TÈCNIQUES ARTÍSTIQUES

◦ PINZELLS:
Invent de la industrialització. Abans la gran majoria de productes pictòrics es feien
manualment. Fusta + Brolla metàl·lica + pèl (animal o sintètic, unit a la brolla amb cola).
A les coves paleolítiques s’han trobat restes de pèl impregnat de pigments. A la Bíblia
s’esmenten oficis que utilitzaven una mena de pinzells. A l’antic Egipte feien servir fulles i pell
de bou.
Els pinzells per als procediments aquosos tenen forma bombada, per retenir l’aigual. La forma
de cada pèl és cònica. Pels procediments grassos són de forma quadrada i el pèl retè l’oli. Els
pinzells bons són de pèl flexible. La producció de pinzells bons és feta a mà.
Cennino Cennini al tractat El Libro del Arte explica com fer pinzells, actualment aquesta
manera de fer la utilitzen els qui pinten sobre cuir o amb or líquid per a l’orfebreria.
La brotxa és un pinzell rodó i molt gran amb un forat al mig per retenir la pintura, serveix per a
dimensions grans. La paletina és plana, serveix per procediments que no necessiten tanta
qualitat de pintura, per envernissar o preparar teles. L’estapolany serveix per aguantar el pols.
L’espàtula angulada s’usa per pintar i la plana per retirar la pintura sobrant.

◦ MATERIALS DE DIBUIX:
Materials que es treballen en sec o en líquid. Un dels primers suports que es van fer servir per
dibuixar va ser la cera, amb un estilet. Quan es va començar a usar el papir l’estilet va
evolucionar cap a punxes metàl·liques. Això suposa que s’oxidi el metall i fa malbé el paper.
Sec: no porten aglutinant. S’enganxen a la superfície per abrasió, el suport rugós va llimant el
material de dibuix.
- Carbonet: branques cremades a combustió molt lenta.
- Grafit: mineral derivat del carboni (plumbagina, no té res a veure amb el plom). Molt tou,
negre intens. El que endureix aquest mineral és l’argila, quanta més argila, més dur és.
Numeracions H (hard) i B (black).
- Sanguina: mineral vermellós, hematites. Òxid de ferro vermell. S’usava molt per brunyir l’or.
- Conté: derivat d’hidrocarburs, no allarga tant els traços com el carbonet.
- guixos de colors: guix barrejat amb pigments.
- Llapis de colors: fets de pigment, una substància que dóna duresa (argila, caolí) i una
substància tova que és cera d’abelles. Es van començar a fer servir amb l’Impressionisme.
Líquid: estan fets a base d’un pigment i aglutinants per fixar el pigment a la superfície.
- Tintes
- Aquarel·les

◦ PIGMENTS:
Són sòlids, tant els orgànics com els inorgànics. Alteren la seva aparença segons la llum.
Són insolubles, a diferència de les tintes que són solubles.
Procedència:
- Orgànica: vegetals (indigo, granja) o animals (sèpia, cochinilla, nuvex)
- Inorgànica: mineral (lapislázuli, azurita, blau ultramar) o química (imita als minerals).
Blanc de plom: pigment artificial.
Quan arriba la industrialització, la indústria química investiga pigments per a substituir
aquests.

◦ AGLUTINANTS:
Funció:
- Secar i enganxar el pigment al suport.
- Protegeix les pintures dels canvis atmosfèrics.
- Dóna la qualitat visual a la pintura.
Grups:
- Aquoses: solucions (gomes d’origen vegetal, coles d’origen animal)* i dissolucions/emulsions
(ou, llet, polímers)*
- Grassos: els que no es desfan amb l’aigua: oli i cera.*

*
Goma vegetal: goma aràbiga, líquid procedent dels arbustos que se solidifica. Es desfà amb
l’aigua, en canvi la resina no. S’utilitza per fer les aquarel·les i els gouache.
- Goma de tragacant: per fer els pastels.
- Goma de cirerer: molt emprada a la miniatura medieval.
Coles animals:
- Col·lagen: proteïna que es troba a la pell, als ossos, a la placenta i a la bufeta de segons quins
peixos. Segons la procedència és més dur o més tou.
- Cola de conill: és la cola de pell, també es fa amb restes de pergamí. S’ha de treballar sempre
al bany maria. Es fa el tremp de cola.
- Gelatina (placenta) i cola de peix: es fan servir per papers delicats.
- Llet: caseïna, per fer el tremp de caseïna. Emprat per fustes.
- Ou: té l’albúmina que és un coagulant.
- Polímers: pintura plàstica actual, dels derivats industrials.
- Oli: s’han de fer servir olis que s’assequen. Oli de lli, el que més s’asseca. Oli de nous, oli de
l’opi. L’oli de gira-sol és semi-assecatiu.
- Cera: encàustica. Cera d’abelles o parafina, s’ha de desfer amb escalfor i barrejar amb
pigments. S’hi fan els Dacs, que es dilueixen amb aiguarràs i s’obté la cera diluïda.

Les dissolucions aquoses són mats i les olioses brillen. A la pintura a l’aigua hi ha evaporació, i
l’aigua fa evaporar una gran quantitat d’aglutinant, per això és necessita molta quantitat de
pigment per cobrir la superfície. L’oli s’asseca per oxidació així que no es perd material i la
quantitat de pigment requerida és menor.
La pintura al fresc és diferent, sobre el morter de calç i sorra s’aplica el pigment barrejat amb
aigua, sense cap aglutinant. I els pigments es barregen amb el morter, no es forma una
pel·lícula.
Amb els tremps l’aigua és el diluent i també el dissolvent. Amb els olis el diluent és l’essència
(trementina) i el dissolvent és l’aiguarràs. L’essència i l’aiguarràs provenen de la mateixa
resina.
Amb les ceres el diluent és la calor i el dissolvent és l’aiguarràs.
Amb el fresc el diluent i el dissolvent són l’aigua.

◦ SUPORTS:
El suport sempre ha de tenir relació amb el que anem a pintar. Característiques:
- Absorció, en més o menys grau.
- Magre (sec) sobre gras mai (aigua sobre oli), però a la inversa sí.
- Flexibilitat a la pel·lícula que hi ha al damunt.

FUSTA: Fàcil d’accedir-hi i fàcil de manipular. Les primeres fustes pintades les trobem a Egipte,
exportaven fusta d’Assíria i Xipre. Pintaven mobles i retrats funeraris. Usaven el tremp de
goma i les ceres.
L’època daurada de la fusta va ser l’Edat Mitjana, on sorgiran una sèrie de normes de treball
que perduraran fins ara, amb poques modificacions, en quant a tractament de la fusta.
A partir del segle XV, degut a la necessitat de comerç i l’augment de les mides, la fusta queda
apartada només a l’àmbit religiós, els venecians van instaurar l’ús de la tela i la fusta va
quedar en segon terme.
Sobre la fusta es pot treballar amb qualsevol material, llevat del fresc, però costa molt de
treballar pels canvis de volum deguts a la humitat. S’ha de tenir en compte la procedència i el
secat (de 2 a 8 anys).
Per datacions i procedències s’extreu molta informació de les obres.
Composició:
- Cel·lulosa: component més important de la fusta. Serveix per a absorbir, i quan absorbeix no
es degrada, és insoluble a l’aigua.
- Lignina: és el que adhereix totes les unitats que composen l’arbre. Quant més vell es fa
l’arbre, més lignina té. La lignina tendeix a oxidar-se, per això les parts interiors de l’arbre són
més fosques i també més dures.
Propietats fonamentals de la tria de la fusta:
- Duresa: resistència al tallat i clavat. Dependrà de la cohesió de les fibres, del clima i del
secat.
- Anisotropia: no totes les parts de la fusta tenen la mateixa forma, depèn de la seva estructura
dels teixits. Duramen i Albeca són les parts que s’utilitzen en pintura, l’escorça es talla.
- Plàstica, flexible, elàstica. Es pot canviar la seva forma.
- Higroscopicitat: capacitat d’absorbir aigua en ambients humits i desprendre-la en ambients
secs. Depèn dels teixits i de la humitat relativa ambient. Això afecta al secat de la fusta. A
l’arbre hi ha dos tipus d’aigües: la que està dins de les cèl·lules i la que corre pels canals i porta
l’alimentació. La primera a marxar és la lliure. L’arbre no es comença a secar fins que no ha
perdut un 25% d’aigua.
Unió de les fustes:
- Unions vives: cola, però se separa pel pes. (A)
- Espigues o passadors: grapes, perns. (C)
- Llengüetes: encaixos. (F)
- Mitja Canya: (B)
- Cua d’oronella o Ales de papallona: és el més estable de tots, un dels més antics. (E)
- Falses llengüetes o a la toledana: variant de la cua d’oronella. Atura les forces, el problema és
que les peces salten. (D)
- Endrapat: enganxar trossos de roba. Cobrir tota la part del darrera amb una tela de la
mateixa mida o calafatejar (tela només a les juntes).
- Fustes al darrera: com si fessin de marc i cada cop s’hi van anar enganxat més fustes. Va ser
molt usat a Espanya. S’enganxaven amb claus de ferro i això feia que s’oxidés.
- Marcs de ranures: rebaixar la fusta i fer passar la fusta encaixada.
Tapaven els nusos amb solucions pastoses.
Les fustes de producció local són les que més s’han usat al llarg de la història, les que
pertanyen a la família de les coníferes. A Espanya el pi. L’avet a Itàlia. També xiprer i cedre.
Les fustes frondoses també s’han fet servir. El roure a França, els Països Baixos i els Països
Nòrdics.
Agents destructors:
- Biològics: paràsits. Fonts i insectes.
- Abiòtics: cops, el sol enfosqueix la fusta, la pluja l’aclareix.
- Químics: destrueixen la fusta.
Al segle XX es torna a fer servir la fusta, però artificials. Contraplacat i conglomerat. El tablex,
que és premsat de cartró, cartonagge (egipcis: entramat de canyes, guix, papir i tela de lli).

TELA: des de l’antiguitat. Plini parla de que Neró es va fer un retrat sobre tela de lli. A Al Fayum
enganxen tela sobre fusta. Certs autors romans i grecs parlen de teles de grans dimensions per
decorar escenaris teatrals, per penjar dels arcs triomfals, i feien servir la mateixa tela que la de
les veles dels vaixells, tela de cànem. A l’Edat Mitjana s’usava la tela per a les icones,
col·locant tela sobre fusta i com s’anava repintant s’anava canviant la tela. Com eren de mides
petites, afavorien el comerç. Trobem teles pintades als estandars i les banderes de les
confraries (zendalos). A Itàlia va arribar aquesta moda gràcies als flamencs, que tenien un
gremi de cortiners. Aquestes teles es comercialitzaven per tota Europa i van arribar a Itàlia a
mitjans del segle XV en una època en que comencen a canviar les dimensions de les pintures i
a Venècia, pels problemes amb la humitat, buscaven un substitut per a la pintura al fresc. Van
descobrir que amb una tela amb bastidor, evitaven la humitat dels murs. Això junt amb l’auge
de la pintura a l’oli, va propiciar l’evolució de la pintura sobre tela. “De coloribus et artium
romanorum” (Heracli), tractat conservat més antic que parla sobre el tractament de la tela,
segle XIII.
Pintors influenciats pel gremi de cortinatge flamenc: Pedro Berruguete. Bellini (pare i fill).
Tüchlein: significa tela més lli en alemany. Teles molt primes pintades sense cap mena de
preparació. En francès es diu “drapelet” i se’n conserven de Dürer, per exemple. A Espanya
també van arribar aquestes teles i es van emprar a les cortines penitencials (cortines que
tapaven els retaules).

La tela és més flexible que la fusta, permet dimensions més grans, és més fàcil de transportar,
pesa menys, és més uniforme que la fusta, però dóna un gra irregular. És més resistent a la
tracció i al trencament.
És més fàcil de preparar. Té desavantatges com els fongs i els bacteris. La pols que s’acumula
darrera dels quadres forma part de l’aliment dels fongs. Oxidació de les teles, és irreversible,
per això s’ha de vigilar la temperatura constant i la llum. Acció dels àcids, residus grassos que
hi ha a l’atmosfera o els mateixos olis que es fan servir per pintar, provoquen la descomposició
de les fibres. Pèrdua d’elasticitat, perden amb el temps la capacitat d’absorbir la humitat en
ambients humits i desprendre-la en ambients secs. Deformacions a causa de cops que fan
esquerdes i forats.

Teixits:
- Procedència natural:
- Vegetal: lli, cotó, cànem, jute.
- Animal: seda, llana.
 - Mineral: fibra de vidre, amiant.
- Procedència artificial/sintètica:
- una tela artificial és aquella que es fa barrejant diversos elements de la natura: rayon
(seda artificial a base de proteïnes de la llet i cel·lulosa).
- una tela sintètica es fa amb elements químics: polièster, poliamides.

Lli: procedent de la planat del lli, van ser els egipcis els qui van descobrir la producció i la van
difondre pel món romanitzat. Producte molt car durant l’Edat Mitjana. Tenia denominacions
d’origen, es creen lligues, qualitats fantàstiques de cara a la pintura perquè reté bé la humitat,
no es deforma.
Cotó: es més tou, absorbeix menys la humitat i és més cerós, no absorbeix tan bé la pintura.
Cànem: les fibres són molt llargues i s’usa per superfícies molt grans, és dura, les propietats
són semblants a les del lli.
Jute: tela de sac. Es deforma i es trenca més fàcilment, s’envelleix molt ràpid.
Seda: descoberta i manufacturada pels xinesos cap al 2700 a.C. però no es divulga fins al segle
III. Els romans i grecs creien que provenia d’una planta. Els bizantins van exportat els capolls i
van tenir el monopoli de la producció a la Alba EM i junt amb els àrabs a la Baixa EM. El segle
XVII els francesos van fer-se amb el monopoli de la seda i van inventar el rayon. És molt cara,
l’oli la desfà.
Llana: es deforma molt, no s’adapta als canvis d’humitat i absorbeix massa.
Teles mixtes: anjeo (estopa més cànem o lli), per abaratir costos, però dóna problemes per els
diferents tipus d’absorcions.

Lligaments: importants per determinar èpoques i procedències. Els més habituals són la sarga,
tafetà, panamà i espina de peix o espiga. Altres tipus són el quartejat amb paviment i les teles
adamascades.

Bastidor: per enganxar la tela a un suport. Per adaptar la tela als canvis (tensar i destensar) i
per aguantar la tela. En un inici eren fixes, després s’inventen els desmuntables amb falques
per tensar i destensar. Quan les mides són molt grans s’han de posar travessers.

PREPARACIÓ DE SUPORTS:
- Imprimació:és fonamental perquè depèn d’ella que la tela s’adapti al que posarem al damunt.
Serveix també per regular l’absorció, per donar adhesió, per donar flexibilitat i estabilitat.
També té una funció estètica, perquè es pot donar la textura que un desitgi. Tots els suports es
preparaven al mateix taller de l’artista, el segle XVIII va sorgir l’ofici de l’imprimador, a partir
d’aquí les cases comercials van començar a treballar això, cada casa tenia un segell i una
manera de fer, això dóna molta informació sobre dates i autors.

Tipus de preparacions:
- Magres: fetes amb aglutinant aquós. El més comú són les coles. Al damunt es pot aplicar
qualsevol tipus de tremp i també oli.
Cola + Càrrega: és la primera manera que es va fer servir i la més efectiva.
Cola: procedència animal, pertanyen a les proteïnes. Es desfan amb aigua. S’asseca
molt de pressa, són molt fàcils de treballar, no canvien el color de la tela. Són
reversibles perquè són solubles. Les coles que contenen col·lagen són les d’ossos, pells i
peix, és el que s’anomena cola de conill. Proporcions: per preparar una fusta 100gr per
1l d’aigua. Per preparar una tela 70gr per 1l i per diluir pigments per pintar 50gr per 1l.
Els mucílags es troben als vegetals, és un altra tipus de cola que s’ha fet servir, s’extreu
dels cereals i la pell de patata.
La dextrina és el midó cuit a alta temperatura, és el que s’anomena cola de farinetes. La
feien servir els venecians per preparar els suports de grans dimensions.
La cola de caseïna és llet descremada. Serveix per preparar fustes i teles i també per
pintar. És una emulsió, si unim amb aigua mai s’acaba de diluir, per fer-ho cal abocar
amoníac o calç. Proporcions: 50gr de caseïna per 250cl d’aigua més amoníac o calç.
Això es deixa reposar i s’afegeixen dos volums més d’aigua, mig litre.
Càrrega: substàncies químicament inerts, no es desfan amb aigua, no donen coloració,
però cobreixen molt bé. Guix (gesso) o blanc d’Espanya (és la calcita, es troba a les
closques dels mol·luscs, de l’ou, no és tòxic i necessites menys per omplir per contra del
guix).
- Grasses: festes amb oli. Amb aquesta preparació només podem treballar a sobre amb oli.
DAURAR: fer làmines primes d’or i cobrir superfícies. A l’antic Egipte ja es feia. Els bizantins van
dominar el procés i l’Edat Mitjana és l’època per excel·lència del daurat. El procés de crear les
làmines el feien els batifullers, procés bastant complicat. Les monedes d’or de més valia es
fonien en un gresol i s’aplanaven a cops. (Completar amb el text “El Dorado”).
Decoracions un cop aplicat l’or:
- A punta de pinzell: tremps sobre or, deixant parts sense cobrir perquè ressalti l’or.
- Stoff: esgrafiat o llamat. Intenta imitar els brodats. Es pinta a sobre i abans que s’assequi es
rasca amb una canya.
- Cisellat: a cops es dóna textura a l’or.
- Pàtina: un cop fet algun dels processos anteriors es dóna una capa de pàtina per canviar la
tonalitat.
- Plastiglia: relleus en guix, s’enganxen sobre la fusta i es posa l’or al damunt.
- Colradures: fer servir plata o estany i vernissar a sobre per donar un color semblat a l’or. Però
la plata s’ennegreix i a l’estany li surten taques blanques.

◦ OLI
Abans del segle XIX es composava de tres substàncies: oli, pigments i additius (materials que
acceleren el procés de l’oli com assecants o mèdiums, per fer més líquida la pintura sense
eliminar les seves propietats, allargadors i càrregues com la cera). A partir del segle XIX només
es composa d’oli i pigments.
L’oli i la grassa tenen la mateixa composició (àcids, glicerines, etc). L’oli és líquid i la grassa
sòlida.
Procés d’oxidació: L’oli barrejat amb pigments forma una pel·lícula flexible però mentre s’està
assecant absorbeix l’oxigen de l’atmosfera augmentant de pes i volum fins que arriba a estar
sec del tot, i va atrapant els pigments.
És molt diferent del procés d’evaporació. L’oli no pot tornar a l’estat que tenia abans perquè en
el procés d’oxidació canvia la seva composició. Amb l’evaporació es podria tornar a l’estat
primer. L’oxidació és un procés químic i l’evaporació és un procés físic.
Els olis que s’han fet servir al llarg de la història són els olis que s’assequen:
- Oli de llinosa: el que més ràpid s’asseca. Es premsen les llavors del lli. És el que té més
glicerines. Tendeix a engroguir-se perquè té àcids, és el més refinat.
Olis semisecants: Oli de nous (no s’engrogueix tant, s’ha fet servir per colors més clars), oli de
pinyons, oli de cascai, oli de mostassa.
També hi ha pigments que s’assequen més ràpid que d’altres.
La calor fa l’oli més fluït. Els primers olis eren cuits per fer-los més líquids.
Es clarifica l’oli, avui per via industrial, abans per altres mitjans.
Secants: sals metàl·liques (plom, cobalt, crom, ferro) diluïdes amb trementina i barrejat amb
l’oli. Això accelera l’oxidació de l’oli, li donen més absorció d’oxigen a l’oli perquè s’assequi
més ràpid.
Problemes dels secants: no tots els pigments s’assequen igual, pot assecar-se massa ràpid la
capa superficial i les capes profundes no, llavors es produeixen esquerdes.

Història de la pintura a l’oli: no queden restes ni fonts dels orígens. Es va massificar al segle
XVI i XVII. Segons Vasari la tècnica a l’oli es va inventar pels Van Eyck, els italians que estaven
treballant a Holanda ho van portar cap a Itàlia i van ser els venecians qui van perfeccionar la
tècnica. Però no és del tot cert.
Altres tractats demostren que coneixen les propietats secants de l’oli des de l’antiguitat.
Documents de l’època Carolingia parlen de mesclar oli de llinosa amb pigments. Anàlisis de
laboratori del segle XX arriben a la conclusió de que la pintura a l’oli es va fer servir als Països
Baixos durant tota l’Edat Mitjana, a partir del segle XVI i XV ho porten a Itàlia.
Fins a l’època dels Van Eyck es feien servir olis molt espessos, s’havien de treballar en calent.
Cap al segle XIV es descobreixen mètodes de destil·lació semi-industrials i es comercialitzen.
Els flamencs adapten aquests dissolvents a altres substàncies per fer que la pintura corri més
ràpid.
A Espanya l’oli entra a través dels espanyols que estaven a Flandes i Pedro Berruguete.

◦ VERNÍS: a Beronice (Egipte) hi havia una resina que es comercialitzava per medicaments i
alquímia. Es formaven per resina i diluent (p/e oli o dissolvents volàtils). Serveixen per protegir
de cops, de canvis atmosfèrics, de brutícia, destaquen el to.
- Vernís final: quan la pintura ja està seca.
- Vernissos que actuen com a mèdiums: serveixen per fer la pasta més fluida, per fer
transparències.
- Vernís de retocar: donen la sensació de que la pintura està fresca, reviu els colors.
El vernís s’ha d’adaptar als canvis de temperatura, als canvis de dimensions. El vernís no dóna
coloració (hi ha alguns que donen efectes). Han de poder treure’s amb facilitat, perquè
vernissar és una qüestió de gust.
Vernís: resina + diluent.
- Resines toves: màstic, damer, sandàcara i colofònia.
- Resines dures o fòssils: àmbar i copal.
- Goma laca: resina que s’usa com a estabilitzador i antioxidant. Es desfà només amb alcohol.

◦ FRESC:
La història de la pintura mural és complexa.
Sobre un mur es pot treballar de dues maneres:
- Fresc: quan s’usa el morter com a aglutinant (capa entre el mur i la pintura, quan encara està
fresc).
- Tots els procediments al sec, quan hi ha aglutinants.
És difícil distingir quan és pintura al fresc o al sec.
Morter: calç i sorra. Triga en assecar-se de 2 a 24 hores.
La pintura romànica no està feta al fresc.
Suports: la pintura mural participa de l’espai (p/e pintures romàniques als absis que tenen en
compte la llum, la perspectiva, etc). Quan una pintura mural s’arrenca, perd moltes propietats
per la relació amb l’ambient.
- Roques de les coves prehistòriques: molts problemes d’identificació. En algunes coves es
pintà sobre roca calcària que amb la humitat atrapava els pigments sense l’ús d’aglutinant.
- Terra: civilitzacions d’Orient.
- Tapial: terra humida que es va pastant amb fibres vegetals i fang. Un cop seca es dóna
una capa de calç al damunt.
- Construcció mixta de fibres i fangs: països sud-americants. Canyissos revestits de fang
i fibres per les dues bandes.
- Totxo cru: fets a mà i deixats secar al sol. Un cop sec se li donava una capa de llot per
donar estabilitat.
- Totxo cuit: es diu que es va començar a usar després de l’incendi del 64 a Roma.
- Terracota: suport important pels elements decoratius.
Morter: ciment, calç, formigó (des del segle XVII). Tipus de substàncies que serveixen per
enganxar, no per donar gruix. Per això es necessiten altres materials per donar gruix i
resistència mecànica al morter, com la sorra.
Per pintar al fresc l’únic morter amb el que es pot treballar és la calç. La calç es troba a la
natura en forma de pedra, no es troba en estadi pur. A les roques calcàries hi ha altres
materials. Hi ha dos tipus de roques calcàries, de les que tenen gran quantitat de carbonats
s’extreu la calç, de les que tenen sulfats s’extreu el guix.
En el procés d’extracció de la calç ja s’afegeixen els pigments.
- Carbonatació de la calç: la roca es porta a un forn, per extreure tot l’oxigen (es cou al voltant
de 900º) i s’obté la calç viva o càustica, que es posa en aigua i comença a bullir. La calç va
caient a la cubeta fins que absorbeix tota l’aigua que necessita i s’obté la calç apagada, blanc
de calç o bianco sangiovani. Aquesta calç es barreja amb la sorra per fer el morter. En el
procés en que s’asseca la calç per tornar al seu estat natural és quan es pinta.
Característiques del morter: ha de tenir resistència, sempre de més sorra a menys perquè no
caigui el morter. Les capes més properes al mur han de tenir més sorra perquè pesa més i si la
poséssim a les capes més superficials cauria. Ha d’haver homogeneïtat de gruix. Sobre
superfícies molt llises el morter no s’adhereix, ha de tenir la textura ideal.
L’aigua: el mur ha de donar humitat al morter i no al revés.
Les humitats que afecten al mur: per capil·laritat (aquell tipus d’humitat que va de sota cap
enfora. Problemes: salitre en forma d’encrustraments blancs). Per infiltració (de fora endins: es
manifesta a la capa de pintura). Per condensació (deguda a la diferència de temperatura del
mur i l’exterior. Se soluciona amb cambres d’aire o forats per deixar sortir aquesta
condensació).
Buon fresco: Itàlia, segles XVI i XVII. Segons Ceninno Ceninni. Dues capes de morter com a
mínim. Una gruixuda amb més sorra (remolinat o arriccio). A sobre una capa amb més calç per
poder treballar (enlluït o intonaco). Sobre aquesta capa ja es pot pintar al damunt amb
pigments barrejats amb aigua. Algunes vegades se li dóna una capa de blanc de calç
anomenada tonachino per blanquejar la paret. No es poden fer servir els pigments que tenen
plom o sulfurs, ni els que contenen coure. (p/e malaquita o atzurita).
Sinòpia i giornate puntate: capes preparatòries entre l’arriccio i l’intonaco.
Mezzofresco: part de fresc i un altre procediment a sobre.
Pintura a la calç: el blanc de la calç s’ha fet servir com a aglutinant. Deixa un to enfarinat i uns
piquets blancs que surten quan es cristal·litza la calç i surt a l’exterior.
Esgrafiats: procediment que també fa servir la calç. Morter de calç amb varies capes, però
quan es fa el morter s’afegeix ja un pigment. Al damunt es posa un altre morter amb un altre
pigment. Després es va traient el morter del damunt (contratrepa) perquè surti la capa de sota
(trepa).
Estucat: hi ha molts tipus. Un d’ells és l’estuco lustro, amb morter fresc, es pinta al damunt i
després es brunyeix amb planxes de ferro calent, de manera que la superfície queda molt llisa i
brillant. A vegades es posa pols de marbre en comptes de sorra al morter, perquè és més fi.
Un estuc és un tipus de procediment que consisteix a afegir relleus al mur. Pasta que pot ser
de guix i calç i un cop posada en fresc es va modelant fent la forma que ens interessa.
Incrustacions: amb el morter fresc s’incrusten altres materials com per exemple petxines
(Pompeia).

Altres tipus de suports pictòrics:

- Jaspi: tipus de marbre (Barroc).
- Coure: planxes pintades amb oli o cera (Barroc).

Encàustica: un dels procediments que més es va fer servir a l’antiguitat. S’han trobat eines per
encaustar. Amb la descoberta de Pompeia i Herculà es van adonar que per l’antiguitat de les
obres, tenien uns colors massa vius. Uns il·lustrats consideraven que era encàustica i altres
tremp. A partir del segle XVIII es revaloritza l’encàustica i es posa de moda (Delacroix la va
utilitzar). Al segle XX Jasper Jones recupera el procediment de l’encàustica, entre d’altres. Tipus
de pintura que fa servir la cera com a aglutinant. La cera es pot treballar barrejada amb els
pigments en calent, això és l’encàustica. (Paraula grega que significa combustió).
L’inconvenient és que la cera atrapa molt la pols i és massa impermeable. Va ser molt comú
des de l’antiguitat aplicar la cera sobre la pintura o l’escultura quan ja estava acabada, com
una mena de vernís, això s’anomena encaustació (Plini ja parla de la kausis, cera sobre el
pigment perquè no canviés de color en contacte amb l’oxigen). La ganosis es una capa de
cera per donar brillantor i impermeabilitzar (p/e columna trajana). S’ha fet servir també a la
restauració i la neteja. La cera d’abelles és la que més s’utilitza. Altres com la palma de cera,
ceres d’origen animal o d’hidrocarburs com la parafina.
- cera en barretes freda barrejada amb pigments (Dacs).
- cera diluïda.
- cera púnica: Plini ja en parla. Mena de tremp de cera. També s’anomena cera d’aigua. Tractar
la cera amb algun alcalí (amoníac) per tal que es formi com un sabó.
- cola de cera: la cera púnica barrejada amb cola de conill.