TEMA 57

Tema 57
EL NOUCENTISME.
PENSAMENT I EVOLUCIÓ
 TEMA 57
El Noucentisme. Pensament i evolució

ÍNDEX

1. Circumstàncies històriques

2. Concepte de Noucentisme

3. Definició
Ideologia
Sistema de signes:
3.2.1. Imperialisme
3.2.2. Arbitrarietat
3.2.3. Classicisme
3.2.4. Altres mots clau: mediterranisme, ciutat, obra ben feta

4. Periodificació

5. Noucentisme i Modernisme

6. Preeminència cultural del Noucentisme:

6.1. Pràctica institucional
6.2. Pràctica lingüística
6.3. Pràctica literària

---------------------------------------------------------------- 2 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 57
El Noucentisme. Pensament i evolució

BIBLIOGRAFIA

CARBONELL, A. i al., Literatura catalana. Dels inicis als nostres dies, Edhasa,
Barcelona, 1986.

CASTELLANOS, J., “Modernisme i Noucentisme”, dins L’Avenç núm. 25, març 1980.

CASTELLET, J. M. i J. MOLAS, Poesia catalana del segle XX, Barcelona, 1980.

FUSTER, J., Literatura catalana contemporània, Curial, Barcelona, 1971.

MARFANY, J. L., “Modernisme i Noucentisme, amb algunes consideracions sobre el

concepte de moviment cultural”, dins Els marges núm. 26, setembre 1982.

MURGADES, J., “El Noucentisme”, dins Història de la llengua catalana, Edicions 62-
Orbis, Barcelona, 1985.

---, “El Noucentisme”, dins Història de la literatura catalana, vol. 9, Ariel, Barcelona,
1987.

---------------------------------------------------------------- 3 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 57
El Noucentisme. Pensament i evolució

1. Circumstàncies històriques

La pèrdua de les darreres colònies espanyoles transatlàntiques, Cuba, Puerto

Rico i les Filipines, el 1898, provocà sobre el Principat una greu crisi de
sobreproducció, davant la qual la burgesia reaccionà tot accentuant les seues
reivindicacions de proteccionisme econòmic i d’intervencionisme en la política
estatal.
Aquests objectius burgesos confluïren en la fundació (1901) de la Lliga
Regionalista alhora que Lerroux promovia a Barcelona una política demagògica de
desarticulació dels moviments obrers i catalanistes. Enfront del lerrouxisme s’alçà, el
1906, Solidaritat Catalana, la qual tingué repercussions sobre el País Valencià.
Justament aquell any, Prat de la Riba accedia a la presidència de la Mancomunitat
de Catalunya i publicava La nacionalitat catalana.
Arran de les revoltes populars contra la guerra del Marroc, Barcelona
protagonitzà la Setmana Tràgica (1909)), saldada amb una repressió cruenta. L’any
següent s’organitzaria l’obrerisme anarcosindicalista que proporcionaria la formació
de la CNT (1911). S’iniciaven llavors els primers contactes encapçalats per Pere
Coromines, Gabriel Alomar i el grup de “L’Avenç”) entre el moviment obrer i
nacionalista. Als intents de vertebrar una política nacionalista coordinada s’oposà
obertament el maurisme a les Illes i, al País Valencià, el blasquisme, d’intenses
afinitats amb el lerrouxisme.
El 1914 esclatava la vaga general a València i la I Guerra Mundial; aquesta,
alhora que afavorí l’augment d’exportacions de productes industrials i de l’arròs,
ensorrà el comerç de la taronja. Davant la crisi política derivada de la guerra, la
burgesia del Principat urgí mesures de transformació socioeconòmica del país que
superaren l’organització arcaica estatal. Aquell mateix any s’instituïa la
mancomunitat de Catalunya, amb un projecte ambiciós de reorganitzar el Principat.
El triomf electoral de la Lliga (1916) l’havia induïda a prendre posicions
d’enfrontament obert amb les instàncies de l’estat, però l’efervescència
revolucionària (1917) espantà la burgesia del Principat, la qual, a través de Cambó,
optà per col·laborar amb el govern de Madrid. En els darrers anys, la influència
creixent de la Lliga havia propiciat l’aparició de corrents similars a les Illes (1917,
Centre Regionalista) i al País Valencià (1918, Unió Valencianista).
El final de la Guerra Mundial coincidí amb una agitació social que, des del
País Valencià, s’irradià al Principat: 1918, Congrés Obrer de Sants, i 1919, vaga de
“la Canadenca”. Mentrestant, el govern central frustrava el projecte d’Autonomia del
Principat. La Lliga, doncs, esdevenia progressivament incapaç de dirigir la dinàmica
de Catalunya, i Francesc Macià fundava la Federació Democràtica Nacionalista
(1919) i després l’Estat Català (1922), ambdós de tendència independentista, mentre
que Acció Catalana s’escindia de la Lliga (1922) i apareixia (1923) Unió socialista de
Catalunya.
Contra l’ activisme revolucionari, la patronal respongué mitjançant la creació
de la Federació patronal, del Sindicat Lliure, inequívocament groc, així com la
promoció del sinistre del pistolerisme; així s’entrava en una dinàmica de terror, de
forta incidència sobre les zones industrialitzades. Enmig d’aquest clima foren
assassinats Layret (1920), advocat obrerista i líder nacionalista, i Salvador Seguí, el
Noi del Sucre (1923), cap de la CNT.
Definitivament la gran burgesia catalana prestava el seu suport a la Dictadura
espanyola que imposà el capità general de Catalunya, Primo de Rivera, el 1923.
---------------------------------------------------------------- 4 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 57
El Noucentisme. Pensament i evolució

Molts polítics i sindicalistes hagueren d’exiliar-se, la CNT fou declarada il·legal

i se suprimí la Mancomunitat.
El Noucentisme representà una clara opció política perfectament
sincronitzada amb una vasta iniciativa cultural; aquest fou un dels grans encerts de
Prat de la Riba, el qual, al seu programa de govern, atorgava a la cultura un lloc
capdavanter en la construcció de la Catalunya “ideal”. Peces clau d’aquest bastiment
cultural foren la creació de l’IEC (1907), de la Biblioteca de Catalunya (1914) i de
l’Escola Superior dels Bells Oficis (1914), el programa de fundació de biblioteques
populars, museus, de nous experiments pedagògics, de promoció de revistes
especialitzades i de fundació d’una universitat tècnica.
En l’àmbit literari, jugaren un paper important les publicacions periòdiques, i
per damunt de totes La revista de Catalunya (fundada el 1915, per J. M. López Picó),
al costat de la qual s’ ha de situar L’almanac dels noucentistes (1911), La nova
revista (1915-1936), Un enemic del poble (1917), Trossos (1917), Arc Voltaic (1918),
Revista de poesia (1925) i, per descomptat, la publicació d’alta cultura, Revista de
Catalunya (1924). En la promoció literària foren decisives, així mateix, les noves
editorials com Alpha, Editorial Catalana, Edicions Proa i Editorial Barcino, entre
altres.
Naturalment la consolidació noucentista havia d’ésser la plasmació de les
aspiracions hegemòniques dels nuclis més actius de la burgesia catalana i, a la
llarga, representaria el triomf de l’hegemonia burgesa i conservadora en el
catalanisme polític. Precisament, el Noucentisme començà a fer crisi quan
aparegueren les primeres mostres de dissociació entre els intel·lectuals i el
programa polític de la Lliga, tal com s’ esdevingué, cap al 1920, amb l’oposició
pública de Guerau de Liost, la dimissió d’Ors, la fugida de Carner (a Madrid) i
sobretot la fundació d’Acció Catalana (1922), la qual representava l’alternativa crítica
al regionalisme catalanista de la Lliga.
Xènius, ideòleg indiscutit del Noucentisme, trobà un recurs genial, les
famoses antinòmies que desplegà en les glosses, per popularitzar l’entramat ideòleg
noucentista: Natura-Cultura, Ruralia-Ciutat, Anècdota-Categoria, Espontani-Arbitrari,
Anarquia-Norma, Heliomàquia (“lluita per les llums”)-Logomàquia, etc.

2. Concepte de Noucentisme

El terme Noucentisme fou creat per Eugeni D’Ors. El popularitzà des de les
planes de La veu de Catalunya, a través de la secció quotidiana del Glossari, que
començà a publicar l’u de gener del 1906.
L’encunyà per analogia amb Vuitcentisme, encara que primerament l’utilitzà
en la forma adjectiva (noucentista) a fi d’ aplicar-lo de manera distintiva a tots aquells
artistes, intel·lectuals i polítics identificables amb un sistema de valors que es
pretenia contraposat al vigent fins aleshores, és a dir, a tot un home dels “nous
temps”, en oposició als vells del Vuit-cents. La forma substantiva sorgirà per
derivació de l’adjectiva i, segons Murgades, sempre tindrà en el seu moment un
significat positiu, amb connotacions de tipus cronològic més que no de tipificació
d’un moviment estructurat com a tal.
El mot donarà molt de joc i serà utilitzat hàbilment a fi de desqualificar el
període immediatament anterior (i més en concret el Modernisme) i postular, en
coincidència amb l’inici del segle XX, el sorgiment d’uns nous orígens, gràcies a
l’homofonia que implícitament conté (nou de 1900 i nou contraposat a vell).
---------------------------------------------------------------- 5 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 57
El Noucentisme. Pensament i evolució

Aquest és el significat que el terme va tenir per als seus coetanis, però al llarg
de la història literària els crítics l’han analitzat de distinta manera i han vist en ell
simplement un “mot històric” identificat exclusivament amb Eugeni d’ Ors (com Josep
M. Capdevila) o un període cronològic determinat (primers trenta anys del segle),
extrapolable també a la literatura espanyola (com Guillermo Díaz-Plaja).
D’altres, com Maurici Serrahima, Joaquim Molas o Joan Lluís Marfany, l’han
vist com el resultat d’ una relació política-cultura. Per al primer, aquesta relació seria
unidireccional (només el poder polític contribueix al desenvolupament cultural); per al
segon hi hauria una col·laboració i per al tercer un sotmetiment de la intel·lectualitat
a la disciplina de la Lliga.
Per a Josep Murgades o Jordi Castellanos el que hi hauria més aviat és una
dinàmica històrica que va fer que hi hagués una conjunció d’interessos: mentre que
la intel·lectualitat proporcionaria a la burgesia una ideologia d’acció, aquesta li
oferiria un lloc de treball segur com a intel·lectual.

3. Definició

La definició que proposa Murgades és, potser, aquella que condensa de forma
més resumida i eficaç la complexitat d’aquest fenomen ideològic i cultural. El crític
català defineix el Noucentisme com “el moviment políticocultural que,
aproximadament entre el 1906 i el 1923, tipifica les aspiracions hegemòniques dels
nuclis més actius de la burgesia catalana, postula els seus interessos en un pla ideal
i, mitjançant la creació d’un complex sistema de signes lingüístics i iconogràfics,
formula models i projectes que, a més d’explicar analògicament la realitat,
contribueixen a establir pautes de comportament social tendents a possibilitar una
acció reformista (Murgades: 1985, 156).
És a dir, que la burgesia, des que pren la direcció política, comença a intentar
bastir una Catalunya ideal (autònoma, liberal, culta, i europea) d’ acord amb els
patrons burgesos de l’Europa Occidental. Per aconseguir aquest ideal necessita
crear una cultura pròpia segons els codis europeus establerts (aquells de què
parlàvem en l’apartat de les Circumstàncies històriques) i donar-los un sentit
autòcton. I això ho han de fer els intel·lectuals actius, que la burgesia trobarà en els
grups més joves del moment. A canvi aquests, en una Catalunya instruïda i liberal,
es podran veure reconeguts i remunerats com a professionals, és a dir, podran
assolir una professionalització digna, fins aleshores encara no aconseguida. Això és,
més o menys, el Noucentisme.

3.1. Ideologia
La ideologia del Noucentisme s’ha d’entendre, segons Murgades, com un
sistema de representacions lògiques i rigoroses que es manifesta implícitament en
totes les activitats individuals i col·lectives de la societat del moment (art, dret,
economia, literatura); que actua com a cohesionador del tot social; que és capaç de
convertir-se en un instrument pràctic per governar i que fa que una escultura, un
poema, un edifici o un comportament es puguen inscriure de ple dins del programa
del Noucentisme.
I aquesta ideologia noucentista es manifesta en una sèrie de supòsits que,
segons el mateix autor, són els que, en general, sempre han configurat la formació
social burgesa:

---------------------------------------------------------------- 6 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 57
El Noucentisme. Pensament i evolució

- la raó i l’intel·lecte han d’estar per sobre del sentiment i de l’instint;

- es posposa el principi de plaer enfront del principi de realitat;
- es defuig dels extrems i es vol la contenció;
- es valora el treball, la laboriositat, abans que el geni;

En l’àmbit estètic, aquests supòsits ideològics es tradueixen en:

- el refús del segle XIX (es condemna el Romanticisme i es menysté el
Naturalisme, el Costumisme i L’art per l’ art);
- l’exaltació del Classicisme;
- l’apologia de l’obra ben feta i de la perfecció formal;
- la postulació d’un art que exemplifique programàticament quins han de ser
els grans ideals de vida comunitària;
- la voluntat de connectar directament amb el Renaixement quatrecentista,
amb els darrers clàssics autòctons.

3.2. Sistema de signes

A l’hora de tractar el Noucentisme hem de tenir en compte tot un sistema de
signes a través dels quals la burgesia procedeix, per boca dels intel·lectuals
(ideòlegs, artistes i literats), a explicar la seua realitat i a formular els preceptes
destinats a fer possible la consecució d’un interés de classe, mitjançant la reforma
de mentalitats, hàbits i actituds. Aquest sistema de signes es tradueix en una sèrie
de mots-clau que Eugeni d’Ors, com a ideòleg principal del moviment, anava repetint
contínuament per tal d’imposar-los i, amb ells, imposar allò que significaven:

3.2.1. Imperialisme
Imperialisme és la manera de designar el principi d’intervenció, entés com
acció reformadora, en el pla polític. Per a Ors, era una de les funcions que havia
d’exercir qualsevol grup per tal d’imposar el seu domini. Ja el juliol de 1909 escriuria
cinc glosses on contraposava l’imperialisme (“les concepcions de responsabilitat del
sistema de la Intervenció”) al liberalisme (o sistema de “les concepcions de no-
responsabilitat”).
Amb aquestes glosses Ors el que feia era estendre’s sobre un aspecte del
corpus doctrinari de Prat de la Riba (La nacionalitat catalana –1906-). El polític
català presentava l’imperialisme com “el període triomfal d’un nacionalisme” i “com a
força de civilització, que vessa d’un poble, de vida nacional intensa, sobre els altres”
i posava èmfasi en els components culturals indispensables a tota acció imperial.
D’aquí que, segons Jordi Casassas (nota que recull Murgades), l’imperialisme
pratià fos “la justificació darrera que obliga a l’aglutinament d’un sector intel·lectual
per a la construcció d’una estructura institucional i, en definitiva, per posar-se al
servei d’un programa d’ininterrompuda modernització de Catalunya”.
Per tant, segons Murgades, el terme imperialisme constituïa, en el seu temps,
una mena de concepte emblemàtic de connotació positiva que responia a les
expectatives de la major part de burgesies europees del moment i, en concret, per a
la burgesia catalana era un terme còmode que permetia d’obviar al de nacionalisme.
Així, segons Castellanos, quan el mot es refereix a les activitats a portar a
terme “cap enfora” de Catalunya significaria fer-se amb els mercats exteriors i
comportaria un matís antiseparatista (voluntat de fer-se amb el poder polític de
l’estat; no de separar Catalunya). Però quan el mot s’aplica a les activitats dirigides
“cap a endintre” de Catalunya, el sentit del terme és el de fer arribar una voluntat de

---------------------------------------------------------------- 7 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 57
El Noucentisme. Pensament i evolució

conjunció, d’unificació, dels ideals de tots els individus i de totes les classes socials,
és a dir, de superar els conflictes de classe i aconseguir una unitat interna.

3.2.2. Arbitrarietat
Aquest mateix principi d’intervenció, que en el pla polític anomenàvem
imperialisme, és designat de manera més concreta amb el mot d’arbitrarisme quan
es tracta de referir-lo a l’actuació en el camp de l’estètica (de les arts i les lletres) i de
l’ètica.
Ors utilitza el concepte “art arbitrari” per primera vegada en contraposició a
l’art poètica maragalliana i a la del naturalisme, al pròleg amb que encapçala la
traducció espanyola La muerte de Isidro Nonell (1905). Gabriel Alomar (L’estètica
arbitrària, sèrie de tres articles de 1906) l’usa, més tard, com a sinònim de creació
deliberada i conscient, dins de la dialèctica resultant del procés de domini de la
naturalesa per part de l’home.
Així tenim que, en principi, l’arbitrarietat designaria una categoria estètica; una
estètica que els noucentismes volen producte d’una convenció humana,
reglamentada, subjecta a convencions i basada en la tècnica. Aviat, però, i gairebé
simultàniament, per obra d’Ors, aquest concepte cobrarà també una dimensió ètica,
amb pretensions aplicables a l’ordinació de múltiples aspectes de la vida social.
D’aquesta manera, l’essencial de l’arbitrarisme seria l’exaltació de la “voluntat
transformadora” de l’home, destinada a fomentar una moral que es puga dreçar
contra qualsevol determinisme biològic o ambiental; que puga reduir la natura i la
mateixa societat a artifici, a conveniència. És a dir, tenir la capacitat del domini i del
sotmetiment, de manipular a l’albir humà la natura i de construir la realitat a la pròpia
mida, de saber imposar el model humà.
L’arbitrarietat, per tant, conjumina idealisme (nega els límits imposats per la
realitat) i pragmatisme (es decanta per l’eficàcia i opta per l’aplicabilitat i el
rendiment) i, segons Castellanos, tradueix la voluntat d’una minoria que, en l’acció
conjunta, hi veu la possibilitat de transformar Catalunya, de civilitzar-la, és a dir,
imposar el domini de la voluntat.

3.2.3. Classicisme
El classicisme és un d’aquells trets que s’estén per Europa a les acaballes del
segle XIX, que va en contra del romanticisme, equiparat amb esperit tumultuós i de
revolta, i a favor de l’ordre, el control i la mesura.
Catalunya ja s’havia incorporat a aquest “renaixement” classicista europeu
durant el Modernisme, però no serà fins al Noucentisme que el concepte deixe de
ser tan sols una simple opció estilista i es convertesca, com diu Murgades, en un
“mot d’ordre”, que conté una proposta moral que pretén erigir-se com a reguladora
de la vida social i política. És a dir, que oferesca unes pautes de conducta per a la
convivència social i l’ordre de la societat burgesa.
Classicisme esdevé així sinònim d’obediència, d’autoritat, d’intel·ligència, de
seny, d’harmonia, d’humanisme, d’entroncament amb les quintaessencies més
genuïnes... i de tot allò per què sospire la burgesia en el seu projecte de reforma.

3.2.4. Altres mots clau: mediterranisme, ciutat, obra ben feta

- Mediterranisme: És la versió paisatgística i sentimental del classicisme.
En paraules de Murgades, la coartada ambiental amb què replantejar en
termes ideals la contraposició Nord-Sud (països nòrdics - països
mediterranis), a la recerca d’unes preteses constants caracteriològiques
---------------------------------------------------------------- 8 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 57
El Noucentisme. Pensament i evolució

de l’home grecollatí. Unes constants que justificarien aquesta actitud

“clàssica” de retorn als orígens i de nostàlgia per ordre superior primigeni.
- Ciutat: La ciutat (al voltant de la qual sempre s’ha estructural la burgesia,
tant la comercial com la industrial) es dreça ara com a marc preferent del
projecte de govern noucentista. La burgesia catalana posa un especial
èmfasi en el model urbà perquè vol prioritzar la Catalunya ciutadana per
sobre de la Catalunya agrària, per tal de conformar-la a imatge i
semblança d’aquella; o el que és el mateix, reduir la natura a artifici.
També necessita ponderar obligatòriament una capitalitat ciutadana, la de
Barcelona, per corporeitzar de manera imposant davant Madrid de
reivindicacions de tot tipus que sorgien del Principat. I a més a més, la
ciutat és per als noucentistes el bressol de l’anomenada civilitat.
- Civilitat: És el producte final resultant de l’acció conjunta d’Imperialisme i
Arbitrarisme. Amb ella es tenia el propòsit de neutralitzar la conflictivitat
social existent en nom d’uns valors pretesament superiors, característics
del medi social, industrial i urbà i destinats a traduir-se en un conjunt de
pautes de comportament, individuals i col·lectives; l’observança de les
quals assegurés l’hegemonia de la classe que n’era impulsora: la burgesia.
- Obra ben feta: És el mot orsià amb què es designava l’ètica del treball.
Era, però, una ètica idealista que recalcava la conveniència de la perfecció
de l’obra per sobre la de l’obrer, perquè el que es volia era intentar establir
les vies d’evolució vers un capitalisme competitiu, el més pròxim possible a
l’europeu.

Tots aquests mots que defineixen el sistema de signes noucentistes traeixen

el propòsit de la burgesia catalana de construir, sobreposada a la real, una
Catalunya Ideal, pura, instruïda, moderna... que puga acabar per convertir-se en la
veritable Catalunya

4. Periodificació

Entre els crítics contemporanis sembla ser que no hi ha massa acord a l’ hora
d’ establir la periodificació del Noucentisme, ni quan comença ni quan acaba.
Pel que fa a l’ inici, Murgades, Castellanos o Castellet i Molas coincideixen a
assenyalar com a fita clau el 1906, data en què:
- Eugeni d’Ors inicià el Glossari a “La veu de Catalunya”, des d’ on es
projecta el mot que designarà la proposta de transformació de la societat
catalana elaborada per la burgesia;
- Es publiquen Els fruits saborosos de Carner, les Horacianes de Costa i
Llobera o La nacionalitat catalana de Prat de la Riba, síntesi del programa
d’acció del catalanisme burgés;
- Té lloc la formació de Solidaritat Catalana i la segona gran victòria
electoral de la Lliga, en accedir al govern de la Diputació de Barcelona;
- Se celebra el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana.
Per a Fuster l’ inici del moviment és el 1911, perquè fins aquest any hi ha tot
un seguit d’ efemèrides que es poden inscriure, encara, clarament en el Modernisme
(es publiquen el 1906 Enllà de Joan Maragall, Solitud de Victor Català o Josafat de
Prudenci Bertrana; el 1907 Caires vius de Víctor Català; el 1908 Aigües encantades
de Puig i Ferreter; el 1911 moren Isidre Nonell i Joan Maragall...) i el mateix any 1911
---------------------------------------------------------------- 9 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 57
El Noucentisme. Pensament i evolució

es publiquen l’Almanac dels Noucentistes i La Ben Plantada d’Eugeni d’Ors, es

nomena a aquest secretari de l’Institut d’Estudis Catalans i es crea la Secció
Filològica d’aquest organisme; tot realitzacions ja plenament noucentistes.
Ara bé, la crítica que fa Murgades a l’escriptor valencià és que, a l’hora
d’indicar aquesta data, només té en compte esdeveniments de l’àmbit cultural,
mentre que si s’assenyala el 1906 com a l’any inicial (la tesi que ell defensa) es
tenen en compte tant fets culturals com polítics, indestriables en un moviment com el
Noucentisme.
Hi ha d’altres, com els autors de Literatura catalana. Dels inicis als nostres
dies, que van més enllà d’una datació concreta, que consideren insuficient les dates
tradicionals i que apunten la necessitat de fer una anàlisi rigorosa que resseguesca
“les petjades susceptibles de ser noucentistes”, des dels anys 70 del segle XIX fins a
la Guerra Civil Espanyola.
Quant al final, Murgades assenyala el 1923 com a data emblemàtica, pel fet
de ser l’any de la implantació de la Dictadura de Primo de Rivera i, consegüentment,
la fi del somni de progrés, de nacionalisme hegemònic i d’europeisme que tenia la
burgesia catalana.
Castellanos també coincideix, més o menys, amb Murgades en la data de
finalització. Ell la situa entorn del 1920, quan la burgesia catalana comença a perdre
l’hegemonia política i s’accentuen els problemes de la lluita obrera i de la
progressiva radicalització catalanista de la petita burgesia.
Tanmateix, Fuster o Carbonell i altres, la situen molt més tard. L’opinió dels
segons ja l’hem vista més amunt. Pel que fa a Fuster, la data d’acabament del
Noucentisme és el 1930, pel fet que algunes de les realitzacions noucentistes més
àlgides s’estenen al llarg dels anys 20 i fins a la Guerra Civil, com la Fundació Bernat
Metge o la Col·lecció “Els Nostres Clàssics”.
Murgades, però, considera que aquesta raó “traeix una visió del Noucentisme
pròpia de l’immanentisme culturalista, ignorant de la complexa dinàmica històrica i
política en què s’emmarca el moviment i entestada a fer-ne una lectura merament
estilista” (Murgades: 1987,24).

5. Nucentisme i Modernisme

Crítics com Murgades, Castellanos o Marfany coincideixen a afirmar que el

Noucentisme, en principi, no és sinó la prolongació, en molt aspectes, del
Modernisme. De fet, els dos moviments tenien en comú els objectius fonamentals
que els identificaven: reformar la societat i la cultura catalanes i convertir-les, de
pairals i regionalistes, en nacionals i europeistes. Aquesta normalització la sentien
com a necessària per al país, per a la cultura i per a l’assentament de l’intel·lectual
com a professional.
La gran diferència entre Modernisme i Noucentisme radicarà en la forma de
dur a terme aquesta normalització. Mentre que el Noucentisme comptarà amb el
poder polític de la burgesia catalana industrial per fer realitat aquests objectius (hi
haurà una confluència d’interessos entre política i cultura), els intel·lectuals
modernistes seran fills d’una burgesia conservadora, conformista i alineada, sense
poder polític i completament desvinculada dels interessos de l’artista.
A més a més, el Noucentisme, en contraposició al Modernisme i per tal de
transcendir l’àmbit d’operativitat merament intel·lectual i convertir-se en una
alternativa també política, es remetrà a uns precedents doctrinals que asseguren el
---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 57
El Noucentisme. Pensament i evolució

compromís entre els valors de la Catalunya rural i tradicionalista i els de la Catalunya

industrial i renovadora; uns precedents que seran directament pouats del pensament
religiós. Hi destaca la figura dels bisbes Torras i Bages, confegidor del programa
teòric La Tradició Catalana, a l’empara del qual es formarà un grup de joves
intel·lectuals encapçalats per Josep Carner que, en l’àmbit de la literatura, fundaran
el 1903 la revista “Catalunya”.
Una altra diferència que també assenyala Murgades, per a ell la més
definitòria entre Modernisme i Noucentisme, és el fet que el segon disposa d’un cap
visible, d’un ideòleg com Eugeni d’Ors, amb l’adveniment del qual s’esdevindrà la
plena constitució del moviment; mentre que el primer és acèfal. Així, el Modernisme
no reïx a veure’s formulat si no és a través d’una enorme varietat de símbols,
indicatius i suggeridors, però desvinculats entre si i d’un discurs dispers. El
Noucentisme, per contra, s’articula en uns símbols clarament delimitats i reiteratius i
en un discurs ideològic estructurat al voltant d’uns mots clau, com es correspon a un
pensament programàtic que aspira a veure’s convertit en acció a curt termini.

6. Preeminència cultural del Noucentisme

El programa teòric del Noucentisme es tradueix en una pràctica preferentment

cultural, que comptarà amb el suport polític de la burgesia i que aspirarà a exercir
una forta influència en la societat catalana.
Les raons d’aquesta preeminència cultural es basen, segons Murgades, en la
creença en les virtuts pragmàtiques de la cultura per si sola i en la incapacitat de la
burgesia catalana per aconseguir uns aparells repressius d’Estat.
Aquesta pràctica cultural es concretarà en tres grans pràctiques: la pràctica
institucional, la pràctica lingüística i la pràctica literària.

6.1. Pràctica institucional

És la més directament vinculada amb l’obtenció i amb l’exercici del poder
burgés. S’inicia amb l’accés de Prat de la Riba a la presidència de la Diputació de
Barcelona i amb la fundació de l’Institut d’Estudis Catalans (1907), institució
concebuda per suplir les deficiències i l’endarreriment de les institucions docents
catalanes dependents de l’Estat (la Universitat fonamentalment).
La Mancomunitat, entitat en principi sorgida de la fusió de les quatre
províncies catalanes el 1914 i màxim òrgan del dirigisme cultural noucentista,
procedirà a la creació d’unes infraestructures educatives, transmissores de la
ideologia dominant, mitjançant un ensenyament estratificat i d’acord amb la
jerarquització de la societat industrial capitalista del moment.
Amb aquesta finalitat es creen noves escoles; es renoven els sistemes
d’ensenyament (com l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, 1913; l’Escola de
Bibliotecàries, 1915, o l’Escola d’Infermeres); el 1914 es funda la Biblioteca de
Catalunya i a partir del 1915 i arreu de Catalunya les Biblioteques Populars; es fan
conferències; s’ofereixen bosses d’estudi, etc.

6.2. Pràctica lingüística

El tema de la fixació de la llengua és dels punts fonamentals del Noucentisme.
El Modernisme, però, ja havia volgut, sense aconseguir-ho, establir unes normes
lingüístiques a fi de fer del català una llengua apta per a tots els àmbits de l’activitat
social.
---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 57
El Noucentisme. Pensament i evolució

El Noucentisme farà realitat aquesta necessitat, fonamentalment, perquè

entra dins dels interessos de la burgesia. Per a la classe hegemònica, com a
formació nacional burgesa que és, la llengua resulta un important factor d’unificació
material i ideològica de la comunitat. Per això convertirà la fixació de la llengua
literària en un afer públic, prioritari i, finalment, efectiu. Així, el I Congrés
Internacional de la Llengua Catalana, celebrat l’octubre del 1906 a Barcelona,
significa el punt d’inflexió de la campanya lingüística. Hi prenen part diferents
estudiosos (com Fabra o Alcover) que, en major o menor mesura, contribuiran a la
consolidació científica i al prestigi filològic de la reivindicació lingüística catalana.
El 1911 es crea la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans; el 1913
apareixen les Normes Ortogràfiques elaborades per Pompeu Fabra; el 1917 es
publica el Diccionari Ortogràfic i el 1918 la Gramàtica Catalana, també de Fabra.
El català sorgit d’aquest procés serà la llengua utilitzada i difosa pels
noucentistes i les institucions culturals i docents vinculades a la Mancomunitat.

6.3. Pràctica literària

El Noucentisme no té, en principi, una intencionalitat intrínsecament literària;
cosa que el situa en un plànol diferent al dels interessos específics propis d’una
escola estètica determinada. És per això que no existeixen unes publicacions
regulars periòdiques que constituesquen els òrgans de difusió programàtica de
l’ideari noucentista.
Malgrat tot hi ha tres revistes, sobretot, que juguen un paper important en el
procés de gestació de la pràctica literària del Noucentisme: Catalunya (1903-1905),
publicada per un grup de joves escriptors encapçalats per Josep Carner; Migjorn
(1906-1907), fundada i dirigida per Miquel Ferrà, que serà la plataforma d’enllaç
entre l’escola poètica mallorquina i la proposta lírica noucentista del Principat;
Empori (1907-1908), continuació de l’esperit i les finalitats de Catalunya.
L’única publicació del període amb pretensions de manifest generacional
explícit serà una de no regular ni institucionalitzada, l’Almanac dels Noucentistes,
aparegut el febrer del 1911 sota la direcció tàcita d’Eugeni d’Ors. Hi aplegarà el bo i
millor de la jove intel·lectualitat del moment i obtindrà un ressò enorme.
La publicació, però, en què cristal·litzaran els trets més rellevants del
Noucentisme és La Revista de J. M. López-Picó; caracteritzada per una continuïtat,
un eclecticisme, una visió globalitzadora de la cultura i una catalanitat indestriables
d’una vocació universalista.
També destaquen la Revista de l’Escola de Decoració, els Quaderns d’Estudi i
el magazín D’Ací D’Allà.
Pel que fa a l’activitat editorial, aquesta és pràcticament inexistent fins a la
institucionalització del moviment. J. M. López-Picó fundarà el 1916 les “Publicacions
de “La Revista”, que inclourà, fins al 1936, 143 títols, molt variats i heterogenis.
La gran creació editora del Noucentisme, però, serà l’Editorial Catalana (1917-
1924). Dirigida per Josep Carner, constarà essencialment de dues col·leccions: la
Biblioteca Literària, destinada a la difusió de traduccions de clàssics de tots els
temps; la Biblioteca Catalana, on seran acollits autors indígenes de qualsevol escola
o moviment.

---------------------------------------------------------------- 12 ----------------------------------------------------------------