Ἀθήναζε

ἐστι(ν) és, està || οἰκεῖ viu, habita || δέ i, però ||οὐ, οὐκ, οὐχ no || ἀλλά però, sinó ||ὁ ἀγρός
camp || ὁ αὐτουργός pagès || γάρ doncs, perquè || γεωργεῖ conrea || οὐν certament, per tant,
així doncs || καί i, també || πονεῖ treballa || χαλεπός dur, difícil || ὁ βίος vida
ἀεί sempre || πολλάκις sovint, moltes vegades || λέγει diu || ὦ Ζεῦ ¡oh Zeus! || ἀπέραντος
infinit, sens fi || παρέχει dóna. proporciona || ἄοκνος actiu, diligent || χαίρει s'alegra, està
content || ἐλεύθερος lliure || φιλεῖ estima || ἰσχυρός fort || καλός bell, bonic || ἱκανός bastant,
suficient
τοὺς... λίθους les pedres
ὁ χρόνος temps || μάλα molt || κάμνει es cansa, està cansat || φλέγει crema || κατατρίβει esgota
|| αὐτόν el/lo, a ell || ἡσυχάζει descansa || δι’ὀλίγου al cap de poc || ἑαυτόν se/es, a si mateix ||
τέλος finalment || οὐκέτι ja no
Enchiridion
Comencem el nostre curs familiaritzant-nos amb el protagonista de la nostra història:
una història narrada en grec, i que podràs entendre immediatament, després d'haver realitzat
tan sols un poc de pràctica amb l'alfabet i la pronunciació. Diceòpolis, com hauràs entès, és
un pagès atenès, un αὐτουργός; aquesta paraula grega està formada per dos elements: αὐτο-
i ἐργ-, i vol dir, més o menys, “un que treballa per a si”, és a dir, un agricultor independent,
un petit propietari agrari, no subjecte a un patró. Acompanyarem a Diceòpolis en diversos
esdeveniments en què es veuran implicats ell i la seva família, i, fent-ho, aprendràs la seva
llengua: una llengua que es parlava a Grècia fa més de dos mil quatre-cents anys.
Per a arribar a entendre bé els textos que es proposen en cada moment, sempre, en
primer lloc, hauràs de mirar les paraules que hi ha al peu de cada pàgina; després, en la
lectura, tingues sempre present la columna marginal, que et proporcionarà múltiples ajudes
per a la comprensió. Allà hi ha, de fet, a més de nombroses imatges que il·lustren el
significat de paraules noves, diversos signes convencionals que serveixen per a donar
explicacions de forma clara i concisa. Un signe d'igualtat (=) col·locat entre dues paraules o
expressions significa que tenen un significat més o menys idèntic; seria com dir: “mare =
mamà”. El signe (:) significa “és a dir, o sigui” i serveix per explicar una paraula; seria com
dir: “bo : no dolent”. El signe (↔) indica que dues paraules o expressions tenen significat
contrari; com dir: “bo ↔ dolent”. Finalment, es troba de tant en tant el signe (<), que vol dir
“derivat de”, i serveix per mostrar que una paraula deriva d'una altra que ja es coneix; com si
diguéssim: “bondat < bo”. En aquestes notes marginals no sempre es fa referència a una
derivació en sentit estricte: a vegades es tracta només d'una relació o de la pertinença a una
mateixa família de paraules, com passaria en al nostra llengua si escrivíssim “treball <
treballar”. Llegeix, en canvi, més avant l'ús que d'aquest signe es fa per indicar les
transformacions experimentades històricament per certes paraules.
A vegades a peu de la pàgina pots trobar expressions traduïdes, ressaltades amb un
fons gris: aquestes expressions constitueixen anticipacions de formes gramaticals que
encara no s'han abordat: serveixen únicament per a la comprensió del text, però no s’han
d'aprendre encara.
Així doncs, Diceòpolis és atenès, Ἀθηναῖος ἐστιν. Ser un ciutadà atenès, però, per a
un home del segle V aC, no significa necessàriament que habités a la ciutat d'Atenes
pròpiament dita: de fet οἰκεῖ ὁ Δικαιόπολις οὐκ ἐν ταῖς Ἀθήναις ἀλλὰ ἐν τοῖς ἀγροῖς.
És un pagès:
Γεωργεῖ οὐν τὸν κλῆρον καὶ πονεῖ ἐν τοῖς ἀγροῖς.
Observa que οἰκεῖ, γεωργεῖ i πονεῖ tenen sempre la mateixa part final, -ει.
Pensem ara en aquestes formes i modes verbals nostres: (jo) estimo, (nosaltres)
estimem, (tu) estimes.
És fàcil observar que també en elles es distingeix una part inicial, estim- i una part
final variable -o, -em, -es (i fins i tot, continuant amb els exemples, -a, en estima, -eu en
estimeu, i així successivament): direm que estim- és el tema d'aquest verb i que -o, -em, -eu
són terminacions. Tingues en compte que el tema expressa el significat fonamental de la
paraula (en aquest cas, la idea “d'estimar”), mentre que les terminacions verbals ens diuen,
entre altres coses, la persona i el nombre: així, estimo és una primera persona del singular
(“jo”), estimeu és una segona del plural (“vosaltres”).
Les mateixes observacions es poden realitzar per al llatí (am-o, am-amus, am-as, etc.)
i, com veurem immediatament, també per al grec.
En les formes verbals gregues que vénen a continuació el tema i les terminacions es
distingeixen amb un guió.
En aquest capítol s'introdueix la tercera persona del singular del present.
El verb grec que significa “deslligar, amollar, alliberar”), tema λυ-, serveix com a
exemple dels verbs regulars. Amb el tema λυ-, per tant, afegint la terminació -ει, es forma la
tercera persona del singular λύει, “ell deslliga”.
El verb que significa “estimar” (tema φιλε-) està tractat com a exemple de verb
contracte: els verbs contractes són aquells el tema dels quals acaba per vocal -α, -ε, -ο i, en
trobar-se aquesta vocal amb la vocal o el diftong inicial de les terminacions es produeixen
contraccions. Amb el tema φιλε-, afegint la terminació -ει es forma la tercera persona del
singular φιλε-ει, que es contrau en φιλεῖ “ell estima”. Per a indicar transformacions d'aquest
tipus, usarem el signe >, que es llegeix “evoluciona a”, és a dir, significa que de la forma de
l'esquerra deriva la de la dreta; en canvi el signe < es llegeix “procedeix de”, o sigui, que la
forma de l'esquerra deriva de la de la dreta (per exemple, φιλεῖ < φιλέ-ει).
La tercera persona del singular del present del verb “ser”, un verb irregular d'un ús
freqüentíssim, és ἐστι o ἐστιν.
S'empra ἐστιν en compte de ἐστι en dos casos:
a) Davant d'una pausa (expressada gràficament per un signe de puntuació: punt, punt
alt, coma, etc.)
b) Quan la paraula següent comença per vocal.
Aquesta -ν final s'anomena -ν efelcística o eufònica; a més de en ἐστιν es troba, en els
mateixos casos, en altres paraules que s'indicaran en el seu moment.
La paraula ἐστι(ν) és enclítica, és a dir, no té un accent propi, sinó que es recolza en
l'accentuació de la paraula que la precedeix: per aquest motiu l'escrivim sense accent. Per a
una explicació de les enclítiques i de les regles d'accentuació concernents, vegeu la
Gramàtica de consulta al final d'aquest volum, § 7: és important que aprenguis bé aquestes
primeres regles abans de començar a escriure frases en grec, perquè ho hauràs d'aplicar ben
sovint.

En la nostra llengua hi ha només dos gèneres, masculí i femení, i restes de l’anomenat

gènere neutre; el grec, en canvi, coneix com el llatí també el neutre com un tercer gènere al
mateix nivell que els dos anteriors (neutre procedeix del llatí genus neutrum, pròpiament “ni
un ni un altre”, és a dir, ni masculí ni femení), al qual pertanyen en especial substantius que
indiquen objectes concrets.
Quan aprenguis un substantiu grec, per a recordar bé el gènere, fes-ho sempre
precedir de l'article: ὁ per als masculins, ἡ per als femenins i τὸ per als neutres (en les llistes
de vocabulari d'aquest capítol I apareixen només substantius de gènere masculí, precedits,
per tant, de l'article masculí ὁ).

En els substantius, i també en els adjectius (igual que en els verbs) es distingeixen el
tema, és a dir, la part inicial invariable, i les diverses terminacions: el tema expressa el
significat fonamental de la paraula (κληρ- ”finca, hisenda”, ἀνθρωπ- “home”, μικρ-“petit”),
mentre que les terminacions nominals, com en llatí, indiquen, a més del nombre (singular o
plural), la funció lògica en la frase (o sigui, si és subjecte, complement directe, etc.), és a dir,
el cas. Distingim el tema de les terminacions amb un guió.
En grec hi ha cinc casos (un menys que en llatí, perquè en grec no hi ha l'ablatiu). En
aquest capítol I prestem particular atenció a dos: el nominatiu i l'acusatiu.
 Nominatiu singular: ὁ κλῆρ-ος. El nominatiu indica el subjecte de la frase; s'expressa
també en nominatiu l'atribut, és a dir, el substantiu o adjectiu que s'uneix al verb “ser”.
Acusatiu singular: τὸν κλῆρ-ον. Aquest cas indica el complement directe amb verbs
transitius. Observa igualment la forma de l'article.

Presta atenció al fet de que, com en llatí, el significat fonamental de la frase s'obté de
les terminacions, no de l'orde de les paraules, així, el mateix significat de la primera frase
esmentada com a exemple podia estar perfectament expressat amb un altre orde de les
paraules: per exemple, dient μικρός ἐστιν ὁ κλῆρος igualment, el contingut de la segona
frase, podia haver-se expressat de manera equivalent dient, per exemple, τὸν κλῆρον
γεωργεῖ ὁ ἄνθρωπος, ja que basten les terminacions per a dir que κλῆρ-ον és complement
directe i ἄνθρωπ-ος subjecte. En català, al contrari, si diem “Diceòpolis estima el seu fill” i
“El fill estima Diceòpolis” fem dues afirmacions molt diferents: en el primer cas Diceòpolis
és subjecte, en el segon és complement directe.

Això no vol dir, però, que l'orde de les paraules sigui irrellevant en grec: com en llatí,
té abans que res una funció estilística, i es pot dir en particular que, generalment, es col·loca
a començament de frase la paraula a què es vol donar més relleu: així, dient τὸν κλῆρον
γεωργεῖ ὁ ἄνθρωπος es vol dir “És la finca que cultiva l'home”, “l'home cultiva la finca” (i
no l'hort, per exemple).

L'article i els adjectius concorden amb els substantius a què es refereixen en gènere,
nombre i cas.
Com hem vist, aquesta regla és vàlida igualment per a l'atribut, quan és un adjectiu:
concorda amb el subjecte no sols en cas (nominatiu), sinó també en gènere i nombre: Ὁ
κλῆρός ἐστι μικρός (masculí singular).
Generalment, el grec empra o omet l'article en els mateixos casos en què ho fa el
català.
Observa, en canvi, que en grec sovint porten article els noms de persona, també els
masculins: ὁ Δικαιόπολις, “Diceὸpoli”.
 EXERCICIS - A
El grec en la nostra llengua

Moltes paraules deriven del grec, es tracta especialment de paraules cultes, és a dir,
de termes tècnics de les disciplines humanístiques i de les ciències exactes com la filosofia,
la medicina, les matemàtiques i moltes altres. Generalment, els termes d'origen grec han
passat a les llengües modernes per mediació del llatí (en particular, han conservat
l'accentuació que tenien en la llengua de Roma).
És important destacar que aquests hel·lenismes tenen quasi sempre equivalents
transparents en les principals llengües europees de cultura: així, per posar només un
exemple (encara que es podrien posar milers), en català antropologia correspon amb el
francès anthropologie, l'italià antropologia, l'alemany anthropology, l'anglès anthropology,
etc.
El lèxic intel·lectual europeu és, en definitiva, quasi en la seua totalitat d'origen
grecollatí, i les dues llengües clàssiques són un dels elements constitutius de la identitat
cultural substancialment unitària del nostre continent.
Els exercicis que porten per títol El grec en la nostra llengua serveixen justament per
a conscienciar-te d'aquesta importantíssima herència i fer-te reflexionar sobre l'etimologia i
el significat dels molts hel·lenismes de la nostra llengua.
Entre les paraules gregues que has trobat en la lectura al començament d'aquest
capítol, quins reconeixes en les paraules que vénen a continuació?
Intenta també donar una explicació etimològica d'aquests termes, recorrent als teus
coneixements del grec.

1) antropologia
2) polisíl·lab
3) filosofia
4) microscopi

Els hel·lenismes procedeixen molt sovint dels compostos, és a dir, deriven de la unió
de dos, o en alguna ocasió més de dos, elements: per exemple, la paraula filantropia es
compon d'un primer element fil(o)- (el mateix de filosofia), que significa “amic, amant
(de)”, i de ἄνθρωπος, per la qual cosa vol dir “el fet de ser amic dels homes, amor pels
homes”.
D'aquests compostos, un bon nombre existien ja en grec, però moltíssims s'han
encunyat després del fi de l'antiguitat per les persones cultes, recorrent sempre a termes del
grec antic.
En quina de les quatre paraules esmentades més amunt (que justament procedeixen
de compostos) reconeixes derivats de les paraules gregues que vénen a continuació?
1) σκοπεῖ, “mira, observa”
2) σοφία, “saviesa”
3) λόγος, “paraula, discurs”
Exercici 1a

Tradueix aquestes parelles de frases:

1. Ὁ πόνος ἐστί μακρός.

La casa és petita.

2. Καλός ἐστιν ὁ οἶκος.

L'home és fort.

3. Ὁ Δικαιόπολις τὸν οἶκον φιλεῖ.

L'home cultiva el gra.

4. Πολὺν σῖτον παρέχει ὁ κλῆρος.

La finca dóna molta feina.

5. Ὁ ἄνθρωπος οὐ πονεῖ ἐν τοῖς ἀγροῖς.

Diceòpolis no viu a Atenes.

 EXERCICIS - B
Llegeix aquest passatge, després respon a les preguntes.

O ΚΛΗΡΟΣ

Μακρός ἐστιν ὁ πόνος καὶ χαλεπός. Ὁ δὲ αὐτουργὸς οὐκ ὀκνεῖ ἀλλ' ἀεὶ γεωργεῖ τὸν
κλῆρον. Καλὸς γάρ ἐστιν ὁ κλῆρος καὶ πολὺν σῖτον παρέχει. Χαίρει οὖν ὁ ἄνθρωπος:
ἰσχυρὸς γάρ ἐστι καὶ οὐ πολλάκις κάμνει.

[ὀκνεῖ s'entreté, tarda, està parat]

1. Què fa el nostre personatge en aquests moments? Què fa sempre?

2. Què produeix la finca?

3. Per què s'alegra el nostre personatge?

Exercici 1b Tradueix al grec:

1. Diceòpolis és un pagès.

2. Treballa sempre al camp.

3. Sovint, així doncs, està cansat; en efecte, el treball és llarg.

4. Però no s'entreté; en efecte estima sa casa.

La formació de les paraules

Quina relació hi ha entre les paraules escrites a l'esquerra i les de la dreta. Després
d'haver respost a aquesta pregunta, intenta deduir el significat de les dues úniques paraules
que encara no coneixes, φίλος i γεωργός (tingues en compte que totes dues es refereixen a
persones).

1) οἰκεῖ ὁ οἶκος
2) πονεῖ ὁ πόνος
3) γεωργεῖ ὁ γεωργός
4) φιλεῖ ὁ φίλος
 Civilització
El pagès atenès

Diceòpolis viu en un poble de l'Àtica anomenat Colitos, a vint quilòmetres d'Atenes en

direcció sud-est.
Encara que Atenes i el seu port, el Pireu, constituïen un conglomerat urbà molt gran per al
món antic, la major part dels atenesos vivia i treballava en el camp. L'historiador atenès Tucídides
(s. V. aC) narra que, quan, en previsió de la invasió espartana del 431 a. C., els habitants del camp
van haver de traslladar-se a la ciutat “aquesta evacuació va ser sens dubte dolorosa per a gent com
aquella, que estava habituada a viure sempre al camp” (Guerra del Peloponès, II, 14).
Aquestes persones eren majoritàriament pagesos, com Diceòpolis. Les seves finques eren
petites: unes quatre a vuit hectàrees de mitjana.
El tipus de cultiu depenia també de la zona: en la plana dels voltants d'Atenes els productes
típics eren verdura i gra; però l'Àtica està en gran part formada per tossals, i aquell terreny pobre
s'adaptava millor a les vinyes, les oliveres i el pasturatge d'ovelles i cabres (generalment no es
criaven vaques lleteres). Tots els pagesos aspiraven a l'autoabastiment, però pocs d'ells ho
aconseguien (les dues terceres parts del gra consumit pels atenesos eren importades); si sobrava, per
exemple, oli d'oliva o vi, ho portaven al mercat d'Atenes per vendre-ho i poder així comprar allò que
no podien produir per si mateixos.
A efectes administratius, la ciutadania es repartia en quatre classes, segons un criteri de cens.
La classe més alta, els pentacosiomedimnes (nosaltres avui podríem dir, potser, els milionaris que,
òbviament, eren molt poques persones), estava constituïda per aquells dels quals els dominis en
terres produïen almenys cinc-cents medimnes de gra a l'any (un medimne àtic equival
aproximadament a cinquanta-dos litres). La segona classe, també aquesta més aviat restringida, era
la dels cavallers (ἱππεῖς), les terres de la qual eren suficients per a mantenir un cavall (ἵππος); els
membres d'aquesta classe constituïen, en l'exèrcit, la cavalleria. La tercera classe, la més nombrosa,
era dels pagesos com Diceòpolis, que, posseint una parella de bous junyits (ζεῦγος) es denominaven
zeugites; els zeugites formaven, en l'exèrcit atenès, la infanteria pesada (els hoplites). La quarta
classe eren els tetes, jornalers assalariats que no posseïen terres, o no tenien prou per a mantenir una
família.
Les nostres fonts ens presenten els pagesos com l'espina dorsal de la democràcia atenesa:
forts, laboriosos, frugals i simples, però també espavilats; en les comèdies d'Aristòfanes es
contraposen sovint a polítics ambiciosos, cavallers caducs i comerciants àvids. El nom del
protagonista de la nostra història, Diceòpolis, està format amb les paraules δίκαιος, “just”, i πόλις,
“ciutat”, i significa, per tant, alguna cosa així com “just en relació a la ciutat” o “que viu en una
ciutat justa”; Diceòpolis és un personatge de la comèdia d'Aristòfanes titulada Els Acarnienses, que
es va representar per primera vegada l'any 426 aC (llegiràs algun passatge al final d'aquest curs).
 Athenaze. Lèxic cap. I
Verbs Substantius Preposicions
ἐστι(ν) ὁ ἀγρός πρός (+ ac.)
αἴρει ὁ ἄνθρωπος ἐκ (+ gen.)
ἐπ-αίρει ο αὐτουργός ἐν (+ dat.)
βαδίζει ὁ βίος ὑπό (+ dat./ac.)
γεωργεῖ ὁ ἥλιος
ἡσυχάζει ὁ κλῆρος Adverbis
καθίζει ὁ λίθος ἀεί
κάμνει ὁ οἶκος μάλα
καταδύνει ὁ πόνος οὐ,οὐκ,οὐχ*
κατατρίβει ὁ σῖτος οὐκέτι
λέγει ὁ χρόνος πολλάκις
λύει τέλος
οἰκεῖ Noms propis
παρέχει ὁ Δικαιόπολις Conjuncions
πονεῖ ἀλλά
σκάπτει Adjectius γάρ**
στενάζει Ἀθηναῖος δέ**
φέρει ἄοκνος καί
φιλεῖ ἀπέραντος μέν**
φλέγει ἐλεύθερος y ** οὖν
χαίρει ἱκανός
ἱσχυρός Locucions
Pronoms καλός δι’ ὀλίγου
αὑτόν μακρός ἐν ταῖς Ἀθήναις
ἑαυτόν μέγας (ac. μέγαν) ὦ Ζεῦ
μικρός
πολύς (ac. πολύν) Interjeccions
χαλεπός ὦ
*Οὐ davant de consonant, οὐκ davant de vocal (o diftong) amb esperit suau i οὐχ davant de vocal (o
diftong) amb l'esperit aspre (per exemple οὐχ ἡσυχάζει, “no descansa”).
** Aquestes paraules, denominades posposades, es posen sempre en segon lloc i només es troben a
començament de frase.