Escolar Documentos
Profissional Documentos
Cultura Documentos
Tema 35
LA NARRATIVA.
ELS ELEMENTS NARRATIUS
TEMA 35
La narrativa. Els elements narratius
ÍNDEX
1. Història
1.1. Esdeveniments
1.2. Personatges
1.3. Espai
1.4. Temps
2. Discurs
2.1. Ordre
2.2. Velocitat
2.3. Freqüència
2.4. Distància
2.5. Focalització
3. Narració
3.1. Temps narratiu
3.2. Nivells narratius
3.3. Narrador
3.4. Narratari
---------------------------------------------------------------- 2 ----------------------------------------------------------------
TEMA 35
La narrativa. Els elements narratius
BIBLIOGRAFIA
GENETTE, G., Figuras III, (especialment l’apartat “Discurso del relato. Ensayo de
método”, pàg. 75-321), Lumen, Barcelona, 1989.
---------------------------------------------------------------- 3 ----------------------------------------------------------------
TEMA 35
La narrativa. Els elements narratius
Dins del discurs narratiu cal establir el significat dels tres elements que són
constants en tota obra narrativa: història, discurs i narració.
1. Història
Successió d'esdeveniments realitzats per uns personatges en un espai i un
temps determinats. És allò que es conta, fruit de la imaginació de l’escriptor. Els
components de la història són els esdeveniments, els personatges, l’espai i el temps.
1.1. Esdeveniments. Es tracta d'una successió de fets d'interés humà. Són accions
organitzades segons un principi de lògica narrativa, realitzades per actants
(participants), en un espai i un temps absolutament imprescindibles en tota història.
L'anàlisi estructural d'un text no es limita a descobrir-ne els mecanismes, sinó
que els traspassa i intenta destriar les característiques comunes a altres textos, és a
dir, els elements constants i els variables. L'anàlisi dels esdeveniments en funcions,
accions i seqüències pretén discernir quina és la vertebració del text narratiu, allò
que és constant en totes les narracions. És per això que parlarem d'agents, i no de
personatges, elements que actuen i participen en el desenvolupament de la història.
1.1.1. Funcions. Tota història es compon d'un seguit d'elements organitzats. Per tal
de descriure el primer nivell cal parlar de les funcions, les unitats més petites, que no
necessàriament han de coincidir amb les unitats lingüístiques tradicionals (frases,
paràgrafs...). Les funcions han de ser portadores de càrrega semàntica al nivell de la
història.
a. Distributives. Es relacionen solidàriament amb elements del mateix nivell.
- Nuclis. També anomenades funcions cardinals. Fan avançar l'acció. Són unitats
mínimes inherents a la mateixa història. Sense nuclis, no hi ha esdeveniments, ni,
per tant, relat (verbs d'acció).
- Catàlisis. Segments narratius que descriuen el que hi ha entre dues funcions
cardinals. No són indispensables, però de fet no es pot imaginar un relat sense
catàlisis. La relació que mantenen amb les unitats de la mateixa classe és
cronològica. També es coneixen com a unitats desviadores.
b. Integratives. No mantenen relacions de solidaritat amb elements del mateix
nivell.
- Indicis. Aparentment no tenen cap relació amb la història en el moment en què es
donen. La seua funció és la d'avançar fets futurs. incideixen en el nivell de les
accions. Són senyals que envia l'escriptor per a ser traduïts, inferits pel lector,
perquè la interpretació dels signes té una naturalesa pública.
- Informacions. Són dades objectives sobre qualsevol element que integre el relat.
Situen en l'espai i el temps i identifiquen. No necessiten cap procés de desxiframent.
S'integren en el nivell de les accions, igual que els indicis. Són referències que es
fan als personatges, a l'espai i al temps. Tenen la funció de mostrar al lector una
sèrie de dades sense les quals la interpretació de la història podria ser errònia o, si
més no, difícil. Abunden en les novel·les decimonòniques (psicològiques), i solen
tenir caràcter discursiu.
1.1.2. Accions. L'estudi de les accions situa l'anàlisi en un nivell semàntic. Narrar és
organitzar uns elements que signifiquen segons la relació que s'estableix entre ells.
Per això no es pot aïllar una acció de la resta de l'univers narratiu si el que es pretén
és descriure la seua significació en una història concreta. La successió d'accions és
---------------------------------------------------------------- 4 ----------------------------------------------------------------
TEMA 35
La narrativa. Els elements narratius
el principi constitutiu del relat. L'encadenament de les unes amb les altres crea la
lògica narrativa particular de cada història, condicionada en gran mesura pel discurs,
per la manera de contar escollida per l'escriptor. L'ordenació de les accions mai no
és arbitrària, marca la relació que mantenen i la seua significació dins del text.
a. Actors-actants. Totes les accions han de ser executades per agents, elements
animats o inanimats que integren el relat i incideixen en el progrés de la intriga, és a
dir, actuen. És el que anomenem actors-actants. A la tragèdia clàssica només hi ha
actors, no personatges. Aristòtil mateix, en la seua Poètica, diu que pot haver-hi
faules sense "caràcters", però no "caràcters" sense faules.
En els relats meravellosos el personatge no és res més que l'agent d’una
acció. D'altra banda, l'anàlisi estructural insisteix a definir el personatge com un
ésser participant en l’esfera d'accions, no dotat de psicologia. Així, els actors són
agents que porten a terme una acció, mentre que els actants són una classe d'actors
que comparteixen una certa qualitat característica. Per tant, podem concloure que el
terme actor és un hipònim del terme actant, que és més general.
L'anàlisi de les accions que els actors duen a terme en un relat concret ens
permet de situar-los en una sèrie d'esferes d'acció, cadascuna de les quals definirà
un actant particular. Si dos o més actors participen estaran definits per un sol actant,
la característica del qual és, precisament, el seu sincretisme.
Els actants, com a principis motors que són, es mouen bàsicament per tres
forces generals: vida, repetició i mort, les quals no són exclusives, sinó que sovint es
barregen en un sol actant. De vegades, però, serà una la que dominarà les
actuacions.
L'estructuració dels actants constitueix el model actancial. Les categories
actancials no són més que una extrapolació de l'estructura sintàctica (Greimas). Són:
subjecte vs. objecte; destinador vs. destinatari; adjuvant vs. oponent. La primera
parella s'articula en base al predicat de desig; la segona, en base al predicat de
comunicació; la tercera, en base al predicat de poder. Desig, comunicació i poder
pertanyen a les esferes de vida, repetició i mort, indistintament. L'estructura dels
textos és sempre complexa, i per això les relacions entre els actants es poden
multiplicar indefinidament.
1.2. Personatges
1.2.1. Dels actants als personatges. No és fins a la novel·la burgesa, al segle XIX,
que l'actor esdevé personatge, quelcom molt semblant a una persona, proveït de
trets distintius, físics i psicològics, des dels més estereotipats fins als més
complexos. Allò que passa els influeix, però no els fa.
El segle XIX és l'època de les novel·les de personatge, mentre que el segle
XX es caracteritza per una reacció contra l'heroi, suplantat per un col·lectiu, o
condemnat a dur a terme fets trivials.
---------------------------------------------------------------- 6 ----------------------------------------------------------------
TEMA 35
La narrativa. Els elements narratius
Ací cal remarcar que, de la mateixa manera que les lleis genètiques determinaven
les transformacions líriques, l’entorn social influeix un determinat individu fins al punt
que li impedeix ser lliure.
d. Transformacions circumstancials. Com el seu nom indica, es produeixen quan
ocorre una circumstància determinada, i no altra.
1.3.1. Caracterització
a. El nom. Si ha estat creat per l'autor, hem de considerar si la tria ha estat arbitrària,
o si, pel contrari, té alguna significació. En el cas que es tracte d'un nom real, hi
podrem observar una funció referencial, expansiva o simbòlica.
b. Presentació. L'acció dels personatges ocorre en un lloc que pot ser indicat
explícitament o no. Si no està presentat explícitament, el lector en podrà deduir
les característiques pels comentaris dels personatges, o per referències
indirectes. La descripció serà la tècnica d'expressió més utilitzada per presentar
l'espai, i no es fa per necessitats de la novel·la, sinó perquè l'autor ho vol així. La
pausa en l'acció que normalment suposa una descripció pot ser necessària quan
un personatge entra en una habitació per primera vegada i, actuant ell com a
focalitzador se'ns diu què hi veu. Tot i que la descripció de l'espai sol estar
motivada per la vista, també hi participen sovint altres capacitats, com són l'oïda,
l’olfacte, el tacte, la parla, etc.
c. Atributs. A l'igual que en el cas dels personatges, alguns espais comporten
atributs inseparables.
1.3.2. Funcions
•Referencial. L'espai té d'entrada una funció referencial perquè representa un
univers extratextual. Sempre hi ha un espai conegut, inventat però reconeixedor, o
bé innominat i indeterminat.
•Narrativa. En moltes novel·les, els diferents episodis se succeeixen amb certa
separació en espais diferents, amb relació a un significatiu lloc de partida.
- Recorregut bumerang. Eixida d'un punt i tornada al mateix punt. També trobem
aquest esquema a les novel·les amb el tema "tornar als orígens".
- Recorregut d'expulsió. La novel·la s'esdevé en dos espais.
- Recorregut en el laberint. Per reducció del model narratiu, el complex humà de
l'obra pot limitar-se a un escenari tancat. El laberint és la traducció trivial de l'actitud
insignificant d'un individu engolit i devorat pel món.
- Espais paral·lels. És el cas de les novel·les en doble pla. Els dos plans coincideixen
amb dos espais diferents i oposats.
•Simbòlica. L'espai pot descriure simbòlicament una intimitat d'un personatge, una
atribució sentimental o temperamental de l'heroi conflictiu. Fins i tot és possible
mostrar l'estat anímic d'un personatge per mitjà d'un espai determinat.
Arribats en aquest punt cal fer esment al microespai interior I exterior.
Normalment el primer expressarà reclusió, tancament o soledat, encara que també
podria indicar protecció. En relació oposada, el segon indicaria llavors llibertat,
obertura, companyia o perill.
---------------------------------------------------------------- 8 ----------------------------------------------------------------
TEMA 35
La narrativa. Els elements narratius
Cal parlar, d'altra banda, de l'oposició entre els macroespais camp I ciutat,
molt de moda durant el segle passat, i amb diferents connotacions, depenent del
moviment literari que els fes servir.
1.4. Temps
1.4.1. Època. Quan un escriptor o escriptora es posa mans a la feina, ha de decidir
entre situar la seua novel·la en un temps passat, més o menys remot, entre situar-la
en el moment en què ell o ella viu, o imaginar-la en una societat futura, és a dir,
passat, present o futur.
Dins de les obres situades en el passat hi ha un gènere específic: la novel·la
històrica, que va assolir un gran èxit durant el Romanticisme, i que, actualment,
també compta amb representants com el best-seller El nom de la rosa.
L'època predilecta per a emmarcar una novel·la històrica és l'Edat mitjana,
però en general es busquen períodes d'esplendor, que suposen una recerca de la
identitat pròpia d'un país.
Pel que fa a les obres situades en el present, hi trobem exemples al segle
XIX, amb l'arribada del realisme, ja que l'escriptor pretén analitzar només allò que
coneix: el seu temps. Ara bé, els intents d'imaginar un món futur es troben presents a
la ment de l'ésser humà des del principi dels temps, i la literatura els ha reflectit des
del segle XIX, amb Jules Verne.
1.4.2. Durada. Els esdeveniments són processos, i per tant impliquen una successió
en el temps, una cronologia. Els esdeveniments se succeeixen en un cert ordre i
durant un cert període de temps.
La durada de la història de les novel·les sol ser diferent en tots els casos.
Tenint en compte aquesta durada, les podem classificar en dos grups, tot seguint la
terminologia de Mieke Bal: novel·les de crisi i novel·les de desenvolupament.
Les novel·les de crisi són les que succeeixen en un breu període de temps en
què s'han de condensar els esdeveniments. Per exemple, les novel·les d'intriga o les
policíaques, la novel·la negra, etc., han de durar, quasi necessàriament poc temps,
és necessari perquè succeesca el crim i siga descobert l'assassí.
Les novel·les de desenvolupament se succeeixen durant períodes de temps
més llargs, de manera que narren la vida del protagonista i fins i tot la seua mort.
Hi ha altres diferències entre les novel·les de crisi i les de desenvolupament,
que, tot i no ser estrictament temporals, se'n deriven d'aquelles. Per exemple, les
novel·les de crisi comporten una restricció de la informació que ha de ser
seleccionada segons siga o no oportuna amb relació al període de la vida del
personatge. Això no ocorre en les novel·les de desenvolupament, encara que
tampoc no presenten tota una vida, sinó només parts: el resum i l'el·lipsi seran dues
tècniques molt utilitzades en aquest tipus de novel·les.
Per acabar amb les diferències, el significat de les novel·les de crisi és central,
mentre que en les novel·les de desenvolupament el significat global es construeix a
poc a poc a través de la cadena dels esdeveniments presentats.
---------------------------------------------------------------- 9 ----------------------------------------------------------------
TEMA 35
La narrativa. Els elements narratius
2. Discurs
---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------
TEMA 35
La narrativa. Els elements narratius
---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------
TEMA 35
La narrativa. Els elements narratius
2.2.1. Pausa. Segment narratiu qualsevol del discurs que correspon a una nul·la
durada de la història. Normalment es tracta de comentaris no narratius per part de
l’autor o de descripcions, encara que aquestes no sempre són pauses narratives.
Hi ha dos tipus de descripcions:
a. Extratemporals: pertanyen al nivell de les informacions al lector i constitueixen
una pausa narrativa.
b. Temporals: la descripció ve motivada per la percepció d’un personatge
focalitzador. Per això, si passa el temps entre el començament i l’acabament, no
existeix una autèntica pausa narrativa.
2.2.3. Sumari. És el primer nivell d’acceleració. Fins al segle XIX era utilitzat com a
transició entre dues escenes.
Sovint és la manera com s’enllaça una analepsi completa a la història
primària.
2.2.4. El·lipsi. És l’elisió d’un o diversos segments narratius. Des d’un punt de vista
formal poden ser:
- Explícites. Són aquelles que se’ns presenten indicades en el text, siga perquè
se’ns informa del lapse de temps que elles elideixen, siga perquè se’ns indica el
temps que ha passat des del moment on es va deixar el discurs.
- Determinades. Ens indiquen la durada del temps de la història elidida.
- Indeterminades. La durada del temps de la història elidida no se’ns indica.
- Qualificades. Si estan qualificades (amb adjectius).
- Implícites. Són aquelles la presència de les quals no ens és manifestada, sinó que
han de ser deduïdes o inferides pel lector a partir d’alguna llacuna cronològica.
---------------------------------------------------------------- 12 ----------------------------------------------------------------
TEMA 35
La narrativa. Els elements narratius
2.3.3. Repetitiva. S’anomena així el discurs que repeteix diverses vegades allò que
només s’ha esdevingut una vegada en la història. Encara que puga semblar estrany,
aquest és el recurs en què es basen les anacronies repetitives (discurs 1), els
anuncis, els records...
Aquest tipus de procediment és molt habitual en narracions d’estil o de punt
de vista.
2.3.4. Iterativa. Consisteix a contar una vegada allò que ha succeït diverses
vegades.
La iteració sol anar introduïda per fórmules sil·lèptiques, com ara «cada dia»,
«cada vegada», «tota la setmana», etc.
La narració iterativa té sovint una funció molt propera a la de la descripció,
amb la qual manté una relació molt estreta: sovint l’etopeia prové d’una acumulació
de trets iteratius.
Les pseudoiteracions són escenes presentades com a iteratives, però
presentades amb tant de detall que és impossible que es repetesquen tant sense
variació.
2.4. Distància. La regulació de la informació narrativa té els seus graus: el relat pot
donar al lector més o menys detalls i d’una manera més o menys directa. És a dir, el
discurs es manté a una certa distància de la història que narra.
Plató distingia entre diègesi i mímesi, o el que és igual, narració i imitació,
oposició que ha arribat pràcticament fins als nostres dies. Ara bé, per a Genette
aquesta dicotomia no és operativa ja que «la narració, oral o escrita, és un fet de
llenguatge, i el llenguatge significa, sense imitar». Per tant, en un relat només hi ha
text: si es vol, text del narrador (mode narratiu: parla el narrador) i text dels
personatges (mode dramàtic: el narrador cedeix la paraula als seus personatges).
El relat no representa cap història real o fictícia, sinó que la conta. Els
elements verbals de la història no són tampoc imitats, sinó transcrits.
2.5. Focalització. Els termes clàssics de perspectiva o punt de vista han estat
substituïts per aquest, pres del llenguatge fotogràfic, per tal de distingir entre qui veu
un fet i qui en parla. Aquesta distinció és necessària si volem aprofundir exactament
en l’anàlisi del text. El terme focalitzador designa un centre de consciència, intern o
extern a la narració que enfoca, i per tant, selecciona les visions o les informacions
que es transmetran al lector a través d’una veu narrativa.
La focalització és la relació que s’estableix entre el centre de consciència o
focalitzador (F) i els elements focalitzats que poden ser perceptibles (p) -món físic- i
no perceptibles (n-p) -món psíquic o espiritual-. Qualsevol cosa és susceptible
d’ésser focalitzada.
2.5.1. Tipus. Molt rarament un sol tipus de focalització s’estendrà al llarg de tota una
obra. El més corrent és que s’hi alternen diverses possibilitats.
a. Externa. Considerarem una focalització externa quan el focus que mira és situat
en un punt exterior a la història que es narra. Aquesta tècnica sovint és utilitzada per
a iniciar capítols i per a introduir nous personatges. Implica, d’altra banda, una
pretensió d’objectivitat o un domini distanciat sobre els personatges, ja que els
elements interns són vistos des de fora. En el primer cas, el punt focal pot focalitzar
elements perceptibles i no perceptibles. Té poder per veure la totalitat física i
psíquica de l’obra.
Sovint la focalització externa es combina amb focalitzacions internes
successives.
b. Interna. Considerarem una focalització interna quan el focus que mira és situat en
un punt interior a la història que es narra. És molt difícil de trobar aquest mode
aplicat a tota una obra. És la tècnica pròpia del monòleg interior.
- Fixa: si el punt focal és immòbil, és a dir, si recau sempre sobre el mateix
personatge.
- Variable: si el punt focal és mòbil, és a dir, si recau sobre diversos personatges. És
important remarcar que els personatges no solen focalitzar el mateix nombre de
vegades, ni sobre assumptes de la mateixa importància, ni amb la mateixa
freqüència ni durada, sinó que uns focalitzadors pesen més que altres.
- Múltiple: si una mateixa cosa és enfocada des de diversos punts. D’aquesta
manera el lector en podrà fer una interpretació més objectiva, ja que posseirà
diverses visions d’un mateix element.
2.5.2. Alteracions. Són els canvis aïllats de focalització dins un context coherent.
a. Paralipsi. Consisteix a donar menys informació, a ometre unes dades importants
que el focalitzador no pot desconéixer, però que s’amaguen per raons de
conveniència. Sovint crea un clima de misteri, desperta la curiositat del lector i el
sorprén posteriorment quan les dades li són revetlades.
---------------------------------------------------------------- 14 ----------------------------------------------------------------
TEMA 35
La narrativa. Els elements narratius
3. Narració
La narració és la xarxa de relacions establertes entre l’acte narratiu, els seus
protagonistes, les seues determinacions espaciotemporals i també la seua relació
amb les altres situacions narratives implicades en el mateix text.
3.1. Temps narratiu. Perquè un text siga possible, com a conjunt coherent de
frases, cal que estiga situat en un temps concret. D’entrada, la condició sine qua non
perquè hi haja una frase és la presència d’un verb en forma personal.
En l’acte narratiu sempre hi ha algú que narra, i allò que narra pot ser un
esdeveniment passat, present, o futur; no podem contar una història sense situar-la
en el temps.
Si acceptem aquestes premisses, convindrem que podem distingir quatre
tipus de narració.
3.1.1. Narració ulterior. Es distingeix per la utilització del temps passat, sense
indicar necessàriament la distància temporal que separa el moment de la narració
del de la història.
En els relats clàssics “de tercera persona”, la distància entre el temps de la
història i el de la narració és, generalment, indeterminada. La durada de la història
disminueix progressivament la distància que la separa del moment de la narració.
Una de les ficcions més curioses de la narració ulterior és la consideració que
la narració fictícia del relat no té cap durada. El fet de narrar sembla ser un acte
instantani, sense dimensió temporal. Es pot datar, però no mesurar.
Aquest tipus de narració és més freqüent en el discurs en passat típic de les
novel·les decimonòniques.
3.1.2. Narració anterior. Utilitza el temps present o futur, i vehicula el relat predictiu.
Per la seua naturalesa, la narració anterior no és massa freqüent, i si es troba és en
els relats metadiegètics.
Com que el gènere profètic sembla haver passat de moda, només la literatura
de ciència ficció parla de fets que ocorreran amb posterioritat a la seua publicació.
Són les novel·les d’anticipació.
---------------------------------------------------------------- 15 ----------------------------------------------------------------
TEMA 35
La narrativa. Els elements narratius
3.2.1. Nivell intradiegètic. A aquest nivell pertany la història primària, i només conté
els fets, sense fer esment de les veus d’altres narradors.
3.2.4. Metalepsi. La introducció del terme, relacionat amb els d’analepsi, sil·lepsi,
prolepsi, i paralepsi, inclou les transgressions dels nivells de ficció.
Aquesta figura és prou freqüent, fins i tot en la narrativa juvenil. Per a alguns
autors, les metalepsis suggereixen un intercanvi de posicions entre personatges i
lectors.
3.3. Narrador. La pragmàtica mostra com tot enunciat és en ell mateix una traça
d’enunciació.
En qualsevol text se’ns fa patent una instància enunciadora (aquell qui narra) i
el seu destinatari (aquell a qui va adreçada la narració), ficticis o no, però sempre
presents en el que és un acte de comunicació.
Per a Genette, la importància que es dóna a la persona narrativa és
excessiva, ja que només pot tractar-se d’una primera persona (el narrador s’hi pot fer
present en qualsevol moment mitjançant un “jo”). És a dir, no hi ha diferència entre
les frases:
---------------------------------------------------------------- 16 ----------------------------------------------------------------
TEMA 35
La narrativa. Els elements narratius
3.3.1. Tipus
a. Segons la relació amb la història
- Heterodiegètic, o narrador extern. És el narrador absent de la història que narra,
que no coincideix amb cap personatge, principal ni secundari, de la història que ell
conta. Ens donarà una visió àmplia dels fets.
- Homodiegètic, o narrador personatge. És el narrador que coincideix amb un
personatge, principal o secundari, de la història que ell narra. Amb la seua presència
afegeix un caire de veritat a la narració, i sempre dóna una visió parcial dels fets. Pot
ser el protagonista o un testimoni.
Segons el grau de presència del narrador en la història, podem parlar de:
· Narrador-protagonista o autodiegètic: quan la presència siga major. Hi afegeix
un matís de subjectivitat.
· Narrador-testimoni: quan la presència siga menor. Hi afegeix un matís de veritat.
Una variant d’aquest tipus de narrador és el narrador-testimoni col·lectiu.
b. Segons la relació del narrador amb els nivells narratius
- Extradiegètic: si ocupa un lloc exterior a la història primària.
- Intradiegètic: si se situa a l’interior dels esdeveniments narrats en la història
primària.
Si combinem la doble relació que manté el narrador, amb la història d’una
banda i amb els nivells narratius d’altra, en surt la següent tipologia:
- Narrador extradiegètic-heterodiegètic: narrador extern que no és un personatge
de ficció en la història que ell narra.
- Narrador extradiegètic-homodiegètic: és el cas del narrador que, situat fora de la
història primària, narra la seua pròpia història o una història en la qual és present.
Correspon a les novel·les retrospectives escrites en primera persona narrativa, en
les quals, òbviament, hi ha una distància temporal entre el narrador present i el seu
jo passat que participa en la història.
- Narrador intradiegètic-heterodiegètic: és el cas del narrador que té un paper en
la història però que ara narra fets en què ell no participa.
- Narrador intradiegètic-homodiegètic: és el cas del narrador que té un paper en
la història i que narra fets en què ell participa. Ha de ser, com l’anterior, un
personatge de ficció.
3.3.2. Alteracions. En una novel·la, a més de poder trobar més d’un tipus de
narrador, un mateix narrador pot canviar de nivell narratiu i de persona gramatical
per designar un mateix personatge.
---------------------------------------------------------------- 17 ----------------------------------------------------------------
TEMA 35
La narrativa. Els elements narratius
3.4.1. Tipus
a. Narratari intradiegètic. És el narrador que es troba dins de la ficció. Exigeix un
narrador de segon grau.
Aquest tipus de narratari actua de barrera entre el narrador i el lector, ja que
no ens permet que ens identifiquem amb ell com a lectors, perquè posseeix unes
característiques molt concretes que el determinen i l’allunyen de nosaltres.
b. Narratari extradiegètic. Tindrem un narratari extradiegètic si es troba fora de la
ficció. Podria coincidir amb el lector ideal de cada text. Exigeix un narrador
extradiegètic que, en ocasions, pot adreçar-se directament al lector.
---------------------------------------------------------------- 18 ----------------------------------------------------------------
TEMA 35
La narrativa. Els elements narratius
Tots els senyals directes o indirectes que envia el narrador d’una obra ens
ajudaran a identificar-lo per deducció. Podem arribar a saber quin és el sexe, l’edat,
la classe social, la raça... del narratari extradiegètic d’un text, independentment de
quins siguen els seus lectors reals. No es tracta d’una construcció mental, sinó d’un
conjunt d’indicis puntuals localitzats en el text.
En tots els textos es narra, de manera ordenada, una història, que transmet
una determinada concepció del món, feta amb una selecció prèvia d’elements de
l’univers extraliterari. Aquesta tria i la seua estructuració en el text, sempre van
adreçades a un narratari hipotètic. D’alguna manera, l’èxit de les lectures depén de
la mesura en què l’autor haja pensat en el seu narratari.
Quadre-resum
---------------------------------------------------------------- 19 ----------------------------------------------------------------