Escolar Documentos
Profissional Documentos
Cultura Documentos
Tema 51
LA POESIA DEL SEGLE XIX
TEMA 51
La poesia del segle XIX. Jacint Verdaguer
ÍNDEX
---------------------------------------------------------------- 2 ----------------------------------------------------------------
TEMA 51
La poesia del segle XIX. Jacint Verdaguer
BIBLIOGRAFIA
CARBONELL, A. i al., (1986), La literatura catalana, dels inicis als nostres dies,
Barcelona. Edhasa.
MARCO, J., Poesia popular política del segle XIX, Barcelona. Ed. 62.
SIMBOR, V., (1968), “La Renaixença al País Valencià” dins Caplletra, 4, Barcelona.
---------------------------------------------------------------- 3 ----------------------------------------------------------------
TEMA 51
La poesia del segle XIX. Jacint Verdaguer
1.2. La llengua
La concepció de la poesia com a una funció natural de la criatura humana farà
posar l'accent en l'expressió més espontània, i per tant en la llengua més pròpia;
però sobretot la mitificació del passat medieval històric i llegendari faran interpretar la
identificació aribauiana entre llengua i pàtria en sentit reivindicatiu. Com als primers
decennis del segle, l'ús formal culte de la llengua catalana continuarà essent
excepcional i el seu progrés, fins més enllà de mitjan segle, és unidireccional, en el
camp de la poesia, i absent per això de molts ordes de la creació literària i, encara
més, de les altres manifestacions de la llengua escrita.
fou publicat a "El Vapor" el 1833. L'origen fou bastant accidental (la felicitació del seu
patró) i la causa, el dia de l'onomàstica. El periòdic el presentava "con el patriótico
orgullo con el que presentaria un escocés los versos de Walter Scott a los habitantes
de su país". El ressò fou de transcendent poesia culta.
Un any deprés, el 1859, començaren a publicar-se els primers plecs de Los
Trobadors moderns, on s'inclouen 72 poemes de 29 autors diferents, sense estar
agrupats per importància per tal com engegà la potenciació del Romanticisme a
Catalunya, i això féu que s'iniciara la revitalització de la producció culta, tot i que
bastant irregularment, a la resta de terres de llengua catalana.
---------------------------------------------------------------- 5 ----------------------------------------------------------------
TEMA 51
La poesia del segle XIX. Jacint Verdaguer
---------------------------------------------------------------- 7 ----------------------------------------------------------------
TEMA 51
La poesia del segle XIX. Jacint Verdaguer
---------------------------------------------------------------- 8 ----------------------------------------------------------------
TEMA 51
La poesia del segle XIX. Jacint Verdaguer
per a fer-ne l'epopeia nacional catalana. Canigó se situa en el temps de l'abat Oliba,
i per tant en el temps de la formació de l'entitat nacional, i narra les aventures del
cavaller Gentil, fill de Tallaferro, lluitador contra els àrabs quan aquests envaeixen els
comtats del nord dels Pirineus en llur penetració europea. El 1888 publica Pàtria; el
1890, Jesús Infant, i en els anys posteriors, Sant Francesc, Flor del Calvari, Aires del
Montseny i Flors de Maria.
Destaca també Verdaguer com a prosista de gran perfecció. Excel·leixen
sobretot, Excursions i viatges (1887), les Rondalles (1905) i el Folklore (1907).
Verdaguer, que exercí una gran influència en el seu temps i posteriorment, dirigí a
més diverses publicacions, com ara La Creu del Montseny, L’Atlàntida i Lo
Pensament Català.
És a partir de 1890 quan comença l'anomenada tragèdia de mossén Cinto:
les enveges dels seus enemics i afers estranys contribuïren a l'escàndol a l'entorn
de la seua figura i la topada amb els seus superiors. Aquest enfrontament féu que
Verdaguer publicara els seus famosos articles En Defensa Pròpia (1895-1897), on
s'explica i denuncia els seus perseguidors. A la fi Verdaguer és rehabilitat, però ja
molt malalt i amb dificultats per a refer-se moralment mor a Vallvidriera el 1902.
Podem dir que l'aportació de Verdaguer a la llengua catalana fou d'una
altíssima categoria literària, i que pouà directament del llenguatge popular,
corroborant la influència que tingué la poesia popular tradicional damunt la poesia
d'elaboració culta de filiació romàntica o postromàntica en la Renaixença. La llengua
i el paisatge el connectaren directament amb el món rural d'on provenia,
transcendint genialment per l'altíssima força de les seues epopeies. Ha estat dit
que, com Ramon Llull, Jacint Verdaguer inicia una època i que, com ell, és la
consciència més clara en el seu temps dels recursos d'una llengua que domina a la
perfecció.