Escolar Documentos
Profissional Documentos
Cultura Documentos
Tema 7
LA SUBAGRUPACIÓ ROMÀNICA
DE LA LLENGUA.
HISTÒRIA DE LA LLENGUA
FINS AL SEGLE XV
TEMA 7
La subagrupació romànica de la llengua. Història de la llengua fins al segle XV.
ÍNDEX
1.0. Introducció
2.0. Introducció
2.2. La romanització
---------------------------------------------------------------- 2 ----------------------------------------------------------------
TEMA 7
La subagrupació romànica de la llengua. Història de la llengua fins al segle XV.
BIBLIOGRAFIA
BADIA I MARGARIT, A., “La llengua catalana dins de la Romània”, dins Llengua i cultura
als Països Catalans, Barcelona, Ed. 62.
COLÓN, G., El léxico catalán en la Romania (Generalidades), “3. Un ensayo a cuatro
columnas”.
COM ensenyar català als adults, 6, Publicació del Gabinet de Didàctica,
Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya, Juny 1982.
DIVERSOS AUTORS, COU, Ed. Gregal, València,1986.
DIVERSOS AUTORS, Llengua COU, Ed. Tàndem, València, 1993.
DUARTE, C. I MASSIP, M. A., Síntesi de la història de la llengua catalana, Ed. La
Magrana, Barcelona, 1981.
FERRANDO, A., Consciència idiomàtica i nacional dels valencians, IFV, València, 1980.
FERRANDO, A. I NICOLÀS, M., Panorama d’història de la llengua, Ed. Tàndem, València,
1993.
GARGALLÓ J. M. I PRATS, M., Història de la llengua catalana, Volum I, Ed. 62, Barcelona,
1996.
GUINOT, E., Els Fundadors del Regne de València, Vol.1, Ed. 3i4, València, 1999.
MACIÀ, J. I ALTRES, Llengua catalana COU, Barcelona, Teide, 1996.
MARCET, P., Història de la llengua catalana, Vol. I, Ed. Teide, Barcelona, 1987.
NADAL, J. M. I PRATS, M., Història de la llengua catalana, Vol. I, Ed. 62,
Barcelona,1996.
RUIZ, F. I ALTRES, Història social i política de la llengua catalana, Ed. 3i4, València,
1996.
SANCHIS GUARNER, M., La Llengua dels Valencians, Ed. 3i4, València, 1967.
---, “La subagrupació romànica de la llengua catalana”, dins Aproximació a la història
de la llengua catalana, Ed. Salvat, Barcelona, 1981.
---------------------------------------------------------------- 3 ----------------------------------------------------------------
TEMA 7
La subagrupació romànica de la llengua. Història de la llengua fins al segle XV.
1
El substrat lingüístic.
2
El superestrat lingüístic.
---------------------------------------------------------------- 4 ----------------------------------------------------------------
TEMA 7
La subagrupació romànica de la llengua. Història de la llengua fins al segle XV.
---------------------------------------------------------------- 5 ----------------------------------------------------------------
TEMA 7
La subagrupació romànica de la llengua. Història de la llengua fins al segle XV.
---------------------------------------------------------------- 7 ----------------------------------------------------------------
TEMA 7
La subagrupació romànica de la llengua. Història de la llengua fins al segle XV.
2.0. Introducció
Una primera aproximació a la llengua se’ns presenta com un conjunt de mots
interrelacionats i en constant creixement, ja que ha de respondre a molt diverses
necessitats comunicatives. Des d’aquesta òptica, la llengua reflecteix les incidències
de la comunitat de parlants i ens n’ofereix els grans moments de llur trajectòria
històrica. Aquest gran inventari de paraules que és una llengua manté relacions
d’intercanvi amb altres de més o menys pròximes, intercanvis que, cal no oblidar-ho,
responen sempre a imperatius extralingüístics (préstec, manlleu, neologisme,
barbarisme).
Si s’accepta que tota llengua és el resultat de l’evolució d’algun sistema previ,
hom no pot pensar que les paraules siguen realitats immutables i externes. Els mots
que emprem a diari tenen un origen, ja siga remot o recent.
El Mossàrab
Abans de veure la possible influència del mossàrab sobre la nostra llengua,
cal aclarir qui eren i on visqueren els mossàrabs.
Els mossàrabs són la població hispànica que després de la conquista
musulmana del segle VIII continuaren vivint sota el domini islàmic mantenint la seua
religió cristiana però que anaren arabitzant-se gradualment en els aspectes culturals
i, fins i tot, lingüístics.
Sanchis Guarner ens diu que cap al segle XI subsistia l’algemia, llengua
---------------------------------------------------------------- 8 ----------------------------------------------------------------
TEMA 7
La subagrupació romànica de la llengua. Història de la llengua fins al segle XV.
romanç dels àrabs, i que cap al 1094-1102, encara hi havia un nucli important de
mossàrabs a València, dels quals s’havia aprofitat el Cid quan ocupà València per
custodiar les muralles “ porque fueron criados con los moros et fablavan assy como
ellos”3. El 1102 els almoràvits reconquisten València produint-se una gran emigració
de mossàrabs, però Sanchis Guarner pensà que no s’extingiren del tot i justificava “
la particular fesomia del valencià” dins el conjunt del català en la influència de la
llengua dels mossàrabs. A aquesta influència, segons ell, es deu la distinció entre
e/a enfront [ ], i entre o/u enfront [ u ], el mossàrab possiblement transmeté
habituds ibèriques. Divergències lèxiques també eren vistes com resultat de la
influència del mossàrab, ja que tenien arrels comunes amb el castellà: corder -
cordero, aplegar - llegar, espill - espejo, etc.
També atribuïa als mossàrabs la transmissió d’arabismes, i aportava mostres
del lèxic del camp que diferien del català del Principat: blat de moro - dacsa,...
Hi ha qui ha vist amb la llengua dels mossàrabs la llengua romanç parlada al
País Valencià abans de la conquista de Jaume I i del qual deriva el valencià actual,
Leopoldo Peñarroja, entre d’altres. Però en un estudi recent4 sobre la repoblació del
País Valencià, basat en el Llibre de Repartiment, s’ha arribat a la conclusió que quan
arribà Jaume I a València no existia cap comunitat mossàrab, no s’ha trobat cap
document, no hi ha cròniques, ni literatura, ni làpides, cap testimoni escrit que parle
de l’existència d’aquesta comunitat a la València del segle XIII.
Els estudis que pretenen demostrar que és l’origen del valencià actual es
basen en una llengua reconstruïda a partir de la toponímia del Llibre de Repartiment,
sense tenir en compte les possibles evolucions posteriors, però no ni ha textos, no
s’han trobat mostres de la morfologia, ni de la sintaxi, d’aquesta, suposada, llengua
romanç.
Seguint l’historiador E. Guinot, si hi havia una comunitat mossàrab a València
al segle XIII aquesta havia d’haver estat ben estructurada i organitzada, ja que es
pretén que va absorbir, lingüísticament si més no, els colonitzadors cristians que
arribaren amb Jaume I, però on eren el 1238 quan el rei entrà a València?
“... A l’entrada de Jaume I a València el 1238 no comparegué cap frare
cristià autòcton: els mossàrabs no són citats ni en la Crònica reial, ni en els milers
de donacions del Llibre de Repartiment”.5
El contacte de les comunitats mossàrabs a Toledo amb els repobladors està
ben documentat, també trobem documents que demostren l’existència d’aquestes
comunitats a Saragossa, Osca, etc., però no en tenim cap de València.
Els historiadors medievalistes consideren que la mossarabia valenciana havia
desaparegut probablement abans del segle XII, i amb tota certesa abans de la
conquista cristiana.
Les darreres investigacions sobre les “Kharges” , poemes on hi ha mots en
llengua pretesament mossàrab, en les quals s’havien basat per afirmar l’existència
d’un mossàrab valencià6, han demostrat que no tenen relació amb el valencià
medieval escrit, i que es donen també en altres regions. Aquest fet feu rectificar
Sanchis Guarner la seua teoria d’un substrat mossàrab que particularitzava el
Valencià.
E. Guinot afirma al seu estudi que la població que trobà Jaume I parlava àrab
“... Aquesta llengua podia estar influïda pel vocabulari i els topònims del llatí
3
Sanchis Guarner, La llengua dels valencians
4
Enric Guinot. Els Fundadors del Regne de València.Vol. I
5
Enric Guinot. op. cit.
6
Hi ha tres autors musulmans valencians de l’època que incorporen mots possiblement d’origen romànic.
---------------------------------------------------------------- 9 ----------------------------------------------------------------
TEMA 7
La subagrupació romànica de la llengua. Història de la llengua fins al segle XV.
El Superstrat
Anomenem superstrat les influències rebudes d’altres llengües durant la
gestació del català, un cop consumada la romanització.
a) Aportació germànica: Al segle V es produeix la descomposició de l’Imperi
Romà d’Occident per la pressió dels pobles germànics. És a partir d’aleshores que la
llengua llatina sofreix un procés de dialectalització cada vegada més profund que la
va diferenciant a cada territori.
Arribat el segle VIII, la llengua que parlaven els futurs catalans ja era el català,
sense que lògicament ningú en tingués consciència. A poc a poc hom va tenint més
consciència que la llengua parlada ja no és el llatí. Serà en aquest moment quan el
català accedirà a l’escriptura.
A diferència d’altres pobles invasors, els germànics no imposaren la seua
llengua, al contrari, foren ells els que assimilaren la llengua dels envaïts hispànics.
Això és per diversos motius:
- ja venien més o menys romanitzats,
- eren escassos i es van barrejar amb la població,
- venien cristianitzats (això vol dir que coneixien el llatí).
L’aportació dels visigots, que no van trencar en cap moment el procés
romanitzador, sinó que el continuaren és diferent a l’aportació de la llengua dels
francs que va ser superior. I que afecta sobretot: noms de persona (ex: Albert,
Guillem...), lèxic militar (bandera, guerra...), lèxic comú (ex: sabó...) i el sufix –enc
(ex: blavenc, nadalenc...)
L’adstrat
Anomenem adstrat a les influències (aportacions, modificacions) d’altres
llengües per motius de veïnatge, de prestigi, de difusió, etc.
A) l’àrab: Aquesta influència d’adstrat es dóna al PV després de la conquesta,
ja que tant l’àrab com el català, mantenen la seua vitalitat i s’interinfluencien,
tot i compartir un mateix territori. Per tant fou adstrat atés que hi hagué un
llarg període de convivència fins a l’ expulsió definitiva dels moriscos l’ any
1609.
B) altres aportacions:
---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------
TEMA 7
La subagrupació romànica de la llengua. Història de la llengua fins al segle XV.
2.2. La Romanització
Els romans arribaren a Empúries (218 a C) per combatre els exèrcits
cartaginesos. Amb aquest fet s’inicia el període de dominació romana i el procés de
romanització a tots els nivells, pel qual els pobles autòctons han d’adoptar la llengua
i la cultura llatines, tot desplaçant les llengües indígenes que s’hi parlaven.
Concretament, la llengua catalana deriva del llatí vulgar implantat en l’extrem nord-
est de la província romana Tarraconense, popular i accessible a innovacions.
Diferent, doncs, del de la Bètica –de classes altes i conservador.
A causa del pas del temps, de l’expansió territorial i el consegüent contacte
amb altres llengües i de l’afebliment dels vincles polítics entre els territoris en què
s’havia instal·lat el llatí arran de l’ocupació romana, el llatí col·loquial es va anar
allunyant més i més dels models clàssics. Així, les invasions germàniques, al segle
V, acceleraren aquests canvis d’un llatí vulgar ja molt dialectalitzat.
El nom català no apareix documentat fins als primers anys del segle XII, i la
---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------
TEMA 7
La subagrupació romànica de la llengua. Història de la llengua fins al segle XV.
---------------------------------------------------------------- 12 ----------------------------------------------------------------
TEMA 7
La subagrupació romànica de la llengua. Història de la llengua fins al segle XV.
---------------------------------------------------------------- 13 ----------------------------------------------------------------
TEMA 7
La subagrupació romànica de la llengua. Història de la llengua fins al segle XV.
dels romans, haurien condicionat la futura estructura dels dos grans blocs dialectals.
Aquesta hipòtesi té un punt feble: les darreres investigacions arqueològiques
van permetre la descoberta d’assentaments ibèrics en l’àrea de la modalitat oriental.
---------------------------------------------------------------- 14 ----------------------------------------------------------------
TEMA 7
La subagrupació romànica de la llengua. Història de la llengua fins al segle XV.
---------------------------------------------------------------- 15 ----------------------------------------------------------------
TEMA 7
La subagrupació romànica de la llengua. Història de la llengua fins al segle XV.
del romanç com a vehicle d’expressió cultural. Aquest fet reportava profundes
transformacions ideològiques, car, en qüestionar l’hegemonia del llatí, s’obria el camí
al racionalisme prerenaixentista.
Tanmateix, per a l’ús del romanç s’invocava sovint una exigència apostòlica,
que entre nosaltres assoleix l’expressió màxima en la figura del mallorquí Ramon
Llull (1232-1315). Llull representa el plurilingüisme al servei de la causa religiosa.
Format en llatí, utilitza la llengua sàvia per a compondre llibres teològics, aprén l’àrab
amb la finalitat de fer nous adeptes i empra el català en prosa i l’occità en poesia per
a una millor difusió del seu pensament entre els seus connacionals. Però és
indubtable que l’instrument lingüístic més eficaç fou la seua llengua materna. Llull,
dotat d’una convicció apassionada i de les habilitats retòriques i poètiques per
expressar-la, desplegarà una abundant obra en prosa, narrativa o filosofia, que
converteix el català en una llengua definitivament apta per a la comunicació científica
i la creació literària.
Hom ha dit que Llull, tot aprofitant un idioma ja molt evolucionat, ha estat el
creador de la prosa literària catalana. Si no en va ser el creador, sí que va dotar el
català d’una maduresa sintàctica i d’una modernitat expressiva innegables.
L’obra de modernització lul·liana és molt semblant a la que Alfons X el Savi
impulsà per al castellà. L’èxit de l’empresa lul·liana radica en el fet d’haver bastit la
seua arquitectura sintàctica amb una equilibrada simbiosi d’elements cultes
(llatinismes lèxics, subordinació amb subjuntiu, clàusules relatives, hipèrbatons,
paral·lelismes, antítesis, amplificacions i proses rimades) i populars (fórmules
afectives, trencaments de l’ordre de la frase o anacoluts…).
Contemporani seu, però amb una obra en català reduïda i literàriament inferior
a la de Llull, Arnau de Vilanova (València, 1238-Gènova, 1311) és un altre exponent
del retrocés del llatí a favor del romanç durant la transició del segle XIII al XIV.
L’afermament del català dins la Corona d’Aragó i a la Mediterrània duia
implícita la consolidació d’una certa consciència d’identitat nacional. La llengua
esdevé així un indiscutible factor de cohesió cultural i política, i aquest sentiment
apareix en les quatre grans cròniques del període, sobretot en la de Ramon
Muntaner. A més de la funció ideològica comuna, d’exemplaritat moral i de
cohesionament nacional, les cròniques ens interessen per a la recapitulació de la
història lingüística, ja que, en confiar-hi el registre dels esdeveniments, el romanç
adquireix una funció nova. Aquesta era fins aleshores una facultat exclusiva del llatí,
que, en adquirir-la el català, en resulta dignificat i alhora beneficiat pel que fa a la
difusió. Les cròniques aporten una novetat radical en la manera d’historiar, presenten
fets quasi sempre contemporanis al narrador, que ja no és una veu impersonal sinó
progressivament individualitzada.
La Crònica de Bernat Desclot o Llibre del Rei en Pere e dels seus
antecessors passats revela certs dialectalismes nord-occidentals, però diluïts en la
koiné predominant. Narra amb gran precisió fets històrics esdevinguts entre 1283 i
1295, si bé el manuscrit conservat és de primeries del segle XIV.
La Crònica de Jaume el Conqueridor o Llibre dels Feits ens ha arribat, en la
versió catalana, en un manuscrit de la primera meitat del segle XIV, posterior, doncs,
al regnat que historia. Ofereix una llengua molt viva i espontània i amb un color lèxic
extrem occidental, influït per l’aragonés.
---------------------------------------------------------------- 16 ----------------------------------------------------------------
TEMA 7
La subagrupació romànica de la llengua. Història de la llengua fins al segle XV.
l’idioma, el “pus bell catalanesc del món”, com ell l’anomena en el seu estil viu,
familiar i popularitzant.
---------------------------------------------------------------- 17 ----------------------------------------------------------------
TEMA 7
La subagrupació romànica de la llengua. Història de la llengua fins al segle XV.
medievals.
L’aparició d’una burgesia puixant suposà l’extensió de la lectura i el naixement
de nous tipus de narrativa, sota la influència dels models italians i francesos, com
són la narrativa cavalleresca, els poemes al·legòrics de tema amorós, les narracions
eroticoburlesques, etc.
Fins ací hem fet un repàs molt esquemàtic de la producció literària i, per tant,
de l’ús culte de la llengua en el període que estudiem. Però hem de pensar que la
major part dels usos lingüístics són orals i que, per tant, ens són desconeguts. Com
assenyala Sanchis Guarner, la llengua col·loquial en què hom expressa les seues
sensacions i sentiments, i comunica normalment les seues idees, només sol
aparéixer representada en la llengua escrita en els textos que foren redactats sense
ambició estètica, és a dir, en inventaris i documents notarials, en processos judicials,
en certes epístoles privades, etc.
Quant a la variació dialectal de la llengua, si bé la koiné cancelleresca
imposava un model lingüístic unitari que no deixava aflorar la fragmentació regional,
apareixen esporàdicament als textos trets específics que en permeten la localització.
És el cas de les Vides de sants rosselloneses, traduïdes per un autor anònim a la
darreria del segle XIII.
Un capítol a part en l’estudi de la llengua popular el constitueix l’obra de sant
Vicent Ferrer. Els sermons del dominic valencià transcrits pels seus adeptes,
constitueixen una oratòria de masses al marge de la retòrica humanista.
---------------------------------------------------------------- 18 ----------------------------------------------------------------