GENT
Dani Rovira posa
Dilluns, 17 d’octubre del 2016
“À la ville de... Barcelona”
m Fa 30 anys Barcelona va ser designada seu olímpica i va emprendre la seva gran transformació
El dia de la felicitat. Pasqual Maragall i Narcís Serra celebren la designació de Barcelona amb la delegació, amb la V de victòria com a símbol
SANTIAGO TARÍN
Barcelona
Fa trenta anys el somni es va fer
realitat. A les 13.30 hores del 17
d’octubre del 1986, a Lausana, Ju­
an Antonio Samaranch va pro­
nunciar aquella frase que es va fer
històrica: “À la ville de... Barcelo­
na”, i la ciutat es va convertir en la
seu dels Jocs Olímpics del 1992.
Tres dècades després, més enllà
del record, què queda d’aquell
anhel? Què van deixar els Jocs als
barcelonins?
Doncs la veritat és que un pro­
jecte de ciutat, una transformació
potser de més envergadura, més
integral, que fites com la demoli­
ció de les muralles (que va donar
pas a l’Eixample) o les exposici­
ons de l1888 o el 1929 (amb
l’obertura d’espais urbans nous).
Barcelona va mirar al mar i va eli­
minar els obstacles entre els bar­
ris i la costa, va dibuixar una línia
litoral nova, va construir les ron­
des, va transformar el Poblenou i
va recuperar la muntanya de
Montjuïc, entre altres coses. Des
d’aleshores no hi ha hagut cap al­
tra concepció tan completa per a
la ciutat, que a més va aconseguir
un objectiu transcendent: posar
Barcelona al mapa de les ciutats
més importants del planeta, com
Nova York, París o Londres.
La història i l’hemeroteca ex­
pliquen que Barcelona havia pen­
sat optar a organitzar uns Jocs
Olímpics en cinc ocasions, tot i
que en dues de les dates el món
no estava interessat en l’esport,
sinó a matar­se. L’una va ser el
1936, quan va començar la nostra
Guerra Civil, i l’altra el 1940,
quan Hitler passejava l’esvàstica
per Europa.
El 3 d’abril del 1979 es van cele­
brar a Espanya les primeres elec­
cions municipals de la democrà­
cia moderna. A la capital de Cata­
lunya van vèncer els socialistes i
Narcís Serra va ser elegit alcalde.
Barcelona ja era una ciutat fasci­
nant, però l’equip que va accedir
al govern municipal es va trobar
un urbanisme caòtic, amb barris
suburbials i barraquisme, i unes
finances en dificultats. La ciutat
F A L TA D E PL A NS G L O B AL S
Després dels Jocs
no hi ha hagut cap
altre projecte integral
per a la ciutat
U N O B J E C T IU C O MÚ
La iniciativa va unir
voluntats polítiques
i va despertar l’eufòria
i l’orgull ciutadans
la veu a un gos
a ‘Ozzy’ i aviat
estrena ‘100 metros’
PÀGINA 6
JULIÁN MARTÍN / EFE
necessitava un nou projecte co­
mú i una il∙lusió. Al cap de dos
anys, el 30 de juny del 1981, Serra
va portar al ple del Consistori una
proposta: demanar al Comitè
Olímpic Internacional (COI) de
ser la seu dels Jocs Olímpics del
1992.
I llavors va començar tot. Es va
armar un projecte, s’hi va impli­
car les autoritats i la ciutadania i
així es va arribar a Lausana, a ex­
posar el que oferia Barcelona al
COI. Aquell mes d’octubre del
1986, cinc ciutats més aspiraven
als Jocs: París, Belgrad, Brisbane,
Birmingham i Amsterdam. Van
caldre tres votacions per a la de­
CONTINUA A LA PÀGINA SEGÜENT >>
2 LA VANGUARDIA
T RE NTA ANYS D E L A DES I GN AC I Ó D E BARCE LO N A COM A S E U O L ÍM PI CA
El que se’n va anar abans
1. Xiringuitos. Els restau­
rants on podies menjar amb
els peus damunt la sorra de la
Barceloneta.
2. Les indústries. Recintes
industrials del Pobleu van
desaparèixer per donar pas a
la vila olímpica.
4 milers de ciutadans reunits, l’al­
VIURE
Un canvi
1
radical de
la ciutat
>> VE DE LA PÀGINA ANTERIOR
signació, i a l’última, la dels fina­
listes, Barcelona va aconseguir
47 vots contra els 29 de París. I
va ser aleshores quan a les 13.30
hores, Juan Antonio Sama­
ranch va comparèixer pública­
ment i va anunciar que l’orga­
nització dels Jocs Olímpics del
1992 s’havien concedit “à la ville
de Barcelona”.
SALVADOR SANSUÁN / ARXIU
Resulta difícil re­
cordar cap altre es­
2 3 clat espontani d’eufò­
ria ciutadana. N’hi
hauria prou de pre­
guntar als barcelo­
nins si recorden on
eren en aquell mo­
ment, i hi hauria po­
ques respostes nega­
tives: l’instant es con­
serva a la memòria
personal i col∙lectiva.
La gent es va congre­
gar a la plaça de Cata­
lunya i la Rambla per
celebrar­ho, per ini­
ciar una festa popular
que es va allargar fins
a la matinada a l’avin­
guda Reina Cristina,
a Montjuïc.
Quan es va conèi­
xer la notícia, La
Vanguardia va posar
SALVADOR SANSUÁN / ARXIU
als quioscos una edi­
3. Barraques. Montjuïc va ció especial de 16 pà­
eliminar els últims nuclis del gines, que es va esgo­
tar en una hora. El tí­
barraquisme.
4. Vies del tren. La línia
tol de la portada era
“Barcelona, sí”.
més antiga d’Espanya va La representació
canviar el recorregut per
deixar de separar la ciutat del
que havia acudit a
Lausana es va unir a
mar
ARXIU la festa a Montjuïc a
la nit, i davant dels
calde Pasqual Maragall va dir:
“El que és bo per a Barcelona és
bo per a Catalunya; el que és bo
per a Catalunya, és bo per a Es­
panya. Visca Barcelona!”. Unes
paraules que sembla impossible
que ara es poguessin pronunci­
ar, però eren fruit d’un moment
que Ajuntament, Generalitat i
Govern de la nació empenyien a
l’uníson, tenien com a objectiu
comú l’èxit dels Jocs.
L’endemà, el 18, La Vanguar­
dia va titular a la portada “Bar­
celona ja viu el seu somni olím­
pic”, i l’editorial assegurava:
“Ha nascut una generació”, la
del 92. El diari va dedicar trenta
pàgines a informar de la jorna­
da, dels precedents, del que es
faria i dues més a glossar les as­
piracions de Barcelona, que
anaven firmades pel cronista
municipal Lluís Sierra, que va
morir recentment.
Els annals expliquen que els
jocs es van celebrar del 25 de ju­
ARXIU
liol al 9 d’agost del 1992; que hi
DILLUNS, 17 OCTUBRE 2016
van participar 9.364 atletes de
169 països i que Espanya es va
emportar 22 medalles, tretze de
les quals d’or. Però per a la ciu­
tat hi ha un balanç encara més
transcendent que l’esportiu. Els
Jocs Olímpics van suposar
l’oportunitat de transformar
Barcelona, i fer­ho de manera
que els canvis fossin perma­
nents, no creant infraestructu­
res que caiguessin en desús i es
convertissin en ruïnes al cap de
poc temps.
Es va recuperar un projecte
de l’alcalde Porcioles i es van
construir les rondes, que van al­
terar la vialitat de la ciutat. I el
Poblenou es va transformar per
allotjar la Vila Olímpica, man­
tenint l’ideal de Cerdà per a l’Ei­
xample. Velles fàbriques van
canviar la seva ubicació per
donar via lliure a la nova planta.
I es va recuperar l’ús ciutadà de
Montjuïc, que va ser la seu de la
majoria d’instal∙lacions olím­
piques.
Però el més espectacular va
ser l’obertura al mar. Els jocs
OBVI AR UN PR OTAG ONI STA
Ara es renega de
Samaranch pel seu
passat i s’oblida el seu
paper en els Jocs
L E S P A RA U L E S D E M A RA G A L L
“El que és bo per
a Barcelona ho és
per a Catalunya
i per a Espanya”
van suposar que l’Eixample ar­
ribés a la Mediterrània pel car­
rer Marina. La línia de costa es
va transfigurar completament.
Per començar, l’obstacle més
gran que existia es va eliminar.
La línia de ferrocarril més anti­
ga d’Espanya era una cicatriu en
el traçat urbà i separava els bar­
ris del litoral. Doncs bé, es va
canviar el recorregut i es va sal­
var l’inconvenient, i es enterrar
per sempre aquesta frontera.
Fruit d’això i d’altres interven­
cions, Barcelona disposa avui
d’una quilomètrica i espectacu­
lar successió de platges.
En aquell trànsit de la vella
urbs a la ciutat olímpica van
desaparèixer llocs que eren
evocadors, i d’altres que eren
vergonyosos. Per exemple, es
van acabar les barraques i van
desaparèixer els últims nuclis
de barraques, arremolinats al­
voltant de Montjuïc. I també
se’n van anar per no tornar els
xiringuitos de la Barceloneta, El
Moll o El gat negre, on es men­
DILLUNS, 17 OCTUBRE 2016 VIURE LA VANGUARDIA 3

javen paelles fins a la matinada

amb els peus a la sorra; un racó
mig canalla, mig pijo, caòtic i es­
valotador propi d’una capital
mediterrània.
El llegat de Barcelona’92 no
és només urbanístic, és també
moral: va suposar la recupera­
ció de l’orgull de ser barceloní,
que va continuar després com a
senya d’identitat. La ciutat es va
col∙locar a la llista de les ciutats
que despertava més interès, i en
neix el creixement exponencial
que ha patit el turisme des
d’aleshores (com podeu com­
provar al gràfic adjunt) o la in­
cessant aparició d’hotels, des
dels més modestos fins als de
gran luxe.
Una altra qüestió és què se
n’ha fet, de les instal∙lacions
olímpiques. Curiosament, tant
com l’esport, moltes han tingut
com a hoste la música, que els
ha donat vida. Els concerts
col∙laboren a mantenir actiu,
per exemple, el Palau Sant Jor­
di; i el mateix va passar al prin­
cipi amb l’Estadi Olímpic.
Aquesta sempre ha estat la in­
fraestructura més preocupant.
B AR R IS N O U S
Després dels Jocs
s’han construït
el Fòrum i el 22@, amb
més o menys encert
P A I SA T G E D E S A PA R EG UT
Els xiringuitos van
marxar per no tornar
a la platja de
la Barceloneta
Els que tenen una edat recorden
com abans del 92 les pistes esta­
ven malparades i les herbes co­
lonitzaven les graderies. Quan
van concloure les competicions
hi va haver la inquietud de què
se’n faria. Durant uns anys la so­
lució va ser el RCD Espanyol,
però el club i l’Ajuntament no es
van entendre mai. Ara és el cen­
tre d’una iniciativa privada,
somni no s’ha posat sobre la tau­
la cap altre pla global per a la
El que va arribar després
ciutat, cap altre projecte comú.
Després hi ha hagut actuacions, 1
però puntuals i amb sort diver­
sa. Va néixer el 22@ amb voca­
ció de barri tecnològic. Es va
impulsar el Fòrum com a acaba­
ment de la línia de costa i una al­
tra empenta per activar la ciu­
tat, però la zona ha tingut una
acceptació diversa i no poques
crítiques. En el perfil urbà van
créixer edificis que ara són em­
blemàtics, com ara la Torre Ag­
bar o l’hotel Vela. També es va
reordenar un tram de la Diago­
nal que ja es vol refer; unes
obres sotmeses a una consulta
que va costar l’alcaldia a Jordi
Hereu i que va dur a terme el
seu successor, Xavier Trias,
sense votacions. I es va apuntar
un renaixement del Paral∙lel i
del Poble Sec gràcies al nou Mo­
lino, però aquesta tasca està a
mitges, queda pendent.
Fa trenta anys Barcelona va
aconseguir el somni que va cre­
ar la ciutat de Los Manolos, de
Mercury i Caballé i del Dream
Team. Juan Antonio Sama­
DAVID AIROB / ARXIU
ranch va deixar el
COI el 2001 i va mo­
rir el 21 d’abril del 2
2010. L’actual Ajun­
tament renega d’ell
al∙ludint al seu pas­
sat franquista, com
si no formés part de
la seva biografia el
paper fonamental
que va tenir en la
consecució dels
Jocs Olímpics per a
Barcelona. Narcís
Serra va abandonar
l’alcaldia el 1982 per
ser ministre de De­
fensa i vicepresident
del Govern, i des­
prés, president de
Caixa Catalunya. I
Pasqual Maragall,
aquell alcalde eufò­
ric que saltava a
Montjuïc quan va
ser olímpic, va dimi­
tir l’any 1997, i del
2003 al 2006 va ser
president de la Ge­ ROSER VILALLONGA / ARXIU

l’Open Camp, que li infon ànima neralitat.

mitjançant activitats lúdiques i
esportives. Els responsables de
la iniciativa diuen que estan sa­
tisfets de l’acollida del públic,
quan fan un any de vida. Quant
al velòdrom d’Horta, és el punt
per a la promoció del ciclisme.
És cert que després dels jocs
es va produir una depressió,
com ho és que després d’aquell
La paradoxa més cruel del lle­
gat dels Jocs Olímpics és que
Maragall té una malaltia que li
esborra els records. La qüestió
és que la resta no perdem la me­
mòria de qui va fer possible
aquell somni que encara assa­
borim avui, i de quina ha estat
l’herència que ens va deixar
Barcelona’92.c
3 1. Tramvia. El tramvia va
reaparèixer als carrers de la
ciutat i encara somia recórrer
tota la Diagonal.
2. Edifici Fòrum. El projecte
següent als Jocs va ser el
Fòrum, que no va acabar
d’arrelar
3. Nou Molino. El Paral∙lel
va veure reaparèixer El Molino
com a promesa de rehabilita­
ció del barri, encara pendent.
4. Hotel Vela. Un dels nous
hotels que va contribuir a
configurar el perfil actual de
la ciutat.
4

EVOLUCIÓ DEL TURISME

* Del gener a l’agost
1989 1991 1992 1993 2015 2016

17.656.329

12.703.229 (*)

8.303.649

PERNOCTACIONS 6.656.329*
3.896.743 4.089.510 4.333.419 4.256.524

1.727.610 1.874.734 2.455.249

1.651.315
TURISTES
ÀLEX GARCIA / ARXIU LLIBERT TEIXIDÓ / ARXIU
FONT: Turisme de Barcelona LA VANGUARDIA
20 LA VANGUARDIA OPI NI Ó DILLUNS, 17 OCTUBRE 2016

Joaquín Luna

President-Editor: Director: Directors adjunts: Subdirectors:

La paella
JAVIER GODÓ,
COMTE DE GODÓ
Màrius Carol María Dolores García Enric Juliana
Miquel Molina Álex Rodríguez
Manel Pérez
Isabel Garcia Pagan del divorciat

H
Llàtzer Moix

Adjunts al Director: Enric Sierra i Pedro Madueño Seccions: Elisenda Vallejo (Internacional), Josep Gisbert (Política),
e vist casar­se homes en la
Redactors en cap: Lluís Uría (Internacional), Jaume V. Aroca (Política), Susana Quadrado Pau Baquero (Opinió), Silvia Angulo (Viure), Maricel Chavarría (Cultura), flor de la vida en una ermi­
(Tendències i Gent), Ramon Suñé (Viure), Ignacio Orovio (Cultura), Sergio Vila-Sanjuán (Cultura|s), Juan B. Martínez (Esports), Dolors Álvarez (Economia), ta perduda de pobles
Joan Josep Pallàs (Esports), Ramon Aymerich (Economia), Celeste López (Redacció Madrid), Eduardo Martín de Pozuelo (Investigació), Cristina Gallego (Fotografia) l’existència dels quals van
Mariángel Alcázar (Casa Reial), Jaime Serra (Infografia i Il·lustració), Núria García Arenas (Disseny), i Xavier Mas de Xaxàs (Corresponsal diplomàtic)
Fèlix Badia (Magazine), Magí Camps (Edició) i Eduard González (Administració de Redacció) Consellers de Direcció: Lluís Foix i Josep Maria Sòria maleir els convidats, i ahir vaig sentir
que el gran Iceta renovarà el PSC. El
que no vaig imaginar mai és el que veu­
ria dissabte a la matinada a El Plata, ca­

Les dues cares del Brexit baret ibèric de Saragossa, que ha so­
breviscut al seu passat.
Espanya és un gran cabaret ibèric,

L
segrestat per un cert Madrid, que
ES negociacions per a la concreció de la sorti­ Els mitjans econòmics i empresarials, tot i això, inten­ s’hauria de reinventar com ha fet El
Plata, on generacions de colliters de
da del Regne Unit de la Unió Europea no co­ ten suavitzar aquest xoc de trens entre el Regne Unit i la Cariñera, Cinco Villas i fins i tot de Ca­
mençaran fins al març que ve, segons el calen­ UE per aconseguir que el Brexit permeti mantenir al lahorra bavejaven amb vedettes con­
dari previst, però ja s’estan marcant les posi­ màxim les condicions comercials actuals i minimitzar tundents de la terra.
cions de sortida. Des d’un punt de vista polític, l’impacte que la decisió britànica pugui tenir en l’econo­ Abans­d’ahir a la nit, en plenes festes
d’entrada, s’aposta, des de les dues parts, per un “Brexit mia. Donald Tusk, però, té raó quan adverteix que del Pilar, en les quals vaig escoltar Lo­
dur”, és a dir total, mentre que des dels centres de poder aquest procés de separació comporta pèrdues per a tot­ quillo i vaig aclamar Padilla, “el ciclón
econòmicsesvoldriaun“Brexittou”,quepermetéspre­ hom,salivinagreenllocdepastissos.Pelpresidentfran­ de Jerez”, que de poc perd l’ull bo a la
mateixa plaça de toros on va quedar
servar al màxim les relacions comercials actuals. cès, François Hollande, cal portar fins al final la voluntat borni, vaig veure la llum a El Plata: Es­
La intenció declarada per la primera ministra britàni­ delsbritànicsdesortirdelaUEiésevident,segonselseu panya té solució. Un jotero de debò –no
ca, Theresa May, a favor d’un control de la immigració, parer, que hauran de pagarun preu. Si el Brexitels sortís un tarambana sinó un senyor amb cara
ambrestriccionsalalliurecirculaciódepersonesambel de franc, sense cap cost, ja sigui econòmic, polític o so­ d’antic que canta jotes– entonava una
continent, no és admissible per la UE, ja que lesiona una cial, establiria un greu precedent que podrien voler se­ d’aquelles cançons dedicades a la Ma­
de les quatre llibertats bàsiques en què està fonamen­ guir altres països europeus. re de Déu del Pilar, poca broma i un
tada, juntament amb la llibertat de circulació de merca­ En principi les negociacions per concretar el Brexit es respecte, quan van sortir a l’escenari
dos artistes que ballaven amb la vigoria
deries, de serveis i de capitals. prolongaran per un espai de dos anys. Però això sembla
El president del Consell Europeu, el polonès Donald unperíodedetempsmassallargielcorrecteseriaescur­
Tusk, ha respost amb un missatge rotund quan ha dit çar­lo per posar fi com més aviat millor a l’actual clima
que l’única alternativa al “Brexit dur” és el “no­Brexit”. d’incertesa que, per damunt de tot, perjudica la Gran
Espardenyes de jotaire,
Igualment clar ha estat el president de la Comissió Bretanya,onlesgransdecisionsd’inversiódelesempre­ castanyoles i ‘cachirulo’:
Europea,Jean­ClaudeJuncker,perquisilaGranBreta­ sess’estancongelantiajornant.Lapreocupacióperl’im­ ballava en pilota picada i no
nya vol mantenir la llibertat de lliure accés al mercat pacte que el “Brexit dur” tindria en l’economia britànica va acabar llançat a l’Ebre
interior és necessari que respecti totes les regles en què es reflecteix en la cotització de la lliura esterlina, que ha
se sustenta. És evident que no es pot limitar la lliure caigut fins a mínims històrics, i si continua així suposarà
circulació de persones, o els drets dels ciutadans euro­ a curt termini més inflació i pèrdua de poder adquisitiu i tan de la terra. I quina vigoria, redéu!
peus, i pretendre beneficiar­se de la resta de condicions dequalitatdevida,encaraqueaportiméscompetitivitat Ell portava espardenyes de jotaire,
favorables. peralessevesexportacionsimésturisme.Amitjàtermi­ castanyoles de jotaire i mocador d’ara­
Per la cancellera alemanya, Angela Merkel, si se ce­ ni els problemes podran ser més grans, entre d’altres gonès en festes, també anomenat
deix davant el Regne Unit en algun punt fonamental del una clara pèrdua de pes de la City. cachirulo. En resum: anava en pilota
picada, igual com la seva companya de
tractat de la Unió, es corre el risc d’obrir un moviment a ElresultatfinaldelBrexitestàsubjecteamoltesvaria­ ball. A mi l’escena em va deixar per­
favor que cada país faci el que vulgui i això sembraria el bles, tant britàniques com europees, i hi podrà haver plex perquè el públic va ovacionar el
germen del principi del final del projecte d’integració moltsmatisosenlesnegociacionsqueesduguinaterme. número, lluny de llançar a l’Ebre l’infi­
comunitari. Però, de moment, les posicions són aferrissades. del al crit de “tu puta madre”, cosa ad­
mirable tenint en compte l’abundància
de matrimonis de Daroca i singles que
s’organitzen en grups i així ningú no
els anomena “cors solitaris”. Em va im­

Commemoració olímpica pressionar molt, durant la llarga cua,

una senyora vinguda de Madrid que va
detallar a les seves amigues la màgia de

A
Benidorm i les possibilitats infinites –i
econòmiques– de convertir una esca­
VUI es compleixen 30 anys de la nominació cialista Narcís Serra –després succeït per Pasqual Ma­ pada a Benidorm en París, rive gauche.
de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics ragall– i Samaranch –un home format en el règim polí­ Jo no us dic que el xou del Plata sigui
del 1992. Algunes commemoracions són, tic anterior– van ser figures l’entesa de les quals es va un must del canalla hispà, encara que
bàsicament, nostàlgiques. Evoquen un mo­ revelar decisiva per a l’obtenció dels Jocs. Després, en hi brilla un punt de bogeria molt arago­
ment feliç l’empremta del qual s’ha anat desdibuixant la preparació, s’hi van posar els professionals més ca­ nesa, escola Luis Buñuel, però si no
amb els anys. D’altres, com la d’aquell dia en què el pre­ pacitats de Barcelona en els terrenys de l’arquitectura i heu desconnectat i aspireu que Espa­
sident del Comitè Olímpic Internacional, Juan Anto­ de l’urbanisme, com també del dret i de l’economia, en­ nya sigui una altra cosa, aneu­hi, per­
què el número de la jota és propi d’un
nio Samaranch, va pronunciar a Lausana les paraules tre d’altres. Tots van sumar forces, deixant de banda poble que pot reinventar­se tantes
“à la ville de... Barcelona”, evoquen, en canvi, una data diferències, cooperant darrere d’un objectiu comú, vegades com calgui.
de ressons encara molt perceptibles. acumulant esforços de qualitat. És per això que els Tot és possible a Espanya i amb
A partir de tal dia, Barcelona va emprendre una molt menyspreus que ara es puguin dedicar a alguns no par­ aquest ànim vaig afrontar la realitat de
ambiciosa i important transformació urbana. Tan sols len malament dels qui els reben, sinó dels qui els eme­ la tornada a casa, com tants divorciats
la traça de l’Eixample realitzada per Ildefons Cerdà a ten. Aquests últims no han rendit a la ciutat, fins avui, que dinen sols i feliços els diumenge:
mitjans del segle XIX supera el que es va fer de cara al serveis ni de bon tros comparables. res de fresc a la nevera. De manera que
em vaig fer un homenatge i vaig pre­
1992. Barcelona va saber convertir l’obtenció dels Jocs Aquella aventura encara ens regala els seus fruits. La parar “la paella del divorciat”. És un
Olímpics en una ocasió única per créixer. A diferència ciutat va fer un pas endavant d’escassos precedents, plat optimista, juvenil i dominical pro­
d’altres urbs, que van xifrar les seves esperances en la tant en el seu si com en l’escena internacional. Després, pi de gent il∙lusa. S’aboca aigua en una
brillantor de les dues setmanes que duren els Jocs, Bar­ fins i tot al mateix Ajuntament que va dirigir amb des­ olla, amb un grapat de sal, i quan co­
celona, sense renunciar­hi, va treballar perquè la in­ tresa aquella operació, es van disgregar les forces i la mença a bullir s’hi llancen uns grapats
versió olímpica tingués un rendiment a llarg termini, seva direcció. No hi ha hagut, des d’aleshores, una ope­ d’arròs a ull. En paral∙lel s’obre un pot
permanent. Així va ser com, traient el més gran profit ració semblant a l’olímpica. Per fortuna, els seus rèdits de tomàquet fregit amb ínfules –ecolò­
gic o pelat a mà– i abans que l’arròs si­
de la cita, es va recuperar el front marítim, es van cons­ són alts i Barcelona encara se’n beneficia. És per aques­ gui una pasta, es fregeix un ou jotaire
truir les rondes que circumval∙len la ciutat i se’n van ta raó i, sobretot, per l’encert d’aquella operació que –o de pagès– i es compon un plat sim­
reorientar els vectors de creixement. Van participar en avui recordem amb la més gran de les gratituds els qui fònic: blanc, vermell i groc. No em di­
aquella operació agents molt dispars. L’alcalde so­ la van fer possible. gueu que és un arròs a la cubana. I
s’acompanya d’una migdiada, amb jota
o sense.c