TEMA 71

Tema 71
ELS GÈNERES PRINCIPALS DE LA
LITERATURA DE MASSES:
EL RELAT D’AVENTURES,
LA NARRACIÓ FANTÀSTICA I DE TERROR,
LA NOVEL·LA POLICÍACA I/O NEGRA,
LA NOVEL·LA I EL CONTE ERÒTICS,
DE CIÈNCIA FICCIÓ, ETC.
 TEMA 71
Els gèneres principals de la literatura de masses: el relat d’aventures, la narració fantàstica i de terror,
la novel·la policíaca i/o negra, la novel·la i el conte eròtics, de ciència ficció, etc.

ÍNDEX

1. Context històric

2. La literatura de gènere a les darreres dècades del segle XX

2.1. Trets característics

2.2. Els gèneres més conreats

2.2.1. El relat d’aventures

2.2.2. La novel·la policíaca i/o negra

2.2.3. La novel·la i el conte eròtics

2.2.4. La novel·la de ciència-ficció

2.2.5. La novel·la històrica

---------------------------------------------------------------- 2 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 71
Els gèneres principals de la literatura de masses: el relat d’aventures, la narració fantàstica i de terror,
la novel·la policíaca i/o negra, la novel·la i el conte eròtics, de ciència ficció, etc.

BIBLIOGRAFIA.

BOU, E., “La literatura actual”, a RIQUER, M. i al.: Història de la literatura catalana,
volum XI, Barcelona, Ariel, 1988.

BROCH, A., Literatura catalana dels anys setanta. Barcelona, Edicions 62, 1980.

---, Literatura catalana: Balanç de futur. Barcelona: Edicions del Mall, 1985.

---, Literatura catalana dels anys vuitanta. Barcelona, Edicions 62, 1991.

BROCH, A. i al.: 70-80-90. València, Eliseu Climent, 1992.

DIVERSOS AUTORS, “La literatura al País Valencià, avui”, a Serra d’Or, 457, gener
de 1998, pàg.17-41.

DIVERSOS AUTORS, “Literatura catalana actual”, Monogràfic de la revista Caplletra

22, València, primavera 1997.

MUNNÉ-JORDÀ, A., “Introducció”, a Temps al temps. Antologia de contes de

ciència-ficció, Barcelona, La Magrana, 1999.

ORJA, J., Fahrenheit 212, Barcelona, La Magrana, 1989.

SIMBOR, V. i CARBÓ, F., Literatura actual al País Valencià (1973-1992), Barcelona,

Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993.

SIRERA, J. L., Història de la literatura valenciana, València, IVEI, 1995.

---------------------------------------------------------------- 3 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 71
Els gèneres principals de la literatura de masses: el relat d’aventures, la narració fantàstica i de terror,
la novel·la policíaca i/o negra, la novel·la i el conte eròtics, de ciència ficció, etc.

1. Context històric

L’acceleració econòmica dels anys seixanta, amb el creixement consumista i

la multiplicació del poder adquisitiu de la població dels Països Catalans, contribuí a
l’enfortiment de l’oposició al règim del general Franco i a obrir-hi escletxes que
dinamitzaren la nostra vida cultural. L’any 1959 començà a aparèixer la revista Serra
d’Or; el 1961, es creà Òmnium Cultural; el 1962 nasqué Edicions 62; el 1964
l’Editorial Proa torna de l’exili i el 1965 es creava la càtedra de Llengua i Literatura
Catalanes a la Universitat de Barcelona. Al mateix temps, s’inicià el moviment de la
“Nova Cançó” amb “Els Setze Jutges”, l’ús de la llengua catalana havia entrat en la
litúrgia i començà la campanya popular que demanava català a l’escola.
La conjuntura internacional, d’altra banda, girava per aires de distensió entre
els dos blocs, creava nous mites polítics (Kennedy, el Che Guevara...) i s’accelerava
una política de canvis en sectors tan diferents com eren l’Església i els costums de
les generacions més joves (des de la música dels Beatles als moviments
contraculturals).
La decadència del règim franquista fou evident a partir de finals dels seixanta
i, sobretot, després de l’atemptat contra Carrero Blanco. La caiguda del règim anà en
paral·lel a la decrepitud física del dictador, que morí la tardor de 1975, la qual cosa
accelerà l’evolució cap a la transició democràtica.
L’any 1975 es publicaren en català 672 llibres diferents i la xifra es multiplicà
gairebé per deu (5.806) dèsset anys després. Un creixement molt elevat, tant en
termes absoluts com relatius. Una vegada passada la crisi de començaments dels
setanta, començà després de la mort del dictador un procés de creació d’editorials
força interessant. És el cas de La Magrana (1976), Quaderns Crema (1979), Eumo
(1979), Empúries (1983), Columna (1985), Bromera...
De 1978 ençà, aquest desplegament editorial ha comptat amb dos suports
fonamentals: l’obligatorietat escolar de la llengua i de la literatura catalanes, i
mesures polítiques com “el suport genèric” i l’ajut a les traduccions. Vinculades a
aquesta expansió editorial s’ha d’assenyalar l’orientació d’algunes tendències
narratives que potser no s’haurien sostingut sense l’optimisme generat pel suport
institucional i els canvis en el món de l’ensenyament: l’esclat de les literatures de
gènere i de la literatura infantil i juvenil.

2. La literatura de gènere en les darreres dècades del segle XX

2.1.-Trets característics
Un dels punts que defineixen la narrativa catalana dels darrers vint anys ha
estat el conreu dels gèneres temàtics (novel·la policíaca, de ciència-ficció, eròtica...)
El llançament de les narratives de gènere es produí en l’any 1980, quan el
col·lectiu “Ofèlia Dracs” hi apostà amb un aparador de volums que eren repertoris
dels gèneres més populars: Deu pometes té el pomer (1980), de literatura eròtica,
Lovecraft, Lovecraft! (1981), amb contes de misteri i de terror, Negra i consentida
(1983), de narrativa policíaca, Essa efa (1985), amb contes de ciència-ficció i la
novel·la Bocato di cardinali (1985), de narrativa gastronòmica.

---------------------------------------------------------------- 4 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 71
Els gèneres principals de la literatura de masses: el relat d’aventures, la narració fantàstica i de terror,
la novel·la policíaca i/o negra, la novel·la i el conte eròtics, de ciència ficció, etc.

Prèviament a aquestes produccions hi havia hagut alguns esforços

interessants de normalització de la narrativa de gènere en català, com Rafael Tasis
(Un crim al Paralelo, 1960, És hora de plegar, 1956 i La Bíblia Valenciana, 1955), o
Manuel de Pedrolo (Joc brut, 1965, Mossegar-se la cua,1968), en els àmbits de la
novel·la policíaca. Pedrolo, a més, va dissenyar i dirigir, a partir de 1963, la primera
etapa de la col·lecció “La Cua de Palla”.
El revifament d’Ofèlia Dracs també s’acomboià amb el precedent d’un parell
d’èxits comercials tan importants com la novel·la policíaca de Jaume Fuster, De mica
en mica s’omple la pica (1972), i el relat de ciència-ficció de Manuel de Pedrolo,
Mecanoscrit del segon origen (1974). Per arrodonir-ho, l’any 1981 es rellançà “La
Cua de Palla” i en el 1983, “La cuca al cau” s’estrenava com la primera col·lecció
indígena de narrativa eròtica.
En els anys successius es multiplicaren les col·leccions específiques de
literatura de gènere. “La Negra”, “La Piga”, “La Marrana”... D’una manera paral·lela
començà a créixer la nòmina dels escriptors que s’hi dedicaven i, entre els més
representatius, cal comptar Jaume Fuster, M. Antònia Oliver, Ferran Torrent, Antoni
Serra, Isabel-Clara Simó, Maria Jaén, Valerià Pujol, Andreu Martín, Josep-Lluís
Seguí...
Des d’una perspectiva sociològica, aquesta allau de literatura de gènere
s’explica per la confluència de diferents factors: al costat dels que van vinculats a
l’ensenyament del català (una raó de pes escolar ha envigorit un mercat important i
la necessitat de disposar de textos àgils i atractius per als estudiants), n’hi ha
d’altres, d’abast més ampli que s’expliquen pel retorn dels lectors a una literatura
d’evasió i a una novel·lística d’enjòlit que es correspon a uns anys marcats per una
doble crisi, econòmica i de valors. Aquesta coordenada es pot seguir en altres
literatures amb el ressorgiment, sobretot, de la narrativa d’intriga i de ciència-ficció:
uns nous paràmetres d’estètica lectora que han bandejat els transcendentalismes
dels seixanta i les recerques de postavanguarda dels setanta i que busquen en la
literatura una font de diversió.
A casa nostra, encara hi ha un darrer factor que té a veure amb el valor afegit
que suposa ser escriptor en català. “Ofèlia Dracs” apostà per una narrativa popular i
entretinguda amb la intenció de captar nous lectors adreçant-se a un públic poc
avesat a llegir.
L’aparició d’un nou públic lector, el fet de poder participar del mercat que
genera l’ensenyament obligatori, l’envigoriment de la indústria editorial i la possibilitat
de col·laborar en nous espais mediàtics (premsa, ràdio i TV), han afavorit els
interessos de l’anomenada Generació dels 70 i la seua voluntat de
professionalització literària.
Passant a la banda crítica del procés, també sembla clar que la narrativa de
gènere només ha donat, en català, alguns títols mitjanament acceptables. La resta
no ha assolit un nivell de qualitat suficient. Aquest fet és particularment evident en el
conreu de la literatura eròtica, que no passa, en general, de maratons repetitives de
sexe i fornici.

---------------------------------------------------------------- 5 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 71
Els gèneres principals de la literatura de masses: el relat d’aventures, la narració fantàstica i de terror,
la novel·la policíaca i/o negra, la novel·la i el conte eròtics, de ciència ficció, etc.

2.2. Els gèneres més conreats

2.2.1. El relat d’aventures
A partir dels models de la novel·lística de M. Ende i J. R. R. Tolkien, la
literatura catalana ha conreat també la novel·la d’espasa i bruixeria, derivació
contemporània de l’èpica amb components fantàstics del cicle artúric medieval. És el
cas de Jaume Fuster en la trilogia formada per L’illa de les Tres Taronges (1983),
L’anell de Ferro (1985) i El jardí de les
Palmeres (1993). Tres novel·les situades en la prehistòria, en una hipotètica
Êpoca Fosca, i que lliguen l’esperit èpic i fantàstic propi del gènere amb una subtil
simbologia de Països Catalans. També la novel·la de Maria Antònia Oliver, Crineres
de foc (1985), participa d’aquesta tendència, per bé que es tracta d’una obra
enriquida per la tradició rondallística mallorquina, no gaire lluny, d’altra banda, dels
topants en què es mou l’obra de Pau Faner, amb el seu desplegament d’imaginació i
fantasia: Un regne per a mi (1976), Potser només la fosca (1979) i Fins al cel (1984),
entre altres, que si bé semblen deutores del realisme màgic llatinoamericà, també
arrelen en la tradició oral de Menorca. D’una manera més tangencial, pel seu
encastament en el món de la tradició fantàstica, també s’hi pot incloure la recreació
del mite de la bella i la bèstia que Maria de la Pau Janer ha fer a Màrmara (1994).
Amb voluntat d’ampliar el joc del gènere i anar més enllà de les referències
imitatives, Miquel de Palol ha publicat El jardí dels set crepuscles (1989), i Igur Neblí
(1994). La primera, que poa de Boccaccio i de la tradició oriental de les Mil i una nits,
encadena històries situades en un futur amb components de ciència-ficció.
Un altre tipus d’aventura, més convencional i cinematogràfica, naix de
l’experiència fabuladora de Baltasar Porcel. Es tracta de les novel·les Les pomes
d’or (1980) i Els dies immortals (1984) i els contes aplegats a Reivindicació de la
vídua Txing (1979).
Sergi Pàmies també ha fet incursions en el gènere, amb la seua novel·la
Sentimental (1995), que és, en certa manera, una paròdia del gènere.

2.2.2. La novel·la policíaca i/o negra

Enriquint els esquemes de les novel·les de crims i misteri amb un precís, cru i
despietat retrat dels baixos fons i amb un propòsit evident de crítica social, els
escriptors americans van crear el gènere negre. Un gènere que, ajudat per la
parafernàlia mítica que el món del cinema va crear al seu voltant, ha tingut
l’acceptació del públic des d’aleshores ençà. A poc a poc, tota la llengua va intentar
trasplantar e model ianqui a la seua pròpia realitat, i va generar, en ocasions, estils a
part i ben diferenciats dels originals.
La dècada dels vuitanta comença amb el ressorgiment d’una col·lecció de
nom i característiques similars a “La Cua de Palla”, que, com ja hem assenyalat, va
impulsar Pedrolo entre 1963 i 1969. Es tracta de “Seleccions de la Cua de Palla”,
que es nodreix en par de l’antic catàleg i ofereix un contacte directe amb clàssics del
gènere. El recorregut del col·lectiu Ofèlia Dracs pels diferents gèneres narratius té, ja
ho hem vist també, una estació en el gènere policíac, Negra i consentida. Apareix la
revista Gimlet, dirigida per Manuel Vázquez Montalban. Es posa de moda Patricia
Higsmith i Jaume Fuster publica La corona valenciana (1982).
Umberto Eco inclou elements policíacs a El nom de la rosa. Ferran Torrent
publica No emprenyeu el comissari (1984), mentre que Xavier Coma publica un
Diccionari de la novel·la negra a les “Seleccions de la Cua de Palla”, que passa a
dirigir. La febre va pujant fins a arribar ja a les darreries de la dècada dels vuitanta en
---------------------------------------------------------------- 6 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 71
Els gèneres principals de la literatura de masses: el relat d’aventures, la narració fantàstica i de terror,
la novel·la policíaca i/o negra, la novel·la i el conte eròtics, de ciència ficció, etc.

què es creen una sèrie de col·leccions especialitzades en el gènere, que el

consoliden amb uns canals de difusió i d’identificació propis.
El 1986, Edicions de la Magrana engega “La Negra”, que proporciona una
plataforma a autors que ja havien començat a publicar novel·les de gènere, com les
provinents dels col·lectius Ofèlia Dracs o com Andreu Martín.

A part del sorgiment i la consolidació de diverses col·leccions especialitzades

en el gènere i de l’important pes del mercat juvenil, una altra dada significativa a
l’actual panorama de la novel·la negra i/o policíaca ens la dóna el protagonisme
valencià, tant en el camp de la creació com en el de l’edició.
Va ser Josep-Lluís Seguí el que va introduir en el circuit literari valencià la
novel·la negra, ajudat per Ferran Torrent, coautor de La gola del llop, publicada l’any
1983.
I és precisament Ferran Torrent, escriptor especialitzat en aquest tipus de
novel·la, qui a partir d’aleshores durà al cim la novel·la negra valenciana fins a
assolir un èxit desconegut dels nostres narradors. Més avant en parlarem.
El camí encetat i continuat per Josep-Lluís Seguí i, sobretot, per Ferran
Torrent, ha tingut una gran quantitat de seguidors, entre els quals
Destaquen Rafael Arnal i Trinitat Satorre, amb Puta misèria (1986), i Amb la
cua encesa (1990).
Però la voga de la novel·la negra no s’ha limitat a la producció d’obres
estrictament de gènere. Moltes altres novel·les d’aquests últims anys, no
assimilables al gènere negre, han incorporat com un element més de la seua
composició un argument bastit damunt del model de la perquisició i el suspens. Així
ho descobrim, per exemple, en novel·les com Tots els jocs de tots els jugadors
(1982), de Joan Oleza, o en Ribera (1991), de Josep Lozano, i Línia trencada
(1991), de Ferran Cremades.
En el camp de l’edició, Eliseu Climent va reeditar les tres novel·les policíaques
de Rafael Tasis ja esmentades, i el 1986 va impulsar el primer premi de novel·la
negra, el Ciutat de Sedaví, guanyat per Xavier Borràs amb Octubre pinta negre,
novel·la breu però intensa i amb una gran capacitat de provocació.
Sense dubte, l’autor més representatiu d’aquest gènere en la literatura
catalana és Ferran Torrent. La seua producció novel·lística encasellable en el gènere
de què parlem la integren: La gola del llop (1983), coescrita amb Josep-Lluís Seguí;
No emprenyeu el comissari! (1984); Penja els guants, Butxana (1985); Un negre
amb un saxo (1987); Cavall i rei (1989) i L’any de l’embotit (1992). Posteriorment, ha
publicat altres novel·les allunyades dels temes propis de la novel·la negra. Amb
Cambres d’acer inoxidable (2000), l’autor torna a trobar-se amb els personatges que
el van fer popular durant la primera etapa de la seua obra.
Amb les obres de Ferran Torrent es produeix l’aclimatació a la realitat
valenciana del corrent hard-boiled americà. El llenguatge incisiu i irònic, el ritme
frenètic, l’escepticisme, l’acció violenta, la denúncia dels responsables últims d’un
sistema social injust i corrupte, característiques de les novel·les de Dashiell Hammet
o Raymond Chandler, reviuen de forma molt personal en les obres de Torrent.
Gran part de l’èxit de Torrent rau en la llengua emprada. La presentació del
subnom de la ciutat de València, dels ambients, dels personatges que s’hi mouen,
s’aconsegueix amb una llengua força àgil que és rica en expressió popular,
enginyosa en la caracterització, ràpida en el diàleg, moderna en l’adjectivació, aguda
i divertida en les comparacions.
---------------------------------------------------------------- 7 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 71
Els gèneres principals de la literatura de masses: el relat d’aventures, la narració fantàstica i de terror,
la novel·la policíaca i/o negra, la novel·la i el conte eròtics, de ciència ficció, etc.

2.2.3. La novel·la i el conte eròtics

L’erotisme s’inicia en la literatura catalana amb algunes manifestacions de
l’amor cortés cantant pels trobadors, però no serà fins al segle XV que es
desenvoluparà. En aquesta època, tenim com a epicentre València, amb autors com
Jaume Roig, Joanot Martorell, així com l’obra d’Ausiàs March i Joan Roís de Corella.
Més endavant, l’escola satírica valenciana i, ja en la Renaixença, trobem autors com
ara Bernat i Baldoví.
Al segle XX, autors com Salvat-Papasseit, Josep Maria Sagarra, Vicent
Andrés Estellés, Miquel Martí i Pol, i una llarga llista, inclouen l’erotisme com un
component més de la seua obra.
Si parlem de literatura eròtica com un subgènere literari, la tradició és molt
més curta, ja que el subgènere literari modern és un fenomen molt recent dins de la
nostra tradició literària. Durant el segle XX, aquest gènere ha estat practicat per
alguns autors sense quasi continuïtat, fins a la dècada dels setanta, en què un nucli
d’autors decideixen fer una aposta de normalització en aquest sentit. Apareixen
escriptors, i fins i tot col·leccions, que el conreen amb una certa assiduïtat. Així,
podem destacar: Manuel de Pedrolo (Obres Públiques), Josep Lluís Seguí (Diari de
bordell), Valerià Pujol (Els conys saborosos), Josep Bras (El vaixell de les vagines
voraginoses), Lluís-Anton Baulena (Neguit). Rafael Vallbona (El concert de París), el
col·lectiu Ofèlia Dracs (Deu pometes té el pomer), i altres que naixerien amb més o
menys èxit durant la dècada dels noranta, com els Germans Miranda (Aaaaaahhh!:
dotze contes eròtics), les Germanes Quintana (Zel, dotze contes eròtics), Alba M. (Jo
també la vaig conèixer), Salomó Dori (La vida sexual de Fernando Pessoa), Manuel
Alonso (Escola d’estiu)...
Les dues fonts d’on han begut els lectors d’aquest subgènere durant els
darrers trenta anys són les col·leccions específiques i les obres en catàleg de quasi
totes les editorials. Pel que fa a les col·leccions, cal esmentar: “La cuca al cau”, de
l’editorial El Llamp; “Regata de cul”, de Germania, exclusivament amb autors del
país; “La Piga”, de l’editorial Pòrtic; “La Marrana”, de l’editorial La Magrana i la
col·lecció en castellà de Tusquets editores, dins de la qual s’han editat també llibres
en català.
Pel que fa a les obres en catàleg general, hem de dir que algunes editorials,
potser per raons d’estratègia comercial, mantenen una mínima regularitat de
publicació sense obrir col·lecció específica. És el cas d’Edicions Bromera, que es
nodreix del Premi de Narrativa Eròtica de la Vall d’Albaida.
Convé també fer esment a altres premis de narrativa eròtica com el de La
Sonrisa Vertical (en totes les llengües de l’estat), el de Narrativa Eròtica de l’Alcúdia,
el de la Piga de la Viuda Reposada (tot i que aquests darrers ja no es convoquen).
Al llarg d’aquests darrers trenta anys s’han fet diverses antologies. Algunes
han passat quasi desapercebudes, mentre que altres han marcat un abans i un
després, com ara Deu claus al pany (Pòrtic) –preparada per Valerià Pujol-, Suc
sexual (Editorial Aixernador), Lletrasex (Germania) –de joves narradors-, Microsexe
(Oixos Tau) –de microcontes- o Inflable (El Llamp).

---------------------------------------------------------------- 8 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 71
Els gèneres principals de la literatura de masses: el relat d’aventures, la narració fantàstica i de terror,
la novel·la policíaca i/o negra, la novel·la i el conte eròtics, de ciència ficció, etc.

2.2.4. La novel·la de ciència-ficció

La producció de novel·la de ciència-ficció en l’àmbit català ha de ser qualificat
de modesta i molt determinada per les circumstàncies històriques que han hagut de
suportar els països de parla catalana en els últims tres-cents anys.
El retard amb què arribà la industrialització als nostres territoris condicionà
l’aparició de textos dedicats a l’especulació científica. Fins el 1912 no es publicarà la
que pot ser considerada la primera novel·la catalana de ciència-ficció, Homes
artificials, de Frederic Pujulà.
Duran la Segona República es publiquen diversos textos en què s’acusa la
sensibilitat pels progressos científics. Després vindrà la guerra i la dura postguerra.
A la dècada dels cinquanta, Antoni Ribera, Joan Perucho o Pere Calders
s’acosten al món de la ficció especulativa o al de la ciència-ficció.
Als anys seixanta, Pere Verdaguer s’hi dóna a conèixer com a escriptor de
ciència-ficció. Amb vuit novel·les i un llibre de contes, s’ha convertit en un dels
escriptors catalans amb major dedicació a la ciència-ficció.
A la primera meitat dels anys setanta, Manuel de Pedrolo, amb el Mecanoscrit
del segon origen, crea el primer èxit d’aquest gènere en català, amb un obra de gran
influència entre el públic més jove.
Després de 1976, s’han començat a traduir obres de ciència-ficció. Al mateix
temps, escriptors com Jaume Fuster, Josep Albanell, Víctor Mora o Lluís Busquets,
provinents de la literatura general, n’han fet aportacions.
El 1984 va significar el moment d’una certa desclosa pública per a la ciència-
ficció catalana. Autors com Rosa Fabregat i Santiago Vilanova, o d’altres més joves
com Xavier Borràs i Montserrat Galícia, van donar a conèixer primeres obres; en el
camp de la literatura juvenil i infantil es va desencadenar una aproximació a la
ciència-ficció que ha anat creixent progressivament. A més a més, es va iniciar la
primera col·lecció catalana especialitzada, “2001, Pleniluni ciència-ficció”, una eina
imprescindible per a la difusió i la consolidació de la literatura especulativa entre
nosaltres.
Alguns dels autors que han publicat obres de ciència-ficció en català han
sigut: Xavier Borràs (Transfutur), Joaquim Carbó (Calidoscopi de l’aigua i del sol),
Ofèlia Dracs (Essa efa), Rosa Fabregat (Embrió humà ultracongelat núm. F-77),
Montserrat Galícia (PHIA Copèrnic), Miquel de Palol (El jardí del set crepuscles),
Màrius Serra (Amnèsia), Josep Vallverdú (Nàufrags a l’espai)...

2.2.5. La novel·la històrica

A finals dels setanta, encetada la transició cap a la democràcia, la narrativa
catalana trobà el terreny adobat per al conreu de la novel·la històrica i en pocs anys
aparegueren uns quants títols significatius: Galzeran, l’heroi de la guerra negra
(1978), de Jaume Cabré; Crim de germania (1980) de Josep Lozano; La regina de la
pobla de les fembres peccadrius (1980), de Ferran Cremades; Cercamon (1982), de
Lluís Racionero, Cap de brot (1982), de Ramon Pallicé; Júlia (1982), d’Isabel- Clara
Simó, i Evangeli gris (1982), de Vicenç Villatoro. La crítica parlà llavors d’un fenomen
nou, la novel·la històrica dels postfranquisme, que semblava posar èmfasi en la
recuperació i la divulgació, per mitjà de la narrativa, d’una història nacional que ens
havia estat escamotejada per la dictadura. El pas dels anys ha fet créixer el volum
de la novel·la històrica en català i, al mateix temps, ha posat en evidència la varietat
d’estratègies amb què els autors s’hi encaren així com la pluralitat de perspectives
que ofereix. La diferència, per exemple, entre girar els ulls a la història de la pròpia
---------------------------------------------------------------- 9 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 71
Els gèneres principals de la literatura de masses: el relat d’aventures, la narració fantàstica i de terror,
la novel·la policíaca i/o negra, la novel·la i el conte eròtics, de ciència ficció, etc.

realitat nacional o fer-ho amb la intenció de posar en solfa enigmes històrics aliens o
acostar-se a personatges plens de carisma, però amb ben poca relació històrica
respecte dels Països Catalans.
Aquest és el cas, en bona part de la novel·lística de Néstor Lujan (Casanova,
o la incapacitat de perversió, 1989, Els fantasmes del Trianon, 1996...) i obres
esparses com El tatuatge dels apàtrides (1997), de Josep Palomero, sobre
l’emperadriu Sissi i l’arxiduc Lluís Salvador.
Unes altres vegades, el marc històric fa de suport per a projectes de reflexió a
distància. Jaume cabré ha tractat la novel·la històrica com un espai on desenvolupar
una reflexió moral. El tema de la intolerància és a l’eix de Fra Junoy o l’agonia dels
sons (1984) i una doble reflexió sobre el poder habita La teranyina (1984) i Senyoria
(1991). També les dues darreres novel·les de Maria Àngels Anglada (El violí
d’Auschwitz, 1994, i Quadern d’Aram, 1997), més enllà del marc d’ambientació
històrica que les acull, tenen una dimensió de denúncia de greus disbarats històrics i
de compromís solidari amb els més febles. Un altre cas és el de Camí de Vicennes
(1995), on Antoni Marí reconstrueix una discussió entre Diderot i Rousseau que
il·lumina sobre l’origen d’un dels grans debats ideològics del segle XX.
Entre la novel·lística afanyada a buscar les arrels de la pròpia història, han
proliferat les referències als segles de difícil convivència i desamor entre les cultures
jueva, àrab i cristiana. Evangeli gris (1982), de Vicenç Villatoro, s’encara als anys
d’intolerància i saqueigs que patiren, entre 1388 i 1391, molts barris jueus de les
ciutats catalanes. El xueta (1984), de Miquel Ferrà, entra en la mateixa temàtica i
Dins el darrer blau (1994), de Carme Riera, s’ambienta en la Mallorca del segle XVII
per narrar el procés inquisitorial contra una comunitat jueva. El tema àrab habita
Crim de germania (1980), de Josep Lozano, quan els moriscs hagueren de triar
entre el bateig o l’expulsió. Miquel Ferrà narra a Alla Akbar (El morisc) (1990),
l’epopeia d’un morisc d’Albaida que, a finals del XVI, participà en una curiosa
expedició africana. A Línia trencada (1991), Ferran Cremades s’encasta en la pell
d’un erudit que prepara la tesi doctoral sobre els moriscs i, a L’últim muestzí (1994),
Rafael Escobar novel·la l’expulsió del Regne de València des de l’òptica dels
vençuts.
A més dels ja esmentats, la llista de la novel·la històrica en català d’aquests
darrers anys hauria de contemplar títols com L’últim roder (1986), de Josep Franco;
Els secrets de Meissen (1994), de Josep Palomero; Borja, papa (1996), de Joan
Francesc Mira o La dona del grill (1996), de Jordi Tiñena.

---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------