Tema 1.

CATALUNYA COM A COMUNITAT POLÍTCA I EL SEU MARC CONSTITUCIONAL: EVOLUCIÓ

HISTÒRICA

1. L’organització política i l’autogovern de Catalunya fins 1714

Els antecedents històrics del naixement de Catalunya com a comunitat política dotada
d’autogovern o de plenitud de poder polític públic cal cercar-los en el procés d’independència
respecte de l’imperi carolingi que van dur a terme els comtes catalans liderats pel comte de
Barcelona, en un llarg període de temps que es va iniciar a finals del segle X.

Carlemany havia expandit els diferents regnes francs fins a transformar-los en un imperi, al qual va
incorporar gran part d’Europa occidental i central. Carlemany va establir una marca als territoris
entorn dels Pirineus per actuar com a frontera militar entre el Califat de Còrdova i el seu Imperi
Carolingi. Era una terra fronterera amb continus canvis organitzatius i pactes amb els veïns àrabs.
Els comtats d’aquesta Marca van ser el nucli expansiu del que seria Catalunya.

1.1. La Generalitat (medieval) neix de les Corts

Els orígens més reculats de la institució parlamentària (Generalitat) tenen lloc a la divisió de la Cort
comtal i al naixement i extensió de les assemblees de Pau i Treva, institució que apareix a
Catalunya el principis del segle XI.

La institució de la Pau de Déu, sorgida a França, pretenia fixar el criteri que la violència entre els
membres de la noblesa no havia de recaure sobre les víctimes més pobres. Va ser seguida a
Catalunya a instàncies d’Oliba, bisbe de Vic i abat de Ripoll i de Cuixà, que hi va afegir el concepte
de treva (la suspensió de tot tipus de lluita en determinades èpoques de l’any).

Amb els comtes-reis les constitucions de Pau i Treva, al costat dels Usatges de Barcelona, van ser
el suport legislatiu de país, i les seves assemblees van ser convertides en l’embrió de les Corts
Catalanes. D’aquesta manera, la Pau i Treva va contribuir decisivament a la formació i consolidació
de l’estat medieval de Catalunya.

La Cort comtal catalana es formà durant el segle XI, com a derivació de la Cúria reial dels francs, a
mesura que els comtes de Barcelona es consolidaren com a prínceps sobirans. Era integrada per
magnats civils i eclesiàstics, per alts consellers i per jutges. Tenia un caràcter mixt, com a
organisme col·laborador en la presa de decisions del sobirà tant en els aspectes legislatius i fiscals
com en l’exercici de la potestat judicial.

Durant el regnat de Jaume I el Conqueridor, en ampliarel nombre de membres convocats i en

consolidar-se la incorporació de l’estament burgès, la Cort comtal esdevingué Corts Generals de
Catalunya. Però el pas decisiu fou fet en el regnat del seu fill, Pere II el Gran, quan en les Corts de
Barcelona de 1283, mitjançant la constitució “volem, estatuïm”, es va establir el sistema de
sobirania pactada característic del dret constitucional català medieval i modern. Segons aquest
sistema, només eren vàlides les normes sorgides de les Corts per acord entre el sobirà i els
estaments de la terra.
Les Corts catalanes es componien de tres estaments o braços:

 Estament militar → format pels representants de la noblesa

 Estament eclesiàstic → format pels representants de la jerarquia religiosa
 Estament reial → format pels representants de les ciutats i viles del domini del monarca

Les Corts només podien ser convocades pel rei, en qualsevol ciutat de Catalunya, i les havia de
presidir ell personalment

El paper de les Corts es va consolidar durant el regnat de Pere III el Cerimoniós, ja que, en el seu
temps, la freqüència amb que se celebraren corts va fer que l’actuació contínua de la comissió
encarregada de recollir el donatiu es consolidés en una institució permanent → neix la Diputació
del General de Catalunya o Generalitat. De forma més estructurada, sorgeix a les Cort de
Barcelona-Vilafranca-Cervera de 1359.

En la seva estructura definitiva (1413), la Generalitat serà una comissió formada per 6 persones: 3
diputats que exercien funcions executives i representatives + 3 oïdors que exercien funcions
administratives i comptables, representants dels tres estaments i triats triennalment, sent-ne el
President el Diputat eclesiàstic.

1.2. La Generalitat adquireix caràcter polític

A partir del 1413, amb l’estructuració definitiva de la Generalitat, la Generalitat adquireix caràcter
polític: d’institució indispensable per a l’administració financera passa a ser organisme polític
encarregat de controlar a la monarquia i de defensar les Constitucions i les lleis del Principat.

Per a la resolució dels conflictes que poguessin presentar-se entre la monarquia i les Corts,
aquestes aprovaren el 1481 la Constitució Poc valria (Constitució de l’Observança), que confirma
el règim pactista moderat que es mantindrà a través dels Àustries fins al 1714.

1.3. La Generalitat a l’Edat Moderna

L’aliança matrimonial de Ferran II i Isabel I de Castella no va suposar la unitat política dels

diversos regnes de la monarquia sota unes mateixes institucions i directrius. Era una unió personal
de les dues corones, juntes pel vincle matrimonial dels seus titulars respectius.

Al segles XVI i XVII, cada regne conservarà les seves pròpies lleis i institucions, diferents en la
capacitat de limitar l’autoritat del monarca, que anava derivant cap a l’absolutisme. A Catalunya,
el rei i el seu representant continuaran sense poder imposar noves lleis ni reclutar soldats sense el
consentiment de les Corts

Al llarg de l’època regida per la monarquia dels Àustries (1517-1700), les Corts catalanes van
continuar existint com a institució, però per les poques vegades que van ser convocades i per
l’activitat i el funcionament intern que van desplegar, van tenir una progressiva decadència.

El 1599 se celebren les últimes Corts en què hi ha un clima d’acord entre la monarquia dels
Àustries (1517-1700) i les Corts catalanes.

En canvi, per a la Diputació, el segle XVI no és un temps de decadència d’una institució medieval,
sinó el d’una majoria d’edat guanyada entre dificultats.
Així, la segona meitat del segle XVI fou una època daurada d’expansió i consolidació de la
Generalitat arreu del territori català (amb més funcionaris i més edificis). Aquest creixement
institucional comportà la implicació d’amplis sectors socials –cadascun dominant un dels estrats
de la jerarquia de l’administració- en la gestió de Diputació

La guerra, que va acabar amb la pau de Wesfàlia, es va iniciar com un conflicte de caràcter religiós
entre protestants i catòlics però va esdevenir aviat una lluita entre Àustries i Borbons pel control
de l’hegemonia europea. Per fer front a aquesta nova guerra, Olivares va idear el projecte
anomenat Unió d’Armes.

Per poder implantar la Unió d’Armes, Felip IV va haver de convocar Corts Generals als tres regnes
de la Corona d’Aragó. La resposta dels Braços catalans a les Corts de Barcelona de 1626 va ser
invocar la legalitat constitucional, que estava regida per criteris defensius que s’infringien amb la
Unió d’Armes del Comte-duc d’Olivares

Els Braços no van acceptar les propostes reials, i el monarca va marxar de Catalunya sense voler
concloure la Cort General, que va intentar reprendre sis anys més tard, sense gaire més èxit. La
Guerra del Segadors estava ja molt propera.

1.4. De la revolta catalana de 1640 a 1714

La revolta catalana del Corpus de Sang i la consegüent Guerra dels Segadors (1640-1659) significa
el trencament amb la monarquia hispànica.

Les tropes castellanes envaïren Catalunya al començament del desembre del 1640 i van avançar
ràpidament fins a prop de Barcelona. Amb aquesta situació militar, i davant d’una ben calculada
pressió política francesa, la Junta General de Braços va decidir posar Catalunya sota la sobirania
del rei de França, Lluís XIII.

Amb l’ajut francès, la revolució catalana estava consolidada i això va obligar Felip IV a una llarga
guerra per recuperar Catalunya. No havia nascut la República catalana; Catalunya havia canviat de
monarquia. Havia trencat amb Felip IV i s’havia lliurat a la sobirania francesa.

Amb la capitulació de Barcelona (1642), Catalunya es reincorpora a la monarquia espanyola i

malgrat la victòria, va tornar a jurar l’observança de les lleis del Principat. Però la guerra entre
Espanya i França no acaba fins al 1659, amb el Tractat dels Pirineus.

El Tractat dels Pirineus (1659) va significar la cessió a la sobirania francesa del Rosselló, el
Conflent, el Capcir i de la meitat de Cerdanya. Els Pirineus esdevenien frontera de les dues
monarquies i Catalunya quedava mutilada, perdia aproximadament 1/6 part de la població i 1/5
part del seu territori, i la segona ciutat del país (Perpinyà).

Les Corts de 1701 foren les primeres i les últimes que Felip IV de Catalunya-Aragó (i V de Castella)
celebrà al Principat; el Rei va fer concessions importants en relació a assumptes econòmics i
polítics i rebé a canvi un limitat donatiu a pagar en 7 anys.

A partir de 1702 va emergir el partit austriacista, amb una força creixent. Així doncs, a Catalunya,
la inicial acceptació de Felip V va donar pas a un creixent ambient d’hostilitat, motivada per la
francofòbia i per la por a l’absolutisme borbònic. Així, malgrat que Felip V havia jurat les
constitucions, la pràctica de govern absolutista del virrei Velasco va posar en guàrdia les
institucions catalanes i portà finalment al decantament majoritari dels catalans, l’any 1705, per
l’arxiduc Carles (partit austriacista)

El 1705, després que s’hagués establert un pacte amb les potències europees adversàries de
França, esclata una rebel·lió favorable a l’arxiduc Carles d’Àustria. Aquest entrà a Barcelona el
1705, convocà les Corts i hi jurà les constitucions. Foren les últimes Corts convocades per un
monarca.

Durant els primers anys de guerra hi van haver ofensives i reculades importants per ambdós
bàndols. Després de la batalla d’Almansa (abril 1707), un decret de Felip V abolia els furs
valencians i aragonesos i augurava mals presagis per als catalans.

El tarannà absolutista de Felip V no permetia dubtes sobre el futur que esperava als països de la
Corona d’Aragó, dominats pel “justo derecho de conquista”, els quals quedaven assimilats “a la
uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y Tribunales, gobernándose igualmente
todos por las leyes de Castilla, tan loables y plausibles en todo el universo”.

A partir de la proclamació de Carles VI, el conflicte bèl·lic deixà pas a la negociació diplomàtica, en
la qual els catalans, malgrat els compromisos adquirits pels anglesos en virtut del pacte de
Gènova, van ser abandonats a la seva sort.

Les converses internacionals van culminar amb dos principals tractats que configuraven un nou
equilibri europeu. De fet, per a Catalunya, el Tractat d’Utrecht va representar l’evacuació de les
tropes imperials, que van lliurar les places militars a les tropes borbòniques, desarticulant tota la
força defensiva del Principat. No obstant això, la Junta de Braços va optar finalment per la
resistència.

Així doncs, l’any 1714 desapareix un sistema polític, social i jurídic que oferia un conjunt
remarcable de llibertats i de garanties als individus i als estaments.

2. Catalunya dins de l’Estat centralista contemporani (1714 – 1931)

2.1. Del Decret de Nova Planta fins a principis del segle XX

El Decret de Nova Planta (1716) suprimeix les principals institucions polítiques de Catalunya.
S’aboleixen les Corts i la Generalitat i les seves funcions jurisdiccionals i governatives passen a la
Reial Audiència (presidida per l’autoritat militar del capità general). S’aboleix també el règim
municipal existent i les institucions representatives locals. El final de les institucions estronca les
fonts pròpies del dret públic de Catalunya.

D’entre els impresos reivindicatius publicats a la primer meitat del s. XVIII es poden destacar Via
fora els adormits (1734) i el Memorial de greuges de 1760, que recordava i reclamava l’antic dret.

Des dels inicis del segle XIX, la centralització liberal topa amb resistència a Catalunya de la mateixa
manera que el Decret de Nova Planta havia trobat oposició.
Entre 1814 i 1873, s’anomenà “provincialisme” la defensa de les llibertats, de les institucions i de
l’autogovern de Catalunya. Després vindran les reivindicacions federalistes i les regionalistes i
catalanistes. D’entre aquestes reivindicacions destaca el Memorial de greuges e(1885). Redactat
per Valentí Almirall, tingué un gran ressò social i es pot considerar la primera iniciativa organitzada
de reivindicació de la catalanitat.
Els plantejaments d’Almirall foren rebutjats pels sectors tradicionalistes i conservadors del
catalanisme, que el 1887 s’escindiren del Centre Català i formaren la Lliga de Catalunya. Aquesta
entitat presentà un Missatge a la reina regent (1888), on es reivindicava l’autonomia de Catalunya
i es demanava que la nació catalana tornés a tenir les seves Corts.
El 1889 s’inicià una campanya a favor del dret civil català i en contra de la uniformitat del codi civil.
Aquests foren uns anys d’efervescència del catalanisme conservador, que portaren a la formació
de la Unió Catalanista el 1891, a l’elaboració de les Bases de Manresa el 1892, a les campanyes pel
concert econòmic el 1898 o al tancament de caixes el 1899.
2.2. La Mancomunitat de Catalunya (1914 – 1925)

Les llargues pressions del partits polítics catalans van aconseguir que el 1914 es constituís la
Mancomunitat de Catalunya (formalment només era una mera unió de les quatre diputacions
provincials catalanes, però tingué una gran importància perquè és la primera institució autònoma
que regeix tot el país des de 1714)
La Mancomunitat té una autonomia de caràcter administratiu (no té potestat legislativa). La seva
estructura la formen tres òrgans: un President, una Assemblea General i un Consell Permanent.
La Mancomunitat va ser presidida per Prat de la Riba fins la seva mort, i després per Puig i
Cadafalch, que van dur a terme nombrosos projectes en infraestructures (biblioteques,
carreteres...), en ensenyament, van promoure la llengua i la cultura catalana i van reforçar la
consciència de catalanitat dels ciutadans.

Al 1923 es va produir el colp d’Estat del general Primo de Rivera, que va reprimir qualsevol signe
de catalanitat i la Mancomunitat va ser dissolta al 1925.

3. L’autonomia de Catalunya durant la Segona República espanyola (1931 – 1939)

Els partits republicans guanyen les eleccions municipals del 1931 i Macià proclama la República
Catalana. Hores més tard, a Madrid, es proclama la Segona República espanyola. Tres dies
després, Macià renuncia a l’Estat Català per aconseguir una autonomia política dins de la
República espanyola.

Dos principals Decrets d’estructuració de la Generalitat el 1931:

 Decret de 21 d’abril del Govern provisional de la República → reconeix la Generalitat com
a institució d’autogovern, sanciona la desaparició de les Diputacions provincials i reconeix
la competència del Govern provisional de la Generalitat per organitzar una Assemblea
provisional amb representants dels ajuntaments de Catalunya.
  Decret de 28 d’abril del President de la Generalitat Macià → estableix la composició de la
Generalitat fins a l’Estatut de 1932: un President, un Govern i una Diputació provisional de
la Generalitat

El 1931, a Núria, s’aprova el projecte d’Estatut de Catalunya, pensat per a una Constitució federal.
Però la Constitució de la Segona República, que finalment s’aprova el 1931, no és federal

El 1932, fracassat el cop d’estat del general Sanjurjo, es desencalla la tramitació parlamentària de
l’Estatut. Finalment l’Estatut s’aprova al 1932 a les Corts, i el President de la República espanyola,
Alcalá Zamora, promulga l’Estatut d’Autonomia de Catalunya a Sant Sebastià. Aquest mateix any
se celebren les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, i el Parlament elegeix President de
la Generalitat a Macià, que delega les funcions executives a Vallescà i després a Pi i Sunyer.

El 1934 el Parlament tria Lluis Companys com a president de la Generalitat com a substitut de
Macià.

El 6 d’octubre de 1934 Lluis Companys proclama l’Estat català de la República federal espanyola.
Es proclama l’estat de guerra i fracassa la revolta. Companys i els seu govern són empresonats. La
presidència de la Generalitat és assumida provisionalment per l’exèrcit. La situació de
d’excepcionalitat és resolta a través de la Llei de 2 de gener de 1935, que suspèn la vigència de
l’Estatut. Estarà suspès durant més d’un any, fins que al febrer del 1936 es dissolen les Corts i es
convoquen eleccions, que donaran el triomf al Front Popular.

Al 1936 s’inicia la guerra i Companys delega les funcions executives en Casanovas i després en
Tarradellas.

El 1938 les tropes franquistes entren a Catalunya. Franco deroga l’Estatut i al 1939, el President de
la Generalitat i altres membres del govern es veuen obligats a exiliar-se.

4. Catalunya sota la dictadura franquista i la Generalitat a l’exili (1939 – 1977)

D’acord amb les previsions de l’Estatut Interior de Catalunya de 1933, el President del Parlament
de Catalunya, Josep Irla, assumí interinament la presidència de la Generalitat (a l’exili). El 1954, el
president Irla dimiteix, havent delegat les funcions executives en Josep Tarradellas, a qui nomena
Conseller Primer.

Amb la mort de Franco, s’obrirà lentament un període de transició fins a l’aprovació de la

Constitució espanyola de 1978. Les primeres eleccions (quasi) democràtiques que es van celebrar
a Catalunya, les van guanyar les esquerres (1977). Pocs dies després de conèixer els resultats de
les eleccions, s’iniciaren les converses entre representants del President del govern espanyol i el
President de la Generalitat a l’exili. Després d’una multitudinària manifestació de reivindicació de
l’Estatut a Barcelona, el Reial Decret 41/1977 restableix la Generalitat de Catalunya, de manera
provisional. Josep Tarradellas és nomenat President de la Generalitat i forma un govern d’unitat

Mentre s’inicia la redacció d’un nou Estatut d’Autonomia, es traspassen les primeres
competències en matèria d’agricultura, indústria, urbanisme i comerç. Per tant, abans que
s’aprovés la Constitució espanyola i en plena transició, ja es va restablir la Generalitat, passant a
ser el primer ens preautonòmic: les preautonomies es generalitzen a tot l’Estat, però només se’ls
reconegués autonomia administrativa.

5. El procés constituent i estatuent (1977 – 1979) i l’Estatut de 2006

5.1. Una nova organització territorial per donar resposta a les aspiracions polítiques de
les nacionalitats històriques

Només durant el breu període de vigència de la Constitució republicana de 1931 s’havia posat en
pràctica una fórmula de distribució del poder alternativa al model centralista

5.2. El procés constituent (1977 – 1978)

L’actual Constitució de 1978 fou elaborada en un procés constituent de facto, amb uns importants
condicionants de la transició política:

a) La coalició electoral del govern espanyol (UCD) tenia avantatge a les eleccions de 1977.
b) Les Corts que van actuar com a constituents no van ser elegides pels ciutadans en la seva
totalitat
c) Els mitjans de comunicació controlats pel Movimiento van continuar tenint un paper
rellevant al servei de l’aparell estatal
d) Els poders de l’Estat no estaven encara subjectes a un control democràtic

El procés constituent va durar uns 16 mesos

5.3. El procés d’elaboració de l’EAC de 1979

L’elaboració de l’EAC 1979 és simultània i paral·lela a la CE.

 Redacció
 Discussió de l’avantprojecte de Assemblea de parlamentaris
 Procés de discussió i aprovació (nou Congrés de Diputats)
 Referèndum
 Ratificació de les dues cambres i sanció i publicació

5.4. L’EAC de 2006: procés d’elaboració i característiques generals

Objectius generals:

 Ampliació i garantia del poder la Generalitat

 Millorar el sistema de finançament
 Reconeixement de Catalunya com a nació-nacionalitat
 Garantir a nivell estatuari la regulació del règim jurídic del català

Procés d’elaboració:

1) Iniciativa de la reforma al Parlament de Catalunya.

2) La tramitació a les Corts Generals:
a) Tramitació al Congrés dels Diputats
b) Tramitació al Senat
3) El referèndum → va donar un resultat positiu però amb una abstenció molt elevada
 4) Publicació i entrada en vigor de l’Estatut

Característiques:

 És un text d’una notable extensió, 223 articles, amb incorporació de noves matèries
estructurades en nou títols.
 Crea un nou marc de referència competencial, en què es detallen moltes matèries i
submatèries
 Condiciona la legislació estatal, perquè preveu la modificació de diverses lleis estatals
 Comporta adaptar la legislació anterior catalana, més de 100 lleis.
 Conté una llarga llista de drets, que s’han de desenvolupar
 És un text redactat de manera genèrica i ambigua, per la qual cosa el seu
desenvolupament i concreció haurà de ser negociat amb l’Estat central.
 És un Estatut que va ser impugnat davant del Tribunal Constitucional mitjançant diversos
recursos d’inconstitucionalitat, i que va ser declarat en part inconstitucional per la STC
31/2010.

Tema 2. ELS FONAMENTS DE L’AUTOGOVERN DE CATALUNYA

1. La forma territorial de l’Estat:

1.1. Els models d’Estat compost en el dret comparat

Hi ha dos models d’organització territorial:

A) Estat unitari

Sorgeix de la Revolució Francesa a partir de les idees racionalistes d’una part dels revolucionaris,
els “jacobins”

L’Estat unitari centralitzat es caracteritza perquè només té una instància dotada de capacitat de
direcció política i per tant, un únic centre amb capacitat legislativa → concentra tot el poder de
l’Estat en unes úniques institucions polítiques (1 parlament, 1 govern i 1 PJ) que exerceixen les
seves atribucions sobre tot el territori de l’Estat.

D’aquest centre en depenen tots els òrgans de l’Administració, en una relació de subordinació
jeràrquica, i tenen la funció d’executar de manera uniforme al conjunt del territori les decisions i
les normes adoptades pels òrgans polítics centrals.

L’estat unitari amb descentralització administrativa és l’estat en el qual, tot i haver-hi un únic
centre amb ple poder polític i de poder legislatiu, reconeix una certa capacitat d’autoadministració
als ens territorials, per decidir la forma d’aplicar al seu territori les decisions presses pel poder
central. En aquests tipus d’estat es descentralitzen l’Administració i la decisió administrativa, però
no la decisió política.

B) Estat federal
Sorgeix amb la Constitució dels Estats Units d’Amèrica del 1787, fruit d’un pacte entre diversos
estats preexistents. L’origen de l’Estat federal es troba en el pacte, un pacte entre iguals, entre
diversos estats sobirans que decideixen la creació, a través d’una Constitució, d’una nova entitat
(l’Estat federal) en què s’integraran tots ells i a la qual delegaran algunes competències.

L’Estat federal és doncs un “Estat d’Estats” en què el poder polític s’exerceix des de dues
instàncies:

 Instància central (Federació), que disposa d’uns òrgans propis (Parlament, President,
tribunals), els quals exerceixen les seves funcions sobre tot el territori de l’estat federal
 Instància territorial (estats membres), que disposen cadascun d’una Constitució pròpia,
d’una organització política pròpia i d’uns poders polítics propis que exerceixen només
sobre el territori de l’estat membre.

L’Estat federal es basa en tres principis:

 Pluralitat (de centres de poder)

 Diversitat (de normes i orientacions polítiques)
 Descentralització o no centralització (distribució territorial de la capacitat de decisió).

L’Estat compost inclou tots els Estats que reconeixen diversos centres de poder polític (l’Estat
federal, l’autonòmic i el regional).
L’Estat compost pot ser federal, autonòmic o regional, però parteix d’un criteri d’organització
pluralista on s’estableixen diversos centres de poder polític. Existeixen dues instàncies territorials
de poder, cadascuna dotada de les seves pròpies institucions de decisió. Les instàncies territorials
no es troben subordinades a les instàncies centrals sinó que gaudeixen d’autonomia política, és a
dir, tenen capacitat d’autogovern, capacitat legislativa, que els permet desenvolupar una política
pròpia i diferent de les altres en les matèries en les que tenen competència.
C) L’estat autonòmic com a Estat compost

L’Estat autonòmic fa referència a la forma d’organització territorial de l’actual estat espanyol, que
és un tipus d’estat compost, diferent de l’estat federal, on el poder polític es troba descentralitzat
en les diverses comunitats autònomes que s’hi han constituït.

És conseqüència de la descentralització d’un estat unitari, que distribueix territorialment el poder

polític (legislatiu i executiu), però no el poder judicial

En l’estat autonòmic el poder constituent i el de reforma és únic i els estatuts d’autonomia

completen una Constitució volgudament oberta

Estat autonòmic espanyol i Estat federal

Similituds → hi ha un certa coincidència entre els estats amb descentralització política i els Estat
federals en els motius que poden impulsar aquests tipus d’organització territorial del poder:

 Motius tècnics o d’eficàcia

 Motius democràtics
 Motius de respecte a les nacions o nacionalitats
Diferències:

 Els ens territorials de l’Estat autonòmic no tenen un poder constituent propi i independent
 No participen en la formació de la voluntat estatal ni en la reforma de la constitució
 Estan sotmesos a controls molt més rigorosos que els dels estats federats.
1.2. Els principis d’unitat, d’autonomia política i de solidaritat a la Constitució
espanyola. El principi dispositiu

Art 2 CE → principis entorn dels quals s’estructura l’Estat espanyol: la unitat, l’autonomia i la
solidaritat. Cal afegir-ne un altre implícit: el principi dispositiu.

 La unitat comporta que l’estat espanyol és un únic estat sobirà. Ha de respectar el

pluralisme i la diversitat perquè no significa uniformitat ni centralització
 L’autonomia és un principi estructurador de tot l’ordenament jurídic. És un dret que la
Constitució reconeix a les nacionalitats i regions, posant de manifest que tenen una
existència prèvia a la norma fonamental. El contingut d’aquest dret consisteix en la
possibilitat d’esdevenir una Comunitat autònoma mitjançant els procediments establerts.
 La solidaritat implica que totes les instàncies de govern (Estat i Comunitats) estan unides
per l'interès general que totes comparteixen i estan obligades a promoure. També
s’expressa com un deure que obliga totes les parts en les seves relacions recíproques. En
aquest sentit, la solidaritat presenta dues dimensions:
o Deure de lleialtat constitucional o lleialtat institucional → cada part ha d'actuar de
manera que no obstaculitzi l'exercici de les competències de les altres i ha de
ponderar els interessos generals i els de les altres parts ja que, si es lesionen
aquests interessos, l'actuació resultarà il·legítima
o Deure mutu d’assistència i auxili → cada instància de govern el deure de contribuir
al fet que les altres puguin exercir adequadament les seves competències
 Principi dispositiu. Un principi no escrit però que està a la base de tot el procés autonòmic
i constitueix una singularitat de la Constitució espanyola.
La Constitució no diu quines comunitats autònomes hi haurà, ni les competències
concretes de cadascuna. Per tant, d’acord amb el principi dispositiu, la Constitució es limita
bàsicament a establir uns principis (unitat, autonomia, solidaritat) i uns procediments per a
que els diferents territoris accedeixin a l’autonomia. Els estatuts d’autonomia completen la
Constitució en aquest punt: constitueixen la Comunitat autònoma i estableixen quines
competències assumeix i quines són les seves principals institucions de govern.

1.3. Les vies d’accés a les autonomies i el desenvolupament de l’Estat autonòmic

A) Les vies d’accés a les autonomies

Via general de l’art. 143 (via lenta) i via especial de l’art. 151 (via ràpida). Les diferències entre un
procediment i l’altre eren fonamentalment dues:

- El grau de participació dels representats i ciutadans de cada territori en l’elaboració i

aprovació de l’Estatut
- El nivell de competències que es podia assumir inicialment.
Via especial (art 151) → Euskadi, Catalunya i Galicia (DT2a). Andalusia també.

Via comú (art 143) → La resta de comunitats autònomes (excepte els casos de Navarra i Madrid)

B) L’evolució de l’Estat autonòmic

L’Estat de les autonomies és un model en part preconstitucional, perquè abans que s’aprovés la
Constitució es donaren uns règims provisionals d’autonomia (preautonomies), i en part
subconstitucional, perquè la concreció d’alguns dels seus trets característics no es troben en la
Constitució, sinó que s’han concretat pels estatuts d’autonomia i per la legislació estatal
(conjuntament amb la Constitució formen el bloc de la constitucionalitat), i per la jurisprudència
del Tribunal Constitucional.

1.4. Característiques generals de l’Estat de les autonomies

L’estat autonòmic és conseqüència de la descentralització d’un estat històricament unitari

(uniforme i centralista). Característiques:

1) És un tipus d’estat compost, diferent de l’estat federal

2) distribueix territorialment el poder polític (legislatiu i executiu) en les CCAA, però no el
poder judicial
3) el poder constituent i el de reforma és únic (resideix en la nació)
4) s'organitza territorialment en municipis, en províncies i Comunitats Autònomes
5) hi ha dos tipus d’autonomia: la local (purament administrativa) i la de les comunitats
autònomes (política)
6) Per a les nacionalitats i regions, el dret a l’autonomia que els reconeix l’art. 2 CE consisteix
en la possibilitat d’esdevenir una Comunitat autònoma
7) És un model en part preconstitucional i en part subconstitucional
8) La Constitució del 78 fixa uns principis i uns procediments per a que els diferents territoris
accedeixin a l’autonomia: la unitat, l’autonomia i la solidaritat (ppi dispositiu)
9) Els estatuts d’autonomia completen la Constitució en la generalització de les CCAA a tot el
territori estatal: constitueixen la Comunitat autònoma i estableixen quines competències
assumeix i quines són les seves principals institucions de govern.

2. Elements de l’autonomia de Catalunya:

2.1. L'Estatut d'autonomia com a norma institucional bàsica de la Generalitat
2.1.1. L’Estatut d’autonomia com a norma institucional bàsica de les comunitats
autònomes: naturalesa, contingut, reforma i control

El sistema de fonts del dret a les CCAA té com a norma superior l’Estatut d’autonomia

A) Naturalesa jurídica de l’Estatut d’autonomia

Els Estatuts d’Autonomia són lleis que tenen una doble naturalesa:
- són lleis orgàniques, però atípiques, atès que és molt peculiar tant en la seva elaboració
com en la seva reforma, processos que posen de manifest el seu caràcter paccionat
 - són la norma institucional bàsica de cadascuna de les Comunitats Autònomes:
o regula les institucions autonòmiques
o estableix les competències que ha de tenir
o no pot ser modificat per cap altra llei
o és norma superior a totes les que formen l’OJ autonòmic, però en tant que llei
orgànica és una norma subordinada a la Constitució

Però l'estatut no és una norma autonòmica, sinó una norma estatal.

L’Estatut s’ha d’elaborar seguint el procediment establert, segons els casos, als art. 146 i 152,
per, posteriorment, ser aprovat per les Corts Generals mitjançant llei orgànica (art. 81.1 CE) i
l’Estat els reconeix i els empara com a part integrant del seu ordenament jurídic

B) Contingut dels Estatuts d’autonomia

Art. 147.2 CE → contingut mínim dels Estatuts d’autonomia:

 la denominació de la comunitat (la que “s’ajusti millor a la seva identitat històrica”);
 la delimitació del territori;
 la denominació, l’organització i la seu de les institucions autonòmiques pròpies;
 les competències assumides i les bases per als serveis que els correspondran

A més d’aquest contingut mínim, també hauran de contenir el seu propi procediment de reforma
Hi ha altres continguts “possibles” per als estatuts, perquè també poden incloure altres matèries
connectades amb la funció dels estatuts com a normes institucionals bàsiques: , tots aquells
aspectes vinculats a l’estructuració general del sistema polític i autonòmic (però amb límits)

C) Reforma dels Estatuts

Art 147.3 → la reforma dels estatuts s’ha d’ajustar al procediment que ells mateixos estableixin i
ha de requerir l’aprovació de les Corts Generals per llei orgànica. A més, es requereix la
confluència de dues voluntats: la de la CA i la de les Corts Generals. La Constitució afegeix un altre
requisit per als estatuts d’autonomia elaborats d’acord amb l’art. 152.2 CE caldrà que la reforma
s’aprovi mitjançant referèndum.

Actualment tots els procediments de reforma dels estatuts d’autonomia són procediments rígids i
pactats

2.1.2. La reforma de l’EAC 2006

L’EAC 2006 estableix dos procediments de reforma:

 Procediment art. 222 → regula la modificació que no afecti les relacions amb l’Estat
(reforma dels títols referents a drets, deures i principis rectors [títol I] i a les institucions
[títol II])
La iniciativa de reforma correspon al Parlament de Catalunya i al Govern de la
Generalitat. Els ajuntaments de Catalunya poden proposar al Parlament l’exercici de la
iniciativa de reforma.
 L’aprovació de la reforma requereix el vot favorable de les dues terceres parts dels
membres del Parlament, la remissió i la consulta a les Corts Generals, la ratificació de
les Corts per mitjà d’una llei orgànica i el referèndum positiu dels electors de Catalunya.
 Procediment art. 223 → regula la reforma en la resta de supòsits (resta de títols de
l’Estatut). la iniciativa de reforma correspon al Parlament, al Govern de la Generalitat i
a les Corts Generals.
L’aprovació de la reforma requereix el vot favorable de les dues terceres parts dels
membres del Parlament, l’aprovació de les Corts Generals a través de llei orgànica i el
referèndum positiu dels electors

En els dos procediments hi ha tres elements imprescindibles:

- Aprovació inicial del Parlament de Catalunya per majoria de dues terceres parts i, per
imperatiu constitucional
- Aprovació per part de les Corts Generals mitjançant llei orgànica
- Referèndum positiu del cos electoral català

2.2. El sistema de fonts de Catalunya

2.2.1. L’ordenament jurídic de les comunitats autònomes i les relacions amb el de
l’Estat

Les relacions entre l’ordenament jurídic de l’estat central i el de cadascun de les comunitats
autònomes parteixen del fet que tots ells estan subordinats a la Constitució.
Tres els principis en què es basen les relacions entre l’ordenament de l’estat central i els
autonòmics:
A) Principi de separació
B) Principi de competència
C) Principi de complementarietat → les relacions entre l’ordenament estatal i els autonòmics
són complementàries i conjuntament formen l’ordenament jurídic espanyol, que és el
l’únic que pretén ser complet.
Ha de preveure com se solucionen els conflictes normatius, quan les normes provenen
d’òrgans pertanyents a diversos ens territorials. Per això existeixen les clàusules de
tancament del sistema:
 Clàusula residual
 Clàusula de prevalença
 Clàusula de supletorietat del Dret estatal → Intenta evitar les llacunes legals (no hi ha
norma aplicable al cas conret).
La clàusula de supletorietat no implica que l’Estat estigui legitimat per legislar en
àmbits sobre els quals no té competència. Es tracta d’una clàusula d’aplicació del Dret
segons la qual ha de ser el propi aplicador del dret qui determini si hi ha llacuna. Així, la
supletorietat és una tècnica de reenviament que serveix per integrar llacunes jurídiques
una vegada l’aplicador del dret n’ha constatat l’existència i s’han acabat totes les
possibilitats d’autointegració.

2.2.2. Les classes de llei a Catalunya

Hi ha diferents tipus de llei en funció de la matèria que regulen i en funció del seu procediment de
tramitació i aprovació:

A) Lleis aprovades per procediments especials

a) Per raó de la matèria:
 Lleis de desenvolupament bàsic de l’Estatut
Art 62.2 EAC → defineix les lleis de desenvolupament bàsic de l’Estatut. Aquestes lleis són lleis
reservades a desenvolupar aspectes bàsics o institucionals de l’Estatut d’autonomia. Les matèries
d’objecte d’aquestes lleis són:
- Organització territorial de Catalunya
- Llengua pròpia i llengües oficials a Catalunya
- Carta dels drets i deures dels ciutadans de Catalunya
- Sistema electoral
- Estatut personal del president o presidenta de la Generalitat
- Organització, funcionament i atribucions del Govern
- Consell de Garanties Estatutàries
- Síndic de Greuges
- Sindicatura de Comptes
- Règim jurídic especial de la Vall d’Aran

La iniciativa legislativa pot ser exercida pels conjunt dels grups parlamentaris i l’aprovació, la
modificació i la derogació d’aquestes lleis requereixen el vot favorable de la majoria absoluta del
Ple del Parlament.

2.3. Catalunya com a nacionalitat i el dret a l’autonomia

Art 1 EAC → defineix Catalunya com a "nacionalitat", que "exerceix el seu autogovern constituïda
en CCAA d'acord amb la Constitució i amb aquest Estatut, que és la seva norma institucional
bàsica”.

Pel que fa a la definició de Catalunya cal fer esment al text del preàmbul: "El Parlament de
Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya
com a nació. La Constitució espanyola, en l'art 2, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a
nacionalitat."

En la STS 31/2010 el TC no declara inconstitucional la referència del preàmbul a "Catalunya com a

nació" ni a "la realitat nacional de Catalunya" però sí que remarca que no tenen cap eficàcia
jurídica interpretativa. La sentència admet que Catalunya es pugui presentar com a nació en sentit
històris, però des del punt de vista constitucional, l’única nació sobirana és la nació espnyola.

2.4. Els drets històrics i els símbols

A) Els drets històrics

Art 5 EAC → "L'autogovern de Catalunya es fonamenta també en els drets històrics del poble
català, en les seves institucions seculars i en la tradició jurídica catalana, que aquest Estatut
incorpora”

La intenció era fonamentar una protecció especial de determinades competències considerades

molt importants.

El TC declara constitucionals les referències al “poble català” com a origen del poder, a la
“ciutadania catalana” i als “drets històrics”, ja que es pot interpretar que aquests conceptes no són
sinònims de cap fonamentació del poder de la Generalitat al marge de la Constitució.

B) Els símbols nacionals de Catalunya

La competència sobre la regulació, ordenació, configuració i preservació dels símbols de Catalunya

correspon a la Generalitat.

A l’EAC hi ha 3 símbols que són definits com a “nacionals”:

1) La bandera de Catalunya. És la tradicional de quatre barres vermelles en fons groc. Ha

d’ésser present als edificis públics i en els actes oficials que tinguin lloc a Catalunya
2) La festa nacional. És la Diada de l’11 de Setembre. Festa nacional
3) L’himne de Catalunya. És “Els Segadors”

A part d’aquests símbols, l’escut i el senyal també són altres símbols propis de la Generalitat.

Pel que fa a la protecció jurídica dels símbols, l’art. 8.6 EAC remet a la protecció que reben els
altres símbols de l’Estat: protecció penal que castiga la crema de banderes, i en general les ofenses
a les comunitats autònomes o als símbols.

2.5. La ciutadania autonòmica, els drets estatutaris i els principis rectors

A) La condició política de català

Art 7 EAC → identifica la condició política de català a la ciutadania de Catalunya.

La condició política de català s'adquireix pel veïnatge administratiu: aquells ciutadans de l'Estat
espanyol, majors d'edat, que es troben empadronats en algun municipi de Catalunya. La
conseqüència de gaudir de la condició política de català és la d'exercir drets polítics.

Els drets associats a la condició política de català o ciutadania catalana són principalment el dret
de sufragi actiu i passiu i el dret d'accedir a determinats càrrecs públics, d’entre altres.

B) Els drets estatuaris i els principis rectors

Principals característiques generals del Títol I:

1) Suposa una novetat → inclou una regulació dels drets, deures i principis rectors fins ara
inexistent
2) Considerablement llarg
3) Pretén ser un complement i una superació del catàleg constitucional de drets i deures
4) Conté una certa vaguetat i ambigüitat
5) Potencialment transformador de la societat (clàusula d’igualtat real)
 6) Els drets vinculen directament els poders públics però alhora estan subordinats al
desenvolupament de la llei
7) Es reconeixen els drets i a més les garanties d’aquests drets
8) A més de drets i deures, també s’estableixen principis rectors

2.6. L’organització territorial

Art 83 EAC:
- Catalunya estructura la seva organització territorial bàsica en municipis i vegueries
- L'àmbit supramunicipal és constituït per les comarques
- La Generalitat pot crear altres ens supramunicipals

Art 85 EAC → crea el Consell de Governs Locals, com a òrgan de representació de municipis i
vegueries.

- Municipi → ens local bàsic de l'organització territorial de Catalunya

- Vegueria → àmbit territorial específic per a l'exercici del govern intermunicipal de
cooperació local i com la divisió territorial adoptada per la Generalitat per a l'organització
dels seus serveis

2.7. El règim juridicolingüístic

A) Llengua pròpia i llengües oficials

Qualsevol reflexió sobre la llengua catalana ha de partir de l’art. 3 CE, que si bé estableix
l’oficialitat del castellà a tot l’Estat, remet als estatuts d’autonomia per tal que puguin declarar
oficial també la llengua pròpia en el territori corresponent.

Art 6 EAC 2006 defineix la llengua catalana com a “llengua pròpia de Catalunya” i declara tant el
“català com el castellà són llengües oficials a Catalunya”, però el castellà ho és perquè és llengua
oficial de l’Estat. Principi de no discriminació per raó de llengua. Com correspon a una llengua
oficial, els actes jurídics realitzats en qualssevol de les dues llengües tenen plena validesa i eficàcia

L’EAC fa un esment especial a l’aranès (art. 6.5), llengua occitana denominada aranès a l’Aran, a la
que considera “llengua pròpia” de la Val d’Aran i oficial a Catalunya. Delimita a l’àmbit territorial
de l’Aran el dret de totes les persones de conèixer i utilitzar l’aranès, de relacionar-se amb les
administracions públiques i les entitats públiques i privades que en depenen.

B) Els drets lingüístics

L’Estatut regula els drets i deures lingüístics agrupant-los en quatre grans àmbits:

1) Drets lingüístics davant les administracions públiques i les institucions estatals

Dret d’opció lingüística → dret de totes les persones a utilitzar la llengua oficial que elegeixin, per
a relacionar-se amb totes les institucions, organitzacions i les administracions radicades a
Catalunya.
Per garantir aquest dret d’opció lingüística s’exigeix un coneixement adequat i suficient de les
dues llengües oficials per part de jutges, magistrats, fiscals, etc., per a poder exercir a Catalunya.

2) Drets lingüístics dels consumidors i usuaris

Dret de les persones a escollir la llengua oficial en la qual es vol ser atès. Per això, les entitats, les
empreses i els establiments oberts al públic estan sotmesos al deure de disponibilitat lingüística.

3) Drets lingüístics en l’àmbit de l’ensenyament

El català s’ha d’utilitzar normalment com a llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament

universitari i en el no universitari. En l’ensenyament, doncs, l’EAC consagra la política d’immersió
lingüística.

Els alumnes tenen dret a rebre l’ensenyament en català en l’ensenyament no universitari, i tenen
el dret i el deure de conèixer amb suficiència oral i escrita el català i el castellà en finalitzar
l’ensenyament obligatori.

El català és així la llengua pròpia de l’ensenyament en tots els nivells i modalitats, és a dir, el català
és el vehicle en el que s’imparteix normalment la docència, i es desenvolupen les activitats dels
centres.

Tema 3. EL SISTEMA INSTITUCIONAL DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA

1. L’organització institucional autonòmica: marc constitucional i característiques generals

La Constitució no imposa cap mandat concret d’organització institucional per les CCAA que van
seguir el procediment de l’art 146 (via lenta) per l’elaboració del seu Estatut. Per tant, els Estatuts
d’aquestes Comunitats poden adoptar l’esquema organitzatiu que els sigui més adequat. En canvi,
per a les Comunitats que van accedir a l’autonomia a través del procediment especial de l’art. 151
i de la DT2a, (via ràpida), l’art. 152.1 CE estableix un esquema organitzatiu que s’ha de basar en:

1) Assemblea legislativa elegida per sufragi universal d’acord amb un sistema de

representació proporcional
2) Consell de Govern amb funcions executives i administratives
3) President, elegit per l’Assemblea entre els seus membres i nomenat pel Rei, al qual
correspon la direcció del Consell de Govern, la suprema representació de la Comunitat i
l’ordinària de l’Estat dins d’aquella Comunitat

L’art 152.1 CE també afegeix que “El president i els membres del Consell de Govern seran
responsables políticament davant de l’Assemblea” i, després de fixar les tres institucions en què
s’ha de basar l’autogovern (parlament, presidència i govern), l’art. 152.1 CE afegeix que un
Tribunal Superior de Justícia culminarà l’organització judicial dins de l’àmbit territorial de la CCAA.

2. Les institucions estatuàries a l’Estatut de 2006

2.1. La Generalitat de Catalunya
 A) El sistema institucional de la Generalitat de Catalunya

L’EAC defineix la Generalitat com “el sistema institucional en què s’organitza políticament
l’autogovern de Catalunya”. Cal tenir en compte que el nom de Generalitat, tot i ésser el mateix
des de quasi 7 segles, descriu una realitat institucional molt diferent, i una contextualització
juridico-pública i un fonament constitucional també divers a cada moment històric.

La Generalitat és el complex institucional que compren les institucions generals: Parlament,

Presidència de la Generalitat i Govern, a més d’altres òrgans de rellevància estatutària. A més,
inclou també les institucions locals (supramunicipals i municipals) i l‘organització institucional de
l’Aran.

B) El sistema electoral

Catalunya es l’única CCAA que encara no té una llei electoral pròpia. L’Estatut remet a una llei del
Parlament per a regular el règim electoral. però estableix una majoria reforçada per a la seva
aprovació.
La manca de llei electoral catalana ha comportat que s’apliquessin a les eleccions al Parlament de
Catalunya les normes que regulen les eleccions al Congrés dels Diputats contingudes a la Llei
orgànica 5/1985, del règim electoral general (LOREG).
Encara que finalment s’aprovi la llei electoral catalana, la LOREG es continuarà aplicant a les
eleccions legislatives catalanes.

2.2. El Parlament de Catalunya

A) Les funcions del Parlament

D’acord amb el que estableix la Constitució i l’Estatut, les funcions del Parlament de Catalunya
són:

1) La funció representativa

És la primera de les funcions del Parlament i d’ella en deriven totes les altres. El Parlament és la
institució que representa el poble de Catalunya, l’únic òrgan que concentra institucionalment la
representació política directa del poble català.

La representació del poble és legitima ja que participa en l’elecció dels seus representants per
mitjà del sufragi universal, lliure, igual i directe. Aquest origen en l’elecció democràtica i directa és
el que fa del Parlament la primera institució de la Generalitat, de la que neixen les altres.

El caràcter representatiu del Parlament té conseqüències sobre la seva organització i

funcionament. L’estructura orgànica del Parlament ha d’integrar el pluralisme reflectit pels
resultats electorals i el funcionament del Parlament ha de respectar la pluralitat de la
representació.

2) La funció legislativa
Pel fet de ser la institució que representa el poble de Catalunya, la CE i l’Estatut atribueixen al
Parlament la potestat legislativa. La seva lliure voluntat legislativa ha de ser acatada pels altres
òrgans, governamentals o judicials, i només es troba limitada per l’Estatut i per la supremacia de la
CE.
L’Estatut també atribueix al Parlament l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat

3) La funció de creació del govern

4) La funció d’impuls de l’acció política i de govern

5) La funció de control del govern

El Govern és responsable políticament de les seves actuacions davant el Parlament, que en

controla la seva actuació

Els instruments del control parlamentari del Govern s’acostumen a classificar en dos grups segons
permetin o no un trencament de la relació de confiança entre la Cambra i el Govern:

 Mecanismes de control-sanció → moció de censura i qüestió de confiança. Permeten

exigir la responsabilitat política del govern.
 Instruments de control-inspecció o control-verificació → preguntes i interpel·lacions al
Govern, compareixences i sessions informatives, debats generals, sol·licituds
d’informació i comissions d’investigació. Permeten reclamar al Govern explicacions
sobre les seves actuacions; informació del Govern.

6) La funció electiva

7) La funció de “defensa i ampliació” de l’autonomia

B) Composició del Parlament

L’estructura del Parlament ha de ser unicameral, una única cambra: assemblea legislativa.

L’Estatut no determina de forma tancada el nombre de diputats que integren el Parlament, sinó
que estableix que es compon d’un mínim de 100 i un màxim de 150 diputats. A l’actualitat, el
Parlament està integrat per 135 diputats

Pel que fa a la durada del mandat parlamentari, l’Estatut estableix que els diputats són “elegits per
a un termini de 4 anys”. Tanmateix, la durada de la legislatura pot ser inferior al que preveu
inicialment l’Estatut com a regla general, en dos supòsits també previstos pel propi Estatut: la
dissolució automàtica i la dissolució anticipada del Parlament.

C) Estatut jurídic dels membres del Parlament

1) Requisits per a ser membre del Parlament i accedir al ple exercici

Per ser membre del Parlament de Catalunya cal haver estat elegit en el corresponent procés
electoral. Per poder ser inclòs en una llista electoral s’exigeixen dos requisits:
 - Gaudir de la condició política de català
- No incórrer en cap causa d’inelegibilitat

Per accedir al ple exercici de la condició de parlamentari ha de complir tres requisits:

- Presentar al registre General del Parlament la credencial expedida per l’òrgan

corresponent de l’Administració electoral
- Fer la promesa o jurament de respectar la Constitució espanyola i l’EAC
- Presentar les declaracions d’activitats i de béns als efectes de l’examen d’incompatibilitats

2) La prohibició del mandat imperatiu

Els membres del Parlament tenen un mandat representatiu: representen tot el poble i no als
electors que els han elegit.

L’Estatut assegura la independència dels membres del Parlament en la seves deliberacions i vots i
en conseqüència els deslliga de qualsevol mandat de tipus imperatiu (no estan sotmesos a ell)

La prohibició del mandat imperatiu és una garantia de la llibertat de consciència del parlamentari i
del dret a mantenir-se en el càrrec malgrat que abandoni el partit o en sigui expulsat.

La prohibició del mandat imperatiu ha esdevingut una garantia que tracta de donar una certa
autonomia al parlamentari per a poder defensar les seves idees, i per a poder interpretar l’interès
general lliurement i no com li indica el partit.

3) Les prerrogatives parlamentàries: la inviolabilitat, la immunitat parcial i el fur

jurisdiccional

La inviolabilitat, la immunitat parcial i el fur jurisdiccional, no s’han d’entendre com a privilegis

personals sinó com a prerrogatives que tenen com a finalitat garantir l’autonomia i llibertat del
Parlament. Per tant, no són drets personals, sinó garanties funcionals que se’ls reconeix com a
membres del Parlament. I per això són irrenunciables per als parlamentaris.

 La inviolabilitat. Art 57.1 EAC → els membres de Parlament són inviolables pels vots i
opinions que emetin en l’exercici de llur càrrec. La inviolabilitat impedeix que s’insti contra
el parlamentari qualsevol procediment sancionador que tingui com a causa les opinions o
els vots manifestats en l’exercici de la seva funció i és una garantia absoluta. Els seus
efectes temporals són indefinits.
 La immunitat parcial. És una prerrogativa formal, un requisit o condició de procedibilitat,
que protegeix la llibertat personal dels parlamentaris contra detencions i, quan és plena,
contra processos judicials que puguin desembocar en privació de llibertat per motivacions
polítiques.
En el cas català, el sistema d’immunitat parcial suposa que els diputats només poden ser
detinguts en cas de delicte flagrant, sinó, no poden ser-ho.
 El fur jurisdiccional. Art 57.2 EAC → en les causes contra els diputats, és competent el
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Fora del territori de Catalunya, la responsabilitat
penal és exigible en els mateixos termes davant la Sala Penal del Tribunal Suprem.
 Aquesta prerrogativa pretén donar una protecció especial al parlamentari atesa l’alta
qualificació de l’òrgan encarregat de jutjar-lo, però també es busca que l’òrgan que el jutja
tingui molta independència, imparcialitat i qualificació jurídica
Tanmateix, el fur especial té un efecte negatiu per als afectats: els hi nega el dret a la doble
instància

D) Organització del Parlament

Principals òrgans del Parlament:

 El Ple: la seva funció principal es l’aprovació de la legislació. S’encarrega també de debatre

les lleis i de nomenar determinats alts càrrecs de l’estat.
 La Diputació Permanent: s’encarrega de donar continuïtat a les tasques parlamentaries
fora del període de sessions
 Les Comissions: preparen els treballs per a la seva posterior discussió al Ple
 El President del Parlament: té la representació de la cambra
 La Mesa del Parlament: s’encarrega d’ordenar el treball parlamentari, interpretar el
Reglament i dirigir els serveis del Parlament
 La Junta de Portaveus: s’encarrega d’establir els criteris que contribueixen a ordenar i a
facilitar les tasques i els debats del Parlament i decidir la comissió competent per a estudiar
els projectes i les proposicions de llei o per a tramitar les diverses iniciatives.
 Els grups parlamentaris: tenen la funció de convertir el programa polític dels partits polítics
en iniciatives parlamentàries i en programa de govern.