TEMA 34

Tema 34
LA LITERATURA
COM A COMUNICACIÓ.
EL DISCURS LITERARI
 TEMA 34
La literatura com a comunicació. El discurs literari

ÍNDEX

1. Concepte de literatura

2. El text literari com a acte de comunicació

3. La llengua literària
3.1. Teories tradicionals
3.1.1. Classicisme i Neoclassicisme
3.1.2. El Romanticisme
3.2. Teories del segle XX
3.2.1. El Formalisme rus
3.2.2. L’Estructuralisme francés
3.2.3. Teories marxistes de la literatura
3.2.4. La teoria o estètica de la recepció
3.2.5. El new cristicism

4. Característiques de la llengua literària

---------------------------------------------------------------- 2 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 34
La literatura com a comunicació. El discurs literari

BIBLIOGRAFIA

AGUIAR E SILVA, V. M., Teoría de la literatura, Madrid, 1981.

BARGALLÓ, J., Manual de mètrica i versificació catalanes, Ed. Columna, Barcelona,

1989.
Figures retòriques.

DUCROT, O., TODOROV, T., Diccionario enciclopédico de las ciencias del lenguaje,
Ed. Siglo XXI.

MARCHESE, A., FORRADELLAS, J., Diccionario de retórica, crítica y terminología

literaria, Ed. Ariel, Barcelona, 1986.
Diccionari de termes literaris. Tot i que les definicions no són massa extenses,
serveix com aclariment de dubtes en poques paraules i amb exemples.

POZUELO YVANCOS, J. M., Teoría del lenguaje literario, Cátedra, Madrid, 1989.
Introdueix tota una sèrie de conceptes lingüístics que són bàsics per entendre el fet
literari en tant que comunicació. Proporciona una visió panoràmica de les teories
més rellevants que han fet esment d’aquesta funció del llenguatge literari.

SALVADOR, V., El gest poètic. Cap a una teoria del poema, IFV - PAM, València,
1984.

SEGRE, C., Principios de análisis del texto literario, Ed. Crítica.

És molt aclaridora la part dels gèneres literaris. Fa aportacions interessants i
resumeix teories anteriors i fins contradictòries.

SPANG, K., Géneros literarios, Ed. Síntesis, Madrid, 1993.

Parla de gèneres literaris però l’enfocament és excessivament tradicional. Cal
assenyalar que ofereix un esquema general molt aclaridor, basat en obres sobretot
de la literatura universal.

SPANG, K., Teoría del drama, Ed. Eunsa.

SULLA, E., Poètica de la narració, Ed. Empúries, Barcelona, 1989.

El llibre arreplega tot un seguit d’articles d’autors diversos que hi contribueixen amb
les seues visions sobre diferents elements del fet narratiu. L’últim article és una
traducció del resum d’un autor anglés de l’original francés del Figures III de G.
Genette, que és realment difícil de captar i d’aplicar tot i que sembla imprescindible
referir-s’hi.

TRULLA, R., SOLER, I., Les línies del text, Ed. Empúries, Barcelona, 1989.
El llibre és una visió clara i ben estructurada dels elements del fet narratiu. Les
autores arrepleguen i adapten la terminologia de Genette, amb explicacions
aclaridores dels termes emprats per ell i profusió d’exemples concrets d’obres
catalanes i d’altres de la literatura universal.

---------------------------------------------------------------- 3 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 34
La literatura com a comunicació. El discurs literari

1. Concepte de literatura

Al llarg de la història hi ha hagut una gran confusió a l’hora d’establir l’abast

del terme Literatura. Hi ha teories minimalistes que el restringeixen, i d’altres
maximalistes per a les quals literatura és tot allò que hi ha escrit.
D’alta banda, la paraula “Literatura” és polisèmica, posseeix moltes
accepcions, entre les quals hi ha les següents (Aguiar e Silva):
a. Conjunt de la producció literària d’una època o d’una regió.
b. Conjunt d’obres que constitueixen un grup particular i individualitzat, bé pel
seu origen, bé per la seua temàtica o intenció.
c. Bibliografia existent al voltant d’un tema determinat.
d. Retòrica, expressió artificial.
e. Per el·lipsi, s’empra “literatura” en comptes “d’història de la literatura”.
f. Per metonímia, “literatura” significa també “manual d’història de la
literatura”.
g. Coneixement organitzat del fenomen literari.

Al llarg de la història ens han arribat múltiples definicions de literatura. Aristòtil

la defineix com a “art que imita només amb el llenguatge, en prosa o en vers”, és a
dir, la literatura és l’art de la paraula. D’aquesta deriven les definicions tradicionals,
que es poden resumir en la següent: la literatura és l’art que té com a finalitat
l’expressió de la bellesa mitjançant el llenguatge. Definició problemàtica ja que és
esteticista i, per tant, molt poc científica.
Els formalistes russos i els estructuralistes del Cercle Lingüístic de Praga es
replantejaren el problema. Pel que fa als primers, Roman Jakobson va fer una bona
formulació de la teoria d’allò específicament literari en els termes següents: l’objectiu
de la ciència de la literatura no és la literatura, sinó la literalitat, que és allò que
converteix una obra qualsevol en una obra literària.
Una caracterització general del fet literari, de la literalitat, només serà possible
si partim del fet que l’obra literària és un acte especial de comunicació, i si
considerem les particularitats de l’anomenat llenguatge literari. És a dir, l’acte de
comunicació literari és, lingüísticament parlant, semblant als altres però amb unes
particularitats.

2. El text literari com a acte de comunicació

Qualsevol obra literària és un autèntic acte de comunicació que posa en

relació la persona que escriu amb altres persones, fins i tot d’èpoques i llocs molt
diferents. Per esbrinar què és el que permet la comunicació entre persones i
èpoques diverses, cal analitzar els elements que intervenen en un acte de
comunicació col·loquial en comparació amb els que intervenen en la comunicació
literària.
Segons l’esquema de R. Jakobson, en un acte de comunicació verbal es
donen els següents “factors constitutius”:

---------------------------------------------------------------- 4 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 34
La literatura com a comunicació. El discurs literari

Context
Codi
emissor→ missatge→ receptor
(referent)
canal

Emissor és qui parla o escriu; receptor, qui escolta o llegeix; missatge és el

propi suport de l’acte comunicatiu –suport lingüístic escrit o oral en un acte
lingüístic-; el context són algunes de les coordenades que situen l’acte; el referent
és la realitat extralingüística a què fa referència el missatge; el codi és la llengua
que usa el missatge; el canal és el medi físic a través del qual es transmet el
missatge.
Les modificacions que experimenten aquests factors en la comunicació
literària són les següents: L’emissor es converteix en un autor i el receptor en un
lector, espectador o oient (en el cas de la literatura oral o sociològicament
consumidor). Aquest lector sol formar part d’un públic, mentre que l’autor forma
part d’un corrent. És un acte amb unes característiques contextuals especials ja que
l’autor i lector (usarem aquests termes) no comparteixen espai ni temps
necessàriament (tot i que poden haver situacions especials) i que mitjancen entre els
dos circumstàncies pròpies d’aquesta situació comunicativa tan particular, com ara
les circumstàncies culturals, polítiques, econòmiques... que condicionen l’obra
literària i la seua recepció1.
a. L’emissor. Un parlant normal codifica el seu missatge per a satisfer una
necessitat pràctica, immediata. Contràriament, l’emissor d’una obra literària o
autor crea una obra literària amb la intenció que perdure, per tal de produir en
el receptor un plaer estètic2.
b. El receptor. El receptor d’una obra d’art literària és el lector, l’oient o
l’espectador. El conjunt de lectors, oients i espectadors rep el nom de públic.
El públic no pot establir comunicació recíproca amb l’autor com ocorre amb
emissors i receptors en actes comunicatius no literaris. Tot i que actualment
es dóna una gran importància a la participació del lector o oient en l’obra
literària, aquest pot interpretar-la, però no pot respondre a l’autor.
c. El canal. El canal en la comunicació literària actual és generalment el llibre, la
revista, el diari... però també es pot transmetre el missatge literari oralment
(teatre, recitals poètics, cançons...). En qualsevol cas és un canal en què el
missatge circula en una sola direcció: de l’autor al públic.
Pel que fa a la relació emissor-receptor o contacte, també hi trobem
diferències. En l’acte de comunicació literària l’autor no té la iniciativa del
contacte, que correspon estrictament al receptor. El missatge literari sempre
espera que el lector acudisca per tal de rebre’l quan vulga.
d. El missatge. En un acte normal de comunicació el més important és el
contingut, el referent, del missatge. No obstant això, en la comunicació
literària, tot i ser el contingut una part important, el que més interessa és la
forma. Allò valuós en un text literari és que la seua forma siga original i
creativa.

1
I encara podem parlar dels termes: col·laboració lectora, autor real/lector real, autor model/lector model.
2
Tot i això cal advertir que el que hui dia considerem obra literària no sempre es va produir des d’aquest punt de
vista.
---------------------------------------------------------------- 5 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 34
La literatura com a comunicació. El discurs literari

e. El codi. El codi literari és bàsicament la llengua comuna, però sotmesa a una

sèrie de desviacions que ens produeixen estranyesa i ens fan parar esment
sobre el mateix missatge. Per aconseguir-ho l’autor se serveix de tots els
recursos que li ofereix l’idioma.
f. El context. La no presència de l’autor-emissor en l’acte de comunicació
literària implica que no existeix un context compartit per l’emissor i el receptor.
Aleshores, on es troba el context de l’obra literària? En l’obra mateixa, l’obra
comporta el seu propi context.

La pragmàtica literària defineix la literatura com la configuració d’un codi i un

estatut comunicatiu supraindividual que procedeix del text i hi preexisteix, a més de
prefigurar les principals reaccions del receptor enfront del mateix. Tot i que el text és
únic, també és cert que va ser creat prenent com a base altres textos amb
característiques semblants. Quan abordem la lectura d’un llibre, ja en tenim moltes
dades: hi adoptem una estratègia de lectura, pressuposem unes condicions de
creació a l’emissor, hi reservem unes expectatives no compartides davant de textos
diferents... Es tracta, en tots els casos, d’índexs de naturalesa pragmàtica, dels
quals alguns només funcionen en determinats períodes històrics i d’altres, com ara la
ficcionalitat o el caràcter diferit in absentia de la comunicació emissor-receptor, han
esdevingut trets constants i de validesa general per a tots els textos literaris escrits.
Per a S. J. Schmidt, la teoria de la comunicació literària no s’ocuparà, doncs, de
textos aïllats, sinó de les condicions, estructures, funcions i conseqüències dels
actes que se centren en els textos literaris. Els processos de comunicació literària
són processos que tenen per objecte temàtic les relacions entre els textos literaris i
els seus contextos. Per tant, una teoria de la comunicació literària hauria de tenir en
compte els actes, els objectes, estats de les coses, pressuposicions,
conseqüències...
En qualsevol cas, no podem deixar de banda quatre trets globals del fet
comunicativoliterari, d’especial rellevància. Els quatre mostren unes condicions
extrapolables a altres discursos, però només s’apleguen totes en el discurs literari.
La conseqüència més visible n’és el sentit especial que hi assoleixen els rols
d’emissió i recepció:
a. La desautomatització del circuit mitjançant la tematització implícita de tots
els seus components. El principal teòric d’aquesta idea és Mukarovsky, i va ser
recollida posteriorment per Posner, qui, tot aplicant la noció de
desautomatització a la comunicació pragmàtica va establir que el receptor del
text literari atorga rellevància a elements als quals no els reconeix cap funció
sígnica en els processos semiòtics. S’hi produeix una modificació en l’hàbit de
percepció de senyals. Aquest tret ha estat anomenat polifuncionalitat, i la
seua conseqüència és la capacitat de possibles lectures diferents dels propis
constituents textuals3.
b. El caràcter diferit de la comunicació. Des d’un punt de vista immediat, la
primera constatació pragmàtica que afecta sobremanera la comunicació
literària és el caràcter diferit de la relació entre l’emissor i el receptor, in
absentia i amb un grau d’amplitud i d’abstracció de la situació que condiciona
notablement la posició de l’emissor i el receptor. En canvi, la comunicació
lingüística es realitza in praesentia i permet la intersecció dels comunicants
amb aclariments, preguntes i, sempre, beneficiant-se del context o situació.
Segre ha parlat d’una fissura en el segment comunicatiu Emissor-Missatge-
3
Lliga amb la col·laboració lectora d’Umberto Eco.
---------------------------------------------------------------- 6 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 34
La literatura com a comunicació. El discurs literari

Receptor. D’altra banda, cal tenir en compte que el paper de l’autor ha variat al
llarg dels segles i no es pot considerar semblantment l’anònim medieval, un
autor del Renaixement o un actual productor de best-sellers, i per tant, en
elaborar una teoria de l’Emissor-Receptor literari, cal tenir en compte que el
context de la seua situació comunicativa depén dels sistemes culturals en què
cada relació s’insereix.
c. La fictivització. Potser no hi haja una característica pragmàtica més definitòria
i específica que la que es coneix com ficcionalitat o, en paraules de Schidt,
fictivització. És un tret pretés, voluntari i general per a tota expressió literària.
Naix d’un pacte implícit entre l’emissor i el receptor, els quals superen
determinades normes del seu món de referències i en posen en funcionament
unes altres noves.
d. La importància de la transducció en la definició del circuit de comunicació
literària. Entenen transducció com a transmissió amb transformació. El procés
de comunicació literària no es limita al circuit tancat de la transmissió d’un
missatge des d’un emissor a un receptor. Els textos literaris transcendeixen
constantment els límits d’esdeveniments de parla aïllats i entren en cadenes
de transmissió complexes. La traducció també té lloc en altres discursos no
literaris, però en els literaris la contínua transmissió n’és una condició
necessària per a l’existència i conservació com a objectes estètics. La
comunicació literària no percep l’obra com a fet estàtic, sinó com a objecte
semiòtic contínuament exposat al canvi a través de la seua transmissió,
recepció, emmagatzematge, traducció...

3. La llengua literària

Abans de parlar de l’especificitat de la llengua literària, cal plantejar-se una

sèrie de preguntes: Quin codi és l'usat per la llengua literària? És el mateix que el de
la llengua comuna, però sotmés a determinades desviacions? Es tracta d’un codi
especial? En altres paraules, quins són els trets distintius de la llengua literària?
Quin és el fonament de la literarietat? Al llarg de la història s’hi ha donat múltiples
respostes. Farem una divisió en dues èpoques:

3.1. Teories tradicionals

3.1.1. Classicisme i Neoclassicisme

Entenem per classicisme i neoclassicisme no un període literari amb un
principi i un final, sinó una estètica que recull l’esperit renaixentista d’imitació i estudi
dels autors grecs i llatins, els principis estètics d’intemporalitat de la bellesa, la
necessitat de regles, el gust per la perfecció, l’estabilitat i la senzillesa de les
estructures artístiques. La doctrina clàssica es defineix progressivament al llarg de la
segona meitat del segle XVI i els seus principis fonamentals arriben a dominar les
literatures europees del segle XVIII a través dels moviments neoclàssics.
Els aspectes més rellevants de l’estètica clàssica són els següents:
 Versemblança, que Aristòtil havia relacionat amb l’essència mateixa de la
poesia. El principi de versemblança exclou de la literatura tot allò insòlit,
anormal, estrictament local o capriciós.

---------------------------------------------------------------- 7 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 34
La literatura com a comunicació. El discurs literari

 Imitació de la natura. L’artista ha d’imitar la natura i estudiar-la acuradament.

Aquesta imitació no s’identifica amb la simple còpia, ja que el classicisme
escull i accentua els aspectes característics i essencials del model.
 Intel·lectualisme o culte a la raó com a fonament d’equilibri.
 Regles que representen en el sistema de valors de l’estètica clàssica, la
conseqüència natural de l’actitud intel·lectualista. La doctrina de les tres
unitats (acció, temps i lloc) n’és bona mostra.
 Imitació dels autors grecs i llatins, un principi que tampoc no s’ha d’identificar
amb la còpia, sinó que es basa en la necessitat de seleccionar els autors
clàssics que prenen com a models.
 El decor, que pot ser intern – relatiu a la coherència i l’harmonia internes de
l’obra en relació al gust, a la sensibilitat i als costums del públic.

La crítica literària clàssica, atenent a aquesta enumeració de principis, va ser

una crítica dogmàtica basada en el conjunt de principis i axiomes estètics que
constituïen el nucli del neoclassicisme. Era un tipus de crítica deductiva, fundada en
un corpus de regles intangibles, que no es proposava analitzar rigorosament i
sistemàtica una obra ni tenia els instruments adequats per fer-ho. S’hi conjugaven
l’esperit d’autoritat i la perspectiva ahistòrica.

3.1.2. El Romanticisme
El romanticisme, en paraules d’Aguilar e Silva, no cap en una definició o en
una fórmula. Més enllà dels termes que com a moviment va tractar, el que convé
assenyalar és la concepció del fet literari que tenien els romàntics. Alguns dels trets
comuns als escriptors romàntics respecte de la creació literària i de l’obra com a
objecte són:
- Coacció de les regles
- Reacció contra els autors grecollatins
- Decadència dels gèneres conreats al neoclassicisme (odes, èglogues..)
- Profunda transformació de la llengua i de l’estil
- Aproximació a la realitat i a la vida.
L’adveniment del romanticisme va provocar un gran canvi en els estudis
crítics, com a conseqüència d’un gran canvi en el pensament europeu que va afectar
tots els problemes epistemològics i totes les formes del saber; alguns dels
pensadors més emblemàtics són Vico i Herder. Així per exemple, Herder va establir
el principi que cal estudiar el fonament literari des d’un punt de vista historicogenètic,
de manera que es comprenga el que hi ha d’individualitat tant en un autor com en
una obra o una època. Els fenòmens literaris presenten un desenvolupament
orgànic, i l’historiador ha de procurar conéixer en profunditat aquest procés.

3.2. Teories del segle XX

Durant aquest segle han aparegut diverses teories sobre l’essència del
llenguatge literari. Les més importants són les següents:

3.2.1. EL Formalisme rus

Es pot definir el formalisme rus com la tendència crítica que s’adreça a
considerar l’obra artística pels modes i les formes amb què està construïda. El
formalisme, amb totes les divergències entre els teòrics que en formen part, basa
---------------------------------------------------------------- 8 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 34
La literatura com a comunicació. El discurs literari

l’estudi de l’obra en el predomini de la construcció formal sobre l’objectivitat dels

continguts: els valors fònics, melòdics i rítmics de la poesia, per exemple, no són un
simple ornament extrínsec que acompanya les idees, sinó que són formes concretes
on s’encarnen els sentiments. L’obra artística és una obra orgànica, una estructura
convertida en acte mitjançant operacions funcionals.
Els primers estudis dels formalistes russos es van adreçar a la investigació del
llenguatge poètic, considerat com a realitat fònica i oposat al llenguatge comú o
pràctic. Els formalistes donen prioritat a la utilització dels diversos “materials” en
l’elaboració artística, la qual permet comprendre la “forma” del llenguatge poètic.
D’ací naix l’interés pels procediments artístics, iniciat pel famós assaig de Shklovski
“l’art com a procediment” (1917). El llenguatge poètic es distingeix del llenguatge
quotidià per la perceptibilitat de la seua construcció, impulsada en primer lloc per
efectes verbals que suposen un desviament de la norma. La resta de constituents de
l’obra, sobretot els tradicionals “continguts” eren considerats pel formalisme rus com
a secundaris o subordinats en relació als “procediments” i, per tant, simples
motivacions tecnicoexpressives.
Per als formalistes russos el tret principal de la llengua literària és
l’estranyament. La llengua usual està automatitzada i se centra preferentment en el
contingut del missatge, mentre que la llengua literària para esment en el missatge,
mitjançant recursos lingüístics propis. Jakobson afirma que, en el llenguatge literari,
la paraula se sent com a tal i no com a simple substitut de l’objecte designat ni com a
expressió emotiva. En la mateixa teoria insisteix Tomasevsky en dir que en la llengua
literària la funció comunicativa té un paper secundari i són les pròpies estructures
verbals les que posseeixen un valor autònom.
Jakobson veu l’essència de l’estranyament en la redundància o repetició
d’artificis en tots els nivells lingüístics (recurrències fòniques, morfològiques,
sintàctiques i semàntiques).

L’Estructuralisme txec
El formalisme exportat a Txecoslovàquia per Jakobson, va experimentar una
profunda revisió. Ja no es parlava de formalisme, sinó d’estructuralisme i concepció
semiològica de l’art, sobretot arran les investigacions de Jan Mukarovski, un dels
membres més eminents del Cercle de Praga.
Una de les aportacions més significatives de Mukarovski és la concepció de
l’obra d’art com a signe autònom i signe de comunicació. El signe artístic és
autoreflexiu, i aquesta autoreflexivitat es deriva del fet que el missatge està dominat
per la funció estètica, a la qual se subordinen totes les funcions comunicatives.
Mukarovski agafa del formalisme el criteri d’estudiar el sistema literari com a
immanent, tot subratllant el caràcter eminentment lingüístic del signe poètic, en una
direcció d’investigació que perllongarà poc després Jakobson. A diferència dels
formalistes, però, col·loca el fet literari en un context social més ampli, on cada
receptor exerceix una funció molt important.
Alguns dels elements més importants del discurs literari estudiats per
Mukarovski són: l’obra com a sistema de signes, el tema, la llengua com a material,
la relació amb la tradició i amb els gèneres, la posició en la història de la literatura, el
nexe autor societat, el contingut ideològic de l’obra i el públic receptor.

---------------------------------------------------------------- 9 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 34
La literatura com a comunicació. El discurs literari

La Semiòtica soviètica
Cap a l’any 1960, l’estudi estructuralista de la literatura en l'URSS va rebre un
fort impuls per part de diversos lingüistes que treballaven en el camp de la
cibernètica i de la teoria de la informació. El més representatiu però, és Iuri M.
Lotman, les aportacions del qual es poden considerar com una continuació del
formalisme rus.
El text literari és el producte d’almenys dos sistemes superposats. Per aquest
motiu, Lotman conclou que la literatura, com l’art en general, és “un sistema
modelitzant secundari” o “supralingual”. De la mateixa manera que el receptor del
missatge lingüístic ha de conéixer el codi lingüístic per interpretar un missatge, el
lector del text literari ha de conéixer el codi literari a més de la llengua en què està
escrit. Així doncs, segons Lotman “la interpretació d’un text artístic no es pot
contemplar sense una classificació addicional respecte de la relació entre emissor i
receptor”. La quantitat d’informació pot créixer quan el text està subjecte a la
interacció de dos o més subcodis, com ara els del Realisme i el Romanticisme, el
sistema èpic i el líric, la ficcionalitat i la no ficcionalitat. A major entropia (alt grau
d’impredicibilitat), major informació (alt grau d’organització) en un text.

3.2.2. L’Estructuralisme francés

Crítica estructuralista
Sota aquest nom s’agrupen les aportacions de Rolland Barthes.
La principal meta de Barthes és la determinació del sentit: determinar el sentit
és descodificar una obra d’art “no com a efecte d’una causa, sinó com el significat
d’una cosa significada.
Barthes entén la literatura com un sistema funcional on un terme és la
constant (l’obra) i un altre és la variable (el món, l’època de l’obra). El component
variable és la reacció o resposta del lector, que du a l’obra la seua història, la seua
llengua, la seua llibertat. Aquests tres elements romanen en flux constant i les
reaccions són infinites; l’obra com a pregunta o com a desafiament resta, mentre que
les interpretacions fluctuen.
El mètode de Barthes es caracteritza per la interferència entre significant i
significat. Com a resultat, ambdós sistemes resten reduïts a una sola dimensió.

Narratologia estructuralista
En la narratologia estructuralista també va estar decisiva la influència de les
investigacions de Lévi-Strauss, el qual al seu torn es va fixar en la Morfologia del
conte de Vladimir Propp i va estimular Greimas, Bremond i Todorov, entre altres,
perquè l‘estudiaren. Propp, aleshores considerat formalista de manera inexacta,
havia estudiat els contes folklòrics russos des de l’òptica de la descripció
sistemàtica, i havia establert que les funcions dels personatges -hi va arribar a
classificar 31 tipus de funcions- en aquest tipus de contes dominaven sobre els seus
motius i eren les que donaven sentit a la narració.
Les funcions, no els motius, eren la unitat mínima dels contes meravellosos, i
romanien constants, fins i tot en el seu ordre d’aparició, enfront dels motius, que
podien variar.

---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 34
La literatura com a comunicació. El discurs literari

El comentari de texts lingüisticoestructuralista

Aquest comentari de texts parteix de l’anàlisi d’un poema de Baudelaire, “Les
chats”, per part de Jakobson i Lévi-Straus, basat en la funció poètica i en el principi
d’equivalència de Jakobson. Reuneix en contrast amb les dues anteriors branques
de l’estructuralisme, les següents característiques:
- La base no és l’estructuralisme antropològic, sinó el lingüístic.
- No es postula un sistema de regles en un grau d’abstracció més elevat, sinó
que es demostra un principi funcional, el principi d’equivalència.
- El principi d’equivalència de Jakobson està construït dins d’una jerarquia
d’hipòtesis. Cal comptar amb les sis funcions del llenguatge de Jakobson,
especialment en la funció poètica que se centra en el mateix missatge.
- El principi d’equivalència es presenta com a condició necessària, però no
suficient, de la funció poètica.
- No s’afirma res de la posició del lector, que és l’únic implicat. La pressuposició
implícita és el valor universal que l’home atribueix a l’ordre (informació) en
contrast amb el desordre (entropia).
- Una anàlisi basada en les relacions d’equivalència està subjecta a la prova
intersubjectiva.

Una de les crítiques que rep aquest tipus d’anàlisi és l’aïllament del signe
portador del missatge dins del sistema de comunicació. Jakobson parteix del sistema
esmentat quan enumera les diferents funcions del llenguatge però, quan descriu la
funció poètica, omet les relacions que hi ha entre el missatge, l’emissor i el receptor i
la realitat extralingüística. L’ús de les relacions d’equivalència, a més, és rendible en
un nivell fonològic o sintàctic però, no ho és tant en l’estudi del nivell semàntic.

3.2.3. Teories marxistes de la literatura

Per a la crítica literària marxista, l’estudi de la literatura, en tant que portadora

d’ideologia, està subjecta als termes del materialisme històric. El marxisme estudia
fenòmens literaris tot relacionant-los amb la societat, el desenvolupament històric i
les condicions materials que actuen com a base d’aquests fenòmens (determinisme
econòmic).
En l’etapa prerevolucionària, les reflexions de Marx, Engels i Lenin sobre la
literatura, ja siga sobre obres o autors concrets o sobre aspectes generals, se
centren, segons el que acabem de dir, en la funció social de la literatura i en el seu
paper transmissor de valors, ja siguen burgesos o socialistes.
Després de la Revolució, la introducció d’una estructura econòmica socialista
va crear una nova situació. Els primers anys del nou sistema estan caracteritzats per
la continuïtat de la literatura anterior, que es va divulgar massivament perquè el
proletariat tinguera accés a la cultura i per un cert abstencionisme del Partit
Comunista en l’àmbit de la cultura. Més endavant però, els crítics es van dividir entre
els qui advocaven per una continuïtat cultural i els que tenien con a objectiu la
creació d’una cultura proletària sense l’ajut de les altres classes i la intervenció de
l’Estat en aquest procés.

---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 34
La literatura com a comunicació. El discurs literari

3.2.4. La Teoria o Estètica de la Recepció

Recentment, diversos treballs sobre els fonaments de la teoria literària

inclouen la recepció -el paper del receptor en la comunicació literària- com a element
creador de sentit. Segons aquest punt de vista, l’objecte de la investigació literària
sembla no ser el text, sinó la seua concreció, no l’artefacte, sinó l’objecte estètic.
Segons l’estètica de la recepció, una mateixa obra canvia al llarg de la història
perquè canvien els seus lectors i crítics i, per tant, canvia l’efecte que l’obra produeix
en ells.
El sistema relacional dels diversos elements de tipus fonològic, lèxic, sintàctic
o temàtic d’un text és el punt de partida –sincrònic- per a la investigació en la teoria
de la recepció, que centra la seua atenció en l’artefacte com a punt de partida de
totes les concrecions, més que en l’objecte estètic. L’artefacte és constant, mentre
que l’objecte estètic, com a punt on l’artefacte i el lector es troben, és variable.

3.2.5. El New Cristicism

Aquest moviment nord-americà déu el seu nom a l’obra de John Crow The
new cristicism (1941), on l’autor analitza l’obra crítica de T. S. Eliot, I. A. Richards i
Ivor Wintwers. L’expressió, però, ja havia estat utilitzada per altres autors.
Els autors del new cristicism no s’han d’entendre com un grup organitzat i
homogeni sinó que, tal com ocorre en altres moviments, pertanyen a diferents idearis
estètics. D’entre ells cal destacar Ransom, Tate, Brooks, Blackmur, Burke, Winters,
Warren... Malgrat aquesta heterogeneïtat, Aguiar e Silva (1986) ha observat alguns
elements comuns a tots ells, com ara la reacció contra l’erudició acadèmica i
l’impressionisme, la defensa d’una poesia antiromànica i antiexpressiva, purificada
del subjectivisme i de l’emoció, i les propostes de mètodes i tècniques similars per a
l’anàlisi de les obres literàries.
Les principals influències que van actuar en la formació i desenvolupament
del new cristicism són l’obra del crític i pensador anglés T. E. Hulme, les aportacions
d’I. A. Richards, autor d’una extensa obra sobre problemes d’estètica, de semàntica i
de crítica, i l’obra crítica de T. S. Eliot.
Els principals plantejaments del new cristicism apareixen reflectits en un
assaig de John C. Ransom titulat: “Cristicism.Inc” (1938). Per a Ransom, cal
excloure de la crítica les reaccions impressionistes, que només constitueixen
“declaracions de l’efecte de l’obra d’art sobre el crític considerat com a lector”. La
crítica impressionista implica un greu atemptat contra l’autonomia de la literatura, ja
que suposa que l’escriptor s’ha interessat primordialment per un efecte determinat
–psicològic, moral, etc.- que ha d’exercir sobre el públic. Ransom exigeix que
s’excloguen del lèxic crític vocables com: commovedor, divertit, lamentable,
admirable, totalment lligats a la reacció psicològica del lector. Ransom exigeix una
crítica ontològica, és a dir, centrada en l’obra literària considerada com a model de
forces organitzades, com un tot autònom i autosuficient, en el qual cada element
està organitzat i relacionat amb els altres, i on es generen i es resolen múltiples
tensions o resistències.
El new cristicism entén l’ora literària com una estructura, la qual cosa equival
a suprimir les possibilitats d’una crítica impressionista formada per reaccions
subjectives o interessada sobretot pels estats psicològics del lector.
---------------------------------------------------------------- 12 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 34
La literatura com a comunicació. El discurs literari

El problema del plantejament i una de les principals objeccions que els

estudiosos li han fet, és que en gèneres com ara el poètic és impossible reduir el
significat del poema com a objecte estètic a afirmacions lògiques o a un resum
discursiu.

4. Característiques de la llengua literària

La Retòrica tradicional considera la llengua literària com una varietat de la

llengua comuna que s’hi diferencia per l’abundància de figures o procediments
expressius que suposen una alternativa respecte de la norma lingüística. Aquesta
concepció planteja dos problemes greus. D’una banda, l’ús de figures no és
característica exclusiva de la llengua literària, i d’altra, és molt difícil establir què és
la transgressió del llenguatge natural.

Abans de parlar de l’especificitat de la llengua literària, cal plantejar-se una

sèrie de preguntes: Quin codi és l'usat per la llengua literària? És el mateix que el de
la llengua comuna, però sotmés a determinades desviacions? Es tracta d’un codi
especial? En altres paraules, quins són els trets distintius de la llengua literària?
Quin és el fonament de la literarietat? Al llarg de la història s’hi ha donat múltiples
respostes. Farem una divisió en dues èpoques:

a. Teories tradicionals. La Retòrica tradicional considera la llengua literària com

una varietat de la llengua comuna que s'hi diferencia per l’abundància de figures o
procediments expressius que suposen una alternativa respecte de la norma
lingüística. Aquesta concepció planteja dos problemes greus. D’una banda, l’ús de
figures no és característica exclusiva de la llengua literària, i d’altra, és molt difícil
establir què és la transgressió del llenguatge natural.

b. Teories del segle XX. Durant aquest segle han aparegut diverses teories sobre
l’essència del llenguatge literari. Les més importants són les següents:

b.1. Per als formalistes russos el tret principal de la llengua literària és

l’estranyament. La llengua usual està automatitzada i se centra preferentment
en el contingut del missatge, mentre que la llengua literària para esment en el
missatge, mitjançant recursos lingüístics propis. Jakobson afirma que, en el
llenguatge literari, la paraula se sent com a tal i no com a simple substitut de
l’objecte designat ni com a expressió emotiva. En la mateixa teoria insisteix
Tomasevsky, en dir que en la llengua literària la funció comunicativa té un paper
secundari i són les pròpies estructures verbals les que posseeixen un valor
autònom.
Jakobson veu l’essència de l’estranyament en la redundància o repetició
d’artificis en tots els nivells lingüístics (recurrències fòniques, morfològiques,
sintàctiques i semàntiques).

b.2. Les teories basades en el context especial de l’obra literària pensen que
mentre en el llenguatge comú l’acte comunicatiu depén d’un context i d’una
situació extralingüística, en la llengua literària el context i la situació es troben
dins la mateixa obra i depenen del propi llenguatge i del món de ficció creat per
l’autor.
---------------------------------------------------------------- 13 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 34
La literatura com a comunicació. El discurs literari

Per a altres teories, les basades en la semàntica del text, l’essència de la

llengua literària es troba en la connotació. El llenguatge literari és àmpliament
connotatiu, és a dir, al significat lògic o bàsic de la paraula s’hi afegeixen altres
significats secundaris, emocionals o expressius. Tot allò que una paraula és
capaç d’evocar, suggerir, provocar... pertany al camp de la connotació. Així, en un
text literari, la paraula lluna pot tenir les següents connotacions: nit, fred, quietud,
misteri, màgia, romanticisme... Contràriament en el llenguatge comú predomina
la denotació o significat bàsic, no subjectiu de les paraules, el denotatiu satèl·lit
de la Terra en l’exemple.
Per a W. Empson, la connotació és només un aspecte d’un fenomen més
extens i complex que ell anomena ambigüitat, que creu que és qualsevol efecte
lingüístic, encara que siga mínim, que afegeix qualsevol canvi a l’afirmació
directa pròpia del llenguatge comú.
Altres crítics prefereixen parlar de plurisignificació, origen de la multiplicitat
d’interpretacions de l’obra literària, ja que els signes que integren el llenguatge
literari posseeixen múltiples significats; la qual cosa no implica que tots els signes
que componen un text literari siguen plurisgnificatius sinó que, per exemple, en
un poema hi poden haver versos que presenten el significat total del poema i
aquest és necessàriament plurisignificatiu.

b.3. Unes altres teories proclamen l’autonomia de la llengua literària. La més

important és la que defensa Van Dijk i els partidaris de la Gramàtica del text que
pensen que la llengua literària no és independent de la llengua comuna, però si
autònoma. D’una banda hi haurà una gramàtica textual que formularà les regles
comunes a ambdós tipus de llenguatge, i d’altra, les regles pròpies del llenguatge
literari. Ambdós llenguatges comparteixen un gran nombre de trets, però alguns
són específics només del literari.

b.4. Finalment, altres teories conceben la llegua literària com un codi especial,
com ara Lázaro Carreter, exposada a Consideraciones sobre la lengua literaria.
Per a aquest autor la llengua literària és independent de la llengua comuna i
només es pot estudiar en autors, obres i èpoques concrets.

Podem enunciar, a partir de les teories exposades, alguns tres peculiars de la

llengua literària:
a. Major abundància de figures o recursos expressius (metàfores,
metonímies).
b. Predomini de la funció poètica que xifra el seu objectiu en el missatge
mateix, no en el seu contingut referencial, tot servint-se de recurrències o
repeticions en tots els nivells.
c. Abundància de connotacions i ambigüitats.
d. Plurisignificació, que permet moltes i diverses interpretacions o
“recreacions” de l’obra.
S’hi poden afegir les següents:
e. Lèxic més escollit, precís i expressiu.
f. Gran col·laboració del component fònic.
g. Construccions sintàctiques més variades i flexibles que les de la llengua
comuna.
h. Predomini d’allò imaginatiu i afectiu per damunt del que és lògic.

---------------------------------------------------------------- 14 ----------------------------------------------------------------