TEMA 26

Tema 26
L’INFINITIU, EL GERUNDI
I EL PARTICIPI. LA NEGACIÓ
 TEMA 26
L’infinitiu, el gerundi i el participi. La negació

ÍNDEX

1. L’INFINITIU
Preliminar
L’infinitiu, element nominal
L’infinitiu, element verbal
Funcions de les oracions d’infinitiu

2. EL GERUNDI
El gerundi simple
El gerundi compost
El gerundi, element adverbial
El gerundi, element verbal
Construcció absoluta de gerundi

3. EL PARTICIPI
El participi actiu
El participi passat, adjectiu verbal
La concordança del participi passat

4. LA NEGACIÓ
Tipus
Activadors negatius
Termes de polaritat negativa

---------------------------------------------------------------- 2 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 26
L’infinitiu, el gerundi i el participi. La negació

BIBLIOGRAFIA

Autors Diversos, Gramàtica valenciana, Bromera, Institut Interuniversitari de Filologia

Valenciana, València, 1995.

Autors Diversos, Vols dir? Curs de valencià per a autoaprenents, 3r nivell, Tabarca,
València, 1993.

BADIA I MARGARIT, A., Gramàtica catalana, (2 volums), Gredos, Madrid, 1980.

COROMINA, E., Manual de redacció i estil: el 9 nou, Eumo, Barcelona, 1991.

FABRA, P., Gramàtica catalana, Teide, Barcelona, 1981 (1a edició: 1956).

MARVÀ, J., Curs superior de gramàtica catalana, Barcino, Barcelona, 1968.

PÉREZ-SALDANYA, M., PRUNYONOSA, M., Elements per a una sintaxi liminar del
català, Eliseu Climent editor, València, 1987.

ROCA PONS, J., Introducció a l’estudi de la llengua catalana, Vergara, Barcelona,

1971.

---, Introducción a la gramática, Ed. Teide, Barcelona, 1970.

SALVADOR, C., Gramàtica valenciana, Generalitat Valenciana, València, 1982

(commemoració del cinquantenari de les Normes de Castelló).

SANCHIS GUARNER, M., Gramàtica valenciana, Alta Fulla, Barcelona, 1993.

SOLÀ, J., A l’entorn de la llengua, Ed. Laia, Col·lecció Les Eines, Barcelona, 1977.

---, Estudis de sintaxi catalana – 2, Ed. 62, Llibres a l’abast, Barcelona, 1973.

VALOR, E., Millorem el llenguatge, volum I, Ed. Tres i Quatre, València, 1979.

---, La flexió verbal, Eliseu Climent editor, València.

---, Curs mitjà de gramàtica catalana (referida especialment al País Valencià), Eliseu
Climent editor, València, 1984.

---------------------------------------------------------------- 3 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 26
L’infinitiu, el gerundi i el participi. La negació

1. L'infinitiu

1.1. Preliminar
És superflu afirmar que l'infinitiu, el participi i el gerundi són formes no
personals del verb. Així, com a "no personals" que són, no els hem atribuït mai a una
de les sis persones que introdueixen la resta de formes verbals. Evidentment,
pertanyen al cicle verbal, expressen, doncs, una acció o un estat. Tanmateix, sense
deixar de pertànyer-hi, participen ensems de la naturalesa i del funcionament d'altres
entitats gramaticals.
D'una manera gràfica, però no inexacta, se sol dir que I'infinitiu és el
substantiu verbal, el gerundi, l'adverbi verbal, i el participi, l'adjectiu verbal.

Totes tres formes es caracteritzen:

a. Per no denotar per elles mateixes el temps en què es desenvolupa l'acció
(aquest es desprén del verb de l'oració on es troben i d'altres circumstàncies
de l'enunciat).
b. Per ser susceptibles de vehicular la veu passiva.
c. Per indicar l'aspecte (imperfectiu o perfectiu) de l'acció.

Els usos de l'infinitiu, del gerundi i del participi es divideixen en dos grups:
1) La construcció conjunta, en la qual les formes són tractades dins de
l'oració com qualsevol altra de les parts que la construeixen (per tant,
com un substantiu, com un adverbi o com un adjectiu, respectivament,
segons el que acabem de dir), és a dir, com un element integrant
d'aqueixa oració.
2) La construcció absoluta, en la qual les formes no personals del verb,
més consistents, acompleixen la funció de veritables oracions
subordinades (bé que no ho siguen en rigor, per tal com manquen de
verb conjugat, que és peça indispensable de tota oració).

1.2. L'infinitiu, element nominal

El valor nominal de l'infinitiu ha quedat consagrat en els casos de lexicalització
ja definitiva, que els diccionaris enregistren: esmorzar; dinar, sopar, deure, riure,
viure, voler..., són noms substantius reconeguts com a tals. En algunes ocasions, el
substantiu (plaer) denota un estat morfològic superat pel verb (plaure) -diferents
estadis evolutius.
Una altra prova clara del valor nominal de l'infinitiu ens la forneix la seua
construcció amb preposició, ni més ni menys que qualsevol altre nom (substantiu o
adjectiu): casa per restaurar, difícil d'aconseguir...
Com a substantiu, l'infinitiu pot dur qualsevol determinatiu: el saber no ocupa
//oc, això és un fer i desfer... Això no obstant, el català no duu aquest tractament tan
enllà com ho fan altres llengües. És poc recomanable una oració substantivada
mitjançant l'article el

1.3. L'infinitiu, element verbal

Substantiu i verb alhora, l'infinitiu afegeix, a les propietats que n'acabem de
constatar com a nom, les que li corresponen per la seua condició d'element verbal.
Ací enumerarem les principals:

---------------------------------------------------------------- 4 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 26
L’infinitiu, el gerundi i el participi. La negació

a. Pot ser emprat amb valor passiu: Tots aquests arbres han de ser tallats. Sovint
ni tan sols és necessari de formular-lo amb la perífrasi pròpia (verb ser +
participi), és a dir, amb l'infinitiu passiu, per tal com la mateixa formulació
activa ja té significació passiva: El seu comportament és difícil de ser entés.
b. Distingeix formalment l'aspecte imperfectiu (en la seua forma simple:
entendre) i l'aspecte perfectiu (en la seua forma composta: ser entés). Bé que
l'ús de la forma composta denota anterioritat (en la mesura que es refereix a
una acció acabada), cal precisar que la diferència no és de temps, sinó
d'aspecte. Ho prova que l'infinitiu compost tant pot referir-se al passat com al
futur: (aleshores) li sabia greu d'haver comprat el pis. (Pot ser un dia) li sabrà
greu d'haver comprat el pis.
c. Es construeix amb pronoms personals febles enclítics.
d. Pot ser modificat per un adverbi: Li convenia abandonar ràpidament el país.
e. Té subjecte, siga explícit o implícit. A propòsit d'aquesta qüestió, convé fer
algunes consideracions:
− El subjecte pot mancar, pel seu caràcter general o perquè ens resulta
indiferent; normalment, però, l'enunciat té subjecte, explícit o implícit:
Resistir és vèncer.
− Si el subjecte de l'infinitiu i el del verb principal coincideixen, com és
natural n'hi ha prou de formular-lo una sola vegada: Ja ha aprés
d'escriure (subjecte comú: ell). Si el subjecte del verb principal no és el
mateix que el de l'infinitiu, aquest darrer no sol figurar a l'enunciat,
mentre el significat de l'oració no en puga eixir afectat (per ambigüitat o
per manca de claredat): M'han parlat de fer el discurs de gràcies.
− Quan es fa explícit, el subjecte de l'infinitiu acostuma de posposar-se al
verb: M’han parlat de fer jo el discurs de gràcies.
− En registres formals s'anteposa sovint el subjecte a l'infinitiu, i això es
veu en algunes definicions de diccionari; però en registres informals no
n'existeix la pràctica; això sense comptar que l'anteposició no és
possible quan l'infinitiu té, per raó de ser construït amb preposició, el
valor de construcció absoluta equivalent a una oració subordinada
adverbial: (definició d'eixordar) Ni "un soroll molt fort deixar (algú) com
sord, no deixa-li sentir res més". En aclarir-se el cel, tothom va sortir de
casa.

1.4. Funcions de les oracions d'infinitiu

Com a conseqüència del seu valor nominal, l'infinitiu pot ser emprat de totes
les maneres i en totes les situacions en què un substantiu intervé en l'oració
gramatical. D'entrada, equival, naturalment, a una oració subordinada substantiva.
Però les seues possibilitats augmenten àmpliament per la facilitat amb què pot ser
introduït per una preposició. Les seues funcions corresponen a les que pot acomplir
el substantiu en qualsevol enunciat, les quals són: subjecte, atribut, complements
del verb (CD, CI, CC), complements del nom (substantiu o adjectiu). El seu ús
com a CI el fa equivaler a una oració final i, més en general, com a complement
circumstancial pot fer el paper de les oracions subordinades adverbials.

Analitzem les funcions de l'infinitiu com a part integrant de l'oració gramatical:

a. Subjecte de l'oració. Té la particularitat de poder-se construir amb la
preposició de: Em plau de donar-vos la benvinguda. Cal reaccionar davant la
desgràcia.
---------------------------------------------------------------- 5 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 26
L’infinitiu, el gerundi i el participi. La negació

b. Atribut o predicat nominal. També es pot construir amb preposició. Però el

llenguatge més corrent prefereix d'emprar el substantiu: L objectiu serà lluitar
contra la fam.
c. Complement directe del verb. El seu ús es limita als verbs de percepció,
voluntat, pensament... I, encara, feta aquesta restricció, no és fàcil de
descriure una norma de les seues construccions dins aquest grup de verbs,
tant sobre la presència o absència de l'infinitiu complement, com sobre
l'alternança de ser introduït o no per una preposició. Al capdavall la solució
depèn sovint de cada verb i de cada situació i tot.
d. Tradicionalment les gramàtiques catalanes admetien que l'infinitiu com a CD
d'un verb de percepció podia ser introduït per de. En els darrers temps sembla
que hom considera preferible d'enllaçar el verb i l'infinitiu sense nexe
preposicional. Totes dues solucions són correctes: Mai no havia sentit (a)
tocar tan bé el piano.
e. Complement indirecte del verb. L'infinitiu és equivalent a una oració final.
L'enllaç entre el verb principal i l'infinitiu subordinat es fa per mitjà de les
preposicions per i per a, i també a: Tot està preparat per a començar les
obres. Han vingut a veure't.
f. Complement circumstancial del verb. L'infinitiu hi és introduït per les mateixes
preposicions que, en igualtat de condicions, portaria el substantiu al qual
equival: N'han anat venent exemplars fins a exhaurir l’edició. En conèixer la
notícia, tothom va sortir al carrer.
g. Complement d'un substantiu. És introduït per la preposició que ja introduïa el
substantiu, la funció del qual ara és acomplerta per l'infinitiu: Autorització per a
edificar.
h. Complement d'un adjectiu. De manera semblant, l'infinitiu porta la mateixa
preposició que ja portaria el substantiu que ocupara el lloc que ara ocupa
l'infinitiu: Aprofitable per a reciclar (= per al reciclatge).

2. El gerundi

2.1. El gerundi simple

No expressa per ell mateix el temps, però si l'aspecte imperfectiu de l'acció.
Té dos significats bàsics; als quals afegirem una tercera construcció:
a. El gerundi denota una acció que es realitza al mateix temps que la del verb
conjugat de l'oració a la qual pertany: El van sorprendre (tot) espiant-nos.
b. Més sovint encara, el gerundi també denota una acció immediatament anterior
a la del verb conjugat, com es fa patent quan totes dues accions es
distingeixen en el temps o s'exclouen pel significat, és a dir, que d'una manera
o altra la segona pressuposa l'acompliment de la primera, en qualsevol dels
matisos d'aquest mot: realització, culminació, acabament... de l'acció: (tot)
Rient s'ha distret de les cabòries.
En aquestes dues primeres construccions el gerundi és precedit sovint per
l'adverbi tot, amb el qual resta reforçada la idea de simultaneïtat.
c. Podem afegir-hi una tercera construcció, incorrecta, del gerundi: el de
posterioritat, pel qual aquesta forma verbal indica una acció que es realitza
després de la del verb conjugat, la qual és la causa d'aquella o simplement
n'és una fase anterior. S'ha de substituir per una oració coordinada,

---------------------------------------------------------------- 6 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 26
L’infinitiu, el gerundi i el participi. La negació

copulativa, adversativa...: * Va tenir un gran èxit, estenent-se així la seua fama

pertot arreu. Va tenir un gran èxit i així es va estendre...

2.2. El gerundi compost

S'obté amb el gerundi del verb haver, significa anterioritat (més o menys
mediata respecte al verb conjugat) i implica la perfecció de l'acció: Havent-se posat
(ella) malalta van suspendre la festa.

2.3. EI gerundi, element adverbial

La funció fonamental del gerundi és de modificar el verb, com qualsevol altre
adverbi de manera: El més greu s'ho pren bromejant (= de broma).
La funció adverbial del gerundi és delicada. No solament per la seua duplicitat
(adverbi / verb) sinó perquè, dins del camp més pròpiament adverbial, poden pesar-
hi més, o bé la referència a una qualitat verbal: El malalt es passa el dia gemegant
llastimosament (gerundi + adverbi), o bé la referència al subjecte del verb principal:
València triomfant (triomfadora).

2.4. EI gerundi, element verbal

El presentarem a través de tres aspectes:
a) En general. Des del punt de vista morfològic, el gerundi es construeix amb
pronoms personals febles enclítics. Per tant, a més de les seues
construccions com a adverbi, també funciona com a verb. En aquesta funció,
té el mateix subjecte que el verb conjugat al qual es refereix.
Quan manca el verb conjugat que dóna raó del gerundi, aquest es converteix
en al·ludit participi de present o adjectiu. Això passa sovint en títols de premsa
i especialment en les llegendes que figuren al peu de fotografies: Un grup
d'alumnes de l’escola jugant. La manifestació passant davant del monument.
b) El gerundi referit al subjecte té significat explicatiu. En algunes ocasions pot
modificar el significat fonamental de l'oració, introduint-hi una veritable
oposició entre dues accions. El significat explicatiu es fa palés amb la pausa
que separa la frase amb gerundi i l'oració principal. Tan essencial és el
significat explicatiu, que seria una falta greu de gramàtica d'emprar el gerundi
amb valor especificatiu: Coneixent bé el terreny, no tenien por de perdre's. *És
una malaltia implicant efectes greus (amb valor especificatiu) És una malaltia
que implica efectes greus. Així el sentit és, per exemple:

Significat A - Relatiu B - Gerundi

Explicatives els atletes, que s'entrenen els atletes, entrenant-se
Especificatives els atletes que s'entrenen *els atletes entrenant-se

c) El gerundi referit al complement directe. Quan el subjecte del verb en gerundi

és al mateix temps el complement directe del verb conjugat, la coincidència
entre totes dues accions és absoluta. Ara bé, en aquest ús cal que el gerundi
expresse una acció susceptible de ser percebuda en la seua realització. Es
per això que no es pot emprar aquesta mena de gerundi amb verbs de qualitat
o d'estat, ni tampoc amb verbs que expressen accions pràcticament
imperceptibles a causa de llur lentitud, la qual ens obliga a tractar-les com si
foren de qualitat o d'estat: Observàvem les vaques pasturant. *Ens expliquen
unes escenes essent increïbles.

---------------------------------------------------------------- 7 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 26
L’infinitiu, el gerundi i el participi. La negació

2.5. Construccions absolutes del gerundi

1. Quan es construeix amb valor absolut, deixa de ser una part de l'oració
referida al subjecte o al complement directe, com era en els casos estudiats
fins ara, i es converteix en una frase independent, peça integrant d'una oració
composta i amb subjecte propi: Garantint el banc la seva solvència econòmica,
firmem el venciment.
Aquest subjecte es col·loca normalment després de verb. En la seua
construcció absoluta, el gerundi simple coincideix d'una manera absoluta o
immediata amb l'acció del verb conjugat, mentre que el gerundi compost
denota anterioritat més o menys mediata respecte a l'acció del verb conjugat.
2. A més, en aquesta construcció absoluta pot expressar múltiples significats,
corresponents a diverses menes d'oració composta, especialment en el grup
de les determinatives: Acceptant l’ajuntament les condicions, ja podem tirar
endavant el projecte. Repartint-nos la feina, tots treballarem més de gust.

3. El participi

3.1. El participi actiu

Derivat de la forma declinada llatina de "participi de present" (nominatiu:
AMANS, genitiu: AMANTIS, acusatiu: AMANTEM), aquest participi conservà durant
Ilarg temps el seu significat actiu d'adjectiu verbal, equivalent a una oració de relatiu.
En la llengua moderna ha quedat reduït a un adjectiu postverbal, sovint emprat com
a substantiu: l’amant.
La immensa majoria dels verbs manquen d'una forma específica per al
significat de participi actiu. Quan en tenen, el formen: -ant (1a conjugació); -ent (2a i
3a conjugacions). Així hi ha confusió en la 1a i 2a conjugacions entre participi i
gerundi, però no en la 3a (-ent / -int).
Els participis de present de la llengua antiga conservats com a adjectius,
tenen una sola terminació per a masculí i femení (frase terminant / discurs
terminant). Això no obstant, alguns emprats sovint com a substantius i esdevinguts
noms d'oficis o càrrecs, han anat adoptant una forma específica de femení, avui no
sols d'ús corrent, sinó en expansió creixent, que fa que cada dia n’apareguen noves
mostres: servent / serventa, dependent / dependenta... Encara que hom n'haja anat
elevant el llistó d'admissibilitat, no tots els femenins en ús són correctes i cal parar-hi
atenció.
Pel que fa al nombre, el participi actiu, com qualsevol altre adjectiu (en funció
adjectiva o substantivat), té flexió de plural. Exemples: sevent / servents i serventa/
serventes, anants i vinents, els contraents...

3.2. El participi passat, adjectiu verbal

Per la seua qualitat d'adjectiu verbal, el participi passat té significat actiu o
passiu, segons la naturalesa gramatical i significativa del verb en cada cas.
a. Participis de verbs transitius. Tenen valor passiu perquè denoten el resultat de
l'acció del verb sobre el complement directe, el qual duu justament el participi
com un adjectiu propi. En una frase com camió carregat, el participi carregat
és passiu perquè pressuposa l'oració (ells) han carregat el camió, on el camió
és el CD del verb han carregat i, en versió passiva: el camió ha estat carregat
per ells.
---------------------------------------------------------------- 8 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 26
L’infinitiu, el gerundi i el participi. La negació

b. Participis de verbs intransitius i reflexius. Tenen valor actiu perquè

forçosament funcionen com a adjectius del subjecte de l'oració. Persona
decidida vol dir "que es decideix" (amb promptitud). Aquesta llei de participis
(= adjectius) pot introduir una oració, ni més ni menys, que ho poden fer els
adjectius. Per llur significat intransitiu, verbs com dormir, fugir, reposar... també
originen participis de valor actiu (dormit, fugit, reposat...).
c. Participis de verbs transitius usats com a reflexius. Per compartir la condició
dels verbs dels dos grups anteriors, aquests participis tenen adés valor passiu
(quan són emprats com a transitius), adés valor actiu (quan són emprats com
a reflexius): El barber afaita el seu avi (participi passiu afaitat). El seu pare
s’afaita tot sol (participi actiu afaitat). D’aquesta manera sorgeix una mena
d'adjectiu verbal que posseeix ensems un significat actiu i un significat passiu,
segons que siga referit al subjecte o al complement directe.

3.3. La concordança del participi passat

Partirem d'una mostra arquetípica dels temps compostos: he escrit la carta.
En totes les llengües romàniques, aquesta frase avui es pot descompondre en dos
nuclis: "element verbal + element nominal”, que s'apliquen com segueix: he escrit (V)
/ la carta (CD). Ara bé la distribució actual de funcions de tots dos elements és el
resultat d'un canvi respecte a la col·locació que havia cristal·litzat en llatí tardà:
habeo (V) / epistolam scriptam (CD), on es veu clarament que el participi scriptam,
concerta amb el CD epistolam. El canvi consistí que la forma scriptam (participi en
funció d'adjectiu) es desplaçà cap al nucli verbal i deixà de pertànyer al nucli
nominal; la nova (i ja definitiva) distribució de funcions fou, doncs, aquesta: he escrit
(V) / la carta (CD). La forma he escrit ja no era fragmentable en parts (verb + adjectiu
o participi), sinó que formava una unitat, una forma verbal comparable amb
qualsevol altra forma verbal, i havia esdevingut invariable.
Tanmateix, en la història de les llengües els processos evolutius són lents: el
fet és que en català antic es deia he escrita la carta, ha escrits els documents... i que
tot i que la marxa cap a la reducció a he escrit era inexorable, es mantenien
construccions concertades, més o menys fossilitzades. L'ús concordat universal
arribà fins a la vintena centúria, i es conservava amb força en determinades zones,
la més destacable de les quals fou la dels parlars baleàrics. Però ací i allà es
trobaven relíquies de la vella concordança, arrelades en el parlar concret, sobretot
en contacte amb certes formes de pronoms febles. No és estrany que Joan Maragall
se'n fes ressò, per exemple, en l’Oda infinita, on llegim, referit a aquella oda "que dia
i nit me l’han dictada" Així doncs, en procedir a la codificació de la gramàtica, hom
recollí aquest comportament i en sorgiren unes normes. Molt encertadament, i amb
plena consciència de la irreversibilitat segons quines situacions idiomàtiques, només
fou presa en consideració la concordança del participi referit a un pronom feble. En
canvi, quedava sancionada com a invariable tota altra construcció de participi, per
més que cap a 1900 encara hi hagués qui maldava per veure'n reconegut l'ús
concertat: Hauré trobat la solució / *hauré trobada la solució.

Cas general
En les oracions que contenen un verb conjugat en un temps compost, el
participi pot concordar amb el complement directe, però només si aquest és un
pronom feble de 3a persona. Avui aquesta norma, malgrat els esforços de molts que
hi resten fidels, és infringida en la llengua parlada correntment. És difícil de descriure
i avaluar uns usos que sovint depenen de casos molt particulars (paraules concretes,
---------------------------------------------------------------- 9 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 26
L’infinitiu, el gerundi i el participi. La negació

hàbits personals...); això no obstant, malgrat que en la llengua escrita la

concordança surt menys malparada, el comportament més general és de crisi
d'aquesta construcció, la qual queda així reduïda als nivells més elevats. Ací també
l'estat actual de la llengua s'ha polaritzat als dos extrems: per un costat la
concordança es fa, com diem, als nivells elevats i, per l'altre, a comarques de les
menys contaminades per l'estandardització de la vida moderna, en les quals es
conserven nombrosos exemples de participi concertat: (la casa) Ahir l'havia venuda.

La situació actual
La normativa recomanada que acabem d'exposar constitueix una
sistematització teòrica impecable d'unes construccions que, d'arrel popular i
tradicional, sobrevisqueren amb prou de consistència fins al moment de la
codificació gramatical de la llengua. Amb tot, la realitat és que, en el decurs dels
anys la societat catalanoparlant ha anat perdent l'ús espontani de les construccions
concordades i avui només apareixen en llavis o de la ploma de gent formada que
lluita per la integritat de la llengua.

Construcció absoluta del participi passat

El participi passat es pot construir amb valor absolut. Com el gerundi, el
participi també es converteix en una frase independent, que té subjecte propi i que
funciona com una oració subordinada dins una oració composta que la comprèn.
Una pausa la separa netament del nucli del verb principal. Aquest tipus sintàctic
equival a l'anomenat "ablatiu absolut" de la gramàtica llatina.
Seria inexacte de dir que la construcció absoluta del participi passat no és
popular. En efecte, es fa servir en el llenguatge corrent, caracteritza nombrosos
proverbis i expressions populars, i fins i tot és la base d'unes quantes locucions
estereotipades que fan sobretot d'adverbi, per més que sovint manque de subjecte o
de complement del verb. Nogensmenys, en la llengua d'avui és una construcció
pròpia especialment de le literatura, de la llengua científica o, en general, de les
modalitats escrites.
D'altra banda, el valor adjectiu del participi ha fet que la construcció absoluta
d'aquest s'estenguera a adjectius no verbals: Jubilat el seu pare, ell es va encarregar
del negoci. Superada la malaltia, ja no va fer res de bo. Buit el dipòsit; ara el
pintarem (buidat).
Quant al lloc que ocupa el participi en aquesta construcció, dels exemples
anteriors es desprén que normalment n'és el primer element. No manquen, però,
casos de participi posposat: Malaltia superada / això fet.
Sovint el participi introdueix tota una oració per mitjà de la conjunció que i en
resulta una veritable locució conjuntiva, amb un valor gramatical precís: Atés que
cap aspirant no ha aconseguit la puntuació mínima, la comissió s'absté de fer cap
proposta.

El participi en construcció absoluta pot tenir diversos significats:

1. Temporal: fonamentalment denota anterioritat respecte al verb de l'oració
principal. El sentit temporal pot ser reforçat mitjançant d'altres expressions de
temps (adverbis o preposicions que fan d'adverbi): Abans d'acabat l’edifici, ja s'hi
va convocar una reunió.

---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 26
L’infinitiu, el gerundi i el participi. La negació

2. Concessiu: gairebé sempre reforçat per locucions concessives (si bé, per més
que, una vegada...): La malaltia, bé que fracassades algunes proves, sembla ja
vençuda.
3. Modal: equivalent a un complement circumstancial de manera (que admet la
inversió del participi): Va caminar, posada aprova la seua resistència física, dos
dies seguits.
4. Ponderatiu (ex. 4): Àdhuc perdudes les esperances, els metges maldaven per
salvar-lo.

4. La negació

Sí i no són adverbis per convenció. Modifiquen el verb, però no el matisen tant

com altres adverbis. Indiquen únicament si l'acció té realitat o no. Segons Badia, la
peça fonamental de la negació és l'adverbi NO. Es col·loca davant el verb d'una
oració negativa o davant la part negativa de l'oració. Es diu normalment que la
negació deriva de l'afirmació. Però no sempre s'acompleix aquesta idea genèrica: no
hi ha un gat / *hi ha un gat.

4.1. Tipus
Existeixen quatre tipus de negació:
1. Morfològica: afecta només un mot, amb un prefix negatiu (a-, im-, no-): amoral,
incert...
2. Sintàctica: elements inherentment negatius: No, sense, ni, ningú, pas, enlloc,
mai...
3. Semàntica: paraules semànticament negatives: ignorar, menysprear, rebutjar...
4. Pragmàtica: construccions condicionals, comparatives, adverbials (amb: que /
fins (que)), interrogatives, exclamatives retòriques que indiquen negativitat per
implicació.

Una altra classificació:

1. Implícita: no té cap element negatiu explícit concret: et prohibisc que begues.
2. Explícita: presenta un element negatiu:
a. Parcial: l'element negatiu afecta un sol element: tinc un cotxe no gastat.
b. Total: nega la relació entre subjecte i predicat: Maria no està.

També hem de mencionar dos elements relacionats amb la negació:

4.2. Activadors negatius (AN), creen un entorn negatiu. El principal és NO:
- Predicats de dubte: dubtar, oposició, resistir-se, absència, carència, factius
emotius com horrible, estúpid, indignar...
- Negacions semàntiques, són AN, poden tenir un sentit negatiu sense
l'aparició del NO.
- Comparatives de desigualtat i certs ordinals: és l’última vegada que et deixe
res.
- Quantificadors: poc, sols, només, rarament, a penes.
- Interrogació i exclamació retòrica.
- Preposicions i conjuncions com: abans de, sense, si, en lloc de, en comptes
de, no, ni.

---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 26
L’infinitiu, el gerundi i el participi. La negació

4.3. Els AN permeten l'aparició dels termes de polaritat negativa (TPN), que són
mots com ningú, res, gens, cap, mai, enlloc sensibles a la negació i han d'aparèixer
en un context relacionat amb ella:
- Indefinits negatius: ningú, res, cap, gens, mai, enlloc tampoc, ni...
- Adverbis com encara. Preposicions: fins (a), des de. Verbs perfectius (acció
no acabada).
- Algunes expressions i modismes: en ma vida, en absolut, moure un dit.
- Certs superlatius relatius i comparatius.
- Verbs com llevar, importar, obstar...
- Connectors com ni, sinó (que), més que...
- La partícula pas.

Solà en diferencia dos tipus:

- Mots Y = indefinits positius (no poden anar en una oració negativa): algú,
quelcom, molt(s), alguna vegada, en algun lloc.
- I mots X = indefinits negatius (no poden anar en oracions afirmatives): ningú,
res, cap, gens, mai, enlloc. En certs contextos, però, poden aparéixer sense
la negació (NO), i amb un valor equivalent amb un mot Y, com ara en
interrogatives, condicionals i dubitatives.
- Indefinits totalitzadors (poden anar en qualsevol tipus d’oració): tothom,
tot(s), sempre, per tot arreu.

Considera que els indefinits negatius són ambigus en català, ja que els podem
interpretar de vegades negativament o altres afirmativament. Recomanem posar en
les negatives el NO, perquè és preferible la doble negació a l’ambigüitat: Ningú
vindrà (no recomanada), Ningú no vindrà (preferible).

---------------------------------------------------------------- 12 ----------------------------------------------------------------