TEMA 61

Tema 61
LA LITERATURA VALENCIANA
DES DE PRINCIPI DE SEGLE FINS AL 1939
 TEMA 61
La literatura valenciana des de principi de segle fins al 1939

ÍNDEX

1. El context polític, social i cultural (1900-1939)

2. El període 1900-1923
2.1. El llegat renaixentista
2.2. Els corrents literaris del període
2.2.1. La pervivència vuitcentista
2.2.1.1. La poesia
2.2.1.2. La narrativa
2.2.1.3. El teatre
2.2.2. Modernització i actualització literària
2.2.2.1. La poesia
-Miquel Duran i Tortajada -Josep Maria Bayarri
-Jacint Maria Mustieles -Daniel Martínez Ferrando
-Francesc Caballero Muñoz -Maximilià Alloza
2.2.2.2. La narrativa
-Eduard López-Chavarri
-Altres narradors:
-Daniel Martínez Ferrando -Vicent Tomàs i Martí
-Carles Salvador -Jacint M. Mustieles
2.2.2.3. El teatre
-Rafael Martí Orberà -Bernat Morales

3. El període 1923-1939
3.1. La repetició de motles tradicionals
3.1.1. La poesia
3.1.2. La narrativa
3.1.3. El teatre
3.2. Els partidaris de la “revolta”
3.2.1. La poesia
3.2.1.1. L’anomenada Generació de 1930
3.2.1.2. L’“avantguarda” valenciana
-Carles Salvador -Maximilià Thous Llorens
-Enric Navarro Borràs
3.2.1.3. La connexió amb la tradició
-Bernat Artola -Francesc Almela i Vives
3.2.1.4. La poesia política
3.2.2. La narrativa
-Josep Pascual Tirado -Carles Salvador
-Altres narradors: -J. Alcina -Enric Navarro -F. Carreres
3.2.3. El teatre
-J. Castanyer Fons -Màrius Blasco -Josep Bolea

4.- El silenci

---------------------------------------------------------------- 2 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 61
La literatura valenciana des de principi de segle fins al 1939

BIBLIOGRAFIA

BALLESTER, J., “Introducció”, a Francesc ALMELA i VIVES, Obra poètica, València,

Institució Alfons el Magnànim, 1987.
BERNAL, A., La narrativa de Preguerra, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de
Montserrat, 1987.
BLASCO, R., Estudis sobre la literatura del País Valencià (1859-1936), L’Alcúdia,
Edicions de l’Ajuntament de l’Alcúdia-Institut de Filologia Valenciana, 1984.
“Carles Salvador (1893-1955)”, Monogràfic de la revista Caplletra, núm. 16, València-
Barcelona, primavera 1994.
FERRER, E., Literatura i societat; País Valencià, segle XX, València, 1981.
FUSTER, J., “Introducció”, dins Antologia de la poesia valenciana (1900-1950),
València, 3 i 4, 1980.
---, Literatura catalana contemporània, Barcelona, Curial, 1985.
GREGORI, C., “Introducció” a Miquel DURA DE VALÈNCIA, Obra poètica, València,
Institució Alfons el Magnànim, 1990.
IBORRA, J., “Presentació”, a Taula de Lletres Valencianes, València, Institució Alfons
el Magnànim, 1982.
MESSEGUER, L., “Estudi introductori”, a Josep PASCUAL TIRADO, Tombatossals,
València, Eliseu Climent, 1988.
MIRALLES, R. i SIRERA, J. L., “Introducció” a Teatre dramàtic de començaments del
segle XX, València, Edicions Alfons el Magnànim, 1993.
PALOMERO, J., “Introducció” a Bengales en la fosca. Antologia de la poesia
valenciana del segle XX, Alzira, Bromera, 1997.
PÉREZ, F., “Introducció” a Eduard LÓPEZ-CHAVARRI, Proses de viatge, València,
Institució Alfons el Magnànim, 1983.
---, “Introducció “ a Nostra novel·la, València, Institució Alfons el Magnànim, 1985.
SIMBOR, V., Carles Salvador i Gimeno: una obra decisiva, València, Diputació de
València, 1983.
---, Els fonaments de la literatura contemporània al País Valencià, Barcelona,
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1988.
---, “Introducció” a Carles SALVADOR, Antologia poètica, València, Consell Valencià
de Cultura, 1993.
---, “La generació poètica de 1930” dins Llir entre cards, 1985.
SIRERA, J. L., Història de la literatura valenciana, València, Edicions Alfons el
Magnànim, 1995.
VERGER, E. J., “Introducció” a Antologia dels poetes valencians III, El segle XX.
Primera part, València, Edicions Alfons el Magnànim/IVEI, 1988.

---------------------------------------------------------------- 3 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 61
La literatura valenciana des de principi de segle fins al 1939

1. El context polític, social i cultural (1900-1939)

[1900-1923]
El discurs de Faustí Barberà i Martí l’any 1902 fou el primer símptoma del
canvi d’orientació del valencianisme.
Amb la fundació Valencia Nova (1904) naix el valencianisme polític, societat
que aspirava dins la línia de Constantí Llombart a crear una política pròpia
valenciana i arribar a una ruptura amb l’apoliticisme ratpenatista i superar el
sucursalisme de la burgesia. La defensa de la identitat lingüística de tots els parlants
catalans i de l’ús oficial de la pròpia llengua ha estat objecte de reivindicació per
totes les associacions culturals i partits polítics valencianistes fins el 1939.
L’any 1908 el sector jove i radical de València Nova formà el nou grup
Joventut Valencianista, partidari d’una estreta relació amb Catalunya i les Illes i
defensor de la unitat de la llengua catalana.
L’any 1913 la societat Lo Rat-Penat declarà acceptar Les Normes de l’Institut
d’Estudis Catalans, tanmateix es dedicà a l’elaboració d’unes normes ortogràfiques
segregacionistes que incorporen a la Gramàtica Elemental de la Llengua Valenciana
el 1915. Aquest mateix any la Diputació Provincial de València fundà el Centro de
Cultura Valenciana que esdevingué una plataforma cultural oposada a les
reivindicacions del valencianisme.
El 1916 naixia Nostra Parla, organisme cultural format per tres entitats
autònomes: País Valencià, Catalunya i les Illes. Es preocupà per la potenciació
oficial i pública del català, entenia la llengua com l’element bàsic dels tres països.
Carles Salvador fundà l’any 1921 l’Associació Protectora de l’Ensenyança
Valenciana que intentava introduir el valencià a l’escola.
Les reivindicacions nacionalistes comencen a tenir un ressò social. Així, el
1918 el Centro de Cultura Valenciana crea a la Universitat de València una Càtedra
de Llengua Valenciana encomanada al P. Lluís Fullana, fins que Primo de Rivera la
prohibí.
En resum podem dir que durant aquestes dues primeres dècades de segle,
les activitats polítiques i literàries eren inseparables. És difícil destriar un escriptor
que no estiguera implicat en la lluita política. Aquest període es pot considerar com
el bressol dels escriptors que portaran les lletres valencianes a uns dels moments
més brillants de la seua història.

[1923- 1939]
El període de 1923-1939 abraça uns anys fructífers per a la política i cultura
valencianes. És un període de maduresa iniciat amb el colp militar de Primo de
Rivera i acabat amb la victòria de l’alçament militar contra la República. Són anys
d’èxit valencianistes on es creen revistes i empreses editorials, plataformes culturals
i ocorren esdeveniments de gran ressò.
La tasca politicocultural es desenvolupa al voltant de dos nuclis: Castelló de la
Plana i València.
A Castelló hi ha dos centres culturals: L’Ateneo i La Sociedad
Castellonense de Cultura. Representen una infraestructura cultural, nacionalment
valencianista i políticament conservadora. La més important és La Sociedad
Castellonense de Cultura, que duu a terme una tasca com a editorial i com a
divulgadora de l’alta cultura, amb la seua revista Boletín de la Sociedad

---------------------------------------------------------------- 4 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 61
La literatura valenciana des de principi de segle fins al 1939

Castellonense de Cultura, que s’ha editat del 1920 fins ara, amb l’única interrupció
de 1937 a 1942.
L’any 1927, cap a la fi de la Dictadura, apareix a València la revista Taula de
Lletres Valencianes i naix Taula de Poesia.
Taula de lletres valencianes (1927-1930), era la revista portaveu dels escriptors que
assoleixen la maduresa creativa a la fi de la Dictadura i hegemonitzaran la
producció literària. Els seus directors foren Enric Navarro, Adolf Pizcueta i Francesc
Almela.
Taula de poesia consistia en una exposició de carpetes de poemes al Cercle de
Belles Arts on el públic podia comprar la carpeta que l’interessara.
El 1928 apareix l’editorial L’Estel, fundada pel mateix grup responsable de
Taula de Lletres Valencianes, que va servir de plataforma editorial ja que oferia
noves possibilitats a l’edició de textos en català en uns moments en què la dictadura,
en els seus darrers anys era permissiva.
EL 1930 es crea la plataforma Acció Cultural Valenciana.
El 1932 apareix la revista El Camí que publica 134 números fins el 1934. Tots
els valencianistes de diversa edat i ideologia col·laboraren en aquesta revista de
caràcter eclèctic que esdevé plataforma unitària del període inicial republicà, fins que
els canvis de 1934 impossibiliten la convivència entre dretes i esquerres.
Apareixen altres plataformes polítiques i culturals com Proa, Agrupació
Valenciana Escolar que es van veure abocades al silenci.
De 1934 a 1936 es publica la revista La República de les Lletres, subtitulada
Quaderns de Literatura, Art i Política, la qual defensava la dignificació de la llengua
mitjançant la unitat lingüística, la cooficialitat i l’ensenyament en català. A més, veia
la conveniència de la unió en un sol partit republicà de tots els valencianistes
progressistes.
Durant els anys de la Guerra d’Espanya ocorregueren dos esdeveniments de
gran ressò per al valencianisme: el 1937 el II Congrés Internacional d’Escriptors
Antifeixistes i el 1938 el VII Centenari de la Fundació del País per Jaume I. Amb
aquests esdeveniments, els intel·lectuals valencianistes programaren actes per a
potenciar la conscienciació nacionalista i defensa de la llengua en un moment, en
què el nombre de refugiats a causa de la guerra, i la instal·lació a València del
Govern de la República (1936-1937), comportaven una forta castellanització.
De tots els esdeveniments ocorreguts, el més important fou L’Acord Ortogràfic
de Castelló de la Plana de 1932, les Normes de Castelló, que suposa la culminació
del procés de normativització de la llengua.

2. El període 1900-1923

2.1. El llegat Renaixentista

La Renaixença valenciana no assolí d’ultrapassar uns modests resultats en
qualsevol dels àmbits literari o polític. La Renaixença va estar controlada per Teodor
Llorente que va imposar el seu criteri “apolític, arcaic i folklorista” al moviment que,
com va esdevenir a Catalunya, podia haver-se convertit en plataforma de
modernització i autoafirmació.
Segons Vicent Simbor, tres són les etapes que marquen el desenvolupament
de la Renaixença:

---------------------------------------------------------------- 5 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 61
La literatura valenciana des de principi de segle fins al 1939

-Preparació de la Renaixença (1830-1859), originada per l’esforç del nucli romàntic

liberal de les Escoles Pies i sobretot pel trio Josep Bonilla-Pascual Pérez-Vicent
Boix;
-Maduresa de la Renaixença (1859-1874), dominada per Teodor Llorente i el seu
grup;
-Plenitud (1874-1900), encapçalada per Constantí Llombart que encamina el
panorama literari cap a una major responsabilitat i una consciència nacional, i a la fi,
cap a la modernitat.
Quan a Catalunya hom donava per acabada la Renaixença, al País Valencià
entràvem en l’autèntica Renaixença, sempre amb l’exclusivitat de la poesia. Una
poesia definida per una pràctica estètica anacrònica (versió jocfloralesca) i
literàriament nul·la.
Pel que fa a la resta de gèneres cultes, el teatre no passà de les diverses
possibilitats del sainet i la narrativa fou reduïda a la pràctica de les revistes
satíriques i polítiques adreçades a un públic popular.
A la manca de normalització i actualització ortogràfica i gramatical, cal
afegir la negativa imposada per Llorente i el seu grup cultista-conservador, a
polititzar la Renaixença, és a dir, a obrir el moviment cap a reivindicacions
politiconacionalistes..

2.2. Els corrents literaris del període

2.2.1. La pervivència vuitcentista
D’entre les obres amb autors partidaris de seguir les pautes vuitcentistes, cal
diferenciar gran varietat de propostes des d’obres sense cap tipus d’interés fins
obres amb importants aportacions estilístiques, riques lèxicament i amb una tímida
sensibilitat pels nous recursos sobretot en poesia.

2.2.1.1. La poesia
El món literari és molt reduït i tancat, pràcticament limitat als nuclis de les
ciutats de València i Castelló de la Plana. Vicent Simbor diferencia tres grups de
poetes:
-El pairalistes, poetes valencians de les primeres dècades de segle, centren la seua
temàtica en la terra, el paisatge els costums i les festes. Aquest tipus de poesia rep
el nom de “paisatgisme sentimental”.
-Els renovadors tracten d’aportar matisos modernistes per mitjà de recursos
d’origen simbolista: l’atrevit joc metafòric i imagístic, la sinestèsia, la revolució del
vers i de l’estrofa. En aquest grup trobem poetes com Francesc Puig Espert,
Francesc Caballero Muñoz i Pascual Asims.
-Els fòssils, segueixen la temàtica tradicional, no superen mai la còpia. Emili Gascó
Contell i Josep M. de la Torre.

2.2.1.2. La narrativa
Aquest període de 1900 a 1923 és marcat per la coexistència de dos grups a
València ciutat:
- un grup dedicat a la narrativa de fulletó i pseudocostumisme, localitzat
preferentment a la ciutat de València i els seus voltants. Escrivien en les revistes
dedicades al conte i a la narració breu, eren autodidactes, partidaris del valencià
popular i de l’obra de mínima qualitat literària. La revista pionera on participaven
aquests autors fou El Cuento del Dumenche, dedicada a la publicació en cada
número d’un “cuento o novela” . D’altres revistes a destacar són El Cuento Valencià,
---------------------------------------------------------------- 6 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 61
La literatura valenciana des de principi de segle fins al 1939

El Cuento Levantino, El Cuento del Disapte, Rondalles valencianes..... Aquestes

revistes perseguien la mateixa finalitat: ensinistrar els valencians en la narrativa
escrita en la llengua pròpia.
Si analitzem els corrents literaris dominants d’aquestes revistes, veurem que
la influència majoritària és la del fulletó, encara que no podem parlar de fulletons
pròpiament dits per la seua extensió, si que ho són per la temàtica que tracten
(d’aventures, melodramàtica triangular, de crims...) i pel desenvolupament dels
personatges plans, sense profunditat psicològica. Pel que fa al costumisme, només
trobarem uns apunts de finalitat escenogràfica per a crear un ambient típic on
desenvolupar una trama fulletonesca. I per últim, respecte a la possible influència
naturalista, no deixava de ser una grossera imitació de Blasco Ibáñez. Segons
Simbor, el producte final és una literatura incapaç d’interessar un hipotètic lector
culte, incapaç de provocar una conscienciació en el lector popular.
- propostes modernitzadores d’un petit grup d’escriptors de sòlida formació cultural
i clares idees lingüístiques: López-Chavarri, Jacint M. Mustieles, Daniel Martínez,
Carles Salvador i Vicent Tomàs i Martí. Aquests escriptors intentaren introduir en la
seua obra algun que altre aspecte modernista en un intent d’actualitzar i dignificar la
narrativa valenciana.
A la ciutat de Castelló de la Plana trobem:
- un grup de dedicat a la narració pairalista-localista. En opinió de V. Simbor
tampoc es pot considerar literatura purament costumista, és tracta de
paracostumisme de base fulletonesca. S’aturen més a descriure un costum, una
festa, un personatge típic, però la seua base continua sent fulletonesca. El valor del
grup castellonenc es manifesta en una major concepció unitarista al costat d’un
coneixement i domini de la llengua superior.
Autors: Salvador Guinot, Àngel Sánchez Gozalbo, Francesc Martines i
Martines, Enric Ribes Sangüesa i Josep Pascual Tirado.

2.2.1.3. El teatre
El corrent majoritari continuà sent el sainet amb totes les seues variants:
comèdia lírica, dramàtica, “entremés cómico”, caricatura... Es tracta d’obres
mancades d’un mínim rigor argumental, estètic i lingüístic.
Al capdavall, aquest plurisainet acabà identificant-se per una banda, com el
gènere teatral apte per al valencià (teatre per a fer riure) i per altra banda, el teatre
seriós i d’altura estètica per al teatre en castellà. Tot i l’augment de la infraestructura
teatral en valencià, no va ser possible aconseguir una major qualitat literària ni
tampoc una major afluència de públic, les classes dirigents continuaren preferint el
teatre en castellà.

2.2.2. Modernització i actualització literària

Enfront de l’estètica tradicional van sorgir obres innovadores i
modernitzadores, escasses però significatives.

2.2.2.1. La poesia
Entre els poetes influenciats pel Modernisme, que van escriure la poesia més
innovadora, cal esmentar-ne quatre del món literari valencià (Miquel Duran i
Tortajada, Josep M. Bayarri i Hurtado, Jacint M. Mustieles i Perales, Daniel Martínez
i Ferrando) i un del castellonenc (Maximilià Alloza).

---------------------------------------------------------------- 7 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 61
La literatura valenciana des de principi de segle fins al 1939

Les intencions d’aquests escriptors eren entroncar amb els corrents poètics i
donar per acabada l’etapa i el model poètic de la Renaixença. Per tant, es tractava
d’un atac directe al tipus de poesia i als poetes que defensava Teodor Llorente.

Miquel Duran Tortajada (València 1883-1947)

Els reculls poètics de Miquel Duran de València són quatre:
-Cordes vibrants (1910)
-Himnes i poemes (1916)
-Cançons valencianes (1929)
-Guerra, victòria, demà (1938)
D’aquests quatre, només el primer acusa la influència modernista perquè la
resta giren al voltant de la cançó a la pàtria, a la terra, a l’amor i a l’esperança, en la
història patriòtica i proletària durant la guerra civil.
La seua trajectòria poètica passa d’un modernisme inicial exultant a una
pràctica poètica de recreació de la cançó popular i temàtica patriòtica i costumista,
que el porta a enfrontar-se als avantguardistes valencians, per a després adoptar el
cal·ligrama i altres recursos típicament avantguardistes en el seu darrer llibre
publicat.
En les descripcions d’escenaris reprén una altra característica de
Modernisme: la connexió entre el món plàstic i el poètic i l’interés pel cromatisme, en
l’enfocament de la relació amorosa, en les relacions dels prostíbuls o en les
relacions amoroses ambientades a l’Edat Mitjana, entre el trobador-poeta i la dama
de classe noble.
De l’estrofisme i la mètrica destaca l’ús del sonet, els vers llarg de bon ritme i
el vers lliure. Les ben aconseguides imatges, metàfores i alguna que altra sinestèsia
basada sempre en l’adjectiu “dolç”, desapareixen en la part de la seua poesia
narrativa, patriòtica i costumista.

Josep Maria Bayarri i Hurtado (València 1886-1970)

És el poeta valencià més prolífic i més variat de tots els temps. En recollir a
partir de 1953 tots els seus poemaris, li van eixir més de seixanta reculls poètics,
iniciats amb Prec de Pau i Llaus Lírics (1915). No sols ens sorprén per la facilitat
de producció sinó també, per la diversificació temàtica i tècnica: tema amorós,
religiós, patriòtic, costumista, el món de les falles i el de circumstàncies.
Pel que fa a la influència del Modernisme:
-Bayarri ofereix en els primers llibres característiques semblants a les de
Miquel Duran: -presència d’algun aspecte modernista diluït entre les influències que
van de la tradició renaixentista local a l’influx d’aquella poesia a la manera de
Campoamor, Gabriel i Galán.
-En llibres posteriors apareixerà la presència de la poesia hermètica, pura i les
propostes avantguardistes, sense abandonar mai la fidelitat del Modernisme i
Rubén Darío.
Llaus Lírics (1915) és un breu treball poètic heterogeni de les més diverses
influències i temàtiques, en què només trobem com a elements modernistes tres
sonets d’escenari de la Grècia clàssica d’herència parnassiana: “ L’arquitecto de la
regla”. “Miron”, “ Les vaques de Miron”.
Anys 30, Foc i Flama definit pel poeta com “poemes moderns comportadors
dels sentiments vernacles i universals”. Hi trobem una enorme diversitat temàtica i
estètica en què no falta la influència de l’Avantguardisme i les “greguería” de Gómez
de la Serna.
---------------------------------------------------------------- 8 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 61
La literatura valenciana des de principi de segle fins al 1939

Anys 50 i 60, trobem els poemaris més modernistes:

La flor del lliri blau, subtitulat “Òpera en sis plàstics”, és un poema dramàtic
d’ambientació medieval i de filiació prerafaelita, basat en la llegenda popular que
conta les aventures del Príncep Enric que ha de trobar la miraculosa flor del lliri blau
per poder curar son pare, cosa que aconsegueix gràcies a la vella Natàlia, que es
convertirà en una bella jove amb qui es casarà el jove Enric.
Exultació, subtitulat “ Poema dramàtic” és un cant a l’amor de filiació
Prerafaelita, amb els personatges-símbols: El Poeta, L’Ànima, L’Amor, La Donzella i
les veus de donzelles, fades i nimfes. També hi trobem mots típics modernistes:
mirts, lliris, assutzenes.
Versos profans en omenaxe a Rubén Darío en son sentenari natal 1867-
1967, és el poemari més modernista on recrea el món poètic del seu admirat mestre
hispanoamericà. Hi trobem el vers enneasíl·lab, difós per Rubén Darío, una pròdiga
creació de nous adjectius i la temàtica i el vocabulari més sovintejat per ell.
Jacint Maria Mustieles (València 1887-Barcelona 1948)
Publicà dos poemaris:
- Breviari romàntic (València 1913)
- Flama (Biblioteca Valenciana, Barcelona, 1916)
- Breviari romàntic recull una més costant i notòria influència modernista.
És innegable l’origen parnassià, la immersió en civilitzacions passades (grega,
romana, egípcia, germànica, hindú, etc.). Hi trobem el recurs a un dels escenaris o
ambients més repetits dels modernistes: el café i tampoc no manca l’ambientació
medieval de les relacions amoroses entre el trobador i la comtessa, o la lluita mítica
de frares i monges en la clausura del convent.
El vocabulari no evidencia gaires préstecs modernistes, només s’utilitzen
paraules com “lliri” o “ninfa”.
Pel que fa a l’estrofisme i la mètrica, assenyalar l’ús del sonet acompanyat del
sonet de tipus anglés, i el vers lliure i llarg.
Dels recursos poètics, destaca l’ús més assidu que en els seus companys
Duran i Bayarri de la sinestèsia, basada en l’adjectiu “dolç”. Però també n’incorpora
d’altres més reveladors i interessants: “oració grisa”, “amarga tristor” o la més
típicament modernista “ somni blau”.
- Flama constitueix el segon poemari on desapareix per complet la influència
modernista, mai no ultrapassa el Romanticisme. Poesia envellida sense el suport
metafòric anterior i amb una costant escapada a la temàtica costumista, pietosa i
ideològica, d’un conservadorisme tan manifest, com oposat a la valenta escapada
rere la bandera modernista del recull poètic anterior.

Daniel Martínez Ferrando (València, 1887- Ciutat de Mallorca, 1953)

L’obra poètica de Ferrando va ser publicada en tres reculls:
- La cançó del isolat (València, 1911)
- Vora la mar del Nord (Poetes Valencians Contemporanis, 7, València, 1915)
- Visions de l’horta (l’Avenç, Barcelona, 1916).
Només al primer recull, La cançó del isolat, trobem una incorporació notable
d’elements modernistes, sobretot pel que fa a la temàtica. El títol ressalta amb
intenció, l’enfrontament de l’artista amb la societat i l’aïllament resultant. No hi falten
les descripcions tètriques o fúnebres, l’atenció als marginats ni tampoc l’exaltació de
l’art, que pot ser entés com un ressò del Parnassianisme o recreació del món
clàssic.

---------------------------------------------------------------- 9 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 61
La literatura valenciana des de principi de segle fins al 1939

Utilització de mots modernistes: fada, ondines, narts, lliris. Utilitza el sonet, el

vers lliure i el vers llarg com els seus companys. La sinestèsia és molt inusual llevat
de l’adjectiu dolç.
En el recull Visions de l’horta canvia la línia poètica, entrem en el domini de
la poesia costumista i paisatgística de la sensibleria i l’oblit dels recursos poètics
exercitats abans.
Maximilià Alloza (Castelló de la Plana, 1885-1945).
L’obra poètica de Alloza es redueix a un conjunt de poesies publicades del
1911 al 1914, a les planes de les revistes “ Revista de Castellón” i “ Artes y Letras”.
Els poemes esparsos es caracteritzen per la barreja de la influència del
Modernisme i del pairalisme sentimental, de manera que hi trobem alguns dels
poemes de clara filiació modernista al costat d’altres, que repeteixen idèntics tòpics.
Iosa és el poemari valencià que més pregonament acusa la influència
parnassiana. Ambientat en l’època clàssica, tracta de la seducció i corrupció del jove
pastor Lucili, símbol de puresa que viu a la muntanya, per part de la cortesana loesa
que viu a la ciutat. Al voltant d’aquesta relació, Alloza construeix tot un ambient pagà
deutor de la tradició eròtica llatina, que percudí en l’ambient literari castellonenc i
valencià. La influència parnassiana en l’obra, és distorsionada per la forta presència
d’un moralisme catòlic militant que impedeix, la creació d’una obra compacta i
coherent. Del parnassianisme només agafa els trets superficials, ambientals, on
encabir la moralitat: la carn i la dona són el pitjor enemic de l’esperit. El contrast
entre el món de la ciutat i el de la muntanya plantejat a l’obra, contribueix a afeblir-ne
la coherència interna, car la influència parnassiana present en la descripció del món
de la ciutat contrasta amb la narració de la vida en la muntanya, molt pròxim de
vegades al corrent pairalista.
Respecte a l’estrofisme i a la mètrica, cal destacar l’ús molt variat d’estrofes i
versos, en els quals recorre des del monosíl·lab fins a l’alexandrí. La rima és discreta
i abusa dels participis passats.

2.2.2.2.- La narrativa
A més de la publicació de tot el gruix de narrativa essencialment endarrerida,
aparegueren a València ciutat unes poques narracions modernitzadores de postulats
estètics actualitzats.
Els escriptors d’aquestes narracions eren de formació universitària,
equidistants del sector cultista de Lo Rat-Penat i del sector populista. Universitaris
atents a les novetats literàries i ortogràfiques barcelonines, defensors de la unitat de
la llengua i de l’ús d’un mateix nivell literari.
Els investigadors actuals han acceptat que durant la primera etapa del
Modernisme català (barceloní millor dit), es perfilen dos corrents ideològics oposats:
- L’Art per l’Art, comandat pel duet Rusiñol-Casellas, proclama una defensa a
ultrança de la necessitat de l’Art contra la Prosa del materialisme quotidià. Davant
una societat cobejosa de béns econòmics, materials i insensible als anhels
espirituals, Rusiñol-Casellas, patrocinen una concepció de l’Art de la Poesia, vista
com un refugi dels esperits selectes. El Prerafaelitisme i el Decadentisme conformen
les línies bàsiques d’aquest corrent d’oposició als efectes que ens ha portat la
revolució industrial incontrolada: la destrucció de la Natura, l’acumulació demogràfica
de les grans ciutats i l’avidesa material i econòmica. L’Art esdevé com una mena de
religió i els artistes com uns sacerdots de la Santa Poesia.
- El Regeneracionisme, dirigit per Jaume Brossa i Pere Corominas, defensa que
l’artista no s’ha d’aïllar de la seua societat, sinó que ha de jugar un paper fonamental
---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 61
La literatura valenciana des de principi de segle fins al 1939

en el seu desvetllament ideològic i en la seua renovació. Compleixen una tasca de

denúncia social, política i ideològica del sistema de la Restauració des d’uns
postulats esquerrans i, de vegades, anarquistes.

Eduard López-Chavarri
Autor de Cuentos Lírics (1907) i De l’horta i de la muntanya (1916).
És el narrador valencià més atent i receptiu als postulats modernistes, el més
relacionat amb el cenacle modernista barceloní i el que ens ofereix una obra més
atractiva.
López-Chavarri estigué molt relacionat amb el Modernisme català, fou
deixeble incondicional de Rusiñol. S’adscriu al corrent de l’Art per l’Art envaint la
problemàtica politicosocial i lloant el contacte directe de l’home amb la Natura. Una
Natura idealitzada i amb un mode de vida imaginat que no és real, era la seua
protesta contra els errors i inconvenients del progrés.
Cal no oblidar el condicionament nacionalista en la reivindicació de la Natura,
del camp enfront de la ciutat (tema de la seua obra): el camp més conservador,
mantenia fidelment els costums i la llengua propis, mentre que les grans ciutats
havien entrat en un accelerat procés de castellanització. El model perfecte era el
camp, l’únic lloc on només notaven les conseqüències de la Revolució Industrial.
La concepció estètica que López-Chavarri tenia del Modernisme, es basava
en la defensa de la renovació artística i literària de manera molt genèrica i parcial, ja
que no oblidava l’aportació de l’Impressionisme pictòric i el Simbolisme literari,
autèntics pilars de la revolució artística del canvi de segle. Per a ell el Modernisme
era “ una palpitación más de romanticismo”.

Anàlisi de la seua producció:

1. Cuentos Lírics és el recull que més narracions i elements relacionats amb el
Modernisme presenta. Pel que fa a la temàtica, descobrim un leit-motiv
genuïnament modernista:
- la insensibilitat de la massa, el materialisme contra la sensibilitat per la
Poesia, la bellesa, l’Art, ho trobem en narracions com:
- “Visita”
- “Cuento de la nit dels Reys”
- “La dama del tren” i
- “La nit dels morts en un Teatro municipal” (és en aquesta narració on més
profundament es desenvolupa aquesta temàtica)
- L’amor a la música. “Sonata curta” és una narració que pel que fa al títol (és
una característica del Modernisme emprar títols musicals) i per l’estructura, a
manera de composició musical, entronca clarament amb el Modernisme, del
qual comparteix la prosa rítmica i poètica, és un autèntic poema en prosa.
Si la prosa modernista es caracteritza per un lèxic ric, per l’abundant
adjectivació, l’abundància de recursos poètics i clàusules rítmiques i
poètiques, veiem que poques vegades podem parlar d’una prosa que denote
la influència estilística de Modernisme.
La gran majoria de narracions de Cuentos Lírics són construïdes sobre una
base costumista que sol anar acompanyada d’una ironia omnipresent i
característica de l’autor, la resta són narracions infantils i descripcions de caire
periodístic.

---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 61
La literatura valenciana des de principi de segle fins al 1939

2. Dos reculls posteriors, De l’horta i de la montanya, i Proses de viatge, no

tenen res a veure amb les narracions d’influència modernista inicials. Són dos
aplecs de narracions de viatge per terres valencianes i ocasionalment per les
mallorquines, on es barregen el modernista inicial i el professional del
periodisme. A la predilecció pel món incontaminat de la Natura s’uneix
l’aproximació descriptiva d’un literat periodístic, dominant aquest últim en les
narracions del primer llibre. A la frase llarga i plena d’adjectivacions va
substituint-les una progressiva simplificació a favor d’una frase més curta i
d’una exactitud més afinada.. Per tant, ni per la temàtica ni per l’estil,
aquestes dues obres poden qualificar-se de modernistes.

Altres narradors:
Al costat de la figura d’Eduard López-Chavarri, cal fer referència a l’obra de quatre
escriptors reconeguts com a poetes, però que tot i això publiquen narracions
d’interés:
− Daniel Martínez Ferrando amb La reina (1914),
− Jacint M. Mustieles amb Somni de Siutat,
− Vicent Tomàs i Martí amb Les penes d’un romàntic i Campanes de
la meua terra,
− Carles Salvador amb Lo centauro (1917), La Dragomana dels déus
(1920) i L’artista de la Valltorta (1921).

2.2.2.3. El teatre
Si escassa va ser la introducció del Modernisme en la narrativa, encara fou
menor en el panorama teatral dominat pel sainet. Tot i això, sí que trobem alguns
intents de normalitzar el teatre valencià conjugant diverses influències dominants,
des del Modernisme, a la manera d’un Guimerà o d’un Gual, fins el Realisme i el
Naturalisme, probablement mitjançant un Pérez Galdós i l’ídol Blasco Ibáñez.
En aquesta línia renovadora de sainet cal destacar l’aportació de dos autors:
- Rafael Martí Oberà, més conegut per la seua obra en castellà, se li deu l’intent
més sòlid en la normalització de l’escena autòctona. L’ombra del siprer (1910)
sintetitza totes les influències del Realisme i del Simbolisme.
- Bernat Morales va ser un dels líders del corrent narratiu populista, tant des de la
direcció de “El Cuento Valencià” com des de l’aportació personal de narracions
identificables amb aquells productes híbrids de fulletó, Costumisme, Realisme i
Naturalisme. Va ser un dels fervents admiradors de Blasco Ibáñez. També va ser un
dels autors més significatius en l’assaig de renovació teatral en obres com La borda
(1911), comèdia tràgica en tres actes i La mare terra (1916), comèdia dramàtica.
Però cap d’aquestes obres renovadores captaren l’atenció del públic que es
resistí al canvi i contribuí a la frustració dels intents innovadors.

3. El període 1923-1939

3.1. La repetició de motles tradicionals

Al contrari que a Catalunya, al País Valencià no hi ha hagut una substitució
dels models renaixentistes ni una entrada dominant de Modernisme, Noucentisme i
Avantguardisme. Els intents per obrir les portes de la nostra literatura als moviments
renovadors ha xocat contínuament contra l’obstinació de la majoria dels escriptors
valencians que bé per incapacitat creativa, bé per pura i simple ignorància dels nous
---------------------------------------------------------------- 12 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 61
La literatura valenciana des de principi de segle fins al 1939

corrents literaris o bé per l’enfocament paternalista d’una literatura acabada de

nàixer i necessitada d’un període d’assentament, ha provocat aquest endarreriment
literari que durà fins els anys trenta.
Malgrat que des de 1923 a 1939 són més i de més qualitat estètica les
excepcions innovadores i modernitzadores, sobretot en poesia, encara el conreu
d’aquesta, de la narrativa i del teatre continuarà estancat dintre de les pautes
tradicionals endarrerides.

3.1.1. La poesia
La poesia manté una divisió entre els poetes continuistes i els renovadors.
- continuistes, assidus als certàmens dels Jocs Florals i a aquell tipus de
poesia pairalista, van trobant-se cada vegada més anacrònics i més desplaçats del
protagonisme literari. Enric Duran i Tortajada, Prudenci Alcon.
- renovadors, comencen a agafar protagonisme literari, són anomenats per
Fuster amb el nom de “Generació de 1930” , d’aquesta manera la poesia va
incorporant-se a la “ normalitat” estètica.

3.1.2. La narrativa
La narrativa i el teatre continuaran essent un dels gèneres oblidats pels
escriptors valencians.
Des de “Taula de Lletres Valencianes”, la primera revista cultural permesa per
la Dictadura de Primo de Rivera, els seus responsables, entre ells Carles Salvador,
s’apressen a publicar una sèrie d’articles denunciant l’anòmala situació literària
valenciana i demanat una ràpida solució.
La solució adoptada pels escriptors valencianistes per tal de superar aquesta
crisi, va consistir a publicar en la revista setmanal una narració breu per número.
Aquesta nova revista serà “Nostra Novela”, que apareixerà per a “fer que el públic
valencià no acostumat a llegir la seua llengua prenga aficció per la nostra literatura”.
La seua intenció és ben clara: publicar un tipus de narrativa curta d’abast el més
ampli possible, per tal d’arribar al major nombre de públic possible.
Tot i això, aquesta proposta literària de la revista no manté gran divergència
ni superació de les narracions de les diverses revistes anteriors:
- l’estructura fulletonesca, embolcallada de vegades de Costumisme superficial,
continua essent el punt de producció de la majoria dels col·laboradors. La trama
fulletonesca amorosa, de base triangular, i la de denúncia social es repeteixen
incansablement.

Assumpció Bernal ha analitzat les 61 narracions realitzades i ha demostrat

l’existència de 8 tipus narratius bàsics:
1. Melodrama i novel·la sentimental
2. Melodrama de denúncia social
3. Sota el ruralisme pseudocostumista
4. El quadre urbà
5. Sota el psicologisme
6. Sota la novel·la d’idees
7. Sota l’esteticisme idealista
8. Els intents més renovadors

Aquests vuit tipus els reagrupa en quatre grans apartats, els quals descriuen
les diverses tendències esteticoliteràries de la revista.
---------------------------------------------------------------- 13 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 61
La literatura valenciana des de principi de segle fins al 1939

1. Sota el melodrama de base fulletonesca, és a dir, el melodrama

sentimental i social
2. Sota les diverses formes del ruralisme pseudocostumista i el quadre urbà
de personatges i ambients
3. La recuperació de les fórmules realistes, és a dir, sota la novel·leta d’idees
i l’esteticisme idealista
4. Els intents més innovadors

3.1.3. El teatre
El teatre dominant és aquell plurisainet que havia gaudit d’una certa renovació
en agafar la temàtica i els personatges de la nova societat urbana receptora de les
conseqüències socials de la industrialització. Autors com Faust Hernández
Casajuana, Josep Pérez i Celda i Enric Beltran, renoven el vell sainet i li incorporen
els nous estrats socials (proletaris i burgesos) i les noves problemàtiques que els
relacionen en el seu temps.
És aquest sainet renovat i fossilitzat el que predomina a les revistes
dedicades a la publicació d’obres teatrals com:
− “Teatre Valensià” dirigida per Rafael Gayano“Nostres comèdies”
Manuel Soto Lluch
− “Galeria d’obres Valencianes” dirigida pel grup de la revista “Arte y
Letras” i
− “Lletres Valencianes” que alterna teatre i narrativa, dirigida Jesús
Morante Borràs.
Malgrat l’escàs interés del teatre valencià no és menyspreable la presència
als escenaris i la fidelitat del públic.
A partir de 1937, comença el declivi del teatre valencià no per causes
internes, sinó per l’excessiva immigració de refugiats castellanoparlants al País
valencià, que van condicionar la programació teatral d’uns dirigents més preocupats
pels guanys econòmics que per la dignificació cultural.

3.3. Els partidaris de la “REVOLTA”

3.2.1.- La poesia
Al costat de tota aquesta pràctica literària endarrerida i conformista,
descobrim altres autors que s’esforcen per connectar amb els nous corrents
esteticoliteraris, i és en la poesia on els escriptors valencians aconsegueixen una
major sintonia amb la producció capdavantera del seu temps. Precisament la força
innovadora i rupturista d’aquest grup de poetes va ser la causa principal de la
discussió literària més dura i interessant de tota la primera meitat del segle al País
Valencià.
Aquesta disputa es produeix en un dels moments més brillants de les lletres
valencianes on conflueixen:
− els antics mestres (sobretot Eduard Martínez Ferrando i Miquel Duran
de València). Aquests són anomenats populistes o pairalistes i critiquen
l’avantguardisme per: el reaccionisme polític, el retard amb què arriba a
Europa, la ruptura amb la tradició, l’elitisme asocial i la reivindicació
d’un cosmopolitisme deslligat del món local. A més, afegeixen la
feblesa de les lletres valencianes incapaces, segons ells, de resistir
una activitat iconoclasta i revolucionària.
− i els deixebles, crescuts en l’animació i la renovació cultural i política
(Carles Salvador, Maximilà Thous Llorens, Enric Navarro Borràs,
---------------------------------------------------------------- 14 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 61
La literatura valenciana des de principi de segle fins al 1939

Bernat Artola i Francés Almela i Vives). Aquests acusats

d’avantguardistes defensen el compromís amb la lluita per la
recuperació i dignificació política i cultural del seu poble. Pel que fa al
retard de la incorporació de l’Avantguardisme, addueixen que el context
literari valencià no ho havia permés abans. Respecte a la crítica de
rupturistes i desarrelats responen que la millor solució per a l’èxit del
procés de recuperació i dignificació literàries és renovar la fossilitzada
poesia jocfloralesca i llorentina, la qual cosa permet guanyar un públic
més culte gràcies a unes obres modernes i valuoses.

3.2.1.1. L’anomenada Generació de 1930

Fuster anomena així aquest grup de poetes que no sols hegemonitzen la
publicació de la poesia més aplaudida per la crítica sinó que fins i tot penetren en el
món sagrat dels Jocs Florals i els imprimeixen un canvi de rumb estètic. Així, el 1929
Carles Salvador, considerat el més agosarat dels poetes valencians renovadors, va
ser guanyador dels Jocs Florals.

3.2.1.2. L’Avantguarda valenciana

Carles Salvador
Carles Salvador ha estat reputat per la crítica com l’avantguardista més genuí
i combatiu entre els poetes valencians.
L’obra anterior a la desfeta de la Guerra Civil és la més valuosa i la més
“atrevida” del seu corpus:
- Vermell en to major (1929)
- Rosa dels vents (1930)
- El bes als llavis (1934)
- Poema del viatge a l’entorn de l’Amor (1934)
En aquestes obres apareixen mostres d’un atrevit joc metafòric, incansables
sinestèsies, les transferències animístiques a éssers inanimats, una moderada
llibertat tipogràfica (sobretot en Vermell en to major) i algunes mostres de lèxic
avantguardista i l’ús de la procedència futurista de la unió mitjançant un guionet de
dos substantius per a multiplicar-ne la càrrega semàntica. Ara bé, els elements
bàsics i definitoris de la poesia de Salvador els trobem en els recursos de filiació
simbolista.
L’aportació més transcendent de Carles salvador la trobem en la renovació
dels recursos poètics i en l’eixamplament temàtic a la vida urbana moderna, en la
visió de la vertiginosa societat industrialitzada. Però encara hi ha una altra gran
aportació a la poesia coetània, la incorporació de la vena sensual a la morigerada
poesia valenciana, vena apresa en el seu Mestre Salvat.

Maximilià Thous Llorens (València, 1900-1957)

El seu text doctrinal és l’article “Avantguardisme” (1929) on al costat de la
defensa d’una barreja d’innovacions (el maquinisme, l’activitat, l’esport, la higiene,
l’humorisme, el sobrerealisme) apunta el seu vertader objectiu: renovar les lletres
valencianes sota la consigna d’una nova estètica, que no cal anomenar
Avantguardisme. Sols el poemari Primer recull de versos (escrits entre 1918 i
1930, però publicat el 1948) pertany a l’etapa de Preguerra. El pretés
avantguardisme només apareix en un exigu vocabulari (jazz-ban, claxon, saxòfon,
cloneig, etc.).

---------------------------------------------------------------- 15 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 61
La literatura valenciana des de principi de segle fins al 1939

A la sorprenent imatgineria, metàfora, sinestèsia i a una nova temàtica

centrada en la quotidianitat de la vida urbana, cal adjudicar la sorpresa que els seus
poemes causaren en el món literari valencià. Un dels poemes més representatius de
la poesia acostada a l’Avantguardisme és Jazz.ban.

Enric Navarro Borràs (València, 1881-1943)

És dels tres el que defensa amb menys fervor el concepte Avantguardisme,
aplicat a la seua poesia. Després d’haver publicat, en qualitat de director de “Taula
de Lletres Valencianes” el Manifest groc, es mantingué al marge de la polèmica
avantguardista valenciana fins les declaracions finals de la clausura a l’antologia
poètica de 1930.
El suport de la seua poètica cal buscar-lo en la freqüència i encert dels
recursos de filiació simbolista citats en els autors anteriors.
La seua producció de Preguerra apareix recollida sota el títol El vol en arc.

3.2.1.3. La connexió amb la tradició

A diferència dels tres autors anteriors, els dos següents es caracteritzen per
oferir una obra arrelada més directament a la tradició poètica. Hi trobem l’anhel
d’assolir una obra madura, homologable a la d’autors catalans, com una serena
continuació de la millor línia poètica pròpia, renunciant a la renovació.
Aquest canvi de mira comporta unes determinades característiques poètiques,
no hi trobarem l’exuberant doll metafòric ni el joc de sinestèsies, tampoc la vida
urbana o els esports seran els motius per a escriure.

Bernat Artola i Tomàs (Castelló de la Plana, 1904 - Madrid, 1958)

Publica tres llibres durant el període prebèl·lic:
- Cançons d’amor (1926), breu assaig de recreació de la cançó popular.
- Elegies (1928), acusa un ressò molt directe d’Ausiàs March tant en la temàtica de
l’amor insatisfet, com en els recursos encara que de vegades ens sobten recursos
poètics novells tan emprats pel tercet Salvador-Thous-Navarro.
- Terra (1935).
Artola no arribarà als extrems rupturistes del tercet Salvador-Thous-Navarro
però la seua poètica no restà aliena a la nova imatge, metàfora i sinestèsia. També
trobem influència de la poètica de la “Generación del 27” espanyola i de la
poesia intel·lectualista de Carles Riba.

Francesc Almela i Vives (Vinaròs, 1803- València, 1967)

Almela i Vives publicà dos reculls poètics abans de la Guerra d’Espanya:
- L’Espill a trossos (1929), recorre amb ironia la gent, els costums, els mites, els
objectes insignificants de la vida quotidiana.
- Joujou (1933), llibre bilingüe, és un recull de cent poemes breus alternativament
en castellà i català que són apunts que basen la seua força en l’humor i la ironia amb
influència de les “greguerías” de Ramón Gómez de la Serna.
Les característiques més definitòries de la seua poesia són la intenció irònica i
sarcàstica, entronca amb aquella vena de la “ santa ironia” noucentista i en l’obra de
poetes com Josep carner i, sobretot, Guerau de Liost.

---------------------------------------------------------------- 16 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 61
La literatura valenciana des de principi de segle fins al 1939

3.2.1.4. La poesia política

La conflagració bèl·lica, que en altres nuclis literaris va motivar moltes obres,
no va estimular gens als poetes valencians, llevat de dos autors: Carles salvador i
Miquel Duran.

Carles Salvador: Amb Poemes de la Guerra Gran, inclosos a Vermell en to major,

ja parlava del motiu bèl·lic sobre la Primera guerra mundial. No veu una guerra
concreta sinó un enfrontament genèric que l’impulsa a denunciar l’horror d’aquest
espectacle de mort i de deshumanització. En 1937, reprén el tema amb cinc poemes
sobre la Guerra d’Espanya que composen la “cua” de l’Elogi de la vagancia i una
cua. Continua veient la guerra d’una manera genèrica, abstracta encara que des
d’una visió clarament antifeixista.
Miquel Duran de València: Canta els esforços i les esperances d’una guerra ben
concreta: la Guerra d’Espanya. En el seu poemari Guerra, victòria, demà (1938),
recull 13 poemes units per dos blocs temàtics:
− l’esforç per la llibertat i la República indissolublement unida a la
supervivència com a poble;
− el compromís i la solidaritat amb la classe treballadora. Duran defensa
el proletariat i maleeix els feixistes convençut que a l’acabament
favorable de la Guerra va lligat un món nou lliure, gestat pels mateixos
treballadors. En aquest punt ressaltarem la narrativa valenciana més
innovadora. Així en els seus poemes apareixen recursos
avantguardistes que anteriorment ell ha combatut: la dislocació
tipogràfica del vers, el lèxic urbà i d’influència futurista, l’ús de dos
substantius units per un guionet per a multiplicar-ne la càrrega
semàntica i el cal·ligrama cubista.

3.2.2. La narrativa
En aquest punt ressaltarem la narrativa valenciana més innovadora. Així, del
món literari castellonenc destaca: Josep Pascual Tirado amb Tomba-Tossals
(1930), obra que culmina les millors virtuts d’aquest nucli.
Al nucli valencià podem destacar algunes narracions més per la seua
modernitat i innovació que no per la seua qualitat literària. Per exemple:
- Lo que ningú sap de Josep Alcira
- Les desventures d’Abel d’Enric Navarro
- La novel·la d’una novel·la de Francesc Almela
- Barbaflorida, professor i El maniquí d’argila de Carles Salvador

Josep Pascual Tirado

La recreació del món de la rondallística i del món llegendari esdevé a les
seues mans el motiu de la recreació de la llegenda popular sobre el trasllat de
Castelló a la plana i la conquesta de les Illes Columbretes realitzat per l’heroi Tomba-
Tossals i els seus cavallers de l’Ordre de Sant Cristòfol.
L’aportació més atractiva l’ofereix la recreació dels personatges mítics de les
rondalles: -Tomba-Tossals i Arranca-pins, “la força, el poderiu”;
− Cagueme “qui fa lo que pot”;
− Bufa-Núvols “ el que tot ho sap i res entén, que pronostica i mai
encerta” ;
− Traga-Pinyols i el Rei Barbut... són personatges llegendaris que en
l’obra recobren vida i formen part de les millors contarelles.
---------------------------------------------------------------- 17 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 61
La literatura valenciana des de principi de segle fins al 1939

És una narració amb una destacable perfecció tècnica, un fabulós cabal lèxic i
una sintaxi barroca que formen una llengua genuïna i introbable en la resta
d’escriptors valencians del moment.
CARLES SALVADOR.
Destaca com un dels narradors valencians més importants tant per la
quantitat com per la qualitat de les seues obres. En l’etapa de maduresa publica les
següents narracions:
− Era un enginyer (1927);
− L’humorista, Un pare i un fill, Aquell poeta líric, Aquella jove de la
finestreta, de 1929;
− La dona més vella del món, Barbaflorida, profesor (1930);
− El maniquí d’argila (1931); i
− Amàlia (1935).
A aquestes obres influenciades per l’Avantguardisme podem incloure sis
contes:
-Era un enginyer, L’humorista, Un pare i un fill, Aquell poeta líric, Aquell jove de la
finestreta, La dona més vella del món i la novel·leta l’Auca de les Oques.
Aquests contes mostren la incorporació d’un dels trets constitutius de
l’Avantguardisme: l’humor, de vegades irònic, d’altres irreverent i d’altres líric i
confirmen que la millor obra de Salvador en narrativa, poesia o teatre va ser escrita
sota la influència avantguardista.
A mig camí entre la narrativa de creació i l’assaig caldria situar els quatre
elogis, que van ser recollits a Quatre elogis i quatre cues (València, 1973).
- Elogi de la vagància - Elogi de la prosa
- Elogi del xiprer - Elogi del camp
En el projecte de recull anomenat La carn també somia, s’inclouen dues
narracions: Barbaflorida, profesor i El maniquí d’argila, i tres d’inèdites: L’home
sense braços, Flames que glacen i La gàbia oberta.
Les cinc obres giren al voltant del mateix tema: l’amor.
- En Barbaflorida, profesor, l’autor, per boca del seu personatge, discorre
sobre l’amor vist des del punt de vista de la dona amb personalitat, és a dir, la dona
culta.
- Maniquí d’argila i La gàbia oberta, es planteja l’amor dominat pels instints,
el poder de la carn sobre la raó, però cada una amb un plantejament diferent. La
primera influenciada per l'Avantguardisme, aprofita el recurs del somni per a crear
esdeveniments desconcertants acompanyats d’un ric llenguatge imatgístic i
metafòric. La segona obra aborda el tema des del model fulletonesc, amb resultats
menys valuosos.
- Flames que glacen i L’home sense braços plantegen l’oposició de l’amor
basat en la raó contra l’amor basat en l’instint. La tesi que defensa és que les
relacions entre l’home i la dona estan dominades per la raó, la qual domina l’instint.

Altres narradors:
Altres narradors que cal recordar són:
- Francesc Carreres i Calatayud autor de la novel·la El cavaller del dubte (1933),
- Lluís Sales Boli, autor de Fontrobada (1932),
- Artur Perucho, Ícar o la impotència (1929) i
- Jesús Ernest martínez Ferrando Una dona s’atura en el camí (1935).

---------------------------------------------------------------- 18 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 61
La literatura valenciana des de principi de segle fins al 1939

3.2.3. Teatre
Ja sabem que els anys vint van ser especialment fructífers per al teatre
valencià, tot i que l’esmentat plurisainet era el representant exclusiu. Afortunadament
no tots els autors seguiren la dictadura del plurisainet i assajaren la renovació teatral,
autors com:
− Josep Castanyer Fons amb l’adopció de la comèdia psicològica en
Anna Maria, Llops de ciutat i La història dels vençuts.
− Boira de 1932 Màrius Blasco, fill de Blasco Ibáñez, amb la comèdia
en tres actes Boira de 1932.
− Josep Bolea, ajudat per Almela i Vives, escriu Lenin, escenes de la
revolució russa (1932), en un intent de fer sensible el teatre a una
politització creixent al compàs dels esdeveniments històrics.
Aquests intents d’obrir l’escena a la comèdia psicològica i la incorporació de la
temàtica política, constitueixen la part salvable del teatre valencià, però la seua
maduresa, així com la de la narrativa, no s’assolí com en el cas de la poesia.

4. El silenci

La victòria feixista del 1939 truncà tots els projectes i perspectives polítiques i
culturals de consolidació i eixamplament. La repressió immediata contra la cultura
valenciana acabà amb la infraestructura nacionalista, exceptuant Lo Rat-Penat.
La majoria dels escriptors patiren la repressió de manera que afectà la seua
activitat laboral, uns abandonaren, d’altres centraren les seues activitats en les
tertúlies literàries i els esforços a l’ombra i altres, com per exemple Carles Salvador i
Enric Soler acceptaren d’entrar a Lo Rat-Penat, la qual va ser molt meditada i
assumida com un servei més al País, en aquesta secció funda els cursos de
valencià oral i per correspondència i lluità sota la consigna de salvar els mots.
Els únics poetes que mantenen l’altura estètica durant la Postguerra foren
Bernat Artolà i Francesc Almela i Vives, la resta havien publicat les seues millors
obres abans de la desfeta bèl·lica. Carles Salvador i Enric Navarro en 1942 opinen
sobre la conveniència d’un retorn a la poesia de Llorente, al neopopulisme.

---------------------------------------------------------------- 19 ----------------------------------------------------------------