TEMA 58

Tema 58
LA LITERATURA DELS NOUCENTISTES
 TEMA 58
La literatura dels noucentistes

ÍNDEX

1. Introducció

2. L’estètica arbitrària

3. Artificiositat i ironia

4. Jerarquització de gèneres

5. La poesia noucentista:
- Renovació tècnica i temàtica
- Posició crítica
- Perfeccionisme

2. Periodificació. Grups

3. Autors
7.1. Eugeni d’Ors
- Glossari
- El protagonisme de la dona en l’obra orsiana
7.2. Josep Carner
- Etapa noucentista. Els primers llibres de poesia
- Etapa de maduresa
7.3. Guerau de Liost
- Poeta noucentista
- L’allunyament del Noucentisme
7.4. Josep M. López-Picó
- Trajectòria poètica

---------------------------------------------------------------- 2 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 58
La literatura dels noucentistes

BIBLIOGRAFIA

CASALS, G. i al., La literatura catalana, Barcelona, Edicions 62.

Obra que conté estudis específics de diversos autors sobre els temes més rellevants
de la literatura catalana.

CASTELLET, J. M. i MOLAS, J., Poesia catalana del s. XX, Barcelona, 1980.

Aquests dos autors ens ofereixen un estudi sobre la poesia catalana des dels inicis
de segle, cosa que ens permet de veure la seua trajectòria i evolució.

DIVERSOS AUTORS, Dossier “Modernisme i Noucentisme”, dins L’Avenç, núm. 25.

Barcelona, 1975.
Recull d’articles que ens ofereixen una panoràmica d’aquests moviments culturals
cabdals per entendre l’evolució de la nostra literatura en el canvi de segle.

MANENT, A., Josep Carner i el Noucentisme, Barcelona, Edicions 62.

Aprofundit estudi sobre la vida i l’obra de Carner que posa un especial èmfasi en la
seua producció dins els cànons de la literatura noucentista.

RIQUER, M. i al., Història de la literatura catalana, Barcelona, Ariel.

Obra clàssica de referència a l’hora de treballar qualsevol aspecte de la nostra
literatura.

---------------------------------------------------------------- 3 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 58
La literatura dels noucentistes

1. Introducció

El Noucentisme no és identificable de manera exclusiva amb un corrent literari

o artístic determinat. En la mesura que constitueix una ideologia articulada de
creixement burgés, no pot prescindir en cap cas de generar les seues pròpies idees
sobre la literatura i sobre la funció social que cal adjudicar a aquesta.
La literatura es converteix en l’àmbit d’aplicació per excel·lència de la “voluntat
transformadora” o arbitrarietat. Aquesta arbitrarietat es fixa en l’exemplaritat temàtica
i en la perfecció formal. Així, recorre als ambients ciutadans on qualsevol incident és
resolt de manera educada i correcta, amb personatges harmoniosos que segueixen
les pautes de comportament burgesos. Mostra també una natura domesticada,
urbanitzada, a manera de símbol d’aquelles essències que es volen perennes i en
pau.
En correspondència amb l’ètica ben feta, l’exemplaritat temàtica anirà
acompanyada del perfeccionament formal. Se sotmet el material expressiu a una
elaboració cenyida al compliment d’unes normes lingüístiques, mètriques i
estilístiques preestablertes.
Els precedents literaris cal buscar-los en el simbolisme, pel procés
d’autonomització a què sotmet el producte artístic; en el postsimbolisme, ja que
empra la lírica com per defugir de l’emoció; i, finalment, en el corrent de la poesia
pura, amb les seues exigències de concreció essencialista.
Maragall representa tot allò contra el que els noucentistes es drecen en
literatura: la inspiració i el sentiment com a factors de la creació poètica, el geni, i
l’irracionalisme, l’espontaneïtat.

2. L’estètica arbitrària

L’any 1908, al pròleg de La muntanya d’Ametistes, de Guerau de Liost, Xènius

concretà l’estètica arbitrària en la pràctica poètica. Defensava que l’òptica des de la
qual escrivia el poeta havia de ser la ciutadania, i concedia una gran importància al
treball formal i rigorós, tot rebutjant la teoria maragalliana de la “paraula viva”.
L’estètica arbitrària aspira a la imposició de la raó sobre la realitat i palesa la
voluntat de construir una literatura rigorosa, en llenguatge normativitzat, elaborada
amb pulcritud, calculada, amb seny, de claredat, mediterrània,...
Tres són les característiques distintives de la poètica arbitrària:
- La irrealitat: o atorgament a l’obra d’un valor en si mateix, com a signe
autònom i suficient, i situat en un plànol de concreció diferent al de la
realitat que li puga servir de referent en primera instància. És aquesta
reivindicació de l’autonomia artística i literària allò que inequívocament
traeix els deutes del noucentisme envers el simbolisme.
- La idealització: o eliminació dins l’obra de tota informació (descriptiva,
ambiental) o de tota l’experiència accessòria. Tendència abstractiva per
la qual l’art i la literatura han d’obeir a les normes de llur propi codi.
Han d’ésser el resultat de la lliure voluntat del creador. El Noucentisme
rebutjarà de forma explícita l’art i la literatura entesos com a mimesi o
reproducció. Aportació del noucentisme a les avantguardes.
- L’essencialització: recerca, a través de l’obra, d’un alliçonament
profund (cultural, moral, religiós), més enllà de qualsevol aparença
---------------------------------------------------------------- 4 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 58
La literatura dels noucentistes

circumstancial. Afany didàctic que evidencia les similituds que el

Noucentisme presenta respecte al Barroc.

3. Artificiositat i ironia

L’artificiositat del llenguatge i l’ús de la ironia seran dos dels procediments de

preferència emprats pels escriptors noucentistes.
L’artificiositat, en la seua dimensió pròpiament literària, obeeix a l’interés per a
rescatar el català de l’estatus de llengua baixa a què s’havia vist relegat, en gran
part, ja des del s. XVI. Es tracta de fer-lo apte com a vehicle d’una literatura
convencional, retòrica.
La ironia serà el nexe entre raó i voluntat. En el pla estètic com aquell recurs
que impedeix que hom es llance bruscament a la bellesa i la malmeta amb la seua
admiració. El recurs que millor permet a la persona de criticar allò que té o és capaç
d’obtenir i que estima.

4. Jerarquització de gèneres

Els noucentistes donaren preferència a uns gèneres sobre uns altres.

Potenciaren gèneres dotats d’una tradició més prestigiosa i diversificada, o d’una
més fàcil capacitat de difusió material, gèneres d’una brevetat consubstancial i, per
això, més aptes a veure’s convertits en laboratoris d’aplicació dels seus recursos
idiomàtics.
D’acord amb aquest plantejament, la lírica estava a la primacia. La literatura
per antonomàsia és identificada amb la poesia i tot autèntic literat es fa mereixedor
del qualificatiu de poeta. Aquesta darrera creença parteix de la convicció més o
menys generalitzada d’estar vivint de nou uns orígens gairebé mítics, els d l’inici de
segle i la consolidació del catalanisme polític.
L’assaig serà l’altre gran gènere objecte de predilecció per part dels
noucentistes, que hi veuran un mitjà excel·lent de cara a la difusió de valors i la
necessitat de professionalització per part dels escriptors. Tots ells el conrearan de
manera més o menys esporàdica o sistemàtica. En forma de glosses, gasetilles o
articles, a la premsa diària i a publicacions periòdiques.
La novel·la i el teatre seran els dos grans menystinguts. La primera,
menyspreada per l’estigma del naturalisme (N. Oller), per allò que els noucentistes
anomenaran ruralisme (V. Català, R. Casellas), i per una llengua dialectal i
deficitària, desapareixerà de la literatura catalana pràcticament fins als anys 20.
només sobreviurà en forma d’exercicis antinovel·lescs (La ben plantada) o de
narracions curtes. “La novel·la no és profètica i alada com la poesia”, sentencia
Carner.
Pel que fa al teatre, la tradició eminentment popular i folklorista serà tractada
amb malfiança i no es pararà esment en les múltiples possibilitats que aquest oferia
de cara a la difusió de valors. El resultat: una migrada producció teatral amb diversos
intents, més o menys reeixits, per crear una alta comèdia burgesa.
El conte i la narrativa curta gaudiran de relatives preferències en comparació
amb la novel·la. Ja que el conte participa de les característiques de la poesia, ja siga
perquè tracta aspectes parcials de la realitat, ja siga per l’ús que fa del llenguatge

---------------------------------------------------------------- 5 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 58
La literatura dels noucentistes

com a centre de significació, ja siga perquè es presta més a comercialització i al

consum entre un públic no gaire avesat a la lectura en la pròpia llengua.
L’oratòria i la traducció cobren també un paper rellevant en el Noucentisme.

5. La Poesia Noucentista

En la seua primera etapa, el Noucentisme sembla abocar a un predomini

absolut de la poesia. “En tot el Noucentisme hi ha una mena de por a la realitat”,
segons Fuster; per tant, amb aquestes aprensions la novel·la era impossible.
La poesia, concebuda com a forma, fou la preciosa oportunitat de l’art
arbitrari. El Noucentisme reivindica el cànon constructiu del poema i el sonet és
declarat model d’arbitrarietat i d’elegància.
El recurs al classicisme, tan freqüent en la cultura europea arran del
Romanticisme alemany, es tradueix en l’adopció d’uns models formals molt rígids,
alhora que els serveix per a justificar una determinada visió del món definida amb un
seguit de mots clau: mediterraneïtat, harmonia, seny, noblesa, bellesa...
El classicisme té també una base parnassiana (ús clàssic de la dada,
mitològica) el que permet presentar un món idealitzat, idíl·lic.
També la religió cristiana és incorporada sovint com a recurs temàtic. La dona,
representada com a transmissora d’ideologia, sovint associada amb l’ambientació
ciutadana, lloc on és més fàcil de posar en pràctica les “virtuts” noucentistes. També
la natura és presentada sempre des d’una òptica urbana i civilitzada, establint unes
distàncies molt evidents amb el ruralisme modernista.
Hi ha però, un gran respecte per la tradició. S’apropien dels models formals
de la poesia popular, però intel·lectualitzen el gènere; la finalitat dels seus poemes
serà la de fornir un costumari ideal.
Els escriptors noucentistes potenciaren un model d’escriptor europeu,
perfeccionista, que assaja d’intervenir en els afers del país i que té una gran
preocupació per la creació de la llengua literària: una llengua culta, volgudament
arcaïtzant, amb una preferència notable pel mot rar i l’hipèrbaton.
Amb el Noucentisme aparegué un nou tipus d’escriptor: “l’home de lletres”,
per al qual la poesia era un fet cultural. L’estètica noucentista, segons Guerau de
Liost, es basa en la interpretació idíl·lica de la natura. Segons Carner, en l’atracció
per la temàtica d’inspiració popular, amb una acurada elaboració intel·lectual, i en la
inexistència en l’afany de construir la gran “ciutat ideal”. Segons ambdós autors,
també es basà en el gran interés per la llengua i el ritme, que crearen i recrearen a
partir de la tradició arcaica i les formes populars dels models rurals, on encara no
havia arribat l’espanyolització.

Temes:
Es plantegen reflexions de caràcter existencial i empraren elements com el de
la fugacitat, el pas del temps, l’envelliment, la malenconia.
La destrucció que comporta el pas del temps tan sols podia ser combatuda
amb la poesia, tal com expressen els últims poemes d'Els fruits saborosos i de La
muntanya d’Ametistes.
La feminitat a qui s’adreça un amor platònic o matrimonial, és el centre
d’atenció a molts poemes o llibres.

---------------------------------------------------------------- 6 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 58
La literatura dels noucentistes

L’ambientació ciutadana perquè la ciutat és el lloc on més fàcil és posat en

pràctica les virtuts noucentistes i és considerada com el punt culminant de la
civilització.
La natura ocupa un lloc destacable però amb connotacions ciutadanes, natura
plàcida, presidida per una idea d’ordre.
La nota irònica esdevé essencial en la poesia noucentista: l’humor intel·ligent i
subtil.
Hi ha però, un gran respecte a la tradició. S’apropien dels models formals de
la poesia popular però intel·lectualitzen el gènere. La finalitat dels seus poemes serà
la de fornir un costumari ideal.
Així, els escriptors noucentistes potenciaren un model d’escriptor europeu,
perfeccionista, que assaja d’intervenir en els afers del país.

6. Periodificació. Grups

En l’evolució del moviment (cronologia) podem parlar de dues etapes

diferenciades:
a. Etapa combativa, que va del 1906 al 1913, al llarg de la qual apareixen
les propostes del grup. Són ressenyables fets com l’entrada, el 1906,
d’Eugeni d’Ors en la redacció del periòdic La veu de Catalunya, on
comença a publicar les seues Gloses. Altres fets de suma importància
són: la celebració del I Congrés de la Llengua Catalana (1906) i
l’aparició, el mateix any, del llibre La nacionalitat catalana de Prat de la
Riba.
b. Etapa establida (1911-1923): el grup ja ha aconseguit un assentament i
pot gaudir plenament de la seua política. Llavors les aspiracions del
grup es concretaven en tres grans aspectes:
i. La creació d’un apartat ideològic d’Estat: la Mancomunitat,
institució sorgida de la fusió de les quatre províncies catalanes
l’any 1914, molt prompte es convertirà, sota la presidència de
Prat de la Riba, en una mena de para-Estat. Els governants
d’aquesta institució portaran a terme múltiples reformes i
crearan centres educatius que pal·liaran les necessitats de
qualificació professional: la Biblioteca de Catalunya, les
Biblioteques Populars, l’Institut d’Estudis Catalans, el Consell
d’Investigació Pedagògica, l’escola Industrial... També van crear
centres destinats a l’educació de la dona, grup social que no
s’havia tingut en compte fins aleshores, com l’Escola de
Bibliotecàries, l’Escola d’Infermeres i l’Escola professional per a
la Dona.
ii. La fixació d’una llengua literària: aquesta necessitat, que ja
l’havien sentida els modernistes, es convertirà en prioritària
durant el període noucentista. Com ja s’ha esmentat, l’any 1906
es va celebrar el I Congrés de Llengua Catalana i el 1911 es
creava la Secció Filològica de l’IEC. L’any 1913 es promulgaren
les normes ortogràfiques. aquesta reforma, impulsada per
Pompeu Fabra, tenia dos vessants: l’ortogràfic i el de la creació
d’una llengua literària. Els escriptors noucentistes la difondran i

---------------------------------------------------------------- 7 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 58
La literatura dels noucentistes

la consolidaran a través dels seus escrits i de les institucions

culturals i docents de la Mancomunitat.
iii. La construcció d’una infraestructura cultural: els noucentistes ho
van bastir tot d’infraestructura de caire editorial i de publicacions
periòdiques com Empori i La Revista, que es va publicar del
1925 al 1936.

7. Autors

7.1. Eugeni d’Ors

Eugeni d’Ors i Rovira va nàixer a Barcelona el 28 de setembre del 1881. Des
de ben prompte començà a col·laborar a diferents publicacions com ara Quatre gats,
Pèl i Ploma, Catalunya... Serà, però, a El Poble Català que Ors comença la seua
professionalització, col·laborant en cada número i utilitzant pseudònims com Xènius
o Octavi de Romeu.
El 1906 encetarà a les pàgines de La veu de Catalunya el Glossari, que
mantindrà per espai de més de quinze anys. És a partir d’aquest moment que
desplegarà una activitat cultural incessant. El trobem com a corresponsal a Algesires
o a París com a filòsof, com a conferenciant, com a pedagog... El reconeixement
oficial li arriba el 1911, quan Prat de la Riba el nomena secretari de l’Institut d’Estudis
Catalans. Aquest enceta un seguit de nomenaments que no tindrà fi fins la mort de
Prat de la Riba el 1917, any en què comença la davallada d’ors, ja siga per la
incompatibilitat de caràcter amb el nou president de la Mancomunitat, Puig i
Cadafalch, o pel deteriorament progressiu del catalanisme burgés. El fet és que el
1920, Ors és acusat de malversació de fons de la Instrucció Pública, on exercia el
càrrec de director, i és expulsat de la Secretaria de l’Institut d’Estudis Catalans.
Després d’açò Eugeni d’Ors, ressentit amb el seu país, va fer defecció de la
seua llengua, la seua cultura i de la seua nació. Ors exportà el seu pensament sense
introduir-hi cap canvi substancial, només traduint-lo a una altra llengua i limitant-se a
aplicar-ho a un àmbit referencial distint. Això va ser possible en el cas d’un
nacionalisme com el d’Ors, recolzat en els actes volitius i en creacions “arbitràries”.

El Glossari
És el fruit de la seua col·laboració a La veu de Catalunya. El Glossari és l’obra
d’Ors a partir de la qual sorgeix la major part de les seues produccions pròpiament
literàries o bé els seus treballs filosòfics, pedagògics...
La glossa podríem definir-la com una mena d’assaig breu, que emet judicis
valoratius o invita a la reflexió sobre temes i circumstàncies d’ordre divers. És també
una conseqüència directa de la imperiosa necessitat de professionalització dels
escriptors, en aquest cas d’Eugeni d’Ors.
Pel que fa a l’estil, la glossa ha de fer possible un model de llengua culta, on
predomina la connotació. Això explicaria la proclivitat de l’escriptura orsiana per
imatges i fórmules manllevades del llenguatge religiós, el gust per l’afectació en el
lèxic i per l’èmfasi en la sintaxi, l’ús de formes arcaïtzants, neologismes i
gal·licismes. Un estil que cerca d’ésser sublim, però que cau molt sovint en el ridícul.
El Glossari d’Ors va tenir una recepció entusiàstica, tant que l’any 1907 eixia
el primer aplec en llibre.

El protagonisme de la dona en l’obra orsiana

---------------------------------------------------------------- 8 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 58
La literatura dels noucentistes

Cal analitzar el protagonisme atorgat a la dona en l’obra orsiana. Ho farem

des de dos perspectives distintes:
a) Una interpretativa, a l’hora de fer la crítica de les figuracions que s’ha
format sobre la dona una societat masculinitzada i burgesa. Ors és un clar
exponent de la valoració de la dona no en virtut d’allò que és sinó d’allò que
representa. Així la dona passa de ser l’ànima no sols de la família, sinó de
qualsevol altra col·lectivitat, de la qual encarna la substància sensible i la
projecció mística.

b) L’altra perspectiva és historicista, centrada en la tradició literària anterior.

Aquesta veu la dóna, en especial a partir del simbolisme, en termes
ambivalents, com a objecte diabòlic, causa de la perdició, unes vegades i
altres, com objecte de divinització i estímul d’elevació.

L’originalitat d’Ors radica en l’adaptació d’aquestes dues tendències. Les

heroïnes orsianes són personatges dessacralitzats, aspirants a la categoria de
símbol, però sostretes per igual tant a la temptació del diabolisme com a la divinitat.
Eugeni d’Ors anomena Oceànides a les seues obres, en les quals la dona
cobra ressonàncies simbòliques:
La Ben Plantada seria la primera de les Oceànides. Es tracta d’un recull de
glosses vacacionals, editat en volum el 1911. Representa una proposta estètica dels
valors ideològics que volia vehicular el reformisme burgés, és a dir, representa les
virtuts nacionals, el perfeccionament moral, la convivència social...
Fina i la Guerra gran, editat el 1914, representa l’intent d’explicació dels
elements constitutius –ètnics, culturals, polítics, religiosos- dels europeus, per tal de
provar la “unitat moral” d’Europa i poder considerar així la gran guerra com una
guerra civil. La dona és personificada a través d’una noieta prussiana de set anys,
amb la seua incapacitat per comprendre i per rebatre la magnitud de les qüestions.
Gualba la de mil veus, editat el 1915. De totes les Oceànides, Gualba és
aquella en què l’auto més s’acosta al tractament de la dona com a “femme fatale”. La
perversitat, però, no es troba en l’ésser femení, sinó en la natura que l’envolta.
La natura del poblet de Gualba és la protagonista. És per això que s’ha
qualificat el llibre de romàntic. A més, conté elements psicoanalítics; parla de “larves”
com les pulsions instintives de l’inconscient de la psique humana.

Entre altres obres d’Eugeni d’Ors comentarem les següents:

Oceanografia del tedi. Forma part de la trilogia publicada el 1940: Jardín
Botánico. Va ser publicada anteriorment dins el Glossari al 1916, amb el nom La lliçó
de tedi en el parc.
L’obra representa l’afirmació de la supremacia de la intel·ligència sobre
l’instint, de l’art sobre la vida, de l’home sobre el caos. L’obra surt arran una
prescripció mèdica recomanant repòs absolut. L’autor defuig la dona que se li
presenta com a temptació. Podem detectar alguns trets principals de la narrativa del
segle XX: psicologisme introspectiu, visualització detallista, instantaneïtat
seqüencial...
La Vall de Josafat. Comprén glosses aparegudes els anys 1918 i 1919. El
propòsit és sotmetre a revisió crítica un seguit de personatges històrics diversos. Ors
sotmet aquests personatges als criteris propis de la poètica noucentista, destacant
segons aquest punt d vista la seua valoració positiva o negativa. Obra en la qual
l’autor dóna via lliure als seus prejudicis més íntims assumits.
---------------------------------------------------------------- 9 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 58
La literatura dels noucentistes

7.2. Josep Carner

Va nàixer a Barcelona el 9 de febrer del 1884. Des de molt jove comença a
col·laborar a la premsa i a formar part d’associacions catòliques i catalanistes.
Serà amb la direcció de Catalunya (1903-1905) que se situa en un lloc central
en la constitució del grup intel·lectual noucentista. Carner intervingué decisivament
en l’elaboració de directrius tant estètiques com ideològiques, i consolida la seua
posició prop de la cúpula dirigent en esdevenir redactor de La veu de Catalunya el
1907.
Paral·lelament, anava consolidant-se com a escriptor en més d’un gènere:
conrea teatre i prosa de caràcter rondallístic o irònic, entre d’altres, però és la poesia
la que el consagra. El 1906 apareixen Els fruits saborosos. El llibre és acollit com a
emblema estètic pels partidaris d’una poètica arcaïtzant. Des d’aquest moment la
imatge pública de Carner no va fer més que afermar-se. Carner és noucentista per
coincidència ideològica i política, però la seua presència en totes les iniciatives
editorials i institucionals tenia, a més, un altre motiu: la necessitat de
professionalització.
Al costat de sis volums de poesia, entre el 1911 i 1920, publica en llibre una
part de les seues col·laboracions periodístiques, dirigeix o intervé en revistes d’altra
cultura com Empori, de difusió ideològica com Catalunya o de divulgació cultural
com D’ací i d’allà. Ajuda a intensificar el ritme de les traduccions al català, és
membre fundador de la Secció Filològica de l’IEC. Carner és, en definitiva, un poeta
reconegut i admirat, però al qual manquen recursos econòmics. Aquesta manca de
recursos el duu a iniciar un periple diplomàtic que durarà dèsset anys, amb la
consegüent pèrdua de contacte amb el país i la seua realitat. Carner, tot i que seguia
col·laborant a la premsa barcelonina i tenia tractes amb editorials, mai més no viuria
a Barcelona. El 1938 emigraria a Mèxic, on es dedica a la docència universitària i
aconseguí de tenir cert paper en el món editorial i en els nuclis intel·lectuals de la
ciutat. El 1941, a Buenos Aires, apareix Nabí. Carner va morir a Brussel·les on vivia
des del 1946.

Els primers llibres de poesia

L’etapa d’aprenentatge s’estén fins 1906. observem, ja siga en la participació
en jocs florals, ja siga en la publicació de poemes en algunes revistes, una
preferència pels temes religiosos i patriòtics. El tema amorós, menys present, rep un
tractament més líric. Carner dedica, també, molts poemes a la figura del poeta vist
com l’artista incomprés, o a temes i figures de la tradició literària. És, doncs, la seua
una temàtica àmplia com correspon a un artista en formació que tracta de buscar el
seu camí propi.
Amb Els fruits saborosos, tanca l’etapa d’aprenentatge. Es tracta d’un llibre
unitari, que corregeix els defectes dels llibres anteriors. Carner fa de l’idil·lisme –una
de les actituds poètiques que més bons resultats li havia donat- l’eix expressiu del
recull. Aquest idil·lisme eleva la quotidianitat familiar i domèstica a la condició feliç de
poema i, doncs, de bellesa.
Es tracta d’una col·lecció de divuit poemes a través dels quals el poeta traça
el paradigma de l’acord de l’ésser humà amb la seua condició sensual, reflexiva i
mortal. El sentit del llibre és un sentit moral.

Etapa de maduresa
---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 58
La literatura dels noucentistes

Aquesta etapa se situa entre 1911 i 1914. carner es converteix en el “poeta”

per excel·lència i la seua poesia es converteix en model. En primer lloc, per raons
lingüístiques, per l’ús que fa de la llengua i, en segon lloc, per raons estilístiques:
agilitat i perfecció que possibiliten la ironia com a signe de modernitat.
Entre 1911 i 1924, Carner publica set llibres que determinen, a grans trets,
dues direccions:
a. d’una banda, la que deriva de la tradició del cançoner amorós, basada,
doncs, en la lírica trobadoresca, Ausiàs March, el dolce stil nuovo i la
reelaboració culta renaixentista de la poesia popular. Dins d’aquesta
línia trobem llibres com: Verger de les galanies, La paraula en el vent i
La inútil ofrena; en ells, l’experiència amorosa i l’experiència moral
s’entrelliguen fins a convertir-se en una sola.
b. D’altra banda, la visió carneriana del món s’expressa en una temàtica
patriòtica que utilitza elements de la realitat quotidiana per definir-se i
que sovint els eleva a la categoria de símbols d’una manera de ser
col·lectiva. Dins d’aquesta línia destaquen Auques i ventalls i Bella
terra, bella gent.
c. Carner adquireix en aquests anys una ductilitat que es manifesta,
sobretot, en la diversificació genèrica i formal. Carner cultiva el
madrigal, l’epigrama o el sonet; assaja també el decasíl·lab blanc i
incorpora la cançó tradicional, donant-li un major rendiment.

7.3. Guerau de Liost

Guerau de Liost és el pseudònim que Jaume Bofill i Mates utilitzava per tal de
distingir dos vessants de la seua personalitat pública: el literari i el polític. Home
profundament religiós, com a polític, adscrit a la Lliga Regionalista, la qual cosa li
permeté d’ocupar càrrecs de responsabilitat. Des dels seus inicis literaris aparegué
molt lligat a Carner.
Col·laborà assíduament a La Veu, contribuint, així, a la difusió i defensa de
l’ideari nacionalista de Prat de la Riba: imperialisme, ciutadania, necessitat de
regenerar Catalunya i sobretot, l’interés per democratitzar l’administració. Durant la
dictadura de Primo de Rivera, s’exilià a París on es posà en contacte amb les
avantguardes. L’any 1930 participà en la fundació del Partit Catalanista Republicà.
Va morir el 1933.

Poeta noucentista
L’any 1908 va publicar el seu primer llibre de poesia: La muntanya
d’Ametistes, amb un pròleg de Xènius polèmic i significatiu, que constitueix un
autèntic manifest de l’estètica arbitrarista.
Guerau, en escriure aquesta obra, tenia la intenció de dur a terme una trilogia
en la qual donaria una visió personal i noucentista del món. Aquest volum
corresponia al llibre de la natura, al qual havien de seguir dos més, un dedicat a la
Ciutat i un tercer a l’Esperit.
La muntanya d’Ametistes ens representa una realitat estilitzada, amb un
plantejament estructural molt rígid; per açò i per la imposició retòrica i lingüística, és
un exponent excel·lent de poesia noucentista. Especial interés mostra la llengua,
volgudament selecta i culta, amb un èmfasi pel mot rar i l’adjectiu grandiloqüent.
L’any 1913, Guerau de Liost publicà el seu segon volum de poesia, Somnis. El
llibre inaugura un segon registre temàtic, l’humorístic, que juntament amb l’amor i la
natura, esdevindran els definitius del poeta madur.
---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 58
La literatura dels noucentistes

La ciutat d’Ivori va ser publicat l’any 1927. Constitueix un llibre incomplet, on

d’una banda manté l’ímpetu noucentista –el tractament de la dona i de la ciutat-
mentre, d’altra banda és ben diferent del primer llibre, amb el qual pretén formar part
d’un cicle poètic.

Evolució literària
Literàriament es detecta un abandonament de les posicions excessivament
militants d’inicis de segle, junt amb el distanciament de la política de la Lliga. Tot açò
es tradueix en una poesia menys afectada retòricament, més sincera.
A Selvatana amor, 1920, trobem una reincidència en el tema de la natura. El
poeta s’interessa per la poesia popular imitant formes com la cançó o el romanç.
L’any 1926 apareix Ofrena rural, on Liost ens presenta un conjunt de
provatures poètiques molt properes a la poesia pura.
A partir d’aquest llibre es pot parlar d’un ús de la natura com a refugi, com el
paradís perdut de la infantesa. L’any 1927 publicà les Sàtires amb el propòsit de
presentar una visió crítica de la societat catalana del seu temps.
El registre temàtic de Guerau és relativament limitat. Els seus interessos
apareixen cíclicament al llarg dels seus llibres:
a. La natura, en un primer moment condicionada per l’ideal noucentista, poc
a poc esdevé un refugi.
b. L’amor, condicionat per la religió s’atansa als petits objectes, però també
als homes. Canta, sobretot, l’amor conjugal.
c. L’humor, primer amb una posició irònica, després més incisiva,
aconsegueix un humor civilitzat, en què hi domina la intenció moralitzant.
Junt amb Carner, Liost és dels qui més féu per atansar la poesia catalana als
models europeus, alhora que aconseguiren la renovació de la tradició poètica local.

7.4. Josep Maria López-Picó

Autor molt fecund, només la seua producció en vers abasta més de 120
volums. Malgrat la prolixitat, pot qualificar-se la seua obra d’unitària, pel monolitisme
i les múltiples reiteracions.
L’any 1910 publicà Intennezzo galant, el primer llibre, proper encara al
modernisme. El mateix any, però, publica Turment-Froment, prototipus de la poesia
noucentista, amb pròleg d’Eugeni d’Ors, a més d’influències de la poesia francesa
parnassiana i simbolista. La temàtica gira al voltant de l’amor i la mort, eix central de
la poesia de López-Picó.
A partir del 1915, la seua poesia pren un to més personal, amb la religió com
a eix central en obres com: L’ofrena o Innovació secular.
Les seues referències literàries van d’Ausiàs March a Maragall o els poetes
francesos simbolistes. La temàtica serà, sobretot, l’amor conjugal o el tema religiós i
la relació de l’home amb Déu.
Pel que fa a l’estil, allò més remarcable és el conreu de la imatge
intel·lectualitzada. La seua poesia pot resultar excessivament àrida per
l’essencialitat, la duresa intel·lectual i la concentració temàtica.

Obra en prosa
Publicà diversos volums de proses, reculls de les seues col·laboracions a les
pàgines de La Revista, com ara Moralitats i pretextos o Dietari espiritual.

---------------------------------------------------------------- 12 ----------------------------------------------------------------