmode.C. la va fundar com una associació religiosa. Els estudiosos s’han fixat en els continguts i en els estil d’escriptura per tal de crear una cronologia creïble. En un principi. va fundar la Acadèmia Per motius legals. Polític. En resum. Característiques del platonisme: o El desencís de Plató per la mort d’en Sòcrates. Aquesta és la raó per la que Plató escriu quasi tot en forma de diàleg. el va convidar a participar en la vida política. El diàleg reprodueix amb més exactitud aquesta tradició oral del platonisme. o Va tenir més ensurts ja que es va relacionar. o Plató tanmateix s’esforçarà en conèixer quina és la veritable naturalesa de les coses. o També hi ha un problema en la cronologia de les obres. República II-X 4r Període: escrits de vellesa: o Parmènides. Platò va veure la oportunitat de dedicar-se a una política capaç i competent. hi ha un problema amb l’autenticitat de les mateixes. Sembla ser que va rebre una educació basada en les idees d’Heràclit. República I. als 81 anys. avui en dia. En algun dels seus textos. Recordem que Sòcrates deia el mateix. va ser segrestat i venut com esclau. Plató creu que la filosofia és una investigació on hi ha una bona part d’anàlisi interior. o Amb l’arribada de la democràcia. Però aviat es va adonar que els Tirans actuaven de forma mesquina. Plató suposa el primer gran sistema filosòfic en el qual es plantegen totes les qüestions que. No se sap si va ser un acte deliberat ateses les seves intencions declarades de reformar la política. o De jove va voler dedicar-se a la política professional. fent constantment maquinacions per a implicar les persones més influents. trenta-quatre diàlegs i tretze cartes.

els sofistes i Plató: o Si es pogués qualificar amb una frase l’activitat filosòfica de Plató. una manera de veure nítida però difícilment expressable. són les que impulsen a Plató a escriure en forma de diàleg: la filosofia no és un seguit de doctrines. Això passa. no passa això en absolut. o bé aclarir algun concepte important de l’ensenyament d’aquest.4. Certament. Per això. Alguns del mites més importants i llur significat: Obra en què apareix Tema Mite del Carro alat Fedre Explica la naturalesa divina i immutable de l’ànima i justifica la reminiscència.5. 3. el plantejament racional i lògic cedeix el terreny a allò que és imaginatiu i al·legòric. sinó que vol reivindicar i explicar la figura del mestre fins a un punt. Quan el que s’intenta explicar va més enllà del que admet el llenguatge logicodiscursiu. També és recurrent el tema de la ignorància ignorada. el bé. o També ens trobem diàlegs (com Protàgores) a on Plató polemitza amb les idees sofistes sobre la saviesa. En Plató. podríem utilitzar la de fidelitat a l’ensenyament i la persona de Sòcrates. en l’explicació mítica. el coneixement i la virtut. els mites acompleixen una finalitat didàctica inqüestionable. Explica com Sòcrates es manté coherent fins al final en la seva investigació filosòfica. 3. però també contra la retòrica buida. amb les idees platòniques. I en altres diàlegs d’aquesta època. Significa una justificació de la divisió i organització social. la bellesa. 12 . Mite dels metalls La República (L. s’accedeix per intuïció. sinó un constant interrogar-me i investigar les raons dels problemes per aclarir el significat de la vida humana. o El fet que hàgim caracteritzat el naixement de la filosofia com el pas del mite al logos pot sorprendre si constatem el recurs freqüent de Plató als mites. o Pel seu caràcter imaginatiu i expressiu. Mite a no escriure. Els utilitza a tall de narracions metafòriques que li permeten descriure d’una manera més intuïtiva i didàctica aspectes essencials de la seva filosofia. els diàlegs platònics es proposen il·lustrar el significat d’alguna actitud fonamental en Sòcrates. Pretenen ser aquella imatge clara que ens revela una veritat en la mesura en què som capaços d’introduir-nos-hi i de submergir-nos en la seva fantasia. a les quals. aquests estan destinats a pertànyer a una classe social o bé a una altra. Una lectura atenta dels mites platònics és una bona manera d’acostar-se a la filosofia d’aquest pensador.6. Aquesta no deixa de ser una certa il·luminació. ja que responen a la necessitat de l’autor de buscar vies alternatives d’expressió.3. que va més enllà del mestre i intenta explicar tota la realitat. Plató reconeix la ignorància com feia sempre Sòcrates abans de començar una investigació. de manera que pot semblar un allunyament de l’autèntica filosofia. o Per al filòsof atenès. Això no vol dir que Plató es limita a aprofundir en l’ensenyament rebut. s’han de buscar altres formes d’expressió. no obstant. L’Apologia és un exemple clar. els mites tenen la peculiaritat de convertir-se en veritable filosofia. segons l’autor. la pitjor de totes segons Sòcrates i que tants exemples troba entre els polítics i els sofistes de la seva època. Sòcrates. L’ànima es descriu com un carro tirat per dos cavalls de naturalesa contrària. Mites i Metàfores platònics: o Plató recorre sovint als mites en les seves explicacions. d’acord amb això. o A la primera etapa. el mite i l’al·legoria constitueixen mecanismes útils d’acostament. Filosofia. III) Els déus disposen en els homes una certa quantitat de cada metall i. o Més tard els diàlegs aniran sobre temes en els que Sòcrates també havia dit la seva: la virtut. Un altre diàleg (Critó) ens mostra a un Sòcrates davant el dilema de fugir de la presó o mantenir-se fidel als seus principis. per exemple.

en la seva etapa de joventut. estem utilitzant la idea d’igual perfecta que hi ha a la nostra ànima. més aviat. Plató les anomena ens o substàncies i es diferencien clarament de les coses sensibles. ¿com ens expliquem el coneixement sensible? ¿i quin sentit té aquest aprendre? A més. 3. Les idees són criteris de judicis. de virtut. I mica en mica. La Teoria de les Idees: 3. Filosofia. anirà anant a parar a temes que el seu mestre hagués rebutjat per no concernir. Si estudiem la realitat canviant de la natura. de la rigidesa d’un text.8. Com a tal. o En la investigació socràtica rau l’arrel del record.1. de valor. Per exemple quan comparem la grandària de dos objectes. Les idees són causa de les coses naturals. o millor dit. La ciència. en l’anàlisi de certes idees que van apareixent en els diàlegs. Ens serveixen per emetre criteris de judicis del món sensible. directament.Mite de la Caverna La República (L. Si és la intel·ligència la que explica i ordena la realitat. per mitjà d’un artífex diví inspirat en la bellesa de les idees.8. doncs. de la mateixa manera que ho està la consciència d’haver nascut moltes vegades. són les idees les causes de la realitat sensible. en la seva màxima expressió és ciència i en la seva mínima expressió és opinió vertadera (es distingeix de la ciència perquè li manca una garantia de veritat). l’ètica. o Aquesta primera formulació de la Teoria de les Idees és una aproximació que la completarem tot seguit. recordar la resta. Recordar una cosa ens permet. o Això no obstant deixa oberts altres interrogants: si conèixer és reconèixer. 3. Mite del Demiürg Timeu Explicació de com es va originar el món sensible a partir del caos inicial. si tot es un recordar? o Aquí Plató ens dóna una pista de la seva teoria del coneixement: la saviesa. La igualtat perfecta no existeix al món sensible. tota aquesta teoria descansa sobre el supòsit de la immortalitat de l’ànima i l’etern renéixer. la política o la teoria dels coneixement. • Aquesta idea va agafant forma en Platò donant cos a la teoria de les idees. Però aquests records estan adormits.VII) Al·legoria sobre la condició humana i la necessitat de deslligar-nos de les cadenes que ens lliguen al sensible per tal d’elevar-nos cap al món de les idees. precisament. L’aprenentatge i els objectes d’aprenentatge: les idees: o Aprendre és recordar. Partim de la idea que l’ànima és immortal: ha nascut moltes vegades i ho ha vist tot en tots els móns possibles. La filosofia consisteix a anar més enllà del món sensible. l’ésser humà: Està naixent la primera formulació de la Teoria de les Idees i podem ja citar algunes característiques d’aquesta formulació: Les idees són l’objecte específic del coneixement racional. 13 . Només així es pot tenir un coneixement absolut i immutables. l’estudi de la mateixa farà ressorgir el record. La importància de la qual es manifesta en veure com la resta del pensament de Platò es fonamenta en ella: l’antropologia. el nostre coneixement serà canviant. Però cal detallar-ho més. Tal és l’afirmació de Plató.7. Introducció a la teoria: • La teoria del coneixement de Platò implica l’existència de veritats absolutes i immutables. enllaçant records.8. Platò escrivia en forma de diàleg fugint. la teoria de les idees apareix. Així doncs. o A tot això s’haurà d’enfrontar Plató en els següents diàlegs. Aleshores surt un interrogant: com encaixa el concepte d’ensenyar en les ciències o en la virtut. 3.2. El món ideal: • Recordem que en Platò no ens trobarem mai amb un text que expliqui detalladament una tesi o una doctrina. Així ens trobem amb diàlegs que ens parlen de les idees de bellesa. I podem recordar la virtut com podem recordar les ciències.

sinó a la proporció numèrica que hi ha sempre al darrera. un veritable coneixement. En conseqüència. però també la música o l’astronomia) • Filosofia.3. • Platò també creu que no totes les idees són iguals. és a dir. 3. encara que tampoc són purs conceptes mentals. • Els antecedents a la teoria de les idees de Platò els trobem a: Les definicions de Sòcrates en la mesura en que aquestes intentaven donar una idea perfecte d’allò definit. L’ésser de Parmènides. la geometria. però d’acord a la realitat exposada. • Aquest tema vol dir. D’Heràclit. abstracte com les idees perfectes de Platò. els dos móns -l’ideal i el real-. 14 . Idees de tipus valors: la idea de justícia. Imaginació. • Platò afirma rotundament que existeixen aquests coneixement immutables. es troba en un món paral·lel. Aristòtil s’ho preguntarà i. un món ideal. implica també que. però també la idea de bellesa. Aquesta idea també carrega contra el pensament sofista. • El fet de crear un món d’idees. per Platò. Què i com són les idees de Platò?: • Idea és per a Plató un model arquetípic d’una classe d’objectes. així. • Platò distingeix varis tipus d’idees: Idees de tipus matemàtic: la idea d’unitat o d’igualtat són un exemple. • Les idees no són materials. de cara a la filosofia posterior. • El món real és. de bellesa. d’idees o conceptes perfectes i eterns. eterna i immutable. Un coneixement perfecte podrà ser aplicat a la política i evitar. Coneixement Intel·lectual: té com a objecte el món intel·ligible. sobre tot. de persona. o opinió no fonamentada amb un raonament. el món de les Idees no canviants. La Intel·ligència que da dividida en: Pensament. Idees que representen coses naturals: la idea d’arbre. I és aquest l’objecte de coneixement per a Platò: les idees. Platò l’anomena intel·ligència. Coneixement Sensible: té com a objecte la realitat sensible (les coses del món real).8. no és un coneixement fix. aquesta jerarquia està canviada segons el diàleg que llegim. Anaxàgores i la seva concepció de la ment ordenadora de l’univers. o la gran pèrdua moral i intel·lectual de la mort d’en Sòcrates. de la no existència d’un saber universal. la idea de persona. El responsable és el demiurg. Per exemple. La matèria es resisteix i aquesta és la raó de les imperfeccions. Per exemple. Existeix una jerarquia entre les idees. les idees de Igualtat i diferència són les més importants. de bé. precisament. • La realitat. Introducció a la teoria: • Platò va estudiar els filòsofs presocràtics. la pregunta sobre el tipus de realitat que correspon als conceptes que representen els objectes del món real. doncs. No és un coneixement en sentit estricte i Platò l’anomena opinió. La matemàtica pitagòrica quan afirma que la realitat no rau a la matèria. És en realitat un món modèlic. Ara bé. No és. o coneixement propi de les ciències del món real (les matemàtiques. Recordem que aquests ens parlaven. li va impressionar la idea de que la realitat és canviant. és a dir.1. el coneixement que ens arriba de la realitat a través de les sensacions (impressions sensibles). La creença fa referència sempre a les coses del món sensible (món real). doncs. de bondat. Cadascuna d’aquestes idees és una realitat única. o opinió que fa referència al que Platò anomena ombres o reflexos. també hi ha dos tipus de coneixement.9. a la República. a la filosofia medieval. La Teoria del Coneixement: 3. una representació maldestre del món perfecte de les idees. la idea de bé és la idea més important.9. la pèrdua moral dels sofistes. no canviants. mentre que al diàleg Sofista. Platò vol trobar un coneixement que es basi en veritats absolutes. A la seva vegada Platò divideix la opinió en: Creença.3. també. sinó ben al contrari: el saber depèn de qui l’exposa i per a qui l’exposa. únic i immòbil i. estable i immòbil. a partir de Platò ja existeix una formalització del que ara en diríem valors. la idea d’arbre. és a dir. dimoni encarregat de plasmar les idees al món real.

Sobre tot després d’haver observat la idea del Bé. Doncs bé.2. lleig i dolent. empresonada en un cos terrestre i sense ales. el del carro alat.3. • De vegades. El mateix Plató ens ho diu quan afirma que la imaginació està al mateix nivell que la sensibilitat o que les mentides. pel que fa a l’ésser humà parlarem d’ànima i cos. doncs. Les sensacions ens reforcen els records. els desitjos més baixos. El cavall negre simbolitza les tendències negatives de l’ésser humà. El conductor o auriga simbolitza la capacitat intel·lectual de l’ésser humà o el pensament. 3. s’acostuma a anomenar part irascible de l’ànima i està localitzada en el pit.2. les co ses del món real). viu i es mou en el món de les idees. Si respecte de la realitat parlàvem d’idees i coses. l’altre negre. l’ànima anirà recordant. Ara bé.10. fer renéixer les ales. ens enllaça la teoria del coneixement amb la seva antropologia o visió de l’ésser humà. en tornar. simbolitzada pel carro alat. bell i bo. recordem com l’ànima contempla el món perfecte de les Idees.9. s’acostuma a anomenar part racional i està localitzada al cap.9. ja que només aquestes li permetran d’enlairar-se novament. • L’ànima. Un altre mite. El blanc simbolitza les tendències positives de l’ésser humà. per un decidit dualisme.1. aquest és el seu lloc i casa seva. s’acostuma a anomenar part concupiscible i està localitzada al ventre. que amb el contacte i a través del coneixement de les coses. li serà possible. l’instin de conservació. El coneixement com a record: • Si recordem el mite que us he explicat abans. com una entitat dinàmica que integra tres parts: la racional o intel·lectiva. i juntament amb el fet de que es troba limitada per les mateixes limitacions del cos. • Aquest oblit no és total. o La Sortida a la Llum Un camí d’aprenentatge reservat a uns pocs que. l’ètica platò- Filosofia. Antropologia platònica: 3. com es fa renéixer les ales? L’amor hi tindrà un paper fonamental. es troba estranya i fora del seu element. però cau del carro i s’encarna en un cos del món real. El coneixement com el camí cap al Bé: • Simbologia: o La Caverna el món real o L’Exterior el món de les Idees o El Sol Idea de Bé o Homes encadenats els éssers humans o Les Ombres el reflex del món de les Idees (és a dir.10. L’auriga condueix un carro tirat per una parella de cavalls un dels quals és blanc. aquest és l’únic coneixement que mereix aquest nom. El Mite del Carro Alat: • El mite del carro alat apareix al diàleg de maduresa Fedre. 3. si per contra els cavalls se li revolten i no sap com enlairar-los. Plató ens planteja. o coneixement obtingut després d’haver observat el món de les Idees.3. també. es provoca l’oblit del món de les Idees perfectes.10. les passions nobles com el coratge o valor. 15 . 3. Compara l’ànima humana a un carro alat. L’ànima tripartida i les seves característiques: • El mite del carro alat ens mostra l’ànima com una força. perdent també les ales. 3. Si l’auriga controla la parella de cavalls. amb la seva teoria del coneixement. cau al món de les coses. Aquesta es caracteritza. • L’existència d’aquest tipus de coneixement té una conseqüència immediata: Plató prefereix la memòria a la imaginació. precisament. la sexualitat. la irascible o de les tendències positives i la concupiscible o de les tendències negatives. I això és una constant en la filosofia grega. enlairar-se ben amunt i gaudir de la contemplació de les idees. El seu anhel més gran és retornar al seu món original. la ira. ho tindrà tan difícil per contemplar les idees com inepte sigui en la conducció. Aquesta situació és traumàtica per a l’ànima. • Cal. Introducció: • El mite de la caverna enllaçava la concepció platònica de la realitat. Però. seran els governants. l’esperança. Coneixement dialèctic. i això és el que s’anomena la reminiscència.10. Aquesta ànima caiguda.3. Allà pren un cos terrestre. una manca de domini de la parella de cavalls fa perdre l’equilibri i l’ànima. Per a Platò. o teoria de les idees.

l’amor o anhel de bellesa és el que pot restituir les ales a la nostra ànima perquè torni al seu estat originari. a la immortalitat. infravalorat. El mite de la recerca de la meitat. aleshores hi ha harmonia a l’ànima. Plató parla de tres virtuts que es corresponen a les tres parts de l’ànima: la saviesa. però si es perfecciona. i que l’altre mani i faci d’amo” (Fedó. Veiem una petita mostra del que es diu al diàleg: Convidat Concepte de l’amor Fedre L’amor és una força inspiradora de grans gestes. 79e). Els sis convidats-protagonistes exposen successivament la seva visió de l’amor o eros. Sòcrates És l’últim en parlar i com en tots els diàlegs. és immortal. El cos és físic i mortal. Agató L’amor és un desig de rebre.5. Aquesta és una visió dualista.4. Comença pels cossos. tal i com ja hem vist. Dualisme ànima i cos: • Podem establir la concepció platònica de l’ésser humà afirmant que és fonamentalment la seva ànima. Ambdues conviuen com un cavaller i el seu cavall. matèria caduca i menyspreable. com un pilot i la nau que governa. Ara bé. el cos pertany al món de les coses sensibles i temporals. Filosofia. al que és immutable i idèntic a ell mateix és l’ànima” (Fedó. La recerca de què és l’amor: • El l’antropologia platònica destaca el tema de l’amor o eros. és allò que defineix l’ésser humà i que li permet de realitzar el més elevat. I és que. L’ànima. Pausànies L’amor és una força que transforma la pròpia personalitat.10. Dit d’una altra manera. Aristòfanes L’amor és el desig de trobar el que ens manca. És un impuls cap a la plena realització humana. Pensament Racional (auriga) Saviesa Passions Nobles Ànima (carro alat) Irascible (Cavall blanc) Fortalesa Instints Concupiscible Temperança (Cavall negre) • SI cada part fa amb excel·lència o virtut allò que li és adequat. “Quan l’ànima i el cos estan plegats. la natura disposa que l’un serveixi com un esclau i sigui manat. • Ara bé. és intel·ligible i perfecta. segons Plató. un desig del que no es té i és anhelat com el més sublim i bell. El Banquet és un diàleg bàsicament dedicat a fer un elogi de l’amor. Erixímac L’amor és present en tota la natura i té un poder generador. la fortalesa i la temperança. en la qual l’ànima és altament valorada i el cos. aquesta està unida accidentalment i incòmodament al cos. d’altra banda. mentre que l’ànima és originaria del món de les idees eternes: “allò que més s’assembla al diví. 3. només temporalment. 3. Aquesta harmonia o equilibri entre les parts de l’ànima és el que Plató anomena justícia. Com un fragment que aspira a la totalitat. expressa les idees de l’autor. acaba amb les idees.nica es basa en aquesta divisió tripartida de l’ànima.10. al que té forma única i no es pot descompondre. és precisament aquest dualisme i el noble origen de l’ànima el que fa possible el coneixement de les idees. 16 Virtuts . sensible i imperfecte. L’amor és. • Ànima i cos són dues entitats totalment distingibles i desiguals. a l’intel·ligible. 80b). Les abstractes i immaterials idees són abastables perquè l’ànima forma part d’aquest món perfecte del qual. com ja hem vist. propi de les persones que es creuen dignes de ser estimades. ha estat expulsada.

encara que això no és del tot clar. igual que l’Acadèmia platònica. són apunts de les classes que Aristòtil donava. però després s’allunyà del pensament del mestre. o L’any 347 a. en forma de diàlegs. Als 17 anys va ser enviat a estudiar a Atenes a l’Acadèmia de Plató. i després va tornar a Atenes i allà va fundar el Liceu. Aristòtil donava algunes classes tot passejant pel jardí de l’escola. en va copiar algun títol: Banquet. o L’any 323 a. Nicòmac.. Aristòtil viatja i funda un parell d’escoles amb un clar aire empíric.C. parlaven del mateix: De la Retòrica (Gorgies). El passeig. víctima d’una malaltia d’estómac. o peripatós va acabar sent un tret característic per a reconèixer qualsevol tret aristotèlic. Aristòtil esdevé preceptor d’Alexandre. Durant aquest període produeix obres interessants sobre biologia. D’aquests només han quedat uns pocs fragments. S’acusa a Aristòtil. • L’apartament dels temes platònics no triga gaire. ja rei de Macedònia. la seva ciutat natal. però hi havia un estricte ordre de classes establert. encara incomplet: sabem poc de la seva personalitat. Escrits Exotèrics: • Als diàlegs que va escriure per a un públic més extens.C. sinó que fins i tot. Tot i així hi ha una primera etapa força platònica en al pensament aristotèlic. • En aquestes obres Aristòtil es mostra d’acord amb bastants aspectes del platonisme.C. i literàriament molt rics. en morir Plató. després que Atenes tornés a ser derrotada per les forces macedònies. o Aristòtil fuig d’Atenes a l’illa d’Erubea a una casa que tenia. o Va morir als 62 anys. fill de Filip. d’impietat i sospitós de col·laboracionista amb els macedonis. avui en dia. Això fa que l’estudi d’Aristòtil sigui.2. no només a temes tractats en els diàlegs platònics. amb diferent títol.1. Aristòtil no es va mostrar d’acord amb aquest gir i va marxar. Diuen que en fugir va exclamar “perquè així els atenesos no pequessin per segona vegada contra la filosofia” en clara al·lusió al cas de Sòcrates. i aquest va reforçar molt els trets pitagòrics de l’Acadèmia platònica. el pensament d’Aristòtil es presenta de forma sistemàtica i endreçada. o Al llarg d’aquesta etapa. a que eren apunts de treball. sota el domini macedoni. Sens dubte. ciència en general i filosofia. tota la vida lligat a la cort macedònia.2. o Aristòtil va escriure altres texts destinats a un públic més extens. era metge a la cort dels reis de Macedònia. o El Liceu va ser creat molt semblant a una universitat moderna. Però cal comprendre que això és degut.C. Va escriure d’altres que. En un principi Aristòtil era molt platònic.C. Sembla com si Aristòtil no hagués evolucionat mai ni mai hagués dubtat. fruit de la seva formació científica com a fill de metge. es pot deduir que Aristòtil va tenir el seu procés de dubtes i maduració com qualsevol altre pensador. Podria ser que Aristòtil hagués influït en les idees imperials d’Alexandre quan el parlava de la grandesa i superioritat del món hel·lènic sobre la resta de pobles. es comença a viure un moviment independentista.1. L’escollit per a continuar la tasca de Plató va ser Espeusip. Aristòtil abandona Atenes. 4. i esdevé en una obra Sobre la filosofia en la que Aristòtil critica la Teoria de les Idees de Plató i. o L’any 342 a. el concepte d’idees – números. seguint la tradició del seu mestre. Polític.4. El seu pare. el gran conqueridor. Aristòtil: 4. Aristòtil va mantenir sempre un record respectuós cap al seu mestre malgrat tenir una clara independència de pensament. o El Liceu practicava la comunitat de vida. Tenia una biblioteca i un equip de professors que impartien classes amb regularitat i es dedicaven a la investigació. Introducció al filòsof: o Aristòtil va néixer a Estagira de Tràcia l’any 384 o 383 a. 17 Filosofia. Aristòtil va tornar a Estagira. concretament. Aristòtil va recórrer. 4. En aquest moment ja apareix una fractura del pensament platònic quan Aristòtil critica les idees – números. o L’any 336 a. Va romandre fins la mort del mestre. o Als apunts. Però dels pocs diàlegs que queden. Durant un any va fer de legislador de la ciutat. . Sofista. va influir a l’hora de disposar de recursos d’investigació. De l’ànima (Fedó). Les obres aristotèliques: o La major part dels escrits que ens han arribat fins els nostres dies. rei de Macedònia. S’han anomenat genèricament escrits esotèrics per contenir idees i doctrines difícils d’entendre. Aquest Alexandre és el que anys després serà Alexandre Magne. nom que rep l’escola per la proximitat d’un temple d’Apol·lo Lici. mor Alexandre el Gran i a la ciutat d’Atenes. i per això es van dir escrits exotèrics. ja que el mateix Aristòtil parlarà d’Alexandre com un jove poc donat a escoltar amb atenció. sobre tot. l’amistat que l’unia a Alexandre.

molt més planera. Fins i tot. que és la mateixa felicitat. però qualsevol Filosofia. Escrits Esotèrics: • Les obres esotèriques d’Aristòtil van ser publicades a Roma per primera vegada per Andrònic de Rodes. • En una primera explicació. per exemple. I com a tal.• 4. Història i Literatura 4. I aquesta és la definició amb la que es queda Aristòtil. política i jurídiques Les Constitucions. segons Plató.2. Amb això. teoria del sil·logisme Analítics Posteriors. però l’utilitza per a parlar de la realitat del món sensible i el seu origen diví. o La filosofia ja no és només teologia. l’ésser transcendent. autònoma com la resta. Ara bé. Així doncs. zoologia sistemàtica De l’ànima. caldrà redefinir els fonaments i els temes que li són propis: en una frase quin és l’objecte de la filosofia. l’ésser humà. o En aquesta segona identitat: virtut i ciència. sinó que Plató mateix va viure d’aquesta manera.3. la filosofia passa a ser una ciència més. estudi de l’Univers Meteorològics. La filosofia. de forma definitiva. teories psicològiques Ètica a Eudem Ètica a Nicòmac. del raonament sobre el que és probable Metafísica. Per a Aristòtil. és a dir. el filòsof recull el mite de la caverna del seu mestre. Però no només a nivell de definició. la divisió i la demostració Tòpics. la filosofia té com a objecte d’estudi. l’ètica. sobre la definició. A partir d’aquest moment Aristòtil inicia el seu propi camí. Ara bé. Aristòtil afirma que la filosofia té com a objecte d’estudi. Això ja ens fa pensar que el pensament d’Aristòtil. 18 . és la constitució d’un saber enciclopèdic de totes les ciències sense deixar de banda cap aspecte de la realitat. la ciència no és la recerca de la Felicitat. Aquestes obres s’han classificat d’acord al següent quadre: Classificació dels escrits Esotèrics Categories. és la ciència de la vida moral. sinó una ciència objectiva formada per nombroses ciències particulars. Del platonisme a l’aristotelisme: o Per Aristòtil. en conseqüència. • En una segona explicació. la filosofia és teologia.C. no una realitat particular (encara que sigui la realitat més alta possible). Per una banda. o Aristòtil canvia el concepte de filosofia. o En definitiva: l’estudi de l’ésser (de l’existència) es divideix en totes les ciències que estudien les particularitats del mateix. esdevé la ciència més elevada perquè estudia l’objecte més alt: la divinitat. estudi de la natura Sobre el cel. és l’estudi del ser en tant que és. La separació entre Plató i Aristòtil no es podia simbolitzar de millor manera. al segle I a. la filosofia continuarà sent la capdavantera de les ciències. sobre l’art de la refutació i de la confirmació Poètica. és evident que la filosofia no té el caràcter enciclopèdic que Aristòtil li pretén. és una de les seves parts. La Filosofia és. és autònoma respecte a la filosofia. el platonisme es pot resumir en l’estreta relació entre virtut i felicitat. sobre el fi de l’ésser humà: la felicitat i la virtut Gran moral. Només la filosofia és l’estudi de l’ésser tal i com és o millor dit. Aristòtil s’adona que la primera definició no fa justícia a la filosofia. el primer motor immòbil. Virtut i Ciència estan íntimament unides. com el de qualsevol persona. és en la que Aristòtil no es mostra d’acord.2. En resum. o La pretensió d’Aristòtil. resum de les dues anteriors Política. Felicitat. col·lecció de 158 constitucions d’Estats Retòrica. però no la única ni la més important. arriba al bé. una ciència més. investigacions meteorològiques Història dels animals. és una ciència limitada que té com a objecte d’estudi un únic ésser. El més important de la filosofia és la recerca del principi del ser. sobre l’origen de la tragèdia Escrits sobre lògica o Organon Escrits Metafísics Escrits de Filosofia Natural. idees de sociologia. significacions i modes de l’ésser Física. Amb aquest principi. o Aristòtil dóna resposta a aquesta qüestió en dos temps i de dues maneres diferents. Ciències Naturals i Psicologia Escrits sobre Ètica i Política Escrits d’Estètica. malgrat la importància del seu objecte d’estudi. sobre les causes. a través de la ciència del ser. sobre els predicats de les coses Primers Analítics. Però per una altra banda. i no la ciència que resum i aglutina a tota la resta de ciències. sinó l’aspecte fonamental de tota la realitat. va anar evolucionant. i com a tal.

La Metafísica: • La Filosofia Primera per a Aristòtil és el que després s’anomenarà Metafísica. o les coses que l’afecten o el caracteritzen. ser en tant que existeix. Que estudiï. • Si l’ésser és allò que fa que una cosa sigui el que és i no una altra. • Recordem com Heràclit i Parmènides. Per Parmènides. No hi ha possibilitat.2. Parmènides posava en dubte que la informació que ens arriba dels sentits pugui ser vertadera. Caldrà doncs. el component físic. és a dir. I no oblidem que Aristòtil es refereix a tots els éssers singulars. de que un accident no estigui associat a una substància. en definitiva el per què de l’existència. en les que dóna raons del canvi a través d’una explicació de la realitat. tots i cada un dels éssers existents.4. o millor dit. • Per aquestes raons Aristòtil va escriure la seva obra Física i la seva obra Metafísica. a més. • La substància és l’essència de les coses.4. Per Heràclit tot està en perpetu moviment (recordem la frase atribuïda a aquest autor: “mai et banyes al mateix riu”. La Filosofia Primera o Metafísica: 4.4. l’objecte no perd la seva identitat. És la ciència de les ciències. aquesta taula i no una altra. • La realitat substancial d’Aristòtil constitueix una síntesi dels dos mons platònics. l’accident.3. és immutable. definir aquesta existència. sense que importi si el ser és Déu o és la realitat més petita de la realitat. Podríem dir que són els vestits d’una persona. és a dir. Per a Aristòtil. etc. aquest interès es va traduir en una investigació sobre el moviment i el canvi. 4. Les estacions se succeeixen. . Reconeix el mèrit del seu mestre dient que Plató va juxtaposar les dues concepcions. allò que diem quan definim una cosa. incorruptible i etern. un infant esdevé adult. Per contra. la forma. Aristòtil donarà raó de la necessitat d’una ciència que estudiï el ser en tant que és. però mai va arribar a integrar-les en un discurs coherent. El seu actuar és una constant anàlisi de les possibles solucions per anar avançant cap a una definició. el moviment és la llei de l’Univers. se’n pot distingir la matèria de la qual està formada. Per Heràclit. Així doncs. • L’accident és tot allò que caracteritza les coses. o la pissarra. allò que fa que sigui el que és. Plató ens presenta el món sensible. però que si falta. per exemple de la taula a on esteu escrivint.4. De tot individu concret. és a dir. el moviment és impossible ja que el moviment implica el pas del no-ser al de ser o al revés. Aquests dos components només són separables teòricament. s’havien ja enfrontat a aquest problema. El problema del canvi: • L’interès per la natura ha estat un constant en tots els corrents filosòfics des de l’inici de la filosofia. Aristòtil el defineix com a substància. • Aristòtil ataca el problema de l’ésser de forma sistemàtica i endreçada. tal i com deia Parmènides. podríem dir que l’ésser de la síl·laba “pa” no és la descomposició en les seves lletres “p” i “a”. Tot el que existeix és substància. Plató no va donar una explicació bona de la naturalesa i el canvi. la nit dóna pas al dia. • En els individus concrets. Però no és la summa dels seus components. en aquest cas. i de l’altra. la matèria. I això és impossible. perquè del no-ser no en pot sortir res. • Recordem també con la teoria platònica significa una síntesi d’ambdues postures. veritables protagonistes del món natural. definir l’ésser aristotèlic. i deia que en realitat res no canvia. • Els filòsofs s’adonaren que tot està en continu canvi i perpètua transformació. • Aristòtil marcarà realment la diferència tocant de peus a terra. Els nostres sentits ens enganyen i la informació que ens donen els nostres sentits és pura ilusió. Aviat.4. per posar un exemple. 4. la pluja al sol. i alhora ens diu que hi ha un món abstracte i perfecte de les idees que. imperfecte i canviant del que parlava Heràclit. L’hilemorfisme: • Qualsevol substància és un compost de matèria i forma. en un 19 Filosofia.1. • L’ésser aristotèlic és allò que fa que una cosa sigui. en les substàncies podem trobar les dues dimensions de les que ens parlava Plató: d’una banda. i l’essència o forma. el conjunt de qualitats específiques d’una cosa que fan que sigui el que és.

i l’error d’aquell rau en que no s’ha adonat que hi ha diferents maneres de ser i de no ser. la forma és el que decidirà que sigui taula o cadira o altre objecte. Ara bé. del grec hylé (matèria) i morphé (forma). Podem fer una definició més acurada: • Potència (dynamis): Capacitat que té la matèria d’una substància d’assumir o rebre una forma diferent de la que té. de l’adquisició d’una nova forma per part de la matèria. com el primer autèntic filòsof –diguem-ne– seriós en què ens trobem. no pot provenir de la no existència. De tant evident que resulta hom es pregunta per què de la importància d’aquestes idees. • Aquesta teoria que defensa la composició material i formal de tota substància s’anomena hilemorfisme. o una cadira. O l’arbre és arbre en acte. sense essència. tampoc no és res. Però la matèria per ella mateixa. Dit d’una altra forma. • Fins ara ens havíem trobat en que uns deien una cosa i uns altres deien el contrari. Potència i acte: • Ara ja sabem quina és la idea d’Aristòtil sobre la composició de la realitat: tot el que existeix és substància. sinó que primer ens hem de posar d’acord en què és el canvi. però té la potencialitat de ser una taula.4. podem dir amb tota certesa que no és un arbre. com deia Plató. en altres paraules. 4. i aquest n’és un bon exemple. El mateix passa amb l’arbre: no és una taula. Després arriba Plató i encara ho embolica més amb els dos móns. estic utilitzant una manera absoluta del no ésser. Si no. ni mai arribarà a ser un gos. sense matèria no hi ha substància (sense fusta no hi ha taula). i no. no estem parlant del mateix. procés d’abstracció. perquè és impossi- Filosofia. ens trobarem en una situació anàloga quan filòsofs del segle XX com Wittgenstein afirmaran coses similars: primer cal esbrinar si estem parlant del mateix. però pot arribar a ser-ho. o una porta. és a dir. En la realitat. apareixen i desapareixen. arribant a postures extremes tot dient que no es pot parlar de res: del que no sabem perquè no ho sabem. 20 . La llavor no és un arbre en acte. que aquestes substàncies es transformen.4. part de dos mons irreconciliables. la matèria i la forma constitueixen un compost inseparable. La matèria és el suport o substrat de la forma (la fusta és el substrat de la taula). i del que sabem. • La importància rau en que podem considerar Aristòtil. després un gos adult i després envellirà. Sense forma. • Aleshores. • Aquest important matis. • Acte (energeia): És la realitat actual de tota substància i consisteix en la forma particular que hagi rebut la matèria. • Parmènides hagués dit que això era del tot impossible: una cosa que existeix. • Tot ésser està en acte d’alguna cosa i en potència d’altres coses. perquè té la capacitat d’adquirir la forma de totes aquestes coses. Segles més tard. El gos en primer lloc va ser un cadell. Però Aristòtil creu que Parmènides s’equivoca. • Aristòtil es plantejarà el problema com un autèntic filòsof i de manera simulada es planteja: no es tracta de saber si existeixen el canvi i el moviment o no existeixen a base d’especulacions. morirà i desapareixerà. si dic que una llavor ni és. però tanmateix també podem dir que pot arribar a ser-ho. li permet a Aristòtil introduir un concepte cabdal en la seva metafísica. I el mateix passa amb totes les substàncies del món: no n’hi ha cap que no sigui immune al pas del temps. la llavor respecte l’arbre. sempre és conseqüència de l’actualització d’una potència. Les quatre causes: • L’explicació aristotèlica del canvi deixaria fred a més d’un en el sentit de no impressionar-se. però sí ho és en potència. Però també ha observat l’autor.4. Veiem per què. Un exemple és el cas del moviment i Heràclit i Parmènides.5.4. La fusta és en potència una taula. • Certament Aristòtil posarà exemples entenedors: si ens fixem en una llavor. • La combinació acte i potència fa possible l’explicació del fenomen físic del canvi. què és el canvi? El pas de la potència a l’acte. la fusta no constitueix cap substància. i l’arbre respecte a la taula són una manera relativa de parlar del no ésser. • Aristòtil pretén definir prèviament tots els conceptes abans de posar-se a definirlos.

Cal matisar prèviament que el concepte de causa que utilitza Aristòtil és diferent del que utilitzem nosaltres. També observa que no totes les formes de governar-se afavoreixen la plena realització de l’ésser humà: no el porten cap a la felicitat.4. temes molt lligats en el pensament filosòfic. • Aquesta idea se’n diu finalista o teleològica i va imperar la llarg de l’Antiguitat i l’Edat Mitjana. • Actualment. Si la causa final. orientada a unes finalitats. • L’objectiu perseguit o finalitat. I aquesta finalitat és millorar i perfeccionar-se tot actualitzant les seves potències. Ara bé. D’aquesta manera el concepte causa inclou: • El material del que està feta la substància. ble utilitzar un llenguatge únic. La Filosofia Primera o Metafísica és. La causa eficient és l’artista. és a dir. l’ètica té una dimensió teleològica. és a dir. o Pel que fa a l’ètica aristotèlica. Aristòtil observa que l’ésser humà es realitza en societat. precís i inequívoc com el que utilitzen les ciències físiques i matemàtiques. l’explicació del canvi es completa amb la teoria de les quatre causes. Aristòtil considera que la més important és la causa final. a la pregunta de perquè plou.4. Per a Aristòtil. O el concepte de causa que entenem avui en dia. com ja ens ha explicar l’autor. Pragmàtic com és. Causa eficient. ja que tracta de l’ésser i no d’un dels múltiples aspectes de l’ésser. Per a Aristòtil la lògica era una eina per a obtenir coneixement. la raó que mou la creació d’aquella substància o fenomen és la més important. la nostra ànima és una tabula rasa (una pissarra en blanc) que es va omplint gràcies als nostres sentits i les nostres capacitats intel·lectuals. • És a dir. l’ètica i la política són pràcticament necessàries en el plantejament filosòfic. 21 .6. Per a ell. i causa final. Causa material. I la causa final és la finalitat o el mòbil de l’artista a l’hora de fer la seva creació. això no vol dir que Aristòtil –no Filosofia. Conclusió al filòsof: o Aristòtil escriurà i ensenyarà sobre molts més temes. tot allò que cal per a que una cosa sigui és la causa. sinó harmònic i complementari. tots ens posaríem d’acord en dir que es tracta d’un fenomen meteorològic en que el vapor d’aigua contingut als núvols es refreda i es condensa formant gotes que cauen a la terra. • Però tornant a Aristòtil. Causa final. la més important. La causa formal és el model o la idea preconcebuda que ha utilitzat l’artista. aquesta es basa en la recerca de la felicitat. o Pel que fa a la seva teoria del coneixement. • De la mateixa manera que nosaltres actuem per objectius que ens plantegem i els perseguim. ens trobem altra vegada amb una postura dualista. o També cal fer esment dels escrits de lògica. De la mateixa manera que passava amb la metafísica i la física. o Si l’antropologia i l’ètica van de la mà. El teleologisme: • De les quatre causes que hem vist. a hores d’ara resulta fins i tot extravagant. causa formal. El plantejament és eminentment pràctic. • Vegem-ho a través d’un exemple: • Les quatre causes atribuïdes a una escultura són: la causa material és el marbre del que està feta. ja que cal donar la causa final: plou perquè els éssers vius necessiten de l’aigua per viure. És a dir. la natura sencera té una finalitat determinada. L’ésser humà és un compost d’ànima i cos. Aristòtil torna a encarar-se amb el seu mestre tot negant la possibilitat d’un Estat perfecte. • L’executor o impulsor. Insuperables i insuperats en alguns aspectes encara avui en dia. que la natura no fa res en va. 4. Aristòtil tornarà a posar en evidència el seu antic mestre quan afirmarà que el coneixement ens arriba dels sentits. El bé suprem és la felicitat. L’autor ho afirma en considerar que és la que té més repercussions. però és un intent honest d’oblidar les fantasies platòniques de la realitat. Causa formal. o Els seus tractats sobre Cosmologia plantejarà una teoria que. Extrem que portarà a una mena de nihilisme filosòfic. que ens trobem amb la definició de quatre causes necessàries que impliquen l’existència d’una substància: causa material. causa eficient. i no existeixen les idees innates ni preconcebudes. Però aquest cop no es tracta d’un dualisme antagònic. Aristòtil està afirmant implícitament i explícitament (De caelo). • Les seves qualitats essencials.5. o Per descomptat que Aristòtil ens parla d’antropologia i ètica. Però Aristòtil opinaria que hem donat una resposta incompleta.

Aristòtil defensarà la moderació. No hi hagi rics ni pobres. 22 . com en ètica. o En política. Filosofia. sinó una immensa classe mitja.oblidem el seu vessant sistemàtic i ordenat– no hagi estudiat i classificat els diferents sistemes de governar-se. La comunitat més feliç serà aquella en que no s’estableixin diferències massa grans.

la reflexió filosòfica se centrarà en la recerca de tècniques que tranquil·litzin la desorientació i el desànim que es pateix. Les lluites van durar ben bé 40 anys fins que es va arribar a una situació més o menys estable. la cosa no es va anar calmant. La part persa el 133. i la part egípcia. Les filosofies hel·lenístiques busquen les solucions a nivell individual. per a què? La filosofia haurà de canviar el seu objecte d’estudi. Però totes elles van ser dominades pel general Antípater. parlar o inventar grans sistemes filosòfics que parlin d’organitzacions polítiques governades per savis. els grecs no van perdre el temps. ja no té sentit. cap a Egipte. anava assumint poder dins el sacsejat imperi macedoni. Sense l’ajut ni la dependència de res ni ningú. del idioma grec. Gràcies a això. La part grega. però aquest cop en una dimensió molt més petita: passa a l’individu. els estoics. l’imperi macedoni va créixer cap a Orient. o societats de classe mitja. és a dir. Això no vol dir que hi hagués pau. però. havia perdut. Els orígens de les escoles hel·lenístiques: Quan parlem de les escoles hel·lenístiques. amb certes prestacions. Conseqüències de la desfeta de la Polis: A mesura que les Polis gregues van anar caient en mans d’uns (macedonis) o altres (romans). ja que consideraven als perses poc menys que uns barbars. 5.1. Qualsevol intent de crear un sistema filosòfic estructurador i integrador ha perdut tot sentit ja que. 5. no obstant. la part persa. com hem avançat abans. 5. però que a l’hora de la veritat qui decidia eren els macedonis. Recordem com Aristòtil.1. I sota aquest panorama.1. Però per a bé o per a malament. nascut a Estagira. Esperançats davant la mort de l’emperador. va morir de malària l’any 323 a. La part grega va caure l’any 148 a. Finalment foren tres generals qui es repartiren l’imperi macedoni. Durant el regnat d’Alexandre Magne. parlem concretament dels epicuris.C. sobre tot. fins passats uns quaranta anys. i no va poder veure el seu somni fet realitat. i el que ara diríem més passota (de fet és una conseqüència social de les dictadures). quasi normes de conducte a segur que permeti a la persona sàvia arribar a la felicitat. Uns i altres continuaven lluitant i. havia estat proper a la família real macedònia. El somni de l’emperador era fusionar la cultura grega amb la cultura persa. i els escèptics. Té un cert paral·lelisme en les filosofies orientals. Introducció històrica: Anem a fer una mica d’anàlisi històrica del moment de transició que suposa el pas d’Aristòtil a la següent corrent filosòfica. aquestes van perdre. Es torna més apàtic. i cap al Sud. iniciaren revoltes. Filosofia.2.C. en un moment de tibantor política entre els sotmesos –les polis gregues– i els invasors –els macedonis–. 23 . Les Escoles Hel·lenístiques: 5. aquest empeny d’Alexandre. per raons òbvies la seva independència política i social. Totes tres escoles cercaren una solució ètica per a l’ésser humà grec. Alexandre.1.2. qui de mica en mica. Eren com una autonomia.5.C. Les monarquies hel·lenístiques: Mentre els partidaris d’un i d’altres es barallaven. va provocar una difusió de la cultura i. se succeïren una sèrie de lluites entre els partidaris dels dos fills d’Alexandre. Cosa que horroritzava als grecs de les polis. Aristòtil va gaudir dels fons necessaris per a dedicar-se a la investigació i especulació filosòfiques. El ciutadà de la Polis. cap a Pèrsia i la India. La realitat fou ben diferent. ja que el seu idioma es parlava pràcticament arreu del món conegut. la iniciativa política. perd iniciativa i perd autoestima. Si a canvi s’havia tornat en una persona cosmopolita. perdut el seu model polític i social. El ciutadà grec es convertirà en un individu aïllat. Totes tres monarquies van acabar caient en mans dels romans quan aquests iniciaren les seves conquestes arreu del món conegut. ja que no en và. part del somni d’Alexandre s’acompleix amb la difusió idiomàtica del grec i la barreja de religions perses i orientals. I la part egípcia l’any 31 a. Com sol passar. A partir d’ara. A aquests període el coneixerem com el de les monarquies hel·lenístiques. acostumat a prendre les decisions que l’afectaven. El centre de la reflexió torna a l’ésser humà. La solució rau a l’interior de cadascun de nosaltres. Les filosofies hel·lenístiques voldran ser guies de salvació individual.

2. als divuit anys se’n va anar a Atenes per a no perdre la condició de ciutadà i també per poder escollir una escola a on estudiar.i reien de l’orgull dels atenesos. que es va dir. 5. L’escola de Mègara: Fou iniciada per Euclides de Mègara (450 – 380 a. i escola hedonista per la paraula hedoné que significa plaer en grec.C) a Atenes. Admiraven la fortalesa interior i volien un retorn a una vida més natural. I sembla ser que va arribar a la conclusió que el plaer era el més natural. La conseqüència és que menyspreaven les convencions socials. Ja havia mort Alexandre i les revoltes i els aldarulls eren moneda correnta la polis. Hi ha un altre vessant científic amb figures prou importants com Euclides o Arquímedes. La seva va intentar fer un seguiment de les idees de Sòcrates un tant peculiar. i en alguns trets de l’atomisme de Demòcrit. Epicureisme: • L’epicureisme és una escola filosòfica hel·lenística que rep el seu nom del fundador del corrent: Epicur de Samos (341 – 270 a. L’epicureisme té les seves arrels en l’escola hedonista (una de les escoles prèvies a l’hel·lenisme filosòfic que ja hem vist. Antístenes admirava l’autodomini i l’autosuficiència de Sòcrates. que la seva filosofia se centrarà en una lluita constant contra les pors i els neguits dels humans. L’escola hedonista: Fundada per Arístip de Cirene (435 – 356 a. però sempre sota control de la persona). recordem hedoné = plaer. 24 . • Epicur no es va quedar a Atenes i va tornar a la seva ciutat natal. 5. La seva escola creia que podem afirmar ben poques coses sense por a equivocar-nos. degut a la situació social i política. L’escola cínica: Antístines (450 – 365 a.).) Va ser desterrat de la seva terra per falsificar moneda i es va establir a Atenes a on aviat esdevingué un gos. precisament El Jardí.3. a la recerca de la felicitat. I no va ser fins 16 anys després (ja amb 34 anys) quan va poder tornar a Atenes.C. • L’escola d’Epicur. Es deien gossos guardians de la filosofia de Sòcrates. El Jardí. Són l’escola de Mègara. El cínic més emblemàtic va ser Diògenes de Sínope (413 – 327 a. un dels més vells deixebles de Sòcrates. • En tornar es va establir en una casa amb un jardí adjunt i va fundar la seva escola. Gos en grec és kinos. Filosofia. També deixeble de Sòcrates.3.Les tres escoles tenen com a precursors. I no hem d’oblidar que a l’ètica li preocupa la nostra felicitat. i d’aquí ve el nom de cínics. Aquesta escola té dos noms: escola cirenaica pel lloc a on es va fundar. sinó més aviat un centre del que ara en diríem de creixement personal. Euclides no creia en la teoria de les idees de Plató. 5. que aquestes escoles suposen el vessant filosòfic del període hel·lenístic. Es van dedicar sobretot a l’estudi del llenguatge i la lògica. L’hel·lenisme filosòfic: Ja vam comentar l’últim dia.2. unes escoles menors –en importància– que sorgiren de seguidors de Sòcrates que no estaven d’acord amb Plató (recordem que aquest fou deixeble de Sòcrates). Sembla ser que com a deixeble de Sòcrates va ser molt diferent a la resta (explicar el cas). Quan aquest fou condemnat.C. 5. que suposaven un intent honest de donar solucions ètiques a un ésser humà que. 5. estoïcisme i escepticisme–. Allà hom podia tribar un espai de reflexió. descans i diàlegs i converses amb el mestre Epicur. buscava el que és més natural per a l’ésser humà. De tal manera serà l’aversió que sentirà Epicur. quan vam presentar les tres escoles filosòfiques més importants del període hel·lenístic –epicureisme.2. Diògenes va radicalitzar la postura cínica predicant l’enduriment de cos i caràcter. Però hem de tenir en compte. quan va arribar a Atenes es va trobar amb una situació social i política bastant caòtica.C) va ser el fundador d’aquesta escola. Defensaven el màxim autocontrol. es trobava totalment perdut. i la capacitat de suprimir totes les necessitats.1. qui malgrat haver nascut a la ciutat de Samos.3. l’escola hedonista i l’escola cínica. • No se sap ben bé si és fruit d’experiències d’infantesa.2. no era una escola universitària com la d’Aristòtil. Fidel a Sòcfrates afirmava que som nosaltres qui hem de posseir els plaers i no aquests a nosaltres.1. ell i altres com Plató es van allunyar temorosos de ser empresonats com el mestre. les quals les veurem el proper dia. I es mantenia fidel a la idea de les limitacions per al coneixement de Sòcrates: el famós només sé que no sé res. però Epicur aviat manifesta un profund odi cap a tot el que considera que són supersticions i creences infundades.C). • Tot i així.

• Per a alliberar-nos de les torbacions. • El mateix Epicur va fer una proposta de divisió del seu pensament. dormir. ben emprat. La felicitat s’aconsegueix conreant altres activitats com la amistat. i encara que així sigui. La felicitat més estable s’aconsegueix mitjançant l’ataràxia (absència de dolor i de pertorbacions). Va dividir la seva filosofia en tres parts fonamentals: la canònica. Epicur proposa la seva formula anomenada tetrafarmakon (quatre remeis) que els podem resumir en la següent taula: Torbacions Els quatre remeis de l’epicureisme Els déus Si existeixen. en la serenor d’esperit aconseguida gràcies a la filosofia dels quatre remeis. sinó que el fem nosaltres pas a pas. Epicur proposa un camí basat en dos moments: en un primer moment caldrà alliberar-se de les torbacions que patim. la física i l’ètica. Per a Epicur allò important és adquirir coneixement. pot suposar un pas endavant en el camí cap a la felicitat. que les diferències del món s’expliquen a partir del coneixement dels àtoms i els buits que hi ha entre ells. o la predestinació? I és per aquesta raó que afirma que creu que els déus no existeixen. 25 • . Quasi no importa quin. i en un segon moment. la recerca del plaer com a fi fonamental de la vida ja que en el plaer rau la felicitat. A través d’aquest senzill principi. Ja no cal recórrer a l’astrologia o la superstició. La Física: La física d’Epicur parla. En virtut d’això. a on aquesta última era com la culminació del camí i donava sentit a tot el seu pensament. I en concret. i els segons són Naturals i els mals fàcils d’evitar. no es preocupen dels afers humans. per a fer el primer pas. I com que no hi ha destinació prèvia. i quan ella és Present. etc). Aquesta és fruit i obra de diversos auFilosofia. perquè la felicitat producte del plaer de la que ens parla Epicur. Diu Epicur en un dels seus textos: “Vana és la paraula del filòsof que no guareix els sofriments de l’home”. consisteix en la satisfacció mesurada i equilibrada de les necessitats naturals (beure. Qualsevol coneixement. no s’ocupen dels assumptes humans La mort Mentre som vius. així com els plaers desmesurats i efímers. L’Ètica: Recordem que com ja hem dit. Precisament el coneixement ens farà veure amb claredat la validesa de les quatre solucions o remeis. Però Epicur afegeix una bona part de la seva reflexió: precisament el coneixement del moviment dels àtoms ens permet de saber que es tracta d’un moviment aleatori i espontani. del funcionament de la natura i de l’ésser humà en tant ésser natural. El destí no està definit. la mort no existeix. nosaltres ja no hi som. aconsella evitar la política. Epicur recupera trets de la teoria atòmica de Demòcrit afirmant. Epicur intenta retornar la responsabilitat del destí de l’ésser humà al propi ésser humà. I per gaudir d’aquesta absència de dolor i pertorbacions cal arribar a una autèntica autarquia (autosuficiència). relació fonamental entre els epicureistes. El destí És més que dubtós que existeixi el destí Les necessitats Les primeres són fàcils de satisfer. 5. l’ètica és la part més important del pensament d’Epicur. és a dir. Estoïcisme: • Si acabem de veure una escola a on el seu fundador i cap és ben visible i conegut. Epicur ens recomana allunyar-nos de tot allò que pot pertorbar el nostre esperit i el nostre cos.3. La Canònica: Es diu així perquè ens parlarà dels cànons és a dir de les normes del coneixement. la seva filosofia serà summament pragmàtica. quin paper hi juguen els déus. no ens passarà el mateix amb l’escola estoica. errada a errada i encert a encert. la llibertat de l’ésser humà li permet d’escollir quin és el millor camí per a la felicitat més estable. com no.Partint d’aquest principi. mostrant-nos els perills de les falses creences i les opinions no fonamentades. • I per tal de poder ser una filosofia guaridora. Es tracta d’una defensa de la llibertat humana.2. caminarem a la conquesta de la felicitat de la mà del mestre Epicur. Si és així. Però compte!. com aquell. menjar. mentre hi hagi adquisició de coneixements. La major part dels temors i les pors provenen de la ignorància i la manca de coneixements. La canònica ens mostra el camí del veritable coneixement.

Aquest ésser viu és matèria i intel·ligència. tres períodes diferenciats de les escoles estoiques: Primer moment o període fundacional: En aquest període haurem de parlar de Zenó de Citión. al igual que els epicuris. que rebutjaven tot contacte amb la política. també té una raó de ser.• • • tors. tot el que ens passa a nosaltres. I encara que sembli una paradoxa. En virtut d’això. Tot el que succeeix a l’Univers té un sentit i una raó de ser. l’Univers és un ésser viu integrat per dos principis: una matèria passiva i una ànima activa que li dóna força. els quals van presentar al jove Sòcrates. i el jove Zenó va conèixer filòsofs que es deien els autèntics deixebles de Sòcrates.): Zenó és considerat el fundador de l’estoïcisme. 26 . la qual dirigeix i regeix. doncs. d’una física panteista. ens fa afirmar que el cosmos és perfecte. Sembla ser que en un dels viatges comercials. Si tot el que succeeix està regit per una intel·ligència divina (el logos). L’ètica: Recordem que els estoics accepten el que els esdevé. fins i tot de la classe més poderosa. però és també llenguatge i raó: la lògica estoica cerca d’estudiar el nostre discurs o llenguatge. Per als estoics. i els seus oients.C. És la millor pauta ètica. Període de revifalla de l’estoïcisme de la mà de personatges com Sèneca. microcosmos dins del macrocosmos. a diferència dels cínics. sobretot. els estoics no feren fàstics a acollir a l’escola a polítics i governants. enfrontat al judici. segons el que més admirava l’escola cínica: l’autocontrol. El lloc de reunió de Zenó amb els que començaren a ser els primers deixebles del nou pensament. nascut a Xipre era en realitat d’origen fenici hel·lenitzat. eren de totes les classes socials.C. de Cleantes i Crisip. cerquen una guia de salvació que permeti superar el moment de crisi que suposa la pèrdua de la polis i els conflictes posteriors. El savi és aquell qui comprèn les coses que han de succeir i les accepta. és la filosofia estoica i. la família del qual es dedicava al comerç. va ser un pòrtic dedicat a l’Àgora d’Atenes. I amb aquesta idea hem de veure la influència del pensament d’Heràclit quan ens parlava del logos universal que tot ho controla. de manera que aviat els seguidors de Zenó es van anomenar els del pòrtic. I també al igual que els epicuris. Es tracta d’una lògica proposicional (de proposcicions) que té les arrels a l’escola de Mègara i la seva preocupació pel que es pot dir sense caure en una paradoxa. Haurem de distingir. divideixen el seu saber en tres parts: lògica. qui establiran les bases de la doctrina estoica. En l’acceptació de l’ordre còsmic. la llibertat rau en aquesta acceptació incondicional. a diferència dels epicuris. física i ètica. I també. Els estoics. els megàrics i altres escoles menors. Zenó. el seu deixeble Cleantes fou el cap de l’escola. Parlem doncs. Els estoics identifiquen l’Univers amb Déu. La intel·ligència divina que endreça el cosmos fa que tot estigui prèviament determinat. Es tractava dels cínics. Zenó va començar a ensenyar l’ideal de vida que havia estat madurant des dels primers contactes amb els cínics. Lògica: El logos és el principi actiu que regeix el cosmos. vida i sentit. Cap a l’any 300 a. Epictet o Marc Aureli. Un cop mort Zenó. la pena de mort i la mateixa mort. Posteriorment. ja que el que succeeix Filosofia. I en conseqüència. Només podem arribar a la felicitat acceptant les coses que se’ns van presentant. i la doctrina del primer estoic (podríem dir-ne fundador) és diferent d’altres pensadors estoics posterior a la Roma imperial. quan Zenó tenia vint i pico anys. Segon moment o període d’introducció a Roma: Tercer moment o període d’estoïcisme imperial. és a dir els estoics. la postura sàvia és la d’acceptar el que va passant. van recalar a Atenes. immersos en la crisi d’identitat. la seva ètica. Crisip posà en ordre les idees de l’estoïcisme. La paraula pòrtic en grec és stoà poikile.. Zenó va imaginar un Sòcrates mestre de l’autocontrol. Zenó adquirí gran reputació aviat. I així es basa també la seva ètica: en acceptació i absència de desig. aquesta última és intel·ligència racional (que raona). I el fet de que el cosmos és la divinitat. No hi ha res subjecte de l’atzar. Zenó de Citión (Xipre 332–262 a. Física: Tal i com és l’Univers estoic.

és inevitable i necessari. Raonar correctament és acceptar l’ordre natural de les coses i del cosmos. I malgrat aquest discurs els estoics ens parlaran de la llibertat de l’ésser humà. Però es tracta d’una llibertat basada en aquest coneixement i acceptació. La llibertat es basa en que no res ni ningú ens pugui pertorbar. I aquesta impertorbabilitat és la virtut dels forts. Per arribar a aquest estat de gràcia, els estoics prediquen l’apatheia (absència de passions i desitjos). 5.3.3. Escepticisme: • L’escepticisme és una altra de les respostes de l’època a la situació de pèrdua de referents. El nom de l’escola prové de la paraula grega skeptomai, que significa examinar atentament. • Després de l’examen acurat de la realitat, el filòsof escèptic considera que res no es pot conèixer amb exactitud i certesa. No és una postura realment original: recordem els sofistes, en concret a Gòrgies, qui afirmava que no hi ha seguretat en el coneixement. • Actualment l’adjectiu escèptic l’utilitzem quan ens referim a un dubte o una desconfiança vers la capacitat o el coneixement d’alguna persona o alguna afirmació. Ens mostrem escèptics davant de teories científiques, religioses o morals. • El fundador de l’escepticisme hel·lenístic fou Pirró (360 – 275 a.C.), nascut a Èlide, una polis del Peloponès. Pirró va conèixer les teories de l’escola de Mègara (recordem: dedicats a l’estudi del llenguatge i de la lògica, seguien el pensament socràtic de la dificultat en arribar al coneixement). • Quan Alexandre Magne va iniciar la campanya contra els perses que els va dur fins a l’Índia, Pirró es va allistar al seu exèrcit i va participar de tota la campanya. Potser el fruit d’aquesta llarga campanya, a on va tenir la oportunitat de conèixer pobles molt diversos amb costums molts diversos, el va portar al seu pensament de que no hi ha cap fonament racional per a preferir un tipus de conducta o un altre. És a dir, no hi has cap raó que sancioni un comportament moral o un altre. La conseqüència és clara: la dita en castellà de “allá donde fueres, haz como vieres”. No es pot emetre cap judici de valors sobre el comportament de les persones. • Tant Pirró, com el seu deixeble Timó (320 – 235 a.C.) defensaren que la raó no pot penetrar fins a les fonts de les actuacions. Només en pot captar les aparences. Degut a que mai podem conèixer les coses tal i com són, no podem assegurar res ni tenir certesa sobre cap tema. • La conseqüència és que ja no podem emetre judicis del tipus: Això és cert o això no és cert • I evidentment, això ens porta a una postura en la que cal abstenir-se d’emetre cap judici. Aquesta abstenció del judici és la postura del savi i en grec es diu epokhé, o la renúncia total a saber res amb certesa i a opinar amb seguretat sobre cap tema. • Les raons que argumenten els escèptics per a mantenir la epokhé són cinc, i en diem els cinc trópos 1. La relativitat de les opinions, que fa dubtós tot principi: Cada persona té la seva opinió sobre un mateix tema, i cadascú pensa que la seva opinió és encertada i que les dels altres són falses. 2. La necessitat de buscar els principis de totes les coses: Cada resposta a un per què, genera nous per què que no podem resoldre. 3. La relativitat de les percepcions: Cada persona percep la realitat d’una manera diferent, cosa que fa que emeti un judici diferent. 4. El caràcter hipotètic de les premisses: Les premisses es basen en judicis relatius, això és, no podem assegurar que són judicis absoluts. Aleshores, basar el coneixement en premisses hipotètiques és tenir un coneixement insegur. 5. La necessitat d’acceptar (donar com a cert) abans de demostrar: Quan ens disposem a demostrar científicament o lògicament un argument, és perquè abans ja l’hem acceptat com a cert. És sens dubte un cercle viciós i precisament aquest trópos es coneix com el del cercle viciós. • Amb els cinc trópos, l’actitud d’epokhé, deixa de ser una simple absència de judici per a passar a ser un autèntic principi ètic a on es proposa un actitud vital de renúncia a decidir. És l’aturada o suspensió de qualsevol judici.

Filosofia.

27

5.4.

Però per tal de poder viure en societat, els escèptics acostumaven a acceptar els coneixements més probables i les normes ètiques de la comunitat a on vivien. Tot i que continuaven mantenint, per descomptat, que era del tot impossible saber si les normes o els coneixements que els tocava compartir eren certs. • En l’època que estem estudiant, l’escepticisme va tenir una bona acollida popular, ja que es va interpretar com el punt i final de la difícil recerca de la veritat. Era com un ja hem arribat i ja no cal gastar més esforços en esbrinar la veritat. • La veritat no sols és molt difícil de trobar, sinó que fins i tot, pot ser que no existeixi. Aleshores quin absurd passar la vida buscant una cosa que no existeix, una quimera. Els mateixos savis de l’escola afirmaven que res no podem saber amb certesa. L’escepticisme es va convertí, mica en mica, en la filosofia del dubte dogmàtic. • Al llarg d’un període important, fins arribar a la Roma Imperial, l’escepticisme va anar guanyant adeptes, fins i tot, entre les files de personatges importants de la política i les classes més elevades. No només això, sinó que les escoles platòniques i socràtiques del moment, van fer un gir cap al dubte sostenint unes que el mateix Plató es mostrava escèptic davant del coneixement sensible, i que Sòcrates deia no saber res. Oblidaven, però, que Plató parlava del camí cap al coneixement veritable (mite de la Caverna), i que Sòcrates afirmava no saber res com a punt de partida per a esbrinar la veritat del tema tractat. • A mitjans del segle II a.C., Carnèades, director de l’acadèmia platònica, va visitar la Roma Imperial i va fer una conferència a un seguit de joves romans desitjosos de conèixer la cultura grega. En aquella conferència, Carnèades va elogiar les filosofies de Plató i d’Aristòtil, però en una segona conferència , les va refutar enèrgicament per a demostrar que no hi havia possibilitats de conclusions fermes i inamovibles. Més tard, l’acadèmia platònica va abandonar l’escepticisme, però aquestes no van desaparèixer. Al segle III d.C., l’escepticisme gaudia de bona salut de la mà del metge i filòsof Sext Empíric. L’hel·lenisme científic: Ja hem vist que l’hel·lenisme té un important vessant filosòfic que ens ha arribat gràcies al pensament de les escoles de les que hem parlat. L’hel·lenisme filosòfic es caracteritza, sobre tot, per ser un seguit de propostes ètiques. Això té sentit ja que quan tot el saber i tot el coneixement trontolla, no té sentit parlar de ciència, de política o de com arribem a conèixer, ja que tot està basat en principis incerts (recordem els cinc trópos de l’escepticisme). Ara bé, sí podem parlar d’un cert posicionament ètic davant aquesta incertesa. Uns i altres ens faran, doncs, propostes ètiques destinades a sobreviure una situació angoixant. Tot això succeïa a Atenes. Però a l’altra banda de la Mediterrània, a Alexandria, uns homes plens d’esperit científic, protagonitzaven l’altre vessant de l’hel·lenisme. Amb el suport dels governants, aquest grup del que diríem ara científics, van convertir Alexandria en la capital de l’activitat científica. Mort Alexandre, el seu general Ptolomeu es va quedar la part d’Egipte i va fundar una dinastia: la dels ptolomeus. Degut a l’excel·lent situació geogràfica d’Alexandria, aquesta es va anar poblant de grecs, egipcis i jueus. Molt aviat va ser un important port comercial. A la seva illa de Faros s’hi instal·là una enorme foguera que cremava dia i nit per guiar els vaixells en la seva aproximació a port. De fet, Alexandria va esdevenir el nou centre de la cultura grega, però un centre que es va ocupar més de les qüestions científiques que no pas de les filosòfiques. Un dels descendents del general Ptolomeu, Ptolomeu Soter, va fundar el Museu o casa de les Muses, la primera institució realment similar a una universitat moderna. No era un museu com l’entenem avui en dia, sinó que era una gran biblioteca amb còmodes sales d’estudi, laboratoris de dissecció d’animals, jardins botànics, jardins zoològics, observatori astronòmic, etc. El Museu va ser destruït per un incendi l’any 48 a.C, durant el setge de Juli Cèsar a Alexandria. En el moment del desastre comptava amb més de 700.000 llibres. Va ser reconstruït, però mai va tornar a ser el que era. Els segles posteriors van ser dedicats més a recopilar i recuperar que no pas a la creació científica. L’any 390 d.C. i per ordre d’un bisbe fanàtic, van ser destruïts altra vegada bona part dels llibres. I finalment, l’any 641, els musulmans van arrasar amb el que quedava de la Biblioteca. El Museu disposava de quatre departaments: literatura, matemàtiques, astronomia i medecina. Més tard n’aparegué un de filosofia, però al Museu, controlat financerament pel govern, no li agradava massa les discussions filosòfiques ni polítiques, amb el que mai va arribar a ser un departament important.

Filosofia.

28

5.5.

De fet, l’activitat intel·lectual del Museu seguia bastant el funcionament del Liceu aristotèlic. Els seus fundadors es van inspirar en Aristòtil, però només es van inspirar, ja que sens dubte, aquell hagués preferit un departament de Lògica abans que un de Matemàtica. Al Museu es llegia força a Aristòtil, però més aviat els textos científics i empírics del filòsof que no pas els seus textos filosòfics. A més van abandonar totalment el principi teleològic fonamental en el pensament d’Aristòtil (recordem que la teleologia és aquella forma de pensament en la que tot té una finalitat) L’hel·lenisme científic va posar l’èmfasi en el saber matemàtic. Figures importants han passat a la història: Euclides o Arquímedes en són un exemple. Però també va gaudir d’importants astrònoms, físics i enginyers o metges. Aquí procurarem saber alguna cosa dels més importants. 5.4.1. Euclides d’Alexandria: • Euclides (330 – 270 a.C.) matemàtic educat a l’Acadèmia de Plató, va ser el primer director de departament del Museu. La seva tasca ha estat reconeguda al llarg dels segles, de manera que la seva obra Elements de Geometria ha estat fins el segle XIX, llibre de lectura obligatòria a les escoles i universitats. Va compilar tot el material matemàtic existent des de els pitagòrics fins el seu temps, ordenant-lo i fent una clasificació coherent. • Euclides, entre altres coses va afirmar que tots els teoremes de la geometria són deduïbles a partir de 10 axiomes.(en aquella època era qualsevol proposició evident que tothom admet sense que calgui demostració). Els cinc primers són comuns a totes les ciències, però els altres cinc són propis i exclusius de la geometria i l’autor els anomena postulats. Per exemple, el cinquè axioma, que és comú a totes les ciències afirma que el tot és més gran que la part. Aquesta afirmació és totalment axiomàtica ja que, quan pretenem explicar que, per exemple, una col·lecció de llibres és més gran que un dels llibres, ja assumim la premissa de forma inconscient. • La presentació de la geometria com un seguit de proposicions axiomàtiques ha animat a altres ciències a proposar els seus propis axiomes per tal de sortir de carrers sense sortida. Així, aviat altres branques de les matemàtiques han proposat els seus axiomes. 5.4.2. Arquímedes: matemàtic, físic i enginyer: • Arquímedes (287 – 212 a.C.) matemàtic, físic i enginyer. Podem afirmar que va ser el primer científic preocupat per l’aplicació pràctica dels descobriments de la ciència. Com a matemàtic es va dedicar sobre tot a la geometria. Com a físic, se li atribueix la invenció teòrica de la palanca i el seu famós principi (un cos sòlid submergit en un líquid experimenta una força que l’empeny cap amunt igual al pes del líquid que desplaça), a més d’altres descobriments. Com a enginyer s’atribueix a Arquímedes la invenció de la catapulta, i d’un sistema de miralls còncaus que dirigits contra les veles de les naus romanes, concentrava la calor del sol i les incendiava. Altres invents són, per exemple, una hèlix per extreure aigua dels rius. • Els descobriments i invents d’Arquímedes seran una de les bases de la ciència del Renaixement i de la ciència moderna. La filosofia hel·lenística a Roma: Roma sempre va ser receptiva a la cultura grega, de manera que molt abans de la conquesta romana de Grècia, el poble romà ja havia mostrat el seu interès pel pensament i la filosofia gregues. 5.5.1. El procés d’hel·lenització: • Algunes de les escoles hel·lenístiques es van implantar amb força a Roma: 1. Escoles epicúries: A la fi de la Roma republicana, cap al segle I a.C., l’epicureisme gaudia de forta influència a la societat romana. 2. Escoles escèptiques: Més o menys a la mateixa època, Ciceró (106 – 43 a.C.), conegut orador, va adaptar al llatí la filosofia hel·lenística. Més tard, al segle II, Sext Empíric (sobrenom que li ve de que, com a metge, preferia, al contrari que els seus companys de professió, experimentar i observar els fets abans que emetre judicis carregats de dogmes) va reformular l’escepticisme. 3. Escoles estoiques: L’escola estoica va ser la que va tenir més arrelament a Roma, produint pensadors brillants que han passat a la història com Sèneca o Marc Aureli (època imperial) 5.5.2. Sèneca:

Filosofia.

29

Sèneca fa un convit a la serenor d’esperit per a alliberar-nos de les passions esclavitzants. però la felicitat només s’aconsegueix mitjançant la llibertat. De les seves obres en podem destacar De la brevetat de la vida. De la tranquil·litat de l’ànima. Es va mostrar admirador del pensament d’Epicur i la seva visió pràctica de la filosofia. un gran escriptor i un bon filòsof. Aquesta concepció ens porta a considerar les persones iguals. Sèneca també parlarà de la importància de les bones amistats. Va ser un gran orador. sinó la persona normal i corrent que ara en diríem del carrer. sinó que cal tenir contacte amb el món de les persones i tenir un esperit cosmopolita. al gènere humà en la seva globalitat. De la clemència i altres tractats de ciència i de física. alhora que defensava el dret de les dones en rebre la mateixa educació que els homes. Sèneca destaca per un estoïcisme eclèctic. Sèneca es va manifestar contrari a l’esclavitud. De la constància del savi. I no es tracta d’un camí fàcil. Aprendre i conrear la filosofia es cabdal per tenir èxit en una empresa d’aquest tipus. o millor dit.• • • • • • • • • Luci Anneu Sèneca (4 a. tots som part de Déu. La raó d’aquesta democratització de la filosofia és perquè Sèneca considerava que tots som part d’un mateix cos. així com les lluites de gladiadors. I aquesta és l’arrel del seu pensament: el filòsof ha de ser educador del gènere humà. A base de força de voluntat podrem aconseguir aprendre a viure conforme a la natura i a través de la raó. Sèneca no va proposar una gran teoria ètica. concretament de la filosofia estoica. sinó més aviat una guia moral a través de les seves obres. barreja de diversos corrents. és adir. Sèneca manifesta que la recerca del poder i les riqueses no ens porten a la felicitat. La felicitat rau en l’encontre personal i íntim amb un mateix. 30 . i mentre som esclaus de les nostres passions. no podem ser lliures ni feliços. Va néixer a Còrdova.C. i com a conseqüència. Filosofia.) és un nom propi dins la història de la filosofia i. i alhora religiós. – 65 d.C. De la felicitat. Fins i tot va exercir de senador durant el període de Tiberi i ministre en el govern de Neró. La seva pretensió és educar el caràcter de les persones. però va passar la major part de la seva vida a Roma. I el seu objectiu no és l’altre savi. Ser savi no és lliurar-se a la contemplació absoluta.

• Sant Agustí. Les religions orientals a Roma • Roma es va caracteritzar quasi sempre per una certa curiositat religiosa. La ciutadania romana deixa de ser un privilegi d’algunes famílies romanes. Les tropes visigodes amb Alaric al front entren i saquegen Roma. Roma va patir una forta influència de les religions orientals provinents dels contactes de les conquestes d’Alexandre. quan es va destronar l’últim rei etrusc i es va instaurar un règim polític. El judaisme i el cristianis- Filosofia. Així. A mida que es van expandir i van conèixer altres cultures. amb capital a Roma i imperi oriental amb capital a Constantinoble. i tenen com a tret comú que el déu o déus mor i reneix renovat d’una manera similar a com ho fa la natura en les diferents estacions. El sistema imperial va perdurar fins el segle III. serà el segle d’or de l’imperi romà.i va donar pas a l’Imperi. Cultural i conceptualment eren molt diferents. • Els esclaus arribats d’Orient. Mai més es tornaran a juntar. Era l’època de la Roma Imperial. carregat de valors nobles no era rival a la fredor dels cultes oficials a divinitats creades per encàrrec.6. Roma: • Ens havíem quedat veien a Roma com el centre occidental de la cultura i la filosofia. posa i treu emperadors al seu gust a canvi de favors i prebendes. quan l’exèrcit.1. a on una sola persona –l’emperador– tenia poders absoluts. IV i III a. d’un inicis tolerants. • Aquests últims van ser una gran descoberta –per diferent– pel poble romà. No va passar el mateix amb altres religions monoteistes arribades de fora: el judaisme i. • En aquest segle III. posteriorment. Parlem dels segles V.C. Aquest contacte íntim. en distingim 3 grans períodes: Monarquia: un sistema monàrquic que va funcionar des de els inicis de la Roma etrusca. el proper autor que tractarem com a representant del corrent anomenat Patrística. es va passar ràpidament a una situació de repressió i prohibició violentes. fruit del repartiment entre els dos fills de l’emperador Teodosi: imperi occidental. • L’any 410 succeeix el cop de gràcia. i sense necessitat de cap ingerència externa. • Pel que fa als diversos sistemes polítics que va tenir Roma al llarg dels segles. • D’aquesta manera podem saber que al llarg del segle III es va retre culte al Sol. la seva mitologia es va anar adaptant i modificant.1. • Aquestes noves religions van tenir una ràpida acceptació entre les classes més baixes de la societat. i passa a ser una condició general de qualsevol persona de l’imperi. El seu pensament establirà el marc conceptual dels propers 1000 anys 6.2. • És en aquest ambient confús i distès. La Crisi de la República: succeeix l’any 30 a. • Aquestes religions orientals reben el nom genèric de mistèriques. resultava del tot incompatible amb una societat a on no només hi havia una infinitat de divinitats. al llarg del qual l’imperi romà va caure i es va fragmentar.C. l’imperi es parteix en dos. massa freda i distant no captivava les ments del poble. El segle II a. Filosofia Medieval: Patrística: 6. • Així podem veure com el contacte amb Grècia va hel·lenitzar els déus romans. fins l’any 510 a. 31 .C. ja que el politeisme formava part de la seva gènesi religiosa. sinó que una més de les que s’adorava era el mateix emperador. • El pensament romà podia conviure perfectament amb una multitud de déus. República: aquest nou règim va donar ple poders al Senat. conscient del seu poder. Introducció històrica: 6.1. el cristianisme.1. Però a finals de l’època republicana. • Era evident que una religió a on només es donava culte a una divinitat. la corrupció i la inestabilitat seran la nota dominant. • Les fronteres eren contínuament violades pel pobles germànics (els famosos bàrbars). de manera que cada individu podia salvar-se i renéixer com ho feia el seu déu. juntament amb els legionaris llicenciats després de llargues estades a terres orientals n’eren els transmissor d’aquestes noves religions. o a Mitra (origen siri i persa respectivament). • Al segle IV. • Aquestes religions oferien un contacte íntim entre el mateix individu i el déu.C. serà testimoni intel·lectual de la caiguda de l’imperi occidental. La religió oficial. Això fa que es desdibuixi el concepte de ciutadania romana.

És un plantejament diferent al politeisme romà i al monoteisme jueu. Una de les heretgies que van haver de combatre va ser la del gnosticisme. per a ells. Més tard veurem com sant Agustí revaloritzarà el paper de la raó. sinó que a més. El filòsof era amic de l’error. i una nova ètica (visió de la moral). de manera que a nivell filosòfic. als pobres i esclaus. i això era inadmissible pels romans. especialment. nom que prové del concepte grec gnosis –coneixement–.6. el cristianisme primigeni va fer les seves pròpies aportacions. adaptar el llenguatge filosòfic grec. 32 . Ètica: El deure d’estimar-se els uns als altres. La Patrística: Els primers pensadors cristians es van proposar fer entendre el missatge bíblic del Nou Testament. base fonamental de la cultura romana. Rebutjaven també la vida militar i propugnaven l’amor entre els éssers humans. I malgrat l’ésser humà és fet a imatge i semblança del seu Creador. Un déu més no importa. tret fonamental. el temps és lineal i no cíclic. Cosmologia: Rebutjant la concepció cíclica dels grecs quan afirmen que el món va tenir un inici i tindrà un final. tot s’acabaria. la influència platònica provoca que l’ànima sempre sigui la part més noble de la persona. mentre que el cristià és enemic de l’error. La raó no serveix per a res relacionat amb la religió. Patrística grecooriental: Més conciliadora amb la filosofia. i perdonar fins i tot els enemics suposa una gran diferència amb l’esperit guerrer i venjatiu de la cultura imperial romana. i els membres de la qual afirmaven que el coneixement és més important per a la salvació que la fe. • Degut també a les magnífiques vies de comunicació imperial (tots els camins porten a Roma). un Déu que és alhora tres.1. D’aquesta època és la famosa frase Credo quia absurdum (crec perquè és absurd). Antropologia: L’ésser humà (tots els éssers humans sense distinció) és fill de Déu. donant una nova cosmovisió (visió del món). Un missatge d’aquest tipus té una força que els polítics romans i jueus que van assassinar Crist no van saber calcular. una nova antropologia (visió de l’ésser humà). cosa que xocava de front amb la concepció bel·licista i conqueridora del l’imperi romà. herètiques. Aquesta distinció permetria diferencia correctament raó i fe. Pel pensament cristià. Alguns pensadors d’aquest corrent van caure en el risc de ser condemnats per heretges per ser massa con- Filosofia. • Si bé és cert que hi va haver alguns períodes en que l’imperi va ser tolerant amb la religió cristiana. la tònica general va ser la de una cohabitació violenta i mal resolta. Entre els representants d’aquest corrent trobarem el nord-africà sant Agustí (354 – 430). Aquests pensador cristians s’han anomenat els Pares de l’Església. alhora. • Els cristians menyspreaven les castes socials. i negant el concepte de Parmènides segons el qual res no es pot crear del no-res. com el més brillant pensador d’aquesta època i que configurarà el pensament de pràcticament tot el període medieval. a la nova realitat religiosa i moral. en conseqüència. En mig d’un allau de religions i propostes morals. als dèbils.3. els cristianisme es va propagar amb molta rapidesa. Teologia: El monoteisme cristià aporta una gran novetat. tot pensant que un cop mort el cap de la secta. calia diferenciar-se bé de la resta. ja que els cristians afirmaven que Déu creà el món del no-res. Dins la Patrística podem distingir dos vessants o corrents: Patrística llatinooccidental: A on la tesi dominant era la d’enfrontament amb la filosofia. es presenta d’una forma més innovadora que farà que aviat pensadors reflexionin sobre ell. els següents pares apologetes es van dedicar a formular conceptualment el pensament cristià.2. El pensament cristià • El cristianisme presentarà un altre tipus de problemes i. • El cristianisme aviat va calar en moltes ments obertes i inquietes. Calia. • Certament la novetat del cristianisme era el missatge alliberador que s’adreçava. Després d’haver de fer aquesta tasca de defensa. I no només això. un esclau valia tant com un patrici. permetria d’evitar interpretacions incorrectes i herètiques. llenguatge del pensament per excel·lència. una nova teologia (visió de déu). També els coneixerem com a apologistes o defensors del cristianisme i molts d’ells eren intel·lectuals convertits que van argumentar en contra de les creences paganes i de les interpretacions errònies i. hi havia molta veritat cristiana. I el període en el que van dur a terme la seva tasca s’anomena Patrística i va des del segle II fins al segle VIII. afirmava que darrera les paraules i conceptes de molts filòsofs. però un déu únic és intolerable. doncs. me van xocar frontalment contra el sistema polític de l’imperi. 6.

Agustí es preguntarà si per arribar a aquest coneixement calen algunes aptituds intel·lectuals extraordinàries o amb la fe n’hi ha suficient. a on obrí una escola. en el que crea la realitat des del no-res.3. siderats amb el paper de la raó. I ens explicarà el seu pas per les doctrines equivocades del maniqueisme i de l’escepticisme. • Posteriorment va abandonar aquesta secta. jove. • En un principi va acaronar les idees neoplatòniques. desapareixent. home pragmàtic i lúcid reconeixerà que raó i fe pertanyen teòricament a àmbits distints.1. Lluny queden els grans sistemes filosòfics de Plató i Aristòtil. No oblidem que era el llenguatge de la ciència. • Fruit d’aquesta preocupació. Sobre tot perquè aquests no creuen en la intervenció de la voluntat divina sinó en una relació de necessitat entre Déu i la Natura. es va esforçar en diferenciar-se i distingir-se de doctrines neoplatòniques. afirmarà el pensador africà. • En la seva obra Confessions.3. però l’autèntic canvi radical va esdevenir quan. es va convertir al cristianisme. La ràpida degeneració de la vida política i pública romana. Alhora no hi ha a penes cap interès per la ciència. recordem que són pensaments molt individuals i gents prometedors. ple d’il·lusió i novetats i amb un missatge de salvació per a tothom. Si m’equivoco és que existeixo. • Als 19 anys es va fer adepte de la secta maniqueista: Mani i els seus seguidors afirmen que hi ha dos principis en permanent lluia: el bé i el mal.6. D’aquest període li quedarà clar que el mateix fet de dubtar de les coses ens dóna una important certesa: l’existència d’un jo que dubta. però que després va entendre la gran diferència entre el cristianisme i el neoplatonisme. Això va fer que el petit Agustí creixés en mig de dos móns religiosos diferents. Sant Agustí: Recordem que ja havíem dit que sant Agustí va ser testimoni intel·lectual de la desfeta de l’imperi romà. • Fruit d’aquestes reflexions afirmarà la possibilitat d’un coneixement sensible. Aquesta obra és resultat d’uns factors confluents: La filosofia havia degenerat. Però potser el valor real de la seva tasca intel·lectual rau en l’esforç per conciliar cristianisme i filosofia. Com molts dels seus contemporanis. Agustí continuarà preguntant-se pels límits i possibilitats del coneixement. • Més endavant va ser ordenat sacerdot i més tard bisbe d’Hiponam ciutat del nord africà. • Va passar uns anys treballant com a professor a Cartago i posteriorment es va traslladar a Roma. i que ens donarà coneixement sobre les coses d’aquest món. • En la construcció d’un sistema de pensament cristià. • Agustí va morir l’any 430 quan els vàndals assetjaven la ciutat d’Hipona. 6. molt similars en alguns plantejaments al cristianisme. i el món medieval. Agustí es va preocupar molt d’utilitzar termes clars i. fresc. però són cecs alhora d’emprendre l’autèntic camí. Fill d’un home pagà i una dona cristina (la futura santa Mònica).3. L’aparició del pensament cristià. La raó 33 Filosofia. • Agustí afirmarà que l’acte de creació no és un acte necessari. . • En la seva etapa cristiana. Raó i fe: • Agustí es preguntarà com arribem a conèixer.2. a l’Àfrica romana. alhora. encara que en el seu pensament sempre romandrà un rastre d’un cert maniqueisme. extrets de les filosofies imperants. però que totes dues capacitats ens ajuden en el coneixement superior. sinó un acte de l’amor infinit de Déu. Malgrat la validesa dels plantejaments hel·lenístics. Defensaven un dualisme molt rígid. Introducció biogràfica: • Va néixer l’any 354 a Tagaste. es va fer adepte de l’escepticisme. després de sentir vàries vegades diversos discursos de sant Ambròs. de nivell inferior. • Però la pregunta important que es fa Agustí es com s’arriba a conèixer les realitats fonamental. • Agustí. neixent. • Agustí afirmarà que el problema dels filòsofs és que molts d’ells veuen el Cim al que han d’arribar. Aquests tipus de coneixement ens els donen els sentits. D’aquest període i aquest corrent és l’afirmació de que la filosofia és subordinada i depenent de la teologia. • La seva obra està a cavall entre el món antic. ens explica que va passar una època de pensament neoplatònic. 6.

apareix el mal. I el futur només té sentit com una projecció o imaginació del present. La realitat és contingent (és a dir. al menys amb els coneixements de l’època. Afirma que al mateix temps en què Déu va crear el món.3. és a dir. Al final de tot. O al revés. és quan Déu cera tota la realitat. són també models perfectes de creació. La intercessió de la gràcia divina ens dóna una oportunitat de salvació. • Aleshores sorgeix la qüestió: si totes les coses del món són creació de Déu. 6. el no ésser no prové de Déu. 34 .3. el mal no és ésser. ni el passat són realitats. i cerquen la veritat eterna).ajuda a tenir fe i no és incompatible. No obstant. dirà Agustí). Fruit d’aquest pensament afirmarà: entén per creure. Fill i Esperit Sant. és la absoluta mancança. • Agustí també tendirà a harmonitzar el concepte oriental del món (etern i cíclic). • L’ànima no ha existit sempre. O millor dit. Fins i tot el mateix Agustí sembla adonar-se que sovint es fica en paranys intel·lectuals de difícil resolució. a on conflueixen raó i fe. Ho fa tot dient que el que és etern són les idees. home pragmàtic. • L’explicació del temps segons Agustí. però sí temps. amb les idees jueves i cristianes de la creació i finitud del món. ¿també és creació de Déu? • I aquí Agustí tornarà a fixar-se en una resposta típicament neoplatònica: el mal. una cristianització de Plató. I és aquesta última capacitat de recordar. és creació seva. • Explicant les característiques de l’ànima. Amb aquesta tendència natural no hi ha res a fer. Si Déu és Déu Pare. mentre que la realitat és creada i tindrà un final.4. sap que el mal és una realitat al món. i si no fos per la gràcia divina. en una relació íntima i que no s’ha de separar. Agustí donarà un nou sentit a l’amor cristià quan afirma i demostra que és l’amor a la veritat el que fa que el cristià que pensa i el filòsof creient són una mateixa persona. l’única que garanteix arribar a la fita. aquest amor a les veritats abolutes. Déu no està sotmès al temps. l’ésser humà estaria condemnat. L’ésser humà segons el pensador és també un model dualista. en certa manera. • L’amor a la veritat és l’autèntic motor que ens durà per aquest camí cap a les veritats absolutes. a on a dalt de tot s’hi està Déu. I hem de recordar que l’amor era també un dels conceptes cabdals de Plató i. Tan sols existia el Déu etern i immutable (Plató). I aleshores tot torna a quadrar: només l’ésser és creació de Déu. Aquesta relació explica el per què l’ésser humà té una tendència natural cap al mal. De manera que l’ànima vincula el passat amb el present. la fe és la via segura. acabarà dient que només existeix el present. Explicar conceptualment el temps és una tasca que s’ha fet relativament fa poc. el mal i les coses dolentes no són pas creació de Déu. Déu i el món: • Déu posseeix totes les idees perfectes de la realitat del món (similar a les idees de Plató). hereva del platonisme. també va crear el temps. tancada i dominada pel cos. • El coneixement superior és el de les veritats eternes. que en el cas de Plató rauen al món de les idees. compost d’ànima immortal i cos mortal. Això és una descarada platonització del cristianisme. • Sobre el temps. segons Sant Agustí. i ni el futur. A partir d’aquestes idees. Després venen els cossos i els objectes. I el camí s’ha de començar per una experiència interior. ja que és al nostre interior a on estan les llavors de les veritats eternes. les coses dolentes i el mal en general. l’ànima té tres parts o capacitats: entén (és intel·ligent). En conseqüència. no necessària). la que lliga l’ànima al temps. té voluntat i recorda. El passat només existeix en funció del record del present. ja que Agustí. sinó que va ser creada per Déu. és una mostra del gran esforç intel·lectual del filòsof medieval. • Agustí també parlarà del temps. La importància de les coses del món rau en l’exemple que donen de la idea perfecta quer té Déu d’allò. sobre tot un autor anomenat Plotí. la realitat en Agustí té un ordre jeràrquic. és a dir. En el nivell immediat inferior s’estan les ànimes (que no ocupen espai.3. Però el descobrir-les només li serà possible mercè a una intervenció divina (il·luminació. • El món. creu per entendre. de Plató i els neoplatònics. L’antropologia d’Agustí: • L’antropologia d’Agustí també serà. i el futur amb Filosofia. Les idees de Déu. en l’últim lloc de la jerarquia. Abans de la creació del món no existia el temps (explicar el conte de Borges del cargol de mar i el nàufrag). Agustí explica la concepció trinitària de Déu. precisament. • La raó ens prepara per a la fe i aquesta orienta i guia la raó. 6. més que ser el reflex d’una idea de Déu. I degut al pecat original.

El liberum arbitrium o lliure albir. ¿Com podem considerar-nos. sempre es tracta d’una idea abstracta i que no es correspon a cap realitat. Però cal saber que es tracta d’una capacitat afeblida pel pecat original. • Al nostre món. però si s’estima més a ell i les coses terrenals que a Déu. El concepte de la història: • Recordem com Agustí havia estat testimoni de la caiguda de Roma. és l’Estat. en conseqüència. • En resposta a aquesta argumentació. Quan aquesta va caure. i depenent dels nostres actes tindrem un premi o un càstig. Si l’Estat vol ser bo. no és la formulació en sí. si no el que hi ha subjacent en aquesta idea: la ciutat de Déu. Amb la gràcia divina. la dolenta. 6.. ambdues ciutats estan barrejades i llur seguidors conviuen en una constant lluita. La lluita interior que anomenem càrrec de consciència. És la capacitat de prendre decisions amb llibertat. • La història de la humanitat es pot resumir en la història de la lluita entre dues suposades ciutats: la Ciutat de Déu.3. ciutat de llum celestial i simbolitzada per Jerusalem. aquest home pertnayerà a la ciutat terrenal. • A mesura que aquesta obra es va anar completant. • Cal deixar ben palès. és a dir. doncs. • Es tracta d’una visió lineal de la història. per haverlos donat l’esquena a favor del nou Déu del cristianisme. cal conèixer els dos tipus de llibertat dels què ens parla Agustí: La libertas o màxima llibertat: és l’anhel d’estimar el suprem bé i aconseguir. a més. oposada a la visió cíclica dels grecs. I no es pot veure quins seran els elegits. • Parlant precisament sobre la llibertat. Degut a la tendència natural cap al mal. el tema quedarà obert per a la discussió filosòfica posterior. L’ànima. Agustí planteja la paradoxa fonamental: Per una banda el cristianisme ens planteja que al final de les nostres vides terrenals. la lluita interior entre fer el bé o fer el mal.el present. l’Estat ha de seguir els principis de l’Església. s’ha de sotmetre a l’Església. el liberum arbitrium esdevé libertas. responsables dels nostres actes? • D’aquesta paradoxa parlarà Agustí en la seva obra De libero arbitrio. és a dir. sobre el lliure albir. Filosofia. que quan Agustí parla de les dues ciutats. El Bé suprem s’identifica amb Déu. Però per altra banda recordem que l’ésser humà ja està condicionat en néixer pel pecat original que el porta inexorablement cap al mal. serà el tema de la llibertat humana. Agustí escriurà una de les seves obres més importants: La Ciutat de Déu. • Un altre tema que Agustí tractarà de forma brillant. la felicitat. és a dir. Estimar i voler Déu és el màxim grau de llibertat (libertas) al què pot aspirar l’ésser humà. és l’única cosa creada que té consciència de la seva temporalitat. i que serà tema recorrent en tots els pensadors cristians. és la viva imatge de la lluita entre les dues ciutats. és l’Església. És a dir. a on critica a aquells qui argumenten el retorn als déus pagans. només amb la intercessió de la gràcia divina l’ésser humà serà capaç de triar el bé. però. mentre que la ciutat terrenal. a on dóna raó d’una concepció cristiana de la història. Però l’autèntica Ciutat de Déu roman invisible des del nostre món. va transcendir la primera intenció de contestar els pagans. i es va convertir en la obra més important del filòsof. la bona. • La importància d’aquesta idea. I afegeix: un home pot pertànyer a l’Església i. I a partir del seu plantejament. Aquesta obra serà una de les més llegides a l’Edat Mitjana i constitueix un magnífic tractat sobre les relacions Església / Estat. simbolitzada per Roma o Babilònia.5. i la ciutat de la foscor terrenal. Però és evident que aquests plantejament només és coherent si donem per cert que no té sentit premiar o castigar si no som lliures d’actuar. es van alçar moltes veus dient que era una venjança dels antics déus. 35 .

El seu pensament ens parla d’una defensa i valorització de la raó. • Els universals: a nivell filosòfic es va parlar bastant sobre el que avui en diríem conceptes genèrics. Època que sovint els historiadors havien qualificat de pas entre la creació filosòfica de l’antiguitat. i gràcies a la observació hom podia aprendre. bé de d’Aristòtil. sí força variat i interessant. Europa hagués tornat als seus orígens de pensament: el món clàssic grec. però al llarg d’aquests 1000 anys. La cultura romana. podem parlar de l’Edat Medieval ja des de la caiguda de l’imperi Romà. Ara bé.2. direm que es va passar d’una concepció força platònica a una altra més propera a Aristòtil. Aristòtil va arribar a Europa a temps per a que Sant Tomàs l’incorpori al cristianisme.7. després de la desfeta. el pensament es farà més exigent i intentarà de demostrar l’existència de Déu a partir de raonaments. d’alguna manera. 7. i gràcies a la cultura islàmica. hi ha autors que defensen que la filosofia medieval comença amb l’Escolàstica. Això vol dir que. de la mà dels neoplatònics primer. hereva de la cultura grega i tota la barreja de factors culturals que hi confluïren. autor irlandès. l’herència del pensament bascularà bé des de Plató. Cert és que els immediats segles després de la caiguda de Roma es poden caracteritzar com a obscurs. Però en filosofia. Introducció filosòfica: • Bé és cert que a nivell historiogràfic. 36 Filosofia. El terme ésser humà ho és. aquest tema serà un dels temes centrals que més discussions filosòfiques s’endurà. cal parlar d’un autor com a precursor de la filosofia escolàstica. Joan Escot creu en les veritats revelades. es diu que és qui va començar una nova etapa creativa en l’entorn de la filosofia.1. Temes recurrents: • La relació entre raó i fe: Ja hem vist que des de Sant Agustí. • Intent de demostrar racionalment l’existència de Déu: A mesura que el mil·lenni avançava. o més purament filosòfic. i s’adopti un punt de vista més històric.1. també forma part d’aquesta barreja i no hem d’oblidar que van ser els hereus de tota la ciència alexandrina. Joan Escot entrarà sovint en el conflicte entre la fe i la raó. li tocava resignar-se a ser una època de compilació i recull de obres per a la posteritat. en canvi. D’aquesta manera veurem com a la fi de l’Edat Mitjana. • En caure l’imperi Romà. les illes britàniques. • Joan Escot Eriúgena (810 – 877). Diríem que. A Occident. aquest fou també un dels temes més recurrents.1. la raó s’anava afermant i no perdia terreny davant la fe. no es van veure tan durament afectades i colpejades. Joan Escot es va traslladar de la seva Irlanda natal. i segle a segle. Introducció històrica: Fins no fa gaire. l’Edat Medieval es presentava com una època de transició (el mateix nom ho indica). Del món terrenal. ja que al darrera de la resposta. aquesta concepció tan negativa del món terrenal va anar canviant. és a dir. L’Islam. carregada de foscor i obscurantisme. Hi ha un seguit de temes recurrents al llarg de tota la filosofia medieval que cal anar centrant: 7. Al llarg del seu ensenyament. Es tracta de Joan Escot Eriúgena. Actualment l’Edat Mitjana es veu com un llarg període molt poc homogeni i. En un sentit més filosòfic. es van mantenir més estables que al continent europeu. • La relació entre el món celestial i el món terrenal: Al principi del mil·lenni. Filosofia Medieval: Escolàstica: 7. Un universal o un concepte genèric seria aquell que ens permet designar tot un col·lectiu. el món celestial tenia les característiques contràries. però provarà de donar una explicació racional amb el seu sistema filosòfic. Per contra a Orient es van preservar més les obres d’Aristòtil. La qüestió no era simple. • En qualsevol cas. • La llibertat humana: Un altre dels temes recurrents des de Sant Agustí. i la versió cristianitzada de Sant Agustí. Però a mida que avancen els segles. assistirem al naixement d’escoles i universitats. i es va posar a ensenyar a la cort d’un net i hereu de Carlemany. en aquella època es va discutir bastant sobre el caràcter i la implicació d’aquests conceptes universals. hi havia implicats l’autèntica relació entre Església i Estat. i que Sant Agustí no és pròpiament dit un autor medieval. Però a aquesta etapa de 1000 anys.1. sinó més aviat un precursor o iniciador de la filosofia medieval. En aquest llar període. Per contra. . la part no continental de l’imperi. Sant Agustí no va entrar en aquesta demostració: a la seva època es donava absolutament per certa l’existència de Déu. abundava la idea de que el món terrenal era contingent i summament temporal. a la Gàl·lia. i la creació que ens arribarà de la modernitat. Al pas dels segles. Plató gaudirà de més influència que Aristòtil. • En aquest context. depenent de l’època i la situació.

La segona resposta es coneix amb el nom de conceptualisme i afirmen que si bé els universals existeixen. ho fan com a idees abstractes dins les nostres ments. Aquesta ja la tenien. 37 . els pro i contra se centraven sobre temes de la Bíblia. Una de les obres més importants d’Escot és un tractat d’aire neoplatònic sobre la natura i la creació. • És en aquest paradigma cultural quan neix l’Escolàstica com a forma de pensament. La qüestió dels universals: • Ja hem explicat en la introducció que el tema dels conceptes universals havia estat motiu de moltes discussions i moltes escrits. • Un dels mètodes filosòfics més utilitzats per l’Escolàstica era el mètode de “pro et contra”. ja que identifica Déu amb la natura. I els filòsofs escolàstics van donar diverses respostes a aquesta pregunta: La primera resposta té un marcat caràcter platònic: els conceptes universals són substàncies separades dels individus singulars i amb existència pròpia i independent de l’experiència i la ment humanes. Així doncs. que consistia a contraposar arguments a favor i en contra d’una determinada qüestió. cosa que implicava llargues i interminables discussions acuradament argumentades. o qualsevol altre d’aquest tipus. l’economia i l’estructura jurídica i social de la major part dels països d’occident. Es tracta doncs. • L’Escolàstica és la filosofia que va néixer a les escoles monàstiques. Els universals són simples noms inventats per l’ésser humà per designar una pluralitat de coses individuals amb qualitats semblants. Són conceptes que només existeixen dins la ment del qui els pensa. Aristòtil: les idees universals són una producció de la nostra ment quan copsem la forma (matèria i forma: aquesta última és la que fa que una cosa sigui el que és) de l’objecte. i mai sobre observacions empíriques fruit d’una anàlisi oberta. de la mateixa Bíblia o escrits d’autors anteriors. la seva realitat? • Aquesta qüestió va convertir el tema dels conceptes universals. • Cada vegada que utilitzem el terme home. Però la cosa ve de més antic. • I sobre quins temes anaven les discussions escolàstiques? D’acord al context cultural impregnat de platonisme i agustinisme. El seu nom ja ens indica el seu origen: nasqué en les escoles fundades per Carlemany i es desenvolupà plenament al llarg del segle XI. d’una filosofia cristiana la tasca de la qual seria endreçar de manera comprensible els dogmes que ja havien deixat per escrit els Pares de l’Església. Inicis de l’Escolàstica: • L’any 989 s’instaurà la Pau de Déu i així. La veritat és la veritat sagrada de la revelació divina.2.2. La seva visió de la natura és quasi panteista. Quina és. I també intentaran de rebatre amb arguments filosòfics aquelles possibles objeccions contra aquesta veritat que poguessin sorgir de la mateixa raó. perquè afirma l’existència real de les idees. • Filosofia.1. L’Escolàstica: 7. però aquesta idea universal no la veiem enlloc. a tot l’imperi carolingi (l’imperi romà d’occident) es va donar la formació sociopolítica que anomenem feudalisme. que mantenien una relació de vassallatge amb el senyor.2. Recordem el que he vist a la classe d’història: el senyor feudal garantia la seguretat i protecció d’un territori incloent tots els habitants del mateix. els conceptes universals estan a cada un dels objectes i coses a partir de la seva forma. sistematitzaran els continguts de la veritat sagrada mitjançant un mètode filosòfic. en la pregunta pel tipus de realitat que hi ha al darrera d’una expressió universal. o també anomenat el de “sic et non”. podem establir una idea universal o genèrica. Recordem-ho: Plató: els conceptes universals són les idees perfectes que tenen existència pròpia i són causa de la realitat contingent. en concret de Plató i Aristòtil i la seva concepció del que és un concepte universal. De Déu sorgeix la natura i a Ell hi torna. i és més. Aquesta forma social i política va configurar el món. sinó que buscaran d’aprofundir en ella per mitjà de la raó. Cada un dels homes. qualsevol la tenia al seu abast.2. • Els Escolàstics no es van dedicar a buscar la veritat. Aquesta forma de pensar s’ha anomenat dins l’Escolàstica el realisme. • Per a aconseguir-ho. 7. o cavall. o cada un dels cavalls que veiem estan caracteritzats per la idea universal d’home i cavall. D’acord al nominalisme no existeix la humanitat que tan sols és una paraula. doncs. la veritat. A partir de cada cas particular. mitjançant arguments. els escolàstics no buscaran. La tercera resposta és la posició nominalista la qual afirma que només existeixen les coses individuals i singulars. Així doncs. estem utilitzant un concepte universal.7.

Amb Anselm neix la teologia centrada sobre la raó. Durant els segles IX i X. La simple existència de coses bones ens fa induir l’existència d’una bondat general i única. Sant Anselm de Canterbury: 7. 38 . 1 Ontologia: recordem que Aristòtil ens va presentar la seva Filosofia Primera o Metafísica.3.1. Aquesta. Anselm va romandre a Canterbury fins la seva mort el 1109. No hi ha dubte que existeix una grandesa a la natura que també ens fa pensar de l’existència d’una grandesa superior i única de on emana tota la grandesa de la natura. Això implica que pel fet de tenir una idea. Són dos temes diferents. la Filosofia Primera que després en vam dir Metafísica ha tingut al llarg del pensament filosòfic dos branques d’estudi fonamentals. que existeix. Això implica el reconeixement de l’existència d’una font originària de on ha sortit tot. Anselm distingeix entre el parlar de l’existència de Déu. Ni en la seva ment. en la seva negació. Vida i Obres: • Anselm és el pensador més important del segle XI. • Segona prova: rau en la idea de grandesa (no quantitativa sinó qualitativa). i després. Es tracta d’un raonament que en direm a priori. ho demostrem amb les proves que hi trobem. Va ingressar en el monestir de Bec. de qualsevol ésser finit o infinit.3. sinó que existeixen els mils de milions d’individus concrets. Tot existeix en virtut de quelcom. la més important de totes les ciències tractava de l’ésser en tant que és. L’existència de Déu: • Tot el pensament d’Anselm gira al voltant de Déu. allò pensat ja existeix. Tret d’un període d’exili a Itàlia. pensador que veurem a continuació es va esforçar en fer aquesta demostració. de manera que la raó s’havia de subordinar a aquesta. Va passar de monjo a pare prior i a abat. primer ens posicionem i decidim que Déu sí existeix. Les obres més importants d’aquest període són: • Soliloqui (1076) • Col·loqui (1077) • El gramàtic (1078) • La Veritat (1078) • El lliure albir(1078) • El 1092 va anar a Canterbury i va acabar sent l’arquebisbe de la ciutat. L’argument ontològic1: • El problema dels universals va ser un dels temes estrella de l’Escolàstica. sinó del mateix ser. a Normandia a on van transcórrer els millors anys de la seva producció intel·lectual. segons com ens ho mirem) ha estat Déu o un concepte equivalent. però no pas l’únic. Anselm va entendre que havia arribat un nou temps. i no hi ha res que hagi sorgit del no res. Filosofia. s’ha dedicat més aviat a esbrinar l’ordre de dependència jeràrquic que sostenen els éssers. La segona branca que s’ha anomenat Ontologia. Tradicionalment. • Va néixer a Aosta (Itàlia) en una família noble. 7. 7. com Escot Eriúgena o el mateix Sant Anselm. és adir. i el parlar sobre la naturalesa de Déu. o no hi ha res.2. Ara bé. que no hi pot haver res de més gran que Déu.7. I altres.2. La primera s’ha dedicat a l’estudi de l’ésser en genèric. la cultura i tot el pensament s’havia quedat estancat quan no molt fragmentat. O és així. ni en la realitat. • Primera prova: tothom tendeix a apropiar-se de les coses que considera bones. • Podem arribar a Déu a través de quatre proves. • Sant Anselm iniciarà el que s’ha vingut a dir l’argument ontològic. de tal manera que se’l considera el primer veritable escolàstic. • Fins i tot els ateus reconeixen. defensaven la importància de la raó per a entendre. que rau en la idea de que l’existència de Déu es desprèn de la mateixa idea de Déu. Però entrat el nou segle XI. Un altre tema molt important va ser l’esforç per demostrar racionalment l’existència de Déu. • Quarta prova: els éssers tenen un grau de perfecció ascendent en jerarquia (des dels minerals fins a l’ésser humà). Ara bé. Els universals no tenen cap realitat al darrera. • Uns posaven l’accent en la fe. comença a respirar-se un nou aire a Europa: • Monjo benedictí. el primer ésser (o l’últim. • Tercera prova: no surt d’un concepte particular com les anteriors. Sant Anselm de Canterbury.3. Això implica l’existència d’una perfecció absoluta i única.3. Anselm està convençut que totes les persones tenien un fort sentiment de Déu.

3. Averrois: • És el filòsof musulmà més important de l’Edat Mitjana. • En canvi.4. Però el filòsof buscarà apropar-se a ella a través d’uns mecanisme. i després intentem de demostrar-la. .7. • La llibertat s’explica en que Déu ens ha volgut així. i va perdre tots els seus càrrecs públics i polítics. sinó més aviat tot el contrari. Anselm vol conèixer Déu amb la raó. Averrois afirma que el filòsof haurà de parlar com a filòsof i el creient com a creient. Però això té una implicació forta: pensar equival a admetre l’existència. • La fe és el punt de partida. Però no en té prou. mentre que els seus detractors. • Ha rebut el sobrenom del comentador. Uns les van defensar amb força. 39 • Filosofia. es converteix en la capacitat d’obrar amb rectitud i amb bona voluntat. • Averrois matisarà que en realitat no es tracta de dues veritats sensu estricto. Formen una parella perfecta: raó i fe. 7.4. però la raó haurà d’estar dirigida d’acord a unes normes: una perfecta correspondència entre llenguatge. doncs. sinó exclusivament a la idea més gran: la idea de Déu. és regit per Déu. Aquest és el seu programa: aclarir amb la raó. En cas contrari. el que ja sabem amb la fe. com la realitat s’explica a priori. i tanmateix creu que tothom té aquest sentiment. • Per altra banda Averrois quan parlarà sobre temes antropològics. una veritat filosòfica i una veritat teològica. Aquesta postura serà durament criticada per un autor posterior escolàstic i molt important: Sant Tomàs d’Aquino. El coneixement humà es mesura en relació amb les coses. Això queda provat amb l’existència del mal i la injustícia. de la possibilitat d’una doble veritat. • La llibertat. pels seus comentaris a les obres d’Aristòtil. l’ésser humà és lliure. els conceptes no ens parlen de la realitat. ¿Per a què conèixer allò imperfecte i contingent quan es té un coneixement perfecte i etern? En virtut d’aquest desconeixement. Aquest filòsof argumentarà que de l’existència d’una idea no podem induir l’existència de la realitat que la representa. • La realitat s’ha de correspondre amb els conceptes. • En conseqüència.3. amb la nostra voluntat i amb la capacitat de perdre’ns i caure en el vici. Va néixer a Cordova (1126 – 1198). Déu no escriu. No es tracta d’un defecte o una limitació. només n’hi ha una de veritat. • Tornem altra vegada a veure en Sant Anselm. el va fer caure en desgràcia.1. depenent de la intenció o l’apropament que es faci a la realitat sotmesa a estudi. Ell mateix dirà que no busca comprendre per a creure.3. Aquest diran que l’existència d’una idea no és raó suficient per a l’existència real. van causar un fort impacte. és el model de la realitat. ni marca el destí de cada ésser particular. Altre cosa no ens faria els reis i reines de la creació. Però és una llibertat condicionada. I aquesta rectitud no només depèn de l’intel·lecte. a més de ser desterrat de la seva ciutat. Som lliures en la mesura en que fem us de la bona voluntat per a obrar amb rectitud. pensament i realitat. • L’ésser humà coneix en la mesura en que els conceptes que es formen a la seva ment. Però també es va endinsar en el món de la producció filosòfica quan va argumentar sobre les relacions entre la filosofia i la religió. sinó que és més aviat dues explicacions en un pla formal. L’islam: 7. Déu i l’ésser humà: • Les reflexions d’Anselm se centraran en aquest dos conceptes: Déu i l’ésser humà. sinó que creu per a comprendre. la paraula divina és la mesura de les coses. sobretot. Raó i fe: • Anselm creu en Déu amb el cor. • Averrois defensarà la teoria de la doble veritat. globalment. primer tenim la idea. en conseqüència. matemàtic i polític.4. jutge. Anselm contestarà dient que no es referia a qualsevol idea. Què passa quan la filosofia ens dóna una resposta i la religió una d’altra diferent. però està condicionat a viure en un món que. sinó també de la voluntat. Va ser a més. metge. La veritat humana rau en la rectitud en que podem descriure les coses. són més semblants a la realitat existent. ens dirà que Déu no coneix cada ésser particular. És a dir. perquè se’l coneix. també argumentaren amb força. i el creient ho farà a través d’uns altres. No hi ha. i la raó ens dóna explicació de les qüestions de la fe. La seva defensa aferrissada de la filosofia. La lògica i el món han d’estar d’acord. • Quan les seves obres van arribar a l’Europa cristiana. Aquesta concepció tindrà partidaris i detractors. 7.

no hi hauria ni ateus. ni altres religions. encara que la fe esdevé el principal criteri de veritat. encara que és la poderosa capacitat de la nostra ment la que crea conceptes (universals). Déu no és una veritat evident. Tomàs distingirà entre aquelles realitats que podem conèixer amb la raó (veritats teològiques naturals).5. d’aquelles que només es poden conèixer a través de la revelació divina (veritats teològiques revelades). si una fe és demostrada. • Primera Via o argument del motor no mogut: En el món hi ha moviment. • S’aplica el principi de causalitat. perquè hauria d’haver existit abans que ell Filosofia. I un dels representants més importants.5. que és del tot impossible que filosofia i teologia no arribin a les mateixes conclusions.7. Totes cinc vies mantenen una mateixa estructura lògica: • Es parteix d’una determinada informació del món empíric. li van arribar a través de diverses fonts. Tot i així. Tomàs desenvoluparà 5 raonaments de l’existència de Déu que s’han conegut com les cinc vies tomistes. Va comentar pràcticament totes les obres d’Aristòtil fent una tasca de cristianització del filòsof grec. I dic una certa perquè la totalitat de Déu mai es pot abastar només amb la raó. ja que si ho fos. empíric i científic característic d’Aristòtil. • La seva obra filosòfica és molt extensa.1. ja que totes les veritats provenen de Déu. Sens dubte. Aquest punt final és la veritat. sinó el més important és el dominic Tomàs d’Aquino.5. o L’esplendor escolàstica: sant Tomàs: El segle XIII és el segle més brillant i creatiu de tota l’Edat Mitjana. En segon lloc. al qual només hi podrem accedir a través de la fe. Però no podem aplicar aquest principi ad infinitum. 7. • Seguint el pensament aristotèlic.5. Raó i fe: • Pel que fa a la tan ja tractada relació turmentosa entre raó fe. per primera vegada fe i raó. I tal i com ens diu Aristòtil. de la mateixa manera que segles enrere sant Agustí havia fet amb Plató. 40 . 7. Què implica aquesta jerarquia? Quan la raó i la fe arriben a conclusions diferents. • Segona Via o argument de la causa primera: Tots els éssers són la causa d’altres éssers. Una cosa és el coneixement racional.3. La cristianització d’Aristòtil: • Tomàs d’Aquino (1225-1274) va ser tot un entès de les obres d’Aristòtil. ja que són a posteriori que vol dir que parteixen d’indicis o observacions empíriques. un risc ja que. • A la pregunta de si pot arribar la raó a demostrar l’existència de Déu. D’alguna manera direm que està unint. 7. Tomàs contestarà que en principi. i va fer una gran tasca en un intent d’adaptar la filosofia aristotèlica al cristianisme. La fe implica un salt mortal sense xarxa. Aquest Primer Motor és Déu. ho és per alguna cosa. home prudent i pràctic dirà que aquesta incompatibilitat no implica conèixer i tenir fe si ens plantegem que el coneixement ens deixa a l’entrada del dogma. ni de que aquest es mostra de manera evident. Aleshores s’infereix l’existència d’un Primer Motor Immòbil que no és mogut per ningú i que és causa de tots els moviments posteriors. A aquesta última categoria pertany l’existència de Déu: és una veritat revelada. sinó que també incorpora la pensament filosòfic. es rebutja recórrer a un procés infinit. Ningú no és la causa de sí mateix. • I és tant així. Es va enfrontar ideològicament al pensament de sant Agustí que estava més proper a les tesis platòniques. Però Tomàs. és la fe qui té la veritat. Tomàs respondrà que no. • Tomàs es va veure captivat pel pensament d’Aristòtil. Així doncs la raó ens dóna un camí. • Sempre és Déu la causa final del fenomen observat. • La novetat d’aquestes vies o raonaments és que acompleixen el més pur i estricte estil científic. tot el que és mogut. de manera que no només escriu convençut que Aristòtil i la fe no són incompatibles. • A la pregunta de si és possible conèixer i creure alhora.2. l’ésser humà pot arribar a una certa comprensió de Déu. Tomàs harmonitzarà els dos conceptes d’una manera innovadora a l’occident cristià: els camins de la filosofia i de la teologia poden ser diferents. la raó ha comés un error en alguna de les seves passes. i una altra de ben diferent és la fe. • Tomàs recuperarà la teoria del coneixement aristotèlica acceptant totalment que el nostre coneixement prové dels sentits. les quals. però acabaran convergint en un punt final comú i arribar a les mateixes conclusions. aquell aire realista. i realitzant un enorme esforç intel·lectual. Les 5 proves de l’existència de Déu: • Degut al reconeixement de que no hi ha una idea innata de Déu. deixa de ser fe.

FILOSOFIA ESCOLÀSTICA CRISTIANA FASE DE COMPILACIÓ DE TEXTOS ANTICS ETAPA DE FORMACIÓ (fins al segle XII) RENAIXEMENT CAROLINGI Boeci (s. És a dir: pot ser que hi siguin o pot ser que no. tot té la seva raó de ser. Es tracta. de vegades. 7. • Cinquena Via o argument de l’ésser intel·ligent: Recordem que Aristòtil afirmava que la Natura és teleològica. i tot obeeix a un guió establert. VI) Sant Isidor de Sevilla (s. • Cuarta Via o argument de l’ésser perfecte: En el món existeixen éssers més o menys perfectes. les pot transgredir. és a dir. en la seva imperfecció s’equivoca i opta. rebutjarà la concepció platònica i agustiniana de la dualitat humana. Tornem a mirar cap a Aristòtil i deduïm que ha d’haver una Primera Causa Incausada. per camins equivocats que l’allunyen de l’autèntica felicitat. que Tomàs deduirà que el guionista ha de ser Déu. Tomàs. VIII) El monjo Alcuí (730 – 804) Escot Eriúgena (810 – 877) St Anselm de Canterbury (1033 – 1109) Bernat de Chartres (? – 1130) Pere Abelard (1079 – 1142) Pere Llombard (1100 – 1160) Siger de Brabant (1235 – 1284) Sant Albert Magne (1206 – 1274) Sant Tomàs d’Aquino (1224 – 1274) Sant Bonaventura (1221 – 1274) Ramon Llull (1235 – 1315) Roger Bacon (1214 – 1294) Duns Scot (1266 – 1308) Guillem d’Ockham (1298 – 1349) Johann Eckhart (1260 – 1327) PRIMERS ESCOLÀSTICS ETAPA D’APOGEU (segle XIII) ARISTOTELISME ETAPA DE DECADÈNCIA (segle XIV) AGUSTINISME (Franciscans) Averroisme (Llatí) Ortodox (Dominicans) Universitat de París Universitat d’Oxford MÍSTICA (Influències del Neoplatonisme) Filosofia. VII) Beda el Venerable (s. Ètica de Tomàs d’Aquino: • Segons les idees aristotèliques.4. evidentment de Déu. Aquesta realitat necessària és Déu. Amb què comparem? Amb l’ésser més perfecte de tots: Déu. Però per a poder dir això és que estem establint una comparació.mateix. • L’ésser humà és lliure des del moment en què. hi ha un camí dibuixat. 41 . assumeix la idea cristiana de la resurrecció dels cossos i les ànimes. Tant és així. coneixedor de les lleis naturals (que tenen el seu origen en la raó divina). A més. Per tant. Però Tomàs afegirà que l’autèntica felicitat no es pot trobar en aquest món. la seva existència depèn d’altres éssers. Aquí deduïm que ha d’haver una realitat que sigui necessària per a poder existir la realitat. amb el que la seva concepció de l’ésser humà és una unió substancial de cos i ànima. • Tercera Via o argument de l’ésser necessari: Tot els ésser del món són contingents.5. Tot i que existeix una tendència natural a anar cap a la felicitat –que és Déu–. i això és impossible. l’ésser humà. la finalitat de l’ésser humà és la felicitat.

Els Parlaments. hem de veure aquests canvis com el que en realitat són: l’anunci d’una nova època en el pensament. L’ésser humà no decideix res amb la seva raó. Si la raó ens diu “això ha de ser així” hem de tenir en compte que Déu ho pot canviar en quan ho vulgui. sovint. o Per Guillem d’Occam. o Parlem. Déu és absolutament lliure i no hi ha res que el pugui limitar. o És també una etapa en la què la gran idea mil·lenària d’unir tot el món sota una societat Cristiana en la què el Papa i l’emperador van de la mà per garantir el bé terrenal i espiritual de la població. Aquelles lleis que no són accessibles mitjançant la raó. Degut al cisma al sí de l’Església. A nivell filosòfic va ser un gran personatge refutant els universals escolàstics en favor d’un estricte nominalisme. Podem afirmar sense por a equivocar-nos. en e qual anirem trobant trets del nou paradigma. a més de provocar un important cisma. presentar la figura de Guillem d’Occam. 8.2.8. I per poder representar la decadència de l’Escolàstica ens cal presentar un important personatge: Guillem d’Occam. o La idea d’Occam també implica que no hi ha lleis naturals (una altra de les idees dels escolàstics). No existeix el mal natural. o El segle XIV també veu néixer una certa democratització d’algunes estructures. I això implica que Déu fa el que l dóna la Divina gana. va deixant de ser feudal. Això xoca frotalment contra alguns conceptes escolàstics. és a dir. en favor de la modernitat. En un moment del segle. Francesc d’Assís valorava l’observació de les coses peti42 Filosofia. ens cal parlar del moment de transició. la decadència del període anterior. per força una crisi ideològica. i degut a qüestions d’ordre polític. ho és perquè Déu així ho vol. la qual cosa implicava una crítica a aquells estaments eclesials que no la duien a terme. Guillem d’Occam: o Guillem d’Occam (1285 – 1349) va ser un frare franciscà nascut a Anglaterra. tan fantàsticament retratat a la obra d’Umbert eco El nom de la rosa. Va ser també un gran defensor de la separació de poders entre Església i Estat. comencen a guanyar protagonisme en detriment del rei o emperador de torn. I tal és el cas que ens ocupa. . econòmica i religiosa. l’experiència té un paper important en el coneixement. cosa que. Podem dir el moment en què apareixen els dos corrents. no hi ha res dolent per naturalesa. o La crítica d’Occam a la filosofia de Tomàs d’Aquino rau en dos principis basats en la lògica i en la teoria del coneixement (epistemologia): • La importància de l’experiència: Per Occam. el llinatge ja no és important. és més. o Guillem d’Occam ho té clar: no es tracta de cristianitzar Aristòtil ni Plató. la mort del pensament medieval. La realitat és ben diferent: l’Església i el poder terrenal estan a la grenya i pretenen. neix en la societat una primera i petita consciència de la pròpia individualitat. cau feta miques. doncs. però no podem establir una separació dràstica. les reunions de cardenals abunden en detriment de les decisions úniques del Papa. Les transicions són. Ja el fundador. i això no pot ser. Cada individu pot canviar la sort del seu naixement. La decadència de L’Escolàstica: o Abans d’endinsar-nos en el nou període filosòfic. Occam defensa que si una cosa és dolenta. sinó tan sols la seva Divina voluntat. fa caure en picat les accions i la credibilitat de l’Església en front el poble. a més.1. Les castes. és perquè Déu així ho vol i.3. uns i altres estar per sobre l’altre. a saber: el mal i les coses dolentes associades a ell. o En definitiva. És aquest el moment en què naixeran algunes nacionalitats. no hi ha coses dolentes ni bones. En altres nivells. I aquest acabament no es produeix de cop ni molt menys. social. o Estem els segles XIV i part del XV. per Ell. La fi de l’Edat Medieval: Inicis de la Ciència Moderna: 8. La crisi del segle XIV: o El segle XIV suposa un període d’importants canvis: l’estructura de la societat com a tal. però el canvi és com la confluència de dos rius. El que és dolent. 8. o Ens cal. sinó lleis divines. d’una crisi en tota regla: política. la qual implica. Estem parlant de la fi d’una llarga època. La racionalitat grega no hi té res a fer en el món de la fe. Però recollint el més estricte sentit kantià de la paraula crisi. qualsevol argument fet amb la raó limita seriosament la llibertat de Déu. el gran crític de l’Escolàstica. només ho seran mitjançant la fe. que la decadència d’un sistema de valors o paradigma filosòfic pot ser un llarg període de temps. per rematar l’Escolàstica. O potser de forma més estricta. arribarà a haver 3 Papes alhora. mentre que l’estructura política continua mantenint les formes feudals amb un monarca i els seus súbdits. va tenir seriosos problemes amb el Papa per defensar a ultrança la pobresa dels franciscans.

Podem veure aquí com Occam comença a obrir camí per la nova ciència. no convencionals i. No podem atribuir un nom a tots els objectes del món i aquesta és la raó de la invenció dels conceptes universals. • Els universals no existeixen en cap món de les idees (al vell estil platònic).3. El mal és.3. • Aquest mecanisme es produeix degut a la limitació de la nostra capacitat mental. Mitjançant quin mecanisme es construeix el concepte universal? • Occam dóna una solució molt pragmàtica: quan observem un objecte particular. Si Déu pot fer el que vol quan col i com vol. D’aquesta il·limitació podem deduir que Déu intervé en el món quan li plau. 8. Occam. Ara bé. 8.3. però no tenen cap tipus d’existència fora del cap. ni en la ment de Déu (com defensà Agustí). reflectit en les coses del món (com havia solucionat Tomàs d’Aquino). doncs. ¿com és que són universals? Occam respondrà que la nostra estructura mental ens porta a reaccionar d’igual manera a determinats estímuls. biologia.2. ni es desprenen de les coses mateixes (com havia convingut Aristòtil). • Per Occam els conceptes universals són pures creacions de la ment humana. ¿com podem saber quina és la seva voluntat per obrar bé? Tan sols mitjançant la Filosofia. En paraules més entenedores: Déu pot fer miracles. aquest ens recorda l’objecte vist per primer cop i al nou objecte li donem el mateix nom. sinó tan sols després de l’experiència. és a dir. Els universals formats a la nostra ment són els mateixos per a tots els individus: són signes naturals. si veiem un objecte similar. Més tard. En realitat són noms que substitueixen les coses reals. Aquesta és l’origen de tots els nostres actes. Sobretot dels corrents realistes que concedien existència real als conceptes unversals. Déu no té aquest problema. • Ara bé. En no ser il·limitat. 43 . veurem que ens podem estalviar l’ús de conceptes abstractes innecessaris. ja que el mateix nom es refereix a una multiplicitat d’objectes. les experiències sensibles sempre ho són d’un objecte particular. Filosofia i veritat revelada: • Una altra de les veritats revelades és que posseïm una ànima immortal i immaterial. són símbols o signes de les coses reals. • Occam avançarà la idea d’un Univers infinit amb la possible existència de molts mons. El món d’Occam: • Déu és omnipotent i té llibertat d’acció absoluta. • La importància d’estalviar o la “navalla d’Occam”. Acabem de crear un concepte universal. més basada en qüestions qualitatives que quantitatives. Això és el que s’ha anomenat la navalla d’Occam: aquest principi d’economitzar conceptes.3. Com sorgeixen els conceptes universals?: • Partim de la idea que els universals són conceptes que es creen a partir d’una experiència sensible. Si utilitzem l’experiència de forma correcta. més semblant a la nostra física.1. si els conceptes universals es formen en la ment de cada individu.4. fer quelcom que Déu no vol. universals. El Nominalisme de Guillem d’Occam: • Entenem com Nominalisme la manera en què Occam contesta al concepte escolàstic copiat d’Aristòtil dels conceptes universals. matemàtiques i química que a la física o la metafísica aristotèliques. Això implica una critica a la cosmologia d’Aristòtil. • Si això és així. • Malgrat aquesta obligació. Tan sols Déu no està obligat a res i podrà canviar la valoració dels actes al seu gust i voluntat. o amb algun dels dos en desacord. apliquem la navalla d’Occam i els eliminem. i és potència de voluntat i d’enteniment. no necessita els conceptes universals i. D’aquí el nom de nominalisme.3. així com conceptes metafísics que no tinguin una clara referència o base empírica. La ciència que ens podrà donar coneixement de l’ordre del món ha de ser una ciència preferiblement basada en consideracions quantitatives. per força que som lliures. Racionalment només podem parlar de les coses concretes. diu Occam. per tant. a posteriori.tes que ens rodegen. si no són necessaris. 8. Això implica. és lògic pensar que conèixer l’ordre del món no és accessible a priori. fidel a aquest principi afirmarà que el coneixement consisteix en l’experiència de l’individu concret i no en l’universal. ni tampoc en el moment de creació de Déu. tenim la obligació moral de voler el que Déu vol. ja que són les úniques que podem conèixer. 8. l’enregistrem a la nostra memòria amb un nom. Després d’una observació empírica Occam arriba a la conclusió de que podem actuar amb la nostra voluntat i enteniment units.

qualsevol proposició humana. És del tot impossible la nostra salvació sense la seva Intervenció mitjançant la gràcia o les revelacions. caldrà seguir els dictats de la consciència. que es podran predicar d’altres objectes similars. La ciència al segle XIV: Al llarg del segle XIV. 44 .3. sorgiran fortes crítiques a la física aristotèlica. la implicació de que l’agent motor. però no tenim cap més alternativa.8. i el primer pas per un coneixement veritablement científic. el pas de la potència a l’acte. però a més. Sense qüestionar-ne els principis més genèrics (l’heliocentrisme). En aquest cas no estarem segurs d’obrar bé. de la nostra consciència. si parteix d’una observació individual. acompanya sempre a l’objecte mogut). i sobretot des de la universitat de París. Filosofia. en conseqüència. passa pel filtre de la nostra creació.) Aleshores podrem predicar coses de l’objecte observat. utilització i interpretació dels signes. en dir que tan sols és una sistematització teòrica de les nostres proposicions sobre alguns àmbits de la realitat.4. • Occam posa la ciència al seu lloc. Això implica que la fe està per sobre la raó. I si aquesta revelació no és prou clara. 8. que la ciència. la filosofia ha d’estar sotmesa a les veritats revelades.5. Ciència no equival a saviesa. Haurem creat un universal. etc. Occam també veu amb clarividència. En un primer moment sembla que la baixi del pedestal a on l’havien posat els clàssics. queda salvat si fem una observació en òptimes condicions (de llum. Però en realitat li donarà l’empenta per a desmarcar-se de l’excés metafísic. No és coneixement ple sobre la realitat. El coneixement científic: • La ciència es forma amb proposicions sobre alguns aspectes de la realitat. • Tenim una dependència total de Déu. sí posaran en judici el concepte de moviment aristotèlic (recordem. • El perill de la subjectivitat de la ciència. I. o revelació divina.

Ho podem resumir en 5 punts: • Quan Copèrnic desplaça la Terra del centre de l’univers. s’uneixen ciència i tècnica. l’astrologia i la màgia formen part molt important del seu naixement. Com tots els canvis importants. la tradició hermètica. Si la Terra és un cos celeste com ho són la resta de cossos. hermètiques i metafísiques. ¿com quadra aquesta idea amb el creacionisme dur? • La imatge de la ciència també pateix un canvi. es declara impotent per a trobar-les. Més aviat cal esbrinar les qualitats de les coses i aquells fets que són objectiva i públicament controlables i quantificables. I aquesta autonomia. sinó d’anar publicant els descobriments. a l’astròleg. des de les concepcions aristotèliques de l’univers. gràcies a l’exactitud creixent dels instruments d’experimentació i mesura. aquest nou tipus de saber. sinó que té alts i baixos. Això provocarà l’aparició de noves institucions científiques: acadèmies. al mag i. també està desplaçant l’ésser humà del centre de l’univers. el menyspreu que van manifestar molts autors cap a les pràctiques màgiques i hermètiques ens indica com aquestes pràctiques continuaven molt vives en molts científics i pensadors. o dit d’una altra manera. Al llarg dels més o menys 150 anys en que transcorre la revolució científica. l’alquímia. com un camí ascendent i regular que abandona –com aquell qui es treu un vestit– les velles idees màgiques. Els convents i les universitats perden una gran part de la seva importància com a centres del saber. passes endavant. ni una repetició del saber absolut d’un filòsof clàssic. per primera vegada s’uneix la teoria i la praxis. Els canvis que produeix: Des d’aproximadament la meitat del segle XVI (1543 publicació de la obra de Copèrnic). o millor. • Els trets vistos fins ara no ens han de fer pensar en la revolució científica. Copèrnic i Galileu deixaran el pas franc a la física de Newton.2. aviat es convertirà en col·lisió.1. la revolució científica farà que embrutar-se les mans ja no sigui una manca de dignitat. fins i tot de les més prestigioses universitats de l’època. sinó perquè al contrari que la ciència medieval. No només suposa la producció de noves teories científiques. La nova ciència no només és nova pel nou enfocament dels temes d’estudi. i passes endarrera. La revolució científica crea al científic experimental modern. les concepcions sobre l’ésser humà.9. La nova ciència no pot buscar les essències ni les substàncies. per al bo i per al dolent. sovint.1. les experiències del qual seran cada vegada més rigoroses. laboratoris. a esquenes de les institucions.1. És a dir. El raonament científica es basarà en experiències planificades i en demostracions necessàries. En termes filosòfics. Un nou tipus de saber: Ja hem comentat que molts dels nous descobriments científics plantegen greus conflictes antropològics i teològics. És més. canvia el mètode social de fer ciència. • Hi ha un rebuig de les principals teories de la ciència aristotèlica a favor de Plató. . I una altra conseqüència és l’autonomia de la ciència respecte altres disciplines o activitats. Renaixement i Revolució Científica: 9. és el canvi de la mentalitat de l’ésser humà. La ciència ha de raonar sobre el món tot fent una tasca d’investigació. 9. de forma seriosa. L’estructura del món queda alterada per primera vegada. La revolució científica: trets generals: 9. la ciència i llur relacions canviaran notablement. Aquesta unió. fins i tot a l’artesà o artista del renaixement. a l’humanista. implica tres passes endavant i una enrera. 45 Filosofia.1. No es tracta d’obscurs laboratoris. sinó també hi ha un fort canvi en la mateixa concepció de què és el saber. fins les acaballes del segle XVII (1687 publicació dels Principis de Newton). ¿qui no ens diu que hi ha altres planetes amb éssers humans? Aleshores. congressos internacionals. La nova ciència no ha d’oblidar que. El nou savi actuarà. Si a l’Edat Medieval les arts lliberals eren indignes dels homes lliures. • La ciència esdevindrà una pràctica socialment pública. També hem comentat que la nova ciència no és un camí ascendent i imparable. Però potser el més important. genera un nou tipus de savi que és molt diferent al filòsof medieval. d’algunes idees del neoplatonisme. La ciència ja no pot ser una intuïció del mag. hom parla del període de la revolució científica.

mentre que altra interpretació afirma que va ser just al revés: el nou científic neix dels filòsofs.1. Potser la gènesi no és allò d’important. El significat de la revolució copernicana en filosofia: Filosofia. Als nostres dies. Nicolau Copèrnic: la teoria heliocèntrica: 9. • Arquitectura. També Newton parlarà sobre la importància que té la utilització d’un aparell de mesura. un electricista sap molt més sobre les aplicacions i els aparells de l’electricitat. sinó. que moltes vegades implicarà la col·laboració de diversos especialistes: un científic i un artesà superior. que per altra banda resultaria molt llarga. 9.9. el coneixement podia créixer de forma exponencial. Els nous instruments científics adquireixen una nova dimensió: es converteixen en ajuda i potenciació dels sentits. Galileu parlarà sobre la importància d’utilitzar els aparells que reforcen els nostres sentits i ens permeten d’anar més enllà del que es pot veure i conèixer a simple vista. L’Edat Medieval es va caracteritzar.1. Per primera vegada. Els segles XV i XVI són períodes de perfeccionament dels vells aparells coneguts. • Navegació.1. El nou savi: El nou savi escriurà llibres tractant aspectes molt més pragmàtics del que s’havia vist fins aquell moment: 9.1. aturar-nos una mica en la relació que es va establir entre l’intel·lectual i l’artesà. • Enginyeria de mines. per una lenta. com d’ús exclusiu per a la ciència. que sobre les raons i naturalesa del corrent elèctric. i ja no només una ajuda a la força bruta. 9. Aquesta idea és la llavor d’una part molt important de la filosofia de la ciència contemporània: la pertorbació que produeix l’instrument sobre l’objecte investigat. i la possibilitat de controlar aquesta pertorbació. aquesta no va ser exempta de polèmica. Aquest nou saber. es caracteritzen per l’aparició de nous instruments en una ràpida successió d’invents: • Telescopi de Galileu 1610. tant d’aplicació pràctica. Científics i artesans: Fins aquí sembla una bona història: els filòsofs s’alien amb els artesans superiors i sorgeix el nou científic.3. l’instrumental científic forma part de la teoria científica (s’explica a partir de). Però el segle XVII. per exemple. 46 . Cal doncs. encara que aquests no haguessin anat gaire lluny sense el recolzament de cous coneixements tècnics que permetien de provar i experimentar les teories.2. • Màquines bèl·liques. El nous instruments científics: Aquest nexe que hem estat comentant entre filosofia i tècnica permet també l’aparició molt ràpida de nous instruments. com hem dit abans.4. per a evitar l’engany dels nostres sentits. en aquest aspecte. En el sorgir del nou científic. • Microscopi de Malpighi 1660 • Bomba pneumàtica de Boyle 1660 Però no es tracta d’anar fent una llista dels invents. doncs malgrat la relació és el fet important. • Balística.5. les informacions transmeses directament i les conferències a les societats científiques van més ràpid que les Universitats i les escoles tradicionals en la cursa cap al coneixement científic. però potser sembla més raonable afirmar que la nova ciència neix de la ma dels filòsofs.2. convertirà la teoria i la praxis en dos aspectes del mateix coneixement. invenció d’aparells mecànics molt limitats. passaven ràpidament a formar part del nou saber científic. En aquest sentit. i l’artesà tècnic que ascendeix en el camí de les causes i els per què. A partir de l’ús del nou instrument. Però ja sabem que en l’ésser humà les coses no succeeixen així. Les cartes personals. El nou savi és també una fusió entre el filòsof especulatiu que abandona les explicacions metafísiques i ja no li cal saber llatí ni grec. la mateixa fusió entre ciència i tècnica. hom sosté que aquest podria haver estat promocionat des del vessant dels artesans i artistes. sinó d’entendre que aquests nous instruments. i sovint irregular.

molt més perfeccionat i que li permet fer interessants descobriments astronòmics l’any 1610. I tot i així. i el moviment perfecte és el circular. i fruit dels seus estudis d’astronomia. filosòfic i social. I això implica una revolució en l’entorn de les idees. en construeix un pel seu compte. en paraules de l’autor. és a dir. però pel que fa a les implicacions filosòfiques. precisament. Vista aquesta petita llista. però va preferir estudiar matemàtiques i va fer de mestre de matemàtiques a la seva ciutat natal. 9. abandona també molts mites i clixés que el mantenien enganyat. I escriu una carta de presentació.3. i també gira sobre sí mateixa. curiós i eficaç. al Papa. Aviat serà denunciat i processat l’any 1616 a Roma. la idea de que les matemàtiques són la clau per a entendre l’univers. que calia intervenir-hi. formen una esfera única.2. i uns títols honorífics. científics i eclesiàstics. pel que fa al coneixement científic del lloc dels planetes al sistema solar. L’ésser humà copernicà. polonès de naixement. però.3. uniforme i perpetu. sinó que son moguts per esferes transparents. Introducció al pensador i el seu pensament: Galileu Galilei (1564 – 1642) va començar estudis de medicina. La seva obra defensa les següents tesis: • La Terra ha de ser esfèrica. Amb aquestes dades complementàries.1. És important senyalar que Copèrnic no és aliè a les influències neoplatòniques tan pròpies de l’època i l’entorn. 47 Filosofia. Tampoc ignora que la publicació de la seva obra. causarà una forta polèmica.2. però continua sent un univers tancat. que no va abandonar al llarg dels seus estudis de Dret. va rebre una educació matemàtica i astronòmica. a més d’altres disciplines associades. va començar a madurar la idea de que calia un nou plantejament astronòmic a on la Terra adquiria mobilitat en detriment de la del Sol. Va estudiar també Dret Canònic i es va doctorar en aquesta especialitat. i pensa que la veritat no pot mantenir-se amagada per interessos dels matemàtics. • La forma perfecta és l’esfera. Aquesta època va ser la més productiva pel que fa als seus escrits. molt de moda entre els humanistes. • La Terra. Pisa. Els planetes no es mouen per sí mateixos. De Revolutionibus. avui sabem que Copèrnic continuava creient en molts principis pertanyents a l’antic món: • L’univers de Copèrnic no és infinit. a on va estar durant 18 anys de la seva vida. juntament amb un exemplar de la seva obra. per heretge en seguir les idees de Copèrnic. L’astronomia era una ciència tan desastrosa. i obrir la possibilitat a nous plantejaments. Aviat abraçarà les teories copernicanes i. en deixar el centre de l’univers. a més d’una espècie de culte al Sol. Galileu Galilei: 9. La teoria copernicana: Nicolau Copèrnic (1473 – 1543). Més tard va anar a ensenyar a la universitat de Pàdua. En els aspectes introductoris ja hem esmentat en forma sintètica l’abast del canvi heliocèntric de Copèrnic. Copèrnic s’adona que la seva teoria heliocèntrica és tan nova. de la qual ja havia enviat unes edicions escurçades als seus amics. no cal ser molt llest per a comprendre per què van causar tal commoció les seves teories. És més gran que l’univers de Ptolomeu. Copèrnic suposa una sacsejada tan forta. sinó més aviat l’haver trencat amb un sistema vell. i l’envia. • La Terra es mou en una òrbita circular al voltant d’un eix. queda desplaçat també l’ésser humà. Dels neoplatònics recollirà. • El moviment dels cossos celestes és circular. Però Copèrnic és un home honest. juntament amb l’aigua. També ben aviat. Això li va donar una gran fama. El canvi de lloc implica una predisposició a enfrontar la món i el coneixement des d’un vessant més humil. Però la seva adhesió a les idees de Copèrnic comencen a donar-li mal de caps. En desplaçar la Terra del centre de l’Univers. en la forma de pensar social sobre el lloc de l’ésser humà en l’univers. que sense ell no hagués existit la nostra ciència. Molt aviat les teories copernicanes es van enfrontar durament en el terreny religiós. avui en dia comprenem que la importància de Copèrnic no és tant l’exactitud del seus descobriments.9. Se li va prohibir ensenyar o defensar de paraula o per escrit les seves idees. Avui en dia sabem que Copèrnic va ser només un precursor. . Ben aviat. però alhora més pragmàtic. que difícilment serà creguda. quan s’assabenta de la invenció dels prismàtics.

una arrel hermenèutica. i la Inquisició es va mosquejar molt. I tots deien que a la Bíblia ho posava ben clar: la Terra s’està sempre al mateix lloc i és el Sol el que surt i es pon. del qual podrem treure coneixements científics sobre el cel. i la resta de cossos celestes donant voltes al seu voltant.4.3. en defensa de la seva teoria. La ciència ha de ser una activitat absolutament autònoma respecte a la religió. la solidesa de la creació i l’autoritat de l’Església. Galileu va perdent la visió i pateix moltes malalties. L’any 1616. Per altra banda. si ja no permetien la lliure interpretació de les Escriptures. L’enfrontament amb l’Església: Les tesis de Galileu. d’interpretació de la Bíblia. Però aquesta explicació va ser molt mal vista tan pels catòlics. com pels protestants. malgrat en els inicis defensaven la lliure interpretació de la Bíblia. La implicació és l’augment de grandària de l’univers. tot sol. sense poder parlar ni rebre ningú sense permís previ. doncs. que impliquen uns canvis revolucionaris: • Descobriment de noves estrelles. que les Escriptures no són pas un llibre d’astronomia. Però anys més tard. Galileu va acceptar i va prometre no tornar-hi més. de la mateixa manera que la Terra.3. la forma de fer de Galileu (la metodologia). irresponsabilitat amb la ciència. A mida que es va fent gran. ja que posava en qüestió la veritat literal de la Bíblia. Si els sants apòstols així ho haguessin volgut. Galileu serà acusat davant el Sant Ofici com a possible heretge.3. El resultat va ser que en pocs dies van aconseguir que Galileu fes una declaració pública abjurant del copernicanisme i les seves idees. les van declarar absurdes. cosa que havia estat sostinguda des d’Aristòtil. deien uns altres. 48 . deien uns. pretenien explicar l’Univers: el Sol al mig.9. i l’altre dir quelcom que nega la veritat del que està escrit. Galileu va donar llargues al·legant problemes de salut. són trets clarament moderns.2. Pel que fa a l’Església catòlica. La implicació de la descoberta posa en dubte. Això implica que no hi ha diferència entre els cossos terrestres i els celestes. La condemna va ser no tornar a parlar ni escriure mai més d’aquestes teories sota pena d’empresonament. Algunes conclusions: La ciència moderna és la ciència de Galileu. Filosofia. Des de les dues esglésies (catòlica i protestant). i no pas com és el cel. i després. Immediatament es va ordenar a Galileu que es presentés a Roma. • El descobriment dels satèl·lits de Júpiter. a casa seva. per a poder aprendre les coses del món. Una cosa és interpretar amb llibertat. es van aixecar dures crítiques contra Galileu: afany de notorietat. no podien permetre una opinió en contra de la Bíblia. Cosa que el permet d’estudiar un microcosmos copernicà a escala. Quan finalment va arribar a Roma. que els seus enemics utilitzaran per indisposar-lo amb el Papa Urban VIII. Déu ens ha donat la intel·ligència i el coneixement. Els protestants. 9.3. 9. menys encara una opinió en contra de la Bíblia. És a dir. Galileu dirà. i no un parell de vegades en alguns passatges molt concrets. l’Esperit Sant ens ha d’ensenyar el camí cap al cel. Galileu continuarà treballant i tornarà a publicar una obra basada en l’heliocentrisme de Copèrnic. és a dir. contraries a la ciència i. Són dos àmbits completament diferents que no es trepitgen ni pretenen pujar-se l’un a sobre l’altre. sòlidament demostrades amb formulacions matemàtiques. L’enfrontament amb l’Església té. I com va sentir a dir a un cardenal. • La Lluna té muntanyes i valls. La pena de cadena perpètua li canvien per una de confinament. La confirmació del sistema copernicà: Galileu pretén donar a conèixer els seus descobriments. perillosament herètiques. sobre tot. En només cinc dies. Galileu escriurà una obra. els teòlegs encarregats d’estudiar les teories de Galileu. Una altra vegada serà processat pel Sant Ofici de Roma i condemnat a abjurar de les seves idees. Primer a casa d’un amic. la Inquisició no el va tractar amb delicadesa. una vegada més. (1632). la Bíblia hauria de parlar molt sobre els astres i els planetes. l’autonomia que reclama per a la ciència i els mateixos límits d’aquesta. els planetes i la Terra.

Va morir l’any 1727. Per a parlar del món i de la natura cal fer-ho amb una sintaxi matemàtica. • La ciència. a la tensió i a la seva pròpia feblesa. amb el que va arribar a tenir una gran amistat. En excloure l’ésser humà. • Si la ciència ha de tractar les qualitats objectives dels cossos. sumat a l’esgotament.1.9. o Kant. que avui sabem fins a quin punt són inexactes científicament parlant. Introducció al pensador i el seu pensament: El mateix any de la mort de Galileu és el del naixement d’Isaac Newton (1642). amb més raó haurà de ser lliure i autònoma davant de qualsevol principi científic anterior. per molta reputació que tingui l’autor d’aquest principi (per exemple. A partir d’aquest moment.2. • La ciència copernicana. la Il·lustració francesa. sinó també pel seu pensament filosòfic. Potser degut a aquest fet. Al llarg de la seva vida va fer nombrosos descobriments sobre gravitació (anècdota de la poma). cosa que la transformarà en un principi o teoria. òptica i molts altres camp del que ara en diem física. Newton al llarg de les seves investigacions arribarà a conèixer el fenomen. però el seu laboratori va patir un incendi i va quedar destruït i perduts els seus experiments. per força. però no les seves causes. És a dir. 49 Filosofia. Newton va ser també diputat en representació de la universitat de Cambridge. sinó d’experiències raonades i raonables. El mètode inductiu és l’únic mètode propi de les ciències físiques. Però l’autèntica importància del filòsof anglès pel que fa a la filosofia rau en la influència que va tenir sobre corrents i pensadors tan importants com els empiristes anglesos. no sols pels seus descobriments científics –que són molts i importants en el camp de l’astronomia. Qualsevol coneixement científic sobre l’ésser humà obeirà a raons mecàniques i mai metafísiques. • Aquesta descripció de la realitat està limitada en sí mateixa al coneixement dels objectes. no hem de pensar que la novetat de les seves idees no van causar polèmica. la ciència esdevé física i això implica. es poden aprendre a través de la observació. El món s’entén com una gran màquina (mecanicisme). Una condemna cap a les hipòtesi llençades sense cap fonament. no es nodreix de principis dogmàtics i metafísics. Newton ja no va produir més pensament nou. A Cambridge va estudiar matemàtiques. Davant aquest dilema. no tan les seves teories. la física o la matemàtica–. Isaac Newton: 9. .4. El pensament de Galileu. excloure l’ésser humà com a objecte de la ciència. 9. ens donarà un saber objectiu: mesurable i públicament demostrable. Aquest ordre mecànic implica l’existència d’un Ésser Superior Intel·ligent: de Déu. Aristòtil). les lleis de la qual. per a constituir-se en la forma de conèixer la realitat. Newton és el personatge que durà la revolució científica a la seva fita. en conseqüència a aquesta segona característica. va haver de discutir força per a que els científics més dogmàtics i els filòsofs més clàssics. No obstant. la fe no ens dóna cap coneixement de ciència. Es va interessar també per la química. i es va limitar a perfeccionar les coses ja publicades i iniciar una carrera en l’àmbit públic. preferirà no donar cap hipòtesi fins a estar en disposició de demostrar-la.4. Els trets més importants del seu pensament: Establir una metodologia per a les ciències físiques. Newton és important. Newton va patir una crisi de nervis molt forta de la que ja mai es va recuperar del tot (1692 – 1694). suposa un seguit de característiques o condicions per a la ciència: • La ciència no depèn de la fe i alhora. sobretot en aspectes teològics i de metodologia. el deixessin publicar en pau els seus descobriments. cosa per la que estava especialment dotat. • Si la ciència ha de ser autònoma respecta la fe.4. també excloem de la ciència un munt de coses relatives només a l’ésser humà. i durant aquest temps va conèixer a un important filòsof empirista que veurem més endavant: John Locke. Com tants altres. La obra més famosa de Newton: Els Principis matemàtics de la Filosofia de la Naturalesa (en direm Els Principis per abreujar) va ser un dels successos més importants de la física. Isaac Newton va néixer l’any 1642. amb Galileu arriba al seu punt àlgid des del moment en que deixa de ser una eina al servei de les prediccions.

fora de la tutela de l’Església. Confirmació de les tesis mecanicistes respecte el cos humà. la dinàmica dels cossos i altres. alhora que una gran polèmica al voltant dels mateixos. Alguns importants científics anatòmics van acabar a la foguera juntament amb les seves obres. Filosofia. sinó funcions.5. fora del àmbit universitari estaven. filosofia i ciències físiques com la òptica. les quals. En definitiva. sobretot d’astronomia. Els avenços en altres ciències: Hem estat parlant. • Cal parlar també de les noves estructures creades al voltant dels centres del saber: les acadèmies. • Abandó definitiu de la teoria de la generació espontània. • Gran avanç en els estudis anatòmics. Però el segle XVI i principis del XVII està ple d’altres descobriments científics dels quals farem una breu repassada. • Descobriment de la circulació de la sang i els mecanisme biològics associats a aquesta. també. la ciència de Newton no busca essències ni substàncies. 50 . Especialment cal citar la Royal Society of London fot the Promotion of Natural Knowledge. nascuda a partir de les reunions de partidaris de la nova ciència.9.

Canvis morals reflectits en una nova forma d’entendre els aspectes ètics i religiosos. la persona creix en importància i centra l’interès dels estudis. artístiques i ètiques per a expressar-se. El significat del mot Renaixement: El mot Renaixement data del segle XIX. sinó també per petites preguntes de caire pragmàtic. el Renaixement s’oposa frontalment a l’Edat Medieval. conreant les èpoques clàssiques. l’Humanisme no és la suma de tot el saber científic del renaixement italià. estudiat a fons. Els orígens ideològics del Renaixement: Al llarg del període renaixentista (segles XV i XVI) es van dur a terme moltes lectures i moltes traduccions de textos llatins i grecs. i un gust artístic exquisit. En aquest sentit. Aquests estudiosos defensen la idea de que la filosofia no només està formada per grans sistemes. s’ha considerat en excés als autors estudiats. el terme Humanisme ens arriba de la ma d’una concepció. d’una definició molt propera a la definició original del segle XIV i XV. història i filosofia moral. el terme va néixer al segle XV i es referia a aquells qui ensenyaven gramàtica. l’Humanisme només representa la meitat de l’activitat cultural renaixentista. en conseqüència. Sobre tot. es caracteritza per una nova visió i un nou sentit de l’ésser humà i els seus problemes. Hi ha una recuperació de les llengües grega i llatina. L’humanisme. doncs. Interpretat així. Canvis científics reflectits en els nous avenços i nous coneixements.3. En aquestes lectures. El terme Humanisme és un terme relativament recent pel que fa a la referència dels estudis o disciplines no científiques. exclusivament al que fa referència als estudis literaris. avui en dia es juga amb dos concepcions del terme humanisme: Hi ha estudiosos qui consideren que el terme s’ha de cenyir. i que en realitat. Així doncs. una exaltació de la vida mundana. 10. sinó la pràctica totalitat de la vida de l’ésser humà: Canvis socials reflectits en una nova manera d’entendre les societats. però transcendeix a la vida de la societat i. 10. Però això entra més dins l’àmbit de la Història en general i no de la Filosofia en particular. un retorn a certes idees paganes. poesia. La realitat és que el Renaixement va suposar un gran fenomen regenerador i un retorn a un ésser humà més sencer i més autèntic. que eren perfectament capaços de detectar textos falsificats. retòrica. retòrics. Però alguns textos falsos que avui en dia coneixem. Un d’ells. quan en realitat eren autors medievals. Renaixement i Humanisme: 10. Malgrat aquestes explicacions acceptades per tothom. no presenta diferències substancials suficients. per un retorn cap als estudis clàssics a la manera en que ho feien els clàssics. textos atribuïts a autors clàssics. En realitat podem fer una síntesi de totes dues postures. els escrits d’Hermes Trismegistes van arribar a ser considerats com una part fonamental en el saber 51 Filosofia. alguns estudiosos es pregunten si el Renaixement no serà un invent del segle XIX. històrica i filosòfica. llegint les obres dels autors Humanistes.2. I només en aquest sentit. sinó que s’estableix una altra relació: el mateix renéixer va utilitzar les arts literàries. a la filosofia. El significat del mot Humanisme: Resulta difícil trobar una definició única sobre els trets principals d’aquesta etapa que encetem avui. En un sentit purament filosòfic. un marcat sensualisme. Es tracta. d’uns nous paradigmes i d’un punt i a part amb l’Edat Medieval. En efecte. sota aquest nou paradigma. Ara bé. Però la veritat és que. per a considerar-lo una nova etapa cultural. Renaixement i Humanisme volen dir el mateix. . doncs. L’època Humanista es caracteritza.1. Ben aviat aquest terme s’aplica a tot allò que té a veure. ja que es tractava més aviat d’escriptors i moralistes abans que de filòsofs.10. amb les lletres. Sota aquest concepte. Fer-ho és força complicat ja que parlem d’una època en que no només canvien els paradigmes filosòfics. i caracteritzat per un individualisme pràctic i teòric. Canvis polítics reflectit en els nous Estats. un sentiment de llibertat cap a les autoritats morals i religioses. En conclusió. els estudis van avançar de tal manera. se’ls van colar. veiem com aquests parlen d’una nova era. històrics i de filosofia moral. i es refereix al fenomen típicament italià en els orígens. Ja no podem entendre que els humanistes van impulsar el Renaixement. Per una altra banda. afirmant que l’Humanisme neix en els oficis. a on l’especulació sobre l’ésser humà esdevé una activitat molt important. Canvis artístics reflectits en els nous paradigmes de l’art i la trobada amb les formes clàssiques. en l’àmbit de l’estudi. Així parlem d’estudis de Ciència i d’estudis d’Humanitats. hi ha hagut estudiosos que han considerat el terme en tota la seva amplitud.

Però Plató es manté verge. una constant de l’Humanisme. del cristianisme i d’infiltracions màgiques hermètiques. Aquest personatge va fer una anàlisi dels mals socials de la seva època. a on es parlava. durant el Renaixement es van atribuir aquests textos a un tal Zoroastre. Però Nicolás de Cusa va ser un pensador un tant inclassificable. sinó en les diverses interpretacions que es van fer al llarg dels segles pels diversos corrents neoplatònics. D’alguna manera. Aquest fet. La realitat és un món ideal i inabastable.4. L’herència de la filosofia àrab. I com a bon humanista. Quan es fa esment al corrent neoplatònic del renaixement. i amb això. El raonament de Valla és simple i fort: tot allò que ha fet la natura no pot ser sinó sa i lloable. i no com una finalitat en sí mateixa. La conseqüència es que el platonisme va arribar al renaixement carregat de paquets que no eren seus. però tampoc és un vestigi del passat escolàstic. doncs. No seria just acabar de parlar d’aquests inicis de l’Humanisme sense citar un altre gran pensador del segle XV: Lorenzo Valla (1407 – 1457). és conreant les arts lliberals. reconeixeran en el pensament d’Aristòtil grans encerts. Valla ens parlarà del plaer en el seu sentit més ampli (no només els plaers dels sentits). i els plaers de l’esperit. Això s’explica. I amb aquestes premisses. Petrarca ens està dient molt més amb l’afirmació anterior: Aristòtil va ser un gran pensador. allunyant-se amb força de l’ascetisme monacal escolàstic. però els seguidors d’Averrois han omplert de coneixements naturals i inútils tota l’herència del gran pensador. distingirà clarament entre els plaers del cos. perquè el Renaixement és. ja que Zoroastre o Zaratustra va ser un reformador religiós persa del segle VII a. calia retornar a la interioritat de la pròpia ànima per a poder conèixer-nos. Recordem que Plató és el filòsof de les Idees. Valla va propugnar una filosofia més propera a l’ésser humà. el filòsof pagà. podem afirmar que el neoplatonisme renaixentista està carregat d’espiritualitat. Filosofia. D’aquesta manera tan senzilla marca Petrarca la seva filosofia: La veritable saviesa rau en el coneixement d’un mateix.5. de fets màgics i del culte al Sol i al foc. Pensadors humanistes posteriors. Valla. representa el saber en estat pur. sobretot. La forma d’arribar a aquesta saviesa. en realitat. o millor dit. entre altres coses. tothom està d’acord en considerar Francesco Petrarca (1304 – 1374) com el primer dels humanistes renaixentistes. No encaixa del tot entre el nou corrent humanista. Valla també ha passat a la història pels seus estudis filològics. una extraordinària amalgama de doctrines grecopaganes. la interpretació renaixentista de Plató no es basa en el propi autor. Això va deixar la porta oberta a que el neoplatonisme s’anés impregnant de tots els corrents culturals i de pensament que l’envoltaven: escepticisme. Aquesta preferència no serà. la llengua escrita o parlada és la màxima expressió humana. l’autor recupera un cert epicureisme basat en principis cristians. sinó més propera a les arts de l’eloqüència i la retòrica. quan en realitat. considerant aquests últims més elevats. la fita que aconseguir. Cal posar una premissa per entendre el neoplatonisme renaixentista: malgrat la major part dels autors estava en disposició de llegir obres traduïdes del grec. Plató. sinó per poder arribar a l’autèntic coneixement. una de les figures més interessants d’aquest segle. però. podem afirmar que el Renaixement es basa en un enorme equívoc d’un text fals. Sobre tot pel que fa la política i a l’ètica. estoïcisme i fins i tot alguns trets aristotèlics. Alhora ens cal recuperar una manera de fer no tan lligada a la freda lògica. però. impregnada d’aristotelisme. profeta anterior a Hermes. no ens ha d’estranyar. o obres en grec directament. cercant les causes i intentant de posar-hi remei. Tanmateix van tenir molta fama uns escrits anomenats Oracles d’un autor del segle II d. 10. neoplatòniques i cristianes.C. totes barrejades. Per error. Només ens cal recordar el que avui sabem de Plató: filòsof gens sistemàtic que va deixar l’Acadèmia sense cap corpus per escrit del seu pensament. és una encarnació del pensament de l’esperit. 52 . i poc en nosaltres mateixos.10. renaixentista. L’Humanisme: els seus inicis: No hi ha dubte que ja des de fa molt temps (segle XV). Per a Petrarca. I en realitat. és obligat parlar de Nicolás de Cusa (1401 – 1464). no van encertar res. però.C. Per a Petrarca. L’Humanisme: la tradició neoplatònica: Ja hem comentat abans que un dels pensadors recuperats amb més intensitat pels humanistes va ser Plató. ens ha fet fixar-nos massa en la natura.

encara que ell pensava que era el mateix. el qualifica com de docta ignorància: Per arribar al coneixement utilitzem les comparacions. ja que la poètica.10. notablement curiosa la barreja que fa d’elements que semblen no tenir cap relació. sumat al reconeixement de que no podem deixar de preguntar-nos i investigar sobre el mateix és la docta ignorància. en Giordano Bruno va plagiar un tractat de Ficino donant classes a la universitat d’Oxford. Marsilio Ficino va ser el seu director. • Un replantejament en sentit cristià del amor platònic. precisament per ser polifacètic: Va ser traductor. avui sabem que el pensador més il·lustre del renaixement. reconciliar la religió amb la filosofia. pensant que sense un coneixement bo d’aquesta llengua no podria arribar a entendre mai la càbala. L’Humanisme: la tradició aristotèlica: Ja hem comentat la importància dels textos neoplatònics en el pensament humanista. però no pren l’estil retòric i carregat propi dels humanistes del segle XV. Fruit d’aquest error. També va introduir a Aristòtil. Pico de la Miràndola va cometre un nou error històric: va pensar que els textos de la càbala eren originaris de Moisès. i més tard sacerdot. 10. Nicolás de Cusa és un pensador indubtablement neoplatònic. precisament. El Renaixement i els pensadors humanistes es caracteritzen. difícil d’harmonitzar. Pico de la Miràndola va incloure més incògnites en l’equació renaixentista: A la màgia i l’hermetisme. Precisament per la seva manca de límits comparables. ja que es basa en considerar animats tots els éssers i objectes de l’univers. Va ser pensador i filòsof. Va ser també mag i divulgador de les doctrines hermètiques. El segle XV avança. de vegades. Aquesta característica polifacètica és molt pròpia del renaixement. En les seves traduccions fa interessants aportacions barrejades de cristianisme: • La filosofia com revelació.7.6. Però aquest mateix mètode ens limita a poder conèixer les coses finites. . Aquesta notable tendència ha 53 Filosofia. Però cal esmentar també la importància del pensament aristotèlic a Itàlia al llarg dels segles XV i XVI. El nostre coneixement es troba absolutament limitat i inoperant pel que fa a les coses infinites. la política i la ètica es va deixar en mans dels humanistes més filòlegs. És doncs. Tradueix les obres de Plató. Cal fer una aturada i fixar-nos en un altre personatge prou important en el renaixement de la segona meitat del segle XV i principis del XVI: Marsilio Ficino (1433 – 1499) L’any 1462 es funda a Florència un centre d’estudis platònics que va arribar a tenir una certa importància. El reconèixer la nostra incapacitat per conèixer l’infinit. De Cusa inventa una nova manera de fer filosofia. Ficino es declararà seguidor d’una màgia natural que res té a veure amb la màgia negra. L’Humanisme: barreja de corrents. i en la segona meitat del segle cal parlar també de Pico de la Miràndola (1463 – 1494). per ser una barreja. que estan ontològicament determinats. En realitat és una màgia molt platònica. ja que creia que Plató s’havia inspirat en elles. Pico de la Miràndola hi afegeix La càbala. l’autor italià es va dedicar a estudiar l’idioma hebreu. I sobretot es va posar l’èmfasi en l’experiència directa en el procés del coneixement. D’Aristòtil es va estudiar els temes relacionats amb la lògica i la física. Però la importància o originalitat d’aquest autor es basa en la seva declaració de la dignitat de l’home. duent a terme una important tasca en la traducció de tots els textos platònics o neoplatònics essencials per l’estudi. novament. cantussejava himnes màgics i anava vestit més semblant al Gandalf que a un filòsof seriós. i ens trobem ja a meitats de segle. ni tampoc conserva el mètode escolàstic de discussions a on es donen per admeses veritats metafísiques. Els seus raonaments es basen en les regles d’anàlisi matemàtica (el màxim i el mínim sense el nombre. Si Ficino era curiós. l’ésser humà necessita fer-se i determinar-se. I també va patir persecució i desventures. Pensem que encara que Ficino anava carregat de talismans i amulets. En aquest sentit. Pico de la Miràndola participa del corrent humanista en posar l’ésser humà com el centre de tot l’interès. però va ser un humanista curiós i alhora típicament renaixentista. Pico de la Miràndola va veure algunes de les seves obres condemnades per heretgia. però també les suposades obres autèntiques d’Hermes Trismegiste i Zoroastre. Ficino. o la circumferència que eixamplem fins l’infinit i acaba sent recta). a on postularà que a diferència de la resta d’éssers vius. La pretensió d’aquest autor és. El coneixement que n’obté d’aquests nou mètode. I amb la càbala. Com altres humanistes.

tret d’un cert ressorgir de l’escepticisme al segle XVI. Però això no vol dir que Montaigne no participi de l’interès humanista. 54 . L’Humanisme: el ressorgiment de l’escepticisme: Dins de les tradicions dominants (platonisme i aristotelisme) a tot el segle XV. cal dir sempre sí a la vida. El fet de recollir el pensament d’Aristòtil no vol dir que no es fes crítica i reconstrucció a partir de les bases. fet pensar als experts en que aquests pensadors van ser els primers filòsofs empiristes de la història. la filosofia hel·lenística (epicureisme. El representant més important d’aquest ressorgir és un pensador francès: Michel de Montaigne (1533 – 1592). La suspensió del judici dels escèptics es la clau per a arribar a la felicitat i la màxima de conèixer-se a un mateix queda limitada al coneixement individual.8. com ens ha dit Pico de la Miràndola. i en conseqüència. I alhora una confiança absoluta en la fe. Les tesis de Montaigne parteixen d’un escepticisme cap a la ciència i la raó. Els seus estudis parteixen de la màxima socràtica: coneix-te a tu mateix i tanmateix també vol arribar al coneixement per arribar a la felicitat: la filosofia ens ha d’ensenyar a viure feliços. la cosmologia aristotèlica dóna molt poc joc a un autèntic estudi experimental. ja que en realitat. cada ésser humà es construirà una saviesa a la seva mida. estoïcisme i escepticisme) van passar.10. La fe no és qüestionable des dels àmbits de la raó o la ciència. en qualsevol cas. Aquest coneixement ens porta a la conclusió de que cada ésser humà és alhora igual però diferent. Filosofia. Però Montaigne diu que. pràcticament desapercebudes. sota qualsevol circumstància.

I en aquest sentit. Però en realitat. Això no l’ajudarà a fer amics entre els catòlics. però de seguida va demanar la dispensa dels oficis i els hàbits.1. quan Lutero va trencar definitivament amb l’Església. El mateix van fer els primers cristians i els primers monjos. Aquesta actitud un tant equidistant de l’enfrontament va fer que es quedés aïllat i sense cap seguidor.11. qui en separar clarament l’àmbit de la fe i de la raó. La conseqüència a aquest pensament és una nova doctrina teològica. la Reforma cal veure-la com resultat d’aquest moviment social i espiritual. però sense declarar-se obertament a favor de l’Església oficial de Roma. Erasme va gaudir d’una certa fama que. Per aquesta raó el van acusar de preparar el terreny al protestantisme. amb un to irònic o transcendent. de tot l’ésser humà. Erasme de Rotterdam: Desideri Erasme (és el nom llatinitzat del seu nom flamenc Geer Geertsz) va néixer a Rotterdam l’any 1466 (encara que és possible que nasqués l’any 1469). qui afirmarà d’ell que no és més que un ignorant ridícul i xerraire. es va esvair. i la nova religiositat que proposa va influir notablement en pensadors posteriors de la importància de Hegel o Kierkegaard (època moderna). Cada persona pot ser el seu propi sacerdot. . Aristòtil encarna aquesta supèrbia de la filosofia de pretendre saber i conèixer totes les coses. Erasme parla d’una bogeria difícil de definir i delimitar. Va ser ordenat sacerdot l’any del descobriment d’Amèrica. no amb la subtilesa d’Erasme. En general. Les explicacions que fa l’Església oficial no són sinó malinterpretacions. sinó de les figures d’Erasme de Rotterdam i Lutero. Lutero és un personatge força important. Cal. Això no obstant no li treu el seu propi lloc en el món de la filosofia.2. encara que tampoc l’acostarà a Lutero. cap al clergue i cap a l’Església. en morir l’any 1536. no entra en el conflicte. sense complicacions lògiques ni metafísiques.1. Erasme el va criticar. en conseqüència. i precisament per haver-se quedat sol. Es tracta de dur una vida cristiana. ja que el seu pensament va acabar impregnant part de la societat europea i. ja que el boig es desfà dels bens sense cap mirament. 55 Filosofia. • Les Escriptures són la única font de veritat. tret d’Ockham.1. un postís. Renaixement i Religió: La Reforma Protestant: Tot el pensament del renaixement i humanístic té un rerafons que pretén fer una gran renovació religiosa. Però l’autèntica revolució religiosa no sortirà dels autors italians. en conseqüència. Martí Lutero: Lutero (1483 – 1546) és l’artífex de la trencadissa que va haver a l’Església a Europa. perquè tanmateix parla d’uns i d’altres.1. Utilitza situacions paradoxals per a il·lustrar les seves idees i acaba dient que la bogeria és l’estat que més sembla acostar-se al ser veritablement cristià. un retorn al passat més pur. • El sacerdoci universal i el lliure examen de les Escriptures. Cal saber que des d’un punt de vista purament històric. Cal doncs. així com alguns costums adquirits per l’Església. Per a Erasme. tornar a l’esperit de la veritable doctrina evangèlica. amb molta cura. No cal posar en judici les nostres obres. en conseqüència. i corrents contemporànies com l’existencialisme. Erasme criticarà als Papes i eclesiàstics de la seva època. Déu i l’ésser humà. si es fa una lectura atenta de les Escriptures. Prou de fer elucubracions sobre la natura. Això no obstant no va fer caure l’interès per la religió. Tota la tradició cristiana és. No calen intermediaris especials en la relació amb Déu. Però Lutero ho diu d’una manera totalment trencadora i irreconciliable. 11. Aquesta obra va tenir molt èxit i. Molts autors parlen de religió i intenten de fer nous plantejaments religiosos. Renaixement. 11. Tots els filòsofs han comès aquest imperdonable pecat de supèrbia. A l’ésser humà només li cal tenir fe per a ésser salvat per la Gratuïtat de Déu. la qual Lutero emmarca en tres principis bàsics: • Justificació de l’ésser humà a través d’una sola fe. Erasme va fer algunes crítiques. Jesús ens va indicar el camí de la senzillesa i de la no hipocresia. El seu pensament té importants aportacions de caràcter antropològic i teològic. donant-los a uns o altres i sense distingir amics d’enemics. cal retornar i recuperar el sentit socràtic de conèixer-se a un mateix. El pensament de Lutero serà molt crític amb la filosofia i amb la ciència que hi ha hagut fins aquell moment. és una lectura agradable i refrescant. Religió i Política: 11. la política. avançant algunes de les tesis de Lutero. Lutero és un clar producte de l’època: pretensions renovadores de la religió i. La filosofia d’Erasme en el seu estat més pur és a la obra Elogi de la bogeria.

Filosofia. El terme.11. aviat va tenir un gran èxit. creada per Ignasi de Loyola. Però també és propi de la Contrarreforma la Inquisició i la prohibició de llibres. Concloent aquesta introducció. Jean Calvino: Calvino va néixer a França l’any 1509. Més pessimista pel que fa a la condició humana que Lutero. en conseqüència. Lutero. ens permet veure que aquesta reacció. Lutero va acabar dient unes coses i fent unes altres. Però això últim se li va escapar de les mans. Nicolás Maquiavel Maquiavel (1469 – 1527) dóna inici a una nova manera de fer filosofia política. aleshores. Així doncs. La Contrarreforma també es caracteritza per una nova militància molt activa. cosa que la va convertir. Calvino va imposar un règim teocràtic inspirat en la reforma i molt rígid pel que fa a la moral dels ciutadans i als considerats disidents. la Contrarreforma té un caràcter de condemna dels errors dels protestantisme. 1564. La Contrarreforma és un moviment de reacció davant l’enemic: els protestants. si Déu ens salva. Les tesis de Calvino. és també una forta reacció interna de regeneració de l’Església des de la mateixa Església. que en l’èxit dels seus negocis es veia la predestinació divina. A Ginebra. sinó que Calvino posa tota la creació en mans dels seu creador. forma part molt important del complex procés de la Contrarreforma. anterior a les tesis dels protestants i que té un origen espontani. nascuda a finals de l’Edat Medieval. Convençut. però la seva activitat intel·lectual es va desenvolupar a la ciutat de Ginebra. De l’any 1540 és l’aprovació de la Companyia de Jesús. a més. 11. En realitat podem afirmar que el pensament polític de Maquiavel suposa la majoria d’edat de l’especulació política. va lliurar la nova església als prínceps.2. 11. La veritat rau exclusivament a les Escriptures. a més. I això Lutero tampoc ho havia volgut. és que Lutero va ser el primer en traduir el concepte de treball mitjançant el terme vocació que ha arribat als nostres dies com a professió. Els calvinistes creien. Calvino ens parlarà de que no hi ha res que nosaltres podrem fer per a salvar-nos. 56 . que afirma que el pecat original estava perfectament previst per Déu. i no només l’ésser humà.3. I que com a tal. Lutero. va reaccionar malament i es va tornar dogmàtic i pretenent que la seva interpretació era la bona. posarà molt l’èmfasi en la predestinació. Calvino era més optimista pel que fa a la Gràcia de Déu. Renaixement i Religió: La Contrarreforma i la Reforma Catòlica: El concepte Contrarreforma té un caràcter de reacció contra quelcom. precisament. La salvació ens vindrà donada per la Gràcia absoluta de Déu. Una de les raons que dóna. És tal la predestinació de la que ens parla. Calvino. A més el seu missatge inicialment alliberador. Com tantes altres vegades en el món de la religió.1. en la religió de l’Estat. és bel·ligerant i pretén dur a terme una restauració catòlica. Però un estudi de la suposada contrarreforma més obert. a més. cada persona pot interpretar les Escriptures sense necessitat de subjectar-se a dogmes establerts.3. Aquest procés regenerador intern s’ha conegut amb el nom de Reforma Catòlica i sens dubte. qui afirma que el capitalisme prové. La política ja no dependrà de la religió o de la moral. aviat. del protestantisme (explicar una mica la tesi de Weber). a través d’una reformulació dels dogmes propis amb un caire més positiu. Renaixement i Política: 11. I també com Lutero. sinó que tindrà el seu propi objecte d’estudi.3. L’ésser humà està sencerament en mans de Déu. certament. i sovint s’ha quedat amb aquest sentit negatiu i reaccionari.1. a on va romandre des de l’any 1541 fins l’any de la seva mort. va acabr impregnat d’un pessimisme i un determinisme molt negatiu. similars a les de Lutero ens parlen altre vegada dels errors dels filòsofs i científics. inventat l’any 1776 per un jurista alemany. de gaudir d’aquesta Gràcia ja que li havia estat permès construir el regne de Déu a la Terra (la ciutat de Ginebra). podem afirmar que: La Reforma Catòlica és un moviment intern de regeneració. Tota l’energia de la persona s’ha d’utilitzar en lloar Déu i no en intentar donar explicacions pseudo científiques sobre Déu. Max Weber. i va fer sorgir en l’entorn de Lutero interpretacions no desitjades. És inútil tot allò que fem a la vida. serà per pura voluntat gratuïta. Hi ha un sociòleg austríac del segle XIX. I.

Moro es basarà en Plató. • Un retorn a uns principis que ajudin a regenerar la vida política. Però en canvi no és tan conegut el Leonardo filòsof. En definitiva. Les utopies van arribar a ser pràcticament un subgènere dins la filosofia política. La posició de Maquiavel es pot resumir en la frase la política per la política. De Maquiavel ha quedat en el pensament popular la famosa frase “el fi justifica els mitjans”. A la illa d’Utopia.1. El realisme polític implica tenir ben clar el que ha de ser. Leonardo vol conèixer partint de principis matemàtics i experimentals. del que hauria de ser. 57 Filosofia. El governant podrà utilitzar qualsevol medi al seu abast per a conservar la unitat de l’Estat i el seu poder. és eliminar llibertats personals. o millor dit. També es diu que és d’aquest autor el concepte raó d’Estat. un lloc que no hi és. Maquiavel creu que l’ésser humà ni és bo ni és dolent. .4. el governant que descriu Maquiavel no és. Leonardo és sens dubte un gran representant renaixentista. com tampoc ens ve de la màgia ni l’alquímia. Va tenir una vida bastant moguda i va dur a terme moltes activitats diverses: des d’enginyer militar. no val confondre a Leonardo amb un científic en el sentit que tindrà el terme al final del Renaixement. però fins i tot ho és en algunes de les seves idees neoplatòniques. Leonardo fugirà de les explicacions màgiques i utilitzarà les idees neoplatòniques per a refermar un ordre mecanicista de tota la natura.11. quan parlava de la República deia que aquesta ciutat no existia en cap lloc del món. Certament. el governant ideal. Els trets fonamentals del pensament polític de Maquiavel es poden resumir en tres punts: • Realisme polític unit a un cert pessimisme sobre la condició de l’ésser humà. Aquesta escissió de la política envers altres disciplines. quan dirà que tothom és igual i que no existeix la propietat privada. fins a pintor i inventor. Més aviat és fruit de les necessitats del moment. passant per filòsof. A la illa d’Utopia. Leonardo va néixer l’any 1452 i va morir el 2 de maig del 1519 a França. el que hauria de ser. Tot i així. Ja Plató. tothom treballa de forma equilibrada el camp i l’artesania. És a dir. allò que no hi és enlloc. El coneixement no arriba simplement per repetir fórmules antigues. no és menys cert que dóna una idea clara de quin va ser el missatge que va quedar del pensador italià. allunyant-se de les interpretacions màgiques tan volgudes pels seus contemporanis. sinó que ens hem de basar en l’ordre matemàtic per a interpretar el món. La obra que va fer d’aquest pensador un personatge immortal va ser Utopia. no es tracta d’una obra de política a seguir fil per randa. com Nicolàs de Cusa o Ficino.2. La paraula prové del grec Ou = no / topos = lloc. La qual mostra la intenció de fer uns estudis polítics purs. La cosa també ens diu molt del pensament polític de Maquiavel. ni de lluny. I és en aquest sentit quan Leonardo adquireix llum pròpia. però a la pràctica tendeix a ser dolent.3. traduït per habilitat. i això el col·loca a cavall entre el Renaixement i l’edat Moderna. Tomàs Moro Thomas More (1478 – 1535) va ser amic i deixeble d’Erasme. Maquiavel prefereix mirar cap a l’antiga república romana quan ens parla del governant ideal: basada en la llibertat i els bons costums. Cal eliminar l’atzar en qualsevol decisió política. i una altra ben diferent. Ara bé. 11. o capaces de submergir-se a l’oceà. i malgrat resumir el pensament d’aquest autor en una frase tan treta del context resulta del tot injust. i fins i tot pels invents pseudocientífics que feia amb màquines voladores. Maquiavel utilitza el terme virtut en el sentit etimològic clàssic grec (areté). Va participar activament en la política del seu país i es va mantenir ferm en la fe catòlica. però eliminar l’atzar quan parlem de persones. Leonardo da Vinci: Tothom coneix a Leonardo com l’autor d’obres artístiques increïbles com la Gioconda. Resultats finals del pensament renaixentista: 11.4. postura que li va causar una condemna a mort i la seva execució. suposa també la consciència de que una cosa és el que és. en negar-se a reconèixer Enric VIII com a cap de l’Església. sinó més aviat a senyalar uns principis normatius que ens permetrien de solucionar els mals de l’època. • Un nou concepte sobre la virtut del governant a on s’inclouran factors com l’eficàcia i es perdran els valors hereus de la tradició cristiana.

que les tesis de Bruno són una mena de contrarreforma egípcia. 58 . una funció més propera a la màgia pitagòrica. un dels finals més representatius del renaixement. també. • Bruno. Va conèixer en la seva fugida el pensament de Calví.L’experiència de Leonardo a tallers mecànics. És a dir. Bruno es va negar a retractar-se de les seves idees i va acabar cremat a la foguera el 17 de febrer de 1600. • Una ètica que empeny cap a les bones accions en l’aspecte social i que té com a rerafons la utilitat de l’acció: si és útil socialment. però pràcticament sempre deixant rera seu la discòrdia i la baralla. • No hem d’entendre en els aspectes matemàtics de la seva filosofia. Des de jove va manifestar un esperit rebel i intolerant. doncs.4. Això ha provocat moltes interpretacions al llarg de la història de la filosofia. principi i u (1584) • Expulsió de la bèstia triomfant (1584) Els trets fonamentals del seu pensament es poden resumir en: • El seu pensament és immers dins les tendències màgiques i hermètiques. Bruno avançarà en aquest camí mirant. Leonardo posarà la llavor per a que neixi la nova concepció de la ciència. Anglaterra i Alemanya. Cosa que va ser la raó de les seves disputes en tots els àmbits religiosos. és bona. un intent de materialitzar o mecanitzar la natura. Finalment va tornar a Itàlia a on ja se l’havia acusat davant el Sant Ofici. en aquest cas. Giordano Bruno: Giordano Bruno va néixer l’any 1548 i va morir el 1600. Conclusions al seu pensament: • Bruno és un filòsof difícil d’entendre i. sinó per assassí d’un membre de la mateixa ordre. el va dur a pensar que la reflexió mental era perfectament compatible amb la pràctica mecànica. representa un dels cims del renaixement i. És millor una petita certesa que una gran mentida. la mitologia egípcia. I també al revés: els resultats de l’experiment cal passar-los pel sedàs de la raó. L’ànsia d’infinit i la fugida d’aspectes purament racionals. Bruno va viatjar per França. • Sí podem dir que Bruno és una avançada dels romàntics. La matemàtica té en Bruno. Malgrat van ser unes acusacions sense fonament. I aquest és un principi bàsic per a la ciència. però aviat es va barallar també amb els calvinistes. Més greu va ser el procés obert el 1576. Així doncs. l’experiment cal guiar-lo mitjançant un pla establert. de no passar-se de la ratlla pel que fa als dogmes cristians. Al final d’aquest procés. Amb aquesta frase Leonardo resumeix els seus principis filosòfics de la ciència.2. Es pot arribar a dir. les coses se li van complicar i va haver de fugir penjant els hàbits. • La recerca de recolzament a les seves idees en uns i altres com a tàctica. un dels més complexos. Les seves obres més importants són: • El sopar de les cendres (1584) • De la causa. Amb els coneixements que ja tenim avui en dia. Els seus interessos anaven més aviat per l’àmbit màgic que pel científic. 11. es poden negar i afirmar algunes de les conclusions: • No cal entendre a Bruno com a precursor de la nova revolució científica. alhora. No hi ha res establert si no s’ha comprovat abans. sempre. • Un neoplatonisme molt a la carta per tal d’ajustar-lo a les seves necessitats. o tant per heretge. Va ser ordenat sacerdot el 1572. en l’àmbit de la filosofia renaixentista. Filosofia. Cal experimentar i avançar segons els resultats obtinguts. barrejat amb un intent de retorn a una suposada religió més pura que seria. fins el punt que l’any 1567 es va iniciar un procés contra ell que després es va paralitzar.

12.

El Racionalisme cartesià: 12.1. La filosofia moderna: o Recordem la Revolució Científica i la crisi religiosa del segle XVII. Ambdós factors suposen una bona sacsejada cultural. La unitat religiosa s’ha fet miques (el protestantisme i l’anglicanisme), mentre que els nous descobriments posen en tela de judici el coneixement filosòfic i científic. o Aquesta forta crisi genera dues importants reaccions en la filosofia: el Racionalisme (el representant més important del qual és Descartes), i l’Empirisme (a on veurem les idees de Hobbes). o Al llarg del segle XVII les Universitats continuaven ensenyant les seguretats antigues, però al mateix temps que s’ensenyava, la societat sabia que es tractava d’un saber caduc i obsolet. Els intel·lectuals se sentien molestos en saber que ja no servia de res els antics coneixements. Les causes de tot plegat es poden veure resumides:: • La Revolució Científica: va esfondrar l’astronomia (teoria ptolomèica), va torpedinar la física (Aristòtil va caure del pedestal) i, en general, va posar en crisi la metodologia escolàstica. Dins de la sacsejada que va suposar la caiguda de les veritats antigues, la revolució científica va donar llum a les tenebres. Al principi a Itàlia, i més tard a França, Holanda i Anglaterra, l’esperit de la nova ciència impregnarà la filosofia. • La crisi religiosa: ja no existeix la unitat religiosa. L’aparició del protestantisme i de l’anglicanisme posa en tela de judici les veritats absolutes de les que havia gaudit l’església segles anteriors. 12.2. El Racionalisme i l’Empirisme: o La filosofia moderna voldrà aprendre de la nova ciència i oferir un missatge clar i concís. Per a fer-ho es fixarà en les matemàtiques. o Una de les característiques de la nova ciència és el seu saber fragmentat. És normal, està tot per descobrir. Ha caigut el vel d’Aristòtil i la natura s’obra permetent que els científics desvetllin els seus secrets. Uns parlaran d’uns aspectes, i altres ho faran d’altres, però no hi ha un discurs coherent que englobi tot el nou saber científic. o D’aquest aspecte s’encarregarà la filosofia: donar consistència i coherència al nou saber científic. o El Racionalisme iniciat per Descartes i l’Empirisme iniciat per Hobbes seran els dos nous corrents filosòfics que intentaran construir aquest nou sistema filosòfic. Ambdós corrents donaran força importància al mètode matemàtic, a l’observació, a la raó i a l’experiència. o La diferència més important dels dos corrents rau en que mentre el Racionalisme afirma que l’origen del coneixement és la raó, l’Empirisme diu que l’origen del coneixement és l’experiència. 12.3. Segle XVII a l’Europa continental 12.3.1. Aspecte econòmic i social: • Gran desenvolupament de la burgesia associada al capitalisme mercantilista i les colònies. • Aparició de les grans companyies com a societats d’accionistes. • Època de molts i grans invents. • Neix un esperit individualista associat als capitalistes: llibertat d’acció en front de qualsevol consideració política, ètica o religiosa. 12.3.2. Aspecte polític: • Molta inestabilitat política. • Expansió colonial. • Neixen els Estats moderns, independents i sobirans i neixen alhora grans enfrontaments pel control de les colònies i l’empenta expansionista: Guerra dels Trenta Anys entre estats catòlics i protestants. 12.3.3. Aspecte ideològic: • Hi ha un progrés de l’esperit científic que posa en dubte tot el saber acadèmic. La raó s’erigeix com a valor de referència. • Molts dels grans pensadors de l’època van fer importants aportacions a la ciència (Descartes, Leibniz) • Es creen centres de mecenatge com ara Holanda (Descartes i Spinoza) 12.4. Descartes: o Descartes és, segons historiadors de la filosofia, el fundador de la filosofia moderna. És cert, com ja hem dit, que encara està força influït per l’escolàstica, però el seu pensament està immers en la nova física i la nova astronomia.

Filosofia.

59

o Descartes va néixer a La Haye (ciutat francesa) l’any 1596. Fill d’una família de la petita noblesa va estudiar en els millors centres docents de l’època; els jesuïtes. Allà va aprendre el saber clàssic aristotèlic que s’ensenyava a les escoles i universitats. Després va estudiar Dret, però no va acabar la carrera perquè es va sentir molt interessat per la geometria. o Als vint-i-dos anys es va fer militar i va estar, durant deu anys donant bots per Europa. Va participar a la Guerra del Trenta Anys i sembla ser que va ser durant unes nits als quarters d’hiverns del Danubi, quan va tenir la il·luminació d’un sistema, basat en la seguretat de la geometria, que permetria el desenvolupament d’una ciència i filosofia coherents. o A partir d’aquest moment Descartes rebutjarà tot el saber i els coneixements adquirits. Cal fer taula rassa i començar de nou. Res del que l’han ensenyat serveix ja. o Quan va abandonar la carrera militar, Descartes es va traslladar a Paris i va escriure una de les seves obres importants: les Regles per a la direcció de l’esperit (1628) o L’any següent, i segurament per evitar problemes ideològics es va traslladar a Holanda, on es va estar durant vint anys. Allà va escriure un tractat sobre física, però just quan l’anava a publicar es va saber de la condemna de Galileu. Aleshores Descartes, per evitar problemes, no va voler publicar-la. o L’any 1637, fets ja els 40 anys, Descartes va publicar tres assaigs científics precedits per la seva obra més famosa: el Discurs del mètode, a on presentarà la seva teoria sobre l’adquisició de coneixement, i un primer esbós sobre els coneixements filosòfics que el mètode li ha permès d’adquirir. o Però va ser l’any 1641 quan Descartes va publicar la seva obra més important pel que fa a la presentació de la seva filosofia: Meditacions metafísiques. I aquest cop, les reaccions seran molt fortes fins i tot en la tolerant Holanda. Si no hagués estat per la protecció d’alguns importants personatges, Descartes hauria tingut importants problemes. o L’any 1649, i després de nombrosa correspondència, finalment accedirà a viatjar a la cort d’Estocolm, a Suècia, a on la reina Cristina li promet protecció i abundants converses filosòfiques. o Però degut a les moltes obligacions de la reina, les converses filosòfiques es feien a les cinc de la matinada. Descartes, que tota la vida s’ho va muntar per llevar-se tard, no va poder seguir el ritme. Va emmalaltir de pulmonia, i en pocs dies va morir. Era l’any 1650 i tenia 54 anys. o Descartes, en el seu rebuig a l’educació rebuda, no està posant en qüestió tal branca o tal altra branca del saber, sinó els fonaments mateixos del saber. L’educació rebuda li sembla sense cap mètode ni ordre, barrejant la física amb la metafísica i, aquesta amb la filosofia. 12.4.1. La unitat del saber: • Tot el saber de l’home és una única cosa, encara que aquest es manifesti en diverses ciències. La saviesa no és l’acumulació de coneixements, sinó una actitud que consisteix a regir-nos per la veritat. • Descartes vol trobar la veritat utilitzant, exclusivament, la raó. Per això cal establir un seguit de sentències o proposicions vertaderes, que siguin evidents per sí mateixes i no admetin cap mena de dubte. • El saber és un arbre a on les arrels són la Metafísica, el tronc, la Física, i les branques la resta de les ciències (també hi ha una jerarquia entre les branques) 12.4.2. La recerca del coneixement cert: • Les idees: El coneixement és una representació a la ment humana d’una realitat aliena. La representació són les idees i, per aquesta associació, el coneixement és l’anàlisi de les idees. Descartes es pregunta què entenem per idea, quines classes d’idees hi ha i quin és el seu origen. • Tipus d’idees atenent al seu origen: Innates: idees nascudes amb mi. Adquirides: idees vingudes de fora. Artificials: idees inventades per mi. • Tipus d’idees atenent a com es presenten a l’individu: Clares i fosques Distintes i confuses • Les idees que cal sotmetre a estudi són les idees innates, ja que les que provenen dels sentits no són fiables. Descartes adopta una perspectiva intel·lectualista. A més, només caldrà fixar-se en les idees que es presenten clares i distintes; clara perquè s’imposa per ella mateixa a d’altres, i distinta perquè no es pot confondre amb cap altra. Filosofia. 60

12.4.3. El mètode cartesià: • Cal reconstruir el saber seguint un procés deductiu sense cap obscuritat ni llacuna. Amb això Descartes pretén aconseguir un saber independent de l’experiència. • Descartes es fixa en les matemàtiques i la física i decideix adoptar una metodologia similar, encara que adaptada a la realitat de l’estudi filosòfic. • El mètode cartesià es basa en un mecanicisme en el procés d’organització i orientació mental. Hi ha dos processos de coneixement: La Intuïció que capta les idees sense possibilitat d’error La Deducció o mecanisme mitjançant la raó estableix les connexions entre les idees simples. • Cal partir de veritats absolutes i autoevidents que en derivin altres veritats evidents i així successivament tot construint un encadenaments de veritats. • En una obra titulada Regles per la direcció de la ment, Descartes parla de més de vint regles per a poder arribar al coneixement. Però desprès, en una altra obra titulada Discurs del mètode, Descartes ho simplifica a 4 regles. • Les quatre regles del mètode cartesià: Primera regla d’evidència intel·lectual. Només són certes aquelles idees que es presenten a la ment de forma clara i distinta. Aquí treballa la intuïció i en la resta de regles la deducció. Segona regla de la divisió. Cal dividir els problemes en els seus aspectes simples. Es tracta d’una descomposició de dades múltiples a dades bàsiques. Tercera regla o de la síntesi. Es tracta d’anar formant estructures de coneixement cada vegada més complexes. Quarta regla d’enumeració de les passes que es fan per a no perdre el fil conductor i evitar salts o llacunes. Aquesta quarta regla, té una missió d’enllaç amb la primera, i així torna a començar. 12.4.4. El dubte metòdic: • Tal i com hem vist, Descartes parteix d’una negació sobre els fonaments del saber tradicional aristotèlic i escolàstic. També hem vist com ha pensat una forma per arribar al coneixement vertader: les quatre regles. Ara bé, per poder arribar al coneixement, cal començar a desconfiar, és a dir, a posar en dubte els principis de la ciència, la metafísica i la filosofia que hi ha hagut fins ara. • Només podrem acceptar aquells principis sobre els que no hi càpiga cap dubte. I si els sentits ens enganyen de vegades, no els podem posar com a font de coneixement. • A més, recordem que tampoc es refia de les ciències del moment. Aleshores, ¿què li queda? Les matemàtiques; Descartes s’adona que 2+2 són 4 sempre, en qualsevol circumstància i sense possibilitat de que no sigui així. • Però Descartes no sembla content i afegeix: i si un geni maligne m’està enganyant i fent que jo cregui que les matemàtiques son un saber indubtable? • Així doncs, no hi ha res que sobrevisqui al dubte cartesià. I no es tracta d’un dubte escèptic, que està de tornada de tot i que res li afecta. Es tracta d’un dubte honest i curiós. Però és un dubte tan metòdic, que el fa dubtar de la seva mateixa existència. ¿Qui no ens diu que en realitat som el somni d’algun altre ésser? 12.4.5. La certesa fonamental: • Un cop arribat a aquest extrem aparentment sense sortida, Descartes comença a rumiar i creu que, malgrat tot, si ell està dubtant de tot, ell es alguna cosa. Encara no sap què és, però sí comença a estar-ne segur de la seva existència. • I així arriba al seu primer principi del nou edifici filosòfic quan afirma: penso, doncs existeixo. El jo cartesià esdevé un principi sòlid i evident. Resisteix qualsevol dubte ja que, en sí mateix, dubtar és pensar, i aquest acte és real. La certesa de Descartes no és fruit d’un raonament o d’un sil·logisme, sinó que és intuïció en estat pur. I és una intuïció clara i certa com ens demana la primera regla. I aquesta intuïció porta al principi d’autoconsciència: nosaltres som una res cogitans (una cosa pensant) 12.4.6. Altres certeses: • El cogito ergo sum marca a Descartes una línia a seguir. Cal trobar altres intuïcions amb caràcter de veritat absoluta. Aleshores Descartes ensopega amb la idea de Déu. I pensa: ¿com jo, ésser imperfecte, puc tenir una idea de perfecció absoluta dins meu? I la resposta és clara: la idea de Déu és l’evidència de la seva existència, amb el que ja hem trobat una altra certesa absoluta i certa.

Filosofia.

61

No hi ha realitats intermèdies i aquest aspecte és el que trenca amb idees renaixentistes.) són secundaries. a la possibilitat pràctica de transformar el món. • Descartes i els seus seguidors van ser acusats d’heretges quan un teòleg li va preguntar a on estava Déu. Aquest no pot existir ja que el món és ple com un ou. que el món material té una propietat essencial: l’extensió.4. • L’explicació mecànica del món que fa Descartes. O millor encara. bressol de l’ésser humà. L’ànima i el cos: • El model d’ésser humà cartesià. sinó que és també. dóna pas al món de les quantitats. • Així doncs. • Descartes rep crítiques sobre aquesta explicació: una deixeble li escriu una carta tot qüestionant-li la possibilitat de que hi hagi alguns trets de l’ànima que Descartes no conegui. i ja hem vist que el món espiritual no té res a veure amb el món material. és l’únic ser en el que es troben alhora dues substàncies: res cogitans i res extensae. El moviment va ser impulsat per Déu i roman permanent i inalterable. No hi ha pèrdua ni degradació.4. • El món esdevé un gegantí rellotge mecànic ple de rodes dentades. doncs. però a Descartes. Descartes rebutja el buit que preconitzaven els atomistes. El món de qualitats. La Natura ja no és la mare. La certesa de la idea de Déu allunya també el fet de que nosaltres podem ser el somni d’algun altre. • Filosofia. A més. 12. • El mecanicisme cartesià va permetre que la ciència passés d’un estadi de pur coneixement teòric. herència d’Aristòtil. I això trenca també amb la tradició escolàstica que donava molt poca importància a les matemàtiques. • L’univers esdevé simple i comprensible i la matemàtica no és només la ciència dels nombres. matèria en moviment. i tota la realitat cal explicar-se-la a partir del xoc entre les partícules de matèria. sabor. el cos humà. A partir de Descartes. sinó un despersonalitzat i fred mecanisme.La dependència de Déu no porta. Ara bé. Les lleis que regeixen el moviment són les següents: Principi de conservació: el moviment roman constant. 62 . Això implica que la mort del cos sempre obeeix a causes fisiològiques i no pas a l’abandó de l’ànima del cos. Descartes ja està segur que pot començar a descobrir la resta de veritats al món. ja que si tinc la idea de Déu perfecte. El món com una màquina (el mecanicisme cartesià): • Descartes afirma. els apetits. sense utilitzar cap component màgic. La resta de propietats (color. Déu és esperit. a les mateixes conclusions que havien elaborat la metafísica i la teologia tradicionals. • L’ànima és pensament (recordem que és la res cogitans) i no és vida. els animals. I conclou amb una afirmació que trenca amb la tradició renaixentista: la res cogitans pertany al món espiritual. suposa un seriós pas endavant per establir una realitat mesurable i dominable per l’ésser humà. pes.7. i ell. • Els moviments del cos són el resultat del pilotatge de l’ànima. L’univers cartesià és exclusivament matèria i moviment. les plantes i els minerals començaran a ser estudiats com una màquina.8. intentant entendre llur mecanismes de funcionament. mentre que la res extensae pertany al món material. coherent amb el seu pensament va contestar que en lloc. ja que aquestes ens parlaven de que tot està impregnat d’esperit i de vida. el model mateix de la realitat. 12. • Així és la mateixa certesa de Déu que també reforça la certesa de la meva existència. ja que la matèria és només extensió: extensió i moviment. tot el que correspon al món material (res extensae) ha de trobar les seves explicacions en els principis de la mecànica. El món és doncs. • Un cop establerts aquests principis. ja que no hi ha cap possibilitat de tenir d’elles una idea clara i distinta. Principi d’inèrcia: el cos es manté en moviment fins que xoca amb un altre i li trasllada el moviment (com boles de billar) Tendència al moviment rectilini: és el moviment originari del qual en deriven la resta. aquest no pot mentir-me. Ni tal sols Déu hi té res a veure després de la creació. A més. etc. cal una relació força estreta per a poder explicar els sentiments.

• Filosofia. Descartes proposa a la seva obra Discurs del Mètode. 12. ja que. La raó. Aquestes normes són presentades en aquesta obra amb caràcter provisional. en conseqüència només s’obeeix a sí mateix. Descartes creu que cal una reforma interna tot aplicant les regles per a la correcta direcció de la ment. i dels preceptes de la religió. i en conseqüència la veritat. • La ètica cartesiana pretén sotmetre la voluntat a la raó. Segona regla: o regla de la constància independentment de la opinió general. Les regles de la moral provisional: • Per tal d’afavorir el domini de la raó sobre les passions. Descartes escriu el Tractat de l’home. un seguit de normes morals. Descartes identifica virtut i raó. Primera regla: obeir lleis i costums del teu país. una agosarada precursora dels tractats de fisiologia.Per a donar resposta. Per a Descartes és imprescindible un cert ordre i tranquil·litat per a poder buscar la veritat.4. en lloc d’obeir a forces alienes. En aquesta obra Descartes situa l’ànima a la glàndula pineal. fa lliure a l’ésser humà. Quarta regla: o regla del compromís personal en la recerca de la veritat. Tercera regla: o regla de l’esforç personal.9. 63 .

Hobbes exposa molt clarament el nou clima espiritual: • Els mèrits de Galileu en les descobertes físiques. al revés del que fa la noblesa del continent. li van amargar una mica l’existència amb acusacions d’heretge i ateu. o Al continent. Introducció socio-política: o És un corrent que es data durant el segle XVII i gran part del XVIII. 13. • La necessitat d’una nova ciència de l’Estat d’acord al model de Galileu. • Hobbes va ser un gran pensador polític. La filosofia i la ciència observaran abans d’emetre judicis.13. o La monarquia parlamentaria de caire liberal que s’assentarà a Anglaterra. Vida i obres: • Va néixer a Malmesbury el 1588.2. Hobbes creu que Aristòtil ha estat la pitjor influència que ha pogut tenir l’ésser humà. la filosofia hereva d’Aristòtil i els escolàstics. • El concepte de filosofia en Hobbes.1. creu. • Per contra. i pel que fa a la política. • Va fer els estudis superiors a Oxford.2. Aviat Anglaterra va ser el bressol de la Il·lustració europea. La filosofia de Hobbes s’ocupa dels cossos. els sentits són previs al coneixement (a priori). El concepte de Filosofia a Hobbes: • Hobbes rebutja. sobretot. • Va morir als 91 anys. • En una carta al comte de Devonshire. • La barreja perniciosa que ha suposat la filosofia antiga amb la medieval i la Bíblia amb les idees platòniques. A Itàlia va conèixer a Galileu. L’empirisme. Els empiristes i els il·lustrats tenen en comú que tots dos corrents defensen la no existència d’idees innates i que la font del coneixement són els sentits. el racionalisme cartesià l’impressiona positivament. • Hobbes va passar molt de temps a França i a altres parts d’Europa. • Les seves obres principals són: Objeccions a les meditacions cartesianes (1641) De cive (1642) De corpore (1655) De homine (1658) Leviatan (1651) 13. al desembre de 1679. És una època de científics: Isaac Newton i Watt en són un exemple. però la noblesa a les illes. s’observarà la naturalesa humana per a fer judicis polítics. • Al final de la seva vida. participa en el comerç.2. Part del seu pensament està abocat a fer de la política una disciplina exacta seguint unes regles científiques. D’aquesta manera. No s’ocupa de Déu ni de la teologia. • La necessitat de rebutjar la metafísica de la filosofia. hi ha una nova manera d’enfocar la filosofia. Va treballar a cases de nobles com a preceptor i això li va permetre uns ingressos per a dedicar-se a estudiar. o El model empirista de la ciència. Va aprendre ràpidament llatí i grec i li agradava molt l’escriptura i els idiomes clàssics en particular. ja que la burgesia vol tenir més coses a dir. Thomas Hobbes 13. les seves causes i llur propietats. així com el pensament de Francis Bacon. el racionalisme cartesià va donant pas a la revolució il·lustrada. al llarg de tot el XVIII. . • La buidor de conceptes en la filosofia grega clàssica. sobre tot a les Illes Britàniques. la ciència i la política. es contrari al d’Aristòtil. s’acabaran les guerres i els conflictes entre Estats. És a dir.2. com per exemple un arbre 64 Filosofia. Tampoc de la Història. com d’altres a la seva època. Són temps de canvis polítics. I per sobre de tot. o A finals del XVII i. L’observació científica esdevé el mètode per excel·lència. de forma que els interessos d’aquesta són els mateixos que els interessos de la burgesia. o L’Anglaterra del segle XVII és monàrquica. els cossos es divideixen en tres tipus: • Naturals no animats. mica en mica.1. el parlamentarisme i la divisió de poders en política seran les grans aportacions dels corrents filosòfics d’aquesta època. afavorirà un ambient de bonança per les ciències i la filosofia. I qui més l’influencia és en Galileu. • Segons Hobbes. Thomas Hobbes: 13.

Teoria de l’Estat en Hobbes: • Hobbes parteix de dos pressupòsits essencials: • Filosofia. 65 .5. Hobbes també presenta la següent divisió. Gràcies a aquesta ordenació. doncs. només ens expressen el significat de les paraules. És més. inventats per l’home. l’ús d’aquestes també ho serà. totes les qualitats dels cossos. és a dir. • L’estudi del moviment. De Cive.2. Hobbes recupera una tradició filosòfica anglesa de l’escolàstica (les acaballes de l’escolàstica): es tracta del nominalisme (recordem a Ocam). l’Estat. el corporeisme mecanicista va suscitar força polèmica al seu entorn. entès com moviment físic. no ha de ser objecte de la Filosofia. tampoc hi ha espai pel bé o mal objectius. com per exemple. si les paraules són arbitràries. 13. ni tan sols pels valors morals.4. però també d’endreçar-los de forma sistemàtica. com per exemple. més val que s’ho estalviï. 13. Les dues obres principals de Hobbes. • Hobbes afirma que els pensaments són fluïts que van i venen. De Homine. no hi ha espai per a la llibertat. Corporeisme i Mecanicisme: • Hobbes intenta explicar la realitat en funció de dos principis: • L’estudi del cos. Això és el discurs de Protàgores uns quants segles abans (recordem els sofistes i la polèmica amb Sòcrates). L’ésser humà i l’Estat). • Aquesta tesi absolutament materialista de Hobbes. De Cive i Leviatan es dediquen a donar-nos les respostes. en les que Hobbes ho va portar fins l’extrem d’explicar Déu en clau mecanicista. • El bé és quelcom relatiu i. les definicions expressaven l’essència de les coses. Els cossos. Hobbes és taxatiu quan afirma que aquell qui busqui un altre tipus de Filosofia als seus llibres.2. Es tracta d’un sistema lògic que conforma les normes referents al mode correcte de pensar.2. en conseqüència. El Nominalisme: • Hobbes elabora un sistema previ a l’estudi del cossos. és a dir. mesurable. Sobretot en aquelles obres. som capaços de comunicar els nostres pensaments als altres. 13. • Aquesta concepció materialista té també altres conseqüències: si tot obeeix a una raó mecànica. el mal també. • Per a Hobbes. que no es contradiu amb la primera: Cossos Físics Cossos Naturals Filosofia de la Naturalesa Cos Humà Filosofia = Ciència dels Cossos Cossos Artificials o Estat Filosofia Política Tot allò que no és corpori. • Artificials. Així van néixer els noms. l’ésser humà.3. • Això té una conseqüència immediata: des de Aristòtil. I aquesta divisió és la causa de la seva trilogia que hem anomenat en les seves obres (De Corpore. però ara.• • • Naturals animats. • I una altra conseqüència a aquest relativisme materialista és la pregunta per com construir una teoria política decent? (una teoria de l’Estat). en la mesura en que són observacions subjectives. son en realitat causades pel moviment d’aquests. capaços de portarnos records de coses passades. • Per a fer-ho. Les definicions. amb Hobbes. entès com allò que no depèn del nostre pensament i ocupa un espai.

els éssers humans estan en guerra permanent. És l’únic dipositari de les renúncies a drets que implica el pacte. • Els animals no tenen el do de la paraula. ja que aviat. Si això no fos així. un ens artificial i el seu naixement obeeix a les següents causes: • En l’estat natural. odis. possibilitat a ajuntar-se de forma natural. 66 . No hi ha. sinó de tots els integrants de la societat en igualtat de condicions. Però no el comportament raonable com a valor moral. qualsevol es creuria amb el dret a fer de sobirà. • La raó. • La teoria política de Hobbes és la d’un Estat Absolutista radical. Però aquesta afirmació és no conèixer bé el pensament de Hobbes. sinó la raó com a capacitat intel·lectual (no hi ha cap raó moral que ens empenyi a canviar aquesta situació. Recordem que el corporeisme mecanicista nega la llibertat personal. 2 • Filosofia. El dret a la vida i a conservar-la. Els éssers humans sí. • Hobbes cita les següents raons diferenciadores: • Entre els éssers humans hi ha disputes. • Els animals no troben defectes a llur societats. n’hi ha un que no ho és. Tots els poders li estan sotmesos. doncs. enveges. però ell conserva intactes tots els seus drets originals. Algunes conclusions: • No és casualitat que Hobbes utilitzi el nom de Leviatan per a anomenar el seu Estat ideal. si es porta a l’extrem. • L’Estat de Hobbes és absolut en tots els sentits: el monarca està per sobre totes les lleis i pot opinar i dirimir diferències. Però ja no és per comandament diví. • És important remarcar que aquest pacte social no és un pacte dels súbdits amb un monarca. Homo homini lupus: famosa frase de Hobbes que significa literalment “l’home és un llop per l’home”. Aquesta frase defineix clarament la filosofia política de l’autor anglès. • L’Estat de Hobbes és. les persones correm el risc de perdre els nostres bens. sinó per un pacte social. Això no treu que el seu corporeisme.6.2. • Els animals no s’acusen entre sí. • Per a Hobbes. o el que és pitjor. Això és nova causa de discòrdies i guerres. No hi ha cap llei natural que limiti les aspiracions o anhels dels éssers humans. L’ésser humà sí. • Tothom té dret a tot. • No existeix cap justícia natural ja que no hi ha tampoc valors absoluts. • Si les coses segueixen així. encara que Hobbes admet que sovint mal utilitzada. 13. No és un pacte a l’estil Rousseau: el monarca no pot participar en el pacte. és un àtom d’egoisme. • A Hobbes se’l va acusar d’haver escrit el Leviatan per a guanyar-se el favor de Cromwell i donar legitimitat a la dictadura d’aquest. • L’egoisme i l’acord previ són els eixos de la teoria política de Hobbes. doncs. Homo homini lupus2. cada persona és diferent a una altra. • Cadascú tendeix a emportar-se tot allò que li servirà per a protegir-se i sobreviure.Malgrat ens ha dit que tots els bens són relatius. cosa que no hi ha en el regne animal. acabi negant o comprometent l’existència de Déu. • Cadascun dels animals que viuen en societat desitgen el mateix bé que la col·lectivitat. • Aquesta situació d’incertesa se soluciona gràcies a dos factors: • Un instint de supervivència que fa no desitjar la guerra. • També el van acusar d’ateu. la nostra vida. el constant estat d’alerta i defensa no ens deixa dedicar-nos a altres coses més productives. (Això implica que també tenim un mal que no és relatiu: la mort). Res a veure amb la igualtat i la necessitat aristotèlica de formar societats (com les formigues o les abelles). no s’evitarien les guerres. tret del monarca. A més. fins i tot l’Església. La justícia neix de convencions entre els éssers humans. però Déu està massa present en la seva obra com perquè això sigui veritat. Entre els éssers humans no. • Entre els animals existeix un consens innat i natural. cosa que no passa entre els éssers humans. sinó una raó freda i lògica).

totes les operacions de l’enteniment es poden reduir a dos: . o Si pensem en el color vermell. o Les idees són el resultat d’una operació de la ment sobre les dades prèviament obtingudes a través de les impressions.Relacions d’idees. Les impressions i les idees: o Tot el que hi ha a la nostra ment procedeix dels sentits. Res no hi ha que s’hagi pogut crear sense la intervenció dels sentits. Les relacions d’idees s’estableixen en les matemàtiques. Hume posa l’exemple d’ensenyar un nen petit la idea de vermell. I això implica que la diferència entre sentir i pensar s’ha reduït dràsticament. o la idea de dolç i amarg. 14. Per saber la veritat d’aquestes afirmacions.5. ja que només es diferència per la força en que la sentim. o Hume vol fonamentar la ciència de l’home sobre bases experimentals. ens cal comprovar-ho a posteriori. 14.Relació de causa i efecte. La negació de les idees universals: o No existeixen els conceptes universals. . conceptes particulars modificats per a ferlos més generals. hi ha tres lleis que permeten l’associació d’idees: . Així doncs. mai intentant formar el concepte pur a la ment del nen.14. Segons Hume aquesta idea va ser un gran encert filosòfic. aquesta nova ciència estarà per sobre de les altres ciències físiques. És una clara crítica a les tesis dels racionalistes. Sovint les proves no són més que probabilitats. sinó sempre associat a una idea semblant.Percepcions de tipus idees (sensacions de baix nivell) o La diferència entre els dos tipus és la força amb la que es presenten a la nostra ment i l’ordre o successió en que es presenten. Aquesta idea l’havia dita ja un filòsof empirista anglès anterior a Hume: George Berkeley. Són relacions. 14. passions.1. Les idees complexes: o Les idees es poden associar per a formar idees més complexes.Semblança. o Segons Hume. emocions) . . en contra dels El coneixement científic esdevé un coneixement probable que no afegeix gaire sobre la realitat de les coses. Un escèptic moderat: o David Hume porta fins a l’últim extrem els plantejaments filosòfics empiristes dels seus predecessors. i després sorgeix la idea. Aquesta és la raó per la que les idees són més febles que les impressions. se divideixen en dos grans classes: . o La seva tesi postula que sense l’experiència i els sentits. Si de cas. en les ciències empíriques. .Percepcions de tipus impressions (sensacions. o La llei més important per a Hume és la de la causalitat.6. 14. La idea depèn de la percepció.Qüestions de fet. podem afirmar amb tota seguretat la falsedat de l’afirmació contrària.3.Contingut de temps o lloc.4. l’àlgebra i la geometria. La causalitat: Filosofia. quan podem afirmar la validesa d’una. 67 . la filosofia moral i polítiques. Amb l’enteniment ja en tenim prou per saber la seva validesa o falsedat. apareix a la nostra ment una idea. A més. a allò de particular i mai a res universal. o Les idees sempre fan referència (estan associades) a una primera impressió d’un fet o fenomen particular. però no raonaments que ens donin veritats.2. Són afirmacions que no tenen demostració sinó proves de la seva veritat. la veritat de las quals les coneixem a priori. Creu que està cridat a ser el nou Newton de la naturalesa humana. Així doncs. 14. David Hume: 14. Els tipus de coneixement: o Segons Hume. Hume creu que la raó per la que unes idees s’ajunten i es barregen amb unes altres obeeix a les lleis d’atracció física dels cossos descoberta per Newton. o En primer lloc sempre apareix la impressió. ja que aquestes depenen en gran mesura del mateix home. o Molt aviat es va apassionar per la filosofia fins arribar a l’extrem de negar-se. no ho podem fer en abstracte. El contingut de la ment són percepcions que. les percepcions s’associen amb les idees. per força la idea ha de fer referència sempre. A més. S’utilitzen en el món dels fets i sobre tot. Quan recordem una impressió. sinó que es queda en les aparences. o pensem en quelcom dolç o amarg. Afirma que es fa a base de sensacions. la raó només pot fer càlculs matemàtics.

Més aviat el defineix com una casualitat. però no és correcte aquesta acusació. i totes les que se’n deriven. o Si recordem que les idees provenen de les impressions. l’alegria. el concepte de llibertat és una quimera. o Mai podem percebre el jo com una idea simple. o La filosofia ens ensenya que les impressions són percepcions. s’està referint al seu concepte de jo. per exemple el desig. ja que afirmar que Déu existeix és dir que prové d’una impressió nostre. les generositats.9. de l’existència del jo com a ens real. a més. o Fidel al seu empirisme extrem. El seu raonament rau en la relació que estableix entre les passions. la tristesa. . El costum fan que pensem que existeix la substància jo. I que sempre ens ha passat així. Però aquest cop l’associa als sentiments i no a la raó. l’aversió. La raó. 14. Crítica: o Hume critica el concepte de substància: . 68 .Les passions directes: depenen de forma immediata del plaer i del dolor. Les Passions i la Llibertat: o Les passions són connaturals a l’ésser humà.14. en realitat hauríem de dir que estem acostumats a veure succeir una cosa. o Hume anirà més enllà i afirmarà que la causa i l’efecte només els podem conèixer a través de l’experiència i mai gràcies a un raonament o deducció. o I en aquest aspecte. La moral de Hume: o El tema de la moral va ser un dels temes preferits. Els empiristes negaran aquest aire metafísic i diran que la relació causa i efecte és el resultat de una activitat humana.Només captem un seguit d’impressions i idees. Aleshores l’existència de l’objecte esdevé una producció de la imaginació. . Però en realitat sempre estem condicionats. No hi ha manera de relacionar Déu amb les nostres impressions. o Per a Hume. l’odi. És a dir. La Matèria i l’Esperit. sinó que tan sols podrem afirmar haver sigut testimonis d’un fenomen i després d’un altre. perquè abans ja hem vist que el principi de causa i efecte no és vàlid. la pietat. l’esperança. Hume distingeix dos tipus de passions: . o Les conseqüències a aquesta crítica són: . l’enveja. El jo és un conjunt d’idees que les acostumem a veure plegades. o Hume redueix la causalitat a l’hàbit de veure dos fenòmens junts i la creença de que sempre aniran junts. o Fins i tot Déu queda afectat. sigui internament o externament. i el que ell denomina “aquella persona particular. la humilitat.Si tot són impressions –objecte i subjecte– com els podem diferenciar? o La resposta de Hume és: . o Els filòsofs racionalistes havien dotat als fenòmens de causa i efecte unes raons carregades de sentit metafísic: l’ordre de Déu. No podem inferir d’una impressió. subjectives. la vanitat. no pot conduir la voluntat. podríem afirmar que va acabar sent un agnòstic. les accions i sentiments de la qual. o Aquest escepticisme el porta a una negació frontal de la metafísica. l’amor. ja que l’objecte d’estudi d’aquesta són les substàncies. la desesperació o la tranquil·litat. i després una altra. . la malignitat. l’existència d’un objecte. Kant dirà coses diametralment oposades. o Hume dirà que quan afirmem que una cosa es causa d’una altra. Filosofia.L’existència d’un jo és també objecte de creença. o fins i tot del jo corporal. 14. no podem afirmar tenir impressió d’una relació causa i efecte.Les passions indirectes: són les formades per l’orgull. és a dir declarant-se incompetent per a decidir si Déu existeix o no. també.Tot allò que no és una impressió no té cap validesa objectiva. .Hume dubte. o Aquestes impossibilitats i aquestes limitacions porten a Hume a un escepticisme moderat però bastant clar. una absència de coacció externa. una quimera. el temor. però la part més important és la recuperació del jo que havia rebutjat com a ens objectiu. i clarament Déu està més enllà.7.8. l’ambició. Alguns estudiosos de Hume diuen que fins i tot cal entendre tota la filosofia de Hume en clau del seu interès cap a la moral. i per aquesta raó. sinó de creences. cadascun de nosaltres està íntimament convençut”. Exemple de l’arbre. Si de cas. o Hume parla força sobre les passions.L’existència de les coses fora de nosaltres no és objecte de coneixement. o Hume va ser acusat d’ateu. David Hume dóna prioritat a les passions sobre la raó.

. són objecte de constatació. Sembla haver una influència d’idees d’Epicur pel que fa aquesta idea de la religió. I amb això es diferencien de les idees. però no de demostració. l’acostumem a sentir quan duem a terme accions útils.11. les matemàtiques. en la mesura en que és una activitat de l’ésser humà. . quan no una clara aversió. La dissolució de l’empirisme en l’escepticisme de Hume: o Hume es considerava a sí mateix un escèptic moderat. o En conseqüència.La religió té un fonament instintiu. i això ho valorava com un tret positiu. La moral suscita passions i promou o impedeix accions. o La postura de Hume respecte a la religió no té massa a veure amb un corrent de pensament propi dels segles XVII i XVIII: el deisme. o Pel que fa a les ciències abstractes. A més. Hume va dir que la nostra limitada capacitat només permetia de conèixer certes relacions d’idees. Aquest corrent de pensament creia en un Déu racional.La religió es basa en la fe. . ja des de jove va mostrar una certa indiferència per la religió.Les ciències empíriques es basen en l’experiència. i el vici provoca un dolor particular. els altres objecte de la ment). Però la religió. I amb aquesta afirmació Hume dóna un caire utilitarista a l’ètica.10.Però també explica. . però és un sentiment d’un tipus especial. però sí es mostra força ambigu al respecte de l’existència de Déu. Recordem que la ètica es fonamenta en els sentiments. o La conclusió és que a tots els àmbits domina l’experiència i mai el raonament: .L’estètica en el gust. La resta de temes abstractes pertanyen al gènere de dades de fet (recordem què són? són aquell tipus d’objecte que se situa davant la ment i del qual la proposició contrària no és il·lògica. I això no ho pot fer la raó. o Hume no es mostra com un ateu dogmàtic i absolut. 69 . 14. Hume nega tots els discursos que s’han fet en la història de la filosofia sobre l’existència de Déu provada amb raons. . I amb això. Hume també defineix vici i virtut. que pot ser aprehès per la raó. ja que la virtut provoca un plaer especial.La religió no té un fonament racional.La moral es basa en el sentiment. La idea d’un ens diví neix del terror a la mort i la perspectiva d’una vida més enllà de la mort. ja que així només es tractaven els temes adients a les limitades capacitats intel·lectuals de l’ésser humà. la raó col·labora amb les passions orientant-les. . la resta de ciències abstractes. és un poble irracional (mancat de raó) 14. La religió de Hume: o Hume no va mostrar un interès especial per la religió.A les Investigacions sobre els principis de la moral Hume afegeix que aquest plaer especial que és la moral. . És un sentiment particular de plaer i dolor. va ser objecte de les seves reflexions.Ja hem vist que Hume nega que la raó pugui conduir la voluntat. - Filosofia. Sense dubte valora negativament la religió. que aquest aspecte utilitarista va més enllà de la pròpia persona i té un caràcter social: és la recerca de la utilitat per a tothom. és a dir. Però Hume nega aquesta postura dient: . . però també afegeix que un poble sense cap religió. No hi ha cap connexió entre ètica i religió.La moral és un sentiment. Tampoc ho pot fer amb la moral.Tampoc té res a veure amb la moral. Com a molt.

És a dir. és una filosofia que s’esforça i treballa a favor del progrés. . o Supersticions religioses. o Prejudicis morals. parlava d’una religió natural que la raó sí pot acceptar.1. La raó il·lustrada ha d’actuar com la física de Newton: no busca trobar l’essència de la llei de la gravetat. la raó és una cosa bastant més modesta. però. sinó que ha d’acompanyar a la vida en una unió compromesa. Spinoza o Leibniz.Pràcticament és la filosofia única europea al llarg de tot el segle XVIII.1. aprendre com funciona. el pensament il·lustrat s’escampa amarant des de Portugal fins a part de Rússia. la irreverència i el sarcasme és un tret característic de la Il·lustració pel que fa a la religió. .15. autocontemplativa. de la ma dels il·lustrats. Introducció: o Kant va dir que la Il·lustració va ser la sortida de la minoria d’edat per l’ésser humà. sinó que després intentarà reconstruir un nou edifici filosòfic i científic. o Relacions deshumanitzants. • La filosofia il·lustrada ha de tocar més de peus a terra. aquelles que ens fan participar de l’essència divina. de definicions. tret de la confiança quasi cega en la raó humana i la seva capacitat. • En resum. però aquest cop es tracta d’una raó molt semblant a la de Locke: una raó limitada i controlada per l’experiència. sinó que. El pensament il·lustrat vol canviar el món i no limitar-se a descriure’l. França i Alemanya 15. els il·lustrats confien en la raó com ja ho van fer Descartes. sinó una forma d’adquisició. 15. Però la qüestió esdevé aleshores. millor encara. • La Il·lustració.Una forta confiança en la raó humana i un us crític d’ella per a alliberar-nos de: o Dogmes metafísics. material i polític) és l’ús crític i constructiu de la raó. és a dir. És la força que mou l’esperit a cercar i trobar la veritat. el conjunt de ritus i organització humana de l’Església. Crítica a la Religió: • El moviment il·lustrat és un moviment laic.Forta defensa del coneixement científic i de la tècnica.1. a on aquesta va començar a acompanyar les ciències. sinó una manera de fer. Déu crea i governa el món.2. Fins i tot amb una clara tendència al menyspreu de la religió. • La filosofia ja no és una activitat passiva. o les idees innates dels racionalistes. de quin tipus de raó estem parlant: Als grans sistemes metafísics del segle XVII d’autors com Descartes. ens trobem davant una raó empírica. la raó il·lustrada no té res a veure amb les veritats revelades de la religió. . Però sempre parlant del que en deien la religió positiva. partint de l’experiència. Però al llarg del segle XVIII.La veritat es basa en la raó humana i cal criticar les tradicions . 70 Filosofia. La Il·lustració a Anglaterra. 15. ja que malgrat l’empirisme anglès.1. La raó il·lustrada: • La Il·lustració és una filosofia optimista. La filosofia il·lustrada no és un conjunt de tesis o de pensament. Crítica a la Metafísica: • Així doncs. Es tracten temes filosòfics. Spinoza o Leibniz. La Il·lustració va ser també la conversió de la filosofia. La raó no es limita a analitzar i desfer. • Les explicacions metafísiques ja no serveixen. no deixava d’haver una certa tendència a definir veritats eternes. No és una possessió.Malgrat la seva popularitat. • Els fonaments o la base d’aquest progrés (espiritual. Així doncs. . o Les característiques bàsiques del període il·lustrat són: . És tracta d’una religió natural amb trets de deisme: Acceptació de l’existència de Déu. pedagògics i polítics i mica en mica. no es tracta d’un moviment compacte. la raó tracta les veritats eternes. 15. Cal aprendre més per a créixer intel·lectualment i alliberar la ment dels prejudicis.1. El lema de la Il·lustració fou: “Sigues valent en utilitzar la teva pròpia intel·ligència”. Acceptació d’una vida més enllà de la mort.3. o Tiranies polítiques. És la filosofia de la classe social burgesa que està en ascens o.

per poder oferir-lo a les generacions futures. però també ens parla d’un dret natural. la Il·lustració a Anglaterra sí que equipara religió natural a deisme: la raó és la que mana. executiu i judicial) propugnada per Montesquieu. però no governa" Qui governa és el Parlament i els ministres.4. • L’Enciclopèdia va ser una gran obra política i social. 15. amb el que també deixen de ser misteris. i el sistema científic de Newton.2. 15. va desenvolupar el seu discurs al voltant. un ideal iusnaturalista. o se sap què són. durant el segle XVIII es consolida el sistema parlamentari. La difusió del pensament il·lustrat: • El pensament il·lustrat no era conegut per la majoria del poble. Montesquieu i Rousseau entre d’altres. l’Enciclopèdia Francesa.1. 71 . la maçoneria. 15. de la polèmica entre la religió natural i la religió positiva i aspectes de la moral. L’Enciclopèdia: • És una obra col·lectiva d’il·lustrats francesos i la obra més representativa de la Il·lustració a França. És la primera aplicació de quelcom semblant a la teoria de la separació de poders (legislatiu. de la possibilitat real de conèixer Déu mitjançant la raó. S’havien adonat ben aviat de la força dissolvent de les tradicions que era l’Enciclopèdia. en termes generals la Il·lustració carrega contra les supersticions i els ritus. erudit i retòric. alguns autors van parlar. És a dir. • L’Enciclopèdia s’escriu amb l’esperit de difondre la cultura i el coneixement i el seu objectiu rau en la unió de tot el saber de la humanitat. • Quan es va publicar el primer volum. o Recordem.2. Això no vol dir que no hagi hagut algun pensador il·lustrat que s’hagi mostrat clarament ateu. El seu principi inspirador es pot resumir en cal atenir-se als fets. segons el qual "El rei regna. que el deisme accepta l’existència de Déu i malgrat aquesta postura sembla molt radical. o Aquesta polèmica es resum en una eliminació total de qualsevol aspecte místic de la religió.1. sobre tot. amb contactes amb l’aristocràcia intel·lectual. i el poble nordamericà escriurà una Declaració de Drets en un clar exemple d’aquest iusnaturalisme: Llibertat Igualtat Propietat Seguretat Dret a la resistència a la opressió. i aleshores deixen de ser misteris. o En aquest aspecte. la Revolució Francesa escriurà els Drets de l’Home i del Ciutadà. Els mitjans utilitzats per aquesta difusió van ser les acadèmies. Es tractava d’un corrent burgès i. sobre tot. • Filosofia. o Alguns autors parlaran sobre els aspectes místics tot dient que els misteris. La obra va partir de la idea d’un llibreter de traduir un diccionari anglès. un dret racional. • Però alhora va ser un corrent sorprenent per la seva difusió a tota Europa. o millor encara. les cartes i els assaigs. Els seus principals promotors són Denis Diderot i Jean d’Alembert. però al final va acabar sent una obra molt més ambiciosa i completa. La Il·lustració a França: 15.5. Políticament. la Il·lustració ens parla d’una religió natural (aquells principis morals vàlids per a tota la humanitat). però no contra Déu. En definitiva. La Il·lustració a Anglaterra: o La Il·lustració anglesa fou el resultat de la combinació de l’empirisme de Locke i Berkeley. El Dret Natural: • En el seu procés crític. Malgrat això es va publicar sencera. Una poderosa arma de difusió d’una nova cultura molt crítica amb el saber tradicional.15. • Aquests escrits i aquest esperit són els que animen l’Estat modern de Dret. • Fruit d’aquests corrents. o La Il·lustració anglesa. va haver una forta reacció negativa per part de l’església. no obstant.3. • Altres col·laboradors de l’Enciclopèdia van ser Voltaire. o és que encara no sabem que són però ho sabrem més endavant. si de cas. La Il·lustració anglesa vol que la religió estigui sota control de la raó. una mica a la ombra de la Il·lustració de França.1. a on les lleis són conformes a la raó.

abans. reforçaran el paper de la moral. la qual cosa permetrà. la polèmica no era simplement entre partidaris il·lustrats de la religió natural i partidaris no il·lustrats de la religió positiva. És a dir. alguns autors faran una simplificació de la religió.4. la moral kantiana. sinó en la forma en els que els tracten: la recerca d’un plantejament absolutament lògic. Filosofia. Spinoza. o Sovint la Il·lustració anglesa és un anar i venir de obres que són contrapropostes d’altres obres d’altres autors. l’heretarà Kant. La Il·lustració a Alemanya: o La importància de la il·lustració alemanya.15. anys després. i així de forma continuada. Però aquesta limitació dels aspectes mistèrics de la religió. les raons i les implicacions de les accions i els pensaments. o Els orígens de la il·lustració alemanya cal buscar-los en Leibniz. no és tant en els temes. Aquesta forma de fer sistemàtica i perfectament lògica. limitant-la a un decàleg de moral. Aquesta postura vital implica una curiositat vital i un no creure’s res sense preguntar-se. 72 . o Degut a aquesta polèmica interna. Newton. i la il·lustració francesa i anglesa. sinó que també hi havia polèmica entre els il·lustrats per les formes d’entendre i interpretar les idees els uns dels altres. o Hi haurà autors que parlaran també de la importància de ser persones “lliurepensadores”. que són els mateixos que la il·lustració francesa o anglesa.

Kant 16. pels voltants de Königsberg.1. però amb el temps. oracions i pràctiques pietistes. Es pot parlar d’un antiracionalisme que pretén el retorn a la mística i a escapar de les limitacions que empiristes i il·lustrats ens havien posat. 16. com els nous valors de la realitat.16. La seva mare. Introducció social i cultural o El segle XVIII és un període de grans transformacions polítiques. va acabà causant una gran aversió per la pràctica religiosa.2. o Entre 1746-55. El seu professor Martin Knutzen l’inicia en la lectura de Newton i altres autors anglesos. Però aquest ressorgiment no vol res més de la Il·lustració. assisteix al Collegium Fridericianum. o El 1738 mor la seva mare. ja d’adult. París es va convertir en el centre cultural. cal assenyalar la Revolució Francesa a finals de segle i l’ascensió de Napoleó al poder de França.1. en front de la raó il·lustrada. d’aquí la importància de l’educació entre els il·lustrats (l’Emili de Rousseau és un exemple).2. ingressa a l’escola de l’Hospital. o Entre 1732-40. el mateix any que Frederic el Gran passa a ocupar el tron de Prúsia. o Entre 1740-46. filosofia. 73 . Filosofia. • Les diverses potències. Factors culturals • Al llarg del segle XVIII. • La raó il·lustrada era el motor del coneixement i. s’encarregaria de l’educació del jove.1. també. matemàtiques i ciències naturals. Anglaterra continuava tenint una gran influència sobre el pensament europeu. Introducció al Filòsof: o 1724 Kant neix un 22 d’abril del 1724. Al costat de les potències clàssiques. Albert Schultz. i a on s’acabaven refugiant tots aquells que eren perseguits per les seves idees. Raó i sentiment • Si les idees de la Il·lustració exaltaven el progrés de l’ésser humà a través de la civilització i la utilització de la raó. La Il·lustració és un exemple clar.3. un pietista seguidor de la filosofia dogmàtica de Wolff. • A la segona meitat del segle XVIII neix un ressorgiment del nacionalisme alemany. Però a la mateixa llavor del pensament il·lustrat hi havia les condicions que van permetre el canvi cap al que s’ha anomenat Romanticisme.1. • El període romàntic es caracteritza. Entre els seus estudis hi ha teologia. quart dels onze fills del mestre artesà Johann Georg Kant i de la seva dona Anna Regina Reuter. o Entre 1730-32. governades per reis absoluts. La instrucció que allí va rebre. de la ma del concepte de llibertat il·lustrat. Kant ingressa a la universitat de Königsberg. • Les aspiracions imperials de Napoleó. Aquest serà el desplaçament més llarg que Kant farà en tota la seva vida. Factors polítics i socials • El segle XVIII és el segle de la decadència de l’imperi espanyol. establint nous enemics i noves aliances. van tenir conflictes contínuament. • Les guerres napoleòniques. el podem catalogar com a il·lustrat. la societat romàntica renega de la raó il·lustrada. 16. d’una religiositat pietista. van desequilibrar el ja difícil equilibri europeu. per un retorn a la religió positiva. van sorgir Rússia i Prússia com potències militars. que es van allargar fins entrat el segle XIX (1812). tant bé com precursor del romanticisme. aquest centre va anar basculant cap a Alemanya. 16. afavoriren la difusió de les idees il·lustrades. 16. aquest nou corrent romàntic ens parla de sentiments. o El 1746 mor el seu pare i Kant ha de deixar la universitat abans de graduar-se. de imaginació i de passió. a les afores de la ciutat. Per contra. a Königsberg. Com a tret força remarcable. plena de pregàries. influint enormement en el seu caràcter moral futur. • Recordem que el mateix Rousseau donava molta importància a les passions i. geloses de que el pastís se’l repartissin els de sempre. De fet. Holanda també va continuar sent terra de llibertat de pensament. Aquest període es va caracteritzar per una exaltació de la llibertat i dels sentiments. els seus dogmes i ritus. dirigit per F.1. socials i culturals. Kant no va anar mai a l’església. i les lluites entre els francesos i els anglesos per a fer-se amb el poder del continent europeu. capital del ducat de Prussià. per aquesta raó. Kant treballa com a preceptor privat de famílies amb diners. ja que renega del racionalisme i promou el culte a la sensibilitat i el geni.

així. o El 1781 publica la seva gran obra: Crítica de la raó pura. Això implica la idea d’un progrés de la humanitat que es fa possible gràcies a l’autocrítica de la mateixa raó. • L’escepticisme o l’empirisme radical de Hume que. inaugurat per Descartes. Wasianski. Kant té un conflicte amb la censura de Prúsia. En ella es fa una anàlisi transcendent del coneixement: ¿com són possibles les ciències? ¿Quines són les condicions de possibilitat del coneixement? o El 1785. Kant es va debilitant mica en mica. responen als diferents usos de la raó: • En el seu ús teòric. 74 . rebutjant. Es mantindrà en aquest lloc de treball els quinze anys següents. alliberant-se de tots els dogmes.3.3. En aquesta obra tracta Kant de l’ús pràctic de la raó pura. l’anomenen rector de la universitat. o El 1803. matemàtiques. Un deixeble seu. o El 1772. A partir d’aquest moment. únic mitjà per el que l’ésser humà podrà arribar a la majoria d’edat. La utilització teòrica i pràctica de la raó: • Kant va compartir els pressupòsits que van caracteritzar el moviment il·lustrat. el 31 de març es anomenat catedràtic de lògica i metafísica a la universitat de Königsberg. o El 1786. La raó ha de donar resposta a les següents preguntes: • Què puc conèixer? • Què haig de fer? • Què puc esperar? • Aquestes preguntes. el racionalisme i l’empirisme: malgrat tot coneixement ha de venir de l’experiència. geografia. la raó es dirigeix cap a allò que pot conèixer. a l’octubre pateix una apoplexia lleu. els màxims exponents actuals del qual eren Wolff i la seva escola. o El 1788. Kant es gradua a la universitat de Königsberg amb un estudi en llatí i assumeix el lloc de professor auxiliar.). Kant llegeix a Leibniz y Hume. Kant pretén establir quins són els límits i les possibilitats del nostre coneixement. L’ús teòric de la raó respon a la primera pre- Filosofia. Publica Metafísica dels Costums. o Entre 1765-66: Kant ja està fortament influït per la filosofia de Rousseau. ja que sinó. fent-lo despertar de les idees dogmàtiques que tenia. o El 1794. càrrec que implica retre homenatge al rei Frederic Guillem II. el valor de coneixement que aporta l’experiència. se n’ocupa de tenir cura d’ell. poden unificar-se en dues postures divergents: • El dogmatisme racionalista. ciències naturals. o 1755: el 12 de juny. ja sigui científicament o metafísicament. publica la seva altra gran obra: Crítica de la Raó Pràctica. La raó és la instància suprema i l’absència de capacitat de raonar. • El criticisme kantià suposa un intent de conciliació i superació d’ambdues postures. en reduir tot l’àmbit del coneixement a l’experiència. Se’l prohibeix d’escriure o donar classes sobre temes de religió.3. mai no obtindríem certeses amb caràcter universal i necessari. o El 1790. Aquest últim influirà notablement en Kant. o El 1797. Teoria del coneixement: 16. Aquests pretenien obtenir certesa a partir d’idees i principis innats i deduïts de forma no crítica. etc. segons el filòsof.1.16. havia fet impossible la obtenció de certeses universals i necessàries en l’àmbit de les ciències no formals (física. El criticisme de Kant: • La filosofia de Kant entra dins del projecte il·lustrat. Kant es retira de l’activitat docent. Durant aquest període. que en realitat es poden sintetitzar en la pregunta per l’ésser humà. o El 1770. o El 1800. publica Fonaments de la Metafísica dels Costums. no tot coneixement s’esgota en ella. • Aquesta autocrítica a la raó intenta de resoldre els enfrontaments a que havien arribat les anteriors concepcions antropològiques que. 16.2. cosmologia i teologia. donant classes de física. plega de la feina de bibliotecari al Palau Reial. de criticar la mateixa raó. la responsable de tots els mals del passat. obscurantismes i supersticions. Aquest mateix any l’anomenen rector de la universitat de Königsberg per segona vegada. publica Crítica del Judici. Kant va reduint la seva activitat acadèmica a la universitat. o El 12 de febrer de 1804 mor Kant.

s’estudia des d’una perspectiva transcendental o crítica. Uns altres exemples: tots els cossos tenen extensió. és a dir. • En el seu ús pràctic. a més. • Per a que un judici pugui considerar-se científic ha de complir. En aquesta obra s’estudia la raó humana en el seu ús pur. que hi ha un tipus de coneixement que anomenem científic. El desenvolupament del mètode transcendental es troba en les tres crítiques kantianes: Crítica de la raó pura. és a dir. • Els judicis científics hauran d’anar més enllà del que és evident. • A la Crítica de la raó pura. la metafísica està fonamentada en conceptes a priori de la raó. és a dir. sense que importi llur aplicació als coneixements empírics. en els seus diferents usos. la raó ha de determinar els principis que controlen i governen el nostre comportament i totes aquelles accions en les que hi intervingui la llibertat. doncs. • Sabem i donem com a cert. Són aquelles afirmacions en les que el predicat (B) ja està inclòs en el subjecte (A). Kant parla sobre els límits i la possibilitat del coneixement. No dubtem que les matemàtiques i la física són ciències.3. El problema de la metafísica: • A la Crítica de la raó pura. Per exemple. normalment es té prou en examinar atentament el subjecte per a comprendre que el predicat li convé necessàriament. Caldrà saber. és a dir. Però per contra els coneixements que aporta sempre són universals i necessaris. D’aquesta manera podem establir dues classes de judicis: • Judicis analítics (A és B). Aquestes característiques determinen que aquest tipus de coneixement no podrà venir de l’experiència. És a dir. en quins són els trets bàsics que fan que un coneixement sigui catalogat com de científic. no podrà ser d’una altra manera. No podem concebre un triangle sense tres angles. Kant no només intentarà resoldre els límits i possibilitats del coneixement científic. en conseqüència. En aquests tipus de judicis. caldrà que ens posem d’acord.3. Aquest ús respon la segona pregunta: què haig de fer? • La raó humana.gunta: Què podem conèixer? Es tracta de determinar l’estructura de tot coneixement en general. El tot sempre és més gran que qualsevol de les seves parts. Els judicis científics: • Abans de saber si la metafísica es o no una ciència. prèviament.3. Un triangle té tres angles. així com l’establiment de llur límits. la raó deslligada de l’experiència. Es tracta de judicis explicatius. la seva validesa ha de ser demostrable sempre i en tot cas i. interessen les condicions de possibilitat de tot coneixement. 16. o podria arribar a convertir-se’n en una? 16. (Recordem l’exemple del triangle. • Però pretendre analitzar tot el coneixement científica seria una tasca inabastable. haurà de ser universal i necessari. És a dir. fonamentalment del coneixement científic. recorda com aquest empirista havia negat qualsevol valor de ciència a la metafísica per no ser un coneixement provinent directament dels sentits.) Filosofia. 16. Crítica de la raó pràctica i Crítica del judici.5. sinó que també intentarà respondre a la pregunta: És la metafísica una ciència.4. Els judicis analítics i sintètics: • Kant fa una distinció entre judicis depenent de la relació que mantenen el predicat de la proposició amb el subjecte. • Però Kant. Però Kant es pregunta si ho és la metafísica (cal saber que Kant s’està referint a la metafísica racionalista del seu antic mestre Wolff). la pilota és rodona. quins són els judicis que utilitza el discurs científic i quines les seves característiques. 75 . la seva validesa és independent de l’experiència. feta de coneixements que no depenien de l’experiència. Els judicis analítics.3. per anar augmentant els nostres coneixement de forma gradual. Kant sap que tot raonament es composa de judicis. les característiques del qual són la universalitat i la necessitat dels judicis que emet. expliquen el que ja està implícit a la noció mateixa del subjecte. És una afirmació analítica ja que el concepte de pilota ja implica la propietat de ser rodona. no amplien el nostre coneixement. com a mínim dos requisits: • El coneixement que aporti. A més es tracta de judicis a priori. • Per a Kant. citant a Hume.

Per a fer-ho és necessari d’incloure un seguit de conceptes (si és un animal. Una altres exemples de judicis sintètics: Els habitants de la Polinèsia pesen més de 120 kilos. Els judicis sintètic són extensius. per sí mateixa no aporta coneixement. Tomàs d’Aquino. el predicat (B) dels quals. la ment humana era molt semblant a una tabula rasa. no està contingut en la noció de subjecte (A). Si l’espai i el temps eren les formes puFilosofia. i sintètics a posteriori. ja que en realitat està recollint les relacions d’idees i les qüestions de fet de Hume. no l’hagi estructurada i sotmesa a les seves lleis (espai i temps). que va acabar rebutjant els coneixements de la física i les altres ciències de la natura. són els judicis sintètics (extensius) a priori (universals i necessaris). A cadascuna d’aquestes facultats li correspon un apartat de la Crítica de la Raó Pura. ¿a quina classe han de pertànyer els postulats de la ciència? Kant dirà. l’objecte tal i com el veiem. A més. • L’Analítica transcendental respon a la pregunta ¿Com són possibles els judicis sintètics a priori en la física? La sensibilitat. Si un dia ens trobem al davant d’un ésser totalment desconegut per a nosaltres. Kant la va anomenar extensió. el subjecte rep les dades de la sensibilitat endreçades i unificades sota coordinades d’espai i temps (estic veient un objecte aquí –espai– i ara –temps–). Això és el que fa l’enteniment. Els judicis sintètics no són universals ni necessaris. un vegetal. • Són aquests judicis els únics que poden anomenar-se científics. perquè acompleixen amb les característiques d’universalitat i necessitat i. L’enteniment unifica i endreça els fenòmens que Kant anomena categories o conceptes purs. 76 • . amplien els nostres coneixements.). ja que el coneixement que aporten està subjecte a tot tipus de modificacions i excepcions. l’aportació de Kant no és massa original. és caòtic (no està endreçat). és a dir. El predicat blava no es dedueix directament. Kant invertirà els papers: a partir d’ara és la ment qui determina activament la realitat que ha de ser coneguda.Els judicis sintètics (A és B). La nostra ment rep les impressions i les sensacions. Només podem conèixer el fenomen. La pregunta que es fa a continuació Kant és ¿Com són possibles els judicis sintètics a priori? • Kant basarà la seva teoria del coneixement en distintes funcions o facultats: la sensibilitat. i aquesta es la seva originalitat. etc. Per tant té un caràcter universal i necessari a més d’ampliar els nostres coneixements. Els judicis sintétics sí amplien la nostra informació. Necessita de l’enteniment o de la facultat de jutjar. quan aprèn. no és un subjecte passiu. Kant no negava la seva existència. Per exemple: la pilota (A) és blava (B). Això té una conseqüència important: No es pot conèixer la realitat sense que el subjecte. Als objectes en sí (sense nosaltres). No podem conèixer cap dada empírica si no és prèviament sotmesa a la realitat d’un espai i d’un temps. podrem descriure fenomènicament el que veiem. • Els judicis sintètics a priori: • Acabem de veure que. Descartes).3. aquest tipus de judicis són a posteriori. si és vertebrat. ens cal l’experiència per a saber si són veritat o no. l’enteniment i la raó. L’ésser humà. per ser extensius. només amb pensar en el subjecte pilota. Són aquells. • L’Estètica transcendental respon a la pregunta ¿Com són possibles els judicis sintètics a priori en les matemàtiques? Kant comença examinant la capacitat sensible dels éssers humans (la capacitat d’examinar la realitat). A més. però deia que nosaltres no podíem conèixer el noümen. segons si el predicat ja està inclòs en el subjecte o no. A la filosofia anterior (Aristòtil. La crítica de la raó pura: • Acabem de veure com els únics judicis que són fonament de la ciència. que es tracta d’un judici sintètic a priori. és a dir. L’espai i el temps són les formes pures a priori de la sensibilitat. prèviament. i és ple de defectes i imperfeccions respecte al que seria un model perfecte. Kant distingeix dos tipus de judicis: analítics i a priori. Conèixer era rebre una informació sempre de l’exterior. Kant els va anomenar noümens. A aquesta propietat. 16. • Aleshores. Fins aquí. Kant pretén acabar d’una vegada per totes amb el radicalisme empíric i escèptic de Hume. Degut a que l’objecte que observem és un objecte concret.6. però no podem dir que estem coneixent el que veiem. sinó ben al contrari: és un subjecte actiu que introdueix la seva pròpia estructura a la realitat.

Kant respondrà negativament. El límit del coneixement és el límit de l’experiència possible. Teoria ètica: 16. precisament. Déu) ens ve imposada per la nostra naturalesa. Kant parla de l’ús pràctic de la raó en dues obras: Fonamentació de la metafísica dels costums i Crítica de la raó pràctica. • La idea de Déu unifica els fenòmens interns (ànima) i externs (món). La raó “salta” d’un sil·logisme a un altre ascendint en generalització (o abstracció) i intentant de reduir el raonament a uns principis que són. per respecte a la llei moral. Però la raó no s’esgota en aquesta capacitat. són el límit del nostre coneixement. independentment a altres consideracions. ni ens diu que hem de fer. els límits del nostre coneixement. sí existeix possibilitat d’emetre judicis sintètics a priori en la física. Però la bona voluntat no pertany a l’àmbit de les emocions. La metafísica no és possible com a ciència.• res de la sensibilitat. • Ètiques autònomes: la obligació (llei) moral ha de venir del mateix ésser humà • L’ètica kantiana serà una ètica autònoma. no del ser. Aquestes ètiques tenen el problema de la dificultat en arribar a un acord pel que fa als valors. • El que li és propi a la moral és obrar buscant tan sols l’acompliment del deure. l’acció moral. • Obrar pel deure és molt diferent a obrar legalment: en aquest cas ho fem per la por a les conseqüències legals que produiria la nostra acció.4. perquè la fi última de l’ésser humà. 77 Filosofia. les categories són les formes pures a priori de l’enteniment. Anteriors a la seva.1. • Kant distingeix dos tipus d’ètica: • Ètica material. sinó en la mateixa raó. Podem pensar en elles. 16. A la pregunta de si són possibles els judicis sintètics a priori en la metafísica. L’ús pràctic de la raó és aquell que se n’ocupa del deure. Tan sols ens indica que hem d’actuar amb bona voluntat. Aquesta ètica té un caràcter racional i universal (en contra de Hume). Kant també distingeix les ètiques en una classificació atesa a si la obligació moral prové de l’interior o de l’exterior de la persona. El deure és actuar per respecte a la llei moral. • Ètiques heterònomes són aquelles en les que la obligació moral és quelcom imposat a l’ésser humà y aliè a la seva voluntat. La Dialèctica transcendental respon a la pregunta ¿Són possibles els judicis sintètics a priori en la metafísica? La raó es la facultat més important de l’ésser humà (és la “facultat dels principis”) Connecta uns judicis amb altres seguint l’estructura del sil·logisme. Aquesta ètica no assenyala continguts.4. fins. el bé que aquest pot obtenir (la felicitat. a la vegada. Per a uns allò fonamental és el plaer (ètiques hedonistes) i per a altres és la felicitat (ètiques eudemonistes). I només hi ha bona voluntat quan l’acció moral es du a terme sota el deure i mai sota el nostre propi benefici. però mai no arribarem a conèixer-les perquè. Kant creu que l’ésser humà necessita de saber com comportar-se i com obrar. Ens remeten a l’estructura de l’ésser humà i no a la de la realitat. 16. Les lleis de la física són les lleis del nostre propi pensar.2. L’ètica eudemonista aristotèlica i l'ètica de Tomàs d’Aquino són heterònomes.4. no fonamentada en els sentiments. o inclinacions. valors) i mostrar el que cal fer. la raó és capaç de determinar la voluntat i. sinó a l’àmbit de la raó. Introducció: • A la teoria del coneixement vam tractar l’ús teòric de la raó. . en conseqüència. però això no li treu el valor que té com a ideal de coneixement i esperit de superació. És la que vol fer Kant. Ètiques heterònomes i ètiques autònomes: • Apart de la divisió entre materials i formals. • L’acció serà moralment bona quan la intenció del subjecte ho sigui. • La idea de món unifica els fenòmens de l’experiència externa. i mitjançant el deure. Tres són les idees que limiten la nostra raó pura: • La idea d’ànima ens ajuda a explicar els fenòmens interiors. la tasca que es van proposar va ser la de assenyalar continguts (bens. Així doncs. Però mitjançant aquestes idees no podem conèixer res. • Ètica formal.

Són tres: • La immortalitat de l’ànima. • Segons Kant.4. universalitat i objectivitat per a tot ésser racional. Els principis de l’autonomia moral: • Els motius materials que determinen la voluntat en la moral poden ser: • Subjectius • Externs: l’educació rebuda (tal i com deia Montaigne). i no des de fora. ha d’acomplir amb els trets de necessitat. La religió prové de la moralitat i no al revés. Per això l’ànima és immortal. qui fonamentava la seva ètica sobre el sentiment del plaer) • Objectius • Interns: el sentiment moral cap a la perfecció (com ho entenien els antics estoics). com pel que fa a qualsevol altra. d‘obligacions o ordres. Els postulats de la raó pràctica: • Els postulats de la raó són principis pràctics que funcionen com a condicions per a que sigui possible la vida moral. • Interns: el sentiment físic (per exemple Epicur. Ens cal pensar que podem millorar en un camí ascendent. 16. Però cap d’aquest postulats són demostrables objectivament. La voluntat s’imposa a sí mateixa aquesta llei. en necessitem més d’una. Hi ha dues classes d’imperatius: • Els imperatius hipotètics: Aquells que declaren l’acció com el medi necessari per a aconseguir una finalitat. • Per a Kant. i com la voluntat és autònoma. 78 • . tant pel que fa a la teva persona. • La llibertat. La llei moral: l’imperatiu categòric: • Ja hem vist que la ètica kantiana és formal i autònoma.5. • L’actuació de l’ésser humà no ha d’estar condicionada per la felicitat. com a legisladora universal. mai mitjans per a arribar a. Les persones sempre són finalitats en sí mateixes. Concilia moralitat i felicitat en l’eterna lluita entre el que volem i el que hem de fer. l’imperatiu categòric ens arriba des de la mateixa raó. és a dir. L’imperatiu categòric és el principi de la moralitat: Obra d’acord amb la màxima per la qual puguis al mateix temps voler que es converteixi en llei universal La llei de l’imperatiu categòric no necessita cap demostració. Les lleis morals se’ns presenten en forma d’imperatius. Filosofia.• La qüestió rau en com determinar la voluntat pel deure? 16. Una llei pràctica. Obra de tal manera.4.4. En certa manera rehabiliten la metafísica i són una exigència de la raó pràctica. Sense llibertat no hi ha acció moral. sinó pel deure. universal i necessària. sense relació amb els resultats o finalitats. • Externs: la voluntat de Déu. És condició necessària per a que hi hagi moralitat. que prenguis a la humanitat.4.3. Representen l’acció necessària en sí mateixa. 16. Unes altres formulacions que fa Kant de l’imperatiu categòric són: • • Obra de tal manera. Amb aquestes altres formulacions Kant afirma l’autonomia del subjecte i la importància de la dignitat de totes i cada una de les persones del món. només l’imperatiu categòric pot determinar la voluntat objectiva. Però Déu pot ser pensat. i ja hem vist que a Kant l’interessa les formes i no els fins. Però no ens dóna temps amb una vida. Les constitucions polítiques. la recerca de la felicitat en l’ètica té connotacions negatives. • Els imperatius categòrics: Aquells que no estan sotmesos a cap condició i son vàlids a priori per sí mateixos. per a ser-ho. encara que mai conegut. És un fet de la raó. sempre com una finalitat i mai merament com un medi. que la voluntat es pugui considerar en sí mateixa. La recerca de la felicitat s’interessa per una finalitat en concret. • L’existència de Déu.

o El mateix autor va resumir la seva filosofia en les tres preguntes ja conegudes: .16. 79 . Conclusions: o El sistema filosòfic que Kant va elaborar. En aquest sistema es posa l’accent en la dimensió activa del subjecte en el coneixement.5.Què puc esperar? Respon amb la obra Religió en els límits de la simple raó Filosofia. s’ha anomenat Criticisme Kantià o Idealisme Transcendental. Enrere queden les idees cartesianes de la ment com una tabula rasa.Què puc conèixer? Respon amb la obra Crítica de la raó pura .Què puc fer? Respon amb la obra Crítica de la raó pràctica .

però Kant no es va sentir mai reflectit en el pensament de Fichte. Però degut a la sol·licitud d’un alumne seu. que Fichte va escriure una petita obra aplicant. Aquest escrit el va catapultar a la fama i aviat el van cridar per donar classes a la universitat de Jena. en transformar l’idealisme subjectiu en objectiu. o Les seves obres fonamentals són: Assaig d’una crítica de tota revelació. • Fichte afirmava que la seva filosofia no era més que una reformulació fidel del criticisme kantià. Fichte afirma que l’excel·lència de la ment de Kant el va portar a la veritat. Va haver de treballar de mestre particular i de preceptor. a la perfecció. en Idealisme absolut en Hegel. però sense explicar-la. Els seus nous plantejaments en metafísica. Per a Schelling. o Aquesta feina se li va acabar després d’unes polèmiques en torn el tema de l’ateisme. • La novetat del pensament de Fichte rau en el concepte del jo pur (lluny del jo principi de consciència de Kant) creador de la realitat. en Idealisme objectiu amb Schelling i. que representa el nucli del procés del coneixement. Fichte: o Johann Gottlieb Fichte va tenir una infantesa humil i bastant dura. Poc prudent en les seves afirmacions (tant polítiques com religioses). se’n vanagloriava. posteriorment. a sí mateix en un procés d’unificació de tota la realitat. això no el va avergonyir mai. que en un procés dialèctic es nega a sí mateix per construir l’alteritat. a més. sinó que més aviat. o Aquest serà el punt de partida del pensament hegelià en què l’Esperit surt de sí mateix per retornar. allò que és absolut es concep com la consciència universal que identifica el jo i el no-jo. o Cada pas representa un protagonisme més gran d’aquest subjecte que ja no és la condició de possibilitat del coneixement sinó que en Fichte passa a ser l’esperit humà. Fichte havia mostrat un cert interès per Spinoza i per les idees revolucionaries franceses. A través d’autors posteriors. malgrat estar en una situació econòmica molt precària. 17.2. No obstant.2. És una etapa en la que. Fonaments del dret natural. pura intuïció intel·lectual capaç d’enllaçar el món sensible (allò que veiem i sentim i toquem). o Va estudiar a la facultat de teologia de Jena i després va passar a Leipzig. el subjecte transcendental. la relació subjecte-objecte en la filosofia transcendental i.1. La consciència universal genera tant el jo com el no-jo per mitjà d’un procés. els principis del criticisme kantià. 17.1. Allò que en Kant era transcendental. la identificació subjecte-objecte es dóna en l’absolut. responsable tant de la matèria com de la forma del coneixement. 80 Filosofia. L’Idealisme alemany: 17. Així. amb el món intel·ligible (allò que entenem i comprenem). . es converteixen en allò que és absolut. Aquest procés es pot observar a partir de l’estudi de la filosofia com a manifestació de la pròpia consciència. va haver d’estudiar a Kant per a poder explicar-lo. allò no-jo. Va estudiar gràcies a un mecenes. o Amb Schelling es puja un esglaó més en aquest procés. deixeble de Kant. Fichte intentarà organitzar la filosofia de Kant en un sistema quasi científic. o L’Idealisme Transcendental kantià es va anar convertint en Idealisme subjectiu per obra de Fichte. ja que ben aviat va demostrar tenir una intel·ligència molt desperta. La cosa-en-sí kantiana desapareix com a origen de les dades que constitueixen el punt de partida del coneixement. el va llençar a la lectura de totes les obres de Kant. o L’any 1790 marca un abans i un després en el pensament de Fichte: fins aquelles dates. tot essent generador de la realitat. Això era l’arrel de l’Idealisme com corrent filosòfic. i així s’obre la porta al Panteisme. se sent feliç i realitzat. L’estudi de Kant va ser una autèntica revelació. Fichte va haver de deixar el seu càrrec i marxar a Berlín. es van acabar aviat. Fonaments de la doctrina de la ciència. finalment. Aquests van ser anys molt durs perquè les ajudes eren poques i. moral i teoria del coneixement aviat van atreure una sèrie de pensadors que es fixaren en un dels aspectes del sistema kantià. Fichte i Kant: • El coneixement de Kant va marcar la vida de Fichte. • Aquest estudi sistemàtic el va dur a estar convençut que la feina de Kant no estava acabada. Discursos a la nació alemanya. finalment. les condicions a priori (l’espai i el temps). Ell mai havia parlat d’un ens (el jo pur) creador de la realitat. Certament. el seu sistema ja havia quedat tancat i complet.. o La sintonia amb el pensament de Kant va ser tal.17. Introducció: o Després de la publicació de les tres grans crítiques de Kant. Van considerar que el subjecte transcendental té un paper actiu en tot el sistema kantià i li concediren una dimensió que superava les idees kantianes.

no només farà avançar el saber. És a dir. que fa que l’ésser humà quedi al mateix nivell que el no jo. I per aquesta raó. Però el principi d’identitat deriva d’un principi anterior i originari.2. ja que “mai ens acabarem el no jo”. el reconeixement del límit de la llibertat personal vers la llibertat dels altres. superar contínuament els límits que el no jo posa al jo. Aquesta limitació activa és el naixement del Dret. alhora. • Ser lliure vol dir fer-se lliure de forma activa. Kant i els seus seguidors diran que aquest principi és el principi d’identitat.2. El jo de Fichte s’oposa a la resta que és no jo.4. d’un pacte entre els éssers humans i aquest. permet la realització de l’acte moral. La oposició entre el jo i el no jo es duu a terme dins el jo. • Tercer principi: relació entre el jo i el no jo: És el moment de la síntesi. el jo és el principi originari i anterior a tot altre principi. però d’una altra manera.2. l’èxit de les primeres publicacions. L’Estat neix. • Segon principi: el jo oposa a sí mateix un no jo: Seguim analitzant en clau lògica: veiem que aquesta afirmació vol dir que no A no es = A.5. un no jo que està dins del jo. • Una accentuació del discurs místic i religiós. 17. doncs. aleshores A sempre és igual a A. sinó posat a sí mateix. L’Estat de Fichte garanteix el treball i la subsistència de tots impedint. és a dir. la inactivitat. sinó que el seu actuar moral suposarà exemple a seguir. Aquesta dinàmica dóna explicació a l’activitat cognoscitiva i a la moral. en conseqüència. • Déu no és substància sinó idea i la veritable religió consisteix a l’acte moral. No hi ha res pensable fora del jo. El jo de Fichte acaba sent una intuïció intel·lectual impossible per a Kant. Les idees romàntiques lligaven més amb les primeres formulacions de Fichte 81 • Filosofia. Però és una “resta de coses”. L’objecte és un obstacle a superar i. I això és un raonament que només el jo pot haver construït. L’existència de múltiples éssers humans implica l’existència de múltiples formes de pensar. Fichte defineix dos drets principals i fonamentals: la llibertat i la propietat. la del no jo és l’antítesi. El vici màxim és. 17. ni de lluny. la Política i l’Estat de Fichte: • L’activitat moral és l’arrel de la mateixa moralitat. El Dret. El segon Fichte: • Fichte sempre va defensar que ell deia el mateix que Kant. després de ser expulsat de la universitat. sinó del jove i dinàmic (encara que derrotat) poble alemany. no posat per no res ni ningú. • Aquesta sembla ser la raó de que alguns estudiosos parlin d’un segon Fichte. la mandra. La salvació no arribarà del malmès poble francès. L’ésser humà kantià no posseeix aquests capacitat creadora. L’existència del jo és la tesi. .2. La persona sàvia serà aquella qui. però d’una altra manera. alhora.17.3. Fichte es desencanta i es torna un nacionalista alemany idealista. diu Fichte. • Fichte és en el fons un romàntic enamorat de les idees de la revolució francesa.2. Aquesta tensió provoca una delimitació d’un vers l’altre: els límits del jo són el principi del no jo i a l’inrevés. L’ésser humà ho és en la mesura en que es relaciona amb els altres. La Moral de Fichte: • L’activitat moral implica que el subjecte determina i modifica l’objecte. Analitzant el principi veiem que el principi d’identitat és així: Si existeix A. haurà de garantir la subsistència dels incapaços i el treball dels capaços. Això implica que la llibertat és una tasca infinita. I en realitat. Els fonaments conceptuals de l’Idealisme de Fichte són: • Primer principi: el jo es posa a sí mateix: La filosofia aristotèlica havia considerat que la ciència es recolzava en el principi de no contradicció. • L’Estat és per a Fichte. Conclusions a Fichte: • La segona etapa de Fichte no va tenir. estava fent un altre pensament. Aquests canvis es veuen en dos factors: • Un canvi metafísic de l’idealisme. Però quan Alemanya coneix les invasions napoleòniques. que la raó pràctica (la moral) és superior a la raó pura (el coneixement). Això li va passar quan. en dir d’una altra manera el pensament de Kant. tal i com ja va intuir Kant. D’aquesta manera queda clar. En una paraula: autocreació. 17. Fichte va intentar explicar el que havia ja explicat. Dit d’altra manera: A = A. l’existència de pobres o paràsits.

intenta apoderar-se de la filosofia de Fichte tot explicant-la a fons. o Fase teosòfica i de la filosofia de la llibertat. el va substituir.1. sinó perquè explica l’elecció de cada individu respecte les coses i la filosofia mateixa: l’ésser humà lliure escollirà l’idealisme. 17. d’un esperit inconscient.3. Filosofia i religió. Schelling estava convençut que Kant va encetar el camí. o Ben aviat. La seva carrera professional va ser durant molts anys ascendent. Filosofia de l’art. Exposició del meu sistema. o Fase de la filosofia de la identitat. Schelling es va convertir en el nou filòsof de moda entre els romàntics. Sistema de l’idealisme transcendental.3. que en la conversió de la segona etapa. 2a Etapa: La filosofia de la Naturalesa: • Schelling creu que la Naturalesa té una jerarquia conceptual equiparable al jo pur de Fichte. en el sentit de que els estudiosos reconeixen vàries etapes: en concret 6 etapes: o Principis fichteans: Sobre la possibilitat d’una forma de filosofia en general. o Període de la filosofia de la naturalesa. . que es va desplegant en graus de complexitat i perfecció creixent fins arribar a l’ésser humà.17. En aquests moments. Però cal entendre l’evolució d’un home que sempre va posar per davant la moral i l’ètica.3. Schelling arriba a la conclusió de que la naturalesa es produïda per una intel·ligència inconscient. No només perquè la llibertat i la llei moral són la clau del seu pensament. entre d’altres. Investigacions filosòfiques sobre l’essència de la llibertat. Schelling: vida i obres: o Friedrich Wilhelm Joseph Schelling també va ser un jove d’extraordinària intel·ligència. Però en fer-ho. Goethe parlarà de l’ascensió d’un nou astre. que actua al seu interior i es va desenvolupant d’acord a una finalitat concreta. Schelling intentarà arreglar un dels errors de Fichte: la reducció al no jo de la Natura. Sobre l’ànima del món. o El pensament de Schelling té una evolució important. afirma que la naturalesa es pot explicar amb els mateixos termes que permeten explicar l’esperit de l’ésser humà. 17. per contra. però els kantians es van equivocar. o Període d’Idealisme transcendental. ja que aquest afirmava que la Natura no era més que una producció purament idealista del jo. 3a Etapa: Idealisme transcendental i idealisme estètic: 82 Filosofia. afirma que la Natura és una realitat objectiva. a un desenvolupament de la filosofia de Fichte en detriment de la filosofia de Kant. sinó que obeeix a motius d’estudi de la seva filosofia. Es tracta. De forma que va acabar donant classes a la universitat de Berlín i. Sobre el “jo” com a principi de la filosofia. Schelling. Amb aquesta premissa. i quan a aquest el van fer fora. Aquí comencen a sorgir les diferències importants amb Fichte. però. 17. Introducció a la filosofia de la mitologia. Schelling tenia 25 anys d’edat. Aquesta ascensió es va acabar de forma brusca. i degut a la publicació d’una obra. 1a Etapa: Principis fichteans: • La primera etapa de Schelling consisteix. En definitiva. Aquesta primera etapa. entre els seus oients. Idees per a una filosofia de la naturalesa. Només amb l’aparició de l’ésser humà apareix la consciència a la Natura. la Natura és una intel·ligència inconscient. És més. en la que Schelling tenia uns 19 o 20 anys.3. Filosofia de la mitologia o És evident que aquesta divisió no suposa un trencament en el pensament de Schelling. sobretot. Al llarg del seu període de formació va conèixer a Hegel (al qual va influir notablement) i a Fichte (el qual el va influir notablement). no es va adonar que estava posant en crisi el pensament de Fichte. Al final d’aquesta etapa. ja que només el jo té consciència. o Fase de la filosofia positiva i filosofia de la religió. Schelling va morir pràcticament a l’oblit i moltes de les seves obres han estat publicades i reconegudes a títol pòstum. Va treballar a la universitat de Jena com adjunt de Fichte. Es pot dir que aquesta primera etapa és una aposta forta per la filosofia de Fichte.2. Fichte és el veritable continuador de la filosofia kantiana.3. estava Kierkegaard. Per contra.

ja que és una persona que es fa a sí mateixa. Schelling afirma que és necessari solucionar aquesta contradicció. Per contra. Amb la seva afirmació que la raó ho és tot. de seguir i d’entendre. el seu èxit es va anar declinant i un nou pensador es va començar a imposar: Hegel. Conclusions a Schelling: • Si estudiar a Fichte resultava complicat pel seu canvi. en canvi. la que comença a fer-se ara. sinó també Naturalesa. Però aquesta acceptació. • El drama dels éssers humans en la lluita quotidiana entre el bé i el mal. La millor època de Schelling és la època que va passar a Jena junt amb Fichte. així com un principi positiu i racional. 4a Etapa: Filosofia de la Identitat: • L’activitat o disciplina que pot ser la conciliació entre el subjecte i l’objecte és l’art. El món és quelcom sòlid fora de nosaltres. L’esforç que fa Schelling en construir tot el seu pensament neguen aquesta frivolitat per sí mateix.3. La filosofia negativa es construeix sobre la raó. certament està entrant en una concepció panteista. Ara bé. El seu intent rau en fer una síntesi entre les exigències religioses del romanticisme i una actitud idealista pel que fa a la filosofia. serà a condició que tot està en Déu. Schelling considera Déu com a persona.3. la ciència dels conceptes absoluts. En definitiva. però sense perdre la peculiaritat històrica de la mateixa revelació. • La filosofia negativa és aquella que s’ha estat fent fins ara i. tota la filosofia que s’ha dedicat a intentar aprendre l’essència de les coses. o en l’objecte. 5a Etapa: Fase teosòfica i la filosofia de la llibertat: • Schelling acceptarà que el cataloguin com panteista. Després. • Per a Schelling. els canvis de Schelling. són revelació de Déu. i la resta de coses són el conseqüent. han fet d’aquest autor un filòsof difícil de llegir. 17. No és tant una caracterització de filosofia bona o dolenta. però no tot és Déu. Conscient en la mesura en que l’ésser humà crea realitats ideals. més el recargolament final. perdem la pràctica. en aquesta última etapa distingeix entre filosofia positiva i filosofia negativa.3. El mal és sempre derrotat per les forces positives. cosa que no havia acceptat mai Fichte. 6a Etapa: La filosofia positiva o la filosofia de la mitologia: • Schelling. tota la realitat és raó i la raó ho és tot. • Marx dirà que la última etapa de Schelling és netament negativa i obeeix a raons mesquines en la cerca d’un favoritisme polític. sinó més aviat d’integrar-les.• 17. Aquesta pretensió filosòfica de Schelling és potser el tret més important de tota la seva filosofia. és una persona especial. Filosofia. de la realitat absoluta. L’art és una activitat conscient i inconscient alhora. Les implicacions són importants: • Una filosofia del coneixement basada en el subjecte és una filosofia pràctica que produeix. i si volem tenir-la teòrica.7. creu. en concret.6. no és més que un reflex del conflicte entre les forces oposades que hi ha en Déu. i inconscient en la mesura en que la natura crea realitats objectives però sense consciència. És un intent de mediació entre raó i llibertat. 83 . El que passa és que es tracta d’una revelació progressiva. A més.3. Schelling va estudiar a fons tant la mitologia pagana com la Bíblia. determina i modifica l’objecte quan l’aprehen. Però aquest és un judici massa dur i gens just. Però Déu no és pur esperit. 17. 17. que la majoria de les religions (fins i tot les politeistes). I es tracta del reconeixement de l’existència real de les coses. Una de les contradiccions més importants de la filosofia rau en el lloc a on es posa l’accent jeràrquic: en el subjecte. I per aquesta raó. sembla que si volem tenir certesa pràctica. no obstant. O millor encara. Déu és l’antecedent. hem de perdre la teòrica. • La filosofia positiva és. la filosofia basada en l’objecte té un caire estàtic i inamovible. I aquest intent constituirà la seva filosofia idealista transcendental.5. En Déu existeix un principi fosc i cec que és voluntat irracional. • La filosofia esdevé la ciència per excel·lència. En realitat Schelling intenta conciliar una explicació racional de la revelació.4. La filosofia positiva es construeix sobre la religió i sobre la revelació (encara que la raó també hi participa) • Malgrat Schelling participa de la idea que la única religió vertadera és la cristiana.

expressa una confiança il·limitada en la capacitat de la raó per desxifrar la clau última de la natura. tant en l’àmbit individual com en el col·lectiu. per tant. Neoplatonisme. capaç de captar les contradiccions com parts d’un tot en perpetu moviment. sinó manifestacions d’una idea que cal interpretar. en diem). anys més tard i en una Història de la Filosofia. quan ja dequeien el Racionalisme i la Il·lustració i s’obria pas al Romanticisme. arribar a manifestar la realitat. Mitjançant una dialèctica de caire més humà. Hegel: o Hegel neix a Stuttgar l’any 1770. és dialèctica. Aquests es manifesta com a Raó que s’encarna. de la història i de la cultura humana. escriurà que Fichte va ser el representant de l’idealisme subjectiu. 17.2. oposició de contraris. una manera de veure i entendre la realitat i un mètode lògic-filosòfic. que gira els ulls cap a la Grècia clàssica a la recerca de les seves arrels culturals. és a dir. Schelling ho va ser de l’idealisme objectiu i ell mateix (Hegel) ho és de l’idealisme absolut. Hegel arribarà a la dialèctica com a estudiant de teologia a través dels autors místics alemanys. • Els tres moments de la dialèctica: Anem a veure com s’entén la dialèctica des del seu vessant de descriptora de la realitat: 84 Filosofia. • La realitat és contradictòria. que mitjançant un mètode adient. o Debilitada la seva admiració per la revolució romàntica. Hegel. la dialèctica. • Seguint aquests autors. Hegel acaba per considerar que la dialèctica és el gran moviment ascendent de l’ésser o de la consciència cap a l’Esperit absolut. en l’Estat. Els esdeveniments no són irracionals. 17.5. no són caòtics. d’abstracció. Hegel vol conduir la consciència ingènua fins el saber filosòfic i elevar-la cap a l’Esperit tot lligant la dialèctica al temps social i històric: la història només pot i ha de ser compresa dialècticament. com les fites necessàries d’un procés continu.4. són sinònims. 17. dins el procés històric. sota el regnat de Frederic el Gran. Si volem entendre-la no tenim altre remei que fer funcionar la nostra raó també de forma dialèctica.• Potser Schelling hagi estat l’autor que millor va reflectir el romanticisme: la inquietud permanent. segueix l’experiència de l’ésser i de la realitat tal com es posa de manifest en la complexitat de la condició humana. sobre tot en els seus corrents més propers a la religió: Platonisme. aquell començar i no acabar. • Però en canvi no creu que estem limitats a conèixer només la realitat fenomènica (conclusió de Kant).1. precisament. es converteix en el mitjà de reconciliació i de racionalització de tota la realitat que ha de ser pensada assumint tots els moments de la història. • Tant és així que Hegel afirmarà que la funció de la raó és. i superació dels mateixos. com a solució o com a síntesi. el jove Hgeel pensa que la dialèctica i la mística són el mateix. Les categories de la dialèctica: • Hegel mantindrà la diferenciació que va fer Kant entre enteniment (que és la capacitat de jutjar mitjançant la utilització de conceptes) i raó (que és la capacitat de portar els coneixements cap al màxim grau d’unificació. El saber i objecte de la dialèctica es col·loca ara en l’experiència. • La realitat final és aquest tot que es desplega en constants contradiccions.5. només és possible per mitjà de la filosofia. 17. . tant els positius com els negatius. és a dir. Hegel observa allò que és real i descriu el que veu. és a dir. sinó que està convençut que podem arribar a conèixer la cosa en sí (el noümen). • Aquesta doble perspectiva s’expressa en la dialèctica de la consciència dissortada davant les alienacions de l’home en la natura i en la dialèctica de l’amo i de l’esclau en les obres culturals. La filosofia. un continu moviment. Escolàstica i Mística. La dialèctica esdevé alhora una ciència. Què és la dialèctica: • La dialèctica formava part de la tradició filosòfica. La dialèctica de Hegel: o Havia arribat el moment en què la filosofia s’havia de constituir com un sistema científic: l’Idealisme absolut. Hegel considera que la reconciliació amb el món real i la superació de la fractura en què es mou.5. Però per arribar a fer-ho cal captar-la tal i com és.

l’ésser torna a ser ell mateix. del seu propi esdevenir. és subjectivitat i objectivitat alhora. I pensar de forma dialèctica és adonar-se de les relacions d’oposició de conceptes.Primer moment: o moment d’immediatesa en la que la realitat o l’ésser estudiat és en sí mateix i surt de sí mateix. • L’objecte (Natura) i el subjecte (Esperit): • La Natura.3. el cercle que pressuposa la seva fi i el seu objecte que té la fi al principi. La història de la filosofia és el procés mitjançant el qual la raó arriba a veure la totalitat de la història humana i del cosmos. 17. però encara no és el que podrà ser. Idealisme dialèctic: • Les coses finites (nosaltres. però torna enriquit de l’experiència.5. ja que proporciona l’entorn d’allò que és objectiu sense el que no podem obtenir subjectivitat. • La filosofia s’ocupa de la veritat i la veritat és la totalitat. es troba una ressonància del canvi dels nous temps: un optimisme històric. • L’Esperit és la identitat en la diferència. o superació. a la seva vegada tornarà a establir noves relacions que s’abocaran a noves contradiccions i conclouran en un nou moment de síntesi. És la síntesi. com un desenvolupament de l’Esperit. La raó ens ha de donar la clau per entendre aquest procés infinit en el que som parts de l’Esperit. És el que és. L’Esperit es veu a sí mateix en la Natura. enfrontada a l’Esperit. Li en direm la tesi. és condició prèvia de la consciència humana. Aquesta. i veu la Natura com una manifestació objectiva. o Filosofia. De resultes del segon moment. Darrera els conceptes summament abstractes del seu sistema i de les seves tesis. per a superar-les i integrar-les en una totalitat superior. el nostre món tal i com el coneixem) no són més que manifestacions de la totalitat infinita. en el que l’ésser és i no és alhora. però alhora superat. o Tercer moment: o moment de la negació de la negació. S’estableix el conflicte i l’enfrontament que caldrà resoldre o superar. • La realitat és un procés teleològic (que hi ha una finalitat per a tot i que tot té una raó de ser). o Segon moment: o moment de la negació o contradicció. 85 . la vida infinita en procés de desenvolupament. És el moment de l’antítesi. L’Esperit pateix una alienació quan surt de sí mateix. • L’Idealisme de Hegel és també una forma d’humanisme.

pulsió. Això va provocar que les seves classes estiguessin desertes i les seves obres escasses de popularitat i vendes. Reacció contra Hegel: 18. quan ja residint a Frankfurt va arribar el reconeixement públic del filòsof. el món com a representació de la voluntat. o La realitat representada s’objectiva en idees i és gràcies a aquestes com es pot superar el dolor. Crítica a Hegel: • Kierkegaard va estudiar teologia a la seva ciutat natal. sinó per força ha de partir de l’experiència. en canvi. defensors d’una filosofia més materialista i transformadora de la societat. Així va ser fins a la mort d’en Hegel. o Allò que és fenomènic és el resultat de l’activitat d’un subjecte. o Si s’aconsegueix aquesta alliberació. Com a representació és quelcom fenomenològic. així. sentiment. sobretot de les naturals. Quan el pensador alemany va morir. Tota en un sentit global i històric. Aquesta pluralitat de voluntats objectivant el món provoca conflictes i. Schopenhauer afirmarà que el món és representació i voluntat. o Al llarg de tota la gradació observem un interès en dirigir la natura i imprimir-hi un sentit teleològic. 18. De caràcter turmentat i melancòlic.2. A la mateixa universitat de Berlín va ser professor en un moment en que les idees de Hegel eren summament populars. Però és un dolor de naixement. 18. i la reducció de la religió a unes pràctiques rituals absents de sentit. o Schopenhauer va elaborar el seu pensament partint de moltes dades de les ciències. o En un principi.1. La seva filosofia parla de l’existència i. Aquesta idea no és nova. Aquesta objectivació del fenomen és real en sí mateixa i és producte de la voluntat. l’idealisme rígid i la religiositat formal de l’època no van anar gaire amb ell. 18. Schopenhauer es mostra admirat pel corrent idealista. i filosofia a Berlín. Com a voluntat.3.18. irreal. ja que prové tant de la filosofia grega (només el savi pot ser alliberat) i. deixeble de Kant. o Les seves idees i les seves intencions són retornar a uns paràmetres més realistes. de la filosofia oriental hindú (l’ascetisme com a medi d’alliberació). començaren a sorgir idees força crítiques amb l’Idealisme Absolut de Hegel. ja que sense ell no seria possible el món fenomènic. a on va ser alumne del filòsof idealista Schelling. com a conseqüència. Però aviat es desmarcarà de l’idealisme argumentant que el pensament no pot partir d’un principi abstracte (l’esperit hegelià). A la dreta de Hegel (de forma suposada) trobaríem pensadors com Schopenhauer defensor de la voluntat en front de la raó (que donarà pas als filòsofs irracionalistes). als existencialistes). és quelcom real. dolor. tanmateix.1. Copenhaguen. • Va ser crític amb l’Església com a institució. Schopenhauer: La Voluntat com a fonament de la realitat: o Schopenhauer (1788-1860) va néixer a Polònia i va estudiar amb Fichte a Berlín. Les abstraccions arribaran després produïdes per la raó. Sobretot a través de Fichte. Kierkegaard: precursor de l’existencialisme: o Kierkegaard (1816-1855) va reaccionar a la dictadura ideològica de Hegel i va proposar un nou sistema filosòfic a on l’ésser humà individual i concret torna a ser l’eix de la reflexió. o Aquests corrents s’han agrupat o classificat en dos grans grups: l’esquerra hegeliana i la dreta hegeliana. i d’algunes idees del pensament indi. Introducció: o Hegel va pretendre crear un sistema que fos capaç d’explicar tota la realitat de l’ésser humà. converteix allò fenomènic a una cosa objectiva que no deixa de ser una intuïció. arremetent contra la passivitat. o Kierkegaard qui defensa el subjecte individual com el fonament del pensament (donant pas. 86 . sinó que és present en tots els éssers i es manifesta en diversos graus que van des de la voluntat dels éssers inanimats a la dels éssers humans. No obstant això. Va acusar Filosofia. o Enfrontat a la màxima hegeliana tot el que és real és racional. i per tant.3. que parteixin de les circumstàncies dels subjectes (de nosaltres). i com a tal no es realitza en un subjecte en concret. Els pensador de l’esquerra hegeliana es veuen representats per Feuerbach i Marx. o La voluntat és passió. la voluntat pot arribar a la seva pròpia consciència. d’alguna manera suposa la inspiració pels corrents existencialistes posteriors. I aquesta pretensió va obrir nous camins a la filosofia donant pas a nous corrents filosòfics. la majoria de l’espècie humana no són capaços de superar aquesta situació de dolor. altres dirien arribar al Nirvana (en el sentit hindú del terme). I només la genialitat i la contemplació de l’art ens poden fer sortir d’aquesta situació de patiment i alliberar-nos. El procés d’abstracció que fa la raó. sotmés a les formes a priori que són el temps i l’espai.

Comporta aferrar-se a allò que és bell i perseguir el plaer com a fita de l’existència. sinó que pren consciència de sí mateix quan es relaciona amb la seva pròpia existència. substituint el criteri anterior pel de correcte – incorrecte. Filosofia. o saltar d’un a l’altre extrem. quedar-nos en algun dels estadis. per buida. tot i que en aquest cas. reacciona amb una afirmació de la consciència individual. irrepetible. Aquí ens està parlant del deure subjectiu de Kant. l’autor ens ensenya tres possibles actituds que podem adoptar davant la nostra pròpia existència. aquesta serà esperonadora per a motivar l’individu a canviar d’estadi.2. porta a l’angoixa. • Estadi ètic: caracteritzat per l’adopció d’una actitud moral enfront de l’existència. L’ésser humà concret. contraposa la individualitat dels detalls. el jo únic i absolut. • L’única cosa que realment existeix. que no està determinat per res ni per ningú. Els individus podem passar d’un estadi a un altre. Els tres estadis: • En aquesta tessitura d’haver de decidir. És una actitud que.3. de cada consciència i de cada vida. • Aquest posicionament del filòsof per l’ésser humà concret el va convertir en el precursor de la filosofia existencialista que es va desenvolupar durant la primera meitat del segle XX. 18. que no és objecte de definició ni tan sols de descripció. fet que li produeix angoixa i desesperació. 87 . la singularitat de cada cosa. és l’individu. • Enfront de la raó universal de Hegel. subjectiva i única. que es troba tràgicament sol davant d’ell mateix i que ha d’elegir entre infinitat de possibilitats.l’Idealisme de Hegel d’haver considerat l’ésser humà com un subjecte únic dissolt en el seu sistema objectiu i universal. Enfront del panteisme del tot. de carn i ossos. • Estadi religiós: és la fase més elevada de les possibles eleccions de l’ésser humà. • Estadi estètic: caracteritzat per l’adopció d’una actitud de simples observadors fins i tot enfront del dolor. En aquest estadi hi ha un buit de la raó (recordem els Escolàstics: crec perquè és absurd) i és la fe la que s’encarrega de salvar l’ésser humà de l’angoixa.

sense que ens ho mani ningú. però per a arribar-hi. Els socialistes utòpics: o Lenin va escriure que el marxisme havia recollit el millor de la humanitat al llarg del segle XIX. amb les conseqüències que això implica. i que encara quedava molt per superar. ja que. Feuerbach substitueix Déu per l’ésser humà de carn i os. I això té una conseqüència clara: no és Déu qui crea l’ésser humà. un retorn a la natura. Poc després. ni de bon tros. Els salts no acostumen a funcionar. per les seves idees polítiques i les seves concepcions religioses.3. de la mateixa manera que l’escolàstica medieval va utilitzar la raó aristotèlica per a explicar les veritats de la fe. o Pel que fa als aspectes religiosos. Ens cal arribar a Marx. a la màxima realització de l’Esperit hegelià pel que fa a l’Estat. la dreta utilitzava Hegel per a justificar l’Estat prussià. no haguessin estat entenedors per a nosaltres. per sí mateix. d’amics de Déu. sinó que arriba per un camí que altres han anat obrint. en conseqüència. ciència de l’ésser humà. A més. per contra. La dreta afirmava que el model d’Estat perfecte era l’Estat Prussià i amb aquest. mentre que l’esquerra l’utilitzava per a negar l’Estat prussià. 88 . de la natura i les causes naturals. Lògicament. ja s’havia arribat a la màxima realització de l’Esperit hegelià.1. Ludwig Feuerbach: o Feuerbach (1804 – 1872) va ser un deixeble directe de Hegel. Cal. els quals. i així va morir: marginat i oblidat per tothom. sinó l’ésser humà qui crea Déu. L’esquerra. Fourier i Proudhon. sense haver passat per Kant. en realitat. l’economia política anglesa i el socialisme francès. Marx i el Marxisme: Com tots els corrents filosòfics. la dreta deia que Hegel era perfectament compatible amb els continguts del cristianisme. Feuerbach va viure marginat i oblidat per tothom. Els representants més importants són Saint-Simon. rau en l’ésser humà. gens metafísic ni espiritual a l’estil de Hegel. La veritat. per a arribar a Marx haurem de conèixer quines han estat les llavors que han estat possible el pensament d’un dels més grans filòsofs de la història de la humanitat. doncs. I per a arribar a aquest. els seus seguidors i deixebles es van dividir en dues faccions separades. 19. si més no. Concretament es referia a la filosofia alemanya. vol canviar una moral basada en l’amor a Déu. el marxisme. o Feuerbach vol centrar l’interès de la filosofia novament sobre l’ésser humà concret. a on l’autor duu a terme una reducció de la teologia a antropologia. la dreta hegeliana utilitza la raó de Hegel per a justificar els mateixos dogmes de la religió cristiana. o Aquest és el missatge humanista de Feuerbach: transformar els éssers humans. no és producte d’una aparició casual. Marx ha estat. La història del pensament de l’ésser humà sempre ha estat una escala que s’està construint de forma dinàmica. rau en la vida i no en el pensament escrit. Ja el 1830 prendrà postura per l’esquerra hegeliana. Així doncs. hem hagut de conèixer. 19. Tret d’un molt curt període de temps en que va ser convidat a donar un curs per un grup d’alumnes progressistes.19. dirà Feuerbach. En resum. en amics els uns amb els altres. la dreta i l’esquerra van discutir sobre la possibilitat d’una convivència enter el cristianisme i el pensament de Hegel (recordem que Hegel havia dit que la filosofia havia d’agafar els continguts de la religió i transformar-los en conceptes filosòfics). en una altra basada en l’amor cap a l’ésser humà.3. deia que no s’havia arribat. per a alguns. de Hegel. o D’aquesta manera aviat es va parlar de la dreta i l’esquerra hegeliana. ens ha calgut saber abans. o el pensament de Marx. corpori i sensible. al més vell estil de la Grècia clàssica. tot publicant un assaig que li va causar grans dificultats en la seva carrera acadèmica. convertint-se. i no en el concepte d’Humanitat. l’últim dels gran savis enciclopèdics. i fins arribar a Marx. 19. És a dir: la religió ha de ser. en especulació buida.1. a Fichte i Schelling. mentre que l’esquerra va dir just el contrari. bàsicament. o El 1841 apareix l’obra més important de Feuerbach: L’essència del cristianisme. Les conclusi- Filosofia. o Aquests pensadors francesos són els que més endavant es van dir socialistes utòpics. 19.2. Claude Henri de Saint-Simon: • Saint-Simon (1760 – 1825) va ser el primer en advertir el canvi cap a una societat industrialitzada. La dreta i l’esquerra hegeliana: o Hegel va morir a finals del 1831. totalment. o Alguns autors han afirmat que la dreta hegeliana és l’escolàstica del hegelianisme. o Feuerbach va acusar Hegel d’organitzar un sistema filosòfic a on es desentén.

la època moderna és crítica. les seves idees van propugnar una societat més justa. any en que es va produir la ruptura entre ambdós filòsofs. alternats amb períodes de crisi on es posen en qüestió els paradigmes vigents. I en concret. Saint-Simon ens parla de la ciència positiva. Aquestes idees certament revolucionàries seran el germen del pensament de Charles Fourier. i a on la propietat privada no existís. Igual que Newton descobreix l’atracció gravitacional natural dels cossos. Només així s’arribarà a la felicitat. gens estable. La suposada civilització il·lustrada no ho és en la mesura en que en la principal tasca social: el comerç. • Fourier proposarà organitzar la societat en grups d’unes 1. Déu vol que els éssers humans dediquem els nostres esforços a dur a terme la tasca social per la qual ens sentim inclinats de forma natural. ens cal descobrir la nostra atracció natural. • La tesi principal de Saint-Simon és que la història és una successió de progressos. o Els homes i les dones són totalment iguals en drets i en deures. i pendent de que arribi una nova època estable (ell en diu orgànica). la incipient societat comercial – capitalista ja té uns defectes de naixement que la fan inviable. 89 . no crítica). Saint-Simon posarà com a exemple el monoteisme. les idees de Saint-Simon van tenir un gran nombre de seguidors.600 persones que en dirà falanges. • A França. es podrà eliminar els tres principals inconvenients de la classe política francesa: l’arbitrarietat.ons de Saint-Simon seran recollides pels positivistes d’August Comte i pels marxistes. Les principals característiques dels falansteris són: o Són ciutats agrícoles i industrials a on cada component hi troba el seu espai. • El pensament de Saint-Simon és nou des del moment en que. a on la religió tornarà en el seu estat més primitiu. la incapacitat i la intriga. • Saint-Simon ens parlarà d’una nova societat orgànica (és a dir. en contra del que pensaven els Il·lustrats. La ciència i els oficis han de tendir a satisfer les necessitats dels éssers humans. o Etapa de la civilització. Tanmateix. A la nova etapa els científics substituiran a l’església i els industrials als guerrers. • La seva obra més important és La Indústria (1817) • August Comte va ser el seu secretari i col·laborador des del 1818 fins el 1824. tant les físiques com les morals. La ciència haurà de substituir la solidesa dels principis de la fe medieval. Però no es tracta d’una successió lineal. 19. o Hi ha una completa llibertat de relacions personals i sexuals. a on la loteria del naixement no jugués per a res (abolits els drets d’herència). • Cap de les tres etapes han afavorit la realització de l’ésser humà en el seu vessant social. o Etapa dels bàrbars. o No existeix la família ja que els nens són educats en la comunitat. com la crisi del període politeista. o la revolució francesa i l’avanç de la ciència com la crisi de la època medieval. els articles pateixen un augment de preu. Aquest pla està fet per la Providència. ja que els éssers humans frisaran per cobrir les necessitats d’aquells més desvalguts per tal de que tothom pugui gaudir de la felicitat. • Fourier afirma que a la història hi ha un gegantí pla establert que ens afecta a tots. La nova època orgànica està per arribar i.3.2. Charles Fourier (1772 – 1837): • Va ser deixeble de Saint-Simon i autor de nombrosos escrits. • Només quan els científics hagin substituït els polítics i càrrecs eclesials. Filosofia. sinó que està sotmesa a períodes de creixement. • Per a Fourier han existit 3 grans etapes: o Etapa dels salvatges. i a la ubicació de les falanges en dirà falansteris. però no pas de valor. Per a Fourier. en concret. arribarà de la ma de la ciència. • L’Estat ha de seguir un criteri molt clar: a cadascú segons les seves capacitats. La idea dels canals de Suez i Panamà és de partidaris de Saint-Simon com ho va ser Lesseps. a cadascú segons les seves obres.

no hi haurà una dedicació plena d’una sola tasca. En una de les seves obres afirmarà que la propietat privada és un robatori.4. Per a evitar la monotonia. i sota lleis antisemites. encara que després va encetar el seu propi camí. Això no obstant. i també aviat va ser prohibida la seva edició. La seva proposta es basarà en la justícia en tant és un respecte espontani. i això va evitar que Marx pogués entrar a treballar a la universitat de Bonn. En un viatge a París. I l’any 1841 es va llicenciar en Filosofia per la Universitat de Berlín amb una tesi titulada Diferència entre la filosofia de la naturalesa de Demòcrit i la d’Epicur. fill de pares jueus. Fruit d’aquests estudis. Durant aquest període. Proudhon no carrega contra la propietat privada individual.19. com a mínim. Aviat va ser anomenat redactor en cap del diari. a on ja hi treballava un amic seu. cada integrant del falansteri aprendrà un mínim de 40 oficis que durà a terme en diferents moments del dia. En realitat.3. Vida i Obres: Va néixer el 1818 a Trèveris. Gràcies a l’ajut econòmic d’alguns amics de Colònia. ja que el capitalista no paga a l’obrer el valor íntegre del seu treball. Marx va intentar trobar feina docent a Bonn. Cal canviar la ordenació de la societat. També col·labora amb publicacions de caire cada cop més radicals. sinó contra el fet de que uns pocs. Marx es va dedicar al periodisme. en l’anàlisi que fa de la societat capitalista. 90 . Pierre-Joseph Proudhon (1809 – 1865): Va ser un gran promotor de moviments sindicals. l’any 1844 escriu els Manuscrits econòmic-filosòfics (no publicats fins el 1932). Va entrar a treballa a la Gaceta renana. Aquesta edat perdurarà en el temps. ell advocat i ella mestressa de casa. Karl es va dedicar més a passar-s’ho bé que a estudiar. però no van funcionar i es van acabar desfent. o Filosofia. premsa radical burgesa. segons Fourier. Però a Bonn. indiscriminat i recíproc davant qualsevol ésser humà. Karl Marx: 19. Es va mostrar contrari a la propietat privada i. Marx va conèixer a Bakunin i a Friedrich Engels qui es convertirà en amic i col·laborador seu la resta de la seva vida. més austera de costums. però. • Van haver intents a Europa i a Amèrica del Nord d’establir falansteris per part de seguidors de les idees de Fourier. I el valor de les seves idees resideix.1. o Els treballs desagradables i bruts com pot ser les neteges del clavegueram seran assignats a nens. també. • Gràcies als falansteris. Marx estudia a Feuerbach i queda absolutament entusiasmat amb el seu pensament. el seu pare el va enviar a la universitat de Berlín. I és en aquest sentit quan el que s’obté amb aquests guanys són propietats privades producte d’un robatori. Els anys 1816 i 1817. Tancada la porta de la docència. per simpatia en la resta de moviments sindicals europeus. Alemanya. Karl Marx va freqüentar.4. s’ho passen d’allò més bé entre la immundícia. a cercles de joves hegelians que adoptaven postures radicals. Però aquest amic va caure en desgràcia. no li treu cap mèrit a les idees socials de Charles Fourier. els pares de Karl van renunciar a la seva fe. Marx es va entusiasmar amb les idees de Proudhon. pacifistes i mutualistes.3. s’aprofiten de l’excedent del valor del que produeixen uns altres. i per aquesta raó. Proudhon també va influir de forma notable en els moviment sindical francès i. 19. Un cop obtinguda la llicenciatura. l’ésser humà entrarà de ple en l’edat del Nou Món Societari. a Berlín. el que provoca que sigui expulsat de França l’any 1845 i acabi refugiat a Brussel·les. Això va permetre el jove Marx completar la seva educació i anar a Bonn a estudiar Dret. ja que aquest sotmet l’individu a l’Estat. Marx va poder continuar els seus estudis en Filosofia i Economia Polítiques. al comunisme. alhora. ja que aquests. molt més que les anteriors. És a dir. Proudhon es mostrarà molt sensible al concepte de justícia en les seves obres. però la solució no rau en el comunisme.

a través de La Sagrada Família. L’any 1848 escriu juntament amb Engels el Manifest del Partit Comunista. Profundament compromès amb la causa dels treballadors del món. però necessitava de l’ajuda del seu amic Engels per poder sobreviure i continuar amb els seus estudis.4. 19. sotmet la societat civil a l’Estat i interpreta l’ésser humà real de carn i os com a entitat subordinada a l’Esperit Universal Marx. Aquesta època va estudiar a fons o Economia. Karl Marx va morir a Londres el març del 1883. l’ésser humà i la història. o Política. a Feuerbach.4. tot això resultava insuficient per a Marx. 19. aquesta ens dóna una radiografia de l’anatomia de la societat civil. el seu sistema: és a dir. estudiós d’economia. ha de ser també una creació de l’ésser humà. o Història. aleshores. o Sociologia. l’Estat. va acabar amb el tancament del diari i la nova expulsió de Marx. dirà que quan aquest afirmava que la religió és una creació de l’ésser humà i no al revés. I és aquesta la raó per la que. I fruit d’aquests estudis apareix la gran obra de Marx. a Anglaterra. Marx s’enfronta als economistes com Adam Smith o David Ricardo. a Colònia. la única cosa que va canviar es que ningú no el molestava. però no el van deixar quedar-se. Filosofia. o Les idees de l’esquerra hegeliana. per encàrrec de la Lliga dels Comunistes. Hegel interpreta el món com a ideologia. L’Associació Internacional de Treballadors (la Primera Internacional). resposta a la filosofia de la misèria de Proudhon. L’any 1847 escriu Misèria de la Filosofia.2. Obra a on ataca el socialisme utòpic proposant el socialisme científic. Les teories d’aquests dos economistes anglesos permeten a Marx entendre amb perfecció els mecanismes de la societat capitalista industrial i de classes.3.4. El pensament de Marx es configura als voltants dels següents factors: o El contacte i la posterior oposició al pensament de Hegel. Però aplicada a una concepció materialista de la naturalesa. tot criticant a Hegel. contra els pensadors de l’esquerra hegeliana. La crítica a l’esquerra hegeliana: Fins l’any 1843. 19. L’any 1867 apareix el primer volum del Capital. però el primer intent de publicar un nou diari de caire comunista. Era l’agost de l’any 1849. l’esquerra hegeliana va constituir un grup de pensadors combatius i actius a tota Europa. Però aviat se separaran de la resta del pensament hegelià. precisament. La crítica a Hegel: Marx i Engels estan disposats a salvar del sistema hegelià. Unes de les conclusions dels estudis d’aquests economistes és com la riquesa d’uns és la pobresa de molts altres. Marx va fundar l’any 1864 a Londres. Marx va anar madurant el seu allunyament de Hegel. i Marx les vol unir. La crítica cap els economistes clàssics: Per a Marx. van interpretar les idees de Hegel des d’una tendència al materialisme i a l’humanisme. obra escrita amb la col·laboració d’Engels i dirigida. i. Hegel en realitat està donant legitimitat a un Estat existent: l’Estat Prussià.4. Ja en una obra anterior al Capital (Manuscrits econòmic-filosòfics). i van lluitar per una democràcia radical. Els joves hegelians mantenen separada la teoria i l’acció. Va tornar a França. No n’hi ha suficient en parlar.Al llarg de tota aquesta època. Marx i Engels ataquen. és a dir la constitució. 91 . A Londres. o Les obres dels economistes clàssics i la dels socialistes utòpics. Però a més. va acabar a Londres. Cal fer quelcom més. la dialèctica. El mateix any 1845 apareix La sagrada família. Malgrat no tractar-se d’un grup homogeni. especialment. Va fer un curt intent de tornar a establir-se a Alemanya. No obstant. Els altres dos volums van ser publicats a títol pòstum per Engels els anys 1885 i 1894. entre d’altres.

. de forma científica. La religió és converteix en un camí pervers per fugir d’una realitat perversa. s’adona que veu. 19. La crítica cap els socialistes utòpics: Al Manifest del Partit Comunista Marx i Engels plantegen la diferència entre el seu socialisme científic i altres tipus de socialismes que ells anomenaran reaccionaris. Marx creu fermament que l’ésser humà té la oportunitat de viure humanament. Però també en aquest cas. La religió és un invent de l’ésser humà. Per contra. homes i dones descontents i alienats. conclou Marx. Marx demostrarà de forma científica com la propietat privada de la que ens parlava ja Proudhon (la produïda per la plusvàlua de la producció). segons Marx. i només es pot conèixer l’ésser humà a través de la seva història. La crítica a la religió: Recordem que Feuerbach va afirmar que la teologia era antropologia. Fourier i Proudhon. sinó el lament d’un poble oprimit. doncs. expropiats de la seva dignitat intrínseca d’éssers humans.4. és generadora de desigualtat social. La creació de la religió obeeix. les lleis del desenvolupament del capitalisme. 19.. Només la lluita de classes alliberarà l’ésser humà d’aquesta vida alienada. i malgrat l’acord inicial. o més aviat. l’ésser social determina la consciència i no al revés.El problema de l’economia política i dels teòrics polítics en general és que determinen amb exactitud el funcionament econòmic materialista de la societat. I aquest és el valor que troba l’estudiós Marx del pensament de Feuerbach. però els ha mancat una visió autèntica de la història del proletariat. Cal entendre. una extensió del propi cos. 92 . per què l’ésser humà crea la religió. sinó de l’ésser humà en societat.7. I aquí rau l’alineació del treball capitalista. Aquests anomenats socialistes utòpics han caigut en la utopia: critiquen la societat capitalista però no saben exposar una autèntica alternativa. La religió. En opinió de Marx.4. el treball capitalista no permet la creativitat de l’obrer o l’obrera. o Mode de producció antic. arreu. o Mode de producció feudal.. a judici de Marx. humanitzant la natura i fent del món a on viu. és un invent social. I això és una alienació. amb el que això impedeix. Aquesta tesi del treball com alienació li permetrà de presentar una altra idea fonamental en les seves tesis filosòfiques: el materialisme històric. En paraules de Marx: .. l’emancipació del mateix. El converteix en un eix més dins una gran cadena productiva. Per descomptat que la crítica arribarà a Saint-Simon. Segons Marx hi ha hagut 4 importants etapes històriques de producció: o Mode de producció asiàtic. Davant d’aquesta desviació utòpica. segons ells mateixos reconeixeran.6. un invent de l’Estat. a la necessitat de transcendir una situació en la que els éssers humans no estan realitzats. 19. Marx i Engels exposaran. segons el qual. Marx considerarà que Feuerbach s’ha quedat a mig camí. és a dir. Dins d’aquesta categoria de socialistes reaccionaris. del tot.la religió és l’opi del poble. però no de l’ésser humà aïllat. reduir l’essència religiosa a essència humana. El treballador que fabrica un cotxe no veu el resultat final. sinó que cal combatre les seves arrels. Però no cal entendre d’aquesta crítica una burla cap al fenomen religiós. de la que en deriva un altre tipus d’alineació: la intrusió de l’Estat en contra dels mateixos éssers humans i l’alienació religiosa.4. Filosofia. L’ésser humà esdevé una mercaderia més en mans d’altres éssers humans. com si fos un cos inorgànic. no n’hi ha prou en denunciar l’alienació de la religió. Però no ens diuen les causes. Aquests han descobert coses molt importants que han permès el pensament de Marx i Engels. cosa que els permetrà d’explicar els seus mals.5. La religió de la que parla Marx no és la obra d’una Església corrupta. ambdós autors hi feien entrar qualsevol persona ben intencionada però no disposada a anar fins el final. El treball com alienació: Quan Marx mira el seu voltant.

patricis i plebeus. Com s’ha arribat. a més.4. En termes de la dialèctica hegeliana. Al Capital. Aquestes lluites han acabat. Aquest producte no pagat és la plusvàlua i Marx arribarà a demostrar mitjançant una fórmula com es produeix el procés de producció capitalista. Filosofia. sinó que aconsegueix fer-se amb el poder polític a través del poder econòmic. s’apropia fraudulentament de la mercaderia produïda durant aquest lapse de temps. Per aquesta raó. La burgesia ha estat la classe social cabdal en l’adveniment de l’estat capitalista: no només ha deixat fora de joc totes les classes procedents de l’època medieval. el comerç. 19. dues classes socials: burgesia i proletariat. 93 . per exemple. 19. opressors i oprimits. les 4 primeres hores de treball. És a dir. les mercaderies són per a Marx. la força de treball és l’intercanvi de mercaderies entre aquells qui no posseeixen res més que la seva força.4. en tots els casos. barons i serfs. l’equivalència que es fa per a poder determinar. • Reduint les hores en que el treballador amortitza el salari o plusvàlua relativa. sinó una relació entre persones (entre productors. I és per aquesta raó que es parla també de materialisme dialèctic quan ens referim a les tesis de Marx i Engels pel que fa la història. en resum. unitats de quantitat de treball per a produir-les. i el capitalista la compra. un obrer en concret ha produït suficient mercaderia per a compensar el que li paga el capitalista. el proletariat és la contradicció interna del nou sistema capitalista. en 4 hores.8. la qualitat de la mercaderia per a satisfer una necessitat concreta. 19. per exemple.9. És a dir. El problema apareix quan el preu que paga el capitalista cobreix. La dialèctica és la forma en que les diferents etapes històriques es van resolent. aquest valor de canvi és la quantitat de treball necessari per a produir la mercaderia.4. I per a Marx. L’arribada del comunisme: Ja hem vist com Marx creu que la burgesia deixarà d’existir a mans del proletariat d’arreu del món. a determinar aquesta equivalència en la mesura en que són dos productes ben diferents i que satisfan necessitats ben diferents? Segons Marx. El proletariat ven la seva força de treball (no té res més per a vendre). es pot augmentar de forma molt fàcil: • Augmentant la jornada de treball o plusvàlua absoluta. L’essència de la història per a Marx és doncs. Les altres 4 hores està produint unes mercaderies que el capitalista no només no ha comprat. • El valor de canvi.o Mode de producció burgès. la relació entre opressors i oprimits. la societat burgesa capitalista ha deixat les coses més senzilles. És a dir. dirà Marx) La força per a treballar és l’única mercaderia que tenim totes les persones. el proletariat és l’antítesi de la burgesia. En conseqüència. sinó que a més. de la mateixa manera que la burgesia ha estat la contradicció interna del feudalisme. La plusvàlua. amb grans canvis socials. Entès així. doncs. que vint quilograms de cafè són intercanviables amb vint metres de tela de cotó. La lluita de classes: Al Manifest del Partit Comunista es pot llegir que la història de totes les societats es pot resumir en la història de la lluita de classes: lliures i esclaus. Però la força de treball és una mercaderia diferent a la resta perquè crea un valor: amb la meva capacitat de fabricar creo objectes que després podran ser intercanviats per altres o por diners. i justament per les lleis de la dialèctica. Ara bé. El Capital: L’anàlisi que es fa a la obra El Capital. o l’intercanvi de mercaderies no és tant una relació d’objectes. i aquells qui posseeixen el capital per a comprar-la. parteix de l’anàlisi de les mercaderies i el doble valor que aquesta posseeix: • El valor del seu ús.10. ja que ha diferenciat amb tota claredat. Marx ens mostrarà clarament la inevitable victòria del proletariat i la caiguda de la burgesia.

• Educació gratuïta i obligatòria per a tots els nens. A la natura hi ha parelles de contradiccions que no es poden considerar de forma separada. la dialèctica es va resolent en diverses negacions que donen pas a nous plantejaments (el cas del proletariat que nega a la burgesia). Al llarg d’aquesta transició. ni Marx ni Engels. com aquells qui converteixen el seu pensament en una mena de religió positiva. va ampliar la dialèctica a l’explicació de tota la natura.4. S’hauran acabat les diferències socials i tothom treballarà en un lloc en el que se sentirà realitzat. Filosofia. I això és perfectament coherent amb el seu pensament ja que l’Estat sempre ha estat. la realització de la qual Marx no ens acabarà d’explicar amb massa precisió. el materialisme dialèctic és quelcom dinàmic que queda confirmat pel desenvolupament de les ciències. pel que fa al sistema polític un sistema d’anarquia. • Centralització del la banca en mans de l’Estat. desapareixeran la propietat privada i les classes socials. • Centralització dels mitjans de transport. serà: Cadascun segons les seves capacitats i a cadascun segons les seves necessitats. la història i els éssers humans: en funció dels factors econòmics que hi intervenen. Però el pas d’un model de societat a un altre no es fa amb bones paraules. L’adveniment de la societat comunista es farà en diverses etapes. mentre que per a Engels. En realitat. Prohibició i abolició del treball infantil. segons Engels. s’anul·larà la divisió del treball (una de les principals causes de l’alienació del treball per a Marx) i l’Estat burgès.La nova síntesi (en sentit hegelià) és l’Estat comunista. les noves teories de la evolució i els nous coneixements científics. El lema d’aquesta nova societat.11. És un canvi revolucionari necessari per a assolir el nou Estat. Marx va oferir a la humanitat una nova manera d’entendre el món. • Treball igualitari per a tots. influït pels nous corrents positivistes. és i serà el sistema d’una classe social per a oprimir una altra. dogmàtic i estàtic. Mitjançant la qual. El materialisme dialèctic de Marx és més mecanicista. Engels. el critiquen. 94 . Engels i el materialisme dialèctic al seu just lloc: s’equivoquen tant aquells qui. Per a aconseguir-ho es duran a terme algunes accions forçades: • Expropiació de les propietats en forma de cases i edificis. • Llei de la negació de la negació. • Sistema d’impostos fortament progressiu. • Llei de compenetració entre els oposats. sense conèixer-lo. La dialèctica. Durant aquest procés se centralitzaran tots els mitjans de producció en mans de l’Estat. Lo nova societat comunista permetrà el retorn de la dignitat de l’ésser humà. la dialèctica segueix unes lleis molt concretes: • Llei de la conversió de la quantitat en qualitat. van imaginar mai que la posta en pràctica dels seus ideals consistís a una simple reducció dràstica de tothom a proletariats pobres. • Abolició del dret d’herència. és la teoria de tot l’Univers. És del tot necessari posar Marx. Algunes conclusions: Marx va utilitzar la dialèctica com a mitjà per a interpretar la Història i la societat humana. L’Estat com l’únic capitalista és simplement el pas previ a l’abolició total de l’Estat i l’adveniment de l’autèntic comunisme que és. • Instauració de plans col·lectius de producció. Els grans canvis quantitatius acaben produint canvis qualitatius. La primera etapa consistirà a la dictadura del proletariat. I per a Engels. però. 19.

En química a Pasteur entre d’altres. Un cert messianisme en alguns autors. fruit dels punts anteriors. o Els descobriments científics han anat canviant. Va conèixer Saint-Simon i va ser deixeble i secretari seu. col·lectiva i individual. Cal aplicar-lo fins i tot a les ciències socials. Comte escriu que ja molt aviat (poc després de fer catorze anys) va experimentar la necessitat d’una renovació universal. el Positivisme comparteix uns trets comuns que han fet possible considerar-lo un corrent coherent: En contra de l’Idealisme. però creuen que és un mal passatger i que aviat marxaran en augmentar els coneixements i la riquesa. des de certs punts de vista. A Anglaterra estarà impregnat d’empirisme i utilitarisme. Maxwell i Hertz. catòlica i monàrquica. el representant més important del pensament positivista. l’ésser humà interpreta tots els fenòmens com producte d’intervencions sobrenaturals. També és l’època de la teoria evolucionista de Darwin. A França.20. o La revolució industrial està canviant les expectatives de vida de milions de persones. En les ciències matemàtiques ens trobem a Cantor entre d’altres. el Positivisme ens arribarà profundament impregnat de l’herència del racionalisme des de Descartes fins la Il·lustració. Encara que el Positivisme va caure de quatre potes en les mateixes postures dogmàtiques que tan criticaven. Les noves tecnologies permeten nous sistemes de producció i la ciència està aconseguint posar fre a moltes malalties infeccioses que havien estat un autèntic assot per a l’ésser humà. la qual explicarà l’evolució humana. És a dir. Els autors positivistes més importants són: Auguste Comte (1798 – 1857). Es tracta d’una etapa a Europa estranya pel que fa a la pràctica absència de conflictes armats. Aquest modus operandi o mètode de les ciències naturals és descobrir les causes i controlar els efectes. el modus operandi de les ciències naturals. encara que després els seus pensaments es van separar fins l’enfrontament ideològic. la cultura. fill d’una família modesta. Aquesta necessitat el va portar. Neixen noves ciutats. Autor francès. No així a altres parts del món. Introducció al Positivisme: o El Positivisme és un corrent de pensament que va dominar gran part de la filosofia. Un gran optimisme social basat en un progrés que no es pot aturar. de forma fulgurant el perfil de la societat. . també. absència de tota crítica.1. Autors anglesos. Herbert Spencer (1820 – 1903). I totes les ciències han d’agafar com a model. En física a Faraday. confiança cega en la ciència. Estadi Metafísic: en aquest estadi. John Stuart Mill (1806 – 1873). i les velles creixen en grandària. la política i la interpretació de la història. 20. Tret d’alguna excepció. o Els positivistes veuen. Procés d’industrialització.2. o Va fer estudis tècnics (el que ara en diríem Mòduls d’Enginyeria) a una important escola tècnica francesa. o de la torre Eiffel a París. Gran interès. El Positivisme: 20. ens trobem en una etapa que es caracteritzarà pels següents trets: Estabilitat política. o El Positivisme prendrà trets de l’herència cultural i filosòfica pròpia de cada país. La ciència serà capaç de solucionar tots els mals de la humanitat. aproximadament des de 1840 fins aproximadament els principis de la Primera Guerra Mundial. només les ciències ens donen coneixement. o Va néixer a Montpellier. o En un dels seus escrits. per la sociologia. a l’expansió colonial europea a Àfrica i Àsia. a postular la seva teoria dels tres estadis. l’ésser humà interpreta tots els fenòmens amb idees abstractes i explicacions purament metafísiques. El Positivisme a França: Auguste Comte: o Auguste Comte (1798 – 1857) va ser l’iniciador del positivisme francès. Estadi Teològic: en aquest estadi. Va llegir també obres dels empiristes anglesos. o Malgrat això. S’albira ja que el progrés científic i tecnològic és inaturable i això ens permetrà de solucionar tots els problemes de la humanitat. Crítica contra qualsevol idea metafísica o idealista. ja que assistim. i amb l’ajuda dels estudis fets. se’l considera el pare de la Sociologia (com a ciència) i és. igual que els marxistes els mals de la societat industrialitzada. S’accentuen les diferències entre el camp i la ciutat. Molts i grans avenços científics i tècnics. política i filosòfica. 95 Filosofia. anys després (1822). que ens durà a una societat de benestar generalitzat. En definitiva. o El Positivisme certament és l’època de grans avenços en tots els camps de la ciència.

20.3.

20.4.

Estadi Positiu: en aquest estadi, l’ésser humà admet la impossibilitat de coneixements absoluts. Deixa de preguntar-se per l’origen i el destí de l’Univers. Tan sols cerca descobrir, mitjançant l’ús de la raó i la observació, les lleis que el regeixen. o Comte confiarà plenament en la ciència. Aquesta, en el seu estadi de maduresa absoluta (l’estadi Positiu), solucionarà tots els mals de la humanitat. Però cal, per força, abandonar qualsevol pretensió d’explicació metafísica de la natura o l’ésser humà. Aplicant aquest esperit d’observació i anàlisi en l’estudi de la societat, Comte inventarà la Sociologia. Cal descobrir i entendre les lleis socials, de la mateixa manera que cal descobrir i entendre les lleis naturals. o El coneixement social científic, ens permetrà de preveure el comportament social, igual que fa la física amb la natura. Comte proposarà una nova classificació de les ciències, a on la filosofia es convertirà en una pura metodologia de les ciències. Ja en la seva etapa de vellesa, Comte arribarà a comparar la seva teoria social, en una nova i necessària religió, a on se substitueix l’amor a Déu, per l’amor a la Humanitat. Una Humanitat que transcendeix els individus que la formen i està formada per tots aquells que ja han mort, els que són vius i els que naixeran. Comte arribarà a dir que la nova religió ha de copiar l’estructura de la religió catòlica. Hi haurà nous dogmes (la filosofia positiva), nous ritus, sagraments i calendari de celebracions. Però la importància de Comte rau en la noció de la la ciència com a promotora del progrés social, la crítica a tota afirmació metafísica no comprovada, i el naixement de la sociologia com a ciència autònoma. El Positivisme a Anglaterra: John Stuart Mill: o John Stuart Mill (1806 – 1873) va ser educat pel seu propi pare, John Mill, filòsof seguidor de l’utilitarisme anglès i, concretament, de les idees de Bentham (la màxima felicitat per al major nombre de persones possibles). Segons explica ell mateix, després d’estudiar a Bentham, crèia haver trobat la fita final en el seu estudi, però poc després va caure en una forta depressió. Al final de la qual es va adonar que la felicitat rau en marcar-se fites fora dels interessos d’un mateix. A partir d’aquest punt, Stuart Mill va dedicar tota la seva vida, juntament amb la seva estimada esposa Harriet Taylor, a configurar teories en l’àmbit lògic, polític i ètic que continuen sent punt de referència obligat. o Pel que fa a les seves teories sobre la lògica, Stuart Mill començarà criticant el sil·logisme aristotèlic. Tots els nostres coneixements provenen de les observacions empíriques individuals. Les generalitzacions només ens serveixen com a medi recordatori, però no ens podem refiar com si fossin veritats absolutes. El secret de la lògica rau en la inducció, la qual ens permet de preveure que si ha succeït una cosa sobre en ens, la mateixa cosa pot succeir a tots aquells ens que comparteixen uns trets determinats. o Pel que fa a les seves teories polítiques, Stuart Mill defensa una democràcia representativa, en la que tothom hi sigui representat i a on les minories siguin escoltades i puguin, mitjançant la força dels arguments, superar la majoria numèrica. Tanmateix defensarà l’autonomia de l’individu, la llibertat individual i el dret a viure com un vulgui. El Positivisme evolucionista d’Herbert Spencer: o L’any 1859 Charles Darwin publica l’Origen de les Espècies. Set anys abans, Herbert Spencer (1820 – 1903) havia publicat La hipòtesi del desenvolupament a on ja avançava una idea evolucionista. Aquesta idea va anar madurant amb certs aires metafísics que pretenien donar explicacions de l’Univers. o Certament, la religió, de la mateixa manera que la ciència, sostenen que la realitat última no pot ser coneguda i que l’Univers és un misteri. I en aquest sentit, religió i ciència es reconcilien: totes dues reconeixen l’existència d’un Absolut. La religió ens mantindrà el misteri, mentre que la ciència el farà cada vegada més petit, sense arribar a descobrirlo mai del tot. o Ja hem vist com Spencer ja va avançar la importància del terme que poc després posaria de moda Darwin: evolució. Però mentre aquest parlava de l’evolució de les espècies, Spencer parlarà de l’evolució de l’univers. L’evolució, segons Spencer, és el pas d’un sistema menys coherent a un altre de més coherent. I en un segon moment, el pas de la homogeneïtat a l’heterogeneïtat. L’evolució pel que fa a l’ésser humà, haurà de portar-lo a ser un ésser totalment feliç, estable i perfecte. Cert és que en aquesta evolució poden sorgir entrebancs, però la línia general és de progrés indubtable. I aquí rau l’optimisme positivista de Spencer. o Spencer defensarà una sociologia que, lluny del pensament de Comte, ha de posar l’èmfasi en l’individu, i no en un rar concepte d’Humanitat Transcendent. L’Estat ha d’estar al servei de l’individu i no al revés. Tanmateix, Spencer creu que la psicologia ha de tenir el seu propi camp d’actuació, sense està sotmesa a la Sociologia. 96

Filosofia.

21.

Crítica a la raó: Els filòsofs de la sospita: 21.1. Nietzsche: 21.1.1. Introducció al personatge: • Friedrich Nietzsche (1844 – 1900) va ser un crític despietat dels temps passats i un desmitificador absolut de les tradicions i de la moral de la seva època. De ment brillant i aguda intel·ligència, Nietzsche ja avança que el seu nom anirà lligat a una forta crisi. De sí mateix dirà que no és un home, sinó una càrrega de dinamita que explotarà més endavant. • Nietzsche s’interpreta a sí mateix com un nou messies escollit pel destí. I la seva crítica comença pels corrents imperants en aquella època: Crítica contra el Positivisme: el progrés és un invent modern, fals i inexistent. Crítica contra les ciències: lligada a la crítica anterior, posa en dubte la pretensió de veritats de les ciències mal denominades exactes. Crítica contra qualsevol manifestació d’espiritualitat: Déu ha mort i el cristianisme és un vici que amb la compassió s’escampa com una pandèmia. • Nietzsche és l’esperit que contradiu, ja que amb ell arriba un nou missatge. • Amb totes aquestes premisses no és estrany que hi hagi opinions de tot tipus i colors sobre el filòsof alemany. Nietzsche és potser un dels autors, sinó l’autor, que més joc dóna a interpretacions molt contraposades i molt poc avingudes: Com un antipositivista declarat que tira per terra la confiança en la ciència. Com un antidemòcrata que menysprea el poble tant com la nova classe emergent. Com el representant més important d’un nou corrent filosòfic anomenat vitalisme. • Nietzsche no només ha patit moltes interpretacions, sinó que, a més, ha estat caracteritzat personalment de diverses maneres: Amb una imatge d‘artista aristocràtic i decadent. Com un materialista radical. Fins i tot s’ha arribat a parlar de Nietzsche com el primer existencialista. Precursor de Freud i molt influent en les avantguardes artístiques dels anys vint degut, sobre tot a les crítiques a la societat burgesa. Com el profeta i ideòleg del nazisme, de la cultura militarista i la superioritat de la raça ària. • La veritat és algunes de les idees de Nietzsche, com la del súper home, o la voluntat de poder, van estar tretes del context del seu manuscrit per la seva pròpia germana, la qual sí va confondre les idees del seu germà amb les idees del nazisme. I aquí rau la confusió de que Nietzsche presenti unes idees que neguen l’humanitarisme i la democràcia i que fan apologia de l’Estat militarista, terrorista i racista com va ser l’Estat Nazi. • Una atenta lectura dels seus escrits i una bona interpretació dels mateixos allunyen qualsevol confusió d’aquest tipus: Nietzsche no fa apologia del nazisme, ni de la superioritat de cap raça, ni tan sols de l’Estat autoritari. El súper home del qual ens parla a les seves obres, no és una raça, ni un partit, sinó el filòsof que anuncia una nova humanitat. Aquesta nova humanitat s’alliberarà de les cadenes de les tradicions morals, i s’aixecarà més enllà del bé i del mal. 21.1.2. Vida i Obres: • Friedrich Nietzsche va néixer el 15 d’octubre del 1844 a un poblet d’Alemanya anomenat Röcken. Va estudiar filologia clàssica a Bonn i a Leipzig. A aquesta última universitat va tenir coneixement de les obres de Schopenhauer, la obra del qual, El món com a voluntat i representació el va impressionar profundament. • L’any 1869, quan només tenia 24 anys, va ser cridat per a ocupar la càtedra de filologia clàssica a la universitat de Basilea. Va ser en aquesta època quan va establir contacte amb Richard Wagner, el compositor. • L’any 1872, Nietzsche escriu L’Origen de la Tragèdia, obra que va causar una forta polèmica en els cercles culturals. Poc després trencarà la seva amistat amb Wagner, ja que troba que aquest últim no pretén, en realitat, regenerar la cultura. Amb motiu d’aquesta ruptura personal i ideològica, Nietzsche escriu, l’any 1878 Humà, massa humà, a on també l’autor es comença a distanciar del pensament de Schopenhauer.

Filosofia.

97

L’any 1879, degut sobre tot a la personalitat inquieta de Nietzsche, abandona la càtedra de filologia i comença una peregrinació de pensió en pensió a través de Suïssa, Itàlia i el sud de França. • El 1881 publica Aurora, obra en la que ja es comencen a veure les tesis fonamentals del seu pensament. • El 1882 publica La gaia ciència a on el filòsof ens promet un nou destí per a la humanitat. • L’any 1883, i havent un fracàs sentimental entremig, Nietzsche escriu la seva obra mestra: Així parlà Zaratustra, que no va quedar acabada fins dos anys més tard. • L’any 1886 veu la llum Més enllà del bé i del mal. L’any 1887 escriu La Genealogia de la Moral. L’any 1888 és especialment actiu: L’ocàs dels Ídols, L’anticrist i Ecce homo. Finalment, a Torí, Nietzsche treballa en la que serà la seva última obra: La voluntat de poder, obra que no aconseguirà acabar. • El dia 3 de gener de l’any 1889. Nietzsche pateix un atac de bogeria i es tira al coll d’un cavall l’amo del qual estava apallissant. Va quedar sota la custòdia de la seva mare, i en morir aquesta, sota la de la seva germana. • Nietzsche, un dels pensadors més brillants de la humanitat va morir a Weimar el 25 d’agost del 1900 absolutament boig, i sense saber de l’èxit que tenien les seves obres. • No hi ha dubte que Nietzsche va ser una persona que es va passar en moltes ocasions: desqualificacions quasi insultants, actitud polèmica i provocadora, anàlisi parcial i injusta de les idees oposades a ell, i altres actituds de dubtosa objectivitat. Però malgrat això, Nietzsche va ser una gran influència per a: La literatura i les arts estètiques. El psicoanàlisi. La filosofia, la reflexió moral i religiosa. • En conclusió, la dura crítica de Nietzsche no ens ha de fer por si les nostres intencions són honestes i la nostra recerca intel·ligent. Nietzsche tan sols fa envermellir als falsos, als acomodats i als que fan de la seva vida una doble moral. 21.1.3. Nietzsche i Sòcrates: la primera denúncia: • Ja hem comentat que la lectura de la obra de Schopenhauer El món com a voluntat i representació el deixa molt impressionat. Schopenhauer el convenç que la vida és una tragèdia irracional i cruel, a on impera el dolor i la destrucció. L’art és l’única experiència que ens permet enfrontar-nos a la vida amb una afirmació no exempta de repte. • A la seva obra L’Origen de la Tragèdia, Nietzsche enfronta l’esperit de la Grècia clàssica presocràtica, un esperit fort i vital representat pel déu mitològic Dionís, personatge sensual i embriagador, amb plena harmonia amb la Natura, enfrontat amb el déu Apol·lo, representant de la moderació i l’equilibri. La síntesi d’ambdues postures és la tragèdia grega. • Per contra, l’aparició dels que han mal anomenat grans filòsofs Sòcrates, Plató i Aristòtil no han fet més que matar aquest esperit vital. Els sofistes sí que eren vàlids, perquè s’atrevien a fer afirmacions agosarades, però en canvi Sòcrates, amb la seva presumpció de dominar i entendre la vida amb la raó provoca una clara decadència de l’esperit vital clàssic. • La moral socràtica, que pretén un camí ascendent de perfecció, està equivocada. I totes les morals que ho pretenen, com és la moral cristiana també ho estan d’equivocades. Sòcrates nega la vida quan lliga els instints sota el domini de la raó. I tant és així, que acaba negant la seva pròpia vida. • La raó emmascara la vida. Els conceptes que produeix la raó són un engany que ens fan creure que la vida es correspon a ells. I això no és així. • Amb les paraules no s’arriba mai a la veritat. En realitat són una metàfora de la realitat. 21.1.4. Segona denúncia: Feuerbach, Comte i els idealistes: • L’Origen de la Tragèdia va causar una gran commoció entre la societat contemporània. Malgrat ser una obra defensada pel mateix Wagner, estudiosos de la filosofia i de la filologia la van criticar. • Però no content amb això, Nietzsche va escriure una altra obra a on aquest cop, els va tocar el rebre als pensadors citats el títol. Al costat de la crítica, Nietzsche

Filosofia.

98

tot allò acomodat. • Torna. • Nietzsche afirmarà: Déu ha mort. Filosofia. I aquesta és una recuperació de la doctrina de l’etern retorn dels grecs: el món no avança linealment (com diu el cristianisme). com ho van pretendre els nazis.1.defensarà la figura de Schopenhauer com el nou representant de la cultura dionisíaca. La compassió ens fa dèbils –afirma Nietzsche–. una raça. Nietzsche està fascinat per la figura de Jesús i afirma que Ell no té res a veure amb el cristianisme. qualsevol fórmula moral. No és un ésser exclusivament dominador. Jesús va viure una vida de denúncia contra tot allò establert. Les arrels de la moral cristiana és la moral dels esclaus. A més. cal que ells recuperin els seus instints. Nietzsche afirmarà en la seva obra Així parlà Zaratustra que el súper home és aquell qui s’aferra a la terra i defuig les explicacions sobrenaturals. • No és el naixement de Crist el que ha de dividir la història. • Però malgrat tota aquesta càrrega. La moral ha estat sempre. La moral cristiana considera pecat pràcticament tots els bens i valors de la terra i de la vida.7. I això ho fa especialment. Aquesta situació els fa sentir-se ressentits cap als victoriosos. però alhora de la generositat i de l’individualisme. o més aviat. en nom dels principis dionisíacs. a més. instrument de dominació. Creu que els sacerdots són presoners d’uns valors i paraules buides. és a dir. l’altre li sembla excessivament pessimista. • La conseqüència a aquesta nova moral és un absolut nihilisme. • Nietzsche. ni ordre. • Fruit d’aquesta desfeta. ni el seu camí és un progrés constant (com diu l’idealisme). No hi ha sentit. sinó que és un ésser que accepta el seu lligam amb la terra i trenca els lligams amb el transcendent. El món necessita acceptar-se a sí mateix dins del caos etern que es repeteix. La moral dels esclaus: la moral dels febles.6. segons l’autor. i al revés. la visió vital i compromesa amb els sentits del filòsof. El súper home i la voluntat de poder: • Dins d’aquest pensament. sinó un pessimisme tràgic hereu del cristianisme. Nietzsche començarà a distanciar-se tant de Wagner com de Schopenhauer. Però ja no es tracta del pessimisme vital del qui accepta la vida tal i com arriba. La caiguda dels valors deixa l’ésser humà decebut i sol. I ho fa. dels derrotats. Ha pres partit pels perdedors. d’aquells que s’afirmen a sí mateixos i no necessiten de vigilar el comportament de la resta. Cal recuperar-los. una moral. dels dèbils. Segons Nietzsche. És la moral de l’orgull. cap als aristocràtics i bells. En realitat Nietzsche critica qualsevol pretensió d’establir allò que està bé i allò que està malament. no serà dolent. Són teories massa humanes (per limitades). El súper home no és. l’autor anunciarà la mort de Déu. sinó un etern retorn de tot i de tots. El Déu cristià representa tot allò que Nietzsche vol rebutjar. sinó la mort de Déu. no té treva. Aquesta és la visió cosmològica de Nietzsche.1. És la moral dels ressentits. d’aquells que necessiten recriminar i vigilar el comportament de la resta per a sentir-se segurs. Les morals imperants ens diuen què és allò que és bo que fem. ni estructura. • A la Genealogia de la Moral Nietzsche es pregunta sobre l’origen psicològic dels valors morals. I amb aquesta postura. és a dir.1. 21. 21. La nova moral: • Ja hem comentat que l’autor critica fortament qualsevol intent d’establir un seguit de normes de comportament. 99 . precisament. cal distingir entre: La moral aristocràtica: la moral dels forts. és molt crític amb l’Església. pels dèbils.5. de la democràcia i del socialisme. • Però amb el decurs del temps. a través de dues obres: Més enllà del bé i del mal i Genealogia de la Moral. Si l’un era massa humà. La mort de Déu i l’Anticrist: • La crítica de Nietzsche cap a tots els corrents de pensament anteriors a ell (sobre tot els immediatament anteriors o els mateixos contemporanis). o una ètnia. Però Nietzsche es pregunta si el que ens diu que és bo. ara és el moment del súper home. doncs. 21. Nietzsche està duent a terme una crítica molt forta a tota moral (no només la cristiana).

• Freud proposarà dues estructures de l’aparell de la psique humana. però mai de passat. Si el jo l’impedeix de descarregar la seva energia. 100 . així com l’existència d’un món ocult. La voluntat de poder ens parla de present i de futur. La voluntat de poder és la lluita de la vida que s’ha de superar a sí mateixa. fet que obligà a Freud a exiliarse a Londres. Per tal de poder escapar a la censura. Les pulsions de l’inconscient són instintives i intenten d’entrar en la consciència.• 21. La primera definició. té raons biològiques. No obstant això. que penetra més enllà de la consciència. però es va sentir encuriosit per la biologia i la fisiologia. jo. A aquest projecte. Freud ja no parlarà de llocs en sentit figurat (els tòpics anteriors). La seva família era jueva i en la seva infantesa van patir les freqüents campanyes antisemites de l’època. però els ho impedeix la censura. que ens portarà al coneixement més profund de l’ésser humà. El principi del plaer és el principi bàsic de la vida. L’allò està en continua ebullició i busca poder descarregar la seva energia per trobar satisfacció. subconscient. cal trobar-los en la seva concepció de la psicologia com una metafísica del subjecte. Freud: 21. mentre que aquesta segona ordenació obeeix a la seva experiència en al camp de la psicoanàlisi. 21. segons l’autor. a la que hi va dedicar alguns anys d’estudi i investigació. • Freud afirmarà a la seva obra Els orígens de la psicoanàlisi.2. va viure la major part de la seva vida a Viena. Aquí rauen els instints. • Segona tòpica: allò-jo-superjo: En aquesta segona explicació.1. Aquest té accés voluntari a la consciència i per aquesta raó la censura és feble. • Gràcies a un estudi sobre els tractaments de la histèria a través de la hipnosi. Freud va anar configurant la seva teoria de la psicoanàlisi. • Primera tòpica: conscient-preconscient-inconscient: Aquí en descriu l’aparell de la psique constituït per tres sistemes: conscientpreconscient-inconscient.2. segons l’autor. però allò important és que l’inconscient el constitueixen els continguts reprimits. les manifestacions de l’inconscient es disfressen i s’emmascaren sota els somnis. • Els fonaments filosòfics de Freud. els nazis es van annexionar Àustria. sense ordre ni lògica.2. El preconscient ocupa un lloc intermedi entre els dos anteriors. • L’any 1938. el mateix autor l’anomenarà Metapsicologia donant a entendre que està més enllà de la psicologia. La segona surt a les seves obres a partir dels anys vint. Aquests generen unes energies que circulen lliurement i que sovint es manifesten de forma que no té res a veure amb l’origen de la pulsió. superjo.2. Filosofia. Això els va obligar a canviar vàries vegades de residència. Fonaments del seu sistema: estructura de la psique: • Les aportacions de Freud han significat una fita important per a les ciències de l’ésser humà. Allò que és conscient suposa la perifèria de l’aparell psíquic. L’allò és el fons obscur de la nostra personalitat. la font de tota l’energia psíquica. L’any següent ja va morir. És tensió i lluita constant contra tot i contra tots. Allò que és inconscient fa referència a alguns actes o omissions. • Un cop acabada la carrera es va especialitzar en anatomia cerebral i poc després ja va obrir la seva consulta particular per al tractament de malalties nervioses. els actes fallits i les neurosi. La primera estructura o tòpic (del grec topos que significa lloc) la proposa a la seva obra La interpretació dels somnis. Introducció biogràfica: • Sigmund Freud (1856 – 1939) va néixer al que ara seria l’actual República Txeca. És la part més primitiva de l’ésser humà i. La idea de que la psique pot tenir influències en el cos. són les aportacions més importants del pensador. • Va ingressar a la Universitat de Viena per estudiar medicina. La vida mai fa vista enrera. activitat aquesta última. alhora. que ni la filosofia ni la religió han estat capaces de fer aflorar i posar al descobert els orígens de les malalties anomenades nervioses. sinó d’instàncies de la personalitat que són. tres subjectes en un: allò.

Això suposa diferir la consecució del plaer o arribar-hi a través d’accions indirectes. la consideració de la ment com un camp de batalla de pulsions. i només ho pet fer a través de les altres dues instàncies. no són plenament satisfactòries. El superjo és la instància ètica de la personalitat. Rep les pulsions de l’allò però les descarrega seguint el principi de realitat: sap satisfer aquestes descàrregues d’acord a les normes socials. Això implica un alt risc de neurosi cultural: una societat malalta. les seves manifestacions més freqüents són l’agressivitat i les tendències destructives. Filosofia. Els instints de mort tenen com a direcció última el retorn a la matèria inorgànica. L’instint sexual serà per l’autor un dels més importants dins aquest grup. sinó contra un mateix en forma de sentiments de culpabilitat. Interpretació de la cultura: psicologia social: • La teoria psicoanalítica de la cultura no és més que la mateixa psicoanàlisi aplicada a la cultura. I en la mesura en que no són més que manifestacions substitutòries. El superjo gratifica o castiga amb sentiments de culpa al jo segons si aquest es porta bé o malament. • En la seva obra El malestar de la cultura Freud analitzarà la situació de l’ésser humà en tant ésser social. Comprén i aplica les normes.l’individu sent malestar. 101 . els mateixos camins i partirà de les mateixes tècniques i coneixements. però es va enfortint al llarg de la vida. • Les coses bones que en dóna el fet de viure en societat –com són l’art. fins convertir-se en el ressort que controla la personalitat adulta. El jo representa la racionalitat. El jo és una mena d’intermediari entre l’allò i el món exterior. Seguirà. precisament. Thànatos. • Una de les aportacions més interessant de les teories de Freud es. D’aquesta manera l’agressivitat no s’enfoca contra la societat. obligacions i prohibicions que l’infant interioritza a través de la figura del pare. doncs. En la infància ñes feble i petit. que l’individu les interioritza i les fa seves.2. o la convivència–. Els instints de vida actuen en sentit de la pròpia conservació. augmenten els sentiments de culpabilitat socials. no són més que sublimacions de les autèntiques pulsions de manera que les energies de la libido puguin ser acceptades socialment. 21. Si el moment cultutal augmenta pel que fa a la repressió. Eros i l’instint de mort.3. L’allò no té cap contacte amb el món exterior. • La repressió de les pulsions forma part de la cultura de tal manera. Aquestes pulsions són de naturalesa biològica i deriven de dos grups d’instints: l’instint de vida. Controlo i supervisa el jo. El títol ja ens dóna una idea del que pensa l’autor del que és viure en societat: les pautes de conducta social són restrictives sobretot pel que fa a la sexualitat i l’agressivitat.

els homes d’avui. el qual creixerà en nombre i en importància fins arribar a la Revolució d’octubre del 1917. Aquesta forma de fer tant poc metafísica és la causant de la crisi ideològica europea. suposa una clara mostra de la capacitat destructora de l’ésser humà.2. Feta aquesta recuperació es donarà inici a una nova filosofia per a reconstruir els fonaments del saber. és a dir.. són les lluites entre una humanitat ja en decadència i una altra que encara arrela en terra ferma. (. alhora que s’exportarà la guerra pel control de les colònies.2. la seva producció filosòfica va suposar una de les doctrines més influents al llarg del segle XX. Filosofia. més aviat perdem el sentit de la vida. l’estructura política d’Europa també canvia. La Fenomenologia: 22. alhora. L’existència humana ha passat a un segon pla. pel sentit d’una humanitat autèntica. 22.) Les veritables lluites del nostre temps.) com a lluites entre filosofies. Tots dos ens convidaran a reflexionar en la cerca de respostes a les noves preguntes.22. del jo.. La crisi ideològica europea: • Dins d’aquest context de crisi social i econòmica.1. ens trobem davant un dels perills més grans: naufragar en el diluvi escèptic i deixar difuminar-se la nostra pròpia veritat. E. Introducció a Husserl: o L’obra de Husserl sorgeix com una activitat filosòfica crítica.. • Si la raó ja no ens guia. deficients mentals..) Les lluites espirituals genuïnes de la humanitat europea discorren (. fins la mort de Sartre (1980) és una etapa força creativa pel que fa a la filosofia i.) Filosofies la vitalitat de les quals rau en el fet que encara lluiten pel seu veritable i autèntic sentit i.. o Entrat el segle XX. etc. i l’esperada solució que ens havia d’arribar de la mà de la ciència i la tecnologia no acaba mai d’arribar. de manera que el corrent que inicia: la fenomenologia anirà canviant i desenvolupant-se en el temps. a Europa s’acabaran imposant dos corrents de pensament pràcticament paral·lels. Tot plegat va provocar la gran fractura social que va acabar en la Segiona Guerra Mundial. Nosaltres. amb això. ens ha fet perdre la confiança en l’ésser humà. o A nivell social. gitanos. bombes atòmiques. o Husserl va anar madurant les seves tesis.) 22. fruit de l’etapa positivista. • La humanitat està perdent el seu horitzó i molta part de culpa la té la ressaca positivista. La desconfiança en la raó.. A la seva vegada. I si volem recuperar aquesta confiança ens caldrà recuperar el protagonisme del subjecte que coneix. o la sistemàtica anihilació de col·lectius de persones englobades en suposats grups antisocials (jueus. o No hem d’oblidar que els segles XVIII i XIX van ser etapes d’un fort creixement en el coneixement científic i tècnic. provocarà el sorgiment d’una nova classe social –el proletariat–. Aquesta segona gran guerra va suposar un punt d’inflexió pel que fa al trasllat de la guerra a la població civil (bombardeigs massius de ciutats i nuclis urbans sense valor estratègic bèl·lic directe). Per l’autor.1. aquesta estructura està en crisi i s’està descomponent. (. 102 . homosexuals. Les millores en els camps de la medecina. Introducció històrica: o El període històric que agafa des del naixement de Kierkegaard (1813). la gran crisi econòmica i financera del 29 va donar la possibilitat de justificació a noves i perilloses ideologies salvadores: els feixismes. nascuts i crescuts en el curs d’aquesta evolució. Husserl entendrà que Europa és quelcom més que la unió geogràfica d’uns territoris i parlarà sobre una unitat espiritual i una cosmovisió comunes. els comunismes i els capitalismes salvatges. a la crisi de la idea filosòfica de raó com a conformadora de l’existència. i està deshumanitzant l’ésser humà. perdem el sentit de la història o. etc) o Paral·lel a aquest procés de creixement científic i tecnològic. El segle XIX veurà sorgir noves nacions europees.. (. eslaus.. Un d’ells serà la fenomenologia i l’altre l’existencialisme. els transports i les comunicacions s’enfronten amb els avenços en el camp de la destrucció humana (nous blindatges. bombes amb gasos verinosos. les úniques significatives. • A les seves obres Husserl fa continues referències a la crisi europea. l’expansió del sistema capitalista en el seu vessant més salvatge. o La fenomenologia de Husserl cal entendre-la en paral·lel a la situació social i política de l’entorn que el va tocar viure. Tot plegat s’abocarà a la gran tragèdia col·lectiva que va suposar la Primera Guerra Mundial. HUSSERL: La crisi de les ciències europees.

. sota aquest prisma. no necessita d’hipòtesi per a treballar. Idees relatives a una fenomenologia pura i a una filosofia fenomenològica. o En aquesta etapa de descoberta Husserl posarà l’èmfasi en el fet de que hi ha un acte de caràcter intencional en el mecanisme del coneixement: un subjecte que vol constituir l’objecte. La filosofia s’ha d’ocupar de les essències en tant unitats ideals de significació. o El mateix autor va partir des de bases psicologistes quan va començar a estudiar matemàtiques. Les seves obres més representatives d’aquest període són Meditacions cartesianes. • Període de Friburg (fins el 1938) anomenat fenomenologia transcendental i a on Husserl tendeix cap a un idealisme fenomenològic. una ciència rigorosa amb el seu propi mètode i els seus propis continguts. Però aquesta consciència no pertany al món dels fenòmens psíquics. els corrents psicologistes consideraven el coneixement com un mer fet psíquic. Filosofia. La filosofia però.4. • El coneixement és una obertura a l’objecte i comporta una visió subjectiva del món. seguit per Descartes i finalitzat en el jo transcendental de Kant. un filòsof francès. Més tard va ser parcialment rehabilitat. sinó al món logicoobjectiu. Husserl va ser apartat de tota activitat docent i les seves obres prohibides. Una nova teoria del coneixement: • En el procés de coneixement es parteix del concepte d’intencionalitat de la consciència. Fins i tot el seu apropament des de les matemàtiques és comú amb el filòsof francès del segle XVII. l’any 1916 va anar a parar a la de Friburg.5. Això elevava la psicologia al fonament de tota ciència i tot coneixement.22. a l’abast de tothom i amb unes qüestions que es puguin solucionar des de l’experiència. Descartes també va intentar d’establir unes bases noves i segures per al saber humà. La seva obra més representativa d’aquest període és Investigacions lògiques. • Aquest és el punt de partida per a criticar el Psicologisme i alhora estableix les bases de la fenomenologia com una nova teoria del coneixement. Introducció biogràfica: o Edmund Husserl va néixer a Moràvia l’any 1859 en el sí d’una família de comerciants jueva. 22. • Recordem que no fa tants segles. La consciència és intencional. Va estudiar matemàtiques a Berlín i Viena. és consciència d’alguna cosa. Aquesta és la clau per fer compatibles les necessitats de rigor de la ciència. La filosofia com a ciència: o Ja hem vist com Husserl té una pretensió força cartesiana. amb el rigor transcendental de la filosofia (requeriments i necessitats diferents). i serà recollida per pensadors tan importants com Kant . No va assolir el seu objectiu.1. a on va estar fins a la seva jubilació l’any 1928. Més tard va treballar a la de Gottinga i.3. 22. 103 . o Quan l’any 1933 els nazis van assolir el poder. Ja aleshores buscava una teoria o una forma d’entendre el fet del coneixement. Fichte o Hegel. • La filosofia esdevindrà. o L’any 1887 va començar a treballar de professor a la Universitat de Halle. La fenomenologia: o La Fenomenologia s’inicia en Husserl com un intent de lluitar contra els corrents psicologistes que dominaven l’època. Influenciats pels descobriments de Freud. però sempre sota el règim de les lleis antisemites que limitaven força qualsevol activitat. • Husserl s’esforçarà en aquesta etapa a fer de la filosofia una veritable ciència amb un objecte d’estudi evident. Va morir l’any 1938 a Friburg. • Període de Gottinga (fins el 1916) anomenat fenomenològic a on Husserl vol alliberar la filosofia de qualsevol confusió amb una ciència natural. La crisi de les ciències europees i la filosofia transcendental. o El seu pensament s’ha articulat en tres períodes que coincideixen amb les tres universitats per on va passar: • Període de Halle (fins el 1901) anomenat prefenomenològic a on Husserl abandona el psicologisme. 22.4. Husserl es basarà en el concepte del jo que arrenca des de Plató. L’any 1884 va començar els estudis de filosofia. però l’intent el va conduir a establir una nova teoria del coneixement que partia d’una forta crítica al psicologisme. Les seves obres més representatives d’aquest període són La filosofia com a ciència estricta.

o La fenomenologia investigarà el contingut de la consciència. El món de la consciència no és el món dels fets. però no de la raó de les ciències particulars. Això ens permetrà de fer una reducció a l’essència. sense cap impediment. les quals. o Cal fer una aproximació als fets de manera lliure de prejudicis. o Si aconseguim fer una aproximació al fenomen des d’aquesta perspectiva. de saber fonamental i definitiu. o La filosofia pretendrà arribar a la mateixa essència dels fets per a conèixer les connexions que s’hi estableixen. tindrà lloc a continuació el que Husserl va anomenar la reducció transcendental. sinó d’una raó que ha de fonamentar qualsevol saber. o El subjecte transcendental de Husserl té com a funció l’establiment de l’objectivitat. també es constitueix a sí mateix. • Aquest descobriment es fa mitjançant una intuïció.2. a mode d’un raig de llum que ens desvela el que ja hi era present. tot despullant-les de qualsevol dogmatisme. o Aquest procés de reducció té tres etapes successives: reducció existencial. capaç de construir i fonamentar la resta de sabers concrets. La reducció eidètica: • Aquesta reducció rau en el descobriment de l’essència (eidós). L’essència es descobreix immediatament. sinó que passa a ser pura presència en la consciència del subjecte que coneix. la pretensió d’establir la filosofia com eix de tota la resta de les ciències. . mitjançant la qual farem un procés d’eliminació d’elements accessoris i no necessaris a la cosa en sí. El resultat de totes les reduccions és una consciència subjectiva que es descobreix a sí mateixa com a entitat intencional. El subjecte transcendental: o El subjecte transcendental no és un jo concret ni tampoc la res cogitans de Descartes. a partir de la seva intencionalitat elabora el seu propi món carregats de significats i valors. La meva consciència ha de trobar-se nua. Ja hem vist que la epokhé ens ho ha posat tot en suspensió. justifica la importància d’aquest corrent. en basar-se en fets. el món que ens envolta és pur fenomen. 22.7.6. és a dir. regida pel principi de la raó. quelcom que succeeix a la consciència. cal partir d’una actitud radical que Husserl anomenarà epokhé transcendental. a on el jo justifica i constitueix les essències. el mètode fenomenològic és un mètode d’anàlisi de la manera en què els objectes se’ns presenten a la consciència. La reducció egològica: • Es tracta de l’últim pas. i la capacitat creadora de pensament que va tenir al llarg del segle XX. I en aquest sentit. reducció eidètica i reducció egològica. a la intuïció directa i evident de l’essència dels fenòmens. 22. La filosofia concebuda per Husserl és una ciència de validesa universal en contraposició a la resta de les ciències. és una anàlisi del món intel·ligible. Certament. Husserl recull la crítica kantiana de la raó i la porta a l’extrem més radical: el fenomen deixa de ser representació del noümen a la consciència. qui. de pressupòsits o idees preconcebudes. 22. Alhora que estableix l’objecte. No es tracta d’un procés deductiu ni d’una abstracció de dades empíriques.7.7.22. no poden universalitzar els seus principis. allò universal i necessari que fan que una cosa sigui el que és i ens permet de reconèixer-la deixant de banda els aspectes que canvien. en la suspensió de qualsevol judici i el posar entre parèntesi tot el que ens envolta (inclosos nosaltres mateixos). però aquest establiment és en relació a la resta d’éssers humans.1.8. És a dir. És a dir. 22. la fenomenologia esdevé la ciència de les ciències. sinó que es correspon a una nova realitat. La fenomenologia com a doctrina: o Husserl planteja la fenomenologia com l’únic sistema d’elevar la filosofia a categoria de ciència estricta.7. • En definitiva. El subjecte transcendental de Husserl és intencionalitat: un subjecte que en l’acte mateix del seu pensament constitueix allò pensat. davant l’essència. l’objecte. 22. o Assistim a una nova revolució copernicana en la filosofia. o La consciència serà l’encarregada racional de fer de mestra de les ciències. El mètode fenomenològic: o Per a accedir al món de la consciència pura.3. o 104 Filosofia. és a dir. La reducció existencial: • Fet el procés de suspensió de tot judici (epokhé).

Filosofia.9. La concep com racionalitat subjectiva i reformadora. perquè retorna la responsabilitat a l’ésser humà. capaç de superar la crisi de pensament que assota la humanitat. responsabilitat sobre el seu propi ésser. o La Fenomenologia retorna a la filosofia el seu caràcter humanitzant i humanitzador. I la fenomenologia pretén ser una ciència descriptiva de les essències. o Husserl converteix la filosofia en la ciència de els ciències. 105 . Algunes conclusions: o El subjecte transcendental de Husserl és el conjunt de lleis o estructures comunes a tots els subjectes de coneixement al llarg de la història de la humanitat.22.

2. l’humanisme de Feuerbach i el vitalisme de Nietzsche.2. Tampoc és una peça d’un joc omnipotent i omnipresent. sinó que ho va fer també a través de molta literatura (teatre i novel·la). Marti Heidegger: 23. L’existència: • Heidegger pretén elaborar una reflexió sobre el món i la cultura occidental en les seves múltiples manifestacions amb el fi de fonamentar un nou humanisme. • Els representants que veurem del corrent existencialista són:: • Marti Heidegger • Jean-Paul Sartre • José Ortega y Gasset 23. caldrà sumar la manca de llibertat i la forta repressió patida per la població. o Com a trets generals. A més. Pel que fa a l’art. Introducció al corrent de pensament: o L’Existencialisme o Filosofia de l’Existència és un corrent europeu que es consolida ràpidament després de la Primera Guerra Mundial i abans de la Segona. L’únic ésser conscient d’existir és l’ésser humà. als horrors de la guerra. • L’Existencialisme és especial hereu de Kierkegaard. • Malgrat la gran dificultat que suposa llegir les seves obres (pel contingut. podem afirmar el següent: • L’existència és el fet més característic i central de l’ésser humà contingent i mortal. • La indeterminació i possibilitats de l’existència de cada ésser humà.1.2. i ho és en la mesura que fa filosofia. amb el que. La preocupació per l’ésser: • Marti Heidegger és un important filòsof del segle XX. Filosofia. l’existencialisme s’expressarà a través de les obres de Dostoievski i Kafka especialment. o L’existencialisme. juntament amb Kierkegaard són corrents precursors de l’existencialisme. considera l’ésser humà un ésser finit. Camus. • La relació amb allò transcendent generarà dos corrents paral·lels: el món amb Déu. Recordem que ha estat el segle XX el segle de les grans dictadures a Europa. no és l’exemple de cap teoria. • L’existencialisme no només es va expressar en obres de filosofia (Heidegger). L’existència és quelcom impossible de deduir.2. L’ésser humà és l’únic ésser que neix sense saber el que serà. el marxisme o el positivisme pretenen haver captat tota la problemàtica de la humanitat per donar resposta a tots els mals en un plantejament de progrés (ascendent) en la història.1. cal fer esment també a les següents característiques: • Des d’una perspectiva de la Història de la Filosofia. o Vistos aquests trets generals. ni ho és en la mesura en que pertany a una determinada classe social o gènere social. i adquireix el període de màxim esplendor en el període entre guerres. • Cal fer esment també que la fenomenologia. i que es veurà contínuament afectat per situacions problemàtiques i absurdes. o en corrents filosòfics i social posteriors com l’Hermenèutica o l’Ecologisme. Cada persona és una potencialitat indeterminada. L’Existencialisme: 23. genera incertesa i risc. que ha estat llençat al món. i serà allò que decideixi de ser. passant pel pessimisme de Schopenhauer. En la mesura en que existeix aquesta indeterminació. les seves obres i les seves idees tindran un fort impacte i influiran en els mateixos pensadors existencialistes.23. Quan vam comentar aquest autor ja vam dir que se’l podia considerar precursor d’algunes idees existencialistes: el sentit tràgic de l’existència. 23. però. És un “poder ser” que no està determinat ja per la natura. l’Existencialisme és el resultat de la gran crisi del pensament de Hegel (idealisme alemany). els conceptes que presenta i el llenguatge utilitzat). l’Existencialisme és producte d’una Europa molt castigada i molt espantada pels resultats de les dues grans guerres. i el món sense Déu. sobretot per la seva crítica radical a la tradició del pensament occidental. i Simone de Beauvoir. o Això ens ha de fer pensar que d’alguna manera. sobretot d’autors tan coneguts com Sartre. L’existència no és una essència. o El segle XIX i les dues primers dècades del XX es van caracteritzar per un pensament optimista i prometedor: l’Idealisme. no hi ha correspondència entre la realitat i la racionalitat. 106 . L’ésser humà del corrent existencialista és l’ésser humà concret.

• Conèixer és veure l’objecte. D’aquí que l’ésser humà s’expressa en l’existència. en haver de construir el propi ésser.2. sinó de l’ésser dinàmic i conductual de l’ésser humà. és quan sorgirà l’angoixa davant la responsabilitat d’haver de fer-se el propi ésser. la traducció del qual només es pot fer de la següent manera: l’ésser-aquí) i. Quan • Filosofia. l’ésser humà es preocupa dels altres éssers humans. comprendre la circumstància i adequar-s’hi. aleshores portarà una existència inautèntica. El món compartit: • L’existència implica sempre fer referència a un jo. precisament en l’ésser humà on es pot entendre l’ésser. Conèixer de forma objectiva és un saber derivat del primer coneixement.2.23. ja que pel seu estudi partirà. El món se’ns manifesta com un conjunt relacionat de referències d’utilitat. per l’autor. Introducció al pensador: • Va néixer a Paris l’any 1905. L’ésser humà és projecte. a fer-se el seu propi ésser. Va ser mestre de filosofia en centres d’ensenyament secundari fins el principi de la Segona Guerra Mundial. • A través de les idees que es desprenen d’aquesta obra. És més. Heidegger utilitzarà el terme trobar-se.2.3. la raó de ser de l’ésser humà. sinó cal estudiar l’ésser humà. • L’ésser humà té tendència a perdre’s entre les coses i interpretar-se des d’elles. alhora. són producte d’una metafísica. el seu ésser és realitzar-se com a ésser enmig dels éssers. Durant la guerra va caure presoner de l’exèrcit alemany i deportat a Alemanya. Jean-Paul Sartre: 23.1. és un món de l’ésser amb d’altres. Parteix de la premissa que allò que les persones entenem de nosaltres mateixes i les manifestacions culturals són producte d’una manera concreta de concebre la relació ésser-pensar. espai obert: • Les coses constitueixen el món que ens envolta.5. pura disponibilitat o maneig d’ús. El món. moment que. 23.4. Però la forma en que es manifesta el jo quotidià a la societat és una forma encoberta. • El nostre tracte amb el món es realitza en tres moments: • El nostre moure’ns en el món depèn dels nostres estats d’ànim. per acabar en l’ésser-en-la-mort. doncs.3. enganyosa i impersonal. Això implica que cal tornar a plantejar-se de nou la pregunta pel sentit de l’ésser. • A més d’ocupar-se de les coses. Heidegger parla de la caiguda del jo com l’autoengany que provoca la rutina i ens fa ser impersonals. L’ésser-aquí ha estat llençat al món i haurà de construir el seu ésser.3. L’angoixa només desapareixerà en el moment de la mort. podrem parlar del gir transcendental de Heidegger. • Si l’ésser humà renuncia a la seva essència i cau entre les coses. la seva principal característica és que té l’ésser pendent de realitzar-se i que aquesta realització es duu a terme en el món. 23. Per tant. És. no de l’ésser estàtic i objectivista a la manera tradicional. • L’existència rau. ja que és l’espai a on es produeixen les coses. L’existència autèntica: • La tendència natural de l’ésser humà és desenvolupar una existència que vagi d’acord amb el seu propi ésser. És el que l’autor anomena existència autèntica. completa el cicle des de l’ésser-aquí. • Per entendre l’ésser no hem d’analitzar les seves propietats o categories. allò que tractem en el nostre viure diari. però si supera aquesta situació. és utilitzant les coses com les coneixem: usar és comprendre. És el que en llenguatge popular diem seguir la veu de la consciència. El món és obert. és el que Heidegger anomenarà el Dasein (terme. • L’estructura humana no és el pensament sinó la imprevisió i la indeterminació més radical. 107 . L’ésseraquí té el poder de ser una cosa o una altra. per tant el món és compartit. Es tracta d’un moment certament tràgic. és a dir. Amb la seva obra Ésser i Temps (1927) Heidegger farà una anàlisi de l’existència humana. En el món poden aparèixer altres éssers i. a través de l’ésser-en-el-món. 23.

sobretot gràcies a les seves obres de teatre de situacions. en ser radicalment separat de l’ésser-en-sí. Els comunistes i la pau (1952). ja que és pura relació ésser humà-món. • La llibertat humana és el fonament de tots els valors i és radical. • Sartre va morir l’any 1980. L’ésser-en-sí i l’ésser-per-sí-mateix: • Sartre distingirà aquests dos conceptes en el seu estudi filosòfic de l’aparença. com a fenomen de l’ésser. en aquest sentit no tenen valor. la tasca de la filosofia haurà de ser. l’angoixa davant la llibertat i la falta de normes 108 Filosofia. . havent de decidir allò que ha d’ésser per sí mateix: realitzar-se com a projecte. • L’ésser-en-sí és alló que és i res més. les converteix en objectes. La consciència és la que dóna sentit al món. • Enfront d’ell hi trobem l’ésser-per-sí-mateix. En obres de teatre. No hi ha res fora d’ella que pugui guiar-la: l’ésser humà està condemnat a ser lliure i no pot tenir altra norma de conducta que la seva voluntat. allò que és objectiu. No pot existir un Déu omnipotent i infinit perquè anul·laria la llibertat. • Entre les seves obre principals cal destacar: en novel·les. o Una gran producció filosòfica. I en filosofia. • Després d’aquesta identificació aparença – ésser. • En una de les seves obres Sartre afirmarà que allò que existeix és allò que es manifesta. i per això. ja que no té cap mena de relació ésser humà-món. es manifesten a la consciència. • És dins d’aquesta situació on sorgeix la responsabilitat com a manera de ser de l’ésser humà i.2. Les mosques (1943). L’existencialisme és un humanisme (1946) i La Crítica de la raó dialèctica (1960). Només quan algú (ésser-per-sí-mateix) els veu i se’ls apropia. les objectiva. El ser i el no res (1943). • La consciència. És aquest qui ha d’optar i prendre les decisions correctes a cada moment. és a dir. • En les dues últimes dècades de la seva vida. La nàusea (1939). d’assaig. Però alhora l’ésser-en-sí no esgota tot el que és l’ésser. • L’ésser humà és l’ésser-per-sí-mateix i. arribant a influir de forma notable en tota la vida social i cultural. o Va fer algunes produccions cinematogràfiques. El punt de partida d’aquesta reflexió el constitueix l’anàlisi de la consciència. • Fins a ben entrada la meitat del segle XX. revela l’ésser tal com és. a la vegada.23. L’ésser humà és pura llibertat.3. és conscient de quelcom i es projecta tant al damunt del que és present com del que és absent. tan necessària per entendre l’ésser humà. sense sentit. aleshores adquireixen un valor. Per a Sartre. l’aparença és l’essència mateixa. Només les coses són ésser i. és intencional. 23. va dur a terme una gran activitat política i intel·lectual: o Visites a Cuba per a trobar-se amb Fidel Castro i el Che Guevara. L’edat de la raó (1945) i altres. En obres de divulgació política. va acabar la guerra va tornar a França i juntament amb Merleau-Ponty va fundar un grup de resistència intel·lectual anomenat Socialisme i llibertat. el no-res. • En aquest context cal entendre la posició atea de Sartre. segons l’autor. la consciència.3. de teatre. 23. no té objectiu ni està determinat.3. diu l’autor. Quan recorre a un altre tipus de norma està actuant de mala fe.4. o Va fer conferències. és a dir.3. el pensament de Sartre es va imposar en tota Europa. qui les dóna una significació instrumental. Però la consciència no és fenomènica. allò que no és. Les mans brutes (1948) i altres. es descobreix existint. o Visites a Moscou per a trobar-se amb Kruschev. com a tals. El concepte de l’ésser en Sartre: • La reflexió filosòfica de Sartre comença des de la reelaboració d’alguns conceptes de la Fenomenologia. influència de Heidegger. una cosa incognoscible en sí mateixa. Llibertat i responsabilitat. • Per explicar-ho d’una manera més planera: els objectes exteriors del món (els éssers-en-sí) hi són independentment que un subjecte els vegi. l’aparença. sinó que ho és l’ésser. descriure l’aparença. no té essència o naturalesa.

ja que és l’únic que permet l’ésser humà realitzar-se plenament com a humà. i és la font de la qual es nodreixen totes les nostres idees. vivia en un estat d’ànsia de llibertat. al mateix temps que el Marxisme es veuria rejovenit per l'Existencialisme. Sartre empren l’examen crític d’aquests dos corrents filosòfics. l’ésser humà és pura possibilitat de ser. Espanya pateix una profunda transformació. 23. 23. 23. és la transcendència absoluta en funció de la qual totes les coses són. A la dècada dels cinquanta. en comptes de ser una molsa. és l’únic Humanisme possible. que no té essència. • Advocant per una fusió entre el Marxisme i l’Existencialisme. accelerada a la segona meitat. • L’ésser humà. un fong o una coliflor. que culmina amb la pèrdua de les darreres colònies -Cuba i les Filipines. és un projecte que es viu subjectivament. com en els plantejaments intel·lectuals. I per això l’ésser humà. de les coses. s’estableix a Espanya la monarquia constitucional i el sistema de partits amb alternança pactada en el poder. • De totes maneres. mai no és actualitat. De totes maneres. • Aquesta acceptació de la llibertat absoluta és el que Sartre entén per autenticitat. Anàlisi de la llibertat: • Sartre diu en una de les seves obres que ja des de ben petit. Sartre es va anar apropant al Marxisme amb la convicció que aquest podia suplir les deficiències socials de l'Existencialisme. El Raciovitalisme d’Ortega y Gasset: o Durant el segle XIX.3.3. La llibertat és futur. i el seu sentiment més característic és la nàusea. després dels esdeveniments del Maig-68 francès. • Aquest intent de fusió entre el Marxisme i l’Existencialisme que Sartre desenvolupa a la seva obra Crítica de la raó dialèctica (1961). sinó que és tot el gènere humà el que s’hi veu afectat perquè decideixo des de la llibertat absoluta de l’espècie humana. és inconformitat. és reacció. Aquesta indeterminació diferencia radicalment l’ésser humà d’allò determinat.6. va quedar en una mera crítica dels dos corrents filosòfics i. no només m’hi veig afectat jo. Constitueix el seu únic valor fonamental. defensar-la davant de qualsevol amenaça. L'Existencialisme. és pura subjectivitat originaria i irreductible. • D’aquí sorgeix també el compromís ja que en les meves decisions. fet que representa una Filosofia. • L’ésser humà és al món sense cap determinació.4. Sartre afirma que l’existencialisme és un humanisme. és una passió inútil. en aquest qüestionar-se el seu ésser radica la seva llibertat. precisament. és allò que l’ésser humà no té però que ha d’assolir. és un ésser que no és.1.23. La llibertat és dinàmica.L’ésser humà es qüestiona el seu ésser i. i un cop assolida. inacabada. és l’expressió d’un ésser que ha d'autoafirmar-se com a autor de la seva propia història.l’any 1898. Afirma que el Marxisme és la filosofia no superable del nostre temps. A l’obra anterior havia de seguir una segona part que mai no ha estat publicada. en tant que existència.4. probablement perquè Sartre ja havia superat aquesta etapa del seu pensament i de la seva obra. L’ésser humà és un absurd. per tant. més que acció. mai no pot convertir-se en un ésser-en-sí. • La seva filosofia es pot resumir com un intent d’assolir el camí cap a la llibertat. després de la mort del pensament burgès. vàlides per a tothom i la necessitat de crear-se cadascú kes seves pròpies normes. 109 . Això ens explica perquè el tema de la llibertat ocupa i preocupa tant a l’autor francès. L’ésser humà és l’únic que existeix. afirma Sartre.5. un Humanisme: • En coherencia amb aquest plantejament. tant en l’organització política. ja que constitueix la totalització del saber contemporani que reflecteix la praxi que l'ha engendrat. aviat se li presenta a Sartre la necessitat de superar els plantejaments individualistes i d’assumir la dimensió social dels esdeveniments. L'Existencialisme. Espanya entre els segles XIX i XX: • Durant el segle XIX. • La llibertat és l’essència de la condició humana. ja que damunt seu s’estableixen tota la resta de valors. atès que és un ésser-per-si-mateix. L’ésser humà mai no pot deixar d’ésser-per-sí-mateix. • La llibertat és creativa.

110 . Ortega y Gasset: El concepte de vida: • La vida i l’obra d'ORTEGA y GASSET van indefectiblement unides a la tasca de la reconstrucció del pensament espanyol fruit de les inquietuds regeneracionistes del segle XIX. UNAMUNO. gustos i disgustos. pura possibilitat. doncs. de la literatura i d’altres camps del saber. GANlVET. la filosofia parteix de quelcom que no és una abstracció. segons el qual tot el que hi ha es redueix a allò que és percebut pels sentits i acaba en un sensualisme.4. Aquesta manca de radicalitat el porta a rebutjar: • El Positivisme. • Gairebé al mateix temps esclata a Cuba i a les Filipines un moviment emancipador que desemboca en la pèrdua definitiva del domini colonial espanyol. és un problema que no podem transferir. MARAGALL.3. que parteix del subjecte i ho converteix tot en contingut de la consciencia. No està prefixada. perquè aquest tema té en compte les posicions racionalistes i també recull les posicions idealistes. cal tornar a reconstruir-la des del seu propi i primer fonament. pero. • La vida és una cosa que ens ve donada.4. membre de la generació del 98. És. VALLE-INCLÁN.5. La filosofia és una activitat vital que té com a problema radical definir aquesta realitat primària que anomenem la nostra vida.2. van aconseguir transcendir els àmbits universitari i parlamentari i el desig que les seves obres fossin compreses li va fer afirmar que "la claredat és la cortesia del filòsof'. • El Racionalisme. amb el qual el meu jo forma unitat. 23. La vida i els seus atributs: • ORTEGA y GASSET considera que amb el tema de la vida humana desapareix la paradoxa de la filosofía. la vida és. entre temes que ens afecten. Aquest conjunt és el món. afirma ORTEGA. 23. alhora. avenç cap a les formes modernes de govern. preocupar-se. Per primera vegada. una cosa que ha de viure cadascú i des d’un mateix. • Aquestes inquietuds cristal·litzen en els autors de l’anomenada "generació del 98" en el terreny del pensament. Però la manca de solució dels problemes reals de la societat espanyola fa que es debati entre formes de govern monàrquiques i republicanes. que té "evidencia del seu viure" i que el viure i el saber-se és: trobar-se en un món. ocupar-se per endavant. És imprevista. exposades en gran mesura a través de la premsa. i. així.4. MENÉNDEZ PIDAL contribueixen a fer que es conegui aquesta etapa com a "Edat de Plata". Filosofia. • Com que no hi ha cap d’aquestes doctrines que hagi aconseguit d'elaborar una filosofia prou radical. Aquest fet va ser una ocasió propícia perquè els intel·lectuals comencessin una profunda anàlisi sobre la situació d'Espanya. • L'Idealisme. • La vida és una realitat que "existeix per a si mateixa" i "se sap".23. JOSÉ ORTEGA y GASSET. en solitud. La funció de la filosofia: • Quan els filòsofs han volgut estudiar i trobar aquest punt de partida absolut de la filosofia.4. Els esdeveniments del 98: • Els darrers anys del segle XIX coincideixen amb el final del primer període de la Restauració i durant aquest temps es nota la incidència d’una greu crisi econòmica. social i internacional. MACHADO. És trobar-se entre coses. més endavant. encara no és pero cal fer-la en el temps. • A aquesta renovació cultural s’hi afegeixen les figures de MIGUEL DE UNAMUNO. • L’ésser humà s’ha de comprometre amb la seva vida i dissenyar-hi la pròpia manera de ser. han creat diverses formes de pensament que ORTEGA refusa perquè no han establert una base solida a partir de la qual es pugui construir la filosofia amb la radicalitat que li és propia. que no garanteix l’existència d’un món extern tot i que hagi aportat la idea de subjecte o jo. és a dir. • Les seves idees.4. sinó que és futurició. 23. és quelcom que s’ha de resoldre.

La veritat és individual i històrica. la qual cosa ens faria comprendre realment la història i de retruc la natura en les seves diverses formes. d’aquesta manera.4. El jo no pertany a la circumstància però es torna inintel·ligible sense ella. que rep per aquest motiu el nom de Raciovitalisme i representa la superació de la dicotomia raó-vida. En conseqüència. grups capaços d’induir un canvi de sensibilitat respecte de les idees dominants en una època determinada. 23. • Així. concepte.7. Aquest caràcter històric es concreta en el concepte de generació. La vida humana es realitza sempre des d’una situació concreta. el lloc on el jo es realitza. és una cosa tancada. El que realment existeix és un subjecte que viu individualment i que pensa per donar sentit a tot allò que l’envolta des de la seva situació vital. • Des de la perspectiva de la raó històrica podem comprendre els problemes relacionats amb la vida humana. la teoria de les generacions serveix per explicar la història projectant aquesta estructura sobre el passat.• 23. La raó històrica és logos. és urgent sotmetre la raó a la vitalitat. • L’ésser humà ha d’admetre la raó històrica si vol comprendre les crisis de sistemes i creences. constitueixen la realitat total. ORTEGA entén que el Racionalisme. i podent convertir. En això consisteix la racionalitat. Qualsevol camí que hagi seguit acaba per ser clausurat i cal obrir noves formes que facin possible sempre la racionalitat i que l’ampliïn com a necessitat ineludible: només una raó històrica pot fer possible això. El pensament neix de la vida i la seva tasca consisteix a donar sentit a allò que ens envolta. en present allò que ja ha passat i descobrir així la vida humana en cada temps. renuncia a la veritat i imposa el relativisme. un jo pur i transparent. El "penso. també a una modificació de la vida individual. Totes les perspectives són igualment vertaderes i. Filosofia.6. Es formen. organitzades. en preferir la mobilitat de l’existència.8. igual que la dels pobles o èpoques. Aquesta és la seva forma de comunicar-se amb l’univers. segons ORTEGA. substituïda per la "raó vital". pero alhora oberta i amb prou espai interior. El Perspectivisme • No existeix. consisteix en una successió de creences que indueix així a una modificació de la circumstància i. que emana d’un fer-se temporal. per mitja d’ella. Raó vital: raciovitalisme: • La raó com a funció vital i espontània de l’ésser humà és considerada la millor expressió del sistema filosòfic d'ORTEGA. vista des de qualsevol punt. • Amb aquest concepte de raó vital expressa la necessitat d’integrar els conceptes de raó i de vida i rebutja qualsevol postura que n’afirmi més l’un que l’altre: el Racionalisme o el Vitalisme. per tant. localitzarla dintre del biològic i supeditar-la a l'espontani. El pensament és una funció vital semblant a la digestió o a la circulació de la sang com a productes espontanis del subjecte vivent. A cada època hi ha unes creences i idees que són viscudes per persones que les encarnen amb diversa sensibilitat i força. doncs jo sóc" cartesià com a punt de partida per a la filosofia ha de ser reformulat en el sentit de "penso perquè visc". abandona la vida i que el Vitalisme.4. • El Raciovitalisme estableix que raó i vida són dos termes que només poden ser entesos adequadament en interconnexió. una realitat que. Per tant. l’escenari que correspon a cadascú: és constitutivament circumstància. • Però la realitat còsmica pot ser vista des d’una perspectiva determinada. resultés sempre idèntica és un concepte absurd. Per això. 23. • Pensar és heure-se-Ies amb el seu entorn.4. de la dels pobles i de les èpoques. tots dos mutilen igualment la realitat. 111 . en pretendre la veritat. amb capacitat per descobrir veritats eternes. Raó històrica: Concepte de generació • La vida individual.

que entenia el llenguatge alhora com a activitat i com a estructura. del 1903. o En contra de l'Idealisme. WITTGENSTEIN va revisar les seves teories i escriure investigacions filosòfiques. es parla de W I per al WITTGENSTEIN del Tractatus. afirmen el Realisme del sentit comú que. malgrat la seva tradició empirista. prendria el llenguatge com a objecte propi de la filosofia. que aplica l’anàlisi al llenguatge científic. • La fonamentació lògica de les matemàtiques va ser duta a terme per GOTTLOB FREGE (1848-1925) i BERTRAND RUSSELL (1872-1970). de la física quàntica. MOORE analitza el llenguatge comú o ordinari i RUSSELL analitza el llenguatge ideal o lògic. el lògic. que amb el seu principi d’incertesa. Així. 3 W I o primer Wittgenstein i W II o segon Wittgenstein Filosofia. • La Filosofia Analítica. mitjançant una actitud realista-empirista i el mètode analític. que analitza el llenguatge ordinari en els seus diversos usos. o De retorn a Viena va entrar en contacte amb MORITZ SCHLICK (1882-1936). 3 o Seguint el criteri de RUSSELL. a finals del segle XIX. de la física atòmica. 112 . corrent que desenvolupa l’anàlisi del llenguatge ordinari. on. els quals van afirmar la possibilitat d’un llenguatge ideal. i de W II per al WITTGENSTEIN de les Investigacions filosòfiques. l'Idealisme s’havia refugiat. o Aquestes concepcions de la filosofia donen lloc a l'Atomisme lògic. • La renovació de la lingüística va ser duta a terme per FERDINAND DE SAUSSURE (1857-1913). promotor del Cercle de Viena i impulsor del Neopotivisme. El Moviment Analític: 24. en que afirma que l’objecte de la filosofia es redueix a l’aclariment lògic del pensament. la fonamentació lògica de les matemàtiques i la nova ciència. Desenvolupament del Moviment Analític: o El moviment analític el va iniciar a Anglaterra GEORGE EDWARD MOORE (1873-1958) amb la seva obra Refutació de l’Idealisme. en la fonamentació de les matemàtiques. i WERNER HEISENBERG (1901-1976). El Moviment Analític comprèn tres corrents filosòfics: • L’Atomisme lògic.3. per a la comprensió dels fets. que desenvolupa l’anàlisi lògica del llenguatge i la seva aplicació científica. Té lloc en països com Anglaterra. Context científic: o Els canvis que van originar el viratge de la filosofia del segle XX van ser la renovació de la lingüística. MAX KARL PLANCK (18581947). que van tenir continuïtat en els seus deixebles d’òxford i de Cambridge com a iniciadors de la Filosofia analítica. va expressar les relacions no deterministes entre causes i efectes. o A partir del 1929.2. afavoreixen que els filòsofs i científics pròxims a la filosofia facin una atenció especial als problemes plantejats en el terreny de la metodologia científica. els Estats Units. que va tenir el suport de RUSSELL. Suècia o Àustria. company i amic a la Universitat de Cambridge. que entén la filosofia com a anàlisi del llenguatge. o D’aquesta manera neix el Moviment Analític.24. • De les noves teories científiques podem destacar ALBERT EINSTEIN (18791955). Introducció: o La crisi oberta. així com l’impuls que reben les ciències en general amb les noves teories científiques (de la relativitat.). Tots dos van recuperar la tradició empirista pròpia de la filosofia anglesa. el qual va proposar que l’emissió d’energia és una radiació discontínua i es propaga en forma de partícules subatòmiques o quàntum d’energia. etc. que analitza el llenguatge lògic com a model de llenguatge científic. 24.1. que amb la seva Teoria especial de la relativitat (1905) i Teoria general de la relativitat (1916) capgira tota la física teòrica posterior. o LUDWIG WITTGENSTEIN (1889-1951) va estudiar a Cambridge amb els dos mestres anteriors i com a resultat dels seus ensenyaments va escriure el Tractatus logicophilosophicus. • El Neopositivisme o Positivisme Lògic. amb noves perspectives per l’anàlisi del llenguatge i per a la concepció de la filosofia. o El gir de la filosofia cap al llenguatge és l'última de les reaccions contra l'Idealisme. 24.

doncs. Moviment Analític: L’anàlisi del llenguatge formal: Primer WITTGENSTEIN. buides. quan parlem no ens referim a objectes físics individuals. l’anàlisi ens descobreix que aquestes proposicions es poden reduir a les seves respectives proposicions atòmiques del tipus "plou". perquè solament pot expressar fets. criticar aquesta perspectiva en favor d’una altra de més artisticometafísica. és a dir. WITTGENSTEIN és unitari: establir els límits del llenguatge amb la finalitat de mostrar que hi ha aspectes de la realitat als quals no podem accedir convenientment per mitja del llenguatge lògic o científic. 25. La lògica és pur càlcul a priori que determina si certes combinacions de símbols són valides o no. RUSSELL és el màxim exponent de l'Atomisme lògic. WITTGENSTEIN va publicar el Tractatus logico-philosophicus amb un pròleg del seu mestre B.i el llenguatge -Descriptiva o Referencial del significat-. mitjançant el llenguatge establim relacions entre classes. RUSSELL i G. perquè la lògica i l’ontologia estan relacionades a través del significat de les paraules. aquest va interpretar el contingut de l’obra des de la seva pròpia perspectiva científica del món. o El llenguatge és el límit del nostre món. W I. tanmateix. passant per SCHOPENHAUER. 113 . les proposicions són tautològiques i. Amb aquestes dades.. precisament.25. o L’anàlisi de l’estructura lògica dels fets el va portar a establir les seves teories sobre la realitat -Atomisme lògic. L’anàlisi del llenguatge en el "Tractatus": • En el Tractatus.1. o L. per tant. Com que aquesta tasca requereix explicar la naturalesa de la proposició. Teories del llenguatge: o Al llarg de la seva formació intel·lectual. o B.. pot satisfer millor les aspiracions cognoscitives de la filosofia. susceptibles de ser analitzades lògicament: si analitzem les estructures lògiques del pensament..2. que treballaven sobre aquesta qüestió. LUDWIG WITTGENSTEIN analitza el llenguatge sota dos supòsits fonamentals que es desenvolupen en sengles teories filosòfiques: • Que l’estructura del llenguatge és revelada per la lògica (teoria de la funció de veritat). després de conèixer l’obra de G. i la resta -sentiments. Filosofia. L. objectes físics individuals. 25. es va interessar pels fonaments lògics de les matemàtiques amb la finalitat de trobar una clarificació lògica del pensament. componen fets. per tant. el que ell pretenia amb la seva obra era tot el contrari. podrem accedir a la realitat. RUSSELL adopta un punt de vista empirista-fenomenista i redueix allò que és real a les dades sensibles que aporta l’experiència. En definitiva. El "Tractatus". L'Atomisme lògic de Russell: o B.constitueixen el sense sentit del llenguatge. són en elles mateixes sempre veritables i res del que s’esdevé al món no pot refutar-les perquè no en diu res. WITTGENSTEIN va sintonitzar amb la línia de pensament que va de KANT a NIETZSCHE. RUSSELL va considerar que el llenguatge logicoformal. • El propòsit subjacent en l’obra de L. es va traslladar a Cambridge a estudiar amb B. ètica. En lògica. no pot ser expressat: el metafísic. o Encara que es va especialitzar en enginyeria aeronàutica. ideal i científic. MOORE. Tanmateix. com a tal. E.1. després del qual ve el primer WITTGENSTEIN. Déu. o Paral·lelament. Per tant. Per tant. no podrem anar al camp". de més eticopràctica. RUSSELL. 25. WITTGENSTEIN es va interessar pel llenguatge en la mesura que constitueix un camí segur cap a un saber que. o Ara bé. és capaç d’enfrontar-se d’una manera més adient i eficaç que el llenguatge ordinari a la comprensió dels fets que s’esdevenien al món i. RUSSELL. L. la realitat esta constituïda per àtoms. sinó a fets o relacions entre qualitats d'objectes. FREGE i de B. WITTGENSTEIN li retreu que. (W I): • B. o L.2. encara que l’enteniment expressi les coses de manera complexa mitjançant proposicions moleculars del tipus "si plou. l’enteniment elabora les seves pròpies construccions lògiques. que són així un reflex de les coses físiques individuals. • Que la funció essencial del llenguatge és representar el món (teoria figurativa del llenguatge). com que els objectes físics individuals entren en relació els uns amb els altres mitjançant les seves qualitats. com a última instancia. "podrem anar al camp". • Teoria de la funció de la veritat: WITTGENSTEIN afirma que la filosofia consta de lógica i metafísica.

avaluen i canvien les teories científiques. L. 4 Així doncs. Tanmateix. La proposició és un model de la realitat tal com la pensem. perquè els seus principis. en realitat. la relació figurativa consisteix en la coordinació dels elements del signe proposicional. atesa la seva transcendentalitat. el que fem. podrem desxifrar els trets generals amb que se’ns presenta la realitat. establim una correlació biunívoca noms-objectes. A la filosofia li correspon determinar el que es pot dir. és a dir. Les primeres constitueixen la ciència natural total. Teoria figurativa del llenguatge El nostre llenguatge connecta amb el món perquè els noms tenen referència: estan en lloc dels objectes. per mitja de l’estructura lògica del llenguatge. Dintre d’aquesta concepció de la filosofia. Per tant. i de saber si la ciència es capaç de revelar la veritat de les entitats ocultes i els processos de la natura. WITTGENSTEIN va abandonar l’especulació filosòfica per intentar de viure amb els dictàmens de la seva consciencia. Tampoc la filosofia no és un saber fonamentador de sabers. paper que ara duen a terme les ciències naturals. el que hem de fer és aplicar el mètode zero. és condició necessària per descriure’l. cal afirmar que "tots percebem el món de la mateixa manera. si bé no tots hi percebem les mateixes coses". L. la filosofia es venia considerant com una teoria que servia de fonament per als altres coneixements. com que tots els llenguatges tenen l’estructura lògica comuna del pensament. fa referència a alguna cosa diferent de si mate ix. construir-ne la taula de veritat i comprovar quan la proposició és veritable. Quan pensem. si aquesta proposició és veritable. La lògica. WITTGENSTEIN aporta a la filosofia un canvi de perspectiva. El pensament és intencional. sinó que és una activitat lògica que mostra quines proposicions són veritables o falses i quines proposicions no tenen sentit. si reflexionem sobre els fonaments de la lògica. D’aquí ve que quan les seves proposicions van més enllà dels límits del llenguatge. 114 . amb el món per mitja del sentit que tenen les nostres proposicions. és projectar uns signes proposicionals sobre un possible estat de coses. la lògica tenia un caràcter merament instrumental. La proposició figura o representa la realitat.• • Per tant. és la investigació sobre la naturalesa de la pràctica científica. amb els elements del possible estat de coses que es vol descriure. S’ocupa de saber com es desenvolupen. Per això. Per a eII. mentre que les segones són tradicionalment les que s’han anat aplicant a la filosofia. ens situa en l’àmbit d’allò que només pot ser mostrat. D'aquesta manera. els noms. WITTGENSTEIN. La lògica no descriu el món. els objectes. la filosofia ja no és una teoria. un cop acabat el llibre. s’hi refereixen. L. també coneguda com epistemologia. la lògica constitueix la base de l’epistemologia i es pot aplicar a qualsevol sistema lingüístic que tingui com a finalitat descriure la realitat. la podem aplicar a les nostres proposicions tot contrastant-les amb els esdeveniments del món: "els límits del meu llenguatge signifiquen els límits del meu món". únic àmbit capaç de proporcionar-nos els valors que han d’orientar la nostra conducta. són proposicions sense sentit. Filosofia. quan estableix les relacions llenguatge-realitat. ens diuen com pensem. Tanmateix. mostra com estan les coses en el món. si volem saber si una proposició és o no és lògica. la lògica es converteix en fonament de la metafísica. que són els més normatius i necessaris. D’acord amb això. Connectem. com se’ns presenta el món. van també més enllà del camp de la lògica i estan mancades de significat. I com que el pensament s’explicita en paraules i aquestes paraules constitueixen el sentit de la proposició. Això implica un cert relativisme ontològic i lingüístic. doncs. 4 Epistemologia: La filosofia de la ciència. ja que les proposicions per si mateixes mostren el seu sentit i podem determinar si són veritables o falses d’acord amb l’estat de coses que representen. Filosofia com a crítica del llenguatge: Tradicionalment.

fem i expliquem acudits. inventem histories. ni una definició que els englobi tots. no solament anomenem objectes. L’única cosa que tenen tots els possibles llenguatges en comú és una certa semblança de família que ens permet relacionar-los entre ells. surten determinades expressions entrellaçades amb un seguit d’actuacions. per tant. que es diferencien. És la imatge d’un llenguatge més primitiu que el nostre. assenyala que aquest concepte de significat rau en una imatge primitiva del mode i manera com opera el llenguatge. El 1929 va tornar a Cambridge. hem d’analitzar el que fem amb les paraules. El llenguatge és una activitat que es porta a terme seguint unes regles. en aparença.26. • El llenguatge com a forma de vida: Nosaltres. ja que. (W II): • Després d’escriure el Tractatus. l’anomenada W II. 115 Filosofia. agraïm. S’hi va doctorar i. 26. WITTGENSTEIN es va dedicar a fer de mestre d’escola. presentem els resultats d’experiments mitjançant taules i diagrames. en realitat. com un joc i. fabriquem objectes d’acord amb dibuixos. que tampoc les convencions bàsiques del nostre llenguatge no estan justificades per alguns trets del món. alhora que feia classes de filosofia. però quan les fem servir mai no se’ns presenten amb tanta claredat. Obria així una nova etapa. • Crítica a la concepció nominalista del llenguatge: Des d’aquests pressupòsits. el llenguatge és una manera de fer. per comunicar-nos amb els altres o per descriure la forma que representa el món.1. exposa les seves noves teories que tenen com a eixos centrals la Teoría dels jocs del llenguatge i la Teoría de la determinació del sentit per l’ús. saludem. sinó que abans de tot això.1. relatem esdeveniments. Segons aquesta concepció. WITTGENSTEIN continua reflexionant sobre la determinació del sentit de les nostres proposicions lingüístiques. 26. WITTGENSTEIN anomena joc de llenguatge "el tot format pel llenguatge i les accions amb què està entreteixit". . etc. El llenguatge és. és a dir. ara esta convençut de la impossibilitat de determinar el sentit de les proposicions mitjançant la lògica i. així. amb el llenguatge. sinó que també donem ordres. posar noms a les coses a la manera com es descriu la Creació en el Gènesi. el significat de les paraules depèn d’allò que nosaltres en fem. formem i comprovem hipòtesis. els mecanismes que s’hi descriuen només poden ser explicatius si ja es dominen amplies àrees d’un llenguatge. És a dir. malparlem. després de criticar la lògica com a únic llenguatge amb sentit. traduïm d’un llenguatge a un altre. va criticar i desenvolupar les seves idees anteriors. descrivim objectes. Investigacions filosòfiques. L. aleshores. • Les paraules presenten nombroses funcions. totes són uniformes.1. hi ha tants llenguatges com jocs lingüístics puguem recrear. L. l’objecte que anomena. En tota practica lingüística. SANT AGUSTÍ. si volem elaborar una teoria del significat. de concebre el món. pel que en fem: són com les eines d’una caixa o com les manetes de la cabina d’una locomotora. WÍTTGENSTEIN sosté que el llenguatge no solament és alguna cosa necessària per poder viure. WITTGENSTEIN critica la concepció nominativa del llenguatge. ara present en SANT AGUSTÍ. amb el llenguatge fem les coses més diverses sense que puguem determinar ni un llenguatge únic. només. les paraules tenen el significat que algú els dóna. d’acord amb un aprenentatge i amb un exercici. L’anàlisi del llenguatge ordinari: segon WITTGENSTEIN. supliquem. o WITTGENSTEIN analitza ara el llenguatge ordinari i en la seva segona gran obra. fem conjectures. perquè contínuament l’estem recreant. • Per tant. En definitiva. del context o de les situacions que volem descriure. WITTGENSTEIN. No obstant això. afirma que el domini del llenguatge consisteix a aprendre els noms dels objectes que designen les paraules. bo i recollint la teoria retòrica del seu temps. Teoria dels Jocs del Llenguatge: • En general. esporàdicament. Revisió de les teories del "Tractatus Logico-Philosophicus": o En aquesta nova etapa. per contra. la competència lingüística s’adquireix fixant l’atenció en les circumstàncies en què els altres fan servir les paraules pertinents: cada paraula tindria un significat. jardiner i. és una forma de vida. fins i tot d’escultor i arquitecte.

adquireixen ara la categoria de símptomes d’una malaltia que la filosofia ha de diagnosticar i guarir. • En tant que parlants. Això s’esdevé quan fem servir paraules com "ésser". En aquests casos. sinó que depenen de la situació a la qual intentem respondre. És l’ús allò que determina el significat en funció de les jugades. però. els sense sentit. Tampoc no podem identificar prèviament les proposicions que tenen sentit respecte de les que no en tenen. Les proposicions amb sentit les haurem de determinar d’acord amb les regles seguides per a la seva constitució. si volem determinar el significat de les paraules. WITTGENSTEIN proposa analitzar els criteris dels diversos usos o jocs de llenguatge. La filosofia ha de descriure l’ús efectiu del llenguatge.1. pregunteu per l'ús!" • Per fer aquesta tasca. tants com enfrontaments tenim amb les coses. Ja no existeix un criteri únic i precís de significat. • Seguir una regla és semblant a obeir una ordre. • Per tant. 116 . en primer lloc. l’anàlisi de l’ús correcte del llenguatge amb la finalitat de guarir-ne les "malalties".2. Les regles expliciten la relació interna que existeix entre el significat de les paraules i el fet que hem d’utilitzar-les de certa manera en determinades circumstàncies. tenim una identitat que es veu afectada per l’ús del llenguatge. per determinar el sentit de les proposicions. "objecte". • Els problemes lingüístics. L. quan parlem el llenguatge. constatem que els problemes filosòfics sorgeixen com a conseqüència d’una mala interpretació dels usos del llenguatge i que es resolen quan descobrim l’embruixament que la nostra intel·ligència sofreix per causa de la força irresistible de les imatges que constitueixen el llenguatge. Teoria de la determinació del sentit per l’ús: • Si el llenguatge. La filosofia és una teràpia del llenguatge. analitzar les regles que en determinen el funcionament. • La investigació filosòfica és una investigació gramatical. L’acció fixa com comprenem i que és el que volem dir. constitueix una activitat.3.1. hauran d’anar acompanyades d’un esquema que en determini l’ús. La filosofia com a teràpia del llenguatge: • Ara. "jo". que el fan possible. Tampoc es pot afirmar que hi hagi un únic "joc" de llenguatge amb significat: el lògic i científic. 26. com a objectiu de l’activitat filosòfica. hem de tenir en compte. La practica del llenguatge és una habilitat que s’adquireix amb l’aprenentatge i es desenvolupa amb l’ús. Si fem servir malament les paraules. L. més o menys convencionals. Hi ha molts llenguatges amb significat. Aquestes regles no són fixes. fer-los desaparèixer del tot. hem de parlar el de cada dia.26. "coneixement". • Com a conclusió. bo i responent a les diverses situacions que cada dia ens presenta la vida. ja que tot allò que volem dir pot ser dit amb el llenguatge de cada dia. WITTGENSTEIN proposa. alhora. per intentar captar l’essència de les coses. la filosofia recondueix aquestes paraules al seu ús quotidià. Les regles mostren la direcció que s’ha de seguir. • Tota activitat lingüística. exigeix el seguiment d’unes regles. D’aquí que WITTGENSTEIN insisteixi en la necessitat de treballar el llenguatge. com les fan servir de fet els parlants del llenguatge: "No pregunteu pel significat. igual que qualsevol joc. sorgeixen malentesos perquè juguem amb elles un joc que no els correspon. bo i comprenent que s’ha anat més enllà dels límits del llenguatge. • Si analitzem així el llenguatge. com tot joc. no es pot afirmar així com així l’existència d’un únic model de llenguatge: el formal i referencial. Filosofia.

o La filosofia té per objecte analitzar com una proposició es converteix en científica i adquireix significat. la forma del llenguatge. Del Positivisme prenen la convicció que l’única cosa que interessa és el coneixement científic. Finalment. les proposicions metafísiques "són expressions d’una actitud emotiva davant de la vida". La teoria referencial del significat. la seva veritat solament pot verificar-se mitjançant comprovació empírica. o Com que per als neopositivistes la ciència refereix sempre fets físics. que és un sistema de proposicions que refereixen fets físics. els de la lògica i les matemàtiques. la seva veritat es verifica per ella mateixa. En els primers. el grup es va dispersar per la Gran Bretanya i els Estats Units. solament les proposicions empíriques són verificables i. o Com a conseqüència. així. bo i prenent com a model la física. per tant. El llenguatge de la metafísica o el de la filosofia no tenen sentit. Les teories del Tractatus els serveixen de suport per analitzar les proposicions científiques i determinar com n’adquireixen el significat. SCHLICK. l’únic capaç de proporcionar coneixements certs. La metafísica no és ciència i no té cap mena d’interès.1.2. en definitiva. va sorgir el Cercle de Viena. a priori i transcendent. Segons altres. basada en fets. estan mancats de valor. Per contra. La seva figura central va ser RUDOLPH CARNAP. en la seva intenció de substituir-la per una filosofia científica. estan mancades de sentit i no tenen contingut teòric. Una proposició és científica sempre que puguem verificar-la mitjançant observació que la confirmi o negui. Per tant. M. Les proposicions de la ciència són. els neopositivistes estableixen una concepció fisicalista i unificada de la ciència. Així. Segons els neopositivistes això s’esdevé quan és possible establir-ne el mètode de verificació. Per al filòsof RUDOLF CARNAP. La verificabilitat de les proposicions: o La ciència es basa en l’observació sistemàtica de fets expressada per mitjà d’un sistema de proposicions que responen a l’estructura lògica dels fets observats. són positivistes lògics. com que no descriuen fets. registrables. la filosofia s’ha de centrar exclusivament en l’anàlisi dels mètodes i resultats particulars de les ciències. i els enunciats sobre fets. els de les ciències empíriques. Amb el triomf del nazisme. va reunir uns quants professors científics per tal de discutir les tesis del Tractatus. que és implícita en els neopositivistes. Són filòsofs científics i logicistes. En els segons. solament en elles és possible determinar-ne el significat. en ordre a assolir-ne el desenvolupament i el de la humanitat. quan una proposició té sentit i és científica. pot fer transparents les relacions internes de les proposicions i aclarir. Positivisme Lògic (el cercle de Viena): • El 1922. L'anàlisi de ñes proposicions científiques: o Als neopositivistes els uneix una actitud crítica envers la filosofia especulativa. Filosofia. protocol·làries. el Positivisme i el Tractatus: De l'Empirisme clàssic prenen la diferenciació entre enunciats que tracten sobre relacions entre idees. que siguin falsables. els neopositivistes entenen que la filosofia s’ha de dedicar a analitzar les proposicions de la ciència i depurar-les de les pseudoproposicions metafísiques. 27. 27. o Tanmateix. doncs. altres només consideren científiques les proposicions que no resultin refutades pels fets. catedràtic de la universitat de Viena. ha d’oblidar la vinculació que el llenguatge té amb la vida. quan és verificable en principi. anomenat també Positivisme lògic o Neopositivisme com a segona modalitat del Moviment Analític. o Tots coincideixen a afirmar que les proposicions metafísiques. el problema sorgeix a l’hora de concretar el criteri que s’ha de seguir en la verificació de les proposicions. Com que els enunciats de la metafísica no són tautològics i van més enllà de l’experiència sensible. capaç de determinar si el seu contingut és veritable o fals. o Per a uns. els condueix a un empirisme dogmàtic.27. 117 . o La lògica. Afirmen la ciència natural i neguen la metafísica. que obstaculitzen el desenvolupament del coneixement científic. Aquesta actitud la fonamenten en l'Empirisme. perquè només el llenguatge de la ciència natural té sentit: té estructura lògica i és contrastable amb la realitat. no són científiques. mitjançant un simbolisme adient. una proposició és científica en el moment en que és verificable per a mi. D’aquesta manera.

Popper: Racionalisme Crític: o El filòsof britànic. • Considerava que la filosofia de la ciència abraça un camp ample que va des de la lògica del descobriment científic fins a la psicologia i sociologia de la producció científica. I. Un enunciat o teoria és científic si i només si pot ser sotmès a contradicció pels fets.1. És la comunitat científica la que determina el veritable progrés científic. Així. com que el principi de verificació no deixava de ser sinó una tesi metafísica més. Quan les anomalies subverteixen la tradició. Cal destacar. POPPER afirma que les teories científiques tenen una validesa sempre relativa. s’inicien investigacions extraordinàries que condueixen a un nou conjunt de compromisos: ha tingut lloc una transformació del món. o A La misèria de d’historicisme (1945). per així. el criteri de demarcació per decidir el que és ciència passa per la contrastabilitat o falsabilitat. Tot ésser humà viu. IMRE LA- Filosofia. El fonament de la racionalitat és la crítica. altres filòsofs. 118 .2. des dels problemes històrics. amb possibilitat d’error: tot saber ho és de supòsits. Mai no es pot arribar a una teoria definitiva. han configurat l’anomenada nova filosofia de la ciència. Entre verificabilitat i falsabilitat hi ha asimetria. Karl R. mentre que la verificació és. d’un mode incommensurable de veure el món. manté que una conclusió inductiva no és lògicament irrefutable: que una teoria sigui compatible amb els fets coneguts no mostra que sigui veritable. Kuhn: Les revolucions científiques: • El nord-americà THOMAS S. durant un quant temps. 28. resulta aclaridor el paper que duen a terme en la ciència els paradigmes -realitzacions científiques universalment reconegudes que. en diàleg crític amb el seu mestre. que ha renovat la filosofia i la historia de la ciència. S. POPPER (1902-1994) es va interessar per l’epistemologia en general. en tots tres i en ells s’esgota la realitat. 28. l’humil contrast amb l’experiència i la discussió per a tota possible teoria. Amb una actitud racionalista i realista. alhora. LAKATOS i P. o En L'univers obert. 28. entre d’altres. cadascun d’ells amb les seves característiques pròpies. proporcionen models de problemes i solucions a una comunitat científica. POPPER assegura l’objectivitat de la ciència amb la seva teoria dels tres mons. Els Postpopperians: Una nova filosofia de la ciència: o L’espai que POPPER ha obert amb el seu racionalisme crític ha estat ocupat per noves generacions de filòsofs que. conjunt de creences rebudes que guien les seves observacions i experiències. tan sols permet considerar-la. o Per a POPPER. És. va desenvolupar. I Hume ja ho deia això: la falsació d’una teoria és definitiva per a considerar-la falsa. provisionalment. Així.2. K. doncs. La racionalitat científica és provisional. KUHN (1922-1996) es va graduar en física teòrica i es va interessar per la historia de la ciència. KUHN. S’ha produït una revolució científica amb la reavaluació dels fets anteriors. el dels fenòmens psicològics i el de les construccions mentals. T.1. FEYERABEND. KUHN afirma que la historia pot produir una transformació decisiva de la imatge que actualment tenim de la ciència. sempre. derivar cap a estudis més filosòfics.28. KARL R. o POPPER. Això és així perquè un experiment no verifica una proposició. sinó a teories cada cop més versemblants. com a crítica al dogmatisme neopositivista. una nova teoria de la racionalitat. tota experiència és conjectura i està impregnada de teoria. amb HUME. Els científics practiquen la ciència dintre d’un paradigma. la comunitat científica la que elabora la ciència normal. bo i començant per la insuficiència de les directrius metodològiques. • Aquesta ciència normal defensa la seva posició suprimint innovacions subversives per als seus compromisos basics.i també com un canvi de paradigma o revolució científica modifica la perspectiva històrica de la comunitat que l’experimenta.2. el dels objectes físics. com a vàlida mentre no sorgeixin altres fets que la contradiguin. tot recolzant en POPPER. Del Positivisme Lògic a la "Nova Ciència": • A mesura que el Positivisme lògic anà assolint maduresa. van posar les bases per a una "nova ciència". • En L 'estructura de les revolucions científiques (1962). van anar sorgint les primeres reaccions. Lakatos: programes d’investigació científica: • Partint del racionalisme crític de POPPER i sense compartir els criteris externs als quals KUHN recorria per explicar el creixement científic. temporal. d’origen austríac. 28.2.

en aquest context. Les teories científiques no configuren objectes conforme als fets. Parafrasejant KANT. afirma LAKATOS que "una filosofia de la ciència sense història resulta buida i una història de la ciència sense una filosofia de la ciència és cega". però es va dedicar a la lògica formal. l’evolució de les teories científiques és una qüestió històrica i comparativa. amb la seva proposta metodològica d’actuar contrainductivament. • La història mostra com s’han desenvolupat i degenerat els programes d’investigació científica i. competint entre elles. Tampoc no existeix un conjunt de criteris metodològics fix i invariable que pot servir de guia al científic en la formulació de noves hipòtesis i teories. proposa 5 desobeir les regles metodològiques. l’anarquisme metodològic garanteix el desenvolupament científic.28. l’únic principi vàlid és el de l’autonomia dels fets. Per a FEYERABEND. Com que ha coincidit amb HEGEL que el procés és més important que l’estructura. • No existeixen observacions ni experiments neutres al marge d’un determinat marc teòric. • Per tant. • La metodologia d'IMRE LAKATOS constitueix un conjunt de regles que el científic ha de seguir i una guia per a l'historiador de la ciència perquè filosofia i història de la ciència s’exigeixen mútuament. No poden posar-se a prova aïlladament ni puntualment. • Les regles metodològiques aconsellen desenvolupar només hipòtesis concordants amb els fets i amb les teories científiques ja confirmades. considera que el falsacionisme popperià és ingenu i apriorístic. decideixen sobre la racionalitat d’una empresa científica particular i dirigeixen l’evolució de la ciencia al llarg de la història. podem aplicar el criteri de demarcació per a la ciència: una teoria és científica si. Filosofia. com volia LAKATOS. Amb totes dues histories. aventura noves prediccions. "Tot val" en la ciència a l’hora de conjecturar noves hipòtesis i teories. Només el liberalisme i el pluralisme. com a mínim. • L’estudi de la ciència permet enfocaments socials. 5 Actuar contrainductivament: FEYERABEND. Per tant. Per tant. s’elabora una reconstrucció racional del desenvolupament científic. va estudiar física i astronomia. econòmics. Cal partir de programes d’investigació científica o sèries dinàmiques de teories que. actuar contrainductivament i desenvolupar hipòtesis sense descartar absolutament res. No hi ha cap regla que no hagi estat desobeïda en algun moment. Tanmateix. Com a alternativa proposa un falsacionisme refinat: per rebutjar una teoria és indispensable que hagi sorgit una altra teoria millor que l’anterior. pretén desenvolupar hipòtesis incompatibles amb les teories i amb la base observacional establertes. per la qual cosa es mantindrà mentre no sorgeixi una altra alternativa millor . ha estat considerat un anarquista epistemològic. • FEYERABEND considera que les teories científiques incorporen una determinada concepció del món i un llenguatge propis. Si els tenim en compte tots podem reconstruir la història externa de la ciència i completar-ne així la història interna: l’evolució de les teories. • LAKATOS comparteix amb POPPER el caràcter fal·lible de tot coneixement. psicològics. etc. Feyerabend: Anarquisme metodològic: • PAUL K. En considerar-la perniciosa per al bon desenvolupament de la filosofia. KATOS va continuar desenvolupant la investigació científica crítica amb l’objectiu de reconstruir la historia de la ciència com a progrés racional. 119 .3.2. per la qual cosa resulten incapaces per descriure objectivament els fenòmens naturals. va estudiar l’empirisme per redreçar-lo davant de l’ús torçut que n’havien fet els neopositivistes. resulta impossible descobrir en la història de la ciència una racionalitat invariable. les relacions entre elles i el progrés objectiu del coneixement. sinó que només constitueixen una determinada manera de percebre el món. FEYERABEND va néixer l’any 1924.

You're Reading a Free Preview

Descarregar
scribd
/*********** DO NOT ALTER ANYTHING BELOW THIS LINE ! ************/ var s_code=s.t();if(s_code)document.write(s_code)//-->