Escolar Documentos
Profissional Documentos
Cultura Documentos
Tema 65
EL PERIODISME AL SEGLE XX
TEMA 65
El periodisme al segle XX
ÍNDEX
1. Context històric
2. La premsa modernista
2.1. El modernisme i la premsa
2.2. Diaris i revistes
2.3. Autors
3. La premsa noucentista
3.1. El Noucentisme i la premsa
3.2. Diaris i revistes
3.3. Autors
6. El periodisme actual
6.1. El periodisme en llibertat
6.2. Diaris i revistes
6.3. Autors
7. L’obra de Gaziel
---------------------------------------------------------------- 2 ----------------------------------------------------------------
TEMA 65
El periodisme al segle XX
BIBLIOGRAFIA
BADOSA, C., Josep Pla. Biografia del solitari, Barcelona, Edicions 62, 1996.
BONADA, L., Josep Pla, Empúries, 1991.
---, L’obra de Josep Pla, Barcelona, Teide, 1991.
CARBÓ, F., La recuperació literària en la postguerra valenciana (1939-1972),
Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993.
CASALS, G., “Josep Pla”, a Història de la literatura catalana, Barcelona, Edicions 62-
Edicions Orbis, 1985.
CASALS, G. i PINYOL, R., “El periodisme i l’assaig modernistes”, a Història de la
literatura catalana, Barcelona, Edicions 62-Edicions Orbis, 1985.
CASASÚS, J. M., Periodística catalana comparada, Barcelona, Pòrtic, 1994.
---, Periodisme català que ha fet història, Barcelona, Proa, 1996.
FEBRÉS, X., Josep Pla, biografia de l’homenot, Barcelona, Destino, 1997.
FIGUERES, J. M., Breu història de la premsa a Catalunya, Barcelona, Barcanova,
1985.
FUSTER, J., Literatura catalana contemporània, Barcelona, Curial, 1985.
GUILLAMET, J., Història de la premsa, la ràdio i la televisió a Catalunya. 1941-1994,
Barcelona, La Campana, 1994.
GUILLAMET, K., Premsa, franquisme i autonomia, Barcelona, Flor del Vent Edicions,
1996.
GUSTÀ, M., “Josep Pla”, a RIQUER, M. i al.: Història de la literatura catalana, Volum
X, Barcelona, Ariel, 1987.
---, Els orígens ideològics i literaris de Josep Pla, Barcelona, Curial, 1995.
LLANAS, M. i PINYOL, R., “La crítica i l’assaig” a Història de la literatura catalana,
Barcelona, Edicions 62-Edicions Orbis, 1985.
---, Gaziel: vida, periodisme i literatura, Barcelona, Publicacions L’Abadia de
Montserrat, 1998.
MANET, A., “Assaig, periodisme i memòries (1918-1938)”, a RIQUER, M. i al.:
Història de la literatura catalana, Volum X, Barcelona, Ariel, 1987.
PELEGRÍ, I., “El periodisme i l’assaig noucentistes”, a Història de la literatura
catalana, Barcelona, Edicions 62-Edicions Orbis, 1985.
---, “El periodisme i l’assaig als anys 30”, a Història de la literatura catalana,
Barcelona, Edicions 62-Edicions Orbis, 1985.
PLA, X., Josep Pla, ficció autobiografia i veritat literària, Barcelona, Quaderns
Crema, 1997.
XAMBÓ, R., Dies de premsa, La Comunicació al País Valencià des de la Transició
Política, El Tàvec, L’Eixam Edicions, 1995.
---------------------------------------------------------------- 3 ----------------------------------------------------------------
TEMA 65
El periodisme al segle XX
1. Context històric
La premsa, diària o no, ha estat un dels mitjans de difusió més importants per
a la nostra literatura. I no sols la premsa escrita en català, sinó també aquella que tot
i usant el castellà estava arrelada en el nostre context cultural.
La literatura catalana no ha donat, ni dóna –tret d’excepcions-, per a viure. Ha
estat precisament el periodisme el que en molts casos ha permés i permet la
professionalització de l’escriptor: serveix per a guanyar-se la vida i per a fer-se un
nom.
Des de 1900 fins a la guerra, aquest és un fet generalitzat. Per això, Joan
Fuster ha pogut dir que “la premsa catalana va ser una de les més ‘intel·lectuals'
d’Europa”. I la constatació és vàlida en bona part des de la postguerra fins avui.
La situació de la llengua catalana al llarg d’aquest segle té un significat
especial. Parlem de la normalització de la llengua després d’un període de crisi,
“Decadència”, i d’un període de ressorgiment i d’estabilització, “Renaixença”.
Allò que habitualment anomenem Renaixença volgué esdevenir, a la llarga,
una temptativa explícita de restaurar la literatura catalana en la seua condició
originària de fet cultural autònom: a part i complet.
El propòsit, en realitat, descansava damunt de la premissa extraliterària: la
situació social de l’idioma. Es feia imprescindible de reconstruir una llengua en què
havia d’expressar-se, així com una literatura.
Tot i que no hi havia hagut una interrupció radical del conreu literari, la tradició
tampoc no hi servia de gran cosa. Calia començar de nou. La lluita per l’idioma es
convertia en ingredient, i no secundari, del treball dels escriptors.
L’esperit català, o catalanista, era principalment burgés. Si el proletari català
es desinteressava del destí de la llengua, era per ignorància o per rutina de la qual
no tenia culpa: el seu accés a la cultura li arribava a través de l’ús oficial del castellà.
La producció, tant literària com periodística, que fins al moment es realitzava en
català, no estava a l’abast d’aquesta classe social. Però, hi hagué intel·lectuals
catalanistes que no es resignaven a aquest estat de coses, i a ells fou degut l’intent
d’aproximació, dèbil i discontinu però evident, als grups més conscients de la classe
treballadora. Aquest va ser, entre altres, el cas de Pere Corominas, el qual féu de
pont entre l’ala esquerra del grup de “L’Avenç” i els teòrics de l’anarquisme proletari;
una revista mensual “Ciència Social” els reuní a tots.
Entre els Jocs Florals i la resta de noves publicacions, i grups que es reunien
per tal de proporcionar i produir cultura/ literatura, trobem la premsa contemporània.
Cal destacar la premsa periòdica, que va jugar un notable paper en la formació i en
la consolidació d’un cos de lectors en català. Comença modestament amb derivació i
amb presència material, però anà prosperant des dels darrers anys del segle XIX,
d’acord amb el ritme expansiu del català i del moviment literari.
El 1895, dels 16 diaris publicats a Barcelona, només un ho feia en català; el
1900 ja n’eren 6 en català enfront dels 18 impresos en castellà. Givanel i Mas arribà
a catalogar 319 títols de publicacions periòdiques en català iniciades a Barcelona
entre 1890 i 1909. Caldria afegir-hi les revistes comarcals, la majoria redactades en
català. Al País Valencià i Balears van aparèixer diversos setmanaris entre els quals
s’hi constata el retrocés de les negligències dialectals i l’adhesió a la línia literària
comuna. Naturalment tota aquesta massa d’impresos no fou únicament política.
Juntament a la revista il·lustrada de luxe, com “La Il·lustració Catalana” i “La
Il·lustració Llevantina”, o la revista minoritària d’art i lletres, com “L’Avenç” o “Pèl &
Ploma”, s’hi troben les primeres temptatives de premsa especialitzada: “La
---------------------------------------------------------------- 4 ----------------------------------------------------------------
TEMA 65
El periodisme al segle XX
2. La premsa modernista
---------------------------------------------------------------- 6 ----------------------------------------------------------------
TEMA 65
El periodisme al segle XX
2.3. Autors
Dins de l’esquema hem tractat les característiques fonamentals de cada
moviment i les publicacions més representatives, però també hem parlat d’aquells
autors que tingueren un pes important dins la redacció, la direcció o simplement la
col·laboració. Alguns autors són rellevants dins del panorama literari, d’altres no. Per
tant, aquest punt ens servirà per esquematitzar les aportacions dels diferents autors
en els diaris o les revistes de l’època.
En el moviment modernista començaren a publicar-se noves revistes i diaris
amb més força i espenta del que s’havia fet fins aleshores. Així, trobem autors tals
com:
− Teodor Llorente, que s’encarregà de la direcció de “Las Provincias” en
el seu naixement.
---------------------------------------------------------------- 7 ----------------------------------------------------------------
TEMA 65
El periodisme al segle XX
3. La premsa noucentista
---------------------------------------------------------------- 9 ----------------------------------------------------------------
TEMA 65
El periodisme al segle XX
---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------
TEMA 65
El periodisme al segle XX
3.3. Autors
Amb el Noucentisme tenim una certa normativització, les institucions, la
“nova” Generalitat i d’altres aspectes socials i econòmics, faran que les publicacions
a nivell de premsa i de literatura siguen més abundants.
Continuen revistes que ja havien aparegut en el Modernisme com “L’Avenç”, i
apareixen d’altres de noves. Els col·laboradors d’aquelles revistes existents i de les
revistes que han nascut noves són escriptors amb moltes ganes d’expressar les
seues idees. Han treballat en l’àmbit literari, però també volen formar part de l’àmbit
periodístic. Com podrem veure els autors escrivien indistintament per a aquelles
revistes o publicacions que necessitaven la seua col·laboració. Parlem així de:
− Miquel Ferrà i J. Carner treballaren a “Mitjorn”
− “Empori” estigué recolzada per la figura d’ A. Manent.
− En aquest cas trobem una figura que repartirà el seu enginy per tot
arreu, parlem de Carner que també treballà amb “Catalunya”.
− La modalitat avantguardista del periodisme vingué de la mà d’ “Amic de
les Arts” on trobem figures com Riba o Esclasans entre d’altres
moltes.
− “La Revista” fou una publicació important en aquesta època, d’ací
sortiren escriptors del nivell de Carles Riba, Folguera, López-Picó,
Agustí Escandans o Ramon Rucabado.
− Finalment, trobem la figura de Junoy que treballà conjuntament amb
dues revistes de nivell “La Nova Revista” i “Trossos”.
4.3. Autors
Els anys 30 tenen un caràcter especial, pel seu començament i pel seu final.
El principi coincideix amb l’acabament del Noucentisme i el final amb l’acabament de
la Guerra Civil. Entre mig d’aquests esdeveniments trobem unes publicacions i uns
autors que ja col·laboraven amb la premsa noucentista. També trobem les
avantguardes.
− Gaziel i Pla, són els dos periodistes més importants del segle XX.
Tractarem la seua trajectòria professional més endavant.
---------------------------------------------------------------- 12 ----------------------------------------------------------------
TEMA 65
El periodisme al segle XX
revista sobre llibres. Prompte va saltar aquest llindar quan Vicent Ventura va
convèncer Senent que calia dinamitzar-la i Enric Valor i Josep Maria Soriano Bessó,
homes clau de la revista, li feren costat. En paraules de Sanchis Guarner, Groc era
la prova de la vitalitat del valencianisme. Les cartes al director eren un bon
termòmetre de com arrelava per tot arreu.
L’Equip Crònica va dissenyar les primeres portades. En la seua nòmina de
col·laboradors es comptava gent com Rafael Ninyoles, Trini Simó, Tomàs Llorenç,
Rodolf Sirera, Amadeu Fabregat, Vicent Soler, Josep Vicent Marqués, Rafael
Ventura, Ferran Vidal, entre d’altres.
Tot aquest període estigué envoltat de fets rellevants per a la història de la
literatura. És el cas de l’aparició el 1962 del llibre de Joan Fuster Nosaltres els
valencians, que és una peça clau del ressorgiment del valencianisme polític. La
resposta dels franquistes valencians fou immediata. El llibre havia aparegut el Nadal
de 1962 i a febrer del 63 va començar una forta campanya contra l’obra i la persona
de Fuster en la qual va jugar un important paper atiador el diari Las Provincias. La
imatge de Fuster fou cremada en les Falles d’aquell any.
L’activisme del PCE, la fundació del PSV, el creixement de l’antifranquisme
entre la joventut universitària i la proliferació de nou partits i organitzacions
d’esquerra de tota mena socialistes, comunistes, nacionalistes radicals,
autogestionaris, ...) són una petita mostra de la gran convulsió que s’estava produint
en una societat que cobejava l’acabament del franquisme, i als elements més
dinàmics de la qual no els havia deixat impassibles la repressió franquista, la Nova
Cançó, la guerra de Vietnam, el Maig del 68 i la Primavera de Praga.
L’emergència de la premsa clandestina cal entendre-la en el context d’una
forta dissociació entre la societat i la política oficial, entre el que passa i el que es
conta a la premsa.
6. El periodisme actual
7. L’obra de Gaziel
Agustí Calvet i Pascual nasqué a Sant Feliu de Guíxols el 1887. Després
d’abandonar la carrera de Dret, entrà a la universitat per seguir la de Filosofia i
Lletres, en què es llicencià el 1908. Després d’un dels seus viatges d’estudis a París
(on el sorprengué l’esclat de la I Guerra Mundial), és requerit per Miquel dels Sants
Oliver, aleshores codirector de “La Vanguardia”, per escriure les seues impressions
sobre la repercussió de la guerra en la capital francesa. L’èxit fou desbordant, fins al
punt que Oliver el convencé perquè tornés a França com a corresponsal. Des
d’aquell moment, Calvet s’integrà a “La Vanguardia”, del qual esdevingué redactor en
cap (1918), codirector a la mort d’Oliver (1920) i, finalment director únic (1933). El
món del periodisme professional en castellà li oferia una estabilitat econòmica
buscada de feia temps i, d’aquesta manera, oblidà projectes i ambicions anteriors
sense gaire recança.
Des de la seua tribuna periodística en 1918 i 1936 la projecció de Gaziel
assoleix un visible crescendo. És l’etapa en què dirigeix col·leccions editorials,
pronuncia conferències, col·labora en diaris i revistes, ..., i es guanya un gran
prestigi. La Guerra Civil trencà tota aquesta activitat. Calvet fugí de Barcelona i
hagué d’instal·lar-se a París a finals de 1936. A partir d’ací estigué viatjant per
diversos països d’Europa fins que retornà a Espanya el 1940. A Barcelona l’esperava
un expedient de responsabilitats polítiques i moltes portes tancades, entre elles “La
Vanguardia”. Forçat a refer la seua vida als 53 anys, Calvet residí a Madrid i treballà
de gerent a l’Editorial Plus Ultra. I si bé no deixà d’escriure, res no feia preveure el
seu fecund retorn a la literatura catalana, quan ja vorejava la setantena.
La prehistòria periodística d’Agustí Calvet es remunta a l’agost de 1910, quan,
per circumstàncies personals, treballà a “La Veu de Catalunya” com a redactor
polític, responsabilitat que abandonà abans d’acabar l’any. Al mateix rotatiu, però ara
des de París i del març al juliol de 1914, envià una sèrie d’articles en els quals utilitzà
per primera vegada el pseudònim que el féu famós. Gaziel, però, no tornà
---------------------------------------------------------------- 16 ----------------------------------------------------------------
TEMA 65
El periodisme al segle XX
---------------------------------------------------------------- 17 ----------------------------------------------------------------
TEMA 65
El periodisme al segle XX
capacitats estan molt relacionades, en certa manera, amb l’estudi que fem del
periodisme dins de Pla.
Quant a la temàtica que tracta la seua obra, seria molt complex tractar de fer
una classificació o divisió. A través de les seues reflexions ens mostra la seua
concepció del món, que segons J. M. Castellet abasta dos grans blocs: el primer,
“de la natura a la societat”, comprèn elements com ara la natura, la història, la
política i l’economia; el segon, “les classes socials”, inclou temes com ara els
pagesos, els comerciants la burgesia, els estaments professionals diversos. D’altra
banda, els seus plantejaments lingüístics es basen, sobretot, en la claredat i la
senzillesa d’estil, tal que provoque una immediata i fàcil comprensió. Pla basa la
seua sensibilitat literària i el tractament estilístic del llenguatge en el bon ús dels
adjectius.
Alterà publicacions comarcals en “Baix Empordà”, “Diario de Gerona”, “La
Revista”, “Ofrena”, “L’Instant”.
Acabada la carrera, Pla entrà de la mà de Barradelles en el món del
periodisme. La cara sòrdida de l’ofici la coneix només entrar a “Las Noticias”. No
tardà en ser admés a la redacció de “La Publicitat”. Escriu assaigs polítics per a la
“Revista de Catalunya”, col·labora a “El Sol” de Madrid i “El Dia” de Palma de
Mallorca. A finals de 1928 deixa “La Publicitat” i es converteix en redactor
corresponsal de “La Veu de Catalunya”.
Però, abans del seu llançament calculat, que es produirà el 1925, va assajar
canvis; i si, per una banda prodigà molt poc les col·laboracions en revistes literàries
o plataformes similars; per l’altra, aviat es féu un nom com a periodista gràcies a la
col·laboració quotidiana a “La Publicitat” i després esporàdicament a “La Veu de
Catalunya”.
Pla no desaprofità mai l’oportunitat de fer servir la professió periodística
d’excusa retòrica. L’aventura del periodisme va determinar la seua concepció de
literat. Es pot afirmar que la tercera part de l’obra de Pla ha tingut l’origen en forma
d’article. Però, menys que la discussió sobre el traçat de la frontera entre el
periodisme i la literatura, importa veure com, des de dins mateix de l’obra
evolucionen els interessos literaris de Pla en aquests anys de cultiu. És una
perspectiva enganyosa la que separa els articles al diari de les col·laboracions. S’ha
arribat a dir que alguns fragments d’El quadern gris tingueren certa versió primitiva
en castellà a les pàgines de “La Publicitat”. El periòdic comença essent una
plataforma per al pas a la literatura, encara que al principi Pla l’utilitza com a
“tapadora”, prompte anirà introduint progressivament mecanismes de fabulació que
afecten a l’elaboració dels textos. L’al·lusió de Pla a la fama no era gratuïta, fou
producte de l’aura anticonvencional i polèmica creada pels seus articles a París,
Itàlia i Alemanya, així com per les col·laboracions de “La Revista de Catalunya”.
---------------------------------------------------------------- 18 ----------------------------------------------------------------