TEMA 36

Tema 36
LA POESIA.
RECURSOS DE LA FUNCIÓ POÈTICA
 TEMA 36
La poesia. Recursos de la funció poètica

ÍNDEX

1. Objectiu d’estudi

2. Microestructures poemàtiques
2.1. Les anomalies semàntiques
2.2. Trops i figures I
2.2.1. Metàfora i metonímia
2.2.2. Metàfora i símbol
2.2.3. Metàfora i sinestèsia
2.2.4. Metàfora i comparació
2.3. Trops i figures II
2.3.1. Ironia, sàtira i humor
2.3.2. Semàntica i pragmàtica de la ironia
2.3.3. La ironia com ambigüitat argumentativa
2.3.4. Funció de la ironia
2.4. Marques semiòtiques
2.4.1. La variació lingüística
2.4.2. El tipus de significat

3. El poema com a text

3.1. Estructures transoracionals
3.1.1. Insuficiències dels models oracionals
3.1.2. Elements de cohesió textual
3.2. La cohesió textual
3.2.1. El concepte de coherència
3.2.2. Les isotopies
3.2.3. La progressió temàtica
3.2.4. El tema del text
3.3. Text i context
3.3.1. La pragmàtica
3.3.2. Text i espai textual
3.3.3. El lector model
3.3.4. La competència literària
3.3.5. La intertextualitat
3.3.6. Gèneres i tipologies dels discursos

4. Conclusions

---------------------------------------------------------------- 2 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 36
La poesia. Recursos de la funció poètica

BIBLIOGRAFIA

AGUSTÍN, J. L., Cómo hacer cosas con palabras, Barcelona, Paidós, 1982.

BORGES, J. L., “La poesía”, dins Obras completas, vol. III.

COLOMER, T., FERRER, M., “La poesia”, dins Articles, núm. 10, Graó, 1996.

DÍEZ BORQUES, J. M., Comentario de textos literarios, Plamor.

ELIOT, T. S., Sobre poesía i poetas, Barcelona, Caria, 1992.

GIVONE, Historia de la estética, Madrid, Tecnos, 1990.

LEVIN, S. R., “Consideraciones sobre qué tipo de habla es un poema”, dins

MAYORAL, J. A., Pragmática de la comunicación literaria, Madrid, Arco-Libros, 1987.

NÚÑEZ RAMOS, R., La poesía, Madrid, Síntesis, 1992.

OOMEU, U., “Sobre algunos elementos de comunicación poètica”, dins MAYORAL,

J. A., Pragmática de la comunicación literaria, Madrid, Arco-Libros, 1987.

VARCELLS, J., L’escriptor de poesia, Teide.

---------------------------------------------------------------- 3 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 36
La poesia. Recursos de la funció poètica

1. Objectiu d’estudi

Consideració del poema com a text (en una perspectiva superadora del nivell
de la frase o de simples “recursos poètics”) i des d'una perspectiva semiòtica que
potenciarà el component pragmàtic. És a dir, l’explicació del poema o text poemàtic
en tant que acte de parla, com a fet d'enunciació amb una estructura textual i
contextual determinada.

2. Les microestructures poemàtiques

Consideració d'una sèrie de “recursos” del llenguatge poètic en tant que

elements microestructurals en el marc del text poemàtic: metàfora, ironia, ús de
determinants...

2.1. Les anomalies semàntiques

A l’article “Les anomalies semàntiques” Todorov considera el llenguatge poètic
com a transgressor o anòmal perquè amb molta freqüència hi presenta anomalies:
combinatòries, lògiques, referencials o antropològiques. Les primeres vénen
produïdes per la infracció de les restriccions selectives entre lexemes (així “crim
verd” violaria la regla per la qual l’adjectiu verd té com a característica combinatòria
exigir un substantiu amb el sema material, condició que resulta infringida per
l’absència d’aquest en crim). Les anomalies lògiques afecten, però, tota la
significació dels mots; per exemple la paradoxa, la qual tot i tenir aparença de
proposició contradictòria presenta, però, possibilitat d’interpretació lògica correcta.
Un altre recurs en la polisèmia pot ajudar a resoldre l’anomalia lògica jugant amb els
diferents significats d’un mot o del seu antònim.
L’últim grup, el de les anomalies referencials, es caracteritza perquè produeix
en el text un efecte d’estranyesa que pot ser de tipus físic o social. Es tracta d’un
concepte que podria connectar amb el de literatura fantàstica.

2.2. Trops i figures (I)

Altres aspectes microestructurals que s’agrupen sota el nom de trops i figures
són tota una sèrie de recursos com la metàfora, l’anàfora, la ironia.
Com a punt de partida, la metàfora (i també altres recursos fortament
vinculats a ella com la metonímia o la comparació)

2.2.1. Metàfora i metonímia

La visió de Jakobson sobre aquests dos aspectes radica en dos punts:
1) L’organització del camp nocional dels trops al voltant dels eixos paradigma i
sintagma (o similaritat i contigüitat), oposició ja assenyalada per Saussure amb
el nom de relacions in absentia i relacions in praesentia respectivament, i
2) Projecció d’aquesta mateixa oposició sobre altres territoris epistemològics com
serien les diverses semiòtiques artístiques.
Per a Le Guern, un cas especial de metàfora és la sinècdoque del gènere; i
un mecanisme general de la denominació, la sinècdoque d’espècie.
Tant la sinècdoque com la metonímia juguen amb relacions entre els objectes
(desplaçament de la referència), mentre que en la metàfora s’estableix una relació
de significació (entre dos sentits).
---------------------------------------------------------------- 4 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 36
La poesia. Recursos de la funció poètica

Jakobson afegeix una nova assimilació: metàfora amb poesia, metonímia amb
prosa. Sembla aquesta una afirmació massa general abans de:1) disposar d’una
rigorosa tipologia dels discursos, i 2) realitzar una anàlisi detinguda de determinats
estils poètics on predomina la metonímia; per exemple en la poesia de Vicent Andrés
Estellés, la qual palesa una preferència pels sistemes metonímics.
Ens aturem ara, a estudiar l’estructura morfosintàctica de la metàfora. Hi ha
tendència generalitzada a exemplificar els tipus de metàfora amb els adjectius, verbs
predicatius i, més encara, amb noms substantius (classes de mots, tots ells, plens
semànticament). Tanmateix hauria d’acarar-se també amb classes de mots més
buits o “relacionals” (verbs copulatius, conjuncions...) amb estructures
sintagmàtiques complexes i fins i tot amb casos de transcategorització. El famós
vers de Quevedo “soy un fue y un será y un es cansado”, ens serveix d’exemple: fa
un ús metafòric del verb copulatiu; utilitza la transcategorització en un fue; transfereix
metafòricament estructures sintagmàtiques complexes com un es cansado, juga
amb el metallenguatge i el llenguatge objecte; utilitza l’expressió com a acte de
parla; i té en compte la relació d’aquesta amb el cotext i el context.
Veurem ara la qüestió de la relació opositiva entre metàfora, símbol,
sinestèsia i comparació o símil, totes elles corresponents al camp de la similaritat.

2.2.2. Metàfora i símbol

La metàfora per a Le Guern, es diferencia del símbol pel fet que en aquest és
el significat global del terme figurat el que es projecta sobre el sentit final (per
exemple la pell de brau en Espriu). En la metàfora, però, hi ha una selecció dels
semes que són compatibles amb el significat contextual: aquesta operació selectiva,
superadora d’anomalia combinatòria, serà el filtre que permetrà d’assimilar ambdós
significats. Aleshores, la metàfora, quan es desgasta, es lexicalitza com a mot propi,
en tant que el símbol, esdevé metonímia (permet un pas més directe del sentit a la
referència). Una altra diferència entre ambdós fenòmens és la major
intel·lectualització del símbol; la metàfora, tot perdent la força imaginativa,
intel·lectualitza la seua imatge associada i entra aleshores en procés de
simbolització. Això explica que en la jerarquia de les imatges la metàfora ocupa el
lloc més alt, amb un trencament més fort del convencionalisme i la lògica, fins arribar
a considerar-la la imatge poètica per excel·lència.
Si el símbol estableix analogies lògiques o intel·lectualitzades i
supralingüístiques, la sinestèsia basa les seues imatges en el terreny prelingüístic de
la pròpia activitat perceptiva.

2.2.3. Metàfora i sinestèsia

La metàfora és la més estrictament lingüística i ha de ser explicada com a
fenomen d’analogia semàntica mitjançant una anàlisi componencial. La sinestèsia,
en canvi, opera en un nivell estrictament perceptiu i, per tant, més a prop dels
referents purs. Malgrat que la frontera siga molt esmunyedissa es pot parlar de
metàfores sinestèsiques, per exemple en l’expressió aïllada del seu context “blanc
enterrament”.

2.2.4. Metàfora i comparació

Metàfora, comparació i símbol són tota una gamma de recursos que
acompanyen una imatge (expressió lingüística d’una analogia). Les dues primeres
es diferencien del símbol pel fet que en aquest no hi ha selecció de semes o atribut
dominant. La comparació, d’altra banda, s’oposaria als altres per tal com en ella no
---------------------------------------------------------------- 5 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 36
La poesia. Recursos de la funció poètica

es produeix una autèntica identificació i no es trenca la coherència lògica de

l’expressió. Le Guern estableix amb aquest raonament un tall racional entre metàfora
i comparació, tot afegint que ambdós són procediments d’una categoria lògica
diferent.
Vicent Salvador pensa, en canvi, que el que pressuposa la metàfora és un lligam
comparatiu. Seguint Todorov, els temes modalitzadors: com, potser, sens dubte, una
mena de, certament..., són instruments de supressió d’anomalies, amb els quals
entrem plenament en el camp de l’actitud del locutor davant el valor de veritat del
discurs, el camp de la pragmàtica. Aquesta actitud és un contingut no explícit i es
manifesta mitjançant unes marques textuals que permeten al lector d’interpretar tot
allò sobreentés o pressuposat. El poeta pot traure bon profit d’aquest joc potencial
(dir i no dir); és a dir, fer una asserció sense acceptar la responsabilitat d’haver-la
feta. Per exemple, en la poesia d’Estellés, que empra la modalització amb gran
profusió.
Mai no serà per a tu, la primera,
car no tindrà allò que hom diu relleu
tot el que has fet, pobrament, a la vida.

2.2.5. Funcions de la metàfora

A part la catacresi, que és una funció suplent (de les mancances de
l’estructura de la llengua), la metàfora pròpiament dita té assignades en la retòrica
clàssica de Ciceró a Sant Agustí, tres funcions: docere, placere, movere. La primera
correspon al paper d’eina cognoscitiva, tot assimilant-la al concepte de model. La
segona vindria a equivaler a una funció purament estètica o poètica, per bé que no
exempta d’uns valors clarament pragmàtics que podem trobar en la seua
consideració com una mena de captio benevolentiae que intentaria sensibilitzar el
receptor, intensificar les seues sensacions i predisposar-lo, per gràcia dels valors
artístics aconseguits, a acceptar les actituds de l’emissor. La tercera, apuntaria a la
persuasió, a la mobilització dels sentiments del receptor per tal de produir en ell una
adhesió incondicional a l’actitud que hom li vol transmetre i s’hi tractaria, per tant,
d’una funció conativa nuclearment vinculada a la pragmàtica.

2.3. Trops i figures (II)

Continuant amb la sèrie trops i figures, cal fer una matisació distintiva. Tot
seguint els tractadistes clàssics, el trop és una figura amb canvi de sentit. Al seu
entorn, Fontanier diu que el trop es realitza en un sol mot i es diferencia de les
figures d’expressió com la ironia. És per això que cal obrir ara la porta a les figures
com la ironia i a d’altres ben pròximes com la sàtira i l’humor.

2.3.1. Ironia, sàtira i humor

Todorov distingeix entre figures i anomalies, tot incloent la ironia, la
preterició, la hipèrbole, la lítote i altres, entre les anomalies que afecten la relació
signe i referent (les més clarament pragmàtiques). La ironia i la preterició infringirien
la regla d’harmonia entre signe i referent per tal com presentarien aquests com a
contraris: en el cas de la preterició la contrarietat s’establiria entre el verb performatiu
–que descriuria, aquí insincerament, l’acció realitzada pel poeta– i aquesta mateixa
acció lingüística.
La ironia és una figura privilegiada per als pragmàtics els quals consideren
que no pot haver ironia sense context (que palese el sentit irònic de l’expressió) i fins
i tot, per a alguns, no hi ha ironia sense víctima.
---------------------------------------------------------------- 6 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 36
La poesia. Recursos de la funció poètica

2.3.2. Semàntica i pragmàtica de la ironia

Seguint Ducrot-Todorov la definició del mecanisme semàntic sobre la ironia
és: ús d’una paraula amb el sentit del seu antònim. Donades les limitacions de la
definició, Díaz Migoyo critica aquest principi definint la ironia com a procediment
expressiu consistent a donar a entendre que no es diu el que es diu. El sentit de la
ironia no és el significat contrari del literal sinó el joc de la mentida textual que porta
com a indici informatiu per al lector les pròpies marques o senyals irònics.
A aquesta anàlisi semàntica caldrà afegir, la consideració de la ironia com a
acte de parla situat, amb una intenció avaluadora i uns efectes, entre els quals es
compta el distanciament obligatori entre lector i text.
Hutcheon estudia, des d’aquest punt de vista pragmàtic, les relacions de la
ironia amb els gèneres satíric i paròdic. La ironia seria un trop que operaria
semànticament a nivell intratextual, en tant que la paròdia i la sàtira serien fenòmens
genèrics amb funcionament intertextual el primer i extratextual el segon: la ironia,
d’aquesta manera, pot relacionar-se tant amb un gènere com amb l’altre. Per tal de
caracteritzar pragmàticament els tres elements, l’autora parteix de la noció d’ethos
(estat anímic suscitat en el receptor). L’ethos de la ironia seria burlesc i recorreria un
ventall que va del riure al somriure. En l’extrem dur de la gamma irònica se situaria
l’ethos satíric, menyspreant, mentre que el terme no marcat seria el paròdic, i podria
assolir un caire lúdic (neutre) o bé respectuós o bé contestatari.
Per a l’autora, la introducció d’aquest aparell pragmàtic té unes implicacions
com ara la infracció del principi de cooperació de Grice, la determinació del
subjecte de l’enunciació i el paper del lector en aquest joc dialògic. Sense elles la
ironia no tindria efecte, no arribaria a funcionar com a acte de parla.

2.3.3. La ironia com a ambigüitat argumentativa

Berrendonner proposa una explicació pragmàtica de la ironia com a
ambigüitat argumentativa, tot partint de la teoria de Ducrot sobre l’argumentació. I és
així com altres trops o figures (metàfora, hipèrbole, oximiron...) poden assolir un
tarannà irònic: en la mesura que comporta una contradicció de valors argumentatius.
Per exemple: donada una hipèrbole el lector hi copsarà un desacord entre
l’expressió hiperbòlica i la seua percepció o imatge de la realitat o la lítote, que
mitjançant la seua pròpia imprecisió deixa el valor argumentatiu en suspens. Aquesta
aparició d’un terme neutre genera de forma immediata una ambigüitat argumentativa
que pot interpretar-se irònicament.

2.3.4. Funció de la ironia

Continuant amb Berrendonner, nega que la funció de la ironia siga
necessàriament ofensiva. Més bé, per a l’autor la figura no resulta marcada tant amb
caràcter agressiu com amb un de purament defensiu. La ironia esdevé així un mitjà
d’escapar a unes regles de coherència (principi de coherència de Grice, regles
argumentatives de Ducrot...) tot assumint algun tipus de coherència: la del seu propi
mecanisme irònic. Serie l’exemple perfecte del dir i no dir, de l’alliberament del
discurs respecte a unes lleis restrictives que la racionalitat pública li vol imposar.
Aquestes restriccions són presents en l’enunciat com a marques o variables
argumentatives. Aquestes marques poden ser descrites en termes de
pressuposicions. Les marques d’ironia seran, per tant, la infracció d’aquestes
pressuposicions o implícits. Per exemple en un fragment de text teatral Tres

---------------------------------------------------------------- 7 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 36
La poesia. Recursos de la funció poètica

sombreros de copa, de Mihura, apareix un diàleg que ignora la pressuposició

d’unicitat o discreció del predicat casar-se
PAULA: Te casas!, Dionisio.

2.4. Marques semiòtiques

Per a Lotman i l’escola de Tartu l’estructura del text literari comporta una
doble modalització. La primera és la que les expressions lingüístiques –en una
llengua determinada– practiquen sobre la visió de la realitat que vénen a organitzar.
La segona és la que un sistema estructurador específicament artístic exerceix sobre
la primera mitjançant un procés semiòtic. El llenguatge poètic ve a entendre's així
com un “sistema modalitzador secundari” que, tot operant sobre el nivell purament
lingüístic, basteix uns signes artístics amb característiques pròpies (el lèxic, les
estructures sintàctiques, les pautes rítmiques, l’estructura textual, el punt de vista
enunciatiu i el registre lingüístic.

2.4.1. La variació lingüística

Coseriu postula que una llengua és un diasistema de varietats que organitza
la seua variació entorn de tres eixos: diatòpic, diastràtic i diafàsic, (o bé quatre si
comptem el diacrònic).
Pel que fa a la variació diacrònica cal considerar-la com a variació oscil·lant
entre el neologisme i l’arcaisme dins un mateix estat sincrònic de llengua. Així, per
exemple, els neologismes gongorins funcionaven com a indicadors d’una tensió
creativa particular i d’una raresa expressiva que connotava una voluntat clara de
selecció i elaboració que, tot oposant-se a l’expressió vulgar, pretenia la mitificació
de les formes poètiques i de la seua obscuritat i dificultat.
La variació sobre l’eix diatòpic connota evidentment l’origen geogràfic del
poeta com a subjecte de l’enunciació: l’ús del dialectisme –i és un cas molt freqüent
en la poesia estellesiana o en alguns poetes hispanoamericans– és un valor
semàntic més vinculat al sentit poètic.
La variació diastràtica (o de dialectes socials) és, potser, més utilitzable en
narrativa o en teatre, on es donen més fàcilment diversos subjectes de l’enunciació
dins el marc d’un mateix text, però també pot tenir un cert rendiment en la lírica.
Al capdavall, tota possibilitat de variació, tota diferència és rendibilitzada com
a variable d’estil, amb la qual cosa la variació estilística (assimilable a la variació
diafàsica) esdevindrà la més important.
El pas de la variació sociolectal a la diafàsica o de registre és descrit per
Greimas com un pas a un model funcional de les categories corresponents. Tota la
gamma de la variació diacrònica, diatòpica i diastràtica integraria un conjunt de
classes morfològiques que esdevindrien funcionals o sintàctiques en un ús
comunicatiu concret corresponent a un registre de variació diafàsica.
Halliday defineix el registre com una varietat semàntica respecte a la qual els
diversos textos a ella vinculats en serien exemples o variants concretes. Subratlla
l’autor que la diferència entre dialecte i registre és fonamentalment una oposició
estructural del procés. Els dialectes són variants per referència a l’ús.
Altra qüestió relacionada amb el registre és la de la mètrica. Sembla
innegable que el conjunt de les estructures mètriques (metre, rima, ritme) operen en
el poema com a indicadors d’un registre peculiar, el poètic. Aquestes estructures són
indici d’una actitud, marca semiòtica que remet a la caracterització del text
(metalingüísticament) com a pertanyent a la categoria poemàtica.
.
---------------------------------------------------------------- 8 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 36
La poesia. Recursos de la funció poètica

2.4.2. El tipus de significat

Presentem un assaig de classificació dels diversos tipus de significat realitzat
per Leech. L’autor esbrina set tipus de “significat” o “valor comunicatiu” entre els
quals el primer correspondria al “significat conceptual” estricte o “sentit”.
Els tipus 2 al 6 són enunciats de la següent manera: “significat connotatiu”, i
“significat estilístic”, “significat afectiu”, “significat reflex” i “significat conlocatiu”. El
significat connotatiu és definit com “el que es comunica en virtut d’allò a què es
refereix el llenguatge”. La connotació té relació amb els referents, amb el món real i
es caracteritza per la manca de precisió dels seus contorns semàntics, així com
perquè no és un tipus de significació específic del llenguatge, sinó que apareix en
altres semiòtiques, com ara la música o les arts plàstiques.
Leech anomena significat estilístic al que es relaciona amb les
circumstàncies d’ús de la llengua (informació transmesa sobre l’origen geogràfic o
social del parlant, el registre emprat i els valors diacrònics d’arcaisme o neologisme).
El significat afectiu, per la seua banda, és una ampliació de la categoria anterior al
camp de l’actitud i sentiments del locutor, i té una forta relació amb la funció
expressiva. El significat reflex és definit com el que comunica gràcies amb
l’associació amb algun altre sentit de la mateixa expressió.
És un fenomen complex que juga amb la polisèmia i amb l’homonímia dins el
camp associatiu de les expressions. El significat conlocatiu funciona amb un
mecanisme associatiu semblant, però ara de caire sintagmàtic. És un tema
relacionat amb la metonímia, i al de determinats mecanismes de construcció del text
poemàtic.
El significat temàtic, definit com allò que es comunica gràcies a la forma en
què el que parla o escriu organitza el missatge en relació a l’ordenació, al focus, a
l’èmfasi. Factors com ara l’estructura de l’oració i del text, l’hipèrbaton, la sinonímia
sintàctica o mitjans lèxics que remarquen l’accent emfasitzant sobre una part del
discurs, són determinants d’aquests tipus de significat. Es tracta de les funcions més
clarament textuals vinculades a la mateixa estructura simbòlica del discurs, del text
poemàtic.

3. El poema com a text

3.1. Estructures transoracionals

La lingüística del text es desenvolupa en fases més o menys desenvolupades:
la primera seria la constatació d’una sèrie d’estructures transoracionals inexplicables
des de les limitacions dels models oracionals. La segona fase correspon a la
postulació d’una “coherència del text”: el text concepte fonamentalment semàntic,
que passa a ser l’axioma inicial bàsic del qual deriven totes les altres estructures.
L’última fase dóna pas a la consideració de les relacions contextuals, és a dir, el text
deixa de ser pur enunciat per esdevenir acte d’enunciació i, per tant, l’objecte
d’estudi de la pragmàtica.

3.1.1. Insuficiències dels models oracionals

Tot seguint l’esquema de G. Rigau a la seua Gramàtica del discurs, podem
enumerar alguns fenòmens per a l’explicació dels quals cal recórrer a la consideració
textual o discursiva. El primer punt seria una aproximació radicalment textual al
poema. Un segon element haurà d’explicar tant la desambiguació d’oracions dins el
text poemàtic com la particularíssima tendència a la polisèmia d’aqueix text. Un
---------------------------------------------------------------- 9 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 36
La poesia. Recursos de la funció poètica

tercer element serà la detecció de la sinonímia interoracional. El text poètic presenta

una propensió a la repetició sinonímica al llarg del seu discurs. Es tracta d’un principi
de repetició pautada creadora de ritme, al qual responen fenòmens com el
paral·lelisme, l’anàfora o, en un altre nivell la rima i els esquemes mètrics. Un altre
punt és la capacitat del parlant-oïdor per reconstruir el sentit d’expressions
el·líptiques, sobre tot en dos tipus de discurs: el col·loquial i el poètic. En el text
poemàtic es tracta d’un factor d’intensitat expressiva i que haurà de ser compensat
per elements contextualitzats. El cinqué fenomen és el de la capacitat de detectar
contradiccions interoracionals a nivell discursiu i de resoldre en el marc textual
contradiccions intraoracionals. L’últim factor és el que correspon a la competència
pragmàtica o capacitat de relacionar text i context. Per altra banda és primordial
desplegar una capacitat per detectar contradiccions interoracionals.
Hi ha, tanmateix una altra sèrie de fenòmens que, per a la citada autora
exigeixen també el tractament discursiu: els diversos tipus d’anàfora, la cohesió
lèxica, la definització, l’expressió temporal, els elements connectors i el punt de vista
del parlant.

3.1.2. Elements de cohesió textual

El primer element és l’anàfora (o catàfora) com a relació substitutiva dins el
discurs, que comporta una identitat entre dos o més segments: identitat que pot ser
de referència (els elements remeten a la mateixa entitat) o bé de sentit (identitat de
significants no sols entre sintagmes nominals, sinó també entre sintagmes verbals).
Un cas particular correspondria a l’anàfora el·líptica o anàfora zero, la qual consisteix
a suprimir un element que és interpretable, generalment perquè ha aparegut
explícitament en el context previ. Podríem pensar que el poema es pot permetre una
certa transgressió de les regles discursives amb tendència a un alt grau d’anàfora
el·líptica -generadora d’ambigüitat o de polisèmia- en una línia que afavoriria la
concisió poemàtica i la intensitat de la seua percepció.
Altre factor és el de la cohesió lèxica del text. La repetició sinonímica i la
reiteració de mots amb el mateix radical són creadors d’una certa “anàfora
semàntica” que pot jugar un paper cohesiu en el text. Un altre fenomen que
necessita tractament textual és el de la definització. Ens podem basar en el treball
d’Amado Alonso sobre l’article. Per a l’autor l’absència d’article suposa una manca
absoluta de definició.
L’efecte estilístic conseqüent és una intensificació expressiva amb valor
emotiu. Observem-ho en aquests versos d’Espriu:
Petita barca damunt la mar corre fortuna llevantejant
D’una banda, afavoreix l’activació de connotacions emotives; de l’altra, el text
poemàtic pot utilitzar amb alt rendiment semiòtic aquesta manca de definització que,
en la mesura que queda ja compensada per factors contextuals, serà perfectament
assimilable dins les pautes genèriques del poema líric, el qual permet un grau
considerable d’indefinització com a paràmetre de polisèmia i d’intensitat expressiva.
Tornant a l’enumeració dels factors de cohesió discursiva, cal fer referència a
l’expressió temporal (formes verbals, adverbis de temps...) vista des de dues
directrius: la directriu sintacticosemàntica s’ocuparia dels problemes de l’anomenada
concordatia temporum, és a dir, de la sintaxi discursiva de les diferents referències
temporals poemàtiques. La directriu semanticopragmàtica ha de ser vinculada a la
consideració del poema com a acte de parla i partirà de la relació entre el temps de
l’enunciat i el temps de l’enunciació. D’altra banda, i en aquesta mateixa directriu
d’anàlisi, el concepte de “temps falsos” o metafòrics pot esdevenir clau en la teoria
---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 36
La poesia. Recursos de la funció poètica

del poema. L’ús no veritable del temps en el text poemàtic respon a una concepció
de la temporalitat no lògica sinó figurada, i aquest seria un tret essencial del joc
lingüístic “creació poètica”.
Altre factor d’obligat tractament discursiu és la connexivitat oracional. El text
poemàtic es veu alliberat de determinades lleis discursives que regeixen els
mecanismes de connexivitat de textos pertanyents a altres caselles tipològiques.
Així, el poema es pot permetre un alt grau d’asindetisme (és a dir d’el·lipsi de les
formes lingüístiques de conjunció interproposicional) tot servint-se de recursos
extraverbals però textualitzant com són la disposició de les línies, la distribució dels
parèntesis, les tipografies diferents...

3.2. La coherència textual

3.2.1. El concepte de coherència

La coherència vindria a definir-se com un (hipotètic) mecanisme ubicat en el
nivell semàntic profund on es genera la macroestructura textual. Són factors de
coherència: la referència, la substitució, l’el·lipsi, la conjunció i la cohesió lèxica.
Anàfora, catàfora, pronominalització, anàfora el·líptica i conjunció són els factors
més vinculats amb la cohesió a nivell d’estructura de superfície, per bé que llur
justificació última radicaria en l’estructura profunda del text.
Desenvoluparem ara dos aspectes concrets d’aquest camp, com són la
coherència lèxica i la progressió temàtica. Pel que fa al primer hi ha un concepte de
gran productivitat per a l’anàlisi semiòtica del text: la isotopia.

3.2.2. Les isotopies

El terme “isotopia” sol referir-se a elements sèmics. En aquest sentit la
isotopia funciona com una mena d’anivellament semàntic que homogeneïtza el
significant del text establint una certa equivalència entre diversos segments. Cal
distingir, tanmateix, entre una isotopia sèmica i la simple repetició sinonímica: mentre
que aquesta és més superficial (de pura cohesió o sintaxi textual) i suposa una
identitat de referents (no estrictament de sentits) entre els termes sinonímics, la
isotopia no suposa una identitat de referents sinó tan sols una comunitat sèmica, i
actua com a homogeneïtzador semàntic del text.

3.2.3. La progressió temàtica

El concepte d’articulació (oracional) en “tema” i “rema” es remunta a l’escola
de Praga i és conegut de les diverses tendències sota aquests mateixos rètols o sota
els de “tòpic” i “comentari”. Traslladant aquesta jerarquia al terreny discursiu direm
que el tema o tòpic és allò que ja ha estat present al propi text o bé es dóna com a
pressuposat en l’enciclopèdia de coneixements de l’oïdor; el rema o comentari és
allò nou, el factor d’aportació informativa als elements donats. En correlació amb la
isotopia que correspon a una projecció de l’eix paradigmàtic sobre el sintagmàtic, a
una homogeneïtzació del text per recurrència d’elements, la progressió temàtica
correspondria al desenvolupament coherent d’un tema al llarg de l’eix sintagmàtic i,
per tant, la relació entre les diverses parts del text seria de conseqüència i no
d’identificació.

---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 36
La poesia. Recursos de la funció poètica

3.2.4. El tema del text

És un factor de coherència, o molt millor dit, la prova de l’existència d’una
macroestructura textual temàtica: la possibilitat de resumir el contingut d’un text en
una sequència molt breu o en una sola paraula. Cal veure, quina és la seua
manifestació superficial (textualitzada), però abans cal fer una matisació per tal de
distingir aquest concepte del de “marc”.
Van Dijk defineix marc com el conjunt de proposicions que caracteritza el
nostre coneixement convencional d’alguna situació més o menys autònoma. Esdevé,
per tant, un concepte molt relacionat amb el procés de recepció del text.
La hipòtesi de tema com a estructura relativa a l’estructura profunda textual,
es pot verificar a partir d’una sèrie d’evidències, com és l’ús de deíctics,
pressuposicions, frases tòpiques... Aquestes últimes, les frases temàtiques, són una
sèrie de macroproposicions, freqüentment situades al començament o a l’acabament
d’un passatge, la funció de la qual és donar la macroestructura i per tant, facilitar-ne
la comprensió. Així, per exemple, en un sonet, el darrer tercet, i més concretament el
vers final, tendirà moltes vegades a actuar com a extracte últim del sentit del poema.

3.3. Text i cotext

3.3.1. La pragmàtica
D’ara en avant, parlar de teoria del text poemàtic suposarà la consideració
indefugible de la intertextualitat; la competència poètica o l’estructura del poema
tindrà en compte les relacions d’aquest amb tot el conjunt d’elements (emissor,
receptor, context...) que figuren sota el títol de “context”, la situació de la interacció
poètica.

3.3.2. Text i espai textual

J. Talens i J. M. Company estudien el text (artístic) en una direcció semiòtica,
com a pràctica productora de sentit. En aquest procés de producció de sentit hi
trobem l’espai textual que correspon a allò comunicat i allò donat, i el text
pròpiament dit que correspon al sentit ja assolit com a fita del procés: en eixa
direcció, definirem el text com el resultat d’un treball de lectura operat sobre l’espai
textual; treball que té como a objectiu fer-lo no sols significar sinó posseir sentit. Sols
després d’aqueix treball del subjecte receptor, que organitza l’espai textual, tot
projectant-hi la seua pròpia configuració com a subjecte, el sistema esdevindrà
estructura, és a dir, text.

3.3.3. El lector model

Una altra aproximació al concepte pragmàtic del text és la de l’escriptor
Humberto Eco, directriu enfocada cap al paper de receptor en l’assignació de sentit a
l’obra artística. Considera Eco que sense aquest treball cooperatiu de lector de
coherència textual no serà activada. Revisarem ara el seu plantejament de la figura
del lector. En primer lloc cal distingir entre “lector empíric” i “lector model” així com
entre “autor empíric” i “autor model”. Si l’autor model no és sinó una hipòtesi
interpretativa que realitza el lector empíric, el lector model, al seu torn, serà la
hipòtesi interpretativa que l’autor empíric basteix sobre el lector model. Autor i lector
models no coincideixen amb l’emissor real del text poemàtic i amb els receptors
efectius. Però tampoc coincideixen amb el jo i el tu que, en ocasions, dominen el

---------------------------------------------------------------- 12 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 36
La poesia. Recursos de la funció poètica

mecanisme de l’enunciat. Aquest “destinador” i aquest “destinatari” no coincideixen

tampoc amb els conceptes d’autor i lector models.
El “lector model” implica una competència enciclopèdica que suposa el domini
d’una llarga sèrie de codis i subcodis que van des del mateix sistema lingüístic fins
als marcs, les regles estilístiques o els quadres intertextuals, factor aquest que es
troba ja, com a element menys sistemàtic, a la perifèria de l’enciclopèdia.

3.3.4. La competència literària

Aquesta competència poètica integra un munt de factors:
1) Una competència bàsica estrictament lingüística (oracional i textual) en la
llengua en què s’ha produït el text.
2) Una competència genèrica que permeta el reconeixement d’una classe
tipològica discursiva (per exemple la del text poemàtic i dins seu la de
diversos subgèneres) i les seues pròpies regles de codificació (la
competència mètrica en seria un dels subcomponents).
3) Una competència intertextual de tipus no estrictament literari, sinó cultural en
general.
4) Una competència ideològica que comporta no sols uns coneixements sinó
també unes actituds.

3.3.5. La intertextualitat
La intertextualitat, comporta, explícita o implícita, la presència d’altres textos
en un text, el qual esdevé així una productivitat incessant, tot situant-se en un espai
intertextual, al bell mig d’una xarxa de referències culturals.
Proposa Genette denominar transtextualitat tot el conjunt de relacions entre
el text i els altres del seu marc de referència, reservant el terme de intertextualitat a
la citació literal o quasi literària d’un enunciat dins el text. Paratextualitat seria el
terme corresponent a les relacions del text amb altres enunciats que l’acompanyen i
en completen la significació, com ara el títol d’un poema, o d’un poemari, les
dedicatòries, els pròlegs... La metatextualitat designaria la relació amb el comentari
o el discurs crític sobre el text en qüestió. L’axitextualitat faria referència a la
catalogació del text en una casella genèrica, sovint present com a subtítol (novel·la,
antologia poètica, assaig...). Finalment la hipertextualitat correspondria a la relació
establerta per un text (hipertext) amb altres (hipotexts) que aquell incorpora.

3.3.6. Gèneres i tipologia dels discursos

Si la intertextualitat és un dels conceptes que ajuden a articular la relació text-
context i la relació sincronia-diacronia, el gènere n'és un altre. El problema que es
debat en tractar aquesta qüestió és el de la doble possibilitat d’interpretar-lo com un
sistema de categories universals integrades en una tipologia dels discursos, o bé
com un sistema de classes empíriques de discursos literaris històricament situades i
codificades. Genette parteix d’una consideració empírica o inductiva del gènere com
a classes històriques d’obres literàries. És clar, però, que tals institucions literàries es
constitueixen sobre la matèria prima d’uns “modes” pragmàtics del discurs. La
famosa tria genèrica (èpica, lírica i dramàtica) no serien modes naturals, sinó més
aviat, ”axigèneres”, és a dir, classes jerarquitzades de gèneres històrics concrets.

---------------------------------------------------------------- 13 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 36
La poesia. Recursos de la funció poètica

4. Conclusions

Ha estat, per tant, la poematicitat més que no la poeticitat l’objecte formal

d’aquest estudi (i en les seues relacions amb el context). És a dir, l’explicació del
poema en tant que acte de parla, com a fet d’enunciació amb una estructura textual i
contextual determinada.
Consideració, a més, d’una sèrie d’hipòtesis com ara la metàfora, en tant que
fenomen no estrictament centrat en les relacions paradigmàtiques sinó posseïdor
també d’un caràcter sintagmàtic i dependent del context poemàtic. Explicació,
també, d’elements com la deÏxi, l’anàfora o la definició de gramàtica del discurs.
També la ironia com a element integrat dins el discurs poètic i diferent de lirisme pur;
les marques textualitzades de l’emissor i del receptor (imatge poètica del jo i del tu);
la relació del poema amb el seu context/cotext (fenòmens d’intertextualitat o
transtextualitat i la funció d’aquell en la praxi social); i la situació del poema en una
tipologia general del discurs.

---------------------------------------------------------------- 14 ----------------------------------------------------------------