TEMA 17

Tema 17
EL PLA MORFOSINTÀCTIC.
L’ORACIÓ: CATEGORIES GRAMATICALS,
FUNCIONS SINTÀCTIQUES
I VALORS SEMÀNTICS
 TEMA 17
El pla morfosintàctic. L’oració: categories gramaticals, funcions sintàctiques i valors semàntics

ÍNDEX

1. La morfosintaxi

2. L’oració, la clàusula i el fragment

2.1. El concepte d’oració
2.2. El concepte de clàusula
2.3. El concepte de fragment

3. Les categories gramaticals

3.1. La gramàtica tradicional
3.2. La gramàtica estructural
3.3. La gramàtica generativa
3.4. La lingüística cognitiva

4. Les funcions sintàctiques

4.1. La gramàtica tradicional
4.2. La gramàtica estructural
4.3. La lingüística americana
4.4. Proposta de Carlos Hernández

---------------------------------------------------------------- 2 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 17
El pla morfosintàctic. L’oració: categories gramaticals, funcions sintàctiques i valors semàntics

BIBLIOGRAFIA

BADIA I MARGARIT, A., Gramàtica de la llengua catalana. Descriptiva, normativa,

diatòpica, diastràtica. Ed. GEC, 1994.
Dedica tota la tercera part a la fonètica i l’ortografia. Identifica, descriu, exemplifica i
analitza l’ortografia de cada fonema de forma molt exhaustiva. Cal tenir en compte,
això sí, el seu particular i extens inventari de fonemes i la seva terminologia pròpia.

CUENCA, M. J., Sintaxi fonamental, Barcelona, Ed. Empúries, 1996.

HERNÁNDEZ, C., L’oració simple, València, Universitat de València.

RAMOS, R., Introducció a la sintaxi, València, Tàndem, 1992.

---------------------------------------------------------------- 3 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 17
El pla morfosintàctic. L’oració: categories gramaticals, funcions sintàctiques i valors semàntics

1. La morfosintaxi

És molt difícil resumir la discussió al voltant de la divisió de la gramàtica en

dues ciències: morfologia i sintaxi. La morfologia tracta d’estudiar les diverses
categories de paraules, per tant, sols consideraria la seua forma; mentre que la
sintaxi té per objectiu les funcions pròpies de les unitats lingüístiques. Però tal com
afirma Saussure, aquesta distinció és il·lusòria, ja que formes i funcions són
solidàries i és difícil, per no impossible, separar-les. Lingüísticament la morfologia no
té objecte real i autònom, no pot construir una disciplina distinta de la sintaxi.

2. El concepte d’oració, clàusula i fragment

2.1. El concepte d’oració

Aquest concepte ha estat definit per diversos autors i seguint criteris diferents.
Aquestes definicions es poden agrupar bàsicament al voltant dels següents tipus:
Definicions nocionals: l’oració és una unitat amb sentit complet i
independent. A Aquest criteri respon la definició d’oració que fa Badia.
Definicions prosòdiques: l’oració és una unitat entonativa marcada per una
corba d’entonació única, sense interrupcions. Per a Hockett, l’oració és la porció
d’enunciat situat entre dues pauses. Sanchis Guarner també opta per aquest criteri a
l’hora de definir el concepte d’oració
Definicions sintàctiques: poden ser de dos tipus:
Definicions gramaticals:
A. Punt de vista categorial: l’oració és la unió d’un sintagma nominal i un
sintagma verbal (definició generativista).
B. Punt de vista funcional: l’oració és un conjunt format per un subjecte i un
predicat. Aquest criteri és seguit per l’escola de l’estructuralisme i per autors
com Martinet.
Definicions distribucionals: l’oració és una unitat autònoma sintàcticament i no
supeditada estructuralment a cap altra unitat sintàctica superior (Hockett i
Bloomfield).

---------------------------------------------------------------- 4 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 17
El pla morfosintàctic. L’oració: categories gramaticals, funcions sintàctiques i valors semàntics

Definicions semiòtiques: l’oració és una unitat mínima de comunicació.

Aquestes definicions són menys nombroses i solen complementar definicions dels
tipus anteriors. Fabra donà suport a aquest criteri.

2.2. El concepte de clàusula

Segons Rojo, la clàusula és una unitat que té caràcter oracional des del punt
de vista gramatical (unió subjecte i predicat) però no des del punt de vista
distribucional (perquè es troba dins d’una unitat sintàctica superior: l’oració).
Segons aquest mateix autor, les oracions coordinades són policlausals, les
interoracionals són biclausals i les subordinades monoclausals.

2.3. El concepte de fragment

Els fragments són construccions des del punt de vista semàntic, prosòdic,
comunicatiu i distribucional, però no des del gramatical (no contenen subjecte i
predicat). Segons M. L. Hernanz, els fragments són enunciacions el·líptiques on el
sentit es recupera gràcies al context lingüístic o situacional. Per tant, són fragments:
les exclamacions, els proverbis, dites, respostes, etc.

3. Les categories gramaticals

La gramàtica tradicional: podem agafar com exemple la Gramàtica

Catalana de Badia. El gramàtic diferencia les categories següents: nom substantiu,
adjectiu, article, pronom, verb, adverbi, preposició i conjunció.
Badia no considera les categories de la mateixa forma, ell en diferencia tres
classes:
• Categories essencials (substantiu, pronom, verb)
• Categories accidentals (adjectiu, article, adverbi)
• Categories de relació (preposició i conjunció)

La gramàtica estructural: dins les gramàtiques estructurals, hem de partir de

la distinció entre les gramàtiques funcionals i les distribucionals. Les primeres

---------------------------------------------------------------- 5 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 17
El pla morfosintàctic. L’oració: categories gramaticals, funcions sintàctiques i valors semàntics

(Tesnière), donen suport al fet que la categoria és un concepte secundari respecte a

la funció.
El distribucionalisme o estructuralisme americà, en parlar de les categories,
introdueix el concepte de distribució on les categories de la llengua es defineixen per
commutació: pertanyeran a la mateixa categoria aquelles unitats que puguen
alternar en els mateixos contextos.
La gramàtica generativa: el generativisme (Chomsky) estableix una distinció
entre les categories originades per l’expansió d’aquelles que són categories
sintagmàtiques o sintagmes.
Les categories es defineixen només a partir de dos trets [+N], [+V]. Aquesta
proposta es considera l’antecedent de la teoria de la X barrada. Així per al
generativisme, el verb es defineix com a categoria verbal [+V] i no nominal [-N], el
nom substantiu com a categoria nominal [+N] i no verbal [-V]. L’adjectiu com a
categoria verbal [+V] i nominal [+N] i la preposició com a categoria no nominal [-N] i
no verbal [-V].
La lingüística cognitiva: el cognotivisme es planteja com a objectiu bàsic
determinar els mecanismes de categorització com a activitat humana fonamental en
tots els nivells.
Maria Josep Cuenca, en Sintaxi fonamental, proposa una categorització
gramatical des del cognotivisme (un tipus de categorització d’agrupament d’elements
en diferents conjunts, que realitza tot ésser humà a partir de la seua experiència).
Per a la seua proposta, Cuenca es basa en la definició de categorització que
fa la psicòloga E. Rosch basant-se en la teoria del prototipus i remetent-se al
concepte de nivell bàsic oposat a nivell superordinat i subordinat.
Exemple: superordinat …............... animal
bàsic ............................... gos
subordinat ...................... bòxer
Cuenca considera tres nivells dins les categories:
1. Nivell superordinat: on trobem les categories generals: verbal, nominal i
oracional (aquesta última afegida per Cuenca).
2. Nivell Bàsic: en el cas de les oracionals són l’oració, la clàusula i el fragment.
En les no oracionals, el nom, verb i adjectiu.

---------------------------------------------------------------- 6 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 17
El pla morfosintàctic. L’oració: categories gramaticals, funcions sintàctiques i valors semàntics

3. Nivell subordinat: s’inclouen les subcategories definides per alguns trets

diferencials específics. Per exemple, dins la categoria de nom., diferenciem
els noms comuns, abstractes, propis, etc.

4. Funcions sintàctiques

Junt amb el concepte de categoria, tenim el de funció (subjecte, predicat,

complement directe, etc.). És convenient no identificar categoria i funció. A l’hora de
determinar la funció que realitza una categoria hem de tenir en compte la posició que
ocupa i el vincle que manté amb la resta de constituents oracionals.

Les funcions sintàctiques han estat analitzades per:

La gramàtica tradicional: tradicionalment, les funcions sintàctiques han rebut
una definició nocional que els atorgava característiques de caire semàntic. Així,
gramàtics com Badia defineixen el subjecte com el conjunt de paraules amb què
apareixen designats l’ésser o la cosa, el predicat com allò que es diu del subjecte i
els complements del verb, que es classifiquen en directes, indirectes i
circumstancials.
La gramàtica estructural: Saussure, el primer estructuralista europeu, va
deixar pràcticament al marge el problema de les funcions oracionals, ja que segons
Saussure l’oració pertany a la parla, és a dir, a un àmbit que transcendeix l’objecte
d’investigació científica.
Tanmateix, però, Tesnière sí que va delimitar l’estrat de les funcions
sintàctiques: totes aquestes funcions poden definir-se com a unitats que es troben
directament regides pel verb, nucli d’una oració. Totes tindrien en aquest sentit la
mateixa mena de posició sintàctica.
Sota la noció d’actants s’engloben les funcions oracionals (subjecte, objecte
directe, objecte indirecte) i sota la noció de circumstants la resta defuncions
oracionals perifèriques.
La lingüística americana:
La Gramàtica Generativa Transformacional (GGT): adopta a l’hora d’estudiar
les relacions entre els constituents oracionals, una perspectiva oracional. Des

---------------------------------------------------------------- 7 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 17
El pla morfosintàctic. L’oració: categories gramaticals, funcions sintàctiques i valors semàntics

d’aquest supòsit, s’estudia l’estructura interna i la disposició dels constituents, es

considera la funció com una noció derivada de la posició que ocupa una categoria.
El model fillmorià: Fillmore (1968) pren com a base el model estàndard de
Chomsky, caracteritzat per la distinció entre EP (estructura profunda) i ES (est
superficial). Però Fillmore es distancia tant de la línia Chomsquiana com de Tesnière
i arriba a definir un estrat funcional unitari per al conjunt de noms que s’integren al
costat d’un verb en una oració.

Proposta de CARLOS HERNÁNDEZ: al costat dels actants, Hernández situa

les funcions, la qual cosa el duu a parlar de valors actancials i de valors funcionals.
Aquest pas és importantíssim, ja que diferencia les funcions sintàctiques (subjecte,
CD, CI) dels valors semàntics (agent, datiu, objectiu...)
Notació funcional: el primer que fa Hernández és donar uns trets que ens
permeten acotar l’espai funcional de cada funció. Els trets per al català són:
concordança, pronominalització, pronominalització àtona no adverbial,
pronominalització adverbial, recció, ordre, distribució complementària o impossibilitat
de combinació sintagmàtica.
Així, atenent a aquests trets podem parlar de les funcions següents:
Subjecte: el tret de concordança de nombre i persona entre el verb i el SN
ens permet acotar l’espai funcional del subjecte. En distribució funcional
complementària amb el subjecte es troba un N que concorda amb el verb en nombre
i en persona i que admet pronominalització amb la forma EN.
Objectes: l’Objecte Directe (OD) es caracteritza perquè pronominalitza amb
el, la, els, les i perquè és, tret d’alguna excepció, un SN. La diferència entre subjecte
i OD, quan totes dues funcions es troben representades per éssers animats,
quedaria reflectida en català per un criteri auxiliar d’ordre.
L’objecte indirecte (OI) es caracteritza perquè té com a substituts els pronoms
LI/ELS, perquè és un S.Prep amb preposició A i, en termes configuracionals, perquè
pressuposa un OD, amb el qual es combina sintàcticament.
Complement regit: és necessàriament un S.Prep amb preposició regida,
això és, seleccionada pel verb, cosa que fa a aquest tipus de complement
funcionalment imprescindible.

---------------------------------------------------------------- 8 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 17
El pla morfosintàctic. L’oració: categories gramaticals, funcions sintàctiques i valors semàntics

Complement Circumstancial: normalment, també és un S.Prep (SN per a

certs complements temporals) amb preposició no regida, tret associat al caràcter
funcionalment prescindible de tot complement circumstancial.
Atribut: la funció d’atribut presenta distribució complementària amb tota
funció oracional que no siga la del subjecte. L’atribut pot ser categorialment ADJ, N,
SN. Adjectiu i nom admeten pronominalització àtona en HO/ EN. Un sintagma
nominal atribut es pronominalitza normalment mitjançant els àtons EL, LA, ELS,
LES.
Predicatiu: el predicatiu és una funció oracional exercida per adjectius i
compatible amb funcions objecte i complement.

Notació actancial. Valors semàntics: és fonamental per a l’estudi dels valors

actancials tenir en compte la semàntica verbal i la semàntica proposicional. Així, és
per això que Carlos Hernández parla de tres tipus de predicats:
Predicats estatius: un verb estatiu no indica accions sinó estats. Els verbs
estatius no poden aparéixer en imperatiu o en perífrasis verbals duratives. Els
predicats estatius es limiten a situar unes entitats en relació a unes altres, és a dir,
s’hi estableix una relació entre un Tema estatiu (o entitat situada) i un Locatiu estatiu
(entitat que situa).
Predicats processuals: tot predicat processual suposa un canvi sobre el
marc de les relacions que estableixen entre determinades entitats; aquestes vénen
alterades pel procés, el qual posa en connexió un estat inicial i un de final diferents.
Així, parlarem de:
• Origen: element que indica la procedència d’un estat de coses.
• Destinació: és el punt de destinació de l’estat de les coses indicat pel predicat.
• Tema processual: és l’entitat motiu que pot ser considerada des de dues
perspectives; l’abans i el després del procés.
• Força: causa inanimada en posició de subjecte.
• Mitjancer: indica lloc a través.
• Complements temporals: són les circumstàncies temporals.

---------------------------------------------------------------- 9 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 17
El pla morfosintàctic. L’oració: categories gramaticals, funcions sintàctiques i valors semàntics

Predicats actius: podríem definir l’acció com un tipus de procés controlat o

dirigit cap a una meta per l’actant que en aquest tipus de marc exerceix la funció de
subjecte. Així, tenim:
• Agent: actant que té la funció de subjecte i dirigeix el procés cap a una meta.
• Datiu: és el reconeixedor de l’acte intencionat realitzat per l’agent. La seua
manifestació funcional és OI.
• Experimentador: rep l’estat psicològic expressat pel predicat. La manifestació
genuïna d’un EXP és l’OD.
• Objectiu: és l’actant més acostat a l’espai verbal. És el que més fàcilment pot
transformar-se en REMA. EXP i OB es diferencien pel caràcter + humà del
primer i –humà del segon.
• Causatiu: tipus de mitjà-causa que vehicula o origina el procés.
Instrumental: entitat inanimada que pressuposa AG i ocupa la posició
funcional de CC.
Benefactiu: utilitza la preposició PER A. Les fronteres entre DAT i BEN no són
clares quan no apareixen sintagmàticament combinats. EL BEN pur pressuposa
un DAT.
Comitatiu: expressa una relació de companyia.

---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------