L’ALÍCIA AL PASTÍS

L’Alícia Paf és una nena que sempre cau. Cau per tot
arreu. Avui ha caigut dins d’un pastís.

És l’aniversari de l’Alícia. A la taula hi ha un pastís amb

set espelmes.
Al voltant de la taula hi ha els convidats, grans i petits, i
la més petita és l’Alícia.
Però l’Alícia no és a taula.
És el moment de tallar el pastís. Si l’Alícia no hi és, qui
tallarà el pastís?

La busquen per tota la casa: al bany, a l’habitació, al

balcó.
Potser s’ha amagat sota la taula per fer una broma? No.
Sota la taula no hi és: només hi ha el gos, que espera el
seu tros de pastís.
- Alícia! ... Alícia! ... –la criden.

L’Alícia sent els convidats que la criden.

Vol respondre, però no pot, perquè ara mateix està
travessant una capa de nata espessa. Quina muntanya
més blanca i bona! Els ulls de l’Alícia només veuen blanc.
Lluny, lluny, s’acosta una ombra vermella. Quan hi
ensopega amb el nas, l’Alícia veu que és una cirera.

Segueix caminant endavant, però els peus s’enfonsen en

el pa de pessic.
Sota el pa de pessic hi ha una cosa dura. Què deu ser? La
taula? La safata?
L’Alícia ho toca amb el dit i ho tasta: és xocolata.

En un pastís no hi pot haver parets, ni passadissos, ni

habitacions. Per això en un pastís no hi viu ningú. Els
talps tampoc viuen als pastissos, prefereixen viure al
formatge.

Ara l’Alícia troba una punta amb forma de flor.

És la base d’una de les set espelmes. L’Alícia s’enfila per
l’espelma i surt fora del pastís.
Enmig de la superfície ensucrada del pastís apareix el
cap de l’Alícia, al mig de la lletra “E” de la frase “BON
ANIVERSARI”.

- Visca! –criden els convidats, contents.

- Llaminera! –diu l’avi.
Però l’avi també està content que l’Alícia no s’hagi fet
mal i ara pugui bufar les set espelmes.

Tots els convidats mengen pastís, però l’Alícia no en vol:

ja s’ha menjat la seva part.