TEMA 11: TRASTORN FÒBIC

Diagnòstic diferencial
- Agorafòbia amb o sense transtorn del pànic.
- Depressió.
- Alcoholisme.
- Timidesa.
- Transtorn de personalitat per evitació.
- T.O.C. 


El problema de la fòbia social és la seva comorbilitat, sovint s’acompanya d’alguna altra
patologia com ara la distímia, l’alcohoisme o la fòbia simple per exemple. La gran diferència
entre la fòbia social i l’esquizoide és el motiu del comportament, l’esquizoide no es relaciona
per la por al bloqueig, el fòbic social perque no li interessa el seu entorn. És una malaltia de
curs crònoc, que té repercusions per tota la vida. Les conseqüències de la fòbia social no
tractada poden ser:

- Baix rendiment acadèmic.

- Limitacions vocacionals. 

- Dificultat per la feina.
- Bloqueig d’ascensos.
- Empitjorament social. 

- Interacció social limitada.

- Incapacitat per citar-se amb altres.
- Dificultat per fer i mantenir amics.
- Dependència econòmica.
- Ús de l’alcohol com automedicació.
- Depressió.
- Agorafòbia.
- Ideació suicida i intents suicides.
Criteris diagnòstics:
- Criteri A: temor persistent i acusat a situacions socials o a actuacions en públic per
temor a que resultin compromeses.
- Criteri B: l’exposició a aquests estímuls produeix quasi invariablement una resposta
inmediata d’ansietat.
- Criteri C: l’individu reconeix que la por és excesiva i irracional.
- Criteri D: s’eviten les situacions socials o actuacions en públic, tot i que a vegades es
poden suportar amb terror.
- Criteri E: aquesta evitació o ansietat ha d’interferir marcadament en la rutina diaria de
l’individu.
- Criteri F: en persones de menys de 18 anys, els símptomes han de persistir al menys 6
messos.
- Criteri G: l’evitació no es deu a efectes fisiològics directes d’una substància o una
malaltia mèdica i no poden expliar-se millor per la presencia d’un altre trastorn
mental.
- Criteri H: si hi ha un altre trastorn mental, el comportament d’evitació no es limita a
la preocupació pel seu possible impacte social.

Epidemiologia:
- Edad inici menys de 25 anys.
- Afecta a un 10-15% de la població general.
- 5,4% de pacients sol·liciten ajuda mèdica.
- Viure sol, nivell escolar i econòmic baix.
- Alta comorbiditat.
- Duració de la malaltia 16-19 anys.

Motius de reconeixement insuficient:

- Factors històrics.
- Actitud del pacient.
- Actitud del metge.
- Comorbiditat. 

Agorofòbia: Als segles XIX i XX s’entenia com la por irracional als espais oberts. (contrari
de la claustrofòbia). Actualment s’enten com aquella reacció ansiosa que genera por als llocs
on no és pot rebre una ajuda. Per exemple:
- Por o ansietat a l’ús del transport públic.
- Por o ansietat a estar en espais oberts.
- Por o ansietat a estar en llocs tancats.
- Por o ansietat a fer cua o estar al mig de la multitud.
- Estar fora de casa sol/a.
Aquesta por es deguda a que no podrà escapar o no podrà rebre ajuda. Requereixen d’un
acompanyant
Tractament: Psicoteràpia (psicoanalítica, cognitiva, sistèmica). Psicofàrmacs (Ansiolítics,
antidepressius). Recolzament psicosocial.

TEMA 12. TRASTORN OBSESSIU COMPULSIU.

Trets obsessius:
- Inflexibilitat adaptativa.
- Tendència a mantenir cercles viciosos o d’autoprejudici.
- Estabilitat tenue en condicions d’estrés.

Definim obsessió com:

1. Aquells pensaments, impulsos o imatges recurrents i persistents que s’experimenta en
algun moment del transtorn com a intrús i inapropiat causant ansietat o malestar
significatiu.
2. Aquests pensaments, impulsos o imatges no es redueixen a simples preocupacions
excessives sobre problemes de la vida real.
3. La persona intenta ignorar o suprimir aquest pensament o bé intenta neutralitzar-lo
amb altres pensament o actes.
4. La persona reconeix que aquests pensaments, impulsos o imatges obsesives son el
producte de la seva ment (i no venen imposats com en l’inserció del pensament). 

Definim compulsió com:
1. Comportaments o actes mentals de caracter repetitiu, que l’individu es veu obligat a
realitzar en resposta a una obsessió o amb sentiment de reparar certes regles que ha de
seguir estrictament.
2. L’objectiu d’aquests comportaments o operacions mentals es la prevenció o reducció
del malestar o la prevenció d’alguna situació negativa; no obstant, aquests
comportaments o operacions mentals o bé no estan connectats de forma realista com
allò que preten neutralitzar o prevenir o bé resulten clarament excessius. 

Criteris:
- En algun moment del curs del trastorn la persona ha reconegut que aquestes
obsessions o compulsions son excessives i irracionals.
- Les obsesions o compulsions provoquen un malestar clínic significatiu, representen
una pèrdua de temps (suposen mes de 1h al dia) o interfereixen marcadament amb la
rutina diaria del individu, les seves relacions laborals (o acadèmiques) o la seva vida
social.

Idees obsessives:
- Ideatives:
- Obsessions metafísiques: Cavilacions (el bé i el mal, el si i el no..)
- Obsessions nosofòbiques: malaltíes víriques normalment.
- Escrúpuls obsesius. (he fet bé?) Sovint va unit a les metafísiques. Idees de
contrast: idees 
contràries als seus valors o creences que s’imposen a la seva
ment.
- Dubtes obsessius: la bogeria del dubte. 

- Fòbiques. Obsessions fòbiques.
- Impulsives. Por a cometre un acte impulsiu de caràcter negatiu (normalment no el
compleixen mai)

Tractament:
- Psicoteràpia en el major dels casos.
- Psicofàrmacs (si l’obsessió s’acompanya de trets depressius).
- En casos molt greus: Neurocirugia (capsulotomía bilateral estereotàxica).
TEMA 13. TRASTORN HISTÈRIC
La histèria com a categoria diagnòstica s’està intentant evitar degut al seu ús col·loquial
freqüent de la societat. Es parla de trastorn de conversió i/o trastorn de dissociació.

Conversió
Conversió aguda:
1. Crisis excito-motriu. (Gran crisi de Charcot)
La crisi comença amb uns pròdroms en la que la persona reconeix que li ve la crisis. El segon
període és el període epileptoide però a diferència de l’epilèpsia no perd la consciència.
Després entra en un període de contorsions, el pacient contorsiona sobre si mateix. Tranç, el
pacient segueix convulsionant però amb més tranquilitat. Període terminal, el pacient
recupera la consciència i expressa el malestar pel que ha patit.
2. Crisis d’inhibició
a. Letargia histérica: Molt semblant a una crisi catatònica. La persona dorm i
pot estar dies fent-ho.
b. Accés catalèptic: Inhibició total, símptomes molt similars a la mort. No
reacciona a estímuls.
c. Crisis sincopals: Pèrdues de coneixement davant de situacions de conflicte.
Punts en comú de la crisis de Charcot i la d’inhibició:
- S’acostumen a donar en públic.
- Es contagien, és a dir, és molt probable que si un es desmaia, caiguin 2 o 3 més.
Persistent/ crònica: Són patologies que poden cronificar-se.

Sistema Nerviós Central

- Alteracions a nivell sensitiu: alteracions de la sensibilitat del cos. Ex: anestèsia
(pèrdua de sensibilitat), hiperestèsia (augment de la sensibilitat) o parestèsia
(sensacions desagradables).
- Alteracions a nivell sensorial: sordesa o no sents allò que no vols sentir. Ceguesa,
anòsmia (no olfacte). Per exemple: el pacient es queda sord, no té una dificultat en el
nervi auditiu simplement se li bloqueja momentàniament.
- No hi ha lesió ni en el nervi ni a l’escorça sinó que hi ha un bloqueig. El conflicte
s’expressa a nivell del SNC. Hi ha una alteració funcional del SNC.
- Alteracions a nivell motor: Paràlisis. Se li paralitza alguna part del cos. Ex: si té un
examen i és dretà, se li paralitza el braç dret (en aquests trastorns conversius sempre
 guanyes alguna coses, per això sembla una simulació). Contractures musculars. Ex:
un solista té presentació al liceu i es queda afònic. La persona NO simula, però en treu
un benefici del que li està passant.

Sistema Neurovegetatiu
- Aquest és un problema perquè normalment diferenciem els trastorns per somatització
pels trastorns per conversió Normalment, quan es dóna una alteració en el SNC estem
parlant d’un histriònic, mentre que quan hi ha alteració en el sistema neurovegetatiu
es tracta d’alteracions somatomorfes. Però no sempre és així, cal estar atent perquè a
vegades les neurovegetatives també poden ser histriòniques.
- Alteracions a nivell motriu: Espasmes: ex: a nivell de faringe, “boloesofágico” una
bola no em deixa empassar. Ex: nàusees, vòmits, vaginisme (contracció de la vagina a
l’hora de les relacions sexuals).
- Alteracions a nivell sensitiu: Dolor (adornat). Ex: mal de cap, migranya. Te
l’expliquen d’una manera molt curiosa (un dolor profundo que aparece un gusano que
penetra...)
- Alteracions a nivell vasomotor: Problema de irrigació, es produeixen picors i poden
arribar a produir lesions. Això sol passar als palmells de la mà i la conseqüència de
rascar-se és el sagrament de la mà.

S’ha d’explorar si darrere d’aquestes alteracions hi ha una personalitat histriònica o histèrica

per distingir. (Com es distingeix?) Quan explores a fons, veus que a darrere d’aquest quadre
hi ha una personalitat histriònica.

Dissociació
El pacient no té consciència de tenir un problema. És un tall en la consciència, de tipus
parcial.
1. Personalitat múltiple: Patologia clàssica en la qual la persona desenvolupa dues
personalitats, dos mons paral·lels, sense tenir-ne consciència. Ex: un home que passa
una setmana a NY i una a LA, té una feina i una família a cada ciutat però ell no és
conscient d’aquesta doble vida. És difícil de creure per l’observador. El profe no ha
vist cap.
 2. Fuga psicògena: Et desplaces, desapareix una part de la teva vida. Ex: estàs a classe i
de sobte et trobes a les 3 de la matinada a una banc de plaça Catalunya. No saps que
ha passat entremig d’aquestes dues situacions i no hi ha hagut consum de substàncies
tòxiques. (3 dies no sap que ha fet).
3. Amnèsia psicògena: Persona perd la memòria. No recordes. No te’n recordes de
coses de la teva vida (qui ets, d’on vens...)
4. Despersonalització: Hi ha un canvi en la nostra persona, en la nostra identitat.
Dificultat de reconèixer-se a un mateix. Sents que han canviat coses de tu mateix.
(Desrealització: canvien els altres, despersonalització: canvio jo).

La conversió és el conflicte que el projectes en el propi cos, en la dissociació et mantens fora

del conflicte. 
 Hi ha una sèrie de trastorns (tant conversius con dissociatius) que creen
desconfiança per dos motius:
- Guany secundari: El pacient treu un benefici (estan pendent d’ell, centre d’atenció...)
- No es fan mal: Cauen però mai es fan mal. Creen desconfiança i els trastorns histèrics
es confonen amb simulacions, però NO simulen i NO ho fan expressament.

TEMA. 14 i 15: TRASTORN SOMÀTIC I SOMATOMORF

Definicions:
A Talarn (2012): No hi ha trastorn mental en el que el cos no intervingui de una o altre
manera, ni patiment físic en el que la psique no tingui un paper rellevant.
- relació entre ment i cos

En sentit estricte... grup de malalties on esta demostrada la presencia de factors psicològics

en la etiologia i en l’evolució de la malaltia.

Escola de Heidelberg (V. von Weizsaecker)

L’excitació psíquica origina una alteració nerviosa funcional que genera la cadena:
inflamació- necrosis - mort.

Escola de Chicago (Dunbar i Alexander)

- Antecedents de problemes psíquics
- Trets de personalitat específics per a cada malaltia →conflicte específic
- Prevalença segons el sexe
 - Prevalença familiar
- Associació amb altres malalties psicosomàtiques
- Curs fàsic: hi ha èpoques que tens la malaltia i altres que no
- Influències socials i culturals

Escola francesa (Pierre Marty)

- Són el resultat d’una desorganització progressiva que afecta primer la esfera psíquica i
després la somàtica.
- Pensament operatori: alteració del pensament simbòlic, llenguatge verbal, dificultat
per elaborar fantasies.

Escola anglosaxona (Peter Sifneos)

- Personalitat alexitímica
- Bona sociabilitat aparent, pensament vinculat a lo concret i analfabetisme emocional

Tipus:
Hipocondria: el pacient té por a patir una malaltia orgànica i pot presentar algun
símptoma aïllat. Es sotmet a multitud de proves mèdiques exploratòries. No hi ha
lesió ni malaltia orgànica.

Trastorn per somatització: el pacient presenta un malestar físic com dolor, vertigen,
etc. com equivalent ansiós. És a dir, son símptomes fruit de l’ansietat. No hi ha una lesió
orgànica i és de tipus neurovegetatiu. La diferència amb la conversió es que perquè hi hagi
conversió ha d’haver un trastorn histriònic de la personalitat, en canvi en el trastorn per
somatització no.

Trastorn psicosomàtic: el pacient presenta malestar físic compatible amb trastorn orgànic de
tipus respiratori (asma bronquial), digestiu (úlcera duodenal, colitis ulcerosa), etc. Hi ha lesió
demostrable per exploració complementaria. Es causada per l’ansietat i per la vulnerabilitat
orgànica. Si no hi ha aquesta vulnerabilitat no pot haver-hi trastorn per somatització.
Principal diferència amb el trastorn per somatització: sí que hi ha lesió orgànica.
Trastorn dismòrfic corporal: dismorfofobia. El pacient presenta preocupació per un
defecte corporal imaginari o una distorsió exagerada. Deteriorament social i laboral. Consulta
freqüentment a cirurgia plàstica.

Síndrome de sensibilitat central: engloba

- Fibromialgia
- Fatiga crònica
- Síndrome químic múltiple

Fibromiàlgia
És un trastorn que causa dolors musculars i fatiga (cansanci). Les persones amb Fibromiàlgia
tenen “punts hipersensibles” en el cos: aquests es troben en àrees com el coll, espatlles,
esquena, malucs, braços i cames. Els punts hipersensibles fan mal en pressionar-los.
Les persones que pateixen Fibromialgia poden tenir també altres símptome com:
- Rigidesa pel matí
- Dolors de cap
- Períodes menstruals dolorosos
- Sensació de formigueig o endormiscament t en mans i peus
- Falta de memòria o dificultat per concentrar-se
→ Tots aquests símptomes son de tipus ansiós
Segons els criteris ARC, 1990 pel fe el diagnòstic de Fibromiàlgia es necessita dolor
musculoesqueletic generalitzat i continu, de més de tres mesos d’evolució així com
sensibilitat i dolor als denominats “punts gatillo”: 18 punts dolorosos, dels quals 11 han de
ser positius.
Els criteris de la ACR han sigut útils en quant a que han permès definir millor la
Fibromialgia. Però s’estan revisant, ja que a més del dolor osteomuscular crònic i
generalitzat, s’han de valorar els altres símptomes que acompanyen la malaltia com:
manifestacions neurològiques, cognitives, psicològiques, endocrines...
TEMA 16. TRASTORNS I DISFUNCIONS SEXUALS
La conducta sexual es considerava com perillosa inadequada que es tenia que controlar i tenia
que quedar reduït a la reproducció sexual. Fins a mitjans del s:XX, parlar de sexualitat era un
tema molt extravagant.

1. Freud : estudia partir de casos → elaborar una teoria.

- Al 1898: “La sexualitat és l’etiologia de les neurones” → Parla del trauma sexual
- Al 1905: “tres assajos per a una teoria sexual” 

- Comença a parlar dels nens i la seva sexualitat (tenen un aspecte sexual) I això
genera un impacte i rebuig de la societat .


2. A. L. Kinsey i Cols (van tenir la fundació Rockfeller radera)
- Van realitzar 18.000 entrevistes i van publicar “el comportament sexual en l’home” a
1948 —> homes que es masturbaven.
- “Comportament sexual en la dona” al 1953. El primer llibre va alarmar, el segon va
escandalitzar, pensar que la dona pot tenir relacions homosexuals o sentir plaer.
Aquests llibres generen un gran impacte en la societat. Societat: dones no es podien
permetre les pertorbacions de l’homes.
- A l’any 60 es produeix una revolució. La dona per primer cop a la història té el
control de la reproducció, de l’embaràs. Apareixen els fàrmacs que permeten
controlar-ho. 

3. W. H. Masters i V. Johnson
- En aquesta època la sexualitat ja es podia expressar d’un altra manera. L'aportació que
fan: estudiar des de un punt de vista psicològic i biològic com respon tant l'home com
la dona a situacions sexuals.
- “Human Sexual Response” (1966) —> moment adequat per publicar aquest llibre.
- “Human Sexual Inadequacy” (1970), “The pleasure Bond” (1975).
- Al 1966, van fer un estudi en el que van filmar i observar més de 10.000 actes
sexuals: (recluten voluntaris) —> relacions sexuals
- 382 dones (entre 18 i 70 anys) - 312 homes (entre 21 i 89 anys)
- Volien estudiar els canvis físics que es donaven en la relació sexual:
- Van estudiar l’activitat sexual amb el fi de descriure de forma científica i objectiva els
canvis físics que es produeixen durant l’activitat sexual.
 - L’objectiu: era veure les igualtats i diferències de les respostes sexuals de l’home i de
la dona.
- Estudien la penetració —> penis -vagina. (aproximació de la sexualitat de tipus
genital)
- S’observa un cicle de 4 fases amb unes característiques concretes en cadascuna (ho
treballen pensant en la relació coital):
- Excitació: Canvis biològics importants. Canvis a nivell físic. Lubricació,
erecció: preparació pel coit.
- Messeta: Es manté l’estímul però no hi ha més excitació. Per molt que
augmentis objectes o actes, l’excitació ja no puja més.
- Orgasme: La messeta acaba amb aquest tret, el pic orgàsmic.
- Resolució: Per més que se l’exciti, ja no hi ha resposta. Es va mantenint l’estimualció
→ constant fins l’orgasme, a partir de l’orgamse, en la fase de resolució per molt que
s’estimuli, no augmenta la excitació. En les dones, la excitació és més lenta i per això
te l’orgasme més tard. (la primera línia es la del noi i la segona de la noia)

Si no confies en l’altra persona, difícilment serà satisfactòria. Les relacions sexual es un tipus
de comunicació molt intima. Si no hi ha confiança, aleshores no coneixes el ritme del altre
(sobretot en les dones), pot haver un aspecte de sorpresa. Tenint en compte el perfil de que no
cal que hi hagi un orgasme simultani, el que val la pena és conèixer el ritme de l'altre.
- L’home si no té l’orgasme ho acostuma a viure malament. 

- La idea de satisfacció plenament → pot ser només amb una parella que coneguis.

Clínica
Aquestes disfuncions es donen quan hi ha problemes en la resposta sexual. Què és la
sexualitat normal? Durant segles ha sigut molt clar, actualment la sexualitat normal és el que
la parella decideix. Les disfuncions sexuals poden sorgir per moltes causes, ja siguin físiques
o psicològiques.

Trastorn del desig sexual: No desitges tenir relacions sexuals. Pot ser molt variat. Pot ser
que la teva parella no t’atrau o ha deixat d’atraure’t, o t’atrau com a persona però a nivell
sexual no et genera aquest desig. Si no hi ha desig, tot el demés no funciona ja que el desig és
“normal”. El problema apareix quan es presenta diferent en algun dels dos membres de la
parella (quan un té desig i l'altre no). No existeix un desig normal. Si hi ha problemes en el
desig serà complicat. El desig es disminueix amb el pas del temps. Els psicofàrmacs generen
una disminució en el desig, a vegades s'anul·len. Si no hi ha desig no hi ha relacions perquè
costa molt posar- s’hi. Segurament, ja no hi ha possibilitat de tenir excitació.

Trastorn de l’excitació: Hi ha desig però:


- Trastorn de l’erecció: No hi ha erecció en el home. (cossos cavernosos que s’omplen

de sang) si hi ha un problema a aquests cossos, no és possible l’erecció.
- Trastorn excitació femenina: Problemes de lubricació que poden fer dolorosa o
incomoda la relació. No hi ha excitació en la dona. És molt important el joc previ. Els
preàmbuls ajuden a la excitació i als canvis biològics. L’ansietat també pot ser un
problema per l’excitació, com la menopausa.

Molts joves de 20 anys prenen viagra → por si acaso.

Trastorn de l’orgasme: Hi ha desig i excitació però:

- Anorgàsmia: no pots arribar a l’orgasme, dificultat per arribar-hi
- Ejaculació precoç: l’home ejacula abans de la penetració perquè hi ha molta excitació.
(en el fons hi ha ansietat, a causa del desig tan 
gran que existeix)

Trastorn de la sexualitat per dolor genito-pèlvic: Problemes de lubricació

- Vaginisme: No pot haver penetració, el múscul està contret. Si hi ha penetració, fa
mal. Contracció de la musculatura vaginal, pànic a la penetració.
- Disparèunia: Dolor en la penetració, fa mal a l’home i a la dona. Per exemple el
vaginisme, si l’altre intenta forçar, pot causar dolor.
- Si això només passa 2 o 3 cops, no passa res. Però quan ja és permanent, és on hi ha el
problema.

Trastorns Parafílics (Antigament es deien perversions)

No hi ha norma, vol que dir que cada parella decideix que vol fer, fins a on vol arribar, etc.
poden jugar, tenir noves experiències, però els dos han d’estar d’acord, sinó és quan hi ha
aquestes variants. Van des de variants de la conducta sexual fins a trastorns.
- Fetitxisme: Tendència a sentir-se atret sexualment (t’excita) per una part, per una
peculiaritat del cos de l’altre o per algun objecte inanimat. És normal que s'atrauen
 certes coses de l’altre, el problema és quan només t’excita aquella peculiaritat o aquell
objecte. Ex: un jefe que es sent atret pels colls i les treballadores van totes amb
mocador perquè sabien que a ell l’excitava. En les relacions sexuals pot ser que a
vegades t’exciti que porti noseque, però el problema és quan només t’excita la teva
parella per aquella part del cos o perquè per exemple porta tacons.
- Voyeurismo: Persona que s’excita mirant a la seva parella o a una altra persona.
Persona que només s’excita mirant sense ser vist, amagant-se i mirant a parelles
despullant-se o en ple acte sexual. El problema és que només li excita mirant.
- Paidofília(Pedofília): Obtenció de plaer sexual (excitació) amb nens, ja siguin del
mateix sexe o del contrari. No és un trastorn però suposa un problema, es considera
il·legal si és amb nens de menys de 15 anys. No parlem en edats semblant, parlem en
edats MOLT diferents.
- Bestialisme (Zoofília): Obtenció de plaer sexual a partir de contacte amb animals.
Sobretot passa en zones rurals, en població rural.
- Sadomasoquisme: L’excitació amb l’obtenció de dolor, l’excita el fet de sentir dolor.
Pot ser dolor físic o psíquic. El sàdic (li agrada fer mal)té aspectes masoquistes, i el
masoquista (li agrada que li facin mal) té aspectes sàdics. no es 50 sombras de grey
(no es anem a jugar, és anar a fer mal a l’altre) → 20% de la població general.
- Masoquisme sexual: La persona s’excita quan li fan mal, el dolor l’excita
- Asfixiofilia: Asfixiar a una persona.
- Sadisme: l’excitació que provoca fer mal a l’altre, humillar a una persona.
- Exhibicionisme: S’excita mostrant-se despullat, mostrant els seus genitals. Els excita
la cara d’espant dels altres al veure’l despullat. Si l’altre es riu la hem liat, els
exhibicionistes acostumen a anar en llocs públics.
- Frotteurisme: S’exciten amb el “roce”. Exemple: es frega al metro, a l’autobús amb
l’altre gent. Fregar el genitals amb persones que no estan disposades sexualment. Més
en espais públics.
- Transvestisme: Desig o necessitat d’utilitzar roba (vestir-se) del sexe oposat. Sap que
és home o dona però li agrada experimentar el seu costat femení o masculí. En totes
les cultures hi ha una diferència de com va vestit el home o la dona.
- Escatologia telefònica: Persona que s’excita trucant a persones conegudes o
desconegudes fent comentaris del tipus sexual.
- Coprofilia: s’excita defecant sobre un altre.
- Clismafilia: s’excita amb administrar enemas.
 - Urofilia: s’excita urinant sobre un altre.
- Necrofília: S’exciten amb el contacte sexual amb cadàvers. (Alguns autors diuen que
amb nines de plàstic inflables també es podria considerar necrofilia, però és molt
diferent → es considera persona amb poca imaginació).

No són patologies, sinó variants.

17. TRASTORNS PSICOPÀTICS

Hem dividit en 3 grans grups les patologies: els trastorns psicòtics, els trastorns neuròtics i els
trastorns dels caràcter (avui en dia anomenats trastorns de la personalitat). El trastorn
psicopàtic es troba dins dels trastorns del caràcter però el definim com específic mentre que
la resta de trastorns de personalitat els farem al tema 20.

Psicopatia (Trastorn antisocial de la personalitat)

Com alternativa a la Psicosis i a la Neurosis. La psicopatia seria un trastorn que es
caracteritza per la manca de control dels impulsos i una manca de resposta emocional
adequada. Persones que empatitzen poc, amb fredor emocional. Fan una vida desadaptada i
sobretot son molt impulsius. La impulsivitat, porta a fora el que el pacient sent. Inadaptació a
les normes socials en l’entorn.
Psicopatia > Sociopatia > Caracteropatia.
Quan desapareix el Trastorn Sàdic de la personalitat, tot queda englobat en el Trastorn
antisocial de la personalitat.
Com a tot trastorn del caràcter, ja apareix a la infantesa i es desenvolupa en l’adolescència i
l’edat adulta. → després es pot dir ja pròpiament com el trastorn antisocial de la personalitat.
Per això al segle XIX no es deia psicosis perquè tenen control de la realitat, no és una
neurosis perquè no tenen ansietat.

Criteris DSM 5
Un patró dominant d’intatenció i vulneració dels drets dels altres que es presenta des l'edat
de 15 anys, i que deu complir amb 3 o més ítems:
1. Fracàs per adaptar-se a les normes socials en el que respecta el comportament legal,
com ho indica el perpetrar repetidament actes delictius.
 2. Deshonestedat, indicada per mentir repetidament, utilitzar un àlies, estafar altres per
obtenir un benefici personal o per plaer.
3. Impulsivitat o incapacitat per planificar el futur.
4. Irritabilitat i agressivitat, indicats per baralles físiques repetides o agressions.
5. Despreocupació imprudent per la seva seguretat o la dels altres.
6. Irresponsabilitat persistent, indicada per la incapacitat de mantenir un treball amb
constància o de fer-se càrrec d'obligacions econòmiques.
7. Falta de remordiments, com ho indica la indiferència o la justificació de l'haver
danyat, maltractat o robat a uns altres.
- El subjecte té al menys 18 anys.
- Existeixen proves d'un trastorn disocial que comença abans de l'edat de 15
anys.
- El comportament antisocial no apareix exclusivament en el transcurs d'una
esquizofrènia o un episodi maníac

Els criteris segons Theodore Millon

1. Comportament observable:
- Impulsivitat
- Baixa tolerància a la frustració.
- Simpatía.
- Arrogància.
2. Comportament interpersonal
- Irresponsabilitat
- Transgressió.
- Utilitzen als demés
- Ressentiment i venjança.
- Conflicte amb la llei.
- Màscara social: encantadors.
3. Estil cognitiu
- No accepten les normes.
- Amoral.
- Victimització.
- Justificació.
 4. Autoimatge
- Autosuficiència.
- Acrítics amb si mateixos.
- Desconfianza.
5. Representacions d’objecte
- Abús i explotació.
- Evitar la debilitat
- Objectes internalitzats degradats i corruptes
6. Mecanismes de defensa
- Impulsivitat
- Projecció
- Racionalització
7. Organització morfològica
- Indisciplina
- Transgressió
- Intolerancia a la frustració
- Buit i falta de barreres
8. Estat d’ànim
- Insensible
- Satisfer necessitats
- Espontaneita
- Menyspreu per la compassió
- Cinisme

Tractament
● Sense consciència de la patologia
● Difícilment accepta un tractament
● Pot acceptar-ho per conveniencia
● Teràpia individual i grupal
● TRactament en règim d’internament

Trets de caràcter. Característiques pròpies del trastorn psicopàtic.

1. Manca de consciència de malaltia: Els individus no tenen consciència de la seva
malaltia i això fa que la família ho passi molt malament. No és una psicosis. No
 empatitzen amb els altres (Tenen consciencia de que s’han equivocat, que l’han liat,
però no perquè sigui un problema d’ell.) Alguns autors els anomenen llàgrimes de
cocodril, ja que tenen temor al problema que han causat, però no tenen intenció de
canviar, ja que no creuen ser ells els culpables. Van a les consultes per un interès, per
aconseguir alguna cosa, no perquè creguin realment que ho necessitin, i al cap de les
sessions et diuen que ja estan molt millor.
2. La inadaptació a les persones, grups, normes: Els hi costa molt adaptar-se als grups, a
les normes, els hi és molt difícil. Tenen problemes de vinculació. No poden fer
associacions. Es salten normes. Tendeixen a funcionar de forma solidària encara que
flirtejen i es relacionin.
3. La fredor: Són persones molt fredes, molt insensibles, indiferents. Els hi és igual el
que els hi passi als altres, els seus sofriments. No són empàtics, són simpàtics. No es
poden posar al lloc de l’altre. En situacions de violència poder ser molt perillosos ja
que no tenen conciencia del dolor de l’altre, si han de sacrificar a algú ho fan.
4. Incapacitat d’establir una relació afectiva estable: No vol dir que en algun moment la
tinguin, però lo normal és que en tinguin moltes de tipus consecutiu. A vegades trobes
que tenen parella estable però no hi ha vincles, per ells no existeix la fidelitat (no són
responsables). A l’edat adulta els costa molt relacionar- se amb les persones ja que
són molt freds. Si ho fa, és més per un interès o per una intenció sexual. No tenen
sentit de compromís.
5. Insinceritat (manca de sinceritat): Són molt mentiders, falsos. Manca d’autenticitat
personal. S’adapten a les circumstàncies. Tenen un tret narcisista, es mostren molts
cops com no són.
6. Agressivitat: Són persones molt violentes, violència brutal, intensa, això els fa
extremadament perillosos. Com no tenen control la cosa se’ls hi escapa de les mans
ràpidament. Són brutalment violents, no tenen prou en tirar algú al terra, li han de
aixafar el braç, no paren.
7. Carència de judici ètic moral: si a mi em va bé ho faig sinó no ho faig (sobretot en la
conducta pròpia): No entenen l’ètica, no són immorals són amorals perquè no es
salten les normes, sinó que ells no tenen. No es salten l’ètica, és que no l’entenen!
Exemple: advocat que es tira a les dones que es volen divorciar (vulnerables).
8. Manca de sentit de responsabilitat: No se senten responsables de les coses, no es
senten en deute. No te’n pots fiar d’ells, et deixen plantat i no es senten culpables.
 9. Incapacitat de planificació: Dificultat de planificar-se a curt i llarg termini. (no saben
que faran l’estiu, com estudiaran...)
10. Dificultats en l’aprenentatge: Com no poden planificar-se és molt difícil aprendre. (els
hi costa aprendre, ja que els costa molt poder-se concentrar i trobar un sentit a allò que
fan). No veuen massa interès, només s’estudien allò que els interessa. Poden treure un
10 a un examen d’una matèria que els interessi i la resta no anar ni a classe.
11. Escassa tendència als trastorns d’ansietat: No senten ansietat, no es posen nerviosos
per res. El nivell d’ansietat et mobilitza, i per tant ells no es mobilitzen perquè res els
angoixa.
12. Impulsivitat: No tenen cap control dels impulsos. Allò que els hi ve al cap ho fan. Ex:
si es troben una pedra i veuen un vidre, doncs agafen la pedra i trenquen el vidre.
13. Manca de tolerància a la frustració: No toleren gens bé que les coses no surtin com
ells volen, perquè s’enfaden. Mai es un problema d’ells, la culpa sempre es dels altres.
Ex: si un nen vol la pilota no pararà fins aconseguir-la.
14. Tendència a l’avorriment: Com els motiven molt poques coses s’avorreixen
ràpidament. Aquest avorriment pet ser perillós ja que al no saber que fer, fan
gamberrades.
15. (Simpatia natural): Habilitat per captar de forma immediata la simpatia de
l’interlocutor: Són simpàtics, rius, amables, ”showman”. Són persones molt atractives.
Tracten igual a la persona que fa 10 anys que coneixen que a la que acaben de
conèixer. Tot i així acabes pagant tu el sopar.
16. Habilitat per defensar-se o justificar la seva conducta: Mecanismes que utilitza:
Projecció: la culpa ha sigut de l’altre, ell mai té la culpa ni és responsable, projecta en
els altres. Racionalització: capacitat d’explicar-ho tot, busquen explicacions en les que
ells no tinguin res a veure. Son racionalitzacions a posteriori.
17. Tendència a l’ostentació: Fixa’t què fantàstic sóc. Han de fardar, han d’explicar lo
fantàstics i meravellosos que són. Exhibir tot el que tenen.

Mecanismes de defensa:
- Impulsivitat
- Projecció
- Racionalització
El tractament d’aquests pacients és molt difícil. Han de tenir un mínim de consciencia perquè
pugin acceptar el tractament. Normalment passen uns anys perquè millori. Poden acceptar-lo
per conveniència. Teràpia individual i grupal. Tractament en règim d’internament.

Tractament
Ingrés a una unitat que t’ajuda a desintoxicar-te des d’un punt de vista fisiologic i psicològic.
(important tractament integral (psicosocial), 1r tractar l’addicció).
Patologia dual → Psicosis induïda: primer hi ha un consum de drogues i després un trastorn
mental. Son substàncies que van des de el trastorn paranoide tòxic de la cocaïna, a la
demència produïda per inhalants, passant per el trastorn amnèsic causat pel alcohol. És
important reconèixer aquestes situacions com secundàries al ús per no fer un diagnòstic
primari erròni.

TEMA 18. ADDICCIONS

Abus: és un patró desadaptatiu del consum d’una substància manifestant-se per les
conseqüències adverses i recurrents relacionades amb el consum repetiu, que comporta un
deteriori o malestar clínicament significatiu.
Intoxicació: presència d’un sindrome reversible específic d’una substància degut a la seva
ingesta recent o exposició. Presenta canvis psicològics o de comportament maladaptatius
clinicament significatius degut al efecte de la substància sobre el sistema nerviós central.

Síndrome de dependència: patró desadaptatiu de consum que d’una substància que comporta
un deteriorament o malestar clínicament significatius, expressat per tres o més dels ítems
següents (amb 3 ja seria suficient):
- Tolerància
- Abstinència
- Major consum o durant més temps del previst.
- Diversos fracasos al intentar deixar el consum.
- Es dedica molt de temps en obtenir la substància.
- Reducció d’activitats socials, laborals, oci…
- Es consumeix tot i sent conscient de tenir un problema amb la substància.
Tolerància:
Necessitat d’augmentar la dosis (per disminució de l’efecte), amb el consum continuat de la
mateixa quantitat de substància. (Ex: una pastilla et provoca un estat 5, a la setmana una
pastilla només et provoca 2 i has d’augmentar i prendre’n dues per aconseguir el 5.) Aumenta
la dosis quan baixa l’efecte. Cada cop necessites més dosi per tenir el mateix efecte.
Saturació a nivell neuronal → necessitat d’augmentar. Conjunt de símptomes fisiològics i
psicològics que es presenten al deixar o reduir el consum d’una substància, provocant
malestar clínic més o menys greu, deteriorament social i deteriorament laboral. (L’addicta no
consumeix per aconseguir un plaer sinó per evitar un malestar, ja que aquest malestar genera
una situació de desesperació i vol evitar totes aquestes situacions. Arriba a un punt que la
substància no genera satisfacció).

Abstinència:
Conjunt de símptomes fisiològics i psicològics que es presenten al deixar o reduir el consum
d’una substància, provocant malestar clínic més o menys greu, deteriori social i laboral.

Abstinència:
És el conjunt de símptomes fisiològics i psicològics que es presenten al parar o reduir el
consum d’una substància, provocant malestar clínic més o menys greu, així com
deteriorament social i laboral. L’abstinència i tolerància són les que marquen l’addicció i
dependència.

Existeix dependència a:
- Alcohol
- Al·lucinògens
- Anfetamina
- Cannabis
- Cocaïna
- Fenciclidina
- Inhalants
- Nicotina
- Opiacis
Psicosi induïda
Les psicosis induïdes per substàncies van des del trastorn paranoide tòxic de la cocaïna, a la
demència produïda per inhalants, passant pel trastorn amnèsic causat per l’alcohol. És
important reconèixer aquestes situacions com secundàries a l’ús per no fer un diagnòstic
primari erroni. L’avantatge de les substàncies legals (drogues o estimulants com el cafè) és
que ets conscient del que estàs prenent (saps els ingredients).

El tractament és dual: s’ha de tractar l’addicció i la psicosi. Normalment qui està més
capacitat per tractar aquest tipus de patologia són les xarxes de patologia de les addicions. Per
tractar s’ha d’intentar reduir per una banda la substància que provoca el trastorn, i, per altra,
el trastorn

19. TRASTORNS DE LA PERSONALITAT

Quan es respon a les responsabilitats quotidianes de manera inflexible o des- adaptatives, o
quan les percepcions i comportaments del individu donen lloc a un increment de la
incomoditat personal o entorpeixen les dificultats per aprendre i créixer → es centren molt a
la pròpia persona, també cal afegir que poden incomodar als altres.

Definició:
La major part d’autors (com Millon) diuen que és: Millon va influir molt en el DSM III. (més
allà del DSM-IV perque van passar d’ell).
- Inflexibilitat adaptativa.
- Tendència a mantenir cercles viciosos o d’autoperjudici. (i això et crea malestar).
- Estabilitat tènue sota condicions d'estrès. (inestabilitat quan et trobes sota pressió o
condicions d’estrès) (Millon, 1981)
Segons l’APA (1994):
Un trastorn de la personalitat es defineix com un patró permanent d’experiència interna i de
comportament que s’aparta de les expectatives de la cultura (del grup) en la que està immers
el subjecte. Persona que no es pot desenvolupar en el seu entorn. Depèn de l'entorn de la
persona, s’ha de tenir en compte la cultura, el marc antropològic que té la persona.

CIM 10:
Son alteracions severes de la personalitat i la conducta que impliquen desviacions
pronunciades dels patrons culturals habituals (el que marca l’alteració és que t’apartis del
patró cultural habitual) i envaeixen àrees diverses del comportament general de l’individu,
iniciats en l’adolescència, que continuen en l’edat adulta i poden originar problemes laborals i
socials. No és ben bé així → les arrels ja estan en la infantesa.

DSM 5:
Són patrons de conducta inflexibles i desadaptatius, que causen un malestar subjectiu o un
deteriori funcional significatiu d’inici en l’adolescència i que persisteixen en edats posteriors.

Grup A: rars o excéntrics

Aquest grup de trastorns es caracteritza per un patró penetrant de cognició (per exemple,
sospita), expressió (per exemple, llenguatge estrany), i relació amb altres (per exemple,
aïllament) anormals.
- Paranoide: desconfiança excesiva o injustificada, suspicia, hipersensibilitat i
restricció afectiva.
- Esquizoide: dificultat per establir relacions socials, absència de sentiments càlids i
tendres, indiferència a l'aprovació o crítica.
- Esquizotípic: anormalitats de la percepció, del pensament, del llenguatge i de la
conducta, que no arriben a reunir els criteris per l’esquizofrenia.
Grup B: dramàtics, emotius o inestables.
- Antisocial: conducta antisocial continua i crònica, en la que es violen els drets dels
altres, es presenta abans dels 15 anys i persisteix en l’edat adulta.
- Límit: inestabilitat en l’estat d’ànim, la identitat, l’autoimatge i la conducta
interpersonal.
- Histriònic: conducta teatral, reactiva i expressada intensament, amb relacions
interpersonals marcades per la superficialitat, l’egocentrisme, la hipocresia i la
manipulació.
- Narcisista: sentiments d’importància i grandiositat, fantasies d'èxit, necessitat
exhibicionista d’atenció i admiració, explotació interpersonal.

Grup C: ansiosos o temerosos

- Evitatiu: hipersensibilitat al rebuig, la humiliació o la vergonya, retraïment social tot i
el desig afectiu baixa autoestima.
- Dependent: passivitat per que els altres assumeixin les responsabilitats i decisions
pròpies, subordinació i incapacitat per valdre’s sol, falta de confiança en si mateixos.
- Obsessiu-compulsiu: perfeccionisme, obstinació, indecisió, excesiva devoció al
treball i al rendiment: dificultat per expressar emocions càlides i tendres.

Normalment no hi ha consciència de malaltia, els acostuma a portar la família. No hi ha

dissociació de la realitat de manera que es pot treballar l’aliança terapèutica tot i que pugui
costar. El tractament és psicològic.

Tractament: psicoteràpia, que cada cop s’adapta més a cada trastorn.

TEMA 20: TRASTORNS DE L’ALIMENTACIÓ.
Trastorn per afartament (Binge eating disorder).
Episodis recurrents d’atracons. Un episodi d’atracón es caracteritza per els dos fets següents:
1. Ingesta, en un període determinat (per exemple: dins d’un període qualsevol de dos
hores) de una quantitat d’aliments que es clarament superior a la que la majoria de les
persones ingeriren en un període similar en circumstàncies semblants.
2. Sensació de falta de control sobre el que s’ingereix durant l’episodi (per exemple.
sensació de que no es pot deixar de menjar o controlar el que s’ingereix o la quantitat
de l que s’ingereix).

Els episodis d’atracons s'associen a tres (o més) dels fets següents:

- Menjar molt més ràpidament de lo normal
- Menjar fins sentir-se desagradablement ple.
- Menjar grans quantitats d’aliments quan no es sent gana físicament
- Menjar tant sols quan es degut a la vergonya que sent per la quantitat que s’ingereix
- Sentir-se després a disgust amb un mateix, deprimit o molt avergonyit 


Malestar intents respecte als atracons:

Els atracons es produeixen, de promig, al menys una vegada a la setmana cada tres mesos.
L’atracón no s’asocia a la presencia recurrent d’un comportament compensatori inapropiat
com en la bulimia nerviosa i no es produeix exclusivament en el curs de la bulimia nerviosa o
la anorèxia nerviosa.

La gravetat mínima es basa en la freqüència dels episodi d’atracons. La gravetat pot

augmentar per reflexar altres símptomes i el grau de discapacitat funcional.
- Lleu: 1-3 atracons a la setmana
- Moderat:4-7
- Greu:8-13
- Extrem: 14 o més

Trastorns de l’alimentació acompanyats de l’obsessió.

Anorèxia Nerviosa
Restricció de la ingesta energètica en relació amb les necessitats, que condueix a un pes
corporal significativament baix amb relació a la edat, sexe, el curs del desenvolupament i la
salut física. Pes significativament baix es defineix com un pes que es inferior al mínim
normal o, en nens i adolescents, inferior al mínim esperat.
Por intensa a guanyar pes o engreixar, o compartaments persistens que interfereixen en
l’augment de pers, inclús amb uns valors significativament baixos d’aquest.
Alteració en la forma en que un mateix percep el seu propi pes o constitució o manca de
reconeixement de la gravetat de la situació.

Dos tipus d’anorèxia:

- Tipus restrictiu: (F50.01) Durant els últims tres mesos, l’individu no ha tingut
episodis recurrents d’atracons o purgas (és a dir, vómit autoprovocat o utlització
incorrecta de laxants, diürètics o enemas). Aquest subtipus descriu presentacions en la
que la pèrdua de pes és deguda sobretot a la dieta, el ayuno i/o el exercici físic.
- Tipus amb atracons/ purgas: (F50.02)Durant els últims tres mesos, el individu ha
tingut episodi recurrents d’atracons o purgas (és a dir, vòmit autoprovocat o utilització
incorrecta de laxants, diurètics o enemes).

Bulimia Nerviosa
Episodis recurrents d’atracons, Un episodi d’atracón es caracteritza per els dos fets següents:
1. Ingesta, en un període determinat (per exemple: dins d’un període qualsevol de dos
hores) de una quantitat d’aliments que es clarament superior a la que la majoria de les
persones ingeriren en un període similar en circumstàncies semblants.
2. Sensació de falta de control sobre el que s’ingereix durant l’episodi (per exemple.
sensació de que no es pot deixar de menjar o controlar el que s’ingereix o la quantitat
de l que s’ingereix).

Comportaments compensatoris inapropiats recurrents per evitar l'augment de pes, com el

vòmit autoprovocat, el ús incorrecte de laxants, diürètics o altres medicaments, el ayuno o
l'exercici físic excessiu.
Els atracons i els comportaments compensatoris inapropiats es produeixen, de promig, al
menys una una vegada a la setmana durant tres mesos.

La autoavaluació es veu indebidament influida per la constitució i el pes corporal.

La alteració no es produeix exclusivament durant els episodis de l’anorèxia nerviosa.

Comportament compensatori per no engreixar. No viuen amb la por d’engreixar-se com una
persona anorèxica.
Trastorn de la ingesta evitatiu /Restrictiu
Trastorn alimentari o de la ingesta d’aliments que es posen en manifest per el fracàs persistent
per complir les adequades necessitats nutritives i/o energètiques associades a un o (més) dels
fets següents:
1. Pèrdua del pes significativament (o fracàs per arribar el augment de pes esperat o
creixement escàs en els nens).
2. Deficiència nutritiva significativa
3. Dependència de l’alimentació enteral o de suplements nutritius per via oral.
4. Interferències importants en el funcionament psicosocial.

El trastorn no s’explica millor por la falta d’aliments disponibles o per una práctica asociada
culturalment aceptada.
El trastorn alimentari no es produeix exclusivament al curs de l’anorèxia nerviosa o la
bulimia nerviosa, i no hi ha proves d’un trastorn en la forma en que un mateix experimenta el
propi pes o constitució.
El trastorn alimentari no es pot atribuir a una afecció mèdica concurrent i no s’explica millor
per un altre trastorn mental. Quan el trastorn alimentari es produeix dintre el context d’una
altra afecció o trastorn, la gravetat d’aquest excedeix i justifica l’atenció clínica adicional.