“La lluita de la classe obrera es com

una planta que creix. La planta es cega

i sense cervell, però sap el suficient
per estirar-se sense aturar-se i pujar
fins la llum, i no cedirà per molts
obstacles que trobi”
butlletí de l’Espai Jove George Orwell
de la Intersindical-CSC
número 4
setembre 2008 www.lespaijove.cat
espaijove@intersindical-csc.cat

La xacra de l’atur juvenil

guanya força
El curs 2008-2009 segueix constatant que
l’anomenat Milagro Español ha passat a millor
vida i, de retruc, les misèries que s’amagaven rere
aquesta suposada bonança econòmica destaquen
amb més força que mai i amenacen de forma molt
seriosa la classe treballadora.
De retruc, aquesta va acompanyada d’un seguit
de dificultats afegides, com és la progressiva da-
vallada en la qualitat de l’ocupació, si ens fixem,
entre d’altres, en la desregulació de les relacions
laborals i en el progressiu desmantellament que
pateix el model d’Estat del Benestar.

L’atur és un dels indicadors de l’abast d’aquesta I és que l’impuls neoliberal està comportant unes
problemàtica, amb unes xifres que ja s’enfilen a noves relacions i figures laborals, basades en
més de 670.000 persones desocupades arreu l’encadenament de contractes, l’existència de les
dels Països Catalans sota administració espa- empreses de serveis, la figura dels autònoms i fal-
nyola. Així, el jovent català conformem ara mateix sos autònoms o la flexibilitat patronal. L’especulació,
un dels segments més afectats per aquesta deso- la mercantilització dels serveis públics o l’augment
cupació, ja que fins a un 11% de les persones atu- de preus suposen unes dificultats afegides per a
rades són menors de 25 anys i, per tant, afrontem una generació que anem en camí de desenvo-
un problema que avança cap a una fractura social lupar-nos amb moltes majors dificultats que les
també en clau intergeneracional. generacions precedents, paradoxalment en una
societat que se’ns diu del coneixement i de majors
avenços tecnològics.
Aturats/des <25 anys Increment
Agost 08 Agost 07 <25 anys global
Catalunya 33.097 23.468 41,03% 27,89%
País Valencià 35.273 24.760 42,46% 37,33%
total
Illes Balears i Pitiüses 5.617 3.674 52,89% 40,91%
Països Catalans 73.987 51.902 42,55% 32,56%
Catalunya 19.692 12.377 59,10% 48,16%
País Valencià 20.849 13.078 59,42% 57,14%
homes
Illes Balears i Pitiüses 3.524 2.110 67,01% 59,89%
Països Catalans 44.065 27.565 59,86% 52,77%
Catalunya 13.405 11.091 20,86% 13,81%
País Valencià 14.424 11.682 23,47% 22,32%
dones
Illes Balears i Pitiüses 2.093 1.554 34,68% 21,26%
Països Catalans 29.922 24.327 23,00% 17,65%
Després d’anys en què els agents sobiranistes
d’aquest país anéssim denunciant l’espoli fiscal que
patim com a catalanes i catalans, el govern espanyol
per fi es va decidir fa poques setmanes a publicar
unes balances fiscals on s’hi mostrava de forma
clara aquesta injustícia, malgrat que des de Madrid
se li canviés el nom pel d’una malentesa solidaritat.
A partir del moment en què ja no es pot negar
l’evidència que als Països Catalans els hi surt molt
car formar part de l’Estat espanyol, els partits polítics
han iniciat un procés de negociacions, basant-se en
l’Estatut retallat i incomplert, per tal d’avançar teòri-
cament cap a un sistema més just.
Per aconseguir-ho, s’han fet crides cap a la uni-
tat de tots els partits i agents socials, des de
l’independentisme fins al PP, per tal datènyer un ob-
jectiu que ens ha de beneficiar a totes i tots, en tant que
ciutadania dels
Països Cata-
lans. I, de fet,
a qui més po-
dria repercutir
positivament
un avenç en
aquest sen-
tit seria a les
classes treba-
2
lladores i humils, que veurien augmentats els recur-
sos que es podrien destinar a construir un Estat del
Benestar de qualitat (sempre i quan els i les gover-
nants de torn hi apostessin) que ara per culpa de la
crisi i l’espoli es veu encara llunyà.
Tanmateix, els agents sobiranistes, aquells que vam
apostar per votar en contra de l’Estatut per limitat, ens
hauríem de preguntar si la seva defensa i del finança-
ment que allí s’hi descriu ha de ser l’objecte dels nos-
tres esforços i si ens hem d’incloure en aquesta unitat
tan lloada des del poder. Cal que ens preguntem si
buscar l’encaix a l’Estat, en favor de reduir els nos-
tres plantejaments i hipotecar altre cop el país amb
un model que fa dos anys ja vam titllar d’insuficient,
ha de ser el nostre objectiu a curt termini. Cal que ens
preguntem si la unitat és de per si un valor si el que
persegueix és una reivindicació que no compartim,
sobretot quan aquesta unitat passa per darrere dels
 Països Catalans
interessos partidistes de cadascú, ja que ja ha estat
trempejada per cada grup polític segons les seves
tàctiques pròpies, malgrat que encara es vengui com
a completa, ni que sigui arreglada amb pedaços.
Si s’aprova aquest sistema de finançament que plan-
tegen els partits catalans, la millora respecte la situ-
ació actual serà mínima, però en canvi suposaria un
fort fre cap als nostres veritables objectius. El govern
espanyol i les forces autonomistes vendran aquest
acord com un sistema just i com una victòria de
l’Espanya plural i així frenaran tota possibilitat de rei-
vindicació que vagi més enllà, hipotecant qualsevol
possibilitat de millora o negociació per als propers
anys. L’anàlisi que vam realitzar amb l’Estatut és
perfectament vàlid per aquest cas: ens donaran les
molles, per tal que no exigim el que realment merei-
xem, el pa sencer.
Cal, doncs, deixar que
les forces autonomistes
busquin l’encaix a l’Estat
de la manera que vul-
guin, però els i les sobi-
ranistes no podem adop-
tar el seu discurs
ni els seus objec-
tius, ja que això implicaria esmerçar uns esforços
per obtenir un resultat que no només no ens és
satisfactori, sinó que a més seria contraproduent
per tal d’atènyer la nostra veritable meta.
És per això que l’Espai Jove no abaratirem el som-
ni i ens mantindrem, un any més, fidels a les nos-
tres reivindicacions. Per aquest motiu, reclamem
que aquelles i aquells que verdaderament siguin
sobiranistes impulsin una altra unitat àmplia que,
com a pas previ a l’exercici de l’autodeterminació,
lluiti per un model que transformi verdaderament
la qualitat de vida de les classes treballadores ca-
talanes, que lluiti pel concert econòmic. Si no és
així, no ens hi trobaran.
Espai Jove de la Intersindical-CSC
11 de setembre de 2008
3
 Treball
Campanya contra la
Directiva de les 65 hores
Davant l’atac als nostres drets que ha suposat
l’aprovació per part dels i les ministres de treball
dels estats que conformen la Unió Europea de
l’augment de la jornada laboral fins les 65 hores
setmanals, la Intersindical-CSC i l’Espai Jove,
branca juvenil del sindicat nacional i de classe, ini-
ciarem a partir de mitjans de setembre la campa-
nya “65 hores setmanals? Millor 35!”.
Amb aquesta campanya volem denunciar l’atac
contra els drets de la classe treballadora europea
que suposa aquesta nova directiva, l’augment ex-
traordinari d’hores que ens fa retrocedir al segle XIX
i l’afebliment de la única força que tenen els treba-
lladors i treballadores, la negociació col·lectiva, ja
que no podem obviar que aquesta nova directiva
obre la porta a què els contractes laborals siguin
negociats com un pacte entre el treballador i tre-
balladora amb la patronal, saltant per sobre dels
possibles pactes col·lectius existents.
Davant d’aquest atac directe, les classes populars
i les seves organitzacions d’aquest país no podem
restar de braços plegats, hem de fer sentir amb
força els nostres plantejaments i el nostre model
de societat i dir ben alt que aquesta Europa que
s’està construint, la del Projecte de constitució eu-
ropea (al que amb molt d’entusiastament s’hi van
sumar les centrals sindicals espanyoles), la del
Tractat de Lisboa i la Directiva
de la Vergonya, entre molts al-
tres atacs a la dignitat humana
i als drets de la classe treballa-
4 dora, no és el model d’Europa
que volem, no és el model de
societat que volem construir.
El model de l’Europa al servei dels interessos
del capital no és el que ens interessa a les tre-
balladores i treballadors del país i, per tant, toca
combatre’l.
Aquesta campanya que iniciem des de la Intersin-
dical-CSC i l’Espai Jove vol ser, més que res,
una batalla d’idees, entre les idees basades en
la justícia social i la dignitat enfront les idees que
representa aquesta Europa, la de la injustícia i
l’explotació.
La campanya pretén donar eines formatives per
argumentar el perquè estem en contra d’aquesta
nova directiva, així com de la construcció d’aquesta
Europa i, per fer això, tindrem un web on poder
descarregar-se documents i informacions sobre
la Unió Europea i el que ella representa. Aques-
ta campanya també pretén recórrer el país, de
Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, realitzant
xerrades informatives i formatives.
A part de la formació, eina bàsica en la lluita per
la justícia social, també volem sortir el carrer i
diferents accions i concentracions seran convo-
cades arreu del territori per dir No a les 65 hores,
acabant amb una gran mobilització al mes de no-
vembre, data escollida pel Parlament Europeu
per ratificar la nova directiva. Aquesta campanya
estarà oberta a adhesions tant individuals com
d’organitzacions.
Contra les 65 hores, contra l’Europa del Capital
i davant les traïcions de les grans sindicals es-
panyoles, enfortim el sindicalisme nacional i de
classe!
 Treball
Mesures per paliar la crisi... on?
Davant d’una recessió econòmica com la que pa-
tim, les majors conseqüències sempre les pateix
la classe treballadora. Davant d’això, des del go-
vern central, es presenten paquets de mesures,
suposadament per poder paliar aquesta crisi
econòmica.
Per una banda, a l’abril ja es va presentar alguna
mesura com la rebaixa dels 400 euros en l’IRPF
de la nòmina de juny de tots els/les treballadors/
es, la qual estava destinada en principi a augmen-
tar el poder adquisitiu de la ciutadania (5.000 mi-
lions d’euros en total). Aquesta mesura, però, no
ha servit per millorar molt la situació, ja que s’ha
vist que els més beneficiats van ser, com de cos-
tum, els/les treballadors/es amb salaris més alts i
en consequència amb nivells adquisitius més alts.
Com una altra de les consequències, el govern
espanyol ha hagut de congelar els salaris d’alts
càrrecs de l’administració pùblica.
Per altra banda, aquest agost, Rodríguez Zapatero
va anunciar un paquet de solucions que “miracu-
losament” farien estalviar les despeses comuns
de com a mínim 250 milions d’euros, entre 2008
i 2009.
Entre aquests s’hi inclou la retallada de com a
mínim un 70% de l’oferta d’ocupació pública o el
congelament abans mencionat de salaris d’alts
càrrecs de l’administració pùblica, alts directius
d’entitats empresarials i organismes o fundacions
pùbliques. I és que parlar de congelament (provi-
sional, clar està) dels salaris d’aquestes persones
com a mesura per garantir la capacitat adquisi-
tiva de la clase treballadora sembla una broma de
mal gust. Estem parlant que el senyor Zapatero
va prometre que les mesures serien beneficioses
per a la població amb menor capacitat adquisi-
tiva i amb la congelació de salaris d’aquestes per-
sones no s’influeix en el benefici econòmic de la
clase treballadora. El que s’hauria de fer, si real-
ment es vol beneficiar a la resta de treballadors,
és equiparar aquests salaris, ja que, per posar
un exemple, aquests alts càrrecs poden arribar a
guanyar uns 80.000 euros a l’any, fent que el con-
gelament davant de la crisi d’aquests salaris sigui
una mesura rídicula i inservible, com normalment
ens hi té acostumada la política liberal de l’Estat
espanyol.
Les altres mesures establertes al nou “paquet”
són referents a finançament de petites i mitjanes
empreses, habitatge, transport, energia i canvi
climàtic, telecomunicacions i serveis. La veritat és
que totes aquestes mesures son un maquilatge
del model econòmic competitiu que volen establir
deixant de segon (o tercer) plat el benestar i mi-
llora de poder adquisitiu de les classes més desa-
favorides. Com sempre, més del mateix.
5
 Opinió
On es troba el jovent treballador
català a l’Acord Estratègic 2008-2011?
Roger Tugas
sec. de Comunicació de l’Espai Jove
A principis del mes de juliol passat, es va presentar
en societat l’Acord Estratègic per a la internacio-
nalització, la qualitat de l’ocupació i la competiti-
vitat 2008-2011, apadrinat per diversos departa-
ments de la Generalitat de Catalunya (Economia i
Finances; Treball; i Innovació, Universitat i Empre-
sa), organitzacions empresarials (PIMEC, Foment
de Treball i FEPIME) i sindicats d’obediència es-
panyola (CCOO i UGT). El govern, doncs, torna a
escollir les mateixes parelles de ball de sempre, a
qui sap que podrà acontentar fàcilment, especial-
ment per la sospitosa proximitat de plantejaments
i propostes entre uns i altres. I m’agradaria poder
dir que és perquè les patronals es creuen l’Estat
del Benestar més que ningú i defensen a capa i
espasa els drets laborals de les classes treballa-
dores, però la realitat no és ben bé així...
Aquest pacte idealment havia de servir per
afrontar en les millors condicions possibles la crisi
econòmica dels propers anys i una de les parts
negociadores havia de vetllar perquès les con-
questes socials no se’n ressen-
tissin o, en el millor dels casos,
s’ampliessin, tot i que és evident
que, una vegada més, aques-
ta part no ha fet els deures i
6 l’acord que en surt avança ben
poc cap a un model positiu per
als treballador i les treballadores catalanes.
I és que, a diferència dels detallats beneficis em-
presarials, tot allò referent als drets laborals i la
qualitat en el treball està conformat per mesures
cohibides, ambigües i excessivament tímides. I on
més clar es veu és pel que fa referència al jovent
treballador, més que res perquè és un apartat to-
talment inexistent, malgrat que els i les joves pre-
sentem les xifres més crítiques pel que fa a salaris,
atur, sinistralitat i temporalitat laboral, entre altres.
De les 102 línies de l’acord, doncs, un total de 0
tracten sobre el treball jove.
Com a molt, hi podem trobar referències al siste-
ma educatiu, on s’hi aposta per la Formació Pro-
fessional i l’aprenentatge de l’anglès (mesures
tanmateix positives, si finalment es compleixen,
després de tantes promeses en aquest sentit) o
per una major relació entre empresa i universitat
(això ja no!).
I, pel que fa a altres àmbits, la situació no és massa
més engrescadora: mesures ambigües per garan-
tir la igualtat de drets labotals per raó de gènere,
una població nouvinguda tractada segons les te-
sis de la dreta europea, s’hi aposta pel transport
privat i la construcció de més autovies, només es
reclama (com ja feia l’Estatut) la transferència de
l’Inspecció de Treball i Seguretat Social, es defuig
exigir la gestió majoritària de l’aeroport d’El Prat...
Tot plegat, molt decebedor, com a jove, com a
classe treballadora i com a català.
 Opinió
Llavors violetes per a
una lluita inacabada
Anna Albareda i Sanz
sec. de Polítiques Socials de l’Espai Jove
De la mateixa manera que el patriarcat existeix
des de temps immemorables, també les lluites
de les dones per reivindicar els seus drets vénen
de lluny; segurament no tant com el masclisme i
el patriarcat, però més del que els llibres ens fan
creure i ens ensenyen. Ja en el segle XIX, grups
de dones es mobilitzaven, enmig de la invisibili-
tat social que patien, per reivindicacions diverses;
però és a finals del s.XIX, amb l’inici del sufra-
gisme, que la seva veu comença a ser escoltada
o, si més no, sentida. Sembla que no, però amb els
anys les dones hem anat guanyant reivindicacions
que actualment ens semblen bàsiques, com pot
ser el dret a vot, el dret a no ser considerades com
a menors d’edat, el dret a cobrar el mateix que un
home per la mateixa feina... etc. Però lamentable-
ment, aquest últim i molts altres drets laborals en-
cara no han estat aconseguits, doncs encara ens
trobem molts casos on les dones cobren menys
que els homes per la mateixa feina, entre altres
moltes discriminacions.
Les lluites feministes actualment es basen prin-
cipalment en el reclam del Dret al propi cos, per
la legalització de l’avortament. D’altra banda, els
mitjans de comunicació centren la seva particular
batalla contra el maltractament
masclista contra les dones. Evi-
dentment aquestes reivindica-
cions són importants a destacar,
importantíssimes, però tampoc
cal oblidar unes discriminacions
menys visibles però més quotidia-
nes, com són les que pateixen
les dones en els espais laborals:
salaris més baixos, assetjament
sexual, acomiadaments per em-
baràs, no flexibilització d’horaris per compatibilit-
zar vida laboral i familiar, etc.
A més, encara ens trobem amb què les dones
segueixen patint més inestabilitat contractual que
els homes, i tenen més dificultats per accedir a
feines que aquests, i més encara quan són de res-
ponsabilitat. Podríem dir que el famós sostre de
vidre no és gaire transparent, ja que és molt clar
qui són els càrrecs directius d’empreses, adminis-
tracions públiques, espais polítics, etc. Homes.
Les poques dones que aconsegueixen traspas-
sar aquest sostre de vidre assoleixen rols mas-
culins o es veuen obligades a convertir-se en
superwomans (aquelles que són mares, mullers,
empresàries, polítiques, i tot al mateix temps!), i a
més es passen la vida havent de demostrar que
són vàlides per el lloc que ocupen, cosa que no
han de fer els homes.
Què podem fer les dones davant una globalització
del capitalisme que no només permet aquestes
injustícies, sinó que les accentua? Seguir lluitant.
Seguir treballant des dels espais propis per con-
solidar una veu feminista diversa però unida; però
també participar del moviment obrer per tal que
aquest adquireixi el discurs feminista que encara
avui li manca i així poder reivindicar amb més for-
ça aquells drets que són bàsics, i treballar per aca-
bar amb el capitalisme, amb el patriarcat, i amb
tots aquells sistemes
d’opressió que en
ple segle XXI encara
ens assetgen.
7

Història
Salvador Allende,
35 anys després
Les efemèrides són una bona eina per a recor-
dar fets històrics i que el seu llegat no caigui en
l’oblit. Tal dia com avui, 35 anys enrere, Pinochet
liderava un duríssim cop d’estat contra el govern
democràtic de la República de Xile i posava fi a la
Unidad Popular encapçalada per Salvador Allen-
de, una coalició de diferents forces d’esquerres
que guanyà de forma ajustada les eleccions de
1970. La dictadura de Pinochet, que començà en
un bany de sang on cal incloure-hi la mort d’Allende
dins del mateix Palacio de la Moneda, donà peu
a una dictadura militar tristament recordada per
les actuacions de la DINA (policia secreta xilena)
i per les operacions paramilitars promogudes per
la nord-americana CIA, que tenen en la Escuela
de las Americas i la Operación Condor un dels ex-
pedients més negres pel que fa referència al terro-
risme d’estat. Les xifres encara no es troben del tot
esclarides, però es parla de més de 3.000 morts,
més de 30.000 persones torturades, un miler de
persones considerades desaparegudes i un parell
de centenars de milers d’exiliats.
I és que la Unidad Popular xilena fou, des d’abans
del cop d’estat, una experiència revolucionària
dins del context polític que es respirà a la dècada
dels 60 a numerosos indrets del planeta. A dife-
rència d’altres estat veïns, les classes populars
xilenes veieren la possibilitat d’accedir al poder
per la via de les urnes, a través d’una àmplia i
controvertida coalició electoral
que hagué de fer front a moltes
dificultats generades tant des
de dins com des de fora del
8 país. I és que tot i l’existència
d’un sistema democràtic, els
interessos nord-americans i de
les oligarquies locals vetllaven perquè qualsevol
govern del continent americà no s’escapés del seu
control. La Revolució Cubana i la vergonya pas-
sada a Playa Girón l’any 1961 enduriren encara
més el control nord-americà i de les respectives
classes adinerades sobre el destí dels diferents
estats del continent.
Així doncs, l’ajustada victòria d’Allende, en un marc
d’elevada conflictivitat social, alhora que les es-
querres apostaven per una novedosa transició pací-
fica al socialisme d’inspiració gramsciana, despertà
grans temors als sectors conservadors i neoliberals,
conscients que aquella podia actuar de percutor
per a experiències similars en països veïns.
Les reformes socials endegades (nacionalització
de la banca i diferents empreses, acceleració
d’una progressista reforma agrària, nacionalit-
zació de la indústria del coure -principal producte
d’exportació xilè-, models de cogestió empresarial
o garantir una alimentació bàsica a la població) fo-
ren mesures desenvolupades durant els tres anys
de govern d’aquesta fràgil coalició, que hagué de
fer front a vicissituds internes, a una dura cam-
panya de desprestigi i violència social promoguda
pels sectors adinerats i a una creixent inflació pro-
ducte del boicot econòmic internacional i d’una ele-
vada despesa social. La resta de la història ja és
ben coneguda. No cal dir que els posicionaments
de partida
són similars
als que vis-
quérem l’any
36 a bona
part dels Paï-
sos Catalans,
així com a
l’Estat espa-
nyol. Similars
també a les
actuals ex-
periències
que tenen lloc
a Veneçuela
o Bolívia i
l’indissimulat
soroll de sa-
bres regat
amb dòlars.