TEMA 6

Tema 6
LA DESCRIPCIÓ I CARACTERITZACIÓ
DEL VALENCIÀ.
ELS SUBDIALECTES
 TEMA 6
Descripció i caracterització del valencià. Els subdialectes

ÍNDEX

1. Introducció: Concepte de llengua i dialecte

2. Diferències entre el català oriental i català occidental

2.1. Introducció
2.2. Teories sobre la constitució del valencià
1. Teoria del Repoblament
2. Teoria indigenista o autoctonista
3. Teoria de l’anivellament

3. Classificació dialectal del català

3.1. L’articulació dialectal: diverses teories
1. Milà i Fontanals
2. Barnils
3. Alcover
4. Badia i Margarit
5. Coromines
6. GEC
7. Veny
3.2. Classificacions dialectals del valencià
1. Barnils
2. Badia i Margarit
3. Sanchis Guarner
4. Vicent Pitarch
5. Joan Veny
6. Emili Casanova

4. Extensió i caracterització del valencià

4.1. Els parlars valencians
1. Valencià septentrional
2. El Castellonenc
3. L’Apitxat
4. El Valencià meridional
5. L’Alacantí

5. Situació sociolingüística del valencià

5.1. Introducció
5.2. Causes que possibiliten la situació actual

---------------------------------------------------------------- 2 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 6
Descripció i caracterització del valencià. Els subdialectes

BIBLIOGRAFIA

BARBERÀ, J. i al., Accés 4, València, Ecir, 1994.

FERRANDO, A. i al., Invitació a la llengua catalana, València, Gregal, 1986.
SANCHIS GUARNER, M., Aproximació a la llengua catalana, Estella, Salvat editors,
1980.
VENY, J., Introducció a la dialectologia catalana, Barcelona, Enciclopèdia Catalana,
1985.
---, Els parlars catalans, Palma de Mallorca, Moll, 1986.

---------------------------------------------------------------- 3 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 6
Descripció i caracterització del valencià. Els subdialectes

1. Introducció: Concepte de llengua i dialecte

1.1. Concepte de llengua i dialecte
1. Distincions clàssiques: llengua/parla (Saussure), llengua/norma/parla (Coseriu),
competència/actuació (Chomsky)
La famosa bipolaritat de Saussure entre llengua i parla, ha estat alterada per Coseriu
amb la distinció entre llengua, noma i parla. Tot i això, Chomsky parlarà de
competència i actuació.

2. Varietats lingüístiques: diacrònica, diafàsica, diatòpica, diastràtica

Una llengua pot esdevenir diferent segons l’època, el lloc, el grup social o la situació
de comunicació en què es trobe el parlant. Aquest fenomen s’anomena variació
lingüística, i podem diferenciar entre quatre tipus de varietats lingüístiques:
- Varietat diacrònica (o històrica): dóna compte de l’evolució de la llengua al
llarg de l’eix temporal i és objecte d’estudi de la Història de la llengua.
- Varietat diastràtica (o social): s’ocupa de la relació entre les llengües i els
seus usuaris. Aquests usen un determinat tipus de llengua en relació amb la seua
extracció social, cultural, econòmica, etc.
- Varietat diafàsica (o funcional): rep també el nom de registre i es relaciona
amb la capacitat dels parlants d’adaptar-se a aquestes situacions.
- Varietat diatòpica (o geogràfica): relacionada amb les diferències que es
donen per raons geogràfiques dins una comunitat lingüística. Habitualment rep el
nom de dialecte.

3. Llengua/dialecte: el mot dialecte, diverses concepcions

La distinció entre llengua i dialecte ha estat feta per la Lingüística moderna. El mot
dialecte és una adaptació del llatí DIALECTUS, procedent del grec dialektos, que en
un primer moment volia dir “manera de parlar, conversa, col·loqui” i després va
passar a designar “llengua” i “varietat de llengua”. Com a conseqüència, Coseriu
afirma que objectivament no hi ha diferència de naturalesa entre llengua i dialecte.
Francesc de Borja Moll, en la mateixa línia, diu que entre aquests dos mots no hi ha
diferència essencial, sinó una diferència de comparació, és a dir, que qualsevol
sistema de parla esdevé alhora llengua i dialecte (per exemple, el mallorquí és una
llengua en relació amb l’italià però, és un dialecte si ho comparem amb el valencià).

4. Llengua-dialecte
D’entrada, hem de tenir en compte que quan parlem de dialecte estem parlant de la
varietat d’una llengua.
- Tot dialecte, com a sistema lingüístic, que permet la comunicació entre els
parlants d’una comunitat lingüística, és considerat llengua, per això, són
justificables els usos de llengua valenciana, llengua mallorquina, llengua
de Sueca, etc.
- En relació amb llengua històrica, el dialecte és una part d’aquesta. Però la
llengua històrica només es realitza de manera natural i espontània a partir
dels seus dialectes (o parlars concrets).
- La llengua estàndard pot formar-se sobre un únic dialecte (com el francés)
o a partir d’una participació pluridialectal (per exemple el català, encara
que en aquest cas un dels dialectes n’ha resultat més afavorit). Tanmateix,
el fet de comparar llengua estàndard amb dialecte ha provocat l’aparició
del valor despectiu del mot dialecte. Sovint, com diu Ferrando, el dialecte
s’identifica amb el llenguatge oral, familiar i regional, desproveït, per tant,
---------------------------------------------------------------- 4 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 6
Descripció i caracterització del valencià. Els subdialectes

de prestigi i consideració social. I la llengua estàndard suposa una selecció

de formes i una codificació escrita reconegudes i utilitzades en
l’administració, en els mitjans de comunicació, en la literatura, etc.

5. Criteris per a determinar els dialectes

Hi ha diversos criteris per a delimitar els dialectes, però cap n’és definitiu. Cal partir
del fet que un dialecte és un cúmul d’isoglosses no necessàriament coincidents, ja
que sovint poden reaparéixer en altres dialectes. I el seu traçat assenyala la transició
a altres zones dialectals.
- Criteri de la intercomprensió: si la comprensió mútua, entre dos parlants, no
ofereix obstacles seriosos en la comunicació estem davant dos dialectes. Si, en
canvi, sorgeixen impediments greus en la comunicació, aleshores es tracta de dues
llengües diferents. Aquest criteri no és vàlid quan l’apliquem a dialectes constitutius
(formats in situ), per exemple el romanés. En el cas del català, on aquests
coexisteixen amb els consecutius (llengua transferida), sí que funciona el criteri de la
intercomprensió.
- Criteri de la consciència lingüística: el sentiment de pertànyer a la mateixa
llengua esdevé un enllaç entre els membres d’una comunitat, i pot ajudar a delimitar
un dialecte o a determinar diferents conjunts de parlars (els parlars de Torreblanca i
Borriana se senten integrats dins el Valencià, però alhora, distants de l’Apitxat). Dins
el criteri de la consciència lingüística intervenen diversos factors: polítics, històrics,
geogràfics, socials, culturals... A més, la influència de la llengua estatal en un
ambient de diglòssia, pot modificar aquest sentiment (per exemple, els mallorquins
anomenen “forasters” als castellans).
- Criteri dialectomètric: l’intent de mesurar les diferències de l’espai català
basat en procediments dialectomètrics, no ha donat resultats positius, ben al
contrari, en alguns casos ha donat resultats que desvirtuen la realitat dialectal
(segons aquest procediment el Rossellonés no és un dialecte, en canvi, alguns
parlars de la Vall d’Aran es consideren subdialectes de català). Cal admetre que
l’enfocament quantitatiu d’aquests procediments, no és suficient, i que caldrà
recórrer també a aspectes qualitatius, a la consciència lingüística dels parlants, a les
incidències històriques, etc.

6. Classes de dialectes:
Podem classificar els dialectes a partir dels següents criteris:
- Criteri històric: segons l’origen dels dialectes podem parlar de dialectes constitutius
i dialectes consecutius.
- Dialectes constitutius: aquells que existeixen en la llengua des
de la mateixa etapa de formació. Són constitutius els dialectes
de la Catalunya Vella i de la Catalunya Nova.
- Dialectes consecutius: produïts posteriorment per diverses
raons. Són dialectes consecutius el Valencià, l’Alguerés, el
Balear, etc.
- Criteri geogràfic: Segons l’extensió geogràfica s’han assajat diferents
classificacions, entre les quals cal destacar la de Vegh, el qual referint-se a
l’hongarés, distingeix entre:
Parlar local: llengua dels habitants d’un poble.
Subdialecte: llengua dels habitants d’un territori més ampli, més o menys
tancat.

---------------------------------------------------------------- 5 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 6
Descripció i caracterització del valencià. Els subdialectes

Dialecte: llengua dels habitants d’un territori on els subdialectes viuen un al

costat de l’altre, tot formant una unitat dialectal més gran.
- Criteri del grau de diferenciació: Guiter estableix la divisió de l’espai lingüístic
segons el percentatge de diferències. D’aquesta manera: llengua (de 80% a 100%),
dialecte (de 50% a 80%), subdialecte (de 30% a 50%), etc.
- Criteri de la vitalitat d’ús: Segons la vitalitat o el suport demogràfic, podem parlar
de:
Dialectes normals: amb un sistema d’ús espontani (la majoria dels dialectes
catalans).
Dialectes decadents: a causa de l’abandó d’una gran part dels seus parlants
en benefici d’una altra llengua o de la llengua estàndard (el rossellonés).
Dialectes residuals: propis d’àrees on s’ha imposat una altra llengua, mentre
que l’autòctona queda reduïda a habituds fonètiques o al lèxic de certs camps
semàntics (les zones “xurres” o el parlar d’Oriola).
Dialectes extingits: aquells que han deixat de parlar-se (el mossàrab).
- Criteri social: fa referència als Dialectes socials o sociolectes, és a dir, a diferències
de nivell i d’estil.

7. Factors que intervenen en la diversificació dialectal:

- Factors geogràfics: les àrees ben comunicades i amb una forta empenta
econòmica, solen ser més innovadores que no les àrees de difícil accés (isolades)
com l’Alguer; les que es troben en una situació marginal (laterals), com la Catalunya
Occidental; les que són resultat d’una colonització posterior (tardanes) com Mallorca;
o les que presenten petges d’una llengua que ha deixat de parlar-se (caduques) com
Múrcia, en relació al català. Tanmateix, aquests factors geogràfics, ara per ara, han
deixat d’actuar amb força. Ara els canvis venen donats pels mitjans de comunicació.
- Factors històrics: la diferent actuació del substrat, superstrat i adstrat lingüístics
condiciona l’evolució històrica d’una llengua. Les accions del substrat i del superstrat
expliquen, per exemple, l’antiga partició del català en dos grans blocs, l’oriental i
l’occidental. A més, les demarcacions administratives (creació del Regne de
Mallorca), les contingències polítiques (annexió del Rosselló a França), les
modalitats de repoblament (al s. XVIII la Marina va ser repoblada per mallorquins),
els moviments migratoris (el País Valencià, des del s. XIII ha viscut una constant
immigració aragonesa) contribueixen a explicar els trets específics que la llengua
pren en un determinat territori.
- Factors interns: de vegades són causes internes (l’homonímia, la polisèmia, la
fonosintaxi, etc.) les que provoquen mutacions en una llengua. És el cas, per
exemple, del substantiu masculí xocolate en català occidental però que ha
esdevingut femení xocolata en català oriental, a causa de la confusió fonètica
provocada per la e neutra final.

8. Factors que afavoreixen l’anivellament:

També hi ha factors que suavitzen les diferències dialectals i tendeixen a
l’anivellament lingüístic, com ara: la propagació del model urbà (l’apitxat), la
influència del model lingüístic dels mitjans de comunicació, la burla contra trets
dialectals (cotre per quatre). L’emigració i la immigració (després de la dictadura es
produeix un augment migratori a causa de l’explosió industrial, i consegüentment
alguns trets dialectals, frases fetes o lèxic desapareixeran), els desplaçaments de
persones (es produeixen més contactes entre persones de diferent procedència, a
causa de l’estiueig, el treball, el turisme... amb tot això, la gent s’adona que el seu
---------------------------------------------------------------- 6 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 6
Descripció i caracterització del valencià. Els subdialectes

parlar és diferent i s’esforcen a substituir les formes peculiars, per formes generals).
També juga una gran paper el decandiment de la cultura popular (recordem que la
cultura popular sempre ha estat una de les bases de sustentació dels dialectes).

9. Modalitats de la dialectologia:
La dialectologia o estudi dels dialectes, és una branca de la lingüística, més
concretament de la lingüística històrica, nascuda amb finalitats científiques a finals
del s. XIX. La dialectologia pot presentar diferents modalitats:
- Si partim del criteri cronològic o temporal, podem distingir entre:
Dialectologia sincrònica: s’ocupa de la descripció d’un dialecte en un moment
determinat.
Dialectologia diacrònica: s’ocupa de l’evolució històrica d’un determinat
dialecte.
- Si partim del criteri geogràfic o espacial, podem distingir entre:
Dialectologia monogràfica o puntual: estudia el parlar d’un punt geogràfic
concret.
Dialectologia geogràfica o geolingüística: el seu estudi transcendeix un àmbit
geogràfic restringit. Se serveix d’atles lingüístics (ALPI, ALPO. ALC, ALDC).
- Si partim del criteri sistemàtic podem distingir entre:
Dialectologia tradicional: s’interessa per les peculiaritats d’un parlar o dialecte,
d’una manera aïllada respecte del diasistema.
Dialectologia estructural: estudia els dialectes o parlars en relació al
diasistema corresponent.
- Si partim del criteri social, és a dir, de la dimensió social dels dialectes, aleshores,
parlarem de:
Dialectologia cultural o etnolingüística: en aquest cas l’investigador se centra
en els reflexos lingüístics dels aspectes culturals d’una determinada
comunitat.
- Finalment parlarem de l’enfocament generativista: a partir d’unes formes de base,
s’elaboren regles de transformació. L’enfocament generativista pretén formular tant
regles d’inventari com de distribució. Tanmateix, aquesta aplicació del
transformacionalisme a la dialectologia encara és precària.

2. Diferències entre català oriental i català occidental

2.1. Introducció
Milà i Fontanals, l’any 1861, ja proposa la divisió dels dialectes catalans en
dos grans blocs: el grup oriental i el grup occidental. Aquesta bipartició es basa en el
tractament de les vocals àtones A i E, neutralitzades en e neutra en català oriental i
diferenciades en català occidental, i el tractament de les vocals àtones O i U,
neutralitzades en /u/ en oriental i també diferenciades en occidental. Els territoris que
abasten cada variant són:
VARIANT ORIENTAL: Catalunya Nord, les comarques de Girona, les
comarques de Barcelona, les comarques orientals de Tarragona, les Illes Balears i la
ciutat sarda de l’Alguer.
VARIANT OCCIDENTAL: La Vall d’Andorra, la zona oriental d’Aragó, les
comarques de Lleida, les comarques occidentals de Tarragona, el País Valencià i la
regió del Carxe a Múrcia.

---------------------------------------------------------------- 7 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 6
Descripció i caracterització del valencià. Els subdialectes

Joan Veny sintetitza les diferències més importants entre català oriental i
català occidental d’aquesta manera:

CATALÀ ORIENTAL CATALÀ OCCIDENTAL

A. FONÈTICA HISTÒRICA
1. Confusió A, E àtones. 1. Distinció A, E àtones.
2. Neutralització de O, U àtones 2. Distinció de O, U àtones.
3. La E tancada del llatí vulgar passa a 3. La E tancada es manté.
/ /: /s ba/.
4. IUNCU> jonc. 4. IUNCU>junc, jum.
5. GUÁ, QUÁ tònics tendeixen a kó-, 5. GUÀ, QUÀ es mantenen.
gó-: /kótre/.
6. GUA, QUA finals tendeixen a /ge/ 6. GUA, QUA es mantenen.
/ke/ (e neutra): /aige/. aigua
7. LY, C’L, G’L>y, i:PALEA /paia/, 7. LY, C’L, G’L> : palla, ull.
OC’LU /ui/.
8. /S/ fricativa: xinxa, panxa. 8. /tS/ africada: txintxa...
9. /S/ intervocàlica o final sense iod: 9. /S/ amb iod: caixa, coix.
caixa /káSe/ /káiSa/
10. Reforçament dental dels mots 10. Sense reforçament: cor, car...
acabats en –r: cort, cart...
11. Manca de nasal adventícia: 11. Nasal adventícia: llangosta.
llagosta.
B. MORFOLOGIA
12. Els plurals d’antics proparoxítons 12. Els plurals d’antics proparoxítons
perden la nasal: homes... mantenen la nasal: hòmens...
13. Desinències de 1a pers. Pl: -i, -u, 13. Desinències de la 1a pers. PI: -o,
-o -e
cantu, canti, canto, cant canto, cante
14. Formes reforçades o reduïdes dels 14. Formes plenes: me, te, se, mos,
pronoms febles: em, et, es, ens, els... vos, ne...
15. Incoatius amb –e: serveix, 15. Incoatius amb –i: servix, servisca...
servesca...
16. Desinències del SP en –i: canti, 16. Desinències del SP en –e/-a:
cantis... cante, cantes...
17. Pers. 4a i 5a de l’auxiliar haver: 17. Pers 4a i 5a de l’auxiliar haver:
hem, heu... ham, hau...
18. Lèxic específic: mirall, noi, xai... 18. Lèxic específic: espill, xic, corder...

2.2. Teories sobre la constitució del valencià

Són diverses les teories que han intentat explicar l’evolució de la varietat
occidental al País Valencià.

1. Teoria del Repoblament

Segons aquesta teoria la divisió dialectal es deu a la procedència dels
repobladors. D’aquesta manera, a Tarragona parlen la variant oriental perquè els
repobladors procedien de la Catalunya Vella (català oriental) i a València es parla la

---------------------------------------------------------------- 8 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 6
Descripció i caracterització del valencià. Els subdialectes

variant occidental perquè els repobladors procedien de la Catalunya Nova (català

occidental).
En principi, s’estableix una contradicció entre aquesta teoria i les dades del
Llibre de Repartiment de la ciutat de València, perquè en aquest document es fa
palés que la majoria de repobladors eren de parla oriental, malgrat que a València es
parle la variant occidental.
En la mateixa línia que la teoria del Repoblament està la famosa llegenda de
les tres-centes donzelles de Lleida que vingueren a València i hi portaren la seua
variant dialectal, l’occidental.

2. Teoria indigenista o autoctonista

Els partidaris d’aquestes teories indigenistes o autoctonistes consideren que
el valencià és una llengua autòctona evolucionada del llatí vulgar.
D’una banda, alguns estudiosos defensen la idea que foren els mossàrabs els
transmissors d’aquesta llengua derivada del llatí vulgar. La paraula mossàrab pot
tenir, concretament, dos significats:
- persones que viuen sota domini musulmà.
- Llengua romànica que existeix a l’Al-Andalus.
Però, les cròniques i els documents medievals no fan cap tipus de referència
al mossàrab. Serà a partir de l’enfrontament entre Espanya i l’Islam quan es
construeix una llegenda per a mantenir la fe cristiana. Per això, podem dir que el
mossàrab és una història construïda a partir del s. XV, amb la finalitat de lloar i de
donar prestigi a la religió cristiana. És un intent de justificar la resistència cristiana
durant els segles d’arabització. De la mateixa manera, el personatge de sant Pere
Pasqual també resultarà una invenció dels mossarabistes.
Però aquesta idea de mossarabia no sols ha estat defensada per religiosos,
també per filòlegs, com Menéndez Pelayo o Guarner. Segons aquest, el mossàrab
seria l’origen de la variant Occidental. Aleshores, els mossarabismes serien paraules
adaptades del llatí i després transmeses al català, a través dels àrabs, configurant
així la llengua valenciana.
Els estudiosos mossarabistes, però, no aporten cap document escrit que
defense la pervivència d’un romanç prejaumí, cosa que resulta poc creïble ja que
Jaume I demana 100.000 cristians a la ciutat de Barcelona per tal d’anul·lar el domini
musulmà. A més, la llengua de cultura dels cristians, sota domini musulmà, era
l’àrab. Pensem, per exemple, en els cristians de Toledo, els quals dos segles
després de la reconquesta de la ciutat continuaven conservant l’àrab com a llengua
de cultura. Per aquest motiu, el rei Alfons X El savi constituí la famosa Escola de
Traductors, per la pervivència de l’àrab com a llengua parlada i escrita entre la
població cristiana.
Altres estudiosos consideren que els mossarabismes han perviscut per via
aràbiga. Tanmateix, això no és possible, perquè entre cristians i musulmans hi havia
una gran muralla lingüística, una incomunicació total. Recordem que el 1609 un dels
motius de l’expulsió dels moriscos fou el fet de negar-se a parlar català o castellà.
Els àrabs eren monolingües (únicament coneixien alguna construcció lingüística per
a fer creure que s’havien cristianitzat).
El mossàrab està més relacionat amb la branca hispànica (des del punt de
vista fonètic i morfològic) que no amb la gàl·lica, per això, moltes paraules que es
consideren mossàrabs, al capdavall, formen part del lèxic castellà. Amb tot, podem
concloure que el Mossàrab no pot ser el precedent del valencià.

---------------------------------------------------------------- 9 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 6
Descripció i caracterització del valencià. Els subdialectes

Alguns estudiosos, formulen teories més extremistes, com Sanvalero que

postula l’origen iberista del valencià, atorgant-li a la nostra llengua un caràcter
autòcton i independent, fins i tot del llatí.
No podem oblidar, a més, la teoria llemosinista, l’objectiu de la qual és defugir
la catalanitat del valencià. Segons aquesta teoria el català, el mallorquí, el valencià,
el gascó i el provençal provindrien de la llengua llemosina, transportada per Jaume I
a València. Un dels fonaments històrics en que es basa aquesta teoria és el fet del
naixement de Jaume I a Montpeller i la llengua de la seua mare, la llengua d’oc.

3. Teoria de l’anivellament
Alarcos Llorach per tal d’explicar l’origen del valencià recorre a les teories
estructuralistes, és a dir, segons Llorach la formació del valencià s’explicaria a partir
d’un procés d’anivellament entre tres estrats lingüístics simultanis. Per exemple, en
el cas de CADENA (valencià): cadena (català oriental) / cadena (català occidental) /
cadena (aragonés). Segons això, el valencià seria una mena de llengua artificial,
formada per la coexistència de tres elements, on hi hauria un predomini de dos
elements (occidental i aragonés) que contrarestarien i anul·larien el tercer element
(oriental). Però Llorach sols aplica aquesta teoria al vocalisme, si ens fixem, però,
podem observar que també és profitosa amb el lèxic (espejo (aragonés), espill
(català occidental), mirall (català oriental) valencià> espill).
Dissortadament, aquesta teoria ha estat invalidada per A. Ferrando, ja que si
d’una banda és aplicable al camp del lèxic i del vocalisme, no ocorre el mateix amb
la morfologia verbal, i més concretament en el cas dels incoatius.

Patesc (català oriental)

Valencià – patisc
Padezco (aragonés)
hauria d’haver triomfat la terminació en –esc.
Patisc (català occidental)

Segons Antoni Ferrando el problema de totes aquestes teories és que

parteixen d’una idea preconcebuda, es tracta de la idea, erròniament generalitzada
que al País Valencià hi va haver una majoria de repobladors occidentals (segons el
Llibre de Repartiment de la ciutat de València). Malauradament, aquestes dades no
són fiables pel que fa a l’evolució de la llengua al País Valencià:
- Aquest recompte s’ha basat en els cognoms derivats de topònims. És ben
sabut que no sempre el cognom assenyala el lloc de procedència, i a més a
més, serà a partir del s. XIII quan comencen a consolidar-se els cognoms
catalans.
- Aproximadament, un 50% dels beneficiaris de les cases confiscades als
àrabs, mai no les van ocupar.
- El llibre de Repartiment únicament afecta a la ciutat de València, i no a la
totalitat del País Valencià.
- Finalment, la repoblació del País Valencià fou un procés que es perllongà
durant tota l’Edat Mitja, és a dir, fou una repoblació dinàmica i canviant.
Per això, Ferrando considera que caldria reformular la teoria del
Repoblament, perquè la llengua, efectivament, procedeix de Catalunya, i més
concretament de la zona de Lleida. A més, afirma que els tres grups de repobladors
que s’establiren al País Valencià no estaven en igualtat, sinó que el contingent de
catalans occidentals fou majoritari. Aquesta afirmació la demostrarà a partir dels
següents documents:

---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 6
Descripció i caracterització del valencià. Els subdialectes

- Documents utilitaris (receptes de cuina, documents administratius...), perquè

aquests documents són els que posen oferir més distraccions normatives, i
per tant, serien un reflex de la llengua que realment es parlava. En un
d’aquests documents apareix la paraula “pudrixen” (grafia pròpia del parlar de
Lleida i del PV) i que respon a una distracció normativa.
- Documents del Jurats de València que s’adrecen als Jurats de Lleida
(1379). Els jurats valencians demanen una solució als de Lleida, perquè un
inquisidor lleidatà ha blasfemat contra València, i per tant, també contra
Lleida, perquè “vos sou els nostres pares”.
Per tant, si tenim en compte els fets lingüístics i històrics, no cal recórrer a
explicacions metalingüístiques sobre el predomini de la varietat dialectal del PV (hem
de dir que la Teoria de l’anivellament no està mal encaminada, per tal com es va
produir un cert anivellament per la presència d’aragonesos).

3. CLASSIFICACIÓ DIALECTAL DEL CATALÀ

3.1. L’articulació dialectal: diverses teories

(aquest apartat també es troba en el tema 5)

3.2. Classificacions subdialectals del valencià

Al llarg del segle XX els dialectòlegs han proposat diverses classificacions
subdialectals del català parlat al País Valencià. Destaquem les següents propostes
(algunes de les quals ja hem vist més amunt):

1. Proposta de Barnils (1919):

Castellonés (el considera una extensió del tortosí)

Central (apitxat)
VALENCIÀ
Alacantí (al sud del Xúquer)
Mallorquí (Tàrbena i la Vall de Gallinera)

2. Proposta de Badia i Margarit (1951):

Castellonenc
Apitxat (substitueix el nom de valencià central)
VALENCIÀ
Alacantí
Mallorquí

3. Proposta de Sanchis Guarner (1933):

Tortosí (Els Ports i el Maestrat)

VALENCIÀ
Valencià general

---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 6
Descripció i caracterització del valencià. Els subdialectes

4. Proposta de V. Pitarch (1981): L’autor considera que la divisió del valencià en

diferents subdialectes és ineficaç. Amb tot, distingeix encara entre:

Valencià general
VALENCIÀ
Apitxat

5. Proposta de J. Veny (1982)

Valencià septentrional
Valencià apitxat
VALENCIÀ
Valencià meridional: mallorquí (no manté la
diferenciació entre valencià meridional i alacantí)

5. Proposta d’Emili Casanova (1985): Tot aprofitant les notícies que donaven les
tesis de Lluís Gimeno i Joan Colomina, fa una classificació més matisada.

Septentrional o Tortosí
Castellonenc
VALENCIÀ Apitxat
Meridional
Alacantí

(El castellonenc i el meridional representen el valencià general).

4. Extensió i caracterització del valencià

Constitueix un dialecte molt suggestiu, format al llarg dels segles sobre la

base d’una llengua trasplantada des del Principat a un territori moro i en contacte
constant amb el castellà, d’on resulta un constant contrast de formes lingüístiques.
Passarem a descriure alguns trets d’aquest dialecte:
• Vocalisme:
- Sistema de set vocals i quatre graus d’obertura.
- Articulació creixent del diftong wi: cuina, buida.
- “E” àtona inicial dels grups em-, es-, en-, eix- >A, /astendre/, /amportar-se/.
- Assimilacions vocàliques: sancer, llauger.
- “O” inicial>au, aulor, aufegar.
• Consonantisme:
- Diferenciació entre b/v.
- Indistinció entre la palatal africada i la fricativa sonora.
- La –d- intervocàlica sol desaparéixer en els grups provinents de –ATA i –ATORE:
/vesprà/ vesprada.
- Manteniment de la –r final: carrer, cànter.
• Morfosintaxi:
- Conservació del plural –ns dels antics proparoxítons: hòmens.
- Predomini de la solució –ea>-ITIA, /perea/ peresa.
---------------------------------------------------------------- 12 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 6
Descripció i caracterització del valencià. Els subdialectes

- Adopció de les formes incoatives amb –ix.

- Freqüència de formes velaritzades analògiques en verbs de la 2a i la 3a
conjugació: cullga, tusca, lligga.
- Pèrdua de la v en imperfet d’indicatiu: cantaves /cantaes/.
- Diferenciació de per i per a.
- Manteniment de les formes cultes dels numerals: quint, sext, sèptim...
- Numerals: uit, désset, díuit...
- Deíctics amb tres graus.
- Ús abundant de diminutius: nuet, homenet, blaneta...
- El pronom hi no és viu.
- Els diminutius amb –et són molt usats.
- Ordenació CI + CD+ en els pronoms febles: li la...
- Pleonasme: n’hi ha...
• Lèxic:
- Presenta arcaismes: fenoll, raïl, colp, brial.
- Caltellanismes: entonces, tenedor, cepillo, antes, ahorrar.
- Mossarabismes: clótxines, xicon, fardatxo.
- Lèxic occità: granera, arena, fadrí, banyar-se, torcar, pigota.

4.1. Els parlars del valencià

1. El valencià septentrional o tortosí meridional:
A l’hora de caracteritzar els parlars del nord del nord del País Valencià, cal
tenir en compte que totes les comarques catalanoparlants de l’actual província de
Castelló han pertangut fins a l’any 1957 a la Diòcesi de Tortosa, i que encara hi
pertanyen les comarques dels Ports, l’Alt Maestrat, i el Baix Maestrat, que
constitueixen el que hem denominat tortosí meridional.
- En algunes localitats del Baix Maestrat, com ara Sant Mateu i Vinaròs, tota –a final
s’articula>e oberta: ara>ar
- Pèrdua de la –r final.
- Tendeix a fricativitzar el fonema palatal africat sonor: fetge>feige, fege.
- Els grups líquida + oclusiva final: -nt, -lt, -ng, -rd, perden generalment l’oclusiva
final.
- La –d- intervocàlica es manté: caçador, vesprada.
- Confusió b/v.
- Conservació de l’article arcaic lo, los.
- Utilitza l’adverbi aquí.
- 1a pers de l’IP amb –o: jo canto.
- Solen aparéixer els subjuntius en –iga: batiga.
- La 1a pers. del verb haver té la forma: hai, haig.
- Realitza epèntesi de la n: a n’aquell.
- Conservació en algunes poblacions de “allavòrens” i “avui”.
- Lèxic destacable: sortir, capsa/caixa, clatell, mancança, aixecar.

2. El Castellonenc:
S’inclouen les comarques de la Plana Alta, la Plana Baixa i l’Alcalatén.
- No es produeix l’obertura de les e inicials de: es-, em-.
- A Almassora, Borriana i les Alqueries, es donen casos d’assimilacions: cosa>coso,
porta>porto.
- Apitxament parcial a localitats com Betxí i Onda tj>tx. A Xilxes i Almenara, a més
d’aquest ensordiment s’hi produeix el de les alveolars: z>s.
---------------------------------------------------------------- 13 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 6
Descripció i caracterització del valencià. Els subdialectes

- La –r final se sol pronunciar. Només a la Plana no sol pronunciar-se quan un

infinitiu porta un pronom enclític: acabar-se>acabase.
- El present d’indicatiu a les localitats interiors més septentrionals de la Plana Alta: jo
canto. A l’Alcora i a les Useres: jo canta. La resta: jo cante.
- Les localitats més septentrionals fan el verb haver: hai.
- Extensió del pronom “se” en lloc de vos.
- Ús de “uit”.

3. L’Apitxat:
Aquest subdialecte abraça la part central del País Valencià, aproximadament
les comarques del Camp de Morvedre, l’Horta, Camp de Túria, Ribera Alta i algunes
poblacions, les més pròximes a València de la Ribera Baixa. A més tenim els illots de
Xàtiva i Gandia, aquesta darrera localitat, irradia l’influx cap als pobles del voltant.
- Ensordiment de les sibilants sonores: menjar>mentxar, dotze>dotse, casa>cassa.
- Betacisme: cavall>caball.
- Leisme: cavall>cavai.
- Pronunciació de l’oclusiva del grup –NT.
- Tendència a palatalitzar els grups finals –nts, -ts: punts>punys, pots>potx.
- Plena vitalitat del perfet simple: tinguí.
- Conservació de les desinències –am, -au: entengam, dormam...
- Ús de les formes plenes dels clítics.
- El clític se substitueix mos o vos: se n’anem, se quedem.
- Conservació d’arcaismes: oir, noces d’argent, arracades, brials, agafar.

4. El valencià meridional:
Comprén aproximadament des del riu Xúquer (amb alguns illots apitxats com
Gandia i Xàtiva) fins a la línia Biar- Busot. Ocupa doncs, les comarques de la Safor,
part de la Ribera Baixa (Sueca), la Costera, el Comtat, la Vall d’Albaida, l’Alcoià, la
Marina Alta i la Marina Baixa. Comparteix amb el castellonenc les característiques
generals del valencià. Destaquem els següents trets:
- Realització d’harmonies vocàliques: terra> terre , porta>porto...
- Les poblacions properes a la línia Biar- Busot com ara Ibi i Alcoi solen perdre la –r
final en tots els contextos.
- La majoria de les comarques pronuncien l’oclusiva del grup –NT.
- S’utilitzen les formes reforçades dels pronoms febles.
- El clític et és substituït pel clític el o es: et done, el done.

5. L’Alacantí:
- Assimilacions vocàliques o harmonies vocàliques: guerra /guerre / cosa /koza/.
- Dissimilació /ów/>/aw/: pou /paw/.
- Elisió del morfema –d- en tots els casos que apareix intervocàlica.
- Pèrdua per norma general de la –r final. Es donen casos de reforçament amb una –
t epentètica.
- Tractament paral·lel de /ts/ i /tz/ intervocàlics amb realitzacions com /ns/ /ks/ /nz/ i
/gz/: llinsó, llicsó, dogze.
- Manteniment de la e- àtona inicial als grups em- es-.
- Elisió de l’oclusiva final als grups –lt>l, nt>n.
- Es donen alguns casos de metàtesi: arie (aire), boria (boira).
- Es donen alguns casos de n- inicial palatalitzada: nyiu, nyuc, nyugar.
- Reducció de les formes de l’article determinat a es: es cotxe.
---------------------------------------------------------------- 14 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 6
Descripció i caracterització del valencià. Els subdialectes

- El verb haver-hi es conjuga sense el pronom adverbial hi.

- Futur i condicionals: ixtré, coneixtré.
- Ús de: astò i aquí.
- Ús de les variants: refredat, rompre, tafulla, comare, mançana, foment, tomello.
- Castellanismes: baldosa, monyica, limpiar, muebles.

6. Situació sociolingüística del valencià

6.1. Introducció
La situació lingüística oficial, dues llengües oficials amb el mateix estatus
legal, no es correspon amb la realitat sociolingüística. Tenim, a més dues zones de
“predomini lingüístic”, predomini que no es correspon amb la realitat (la zona
castellanoparlant és únicament castellanoparlant, mentre la zona valencianoparlant
no sempre té aquest "predomini lingüístic” –per exemple, la ciutat d’Alacant-).
Evidentment, la situació de bilingüisme no fa sinó amagar la situació real de diglòssia
i el procés de substitució, de conflicte lingüístic.

6.2. Causes que possibiliten la situació actual

♦ El “dualisme” valencià. L’origen divers dels repobladors que ha implicat, per a
alguns autors, un bilingüisme congènit. Això hauria provocat, així mateix,
l’existència de comarques castellanoparlants (tot i que sabem que la major part
són productes de repartiments territorials o repoblacions molt posteriors a la
primera).
També cal advertir que, tot i que durant els primers cent anys d’existència del
Regne la documentació es va redactar en aragonés, després, arran de la desfeta
nobiliària de la Corona, tota la documentació oficial i eclesiàstica usa el català de
forma continuada. Això indica, ineludiblement, que la presència majoritària era
catalanoparlant i la presència de parlants aragonesos era anecdòtica.

♦ La pressió castellanitzadora. Arran de l’entronització dels Trastàmares, de llengua

familiar castellana, l’idioma de la Cort comença a ser el castellà tot i que
l’aristocràcia usa el català com a llengua familiar, literària i de comunicació
habitual (estem en el Segle d’Or).
Quan a finals del segle XV es produeix la unió dinàstica entre Castella i Aragó,
la Cort s’allunya definitivament de les nostres terres i els monarques ja no
entenen ni parlen català, mentre que les classes altes (funcionaris, aristòcrates,
comerciants...) tenen necessitat del castellà com a llengua de comunicació a cert
nivell. Fins i tot a la cort virregnal de València. A més, aquesta situació propicià la
dicotomia català>classe baixa / castellà>classe alta. Dicotomia que s’agreujà
amb la Guerra de les Germanies on la monarquia ajudà l’aristocràcia i va
consolidar l’allunyament cultural entre les dues posicions mentre apropava
interessos de la monarquia castellanoparlant i l'aristocràcia de les nostres terres.
L’expulsió dels moriscos, a principis del segle XVII, amb la ruïna de les
classes mitjanes i la compensació del rei als grans propietaris va fer augmentar
aquest allunyament. Definitivament aquest segle suposà l’expansió castellana per
Europa i Amèrica i el “Siglo de Oro” de la literatura castellana, la qual cosa
suposà la consolidació del castellà com a llengua de prestigi.

---------------------------------------------------------------- 15 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 6
Descripció i caracterització del valencià. Els subdialectes

♦ Els humanistes renaixentistes que podien haver jugat un paper important en la

conservació de la llengua usaren sense quasi excepcions, el llatí. Així del Segle
d’Or, passem en cent anys a un període sense literatura en català.
A principis del segle XVIII tenim la mateixa situació, però ara la conservació
del català com a llengua oficial és purament teòrica, mentre en els cercles cultes
el castellà s’està consolidant en totes les situacions d’ús. L’abolició dels Furs no
farà més que certificar la situació que ja es vivia, ja que, a més, les classes
dirigents emigren a Madrid.
Homes com Cavanilles, Mayans... miren la seua llengua materna amb un gest
arqueològic, per tant, la consideren directament com a llengua B i, malgrat la
bona voluntat que demostren, la il·lustració es fa en castellà. Mentre la burgesia
manté, junt a les classes baixes, el català com a llengua familiar amb tot el que
això implica (dialectalització, castellanització...).

♦ La Renaixença va ser molt feble a València i encara s’incorpora una nova

consideració: pel seu to de recuperació folklòrica va ser considerada com a
moviment conservador i per tant, els sectors més progressistes s’hi oposaren
(Blasco Ibáñez...).
Es barreja la recuperació popular (sainets, premsa humorística...) amb el to
folklòric i tradicional sense quasi compromís social. A això s’afegeix la darrera
reculada en la recuperació, la Guerra Civil.

♦ Aquesta deserció de les classes dominants encara perdura, fins el punt que els
grans focus urbans han perdut el català com a llengua majoritària i ha aparegut la
dicotomia català>rural / castellà>urbà.

♦ Els moviments migratoris posteriors a la Segona Guerra Mundial cap a les ciutats
i les zones considerades “riques” dins del nostre País, tampoc no han beneficiat
la vitalitat del català. Es considera que un 25% de la població no ha nascut al
País Valencià i per tant ells i la seua descendència són castellanoparlants.
La mobilitat social que la industrialització dels anys 60 provocà, originà la
castellanització, no ja entre la burgesia com a classe dominant, sinó entre els
mateixos elements populars de les grans ciutats.

♦ Hi ha, doncs, una difícil situació. Les classes dominants valencianes, amb la
mirada posada sempre a Madrid, tracten de reforçar la vella dicotomia
prestigi>castellà / desprestigi>català. Es tracta de diluir la identitat valenciana en
el projecte espanyolista del franquisme. Van ser els intel·lectuals valencians els
denunciants del bilingüisme com a ideologia encobridora del conflicte lingüístic.
Aquesta “informació” triomfa com a postura ideològica entre els sectors
progressistes que es mostren d’acord en la necessitat de la normalització.
En aquest moment, amb la fi del franquisme, les classes dominants
valencianes decideixen adoptar una nova estratègia canviant la vella dicotomia
per una nova: valencià / català.

♦ D’altra banda, les enquestes sobre la població evidencien la creixent ruralització i

l’envelliment de la població catalanoparlant valenciana; mentre la transcendència
dels mitjans de comunicació evidencia la necessitat d’una política decidida per a
evitar allò inevitable.

---------------------------------------------------------------- 16 ----------------------------------------------------------------