P. 1
Historia Filosofia 2n Btx

Historia Filosofia 2n Btx

|Views: 1.355|Likes:
Publicado porEstrella Martínez

More info:

Published by: Estrella Martínez on Sep 17, 2010
Direitos Autorais:Attribution Non-commercial

Availability:

Read on Scribd mobile: iPhone, iPad and Android.
download as PDF, TXT or read online from Scribd
See more
See less

03/22/2013

pdf

text

original

Sections

  • 1.2. Del mite a la raó:
  • 1.3. Els primers filòsofs:
  • 1.4. Heràclit i Parmènides:
  • 1.4.1. Heràclit i el canvi:
  • 1.4.2. Parmènides:
  • 1.5. L’escola pitagòrica:
  • 1.6. Empèdocles i els atomistes:
  • 1.6.2. Atomistes:
  • 2.2. Introducció socio-política d’Atenes:
  • 2.3. Els sofistes:
  • 2.3.1. Introducció als pensadors sofistes:
  • 2.3.2. Trets principals dels sofistes:
  • 2.3.3. La crítica dels sofistes:
  • 2.3.4. La pèrdua moral dels sofistes:
  • 2.3.5. El relativisme polític i moral:
  • 2.3.6. Protàgores:
  • 2.3.7. Gòrgies:
  • 2.4. Sòcrates:
  • 2.4.1. Introducció al personatge:
  • 2.4.2. Origen dels coneixements actuals de Sòcrates:
  • 2.4.3. El coneixement d’un mateix i la ironia:
  • 2.4.4. La maièutica:
  • 2.4.5. Ciència i Virtut:
  • 2.4.6. La religió de Sòcrates:
  • 2.4.7. El mètode inductiu:
  • 2.4.8. La mort de Sòcrates:
  • 3. Plató:
  • 3.1. Introducció al filòsof:
  • 3.2. Vida i obres:
  • 3.3. Característiques del platonisme:
  • 3.4. Sòcrates, els sofistes i Plató:
  • 3.5. Mites i Metàfores platònics:
  • 3.6. Alguns del mites més importants i llur significat:
  • 3.7. L’aprenentatge i els objectes d’aprenentatge: les idees:
  • 3.8.2. El món ideal:
  • 3.8.3. Què i com són les idees de Platò?:
  • 3.9.2. El coneixement com a record:
  • 3.9.3. El coneixement com el camí cap al Bé:
  • 3.10.2. El Mite del Carro Alat:
  • 3.10.3. L’ànima tripartida i les seves característiques:
  • 3.10.4. Dualisme ànima i cos:
  • 3.10.5. La recerca de què és l’amor:
  • 4. Aristòtil:
  • 4.1. Introducció al filòsof:
  • 4.2. Les obres aristotèliques:
  • 4.2.1. Escrits Exotèrics:
  • 4.2.2. Escrits Esotèrics:
  • 4.3. Del platonisme a l’aristotelisme:
  • 4.4.2. La Metafísica:
  • 4.4.3. L’hilemorfisme:
  • 4.4.4. Potència i acte:
  • 4.4.5. Les quatre causes:
  • 4.4.6. El teleologisme:
  • 4.5. Conclusió al filòsof:
  • 5.1.2. Conseqüències de la desfeta de la Polis:
  • 5.3. L’hel·lenisme filosòfic:
  • 5.3.2. Estoïcisme:
  • 5.3.3. Escepticisme:
  • 5.4. L’hel·lenisme científic:
  • 5.4.1. Euclides d’Alexandria:
  • 5.4.2. Arquímedes: matemàtic, físic i enginyer:
  • 5.5. La filosofia hel·lenística a Roma:
  • 5.5.1. El procés d’hel·lenització:
  • 5.5.2. Sèneca:
  • 6.1.2. Les religions orientals a Roma
  • 6.1.3. El pensament cristià
  • 6.2. La Patrística:
  • 6.3. Sant Agustí:
  • 6.3.2. Raó i fe:
  • 6.3.3. Déu i el món:
  • 6.3.4. L’antropologia d’Agustí:
  • 6.3.5. El concepte de la història:
  • 7.2. L’Escolàstica: 7.2.1. Inicis de l’Escolàstica:
  • 7.2.2. La qüestió dels universals:
  • 7.2.3. L’argument ontològic1:
  • 7.3.2. L’existència de Déu:
  • 7.3.3. Déu i l’ésser humà:
  • 7.3.4. Raó i fe:
  • 7.4. L’islam:
  • 7.4.1. Averrois:
  • 7.5. L’esplendor escolàstica: sant Tomàs:
  • 7.5.1. La cristianització d’Aristòtil:
  • 7.5.2. Raó i fe:
  • 7.5.3. Les 5 proves de l’existència de Déu:
  • 7.5.4. Ètica de Tomàs d’Aquino:
  • 8.2. La crisi del segle XIV:
  • 8.3. Guillem d’Occam:
  • 8.3.1. El Nominalisme de Guillem d’Occam:
  • 8.3.2. Com sorgeixen els conceptes universals?:
  • 8.3.3. El món d’Occam:
  • 8.3.4. Filosofia i veritat revelada:
  • 8.4. La ciència al segle XIV:
  • 9.1.3. Científics i artesans:
  • 9.1.4. El nou savi:
  • 9.1.5. El nous instruments científics:
  • 9.2.2. La teoria copernicana:
  • 9.3. Galileu Galilei:
  • 9.3.1. Introducció al pensador i el seu pensament:
  • 9.3.2. La confirmació del sistema copernicà:
  • 9.3.3. L’enfrontament amb l’Església:
  • 9.3.4. Algunes conclusions:
  • 9.4. Isaac Newton:
  • 9.4.1. Introducció al pensador i el seu pensament:
  • 9.4.2. Els trets més importants del seu pensament:
  • 9.5. Els avenços en altres ciències:
  • 10.2. El significat del mot Renaixement:
  • 10.3. Els orígens ideològics del Renaixement:
  • 10.4. L’Humanisme: els seus inicis:
  • 10.5. L’Humanisme: la tradició neoplatònica:
  • 10.7. L’Humanisme: la tradició aristotèlica:
  • 10.8. L’Humanisme: el ressorgiment de l’escepticisme:
  • 11.1.1. Erasme de Rotterdam:
  • 11.1.2. Martí Lutero:
  • 11.1.3. Jean Calvino:
  • 11.2. Renaixement i Religió: La Contrarreforma i la Reforma Catòlica:
  • 11.3.2. Tomàs Moro
  • 11.4.2. Giordano Bruno:
  • 12.2. El Racionalisme i l’Empirisme:
  • 12.3.2. Aspecte polític:
  • 12.3.3. Aspecte ideològic:
  • 12.4. Descartes:
  • 12.4.1. La unitat del saber:
  • 12.4.3. El mètode cartesià:
  • 12.4.4. El dubte metòdic:
  • 12.4.5. La certesa fonamental:
  • 12.4.6. Altres certeses:
  • 12.4.8. L’ànima i el cos:
  • 12.4.9. Les regles de la moral provisional:
  • 13.2.3. El Nominalisme:
  • 13.2.6. Algunes conclusions:
  • 14.2. Les impressions i les idees:
  • 14.3. La negació de les idees universals:
  • 14.4. Les idees complexes:
  • 14.5. Els tipus de coneixement:
  • 14.6. La causalitat:
  • 14.7. La Matèria i l’Esperit. Crítica:
  • 14.8. Les Passions i la Llibertat:
  • 14.9. La moral de Hume:
  • 14.10. La religió de Hume:
  • 14.11. La dissolució de l’empirisme en l’escepticisme de Hume:
  • 15.1.2. Crítica a la Metafísica:
  • 15.1.3. Crítica a la Religió:
  • 15.1.4. El Dret Natural:
  • 15.1.5. La difusió del pensament il·lustrat:
  • 15.3. La Il·lustració a Anglaterra:
  • 15.4. La Il·lustració a Alemanya:
  • 16. Kant
  • 16.1. Introducció social i cultural
  • 16.1.1. Factors polítics i socials
  • 16.1.2. Factors culturals
  • 16.1.3. Raó i sentiment
  • 16.2. Introducció al Filòsof:
  • 16.3.2. La utilització teòrica i pràctica de la raó:
  • 16.3.3. El problema de la metafísica:
  • 16.3.4. Els judicis científics:
  • 16.3.5. Els judicis analítics i sintètics:
  • 16.3.6. La crítica de la raó pura:
  • 16.4.5. Els principis de l’autonomia moral:
  • 16.5. Conclusions:
  • 17.2. Fichte:
  • 17.2.1. Fichte i Kant:
  • 17.2.2. La Moral de Fichte:
  • 17.2.3. El Dret, la Política i l’Estat de Fichte:
  • 17.2.4. El segon Fichte:
  • 17.2.5. Conclusions a Fichte:
  • 17.3. Schelling: vida i obres:
  • 17.3.1. 1a Etapa: Principis fichteans:
  • 17.3.2. 2a Etapa: La filosofia de la Naturalesa:
  • 17.3.3. 3a Etapa: Idealisme transcendental i idealisme estètic:
  • 17.3.7. Conclusions a Schelling:
  • 17.4. Hegel:
  • 17.5. La dialèctica de Hegel:
  • 17.5.1. Què és la dialèctica:
  • 17.5.2. Les categories de la dialèctica:
  • 17.5.3. Idealisme dialèctic:
  • 18.2. Schopenhauer: La Voluntat com a fonament de la realitat:
  • 18.3. Kierkegaard: precursor de l’existencialisme:
  • 18.3.1. Crítica a Hegel:
  • 18.3.2. Els tres estadis:
  • 19. Marx i el Marxisme:
  • 19.1. La dreta i l’esquerra hegeliana:
  • 19.2. Ludwig Feuerbach:
  • 19.3. Els socialistes utòpics:
  • 19.3.2. Charles Fourier (1772 – 1837):
  • 19.3.3. Pierre-Joseph Proudhon (1809 – 1865):
  • 19.4. Karl Marx:
  • 19.4.1. Vida i Obres:
  • 19.4.2. La crítica a Hegel:
  • 19.4.3. La crítica a l’esquerra hegeliana:
  • 19.4.4. La crítica cap els economistes clàssics:
  • 19.4.5. La crítica cap els socialistes utòpics:
  • 19.4.7. El treball com alienació:
  • 19.4.8. La lluita de classes:
  • 19.4.9. El Capital:
  • va 19.4.10. L’arribada del comunisme:
  • 19.4.11. Algunes conclusions:
  • 20.2. El Positivisme a França: Auguste Comte:
  • 21.1.1. Introducció al personatge:
  • 21.1.2. Vida i Obres:
  • 21.1.4. Segona denúncia: Feuerbach, Comte i els idealistes:
  • 21.1.5. La mort de Déu i l’Anticrist:
  • 21.1.6. La nova moral:
  • 21.1.7. El súper home i la voluntat de poder:
  • 21.2. Freud:
  • 21.2.1. Introducció biogràfica:
  • 21.2.2. Fonaments del seu sistema: estructura de la psique:
  • 22.2. Introducció històrica:
  • 22.2.1. La crisi ideològica europea:
  • 22.3. Introducció biogràfica:
  • 22.4. La fenomenologia:
  • 22.5. La filosofia com a ciència:
  • 22.6. La fenomenologia com a doctrina:
  • 22.7. El mètode fenomenològic:
  • 22.7.1. La reducció existencial:
  • 22.7.2. La reducció eidètica:
  • 22.7.3. La reducció egològica:
  • 22.8. El subjecte transcendental:
  • 22.9. Algunes conclusions:
  • 23.2.2. L’existència:
  • 23.2.4. El món compartit:
  • 23.2.5. L’existència autèntica:
  • 23.3.2. El concepte de l’ésser en Sartre:
  • 23.3.4. Llibertat i responsabilitat
  • 23.3.5. Anàlisi de la llibertat:
  • 23.3.6. L'Existencialisme, un Humanisme:
  • 23.4. El Raciovitalisme d’Ortega y Gasset:
  • 23.4.1. Espanya entre els segles XIX i XX:
  • 23.4.2. Els esdeveniments del 98:
  • 23.4.3. Ortega y Gasset: El concepte de vida:
  • 23.4.4. La funció de la filosofia:
  • 23.4.6. Raó vital: raciovitalisme:
  • 23.4.7. El Perspectivisme
  • 23.4.8. Raó històrica: Concepte de generació
  • 24.2. Context científic:
  • 24.3. Desenvolupament del Moviment Analític:
  • 25.1. L'Atomisme lògic de Russell:
  • 26. L’anàlisi del llenguatge ordinari: segon WITTGENSTEIN, (W II):
  • 26.1. Revisió de les teories del "Tractatus Logico-Philosophicus":
  • 26.1.2. Teoria de la determinació del sentit per l’ús:
  • 26.1.3. La filosofia com a teràpia del llenguatge:
  • 27. Positivisme Lògic (el cercle de Viena):
  • 27.1. L'anàlisi de ñes proposicions científiques:
  • 27.2. La verificabilitat de les proposicions:
  • 28.1. Karl R. Popper: Racionalisme Crític:
  • 28.2. Els Postpopperians: Una nova filosofia de la ciència:
  • 28.2.1. Kuhn: Les revolucions científiques:
  • 28.2.2. Lakatos: programes d’investigació científica:
  • 28.2.3. Feyerabend: Anarquisme metodològic:

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA ÍNDEX

1. Des dels primers filòsofs fins a Sòcrates: .................................................................................................. 1 1.1. Introducció: ........................................................................................................................................ 1 1.2. Del mite a la raó: ................................................................................................................................ 1 1.3. Els primers filòsofs:............................................................................................................................ 1 1.4. Heràclit i Parmènides: ........................................................................................................................ 2 1.4.1. Heràclit i el canvi: ....................................................................................................................... 2 1.4.2. Parmènides: ............................................................................................................................... 2 1.5. L’escola pitagòrica: ............................................................................................................................ 2 1.6. Empèdocles i els atomistes: .............................................................................................................. 3 1.6.1. Empèdocles: .............................................................................................................................. 3 1.6.2. Atomistes: .................................................................................................................................. 3 2. Els sofistes i Sòcrates: ............................................................................................................................... 5 2.1. Introducció al concepte: ..................................................................................................................... 5 2.2. Introducció socio-política d’Atenes: ................................................................................................... 5 2.3. Els sofistes: ........................................................................................................................................ 5 2.3.1. Introducció als pensadors sofistes: ........................................................................................... 5 2.3.2. Trets principals dels sofistes:..................................................................................................... 5 2.3.3. La crítica dels sofistes: .............................................................................................................. 6 2.3.4. La pèrdua moral dels sofistes: ................................................................................................... 6 2.3.5. El relativisme polític i moral: ...................................................................................................... 6 2.3.6. Protàgores: ................................................................................................................................ 6 2.3.7. Gòrgies: ..................................................................................................................................... 7 2.4. Sòcrates: ............................................................................................................................................ 8 2.4.1. Introducció al personatge: ......................................................................................................... 8 2.4.2. Origen dels coneixements actuals de Sòcrates: ....................................................................... 8 2.4.3. El coneixement d’un mateix i la ironia: ...................................................................................... 8 2.4.4. La maièutica:.............................................................................................................................. 9 2.4.5. Ciència i Virtut: ........................................................................................................................... 9 2.4.6. La religió de Sòcrates: ............................................................................................................... 9 2.4.7. El mètode inductiu: .................................................................................................................... 9 2.4.8. La mort de Sòcrates: ............................................................................................................... 10 3. Plató: ........................................................................................................................................................ 11 3.1. Introducció al filòsof: ........................................................................................................................ 11 3.2. Vida i obres: ..................................................................................................................................... 11 3.3. Característiques del platonisme: ..................................................................................................... 11 3.4. Sòcrates, els sofistes i Plató: ........................................................................................................... 12 3.5. Mites i Metàfores platònics: ............................................................................................................. 12 3.6. Alguns del mites més importants i llur significat: ............................................................................. 12 3.7. L’aprenentatge i els objectes d’aprenentatge: les idees: ................................................................ 13 3.8. La Teoria de les Idees: .................................................................................................................... 13 3.8.1. Introducció a la teoria: ............................................................................................................. 13 3.8.2. El món ideal: ............................................................................................................................ 13 3.8.3. Què i com són les idees de Platò?: ......................................................................................... 14 3.9. La Teoria del Coneixement:............................................................................................................. 14 3.9.1. Introducció a la teoria: ............................................................................................................. 14 3.9.2. El coneixement com a record: ................................................................................................. 15 3.9.3. El coneixement com el camí cap al Bé: ................................................................................... 15 3.10. Antropologia platònica: .................................................................................................................... 15 3.10.1. Introducció: .............................................................................................................................. 15 3.10.2. El Mite del Carro Alat: .............................................................................................................. 15 3.10.3. L’ànima tripartida i les seves característiques: ........................................................................ 15 3.10.4. Dualisme ànima i cos: .............................................................................................................. 16 3.10.5. La recerca de què és l’amor: ................................................................................................... 16 4. Aristòtil: ..................................................................................................................................................... 17 4.1. Introducció al filòsof: ........................................................................................................................ 17 4.2. Les obres aristotèliques: .................................................................................................................. 17 4.2.1. Escrits Exotèrics: ..................................................................................................................... 17 4.2.2. Escrits Esotèrics: ..................................................................................................................... 18 Història de la Filosofia.

4.3. Del platonisme a l’aristotelisme: ...................................................................................................... 18 4.4. La Filosofia Primera o Metafísica: ................................................................................................... 19 4.4.1. El problema del canvi: ............................................................................................................. 19 4.4.2. La Metafísica:........................................................................................................................... 19 4.4.3. L’hilemorfisme: ......................................................................................................................... 19 4.4.4. Potència i acte: ........................................................................................................................ 20 4.4.5. Les quatre causes: .................................................................................................................. 20 4.4.6. El teleologisme:........................................................................................................................ 21 4.5. Conclusió al filòsof: .......................................................................................................................... 21 5. Les Escoles Hel·lenístiques: .................................................................................................................... 23 5.1. Introducció històrica: ........................................................................................................................ 23 5.1.1. Les monarquies hel·lenístiques: .............................................................................................. 23 5.1.2. Conseqüències de la desfeta de la Polis: ................................................................................ 23 5.2. Els orígens de les escoles hel·lenístiques: ...................................................................................... 23 5.2.1. L’escola de Mègara: ................................................................................................................ 24 5.2.2. L’escola hedonista: .................................................................................................................. 24 5.2.3. L’escola cínica: ........................................................................................................................ 24 5.3. L’hel·lenisme filosòfic: ...................................................................................................................... 24 5.3.1. Epicureisme: ............................................................................................................................ 24 5.3.2. Estoïcisme: .............................................................................................................................. 25 5.3.3. Escepticisme: ........................................................................................................................... 27 5.4. L’hel·lenisme científic:...................................................................................................................... 28 5.4.1. Euclides d’Alexandria: ............................................................................................................. 29 5.4.2. Arquímedes: matemàtic, físic i enginyer: ................................................................................. 29 5.5. La filosofia hel·lenística a Roma: ..................................................................................................... 29 5.5.1. El procés d’hel·lenització: ........................................................................................................ 29 5.5.2. Sèneca: .................................................................................................................................... 29 6. Filosofia Medieval: Patrística: ................................................................................................................... 31 6.1. Introducció històrica: ........................................................................................................................ 31 6.1.1. Roma: ...................................................................................................................................... 31 6.1.2. Les religions orientals a Roma ................................................................................................ 31 6.1.3. El pensament cristià ................................................................................................................ 32 6.2. La Patrística: .................................................................................................................................... 32 6.3. Sant Agustí: ..................................................................................................................................... 33 6.3.1. Introducció biogràfica: .............................................................................................................. 33 6.3.2. Raó i fe:.................................................................................................................................... 33 6.3.3. Déu i el món: ............................................................................................................................ 34 6.3.4. L’antropologia d’Agustí: ........................................................................................................... 34 6.3.5. El concepte de la història: ........................................................................................................ 35 7. Filosofia Medieval: Escolàstica: ............................................................................................................... 36 7.1. Introducció històrica: ........................................................................................................................ 36 7.1.1. Temes recurrents: .................................................................................................................... 36 7.1.2. Introducció filosòfica: ............................................................................................................... 36 7.2. L’Escolàstica: ................................................................................................................................... 37 7.2.1. Inicis de l’Escolàstica: .............................................................................................................. 37 7.2.2. La qüestió dels universals: ...................................................................................................... 37 7.2.3. L’argument ontològic: .............................................................................................................. 38 7.3. Sant Anselm de Canterbury:............................................................................................................ 38 7.3.1. Vida i Obres: ............................................................................................................................ 38 7.3.2. L’existència de Déu: ................................................................................................................ 38 7.3.3. Déu i l’ésser humà: .................................................................................................................. 39 7.3.4. Raó i fe:.................................................................................................................................... 39 7.4. L’islam: ............................................................................................................................................. 39 7.4.1. Averrois: ................................................................................................................................... 39 7.5. L’esplendor escolàstica: sant Tomàs: ............................................................................................. 40 7.5.1. La cristianització d’Aristòtil: ...................................................................................................... 40 7.5.2. Raó i fe:.................................................................................................................................... 40 7.5.3. Les 5 proves de l’existència de Déu: ....................................................................................... 40 7.5.4. Ètica de Tomàs d’Aquino: ........................................................................................................ 41 8. La fi de l’Edat Medieval: Inicis de la Ciència Moderna: ............................................................................ 42 8.1. La decadència de L’Escolàstica: ..................................................................................................... 42 8.2. La crisi del segle XIV: ...................................................................................................................... 42 Història de la Filosofia.

8.3. Guillem d’Occam: ............................................................................................................................ 42 8.3.1. El Nominalisme de Guillem d’Occam: ..................................................................................... 43 8.3.2. Com sorgeixen els conceptes universals?: ............................................................................. 43 8.3.3. El món d’Occam:...................................................................................................................... 43 8.3.4. Filosofia i veritat revelada: ....................................................................................................... 43 8.3.5. El coneixement científic: .......................................................................................................... 44 8.4. La ciència al segle XIV: ................................................................................................................... 44 9. Renaixement i Revolució Científica:......................................................................................................... 45 9.1. La revolució científica: trets generals: ............................................................................................. 45 9.1.1. Els canvis que produeix: .......................................................................................................... 45 9.1.2. Un nou tipus de saber: ............................................................................................................. 45 9.1.3. Científics i artesans: ................................................................................................................ 46 9.1.4. El nou savi: .............................................................................................................................. 46 9.1.5. El nous instruments científics: ................................................................................................. 46 9.2. Nicolau Copèrnic: la teoria heliocèntrica: ........................................................................................ 46 9.2.1. El significat de la revolució copernicana en filosofia: .............................................................. 46 9.2.2. La teoria copernicana: ............................................................................................................. 47 9.3. Galileu Galilei: .................................................................................................................................. 47 9.3.1. Introducció al pensador i el seu pensament: ........................................................................... 47 9.3.2. La confirmació del sistema copernicà: .................................................................................... 48 9.3.3. L’enfrontament amb l’Església:................................................................................................ 48 9.3.4. Algunes conclusions: ............................................................................................................... 48 9.4. Isaac Newton: .................................................................................................................................. 49 9.4.1. Introducció al pensador i el seu pensament: ........................................................................... 49 9.4.2. Els trets més importants del seu pensament:.......................................................................... 49 9.5. Els avenços en altres ciències: ....................................................................................................... 50 10. Renaixement i Humanisme:................................................................................................................. 51 10.1. El significat del mot Humanisme: .................................................................................................... 51 10.2. El significat del mot Renaixement: .................................................................................................. 51 10.3. Els orígens ideològics del Renaixement:......................................................................................... 51 10.4. L’Humanisme: els seus inicis:.......................................................................................................... 52 10.5. L’Humanisme: la tradició neoplatònica: ........................................................................................... 52 10.6. L’Humanisme: barreja de corrents. ................................................................................................. 53 10.7. L’Humanisme: la tradició aristotèlica: .............................................................................................. 53 10.8. L’Humanisme: el ressorgiment de l’escepticisme: .......................................................................... 54 11. Renaixement, Religió i Política: ........................................................................................................... 55 11.1. Renaixement i Religió: La Reforma Protestant: .............................................................................. 55 11.1.1. Erasme de Rotterdam:............................................................................................................. 55 11.1.2. Martí Lutero:............................................................................................................................. 55 11.1.3. Jean Calvino: ........................................................................................................................... 56 11.2. Renaixement i Religió: La Contrarreforma i la Reforma Catòlica:................................................... 56 11.3. Renaixement i Política: .................................................................................................................... 56 11.3.1. Nicolás Maquiavel .................................................................................................................... 56 11.3.2. Tomàs Moro ............................................................................................................................. 57 11.4. Resultats finals del pensament renaixentista: ................................................................................. 57 11.4.1. Leonardo da Vinci: ................................................................................................................... 57 11.4.2. Giordano Bruno: ...................................................................................................................... 58 12. El Racionalisme cartesià: .................................................................................................................... 59 12.1. La filosofia moderna: ....................................................................................................................... 59 12.2. El Racionalisme i l’Empirisme:......................................................................................................... 59 12.3. Segle XVII a l’Europa continental .................................................................................................... 59 12.3.1. Aspecte econòmic i social: ...................................................................................................... 59 12.3.2. Aspecte polític:......................................................................................................................... 59 12.3.3. Aspecte ideològic: .................................................................................................................... 59 12.4. Descartes: ........................................................................................................................................ 59 12.4.1. La unitat del saber: .................................................................................................................. 60 12.4.2. La recerca del coneixement cert:............................................................................................. 60 12.4.3. El mètode cartesià: .................................................................................................................. 61 12.4.4. El dubte metòdic: ..................................................................................................................... 61 12.4.5. La certesa fonamental: ............................................................................................................ 61 12.4.6. Altres certeses: ........................................................................................................................ 61 12.4.7. El món com una màquina (el mecanicisme cartesià): ............................................................. 62 Història de la Filosofia.

................................................................2...........................................1. 67 14...2....................................................................................................................12....................................................... 69 15................................................................................. L’Idealisme alemany: . la Política i l’Estat de Fichte: .... El Dret....................................6...................2...............................................................8........................................................... 78 16.................. 73 16.................. El Dret Natural: ...................................2.....................................................2............................ 64 13....9......... 65 13...... 80 17................................................................... 70 15....................1....................................... La moral de Hume: ........ 81 17................. 65 13................................................2.. Les idees complexes: .....................................1.........3......................................................................... David Hume: ......... 80 17..................................................................................................................................................... 81 17............................................................2....... 64 13.........................................4.......................9.2.. L’Enciclopèdia: ............................................................................................ La Moral de Fichte: ..............................................5................................3....................................... La difusió del pensament il·lustrat: ..... Introducció: . 73 16.............................................................. La crítica de la raó pura: ....1..................................................................................................2............. 67 14............................... Conclusions a Fichte: ..... Raó i sentiment .1........2.......... Teoria del coneixement: ..........3............................ La causalitat: ....3................................................................................................................................... 69 14.................................. Fichte i Kant: .....4................. 71 15... 73 16........................................................ 67 14.................................................................................................................1............................................... 80 17....... França i Alemanya ............................... La dissolució de l’empirisme en l’escepticisme de Hume: .............................2............................5........4...................................... 64 13............ 70 15..4............................................1..........................................3.................4.............................................................................................................................................3... Introducció social i cultural................1...2...................................................................................... 73 16..3............... Introducció: ................................................................................................................................ La utilització teòrica i pràctica de la raó: ...................................................... Thomas Hobbes: ......................................... Crítica a la Metafísica: ............................................................. 62 12... 77 16..............................3............................2.... 81 Història de la Filosofia.................................................................................................................................................................................. 68 14...................................................................... El problema de la metafísica: ........................1.......................................................................................................... La Il·lustració a França: ............................... 71 15..........................4. 70 15.......................................................................... El segon Fichte: ....... 70 15...................................... La llei moral: l’imperatiu categòric: ... 75 16.......................................................................................... 81 17.........................................................................6....... El criticisme de Kant: ...................10..... 66 14........................................................................................................................................................ Factors polítics i socials ............................ 72 16... 67 14............................................................. Introducció al Filòsof: ..... 64 13...................1..................................... Els postulats de la raó pràctica: ..........................1......................5.......................................................................... Els judicis científics: ...................................................... 68 14.1................................................... Conclusions: ........... 63 13.......... La negació de les idees universals: ....................................... Crítica a la Religió: ........... 71 15........................................................................................................................................5.................................. 80 17............ 75 16...................... La religió de Hume: ..... 67 14................. L’empirisme........4..................3.................................................................... 74 16................5...................................................................................11............................................ Els tipus de coneixement: ... 64 13...........................................................4.......... Fichte: ..4...2............................1............................................................... 73 16.......................................................................................... Factors culturals......2................................................. Teoria de l’Estat en Hobbes: ............................ Algunes conclusions: ..5........... 75 16............ Introducció socio-política: .................... 68 14................................................ 67 14..1........ Les impressions i les idees: ... ..........3......................3............ 74 16.......1........................................................2..... 79 17.......... La Il·lustració a Anglaterra........2.4......1................ 67 14...... Un escèptic moderat: ...... 70 15.........2.............................3...............................................................................4......6..............3..2........................1....................................... Els principis de l’autonomia moral: ... 78 16.. El Nominalisme: ....................2............... Teoria ètica: ......... Les Passions i la Llibertat: ............................ Vida i obres: .........................4........................................2.. 74 16. Els judicis analítics i sintètics: .... La Matèria i l’Esperit......................... 65 13....................................2................. Les regles de la moral provisional: ........................................................ Ètiques heterònomes i ètiques autònomes: .....................................................................................1................................................................................................................................................................................ 71 15...........4...................................................................4....................................5... Kant ........................................................ Thomas Hobbes ................................................................................ La raó il·lustrada: ............. La Il·lustració a Alemanya:.........4........................ 77 16...7..........................................................................3............................. 71 15............. L’ànima i el cos: .......................3............................................................................................................................................... Corporeisme i Mecanicisme: . 78 16.................. 77 16.................. 76 16..................1............. 73 16.................................................................8... La Il·lustració a Anglaterra: ........................ Introducció: ..... El concepte de Filosofia a Hobbes: .......... Crítica: ..1.................2...........

................3........1............................... 92 19.................4............................................. Introducció a Husserl: .............. 92 19.................. Schelling: vida i obres: ....1.............................................. 100 21.....3....5.......................................... Introducció: ........................... 97 21.........1................... 91 19................................4.......................................................3................................................................................4....................................................................................................... 95 20.................... Charles Fourier (1772 – 1837):.... El Positivisme: ................................................... Comte i els idealistes: ................................................................. Nietzsche: ..................................1..1................................... La dreta i l’esquerra hegeliana: ...... Interpretació de la cultura: psicologia social: .1.........................................................2........ Fonaments del seu sistema: estructura de la psique: ................................ 93 19............2......................................................... 91 19............5................4................................................................................................................................................................................................................. 87 19....... 94 20.......................5...... La crítica cap els socialistes utòpics: ................. 84 17.......5................2............... 88 19................................................... 88 19....................................... 84 17............................................................................................................................................. 82 17.....................2...........1................................................................................................... Algunes conclusions: ..... 86 18.....1................................................................ Introducció biogràfica: .........................................2.................................................. 91 19............................................... .......................... 86 18... Idealisme dialèctic: .............................................3...........2...................... 92 19................................. Crítica a la raó: Els filòsofs de la sospita: ...... 102 22.......................................... 98 21.....3.......................................................2.....................................1.................. Claude Henri de Saint-Simon: ...................................3.................................................... 85 18..........................4............................ 103 Història de la Filosofia....................................................................................3........................ 6a Etapa: La filosofia positiva o la filosofia de la mitologia: ..3......................... El súper home i la voluntat de poder: ............................................... Els tres estadis:................................................4................................................. La mort de Déu i l’Anticrist: ....................5.... Freud:.................................................. La crisi ideològica europea: .............................................7..................... El treball com alienació: ..............................................................................................6. 102 22.......................................................................... 83 17....................................... Introducció al Positivisme: ..................................5..........................................................3.. Introducció històrica: ..........9......................................... El Positivisme evolucionista d’Herbert Spencer: .........................................................................3............... 86 18..............................................................................................3... Pierre-Joseph Proudhon (1809 – 1865): ......... 102 22................... La crítica a la religió: .............................................................. 98 21... Karl Marx:............... Marx i el Marxisme:..........................................2........................................17..................................4......................... 97 21...4.......................................................................................................................................2.................... La crítica a l’esquerra hegeliana: ... 84 17..........................3................7............................ 89 19............................................5.......................................... 82 17........................................ Schopenhauer: La Voluntat com a fonament de la realitat: ................................... 83 17......................4........................................................................................... L’arribada del comunisme:................ 3a Etapa: Idealisme transcendental i idealisme estètic: ...... 102 22.................................................................................................................3.....................................................................................4............................ 88 19.......3.................................................................................1.............................. La crítica a Hegel: ....... Ludwig Feuerbach: .. Reacció contra Hegel: .........................2................ 1a Etapa: Principis fichteans: ................................................1...................................................................... Hegel:.............................. La Fenomenologia: ..3...... 82 17........................................................8............................2.......................... 82 17............... 100 21...... Nietzsche i Sòcrates: la primera denúncia: .................... Crítica a Hegel: ............ 97 21.. 86 18...................... Introducció biogràfica: ........................................ 99 21.................. 84 17........... 90 19...........................................................................3............4........................................................... 88 19................. Vida i Obres: ...... 101 22......3..........3..................... La crítica cap els economistes clàssics: ................. 4a Etapa: Filosofia de la Identitat: ................. Kierkegaard: precursor de l’existencialisme: ............ El Positivisme a Anglaterra: John Stuart Mill: ..6....................2......4.................. 90 19.................. La nova moral: ........................ Els socialistes utòpics: ................................................... 103 22........................................................3.... 2a Etapa: La filosofia de la Naturalesa: ..................1...3..... 5a Etapa: Fase teosòfica i la filosofia de la llibertat:....................................................1............ 99 21.................................................................................... Introducció al personatge: ... Conclusions a Schelling: ..................... 86 18.....................3.................................4..................................................3..............................4.......11......................................................................... El Capital:............... El Positivisme a França: Auguste Comte: ............... 83 17.............6... La dialèctica de Hegel: ...........2......1............................... Segona denúncia: Feuerbach.......................................... 95 20.................................................7...................10.. Què és la dialèctica: ............................2..................................1........................1......4.4............................. 96 21.........4............... 97 21....................... 95 20........................2......... Les categories de la dialèctica:....................... Vida i Obres: ....................... 96 20..... La lluita de classes: ......... 90 19.......................1.......... La fenomenologia: ............. 99 21............. 100 21............................................... 83 17............................................................ 93 19................................................................3......................1................................. 88 19................................. 93 19.............2.......4...........1.........................1............

............. 108 23........................................................................................................... 118 28....................................................................6.......................3..........1...................................1.................3.............................................................6....2......................3........ Algunes conclusions: ....... Raó vital: raciovitalisme: ...... 107 23......... 104 22....... 117 27............................................. 107 23..... 112 24....7.....2...............................1........................................................................1...................................................... 119 Història de la Filosofia. L'Existencialisme.................................... Llibertat i responsabilitat....... Marti Heidegger: .......... Revisió de les teories del "Tractatus Logico-Philosophicus": ....................................4.....................4.......................................... Introducció al pensador: ......................................... La reducció egològica: ...............................................2.............. Popper: Racionalisme Crític: ...................................... 110 23....................................2...................................................................... La preocupació per l’ésser:........ L'anàlisi de ñes proposicions científiques: ........................ 103 22. La filosofia com a ciència:........................... El subjecte transcendental:.3......1................................................... 112 25................. Raó històrica: Concepte de generació ............. El "Tractatus"............. 110 23.......... Introducció: .........2......................................... 106 23............... Context científic: ............................................ 115 26.................................. El concepte de l’ésser en Sartre: ...........5..................................................................................................7...... El món....................................................... 118 28.......................................................... 113 25........................................3............................3.....................4............................................. 111 24............................................2.................... Teoria de la determinació del sentit per l’ús: .............................. La filosofia com a teràpia del llenguatge: ..................................................... ... L’anàlisi del llenguatge ordinari: segon WITTGENSTEIN.... L’ésser-en-sí i l’ésser-per-sí-mateix: ............8... 103 22......................................4..................................... L’anàlisi del llenguatge en el "Tractatus": ................... 116 26...................................................................................... 106 23......................................................................................8.................................................. Kuhn: Les revolucions científiques: .3.................................. Teoria dels Jocs del Llenguatge: .......................................... 110 23.................. Positivisme Lògic (el cercle de Viena): . El Perspectivisme ................ La funció de la filosofia: ............. 105 23................................................................................................. 115 26.......3................1................................................................... Els esdeveniments del 98: .................................. Introducció al corrent de pensament: .......................4... 109 23.....................7..........................................2............................4.................1............ Feyerabend: Anarquisme metodològic: ...... La fenomenologia com a doctrina: ........................... 118 28............................. El Raciovitalisme d’Ortega y Gasset: ............................ La reducció eidètica: ...................... Desenvolupament del Moviment Analític: ....... Karl R............................. Espanya entre els segles XIX i XX: ..... Anàlisi de la llibertat: .......................................2.....................................9.............................1............... Jean-Paul Sartre: .1........... La vida i els seus atributs: .. 106 23.................... 112 24...................... La verificabilitat de les proposicions: .....................................................................2...................................... 106 23.......................................... 107 23....................... 115 26............. 116 27........ 113 26................................................ (W I): ........4...... 104 22............................................ 109 23...1.....1........................4... Del Positivisme Lògic a la "Nova Ciència": ........4.............2......2................7................................... 117 27................................. El mètode fenomenològic: .....................................................5........ L’existència autèntica: ..........1.......3. 106 23................. 107 23................. 118 28................3.........................................4......................1.............................. 112 24....................................................................... 118 28. 111 23........... 104 22.........5.... (W II): ........................... L’existència: ............... 104 22.......................................2........................................1..............3........................... 109 23............... 104 22.......................................................................... ............. Els Postpopperians: Una nova filosofia de la ciència: ...............................................7................ Lakatos: programes d’investigació científica: .............................................................................................1..................................2............... El món compartit: ..................6............................. L’Existencialisme: ......................................................................................................................3.....................................3.... Teories del llenguatge: ..........................................................................4..22....... 111 23.........................................................4........................................... 107 23......... 117 28.......... un Humanisme: .......... 108 23.......................... 110 23...1.......2....................................2........................................................ 113 25....... 113 25...... 108 23..................................................................................................... Una nova teoria del coneixement: ........... Moviment Analític: L’anàlisi del llenguatge formal: Primer WITTGENSTEIN............................................1..................................... La reducció existencial: ........ 109 23....................................2...................5......................................2........2....................................2................. espai obert: ........................................................4....2... El Moviment Analític: .................................................................. L'Atomisme lògic de Russell: ........................................................................................................................... Ortega y Gasset: El concepte de vida: ...3......................... 104 22.............

. alguns trobaven que els mites ja no donaven raó dels interrogants sobre la natura i l’home.El poble grec.La natura té unes lleis que acompleix gràcies a una força interna. el centre d’atenció deriva cap a l’ésser humà i la societat. sense que hi hagués cap sentiment de nacionalitat o comunitat estatal. fins a la primera meitat del segle V a.I en aquest entorn multicultural i multireligiós..C.C.. Introducció: o L’ésser humà té una necessitat imperiosa de conèixer l’entorn o. Del mite a la raó: o El món clàssic grec: . .Alhora comença a créixer d’interès per la pregunta de què és cada cosa. . .1. Cada ciutat tenia les seves pròpies lleis. .En aquest context neix el món clàssic (arts. en general. la Filosofia presocràtica compren des del segle VI a. aviat.Però aquesta manera d’entendre la realitat implica que hi ha uns principis originals.Cap al segle VII a. També s’anomenen filòsofs físics perquè el seu interès rau en la natura (el Cosmos). aviat sorgeixen pensadors i seguidors creant escoles i corrents de pensament que posen en tela de judici les explicacions mitològiques d’Homer. és a dir. ciència en general) o El mite (la mitologia): . . a la Jònia.Homer i Hesíode recopilen els mites. la combinació d’aquests principis dóna com a resultat el món real. . Els primers filòsofs: o La Filosofia anterior a Sòcrates.Aquesta natura moguda per la seva pròpia força interior esdevé una realitat endreçada i bella. 1. sinó que creien que havia d’haver un principi per les coses.3. . els sistemes polítics aniran canviant des de l’aristocràcia cap a la democràcia.Les polis estaven lligades per la llengua i la mitologia. l’home es va explicant l’entorn que l’envolta. Filosofia. es va estendre per la costa mediterrània. o Durant el segle VI a.Aquesta relació comercial. aquesta amalgama de cultures i religions obre un període de bonança econòmica i comercial. és a dir. o La natura i la recerca del principi de les coses: . o La societat presocràtica: . La natura està endreçada i la realitat és molt lluny de les explicacions mitològiques dels seus avantpassats.Aquesta polifonia política afavorí les reformes polítiques i. o Les primeres respostes que es va donar l’ésser humà a sí mateix van ser a base de mites (mitologia). aquesta dualitat és ja un primer tret del que podríem anomenar teoria del coneixement del món presocràtic.També en els seus escrits aprenem com la vida grega es desenvolupava al voltant d’una ciutat estat: la polis . .2.La bonança econòmica fa més forta a les classes comerciants i. un vitalisme ja que la natura és un ésser vivent amb una finalitat ben definida. de donar-se a sí mateix una explicació satisfactòria de la realitat. la filosofia s’ocuparà de la natura. esdevé el Cosmos.És el resultat d’una barreja de pobles i cultures que es van anar assentant al territori grec en successives invasions. 1. Aquesta forma de pensar.C. a les illes i costes de l’Àsia Menor..C. . que només es poden percebre per la raó i.El conjunt de filòsofs presocràtics coincideixen en que tot es forma a partir d’un element. la discussió i la reflexió sobre la forma de ser governats. creant ciutats estat al mode de les ciutats gregues peninsulars.C. Aquest principi original o arkhé es creava tot el món i totes les coses. però ja cap al segle V a. més aviat.C. filosofia. Des dels primers filòsofs fins a Sòcrates: 1. . Els seus escrits ens mostren com a partir d’explicacions màgiques i sobrenaturals.. en direm teleològica i veurem que quedarà formulada més endavant per Aristòtil. però ja a les acaballes del segle VII a. .HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA 1. comerciant i mariner. com a dues activitats que intenten donar raons positives de les coses. més aviat. 1 . És a dir.Els grecs no pensaven en clau de creació (tradició judeocristiana). o Aquest nou corrent veu néixer la filosofia i la ciència.Aquest pensament implica un dinamisme o. . la pregunta per l’essència de les coses. va ser molt beneficiosa pels intercanvis religiosos i culturals. .

la natura és aquest ésser estàtic i immutable. Sorgeixen els models pluralistes. ni tan sols no pot ser pensat. ens porten a l’autèntic coneixement: l’ésser únic i estàtic. el coneixement de la natura. malgrat tot. La raó ha de veure l’ordre perfecte que hi ha al darrera. Hegel.C. L’escola pitagòrica: o El pitagorisme es caracteritza per tenir uns trets religios-ètics i filosòfic-científic. cap al coneixement que és la lluita continuada de contraris. allò que no és. Heràclit i el canvi: • Heràclit accepta. el coneixement. la llei del canvi.Poc a poc. • El que realment és el principi i l’essència de la natura és l’ésser. Ara bé. o Les fonts més fidedignes de l’estudi dels pitagòrics. Heràclit i Parmènides: o Introducció . tindrà caràcter de coneixement. • Per a aconseguir el coneixement. o Pitàgores va proposar un model d’entendre la natura que ha tingut una gran influència en la cultura occidental. entitat que només podem aprehendre per la raó. En observar la natura.Pel que fa a la teoria del coneixement: Heràclit creu que els sentits ens porten. Pitàgores.5. la curiositat i l’aprenentatge farà que es prengui consciència de la impossibilitat de que tot el Cosmos quedi explicat a partir d’un únic principi. Només un discurs basat en la realitat que és. El discurs sobre els objectes és un intent d’explicar l’aparença del món real. posteriorment.1.4. • Aquest principi d’identitat serà recollit per Platò i. 1. serà perfectament endreçada per la raó. i no hi ha res que estigui aturat. pensador del segle XIX.4. aquest moviment està endreçat pel logos. els números no són només una realitat simbòlica. l’home grec s’adona que no tot el que veu té el mateix grau de certesa.2. . recollirà aquesta idea de lluita de contraris. la natura és harmònica i proporcionada. és. concretament de reculls i retalls del segle V sobre autors dels anys 350 – 250 a. o Hi ha qui considera que els pitagòrics van ser una mena de secta. o Al coneixement de la natura només s’arriba per la raó matemàtica. Els sentits ens donen un coneixement de primer contacte. Parmènides: • Només amb la raó podem assolir el veritable coneixement. • No hi ha lloc per al canvi ni el moviment. sinó que postularà l’aparició d’una nova realitat que és una superació de la lluita.4.Són dos filòsofs que representen dues concepcions d’entendre la natura totalment oposades. • A la natura tot està en moviment. Parmènides utilitza la deducció lògica a partir del següent principi: allò que és. o Pels pitagòrics. La natura és doncs. hi ha una correspondència entre les coses i els números. encara que aquesta relació només la pot captar la raó. mitjançant la utilització de la raó. sense atendre als enganys dels sentits. és el que veuen els sentits. Això va provocar una gran quantitat de literatura sobre ell d’escàs valor històric o filosòfic. Per a Heràclit és la idea d’un mecanisme perfecte. o millor. Aquest principi està relacionat amb la relació que hi ha en el interval de les notes musicals. no va escriure res. sinó que tenien entitat real. d’entrada. 2 . Espera que la informació que li proporcionen aquests. unitat de contraris (néixer – morir / encès – apagat / fred – calent) en continua tensió. • Aquest moviment continu és aparent. que es creu van tenir accés a informació més “fresca” de Pitàgores. encara que no es quedarà en la lluita. per la filosofia cristiana. 1. o Així doncs. ens arriba d’escrits d’autors posteriors. El fet de no voler escriure i altres trets. la qual cosa provoca el devenir constant. El coneixement és la cerca d’entitats permanents i absolutes. - Filosofia. Parmènides diu que només la raó. així ho fan pensar. . o Els números són el principi de la realitat i gràcies a això.1. • Més endavant. la validesa dels sentits. però és gràcies a la raó que podrem aprehendre la veritat. 1.

Entre aquests sistemes que en direm pluralistes. • Els atomistes creuen que el coneixement és sempre de les impressions sensibles i depèn d’una disposició del nostre cos. • Demòcrit afirma que els àtoms viatgen lliurement a l’espai i s’ajunten de forma espontània. en general. • La realitat s’explica a partir dels àtoms. La realitat. ni tan sols el seu origen segur. 1. Filosofia. No tenen massa valor històric ni filosòfic. però ens mostren un home compromès amb la política del seu temps. la natura prové d’un únic ens. o diu que no val la pena parlar de Leucip. Mentre el primer uneix els elements diferents. • Existeixen quatre elements que són el principi de totes les coses: aigua.6. Atomistes: • Quan parlem dels atomistes ens referim. • Empèdocles coneixia bé el pensament de Parmènides i va adoptar el mateix estil literari en escriure les seves obres. a tota la concepció moderna de la ciència. La barreja es provocada per dues forces còsmiques (del cosmos) de signe contrari: amor i odi.1. Empèdocles: • Va ser un home el que ara diríem famós i per aquesta raó es van escriure moltes històries d’ell. potser més aquest aspecte que no pas un rigor i un ordre en les seves obres. 3 . Els pitagòrics inicien una idea que anirà fins al Renaixement amb Galileu i Kepler i. foc i terra. aquesta explicació es va posar en entredit: com podia un sol principi o element convertir-se en la pluralitat i complexitat del món real? o Per poder salvar aquest problema van sorgir nous pensadors amb nous sistemes explicatius. èter. Fins i tot s’atribueix un comentari d’un filòsof posterior (Epicur) a on no queda del tot clar si diu que no ha existit cap filòsof dit Leucip.1. • Només ens han arribat fragments de dos poemes.2. encara que ja és més que la majoria del que ha quedat de la resta de presocràtics. que ja no partien d’un únic principi. La metempsícosis Empèdocles i els atomistes: o Fins ara hem vist pensadors i escoles que donaven una explicació monista de la realitat. • La complexitat del món es pot explicar per la barreja o variació d’aquests quatre elements en diverses proporcions i combinacions. 1. Aquesta agrupació genera la multiplicitat de cossos i entitats al món real. sinó de molts. o Els pitagòrics creien en la reencarnació de les ànimes. es barregen en proporcions diferents. de partícules indivisibles que si bé són de la mateixa qualitat. La majoria dels historiadors i compiladors posteriors estan d’acord en comentar la riquesa poètica i expressiva d’Empèdocles.6. a Leucip i Demòcrit. sobre tot. el segon s’encarrega de separar-los.6. o Aquests principis van obrir el camí a l’estudi matemàtic (mesurable) de la natura. és a dir. • Aquestes dues forces estan en permanent lluita que s’equilibra per sí mateixa. Ara bé. • Se sap molt poc de Leucip. cal destacar a Empèdocles i els atomistes. • L’atomisme deixa un llegat important: l’existència eterna de la matèria i va tenir una gran influència a partir dels descobriments científics del segle XIX.

460 a. 540 a. 460 a. 500 a. odi Àtoms – buit ATOMISTES Àtoms – buit Itàlics MILESIS Jònics Escola Pluralistes Postparmènides Filosofia.C.Principals filòsofs presocràtics Filòsof Tales Anaximandre Anaxímenes Heràclit Pitàgores Parmènides Zenó Anaxàgores Empèdocles Leucip Demòcrit Lloc d’origen Milet Milet Milet Efes Samos Elea Elea Clazomene Agrigent Milet? Elea? Abdera Data 640 a.C. 490 a. 490 a. 550 a.C.C. 610 a. aire.C.C.C. Principis del Seu pensament L’aigua Allò indeterminat L’aire Foc – logos Parell – senar Ésser ELEATES Ésser Homeomeries / Nous Quatre arrels: aigua.C. terra i foc Dues forces contràries: amor.C.C. 540 a.c. 4 . 532 a.

i el resultat ha estat la victòria. guerrers. diuen. Atenes és el centre cultural del món occidental.. magnífics oradors. preferien dedicar llur esforç a ensenyar qüestions més pràctiques sobre aspectes culturals. encara més. • Amb el temps.3. persones dedicades a la vida contemplativa i especulativa i al saber teòric. sense contingut. o Aquest canvi no cal dir la importància que té. amb la qualificació de millor sistema polític (encara que alguns opinen que més aviat és el menys dolent dels sistemes polítics). interessats en la política. o Paral·lelament als sofistes. fonamentades.C.2. • Avui en dia.1. I durant el seu govern. de convèncer a tots aquells que calgui de la bonança d’una opció política en front d’una altra. o El que ha funcionat en període de guerra. lluny de participar de trets comuns amb els sofistes. és sotmesa al principi de la isonomia. les ciències i la filosofia prenen un nou impuls. Els sofistes i Sòcrates: 2. socials i polítics. o És en aquest context quan Atenes veu aparèixer un grup de pensadors. aristòcrates. en temps de pau. en els assumptes de la polis). Els sofistes eren els savis. i només va quedar l’art de la retòrica produint uns discursos només dedicats a convèncer. Els sofistes no dubtaven a cobrar pels seus ensenyaments. Si bé és cert que el discurs polític guanya en qualitat estètica. sense que importés el contingut del discurs. 2. la política dóna un gir pragmàtic i mira per tal de donar solucions als problemes de la ciutadania. s’hi enfronta clarament. sobresurt com un dels grans personatges de la filosofia. Creuen que l’educació és un factor molt important. els mestres del saber. Introducció al concepte: o A la segona meitat del segle V a. I així el poble reclama el seu dret a prendre part en les decisions polítiques (és a dir. i permet que les classes populars irrompin amb força en la política. o millor. Trets principals dels sofistes: • Els sofistes són un grup un tant heterogeni. En aquest temps. 2. A partir d’aquest moment. Es mostren escèptics davant les virtuts del coneixement. o I a arrel d’aquest canvi. és a dir. anomenat l’edat d’or de l’etapa clàssica. la capacitat de convèncer. Tots cobren els serveis i ensenyaments donats. Filosofia. la força bruta del dictador ja no esdevé motor de canvis polítics. està produint un discurs buit. per aprendre a defensar les seves opcions. aconsegueix anorrear l’exèrcit persa. • A diferència dels savis tradicionals. aristòcrata convertit a defensor de la democràcia i les seves virtuts. Tots els habitants.2. Atenes. Els sofistes: o El terme deriva del grec sofós que significa savi. potser. És el principi d’un sistema polític que ha arribat als nostres dies (26 segles després). 2. quan una persona diu un sofisma. tot criticant la manera de fer (i de ser) dels pensadors sofistes.3. sorgeix un grup de pensadors amb un seguit de trets comuns que en direm l’escola sofista. les arts. en Sòcrates. comerciants i artesans han reaccionat amb diligència i valor. Introducció als pensadors sofistes: • Els sofistes es van dedicar a satisfer la demanda dels ciutadans.3.2. La seva gran eina era l’oratòria i la retòrica (avui en diríem la demagògia). o L’herència deixa de ser un factor determinant (per exemple les castes índies) per a poder tenir un lloc en les decisions polítiques. encara que compartien una certa actitud comuna: Es mostren crítics amb les institucions. capaços amb la paraula. els mestres del saber. Introducció socio-política d’Atenes: o Ens trobem celebrant una victòria sobre un exèrcit estranger. bé ho ha de fer també. 5 .1. Mostren una tendència al relativisme davant la veritat. sobre lleis naturals falses. concretament l’exèrcit persa i ens referim a les Guerres Mèdiques. en una nova manera d’entendre el deure cívic dels habitants de la polis grega. això també fa trontollar els valors ètics i les tradicions de la societat atenesa. igualtat de tots davant la llei. 2. malgrat la inferioritat tècnica i militar. o Governa Pericles. el qual. o Aquesta democràcia de sentit fort que arriba de la ma de Pericles. o El secret d’aquest triomf el trobem. el mitjà va perdre de vista la finalitat. sinó més aviat el saber i.

I cal saber que tant un com l’altre es van manifestar molt crítics amb els sofistes. sinó també aportant les proves dels seus viatges i haver vist moltes lleis diferents. Es fixen en la natura. la crítica dels sofistes va carregar contra els pilars de la constitució atenesa.4. El savi ja no és aquell qui té més coneixements. els pensadors sofistes eren uns crítics constructius. ni tampoc maldat absoluta. l’afirmació de Galileu va atemptar contra els pilars socials. • De la mateixa manera que segles més tard. Protàgores). però aquest cop en l’aspecte més animal i salvatge: les lleis de les persones han de ser pur reflex de les lleis naturals. Ja no hi ha bens absoluts. sinó aquell qui els té més útils. doncs. O sigui que de lleis naturals. En una frase. • Amb aquesta crítica els sofistes posen en tela de judici la naturalitat de les lleis. la intenció original d’educar a la comunitat canvia i s’instaura. una mena de filosofia de la llei de la selva. La crítica dels sofistes: • L’Atenes de Pericles. • Per acabar. no només amb el seu saber. és a dir. La Natura era un model de on aprendre per a portar aquestes lleis naturals a la vida humana. 2. • De mica en mica. i els posen al servei del triomf personal. sense que els importi si això provoca mals a la comunitat. Aquesta idea la recolzaven. ni de bon tros.2. no hi ha possibilitat d’arribar a un saber universal. volen discutir i distingir amb claredat. potser el saber tampoc ho és.5. • Els estudiosos de divideixen els pensadors sofistes en dues grans etapes que han anomenat primera i segona sofística. Protàgores: • Protàgores d’Abdera va ser el primer pensador en dir-se sofista. sinó només ens cal limitar-nos a ensenyar-lo coses pràctiques. immòbils i quasi divines. la pura llei del més fort. obeïen a interessos de grups de pressió o a factors històrics. quasi d’origen diví. • Aquesta forma de pensar porta a un relativisme polític i moral.3. és gràcies a Plató. 2. és gràcies als escrits de Platò i d’Aristòtil parlant d’ells. (hi ha una obra de Plató en forma de diàleg que es titula. o millor dit. • Lluny queda aquella idea de que l’home és la mesura de totes les coses i podíem dir que el que queda és més aviat un principi com ara l’home més fort és la mesura de totes les coses. És més important la opinió que té la comunitat d’una persona que la vertadera vàlua d’aquesta persona. resulta que moltes lleis. susceptibles de ser canviades en quan convingui. • Els sofistes van dir que això no s’ho creien. és que estem parlant de lleis fetes per homes i. • I si tanmateix les lleis ja no són universals. El relativisme polític i moral: • Si les lleis naturals que fins ara eren fixes. I un cop aquesta és sotmesa a estudi. i que moltes de les anomenades lleis naturals no eren més que convencions socials buides i perfectament canviables. del pacte polític. 2. acceptava sense posar en dubte la validesa i immutabilitat de les lleis naturals. Les coses estan bé o malament depenent del benefici que porten.3. La seva missió era sobre tot educadora. d’aquelles lleis producte del costum (consuetudinàries). • Filosofia. • Des del moment en que l’acord substitueix la llei natural. 6 .3. Amb el pas dels anys. és a dir. hem utilitzat el terme actitud expressament.6. i això és greu. advertir que el coneixement dels sofistes que tenim. hereva del pensament presocràtic. els sofistes deixen de posar el seu saber al servei de la col·lectivitat. que ens amoïnem per educar l’home en les lleis de la natura. • No cal. • Les lleis passen de ser quelcom indiscutible a ser considerades com una qüestió tan simple com és el posar-se d’acord. lluny de ser inspirades pel propi Apol·lo.3. La pèrdua moral dels sofistes: • Tal i com ja he comentat. Ara bé. entre els sofistes. aquelles lleis naturals (iusnaturalisme). • I això comporta una conseqüència greu: si ja no es tracta de lleis naturals. La major part del que sabem d’ell. ja que el fet de compartir l’actitud no implica. el compartir posicions. precisament. el concepte de veritat queda substituït pel d’utilitat. són durament criticades.3. en realitat estem criticant els fonaments mateixos de l’estructura política de la comunitat. per lo tant. res de res. en un principi.

pel que fa al ser. • Platò ens presenta Protàgores com un home ja entrat en anys. aleshores és que el ser ja existia abans i torna a començar. no és el ser. • Protàgores defensa una veritat subjectiva.2. • La persona que interessa a Protàgores no és l’ésser humà en genèric. Va estar varies vegades a Atenes. és una clara mostra del que ara anomenaríem relativisme cultural. • Les seves obres principals són: Raonament demolidors i es creu que una altra titulada Sobre la veritat o sobre el ser. seguit quasi de forma unànime per altres filòsofs posteriors. I això el porta a un agnosticisme radical. pot adoptar formes molt diverses. i si ha nascut del ser. • Gòrgies defensava una tesi amb tres idees principals: 1r Res no existeix no existeix ni el ser. per després viatjar per Grècia incloent la polis d’Atenes. Ha recuperat el tema del ser de l’escola d’Elea i l’ha esgotat fins arribar al absurd. la sensació que té una persona és la veritat per a aquesta persona. • També carrega contra les matemàtiques i concretament la geometria. ofegat. La persona enginyosa i perspicaç. aquesta. insistia en el caràcter heterogeni i variat dels valors i normes dels éssers humans.7. 3r I en cas de que sigui possible conèixer-lo. serà impossible de comunicar la descoberta En efecte. així com també són fragments el que s’ha conservat d’algun del seus discursos. el mateix Protàgores. Ja hem vist que per Protàgores. o millor. Conclusió. amb gran capacitat d’oratòria i més preocupat per l’èxit personal que per conèixer la veritat de les coses. També una altra obra titulada Sobre els Déus. De • Filosofia. i les coses pensades són obra de la imaginació. res no existeix. i si així fos. Va ser un gran viatger que va anar ensenyant de ciutat en ciutat al llarg de la Grècia clàssica. • Gòrgies arriba amb aquest raonament a un nihilisme filosòfic complet. sinó paraules. Gòrgies: • Gòrgies de Lentini (Sicília) va ser contemporani a Protàgores i va ensenyar a la seva illa natal durant uns anys. 2n Si hi ha quelcom que existeix. els nostres actes de comunicació es fan mitjançant la paraula. la justícia. i aleshores si no hi és en lloc. • Segons Platò. en conseqüència infinit. dit. no existeix ni el ser. Aleshores. com tots els sofistes. és a dir. podria ser etern (mai ha nascut) i. segons Plató. no hi seria en lloc. i això és una incoherència. al·ludint que a la natura no es dóna mai els casos de formes o funcions perfectes que descriu la geometria. aleshores seria al mateix temps no ser i ser. ni tampoc l’estudi de la ciència i la natura pel simple fet de conèixer la veritat. la sensació de la qual pot ser diferent. encara que va escriure una obra de filosofia titulada Sobre el ser o sobre la Natura del qual ens han arribat fragments. • Es diu que va morir als 109 anys. ni el no ser. el ser. la veritat ens arriba a través de la sensació i. és diferent en cada persona. l’individu en societat. Però si ha nascut d’alguna cosa. No l’interessa la teologia. Protàgores participava del pensament d’Heràclit en aquella idea d’un moviment continu. • Per a Protàgores. però no té perquè ser la veritat per a una altra persona. sinó tal persona concreta i tal altra. Sembla ser que el pensament de Protàgores va florir cap del 444 al 440 a. és impossible conèixer-lo Per a conèixer cal pensar. camí de Sicília. • Protàgores. 7 . del no ser no pot néixer perquè el no ser no existeix. sinó més aviat com un mestre en els negocis públics i privats.3. ha de néixer del no ser o bé del ser.C. si aquest existís. acusat d’ateu. l’ordre entre les relacions humanes. sabrà treure profit d’aquestes diferències entre les diverses comunitats humanes. Va ser. ja que si existís. sobre tot. El que transmetem en comunicar. un retòric. és que no existeix. No en va. però al final. i més concretament. és a dir. és a dir. l’individu. • A Protàgores només li interessen els afers humans. molt pagat en sí mateix. si el pensem. Va morir als 70 anys. El no ser és evident. • El fragment anònim llegit ara. Ara bé. no existeix de fet. es presentava a sí mateix no com un mestre en ciència. ni el no ser. es va veure obligat a abandonar la ciutat.

la comunitat a on viu. cap escrit pot servir d’estímul a la investigació. existeix el dubte si Gòrgies pensava realment això. Però no pretén ridiculitzar al personatge en qüestió. Aquest tret no és casual: Sòcrates creia que una vida d’investigació no es podia limitar en uns escrits que posteriorment seran continuats per altres. es pensa que ho sap tot. • Malgrat dedicar tota la vida a la filosofia. Sòcrates. o ho va dir com a exercici de retòrica.4. tan absurd que és.1. tot és fals.2. a ell i a la seva família. o va ser deixeble.4.3. la activitat filosòfica. La seva vocació al llarg de la seva vida d’adult va ser. . sempre. i als altres. amb diferència. sinó que vol que aquest caigui en un mar de dubtes i comenci la seva investigació personal. les seves virtuts i limitacions. • Aquest principi socràtic topa frontalment amb les idees sofistes. La seva preocupació gira al voltant de l’ésser humà i el seu món. la paraula té un poder molt gran sobre les persones. Sòcrates no va escriure res. • Plató és. per a Gòrgies. poder ensenyar al poble. Introducció al personatge: • La data de naixement de Sòcrates es calcula sobre la data de la seva mort i l’edat que tenia en morir. • Sòcrates vol començar aquest camí d’introspecció. Es calcula. La professió de Sòcrates no és la de savi. ja que de les circumstàncies de la seva mort. però mai pot ser un estímul a la investigació. qui més dades ens ha donat de Sòcrates. reconeixent una total ignorància de tot. no sabent res. i això és un tret comú. o va conèixer a Anaxàgores. Origen dels coneixements actuals de Sòcrates: • Aquesta actitud de Sòcrates provoca que tot el que sabem d’ell.4. quan deien estar en possessió de la saviesa i. en la mesura en que és un constant preguntar-se per un mateix i els altres. mai de forma directa. El savi és aquell qui sap que no sap res. És tracta de veure’s a sí mateix en funció dels altres. Fuig de forma expressa de l’estudi de la natura en tant no sigui directament implicada en algun afer de l’ésser humà. 8 Filosofia.4. en funció d’un mateix. La seva coherència personal el van fer viure una vida pobra de bens materials. existeix documentació. doncs. El seu aspecte era un tant peculiar si fem cas de les descripcions que ens han arribat: ben lluny de la imatge hel·lènica de bellesa formal. 2. Per a Gòrgies. és a dir.C. quan et toca amb la seva ironia et provoca una descàrrega a l’intel·lecte que et fa trontollar. Aristòteles que fa breus però precises referències a Sòcrates. Però una filosofia entesa com un constant examen interior. Aquell qui reconeix la seva ignorància. la filosofia. Gòrgies pensa exactament el contrari de Protàgores: si per aquest tot és veritat perquè en cada home hi ha una percepció de la veritat individual. però.• • • 2. Hi ha tres fonts principals: Jenofonte a una obra titulada Dites memorables de Sòcrates. sinó la de ignorant. Plató que el fa protagonista de molts dels seus escrits en forma de diàlegs. Aquest coneixement d’un mateix farà de les persones éssers solidaris. 2. és a través de les paraules escrites de altres persones. A més. que va néixer cap al 470 a. Un escrit comunica una idea o una doctrina. • La seva actitud d’anàlisi interna vol provocar que cada persona es conegui a sí mateixa. Sòcrates: 2. Sòcrates utilitza la ironia com a recurs quan parla amb elles. De pare escultor i mare llevadora. • Per a fer reconèixer en la resta de les persones la ignorància. està en disposició de saber. per aquesta raó. • Va estudiar a Atenes geometria i astronomia i sembla ser que. els tres principis poden ser reduïts a un de sol: no hi ha possibilitat d’un coneixement objectiu. • Plató compara Sòcrates amb un peix d’aquests que quan els toques et donen una descàrrega elèctrica. no aquell qui. Si ens fixem amb detall. • Sòcrates es va mantenir allunyat de la vida política. El saber sofista és un no saber. El coneixement d’un mateix i la ironia: • Sòcrates baixa la filosofia del cel a la terra.

I aquest és el principi bàsic de l’ètica socràtica. no és pas cap ciència. la seva idea de persona és amb un vincle de solidaritat i justícia amb la resta de persones. Ciència i Virtut: • La filosofia de Sòcrates és tot un art del ben viure (compte. a Sòcrates li preocupa. s’arriba a una conclusió universal. és un altre tret d’enfrontament ideològic amb els sofistes. el saber és virtut i la ignorància és maldat. escollint el plaer més gran. ja que en el pensament cristià. . d’això. i aquest és un aspecte negatiu de la filosofia socràtica. • La ciència socràtica no es pot deslligar d’una concepció ètica de la vida. i Sòcrates està molt lluny de considerar que el saber és revelat. sembla ser que correspon a Sòcrates el mèrit d’organitzar un treball d’investigació segons un mètode purament científic. sinó que el referma en el seu vessant social. però. • És una postura clarament contraria a l’hedonisme dels sofistes. la ironia no sol ser el millor camí. • No obstant. • Amb Sòcrates. La religió de Sòcrates: • El fet de fer filosofia és una missió divina.4. és a dir. a partir de cert número de casos particulars. Ens parla d’un ésser humà que té sentit en tant és un ésser social. no s’està referint als mateixos déus que els seus compatriotes. El saber es troba en la recerca d’un mateix. Tan sols ens vol comunicar la curiositat intel·ligent per a que sigui la pròpia persona qui faci néixer el bon pensament en el seu si. La persona virtuosa es aquella capaç de calcular i gaudir dels plaers. • En aquest sentit. a nivell de relacions humanes franques. és a dir. I per aquesta raó. • El mètode inductiu el va utilitzar en la seva particular recerca moral de la virtut. Sòcrates diu que la filosofia sofista és com l’art culinari: només es preocupa de satisfer el paladar sense parar compte amb la salut. la seva filosofia és com la medecina: de vegades pot produir dolor. • Així doncs. La utilització de la ironia per desemmascarar el saber fictici i fals. Sòcrates s’esforça en crear conceptes. La persona no virtuosa escull el plaer del moment. no és necessari que l’ésser humà renunciï al plaer per a ser virtuós. una ciència que no sigui capaç de portar les persones a una vida bona en el sentit ètic del terme. en un mètode inductiu.4. és un argument del que també va parlar in filòsof del segle XX Sören Kierkegaard a la seva obra Concepte de la ironia. El mètode inductiu: • La investigació de Sòcrates es basa. en íntima relació. • Ara bé. no s’ha de confondre amb viure bé). per contra. 2. i cadascú ha de fer el que és costum a la seva ciutat. • Per a Sòcrates. • Recordem. Sòcrates parla sovint d’un dimoni que li parla en els moments més decisius de la seva vida. quan Sòcrates fa al·lusions a les divinitats. I aquest sentit col·lectiu. la virtut i la justícia. 2.6. Certament. La virtut no ha de negar la vida ja que és la vida mateixa. • Sòcrates clama contra l’individualisme sofista. Les persones han d’anar compartint el seu procés de maduració. L’universalisme socràtic no anul·la l’individu. a un diàleg de Plató es compara la seva tècnica a la feina d’una llevadora. definicions vàlides de forma universal. • No hem de pensar que això té alguna cosa a veure amb el cristianisme. La maièutica: • Queda clar. que Sòcrates no està disposat a dictar cap doctrina ni decàleg del bon comportament. la introspecció és la cerca del saber i de la virtut. • Al diàleg Gòrgies de Plató. però sempre en sortim beneficiats. doncs. que és el saber. efímer i incomplet. sobretot. Reconeix que ell no és capaç de parir res quan l’acusen.4. • Ara bé. sobre tot. precisament.4. La ironia és un bon recurs sempre i quan hom estigui segur de no ser mai ofensiu. Reconeix que les qüestions de culte són molt personals.5. 9 Filosofia. la revelació és una part fonamental. allunyat de l’individualisme. Però la seva idea dels déus és que no són més que expressions d’un únic principi diví. que Sòcrates vol una introspecció de la persona i les persones que l’envolten.• 2.7. Avui diríem que era la veu de la consciència. que només és capaç de fer veure els altres la ignorància del saber de les ciències i filosofia actuals. • En el seu empeny d’arribar a principis vàlids per a tothom. per a alliberar l’ésser humà. • Aquest sentit del transcendent és una constant a la filosofia de Sòcrates. és a dir. 2.4.

4. • L’acusació era molt subjectiva i d’escassa consistència. a deixar-la de fer. afegeix. amb una majoria més folgada. La pena seria el desterrament o proposar una altra pena adient al veredicte. tal i com es feia amb alguns grans homes.2. 10 . durant els quals. • El que va respondre Sòcrates es que es creia mereixedor de ser mantingut a expenses de la ciutat donada la importància de la seva tasca. els amic d’en Sòcrates van organitzar la fuga d’aquest. no es podia desdir d’aquesta manera. entre les quals és compta el respecte a les lleis de la ciutat. Però es va negar: tota la seva vida l’havia dedicada a l’ensenyament de la virtut. es va defensar dient com era d’important la seva tasca educativa. i ara. sota cap concepte. Sobre tot tenint en compte que era una tasca divina. • Ben al contrari. Amés. i que no estava disposat. Filosofia. es va sol·licitar la pena de mort. Tres ciutadans el van acusar d’impietat i de corrompre a la joventut ensenyant creences contràries a la religió de l’Estat. La mort de Sòcrates: • Sòcrates va arribar a ser força influent a Atenes. • Entre la pena i l’execució van passar 30 dies. • Aleshores.8. no tem a la mort. i no hagués arribat a res si no fóra perquè Sòcrates es va entossudir i no donar el seu braç a tòrcer. • En una primera votació se’l va trobar culpable per una petita majoria.

Plató afirma que un text ha de ser. encara discutim. Platò va veure la oportunitat de dedicar-se a una política capaç i competent. líriques i tràgiques. Però en poc temps. o Pel que fa a les obres de Plató. Així doncs. 3. República I. La investigació sobre l’autenticitat de les obres de Plató ja va començar a l’Edat Medieval. I conèixer la cronologia és fonamental per a conèixer bé el pensament. Però va ser durant la democràcia.1. amb el que pràcticament tots els escrits de Plató han estat sota sospita en algun moment de la història. o Va morir l’any 347 a. o També hi ha un problema en la cronologia de les obres. una ajuda a la memòria. El pensament sofista és desestructurador i oportunista. o Plató tanmateix s’esforçarà en conèixer quina és la veritable naturalesa de les coses. o Amb l’arribada de la democràcia. Els estudiosos s’han fixat en els continguts i en els estil d’escriptura per tal de crear una cronologia creïble. Cal donar un nou missatge polític i social que sigui engrescador i coherent. no escrites.3. suposen una de les més grans influències en el pensament posterior. També afirma que moltes coses ensenyades a l’Acadèmia eren de tipus oral. Protàgores 3r Període: escrits de maduresa: o Fedó. En algun dels seus textos. Vida i obres: o Va néixer a Atenes el 428 a. només. I també sembla ser que després va cremar totes aquestes obres en un atac de puresa intel·lectual. . Sofista. va ser segrestat i venut com esclau. sovint brutal i sempre arbitrària. el va convidar a participar en la vida política. En un dels seus viatges va establir contacte amb una comunitat pitagòrica. precisament. El va rescatar un amic seu. La majoria d’estudiosos del filòsof consideren que els seus principis filosòfics. o En un dels seus viatges. Plató anava a educar-los en la filosofia per a ser un bon governant. a través d’un amic seu. Un text no té valor per sí mateix. Sembla ser que això l’aportava una situació més còmode. hi ha un problema amb l’autenticitat de les mateixes. o Quan finalment va arribar a Atenes. trenta-quatre diàlegs i tretze cartes. En resum. quan Sòcrates rep la condemna a mort. de família noble. o Va tenir més ensurts ja que es va relacionar. Plató: 3. Recordem que Sòcrates deia el mateix. El règim dels Trenta Tirans. Polític. o El seu pensament és una reacció al convencionalisme social del sofistes. En un principi. entre els que hi tenia amics i familiars. potser també va provocar un desencís cap al món de l’escriptura. No se sap si va ser un acte deliberat ateses les seves intencions declarades de reformar la política.C. o A més. Plató suposa el primer gran sistema filosòfic en el qual es plantegen totes les qüestions que.3. Plató va viatjar bastant. República II-X 4r Període: escrits de vellesa: o Parmènides. Sembla ser que va rebre una educació basada en les idees d’Heràclit. Lleis 3. o Al final ha resultat una cronologia a on els primers diàlegs no contenen la teoria principal de Plató i són clarament socràtics: 1r Període: escrits de joventut o socràtics: o Apologia de Sòcrates 2n Període: escrits de transició: o Gòrgies. Característiques del platonisme: o El desencís de Plató per la mort d’en Sòcrates. avui en dia. Durant la seva joventut sembla ser que va escriure bastant: composicions èpiques. la va fundar com una associació religiosa. fent constantment maquinacions per a implicar les persones més influents. Plató creu que la filosofia és una investigació on hi ha una bona part d’anàlisi interior. Introducció al filòsof: o Es considera Plató com la maduresa de la filosofia grega.C. o Als 20 anys va conèixer Sòcrates i va romandre deixeble seu fins a la seva mort. La tradició parla d’una Apologia de Sòcrates. Però aviat es va adonar que els Tirans actuaven de forma mesquina. als 81 anys. Aquesta és la raó per la que Plató escriu quasi tot en forma de diàleg. però Atenes estava en guerra i també pot ser degut a una situació fortuïta. o De jove va voler dedicar-se a la política professional. i fruit del que havia vist amb els pitagòrics. o Després de la mort d’en Sòcrates. sempre acabava tenint problemes amb ells. Banquet. El diàleg reprodueix amb més exactitud aquesta tradició oral del platonisme. amb un parell de tirans. va fundar la Acadèmia Per motius legals. les raons que impulsaren a Sòcrates 11 Filosofia. juntament amb els d’Aristòtil.2.

a les quals. Això passa. Quan el que s’intenta explicar va més enllà del que admet el llenguatge logicodiscursiu. 3. però també contra la retòrica buida.4. Significa una justificació de la divisió i organització social. la pitjor de totes segons Sòcrates i que tants exemples troba entre els polítics i els sofistes de la seva època. podríem utilitzar la de fidelitat a l’ensenyament i la persona de Sòcrates. o Pel seu caràcter imaginatiu i expressiu. o bé aclarir algun concepte important de l’ensenyament d’aquest. Aquesta no deixa de ser una certa il·luminació. Una lectura atenta dels mites platònics és una bona manera d’acostar-se a la filosofia d’aquest pensador. Filosofia. o El fet que hàgim caracteritzat el naixement de la filosofia com el pas del mite al logos pot sorprendre si constatem el recurs freqüent de Plató als mites. els sofistes i Plató: o Si es pogués qualificar amb una frase l’activitat filosòfica de Plató. Per això. També és recurrent el tema de la ignorància ignorada. o A la primera etapa. el coneixement i la virtut. els mites tenen la peculiaritat de convertir-se en veritable filosofia. Sòcrates.6. L’ànima es descriu com un carro tirat per dos cavalls de naturalesa contrària.5. 12 . no passa això en absolut. Mite dels metalls La República (L. 3. no obstant. d’acord amb això. o També ens trobem diàlegs (com Protàgores) a on Plató polemitza amb les idees sofistes sobre la saviesa. L’Apologia és un exemple clar. els diàlegs platònics es proposen il·lustrar el significat d’alguna actitud fonamental en Sòcrates. ja que responen a la necessitat de l’autor de buscar vies alternatives d’expressió. són les que impulsen a Plató a escriure en forma de diàleg: la filosofia no és un seguit de doctrines. o Per al filòsof atenès. en l’explicació mítica. o Més tard els diàlegs aniran sobre temes en els que Sòcrates també havia dit la seva: la virtut. Alguns del mites més importants i llur significat: Obra en què apareix Tema Mite del Carro alat Fedre Explica la naturalesa divina i immutable de l’ànima i justifica la reminiscència. que va més enllà del mestre i intenta explicar tota la realitat. amb les idees platòniques. sinó que vol reivindicar i explicar la figura del mestre fins a un punt. Això no vol dir que Plató es limita a aprofundir en l’ensenyament rebut. III) Els déus disposen en els homes una certa quantitat de cada metall i. Pretenen ser aquella imatge clara que ens revela una veritat en la mesura en què som capaços d’introduir-nos-hi i de submergir-nos en la seva fantasia. Mite a no escriure. Un altre diàleg (Critó) ens mostra a un Sòcrates davant el dilema de fugir de la presó o mantenir-se fidel als seus principis. s’han de buscar altres formes d’expressió. Mites i Metàfores platònics: o Plató recorre sovint als mites en les seves explicacions. segons l’autor. aquests estan destinats a pertànyer a una classe social o bé a una altra. la bellesa. Plató reconeix la ignorància com feia sempre Sòcrates abans de començar una investigació. sinó un constant interrogar-me i investigar les raons dels problemes per aclarir el significat de la vida humana. I en altres diàlegs d’aquesta època. Els utilitza a tall de narracions metafòriques que li permeten descriure d’una manera més intuïtiva i didàctica aspectes essencials de la seva filosofia. el bé. Certament. s’accedeix per intuïció. els mites acompleixen una finalitat didàctica inqüestionable. per exemple. Explica com Sòcrates es manté coherent fins al final en la seva investigació filosòfica. una manera de veure nítida però difícilment expressable. el mite i l’al·legoria constitueixen mecanismes útils d’acostament. el plantejament racional i lògic cedeix el terreny a allò que és imaginatiu i al·legòric. En Plató. de manera que pot semblar un allunyament de l’autèntica filosofia.3.

Plató les anomena ens o substàncies i es diferencien clarament de les coses sensibles. Només així es pot tenir un coneixement absolut i immutables. 13 . de valor.Mite de la Caverna La República (L. Aleshores surt un interrogant: com encaixa el concepte d’ensenyar en les ciències o en la virtut. en l’anàlisi de certes idees que van apareixent en els diàlegs. El món ideal: • Recordem que en Platò no ens trobarem mai amb un text que expliqui detalladament una tesi o una doctrina. Així doncs. 3. I podem recordar la virtut com podem recordar les ciències. 3. o En la investigació socràtica rau l’arrel del record. més aviat. La Teoria de les Idees: 3. Mite del Demiürg Timeu Explicació de com es va originar el món sensible a partir del caos inicial. L’aprenentatge i els objectes d’aprenentatge: les idees: o Aprendre és recordar. Però cal detallar-ho més. Les idees són causa de les coses naturals. o millor dit. o Això no obstant deixa oberts altres interrogants: si conèixer és reconèixer. La igualtat perfecta no existeix al món sensible. la teoria de les idees apareix. I mica en mica. doncs. en la seva màxima expressió és ciència i en la seva mínima expressió és opinió vertadera (es distingeix de la ciència perquè li manca una garantia de veritat). Partim de la idea que l’ànima és immortal: ha nascut moltes vegades i ho ha vist tot en tots els móns possibles. Així ens trobem amb diàlegs que ens parlen de les idees de bellesa. Com a tal.8.7. en la seva etapa de joventut. són les idees les causes de la realitat sensible.VII) Al·legoria sobre la condició humana i la necessitat de deslligar-nos de les cadenes que ens lliguen al sensible per tal d’elevar-nos cap al món de les idees. l’ètica. directament.8. anirà anant a parar a temes que el seu mestre hagués rebutjat per no concernir. o Aquesta primera formulació de la Teoria de les Idees és una aproximació que la completarem tot seguit. Si és la intel·ligència la que explica i ordena la realitat. l’estudi de la mateixa farà ressorgir el record. Ens serveixen per emetre criteris de judicis del món sensible. • Aquesta idea va agafant forma en Platò donant cos a la teoria de les idees. de virtut. Platò escrivia en forma de diàleg fugint. precisament. Filosofia. Les idees són criteris de judicis. Recordar una cosa ens permet. Tal és l’afirmació de Plató.8.1. de la mateixa manera que ho està la consciència d’haver nascut moltes vegades. si tot es un recordar? o Aquí Plató ens dóna una pista de la seva teoria del coneixement: la saviesa. Però aquests records estan adormits. Per exemple quan comparem la grandària de dos objectes. Si estudiem la realitat canviant de la natura. l’ésser humà: Està naixent la primera formulació de la Teoria de les Idees i podem ja citar algunes característiques d’aquesta formulació: Les idees són l’objecte específic del coneixement racional. 3. la política o la teoria dels coneixement. La filosofia consisteix a anar més enllà del món sensible. o A tot això s’haurà d’enfrontar Plató en els següents diàlegs. ¿com ens expliquem el coneixement sensible? ¿i quin sentit té aquest aprendre? A més. el nostre coneixement serà canviant. enllaçant records. tota aquesta teoria descansa sobre el supòsit de la immortalitat de l’ànima i l’etern renéixer. La importància de la qual es manifesta en veure com la resta del pensament de Platò es fonamenta en ella: l’antropologia.2. estem utilitzant la idea d’igual perfecta que hi ha a la nostra ànima. de la rigidesa d’un text. Introducció a la teoria: • La teoria del coneixement de Platò implica l’existència de veritats absolutes i immutables. per mitjà d’un artífex diví inspirat en la bellesa de les idees. La ciència. recordar la resta.

doncs. La Intel·ligència que da dividida en: Pensament.9. Idees de tipus valors: la idea de justícia. abstracte com les idees perfectes de Platò. • Els antecedents a la teoria de les idees de Platò els trobem a: Les definicions de Sòcrates en la mesura en que aquestes intentaven donar una idea perfecte d’allò definit. a la filosofia medieval. la idea de persona. la idea de bé és la idea més important. o coneixement propi de les ciències del món real (les matemàtiques. de la no existència d’un saber universal. o la gran pèrdua moral i intel·lectual de la mort d’en Sòcrates. 3. però també la idea de bellesa. de bellesa. de bondat. No és. Imaginació. • La realitat. Per exemple. I és aquest l’objecte de coneixement per a Platò: les idees. sinó ben al contrari: el saber depèn de qui l’exposa i per a qui l’exposa. és a dir. • El món real és. implica també que.3. 14 . però d’acord a la realitat exposada. a partir de Platò ja existeix una formalització del que ara en diríem valors. • Platò distingeix varis tipus d’idees: Idees de tipus matemàtic: la idea d’unitat o d’igualtat són un exemple. Platò l’anomena intel·ligència. però també la música o l’astronomia) • Filosofia. és a dir. la pèrdua moral dels sofistes. les idees de Igualtat i diferència són les més importants. es troba en un món paral·lel. La matèria es resisteix i aquesta és la raó de les imperfeccions. Introducció a la teoria: • Platò va estudiar els filòsofs presocràtics. per Platò. Un coneixement perfecte podrà ser aplicat a la política i evitar. una representació maldestre del món perfecte de les idees. • Les idees no són materials. la geometria. la idea d’arbre. Existeix una jerarquia entre les idees. aquesta jerarquia està canviada segons el diàleg que llegim. Cadascuna d’aquestes idees és una realitat única. un veritable coneixement. • Platò també creu que no totes les idees són iguals.8. és a dir. de cara a la filosofia posterior. també hi ha dos tipus de coneixement. És en realitat un món modèlic. o opinió que fa referència al que Platò anomena ombres o reflexos.3. L’ésser de Parmènides.9. Coneixement Sensible: té com a objecte la realitat sensible (les coses del món real). • El fet de crear un món d’idees. Aristòtil s’ho preguntarà i. estable i immòbil. La Teoria del Coneixement: 3. sinó a la proporció numèrica que hi ha sempre al darrera. Què i com són les idees de Platò?: • Idea és per a Plató un model arquetípic d’una classe d’objectes. la pregunta sobre el tipus de realitat que correspon als conceptes que representen els objectes del món real. Coneixement Intel·lectual: té com a objecte el món intel·ligible. doncs. Anaxàgores i la seva concepció de la ment ordenadora de l’univers. No és un coneixement en sentit estricte i Platò l’anomena opinió. d’idees o conceptes perfectes i eterns. precisament. el coneixement que ens arriba de la realitat a través de les sensacions (impressions sensibles). • Platò afirma rotundament que existeixen aquests coneixement immutables. Aquesta idea també carrega contra el pensament sofista. La creença fa referència sempre a les coses del món sensible (món real). Idees que representen coses naturals: la idea d’arbre. encara que tampoc són purs conceptes mentals. Ara bé. li va impressionar la idea de que la realitat és canviant. de persona. En conseqüència. un món ideal. els dos móns -l’ideal i el real-. D’Heràclit. A la seva vegada Platò divideix la opinió en: Creença. eterna i immutable. mentre que al diàleg Sofista. Per exemple. així. dimoni encarregat de plasmar les idees al món real. Platò vol trobar un coneixement que es basi en veritats absolutes. El responsable és el demiurg. o opinió no fonamentada amb un raonament. no és un coneixement fix. sobre tot. únic i immòbil i. de bé.1. també. Recordem que aquests ens parlaven. no canviants. a la República. • Aquest tema vol dir. La matemàtica pitagòrica quan afirma que la realitat no rau a la matèria. el món de les Idees no canviants.

• L’existència d’aquest tipus de coneixement té una conseqüència immediata: Plató prefereix la memòria a la imaginació. també. Compara l’ànima humana a un carro alat. Aquesta ànima caiguda.10. I això és una constant en la filosofia grega. 3. o La Sortida a la Llum Un camí d’aprenentatge reservat a uns pocs que. aquest és el seu lloc i casa seva.10. Un altre mite. El mateix Plató ens ho diu quan afirma que la imaginació està al mateix nivell que la sensibilitat o que les mentides.10. Allà pren un cos terrestre. seran els governants. o coneixement obtingut després d’haver observat el món de les Idees. la sexualitat. però cau del carro i s’encarna en un cos del món real. el del carro alat. 15 . L’auriga condueix un carro tirat per una parella de cavalls un dels quals és blanc. Però. per un decidit dualisme. Coneixement dialèctic. simbolitzada pel carro alat. l’instin de conservació.2. 3. es provoca l’oblit del món de les Idees perfectes. • L’ànima. El coneixement com a record: • Si recordem el mite que us he explicat abans. que amb el contacte i a través del coneixement de les coses.3. l’ànima anirà recordant. El blanc simbolitza les tendències positives de l’ésser humà. pel que fa a l’ésser humà parlarem d’ànima i cos. si per contra els cavalls se li revolten i no sap com enlairar-los. 3. El Mite del Carro Alat: • El mite del carro alat apareix al diàleg de maduresa Fedre. El seu anhel més gran és retornar al seu món original. una manca de domini de la parella de cavalls fa perdre l’equilibri i l’ànima. Aquesta situació és traumàtica per a l’ànima. Si respecte de la realitat parlàvem d’idees i coses. perdent també les ales. Sobre tot després d’haver observat la idea del Bé. Aquesta es caracteritza. Per a Platò. Les sensacions ens reforcen els records. viu i es mou en el món de les idees. • Cal. Doncs bé.10. Introducció: • El mite de la caverna enllaçava la concepció platònica de la realitat. i això és el que s’anomena la reminiscència. o teoria de les idees. les passions nobles com el coratge o valor.3. cau al món de les coses. com es fa renéixer les ales? L’amor hi tindrà un paper fonamental. Plató ens planteja.1. empresonada en un cos terrestre i sense ales. precisament.3. ens enllaça la teoria del coneixement amb la seva antropologia o visió de l’ésser humà. bell i bo. fer renéixer les ales. 3.9. recordem com l’ànima contempla el món perfecte de les Idees. • De vegades. El conductor o auriga simbolitza la capacitat intel·lectual de l’ésser humà o el pensament. s’acostuma a anomenar part concupiscible i està localitzada al ventre. El cavall negre simbolitza les tendències negatives de l’ésser humà. i juntament amb el fet de que es troba limitada per les mateixes limitacions del cos. amb la seva teoria del coneixement. s’acostuma a anomenar part irascible de l’ànima i està localitzada en el pit. aquest és l’únic coneixement que mereix aquest nom. lleig i dolent. L’ànima tripartida i les seves característiques: • El mite del carro alat ens mostra l’ànima com una força. l’altre negre. la ira. ja que només aquestes li permetran d’enlairar-se novament. la irascible o de les tendències positives i la concupiscible o de les tendències negatives. en tornar. • Aquest oblit no és total. Si l’auriga controla la parella de cavalls. enlairar-se ben amunt i gaudir de la contemplació de les idees. les co ses del món real). com una entitat dinàmica que integra tres parts: la racional o intel·lectiva. l’esperança. s’acostuma a anomenar part racional i està localitzada al cap. l’ètica platò- Filosofia. doncs. ho tindrà tan difícil per contemplar les idees com inepte sigui en la conducció.2. es troba estranya i fora del seu element. Antropologia platònica: 3. li serà possible. Ara bé.9. els desitjos més baixos. El coneixement com el camí cap al Bé: • Simbologia: o La Caverna el món real o L’Exterior el món de les Idees o El Sol Idea de Bé o Homes encadenats els éssers humans o Les Ombres el reflex del món de les Idees (és a dir.

només temporalment. La recerca de què és l’amor: • El l’antropologia platònica destaca el tema de l’amor o eros. 3. Filosofia. expressa les idees de l’autor. El Banquet és un diàleg bàsicament dedicat a fer un elogi de l’amor. Sòcrates És l’últim en parlar i com en tots els diàlegs. aquesta està unida accidentalment i incòmodament al cos. Plató parla de tres virtuts que es corresponen a les tres parts de l’ànima: la saviesa. com ja hem vist. I és que. És un impuls cap a la plena realització humana.4. El mite de la recerca de la meitat. al que és immutable i idèntic a ell mateix és l’ànima” (Fedó. a la immortalitat. “Quan l’ànima i el cos estan plegats. Ara bé.5. Agató L’amor és un desig de rebre. L’amor és. sensible i imperfecte. propi de les persones que es creuen dignes de ser estimades. l’amor o anhel de bellesa és el que pot restituir les ales a la nostra ànima perquè torni al seu estat originari. El cos és físic i mortal. el cos pertany al món de les coses sensibles i temporals. ha estat expulsada. és allò que defineix l’ésser humà i que li permet de realitzar el més elevat. aleshores hi ha harmonia a l’ànima. • Ànima i cos són dues entitats totalment distingibles i desiguals. segons Plató. matèria caduca i menyspreable. en la qual l’ànima és altament valorada i el cos. la fortalesa i la temperança.10. Pausànies L’amor és una força que transforma la pròpia personalitat. és immortal. a l’intel·ligible. la natura disposa que l’un serveixi com un esclau i sigui manat. Dit d’una altra manera.nica es basa en aquesta divisió tripartida de l’ànima. Ambdues conviuen com un cavaller i el seu cavall. un desig del que no es té i és anhelat com el més sublim i bell. Pensament Racional (auriga) Saviesa Passions Nobles Ànima (carro alat) Irascible (Cavall blanc) Fortalesa Instints Concupiscible Temperança (Cavall negre) • SI cada part fa amb excel·lència o virtut allò que li és adequat. però si es perfecciona.10. Aristòfanes L’amor és el desig de trobar el que ens manca. com un pilot i la nau que governa. Erixímac L’amor és present en tota la natura i té un poder generador. 3. al que té forma única i no es pot descompondre. Les abstractes i immaterials idees són abastables perquè l’ànima forma part d’aquest món perfecte del qual. Els sis convidats-protagonistes exposen successivament la seva visió de l’amor o eros. 79e). acaba amb les idees. Dualisme ànima i cos: • Podem establir la concepció platònica de l’ésser humà afirmant que és fonamentalment la seva ànima. tal i com ja hem vist. L’ànima. 80b). mentre que l’ànima és originaria del món de les idees eternes: “allò que més s’assembla al diví. Aquesta és una visió dualista. Veiem una petita mostra del que es diu al diàleg: Convidat Concepte de l’amor Fedre L’amor és una força inspiradora de grans gestes. és precisament aquest dualisme i el noble origen de l’ànima el que fa possible el coneixement de les idees. és intel·ligible i perfecta. • Ara bé. Com un fragment que aspira a la totalitat. d’altra banda. i que l’altre mani i faci d’amo” (Fedó. Aquesta harmonia o equilibri entre les parts de l’ànima és el que Plató anomena justícia. Comença pels cossos. infravalorat. 16 Virtuts .

Aristòtil va recórrer.C.2. Escrits Exotèrics: • Als diàlegs que va escriure per a un públic més extens. En un principi Aristòtil era molt platònic. D’aquests només han quedat uns pocs fragments.C. i esdevé en una obra Sobre la filosofia en la que Aristòtil critica la Teoria de les Idees de Plató i. encara que això no és del tot clar. El passeig. o L’any 347 a. va influir a l’hora de disposar de recursos d’investigació. o L’any 323 a. Aristòtil esdevé preceptor d’Alexandre. en va copiar algun títol: Banquet. El seu pare. L’escollit per a continuar la tasca de Plató va ser Espeusip. . Aristòtil va tornar a Estagira. Aquest Alexandre és el que anys després serà Alexandre Magne. mor Alexandre el Gran i a la ciutat d’Atenes. no només a temes tractats en els diàlegs platònics. el gran conqueridor. víctima d’una malaltia d’estómac. 4. Però dels pocs diàlegs que queden.4. i literàriament molt rics. o L’any 342 a. però hi havia un estricte ordre de classes establert. sota el domini macedoni. Aristòtil viatja i funda un parell d’escoles amb un clar aire empíric. i aquest va reforçar molt els trets pitagòrics de l’Acadèmia platònica. o Al llarg d’aquesta etapa. Aristòtil donava algunes classes tot passejant pel jardí de l’escola. • L’apartament dels temes platònics no triga gaire. Aristòtil: 4. tota la vida lligat a la cort macedònia. rei de Macedònia. es pot deduir que Aristòtil va tenir el seu procés de dubtes i maduració com qualsevol altre pensador. avui en dia. Aristòtil va mantenir sempre un record respectuós cap al seu mestre malgrat tenir una clara independència de pensament. • En aquestes obres Aristòtil es mostra d’acord amb bastants aspectes del platonisme.C. igual que l’Acadèmia platònica. En aquest moment ja apareix una fractura del pensament platònic quan Aristòtil critica les idees – números. però després s’allunyà del pensament del mestre. Sens dubte. Sembla com si Aristòtil no hagués evolucionat mai ni mai hagués dubtat. Podria ser que Aristòtil hagués influït en les idees imperials d’Alexandre quan el parlava de la grandesa i superioritat del món hel·lènic sobre la resta de pobles. i després va tornar a Atenes i allà va fundar el Liceu. Però cal comprendre que això és degut.1. Durant aquest període produeix obres interessants sobre biologia. ja rei de Macedònia. o Aristòtil va escriure altres texts destinats a un públic més extens. Nicòmac. Diuen que en fugir va exclamar “perquè així els atenesos no pequessin per segona vegada contra la filosofia” en clara al·lusió al cas de Sòcrates.C. en morir Plató. Les obres aristotèliques: o La major part dels escrits que ens han arribat fins els nostres dies. 4. en forma de diàlegs. o Als apunts. o peripatós va acabar sent un tret característic per a reconèixer qualsevol tret aristotèlic. sobre tot. fruit de la seva formació científica com a fill de metge. Va romandre fins la mort del mestre. seguint la tradició del seu mestre. després que Atenes tornés a ser derrotada per les forces macedònies. amb diferent títol. Tot i així hi ha una primera etapa força platònica en al pensament aristotèlic. d’impietat i sospitós de col·laboracionista amb els macedonis. a que eren apunts de treball. són apunts de les classes que Aristòtil donava.. o El Liceu va ser creat molt semblant a una universitat moderna. ja que el mateix Aristòtil parlarà d’Alexandre com un jove poc donat a escoltar amb atenció. Introducció al filòsof: o Aristòtil va néixer a Estagira de Tràcia l’any 384 o 383 a. el pensament d’Aristòtil es presenta de forma sistemàtica i endreçada. i per això es van dir escrits exotèrics. parlaven del mateix: De la Retòrica (Gorgies). Aristòtil abandona Atenes. S’han anomenat genèricament escrits esotèrics per contenir idees i doctrines difícils d’entendre.C. Va escriure d’altres que. sinó que fins i tot. Aristòtil no es va mostrar d’acord amb aquest gir i va marxar. o Va morir als 62 anys. o Aristòtil fuig d’Atenes a l’illa d’Erubea a una casa que tenia. ciència en general i filosofia. concretament. nom que rep l’escola per la proximitat d’un temple d’Apol·lo Lici. Als 17 anys va ser enviat a estudiar a Atenes a l’Acadèmia de Plató.2. o L’any 336 a. el concepte d’idees – números. Sofista. S’acusa a Aristòtil. la seva ciutat natal. era metge a la cort dels reis de Macedònia. 17 Filosofia. o El Liceu practicava la comunitat de vida. Això fa que l’estudi d’Aristòtil sigui. Tenia una biblioteca i un equip de professors que impartien classes amb regularitat i es dedicaven a la investigació.1. fill de Filip. De l’ànima (Fedó). encara incomplet: sabem poc de la seva personalitat. l’amistat que l’unia a Alexandre. Polític. es comença a viure un moviment independentista. Durant un any va fer de legislador de la ciutat.

significacions i modes de l’ésser Física. és a dir. sinó l’aspecte fonamental de tota la realitat. és la constitució d’un saber enciclopèdic de totes les ciències sense deixar de banda cap aspecte de la realitat. el platonisme es pot resumir en l’estreta relació entre virtut i felicitat. En resum. sobre els predicats de les coses Primers Analítics. sobre l’origen de la tragèdia Escrits sobre lògica o Organon Escrits Metafísics Escrits de Filosofia Natural. 18 . Fins i tot. del raonament sobre el que és probable Metafísica. que és la mateixa felicitat. I com a tal. El més important de la filosofia és la recerca del principi del ser. és una de les seves parts. és en la que Aristòtil no es mostra d’acord. Virtut i Ciència estan íntimament unides. Però no només a nivell de definició. la divisió i la demostració Tòpics. en conseqüència. sinó una ciència objectiva formada per nombroses ciències particulars. el primer motor immòbil. Però per una altra banda. segons Plató. La Filosofia és. La filosofia. resum de les dues anteriors Política. de forma definitiva. és l’estudi del ser en tant que és. Ciències Naturals i Psicologia Escrits sobre Ètica i Política Escrits d’Estètica. malgrat la importància del seu objecte d’estudi. A partir d’aquest moment Aristòtil inicia el seu propi camí. i com a tal. I aquesta és la definició amb la que es queda Aristòtil. la filosofia té com a objecte d’estudi. va anar evolucionant. o La filosofia ja no és només teologia. una ciència més. sinó que Plató mateix va viure d’aquesta manera. estudi de l’Univers Meteorològics. és la ciència de la vida moral. l’ètica. com el de qualsevol persona. per exemple.3. és autònoma respecte a la filosofia. Ara bé. teoria del sil·logisme Analítics Posteriors. Història i Literatura 4. arriba al bé. Del platonisme a l’aristotelisme: o Per Aristòtil. és una ciència limitada que té com a objecte d’estudi un únic ésser. Per a Aristòtil. el filòsof recull el mite de la caverna del seu mestre.2. però no la única ni la més important. investigacions meteorològiques Història dels animals. Aquestes obres s’han classificat d’acord al següent quadre: Classificació dels escrits Esotèrics Categories. caldrà redefinir els fonaments i els temes que li són propis: en una frase quin és l’objecte de la filosofia. Aristòtil afirma que la filosofia té com a objecte d’estudi. o Aristòtil dóna resposta a aquesta qüestió en dos temps i de dues maneres diferents. La separació entre Plató i Aristòtil no es podia simbolitzar de millor manera. la ciència no és la recerca de la Felicitat. esdevé la ciència més elevada perquè estudia l’objecte més alt: la divinitat. teories psicològiques Ètica a Eudem Ètica a Nicòmac. la filosofia continuarà sent la capdavantera de les ciències. Felicitat. sobre l’art de la refutació i de la confirmació Poètica. autònoma com la resta. Amb aquest principi. col·lecció de 158 constitucions d’Estats Retòrica. l’ésser humà. no una realitat particular (encara que sigui la realitat més alta possible). la filosofia passa a ser una ciència més. Així doncs. és evident que la filosofia no té el caràcter enciclopèdic que Aristòtil li pretén. la filosofia és teologia. Escrits Esotèrics: • Les obres esotèriques d’Aristòtil van ser publicades a Roma per primera vegada per Andrònic de Rodes. sobre la definició. estudi de la natura Sobre el cel.C. sobre el fi de l’ésser humà: la felicitat i la virtut Gran moral. o En definitiva: l’estudi de l’ésser (de l’existència) es divideix en totes les ciències que estudien les particularitats del mateix. i no la ciència que resum i aglutina a tota la resta de ciències. • En una segona explicació. o En aquesta segona identitat: virtut i ciència. Aristòtil s’adona que la primera definició no fa justícia a la filosofia. però l’utilitza per a parlar de la realitat del món sensible i el seu origen diví. • En una primera explicació. l’ésser transcendent. Amb això. molt més planera. Només la filosofia és l’estudi de l’ésser tal i com és o millor dit. idees de sociologia. Ara bé. Això ja ens fa pensar que el pensament d’Aristòtil. o Aristòtil canvia el concepte de filosofia. però qualsevol Filosofia. política i jurídiques Les Constitucions.• 4. al segle I a. o La pretensió d’Aristòtil.2. zoologia sistemàtica De l’ànima. a través de la ciència del ser. Per una banda. sobre les causes.

Aviat. se’n pot distingir la matèria de la qual està formada. • L’ésser aristotèlic és allò que fa que una cosa sigui. un infant esdevé adult. 4. és a dir. veritables protagonistes del món natural. o millor dit. • Aristòtil ataca el problema de l’ésser de forma sistemàtica i endreçada. l’accident. Reconeix el mèrit del seu mestre dient que Plató va juxtaposar les dues concepcions. Caldrà doncs. podríem dir que l’ésser de la síl·laba “pa” no és la descomposició en les seves lletres “p” i “a”. incorruptible i etern. definir aquesta existència. però que si falta. • Si l’ésser és allò que fa que una cosa sigui el que és i no una altra. La Metafísica: • La Filosofia Primera per a Aristòtil és el que després s’anomenarà Metafísica. tal i com deia Parmènides. Però no és la summa dels seus components. i l’essència o forma.2. Plató ens presenta el món sensible. • La realitat substancial d’Aristòtil constitueix una síntesi dels dos mons platònics. Per Heràclit tot està en perpetu moviment (recordem la frase atribuïda a aquest autor: “mai et banyes al mateix riu”. Aristòtil el defineix com a substància. o les coses que l’afecten o el caracteritzen.4. en un 19 Filosofia. Aristòtil donarà raó de la necessitat d’una ciència que estudiï el ser en tant que és. en definitiva el per què de l’existència. Per Parmènides. sense que importi si el ser és Déu o és la realitat més petita de la realitat. a més. s’havien ja enfrontat a aquest problema. i de l’altra. • Aristòtil marcarà realment la diferència tocant de peus a terra. • En els individus concrets. ser en tant que existeix. allò que fa que sigui el que és. • Per aquestes raons Aristòtil va escriure la seva obra Física i la seva obra Metafísica. és a dir. i deia que en realitat res no canvia. • Recordem com Heràclit i Parmènides. és a dir. Així doncs. i alhora ens diu que hi ha un món abstracte i perfecte de les idees que. Tot el que existeix és substància. Per Heràclit. Podríem dir que són els vestits d’una persona. en aquest cas. el moviment és impossible ja que el moviment implica el pas del no-ser al de ser o al revés. definir l’ésser aristotèlic.4. • Recordem també con la teoria platònica significa una síntesi d’ambdues postures. aquest interès es va traduir en una investigació sobre el moviment i el canvi. • Els filòsofs s’adonaren que tot està en continu canvi i perpètua transformació. Per a Aristòtil. el component físic. Per contra. I això és impossible. el moviment és la llei de l’Univers. I no oblidem que Aristòtil es refereix a tots els éssers singulars. l’objecte no perd la seva identitat. allò que diem quan definim una cosa. No hi ha possibilitat. però mai va arribar a integrar-les en un discurs coherent. 4. Que estudiï. tots i cada un dels éssers existents. per exemple de la taula a on esteu escrivint. El problema del canvi: • L’interès per la natura ha estat un constant en tots els corrents filosòfics des de l’inici de la filosofia. Els nostres sentits ens enganyen i la informació que ens donen els nostres sentits és pura ilusió. De tot individu concret. de que un accident no estigui associat a una substància.3. • La substància és l’essència de les coses. La Filosofia Primera o Metafísica: 4. . Plató no va donar una explicació bona de la naturalesa i el canvi. o la pissarra. la forma. Parmènides posava en dubte que la informació que ens arriba dels sentits pugui ser vertadera. el conjunt de qualitats específiques d’una cosa que fan que sigui el que és. la pluja al sol. en les que dóna raons del canvi a través d’una explicació de la realitat.4. és immutable. perquè del no-ser no en pot sortir res. • L’accident és tot allò que caracteritza les coses. etc.4. la nit dóna pas al dia. El seu actuar és una constant anàlisi de les possibles solucions per anar avançant cap a una definició. la matèria. per posar un exemple. aquesta taula i no una altra. És la ciència de les ciències.1. Aquests dos components només són separables teòricament. L’hilemorfisme: • Qualsevol substància és un compost de matèria i forma.4. en les substàncies podem trobar les dues dimensions de les que ens parlava Plató: d’una banda. Les estacions se succeeixen. imperfecte i canviant del que parlava Heràclit.

4. • Certament Aristòtil posarà exemples entenedors: si ens fixem en una llavor. o una cadira. • Tot ésser està en acte d’alguna cosa i en potència d’altres coses. El mateix passa amb l’arbre: no és una taula. però té la potencialitat de ser una taula. ni mai arribarà a ser un gos. Dit d’una altra forma. però tanmateix també podem dir que pot arribar a ser-ho. del grec hylé (matèria) i morphé (forma). procés d’abstracció. La llavor no és un arbre en acte. si dic que una llavor ni és. com deia Plató. • La importància rau en que podem considerar Aristòtil. com el primer autèntic filòsof –diguem-ne– seriós en què ens trobem. • Aleshores. part de dos mons irreconciliables. Veiem per què. què és el canvi? El pas de la potència a l’acte.4. • Aristòtil es plantejarà el problema com un autèntic filòsof i de manera simulada es planteja: no es tracta de saber si existeixen el canvi i el moviment o no existeixen a base d’especulacions. Segles més tard. és a dir. Però la matèria per ella mateixa.5. La fusta és en potència una taula. i l’error d’aquell rau en que no s’ha adonat que hi ha diferents maneres de ser i de no ser. i l’arbre respecte a la taula són una manera relativa de parlar del no ésser. Un exemple és el cas del moviment i Heràclit i Parmènides. De tant evident que resulta hom es pregunta per què de la importància d’aquestes idees. podem dir amb tota certesa que no és un arbre. O l’arbre és arbre en acte. que aquestes substàncies es transformen. li permet a Aristòtil introduir un concepte cabdal en la seva metafísica. perquè és impossi- Filosofia. Després arriba Plató i encara ho embolica més amb els dos móns. perquè té la capacitat d’adquirir la forma de totes aquestes coses. després un gos adult i després envellirà.4. apareixen i desapareixen. però pot arribar a ser-ho. sense matèria no hi ha substància (sense fusta no hi ha taula). la llavor respecte l’arbre. i no. no pot provenir de la no existència. no estem parlant del mateix. però sí ho és en potència. ens trobarem en una situació anàloga quan filòsofs del segle XX com Wittgenstein afirmaran coses similars: primer cal esbrinar si estem parlant del mateix. Podem fer una definició més acurada: • Potència (dynamis): Capacitat que té la matèria d’una substància d’assumir o rebre una forma diferent de la que té. I el mateix passa amb totes les substàncies del món: no n’hi ha cap que no sigui immune al pas del temps. Potència i acte: • Ara ja sabem quina és la idea d’Aristòtil sobre la composició de la realitat: tot el que existeix és substància. en altres paraules. morirà i desapareixerà. la matèria i la forma constitueixen un compost inseparable. de l’adquisició d’una nova forma per part de la matèria. Ara bé. • Parmènides hagués dit que això era del tot impossible: una cosa que existeix. Sense forma.4. El gos en primer lloc va ser un cadell. • Aquesta teoria que defensa la composició material i formal de tota substància s’anomena hilemorfisme. sinó que primer ens hem de posar d’acord en què és el canvi. • La combinació acte i potència fa possible l’explicació del fenomen físic del canvi. 20 . En la realitat. • Aquest important matis. o una porta. la forma és el que decidirà que sigui taula o cadira o altre objecte. Però Aristòtil creu que Parmènides s’equivoca. • Fins ara ens havíem trobat en que uns deien una cosa i uns altres deien el contrari. • Acte (energeia): És la realitat actual de tota substància i consisteix en la forma particular que hagi rebut la matèria. tampoc no és res. Però també ha observat l’autor. estic utilitzant una manera absoluta del no ésser. Si no.4. Les quatre causes: • L’explicació aristotèlica del canvi deixaria fred a més d’un en el sentit de no impressionar-se. la fusta no constitueix cap substància. sense essència. i del que sabem. arribant a postures extremes tot dient que no es pot parlar de res: del que no sabem perquè no ho sabem. La matèria és el suport o substrat de la forma (la fusta és el substrat de la taula). i aquest n’és un bon exemple. sempre és conseqüència de l’actualització d’una potència. • Aristòtil pretén definir prèviament tots els conceptes abans de posar-se a definirlos.

La causa formal és el model o la idea preconcebuda que ha utilitzat l’artista. Pragmàtic com és. és a dir. ens trobem altra vegada amb una postura dualista. • Aquesta idea se’n diu finalista o teleològica i va imperar la llarg de l’Antiguitat i l’Edat Mitjana. aquesta es basa en la recerca de la felicitat. • Les seves qualitats essencials. ja que cal donar la causa final: plou perquè els éssers vius necessiten de l’aigua per viure.5. • És a dir. • De la mateixa manera que nosaltres actuem per objectius que ens plantegem i els perseguim.6. a hores d’ara resulta fins i tot extravagant. L’ésser humà és un compost d’ànima i cos. a la pregunta de perquè plou. la raó que mou la creació d’aquella substància o fenomen és la més important. El teleologisme: • De les quatre causes que hem vist. orientada a unes finalitats. • Actualment. La causa eficient és l’artista. És a dir. precís i inequívoc com el que utilitzen les ciències físiques i matemàtiques. Causa eficient. això no vol dir que Aristòtil –no Filosofia. ble utilitzar un llenguatge únic. la natura sencera té una finalitat determinada. Extrem que portarà a una mena de nihilisme filosòfic.4. Per a ell. Aristòtil tornarà a posar en evidència el seu antic mestre quan afirmarà que el coneixement ens arriba dels sentits. Per a Aristòtil la lògica era una eina per a obtenir coneixement. o Si l’antropologia i l’ètica van de la mà. 21 . Però Aristòtil opinaria que hem donat una resposta incompleta. • L’objectiu perseguit o finalitat. O el concepte de causa que entenem avui en dia. Aristòtil està afirmant implícitament i explícitament (De caelo). la nostra ànima és una tabula rasa (una pissarra en blanc) que es va omplint gràcies als nostres sentits i les nostres capacitats intel·lectuals. causa formal. Per a Aristòtil. La Filosofia Primera o Metafísica és. Conclusió al filòsof: o Aristòtil escriurà i ensenyarà sobre molts més temes. Insuperables i insuperats en alguns aspectes encara avui en dia. 4. la més important. Però aquest cop no es tracta d’un dualisme antagònic. • Però tornant a Aristòtil. o Pel que fa a l’ètica aristotèlica. tot allò que cal per a que una cosa sigui és la causa. és a dir. El bé suprem és la felicitat. i no existeixen les idees innates ni preconcebudes. Causa final. Causa formal. que ens trobem amb la definició de quatre causes necessàries que impliquen l’existència d’una substància: causa material. o Pel que fa a la seva teoria del coneixement. De la mateixa manera que passava amb la metafísica i la física. sinó harmònic i complementari. Ara bé. com ja ens ha explicar l’autor. ja que tracta de l’ésser i no d’un dels múltiples aspectes de l’ésser. Aristòtil torna a encarar-se amb el seu mestre tot negant la possibilitat d’un Estat perfecte. I aquesta finalitat és millorar i perfeccionar-se tot actualitzant les seves potències. També observa que no totes les formes de governar-se afavoreixen la plena realització de l’ésser humà: no el porten cap a la felicitat.4. Si la causa final. • L’executor o impulsor. Cal matisar prèviament que el concepte de causa que utilitza Aristòtil és diferent del que utilitzem nosaltres. D’aquesta manera el concepte causa inclou: • El material del que està feta la substància. Causa material. o Per descomptat que Aristòtil ens parla d’antropologia i ètica. Aristòtil observa que l’ésser humà es realitza en societat. I la causa final és la finalitat o el mòbil de l’artista a l’hora de fer la seva creació. o També cal fer esment dels escrits de lògica. Aristòtil considera que la més important és la causa final. l’explicació del canvi es completa amb la teoria de les quatre causes. L’autor ho afirma en considerar que és la que té més repercussions. temes molt lligats en el pensament filosòfic. o Els seus tractats sobre Cosmologia plantejarà una teoria que. El plantejament és eminentment pràctic. i causa final. però és un intent honest d’oblidar les fantasies platòniques de la realitat. causa eficient. que la natura no fa res en va. tots ens posaríem d’acord en dir que es tracta d’un fenomen meteorològic en que el vapor d’aigua contingut als núvols es refreda i es condensa formant gotes que cauen a la terra. • Vegem-ho a través d’un exemple: • Les quatre causes atribuïdes a una escultura són: la causa material és el marbre del que està feta. l’ètica té una dimensió teleològica. l’ètica i la política són pràcticament necessàries en el plantejament filosòfic.

com en ètica.oblidem el seu vessant sistemàtic i ordenat– no hagi estudiat i classificat els diferents sistemes de governar-se. Aristòtil defensarà la moderació. 22 . sinó una immensa classe mitja. o En política. Filosofia. No hi hagi rics ni pobres. La comunitat més feliç serà aquella en que no s’estableixin diferències massa grans.

Filosofia. Conseqüències de la desfeta de la Polis: A mesura que les Polis gregues van anar caient en mans d’uns (macedonis) o altres (romans). Les monarquies hel·lenístiques: Mentre els partidaris d’un i d’altres es barallaven. La part persa el 133. Gràcies a això. però aquest cop en una dimensió molt més petita: passa a l’individu. Les Escoles Hel·lenístiques: 5. i no va poder veure el seu somni fet realitat. El ciutadà de la Polis.5. 5. va provocar una difusió de la cultura i. com hem avançat abans. 5. La solució rau a l’interior de cadascun de nosaltres. i el que ara diríem més passota (de fet és una conseqüència social de les dictadures). ja no té sentit. 23 . Té un cert paral·lelisme en les filosofies orientals. part del somni d’Alexandre s’acompleix amb la difusió idiomàtica del grec i la barreja de religions perses i orientals. parlem concretament dels epicuris. perdut el seu model polític i social. en un moment de tibantor política entre els sotmesos –les polis gregues– i els invasors –els macedonis–. Esperançats davant la mort de l’emperador. amb certes prestacions. anava assumint poder dins el sacsejat imperi macedoni. sobre tot.1. la part persa.C. Però per a bé o per a malament. i la part egípcia. Com sol passar. El ciutadà grec es convertirà en un individu aïllat. i cap al Sud. fins passats uns quaranta anys. nascut a Estagira. iniciaren revoltes. Els orígens de les escoles hel·lenístiques: Quan parlem de les escoles hel·lenístiques. La realitat fou ben diferent. A aquests període el coneixerem com el de les monarquies hel·lenístiques. qui de mica en mica. Les filosofies hel·lenístiques busquen les solucions a nivell individual. Les lluites van durar ben bé 40 anys fins que es va arribar a una situació més o menys estable. cap a Egipte. la iniciativa política. però que a l’hora de la veritat qui decidia eren els macedonis. l’imperi macedoni va créixer cap a Orient. El somni de l’emperador era fusionar la cultura grega amb la cultura persa. Totes tres escoles cercaren una solució ètica per a l’ésser humà grec. La part grega va caure l’any 148 a. se succeïren una sèrie de lluites entre els partidaris dels dos fills d’Alexandre. va morir de malària l’any 323 a. quasi normes de conducte a segur que permeti a la persona sàvia arribar a la felicitat. havia estat proper a la família real macedònia. Si a canvi s’havia tornat en una persona cosmopolita. I la part egípcia l’any 31 a. Durant el regnat d’Alexandre Magne. cap a Pèrsia i la India. per a què? La filosofia haurà de canviar el seu objecte d’estudi. Cosa que horroritzava als grecs de les polis. Eren com una autonomia. Això no vol dir que hi hagués pau. ja que el seu idioma es parlava pràcticament arreu del món conegut. parlar o inventar grans sistemes filosòfics que parlin d’organitzacions polítiques governades per savis. La part grega.1. i els escèptics. ja que no en và. els grecs no van perdre el temps.C. Però totes elles van ser dominades pel general Antípater. Alexandre. Es torna més apàtic. no obstant. Aristòtil va gaudir dels fons necessaris per a dedicar-se a la investigació i especulació filosòfiques. però. havia perdut. els estoics. per raons òbvies la seva independència política i social. del idioma grec.2. perd iniciativa i perd autoestima. El centre de la reflexió torna a l’ésser humà. aquestes van perdre.1. I sota aquest panorama. Uns i altres continuaven lluitant i.2. Qualsevol intent de crear un sistema filosòfic estructurador i integrador ha perdut tot sentit ja que. acostumat a prendre les decisions que l’afectaven. 5. la reflexió filosòfica se centrarà en la recerca de tècniques que tranquil·litzin la desorientació i el desànim que es pateix. o societats de classe mitja.C. la cosa no es va anar calmant. Les filosofies hel·lenístiques voldran ser guies de salvació individual. Totes tres monarquies van acabar caient en mans dels romans quan aquests iniciaren les seves conquestes arreu del món conegut.1. Introducció històrica: Anem a fer una mica d’anàlisi històrica del moment de transició que suposa el pas d’Aristòtil a la següent corrent filosòfica. aquest empeny d’Alexandre. A partir d’ara. és a dir. Finalment foren tres generals qui es repartiren l’imperi macedoni. ja que consideraven als perses poc menys que uns barbars. Sense l’ajut ni la dependència de res ni ningú. Recordem com Aristòtil.

I es mantenia fidel a la idea de les limitacions per al coneixement de Sòcrates: el famós només sé que no sé res. i d’aquí ve el nom de cínics. un dels més vells deixebles de Sòcrates. 5. Aquesta escola té dos noms: escola cirenaica pel lloc a on es va fundar. Hi ha un altre vessant científic amb figures prou importants com Euclides o Arquímedes. També deixeble de Sòcrates.3. no era una escola universitària com la d’Aristòtil. estoïcisme i escepticisme–.2. ell i altres com Plató es van allunyar temorosos de ser empresonats com el mestre. • No se sap ben bé si és fruit d’experiències d’infantesa. als divuit anys se’n va anar a Atenes per a no perdre la condició de ciutadà i també per poder escollir una escola a on estudiar.Les tres escoles tenen com a precursors. degut a la situació social i política. Sembla ser que com a deixeble de Sòcrates va ser molt diferent a la resta (explicar el cas). a la recerca de la felicitat.1. i escola hedonista per la paraula hedoné que significa plaer en grec. Allà hom podia tribar un espai de reflexió. que aquestes escoles suposen el vessant filosòfic del període hel·lenístic.2. 5. unes escoles menors –en importància– que sorgiren de seguidors de Sòcrates que no estaven d’acord amb Plató (recordem que aquest fou deixeble de Sòcrates). 5. que suposaven un intent honest de donar solucions ètiques a un ésser humà que. descans i diàlegs i converses amb el mestre Epicur. l’escola hedonista i l’escola cínica.C) a Atenes. però Epicur aviat manifesta un profund odi cap a tot el que considera que són supersticions i creences infundades.1. es trobava totalment perdut. I sembla ser que va arribar a la conclusió que el plaer era el més natural. Es deien gossos guardians de la filosofia de Sòcrates. L’escola hedonista: Fundada per Arístip de Cirene (435 – 356 a. L’escola cínica: Antístines (450 – 365 a. 24 . recordem hedoné = plaer. L’escola de Mègara: Fou iniciada per Euclides de Mègara (450 – 380 a. sinó més aviat un centre del que ara en diríem de creixement personal. Es van dedicar sobretot a l’estudi del llenguatge i la lògica. El cínic més emblemàtic va ser Diògenes de Sínope (413 – 327 a.) Va ser desterrat de la seva terra per falsificar moneda i es va establir a Atenes a on aviat esdevingué un gos. • Epicur no es va quedar a Atenes i va tornar a la seva ciutat natal. El Jardí. Admiraven la fortalesa interior i volien un retorn a una vida més natural. i en alguns trets de l’atomisme de Demòcrit.3. I no va ser fins 16 anys després (ja amb 34 anys) quan va poder tornar a Atenes. buscava el que és més natural per a l’ésser humà. qui malgrat haver nascut a la ciutat de Samos. Diògenes va radicalitzar la postura cínica predicant l’enduriment de cos i caràcter. La seva escola creia que podem afirmar ben poques coses sense por a equivocar-nos. L’epicureisme té les seves arrels en l’escola hedonista (una de les escoles prèvies a l’hel·lenisme filosòfic que ja hem vist. Són l’escola de Mègara. Filosofia. Epicureisme: • L’epicureisme és una escola filosòfica hel·lenística que rep el seu nom del fundador del corrent: Epicur de Samos (341 – 270 a.C).).i reien de l’orgull dels atenesos.3.2. Fidel a Sòcfrates afirmava que som nosaltres qui hem de posseir els plaers i no aquests a nosaltres. precisament El Jardí.2. • En tornar es va establir en una casa amb un jardí adjunt i va fundar la seva escola. Euclides no creia en la teoria de les idees de Plató. La seva va intentar fer un seguiment de les idees de Sòcrates un tant peculiar. Antístenes admirava l’autodomini i l’autosuficiència de Sòcrates. Ja havia mort Alexandre i les revoltes i els aldarulls eren moneda correnta la polis. Quan aquest fou condemnat. Però hem de tenir en compte.C. • Tot i així. que es va dir. però sempre sota control de la persona). I no hem d’oblidar que a l’ètica li preocupa la nostra felicitat. La conseqüència és que menyspreaven les convencions socials. De tal manera serà l’aversió que sentirà Epicur. i la capacitat de suprimir totes les necessitats. L’hel·lenisme filosòfic: Ja vam comentar l’últim dia.C) va ser el fundador d’aquesta escola. Defensaven el màxim autocontrol. les quals les veurem el proper dia. • L’escola d’Epicur.C. que la seva filosofia se centrarà en una lluita constant contra les pors i els neguits dels humans. quan vam presentar les tres escoles filosòfiques més importants del període hel·lenístic –epicureisme. Gos en grec és kinos. 5. quan va arribar a Atenes es va trobar amb una situació social i política bastant caòtica. 5.

La felicitat s’aconsegueix conreant altres activitats com la amistat. no s’ocupen dels assumptes humans La mort Mentre som vius. és a dir. Però Epicur afegeix una bona part de la seva reflexió: precisament el coneixement del moviment dels àtoms ens permet de saber que es tracta d’un moviment aleatori i espontani. Qualsevol coneixement. I com que no hi ha destinació prèvia. i els segons són Naturals i els mals fàcils d’evitar. dormir. La Física: La física d’Epicur parla. I en concret. Estoïcisme: • Si acabem de veure una escola a on el seu fundador i cap és ben visible i conegut. • El mateix Epicur va fer una proposta de divisió del seu pensament. A través d’aquest senzill principi. caminarem a la conquesta de la felicitat de la mà del mestre Epicur. 25 • . Ja no cal recórrer a l’astrologia o la superstició. perquè la felicitat producte del plaer de la que ens parla Epicur. i en un segon moment. la recerca del plaer com a fi fonamental de la vida ja que en el plaer rau la felicitat.3. no ens passarà el mateix amb l’escola estoica. sinó que el fem nosaltres pas a pas. la física i l’ètica. Epicur intenta retornar la responsabilitat del destí de l’ésser humà al propi ésser humà. l’ètica és la part més important del pensament d’Epicur. La felicitat més estable s’aconsegueix mitjançant l’ataràxia (absència de dolor i de pertorbacions). El destí És més que dubtós que existeixi el destí Les necessitats Les primeres són fàcils de satisfer. nosaltres ja no hi som. com no. la seva filosofia serà summament pragmàtica. L’Ètica: Recordem que com ja hem dit. Epicur recupera trets de la teoria atòmica de Demòcrit afirmant. a on aquesta última era com la culminació del camí i donava sentit a tot el seu pensament. com aquell. no es preocupen dels afers humans. Quasi no importa quin. i quan ella és Present. mostrant-nos els perills de les falses creences i les opinions no fonamentades. Però compte!. La major part dels temors i les pors provenen de la ignorància i la manca de coneixements. Es tracta d’una defensa de la llibertat humana. la mort no existeix. Si és així. relació fonamental entre els epicureistes. Epicur ens recomana allunyar-nos de tot allò que pot pertorbar el nostre esperit i el nostre cos. la llibertat de l’ésser humà li permet d’escollir quin és el millor camí per a la felicitat més estable. Aquesta és fruit i obra de diversos auFilosofia. 5. La canònica ens mostra el camí del veritable coneixement. etc). El destí no està definit. Va dividir la seva filosofia en tres parts fonamentals: la canònica. I per gaudir d’aquesta absència de dolor i pertorbacions cal arribar a una autèntica autarquia (autosuficiència). en la serenor d’esperit aconseguida gràcies a la filosofia dels quatre remeis. pot suposar un pas endavant en el camí cap a la felicitat. Epicur proposa la seva formula anomenada tetrafarmakon (quatre remeis) que els podem resumir en la següent taula: Torbacions Els quatre remeis de l’epicureisme Els déus Si existeixen. per a fer el primer pas.Partint d’aquest principi. ben emprat. que les diferències del món s’expliquen a partir del coneixement dels àtoms i els buits que hi ha entre ells. del funcionament de la natura i de l’ésser humà en tant ésser natural. així com els plaers desmesurats i efímers. • I per tal de poder ser una filosofia guaridora. Per a Epicur allò important és adquirir coneixement. Precisament el coneixement ens farà veure amb claredat la validesa de les quatre solucions o remeis. o la predestinació? I és per aquesta raó que afirma que creu que els déus no existeixen. • Per a alliberar-nos de les torbacions. errada a errada i encert a encert.2. aconsella evitar la política. i encara que així sigui. quin paper hi juguen els déus. mentre hi hagi adquisició de coneixements. Diu Epicur en un dels seus textos: “Vana és la paraula del filòsof que no guareix els sofriments de l’home”. consisteix en la satisfacció mesurada i equilibrada de les necessitats naturals (beure. La Canònica: Es diu així perquè ens parlarà dels cànons és a dir de les normes del coneixement. menjar. En virtut d’això. Epicur proposa un camí basat en dos moments: en un primer moment caldrà alliberar-se de les torbacions que patim.

Lògica: El logos és el principi actiu que regeix el cosmos. No hi ha res subjecte de l’atzar. i la doctrina del primer estoic (podríem dir-ne fundador) és diferent d’altres pensadors estoics posterior a la Roma imperial. enfrontat al judici. és la filosofia estoica i. En l’acceptació de l’ordre còsmic. I també al igual que els epicuris. física i ètica. quan Zenó tenia vint i pico anys. Es tractava dels cínics. Crisip posà en ordre les idees de l’estoïcisme. Per als estoics. però és també llenguatge i raó: la lògica estoica cerca d’estudiar el nostre discurs o llenguatge. fins i tot de la classe més poderosa. Aquest ésser viu és matèria i intel·ligència. és a dir els estoics. Zenó. microcosmos dins del macrocosmos. I també. El savi és aquell qui comprèn les coses que han de succeir i les accepta.): Zenó és considerat el fundador de l’estoïcisme. Cap a l’any 300 a. de Cleantes i Crisip. I en conseqüència. la llibertat rau en aquesta acceptació incondicional. Si tot el que succeeix està regit per una intel·ligència divina (el logos). I encara que sembli una paradoxa. Zenó va imaginar un Sòcrates mestre de l’autocontrol. I amb aquesta idea hem de veure la influència del pensament d’Heràclit quan ens parlava del logos universal que tot ho controla. doncs. La intel·ligència divina que endreça el cosmos fa que tot estigui prèviament determinat. segons el que més admirava l’escola cínica: l’autocontrol. Zenó va començar a ensenyar l’ideal de vida que havia estat madurant des dels primers contactes amb els cínics. els estoics no feren fàstics a acollir a l’escola a polítics i governants. la seva ètica. el seu deixeble Cleantes fou el cap de l’escola. que rebutjaven tot contacte amb la política. Haurem de distingir. qui establiran les bases de la doctrina estoica. d’una física panteista. Els estoics identifiquen l’Univers amb Déu. tot el que ens passa a nosaltres. també té una raó de ser. ens fa afirmar que el cosmos és perfecte.C. els quals van presentar al jove Sòcrates.• • • tors. Posteriorment. Parlem doncs. tres períodes diferenciats de les escoles estoiques: Primer moment o període fundacional: En aquest període haurem de parlar de Zenó de Citión. cerquen una guia de salvació que permeti superar el moment de crisi que suposa la pèrdua de la polis i els conflictes posteriors. la família del qual es dedicava al comerç. van recalar a Atenes. L’ètica: Recordem que els estoics accepten el que els esdevé. Tot el que succeeix a l’Univers té un sentit i una raó de ser. la qual dirigeix i regeix. i els seus oients. Física: Tal i com és l’Univers estoic. ja que el que succeeix Filosofia. Només podem arribar a la felicitat acceptant les coses que se’ns van presentant. La paraula pòrtic en grec és stoà poikile. nascut a Xipre era en realitat d’origen fenici hel·lenitzat. En virtut d’això. I el fet de que el cosmos és la divinitat. Els estoics. va ser un pòrtic dedicat a l’Àgora d’Atenes. Zenó de Citión (Xipre 332–262 a. Epictet o Marc Aureli. Segon moment o període d’introducció a Roma: Tercer moment o període d’estoïcisme imperial. Zenó adquirí gran reputació aviat. 26 .. al igual que els epicuris. aquesta última és intel·ligència racional (que raona). l’Univers és un ésser viu integrat per dos principis: una matèria passiva i una ànima activa que li dóna força. la pena de mort i la mateixa mort. divideixen el seu saber en tres parts: lògica. És la millor pauta ètica. a diferència dels cínics. El lloc de reunió de Zenó amb els que començaren a ser els primers deixebles del nou pensament.C. a diferència dels epicuris. vida i sentit. els megàrics i altres escoles menors. i el jove Zenó va conèixer filòsofs que es deien els autèntics deixebles de Sòcrates. la postura sàvia és la d’acceptar el que va passant. Un cop mort Zenó. immersos en la crisi d’identitat. Es tracta d’una lògica proposicional (de proposcicions) que té les arrels a l’escola de Mègara i la seva preocupació pel que es pot dir sense caure en una paradoxa. I així es basa també la seva ètica: en acceptació i absència de desig. eren de totes les classes socials. sobretot. de manera que aviat els seguidors de Zenó es van anomenar els del pòrtic. Sembla ser que en un dels viatges comercials. Període de revifalla de l’estoïcisme de la mà de personatges com Sèneca.

és inevitable i necessari. Raonar correctament és acceptar l’ordre natural de les coses i del cosmos. I malgrat aquest discurs els estoics ens parlaran de la llibertat de l’ésser humà. Però es tracta d’una llibertat basada en aquest coneixement i acceptació. La llibertat es basa en que no res ni ningú ens pugui pertorbar. I aquesta impertorbabilitat és la virtut dels forts. Per arribar a aquest estat de gràcia, els estoics prediquen l’apatheia (absència de passions i desitjos). 5.3.3. Escepticisme: • L’escepticisme és una altra de les respostes de l’època a la situació de pèrdua de referents. El nom de l’escola prové de la paraula grega skeptomai, que significa examinar atentament. • Després de l’examen acurat de la realitat, el filòsof escèptic considera que res no es pot conèixer amb exactitud i certesa. No és una postura realment original: recordem els sofistes, en concret a Gòrgies, qui afirmava que no hi ha seguretat en el coneixement. • Actualment l’adjectiu escèptic l’utilitzem quan ens referim a un dubte o una desconfiança vers la capacitat o el coneixement d’alguna persona o alguna afirmació. Ens mostrem escèptics davant de teories científiques, religioses o morals. • El fundador de l’escepticisme hel·lenístic fou Pirró (360 – 275 a.C.), nascut a Èlide, una polis del Peloponès. Pirró va conèixer les teories de l’escola de Mègara (recordem: dedicats a l’estudi del llenguatge i de la lògica, seguien el pensament socràtic de la dificultat en arribar al coneixement). • Quan Alexandre Magne va iniciar la campanya contra els perses que els va dur fins a l’Índia, Pirró es va allistar al seu exèrcit i va participar de tota la campanya. Potser el fruit d’aquesta llarga campanya, a on va tenir la oportunitat de conèixer pobles molt diversos amb costums molts diversos, el va portar al seu pensament de que no hi ha cap fonament racional per a preferir un tipus de conducta o un altre. És a dir, no hi has cap raó que sancioni un comportament moral o un altre. La conseqüència és clara: la dita en castellà de “allá donde fueres, haz como vieres”. No es pot emetre cap judici de valors sobre el comportament de les persones. • Tant Pirró, com el seu deixeble Timó (320 – 235 a.C.) defensaren que la raó no pot penetrar fins a les fonts de les actuacions. Només en pot captar les aparences. Degut a que mai podem conèixer les coses tal i com són, no podem assegurar res ni tenir certesa sobre cap tema. • La conseqüència és que ja no podem emetre judicis del tipus: Això és cert o això no és cert • I evidentment, això ens porta a una postura en la que cal abstenir-se d’emetre cap judici. Aquesta abstenció del judici és la postura del savi i en grec es diu epokhé, o la renúncia total a saber res amb certesa i a opinar amb seguretat sobre cap tema. • Les raons que argumenten els escèptics per a mantenir la epokhé són cinc, i en diem els cinc trópos 1. La relativitat de les opinions, que fa dubtós tot principi: Cada persona té la seva opinió sobre un mateix tema, i cadascú pensa que la seva opinió és encertada i que les dels altres són falses. 2. La necessitat de buscar els principis de totes les coses: Cada resposta a un per què, genera nous per què que no podem resoldre. 3. La relativitat de les percepcions: Cada persona percep la realitat d’una manera diferent, cosa que fa que emeti un judici diferent. 4. El caràcter hipotètic de les premisses: Les premisses es basen en judicis relatius, això és, no podem assegurar que són judicis absoluts. Aleshores, basar el coneixement en premisses hipotètiques és tenir un coneixement insegur. 5. La necessitat d’acceptar (donar com a cert) abans de demostrar: Quan ens disposem a demostrar científicament o lògicament un argument, és perquè abans ja l’hem acceptat com a cert. És sens dubte un cercle viciós i precisament aquest trópos es coneix com el del cercle viciós. • Amb els cinc trópos, l’actitud d’epokhé, deixa de ser una simple absència de judici per a passar a ser un autèntic principi ètic a on es proposa un actitud vital de renúncia a decidir. És l’aturada o suspensió de qualsevol judici.

Filosofia.

27

5.4.

Però per tal de poder viure en societat, els escèptics acostumaven a acceptar els coneixements més probables i les normes ètiques de la comunitat a on vivien. Tot i que continuaven mantenint, per descomptat, que era del tot impossible saber si les normes o els coneixements que els tocava compartir eren certs. • En l’època que estem estudiant, l’escepticisme va tenir una bona acollida popular, ja que es va interpretar com el punt i final de la difícil recerca de la veritat. Era com un ja hem arribat i ja no cal gastar més esforços en esbrinar la veritat. • La veritat no sols és molt difícil de trobar, sinó que fins i tot, pot ser que no existeixi. Aleshores quin absurd passar la vida buscant una cosa que no existeix, una quimera. Els mateixos savis de l’escola afirmaven que res no podem saber amb certesa. L’escepticisme es va convertí, mica en mica, en la filosofia del dubte dogmàtic. • Al llarg d’un període important, fins arribar a la Roma Imperial, l’escepticisme va anar guanyant adeptes, fins i tot, entre les files de personatges importants de la política i les classes més elevades. No només això, sinó que les escoles platòniques i socràtiques del moment, van fer un gir cap al dubte sostenint unes que el mateix Plató es mostrava escèptic davant del coneixement sensible, i que Sòcrates deia no saber res. Oblidaven, però, que Plató parlava del camí cap al coneixement veritable (mite de la Caverna), i que Sòcrates afirmava no saber res com a punt de partida per a esbrinar la veritat del tema tractat. • A mitjans del segle II a.C., Carnèades, director de l’acadèmia platònica, va visitar la Roma Imperial i va fer una conferència a un seguit de joves romans desitjosos de conèixer la cultura grega. En aquella conferència, Carnèades va elogiar les filosofies de Plató i d’Aristòtil, però en una segona conferència , les va refutar enèrgicament per a demostrar que no hi havia possibilitats de conclusions fermes i inamovibles. Més tard, l’acadèmia platònica va abandonar l’escepticisme, però aquestes no van desaparèixer. Al segle III d.C., l’escepticisme gaudia de bona salut de la mà del metge i filòsof Sext Empíric. L’hel·lenisme científic: Ja hem vist que l’hel·lenisme té un important vessant filosòfic que ens ha arribat gràcies al pensament de les escoles de les que hem parlat. L’hel·lenisme filosòfic es caracteritza, sobre tot, per ser un seguit de propostes ètiques. Això té sentit ja que quan tot el saber i tot el coneixement trontolla, no té sentit parlar de ciència, de política o de com arribem a conèixer, ja que tot està basat en principis incerts (recordem els cinc trópos de l’escepticisme). Ara bé, sí podem parlar d’un cert posicionament ètic davant aquesta incertesa. Uns i altres ens faran, doncs, propostes ètiques destinades a sobreviure una situació angoixant. Tot això succeïa a Atenes. Però a l’altra banda de la Mediterrània, a Alexandria, uns homes plens d’esperit científic, protagonitzaven l’altre vessant de l’hel·lenisme. Amb el suport dels governants, aquest grup del que diríem ara científics, van convertir Alexandria en la capital de l’activitat científica. Mort Alexandre, el seu general Ptolomeu es va quedar la part d’Egipte i va fundar una dinastia: la dels ptolomeus. Degut a l’excel·lent situació geogràfica d’Alexandria, aquesta es va anar poblant de grecs, egipcis i jueus. Molt aviat va ser un important port comercial. A la seva illa de Faros s’hi instal·là una enorme foguera que cremava dia i nit per guiar els vaixells en la seva aproximació a port. De fet, Alexandria va esdevenir el nou centre de la cultura grega, però un centre que es va ocupar més de les qüestions científiques que no pas de les filosòfiques. Un dels descendents del general Ptolomeu, Ptolomeu Soter, va fundar el Museu o casa de les Muses, la primera institució realment similar a una universitat moderna. No era un museu com l’entenem avui en dia, sinó que era una gran biblioteca amb còmodes sales d’estudi, laboratoris de dissecció d’animals, jardins botànics, jardins zoològics, observatori astronòmic, etc. El Museu va ser destruït per un incendi l’any 48 a.C, durant el setge de Juli Cèsar a Alexandria. En el moment del desastre comptava amb més de 700.000 llibres. Va ser reconstruït, però mai va tornar a ser el que era. Els segles posteriors van ser dedicats més a recopilar i recuperar que no pas a la creació científica. L’any 390 d.C. i per ordre d’un bisbe fanàtic, van ser destruïts altra vegada bona part dels llibres. I finalment, l’any 641, els musulmans van arrasar amb el que quedava de la Biblioteca. El Museu disposava de quatre departaments: literatura, matemàtiques, astronomia i medecina. Més tard n’aparegué un de filosofia, però al Museu, controlat financerament pel govern, no li agradava massa les discussions filosòfiques ni polítiques, amb el que mai va arribar a ser un departament important.

Filosofia.

28

5.5.

De fet, l’activitat intel·lectual del Museu seguia bastant el funcionament del Liceu aristotèlic. Els seus fundadors es van inspirar en Aristòtil, però només es van inspirar, ja que sens dubte, aquell hagués preferit un departament de Lògica abans que un de Matemàtica. Al Museu es llegia força a Aristòtil, però més aviat els textos científics i empírics del filòsof que no pas els seus textos filosòfics. A més van abandonar totalment el principi teleològic fonamental en el pensament d’Aristòtil (recordem que la teleologia és aquella forma de pensament en la que tot té una finalitat) L’hel·lenisme científic va posar l’èmfasi en el saber matemàtic. Figures importants han passat a la història: Euclides o Arquímedes en són un exemple. Però també va gaudir d’importants astrònoms, físics i enginyers o metges. Aquí procurarem saber alguna cosa dels més importants. 5.4.1. Euclides d’Alexandria: • Euclides (330 – 270 a.C.) matemàtic educat a l’Acadèmia de Plató, va ser el primer director de departament del Museu. La seva tasca ha estat reconeguda al llarg dels segles, de manera que la seva obra Elements de Geometria ha estat fins el segle XIX, llibre de lectura obligatòria a les escoles i universitats. Va compilar tot el material matemàtic existent des de els pitagòrics fins el seu temps, ordenant-lo i fent una clasificació coherent. • Euclides, entre altres coses va afirmar que tots els teoremes de la geometria són deduïbles a partir de 10 axiomes.(en aquella època era qualsevol proposició evident que tothom admet sense que calgui demostració). Els cinc primers són comuns a totes les ciències, però els altres cinc són propis i exclusius de la geometria i l’autor els anomena postulats. Per exemple, el cinquè axioma, que és comú a totes les ciències afirma que el tot és més gran que la part. Aquesta afirmació és totalment axiomàtica ja que, quan pretenem explicar que, per exemple, una col·lecció de llibres és més gran que un dels llibres, ja assumim la premissa de forma inconscient. • La presentació de la geometria com un seguit de proposicions axiomàtiques ha animat a altres ciències a proposar els seus propis axiomes per tal de sortir de carrers sense sortida. Així, aviat altres branques de les matemàtiques han proposat els seus axiomes. 5.4.2. Arquímedes: matemàtic, físic i enginyer: • Arquímedes (287 – 212 a.C.) matemàtic, físic i enginyer. Podem afirmar que va ser el primer científic preocupat per l’aplicació pràctica dels descobriments de la ciència. Com a matemàtic es va dedicar sobre tot a la geometria. Com a físic, se li atribueix la invenció teòrica de la palanca i el seu famós principi (un cos sòlid submergit en un líquid experimenta una força que l’empeny cap amunt igual al pes del líquid que desplaça), a més d’altres descobriments. Com a enginyer s’atribueix a Arquímedes la invenció de la catapulta, i d’un sistema de miralls còncaus que dirigits contra les veles de les naus romanes, concentrava la calor del sol i les incendiava. Altres invents són, per exemple, una hèlix per extreure aigua dels rius. • Els descobriments i invents d’Arquímedes seran una de les bases de la ciència del Renaixement i de la ciència moderna. La filosofia hel·lenística a Roma: Roma sempre va ser receptiva a la cultura grega, de manera que molt abans de la conquesta romana de Grècia, el poble romà ja havia mostrat el seu interès pel pensament i la filosofia gregues. 5.5.1. El procés d’hel·lenització: • Algunes de les escoles hel·lenístiques es van implantar amb força a Roma: 1. Escoles epicúries: A la fi de la Roma republicana, cap al segle I a.C., l’epicureisme gaudia de forta influència a la societat romana. 2. Escoles escèptiques: Més o menys a la mateixa època, Ciceró (106 – 43 a.C.), conegut orador, va adaptar al llatí la filosofia hel·lenística. Més tard, al segle II, Sext Empíric (sobrenom que li ve de que, com a metge, preferia, al contrari que els seus companys de professió, experimentar i observar els fets abans que emetre judicis carregats de dogmes) va reformular l’escepticisme. 3. Escoles estoiques: L’escola estoica va ser la que va tenir més arrelament a Roma, produint pensadors brillants que han passat a la història com Sèneca o Marc Aureli (època imperial) 5.5.2. Sèneca:

Filosofia.

29

Aprendre i conrear la filosofia es cabdal per tenir èxit en una empresa d’aquest tipus. tots som part de Déu. Aquesta concepció ens porta a considerar les persones iguals. Sèneca fa un convit a la serenor d’esperit per a alliberar-nos de les passions esclavitzants. Sèneca no va proposar una gran teoria ètica. sinó que cal tenir contacte amb el món de les persones i tenir un esperit cosmopolita. De la clemència i altres tractats de ciència i de física.C. al gènere humà en la seva globalitat.• • • • • • • • • Luci Anneu Sèneca (4 a. Va ser un gran orador. Sèneca també parlarà de la importància de les bones amistats. i com a conseqüència. I el seu objectiu no és l’altre savi. La felicitat rau en l’encontre personal i íntim amb un mateix. I no es tracta d’un camí fàcil. sinó la persona normal i corrent que ara en diríem del carrer. així com les lluites de gladiadors. La raó d’aquesta democratització de la filosofia és perquè Sèneca considerava que tots som part d’un mateix cos. 30 . un gran escriptor i un bon filòsof. – 65 d. sinó més aviat una guia moral a través de les seves obres.C. De la felicitat. però va passar la major part de la seva vida a Roma. Sèneca es va manifestar contrari a l’esclavitud.) és un nom propi dins la història de la filosofia i. és adir. i mentre som esclaus de les nostres passions. concretament de la filosofia estoica. A base de força de voluntat podrem aconseguir aprendre a viure conforme a la natura i a través de la raó. Fins i tot va exercir de senador durant el període de Tiberi i ministre en el govern de Neró. barreja de diversos corrents. Filosofia. Va néixer a Còrdova. o millor dit. Sèneca manifesta que la recerca del poder i les riqueses no ens porten a la felicitat. I aquesta és l’arrel del seu pensament: el filòsof ha de ser educador del gènere humà. alhora que defensava el dret de les dones en rebre la mateixa educació que els homes. i alhora religiós. Es va mostrar admirador del pensament d’Epicur i la seva visió pràctica de la filosofia. De la tranquil·litat de l’ànima. però la felicitat només s’aconsegueix mitjançant la llibertat. no podem ser lliures ni feliços. La seva pretensió és educar el caràcter de les persones. Sèneca destaca per un estoïcisme eclèctic. De les seves obres en podem destacar De la brevetat de la vida. Ser savi no és lliurar-se a la contemplació absoluta. De la constància del savi.

La ciutadania romana deixa de ser un privilegi d’algunes famílies romanes. el proper autor que tractarem com a representant del corrent anomenat Patrística. a on una sola persona –l’emperador– tenia poders absoluts. Roma va patir una forta influència de les religions orientals provinents dels contactes de les conquestes d’Alexandre. la corrupció i la inestabilitat seran la nota dominant. • D’aquesta manera podem saber que al llarg del segle III es va retre culte al Sol. El judaisme i el cristianis- Filosofia.C.C. • En aquest segle III. de manera que cada individu podia salvar-se i renéixer com ho feia el seu déu. Filosofia Medieval: Patrística: 6. • Sant Agustí. Però a finals de l’època republicana. • Aquests últims van ser una gran descoberta –per diferent– pel poble romà.1. Això fa que es desdibuixi el concepte de ciutadania romana. juntament amb els legionaris llicenciats després de llargues estades a terres orientals n’eren els transmissor d’aquestes noves religions. República: aquest nou règim va donar ple poders al Senat. La religió oficial. el cristianisme. Cultural i conceptualment eren molt diferents. i passa a ser una condició general de qualsevol persona de l’imperi. fruit del repartiment entre els dos fills de l’emperador Teodosi: imperi occidental. serà el segle d’or de l’imperi romà. Roma: • Ens havíem quedat veien a Roma com el centre occidental de la cultura i la filosofia. • Els esclaus arribats d’Orient. IV i III a. serà testimoni intel·lectual de la caiguda de l’imperi occidental. sinó que una més de les que s’adorava era el mateix emperador.2. Les religions orientals a Roma • Roma es va caracteritzar quasi sempre per una certa curiositat religiosa. quan es va destronar l’últim rei etrusc i es va instaurar un règim polític.1. • Aquestes religions oferien un contacte íntim entre el mateix individu i el déu.C. Introducció històrica: 6. • Pel que fa als diversos sistemes polítics que va tenir Roma al llarg dels segles. La Crisi de la República: succeeix l’any 30 a. El sistema imperial va perdurar fins el segle III. es va passar ràpidament a una situació de repressió i prohibició violentes. • Al segle IV. la seva mitologia es va anar adaptant i modificant. quan l’exèrcit. El seu pensament establirà el marc conceptual dels propers 1000 anys 6. Parlem dels segles V. posteriorment. i sense necessitat de cap ingerència externa. 31 . ja que el politeisme formava part de la seva gènesi religiosa. No va passar el mateix amb altres religions monoteistes arribades de fora: el judaisme i. Les tropes visigodes amb Alaric al front entren i saquegen Roma. Així. • Les fronteres eren contínuament violades pel pobles germànics (els famosos bàrbars). • Aquestes noves religions van tenir una ràpida acceptació entre les classes més baixes de la societat. i tenen com a tret comú que el déu o déus mor i reneix renovat d’una manera similar a com ho fa la natura en les diferents estacions. carregat de valors nobles no era rival a la fredor dels cultes oficials a divinitats creades per encàrrec.i va donar pas a l’Imperi. • Era evident que una religió a on només es donava culte a una divinitat. • El pensament romà podia conviure perfectament amb una multitud de déus. al llarg del qual l’imperi romà va caure i es va fragmentar. El segle II a.6. • Així podem veure com el contacte amb Grècia va hel·lenitzar els déus romans. d’un inicis tolerants. Era l’època de la Roma Imperial. • L’any 410 succeeix el cop de gràcia. A mida que es van expandir i van conèixer altres cultures.1. • És en aquest ambient confús i distès. • Aquestes religions orientals reben el nom genèric de mistèriques.C. Aquest contacte íntim. amb capital a Roma i imperi oriental amb capital a Constantinoble. conscient del seu poder. o a Mitra (origen siri i persa respectivament). massa freda i distant no captivava les ments del poble.1. resultava del tot incompatible amb una societat a on no només hi havia una infinitat de divinitats. en distingim 3 grans períodes: Monarquia: un sistema monàrquic que va funcionar des de els inicis de la Roma etrusca. l’imperi es parteix en dos. fins l’any 510 a. Mai més es tornaran a juntar. posa i treu emperadors al seu gust a canvi de favors i prebendes.

als pobres i esclaus. però un déu únic és intolerable. Calia. afirmava que darrera les paraules i conceptes de molts filòsofs. i això era inadmissible pels romans. tot pensant que un cop mort el cap de la secta. de manera que a nivell filosòfic. una nova antropologia (visió de l’ésser humà). Un missatge d’aquest tipus té una força que els polítics romans i jueus que van assassinar Crist no van saber calcular. tret fonamental. per a ells. cosa que xocava de front amb la concepció bel·licista i conqueridora del l’imperi romà. un Déu que és alhora tres. la influència platònica provoca que l’ànima sempre sigui la part més noble de la persona. 32 . herètiques. base fonamental de la cultura romana.2. I malgrat l’ésser humà és fet a imatge i semblança del seu Creador. • Certament la novetat del cristianisme era el missatge alliberador que s’adreçava. i perdonar fins i tot els enemics suposa una gran diferència amb l’esperit guerrer i venjatiu de la cultura imperial romana. mentre que el cristià és enemic de l’error. alhora. llenguatge del pensament per excel·lència. el temps és lineal i no cíclic.1. Aquests pensador cristians s’han anomenat els Pares de l’Església.6. En mig d’un allau de religions i propostes morals. • Degut també a les magnífiques vies de comunicació imperial (tots els camins porten a Roma). sinó que a més. els cristianisme es va propagar amb molta rapidesa. especialment. en conseqüència. la tònica general va ser la de una cohabitació violenta i mal resolta. adaptar el llenguatge filosòfic grec. hi havia molta veritat cristiana. tot s’acabaria. Pel pensament cristià. ja que els cristians afirmaven que Déu creà el món del no-res. a la nova realitat religiosa i moral. Antropologia: L’ésser humà (tots els éssers humans sense distinció) és fill de Déu. També els coneixerem com a apologistes o defensors del cristianisme i molts d’ells eren intel·lectuals convertits que van argumentar en contra de les creences paganes i de les interpretacions errònies i. D’aquesta època és la famosa frase Credo quia absurdum (crec perquè és absurd). doncs. es presenta d’una forma més innovadora que farà que aviat pensadors reflexionin sobre ell. Alguns pensadors d’aquest corrent van caure en el risc de ser condemnats per heretges per ser massa con- Filosofia. permetria d’evitar interpretacions incorrectes i herètiques. nom que prové del concepte grec gnosis –coneixement–. els següents pares apologetes es van dedicar a formular conceptualment el pensament cristià. La raó no serveix per a res relacionat amb la religió. el cristianisme primigeni va fer les seves pròpies aportacions. donant una nova cosmovisió (visió del món). i els membres de la qual afirmaven que el coneixement és més important per a la salvació que la fe. Després d’haver de fer aquesta tasca de defensa. És un plantejament diferent al politeisme romà i al monoteisme jueu. Aquesta distinció permetria diferencia correctament raó i fe. 6. Més tard veurem com sant Agustí revaloritzarà el paper de la raó. una nova teologia (visió de déu). • El cristianisme aviat va calar en moltes ments obertes i inquietes. • Si bé és cert que hi va haver alguns períodes en que l’imperi va ser tolerant amb la religió cristiana. i una nova ètica (visió de la moral). Ètica: El deure d’estimar-se els uns als altres. El filòsof era amic de l’error. i negant el concepte de Parmènides segons el qual res no es pot crear del no-res. Cosmologia: Rebutjant la concepció cíclica dels grecs quan afirmen que el món va tenir un inici i tindrà un final. La Patrística: Els primers pensadors cristians es van proposar fer entendre el missatge bíblic del Nou Testament. Una de les heretgies que van haver de combatre va ser la del gnosticisme. un esclau valia tant com un patrici. me van xocar frontalment contra el sistema polític de l’imperi. Dins la Patrística podem distingir dos vessants o corrents: Patrística llatinooccidental: A on la tesi dominant era la d’enfrontament amb la filosofia. • Els cristians menyspreaven les castes socials.3. Entre els representants d’aquest corrent trobarem el nord-africà sant Agustí (354 – 430). Teologia: El monoteisme cristià aporta una gran novetat. I no només això. Patrística grecooriental: Més conciliadora amb la filosofia. El pensament cristià • El cristianisme presentarà un altre tipus de problemes i. Rebutjaven també la vida militar i propugnaven l’amor entre els éssers humans. calia diferenciar-se bé de la resta. Un déu més no importa. I el període en el que van dur a terme la seva tasca s’anomena Patrística i va des del segle II fins al segle VIII. als dèbils. com el més brillant pensador d’aquesta època i que configurarà el pensament de pràcticament tot el període medieval.

molt similars en alguns plantejaments al cristianisme. • Fruit d’aquesta preocupació. jove. afirmarà el pensador africà. • En la construcció d’un sistema de pensament cristià. 6. en el que crea la realitat des del no-res. però que totes dues capacitats ens ajuden en el coneixement superior. • Fruit d’aquestes reflexions afirmarà la possibilitat d’un coneixement sensible. Agustí es va preocupar molt d’utilitzar termes clars i. desapareixent.1. • Va passar uns anys treballant com a professor a Cartago i posteriorment es va traslladar a Roma. • En la seva obra Confessions. siderats amb el paper de la raó. a l’Àfrica romana. però són cecs alhora d’emprendre l’autèntic camí. L’aparició del pensament cristià. es va fer adepte de l’escepticisme. de nivell inferior. Aquests tipus de coneixement ens els donen els sentits.6. • En la seva etapa cristiana. Introducció biogràfica: • Va néixer l’any 354 a Tagaste. però que després va entendre la gran diferència entre el cristianisme i el neoplatonisme. • Més endavant va ser ordenat sacerdot i més tard bisbe d’Hiponam ciutat del nord africà. La ràpida degeneració de la vida política i pública romana. • En un principi va acaronar les idees neoplatòniques. fresc. Aquesta obra és resultat d’uns factors confluents: La filosofia havia degenerat. ple d’il·lusió i novetats i amb un missatge de salvació per a tothom. ens explica que va passar una època de pensament neoplatònic. es va convertir al cristianisme.2. a on obrí una escola. 6. • Agustí va morir l’any 430 quan els vàndals assetjaven la ciutat d’Hipona. encara que en el seu pensament sempre romandrà un rastre d’un cert maniqueisme. D’aquest període i aquest corrent és l’afirmació de que la filosofia és subordinada i depenent de la teologia. extrets de les filosofies imperants. La raó 33 Filosofia. home pragmàtic i lúcid reconeixerà que raó i fe pertanyen teòricament a àmbits distints.3. Però potser el valor real de la seva tasca intel·lectual rau en l’esforç per conciliar cristianisme i filosofia. I ens explicarà el seu pas per les doctrines equivocades del maniqueisme i de l’escepticisme. però l’autèntic canvi radical va esdevenir quan. • Agustí. Si m’equivoco és que existeixo. recordem que són pensaments molt individuals i gents prometedors. • Als 19 anys es va fer adepte de la secta maniqueista: Mani i els seus seguidors afirmen que hi ha dos principis en permanent lluia: el bé i el mal. • Agustí afirmarà que l’acte de creació no és un acte necessari. No oblidem que era el llenguatge de la ciència. i el món medieval. • Posteriorment va abandonar aquesta secta. Raó i fe: • Agustí es preguntarà com arribem a conèixer. Defensaven un dualisme molt rígid. • Però la pregunta important que es fa Agustí es com s’arriba a conèixer les realitats fonamental. després de sentir vàries vegades diversos discursos de sant Ambròs. • La seva obra està a cavall entre el món antic. • Agustí afirmarà que el problema dels filòsofs és que molts d’ells veuen el Cim al que han d’arribar. Lluny queden els grans sistemes filosòfics de Plató i Aristòtil.3. neixent. alhora. i que ens donarà coneixement sobre les coses d’aquest món. Alhora no hi ha a penes cap interès per la ciència. es va esforçar en diferenciar-se i distingir-se de doctrines neoplatòniques. Malgrat la validesa dels plantejaments hel·lenístics. Agustí es preguntarà si per arribar a aquest coneixement calen algunes aptituds intel·lectuals extraordinàries o amb la fe n’hi ha suficient. Com molts dels seus contemporanis. D’aquest període li quedarà clar que el mateix fet de dubtar de les coses ens dóna una important certesa: l’existència d’un jo que dubta. Sant Agustí: Recordem que ja havíem dit que sant Agustí va ser testimoni intel·lectual de la desfeta de l’imperi romà. sinó un acte de l’amor infinit de Déu. . Això va fer que el petit Agustí creixés en mig de dos móns religiosos diferents. Agustí continuarà preguntant-se pels límits i possibilitats del coneixement. Fill d’un home pagà i una dona cristina (la futura santa Mònica).3. Sobre tot perquè aquests no creuen en la intervenció de la voluntat divina sinó en una relació de necessitat entre Déu i la Natura.

sap que el mal és una realitat al món. és quan Déu cera tota la realitat. En el nivell immediat inferior s’estan les ànimes (que no ocupen espai. a on conflueixen raó i fe. O millor dit. Al final de tot. Si Déu és Déu Pare. • El món. de Plató i els neoplatònics. ¿també és creació de Déu? • I aquí Agustí tornarà a fixar-se en una resposta típicament neoplatònica: el mal. l’ésser humà estaria condemnat. El passat només existeix en funció del record del present.ajuda a tenir fe i no és incompatible. el mal no és ésser. i el futur amb Filosofia. Però el descobrir-les només li serà possible mercè a una intervenció divina (il·luminació. Amb aquesta tendència natural no hi ha res a fer. Abans de la creació del món no existia el temps (explicar el conte de Borges del cargol de mar i el nàufrag). Fill i Esperit Sant. No obstant.3. sinó que va ser creada per Déu. • Explicant les característiques de l’ànima. La importància de les coses del món rau en l’exemple que donen de la idea perfecta quer té Déu d’allò. En conseqüència.3. • Sobre el temps. 34 . una cristianització de Plató. les coses dolentes i el mal en general. Déu no està sotmès al temps. apareix el mal. és creació seva. • El coneixement superior és el de les veritats eternes. és a dir. segons Sant Agustí. creu per entendre. és una mostra del gran esforç intel·lectual del filòsof medieval. I el camí s’ha de començar per una experiència interior. I aleshores tot torna a quadrar: només l’ésser és creació de Déu. 6. ja que és al nostre interior a on estan les llavors de les veritats eternes. De manera que l’ànima vincula el passat amb el present. Explicar conceptualment el temps és una tasca que s’ha fet relativament fa poc. a on a dalt de tot s’hi està Déu. Agustí donarà un nou sentit a l’amor cristià quan afirma i demostra que és l’amor a la veritat el que fa que el cristià que pensa i el filòsof creient són una mateixa persona. té voluntat i recorda. Aquesta relació explica el per què l’ésser humà té una tendència natural cap al mal. dirà Agustí). I és aquesta última capacitat de recordar. no necessària). Les idees de Déu. La realitat és contingent (és a dir. I degut al pecat original. Després venen els cossos i els objectes. la fe és la via segura. L’antropologia d’Agustí: • L’antropologia d’Agustí també serà. home pragmàtic. el no ésser no prové de Déu.4. • Aleshores sorgeix la qüestió: si totes les coses del món són creació de Déu. en certa manera. però sí temps. O al revés. la que lliga l’ànima al temps. i ni el futur. Agustí explica la concepció trinitària de Déu. Ho fa tot dient que el que és etern són les idees. aquest amor a les veritats abolutes. també va crear el temps. • L’amor a la veritat és l’autèntic motor que ens durà per aquest camí cap a les veritats absolutes. • Agustí també tendirà a harmonitzar el concepte oriental del món (etern i cíclic). amb les idees jueves i cristianes de la creació i finitud del món. Déu i el món: • Déu posseeix totes les idees perfectes de la realitat del món (similar a les idees de Plató). ni el passat són realitats. precisament. el mal i les coses dolentes no són pas creació de Déu. és a dir. • L’explicació del temps segons Agustí. I hem de recordar que l’amor era també un dels conceptes cabdals de Plató i. i cerquen la veritat eterna). i si no fos per la gràcia divina. més que ser el reflex d’una idea de Déu. Afirma que al mateix temps en què Déu va crear el món. • Agustí també parlarà del temps. • La raó ens prepara per a la fe i aquesta orienta i guia la raó. A partir d’aquestes idees. en una relació íntima i que no s’ha de separar. en l’últim lloc de la jerarquia. I el futur només té sentit com una projecció o imaginació del present. L’ésser humà segons el pensador és també un model dualista. Fruit d’aquest pensament afirmarà: entén per creure. ja que Agustí. és la absoluta mancança. mentre que la realitat és creada i tindrà un final. que en el cas de Plató rauen al món de les idees. tancada i dominada pel cos. 6. Fins i tot el mateix Agustí sembla adonar-se que sovint es fica en paranys intel·lectuals de difícil resolució. hereva del platonisme. compost d’ànima immortal i cos mortal. l’ànima té tres parts o capacitats: entén (és intel·ligent). • L’ànima no ha existit sempre.3. Tan sols existia el Déu etern i immutable (Plató). al menys amb els coneixements de l’època. sobre tot un autor anomenat Plotí. la realitat en Agustí té un ordre jeràrquic. Això és una descarada platonització del cristianisme. són també models perfectes de creació. acabarà dient que només existeix el present. La intercessió de la gràcia divina ens dóna una oportunitat de salvació. l’única que garanteix arribar a la fita.

i es va convertir en la obra més important del filòsof. mentre que la ciutat terrenal. • Al nostre món. i que serà tema recorrent en tots els pensadors cristians. i depenent dels nostres actes tindrem un premi o un càstig. en conseqüència. I afegeix: un home pot pertànyer a l’Església i. ciutat de llum celestial i simbolitzada per Jerusalem. que quan Agustí parla de les dues ciutats. per haverlos donat l’esquena a favor del nou Déu del cristianisme. sempre es tracta d’una idea abstracta i que no es correspon a cap realitat. la lluita interior entre fer el bé o fer el mal. • Es tracta d’una visió lineal de la història. És a dir. 35 . només amb la intercessió de la gràcia divina l’ésser humà serà capaç de triar el bé. a on critica a aquells qui argumenten el retorn als déus pagans. responsables dels nostres actes? • D’aquesta paradoxa parlarà Agustí en la seva obra De libero arbitrio. serà el tema de la llibertat humana. la bona. si no el que hi ha subjacent en aquesta idea: la ciutat de Déu. és a dir. és a dir. el liberum arbitrium esdevé libertas. és a dir. sobre el lliure albir.el present. • Cal deixar ben palès. El liberum arbitrium o lliure albir. Filosofia. Degut a la tendència natural cap al mal. Però és evident que aquests plantejament només és coherent si donem per cert que no té sentit premiar o castigar si no som lliures d’actuar. I a partir del seu plantejament. però si s’estima més a ell i les coses terrenals que a Déu. Estimar i voler Déu és el màxim grau de llibertat (libertas) al què pot aspirar l’ésser humà. És la capacitat de prendre decisions amb llibertat. Però cal saber que es tracta d’una capacitat afeblida pel pecat original. • En resposta a aquesta argumentació. el tema quedarà obert per a la discussió filosòfica posterior. L’ànima. • A mesura que aquesta obra es va anar completant. la felicitat. s’ha de sotmetre a l’Església. la dolenta. és l’Estat. El concepte de la història: • Recordem com Agustí havia estat testimoni de la caiguda de Roma. oposada a la visió cíclica dels grecs. El Bé suprem s’identifica amb Déu. Agustí planteja la paradoxa fonamental: Per una banda el cristianisme ens planteja que al final de les nostres vides terrenals. 6. l’Estat ha de seguir els principis de l’Església. va transcendir la primera intenció de contestar els pagans. • Un altre tema que Agustí tractarà de forma brillant.5. Aquesta obra serà una de les més llegides a l’Edat Mitjana i constitueix un magnífic tractat sobre les relacions Església / Estat.. simbolitzada per Roma o Babilònia. no és la formulació en sí. però. • La història de la humanitat es pot resumir en la història de la lluita entre dues suposades ciutats: la Ciutat de Déu. i la ciutat de la foscor terrenal. es van alçar moltes veus dient que era una venjança dels antics déus. a més. aquest home pertnayerà a la ciutat terrenal.3. doncs. Però l’autèntica Ciutat de Déu roman invisible des del nostre món. Agustí escriurà una de les seves obres més importants: La Ciutat de Déu. I no es pot veure quins seran els elegits. ¿Com podem considerar-nos. Si l’Estat vol ser bo. Amb la gràcia divina. cal conèixer els dos tipus de llibertat dels què ens parla Agustí: La libertas o màxima llibertat: és l’anhel d’estimar el suprem bé i aconseguir. és l’única cosa creada que té consciència de la seva temporalitat. a on dóna raó d’una concepció cristiana de la història. és l’Església. ambdues ciutats estan barrejades i llur seguidors conviuen en una constant lluita. La lluita interior que anomenem càrrec de consciència. • Parlant precisament sobre la llibertat. Quan aquesta va caure. és la viva imatge de la lluita entre les dues ciutats. • La importància d’aquesta idea. Però per altra banda recordem que l’ésser humà ja està condicionat en néixer pel pecat original que el porta inexorablement cap al mal.

El seu pensament ens parla d’una defensa i valorització de la raó. Europa hagués tornat als seus orígens de pensament: el món clàssic grec. després de la desfeta. les illes britàniques. l’herència del pensament bascularà bé des de Plató. Un universal o un concepte genèric seria aquell que ens permet designar tot un col·lectiu. l’Edat Medieval es presentava com una època de transició (el mateix nom ho indica). autor irlandès. Hi ha un seguit de temes recurrents al llarg de tota la filosofia medieval que cal anar centrant: 7. D’aquesta manera veurem com a la fi de l’Edat Mitjana. • Joan Escot Eriúgena (810 – 877). Per contra a Orient es van preservar més les obres d’Aristòtil.2. cal parlar d’un autor com a precursor de la filosofia escolàstica. aquest fou també un dels temes més recurrents. i s’adopti un punt de vista més històric. 7. en canvi. podem parlar de l’Edat Medieval ja des de la caiguda de l’imperi Romà. carregada de foscor i obscurantisme. • En qualsevol cas. Joan Escot es va traslladar de la seva Irlanda natal. A Occident. 36 Filosofia. Es tracta de Joan Escot Eriúgena. Aristòtil va arribar a Europa a temps per a que Sant Tomàs l’incorpori al cristianisme. el pensament es farà més exigent i intentarà de demostrar l’existència de Déu a partir de raonaments. Però a mida que avancen els segles. Per contra. Cert és que els immediats segles després de la caiguda de Roma es poden caracteritzar com a obscurs. és a dir. La cultura romana. hi ha autors que defensen que la filosofia medieval comença amb l’Escolàstica. i la creació que ens arribarà de la modernitat. el món celestial tenia les característiques contràries. i gràcies a la cultura islàmica. Sant Agustí no va entrar en aquesta demostració: a la seva època es donava absolutament per certa l’existència de Déu.1. Època que sovint els historiadors havien qualificat de pas entre la creació filosòfica de l’antiguitat. Això vol dir que. es diu que és qui va començar una nova etapa creativa en l’entorn de la filosofia. i la versió cristianitzada de Sant Agustí. sinó més aviat un precursor o iniciador de la filosofia medieval. • En aquest context. la raó s’anava afermant i no perdia terreny davant la fe. però al llarg d’aquests 1000 anys. i que Sant Agustí no és pròpiament dit un autor medieval. aquesta concepció tan negativa del món terrenal va anar canviant. en aquella època es va discutir bastant sobre el caràcter i la implicació d’aquests conceptes universals. • La llibertat humana: Un altre dels temes recurrents des de Sant Agustí. Introducció filosòfica: • Bé és cert que a nivell historiogràfic. . a la Gàl·lia. abundava la idea de que el món terrenal era contingent i summament temporal. En aquest llar període. Ara bé. de la mà dels neoplatònics primer. La qüestió no era simple. Joan Escot creu en les veritats revelades. hereva de la cultura grega i tota la barreja de factors culturals que hi confluïren. • Els universals: a nivell filosòfic es va parlar bastant sobre el que avui en diríem conceptes genèrics. Introducció històrica: Fins no fa gaire. direm que es va passar d’una concepció força platònica a una altra més propera a Aristòtil. es van mantenir més estables que al continent europeu. En un sentit més filosòfic. aquest tema serà un dels temes centrals que més discussions filosòfiques s’endurà. també forma part d’aquesta barreja i no hem d’oblidar que van ser els hereus de tota la ciència alexandrina. hi havia implicats l’autèntica relació entre Església i Estat. Plató gaudirà de més influència que Aristòtil.1. no es van veure tan durament afectades i colpejades. sí força variat i interessant. • Intent de demostrar racionalment l’existència de Déu: A mesura que el mil·lenni avançava. d’alguna manera. i es va posar a ensenyar a la cort d’un net i hereu de Carlemany. bé de d’Aristòtil. Però en filosofia. la part no continental de l’imperi.1. Del món terrenal.7. El terme ésser humà ho és. Al llarg del seu ensenyament. i segle a segle. Al pas dels segles. Actualment l’Edat Mitjana es veu com un llarg període molt poc homogeni i. Joan Escot entrarà sovint en el conflicte entre la fe i la raó. ja que al darrera de la resposta. li tocava resignar-se a ser una època de compilació i recull de obres per a la posteritat. però provarà de donar una explicació racional amb el seu sistema filosòfic. assistirem al naixement d’escoles i universitats. Temes recurrents: • La relació entre raó i fe: Ja hem vist que des de Sant Agustí. L’Islam. i gràcies a la observació hom podia aprendre. Filosofia Medieval: Escolàstica: 7. Diríem que. • En caure l’imperi Romà. Però a aquesta etapa de 1000 anys. o més purament filosòfic.1. • La relació entre el món celestial i el món terrenal: Al principi del mil·lenni. depenent de l’època i la situació.

cosa que implicava llargues i interminables discussions acuradament argumentades. Així doncs. Quina és. i mai sobre observacions empíriques fruit d’una anàlisi oberta. ho fan com a idees abstractes dins les nostres ments. ja que identifica Déu amb la natura. La segona resposta es coneix amb el nom de conceptualisme i afirmen que si bé els universals existeixen. qualsevol la tenia al seu abast. o també anomenat el de “sic et non”. 7. els pro i contra se centraven sobre temes de la Bíblia. Així doncs. Aristòtil: les idees universals són una producció de la nostra ment quan copsem la forma (matèria i forma: aquesta última és la que fa que una cosa sigui el que és) de l’objecte. La tercera resposta és la posició nominalista la qual afirma que només existeixen les coses individuals i singulars. podem establir una idea universal o genèrica. Aquesta forma de pensar s’ha anomenat dins l’Escolàstica el realisme. Cada un dels homes.1.7. Inicis de l’Escolàstica: • L’any 989 s’instaurà la Pau de Déu i així. • L’Escolàstica és la filosofia que va néixer a les escoles monàstiques. D’acord al nominalisme no existeix la humanitat que tan sols és una paraula. en la pregunta pel tipus de realitat que hi ha al darrera d’una expressió universal. però aquesta idea universal no la veiem enlloc. i és més. • Els Escolàstics no es van dedicar a buscar la veritat. Els universals són simples noms inventats per l’ésser humà per designar una pluralitat de coses individuals amb qualitats semblants. els escolàstics no buscaran. sinó que buscaran d’aprofundir en ella per mitjà de la raó.2.2. la seva realitat? • Aquesta qüestió va convertir el tema dels conceptes universals. de la mateixa Bíblia o escrits d’autors anteriors. mitjançant arguments.2. l’economia i l’estructura jurídica i social de la major part dels països d’occident. a tot l’imperi carolingi (l’imperi romà d’occident) es va donar la formació sociopolítica que anomenem feudalisme. Aquesta ja la tenien. • Cada vegada que utilitzem el terme home. que mantenien una relació de vassallatge amb el senyor. • Un dels mètodes filosòfics més utilitzats per l’Escolàstica era el mètode de “pro et contra”. doncs.2. o qualsevol altre d’aquest tipus. La seva visió de la natura és quasi panteista. o cada un dels cavalls que veiem estan caracteritzats per la idea universal d’home i cavall. o cavall. La veritat és la veritat sagrada de la revelació divina. • Filosofia. Són conceptes que només existeixen dins la ment del qui els pensa. L’Escolàstica: 7. La qüestió dels universals: • Ja hem explicat en la introducció que el tema dels conceptes universals havia estat motiu de moltes discussions i moltes escrits. d’una filosofia cristiana la tasca de la qual seria endreçar de manera comprensible els dogmes que ja havien deixat per escrit els Pares de l’Església. I els filòsofs escolàstics van donar diverses respostes a aquesta pregunta: La primera resposta té un marcat caràcter platònic: els conceptes universals són substàncies separades dels individus singulars i amb existència pròpia i independent de l’experiència i la ment humanes. A partir de cada cas particular. sistematitzaran els continguts de la veritat sagrada mitjançant un mètode filosòfic. Es tracta doncs. Recordem el que he vist a la classe d’història: el senyor feudal garantia la seguretat i protecció d’un territori incloent tots els habitants del mateix. Aquesta forma social i política va configurar el món. estem utilitzant un concepte universal. Recordem-ho: Plató: els conceptes universals són les idees perfectes que tenen existència pròpia i són causa de la realitat contingent. que consistia a contraposar arguments a favor i en contra d’una determinada qüestió. la veritat. • I sobre quins temes anaven les discussions escolàstiques? D’acord al context cultural impregnat de platonisme i agustinisme. De Déu sorgeix la natura i a Ell hi torna. I també intentaran de rebatre amb arguments filosòfics aquelles possibles objeccions contra aquesta veritat que poguessin sorgir de la mateixa raó. Però la cosa ve de més antic. els conceptes universals estan a cada un dels objectes i coses a partir de la seva forma. • Per a aconseguir-ho. • És en aquest paradigma cultural quan neix l’Escolàstica com a forma de pensament. perquè afirma l’existència real de les idees. en concret de Plató i Aristòtil i la seva concepció del que és un concepte universal. El seu nom ja ens indica el seu origen: nasqué en les escoles fundades per Carlemany i es desenvolupà plenament al llarg del segle XI. Una de les obres més importants d’Escot és un tractat d’aire neoplatònic sobre la natura i la creació. 37 .

Ni en la seva ment. 7. Tradicionalment. i després. • Segona prova: rau en la idea de grandesa (no quantitativa sinó qualitativa).3. Vida i Obres: • Anselm és el pensador més important del segle XI. en la seva negació. • Podem arribar a Déu a través de quatre proves. • Tercera prova: no surt d’un concepte particular com les anteriors. Va passar de monjo a pare prior i a abat. La primera s’ha dedicat a l’estudi de l’ésser en genèric. I altres. sinó del mateix ser. • Sant Anselm iniciarà el que s’ha vingut a dir l’argument ontològic. Anselm va romandre a Canterbury fins la seva mort el 1109. és adir. Tot existeix en virtut de quelcom.1. 1 Ontologia: recordem que Aristòtil ens va presentar la seva Filosofia Primera o Metafísica.7. Es tracta d’un raonament que en direm a priori. La simple existència de coses bones ens fa induir l’existència d’una bondat general i única. Aquesta. ni en la realitat. Anselm està convençut que totes les persones tenien un fort sentiment de Déu. Sant Anselm de Canterbury. Anselm distingeix entre el parlar de l’existència de Déu. • Va néixer a Aosta (Itàlia) en una família noble. Això implica que pel fet de tenir una idea. Va ingressar en el monestir de Bec. de manera que la raó s’havia de subordinar a aquesta. i no hi ha res que hagi sorgit del no res. de qualsevol ésser finit o infinit. el primer ésser (o l’últim. i el parlar sobre la naturalesa de Déu. que no hi pot haver res de més gran que Déu. sinó que existeixen els mils de milions d’individus concrets.2. L’existència de Déu: • Tot el pensament d’Anselm gira al voltant de Déu.3. comença a respirar-se un nou aire a Europa: • Monjo benedictí. Però entrat el nou segle XI. Això implica l’existència d’una perfecció absoluta i única. primer ens posicionem i decidim que Déu sí existeix. Anselm va entendre que havia arribat un nou temps. Les obres més importants d’aquest període són: • Soliloqui (1076) • Col·loqui (1077) • El gramàtic (1078) • La Veritat (1078) • El lliure albir(1078) • El 1092 va anar a Canterbury i va acabar sent l’arquebisbe de la ciutat. Filosofia. Ara bé. O és així. Això implica el reconeixement de l’existència d’una font originària de on ha sortit tot. defensaven la importància de la raó per a entendre. 7. • Fins i tot els ateus reconeixen. la més important de totes les ciències tractava de l’ésser en tant que és. Els universals no tenen cap realitat al darrera. o no hi ha res. No hi ha dubte que existeix una grandesa a la natura que també ens fa pensar de l’existència d’una grandesa superior i única de on emana tota la grandesa de la natura. la cultura i tot el pensament s’havia quedat estancat quan no molt fragmentat. però no pas l’únic.2. Són dos temes diferents. de tal manera que se’l considera el primer veritable escolàstic. que rau en la idea de que l’existència de Déu es desprèn de la mateixa idea de Déu. • Uns posaven l’accent en la fe. ho demostrem amb les proves que hi trobem. que existeix. • Quarta prova: els éssers tenen un grau de perfecció ascendent en jerarquia (des dels minerals fins a l’ésser humà). a Normandia a on van transcórrer els millors anys de la seva producció intel·lectual. s’ha dedicat més aviat a esbrinar l’ordre de dependència jeràrquic que sostenen els éssers. Tret d’un període d’exili a Itàlia. Amb Anselm neix la teologia centrada sobre la raó. segons com ens ho mirem) ha estat Déu o un concepte equivalent. Un altre tema molt important va ser l’esforç per demostrar racionalment l’existència de Déu. Ara bé. Sant Anselm de Canterbury: 7.3. allò pensat ja existeix.3. Durant els segles IX i X. La segona branca que s’ha anomenat Ontologia. • Primera prova: tothom tendeix a apropiar-se de les coses que considera bones. 38 . L’argument ontològic1: • El problema dels universals va ser un dels temes estrella de l’Escolàstica. com Escot Eriúgena o el mateix Sant Anselm. pensador que veurem a continuació es va esforçar en fer aquesta demostració. la Filosofia Primera que després en vam dir Metafísica ha tingut al llarg del pensament filosòfic dos branques d’estudi fonamentals.

7. 7. Va néixer a Cordova (1126 – 1198). i la raó ens dóna explicació de les qüestions de la fe. Ell mateix dirà que no busca comprendre per a creure. es converteix en la capacitat d’obrar amb rectitud i amb bona voluntat.4. sobretot. metge. és el model de la realitat. • En conseqüència. • En canvi. i el creient ho farà a través d’uns altres. Déu i l’ésser humà: • Les reflexions d’Anselm se centraran en aquest dos conceptes: Déu i l’ésser humà. La seva defensa aferrissada de la filosofia. són més semblants a la realitat existent. ni marca el destí de cada ésser particular. • La fe és el punt de partida. pensament i realitat. Altre cosa no ens faria els reis i reines de la creació. pels seus comentaris a les obres d’Aristòtil. • La llibertat. Anselm vol conèixer Déu amb la raó. van causar un fort impacte. Aquesta concepció tindrà partidaris i detractors. el que ja sabem amb la fe. el va fer caure en desgràcia. doncs. . Averrois: • És el filòsof musulmà més important de l’Edat Mitjana. amb la nostra voluntat i amb la capacitat de perdre’ns i caure en el vici. sinó més aviat tot el contrari. Però el filòsof buscarà apropar-se a ella a través d’uns mecanisme. Formen una parella perfecta: raó i fe. sinó també de la voluntat. 7. Averrois afirma que el filòsof haurà de parlar com a filòsof i el creient com a creient. • Quan les seves obres van arribar a l’Europa cristiana. Raó i fe: • Anselm creu en Déu amb el cor. Aquest diran que l’existència d’una idea no és raó suficient per a l’existència real. sinó exclusivament a la idea més gran: la idea de Déu. Però això té una implicació forta: pensar equival a admetre l’existència. Això queda provat amb l’existència del mal i la injustícia. I aquesta rectitud no només depèn de l’intel·lecte. i després intentem de demostrar-la. jutge. però està condicionat a viure en un món que. • La llibertat s’explica en que Déu ens ha volgut així.3. • Averrois defensarà la teoria de la doble veritat. matemàtic i polític. • La realitat s’ha de correspondre amb els conceptes. globalment. una veritat filosòfica i una veritat teològica. Aquest filòsof argumentarà que de l’existència d’una idea no podem induir l’existència de la realitat que la representa. És a dir. Però no en té prou. ens dirà que Déu no coneix cada ésser particular. Aquest és el seu programa: aclarir amb la raó. i va perdre tots els seus càrrecs públics i polítics. Aquesta postura serà durament criticada per un autor posterior escolàstic i molt important: Sant Tomàs d’Aquino. • Ha rebut el sobrenom del comentador.4. • Tornem altra vegada a veure en Sant Anselm. perquè se’l coneix. depenent de la intenció o l’apropament que es faci a la realitat sotmesa a estudi. Anselm contestarà dient que no es referia a qualsevol idea. la paraula divina és la mesura de les coses.1.3. 39 • Filosofia. • Averrois matisarà que en realitat no es tracta de dues veritats sensu estricto.4. La veritat humana rau en la rectitud en que podem descriure les coses. com la realitat s’explica a priori. Va ser a més. és regit per Déu. a més de ser desterrat de la seva ciutat. El coneixement humà es mesura en relació amb les coses. • Per altra banda Averrois quan parlarà sobre temes antropològics. sinó que és més aviat dues explicacions en un pla formal. mentre que els seus detractors.3. • L’ésser humà coneix en la mesura en que els conceptes que es formen a la seva ment. No es tracta d’un defecte o una limitació. Déu no escriu. En cas contrari. només n’hi ha una de veritat. Però és una llibertat condicionada. de la possibilitat d’una doble veritat. La lògica i el món han d’estar d’acord. els conceptes no ens parlen de la realitat. ¿Per a què conèixer allò imperfecte i contingent quan es té un coneixement perfecte i etern? En virtut d’aquest desconeixement. Som lliures en la mesura en que fem us de la bona voluntat per a obrar amb rectitud. Què passa quan la filosofia ens dóna una resposta i la religió una d’altra diferent. No hi ha. també argumentaren amb força. l’ésser humà és lliure. primer tenim la idea. sinó que creu per a comprendre. en conseqüència. però la raó haurà d’estar dirigida d’acord a unes normes: una perfecta correspondència entre llenguatge. Uns les van defensar amb força. Però també es va endinsar en el món de la producció filosòfica quan va argumentar sobre les relacions entre la filosofia i la religió. i tanmateix creu que tothom té aquest sentiment. L’islam: 7.

Es va enfrontar ideològicament al pensament de sant Agustí que estava més proper a les tesis platòniques. En segon lloc.5.5. Tot i així. Aquest punt final és la veritat. i va fer una gran tasca en un intent d’adaptar la filosofia aristotèlica al cristianisme. ho és per alguna cosa. Què implica aquesta jerarquia? Quan la raó i la fe arriben a conclusions diferents. • Tomàs recuperarà la teoria del coneixement aristotèlica acceptant totalment que el nostre coneixement prové dels sentits. • Primera Via o argument del motor no mogut: En el món hi ha moviment. I dic una certa perquè la totalitat de Déu mai es pot abastar només amb la raó. • A la pregunta de si és possible conèixer i creure alhora. Tomàs respondrà que no.5. ni de que aquest es mostra de manera evident. • S’aplica el principi de causalitat. encara que és la poderosa capacitat de la nostra ment la que crea conceptes (universals). • A la pregunta de si pot arribar la raó a demostrar l’existència de Déu. la raó ha comés un error en alguna de les seves passes. Raó i fe: • Pel que fa a la tan ja tractada relació turmentosa entre raó fe. • I és tant així. Sens dubte. Les 5 proves de l’existència de Déu: • Degut al reconeixement de que no hi ha una idea innata de Déu. Però no podem aplicar aquest principi ad infinitum. ja que totes les veritats provenen de Déu. i realitzant un enorme esforç intel·lectual. de la mateixa manera que segles enrere sant Agustí havia fet amb Plató. Però Tomàs. Tomàs contestarà que en principi.5. I un dels representants més importants. empíric i científic característic d’Aristòtil. Una cosa és el coneixement racional. es rebutja recórrer a un procés infinit. al qual només hi podrem accedir a través de la fe. Ningú no és la causa de sí mateix. • Sempre és Déu la causa final del fenomen observat. A aquesta última categoria pertany l’existència de Déu: és una veritat revelada. • Seguint el pensament aristotèlic. no hi hauria ni ateus. 40 . Va comentar pràcticament totes les obres d’Aristòtil fent una tasca de cristianització del filòsof grec. I tal i com ens diu Aristòtil.3. un risc ja que. Aleshores s’infereix l’existència d’un Primer Motor Immòbil que no és mogut per ningú i que és causa de tots els moviments posteriors. ni altres religions. ja que són a posteriori que vol dir que parteixen d’indicis o observacions empíriques. Aquest Primer Motor és Déu. aquell aire realista. 7. l’ésser humà pot arribar a una certa comprensió de Déu. si una fe és demostrada. d’aquelles que només es poden conèixer a través de la revelació divina (veritats teològiques revelades). però acabaran convergint en un punt final comú i arribar a les mateixes conclusions. Déu no és una veritat evident. La fe implica un salt mortal sense xarxa.7. és la fe qui té la veritat. Així doncs la raó ens dóna un camí. i una altra de ben diferent és la fe. D’alguna manera direm que està unint. La cristianització d’Aristòtil: • Tomàs d’Aquino (1225-1274) va ser tot un entès de les obres d’Aristòtil. que és del tot impossible que filosofia i teologia no arribin a les mateixes conclusions. tot el que és mogut. sinó que també incorpora la pensament filosòfic. • Tomàs es va veure captivat pel pensament d’Aristòtil. Tomàs desenvoluparà 5 raonaments de l’existència de Déu que s’han conegut com les cinc vies tomistes. • La novetat d’aquestes vies o raonaments és que acompleixen el més pur i estricte estil científic.2. les quals. ja que si ho fos. 7. • La seva obra filosòfica és molt extensa.1. sinó el més important és el dominic Tomàs d’Aquino. Tomàs harmonitzarà els dos conceptes d’una manera innovadora a l’occident cristià: els camins de la filosofia i de la teologia poden ser diferents. li van arribar a través de diverses fonts. Totes cinc vies mantenen una mateixa estructura lògica: • Es parteix d’una determinada informació del món empíric. home prudent i pràctic dirà que aquesta incompatibilitat no implica conèixer i tenir fe si ens plantegem que el coneixement ens deixa a l’entrada del dogma. 7. encara que la fe esdevé el principal criteri de veritat. Tomàs distingirà entre aquelles realitats que podem conèixer amb la raó (veritats teològiques naturals). de manera que no només escriu convençut que Aristòtil i la fe no són incompatibles. per primera vegada fe i raó. • Segona Via o argument de la causa primera: Tots els éssers són la causa d’altres éssers. deixa de ser fe. perquè hauria d’haver existit abans que ell Filosofia. o L’esplendor escolàstica: sant Tomàs: El segle XIII és el segle més brillant i creatiu de tota l’Edat Mitjana.

la seva existència depèn d’altres éssers. Amb què comparem? Amb l’ésser més perfecte de tots: Déu. i tot obeeix a un guió establert. tot té la seva raó de ser. 41 . A més. que Tomàs deduirà que el guionista ha de ser Déu. Aquesta realitat necessària és Déu. per camins equivocats que l’allunyen de l’autèntica felicitat. Ètica de Tomàs d’Aquino: • Segons les idees aristotèliques.5. Es tracta. les pot transgredir. • L’ésser humà és lliure des del moment en què. coneixedor de les lleis naturals (que tenen el seu origen en la raó divina). FILOSOFIA ESCOLÀSTICA CRISTIANA FASE DE COMPILACIÓ DE TEXTOS ANTICS ETAPA DE FORMACIÓ (fins al segle XII) RENAIXEMENT CAROLINGI Boeci (s.4. • Tercera Via o argument de l’ésser necessari: Tot els ésser del món són contingents. assumeix la idea cristiana de la resurrecció dels cossos i les ànimes. Tomàs. Però Tomàs afegirà que l’autèntica felicitat no es pot trobar en aquest món. VIII) El monjo Alcuí (730 – 804) Escot Eriúgena (810 – 877) St Anselm de Canterbury (1033 – 1109) Bernat de Chartres (? – 1130) Pere Abelard (1079 – 1142) Pere Llombard (1100 – 1160) Siger de Brabant (1235 – 1284) Sant Albert Magne (1206 – 1274) Sant Tomàs d’Aquino (1224 – 1274) Sant Bonaventura (1221 – 1274) Ramon Llull (1235 – 1315) Roger Bacon (1214 – 1294) Duns Scot (1266 – 1308) Guillem d’Ockham (1298 – 1349) Johann Eckhart (1260 – 1327) PRIMERS ESCOLÀSTICS ETAPA D’APOGEU (segle XIII) ARISTOTELISME ETAPA DE DECADÈNCIA (segle XIV) AGUSTINISME (Franciscans) Averroisme (Llatí) Ortodox (Dominicans) Universitat de París Universitat d’Oxford MÍSTICA (Influències del Neoplatonisme) Filosofia. Tornem a mirar cap a Aristòtil i deduïm que ha d’haver una Primera Causa Incausada. amb el que la seva concepció de l’ésser humà és una unió substancial de cos i ànima. VII) Beda el Venerable (s. hi ha un camí dibuixat. Per tant. l’ésser humà. VI) Sant Isidor de Sevilla (s. És a dir: pot ser que hi siguin o pot ser que no. Però per a poder dir això és que estem establint una comparació. de vegades. Tant és així. és a dir. Tot i que existeix una tendència natural a anar cap a la felicitat –que és Déu–. i això és impossible. evidentment de Déu. Aquí deduïm que ha d’haver una realitat que sigui necessària per a poder existir la realitat. 7.mateix. en la seva imperfecció s’equivoca i opta. rebutjarà la concepció platònica i agustiniana de la dualitat humana. • Cinquena Via o argument de l’ésser intel·ligent: Recordem que Aristòtil afirmava que la Natura és teleològica. la finalitat de l’ésser humà és la felicitat. • Cuarta Via o argument de l’ésser perfecte: En el món existeixen éssers més o menys perfectes.

en e qual anirem trobant trets del nou paradigma. no hi ha coses dolentes ni bones. o Estem els segles XIV i part del XV. O potser de forma més estricta. comencen a guanyar protagonisme en detriment del rei o emperador de torn. a saber: el mal i les coses dolentes associades a ell. neix en la societat una primera i petita consciència de la pròpia individualitat. La racionalitat grega no hi té res a fer en el món de la fe. Ja el fundador. o Guillem d’Occam ho té clar: no es tracta de cristianitzar Aristòtil ni Plató. I aquest acabament no es produeix de cop ni molt menys. no hi ha res dolent per naturalesa. Estem parlant de la fi d’una llarga època. econòmica i religiosa. la qual implica. o En definitiva.2. sinó lleis divines. però el canvi és com la confluència de dos rius.3. fa caure en picat les accions i la credibilitat de l’Església en front el poble. i degut a qüestions d’ordre polític. uns i altres estar per sobre l’altre. la decadència del període anterior. Però recollint el més estricte sentit kantià de la paraula crisi. . Si la raó ens diu “això ha de ser així” hem de tenir en compte que Déu ho pot canviar en quan ho vulgui.8. Les castes. però no podem establir una separació dràstica. o La crítica d’Occam a la filosofia de Tomàs d’Aquino rau en dos principis basats en la lògica i en la teoria del coneixement (epistemologia): • La importància de l’experiència: Per Occam. el gran crític de l’Escolàstica. d’una crisi en tota regla: política. o Parlem. La fi de l’Edat Medieval: Inicis de la Ciència Moderna: 8. les reunions de cardenals abunden en detriment de les decisions úniques del Papa. que la decadència d’un sistema de valors o paradigma filosòfic pot ser un llarg període de temps. ho és perquè Déu així ho vol. Francesc d’Assís valorava l’observació de les coses peti42 Filosofia. o És també una etapa en la què la gran idea mil·lenària d’unir tot el món sota una societat Cristiana en la què el Papa i l’emperador van de la mà per garantir el bé terrenal i espiritual de la població. per força una crisi ideològica. És aquest el moment en què naixeran algunes nacionalitats. Occam defensa que si una cosa és dolenta. doncs. per rematar l’Escolàstica. la mort del pensament medieval. En un moment del segle. tan fantàsticament retratat a la obra d’Umbert eco El nom de la rosa. o Per Guillem d’Occam. Podem dir el moment en què apareixen els dos corrents. a més. és a dir. per Ell. La realitat és ben diferent: l’Església i el poder terrenal estan a la grenya i pretenen. mentre que l’estructura política continua mantenint les formes feudals amb un monarca i els seus súbdits. 8. No existeix el mal natural. va deixant de ser feudal. a més de provocar un important cisma. l’experiència té un paper important en el coneixement. va tenir seriosos problemes amb el Papa per defensar a ultrança la pobresa dels franciscans. només ho seran mitjançant la fe. el llinatge ja no és important. El que és dolent. I això implica que Déu fa el que l dóna la Divina gana. social. sinó tan sols la seva Divina voluntat. En altres nivells. Podem afirmar sense por a equivocar-nos. hem de veure aquests canvis com el que en realitat són: l’anunci d’una nova època en el pensament. cosa que. Aquelles lleis que no són accessibles mitjançant la raó. A nivell filosòfic va ser un gran personatge refutant els universals escolàstics en favor d’un estricte nominalisme. qualsevol argument fet amb la raó limita seriosament la llibertat de Déu. cau feta miques.1. en favor de la modernitat. I per poder representar la decadència de l’Escolàstica ens cal presentar un important personatge: Guillem d’Occam. Els Parlaments. o La idea d’Occam també implica que no hi ha lleis naturals (una altra de les idees dels escolàstics). L’ésser humà no decideix res amb la seva raó. Cada individu pot canviar la sort del seu naixement. o Ens cal. La crisi del segle XIV: o El segle XIV suposa un període d’importants canvis: l’estructura de la societat com a tal. Degut al cisma al sí de l’Església. Déu és absolutament lliure i no hi ha res que el pugui limitar. presentar la figura de Guillem d’Occam. La decadència de L’Escolàstica: o Abans d’endinsar-nos en el nou període filosòfic. és més. ens cal parlar del moment de transició. Les transicions són. i això no pot ser. Això xoca frotalment contra alguns conceptes escolàstics. 8. I tal és el cas que ens ocupa. la qual cosa implicava una crítica a aquells estaments eclesials que no la duien a terme. Va ser també un gran defensor de la separació de poders entre Església i Estat. arribarà a haver 3 Papes alhora. o El segle XIV també veu néixer una certa democratització d’algunes estructures. sovint. Guillem d’Occam: o Guillem d’Occam (1285 – 1349) va ser un frare franciscà nascut a Anglaterra. és perquè Déu així ho vol i.

és a dir. Si utilitzem l’experiència de forma correcta.3. ni es desprenen de les coses mateixes (com havia convingut Aristòtil). ¿com podem saber quina és la seva voluntat per obrar bé? Tan sols mitjançant la Filosofia. Els universals formats a la nostra ment són els mateixos per a tots els individus: són signes naturals. Això és el que s’ha anomenat la navalla d’Occam: aquest principi d’economitzar conceptes. no convencionals i. per tant. ja que són les úniques que podem conèixer. universals. 8. no necessita els conceptes universals i. fer quelcom que Déu no vol. reflectit en les coses del món (com havia solucionat Tomàs d’Aquino). veurem que ens podem estalviar l’ús de conceptes abstractes innecessaris. 8. • La importància d’estalviar o la “navalla d’Occam”. per força que som lliures. Mitjançant quin mecanisme es construeix el concepte universal? • Occam dóna una solució molt pragmàtica: quan observem un objecte particular.3. i és potència de voluntat i d’enteniment. ni en la ment de Déu (com defensà Agustí). D’aquí el nom de nominalisme. si veiem un objecte similar. sinó tan sols després de l’experiència. • Aquest mecanisme es produeix degut a la limitació de la nostra capacitat mental. Acabem de crear un concepte universal. En paraules més entenedores: Déu pot fer miracles. si no són necessaris. Déu no té aquest problema. 8. • Per Occam els conceptes universals són pures creacions de la ment humana. Tan sols Déu no està obligat a res i podrà canviar la valoració dels actes al seu gust i voluntat. El món d’Occam: • Déu és omnipotent i té llibertat d’acció absoluta. si els conceptes universals es formen en la ment de cada individu. Això implica una critica a la cosmologia d’Aristòtil. ¿com és que són universals? Occam respondrà que la nostra estructura mental ens porta a reaccionar d’igual manera a determinats estímuls. matemàtiques i química que a la física o la metafísica aristotèliques. doncs. però no tenen cap tipus d’existència fora del cap. així com conceptes metafísics que no tinguin una clara referència o base empírica.3.tes que ens rodegen.3. En no ser il·limitat. fidel a aquest principi afirmarà que el coneixement consisteix en l’experiència de l’individu concret i no en l’universal. Això implica. ja que el mateix nom es refereix a una multiplicitat d’objectes. l’enregistrem a la nostra memòria amb un nom. Racionalment només podem parlar de les coses concretes.3. Aquesta és l’origen de tots els nostres actes. • Occam avançarà la idea d’un Univers infinit amb la possible existència de molts mons. El Nominalisme de Guillem d’Occam: • Entenem com Nominalisme la manera en què Occam contesta al concepte escolàstic copiat d’Aristòtil dels conceptes universals.4. Podem veure aquí com Occam comença a obrir camí per la nova ciència. • Ara bé. La ciència que ens podrà donar coneixement de l’ordre del món ha de ser una ciència preferiblement basada en consideracions quantitatives. a posteriori. són símbols o signes de les coses reals. biologia. més basada en qüestions qualitatives que quantitatives. Com sorgeixen els conceptes universals?: • Partim de la idea que els universals són conceptes que es creen a partir d’una experiència sensible. ni tampoc en el moment de creació de Déu. Occam. 43 . o amb algun dels dos en desacord. Més tard. D’aquesta il·limitació podem deduir que Déu intervé en el món quan li plau. apliquem la navalla d’Occam i els eliminem. aquest ens recorda l’objecte vist per primer cop i al nou objecte li donem el mateix nom. El mal és. Després d’una observació empírica Occam arriba a la conclusió de que podem actuar amb la nostra voluntat i enteniment units. • Els universals no existeixen en cap món de les idees (al vell estil platònic).2. No podem atribuir un nom a tots els objectes del món i aquesta és la raó de la invenció dels conceptes universals. Si Déu pot fer el que vol quan col i com vol. més semblant a la nostra física. 8. En realitat són noms que substitueixen les coses reals. diu Occam. Filosofia i veritat revelada: • Una altra de les veritats revelades és que posseïm una ànima immortal i immaterial. • Si això és així. les experiències sensibles sempre ho són d’un objecte particular. • Malgrat aquesta obligació.1. Ara bé. Sobretot dels corrents realistes que concedien existència real als conceptes unversals. tenim la obligació moral de voler el que Déu vol. és lògic pensar que conèixer l’ordre del món no és accessible a priori.

sí posaran en judici el concepte de moviment aristotèlic (recordem. qualsevol proposició humana. Ciència no equival a saviesa. caldrà seguir els dictats de la consciència. El coneixement científic: • La ciència es forma amb proposicions sobre alguns aspectes de la realitat. • Occam posa la ciència al seu lloc.3. si parteix d’una observació individual. Sense qüestionar-ne els principis més genèrics (l’heliocentrisme).4. de la nostra consciència. sorgiran fortes crítiques a la física aristotèlica.8. Però en realitat li donarà l’empenta per a desmarcar-se de l’excés metafísic. En un primer moment sembla que la baixi del pedestal a on l’havien posat els clàssics. • El perill de la subjectivitat de la ciència. Occam també veu amb clarividència. És del tot impossible la nostra salvació sense la seva Intervenció mitjançant la gràcia o les revelacions. 8. Haurem creat un universal. en conseqüència.) Aleshores podrem predicar coses de l’objecte observat. i el primer pas per un coneixement veritablement científic. • Tenim una dependència total de Déu. La ciència al segle XIV: Al llarg del segle XIV. Això implica que la fe està per sobre la raó. en dir que tan sols és una sistematització teòrica de les nostres proposicions sobre alguns àmbits de la realitat. No és coneixement ple sobre la realitat. la filosofia ha d’estar sotmesa a les veritats revelades. el pas de la potència a l’acte. o revelació divina. etc. acompanya sempre a l’objecte mogut).5. i sobretot des de la universitat de París. que es podran predicar d’altres objectes similars. En aquest cas no estarem segurs d’obrar bé. Filosofia. I si aquesta revelació no és prou clara. 44 . passa pel filtre de la nostra creació. però a més. però no tenim cap més alternativa. que la ciència. I. la implicació de que l’agent motor. queda salvat si fem una observació en òptimes condicions (de llum. utilització i interpretació dels signes.

congressos internacionals.1. la ciència i llur relacions canviaran notablement. Els convents i les universitats perden una gran part de la seva importància com a centres del saber. La revolució científica crea al científic experimental modern. l’alquímia. genera un nou tipus de savi que és molt diferent al filòsof medieval. sinó d’anar publicant els descobriments. s’uneixen ciència i tècnica. a l’astròleg. És més. Copèrnic i Galileu deixaran el pas franc a la física de Newton. també està desplaçant l’ésser humà del centre de l’univers. fins i tot de les més prestigioses universitats de l’època. el menyspreu que van manifestar molts autors cap a les pràctiques màgiques i hermètiques ens indica com aquestes pràctiques continuaven molt vives en molts científics i pensadors. . gràcies a l’exactitud creixent dels instruments d’experimentació i mesura. Renaixement i Revolució Científica: 9. La nova ciència no només és nova pel nou enfocament dels temes d’estudi. aviat es convertirà en col·lisió. Al llarg dels més o menys 150 anys en que transcorre la revolució científica. i passes endarrera. implica tres passes endavant i una enrera. En termes filosòfics. des de les concepcions aristotèliques de l’univers. a l’humanista. 45 Filosofia.1. La nova ciència no ha d’oblidar que. La revolució científica: trets generals: 9. Ho podem resumir en 5 punts: • Quan Copèrnic desplaça la Terra del centre de l’univers. aquest nou tipus de saber. • Els trets vistos fins ara no ens han de fer pensar en la revolució científica.2. No es tracta d’obscurs laboratoris. ni una repetició del saber absolut d’un filòsof clàssic. Aquesta unió. les concepcions sobre l’ésser humà. laboratoris. hom parla del període de la revolució científica. No només suposa la producció de noves teories científiques. 9. Si la Terra és un cos celeste com ho són la resta de cossos. La ciència ja no pot ser una intuïció del mag. fins i tot a l’artesà o artista del renaixement. Els canvis que produeix: Des d’aproximadament la meitat del segle XVI (1543 publicació de la obra de Copèrnic). o dit d’una altra manera. Això provocarà l’aparició de noves institucions científiques: acadèmies. fins les acaballes del segle XVII (1687 publicació dels Principis de Newton). per al bo i per al dolent. a esquenes de les institucions. El raonament científica es basarà en experiències planificades i en demostracions necessàries. • La ciència esdevindrà una pràctica socialment pública. és el canvi de la mentalitat de l’ésser humà.9. Si a l’Edat Medieval les arts lliberals eren indignes dels homes lliures. La ciència ha de raonar sobre el món tot fent una tasca d’investigació. per primera vegada s’uneix la teoria i la praxis. hermètiques i metafísiques. • Hi ha un rebuig de les principals teories de la ciència aristotèlica a favor de Plató. com un camí ascendent i regular que abandona –com aquell qui es treu un vestit– les velles idees màgiques.1. l’astrologia i la màgia formen part molt important del seu naixement. I aquesta autonomia. El nou savi actuarà. És a dir.1. la tradició hermètica. La nova ciència no pot buscar les essències ni les substàncies. sinó perquè al contrari que la ciència medieval. sinó que té alts i baixos. es declara impotent per a trobar-les. d’algunes idees del neoplatonisme. la revolució científica farà que embrutar-se les mans ja no sigui una manca de dignitat. ¿qui no ens diu que hi ha altres planetes amb éssers humans? Aleshores. les experiències del qual seran cada vegada més rigoroses. Un nou tipus de saber: Ja hem comentat que molts dels nous descobriments científics plantegen greus conflictes antropològics i teològics. També hem comentat que la nova ciència no és un camí ascendent i imparable. I una altra conseqüència és l’autonomia de la ciència respecte altres disciplines o activitats. al mag i. sinó també hi ha un fort canvi en la mateixa concepció de què és el saber. canvia el mètode social de fer ciència. sovint. passes endavant. Més aviat cal esbrinar les qualitats de les coses i aquells fets que són objectiva i públicament controlables i quantificables. Com tots els canvis importants. o millor. Però potser el més important. L’estructura del món queda alterada per primera vegada. de forma seriosa. ¿com quadra aquesta idea amb el creacionisme dur? • La imatge de la ciència també pateix un canvi.

Científics i artesans: Fins aquí sembla una bona història: els filòsofs s’alien amb els artesans superiors i sorgeix el nou científic. El nou savi és també una fusió entre el filòsof especulatiu que abandona les explicacions metafísiques i ja no li cal saber llatí ni grec.4. 46 . Els nous instruments científics adquireixen una nova dimensió: es converteixen en ajuda i potenciació dels sentits. 9. es caracteritzen per l’aparició de nous instruments en una ràpida successió d’invents: • Telescopi de Galileu 1610. aquesta no va ser exempta de polèmica. • Arquitectura. com hem dit abans. Però el segle XVII. passaven ràpidament a formar part del nou saber científic. El significat de la revolució copernicana en filosofia: Filosofia. Les cartes personals. En el sorgir del nou científic. encara que aquests no haguessin anat gaire lluny sense el recolzament de cous coneixements tècnics que permetien de provar i experimentar les teories. però potser sembla més raonable afirmar que la nova ciència neix de la ma dels filòsofs. • Balística. mentre que altra interpretació afirma que va ser just al revés: el nou científic neix dels filòsofs. En aquest sentit. que moltes vegades implicarà la col·laboració de diversos especialistes: un científic i un artesà superior. També Newton parlarà sobre la importància que té la utilització d’un aparell de mesura. les informacions transmeses directament i les conferències a les societats científiques van més ràpid que les Universitats i les escoles tradicionals en la cursa cap al coneixement científic. sinó. com d’ús exclusiu per a la ciència. A partir de l’ús del nou instrument. invenció d’aparells mecànics molt limitats.1. Galileu parlarà sobre la importància d’utilitzar els aparells que reforcen els nostres sentits i ens permeten d’anar més enllà del que es pot veure i conèixer a simple vista. la mateixa fusió entre ciència i tècnica. per exemple. que sobre les raons i naturalesa del corrent elèctric. Però ja sabem que en l’ésser humà les coses no succeeixen així.2. convertirà la teoria i la praxis en dos aspectes del mateix coneixement. 9. El nou savi: El nou savi escriurà llibres tractant aspectes molt més pragmàtics del que s’havia vist fins aquell moment: 9. un electricista sap molt més sobre les aplicacions i els aparells de l’electricitat. El nous instruments científics: Aquest nexe que hem estat comentant entre filosofia i tècnica permet també l’aparició molt ràpida de nous instruments. Potser la gènesi no és allò d’important. per una lenta. Nicolau Copèrnic: la teoria heliocèntrica: 9. L’Edat Medieval es va caracteritzar. • Màquines bèl·liques. i sovint irregular. tant d’aplicació pràctica. • Microscopi de Malpighi 1660 • Bomba pneumàtica de Boyle 1660 Però no es tracta d’anar fent una llista dels invents. Aquest nou saber. sinó d’entendre que aquests nous instruments. el coneixement podia créixer de forma exponencial.1.2. Als nostres dies. • Navegació. i la possibilitat de controlar aquesta pertorbació. hom sosté que aquest podria haver estat promocionat des del vessant dels artesans i artistes. per a evitar l’engany dels nostres sentits. en aquest aspecte.5. Cal doncs. • Enginyeria de mines.3. Aquesta idea és la llavor d’una part molt important de la filosofia de la ciència contemporània: la pertorbació que produeix l’instrument sobre l’objecte investigat.9. que per altra banda resultaria molt llarga. i l’artesà tècnic que ascendeix en el camí de les causes i els per què.1. aturar-nos una mica en la relació que es va establir entre l’intel·lectual i l’artesà. i ja no només una ajuda a la força bruta. l’instrumental científic forma part de la teoria científica (s’explica a partir de). Els segles XV i XVI són períodes de perfeccionament dels vells aparells coneguts. doncs malgrat la relació és el fet important.1. Per primera vegada.

al Papa. avui sabem que Copèrnic continuava creient en molts principis pertanyents a l’antic món: • L’univers de Copèrnic no és infinit. És important senyalar que Copèrnic no és aliè a les influències neoplatòniques tan pròpies de l’època i l’entorn. va rebre una educació matemàtica i astronòmica. En els aspectes introductoris ja hem esmentat en forma sintètica l’abast del canvi heliocèntric de Copèrnic. va començar a madurar la idea de que calia un nou plantejament astronòmic a on la Terra adquiria mobilitat en detriment de la del Sol. Aquesta època va ser la més productiva pel que fa als seus escrits. no cal ser molt llest per a comprendre per què van causar tal commoció les seves teories. precisament. Introducció al pensador i el seu pensament: Galileu Galilei (1564 – 1642) va començar estudis de medicina. Copèrnic s’adona que la seva teoria heliocèntrica és tan nova. I escriu una carta de presentació. juntament amb l’aigua. curiós i eficaç. Els planetes no es mouen per sí mateixos. i obrir la possibilitat a nous plantejaments. en deixar el centre de l’univers. • La Terra es mou en una òrbita circular al voltant d’un eix. però va preferir estudiar matemàtiques i va fer de mestre de matemàtiques a la seva ciutat natal. i també gira sobre sí mateixa.2.2. i uns títols honorífics. juntament amb un exemplar de la seva obra. queda desplaçat també l’ésser humà. a més d’altres disciplines associades. Molt aviat les teories copernicanes es van enfrontar durament en el terreny religiós. i pensa que la veritat no pot mantenir-se amagada per interessos dels matemàtics. de la qual ja havia enviat unes edicions escurçades als seus amics. però pel que fa a les implicacions filosòfiques. Aviat serà denunciat i processat l’any 1616 a Roma. a on va estar durant 18 anys de la seva vida. 47 Filosofia. I això implica una revolució en l’entorn de les idees. que calia intervenir-hi. és a dir. i l’envia. Copèrnic suposa una sacsejada tan forta. i fruit dels seus estudis d’astronomia. filosòfic i social. Però Copèrnic és un home honest.3. quan s’assabenta de la invenció dels prismàtics. Més tard va anar a ensenyar a la universitat de Pàdua. avui en dia comprenem que la importància de Copèrnic no és tant l’exactitud del seus descobriments. uniforme i perpetu. sinó més aviat l’haver trencat amb un sistema vell. Aviat abraçarà les teories copernicanes i.3. en paraules de l’autor. polonès de naixement. L’ésser humà copernicà. Amb aquestes dades complementàries.9. però. i el moviment perfecte és el circular. Se li va prohibir ensenyar o defensar de paraula o per escrit les seves idees. que difícilment serà creguda. La teoria copernicana: Nicolau Copèrnic (1473 – 1543). Dels neoplatònics recollirà. molt més perfeccionat i que li permet fer interessants descobriments astronòmics l’any 1610. Avui en dia sabem que Copèrnic va ser només un precursor. científics i eclesiàstics. I tot i així. Tampoc ignora que la publicació de la seva obra. pel que fa al coneixement científic del lloc dels planetes al sistema solar. la idea de que les matemàtiques són la clau per a entendre l’univers. molt de moda entre els humanistes.1. L’astronomia era una ciència tan desastrosa. Va estudiar també Dret Canònic i es va doctorar en aquesta especialitat. És més gran que l’univers de Ptolomeu. • El moviment dels cossos celestes és circular. que no va abandonar al llarg dels seus estudis de Dret. Pisa. Vista aquesta petita llista. a més d’una espècie de culte al Sol. La seva obra defensa les següents tesis: • La Terra ha de ser esfèrica. però continua sent un univers tancat. en construeix un pel seu compte. que sense ell no hagués existit la nostra ciència. Galileu Galilei: 9. El canvi de lloc implica una predisposició a enfrontar la món i el coneixement des d’un vessant més humil. causarà una forta polèmica. però alhora més pragmàtic. . abandona també molts mites i clixés que el mantenien enganyat. • La Terra. sinó que son moguts per esferes transparents. Això li va donar una gran fama. formen una esfera única. També ben aviat. • La forma perfecta és l’esfera. 9. En desplaçar la Terra del centre de l’Univers. per heretge en seguir les idees de Copèrnic. en la forma de pensar social sobre el lloc de l’ésser humà en l’univers. De Revolutionibus. Ben aviat. Però la seva adhesió a les idees de Copèrnic comencen a donar-li mal de caps.

en defensa de la seva teoria. La implicació és l’augment de grandària de l’univers. Galileu va acceptar i va prometre no tornar-hi més. malgrat en els inicis defensaven la lliure interpretació de la Bíblia. 48 . l’autonomia que reclama per a la ciència i els mateixos límits d’aquesta. no podien permetre una opinió en contra de la Bíblia. doncs. contraries a la ciència i. com pels protestants. Una cosa és interpretar amb llibertat. 9. L’enfrontament amb l’Església: Les tesis de Galileu. a casa seva. Algunes conclusions: La ciència moderna és la ciència de Galileu. Els protestants. Galileu continuarà treballant i tornarà a publicar una obra basada en l’heliocentrisme de Copèrnic. deien uns. del qual podrem treure coneixements científics sobre el cel. sense poder parlar ni rebre ningú sense permís previ. la solidesa de la creació i l’autoritat de l’Església. tot sol. que els seus enemics utilitzaran per indisposar-lo amb el Papa Urban VIII. El resultat va ser que en pocs dies van aconseguir que Galileu fes una declaració pública abjurant del copernicanisme i les seves idees.3. Immediatament es va ordenar a Galileu que es presentés a Roma. i no un parell de vegades en alguns passatges molt concrets.3. és a dir. pretenien explicar l’Univers: el Sol al mig. Són dos àmbits completament diferents que no es trepitgen ni pretenen pujar-se l’un a sobre l’altre. i la resta de cossos celestes donant voltes al seu voltant.3. Quan finalment va arribar a Roma.3. i la Inquisició es va mosquejar molt. L’enfrontament amb l’Església té. una vegada més. En només cinc dies. ja que posava en qüestió la veritat literal de la Bíblia. Si els sants apòstols així ho haguessin volgut. 9. Però anys més tard. cosa que havia estat sostinguda des d’Aristòtil. si ja no permetien la lliure interpretació de les Escriptures. • El descobriment dels satèl·lits de Júpiter. que impliquen uns canvis revolucionaris: • Descobriment de noves estrelles. la forma de fer de Galileu (la metodologia). Però aquesta explicació va ser molt mal vista tan pels catòlics. i després. els teòlegs encarregats d’estudiar les teories de Galileu. sobre tot. per a poder aprendre les coses del món. Això implica que no hi ha diferència entre els cossos terrestres i els celestes. l’Esperit Sant ens ha d’ensenyar el camí cap al cel. irresponsabilitat amb la ciència.2. Primer a casa d’un amic. els planetes i la Terra. perillosament herètiques. sòlidament demostrades amb formulacions matemàtiques. menys encara una opinió en contra de la Bíblia. • La Lluna té muntanyes i valls. Pel que fa a l’Església catòlica. La implicació de la descoberta posa en dubte. Galileu escriurà una obra. Galileu dirà. La confirmació del sistema copernicà: Galileu pretén donar a conèixer els seus descobriments. A mida que es va fent gran. Des de les dues esglésies (catòlica i protestant). la Inquisició no el va tractar amb delicadesa. Filosofia. I com va sentir a dir a un cardenal. Per altra banda. i no pas com és el cel. les van declarar absurdes. (1632). Galileu va donar llargues al·legant problemes de salut. És a dir.9. L’any 1616.4. Galileu serà acusat davant el Sant Ofici com a possible heretge. La ciència ha de ser una activitat absolutament autònoma respecte a la religió. i l’altre dir quelcom que nega la veritat del que està escrit. Déu ens ha donat la intel·ligència i el coneixement. la Bíblia hauria de parlar molt sobre els astres i els planetes. Una altra vegada serà processat pel Sant Ofici de Roma i condemnat a abjurar de les seves idees. La pena de cadena perpètua li canvien per una de confinament. deien uns altres. són trets clarament moderns. d’interpretació de la Bíblia. I tots deien que a la Bíblia ho posava ben clar: la Terra s’està sempre al mateix lloc i és el Sol el que surt i es pon. Galileu va perdent la visió i pateix moltes malalties. Cosa que el permet d’estudiar un microcosmos copernicà a escala. es van aixecar dures crítiques contra Galileu: afany de notorietat. de la mateixa manera que la Terra. La condemna va ser no tornar a parlar ni escriure mai més d’aquestes teories sota pena d’empresonament. que les Escriptures no són pas un llibre d’astronomia. una arrel hermenèutica.

per força. excloure l’ésser humà com a objecte de la ciència. La obra més famosa de Newton: Els Principis matemàtics de la Filosofia de la Naturalesa (en direm Els Principis per abreujar) va ser un dels successos més importants de la física. Newton va ser també diputat en representació de la universitat de Cambridge. la fe no ens dóna cap coneixement de ciència. Al llarg de la seva vida va fer nombrosos descobriments sobre gravitació (anècdota de la poma).1. Es va interessar també per la química.4. Com tants altres. també excloem de la ciència un munt de coses relatives només a l’ésser humà. cosa que la transformarà en un principi o teoria. Isaac Newton va néixer l’any 1642. Isaac Newton: 9.4. va haver de discutir força per a que els científics més dogmàtics i els filòsofs més clàssics. Potser degut a aquest fet. A Cambridge va estudiar matemàtiques. El mètode inductiu és l’únic mètode propi de les ciències físiques. • La ciència. Newton és el personatge que durà la revolució científica a la seva fita. Aquest ordre mecànic implica l’existència d’un Ésser Superior Intel·ligent: de Déu. Davant aquest dilema. el deixessin publicar en pau els seus descobriments. En excloure l’ésser humà. cosa per la que estava especialment dotat. no sols pels seus descobriments científics –que són molts i importants en el camp de l’astronomia. la Il·lustració francesa. Newton és important. No obstant. . no tan les seves teories. no hem de pensar que la novetat de les seves idees no van causar polèmica. • Aquesta descripció de la realitat està limitada en sí mateixa al coneixement dels objectes. la ciència esdevé física i això implica.4. Newton ja no va produir més pensament nou. El món s’entén com una gran màquina (mecanicisme). 9. Newton al llarg de les seves investigacions arribarà a conèixer el fenomen. la física o la matemàtica–. Va morir l’any 1727. suposa un seguit de característiques o condicions per a la ciència: • La ciència no depèn de la fe i alhora. i durant aquest temps va conèixer a un important filòsof empirista que veurem més endavant: John Locke. a la tensió i a la seva pròpia feblesa. Introducció al pensador i el seu pensament: El mateix any de la mort de Galileu és el del naixement d’Isaac Newton (1642). És a dir. que avui sabem fins a quin punt són inexactes científicament parlant. sinó també pel seu pensament filosòfic. Però l’autèntica importància del filòsof anglès pel que fa a la filosofia rau en la influència que va tenir sobre corrents i pensadors tan importants com els empiristes anglesos. sinó d’experiències raonades i raonables. Una condemna cap a les hipòtesi llençades sense cap fonament. en conseqüència a aquesta segona característica. sobretot en aspectes teològics i de metodologia. El pensament de Galileu. per a constituir-se en la forma de conèixer la realitat. • Si la ciència ha de ser autònoma respecta la fe. Aristòtil). Els trets més importants del seu pensament: Establir una metodologia per a les ciències físiques. amb Galileu arriba al seu punt àlgid des del moment en que deixa de ser una eina al servei de les prediccions. • La ciència copernicana. les lleis de la qual. • Si la ciència ha de tractar les qualitats objectives dels cossos.9. A partir d’aquest moment. amb el que va arribar a tenir una gran amistat. ens donarà un saber objectiu: mesurable i públicament demostrable. Newton va patir una crisi de nervis molt forta de la que ja mai es va recuperar del tot (1692 – 1694). preferirà no donar cap hipòtesi fins a estar en disposició de demostrar-la. Per a parlar del món i de la natura cal fer-ho amb una sintaxi matemàtica. però no les seves causes. no es nodreix de principis dogmàtics i metafísics. i es va limitar a perfeccionar les coses ja publicades i iniciar una carrera en l’àmbit públic.2. 49 Filosofia. però el seu laboratori va patir un incendi i va quedar destruït i perduts els seus experiments. per molta reputació que tingui l’autor d’aquest principi (per exemple. Qualsevol coneixement científic sobre l’ésser humà obeirà a raons mecàniques i mai metafísiques. es poden aprendre a través de la observació. amb més raó haurà de ser lliure i autònoma davant de qualsevol principi científic anterior. sumat a l’esgotament. o Kant. òptica i molts altres camp del que ara en diem física.

Filosofia. sobretot d’astronomia. • Gran avanç en els estudis anatòmics. alhora que una gran polèmica al voltant dels mateixos. la dinàmica dels cossos i altres. • Abandó definitiu de la teoria de la generació espontània. Confirmació de les tesis mecanicistes respecte el cos humà. filosofia i ciències físiques com la òptica. fora de la tutela de l’Església. la ciència de Newton no busca essències ni substàncies. Però el segle XVI i principis del XVII està ple d’altres descobriments científics dels quals farem una breu repassada. nascuda a partir de les reunions de partidaris de la nova ciència. també.5. Els avenços en altres ciències: Hem estat parlant. • Descobriment de la circulació de la sang i els mecanisme biològics associats a aquesta. Alguns importants científics anatòmics van acabar a la foguera juntament amb les seves obres. • Cal parlar també de les noves estructures creades al voltant dels centres del saber: les acadèmies. fora del àmbit universitari estaven. 50 . sinó funcions.9. les quals. En definitiva. Especialment cal citar la Royal Society of London fot the Promotion of Natural Knowledge.

en l’àmbit de l’estudi. història i filosofia moral. En aquest sentit. el terme Humanisme ens arriba de la ma d’una concepció. En efecte. però transcendeix a la vida de la societat i. Aquests estudiosos defensen la idea de que la filosofia no només està formada per grans sistemes. Renaixement i Humanisme volen dir el mateix. L’humanisme. el Renaixement s’oposa frontalment a l’Edat Medieval. En un sentit purament filosòfic. El significat del mot Renaixement: El mot Renaixement data del segle XIX. Els orígens ideològics del Renaixement: Al llarg del període renaixentista (segles XV i XVI) es van dur a terme moltes lectures i moltes traduccions de textos llatins i grecs. a la filosofia. per un retorn cap als estudis clàssics a la manera en que ho feien els clàssics.1. La realitat és que el Renaixement va suposar un gran fenomen regenerador i un retorn a un ésser humà més sencer i més autèntic. hi ha hagut estudiosos que han considerat el terme en tota la seva amplitud. Així doncs. Ben aviat aquest terme s’aplica a tot allò que té a veure. i un gust artístic exquisit. d’una definició molt propera a la definició original del segle XIV i XV. i que en realitat. l’Humanisme només representa la meitat de l’activitat cultural renaixentista. Però això entra més dins l’àmbit de la Història en general i no de la Filosofia en particular. Però alguns textos falsos que avui en dia coneixem. alguns estudiosos es pregunten si el Renaixement no serà un invent del segle XIX. i caracteritzat per un individualisme pràctic i teòric. un retorn a certes idees paganes. Interpretat així. 10. Fer-ho és força complicat ja que parlem d’una època en que no només canvien els paradigmes filosòfics. I només en aquest sentit. afirmant que l’Humanisme neix en els oficis. Però la veritat és que. avui en dia es juga amb dos concepcions del terme humanisme: Hi ha estudiosos qui consideren que el terme s’ha de cenyir. Per una altra banda. quan en realitat eren autors medievals. la persona creix en importància i centra l’interès dels estudis. un marcat sensualisme. sinó la pràctica totalitat de la vida de l’ésser humà: Canvis socials reflectits en una nova manera d’entendre les societats. Així parlem d’estudis de Ciència i d’estudis d’Humanitats. En conclusió. els estudis van avançar de tal manera.2. sinó que s’estableix una altra relació: el mateix renéixer va utilitzar les arts literàries. Es tracta. El significat del mot Humanisme: Resulta difícil trobar una definició única sobre els trets principals d’aquesta etapa que encetem avui. artístiques i ètiques per a expressar-se. En aquestes lectures. Un d’ells. Canvis polítics reflectit en els nous Estats. Sota aquest concepte. històrics i de filosofia moral.3. s’ha considerat en excés als autors estudiats.10. Malgrat aquestes explicacions acceptades per tothom. llegint les obres dels autors Humanistes. exclusivament al que fa referència als estudis literaris. per a considerar-lo una nova etapa cultural. Canvis artístics reflectits en els nous paradigmes de l’art i la trobada amb les formes clàssiques. Hi ha una recuperació de les llengües grega i llatina. a on l’especulació sobre l’ésser humà esdevé una activitat molt important. ja que es tractava més aviat d’escriptors i moralistes abans que de filòsofs. estudiat a fons. històrica i filosòfica. veiem com aquests parlen d’una nova era. El terme Humanisme és un terme relativament recent pel que fa a la referència dels estudis o disciplines no científiques. se’ls van colar. Ja no podem entendre que els humanistes van impulsar el Renaixement. una exaltació de la vida mundana. d’uns nous paradigmes i d’un punt i a part amb l’Edat Medieval. retòrics. es caracteritza per una nova visió i un nou sentit de l’ésser humà i els seus problemes. doncs. sinó també per petites preguntes de caire pragmàtic. Renaixement i Humanisme: 10. Ara bé. Sobre tot. retòrica. i es refereix al fenomen típicament italià en els orígens. poesia. conreant les èpoques clàssiques. el terme va néixer al segle XV i es referia a aquells qui ensenyaven gramàtica. en conseqüència. textos atribuïts a autors clàssics. sota aquest nou paradigma. els escrits d’Hermes Trismegistes van arribar a ser considerats com una part fonamental en el saber 51 Filosofia. amb les lletres. 10. Canvis científics reflectits en els nous avenços i nous coneixements. Canvis morals reflectits en una nova forma d’entendre els aspectes ètics i religiosos. L’època Humanista es caracteritza. l’Humanisme no és la suma de tot el saber científic del renaixement italià. que eren perfectament capaços de detectar textos falsificats. un sentiment de llibertat cap a les autoritats morals i religioses. no presenta diferències substancials suficients. En realitat podem fer una síntesi de totes dues postures. . doncs.

perquè el Renaixement és. una de les figures més interessants d’aquest segle. no van encertar res. la llengua escrita o parlada és la màxima expressió humana. Tanmateix van tenir molta fama uns escrits anomenats Oracles d’un autor del segle II d.C. el filòsof pagà. tothom està d’acord en considerar Francesco Petrarca (1304 – 1374) com el primer dels humanistes renaixentistes. Per error. Per a Petrarca. L’herència de la filosofia àrab. o millor dit. L’Humanisme: els seus inicis: No hi ha dubte que ja des de fa molt temps (segle XV). Però Nicolás de Cusa va ser un pensador un tant inclassificable. podem afirmar que el Renaixement es basa en un enorme equívoc d’un text fals. representa el saber en estat pur. totes barrejades. 52 . Això va deixar la porta oberta a que el neoplatonisme s’anés impregnant de tots els corrents culturals i de pensament que l’envoltaven: escepticisme. quan en realitat. en realitat. D’aquesta manera tan senzilla marca Petrarca la seva filosofia: La veritable saviesa rau en el coneixement d’un mateix. és conreant les arts lliberals. Només ens cal recordar el que avui sabem de Plató: filòsof gens sistemàtic que va deixar l’Acadèmia sense cap corpus per escrit del seu pensament. del cristianisme i d’infiltracions màgiques hermètiques. o obres en grec directament. a on es parlava. és una encarnació del pensament de l’esperit. I amb aquestes premisses. Això s’explica. Valla també ha passat a la història pels seus estudis filològics. Filosofia. una constant de l’Humanisme. però. però. D’alguna manera. entre altres coses. 10. No seria just acabar de parlar d’aquests inicis de l’Humanisme sense citar un altre gran pensador del segle XV: Lorenzo Valla (1407 – 1457). renaixentista. la interpretació renaixentista de Plató no es basa en el propi autor. I en realitat. Petrarca ens està dient molt més amb l’afirmació anterior: Aristòtil va ser un gran pensador. és obligat parlar de Nicolás de Cusa (1401 – 1464). estoïcisme i fins i tot alguns trets aristotèlics.5. Valla va propugnar una filosofia més propera a l’ésser humà. Quan es fa esment al corrent neoplatònic del renaixement. no ens ha d’estranyar. Pensadors humanistes posteriors. ja que Zoroastre o Zaratustra va ser un reformador religiós persa del segle VII a. cercant les causes i intentant de posar-hi remei. distingirà clarament entre els plaers del cos. Aquest personatge va fer una anàlisi dels mals socials de la seva època. La conseqüència es que el platonisme va arribar al renaixement carregat de paquets que no eren seus. No encaixa del tot entre el nou corrent humanista. reconeixeran en el pensament d’Aristòtil grans encerts. però els seguidors d’Averrois han omplert de coneixements naturals i inútils tota l’herència del gran pensador. allunyant-se amb força de l’ascetisme monacal escolàstic. i no com una finalitat en sí mateixa.10. neoplatòniques i cristianes. i els plaers de l’esperit.C. la fita que aconseguir. I com a bon humanista. considerant aquests últims més elevats. El raonament de Valla és simple i fort: tot allò que ha fet la natura no pot ser sinó sa i lloable. Per a Petrarca. una extraordinària amalgama de doctrines grecopaganes. La realitat és un món ideal i inabastable. L’Humanisme: la tradició neoplatònica: Ja hem comentat abans que un dels pensadors recuperats amb més intensitat pels humanistes va ser Plató. Aquesta preferència no serà. Alhora ens cal recuperar una manera de fer no tan lligada a la freda lògica. Plató. durant el Renaixement es van atribuir aquests textos a un tal Zoroastre. La forma d’arribar a aquesta saviesa. doncs. Sobre tot pel que fa la política i a l’ètica.4. profeta anterior a Hermes. i amb això. calia retornar a la interioritat de la pròpia ànima per a poder conèixer-nos. sinó en les diverses interpretacions que es van fer al llarg dels segles pels diversos corrents neoplatònics. Però Plató es manté verge. però tampoc és un vestigi del passat escolàstic. podem afirmar que el neoplatonisme renaixentista està carregat d’espiritualitat. Recordem que Plató és el filòsof de les Idees. sinó per poder arribar a l’autèntic coneixement. Cal posar una premissa per entendre el neoplatonisme renaixentista: malgrat la major part dels autors estava en disposició de llegir obres traduïdes del grec. l’autor recupera un cert epicureisme basat en principis cristians. sobretot. sinó més propera a les arts de l’eloqüència i la retòrica. de fets màgics i del culte al Sol i al foc. ens ha fet fixar-nos massa en la natura. però. Valla. i poc en nosaltres mateixos. Valla ens parlarà del plaer en el seu sentit més ampli (no només els plaers dels sentits). Aquest fet. impregnada d’aristotelisme.

difícil d’harmonitzar.10. per ser una barreja. ja que es basa en considerar animats tots els éssers i objectes de l’univers. Va ser també mag i divulgador de les doctrines hermètiques. ja que la poètica. El coneixement que n’obté d’aquests nou mètode. ni tampoc conserva el mètode escolàstic de discussions a on es donen per admeses veritats metafísiques. Fruit d’aquest error. El reconèixer la nostra incapacitat per conèixer l’infinit. i en la segona meitat del segle cal parlar també de Pico de la Miràndola (1463 – 1494). 10. duent a terme una important tasca en la traducció de tots els textos platònics o neoplatònics essencials per l’estudi. en Giordano Bruno va plagiar un tractat de Ficino donant classes a la universitat d’Oxford. I amb la càbala. avui sabem que el pensador més il·lustre del renaixement. ja que creia que Plató s’havia inspirat en elles. Com altres humanistes. Pico de la Miràndola va incloure més incògnites en l’equació renaixentista: A la màgia i l’hermetisme. la política i la ètica es va deixar en mans dels humanistes més filòlegs. Els seus raonaments es basen en les regles d’anàlisi matemàtica (el màxim i el mínim sense el nombre. pensant que sense un coneixement bo d’aquesta llengua no podria arribar a entendre mai la càbala. Nicolás de Cusa és un pensador indubtablement neoplatònic. També va introduir a Aristòtil.6. En realitat és una màgia molt platònica. Si Ficino era curiós. però no pren l’estil retòric i carregat propi dels humanistes del segle XV. El nostre coneixement es troba absolutament limitat i inoperant pel que fa a les coses infinites. l’ésser humà necessita fer-se i determinar-se. De Cusa inventa una nova manera de fer filosofia. però també les suposades obres autèntiques d’Hermes Trismegiste i Zoroastre. precisament. Pico de la Miràndola va veure algunes de les seves obres condemnades per heretgia. . el qualifica com de docta ignorància: Per arribar al coneixement utilitzem les comparacions. En les seves traduccions fa interessants aportacions barrejades de cristianisme: • La filosofia com revelació. a on postularà que a diferència de la resta d’éssers vius. sumat al reconeixement de que no podem deixar de preguntar-nos i investigar sobre el mateix és la docta ignorància. precisament per ser polifacètic: Va ser traductor. Però cal esmentar també la importància del pensament aristotèlic a Itàlia al llarg dels segles XV i XVI. Pensem que encara que Ficino anava carregat de talismans i amulets. La pretensió d’aquest autor és. I també va patir persecució i desventures. Marsilio Ficino va ser el seu director. reconciliar la religió amb la filosofia. El Renaixement i els pensadors humanistes es caracteritzen. encara que ell pensava que era el mateix. i més tard sacerdot. notablement curiosa la barreja que fa d’elements que semblen no tenir cap relació. Pico de la Miràndola va cometre un nou error històric: va pensar que els textos de la càbala eren originaris de Moisès. En aquest sentit. l’autor italià es va dedicar a estudiar l’idioma hebreu. i ens trobem ja a meitats de segle. El segle XV avança. Cal fer una aturada i fixar-nos en un altre personatge prou important en el renaixement de la segona meitat del segle XV i principis del XVI: Marsilio Ficino (1433 – 1499) L’any 1462 es funda a Florència un centre d’estudis platònics que va arribar a tenir una certa importància. Precisament per la seva manca de límits comparables. de vegades. • Un replantejament en sentit cristià del amor platònic.7. cantussejava himnes màgics i anava vestit més semblant al Gandalf que a un filòsof seriós. D’Aristòtil es va estudiar els temes relacionats amb la lògica i la física. L’Humanisme: barreja de corrents. Tradueix les obres de Plató. Aquesta notable tendència ha 53 Filosofia. Però la importància o originalitat d’aquest autor es basa en la seva declaració de la dignitat de l’home. Però aquest mateix mètode ens limita a poder conèixer les coses finites. però va ser un humanista curiós i alhora típicament renaixentista. Va ser pensador i filòsof. És doncs. Ficino. I sobretot es va posar l’èmfasi en l’experiència directa en el procés del coneixement. Pico de la Miràndola participa del corrent humanista en posar l’ésser humà com el centre de tot l’interès. Ficino es declararà seguidor d’una màgia natural que res té a veure amb la màgia negra. que estan ontològicament determinats. L’Humanisme: la tradició aristotèlica: Ja hem comentat la importància dels textos neoplatònics en el pensament humanista. novament. Pico de la Miràndola hi afegeix La càbala. o la circumferència que eixamplem fins l’infinit i acaba sent recta). Aquesta característica polifacètica és molt pròpia del renaixement.

i en conseqüència.10. Les tesis de Montaigne parteixen d’un escepticisme cap a la ciència i la raó. estoïcisme i escepticisme) van passar. cal dir sempre sí a la vida. Però això no vol dir que Montaigne no participi de l’interès humanista. pràcticament desapercebudes. 54 . El representant més important d’aquest ressorgir és un pensador francès: Michel de Montaigne (1533 – 1592). fet pensar als experts en que aquests pensadors van ser els primers filòsofs empiristes de la història. tret d’un cert ressorgir de l’escepticisme al segle XVI. en qualsevol cas. La suspensió del judici dels escèptics es la clau per a arribar a la felicitat i la màxima de conèixer-se a un mateix queda limitada al coneixement individual. sota qualsevol circumstància. cada ésser humà es construirà una saviesa a la seva mida. Aquest coneixement ens porta a la conclusió de que cada ésser humà és alhora igual però diferent. ja que en realitat. Els seus estudis parteixen de la màxima socràtica: coneix-te a tu mateix i tanmateix també vol arribar al coneixement per arribar a la felicitat: la filosofia ens ha d’ensenyar a viure feliços. Però Montaigne diu que. com ens ha dit Pico de la Miràndola. La fe no és qüestionable des dels àmbits de la raó o la ciència. la cosmologia aristotèlica dóna molt poc joc a un autèntic estudi experimental. I alhora una confiança absoluta en la fe. la filosofia hel·lenística (epicureisme. Filosofia. L’Humanisme: el ressorgiment de l’escepticisme: Dins de les tradicions dominants (platonisme i aristotelisme) a tot el segle XV.8. El fet de recollir el pensament d’Aristòtil no vol dir que no es fes crítica i reconstrucció a partir de les bases.

En general. Això no obstant no va fer caure l’interès per la religió. la Reforma cal veure-la com resultat d’aquest moviment social i espiritual. no entra en el conflicte. Les explicacions que fa l’Església oficial no són sinó malinterpretacions. la qual Lutero emmarca en tres principis bàsics: • Justificació de l’ésser humà a través d’una sola fe. Però en realitat. Renaixement. amb un to irònic o transcendent.1. Aquesta obra va tenir molt èxit i. Utilitza situacions paradoxals per a il·lustrar les seves idees i acaba dient que la bogeria és l’estat que més sembla acostar-se al ser veritablement cristià.2. Erasme parla d’una bogeria difícil de definir i delimitar. ja que el seu pensament va acabar impregnant part de la societat europea i. La conseqüència a aquest pensament és una nova doctrina teològica. Renaixement i Religió: La Reforma Protestant: Tot el pensament del renaixement i humanístic té un rerafons que pretén fer una gran renovació religiosa. Lutero és un clar producte de l’època: pretensions renovadores de la religió i. Cada persona pot ser el seu propi sacerdot. Per a Erasme. i la nova religiositat que proposa va influir notablement en pensadors posteriors de la importància de Hegel o Kierkegaard (època moderna). un postís. i corrents contemporànies com l’existencialisme. ja que el boig es desfà dels bens sense cap mirament. Aristòtil encarna aquesta supèrbia de la filosofia de pretendre saber i conèixer totes les coses. sense complicacions lògiques ni metafísiques. Erasme va gaudir d’una certa fama que. no amb la subtilesa d’Erasme. en conseqüència. qui en separar clarament l’àmbit de la fe i de la raó. Tots els filòsofs han comès aquest imperdonable pecat de supèrbia. es va esvair. de tot l’ésser humà. però de seguida va demanar la dispensa dels oficis i els hàbits. Prou de fer elucubracions sobre la natura. donant-los a uns o altres i sense distingir amics d’enemics.11. • El sacerdoci universal i el lliure examen de les Escriptures. un retorn al passat més pur. tornar a l’esperit de la veritable doctrina evangèlica.1. A l’ésser humà només li cal tenir fe per a ésser salvat per la Gratuïtat de Déu. perquè tanmateix parla d’uns i d’altres. Erasme criticarà als Papes i eclesiàstics de la seva època. Aquesta actitud un tant equidistant de l’enfrontament va fer que es quedés aïllat i sense cap seguidor. . 55 Filosofia. sinó de les figures d’Erasme de Rotterdam i Lutero. avançant algunes de les tesis de Lutero. Cal. encara que tampoc l’acostarà a Lutero. cal retornar i recuperar el sentit socràtic de conèixer-se a un mateix. i precisament per haver-se quedat sol. Cal saber que des d’un punt de vista purament històric. en morir l’any 1536.1. tret d’Ockham. Això no l’ajudarà a fer amics entre els catòlics. Cal doncs. Es tracta de dur una vida cristiana. Va ser ordenat sacerdot l’any del descobriment d’Amèrica. Molts autors parlen de religió i intenten de fer nous plantejaments religiosos. I en aquest sentit. La filosofia d’Erasme en el seu estat més pur és a la obra Elogi de la bogeria. 11. cap al clergue i cap a l’Església. quan Lutero va trencar definitivament amb l’Església. Per aquesta raó el van acusar de preparar el terreny al protestantisme. No cal posar en judici les nostres obres. • Les Escriptures són la única font de veritat. El seu pensament té importants aportacions de caràcter antropològic i teològic. 11. Però l’autèntica revolució religiosa no sortirà dels autors italians. qui afirmarà d’ell que no és més que un ignorant ridícul i xerraire. Erasme el va criticar. si es fa una lectura atenta de les Escriptures. en conseqüència. Religió i Política: 11. El pensament de Lutero serà molt crític amb la filosofia i amb la ciència que hi ha hagut fins aquell moment. Martí Lutero: Lutero (1483 – 1546) és l’artífex de la trencadissa que va haver a l’Església a Europa. Déu i l’ésser humà. Això no obstant no li treu el seu propi lloc en el món de la filosofia. Erasme va fer algunes crítiques. amb molta cura.1. així com alguns costums adquirits per l’Església. en conseqüència. Tota la tradició cristiana és. la política. No calen intermediaris especials en la relació amb Déu. El mateix van fer els primers cristians i els primers monjos. Jesús ens va indicar el camí de la senzillesa i de la no hipocresia. Erasme de Rotterdam: Desideri Erasme (és el nom llatinitzat del seu nom flamenc Geer Geertsz) va néixer a Rotterdam l’any 1466 (encara que és possible que nasqués l’any 1469). però sense declarar-se obertament a favor de l’Església oficial de Roma. és una lectura agradable i refrescant. Lutero és un personatge força important. Però Lutero ho diu d’una manera totalment trencadora i irreconciliable.

La Contrarreforma també es caracteritza per una nova militància molt activa. La política ja no dependrà de la religió o de la moral. I. Calvino. A Ginebra. 11. però la seva activitat intel·lectual es va desenvolupar a la ciutat de Ginebra. Calvino era més optimista pel que fa a la Gràcia de Déu. Hi ha un sociòleg austríac del segle XIX. ens permet veure que aquesta reacció. I que com a tal. Més pessimista pel que fa a la condició humana que Lutero. del protestantisme (explicar una mica la tesi de Weber). Lutero.11. Una de les raons que dóna. anterior a les tesis dels protestants i que té un origen espontani.1. a més. Així doncs. Aquest procés regenerador intern s’ha conegut amb el nom de Reforma Catòlica i sens dubte. posarà molt l’èmfasi en la predestinació. i sovint s’ha quedat amb aquest sentit negatiu i reaccionari. la Contrarreforma té un caràcter de condemna dels errors dels protestantisme. forma part molt important del complex procés de la Contrarreforma. 1564. a més. va reaccionar malament i es va tornar dogmàtic i pretenent que la seva interpretació era la bona. L’ésser humà està sencerament en mans de Déu. que en l’èxit dels seus negocis es veia la predestinació divina. Max Weber. és bel·ligerant i pretén dur a terme una restauració catòlica.2.1. qui afirma que el capitalisme prové. I això Lutero tampoc ho havia volgut. És inútil tot allò que fem a la vida. a més. Lutero va acabar dient unes coses i fent unes altres. que afirma que el pecat original estava perfectament previst per Déu. Però un estudi de la suposada contrarreforma més obert. Convençut. Filosofia. de gaudir d’aquesta Gràcia ja que li havia estat permès construir el regne de Déu a la Terra (la ciutat de Ginebra).3. és que Lutero va ser el primer en traduir el concepte de treball mitjançant el terme vocació que ha arribat als nostres dies com a professió. aviat va tenir un gran èxit. i no només l’ésser humà. Però això últim se li va escapar de les mans. va acabr impregnat d’un pessimisme i un determinisme molt negatiu. podem afirmar que: La Reforma Catòlica és un moviment intern de regeneració. Els calvinistes creien. Tota l’energia de la persona s’ha d’utilitzar en lloar Déu i no en intentar donar explicacions pseudo científiques sobre Déu. El terme. Les tesis de Calvino. creada per Ignasi de Loyola. a on va romandre des de l’any 1541 fins l’any de la seva mort. certament. si Déu ens salva. cosa que la va convertir. A més el seu missatge inicialment alliberador. aviat. Però també és propi de la Contrarreforma la Inquisició i la prohibició de llibres. 11. a través d’una reformulació dels dogmes propis amb un caire més positiu. Nicolás Maquiavel Maquiavel (1469 – 1527) dóna inici a una nova manera de fer filosofia política. Renaixement i Política: 11. aleshores.3. precisament. és també una forta reacció interna de regeneració de l’Església des de la mateixa Església.3. La salvació ens vindrà donada per la Gràcia absoluta de Déu. La veritat rau exclusivament a les Escriptures. De l’any 1540 és l’aprovació de la Companyia de Jesús. És tal la predestinació de la que ens parla. Calvino va imposar un règim teocràtic inspirat en la reforma i molt rígid pel que fa a la moral dels ciutadans i als considerats disidents. Lutero. serà per pura voluntat gratuïta. sinó que Calvino posa tota la creació en mans dels seu creador. va lliurar la nova església als prínceps. Concloent aquesta introducció. inventat l’any 1776 per un jurista alemany. cada persona pot interpretar les Escriptures sense necessitat de subjectar-se a dogmes establerts. en conseqüència. en la religió de l’Estat. similars a les de Lutero ens parlen altre vegada dels errors dels filòsofs i científics. Jean Calvino: Calvino va néixer a França l’any 1509. Renaixement i Religió: La Contrarreforma i la Reforma Catòlica: El concepte Contrarreforma té un caràcter de reacció contra quelcom. En realitat podem afirmar que el pensament polític de Maquiavel suposa la majoria d’edat de l’especulació política. sinó que tindrà el seu propi objecte d’estudi. I també com Lutero. Calvino ens parlarà de que no hi ha res que nosaltres podrem fer per a salvar-nos. Com tantes altres vegades en el món de la religió. i va fer sorgir en l’entorn de Lutero interpretacions no desitjades. La Contrarreforma és un moviment de reacció davant l’enemic: els protestants. 56 . nascuda a finals de l’Edat Medieval.

Aquesta escissió de la política envers altres disciplines. Però en canvi no és tan conegut el Leonardo filòsof. • Un nou concepte sobre la virtut del governant a on s’inclouran factors com l’eficàcia i es perdran els valors hereus de la tradició cristiana. del que hauria de ser.2. La cosa també ens diu molt del pensament polític de Maquiavel. Leonardo da Vinci: Tothom coneix a Leonardo com l’autor d’obres artístiques increïbles com la Gioconda. sinó més aviat a senyalar uns principis normatius que ens permetrien de solucionar els mals de l’època. en negar-se a reconèixer Enric VIII com a cap de l’Església. el que hauria de ser.4. Leonardo va néixer l’any 1452 i va morir el 2 de maig del 1519 a França. Leonardo vol conèixer partint de principis matemàtics i experimentals. fins a pintor i inventor.3. Moro es basarà en Plató. com tampoc ens ve de la màgia ni l’alquímia. allò que no hi és enlloc. però fins i tot ho és en algunes de les seves idees neoplatòniques. o millor dit. En definitiva. Resultats finals del pensament renaixentista: 11. i fins i tot pels invents pseudocientífics que feia amb màquines voladores. 57 Filosofia. El coneixement no arriba simplement per repetir fórmules antigues. el governant ideal. Leonardo fugirà de les explicacions màgiques i utilitzarà les idees neoplatòniques per a refermar un ordre mecanicista de tota la natura. A la illa d’Utopia. A la illa d’Utopia. I és en aquest sentit quan Leonardo adquireix llum pròpia. Més aviat és fruit de les necessitats del moment. no és menys cert que dóna una idea clara de quin va ser el missatge que va quedar del pensador italià. . no val confondre a Leonardo amb un científic en el sentit que tindrà el terme al final del Renaixement. Va participar activament en la política del seu país i es va mantenir ferm en la fe catòlica. Ja Plató. sinó que ens hem de basar en l’ordre matemàtic per a interpretar el món. quan dirà que tothom és igual i que no existeix la propietat privada. 11. suposa també la consciència de que una cosa és el que és. Tot i així. és eliminar llibertats personals. És a dir. • Un retorn a uns principis que ajudin a regenerar la vida política. traduït per habilitat. Leonardo és sens dubte un gran representant renaixentista. o capaces de submergir-se a l’oceà. Maquiavel creu que l’ésser humà ni és bo ni és dolent. postura que li va causar una condemna a mort i la seva execució. També es diu que és d’aquest autor el concepte raó d’Estat. tothom treballa de forma equilibrada el camp i l’artesania.4. el governant que descriu Maquiavel no és. La posició de Maquiavel es pot resumir en la frase la política per la política. però eliminar l’atzar quan parlem de persones. Va tenir una vida bastant moguda i va dur a terme moltes activitats diverses: des d’enginyer militar. Maquiavel utilitza el terme virtut en el sentit etimològic clàssic grec (areté). no es tracta d’una obra de política a seguir fil per randa. i això el col·loca a cavall entre el Renaixement i l’edat Moderna. allunyant-se de les interpretacions màgiques tan volgudes pels seus contemporanis. ni de lluny. La paraula prové del grec Ou = no / topos = lloc. Cal eliminar l’atzar en qualsevol decisió política. Les utopies van arribar a ser pràcticament un subgènere dins la filosofia política.1. però a la pràctica tendeix a ser dolent. i una altra ben diferent. quan parlava de la República deia que aquesta ciutat no existia en cap lloc del món. La qual mostra la intenció de fer uns estudis polítics purs. El governant podrà utilitzar qualsevol medi al seu abast per a conservar la unitat de l’Estat i el seu poder. i malgrat resumir el pensament d’aquest autor en una frase tan treta del context resulta del tot injust. un lloc que no hi és. Maquiavel prefereix mirar cap a l’antiga república romana quan ens parla del governant ideal: basada en la llibertat i els bons costums. El realisme polític implica tenir ben clar el que ha de ser. Els trets fonamentals del pensament polític de Maquiavel es poden resumir en tres punts: • Realisme polític unit a un cert pessimisme sobre la condició de l’ésser humà. Tomàs Moro Thomas More (1478 – 1535) va ser amic i deixeble d’Erasme. La obra que va fer d’aquest pensador un personatge immortal va ser Utopia. De Maquiavel ha quedat en el pensament popular la famosa frase “el fi justifica els mitjans”. passant per filòsof. Ara bé.11. Certament. com Nicolàs de Cusa o Ficino.

barrejat amb un intent de retorn a una suposada religió més pura que seria. representa un dels cims del renaixement i. és bona.L’experiència de Leonardo a tallers mecànics. les coses se li van complicar i va haver de fugir penjant els hàbits. Cosa que va ser la raó de les seves disputes en tots els àmbits religiosos. doncs. en aquest cas. Cal experimentar i avançar segons els resultats obtinguts. • Un neoplatonisme molt a la carta per tal d’ajustar-lo a les seves necessitats. però pràcticament sempre deixant rera seu la discòrdia i la baralla. Amb aquesta frase Leonardo resumeix els seus principis filosòfics de la ciència. Més greu va ser el procés obert el 1576. Giordano Bruno: Giordano Bruno va néixer l’any 1548 i va morir el 1600. sempre. Des de jove va manifestar un esperit rebel i intolerant. fins el punt que l’any 1567 es va iniciar un procés contra ell que després es va paralitzar.2. • Bruno. un dels més complexos. Al final d’aquest procés. Els seus interessos anaven més aviat per l’àmbit màgic que pel científic. la mitologia egípcia. el va dur a pensar que la reflexió mental era perfectament compatible amb la pràctica mecànica. que les tesis de Bruno són una mena de contrarreforma egípcia. o tant per heretge. alhora. Finalment va tornar a Itàlia a on ja se l’havia acusat davant el Sant Ofici. • No hem d’entendre en els aspectes matemàtics de la seva filosofia. l’experiment cal guiar-lo mitjançant un pla establert. també. un dels finals més representatius del renaixement. 58 . es poden negar i afirmar algunes de les conclusions: • No cal entendre a Bruno com a precursor de la nova revolució científica. però aviat es va barallar també amb els calvinistes. Les seves obres més importants són: • El sopar de les cendres (1584) • De la causa. L’ànsia d’infinit i la fugida d’aspectes purament racionals. Anglaterra i Alemanya. Amb els coneixements que ja tenim avui en dia. Es pot arribar a dir. un intent de materialitzar o mecanitzar la natura. principi i u (1584) • Expulsió de la bèstia triomfant (1584) Els trets fonamentals del seu pensament es poden resumir en: • El seu pensament és immers dins les tendències màgiques i hermètiques. Va ser ordenat sacerdot el 1572. I també al revés: els resultats de l’experiment cal passar-los pel sedàs de la raó. És a dir. sinó per assassí d’un membre de la mateixa ordre. És millor una petita certesa que una gran mentida.4. 11. Conclusions al seu pensament: • Bruno és un filòsof difícil d’entendre i. Això ha provocat moltes interpretacions al llarg de la història de la filosofia. Bruno avançarà en aquest camí mirant. Filosofia. una funció més propera a la màgia pitagòrica. Bruno es va negar a retractar-se de les seves idees i va acabar cremat a la foguera el 17 de febrer de 1600. en l’àmbit de la filosofia renaixentista. Va conèixer en la seva fugida el pensament de Calví. • Sí podem dir que Bruno és una avançada dels romàntics. • La recerca de recolzament a les seves idees en uns i altres com a tàctica. Leonardo posarà la llavor per a que neixi la nova concepció de la ciència. I aquest és un principi bàsic per a la ciència. de no passar-se de la ratlla pel que fa als dogmes cristians. No hi ha res establert si no s’ha comprovat abans. La matemàtica té en Bruno. Bruno va viatjar per França. Així doncs. Malgrat van ser unes acusacions sense fonament. • Una ètica que empeny cap a les bones accions en l’aspecte social i que té com a rerafons la utilitat de l’acció: si és útil socialment.

12.

El Racionalisme cartesià: 12.1. La filosofia moderna: o Recordem la Revolució Científica i la crisi religiosa del segle XVII. Ambdós factors suposen una bona sacsejada cultural. La unitat religiosa s’ha fet miques (el protestantisme i l’anglicanisme), mentre que els nous descobriments posen en tela de judici el coneixement filosòfic i científic. o Aquesta forta crisi genera dues importants reaccions en la filosofia: el Racionalisme (el representant més important del qual és Descartes), i l’Empirisme (a on veurem les idees de Hobbes). o Al llarg del segle XVII les Universitats continuaven ensenyant les seguretats antigues, però al mateix temps que s’ensenyava, la societat sabia que es tractava d’un saber caduc i obsolet. Els intel·lectuals se sentien molestos en saber que ja no servia de res els antics coneixements. Les causes de tot plegat es poden veure resumides:: • La Revolució Científica: va esfondrar l’astronomia (teoria ptolomèica), va torpedinar la física (Aristòtil va caure del pedestal) i, en general, va posar en crisi la metodologia escolàstica. Dins de la sacsejada que va suposar la caiguda de les veritats antigues, la revolució científica va donar llum a les tenebres. Al principi a Itàlia, i més tard a França, Holanda i Anglaterra, l’esperit de la nova ciència impregnarà la filosofia. • La crisi religiosa: ja no existeix la unitat religiosa. L’aparició del protestantisme i de l’anglicanisme posa en tela de judici les veritats absolutes de les que havia gaudit l’església segles anteriors. 12.2. El Racionalisme i l’Empirisme: o La filosofia moderna voldrà aprendre de la nova ciència i oferir un missatge clar i concís. Per a fer-ho es fixarà en les matemàtiques. o Una de les característiques de la nova ciència és el seu saber fragmentat. És normal, està tot per descobrir. Ha caigut el vel d’Aristòtil i la natura s’obra permetent que els científics desvetllin els seus secrets. Uns parlaran d’uns aspectes, i altres ho faran d’altres, però no hi ha un discurs coherent que englobi tot el nou saber científic. o D’aquest aspecte s’encarregarà la filosofia: donar consistència i coherència al nou saber científic. o El Racionalisme iniciat per Descartes i l’Empirisme iniciat per Hobbes seran els dos nous corrents filosòfics que intentaran construir aquest nou sistema filosòfic. Ambdós corrents donaran força importància al mètode matemàtic, a l’observació, a la raó i a l’experiència. o La diferència més important dels dos corrents rau en que mentre el Racionalisme afirma que l’origen del coneixement és la raó, l’Empirisme diu que l’origen del coneixement és l’experiència. 12.3. Segle XVII a l’Europa continental 12.3.1. Aspecte econòmic i social: • Gran desenvolupament de la burgesia associada al capitalisme mercantilista i les colònies. • Aparició de les grans companyies com a societats d’accionistes. • Època de molts i grans invents. • Neix un esperit individualista associat als capitalistes: llibertat d’acció en front de qualsevol consideració política, ètica o religiosa. 12.3.2. Aspecte polític: • Molta inestabilitat política. • Expansió colonial. • Neixen els Estats moderns, independents i sobirans i neixen alhora grans enfrontaments pel control de les colònies i l’empenta expansionista: Guerra dels Trenta Anys entre estats catòlics i protestants. 12.3.3. Aspecte ideològic: • Hi ha un progrés de l’esperit científic que posa en dubte tot el saber acadèmic. La raó s’erigeix com a valor de referència. • Molts dels grans pensadors de l’època van fer importants aportacions a la ciència (Descartes, Leibniz) • Es creen centres de mecenatge com ara Holanda (Descartes i Spinoza) 12.4. Descartes: o Descartes és, segons historiadors de la filosofia, el fundador de la filosofia moderna. És cert, com ja hem dit, que encara està força influït per l’escolàstica, però el seu pensament està immers en la nova física i la nova astronomia.

Filosofia.

59

o Descartes va néixer a La Haye (ciutat francesa) l’any 1596. Fill d’una família de la petita noblesa va estudiar en els millors centres docents de l’època; els jesuïtes. Allà va aprendre el saber clàssic aristotèlic que s’ensenyava a les escoles i universitats. Després va estudiar Dret, però no va acabar la carrera perquè es va sentir molt interessat per la geometria. o Als vint-i-dos anys es va fer militar i va estar, durant deu anys donant bots per Europa. Va participar a la Guerra del Trenta Anys i sembla ser que va ser durant unes nits als quarters d’hiverns del Danubi, quan va tenir la il·luminació d’un sistema, basat en la seguretat de la geometria, que permetria el desenvolupament d’una ciència i filosofia coherents. o A partir d’aquest moment Descartes rebutjarà tot el saber i els coneixements adquirits. Cal fer taula rassa i començar de nou. Res del que l’han ensenyat serveix ja. o Quan va abandonar la carrera militar, Descartes es va traslladar a Paris i va escriure una de les seves obres importants: les Regles per a la direcció de l’esperit (1628) o L’any següent, i segurament per evitar problemes ideològics es va traslladar a Holanda, on es va estar durant vint anys. Allà va escriure un tractat sobre física, però just quan l’anava a publicar es va saber de la condemna de Galileu. Aleshores Descartes, per evitar problemes, no va voler publicar-la. o L’any 1637, fets ja els 40 anys, Descartes va publicar tres assaigs científics precedits per la seva obra més famosa: el Discurs del mètode, a on presentarà la seva teoria sobre l’adquisició de coneixement, i un primer esbós sobre els coneixements filosòfics que el mètode li ha permès d’adquirir. o Però va ser l’any 1641 quan Descartes va publicar la seva obra més important pel que fa a la presentació de la seva filosofia: Meditacions metafísiques. I aquest cop, les reaccions seran molt fortes fins i tot en la tolerant Holanda. Si no hagués estat per la protecció d’alguns importants personatges, Descartes hauria tingut importants problemes. o L’any 1649, i després de nombrosa correspondència, finalment accedirà a viatjar a la cort d’Estocolm, a Suècia, a on la reina Cristina li promet protecció i abundants converses filosòfiques. o Però degut a les moltes obligacions de la reina, les converses filosòfiques es feien a les cinc de la matinada. Descartes, que tota la vida s’ho va muntar per llevar-se tard, no va poder seguir el ritme. Va emmalaltir de pulmonia, i en pocs dies va morir. Era l’any 1650 i tenia 54 anys. o Descartes, en el seu rebuig a l’educació rebuda, no està posant en qüestió tal branca o tal altra branca del saber, sinó els fonaments mateixos del saber. L’educació rebuda li sembla sense cap mètode ni ordre, barrejant la física amb la metafísica i, aquesta amb la filosofia. 12.4.1. La unitat del saber: • Tot el saber de l’home és una única cosa, encara que aquest es manifesti en diverses ciències. La saviesa no és l’acumulació de coneixements, sinó una actitud que consisteix a regir-nos per la veritat. • Descartes vol trobar la veritat utilitzant, exclusivament, la raó. Per això cal establir un seguit de sentències o proposicions vertaderes, que siguin evidents per sí mateixes i no admetin cap mena de dubte. • El saber és un arbre a on les arrels són la Metafísica, el tronc, la Física, i les branques la resta de les ciències (també hi ha una jerarquia entre les branques) 12.4.2. La recerca del coneixement cert: • Les idees: El coneixement és una representació a la ment humana d’una realitat aliena. La representació són les idees i, per aquesta associació, el coneixement és l’anàlisi de les idees. Descartes es pregunta què entenem per idea, quines classes d’idees hi ha i quin és el seu origen. • Tipus d’idees atenent al seu origen: Innates: idees nascudes amb mi. Adquirides: idees vingudes de fora. Artificials: idees inventades per mi. • Tipus d’idees atenent a com es presenten a l’individu: Clares i fosques Distintes i confuses • Les idees que cal sotmetre a estudi són les idees innates, ja que les que provenen dels sentits no són fiables. Descartes adopta una perspectiva intel·lectualista. A més, només caldrà fixar-se en les idees que es presenten clares i distintes; clara perquè s’imposa per ella mateixa a d’altres, i distinta perquè no es pot confondre amb cap altra. Filosofia. 60

12.4.3. El mètode cartesià: • Cal reconstruir el saber seguint un procés deductiu sense cap obscuritat ni llacuna. Amb això Descartes pretén aconseguir un saber independent de l’experiència. • Descartes es fixa en les matemàtiques i la física i decideix adoptar una metodologia similar, encara que adaptada a la realitat de l’estudi filosòfic. • El mètode cartesià es basa en un mecanicisme en el procés d’organització i orientació mental. Hi ha dos processos de coneixement: La Intuïció que capta les idees sense possibilitat d’error La Deducció o mecanisme mitjançant la raó estableix les connexions entre les idees simples. • Cal partir de veritats absolutes i autoevidents que en derivin altres veritats evidents i així successivament tot construint un encadenaments de veritats. • En una obra titulada Regles per la direcció de la ment, Descartes parla de més de vint regles per a poder arribar al coneixement. Però desprès, en una altra obra titulada Discurs del mètode, Descartes ho simplifica a 4 regles. • Les quatre regles del mètode cartesià: Primera regla d’evidència intel·lectual. Només són certes aquelles idees que es presenten a la ment de forma clara i distinta. Aquí treballa la intuïció i en la resta de regles la deducció. Segona regla de la divisió. Cal dividir els problemes en els seus aspectes simples. Es tracta d’una descomposició de dades múltiples a dades bàsiques. Tercera regla o de la síntesi. Es tracta d’anar formant estructures de coneixement cada vegada més complexes. Quarta regla d’enumeració de les passes que es fan per a no perdre el fil conductor i evitar salts o llacunes. Aquesta quarta regla, té una missió d’enllaç amb la primera, i així torna a començar. 12.4.4. El dubte metòdic: • Tal i com hem vist, Descartes parteix d’una negació sobre els fonaments del saber tradicional aristotèlic i escolàstic. També hem vist com ha pensat una forma per arribar al coneixement vertader: les quatre regles. Ara bé, per poder arribar al coneixement, cal començar a desconfiar, és a dir, a posar en dubte els principis de la ciència, la metafísica i la filosofia que hi ha hagut fins ara. • Només podrem acceptar aquells principis sobre els que no hi càpiga cap dubte. I si els sentits ens enganyen de vegades, no els podem posar com a font de coneixement. • A més, recordem que tampoc es refia de les ciències del moment. Aleshores, ¿què li queda? Les matemàtiques; Descartes s’adona que 2+2 són 4 sempre, en qualsevol circumstància i sense possibilitat de que no sigui així. • Però Descartes no sembla content i afegeix: i si un geni maligne m’està enganyant i fent que jo cregui que les matemàtiques son un saber indubtable? • Així doncs, no hi ha res que sobrevisqui al dubte cartesià. I no es tracta d’un dubte escèptic, que està de tornada de tot i que res li afecta. Es tracta d’un dubte honest i curiós. Però és un dubte tan metòdic, que el fa dubtar de la seva mateixa existència. ¿Qui no ens diu que en realitat som el somni d’algun altre ésser? 12.4.5. La certesa fonamental: • Un cop arribat a aquest extrem aparentment sense sortida, Descartes comença a rumiar i creu que, malgrat tot, si ell està dubtant de tot, ell es alguna cosa. Encara no sap què és, però sí comença a estar-ne segur de la seva existència. • I així arriba al seu primer principi del nou edifici filosòfic quan afirma: penso, doncs existeixo. El jo cartesià esdevé un principi sòlid i evident. Resisteix qualsevol dubte ja que, en sí mateix, dubtar és pensar, i aquest acte és real. La certesa de Descartes no és fruit d’un raonament o d’un sil·logisme, sinó que és intuïció en estat pur. I és una intuïció clara i certa com ens demana la primera regla. I aquesta intuïció porta al principi d’autoconsciència: nosaltres som una res cogitans (una cosa pensant) 12.4.6. Altres certeses: • El cogito ergo sum marca a Descartes una línia a seguir. Cal trobar altres intuïcions amb caràcter de veritat absoluta. Aleshores Descartes ensopega amb la idea de Déu. I pensa: ¿com jo, ésser imperfecte, puc tenir una idea de perfecció absoluta dins meu? I la resposta és clara: la idea de Déu és l’evidència de la seva existència, amb el que ja hem trobat una altra certesa absoluta i certa.

Filosofia.

61

sense utilitzar cap component màgic. • Descartes rep crítiques sobre aquesta explicació: una deixeble li escriu una carta tot qüestionant-li la possibilitat de que hi hagi alguns trets de l’ànima que Descartes no conegui. Les lleis que regeixen el moviment són les següents: Principi de conservació: el moviment roman constant. ja que la matèria és només extensió: extensió i moviment.) són secundaries. Descartes ja està segur que pot començar a descobrir la resta de veritats al món. el model mateix de la realitat. cal una relació força estreta per a poder explicar els sentiments. • L’univers esdevé simple i comprensible i la matemàtica no és només la ciència dels nombres. matèria en moviment. A més. • Així és la mateixa certesa de Déu que també reforça la certesa de la meva existència. etc. doncs. sabor. No hi ha pèrdua ni degradació. que el món material té una propietat essencial: l’extensió. ja que aquestes ens parlaven de que tot està impregnat d’esperit i de vida. El món de qualitats. sinó un despersonalitzat i fred mecanisme. ja que si tinc la idea de Déu perfecte. sinó que és també. El món com una màquina (el mecanicisme cartesià): • Descartes afirma. bressol de l’ésser humà. pes. a les mateixes conclusions que havien elaborat la metafísica i la teologia tradicionals. aquest no pot mentir-me.7. El món és doncs. O millor encara. dóna pas al món de les quantitats. i tota la realitat cal explicar-se-la a partir del xoc entre les partícules de matèria. 12. • Així doncs. el cos humà. coherent amb el seu pensament va contestar que en lloc. No hi ha realitats intermèdies i aquest aspecte és el que trenca amb idees renaixentistes. Ara bé. les plantes i els minerals començaran a ser estudiats com una màquina. 62 . Ni tal sols Déu hi té res a veure després de la creació.8. Aquest no pot existir ja que el món és ple com un ou. El moviment va ser impulsat per Déu i roman permanent i inalterable. A més. ja que no hi ha cap possibilitat de tenir d’elles una idea clara i distinta. La Natura ja no és la mare. I conclou amb una afirmació que trenca amb la tradició renaixentista: la res cogitans pertany al món espiritual. els animals. Déu és esperit. Principi d’inèrcia: el cos es manté en moviment fins que xoca amb un altre i li trasllada el moviment (com boles de billar) Tendència al moviment rectilini: és el moviment originari del qual en deriven la resta. La certesa de la idea de Déu allunya també el fet de que nosaltres podem ser el somni d’algun altre. • L’explicació mecànica del món que fa Descartes. • El món esdevé un gegantí rellotge mecànic ple de rodes dentades. mentre que la res extensae pertany al món material. suposa un seriós pas endavant per establir una realitat mesurable i dominable per l’ésser humà. tot el que correspon al món material (res extensae) ha de trobar les seves explicacions en els principis de la mecànica.4.La dependència de Déu no porta. a la possibilitat pràctica de transformar el món. L’univers cartesià és exclusivament matèria i moviment. I això trenca també amb la tradició escolàstica que donava molt poca importància a les matemàtiques. • Filosofia. La resta de propietats (color. Això implica que la mort del cos sempre obeeix a causes fisiològiques i no pas a l’abandó de l’ànima del cos. • El mecanicisme cartesià va permetre que la ciència passés d’un estadi de pur coneixement teòric. els apetits. • Els moviments del cos són el resultat del pilotatge de l’ànima. • Descartes i els seus seguidors van ser acusats d’heretges quan un teòleg li va preguntar a on estava Déu. A partir de Descartes. i ja hem vist que el món espiritual no té res a veure amb el món material. • Un cop establerts aquests principis. intentant entendre llur mecanismes de funcionament. • L’ànima és pensament (recordem que és la res cogitans) i no és vida. és l’únic ser en el que es troben alhora dues substàncies: res cogitans i res extensae. Descartes rebutja el buit que preconitzaven els atomistes. herència d’Aristòtil.4. però a Descartes. L’ànima i el cos: • El model d’ésser humà cartesià. i ell. 12.

Primera regla: obeir lleis i costums del teu país. Aquestes normes són presentades en aquesta obra amb caràcter provisional. Descartes proposa a la seva obra Discurs del Mètode. Descartes identifica virtut i raó. i dels preceptes de la religió. • Filosofia. 12.Per a donar resposta. Segona regla: o regla de la constància independentment de la opinió general. 63 .9. ja que. un seguit de normes morals. Descartes creu que cal una reforma interna tot aplicant les regles per a la correcta direcció de la ment. una agosarada precursora dels tractats de fisiologia. Descartes escriu el Tractat de l’home. Per a Descartes és imprescindible un cert ordre i tranquil·litat per a poder buscar la veritat. La raó. en conseqüència només s’obeeix a sí mateix.4. Les regles de la moral provisional: • Per tal d’afavorir el domini de la raó sobre les passions. en lloc d’obeir a forces alienes. • La ètica cartesiana pretén sotmetre la voluntat a la raó. Quarta regla: o regla del compromís personal en la recerca de la veritat. En aquesta obra Descartes situa l’ànima a la glàndula pineal. fa lliure a l’ésser humà. Tercera regla: o regla de l’esforç personal. i en conseqüència la veritat.

s’observarà la naturalesa humana per a fer judicis polítics. El concepte de Filosofia a Hobbes: • Hobbes rebutja. les seves causes i llur propietats. el racionalisme cartesià va donant pas a la revolució il·lustrada. el racionalisme cartesià l’impressiona positivament. els sentits són previs al coneixement (a priori). o El model empirista de la ciència. La filosofia de Hobbes s’ocupa dels cossos. • Hobbes va passar molt de temps a França i a altres parts d’Europa. participa en el comerç. Tampoc de la Història. • La necessitat de rebutjar la metafísica de la filosofia. 13. Aviat Anglaterra va ser el bressol de la Il·lustració europea. hi ha una nova manera d’enfocar la filosofia. La filosofia i la ciència observaran abans d’emetre judicis. el parlamentarisme i la divisió de poders en política seran les grans aportacions dels corrents filosòfics d’aquesta època. . al revés del que fa la noblesa del continent. o A finals del XVII i. ja que la burgesia vol tenir més coses a dir. Són temps de canvis polítics. i pel que fa a la política.2. al desembre de 1679. I qui més l’influencia és en Galileu. al llarg de tot el XVIII. li van amargar una mica l’existència amb acusacions d’heretge i ateu. la filosofia hereva d’Aristòtil i els escolàstics. sobre tot a les Illes Britàniques. • Al final de la seva vida. A Itàlia va conèixer a Galileu. L’empirisme. els cossos es divideixen en tres tipus: • Naturals no animats.2. • Segons Hobbes. Introducció socio-política: o És un corrent que es data durant el segle XVII i gran part del XVIII. D’aquesta manera. És una època de científics: Isaac Newton i Watt en són un exemple. o La monarquia parlamentaria de caire liberal que s’assentarà a Anglaterra. • Per contra.1. però la noblesa a les illes.2. Thomas Hobbes: 13. així com el pensament de Francis Bacon. o L’Anglaterra del segle XVII és monàrquica. mica en mica. I per sobre de tot. És a dir. Va aprendre ràpidament llatí i grec i li agradava molt l’escriptura i els idiomes clàssics en particular. • Va morir als 91 anys. Hobbes exposa molt clarament el nou clima espiritual: • Els mèrits de Galileu en les descobertes físiques.2. la ciència i la política. com per exemple un arbre 64 Filosofia.1. de forma que els interessos d’aquesta són els mateixos que els interessos de la burgesia. Hobbes creu que Aristòtil ha estat la pitjor influència que ha pogut tenir l’ésser humà. • Va fer els estudis superiors a Oxford. Thomas Hobbes 13. creu. • La buidor de conceptes en la filosofia grega clàssica. • La necessitat d’una nova ciència de l’Estat d’acord al model de Galileu. Els empiristes i els il·lustrats tenen en comú que tots dos corrents defensen la no existència d’idees innates i que la font del coneixement són els sentits.13. • El concepte de filosofia en Hobbes. es contrari al d’Aristòtil. Vida i obres: • Va néixer a Malmesbury el 1588. L’observació científica esdevé el mètode per excel·lència. • Les seves obres principals són: Objeccions a les meditacions cartesianes (1641) De cive (1642) De corpore (1655) De homine (1658) Leviatan (1651) 13. • Hobbes va ser un gran pensador polític. afavorirà un ambient de bonança per les ciències i la filosofia. • La barreja perniciosa que ha suposat la filosofia antiga amb la medieval i la Bíblia amb les idees platòniques. Va treballar a cases de nobles com a preceptor i això li va permetre uns ingressos per a dedicar-se a estudiar. s’acabaran les guerres i els conflictes entre Estats. • En una carta al comte de Devonshire. Part del seu pensament està abocat a fer de la política una disciplina exacta seguint unes regles científiques. sobretot. No s’ocupa de Déu ni de la teologia. com d’altres a la seva època. o Al continent.

en conseqüència. I aquesta divisió és la causa de la seva trilogia que hem anomenat en les seves obres (De Corpore. doncs. El Nominalisme: • Hobbes elabora un sistema previ a l’estudi del cossos. el mal també. 13. • Hobbes afirma que els pensaments són fluïts que van i venen. Hobbes recupera una tradició filosòfica anglesa de l’escolàstica (les acaballes de l’escolàstica): es tracta del nominalisme (recordem a Ocam). entès com allò que no depèn del nostre pensament i ocupa un espai. inventats per l’home. mesurable. ni tan sols pels valors morals. tampoc hi ha espai pel bé o mal objectius. Teoria de l’Estat en Hobbes: • Hobbes parteix de dos pressupòsits essencials: • Filosofia. entès com moviment físic. Hobbes també presenta la següent divisió. 13. no hi ha espai per a la llibertat. en la mesura en que són observacions subjectives. 65 .• • • Naturals animats. • El bé és quelcom relatiu i. però ara. • Per a Hobbes. si les paraules són arbitràries. com per exemple. Sobretot en aquelles obres. És més. Les dues obres principals de Hobbes. el corporeisme mecanicista va suscitar força polèmica al seu entorn. Les definicions. Es tracta d’un sistema lògic que conforma les normes referents al mode correcte de pensar.5. De Cive i Leviatan es dediquen a donar-nos les respostes. Això és el discurs de Protàgores uns quants segles abans (recordem els sofistes i la polèmica amb Sòcrates). De Cive. més val que s’ho estalviï. és a dir. com per exemple. capaços de portarnos records de coses passades. son en realitat causades pel moviment d’aquests. • Aquesta tesi absolutament materialista de Hobbes. no ha de ser objecte de la Filosofia. Hobbes és taxatiu quan afirma que aquell qui busqui un altre tipus de Filosofia als seus llibres.4. les definicions expressaven l’essència de les coses.2. • Artificials. • Per a fer-ho. amb Hobbes. som capaços de comunicar els nostres pensaments als altres. l’ésser humà. • Aquesta concepció materialista té també altres conseqüències: si tot obeeix a una raó mecànica. • Això té una conseqüència immediata: des de Aristòtil. • L’estudi del moviment. en les que Hobbes ho va portar fins l’extrem d’explicar Déu en clau mecanicista. que no es contradiu amb la primera: Cossos Físics Cossos Naturals Filosofia de la Naturalesa Cos Humà Filosofia = Ciència dels Cossos Cossos Artificials o Estat Filosofia Política Tot allò que no és corpori. l’Estat.2. però també d’endreçar-los de forma sistemàtica. 13. totes les qualitats dels cossos. De Homine. • I una altra conseqüència a aquest relativisme materialista és la pregunta per com construir una teoria política decent? (una teoria de l’Estat).3. Els cossos. només ens expressen el significat de les paraules. Així van néixer els noms. l’ús d’aquestes també ho serà.2. és a dir. Gràcies a aquesta ordenació. L’ésser humà i l’Estat). Corporeisme i Mecanicisme: • Hobbes intenta explicar la realitat en funció de dos principis: • L’estudi del cos.

Els éssers humans sí. la nostra vida. • També el van acusar d’ateu. És l’únic dipositari de les renúncies a drets que implica el pacte. qualsevol es creuria amb el dret a fer de sobirà. • La teoria política de Hobbes és la d’un Estat Absolutista radical. • Si les coses segueixen així. cosa que no hi ha en el regne animal. Entre els éssers humans no. si es porta a l’extrem. • No existeix cap justícia natural ja que no hi ha tampoc valors absoluts. odis. • Per a Hobbes.2. el constant estat d’alerta i defensa no ens deixa dedicar-nos a altres coses més productives. fins i tot l’Església. No hi ha. Però ja no és per comandament diví. • Entre els animals existeix un consens innat i natural. Això és nova causa de discòrdies i guerres. tret del monarca. El dret a la vida i a conservar-la. • L’Estat de Hobbes és. no s’evitarien les guerres. • Cadascú tendeix a emportar-se tot allò que li servirà per a protegir-se i sobreviure. L’ésser humà sí. enveges. • La raó. 13. A més. els éssers humans estan en guerra permanent. La justícia neix de convencions entre els éssers humans. cada persona és diferent a una altra. Res a veure amb la igualtat i la necessitat aristotèlica de formar societats (com les formigues o les abelles). (Això implica que també tenim un mal que no és relatiu: la mort). cosa que no passa entre els éssers humans. és un àtom d’egoisme. • A Hobbes se’l va acusar d’haver escrit el Leviatan per a guanyar-se el favor de Cromwell i donar legitimitat a la dictadura d’aquest. acabi negant o comprometent l’existència de Déu. però ell conserva intactes tots els seus drets originals. Si això no fos així. • Els animals no troben defectes a llur societats. doncs. possibilitat a ajuntar-se de forma natural. o el que és pitjor. encara que Hobbes admet que sovint mal utilitzada. No és un pacte a l’estil Rousseau: el monarca no pot participar en el pacte. No hi ha cap llei natural que limiti les aspiracions o anhels dels éssers humans. • Cadascun dels animals que viuen en societat desitgen el mateix bé que la col·lectivitat. Homo homini lupus: famosa frase de Hobbes que significa literalment “l’home és un llop per l’home”. Però aquesta afirmació és no conèixer bé el pensament de Hobbes. Homo homini lupus2. Tots els poders li estan sotmesos. un ens artificial i el seu naixement obeeix a les següents causes: • En l’estat natural. n’hi ha un que no ho és. però Déu està massa present en la seva obra com perquè això sigui veritat. • És important remarcar que aquest pacte social no és un pacte dels súbdits amb un monarca. 2 • Filosofia. • L’Estat de Hobbes és absolut en tots els sentits: el monarca està per sobre totes les lleis i pot opinar i dirimir diferències. • Els animals no s’acusen entre sí. • L’egoisme i l’acord previ són els eixos de la teoria política de Hobbes. • Aquesta situació d’incertesa se soluciona gràcies a dos factors: • Un instint de supervivència que fa no desitjar la guerra. Recordem que el corporeisme mecanicista nega la llibertat personal. Però no el comportament raonable com a valor moral. sinó per un pacte social.Malgrat ens ha dit que tots els bens són relatius. sinó una raó freda i lògica). • Tothom té dret a tot. sinó de tots els integrants de la societat en igualtat de condicions.6. Aquesta frase defineix clarament la filosofia política de l’autor anglès. Això no treu que el seu corporeisme. doncs. 66 . Algunes conclusions: • No és casualitat que Hobbes utilitzi el nom de Leviatan per a anomenar el seu Estat ideal. ja que aviat. • Els animals no tenen el do de la paraula. sinó la raó com a capacitat intel·lectual (no hi ha cap raó moral que ens empenyi a canviar aquesta situació. • Hobbes cita les següents raons diferenciadores: • Entre els éssers humans hi ha disputes. les persones correm el risc de perdre els nostres bens.

Segons Hume aquesta idea va ser un gran encert filosòfic. apareix a la nostra ment una idea. I això implica que la diferència entre sentir i pensar s’ha reduït dràsticament. ja que només es diferència per la força en que la sentim. El contingut de la ment són percepcions que. La negació de les idees universals: o No existeixen els conceptes universals. ja que aquestes depenen en gran mesura del mateix home.1. A més. Així doncs.5. podem afirmar amb tota seguretat la falsedat de l’afirmació contrària. Són relacions. És una clara crítica a les tesis dels racionalistes. conceptes particulars modificats per a ferlos més generals. La causalitat: Filosofia. Per saber la veritat d’aquestes afirmacions. A més. ens cal comprovar-ho a posteriori. La idea depèn de la percepció. Sovint les proves no són més que probabilitats.Percepcions de tipus idees (sensacions de baix nivell) o La diferència entre els dos tipus és la força amb la que es presenten a la nostra ment i l’ordre o successió en que es presenten. l’àlgebra i la geometria. aquesta nova ciència estarà per sobre de les altres ciències físiques. 67 . la filosofia moral i polítiques.6. . la veritat de las quals les coneixem a priori. Res no hi ha que s’hagi pogut crear sense la intervenció dels sentits. 14. Els tipus de coneixement: o Segons Hume.2. no ho podem fer en abstracte.Semblança.Relació de causa i efecte. en contra dels El coneixement científic esdevé un coneixement probable que no afegeix gaire sobre la realitat de les coses. Hume posa l’exemple d’ensenyar un nen petit la idea de vermell. passions. Amb l’enteniment ja en tenim prou per saber la seva validesa o falsedat.14. a allò de particular i mai a res universal. les percepcions s’associen amb les idees. però no raonaments que ens donin veritats. Si de cas. emocions) . o Molt aviat es va apassionar per la filosofia fins arribar a l’extrem de negar-se. Les idees complexes: o Les idees es poden associar per a formar idees més complexes. o Si pensem en el color vermell. la raó només pot fer càlculs matemàtics. 14. per força la idea ha de fer referència sempre. Les impressions i les idees: o Tot el que hi ha a la nostra ment procedeix dels sentits. sinó que es queda en les aparences.Contingut de temps o lloc. i després sorgeix la idea. totes les operacions de l’enteniment es poden reduir a dos: . o Segons Hume. Les relacions d’idees s’estableixen en les matemàtiques. en les ciències empíriques. Creu que està cridat a ser el nou Newton de la naturalesa humana. o la idea de dolç i amarg. sinó sempre associat a una idea semblant. Un escèptic moderat: o David Hume porta fins a l’últim extrem els plantejaments filosòfics empiristes dels seus predecessors. o Hume vol fonamentar la ciència de l’home sobre bases experimentals. o Les idees sempre fan referència (estan associades) a una primera impressió d’un fet o fenomen particular. o Les idees són el resultat d’una operació de la ment sobre les dades prèviament obtingudes a través de les impressions. se divideixen en dos grans classes: . Aquesta idea l’havia dita ja un filòsof empirista anglès anterior a Hume: George Berkeley.Relacions d’idees. o pensem en quelcom dolç o amarg. 14.Qüestions de fet. o En primer lloc sempre apareix la impressió. Així doncs. 14. Aquesta és la raó per la que les idees són més febles que les impressions. Afirma que es fa a base de sensacions. o La llei més important per a Hume és la de la causalitat.3.4. David Hume: 14. S’utilitzen en el món dels fets i sobre tot. Són afirmacions que no tenen demostració sinó proves de la seva veritat.Percepcions de tipus impressions (sensacions. o La seva tesi postula que sense l’experiència i els sentits. Hume creu que la raó per la que unes idees s’ajunten i es barregen amb unes altres obeeix a les lleis d’atracció física dels cossos descoberta per Newton. 14. . Quan recordem una impressió. mai intentant formar el concepte pur a la ment del nen. . quan podem afirmar la validesa d’una. hi ha tres lleis que permeten l’associació d’idees: .

la tristesa. o Les conseqüències a aquesta crítica són: . o fins i tot del jo corporal. o Fidel al seu empirisme extrem. l’odi. sinó que tan sols podrem afirmar haver sigut testimonis d’un fenomen i després d’un altre. perquè abans ja hem vist que el principi de causa i efecte no és vàlid. l’ambició. cadascun de nosaltres està íntimament convençut”. És a dir. les accions i sentiments de la qual. Més aviat el defineix com una casualitat. o Aquest escepticisme el porta a una negació frontal de la metafísica. l’aversió. la desesperació o la tranquil·litat. No hi ha manera de relacionar Déu amb les nostres impressions. o Per a Hume. David Hume dóna prioritat a les passions sobre la raó. en realitat hauríem de dir que estem acostumats a veure succeir una cosa. la vanitat. però no és correcte aquesta acusació. No podem inferir d’una impressió. la pietat. o Fins i tot Déu queda afectat. la malignitat. o Hume redueix la causalitat a l’hàbit de veure dos fenòmens junts i la creença de que sempre aniran junts. la humilitat.Si tot són impressions –objecte i subjecte– com els podem diferenciar? o La resposta de Hume és: . Però aquest cop l’associa als sentiments i no a la raó. . Kant dirà coses diametralment oposades. l’alegria.8. i per aquesta raó. . les generositats. Filosofia. o Hume anirà més enllà i afirmarà que la causa i l’efecte només els podem conèixer a través de l’experiència i mai gràcies a un raonament o deducció.L’existència de les coses fora de nosaltres no és objecte de coneixement. una absència de coacció externa.Només captem un seguit d’impressions i idees. l’enveja.Les passions indirectes: són les formades per l’orgull. a més. o Els filòsofs racionalistes havien dotat als fenòmens de causa i efecte unes raons carregades de sentit metafísic: l’ordre de Déu. és a dir declarant-se incompetent per a decidir si Déu existeix o no. l’esperança. el concepte de llibertat és una quimera. Hume distingeix dos tipus de passions: . i totes les que se’n deriven. o La filosofia ens ensenya que les impressions són percepcions. s’està referint al seu concepte de jo. Aleshores l’existència de l’objecte esdevé una producció de la imaginació. 68 . El costum fan que pensem que existeix la substància jo. i clarament Déu està més enllà. una quimera. o Mai podem percebre el jo com una idea simple.14. Si de cas. El seu raonament rau en la relació que estableix entre les passions. . o Si recordem que les idees provenen de les impressions. no pot conduir la voluntat. i el que ell denomina “aquella persona particular. 14. o I en aquest aspecte. ja que l’objecte d’estudi d’aquesta són les substàncies.Tot allò que no és una impressió no té cap validesa objectiva. l’amor. ja que afirmar que Déu existeix és dir que prové d’una impressió nostre. el temor. Els empiristes negaran aquest aire metafísic i diran que la relació causa i efecte és el resultat de una activitat humana.Les passions directes: depenen de forma immediata del plaer i del dolor. per exemple el desig.7. o Hume dirà que quan afirmem que una cosa es causa d’una altra. Alguns estudiosos de Hume diuen que fins i tot cal entendre tota la filosofia de Hume en clau del seu interès cap a la moral. La moral de Hume: o El tema de la moral va ser un dels temes preferits. l’existència d’un objecte. Les Passions i la Llibertat: o Les passions són connaturals a l’ésser humà. El jo és un conjunt d’idees que les acostumem a veure plegades. també.Hume dubte. o Aquestes impossibilitats i aquestes limitacions porten a Hume a un escepticisme moderat però bastant clar. i després una altra. 14. La raó. Crítica: o Hume critica el concepte de substància: . podríem afirmar que va acabar sent un agnòstic.L’existència d’un jo és també objecte de creença. La Matèria i l’Esperit. Exemple de l’arbre. sigui internament o externament. no podem afirmar tenir impressió d’una relació causa i efecte. de l’existència del jo com a ens real. Però en realitat sempre estem condicionats.9. sinó de creences. o Hume va ser acusat d’ateu. o Hume parla força sobre les passions. I que sempre ens ha passat així. subjectives. però la part més important és la recuperació del jo que havia rebutjat com a ens objectiu. .

. ja que així només es tractaven els temes adients a les limitades capacitats intel·lectuals de l’ésser humà. .La religió es basa en la fe. o Pel que fa a les ciències abstractes. A més.Ja hem vist que Hume nega que la raó pugui conduir la voluntat. 69 . .L’estètica en el gust. que aquest aspecte utilitarista va més enllà de la pròpia persona i té un caràcter social: és la recerca de la utilitat per a tothom. I amb això. i el vici provoca un dolor particular. o La conclusió és que a tots els àmbits domina l’experiència i mai el raonament: . ja que la virtut provoca un plaer especial.La moral és un sentiment. . Hume va dir que la nostra limitada capacitat només permetia de conèixer certes relacions d’idees.Les ciències empíriques es basen en l’experiència. La resta de temes abstractes pertanyen al gènere de dades de fet (recordem què són? són aquell tipus d’objecte que se situa davant la ment i del qual la proposició contrària no és il·lògica.A les Investigacions sobre els principis de la moral Hume afegeix que aquest plaer especial que és la moral. És un sentiment particular de plaer i dolor. són objecte de constatació.La religió no té un fonament racional. que pot ser aprehès per la raó. en la mesura en que és una activitat de l’ésser humà. - Filosofia.Però també explica. Hume també defineix vici i virtut. . Sense dubte valora negativament la religió. . La moral suscita passions i promou o impedeix accions. però és un sentiment d’un tipus especial. els altres objecte de la ment).11. la resta de ciències abstractes. és a dir. ja des de jove va mostrar una certa indiferència per la religió. o Hume no es mostra com un ateu dogmàtic i absolut. . les matemàtiques. Tampoc ho pot fer amb la moral.Tampoc té res a veure amb la moral. Però la religió. Recordem que la ètica es fonamenta en els sentiments.La moral es basa en el sentiment. . va ser objecte de les seves reflexions. No hi ha cap connexió entre ètica i religió. i això ho valorava com un tret positiu. Hume nega tots els discursos que s’han fet en la història de la filosofia sobre l’existència de Déu provada amb raons. Aquest corrent de pensament creia en un Déu racional. però també afegeix que un poble sense cap religió. o En conseqüència. la raó col·labora amb les passions orientant-les. o La postura de Hume respecte a la religió no té massa a veure amb un corrent de pensament propi dels segles XVII i XVIII: el deisme. I amb aquesta afirmació Hume dóna un caire utilitarista a l’ètica. però sí es mostra força ambigu al respecte de l’existència de Déu. Sembla haver una influència d’idees d’Epicur pel que fa aquesta idea de la religió. però no de demostració. l’acostumem a sentir quan duem a terme accions útils. Com a molt. I amb això es diferencien de les idees. La idea d’un ens diví neix del terror a la mort i la perspectiva d’una vida més enllà de la mort. Però Hume nega aquesta postura dient: . quan no una clara aversió.La religió té un fonament instintiu. 14. La religió de Hume: o Hume no va mostrar un interès especial per la religió. I això no ho pot fer la raó. és un poble irracional (mancat de raó) 14.10. La dissolució de l’empirisme en l’escepticisme de Hume: o Hume es considerava a sí mateix un escèptic moderat.

Però al llarg del segle XVIII. .Pràcticament és la filosofia única europea al llarg de tot el segle XVIII. la raó és una cosa bastant més modesta. ens trobem davant una raó empírica. Spinoza o Leibniz. el conjunt de ritus i organització humana de l’Església. o Tiranies polítiques. 70 Filosofia. • La filosofia il·lustrada ha de tocar més de peus a terra.Forta defensa del coneixement científic i de la tècnica. aquelles que ens fan participar de l’essència divina. tret de la confiança quasi cega en la raó humana i la seva capacitat. 15. la irreverència i el sarcasme és un tret característic de la Il·lustració pel que fa a la religió. sinó que. no es tracta d’un moviment compacte. Déu crea i governa el món. És a dir. Introducció: o Kant va dir que la Il·lustració va ser la sortida de la minoria d’edat per l’ésser humà. a on aquesta va començar a acompanyar les ciències. la raó tracta les veritats eternes. • La Il·lustració. autocontemplativa.15. pedagògics i polítics i mica en mica. La raó il·lustrada ha d’actuar com la física de Newton: no busca trobar l’essència de la llei de la gravetat. partint de l’experiència. És la filosofia de la classe social burgesa que està en ascens o. No és una possessió. la raó il·lustrada no té res a veure amb les veritats revelades de la religió. el pensament il·lustrat s’escampa amarant des de Portugal fins a part de Rússia. o Prejudicis morals.Malgrat la seva popularitat. però. • En resum. però aquest cop es tracta d’una raó molt semblant a la de Locke: una raó limitada i controlada per l’experiència.2. Spinoza o Leibniz.3. els il·lustrats confien en la raó com ja ho van fer Descartes. El pensament il·lustrat vol canviar el món i no limitar-se a descriure’l. Cal aprendre més per a créixer intel·lectualment i alliberar la ment dels prejudicis.1. . de quin tipus de raó estem parlant: Als grans sistemes metafísics del segle XVII d’autors com Descartes. . Però sempre parlant del que en deien la religió positiva. ja que malgrat l’empirisme anglès. La Il·lustració va ser també la conversió de la filosofia. material i polític) és l’ús crític i constructiu de la raó.1.1. Crítica a la Metafísica: • Així doncs. o les idees innates dels racionalistes. • Les explicacions metafísiques ja no serveixen. Fins i tot amb una clara tendència al menyspreu de la religió. La filosofia il·lustrada no és un conjunt de tesis o de pensament. Però la qüestió esdevé aleshores. sinó que ha d’acompanyar a la vida en una unió compromesa. és a dir. Així doncs. o Relacions deshumanitzants.La veritat es basa en la raó humana i cal criticar les tradicions . Crítica a la Religió: • El moviment il·lustrat és un moviment laic.1. no deixava d’haver una certa tendència a definir veritats eternes. de definicions. Es tracten temes filosòfics. • Els fonaments o la base d’aquest progrés (espiritual.Una forta confiança en la raó humana i un us crític d’ella per a alliberar-nos de: o Dogmes metafísics. aprendre com funciona. 15. La raó no es limita a analitzar i desfer. de la ma dels il·lustrats. sinó que després intentarà reconstruir un nou edifici filosòfic i científic. Acceptació d’una vida més enllà de la mort. parlava d’una religió natural que la raó sí pot acceptar. sinó una forma d’adquisició. o Supersticions religioses. • La filosofia ja no és una activitat passiva. La Il·lustració a Anglaterra. . 15. És la força que mou l’esperit a cercar i trobar la veritat.1. sinó una manera de fer. millor encara. és una filosofia que s’esforça i treballa a favor del progrés. La raó il·lustrada: • La Il·lustració és una filosofia optimista. És tracta d’una religió natural amb trets de deisme: Acceptació de l’existència de Déu. El lema de la Il·lustració fou: “Sigues valent en utilitzar la teva pròpia intel·ligència”. França i Alemanya 15. o Les característiques bàsiques del període il·lustrat són: .

És la primera aplicació de quelcom semblant a la teoria de la separació de poders (legislatiu. • L’Enciclopèdia s’escriu amb l’esperit de difondre la cultura i el coneixement i el seu objectiu rau en la unió de tot el saber de la humanitat. i el poble nordamericà escriurà una Declaració de Drets en un clar exemple d’aquest iusnaturalisme: Llibertat Igualtat Propietat Seguretat Dret a la resistència a la opressió. o millor encara. les cartes i els assaigs.1. sobre tot. la maçoneria. • L’Enciclopèdia va ser una gran obra política i social. de la possibilitat real de conèixer Déu mitjançant la raó. La Il·lustració a França: 15. • Filosofia. 15. L’Enciclopèdia: • És una obra col·lectiva d’il·lustrats francesos i la obra més representativa de la Il·lustració a França. Montesquieu i Rousseau entre d’altres. amb contactes amb l’aristocràcia intel·lectual. executiu i judicial) propugnada per Montesquieu. El seu principi inspirador es pot resumir en cal atenir-se als fets. Això no vol dir que no hagi hagut algun pensador il·lustrat que s’hagi mostrat clarament ateu. durant el segle XVIII es consolida el sistema parlamentari. va haver una forta reacció negativa per part de l’església. sobre tot. S’havien adonat ben aviat de la força dissolvent de les tradicions que era l’Enciclopèdia. El Dret Natural: • En el seu procés crític. però no governa" Qui governa és el Parlament i els ministres. a on les lleis són conformes a la raó. 71 . En definitiva. però al final va acabar sent una obra molt més ambiciosa i completa. o Recordem. que el deisme accepta l’existència de Déu i malgrat aquesta postura sembla molt radical. • Però alhora va ser un corrent sorprenent per la seva difusió a tota Europa.4. • Altres col·laboradors de l’Enciclopèdia van ser Voltaire. o Alguns autors parlaran sobre els aspectes místics tot dient que els misteris.3. Políticament. alguns autors van parlar. La Il·lustració anglesa vol que la religió estigui sota control de la raó. La obra va partir de la idea d’un llibreter de traduir un diccionari anglès.1. Es tractava d’un corrent burgès i. o En aquest aspecte. o se sap què són. no obstant. una mica a la ombra de la Il·lustració de França. en termes generals la Il·lustració carrega contra les supersticions i els ritus. o La Il·lustració anglesa. i aleshores deixen de ser misteris. l’Enciclopèdia Francesa. Una poderosa arma de difusió d’una nova cultura molt crítica amb el saber tradicional. Malgrat això es va publicar sencera. de la polèmica entre la religió natural i la religió positiva i aspectes de la moral.2. Els seus principals promotors són Denis Diderot i Jean d’Alembert. per poder oferir-lo a les generacions futures. amb el que també deixen de ser misteris. • Aquests escrits i aquest esperit són els que animen l’Estat modern de Dret. 15. la Il·lustració a Anglaterra sí que equipara religió natural a deisme: la raó és la que mana.15. un ideal iusnaturalista.5. i el sistema científic de Newton. La difusió del pensament il·lustrat: • El pensament il·lustrat no era conegut per la majoria del poble. o Aquesta polèmica es resum en una eliminació total de qualsevol aspecte místic de la religió. si de cas. la Il·lustració ens parla d’una religió natural (aquells principis morals vàlids per a tota la humanitat). És a dir. segons el qual "El rei regna. Els mitjans utilitzats per aquesta difusió van ser les acadèmies. un dret racional. va desenvolupar el seu discurs al voltant.2.1. La Il·lustració a Anglaterra: o La Il·lustració anglesa fou el resultat de la combinació de l’empirisme de Locke i Berkeley. però no contra Déu. 15. o és que encara no sabem que són però ho sabrem més endavant. la Revolució Francesa escriurà els Drets de l’Home i del Ciutadà. • Quan es va publicar el primer volum. erudit i retòric. • Fruit d’aquests corrents. però també ens parla d’un dret natural.

no és tant en els temes.15. o Sovint la Il·lustració anglesa és un anar i venir de obres que són contrapropostes d’altres obres d’altres autors. o Els orígens de la il·lustració alemanya cal buscar-los en Leibniz. 72 . Però aquesta limitació dels aspectes mistèrics de la religió. alguns autors faran una simplificació de la religió. És a dir. que són els mateixos que la il·lustració francesa o anglesa. les raons i les implicacions de les accions i els pensaments. la polèmica no era simplement entre partidaris il·lustrats de la religió natural i partidaris no il·lustrats de la religió positiva. abans. o Degut a aquesta polèmica interna. sinó en la forma en els que els tracten: la recerca d’un plantejament absolutament lògic. limitant-la a un decàleg de moral. i la il·lustració francesa i anglesa. Aquesta forma de fer sistemàtica i perfectament lògica. Aquesta postura vital implica una curiositat vital i un no creure’s res sense preguntar-se. reforçaran el paper de la moral. La Il·lustració a Alemanya: o La importància de la il·lustració alemanya. l’heretarà Kant. Newton. sinó que també hi havia polèmica entre els il·lustrats per les formes d’entendre i interpretar les idees els uns dels altres. anys després. o Hi haurà autors que parlaran també de la importància de ser persones “lliurepensadores”. la moral kantiana. Spinoza.4. Filosofia. i així de forma continuada. la qual cosa permetrà.

• Les diverses potències. Aquest serà el desplaçament més llarg que Kant farà en tota la seva vida. Al costat de les potències clàssiques.3. o Entre 1730-32. filosofia. dirigit per F. Holanda també va continuar sent terra de llibertat de pensament. geloses de que el pastís se’l repartissin els de sempre. o El 1746 mor el seu pare i Kant ha de deixar la universitat abans de graduar-se. Però a la mateixa llavor del pensament il·lustrat hi havia les condicions que van permetre el canvi cap al que s’ha anomenat Romanticisme. però amb el temps. per aquesta raó. Kant treballa com a preceptor privat de famílies amb diners. van desequilibrar el ja difícil equilibri europeu. La instrucció que allí va rebre. • El període romàntic es caracteritza. Però aquest ressorgiment no vol res més de la Il·lustració. a Königsberg. La seva mare. o El 1738 mor la seva mare.2. afavoriren la difusió de les idees il·lustrades.1. ingressa a l’escola de l’Hospital. assisteix al Collegium Fridericianum. establint nous enemics i noves aliances. i les lluites entre els francesos i els anglesos per a fer-se amb el poder del continent europeu. Kant no va anar mai a l’església. Aquest període es va caracteritzar per una exaltació de la llibertat i dels sentiments. ja que renega del racionalisme i promou el culte a la sensibilitat i el geni. els seus dogmes i ritus. s’encarregaria de l’educació del jove. • Les aspiracions imperials de Napoleó. • Recordem que el mateix Rousseau donava molta importància a les passions i. van sorgir Rússia i Prússia com potències militars. Albert Schultz. Es pot parlar d’un antiracionalisme que pretén el retorn a la mística i a escapar de les limitacions que empiristes i il·lustrats ens havien posat. aquest nou corrent romàntic ens parla de sentiments. socials i culturals.16. 73 . 16. Introducció social i cultural o El segle XVIII és un període de grans transformacions polítiques. la societat romàntica renega de la raó il·lustrada. 16.1. ja d’adult. de imaginació i de passió. governades per reis absoluts. Anglaterra continuava tenint una gran influència sobre el pensament europeu.1. La Il·lustració és un exemple clar. Factors culturals • Al llarg del segle XVIII.1. aquest centre va anar basculant cap a Alemanya. un pietista seguidor de la filosofia dogmàtica de Wolff. plena de pregàries. Entre els seus estudis hi ha teologia. Com a tret força remarcable. Factors polítics i socials • El segle XVIII és el segle de la decadència de l’imperi espanyol. també. 16. d’aquí la importància de l’educació entre els il·lustrats (l’Emili de Rousseau és un exemple). el mateix any que Frederic el Gran passa a ocupar el tron de Prúsia. i a on s’acabaven refugiant tots aquells que eren perseguits per les seves idees. o Entre 1732-40. • La raó il·lustrada era el motor del coneixement i. o Entre 1740-46. com els nous valors de la realitat. o Entre 1746-55.1. en front de la raó il·lustrada. París es va convertir en el centre cultural. capital del ducat de Prussià. tant bé com precursor del romanticisme. que es van allargar fins entrat el segle XIX (1812). d’una religiositat pietista. Raó i sentiment • Si les idees de la Il·lustració exaltaven el progrés de l’ésser humà a través de la civilització i la utilització de la raó. • Les guerres napoleòniques. el podem catalogar com a il·lustrat. van tenir conflictes contínuament. pels voltants de Königsberg. 16. De fet. Filosofia. influint enormement en el seu caràcter moral futur. matemàtiques i ciències naturals. El seu professor Martin Knutzen l’inicia en la lectura de Newton i altres autors anglesos. Per contra. cal assenyalar la Revolució Francesa a finals de segle i l’ascensió de Napoleó al poder de França. quart dels onze fills del mestre artesà Johann Georg Kant i de la seva dona Anna Regina Reuter. a les afores de la ciutat. Kant 16. oracions i pràctiques pietistes. de la ma del concepte de llibertat il·lustrat. per un retorn a la religió positiva. Kant ingressa a la universitat de Königsberg. • A la segona meitat del segle XVIII neix un ressorgiment del nacionalisme alemany. va acabà causant una gran aversió per la pràctica religiosa. Introducció al Filòsof: o 1724 Kant neix un 22 d’abril del 1724.2.

Publica Metafísica dels Costums. plega de la feina de bibliotecari al Palau Reial. ciències naturals. La raó és la instància suprema i l’absència de capacitat de raonar. geografia. no tot coneixement s’esgota en ella.2. o El 1770. havia fet impossible la obtenció de certeses universals i necessàries en l’àmbit de les ciències no formals (física. Se’l prohibeix d’escriure o donar classes sobre temes de religió. únic mitjà per el que l’ésser humà podrà arribar a la majoria d’edat. inaugurat per Descartes. el racionalisme i l’empirisme: malgrat tot coneixement ha de venir de l’experiència. obscurantismes i supersticions. o El 1800. la raó es dirigeix cap a allò que pot conèixer. donant classes de física. En ella es fa una anàlisi transcendent del coneixement: ¿com són possibles les ciències? ¿Quines són les condicions de possibilitat del coneixement? o El 1785. rebutjant.16. ja sigui científicament o metafísicament. o El 1772. Kant té un conflicte amb la censura de Prúsia. La raó ha de donar resposta a les següents preguntes: • Què puc conèixer? • Què haig de fer? • Què puc esperar? • Aquestes preguntes. publica Crítica del Judici. segons el filòsof. alliberant-se de tots els dogmes. el 31 de març es anomenat catedràtic de lògica i metafísica a la universitat de Königsberg. o El 1797. Això implica la idea d’un progrés de la humanitat que es fa possible gràcies a l’autocrítica de la mateixa raó. o Entre 1765-66: Kant ja està fortament influït per la filosofia de Rousseau. o 1755: el 12 de juny. Es mantindrà en aquest lloc de treball els quinze anys següents. responen als diferents usos de la raó: • En el seu ús teòric. fent-lo despertar de les idees dogmàtiques que tenia. o El 1803. el valor de coneixement que aporta l’experiència. • L’escepticisme o l’empirisme radical de Hume que. l’anomenen rector de la universitat. publica Fonaments de la Metafísica dels Costums. ja que sinó. Kant es va debilitant mica en mica. En aquesta obra tracta Kant de l’ús pràctic de la raó pura. Aquest últim influirà notablement en Kant. 74 . se n’ocupa de tenir cura d’ell.).3. Kant es gradua a la universitat de Königsberg amb un estudi en llatí i assumeix el lloc de professor auxiliar. Kant es retira de l’activitat docent. • Aquesta autocrítica a la raó intenta de resoldre els enfrontaments a que havien arribat les anteriors concepcions antropològiques que. Kant llegeix a Leibniz y Hume. Kant pretén establir quins són els límits i les possibilitats del nostre coneixement. Durant aquest període. Kant va reduint la seva activitat acadèmica a la universitat. de criticar la mateixa raó. 16. mai no obtindríem certeses amb caràcter universal i necessari. Wasianski. Teoria del coneixement: 16. a l’octubre pateix una apoplexia lleu. poden unificar-se en dues postures divergents: • El dogmatisme racionalista. matemàtiques. Aquest mateix any l’anomenen rector de la universitat de Königsberg per segona vegada.1. en reduir tot l’àmbit del coneixement a l’experiència. els màxims exponents actuals del qual eren Wolff i la seva escola. càrrec que implica retre homenatge al rei Frederic Guillem II. • El criticisme kantià suposa un intent de conciliació i superació d’ambdues postures. L’ús teòric de la raó respon a la primera pre- Filosofia. etc. cosmologia i teologia. la responsable de tots els mals del passat. publica la seva altra gran obra: Crítica de la Raó Pràctica. La utilització teòrica i pràctica de la raó: • Kant va compartir els pressupòsits que van caracteritzar el moviment il·lustrat.3. El criticisme de Kant: • La filosofia de Kant entra dins del projecte il·lustrat. A partir d’aquest moment. que en realitat es poden sintetitzar en la pregunta per l’ésser humà. Un deixeble seu. o El 1786. o El 1790. així. o El 1794. Aquests pretenien obtenir certesa a partir d’idees i principis innats i deduïts de forma no crítica. o El 1788. o El 1781 publica la seva gran obra: Crítica de la raó pura. o El 12 de febrer de 1804 mor Kant.3.

No podem concebre un triangle sense tres angles. D’aquesta manera podem establir dues classes de judicis: • Judicis analítics (A és B). interessen les condicions de possibilitat de tot coneixement. No dubtem que les matemàtiques i la física són ciències. així com l’establiment de llur límits. en els seus diferents usos. Per exemple. per anar augmentant els nostres coneixement de forma gradual. Uns altres exemples: tots els cossos tenen extensió. • Per a que un judici pugui considerar-se científic ha de complir. no amplien el nostre coneixement.3. prèviament. (Recordem l’exemple del triangle.3. quins són els judicis que utilitza el discurs científic i quines les seves característiques. és a dir. Kant parla sobre els límits i la possibilitat del coneixement. El problema de la metafísica: • A la Crítica de la raó pura. És a dir. s’estudia des d’una perspectiva transcendental o crítica. El desenvolupament del mètode transcendental es troba en les tres crítiques kantianes: Crítica de la raó pura.3. en quins són els trets bàsics que fan que un coneixement sigui catalogat com de científic. feta de coneixements que no depenien de l’experiència. Es tracta de judicis explicatius. Els judicis científics: • Abans de saber si la metafísica es o no una ciència. Un triangle té tres angles. o podria arribar a convertir-se’n en una? 16. Aquestes característiques determinen que aquest tipus de coneixement no podrà venir de l’experiència. Crítica de la raó pràctica i Crítica del judici.3. El tot sempre és més gran que qualsevol de les seves parts. • Però pretendre analitzar tot el coneixement científica seria una tasca inabastable. 75 . 16. la seva validesa és independent de l’experiència. la raó ha de determinar els principis que controlen i governen el nostre comportament i totes aquelles accions en les que hi intervingui la llibertat. la raó deslligada de l’experiència. Són aquelles afirmacions en les que el predicat (B) ja està inclòs en el subjecte (A). les característiques del qual són la universalitat i la necessitat dels judicis que emet. A més es tracta de judicis a priori. haurà de ser universal i necessari. és a dir. citant a Hume. no podrà ser d’una altra manera. Kant no només intentarà resoldre els límits i possibilitats del coneixement científic. sinó que també intentarà respondre a la pregunta: És la metafísica una ciència. Els judicis analítics i sintètics: • Kant fa una distinció entre judicis depenent de la relació que mantenen el predicat de la proposició amb el subjecte. la seva validesa ha de ser demostrable sempre i en tot cas i. doncs. 16. Aquest ús respon la segona pregunta: què haig de fer? • La raó humana. Kant sap que tot raonament es composa de judicis. que hi ha un tipus de coneixement que anomenem científic.gunta: Què podem conèixer? Es tracta de determinar l’estructura de tot coneixement en general. És una afirmació analítica ja que el concepte de pilota ja implica la propietat de ser rodona. la metafísica està fonamentada en conceptes a priori de la raó. la pilota és rodona. recorda com aquest empirista havia negat qualsevol valor de ciència a la metafísica per no ser un coneixement provinent directament dels sentits. sense que importi llur aplicació als coneixements empírics. • Per a Kant. caldrà que ens posem d’acord. fonamentalment del coneixement científic. Caldrà saber. com a mínim dos requisits: • El coneixement que aporti.5.) Filosofia. a més. • En el seu ús pràctic. • Sabem i donem com a cert. Però Kant es pregunta si ho és la metafísica (cal saber que Kant s’està referint a la metafísica racionalista del seu antic mestre Wolff).4. • Però Kant. • A la Crítica de la raó pura. Però per contra els coneixements que aporta sempre són universals i necessaris. en conseqüència. • Els judicis científics hauran d’anar més enllà del que és evident. En aquesta obra s’estudia la raó humana en el seu ús pur. normalment es té prou en examinar atentament el subjecte per a comprendre que el predicat li convé necessàriament. Els judicis analítics. És a dir. En aquests tipus de judicis. és a dir. expliquen el que ja està implícit a la noció mateixa del subjecte. és a dir.

16. Una altres exemples de judicis sintètics: Els habitants de la Polinèsia pesen més de 120 kilos. • L’Analítica transcendental respon a la pregunta ¿Com són possibles els judicis sintètics a priori en la física? La sensibilitat. per sí mateixa no aporta coneixement. són els judicis sintètics (extensius) a priori (universals i necessaris). La crítica de la raó pura: • Acabem de veure com els únics judicis que són fonament de la ciència. A més. Això té una conseqüència important: No es pot conèixer la realitat sense que el subjecte. i és ple de defectes i imperfeccions respecte al que seria un model perfecte. ja que en realitat està recollint les relacions d’idees i les qüestions de fet de Hume.). ¿a quina classe han de pertànyer els postulats de la ciència? Kant dirà. és a dir. Degut a que l’objecte que observem és un objecte concret. el subjecte rep les dades de la sensibilitat endreçades i unificades sota coordinades d’espai i temps (estic veient un objecte aquí –espai– i ara –temps–). Per exemple: la pilota (A) és blava (B). prèviament. 76 • . l’enteniment i la raó.Els judicis sintètics (A és B). • L’Estètica transcendental respon a la pregunta ¿Com són possibles els judicis sintètics a priori en les matemàtiques? Kant comença examinant la capacitat sensible dels éssers humans (la capacitat d’examinar la realitat). L’ésser humà. i sintètics a posteriori. no l’hagi estructurada i sotmesa a les seves lleis (espai i temps). però no podem dir que estem coneixent el que veiem. Si l’espai i el temps eren les formes puFilosofia. A més. L’espai i el temps són les formes pures a priori de la sensibilitat. No podem conèixer cap dada empírica si no és prèviament sotmesa a la realitat d’un espai i d’un temps. Conèixer era rebre una informació sempre de l’exterior. Per tant té un caràcter universal i necessari a més d’ampliar els nostres coneixements. Kant distingeix dos tipus de judicis: analítics i a priori. podrem descriure fenomènicament el que veiem.6. • Aleshores. Els judicis sintètics no són universals ni necessaris. perquè acompleixen amb les característiques d’universalitat i necessitat i. Kant els va anomenar noümens. Els judicis sintétics sí amplien la nostra informació. només amb pensar en el subjecte pilota. si és vertebrat. Són aquells. Necessita de l’enteniment o de la facultat de jutjar. L’enteniment unifica i endreça els fenòmens que Kant anomena categories o conceptes purs. • Els judicis sintètics a priori: • Acabem de veure que. Si un dia ens trobem al davant d’un ésser totalment desconegut per a nosaltres. Als objectes en sí (sense nosaltres). aquest tipus de judicis són a posteriori. el predicat (B) dels quals. A aquesta propietat. ens cal l’experiència per a saber si són veritat o no. segons si el predicat ja està inclòs en el subjecte o no. Això és el que fa l’enteniment. no és un subjecte passiu. no està contingut en la noció de subjecte (A). Kant pretén acabar d’una vegada per totes amb el radicalisme empíric i escèptic de Hume. que va acabar rebutjant els coneixements de la física i les altres ciències de la natura. La pregunta que es fa a continuació Kant és ¿Com són possibles els judicis sintètics a priori? • Kant basarà la seva teoria del coneixement en distintes funcions o facultats: la sensibilitat. sinó ben al contrari: és un subjecte actiu que introdueix la seva pròpia estructura a la realitat. • Són aquests judicis els únics que poden anomenar-se científics.3. i aquesta es la seva originalitat. Descartes). Kant no negava la seva existència. amplien els nostres coneixements. Els judicis sintètic són extensius. etc. per ser extensius. però deia que nosaltres no podíem conèixer el noümen. la ment humana era molt semblant a una tabula rasa. Kant la va anomenar extensió. Fins aquí. A cadascuna d’aquestes facultats li correspon un apartat de la Crítica de la Raó Pura. La nostra ment rep les impressions i les sensacions. Tomàs d’Aquino. és a dir. l’aportació de Kant no és massa original. quan aprèn. un vegetal. és caòtic (no està endreçat). Kant invertirà els papers: a partir d’ara és la ment qui determina activament la realitat que ha de ser coneguda. Per a fer-ho és necessari d’incloure un seguit de conceptes (si és un animal. ja que el coneixement que aporten està subjecte a tot tipus de modificacions i excepcions. El predicat blava no es dedueix directament. A la filosofia anterior (Aristòtil. l’objecte tal i com el veiem. que es tracta d’un judici sintètic a priori. Només podem conèixer el fenomen.

Per a uns allò fonamental és el plaer (ètiques hedonistes) i per a altres és la felicitat (ètiques eudemonistes). Així doncs. • L’acció serà moralment bona quan la intenció del subjecte ho sigui. Kant també distingeix les ètiques en una classificació atesa a si la obligació moral prové de l’interior o de l’exterior de la persona. Podem pensar en elles. però mai no arribarem a conèixer-les perquè. perquè la fi última de l’ésser humà. I només hi ha bona voluntat quan l’acció moral es du a terme sota el deure i mai sota el nostre propi benefici. per respecte a la llei moral. Tres són les idees que limiten la nostra raó pura: • La idea d’ànima ens ajuda a explicar els fenòmens interiors. Aquestes ètiques tenen el problema de la dificultat en arribar a un acord pel que fa als valors. Tan sols ens indica que hem d’actuar amb bona voluntat. Aquesta ètica no assenyala continguts.1. Anteriors a la seva. L’ètica eudemonista aristotèlica i l'ètica de Tomàs d’Aquino són heterònomes.• res de la sensibilitat. Però la bona voluntat no pertany a l’àmbit de les emocions. Déu) ens ve imposada per la nostra naturalesa. A la pregunta de si són possibles els judicis sintètics a priori en la metafísica. La Dialèctica transcendental respon a la pregunta ¿Són possibles els judicis sintètics a priori en la metafísica? La raó es la facultat més important de l’ésser humà (és la “facultat dels principis”) Connecta uns judicis amb altres seguint l’estructura del sil·logisme. Ètiques heterònomes i ètiques autònomes: • Apart de la divisió entre materials i formals. • Kant distingeix dos tipus d’ètica: • Ètica material. Ens remeten a l’estructura de l’ésser humà i no a la de la realitat. sinó en la mateixa raó. Teoria ètica: 16. independentment a altres consideracions. l’acció moral. 16. són el límit del nostre coneixement. El límit del coneixement és el límit de l’experiència possible. les categories són les formes pures a priori de l’enteniment. o inclinacions. precisament. • Ètica formal. i mitjançant el deure. • Ètiques heterònomes són aquelles en les que la obligació moral és quelcom imposat a l’ésser humà y aliè a la seva voluntat.4. El deure és actuar per respecte a la llei moral. Aquesta ètica té un caràcter racional i universal (en contra de Hume). Les lleis de la física són les lleis del nostre propi pensar. sinó a l’àmbit de la raó. en conseqüència. • Obrar pel deure és molt diferent a obrar legalment: en aquest cas ho fem per la por a les conseqüències legals que produiria la nostra acció. sí existeix possibilitat d’emetre judicis sintètics a priori en la física. no del ser. • La idea de Déu unifica els fenòmens interns (ànima) i externs (món).4. Introducció: • A la teoria del coneixement vam tractar l’ús teòric de la raó. Però la raó no s’esgota en aquesta capacitat. 77 Filosofia. ni ens diu que hem de fer.4. però això no li treu el valor que té com a ideal de coneixement i esperit de superació. la tasca que es van proposar va ser la de assenyalar continguts (bens. L’ús pràctic de la raó és aquell que se n’ocupa del deure. Però mitjançant aquestes idees no podem conèixer res. • La idea de món unifica els fenòmens de l’experiència externa. • El que li és propi a la moral és obrar buscant tan sols l’acompliment del deure. Kant parla de l’ús pràctic de la raó en dues obras: Fonamentació de la metafísica dels costums i Crítica de la raó pràctica. Kant respondrà negativament. 16. És la que vol fer Kant. no fonamentada en els sentiments. • Ètiques autònomes: la obligació (llei) moral ha de venir del mateix ésser humà • L’ètica kantiana serà una ètica autònoma. Kant creu que l’ésser humà necessita de saber com comportar-se i com obrar. fins.2. La raó “salta” d’un sil·logisme a un altre ascendint en generalització (o abstracció) i intentant de reduir el raonament a uns principis que són. valors) i mostrar el que cal fer. la raó és capaç de determinar la voluntat i. a la vegada. . el bé que aquest pot obtenir (la felicitat. els límits del nostre coneixement. La metafísica no és possible com a ciència.

Per això l’ànima és immortal. és a dir. Una llei pràctica. Sense llibertat no hi ha acció moral. universalitat i objectivitat per a tot ésser racional. En certa manera rehabiliten la metafísica i són una exigència de la raó pràctica. La llei moral: l’imperatiu categòric: • Ja hem vist que la ètica kantiana és formal i autònoma. 16. Però no ens dóna temps amb una vida. 16. la recerca de la felicitat en l’ètica té connotacions negatives. que prenguis a la humanitat. Obra de tal manera. mai mitjans per a arribar a. Ens cal pensar que podem millorar en un camí ascendent. • Segons Kant. Concilia moralitat i felicitat en l’eterna lluita entre el que volem i el que hem de fer. • Interns: el sentiment físic (per exemple Epicur. És condició necessària per a que hi hagi moralitat. Però cap d’aquest postulats són demostrables objectivament.4. sense relació amb els resultats o finalitats. Filosofia. Són tres: • La immortalitat de l’ànima. per a ser-ho. L’imperatiu categòric és el principi de la moralitat: Obra d’acord amb la màxima per la qual puguis al mateix temps voler que es converteixi en llei universal La llei de l’imperatiu categòric no necessita cap demostració. Les lleis morals se’ns presenten en forma d’imperatius. • L’actuació de l’ésser humà no ha d’estar condicionada per la felicitat.• La qüestió rau en com determinar la voluntat pel deure? 16. • Externs: la voluntat de Déu.3. ha d’acomplir amb els trets de necessitat. sempre com una finalitat i mai merament com un medi.5.4. La voluntat s’imposa a sí mateixa aquesta llei. com a legisladora universal. La recerca de la felicitat s’interessa per una finalitat en concret. Hi ha dues classes d’imperatius: • Els imperatius hipotètics: Aquells que declaren l’acció com el medi necessari per a aconseguir una finalitat. universal i necessària. Les constitucions polítiques. Els principis de l’autonomia moral: • Els motius materials que determinen la voluntat en la moral poden ser: • Subjectius • Externs: l’educació rebuda (tal i com deia Montaigne). que la voluntat es pugui considerar en sí mateixa. 78 • . Però Déu pot ser pensat. La religió prové de la moralitat i no al revés. • L’existència de Déu. Els postulats de la raó pràctica: • Els postulats de la raó són principis pràctics que funcionen com a condicions per a que sigui possible la vida moral. i no des de fora. • Per a Kant. i com la voluntat és autònoma. És un fet de la raó. • La llibertat. sinó pel deure. • Els imperatius categòrics: Aquells que no estan sotmesos a cap condició i son vàlids a priori per sí mateixos. l’imperatiu categòric ens arriba des de la mateixa raó. només l’imperatiu categòric pot determinar la voluntat objectiva.4.4. tant pel que fa a la teva persona. d‘obligacions o ordres. Les persones sempre són finalitats en sí mateixes. Representen l’acció necessària en sí mateixa. qui fonamentava la seva ètica sobre el sentiment del plaer) • Objectius • Interns: el sentiment moral cap a la perfecció (com ho entenien els antics estoics). encara que mai conegut. i ja hem vist que a Kant l’interessa les formes i no els fins. Amb aquestes altres formulacions Kant afirma l’autonomia del subjecte i la importància de la dignitat de totes i cada una de les persones del món. com pel que fa a qualsevol altra. Unes altres formulacions que fa Kant de l’imperatiu categòric són: • • Obra de tal manera. en necessitem més d’una.

Conclusions: o El sistema filosòfic que Kant va elaborar.Què puc fer? Respon amb la obra Crítica de la raó pràctica . o El mateix autor va resumir la seva filosofia en les tres preguntes ja conegudes: .Què puc conèixer? Respon amb la obra Crítica de la raó pura . En aquest sistema es posa l’accent en la dimensió activa del subjecte en el coneixement.5. 79 . s’ha anomenat Criticisme Kantià o Idealisme Transcendental. Enrere queden les idees cartesianes de la ment com una tabula rasa.Què puc esperar? Respon amb la obra Religió en els límits de la simple raó Filosofia.16.

a la perfecció. • La novetat del pensament de Fichte rau en el concepte del jo pur (lluny del jo principi de consciència de Kant) creador de la realitat. però Kant no es va sentir mai reflectit en el pensament de Fichte. Van considerar que el subjecte transcendental té un paper actiu en tot el sistema kantià i li concediren una dimensió que superava les idees kantianes. La consciència universal genera tant el jo com el no-jo per mitjà d’un procés. La cosa-en-sí kantiana desapareix com a origen de les dades que constitueixen el punt de partida del coneixement. la relació subjecte-objecte en la filosofia transcendental i. se’n vanagloriava. sinó que més aviat. finalment. Així. pura intuïció intel·lectual capaç d’enllaçar el món sensible (allò que veiem i sentim i toquem). es van acabar aviat. el subjecte transcendental. ja que ben aviat va demostrar tenir una intel·ligència molt desperta. Això era l’arrel de l’Idealisme com corrent filosòfic. posteriorment. Poc prudent en les seves afirmacions (tant polítiques com religioses). en transformar l’idealisme subjectiu en objectiu. L’estudi de Kant va ser una autèntica revelació. 17.2. i així s’obre la porta al Panteisme. • Aquest estudi sistemàtic el va dur a estar convençut que la feina de Kant no estava acabada. Fichte afirma que l’excel·lència de la ment de Kant el va portar a la veritat. Fichte intentarà organitzar la filosofia de Kant en un sistema quasi científic. Per a Schelling. que representa el nucli del procés del coneixement. Fichte i Kant: • El coneixement de Kant va marcar la vida de Fichte. allò no-jo. Allò que en Kant era transcendental. Però degut a la sol·licitud d’un alumne seu. És una etapa en la que. se sent feliç i realitzat. Aquest procés es pot observar a partir de l’estudi de la filosofia com a manifestació de la pròpia consciència. o Amb Schelling es puja un esglaó més en aquest procés. o Aquesta feina se li va acabar després d’unes polèmiques en torn el tema de l’ateisme. • Fichte afirmava que la seva filosofia no era més que una reformulació fidel del criticisme kantià. 80 Filosofia. 17. a més. Va haver de treballar de mestre particular i de preceptor. Introducció: o Després de la publicació de les tres grans crítiques de Kant. Aquests van ser anys molt durs perquè les ajudes eren poques i. la identificació subjecte-objecte es dóna en l’absolut. que en un procés dialèctic es nega a sí mateix per construir l’alteritat. o Cada pas representa un protagonisme més gran d’aquest subjecte que ja no és la condició de possibilitat del coneixement sinó que en Fichte passa a ser l’esperit humà. va haver d’estudiar a Kant per a poder explicar-lo. Certament. amb el món intel·ligible (allò que entenem i comprenem). o L’Idealisme Transcendental kantià es va anar convertint en Idealisme subjectiu per obra de Fichte. els principis del criticisme kantià. o L’any 1790 marca un abans i un després en el pensament de Fichte: fins aquelles dates. . a sí mateix en un procés d’unificació de tota la realitat. deixeble de Kant. es converteixen en allò que és absolut. Aquest escrit el va catapultar a la fama i aviat el van cridar per donar classes a la universitat de Jena. les condicions a priori (l’espai i el temps). Els seus nous plantejaments en metafísica.1. Fonaments de la doctrina de la ciència. tot essent generador de la realitat. Fichte va haver de deixar el seu càrrec i marxar a Berlín. finalment. L’Idealisme alemany: 17.17. Fichte: o Johann Gottlieb Fichte va tenir una infantesa humil i bastant dura. A través d’autors posteriors. responsable tant de la matèria com de la forma del coneixement. Fichte havia mostrat un cert interès per Spinoza i per les idees revolucionaries franceses. Va estudiar gràcies a un mecenes. o La sintonia amb el pensament de Kant va ser tal. o Les seves obres fonamentals són: Assaig d’una crítica de tota revelació. o Va estudiar a la facultat de teologia de Jena i després va passar a Leipzig. però sense explicar-la. això no el va avergonyir mai. en Idealisme objectiu amb Schelling i. el va llençar a la lectura de totes les obres de Kant. Fonaments del dret natural. en Idealisme absolut en Hegel. que Fichte va escriure una petita obra aplicant. malgrat estar en una situació econòmica molt precària.. allò que és absolut es concep com la consciència universal que identifica el jo i el no-jo. Ell mai havia parlat d’un ens (el jo pur) creador de la realitat. Discursos a la nació alemanya. el seu sistema ja havia quedat tancat i complet.2. o Aquest serà el punt de partida del pensament hegelià en què l’Esperit surt de sí mateix per retornar.1. No obstant. moral i teoria del coneixement aviat van atreure una sèrie de pensadors que es fixaren en un dels aspectes del sistema kantià.

és a dir. Però és una “resta de coses”. ni de lluny. estava fent un altre pensament. tal i com ja va intuir Kant. permet la realització de l’acte moral. Aquesta limitació activa és el naixement del Dret. L’objecte és un obstacle a superar i. ja que “mai ens acabarem el no jo”. L’Estat de Fichte garanteix el treball i la subsistència de tots impedint. I això és un raonament que només el jo pot haver construït. El jo de Fichte s’oposa a la resta que és no jo. en conseqüència.3. la Política i l’Estat de Fichte: • L’activitat moral és l’arrel de la mateixa moralitat.2. . El segon Fichte: • Fichte sempre va defensar que ell deia el mateix que Kant. Conclusions a Fichte: • La segona etapa de Fichte no va tenir. En una paraula: autocreació.17. 17. L’ésser humà kantià no posseeix aquests capacitat creadora. La oposició entre el jo i el no jo es duu a terme dins el jo. I en realitat. Fichte es desencanta i es torna un nacionalista alemany idealista. però d’una altra manera. 17. no només farà avançar el saber. alhora. haurà de garantir la subsistència dels incapaços i el treball dels capaços. que fa que l’ésser humà quedi al mateix nivell que el no jo. superar contínuament els límits que el no jo posa al jo. És a dir. Aquests canvis es veuen en dos factors: • Un canvi metafísic de l’idealisme.5. però d’una altra manera. L’Estat neix. Això li va passar quan. El Dret. que la raó pràctica (la moral) és superior a la raó pura (el coneixement). L’ésser humà ho és en la mesura en que es relaciona amb els altres. Fichte defineix dos drets principals i fonamentals: la llibertat i la propietat.2. Kant i els seus seguidors diran que aquest principi és el principi d’identitat.2. doncs. Però el principi d’identitat deriva d’un principi anterior i originari. • Tercer principi: relació entre el jo i el no jo: És el moment de la síntesi. diu Fichte. • L’Estat és per a Fichte. en dir d’una altra manera el pensament de Kant. l’èxit de les primeres publicacions. la mandra. Fichte va intentar explicar el que havia ja explicat. El jo de Fichte acaba sent una intuïció intel·lectual impossible per a Kant. L’existència de múltiples éssers humans implica l’existència de múltiples formes de pensar. després de ser expulsat de la universitat. L’existència del jo és la tesi. Els fonaments conceptuals de l’Idealisme de Fichte són: • Primer principi: el jo es posa a sí mateix: La filosofia aristotèlica havia considerat que la ciència es recolzava en el principi de no contradicció. Això implica que la llibertat és una tasca infinita. Analitzant el principi veiem que el principi d’identitat és així: Si existeix A. • Segon principi: el jo oposa a sí mateix un no jo: Seguim analitzant en clau lògica: veiem que aquesta afirmació vol dir que no A no es = A. Aquesta dinàmica dóna explicació a l’activitat cognoscitiva i a la moral. l’existència de pobres o paràsits. Aquesta tensió provoca una delimitació d’un vers l’altre: els límits del jo són el principi del no jo i a l’inrevés. un no jo que està dins del jo. D’aquesta manera queda clar. el jo és el principi originari i anterior a tot altre principi. Però quan Alemanya coneix les invasions napoleòniques. sinó del jove i dinàmic (encara que derrotat) poble alemany.2. sinó que el seu actuar moral suposarà exemple a seguir. Les idees romàntiques lligaven més amb les primeres formulacions de Fichte 81 • Filosofia. • Aquesta sembla ser la raó de que alguns estudiosos parlin d’un segon Fichte. aleshores A sempre és igual a A. d’un pacte entre els éssers humans i aquest. No hi ha res pensable fora del jo.2. Dit d’altra manera: A = A. • Déu no és substància sinó idea i la veritable religió consisteix a l’acte moral. El vici màxim és. I per aquesta raó. • Ser lliure vol dir fer-se lliure de forma activa. alhora. • Fichte és en el fons un romàntic enamorat de les idees de la revolució francesa. la inactivitat. el reconeixement del límit de la llibertat personal vers la llibertat dels altres. La salvació no arribarà del malmès poble francès. La Moral de Fichte: • L’activitat moral implica que el subjecte determina i modifica l’objecte. • Una accentuació del discurs místic i religiós. 17. sinó posat a sí mateix. La persona sàvia serà aquella qui.4. no posat per no res ni ningú. la del no jo és l’antítesi.

Filosofia de l’art. Amb aquesta premissa. que es va desplegant en graus de complexitat i perfecció creixent fins arribar a l’ésser humà. sinó que obeeix a motius d’estudi de la seva filosofia.3. d’un esperit inconscient. entre d’altres. Al llarg del seu període de formació va conèixer a Hegel (al qual va influir notablement) i a Fichte (el qual el va influir notablement). Schelling: vida i obres: o Friedrich Wilhelm Joseph Schelling també va ser un jove d’extraordinària intel·ligència.3. Va treballar a la universitat de Jena com adjunt de Fichte. Exposició del meu sistema.17. De forma que va acabar donant classes a la universitat de Berlín i. Schelling estava convençut que Kant va encetar el camí. ja que només el jo té consciència. o Període d’Idealisme transcendental. Al final d’aquesta etapa. 2a Etapa: La filosofia de la Naturalesa: • Schelling creu que la Naturalesa té una jerarquia conceptual equiparable al jo pur de Fichte. Aquesta ascensió es va acabar de forma brusca. Goethe parlarà de l’ascensió d’un nou astre. Aquí comencen a sorgir les diferències importants amb Fichte. Schelling. que en la conversió de la segona etapa. Sobre l’ànima del món.3. ja que aquest afirmava que la Natura no era més que una producció purament idealista del jo. i degut a la publicació d’una obra. Aquesta primera etapa. a un desenvolupament de la filosofia de Fichte en detriment de la filosofia de Kant. sobretot. 17. Sobre el “jo” com a principi de la filosofia. o Fase de la filosofia de la identitat. Sistema de l’idealisme transcendental. Schelling intentarà arreglar un dels errors de Fichte: la reducció al no jo de la Natura.3. Filosofia i religió. En aquests moments. Schelling es va convertir en el nou filòsof de moda entre els romàntics. La seva carrera professional va ser durant molts anys ascendent. 3a Etapa: Idealisme transcendental i idealisme estètic: 82 Filosofia. Es tracta.3. En definitiva. Idees per a una filosofia de la naturalesa. Schelling arriba a la conclusió de que la naturalesa es produïda per una intel·ligència inconscient. Investigacions filosòfiques sobre l’essència de la llibertat. . estava Kierkegaard. i quan a aquest el van fer fora. el va substituir. No només perquè la llibertat i la llei moral són la clau del seu pensament. Es pot dir que aquesta primera etapa és una aposta forta per la filosofia de Fichte. però els kantians es van equivocar. o Fase teosòfica i de la filosofia de la llibertat. o Fase de la filosofia positiva i filosofia de la religió. per contra. afirma que la Natura és una realitat objectiva. entre els seus oients. Només amb l’aparició de l’ésser humà apareix la consciència a la Natura. Per contra. Fichte és el veritable continuador de la filosofia kantiana. Schelling va morir pràcticament a l’oblit i moltes de les seves obres han estat publicades i reconegudes a títol pòstum. afirma que la naturalesa es pot explicar amb els mateixos termes que permeten explicar l’esperit de l’ésser humà. 17. o Ben aviat. o El pensament de Schelling té una evolució important. Però en fer-ho. intenta apoderar-se de la filosofia de Fichte tot explicant-la a fons.2. en la que Schelling tenia uns 19 o 20 anys. Però cal entendre l’evolució d’un home que sempre va posar per davant la moral i l’ètica. Introducció a la filosofia de la mitologia. 17. que actua al seu interior i es va desenvolupant d’acord a una finalitat concreta. Schelling tenia 25 anys d’edat. la Natura és una intel·ligència inconscient.1. sinó perquè explica l’elecció de cada individu respecte les coses i la filosofia mateixa: l’ésser humà lliure escollirà l’idealisme. però. 1a Etapa: Principis fichteans: • La primera etapa de Schelling consisteix. en el sentit de que els estudiosos reconeixen vàries etapes: en concret 6 etapes: o Principis fichteans: Sobre la possibilitat d’una forma de filosofia en general. Filosofia de la mitologia o És evident que aquesta divisió no suposa un trencament en el pensament de Schelling. És més. no es va adonar que estava posant en crisi el pensament de Fichte. o Període de la filosofia de la naturalesa.

En definitiva. Schelling va estudiar a fons tant la mitologia pagana com la Bíblia. Aquesta pretensió filosòfica de Schelling és potser el tret més important de tota la seva filosofia. Schelling considera Déu com a persona. 6a Etapa: La filosofia positiva o la filosofia de la mitologia: • Schelling.3. creu. El seu intent rau en fer una síntesi entre les exigències religioses del romanticisme i una actitud idealista pel que fa a la filosofia. perdem la pràctica. • La filosofia negativa és aquella que s’ha estat fent fins ara i. En realitat Schelling intenta conciliar una explicació racional de la revelació.3. la ciència dels conceptes absoluts. així com un principi positiu i racional. No és tant una caracterització de filosofia bona o dolenta. el seu èxit es va anar declinant i un nou pensador es va començar a imposar: Hegel. L’art és una activitat conscient i inconscient alhora. • El drama dels éssers humans en la lluita quotidiana entre el bé i el mal. Després. que la majoria de les religions (fins i tot les politeistes). però sense perdre la peculiaritat històrica de la mateixa revelació. cosa que no havia acceptat mai Fichte. tota la filosofia que s’ha dedicat a intentar aprendre l’essència de les coses.3. • Per a Schelling. I es tracta del reconeixement de l’existència real de les coses. la filosofia basada en l’objecte té un caire estàtic i inamovible. A més. serà a condició que tot està en Déu. El món és quelcom sòlid fora de nosaltres. però no tot és Déu. no obstant. I aquest intent constituirà la seva filosofia idealista transcendental. tota la realitat és raó i la raó ho és tot. • Marx dirà que la última etapa de Schelling és netament negativa i obeeix a raons mesquines en la cerca d’un favoritisme polític. Amb la seva afirmació que la raó ho és tot. de la realitat absoluta. El que passa és que es tracta d’una revelació progressiva. Però aquest és un judici massa dur i gens just. no és més que un reflex del conflicte entre les forces oposades que hi ha en Déu.6. • La filosofia esdevé la ciència per excel·lència. 17.3. Les implicacions són importants: • Una filosofia del coneixement basada en el subjecte és una filosofia pràctica que produeix. hem de perdre la teòrica. Però aquesta acceptació. • La filosofia positiva és. El mal és sempre derrotat per les forces positives. ja que és una persona que es fa a sí mateixa. sinó també Naturalesa. L’esforç que fa Schelling en construir tot el seu pensament neguen aquesta frivolitat per sí mateix. O millor encara. en canvi. són revelació de Déu. de seguir i d’entendre. 83 . Una de les contradiccions més importants de la filosofia rau en el lloc a on es posa l’accent jeràrquic: en el subjecte. Per contra. i la resta de coses són el conseqüent. Filosofia.7. En Déu existeix un principi fosc i cec que és voluntat irracional. els canvis de Schelling. més el recargolament final. sinó més aviat d’integrar-les. Déu és l’antecedent. determina i modifica l’objecte quan l’aprehen. Ara bé. És un intent de mediació entre raó i llibertat. i inconscient en la mesura en que la natura crea realitats objectives però sense consciència. Conclusions a Schelling: • Si estudiar a Fichte resultava complicat pel seu canvi. Schelling afirma que és necessari solucionar aquesta contradicció.5. 5a Etapa: Fase teosòfica i la filosofia de la llibertat: • Schelling acceptarà que el cataloguin com panteista. sembla que si volem tenir certesa pràctica. La millor època de Schelling és la època que va passar a Jena junt amb Fichte. Conscient en la mesura en que l’ésser humà crea realitats ideals. la que comença a fer-se ara. o en l’objecte. en concret. han fet d’aquest autor un filòsof difícil de llegir. en aquesta última etapa distingeix entre filosofia positiva i filosofia negativa. 4a Etapa: Filosofia de la Identitat: • L’activitat o disciplina que pot ser la conciliació entre el subjecte i l’objecte és l’art.4.• 17. i si volem tenir-la teòrica. 17. és una persona especial. Però Déu no és pur esperit. certament està entrant en una concepció panteista. I per aquesta raó. La filosofia negativa es construeix sobre la raó. La filosofia positiva es construeix sobre la religió i sobre la revelació (encara que la raó també hi participa) • Malgrat Schelling participa de la idea que la única religió vertadera és la cristiana. 17.

no són caòtics. quan ja dequeien el Racionalisme i la Il·lustració i s’obria pas al Romanticisme.5. Els esdeveniments no són irracionals. el jove Hgeel pensa que la dialèctica i la mística són el mateix. segueix l’experiència de l’ésser i de la realitat tal com es posa de manifest en la complexitat de la condició humana. Però per arribar a fer-ho cal captar-la tal i com és. la dialèctica. o Debilitada la seva admiració per la revolució romàntica. La filosofia.1. expressa una confiança il·limitada en la capacitat de la raó per desxifrar la clau última de la natura. Hegel considera que la reconciliació amb el món real i la superació de la fractura en què es mou. és a dir. sinó que està convençut que podem arribar a conèixer la cosa en sí (el noümen). escriurà que Fichte va ser el representant de l’idealisme subjectiu. oposició de contraris. 17. dins el procés històric. d’abstracció.4. Hegel vol conduir la consciència ingènua fins el saber filosòfic i elevar-la cap a l’Esperit tot lligant la dialèctica al temps social i històric: la història només pot i ha de ser compresa dialècticament. sobre tot en els seus corrents més propers a la religió: Platonisme. Mitjançant una dialèctica de caire més humà. anys més tard i en una Història de la Filosofia. Aquests es manifesta com a Raó que s’encarna. Hegel observa allò que és real i descriu el que veu. Schelling ho va ser de l’idealisme objectiu i ell mateix (Hegel) ho és de l’idealisme absolut. Neoplatonisme. només és possible per mitjà de la filosofia. El saber i objecte de la dialèctica es col·loca ara en l’experiència. capaç de captar les contradiccions com parts d’un tot en perpetu moviment. 17. 17. • La realitat és contradictòria. és a dir. com les fites necessàries d’un procés continu. tant en l’àmbit individual com en el col·lectiu. aquell començar i no acabar. • Tant és així que Hegel afirmarà que la funció de la raó és. en l’Estat.2.• Potser Schelling hagi estat l’autor que millor va reflectir el romanticisme: la inquietud permanent. com a solució o com a síntesi. sinó manifestacions d’una idea que cal interpretar. per tant. i superació dels mateixos. Què és la dialèctica: • La dialèctica formava part de la tradició filosòfica. • Seguint aquests autors. Hegel acaba per considerar que la dialèctica és el gran moviment ascendent de l’ésser o de la consciència cap a l’Esperit absolut. Les categories de la dialèctica: • Hegel mantindrà la diferenciació que va fer Kant entre enteniment (que és la capacitat de jutjar mitjançant la utilització de conceptes) i raó (que és la capacitat de portar els coneixements cap al màxim grau d’unificació. Hegel arribarà a la dialèctica com a estudiant de teologia a través dels autors místics alemanys.5. • Però en canvi no creu que estem limitats a conèixer només la realitat fenomènica (conclusió de Kant).5. La dialèctica de Hegel: o Havia arribat el moment en què la filosofia s’havia de constituir com un sistema científic: l’Idealisme absolut. tant els positius com els negatius. una manera de veure i entendre la realitat i un mètode lògic-filosòfic. és a dir. • Els tres moments de la dialèctica: Anem a veure com s’entén la dialèctica des del seu vessant de descriptora de la realitat: 84 Filosofia. • La realitat final és aquest tot que es desplega en constants contradiccions. de la història i de la cultura humana. . un continu moviment. que gira els ulls cap a la Grècia clàssica a la recerca de les seves arrels culturals. Hegel. que mitjançant un mètode adient. sota el regnat de Frederic el Gran. és dialèctica. • Aquesta doble perspectiva s’expressa en la dialèctica de la consciència dissortada davant les alienacions de l’home en la natura i en la dialèctica de l’amo i de l’esclau en les obres culturals. Si volem entendre-la no tenim altre remei que fer funcionar la nostra raó també de forma dialèctica. precisament. Hegel: o Hegel neix a Stuttgar l’any 1770. en diem). arribar a manifestar la realitat. 17. La dialèctica esdevé alhora una ciència. es converteix en el mitjà de reconciliació i de racionalització de tota la realitat que ha de ser pensada assumint tots els moments de la història. són sinònims. Escolàstica i Mística.

Primer moment: o moment d’immediatesa en la que la realitat o l’ésser estudiat és en sí mateix i surt de sí mateix. o Tercer moment: o moment de la negació de la negació. Li en direm la tesi. L’Esperit es veu a sí mateix en la Natura. o Filosofia. com un desenvolupament de l’Esperit. És la síntesi. És el moment de l’antítesi. • L’Esperit és la identitat en la diferència. • L’Idealisme de Hegel és també una forma d’humanisme. La història de la filosofia és el procés mitjançant el qual la raó arriba a veure la totalitat de la història humana i del cosmos. Darrera els conceptes summament abstractes del seu sistema i de les seves tesis. • L’objecte (Natura) i el subjecte (Esperit): • La Natura. per a superar-les i integrar-les en una totalitat superior. • La filosofia s’ocupa de la veritat i la veritat és la totalitat. enfrontada a l’Esperit. però alhora superat. la vida infinita en procés de desenvolupament. S’estableix el conflicte i l’enfrontament que caldrà resoldre o superar. ja que proporciona l’entorn d’allò que és objectiu sense el que no podem obtenir subjectivitat. És el que és. La raó ens ha de donar la clau per entendre aquest procés infinit en el que som parts de l’Esperit. o superació. • La realitat és un procés teleològic (que hi ha una finalitat per a tot i que tot té una raó de ser). Idealisme dialèctic: • Les coses finites (nosaltres. 17. i veu la Natura com una manifestació objectiva. però encara no és el que podrà ser. és condició prèvia de la consciència humana. el nostre món tal i com el coneixem) no són més que manifestacions de la totalitat infinita. o Segon moment: o moment de la negació o contradicció. De resultes del segon moment. és subjectivitat i objectivitat alhora. l’ésser torna a ser ell mateix.5. en el que l’ésser és i no és alhora. es troba una ressonància del canvi dels nous temps: un optimisme històric. del seu propi esdevenir. però torna enriquit de l’experiència. 85 . a la seva vegada tornarà a establir noves relacions que s’abocaran a noves contradiccions i conclouran en un nou moment de síntesi. Aquesta. L’Esperit pateix una alienació quan surt de sí mateix. I pensar de forma dialèctica és adonar-se de les relacions d’oposició de conceptes. el cercle que pressuposa la seva fi i el seu objecte que té la fi al principi.3.

Introducció: o Hegel va pretendre crear un sistema que fos capaç d’explicar tota la realitat de l’ésser humà. Això va provocar que les seves classes estiguessin desertes i les seves obres escasses de popularitat i vendes.3. la voluntat pot arribar a la seva pròpia consciència. i com a tal no es realitza en un subjecte en concret. • Va ser crític amb l’Església com a institució. altres dirien arribar al Nirvana (en el sentit hindú del terme). I aquesta pretensió va obrir nous camins a la filosofia donant pas a nous corrents filosòfics. Com a voluntat. l’idealisme rígid i la religiositat formal de l’època no van anar gaire amb ell. Quan el pensador alemany va morir. Kierkegaard: precursor de l’existencialisme: o Kierkegaard (1816-1855) va reaccionar a la dictadura ideològica de Hegel i va proposar un nou sistema filosòfic a on l’ésser humà individual i concret torna a ser l’eix de la reflexió. dolor. el món com a representació de la voluntat. ja que prové tant de la filosofia grega (només el savi pot ser alliberat) i. Aquesta pluralitat de voluntats objectivant el món provoca conflictes i. o Allò que és fenomènic és el resultat de l’activitat d’un subjecte. o Schopenhauer va elaborar el seu pensament partint de moltes dades de les ciències. Reacció contra Hegel: 18. o La realitat representada s’objectiva en idees i és gràcies a aquestes com es pot superar el dolor. i per tant. 18.1. o Al llarg de tota la gradació observem un interès en dirigir la natura i imprimir-hi un sentit teleològic. així. o Kierkegaard qui defensa el subjecte individual com el fonament del pensament (donant pas. sobretot de les naturals. Aquesta idea no és nova. deixeble de Kant. 18. o Les seves idees i les seves intencions són retornar a uns paràmetres més realistes.1. i filosofia a Berlín. Però és un dolor de naixement. Així va ser fins a la mort d’en Hegel. pulsió. que parteixin de les circumstàncies dels subjectes (de nosaltres). d’alguna manera suposa la inspiració pels corrents existencialistes posteriors. sotmés a les formes a priori que són el temps i l’espai. o Si s’aconsegueix aquesta alliberació. als existencialistes). Crítica a Hegel: • Kierkegaard va estudiar teologia a la seva ciutat natal. La seva filosofia parla de l’existència i. Els pensador de l’esquerra hegeliana es veuen representats per Feuerbach i Marx. No obstant això. De caràcter turmentat i melancòlic.3. Schopenhauer: La Voluntat com a fonament de la realitat: o Schopenhauer (1788-1860) va néixer a Polònia i va estudiar amb Fichte a Berlín. A la mateixa universitat de Berlín va ser professor en un moment en que les idees de Hegel eren summament populars. irreal. A la dreta de Hegel (de forma suposada) trobaríem pensadors com Schopenhauer defensor de la voluntat en front de la raó (que donarà pas als filòsofs irracionalistes). 86 . Schopenhauer afirmarà que el món és representació i voluntat. com a conseqüència. quan ja residint a Frankfurt va arribar el reconeixement públic del filòsof. El procés d’abstracció que fa la raó. o En un principi. tanmateix. Les abstraccions arribaran després produïdes per la raó. i la reducció de la religió a unes pràctiques rituals absents de sentit. defensors d’una filosofia més materialista i transformadora de la societat. en canvi. és quelcom real. 18. converteix allò fenomènic a una cosa objectiva que no deixa de ser una intuïció. Tota en un sentit global i històric.2. Però aviat es desmarcarà de l’idealisme argumentant que el pensament no pot partir d’un principi abstracte (l’esperit hegelià). o Enfrontat a la màxima hegeliana tot el que és real és racional. Aquesta objectivació del fenomen és real en sí mateixa i és producte de la voluntat. Com a representació és quelcom fenomenològic. arremetent contra la passivitat. o La voluntat és passió. o Aquests corrents s’han agrupat o classificat en dos grans grups: l’esquerra hegeliana i la dreta hegeliana. Va acusar Filosofia. I només la genialitat i la contemplació de l’art ens poden fer sortir d’aquesta situació de patiment i alliberar-nos. Sobretot a través de Fichte. de la filosofia oriental hindú (l’ascetisme com a medi d’alliberació). sentiment. i d’algunes idees del pensament indi. la majoria de l’espècie humana no són capaços de superar aquesta situació de dolor. Copenhaguen.18. sinó per força ha de partir de l’experiència. ja que sense ell no seria possible el món fenomènic. Schopenhauer es mostra admirat pel corrent idealista. a on va ser alumne del filòsof idealista Schelling. sinó que és present en tots els éssers i es manifesta en diversos graus que van des de la voluntat dels éssers inanimats a la dels éssers humans. començaren a sorgir idees força crítiques amb l’Idealisme Absolut de Hegel.

3. el jo únic i absolut. o saltar d’un a l’altre extrem. En aquest estadi hi ha un buit de la raó (recordem els Escolàstics: crec perquè és absurd) i és la fe la que s’encarrega de salvar l’ésser humà de l’angoixa. • Estadi estètic: caracteritzat per l’adopció d’una actitud de simples observadors fins i tot enfront del dolor. tot i que en aquest cas. • Enfront de la raó universal de Hegel. • L’única cosa que realment existeix. per buida. 18.l’Idealisme de Hegel d’haver considerat l’ésser humà com un subjecte únic dissolt en el seu sistema objectiu i universal. reacciona amb una afirmació de la consciència individual. contraposa la individualitat dels detalls. • Estadi religiós: és la fase més elevada de les possibles eleccions de l’ésser humà. irrepetible. Enfront del panteisme del tot. de carn i ossos. Els individus podem passar d’un estadi a un altre. • Estadi ètic: caracteritzat per l’adopció d’una actitud moral enfront de l’existència. Comporta aferrar-se a allò que és bell i perseguir el plaer com a fita de l’existència. l’autor ens ensenya tres possibles actituds que podem adoptar davant la nostra pròpia existència. • Aquest posicionament del filòsof per l’ésser humà concret el va convertir en el precursor de la filosofia existencialista que es va desenvolupar durant la primera meitat del segle XX. Aquí ens està parlant del deure subjectiu de Kant. que es troba tràgicament sol davant d’ell mateix i que ha d’elegir entre infinitat de possibilitats. L’ésser humà concret. És una actitud que. fet que li produeix angoixa i desesperació. la singularitat de cada cosa. que no és objecte de definició ni tan sols de descripció. subjectiva i única. 87 . porta a l’angoixa. que no està determinat per res ni per ningú. és l’individu. substituint el criteri anterior pel de correcte – incorrecte. sinó que pren consciència de sí mateix quan es relaciona amb la seva pròpia existència. aquesta serà esperonadora per a motivar l’individu a canviar d’estadi.2. quedar-nos en algun dels estadis. de cada consciència i de cada vida. Filosofia. Els tres estadis: • En aquesta tessitura d’haver de decidir.

el marxisme. I això té una conseqüència clara: no és Déu qui crea l’ésser humà. doncs.3. Marx i el Marxisme: Com tots els corrents filosòfics. Poc després. de la mateixa manera que l’escolàstica medieval va utilitzar la raó aristotèlica per a explicar les veritats de la fe. La veritat. en conseqüència. Claude Henri de Saint-Simon: • Saint-Simon (1760 – 1825) va ser el primer en advertir el canvi cap a una societat industrialitzada. tot publicant un assaig que li va causar grans dificultats en la seva carrera acadèmica. o Feuerbach va acusar Hegel d’organitzar un sistema filosòfic a on es desentén. Així doncs. ja s’havia arribat a la màxima realització de l’Esperit hegelià. o Pel que fa als aspectes religiosos. sinó que arriba per un camí que altres han anat obrint. amb les conseqüències que això implica. deia que no s’havia arribat. ciència de l’ésser humà. per contra. mentre que l’esquerra va dir just el contrari. l’últim dels gran savis enciclopèdics. o Alguns autors han afirmat que la dreta hegeliana és l’escolàstica del hegelianisme. de la natura i les causes naturals.1. Marx ha estat. Tret d’un molt curt període de temps en que va ser convidat a donar un curs per un grup d’alumnes progressistes. d’amics de Déu. 19. ja que. per a arribar a Marx haurem de conèixer quines han estat les llavors que han estat possible el pensament d’un dels més grans filòsofs de la història de la humanitat. Feuerbach va viure marginat i oblidat per tothom. la dreta utilitzava Hegel per a justificar l’Estat prussià. Els salts no acostumen a funcionar. Fourier i Proudhon. la dreta i l’esquerra van discutir sobre la possibilitat d’una convivència enter el cristianisme i el pensament de Hegel (recordem que Hegel havia dit que la filosofia havia d’agafar els continguts de la religió i transformar-los en conceptes filosòfics). En resum. no haguessin estat entenedors per a nosaltres. però per a arribar-hi. convertint-se. Els representants més importants són Saint-Simon.2. mentre que l’esquerra l’utilitzava per a negar l’Estat prussià. no és producte d’una aparició casual. Cal. o el pensament de Marx.3. Les conclusi- Filosofia. 19. sense haver passat per Kant. en realitat. Ens cal arribar a Marx. en una altra basada en l’amor cap a l’ésser humà. gens metafísic ni espiritual a l’estil de Hegel.19. els quals. 88 . Feuerbach substitueix Déu per l’ésser humà de carn i os. 19. de Hegel. a Fichte i Schelling. l’economia política anglesa i el socialisme francès. sense que ens ho mani ningú. dirà Feuerbach. La dreta i l’esquerra hegeliana: o Hegel va morir a finals del 1831. Els socialistes utòpics: o Lenin va escriure que el marxisme havia recollit el millor de la humanitat al llarg del segle XIX. vol canviar una moral basada en l’amor a Déu. a la màxima realització de l’Esperit hegelià pel que fa a l’Estat. i així va morir: marginat i oblidat per tothom. ni de bon tros. o Feuerbach vol centrar l’interès de la filosofia novament sobre l’ésser humà concret. i no en el concepte d’Humanitat. La història del pensament de l’ésser humà sempre ha estat una escala que s’està construint de forma dinàmica. hem hagut de conèixer. o Aquest és el missatge humanista de Feuerbach: transformar els éssers humans. 19. i que encara quedava molt per superar. per sí mateix. o Aquests pensadors francesos són els que més endavant es van dir socialistes utòpics. bàsicament. o El 1841 apareix l’obra més important de Feuerbach: L’essència del cristianisme. a on l’autor duu a terme una reducció de la teologia a antropologia. en amics els uns amb els altres. per les seves idees polítiques i les seves concepcions religioses. o D’aquesta manera aviat es va parlar de la dreta i l’esquerra hegeliana. per a alguns. els seus seguidors i deixebles es van dividir en dues faccions separades. en especulació buida. un retorn a la natura. Lògicament. rau en l’ésser humà. ens ha calgut saber abans. A més. la dreta hegeliana utilitza la raó de Hegel per a justificar els mateixos dogmes de la religió cristiana. i fins arribar a Marx. I per a arribar a aquest. corpori i sensible. sinó l’ésser humà qui crea Déu. La dreta afirmava que el model d’Estat perfecte era l’Estat Prussià i amb aquest. És a dir: la religió ha de ser. la dreta deia que Hegel era perfectament compatible amb els continguts del cristianisme. rau en la vida i no en el pensament escrit. L’esquerra. Ludwig Feuerbach: o Feuerbach (1804 – 1872) va ser un deixeble directe de Hegel. si més no. totalment. Concretament es referia a la filosofia alemanya.1. Ja el 1830 prendrà postura per l’esquerra hegeliana. al més vell estil de la Grècia clàssica.

• Fourier proposarà organitzar la societat en grups d’unes 1. o Etapa de la civilització. Però no es tracta d’una successió lineal. o Els homes i les dones són totalment iguals en drets i en deures. o la revolució francesa i l’avanç de la ciència com la crisi de la època medieval. • La tesi principal de Saint-Simon és que la història és una successió de progressos. • Fourier afirma que a la història hi ha un gegantí pla establert que ens afecta a tots. en concret. però no pas de valor. 19. Per a Fourier. gens estable. a on la loteria del naixement no jugués per a res (abolits els drets d’herència). 89 . ens cal descobrir la nostra atracció natural. • Per a Fourier han existit 3 grans etapes: o Etapa dels salvatges. Aquestes idees certament revolucionàries seran el germen del pensament de Charles Fourier. com la crisi del període politeista. les seves idees van propugnar una societat més justa. o No existeix la família ja que els nens són educats en la comunitat. i a la ubicació de les falanges en dirà falansteris. Saint-Simon ens parla de la ciència positiva. La nova època orgànica està per arribar i. ja que els éssers humans frisaran per cobrir les necessitats d’aquells més desvalguts per tal de que tothom pugui gaudir de la felicitat. Aquest pla està fet per la Providència. A la nova etapa els científics substituiran a l’església i els industrials als guerrers. o Hi ha una completa llibertat de relacions personals i sexuals. La ciència i els oficis han de tendir a satisfer les necessitats dels éssers humans. any en que es va produir la ruptura entre ambdós filòsofs. • Saint-Simon ens parlarà d’una nova societat orgànica (és a dir. La idea dels canals de Suez i Panamà és de partidaris de Saint-Simon com ho va ser Lesseps. els articles pateixen un augment de preu. o Etapa dels bàrbars. La ciència haurà de substituir la solidesa dels principis de la fe medieval. • L’Estat ha de seguir un criteri molt clar: a cadascú segons les seves capacitats. les idees de Saint-Simon van tenir un gran nombre de seguidors. La suposada civilització il·lustrada no ho és en la mesura en que en la principal tasca social: el comerç.ons de Saint-Simon seran recollides pels positivistes d’August Comte i pels marxistes. no crítica). la incapacitat i la intriga. • El pensament de Saint-Simon és nou des del moment en que. Igual que Newton descobreix l’atracció gravitacional natural dels cossos.3. i a on la propietat privada no existís. arribarà de la ma de la ciència. es podrà eliminar els tres principals inconvenients de la classe política francesa: l’arbitrarietat. i pendent de que arribi una nova època estable (ell en diu orgànica). • Només quan els científics hagin substituït els polítics i càrrecs eclesials. Saint-Simon posarà com a exemple el monoteisme. tant les físiques com les morals.600 persones que en dirà falanges. Les principals característiques dels falansteris són: o Són ciutats agrícoles i industrials a on cada component hi troba el seu espai. la època moderna és crítica. • A França. la incipient societat comercial – capitalista ja té uns defectes de naixement que la fan inviable. I en concret. Déu vol que els éssers humans dediquem els nostres esforços a dur a terme la tasca social per la qual ens sentim inclinats de forma natural. alternats amb períodes de crisi on es posen en qüestió els paradigmes vigents. Filosofia. Tanmateix. Charles Fourier (1772 – 1837): • Va ser deixeble de Saint-Simon i autor de nombrosos escrits. sinó que està sotmesa a períodes de creixement. en contra del que pensaven els Il·lustrats. • La seva obra més important és La Indústria (1817) • August Comte va ser el seu secretari i col·laborador des del 1818 fins el 1824. a on la religió tornarà en el seu estat més primitiu. a cadascú segons les seves obres.2. • Cap de les tres etapes han afavorit la realització de l’ésser humà en el seu vessant social. Només així s’arribarà a la felicitat.

I l’any 1841 es va llicenciar en Filosofia per la Universitat de Berlín amb una tesi titulada Diferència entre la filosofia de la naturalesa de Demòcrit i la d’Epicur. Es va mostrar contrari a la propietat privada i. s’aprofiten de l’excedent del valor del que produeixen uns altres. i també aviat va ser prohibida la seva edició. sinó contra el fet de que uns pocs. per simpatia en la resta de moviments sindicals europeus. Això no obstant. La seva proposta es basarà en la justícia en tant és un respecte espontani. Marx va intentar trobar feina docent a Bonn. ja que aquest sotmet l’individu a l’Estat. Marx estudia a Feuerbach i queda absolutament entusiasmat amb el seu pensament. indiscriminat i recíproc davant qualsevol ésser humà. Proudhon no carrega contra la propietat privada individual. Marx es va dedicar al periodisme. És a dir. Gràcies a l’ajut econòmic d’alguns amics de Colònia. encara que després va encetar el seu propi camí. Va entrar a treballa a la Gaceta renana. • Van haver intents a Europa i a Amèrica del Nord d’establir falansteris per part de seguidors de les idees de Fourier.19. l’ésser humà entrarà de ple en l’edat del Nou Món Societari. En realitat. Aquesta edat perdurarà en el temps. més austera de costums. com a mínim. Marx va poder continuar els seus estudis en Filosofia i Economia Polítiques. Alemanya. 19. 90 . En un viatge a París. o Els treballs desagradables i bruts com pot ser les neteges del clavegueram seran assignats a nens. Durant aquest període. però.4. a on ja hi treballava un amic seu. Fruit d’aquests estudis. a Berlín. Per a evitar la monotonia. Això va permetre el jove Marx completar la seva educació i anar a Bonn a estudiar Dret. Tancada la porta de la docència. També col·labora amb publicacions de caire cada cop més radicals. ja que aquests. però no van funcionar i es van acabar desfent. fill de pares jueus. premsa radical burgesa. En una de les seves obres afirmarà que la propietat privada és un robatori. Proudhon es mostrarà molt sensible al concepte de justícia en les seves obres.3. Cal canviar la ordenació de la societat. ell advocat i ella mestressa de casa. el seu pare el va enviar a la universitat de Berlín. no hi haurà una dedicació plena d’una sola tasca. ja que el capitalista no paga a l’obrer el valor íntegre del seu treball. alhora. Però a Bonn. Karl Marx: 19.4.1. Karl Marx va freqüentar. Proudhon també va influir de forma notable en els moviment sindical francès i. però la solució no rau en el comunisme. segons Fourier. o Filosofia. Vida i Obres: Va néixer el 1818 a Trèveris. Pierre-Joseph Proudhon (1809 – 1865): Va ser un gran promotor de moviments sindicals. • Gràcies als falansteris. I el valor de les seves idees resideix. l’any 1844 escriu els Manuscrits econòmic-filosòfics (no publicats fins el 1932). Aviat va ser anomenat redactor en cap del diari. s’ho passen d’allò més bé entre la immundícia. en l’anàlisi que fa de la societat capitalista. Marx va conèixer a Bakunin i a Friedrich Engels qui es convertirà en amic i col·laborador seu la resta de la seva vida. a cercles de joves hegelians que adoptaven postures radicals. Però aquest amic va caure en desgràcia. també. Marx es va entusiasmar amb les idees de Proudhon.3. Els anys 1816 i 1817. no li treu cap mèrit a les idees socials de Charles Fourier. els pares de Karl van renunciar a la seva fe. cada integrant del falansteri aprendrà un mínim de 40 oficis que durà a terme en diferents moments del dia. i per aquesta raó. molt més que les anteriors. pacifistes i mutualistes. i sota lleis antisemites. Un cop obtinguda la llicenciatura. al comunisme. i això va evitar que Marx pogués entrar a treballar a la universitat de Bonn. Karl es va dedicar més a passar-s’ho bé que a estudiar. el que provoca que sigui expulsat de França l’any 1845 i acabi refugiat a Brussel·les. I és en aquest sentit quan el que s’obté amb aquests guanys són propietats privades producte d’un robatori.

Hegel interpreta el món com a ideologia. i van lluitar per una democràcia radical. Profundament compromès amb la causa dels treballadors del món. dirà que quan aquest afirmava que la religió és una creació de l’ésser humà i no al revés. Els joves hegelians mantenen separada la teoria i l’acció. La crítica a l’esquerra hegeliana: Fins l’any 1843.4. Aquesta època va estudiar a fons o Economia. L’any 1848 escriu juntament amb Engels el Manifest del Partit Comunista.3. Obra a on ataca el socialisme utòpic proposant el socialisme científic. l’esquerra hegeliana va constituir un grup de pensadors combatius i actius a tota Europa. a Colònia. estudiós d’economia. Les teories d’aquests dos economistes anglesos permeten a Marx entendre amb perfecció els mecanismes de la societat capitalista industrial i de classes. Però aviat se separaran de la resta del pensament hegelià. o Les idees de l’esquerra hegeliana. 19. Va tornar a França. 19. i.4. Karl Marx va morir a Londres el març del 1883. aleshores. és a dir la constitució. Malgrat no tractar-se d’un grup homogeni.2. Però a més. especialment. a través de La Sagrada Família. a Anglaterra. Unes de les conclusions dels estudis d’aquests economistes és com la riquesa d’uns és la pobresa de molts altres. La crítica cap els economistes clàssics: Per a Marx. però necessitava de l’ajuda del seu amic Engels per poder sobreviure i continuar amb els seus estudis. El mateix any 1845 apareix La sagrada família. A Londres. tot criticant a Hegel. a Feuerbach. va acabar amb el tancament del diari i la nova expulsió de Marx. L’Associació Internacional de Treballadors (la Primera Internacional). o Política. Marx i Engels ataquen. I és aquesta la raó per la que. o Les obres dels economistes clàssics i la dels socialistes utòpics. Marx va fundar l’any 1864 a Londres. Era l’agost de l’any 1849. No obstant.4. obra escrita amb la col·laboració d’Engels i dirigida. el seu sistema: és a dir. Ja en una obra anterior al Capital (Manuscrits econòmic-filosòfics). resposta a la filosofia de la misèria de Proudhon. o Història. 91 .Al llarg de tota aquesta època. sotmet la societat civil a l’Estat i interpreta l’ésser humà real de carn i os com a entitat subordinada a l’Esperit Universal Marx. per encàrrec de la Lliga dels Comunistes. L’any 1847 escriu Misèria de la Filosofia. i Marx les vol unir. l’Estat.4. L’any 1867 apareix el primer volum del Capital. Els altres dos volums van ser publicats a títol pòstum per Engels els anys 1885 i 1894. I fruit d’aquests estudis apareix la gran obra de Marx. però no el van deixar quedar-se. Marx va anar madurant el seu allunyament de Hegel. l’ésser humà i la història. Filosofia. entre d’altres. contra els pensadors de l’esquerra hegeliana. la dialèctica. ha de ser també una creació de l’ésser humà. va acabar a Londres. però el primer intent de publicar un nou diari de caire comunista. Cal fer quelcom més. La crítica a Hegel: Marx i Engels estan disposats a salvar del sistema hegelià. tot això resultava insuficient per a Marx. Marx s’enfronta als economistes com Adam Smith o David Ricardo. El pensament de Marx es configura als voltants dels següents factors: o El contacte i la posterior oposició al pensament de Hegel. No n’hi ha suficient en parlar. o Sociologia. Però aplicada a una concepció materialista de la naturalesa. aquesta ens dóna una radiografia de l’anatomia de la societat civil. van interpretar les idees de Hegel des d’una tendència al materialisme i a l’humanisme. 19. Va fer un curt intent de tornar a establir-se a Alemanya. Hegel en realitat està donant legitimitat a un Estat existent: l’Estat Prussià. la única cosa que va canviar es que ningú no el molestava. precisament.

La crítica a la religió: Recordem que Feuerbach va afirmar que la teologia era antropologia. de forma científica. L’ésser humà esdevé una mercaderia més en mans d’altres éssers humans. del tot. l’ésser social determina la consciència i no al revés. o més aviat. per què l’ésser humà crea la religió. sinó de l’ésser humà en societat. 19. una extensió del propi cos. La religió és converteix en un camí pervers per fugir d’una realitat perversa. conclou Marx. l’emancipació del mateix. I aquí rau l’alineació del treball capitalista. Per descomptat que la crítica arribarà a Saint-Simon. arreu. Filosofia. reduir l’essència religiosa a essència humana. sinó que cal combatre les seves arrels.4. és a dir.. I això és una alienació. a judici de Marx. Fourier i Proudhon.4. no n’hi ha prou en denunciar l’alienació de la religió. Marx creu fermament que l’ésser humà té la oportunitat de viure humanament. 19. En opinió de Marx. El treballador que fabrica un cotxe no veu el resultat final. Marx considerarà que Feuerbach s’ha quedat a mig camí. és un invent social. o Mode de producció antic. En paraules de Marx: ..7. Cal entendre.. Aquests han descobert coses molt importants que han permès el pensament de Marx i Engels. Només la lluita de classes alliberarà l’ésser humà d’aquesta vida alienada. s’adona que veu. La religió de la que parla Marx no és la obra d’una Església corrupta. Dins d’aquesta categoria de socialistes reaccionaris. de la que en deriva un altre tipus d’alineació: la intrusió de l’Estat en contra dels mateixos éssers humans i l’alienació religiosa.. Segons Marx hi ha hagut 4 importants etapes històriques de producció: o Mode de producció asiàtic. 19. és generadora de desigualtat social. Davant d’aquesta desviació utòpica. Però no cal entendre d’aquesta crítica una burla cap al fenomen religiós. i malgrat l’acord inicial. Però no ens diuen les causes. La religió. Aquests anomenats socialistes utòpics han caigut en la utopia: critiquen la societat capitalista però no saben exposar una autèntica alternativa. I aquest és el valor que troba l’estudiós Marx del pensament de Feuerbach. les lleis del desenvolupament del capitalisme.la religió és l’opi del poble. La creació de la religió obeeix. El treball com alienació: Quan Marx mira el seu voltant. amb el que això impedeix. a la necessitat de transcendir una situació en la que els éssers humans no estan realitzats. La crítica cap els socialistes utòpics: Al Manifest del Partit Comunista Marx i Engels plantegen la diferència entre el seu socialisme científic i altres tipus de socialismes que ells anomenaran reaccionaris.4. sinó el lament d’un poble oprimit. Aquesta tesi del treball com alienació li permetrà de presentar una altra idea fonamental en les seves tesis filosòfiques: el materialisme històric. segons ells mateixos reconeixeran. humanitzant la natura i fent del món a on viu. La religió és un invent de l’ésser humà.5. ambdós autors hi feien entrar qualsevol persona ben intencionada però no disposada a anar fins el final. però els ha mancat una visió autèntica de la història del proletariat. expropiats de la seva dignitat intrínseca d’éssers humans. el treball capitalista no permet la creativitat de l’obrer o l’obrera. Marx i Engels exposaran. Marx demostrarà de forma científica com la propietat privada de la que ens parlava ja Proudhon (la produïda per la plusvàlua de la producció). Per contra. i només es pot conèixer l’ésser humà a través de la seva història. 92 . doncs. un invent de l’Estat. El converteix en un eix més dins una gran cadena productiva. però no de l’ésser humà aïllat.6. homes i dones descontents i alienats. cosa que els permetrà d’explicar els seus mals. Però també en aquest cas. segons el qual. segons Marx.El problema de l’economia política i dels teòrics polítics en general és que determinen amb exactitud el funcionament econòmic materialista de la societat. o Mode de producció feudal. com si fos un cos inorgànic.

dirà Marx) La força per a treballar és l’única mercaderia que tenim totes les persones. És a dir. en resum. opressors i oprimits. les mercaderies són per a Marx. El proletariat ven la seva força de treball (no té res més per a vendre). en 4 hores. Les altres 4 hores està produint unes mercaderies que el capitalista no només no ha comprat. la relació entre opressors i oprimits. a determinar aquesta equivalència en la mesura en que són dos productes ben diferents i que satisfan necessitats ben diferents? Segons Marx.9. Ara bé. per exemple.8. dues classes socials: burgesia i proletariat. Per aquesta raó. un obrer en concret ha produït suficient mercaderia per a compensar el que li paga el capitalista. És a dir. el proletariat és l’antítesi de la burgesia. patricis i plebeus. Al Capital.10. de la mateixa manera que la burgesia ha estat la contradicció interna del feudalisme. Però la força de treball és una mercaderia diferent a la resta perquè crea un valor: amb la meva capacitat de fabricar creo objectes que després podran ser intercanviats per altres o por diners. a més. 19. aquest valor de canvi és la quantitat de treball necessari per a produir la mercaderia. 19. sinó una relació entre persones (entre productors. I per a Marx. l’equivalència que es fa per a poder determinar. i aquells qui posseeixen el capital per a comprar-la. en tots els casos. parteix de l’anàlisi de les mercaderies i el doble valor que aquesta posseeix: • El valor del seu ús. sinó que a més.4. ja que ha diferenciat amb tota claredat. doncs. Aquestes lluites han acabat. El problema apareix quan el preu que paga el capitalista cobreix. És a dir. 93 . Aquest producte no pagat és la plusvàlua i Marx arribarà a demostrar mitjançant una fórmula com es produeix el procés de producció capitalista.4. unitats de quantitat de treball per a produir-les. Filosofia. • Reduint les hores en que el treballador amortitza el salari o plusvàlua relativa. i el capitalista la compra. Entès així. s’apropia fraudulentament de la mercaderia produïda durant aquest lapse de temps. sinó que aconsegueix fer-se amb el poder polític a través del poder econòmic. i justament per les lleis de la dialèctica. 19. La lluita de classes: Al Manifest del Partit Comunista es pot llegir que la història de totes les societats es pot resumir en la història de la lluita de classes: lliures i esclaus. L’arribada del comunisme: Ja hem vist com Marx creu que la burgesia deixarà d’existir a mans del proletariat d’arreu del món. En termes de la dialèctica hegeliana. En conseqüència. el proletariat és la contradicció interna del nou sistema capitalista. El Capital: L’anàlisi que es fa a la obra El Capital. La plusvàlua. La dialèctica és la forma en que les diferents etapes històriques es van resolent. I és per aquesta raó que es parla també de materialisme dialèctic quan ens referim a les tesis de Marx i Engels pel que fa la història. el comerç. es pot augmentar de forma molt fàcil: • Augmentant la jornada de treball o plusvàlua absoluta. la qualitat de la mercaderia per a satisfer una necessitat concreta. Marx ens mostrarà clarament la inevitable victòria del proletariat i la caiguda de la burgesia. amb grans canvis socials. les 4 primeres hores de treball. que vint quilograms de cafè són intercanviables amb vint metres de tela de cotó. Com s’ha arribat.o Mode de producció burgès. la força de treball és l’intercanvi de mercaderies entre aquells qui no posseeixen res més que la seva força. per exemple.4. barons i serfs. La burgesia ha estat la classe social cabdal en l’adveniment de l’estat capitalista: no només ha deixat fora de joc totes les classes procedents de l’època medieval. o l’intercanvi de mercaderies no és tant una relació d’objectes. L’essència de la història per a Marx és doncs. • El valor de canvi. la societat burgesa capitalista ha deixat les coses més senzilles.

En realitat. • Centralització del la banca en mans de l’Estat. va ampliar la dialèctica a l’explicació de tota la natura. serà: Cadascun segons les seves capacitats i a cadascun segons les seves necessitats. mentre que per a Engels. El lema d’aquesta nova societat. és i serà el sistema d’una classe social per a oprimir una altra. • Sistema d’impostos fortament progressiu. • Educació gratuïta i obligatòria per a tots els nens. Però el pas d’un model de societat a un altre no es fa amb bones paraules. • Abolició del dret d’herència. L’Estat com l’únic capitalista és simplement el pas previ a l’abolició total de l’Estat i l’adveniment de l’autèntic comunisme que és. • Llei de compenetració entre els oposats. com aquells qui converteixen el seu pensament en una mena de religió positiva. la història i els éssers humans: en funció dels factors econòmics que hi intervenen. sense conèixer-lo. Marx va oferir a la humanitat una nova manera d’entendre el món. I això és perfectament coherent amb el seu pensament ja que l’Estat sempre ha estat. ni Marx ni Engels. Durant aquest procés se centralitzaran tots els mitjans de producció en mans de l’Estat. Engels. • Treball igualitari per a tots. El materialisme dialèctic de Marx és més mecanicista. • Centralització dels mitjans de transport. Al llarg d’aquesta transició. Lo nova societat comunista permetrà el retorn de la dignitat de l’ésser humà. segons Engels.La nova síntesi (en sentit hegelià) és l’Estat comunista. És del tot necessari posar Marx. pel que fa al sistema polític un sistema d’anarquia. la dialèctica es va resolent en diverses negacions que donen pas a nous plantejaments (el cas del proletariat que nega a la burgesia). • Instauració de plans col·lectius de producció. desapareixeran la propietat privada i les classes socials. Els grans canvis quantitatius acaben produint canvis qualitatius. el materialisme dialèctic és quelcom dinàmic que queda confirmat pel desenvolupament de les ciències. les noves teories de la evolució i els nous coneixements científics. És un canvi revolucionari necessari per a assolir el nou Estat. L’adveniment de la societat comunista es farà en diverses etapes. Algunes conclusions: Marx va utilitzar la dialèctica com a mitjà per a interpretar la Història i la societat humana. Per a aconseguir-ho es duran a terme algunes accions forçades: • Expropiació de les propietats en forma de cases i edificis. el critiquen. La dialèctica. és la teoria de tot l’Univers.4. Filosofia. però. • Llei de la negació de la negació. 94 . 19. influït pels nous corrents positivistes. dogmàtic i estàtic. van imaginar mai que la posta en pràctica dels seus ideals consistís a una simple reducció dràstica de tothom a proletariats pobres.11. I per a Engels. Prohibició i abolició del treball infantil. la dialèctica segueix unes lleis molt concretes: • Llei de la conversió de la quantitat en qualitat. Mitjançant la qual. La primera etapa consistirà a la dictadura del proletariat. s’anul·larà la divisió del treball (una de les principals causes de l’alienació del treball per a Marx) i l’Estat burgès. S’hauran acabat les diferències socials i tothom treballarà en un lloc en el que se sentirà realitzat. Engels i el materialisme dialèctic al seu just lloc: s’equivoquen tant aquells qui. la realització de la qual Marx no ens acabarà d’explicar amb massa precisió. A la natura hi ha parelles de contradiccions que no es poden considerar de forma separada.

20. i amb l’ajuda dels estudis fets. En les ciències matemàtiques ens trobem a Cantor entre d’altres. A Anglaterra estarà impregnat d’empirisme i utilitarisme. Autors anglesos. l’ésser humà interpreta tots els fenòmens amb idees abstractes i explicacions purament metafísiques. o Malgrat això. 95 Filosofia. S’accentuen les diferències entre el camp i la ciutat. No així a altres parts del món. Comte escriu que ja molt aviat (poc després de fer catorze anys) va experimentar la necessitat d’una renovació universal. des de certs punts de vista. fill d’una família modesta. En física a Faraday. Les noves tecnologies permeten nous sistemes de producció i la ciència està aconseguint posar fre a moltes malalties infeccioses que havien estat un autèntic assot per a l’ésser humà. Encara que el Positivisme va caure de quatre potes en les mateixes postures dogmàtiques que tan criticaven. col·lectiva i individual. confiança cega en la ciència. que ens durà a una societat de benestar generalitzat. Herbert Spencer (1820 – 1903). catòlica i monàrquica. El Positivisme: 20. i les velles creixen en grandària. o Va néixer a Montpellier. o La revolució industrial està canviant les expectatives de vida de milions de persones. En química a Pasteur entre d’altres. Va llegir també obres dels empiristes anglesos. Estadi Metafísic: en aquest estadi. l’ésser humà interpreta tots els fenòmens com producte d’intervencions sobrenaturals. Neixen noves ciutats. fruit dels punts anteriors. la política i la interpretació de la història. absència de tota crítica. Autor francès. Gran interès. Aquesta necessitat el va portar. Introducció al Positivisme: o El Positivisme és un corrent de pensament que va dominar gran part de la filosofia. o Va fer estudis tècnics (el que ara en diríem Mòduls d’Enginyeria) a una important escola tècnica francesa. a l’expansió colonial europea a Àfrica i Àsia. I totes les ciències han d’agafar com a model. Va conèixer Saint-Simon i va ser deixeble i secretari seu. El Positivisme a França: Auguste Comte: o Auguste Comte (1798 – 1857) va ser l’iniciador del positivisme francès.1. És a dir. Maxwell i Hertz. Els autors positivistes més importants són: Auguste Comte (1798 – 1857). John Stuart Mill (1806 – 1873). la cultura. el Positivisme ens arribarà profundament impregnat de l’herència del racionalisme des de Descartes fins la Il·lustració. només les ciències ens donen coneixement. anys després (1822). En definitiva. a postular la seva teoria dels tres estadis. Crítica contra qualsevol idea metafísica o idealista. o Els positivistes veuen. el representant més important del pensament positivista. o En un dels seus escrits. Molts i grans avenços científics i tècnics. o El Positivisme prendrà trets de l’herència cultural i filosòfica pròpia de cada país. Aquest modus operandi o mètode de les ciències naturals és descobrir les causes i controlar els efectes. També és l’època de la teoria evolucionista de Darwin. el Positivisme comparteix uns trets comuns que han fet possible considerar-lo un corrent coherent: En contra de l’Idealisme. per la sociologia. o Els descobriments científics han anat canviant. ens trobem en una etapa que es caracteritzarà pels següents trets: Estabilitat política. S’albira ja que el progrés científic i tecnològic és inaturable i això ens permetrà de solucionar tots els problemes de la humanitat. se’l considera el pare de la Sociologia (com a ciència) i és. Tret d’alguna excepció. el modus operandi de les ciències naturals. Un gran optimisme social basat en un progrés que no es pot aturar. també. la qual explicarà l’evolució humana. ja que assistim. . Estadi Teològic: en aquest estadi. aproximadament des de 1840 fins aproximadament els principis de la Primera Guerra Mundial. o El Positivisme certament és l’època de grans avenços en tots els camps de la ciència. política i filosòfica. Un cert messianisme en alguns autors. encara que després els seus pensaments es van separar fins l’enfrontament ideològic. A França. Es tracta d’una etapa a Europa estranya pel que fa a la pràctica absència de conflictes armats. o de la torre Eiffel a París. Procés d’industrialització.2. de forma fulgurant el perfil de la societat. igual que els marxistes els mals de la societat industrialitzada. però creuen que és un mal passatger i que aviat marxaran en augmentar els coneixements i la riquesa. Cal aplicar-lo fins i tot a les ciències socials.20. La ciència serà capaç de solucionar tots els mals de la humanitat.

20.3.

20.4.

Estadi Positiu: en aquest estadi, l’ésser humà admet la impossibilitat de coneixements absoluts. Deixa de preguntar-se per l’origen i el destí de l’Univers. Tan sols cerca descobrir, mitjançant l’ús de la raó i la observació, les lleis que el regeixen. o Comte confiarà plenament en la ciència. Aquesta, en el seu estadi de maduresa absoluta (l’estadi Positiu), solucionarà tots els mals de la humanitat. Però cal, per força, abandonar qualsevol pretensió d’explicació metafísica de la natura o l’ésser humà. Aplicant aquest esperit d’observació i anàlisi en l’estudi de la societat, Comte inventarà la Sociologia. Cal descobrir i entendre les lleis socials, de la mateixa manera que cal descobrir i entendre les lleis naturals. o El coneixement social científic, ens permetrà de preveure el comportament social, igual que fa la física amb la natura. Comte proposarà una nova classificació de les ciències, a on la filosofia es convertirà en una pura metodologia de les ciències. Ja en la seva etapa de vellesa, Comte arribarà a comparar la seva teoria social, en una nova i necessària religió, a on se substitueix l’amor a Déu, per l’amor a la Humanitat. Una Humanitat que transcendeix els individus que la formen i està formada per tots aquells que ja han mort, els que són vius i els que naixeran. Comte arribarà a dir que la nova religió ha de copiar l’estructura de la religió catòlica. Hi haurà nous dogmes (la filosofia positiva), nous ritus, sagraments i calendari de celebracions. Però la importància de Comte rau en la noció de la la ciència com a promotora del progrés social, la crítica a tota afirmació metafísica no comprovada, i el naixement de la sociologia com a ciència autònoma. El Positivisme a Anglaterra: John Stuart Mill: o John Stuart Mill (1806 – 1873) va ser educat pel seu propi pare, John Mill, filòsof seguidor de l’utilitarisme anglès i, concretament, de les idees de Bentham (la màxima felicitat per al major nombre de persones possibles). Segons explica ell mateix, després d’estudiar a Bentham, crèia haver trobat la fita final en el seu estudi, però poc després va caure en una forta depressió. Al final de la qual es va adonar que la felicitat rau en marcar-se fites fora dels interessos d’un mateix. A partir d’aquest punt, Stuart Mill va dedicar tota la seva vida, juntament amb la seva estimada esposa Harriet Taylor, a configurar teories en l’àmbit lògic, polític i ètic que continuen sent punt de referència obligat. o Pel que fa a les seves teories sobre la lògica, Stuart Mill començarà criticant el sil·logisme aristotèlic. Tots els nostres coneixements provenen de les observacions empíriques individuals. Les generalitzacions només ens serveixen com a medi recordatori, però no ens podem refiar com si fossin veritats absolutes. El secret de la lògica rau en la inducció, la qual ens permet de preveure que si ha succeït una cosa sobre en ens, la mateixa cosa pot succeir a tots aquells ens que comparteixen uns trets determinats. o Pel que fa a les seves teories polítiques, Stuart Mill defensa una democràcia representativa, en la que tothom hi sigui representat i a on les minories siguin escoltades i puguin, mitjançant la força dels arguments, superar la majoria numèrica. Tanmateix defensarà l’autonomia de l’individu, la llibertat individual i el dret a viure com un vulgui. El Positivisme evolucionista d’Herbert Spencer: o L’any 1859 Charles Darwin publica l’Origen de les Espècies. Set anys abans, Herbert Spencer (1820 – 1903) havia publicat La hipòtesi del desenvolupament a on ja avançava una idea evolucionista. Aquesta idea va anar madurant amb certs aires metafísics que pretenien donar explicacions de l’Univers. o Certament, la religió, de la mateixa manera que la ciència, sostenen que la realitat última no pot ser coneguda i que l’Univers és un misteri. I en aquest sentit, religió i ciència es reconcilien: totes dues reconeixen l’existència d’un Absolut. La religió ens mantindrà el misteri, mentre que la ciència el farà cada vegada més petit, sense arribar a descobrirlo mai del tot. o Ja hem vist com Spencer ja va avançar la importància del terme que poc després posaria de moda Darwin: evolució. Però mentre aquest parlava de l’evolució de les espècies, Spencer parlarà de l’evolució de l’univers. L’evolució, segons Spencer, és el pas d’un sistema menys coherent a un altre de més coherent. I en un segon moment, el pas de la homogeneïtat a l’heterogeneïtat. L’evolució pel que fa a l’ésser humà, haurà de portar-lo a ser un ésser totalment feliç, estable i perfecte. Cert és que en aquesta evolució poden sorgir entrebancs, però la línia general és de progrés indubtable. I aquí rau l’optimisme positivista de Spencer. o Spencer defensarà una sociologia que, lluny del pensament de Comte, ha de posar l’èmfasi en l’individu, i no en un rar concepte d’Humanitat Transcendent. L’Estat ha d’estar al servei de l’individu i no al revés. Tanmateix, Spencer creu que la psicologia ha de tenir el seu propi camp d’actuació, sense està sotmesa a la Sociologia. 96

Filosofia.

21.

Crítica a la raó: Els filòsofs de la sospita: 21.1. Nietzsche: 21.1.1. Introducció al personatge: • Friedrich Nietzsche (1844 – 1900) va ser un crític despietat dels temps passats i un desmitificador absolut de les tradicions i de la moral de la seva època. De ment brillant i aguda intel·ligència, Nietzsche ja avança que el seu nom anirà lligat a una forta crisi. De sí mateix dirà que no és un home, sinó una càrrega de dinamita que explotarà més endavant. • Nietzsche s’interpreta a sí mateix com un nou messies escollit pel destí. I la seva crítica comença pels corrents imperants en aquella època: Crítica contra el Positivisme: el progrés és un invent modern, fals i inexistent. Crítica contra les ciències: lligada a la crítica anterior, posa en dubte la pretensió de veritats de les ciències mal denominades exactes. Crítica contra qualsevol manifestació d’espiritualitat: Déu ha mort i el cristianisme és un vici que amb la compassió s’escampa com una pandèmia. • Nietzsche és l’esperit que contradiu, ja que amb ell arriba un nou missatge. • Amb totes aquestes premisses no és estrany que hi hagi opinions de tot tipus i colors sobre el filòsof alemany. Nietzsche és potser un dels autors, sinó l’autor, que més joc dóna a interpretacions molt contraposades i molt poc avingudes: Com un antipositivista declarat que tira per terra la confiança en la ciència. Com un antidemòcrata que menysprea el poble tant com la nova classe emergent. Com el representant més important d’un nou corrent filosòfic anomenat vitalisme. • Nietzsche no només ha patit moltes interpretacions, sinó que, a més, ha estat caracteritzat personalment de diverses maneres: Amb una imatge d‘artista aristocràtic i decadent. Com un materialista radical. Fins i tot s’ha arribat a parlar de Nietzsche com el primer existencialista. Precursor de Freud i molt influent en les avantguardes artístiques dels anys vint degut, sobre tot a les crítiques a la societat burgesa. Com el profeta i ideòleg del nazisme, de la cultura militarista i la superioritat de la raça ària. • La veritat és algunes de les idees de Nietzsche, com la del súper home, o la voluntat de poder, van estar tretes del context del seu manuscrit per la seva pròpia germana, la qual sí va confondre les idees del seu germà amb les idees del nazisme. I aquí rau la confusió de que Nietzsche presenti unes idees que neguen l’humanitarisme i la democràcia i que fan apologia de l’Estat militarista, terrorista i racista com va ser l’Estat Nazi. • Una atenta lectura dels seus escrits i una bona interpretació dels mateixos allunyen qualsevol confusió d’aquest tipus: Nietzsche no fa apologia del nazisme, ni de la superioritat de cap raça, ni tan sols de l’Estat autoritari. El súper home del qual ens parla a les seves obres, no és una raça, ni un partit, sinó el filòsof que anuncia una nova humanitat. Aquesta nova humanitat s’alliberarà de les cadenes de les tradicions morals, i s’aixecarà més enllà del bé i del mal. 21.1.2. Vida i Obres: • Friedrich Nietzsche va néixer el 15 d’octubre del 1844 a un poblet d’Alemanya anomenat Röcken. Va estudiar filologia clàssica a Bonn i a Leipzig. A aquesta última universitat va tenir coneixement de les obres de Schopenhauer, la obra del qual, El món com a voluntat i representació el va impressionar profundament. • L’any 1869, quan només tenia 24 anys, va ser cridat per a ocupar la càtedra de filologia clàssica a la universitat de Basilea. Va ser en aquesta època quan va establir contacte amb Richard Wagner, el compositor. • L’any 1872, Nietzsche escriu L’Origen de la Tragèdia, obra que va causar una forta polèmica en els cercles culturals. Poc després trencarà la seva amistat amb Wagner, ja que troba que aquest últim no pretén, en realitat, regenerar la cultura. Amb motiu d’aquesta ruptura personal i ideològica, Nietzsche escriu, l’any 1878 Humà, massa humà, a on també l’autor es comença a distanciar del pensament de Schopenhauer.

Filosofia.

97

L’any 1879, degut sobre tot a la personalitat inquieta de Nietzsche, abandona la càtedra de filologia i comença una peregrinació de pensió en pensió a través de Suïssa, Itàlia i el sud de França. • El 1881 publica Aurora, obra en la que ja es comencen a veure les tesis fonamentals del seu pensament. • El 1882 publica La gaia ciència a on el filòsof ens promet un nou destí per a la humanitat. • L’any 1883, i havent un fracàs sentimental entremig, Nietzsche escriu la seva obra mestra: Així parlà Zaratustra, que no va quedar acabada fins dos anys més tard. • L’any 1886 veu la llum Més enllà del bé i del mal. L’any 1887 escriu La Genealogia de la Moral. L’any 1888 és especialment actiu: L’ocàs dels Ídols, L’anticrist i Ecce homo. Finalment, a Torí, Nietzsche treballa en la que serà la seva última obra: La voluntat de poder, obra que no aconseguirà acabar. • El dia 3 de gener de l’any 1889. Nietzsche pateix un atac de bogeria i es tira al coll d’un cavall l’amo del qual estava apallissant. Va quedar sota la custòdia de la seva mare, i en morir aquesta, sota la de la seva germana. • Nietzsche, un dels pensadors més brillants de la humanitat va morir a Weimar el 25 d’agost del 1900 absolutament boig, i sense saber de l’èxit que tenien les seves obres. • No hi ha dubte que Nietzsche va ser una persona que es va passar en moltes ocasions: desqualificacions quasi insultants, actitud polèmica i provocadora, anàlisi parcial i injusta de les idees oposades a ell, i altres actituds de dubtosa objectivitat. Però malgrat això, Nietzsche va ser una gran influència per a: La literatura i les arts estètiques. El psicoanàlisi. La filosofia, la reflexió moral i religiosa. • En conclusió, la dura crítica de Nietzsche no ens ha de fer por si les nostres intencions són honestes i la nostra recerca intel·ligent. Nietzsche tan sols fa envermellir als falsos, als acomodats i als que fan de la seva vida una doble moral. 21.1.3. Nietzsche i Sòcrates: la primera denúncia: • Ja hem comentat que la lectura de la obra de Schopenhauer El món com a voluntat i representació el deixa molt impressionat. Schopenhauer el convenç que la vida és una tragèdia irracional i cruel, a on impera el dolor i la destrucció. L’art és l’única experiència que ens permet enfrontar-nos a la vida amb una afirmació no exempta de repte. • A la seva obra L’Origen de la Tragèdia, Nietzsche enfronta l’esperit de la Grècia clàssica presocràtica, un esperit fort i vital representat pel déu mitològic Dionís, personatge sensual i embriagador, amb plena harmonia amb la Natura, enfrontat amb el déu Apol·lo, representant de la moderació i l’equilibri. La síntesi d’ambdues postures és la tragèdia grega. • Per contra, l’aparició dels que han mal anomenat grans filòsofs Sòcrates, Plató i Aristòtil no han fet més que matar aquest esperit vital. Els sofistes sí que eren vàlids, perquè s’atrevien a fer afirmacions agosarades, però en canvi Sòcrates, amb la seva presumpció de dominar i entendre la vida amb la raó provoca una clara decadència de l’esperit vital clàssic. • La moral socràtica, que pretén un camí ascendent de perfecció, està equivocada. I totes les morals que ho pretenen, com és la moral cristiana també ho estan d’equivocades. Sòcrates nega la vida quan lliga els instints sota el domini de la raó. I tant és així, que acaba negant la seva pròpia vida. • La raó emmascara la vida. Els conceptes que produeix la raó són un engany que ens fan creure que la vida es correspon a ells. I això no és així. • Amb les paraules no s’arriba mai a la veritat. En realitat són una metàfora de la realitat. 21.1.4. Segona denúncia: Feuerbach, Comte i els idealistes: • L’Origen de la Tragèdia va causar una gran commoció entre la societat contemporània. Malgrat ser una obra defensada pel mateix Wagner, estudiosos de la filosofia i de la filologia la van criticar. • Però no content amb això, Nietzsche va escriure una altra obra a on aquest cop, els va tocar el rebre als pensadors citats el títol. Al costat de la crítica, Nietzsche

Filosofia.

98

5. ara és el moment del súper home. sinó un etern retorn de tot i de tots. dels derrotats. Aquesta és la visió cosmològica de Nietzsche. no serà dolent. tot allò acomodat. cal distingir entre: La moral aristocràtica: la moral dels forts. Nietzsche està fascinat per la figura de Jesús i afirma que Ell no té res a veure amb el cristianisme. El súper home i la voluntat de poder: • Dins d’aquest pensament. • Però amb el decurs del temps.defensarà la figura de Schopenhauer com el nou representant de la cultura dionisíaca. a través de dues obres: Més enllà del bé i del mal i Genealogia de la Moral. o més aviat. • Però malgrat tota aquesta càrrega. Segons Nietzsche. és molt crític amb l’Església. El súper home no és. No és un ésser exclusivament dominador. • No és el naixement de Crist el que ha de dividir la història. La moral dels esclaus: la moral dels febles. Les arrels de la moral cristiana és la moral dels esclaus. l’altre li sembla excessivament pessimista. I ho fa.1. I aquesta és una recuperació de la doctrina de l’etern retorn dels grecs: el món no avança linealment (com diu el cristianisme). • Torna. Ha pres partit pels perdedors. • A la Genealogia de la Moral Nietzsche es pregunta sobre l’origen psicològic dels valors morals. ni el seu camí és un progrés constant (com diu l’idealisme). a més. • La conseqüència a aquesta nova moral és un absolut nihilisme. I això ho fa especialment. La moral ha estat sempre. El Déu cristià representa tot allò que Nietzsche vol rebutjar. La moral cristiana considera pecat pràcticament tots els bens i valors de la terra i de la vida. La mort de Déu i l’Anticrist: • La crítica de Nietzsche cap a tots els corrents de pensament anteriors a ell (sobre tot els immediatament anteriors o els mateixos contemporanis). 21. A més. Nietzsche començarà a distanciar-se tant de Wagner com de Schopenhauer. sinó un pessimisme tràgic hereu del cristianisme. És la moral de l’orgull. sinó la mort de Déu. ni estructura. Aquesta situació els fa sentir-se ressentits cap als victoriosos. Si l’un era massa humà. però alhora de la generositat i de l’individualisme. l’autor anunciarà la mort de Déu. pels dèbils.7.1. una moral. La compassió ens fa dèbils –afirma Nietzsche–. sinó que és un ésser que accepta el seu lligam amb la terra i trenca els lligams amb el transcendent. segons l’autor. dels dèbils. Les morals imperants ens diuen què és allò que és bo que fem. d’aquells que s’afirmen a sí mateixos i no necessiten de vigilar el comportament de la resta. en nom dels principis dionisíacs. doncs. ni ordre. Filosofia. Creu que els sacerdots són presoners d’uns valors i paraules buides. com ho van pretendre els nazis. La caiguda dels valors deixa l’ésser humà decebut i sol. cal que ells recuperin els seus instints. Són teories massa humanes (per limitades). • Nietzsche afirmarà: Déu ha mort. qualsevol fórmula moral. una raça.6. de la democràcia i del socialisme. Nietzsche està duent a terme una crítica molt forta a tota moral (no només la cristiana). i al revés. és a dir. Nietzsche afirmarà en la seva obra Així parlà Zaratustra que el súper home és aquell qui s’aferra a la terra i defuig les explicacions sobrenaturals. és a dir. Jesús va viure una vida de denúncia contra tot allò establert.1. d’aquells que necessiten recriminar i vigilar el comportament de la resta per a sentir-se segurs. la visió vital i compromesa amb els sentits del filòsof. No hi ha sentit. o una ètnia. En realitat Nietzsche critica qualsevol pretensió d’establir allò que està bé i allò que està malament. cap als aristocràtics i bells. 21. Cal recuperar-los. Però ja no es tracta del pessimisme vital del qui accepta la vida tal i com arriba. És la moral dels ressentits. I amb aquesta postura. precisament. no té treva. • Nietzsche. 21. • Fruit d’aquesta desfeta. El món necessita acceptar-se a sí mateix dins del caos etern que es repeteix. 99 . Però Nietzsche es pregunta si el que ens diu que és bo. La nova moral: • Ja hem comentat que l’autor critica fortament qualsevol intent d’establir un seguit de normes de comportament. instrument de dominació.

Aquí rauen els instints. La primera definició. va viure la major part de la seva vida a Viena. té raons biològiques. Freud: 21. • Un cop acabada la carrera es va especialitzar en anatomia cerebral i poc després ja va obrir la seva consulta particular per al tractament de malalties nervioses.• 21. que ens portarà al coneixement més profund de l’ésser humà. a la que hi va dedicar alguns anys d’estudi i investigació. cal trobar-los en la seva concepció de la psicologia com una metafísica del subjecte. Si el jo l’impedeix de descarregar la seva energia. que ni la filosofia ni la religió han estat capaces de fer aflorar i posar al descobert els orígens de les malalties anomenades nervioses. És la part més primitiva de l’ésser humà i. Freud va anar configurant la seva teoria de la psicoanàlisi. però els ho impedeix la censura. jo. La idea de que la psique pot tenir influències en el cos. així com l’existència d’un món ocult. el mateix autor l’anomenarà Metapsicologia donant a entendre que està més enllà de la psicologia. 21. segons l’autor.2. • L’any 1938. però mai de passat. L’allò està en continua ebullició i busca poder descarregar la seva energia per trobar satisfacció. els nazis es van annexionar Àustria. sense ordre ni lògica. Freud ja no parlarà de llocs en sentit figurat (els tòpics anteriors). A aquest projecte. La voluntat de poder ens parla de present i de futur. L’any següent ja va morir. 100 . activitat aquesta última. És tensió i lluita constant contra tot i contra tots. • Primera tòpica: conscient-preconscient-inconscient: Aquí en descriu l’aparell de la psique constituït per tres sistemes: conscientpreconscient-inconscient. La seva família era jueva i en la seva infantesa van patir les freqüents campanyes antisemites de l’època. • Freud afirmarà a la seva obra Els orígens de la psicoanàlisi. El preconscient ocupa un lloc intermedi entre els dos anteriors. L’allò és el fons obscur de la nostra personalitat. alhora. les manifestacions de l’inconscient es disfressen i s’emmascaren sota els somnis. segons l’autor.2. fet que obligà a Freud a exiliarse a Londres. El principi del plaer és el principi bàsic de la vida. subconscient. però allò important és que l’inconscient el constitueixen els continguts reprimits. La segona surt a les seves obres a partir dels anys vint. Això els va obligar a canviar vàries vegades de residència.2. Allò que és inconscient fa referència a alguns actes o omissions. Filosofia. • Va ingressar a la Universitat de Viena per estudiar medicina. superjo. Allò que és conscient suposa la perifèria de l’aparell psíquic. La vida mai fa vista enrera. que penetra més enllà de la consciència. tres subjectes en un: allò. Aquests generen unes energies que circulen lliurement i que sovint es manifesten de forma que no té res a veure amb l’origen de la pulsió. però es va sentir encuriosit per la biologia i la fisiologia. sinó d’instàncies de la personalitat que són. No obstant això. Les pulsions de l’inconscient són instintives i intenten d’entrar en la consciència. són les aportacions més importants del pensador. els actes fallits i les neurosi. La primera estructura o tòpic (del grec topos que significa lloc) la proposa a la seva obra La interpretació dels somnis. • Gràcies a un estudi sobre els tractaments de la histèria a través de la hipnosi. La voluntat de poder és la lluita de la vida que s’ha de superar a sí mateixa. Introducció biogràfica: • Sigmund Freud (1856 – 1939) va néixer al que ara seria l’actual República Txeca. • Els fonaments filosòfics de Freud. mentre que aquesta segona ordenació obeeix a la seva experiència en al camp de la psicoanàlisi. Fonaments del seu sistema: estructura de la psique: • Les aportacions de Freud han significat una fita important per a les ciències de l’ésser humà.1. la font de tota l’energia psíquica. • Segona tòpica: allò-jo-superjo: En aquesta segona explicació. • Freud proposarà dues estructures de l’aparell de la psique humana. Per tal de poder escapar a la censura. Aquest té accés voluntari a la consciència i per aquesta raó la censura és feble.2.

101 . Eros i l’instint de mort. El jo és una mena d’intermediari entre l’allò i el món exterior. les seves manifestacions més freqüents són l’agressivitat i les tendències destructives. fins convertir-se en el ressort que controla la personalitat adulta. Filosofia. obligacions i prohibicions que l’infant interioritza a través de la figura del pare. • En la seva obra El malestar de la cultura Freud analitzarà la situació de l’ésser humà en tant ésser social. En la infància ñes feble i petit. augmenten els sentiments de culpabilitat socials. Si el moment cultutal augmenta pel que fa a la repressió. Els instints de mort tenen com a direcció última el retorn a la matèria inorgànica. Això implica un alt risc de neurosi cultural: una societat malalta. I en la mesura en que no són més que manifestacions substitutòries. precisament.3. Aquestes pulsions són de naturalesa biològica i deriven de dos grups d’instints: l’instint de vida. El jo representa la racionalitat. Comprén i aplica les normes. El títol ja ens dóna una idea del que pensa l’autor del que és viure en societat: les pautes de conducta social són restrictives sobretot pel que fa a la sexualitat i l’agressivitat. sinó contra un mateix en forma de sentiments de culpabilitat. D’aquesta manera l’agressivitat no s’enfoca contra la societat.l’individu sent malestar. o la convivència–. L’allò no té cap contacte amb el món exterior. Seguirà. • La repressió de les pulsions forma part de la cultura de tal manera. Rep les pulsions de l’allò però les descarrega seguint el principi de realitat: sap satisfer aquestes descàrregues d’acord a les normes socials. • Les coses bones que en dóna el fet de viure en societat –com són l’art. L’instint sexual serà per l’autor un dels més importants dins aquest grup. Els instints de vida actuen en sentit de la pròpia conservació. doncs. no són més que sublimacions de les autèntiques pulsions de manera que les energies de la libido puguin ser acceptades socialment. 21. El superjo gratifica o castiga amb sentiments de culpa al jo segons si aquest es porta bé o malament. Interpretació de la cultura: psicologia social: • La teoria psicoanalítica de la cultura no és més que la mateixa psicoanàlisi aplicada a la cultura. que l’individu les interioritza i les fa seves. els mateixos camins i partirà de les mateixes tècniques i coneixements. no són plenament satisfactòries. la consideració de la ment com un camp de batalla de pulsions. El superjo és la instància ètica de la personalitat. Això suposa diferir la consecució del plaer o arribar-hi a través d’accions indirectes. Controlo i supervisa el jo.2. però es va enfortint al llarg de la vida. i només ho pet fer a través de les altres dues instàncies. • Una de les aportacions més interessant de les teories de Freud es. Thànatos.

(. o La fenomenologia de Husserl cal entendre-la en paral·lel a la situació social i política de l’entorn que el va tocar viure. (.) Les lluites espirituals genuïnes de la humanitat europea discorren (. (. aquesta estructura està en crisi i s’està descomponent. La desconfiança en la raó.) Les veritables lluites del nostre temps. els homes d’avui. alhora. pel sentit d’una humanitat autèntica.1.. HUSSERL: La crisi de les ciències europees. • Si la raó ja no ens guia. Un d’ells serà la fenomenologia i l’altre l’existencialisme. els comunismes i els capitalismes salvatges. alhora que s’exportarà la guerra pel control de les colònies. etc. • La humanitat està perdent el seu horitzó i molta part de culpa la té la ressaca positivista. fruit de l’etapa positivista.22.2. eslaus.) Filosofies la vitalitat de les quals rau en el fet que encara lluiten pel seu veritable i autèntic sentit i. i l’esperada solució que ens havia d’arribar de la mà de la ciència i la tecnologia no acaba mai d’arribar. Introducció històrica: o El període històric que agafa des del naixement de Kierkegaard (1813). Aquesta forma de fer tant poc metafísica és la causant de la crisi ideològica europea. • A les seves obres Husserl fa continues referències a la crisi europea. ens trobem davant un dels perills més grans: naufragar en el diluvi escèptic i deixar difuminar-se la nostra pròpia veritat. ens ha fet perdre la confiança en l’ésser humà.. l’estructura política d’Europa també canvia.. les úniques significatives. E. etc) o Paral·lel a aquest procés de creixement científic i tecnològic. els transports i les comunicacions s’enfronten amb els avenços en el camp de la destrucció humana (nous blindatges.. La crisi ideològica europea: • Dins d’aquest context de crisi social i econòmica.. perdem el sentit de la història o.. Per l’autor. bombes amb gasos verinosos.2. I si volem recuperar aquesta confiança ens caldrà recuperar el protagonisme del subjecte que coneix.) com a lluites entre filosofies. Feta aquesta recuperació es donarà inici a una nova filosofia per a reconstruir els fonaments del saber. fins la mort de Sartre (1980) és una etapa força creativa pel que fa a la filosofia i. 102 . Les millores en els camps de la medecina. són les lluites entre una humanitat ja en decadència i una altra que encara arrela en terra ferma. o Husserl va anar madurant les seves tesis. o Entrat el segle XX. de manera que el corrent que inicia: la fenomenologia anirà canviant i desenvolupant-se en el temps. Husserl entendrà que Europa és quelcom més que la unió geogràfica d’uns territoris i parlarà sobre una unitat espiritual i una cosmovisió comunes. nascuts i crescuts en el curs d’aquesta evolució. Introducció a Husserl: o L’obra de Husserl sorgeix com una activitat filosòfica crítica. gitanos. és a dir. homosexuals. la seva producció filosòfica va suposar una de les doctrines més influents al llarg del segle XX. i està deshumanitzant l’ésser humà. 22. Aquesta segona gran guerra va suposar un punt d’inflexió pel que fa al trasllat de la guerra a la població civil (bombardeigs massius de ciutats i nuclis urbans sense valor estratègic bèl·lic directe). deficients mentals. Nosaltres. Tots dos ens convidaran a reflexionar en la cerca de respostes a les noves preguntes.. a Europa s’acabaran imposant dos corrents de pensament pràcticament paral·lels. bombes atòmiques. suposa una clara mostra de la capacitat destructora de l’ésser humà. més aviat perdem el sentit de la vida. Filosofia. o No hem d’oblidar que els segles XVIII i XIX van ser etapes d’un fort creixement en el coneixement científic i tècnic. Tot plegat va provocar la gran fractura social que va acabar en la Segiona Guerra Mundial. o la sistemàtica anihilació de col·lectius de persones englobades en suposats grups antisocials (jueus. La Fenomenologia: 22. l’expansió del sistema capitalista en el seu vessant més salvatge. Tot plegat s’abocarà a la gran tragèdia col·lectiva que va suposar la Primera Guerra Mundial. A la seva vegada. provocarà el sorgiment d’una nova classe social –el proletariat–. el qual creixerà en nombre i en importància fins arribar a la Revolució d’octubre del 1917. a la crisi de la idea filosòfica de raó com a conformadora de l’existència. o A nivell social. amb això. L’existència humana ha passat a un segon pla. la gran crisi econòmica i financera del 29 va donar la possibilitat de justificació a noves i perilloses ideologies salvadores: els feixismes.1. El segle XIX veurà sorgir noves nacions europees..) 22. del jo.

Filosofia. Introducció biogràfica: o Edmund Husserl va néixer a Moràvia l’any 1859 en el sí d’una família de comerciants jueva.4. o El mateix autor va partir des de bases psicologistes quan va començar a estudiar matemàtiques. Fichte o Hegel. • Husserl s’esforçarà en aquesta etapa a fer de la filosofia una veritable ciència amb un objecte d’estudi evident. La filosofia però.5. sinó al món logicoobjectiu. • Període de Friburg (fins el 1938) anomenat fenomenologia transcendental i a on Husserl tendeix cap a un idealisme fenomenològic. els corrents psicologistes consideraven el coneixement com un mer fet psíquic. 22. Més tard va ser parcialment rehabilitat. La filosofia s’ha d’ocupar de les essències en tant unitats ideals de significació. La fenomenologia: o La Fenomenologia s’inicia en Husserl com un intent de lluitar contra els corrents psicologistes que dominaven l’època.3. La seva obra més representativa d’aquest període és Investigacions lògiques. o Quan l’any 1933 els nazis van assolir el poder. Però aquesta consciència no pertany al món dels fenòmens psíquics. a l’abast de tothom i amb unes qüestions que es puguin solucionar des de l’experiència. • El coneixement és una obertura a l’objecte i comporta una visió subjectiva del món. Influenciats pels descobriments de Freud. 103 . Això elevava la psicologia al fonament de tota ciència i tot coneixement. o El seu pensament s’ha articulat en tres períodes que coincideixen amb les tres universitats per on va passar: • Període de Halle (fins el 1901) anomenat prefenomenològic a on Husserl abandona el psicologisme.1. seguit per Descartes i finalitzat en el jo transcendental de Kant. 22. Husserl va ser apartat de tota activitat docent i les seves obres prohibides. • Recordem que no fa tants segles. Husserl es basarà en el concepte del jo que arrenca des de Plató. Va estudiar matemàtiques a Berlín i Viena. és consciència d’alguna cosa. Aquesta és la clau per fer compatibles les necessitats de rigor de la ciència. La consciència és intencional. Fins i tot el seu apropament des de les matemàtiques és comú amb el filòsof francès del segle XVII. • Període de Gottinga (fins el 1916) anomenat fenomenològic a on Husserl vol alliberar la filosofia de qualsevol confusió amb una ciència natural. Les seves obres més representatives d’aquest període són La filosofia com a ciència estricta. • Aquest és el punt de partida per a criticar el Psicologisme i alhora estableix les bases de la fenomenologia com una nova teoria del coneixement. sota aquest prisma. No va assolir el seu objectiu. una ciència rigorosa amb el seu propi mètode i els seus propis continguts. a on va estar fins a la seva jubilació l’any 1928. Una nova teoria del coneixement: • En el procés de coneixement es parteix del concepte d’intencionalitat de la consciència. Les seves obres més representatives d’aquest període són Meditacions cartesianes. Ja aleshores buscava una teoria o una forma d’entendre el fet del coneixement. 22. o En aquesta etapa de descoberta Husserl posarà l’èmfasi en el fet de que hi ha un acte de caràcter intencional en el mecanisme del coneixement: un subjecte que vol constituir l’objecte. l’any 1916 va anar a parar a la de Friburg.4. o L’any 1887 va començar a treballar de professor a la Universitat de Halle. L’any 1884 va començar els estudis de filosofia. no necessita d’hipòtesi per a treballar. un filòsof francès. però l’intent el va conduir a establir una nova teoria del coneixement que partia d’una forta crítica al psicologisme. • La filosofia esdevindrà. amb el rigor transcendental de la filosofia (requeriments i necessitats diferents). La crisi de les ciències europees i la filosofia transcendental. i serà recollida per pensadors tan importants com Kant . La filosofia com a ciència: o Ja hem vist com Husserl té una pretensió força cartesiana. Descartes també va intentar d’establir unes bases noves i segures per al saber humà. però sempre sota el règim de les lleis antisemites que limitaven força qualsevol activitat. Més tard va treballar a la de Gottinga i. Idees relatives a una fenomenologia pura i a una filosofia fenomenològica.22. Va morir l’any 1938 a Friburg..

1. el món que ens envolta és pur fenomen. no poden universalitzar els seus principis. o Si aconseguim fer una aproximació al fenomen des d’aquesta perspectiva. és a dir. És a dir.6. però no de la raó de les ciències particulars. en basar-se en fets. És a dir. el mètode fenomenològic és un mètode d’anàlisi de la manera en què els objectes se’ns presenten a la consciència.8. El resultat de totes les reduccions és una consciència subjectiva que es descobreix a sí mateixa com a entitat intencional. tindrà lloc a continuació el que Husserl va anomenar la reducció transcendental. Ja hem vist que la epokhé ens ho ha posat tot en suspensió. en la suspensió de qualsevol judici i el posar entre parèntesi tot el que ens envolta (inclosos nosaltres mateixos). El subjecte transcendental: o El subjecte transcendental no és un jo concret ni tampoc la res cogitans de Descartes. El món de la consciència no és el món dels fets. 22. o Aquest procés de reducció té tres etapes successives: reducció existencial. 22. reducció eidètica i reducció egològica. quelcom que succeeix a la consciència. també es constitueix a sí mateix. El subjecte transcendental de Husserl és intencionalitat: un subjecte que en l’acte mateix del seu pensament constitueix allò pensat. o La consciència serà l’encarregada racional de fer de mestra de les ciències. qui. la pretensió d’establir la filosofia com eix de tota la resta de les ciències. o 104 Filosofia. La filosofia concebuda per Husserl és una ciència de validesa universal en contraposició a la resta de les ciències. davant l’essència. justifica la importància d’aquest corrent. sinó que passa a ser pura presència en la consciència del subjecte que coneix. tot despullant-les de qualsevol dogmatisme. L’essència es descobreix immediatament. sinó que es correspon a una nova realitat. o La filosofia pretendrà arribar a la mateixa essència dels fets per a conèixer les connexions que s’hi estableixen. la fenomenologia esdevé la ciència de les ciències. . a mode d’un raig de llum que ens desvela el que ja hi era present. Certament. La meva consciència ha de trobar-se nua. mitjançant la qual farem un procés d’eliminació d’elements accessoris i no necessaris a la cosa en sí. I en aquest sentit.7. Alhora que estableix l’objecte. i la capacitat creadora de pensament que va tenir al llarg del segle XX. cal partir d’una actitud radical que Husserl anomenarà epokhé transcendental. capaç de construir i fonamentar la resta de sabers concrets. 22. allò universal i necessari que fan que una cosa sigui el que és i ens permet de reconèixer-la deixant de banda els aspectes que canvien. o El subjecte transcendental de Husserl té com a funció l’establiment de l’objectivitat. sinó d’una raó que ha de fonamentar qualsevol saber. No es tracta d’un procés deductiu ni d’una abstracció de dades empíriques. El mètode fenomenològic: o Per a accedir al món de la consciència pura.7.7.3. l’objecte. les quals. sense cap impediment. o Cal fer una aproximació als fets de manera lliure de prejudicis. 22. de pressupòsits o idees preconcebudes. o Assistim a una nova revolució copernicana en la filosofia. és una anàlisi del món intel·ligible. Husserl recull la crítica kantiana de la raó i la porta a l’extrem més radical: el fenomen deixa de ser representació del noümen a la consciència. a on el jo justifica i constitueix les essències. • Aquest descobriment es fa mitjançant una intuïció. regida pel principi de la raó. Això ens permetrà de fer una reducció a l’essència. però aquest establiment és en relació a la resta d’éssers humans. de saber fonamental i definitiu. La fenomenologia com a doctrina: o Husserl planteja la fenomenologia com l’únic sistema d’elevar la filosofia a categoria de ciència estricta. La reducció eidètica: • Aquesta reducció rau en el descobriment de l’essència (eidós). a partir de la seva intencionalitat elabora el seu propi món carregats de significats i valors.7. La reducció existencial: • Fet el procés de suspensió de tot judici (epokhé). a la intuïció directa i evident de l’essència dels fenòmens. 22.22.2. • En definitiva. La reducció egològica: • Es tracta de l’últim pas. o La fenomenologia investigarà el contingut de la consciència. és a dir.

9. I la fenomenologia pretén ser una ciència descriptiva de les essències. La concep com racionalitat subjectiva i reformadora. perquè retorna la responsabilitat a l’ésser humà. o La Fenomenologia retorna a la filosofia el seu caràcter humanitzant i humanitzador. o Husserl converteix la filosofia en la ciència de els ciències. 105 . Filosofia. capaç de superar la crisi de pensament que assota la humanitat.22. Algunes conclusions: o El subjecte transcendental de Husserl és el conjunt de lleis o estructures comunes a tots els subjectes de coneixement al llarg de la història de la humanitat. responsabilitat sobre el seu propi ésser.

o Vistos aquests trets generals. Marti Heidegger: 23.2. Filosofia. el marxisme o el positivisme pretenen haver captat tota la problemàtica de la humanitat per donar resposta a tots els mals en un plantejament de progrés (ascendent) en la història. sinó que ho va fer també a través de molta literatura (teatre i novel·la). • L’Existencialisme és especial hereu de Kierkegaard. Introducció al corrent de pensament: o L’Existencialisme o Filosofia de l’Existència és un corrent europeu que es consolida ràpidament després de la Primera Guerra Mundial i abans de la Segona. però. Recordem que ha estat el segle XX el segle de les grans dictadures a Europa. • L’existencialisme no només es va expressar en obres de filosofia (Heidegger). o Això ens ha de fer pensar que d’alguna manera. La preocupació per l’ésser: • Marti Heidegger és un important filòsof del segle XX. l’Existencialisme és producte d’una Europa molt castigada i molt espantada pels resultats de les dues grans guerres.2. sobretot per la seva crítica radical a la tradició del pensament occidental. i el món sense Déu.1. l’existencialisme s’expressarà a través de les obres de Dostoievski i Kafka especialment. als horrors de la guerra. considera l’ésser humà un ésser finit. i adquireix el període de màxim esplendor en el període entre guerres. És un “poder ser” que no està determinat ja per la natura.1. 23. Cada persona és una potencialitat indeterminada. i serà allò que decideixi de ser. • Els representants que veurem del corrent existencialista són:: • Marti Heidegger • Jean-Paul Sartre • José Ortega y Gasset 23. ni ho és en la mesura en que pertany a una determinada classe social o gènere social. no és l’exemple de cap teoria. amb el que. Pel que fa a l’art.2. l’Existencialisme és el resultat de la gran crisi del pensament de Hegel (idealisme alemany). • Cal fer esment també que la fenomenologia. Quan vam comentar aquest autor ja vam dir que se’l podia considerar precursor d’algunes idees existencialistes: el sentit tràgic de l’existència. • La relació amb allò transcendent generarà dos corrents paral·lels: el món amb Déu. els conceptes que presenta i el llenguatge utilitzat).23. o L’existencialisme. podem afirmar el següent: • L’existència és el fet més característic i central de l’ésser humà contingent i mortal. i Simone de Beauvoir. Tampoc és una peça d’un joc omnipotent i omnipresent. o El segle XIX i les dues primers dècades del XX es van caracteritzar per un pensament optimista i prometedor: l’Idealisme. • Malgrat la gran dificultat que suposa llegir les seves obres (pel contingut. que ha estat llençat al món. caldrà sumar la manca de llibertat i la forta repressió patida per la població.2. no hi ha correspondència entre la realitat i la racionalitat. L’únic ésser conscient d’existir és l’ésser humà. i ho és en la mesura que fa filosofia. o Com a trets generals. Camus. i que es veurà contínuament afectat per situacions problemàtiques i absurdes. o en corrents filosòfics i social posteriors com l’Hermenèutica o l’Ecologisme. genera incertesa i risc. L’ésser humà és l’únic ésser que neix sense saber el que serà. passant pel pessimisme de Schopenhauer. sobretot d’autors tan coneguts com Sartre. l’humanisme de Feuerbach i el vitalisme de Nietzsche. L’existència no és una essència. • La indeterminació i possibilitats de l’existència de cada ésser humà. En la mesura en que existeix aquesta indeterminació. juntament amb Kierkegaard són corrents precursors de l’existencialisme. L’existència és quelcom impossible de deduir. cal fer esment també a les següents característiques: • Des d’una perspectiva de la Història de la Filosofia. L’Existencialisme: 23. A més. les seves obres i les seves idees tindran un fort impacte i influiran en els mateixos pensadors existencialistes. L’ésser humà del corrent existencialista és l’ésser humà concret. L’existència: • Heidegger pretén elaborar una reflexió sobre el món i la cultura occidental en les seves múltiples manifestacions amb el fi de fonamentar un nou humanisme. 106 .

Això implica que cal tornar a plantejar-se de nou la pregunta pel sentit de l’ésser. 23. és utilitzant les coses com les coneixem: usar és comprendre. D’aquí que l’ésser humà s’expressa en l’existència.3. espai obert: • Les coses constitueixen el món que ens envolta. Amb la seva obra Ésser i Temps (1927) Heidegger farà una anàlisi de l’existència humana. però si supera aquesta situació. L’existència autèntica: • La tendència natural de l’ésser humà és desenvolupar una existència que vagi d’acord amb el seu propi ésser. per acabar en l’ésser-en-la-mort.1. és a dir. El món és obert. És el que l’autor anomena existència autèntica. l’ésser humà es preocupa dels altres éssers humans. Però la forma en que es manifesta el jo quotidià a la societat és una forma encoberta. El món compartit: • L’existència implica sempre fer referència a un jo. comprendre la circumstància i adequar-s’hi. Quan • Filosofia. alhora.2. allò que tractem en el nostre viure diari. són producte d’una metafísica.2. a fer-se el seu propi ésser. • Conèixer és veure l’objecte. L’ésser humà és projecte. sinó cal estudiar l’ésser humà. Va ser mestre de filosofia en centres d’ensenyament secundari fins el principi de la Segona Guerra Mundial. la seva principal característica és que té l’ésser pendent de realitzar-se i que aquesta realització es duu a terme en el món. L’ésseraquí té el poder de ser una cosa o una altra. a través de l’ésser-en-el-món. Heidegger utilitzarà el terme trobar-se. ja que pel seu estudi partirà. • Si l’ésser humà renuncia a la seva essència i cau entre les coses. moment que. per tant el món és compartit. enganyosa i impersonal. • El nostre tracte amb el món es realitza en tres moments: • El nostre moure’ns en el món depèn dels nostres estats d’ànim. És més.3. 23. Conèixer de forma objectiva és un saber derivat del primer coneixement.23. podrem parlar del gir transcendental de Heidegger. Jean-Paul Sartre: 23. El món se’ns manifesta com un conjunt relacionat de referències d’utilitat.3. L’ésser-aquí ha estat llençat al món i haurà de construir el seu ésser. Durant la guerra va caure presoner de l’exèrcit alemany i deportat a Alemanya.5. En el món poden aparèixer altres éssers i. • A través de les idees que es desprenen d’aquesta obra. • L’ésser humà té tendència a perdre’s entre les coses i interpretar-se des d’elles. completa el cicle des de l’ésser-aquí. la raó de ser de l’ésser humà. no de l’ésser estàtic i objectivista a la manera tradicional. Per tant. • L’estructura humana no és el pensament sinó la imprevisió i la indeterminació més radical. El món.4. doncs. L’angoixa només desapareixerà en el moment de la mort. Heidegger parla de la caiguda del jo com l’autoengany que provoca la rutina i ens fa ser impersonals. • A més d’ocupar-se de les coses. la traducció del qual només es pot fer de la següent manera: l’ésser-aquí) i. precisament en l’ésser humà on es pot entendre l’ésser. 23. • Per entendre l’ésser no hem d’analitzar les seves propietats o categories. És. en haver de construir el propi ésser.2. és un món de l’ésser amb d’altres. ja que és l’espai a on es produeixen les coses. Introducció al pensador: • Va néixer a Paris l’any 1905. és quan sorgirà l’angoixa davant la responsabilitat d’haver de fer-se el propi ésser. És el que en llenguatge popular diem seguir la veu de la consciència. aleshores portarà una existència inautèntica. pura disponibilitat o maneig d’ús. 107 . Es tracta d’un moment certament tràgic. sinó de l’ésser dinàmic i conductual de l’ésser humà. • L’existència rau. el seu ésser és realitzar-se com a ésser enmig dels éssers. és el que Heidegger anomenarà el Dasein (terme. Parteix de la premissa que allò que les persones entenem de nosaltres mateixes i les manifestacions culturals són producte d’una manera concreta de concebre la relació ésser-pensar. per l’autor.

com a tals. d’assaig. La consciència és la que dóna sentit al món. Per a Sartre.3. Només quan algú (ésser-per-sí-mateix) els veu i se’ls apropia. influència de Heidegger. el pensament de Sartre es va imposar en tota Europa. • L’ésser-en-sí és alló que és i res més. ja que és pura relació ésser humà-món. No pot existir un Déu omnipotent i infinit perquè anul·laria la llibertat. Només les coses són ésser i. va dur a terme una gran activitat política i intel·lectual: o Visites a Cuba per a trobar-se amb Fidel Castro i el Che Guevara. • La llibertat humana és el fonament de tots els valors i és radical. L’ésser humà és pura llibertat.3. • Entre les seves obre principals cal destacar: en novel·les. no té objectiu ni està determinat. • Fins a ben entrada la meitat del segle XX. o Va fer conferències. L’edat de la raó (1945) i altres. és a dir. 23. • Per explicar-ho d’una manera més planera: els objectes exteriors del món (els éssers-en-sí) hi són independentment que un subjecte els vegi. 23. la consciència.3. Les mosques (1943). És aquest qui ha d’optar i prendre les decisions correctes a cada moment. i per això. Llibertat i responsabilitat. I en filosofia. El concepte de l’ésser en Sartre: • La reflexió filosòfica de Sartre comença des de la reelaboració d’alguns conceptes de la Fenomenologia. sinó que ho és l’ésser. és a dir. va acabar la guerra va tornar a França i juntament amb Merleau-Ponty va fundar un grup de resistència intel·lectual anomenat Socialisme i llibertat. és conscient de quelcom i es projecta tant al damunt del que és present com del que és absent. havent de decidir allò que ha d’ésser per sí mateix: realitzar-se com a projecte.2. en ser radicalment separat de l’ésser-en-sí. aleshores adquireixen un valor. • Enfront d’ell hi trobem l’ésser-per-sí-mateix. les converteix en objectes. La nàusea (1939).4. • En aquest context cal entendre la posició atea de Sartre. l’aparença és l’essència mateixa. o Visites a Moscou per a trobar-se amb Kruschev. com a fenomen de l’ésser. qui les dóna una significació instrumental. Quan recorre a un altre tipus de norma està actuant de mala fe. No hi ha res fora d’ella que pugui guiar-la: l’ésser humà està condemnat a ser lliure i no pot tenir altra norma de conducta que la seva voluntat. no té essència o naturalesa.3. • En una de les seves obres Sartre afirmarà que allò que existeix és allò que es manifesta. Les mans brutes (1948) i altres. les objectiva. El ser i el no res (1943). la tasca de la filosofia haurà de ser. segons l’autor. en aquest sentit no tenen valor. • En les dues últimes dècades de la seva vida. el no-res. arribant a influir de forma notable en tota la vida social i cultural. de teatre. En obres de divulgació política. l’aparença. Però la consciència no és fenomènica. L’existencialisme és un humanisme (1946) i La Crítica de la raó dialèctica (1960). En obres de teatre. a la vegada. Però alhora l’ésser-en-sí no esgota tot el que és l’ésser. es manifesten a la consciència. ja que no té cap mena de relació ésser humà-món. diu l’autor. . sense sentit. • Després d’aquesta identificació aparença – ésser. • L’ésser humà és l’ésser-per-sí-mateix i. és intencional. l’angoixa davant la llibertat i la falta de normes 108 Filosofia. • La consciència. • És dins d’aquesta situació on sorgeix la responsabilitat com a manera de ser de l’ésser humà i. allò que és objectiu. Els comunistes i la pau (1952). sobretot gràcies a les seves obres de teatre de situacions. El punt de partida d’aquesta reflexió el constitueix l’anàlisi de la consciència. una cosa incognoscible en sí mateixa.23. tan necessària per entendre l’ésser humà. L’ésser-en-sí i l’ésser-per-sí-mateix: • Sartre distingirà aquests dos conceptes en el seu estudi filosòfic de l’aparença. descriure l’aparença. o Una gran producció filosòfica. es descobreix existint. allò que no és. • Sartre va morir l’any 1980. o Va fer algunes produccions cinematogràfiques. revela l’ésser tal com és.

un fong o una coliflor. L’ésser humà és l’únic que existeix. és un ésser que no és. per tant. El Raciovitalisme d’Ortega y Gasset: o Durant el segle XIX. 23. sinó que és tot el gènere humà el que s’hi veu afectat perquè decideixo des de la llibertat absoluta de l’espècie humana. i és la font de la qual es nodreixen totes les nostres idees. L'Existencialisme. i un cop assolida. defensar-la davant de qualsevol amenaça. Espanya entre els segles XIX i XX: • Durant el segle XIX. L’ésser humà és un absurd.6. atès que és un ésser-per-si-mateix.L’ésser humà es qüestiona el seu ésser i. com en els plantejaments intel·lectuals.3. és allò que l’ésser humà no té però que ha d’assolir.1. de les coses. mai no és actualitat. i el seu sentiment més característic és la nàusea. ja que és l’únic que permet l’ésser humà realitzar-se plenament com a humà. • De totes maneres. és un projecte que es viu subjectivament. és l’expressió d’un ésser que ha d'autoafirmar-se com a autor de la seva propia història. en tant que existència. és pura subjectivitat originaria i irreductible. més que acció. que no té essència.3. L'Existencialisme. després de la mort del pensament burgès. A la dècada dels cinquanta. és una passió inútil. I per això l’ésser humà. • Advocant per una fusió entre el Marxisme i l’Existencialisme. Afirma que el Marxisme és la filosofia no superable del nostre temps. en aquest qüestionar-se el seu ésser radica la seva llibertat. Això ens explica perquè el tema de la llibertat ocupa i preocupa tant a l’autor francès. probablement perquè Sartre ja havia superat aquesta etapa del seu pensament i de la seva obra. és l’únic Humanisme possible. no només m’hi veig afectat jo. després dels esdeveniments del Maig-68 francès. és reacció. Aquesta indeterminació diferencia radicalment l’ésser humà d’allò determinat. L’ésser humà mai no pot deixar d’ésser-per-sí-mateix. va quedar en una mera crítica dels dos corrents filosòfics i. vàlides per a tothom i la necessitat de crear-se cadascú kes seves pròpies normes. aviat se li presenta a Sartre la necessitat de superar els plantejaments individualistes i d’assumir la dimensió social dels esdeveniments. ja que damunt seu s’estableixen tota la resta de valors. Sartre es va anar apropant al Marxisme amb la convicció que aquest podia suplir les deficiències socials de l'Existencialisme. és inconformitat. • Aquesta acceptació de la llibertat absoluta és el que Sartre entén per autenticitat. • D’aquí sorgeix també el compromís ja que en les meves decisions. afirma Sartre.l’any 1898. vivia en un estat d’ànsia de llibertat. inacabada. precisament. Espanya pateix una profunda transformació. Anàlisi de la llibertat: • Sartre diu en una de les seves obres que ja des de ben petit.4. • La seva filosofia es pot resumir com un intent d’assolir el camí cap a la llibertat. Sartre empren l’examen crític d’aquests dos corrents filosòfics. De totes maneres. La llibertat és dinàmica. l’ésser humà és pura possibilitat de ser. A l’obra anterior havia de seguir una segona part que mai no ha estat publicada. tant en l’organització política. fet que representa una Filosofia. ja que constitueix la totalització del saber contemporani que reflecteix la praxi que l'ha engendrat. • L’ésser humà és al món sense cap determinació.5. accelerada a la segona meitat. 23. un Humanisme: • En coherencia amb aquest plantejament. • L’ésser humà. que culmina amb la pèrdua de les darreres colònies -Cuba i les Filipines. • La llibertat és creativa.4. 109 .23. La llibertat és futur. és la transcendència absoluta en funció de la qual totes les coses són. en comptes de ser una molsa. s’estableix a Espanya la monarquia constitucional i el sistema de partits amb alternança pactada en el poder. • La llibertat és l’essència de la condició humana. mai no pot convertir-se en un ésser-en-sí. • Aquest intent de fusió entre el Marxisme i l’Existencialisme que Sartre desenvolupa a la seva obra Crítica de la raó dialèctica (1961). al mateix temps que el Marxisme es veuria rejovenit per l'Existencialisme. Constitueix el seu únic valor fonamental. 23. Sartre afirma que l’existencialisme és un humanisme.

de la literatura i d’altres camps del saber. doncs. la filosofia parteix de quelcom que no és una abstracció. una cosa que ha de viure cadascú i des d’un mateix.4. van aconseguir transcendir els àmbits universitari i parlamentari i el desig que les seves obres fossin compreses li va fer afirmar que "la claredat és la cortesia del filòsof'. Però la manca de solució dels problemes reals de la societat espanyola fa que es debati entre formes de govern monàrquiques i republicanes. pero. És. preocupar-se. cal tornar a reconstruir-la des del seu propi i primer fonament. afirma ORTEGA. És trobar-se entre coses. MARAGALL. La funció de la filosofia: • Quan els filòsofs han volgut estudiar i trobar aquest punt de partida absolut de la filosofia. Aquesta manca de radicalitat el porta a rebutjar: • El Positivisme. que té "evidencia del seu viure" i que el viure i el saber-se és: trobar-se en un món. així. la vida és. Aquest conjunt és el món. JOSÉ ORTEGA y GASSET. La filosofia és una activitat vital que té com a problema radical definir aquesta realitat primària que anomenem la nostra vida. GANlVET. VALLE-INCLÁN. avenç cap a les formes modernes de govern. membre de la generació del 98.2.4. que no garanteix l’existència d’un món extern tot i que hagi aportat la idea de subjecte o jo. És imprevista. més endavant. Aquest fet va ser una ocasió propícia perquè els intel·lectuals comencessin una profunda anàlisi sobre la situació d'Espanya. han creat diverses formes de pensament que ORTEGA refusa perquè no han establert una base solida a partir de la qual es pugui construir la filosofia amb la radicalitat que li és propia. ocupar-se per endavant. segons el qual tot el que hi ha es redueix a allò que és percebut pels sentits i acaba en un sensualisme. social i internacional. MACHADO. La vida i els seus atributs: • ORTEGA y GASSET considera que amb el tema de la vida humana desapareix la paradoxa de la filosofía. • L'Idealisme. • La vida és una cosa que ens ve donada. UNAMUNO. que parteix del subjecte i ho converteix tot en contingut de la consciencia. encara no és pero cal fer-la en el temps. Filosofia. és a dir. No està prefixada.3. Per primera vegada. entre temes que ens afecten. sinó que és futurició. exposades en gran mesura a través de la premsa.4. 23. amb el qual el meu jo forma unitat.4. 23. gustos i disgustos.4. • El Racionalisme. és quelcom que s’ha de resoldre. Ortega y Gasset: El concepte de vida: • La vida i l’obra d'ORTEGA y GASSET van indefectiblement unides a la tasca de la reconstrucció del pensament espanyol fruit de les inquietuds regeneracionistes del segle XIX. pura possibilitat. • Com que no hi ha cap d’aquestes doctrines que hagi aconseguit d'elaborar una filosofia prou radical. és un problema que no podem transferir. 110 . MENÉNDEZ PIDAL contribueixen a fer que es conegui aquesta etapa com a "Edat de Plata". perquè aquest tema té en compte les posicions racionalistes i també recull les posicions idealistes. alhora. 23.23. • Gairebé al mateix temps esclata a Cuba i a les Filipines un moviment emancipador que desemboca en la pèrdua definitiva del domini colonial espanyol. i. en solitud. • Aquestes inquietuds cristal·litzen en els autors de l’anomenada "generació del 98" en el terreny del pensament. • L’ésser humà s’ha de comprometre amb la seva vida i dissenyar-hi la pròpia manera de ser. Els esdeveniments del 98: • Els darrers anys del segle XIX coincideixen amb el final del primer període de la Restauració i durant aquest temps es nota la incidència d’una greu crisi econòmica. • La vida és una realitat que "existeix per a si mateixa" i "se sap". • Les seves idees.5. • A aquesta renovació cultural s’hi afegeixen les figures de MIGUEL DE UNAMUNO.

• 23. • El Raciovitalisme estableix que raó i vida són dos termes que només poden ser entesos adequadament en interconnexió. d’aquesta manera. concepte. és urgent sotmetre la raó a la vitalitat. grups capaços d’induir un canvi de sensibilitat respecte de les idees dominants en una època determinada. Per això. El "penso. La vida humana es realitza sempre des d’una situació concreta. consisteix en una successió de creences que indueix així a una modificació de la circumstància i.7. 111 . pero alhora oberta i amb prou espai interior. Raó històrica: Concepte de generació • La vida individual. l’escenari que correspon a cadascú: és constitutivament circumstància. una realitat que. La veritat és individual i històrica.4. localitzarla dintre del biològic i supeditar-la a l'espontani. Qualsevol camí que hagi seguit acaba per ser clausurat i cal obrir noves formes que facin possible sempre la racionalitat i que l’ampliïn com a necessitat ineludible: només una raó històrica pot fer possible això. • Però la realitat còsmica pot ser vista des d’una perspectiva determinada. per mitja d’ella. tots dos mutilen igualment la realitat. en present allò que ja ha passat i descobrir així la vida humana en cada temps. El Perspectivisme • No existeix. un jo pur i transparent. en preferir la mobilitat de l’existència. resultés sempre idèntica és un concepte absurd. Filosofia. ORTEGA entén que el Racionalisme.6. és una cosa tancada. Totes les perspectives són igualment vertaderes i. Per tant. Es formen. 23. organitzades. El que realment existeix és un subjecte que viu individualment i que pensa per donar sentit a tot allò que l’envolta des de la seva situació vital. vista des de qualsevol punt. La raó històrica és logos. en pretendre la veritat. abandona la vida i que el Vitalisme. Aquesta és la seva forma de comunicar-se amb l’univers.8. que rep per aquest motiu el nom de Raciovitalisme i representa la superació de la dicotomia raó-vida. El pensament neix de la vida i la seva tasca consisteix a donar sentit a allò que ens envolta. El jo no pertany a la circumstància però es torna inintel·ligible sense ella. • Amb aquest concepte de raó vital expressa la necessitat d’integrar els conceptes de raó i de vida i rebutja qualsevol postura que n’afirmi més l’un que l’altre: el Racionalisme o el Vitalisme. amb capacitat per descobrir veritats eternes. segons ORTEGA. la qual cosa ens faria comprendre realment la història i de retruc la natura en les seves diverses formes. el lloc on el jo es realitza. i podent convertir.4. A cada època hi ha unes creences i idees que són viscudes per persones que les encarnen amb diversa sensibilitat i força. • Així. la teoria de les generacions serveix per explicar la història projectant aquesta estructura sobre el passat. de la dels pobles i de les èpoques. renuncia a la veritat i imposa el relativisme. En conseqüència. constitueixen la realitat total. que emana d’un fer-se temporal. també a una modificació de la vida individual.4. El pensament és una funció vital semblant a la digestió o a la circulació de la sang com a productes espontanis del subjecte vivent. igual que la dels pobles o èpoques. substituïda per la "raó vital". • L’ésser humà ha d’admetre la raó històrica si vol comprendre les crisis de sistemes i creences. • Des de la perspectiva de la raó històrica podem comprendre els problemes relacionats amb la vida humana. • Pensar és heure-se-Ies amb el seu entorn. 23. doncs jo sóc" cartesià com a punt de partida per a la filosofia ha de ser reformulat en el sentit de "penso perquè visc". Aquest caràcter històric es concreta en el concepte de generació. per tant. En això consisteix la racionalitat. Raó vital: raciovitalisme: • La raó com a funció vital i espontània de l’ésser humà és considerada la millor expressió del sistema filosòfic d'ORTEGA.

Desenvolupament del Moviment Analític: o El moviment analític el va iniciar a Anglaterra GEORGE EDWARD MOORE (1873-1958) amb la seva obra Refutació de l’Idealisme. amb noves perspectives per l’anàlisi del llenguatge i per a la concepció de la filosofia. el lògic. o El gir de la filosofia cap al llenguatge és l'última de les reaccions contra l'Idealisme. afirmen el Realisme del sentit comú que. que va tenir el suport de RUSSELL. etc. 24. o LUDWIG WITTGENSTEIN (1889-1951) va estudiar a Cambridge amb els dos mestres anteriors i com a resultat dels seus ensenyaments va escriure el Tractatus logicophilosophicus. o D’aquesta manera neix el Moviment Analític. la fonamentació lògica de les matemàtiques i la nova ciència. prendria el llenguatge com a objecte propi de la filosofia. o Aquestes concepcions de la filosofia donen lloc a l'Atomisme lògic. que entén la filosofia com a anàlisi del llenguatge. a finals del segle XIX. WITTGENSTEIN va revisar les seves teories i escriure investigacions filosòfiques. 112 . per a la comprensió dels fets. • El Neopositivisme o Positivisme Lògic. que aplica l’anàlisi al llenguatge científic. o A partir del 1929. Introducció: o La crisi oberta. El Moviment Analític comprèn tres corrents filosòfics: • L’Atomisme lògic. els Estats Units.1. l'Idealisme s’havia refugiat. i de W II per al WITTGENSTEIN de les Investigacions filosòfiques. es parla de W I per al WITTGENSTEIN del Tractatus. que entenia el llenguatge alhora com a activitat i com a estructura. el qual va proposar que l’emissió d’energia és una radiació discontínua i es propaga en forma de partícules subatòmiques o quàntum d’energia. de la física atòmica.2. que amb la seva Teoria especial de la relativitat (1905) i Teoria general de la relativitat (1916) capgira tota la física teòrica posterior. o De retorn a Viena va entrar en contacte amb MORITZ SCHLICK (1882-1936). afavoreixen que els filòsofs i científics pròxims a la filosofia facin una atenció especial als problemes plantejats en el terreny de la metodologia científica. 3 W I o primer Wittgenstein i W II o segon Wittgenstein Filosofia.3. Tots dos van recuperar la tradició empirista pròpia de la filosofia anglesa. Així. en que afirma que l’objecte de la filosofia es redueix a l’aclariment lògic del pensament. així com l’impuls que reben les ciències en general amb les noves teories científiques (de la relativitat. El Moviment Analític: 24.). Suècia o Àustria. • La fonamentació lògica de les matemàtiques va ser duta a terme per GOTTLOB FREGE (1848-1925) i BERTRAND RUSSELL (1872-1970). MAX KARL PLANCK (18581947). mitjançant una actitud realista-empirista i el mètode analític. • De les noves teories científiques podem destacar ALBERT EINSTEIN (18791955). que analitza el llenguatge ordinari en els seus diversos usos. de la física quàntica. • La renovació de la lingüística va ser duta a terme per FERDINAND DE SAUSSURE (1857-1913). malgrat la seva tradició empirista. del 1903. company i amic a la Universitat de Cambridge. Té lloc en països com Anglaterra. • La Filosofia Analítica. 3 o Seguint el criteri de RUSSELL.24. que amb el seu principi d’incertesa. o En contra de l'Idealisme. que desenvolupa l’anàlisi lògica del llenguatge i la seva aplicació científica. Context científic: o Els canvis que van originar el viratge de la filosofia del segle XX van ser la renovació de la lingüística. va expressar les relacions no deterministes entre causes i efectes. MOORE analitza el llenguatge comú o ordinari i RUSSELL analitza el llenguatge ideal o lògic. que analitza el llenguatge lògic com a model de llenguatge científic. que van tenir continuïtat en els seus deixebles d’òxford i de Cambridge com a iniciadors de la Filosofia analítica. en la fonamentació de les matemàtiques. 24. els quals van afirmar la possibilitat d’un llenguatge ideal. promotor del Cercle de Viena i impulsor del Neopotivisme. on. i WERNER HEISENBERG (1901-1976). corrent que desenvolupa l’anàlisi del llenguatge ordinari.

2. per tant. després del qual ve el primer WITTGENSTEIN.i el llenguatge -Descriptiva o Referencial del significat-. FREGE i de B. és capaç d’enfrontar-se d’una manera més adient i eficaç que el llenguatge ordinari a la comprensió dels fets que s’esdevenien al món i. precisament. WITTGENSTEIN es va interessar pel llenguatge en la mesura que constitueix un camí segur cap a un saber que.constitueixen el sense sentit del llenguatge. 25. de més eticopràctica. MOORE. i la resta -sentiments. aquest va interpretar el contingut de l’obra des de la seva pròpia perspectiva científica del món. o B. (W I): • B. E. o L. o L. WITTGENSTEIN va publicar el Tractatus logico-philosophicus amb un pròleg del seu mestre B. RUSSELL i G. W I. Filosofia. després de conèixer l’obra de G. com que els objectes físics individuals entren en relació els uns amb els altres mitjançant les seves qualitats. quan parlem no ens referim a objectes físics individuals. • El propòsit subjacent en l’obra de L. l’anàlisi ens descobreix que aquestes proposicions es poden reduir a les seves respectives proposicions atòmiques del tipus "plou". Per tant. 25. L'Atomisme lògic de Russell: o B. Tanmateix. no podrem anar al camp". per tant. En definitiva. Com que aquesta tasca requereix explicar la naturalesa de la proposició. • Que la funció essencial del llenguatge és representar el món (teoria figurativa del llenguatge). la realitat esta constituïda per àtoms. o Encara que es va especialitzar en enginyeria aeronàutica. el que ell pretenia amb la seva obra era tot el contrari. no pot ser expressat: el metafísic. objectes físics individuals. susceptibles de ser analitzades lògicament: si analitzem les estructures lògiques del pensament. RUSSELL. o Paral·lelament. WITTGENSTEIN li retreu que. són en elles mateixes sempre veritables i res del que s’esdevé al món no pot refutar-les perquè no en diu res. RUSSELL va considerar que el llenguatge logicoformal. componen fets. • Teoria de la funció de la veritat: WITTGENSTEIN afirma que la filosofia consta de lógica i metafísica. L. sinó a fets o relacions entre qualitats d'objectes. LUDWIG WITTGENSTEIN analitza el llenguatge sota dos supòsits fonamentals que es desenvolupen en sengles teories filosòfiques: • Que l’estructura del llenguatge és revelada per la lògica (teoria de la funció de veritat). doncs. Amb aquestes dades. que són així un reflex de les coses físiques individuals.. ètica. L’anàlisi del llenguatge en el "Tractatus": • En el Tractatus. podrem accedir a la realitat. o Ara bé. 113 . pot satisfer millor les aspiracions cognoscitives de la filosofia. Moviment Analític: L’anàlisi del llenguatge formal: Primer WITTGENSTEIN. Déu. tanmateix. Teories del llenguatge: o Al llarg de la seva formació intel·lectual. El "Tractatus".. mitjançant el llenguatge establim relacions entre classes. passant per SCHOPENHAUER. perquè la lògica i l’ontologia estan relacionades a través del significat de les paraules. com a tal. RUSSELL. WITTGENSTEIN va sintonitzar amb la línia de pensament que va de KANT a NIETZSCHE. com a última instancia. RUSSELL adopta un punt de vista empirista-fenomenista i redueix allò que és real a les dades sensibles que aporta l’experiència.2. les proposicions són tautològiques i. WITTGENSTEIN és unitari: establir els límits del llenguatge amb la finalitat de mostrar que hi ha aspectes de la realitat als quals no podem accedir convenientment per mitja del llenguatge lògic o científic.1.25. La lògica és pur càlcul a priori que determina si certes combinacions de símbols són valides o no. perquè solament pot expressar fets. és a dir. l’enteniment elabora les seves pròpies construccions lògiques. "podrem anar al camp". o L’anàlisi de l’estructura lògica dels fets el va portar a establir les seves teories sobre la realitat -Atomisme lògic. RUSSELL és el màxim exponent de l'Atomisme lògic. L.. buides. o El llenguatge és el límit del nostre món. Per tant. encara que l’enteniment expressi les coses de manera complexa mitjançant proposicions moleculars del tipus "si plou.1. es va traslladar a Cambridge a estudiar amb B. criticar aquesta perspectiva en favor d’una altra de més artisticometafísica. En lògica. ideal i científic. 25. que treballaven sobre aquesta qüestió. es va interessar pels fonaments lògics de les matemàtiques amb la finalitat de trobar una clarificació lògica del pensament.

D'aquesta manera. són proposicions sense sentit. La lògica. 4 Epistemologia: La filosofia de la ciència. el que hem de fer és aplicar el mètode zero. L. amb el món per mitja del sentit que tenen les nostres proposicions. Quan pensem. com se’ns presenta el món. A la filosofia li correspon determinar el que es pot dir. la lògica constitueix la base de l’epistemologia i es pot aplicar a qualsevol sistema lingüístic que tingui com a finalitat descriure la realitat. perquè els seus principis. paper que ara duen a terme les ciències naturals. Filosofia. és a dir. la filosofia ja no és una teoria. ens situa en l’àmbit d’allò que només pot ser mostrat. WITTGENSTEIN va abandonar l’especulació filosòfica per intentar de viure amb els dictàmens de la seva consciencia. si aquesta proposició és veritable. mostra com estan les coses en el món. Filosofia com a crítica del llenguatge: Tradicionalment. els objectes. van també més enllà del camp de la lògica i estan mancades de significat. és la investigació sobre la naturalesa de la pràctica científica. si bé no tots hi percebem les mateixes coses".• • Per tant. El pensament és intencional. doncs. els noms. que són els més normatius i necessaris. Les primeres constitueixen la ciència natural total. ens diuen com pensem. i de saber si la ciència es capaç de revelar la veritat de les entitats ocultes i els processos de la natura. cal afirmar que "tots percebem el món de la mateixa manera. Tampoc la filosofia no és un saber fonamentador de sabers. Tanmateix. podrem desxifrar els trets generals amb que se’ns presenta la realitat. Per a eII. si volem saber si una proposició és o no és lògica. Connectem. la relació figurativa consisteix en la coordinació dels elements del signe proposicional. sinó que és una activitat lògica que mostra quines proposicions són veritables o falses i quines proposicions no tenen sentit. fa referència a alguna cosa diferent de si mate ix. La lògica no descriu el món. WITTGENSTEIN. per mitja de l’estructura lògica del llenguatge. la lògica tenia un caràcter merament instrumental. 114 . Per això. ja que les proposicions per si mateixes mostren el seu sentit i podem determinar si són veritables o falses d’acord amb l’estat de coses que representen. construir-ne la taula de veritat i comprovar quan la proposició és veritable. I com que el pensament s’explicita en paraules i aquestes paraules constitueixen el sentit de la proposició. és projectar uns signes proposicionals sobre un possible estat de coses. atesa la seva transcendentalitat. s’hi refereixen. Tanmateix. S’ocupa de saber com es desenvolupen. avaluen i canvien les teories científiques. en realitat. la podem aplicar a les nostres proposicions tot contrastant-les amb els esdeveniments del món: "els límits del meu llenguatge signifiquen els límits del meu món". el que fem. L. establim una correlació biunívoca noms-objectes. si reflexionem sobre els fonaments de la lògica. la lògica es converteix en fonament de la metafísica. com que tots els llenguatges tenen l’estructura lògica comuna del pensament. mentre que les segones són tradicionalment les que s’han anat aplicant a la filosofia. amb els elements del possible estat de coses que es vol descriure. un cop acabat el llibre. La proposició és un model de la realitat tal com la pensem. D’aquí ve que quan les seves proposicions van més enllà dels límits del llenguatge. únic àmbit capaç de proporcionar-nos els valors que han d’orientar la nostra conducta. La proposició figura o representa la realitat. D’acord amb això. la filosofia es venia considerant com una teoria que servia de fonament per als altres coneixements. Per tant. Això implica un cert relativisme ontològic i lingüístic. Dintre d’aquesta concepció de la filosofia. és condició necessària per descriure’l. també coneguda com epistemologia. 4 Així doncs. WITTGENSTEIN aporta a la filosofia un canvi de perspectiva. Teoria figurativa del llenguatge El nostre llenguatge connecta amb el món perquè els noms tenen referència: estan en lloc dels objectes. L. quan estableix les relacions llenguatge-realitat.

• El llenguatge com a forma de vida: Nosaltres. WITTGENSTEIN. En tota practica lingüística. esporàdicament. WITTGENSTEIN es va dedicar a fer de mestre d’escola. Teoria dels Jocs del Llenguatge: • En general. pel que en fem: són com les eines d’una caixa o com les manetes de la cabina d’una locomotora. posar noms a les coses a la manera com es descriu la Creació en el Gènesi. així. sinó que també donem ordres. no solament anomenem objectes. És a dir. És la imatge d’un llenguatge més primitiu que el nostre.26. • Les paraules presenten nombroses funcions. El 1929 va tornar a Cambridge. assenyala que aquest concepte de significat rau en una imatge primitiva del mode i manera com opera el llenguatge. totes són uniformes. 26. • Per tant. jardiner i. els mecanismes que s’hi descriuen només poden ser explicatius si ja es dominen amplies àrees d’un llenguatge. de concebre el món. S’hi va doctorar i. perquè contínuament l’estem recreant. El llenguatge és. L’única cosa que tenen tots els possibles llenguatges en comú és una certa semblança de família que ens permet relacionar-los entre ells. formem i comprovem hipòtesis. per comunicar-nos amb els altres o per descriure la forma que representa el món. només. En definitiva. el llenguatge és una manera de fer. va criticar i desenvolupar les seves idees anteriors. No obstant això. el significat de les paraules depèn d’allò que nosaltres en fem. que tampoc les convencions bàsiques del nostre llenguatge no estan justificades per alguns trets del món. per tant. hem d’analitzar el que fem amb les paraules. fem conjectures. l’objecte que anomena. 115 Filosofia. presentem els resultats d’experiments mitjançant taules i diagrames. 26. fins i tot d’escultor i arquitecte. WITTGENSTEIN continua reflexionant sobre la determinació del sentit de les nostres proposicions lingüístiques. després de criticar la lògica com a únic llenguatge amb sentit. agraïm. • Crítica a la concepció nominalista del llenguatge: Des d’aquests pressupòsits. però quan les fem servir mai no se’ns presenten amb tanta claredat. (W II): • Després d’escriure el Tractatus. en aparença. SANT AGUSTÍ. fem i expliquem acudits. WÍTTGENSTEIN sosté que el llenguatge no solament és alguna cosa necessària per poder viure. . etc. bo i recollint la teoria retòrica del seu temps. L’anàlisi del llenguatge ordinari: segon WITTGENSTEIN.1. Obria així una nova etapa. d’acord amb un aprenentatge i amb un exercici. El llenguatge és una activitat que es porta a terme seguint unes regles. L. alhora que feia classes de filosofia. sinó que abans de tot això.1. WITTGENSTEIN anomena joc de llenguatge "el tot format pel llenguatge i les accions amb què està entreteixit". surten determinades expressions entrellaçades amb un seguit d’actuacions. o WITTGENSTEIN analitza ara el llenguatge ordinari i en la seva segona gran obra. malparlem. les paraules tenen el significat que algú els dóna. traduïm d’un llenguatge a un altre. Investigacions filosòfiques. L. l’anomenada W II. és una forma de vida. ni una definició que els englobi tots. si volem elaborar una teoria del significat. en realitat. inventem histories. és a dir. la competència lingüística s’adquireix fixant l’atenció en les circumstàncies en què els altres fan servir les paraules pertinents: cada paraula tindria un significat. saludem. exposa les seves noves teories que tenen com a eixos centrals la Teoría dels jocs del llenguatge i la Teoría de la determinació del sentit per l’ús. supliquem. Revisió de les teories del "Tractatus Logico-Philosophicus": o En aquesta nova etapa. del context o de les situacions que volem descriure. per contra. descrivim objectes. com un joc i. aleshores. WITTGENSTEIN critica la concepció nominativa del llenguatge. Segons aquesta concepció. afirma que el domini del llenguatge consisteix a aprendre els noms dels objectes que designen les paraules. fabriquem objectes d’acord amb dibuixos. ja que. ara present en SANT AGUSTÍ. ara esta convençut de la impossibilitat de determinar el sentit de les proposicions mitjançant la lògica i. amb el llenguatge. amb el llenguatge fem les coses més diverses sense que puguem determinar ni un llenguatge únic.1. hi ha tants llenguatges com jocs lingüístics puguem recrear. que es diferencien. relatem esdeveniments.

alhora. la filosofia recondueix aquestes paraules al seu ús quotidià. com les fan servir de fet els parlants del llenguatge: "No pregunteu pel significat. L. L’acció fixa com comprenem i que és el que volem dir. • Seguir una regla és semblant a obeir una ordre. És l’ús allò que determina el significat en funció de les jugades. hem de tenir en compte. sinó que depenen de la situació a la qual intentem respondre. • Com a conclusió. però. Les proposicions amb sentit les haurem de determinar d’acord amb les regles seguides per a la seva constitució. adquireixen ara la categoria de símptomes d’una malaltia que la filosofia ha de diagnosticar i guarir. Filosofia. bo i comprenent que s’ha anat més enllà dels límits del llenguatge. els sense sentit. no es pot afirmar així com així l’existència d’un únic model de llenguatge: el formal i referencial. "objecte".3. • Tota activitat lingüística. Si fem servir malament les paraules. Les regles expliciten la relació interna que existeix entre el significat de les paraules i el fet que hem d’utilitzar-les de certa manera en determinades circumstàncies. en primer lloc. "jo". • Si analitzem així el llenguatge. com a objectiu de l’activitat filosòfica.26. tants com enfrontaments tenim amb les coses. hauran d’anar acompanyades d’un esquema que en determini l’ús.2. "coneixement". En aquests casos. per determinar el sentit de les proposicions. La filosofia com a teràpia del llenguatge: • Ara. D’aquí que WITTGENSTEIN insisteixi en la necessitat de treballar el llenguatge. ja que tot allò que volem dir pot ser dit amb el llenguatge de cada dia. com tot joc. Aquestes regles no són fixes. Teoria de la determinació del sentit per l’ús: • Si el llenguatge. constitueix una activitat. Ja no existeix un criteri únic i precís de significat. l’anàlisi de l’ús correcte del llenguatge amb la finalitat de guarir-ne les "malalties". La filosofia és una teràpia del llenguatge. • En tant que parlants. Hi ha molts llenguatges amb significat. Això s’esdevé quan fem servir paraules com "ésser". • Per tant. analitzar les regles que en determinen el funcionament. Tampoc es pot afirmar que hi hagi un únic "joc" de llenguatge amb significat: el lògic i científic. més o menys convencionals. • La investigació filosòfica és una investigació gramatical. L. WITTGENSTEIN proposa analitzar els criteris dels diversos usos o jocs de llenguatge. 116 . bo i responent a les diverses situacions que cada dia ens presenta la vida. La practica del llenguatge és una habilitat que s’adquireix amb l’aprenentatge i es desenvolupa amb l’ús. igual que qualsevol joc. 26. tenim una identitat que es veu afectada per l’ús del llenguatge. que el fan possible. hem de parlar el de cada dia. per intentar captar l’essència de les coses. fer-los desaparèixer del tot. constatem que els problemes filosòfics sorgeixen com a conseqüència d’una mala interpretació dels usos del llenguatge i que es resolen quan descobrim l’embruixament que la nostra intel·ligència sofreix per causa de la força irresistible de les imatges que constitueixen el llenguatge.1. sorgeixen malentesos perquè juguem amb elles un joc que no els correspon. WITTGENSTEIN proposa. exigeix el seguiment d’unes regles. si volem determinar el significat de les paraules. Les regles mostren la direcció que s’ha de seguir. Tampoc no podem identificar prèviament les proposicions que tenen sentit respecte de les que no en tenen. quan parlem el llenguatge. • Els problemes lingüístics. pregunteu per l'ús!" • Per fer aquesta tasca.1. La filosofia ha de descriure l’ús efectiu del llenguatge.

27. la forma del llenguatge. o La filosofia té per objecte analitzar com una proposició es converteix en científica i adquireix significat. mitjançant un simbolisme adient. La verificabilitat de les proposicions: o La ciència es basa en l’observació sistemàtica de fets expressada per mitjà d’un sistema de proposicions que responen a l’estructura lògica dels fets observats. Segons altres. Les proposicions de la ciència són. el problema sorgeix a l’hora de concretar el criteri que s’ha de seguir en la verificació de les proposicions.1. protocol·làries. Del Positivisme prenen la convicció que l’única cosa que interessa és el coneixement científic. Per contra. que siguin falsables. estan mancats de valor. basada en fets. la seva veritat solament pot verificar-se mitjançant comprovació empírica. La teoria referencial del significat. solament en elles és possible determinar-ne el significat. a priori i transcendent. o Com que per als neopositivistes la ciència refereix sempre fets físics. els de la lògica i les matemàtiques. catedràtic de la universitat de Viena. M. Afirmen la ciència natural i neguen la metafísica. L'anàlisi de ñes proposicions científiques: o Als neopositivistes els uneix una actitud crítica envers la filosofia especulativa. Així. Aquesta actitud la fonamenten en l'Empirisme. Una proposició és científica sempre que puguem verificar-la mitjançant observació que la confirmi o negui. no són científiques. els neopositivistes estableixen una concepció fisicalista i unificada de la ciència. Segons els neopositivistes això s’esdevé quan és possible establir-ne el mètode de verificació. anomenat també Positivisme lògic o Neopositivisme com a segona modalitat del Moviment Analític. ha d’oblidar la vinculació que el llenguatge té amb la vida. o Per a uns. la filosofia s’ha de centrar exclusivament en l’anàlisi dels mètodes i resultats particulars de les ciències. com que no descriuen fets. que és un sistema de proposicions que refereixen fets físics.2. i els enunciats sobre fets. capaç de determinar si el seu contingut és veritable o fals. o Com a conseqüència. pot fer transparents les relacions internes de les proposicions i aclarir. D’aquesta manera. les proposicions metafísiques "són expressions d’una actitud emotiva davant de la vida". Per al filòsof RUDOLF CARNAP. quan és verificable en principi. bo i prenent com a model la física. 27. així. altres només consideren científiques les proposicions que no resultin refutades pels fets. els condueix a un empirisme dogmàtic. la seva veritat es verifica per ella mateixa. solament les proposicions empíriques són verificables i. quan una proposició té sentit i és científica. en definitiva. Amb el triomf del nazisme. en ordre a assolir-ne el desenvolupament i el de la humanitat. Les teories del Tractatus els serveixen de suport per analitzar les proposicions científiques i determinar com n’adquireixen el significat. En els primers. són positivistes lògics. en la seva intenció de substituir-la per una filosofia científica. La seva figura central va ser RUDOLPH CARNAP. per tant. el grup es va dispersar per la Gran Bretanya i els Estats Units. Com que els enunciats de la metafísica no són tautològics i van més enllà de l’experiència sensible. estan mancades de sentit i no tenen contingut teòric. una proposició és científica en el moment en que és verificable per a mi. 27. o Tots coincideixen a afirmar que les proposicions metafísiques. va reunir uns quants professors científics per tal de discutir les tesis del Tractatus. que obstaculitzen el desenvolupament del coneixement científic. els neopositivistes entenen que la filosofia s’ha de dedicar a analitzar les proposicions de la ciència i depurar-les de les pseudoproposicions metafísiques. els de les ciències empíriques. Per tant. o Tanmateix. 117 . En els segons. o La lògica. l’únic capaç de proporcionar coneixements certs. Filosofia. Positivisme Lògic (el cercle de Viena): • El 1922. Finalment. perquè només el llenguatge de la ciència natural té sentit: té estructura lògica i és contrastable amb la realitat. va sorgir el Cercle de Viena. La metafísica no és ciència i no té cap mena d’interès. doncs. El llenguatge de la metafísica o el de la filosofia no tenen sentit. SCHLICK. que és implícita en els neopositivistes. el Positivisme i el Tractatus: De l'Empirisme clàssic prenen la diferenciació entre enunciats que tracten sobre relacions entre idees. registrables. Són filòsofs científics i logicistes.

Del Positivisme Lògic a la "Nova Ciència": • A mesura que el Positivisme lògic anà assolint maduresa. o En L'univers obert. temporal. que ha renovat la filosofia i la historia de la ciència. resulta aclaridor el paper que duen a terme en la ciència els paradigmes -realitzacions científiques universalment reconegudes que. POPPER afirma que les teories científiques tenen una validesa sempre relativa. provisionalment. T. Lakatos: programes d’investigació científica: • Partint del racionalisme crític de POPPER i sense compartir els criteris externs als quals KUHN recorria per explicar el creixement científic. Això és així perquè un experiment no verifica una proposició. com a crítica al dogmatisme neopositivista. entre d’altres. alhora. POPPER (1902-1994) es va interessar per l’epistemologia en general.28. amb possibilitat d’error: tot saber ho és de supòsits.i també com un canvi de paradigma o revolució científica modifica la perspectiva històrica de la comunitat que l’experimenta. d’un mode incommensurable de veure el món. Quan les anomalies subverteixen la tradició.1. el dels fenòmens psicològics i el de les construccions mentals. La racionalitat científica és provisional. va desenvolupar. com que el principi de verificació no deixava de ser sinó una tesi metafísica més.2. en diàleg crític amb el seu mestre. El fonament de la racionalitat és la crítica. IMRE LA- Filosofia. d’origen austríac. van posar les bases per a una "nova ciència". el criteri de demarcació per decidir el que és ciència passa per la contrastabilitat o falsabilitat. van anar sorgint les primeres reaccions. Kuhn: Les revolucions científiques: • El nord-americà THOMAS S. KUHN (1922-1996) es va graduar en física teòrica i es va interessar per la historia de la ciència. una nova teoria de la racionalitat. han configurat l’anomenada nova filosofia de la ciència. amb HUME. 118 . I Hume ja ho deia això: la falsació d’una teoria és definitiva per a considerar-la falsa. l’humil contrast amb l’experiència i la discussió per a tota possible teoria. des dels problemes històrics. 28. KUHN afirma que la historia pot produir una transformació decisiva de la imatge que actualment tenim de la ciència. altres filòsofs. Els científics practiquen la ciència dintre d’un paradigma. Popper: Racionalisme Crític: o El filòsof britànic. • Considerava que la filosofia de la ciència abraça un camp ample que va des de la lògica del descobriment científic fins a la psicologia i sociologia de la producció científica. o A La misèria de d’historicisme (1945). tan sols permet considerar-la. tot recolzant en POPPER. derivar cap a estudis més filosòfics. per així. Karl R. sinó a teories cada cop més versemblants. bo i començant per la insuficiència de les directrius metodològiques. Mai no es pot arribar a una teoria definitiva. conjunt de creences rebudes que guien les seves observacions i experiències. KARL R. S’ha produït una revolució científica amb la reavaluació dels fets anteriors. doncs.2. 28. mentre que la verificació és. S. KUHN. Entre verificabilitat i falsabilitat hi ha asimetria. o POPPER. Els Postpopperians: Una nova filosofia de la ciència: o L’espai que POPPER ha obert amb el seu racionalisme crític ha estat ocupat per noves generacions de filòsofs que. el dels objectes físics. sempre. POPPER assegura l’objectivitat de la ciència amb la seva teoria dels tres mons. I. en tots tres i en ells s’esgota la realitat. s’inicien investigacions extraordinàries que condueixen a un nou conjunt de compromisos: ha tingut lloc una transformació del món.2. 28. Així. Tot ésser humà viu. És. com a vàlida mentre no sorgeixin altres fets que la contradiguin. proporcionen models de problemes i solucions a una comunitat científica.2. durant un quant temps. K. FEYERABEND. És la comunitat científica la que determina el veritable progrés científic. • En L 'estructura de les revolucions científiques (1962). cadascun d’ells amb les seves característiques pròpies. Cal destacar. • Aquesta ciència normal defensa la seva posició suprimint innovacions subversives per als seus compromisos basics. LAKATOS i P. Així. tota experiència és conjectura i està impregnada de teoria.1. manté que una conclusió inductiva no és lògicament irrefutable: que una teoria sigui compatible amb els fets coneguts no mostra que sigui veritable. Un enunciat o teoria és científic si i només si pot ser sotmès a contradicció pels fets. la comunitat científica la que elabora la ciència normal. 28. o Per a POPPER. Amb una actitud racionalista i realista.

en aquest context. Com a alternativa proposa un falsacionisme refinat: per rebutjar una teoria és indispensable que hagi sorgit una altra teoria millor que l’anterior. 119 . per la qual cosa resulten incapaces per descriure objectivament els fenòmens naturals. En considerar-la perniciosa per al bon desenvolupament de la filosofia.28. considera que el falsacionisme popperià és ingenu i apriorístic. proposa 5 desobeir les regles metodològiques. Tanmateix. com volia LAKATOS. • Per tant. resulta impossible descobrir en la història de la ciència una racionalitat invariable. les relacions entre elles i el progrés objectiu del coneixement. No poden posar-se a prova aïlladament ni puntualment. sinó que només constitueixen una determinada manera de percebre el món. • L’estudi de la ciència permet enfocaments socials. ha estat considerat un anarquista epistemològic. No hi ha cap regla que no hagi estat desobeïda en algun moment. • Les regles metodològiques aconsellen desenvolupar només hipòtesis concordants amb els fets i amb les teories científiques ja confirmades. Per tant. • No existeixen observacions ni experiments neutres al marge d’un determinat marc teòric. pretén desenvolupar hipòtesis incompatibles amb les teories i amb la base observacional establertes. afirma LAKATOS que "una filosofia de la ciència sense història resulta buida i una història de la ciència sense una filosofia de la ciència és cega". Feyerabend: Anarquisme metodològic: • PAUL K.2. Només el liberalisme i el pluralisme. l’únic principi vàlid és el de l’autonomia dels fets. Per a FEYERABEND. Amb totes dues histories.3. Parafrasejant KANT. econòmics. psicològics. per la qual cosa es mantindrà mentre no sorgeixi una altra alternativa millor . Tampoc no existeix un conjunt de criteris metodològics fix i invariable que pot servir de guia al científic en la formulació de noves hipòtesis i teories. • La metodologia d'IMRE LAKATOS constitueix un conjunt de regles que el científic ha de seguir i una guia per a l'historiador de la ciència perquè filosofia i història de la ciència s’exigeixen mútuament. • LAKATOS comparteix amb POPPER el caràcter fal·lible de tot coneixement. "Tot val" en la ciència a l’hora de conjecturar noves hipòtesis i teories. Cal partir de programes d’investigació científica o sèries dinàmiques de teories que. Filosofia. va estudiar l’empirisme per redreçar-lo davant de l’ús torçut que n’havien fet els neopositivistes. etc. però es va dedicar a la lògica formal. Per tant. KATOS va continuar desenvolupant la investigació científica crítica amb l’objectiu de reconstruir la historia de la ciència com a progrés racional. FEYERABEND va néixer l’any 1924. actuar contrainductivament i desenvolupar hipòtesis sense descartar absolutament res. • La història mostra com s’han desenvolupat i degenerat els programes d’investigació científica i. podem aplicar el criteri de demarcació per a la ciència: una teoria és científica si. competint entre elles. s’elabora una reconstrucció racional del desenvolupament científic. va estudiar física i astronomia. l’anarquisme metodològic garanteix el desenvolupament científic. amb la seva proposta metodològica d’actuar contrainductivament. 5 Actuar contrainductivament: FEYERABEND. Les teories científiques no configuren objectes conforme als fets. Com que ha coincidit amb HEGEL que el procés és més important que l’estructura. • FEYERABEND considera que les teories científiques incorporen una determinada concepció del món i un llenguatge propis. l’evolució de les teories científiques és una qüestió històrica i comparativa. com a mínim. decideixen sobre la racionalitat d’una empresa científica particular i dirigeixen l’evolució de la ciencia al llarg de la història. aventura noves prediccions. Si els tenim en compte tots podem reconstruir la història externa de la ciència i completar-ne així la història interna: l’evolució de les teories.

You're Reading a Free Preview

Descarregar
scribd
/*********** DO NOT ALTER ANYTHING BELOW THIS LINE ! ************/ var s_code=s.t();if(s_code)document.write(s_code)//-->